{ "version": "1.0.0", "data": [ { "sentence": "La programació no lineal consisteix a optimitzar una funció objectiu sotmesa a unes restriccions. A diferència de la programació lineal estàndard, la funció objectiu i les restriccions poden ser funcions no lineals.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "En optimització i teoria de grafs, el teorema de flux màxim tall mínim postula que en una xarxa de flux, la quantitat màxima de flux que pot passar d'una font fins a un pou és igual a la capacitat mínima que necessitem treure-li a la xarxa perquè no pugui passar més flux de la font al pou.\nEl teorema de flux màxim tall mínim és un cas especial del teorema de dualitat i pot derivar-se en el teorema de Menger i el teorema de König-Egerváry.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "En teoria de grafs, una xarxa de flux és un graf dirigit en què cada aresta està ponderada amb un flux i una capacitat. La suma del flux d'una aresta no pot ser superior a la seva capacitat. Moltes vegades s'anomena al graf dirigit, xarxa, als vèrtexs, nodes, i a les arestes, arcs. La suma de flux que entra en un node ha de ser igual a la suma de flux que en surt, a excepció de les fonts, que tenen més flux sortint, o els pous, que tenen més flux entrant. Una xarxa pot ser utilitzada per modelitzar el tràfic en un sistema de carreteres, líquids dins de canonades, corrents en un circuit elèctric, o qualsevol cosa que viatgi a través d'una xarxa de nodes.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El màrqueting (terme derivat de l'anglès 'marketing', i històricament en català mercatologia) és el procés social i administratiu pel qual els individus i els grups satisfan les seves necessitats al crear i bescanviar béns i serveis, segons Philip Kotler (considerat per alguns \"pare del màrqueting\").El màrqueting, en definitiva, és un procés de planificació del producte, preu, distribució i promoció de béns, serveis o idees, i l'execució i control d'aquesta planificació perquè el bescanvi sigui satisfactori tant per al consumidor com per l'empresa o organització. Cerca la satisfacció del consumidor combinant les següents normes o instruments: producte, preu, distribució i promoció (publicitat, venda directa, promoció de vendes, relacions públiques, propaganda, etc.).", "label": "Empresa" }, { "sentence": "L'abast efectiu d'un instrument de mesura ve determinat pels límits, tant inferior com superior segons el cas, a partir dels quals les mesures resultants són subjectes a un error superior al tolerat.El terme és força emprat en referència a l'abast de les armes de foc tot referint-se a la distància fins a la qual l'arma mostra una efectivitat acceptable. En economia (màrqueting) el terme sol fer referència al percentatge de l'audiència-objectiu (targeted-audience) que és exposada a un anunci en concret durant un temps determinat, per a efectuar la compra d'un producte o servei.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Al Ries és un professional de l'àrea del màrqueting, autor de diversos llibres.\nTambé és cofundador de Ries & Ries, juntament amb la seva filla Laura Ries. Juantament amb Jack Trout, Ries va crear el terme de posicionament, concepte aplicat a la publicitat que defineix formes de crear i fixar la marca d'un producte en la ment dels consumidors.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "L'Anàlisi DAFO és un mètode de planificació estratègica per a avaluar les Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats d'un projecte. Consisteix en una anàlisi que diferencia entre els factors interns (fortaleses i debilitats) d'una organització i els factors externs d'aquesta (oportunitats i amenaces). Es tracta d'especificar l'objectiu d'un projecte i la identificació dels factors interns i externs que són favorables i desfavorables per assolir aquest objectiu.\nFortaleses: característiques del projecte (i el seu equip) que li donen un avantatge per a assolir els objectius (o en relació a la resta de projectes).\nDebilitats (o limitacions): són característiques que situen el projecte (i el seu equip) en un desavantatge per assolir els objectius (o en relació a la resta de projectes).\nOportunitats: oportunitats del medi, externes a l'equip que desenvolupa el projecte, que posen en avantatge l'equip per a assolir el seu l'objectiu, com millorar el rendiment o obtenir majors guanys.\nAmenaces: elements del medi, externs a l'equip que desenvolupa el projecte, que podrien causar problemes per a assolir l'objectiu.La identificació dels DAFOs és essencial per al procés de planificació per a la consecució d'un objectiu. Qui pren decisions ha de determinar si l'objectiu és assolible, tenint en compte l'anàlisi DAFO. Si l'objectiu no és assolible, un objectiu diferent ha de ser seleccionat i s'ha de repetir el procés.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un aparador, mostrador o una vitrina o vidriera (/de mostra) , és l'espai situat a la façana de les botigues i destinat a exhibir —darrere un vidre— una mostra dels productes o serveis que s'ofereixen a l'interior. L'aparador contribueix tant a la venda com a la bona imatge de l'establiment. La paraula aparador, en alguns països, s'usa per designar un moble amb portes i calaixos que serveix per guardar roba o altres objectes.L'aparadorisme és l'art de presentar de forma adequada, combinant objectes i materials, els articles que té a la venda un establiment en el seu aparador. És un conjunt de tècniques aplicades al disseny i muntatge dels aparadors. L'aparador juntament amb el cartell lluminós, la banderola o rètol (on sol aparèixer el logotip) i el disseny de façana constitueix el primer reclam de venda l'establiment.És un dels mitjans més importants amb què compta un comerciant per a trucar i retenir l'atenció d'un vianant cap al seu punt de venda. Part l'èxit comercial d'una botiga depèn que la decoració del seu aparador sigui apropiada i atractiva. De fet, la superfície disponible per a aparador es considera un factor de valoració econòmica del local comercial.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "L'aparadorisme és l'art decoratiu de compondre els productes i elements estètics (fons, disposició d'elements, colors, formes, etc.) a l'aparador d'un establiment comercial amb la finalitat d'atraure l'atenció del consumidor en els productes exposats i transmetre una certa imatge de l'establiment. La persona que s'hi dedica professionalment és una aparadorista.\nEls elements bàsics a tenir en compte a l'hora de realitzar un projecte d'aparadorisme són el producte, la botiga, el client i la marca, creant a l'aparador una escenografia que proporcioni un ambient agradable al consumidor. Una tendència actual en els aparadors és fer-los interactius. Així s'aconsegueix cridar més l'atenció dels vianants. Un exemple d'això va ser l'aparador de la botiga Levi's al Passeig de Gràcia amb Gran Via de Barcelona.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El màrqueting de guerrilla o Below the line (traduït literalment al català significa sota de la línia), més conegut pel seu acrònim BTL, és una tècnica de màrqueting que consisteix en l'ús de formes de comunicació no massives dirigides a segments específics.\nLa promoció de productes o serveis es duu a terme mitjançant accions que es caracteritzen per l'ús d'altes dosis de creativitat, sorpresa i sentit de l'oportunitat, creant nous canals per comunicar missatges publicitaris i emprant recursos com ara marxandatge, esdeveniments, mecenatge, mitjans de difusió no convencionals, promocions i màrqueting directe, entre altres.Comprèn tota una sèrie d'elements que permeten dur a terme una campanya de publicitat, i sol ser el complement de campanyes en mitjans de comunicació massius o tradicionals, denominades «sobre la línia» (traducció literal d'above the line, també coneguda per les seves sigles ATL).\nEn els models de comunicació personal, el feedback o retroalimentació és instantani; en canvi, amb la comunicació massiva, aquesta no és tan immediata. Els mitjans BTL no només agiliten la resposta, sinó que fan més mesurable l'efectivitat de la publicitat.\nEmbrace the line: aquesta denominació, popularitzada per Martín Bueno i Joe Wiseman en l'agència de Publicitat JWT a Nova York, fa referència a les accions de màrqueting que porten una part interactiva i que abracen l'ATL i BTL.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El boca-orella és la divulgació d'una informació, directament d'una persona a una altra, o bé de forma oral o bé per altres mitjans amb immediatesa equivalent. A més del seu ús genèric, en el món del màrqueting el concepte adquireix una significació especial com a estratègia de promoció. En la seva utilització més comuna, es pot fer servir el concepte per referir-se a la difusió de notícies, rumors, filtracions o, fins i tot, informacions poc rellevants. El boca-orella seria, en principi, una comunicació parlada, però avui dia s'inclouen en aquest concepte els diàlegs per Internet, en correus electrònics, blogs, fòrums o xarxes socials.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Bonus Sports Marketing (BSM) és una empresa de consultoria i màrqueting esportiu fundada l'any 2002 a Barcelona.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Bozoma Saint John (21 de gener de 1977) és una empresària nord-americana i executiva de màrqueting. Actualment és la directora de màrqueting (CMO) de Netflix. Anteriorment, va exercir, en aquest mateix càrrec, a Endeavour i directora de marca (CBO) a Uber fins al juny del 2018. Saint John també va ser executiuva de màrqueting a Apple Music fins al juny del 2017, després d'incorporar-se a la companyia en la seva adquisició de Beats Music.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Es coneix com cadena de subministrament un sistema d'activitats, d’organitzacions, persones, informació i recursos implicats en el subministrament d’un producte o servei a un consumidor, en el món del comerç. Les activitats de la cadena de subministrament de productes impliquen la transformació de recursos naturals, matèries primeres i components en un producte acabat i el seu lliurament al client final. Els productes d'una cadena de subministrament sofisticada, ja siguin tangibles o intangibles, poden entrar a una altra cadena de subministrament en qualsevol punt on el valor residual sigui reciclable. Les cadenes de subministrament enllacen les cadenes de valor. Els «proveïdors de primer nivell» subministren directament al client (pel seu negoci o pel seu consum final); els de segon nivell són proveïdors als del primer nivell, etc.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La cadena de valor és un model teòric proposat per Michael Porter en el seu llibre Competitive Advantage: Creating and Sustaining Superior Performance (1985) que serveix per descriure les activitats que desenvolupa una empresa per lliurar un producte o servei al mercat.\nCada activitat incorpora una part del valor associat al producte o servei final, així com una part del cost total. L'anàlisi de la cadena de valor permet identificar les fonts d'avantatges competitius de l'empresa i per tant les contribucions que generen al valor total. La desagregació de les diferents activitats de l'organització, en funció de si estan o no directament vinculades amb el procés productiu permet distingir entre activitats primàries i activitats de suport.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una caixa expositora és l'embalatge que compleix una doble funció: de transport i com a expositor de producte en el punt de venda. Els principals models de caixa expositora són:\n\nCaixa amb tapa. És una caixa en què les tapes s'obren al punt de venda i doblegant-se sobre si mateixa, s'encaixa al fons a manera de rètol. Aquest tipus d'embalatge se sol situar en taulells o al costat de caixes enregistradores i està destinat a productes de compra compulsiva.\nCaixa amb pretallats. Es tracta d'una caixa estàndard (generalment, de solapes o wrap around) a la qual s'ha practicat una línia de pretallats en un o diversos dels seus costats. Aquest tall permet arrencar part de l'embalatge deixant així el producte exposat al prestatge. Els tipus de pretallats més comuns són:\nPerimetral. La línia de punts recorre horitzontalment tot el perímetre de la caixa.\nOblic. El pretallat adopta la forma de falca mostrant una major superfície d'exposició al front i una protecció progressiva en els laterals de la caixa. Aquest disseny es considera més estètic que l'anterior pel que la seva popularitat és creixent en els comerços de lliure servei.De finestra. El pretallat configura una finestra frontal o superior per on es pot disposar el producte.\nD'obertura frontal. El tall previ forma una finestra frontal, que es perllonga per la part superior de la caixa abastant una de les solapes superiors, mostrant una major superfície d'exposició.La cinta d'esquinçat es pot considerar una variació del pretallat. Consisteix en una cinta plàstica (dos, en el cas de wrap around) que es col·loca a l'interior de la caixa i que possibilita la seva neta obertura tirant de la mateixa.Mebalatge doble. Es compon de dues peces unides entre si mitjançant diversos punts d'enganxat. La part inferior actua com a safata i va impresa en alta qualitat. L'altra es col·loca damunt encastada entre el producte i la base sent de pitjor qualitat tant en la seva composició com en el tipus d'impressió. La tapa s'assenta sobre la base passant així a suportar la càrrega de l'apilament. A la botiga, es desprèn la coberta amb gran facilitat (usant tres dits) deixant el producte exposat sobre el lineal. El conjunt es munta en una màquina que plega i enganxa, de doble introductor i diversos punts d'enganxat i es pot utilitzar en línies d'envasat automàtic, ja que es comporta com una caixa de solapes.\nExposició informal. Per tal d'agilitar les tasques de manipulació, trobem freqüentment en els supermercats embalatges exposats que no van ser concebuts amb aquesta finalitat. Així passa amb aquells que s'esquincen amb cúter o amb cinta d'esquinçat deixant al producte sobresortir per la part superior. Els missatges de la caixa es corresponen a un embalatge de transport (codi de barres, nombre d'unitats, pes, etc.) I no a un promocional (característiques, missatges publicitaris, etc.) Pel que la impressió general resulta molt pobre. Se sol donar en begudes, lleixius, olis, llet i altres productes de baix valor afegit.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El capitalisme morat, capitalisme violeta o capitalisme feminista és un terme utilitzat per designar, des d'una perspectiva crítica, la incorporació d'alguns postulats del moviment feminista al capitalisme i a l'economia de mercat.Les crítiques es basen, d'una banda, en què la integració de les dones al mercat laboral no ha suposat un canvi de paradigma del model socioeconòmic cap a un més horitzontal i igualitari, en el qual persisteixen diferències salarials i el treball de cures no s'ha repartit i segueix sent assumit majoritàriament per dones.D'altra banda, també es qüestiona com s'instrumentalitza el feminisme per vendre productes (com roba o música), perdent el seu sentit polític per convertir-se únicament en una moda que no qüestiona com han estat produïts aquests productes i que exclou a la majoria de la població del planeta.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El capitalisme rosa o gaipitalisme és un terme utilitzat per designar, des d'una perspectiva crítica, la incorporació dels discursos del moviment LGBTIQ i la diversitat sexual al capitalisme i a l'economia de mercat, incloent especialment el model d'home gai, cisgènere, occidental, blanc i de classe mitjana-alta.Consisteix en l'obtenció d'uns majors beneficis en incorporar al consum a sectors de la població tradicionalment discriminats, però que han adquirit un poder adquisitiu suficient, els denominats diners rosa, com per generar un mercat específic enfocat a la comunitat gai, com bars i discoteques, turisme homosexual o consum cultural especialitzat.Mentre que la configuració d'espais per al consum LGBTI pot ser vist com una oportunitat per la homosocialització, el fet de definir patrons de consum provoca una assimilació de la diversitat sexual cap a patrons sexuals acceptats socialment, com la monogàmia, l'interès per la moda dominant o la definició d'estètiques corporals fixades per cànons publicitaris.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La recerca de tendències, també anomenada investigació de tendències (en anglès: coolhunting) consisteix a detectar i predir futures tendències del mercat per anticipar-se i adaptar marques, publicitat i productes. La professió es diu cercatendències o, segons la tendència endèmica al món del màrqueting de trobar l'anglès més cool, s'utilitza sovint coolhunter.És un camp del màrqueting que serveix a orientar les companyies productores per a adaptar el seu assortiment al gust del dia. Destaca sobretot la seva aplicació a la moda. És un tema que figura al programa de moltes escoles superiors de disseny o de moda. Els cercatendències usen l'observació al carrer, a festes i trobades, fan enquestes de mercat, es mouen per les xarxes socials i fòrums i estan al dia de les diferents publicacions especialitzades per tal de diagnosticar l'estat del dia dels seus clients. Internet és el mitjà de difusió bàsic de les seves troballes, a través de blocs i pàgines especialitzades. Aquests blocs, als seu torn, incideixen en el procés de disseny, producció i comercialització de la indumentària i els complements, i esdevenen una alternativa a l'observació al carrer.També existeixen cercadors virtuals a internet, que de manera automatitzada, assagen pronosticar els termes que es faran servir més al futur immediat. És una eina pensada per ajudar els anunciants.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La cerca per paraula clau és una pràctica que els professionals de l'optimització publicitària fan servir per trobar els termes de cerca que la gent introdueix en els motors de cerca quan busca alguna cosa. Ho fan amb la intenció d'aconseguir millors resultats en els motors de cerca. Una vegada es troba una paraula clau de nínxol, s'amplia per trobar paraules clau similars. Normalment aquest procés es du a terme amb l'ajuda d'eines de suggeriment de paraules clau, que afegeixen al tesaurus una funcionalitat de suggeriment de paraules clau alternatives. La majoria de vegades els diferents motors de cerca compten amb les seves pròpies eines de suggeriment de paraules clau, que també comptabilitzen el nombre de cerques fetes per a cada una de les paraules clau. Aquesta informació després s'utilitza per seleccionar les paraules clau correctes en funció dels objectius d'optimització natural (SEO per les seves sigles en anglès) del lloc web.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Robert B. Cialdini (27 d'abril de 1945) és un psicòleg i escriptor estatunidenc, i professor emèrit de la Universitat Estatal d'Arizona. Va estudiar a la Universitat de Colúmbia i va doctorar per la Universitat de Carolina del Nord.\nEl seu llibre més conegut és Influence (1984) al qual analitza a partir d'una sèrie d'observacions participatives les tècniques utilitzades per la propaganda i per venedors per convèncer clients o donadors.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un cicle de sobreexpectació és una eina desenvolupada per la consultoria tecnològica Gartner per a mesurar i representar la maduresa, l'adopció i l'aplicació social d'una tecnologia. El seu objectiu és representar l'expectació que causa des del seu llançament, fins que es consolida en una porció del seu mercat objectiu.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El cicle de vida de la tecnologia és el procés d'evolució que qualsevol tecnologia té en el temps. En la primera etapa, només es troba a la disposició de pocs consumidors, per després arribar a ser coneguda per tot el mercat, en l'última etapa la tecnologia està saturada i esgotada com a producte comercial. És per l'anterior que es pot afirmar que cada tecnologia té un cicle de vida, que es diferencia en la durada de cada etapa i això va depenent de les característiques i el sector on es distribueixi.\nPer analitzar els cicles de les tecnologies es crea una corba anomenada \"S\" per la seva forma en la gràfica i amb això s'aconsegueix identificar la durada de cada període, depenent de la tecnologia analitzada. També es coneix una classificació segons la maduresa de l'objecte o tecnologia en qüestió, per així realitzar estratègies en el procés de comercialització pel que fa a l'etapa en què es troben.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "CinemaScore és una companyia de recerca de mercat amb seu a Las Vegas. Enquesta les persones que van al cinema i així aconsegueix mitjanes per a puntuar les pel·lícules, després informa dels resultats i preveu el rendiment en taquilla basant-se en les dades.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una competència distintiva, també anomenada competència bàsica, competència essencial, o competència clau o també \"Gir del negoci\" i coneguda en anglès per Core Business o Core Competent, es refereix en gestió empresarial, a aquella activitat capaç de generar valor i que resulta necessària per establir un avantatge competitiu beneficiós per a l'organització.\nLes competències distintives es determinen mitjançant anàlisis de la cadena de valor, que permeten conèixer quines activitats són necessàries per satisfer els clients, els seus costos i els seus rendiments corresponents.\nL'atribució d'una competència bàsica no es fonamenta solament a disposar d'una tecnologia adequada o unes habilitats de producció, elements que tots dos poden ser adquirits o comprats a un tercer, sinó també i principalment, en el grau de coneixement i aprenentatge de l'organització per conèixer i manejar aquesta tecnologia i coordinar tals habilitats.\nLa definició de cada core business és una de les fases fonamentals que permeten a una organització decidir-se per la subcontractació, outsourcing o externalització estratègica d'algunes de les seves activitats.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un consumidor proactiu (en l'anglès prosumer) és el consumidor ben informat que és actiu en la difusió d'un determinat producte a través de la seua recomanació a grups familiars, relacionals o professionals, a més col·labora en el desenvolupament i millora del producte a través dels canals de comunicació del productor dissenyat a l'efecte.\nDe vegades, s'autorganitzen per a intercanviar informació, ajudant-se mútuament, etc., o bé utilitzen els fòrums creats per la mateixa empresa per a tal fi.\nEl comportament del prosumer indica tendències emergents, tendències que les organitzacions han de gestionar adequadament participant de forma activa en els mitjans 2.0 (sense abandonar els mitjans tradicionals), donant a conèixer les seves pràctiques associades a la sostenibilitat, i adaptant-se als nous codis de servei. Així mateix, es tracta habitualment d'un consumidor exigent, que és capaç d'avaluar els pros i contres de l'elecció de diferents tipus de tecnologia, obtenint la informació pels seus propis mitjans o formació.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Contingut de marca fa referència al contingut informatiu, d'entreteniment o lúdic produït o promogut per una marca, que pot ser d'interès per al seu públic objectiu, en què se solen reflectir els valors de la marca. En el màrqueting digital, és una estratègia fonamental per entendre els gustos del client potencial i mostrar-li el que vol o necessita i atraure'ls sense que en siguin massa conscients.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El màrqueting de continguts és un dels pilars del màrqueting d'atracció (altrament dit inbound marketing o màrqueting entrant). Consisteix a crear i distribuir material rellevant i de valor per un públic clarament definit per tal d'atreure, capturar i mantenir el seu interès.\nL'objectiu del màrqueting de continguts no és vendre, sinó comunicar-se amb els clients i clients potencials. Una estratègia de màrqueting de continguts s'hauria de centrar a solucionar problemes proporcionant dades de qualitat de manera constant. Dit amb unes altres paraules, la finalitat és lliurar la informació que els usuaris realment necessiten de manera pertinent i convincent.\nEl màrqueting de continguts fa possible connectar amb l'audiència, guanyar credibilitat i augmentar la fidelitat dels usuaris. Si el material publicat ha estat optimitzat pels cercadors (SEO) també fa possible incrementar la visibilitat d'una marca.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La correspondència comercial és el conjunt de comunicacions escrites el contingut de les quals està relacionat amb operacions comercials o mercantils: compravenda, propaganda, moviments interns d'empresa, etc.\nLa carta comercial és la base d'un percentatge elevadíssim de les transaccions comercials. Òbviament, l'habilitat per escriure una bona carta és un requisit indispensable per tota aquella persona que tengui intenció d'entrar al món dels negocis o bé de treballar-hi.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Cura de continguts és la traducció validada del terme anglès content curation. Ha estat encunyat per professionals del món del màrqueting, encara que actualment ha estat adoptat per altres camps. Fa referència a l'activitat consistent en la selecció i difusió (curation) de contingut (content) a la web o per a una comunitat virtual determinada.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Desert dels serveis, de l'alemany Servicewüste, és un concepte del màrqueting, que significa «la manca total de serveis acceptables». El terme té una connotació negativa.\nVa ser llençat a Alemanya el 1995 per l'empresari i catedràtic d'administració d'empreses Hermann Simon. Havia constatat que en moltes empreses, el client es considera com un suplicant, un mal necessari. També va observar com, de llur costat, els consumidors es queixien de la manca de servei. Vint anys després, no hi havia canviat gaire, i els clients quedaven descontents amb el nivell de servei. La popularització de la venda en línia encara ha exacerbat el problema: «En moltes empreses, el contacte amb el departament de serveis es troba amagat en algun lloc del lloc web, les empreses no responen a consultes i queixes, el personal del servei és incompetent o les empreses retarden els clients fins que es rendeixen exasperats o fins que s'acaben els terminis.» Segons un estudi de la Federació de Consumidors Alemanya (VZBV) del 2022, el servei dolent té dues raons principals: o bé les empreses pensen que el servei al client no és important o el menyspreu dels drets dels consumidors és intencionat i calculat per tal d'estalviar costos. Resumit: «heu comprat, heu pagat, el que passa després ja no és el nostre problema».Del principi modern de l'autoservei introduït als anys 60 del segle xx, s'ha arribat a l'extrem del «no servei», amb l'arquetip del client perdut als passadissos d'un supermercat, sense cap persona a qui demanar ajuda. O el viacrucis del client solitari, perdut en hores de música d'espera avorrida d'un centre d'atenció telefònica, sense poder parlar amb ningú, i quan l'atenen, ha de repetir la història del seu problema que ja ha explicat tres vegades, o una banca que acull el client amb una veu computeritzada que no compren cap qüestió. En la seva recerca del 1995, Hermann Simon al·ludia també al fenomen de molts industrials que es concentren orgullosament en la qualitat del producte, tot ignorant la necessitat d'oferir un servei després de la venda, obviant que en un món on tots els productes s'assemblen cada dia més, només es pot diferenciar per la qualitat del servei.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La difusió d'innovacions és una teoria sociològica que intenta explicar com, per què i a quina velocitat es mouen les noves idees (i tecnologies) per les diferents cultures. El concepte, el planteja per primera volta el sociòleg francés Gabriel Tarde (1890) i els antropòlegs Friedrich Ratzel i Leo Frobenius. Aquesta idea, aplicada inicialment a l'epidemiologia en termes d'influència interna, la formulà H. Earl Pemberton. S'entén com una explicació sobre com una innovació es comunica per certs canals, al llarg del temps, entre els membres d'un sistema social, i com aquesta \"nova idea\" s'accepta i divulga entre els seus membres de la xarxa social. La teoria es feu molt popular gràcies al text d'Everett Rogers Diffusion of Innovations (1962). És un tipus especial de comunicació en què els missatges corresponen a noves idees, es va aplicar multitudinàriament en l'àrea del màrqueting.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El discurs de l'ascensor (de l'anglès elevator pitch) és una conversa que consisteix a explicar de forma breu una idea de negoci, una empresa o un projecte a gent que en pugui estar interessada:\n\nInversors\nEmpresaris\nAccionistes\nClientsNormalment s'aconsella als emprenedors que tinguin un resum executiu (1-3 pàgines), el model de negoci o pla d'empresa (20-40 pàgines), una presentació (10-15 diapositives) i la conversa de l'ascensor: el temps que triga l'ascensor a pujar fins al despatx del possible inversor o client.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "E. Jerome McCarthy (20 de febrer de 1928 – Michigan, 3 de desembre de 2015) va ser un professor i autor de màrqueting nord-americà. Va proposar el concepte de la mescla de màrqueting de 4 Ps al seu llibre de 1960 Màrqueting bàsic: un enfocament gerencial, que ha estat un dels llibres de text més importants dels estudis de màrqueting universitari des de la seva publicació. Segons l'Oxford Dictionary of Marketing, McCarthy va ser una \"figura cabdal en el desenvolupament del pensament de màrqueting\". També va ser fundador, membre del consell assessor i consultor del Planned Innovation Institute, que es va crear per reforçar la indústria de Michigan. El 1987, McCarthy va rebre el premi Trailblazer de l'American Marketing Association i va ser elegit pels acadèmics del ram un dels \"cinc pioners\" del màrqueting.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un estand, parada o trast és l'espai dins d'una fira o saló en el qual una empresa exposa i presenta els seus productes o serveis. L'estand és un espai identificatiu de cada empresa en què s'acull els visitants i es fan negociacions comercials. La quantitat de superfície triada en el recinte firal depèn molt del pressupost assignat, del producte o servei que es vol exposar i dels objectius marcats per a l'esdeveniment. L'estand ha de constituir l'espai en què l'empresa es presenta davant els seus clients i davant la seva competència per la qual raó ha de reflectir fidelment la seva filosofia i imatge corporativa i constituir un entorn amè i atractiu.\nLes entitats organitzadores de fires posen a disposició dels participants estands modulars amb un disseny estàndard tot i que aquestes poden encarregar la fabricació d'un particular, el que és recomanable quan es tracta d'empreses de prestigi o d'espais d'una certa envergadura.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un èxit sorpresa o èxit revelació és un terme utilitzat en la indústria de l'entreteniment per a una pel·lícula d'èxit durant un llarg període, malgrat el fet de tenir relativament poca promoció o no tenir una llançament reeixit. També es fa servir en un sentit similar per a llançaments de música.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un expositor és un moble en què s'exhibeixen productes destinats a la venda, o material promocional com fulletons, catàlegs sobre petites revistes disponibles per al client. Els expositors són mobles que se situen en el punt de venda per a exhibir i promocionar determinats productes. Consisteixen en diverses lleixes o prestatges combinats amb imatges i cartells publicitaris i tenen per finalitat provocar la venda d'un producte o informar sobre algun aspecte relacionat amb la promoció de la venda. Formen part del que es coneix com a PLV o publicitat en el lloc de venda.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El Freebie màrqueting, també conegut com a model de negoci de les fulles i maquinetes d'afaitar, és un model de negoci en el qual un article es ven a un preu baix (o regalat de franc) per tal d'augmentar les vendes d'un bé complementari, com ara els subministraments dels cartutxos de tinta i les impressores d'injecció, els telèfons mòbils i els contractes de serveis o el programari per a certes màquines (per exemple, jocs per a les consoles de videojocs) Aquest tipus de màrqueting és diferent del tipus conegut com a \"màrqueting de mostra gratis\", ja que aquest últim no depèn ni de \"productes matriu\" (per exemple, impressores o consoles), ni de \"serveis complementaris\" (per exemple, una subscripció telefònica), ambdós molt típics en els casos de freebie màrqueting.\nEncara que King Camp Gillette, inventor de la maquineta d'afaitar d'un sol ús i fundador de la companyia Gillette Safety Razor, està àmpliament reconegut com l'introductor del sistema, Gillette, de fet, no va ser realment l'origen d'aquest model.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El Home Staging és l'acte de preparar un habitatge per a la seva comercialització al mercat immobiliari de lloguer o de compravenda. El seu objectiu és obtenir un canvi positiu en la presentació de l'habitatge, a fi de fer-la més atractiva per a compradors i inquilins potencials, i així ampliar les possibilitats de vendre-la o llogar-la en el temps més curt i amb major benefici per al seu propietari.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "HORECA és un acrònim d'HOtels, REstaurants i CAfeteries, que s'utilitza per a referir-se al sector dels serveis de menjars. El terme té el seu origen als Països Baixos i el seu ús s'ha estès a altres països europeus.\nCal no confondre el terme horeca amb Càtering.\nEl terme horeca s'utilitza en l'àmbit del màrqueting per a referir-se al públic objectiu de certes accions comercials i/o de distribució de productes.\nTambé, existeixen productes que en el seu propi etiquetatge ja indiquen la paraula horeca per tal de diferenciar-los dels productes que subministren les empreses en d'altres mercats. Normalment la quantitat de producte dels envasos destinats a aquest mercat és molt superior al que contenen els envasos destinats al mercat de consum (llars).\nHi ha estudis de mercat o panells que es creen especialment per fer el seguiment, estudi, evolució… d'aquest tipus d'establiments.\nAquest sector és un dels de més ràpid creixement a Europa. El 2004, hi havia més de 7,8 milions de persones ocupades i el sector va generar més de 338.000 milions de dòlars de facturació. Els llocs de treball solen ser temporals, amb hores irregulars, salaris baixos i poques perspectives de carrera. Hi ha una alta proporció de joves que treballen en el sector. Algunes empreses de distribució utilitzen aquest terme per definir el canal comercial de serveis d'alimentació i begudes o el canal de comerç d'hostaleria.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La identitat sonora és aquell component de la identitat d'un espai físic, un producte, una marca, i una empresa o corporació que s’expressa i transmet mitjançant el so, identificant-la unívocament.\nLa identitat sonora està composta per les músiques, veus, efectes sonors i paràmetres de tractament del so en el disseny sonor d'un espai físic, un producte, una marca, i una empresa o corporació.\nLa planificació, definició i composició de la identitat sonora per tal de comunicar-la al públic és el que es coneix com a audio branding, sound branding, sonic branding, acoustic branding, music branding o so corporatiu.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La imatge corporativa és una construcció cultural realitzada per una organització per dirigir la percepció que la societat té sobre aquesta. És una “imatge” generalment acceptada del que una companyia “significa”. La creació d'aquesta imatge és un exercici en la direcció de la percepció d'aquesta. És creada sobretot per experts de màrqueting que utilitzen les relacions públiques i altres formes de promoció per suggerir un quadre mental al públic: típicament una imatge corporativa es dissenya per ser atractiva al públic, de manera que la companyia pugui provocar un interès entre els consumidors, generi riquesa de marca i faciliti així les vendes del producte.La imatge d'una corporació no és creada únicament per la companyia sinó que hi ha altres factors que contribueixen a crear-la com poden ser els mitjans de comunicació, els periodistes, els sindicats, les organitzacions mediambientals i altres ONG. La imatge corporativa relaciona com una empresa, organització o entitat es presenta i com és vista des de fora.En la creació de la imatge d'una empresa no intervé només la companyia també hi contribueixen (mitjans de comunicació, sindicats…). La dissenyen experts en màrqueting i comunicació.\nAquesta imatge corporativa consisteix en l'agrupació del símbol, el logotip i el color, de manera que es crea un sistema de senyals propi.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "L'inbound marketing és un mètode de màrqueting que es basa en l'ús estratègic, coordinat i combinat de tècniques SEO, xarxes socials, màrqueting de continguts i anàlisis de dades per tal de captar genuïnament l'interès dels internautes, millorar la reputació d'una empresa i, d'aquesta manera, aconseguir més i millors contactes i establir una relació duradora amb clients existents.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "En teoria dels jocs, informació perfecta descriu la situació que es dona quan un jugador té disponible la mateixa informació per determinar totes les partides possibles (totes les combinacions de moviments legals) que estaria disponible al final de la partida.\nEn teoria de jocs, un joc es descriu com a joc d'informació perfecta si la informació perfecta està disponible per a tots els moviments. Els escacs són un exemple d'un joc amb la informació perfecta, perquè cada jugador pot veure totes les peces sobre el tauler en tot moment. Uns altres exemples de jocs perfectes inclouen el tres en ratlla, irensei, i el go. Els jocs amb la informació perfecta representen un subconjunt petit de jocs. Els jocs de cartes on les cartes de cada jugador s'amaguen als altres jugadors són exemples de jocs d'informació imperfecta.En microeconomia, un estat d'informació perfecta s'assumeix en alguns models de competència perfecta. És a dir, suposant que tots els agents són racionals i tenen informació perfecta, escolliran els millors productes, i el mercat premiarà els que fan els millors productes amb vendes més altes. La informació perfecta significaria pràcticament que tots els consumidors ho sàpiguen tot sobre tots els productes, en tot moment (incloent-hi saber el resultat probabilístic de tots els esdeveniments futurs), i per això sempre prendran la millor decisió quant a compra. En mercats competitius, a diferència de models teòrics de joc, la competència perfecta no exigeix que els agents tinguin coneixement complet sobre les accions d'altres; tota la informació pertinent es reflecteix a preus.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La intel·ligència de mercat (market intelligence en anglès) és la informació rellevant per a una organització sobre tendències de mercat, competència i seguiment de clients (existents, perduts i orientats), recollits i analitzats específicament amb la finalitat de prendre decisions fiables i segures en la determinació de l'estratègia en àrees com les oportunitats de mercat, l'estratègia de penetració al mercat o el desenvolupament del mercat.La intel·ligència de mercat inclou el procés de recopilació de dades de l'entorn extern de l'empresa (tant dades existents o informació de fonts secundàries, com d'informació recopilada ad hoc), mentre que el procés d'intel·ligència empresarial es basa principalment en esdeveniments interns enregistrats, com ara vendes, trameses i compres. El propòsit d'incorporar intel·ligència de mercat al procés d'intel·ligència de negoci és proporcionar als decisors una “fotografia més completa” del rendiment corporatiu en curs en un conjunt de condicions de mercat determinades.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "International Sport and Leisure (ISL) era una empresa suïssa de patrocini esportiu que estava estretament vinculada a la FIFA.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Liquid Paper és una marca comercial de corrector líquid opac, el qual s'usa per a ocultar els errors en un paper sense escriure de nou la fulla sencera. Era molt important quan el material estava escrit amb màquina d'escriure, però s'ha utilitzat menys des de l'adveniment del processador de text. Va ser inventat per Bette Nesmith Graham el 1951 i originalment dit Mistake Out (fora els errors). Graham era una mecanògrafa que va desenvolupar un tipus de pintura al tremp de color blanc a encobrir els seus errors. El seu primer lot va ser barrejat en una liquadora de cuina comuna. En la dècada de 1970, el producte estava disponible en altres colors, com el blau i verd, per al seu ús en formularis impresos en els colors. L'inventor del producte ofert a IBM, que es va reduir. Ella va vendre el producte, nomene Liquid Paper, de la seua casa durant 17 anys. El 1968, el producte era rendible i el 1979, va ser venut a la Global Gillette per $47,5 milions dòlars en regalies. Liquid Paper també es comercialitza en ploma. En el 2000, Liquid Paper i altres marques afins van ser adquirides per Newell Rubbermaid.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un llibre blanc (de l'anglès white paper) és un document o guia amb autoritat, que té com a objectiu d'ajudar els lectors a comprendre un tema, resoldre o afrontar un problema (per exemple dissenyant una política governamental a llarg termini), o prendre una decisió. Els llibres blancs són utilitzats especialment en dos àmbits: el governamental i el màrqueting (per exemple per ajudar a prendre decisions polítiques i de negocis).", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una llista Robinson és un tipus de llista d'exclusió on la gent que hi forma part han expressat voluntàriament que volen deixar de rebre publicitat. Aquesta publicitat pot ser per correu electrònic, correu postal, telèfon o fax. En cada cas, les dades de contacte s'emmagatzemaran en una llista negra. Tot i que precisament l'objectiu és deixar de rebre publicitat indesitjada o correu brossa, algunes fonts asseguren que en algunes circumstàncies pot fins i tot afavorir-la, com ara nivell electrònic.En el cas de l'estat espanyol la llista Robinson és gestionada per l'Associació Espanyola d'Economia Digital. Va ser creada el 1993 per la Federació de Comerç Electrònic i Màrqueting Directe (FECEDM). L'any 2012 la llista Robinson a Espanya comptava ja amb més de 223.000 inscrits.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una marca blanca, també anomenada marca del distribuïdor o marca genèrica, és la marca pertanyent a una cadena de distribució (generalment, hípers o supermercat, però també de gran distribució especialitzada) amb la qual es venen productes de diferents fabricants.\nLes marques blanques s'han considerat tradicionalment una estratègia B2C (abreviatura de Business-to-customer, «del negoci al client», en anglès). A més a més, les botigues descompte aposten per les marques del distribuïdor amb una excel·lent relació qualitat/preu.\nUna altra estratègia especialment en \"línia blanca\" i \"línia marró\", van ser les \"segones marques\". Són conegudes les \"segones marques\" d'un gran fabricant venent productes semblants a un preu més competitiu com per exemple Radiola i Askar que eren segones marques de Philips.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La marca personal (en anglès personal branding) és un concepte de desenvolupament personal consistent en considerar-se a un mateix com a marca comercial. Es tracta d'elaborar, transmetre i protegir la marca amb ànim de diferenciar-se i aconseguir el major èxit possible, tant en les relacions socials com en les professionals. Una marca és una promesa de valor. Les marques desprenen valors i generen expectatives.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El màrqueting dels mitjans socials o social media marketing és aquella branca del màrqueting que s'ocupa de donar visibilitat a les xarxes socials i agregadors 2.0. El màrqueting social reuneix una sèrie de pràctiques que van des de la gestió de relacions online (PR 2.0) a l'optimització de les pàgines web fetes per les xarxes socials (SMO, Social Media). El terme, de fet, s'utilitza per indicar la gestió de la comunicació integrada a totes les diferents plataformes que la Web 2.0 ens posa a disposició (social networking, comunitats 2.0, wiki, etc.). La característica principal d'aquestes plataformes és que la propietat de les mateixes no és de la persona o empresa que pretén instaurar aquestes relacions, sinó de la mateixa plataforma.\nLa finalitat del social media marketing és la de crear converses entre usuaris i consumidors. L'empresa, a través de les xarxes socials està preparada per a tenir una relació 1:1 que acosta l'emissor i el destinatari.\nUn exemple habitual de màrqueting en els mitjans socials és l'acció de màrqueting viral que es produeix a YouTube o altres espais d'allotjament web. L'empresa publica un contingut interessant i/o divertit amb l'objectiu de crear hype i difusió. A través del boca-orella espontani dels usuaris es produeix un efecte viral que porta sempre més persones a veure el vídeo i, doncs, a fer que el missatge arribi al màxim d'usuaris/consumidors possibles.\nSegons Lloyd Salmons, primer president de l'Internet Advertising Bureau social media council “El social media marketing no es refereix només a les grans xarxes socials com Facebook i MySpace, sinó en general al fet que les marques tinguin converses.”", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El màrqueting digital integrat (MDI) és una concepció del màrqueting que defensa la necessitat d'unificar i integrar tots els canals de comunicació per oferir una experiència de marca coherent per al consumidor. Aquesta consistència no es refereix, ni de bon tros, al fet que calgui llançar el mateix anunci en tots els canals, es refereix al fet que tots els canals han de reforçar un missatge comú, contribuint a generar una sola història de marca. No hi ha un únic aspecte que defineixi totalment l'èxit o el fracàs d'una campanya de màrqueting integrat i no existeix cap fórmula màgica. Fer màrqueting integrat pot ser molt més difícil del que sembla. Un pla de màrqueting integrat, consta de diverses etapes diferenciades que convé seguir perquè la nostra campanya optimitzi els seus resultats. La primera etapa del pla de màrqueting integrat, passaria per realitzar el tradicional anàlisi de mercat en el qual estudiarem el nostre públic objectiu: \n\nSabem qui són els nostres clients?, Què els agrada?, Quina és la percepció que tenen respecte als nostres productes?, on volem arribar?.Contestant les preguntes anteriors, determinarem com està posicionada la nostra marca i la percepció que els usuaris tenen sobre aquesta. Amb la meta fixada, l'equip de màrqueting podrà preparar una estratègia global per aconseguir el nostre objectiu. El propòsit de l'estratègia de comunicació, no és un altre que fer un missatge alineat amb els valors que desitgem transmetre. Cal no oblidar en el màrqueting integrat que la coherència ens condueix a l'eficàcia. Ara toca el moment de posar el pla de màrqueting integrat en acció. El missatge ha d'adaptar-se a la situació i necessitats de cada moment. Per exemple, al Nadal moltes marques volen transmetre un missatge familiar i nadalenc però tan aviat com finalitza aquesta campanya és necessari canviar el missatge. No n'hi ha prou que els diferents canals de comunicació llancin un missatge integrat, cada departament de l'empresa ha d'estar vinculat amb els valors i principis que desitgem transmetre. Per tant, és bo que tots els empleats que tinguin un contacte directe amb els clients (comercials, venedors, servei al client, suport tècnic, etc.) transmetin els mateixos valors.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El màrqueting per internet, també conegut com a màrqueting de webs, màrqueting en línia, webvertising, o e-marketing, és referit a com el màrqueting (generalment promoció) de productes o serveis sobre Internet.\nEl comerç d'internet abasta el màrqueting fet en correu electrònic i mitjans sense fils, i sovint les dades digitals de clients digitals i la gestió electrònica de les relacions amb el client electrònica. El màrqueting d'internet lliga els aspectes creatius i tècnics d'internet, incloent-hi el disseny, desenvolupament, publicitat i vendes.El 2008 El New York Times, treballant amb comscore, va publicar un pressupost inicial per quantificar les dades d'usuari recollides per grans companyies basades en internet. Incloent quatre tipus d'interaccions amb llocs web de companyia, a més dels clics en anuncis des de xarxes publicitàries, els autors trobaven que el potencial per recollir dades era fins a 2.500 per usuari per mes.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El màrqueting viral és una estratègia de comunicació i promoció d'un producte o missatge que busca la difusió ràpida i massiva de forma espontània a través dels diferents canals tecnològics i xarxes socials. Acostuma a basar-se en el boca a boca electrònic (eWOM). Els missatges corporatius s'estenen d'usuari a usuari de forma ràpida (encara més gràcies a la telefonia mòbil), ja que sembla que provenen d'una font fiable o de tercers, en comptes de la mateixa marca o l'empresa. Aquesta estratègia pot aplicar-se en qualsevol mitjà de comunicació; no obstant això, s'ha demostrat que el seu seguiment és molt major a les xarxes socials com Facebook o Twitter.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El marxandatge, fa referència als mètodes, pràctiques i operacions que es fan en un punt de venda per tal d'augmentar l'atractiu dels productes exposats i afavorir-ne la venda.\nSegons el diccionari normatiu, el marxandatge es refereix a la relació comercial establerta entre un marxant d'art i un artista per a difondre, promocionar i vendre les obres produïdes per l'artista. A causa de la influència del terme anglès merchandising (referent a mercaderia), aquest terme ha adquirit un nou significat.\nEl marxandatge representa l'aplicació del màrqueting al punt de venda i fa referència als estudis i tècniques comercials que permeten presentar el producte o servei en les millors condicions al consumidor final. En contraposició amb la presentació passiva, es realitza una presentació activa del producte o servei utilitzant una àmplia varietat de mecanismes que el facin més atractiu, com ara la col·locació o la presentació. El marxandatge es recolza generalment en la imatge de marca corporativa del producte o del seu productor, i passa sobretot per l'adopció d'un empaquetatge personalitzat.\nEls objectius principals del marxandatge són: cridar l'atenció, portar al client fins al producte i facilitar l'acció de compra.\n\nEn el món de l'espectacle i dels mass media, el marxandatge fa referència al conjunt d'accions d'explotació d'una marca o d'algun dels seus elements característics, com ara els seus logotips, personatges o altres elements. En aquest context, el marxandatge és una pràctica de màrqueting en la qual la marca o imatge d'un producte o servei s'utilitza per a vendre'n un altre. Això és especialment rellevant en relació amb pel·lícules i amb programes de televisió orientats als infants i adolescentsExemples de Marxandatge relacionats amb Viquipèdia", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La Matriu BCG o matriu de creixement-participació, coneguda també com a Matriu de Boston Consulting Group, és un mètode gràfic d'anàlisi de cartera de negocis desenvolupat pel Boston Consulting Group a la dècada de 1970 i publicada pel president de l'esmentada consultora, Bruce D. Henderson, el 1973. Es tracta d'una eina d'anàlisi estratègica, específicament de la planificació estratègica corporativa. No obstant això, per la seva estreta relació amb el màrqueting estratègic, es considera una eina molt vinculada a aquesta disciplina. La seva finalitat és ajudar a decidir enfocaments per a diferents negocis o Unitats Estratègiques de Negoci.Es tracta d'una senzilla matriu amb quatre quadrants, cadascun dels quals proposa una estratègia diferent per a una unitat de negoci. Cada quadrant ve representat per una figura o icona.\nEl mètode utilitza una matriu de 2 x 2 per agrupar diferents tipus de negocis que una empresa en particular posseeix. L'eix vertical de la matriu defineix el creixement en el mercat, i l'horitzontal la quota de mercat. Així les unitats de negoci se situaran en un dels quatre quadrants en funció del seu valor estratègic. Aquests quadrants són els següents:\n\"ESTRELLA\". Gran creixement i Gran participació de mercat. Es recomana potenciar al màxim aquesta àrea de negoci fins que el mercat es torni madur, i la UEN (Unitat estratègica de negoci) es converteixi en Vaca.\n\"INTERROGANT\". Gran creixement i Poca participació de mercat. Cal revaluar l'estratègia en aquesta àrea, que eventualment es pot convertir en un Estel o en un Gos.\n\"VACA\". Sota creixement i alta participació de mercat. Es tracta d'una àrea de negoci que servirà per generar efectiu necessari per crear noves estrelles.\n\"GOS\". No hi ha creixement i la participació de mercat és baixa. Àrees de negoci amb baixa rendibilitat o fins i tot negativa. Es recomana desfer-se d'ella quan sigui possible. Generalment són negocis o productes que es troben en la seva última etapa de vida. Rares vegades convé mantenir-los en la cartera de l'empresa, també es diu que fa part del màrqueting.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La matriu d'Ansoff és una eina de planificació estratègica que proporciona un marc per ajudar a definir estratègies de creixement a les organitzacions.\nEl seu nom prové d'Igor Ansoff, qui va definir el concepte l'any 1957 i va establir quatre estratègies de creixement tenint en compte el tipus de producte i mercat:", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un mercat de coneixement (traducció de l'anglès knowledge market) es tracta d'un mecanisme social que s'encarrega d'identificar, satisfer i distribuir les demandes de coneixement mitjançant la combinació de l'activitat humana amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació amb l'objectiu d'organitzar el coneixement que hi ha en una comunitat. Els mercats de coneixement, a diferència dels mercats tradicionals, es caracteritzen per tractar béns immaterials i infinits. Tendeixen a utilitzar models de comunicació i mecanismes de mercat per mostrar la taxonomia de la informació i les seves relacions.\nPodem trobar dues perspectives sobre el coneixement i de quina manera funcionen els mercats de coneixement. Una que funciona en un marc legal de propietat intel·lectual basat en l'economia de l'escassetat que es distribueix amb un mecanisme de mercat comercial tradicional, i l'altre, que tracta el coneixement com un bé públic sota la filosofia de compartir, de la cooperació i l'abundància.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El terme 'mescla de màrqueting' (traducció literal del terme acadèmic original en anglès 'marketing mix', que també es troba sovint referenciat en català com a 'mix de màrqueting') és un model bàsic per a les empreses, centrat històricament en el producte, el preu, el lloc o distribució (per 'place' en anglès) i la promoció o publicitat (model també conegut com \"Les 4 P\"). La mescla de màrqueting s'ha definit com el \"conjunt d'eines de màrqueting que l'empresa utilitza per perseguir els seus objectius de màrqueting en el mercat objectiu\". Per tant, el marketing mix fa referència a quatre grans nivells de decisió de màrqueting: producte, preu, lloc i promoció.La pràctica del màrqueting es produeix des de fa mil·lennis, però la teoria del màrqueting va sorgir a principis del segle xx. La mescla de màrqueting contemporània, o les 4 P, que s'ha convertit en el marc dominant per a les decisions de gestió de màrqueting, es va publicar per primera vegada el 1960. En el màrqueting de serveis, s’utilitza un marketing mix ampliat, que normalment inclou 7 P, format per les 4 P originals, ampliades amb processos, persones i proves físiques ('physical evidence' en anglès). De vegades, els professionals del màrqueting de serveis es refereixen a 8 P, que inclouen aquestes 7 P més el rendiment (per 'performance' en anglès).Tenint en compte la valoració dels clients respecte als possibles atributs de producte (en qualsevol categoria, per exemple, producte, promoció, etc.), i els atributs dels productes venuts per altres empreses, el problema de seleccionar els atributs d'un producte per maximitzar el nombre de clients que prefereixen és un problema que no és possible automatitzar ni sistematitzar computacionalment.La definició correcta de la mescla de màrqueting per part dels responsables de màrqueting de l'empresa té un paper primordial en l'èxit del màrqueting d'una empresa:\nDesenvolupa fortaleses i evita debilitats\nEnforteix la competitivitat i l'adaptabilitat de les empreses\nFa que els departaments interns de l'empresa treballin estretament", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Idea única i original a través de la qual es desenvolupen les diferents expressions que donaran forma a un anunci o a una campanya de comunicació.La creativitat ens permet generar noves idees, conceptes, o noves associacions entre idees i conceptes coneguts, per poder arribar a noves conclusions i resoldre problemes d'una forma original. Avui dia, estem atrapats entre milers de campanyes de màrqueting, les quals, i aplicant tècniques de creativitat, podrien arribar a calar molt més entre el públic.\nUtilitzar la creativitat en màrqueting, permetrà que el nostre missatge arribi a la gent de forma diferent, ho noti, i respongui positivament a aquest. En moltes ocasions, els tècnics de màrqueting es troben tan atrapats en trobar una resposta a un problema que això impedeix avançar i trobar una solució al problema.\nÉs important que els tècnics de màrqueting siguin persones creatives, entre les qualitats destaquin saber acceptar crítiques, poder suportar pressions, poder treballar on sigui i poder treballar en més d'una cosa alhora.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El màrqueting de xarxes socials és l'ús de plataformes i llocs web de xarxes socials per promocionar un producte o servei. Tot i que els termes e-màrqueting i màrqueting digital encara són dominants a l'àmbit acadèmic, el màrqueting de xarxes socials és cada vegada més popular tant pels professionals com pels investigadors. La majoria de les plataformes de xarxes socials tenen eines d'analítica de dades integrades que permeten a les empreses fer un seguiment del progrés, l'èxit i la participació de les campanyes publicitàries. Les empreses s’adrecen a diversos grups d'interès mitjançant el màrqueting de xarxes socials, inclosos els clients actuals i potencials, els empleats actuals i potencials, els periodistes, els bloggers i el públic en general. A nivell estratègic, el màrqueting de xarxes socials inclou la gestió d'una campanya de màrqueting, la governança, l'establiment de l'abast (per exemple, un ús més actiu o passiu) i l'establiment de la \"cultura\" i el \"to\" desitjat per les empreses de xarxes socials.\nEn utilitzar el màrqueting en xarxes socials, les empreses poden permetre als clients i als usuaris d'Internet publicar contingut generat per usuaris (per exemple, comentaris en línia, ressenyes de productes, etc.), també conegut com a “mitjans guanyats”, en lloc d'utilitzar continguts publicitaris preparats pel venedor.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El màrqueting per correu electrònic consisteix en la promoció directa d'un missatge comercial per via del correu electrònic. En el seu sentit més ampli, cada un dels correus electrònics enviats a un client actual o potencial es podria considerar màrqueting per correu electrònic. Normalment suposa fer-se servir del correu per enviar anuncis, proposar un negoci o sol·licitar vendes o donacions, amb la intenció de fomentar la lleialtat, confiança i consciència de marca. Aquests correus es poden enviar a llistes comprades o als clients que es troben a la base de dades. En general, el terme s'utilitza per referir-se, d'una banda, a l'enviament de missatges de correu electrònic amb la finalitat de millorar la relació d'un comerciant amb els seus clients actuals o anteriors i fomentar-ne la lleialtat, i, de l'altra, a l'enviament de missatges de correu electrònic amb la finalitat de fer clients nous o de convèncer els actuals perquè facin alguna adquisició. També es refereix al fet d'incloure anuncis als missatges de correu electrònic enviats per altres empreses als seus clients.\nL'empresa Madison Logic va publicar l'abril del 2014 dades que afirmaven que s'envien 122 mil milions de correus electrònics cada hora.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El concepte nadiu digital es refereix a una persona que ha crescut en l'era digital, en lloc d'haver adquirit familiaritat amb els sistemes digitals com a adult quan, aleshores, se l'ha de considerar com un immigrant digital. Els dos conceptes (nadiu digital i immigrant digital) es van usar ja en 1996, com a part de la “Declaració d'Independència del Ciberespai”. Sovint, ambdues nocions (o ambdues valoracions) s'utilitzen en vinculació al concepte de bretxa digital, pel que fa a la diferent capacitat d'ús tecnològic que existeix entre les persones nascudes a partir de 1980 en endavant i les nascudes amb anterioritat.La tecnologia digital va començar a desenvolupar-se amb força al voltant de l'any 1978, i per tant, es considera que els que van néixer després de 1979 i van tenir al seu abast (a les seves cases i/o a establiments d'estudi i de recreació) tant ordinadors com telèfons mòbils, podrien considerar-se natius digitals: un exemple d'això són els nens i els joves que agafen un mòbil, una tableta, o un ordinador, i ho utilitzen de manera intuïtiva, sense necessitat d'un aprenentatge especial o de rebre un convenient entrenament previ.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El neuromàrqueting consisteix en l'aplicació de tècniques neurocientífiques (ressonàncies magnètiques, electroencefalogrames, seguiment ocular, etc.) per a estudiar els efectes que la publicitat i altres accions comunicatives tenen en el cervell humà, amb la intenció de poder arribar a preveure (i potser, a la llarga, dirigir) la conducta del consumidor.\nEl neuromàrqueting utilitza mesuraments biomètrics com l'activitat cerebral (en les diferents parts del cervell), el ritme cardíac, la resposta galvànica de la pell, entre d'altres, dels individus estudiats per obtenir-ne les respostes a diferents estímuls. Aquesta tècnica permet evitar tot el risc d'error, d'omissió o d'engany que eren possibles en les tècniques d'investigació de mercat convencionals: les dades són molt més fiables.\nLes neurociències també permeten esbrinar l'atenció que els individus analitzats posen en un anunci segon a segon i pla a pla. D'aquesta manera, els creatius publicitaris poden prendre decisions sobre quins plans conservar i quins canviar, i si cal afegir seqüències noves.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El patrocini esportiu és una estratègia de comunicació integrada al màrqueting. Té la finalitat de buscar un benefici mutu entre patrocinador i patrocinat, és una acció win-win. Aquest benefici sol ser econòmic, però també pot ser de imatge de marca, tot i que els dos factors van estretament lligats en els plans i accions de patrocini. Aquests beneficis poden ser directes o indirectes, a curt o a llarg termini; depenent del model de patrocini.\nCal distingir-ho del mecenatge, ja que el mecenatge no té ànim de lucre i el patrocini sí.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El percentatge de rebot (bounce rate en anglès) en analítica web és una de les mesures que es fa servir per avaluar el trànsit a una pàgina d'aterratge (landing page) d'un lloc web. Representa el percentatge d'internautes que entren al web i se'n van («reboten») en menys de 10 a 15 segons, en lloc de continuar mirant altres pàgines dins el mateix lloc web. El terme prové del moviment de la pilota que rebot en una altra direcció tantost com ha tocat el terra. Es calcula segons el temps que una persona es queda dins un lloc web. És un indicador per saber si l'usuari hi troba fàcilment el que cerca o ans al contrari, se'n va frustrat.El percentatge de rebot és un dels indicadors de la capacitat d'una pàgina per ullprendre i acaparar l'atenció prolongada dels visitants. Normalment, ha de ser baix. Això vol dir els internautes hi miren més pàgines i passen més temps navegant dins la web. En canvi, quan és alt, això vol dir que molts visitants només hi miren poc i no emprenen cap mena d'acció. El màrqueting fa servir aquesta mesura per a avaluar la qualitat d'un web: si moltes persones se'n van tot seguit, pot ser un senyal de baixa eficàcia. És una de les poques mesures que en la majoria dels casos val més disminuir el percentatge que augmentar-lo.Hi ha dues situacions on el percentatge no té gaire sentit: una lloc web d'una sola pàgina o una pàgina web tan clara que les persones obtenen la informació que fa menester en una sola pàgina i se'n van, com ara un diccionari.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Pinkwashing (rentat rosa o rentat d'imatge rosa) és un manlleu (de l'anglès: pink, rosa, i whitewash, blanquejar o encobrir) per referir-se, en el context dels drets LGBT, a la varietat d'estratègies polítiques i de màrqueting dirigides a la promoció de productes, empreses o institucions, apel·lant a la seva amabilitat cap al col·lectiu LGBT.L'expressió és especialment utilitzada per referir-se al rentat d'imatge de l'Estat d'Israel, que en promoure els drets de la seva població LGBT, minimitza l'atenció sobre la violació sistemàtica dels drets humans del poble palestí. Demostrant l'aparença de ser un territori simpatitzant amb els drets dels ciutadans i ciutadanes; gais, lesbianes, bisexuals, intersexuals, i transsexuals, i donant suport als drets de la població LGBT, hom pot arribar a caure en l'homonacionalisme, i arribar fins i tot a sentir-se identificat amb les posicions polítiques de l'estat sionista, o fins i tot caure en la xenofòbia i en la islamofòbia institucionalitzada, al considerar que la població islàmica i musulmana, és necessàriament homòfoba, degut a la discriminació soferta en el seu propi país.El terme va ser originalment encunyat per la Breast Cancer Action per identificar a les empreses que asseguraven donar suport a les dones amb càncer de mama, mentre que en realitat pretenien obtenir majors beneficis i millorar la seva imatge de cara a incorporar a la seva publicitat el fet de donar suport a una causa benèfica.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El pla de màrqueting és un document escrit en què sistemàticament i estructuradament, amb les anàlisis i estudis previs de la situació de l'organització, es defineixen els objectius que es volen aconseguir en un periode de temps determinat i es detallen les estratègies i accions que calen per aconseguir els objectius en el termini previst. El pla de màrqueting és una guia detallada de la gestió de totes les activitats de màrqueting d'una organització en un periode establert.\nHi ha diferents tipus de plans de màrqueting: pla de màrqueting general, pla de màrqueting estratègic, pla de màrqueting per productes, pla de màrqueting per mercats.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El posicionament de marca és el \"lloc\" que ocupa una marca determinada en la ment del consumidor. Aquesta és la principal diferència entre una marca i la seva competència. La paraula posicionament va ser creada el 1969 per Jack Trout en el seu escrit : Trout, J., \"Posicionamient\" és el joc que utilitza la gent en l'actual mercat d'imitació o de jo-també\", Industrial Marketing, Vol.54, No.6, (June 1969), pp.51-55. En el màrqueting s'evita per tots els mitjans que el posicionament esdevingui sense la planificació adequada, per aquest motiu s'utilitzen tènciques consistents en la investigació, la planificació i la comunicació de missatges directes i subjectius per a la construcció de la imatge i la identitat desitjada per la marca. També podem sentir a parlar de reposicionament. Consisteix a canviar la posició que el producte o servei té en la ment del consumidor. Les estratègies de posicionament es basen a adoptar per part del producte/servei un tret diferencial. Els posicionaments més habituals són:\nposicionament basat en una característica determinada del producte\nposicionament basat en solucions, beneficis o necessitats específiques\nposicionament en una categoria determinada\nposicionament en moments d'ús específics\nposicionament contra un altre producte\nposicionament per disseny\nposicionament per preu\nposicionament per franja d'edatUn procés de posicionament d'una marca pot comprendre els següents passos: \n\nIdentificar els atributs que defineixen el producte/servei.\nConèixer el sector i el mercat del producte/servei.\nIdentificar la competència i determinar quin posicionament té en la ment dels consumidors i quin posicionament vol tenir.\nConèixer els diferents públics per identificar quins són els atributs més rellevants segons els consumidors actuals i potencials d'aquest producte/servei.\nIdentificar \"espais\" buits en la ment del consumidor on posicionar el nostre producte/servei.\nEscollir el posicionament més adequat.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un producte, a màrqueting, és qualsevol objecte que pot ser ofert a un mercat que pugui satisfer un desig o una necessitat. Tanmateix, és molt més que un objecte físic. És un complet conjunt de beneficis o satisfaccions que els consumidors perceben quan compren; és la suma dels atributs físics, psicològics, simbòlics i de servei. Un producte també pot ser comprès com un producte industrial, és a dir, el resultat obtingut en un procés de fabricació, elaboració o confecció.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La promoció de vendes és el conjunt d'activitats de màrqueting diferents de la venda personal i la publicitat, que estimula les compres dels consumidors i l'eficàcia dels venedors, per exemple, exhibicions, exposicions, demostracions, així com diversos esforços de venda no repetitius que es fan fora de la rutina habitual (Font: Segons l'Associació Americana de Màrqueting, AMA).En la promoció de vendes es realitzen activitats de curta durada, adreçades als intermediaris, venedors, prescriptors o consumidors, amb les quals s'intenta incrementar les vendes dels intermediaris i venedors o estimular la demanda a curt termini, mitjançant incentius econòmics i materials com són les rebaixes o descomptes en els preus, premis, cupons, regals, mostres gratuïtes, exhibicions, concursos, demostracions, exposicions, participació en fires comercials, etc.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La publicitat personalitzada, també coneguda com a remàrqueting, és una tècnica publicitària que fan servir els anunciants en línia per “recapturar” consumidors que visiten un lloc web d'un detallista i el tanquen sense fer-hi cap compra. Funciona com un complement de les cerques, SEO i altres tàctiques de campanyes de màrqueting.\nLa publicitat personalitzada, com altres formes de personalització, fa servir informació bàsica, treta de les galetes que es troben en el navegador web de l'usuari, per servir anuncis. Els productes que apareixen a l'anunci que visualitza l'usuari són diferents per a cada individu: es mostren aquells productes que l'usuari ha vist anteriorment al lloc web del detallista.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Redwashing (de l'anglès red, vermell, i whitewash, blanquejar o encobrir), rentat vermell o rentat d'imatge vermell és una forma de propaganda en la qual s'utilitzen discursos d'esquerra de manera enganyosa per promoure la percepció que una organització, empresa o persona està compromesa amb la igualtat social.Es tracta d'una pràctica comuna entre partits polítics de dreta, de centre o liberals durant actes públics, especialment durant el període electoral. En els seus discursos afirmen recolzar la igualtat, per exemple, donant suport a la lluita contra la pobresa o defensant les mateixes oportunitats per a tota la ciutadania. No obstant això, un cop assolit el govern promouen contràriament una major desigualtat social.\nA vegades el terme redwashing també s'utilitza per a denominar la pràctica de desprestigiar a una determinada organització o partit polític que realment defensa la igualtat social. En aquests casos, es busca deslegitimar l'argumentari d'aquests col·lectius a presentar-los com extremista u obsolet, buscant donar la impressió que es tracta d'una ideologia d'esquerres perillosa per al conjunt social i en contraposició a un altre ideari que s'evidencia com més raonable.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La subscripció o abonament és un model de negoci en la qual una persona té dret a un servei a través del pagament d'una quota.\nEn lloc de vendre productes individualment, amb una subscripció es comercialitza intermitentment en períodes variables (mensualment, anualment o per temporades) el consum d'un producte o l'accés a un servei. Aquesta forma de negoci ha provat ser eficient en casos on una venda única es converteix en una venda repetitiva, que pot crear certa lleialtat cap a una marca i que acaba sent útil per rastrejar a un usuari subscrit o que va cancel·lar la seva inscripció. La renovació d'una subscripció pot ser periòdica i activada automàticament, de manera que el cost d'una nova subscripció es paga per un preu preautorizat mitjançant una targeta de crèdit o un compte corrent, ja sense la intervenció de l'usuari.\nEntre les indústries que utilitzen aquest mètode de comerç es troben els clubs de lectura, les companyies telefòniques, els subministradors de televisió per cable, les empreses de telefonia mòbil, els proveïdors d'Internet, canals televisius de pagament per esdeveniment, distribuïdors de programari, empreses de serveis financers, gimnasos i la indústria farmacèutica, així com diaris tradicionals (en paper) i revistes.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El síndrome d'Ottinger és un terme utilitzat per la comunicació política per fer referència a un candidat a unes eleccions aparenta el que no és realment per tenir el suport dels electors.El terme és utilitzat per primer cop per l'acadèmic francès Philippe J. Maarek en 1992 a Communication et marketing de l’homme politique. Maarek explica el cas d'un congressista estatunidenc anomenat Richard Ottinger que era candidat en les eleccions al Senat de 1976 per l'estat de Nova York. Va ser assessorat perquè construís una imatge d'acord amb les expectatives dels electors, però sense cap programa polític amb contingut real. Tot i que la campanya fou existosa pel candidat, no va saber defensar-se de les preguntes i crítiques dels seus dos rivals en un debat, la imatge de firmesa que s'havia construït durant la campanya va esvair completament i va perdre les eleccions.\nTot i que el nom de síndrome és en referència de Richard Ottinger, en la realitat, no figurava pas com a candidat a les eleccions al Senat per l'estat de Nova York de 1976 i es creu que fou una equivocació d'en Philippe.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El telemàrqueting és una forma de màrqueting directe en la qual un assessor utilitza el telèfon o qualsevol altre mitjà de comunicació per contactar amb clients potencials i comercialitzar els productes i serveis. Els clients potencials s'identifiquen i es classifiquen per diversos mitjans com pot ser el seu historial de compres, una enquesta prèvia o la participació en un concurs de sol·licituds de feina (per exemple, a través d'Internet).Els noms també poden ser comprats de la base de dades d'una altra companyia o obtinguts de la Guia telefònica o d'una altra llista pública o privada. El procés de classificació serveix per trobar aquells clients potencials amb més probabilitats de comprar els productes o serveis que l'empresa en qüestió ofereix.Les companyies d'investigació de mercats utilitzen sovint les tècniques de telemàrqueting per buscar clients potencials o passats del negoci d'un client o per sondejar l'acceptació o rebuig d'un producte, marca comercial o empresa en concret. Les enquestes d'opinió es realitzen d'una manera similar. Les tècniques de telemàrqueting també poden ser aplicades a altres formes de màrqueting utilitzant missatges d'Internet o fax.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "En promoció i publicitat, un testimoni, testimoniatge o \"testimonial\" (en anglès) consisteix en una declaració escrita o oral d'una persona que exalta la virtut d'un producte. El terme \"testimoni\" s'aplica més comunament als llançaments de vendes atribuïts a ciutadans comuns, mentre que la paraula \"promoció\" (més conegut amb el terme anglès endorsement) normalment s'aplica als llançaments per part de celebritats. Els testimonis poden formar part del màrqueting de xarxes socials. De vegades, un personatge de dibuixos animats també pot ser un testimoni en un anunci.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Tiratge o tirada és un terme que servia per a indicar el nombre d'exemplars o d'estampes que s'imprimien en la indústria editorial i les arts gràfiques. A poc a poc, el seu ús es va estendre a tota mena de productes.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Jack Trout (Manhattan, 1935 - Greenwich, Connecticut, 5 de juny de 2017) fou el propietari de Trout & Partners, una consultoria. També va ser el creador de la teoria i metodologia del posicionament\n.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "En màrqueting, s'anomena venda encreuada (de l'anglès cross-selling) la tàctica mitjançant la qual un venedor intenta vendre productes complementaris als quals consumeix o pretén consumir un client. L'objectiu del venedor és augmentar els ingressos. Així, una persona que s'interessa per comprar un telèfon mòbil, rep la recomanació de comprar també accessoris com una funda, un carregador per al cotxe, un suport per a utilitzar-lo com GPS o una assegurança en cas de trencament del vidre o robatori.\nLa venda encreuada ha viscut un enfortiment amb l'eclosió de les vendes per internet. En les compres realitzades a través de la xarxa, les empreses solen guardar registres de les preferències o hàbits dels consumidors, bé per declaració pròpia, bé sense el seu consentiment. Això permet a la botiga virtual dissenyar i dur a terme estratègies de venda encreuada en el cas de futures visites del consumidor.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una veta de mercat és un buit de mercat constituït per un petit segment especialitzat, explotat per una marca o unes poques empreses. No serveix un bloc massiu de consumidors, però per la especialització pot satisfer grans ingressos i beneficis. En cercles del màrqueting, sovint s'utilitza la paraula anglesa niche o niche market. És un concepte moble, el que és una veta a un moment, per exemple els aliments ecològics als anys 1990 pot esdevenir un producte de massa, o al revés, els discs de vinil, producte de massa dels anys 1970 i ara una veta de mercat.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una oficina és un lloc destinat a la feina administrativa. Per extensió s'aplica també a dascun dels organismes centrals creats per a l'aplicació i el funcionament d'una convenció signada per diferents estats i que s'anomenen ‘‘oficines internacionals'’ «com les de correus, telègrafs, pesos i mesures, protecció de la propietat industrial, educació, etc.» Existeixen moltes formes de distribuir l'espai en una oficina segons la funció i el nombre de persones ocupades en el mateix espai. En un extrem cada treballador té el seu propi lloc, en l'altre una multitud de persones treballen en el mateix espai.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un moble d'oficina és un tipus de moble que serveix per facilitar els usos i activitats habituals en oficines i altres tipus de locals. Normalment el terme al·ludeix als objectes que facilita les activitats laborals comunes, treball individual, petites reunions en el lloc de treball, reunions en les àrees comunes, sales de reunió específiques, àrees de recepció o benvinguda, àrees de descans, etc.\nHi ha diversos tipus de mobiliari d'oficina, com taules, cadires, elements de classificació i fitxer, com ara blocs o armaris, s'aconsegueix completar les necessitats mobiliari bàsiques. El terme exclou objectes com PC, telèfons, i tot tipus d'accessoris necessaris per a l'acompliment del treball. El mobiliari pot ser el producte del disseny o considerat una forma d'art decoratiu. En addició al rol funcional del mobiliari, pot servir a un propòsit simbòlic o reflex d'un determinat estatus, així com clarament el treball o entorn d'ell es va a exercir. Els materials emprats en la seva construcció solen ser:\nFusta: Va tenir un gran protagonisme des dels egipcis fins al moble estil Art Nouveau, i encara segueix sent el material preferit per moltes persones. Els tipus de fustes més emprats són les de pi, cirerer, castanyer, faig, roure, etc.\nMetall: Es va començar a utilitzar després de la primera guerra mundial, amb l'adveniment del modernisme i amb els dissenys de Marcel Breuer, en tub d'acer corbat i cromat, que van imposar un nou estil de mobiliari.\nPlàstic: Va cobrar rellevància en el disseny de mobles després de la Segona Guerra Mundial, quan es van fer grans avanços en l'obtenció i processament d'aquest material. Els que van innovar en l'ús del plàstic van ser els dissenyadors italians del moviment radical design .", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una oficina tradicional consisteix en un sistema compost d'infinitat de tipus contenidors on emmagatzemar els documents com carpetes, caixes, manxes i molts altres, tots ells requerint grans quantitats d'espai i subjectes a la degradació.\nLes empreses es veuen obligades a mantenir aquests documents en bon estat de conservació per llargs períodes incorrent en despeses bastant significatives en equips i manteniment depenent de la seva grandària i volum de negoci.\nCom a contrapartida, l’oficina sense paper representa un model més modern que pot consistir solament en una taula, una cadira i un ordinador connectat a la xarxa informàtica corporativa. Els usuaris emmagatzemen, recuperen i utilitzen solament documentació digital que s'emmagatzema localment o s'envia a través de la xarxa corporativa o d'Internet.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "S'anomena ofimàtica l'equipament maquinari i programari usat per crear, col·leccionar, emmagatzemar, manipular i transmetre digitalment la informació necessària en una oficina per realitzar tasques i assolir objectius bàsics. Les activitats bàsiques d'un sistema ofimàtic comprenen l'emmagatzematge de dades en brut, la seva transferència electrònica i la gestió d'informació electrònica relativa al negoci. L'ofimàtica ajuda a optimitzar o automatitzar els procediments existents.\nTambé s'anomena ofimàtica l'estudi dels mètodes utilitzats per a resoldre tasques de les oficines mitjançant l'ús d'ordinadors.L'ofimàtica amb xarxa d'àrea local (LAN) permet els usuaris de transmetre dades, correu electrònic i fins i tot veu per la xarxa. Totes les funcions pròpies del treball en oficina, incloent dictats, mecanografia, arxiu, còpies, fax, tèlex, microfilmat i gestió de fitxers, operació dels telèfons i la centraleta, cauen en aquesta categoria. L'ofimàtica va ser un concepte molt popular en les dècades del 1970 i 1980, quan els ordinadors de sobretaula es van popularitzar.No cal la xarxa per treballar amb un paquet ofimàtic.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una sala de reunions és una habitació habilitada per a reunions singulars com ara les de negocis. És comú que hi hagi en hotels, grans centres de convencions i centres de negocis. De vegades, altres espais s'adapten per celebrar grans conferències, com pavellons esportius o sales de concerts. El motiu d'externalitzar la contractació d'una sala de reunions resideix generalment en la falta d'espai per acollir els assistents a les instal·lacions de l'organitzador. Generalment, l'establiment proporciona tots els elements necessaris per a la celebració de la reunió: mobles, projectors integrats, il·luminació zenital, equip de so, micròfon sense fils, pantalla, rotafoli, o fins i tot, aparell de televisió i DVD. El nombre de persones que hi cap pot variar d'uns pocs a uns milers. Molts hotels disposen de sales de diferents dimensions i, en major nombre, aquells ubicats al costat d'aeroports i estacions de tren. En elles, es poden donar cita assistents de diversos procedències, minimitzant així les despeses de transport. Moltes sales són modulables variant la seva grandària en funció de les necessitats d'espai per l'obertura o tancament de panells. També és habitual que compten amb sales polivalents que serveixen a diferents propòsits: menjador, sala d'exposicions, etc. Els centres de negocis també lloguen sales de reunions a empreses per dies, setmanes o mesos oferint serveis complementaris com reprografia, enviament de fax o e-mail, trucades gratuïtes, etc.\nLes disposicions dels llocs en una sala de reunions poden ser:\n\nEn U . Les taules formen una U deixant oberta la part frontal per al ponent.\nEn O . Les taules adopten una configuració tancada de manera que tots els assistents queden en el camp de visió de la resta.\nEn teatre. Les cadires es disposen en files orientades cap al lloc on es farà l'exposició.\nEn escola. Els assistents es col·loquen com en el cas anterior però tots tenen una taula.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un treballador de coll blanc és una persona que realitza treballs professionals, directius o administratius.\nEl treball en coll blanc es pot realitzar en una oficina o en un altre entorn administratiu. El coll blanc inclou la gestió empresarial, atenció al client, investigació de mercats, finances, enginyeria, investigació operativa, màrqueting, tecnologia de la informació, treball en xarxa, advocats, professionals mèdics, relacions públiques, professionals del talent, arquitectes, disseny gràfic, corredors de borsa, comptabilitat, auditor, actuari, professionals de la duana, recerca i desenvolupament i contractació. Altres tipus de treballs són els d'un treballador de coll blau, la feina del qual requereix treballador manual i un treballador de coll rosa, el treball de la qual està relacionat amb la interacció amb el client, entreteniment, vendes o qualsevol altre treball orientat al servei.\nMoltes ocupacions combinen categoritzacions blaves, blanques i rosades (de serveis) de la indústria.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una patronal és aquella organització que agrupa els empresaris d'un país o territori. En els estats on està regulada la negociació col·lectiva les organitzacions patronals són la contrapart de les organitzacions sindicals en la negociació.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne (ANELA) és una associació d'empresaris de locals de prostitució amb seu a València i amb relació amb l'extrema dreta (concretament España 2000). Es la principal organització relacionada amb la prostitució i un grup de pressió important en el seu àmbit.El model de negoci oficial dels clubs membres consisteix en permetre que les prostitutes treballen independentment del local pagant solament el lloguer d'habitacions i les copes. Segons una sentència del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, \"els Mossos d'Esquadra i els testimonis de moltes treballadores sexuals\" no és així.Els requisits per a ser soci són:\nSer empresari d'un local de companyia.\nNo estar involucrat en drogues il·legals.\nNo permetre involucrar menors.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Associació per al Progrés de la Direcció és una associació empresarial creada el 1956 com a centre de formació, orientació i de contactes de directius d'empreses. Organitza fòrums, reunions, cursos pràctics i seminaris sobre assumptes d'empresa. Edita la revista Dirección y Progreso.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La Confederació Empresarial Valenciana és una organització de caràcter associatiu creada el 28 de setembre de 1977 amb la fusió de la Confederació Valenciana d'Empresaris, l'Agrupació Empresarial Independent i l'Agrupació Empresarial Valenciana. L'aprovació de la llei 19/77 que reconeixia la llibertat d'associació empresarial i liquidava formalment el Sindicat Vertical fou decisiva perquè es donara este pas.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials, CEOE (en castellà Confederación Española de Organizaciones Empresariales) és una institució espanyola fundada al juny de 1977 que representa a empresaris espanyols, integrant a empreses públiques i privades de tots els sectors d'activitat. Centra la seva labor en l'ajuda als empresaris en contraposició amb la labor dels sindicats. L'afiliació es realitza a través de 2.000 associacions de base i 200 organitzacions territorials i sectorials. CEOE és membre de BusinessEurope, patronal que agrupa a les organitzacions empresarials europees, ostentant una de les seves vicepresidències.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La Confederació Nacional Catòlic-Agrària (CNCA) va ser una organització patronal agrícola espanyola creada el 1917 sobre la Confederació Agrària de Castella-la Manxa, que va sorgir el 1906 impulsada per la jerarquia catòlica. La seva intenció va ser modernitzar l'aparell productiu mitjançant innovacions tecnològiques, concessions de crèdits agraris, formació professional, etc. Protegia la propietat i va intentar evitar costés el que costés l'avanç dels sindicats de classe en el camp.\nEstava formada per agrupacions preexistents i li van donar vida propagandistes catòlics que van ser els qui van aportar la inspiració teòrica principal, basada en el catolicisme social, creant al seu voltant una sociologia del treball. El pas de la Confederació regional a la CNCA va suposar deixar de ser una institució eclesiàstica benefico-social recolzada per rics propietaris, a fer-se un instrument d'acció política i social, amb una important professionalització, vigilant l'organització del crèdit agrari, el control dels mercats i la modernització tècnica del camp. Amb aquesta estratègia i el seu vessant confessional, es va estendre no només per la seva zona d'origen, Castella, sinó també per Cantàbria, Extremadura, sud de Galícia, La Rioja, Navarra i Llevant.\nFins a 1920 va créixer de forma considerable quant a nombre d'afiliats i activitats. La crisi va venir a partir d'aquest any quan es va expulsar al seu director, Antonio Monedero, per diferències amb la jerarquia eclesiàstica. Secretari seu en fou José María Gil-Robles y Quiñones El moviment es va reanimar amb la Segona República Espanyola, moment en què sobretot s'afilien propietaris-patrons, però amb un índex d'afiliació molt menor que en la seva època daurada. El seu enfrontament amb els falangistes després de la Guerra Civil va suposar la seva dissolució mitjançant el Decret d'Unificació Sindical de 1941.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "CEIM, Confederació Empresarial de Madrid-CEOE, és una organització patronal radicada en Madrid fundada el 28 de febrer de 1978 que representa a empresaris de la Comunitat de Madrid, integrant a associacions i empreses amb activitat i àmbit geogràfic de la regió. Després de 30 anys de funcionament, està constituïda per més de 280 organitzacions empresarials, tant sectorials com a territorials.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La Confederació Espanyola de la Petita i Mitja Empresa (CEPYME) es creà el 22 de setembre de 1977 com una Organització Professional de caràcter confederatiu i intersectorial, d'àmbit estatal, per a la defensa, representació i foment dels interessos de la petita i mitjana empresa i l'empresari autònom. Està reconeguda com a organització empresarial més representativa en l'àmbit estatal així com, representa a les pimes espanyoles en la Unió Europea. També participa en activitats d'una altra índole internacional, pel seu caràcter representatiu empresarial estatal. La seva seu està a Madrid.\nEntre les funcions de CEPYME es troben l'atenció a les necessitats d'informació, assessorament, assistència tècnica, recerca i perfeccionament de les Organitzacions, empreses i empresaris afiliats, estudiant i divulgant quants temis puguin afectar a la potenciació de la petita i mitja empresa.\nCEPYME està integrada per 105 organitzacions empresarials territorials i sectorials,2019 i és membre de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) des de 1980. El President de CEPYME és automàticament un dels Vicepresidents de la CEOE, tal com estableixen els estatuts d'aquesta.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El Consell Empresarial per a la Competitivitat (CEC) (en castellà: Consejo Empresarial para la Competitividad, CEC), conegut popularment com el «Club de l'Ibex», fou una organització empresarial espanyola, constituïda com a grup de pressió per influir al govern espanyol i a millorar hipotèticament la competitivitat empresarial en plena crisi econòmica.L'entitat, creada el febrer de 2011 i dissolta el gener de 2017, la conformaren l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF), així com les 15 empreses més poderoses de l'Ibex 35, que donaven ocupació a més d'1,7 milions de treballadors i facturaven un 35% del PIB espanyol. Les societats mercantils que componien el CEC foren: Acciona, ACS, Banco Santander, BBVA, El Corte Inglés, Ferrovial, Grupo Planeta, Iberdrola, Inditex, La Caixa, MAPFRE, Mercadona, Repsol i Telefónica; mentre que l'IEF quedà representat per Grupo Barceló, Editorial Prensa Ibérica i Grupo Osborne. Inicialment, Mango i Havas Media Group també formaren el grup però l'abandonaren amb el temps.Durant la seva existència, el director fou Fernando Casado, expresident de CatalunyaCaixa, mentre que la presidència fou rotativa, començant i acabant en el càrrec César Alierta, president de Telefónica.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La Defensa Comercial va ser una associació formada per la unió de botiguers i comerciants de Palafrugell i municipis de la rodalia que tenia per objectiu la defensa i foment dels interessos del comerç local. En algunes ocasions, aquesta defensa portava a enfrontaments amb el cooperativisme. Va ser creada el 1925 i refundada el 1932 després d'uns anys d'inactivitat, des de 1928. El fons de La Defensa Comercial va ser conservat pels descendents de l'últim president de l'entitat fins al seu ingrés el 2016 a l'Arxiu Municipal de Palafrugell. El fons conté els estatuts, els reglaments, les llistes de socis i dels inscrits a les matrícules industrials de Palafrugell i de poblacions de la seva rodalia. Entre la correspondència destaquen cartes de resposta a La Defensa Comercial de polítics del moment.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La Unió Tunisiana d'Indústria, Comerç i Artesania (UTICA; en àrab, |الاتحاد التونسي للصناعة والتجارة والصناعات التقليدية) és una organització patronal tunisiana fundada l'any 1947. Representa els dirigents de les empreses dels sectors industrial, comercial i artesanal.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Producció, en economia, és la creació i processament de béns i mercaderies, inclosa la seva concepció, el seu processament en les diverses etapes i el finançament que ofereixen els bancs. Es considera un dels principals processos econòmics, el mitjà a través del qual el treball humà crea riquesa. Pel que fa als problemes que comporta la producció, tant els productors privats com el sector públic han de tenir en compte diverses lleis econòmiques, dades sobre els preus i recursos disponibles. Els materials o recursos utilitzats en el procés de producció es denominen factors de producció.\nEl llindar de producció és la producció mínima d'un element que fa que resulti més barat produir-lo que comprar-lo. A l'hora de fabricar un producte, les empreses han de valorar si de la seva producció n'obtindran beneficis. Cal saber si serà més convenient produir components necessaris com a primeres matèries o comprar-lo a un proveïdor.\nLa fórmula per a determinar el valor del llindar de producció és la següent:\n\n \n \n \n Q\n =\n \n \n \n C\n F\n \n \n p\n −\n C\n V\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle Q={\\frac {CF}{p-CV}}}\n ,on:\n\nQ és el nivell de necessitat del producte,\nCF són els costos fixos,\np és el preu de compra, i\nCV són els costos variablesEl cost total de compra és: \n \n \n \n p\n ⋅\n Q\n \n \n {\\displaystyle p\\cdot Q}\n , i el cost total variable és \n \n \n \n C\n F\n +\n C\n V\n +\n Q\n \n \n \n {\\displaystyle CF+CV+Q\\,}\n .", "label": "Empresa" }, { "sentence": "L'automatització (el mot català «automatització» ve del grec antic auto, que significa \"guiat per un mateix\"), exerceix un paper cada vegada més important en l'economia mundial i en l'experiència diària. Dins de les tecnologies de la informació, és l'ús de sistemes de control o elements computeritzats que redueixen la necessitat de treball humà en la producció de béns i serveis. Aquestes tecnologies permeten controlar maquinàries o processos industrials en substitució dels operadors humans.\nEn l'àmbit de la industrialització, l'automatització va més enllà de la mecanització: la maquinària ajuda a superar els requisits de treball muscular als operadors humans. Així doncs, gràcies a aquesta automatització, es redueix considerablement la necessitat de superar aquests requisits humans sensorials i mentals.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El codi de barres és un sistema d'identificació numèrica adaptat per tal de poder ser llegit ràpidament mitjançant un sistema òptic-electrònic. La primera compra al detall fent servir el codi de barres va ser la d'un paquet de xiclets, el 26 de juny de 1974, en un supermercat de Troy (Ohio), als Estats Units, fet que queda recollit en els fons de l'Smithsonian Institution.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El codi QR (sigla provinent de l'anglès Quick Response, és a dir resposta ràpida) és un sistema per a emmagatzemar informació que consta d'una matriu de punts quadrada destinada a ser llegida per un dispositiu intel·ligent, sovint un telèfon mòbil. \nEl codi QR és una evolució del codi de barres cap a dues dimensions (2D), comparable amb altres codis 2D, com Data Matrix i Aztec Code (quadrats), PDF417 (rectangles) o MaxiCode (hexàgons).\nUn codi QR pot contenir dades de qualsevol format informàtic que càpiguen al seu espai. Molts codis QR contenen adreces web (URL). Altres exemples d'ús són sistemes de pagament, bitllets d'entrada o certificats administratius.\nUn codi QR pot recuperar dades danyades, fins a un cert grau.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El cost de producció és el valor dels factors productius consumits per a la producció d'un bé o servei.L'estudi dels costos es pot fer des de diferents criteris o punts de vista, segons allò que es vol analitzar. Si es classifiquen els costos segons la seva relació amb la quantitat produïda, veiem que hi ha costos fixos i costos variables. Si l'empresa produeix diversos productes i no és fàcil ni immediat assignar a cada tipus de producte els costos associats tindriem costos directes i costos indirectes.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La deslocalització és el trasllat de les activitats de serveis o de producció cap a altres llocs fora de l'espai tradicional d'una empresa. De vegades s'utilitza la paraula anglesa offshoring. Els motius poden ser entre d'altres cost laboral, incentius fiscals o financers, normes socials o de medi ambient…Hi ha deslocalització quan es perd producció i ocupació industrial local com a conseqüència de la substitució per producció estrangera. Es pot fer, sigui per subcontractació especialitzada a empreses –jurídicament– independents, en anglès offshore outsourcing, sigui per la creació de filials de l'empresa, el que és aleshores una inversió directa a l'estranger, sigui pel tancament de línies de producció, la capacitat de les quals es concentra en altres fàbriques del mateix grup.La reducció contínua del cost i del temps del transport que va començar des del segle xix, va permetre cada vegada més desvincular el lloc de producció del lloc de consum. La deslocalització de manufactures va començar a mitjan segle xx. Va accelerar pels acords comercials i l'abolició progressiu de les barreres (arranzels, normes, estandards industrials, infraestructures de transport…) i altres obstacles proteccionistes al comerç lliure que van fer possible produir allà on econòmicament és més interessant. Va donar un impuls considerable al sector de la logística indispensable per garantir que el components o els productes arribéssin a temps.\nLa deslocalització de serveis va seguir vers la fi del mateix segle, quan el desenvolupament de la telemàtica i d'internet va suprimir la necessitat d'una presència al mateix país. «Tots els serveis que es puguin fer a través d’un cable són susceptibles de ser deslocalitzats.» Concerneix, entre d'altres el manteniment d'aplicacions informàtiques, els centres d'atenció telefònica, la gestió, compres, el servei postventa, etc. quan el servei, mitjançant la xarxa telemàtica i internet, no necessita una presència al mateix país. S'hi va afegir des de principi del segle xxi la deslocalització de serveis d'enginyeria i de recerca científica.La deslocalització extrema pot crear els seus propis problemes de dependència quan per qualsevol raó hi ha una ruptura considerable de la producció o la cadena logística (catàstrofe natural, vaga, naufragi, pandèmia…). La crisi sanitària del 2020, per exemple, amb les decisions dels diferents governs de tancar fronteres, ha paralitzat els intercanvis comercials. Igual com la diminució del cost del transport va fomentar la deslocalització, l'aplicació del principi del «cost real» del transport, en integrar-hi el cost de totes les externalitats, com ara la reparació dels danys al medi ambient, un impost al diòxid de carboni etc. podrà ser-hi un fre.\n\nVegeu també: Deslocalització web i deslocalització propera", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La deslocalització propera (anglés nearshoring, és el fet de deslocalitzar una activitat econòmica, però en una altra regió del mateix país o en un país pròxim.Més pròxim, menys llunyà, més controlable, permetent guanyar productivitat de forma important, però sense els atzars i les sorpreses de deslocalització cap a països llunyans (llengua, distància, diferències culturals, decalatge horari…).", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un full de ruta és un pla tècnic en el qual s'explica en detall totes les operacions que un operador ha de realitzar per al mecanitzat d'una peça. Es realitza a partir del pla de fabricació de la peça, on hi ha totes les cotes i especificacions desitjades.\nFiguradament, per anglicisme s'usa el terme per a evitar el mot programa, actualment connotat negativament.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una hora-persona o hora-home és la quantitat de treball realitzat per un treballador mitjà durant una hora. S'utilitza per a estimar el temps de treball ininterromput necessari per realitzar una tasca o fabricar un producte. La unitat \"hora-persona\" no té en compte les pauses de descans, alimentació, vacances, etc. tan sols treball continu. Així doncs, els directius i tècnics hi sumen el temps no productiu per poder estimar el temps total necessari per acabar la tasca.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La inspecció és la tècnica més antiga de control de la qualitat. Consisteix bàsicament a observar un producte o servei ja acabat, just abans de ser enviat al mercat, per a tractar de trobar-hi possibles defectes i, en cas que els tingui, retirar-lo o sancionar-lo. La inspecció per si sola actualment és considerada inadequada per al control de la qualitat, però es fa servir encara de vegades com a complement dintre d'altres processos més globals.La inspecció pot ser exhaustiva quan es fa sobre la totalitat de productes finalitzats, és un cas que s'empra en productes que es fan en petites quantitats però amb un alt cost, com ho són alguns productes de luxe (que pot incloure algunes marques de marroquineria, calçat, joieria, bijuteria, etc.) o els del sector de l'automoció i l'aeronàutica.\nPerò en molts casos es prefereix la inspecció per mostreig estadístic, a la qual a la producció, per exemple, s'obre de tant en tant una caixa o una paleta i se n'inspeccionen un o més productes. És típic en processos en els quals hi ha una alta producció quantitativa de baix cost, i necessària, front a l'exhaustiva, quan la inspecció suposa la destrucció del producte analitzat. També s'utilitza en alguns serveis per a avaluar el servei complert o a algunes persones, de vegades sota el sistema de “fals client”. És molt típic també per al control de certes regulacions i normatives.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La inversió econòmica o millor l'investiment econòmic té diversos significats relacionats entre ells en el camp empresarial, financer i econòmic, també relacionat amb l'estalvi o l'ajornament del consum. Conceptualment la inversió es diferencia tant del consum com de l'estalvi: pel que fa a aquest últim, perquè és una despesa, un desembors, i no una reserva o quantitat de diners retinguda; pel que fa al consum, perquè no es dirigeix a béns que produïxen utilitat o satisfacció directa, sinó a béns que es destinen a produir altres béns. En la pràctica, no obstant això, tals distincions solen desdibuixar-se: hi ha béns que poden ser alhora de consum i d'inversió, segons els fins alternatius als quals es destini. L'estalvi, per altra banda, generalment es col·loca a interès, amb l'objecte de reservar-lo per a posteriors eventualitats, una de les quals pot ser la inversió. Més concretament en el món empresarial, suposa aplicar recursos financers per a l'adquisició, renovació o millora d'elements de l'immobilitzat amb l'objectiu de millorar la capacitat productiva de l'empresa. Per a un particular, o per a una institució financera, el mot inversió és generalment pres en el sentit de la col·locació dels estalvis a mitjà o llarg termini, o per la compra d'actius financers, com per exemple títols borsaris. El Dollar cost averaging és un exemple d'estratègia d'inversió econòmica.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Jidoka (o autonomation en anglès) terme utilitzat en sistemes de producció ajustada. Significa \"automatització amb un toc humà\". Jidoka conté la detecció automàtica dels errors o defectes durant la producció. En sistemes de producció ajustada sempre es busquen objectius per a la millora continua, buscant i eliminant les causes dels problemes. Quan un defecte és detectat, el fet de parar la producció fa que l'organització focalitzi els esforços en resoldre el problema i evita la propagació de males pràctiques. Per models de producció just a temps (en anglès, Just-in-time, JIT) pot ser interessant produir amb zero defectes, sinó els defectes poden causar problemes al procés industrial.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Un poka yoke (en japonès ポカヨケ, literalment «a prova d'errors») és un dispositiu (generalment) destinat a evitar errors, el qual garanteix la seguretat dels usuaris de qualsevol maquinària, procés informàtic, en el qual d'aquesta manera es relacionen no provocant accidents de qualsevol tipus; originalment que peces mal fabricades seguissin en procés amb el consegüent cost. Aquests dispositius van ser introduïts a Toyota a la dècada de 1960, per l'enginyer Shigeo Shingo dins del que es coneix com a Sistema de Producció Toyota. Encara que amb anterioritat ja existien poka yokes, no va ser fins a la seva introducció en Toyota quan es van convertir en una tècnica, avui comú, del disseny i la qualitat. Els poka yokes solen consistir en:\n\nUn sistema de detecció, el tipus dependrà de la característica a controlar i en funció del qual se solen classificar, i\nUn sistema d'alarma (visual i sonora comunament) que avisa el treballador de produir l'error perquè l'esmeni.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El prêt-à-porter (en francès “preparat per a endur”) és un tipus d'indumentària o roba confeccionada de manera seriada. Es diferencia de la confecció pròpiament dita pel fet que solen ésser sèries no gaire llargues, es parteix sempre d'un disseny previ i la realització sol ésser més acurada. Va desplaçar l'alta costura en què la roba es feia a mida i cada disseny era únic, essent impossible que dues persones duguessin la mateixa peça de vestir. La producció a partir de patrons va facilitar la mecanització en la producció de peces de roba abaratint-ne els costos de producció i el preu.El pas de l'alta costura al prêt-à-porter es produeix en un context històric on per una part hi ha l'aparició del moviment hippie que es caracteritza per l'anarquia no violenta, la preocupació pel medi ambient i el rebuig al materialisme. La cultura i l'art prenen una gran importància en la societat i es caracteritzen per la multiplicitat de colors i la psicodèlia.\nDesprés de la Segona Guerra Mundial, l'economia es basa en l'impuls de l'Estat a la demanda i a l'organització del procés productiu. Es va millorar la productivitat i es van abaratir costos, això va permetre a les classes mitjanes i populars accedir al mercat de béns. Es va formar ‘l'estat del benestar'. Molts dels serveis que abans eren privats van passar a ser públics, cosa que també va ser una gran millora.\nHi va haver una important revolta per part dels joves que es van rebel·lar davant del que els semblava el sistema burgès. Això va ser el que sens dubte va influir en la moda fent-la molt més juvenil, productiva i d'accés a molta més població.\nAixí per exemple a Catalunya, en la dècada dels anys 50, van destacar dissenyadors pioners d'aquesta moda prêt-à-porter, que s'inspiraven en la moda de París, Milà, Nova York. Carmen Born (Santander, 1926), de nacionalitat alemanya i espanyola, va estudiar a l'Escola de Belles Arts d'Erfurt. Va col·laborar durant 30 anys amb l'Editorial Publicaciones Mundial de Barcelona. Les col·leccions més conegudes van ser: Milady, La mode à Paris, La robe favorite, Pour Madame, Petites toilettes La moda ideal o Bambina.\nEl prêt-à-porter va passar a ser l'alternativa viable a l'alta costura en la dècada de 1960, quan les cases de moda van començar a mostrar els seus productes en una sèrie de talles estàndard que podrien adquirir-se directament en una boutique. Al no haver de dependre de llargues i costoses sessions de preses de mesures, el prêt-à-porter va passar a ser més econòmic i, en conseqüència, va resultar accessible a un públic més ampli. La majoria de la moda de dissenyador que es pot adquirir avui dia es considera prêt-á-porter. Així, mentre l'alta costura compta amb dues cites anuals en les passarel·les de París, el prêt-à-porter té desfilades a tot el món, així com les diverses setmanes de la moda, entre les quals destaquen les de Nova York, Londres, París i Milà.\nLes marques de dissenyadors de prêt-à-porter més importants ocupen de comercialitzar models de preus mitjans i baixos. Un bon exemple d'això són les signatures Marc, de Marc Jacobs, i See, de Chloé. En crear una marca independent, els dissenyadors mantenen la integritat de la identitat corporativa que embolica la marca principal, alhora que té l'oportunitat d'arribar a un públic més ampli.\nMoltes vegades, les marques de prêt-à-porter venen els seus productes a l'engròs a les boutiques i als grans magatzems a través de desfilades en les setmanes de la moda, que se celebren dues vegades a l'any coincidint amb les temporades estipulades. El més habitual és que treballin amb 12 mesos d'antelació per a preparar el disseny de les mostres en les quals mostraran els seus productes i dur a terme la seva producció després de rebre els encàrrecs de les boutiques i els grans magatzems. D'aquesta manera, només produeixen el nombre de peces encarregat, la qual cosa redueix el risc d'excés de producció i les despeses de la inversió inicial en el que al fabricant es refereix. Alguns dissenyadors fins i tot obren els seus propis punts de venda al per menys, la qual cosa els permet vendre directament al client i augmentar els beneficis al no haver de dependre d'intermediaris.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La producció ajustada (en anglès, lean manufacturing) és un tipus d'organització de la producció que inclou operacions, proveïdors, i relacions de clients. Exigeix menys capital, menys esforç humà, menys espai i menys temps per fer productes amb menys defectes seguint els desigs precisos dels clients.\nLa producció ajustada és una filosofia de gestió enfocada a la reducció dels set tipus de malbaratament: sobreproducció, temps d'espera, transport, excés de processament, inventari, producció defectuosa i potencial humà subutilitzat. Eliminant el malbaratament, la qualitat millora i el temps de producció i el cost, es redueixen. Les eines \"lean\" (en anglès, \"sense greix\" o \"àgil\") inclouen processos continus d'anàlisi (kaizen), producció \"pull\" (en el sentit de kanban), i elements i processos \"a prova d'errors\" (Poka-Yoke).\nUn aspecte crucial és que la majoria dels costos es calculen en l'etapa de disseny d'un producte. Sovint un enginyer especificarà materials i processos coneguts i assegurances a costa d'altres barats i eficients. Això redueix els riscos del projecte o, cosa que és el mateix, el cost segons l'enginyer, però a força d'augmentar els riscos financers i disminuir els beneficis. Les bones organitzacions desenvolupen i repassen llistes de verificació per validar el disseny del producte.\nEls principis clau del lean manufacturing són:\n\nQualitat perfecta a la primera: recerca de zero defectes, detecció i solució dels problemes en el seu origen\nMinimització del malbaratament: eliminació de totes les activitats que no són de valor afegit i xarxes de seguretat, optimització de l'ús dels recursos escassos (capital, gent i espai)\nMillora contínua: reducció de costos, millora de la qualitat, augment de la productivitat i compartir la informació\nProcessos \"pull\": els productes són tibats (en el sentit de sol·licitats) pel client final, no empesos pel final de la producció\nFlexibilitat: produir ràpidament diferents barreges de gran varietat de productes, sense sacrificar l'eficiència a causa de volums menors de producció\nConstrucció i manteniment d'una relació a llarg termini amb els proveïdors prenent acords per compartir el risc, els costos i la informacióLean és bàsicament tot el concernent a obtenir les coses correctes al lloc correcte, en el moment correcte, en la quantitat correcta, minimitzant el malbaratament, sent flexible i estant obert al canvi.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La producció en cadena, producció en massa, producció en sèrie o fabricació en sèrie va ser un procés revolucionari en la producció industrial basat en la cadena de muntatge; una forma d'organització de la producció que delega a cada treballador una funció específica i especialitzada en màquines més desenvolupades tecnològicament.va ser un procés revolucionari en la producció industrial la base és la cadena de muntatge, línia d'acoblament o línia de producció; una forma d'organització de la producció que delega a cada treballador una funció específica i especialitzada en màquines també més desenvolupades.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La productivitat en economia és la mesura de l'eficiència de la producció. És una relació entre la quantitat de recursos utilitzats i els productes o serveis que se n'obtenen. Es pot expressar matemàticament com: P = producció/recursos\nUna productivitat més alta utilitzant els mateixos recursos permet augmentar la rendibilitat d'una empresa. Els augments de productivitat es poden aconseguir mitjançant inversions i bones gestions i relacions laborals.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Shigeo Shingo (Saga, Prefectura de Saga, 1909 - 1990) va ser un enginyer industrial que es va especialitzar en el camp de la qualitat i de qui ressalten sistemes d'inspecció com el Poka-Yoke, el mètode kanban de producció i, dintre del mètode producció just a temps (el que s'usa a l'automoció, per exemple, ja que elle es va formar professionalment a Toyota), el mètode per a disminuir considerablement els temps d'aturada de les màquines per mitjà del SMED (de l'anglès, Single Minute Exchange of Die).", "label": "Empresa" }, { "sentence": "En gestió de la producció, SMED és l'acrònim de Single-Minute Exchange of Die: canvi d'eina en un sol dígit de minuts. Aquest concepte introdueix la idea que en general qualsevol canvi de màquina o inicialització de procés hauria de durar no més de 10 minuts, d'aquí la frase single minute. S'entén per canvi d'eines el temps transcorregut des de la fabricació de l'última peça vàlida d'una sèrie fins a l'obtenció de la primera peça correcta de la sèrie següent; no únicament el temps del canvi i ajustos físics de la maquinària.\nEs distingeixen dos tipus d'ajustos:\nAjustis / temps interns: Correspon a operacions que es realitzen a màquina parada.\nAjustis / temps externs: Correspon a operacions que es realitzen (o poden realitzar-se) amb la màquina en marxa, o sigui durant el període de producció (coneguts per les sigles en anglès OED).\nEl mètode es desenvolupa en quatre etapes.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Taiichi Ohno (Dalian, 29 de febrer de 1912 - Toyota, 28 de maig de 1990) en japonès 大野耐一 (Ōno Taiichi), fou un empresari i enginyer industrial japonès.\nTreballador, i posteriorment directiu, de l'empresa Toyota és conegut per desenvolupar les bases dels mètodes de producció ajustada, just-in-time i kanban. Gràcies a la seva feina, Toyota va poder superar un estat proper a la fallida i convertir-se en la tercera empresa productora del món de cotxes, només superada per General Motors i Ford.Ohno va escriure diversos llibres sobre la producció àmpliament reconeguts: Toyota Production System (1978), Workplace Management (1984) i Just-in-Time for Today and Tomorrow (1988).", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Els vehicles de guiat automàtic, també coneguts com a AGV de l'anglès automated guided vehicle, són un tipus de robot mòbil per a entorns industrials. Són vehicles sense conductor que segueixen automàticament una ruta i transporten components o productes a través d'un magatzem o fàbrica.Els AGV poden tenir diferents tipus de xassís segons la tasca que hagin de fer, per exemple elevadors o remolcadors, i generalment es mouen amb motors alimentats per bateries elèctriques. Per orientar-se disposen de sistemes d'odometria, i sovint marcadors magnètics o òptics al terra, que els guien per una ruta predefinida. També tenen instal·lats diferents sensors de seguretat, que detecten obstacles i aturen el robot fins que hi hagi via lliure.Els vehicles de guiat automàtic van aparèixer a la dècada dels 50, però no seria fins vint anys després que es començarien a implementar a gran escala a la indústria automobilística. La crisi de principis dels noranta, i l'elevat cost dels models inicials, en desacceleraria durant uns anys la implantació. Passada aquesta recessió l'electrònica va progressar i es van crear estàndards de seguretat, fet que va ampliar i diversificar els usuaris d'AGV. A partir de l'esclat del comerç electrònic els vehicles de guiat automàtic van tornar a guanyar protagonisme, amb empreses com Amazon, que l'any 2018 disposava de més de 100.000 robots. Alhora, el 2005 es van introduir els carts, una variant més senzilla i assequible d'AGV i a partir del 2007 van aparèixer nous models més flexibles, capaços d'evitar obstacles, que sovint s'anomenen robots autònoms mòbils o AMR, de l'anglès autonomous mobile robot. L'any 2007 el mercat dels AGV estava valorat en 900 milions de dòlars.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Els recursos humans (RH) són el conjunt de treballadors i col·laboradors d'una empresa o entitat, en paral·lel als recursos materials o béns, que formen part del patrimoni d'aquella empresa. Rere la producció de qualsevol producte o servei hi ha un equip de persones que el fan possible, en la mesura que aquest equip funcioni bé, els resultats seran millors.Depenen d'un departament o responsable (si la mida de la corporació ho permet) que s'encarrega de seleccionar els treballadors (a partir del seu curriculum vitae, entrevistes o proves diverses d'idoneïtat), gestionar els seus sous i incentius, decidir si cal formació interna, acomiadar els excedents i planificar polítiques per incrementar la productivitat o fidelitat dels empleats. Aquestes tasques les pot exercir una persona o departament en concret (els professionals en Recursos Humans) al costat dels directius de l'organització.\nAquest responsable pot tenir formació en psicologia, relacions laborals o altres estudis afins.\nL'objectiu bàsic que persegueix la funció dels recursos humans amb aquestes tasques és alinear les polítiques de RH amb l'estratègia de l'organització, el que permetrà implantar l'estratègia a través de les persones.\nGeneralment la funció de recursos humans està composta per àrees com ara Reclutament i Selecció, contractació, capacitació, inducció de personal i la seva permanència a l'empresa. Depenent de l'empresa o institució on la funció de Recursos Humans operi, poden existir altres grups que desenvolupin diferents responsabilitats que poden tenir a veure amb aspectes com ara l'administració de la nòmina dels empleats, el maneig de les relacions amb sindicats, etc.\nPer poder executar l'estratègia de l'organització és fonamental l'administració dels recursos humans, per la qual cosa s'han de considerar conceptes com ara la comunicació organitzacional, el lideratge, el treball en equip, la negociació i la cultura organitzacional.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "The Adecco Group és una companyia de recursos humans amb seu a Zuric, Suïssa. El Grup Adecco dona treball a aproximadament 700.000 treballadors amb contractes temporals i compta amb més de 34.000 empleats propis (a jornada completa) i 5.200 oficines en més de 60 països i territoris al voltant del món.\nEl Grup Adecco és l'empresa matriu d'un gran nombre de marques a nivell internacional, incloent Adecco, Modis, Spring Professional, Badenoch & Clark, Pontoon, General Assembly, Vettery, YOSS, Adia i Lee Hecht Harrison.\nOfereix diversos serveis que inclouen personal temporal, col·locació permanent, transició professional, re-capacitació i desenvolupament de talent, així com externalizació i consultoria. Els mercats clau del Grup Adecco són França, Amèrica del Nord, Regne Unit i Irlanda, Japó, Alemanya, Àustria, Itàlia, Benelux, Països Nòrdics, Iberia, Austràlia, Nova Zelanda, Suïssa.A Espanya operen amb les marques del grup: Adecco, Spring Professional, Lee Hecht Harrison i Modis.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La carta de presentació, carta de sol·licitud o carta de motivació és una carta on s'hi expliquen les motivacions i inquietuds per un lloc de treball determinat, i on s'hi defineixen les principals aptituds del candidat. Es tracta d'un document independent del curriculum vitae que convé escriure quan es respon a una oferta de feina o s'envia una autocandidatura a una empresa per despertar l’interès dels seus representants. Pot determinar que es llegeixin el currículum amb més deteniment i decideixin de convocar la persona a una entrevista professional. La carta ha d’enriquir el currículum i ha de subratllar els punts forts de la candidatura i l'interès pel lloc o l’empresa a la qual l'individu s'adreça, manifestant com les experiències personals i professionals que s'hi destaquen poden ser beneficioses per l'empresa.Fa la funció de presentació de la persona candidata, amb l'objectiu de resumir breument el currículum, captar l'atenció del seleccionador de l'empresa i transmetre la idea d'idoneïtat del candidat per cobrir el lloc ofertat, de manera que ha d'expressar de manera clara i motivada les intencions de la persona candidata i personalitzar-se segons l'empresa a la qual es destina.La informació de la carta pot anar en un suport de paper o electrònic, i pot ser enviada en un arxiu adjunt o bé introduïda en el cos del correu electrònic, tot i que de vegades també s'incorpora en un paràgraf introductori al currículum.Segons l'enquesta Employer Preferences for Resumes and Cover Letters de la Universitat de Michigan, el 56% de les empreses prefereixen rebre una carta de presentació juntament amb el currículum. L'enquesta Cover Letters and Resumes realitzada per la Society for Human Resource Management (SHRM) reflecteix que el 43% dels reclutadors de talent considera que la carta de presentació té la mateixa importància que el curriculum vitae, i que el 69% dels responsables de recursos humans valoren positivament el fet que la carta de presentació sigui personalitzada.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El curriculum vitae (literalment, \"camí de la vida\" en llatí) o currículum, sovint simplificat amb les sigles CV, és una eina per fer recerca de feina. És el document en el qual, quan es cerca feina, es faciliten les dades personals, la formació acadèmica i l’experiència laboral per motivar l’interès d’alguna empresa i aconseguir una entrevista de selecció. Ha de ser clar, breu, ben ordenat i ben escrit; s'hi han de destacar les aptituds i d’eliminar-ne les dades supèrflues. Segons allò que interessi de remarcar, es pot escriure un currículum cronològic o funcional. Habitualment va acompanyat d'una carta de presentació, el text de la qual pot anar en un suport de paper o electrònic, tant enviat en un arxiu adjunt com introduït en el cos del correu electrònic.L'extensió del currículum variarà segons el país, però en general s'aconsella que sigui d'una sola pàgina o, com a màxim, de dues; en canvi, l'Europass (una iniciativa de la Unió Europea que té com a objectiu incrementar la transparència de la qualificació i mobilitat dels ciutadans a Europa) és molt detallat i extens. La inclusió o no de fotografia també depèn de la zona. A Catalunya no és imprescindible, però sí recomanable, i de vegades l'oferta de feina pot requerir una fotografia formal; en general, en els països llatinoamericans sol incloure-s'hi mentre que, en canvi, en els anglosaxons és recomanable no fer-ho per motius antidiscriminatoris.A la dècada del 2010 va començar a ser popular que els candidats féssin arribar una versió electrònica del seu currículum als empleadors, tant a través de portals d'ocupació com publicats a serveis de xarxa social orientades a la cerca de feina, com LinkedIn, XING o Viadeo.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Una entrevista de feina és una entrevista que es fa en el marc d'una sol·licitud de feina. Hi participen el candidat i un o diversos representants de l'empresa que ofereix el lloc de treball. A les empreses grans sol assistir-hi algú del departament de recursos humans.\nEl mètode d'entrevista STAR (situació, tasca, acció, resultat) es fa servir sovint en entrevistes de feina i cada vegada més en entrevistes d'avaluació del rendiment. L'objectiu del mètode és donar a l'entrevistador la imatge més fiable possible del candidat.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "L'Europass és el model estandarditzat de curriculum vitae elaborat per la Unió Europea per a unificar les candidatures laborals dels ciutadans que desitgin treballar en algun país del continent europeu. El seu objectiu és incrementar la transparència de la qualificació i mobilitat dels ciutadans a Europa, facilitant-ne la cerca d'ocupació, ja que fa que les habilitats i qualificacions d'una persona s'entenguin clarament a tot Europa (inclosos la Unió Europea, l'Espai Econòmic Europeu i els països candidats a la UE). Està format per cinc documents: el curriculum vitae, el passaport de llengües, el document de mobilitat, el suplement al títol superior i els certificats corresponents; aquests dos darrers són expedits per les autoritats educatives i comparteixen una marca i un logotip comú.Es va establir per la Decisió 2241/2004/CE del Parlament i del Consell Europeus, de 15 de desembre de 2004, sobre un marc comunitari únic per a la transparència de les qualificacions i competències i va entrar en vigor l'1 de gener de 2005. Des del 2012, les persones poden reunir tots els documents Europass al passaport europeu d'habilitats.Per tal de crear un currículum en format Europass, pot fer-se a través del portal (que està en 30 idiomes, però no en català) de l'European Centre for the Development of Vocational Training (CEDEFOP), on s'accedirà a l'aplicació per crear-lo o bé es podrà descarregar una plantilla en format Word per complimentar.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La gestió del coneixement és una disciplina acadèmica transversal establerta durant la dècada de 1990. S'encarrega de dissenyar i implementar sistemes per a identificar, capturar i compartir sistemàticament tot el coneixement involucrat dins d'una organització, per tal que aquest pugui proporcionar valor afegit i contribuir a la consecució dels objectius perseguits per la mateixa organització. Inclou àmbits com la gestió empresarial, gestió estratègica, informàtica i gestió documental.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La incapacitat temporal (IT), tal com està definida a Espanya, és la situació en què es troba una persona treballadora a causa d'una malaltia comuna o professional, o un accident, sigui o no de treball, amb caràcter temporal, que necessiti assistència sanitària i que no pugui realitzar el seu treball.\nAquesta situació d'impossibilitat del treballador s'oficialitza mitjançant el document de baixa. La baixa laboral és un document oficial en el qual el metge o metgessa certifica que una persona no pot desenvolupar la seva feina com a conseqüència d'una pèrdua de salut. Per tant, el responsable de la baixa és el metge o metgessa que la signa.\nPer tal de valorar la possible durada d'incapacitat, a més de la causa, es valora l'activitat del treballador.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La Gran Dimissió (en anglès, \"Great Resignation\" o \"Big Quit\") fa referència a la tendència actual que els empleats deixin voluntàriament la seva feina, des de la primavera 2021 fins a l'actualitat, com a reacció a la pandèmia de COVID-19. El terme la Gran dimissió va ser encunyat probablement per Anthony Klotz, un professor d'administració a la Mays Business School de la Universitat de Texas A&M.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "L'ocupació és la relació regulada entre dues parts en virtut d'un contracte formal o de fet, individual o col·lectiu, pel qual el treballador rep una remuneració o salari. Al treballador contractat se l'anomena empleat i a la persona contractant ocupador.En un sentit ampli, el terme ocupació s'utilitza com a antònim de desocupació i designa tota feina per la qual es genera un ingrés monetari o, genèricament, una renda. És a dir, que inclou a més a més del treball assalariat, el treball autònom i en general, el realitzat per la població ocupada, és a dir, per la part de la població activa que efectivament està treballant per obtenir un benefici econòmic. A la majoria de les estadístiques s'inclou entre la població activa els integrants de les unitats econòmiques familiars que participen en la producció. El debat d'aquests conceptes i categories porta a sostenir que el treball domèstic també forma part de la feina i cal reconèixer el valor que genera.\nLa taxa d'ocupació o taxa de desocupació, és el percentatge que suposa el nombre d'ocupats sobre la població en edat de treballar (o població en edat laboral). En canvi, la taxa d'activitat és el percentatge que suposa el nombre d'ocupats sobre la població activa. Aquesta població activa es compon de tots els que tenen una ocupació més tots aquells que no en tenen, però ho estan buscant. Per tant, la població activa sempre és menor que la població en edat laboral, ja que sempre hi ha un conjunt de persones en edat i condició d'aconseguir una feina que no ho desitgen.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El principi de Dilbert al·ludeix a una observació satírica dels anys 1990 que afirma que les empreses tendeixen a ascendir sistemàticament els seus empleats menys competents a càrrecs directius per limitar així el dany que són capaços de provocar.El terme va ser encunyat per Scott Adams, un graduat de la Universitat de Berkeley i creador de la tira còmica Dilbert. Adams va explicar el principi a un article del Wall Street Journal.\nAdams va ampliar llavors el seu estudi del principi de Dilbert en un llibre satíric de 1996 amb el mateix títol. S'han venut més d'un milió d'exemplars del llibre i va romandre 43 setmanes en la llista de millor venuts del New York Times.Encara que els acadèmics poden rebutjar la veracitat del principi, en retorcar que contradiu les tècniques de gestió de recursos humans tradicionals, es va originar com una forma de sàtira sobre un assumpte molt discutit al món empresarial. Des de llavors la teoria ha collit cert suport de negocis i gestors. Per exemple Guy Kawasaki d'Apple Computer va dir: «Hi ha dos tipus de companyies, les que reconeixen que són exactament com Dilbert i les que també ho són però encara no ho saben.»\nEl principi de Dilbert és una variació del principi de Peter, que tracta sobre la pràctica de les organitzacions jeràrquiques d'usar els ascensos com a forma de recompensar els empleats que demostren ser competents als seus llocs actuals, afirmant que, a causa d'aquesta pràctica, un empleat competent acabarà sent ascendit a un lloc en el qual serà incompetent, i on romandrà.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "El principi de Peter és un principi formulat per Laurence J. Peter en el seu llibre The Peter Principle, de 1969.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Randstad Holding N.V. és una societat activa a nivell internacional dins del domini del treball temporal i dels serveis en recursos humans. Fundada el 1960 als Països Baixos, per Fritz Goldschmeding, Randstad opera en una quarantena de països. En 2010, la seva xifra de negocis s'elevava a 14.200 milions d'euros i el seu benefici a 288,5 milions d'euros. El personal permanent de l'empresa era de prop de 26.000 persones. Cada dia, més de 500.000 treballadors temporals treballen per intermediació de Randstad. A tot el món, Randstad disposa de 3.085 agències i 1.110 sucursals on Randstad treballa per a un sol client.A nivell mundial, Randstad en 2018 es va transformar en el primer gran grup de serveis de recursos humans. La segona plaça és ocupada per l'empresa suïssa Adecco. Randstad opera també sota el nom comercial\nRandstad Holding N.V. cotitza en l'índex AEX d'Euronext Àmsterdam, sota l'abreujament RAND. El seu fundador Frits Goldschmeding, és encara el principal accionista. La seu social de la societat es troba a Diemen, als Països Baixos.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "Reducció de la jornada de treball, reducció de la jornada laboral o reducció del temps de treball -sovint assimilable al repartiment del treball o redistribució del treball-, en relació amb el treball assalariat, es refereix a la disminució de les hores de treball en la jornada laboral i la setmana laboral i, per extensió, en el còmput d'hores treballades mensual i anualment. Quan es redueixen els dies de treball a la setmana es parla de reducció de la setmana laboral.\nLa reducció de la jornada de treball, entesa com una forma de distribució de la renda, com un element de benestar social i també com reparteixo de l'escassetat de treball assalariat -a conseqüència de l'increment sostingut de la productivitat i de taxes insostenibles de desocupació- ha estat un dels èxits i demanda tradicional de l'esquerra política i el moviment obrer que es va materialitzar en la jornada de vuit hores i s'oposa a la flexibilització del mercat de treball -reducció de costos laborals com a única forma de futur creixement econòmic per repartir la riquesa mitjançant la creació de futur ocupació- proposta tradicional de la dreta política.", "label": "Empresa" }, { "sentence": "La taxa de creixement real del PIB és el càlcul que permet fer comparacions de desenvolupament econòmic, tant en el temps com entre economies de mides diferents, sense tenir en compte els canvis de preus. El creixement del volum del PIB es compta utilitzant dades dels preus de l'any anterior.\nEl producte interior brut (PIB) és una mesura dels resultats de l'activitat econòmica. És el valor de tots els béns i els serveis produïts menys el valor dels béns i serveis utilitzats per produir-los.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'índex de Theil és una mesura de desigualtat econòmica basada en l'entropia de Shannon. Serveix per mesurar i comparar la distribució de la renda. Segons Pablo Cotler aquest índex permet ser desagregat en un component de desigualtat a l'interior dels grups d'estudi, i un altre corresponent a la desigualtat entre grups.El valor de l'índex de Theil és donat per la fórmula: \n\n \n \n \n \n T\n \n T\n \n \n =\n \n T\n \n α\n =\n 1\n \n \n =\n \n \n 1\n N\n \n \n \n ∑\n \n i\n =\n 1\n \n \n N\n \n \n \n \n \n x\n \n i\n \n \n μ\n \n \n ln\n ⁡\n \n (\n \n \n \n x\n \n i\n \n \n μ\n \n \n )\n \n \n \n {\\displaystyle T_{T}=T_{\\alpha =1}={\\frac {1}{N}}\\sum _{i=1}^{N}{\\frac {x_{i}}{\\mu }}\\ln \\left({\\frac {x_{i}}{\\mu }}\\right)}\n \nL'índex de Theil es pot transformar en l'índex d'Atkinson, que té un rang entre 0 i 1 (0% i100%), com més proper sigui el valor a 1, pitjor serà la distribució de la renda.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'índex de desigualtat de gènere (IDG) és un índex per a mesurar la desigualtat de gènere que va ser introduït a l'Informe de desenvolupament humà 2010, edició del 20 aniversari pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). Segons el PNUD, aquest índex és una mesura composta que captura la pèrdua d'assoliments d'un país a causa de la desigualtat de gènere. Utilitza tres dimensions per a aquesta avaluació: salut reproductiva, apoderament, i participació en el mercat de treball.\nL'índex va ser introduït com una mesura experimental per a remeiar les mancances dels indicadors anteriors, l'índex de desenvolupament del gènere (IDG) i la mesura d'apoderament de gènere (MAG), que van ser introduïts el 1995 a l'Informe de desenvolupament humà.\nL'índex de desenvolupament relacionat amb el gènere (IDG) i la Mesura d'Apoderament de Gènere (MAG) van ser introduïts el 1995 a l'Informe de desenvolupament humà amb creixent reconeixement internacional per la importància d'eliminar la desigualtat de gènere. El IDG i el MAG esdevenien els índexs primaris per a mesurar la desigualtat de gènere global als informes de desenvolupament humà de les Nacions Unides. L'IDG i el MAG van rebre moltes crítiques degut a les seves limitacions metodològiques i conceptuals.Beneria i Permanyer ha explicat que l'IDG i el MAG no són mides de desigualtat de gènere. L'IDG és un índex compost que mesura el desenvolupament dins d'un país i després fa la correcció negativa per desigualtat de gènere; i el MAG mesura l'accés que les dones han assolit a posicions de poder en economia, política, i a la presa de decisions. Per Beneria i Permanyer aquesta aproximació és inexacta per a capturar amb exactitud la desigualtat de gènere. Segons el PNUD, el IDG va ser criticat per la seva incapacitat de mesurar de forma exacta la desigualtat de gènere, perquè els seus components són molt propers a l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH), una mesura composta del desenvolupament humà utilitzat pel PNUD.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'Índex de Herfindahl o Índex de Herfindahl i Hirschman (IHH) és una mesura, empleada en economia, que informa sobre la concentració econòmica d'un mercat. O, inversament, la mesura de falta de competència en un sistema econòmic. Un índex elevat expressa un mercat molt concentrat i poc competitiu.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'índex de progrés real (IPR) o índex de progrés genuí (IPG) (en anglès, Genuine Progress Indicator, GPI), és un indicador que mesura el benestar econòmic i el progrés social d'un país, posicionant-se com a principal alternativa al PIB i al PIB per capita.\nBàsicament, el que fa l'IPR és sumar tot allò que contribueix al benestar econòmic i restar-ne aquells factors que hi van en contra, permetent així que ens fem una millor idea de si una economia avança en la direcció correcta. D'aquesta manera, amplia el marc de la comptabilitat tradicional, incloent a l'alça les inversions netes de capital i les inversions en treball amb l'objectiu de reflectir activitats no remunerades pel mercat, com el treball domèstic no remunerat, el voluntariat i la cura de familiars. Comptabilitza a la baixa els costs derivats de la degradació ambiental i la pèrdua de recursos naturals, així com les desigualtats en la renta, el deute exterior i la delinqüència. És, doncs, un índex que té en compte factors ecològics i de desenvolupament sostenible com a necessaris per al benestar social. L'IPR mira de substituir el tant criticat producte interior brut (PIB) com a indicador de progrés econòmic.En l'economia estatunidenca, hom pot apreciar com, si bé el PIB per capita es duplicà entre 1950 i finals del segle XX –amb una diferència de només 50 anys–, l'IPR mostra unes dades no només diferents, sinó contràries: cresqué durant els anys 60 i 70, reduint-se posteriorment –fins a un 45% des de 1970–. Aquestes dades mostrarien que l'economia real i el benestar s'han estancat, malgrat un augment del PIB per capita.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Camí de servitud (en anglès, The road to serfdom) és un llibre escrit per l'economista i filòsof austríac Friedrich von Hayek entre 1940 i 1943, en el qual adverteix del perill d'acabar en una tirania que comporta el control de l'economia per part del govern a través de la planificació central. Argumenta que l'abandó de l'individualisme i el liberalisme clàssic inevitablement condueix a una pèrdua de llibertat, la creació d'un societat opressiva, la tirania d'un dictador, i la servitud de l'individu. Hayek va desafiar la visió general entre els acadèmics britànic sobre que el feixisme (i el nacionalsocialisme) era una reacció capitalista en contra del socialisme. Va argumentar que feixisme, socialisme i nacionalsocialisme tenien arrels comunes en la planificació econòmica central i donant la preponderància a l'estat per sobre l'individu.\nDes de la seva publicació el 1944, Camí de servitud ha estat una influent i popular exposició de llibertarisme de mercat. Se n'han venut més de dos milions de còpies.Camí de Servitud havia de ser l'edició popular del segon volum del tractat de Hayek titulat L'abús i la decadència de la raó i el títol estava inspirat en els escrits del pensador liberal clàssic francès del segle xix Alexis de Tocqueville en la \"carretera cap a la servitud\". El llibre fou inicialment publicat a la Gran Bretanya per Routledge el març de 1944, durant la Segona Guerra Mundial, i es feu força popular, tot i que Hayek l'anomenà \"el llibre que no es podia obtenir\", a causa del racionament de paper que hi havia durant la guerra. Va ser publicat als Estats Units per la University of Chicago Press el setembre de 1944 i aconseguí gran popularitat. Per iniciativa de l'editor Max Eastman, la revista americana Reader's Digest en publicà una versió resumida l'abril de 1945, portant Camí de servitud a assolir una àmplia audiència més enllà dels cercles acadèmics.\nCamí de servitud ha tingut un impacte significatiu en el moviment conservador i llibertari econòmic del segle XX i encara avui és citat amb freqüència.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El nou estat industrial és el títol d'un llibre escrit el 1967 per John Kenneth Galbraith. Al llibre Galbraith defensa que en el sector industrial de les societats capitalistes modernes, el mecanisme tradicional d'oferta i demanda és suplantat per la planificació de les grans empreses, usant tècniques que van des de la publicitat al màrqueting fins a la integració vertical.\nGalbraith argumenta que això s'ha convertit en necessari a causa de la planificació a llarg termini requerida per uns processos de producció que impliquen tecnologia molt avançada i complexa (en les societats soviètiques aquests tipus de reptes tecnològics trobaren resposta també en sistemes similars de planificació) que impliquen un substancial risc addicional. Un dels resultats que es deriva d'aquest fet és que la competència perfecta, tal com s'entén generalment en la teoria econòmica clàssica, deixa de ser una explicació útil per al sector industrial (malgrat que pot ser útil encara per entendre altres sectors dominats per petites empreses).\nGalbraith argumenta que el sistema industrial -que ell defineix, en termes generals, com aquelles empreses que controlen al voltant de dos terços de la producció de sectors clau de l'economia- és controlat a la pràctica per una tecnoestructura més que pels seus propietaris o accionistes. Defensa que la tecnoestructura no actua per maximitzar el benefici (ja que això comporta un cert risc de fracàs) sinó per mantenir l'organització i assegurar la seva expansió. La principal motivació de la tecnoestructura és mantenir el control de l'empresa; per això, per exemple, prefereix finançar-se via beneficis no distribuïts en comptes d'endeutament.\nEl concepte tradicional del risc associat a les petites empreses esdevé menys rellevant per a les grans empreses industrials. El risc és mitigat per accords a llarg termini i instruments financers com ara els contractes a futur que permeten pal·liar la volatilitat dels preus de les matèries primeres. Un altre factor també necessari per a la planificació de la producció industrial a llarg termini és la influència en els governs en les decisions de política econòmica i legislació laboral.", "label": "Economia" }, { "sentence": "The Limits to Growth (Els límits del creixement) és un informe publicat pel Massachusetts Institute of Technology (MIT) el 1972 que va ser una de les primeres publicacions que va posar en dubte el mite del creixement econòmic. És la primera simulació que va combinar el creixement de la població quasi infinit amb les primeres matèries finides.El 1992, 20 anys després de la publicació original, es va actualitzar en una nova versió de l'informe titulat Més enllà dels límits del creixement, en la qual, sobre la base de les dades recollides des de llavors, s'exposava que la humanitat ja havia superat la capacitat de càrrega del planeta per poder sostenir la seva població. Una versió actualitzada, amb el títol Els límits del creixement: 30 anys després, va ser publicada l'1 de juny del 2004 per la «Chelsea Green Publishing Company». En aquesta versió s'actualitzen i integren les dues versions precedents.\nEl 1973 va rebre el premi Friedenspreis de la Federació dels Llibreters alemanys (Börsenverein des Deutschen Buchhandels).", "label": "Economia" }, { "sentence": "La faula de les abelles o, Vicis Privats, Beneficis Públics és un llibre de Bernard de Mandeville, que consisteix en el poema Les Murmuracions del Rusc: o, Els brivalls es tornen honestos, juntament amb la prosa de discussió del poema. El poema va ser publicat l'any 1705, i el llibre va aparèixer per primera vegada l'any 1714. El poema suggereix molts dels principis claus del pensament econòmic, incloent-hi la divisió del treball i la \"mà invisible\", setanta anys abans que aquests conceptes anessin completament dilucidats per Adam Smith. Dos segles més tard John Maynard Keynes cita a Mandeville per mostrar que no hi havia \"res de nou ... a atribuir els mals de la desocupació ... la insuficiència de la propensió a consumir\", una condició també coneguda com la paradoxa de l'estalvi, que fou el centre de la seva pròpia teoria de la demanda efectiva.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Els Manuscrits econòmics i filosòfics de 1844 (també coneguts com Els manuscrits de París) són un dels textos més famosos de Karl Marx escrits durant la seva estada a París el 1844. Els temes que Marx aborda s'han convertit en problemes clàssics de la filosofia, com el problema de l'alienació. Marx també practica la filosofia en la nova forma de crítica de l'economia política.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. com diu el seu títol és un llibre recapitulatiu sobre la marina, el comerç i les arts de la ciutat de Barcelona, escrit per l'il·lustre Antoni de Capmany i Montpalau.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Què és la propietat? Investigació sobre el principi del dret i del govern (en l'original francès: Qu'est-ce que la propriété? Ou recherche sud li principe du droit et du gouvernment) és el títol d'un llibre de l'anarquista francès Pierre-Joseph Proudhon editat l'any 1840.És en aquest llibre on apareix la cita més cèlebre de Proudhon: «la propietat és el robatori», i altres menys conegudes com «la propietat és impossible».", "label": "Economia" }, { "sentence": "Indagació sobre la natura i les causes de la riquesa de les nacions (en anglès, An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations) o, simplement La riquesa de les nacions, és l'obra més cèlebre d'Adam Smith. Publicada el 1776, és el primer llibre modern d'economia. L'autor hi exposa la seva anàlisi sobre l'origen de la recent prosperitat de certs països, com Anglaterra o els Països Baixos. Hi descabdella teories econòmiques sobre la divisió del treball, el mercat, la moneda, la natura de la riquesa, el «preu de les mercaderies mesurat en treball», els salaris, els beneficis i l'acumulació de capital. Hi examina diferents sistemes d'economia política, en particular el mercantilisme i la fisiocràcia. Hi debana també la idea d'un ordre natural, el «sistema de llibertat natural», com a resultat de l'interès individual cap a l'interès general en la solució del joc de la lliure empresa, de la lliure concurrència i del lliure comerç.\nLa riquesa de les nacions és avui una de les obres més importants d'aquesta disciplina, per a Amartya Sen, «el llibre més gran escrit mai sobre la vida econòmica». És el document fundador de l'economia clàssica, també dita Escola clàssica de l'economia, i, sens dubte, del liberalisme econòmic.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner (en anglès, The General Theory of Employment, Interest and Money) és l'obra més important de l'economista anglès John Maynard Keynes, que amb aquest llibre va posar els fonaments del modern pensament macroeconòmic. Publicada el 1936, va impulsar l'anomenada «revolució keynesiana», que va capgirar la visió de l'economia de les nacions que tenien els economistes i els homes de govern, especialment pel que fa a les virtuts de la intervenció pública en economia per mitjà de l'actuació sobre la demanda agregada. El llibre desprèn una visió de l'economia política i de la política econòmica que es va mantenir vigent—integrada, en alguns models, amb algunes conclusions de l'economia neoclàssica— fins que als anys setanta del segle xx va aparèixer el monetarisme, amb Milton Friedman com a màxim exponent.", "label": "Economia" }, { "sentence": "The Theory of the Leisure Class: An Economic Study of Institutions (literalment en català «la teoria de la classe ociosa: estudi econòmic de les institucions») és un tractat d'economia escrit per Thorstein Veblen i publicat el 1899. És una crítica detallada social del consum conspicu, com a funció de la classe social i del consumisme, derivat de l'estratificació social de les persones i la divisió del treball, les quals són les institucions socials de l'època feudal (segle IX al segle XV) que han continuat a l'era moderna.Els senyors burgesos, els homes de negocis que són amos dels mitjans de producció, han dedicat el seu temps a les pràctiques econòmicament improductives de consum conspicu i oci ostensible, que són activitats inútils que ni contribueixen a l'economia ni a la producció material de béns útils i serveis necessaris per al funcionament de la societat; mentre que és la classe mitjana i la classe treballadora els que estan empleats de manera útil en les ocupacions industrials i productives que donen suport al conjunt de la societat.\nDut a terme en el segle xix, les anàlisis socioeconòmiques de Veblen dels cicles econòmics i la consegüent política de preus de l'economia dels Estats Units, i de l'emergent divisió del treball per especialitat tecnocràtica — científic, enginyer, tecnòleg, etc. — han resultat acurades prediccions sociològiques de l'estructura econòmica d'una societat industrial.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista de comptes corrents ordenats per les comissions aplicades.\nS'inclouen només els comptes corrents, en euros, pertanyents a les entitats financeres amb seu social als Països Catalans, amb una comissió de manteniment igual a 0,00 euros i sense necessitat de vinculació. Les dades que es mostren a continuació són les fetes públiques per cada entitat. La llista està actualitzada el 3 d'agost de 2022.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista de fons d'inversió ordenats per la ràtio de despeses totals.\nS'inclouen només els fons d'inversió globals, d'acumulació, en euros i amb una ràtio de despeses totals igual o inferior al 0,30%. Les dades que es mostren a continuació són les publicades en la documentació de cada un dels fons. La llista està actualitzada el 31 de juliol de 2022.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Deute públic és la dada més rellevant de discussió quan es produeix un impagament d'un govern o quan es vol fixar un sostre de deute.\nLa llista següent classifica els països per percentatge de Deute públic acumulat respecta la RNB. Les dades són extretes de l'Eurostat per la UE i de la CIA World Factbook 2010, per la resta del món. Les dades són tractades respecta la moneda local de cada país.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Les entitats financeres dels Països Catalans són aquelles entitats financeres i de crèdit amb seu social als Països Catalans.\nLa classificació es divideix en: 1) caixes d'estalvis, 2) cooperatives de crèdit, 3) bancs, 4) entitats de diner electrònic, 5) agències i societats de valors, 6) societats gestores d'institucions d'inversió col·lectiva, 7) societats cooperatives amb serveis financers i 8) altres entitats. Cal advertir que les entitats incloses en el dos darrers apartats, a diferència de les altres, no estan subjectes a cap mena de regulació o supervisió per part dels organismes públics (com ara l'Institut Valencià de Finances). Finalment també s'hi inclouen les entitats financeres que han traslladat la seva seu social a fora dels Països Catalans o bé que han estat dissoltes.\nEl criteri d'ordenació en cada apartat es basa en l'ordre alfabètic dels noms i les marques comercials, atès que hi ha entitats que empren noms i marques comercials diferents encara que amb una mateixa personalitat jurídica i denominació social.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista dels estats mexicans ordenats per índex de desenvolupament humà (IDH) segons el \"Report del Desenvolupament Humà Mèxic 2006, reportat per les Nacions Unides usant dades de l'any 2004. Cap estat té un índex de desenvolupament humà baix, i de fet la meitat en té un d'alt. El que és més, l'índex de tots es va incrementar pel que fa a l'any anterior 2003 (Quadre A7 del mateix informe). La tendència total del 2000 al 2004 per a cada entitat federativa també va ser a l'alça, la qual cosa indica que la classificació d'IDH alt inclou cada vegada més estats.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista d'empreses destacades i situades a Guinea Equatorial, agrupades pel seu sector Industry Classification Benchmark.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquesta llista conté les cent empreses amb seu social a l'illa de Menorca ordenades per facturació del 2012.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Llista d'especialitats del camp 53 (Ciències econòmiques) de la Nomenclatura de la UNESCO:", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista dels bancs comercials a Guinea Equatorial\nBGFIBank Equatorial Guinea (BGFIBank-EG)\nCommercial Bank Guinee Equatoriale (CBGE)\nCaisse Commune d'Epargne et d'Investissement Guinée Equatoriale (CCEI)\nEcobank\nBanco Nacional de Guinea Ecuatorial (BANGE)", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquestes són dues llistes de companyies petrolieres .", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques en memòria d'Alfred Nobel, conegut també com a Premi Nobel d'Economia tot i no ser un dels premis originàriament per Alfred Nobel, és lliurat anualment per la Reial Acadèmia Sueca de Ciències i és una de les principals distincions que es realitzen per ressaltar el treball d'aquelles persones que han desenvolupat una teoria o una activitat digna de reconeixement en el món de l'economia. Cal destacar que aquest premi no va ser creat per Alfred Nobel, sinó que es va començar a lliurar el 1969 pel Banc de Suècia, amb la denominació de Premi d'Honor del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en Memòria d'Alfred Nobel, amb el consentiment de la Fundació Nobel. El guanyador del premi rep 10 milions de corones sueques, al voltant d'1,1 milions d'euros, una medalla d'or i un diploma. Des d'aquest moment, a data de 2020 el Premi Nobel d'Economia s'ha atorgat en 52 ocasions a 86 investigadors per la seva contribució en l'àmbit de les ciències econòmiques. Aquest premi va ser lliurat per primera vegada als economistes Ragnar Frisch i Jan Tinbergen per haver desenvolupat i aplicat models dinàmics a l'anàlisi dels processos econòmics.\nEs tracta d'un dels premis més qüestionats per crítics i intel·lectuals. La majoria dels guanyadors són estatunidencs provinents de la Universitat de Chicago, i el 2012 fins a 5 guardonats van ser alhora membres de la Facultat d'Economia d'aquesta universitat.El premi va ser lliurat en una ocasió a l'asiàtic Amartya Sen, economista de Santiniketan, a l'Índia. Des de la seva creació i fins al 2009 el guardó va ser atorgat només a homes, fins que en aquell mateix any se li atorgà a Elinor Ostrom, acadèmica nord-americana de les universitats d'Indiana i Arizona. Un altre dels aspectes que presenta aquest premi, és la possibilitat que un altre intel·lectual d'una branca diferent de l'economia opti per guanyar el premi. Per aquesta raó, Herbert Alexander Simon, amb estudis en ciència política, va ser distingit amb el premi el 1978.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista incompleta dels principals monts de pietat que han existit als Països Catalans, ordenats per l'any que van ser fundats.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La llista de països ordenats per salari mínim interprofessional (SMI) és una llista no exhaustiva amb Estats europeus i del món amb el seu corresponent salari mínim interprofessional en 2022.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista de països per índex de desenvolupament humà ajustat a la desigualtat (IDH-D), publicat pel PNUD en 2013 i 2011, els seus Informes sobre Desenvolupament Humà. Segons els informes, l'IDH-D és una \"mesura del nivell mitjà de desenvolupament humà de les persones en una societat una vegada que es pren en compte la desigualtat entre els ciutadans.\"", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquest article inclou una llista de països del món ordenats pel seu producte interior brut (PIB), la valoració a preu de mercat de tots els béns i serveis finals d'una nació en un any determinat.\nLes estimacions del PIB en dòlars que aquí es presenten són calculades en el mercat o mitjançant els tipus de canvi oficials del govern.\nDiverses economies que no es consideren països (món, la Unió Europea, i alguns territoris dependents) s'inclouen a la llista, ja que apareixen a les fonts. Aquestes economies no es classifiquen en els gràfics, però s'enumeren en ordre pel PIB per a la comparació.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquest article inclou llistes de països ordenats pel seu Producte Interior Brut per paritat del poder adquisitiu (PPA). El Producte Interior Brut per paritat de poder adquisitiu en aquestes llistes és el valor de tots els béns i serveis produïts en cada país valorat als preus dels Estats Units. Aquest valor s'obté convertint el PIB de cada país a dólars internacionals utilitzant les taxes de paritat del poder adquisitiu.El PIB per PPA permet comparar el nivell de producció dels diferents països. Els preus en les economies d'ingrés elevat usualment són majors que en les economies de baix ingrés. Si no es tingués en compte les diferències de preus en convertir el PIB a una moneda comuna, la comparació entre països seria més difícil, donat que les diferències en el PIB es podrien deure tant a diferències en la producció com a diferències en el preus del béns produïts.La primera taula inclou estimacions per a l'any 2017 pels 191 membres del Fons Monetari Internacional (FMI), a més de Hong Kong i Taiwan. La segona taula inclou dades de 180 dels 193 estats membres de Nacions Unides, Hong Kong i Macau per l'any 2015 majoritàriament. Finalment, la tercera taula és una tabulació de les dades de la CIA World Factbook.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La següent llista presenta els països del món ordenats segons el seu Salari Mínim Interprofessional (SMI), sempre que hi figuri en la seva legislació.\n\nNo surten en aquesta llista els següents països, per no tenir actualment legislació sobre Salari mínim: Alemanya, Àustria, Croàcia, Dinamarca, Finlàndia, Itàlia, Macedònia del Nord, Montenegro i Suècia. (any 2009)", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquest article inclou quatre llistes dels països del món ordenats pel seu producte intern brut per capita en valors nominals. Aquest és el valor de tots els béns i serveis finals produïts dins d'una nació en un any determinat, convertit, segons la taxa de canvi del mercat, en dòlars actuals, dividit per la població mitjana (o mitjans d'any) per al mateix any.\nLes xifres que es presenten aquí no tenen en compte les diferències en el cost de vida en els diferents països, i els resultats poden variar molt d'un any a un altre, en funció de les fluctuacions en els tipus de canvi de la moneda del país. Aquestes fluctuacions poden canviar la classificació d'un país, d'un any a un altre, tot i que sovint hi ha poca o cap diferència respecte al nivell de vida de la població.\nPer tant, aquestes xifres s'han d'usar amb precaució. El PIB per capita sovint es considera un indicador del nivell de vida d'un país; encara que això pot ser problemàtic, perquè el PIB per capita no és una mesura dels ingressos personals. Veure Interpretació del PIB per capita com a mesurament del benestar.\nLes comparacions dels ingressos nacionals també es fan sovint sobre la base de la paritat de poder adquisitiu (PPA), per ajustar les diferències en el cost de vida en els diferents països (vegeu Llista de països per PIB (PPA) per capita). La PPA elimina en gran manera el problema del tipus de canvi, però té els seus propis inconvenients, ja que no reflecteix el valor de la producció econòmica en el comerç internacional, i també requereix més estimació que el PIB per capita. En general, les xifres de PPA per capita estan més estretament esteses que les xifres del PIB nominal per capita.\nLes entitats no sobiranes (el món, la Unió Europea i alguns territoris dependents) s'inclouen en la llista perquè apareixen en les fonts. Aquestes economies no tenen aquí una classificació de rang en les llistes de resultats, però s'enumeren en seqüència pel PIB per a la comparació. Estan marcades en cursiva.\nTotes les dades són en dòlars actuals dels Estats Units.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Aquest article inclou tres llistes de països pel producte intern brut (en paritat de poder adquisitiu) per capita, el valor de tots els béns i serveis finals produïts dins d'un país en un any determinat, dividit per la mitjana de la població del mateix any (o el valor en la meitat de l'any).", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Ministeri d'Economia, Competitivitat i Innovació d'Andorra fou un dels departaments ministerials del Govern d'Andorra. Creat el juliol del 2017, tenia l'objectiu de fer el país més competitiu i innovador arran del creixement econòmic dels estats veïns. Tenia com a prioritat tancar amb èxit les negociacions per a un acord d'associació amb la Unió Europea. L'únic titular fou Gilbert Saboya Sunyé, fins al 2019.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Ministeri d'Economia i Competitivitat d'Espanya és un dels departaments ministerials en els quals es divideix el govern d'Espanya.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Ministeri de Desenvolupament, Competitivitat i Navegació de Grècia (en grec: Υπουργείο Ανάπτυξης, Ανταγωνιστικότητας και Ναυτιλίας) es va crear a l'octubre de 2009 com el Ministeri d'Economia, Competitivitat i Navegació (Υπουργείο Οικονομίας, Ανταγωνιστικότητας και Ναυτιλίας). Va ser el resultat de la desintegració de la fusió de l'antic ministeri d'Economia i Finances (Υπουργείο Εθνικής Οικονομίας) amb el Ministeri de Foment (Υπουργείο Ανάπτυξης) i del Ministeri de la Marina Mercant (Υπουργείο Εμπορικής Ναυτιλίας).\nEl 7 de setembre de 2010, es va decidir canviar el nom com el Ministeri de Desenvolupament Regional i Competitivitat (Υπουργείο Περιφερειακής Ανάπτυξης και Ανταγωνιστικότητας) després del restabliment d'una separació com Ministeri d'Afers Marítims, Illes i Pesca. Tanmateix, com no es va emetre el Decret Presidencial, de la formalització del canvi de nom, es va mantenir oficialment el d'Economia, Competitivitat i Navegació. Fins després de la re-fusió d'aquest últim el 17 de juny de 2011, que va rebre el nom de Ministeri de Desenvolupament, Competitivitat i Navegació.\nEl 21 de juny de 2012, aquest Ministeri va ser suprimit i es va fusionar amb els serveis del Ministeri de Desenvolupament, Competitivitat, Infraestructura, Transport i Comunicacions i el Ministeri de Marina i Mar Egeu.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Ministeri de Desenvolupament, Competitivitat, Infraestructura, Transport i Comunicacions (en grec: Υπουργείο Ανάπτυξης, Ανταγωνιστικότητας, Υποδομών, Μεταφορών και Δικτύων) es va establir el 21 de juny de 2012, degut a una proposta presentada pel primer ministre, Andonis Samaràs.\nOcupa el sisè lloc als ministeris del Govern grec, d'acord amb la decisió del Primer Ministre Y4/21.6.2012.\nEl primer i actual Ministre és Kostis Khatzidakis, amb Stavros Kalogiannis com a Ministre suplent.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Ministeri d'Economia de Letònia (en letó: Latvijas Republikas Ekonomikas ministrija) és la institució administrativa estatal responsable de la política econòmica a Letònia. El ministeri també representa els interessos econòmics de Letònia a la Unió Europea.El Ministeri d'Economia es va establir el 1918 com el «Ministeri de Comerç i Indústria». Va ser dissolt després de la incorporació de Letònia en l'URSS. El 1991 va ser restaurat com el «Ministeri de Reformes Econòmiques» i l'any 1993 es va adoptar el nom actual. L'actual ministra d'Economia és Dana Reizniece-Ozola, nomenada el 5 de novembre de 2014.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Ministeri d'Economia de Lituània (en lituà: Lietuvos Respublikos ukio ministerija) és un departament del Govern de la República de Lituània. Les seves operacions són autoritzades per la Constitució de Lituània, decrets emesos pel President i el Primer Ministre, i les lleis aprovades pel Seimas (Parlament). La seva missió és desenvolupar l'entorn jurídic i positiu, per garantir el benestar públic i el treball.El Ministeri d'Economia és responsable dels assumptes de govern a les següents àrees: ambientde negocis, l'exportació, la innovació, les empreses de propietat estatal (EPE), el suport de la Unió Europea a les empreses, la contractació pública i el turisme.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'Agrupació Europea de Caixes d'Estalvis, oficialment i en anglès European Savings Banks Group és una associació bancària europea que representa 26 membres de 26 països (UE i no UE), que comprenen aproximadament 870 estalvis individuals i els bancs minoristes. Aquestes institucions operen 84.000 sucursals i donen feina a 971.000 persones. Al començament de 2006, els actius totals dels membres d'AECA van ascendir a 5.216.000 de € i el total de préstecs no bancaris de 2.685 milions de €.L'Agrupació Europea de Caixes d'Estalvis va ser fundada el 1963 com el \"Grup de Caixes d'Estalvis de la Comunitat Econòmica Europea». L'associació va canviar el seu nom pel de Grup Europeu de Caixes d'Estalvis el 1988. AECA és l'organització germana de l'Institut Mundial de Caixes d'Estalvis. Les dues organitzacions es gestionen a Brussel·les a l'Oficina Conjunta de IMCA-AECA.\nAECA representa els interessos dels seus membres davant vis les institucions de la UE i fomenten la cooperació entre ells. Amb aquesta finalitat, es defineix i expressa la posició dels seus membres en assumptes relacionats amb la indústria europea de serveis financers. Publica articles d'investigació i estudis sobre l'evolució de la legislació i el mercat de la banca minorista a Europa, sobretot en comparació amb altres mercats. AECA també proporciona consultoria tècnica en col·laboració amb els organismes multilaterals i ofereix formació als seus membres.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Una Agrupació europea d'interès econòmic, en l'acrònim AEIE, és una figura creada en l'ordenament europeu a partir del Reglament CEE núm. 2137, de 25 de juliol 1985.Es tracta d'una figura jurídica impulsada per la Unió europea que pren com a referència el francès GIE (groupement de intérêt économique), amb l'objectiu d'unir les coneixences i els recursos d'actors econòmics d'almenys dos països pertanyents a la Unió. En les intencions dels legisladors europeus, això hauria de permetre a petites i mitjanes empreses de poder participar en projectes més grans que el que les seves dimensions individuals permetrien.\nTanmateix, la finalitat de l'AEIE no és obtenir un benefici, tot i que no està prohibit, sinó més aviat proporcionar una ajuda a les activitats de les empreses europees que la constitueixen.\nLa característica principal d'una AEIE és que ha de ser constituïda per entitats d'almenys dos països pertanyents a la Unió Europea, mentre no és permesa la participació d'entitats de països tercers; a més, de moment de la constitució, es pot decidir si preveure, o no, un horitzó temporal predeterminat a l'AEIE.\nEl legislador europeu va deixar un ample marge de maniobra per a les operacions de l'AEIE, per tal com els Estats membres individualment haurien hagut d'uniformar aquesta nova mena d'entitat a les ja existents en les diverses legislacions estatals. Així en alguns estats, com França, les AEIE han estat assimilades a ens estatals amb les mateixes característiques (els citats GIE); en d'altres països, han estat constituïts grups nacionals d'interès econòmic.\nÒbviament, aquest fet ha comportat que les normatives relatives les AEIE differissin també d'estat a estat. De totes passades, una AEIE se sotmet a la legislació de l'Estat on és situada la seu que, per aquest motiu, ha de ser declarada en l'acte constitutiu.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'American Economic Association (AEA) és una learned society en el camp d'economia, establerta a Nashville, Tennessee. Publica una de les revistes acadèmiques més prestigioses en economia: The American Economic Review. L'AEA va ser establerta el 1885 a Saratoga, Nova York pels economistes més joves formats a l'escola històrica alemanya; i des de 1900 l'ha estat sota el control d'acadèmics.Els propòsits de l'Associació són: 1) L'encoratjament de la recerca econòmica, especialment l'estudi històric i estadístic de les condicions reals de la vida industrial; 2) Publicacions en temes econòmics; 3) Fomentar la llibertat en les discussions econòmiques. L'Associació com a tal agafarà cap posicionament ni activit sobre posicionaments econòmics. El seu president actual és William D. Nordhaus De Yale.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Un banc de temps és una iniciativa comunitària d'intercanvi de temps, que emula simbòlicament el funcionament d'un banc, però en el qual allò que es \"presta\" i es \"rep\" és temps dedicat a serveis a les persones. Aquest mecanisme d'intercanvi multilateral té per objectiu establir una xarxa d'ajuda mútua i reforçar els llaços comunitaris d'un barri, poble o ciutat.\nHi ha antecedents d'intercanvis basats en unitats de temps des del s.XIX, en concret la Cincinnati Time Store desenvolupat per l'anarquista nord-americà Josiah Warren. Tot i això, els bancs de temps moderns formen part d'un important moviment mutualista i cooperativista, tant als Estats Units, com posteriorment a Europa i a la resta del món, iniciat per Edgar S. Cahn a partir de la dècada dels 1980. Cahn va concebre el mecanisme dels time dollars o bancs del temps en un moment de crisi econòmica i de retallades en els serveis de l'Estat del Benestar nord-americà. El seu objectiu era solucionar problemes de la \"economia de mercat\", que no valora suficientment els serveis molt abundants, a través d'un mercat complementari d'intercanvi de temps que s'adapta a allò que ell anomena \"economia de base\" informal i no monetària.\nEls Bancs dels Temps són grups de persones motivades per a intercanviar temps, dedicant-lo a tasques puntuals d'atenció a les persones: infants, gent gran, gent malalta, etc., fomentant així l'oportunitat de conèixer i confiar en els altres. Els intercanvis més habituals es refereixen a activitats socio-culturals, o a activitats relacionades amb les necessitats de la vida diària. Aquest mecanisme, facilitador d'intercanvis voluntaris basats en la confiança, posa en evidència que als pobles i ciutats hi ha valors comunitaris fortament arrelats. Els Bancs del Temps constitueixen una eina de regeneració de les comunitats que permet la convivència cooperativa i l'autonomia personal.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La Borsa d'Amsterdam o Borsa de Berlage (Beurs van Berlage) és un dels grans monuments de l'arquitectura neerlandesa del segle xx. És un edifici en maons construït de 1898 a 1903.\nÉs el primer gran encàrrec d'un arquitecte desconegut fins a aquell moment, Hendrik Petrus Berlage: aquest projecte que el va fer cèlebre al món sencer.\nAmb una longitud de 141 metres, l'edifici s'erigeix sobre una riba del riu Amstel que anteriorment va acollir els vaixells de comerç i que s'acabava d'assecar, aquest edifici era destinat a albergar tot les operacions de borsa.\nEl Museu de la Borsa de Berlage va obrir les seves portes el 2003 i permet que una part d'aquest edifici sigui permanentment obert al públic.\nÉs també la seu de l'orquestra filarmònica neerlandesa.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) (en castellà: Comisión Nacional del Mercado de Valores) és un organisme dependent del Ministeri d'Economia i Empresa, fundat l'any 1988,2019 encarregat de la supervisió dels mercats de valors a Espanya.El seu objectiu és vetlar per la transparència d'aquests mercats i la correcta formació de preus en aquests, així com la protecció dels inversors. En l'exercici d'aquestes competències rep un important volum d'informació, gran part de la qual està continguda en els seus registres oficials i és de caràcter públic.\nL'acció de la CNMV com a òrgan de control se centra principalment sobre:\n\nles societats que emeten valors per a ser col·locats de forma pública\nels mercats secundaris de valors\nles empreses que presten serveis d'inversió i les institucions d'inversió col·lectivaSobre ells la Comissió exerceix una supervisió de caràcter prudencial buscant garantir la seguretat de les seves transaccions i la solvència del sistema. També a través de l'Agència Nacional de Codificació de Valors, assigna el codi ISIN amb validesa internacional a totes les emissions de valors que es realitzen a Espanya.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La Comissió de Borsa i Valors (en anglès Securities and Exchange Commission o SEC) dels Estats Units és una agència independent federal dels Estats Units que té la responsabilitat principal de fer complir les lleis federals dels valors i regular la indústria dels valors, les borses de valors, els mercats d'opcions i altres mercats de valors electrònics.\nLa SEC va ser creada per la secció 4 de la Securities Exchange Act de 1934 (ara codificada com 15 USC § 78d i comunament anomenada Acta 1934). A més de l'Acta 1934 que la va crear, la SEC fa complir la Securities Act de 1933, la Trust Indenture Act de 1939, la Investment Company Act de 1940, la Investment Advisers Act de 1940, la Sarbanes - Oxley Act de 2002 i altres lleis.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La Comunitat Econòmica dels Estats d'Àfrica Central (abreujat en CEEAC) és una comunitat econòmica d'Àfrica Central creada a Libreville, Gabon, al desembre del 1981 i amb seu en aquesta ciutat. La CEEAC va començar a estar operativa l'any 1985 i els seus objectius són de promoure la cooperació i el desenvolupament autosostingut, donant un èmfasi particular a l'estabilitat econòmica i la millora dels nivells de vida. Els onze estats membres són Burundi, Camerun, República Centreafricana, Txad, Congo, Guinea Equatorial, Gabon, Ruanda, São Tomé i Príncipe, República Democràtica del Congo i Angola. La política de la CEEAC inclou un pla de dotze anys per tal d'eliminar impostos duaners entre els estats membres i establir un aranzel extern comú; consolidar la lliure circulació de béns, serveis i persones; millorar la indústria, el transport i les comunicacions; la unió dels bancs comercials i la creació d'un fons de desenvolupament.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La Conferència Bilderberg és una reunió anual a la qual només es pot accedir mitjançant una invitació, té prop d'uns 130 convidats, que acostumen a ser persones d'influència en els cercles empresarials, acadèmics i polítics. A causa de la informalitat de les seves discussions, aquestes són motiu de moltes teories de la conspiració. El grup queda una vegada a l'any, en secret, en complexos hotelers de cinc estrelles, normalment a Europa, tot i que alguns cops queden als EUA o Canadà. El grup té una oficina a Leiden, Holanda Meridional.\nEl títol de \"Bilderberg\" ve motivat pel nom del lloc de la primera trobada el 1954, l'Hotel de Bilderberg a Oosterbeek, prop d'Arnhem als Països Baixos. Malgrat que la conferència no és oficialment observada com un club, molts dels membres són assistents regulars, i els convidats són sovint vistos com a membres d'un selecte i reservat Grup Bilderberg.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Financial Times és un diari internacional d'economia. És considerat com un diari d'alta reputació i en els anys recents s'ha convertit en el diari de categoria més venut en el món. Aquest diari va ser imprès per motius econòmics i raons pràctiques amb paper rosa salmó, aquest fet va donar personalitat a aquesta premsa especialitzada iniciant que fos aquest color de paper el distintiu a la premsa econòmica. També es denomina així l'índex que publica, referència de la borsa de Londres, el FTSE 100.", "label": "Economia" }, { "sentence": "HM Treasury, de forma completa Her Majesty's Treasury («El Tresor de sa Majestat»), és el ministeri d'economia i de les finances de l'administració britànica encarregat d'elaborar i establir les polítiques de finances públiques i les polítiques econòmiques. És a Westminster, a Londres. El Tresor comença al segle xvii confiant-lo a una comissió, i si bé en alguna ocasió se'n feu càrrec una sola persona, a partir de 1714, sempre fou en comissió. Els comissaris s'anomenaven Lords of the Treasury, i se'ls donava un nombre basat en l'antiguitat. Finalment, el Primer Lord del Tresor venia a ser com el cap natural de qualsevol govern, i des de Robert Walpole en endavant, comença a ser conegut, no oficialment, com el primer ministre. Carles II d'Anglaterra fou el responsable de nomenar George Downing (el constructor de Downing Street) per reformar radicalment el Tresor i la recaptació d'impostos.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'Instituto de Estudios Económicos Provincia de Alicante (INECA) és un think tank de la província d'Alacant que representa l'únic grup de pressió alacantí d'empresaris. Està formada per un nombre aproximat de quaranta empreses.Fou fundat el 2007 per Joaquín Rocamora, qui la va presidir fins al 2015. Durant aquest temps l'entitat aconseguí ser un referent per a les anàlisis econòmiques de la província sent els informes que publica considerats molt valuosos; \"potencià els estudis de l'Aigua\" i col·laborà en l'elaboració del Pla Estratègic de la província d'Alacant. S'uní a la crítica negativa que va fer l'aleshores president de la Cambra de Comerç d'Alacant José Enrique Garrigós contra la corrupció política que suposadament hi ha a la província d'Alacant, cosa que molestà a càrrecs del Partit Popular, d'entre els quals estava Sonia Castedo, perquè creuen que la corrupció política afecta a la imatge de la província afectant a l'estat econòmic de la província. Des del 2015 Perfecto Palacio fou el president de l'entitat, sent elegit unànimement per ser l'única candidatura de les eleccions. El 2015 el president de l'entitat signà el conveni \"Acciones de regeneración del tejido empresarial de la provincia de Alicante: zona franca para la provincia de Alicante\" amb la Diputació d'Alacant, representada per la signatura de César Sánchez. El conveni té l'objectiu d'estudiar la zona franca del Port d'Alacant.A causa d'un informe que presentà, la Diputació d'Alacant impulsà la denominada Zona Franca, una delimitació geoeconòmica.El 2018 va iniciar una col·laboració amb CaixaBank.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Institute for Supply Management (Institut d'adquisició i subministrament) és una organització sense ànim de lucre que opera en el camp de l'educació i la investigació, i reuneix als professionals nord-americans relacionats amb l'adquisició i subministrament o gestió de compres. Va ser fundat el 1913 després d'una reunió organitzada per Thomas Register.\nL'ISM publica la revista mensual Inside Supply Management, la qual inclou el «Manufacturing ISM Report on Business», anunciant el primer dia de negocis de cada mes el popular índex de compres Purchasing Managers Index (PMI). Des de juny del 1998 també recull dades del sector no-manufacturer.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La 'International Economic Association és una organització no governamental que va ser fundada en 1950, sota l'auspici del Departament de Ciències Socials de la UNESCO. Des de la seva creació ha mantingut relacions consultives amb la UNESCO i des de 1973 és un membre federat del International Social Science Council\nL'objectiu de la IEA des del principi ha estat promoure contactes personals i un enteniment mutu entre economistes de diferents parts del món mitjançant l'organització de reunions científiques, programes de recerca comunes i la publicació de continguts de caràcter internacional sobre problemes d'actual importància.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Llotja de Cereals de Barcelona és una institució secular que té el seu origen en el segle xiv amb la construcció de la Casa Llotja de Mar per dipòsit i transacció de cereals. Actua sota la tutela del Departament d'Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya i els auspicis de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi.Els Estatuts i Reglament varen ser aprovats per resolució de la Secretaria General del Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya en data 5 de novembre de 1987 i és reconeguda pel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca com a mercat de productes agraris de Catalunya el 7 d'abril de 1999, segons s'estableix en el Decret 259/1998, de 22 de setembre, sobre regulació de les llotges i dels mercats en origen de productes agraris.Compta amb més de 400 adherits, que es divideixen en comerciants, industrials i agents comercials que, de manera regular i professional, es dediquen al tràfic de cereals, llegums, pinsos, fruits secs, farines, conserves, productes de sanitat animal i per a l'alimentació humana i agropecuària i d'altres productes comercialitzats o cotitzats usualment o que més endavant puguin cotitzar-se al Mercat de Cereals de la Casa Llotja de Mar de Barcelona. Les persones concurrents a la Llotja provenen tant de Catalunya com del País Valencià, Aragó, Madrid, les Balears i el Sud de França. És la 1a Llotja d'Espanya i la 2a d'Europa pel que fa a volum de transaccions.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La London School of Economics and Political Science (informalment la London School of Economics o LSE, Escola d'Economia de Londres) és una universitat pública especialitzada en ciències socials ubicada a Londres. Fundada en 1895 pels membres de la Societat fabiana Sidney Webb, Beatrice Webb, Graham Wallas i George Bernard Shaw, la LSE passa a formar part de la Universitat de Londres en 1900 i començà a atorgar diplomes en 1902. Malgrat el seu nom, la LSE conduïx ensenyament i recerca en diverses ciències socials i formals, amb departaments d'antropologia, ciències polítiques, comptabilitat, desenvolupament, dret, economia, estadística, estudis d'empresa, estudis de gènere, estudis europeus, filosofia de la ciència i lògica, finances, geografia, història econòmica, història, matemàtiques, metodologia, mitjans de comunicació, política social, relacions internacionals i sociologia.La LSE està ubicada en Westminster, Central London, a prop de Covent Garden i Holborn. Té aproximadament 9.500 estudiants a temps complet i una plantilla de 3.000 membres. A l'exercici 2012-2013 rebé un pressupost total de £263,2 milions, dels quals £23,7 milions es destinaren a recerca. La biblioteca de la LSE s'anomena Biblioteca Britànica de Ciències Polítiques i Econòmiques i conté més 4 milions de volums impresos, 60.000 publicacions acadèmiques i 29.000 llibres electrònics, convertint-la en la biblioteca especialitzada en ciències socials més gran d'Europa.La LSE és una de les universitats de prestigi més selectives del món, amb el percentatge d'admissions més baixos d'entre totes les universitats britàniques, i es posiciona de manera consistentment alta als rànquings mundials. En 2013, el rànquing QS situà la LSE en segona posició dins de les disciplines de ciències socials i empresarials, i en quarta posició en termes de prospectives laborals. Entre els seus antics alumnes s'hi compten 16 Premis Nobel i almenys 37 caps d'estat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Mecanisme Europeu d'Estabilització (MEDE) (en anglès: European Stability Mechanism, ESM) és un organisme intergovernamental creat pel Consell Europeu com un mecanisme permanent per a la salvaguarda de l'estabilitat financera de l'Eurozona el març de 2011, però que no entrarà en vigor fins a l'1 de juliol de 2012, i substituirà els mecanismes temporals endegats arran de la crisi del deute sobirà europeu aprovats anteriorment, —el Fons Europeu d'Estabilitat Financera (FEEF) i el Mecanisme Europeu d'Estabilitat Financera (MEEF)—, per bé que al llarg del 2012 coexistiran tots els tres organismes.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Un mont de pietat (de l'italià monte di pietà) és un establiment benèfic que fa préstecs, generalment pignoratius, de béns mobles, amb interès mòdic.\nEl primer fou creat pels franciscans Bernardino da Feltre i Barnaba da Terni el 1462 a Perusa (Itàlia), per evitar que la gent humil caigués en mans d'usurers. A partir del segle xvi floriren els monts de pietat a Savona, Màntua, Florència, Bruges i Lilla.\nEls monts de pietat atenien les demandes de les classes socials més necessitades de protecció, a través de la concessió de préstecs gratuïts sense interès, garantits amb joies o robes, i intentant amb això suavitzar els abusos de la usura. Per aconseguir la seva finalitat, el Mont de Pietat necessitava recursos, que obtenia sobretot de la captació de dipòsits en metàl·lic. També obtenia fons provinents d'almoines, d'ajudes de la Corona i de celebracions religioses. Amb això es formava un fons comú.\nAmb el temps els monts de pietat començaren a treballar amb els diners produïts pels interessos. Al segle xviii tingueren greus dificultats. Als Països Catalans les principals institucions d'aquest tipus van ser el Mont de Pietat de Nostra Senyora de l'Esperança, de Barcelona, al segle xviii, i, al segle xix, la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i la seva homònima de València. Actualment han aconseguit sobreviure gràcies al fet d'unir-se amb caixes d'estalvi.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El National Bureau of Economic Research (NBER) és una organització privada nord-americana, sense ànim de lucre, dedicada a la realització i difusió de la recerca econòmica. Des de la seva fundació el 1920, l'NBER és considerada una de les principals organitzacions de recerca econòmica dels Estats Units.L'NBER és conegut per ser l'organisme que estableix oficialment les dates en què els Estats Units entra o surt de les recessions. Per prendre aquesta decisió no només es basen en l'evolució del PIB sinó que també tenen en compte la tendència d'altres variables, com l'ocupació, la renda o la producció industrial.Inicialment, la recerca se centrà en l'estudi del cicle econòmic i del creixement. Alguns d'aquests primers estudis foren el de Simon Kuznets sobre els comptes nacionals, el de Wesley Mitchell sobre el cicle econòmic o la recerca de Milton Friedman sobre els determinants del consum. Les activitats de l'NBER s'organitzen actualment en 20 programes de recerca. Alguns d'aquests programes són Envelliment, Infància, Finances Corporatives, Desenvolupament, Fluctuacions Econòmiques i Creixement, Educació, Medi Ambient i Energia, Economia de la Salut, Organització Industrial, Treball i Economia Pública.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Sistema Electrònic de Negociació d'Actius Financers (SENAF) és la plataforma de negociació de Lletres, Bons i Obligacions de Deute Públic espanyola. El sistema va començar a operar al juny de 1999. El 2001 es va integrar, al costat de MEFF i AIAF, en MEFF AIAF SENAF Holding de Mercados Financieros, S.A. per a beneficiar-se de sinergies entre els diferents mercats i optimitzar mitjans. Aquest grup està al seu torn integrat en el holding Bolsas y Mercados Españoles.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Sistema de Reserva Federal (Federal Reserve System, abreviat FED) és el sistema bancari central dels Estats Units d'Amèrica creat al 1913 amb seu a Washington DC. És un consorci publicoprivat compost per una Junta de Governadors, el Comitè Federal de Mercat Obert, dotze Bancs de Reserva Federal regionals i de bancs privats membres.\nLa Junta de Governadors del Sistema de Reserva Federal és una agència governamental independent, subjecta a la Llei de Llibertat d'Informació (Freedom of Information Act). Les seves decisions no han de ser aprovades pel President o per persones de la branca executiva o legislativa del govern. La Junta de Governadors no rep diner del Congrés i el seu mandat perdura en diversos governs i legislatures. Tan bon punt el president designa un membre de la junta, aquest es fa independent. Amb tot, pot ser destituït pel president segons que s'estableix a la secció 242, Títol 12, del Codi dels EUA.\nEl Sistema de Reserva Federal fou creat el 23 de desembre de 1913 per la Llei de Reserva Federal (Federal Reserve Act). Tots els bancs nacionals hagueren d'unir-se al sistema. Els bitllets de la Reserva Federal (Federal Reserve Notes) foren creats per tenir una oferta monetària flexible.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (SEBAP) és una societat creada el 1822 a Barcelona, amb posterioritat a la Reial Cèdula de Carles III expedida el 1775 que permetia la introducció a Espanya de les Societats Econòmiques d'Amics del País. La SEBAP promou els interessos econòmics col·lectius de Barcelona i la seva província. Cada fi d'any sol donar a conèixer un document amb la valoració que aquesta entitat fa del moment que viu la societat catalana. Des del 2004 el seu president és Miquel Roca i Junyent.", "label": "Economia" }, { "sentence": "The Wall Street Journal, també conegut com The Journal, és un diari internacional financer fundat el 8 de juliol de 1889 per Dow Jones & Company. La seva seu és a la ciutat de Nova York. Editat en anglès, actualment també hi ha edicions internacionals disponibles en xinès i japonès.El diari, juntament amb les seves edicions asiàtiques, és publicat sis dies a la setmana per Dow Jones & Company, una divisió de News Corp. El periòdic es publica en gran format i en línia. The Journal s'imprimeix ininterrompudament des de la seva creació, el 8 de juliol de 1889, per Charles Dow, Edward Jones i Charles Bergstresser.\nThe Wall Street Journal és un dels diaris més importants dels Estats Units per la seva difusió, amb una tirada d'uns 2,834 milions d'exemplars (incloent gairebé 1.829.000 vendes digitals) l’agost de 2019, enfront dels 1,7 milions de USA Today. The Journal publica la revista de notícies i estil de vida de luxe WSJ, que es va llançar originalment com a trimestral, però es va ampliar a 12 números en 2014. En 1996 es va llançar una versió en línia, a la qual només poden accedir els subscriptors des del seu inici.És considerat com un «periòdic de referència», sobretot pel que fa a les notícies empresarials i financeres. El periòdic ha guanyat 37 premis Pulitzer (a data de 2019). Les pàgines editorials de The Wall Street Journal són típicament conservadores en la seva posició. El consell editorial de The Wall Street Journal ha promogut punts de vista que estan en desacord amb el consens científic sobre el canvi climàtic, la pluja àcida i el forat de la capa d'ozó, així com sobre els perills per a la salut dels fumadors passius, els pesticides i l'amiant.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La política econòmica —també economia aplicada o economia normativa— és el conjunt d'estratègies i accions que formulen els governs i en general l'Estat per conduir i influir sobre l'economia dels països. Aquesta estratègia està constituïda pel conjunt de mesures, lleis, regulacions, subsidis i Impostos que alteren els incentius econòmics per obtenir unes finalitats o resultats econòmics específics. La política econòmica comprèn també a la ciència econòmica encarregada de l'estudi d'aquesta branca de l'activitat estatal. En general, la intervenció de l'Estat es pot donar de moltes formes, però fonamentalment té el propòsit de modificar el comportament dels subjectes econòmics a través d'incentius, estímuls, beneficis tributaris, etc., o de prohibir o limitar les accions d'aquests subjectes.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La cooperació al desenvolupament compren el conjunt d'actuacions realitzades per actors públics i privats amb l'objectiu de promoure un progrés econòmic i social global sostenible i just. També coneguda com a assistència al desenvolupament, assitència tècnica, ajuda internacional o ajuda exterior, està estretament vinculada a l'Ajuda Oficial al Desenvolupament (que representa l'aportació oficial dels Estats a l'ajuda) i la Cooperació internacional (que engloba l'aproximació social, econòmica i política a nivell acadèmic, així com el total de fluxos d'ajuda per pal·liar les desigualtats globals). L'ajuda al Desenvolupament pren forma d'ajuda financera oficial i privada, i se centra en la promoció del creixement econòmic, la sostenibilitat mediambiental i el canvi social en el conegut com a Tercer Món, o Països en vies de desenvolupament.\n\nEl terme d'Ajuda al Desenvolupament expresa una idea d'associació, de solidaritat i cooperació entre iguals, rebutjant les connotacions caritatives de l'ajuda entre el donant i el receptor derivades de la percepcció que el donant té una tecnologia i riquesa superior. Tot i que la major part de l'ajuda prové dels països occidentals, altres països considerats pobres també contribueixen, oficial o privadament.\nL'ajuda bé pot ser bilateral, pel que un país aporta recursos a un altre de forma directa (la base de l'AOD); o multilateral, pel que el donant aporta recursos a una organització internacional com el Banc Mundial o altres agències de Nacions Unides perquè ho distribueixin entre els països en vies de desenvolupament. La proporció a 2009 era de 70% i 30% respectivament. L'aportació pública representa entre el 80 i el 85%, mentre que la resta prové d'Organitzacions no governamentals, com Oxfam\nEs distingeix de l'Ajuda humanitària en la mesura que aquesta té objectius a curt termini, de resposta a situacions humanitàries adverses (les conseqüències immediates d'un desastre natural, una guerra o una fam, per exemple), mentre que el conjunt de l'Ajuda al Desenvolupament té intencions de fons, planificades i estructurades, que no pretenen altra cosa que l'erradicació de les desigualtats.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'autarquia, o economia autosuficient (ambdues del grec αὐτάρκεια) o autosuficiència és un terme comunament utilitzat en l'economia que indica la condició de les persones, llocs, mecanismes, societats, sistemes industrials o nacions que lluiten per la seva autoabastament o que rebutgen tota ajuda externa. Es pot trobar o proposar en països amb els suficients recursos naturals per a no haver de disposar d'importacions de cap tipus.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La cartilla de racionament és un document que permet accedir a productes escassos, usualment menjar o bens de primera necessitat, en un context de racionament o distribució oficial. Mitjançant aquesta cartilla, les persones o unitats familiars d'un territori tenen accés a aquests productes, els quals són marcats o segellats per evitar la seva acumulació i poder repartir-los entre la població. No tothom té els mateixos drets, usualment aquests venen legislats pel mateix organisme que emet les cartilles, com per exemple el govern. Les cartilles es van generalitzar a Europa després de conflictes bèl·lics durant el segle xx, com ara la guerra civil espanyola o la segona guerra mundial. Després de la fi dels enfrontaments armats, els països afectats triguen a recuperar la normalitat de la seva producció i per tant la distribució de productes és deficient. Igualment, quan un bàndol en guerra no pot abastir-se, pot implementar la cartilla com a mesura excepcional. En determinats entorns sense prosperitat econòmica les cartilles de racionament s'han usat encara que no hi hagi hagut una guerra o desastre natural, com passa en determinades regions índies.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Consens de Monterrey (en anglès: Monterrey Consensus) va ser el resultat d'una de les conferències més importants sobre l'ajuda externa, la Conferència de Monterrey de 2002, la Conferència Internacional de les Nacions Unides sobre el Finançament per al Desenvolupament, celebrada en Monterrey (el Mèxic). Va ser adoptat pels caps d'Estat i de govern el 22 de març de 2002. Més de cinquanta caps d'Estat i dos-cents ministres de Finances, Afers exteriors, Desenvolupament i Comerç van participar en l'esdeveniment. Als governs es van unir els dirigents de les Nacions Unides, el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial i l'Organització Mundial del Comerç (OMC), destacats líders empresarials i de la societat civil i altres parts interessades. En la conferència es van assumir nous compromisos d'ajuda al desenvolupament per part dels Estats Units i la Unió Europea, així com d'altres països. Els països també van aconseguir acords sobre altres temes, com l'alleujament del deute, la lluita contra la corrupció i la coherència política.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La Controvèrsia del capital de Cambridge, també coneguda com el debat de les dues Cambridge o Debat sobre el Capital va ser un debat sobre la naturalesa i mesurament del capital com a factor de producció i la influència de tal concepció en la distribució del producte resultant, entre diversos economistes associats, d'una banda, amb la Universitat de Cambridge en el Regne Unit (tals com Joan Robinson i Piero Sraffa) i, per l'altre amb l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) a Cambridge, Massachusetts (Estats Units), amb autors tals com Paul Samuelson i Robert Solow. Altres autors que van participar inclouen, en el costat “europeu” Luigi Pasinetti i Nicholas Kaldor i, en el costat “nord-americà” David Levhari i Edwin Burmeister.\nCom és obvi, aquests autors representen dos de les grans tendències en el desenvolupament de la disciplina en els començaments de la segona meitat del segle xx. Punt Robinson com Sraffa sent associats amb l'anomenat postkeynesianisme (exercint forta influència fins i tot en el present en l'economia heterodoxa) i Samuelson i Solow sent dues dels grans representants de l'anomenada síntesi clàssic-keynesiana, que va dominar el pensament econòmic en aquest període.\nAlguns han suggerit que la major influència del debat va ser el desenvolupament d'alguns aspectes metodològics, però sense major importància en relació a matèries teòriques de fons en la disciplina. Per a uns altres, serveix, almenys potencialment, com a introducció a l'anàlisi d'alguns dels aspectes més complexos de l'economia de principis del segle XXI. Des d'aquest punt de vista es pot afirmar que no hi ha acord, fins i tot en el present, sobre la importància i conclusions del debat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Les polítiques públiques de desenvolupament local (DEL) aprofiten els recursos del territori (endògens) i fomenten la cooperació público-privada per estimular el creixement econòmic, crear ocupació i, en definitiva, millorar la qualitat de vida dels ciutadans.\nLes polítiques de DEL aspira a fomentar el creixement econòmic, la diversificació econòmica i a millorar el nivell de vida i de l'ocupació de la població. El potencial de desenvolupament d'un territori es basa en diferents factors: econòmics, socials, tecnològics, institucionals, infraestructurals, mediambiental, cultural, etc.\nEl DEL pot ultrapassar l'àmbit municipal: a Barcelona, l'Àrea Matropolitana de Barcelona és la unitat d'acció. Inclou als tres sectors productius (primari, seundari i terciari). Requereix una planificació estratègica i la participació de tots els agents, tant públics com privats. L'administració local ha de liderar per tal d'impulsar, coordinar i regular el conjunt d'agents.\nLes agències de desenvolupament local (a Barcelona, BCN Activa) són les responsables d'implementar l'estratègia de desenvolupament, en coordinar les accions dels diferents actors i prestant els serveis requerits per les empreses i les persones.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'efecte cobra, en política econòmica, es produeix quan un intent de solució a un problema en realitat empitjora la situació. Aquest terme s'utilitza per il·lustrar les causes de les iniciatives polítiques i econòmiques desencertades. El terme efecte cobra s'origina d'una anècdota datada en l'època del mandat britànic a l'Índia. El govern britànic estava alarmat per la gran quantitat de cobres verinoses que hi havia a Delhi, pel que ideà una manera d'exterminar la població de cobres pagant als habitants que portessin les pells de les serps que matessin. En veure l'oportunitat d'obtenir diners, la població va començar a criar cobres per després matar-les i rebre la compensació econòmica. El govern cancel·là aquest programa quan s'adonà del frau; com a conseqüència, les serps criades restants foren alliberades, perquè deixaren de tenir valor monetari, exacerbant doncs el problema inicial de superpoblació de cobres.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El model escandinau o model nòrdic, també anomenat capitalisme nòrdic o socialdemocràcia nòrdica, és un terme que es refereix a les polítiques econòmiques i socials comuns als països escandinaus, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia i Islàndia, que inclou una combinació de capitalisme de lliure mercat amb una negociació d'estat del benestar integral i col·lectiva a escala nacional. Aquest model es distingeix d'altres tipus d'estats del benestar en centrar-se en la plena ocupació, la promoció de la igualtat de gènere, en els beneficis socials significatius i igualitaris, una gran redistribució de les rendes i una política fiscal liberal expansionista.Encara que hi ha diferències significatives entre els països nòrdics, tots comparteixen alguns trets comuns. Aquestes inclouen suport per a un estat de benestar «universalista» dirigit específicament a la millora de l'autonomia individual i la promoció de la mobilitat social; un sistema corporatiu que implica un acord tripartit en el qual els representants dels treballadors i els empresaris negocien els salaris i les polítiques laborals amb la mediació del govern, i un compromís amb la propietat privada generalitzada, el lliure mercat i el lliure comerç.Cadascun dels països nòrdics tenen els seus propis models econòmics i socials, de vegades amb grans diferències respecte als seus veïns. Segons el sociòleg Lane Kenworthy, en el context del model escandinau, la «socialdemocràcia» és una sèrie de polítiques que promocionen la seguretat i les oportunitats econòmiques en el marc del capitalisme enlloc d'un sistema per reemplaçar el capitalisme.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La municipalització és el conjunt de disposicions i operacions mitjançant les quals el municipi, en forma variada, passa a ser gestor de serveis (municipalització de serveis públics, la forma més habitual d'entendre el terme), béns o propietats.\nAquesta transferència és des de serveis, bens o propietats de:\n\nTitularitat privada; i és per tant oposat a la privatització (ja sigui per venda o concessió).\nNivells de govern supramunicipal (com la comarca o l'Estat). A nivell d'estat un terme semblant és el de la nacionalització.Durant la segona meitat de la dècada de 2010 diversos municipis catalans van iniciar processos per a municipalitzar alguns dels seus serveis, com les escombraries o l'aigua.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La política econòmica anticíclica o contracíclica consisteix en el conjunt d'accions governamentals dedicades a impedir, superar, o minimitzar els efectes del cicle econòmic.\nEls cicles econòmics són fluctuacions de l'activitat econòmica inherents a l'economia i caracteritzades per l'alternança de períodes alcistes i de recessió. Els cicles econòmics són conseqüència de la sobreacumulació o sobreproducció, a la qual segueixen expectatives de disminució de la taxa de guany (o que la taxa de guany sigui menor que la taxa d'interès), la qual cosa provoca la reducció d'inversions i la desacceleració del nivell d'activitat. Diversos factors exògens, com les crisi del petroli o les crisis financeres, poden contribuir a revertir el cicle o a accentuar els seus efectes.\nLes polítiques anticícliques generalment són defensades pels keynesianes, que consideren que el cicle econòmic no tendeix a l'equilibri general, com pensaven els neoclàssics. Segons l'escola keynesiana el dèficit i la inversió pública és el principal instrument de política econòmica per esmorteir els efectes del cicle. Així, durant la recessió, el govern ha d'intervenir, reduint tributs, promovent l'expansió del crèdit i augmentant la despesa, realitzant inversions que siguin capaces d'estimular l'economia.\nD'aquesta forma, durant una recessió, on el capital privat no té expectatives de guany que fomentin la seva inversió, és el dèficit públic el que deu expandir-se per poder restablir l'equilibri econòmic. De la mateixa forma, l'invers deu ocórrer durant la fase creixent del cicle, en els períodes de prosperitat l'Estat deu augmentar la recaptació, creant un superàvit per pagar els seus deutes i formar un fons de reserva que pugui ser utilitzat durant els períodes de recessió o depressió econòmica.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La política regional és la política feta per a provocar el creixement i desenvolupament econòmic de les regions. L'instrument bàsic per a aquestes és la inversió pública.Aquestes polítiques es troben amb el problema del sacrificis d'afavorir unes respecte altres.Tots els models de desenvolupament regional coincideixen que la inversió pública en infraestructures és un dels instruments de la política regional més eficaços. Però cada model de desenvolupament regional defensa la seua aplicació d'una manera distinta.Xavier Sala i Martín defensa un criteri en vista de creixement econòmic i eficiència econòmica pel qual \"s'ha d'invertir en aquelles regions on la relació entre stocks de capital públic i capital privat siga més baixa\".", "label": "Economia" }, { "sentence": "El proteccionisme és un corrent econòmic que aposta per la producció nacional i imposa taxes i aranzels als productes internacionals per limitar les importacions. S'oposa al lliurecanvisme i limita la competència. Aquest corrent es va fer servir durant el Crac del 29 als EUA per tal d'intentar restaurar l'economia del país.\nAlguns exemples històrics de proteccionisme es troben al règim autàrquic durant el primer franquisme, amb un aïllament internacional polític i econòmic o en les polítiques agrícoles de la Unió Europea, que privilegien els productes dels seus països membres en detriment dels estats del Tercer Món.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Regne Ermità és un terme que s'utilitza per referir-se a qualsevol país, organització o societat que voluntàriament se separa, sigui metafòricament o físicament, de la resta del món. El país d'Àsia oriental de Corea del Nord es considera comunament un exemple excel·lent de regne ermità, i el terme s'usa contemporàniament per descriure aquest país.\nLa Corea de l'època de la dinastia Joseon va ser el primer subjecte en què es va usar el terme, al llibre de 1882 de William Elliot Griffis Corea: The Hermit Nation, i Corea també es va descriure amb freqüència com un Regne Ermità fins al 1905 quan es va convertir en un protectorat del Japó.Avui, el terme és sovint aplicat a Corea del Nord en notícia i mitjans de comunicació socials, i el 2009 va ser utilitzat per la Secretària d'Estat dels Estats Units Hillary Clinton.\nEl terme “Regne Ermità” ha estat col·loquialment sovint descrit pels habitants locals d'Austràlia Occidental des d'altres ciutadans d'altres estats durant la pandèmia de Covid-19 i també per part d'alguns mitjans de comunicació que descrivien la situació del país d'Austràlia aïllada de l'escena global.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La Llei d'Economia Sostenible, també coneguda com a Llei Sinde (en referència a la ministre de cultura socialista del moment Ángeles González-Sinde Reig) és una iniciativa legislativa elaborada com avantprojecte de llei que va ser aprovada pel govern de José Luís Rodríguez Zapatero el 27 de novembre del 2009. L'anomenada Llei Sinde, que correspon a la disposició addicional primera de la Llei d'Economia Sostenible i que fa referència a la regulació dels llocs web i els drets d'autor, fou eliminada en el debat parlamentari. El vot faborable de PP i CIU al Senat va recuperar la disposició i finalment fou aprovada pel Congrés dels Diputats (amb certes modificacions) en el primer Consell de Ministres de Mariano Rajoy, el 30 de desembre del 2011.\nAquesta llei vol situar l'economia espanyola sobre els fonaments del coneixement i la innovació, garantint la propietat intel·lectual, amb eines respectuoses per al medi ambient i en un entorn que afavoreixi l'ocupació laboral de qualitat, la igualtat d'oportunitats i la cohesió social.Va tenir el seu origen en una iniciativa legislativa aprovada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) el 27 de novembre de 2009. L'avantprojecte de llei consistia en un conjunt de mesures que pretenien modernitzar l'economia espanyola principalment en tres sectors: financer, empresarial i mediambiental.No obstant això, l'apartat de l'avantprojecte que va tenir més ressò entre l'opinió pública per la polèmica que va suscitar, va ser l'anomenada Llei Sinde (pel cognom compost de la que va ser ministra de cultura Ángeles González-Sinde Reig), que en la redacció original s'incloïa en la disposició final segona (que va passar a ser la disposició final quarantena tercera en el text definitiu), relativa a la regulació de webs i la protecció de la propietat intel·lectual.\nA l'inici del debat parlamentari la \"Llei Sinde\" va ser eliminada del projecte de llei, però va ser recuperada i aprovada al Senat gràcies a l'ajuda del PP i CiU. El 15 de febrer de 2011 va ser finalment aprovada pel Congrés i el 5 de març de 2011 va ser publicada al BOE, entrant en vigor l'endemà. No obstant això, el govern de Rodríguez Zapatero no va arribar a aprovar el Reglament de la \"Llei Sinde\" per falta de consens entre els seus membres. Va ser el nou govern del Partit Popular presidit per Mariano Rajoy el que va aprovar a proposta del ministre d'Educació, Cultura i Esports José Ignacio Wert el Reial Decret del reglament de la \"Llei Sinde\" (pel que alguns mitjans a partir d'aquest moment van començar a cridar-la \"Llei Sinde-Wert\") en el qual s'establien les atribucions de la Comissió de Propietat Intel·lectual. Aquesta Comissió va començar a funcionar l'1 de març de 2012.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Taxa rosa o taxa a la dona és com es coneix popularment la diferència de preu que té en el mercat un producte etiquetat per al públic femení respecte a un d'igual, però que no porta aquesta etiqueta. A alguns països europeus, el fet que un producte sigui dirigit especialment per a dones fa que el seu preu augmenti entre un 20% i un 50%, encara que la qualitat no sigui superior. Sovint l'única diferència és que el producte passi a ser de color rosa, com típicament les fulles d'afaitar, encara que només per a un 3% de dones aquest sigui el seu color favorit. Ha estat denunciat per diversos col·lectius socials, els quals el consideren un \"impost ocult\" discriminatori per a les dones, ja que les fa pagar de més pel mateix producte.A França, el col·lectiu Georgette Sand va presentar al Ministeri d'Economia prop de 50.000 signatures per a exigir l'aprovació de mesures per a posar fi a aquesta discriminació, basant-se en l'estudi sobre les diferències de preu de certs productes i serveis segons el gènere del públic a qui va dirigit, realitzat per la secretaria d'Estat dels drets de les dones i per la direcció general de la competència, del consum i de la repressió del frau. Aquest estudi no contempla alguns productes i serveis, com per exemple, la perruqueria, on també les dones solen pagar preus més alts que els homes. Una dona pot arribar a pagar prop de 1.400 euros més a l'any que els homes per productes similars. A França el salari mitjà de les dones és un 27% inferior al dels homes i a Catalunya, un 28%. La lluita contra la taxa rosa reivindica que les dones tenen dret al mateix poder econòmic que els homes, i no a cobrar menys i pagar més. A Catalunya la lluita contra la taxa rosa \"comença a prendre volada\".", "label": "Economia" }, { "sentence": "Cinco Días és un diari econòmic espanyol fundat el 1978, per la qual cosa és el més antic de la premsa econòmica espanyola. El diari pertany al grup mediàtic PRISA.El tiratge del diari era el 2008 de 90.000 exemplars.Amb motiu del seu trentè aniversari, el diari ha instituït els Premios Cinco Días a la Innovació Empresarial.", "label": "Economia" }, { "sentence": "City A.M. és un diari dedicat als negocis britànic de distribució gratuïta de Londres, editat en anglès. El seu editor és David Hellier. La seva distribució certificada és de 132.076 exemplars diaris el maig de 2012 i 108.921 exemplars l'any 2014 segons les estadístiques compilades per l'Audit Bureau of Circulations.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Crònica (o Crònica Econòmica d'Andorra) va ser un diari econòmic andorrà nascut el 2012 i publicat fins desembre de 2017 de la mà del grup editorial La Veu del Poble, responsable dels diaris Bondia Andorra i Més Andorra, presidit per Carles Naudi d’Areny-Plandolit. El diari va tenir una periodicitat mensual, i se centrava exclusivament en la informació relativa a l'economia andorrana. La distribució fou en paper de forma gratuïta i directament a empresariat i professionals i en diferents punts de distribució, com ara entitats bancàries, consultoris mèdics o d'advocats, i va comptar amb el suport d'Andbank, Banca Privada. També se'n pot trobar una part de l'hemeroteca al web del diari gratuït Bondia del mateix grup en format PDF, tot i que en aquest cas de pagament. La seva presentació va comptar amb una assistència d'unes 120 persones de la societat econòmica andorrana, atès que es feu coincidir amb una conferència de l'empresari i broker català Josef Ajram. L'any 2015 el càrrec de redactor estava ocupat per Julià Rodríguez i el seu director n'era Marc Segalés.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Dossier Econòmic de Catalunya fou el primer setmanari en català dirigit a les empreses, professionals i representants del món econòmic que va arribar als quioscos al setembre de 1997.El 2007, coincidint amb el desè aniversari, va estrenar disseny i va oberir un web nou. Va deixar d'editar-se el novembre del 2009 amb un deute pendent de 600.000 euros a l'Institut Català de Finances. El 2010, un grup d'experiodistes del setmanari constituïren Tallers d'Iniciatives Editorials i crearen L'Econòmic.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Economista és un diari econòmic espanyol fundat el 28 de febrer de 2006. Va ser fundat per tres dels impulsors del diari El Mundo: Alfonso de Salas, Juan González i Gregorio Peña.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Expansión és un diari espanyol fundat el 27 de maig de 1986 a Madrid, especialitzat en informació empresarial, econòmica i financera.El diari és líder a l'estat espanyol de la premsa econòmica amb un tiratge de 160.000 exemplars el 2008, i de 33.522 el juny de 2018. Pertany al grup Unidad Editorial després de l'adquisició, el 2007, per part de RCS MediaGroup del Grupo Recoletos.El diari inclou edicions regionals a Catalunya, Andalusia, Galícia, País Valencià i el País Basc.L'any 2011 el Canal Mujer del diari va obtenir el Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista de Associació de Dones Periodistes de Catalunya, per donar a conèixer les dones en el sector empresarial i emprenedor (innovació, accés a llocs de decisió i desigualtats).", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'Econòmic és un setmanari d'informació i anàlisi en català sobre l'empresa que va arribar als quioscos per primera vegada el 19 de juny del 2010.La publicació, de color salmó, aporta elements de reflexió per poder interpretar millor l'actualitat econòmica de Catalunya i el món. En l'àmbit empresarial s'interessa per les petites i mitjanes empreses, i més per l'economia productiva que per la financera.La publicació està editada per Tallers d'Iniciatives Editorials, una empresa constituïda el gener del 2010 per un grup de periodistes del desaparegut setmanari Dossier Econòmic. La societat va signar un acord amb Hermes Comunicacions, editora d'El Punt, i propietària de la Corporació Catalana de Comunicació, editora de l'Avui, amb l'objectiu de distribuir el setmanari cada dissabte amb els dos diaris.El director de L'Econòmic és Ramon Roca, que exercia de redactor en cap a la publicació Dossier Econòmic fins al moment del tancament.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La premsa econòmica és la premsa escrita especialitzada en economia, que es sol anomenar premsa salmó, pel color del paper en què s'imprimeixen alguns prestigiosos diaris d'aquest tipus. Aquest costum va ser iniciada el 1893 pel diari londinenc Financial Times. El periodisme econòmic o financer és una branca del periodisme enfocada a informar sobre els fets relacionats amb l'economia, incloent temes en finances, banca o el mercat borsària, a més mostra com analitzar, interpretar i redactar la informació econòmica.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La Revue d'économie politique és una revista científica bimestral originària de França que publica articles relacionats amb l'anàlisi econòmica tant en francès com en anglès. És descrita per la seva editorial actual com \"eina de reflexió dels investigadors i dels responsables públics i privats de l'economia\".La revista va ser fundada l'any 1887 per Charles Gide, Alfred Jourdan, Edmond Villey i Léon Duguit, publicada per l'editorial Larose & Forcel. Més endavant, Sirey en va assumir la publicació, mentre que és dirigida actualment per éditions Dalloz. Aquesta publicació està classificada pel Comité national de la recherche scientifique (CNRS) dins del subgrup 37, \"economia i gestió\".", "label": "Economia" }, { "sentence": "Valencia Plaza és un periòdic digital valencià en castellà, tot i que amb articles en valencià, amb informació de tipus econòmica i borsària principalment, així com informació sobre l'actualitat política, social i cultural, sempre des d'una perspectiva valenciana. Té una capçalera centrada en Alacant anomenada Alicante Plaza des del 2016, una centrada a Castelló, anomenada Castellón Plaza, des del 2018, i una centrada a Múrcia des del 2019, anomenada Murcia Plaza.\nEl periòdic naix el febrer de 2010 amb el suport d'un reduït grup d'inversors valencians encapçalats per Enrique Lucas Romaní i un grup de redactors i col·laboradors dirigits pel periodista Cruz Sierra. ValenciaPlaza naix com un mitjà econòmic, però arran de la desfeta del sistema financer valencià, centra el seu focus informatiu en l'actualitat valenciana. A partir de 2011 comença a centrar-se en informació cultural i esportiva amb capçaleres paral·leles (Culturplaza, Plaza Deportiva, Guía Hedonista). A més del web, també edita per mitjans impresos el seu Anuari Valencia Plaza.Des de novembre de 2014 publica una revista en paper, Plaza. Des de 2017 publica conjuntament amb Llibres de la Drassana la revista literària Lletraferit. A més, ha col·laborat amb mitjans com Mètode.Des d'abril de 2015 el director és el periodista Javier Alfonso.", "label": "Economia" }, { "sentence": "VIA Empresa és un diari digital econòmic elaborat des de Sant Cugat del Vallès i dirigit pel periodista Víctor Costa.\nEl diari fou fundat el 29 d'abril del 2013, hereu de la revista econòmica B30, pel grup de comunicació de Sant Cugat Tot Mèdia.\nL'equip del mitjà està format per: Víctor Costa (director) Neus Navarro (delegada a València), Marta Escobar Martí, Margalida Vidal i Judit Pellicer (redacció).\nEls membres externs són: Laia Corbella (exdirectora de VIA Empresa), Genís Roca (consultor digital i opinador de VIA Empresa), Josep Maria Ganyet (etnògraf digital i opinador de VIA Empresa) i Susana Lluna (periodista i experta en tendències digitals)\nA més, compta amb un equip de col·laboradors format per Aida Corón (Barcelona), Aiats Agustí (Barcelona), Paula Amer (Barcelona), Bernat Bella (Vallès), David Rodríguez (Lleida), Raquel Andrés (València), Elena Domingo (Tarragona), Lluïsa Fuentes (Girona), Maria Teresa Coca (Barcelona) i Àngel Bravo (fotògraf).", "label": "Economia" }, { "sentence": "Ben Bernanke (anglès: Ben Shalom Bernanke) (pronunciació en anglès: /bərˈnæŋki/) (Augusta, 13 de desembre de 1953) és un economista nord-americà i expresident del Sistema de la Reserva Federal, el banc central dels Estats Units.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Gonzalo Bernardos Domínguez (Barcelona, 12 de novembre de 1962) és un professor d'economia de la Universitat de Barcelona, conegut per ser un habitual tertulià en diversos mitjans de comunicació, entre els quals destaquen RAC 1 i La Sexta.\nLlicenciat en ciències econòmiques i empresarials el febrer de 1989 per la Universitat de Barcelona i doctorat en la mateixa especialitat i universitat el desembre de 1994 (amb la qualificació d'apte cum laude per unanimitat i premi extraordinari), ha treballat com a professor a la UB i la UOC, ha ocupat diversos càrrec de responsabilitat al departament de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona. Ha dirigit diversos màsters d'assessoria immobiliària, gestió de franquícies i desenvolupament personal i lideratge. Com a analista, ha col·laborat amb diferents programes de ràdio i de televisió, com 8 al dia amb Josep Cuní (8tv), La noche en 24 horas (Canal 24 horas de TVE), El matí a 4 bandes (Ràdio 4), El dia a la COM (COMRàdio), La plaza (Onda Cero), Cierre de mercados (Intereconomía) i El Món a RAC1, Via lliure i La nit a RAC1. (RAC1).", "label": "Economia" }, { "sentence": "Emèrit Bono i Martínez (Sagunt, 1940) és un economista i polític valencià.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Segundo Bru Parra (Aiora, 1949) és un economista, professor i polític valencià. És casat amb la política i antiga alcaldessa de València Clementina Ródenas.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Joan Josep Bruguera i Clavero (Badajoz, Extremadura, 15 d'octubre de 1946) és un enginyer, professor, banquer i dirigent empresarial establert a Catalunya.Bruguer va arribar a Barcelona des d'Extremadura seguint al seu pare, funcionari de Correus, i fill d'un destacat socialista represaliat. Es formà com a enginyer tècnic industrial, en la seva especialitat d'electrònica industrial a l'Escola Universitària d'Enginyers de Terrassa. Posteriorment cursà un màster en administració d'empreses per ESADE i es diplomà per l'IESE. Adjunt de la càtedra d'electrònica de l'Escola Industrial de Terrassa entre 1967 i 1968, posteriorment fou enginyer al Laboratori Industrial Inter-Grundig entre els anys 1968 i 1970, participant en el desenvolupament de la televisió en color. Entre 1971 i 1975 treballà als serveis centrals del Banc Atlàntic, d'on passà a exercir càrrecs de direcció al Banc Sabadell (1975-87). Entre 1987 i 1994 fou conseller delegat de Sindibank (Sindicat de Banquers de Barcelona), una petita entitat en la qual va contribuir a la sortida a Borsa. En 1994 La Caixa li va proposar fer-se càrrec d'Inmobiliaria Colonial, per a modernitzar la companyia i treure-la a Borsa. Així ho va fer, i a partir de 1999 va centrar la companyia a comprar edificis d'oficines de \"zones prime\" de Barcelona i Madrid, i va començar el seu procés d'internacionalització, amb la compra de Société Foncière Lyonnaise. En 2006 quan la companyia va passar a les mans de GrupoInmocaral, Brugera va sortir d'ella. Després d'estar un any a Mútua Madrileña com a director general, al poc temps va tornar a la immobiliària, quan els bancs que havien finançat la venda a Inmocaral van prendre el control, davant la desastrosa situació de la companyia, i li van demanar tornar, per fer-se càrrec de la seva direcció a partir del 2008. El 2010 també fou nomenat president de Société Foncière Lyonnaise. Ha exercit durant 15 anys com a professor de Esade, i ha estat el president del seu patronat entre 1999 i 2006, i des de l'any 2016 presideix el barceloní Cercle d'Economia, succeint a Antón Costas, després que durant uns anys fos vocal a la seva junta directiva. El juliol del 2019 fou succeït per Xavier Faus Santasusana. S'oposà frontalment a l'independentisme català i la política del govern de la Generalitat de Catalunya.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Jose Pina Ulisses Correia e Silva (Praia, 4 de juny de 1962) és un empresari i polític capverdià que ha estat elegit Primer Ministre de Cap Verd el 22 d'abril de 2016.Va prendre possessió després que el seu partit, el Moviment per la Democràcia, guanyés les eleccions parlamentàries del 20 de març de 2016.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Antón Costas Comesaña (San Pedro de Matamá, Vigo, 1949) és un economista i professor universitari gallec. És catedràtic de política econòmica de la Universitat de Barcelona i president del Cercle d'Economia, els seus estudis se centren en els processos de formació de polítiques públiques, i en particular els processos de reforma econòmica. Ha publicat “La crisi de 2008. De l'Economia a la Política i més enllà\" (2010) i \"La torre de la arrogancia. Políticas y mercados después de la tormenta\" (2011).", "label": "Economia" }, { "sentence": "Domènec Melé Carné (8 de desembre de 1944) és un acadèmic i investigador d'ètica empresarial.Llicenciat en Ciències per la Universitat de Barcelona, és doctor en Enginyeria Industrial per la UPC i en Teologia per la Universitat de Navarra. Va iniciar la seva activitat docent a la Universitat Politècnica de Valencia, on va ser catedràtic de Tecnologia Química, i després va ser professor de Materials a l’Escola d’Enginyers Industrials de Sant Sebastià. El 1983 va ser ordenat sacerdot catòlic a la prelatura de l'Opus Dei.El 1986 va iniciar una etapa de 30 anys com a professor a l'IESE, on és titular de la Càtedra d'Ètica Empresarial. Ha publicat 70 articles científics i 20 casos d'estudi. Ha investigat i escrit sobre ètica econòmica i empresarial, responsabilitat social corporativa, pensament social cristià, espiritualitat i filosofia en la gestió, i gestió humanística. Ha organitzat 18 edicions de simposis d'etica i empresa a l'IESE des del 1991 i és director de la revista catalana de teologia Temes d'Avui.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Farag Foda (àrab: فرج فودة, Faraj Fūda; IPA: [ˈfɑɾɑj ˈfoːdæ]) (Al-Zarqa, 20 d'agost de 1945 - el Caire, 8 de juny de 1992) va ser un professor, escriptor, periodista i activista pels drets humans egipci. Va ser assassinat el 8 de juny de 1992 per membres del grup islamista Al Gama'a Al Islamya (‘la Comunitat Islàmica’) després de ser acusat de blasfèmia per un comitè d'ulemes de la Universitat d'al-Azhar. Foda va ser una de les 202 persones assassinades «per motivació islamista» a Egipte entre març de 1992 i setembre de 1993. El desembre de 1992, les seves obres col·leccionades van ser prohibides.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Lluís Font de Mora Montesinos (València, 29 d'abril de 1936) és un enginyer agrònom valencià, fou conseller d'Agricultura, Pesca i Alimentació de la Generalitat Valenciana del 1983 al 1993.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Friedrich August von Hayek (Viena, Imperi austrohongarès, 8 de maig de 1899 - Friburg de Brisgòvia, Alemanya, 23 de març de 1992) fou un economista austríac guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques en memòria d'Alfred Nobel l'any 1974. Rebé la condecoració de l'Orde dels Companys d'Honor. Ha sigut un dels grans economistes del segle xx i és considerat el pare del neoliberalisme. La seva obra, que comprèn uns 130 articles i 25 llibres no es limita tan sols a la ciència econòmica, sinó que tracta des de filosofia política fins a l'antropologia legal o la història, i en general tot el referent a les ciències socials.\nLa seva popularitat actual ha anat creixent en particular d'ençà de l'esfondrament del règim comunista, del qual ja als anys trenta havia previst la seva inevitable degradació per raons econòmiques bàsiques. També s'oposa al paradigma neoclàssic, el que defineix fins i tot avui el \"mainstream\". És contrari també als economistes liberals partidaris de la Teoria de l'Equilibri General (TEG) com Debreu. Defensà la tesi segons la qual un càlcul planificador era impossible sense mercat (que assigni els preus) i que un sistema econòmic que no es fonamenti en el mercat lliure i en la lliure concurrència mai no serà òptim des del punt de vista de la distribució de recursos.\nA Hayek, com a economista, se l'inclou dins del corrent liberal o neoliberal i se'l considera membre de l'escola de pensament coneguda com a Escola Austríaca.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Luiz Felipe Palmeira Lampreia (Rio de Janeiro, 19 d'octubre de 1941-ibídem, 2 de febrer de 2016) va ser un sociòleg i diplomàtic brasiler.\nVa ser ambaixador a Paramaribo (Surinam), a Lisboa (Portugal) i a Ginebra (OMC i altres organismes internacionals). Va ser a més Secretari General del Palau d'Itamaraty (1992-1993) i Ministre de Relacions Exteriors al govern de Fernando Henrique Cardoso entre 1995 i 2001.\nVa exercir com a ambaixador i professor associat de Relacions Internacionals en l'Escola Superior de Propaganda e Marketing de Rio.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Konstantinos Lapavitsas, més conegut com a Costas Lapavitsas (grec: Kώστας Λαπαβίτσας), (Tessalònica, 20 de gener de 1961) és un economista, polític i professor universitari grec. Imparteix classes d'economia a l'Escola d'Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres i exercí de diputat del Parlament Hel·lènic entre el gener i el setembre de 2015, primer per la Coalició de l'Esquerra Radical (Syriza) i, a partir d'agost, per Unitat Popular.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Arman Manukyan (Fatih, İstanbul, 21 de març de 1931 - 28 de desembre de 2012) va ser un catedràtic turc, professor del Robert College i la Universitat del Bòsfor a Istanbul per més de mig segle. Pertanyia a la comunitat dels Armenis de Turquia. Va ser professor de Tansu Çiller, ex Primera Ministra de Turquia. Entre els seus alumnes va tenir figures conegudes a la societat turca, com les famoses dones de negocis Güler Sabancı i Suna Kıraç. Els seus alumnes el coneixien com a «Efsane Papyon» (Corbatí llegendari). L'escriptora turca Nuran Çakmakçı va escriure un llibre en la seva memòria, amb el títol «Efsane Papyon: Arman Manukyan Kitabı» (Corbatí llegendari: El llibre d'Arman Manukyan, en turc).Manukyan diu que ha fet treballs de lobby contra ASALA com a part d'un \"task force\".", "label": "Economia" }, { "sentence": "Amparo Marco Gual (Castelló de la Plana, 8 de febrer 1968) és una economista i política valenciana, alcaldessa de Castelló de la Plana pel PSPV i diputada a les Corts Valencianes en la VI i VII legislatures.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Robert Alexander Mundell (Kingston, Canadà, 24 d'octubre de 1932 – Monteriggioni, Itàlia, 4 d'abril de 2021) fou un economista i professor universitari canadenc guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques l'any 1999.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Gustau Muñoz i Veiga (València, 21 de gener de 1951) és un economista, assagista i traductor valencià.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Clementina Ródenas Villena (Aiora, 1949) és una professora i política valenciana, fou alcaldessa de València (1989-1991) i presidenta de la Diputació de València (1991-1995).", "label": "Economia" }, { "sentence": "José Luis Sampedro Sáez (Barcelona, 1 de febrer de 1917 – Madrid, 8 d'abril de 2013) fou un escriptor i economista espanyol.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Manuel Sánchez Ayuso (Múrcia, 18 d'agost de 1941 - València, 8 de novembre de 1982) va ser un economista i polític valencià.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Rosario Margarita Sanz Alonso (València, 1951), coneguda també com a Marga Sanz, és una política valenciana. És llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat de València, i ha treballat de professora en l'Institut de Tavernes Blanques (l'Horta Nord) i Catedràtica d'Administració d'Empreses.\nHa estat secretària general del PCPV des del 2005 fins al 2010, i coordinadora general d'EUPV des de 2009. També és membre del Comitè Federal, de la Comissió Executiva del Partit Comunista d'Espanya i del Consell Polític Federal d'Izquierda Unida.\nDes de l'1 de setembre de 2011, Marga Sanz es troba jubilada de manera anticipada, acollint-se a les jubilacions incentivades per a majors de 60 anys.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Joseph Schumpeter (Třešť, 8 de febrer de 1883 – Connecticut, 8 de gener de 1950), economista austro-nord-americà, ministre de Finances d'Àustria entre 1919 i 1920. Un dels seus majors èxits va ser l'aparició en el recent llibre de Robert Jessop \"El futur de l'Estat capitalista\", amb la definició de l'autor dels futurs Estats com 'Estats competitius schumpeterians'.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Miguel Sebastián Gascón (Madrid, 1957) és un economista, polític i professor universitari espanyol. Ocupà el càrrec de Ministre d'Indústria, Turisme i Comerç durant el segon govern de José Luis Rodríguez Zapatero.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Amartya Kumar Sen CH (en bengalí: अमर्त्‍य कुमार सेन) (Santiniketan, Imperi Britànic -actual Índia- 1933) és un economista i professor universitari àmpliament reconegut pel seu treball en qüestions relacionades amb la fam, les teories del desenvolupament humà, l'economia del benestar i els mecanismes subjacents a la pobresa. Rebé el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques l'any 1998 per «les seves contribucions a l'economia del benestar».", "label": "Economia" }, { "sentence": "Vicent Soler i Marco (Rocafort, Horta Nord, 15 de juliol de 1949) és un economista valencià, actual Conseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana presidida per Ximo Puig des de 2015. Fou conseller durant la primera legislatura de l'autonomia valenciana amb Joan Lerma.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Dominique Strauss-Kahn (pronunciació [dɔminik stʁos kan]), (Neuilly-sur-Seine, França, 25 d'abril de 1949), sovint referit a com DSK, és un economista, advocat, i polític francès, membre del Partit Socialista (PS). Fou triat com el nou director del Fons Monetari Internacional el 28 de setembre de 2007 amb el suport de Nicolas Sarkozy. El 15 de maig de 2011 deixà el càrrec, ja que fou imputat per un presumpte delicte d'agressió sexual.Strauss-Kahn fou ministre d'Economia, Finances i Indústria de 1997 fins al 1999 com a part del govern de centreesquerra de la \"Gauche plurielle\" de Lionel Jospin a ran de les eleccions legislatives franceses de 1997. Pertany a l'ala centreesquerra del PS i buscà la nominació en el primàries a la candidatura presidencial socialista per a l'elecció de 2007, però fou derrotat per Ségolène Royal el novembre del 2006.\nEl 14 de maig de 2011, Strauss-Kahn fou arrestat a Nova York en ser acusat d'agressió sexual. S'ha especulat àmpliament sobre la nominació de Strauss-Kahn per a l'elecció de president de la República francesa per al PS el 2012; els sondejos el declaraven favorit entre els militants d'aquest partit.", "label": "Economia" }, { "sentence": "James Tobin (Champaign, EUA 1918 - New Haven 2002) fou un economista i professor universitari nord-americà guardonat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 1981, conegut mundialment per la formulació de la Taxa Tobin.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Ramon Trias Fargas (Barcelona, 27 de desembre de 1922 - el Masnou, 22 d'octubre de 1989) fou un destacat polític catalanista del segle xx.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Gianis Varufakis (en grec: Γιάνης Βαρουφάκης) (Atenes, 24 de març de 1961) és un economista marxista, professor i escriptor amb doble nacionalitat greco-australiana. És un participant actiu als debats sobre la crisi econòmica mundial de 2008 a 2012 i concretament dels seus efectes a Europa. És autor del llibre The global Minotaur: America, the true origins of the financial crisis and the future of the world economy, publicat el 2002 en anglès. És professor de Teoria Econòmica a la Universitat d'Atenes i col·laborador, com a economista, a l'empresa Valve Corporation.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Thorstein Bunde Veblen (Cato, Wisconsin, 30 de juliol de 1857 - Sand Hill Road, Menlo Park, Califòrnia, 3 d'agost de 1929) fou un economista, sociòleg i professor estatunidenc, va destacar per la seva investigació de l'estructura econòmica de la societat i per la seva anàlisi del sistema econòmic contemporani.", "label": "Economia" }, { "sentence": "José Manuel Vela Bargues (València, 1962 - 2022) fou un economista valencià, catedràtic i professor universitari, que va ser conseller d'Hisenda i Administració Pública de la Generalitat Valenciana (2011 - 2012) fins que dimití per la seua implicació en un cas de corrupció política.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Francesco Villa (Milà, Itàlia, 1801 - 1884) va ser un comptable i un professor de comptables italià.\nFou part de l'Escola Llombarda de Comptabilitat. És considerat com un precursor de l'ús de la comptabilitat com una font d'informació de gestió, no considerant aquella una mera col·lecció de xifres, sinó una ciència, amb principis similars a l'economia i la gestió.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La bioeconomia o bioteconomia és tota activitat econòmica derivada de l'activitat i recerca científica concentrada en entendre els mecanismes i processos als nivells genètics i moleculars i l'aplicació d'aquest coneixement en qualsevol procés industrial. O sigui, els mitjans a través dels quals es pot obtenir diners de la biotecnologia.\nL'evolució de la indústria biotecnològica i la seva aplicació en l'agricultura, salut, indústries química o energètica és un exemple clàssic de l'activitat bioeconòmica.\nEl terme va ser definit per Juan Enriquez i Rodrigo Martinez en el Genomics Seminar, el 1997, AAAS meeting a Filadèlfia. Un extracte d'aquest estudi fou publicat el 1998 a la revista Science Magazine sota el títol \"Genomics and the World's Economy\" (Genòmica en l'Economia Mundial).El terme és amplament emprat per agències de desenvolupament regional, organitzacions internacionals i companyies de biotecnologia. Està estretament relacionat amb l'evolució de la indústria biotecnològica. L'habilitat per estudiar, entendre i manipular el material genètic ha estat possible degut al progrés tecnològic.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La hipòtesi dels tres sectors és una teoria que divideix l'economia en tres sectors d'activitat: l'extracció de matèries primeres (primari), la manufactura (secundari), i els serveis (terciari). Un mateix producte final pot passar consecutivament pels tres sectors, ja que en primer lloc s'extreuen de la natura, després es fabrica i munta amb els seus components i finalment es ven. La teoria va ser desenvolupada per Colin Clark i Jean Fourastié.Els països amb una baixa renda per capita estan en un estadi primerenc de desenvolupament, la major part dels seus ingressos nacionals són a base de la producció del sector primari. Els països amb un estadi més avançat de desenvolupament, amb ingressos nacionals intermedis, obtenen els seus ingressos principalment del sector secundari. Als països altament desenvolupats amb elevats ingressos, el sector terciari domina les sortides totals de l'economia.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La indústria de la boda és el conjunt de negocis que s'especialitzen en productes i serveis utilitzats a la cerimònia del casament. Aquests negocis són: fotografia, salons, roba, regals, maquillatge i altres. Una dels productes d'aquesta indústria són les revistes nupcials, les quals tenen la funció d'animar a cometre actes de consum romàntic.La sociòloga Sharon Boden deconstruí la identitat de la persona consumidora anomenada la \"supernúvia\" mostrant com es basa en una estratègia de màrqueting que consisteix en la manipulació per part de les empreses (tant dels mitjans de comunicació com d'altres) per formar una imatge que respon a un autoengany que soles persegueixen el plaer en la cerimònia i no amb el temps per passar estant casats.La indústria del casament als Estats Units d'Amèrica tenia el valor de 55 milions de milions de dòlars americans el 2015. Allí, és una indústria robusta.L'efecte de la legalització del matrimoni entre homosexuals es creu beneficiosa en termes econòmics d'aquest negoci.A Corea del Sud aparegué a finals de la dècada del 1980 aquesta indústria a causa del creixement econòmic alhora que la celebració dels Jocs Olímpics d'Estiu de 1988 arribant a celebrar-se uns 350.000 casaments l'any 1999. Des d'aleshores fins al 2008 hi hagué un decreixement estable que es quedà en una mitja de 300.000 el 2008. A aquests negocis s'han incorporat grans empreses a més d'unes noves portant que cap al 2008 la competència es tornara molt alta suposant l'aparició de la professió del planificador de bodes. Totes aquestes empreses tenien la característica de no disposar d'una base de dades sobre el sector i tampoc disposaven d'anàlisis de mercat, de manera que les empreses tenien grans dificultats per a dirigir els seus esforços. Kyeong-Seob Shin publicà el 2008 una base de dades pretenent remeiar-ho.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La indústria del sexe és el terme donat a la indústria comercial de les empreses que donen feina a treballadors sexuals en diversos gèneres, en general relacionats amb el que es descriu com tot \"entreteniment per a adults\" que inclogui erotisme, rep aquest nom pel fet que comprèn una sèrie de formes d'entreteniment relacionats amb el sexe, no es considera adequat per als menors d'edat, fins al punt que en la majoria de països està prohibit per llei l'accés als menors.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La indústria musical és el conjunt de negocis que tenen a veure amb la comercialització de la música, sigui en els concerts i audicions com en la venda i promoció de discs, cançons o grups musicals. Va néixer amb el mecenatge dels compositors i s'ha convertit en un sector econòmic rellevant, amb un important pes cultural.\nLa popularització dels aparells reproductors va fer augmentar les vendes particulars d'enregistraments, lligats als avenços tècnics i en l'època contemporània a la seva disponibilitat també a Internet (amb les polèmiques sobre les descàrregues d'arxius i els drets d'autor).\nLes empreses de la indústria amb més volum de negoci són coneguts com les \"Big Four\": Sony Music Entertainment, Universal Music Group, Warner Music Group i EMI, amb un 70% de quota de mercat. A Espanya cal destacar el paper de la Societat General d'Autors i Editors per les controvèrsies que l'envolten.\nA Corea del Sud els serveis de pagament per subscripció a música foren negocis que s'introduïren ràpidament: el 2013 la tenda en línia de música sud-coreana MelOn fou el primer servei de subscripció de música del món en tindre un milió de clients pagant i el 2015 el 92,3 per cent de les vendes de música digital eren per aquest tipus de venda.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La llei d'Engel és una observació empírica, realitzada per primera vegada per l'estadístic alemany Ernst Engel (1821-1896), que va observar que, amb un conjunt donat de gustos i preferències, si augmenten els ingressos, la proporció de la part d'ingressos gastats en aliments disminueix, tot i que és probable que la despesa real en alimentació augmenti en termes absoluts. En altres paraules, l'elasticitat preu-demanda d'aliments és menor que 1.\nLa llei d'Engel no implica que la despesa d'aliments es mantingui sense canvis a mesura que augmenta la renda, sinó que suggereix que els consumidors augmenten les seves despeses d'aliments, en proporció, menys del que augmenten els seus ingressos.Una conseqüència d'aquesta llei és la pèrdua d'importància de l'agricultura a mesura que un país s'enriqueix, quan la demanda dels productes alimentaris no creix al mateix ritme que la renda nacional. Una aplicació estadística molt controvertida del percentatge de despesa dedicada a aliments, és tractar-lo com un reflex del nivell de vida d'un país. Si valor és alt, significa que un país és pobre. Per contra, si aquest coeficient és baix, denota que ens trobem davant d'un país ric.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La llei de Petty és una llei econòmica que proposa que, en la mesura que el progrés tècnic reduís els costos de transport i el mercat per a béns no agrícoles s'ampliés, induiria a la reassignació de la mà d'obra de l'agricultura cap a activitats no agrícoles.Posteriorment Colin Clark va concloure que una de les formes principals en què es manifesta el progrés econòmic és en la contínua transferència de treball del sector primari al secundari, i d'aquest al terciari. Posteriorment es va abandonar aquesta terminologia per substituir per la de sector agrícola, industrial i de serveis, segons la hipòtesi dels tres sectors. Ambdues propostes són generalment considerades en conjunt ( Llei de Petty i Clark ), considerant que una disminució substancial en els costos de transport dona lloc a l'aglomeració de les activitats no agrícoles i l'expansió de centres urbans i, eventualment, del sector de serveis.Aquesta llei estableix que el progrés d'una economia s'aprecia fonamentalment a través del creixent volum de la població que es dedica als serveis, atès que la importància relativa dels sectors econòmics es va desplaçant des del sector primari, a través l'industrial, cap al terciari, el qual arriba a ser el punt clau del creixement.\nAmbdues lleis pressuposen o impliquen la validesa de la Llei d'Engel, d'acord amb la qual el desenvolupament tècnic condueix a la disminució dels costos de transports, el que té l'efecte d'augmentar els ingressos (o poder de compra dels mateixos) de la població en general, el que condueix a un increment en la demanda de productes que no són bàsics o essencials per viure (veure Economia de subsistència).", "label": "Economia" }, { "sentence": "Recerca i desenvolupament, sovint abreujat R+D, és qualsevol investigació destinada a millorar la producció de béns o la prestació de serveis. Les estadístiques sobre el nombre i entitat de les organitzacions que es dediquen a R+D poden revelar l'estat de la indústria en un país, el grau de competència o el progrés científic. Alguns mesuraments habituals són: pressupostos dedicats a R+D, nombre de patents presentades o publicacions científiques. La recerca és la indagació original planificada que persegueix descobrir nous coneixements i una superior comprensió en l'àmbit científic i tecnològic. S'entén per desenvolupament l'aplicació dels resultats de la investigació o de qualsevol altre tipus de coneixement científic per a la fabricació de nous materials o productes o per al disseny de nous processos o sistemes de producció, així com per a la millora tecnològica substancial de materials, productes, processos o sistemes preexistents.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Recerca, desenvolupament (habitualment indicat per l'expressió R+D) és un concepte d'aparició recent, en el context dels estudis de ciència, tecnologia i societat; com a superació de l'anterior concepte de Recerca i desenvolupament (R+D). És el cor de les tecnologies, de la informació i comunicació.\nMentre que el de desenvolupament és un terme provinent del món de l'economia, els de recerca i innovació provenen respectivament del món de la ciència i la tecnologia, i la seva dinàmica relació es troba en el context de la diferenciació entre ciència pura i ciència aplicada; qualsevol d'ells és de complexa definició. Esko Aho defineix provocativament investigació com invertir diners per obtenir coneixement, mentre que innovació seria invertir coneixement per obtenir diners, la qual cosa expressa molt bé el fenomen de retroalimentació que es produeix amb una estratègia reeixida d'R+D.El nivell d'activitat d'R+D en un país es pot calcular mitjançant la proporció entre la despesa en R+D i el producte interior brut (PIB), desglossant la despesa en despesa pública i despesa privada.Tots els països procuren, en la mesura de les seves possibilitats, potenciar les activitats lligades a l'R+D a través de polítiques de suport (subvencions, deduccions, préstecs bonificats i unes altres), puix un alt nivell d'R+D implica una major fortalesa dels productes o els processos que es diferencien positivament de la seva competència. A més, moltes de les activitats són potencialment generadores d'avanços socials en forma de qualitat de vida, millora del medi ambient, la salut, etc. Per recolzar aquestes activitats existeix un conjunt de normes UNE: la sèrie UNE 166000, que inclou la Norma UNE 166001, dirigida als projectes d'R+D, la Norma UNE 166002 sobre requisits del sistema de gestió de l'R+D i la norma UNE 166006 relativa a requisits sobre el sistema de vigilància tecnològica.", "label": "Economia" }, { "sentence": "S'anomena sector o sector econòmic a cadascuna de les parts en què hom divideix l'economia per al seu estudi d'acord amb diversos criteris; existeixen quatre divisions que són el sector primari, el sector secundari, el sector terciari i el sector quaternari.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El sector infomediari (infomediari ve de la combinació de \"informació\" i \"intermediari\") és el sector econòmic de les activitats d'anàlisi i tractament de les dades aportades per agents públics o privats per a generar un servei de valor afegit que assisteix en la presa de decisions. A l'Estat Espanyol aquest sector va començar a créixer a la dècada del 2010 a causa de les regulacions sobre la reutilització de les dades originades pel sector públic, concretament les relacionades amb les dades obertes i el govern obert.A Dinamarca es va impulsar les dades obertes per impulsar el sector infomediari.A l'Estat Espanyol el Projecte Aporta, posat en marxa el 2008, causà l'aparició del sector infomediari. Aquest projecte derivà del Pla Avanza i estava coordinat pel Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques i el Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme.Les dades personals al passar pel tractament dels infomediaris són anonimitzades.L'ús dels productes dels infomediaris permet realitzar una segmentació del mercat i discriminació dels preus, segons una investigació realitzada mitjançant l'anàlisi d'un conjunt de dades d'informes d'usuaris sobre la informació que havien trobat mentre utilitzaven serveis de compra en línia.", "label": "Economia" }, { "sentence": "En economia el sector primari es refereix a totes les activitats que transformen els recursos naturals en productes primaris; és a dir, en primeres matèries per a altres indústries, que s'anomena sector secundari. Les activitats del sector primari són l'agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça, la silvicultura i l'explotació forestal, i la mineria (extracció de minerals i combustibles fòssils), tot i que aquesta última categoria se sol tractar per separat, com a indústria energètica o sector energètic, o el sector industrial, és a dir, s'agrupa sovint amb el sector secundari.\nLes indústries manufactureres -i principalment les agroalimentàries- que agrupen, empaquen, purifiquen o processen la primera matèria a prop dels productors primaris es consideren part d'aquest sector, especialment si la primera matèria necessita aquest procés per a vendre's o transportar-se a les indústries que en faran ús.\nEl sector primari és, sovint, la base de l'economia de la majoria dels països no industrialitzats, i hi ocupa un percentatge molt elevat de la població. Als països industrialitzats, tanmateix, el sector primari es desenvolupa més amb la indústria de l'alta tecnologia, com ara la mecanització de l'agricultura; per exemple, l'ús de sistemes de reg mecanitzats que requereixen menys mà d'obra.\n\nEl sector primari comprèn totes les activitats relacionades amb l'extracció i producció d'aliments i matèries primeres directament del medi natural per a la indústria. El repte actual per al sector primari és produir aliments de manera sostenible. Les activitats productives (que s'obtenen del medi natural per mitjà de l'home) del sector primari són l'agricultura, la ramaderia, la pesca i la silvicultura, mentres que les activitats extractives (que s'obtenen directament de la natura sense la intervenció de l'home) són la recol·lecció, la mineria, l'explotació forestal, la caça i la piscifactoria.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El sector privat és la part de l'economia integrada pels agents econòmics (economies domèstiques i empreses) que prenen decisions sense interferències formals de l'autoritat política, sense més limitacions que les lleis vigents que regulen les activitats. En contraposició al “primer sector” o sector públic (governamental i no lucratiu), el “segon sector” o sector de l'empresa privada té un afany lucratiu.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El sector públic és aquell sector de l'economia i de l'administració pública destinat a produir béns i serveis de màxim benefici social per al govern nacional, regional o local. El govern participa directament en les activitats econòmiques del sector públic o mitjançant instàncies públiques sotaposades. Algunes activitats del sector públic són la seguretat social, l'educació pública, l'administració del planejament urbà, el servei de bombers, la seguretat viària, el sistema judicial, el sistema penitenciari, l'organització de la defensa nacional, etc. El sector públic es finança amb els impostos dels ciutadans de la nació, regió o municipi.\nDintre del sector públic podem distingir tres grups d'organismes:\nles administracions públiques: produeixen serveis que són oferts al públic de franc o a un preu molt inferior al seu cost.\nles empreses públiques: produeixen béns i serveis de les mateixes característiques que els de les empreses privades.No obstant això, la seva política de preus i de distribució no està relacionada amb el benefici empresarial sinó amb el benestar del país. Es financen, d'una banda, amb els ingressos que obtenen del mercat i, de l'altre, amb els fons que procedeixen de les administracions públiques que en són titulars.\nel sistema de la Seguretat Social: ofereix serveis socials i obté els recursos principals a partir de les cotitzacions socials.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El terme capitalisme d'estat és multívoc i la seua utilització ha variat històricament. Depenent del concepte de capitalisme al qual s'adscriga, i del sentit amb què aquest s'utilitze, siga sustantivitzat o adjectivat a l'Estat com terme principal, variarà la definició resultant i la seua possible utilització, així com la intencionalitat ideològica i retòrica d'aquesta. Aquests són els múltiples significats amb què el terme ha estat associat i utilitzat:\n\nEconomia capitalista en la qual l'activitat econòmica de les empreses privades és regulada per l'Estat.\nEconomia socialista-estatal les empreses públiques de la qual són administrades amb criteris capitalistes.\nSistema socioeconòmic col·lectivista en el qual la burocràcia s'apropia del capital que administra.\nL'economia d'una nació administrada com una única societat anònima, podent ser ama de la major part dels béns i la riquesa de la nació.El concepte de \"capitalisme d'Estat\" s'ha utilitzat generalment en aquesta tercera accepció com analogia a alguna característica de la definició de capitalisme liberal, com sistema en el qual el sector dels posseïdors de béns de capital que aprofiten el major valor vital del recurs, és intervingut pel poder polític amb la finalitat d'apropiar-se del rol de \"capitalista\" en major o menor mesura, o d'afavorir a determinat sector econòmic evadint o suprimint en algun nivell la lliure competència i la lliure empresa.\nAquesta definició negativa del \"capitalisme\" xoca amb aquella positiva que considera al capital com dependent del treball i la funció productiva del qual està orientada de forma cooperativa als interessos del consum privat dels assalariats. Dins d'aquest últim enfocament les empreses estatals no depenen de fomentar la utilitat del capital mitjançant l'intercanvi voluntari de recursos externs, ja que s'apropiarien coactivament dels mateixos juntament amb el treball, i per tant perdrien així el caràcter de capitalistes.\nL'adopció o rebuig d'aquesta utilització del terme deriva de la consideració que es tinga del caràcter lliure del mercat, o bé de l'opinió sobre l'existència d'un mercat real en un règim de propietat propi del capitalisme.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Col·lectivisme, en general, és un terme utilitzat per descriure un èmfasi teòric o pràctic en un grup, en oposició a l'individualisme. Alguns psicòlegs defineixen col·lectivisme com una síndrome d'actituds i comportaments basats en la creença que la unitat bàsica de supervivència recau en un grup, no en l'individu. El col·lectivisme abasta una àmplia categoria de filosofies no individualistes. El col·lectivisme és considerat per molts diametralment oposat a l'individualisme. Tanmateix, col·lectivisme i individualisme poden interpretar-se de diferent manera per diferents persones.\nAlguns tipus de col·lectivisme assenyalen que el bé del grup és més important que el bé individual, altres al·leguen mentre que qualsevol grup està finalment fet d'individus, l'individu incidentalment serveix el seu propi interès en servir els interessos del grup (en altres paraules, en tant el grup prospera, tots els membres del grup prosperen). Els detractors d'aquesta última posició al·leguen que és difícil, si no impossible, imaginar que el beneficis per un grup, és sempre beneficiós per cada individu que l'integra. El col·lectivisme pot també estar associat amb altruisme, car el que és bo pel grup pot concebiblement requerir el sacrifici d'almenys algun interès individual.\nEn el mite de la construcció de la torre de Babel ja es relaciona el poder i el col·lectivisme. Génesi 11:5-26:", "label": "Economia" }, { "sentence": "La col·lectivització és com es coneix normalment la socialització dels mitjans de producció, essent el procés del pas d'un règim de propietat privada individuals dels mitjans de producció cap a un règim de propietat social ja sigui en comunitària o estatal.\nLa proposta de socialitzar els mitjans no s'estén als béns de consum ni a les pertinences personals ni cerca evitar sous o guanys derivats de l'esforç personal.Per als corrent comunitaris tals com el comunisme, socialisme, cooperativisme, anarquisme, mutualisme, etc.— el concepte de col·lectivització té el sentit específic de reintegrar els processos econòmics al control de la societat per tal d'assolir la llibertat de l'ésser humà: “L'altra idea important és la noció de llibertat, la idea que és molt diferent de la noció del liberalisme.\nLa col·lectivització pot ser d'indústries (com va passar, per exemple, durant la guerra civil espanyola a la zona republicana) o rural que ha passat a molts llocs del món. Actualment, en un món de globalització, responsabilitat social corporativa i crisi ambiental, es parla de la col·lectivització del deute ecològic.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El corporativisme és la doctrina política i social que propugna la intervenció de l'Estat en la solució dels conflictes d'ordre laboral, mitjançant la creació de corporacions professionals que agrupen a treballadors i empresaris.\nA diferència del corporativisme gremial clàssic, l'actual corporativisme és una doctrina que defensa un sistema econòmic basat en la unificació, mitjançant corporacions dins de l'Estat, de totes les organitzacions sindicals: empresarials, laborals, professionals, etc. És una forma d'organització socioeconòmica per part de règims nacionalsocialistes, i que feu èmfasi en el sindicat i l'economia planificada.\nEl terme ha de distingir-se del que s'usa amb sentit pejoratiu per a designar qualsevol política intervencionista d'un govern dissenyada per a afavorir a les corporacions, entenent en aquest cas per «corporació» la seua altra accepció terminològica que refereix a les societats anònimes característiques dels sistemes capitalistes moderns.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El crèdit social (de vegades dit Socred en anglès) és una proposta econòmica i moviment social que es va originar en la dècada de 1920. El crèdit social fou originalment una teoria econòmica desenvolupada per l'enginyer escocès C.H. Douglas. El nom es deriva del seu desig de fer el millorament de la societat l'objecte del sistema financer,\nAlguns individus -notablement el poeta Ezra Pound i els líders del Lliga australiana de Drets han acceptat la teoria econòmica del crèdit social.\nEl Moviment Canadenc del Crèdit Social (Canadian social credit movement) va ser el més reeixit dels moviments iniciats en conseqüència. però També assolisc alguns èxits modests en altres països, tals com Nova Zelanda on el Partit del Crèdit Social arribà a tenir diversos membres en el parlament. En el Regne Unit el Moviment de les Camises Verdes (un grup originat entre els Escoltes) arribe a formar un moviment de masses uniformades que va tenir bastant presència en els 1930, agitant per la implementació del Crèdit social.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La crítica del capitalisme ha estat objecte d'una forta controvèrsia sociològica i política. Moltes d'aquestes crítiques són abordades des de la perspectiva de les condicions de vida de la ciutadania o de la moralitat del sistema productiu i d'enriquiment. Aquestes crítiques varien des de gent a qui els desagrada els principis del capitalisme en la seua integritat fins a aquells que discrepen amb els resultats particulars del capitalisme. Entre els quals desitgen reemplaçar el capitalisme amb un mètode diferent de distribuir els béns, es pot fer una distinció entre aquells que creuen que el capitalisme solament pot ser superat amb una revolució (per exemple, la revolució socialista) i aquells que creuen que el canvi pot vindre lentament per mitjà del reformisme (per exemple, la democràcia social). Algunes crítiques reconeixen mèrits en el capitalisme i cerquen equilibrar el capitalisme amb alguna forma de control social, típicament a través de regulació governamental (per exemple, el Partit Laborista (Regne Unit)).", "label": "Economia" }, { "sentence": "Distributisme (també conegut com a distribucionisme) és una ideologia econòmica conservadora que es va desenvolupar a Europa al pas del segle xix al xx amb base en els principis de la doctrina social catòlica, especialment els ensenyaments del Papa Lleó XIII en la seva encíclica Rerum novarum i del Papa Pius XI en Quadragesimo anno.Segons els distributistes, la propietat és un dret fonamental i els mitjans de producció han de ser repartits el més àmpliament possible en lloc d'estar centralitzats sota el control de l'estat (el socialisme d'Estat), uns pocs individus (plutocràcia), o corporacions (corporatocràcia). Per tant, el distributisme advoca per una societat caracteritzada per la generalització de la propietat. L'economista cooperativista Race Mathews, sosté que un sistema d'aquest tipus és la clau per aconseguir un ordre social just.\nEl distributisme sovint ha estat descrit en oposició tant al socialisme com al capitalisme, els quals són considerats com viciats i explotadors. Thomas Storck sosté que \"tant el socialisme i el capitalisme són producte de la Il·lustració europea i per tant son forces modernitzadores i anti-tradicionals. A més, alguns distributistes argumenten que el socialisme és la conclusió lògica del capitalisme, ja que els poders concentrats del capitalisme finalment capturen l'estat, cosa que resulta en una forma de socialisme. Per contra, el distributisme busca subordinar l'activitat econòmica a la vida humana com un tot, a la nostra vida espiritual, la nostra vida intel·lectual, la nostra vida familiar\".\nAlguns han vist aquesta ideologia més com una aspiració, que s'ha realitzat amb èxit a curt termini pel compromís amb els principis de subsidiarietat i solidaritat (aquestes essent construïdes en cooperatives locals financerament independents i petites empreses familiars), encara que els defensors també citen períodes com l'edat mitjana com a exemples de la viabilitat històrica a llarg termini de distributisme. Particularment influent en el desenvolupament de la teoria distributista eren els autors catòlics Gilbert Keith Chesterton i Hilaire Belloc, l'anomenat Chesterbelloc, dos dels més antics i més fervents partidaris del distributisme.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'economia circular és un model, sistema o estratègia econòmica que crea valor i, en definitiva, prosperitat, allargant la vida útil dels productes i traslladant els residus del final de la cadena de producció al principi. Així doncs, com que els recursos es fan servir més d'una vegada, s'utilitzen de manera més eficient.Els sistemes circulars es focalitzen en el cicle dels recursos i es basen en els dissenys de llarga durada, el manteniment, la reparació, la reutilització, el reciclatge i la renovació dels materials i productes existents (així com amb la possibilitat de compartir-los), per minimitzar els recursos utilitzats i la fabricació de residus, la pol·lució i les emissions de diòxid de carboni. Es tracta d'un acostament regeneratiu que contrasta amb l'economia lineal, en què el model de producció se centra en: \"extreure, produir, utilitzar i llençar\".", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'economia col·laborativa és un model econòmic que es fonamenta sobre una xarxa d'individus i comunitats connectades d'igual a igual (P2P, de l'anglès peer-to-peer), en contraposició a les institucions centralitzades. Parteix de la compartició de béns comuns —espais i habilitats— a fi d'obtenir un benefici econòmic, monetari o no.Es basa habitualment en plataformes digitals que estableixen un marc on els usuaris poden interactuar entre ells o/i amb la mateixa plataforma. Els usuaris seleccionen el paper que desitgen en cada moment, o diversos rols simultàniament (per exemple: venedor i comprador) dins d'un sistema distribuït i dinàmic. Normalment, hi ha un mecanisme d'avaluació entre usuaris, mitjançant el qual adquireixen una reputació, i amb ella, la confiança necessària per seguir duent a terme l'activitat que desitgin.\nActualment podem considerar que els trets fonamentals d'aquest sector es basen en un conjunt de propietats i característiques força definits. Normalment presenten una combinació significativa dels següents elements:\n\nAccés: es basen en l'accés lliure dels usuaris i les usuàries al servei i la informació que es genera, ja sigui per a l'ús, intercanvi, consum o producció entre ells.\nParticipació: permeten la contribució, l'intercanvi o la producció entre iguals, de manera lliure i voluntària (en els millors casos protegint la privacitat o fins i tot anonimat de les persones).\nMotivació: fomenten la motivació individual, que pot incloure la dinerària (o al voltant d'un recurs, compensació en espècies o contraprestació), però també la col·lectiva envers uns valors compartits; la relació amb altres persones o la contribució a béns comuns.\nApropiació: ofereixen o generen recursos compartits amb llicències clares de reutilització, ja sigui per a permetre obres derivades, o fins i tot una reutilització que generi noves oportunitats econòmiques i capital social (sense malmetre el bé compartit).\nDades: fruit de la seva activitat i evolució, les dades que generen el projectes sobre la base de l'activitat dels participants són de lliure disposició, i en comptes d'usos no ètics o extractius (explotació, venda, etc.) estan disponibles com un bé comú més, fomentant la transparència.\nGovernança: habiliten mecanismes participatius de presa de decisions -ja siguin centralitzats o distribuïts-, de manera que permeten fórmules de col·laboració en la direcció del projecte o fins i tot en la seva propietat col·lectiva.Des d'un punt de vista econòmic, el compliment d'alguns d'aquests criteris permeten incloure per una banda plataformes que basen el seu funcionament a extreure valor dels usuaris i monetitzar les seves interaccions, generen models de negoci on el rol principal és el del consumidor proactiu (plataformes que per tant es pot considerar s'emmarquen dins del concepte de consum col·laboratiu). Per una altra banda, també inclou com a exemples d'economia col·laborativa plataformes procomuns que compleixen amb més d'aquests criteris i el sentit original del terme col·laboració (dins el món digital) vinculat a iniciatives de programari lliure, coneixement lliure o projectes de xarxa oberta.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Economia de subsistència és l'economia que es basa en l'agricultura o la ramaderia amb explotacions, generalment familiars, que només arriba per a l'alimentació i el vestit de la pròpia família o grup social i en la qual no es produeixen excedents que permeten el comerç o, en cas que es produïsquen, aquests són escassos i es destinen de forma immediata a la barata amb altres famílies o grups socials.\nLes economies camperoles de subsistència són un complex variable de cultura a cultura, d'any a any i encara d'una estació a una altra. Aquestes economies combinen activitats productives -agricultura i criatura- amb activitats extractives -serrada, caça, pesca, recol·lecció de fruits, llavors, fibres silvestres, herbes i altres productes no conreats, mineria d'al·luvions aurífers, etc.- amb treball remunerat ja siga en diners (jornal) o com bescanvi per habitatge, per accés a terra de cultiu o per producció agrícola o pecuària.<*ref>, ja que les economies camperoles de subsistència són empreses familiars, amb freqüència es comptabilitzen també en elles els ingressos per remeses: diners aportats periòdicament per membres de la família que treballen assalariats o en economia informal, lluny de la unitat familiar de producció. Aquestes remeses també es donen en economies familiars urbanes i són substancials. En totes les economies camperoles es donen a més activitats artesanals de manufactura: teixits, ceràmica, talla de fusta, etc. per a produir estris, utensilis i eines per a l'acte-consum, la barata i el comerç. Igualment, en totes les economies de subsistència se cerca una comercialització dels excedents de les diverses activitats.\nEl vector de composició de les activitats d'una economia camperola pot canviar en el curt termini i en general està subjecte a cicles, intervinguts pels polsos intra-anuals del clima (temperatura, pluges, vents…) que defineixen la fenologia (germinació, floració, fructificació, defoliació, etc.) de les plantes silvestres i de cultiu i en menor grau la de la producció animal (naixement, creixement i reproducció).\nL'anàlisi de les economies camperoles de subsistència combina la comptabilitat de l'esforç laboral, amidat en dies·persona o jornals, dedicats a una activitat durant un any o estació amb la rendibilitat, en termes de valor agregat, de la producció derivada d'aquesta activitat, amidada a preus locals de mercat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Economia del bé comú (Gemeinwohl-Ökonomie en el seu nom original en alemany) és un nou concepte econòmic i polític promogut per l'austríac Christian Felber, que cerca establir un nou model econòmic basat en una economia sostenible i alternativa al model capitalista i al predomini dels mercats financers.És un projecte obert i desenvolupat amb diferents empreses per tal de modificar el model actual de funcionament monetarista i mercantilista.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Una economia informal o economia submergida és el sector de l'economia de mercat en què alguns tipus de renda o dels recursos per generar-la no són regulats per les institucions de la societat de manera legal; és a dir, és l'activitat econòmica que no pot ser controlada i de la qual no es recapten impostos, i que no s'inclou en el producte interior brut. Encara que l'economia informal sovint s'associa als països en vies de desenvolupament, tots els sistemes econòmics contenen un sector informal. Encara que sovint s'utilitzen com a sinònims, una economia subterrània o un mercat negre sovint inclouen activitats criminals, fonts il·legals, violacions als drets d'autor i fins i tot blanqueig de diners.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'Economia mixta és un sistema econòmic el qual la seva organització està dividida entre el sector públic i el sector privat. Per tant, el repartiment de recursos es realitza entre ambdós sectors. L'economia mixta és una barreja entre dos sistemes econòmics: el de l’economia de mercat i l’economia planificada.\nEn aquest sistema, la gestió i administració dels béns és compartida entre el sector privat, en gran part, però al mateix temps, l’Estat intervé per evitar possibles fallides del mercat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'economia planificada o centralitzada és aquella en què les decisions de les autoritats (generalment les dels governs), determinen l'assignació dels recursos escassos i disponibles en tal economia. Representa el concepte contrari al de les economies de mercat, en què l'assignació dels recursos té lloc mitjançant una presa de decisions descentralitzada dels milions de consumidors i productors que intercanvien béns i serveis en l'economia. És a dir, es prescindeix d'un mercat per a l'assignació de recursos.\nHi ha diversos models de planificació: des del que sorgeix del consens entre els actors econòmics a través de la socialització dels mitjans de producció en un entorn descentralitzat i de participació activa dels productors (planificació col·lectiva o comunitària) i ciutadans, fins a l'imposat per una autoritat central dirigida per tecnòcrates i buròcrates (planificació centralitzada).", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'economia virtual (també coneguda com a economia sintètica) és una economia emergent que existeix al món virtual, la qual es dona intercanviant béns virtuals en jocs en línia. Les persones en aquest tipus d'economia ingressen per propòsits de recreació i entreteniment en comptes de necessitat, el que significa que les economies virtuals no tenen alguns aspectes presents en l'economia real (per exemple, un avatar en un món virtual no necessita comprar menjar per sobreviure). No obstant això, algunes persones interactuen amb l'economia virtual buscant un benefici econòmic \"real\". A més de tenir una relació amb transaccions electròniques dins de jocs, aquest terme també inclou les transaccions i vendes de monedes virtuals i la seva conversió a diners reals.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'Escola Austríaca es considera que fou fundada per Carl Menger i va néixer lligada a l'Escola Neoclàssica. És una escola de pensament econòmic que s'oposa a la utilització dels mètodes de les ciències naturals per a l'estudi de les accions humanes, ja que aquestes accions no poden ser reproduïdes en un laboratori per a la seva observació. Aquesta escola considera que s'han d'utilitzar mètodes lògics per als seus estudis, i el que és conegut com a introspecció o praxeologia.\nEl seu origen es troba en el debat metodològic amb l'Escola Històrica Alemanya, que en un ànim historicista intentava confinar les lleis del mercat a diferents etapes de la història.\nAquesta escola generalment s'ha oposat a programes d'investigació com el marxisme, socialisme, nazisme, feixisme, keynesianisme, i se l'ha considerat pròxima al liberalisme i neoliberalisme per les seves idees sobre l'organització social, política i econòmica, defensant el sistema d'Oferta i demanda.Alguns dels membres destacats d'aquesta escola són Friedrich Hayek, Eugen von Böhm-Bawerk, Friederich von Wieser, Ludwig von Mises, Murray Rothbard, Carl Menger i Israel Meir Kirzner. Els seus orígens s'atribueixen a l'Escola de Salamanca, en el segle xv, amb Juan de Mariana com el seu màxim exponent. A Catalunya, es troben aportacions del filòsof Jaume Balmes relacionades amb aquesta corrent de pensament.", "label": "Economia" }, { "sentence": "En finances, l'especulació és la compra d'un bé per a la seva posterior revenda a un preu més alt, amb la qual cosa el revenedor surt guanyant.\nTípicament implica el préstec de diners per a la compra d'actius, accions o deute sense una anàlisi minuciosa o amb un baix marge de seguretat o un risc significatiu de la pèrdua de la inversió principal. El terme \"especulació\", que es defineix formalment\na l'obra Security Analysis de Benjamin Graham i David Dodd publicada l'any 1934, contrasta amb el terme \"inversió\", que és una operació financera que, amb una anàlisi minuciosa, promet seguretat de la inversió i un retorn satisfactori.Els especuladors poden confiar en la revalorització a causa d'un conjunt de factors com els gustos canviants dels consumidors, les condicions fluctuants de l'economia, les percepcions dels compradors per al canvi de valor d'un actiu, factors econòmics associats amb el temps del mercat, factors associats únicament basats en l'anàlisi i les moltes influències sobre el moviment a curt termini.\nHi ha també alguns vehicles financers que són, per definició, especulatius. Per exemple, contractes de futurs de primeres matèries com petroli, or, cacau, cafè, etc. La venda a curt termini és també, per definició, especulativa.\nL'especulació financera pot implicar el comerç (compra, hòlding, venda) i venda curta d'existències, lligams, mercaderies, monedes, col·leccionables, bens immobles, derivats, o qualsevol instrument financer valuós per intentar beneficiar-se de fluctuacions en el seu preu sense tenir en compte el seu valor subjacent. La recerca contínua de diners en el curt termini per mitjà de l'especulació financera no està en conformitat amb la moral religiosa.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'estakhanovisme, o stakhanovisme, va ser un moviment obrer socialista que va néixer a l'antiga Unió Soviètica arran del miner Aleksei Stakhànov i que propulsava l'augment de la productivitat laboral, basat en la pròpia iniciativa dels treballadors.\nEl 31 d'agost de 1935, Stakhànov era miner en un pou de carbó a Donetsk i va assolir la fita d'extraure, en un sol dia, 102 tones de carbó, amb què va superar 14 vegades la mitjana. A causa d'aquest fet, es va iniciar un moviment obrer per a l'increment del rendiment de la producció en el treball, i es va començar a aplicar a totes les branques de la indústria soviètica.\nL'èxit d'aquest moviment va ser tan gran que la primera conferència estakhanovista es va realitzar al Kremlin el novembre de 1935, on Stalin la va elogiar. No obstant això, al cap de poc temps va produir una disparitat salarial i problemes entre els treballadors.\nAquest moviment va provocar la fi dels kolkhozos en la indústria, que quedaren relegats tan sols al camp agrícola.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'estat del benestar és un gran conjunt de polítiques consistents en la implantació, amb caràcter universal, de serveis públics i socials que no són rendibles econòmicament per al sector privat. Aquests serveis tenen com a finalitat maximitzar el benefici social, garantir unes condicions de vida adequades a la població (ensenyament, sanitat...) i evitar que les persones quedin desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic (jubilació, malaltia, incapacitat...). L'estat garanteix l'accés més o menys universal a aquests serveis. Sol finançar-se a través dels impostos directes progressius per tal de contribuir a una veritable redistribució de la riquesa.L'estat del benestar es diferencia del sistema liberal absolut, que refusa qualsevol intervenció de l'estat i que confia la responsabilitat a la iniciativa privada i la beneficència de fundacions i esglésies. Els sistemes europeus són mixts i la repartició de les tasques entre l'estat i el privat és el resultat de compromisos polítics entre les ideologies vigents i els recursos financers disponibles.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El liberalisme clàssic és una filosofia política i una ideologia que pertany al liberalisme en què es posa l'èmfasi en assegurar la llibertat de l'individu, tot limitant el poder del govern. La filosofia va sorgir com una resposta a la Revolució Industrial i la urbanització al segle xix a Europa i els Estats Units. Defensa les llibertats civils amb un govern limitat sota l'imperi de la llei, els drets de propietat privada, i la creença en el laissez-faire del liberalisme econòmic. El liberalisme clàssic es basa en idees que ja havien sorgit a finals del segle xviii, incloent idees d'Adam Smith, John Locke, Jean-Baptiste Say, Thomas Malthus, i David Ricardo. Es va basar en una comprensió psicològica de la llibertat individual, el dret natural, l'utilitarisme, i la creença en el progrés.Al segle xx, els liberals es van dividir en diversos temes, i en els Estats Units en particular, va créixer una distinció entre els liberals clàssics i liberals socials.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El model input-output és un model econòmic desenvolupat per Wassily Leontief (1905-1999) pel qual va obtenir el Premi Nobel d'Economia l'any 1973. Sovint és denominat com a model de Leontief. El propòsit fonamental del model IO és analitzar la interdependència d'indústries en una economia. El model ve a mostrar com les sortides d'una indústria (outputs) són les entrades d'una altra (inputs), mostrant una interrelació entre elles. En l'actualitat és un dels models econòmics més emprats en economia.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El neocolonialisme, és el control i la tutela que segueixen exercint les potències colonials, sobre les seves antigues colònies. La descolonització no va suposar independència econòmica per als països anomenats \"subdesenvolupats\", sinó que els estats imperialistes es van encarregar d'organitzar l'economia i la política mundial, de manera que es conservés l'explotació colonial. El neocolonialisme seria l'herència del colonialisme històric i alhora, la continuïtat del sistema capitalista globalitzador. Aquesta nova fase, permet seguir amb la submissió (avui en dia sense una ocupació i control directe), sinó més aviat a través de complexes estratègies econòmiques i polítiques.\n\"La tendència profunda del capitalisme s'ha obert camí i avui l'expansió ja no requereix l'annexió de territoris i la seva recer dins de fronteres nacionals. Avui l'expansió capitalista \"salta\" les fronteres i envaeix els territoris sense necessitat de conquerir i annexió \". (Vidal Villa, 1998)\nLa descolonització que suposadament inaugurava l'aparició de països \"lliures i sobirans\", va suposar que els territoris colonitzats se sumissin en una situació de dependència econòmica i política més dependent que mai. En un context en què el flux de mercaderies i persones traspassa tots els límits territorials, la divisió entre països centrals i perifèrics ha arribat a la seva màxima expressió.\nPer assolir l'objectiu de la mundialització del sistema capitalista, les potències han entramat organismes que possibiliten l'hegemonia política, econòmica i militar, d'una manera més subtil que en l'època del colonialisme. Se segueix implantant la ideologia colonitzadora a través del pretext de \"missió civilitzadora\" o simplement reafirmant la seva posició en les relacions de poder actuals. La inserció dels països \"subdesenvolupats\" en el mercat mundial té un format perifèric, de manera que tot i la riquesa de recursos naturals que puguin tenir, es troben sumits en una situació de pobresa absoluta.\nLa usurpació de territoris aliens impulsat per fins econòmics i de poder, té conseqüències de tota classe en els països explotats. L'arribada de les multinacionals ha suposat el deteriorament de l'ecosistema per i per a les exportacions massives, de manera que ha estat la naturalesa la que s'ha hagut d'adaptar a l'home. Entre les conseqüències socials, la globalització capitalista ha suposat també la globalització cultural, mutilant les tradicions i maneres de viure autòctons.\nA la política neocolonialista de les potències imperialistes, s'oposa el moviment d'alliberament nacional recolzat pels països socialistes.\n\"Els països desenvolupats estan en una posició en què poden utilitzar, en el seu benefici i per multitud de canals, els recursos dels països del Tercer Món. Aquest és el fonament de l'ordre econòmic mundial. Als ulls de la majoria de la humanitat es presenta com un ordre tan caduc i injust com el colonialisme del que arrenqueu l'origen i essència. \"", "label": "Economia" }, { "sentence": "El concepte del Primer Món es va originar durant la Guerra Freda, compost pels països que estaven alineats amb els Estats Units, França i el Regne Unit. Aquests països van ser en gran manera les economies de mercat i les democràcies en general. Després de la caiguda de la Unió Soviètica, el terme «Primer Món» es podria dir que va prendre un nou significat, que ve a ser en gran part sinònim dels països desenvolupats.\nDurant la Guerra Freda, les relacions entre el «Primer Món» i el «Segon Món» (dels estats comunistes) eren típicament competitives, ideològiques i hostils. Les relacions d'aquests dos «mons» amb els països del «Tercer Món» (és a dir, tota la resta) eren normalment positives en la teoria, mentre que en alguns casos eren bastant negatives en la pràctica (per exemple amb la pràctica de les guerres subsidiàries).", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Segon Món es refereix als estats industrialitzats, socialistes o comunistes (formalment el Bloc de l'Est), sobre tot el territori i la influència de la Unió Soviètica. Després de la Segona Guerra Mundial, hi havia dinou estats comunistes, i després de la caiguda de la Unió Soviètica, només cinc estats socialistes es van mantenir: Xina, Corea del Nord, Cuba, Laos i el Vietnam. Juntament amb \"Primer Món\" i \"Tercer Món\", el terme va ser utilitzat per dividir els estats de la Terra en tres grans categories. En altres paraules, el concepte de \"Segon Món\" era una construcció de la Guerra Freda i el terme ha caigut en gran part en desús des de les revolucions de 1989, tot i que encara s'utilitza per descriure als països que estan en entre la pobresa i la prosperitat, molts dels quals són ara estats capitalistes. Posteriorment, el veritable significat dels termes \"Primer Món\", \"Segon Món\" i \"Tercer Món\" ha passat a estar basat en la ideologia política d'una definició econòmica. La teoria dels tres mons ha estat criticat com crua i la relativament fora de lloc pel seu ordenament nominal (1, 2, 3) i els sociòlegs han encunyat els termes \"desenvolupat\", \"en vies de desenvolupament\", i \"subdesenvolupat\" com a termes de reemplaçament per l'estratificació mundial-però, la teoria dels tres mons segueix sent popular en la literatura i els mitjans contemporanis, tot i les variacions semàntiques del terme segons les entitats polítiques i els seus habitants de les regions en concret.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La societat de consum o la societat de consum de masses és un terme utilitzat en economia i sociologia per a designar el tipus de societat que es correspon amb una etapa avançada de desenvolupament industrial capitalista i que es caracteritza pel consum massiu de béns i serveis, disponibles gràcies a la seva producció massiva. El concepte de la societat de consum està lligat al d'economia de mercat i, per tant, al concepte del capitalisme, entenent per economia de mercat aquella que troba l'equilibri entre oferta i demanda a través de la lliure circulació de capitals, productes i persones, sense intervenció estatal.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La societat estamental era la forma d'organització social característica de l'antic règim. La societat feudal es basa en el vassallatge i el feudalisme. Aquesta societat està dividida en estaments, normalment són: dos o tres estaments privilegiats: la noblesa (on hi ha el rei i el braç militar), l'Església i el tercer estat o tercer estament (és a dir, la resta de la societat, anomenat també el poble, l'estat pla o el poble menut), del qual parlava Sieyès en l'obra Què és el tercer estat?\nLa noblesa i l'església estan per sobre del 90% de la població, o dit d'una altra manera, del Tercer estat. Només constituïen el 10% de la població. Aquest tercer estat majoritàriament format per camperols, sota les ordres del Rei, del noble o clergue que pertanyia a la seva jurisdicció. Els privilegiats argumentaven la seva postura pel dret diví.\nA la Revolució Francesa el tercer estat es va rebel·lar contra els estaments privilegiats que tenien el poder polític. Qui dirigia la revolució en els seus inicis va ésser la burgesia, la població més rica del Tercer Estat, que volia trencar amb l'Antic règim perquè era massa arcaic i no deixava lliure comerç, ni fer mercantilisme. Amb la caiguda de l'antic règim a tot Europa mitjançant desamortitzacions, revolucions, pronunciaments, reformes començà el nou ordre social i la nova època política europea, el liberalisme.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El Tercer Món és un terme creat pel nord-català Alfred Sauvy en el context de la Guerra Freda per definir els països no alineats, ni amb l'OTAN (amb els Estats Units, les nacions europees occidentals i els seus aliats representen el \"Primer Món\"), ni amb el bloc comunista (la Unió Soviètica, Xina, Cuba i els seus aliats representen el \"Segon Món\"). Aquesta terminologia va proporcionar una manera de categoritzar àmpliament les nacions de la Terra en tres grups en funció de les divisions socials, polítiques, culturals i econòmiques. Normalment el Tercer Món es veu que inclou molts països amb un passat colonial en l'Àfrica, Amèrica Llatina, Oceania i Àsia.\nEls països del tercer món, solen ser, des d'una òptica de la cultura occidental, subdesenvolupats. Es caracteritzen per tenir els PIB més baixos del planeta. Els estats del Tercer Món no són estats industrialitzats ni avançats tecnològicament en comparació amb els estats membres de l'OCDE; per tant, sovint s'utilitza com a sinònim el terme països subdesenvolupats. Alguns estats són caracteritzats així per la seva alta taxa d'analfabetisme i la seva deficiència econòmica i política.\nLes característiques comunes dels països del Tercer Món solen ser una base econòmica agrícola, una economia endeutada amb els països econòmicament més poderosos i una escassa infraestructura.\nAtès que el terme Tercer Món ha adquirit un caràcter despectiu, les Nacions Unides i altres institucions internacionals, prefereixen fer ús d'altres termes com ara Sud Global, països en vies de desenvolupament i països menys desenvolupats.", "label": "Economia" }, { "sentence": "The Age of Surveillance Capitalism: The Fight for a Human Future at the New Frontier of Power (en català, L'era del capitalisme de vigilància: la lluita per un futur humà a la nova frontera del poder) és un llibre de no-ficció del 2019 de la professora Shoshana Zuboff que analitza el desenvolupament d'empreses digitals com Google i Amazon i suggereix que els seus models de negoci representen una nova forma d'acumulació capitalista que ella anomena \"capitalisme de vigilància\".Mentre el capitalisme industrial explotava i controlava la naturalesa amb conseqüències devastadores, el capitalisme de vigilància explota i controla la naturalesa humana amb un ordre totalitari com a punt final del desenvolupament.", "label": "Economia" }, { "sentence": "En economia, un bé durador o bé dur és un bé que no es desgasta de pressa, o més concretament, que no cedeix utilitat amb el temps en comptes de ser completament consumit en un ús. Els elements com els maons podrien ser considerats perfectament béns duradors perquè teòricament no s'haurien de desgastar mai. Els béns molt duradors com les neveres o els cotxes normalment continuen sent útils durant tres o més anys d'ús i és caracteritzen típicament per períodes llargs entre compres successives.Els béns duradors formen una part imperativa de producció econòmica. Això pot ser exemplificat amb el fet que les despeses personals en bens duradors va superar el valor total de 800 mil milions de dolars el 2000. En el mateix any 2000, la producció de béns duradors va suposar aproximadament el 60 per cent de la producció agregada en el sector de la fabricació en els Estats Units.Exemples de béns de consum duradors inclouen automòbils, llibres, béns de casa (electrodomèstics de casa, electrònica de consum, mobiliari, estris, etc.), equipament esportiu, joies, equipament mèdic, armes de foc, i joguines.\nEls béns no-duradors o béns tous són el contrari dels béns duradors. Poden ser definits bé com a béns que són immediatament consumits o béns que tenen una esperança de vida de menys de tres anys.\nExemples de béns no duradors inclouen els béns de consum de mobilitat ràpida, com els cosmètics i els productes de neteja, el menjar, els condiments, el combustible, la cervesa, els cigarrets i el tabac, la medicació, els subministraments d'oficina, l'embalatge i els contenidors, el paper i els productes de paperia, els productes personals, la goma, els plàstics, els tèxtils, la roba, i el calçat.\nMentre que els béns duradors normalment poden ser tant llogats com comprats, els béns no duradors generalment no són llogats. Mentre que la compra de béns duradors pertany a la categoria de la demanda d'inversió de béns, la compra de béns no duradors es troba a la categoria de la demanda de consum de béns.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La competència monopolista es defineix com un mercat en el qual hi ha molts venedors o un gran nombre d'empreses que produeixen béns diferenciats que poden ser substitutius per imperfectes i davant un augment dels preus, el consumidor pot canviar de marca corresponent al bé del que es tracta. Entre els extrems: competència perfecta i monopolis, es troben els dos models de mercats que són més freqüents en la vida real: l'oligopoli i la competència monopolista.\nEn la competència monopolista, el venedor aconsegueix diferenciar el producte, amb el qual, malgrat que hi ha moltes empreses, es poden fixar certs nivells de preus i actuar de manera semblant a un monopoli. Com sempre, per obtenir el màxim benefici es produirà la quantitat en la qual l'ingrés marginal és igual al cost marginal. Són exemples de competència monopolista: benzineres, restaurants, perruqueries…\nAquí cada empresa acostuma a tenir els seus clients i actua seguint el model del monopoli tenint en compte que la resta dels béns són substitutius imperfectes i per tant, cada empresa tracta de diferenciar el seu producte i mantenir la clientela. D'aquesta forma, seran més monopolistes com més augmenti la diferència del seu producte respecte de la dels altres béns. A partir de la publicitat i d'altres variables, s'aconsegueix diferenciar el producte en aquest tipus de mercats (amb més qualitat, millor equip, millor presentació…)", "label": "Economia" }, { "sentence": "La competitivitat és un concepte comparatiu de la capacitat i rendiment d'una empresa, subsector o país per produir i vendre béns i serveis en els mercats interiors i exteriors. Segons l'àmbit, la competitivitat pot tenir els significants següents:\nA nivell empresarial, la competitivitat és la capacitat de proveir els productes i els serveis tant o més eficientment i eficaç que no pas els competidors.\nEn el sector industrial i el comerç exterior, la competitivitat és la capacitat de les empreses de la mateixa indústria per a aconseguir l'èxit sostingut en comparació amb els competidors estrangers, sense cap mena de protecció i subsidis.\nPer als estats, la competitivitat és la capacitat dels ciutadans per a aconseguir un nivell de vida alt i creixent, el qual és determinat per la productivitat en l'ús dels recursos naturals i la producció de l'economia per cada unitat de mà d'obra o capital que s'utilitza.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'acumulació del capital, o concentració del capital, és una teoria essencialment marxista respecte al procés històric relatiu a l'expansió del capital en les seues diverses fases que suposa que l'acumulació de cabdal d'uns respon obligatòriament a l'explotació i consegüent pauperització d'uns altres. Té una fase directa (expansió de curt abast) en la qual es programa una dominació regional (que és la qual va analitzar Karl Marx) i altra de llarg abast en la qual es desborden les regions i es conquisten mercats llunyans. Açò últim s'emparenta totalment amb l'imperialisme.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El “Consens de Washington“ fa referència a una sèrie de 10 prescripcions en polítiques econòmiques que pretenien ser un programa adequat per als països en vies de desenvolupament per tal d'impulsar el creixement, inspirades en la ideologia neoliberal de l'Escola d'Economia de Chicago, establertes als anys 90 per institucions financeres internacionals que tenien la seu a Washington DC i basades en institucions tals com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial i el Departament del Tresor dels Estats Units. El terme va ser utilitzat per primera vegada el 1989 per l'economista anglès John Williamson.El Consens de Washington ha estat durant molt de temps polèmic. En part, això reflecteix una manca d'acord sobre el que s'entén pel terme, en el contrast entre unes definicions més àmplies i d'altres més estretes. Però també hi ha diferències substantives en les valoració de les conseqüències de les diverses prescripcions polítiques que s'han dut a terme. Alguns crítics estan en desacord, per exemple, amb l'èmfasi del Consens original en l'obertura dels països als mercats mundials en desenvolupament, i/o amb el que veuen com un èmfasi excessiu en l'enfortiment de la influència de les forces del mercat, possiblement a costa de les funcions clau de l'estat. Per a altres comentaristes la qüestió és més el que falta, incloent àrees com ara la creació d'institucions i esforços dirigits a millorar les oportunitats per als més febles de la societat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La contraeconomia és un mètode empresarial i revolucionari consistent en l'acció directa realitzada mitjançant el mercat negre i/o el mercat gris. El terme va ser originàriament encunyat per Samuel Konkin, un activista i teòric anarquista, qui la va definir com \"l'estudi i/o la pràctica pacífica de totes les accions humanes que estiguen prohibides per l'estat\". El terme és l'abreviatura d'\"economia contraestablerta\". La contraeconomia és fonamental per a la que seria la doctrina de l'agorisme de Konkin, una variant explícitament revolucionària d'anarquisme de mercat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Una corba d'aprenentatge és la representació gràfica del nivell d'aprenentatge d'un tema en funció del temps invertit. L'eix horitzontal representa l'experiència i el vertical la competència assolida. En general, aquests dos factors estan positivament correlacionats, és a dir, la competència augmenta a mesura que s'amplia l'experiència.\nS'acostuma a diferenciar entre dos tipus de corbes d'aprenentatge. En el primer, és fàcil d'aprendre allò bàsic però a mesura que es va guanyant experiència el progrés s'alenteix; parlem d'una corba d'aprenentatge empinada. En el segon, costa temps i esforç familiaritzar-se amb els conceptes bàsics del tema, però un cop superats l'aprenentatge s'accelera; parlem d'una corba d'aprenentatge plana.\nSovint en el llenguatge popular els conceptes de corbes d'aprenentatge planes i empinades s'empren a l'inrevés. En tal cas es representaria la competència a l'eix horitzontal i l'experiència a l'eix vertical.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El decreixement és un concepte polític, econòmic i social que s'oposa al relatiu consens polític actual sobre el creixement econòmic. El terme decreixement neix a la dècada del 1980 –en part amb la tesi de Nicholas Georgescu-Roegen– i per la presa de consciència de les conseqüències del consum de recursos naturals per sobre de la seva generació natural en què es basa la societat de consum (que deriva d'un sistema liberal o socialista). La idea de decreixement ja va sorgir en pensadors crítics amb el desenvolupament i amb la societat de consum. Entre ells estan: Ivan Illich, André Gorz, Cornelius Castoriadus, o François Partant. A partir dels anys 90, comença a agafar força com a moviment, sota el guiatge d'un dels seus màxims ideòlegs i exponents, l'economista Serge Latouche.\nEn paraules d'ell, el sentit del decreixement és: \"El decreixement, com a tal, no és verdaderament una alternativa concreta al model actual; seria, més aviat, la matriu que donaria lloc a l'eclosió de múltiples alternatives. Evidentment, qualsevol proposta concreta o contraproposta és a la vegada necessària i problemàtica\". A més, Latouche insisteix en el fet que el decreixement no és una opció, sinó que vindrà imposat pels límits al creixement, idea que reflecteix amb la seva expressió: “Decreixement o barbàrie\".\nPer aprofundir més, la idea del decreixement seria una conseqüència a la següent idea: no és possible el creixement econòmic continu en un planeta limitat. Com ja hem superat molts dels límits ambientals i estem a prop de superar-ne molts més, l'única estratègia que sembla viable a mitjà i llarg termini és la del decreixement. Per tant, no seria un concepte en negatiu, sinó que, a manera d'il·lustració i en paraules de Serge Latouche, seria com \"quan un riu es desborda i tots desitgem que \"decreixi\" perquè les aigües tornin a la normalitat\". No és una cosa negativa, sinó necessària.\nActualment, i agafant de referència Latouche, hi ha diversos autors que continuen donant forma al concepte de decreixement. Un d'ells és el politòleg i escriptor francès Paul Ariès. Aquest autor, en una de les seves conferències sobre el moviment del decreixement que va pronunciar el 2011 (vegeu http://www.youtube.com/watch?v=PXMzFQpylRg), explica com el concepte del \"sempre més\", en referència a la inesgotable inèrcia social de produir i consumir sempre més, ens ha portat a perdre la capacitat per posar límits, tot creant una gran desigualtat social, humana i un esgotament dels recursos naturals.\nAriès explica que el decreixement té com a objectiu fer que la gent tingui ganes de canviar la manera de viure i d'utilitzar els recursos. Però, per a això, creu que cal descolonitzar el nostre imaginari. En aquest sentit, utilitza la cita següent d'Albert Einstein: \"qui té el cap en forma de martell veu tots els problemes en forma de clau\". Explica que, en el nostre cas, els economistes ens han formatejat el cap de tal manera que els problemes socials, els intentem solucionar amb el \"sempre més\" i això ens ha portat a topar contra el mur en el pla social, humà i mediambiental.\nAquest autor, i associat al decreixement, creu que és necessari un creixement en humanitat, és a dir; menys béns i més llaços socials, humans i amb la natura.\n\nExhauriment dels recursos energètics: petroli, gas, carbó, urani.\nExhauriment d'alguns minerals.\nDegradació del medi ambient: efecte d'hivernacle, canvi climàtic, pèrdua de la biodiversitat i contaminació.\nDegradació de la salut de la fauna, la flora i de la mateixa humanitat: esterilitat, al·lèrgies, malformacions, augment del càncer, sense oblidar-se que l'envelliment de la població és també un factor multiplicador.\nEvolució d'un mode de vida dels països del nord en detriment dels països del sud: transports, tractament d'escombraries, alimentació (per exemple, els països del nord importen soja dels països empobrits per alimentar bestiar (7 calories vegetals per una d'animal), energies... Explotació considerada neocolonial dels recursos dels països del sud en detriment de la seva autosuficiència.Aquest productivisme es torna a discutir des de fa poc posant en qüestió el desenvolupament sostenible, concepte que és vist pels partidaris del decreixement com un oxímoron (una contradicció dels mateixos termes): al ritme actual, el 20% de la població consumeix el 80% dels recursos naturals.El consum d'aquests recursos no fa més que accelerar el seu esgotament. El problema de l'exhauriment dels recursos energètics tampoc no es té en compte. A la vegada, això multiplica la petjada ecològica (la petjada ecològica es refereix a la superfície necessària per a produir els recursos consumits i per a absorbir els residus i la contaminació). Aquest 20% de la població més rica, per tant, no té cap altra més opció que reduir la producció i el seu consum per tal de decréixer.\nPer als seus partidaris, el decreixement serà, tard o d'hora, imposat per la reducció dels recursos naturals. Per tant, proposen d'anticipar-se a la situació de manera voluntària per pal·liar els efectes negatius que això comportarà a la qualitat de vida de tothom.", "label": "Economia" }, { "sentence": "Per desregulació s'entén el procés pel qual els governs redueixen al màxim les normes que dirigeixen i controlen les activitats econòmiques amb l'objectiu de la millor eficiència del mercat i la lliure competència.\nLa desregulació està vinculada a la idea d'estat mínim que defensa que el paper de l'estat hauria de limitar-se a l'estrictament necessari, és a dir, no intervenir en matèria econòmica ( en tot cas en àmbits on l'empresa privada no vol o no està interessada a intervenir però que socialment s'haurien de tenir en compte), garantir les llibertat ciutadanes, la defensa, la seguretat, la justícia, etc.\nHistòricament, el tema de la desregulació ha motivat polèmiques entre els economistes propers al keynesianisme i els de la línia que representa Friedrich August von Hayek i Milton Friedman o l'Escola de Chicago. Davant la crisi econòmica actual, els primers argumenten que aquesta té a veure amb tota una sèrie d'actuacions finançares irresponsables que es van iniciar amb la revocació, el 1999, de la llei Glass-Steagall (1933), mentre que els neoliberals consideren que no s'ha anat al fons en les mesures que proposaven i afirmen que quedar-se a mig camí, per temor a càstigs electorals o l'opinió pública, té un cost: si les entitats financeres fan les coses bé obtindran beneficis mentre que si es cometen errors, amb inversions de casino, les conseqüències seran les pèrdues; per tant, cap rescat: les entitats amb inversions temeràries haurien desaparèixer i els accionista haurien d'assumir les pèrdues.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'economia participativa -freqüentment abreujada com a parecon- és un sistema econòmic proposat que usa una presa de decisions participativa com a mecanisme econòmic en una societat donada. Proposat com a alternativa llibertària a les economies de mercat capitalistes vigents, i també al socialisme de planificació central, i davant de la necessitat d'aplicació present dels principis i aspectes constructius de l'anarquisme: autogestió i federalisme en les empreses. Va sorgir del treball de l'activista i teòric polític Michael Albert, i de l'economista radical Robin Hahnel, en les dècades de 1980 i 1990.\n\nLa idea de l'economia participativa o parecon, va ser construïda barrejant part dels conceptes anarquistes col·lectivistes, del cooperativisme, part dels conceptes d'altres corrents socialistes d'encuny llibertari, com és el cas dels comunistes de consells, i desenvolupa característiques pròpies, aprofundint o modificant algunes de les tradicions clàssiques.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'economia postkeynesiana és una escola de pensament basada en les idees de John Maynard Keynes. Difereix de les idees de Keynes i l'economia keynesiana així com de la nova economia keynesiana emfatitzant els següents punts:\n\nLa importància de la incertesa i el temps històric.\nLa idea que les variables monetàries afecten l'economia \"real\" (producció, ocupació...) tant en el curt com en el llarg termini.\nRebuig als models d'equilibri general neoclàssics.Els economistes postkeynesians creuen que el capitalisme no té cap tendència natural a retornar a la situació de plena ocupació, que la inversió és l'element determinat del nivell de demanda agregada en una economia tancada (o suficientment gran) i que les decisions en el nivell i la direcció d'inversió es realitzen com a anticipació d'esdeveniments futurs que no poden ser coneguts, ni tan sols probabilísticament, pels individus. Els postkeynesians emfatitzen la necessitat d'una política fiscal que fomenti l'ocupació i una política activa de rendes que estimuli la demanda agregada.\nL'escola postkeynesiana generalment centra la seva anàlisi en la macroeconomia. Alguns es fixen els institucionalistes en l'anàlisi microeconòmica.\nLa major part del desenvolupament postkeynesià es publica al Journal of Post-Keynesian Economics (fundat per Sidney Weintraub i Paul Davidson).", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'Efecte Ruchti-Lohmann és un fenomen econòmic observat el 1953 pels economistes Martin Lohmann i Hans Ruchti. També és conegut com l'efecte expansiu de l'amortització.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'estalvi o, col·loquialment, alforro, és la diferència entre l'ingrés disponible i el consum efectuat per una persona, una empresa, una administració pública, etc. Igualment l'estalvi és la part de la renda que no es destina al consum, o part complementària del despesa.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El terme fordisme es refereix al sistema de producció en cadena que va derivar directament de la posada en pràctica, per part de Henry Ford, de la cadena de muntatge i tot un seguit de noves tècniques que acabaren desembocant a l'esdeveniment d'El Cas Ford, un episodi que acabaria marcant un abans i un després en les tècniques de fabricació i producció.\nAquest sistema va tenir el seu auge entre finals de la dècada dels 20 i principis dels 70 del segle xx. Suposa una combinació de cadenes de muntatge, maquinària especialitzada, salaris alts i un nombre elevat de treballadors en plantilla. Aquest mode de producció resulta rendible sempre que el producte es pugui vendre a un preu baix en una economia desenvolupada.\nHenry Ford va aplicar aquesta nova organització de treball fonamentant-se en el taylorisme (fabricació en sèrie juntament amb la fabricació per peces i la posterior divisió del treball) en la seva fàbrica de muntatge de cotxes. Com explicà el mateix Ford, a La meva vida i la meva obra, de 1925: \"El nostre primer progrés en la producció va consistir a portar treball a l'obrer, en primer lloc de fer desplaçar l'obrer cap al treball. Avui en dia totes les nostres operacions s'inspiren en aquests dos principis: cap treballador ha de tenir més d'un pas a fer, i sempre que sigui possible, cap treballador s'ha d'inclinar (...). El resultat de l'aplicació d'aquests dos principis és reduir la necessitat de pensar per a l'obrer, i reduir els seus moviments al mínim. Sempre que sigui possible, ha de fer una sola cosa amb un sol moviment (...). Al treballador no se l'ha d'obligar a la precipitació: no ha de tenir un segon més ni menys que el que li faci falta (...). Alguns obrers no fan més que una o dues operacions. (...) L'home que col·loca una peça no la fixa: la peça només pot quedar completament fixada després de la intervenció de diversos obrers. \"\nA canvi d'aquest esforç per part del treballador, Ford es mostrà partidari d'apujar els sous dels treballadors; de retruc es convertien en consumidors (amb més capacitat adquisitiva) dels seus productes. Per altra banda, el fordisme convertí l'automòbil en un producte de consum massiu. Això va marcar l'inici de la societat de consum, així com la popularització de l'automòbil i diverses conseqüències més que es derivaren del Cas Ford.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El terme glocalització és el resultat de la unió de dues paraules: globalització i localització. Per definició, el terme glocal fa referència a l'individu, al grup, a l'organització i a la comunitat que és capaç i pot \"pensar en global i actuar de manera local\". El terme mostra la capacitat de les persones de crear ponts entre allò local i allò global. El terme glocal també és usat per a descriure una nova classe social: persones que viatgen amb freqüència i canvien de llar sovint, i que tenen la capacitat d'assimilar tant comportaments globals com de locals.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La incertesa knightiana, en economia, és un risc que no és mesurable i que no es pot computar. La idea d'incertesa knightiana prové originàriament dels estudis realitzats per l'economista nord-americà Frank Knight (1885–1972) de la Universitat de Chicago, que va ser el primer a distingir entre els conceptes de risc i incertesa en el seu treball titulat Risk, Uncertainty, and Profit.", "label": "Economia" }, { "sentence": "S'entén en un sentit ampli per intervencionisme a l'acció de l'administració pública encaminada a regular l'activitat d'un altre àmbit públic o privat, fixant normes o realitzant activitats en substitució d'aquell. En un sentit estricte el terme al·ludeix a un conjunt d'accions que disminueixen notablement l'autonomia de l'intervingut, però el terme és més utilitzat en el terreny econòmic com l'afectació de l'activitat econòmica per l'Estat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'expressió francesa \"laissez faire, laissez passer\" (\"deixeu fer, deixeu passar\") il·lustra la teoria econòmica que preconitza una llibertat absoluta: lliure mercat, lliure manufactura, impostos molt baixos o nuls, lliure mercat laboral i intervenció mínima dels governs. Va ser usada per primera vegada per Jean-Claude Marie Vicent de Gournay, fisiòcrata del segle xviii, contra l'intervencionisme del govern a l'economia.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La llei de Hotelling és una observació econòmica que en alguns mercats és racional per als productors el fer els productes el més semblants possibles. Això també es coneix com el principi de mínima diferenciació o el model de ciutat lineal de Hotelling. L'observació va ser feta per Harold Hotelling (1895–1973) en un article titulat \"Stability in Competition\", publicat a l'Economic Journal l'any 1929.\nEl fenomen oposat és la diferenciació de producte, que és de fet considerada un avantatge en el negoci si s'executa com és degut.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La llibertat econòmica és la llibertat per produir, comerciar i consumir qualsevol bé o servei adquirit sense l'ús de la força, frau o robatori. La llibertat econòmica encarnada a l'estat de dret, els drets de propietat i la llibertat contractual, i caracteritzada per l'obertura interna i externa dels mercats, la protecció dels drets de propietat i la llibertat d'iniciativa econòmica. Actualment, el concepte s'utilitza i s'associa amb el sistema de mercat lliure.\nEls índexs de llibertat econòmica assagen de mesurar la llibertat econòmic, i els estudis empírics basats en alguns d'aquests rànquings han demostrat que estan correlacionats amb el creixement econòmic i la reducció de la pobresa.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El principi de la mà invisible és una forma metafòrica encunyada per l'economista escocès Adam Smith. La trobem en diversos dels seus escrits i de forma especial en La Riquesa de les Nacions. La metàfora intenta descriure el mecanisme pel qual un individu que pretén obtenir un benefici personal i que posa el seu esforç en aconseguir-ho, acaba estimulant l'economia de la seva comunitat i millorant el nivell de benestar d'aquesta, sense que això formés part de les seves pretensions inicials.\n\n\"No és per la benevolència del carnisser, del cerveser ni del forner que esperem poder sopar, sinó perquè aquests miren pels seus propis interessos\".Els seus propis interessos són els d'obtenir uns beneficis derivats de les vendes dels seus productes a uns potencials consumidors. Per la seva banda, aquests consumidors veuran satisfetes unes necessitats gràcies a l'interès egoista del carnisser, del cerveser i del forner. Tanmateix, la idea inicial d'aquests no és la de millorar el nivell de benestar de la comunitat sinó simplement la d'obtenir un benefici.\n\n\"...gestionant aquesta indústria de manera que el seu producte sigui del major valor possible, ell cerca únicament el seu propi benefici, i en això, com en molts altres casos, és dirigit per una mà invisible per assolir una fi que no era part de la seva intenció\".", "label": "Economia" }, { "sentence": "La teoria dels mercats disputats o (en anglès \"contestable markets\") va ser donada a conèixer per primera vegada per William J. Baumol, John C. Panzar i Robert D. Willig el 1982 titulada \"Constestable Markets and the Theory of Industry Structure\" (Els mercats disputats i la teoria de l'estructura industrial). Aquesta teoria tracta de demostrar que un mercat monopolista o oligopolista pot arribar a assemblar-se bastant a una estructura de mercat competitiu. Es basa en la idea que una empresa en situació de monopoli és amenaçada per competidors potencials, candidats a entrar al mercat, podent en qualsevol moment acabar amb la seva posició dominant. Perquè això no passi, i considerant que realitza pràctiques legítimes, l'empresa monopolista no té més opció que prendre mesures properes a la competència perfecta, per exemple disminuint el seu preu de venda fins que sigui igual al cost marginal, millorant i innovant el producte o servei, etc, cosa que provoca que el seu poder monopolista de mercat es vegi progressivament notablement minvat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La metodologia econòmica és l'estudi de mètodes, especialment el mètode científic, en relació amb l'economia, incloent els principis del raonament econòmic. En anglès contemporani, \"metodologia\" pot fer referència a aspectes teòrics o sistemàtics d'un mètode (o de diversos mètodes). La filosofia econòmica també adopta una metodologia en la intersecció de les dues matèries.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El mite de la sobirania del consumidor és un concepte enunciat per l'economista John Kenneth Galbraith al llibre The Affluent Society («La societat pròspera», 1958) i que qüestiona el concepte de la sobirania del consumidor central en la teoria econòmica convencional davant de la creixent importància de les tècniques publicitàries. Des dels anys 1980 es va començar a criticar encara més aquesta hipotètica sobirania, perquè promulgava la idea que el consumidor només tindria drets, però no cap responsabilitats particulars.Galbraith argumenta que la demanda del consumidor ja no prové de les seves necessitats espontànies sinó que aquestes necessitats són creades i manipulades per les tècniques de màrqueting i publicitat. Ans al contrari de la teoria clàssica, que preconitza que el consumidor té una opinió i decideix pe seu interès, segons Galbraith decideix segons l'opinió creada a partir de la influencia de les empreses que l’ataquen indiscriminadament a través de campanyes publicitàries.Malgrat que això pugui semblar una obvietat i una evidència manifesta, la «sobirania del consumidor» és un element central de la teoria econòmica neoclàssica, i els economistes s'han negat durant molt temps a acceptar aquesta evidència, ja que la publicitat és un concepte difícil d'incorporar a la teoria econòmica. Una de les més importants conseqüències econòmiques que se'n deriven és que per a una societat, un major nivell de producció no implica necessàriament un major nivell de benestar, i qüestiona tota la teoria del creixement i del desenvolupament econòmic.", "label": "Economia" }, { "sentence": "A economia, el model armes versus mantega és el classic exemple de frontera de possibilitat de producció. Modelitza la relació entre la inversió d'una nació en defensa i béns civils. En aquest model, una nació ha d'escollir entre dues opcions alhora de gastar els seus recursos finits. Pot comprar o bé armes o bé mantega, o una combinació d'ambdós. Això pot ser vist com una analogia per a eleccions entre despeses civils i militars en economies més complexes.\nEl model \"armes o mantega\" és generalment utilitzat com a simplificació de la despesa nacional com a part del PIB. La nació haurà de decidir quin nivell d'armes i mantega s'adapta millor a les seves necessitats, amb aquesta decisió sent parcialment influenciada per la despesa i la postura militar dels seus adversaris potencials.\nAquest model habitualment no està ben correlacionat amb economies de lliure mercat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "L'obsolescència és la caiguda en desús de màquines, equips i tecnologies motivada no pas per un mal funcionament del mateix equip, sinó per un insuficient acompliment de les seves funcions en comparació de les noves màquines, equips i tecnologies introduïts en el mercat. L'obsolescència pot deure's a diferents causes, encara que totes elles amb un rerefons purament econòmic: \n\nLa impossibilitat de trobar recanvis adequats, com en el cas dels vehicles automòbils. En aquest cas, l'absència de recanvis es deu a l'encariment de la producció al tractar-se de sèries curtes.\nL'obsolescència és, també, conseqüència directa de les activitats d'investigació i desenvolupament que permeten en temps relativament breu fabricar i construir equips millorats amb capacitats superiors a les dels precedents. El paradigma, en aquest cas, ho constituïxen els equips informàtics capaços de multiplicar la seva potència en qüestió de mesos.\nIgualment es produeix en nous mercats o tecnologies substitutives, en les quals l'opció dels consumidors pot fàcilment polaritzar-se a favor d'una d'elles en detriment de les restants, com en el cas del sistema de vídeo VHS enfront del BETA.\nFinalment, pot ser producte de l'estratègia del fabricant, si aquest comercialitza productes incomplets o de menors prestacions a baix preu amb el propòsit d'afermar-se en el mercat oferint amb posterioritat el producte millorat que bé va poder comercialitzar des d'un principi, amb l'avantatge afegit que el consumidor es duu la falsa imatge d'empresa dinàmica i innovadora.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La paràbola del vidre trencat va ser creada per Frédéric Bastiat en el seu assaig de 1850 Ce qu'on voit et ce qu'on ne voit pas (El que veiem i el que no veiem) per il·lustrar la idea dels costos amagats (avui més coneguts com a costos d'oportunitat).\nLa paràbola explica com un nen trenca el vidre d'un comerç. Al principi tothom simpatitza amb el comerciant però aviat comencen a suggerir que el vidre trencat beneficia el vitraller, que comprarà pa amb aquest benefici, i beneficiarà el forner, qui comprarà sabates, qui beneficiarà el sabater, etc. Finalment la gent arriba a la conclusió que el nen no és culpable de vandalisme, sinó que ha fet un favor a la societat i ha creat benefici per a tota la indústria.\nLa fal·làcia d'aquest raonament segons Bastiat consisteix que es consideren els beneficis del vidre trencat, però s'ignoren els costos amagats; el comerciant està obligat a comprar una finestra nova, quan potser aniria a comprar pa i beneficiaria el forner. Al final, mirant el conjunt de la indústria, s'ha perdut el valor d'un vidre, i Bastiat arriba a la conclusió que \"la societat perd el valor dels objectes inútilment destruïts\" i que \"la destrucció no és benefici\".", "label": "Economia" }, { "sentence": "La paradoxa de l'estalvi (en anglès paradox of thrift) és una paradoxa econòmica formulada per John Maynard Keynes.\nLa paradoxa demostra que si tothom estalvia més diners durant un període de recessió, llavors el nivell de demanda agregada caurà i això repercutirà en un nivell total d'estalvi de l'economia menor. Això s'explica perquè un augment de l'estalvi de tots els individus implica una disminució del consum total i una disminució de la demanda agregada es tradueix en un menor creixement (o decreixement) econòmic. Aquesta paradoxa es basa en l'assumpció keynesiana que les recessions econòmiques són degudes a caigudes de la demanda agregada.\nEs tracta doncs d'una variant del dilema del presoner, ja que estalviar és beneficiós per a cada individu però si tothom estalvia llavors és nociu per a l'economia en conjunt. És una paradoxa perquè és exactament el contrari que suggereix el sentit comú.\nEconomistes no keynesians critiquen aquesta teoria basant-se en dos aspectes. En primer lloc si la demanda cau i els preus baixen, els preus baixos estimularan la demanda i això amortitzarà la caiguda i reactivarà el cicle econòmic. I en segon lloc, l'estalvi són fons disponibles per a préstecs. Així doncs un augment de l'estalvi farà disminuir el tipus d'interès i estimularà la demanda de préstecs i la inversió.\nEs va afirmar ja l'any 1714 a La faula de les abelles i pensaments similars daten de l'antiguitat.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El poder compensador és un terme econòmic encunyat per J. K. Galbraith en el seu llibre El capitalisme americà (1956) que ofereix una teoria alternativa a la lliure competència com a generador de l'equilibri en els mercats quan aquests estan dominats per un petit nombre de grans empreses amb molt de poder.En el capitalisme clàssic la competència perfecta entre un gran nombre de venedors i compradors és l'element que porta els mercats a l'equilibri. En el capitalisme modern, els mercats estan dominats per un petit nombre de grans empreses amb un gran poder de mercat i que presenten comportaments monopolístics.\nSegons Galbraith, en aquest context, per tal que els mercats assoleixin l'equilibri competitiu (en comptes de l'equilibri monopolista o oligopolista) cal que s'erigeixi un poder compensador. Aquest poder compensador pren formes molt diferents:\n\nEn els mercats de productes industrials aquest poder compensador és representat per altres grans empreses com a compradores.\nEn el mercat laboral, aquest paper el juguen els sindicats (segons Galbraith no és casualitat que els sindicats més poderosos apareguin en els sectors més dominats per les grans corporacions).\nEn els mercats de béns de consum aquest paper el podrien jugar l'aparició dels grans distribuïdors de venda al detall, per exemple empreses com Wal-Mart, que en no poder competir en proximitat o personalització del servei amb el comerç tradicional només poden fer-ho amb preus baixos, esdevenint doncs un instrument a favor del consumidor. En el cas que no apareguin aquest tipus de grans empreses detallistes, aquest paper haurà de ser jugat directament pels consumidors mitjançant cooperatives de consum.Cal tenir en compte, però, que el poder compensador interacciona en els mercats exclusivament pel costat de la demanda. Això fa que sigui molt sensible a l'estat de la demanda. Així, quan la demanda és dèbil, el poder del poder compensador es veu reforçat. Per contra, quan la demanda és forta el poder compensador perd poder.\nUn dels elements d'èxit d'aquesta teoria fou el fet d'oferir una alternativa liberal que justifiqués l'existència dels sindicats i defensés el seu paper positiu en l'economia. D'altra banda, des d'una perspectiva marxista es criticava que Galbraith ignorés tota referència al conflicte de classes.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El principi de Dilbert al·ludeix a una observació satírica dels anys 1990 que afirma que les empreses tendeixen a ascendir sistemàticament els seus empleats menys competents a càrrecs directius per limitar així el dany que són capaços de provocar.El terme va ser encunyat per Scott Adams, un graduat de la Universitat de Berkeley i creador de la tira còmica Dilbert. Adams va explicar el principi a un article del Wall Street Journal.\nAdams va ampliar llavors el seu estudi del principi de Dilbert en un llibre satíric de 1996 amb el mateix títol. S'han venut més d'un milió d'exemplars del llibre i va romandre 43 setmanes en la llista de millor venuts del New York Times.Encara que els acadèmics poden rebutjar la veracitat del principi, en retorcar que contradiu les tècniques de gestió de recursos humans tradicionals, es va originar com una forma de sàtira sobre un assumpte molt discutit al món empresarial. Des de llavors la teoria ha collit cert suport de negocis i gestors. Per exemple Guy Kawasaki d'Apple Computer va dir: «Hi ha dos tipus de companyies, les que reconeixen que són exactament com Dilbert i les que també ho són però encara no ho saben.»\nEl principi de Dilbert és una variació del principi de Peter, que tracta sobre la pràctica de les organitzacions jeràrquiques d'usar els ascensos com a forma de recompensar els empleats que demostren ser competents als seus llocs actuals, afirmant que, a causa d'aquesta pràctica, un empleat competent acabarà sent ascendit a un lloc en el qual serà incompetent, i on romandrà.", "label": "Economia" }, { "sentence": "En l'anàlisi econòmica i política, el problema del polissó (en anglès s'usa el terme free-rider) és una situació en la qual hi ha individus que opten per no contribuir a la producció o sosteniment d'un bé o servei perquè tant si col·laboren com si no, no se'ls podrà excloure del consum. S'anomenen polissons els individus que es comporten d'aquesta manera.Com que la noció de justícia és sempre subjectiva, l'existència de polissons només es considera un problema econòmic quan porta a la no producció o sub-producció de béns públics (això suposa una situació ineficient de Pareto) o a un ús excessiu dels béns o recursos comunals.\nUn exemple típic de problema del polissó és la defensa nacional: cap persona pot ser exclosa de ser defensada. Per tant, un individu polissó té incentius a no pagar per aquest servei, ja que tot i no pagar-lo estarà tan protegit com la resta de ciutadans (que sí que han pagat aquest servei). Per evitar això, és freqüent que els governs financin la defensa nacional mitjançant impostos en comptes de, per exemple, donacions voluntàries.\nEn termes generals, el problema és especialment important en el cas de béns l'accés als quals no pot ser exclòs.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El saber fer (en anglès, know how, i en francès savoir faire, forma coneguda internacionalment) és una forma de transferència de tecnologia i de coneixement en general per mitjà de l'experiència.\nEn els últims temps, s'ha començat a utilitzar habitualment en l'àmbit del comerç internacional per denominar als coneixements preexistents, no sempre acadèmics, que inclouen tècniques, informació secreta, teories i fins i tot dades privades —com a clients o proveïdors—. El saber fer té una directa relació amb l'experiència, és a dir la pràctica perllongada que proporciona coneixement i habilitat en l'elaboració o disseny d'un projecte i que es poden reutilitzar al moment de realitzar altres projectes semblants o d'afinitat al mateix.\nEl saber fer descriu l'habilitat amb què compta una persona o organització per a desenvolupar les seves funcions, tant productives com de serveis, com per exemple àrees de comptabilitat i recursos humans, entre d'altres. S'acostuma a transmetre oralment dintre d'una entitat, tot i que responent a criteris d'excelència i qualitat total, per poder mantenir el coneixement per part de l'empresa o organització independentment de conservar o no els seus treballadors. No obstant això, cada vegada es fan més esforços per a intentar plasmar-ho en llibres blancs, manuals, guies i altres tipus de documentació interna.\nRecentment, l'administració pública també està adoptant aquest sistema per millorar l'eficàcia i l'eficiència de la gestió administrativa pública, i convertir-lo en un actiu de l'administració pública.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El terme stakeholder (que es pot traduir com a part interessada en català) va ser utilitzat per primera vegada a l'Stanford Research Institute l'any 1963. Es van definir els stakeholders com \"aquells grups sense el suport del qual l'empresa o organització deixaria d'existir\".R. E. Freeman dona una altra definició en la seva obra Strategic Management: A Stakeholder Approach (Pitman, 1984) per a referir-se \"als qui poden afectar o són afectats per les activitats d'una empresa\", i desenvolupa la que s'ha vingut a anomena \"Teoria de l'Stakeholder\" (Stakeholder Theory en anglès).Aquests grups o individus són els públics interessats (\"stakeholders\"), que segons Freeman han de ser considerats com un element essencial en la planificació estratègica de negocis.La traducció d'aquesta paraula ha generat bastants debats en fòrums d'Internet, encara que són diversos els especialistes que consideren que la definició més correcta de stakeholder és part interessada, és a dir, qualsevol persona o entitat que és afectada per les activitats d'una organització, per exemple, els treballadors d'aquesta organització, els seus accionistes, les associacions de veïns, sindicats, organitzacions civils i governamentals, etc. Podem trobar dos públics distints:\n\nParts interessades internes: treballadors, accionistes (shareholders), directius...\nParts interessades externes: proveïdors, distribuïdors, clients, polítics...", "label": "Economia" }, { "sentence": "La tecnoestructura és tot aquell grup de persones que prenen part en els processos de decisió d'una organització. El concepte fou enunciat per l'economista John Kenneth Galbraith al llibre El nou estat industrial (1967).Galbraith argumenta que en l'empresa moderna, l'empresari individual com a tal ha perdut el poder de decisió. Per una banda s'ha separat la propietat de l'empresa de la gestió deixant aquesta una gerència professional. D'altra banda, la creixent complexitat dels nous processos productius i la creixent competència intercapitalista fa que la presa de qualsevol decisió requereixi cada cop més informació. Donat que és impossible que un sol individu poseeixi tots els coneixements que requereix una empresa moderna (des del disseny, la tria de materials i la producció del bé fins a la comercialització i les finances) això porta que l'empresa moderna acumuli tècnics amb coneixements específics sobre cada àrea i que participen en la presa de decisions.Evidentment no tots els individus que conformen la tecnoestructura tenen el mateix grau de jerarquia ni de responsabilitat. No obstant això, Galbraith dona una gran importància, dins la tecnoestructura, als quadres tècnics per sobre de la gerència, ja que el coneixement específic que aquests aporten és difícilment reemplaçable i els atorga un gran poder sobre decisions importants mentre que els individus que componen la gerència no són imprescindibles i poden ser reemplaçats amb una major facilitat.No s'ha de caure, però, en l'error de pensar que això només és vàlid per a productes d'alta tecnologia. Fins i tot productes senzills com el sabó, els detergents, els refrescos o els cereals exigeixen avui en dia grans programes de control de mercats, ja que la senzillesa i la uniformitat d'aquests productes exigeixen una important inversió en tècniques de recerca de mercats i diferenciació del producte.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El temps històric és una concepció o modelització del temps típica de certes teories econòmiques com l'economia postkeynesiana (o en menor mesura el marxisme) en la qual el temps es considera com un procés irreversible, en el que el coneixement dels fets passats modifica substancialment les decisions futures dels agents econòmics.\nAquesta concepció del temps històric, introduïda per Joan Robinson (1984), implica que en certs fets econòmics dos instants del temps són essencialment diferents i no podem establir per a alguns fets econòmics lleis atemporals de comportament dels agents. A més els partidaris de la concepció del temps històric insisteixen que els fenòmens han de ser analitzats amb major realisme considerant-los com a processos que s'estenen en el temps. D'acord amb això assenyalen que en molts casos és tremendament costós i difícil revertir una acció ja executada. Per exemple en les inversions en equipaments, que es converteixen en costos fixos.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La teoria del valor considera que el valor d'un bé o servei depèn directament de la quantitat de treball que porta incorporat. Pròpia de l'escola clàssica de l'economia política i l'escola marxista, també és denominada com a teoria substantiva del valor. Proposa que el valor és la suma del treball necessari per a la producció social d'un bé econòmic (és a dir, el que té valor d'ús) en un determinat nivell de desenvolupament tecnològic. Per a aquestes escoles, els preus es deriven del valor, de manera que sempre es mouen en petites variacions entorn d'ell. En l'economia clàssica, a més, tractant-se de valors de canvi, al cost de producció s'agrega el d'oportunitat, és a dir, la quantitat de guanys potencials que es perden per prendre la decisió de produir un o altre bé.", "label": "Economia" }, { "sentence": "La teoria moderna de carteres o anàlisi de la variància mitjana, és un marc matemàtic per construir una cartera d'actius de manera que la rendibilitat esperada es maximitzi per a un determinat nivell de risc. Es tracta d'una formalització i extensió de la diversificació en la inversió, la idea que posseir diferents tipus d'actius financers és menys arriscat que posseir-ne només d'un tipus. La seva visió clau és que el risc i la rendibilitat d'un actiu no s'han d'avaluar per si sols, sinó per la forma en què contribueix al risc i al retorn global d'una cartera. Utilitza la variància dels preus dels actius com a substitut del risc.L'economista Harry Markowitz va presentar la teoria moderna de carteres en un assaig de 1952, pel qual més tard va ser guardonat amb el Premi Nobel d'Economia.", "label": "Economia" }, { "sentence": "El vot amb els peus és la capacitat de les persones de votar amb els peus, és a dir, allunyar-se de situacions que no els agraden o bé anant a les que troben interessants. Ilya Somin ho descriu com \"una eina per a exercir la llibertat política: l'habilitat de les persones d'escollir el règim polític sota el qual desitgen viure\". Es pot aplicar a persones individuals, col·lectius diversos, entitats i organitzacions diverses, incloent empreses. Per exemple, un banc que canvia la seva seu de ciutat per beneficiar-se d'una altra fiscalitat vota amb els peus o, com va comentar Vladimir Lenin, per a ell van votar amb els peus els soldats russos que van desertar de l'armada dels tsars.Aquest concepte va ser popularitzat per l'economista Charles Tiebout, que va descriure el conegut com a model de Tiebout, una teoria política positiva (una part de la teoria de l'elecció pública) que pretén que com a mínim hi ha una solució no política, en una governança local, al problema del polissó.\nLa teoria de Tibaut respecte als negocis és semblant a la de la demanda i l'oferta en un lliure mercat, i a la pràctica és igualment una idealització poc realista. A les seves premisses no té en compte per exemple els costos de desplaçament d'una comunitat a una altra, ni variacions en el cost de producció si augmenta el nombre de consumidors ni la complexitat de l'administració fiscal per a atendre el nombre de jurisdiccions que satisfacin òptimament les preferències de tots els ciutadans.Quant a ciutadans individuals, la idea és moure's on hi hagi un govern que agradi més en comptes de voler, confiar i esperar que el govern sigui més agradable. A la pràctica podria ser \"tècnicament impossible que cada individu pugui formar part de l'estat que vulgui, en part perquè els estats actuals okupen el territori\", en el sentit que, sense migrar i mantenint la seva vida en els seus indrets habituals, cada persona individualment es pugui adscriure al règim polític volgut. Per això alguns autors proposen fer-ho, com a mínim, a nivell municipal.\n\n", "label": "Economia" }, { "sentence": "La màquina de treure punts o puntòmetre és una eina de mesurament utilitzat pels escultors i picapedrers per copiar amb exactitud els models de guix, terra cuita o d'altres materials sòlids, a la fusta o pedra.\nL'instrument consta d'una pluralitat de barres de metalls i articulacions que es poden col·locar en diverses orientacions assenyalant un punt i després es fixa. No és en realitat una màquina; el seu nom es deriva de l'italià macchinetta di punta.\nLa invenció de l'eina s'ha atribuït tant a l'escultor i medallista francès Nicolas-Marie Gatteaux (1751-1832) com a l'escultor britànic John Bacon (1740-1799) Més tard va ser perfeccionat per Antonio Canova.Va tenir un major ús i es va estendre, al segle xix. Per a la talla de fusta i pedra, es va convertir en una eina indispensable, ja que els escultors, un cop resolt el model, podrien delegar en un oficial l'operació de copiar l'obra en material definitiu sense córrer el risc que l'escultura canviés.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El marbre és un instrument elemental de verificació utilitzat en el control de superfícies planes.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Mareòmetre o mareògraf és l'aparell que serveix per mesurar o registrar les marees. Se sol situar a les entrades dels ports per orientar i informar els vaixells de la disposició de calat existent. Formen part de les xarxes de meteorologia i oceanografia per a l'ajuda a la navegació marítima.\nSegons el fenomen utilitzat per realitzar la mesura es poden distingir diferents tipus de Mareòmetres:\n\nMareògrafs Aanderaa, anomenats també mareògrafs de pressió, obtenen el nivell del mar a partir de la mesura de la pressió hidroestàtica. Aquesta mesura està influenciada per la pressió atmosfèrica i és necessari, llevat que el mateix mesurador ho faci, fer la correcció corresponent.Mareògrafs Sonar, anomenat també acústic SONAR, utilitza el principi de mesura de distància per l'eco d'un so. Sol estar compost per un emissor - receptor d'ultrasons col·locat a una distància de la superfície de l'aigua i mitjançant la mesura del temps que triga a arribar l'eco d'un senyal que ha enviat, determina el nivell de la marea. Aquesta dada, juntament amb la data i l'hora és guardat o enviat a un sistema d'anàlisi.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Mareòmetre de Portugalete és un aparell pintoresc, semblant un rellotge, que serveix per mesurar les marees. Va ser instal·lat al final del Moll de Churruca (Portugalete) l'any 1883 i va ser un element imprescindible per a la navegació, ja que abans de la construcció del Moll de Ferro (1887) hi havia una terrible barra de sorra que provocava la impossibilitat de la navegació durant la baixamar. Actualment encara està en funcionament.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Per al Mesurament del contingut d'humitat s'utilitza la reflectometria de domini de temps amb sensors introduïts dins del sòl a assajar. L'anàlisi d'ones estàndard es pot utilitzar de forma manual (instruments manuals) o automàticament per al control del contingut d'humitat en diversos àmbits, com: hidrologia, agricultura i construcció.\nEl mesurament de la humitat del sòl en general implica la inserció d'un sensor en el sòl a assajar i després aplicar ja sigui una Anàlisi estàndard de forma d'ona (Standard Waveform Analysis) per determinar el contingut mitjà d'humitat al llarg del sensor o bé una Anàlisi del perfil (Profile Analysis) que proporciona el contingut d'humitat en punts discrets al llarg del sensor. Un mesurament espacial pot aconseguir-se mitjançant la instal·lació apropiada de diversos sensors.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un mesurador d'ESR és un instrument de mesurament electrònic dissenyat per mesurar valors de resistència baixos, com la resistència sèrie equivalent (ESR) dels condensadors, en general sense necessitat de desconnectar-los del circuit al que estan associats.\nUn condensador electrolític de tira d'alumini té una ESR relativament alta que augmenta amb l'edat, la temperatura, i l'arrissat del corrent que se li aplica; això pot fer funcionar malament l'equip que ho utilitza. En els equips més vells això tendia a causar brunzits i degradar el funcionament; però en equips moderns, en particular, una font d'alimentació commutada, és molt sensible a la ESR, i un condensador electrolític amb una ESR alta pot ser causa que l'equip deixi de funcionar o fins i tot de la seva destrucció. Aquest tipus de condensadors s'utilitzen molt sovint, ja que tenen una molt alta capacitància per unitat de volum o pes; típicament la capacitància és a partir d'un microfarad, arribant a valors bastant alts.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El mesurador de Bourdon (o manòmetre de Bourdon) és un instrument per mesurar la pressió d'un fluid. Consisteix en un tub en forma d'espiral i de secció ovalada, un extrem del qual està en contacte amb el fluid a mesurar i l'altre extrem està tancat. Quan la pressió del fluid es modifica, la secció ovalada també resulta modificada i l'extrem tancat del tub es mou; aquest moviment es transmet mecànicament cap a una agulla indicadora.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Els mesuradors de figura de soroll són uns equips electrònics dissenyats per mesurar la figura de soroll d'un dispositiu sota prova. Necessiten un generador de soroll per muntar el circuit de prova.\nBasen el càlcul de la figura de soroll en el factor I, que és el quocient del resultat de la potència a la sortida del dispositiu prova amb el generador de soroll a la seva entrada o sense.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El mesurador SWR o VSWR (relació d'ones estacionàries) és un aparell que mesura la proporció entre les ones d'anada i tornada en una línia de transmissió. El mesurador pot indicar el grau de des-acoblament entre una línia de transmissió i la seva càrrega (normalment una antena de ràdio), o avaluar l'efectivitat de l'adaptació d'impedàncies.\nAl indicar la relació d'ones estacionàries, s'utilitza per a comprovar la qualitat d'acoblament de l'antena i línia de transmissió amb el transmissor, mitjançant la mesura de la tensió de l'ona directa i la de l'ona reflectida. En aquest sentit, tota línia de transmissió comporta una mica de pèrdua de senyal i debilitament de la potència reflectida tornar, per tant el mesurador de SWR ha de ser connectat en la línia prop de l'antena, per tal de minimitzar el possible error de lectura del mesurament.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Les mesures de la bladeria de la Seu d'Urgell, conegudes simplement com les mesures, són dues mesures de gra gairebé úniques a Catalunya que es conserven al nucli antic de la Seu d'Urgell, al carrer major.Les mesures de la Seu d'Urgell són pràcticament úniques a Catalunya, ja que sols es té constància de l'existència d'un altre banc semblant a la localitat tarragonina de Montblanc i més concretament a la plaça major d'aquella ciutat, autèntic lloc emblemàtic i comercial de la capital de la Conca de Barberà. També al Principat d'Andorra n'hi ha un.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El metrònom és un aparell que produeix una pulsació regular fent servir angles. La pulsació pot ser auditiva, visual o tàctil. Es començaren a construir a principis del segle xix És emprat per molts músics, però musicalment parlant és una eina que ha aixecat moltes controvèrsies. La paraula és d'origen grec: metron = mesura, nomos = regular. Tal com mostra la secció (Crítiques a l'ús del metrònom), una actuació amb metrònom xoca amb l'expressivat que ha de mostrar el músic, en aquest aspecte el metrònom és un entrebanc a l'expressió. Així, hi ha ritmes com la Samba que, si es volen interpretar correctament, no poden ser polsats amb el ritme del metrònom. Per això hi ha músics que rebutgen totalment l'ús del metrònom. Serveix per medir el temps. (METRÒ=Medir) (NOM=Temps).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En topografia, una mira topogràfica o estàdia és un regle graduat que permet mitjançant un nivell topogràfic, mesurar desnivells, és a dir, diferències d'alçada.\nAmb una mira, també es poden mesurar distàncies amb mètodes trigonomètrics, o mitjançant la retícula de telèmetre estadimètric integrada dins d'un nivell topogràfic, un teodolit o bé un taquímetre\nHi ha diferents models de mira:\n\nLes més comunes són les mires d'alumini, telescòpiques, de 4 o 5 metres.\nLes mires tradicionals eren de fusta pintada, plegables. La fusta havia de ser ben seca i estabilitzada.\nPer a obtenir mesures més precises, hi ha mires en fibra de vidre amb peces desmuntables i acoblables, per tal de minimitzar les diferències a causa dels jocs inevitables.\nPer a una major precisió, hi ha mires d'Invar, per a ser emprades amb els nivells de precisió amb micròmetre de placa paral·lela: són d'una sola peça, disponible en diferents longituds, per exemple, 3 metres per a usos corrents, o d'un metre per mesurar a sota terra.Els nivells emprats fins a 1970 invertien la imatge, per aquest motiu les mires es pintaven llavors en simetria especular perquè les xifres es poguessin llegir, però avui dia ja no és el cas.\nLes mires estan graduades en metres, decímetres i centímetres, la lectura es realitza precisant fins al mil·límetre.\nEn les mires destinades a ser usades amb nivells electrònics, les graduacions són reemplaçades per un codi de barres.\nSolen portar un nivell de bombolla per comprovar la seva verticalitat durant la mesura.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un mirafons és un manòmetre que mostra la profunditat equivalent en aigua. És una peça de l'equip de busseig sovint utilitzat pels bussos.\nLa majoria dels mirafons moderns tenen un sistema electrònic i una pantalla digital. Els més antics usaven un mecanisme mecànic i una pantalla analògica.\nUn bus utilitza un mirafons amb unes taules de descompressió i un rellotge per evitar la malaltia de descompressió. Una alternativa comuna al mirafons, al rellotge i a les taules de descompressió és un ordinador de busseig. Un mirafons i un analitzador d'oxigen/sensor d'oxigen poden ser usats per mesurar la pressió parcial de l'oxigen de la respiració de gas, cosa que és necessària per evitar la toxicitat de l'oxigen.\nEls mirafons digitals comunament també inclouen un temporitzador que mostra l'interval de temps que el bus ha estat submergit. Alguns mostren la taxa d'ascens i descens del bus, que pot ser útil per evitar el barotrauma.\nCom el mesurador només mesura la pressió de l'aigua, hi ha una inexactitud inherent en la profunditat mostrada pels indicadors que s'utilitzen tant en aigua dolça com en aigua de mar deguda a la diferència de densitats entre ambdós tipus d'aigua.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un nefelòmetre és un aparell de mesura emprat en nefelometria que consta essencialment d'una font lluminosa, una cel·la per a la mostra i un detector fotoelèctric. Mesura la funció de dispersió en diversos angles de les partícules en suspensió en un medi tèrbol. A l'atmosfera terrestre les mesures amb el nefelòmetre permeten determinar la grandària i les propietats òptiques de les partícules aerosols. La paraula nefelòmetre s'ha format amb la unió del prefix nefelo-, que prové del grec nephele, que significa boira, i del sufix -metre, que significa mesurar.L'aparell que mesura partícules suspeses en un líquid o un gas col·loidals mitjançant un feix de llum que travessa el contenidor de la mostra i un detector que se sol disposar a 90°. Així doncs, la intensitat de llum que arriba al detector varia en funció de la quantitat de partícules que reflecteixin la llum a 90° i de les propietats d'aquestes com ara la forma, el color i la reflectivitat. Els nefelòmetres es calibren amb una partícula coneguda i el valor trobat es corregeix amb factors K per compensar el color de la pols mesurada. Aquest factor es determina per comparació amb aire de l'ambient.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un nefoscopi és un instrument meteorològic que permet esbrinar, per observació visual, la direcció de moviment dels núvols i la seva velocitat angular.Fou inventat pel pare escolapi italià Filippo Cecchi el 1859.El jesuita Carl Braun va inventar un altre tipus de nefoscopi el 1865.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El nilòmetre (del grec Nilometer, mesura del riu Nil) és un sistema d'amidament de la crescuda del riu Nil, basat en els vasos comunicants. Consistia construccions escalonades o pous, diferents quant al seu disseny però tots tenien una columna on es marcava el nivell, i servia per determinar els impostos (si la crescuda era important, la collita era bona i els impostos es podien apujar).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Nònius o Vernier és un mecanisme que permet augmentar la precisió a l'hora de mesurar distàncies o altres magnituds. Fa servir una escala secundària per indicar en aquesta escala, amb més aproximació, quan la mesura es troba entre dues marques de l'escala principal.\nEn la seva forma actual va ser inventat pel matemàtic francés Pierre Vernier (1580-1637).\n\nEl Nònius o vernier és una segona escala auxiliar que té algun instrument de mesura, que permet apreciar una mesura amb més precisió al complementar les divisions del regle o escala principal de l'instrument de mesura.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un ondàmetre és un instrument per mesurar la freqüència de senyals de microones. Consisteix en una cavitat ressonant sintonitzable acoblada a una línia de transmissió o una guia d'ona.\nPer realitzar una mesura es disposa l'ondàmetre en sèrie amb un detector i es varia la sintonia de la cavitat fins a arribar a la seva freqüència de ressonància. En aquestes condicions es comporta com un curtcircuit, reflectint tota la potència, de manera que a la sortida del detector no hi haurà tensió. Se sol incloure algun tipus d'aïllador per a la seva protecció, ja que es reflecteix la potència cap al generador.\nL'alt factor de qualitat (Q) d'aquestes cavitats dificulta localitzar la ressonància, de manera que se sol incloure un element dissipatiu que el disminueixi. Tot i així l'ondàmetre permet una mesura molt precisa (millor que tres dígits) de la freqüència.\nA causa de la faramalla que necessita i al desenvolupament dels PLL, oscil·ladors sintonitzats, divisors digitals, etc. i la seva inclusió en els equips de mesura de microones, l'ondàmetre ha caigut en desús, conservant el seu valor per a utilitzar en pràctiques de laboratori i introducció a les microones, degut a la seva simplicitat conceptual i el seu valor didàctic.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un ordinador de bord (sovint anomenat ECU de « Electronic Control Unit ») és un ordinador especialitzat (integrat en un vehicle) instal·lat en el tauler del cotxe segons les especificacions del vehicle per ajudar a la conducció i a respectar de les normes de seguretat. La majoria d'ordinadors de bord moderns, calculen i mostren informacions bàsiques: Duració del viatge, distància recorreguda, velocitat mitjana, consum mitjà i consum instantani de carburant en temps real, etc.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un osmòmetre és un aparell per mesurar la pressió osmòtica.\nLa definició d'osmòmetre ha anat evolucionant amb el temps. En un principi un osmòmetre fou un aparell que s'emprava per mesurar la pressió osmòtica d'una dissolució. Actualment també s'anomenen osmòmetres els aparells emprats per determinar l'osmolaritat (o l'osmolalitat) de les dissolucions (les concentracions efectives de soluts que són causa de la pressió osmòtica), alguns dels quals no empren mesures de pressió osmòtica sinó d'altres propietats col·ligatives que condueixen als mateixos resultats.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un oxímetre és un aparell que s'empra per determinar la concentració d'oxigen en una dissolució aquosa.\nEn els oxímetres més comuns el sensor de l'oxigen consta d'un ànode o elèctrode de referència (normalment d'argent) i un càtode, o elèctrode de treball (d'or o, menys habitualment, de platí) situats a l'interior d'un cilindre buit que conté una dissolució electrolítica de clorur de potassi, KCl, i està tancat per una membrana de tefló permeable a l'oxigen. Aquest elèctrode de treball s'anomena elèctrode de Clark perquè fou dissenyat pel bioquímic nord-americà Leland C. Clark Jr. (1918–2005).\nEn submergir el sensor dins una mostra d'aigua, l'oxigen que conté dissolt travessa la membrana; en el càtode es produeix una reducció de les molècules d'oxigen, O2, a anions hidroxil, OH-:\n\n \n \n \n \n \n O\n \n 2\n \n \n \n \n \n +\n 2\n \n \n H\n \n 2\n \n \n \n \n \n O\n +\n 4\n \n \n e\n \n −\n \n \n ⟶\n 4\n \n \n OH\n \n −\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle {\\ce {O2 + 2 H2O + 4 e^- -> 4 OH^-}}}\n \nEn l'ànode es produeix la semireacció d'oxidació que proporciona els quatre electrons:\n\n \n \n \n \n Ag\n ⟶\n 4\n \n \n Ag\n \n +\n \n \n +\n 4\n \n \n e\n \n −\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle {\\ce {Ag -> 4 Ag^+ + 4 e^-}}}\n \nAquesta reacció electroquímica produeix un corrent elèctric entre l'ànode i el càtode la qual intensitat depèn de l'arribada d'oxigen al càtode, que a la vegada és funció del gradient de concentració d'oxigen dissolt entre les dues cares de la membrana, que a la vegada depèn únicament de la concentració de la cara externa (ja que el càtode consumeix l'oxigen que li arriba). Per això la intensitat és directament proporcional a la concentració d'oxigen de l'aigua problema. Aquesta mesura es transforma automàticament en concentració d'oxigen en percentatge respecte a la saturació o en altres tipus d'unitats.\nLa determinació de la concentració d'oxigen en l'aigua té interès en estudis oceanogràfics i en estudis que precisen determinar taxes de fotosíntesi o metabolisme.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un pacòmetre, mesurador de recobriment o pachòmetre a l'argot d'enginyeria civil (derivat de pachometer, del grec antic παχος pachos, 'gruix', i μέτρον metron, 'mesura'), o paquímetre emprat en oftalmologia (derivat de pachymeter, del grec antic παχύς pachys, 'gruixut', i μέτρον metron, 'mesura'), és un dispositiu utilitzat per determinar el gruix d'un vidre, d'un paper, o d'una estructura de formigó armat. En aquest darrer context, com \"mesurador de recobriment\" permet localitzar les barres de l'armadura d'una estructura i precisar el gruix del recobriment de formigó mitjançant la mesura de la pertorbació d'un camp magnètic generat a la superfície del formigó.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un penell és un dispositiu generalment metàl·lic, instal·lat habitualment sobre una teulada o un lloc elevat compost d'un element rotatiu a sobre d'un eix vertical fix que permet que es mogui assenyalant la direcció del vent. Es medeix en kilòmetres per hora (km/h)", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El perfilòmetre és un instrument de mesura utilitzat per a mesurar el perfil d'una superfície per tal de quantificar la seva rugositat. La noció històrica d'un perfilòmetre ens indica que era un dispositiu similar a un fonògraf, el qual mesurava una superfície a la vegada que aquesta es mou de manera relativa a un palpador. Aquesta idea, però, està canviant amb l'aparició de nombroses tècniques que no requereixen contacte.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En les operacions de mesurar la massa d'un determinat producte amb una balança, un pes de pesar o pes de balança (antigament pesal) és una peça de massa coneguda i marcada de forma clara. Un pes de balança ha de tenir la mateixa massa que la massa-patró corresponent (en un rang de precisió adequat).\nL'operació de pesar en una balança consisteix en posar el producte de massa desconeguda en un plat de la balança i anar posant pesos en l'altre plat fins que la llengüeta o agulla indicadora quedi centrada. La suma de les masses dels pesos és igual que la massa del producte pesat.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un pH-metre és un instrument electrònic de mesura que s'utilitza per determinar el pH (acidesa o basicitat) d'un líquid (tot i que de vegades s'utilitzen sondes especials per tal de determinar el pH de substàncies semisòlides com ara el formatge). Un pH-metre típic consisteix en una sonda especial de mesura (un elèctrode de vidre) connectada a un potenciòmetre i mostra el pH que es detecta.\nEl 1934 el químic nord-americà Arnold Orville Beckman dissenyà el primer pH-metre, aparell que permet mesurar el pH emprant un elèctrode de vidre, i que fou comercialitzat el 1936, el mateix any que en comercialitzà un la companyia Radiometer de Dinamarca.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un piranòmetre és un instrument meteorològic, un tipus d'actinòmetre, utilitzat per a amidar la radiació solar incident en la superfície terrestre. També anomenat solarímetre o actinòmetre. Generalment s'utilitzen tres mesures de radiació: semiesfèrica total, difusa i directa. Per a les mesures de radiació difusa i semiesférica la radiació directa se suprimeix utilitzant un disc parasol. El principi físic utilitzat generalment en la mesura és un termoparell sobre el qual incideix la radiació a través de dues cúpules semiesféricas de vidre. Les mesures s'expressen en kW/m².", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El piròmetre de Wedgwood és un instrument de mesura per calibrar la calor d'un producte del forn, o qualsevol altre mitjà de producció de calor significativa. Va ser inventat per l'empresari Josiah Wedgwood, avi matern de Charles Darwin i avi patern de la seva esposa Emma Wedgwood.\nL'objectiu de Wedgwood era d'avaluar la calor produïda als forns refractaris de la seva empresa de porcellana i de Faiança. Per a això, es posa sobre la placa de llautó el piròmetre, graduat de 0 a 240, un cilindre d'argila dessecat, a continuació es posa el cilindre en un cresol refractari que s'instal·la al forn per avaluar. El grau de retracció del cilindre dona la temperatura del forn.\nLa correspondència amb altres escales comunes seria de 72,2225 °C, 130 °F o 57,778 °Ré per un grau de l'escala de Wedgwood.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una plomada és un instrument de mesura utilitzat per la construcció consistent en un pes, generalment amb una punta punxeguda a la part inferior, suspès d'una corda i utilitzada com a línia de referència vertical. És essencialment l'equivalent vertical d'un nivell d'aigua. Habitualment és de metall o pedra i de forma cilíndrica o cònica, penjada d'un cordill. La paraula \"plomada\" prové del fet que aquestes eines estaven fetes originalment de plom.\nLa seva utilitat és la de senyalar una línia vertical respecte al punt des d'on se sosté. És utilitzada, generalment en l'ofici de paleta per a la construcció de murs, per tal que siguin lo més verticals possible. Existeixen equips làser que podrien arribar a substituir la plomada convencional, però el baix cost i la facilitat d'ús juguen en favor de la plomada clàssica, sobretot en obres petites. La plomada també es pot utilitzar per mesurar les profunditats dels fluids.\nS'utilitza almenys des de l'època antiga d'Egipte per assegurar que les construccions fossin verticals. També s'utilitza en l' agrimensura per establir el nadir respecte a la gravetat d'un punt de l'espai. S'utilitza amb una varietat d'instruments (incloent nivells, teodolits i cintes d'acer ) per establir l'instrument exactament sobre un marcador d'enquesta fixat o per transcriure posicions al terra per col·locar un marcador.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un pluviòmetre (també pot ser anomenat udòmetre) és un instrument utilitzat per mesurar la quantitat de precipitació caiguda en un lloc concret, en un període determinat. Utilitza com a unitat de mesura el mil·límetre (mm), que equival a un litre d'aigua recollida per cada metre quadrat.El pluviòmetre més habitual és un got alt i prim (anomennat \"tipus Hellmann\"), amb un regle lateral per mesurar fàcilment l'aigua recollida.\nLa mesura de la pluja ha estat una necessitat bàsica per a totes les cultures que depenen de l'aigua que cau per poder subsistir. Per exemple, a Corea Jang Yeong Sil va iniciar les mesures de precipitació l'any 1441, que van ser continuades per molts anys.\nUn pluviòmetre bàsic consta d'un embut per on es condueix l'aigua a un recipient interior. S'anomena pluviògraf al pluviòmetre que disposa d'una banda enregistradora on s'anota de forma constant la precipitació que va caient.\nL'any 1921 el Dr. Ramon Jardí i Borràs, tècnic del primer Servei Meteorològic de Catalunya (1921-1939), va idear un pluviògraf anomenat \"d'intensitats\" per poder enregistrar la intensitat de la pluja a banda de la quantitat total caiguda. El pluviògraf d'intensitats va esdevenir oficial a la major part de serveis meteorològics europeus.\nActualment s'usen de forma comuna els pluviòmetres de balancí. En ells, l'embut superior condueix l'aigua fins a un petita cassoleta d'un balancí. Aquest es va omplint d'aigua fins a arribar a una quantitat predefinida pel mateix disseny de l'aparell, moment en què el balancí gira. Mentre la cassoleta que estava plena vessa l'aigua que contenia, la que restava buida comença a omplir-se. Un datalogger guarda el registre mecanicoelèctric de la intensitat de la pluja caiguda.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un pluvionivòmetre és un pluviòmetre, normalment de grans dimensions i capacitat, destinat a la mesura de les precipitacions caigudes durant llargs períodes en indrets poc accessibles, on la lectura s'efectua poques vegades a l'any, com ara les zones muntanyoses. Al recipient s'hi introdueix solució anticongelant perquè no es glaci l'aigua de la pluja i perquè es desfacin la neu i la calamarsa. Per evitar l'evaporació també s'hi introdueix una capa d'oli mineral de punt de congelació baix que cobreix la barreja.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Pneumercator és un instrument de mesura dissenyat per poder proporcionar una indicació remota dels continguts dels tancs d'emmagatzematge ventilats que contenen líquids dins d'un ampli ventall de viscositats. S'utilitza tant en la indústria com a bord dels vaixells.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un Podòmetre (també conegut com a pedòmetre) és un aparell usat per a comptar el nombre de passos fets per una persona, i indirectament pot servir per mesurar la distància, velocitat i cadència del caminar d'una persona.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un polarímetre és un instrument de mesura emprat en la determinació de la rotació del pla de vibració de la llum polaritzada en travessar un medi òpticament actiu.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un polímetre, també anomenat multímetre o tester, és un instrument de mesura electrònic que mesura magnituds elèctriques, ja siguin actives (corrents, potencials...) o passives (resistències, capacitats,...). Pot fer mesures en corrent continu o en corrent altern, depenent de l'instrument.\nEls podem agrupar en dos grups: \n\nanalògics: la magnitud que es mesura és representada amb un dial graduat i una agulla.\ndigitals(DMM): la magnitud es representa com un valor numèric en un display.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un pont de Wheatstone és un instrument elèctric de mesura inventat per Samuel Hunter Christie el 1832, millorat i popularitzat per Sir Charles Wheatstone a 1843. S'utilitza per mesurar resistències desconegudes mitjançant l'equilibri dels braços del pont. Aquests estan constituïts per quatre resistències que formen un circuit tancat, una de les quals la resistència sota mesura.\n\nLa Figura 1 següent mostra la disposició elèctrica del circuit i la Figura 2 correspon a la imatge real d'un pont de Wheatstone típic. A la Figura 1 Rx és la resistència el valor volem determinar, R 1 , R2 i R3 són resistències de valors coneguts, a més la resistència R2 és ajustable. Si la relació de les dues resistències del braç conegut (R 1 /R2) és igual a la relació de les dues del braç desconegut (Rx/R3), el voltatge entre els dos punts mitjans serà nul i per tant no circularà corrent algun entre aquests dos punts C i B . Per efectuar la mesura el que es fa és variar la resistència R2 fins a arribar al punt d'equilibri. La detecció de corrent nul es pot fer amb gran precisió mitjançant el galvanòmetre A.\nLa direcció del corrent, en cas de desequilibri, indica si R2 és massa alta o massa baixa. El valor de la FEM (E) del generador és indiferent i no afecta la mesura.\n\nQuan el pont està construït de manera que R3 és igual a R2, Rx és igual a R1 en condició d'equilibri. (corrent nul pel galvanòmetre).\nAixí mateix, en condició d'equilibri sempre es compleix que:\n\n \n \n \n \n R\n \n x\n \n \n =\n \n \n \n \n R\n \n 1\n \n \n ×\n \n R\n \n 3\n \n \n \n \n R\n \n 2\n \n \n \n \n \n \n {\\displaystyle R_{x}={\\frac {R_{1}\\times R_{3}}{R_{2}}}}\n Si els valors de R 1 , R2 i R3 es coneixen amb molta precisió, el valor de Rx pot ser determinat igualment amb precisió. Petits canvis en el valor de Rx trencaran l'equilibri i seran clarament detectats per la indicació del galvanòmetre.\nDe forma alternativa, si els valors de R 1 , R2 i R3 són coneguts i R2 no és ajustable, el corrent que flueix a través del galvanòmetre pot ser utilitzat per calcular el valor de Rx d'aquesta manera procediment més ràpid que ajustar a zero el corrent a través del mesurador.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un potenciòmetre és un component electrònic, un tipus de resistència variable que acostuma a utilitzar-se com a divisor de tensió. Hi ha una forma de potenciòmetre que s'utilitza com un instrument per mesurar la tensió elèctrica.\nEl potenciòmetre original és un tipus de pont del circuit per a mesurar voltatges. La paraula es deriva de \"voltatge potencial\" i \"potencial\" era utilitzat per a referir-se a \"força\". El potenciòmetre original es divideix en quatre classes:\n\nEl potenciòmetre de resistència constant.\nEl potenciòmetre de corrent constant.\nEl potenciòmetre microvolt.\nEl potenciòmetre termoparell.S'utilitza per mesurar voltatges per sota d'1,5 V. En aquest circuit, la tensió desconeguda està connectada a través d'una secció de filferro de la resistència, els extrems de la qual estan connectats amb una cel·la electroquímica estàndard que proporciona un corrent constant a través del filferro, llavors es connecta a través d'una secció de longitud variable del filferro de la resistència utilitzant un contacte que llisca. El contacte que llisca es mou fins que cap corrent flueixi dins o fora de la cel·la estàndard, segons l'indicador per un galvanòmetre en sèrie amb força electromotriu (FEM) desconeguda. El voltatge a través de la secció seleccionada del filferro és llavors igual al voltatge desconegut. Tot el que queda és calcular el voltatge desconegut del corrent i de la fracció de la longitud del filferro de la resistència que va ser connectat amb la FEM desconeguda. El galvanòmetre no necessita ser calibrat, ja que la seva única funció és llegir zero.\nQuan llegeix zero, no es treu cap corrent de la força electromotriu desconeguda i així que la lectura és independent de la resistència interna de la font.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un potenciòmetre és un instrument per mesurar la tensió o la \"diferència de potencial\" mitjançant la comparació d'una tensió desconeguda amb una tensió de referència coneguda. Si s’utilitza un instrument indicador sensible, s’obté molt poc corrent de la font de la tensió desconeguda. Atès que el voltatge de referència es pot produir a partir d’un divisor de tensió calibrat amb precisió, un potenciòmetre pot proporcionar una alta precisió en la mesura. Johann Christian Poggendorff va descriure el mètode cap al 1841 i es va convertir en una tècnica de mesura de laboratori estàndard.En aquesta disposició, es compara una fracció d’una tensió coneguda d’un cable corredís resistiu amb una tensió desconeguda mitjançant un galvanòmetre El contacte lliscant o netejador del potenciòmetre s’ajusta i el galvanòmetre es connecta breument entre el contacte lliscant i el voltatge desconegut. S’observa la deflexió del galvanòmetre i s’ajusta la aixeta corredissa fins que el galvanòmetre ja no es desvia de zero. En aquest moment, el galvanòmetre no treu corrent de la font desconeguda i la magnitud de la tensió es pot calcular a partir de la posició del contacte lliscant.\nAquest mètode de mesura de l'equilibri nul continua sent important en la metrologia elèctrica i en els treballs d’estàndards i també s’utilitza en altres àrees de l'electrònica.\nEls potenciòmetres de mesura es divideixen en quatre classes principals que s’enumeren a continuació.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un provador de vàlvules és un dispositiu per a la prova de vàlvules termoiòniques. Els provadors més sofisticats permeten el mesurament del pendent d'amplificació, la resistència interna, etc.. Els provadors de vàlvules van evolucionar juntament amb els element que havien de provar. per a satisfer les demandes de l'època, i la seva evolució va acabar amb el final de l'era de les làmpares.Les funcions bàsiques del provador:\n\nControlar l'eficàcia del filament (que no estigui obert o en curtcircuit )\nExaminar que no hi ha curtcircuit entre els elèctrodes\nExaminar que no hi ha una interrupció en el circuit dels elèctrodes,\nProves de reixa de control (és a dir, el seu impacte en el valor del corrent d'ànode),\nMesurament del corrent anòdic a una tensió anòdica constant (prova d'emissió d'electrons).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un pulsímetre, pulsòmetre o monitor de ritme cardíac és un dispositiu que permet a un usuari mesurar la seva freqüència cardíaca en temps real, per un estudi més detallat posterior (vegeu Electrocardiograma). Els models primitius tenien una cinta al pit amb uns elèctrodes en contacte amb la pell per controlar electrònicament les pulsacions del cor. Si bé aquests models encara existeixen, les versions modernes solen constar de dos elements: un transmissor de cinta al pit i un receptor de canell o telèfon mòbil, que normalment és a la vegada rellotge i telèfon.Al principi amb les tires de plàstic era necessari l'ús d'aigua o algun líquid per obtenir un bon rendiment. Més tard, s'utilitzà un teixit intel·ligent conductor (Polar, Textronics, Zephyr, Equivital) amb uns microprocessadors que analitzen el senyal per determinar la freqüència cardíaca (Polar, Zephyr, Equivital, Sanitas).\nTambé, hi ha disponibles versions sense cinta, però no tenen algunes de les funcions del disseny original. Els models més avançats, mesuren a més a més la variabilitat del ritme cardíac, l'activitat i la freqüència respiratòria per avaluar paràmetres relatius a l'aptitud del subjecte.\nAlguns dels nous monitors han substituït les cintes de plàstic per sensors de tela, per comoditat o per a integrar-los amb la roba. La nova tecnologia de \"roba intel·ligent\" permet eliminar la necessitat de les corretges elàstiques que subjecten el transmissor amb elèctrodes integrats en contacte amb el pit.\nEn els models més antics, quan es detecta un batec del cor es transmet un senyal de ràdio, que el receptor utilitza per determinar la freqüència cardíaca. Aquest senyal pot ser un simple pols de ràdio o un únic senyal codificat des de la corretja del pit, (com ara Bluetooth, ANT, o d'un altre enllaç de ràdio de baixa potència); la codificació impedeix que un altre usuari proper amb un transmissor semblant rebi el senyal (efecte conegut com a diafonia, un tipus d'interferència).\nLes versions més recents inclouen un microprocessador que supervisa contínuament l'electrocardiograma i calcula la freqüència cardíaca, i altres paràmetres. que poden incloure acceleròmetres que detectin la velocitat i la distància, eliminant la necessitat de portar dispositius en els peus.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un radiogoniòmetre és un sistema electrònic capaç de determinar la direcció de procedència d'un senyal de ràdio.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un radiòmetre és un aparell per a mesurar el flux radiant o la radiació electromagnètica. Generalment, el terme radiòmetre denota un detector de la radiació infraroja, encara que això inclou els detectors que operen en qualsevol longitud d'ona electromagnètica.\nUn exemple comú és el radiòmetre de Crookes, en què hi ha un rotor en un buit parcial. El radiòmetre de Nichols segueix un altre principi físic i és més sensible que el de Crookes.\nUn radiòmetre de microones treballa en la longitud d'ona de les microones.\nEl radiòmetre MEMS, inventat per Patrick Jankowiak, pot treballar sota els principis físics de Nichols o Crookes i sota un ampli espectre de longituds d'ona a nivells d'energia de partícules.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En telecomunicacions, un OTDR (de l'anglès: Optical Time Domain Reflectometer) és un instrument opto-electrònic emprat per a diagnosticar una xarxa de fibra òptica. Aquest dispositiu és l'equivalent òptic del reflectòmetre de domini temporal (TDR), que mesura els canvis produïts en la impedància d'un cable (o d'un tub) metàl·lic.\nUn OTDR pot ser utilitzat per estimar la longitud de la fibra, i la seva atenuació, incloent pèrdues per entroncaments i connexions. També pot ser utilitzat per detectar fallades, tals com trencaments de la fibra.\nPer realitzar la seva funció, l'OTDR injecta en la fibra sota anàlisi una sèrie d'impulsos òptics. També extreu, del mateix extrem de la fibra, la llum que ha estat dispersada i reflectida de tornada des d'algun punt de la fibra amb un canvi de l'índex de refracció. La intensitat de l'impuls retornat, és integrada com una funció del temps, i representada en funció de la longitud de la fibra.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un rellotge comparador o comparador de quadrant és un instrument de mesura de dimensions que s'utilitza per comparar coses mitjançant la mesura indirecta del desplaçament d'una punta de contacte esfèrica quan l'aparell està fix en un suport. Consta d'un mecanisme d'engranatges o palanques que s'amplifica el moviment de la tija en un moviment circular de les agulles sobre escales graduades circulars que permeten obtenir mesures amb una precisió de centèsimes o mil·lèsimes de mil·límetre (micres ). A més existeixen comparadors electrònics que fan servir sensors de desplaçament angular dels engranatges i representen el valor del desplaçament de la tija en un visualitzador.\nÉs un instrument que permet realitzar controls dimensionals en la fabricació de manera ràpida i precisa, per la qual cosa és molt utilitzat en la inspecció de la fabricació de productes en sèries grans.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un rellotge de sol és un instrument de mesura que assenyala les hores mitjançant l'ombra d'un gnòmon clavat dins d'un quadrant on hi ha marcades les línies horàries. El gnòmon sempre té la direcció paral·lela a l'eix de rotació terrestre, en canvi el quadrant pot adoptar diferents posicions, igual que les línies horàries. N'hi ha de diferents tipus, els més comuns són els verticals i els horitzontals.\nÉs un instrument emprat des de temps molt remots per poder mesurar el pas de les hores i els minuts (temps). En català s'anomena també quadrant solar. Empra l'ombra projectada per un gnòmon sobre una superfície amb una escala per indicar la posició del Sol durant el moviment diürn. Segons la disposició del gnòmon i la forma de l'escala es poden mesurar diferents tipus de temps, sent el més habitual el temps solar aparent. La ciència encarregada d'elaborar teories i reunir coneixement sobre els rellotges de sol s'anomena gnomònica.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un riòmetre - en anglès riometer (relative ionospheric opacity meter) - és un instrument utilitzat per quantificar la quantitat de l'ona electromagnètica en l'atmosfera. Es tracta d'un radioreceptor especialment dissenyat per controlar ininterrompudament el soroll còsmic (emissió ràdio de fons que procedeix de l'espai exterior). Com el nom implica, un riòmetre mesura l'opacitat de la ionosfera. A falta de qualsevol absorció ionosfèrica, aquest soroll de ràdio, del qual es feia una mitjana durant un període prou llarg, forma una corba de dia silenciós. La diferència entre la corba de dia silenciós i el senyal de riòmetre és un indicador de la quantitat d'absorció, i es mesura en decibels. Els riòmetres són una antena de ràdio generalment passiva que opera en la gamma de radiofreqüència de VHF.\nEl riòmetre es desenvolupava el 1950 per científics a la Universitat d'Alaska que estava investigant els efectes de propagació de la ràdio d'aurora. De vegades l'aurora ocasionava el fracàs complet de comunicacions per ràdio a un distància llarga amb avions en l'Àrtic, una qüestió d'assumpte considerable per les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units en un temps de tensió amb la Unió Soviètica.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La romana (el lat. [Statera] romana) és un instrument de mesura que serveix per a pesar, compost d'una palanca de braços molt desiguals, amb la llengüeta sobre el punt de suport. El cos que s'ha de pesar es col·loca en l'extrem del braç menor, i s'equilibra amb un piló, pesal o pes constant que es fa córrer sobre el braç major, on hi ha traçada l'escala dels pesos.\n\nLes romanes s'usen de temps molt llunyans, encara que el seu nom suggereix que la seva forma definitiva, així com la seva utilització, correspon als temps de la Roma Antiga. De llavors ençà s'ha seguit utilitzant en la seva forma més simple i arcaica així com en altres formes més elaborades. L'aparició de la balança i la bàscula mecàniques i, posteriorment, electròniques, han arraconat l'ús de la romana a ambients rurals poc desenvolupats.\n\n", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El rugosímetre és un dispositiu dotat d'un palpador de diamant que, desplaçant una certa longitud sobre el material, és capaç d'ampliar el relleu de crestes i forats que presenta una superfície real i que no pot ser observada per l'ull humà.\nEls rugosímetres poden oferir la lectura de la rugositat directa en una pantalla o indicar-la en un document gràfic. Addicionalment, aquest aparell també pot determinar una sèrie de paràmetres que aporten el valor numèric de la rugositat d'acord amb les regles de normalització a les que aquest tipus de sistema està basat. Per determinar aquests paràmetres, definits com a Ra o Rz, el mateix equip divideix el seu recorregut en sis parts: la primera etapa s'utilitza per a la presa de referències i la correcció de curvatures mentre que les altres cinc realitzen les mesures.\nLes rugositats dels materials, per molt polides que estiguin, presenten sempre un cert grau de rugositat que ha de ser valorat, ja que pot influir en nombrosos processos, com per exemple en la capacitat d'adhesió de les pintures.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un sensor d'infraroig no dispersiu (o sensor NDIR, per les seves sigles en anglès, Non Dispersive Infrared Detector) és un simple dispositiu espectroscòpic d'ús freqüent com a detector de gas.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El sensor de flux és un dispositiu que s'instal·lat en línia amb una canonada, aquest permet determinar quan està circulant un líquid o un gas.\nAquests són del tipus apagat-encès; determinen quan està circulant un fluid líquid o gasos, o en canvi quan aquest no circulan, però no mesuren el cabal.\nPer mesurar el cabal es requereix un altre element, un caudalímetro.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Els sensors de nivell detecten el nivell de líquids, sòlids fluïditzats, materials granulars i pólvores que presentin una superfície superior lliure. Les superfícies de les substàncies esdevenen essencialment horitzontals en els seus contenidors (o altres límits físics) a causa de la gravetat, mentre que la majoria de sòlids en gra s'acumulen en un angle de repòs fins a un determinat angle màxim. La substància a mesurar-ne el nivell pot estar dins d'un recipient o pot estar en la seva forma natural (per exemple, un riu o un llac). La mesura del nivell pot ser de valor continu o puntual. Els sensors de nivell continu mesuren el nivell dins d'un interval específic i determinen la quantitat exacta de substància en un lloc determinat, mentre que els sensors de nivell puntual només indiquen si la substància es troba per sobre o per sota del punt de detecció. En general, aquests últims detecten nivells excessivament alts o baixos.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El sismògraf és un aparell que serveix per mesurar els moviments de la terra, incloent aquells de les ones sísmiques generades per terratrèmols, les erupcions volcàniques i la seva magnitud.\nEls registres de les ones sísmiques permeten els sismòlegs cartografiar l'interior de la Terra i localitzar i mesurar la mida d'aquestes fonts diferents.\nEl principi elemental seria el d'un aparell que escriu (estilet) i un punt fix. Quan es nota una tremolor terrestre, la inèrcia fa que el punt fix no es mogui i el paper si, d'aquesta manera es registra la magnitud del terratrèmol amb l'escala de Richter. El sismògraf detecta qualsevol moviment de la terra a quilòmetres.\nUn dels sensors utilitzats en els sismòmetres s'anomenen geòfons.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un sistema de navegació automotor és un GPS dissenyat per navegar en vehicles de carretera, com automòbils, autobusos i camions. Al contrari d'altres GPS, aquest utilitza dades de posició per situar a l'usuari en un carrer mapejat en un sistema de base de dades. Utilitzant la informació dels arxius dels carrers en aquesta base, la unitat pot donar adreces d'altres punts a través de la ciutat. Amb càlculs per inferència, dades de distància des de sensors estratègicament instal·lats a la ciutat, i un sistema de guia inercial amb giroscopi d'estructura vibratòria , pot produir-se una gran millora de seguretat, ja que la senyal GPS pot perdre's o patir múltiples rebots de multipasses per canons urbans o túnels.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El sistema pitot-estàtic és un sistema d'instruments sensibles a la pressió que s'utilitza principalment en aviació per poder determinar la velocitat d'una aeronau respecte l'aire, el nombre Mach, l'altitud i la tendència d'altitud. Per norma general un sistema d'aquest tipus consisteix en un tub de pitot, una presa estàtica i els instruments de pitot-estàtics. Aquest equip s'utilitza per mesurar les forces que actuen en un vehicle en funció de la temperatura, la densitat, la pressió i la viscositat del fluid en què s'està desplaçant. Els errors en les lectures d'aquest sistema poden ser extremadament perillosos, ja que la informació obtinguda, com l'altitud de l'aeronau, és decisiva per a un vol satisfactori. Diversos desastres de vols comercials han tingut origen en errors d'aquest sistema, molts d'ells causats per la congelació del tub de Pitot.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un skaphe (anomenat també hemispherium) és un instrument grec que permet saber l'hora solar (rellotge solar) i algunes coses més, per exemple, quan és el solstici d'estiu o el d'hivern. Empraven un sistema d'hores temporàries indicades en una superfície esfèrica excavada generalment en pedra. Va ser emprat pel filòsof Eratòstenes per a mesurar el perímetre i el radi de la Terra.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'escàner-radiòmetre multicanal de microones en anglès Scanning multichannel microwave radiometer,SMMR) era una mena de radiòmetre de microones de cinc freqüències que volà en els satèl·lits Seasat i Nimbus 7. Tots dos projectes es van iniciar l'any 1978, amb la missió del Seasat que dura menys de sis mesos, fins al fracàs del bus primari del satèl·lit. La missió Nimbus 7 SMMR va durar des del 25 d'octubre 1978 fins al 20 d'agost de 1987. Es va mesurar la temperatura de brillantor d'ambdues polaritzacions lineals a les freqüències de microones 6.63, 10.69, 18.0, 21.0, i 37,0 GHz, a partir de l'atmosfera terrestre i de la superfície. El seu llegat principal ha estat la creació de climatologies i dinàmiques de la banquisa de l'Àrtic i l'Antàrtida.\nEls últims mesos d'operació va ser bastant fortuït, ja que permet el calibratge dels radiòmetres i els seus productes amb els primers resultats dels sensors special sensor microwave/imager.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un sonòmetre és un aparell electrònic que mesura la pressió del so, habitualment en el rang audible per l'orella humana, la qual se sol expressar en la unitat de mesura de decibels.\nNormativament, se sol entendre com a sonòmetre l'aparell de mesura que compleix amb les especificacions de la norma estandarditzada:\n- UNE-EN 61672 Electroacústica. Sonómetros.\nAixí, els sonòmetres són instruments destinats a la mesura dels nivells de pressió sonora ponderats en freqüència i en temps.\nGeneralment un sonòmetre es basa en l'ús d'un transductor (dispositiu capaç de transformar energia d'un tipus en una altra), mitjançant el qual els senyals acústics (pressió sonora) són transformats en senyals elèctrics proporcionals als primers. Els senyals elèctrics obtinguts són processats dins del mateix equip, a fi d'obtenir, les dades en temps real en un dispositiu de presentació de resultats o pantalla, o bé, per emmagatzemar-los o transmetre'ls a un altre dispositiu en el qual es completi el procés.\nD'acord amb la norma esmentada, els sonòmetres es poden classificar en:\n- sonòmetres convencionals, els quals mesuren nivells de so amb ponderació temporal exponencial,\n- sonòmetres integradors mitjanadors, els quals mesuren els nivells de so mitjanats en el temps i,\n- sonòmetres integradors, els quals mesuren els nivells d'exposició sonora.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un tacògraf és un dispositiu electrònic que registra diversos successos originats en un vehicle durant la seva conducció. Aquest vehicle pot pertànyer al transport terrestre (de càrrega o de passatgers) o ferroviari. Els successos que registra un tacògraf normalment són: velocitat (mitjana i màxima), RPM, quilòmetres recorreguts, acceleracions i frenades brusques, temps de ralentí (període durant el qual el vehicle està detingut amb el motor en marxa), entre d'altres. Aquestes dades, segons el tacògraf, poden ser recopilades per un ordinador i emmagatzemats en una base de dades o imprimir-se en forma de gràfics per a la seva posterior anàlisi.\nEls conductors i els seus ocupadors estan obligats legalment a enregistrar amb precisió les seves activitats, conservar els registres (els arxius de la memòria interna i de les targetes del conductor) i produir-los sota demanda a les autoritats de transport que s'encarreguen de fer complir les normes que regulen els temps de conducció i descans dels conductors .\nTambé s'utilitzen en el món marítim, per exemple a través de la Comissió Central per a la Navegació del Rin.\nEl terme prové del grec τάχος (Takhar): 'rapidesa', i γράφος (grafs) , de l'arrel de γράφειν (Grafein): 'escriure'.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El tacògraf digital és un dispositiu electrònic de registre d'esdeveniments en la conducció de vehicles. El seu precursor va ser el tacògraf analògic, al qual està previst que substitueixi completament en vehicles pesants de transport per carretera.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un tacòmetre (Del grec, τάχος taches = velocitat i μέτρον metron = mesura) és un dispositiu per mesurar la velocitat de gir d'un eix, normalment la velocitat de gir del motor. Es mesura en revolucions per minut (RPM).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El taquímetre (del grec \"tachi\" -ràpid i \"metros\"- amidar), és un instrument de mesura que fa servir un mètode de mesura ràpida que encara que no té una gran precisió, permet l'aixecament de detalls allà on és difícil l'ús de la cinta mètrica, per a projectes d'enginyeria civil o altri.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una targeta indicadora d'humitat (en anglès: humidity indicator card (HIC)) és una targeta la qual està impregnada amb un producte químic sensible a la humitat que canviarà de color quan s'excedeixi de la humitat relativa indicada. És un sistema molt econòmic per quantificar els nivells d'humitat relativa dins paquets segellats. Estan disponibles en moltes configuracions i es fan servir en moltes aplicacions especialment militars i en semiconductors.\nEls indicador més comuns canvien des del color blau (assenyalant així un nivell d'humitat relativa menor que el que indica) al color rosa (nivell d'humitat relativa més gran). Els producte químic de base és el clorur de cobalt (II) (segons els estàndards de l'exèrcit dels Estats Units). Es fan servir des de la Segona Guerra Mundial per evitar els danys en l'armament causada per l'alta humitat del Pacífic sud.\nTambé hi ha indicadors sense cobalt, ja que la Unió Europea en una directiva ha classificat els productes on el cobalt es trobi en proporcions més grans de l'1% (en pes) com a tòxiques.\nPer exemple, no tenen cobalt els basats en el clorur de coure (II).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un taxímetre (del grec τάξις , taxa, i-metre, mesurar. Què mesura la taxa.), És un aparell de mesura mecànic o electrònic usualment instal·lat en els anomenats taxis, semblant a un hodòmetre. I mesura l'import a cobrar en relació tant a la distància recorreguda com el temps transcorregut.\nEl primer taxi equipat amb l'invent va ser el Daimler Victoria fabricat per Gottlieb Daimler a 1897.\nA l'antiga Roma, existien taxímetres que funcionaven per mitjà d'un mecanisme solidari amb l'eix d'una carreta que anava alliberant petites boles. Al final del trajecte, el passatger pagava en funció de les boles alliberades.\nEn alguns llocs fan servir un senyal lluminós per indicar si estan lliures. A l'Argentina és anomenat bandereta , nom que comporta des dels taxímetres mecànics, en els quals es girava una bandereta amagar per començar un viatge, i en finalitzar es tornava a la posició visible. També poden utilitzar amb la mateixa finalitat un cartell lluminós al sostre.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un tonòmetre és un aparell mèdic utilitzat pels oftalmòlegs que serveix per mesurar la pressió intraocular. N'hi ha tres tipus:\n\nTonòmetre d'aire (sense contacte): un raig d'aire es projecta sobre la pròpia còrnia, deformada per la força del raig. Poc utilitzat perquè cal prendre la mateixa mesura tres vegades i després calcular la una mitjana.Tonòmetre d'aplanament de Goldmann i Perkins: considerat l'estàndard, calcula la força per aplanar la superfície esfèrica de la còrnia. És un mètode més segur i més ràpid, però amb mesures de variabilitat entre els usuaris.Tonòmetre de rebot (ex.: Icare): una petita bola lleugera i d'un sol ús va rebotant sobre la còrnia de manera pràcticament imperceptible pel pacient. Aquest instrument és ideal per a l'examen de pacients que no cooperen, com nens, pacients difícils o que són al llit. Els resultats obtinguts són reproduïbles i l'examen no requereix cap premedicació ocular.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un tub Pitot és un instrument de mesura de la pressió que serveix per calcular la pressió total, també anomenada pressió d'estancament, pressió romanent o pressió de recés (suma de la pressió estàtica i de la pressió dinàmica).\nVa ser inventat per l'enginyer Henri Pitot el 1732 i va ser modificat al segle XIX per Henry Darcy. Es fa servir molt per mesurar la velocitat del vent en aparells aeris i per a mesurar les velocitats d'aire i gasos en aplicacions industrials. Els tubs pitot mesuren la velocitat en un punt donat del corrent de flux i no pas la mitjana de la velocitat del fluid mesurat.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El tub de Prandtl combina en un sol instrument un tub de Pitot i un tub piezomètric: El tub de Pitot mesura la pressió total, el tub piezomètric mesura la pressió estàtica, i el tub de Prandtl mesura la diferència de les dues, que és la pressió dinàmica. Va ser una idea de Ludwig Prandtl.\nAl croquis s'aprecia esquemàticament, un tub de Prandtl immers en un fluid de densitat \n \n \n \n ρ\n \n \n {\\displaystyle \\rho }\n , connectat a un manòmetre diferencial el líquid manomètric té densitat \n \n \n \n \n ρ\n \n m\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\rho _{m}}\n .\nEl tub de Prandtl, igual que el tub de Pitot, en ser introduït en el fluid en moviment, produeix una pertorbació que es tradueix en la formació en el d'un punt d'estancament, de manera que:\n\n \n \n \n \n \n p\n \n 1\n \n \n =\n \n p\n \n t\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ p_{1}=p_{t}}\n \n\n \n \n \n \n \n v\n \n 1\n \n \n =\n 0\n \n \n {\\displaystyle \\ v_{1}=0}\n \nEn el punt 0 el corrent no pertorbada té la pressió \n \n \n \n \n \n p\n \n 0\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ p_{0}}\n i la velocitat \n \n \n \n \n \n v\n \n 0\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ v_{0}}\n que és la que es vol mesurar.\nEl punt 1 és l'entrada del tub de Pitot, i el punt 2, on s'indica a la figura. En el punt 2 el que es té és un tub piezomètric, amb diverses entrades laterals interconnectades que no pertorben el corrent i que per tant mesuren la pressió estàtica.\nMenyspreant les diferències d'alçada de velocitat i geodèsica entre els punts 0 i 2 que sol ser molt petita per ser el tub molt fi, i estar el corrent en 2 pràcticament normalitzada després de la pertorbació en 1, es té, menyspreant també les pèrdues:\n\n \n \n \n \n \n v\n \n 2\n \n \n =\n \n v\n \n 0\n T\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ v_{2}=v_{0T}}\n \n\n \n \n \n \n \n p\n \n 2\n \n \n =\n \n p\n \n 0\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ p_{2}=p_{0}}\n \nOn: \n \n \n \n \n \n v\n \n 0\n T\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ v_{0T}}\n = velocitat teòrica a la secció 0.\nL'equació de Bernoulli entre 0 i 1 (\n \n \n \n \n \n z\n \n 0\n \n \n =\n \n z\n \n 1\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ z_{0}=z_{1}}\n , \n \n \n \n \n \n v\n \n 1\n \n \n =\n 0\n \n \n {\\displaystyle \\ v_{1}=0}\n - punt d'estancament)\n\n \n \n \n \n \n p\n \n 0\n \n \n \n +\n ρ\n .\n \n \n \n V\n \n 0\n T\n \n \n 2\n \n \n 2\n \n \n =\n \n \n p\n \n 1\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle {p_{0}}+\\rho .{V_{0T}^{2} \\over 2}={p_{1}}}\n i expressat d'una altra manera: \n \n \n \n \n \n p\n \n 1\n \n \n \n −\n \n \n p\n \n 0\n \n \n \n =\n ρ\n .\n \n \n \n V\n \n 0\n T\n \n \n 2\n \n \n 2\n \n \n \n \n {\\displaystyle {p_{1}}-{p_{0}}=\\rho .{V_{0T}^{2} \\over 2}}\n \nD'altra banda anant d'1 a 2 per l'interior del manòmetre, estant tant el fluid principal com el fluid manomètric en repòs, es pot aplicar l'equació fonamental de la hidroestàtica entre 1 i 2 (\n \n \n \n \n \n z\n \n 1\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ z_{1}}\n ≈ \n \n \n \n \n \n z\n \n 2\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ z_{2}}\n ) de la següent manera:\n\n \n \n \n \n \n p\n \n 1\n \n \n =\n \n p\n \n 2\n \n \n +\n ρ\n .\n g\n .\n a\n +\n \n ρ\n \n m\n \n \n .\n g\n .\n l\n −\n ρ\n .\n g\n .\n l\n −\n ρ\n .\n g\n .\n a\n \n \n {\\displaystyle \\ p_{1}=p_{2}+\\rho .g.a+\\rho _{m}.g.l-\\rho .g.l-\\rho .g.a}\n \nDe les equacions anteriors es dedueix:\n\n \n \n \n \n ρ\n .\n \n \n \n v\n \n 0\n t\n \n \n 2\n \n \n 2\n \n \n =\n (\n \n ρ\n \n m\n \n \n −\n ρ\n )\n .\n g\n .\n l\n \n \n {\\displaystyle \\ \\rho .{v_{0t}^{2} \\over 2}=(\\rho _{m}-\\rho ).g.l}\n \n (pressió dinàmica teòrica, tub de Prandtl) \nAïllant es té:\n\n \n \n \n \n v\n \n 0\n T\n \n \n =\n \n \n \n \n 2.\n g\n .\n l\n (\n \n ρ\n \n m\n \n \n −\n ρ\n )\n \n \n ρ\n \n \n \n \n \n \n {\\displaystyle v_{0T}={\\sqrt {2.g.l(\\rho _{m}-\\rho ) \\over {\\rho }}}}\n \nEn el cas particular que la mesura de velocitat s'efectuï en un flux d'aigua:\n\n \n \n \n \n v\n \n 0\n T\n \n \n =\n \n \n 2.\n g\n .\n l\n (\n δ\n −\n 1\n )\n \n \n \n \n {\\displaystyle v_{0T}={\\sqrt {2.g.l(\\delta -1)}}}\n \n (velocitat teòrica del corrent, tub de Prandtl) \nOn: \n \n \n \n δ\n \n \n {\\displaystyle \\delta }\n - densitat relativa del líquid manomètric.\nA la pràctica \n \n \n \n \n \n v\n \n 2\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ v_{2}}\n és una mica més gran que \n \n \n \n \n \n v\n \n 0\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ v_{0}}\n , i per tant segons l'equació general de Bernoulli \n \n \n \n \n \n p\n \n 2\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ p_{2}}\n és una mica menor que \n \n \n \n \n \n p\n \n 0\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ p_{0}}\n . Addicionalment, en el punt 1, si l'eix del tub de Prandtl està inclinat en relació amb les línies de corrent, pot produir-se una velocitat diferent de zero i per tant una pressió \n \n \n \n \n \n p\n \n 1\n \n \n <\n \n p\n \n t\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\ p_{1}\\theta en la qual la superfície de l'aigua aconsegueix la vora d'una tapaescotilla.\nFlotació \n \n \n \n \n L\n \n 1\n \n \n \n F\n \n 1\n \n \n \n \n {\\displaystyle L_{1}F_{1}}", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Architectura Navalis Mercatoria, és un tractat d'arquitectura naval fet per Fredrik Henrik af Chapman i publicat en 1768, que LXII làmines plasma els tipus de vaixells contemporanis que ell va considerar que eren els millors i més interessants.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'arjau, orjal o canya del timó és una barra de ferro o de fusta que permet maniobrar el timó d'un vaixell. Serveix per a controlar el rumb del vaixell fixat directament en sentid longitudinal al llarg de la part superior del timó. En els vaixells o velers de grans dimensions s'utilitza la roda de timó.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En nàutica, arrumbar és la maniobra de governar una embarcació canviant la seva orientació per a que segueixi un rumb determinat. Per exemple: “arrumbar cap a l’oest”, “la nau arrumbà al sud”.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un arsenal és un establiment marítim-industrial, emplaçat dins d'un paratge amb directa o fàcil comunicació amb el mar, en el qual es construeixen, conserven, habiliten, reparen i s'aprovisionen vaixells de guerra. Els arsenals són un factor importantíssim per a la potencialitat naval d'un país, de manera que es procura que estiguin el millor dotats possible, situats en punts del litoral, protegits i en condicions de bona defensa, perquè formin sòlides bases estratègiques en les operacions marítim-militars.Totes les dependències d'un arsenal poden ser agrupades en dues grans seccions: la destinada a la construcció de vaixells, drassanes, i la d'armament i habilitació, que és la que constitueix l'arsenal pròpiament dit. Integren tot arsenal diverses construccions i obres fetes fora i dins de l'aigua com: dàrsenes, grades de construcció varadors, dics, carenenadors, grues, màquines, etc., i diferents edificis apropiats per omplir les necessitats dels múltiples serveis i tasques que es realitzen en aquests centres d'activitat i treball.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'Arsenal del Kremlin (en rus Арсенал), és al nord-oest del Kremlin de Moscou, entre les torres de la Trinitat i de Sant Nicolau i disposa d'un ampli pati interior. Actualment és un edifici administratiu on estan ubicats les casernes del Regiment del Kremlin i els serveis de la comandància del Kremlin.\n\nL'arquitectura de l'Arsenal es distingeix pel seu caràcter monumental i la seva senzillesa. Es va començar a construir el 1702 per ordre de Pere I per fabricar i dipositar-hi tota mena d'armes i instal·lar un museu d'objectes militars capturats als invasors estrangers. Les obres, iniciades el 1702, van ser interrompudes el 1706, a causa de la Gran Guerra del Nord contra Suècia. Només es van reprendre en 1722. En l'incendi de 1737 va cremar part de l'Arsenal. Els treballs de restauració van durar molts anys, concloent aquests entre la dècada del 1783-1787. En 1812 les tropes napoleòniques van volar una part de l'Arsenal. En 1816-1828 l'arquitecte Osip Bové ho va reconstruir, donant-li l'aspecte que es conserva fins als nostres dies.\nL'edifici de l'Arsenal consta de dues plantes, a les quals serveix de rematada una sòlida cornisa amb un fris de pedra blanca picada. La façana de la primera planta està encoixinada. En ella, amb bastant separació, hi ha finestres aparellades que penetren profundament en el mur de dos metres de gruix, subratllant la robustesa d'aquest. L'edifici té 20 metres d'altura. En l'estil de l'Arsenal es combinen els trets de l'arquitectura de l'època de Pere I amb les ornamentades formes del barroc de la dècada del 1830.\nDes de 1960, al llarg de les parets de l'Arsenal s'alineen diversos canons fets per fonedors russos, així com els canons capturats per les tropes russes a l'exèrcit de Napoleó el 1812. D'aquests, 365 són francesos, 189 són austríacs, 123 són prussians, 70 són italians, 40 són napolitans, 34 són bavaresos, i 22 són holandesos, 12 saxons, 8 espanyols, 5 polonesos, i un de Westfalia, Hanover, i Würtemberg.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un avantprojecte de vaixell (també conegut com \"mig buc\") és una maqueta de fusta amb només la meitat del buc d'un vaixell sense l'aparell ni la resta d'aditaments. Es feia normalment amb peces de fusta verticals o horitzontals, com es pot apreciar a la foto. Actualment ja no s'utilitzen per a la construcció naval, però se solen utilitzar com a element decoratiu.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'avarament o avarada és l'acció de posar a l'aigua un vaixell un cop acabada la seva construcció o la reparació per la qual va necessitar entrar al dic sec. Constitueix la part principal de la cerimònia de bateig d'un vaixell o embarcació. L'avarada és un moment crític per a qualsevol vaixell, ja que és el moment en què es comprova si algunes de les decisions més importants del disseny van ser les correctes. En alguns casos s'associa el moment de l'avarada amb el baptisme de mar i l'assignació del nom, o del número de vela si es tracta d'un veler de competició.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Azipod és la marca registrada del grup ABB d'un conjunt d'impulsors azimutals amb alimentació elèctrica. El concepte va ser desenvolupat conjuntament a Finlàndia per les drassanes Massa-Yards i ABB, Azipod és una unitat d'impulsió marina que consisteix en una hèlix de pas fix muntada sobre una góndola adreçable (\"pod\") la qual allotja al motor elèctric que acciona l'hèlix.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una balisa és un objecte senyalitzador, utilitzat per indicar un lloc geogràfic o una situació de perill potencial. En topografia, el verb abalisar és usat per referir-se a l'acció de situar un lloc en relació amb altres, mitjançant balises, que asseguren el poder-lo trobar posteriorment. En navegació, es sol emprar el terme boia o boia d'abalisament.\nUna balisa pot ser activa si emet un senyal, sigui del tipus que sigui, o passiva, si no emet cap senyal.\nTipus de balises actives:\n\nEmissores de senyals de ràdio (satèl·lits GPS).\nEmissores de senyals lluminosos (far).\nEmissores de senyals d'ultrasons (sonar).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una bancada és un puntal col·locat transversalment en una embarcació per apuntalar-lo de babord a estribord. En traïnyes i embarcacions petites també pot servir com a seient pel remador. Alguns bots inflables tenen una bancada que pot ser plegada i extreta de manera que el bot pugui ser desinflat i enrotllat per poder-lo transportar i guardar.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una barca de panescalm era una barca allargada i esvelta que es propulsava amb un nombre important de remers. S'acostuma a definir com una barca ràpida, de molts rems, al servei d'un vaixell més gran i usada per a transportar persones o càrrega entre el vaixell i la costa, o entre vaixells.\nEn diccionaris moderns pot consultar-se per “panescalm”, en la forma simplificada. En documents antics l'expressió sempre és composta: “barca de panescalm”.\nPel que fa als serveis d'aqueixes barques se’n poden comentar tres de diferents:\n\nal servi d'un vaixell més gran\nal servei d'una base terrestre (normalment una ciutat)\nbarques armades per a defensa i atac", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El terme barca llevantina resumeix el conjunt de barques de vela de diverses regions, totes amb característiques pròpies, que comparteixen uns trets generals. Les barques (catalanes, valencianes, balears,...) gaudiren d'un gran prestigi entre els estrangers per les seves qualitats marineres, la seva bellesa i la seva velocitat. En aigües americanes i altres parts les barques foren famoses i deixaren empremta.\nEl nom de barca s'associava tradicionalment a una mena d'embarcacions del Mediterrani d'eslores i desplaçaments variables aparellades amb un arbre únic i una vela llatina, embarcacions que també podien desplaçar-se a rem. A les Illes Balears, València i Catalunya la denominació quedava simplificada en barca. Els forasters complementaven (i encara ho fan) el nom amb l'adjectiu del territori d'origen: barca mallorquina, barca menorquina, barca valenciana, barca catalana.\nÉs un vaixell de pesca tradicional que s'ha utilitzat al llarg de tota la costa occidental de la Mediterrània. Al segle xix, per als pescadors de San Francisco (o en general per a tots els baleners) era la classe de vaixell amb el tipus d'aparell (\"catalan rig\" o \"catalan sail\") que permetia la vela més gran en proporció a la seva eslora.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La bordada dins la tàctica de navegació de bolina és el camí recorregut per un veler sense canviar (excessivament) l'orientació de les vergues o la posició de les escotes. Més concretament, la bordada és el camí recorregut pel vaixell comprès entre un virada i la següent.Per exemple, si el vaixell està en el curs d'una bordada amb el vent bufant per l'amura de babord i vira, acabarà en una bordada amb el vent bufant per l'amura d'estribord. Mirant la imatge de la dreta es pot comprendre l'explicació,(la fletxa blanca indica la direcció del vent).A la pràctica, pels velers tradicionals, en la cenyida, les veles poden arribar a formar un angle de 45° respecte del vent (angle real, no aparent que és més petit), i el camí de bordada és mantingut el temps necessari abans de començar una nova bordada. Alguns velers de competició poden arribar a un angle més petit, però, sovint a costa de la velocitat del vaixell dins l'aigua. Els vaixells a rotor poden arribar a un angle de cenyida molt més a prop del vent (de 20° a 30°).\nLa maniobra oposada és la trabujada (també coneguda com a virada per popa o virada en rodó).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "S'anomena borneig al moviment circular que descriu un vaixell al voltant de la posició de fondeig. El centre d'aquest cercle està donat pel àncora arrelada al fons i el radi de borneig és en termes pràctics igual a la longitud de cadena filada més la eslora de la embarcació.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El calafatament és l'acció d'impermeabilitzar el buc d'un vaixell. Concretament el calafatament consisteix a obrir els coments, les escletxes entre taulons, introduir-hi fils de cànem o lli i finalment impregnar-ho tot amb pega i quitrà. Actualment, també s'utilitzen productes sintètics per a realitzar l'operació.\nEl calafatar es feia just després de la construcció d'una nau o, juntament amb el bruscar i espalmar, com a manteniment un cop l'any, generalment abans de l'arribada del bon temps, a partir de Pasqua, per garantir-ne l'estanquitat i fer que l'embarcació llisqués millor i anés més de pressa. Per altra banda, el procés de calafatar és complex i, per això, els calafats han estat tradicionalment ben pagats.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En enginyeria naval, un carenador és un paratge, en un lloc resguardat del vent i de la mar, ben situat dins d'un port o un lloc resguardat de la costa, destinat per reparar-hi o carenar-hi les embarcacions.\nEs construeixen carenadors especials anomenats carenadors de pilotatge, de vegades annexos als vaixells compostos per una sèrie d'espigons de pilotatge o de fàbrica, perpendiculars a la ribera, equidistants entre si, que tenen d'amplada l'amplada de les pontons del dic, i sobre la solera s'hi recolza el vaixell. Un cop carenat, el vaixell es retira en suspensió sobre l'aigua i queda així en condicions de posar-hi una nova embarcació.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La càrrega de profunditat és la més antiga de les armes contra submarins. El concepte de llençar una mina marina es va discutir per primera vegada l'any 1910, i la idea va ser desenvolupada i posada en pràctica quan el Comandant en Cap de la Royal Navy, Sir George Callaghan, va demanar la seva posta en producció el 1914. El treball de disseny el va fer Herbert Taylor a la HMS Vernon Torpedo and Mine School de Portsmouth.\nLa primera càrrega de profunditat efectiva va ser la \"Tipus D\", desenvolupada el 1916. Tenia un revestiment metàl·lic en forma de bidó, de 140 kg de pes, farcit d'explosiu, usualment TNT. Un percussor accionat per la pressió hidroestàtica la feia detonar a una profunditat preestablerta. La \"Tipus D\" podia detonar fins a una profunditat màxima de 100 m.\nEl primer sistema per usar-les en combat era senzillament deixar-les rodar per una guia col·locada a la popa del vaixell atacant. Més tard es va dissenyar un projector anomenat \"K-gun\", que amb un explosiu propel·lent enviava les càrregues a uns 50 m. Estaven muntats a les cobertes dels costats. Això permetia junt amb el sistema de guies de crear uns patrons de sis a deu càrregues al voltant del vaixell atacant per encerclar al submarí.\nEl 1943 es va introduir el Torpex, un explosiu un 50% més potent que el TNT, juntament amb un nou disseny en forma de llàgrima que permetia que la càrrega s'enfonses més de pressa.\nEncara que l'explosió d'una càrrega estàndard de 280 kg (utilitzada en els dissenys Mark 4 i 7 de la marina americana) podia desestabilitzar el submarí i ser pertorbadora per a les tripulacions, només un impacte directe a menys de 5 metres del buc podia destruir-lo. Això era molt difícil d'aconseguir, ja que el blanc realitzava maniobres evasives tota l'estona. La majoria dels submarins enfonsats amb càrregues de profunditat ho eren pel dany acumulat de diverses detonacions. Molts arribaren a sobreviure fins a centenars de detonacions de càrregues de profunditat durant hores. Per exemple, a l'abril de 1945 es van llençar 678 càrregues de profunditat contra l'U-427, que sobrevisqué a l'atac.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Catalunya Marítima va ser una revista catalana especialitzada en assumptes marítims publicada per primer cop el 30 de gener de 1919. Editada per l'Editorial Catalana, els seus directors van ser l'editor Josep Pugés i l'historiador Jaume Carrera. La publicació contenia articles, notes i informacions sobre drassanes, la construcció naval catalana, moviments d'entrada i sortida de vaixells als ports catalans o les companyies navilieres. De periodicitat quinzenal, a partir del número 7, i mensual al tercer any, va deixar d'editar-se el juliol de 1921.\nLa revista completa està digitalitzada i disponible a l'Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, amb la col·laboració del Museu Marítim de Barcelona.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Catxú és un colorant vegetal, l'extracte de la fusta de l'arbre del catxú (Acacia catechu), entre altres espècies vegetals. Conté catetxina (polifenol metabòlit de propietats antioxidants) i catetxol (C6H4(OH)2).\nEl catxú és un colorant molt fort. Dona als teixits un color que va del marró terrissa a un vermell marronós intens. S'utilitzava tradicionalment a Àsia com a tintura per a les veles de vaixells i per les xàrcies de pescadors. Aquesta operació es coneix amb el terme de \"catxutatge\"'. El catxú és molt apreciat per les seves propietats impermeabilitzants i fungicides. Ajuda a la conservació dels teixits i fibres naturals, com el cotó i el jute, que es troben en contacte constant amb l'aigua marina. Pel seu baix preu, aquesta tintura era molt utilitzada per a incrementar la durabilitat i qualitat de les veles en moltes comunitats costaneres de l'Àsia del Sud i del Sud-est. Des-de finals del segle XX ha caigut la demanda d'aquest producte per la motorització general dels vaixells de pesca i de transport en moltes zones de la regió, i perquè les xarxes de pesca tradicionals fetes amb fibres naturals s'han anat substituint per xarxes de fibres artificials.El nom \"catxú\" prové del malai cachu; antigament també es trobava en el comerç sota el nom de terra japonica. Es coneix amb el nom de katha en hindi i de kaachukatti en tàmil. El catxú també es pot obtenir de la fusta de l'arbre Acacia polyacantha, abans considerada una varietat d'Acacia catechu.\nEl catxú també té usos medicinals. S'utilitzava en medicina tradicional ayurvèdica per tractar les irritacions de la gorja, per a refrescar l'alé i contra la diarrea, però només en quantitats molt petites, car és tòxic en dosis grans. Actualment també s'utilitza com a colorant alimentari. A part d'això, el catxú també es fa servir per a adobar el cuir i com a regulador de la viscositat en les perforacions petrolíferes.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Centre de carena és el centre de gravetat del volum d'aigua desplaçat per un flotador, per a unes condicions donades. També es coneix amb el nom de centre d'empenta, ja que és amb finalitats d'estabilitat on es considera aplicada aquesta força.\nEs representa amb la lletra C i en algunes publicacions amb la lletra B per equiparar-lo al \"Center of Bouyancy\" de l'anglès.\nAtès el moviment del vaixell amb les onades, la posició del centre de carena és variable i depèn de la forma i del volum de buc submergit en aquest instant.\nLa corba en el pla transversal que descriu el centre de carena per als diferents angles, es denomina Corba del centre de carena i els seus radis: Radis de curvatura .\n\nEn el gràfic de la dreta s'observa la corba descrita pel centre de carena C d'un vaixell per a les diverses condicions de flotació L0-F0; L1-F1; L2-F3 i L3-F3.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Ciavoga és la maniobra que té per objecte fer que un vaixell giri o viri en rodó en el menor espai possible.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La circumferència d'altures iguals, o també cercle de posició o cercle d'altures iguals, (per influència de l'anglès), és a efectes pràctics la LOP o línia de posició en navegació astronòmica.\nEs defineix com el lloc geomètric de l'esfera terrestre en el qual un observador veu un astre, en un instant determinat, amb la mateixa altura observada, Ho.\nEl seu ús va ser ideat pel marí nord-americà Thomas Hubbard Sumner el 1837.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La Convenció Internacional sobre Estàndards de Formació, Certificació i Vigilància per la gent de mar, conegua pels sigles en anglès STCW estableix un conjunt d'estàndards de qualificació mínima per al personal de vaixells de la marina mercant com ara bucs de càrrega i creuers, així com per a gran velers i grans iots. Els cursos i certificats STCW són obligatoris per als mariners, oficials i capitans, tot el personal de guàrdia al pont o la sala de màquines però també per a hostesses, cuiners i tot tipus de personal.Aquesta normativa es va establir per primer cop el 1978 en una conferència organitzada per l'Organització Marítima Internacional (IMO) a Londres i va entrar en vigor el 1984. La convenció va ser esmenada al 1995 i al 2010. La convenció de 1978 va ser la primera a fixar els requisits bàsics a nivell internacional i reemplaçava una sèrie de normes nacionals, no gaire eficaços en un ofici per definició internacional, com que no incorporaven els costums i estandards d'altres països. Es tracta de normes minimals que els estats poden superar. Els aspectes que van quedar-ne fora són: les provisions OMI, que sotmeses a la regla número 14 del Capítol V de la Convenció Internacional per a la Seguretat de Vida en Mar (SOLES) 1974 i els requisits de les quals estan recolzats per la resolució A.890(21), adoptats a l'Assemblea de 1999 de l'IMO, que va reemplaça la resolució més primerenca A481(XII) adoptada el 1981.\nUna característica especialment important de la Convenció STCW és que s'aplica a vaixells d'estats no membres de la convenció quan visiten ports d'estats que sí que en són membres. L'Article X requereix que les parts apliquin mesures de control a totes les banderes fins al punt de no fer distinció ni donar un tracte més favorable als vaixells que disposin d'una bandera d'un estat que sigui membre de la convenció. Precisament per això es creu que la convenció ha tingut una acceptació molt àmplia. Al 2018, la convenció STCW va ser subscrita per 164 parts, representant 99,2 per cent d'arqueig de navili mundial.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una dàrsena (de l'àrab dār aṣ-ṣinā'ah) és una part protegida artificialment en aigües navegables, que serveix com a embarcador o per a la càrrega i descàrrega còmoda de les embarcacions.\nEl mot deriva de l'àrab dār aṣṣinā'ah (dār significa «casa» i aṣ-ṣinā'ah vol dir «l'art» o «la fabricació»), és a dir la «casa per treballar», referit originàriament a un moll on es fabricaven i reparaven embarcacions. El terme dār aṣṣinā'ah també va donar origen a les paraules arsenal i drassana.\nInicialment, la majoria dels ports es limitaven als molls construïts a la vora del mar o d'un riu. Tot i que es troben traces de dàrsenes molt antigues, la construcció va emprendre per de bó vers de la fi del segle xviii. Per la revolució industrial, la capacitat dels molls va començar a ésser massa limitada per a acceptar el creixement del trànsit aquàtic. També se cercaven solucions per a protegir els vaixells del corrent, de les tempestats i, als ports sotmesos als moviments de la marea, del canvi de nivell permanent. A la vora del mar o del riu s'escaven entrades artificials fins a una badia amb molls als quatre costats. Quan cal protegir-se de la marea, es construeix una resclosa a dues portes en l'entrada del port.\n\nVegeu també: Dic i Moll (port)", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El desviament magnètic és l'angle entre el nord marcat per l'agulla nàutica d'un navili i el nord magnètic del lloc en què es troba. El desviament de l'agulla és produït per la presència de masses de ferro i circuits elèctrics en el mateix vaixell, els quals creen un camp magnètic que s'afegeix a l'efecte del camp magnètic terrestre. És propi de cada vaixell, i varia amb el rumb. El primer a informar d'aquest desviament va ser l'explorador portuguès Joao de Castro, qui en 1538 ho va atribuir a la proximitat d'un canó al bloc.El desviament d'agulla s'expressa de manera abreujada amb la lletra grega delta (Δ), i es pot formular d'una d'aquestes dues formes: indicant la direcció del desviament (cap a l'est o l'oest), o bé amb la indicació \"positiu\" (si l'agulla es desvia cap a l'est) o \"negatiu\" (si l'agulla es desvia cap a l'oest): \"Δ = 2° I\" és el mateix que \"Δ =+2°\".", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L' eix longitudinal s'utilitza en la tècnica, la biologia i altres ciències per a indicar l'eix d'un cos en la direcció amb una dimensió més gran. Sovint l'eix longitudinal és també l'eix de simetria d'un cos.\nEl gir de l'eix tècnic o del palier s'efectua, normalment, en l'eix longitudinal. Si s'adhereixen altres components mòbils llavors es parla de vibracions.\nEn termes d'objectes astronòmics la rotació es fa en la seva majoria al voltant de l'eix \"curt\". En física i mecànica aquest fenomen s'anomena «eix del major moment d'inèrcia».\nTambé la majoria de les plantes tenen un eix longitudinal marcada, el seu tronc, sovint també ho és la tija.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L' eix vertical és un eix virtual que segueix la direcció del fil de la plomada. És a la vegada perpendicular al pla del terra i també perpendicular a la direcció habitual de moviment d'un vehicle. L'eix vertical fa un angle recte tant amb l'eix longitudinal com amb l'eix transversal.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'Escola de Nàutica de Barcelona és un centre educatiu a la ciutat de Barcelona ubicat a l'edifici anomenat Facultat de Nàutica i que forma part de la Universitat Politècnica de Catalunya. L'edifici que acull l'escola és al Pla de Palau, en un extrem del barri de la Barceloneta, a tocar del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'Escola de Nàutica del Masnou va ser una escola de nàutica pública que va funcionar a la vila del Masnou (Maresme) de 1869 a 1881.L'escola va obrir el 27 de novembre de 1869 amb 90 alumnes matriculats en una casa propietat de Miquel Garriga Roca del carrer dels Mestres Villà. Estava a càrrec del pressupost municipal. Tenia el precedent de l'escola de nàutica privada fundada l'any 1860 pels vilassarencs Jaume, Josep i Pere Villà Serra, coneguda com l'Estudi de Vilassar, i que també es trobava al carrer dels Mestres Villà.S'hi podien matricular els nois a partir dels 12 anys i obtenir el títol de tercer pilot, un cop completats tres cursos d'estudis i haver realitzat dos viatges d'anada i tornada a Amèrica. Era concorreguda també per alumnes de poblacions veïnes, oferí quatre places gratuïtes des de 1873 i tenia l'al·licient que permetia als estudiants deslliurar-se del servei militar.L'any 1870, gràcies a un decret del govern de la Primera República Espanyola, assolí el caràcter d'establiment d'ensenyança oficial, amb la potestat d'expedir certificats d'haver cursat i aprovat els estudis, que eren la porta d'entrada als estudis pràctics que habilitaven per a l'exercici de la carrera, després dels quals la Comandància de Marina expedia el títol pertinent.L'any 1871 el Ministeri de Foment extingí les escoles oficials i decretà que sols les escoles lliures de nàutica, que substituïen a les oficials extingides, podien expedir certificats d'aptitud d'aspirants a pilot; en conseqüència només l'Escola de Nàutica de Barcelona li pertocava l'expedició. Per tant, l'escola del Masnou ja no podia expedir certificats oficials d'haver cursat els estudis i haver aprovat les assignatures, i quedava en la pràctica equiparada a un centre privat.La situació varià a partir del decret del 29 de juliol de 1874 sobre llibertat d'ensenyament, que permeté l'inici d'un expedient per aconseguir que l'Escola de Nàutica pogués seguir funcionant amb caràcter públic. No obstant això, el nombre d'alumnes anà minvant. El curs 1878-1879 només tenia 18 alumnes. Amb tot, només hi acabarien completant la carrera 207 estudiants, i ben aviat entrà en un procés de crisi per la desproporció entre ingressos i despeses que acabà amb el seu tancament, l'any 1881.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Escola Port és una institució d'ensenyament nàutic situada a la Vila Olímpica de Barcelona que imparteix titulacions de l'àmbit de la nàutica d'esbarjo i professional, a la vegada que ofereix múltiples serveis d'assessoria de propietaris d'embarcacions, lloguer d'amarratges i activitats nàutiques.Té dos centres. Al Port Olímpic ofereix tot l'itinerari de la nàutica d'esbarjo regulat per la Direcció General de la Marina Mercant i el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, segons la normativa del 2014, des de la Llicència de Navegació, passant pel Patró d'Embarcacions d'Esbarjo, pràctiques de navegació a Illes Balears fins al Capità de Iot. Al carrer Doctor Trueta, mitjançant la denominació afegida FP del Mar ofereix cursos regulats per la convenció STCW (Standards of Training, Certification and Watchkeeping for Seafarers), com el de Formació Bàsica en Seguretat al Mar, Curs Avançat Contra Incendis, entre d'altres necessaris per qualsevol professió vinculada amb el mar, sigui com a patró professional d'embarcació, patró de port, mariner o hostessa.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'estabilitat transversal d'un vaixell depèn del fet que totes les forces que actuen sobre el vaixell es mantinguin constants però no així el punt d'aplicació de l'empenta, que, gràcies a la forma del buc, fa que el centre de gravetat del volum d'aigua desplaçada, és a dir, el centre de carena o empenta, es desplaci lateralment donant origen a un parell adreçador.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un estrop és una anella de corda encapellada a l’escàlem d’una embarcació, la qual, posada al voltant del coll del rem, serveix com a lligam per a subjectar-lo. Aquest mot forma part de l'expressió a tot estrop, que vol dir \"a tot drap, molt ràpidament\".", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una flota pesquera és un agregat de vaixells de pesca comercial. Aquest terme pot ser emprat per referir-se a tots els vaixells que operen en un port determinat, tots els vaixells que duen a terme una operació de pesca conjunta (com ara en la pesca de la tonyina), o simplement tots els vaixells pesquers d'un país o regió.\nEncara que els vaixells de pesca no estan formalment organitzats com ho estan els d'una flota naval, molt sovint les limitacions del temps (en els ambdós sentits de la paraula) són tals que les embarcacions es veuen obligades a navegar juntes per sortir o tornar a un port, creant així com a mínim una aparença de cos organitzat (alguns països, com ara l'antiga Unió Soviètica, no obstant això, van organitzar realment les seves flotes pesqueres segons models navals i les van incloure al servei d'intel·ligència naval.)\nPescadors que treballen amb el mateix tipus d'embarcació o en un port determinat sovint pertanyen a una associació local que distribueix informació i que pot servir per coordinar activitats, sobretot pel que fa a prevenir la sobrepesca en algunes àrees concretes.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un fondejador o ancoratge és el paratge d'un port, badia, riu, etc. en què per la qualitat, naturalesa i profunditat del fons, hi troben bona subjecció les àncores dels vaixells, i així hi poden quedar aquests resguardats de vents i temporals. En general i resumint, es denomina fondejador el lloc on està ancorada una embarcació. S'indica en les cartes i plànols hidrogràfics per l'abreviatura Fond°, o també pel signe d'una àncora inclinada, amb cep si l'ancoratge és per a vaixells grans i sense cep si és per a embarcacions menors. Les condicions que ha de reunir un bon ancoratge, són (si és possible):\nque en el seu fons hi agafin bé les àncores, és a dir, que no sigui de pedra ni massa dur, però sí consistent.\nque estigui protegit dels vents més freqüents o perillosos.\nque sigui fàcil d'entrar-hi els vaixells.És difícil reunir totes aquestes condicions, ja que gairebé mai hi ha un paratge en què s'hi trobin totes a la vegada. Els rumbs donen les enfilacions necessàries per arribar als ancoratges dels ports des de les costes que abasten.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un forabord és un sistema de propulsió utilitzat en embarcacions que sol anar adossat a l'espill. Conté, en un sol bloc, el motor d'explosió, la transmissió i l'hèlix que propulsa el bot. En certs motors (petits, generalment de menys de 10 CV), també contenen un dipòsit de combustible.\nLa seva potència varia de 0,5 a 350 cavalls en motors de 2 temps i 4 temps. La seva arquitectura va del monocilindre al motor V8. Els motors venuts a Europa són tots d'injecció directa i posseeixen un compressor de baixa pressió per a l'admissió d'aire i carburant.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un fre de corda o bloqueig de corda és un dispositiu que s'utilitza per evitar que una corda, es mogui del seu punt de bloqueig. Els frens de corda en els teatres es munten sobre un rail de bloqueig, que proporciona suport estructural i els manté a un nivell convenient per a l' equip de l'escenari. En els vaixells, els fixos, es poden muntar sobre el pal, o sobre la coberta, però n'hi ha de mòbils qe es poden muntar sobre l'entorn de control de l'escota de la major o fins i tot a la part superior d'un gigre o \"winch\".", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Grilló és una eina de subjecció ràpida que se sol utilitzar com a peça intermèdia entre l'armella i l'eslinga. Se sol utilitzar també per a subjectar la càrrega a una grua.\nEl grilló sol constar d'una argolla i un caragol.\nHi ha diversos tipus de grillons:\n\nGrillons giratoris\nGrillons per altes càrregues\nHistòricament, els grillons també s'han fet servir per a immobilitzar o restringir els moviments dels presoners. Els grillons ja són esmentats al segle xv al poema \"Presoner\" de Jordi de Sant Jordi on es diu \"E los grillons lleugers ara preo més\"", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La guerra naval és el vessant marítim dels conflictes bèl·lics. El combat és lliurat en mars, oceans o en qualsevol altre cos important d'aigua, tal com llacs grans i rius amples. La humanitat ha practicat la guerra en la mar des de fa almenys, 3000 anys (des del I mil·lenni aC). Aparentment, la guerra terrestre no depèn del domini del mar, si bé en realitat aquesta afirmació resulta poc veraç. Els transports terrestres, fins a l'arribada dels sistemes ferroviaris al segle xix, eren extremadament dependents dels sistemes fluvials i del transport marítim. Els ferrocarrils van determinar el final d'aquesta dependència, i van ser crucials en el desenvolupament econòmic del món modern (industrialització) al Regne Unit, els Països baixos i el nord d'Alemanya. Els ferrocarrils van possibilitar el moviment massiu de mercaderies i persones a terra ferma, sense el qual la Revolució Industrial no hauria pogut assolir el seu ple desenvolupament. Abans del 1750, persones i béns viatjaven per mar (o a terra per vies d'aigua interiors), ja que els viatges per terra (amb vehicles hipomòbils) eren lents, fatigosos i molt cars. Els exèrcits, amb les seves exorbitants necessitats de provisions, munició i farratge (ja que depenien dels cavalls per moure's) van estar lligats a les valls fluvials i a les zones properes a les costes durant gran part de la història. La raó és òbvia, perquè la manera de mantenir aprovisionats als exèrcits eren els vaixells, que portaven tot allò necessari per al seu funcionament i supervivència (gran quantitat de mercaderies) per mar o pels rius.\nDe la Prehistòria i les primeres èpoques de la Història antiga ens han arribat nombroses referències sobre la guerra al mar. Destaquen especialment en les llegendes homèriques: la Ilíada, sobre la Guerra de Troia, i la seva continuació, l'Odissea.\nL'Imperi Persa (fort i unit, però sense un poder marítim propi) no va poder vèncer els dèbils i desunits grecs, atès el poder de la flota atenesa. Reforçada per les flotes d'altres polis més petites, sempre va aconseguir frustrar els intents perses de subjugar les polei (ciutats estat gregues).\nEl poder i la influència de les civilitzacions fenícia i egípcia, els de la púnica (amb centre a Cartago), i fins i tot de Roma, van dependre en gran part de la seva respectiva capacitat de controlar els mars (talassocràcia).\nTambé la República de Venècia va aconseguir destacar sobre els seus rivals entre les ciutats estat italianes, pel seu desenvolupament naval. Però la seva puixança comercial es va eclipsar pel declivi de la Mediterrània a l'edat moderna (les grans rutes del comerç internacional es van desenvolupar lluny de Venècia, a l'oceà Atlàntic).\nUna cosa similar el va succeir al poder de l'Imperi Otomà, lligat a la decadència de la Ruta de la Seda i del Mediterrani en general, durant els segles xvii i xviii. En altres èpoques, el domini del mar va donar una gran rellevància a pobles petits i comparativament endarrerits: durant tres segles (del VI al ix), els homes del nord, anomenats comunament vikings, van assaltar, van saquejar i van infestar les costes europees, arribant fins a la Rússia central, a Ucraïna i a Constantinoble. Van remuntar els grans rius que desemboquen al Mar Negre, el Danubi, el Don i el Volga, i van creuar nombroses vegades l'estret de Gibraltar, considerat entre els grans regnes europeus del moment, centrats en la Mediterrània i menys avesats als viatges oceànics per l'Atlàntic, com les Columnes d'Hèrcules, la porta cap a un mar indòmit, desconegut i ple de perills.\nLa major part de les batalles navals famoses de la història ens han deixat testimonis materials directes, com ara restes d'embarcacions procedents de naufragis, objectes d'estudi per l'arqueologia submarina. Un exemple important de projecte de recerca arqueològica submarina recent, que de moment no ha adquirit gaire rellevància ni ressò, és l'estudi dels naufragis de diversos vaixells a l'oceà Pacífic, els vaixells de guerra japonesos enfonsats durant la batalla de Midway.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un sistema hidrojet o sistema de propulsió per doll d'aigua, és un sistema de propulsió nàutica mitjançant un doll d'aigua. La disposició mecànica pot ser una hèlix a l'interior d'un conducte amb una tovera a la seva sortida, o una bomba centrífuga acoblada a una tovera.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'hèlix de maniobra, propulsor de maniobra (o també hèlix de proa) és un dispositiu d'impulsió transversal incorporat, o muntat a, ja sigui a proa o a popa, d'un vaixell per fer-lo més maniobrable. Els propulsors de proa permeten atracar amb més fàcilitat, ja que permeten al capità girar l'embarcació cap a babord o cap a estribord, sense utilitzar el mecanisme principal de propulsió que requereix una mica de moviment endavant per poder maniobrar; l'efectivitat d'un propulsor de maniobra es redueix en qualsevol moviment cap endavant per raó de l'efecte Coandă. Un propulsor de popa té el mateix principi, però muntat a la popa. Els vaixells grans poden tenir diversos propulsors de proa i de popa.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "José Luis de Pando Villarroya (nascut en La Palma (Cartagena), Murcia, en 1937), és un periodista, economista i advocat espanyol.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La Llum Leight (en anglès Leigh Light), abreviada \"L/L\", fou un element anti-submarins usat pels britànics durant la Segona Guerra Mundial. Era una poderosa llum de prop de 22 milions de candeles de 610 mm (24 polzades) de diàmetre ajustada a un nombre de bombarders destinats al Britain's Coastal Command per ajudar-los a veure els U-Boot en superfície durant la nit.\nEs va usar de forma satisfactòria des del juny de 1942 fins al final de la guerra (el 1945) per atacar els U-boots que estaven en superfície recarregant les bateries aprofitant la foscor de la nit. L'avió es podia aproximar al submarí usant el radar i només encendre la llum durant l'aproximació final. El submarí no tenia suficient temps per submergir-se i escapar de l'atac i el bombarder tenia una visió clara de l'objectiu. Va tenir tant d'èxit que els submarins alemanys van ser forçats a recarregar les bateries durant les hores de llum durant les quals almenys tenien la possibilitat de veure l'avió quan s'aproximava. Després de la seva introducció les pèrdues de vaixells aliats van caure de les 600.000 a les 200.000 tones per mes.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Llanishen va ser un vaixell de vapor de càrrega gal·lès construït l'any 1901. Al 1917 va ser torpedinat per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial i posteriorment encallat a la costa mediterrània espanyola. Les seves restes, essencialment el casc del vaixell, es troben al cap d'es Caials a la badia d'Oliguera, a Cadaqués.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Aquesta és una llista de companyies de creuers en actiu, intentant enumerar els seus vaixells en actiu.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La llista de ports de creuers amb més passatgers. Per manca d'informació no hi ha alguns ports asiàtics.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La llum característica, aparença, o simplement, característica, és un codi descriptiu que serveix per identificar en les cartes nàutiques, o per observació a simple vista, un determinat senyal lluminós d'ajuda a la navegació marítima, com poden ser els fars, els vaixells far, les enfilacions, les balises, les boies o les llums de port i serveix per reconèixer-les i diferenciar-les visualment entre elles. La informació que proporciona aquest sistema és molt important en la navegació marítima, ja que permet conèixer el tipus de llum que emet un senyal determinat, el seu color, les característiques del flaix, el seu nombre i el seu cicle o ritme, la qual cosa permet diferenciar-les d'altres pròximes.\nEn l'abreviatura espanyola de la llum característica pot ser que s'hi inclogui el color de la llum. En aquest cas, s'utilitza la inicial del color en castellà: B per al Blanc, R per al Vermell i V per al Verd.\nUn exemple de llum característica pot ser GpD(3)BR 10s 41m 25M. En aquest cas es tracta d'un senyal on GpD(3) indica que es produeixen grups de tres centelleigs; BR determina el color de la llum emesa (en aquest cas llum blanca (B), que és el més habitual, i llum de color vermell (R) que se sol utilitzar per assenyalar sectors amb perill per on no s'ha de navegar. També podria ser BV, blanc i verd, sector lliure blanc, sector d'accés a entrada -canal o port o recer- verd, BRV, blanc, vermell i verd, que agrupa els tipus anteriors: lliure, perill i accés). 10s determina la durada del cicle complet (o fases de les llums) de grups de flaixos; 41m especifica que el pla focal del senyal lluminós es troba a 41 metres d'altura sobre el nivell del mar; 25M aclareix que el senyal té un abast visual (usualment indicant el seu valor nominal) de 25 milles nàutiques, que vindrà determinat per l'altura a la qual es trobi el senyal i la seva intensitat, afectant en el seu detriment factors com ara la curvatura de la terra o les condicions meteorològiques.\nSegons el tipus de joc que proporcioni el senyal, no sempre podrem trobar grups de flaixos (GpD), que agrupen diversos flaixos i ocultacions a un ritme determinat entre si, sinó que també existeixen el flaix únic (D, que es repeteix a tot el cicle), ocultacions (Oc) i grup d'ocultacions (GpOc, on els períodes de foscor són més freqüents o duradors que els de llum), o, simplement, una llum fixa (F).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Referida als vaixells mercants, la Línia internacional de càrrega (també anomenada línia Plimsoll o marca de francbord) és un conjunt de símbols que, pintats o soldats al costat del buc, defineixen el calat màxim autoritzat en funció de diverses variables (tipus de vaixell, tipus de càrrega, tipus d’aigua- dolça o salada- , temporada de navegació, àrea de navegació).\nLimitar la càrrega màxima d’un vaixell és una mesura bàsica de seguretat, tan per als tripulants com per a les mercaderies. La línia internacional de càrrega facilita el compliment de l'objectiu indicat.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Es denomina marcació d'un objecte a l'angle horitzontal format entre la línia de cossia i la visual cap a aquest objecte, per a un observador situat sobre la cossia mesurat en graus a partir de la proa.\n\nEs mesura en graus:\n\nDe 0° a 180° cap a Estribord en sentit horari i té llavors signe positiu (+).De 0° a 180° cap a Babord en sentit antihorari i té llavors signe negatiu (-).Per noms:\n\nAmura d'estribord (Er) és el quadrant horitzontal amb marcació de 0° a 90°.Amura de babord (Br) és el quadrant horitzontal amb marcació de 0° a -90°.Aleta d'estribord (Er) és el quadrant horitzontal amb marcació entre 90° a 180°.Aleta de babord (Br) és el quadrant horitzontal amb marcació entre -90° a -180°.Través d'estribord és la marcació de 90°.Través de babord és la marcació de -90°La marcació es mesura amb un instrument anomenat taxímetre.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Dins de la tripulació d’un vaixell, el grau de mariner correspon a un dels nivells inferiors pel que fa a l’autoritat. Generalment no pot donar ordres, llevat (de forma delegada) als graus inferiors que inclou els grumets o similars. Pot rebre ordres dels oficials o suboficials de plantilla o en funcions.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "José María Martínez-Hidalgo i Terán (Sama, 11 de desembre del 1913 - Barcelona, 7 de febrer del 2005) fou un mariner mercant, oficial de l'armada espanyola i director del Museu Marítim de Barcelona (1958-1983).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Museu Municipal de Nàutica del Masnou és un museu de titularitat municipal que té com a eix vertebrador la relació de la vila del Masnou amb la mar. Forma part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona, la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana i l'Associació de Museus Marítims de la Mediterrània.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En l'argot mariner, el terme norai s'utilitza per fer referència a un tipus concret d'element d'amarratge en terra que permet fixar l'embarcació.\nRep també el nom de bol·lard (de l'anglès bollard).\nLes gasses dels caps d'amarratge s'encapellen segons mostra la figura (encapellades una sobre l'altre). Això permet que l'ordre en què es surt de l'amarratge sigui indiferent, és a dir, es pot ser deixat anar qualsevol gassa en qualsevol ordre, cosa que facilita enormement la maniobra de desatracada.\nNoteu que si s'encapellessin un a continuació de l'altre (sense aquesta enginyosa precaució), obligaria a efectuar la maniobra en l'ordre invers a l'hora de salpar.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El nostramo o també contramestre és en l'actualitat la persona encarregada de conduir la marineria. És personal de la mestrança del vaixell i és el responsable directe d'executar les següents responsabilitats:\n\nvigilar sobre la conservació dels aparells de la nau i proposar al capità les reparacions que cregui necessàries\narreglar el bon ordre del carregament\ntenir la nau expedita per a les maniobres que exigeix la navegació\nmantenir l'ordre, la disciplina i el bon servei de la tripulació, demanant al capità les ordres i instruccions que estimi més convenients i donant-li avís ràpid i puntual de qualsevol acció en què sigui necessària la intervenció de la seva autoritat\ndetallar a cada mariner, d'acord amb les mateixes instruccions, el treball que hagi de fer a bord i vigilar que ho exerceixi degudament\nencarregar-se de l'inventari, quan es desarmi la nau, de tots els seus aparells i pertrets, cuidant de la seva conservació i custòdia tret que per ordre del navilier sigui rellevat d'aquest encàrrec\nper impossibilitat o inhabilitació del capità i del pilot, succeir en el comandament i responsabilitat de la nau.Fins a la dècada de 1940, els \"nostramos\" de la Marina militar espanyola equivalien més o menys als sergents i brigades de l'exèrcit de terra. El tractament propi dels contramestres és nostramo.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'Organització Marítima Internacional (OMI, en anglès IMO) és un organisme especialitzat de les Nacions Unides que promou la cooperació entre Estats i la indústria de transport per millorar la seguretat marítima i per prevenir la contaminació marina. Recents iniciatives de la OMI han inclòs reformes al Conveni Internacional per a la Seguretat de la Vida Humana en el Mar (SOLES) i al Conveni Internacional per prevenir la contaminació pels Bucs (MARPOL 73/78). La seva seu es troba a Londres, Regne Unit.\nLes seves primeres reunions daten de 1959. Originalment tenia caràcter consultiu, per la qual cosa la hi coneixia com OCMI (Organització Consultiva Marítima Internacional) o IMCO per les seves sigles en anglès i les seves recomanacions eren de caràcter optatiu.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Patró de iot (Piot) és un títol nàutic esportiu que habilita per al govern d'embarcacions d'esbarjo. Les condicions que regulen les titulacions nàutiques d'embarcacions d'esbarjo pertanyen a la Direcció General de la Marina mercant (DGMM), dependent del Ministeri de Foment d'Espanya i, en el cas de Catalunya també de la secció de Nàutica i Busseig Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Pavellons o banderes de conveniència són els dels vaixells civils, que reflecteixen la relació entre el navilier i els estats que enarboren accidentalment les seves banderes. Aquests estats ofereixen un sistema de registre, els controls del qual són mínims, i a la vegada concedeixen importants avantatges econòmics que aquests vaixells no troben en el seu país.\nTambé se'ls ha anomenat registres oberts, registres refugi i banderes pirates\nLes empreses armadores busquen les banderes de conveniència a fi de reduir costos operatius i evitar regulacions estrictes pel que fa a seguretat o taxes fiscals que d'una altra manera es veurien obligades a complir amb el'adicional de desemborsament.\nMolts estats exigeixen a les empreses que pretenguin exercir el cabotatge, és a dir, el transport entre dos ports d'un mateix país, que els vaixells afectats en aquest trànsit enarborin pavelló nacional evitant així la trampa que suposaria l'ús de la bandera de conveniència.\nCal no confondre pavellons de conveniència amb segons registres nacionals.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "José Pidal Rebollo (San Fernando, 6 de juny de 1849 -Madrid, 4 de maig de 1920) va ser un militar, mariner i polític", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En el mar, el pilot o pilot d'altura, modernament oficial de navegació (a vegades anomenat navegant) és la persona encarregada de la navegació, o conjunt de tasques que permeten determinar la posició del vaixell i el rumb a seguir per arribar a destinació. En alta mar, té a més a més un rol important en la previsió a llarg termini amb la finalitat de prendre les millors decisions possibles per a la navegació en funció dels corrents, el clima i els vents.\nProp de les costes, el pilot ha de tenir cura de la seguretat del vaixell, fixant-se en les zones de navegació en funció de l'estat de la marea, de la profunditat dels baixos i esculls o dels canals a seguir per evitar embarrancar. En aquests casos, especialment en certes costes, rius i ports, l'especialització en el coneixement de l'entorn, era tan important, que va donar lloc des del principi a un tipus de pilot especialitzat denominat \"pilot pràctic\" o simplement \"pràctic\".\nEl terme navegant és utilitzat també per designar tota persona que viatja en alta mar, en solitari o com a mariner professional, i en particular per a la pràctica de l'esport de vela (Skipper).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El pilot major era un càrrec designat per la Corona espanyola que consistia en la preparació i execució d'expedicions per a la Casa de la Contractació d'Índies.Per poder ocupar aquest lloc es requeria ser un expert navegant amb capacitat de circumnavegar el globus terraqüi, traçar rutes marítimes i elaborar mapes per incorporar-los al padró reial.Entre les responsabilitats d'un pilot major també estaven les de ser examinador d'aspirants al lloc de pilot navegant i censor de cartes i instruments de navegació.Per realitzar les seves funcions comptava amb ajuda d'altres pilots i cartògrafs.El 22 de març de 1508, el rei Ferran el Catòlic va imposar aquest honor per primera vegada a Amerigo Vespucci.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La pintura antiincrustant, també coneguda com a antifouling en anglès, és utilitzada en l'obra viva del buc de vaixells per tal de contrarestar el bioincrustament. Aquest consisteix en el creixement d'organismes vegetals i animals al buc del vaixell, augmentant-ne la resistència i provocant possibles danys.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El planeig o acció de planar, dins l'entorn nàutic, és el mode de funcionament d'una embarcació sobre l'aigua en el que el seu pes està suportat principalment per la sustentació hidrodinàmica, en lloc d'estar sustentat per la sustentació hidroestàtica (flotabilitat).\nMoltes formes de transport marítim fan ús del planeig, incloent ferris ràpids, embarcacions de carreres, hidroavions i embarcacions voladores La majoria de taules de surf són taules de planeig o semi-planeig. Més enllà del planeig, els dissenys de vaixells ràpids han vist una transició cap als dissenys d'hidroala.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un port de matrícula (en anglès Home Port) és el port on s'ha inscrit o registrat un vaixell.\nTots els estats que tenen un registre de vaixells poden tenir un o més ports per a les seves embarcacions, i cada embarcació només pot tenir un port de matrícula.\nEl port de matrícula s'ha d'exhibir pintat a popa sota del nom de la nau, i també a totes les seves embarcacions salvavides, a les dues amures.\nEl port de matrícula és un concepte jurídic. Per tant, un vaixell pot estar registrat en un port on mai no hagi recalat. És més, un port de matrícula no necessàriament és un port físic, com és el cas de ciutat de La Paz (Bolívia), port de matrícula de les embarcacions que enarboren pavelló bolivià en tota la hidrovia Paranà–Paraguai.\nAlguns dels ports de matrícula dels registres més importants són: Monròvia (Libèria), Panamà (Panamà), Limassol (Xipre).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un pràctic és un mariner que condueix els vaixells en aigües perilloses o d'intens trànsit, com ports, canals estrets o rius. No obstant això, el pràctic és només un assessor, en tant legalment el capità continua al comandament del vaixell. El practicatge és una de les professions més antigues i menys conegudes, però ser una de les més importants en la seguretat de la navegació. El risc econòmic, ambiental i per a les vides humanes que representen els grans vaixells de càrrega, fan que el rol del pràctic sigui imprescindible.\nPer obtenir el títol de pràctic d'una zona, s'ha de tenir una profunda experiència en la conducció i maniobra de vaixells de gran Tonatge i a més un íntegre coneixement de la regió específica en què s'exerceix la tasca. Per això, en gairebé tots els països del món, per obtenir aquesta habilitació és menester tenir el títol de capità i haver-lo exercit efectivament durant cert temps en vaixells que superin determinat tonatge. Després, previ a l'atorgament del títol de pràctic en una zona, s'han de retre nombrosos exàmens i posteriorment realitzar una quantitat de viatges amb pràctics titulats i retre un examen pràctic final.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En nàutica, un propulsor amb tovera anular o propulsor de broquet d'anell, és un sistema de propulsió d'alguns tipus moderns(finals del segle XX)de submarins i torpede. En què un rotor, similar al compressor d'una turbina de gas, gira contra un estator de configuració similar. Tots dos es troben dins d'un broquet circular a la part posterior de l'embarcació. A través de les pales que actuen l'una contra l'altra, l'aigua és impulsades, per generar un avanç suficient fins i tot a un nombre relativament baix de revolucions. Com a resultat, el submarí per a la mateixa velocitat és considerablement més silenciós. El desavantatge comparat amb una hèlix convencional és el pes extra,i la creixent resistència de l'aigua.La unitat de propulsió tradicional dels submarins militars d'altra banda consisteix en una o dues grans hèlixs, set fulles a popa.Una variant del sistema utilitza dues hèlixs que giren a l'interior del broquet. Aquest model és apte per a altes velocitats i s'utilitza en la torpede mark 48 .Els primers submarins a utilitzar aquest sistema d'accionament van ser els de la classe anglesa Trafalgar a principis de la dècada de 1980. França el va implementar a la classe triomphant,l' armada dels EUA a la classe seawolf i més tard a la classe de Virgínia. L' armada russa l'utilitza en el submarí dièsel de classe Alrosa Kilo (versió 877V) i en la classe Borei de propulsió nuclear. La classe astuta britànica planejava des de 2009, i la classe de la francesa Barracuda francès de 2017 també l'utilitzarà. També s'instal·la en Spearfish Mark 48 torpedei marca 50.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un propulsor azimutal consisteix en una hèlix que pot orientar el seu impuls girant al voltant d'un eix vertical. Aquest gir és complet (360°) el que millora la maniobrabilitat fent fins i tot innecessari el timó. Part dels mecanismes necessaris per al funcionament estan tancats en una gòndola, davant o darrere de l'hèlix. És similar a la llanxes forabord però amb major possibilitat de gir i més grans\nAquests propulsors poden girar sense necessitat d'una línia d'eixos rígida, sinó amb un motor elèctric acoblat perpendicularment al propulsor en un contenidor (pod), que és alimentat per un alternador situat a la sala de màquines. Remolcadors, vaixells offshore, vaixells de creuer, ferris i alguns altres tipus de vaixells, i especialment els que han de maniobrar molt, són els que més incorporen en l'actualitat aquest tipus de propulsió.Hi ha dos tipus d'aplicació, els remolcadors i els vaixells offshore ( de subministrament a plataformes, stand-by, ....).\nEn els remolcadors de tipus ASD (Azimuth Stern Drive), l'ús del propulsor azimutal s'empra per a acoblar un motor dièsel mitjançant una línia d'eixos amb dos eixos cardan, un a cada extrem, ja que el propulsor i el motor estan a diferent altura.\nEn remolcadors de tipus Tracor, en estar el motor i el propulsor a la mateixa altura, aquests s'acoblen directament mitjançant un eix sense necessitat d'eixos cardan.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El puntal o ploma és una peça cilíndrica allargada, de dimensió i material variable amb la part inferior, està arrelada a una estructura ferma, que no es pot moure. A l'extrem superior del puntal o ploma trobem l amantina. L'amantina és una corda que sosté la barra horitzontal del puntal i de l'extrem surt un cable que sosté la càrrega. Al seu torn, dos caps anomenats osta mouen el puntal horitzontalment per poder traslladar la càrrega d'un lloc a l'altre.\nEl puntal ha estat durant la història, l'element fonamental de càrrega i descàrrega a bord dels vaixells mercants, a causa del seu baix manteniment i fàcil maneig, però amb el pas dels anys i la modernització dels mètodes de càrrega i descàrrega, ha estat progressivament substituït per grues, que necessiten menys personal per a la seva utilització.\n\n1 Cable al ganxo = Amantina\n2 Cable a la ploma o puntal = Amantina\n3 Cable entre plomes = Ocellet\n5 Motor o gigre d'Amantina\n6 Cable d'OstesAmb diversos puntals es poden realitzar diferents maniobres i treballar de diferents maneres. La més utilitzada és el sistema de treball \"a l'americana\" que consisteix a unir els dos amants de dos plomes i utilitzar només un Osta de cada un dels dos puntals emprats. Aquest sistema permet a més d'una major versatilitat en els seus moviments una major capacitat de càrrega per part dels puntals, podent així hissar i arriar carregaments que amb un sol puntal no es podia.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una quarta, en nàutica, es refereix a una quarta part compresa entre dos vents consecutius, dels vuit principals de què consta la rosa dels vents. Els vuits vents principals divideixen la rosa en vuit parts de 45° cada una. Una quarta representa, doncs, 11,25°. Així doncs, una quarta també representa una de les trenta-dues parts en què es divideix la rosa dels vents, que també es poden anomenar rumbs o vents.D'aquí provenen expressions com a quatre quartes a estribord (a 45° a estribord).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La Reial Escola Nàutica o Estudi de pilots d'Arenys de Mar, va ser una escola nàutica que formava a pilots amb graduació d'oficials de la Real Armada, que fou fundada per Josep Baralt i Torres a Arenys de Mar el 30 abril de 1780 i que va romandre operativa fins al 1874.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Ribeira das Naus és la construcció nàutica propera al Paço da Ribeira (del portuguès Palau de la Ribera) construït pel rei portuguès Manuel I. És a Lisboa, la capital portuguesa, i va haver de ser reconstruït després del terratrèmol de Lisboa de 1755. La importància de la construcció és per l'època: en plenes descobertes. Portugal gaudia d'una capital al centre del món, en el sentit que l'imperi portuguès s'estenia pels continents americà, africà i asiàtic. La construcció és una mostra d'una ciutat en plena mutació per les descobertes i el renaixement. És la mostra del poder colonial portuguès en el seu punt àlgid.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Rotor Flettner és un sistema d'impulsió per a naus que utilitza el vent com a força motriu, fent un ús pràctic de l'efecte Magnus. Fou inventat a principis del segle XX per l'alemany Anton Flettner, però no va tenir èxit comercial. Durant la segona meitat de segle fou recuperat com una alternativa més sostenible i ecològica que els vaixells motoritzats.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Saló Nàutic Internacional de Barcelona és un certamen firal que se celebra al recinte de Fira de Barcelona cada any des de 1962. El fundador del saló, i president durant quinze anys, fou Joan Antoni Samaranch i Torelló. El saló fou membre fundador des de 1962 de la International Federation Boat Show Organizers (IFBSO). Té tarannà professional i se celebra anualment. Exposa les innovacions del sector industrial nàutic de múltiples països, amb exposició de tota mena d'embarcacions amb projecció internacional. El 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi.\nEn l'edició de 2006 va rebre un total de 178.000 visitants. L'edició de 2010 va comptar amb 354 expositors, 37.500 metres quadrats de superfície i uns 120.000 visitants. Les xifres de l'edició de 2014 van veure's davallades en comparació amb les de 2010: va comptar amb un total de 250 expositors, a prop de 650 embarcacions i 54.000 visitants. No obstant, amb el certamen celebrat el 2017 les xifres van tornar a ascendir amb la presència de 275 expositors i 56.000 visitants.Per últim, aquest 2018 les xifres es mantenen bastant similars a les de l'any anterior i a poc a poc sembla que el sector s'està recuperant: ha reunit 275 expositors, més de 56.000 visitants i 700 baixells (171 a l'aigua).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un salvavides (o també cèrcol salvavides) és una mena de flotador, que en virtut de convenis internacionals per a la protecció de la vida humana al mar, està previst com obligatori entre l'equipament de seguretat de vaixells, iots i en general en qualsevol tipus d'embarcació, amb el propòsit de ser utilitzat per rescatar nàufrags o desapareguts al mar (o en altres grans extensions d'aigua), així com per mantenir-los en flotació i evitar que s'ofeguin.\nGeneralment té forma toroidal i es lliga a una corda que s'utilitza per aixecar el cos de la persona que es pretén salvar. Algunes versions modernes estan equipades amb petites llums i/o tires reflectores per facilitar les operacions de rescat a la nit.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El sistema de segellat per compressió , també anomenat segellat mitjançant Gland, permet realitzar el segellat d'algun tipus d'element (com ara: sensor de temperatura, cables, conductors, canonades, canons, cable de fibra òptica) quan l'element ha de passar a través d'una paret que reté un gas, líquid o material contaminant. Un sistema de segellat mitjançant compressió, pot tenir els següents objectius: \n\nEvitar que l'element es desplaci empès pel diferencial de pressió que actua sobre ell.\nEvitar la fuita de gas o líquid a través de l'orifici en el qual està situat l'element\nEn alguns casos proveeir aïllament elèctric a l'element respecte al material del recinte en què aquesta fixat.A diferència d'un segell epoxy o una volandera de goma, un sistema de segellat per compressió, utilitza components mecànics i una força axial per comprimir un anell tou dins d'un allotjament creant així un segell. En contraposició un segell epoxi es forma mitjançant el bolcat d'un compost en un motlle o reservori per així generar un segell.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un simulacre d'assemblea, també anomenat simulacre d'emergència o d'evacuació, és un exercici de seguretat a bord d'un vaixell, que és obligatori per a tota la tripulació i tots els passatgers a bord abans de començar un viatge.\nL'objectiu de l'exercici és fer que tothom conegui el seu respectiu punt d'assemblea on haurien de reunir-se en un cas d'emergència real, i la ruta per arribar al seu respectiu bot salvavides, per tal de preparar-se per a una evacuació segura de la nau. Durant el simulacre, es presenta informació de seguretat addicional com instruccions per a col·locar-se correctament una armilla salvavides, i les diferents rutes de sortida de la nau.La Convenció Internacional per a la Seguretat de la Vida al Mar (SOLAS) requereix que es faci un simulacre d'assemblea per als passatgers en algun moment no més tard de 24 hores després de la sortida del vaixell, però la majoria de línies de creuers prefereixen fer l'exercici abans que el vaixell surti de port per primera vegada. La tripulació té l'obligació d'assegurar que l'exercici es realitza, i que tota la tripulació i tot el passatge hi assisteix i hi està atent. Si per alguna raó l'exercici no es fa, aquest fet ha de constar al quadern de bitàcola d'abord. En alguns llocs, com alguns estats dels Estats Units, la llei castiga els membres de la tripulació per no assistir a un simulacre obligatori, per exemple amb multes segons el rang del tripulant.Aquests simulacres no se solen fer ni solen ser requerits en viatges relativament curts, com els que es fan en ferries, creuers de menys d'un dia, o vaixells fluvials. Als ferris se sol fer un parlament a través dels sistemes de megafonia per fer conèixer als passatgers quin és el patró del toc d'alarma i per explicar què han de fer en el cas de produir-se una alarma.\nEn els vaixells de creuers aquest exercici se sol fer durant l'hora anterior a la sortida programada del viatge. Es passa llista a tots els passatgers i la no assistència a l'exercici pot ser motiu suficient per ser deixat a terra, segons criteri del capità de la nau. Posteriorment al desastre del Costa Concordia, tots els creuers estan obligats a fer l'exercici abans que el vaixell no surti de port.\nEl procediment per fer l'exercici sol començar amb un anunci per megafonia avisant que tot seguit es farà el simulacre d'assemblea obligatori per a tothom, i a continuació s'avisa que sonarà el toc d'alarma general d'emergència afegint que es tracta de només un simulacre. Després de sonar l'alarma, es demana als passatgers que vagin ordenadament al seu punt d'assemblea respectiu, on rebran més instruccions i un membre de la tripulació passarà llista.\nL'alarma general d'emergència consisteix en set (7) tocs curts seguits d'un (1) sol toc llarg amb la sirena del vaixell o amb els timbres d'alarma interiors, que solen anar acompanyats de llums intermitents als corredors i àrees públiques del vaixell per a les persones sordes.\nSegons la regulació de l'Organització Marítima Internacional (IMO) l'operació d'evacuació hauria de poder-se completar en 30 minuts (incloent reunir els passatgers, pujar als bots, portar-los a mar, i maniobrar per apartar-los prou lluny del vaixell).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un snorkel és un dispositiu que permet a un submarí operar submergit mentre segueix prenent aire des de la superfície. El personal de la U.S. Navy a voltes s'hi refereix com a \"snort\".", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El sotsobre d'una embarcació (\"de sota a sobre\"), es produeix quan la seva posició d'equilibri deixa de ser estable a nivell transversal. Per a una embarcació que navega a vela, són les forces creades pel vent que poden generar un moment d'escora important, en altres casos l'error humà i/o un fenomen extern fan que el vaixell s'inclini més enllà del punt d'equilibri fent que les respectives posicions del centre d'empenyiment i del centre de gravetat de la carena generin un parell que fa sotsobrar el vaixell.\nEn el cas d'una embarcació esportiva de vela lleugera el sotsobrar (anomenat comunament bolcar ) és normal en aquest cas i no és greu. L'origen està normalment a voler aprofitar fins al límit una velocitat excessiva.\nEls grans vaixells sotsobren generalment després d'una acumulació de problemes, i/o errors humans. L'entrada d'aigua que esdevé posteriorment sol causar la pèrdua de la nau.\nAlguns casos van ser molt publicitats, com les següents: \n\nRuptura del buc (Prestige (petrolier))\nErrors en el maneig de la càrrega (Repubblica di Genova-Cougar Ace)", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una superestructura en construcció naval és la construcció damunt el buc. La paraula prové del verb llatí, superstruere («bastir damunt»).\n\nLa superestructura consisteix en les parts d'una nau construïdes per sobre de la coberta principal. No se sol incloure els pals o qualsevol de les torretes d'armament. Cal tenir en compte que en els temps moderns, les torres no sempre disposen d'artilleria naval, però poden portar llançadores de míssils o armes de guerra antisubmarina.\nLa mida de la superestructura d'una embarcació pot tenir moltes implicacions, ja que poden alterar la rigidesa estructural, els seus desplaçaments, o tant un com l'altre. Aquests poden ser perjudicials per al rendiment del vaixell si no es tenen en compte els inconvenients. L'alçada i el pes de la superestructura a bord d'un vaixell també afecta la quantitat de francbord que requereix aquest tipus de vaixells al llarg dels seus costats, fins a la seva línia de flotació.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El telègraf d'ordres és un dispositiu instal·lat al pont d'un vaixell amb una rèplica a la sala de màquines, mitjançant del qual es transmeten les ordres de graus de marxa desitjats.\nTé per objecte ser un mitjà eficaç i indubitable de comunicació. El pilot acciona el mecanisme seleccionant una posició o grau de marxa, això fa sonar una alarma a la sala de màquines i en el pont i només quan l'oficial maquinista respon igualant en el seu telègraf la posició de l'agulla selectora l'alarma cessa, informant ambdós extrems que l'ordre va ser rebuda i interpretada correctament.\nAvui dia, la planta propulsora dels vaixells moderns es comanda directament des del pont però per tradició se segueix denominant al sistema de comandament a distància de la mateixa manera i es manté, encara que en forma més sofisticada la forma de l'antic telègraf.\n\nEn les fotografies de la dreta es visualitzen ambdós extrems del sistema de telègraf (encara que no del mateix vaixell).\nGraus de marxa:\nAvant tota (full ahead).\nAvant mitja (half ahead).\nAvant poca (slow ahead).\nAvant molt poca (dead slow ahead).\nAtenció (stand by).\nPara (Stop).\nLlest de màquines (optatiu) (Finished with engine).\nEnrere molt poca (dead slow astern).\nEnrere poca (slow astern).\nEnrere mitja (half astern).\nEnrere tota (full astern).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Thomas Andrews Jr. (7 de febrer del 1873 - 15 d'abril del 1912) fou un dissenyador i constructor de vaixells irlandeso-britànics. Fou el director i cap del departament de construcció de vaixells de la companyia Harland & Wolff a Belfast, Irlanda del Nord. Andrews fou l'encarregat del planejament i de la construcció del transatlàntic RMS Titanic, a més dels seus dos germans, propietat de la companyia White Star Line: el RMS Olympic i el HMHS Britannic. Ell anava a bord del Titanic durant el viatge inaugural quan aquest topà contra un iceberg el 14 d'abril; també Andrews fou una de les més de 1500 persones que perderen la vida al naufragi.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El tonatge de pes mort, TPM, o dwt (acrònim del terme en anglès Deadweight tonnage), és la mesura per determinar la capacitat de càrrega sense risc d'una embarcació, el valor s'expressa en tones mètriques. També és la forma de mesurar la mida d'una flota, com a sumatori del dwt de cadascuna de les unitats que la formen.\nConsisteix en la suma dels pesos que transporta un vaixell, i inclou el carregament, el combustible propi del vaixell, les provisions, l'aigua dolça per a consum humà, l'aigua de llast, la tripulació, els passatgers i els seus equipatges.\nEl terme s'usa sovint per a indicar el màxim pes mort, és a dir el seu tonatge de pes mort quan el vaixell es troba completament carregat, de manera que el seu francbord estigui al punt de submersió. Aquest pes mort és la diferència entre el desplaçament d'un vaixell a plena càrrega i el desplaçament en rosca (vaixell buit pròpiament dit).\nEn el vocabulari navilier es designen com a «de poc port» o «de port menor» les embarcacions menors d'unes 1.000 t de pes mort (pesquers menors, iots, barcasses, etc.), La xifra no és exacta, però les regulacions d'alguns països ho especifiquen. Els vaixells que superen aquest valor es coneixen com a «vaixells de port» o, si són molt grans, «vaixells de gran port ».", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'hèlix amb tovera o Tovera Kort, és un sistema de propulsió nàutica compost per una hèlix col·locada dins d'una tovera rígida. Va ser desenvolupat per Luigi Stipa en 1931 i Ludwig kort en 1934 (també conegut com a tovera Kort). Aquest disseny augmenta la força d'empenta i millora l'eficiència en comparació amb l'hèlix nua.El disseny hidrodinàmic del conducte de la tovera, que té un perfil d'ala, té certs avantatges sota certes condicions d'operació en comparació amb les hèlixs sense tovera.\nEls avantatges inclouen l'augment de l'eficiència a baixes velocitats (< 10 nusos), una millor estabilitat per mantenir el rumb i la reducció de la vulnerabilitat a les deixalles flotants. Entre els inconvenients hi ha una menor eficiència a altes velocitats (> 10 nusos), problemes d'estabilitat al navegar cap enrere, i l'augment de la cavitació. Les hèlixs de tovera de vegades s'utilitzen per reemplaçar el timó.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una tripulació és un grup de persones que treballen en una tasca comuna, generalment sota una estructura jerarquitzada. Designa especialment el personal de conducció i de serveis d'una nau o aeronau. Per influència de l'anglès crew també s'aplica a determinades activitats relacionades amb les subcultures urbanes.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una virada és el canvi de direcció que es dona a una embarcació en moviment per tal de canviar l'orientació de la seva trajectòria. Hi ha les virades per avant fetes durant les bordades i les virades per popa o trabujades, que normalment es fan en una empopada, o navegant al llarg.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Yate y motonáutica va ser una revista especialitzada en nàutica, publicada mensualment a Barcelona entre el març de 1965 i el gener de 1991. Fundada per José Rosés i Antonio Beghetti, informava sobre els campionats, regates, esdeveniments així com novetats del sector. A més, incloïa articles de divulgació tècnica sobre les embarcacions i la seva pràctica esportiva. Va tenir diversos directors com Pascual Masterra, Carles Serra, Germán Soler, Isidre Martí i Santiago Serrat, i col·laboradors com José Maria Martínez-Hidalgo, Miguel López Dóriga, Carmiña Verdejo, José Maria Tey, entre d'altres. Va ser continuada per la revista Yate el gener de 1991 i va deixar de publicar-se el gener de 2012.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La topografia (del grec, \"lloc\", i γράφω graphō, \"escriure\") és un camp de la ciència planetària que comprèn l'estudi de la forma i característiques de la superfície de la Terra i altres objectes astronòmics incloent planetes, llunes i asteroides. És també la descripció d'aquestes formes de superfície i característiques (especialment la seva representació en mapes). La topografia d'una àrea també podria significar la forma de la superfície i les seves pròpies característiques.\nLa topografia es recolza en la geodèsia que s'ocupa de la determinació matemàtica de la forma de la Terra (forma i dimensions de la Terra, coordenades geogràfiques dels punts, altituds, desviacions de la vertical...). La topografia s'hi ocupa en el mateix grau, però en una escala més gran, i entra més en detalls per tal d'establir plànols i mapes a diferents escales\nLa cartografia pròpiament dita és l'art d'elaborar, de dibuixar els mapes, sovint amb una preocupació artística i no s'ha de confondre amb la topografia \nPerò la topografia, nom genèric, és només un aspecte d'aquest ciències geogràfiques, dins el repertori de les quals trobem la geodèsia, la fotogrametria, la geomàtica, etc.\nPer extensió, s'anomena també topografia a la disposició o relleu d'un lloc, o fins i tot una descripció de l'aspecte físic i moral de la persona.\nEl concepte d'agrimensor s'utilitza sovint en lloc de topògraf. La distinció prové d'una noció de dret real: el topògraf pot realitzar estudis, però sense valor contradictori i encara menys legal (aspecte del dret real).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'agrimensura va ser considerada antigament la branca de la topografia destinada a la delimitació de superfícies, el mesurament d'àrees i la rectificació de límits. En l'actualitat la comunitat científica internacional reconeix que és una disciplina autònoma, amb estatut propi i llenguatge específic que estudia els objectes territorials a tota escala, focalitzant-se en la fixació de tota classe de límits.\nD'aquesta manera produeix documents cartogràfics i infraestructura virtual per a establir plans, cartes i mapes, donant publicitat als límits de la propietat o governamentals. Per tal de complir el seu objectiu, l'agrimensura es nodreix de la topografia, geometria, enginyeria, trigonometria, matemàtiques, física, dret, geomorfologia, edafologia, arquitectura, història, computació, teledetecció.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una alidada, també anomenada dioptra és un aparell per a definir visuals i per a traçar-les simultàniament sobre una planxeta topogràfica. La paraula prové del castellà que al seu torn l'ha manllevada l'àrab العضادة, al-ʿiḍāda que significa muntant de porta, regle d'astrolabi.En la seva expressió la més senzilla, es compon d'un línial amb dos pínnules en línia recta que permeten d'apuntar un tercer punt (un objecte distant, un cim de munt, el sol, un estel…], que segons l'axioma geomètric de la recta, necessàriament s'ha de trobar sobre la mateixa recta, i amb deduccions trigonomètriques deduir la distància o l'altitud. La imprecisió de les mesures alidades prové entre d'altres de la deformació per l'ull humà o per la refracció. S'ha perfectionat en reemplaçar la pínnula per una ullera, i modernament per un feix de llum làser, que permet traçar línies rectes més precises.\nMuntat en un astrolabi, que sospès, com una plomada dona la vertical, per exemple, permet determinar l'angle d'un estel, del sol respecte o de qualsevol objecte distant, respecte a l'eix vertical. A més dels astrolabis, alidades s'incorporen en els sextants, teodolits, altres instruments de mesura i armes a foc. En utilitzar-la en una arma de foc, s'ha de comptar amb l'efecte de la gravetat que fa que el projectil no segueix una recta geomètrica, però un arc.\n\nL'alidada s'utilitza en les torres de guaita d'incendis per llegir l'alineació en graus d'una columna de fum.\nVegeu també: Grafòmetre, clinòmetre, i groma", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'altimetria és la determinació i la mesura de les altituds d'un lloc o d'una regió donada en relació amb el nivell mitjà del mar. La seva determinació serveix generalment per a la concepció d'un mapa topogràfic on les altituds s'indiquen en forma de punts locals o sota la forma de corbes de nivell o isohipses.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'àrea és una quantitat que expressa l'extensió d'una superfície o forma de dues dimensions al pla. L'àrea es pot entendre com la quantitat de material que seria necessària per crear un model de la forma, o la quantitat de pintura necessària per cobrir la superfície amb una sola capa. És l'analogia en dues dimensions de la longitud d'una corba (concepte unidimensional) i del volum d'un sòlid (concepte tridimensional).\nL'àrea d'una figura pot ser mesurada comparant la forma amb quadrats d'una mida fixa. En el Sistema Internacional d'Unitats (SI), la unitat estàndard d'àrea és el metre quadrat (m²), que és l'àrea d'un quadrat els costats del qual mesuren un metre de llargada. Una forma amb una àrea de tres metres quadrats tindria la mateixa àrea que tres d'aquests quadrats. En matemàtiques, el quadrat unitari es defineix com el que té una àrea igual a u. Pel que fa a la notació, si l'àrea correspon a una superfície plana se sol denotar com A, i si correspon a una superfície tridimensional se sol denominar S.Hi ha moltes fórmules conegudes per determinar les àrees de formes simples com triangles, rectangles i cercles. Fent ús d'aquestes fórmules es pot determinar l'àrea de qualsevol polígon dividint el polígon en triangles. Per formes amb costats corbats se sol necessitar el càlcul per trobar l'àrea; de fet, el problema de determinar l'àrea de figures planes fou una gran motivació pel desenvolupament històric del càlcul.Per una forma sòlida com una esfera, un con o un cilindre l'àrea de la seva superfície externa s'anomena àrea superficial. Les fórmules per les àrees superficials foren trobades ja pels grecs antics, però esbrinar l'àrea de sòlids més complicats sol necessitar l'ús del càlcul amb múltiples variables.\nL'àrea té un paper important en les matemàtiques modernes. En addició a la seva òbvia importància en geometria i càlcul, l'àrea està relacionada amb la definició dels determinants en àlgebra lineal i és una propietat bàsica de superfícies en geometria diferencial. En anàlisi matemàtica, l'àrea d'un subconjunt del pla es defineix amb la mesura de Lebesgue, tot i que no tot subconjunt és mesurable. En general, en matemàtiques avançades l'àrea es percep com un cas especial del volum en regions de dues dimensions.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El capbussament o cabussament és la inclinació d'un estrat respecte a l'horitzontal, mesurat com l'angle entre la línia de màxim pendent i l'horitzontal. Per indicar completament la posició de l'estrat a l'espai, cal indicar també la direcció cap a on s'inclina.A més del pla d'estratificació, el capbussament pot servir per situar qualsevol altre pla rellevant en geologia, com un pla de falla o els plans d'esquistositat.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un contrafort o estrep, en geografia, és una ramificació secundària d'una muntanya o d'una serralada o serra principal que deriva d'un sistema orogràfic major. Col·loquialment, també s'anomena ala de muntanya, esperó, estrep, morro i morrot. (es contrafuerte; fr contrefort, éperon; en buttress, counterfort, spur)\nContrafort d'una serra o serralada: els contraforts dels Pirineus, dels Alps, dels Andes, etc, designant un conjunt de serres i ramals connectats de menor altitud. [...estesa des de Navarra a la Garrotxa i al Vallespir ( i més enllà fins als contraforts dels Alps)]\nContrafort d'una muntanya: els contraforts de l'Aneto, del Mont Blanc, de l'Aconcagua, etc, fent esment del conjunt de prominències, crestes o esperons que envolten una muntanya. [...Situats sota l'àmplia i ben definida coma de l'Orri, formada pels contraforts del pic de Gerri i el pic d'Escorbes]\nContrafort orientat: el contrafort oiental, occidental, etc, anomenant una part orientada de la branca d'una serralada o d'una muntanya. [...els contraforts nord-orientals del massís de la Maladeta, on és hissada l'Aneto]Les serralades de la Terra tenen una estructura arbòria més o menys definida, en la qual diverses ramificacions tenen en comú un eix principal. Les ramificacions són les serres que representen els contraforts o estreps, i l'eix és la serralada principal. Exemples molt evidents de contraforts en la geografia de l'Amèrica del Sud són els contraforts dels Andes, o, a Catalunya, la serra de l'Albera, que és la continuació de la cadena de muntanyes dels Pirineus. Rep el nom de morrot quan és avançat i abrupte en una muntanya.\nSón típiques del flanc occidental dels Andes peruans. Els estreps andins representen per a la costa peruana la interrupció de valls i deserts causada per la presència de cadenes de turons o serralades que van en direcció perpendicular al litoral i a la serralada occidental dels Andes.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La declinació magnètica en qualsevol punt de la terra és l'angle comprès entre el camp magnètic terreste local i l'adreça del nord veritable. En altres paraules, és la diferència entre el nord geogràfic i l'indicat per una brúixola (denominat de vegades com a nord magnètic). La declinació és considerada de valor positiu quan el nord magnètic es troba a l'est del nord veritable, i viceversa quan es troba a l'oest.\n\nEl terme variació magnètica és equivalent, i és emprat en algunes formes de navegació, entre elles l'aeronàutica. Les corbes d'igual valor de declinació magnètica es denominen corbes Isogòniques; entre elles, aquelles que posseeixen un valor nul es denominen corbes agòniques (una brúixola situada en una posició compresa en una corba agònica apuntarà necessàriament al nord veritable, ja que la seua declinació magnètica és nul·la).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El desnivell (Geografia, Cartografia, Topografia) és la diferència d'altures entre dos punts. Diferència de nivell o d'altures entre dos punts de la superfície terrestre, és a dir la diferència entre dues alçàries.\nPer tal de calcular el desnivell entre dos punts representats - generalment per coordenades geogràfiques - en un mapa o carta topogràfica, cal fer una resta entre les cotes o altituds respectives. Per exemple, entre la font (naixement) i la desembocadura d'un riu o entre el nivell del mar (riba) i el cim d'una muntanya: A1 - A2 = D (A1: altitud punt 1; A2: altitud punt 2; D: desnivell).\nEl mot desnivell és emprat per descriure la manca de nivell d'un terreny inclinat o amb pendent i també la Inclinació ascendent o descendent del terreny.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El distanciòmetre, també conegut com a mesurador làser, és un instrument de mesura amb raig làser que calcula la distància (el més senzill) des de l'aparell fins al punt opac a què apuntem amb el mateix. El distanciòmetre es va crear per facilitar les mesures on un flexòmetre no podia arribar. Si la distància era molt llarga i no hi havia suport, es doblava o no era prou llarg.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una estadia d'Invar és una mira especial també anomenada Mira horitzontal - per a ús exclusiu en mesuraments paralàctics, la seva longitud és de 2 m entre les marques que es troben properes als seus extrems, generalment construïda en alumini, té al seu interior una ànima d'invar que li dona la seva estabilitat tèrmica.\n\nL'invar és un aliatge metàl·lic d'acer i níquel (64% d'acer i 36% de Ni), el nom és la contracció de la paraula invariable, fent al·lusió directa a la seva invariabilitat davant les condicions tèrmiques.\nEn alguna època va ser utilitzada en triangulacions topogràfiques amb costats no majors de 500 m, en els casos en què s'havia de mesurar una banda, que d'alguna manera era inaccessible per mètodes més comuns com el de cinta, tal el cas d'haver de travessar rius, llacunes, pantans o dunes, en la pràctica s'han tornat obsoletes, a l'extrem que és molt difícil trobar-ne una al mercat, atès que el mètode paraláctic ha estat àmpliament superat pels mètodes electrònics de mesura.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L' estadimetría és un mètode aproximat de mesurament d'una distància usant instruments topogràfics òptics com el teodolit o el equialtímetre (comunament anomenat nivell òptic) i en altres temps, planxeta, etc.\nPer mesurar estadimétricamente, aquests instruments tenen en el seu reticle, a més dels dos fils principals l'horitzontal i el vertical per a la bisecció, dos fils secundaris anomenats estadimètrics situats sobre el fil vertical.\n\nAmb l'ajuda d'una fita es llegeixen en forma aproximada la quantitat de franges de 25cm que hi ha entre aquests dos fils estadimètrics. Aquesta lectura, multiplicada per 100 (constant estadimétrica) dona la distància aproximada al punt marcat amb la fita.\nEn forma anàloga, amb ajuda d'una mira d'anivellament, es llegeixen tots dos fils estadimètrics, es calcula la diferència entre ambdues lectures i la multiplica per 100, obtenint novament la distància aproximada al punt on es troba la mira.\n Mètode estadimètric: \nÉs un mètode molt simple i era àmpliament usat, abans de l'aparició dels mitjans electrònics com les estacions totals, electro-distanciómetros i el GPS, si bé la seva precisió no arribava a la requerida per a un aixecament cadastral, era usat normalment en treballs topogràfics, això vol dir que si bé no podia ser usat durant la fitació d'un lot o poma, o per replantejar els fonaments d'un edifici, sí que era usat amb tota confiança per efectuar el relleu d'un lot o una superfície que havia de ser representada en un pla, o per a mesurar una distància en un lloc on els obstacles feien impossible la utilització d'una cinta.\nEs basa en la relació d'igualtat existent entre el focus del sistema òptic de l'aparell utilitzat (teodolit o nivell) (F) i la distància entre els fils estadimètrics del reticle (H), per una banda i la distància entre el centre del sistema òptic amb la mira (D) i el tros de mira comprès entre les lectures dels fils superior i inferior (L).\n\nEn definitiva la distància obtinguda és igual a la lectura més gran ,\n Menys la lectura menor, multiplicat per cent.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El GPS Diferencial és un sistema que millora el posicionament basat en el Sistema de posicionament global. Aquesta tècnica es basa en la construcció de combinacions particulars d'observacions entre dos receptors, obtenint l'eliminació d'errors i del soroll del senyal.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El grafòmetre és un instrument que s'emprava per al mesurament d'angles en operacions topogràfiques.\n\n Està format per un semicercle o limbe de coure dividit exactament en 180 parts iguals o «graus», i dos regles graduats de coure, l'un mòbil i l'altre fix. El regle fix forma el diàmetre del semicercle, el regle mòbil o alidada gira respecte al punt mitjà del regle fix que ha de ser a la vegada el centre del semicercle i que serveix per indicar els graus d'obertura de l'angle que es vol mesurar. A cadascun dels extrems dels regles hi ha una pínnula, un petit forat a través de les quals es mira cap a l'objecte emprat per mesurar l'angle (és a dir per fer la marcació): De vegades en lloc de les pínnules porta una ullera per veure amb més detall els objectes a grans distàncies.\nLa base del grafòmetre és d'una sola peça amb tres peus.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Gran Projecte de Topografia Trigonomètrica de l'Índia (en anglès Great Trigonometric Survey) va ser un projecte de l'organisme Survey of India del Govern Britànic de l'Índia, dedicat a explorar i cartografiar el país, en aquell moment colònia Britànica. Va ser iniciat a començaments del segle xix i va durar gairebé tot el segle.\nFou dirigit en les etapes inicials per William Lambton, i posteriorment per George Everest. Entre els molts èxits del projecte hi ha la demarcació del territori britànic de l'Índia, i la localització i mesurament de les muntanyes més altes de l'Himàlaia: Everest, K2, i Kanchenjunga. L'enquesta va tenir, també, un impacte científic enorme, ja que era responsable del primer mesurament exacte d'una secció d'arc d'un paral·lel terrestre i el mesurament de l'anomalia geodèsica de la Terra.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una isohipsa és en meteorologia una línia d'igual altitud de geopotencial sobre una superfície donada, generalment una superfície isòbara, representada sobre un mapa meteorològic o sobre un gràfic. Es tracta doncs d'una Isolínia d'elevació expressada en unitats de mesura geopotencials (el metre geopotencial és aproximadament igual al metre).\nSobre els mapes meteorològics, el seu valor està anotat en decàmetres geopotencials (exemple: 540 indica una altitud d'aproximadament 5400 metres). Remarcant els contorns de les isohipses, s'obté una imatge que mostra com es distribueixen aquestes altures a la zona d'interès. La superfície isohipsa que té una altitud geopotencial igual a zero representa la superfície de l'altura mitja oceànica.\nAquesta noció s'ha utilitzat sota d'altres noms en cartografia, geologia, oceanografia i hidrologia:\n\ncorba de nivell és la isolínia d'altitud per trobar la forma que pren el terreny ;\nisòbata és la isolínia de profunditat dels oceans o d'un estrat rocós subterrani.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En topografia i orografia, l'isolament (o aïllament) d'un cim és la distància al punt més proper de la mateixa alçada. Simbolitza el radi de dominància, on el cim en qüestió és el punt més elevat. Dona una mesura de la importància del cim en relació als del seu entorn, i en aquest sentit s'utilitza en contextos similars a la prominència, encara que tenen significats diferents.\nL'isolament també es pot calcular per a illes i turons petits, no només per als cims de muntanyes importants, i fins i tot per cims submergits.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El metre per sobre del nivell del mar (msnm) és una unitat de mesura estàndard del sistema mètric per a descriure l'elevació d'una localització del planeta Terra respecte del nivell mitjà del mar.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El mil angular (o mil·lèssima angular, o per mil d'artilleria) és una unitat de mesura d'angles utilitzada en l'àmbit militar, principalment en instruments d'orientació i senyalització. El seu símbol és una \"m\" creuada a 30 graus.Els batallons d'artilleria de molts països utilitzen el mil com a unitat de mesura angular, encara que hi ha tres definicions diferents.\nEntre els països membres de l'OTAN, incloent Canadà, el mil es defineix com 1/6400 d'una revolució (360°). La unitat rep el seu nom a partir del mili-radian, i s'hi acosta amb un error proper al 18‰ (rigorosament, un mil·lèsim de 2π radiants seria igual a 2*π* 000 = 6283 mil·lèsims).Per convenció, es va triar un nombre rodó, 6400, ja que té l'avantatge que es pot construir un \"mesurador de fortuna\" doblegant un full de paper (circular) sis vegades consecutives (atès que \n \n \n \n 64\n =\n \n 2\n \n 6\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 64=2^{6}\\,}\n ).\nUna diferència d'un mil a un quilòmetre de distància és aproximadament un metre.\nEl mil angular va ser utilitzat per primera vegada a mitjans del segle XIX per Charles-Marc Dapples (1837–1920), un enginyer suís i professor de la Universitat de Lausana.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un nivell topogràfic és un instrument usat en topografia (camp de la ciència planetària que comprèn l'estudi de la forma i característiques de la superfície de la Terra i altres objectes astronòmics incloent planetes, llunes i asteroides) i agrimensura (branca de la topografia destinada a la delimitació de superfícies, el mesurament d'àrees i la rectificació de límits) que, de manera anàloga a un teodolit (instrument de mesura mecànic-òptic universal que serveix per mesurar angles verticals i, sobretot, horitzontals, àmbit en el qual té una precisió elevada), permet mesurar nivells i realitzar anivellaments amb precisió elevada.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un pendent és un declivi del terreny, i també la inclinació d'un vessant respecte de la línia horitzontal.\nEls processos de modelatge dels vessants depenen de la inclinació d'aquests, amb un pendent límit (d'uns 45°, encara que aquesta xifra és variable segons l'índole de la roca) a partir del qual se superen les forces de fregament que retenen els materials solts als vessants. En general hi ha un canvi de pendent més o menys brusc entre el vessant i el talús de rebles que es forma a la base; el pendent límit d'aquest talús sol ser d'uns 35º. Després d'un llarg procés de modelatge, un vessant pot tenir un pendent d'equilibri la inclinació del qual ja no canviarà sensiblement mentre durin les mateixes condicions climàtiques i biològiques.\nEl mesurament d'un pendent és sovint expressat com un percentatge de la tangent. S'usa per expressar la inclinació de, per exemple, un camí sobre una elevació del terreny, on el zero indica que s'està «a nivell» (respecte de la gravetat), mentre que les xifres correlatives ascendents designen inclinacions més verticals. Hi ha tres sistemes de numeració:\n\nl'angle respecte a l'horitzontal en graus (exemple 45°);\ncom a percentatge: la tangent de l'angle d'inclinació multiplicada per 100 (exemple 100% per l'angle de 45°);\nuna definició alternativa com a percentatge, com el sinus de l'angle, multiplicat per 100: la raó del canvi d'altitud a la longitud de la superfície entre dos punts qualssevol. (Exemple 71% per un angle de 45°)En enginyeria vehicular, diversos dissenys basats en accidents geogràfics (automòbils, utilitaris, camionetes, trens, etc.) estan taxats segons la seva habilitat per ascendir el terreny.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El dibuix de planta de catedral és el plànol que mostra el detall de la planta d'una catedral, és a dir, les seccions de les parets i els pilars, donant una idea dels perfils de la seva estructura. Les finestres vidriades es representen per línies dobles il·luminades en les parets dels perímetres, mentre que les carenes per sobre de la volta es representen amb línies de punts. Per convenció, els plànols eclesiàstics són mostrats amb el nord a la part superior i l'est litúrgic a la part dreta.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El regle d'Ibañez Saavedra és un instrument geodèsic de mesura de distàncies inventat pel Carlos Ibáñez Ibáñez i Frutos Saavedra Meneses. El formen un regle suport de 4 metres de longitud fet de llautó i embotida dins d'un bastidor de ferro. Dues petites guies de platí en els extrems llisquen sobre la de llautó i actuen com nonius.\nEl primer exemplar d'aquest instrument fou construït a París per la casa Brüner y germans i va ser traslladat a España entre el 22 de maig i el 5 d'octubre. Suposava una pesa de tecnologia molt superior a les de l'època. Per a realitzar una mesura amb aquest aparell calia alinear-se en la base i anar mesurant tram a tram. La seua aportació més important fou la mesura de la base de Madrilejos de la xarxa geodèsica espanyola. En aquest projecte es mesuraven uns 250 m diaris i l'error relatiu final fou de \n \n \n \n 1\n \n /\n \n 5850000\n \n \n {\\displaystyle 1/5850000}\n .El regle d'Ibañez suposà l'evolució de l'anterior proposta per Carlos Ibáñez e Ibáñez qui la patentà en 1865, el regle d'Ibáñez podia mesurar més distància en menor temps i no calia tan personal auxiliar com en el seu avantpassat. El llegat més important d'aquest instrument és la mesura de bases a Suïssa, fet que li va donar fama mundial a l'inventor. També fou utilitzada per a la mesura de bases topogràfiques a Espanya. L'error relatiu d'aquest instrument és \n \n \n \n 1\n \n /\n \n 2200000\n \n \n {\\displaystyle 1/2200000}\n .", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un sistema acotat consisteix a referir els problemes de l'espai en un únic pla de projecció. Una altra definició, és que és un sistema de projecció en el qual s'utilitza una única projecció (projecció horitzontal) i la falta de l'altra es resol anotant la coordenada al costat d'aquesta projecció.\nTé el seu origen a la representació de terrenys, i aquesta continua sent avui en dia la seva major aplicació. Aquest sistema només utilitza un pla de projecció, completant-lo amb les cotes o altures de punts o línies.\nEl seu principal avantatge sobre els altres sistemes és la possibilitat de representar superfícies de formes molt irregulars, com les d'un terreny.\nNomés s'utilitza en un pla de projecció, però, pràcticament sempre s'acaba complementant amb una segona projecció de perfil. Gràcies a aquesta projecció auxiliar és possible representar o determinar elements que amb només una projecció seria molt complicat o impossible.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un telèmetre estadimètric és un instrument òptic que permet calcular distàncies mitjançant la comparació d'un objecte de mida coneguda, amb una escala coneguda a l'instrument. L'estadimètric (etimològicament, «mesurador d'estàdia») és el dispositiu dins d'un bisell que es compara amb l'objecte observat.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El teodolit és un instrument de mesura mecànic-òptic universal que serveix per mesurar angles verticals i, sobretot, horitzontals, àmbit en el qual té una precisió elevada. Amb altres eines auxiliars pot mesurar distàncies i desnivells. És portàtil i manual; està fet per a fins topogràfics i per a l'enginyeria, sobretot en les triangulacions. Amb l'ajuda d'una mira i mitjançant la taquimetria, pot mesurar distàncies. Un equip més modern i sofisticat és el teodolit electrònic, i un altre instrument més sofisticat és un altre tipus de teodolit més conegut com a estació total. Bàsicament, el teodolit actual és un telescopi muntat sobre un trípode i amb dos cercles graduats, un vertical i un altre horitzontal, amb els quals es mesuren els angles amb l'ajuda d'unes lents.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La topografia de la Lluna ha estat mesurada pels mètodes d'altimetria làser i l'anàlisi de la imatge estèreo, més recentment a partir de les dades obtingudes durant la missió Clementine. La característica topogràfica més visible és el costat gegant de la conca del pol sud-Aitken, que posseeix el més les elevacions més baixes de la Lluna. Les altures més altes es troben només al nord-est d'aquesta conca, i s'ha suggerit que aquesta àrea pugui representar gruixuts dipòsits d'ejecció que es van col·locar durant un esdeveniment d'impacte oblic de la conca del Pol Sud-Aitken. Altres grans conques d'impacte, com ara els maria Imbrium, Serenitatis, Crisium, Smythii, i Orientale, també posseeixen elevacions regionals baixes i elevats rims.\nUna altra característica distintiva de la forma de la Lluna és que les elevacions són de mitjana 1,9 km més alts la cara oculta que la visible. Si se suposa que l'escorça és en equilibri isostàtic, i que la densitat de l'escorça és igual a totes parts, llavors les elevacions més altes s'associarien amb una escorça més gruixuda. L'ús de dades de gravetat, topografia i sísmiques, es creu que l'escorça és de mitjana 50 ± 15 km de gruix, amb l'escorça de la cara oculta de mitjana és més gruixuda que la visible aproximadament 15 km.\nLa Lluna\n\t\t\n\t\t\n\t\t\n\t\t\nLluna – Oceanus Procellarum (Oceà de les Tempestes)", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "En trigonometria i en geometria, la triangulació és el procés de determinar la posició d'un punt mesurant els angles fins a aquest punt a partir de punts coneguts a l'extrem d'una línia de llargària coneguda, en comptes de mesurar la distància al punt directament. El punt pot fixar-se llavors com a tercer punt d'un triangle del qual es coneixen dos angles i un costat per a resoldre'l. \nEn geodèsia, es fa servir per a determinar els punts singulars d'un territori, mitjançant el càlcul exacte dels vèrtexs geodèsics, amb sistemes de triangles molt grans, anomenats xarxes de triangulació. També es fa servir en topografia.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una aeronau elèctrica és un avió que funciona amb motors elèctrics en comptes d'amb motors de combustió.\nActualment els avions elèctrics són, en la seva majoria, experimentals (a excepció de les avionetes). Els models elèctrics d'aeronaus han estat volant des de la dècada de 1970.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'Airbus E-Fan és un prototip d'avió elèctric biplaça desenvolupat per Airbus. El 14 de juliol del 2014 volà davant de mitjans d'arreu del món congregats a la Fira Aeronàutica Internacional de Farnborough (Regne Unit). El seu mercat objectiu havia de ser la formació de pilots, però l'abril del 2017 se'n cancel·là la producció. Tenia una velocitat de creuer de 160 km/h.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'Airbus/Rolls-Royce/Siemens E-Fan X és un avió elèctric/híbrid demostrador en curs de desenvolupament per Airbus, Rolls-Royce plc i Siemens. Fou anunciat el 28 de novembre del 2017 i segueix la línia d'anteriors demostradors d'aeronaus elèctriques per complir la Visió Flightpath 2050 de la Comissió Europea per al transport sostenible. Se substituirà un dels quatre turboventiladors Lycoming ALF502 d'un BAe 146 de proves per un motor elèctric de 2 MW de Siemens, adaptat per Rolls-Royce i impulsat pel seu turboeix AE2100, controlat i integrat amb una bateria de 2 t per Airbus.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un autobús elèctric és un autobús propulsat per electricitat. Hi ha dues categories principals d'ómnibus elèctric: El troleibús és un tipus d'òmnibus elèctric alimentat per dos cables elèctrics, rebent l'electricitat per un fil i retornant per l'altre cable, utilitzant dos pols de tròlei muntat al sostre. L'altra mena d'autobús amb electricitat l'emmagatzemada a bord en bateries.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una bicicleta elèctrica o pedelec és un tipus de vehicle elèctric. És compost per una bicicleta a la qual se li ha acoblat un motor elèctric per ajudar-la en el seu avanç. L'energia és subministrada per una bateria que es recarrega a la xarxa elèctrica. La seva autonomia sol oscil·lar entre els 25 i els 50 km.\nA la Unió Europea, legalment tenen la consideració de bicicletes a efectes de circulació, sempre que:\n\nNomés proporcionin assistència mentre es pedaleja (no poden tenir accelerador).\nEl motor es desconnecti a partir de 25 km/h.\nLa seva potència no sigui superior a 250 W.La resta de les bicicletes elèctriques són considerades en la categoria de ciclomotor elèctric, i requereixen llicència de conducció i assegurança específica d'accidents.\nÉs bastant comú que les bicicletes elèctriques siguin també plegables, ja que com aquestes el seu ús és majoritàriament urbà. Són els vehicles elèctrics més assequibles.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La Bultaco Brinco fou un vehicle elèctric de dues rodes que era a mig camí entre una motocicleta i una bicicleta (moto-bike). Bultaco Motors, l'empresa que la fabricà fins al 2018, la va llançar el 2015 al preu de 4.800 euros.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una cadira de rodes elèctrica (EPW) o cadira de rodes motoritzada, és una cadira de rodes que s'impulsa mitjançant un motor elèctric (generalment utilitzant una direcció diferencial ) en lloc de la força manual . Les cadires de rodes motoritzades són útils per a aquells que no poden impulsar una cadira de rodes manual o que necessiten utilitzar una cadira de rodes per distàncies o sobre terrenys que poden fatigar emprant una cadira de rodes manual. També poden ser utilitzades no només per persones amb problemes de mobilitat \"tradicionals\", sinó també per persones amb afeccions cardiovasculars i de fatiga.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un carret motoritzat (o també carret de compra elèctric) és un carret de supermercat equipat amb un motor elèctric i controls de navegació. Inclou un seient (sovint equipat amb un interruptor de l'assentament ocupant que activa el moviment del carro amb el pes de l'ocupant), convertint-se així en una cadira de rodes motoritzada, i té una bateria recarregable que es pot carregar connectant el dispositiu quan no estigui en ús. Els supermercats i altres grans botigues de venda de comerços els proporcionen a persones amb discapacitats físiques permanents o temporals que poden tenir dificultats per caminar per un gran centre comercial o per empènyer un carret normal.Molts dels clients que utilitzen carros de compra motoritzats no són usuaris de cadira de rodes a temps complet, però creuen que la compra és més fàcil si utilitzen el dispositiu, ja que els resulta difícil empènyer un carretó normal, sobretot quan s'omple amb mercaderies i caminar per una botiga gran pot resultar difícil per a aquell que només és capaç de recórrer distàncies curtes pel seu propi peu.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "La conversió a vehicle elèctric és la modificació d'un vehicle convencional de combustió interna (IC2EV) a un vehicle elèctric mitjançant la substitució del sistema de propulsió per un motor elèctric.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "L'Hyperloop és un mitjà de transport d'alta velocitat hipotètic, proposat per Elon Musk, inventor i fundador de SpaceX. Musk concep el sistema com un \"cinquè mitjà\" de transport, una alternativa als vaixells, avions, automòbils i trens. En teoria, el sistema seria capaç de viatjar des del centre de la ciutat de Los Angeles al centre de la ciutat de Sant Francisco en menys de 35 minuts, és a dir, 563 km a més de 1100 km/h.Musk va anunciar per primera vegada l’Hyperloop el juliol de 2012, en l'esdeveniment PandoDaily que va tenir lloc en Santa Monica, Califòrnia.El setembre del 2012 Musk va comparar el sistema amb un Concorde terrestre i amb un encreuament entre un Concorde i un canó de rail, encara que assenyalant que no necessitava raïls. Musk va estimar que el cost del Hyperloop entre Sant Francisco i Los Angeles seria d'uns sis mil milions de dòlars, una trentena part del cost del Tren d'Alta Velocitat de Califòrnia que ha estat proposat per donar servei entre ambdues ciutats. Musk ha comentat que l’Hyperloop no és un tren que circula per un tub on s'ha fet el buit (Vactrain).\nEl 12 d'agost de 2013 Elon Musk va presentar un document de 57 pàgines que descriu el projecte, en el qual s'incloïa un pressupost estimat de 6000 milions de dòlars per a la versió que transporta només passatgers, mentre que la versió que transporta tant passatgers com cotxes va ser pressupostada amb 7000 milions de dòlars. Aquests costos projectats han estat posats en dubte per enginyers de transport i altres, qui mantenen que aquestes xifres són poc realistes atès el nivell de construcció necessari i la quantitat de tecnologia que no ha estat provada mai abans.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "IEC 62196 és una normativa internacional (creada per l'IEC) que especifica un rang de connectors i tipus de càrrega de vehicles elèctrics. IEC 62196 consisteix en diverses parts, la tercera part va ser publicada el 2014 i la quarta part s'ha iniciat a especificar el 2015. La darrera versió de la norma es pot esbrinar aquí.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un patinet elèctric és un patinet que funciona amb un motor elèctric. El conductor pot anar dret o o assegut. Els patinets elèctrics sovint es coneixen com a patinets electrònics . No obstant això, no s'han de confondre amb els patinets elèctrics que es condueixen anant assegut, sinó que ja es poden catalogar com vehicle de mobilitat. El terme patinet és enganyós, perquè aquest petits vehicles no es mouen empenyent am el peu, sinó amb l'ajut d'un motor elèctric.\nEls patinets elèctrics s'han tornat cada vegada més populars des de mitjans de la dècada de 2010. La tendència cap a l'electromobilitat observada en aquests moments mostra que, especialment a les ciutats, moltes persones busquen per desplaçar-se una alternativa a un cotxe amb motor de combustió interna. Els patinets elèctrics permeten cobrir ràpidament distàncies curtes des de casa, des de l'estacionament o des de l'estació de tren. Dins d'aquest context, es parla de desplaçament de l'última milla. Moltes ciutats, com París, Tel Aviv o Viena esperen que l'ús dels patinets elèctrics alleugi la situació del trànsit i la manca d'aparcament.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una pedelec (de l'anglès Pedal Electric Cycle) o també bicilec, és un tipus especial de bicicleta elèctrica (a Suïssa és un subtipus de les E-Bikes) en la qual el conductor és ajudat mitjançant tracció elèctrica quan pedaleja. Atès que l'acció de pedalejar és necessària i l'ajuda està constructivament limitada, aquest tipus de bicicleta no és considerat com un vehicle motoritzat d'acord amb la llei.\nA Alemanya, una pedalec amb un motor de potència màxima de 250 watts i una velocitat màxima de 25 km / h limitada constructivament, no és considerada com un vehicle segons el reglament relatiu a la posada en circulació d'automòbils. No existeix la obligatorietat de matrícula, d'assegurança de responsabilitat civil, de permís de conduir ni de casc. A Suïssa una pedalec amb un motor de 500 watts de potència màxima i amb una tracció de pedaleig de fins a 25 km / h és considerada com un ciclomotor lleuger.\nLa variant més ràpida és l'anomenada S-bicilec que també té el suport d'un motor accionat mitjançant tracció al pedalar i que arriba fins a més de 25 km / h, a Suïssa fins a 45 km / h. A Alemanya és considerada com un vehicle, per a això són necessaris el permís de circulació, assegurança de responsabilitat civil, el permís de conduir corresponent i, en cas necessari, una autorització oficial. En Suïssa una S-bicilec és equiparada a les motocicletes i, per tant, requereix l'obligatorietat permís de conduir i d'altres permisos.\nUna bicicleta que sense tracció de pedaleig circula a una velocitat superior als 6 km / h és un subtipus més d'E-bicis. Per contra, a Alemanya tals bicicletes són denominades únicament com e-bicis; així mateix se les tracta com a vehicles segons les lleis locals.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "SAE J2954 és un estàndard per a la transferència d'energia sense fil (WPT) per a vehicles elèctrics liderat per SAE International. Defineix tres classes de velocitat de càrrega, WPT 1, 2 i 3, amb un màxim de 3,7 kW, 7,7 kW i 11 kW, respectivament. Això fa que sigui comparable als estàndards de càrrega per cable de velocitat mitjana com el sistema comú SAE J1772. S'està definint un WPT9 molt més potent a J2954/2 per a 500 kW per a vehicles pesants que tenen l'espai necessari per a muntar la placa d'inducció més gran.El sistema funciona seguint principis similars a la càrrega inductiva, però utilitza el concepte d' acoblament inductiu ressonant amb una eficiència demostrada al voltant del 85%. Això fa que sigui semblant als carregadors per cable, on la major eficiència teòrica es compensa una mica pels sistemes d'aïllament necessaris que impedeixen la retroalimentació d'alt corrent, sistemes que el J2954 amb buit d'aire no requereix. Els millors carregadors de velocitat mitjana de la seva classe són al voltant del 94%.El desenvolupament del concepte de transferència de ressonància subjacent va ser desenvolupat per Marin Soljačić a l' Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) i després es va escindir com a WiTricity el 2007. WiTricity ha liderat els esforços d'estandardització de SAE, que van començar el 2012 i s'han sotmès a dues reversions fins al 2019. L'estàndard final es va publicar el 2020. WiTricity prediu que els carregadors J2954 estaran disponibles com a una funcionalitat addicional a partir del 2022.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Segway Personal Transporter (Segway PT) és un vehicle de transport lleuger, giroscòpic, elèctric, a dues rodes, autobalancejat, controlat per ordinador, inventat per Dean Kamen i presentat el desembre de 2001. És produït per la companyia Segway Inc., amb seu a Bedford (Nou Hampshire, Estats Units).\nA principis de l'any 2010 l'empresa va ser comprada per un grup dirigit pel milionari britànic Jimi Heselden, president de Hesco Bastion. Nou mesos més tard moriria mentre provava un d'aquests Segway.\nEl Segway és el primer dispositiu de transport amb autobalanceig. L'ordinador i els motors situats a la base mantenen la base del Segway horitzontal tota l'estona. L'usuari s'ha d'inclinar cap a la direcció que vulgui prendre (davant, enrere, dreta o esquerra). El motor és elèctric i silenciós, aconseguint els 20 km/h (15 km/h als P-sèries).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Sinclair C5 és un vehicle elèctric de bateria individual, tècnicament un \"cicle de pedal assistit elèctricament\". (encara que és àmpliament descrit com un \"cotxe elèctric\", Sinclair l'ha caracteritzat com un \"vehicle, no un cotxe\".) Va ser la culminació del gran interès en els vehicles elèctrics de part del Sr. Clive Sinclair. Sinclair s'havia convertit en un dels milionaris més coneguts del Regne Unit i s'ha guanyat el títol de cavaller gràcies a la reeixida empresa Sinclair Research, dedicada a ordinadors personals a principis de la dècada de 1980. Ell va esperar repetir el seu èxit en el mercat de vehicles elèctrics, que va veure que havia madurat per a un nou enfocament. El C5 va sorgir d'un projecte anterior per produir un cotxe elèctric semblant al Renault Twizy anomenat C1. Després d'un canvi en la llei impulsada per la pressió exercida pels fabricants de bicicletes, Sinclair ha desenvolupat el C5 com un tricicle elèctric amb un cos de polipropilè i un xassís dissenyat per Lotus Cars. Va ser pensat per ser el primer d'una sèrie de vehicles elèctrics cada vegada més ambiciosos, però el desenvolupament planificat del C10 i C15 mai va arribar més enllà de la taula de dibuix.\nEl 10 de gener de 1985, el C5 es va donar a conèixer en un esdeveniment de llançament ostentós però va rebre una recepció poc entusiasta dels mitjans de comunicació britànics. Les seves perspectives de vendes van ser arruïnades per males crítiques i preocupacions de seguretat expressades per les organitzacions de consumidors i d'automobilisme. Les limitacions del vehicle – un curt abast, una velocitat màxima de només 24 km/h, una bateria que s'acaba ràpidament i una falta de resistència a la intempèrie – fan que sigui poc pràctic per a les necessitats de la gent. Es comercialitza com una alternativa als cotxes i bicicletes, però va acabar apel·lant a cap dels grups de propietaris, i que no estava disponible a les botigues fins a diversos mesos després del seu llançament. Dins dels tres mesos de la posada en marxa, la producció s'havia reduït en un 90%. Les vendes mai van avançar i les previsions optimistes de Sinclair i la producció van cessar per complet a l'agost de 1985. De 14.000 C5s fets, només 5.000 van ser venuts abans del seu fabricant, Sinclair Vehicles, va entrar en fallida.\nEl C5 es va fer conegut com \"una de les grans bombes de màrqueting de la indústria britànica de postguerra\" i un \"notori ... exemple de fracàs\". Malgrat el seu fracàs comercial, el C5 es va convertir en un element de culte per a col·leccionistes. Milers de C5s sense vendre van ser comprats per inversors i es van vendre a preus enormement inflats – fins a £5000, en comparació amb el valor original al detall de 399 lliures. Diversos entusiastes han creat clubs de propietaris i alguns han modificat substancialment els seus vehicles, afegint rodes gegants, motors de reacció i motors elèctrics d'alta potència per propulsar els C5s a velocitats de fins a 240 km/h.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un tramvia, o també tram, és un vehicle de propulsió elèctrica sobre rails i mode de transport públic que circula majoritàriament per àrees urbanes i en superfície.\nTant pot circular sense separació de la resta de vehicles com segregat de la resta de la calçada. També, en alguns casos, fan trajectes interurbans.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El troleibús, també conegut com a trolley o tròlei, és un autobús elèctric alimentat per dos cables superiors des d'on pren l'energia elèctrica, mitjançant dues astes. El troleibús no fa ús de vies especials o guies a la calçada, la qual cosa el fa un sistema més flexible. Compta amb pneumàtics de cautxú, en comptes de rodes d'acer en guies com els tramvies.\nAl País Valencià funciona el TVR (transport de via reservada) a la ciutat de Castelló de la Plana, amb el TVRCas; i hi ha projectes d'implantació del troleibús a altres ciutats com Benidorm.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "El Twike (composició de Twin i Bike) és un vehicle elèctric lleuger (L.E.V.) de tracció mixta humana i elèctrica, dissenyat per portar dos passatgers amb les respectives maletes. Pot ser conduït en mode només elèctric o elèctric + pedalejant.\nPedalar augmenta l'abast o autonomia del vehicle, però no n'augmenta la velocitat màxima. El vehicle no pot ser propulsat únicament a pedals. Un sistema de frenada antibloqueig regenerativa captura l'energia de la desacceleració i la carrega a les bateries (controlades per ordinador).\nConstruït de materials lleugers com alumini i plàstic, aquest tricicle de 246 kg porta un motor elèctric de 3 kW i bateria de 336 volts que pot ser\n\nbateria de Níquel i Cadmi de 10 ampere hora de càrrega elèctrica i 50 a 90 km d'autonomia.\nbateria de Níquel i Hidrur metàl·lic de 17,8 ampere hora de càrrega elèctrica i 80 a 140 km d'autonomia.\nbateria de Lithium-Mangan:>500 km d'autonomia.Els propietaris de Twikes, que s'autoanomenen pilots, organitzen regularment trobades i curses per popularitzar el vehicle i intercanviar experiències.\nOriginalment desenvolupat a Suïssa, el fabrica actualment a Alemanya l'empresa \"FINE Mobile GmbH\"Actualment (2019) han desenvolupat nous models (Twike4 com a prototip i ara Twike 5, amb fins a 500km d'autonomia i més de 120km/h de velocitat màxima)", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un vehicle de mobilitat és un equipament d'ajuda a la mobilitat equivalent a una cadira de rodes però amb una forma semblant a un carret de golf. Sovint se'l coneix com a moto elèctrica o escúter elèctric.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un vehicle de mobilitat personal (VMP) és un tipus de vehicle generalment recent (del segle xxi), d'una sola plaça, concebut per a la micromobilitat. Es caracteritza per estar propulsat exclusivament per motors elèctrics i per assolir una velocitat màxima que normalment no excedeix els 25 km/h. A causa de la seva creixent popularitat, les legislacions de nombrosos països estan contemplant la manera de classificar-los i regular-ne l'ús.\nAlguns tipus de vehicles de mobilitat personal són els patinets elèctrics, els monocicles autoequilibrats, les taules de dues rodes autoequilibrades i giròpodes com el Segway. No se solen considerar com a tals les bicicletes elèctriques, ja que combinen la seva propulsió mitjançant un motor elèctric amb el pedaleig de l'usuari.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un vehicle elèctric és un vehicle que fa servir un o més motors elèctrics per desplaçar-se. Els vehicles elèctrics poden ser: \n\ncotxes elèctrics,\ntrens elèctrics,\ncamions elèctrics,\navions elèctrics,\nvaixells elèctrics,\nmotocicletes i scooters elèctrics i\nnaus espacials elèctriques.Els vehicles elèctrics són diferents dels vehicles propulsats per combustibles fòssils en els següents punts:\n\nReben la seva potència d'un ampli ventall de fonts, incloent-hi combustibles fòssils, energia nuclear, i fonts renovables com ara energia mareomotriu, energia solar, i energia eòlica, o qualsevol combinació d'aquestes. De qualsevol forma, aquesta energia és llavors transmesa al vehicle a través de l'ús de línies d'alta tensió, transmissió d'energia sense fils com ara càrrega inductiva, o una connexió directa a través d'un vehicle elèctric. L'electricitat pot ser llavors emmagatzemada al vehicle fent servir una bateria elèctrica, supercondensador, o cel·la de combustible.\nEn canvi, els vehicles de combustió sovint només poden derivar la seva energia de poques fonts, com ara combustibles fòssils no renovables.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Un vehicle elèctric de bateria (abreujat \"VEB\") és un vehicle elèctric impulsat per un motor elèctric que és alimentat per unes bateries.\nHistòricament les bateries han tingut alts costos de fabricació, pes, temps de recàrrega amb escassa vida útil i autonomia, la qual cosa ha limitat l'adopció massiva de vehicles elèctrics de bateria. Els avançaments tecnològics actuals en bateries han resolt alguns d'aquests problemes, per la qual cosa molts models s'han prototipat recentment i se n'ha anunciat la producció d'un bon grapat en el futur. Toyota, Profunda, Ford i General Motors van produir VEB en la dècada del 1990 per complir amb el mandat relatiu a vehicles de zero emissions de la Junta de Recursos de l'Aire de Califòrnia (Anglès: California Air Resources Board -CARB-), que ha estat ajustat i modificat posteriorment per CARB.El sector dels vehicles de passatgers està en creixement i planteja excel·lents oportunitats, principalment perquè les grans empreses del sector automobilístic se n'han mantingut al marge i han concentrat els seus esforços en les tecnologies híbrides. Només ara comencen a dedicar recursos als vehicles elèctrics, veient el mercat que estan creant petites empreses que han nascut gràcies a la veta de mercat descuidada per les grans empreses del sector.\nLa gran majoria d'aquestes petites empreses ha creat petits vehicles elèctrics de poc pes per poder aprovar les homologacions europees. Algunes marques són REVA, Think, DILIXI. Altres empreses ja existents al mercat des de fa anys són a Itàlia, on tant Piaggio com el seu principal competidor, Faam, venen quantitats importants a les empreses de transport i els ajuntaments. Famm disposa ara de vehicles de bateries de liti que donen una autonomia excel·lent de fins a 130 km i una possibilitat de càrrega de més de 1500 kg. Això fa possible l'ús d'un vehicle ecològic als ajuntaments en la recollida d'escombraries i també a les empreses courier (com DHL, Seur, etc.). L'Ajuntament de Barcelona ja disposa de 20 camions elèctrics que recullen les escombraries al barri Gòtic. L'empresa que distribueix la gamma FAAM a Espanya i Portugal és DILIXI.\nEn els últims 12 mesos hi ha hagut canvis importants en el sector. De sobte el mercat europeu s'ha despertat i tant nous distribuïdors com nous fabricadors estan apareixent. Els principals fabricants segueixen sent els Italians, amb marques com la ja indicada Faam, Micro-Vett (empresa que es dedica a crear solucions elèctriques per als vehicles industrials pel Grup Fiat), BredaMenarinibus (fabricant d'autobusos, incloent-hi un model elèctric, i part del grup industrial Finmeccanica), VEM srl i Technobus. L'empresa Dilixi acaba de llançar al mercat tant la gamma Micro-Vett com Bredamenarini amb una presentació a Madrid del model elèctric Doblò i a Figueres de l'autobús ZEUS, el primer autobús elèctric a arribar a Catalunya. L'autobús té fins a 120 km. d'autonomia i demostra que, avui dia, el vehicle elèctric és una opció realista per a moltes de les necessitats de transport.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Vehicle-to-grid (V2G), traduït de l'anglès com \"vehicle a la xarxa\", descriu un sistema en el qual l'energia pot ser venuda a la xarxa elèctrica pel conductor d'un vehicle tot-elèctric o híbrid endollable, quan aquest és connectat a la xarxa als moments que no s'usi per al transport. Alternativament, quan les bateries del cotxe necessitin ser recarregades, el flux s'invertirà i l'electricitat fluirà de la xarxa al vehicle.\nEl V2G pot ser usat amb vehicles elèctrics (BEV) o híbrids que disposin d'endoll. La major part dels vehicles romanen aparcats un 95% del temps, les seves bateries podrien ser usades deixant que l'electricitat fora del cotxe a les línies de conducció elèctrica i a l'inrevés.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Volt-Tour és una associació catalana sense ànim de lucre promotora del vehicle elèctric fundada per l'enginyer Patrick Renau l'any 2000. El seu objectiu és promocionar, divulgar i fomentar la investigació i el desenvolupament del vehicle elèctric a Catalunya i, a partir de l'any 2013, a la Catalunya del Nord, amb la col·laboració de l'associació nord-catalana Lame66.L'objectiu de l'associació promotora del vehicle elèctric Volt-Tour és promoure la Mobilitat Elèctrica perquè el vehicle elèctric aporta millores mediambientals, diversificació de les fonts d'energia i qualitat de vida als ciutadans.\n\nDes dels inicis de la fundació de l'associació fins als nostres dies s'han fet moltes activitats de foment, promoció i sensibilització. Els projectes més rellevants durant tots aquests anys han estat l'organització del primer “Ral·li Solar” l'any 2002 entre Barcelona-Parets del Vallès-Sabadell-Terrassa-Rubí i Sant Cugat.\nTambé la co-organització durant 5 anys seguits (2005-2010) del “European Solar Rallye Phebus”, un ral·li divulgatiu que s'organitzava entre Catalunya i Occitània (Barcelona-Tolosa de Llenguadoc) a través dels Pirineus.\nCal destacar també la creació i desenvolupament del projecte EV-Friendly (l'any 2009) que pretén fomentar l'existència de més estacions de recàrrega per vehicles elèctrics i la seva actuació més rellevant ha estat la d'instal·lar estacions de recàrrega per vehicles elèctrics a cinc estacions de tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. \nDes dels inicis de l'any 2010 col·laborador a la mostra anual Expoelèctric organitzant activitats com la “Ruta Elèctrica\" i els “e-Concerts”El “Rallye Phebus“, a partir de l’any 2004 anomenat “European Solar Rallye Phebus”, era un ral·li divulgatiu no competitiu de vehicles elèctrics propulsats totalment o parcialment amb energia fotovoltaica que s’organitzava entre Catalunya i Occitània a través dels Pirineus des del any 2000 fins l’any 2010.\nL’any 2000 la École nationale supérieure d’électrotechnique, d’électronique, d’informatique, d’hydraulique et des télécommunications (ENSEEIHT) de Tolosa de Llenguadoc i l’associació Centre Energies Renouvelables Phèbus Ariège de Dun decidiren organitzar entre Mirapeis (Mirepoix) i Tolosa de Llenguadoc (Toulouse) un recorregut d’aprop 100 km amb vehicles elèctrics propulsats totalment o parcialment amb energia solar. Per aquella primera edició de dos etapes hi van participar 9 vehicles. A partir d’aquesta primera edició de l’any 2000 es van organitzar més edicions.", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Wallbox és una empresa emergent, d'origen català i ara establerta als Països Baixos, de disseny, fabricació i distribució de solucions de càrrega per a vehicles elèctrics d'ús residencial, semipúblic i públic. Amb nou oficines en tres continents, a mitjans del 2021 l'empresa havia venut més de 100.000 carregadors a un total de 67 països i preveia tancar l’any facturant 79 milions de dòlars.Wallbox fou fundada el 2015 a Barcelona per Enric Asunción i Eduard Castañeda inicialment sota el nom Wall Box Chargers (\"carregadors de capsa de paret\" en anglès). El 2017, Wallbox va guanyar la South Summit, una competició europea d'empreses emergents. Wallbox va quedar en el tercer lloc de la Copa Mundial d'Startups el maig 2018. L'octubre de 2019, Wallbox va crear Quàsar, el primer carregador bidireccional al món per al segment residencial. El Quàsar va ser nominat com el millor Consumer Electronics Show (CES) de gener 2020. El 2021, Wallbox va sortir per primer cop a la borsa de Nova-York després de l’acord fusió amb la companyia d'inversions estatunidenca Kensington Capital Acquisition, convertint-se en una startup \"unicorn\" (valorada en més de 1.000 milions de dòlars).", "label": "Enginyeria" }, { "sentence": "Una audició és una actuació de mostra d'un actor, cantant, músic, ballarí o un altre intèrpret. Normalment l'intèrpret mostra el seu talent a través d'una peça de solista memoritzada i assajada o bé representant una obra o peça donada a l'intèrpret a l'audició o poc abans. En alguns casos, com per exemple amb un model o un acròbata, es pot demanar a l'individu que demostri una sèrie d'habilitats professionals. Es pot demanar als actors que presentin un monòleg. Els cantants interpretaran una cançó en un context de música popular o una ària en un context clàssic. Un ballarí presentarà una rutina en un estil específic, com ara el ballet, el claqué o el hip-hop, o mostrarà la seva capacitat per aprendre ràpidament una dansa coreografiada. anàloga a una entrevista de treball al mercat laboral habitual. En una audició, l'empresari prova la capacitat del sol·licitant per satisfer les necessitats del lloc de treball i avalua fins a quin punt l'individu prendrà instruccions i afrontarà els canvis. Després d'algunes audicions, després que l'intèrpret hagi demostrat les seves habilitats en un determinat estil d'actuació, el tribunal pot fer algunes preguntes que s'assemblen a les que s'utilitzen en les entrevistes de treball estàndard (per exemple, sobre disponibilitat).\nLes audicions són necessàries per moltes raons al món de les arts escèniques. Sovint, les empreses o grups que fan servir fan audicions per seleccionar artistes per a propers espectacles o produccions. Una audició per a una oportunitat de representació pot ser per a una única representació (per exemple, fer un monòleg en un club de comèdia), per a una sèrie o temporada d'actuacions (una temporada d'una obra teatral de Broadway) o per a un treball permanent a l'organització que realitza (per exemple,, una orquestra o un grup de ball). Les audicions per representar oportunitats poden ser per a organitzacions aficionades, escolars o comunitàries, en aquest cas normalment no es pagarà als intèrprets. A més, les audicions s'utilitzen per seleccionar o seleccionar candidats per entrar a programes d'entrenament (escola de ballet o escola de circ); programes universitaris ( B.Mus, M.Mus, MFA en teatre); beques i ajuts relacionats amb el rendiment; o bé per ser representat per una agència de talent o agent individual.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El bisbetó és una tradició nadalenca d'origen medieval que consisteix en escollir i dotar de la màxima autoritat un dels escolans el dia de Nicolau de Mira. Els textos escrits amb motiu de la festa s'anomenen Sermó del Bisbetó.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El bunraku (文楽, bunraku?), és el nom genèric pel qual és conegut el teatre de marionetes japonès Ningyō jōruri (人形浄瑠璃, Ningyō jōruri?)(marionetes i històries explicades). Es caracteritza per la unió de tres arts escèniques diferents, les marionetes (ningyō), la recitació (jōruri) a càrrec del recitador (tayū) i la música del shamisen.\nEl teatre de marionetes Ningyo Johruri Bunraku va ser originalment proclamat el 2003 i inscrit en 2008 en la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de l'Unesco.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Teatre de cambra és un model teatral desenvolupat a Europa a partir del primer terç del segle xx. Seguint algunes premisses del teatre de Molière o Goldoni,a apareix com a exercici intel·lectual que es rebel·la contra el convencional del teatre tradicional i es planteja per a un públic selecte o reduït. Entre els exemples clàssics podrien citar-se les peces de August Strindberg reunides en el seu Teatre de cambra («teatre íntim»), escrites en 1907, i una de que les seves principals característiques és la «llibertat total en la manera de tractar el tema, sempre que sigui respectada la unitat de concepció i d'estil». A Espanya va generar la institució del Teatre Nacional de Cambra i Assaig, amb el seu origen en la dècada de 1970, i durant uns anys dedicat, segons Enrique Patiño, a posar en escena obres d'autors relegats o de «cert contingut ideològic avançat i sense cabuda en el teatre comercial a l'ús».\nTambé pot referir-se a la sala, en general de reduït aforament, en la qual es fan representacions de cambra.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Josep Canals i Gordó (1876 - Barcelona, 13 de setembre de 1935) va ser un empresari teatral, administrador de diversos teatres catalans (Romea, Espanyol i Novetats) des del 1916 fins a la seva mort el 1935, així com pintor aficionat, especialment de paisatges i retrats.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Centro Dramático Galego (CDG) és la unitat de l'Axencia Galega das Industrias Culturais, AGADIC (abans Instituto Galego das Artes Escénicas e Musicais, IGAEM) que té com a objectiu la producció i la distribució d'espectacles teatrals en llengua gallega, amb la pretensió de normalitzar la llengua en l'àmbit del teatre.\nAdscrit a la Xunta de Galícia, la seva activitat va començar l'any 1984.\nCom a unitat de producció, el CDG configura una programació escènica que possibiliti que l'espectador de Galícia tingui una visió completa del panorama dramàtic universal. Com a suport d'aquest eix central d'actuació sorgeix el Saló Teatre, seu administrativa del Centre Dramàtic i únic espai d'exhibició escènica de titularitat exclusiva de la Xunta de Galícia. Reinaugurat l'any 1999, després de ser sotmès a una completa rehabilitació, el Saló Teatre acull una programació sistemàtica, plural i de qualitat reconeguda.\nEl Centro Dramático Galego és, a més, una companyia teatral. La seva experiència es tradueix en unes setanta produccions i coproduccions estrenades en poc més de vint anys d'història. Les principals línies de programació del CDG, amb una mitjana de tres produccions per temporada, apunten cap a diverses direccions: la recuperació dels autors gallecs fonamentals, la presència dels dramaturgs gallecs contemporanis, la incorporació a l'escena gallega de grans noms de la literatura dramàtica universal, la promoció del teatre infantil i la projecció exterior del teatre gallec, entre d'altres.\nL'activitat del Centro Dramático Galego va més enllà dels aspectes estretament relacionats amb la producció i la creació teatrals. També vol acostar l'activitat escènica al conjunt de la societat gallega i aglutinar el col·lectiu de professionals vinculats al sector.\nEn aquesta línia, el CDG organitza diverses activitats formatives, publica manuals pedagògics destinats al públic escolar i fa una important labor editorial mitjançant més de deu col·leccions centrades en la difusió del teatre gallec.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Dia Mundial del Teatre va ser creat en 1961 per l'Institut Internacional del Teatre (ITI).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Don Carlo és un teatrí fet per Francesc Soler i Rovirosa el 1870 per a preparar l'escenografia de l'òpera de Verdi del mateix nom. Es troba a la col·lecció d'escenografia del Museu de les Arts Escèniques de l'Institut del Teatre de Barcelona. Forma part del fons del pintor, juntament amb dibuixos, figurins i altres documents d'arxius. La petita maqueta muntada sobre fulloles de fusta i pintada en el taller barceloní de Soler és un exemple del corrent realista de l'art que va impregnar l'estètica teatral a finals del segle xix.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Dramatis personae (del llatí dramatis, genitiu de drama, drama + personae, pl. de persona, màscara (d'actor)) és una frase d'origen llatí amb la qual es denomina la llista (o conjunt) de personatges de la trama d'una novel·la o una obra teatral. És a dir, designa l'elenc total de personatges, però usualment només considera aquells que tenen actuació real i no que simplement s'esmenten.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Fantasmagoria, era una forma de teatre de terror que (entre altres tècniques) feia servir una o més llanternes màgiques per a projectar imatges aterridores com esquelets, dimonis i fantasmes sobre parets, fum o pantalles semitransparents, generalment utilitzant una projecció posterior per mantenir la llanterna fora de la vista. Es van utilitzar projectors portàtils o mòbils, el que va permetre que la imatge projectada es mogués i canviés de mida a la pantalla, i els dispositius de projecció múltiples van permetre el canvi ràpid de diferents imatges (aquesta capacitat d'animar i ampliar o reduir una imatge per mitjà de manipulacions òptiques va marcar una evolució respecte al concepte de quadre). En molts espectacles, l'ús de decoració esgarrifosa, foscor total, presentació verbal (auto) suggestiva i efectes de so també van ser elements clau. Alguns programes van agregar tot tipus d'estimulació sensorial, inclosos olors i descàrregues elèctriques. Fins i tot el dejuni requerit, la fatiga (espectacles tardans) i les drogues s'han esmentat com a mètodes per garantir que els espectadors estiguin més convençuts del que van veure. Els espectacles van començar sota l'aparença de sessions d'espiritisme reals a Alemanya i França a finals del segle xviii, i van guanyar popularitat en la major part d'Europa (especialment a Anglaterra) al llarg del segle xix.\nEls espectacles de la fantasmagoria es consideren un antecedent del cinema, és a dir, un precedent a la creació del cinematògraf dels germans Lumière o dels invents d'Edison, i en conseqüència un precursor del cinema de terror.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Els termes fora de camp, fora de la pantalla, fora de la càmera i fora de l'escenari fan referència a esdeveniments de ficció al teatre, a la televisió o al cinema que no es veuen a l' escenari o en el marc, sinó que només són percebuts pel públic o descrits (implícitament) pels personatges o el narrador. L'acció fora de camp sovint deixa molt a la imaginació del públic, i es pot entendre com un recurs molt subjectiu. Com a mode narratiu i dispositiu estilístic, es pot utilitzar per a una sèrie d'efectes dramàtics. També es pot utilitzar per estalviar temps en la narració, per eludir les limitacions tècniques o financeres d'una producció o per complir els estàndards de classificació del contingut.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un fossat d'orquestra és la zona d'un teatre, generalment situada en una zona baixa davant de l'escenari, en què actuen els músics. Les fosses orquestrals s'utilitzen en formes de teatre que requereixen música (com ara òpera i ballet) o en casos en què es requereix música incidental. El director sol situar-se a la part davantera de la fossa orquestral que mira cap a l'escenari.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un guió teatral, d'història o llibret és el guió específic per a una obra de teatre. Conté el text d'una obra dramàtica o un musical, escrita per a la seva posada en escena. Segurament també conté anotacions, acotacions i directrius per a actors i altres membres de l'elenc teatral.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La improvisació teatral és la improvisació aplicada al teatre. Un conjunt de tècniques d'improvisació s'utilitzen a la formació i entrenament actoral; a més, les improvisacions són usades per a la creació de les obres de teatre, tinguin o no ja prèviament fixat un text; finalment, la improvisació teatral és en si mateixa un gènere teatral, o més aviat un grup de gèneres dramàtics en els quals els actors improvisen en directe, com ara la comèdia de l'art, el clown, el cabaret, el cafè-teatre, les lligues d'improvisació o sovint el teatre de carrer. Les propostes d'improvisació teatral en escena interpenetren el real i l'imaginari constantment; plantejant-se com a accions frontera entre l'art, en el sentit d'artifici o ficció, i la simple observació de la vida real, com per exemple qui veu la gent passar en un passeig des d'una terrassa.La improvisació dramàtica actualment és clau a tots els gèneres teatrals i a totes les arts escèniques. En dansa-teatre i dansa contemporània, per exemple, es dona molta importància a experimentar amb la improvisació gestual i corporal per a anar trobant el que es vol transmetre al públic. Això es va fent al llarg de tot el procés de composició i creació de la coreografia, escenografia i altres elements escènics, de manera que cada intèrpret creador hi aporta la seva personalitat i estil.S'usa també com a mètode terapèutic i de creixement personal, per millorar la psicomotricitat, l'empatia, la comunicació, la creativitat, la confiança, la negociació, la gestió de conflictes i la cohesió de grups, sigui a través del psicodrama o altres formes de teatre social, o per si mateixa. Usada com a teràpia, la improvisació teatral és una forma de producció complexa que ajuda al desenvolupament general de la persona a partir d'un recorregut simbòlic, enfront de les creacions espontànies -en forma de símptomes o problemes de comportament- que aquesta desitja canviar o li produeixen malestar.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La International Bibliography of Theatre & Dance és una base de dades de continguts teatrals que conté al voltant d'uns 60.000 articles de publicacions periòdiques (revistes, publicacions acadèmiques, etc.), diaris, llibres i monografies amb resum; a més de 100 publicacions i també més de 100 llibres i monografies a text complet que tracten aspectes del teatre i les arts escèniques d'arreu del món.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Internet Broadway Database (IBDB) (en català: La base de dades de Broadway a Internet) és una base de dades en línia de les produccions de teatre de Broadway i del seu personal. Opera a través del Departament de recerca de The Broadway League, una associació comercial nord-americana del teatre comercial.La IBDB proporciona registres de les produccions del principis del teatre a Nova York al segle xviii fins a l'actualitat. Es detallen les persones involucrades, fets interessants i estadístiques.Va ser ideada per Karen Hauser, cap del Departament de Recerca de la Lliga de Teatres americans i Productors (actualment anomenada \"The Broadway League\"). The Broadway League va recollir informació i estadístiques de Broadway durant molts anys. El 1996, el Departament d'Investigació començar a organitzar i ampliar la recollida de dades de la Lliga per tal de produir un lloc web.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La lex Julia theatralis va ser una antiga llei romana establerta per August que donava, als cavallers o descendents (els equites fills dels cavallers que havien figurat al cens eqüestre) el dret d'asseure's en les catorze primeres graderies del teatre amb la finalitat de mitigar el que assenyalava la llei Roscia theatralis, encara que a causa de les guerres civils, o per haver obtingut més tard el rang, no disposessin de la riquesa necessària.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Kyōgen (狂言, Kyōgen?) és la forma còmica del teatre tradicional japonès. Els actors del kyōgen provenen de famílies específiques i utilitzen una tècnica teatral pròpia. Tanmateix, fins i tot dins d’una obra de teatre de Noh, sovint hi ha un actor de Kyōgen per interpretar els populars personatges que venen a resseguir, durant l’interludi (quan el shite va al darrere dels escenaris per canviar de vestit i de màscara), la història del protagonista. Aquests interludis són presents en tres de les cinc categories de Noh: els Noh dels guerrers, Noh de les dones i Noh del món real. Tanmateix, fins i tot si es representen noh i kyōgen al mateix escenari, són dues arts dramàtiques diferents.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Els Lortel Archives, també coneguts com a Internet Off-Broadway Database (IOBDB), és una base de dades en línia que cataloga les produccions de teatre que es mostren off-Broadway.\nEls arxius reben el nom de l'actriu i productora teatral Lucille Lortel i van ser finançats i desenvolupats per la Fundació Lucille Lortel, sense ànim de lucre.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Manzai (漫才, Manzai?) (漫才?) és un estil tradicional d'espectacle còmic en directe de la cultura japonesa.El terme Manzai normalment implica dos actors (manzaishi)—un home recte (tsukkomi) i un home graciós (boke)— realitzant acudits a gran velocitat. La majoria dels acudits giren al voltant de malentesos mutus, doble-xerrada, jocs amb figures retòriques i altres gags verbals.\nEn els darrers temps, el manzai ha estat sovint associat amb la regió d'Osaka, i els comediants manzai sovint parlen en el dialecte kansai durant les seves actuacions.\nYoshimoto Kogyo, un gran centre d'oci situat a Osaka, va introduir l'estil-Ozaka del manzai al públic de Tòquio, i va adoptar el terme \"漫才\" (una de les diverses maneres d'escriure la paraula manzai en japonès) el 1933.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Microteatre és un nou concepte de format teatral. Consisteix en obres teatrals de 15 minuts sobre un mateix tema, representades en espais reduïts com sales o petites habitacions de 15 a 20m2 i per a un públic de menys de 15 espectadors per sessió.\nAquest format permet escollir a l'espectador tant el temps que vol passar al teatre, segons el nombre d'obres que vulgui veure, com el preu que vol pagar, ja que cada visita a una sala es paga de forma individual.\nÉs un esdeveniment multidisciplinari, així dons, no només se centra en oferir tan sols microteatre si no, també, microdansa, micromàgia, micromonòlegs…Les sales no disposen d'escenari, ni butaques, ni efectes de llum. Un decorat auster adequat a cada obra és l'únic complement per actors i la seva actuació. No obstant, les obres tenen un format tradicional, no es tracta de cap performance o improvisació. Totes les històries tenen inici, nus i desenllaç, requerint un guió previ.\nCom a complement perfecte, Microteatre compta amb un bar-restaurant, lloc de trobada entre espectadors i artistes, on l'espectador espera per a entrar a la seva pròxima sessió mentre pren alguna cosa.\nMicroteatre ha sigut un revulsiu cultural per a moltes ciutats espanyoles i ha permès que el públic s'apropi al teatre d'una manera fàcil i econòmica, tenint la possibilitat de veure diverses obres en menys d'una hora. A més, ha estat una fabulosa plataforma per a nous autors, fent d'aparador de molts projectes de moltes persones.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Nascut com a Gabriel Moll Blanes (Capdepera, Mallorca, 1941 – Barcelona, 17 de febrer de 2009), fou un home que dedicà tota la seva vida a les arts escèniques i cinematogràfiques.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Tomás Motos Teruel, és un pedagog especialitzat en creativitat, teatre i expressió corporal, que ha estat professor titular a la Universitat de València de Didàctica i Organització Escolar. És doctor en Filosofia i Ciències de l'educació, premi Extraordinari, llicenciat en Psicologia i en Pedagogia, i mestre. L'any 1985 va rebre un accèssit al Premi Nacional d'Investigació educativa. Ha publicat diverses obres de teatre i és membre de la Academia de las Artes Escénicas de España. El seu camp d'investigació per excel·lència ha estat el teatre en l'educació i el 2020 va publicar l'assaig Teatro en la educación (España, 1970-2018).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Noh o No (en japonès: 能, nō) és un dels tipus principals de teatre clàssic japonès. Juntament amb el kabuki, són potser les estructures dramàtiques principals creades al Japó. S'originà a partir del segle xiv mesclant formes populars i aristocràtiques. És característic que alguns actors vagin coberts amb màscares per a representar dones i certs estats d'ànim. Avui dia hi ha uns 1.500 actors professionals del teatre noh al Japó.\nEstablert a finals del segle XIII al Japó, el noh és una forma teatral que uneix dues tradicions: les pantomimes ballades i cròniques versificades recitades per bonzos errants. El drama, el protagonista del qual està cobert amb una màscara, es representava els dies de festa als santuaris. Els seus actors, protegits per daimyos i shoguns, han transmès des de pare a fill els secrets del seu art. El noh ha evolucionat de diverses maneres en l'art popular i aristocràtic. També constituirà la base d'altres formes dramàtiques com el kabuki. Després que Zeami establís les regles del noh, el repertori es va congelar cap a finals del segle XVI i encara es manté intacte. El noh és únic pel seu encant subtil (yūgen) i pel seu ús de màscares distintives. Quan es posen la màscara, els actors deixen simbòlicament la seva pròpia personalitat per encarnar els personatges que interpretaran. En lloc de narrar una trama complicada, el teatre noh, molt estilitzat i simplificat, desenvolupa, per tant, una simple emoció o atmosfera. Funcionant de la mateixa manera que els entrenadors, la teatralitat permet passar a una altra interpretació d'un mateix.\nÉs un teatre cantat, però amb una tonalitat limitada, i la melodia no és el centre de la representació. L'escenari, de fusta, està decorat de manera molt senzilla amb la imatge d'un pi carregada de simbolisme. Els actors, amb vestits luxosos, entren i surten de l'escenari per un pont estret: el Hashigakari. De fet, representa l'intent de la cultura japonesa de trobar la bellesa en la delicadesa de les formes.\nEl Noh va ser una de les primeres formes de drama registrades el 2008 (originalment proclamada el 2001) a la llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO, essent un tipus de teatre Nôgaku junt al kyōgen.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El teatre off-Broadway és un terme utilitzat per denominar les obres, musicals o revistes representades a la ciutat de Nova York però fora del circuit de Broadway. Acostumen a ser teatres amb un aforament d'entre 100 i 500 persones i que realitzen produccions de baix cost, no comparables amb les produccions realitzades a Broadway.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El psicodrama és una eina de desenvolupament personal que utilitza la teatralització dramàtica per mitjà de guions improvisats. Avui és utilitzat en teràpia de grup, en teràpia familiar o en teràpia individual. Permet l'escenificació de neurosis i altres processos psíquics.\nSegons el Diccionari Internacional de la psicoanàlisi sota la direcció de Alain de Mijolla, Calmann-Lévy, 2002,\nes tracta d'un «mètode d'investigació dels processos psíquics utilitzant la posada en marxa d'una dramatització per mitjà de guions improvisats posats en escena i representats per un grup de participants. »", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El sistema Stanislavski o mètode Stanislavski és un enfocament sistemàtic per a l'entrenament d'actors desenvolupat per Konstantín Stanislavski a la primera meitat del segle xx. Ell mateix va ser actor, director i administrador en el teatre rus al Teatre d'Art de Moscou (fundat el 1897). Stanislavski va ser el primer en Occident en proposar que l'entrenament dels actors anés més enllà de les tècniques vocals i corporals. Amb el mètode, l'actor mobilitza el pensament conscient i la seva voluntat per així activar altres processos psicològics menys controlables, com l'experiència emocional i el comportament subconscient. A l'assaig, l'actor ha de buscar motius interns per justificar l'acció i la definició del que el personatge vol mostrar.\nMés tard, Stanislavski va seguir elaborant el sistema amb un procés d'assaig més físic: \"Mètode d'acció física\".\nGràcies a la promoció i el desenvolupament per part dels professors que van ser antics estudiants de l'Escola de Moscou, i de les traduccions dels escrits del mateix Stanislavski, el seu sistema va adquirir tal capacitat, que va creuar les fronteres culturals i es va expandir internacionalment.\nEntre els professors més influents que han utilitzat aquest sistema, es troben Ryszard Boleslawski, Vsévolod Meierhold, Michael Chekhov, Lee Strasberg, Stella Adler, Harold Clurman, Robert Lewis, Meisner Sanford, Uta Hagen, Cojar Ion, Daniel Gómez Nates, Seki Sano, Rafael Fuentes i Ivana Chubbuck.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El soliloqui és un fragment d'un text teatral en què un personatge parla sol, adreçant-se a si mateix, tot expressant pensaments o sentiments, de manera que l'espectador pot conèixer les seves reflexions i anhels personals.El mot soliliqui prové del llatí soliloquium, que deriva de solus (sol) i loqui (parlar).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Teatre a Andorra inclou la història de les arts escèniques al Principat, així com els teatres i les companyies teatrals.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Teatre alternatiu fa referència a diverses manifestacions per a-teatrals a la recerca de donar l'alternativa al teatre tradicional o clàssic, sotmès als cànons històrics. També pot relacionar-se amb el teatre híbrid o avantguardista a la recerca de senyals d'identitat pròpies.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El teatre amateur és el teatre fet amb actors no professionals. És una disciplina que ha trobat terreny fèrtil en el teixit associatiu català. Moltes companyies de teatre d'afeccionats o amateurs dediquen hores i hores a preparar produccions i muntatges. De grups i companyies, n'hi ha una gran diversitat i conreen tota mena d'estils. Musicals, comèdia, drama, monòlegs, varietats, sarsuela, òpera, etc.: res no s'escapa del treball d'aquests col·lectius, que s'esforcen dia a dia, disciplinadament, a alçar el teló i oferir al públic el fruit de la seva dedicació, molt sovint per fer tan sols una representació.\n\nCada vegada més, el teatre amateur ofereix propostes arriscades i de qualitat, tant clàssiques com contemporànies. És innegable el mèrit d'aquests grups, que fan el paper d'autèntiques escoles d'art dramàtic i que han acabat nodrint el teatre català de bons professionals quan l'accés a les formacions en aquest camp eren més complexes. A part les representacions en els entorns propis, els grups participen i organitzen mostres i concursos, alguns de molta anomenada i tradició. L'organització d'aquests col·lectius se sol encabir en entitats sense ànim de lucre. Pot ser el mateix grup o una secció d'una entitat més àmplia, com ara ateneus, casals, centres cívics, etc. També, des de l'any 1985, disposen de la Federació de Grups de Teatre Amateurs de Catalunya.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El teatre d'avantguarda són aquelles produccions teatrals que es van realitzar durant el període conegut com a avantguarda, al primer terç del segle xx. Les avantguardes històriques inclouen diferents estils com l'expressionisme, el futurisme, el dadaisme, el surrealisme o el constructivisme rus.Un tret innovador és que fins aquest moment, en literatura, s'havia utilitzat el narrador omniscient, que ho sap tot, però ara es pren consciència de la individualitat dels personatges i apareix el jo de cadascun d'ells, únic i subjectiu, com a mostra que no hi ha una veritat absoluta.Un fet cabdal és l'estrena d'Ubú rei, d'Alfred Jarry, el 1896. L'obra no segueix els paràmetres estilístics del segle xix, però és una peça carregada de creativitat. Presenta fórmules absolutament innovadores d'utilització de la llengua, deformant-la i destruint qualsevol intent de seriositat. Ubú serà una figura reivindicada per futuristes, surrealistes i dadaistes.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El teatre físic és una tècnica d'interpretació teatral que es va començar al segle XIX i que es caracteritza per construir els personatges i les seves emocions mitjançant les accions. Amb aquesta tècnica, els actors poden treballar en monòlegs, diàlegs i en tota mena d'obres teatrals, clàssiques o modernes.\nVa néixer buscant la llibertat expressiva i la \"protecció psicològica\" dels actors, ja que a aquests no els cal \"sentir\" el que sent el seu personatge, ni cercar en el seu passat ni interior aquestes emocions, ni la qualitat de la seva actuació depèn de l'estat anímic, mental i emocional del dia. Es contraposa al mètode de Lee Strasberg, en què aquest parteix d'emocions per a crear les accions i així crear el personatge. Alguns directors i desenvolupadors del teatre físic són Antonin Artaud, Pina Bausch, Jerzy Grotowski, Vsévolod Meierhold, Peter Brook, Jacques Lecoq, Eugenio Barba, Étienne Decroux, Ariane Mnouchkine i Tadashi Suzuki.Desenvolupat per la commedia dell'arte, actualment també fusiona tècniques de dansa, circ, arts marcials, clown, etc.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Teatre infantil fa referència a tres tipus d'obres en el camp de la dramatúrgia: els textos escrits per nens i adolescents; els escrits per a ells o teatre per a nens i els que la tradició literària ha considerat adequats per a ells.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El teatre populista és aquella pràctica escènica populista que està dirigida a un ventall molt ampli de públic. Els arguments són accessibles i coneguts per tothom, i les representacions tenen lloc als espais públics, a carrers i places, o bé a les esglésies. Les peces estan escrites en les llengües vulgars i busquen l'entreteniment i la diversió.A les terres de parla catalana cal cercar l'origen d'aquesta pràctica teatral en els espectacles joglarescos de Pere Çahat i en l'arribada de les companyies italianes de commedia dell'arte que circulen per tot Europa. Aquesta pràctica escènica populista està vinculada al teatre religiós, a través de dirigents civils i eclesiàstics i és molt ben rebuda pel poble.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El teatre In-yer-face descriu l'estil dramatúrgic que va aparèixer al Regne Unit als anys 90. El terme, derivat de in-your-face, que significa agressiu o provocatiu i es tradueix literalment com a «a la cara», va ser creat pel crític de teatre britànic Aleks Sierz com a títol del seu llibre In-Yer-Face Theatre: British Drama Today, publicat per Faber and Faber el març de 2001. Membre adjunt del programa de periodisme de la Universitat de Boston a Londres, i coeditor del TheatreVoice, Sierz utilitza el terme teatre in-yer-face per descriure el treball de joves dramaturgs que presenten material vulgar i polèmic sobre l'escenari com a mitjà per incloure i afectar el seu públic. Segons Siers, “Els tres grans del teatre in-yer-face són Sarah Kane, Mark Ravenhill i Anthony Neilson”.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Teatre ídix és un estil de teatre jueu que es va desenvolupar entre els jueus asquenazites d'Europa de l'Est. Aquesta tradició és tan dramàticament original de la cultura jueva com la música klezmer.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La teatreteràpia és l'aplicació de tècniques teatrals a la intervenció psicoterapèutica. Aquest tipus d'art-teràpia és aplicat generalment en contextos clínics i socials, i es pot utilitzar tant individualment com en grups. A la teatreteràpia, s'entén que totes les persones són dramàtiques en el seu desenvolupament des dels tres mesos de vida, ja que des d'aquest moment comencen a observar-s'hi manifestacions teatrals.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El desenvolupament del teatre ha estat sempre vinculat al de la tecnologia i a l'inrevés.\nEl teatre, malgrat tractar-se d'una de les manifestacions artístiques més antigues de la humanitat, ha sabut adaptar-se i perviure gràcies a la capacitat que ha tingut d'incorporar innovacions que el fessin adequar-se als interessos i inquietuds de cada època. Tals innovacions han inclòs des de l'època dels Romans nous avenços tecnològics que han fet possible realitzar fins a les més ambicioses posades en escena. D'altra banda ambdues especialitats es retroalimenten, ja que la tecnologia s'ha servit de la creativitat de l'ésser humà per a continuar creixent i evolucionant.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El terme teatre ve del grec θέατρον, theátron o «lloc per a contemplar» derivat de theáomai o «mirar». El teatre és l'art de representar un o més fets reals o imaginats de l'experiència humana, que un autor posa en mans d'altres persones, els actors, per tal que aquests els representin davant d'un públic. Una funció teatral pot ser representada en una varietat infinita de formes.Podem considerar que el teatre és un gènere literari, ja que, a vegades, la paraula hi té un paper fonamental, però també es pot dir que és insuficient perquè no podem ignorar la importància dels altres elements que intervenen en una peça teatral com els decorats, l'acció, la música, etc. No podem, tampoc, descuidar aquelles obres en què no es fa ús de la paraula, com la pantomima, i que conformen el teatre, també. Per tant, cal situar el teatre dins del món de l'espectacle, el qual s'entén com allò que s'ofereix a la ment o a la vista com a notable i digne d'atenció. Tot i així, a diferència d'altres espectacles com podria ser l'esport, el teatre presenta un fet que és la imitació d'un altre fet; així, el teatre és un espectacle de representació.Quant al teatre clàssic és el conjunt d'obres dramàtiques i arts escèniques que es van crear a la cultura de l'Antiga Grècia i Roma; així, va néixer entre 550 aC i 220 aC. Per tal d'entendre el teatre d'avui en dia, hem de comprendre el teatre clàssic, on hi trobem el naixement d'aquest àmbit artístic.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Els titelles són una forma de teatre o representació que implica la manipulació de titelles.\nLes titelles adopten moltes formes, però totes comparteixen el procés d’animació d’objectes inanimats que representen una història. Els titellaires fan moviments de mans i braços per controlar dispositius com varetes o cordes per moure el cos, el cap, les extremitats, i en alguns casos la boca i els ulls del titella. El titellaire de vegades fa la veu del personatge del titella, mentre que en altres ocasions actua sobre una banda sonora enregistrada.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La traducció teatral es pot definir, de manera molt general, com el transvasament lingüístic, cultural, ideològic i escènic d’un text dramàtic escrit en un idioma, amb vistes a la seva publicació o representació en un altre idioma i cultura teatral.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La tramoia és el conjunt de mecanismes (politges, maquinàries i d'altres ginys) que s'utilitzen durant les representacions teatrals per fer canvis de decorats, efectes especials i d'il·luminació, entre d'altres. S'anomena tramoista a la persona que construeix i dirigeix la tramoia d'un teatre.\nUna condició indispensable d'aquests mecanismes és que estiguin ocults als ulls de l'espectador, i que aconsegueixin l'efecte desitjat amb la menor despesa possible d'energia i sense sorolls. Per aquesta raó, actualment la fusta, els contrapesos i la força humana han estat substituïts en gran part per l'acer i els motors elèctrics.La torre de tramoia és l'espai diàfan comprès entre el terra del contrafossar i el sostre de l'espai escènic. La seva finalitat és amagar al públic els elements escenogràfics, telons, equips d'il·luminació i de so. És la part de l'edifici que dona servei tècnic directe a l'escena, tant en sentit vertical com horitzontal i està composta per:\n\nTeler\nEspai escènic\nFossar\nContrafossar", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Les tres unitats aristotèliques són un conjunt de normes que Aristòtil considera que han de seguir les tragèdies, segons proposa a la seva Poètica, per a dotar-les de la cohesió interna i concentració necessària perquè l'espectador pugui experimentar la catarsi o purificació alliberadora de les emocions. Aquestes unitats s'han respectat en general al llarg de tota la història del teatre europeu des d'aleshores fins al barroc i neoclassicisme, i van ser trencades a partir del romanticisme, al segle xviii.\nLes tres coordenades a què es refereix Aristòtil són l'espai, el temps i l'acció. Per a ell en la tragèdia aquestes coordenades han de ser úniques; és a dir, que una tragèdia ha de transcórrer en un únic lloc, ha de passar com a màxim en un sol dia i l'acció, o història o trama, ha de ser també una de sola, no pot tenir subtrames o accions secundàries. Aquestes normes es van exigir també a les obres teatrals dels altres gèneres, de manera que no es consideraven \"ben escrites\" si no complien algun dels tres criteris.\nPosteriorment, en el teatre contemporani, s'ha trobat interessant trencar-les desenvolupant accions paral·leles, i potser no completes, que ocorren en més d'un lloc, de vegades en més d'un lloc alhora, i en diferents moments, incloent-hi fins i tot flash-backs i salts en el temps.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "En la literatura, el tritagonista és el tercer personatge més important de la narració, després del protagonista i deuteragonista. En el teatre grec antic, el tritagonista va ser el tercer membre de la troupe d'actuar.\nCom un personatge, un tritagonista pot actuar com a impulsor o la causa dels sofriments del protagonista. Tot i ser el personatge menys simpàtic del drama, que ocasiona les situacions que són excitats per la pietat i la simpatia del protagonista \nLa part del tritagonista va sorgir de les primeres formes de drama de dos actors. Quan dos actors només es permet per a un personatge principal i el seu adversari, movent la part de l'adversari a un tercer actor (el tritagonista) permès per al segon actor (el deuteragonist) a tenir un paper com a confident o col·laborador del personatge principal, i per tant obtenir una major profunditat de personatge del protagonista per tenir el protagonista d'expressar els seus sentiments i motivacions d'un oient a l'escenari com l'antic teatre grec recitals van ser en part melòdica, el paper del tritagonista típic, ha d'anar a l'artista amb una veu en el rang baix (en comparació amb el protagonista com el tenor i el baríton deuteragonista com). Ciceró, si Divinatio en Caecilium, va informar que el tritagonista (per ser un paper de menor importància que el protagonista) sovint ha de sotmetre la seva veu si era naturalment més fort que el protagonistaNotables actors grec sque va treballar en aquest paper inclouen l'Escairis orador, que es va dur a terme per Demóstenes d'haver estat sense talent com tritagonista, i Myniscus, que va ser tritagonista sota el dramaturg ÈsquilEn algunes formes de teatre grec, que era tradicional per al tritagonista per entrar en l'etapa per l'esquerra", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Ubú rei, en francès: Ubu roi és una obra de teatre d'Alfred Jarry publicada el 25 d'abril de 1896 a la revista de Paul Fort Le Livre d'art i representada per primera vegada el 10 de desembre de 1896 per la companyia del théâtre de l'Œuvre al Nouveau-Théâtre. Es tracta de la primera part del cicle Ubu. El seu títol potser està inspirat en la tragèdia de Sòfocles Edip rei.\nJarry, considerat un precursor del surrealisme, hi fa una provocació mesclant l'absurd, la sàtira, la paròdia i l'humor de broc gros.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Els espectacles de ventrilòquia es basen en l'art de modificar la veu sense moure els músculs facials, de manera que sembla que vinga d'un ninot o d'algú altre. El nom de ventrilòquia té el seu origen en el fet que tradicionalment es considerava com la tècnica de parlar amb l'estòmac (el ventre) durant la inhalació, però en realitat, no és així, perquè el ventríloc utilitza l’aparell respiratori normal i per a aconseguir una veu més difusa, que semble menys humana, comprimeix les cordes vocals a partir dels músculs respiratoris, especialment del diafragma, la qual cosa comporta un gran control de la respiració. El ventríloc és un artista que emet una o més veus sense moure els músculs facials, fent la il·lusió als espectadors que la veu no ha estat emesa per les cordes vocals.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió (\"tele-\", en grec \"lluny\" i \"-visió\" en llatí \"visió\" \"veure\" o \"vista\"), abreujat TV, és un sistema de telecomunicació per a l'emissió i per a la recepció de sons i d'imatges en moviment a distància. El terme també ha acabat referint-se a tots els aspectes de la programació televisiva.La prehistòria de la televisió arrenca, en sentit estricte, dels descobriments tècnics més elementals que van fer possible la transmissió a distància de la imatge en moviment. Globalment, com succeís amb la ràdio, s'ha de diferenciar entre els procediments tècnics que van permetre enviar les primeres imatges o sons d'una emissora a un receptor i en el moment en què el mateix senyal arribà a ser captat per un nombre elevat de receptors i va convertir el simple mitjà de comunicació en fenomen social.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El format 16:9 o 1.77:1 (16 d'amplada i 9 d'alçada) és la forma de visualització de televisors i pantalles panoràmics (inclosos els alta definició) i significa que per cada 16 unitats en horitzontal tindrem 9 unitats en vertical. És un format de la relació d'aspecte, que consisteix en la relació de proporció de l'amplada per l'alçada d'una pantalla i es calcula dividint l'amplada per l'alçada de la imatge visible en la pantalla.\nAquest format, davant del tradicional 4:3, s'aproxima millor al camp de visió humà, és a dir, permet captar més informació de la realitat i així augmentar la sensació d'integrar-se a l'escenal.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió d'alta definició (també coneguda com a HDTV, acrònim en anglès de high definition television) és un dels formats caracteritzats per emetre senyals en qualitat digital, molt superior als sistemes actuals (PAL, NTSC, SECAM).\nEls termes HD ready ( \"llest per a alta definició\") i compatible HD ( \"compatible amb alta definició\") estan sent usats amb propòsits publicitaris. Aquests termes indiquen que el dispositiu electrònic que el posseeix, sigui un televisor o un projector d'imatges, és capaç de reproduir senyals en alta definició; tot i que el fet que sigui compatible amb continguts en aquesta norma no implica que el dispositiu sigui d'alta definició o tingui la resolució necessària, tal com passa amb alguns televisors basats en tecnologia de plasma amb menys definició vertical que televisors d'anys enrere (833x480 en comptes dels 720x576 píxels -anamòrfics equivalen a 940x576-), els quals són compatibles amb senyals en alta definició perquè redueixen la resolució de la imatge per adaptar-se a la resolució real de la pantalla.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Alta Definició Extrema, o XHD (per les seves sigles en anglès: eXtreme High Definition), és un terme creat per nvidia i Dell en el CES 2006 per a emfatitzar el fet de jugar amb ordinadors a més resolució que les resolucions habituals d'Alta definició. Va ser creat com a terme promocional del sistema Quad SLI de nvidia i la pantalla 3007WFP de Dell.\nSegons nvidia això s'assoleix amb una o dues connexions DVI enllaçades. Aquest major amplada de banda permet a les targetes aconseguir una resolució màxima de 2560 x 1600. Les resolucions 1920 x 1200 i 1680 x 1050 també són classificades com XHD, encara que no compleixen la publicitat 4x1080i (quadruple que 1080i) / 2x1080p (el doble que 1080p) anunciats a la pàgina oficial.Llista de processadors gràfics amb suport DVI dual o doble-dual:", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una antena de televisió o antena de TV, és una antena dissenyada específicament per a la recepció de senyals de teledifusió sobre l'aire, que es transmeten en freqüències de 41 a 250 MHz en la banda de VHF i 470-960 MHz en la banda d'UHF en diferents països.\n\nLes antenes de televisió poden ser:\n\nAntenes d'interior, que es col·loquen a la part superior o al costat de la televisió\nAntenes a l'aire lliure, les quals es munten en un masteler en la part superior de les cases.Els tipus més comuns de les antenes utilitzades a l'interior de les cases són les del tipus dipol (orelles de conill) i les antenes de bucle o espiral i respecte a les antenes d'exterior, l'antena yagi i la log periòdica.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La torre KVLY és avui dia la segona estructura més alta del món i la primera suportada per cables. Es troba als Estats Units, en l'estat de Dakota del Nord. Mesura 628,8 metres d'altura. Serveix com emissor de televisió de la cadena NBC. És també usada per l'estació de ràdio de Fargo per al Canal 11 d'aquesta ciutat.\nVa ser aclamada com l'estructura artificial més alta del món des del dia que va acabar la seva construcció (13 d'agost de 1963). El 1974, la torre KVLY-TV va ser superada per la Torre de ràdio de Varsòvia, a Polònia. Però el 8 d'agost de 1991 la torre de Varsòvia es va esfondrar i la KVLY-TV es va convertir novament en l'estructura suportada per cables més alta del planeta. La KVLY-TV té una torre bessona, la KXJB-TV, que és un metre més baixa. El 21 de setembre de 2004 es va iniciar la construcció del que és el gratacel més alt del món (el Burj Dubai) a Dubai, Unió dels Emirats Àrabs. El 26 de març de 2008 l'estructura de l'edifici de Dubai va arribar els 630 metres d'altura, arrabassant en aquest moment a l'antena KVLY-TV el títol d'estructura més alta del món.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'apagada analògica és el moment en què tots els operadors de televisió i ràdio de la Unió Europea hauran de deixar d'emetre el seu senyal analògic i quedar-se només amb les seves emissions en digital. El maig de 2005, la Comissió Europea va proposar com a data límit l'any 2012 per a tots els països.\nA Espanya, aquesta apagada estava prevista per a aquell any; tanmateix, al Reial Decret del 29 de juliol de 2005, el govern espanyol la va avançar al 3 d'abril de 2010. Fins llavors, conviuran les emissions analògiques i les digitals. A Suècia, estava previst per al febrer de 2008 i va constar de cinc etapes que s'iniciaren a la fi de l'estiu de 2005.\nA Dinamarca, on al principi no hi havia una data concreta, una ampla majoria parlamentària va demanar que s'efectués al més aviat possible, i es va preveure realitzar-la l'any 2009. Tant Itàlia com Finlàndia tenien com a objectiu que es produís entre 2006 i 2008. Àustria, Alemanya i Malta es van marcar l'any 2010 com a objectiu. Bèlgica, Eslovènia, Eslovàquia, Grècia, Hongria i el Regne Unit tenien previst realitzar-la en la data límit: 2012.\nL'acord \"RRC-06\" a Ginebra impulsat per la Unió Internacional de Telecomunicacions fou signat per delegats de molts països, inclosos la majoria d'Europa, Àfrica i Àsia, i establia el 17 de juny de 2015 com la data després de la qual els països poden utilitzar les freqüències assignades actualment per a la transmissió de televisió analògica per a serveis digitals (específicament DVB-T), sense que es requereixi la protecció dels serveis analògics dels països veïns contra les interferències. Aquesta data es considerava generalment com una data d'apagada analògica amb mandat internacional, almenys al llarg de les fronteres nacionals, excepte per a aquelles que operen a la banda VHF que estarien permeses fins al 17 de juny de 2020. Aquestes dates límit establertes per l'acord han estat difícils d'assolir en determinades regions, com a l'Àfrica, on la majoria dels països van faltar al termini de 2015, així com al sud-est asiàtic. Els costos elevats d'actualització solen ser un dels motius que es citen a la lenta transició en aquestes regions.\n\nVegeu també: VHF, UHF, TDT, Televisió analògica, i Televisió per satèl·lit", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Apple TV és un receptor digital multimèdia dissenyat, fabricat i distribuït per Apple. El reproductor està dissenyat per reproduir contingut multimèdia digital des de l'iTunes Store, YouTube, Netflix, etc; o d'un ordinador amb macOS o Windows amb iTunes en una televisió d'alta definició.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Apple TV Plus (també conegut com Apple TV+) és un servei OTT que funciona amb subscripció sota demanda, a més es un espai sense publicitat. Apple la va anunciar el 25 de març del 2019 en un acte a l'Steve Jobs Theatre. Durant l'anunci d'Apple TV +, Apple va anunciar els noms dels directors i els actors que apareixeran al servei.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El desenvolupament de la televisió estava molt lligat a les estructures establertes, societats i disposicions comercials de la ràdio. Però també existien uns vincles complexes entre la introducció del nou medi i el progrés de la indústria del cine a partir dels anys trenta.\nUna de les primeres emissions públiques de televisió als Estats Units va ser rebuda a una sala de cinema de Nova York, el maig de 1930. Dos anys més tard, a Gran Bretanya, el pioner John Logie Baird va aconseguir realitzar un dels seus cops publicitaris més notables amb la transmissió en directe de la cursa de cavalls del Derby, al cine Metropol de Victoria.\nL'any 1938, la indústria del cine de Hollywood estava tant interessada en la televisió que va establir un poderós comitè per tal d'estudiar-ne l'assumpte. A Chicago, l'any 1940, la Paramount va establir la primera emissora de televisió pròpia d'una companyia cinematogràfica. Al final de la Segona Guerra Mundial altres societats cinematogràfiques van seguir l'exemple marcat per la Paramount, buscant nous permisos per a la retransmissió televisiva. En menys d'una dècada la televisió s'ha convertit en un medi exclusivament domèstic i des de llavors, el cine s'ha trobat combatent contra aquest formidable rival.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Els artefactes visuals (o simplement artefactes ) són anomalies aparents durant la representació visual com en els gràfics digitals i altres formes d'imatges, especialment la fotografia i la microscòpia.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un Televisor-Lift, abreujat TV-Lift, Lift de pantalles planes o també sistema d'elevació de pantalles planes, és un sistema que serveix perquè els televisors puguin sortir dels mobles, sostres o envans en sentit vertical o horitzontal mitjançant un dispositiu elèctric. La raó principal per a l'ús d'un sistema d'elevació de TV és l'encaix d'un televisor en el disseny de l'habitació, sense que el televisor desentoni en ell. Els dispositius d'elevació de televisors, a causa dels alts costos que comporten els projectes globals associats amb ell, són considerats un producte de luxe i s'utilitzen sobretot en apartaments de luxe, sales de conferències, jets privats i iots.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'audímetre, també anomenat People meter (mesurador de persones en anglès) és un aparell que es connecta a la televisió i mesura automàticament l'audiència de forma permanent. Les dades s'empren per a obtenir dades estadístiques.\nL'aparell no pot ser adquirit, ni tampoc ningú pot oferir-se voluntàriament per a l'estudi. L'empresa encarregada realitza els estudis corresponents i els ofereix a un grup estadísticament significatiu de persones. Aquestes persones no reben cap pagament per l'estudi, però poden aconseguir premis per part de l'empresa, com electrodomèstics, però no aparells de televisió, ja que això alteraria la mesura.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El belinògraf va ser un aparell creat el 1907 per Édouard Belin, un inventor francès, que servia per enviar fotografies en blanc i negre a distància. Podia arribar a enviar fotografies d'un continent a un altre. Funcionava mitjançant una fotocel·lula que escanejava una imatge per transmetre-la a través de la línia telefònica estàndard.Aquest invent va assentar les bases pel servei de Telefoto de AT&T, una companyia de serveis telefònics dels Estats Units. A més, a ser el precursor de la màquina de fax, i també de la televisió.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Block matching és un algorisme utilitzat en l'estimació de moviment, consistent en l'eliminació de redundància temporal entre dos o més fotogrames successius. S'ha convertit en una tècnica fonamental en la majoria dels estàndards de compressió i codificació de vídeo basats en la compensació de moviment.\nCadascuna de les imatges que pertanyen a una seqüència de vídeo es divideix en blocs rectangulars (generalment quadrats), anomenats macroblocs. El mètode pretén detectar el moviment entre imatges respecte als macroblocs que la constitueixen.\nEls blocs del fotograma actual són comparats amb els blocs del fotograma de destí o de referència (anterior a l'actual, generalment el primer), desplaçant l'actual al llarg d'una regió concreta de píxels del fotograma de destí.\nUn criteri de semblança determina l'elecció del bloc amb major similitud (o que minimitza un error experimental) d'entre els candidats dins de la finestra de recerca de mida fixa del fotograma de referència. Si el bloc escollit no es troba a la mateixa posició en ambdues frames, significa que s'ha mogut. La distància del bloc coincident entre el fotograma actual i el de referència es defineix com el vector de desplaçament estimat, i serà el que s'assignarà a tots els píxels del macrobloc.\nEn el cas ideal, els píxels corresponents dels blocs coincidents serien exactament iguals. No obstant això, aquest cas s'esdevé en molt rares ocasions, ja que la forma dels objectes en moviment varia respecte al punt de vista de l'observador o la llum reflectida sobre la seva superfície, i sempre es veurà afectat pel soroll. Blocs que presenten un mateix patró de desplaçament poden combinar-se formant objectes en moviment, la qual cosa pot resultar molt atractiva en aplicacions de rastreig.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una cadena de televisió (canal és un anglicisme semàntic) és l'aplec o la totalitat de les emissores que transmeten un mateix programa audiovisual produït en un centre emissor principal. Hi ha diferents tipus de cadenes, com ara cadenes generalistes (TV3. Catalunya) i cadenes especialitzades en un cert tipus de contingut: notícies, esport, programes infantils, films...", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La càmera de vídeo és un dispositiu que captura imatges convertint-les en senyals elèctrics, en la majoria dels casos en un senyal de vídeo, també conegut com a senyal de televisió. En altres paraules, una càmera de vídeo és un transductor òptic.\nLa televisió en blanc i negre, que utilitza únicament la informació de la llum d'una imatge (la luminància), utilitza càmeres d'un sol canal de captació. Els sistemes per a televisió en color, que necessiten captar les característiques dels diferents colors, la crominància, fan servir tres canals, cada un d'ells destinat a la captura d'un color primari.\nLes primeres càmeres de vídeo van utilitzar tubs electrònics com captadors: un tipus de Vàlvula de buit que realitzaven, mitjançant l'escombrat per un feix d'electrons de l'objecte on es formava la imatge procedent d'un sistema de lents i la transducció de la llum que conformava la imatge en senyals elèctrics. En l'època dels 80 del segle xx, es van desenvolupar transductors d'estat sòlid: els CCDs (Dispositius de càrrega acoblada) que van substituir molt avantatjosament els tubs electrònics, propiciant una disminució en la mida i el pes de les càmeres de vídeo. A més van proporcionar una major qualitat i fiabilitat, encara que amb una exigència més elevada en la qualitat de les òptiques utilitzades.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El card sharing és un mètode pel que alguns receptors independents obtenen accés simultani a una xarxa de televisió de pagament, compartint l'ús d'una targeta legítima d'abonat d'un canal d'accés condicional. Típicament, la targeta legítima està connectada a un ordinador personal (o Dreambox) que està connectat a Internet, i està configurat per proporcionar la paraula de control legítimament desxifrada a altres receptors que demanen la informació. Aquesta paraula de control desxifrada és llavors usada per decodificar un servei d'accés condicional codificat, com si cadascun dels altres receptors estigués usant la seva pròpia targeta d'abonat.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una carta d'ajust és un senyal de prova de televisió, típicament emès de vegades quan el transmissor és actiu però cap programa no s'està emetent (sovint a posada en marxa i fi de l'emissió). Utilitzades ja des de l'inici de la televisió, les cartes d'ajust eren cartes originalment físiques a què s'apuntava amb un càmera de televisió, i tals cartes sovint s'utilitzen tanmateix per a calibratge, alineació, i acarament de càmeres i gravadors. Les cartes d'ajust són avui dia generades per ordinadors, que no depenen de la configuració correcta de (i presència de) una càmera. Les cartes digitalment generades permeten als venedors, als espectadors i a les emissores de televisió ajustar el seu equip per a una funcionalitat òptima.\nLa carta d'ajust normalment té un conjunt de dibuixos d'alineació per permetre càmeres de televisió i receptors per ser ajustats mostrar la imatge correctament. La majoria de les cartes d'ajust modernes inclouen un conjunt de barres de color calibrades d'una intensitat cromàtica que permet ser precisament ajustat entre generacions d'alimentacions de cinta de vídeo o xarxa. Les barres SMPTE i altres cartes d'ajust inclouen barres en blanc negre, un complet analògic, i un \"sub-black\", o \"blacker-than-black\", que representa permissible a emissions de NTSC el voltatge de transmissió de freqüència baixa més baix. Entre els bars de color i ajustatge propi de controls de brillantor i contrast als límits de percepció de la primera barra negra, un receptor analògic (o un altre equip com VTRs) es pot ajustar per proporcionar alta fidelitat.\nLes cartes d'ajust també típicament s'emeten amb un fons de música composta de manera especial (per evitar haver de pagar quotes d'autorització per composicions existents), un to, o la radiodifusió retransmesa d'una emissora de ràdio tinguda pel mateix radioemissor.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "CINSA (\"Cinematográfica Interamericana, S.A.\") (1958 - 1983) va ser una empresa mexicana pionera en doblatge al castellà i traducció de diàlegs els propietaris i fundadors dels quals eren l'empresari nord-americà Robert W. Lerner i el Llic. Carlos David Ortigosa. Va ser un dels estudis de doblatge més importants de Mèxic i Llatinoamèrica. Una quantitat considerable dels seus doblatges també van ser emesos a Espanya per televisió.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Les cintes de vídeo o Videotape (de l'Anglès, literalment = vídeo cinta) és una cinta de material plàstic, molt prima, amb un recobriment de partícules magnètiques, utilitzat per al registre de la imatge de Televisió que passar pel capçal que orienta les partícules d'acord amb el senyal d'entrada (vídeo en aquest cas).\nEl seu ús permet l'enregistrament dels programes de televisió per a la seva posterior difusió. Videotape s'aplica, també, per extensió, als aparells del procés d'edició i postproducció a l'estudi de televisió.En pràcticament tots els casos, s'utilitza magnetoscopi amb el mètode de gravació per exploració helicoidal on el capçal de vídeo gira respecte a la cinta en moviment per gravar la informació. Pel fet que els senyals de vídeo tenen una freqüència alta, la velocitat relativa de la cinta respecte del capçal ha de ser també molt elevada, per aquesta raó els caps estàtics obligaven que la cinta corregués a molt alta velocitat.\nAquesta tecnologia analògica descrita més amunt ha esdevingut obsoleta amb la introducció de l'enregistrament digital.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un concentrador multimèdia (en anglès conegut com a Digital Media Receiver) és un dispositiu d'entreteniment que connecta la xarxa domèstica amb dispositius multimèdia, com ara reproductors de música, imatges, vídeos, televisió i radio.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La continuïtat o ràcord (del francès raccord) és, en el procés de muntatge de les imatges i l'àudio d'un programa o d'una pel·lícula, el registre dels diferents components d'un pla, com per exemple llum, moviments, posicions, i qualsevol altre detall necessari per supervisar un adequat ajustament entre pla i pla, de forma que en l'espectador no es trenqui la il·lusió de seqüència ni la credibilitat de la narració. Per tant, el ràcord fa referència a la coordinació, la fluïdesa i la unitat harmònica entre els diferents plans que constitueixen una seqüència i que permeten que l'espectador comprengui el relat audiovisual.\nHi ha una sèrie de lleis que regeixen la continuïtat i que afecten directament els dos factors determinants del muntatge continu: l'espai i el temps cinematogràfic.\nEn una gravació hi ha d'haver continuïtat a tots els nivells: d'acció, de gest, de direcció, de mirades, de moviments de càmera, d'il·luminació, de cromatisme, de cohesió tonal, d'escenari, de vestuari, d'interpretació...A vegades, els errors de continuïtat, són utilitzats com a recurs provocatiu, ja que la transgressió del que és lògic es produeix intencionadament.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El control patern o també parental consisteix a bloquejar d'alguna manera l'accés a continguts audiovisuals, o d'altra mena, que poden ser visualitzats per un nen en un dispositiu usualment de televisió o internet. El seu objectiu acostuma a ser garantir que l'accés a determinats continguts dirigits a adults no siguin vistos per infants sense l'autorització explícita d'un adult.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La correcció gamma és un tipus de correcció de senyal d'imatge que s'aplica tot introduint artificialment una distorsió oposada per equilibrar la no linealitat del receptor (un dispositiu de projecció), ja que aquests no reprodueixen linealment cada color del senyal RGB.La correcció gamma controla tot el rang de luminància de cada imatge. Les imatges que no estiguin correctament corregides es veuran més fosques o més clares. Variant el valor de gamma el que fem és variar les relacions dels colors vermell, verd i blau.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Cotelsat (acrònim de Comercialización de Televisión por Satélite, S.A.) va ser una plataforma de televisió analògica de pagament espanyola per satèl·lit Hispasat entre 1994 i 1995, gestionada per Sogecable i amb els canals de TVE, Telecinco, Antena 3, i Canal +.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La deixada en suspens, final de suspens o cliffhanger (derivat de l'anglès cliff -penya-segat- i hang -penjar-) és un terme que representa les escenes del final d'un episodi d'una sèrie de televisió, còmic, pel·lícula, llibre o qualsevol altre tipus d'obra de la qual s'espera una altra entrega, i que es caracteritzen per generar la intriga o shock necessari perquè l'audiència s'interessi per conèixer-ne el resultat o desenvolupament a la següent entrega.\nL'efecte pot ser generat per un conjunt d'escenes o simplement una imatge, acció o frase segons el mitjà o tipus d'història. Algunes sèries de televisió solen acabar amb l'advertiment \"Continuarà...\" (o en anglès \"To be continued\"), i després comencen el següent episodi amb un resum de la deixada en suspens.\nOriginalment es van utilitzar en la literatura pulp i en els radiodrames. D'allà passaren als serials de cinema i còmics, i recentment, a la televisió i fins i tot, als videojocs. La situació més comuna és introduir una deixada en suspens al final d'una temporada, encara que també n'hi ha al final o enmig d'un episodi. Aquesta tècnica ha aconseguit gran popularitat gràcies a la televisió, ja que amb l'emissió de les sèries en diverses temporades, els guionistes introdueixen aquest recurs per atraure el públic, i així mantenir a l'espectador interessat fins al desenllaç de la situació, que es produirà en una temporada següent. Algunes vegades, també s'usa per involucrar un personatge, que no continuarà la següent temporada, en una situació molt perillosa deixant la possibilitat que mori.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El desembre de 1996, les Nacions Unides van proclamar el 21 de novembre el Dia Mundial de la Televisió, que se celebra cada any, en commemoració de la data en què es va celebrar el primer Fòrum Mundial de la Televisió el 1996.L'oposició a aquesta declaració es va concretar en 11 abstencions a votar la resolució; en expressar la seva oposició, la delegació d' Alemanya va dir:\n\nL'ONU reconeix que la televisió es pot utilitzar per educar a moltes persones sobre el món, els seus problemes i històries reals que passen al planeta. La televisió és una de les formes més influents de mitjans de comunicació i difusió d'informació. S'utilitza per difondre la llibertat d'expressió i per augmentar la diversitat cultural. L'ONU es va adonar que la televisió tenia un paper important en la presentació de problemes globals que afectaven les persones i que calia abordar-ho.\nEl 17 de desembre de 1996, l'Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 21 de novembre el Dia Mundial de la Televisió per commemorar la data en què es va celebrar el primer Fòrum Mundial de la Televisió a principis d'aquest any. L'ONU va convidar tots els estats membres a observar el dia fomentant els intercanvis mundials de programes de televisió centrats, entre altres coses, en qüestions com la pau, la seguretat, el desenvolupament econòmic i social i les millores del canvi cultural.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un dibuix animat de dissabte al matí (terme emprat de l'anglès \"Saturday-morning cartoon\") és un terme col·loquial per a la programació original de televisió amb dibuixos animats que normalment estava programada els dissabtes al matí als Estats Units a les principals cadenes de televisió.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La difusió per web (en anglès webcasting) és una tecnologia que permet oferir continguts audiovisuals a través d'Internet de forma molt semblant a les emissions de televisió, en el sentit en què es dirigeix a una àmplia audiència potencial que pot incloure qualsevol persona amb accés a Internet. És essencialment broadcasting o radiodifusió tradicional però sobre Internet.\nAquesta tecnologia fa ús del mètode push (o recepció passiva) per a enviar informació a través d'Internet.\nEn aquest cas, és el servidor el que contacta amb el client per a informar de l'existència de nous continguts.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El disc de Nipkow és un dispositiu mecànic que permet analitzar una escena de manera ordenada. Va ser proposat i construït per Paul Gottlieb Nipkow l'any 1884.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El discurs televisiu és una unitat que es troba dotada d'un productor complex (la cadena, els productors, els guionistes, els presentadors)- aquest ens productor manifesta uns objectius i intencions en l'elaboració d'un text que es materialitza en l'ús televisiu del llenguatge audiovisual i que va dirigit a unes audiències massives, múltiples i complexes.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El doblatge és un procés de postproducció audiovisual que consisteix a substituir el diàleg original d'una pel·lícula, reportatge, programa, documental, etc., per una nova gravació de la banda d'àudio (veus). Això es fa amb diverses finalitats, com millorar la locució d'un o diversos actors, corregir problemes en la gravació original del so o oferir els diàlegs en un altre idioma.El doblatge en un altre idioma consisteix en dos processos complementaris: la traducció adaptada dels guions originals i el doblatge en si, és a dir, la gravació d'actors de doblatge (o locutors) del nou text en l'idioma al qual s'ha traduït la versió original. També s'utilitza per a donar veu a actors inexistents, com els personatges dels dibuixos animats o per a afegir un narrador en off (una veu d'algú que no apareix filmat).El Dia Internacional del Doblatge és el 12 de juny.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un docugame és un gènere televisiu que combina els formats de la telerealitat i el concurs televisiu.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "DTMB (Digital Terrestrial Multimedia Broadcast) és l'estàndard de Televisió Digital Terrestre per a terminals fixes i mòbils emprat a la República Popular Xina, Hong Kong i Macau. Tot i que inicialment aquest estàndard va rebre el nom de DMB-T/H (Radiodifusió multimèdia digital-Terrestrial/Handheld), el nom oficial que es va escollir és DTMB.\n\nSistemes de TDT. Els països que utilitzen DTMB o DMB-T/H es mostren en color vermell.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "DVB o radiodifusió digital de televisió és una sèrie d'estandards europeus de transmissió digital, segons l'abreviació de l'anglès Digital Video Broadcasting.L'estandard és administrat pel consorci DVB Project, que reuneix les empreses tecnològiques i els principals mitjans de comunicació per desenvolupar especificacions tècniques obertes per a la transmissió de continguts digitals. El consorci té la seu a l'edifici de la Unió Europea de Radiodifusió (EBU) a Ginebra.\nLes normes són editades per la comissió tècnica comuna (Joint Technical Committee, JTC) que reuneix l'Institut Europeu de Normes de Telecomunicacions (ETSI), la Unió Europea de Radiodifusió i el Comité Européen de Normalisation Électrotechnique (Cenelec).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "DVB-C són les sigles de Digital Vídeo Broadcasting - Cable basat en l'estàndard europeu ETS 300 429 elaborat sota la supervisió de la Unió Europea de Radiodifusió (EBU) i l'Institut Europeu d'Estandardització de Telecomunicacions (ETSI). DVB-C forma part de l'estàndard DVB, que defineix la modulació de les trames MPEG depenent del tipus de difusió utilitzada (satèl·lit, cable o terrestre). Un dels principals inconvenients és el fet que la seva cobertura es veu limitada a les xarxes que ja han estat desplegades perquè la seva implantació és complicada i implica un cost econòmic alt. Tot i això ofereix una emissió lliure d'interferències i retards.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "DVB-C2 (Digital Video Broadcasting – Cable) és l'estàndard de segona generació de transmissió de televisió digital per cable desenvolupat per l'estàndard DVB. Utilitza les últimes tècniques de modulació i codificació per a permetre un ús altament eficient de les xarxes de cable en les quals fins ara, en molts casos, la capacitat de transmissió de dades s'estava utilitzant al seu límit. DVB-C2 s'utilitzarà inicialment per a la prestació de nous serveis innovadors, com el vídeo sota demanda (VOD) i televisió d'alta definició (HDTV), ajudant els operadors digitals per seguir sent competitius i també per satisfer les necessitats de retransmissió, en la llarga migració dels actuals serveis de DVB-C a DVB-C2.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "DVB-CI o Common Interface és la normativa creada dins de l'estàndard DVB, que defineix com ha de ser la innterconexió entre el receptor DVB o host i el mòdul d'accés condicionat o CAM. D'aquesta manera cada companyia emissora de continguts pot utilitzar un mòdul propi amb aplicacions d'accés condicionat diferents, així com el seu propi Common Scrambling Algorithm, seguint les directrius definides a l'especificació DVB-CSA, permetent així una gran independència entre mòduls i una major protecció contra la pirateria, a més la capacitat d'oferir millors serveis personalitzats gràcies a aquesta seguretat afegida.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "DVB-CPCM (Digital Video Broadcasting - Content Protection & Copy Management en anglès) és una especificació relacionada amb l'administració i còpia de les dades rebudes en les emissions de la televisió digital.\nDesenvolupat pel projecte DVB, busca definir una correcte utilització de la informació per part dels usuaris, mitjançant un control d'aquesta.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "DVB-RCT (Digital Video Broadcasting – Return Channel Terrestrial, en anglès) és un sistema estandarditzat i publicat per l'ETSI l'any 2002 (EN 301 958v1.1.1(2002-03)) que permet, mitjançant una transmissió sense fils, la interactivitat dels usuaris per un canal de retorn amb la Televisó Digital Terrestre (TDT), de l'estàndard DVB-T.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "DVB-T (Digital Video Broadcasting – Terrestrial) és l'estàndard per la transmissió de televisió digital terrestre creat per l'organització europea DVB. Cobreix tots els aspectes de la televisió digital de transmissió a través de la interconnexió, accés condicional i interactivitat per a vídeo digital, àudio i dades.\nDVB-T2 (Digital Video Broadcasting – Terrestrial Second Generation) és l'extensió de l'estàndard de televisió DVB-T, ideat per la transmissió i la difusió de la TDT (Televisió Digital Terrestre).\nDVB-T2-Lite està dissenyat per fer ús de les mateixes característiques fiables de DVB-T2, però amb una acurada selecció d'un subconjunt que oferirà ràdio i televisió per a dispositius mòbils com telèfons i tablets.\nDVB-T2-Lite es defineix en la versió 1.3.1 de l'especificació DVB-T2. Va ser dissenyat perquè només es necessitin canvis mínims des d'un sistema DVB-T2 modulador i desmodulador.\nAl Juliol de 2011 la BBC al Regne Unit ha llançat un programa nacional múltiplex DVB-T2, que ofereix diversos canals de HD terrestre. Per a aquesta prova tècnica de T2-Lite, han combinat un múltiplex d'alta definició destinat a la recepció en receptors fixos amb un servei mòbil més robust que pot ser la televisió, la ràdio o de dades o qualsevol combinació d'aquests.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "EDTV o Enhanced Definition Television és un format de televisió que va aparèixer per resoldre les mancances de la televisió estàndard o SDTV, visibles sobretot en les televisions modernes, amb pantalles de gran mida.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "\"El Ministeri de Passes Absurdes\" és un esquetx del programa televisiu Monty Python's Flying Circus dels Monty Python. Apareix al primer episodi de la segona temporada, titulat \"Dinsdale!\", que es va emetre per primer cop el 1970. També se'n va fer una versió reduïda per a la pel·lícula Monty Python Live at the Hollywood Bowl, que conté un directe representat al famós amfiteatre del Hollywood Bowl. L'esquetx el protagonitza John Cleese, que fa de funcionari amb barret de bombí en un ministeri britànic fictici que s'encarrega de desenvolupar passes absurdes amb subvencions. Al llarg de l'esquetx, el personatge interpretat per John Cleese camina de diverses maneres absurdes, i és precisament aquesta manera de caminar, més que no pas els diàlegs, el que ha donat fama a aquest esquetx.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Enregistrador personal de vídeo (PVR) és el terme genèric utilitzat per descriure un dispositiu interactiu de gravació de televisió en format digital. Es podria considerar un Set-top box més sofisticat i capacitat de gravació. Un PVR es compon, per una part, del maquinari que consisteix principalment en un disc dur del de gran capacitat, un processador i els busos de comunicació; i per l'altra del programari, que proporciona diverses funcionalitats per al tractament de les seqüències de vídeo rebudes, accés a guies de programació i cerca avançada de continguts.\nEl PVR neix gràcies al nou format digital de la televisió, aquest fet permet emmagatzemar la informació i manipular-la posteriorment amb un processador. D'aquesta manera es podria classificar al PVR com un ordinador especialitzat en el tractament d'imatges digitals. Així el PVR s'ha diferenciat del seu predecessor analògic el VCR (Vídeo Cassette Recording) en el qual tan sols es podien emmagatzemar imatges de forma passiva, amb la possibilitat de rebobinar-les cap endavant o cap enrere, i per descomptat aturar-les.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un episodi pilot o pilot televisiu és un episodi que s'emet per a determinar si una sèrie de televisió té possibilitats d'èxit entre els espectadors, un episodi de prova d'una potencial sèrie de televisió que s'utilitza per a vendre-la a una cadena. Té especial rellevància en la indústria televisiva estatunidenca.Després de l'emissió del pilot i en funció d'indicadors com la quota d'audiència o la resposta de la crítica, la cadena determinarà si assumix o no la despesa econòmica que suposaria l'emissió i desenvolupament de la sèrie completa (o almenys d'una primera temporada). És a dir, podríem entendre un episodi pilot com un prototip de la sèrie que, en cas d'èxit, se'n seguirà. Per este motiu, és habitual que hi haja diversos canvis entre el pilot i el primer episodi. En cas que estos canvis no siguen importants, pot ser que es decidisca convertir el pilot en el primer episodi de la sèrie.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'estrena és l'acte on es mostra per primera vegada un espectacle d'entreteniment, ja sigui una obra de teatre o pel·lícula, una primera presentació, exposició o projecció públiques d'una nova obra o posada en escena d'arts escèniques o visuals.\nGeneralment, les estrenes van acompanyades per la presència i/o intervenció d'alguns membres de l'equip tècnic o artístic (autors, intèrprets, guionistes, productors o altres participants de la seva creació).\nL'acte mediàtic consisteix en la reunió per part d'una sèrie de socis comercials, crítics i/o estrelles per presentar sobre l'obra i fer un recull de les impressions experimentades durant el procés productiu. La finalitat de l'event és la amb la d'atreure l'atenció del públic per a l'estrena comercial amb el màxim nombre d'espectadors.\nDes dels començaments de la industrialització del cinema, en les primeres dècades del segle XX, les estrenes s'han convertit en un acte clau per nombrosos actors donat que asseguraran la bona imatge, a més, de llançar o garantir la continuïtat de la seva carrera artística. Segons l'historiador contemporani Raymond Betts, l'inventor de l'estrena «moderna», implicant importants mitjans financers seria Sid Grauman, propietari del cèlebre teatre xinès a Los Angeles.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un estudi virtual és un estudi de televisió que permet una combinació a temps real de persones o objectes amb ambients o objectes generats per ordinador. Per a aquesta integració s'utilitzarà la tècnica anomenada croma o chromakey. El punt clau d'un estudi virtual és que la càmera real es mou en un espai 3D mentre la imatge de la càmera virtual es renderitza des de la mateixa perspectiva a temps real, per tant, aquest escenari virtual s'ha d'adaptar en cada moment a la configuració de la càmera (zoom, pan, angle, tràveling, etc.). Aquest, és el fet que diferencia un estudi virtual de la tècnica de croma tradicional. També es diferencia de les tècniques utilitzades en cinema, ja que les escenes cinematogràfiques s'editen posteriorment i en un estudi virtual, en ser en temps real, no es necessita una postproducció.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "EUScreen és un lloc web que proporciona accés lliure al patrimoni televisiu d'Europa mitjançant vídeos, articles, imatges i àudios d'arxius audiovisuals i ràdio emissors europeus. EUscreen va començar a l'octubre de 2009 com un projecte de recerca de tres anys amb fons del programa eContenplus de la Comissió Europea.L’objectiu del projecte és fomentar i facilitar l'exploració de la història de la televisió a Europa, proporcionant accés a continguts audiovisuals dels principals arxius europeus (arxius enriquits i contextualitzats per un conjunt de metadates). També es busca generar una comunitat, no només entre arxius audiovisuals, sinó també entre arxius i els usuaris d’aquests, sobretot en l'entorn de la investigació acadèmica i la comunitat educativa.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un model televisiu és la manera de transmetre informació que els mitjans audiovisuals posseeixen. L'evolució dels models televisius es basa en els canvis que han patit aquests models, influït pels avenços tecnològics i pels canvis socials al llarg de la història.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'exploració progressiva és el mètode d'exploració seqüencial de les línies d'una imatge de televisió, un escombratge successiu d'una línia després de l'altre que realitzen els aparells de televisió per solucionar els dos grans defectes de la TV PAL entrellaçada, el parpelleig i la baixa resolució. L'exploració progressiva s'usa de manera universal en pantalles d'ordinador en la dècada de 2000.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El terme factor de projecció, o relació de projecció (en anglès throw ratio) es refereix a la relació entre la distància a la pantalla de projecció i l'ample d'aquesta. Una relació de projecció més gran correspon a un sistema òptic amb un feix més estretament enfocat.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "S'anomena filtració el fet d'explicar totalment o parcial elements claus d'un llibre, una pel·lícula, una sèrie televisiva, etc. Té certa connotació pejorativa, ja que la filtració se sol fer servir per exposar la trama final d'una obra, normalment dins un ambient on la resta de membres no la coneixen.\nPer avisar que una crítica o article conté informació important de la trama es diu que aquella crítica o article conté filtracions. D'aquesta manera, persones que tenien previst llegir el llibre, mirar la sèrie televisiva o pel·lícula, etc. saben que aquell text els pot revelar el final o bé part de la trama.\nGeneralment es fa servir la paraula anglesa spoiler, que ve de spoil, \"fer(-se) malbé, espatllar(-se), esguerrar(-se)\". Des del setembre del 2019, aquesta paraula procedent de l'anglès ha passat a ser acceptada com a correcta en català, com a \"espòiler\".En els comentaris o crítiques relatives a obres artístiques, principalment les que pertanyen al gènere narratiu -cinema, literatura, videojocs, còmic, sèries televisives, etc.-, una filtració es refereix a la revelació d'alguna part de l'argument o de la trama. Marcelo Pisarro va escriure: «Spoiler és el nom de la informació no requerida que avança parts importants d'un relat de ficció, d'aquells elements que el semiòleg Roland Barthes, en Introducció a l'Anàlisi Estructural del Relat, el seu assaig de 1966, anomenava \"funcions cardinals\": els \"nusos del relat que inauguren o conclouen una incertesa».Tot i que gran part del públic mostra un fort rebuig als destripaments, hi ha gent que es posiciona a favor d'aquesta pràctica. Defensen la idea que un producte cultural té valor més enllà del factor sorpresa de la seva trama. Per tant, quan una creació artística és de qualitat, conèixer els girs argumentals de la seva trama no hauria de suposar un impediment per gaudir d'ella.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un filtre 4G-LTE és un filtre passa-baixos, que cal emprar en les instal·lacions de recepció de TDT (tant a les col·lectives com a les particulars) si es volen mantenir les antigues antenes d'UHF sense perill d'interferències per part de les emissores del nou estàndard de telefonia mòbil 4G-LTE.Cal ressaltar que aquests filtres només seran necessaris per a instal·lacions existents, ja que per a les noves instal·lacions en zones urbanes o rurals, les antenes i amplificadors comercialitzats a partir de l'aplicació de la nova norma ja haurien d'estar configurats per rebre amb bon guany de senyal només els canals de televisió del 21 al 60 de la banda d'UHF, sent atenuats els altres superiors (els antics canals de TV del 61 al 69).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Els formats estàndard de vídeo s'apliquen tant al domini de la informàtica com als equips de vídeo. Aquests formats es defineixen per les seves característiques, com són :\n\nla relació d'aspecte (relació amplària / alçària) ;\nla definició de la pantalla de la imatge visualitzada (definida pel nombre de píxels en la horitzontal i pel nombre de píxels en la vertical) ;\nla profunditat dels colors (nombre de matisos) expressada en bits on en nombre de colors ;\nla freqüència de refresc expressada en hertz (Hz).Alguns d'aquests formats s'han estandarditzat i altres s'han normalitzat, però el seu nombre i la seva varietat no para d'evolucionar amb les noves tecnologies desenvolupades i explotades per la indústria de la electrònica.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La freqüència de refresc d'una pantalla d'ordinador on d'un monitor vídeo queda definida pel nombre d'imatges que es mostren a la pantalla per segon. Aquest valor varia generalment entre 50 i 144 Hz. Com més elevada és aquesta freqüència millor és el confort visual. Pels epilèptics es recomana una freqüència mínima de 100 Hz.Aquesta característica es troba tant en els targetes gràfiques com a les pantalles d'ordinador, on s'anomena freqüència d'escombrat vertical (vsync) i cal que sigui la mateixa a ambdós costats, commutant les freqüències ja sigui de forma automàtica o mitjançant un mètode de configuració manual (botons, drivers, etc..)Tanmateix, sobre els LCD, aquesta taxa de refresc és menys important perquè la imatge resta visible entra passada i passada. Una freqüència de refresc de 60 Hz és suficient perquè l'ull percebi un moviment fluid (als jocs vídeo per exemple). Per contra per anunciar les imatges en relleu (estereoscòpia) és necessària una pantalla LCD de 120 Hz perquè cal una imatge per cada ull, és a dir, el doble del abans esmentat.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La geometria dels píxels és la disposició dels píxels que componen una imatge (colors primaris vermell, verd i blau) en un sensor d'imatge o pantalla de televisió, que es poden ordenar en diferents tipus de Patró (model)patró, i s'ha definit com a geometria dels píxels. La disposició geomètrica dels colors primaris dins d'un píxel varia depenent de l'ús (vegeu figura 1). A la pantalla d'un ordinador, ja sigui un tub de raigs catòdics o una pantalla de cristall líquid, que normalment solen ser rectangles i mostren les vores, els components estan disposats en franges verticals. Les pantalles per veure una pel·lícula els va millor tenir patrons triangulars o en diagonal perquè segons la distància a que s'observin, l'espectador percep millor la variació d'imatge.\n\n\t\t\n\t\t\nEl coneixement de la geometria dels píxels utilitzada per una pantalla es pot utilitzar per crear imatges de mapa de bits d'una superior resolució aparent de pantalla emprant subpixels renderitzats.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Ghosting o Imatge fantasma és un terme emprat en radiodifusió de senyals de televisió analògica.\nL'efecte introdueix una rèplica de la imatge transmesa, desplaçada en posició, que està superposada a la imatge que s'està rebent.\nAquest efecte és principalment degut a reflexions del senyal transmès. La imatge desplaçada que se suma en major o menor intensitat a la que es transmet es pot associar a aquesta reflexió del senyal.\nUna imatge pot contenir ghosting ocasionat per més d'una reflexió. La intensitat de les imatges superposades i el seu desplaçament (offset), normalment horitzontal, depenen de les característiques de la causa d'aquestes reflexions del senyal.\n\nGhosting també és un terme de televisió (digital) referit al desenfocament de moviment, que provoca a la imatge un efecte similar.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un gravador de cinta de vídeo o VTR (acrònim de l'anglès vídeo tape recorder) és un gravador de cinta que pot gravar material de vídeo. La vídeogravadora (VCR), on la cinta de vídeo està tancada en un casset plàstic que permet el seu ús fàcil, és la forma de VTR més familiar i coneguda pels consumidors. Els professionals utilitzen un altre tipus de videocintes i gravadors.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una Guia de televisió social (Social TV Guide) és un servei sorgit a través de la Televisió social el qual incorpora a una de les prestacions de la televisió digital, EPG (guia electrònica de programes), el complement de la interacció social.\nUna guia electrònica de programes social obre moltes possibilitats a la personalització del contingut a consumir, perquè es basa tant en la programació que hi ha a la televisió tradicional com en els gustos individuals i preferències dels seus contactes.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La guia electrònica de programació (en anglès Electronic Programming Guide, EPG) és un servei televisiu que informa manera ràpida i senzilla de tota la programació d'un canal de televisió o de ràdio. El servei funciona només en emissions digitals com la TDT i la ràdio digital DAB. Representa l'evolució a l'era digital del tradicional servei de programació que ens ofereix el teletext. En el cas de la ràdio, representa una novetat, ja que en la tecnologia més antiga, com ho era el RDS, no hi havia un servei que fes la mateixa funció. Alguns camps típics poden ser, referent al contingut, el títol, data, dades PDC, gènere, edat mínima, sinopsi, directe o diferit, copyright, subtítols de teletext, banda sonora, idioma original. Pel que fa a les característiques de l'emissió, es pot informar sobre canal, hores de començament i acabament, PALplus, sistema d'encriptació, programa repetit, format del so, format televisiu i idioma.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Heimat 3 - Chronik einer Zeitenwende (Heimat 3 - crònica d'un gir històric) és la tercera part de la trilogia Heimat d'Edgar Reitz. La pel·lícula fou rodada entre 2002 i 2003, i estrenada l'any 2004. Es compon de 6 episodis.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La història de la televisió, visió a distància, es pot rastrejar fins Galileo Galilei i el seu telescopi. No obstant això, no és fins a 1884, amb la invenció del Disc de Nipkow de Paul Nipkow quan es fes un avanç rellevant per a crear un mitjà. El canvi que portaria la televisió tal com avui la coneixem va ser la invenció de l'iconoscopi de Vladímir Zvorikin. Això donaria pas a la televisió completament electrònica, que disposava d'una taxa de refresc molt millor, més definició d'imatge i il·luminació pròpia.\nLes primeres emissions públiques de televisió les va efectuar la BBC a Anglaterra a 1927 i la CBS i NBC als Estats Units a 1930. En ambdós casos es van utilitzar sistemes mecànics i els programes no s'emetien amb un horari regular.\nLes emissions amb programació es van iniciar a Anglaterra a 1936, i en els Estats Units el dia 30 d'abril de 1939, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal de Nova York. Les emissions programades es van interrompre durant la Segona Guerra Mundial, i es reprengueren quan va acabar.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Història de la televisió en català comença en la dècada de 1960.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Horari de màxima audiència o hora punta (de l'anglès prime time; \"horari prioritari\") és la franja horària amb major audiència, principalment en televisió encara que també és utilitzat en altres mitjans com la ràdio. Acostuma a ésser entre les 8 del vespre i les 12 de la nit, tot i que no hi ha un horari establert i pot variar depenent del país. Durant l'horari de màxima audiència s'emeten els programes de major èxit, sèries, pel·lícules, programes d'entrevistes, i en conseqüència és la franja horària més cara per als anunciants.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un Home Theater Personal Computer, abreviat HTPC, és un ordinador personal dedicat al cinema domèstic.\nDes de fa temps els amplificadors integrats permeten seleccionar diverses fonts àudio com la ràdio, el CD o el so de la televisió però la multiplicació dels suports vídeo (televisió analògica, digital, lector DVD, lector DivX...) comporta la proliferació de diferents programes, programats, sense programant, mitjançant el sistema de dades \"winsor\", el winsor és indispensable per un HTPC però que funcioni. El HTPC permet reunir tots aquests elements en un de sol.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Hulu (estilitzat com hulu) és un servei de subscripció de vídeos americà posseït per Hulu LLC, una empresa formada per Walt Disney (a través del grup televisiu de Disney–ABC) (30%), 21st Century Fox (a través de Fox Entertaintment Group) (30%), Comcast (a través de NBCUniversal) (30%), i des del 10 d'agost de 2016, Warner Bros (a través de Turner Broadcasting System) (10%).\nEstà orientat principalment a l'oferta de sèries televisives, agrupant tots els episodis de les sèries de televisió que els seus socis produeixen. En un primer moment, Hulu es va dividir en dues parts: una gratuïta, que contenia una sèrie de continguts limitats només accessibles per PC, i una de pagament, que contenia una biblioteca molt más gran que permetia el seu accés a través d'aplicacions mòbil i altres dispositius. Tanmateix, a 2016, Hulu va traslladar tot el seu contingut gratuït a Yahoo! i Yahoo! Vista i va estrenar un servei de televisió en directe el 3 de maig de 2017.\nHulu només s'ofereix a usuaris dins del Japó i Estats Units, i els seus territoris estrangers.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una imatge de prova estàndard és un fitxer d'imatge digital que s'utilitza en diferents institucions per provar algoritmes de processament d' imatges i compressió d'imatges. En utilitzar les mateixes imatges de prova estàndard, diferents laboratoris són capaços de comparar els resultats, tant visualment com quantitativament.\nEn moltes ocasions, les imatges són escollides per representar imatges naturals o típiques que haurien de tractar una classe de tècniques de processament. Es trien altres imatges de prova perquè presenten diversos desafiaments als algorismes de reconstrucció d’imatges, com ara la reproducció de detalls i textures fins, transicions i arestes nítids i regions uniformes.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "International Public Television, INPUT, és un certamen internacional de televisions públiques que se centra en la televisió com a servei d'interès públic. INPUT es dedica a promoure l'accés universal a una difusió televisiva honesta, innovadora, provocativa, valenta i desafiant, entesa com un dret humà fonamental.Des de 1977, INPUT realitza una conferència internacional anual sobre la televisió pública. La conferència, que se celebra en un país diferent cada any, fomenta el desenvolupament de la televisió pública, destriant i debatent a l'entorn dels programes televisius més destacats a nivell mundial.\nINPUT organitza també moltes altres activitats durant tot l'any en dotzenes de països. D'aquesta manera, promou el desenvolupament professional de productors, directors, guionistes i tots aquells (incloent productors independents) que contribueixen a la televisió pública a tot el món.\nINPUT es va crear per fomentar la programació televisiva de qualitat a nivell internacional, per donar suport a la televisió com un servei al públic, per promoure la discussió i el debat sobre l'art de la televisió i per servir com un centre de trobada mundial a tots aquells que fan televisió. Reconeix el potencial de la televisió per promoure una millor comprensió entre les diferents cultures del món.\nINPUT és una organització no governamental que se sosté amb els drets d'inscripció a la conferència, aportacions d'organitzacions públiques de televisió, de particulars i de diverses institucions, organismes i fundacions. La idea va prendre forma durant un seminari organitzat per la Fundació Rockefeller a Bellagio, Itàlia, al maig de 1977.Els responsables de presentar les produccions són els anomenats Coordinadors Nacionals, que fan les seves propostes segons una quota establerta a nivell internacional. Un grup de professionals de la televisió (anomenats Shopstewards) fa aleshores una selecció de les produccions que es projectaran en el programa de la conferència. Els programes es projecten en sessions temàtiques, que inclouen diverses produccions de gèneres diferents.\nINPUT compta amb el suport d'un Consell Assessor Internacional, format per professionals de serveis públics de radiodifusió de tot el món. L'organització rep també el suport de membres associats.\nDes de 2009, INPUT és encapçalada per una Assemblea Internacional, formada per persones i organitzacions que, a banda d'aportar els drets d'inscripció, contribueixen en un fons procedent de les conferències anteriors. L'Assemblea Internacional (formada per aproximadament 20 persones de tot el món) supervisa la tasca del Comitè Internacional, que nomena els Coordinadors Nacionals. Aquests són els que proposen els Shopstewards al Comitè.Les còpies dels programes que s'han projectat en les darreres tres conferències s'emmagatzemen en Hubs de l'INPUT, que col·laboren també en l'organització del Mini-INPUT i del Best of INPUT's. Es tracta d'actes de caràcter educatiu en el transcurs dels quals es projecten programes de televisió per als participants que no van poder ser a la conferència.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Interval d'esborrat vertical (o interval vertical) és el lapse de temps existent entre l'última línia d'un camp i la primera del següent. Dura 25 línies de cada camp. Durant aquest marge temporal no es subministren dades d'imatge per tal d'evitar que es vegi el rastre de retrocés del raig catòdic.\nL'origen d'aquest lapse temporal radica en la necessitat de donar un marge a les bobines magnètiques, encarregades de deflectir verticalment els feixos d'electrons generats al canó, per superar el règim transitori degut a la inèrcia inductiva. Els sistemes de circuits dels tubs de raigs catòdics moderns no requereixen un interval d'esborrat tan llarg i els dispositius de pantalla plana no en necessiten en absolut. Tot i així s'ha de tenir en compte que quan els estàndards es van definir l'obsolescència dels circuits més antics limitava la velocitat de recuperació, i que mantenint aquest interval inalterat es permet l'ús continuat d'equips antics. L'esborrat d'un tub de raigs catòdics pot no ser perfecte degut a possibles errors de l'equip o per haver establert valors de brillantor massa alts. En aquests casos apareix una línia blanca que recorre la pantalla, des de la cantonada inferior dreta fins a la superior esquerra.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Intervisió (en rus: Интервидение, en polonès: Interwizja), va ser la xarxa de televisió dins de l'Organització Internacional de Ràdio i Televisió, fundada en 1960, per a l'intercanvi de programes de televisió entre els països del Bloc de l'Est d'Europa.La comunitat tenia la central a Praga i va ser fundada per les cadenes de televisió d'Hongria, Polònia, la República Democràtica Alemanya i Txecoslovàquia. Poc després, es va unir la Televisió de la URSS , així com les cadenes de Televisió de Bulgària (1961), Romania (1962) i la República Popular de Mongòlia. \nA més d'aquests països, es van unir també l'ORF austríaca i la finlandesa YLE. En menor mesura, també es va produir un intercanvi de programes amb el festival d'Eurovisió.De 1977 a 1980, van organitzar el Festival de la Cançó d'Intervisió com a resposta al Festival d'Eurovisió.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "ITU 601 o CCIR 601 és la primera normativa sobre la televisió digital, que s'encarrega del mostreig del senyal. Aquest estàndard tècnic va ser formalitzat per la Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU) als anys 80. La norma recomana que sigui utilitzada com a base pels estudis de televisió a països que utilitzin un sistema de 525 línies (NTSC) y 625 línies (PAL). El principal avantatge que suposa l'ús de la normativa és l'apropament global que permet el desenvolupament d'equips amb característiques comunes, i per tant, un intercanvi internacional de tecnologies.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Joost (pronunciat [dʒust], com la paraula just) és un sistema per distribuir programes de televisió i altres formes de vídeo a través de la xarxa.\nEl desenvolupament de Joost va començar el 2006. Sota el nom en clau \"The Venice Project\", Zennström i Friis van reunir equips formats per més de 150 desenvolupadors de mitja dotzena de ciutats d'arreu del món, incloent-hi Nova York, Londres, Leiden i Tolosa de Llenguadoc. El cap tècnic de Joost és Dirk-Willem van Gulik. Durant el 2007-2008, Joost va utilitzar la tecnologia de televisió peer-to-peer (P2PTV), creada per Niklas Zennström i Janus Friis (fundadors de Skype i Kazaa) per distribuir contingut al seu reproductor d'escriptori basat en Mozilla i a finals de 2008, es va migrar per utilitzar un reproductor web basat en Flash. La companyia va tancar finalment el 2012.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Conversor de Bloc de Baix Soroll o LNB , per les sigles angleses de Low-noise block converter, és un dispositiu utilitzat en la recepció de senyals procedents de satèl·lits de comunicacions.\nA la Figura 1 es mostra l'aspecte d'un LNB dels utilitzats normalment per a la recepció de TV per satèl·lit.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una marató de sèries (en anglès binge-watching, binge-viewing o marathon-viewing), és una pràctica popular de consum audiovisual que consisteix a visionar contingut audiovisual durant una llarga duració de temps (normalment diversos capítols d'una mateixa sèrie). En un estudi fet per Netflix el febrer de 2014, el 73% de les respostes definia que el binge-watching consistia a “veure entre 2 i 6 capítols de la mateixa sèrie en una sessió”. Els investigadors raonen que el fenomen de binge-watching s'hauria de definir sobre la base del context i el contingut de la sèrie televisiva visionada.Com a fenomen cultural, s'observa que el binge-watching es va començar a popularitzar amb l'auge de serveis mediàtics en línia (OTT), com ara Netflix, Hulu, i Amazon Video, amb els quals l'espectador pot veure sèries televisives a petició (on-demand, d'aquí el concepte VOD: Videos-On-Demand). Per exemple, un 61% de l'estudi de Netflix deia que practicaven el binge-watching amb regularitat. Algunes recerques més recents basades en dades de VODs dels proveïdors americans més importants de streaming, demostra que més del 64% dels clients han practicat binge-watching un cop a l'any.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "MediaFLO (Forward Link Only) és una tecnologia desenvolupada per l'empresa Qualcomm per a la radiodifusió de TV a dispositius móbils que s'utilitza només als Estats Units. Aquesta tecnología permet la radiodifusió de canals a temps real, temps no real, audio o transmissions de dades IP.\nEls continguts que provenen de canals reals són transmesos mitjançant satèl·lit en MPEG-2 i al centre d'operacions locals és transformat al format QVGA H.264 (Quarter Video Graphics Array o 240x320 píxels), ja que és l'utilitzat a les xarxes FLO.\nEls continguts de canals no reals són rebuts normalment mitjançant IP i es transformen al format utilitzat a les xarxes FLO per més tard ser transmesos sobre una Xarxa de Freqüència Única (SFN). Per una correcta distribució dels continguts es requereix com a mínim una xarxa 3G com UMTS o HSDPA. La tecnología FLO permet l'ús de modulació per capes (capa base i capa millorada), pel que els dispositius que rebin les dues capes oferirán video a 30 fps i els que només rebin la capa base oferiran 15 fps.\nActualment l'espectre utilitzat pel sistema MediaFLO s'estén des dels 716 als 722 MHz, el que correspon amb el canal 55 de la TV UHF.\nEl 12 de gener de 2005 l'empresa Verizon juntament amb Qualcomm van anunciar un acord per la comercialització de dispositius que inclourien la tecnología MediaFLO i que es va fer efectiu a finals de març de 2007. Una cosa semblan va passar amb el grup de telecomunicacions AT&T que el 12 de febrer de 2007 va anunciar un acord amb Qualcomm i que es va fer efectiu el maig del 2008.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "MediaHighway és la plataforma de programari intermediari desenvolupada per Canal Plus per a tots els serveis interactius (Guia de Programació Electrònica - EPG, Pay Per View…) accessibles mitjançant el Receptor Descodificador Integrat (IRD). Utilitzat per Canal+, Canal+ Numérique, Canal Satellite Numérique i Premiere Digital, entre d'altres.\nAdquirida a Thomson per NDS, un dels principals proveïdors de solucions tecnològiques per a televisió de pagament, al desembre del 2003, s'estima la seva incorporació en al voltant de 38 milions de Set-Top Boxes (STB/Receptor de televisió) en tot el món. MediaHigway cobreix així tots els tipus de plataformes de TV digital: cable, satèl·lit, de banda ampla i digital terrestre.\nL'ús de la plataforma MediaHigway ofereix diversos avantatges respecte als seus competidors (com el MHP):\n\nMediaHigway està integrat ja en centenars de models de STB de més de 30 desenvolupadors líders en el mercat.\nServeis i aplicacions avançades: incloent VoIP, internet de banda ampla, etc.\nSimplifica el desenvolupament amb eines estàndards de la indústria: incloent MHP, OCAP, l'HTML, i Java. Això permet un creixement de la TV interactiva més ràpid.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "MediaPortal és un programa de codi obert i gratuït de HTPC solament per al sistema operatiu Windows. És comparat sovint amb Microsoft Windows Media Centre. Deriva de Xbox Media Center. La seua llicència és la Llicència Pública GNU. Fou programat en C#. L'aparença de la interfície està definida amb XML.Des de la versió 2.1 fa web scraping per a emplenar dades dels productes que es tinguen a la biblioteca al comparar les metadades d'allò que es té amb allò que hi ha a les fonts de dades.El programa disposa d'una sèrie de connectors per a televisió, pel·lícules i DVD, ràdio, música, fotografies, informació meteorològica i notícies, vídeos en línia i editor de vídeos, navegador web, lector de CD i DVD, alarma, correu electrònic, videojocs, farmàcies, emergències, tràfic, lletres de cançons i ajuda en suport del programari (amb programes controladors i còdecs, sistema d'arxius i sistemes operatius suportats, que són Windows).A PCMAg el van criticar positivament considerant la interfície amb alta usabilitat.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "MG Alba és el nom operatiu del Gaelic Media Service (Seirbheis nam Meadhanan Gàidhlig). L'objectiu de l'organització és el d'assegurar l'existència d'un ampli ventall de programes de qualitat en gaèlic escocès. A més a més de la seva antiga tasca de finançar la producció i el desenvolupament de programes, formar professionals i fer estudis de mercat, gràcies al Communications Act 2003, l'actual servei té també poders per produir, encarregar i programar nous continguts, i l'autoritat de cercar llicències d'emissió. Aquests nous poders van donar la possibilitat a MG Alba de seguir endavant cap a la seva ambició: gestionar un servei de mitjans gaèlic, sostenible, global, eficient i actual que reflecteixi la màxima qualitat dels mitjans públics.\nL'acte de comunicacions esmentat especifica que les funcions del Servei han de ser assegurar que un ampli ventall de programes de gran qualitat en gaèlic sigui emès o altrament transmès per tal que sigui disponible per als escocesos. \nEl 19 de setembre del 2008 MG Alba, en associació amb la BBC, va començar les emissions d'un canal en gaèlic, BBC Alba.\nLa tasca de MG Alba també inclou la formació i desenvolupament per aquells que treballen en mitjans en gaèlic. Una de les seves iniciatives de desenvolupament del talent és Film G, un concurs de curtmetratges en gaèlic, als guanyadors del qual se'ls dona l'oportunitat de desenvolupar les seves idees produint i emetent un programa. Aquest servei té oficines a Stornoway i Glasgow.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El MINIPUT és una mostra de la televisió de qualitat més innovadora de l'any, que respon al criteri de servei públic, impulsat l'any 1994 per la Universitat Pompeu Fabra i la Televisió de Catalunya (TVC). Se celebra a Barcelona cada mes de novembre/desembre, amb la col·laboració de diverses entitats vinculades al món educatiu, cultural i televisiu català.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Mòdul d'accés condicionat, de l'anglès Conditional Access Module (abreujat CAM) és un dispositiu electrònic dins un aparell de televisió digital o aparell accessori de la televisió, per facilitar l'accés a continguts de pagament, prèviament xifrats mitjançant un Sistema d'Accés Condicionat, condicionat al pagament, és clar. El CAM rep de l'aparell amfitrió un senyal xifrat i produeix com a sortida el senyal desxifrat. Els mòduls CAM incorporen descodificadors per a uns formats de xifratge específics", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Michael Moore (Davidson, Flint, Michigan, 23 d'abril de 1954) és un documentalista estadounidenc conegut per la seu treball sobre la globalització i el capitalisme.\nLa seva feina ha estat reconeguda amb diversos premis entre els quals destaca la Palme d'Or per Fahrenheit 9/11. Arribà la fama amb la seva pel·lícula Roger & Me (Roger i jo), un documental sobre l'ocorregut en el seu poble natal Flint, després que l'empresa General Motors tanqués les seves fàbriques per a obrir-ne de noves a Mèxic amb la finalitat d'abaratir costos d'ocupació.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Robert Mulligan (Nova York, 23 d'agost de 1925 - Lyme (Connecticut), 20 de desembre de 2008) fou un director de cinema estatunidenc.Va estudiar en la Universitat de Fordham abans de servir en els cossos de la Marina estatunidenca durant la Segona Guerra Mundial. En finalitzar aquesta, va entrar a treballar al departament de redacció del diari New York Times, si bé el va abandonar aviat per a iniciar la seva carrera en el món de la televisió.\nEmpleat per la cadena CBS, Mulligan es va forjar a la televisió en llocs auxiliars, treballant com noi dels encàrrecs. Va perseverar en el seu treball, aprenent els secrets del mitjà, de tal forma que el 1948 ja es trobava dirigint importants sèries dramàtiques. El 1959 va guanyar un Emmy pel seu treball de direcció en The Moon and Sixpence, una producció televisiva que va suposar el debut televisiu als Estats Units de Laurence Olivier. El 1960 Robert Mulligan, germà de l'actor Richard Mulligan, va dirigir la seva primera pel·lícula per a la pantalla gran i dos anys després va rebre un enorme reconeixement així com sengles nominacions com millor director en els Premis Oscar i els premis del Sindicat de Directors d'Amèrica per la seva obra To Kill a Mockingbird basada en la novel·la de Harper Lee.\nEl 1972 seria nominat també per a rebre un Globus d'Or al millor director i un nou premi del Sindicat de Directors d'Amèrica per la reeixida Estiu del 42.Morí el 20 de desembre de 2008 a Lyme (Connecticut, Estats Units), a l'edat de 83 anys, degut a problemes al cor.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Multimedia Home Platform (MHP) és un sistema obert de programari intermediari dissenyat pel projecte DVB i estandarditzat per la ETSI. MHP defineix una plataforma comuna per a les aplicacions interactives de la televisió digital, independent tant del proveïdor de serveis interactius com del receptor de televisió utilitzat. D'aquesta manera, MHP afavoreix la creació d'un mercat horitzontal on aplicacions, xarxes de transmissió i terminals MHP puguin ser subministrats per proveïdors o fabricants independents.\nL'estàndard MHP suporta diferents tipus d'aplicacions interactives:\n\nGuia electrònica de programació.\nServeis d'informació com notícies, esport, superteletext.\nAplicacions sincronitzades amb el contingut dels programes.\nCorreu electrònic i Internet.\nAltres serveis: comerç electrònic, serveis d'educació i salut, entre d'altres.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "MythTV és un conjunt d'aplicacions de lliure distribució que converteix un ordinador personal amb el maquinari adient en una gravadora de vídeo personal (PVR). D'aquesta manera, permet gravar programes de televisió al disc dur per a la seva posterior visualització. Actualment, aquesta aplicació arriba més lluny convertint l'ordinador en un autèntic MediaCenter amb què es pot jugar, navegar, reproduir vídeos, escoltar música i molt més, tot això asseguts al sofà de casa utilitzant un senzill comandament a distància, sense teclat ni ratolí.\nMythTV és una aplicació de programari lliure, amb llicència GNU/GPL.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Narrowcasting fa referència a la difusió de la informació a través d'internet, la ràdio, la premsa o la televisió cap a un públic segmentat i seleccionat en funció dels seus valors, preferències, atributs demogràfics o subscripció. És l'oposat al terme broadcasting, que fa referència a la difusió de masses. Pel sector del màrqueting el narrowcasting és la difusió de la informació que implica missatges dels mitjans de comunicació a una audiència més específica.\nEl narrowcast es basa en la idea postmoderna que no existeixen audiències massives. Mentre que els primers usos del terme van aparèixer en el context dels programes de ràdio de subscripció a finals del 1940, el concepte va aparèixer gràcies a un informe de 1967 del científic C.R. Licklider, defensor de la radiodifusió.\n\"Una multiplicitat de xarxes de televisió dirigides a atendre les necessitats de les audiències menors i especialitzades.\" Licklider va declarar: \"m'agradaria utilitzar el terme difusió restringida\" rebutjant les limitacions de la difusió de masses d'una forma monolítica.\n El terme \"difusió selectiva\" pot aplicar-se també a la difusió de la informació a una audiència (pública o privada) que per la seva naturalesa, limitada geogràficament, requereix una difusió localitzada de la informació.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una nova versió o remake (anglicisme, del verb to remake, \"refer\") defineix, en llenguatge del cinema, una pel·lícula adaptada a partir d'una altra existent anteriorment. El nou contingut sol ser molt fidel a l'original, encara que aquest fet variï en funció de diversos factors, com ara la tria dels nous realitzadors i productors o els objectius de la nova versió.Les noves versions sempre han existit en la història del cinema. La raó per a refer una pel·lícula pot correspondre a diverses motivacions. Una de les principals és la possibilitat de millorar l'eficàcia de la història gràcies a l'evolució tecnològica: moltes pel·lícules han estat refetes amb l'aparició del cinema sonor o del color, o amb l'evolució de les tècniques que permeten la creació dels efectes especials.\nFer una nova versió també pot permetre presentar una pel·lícula poc coneguda (per la seva antiguitat o per estar feta en un país estranger) o modificar \"l'esperit\" d'una antiga obra, tot fent tries ideològiques o polítiques en la nova versió.\nUna altra raó és la de minimitzar la presa de riscos econòmics, recolzant-se en l'èxit d'una pel·lícula cèlebre. El cinema nord-americà, a més, recorre sistemàticament a la nova versió quan vol adaptar pel·lícules estrangeres, ja que el seu públic no està acostumat als subtítols i que el doblatge s'utilitza molt poc.\nDes d'un punt de vista cinèfil, les noves versions tenen l'interès de presentar una altra visió de l'obra inicial, revelant per exemple les diferències entre dos contexts històrics i socials.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "OpenTV (NASDAQ: OPTV) és una companyia de televisió interactiva fundada el 1994. El seu principal negoci consisteix en la venda de sistemes operatius i programari per a set-top box. OpenTV cotitza en el NASDAQ sota el nom OPTV i el seu major accionista és el grup Kudelski.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "En radiodifusió, un servei OTT (Over The Top, de lliure transmissió) consisteix en la transmissió d'àudio, vídeo, i altres continguts a través d'internet sense la implicació dels operadors tradicionals en el control o la distribució del contingut. La CNMC els contraposa als serveis IP que proveeixen els operadors de comunicacions electròniques utilitzant diferents canals i amb una qualitat garantida.Aquest terme comprèn una varietat de serveis de telecomunicacions com ara difusió d'audiovisuals (per exemple televisió per Internet, ràdio per Internet, vídeo a la carta o música), però també comunicacions (per exemple trucades de veu per IP i missatgeria instantània) i altres serveis d'informàtica en núvol (aplicacions web i emmagatzematge).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Owarai, お笑い, és una paraula japonesa de significat relativament ampli que descriu les comèdies que es transmeten per televisió al Japó. La paraula owarai és la forma honorífica de la paraula warai, que significa \"una riallada\" o \"un somriure\". Owarai és més utilitzada en els xous de varietats japonesos (バラエティ番組, baraeti bangumi) i els comediants són denominats owarai geinin (お笑い芸人) o owarai tarento (お笑いタレント). En l'actualitat es considera que el Japó es troba en un \" boom owarai\", i nombrosos talents menors han trobat la fama de forma sobtada tan bon punt un gag (ギャグ, gyagu) o sketch es fa popular.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "P2PTV (abreviació de l'anglès peer-to-peer TV, 'televisió d'igual a igual') és una tècnica de transmissió de contingut audiovisual (vídeos, televisió, etc.) a través de la xarxa d'Internet que aprofita l'arquitectura P2P, en la qual els nodes individuals es connecten a altres nodes per rebre els streams de vídeo i àudio, en lloc de fer-ho a un servidor central, com passa a la IPTV.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El pagament per visió (de l'anglès Pay-per-view, PPV) és una modalitat de televisió de pagament, en la qual l'abonat paga per veure els esdeveniments que vulgui veure. Aquests poden ser esdeveniments esportius, pel·lícules, concerts musicals importants, etc.\nHabitualment el sistema es comercialitza com a complement d'un paquet de canals de televisió que l'abonat rep contínuament de la manera tradicional, havent de pagar, a més dels esdeveniments comprats, una quota fixa i habitualment un lloguer per l'equip necessari.\nA diferència dels sistemes de vídeo a la carta (vídeo on demand), el senyal es transmet de forma simultània per a tots els compradors. El canal emprat pot ser tant digital com analògic, i l'usuari no rep senyal, o el rep distorsionat mentre no faci la \"compra\". La compra es pot realitzar de forma automàtica, amb el comandament a distància a través del mateix equip descodificador connectat a una línia telefònica o pel mateix cable si es tracta de televisió per cable; també de forma manual, a través d'un distribuïdor o realitzant una trucada telefònica.\nLa necessitat del descodificador suposa un inconvenient quan es vol veure diferents continguts en diverses televisions de l'abonat.\nEl sistema de pagament per visió té el seu origen als Estats Units en la dècada dels anys 1970. El primer esdeveniment rellevant en PPV va ser el combat entre Sugar Ray Leonard i Thomas \"Hitman\" el 1981.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "PAL és un sistema de transmissió de senyals analògics de televisió en color que va sorgir amb la intenció de millorar la qualitat i reduir els errors de fase que es produeixen en el sistema NTSC. Aquest sistema presenta errors de fase entre la subportadora de color sincronitzada gràcies al Burst en el moment de la recepció i la generada, inicialment, en el transmissor, provocant canvis en la tonalitat de la imatge. PAL és l'acrònim de l'expressió anglesa Phase Alternating Line (en català línia alternada en fase).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Digital Light Processing (Processament Digital de la Llum) és una tecnologia usada en televisions de projecció i videoprojectors. Va ser desenvolupada originalment per Texas Instruments el 1987, encara que avui dia podem trobar diverses companyies que també la desenvolupen i comercialitzen, entre elles Samsung o Thomson.\nJuntament amb les tecnologies LCD i LCoS són l'actualitat de la televisió de projecció i han aconseguit suplantar les pantalles de TRC. Totes aquestes tecnologies més les pantalles de plasma competeixen pel mercat de la HDTV.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Panell SED és un tipus de panell visualitzador per a pantalles planes caracteritzat per usar la tecnologia de les pantalles de tub tradicionals (CRT) per a cadascun dels punts (píxels) mostrats en pantalla. Cada píxel és un micro tub de rajos catòdics. En principi, aquest tipus de panells ofereix els avantatges dels tubs d'imatge i els dels TFT, sense cap dels defectes d'ambdós. D'aquesta manera s'aconsegueix millorar el contrast i l'angle de visió sense augmentar el consum. També permet ampliar les dimensions de la pantalla pel que fa a les pantalles de tecnologia TFT o les de plasma.\nEl projecte ha estat desenvolupat conjuntament per Canon i Toshiba.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El principal objectiu d'una pantalla 3D és reproduir escenes del món real i per tant tridimensionals i poder mostrar-les com a imatges 3D. Hi ha dos sistemes destacats per visualitzar continguts 3D, estereoscòpics i autoestereoscòpics. Els primers necessiten unes ulleres especials, mentre que els altres permeten gaudir de la sensació 3D sense cap mena de complements.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La pantalla LCD amb retroil·luminació LED o pantalla LED és una pantalla LCD que utilitza díodes emissors de llum (LED, acrònim anglès de light-emitting diode) com a font de retroil·luminació en lloc dels llums fluorescents utilitzats en les pantalles LCD tradicionals.\nLes unitats de retroil·luminació són necessàries per les pantalles LCD, ja que aquestes no disposen de luminància pròpia. Actualment, la unitat de retroil·luminació més utilitzada és la CCFL (en anglès, cold cathode fluorescent lamps), però qualitats de la tecnologia LED com una esperança de vida llarga, una resposta ràpida, una àmplia gamma de colors i el respecte amb el medi ambient, la converteixen en una bona candidata substituïdora.\nExisteixen dos tipus d'unitats o tècniques de retroil·luminació LED: LEDs blancs o LEDs RGB.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La pantalla de fòsfor làser és una nova tecnologia creada per la marca nord-americana Prysm. Aquesta tecnologia permet crear pantalles de gran format, com ara panells publicitaris o panells en estadis esportius entre d'altres.\nLa pantalla de fòsfor, és una tecnologia similar als televisors tradicionals, però en comptes d'utilitzar un canó d'electrons per crear les imatges, el que fa és utilitzar raigs làser per a crear-la. Aquestes pantalles aconsegueixen imatges d'alta qualitat i amb un baix consum. Gràcies a la seva eficiència energètica i a la seva qualitat d'imatge podria fins i tot desbancar als panells LED. A diferència de les altres tecnologies, no utilitza filtres i capes que treuen lluminositat a la imatge, sinó que utilitza un làser patentat i un panell de fòsfor per crear les imatges a la pantalla.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Phoenix Satellite Television Holdings Ltd o Phoenix Television (t: 鳳凰衛星電視; s: 凤凰卫星电视; Hanyu Pinyin: Fènghuáng Wèixīng Diànshì) és una companyia de televisió situada en Hong Kong que emet en xinès mandarí i ofereix programació a la Xina continental i a altres mercats amb substancials televidents xinesos. Té 5 canals de televisió diferents incloent Phoenix InfoNews Channel, Phoenix Chinese Channel, Phoenix Movie Channel, etc. Phoenix Television proveeix notícies, informació i programes d'entreteniment. Té una bona relació amb el govern de la República Popular de la Xina. És una de les poques empreses privades de comunicació a la Xina continental capaç d'emetre informació sobre els esdeveniments no coberts pels mitjans de comunicació del govern, tal com la cobertura de la concentració en contra de l'article 23 de la llei bàsica de l'1 de juliol del 2003.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El plumbicó és un tub de càmera utilitzat en la transmissió de televisió. És un tub analitzador d'imatge que és hereu del vidicó i suposa una perfecció d'aquest. Presenta unes característiques que el fan mes eficient i millor que el seu precedent (vidicó):\nTé una capa fotoconductora formada per òxid de plom i una pel·lícula de semiconductor molt fina\nTé una sensibilitat molt elevada i per tant una resposta molt més ràpida que el vidicó\nUna característica única del plumbicó és que el fabricant pot variar la seva resposta en color: ofereix respostes espectrals per a cadascun dels colors primaris.\nProdueix imatges d'alta qualitat a partir d'un nivell de llum reduït i molt baix respecte el vidicóEl plumbicó és utilitzat en les cambres per a televisió en colors.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Els premis BAFTA de televisió (en anglès, British Academy Television Awards), també coneguts com els BAFTA, són els que concedeix l'Acadèmia Britànica d'arts cinematogràfiques i televisives (British Academy of Film and Television Arts) dins l'àmbit dels programes de televisió britànics; són anàlegs als Premis Emmy dels Estats Units. Cal diferenciar-los dels British Academy Film Awards, que són premis cinematogràfics.\nHan estat concedits anualment des de 1955, i des d'abril del 2009 s'entreguen en una cerimònia a l'edifici Royal Festival Hall de Londres.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un programa de cites o concurs de cites (en anglès, dating game show) es tracta d'un subgènere televisiu enquadrat en el denominat xou d'impacte i que habitualment té forma de concurs. Un programa de cites respon habitualment a la fórmula de formar parelles entre concursants. Els vencedors aconsegueixen una cita. Les variants, dins d'aquest esquema, són múltiples. La fórmula té el seu origen als Estats Units, i s'ha volgut trobar el primer exemple al programa The Dating Game, estrenat per ABC el 20 de desembre de 1965. La seva mecànica ha estat de les més populars: una persona soltera, separada per una pantalla d'altres tres persones solteres, a les quals per tant no pot veure, ha de formular-los preguntes i finalment decidir a quin prefereix com la seva possible parella. Una de les fites més destacades en el gènere s'ha volgut trobar també en Blind Date. Va haver-hi diverses versions internacionals. A Brasil, es va anomenar Namoro na TV, va ser presentat per Silvio Santos i es va emetre entre 1976 i 1988. A Colòmbia, va haver-hi una altra versió anomenada Adán y Eva, transmès per Caracol Televisión el 1987 i va ser presentat per Jota Mario Valencia. A Mèxic, Las Andanzas de Cupido es va emetre per TV Azteca.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un projector TRC o projector a TRC és un tipus de projector de vídeo en el qual la imatge es genera com en un televisor clàssic mitjançant tubs TRC. Típicament, s'utilitzen tres tubs: vermell, verd i blau, que produeixen tres imatges diferents que cal superposar perfectament per tal d'obtenir una correcta imatge de color.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un Projector LCD o Projector a LCD és un tipus de projector per a la visualització de vídeo, imatges o dades informàtiques en una pantalla o una altra superfície plana. És l'equivalent modern del projector de diapositives.\nPer fer visibles les imatges els projectores LCD ( pantalla de cristall líquid) envien la llum d'una làmpada que pot ser d'halur metàl·lic o de LED, a través d'un prisma o una sèrie de filtres dicroics que separen la llum dirigint-la a tres panells separats de poli-silici, un per a cadascun dels components de la mescla additiva del senyal de vídeo: vermell, verd i blau.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un projector mono-LCD o projector d'un LCD és un tipus de projector per a la visualització de vídeo, imatges o dades informàtiques sobre una pantalla o una altra superfície plana, que utilitza com a element generador d'imatge un únic panell LCD amb un pas de tríades RGB prou petit perquè no siguin perceptibles dins d'un cert rang de grandària de la pantalla projectada.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Protocol d'Informació de Programa i Sistema (PSIP per les seves sigles en anglès) és el protocol de comunicacions utilitzat al sistema de televisió digital ATSC. Aquest protocol és utilitzat per a transportar les metadades sobre cadascun dels canals en la difusió de l'stream de transport d'una estació de televisió i per a publicar informació sobre els programes de televisió. D'aquesta manera, els espectadors poden seleccionar el que volen veure a través d'un títol i la descripció.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La realització és el procés pel qual es crea un producte audiovisual i comprèn des de l'etapa de desenvolupament del mateix fins a la distribució.La realització suposa assumir decisions tant a nivell artístic com productiu i la limitació únicament ve donada pels mitjans tècnics disponibles (pressupost del qual es disposa i l'equip amb el que es disposa) i pels requisits de programació. En el cas de grans produccions en què estan involucrades importants empreses productores pot estar limitada per la mateixa línia editorial i ideologia de qui encarrega el producte.\nIndependentment del tipus de producte, en general, un procés de realització segueix les següents etapes:\nElaboració de la idea i guió o tractament\nRecerca d'inversors\nContractacions i firma de contractes", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Receptor - Decodificador Integrat (IRD) és un dispositiu, la funció principal del qual és descomprimir els senyals de vídeo i àudio digitals rebuts en format MPEG-2, una vegada han estat desmodulats i corregits de possibles errors introduïts pel canal de transmissió, i transformar-les en dos senyals d'àudio i vídeo analògiques que ja podran ser visualitzades en el televisor.\nEl IRD és el dispositiu que conté el maquinari, el programari i interfícies necessaris per a seleccionar, rebre, descodificar i visualitzar els programes i serveis oferts per la TV digital.\nUn IRD convencional es compon bàsicament d'un desmodulador QPSK amb components analògics, un descodificador Viterbi, correcció d'errors Reed-Solomon, demultiplexor per a separar els diferents canals, descodificador de vídeo i àudio MPEG-2, convertidors digitals/analògics, modulador PAL, interfícies per a targetes intel·ligents i altres dispositius, i tot això governat per una CPU.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "En una producció dramàtica, un repartiment coral és aquell que comprèn diversos actors principals i intèrprets als quals se'ls assigna quantitats aproximadament semblant de temps de pantalla.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El reportatge televisiu és un gènere periodístic que té el seu origen en el documental cinematogràfic, que permet al periodista anar fins al fons de la història, respondre a totes les qüestions –fins a l'últim per què– i retratar, amb gran precisió, els protagonistes. A més, és el gènere on el periodista posa damunt la taula tots els seus recursos. Per a alguns, aquest és el gènere dels gèneres, el més complet del periodisme informatiu. I en televisió s'ha de tindre en compte que el reportatge requereix la perfecta unió dels llenguatges escrit i cinematogràfic. És a dir, relatar una història, però perquè el públic l'entenga. Es tracta, per tant, d'aprofundir –que, segons la doctrina nord-americana, no és una altra cosa que explicar els antecedents–, humanitzar, interpretar, guiar, i no transmetre una opinió personal.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La resolució de pantalla o definició de pantalla és la capacitat que té un sistema visual de comunicacions (com la televisió) per mostrar la màxima freqüència espacial (nombre de cicles per unitat de longitud donada una direcció). Se sol parlar de resolució horitzontal (nombre de línies verticals) i resolució vertical (nombre de línies horitzontals).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La retroil·luminació és una tècnica d'il·luminació pel darrere permetent a les pantalles, sobretot aquelles de cristall líquid (LCD), gràcies a una font de llum difusa integrada, de millorar el contrast de la visualització i d'assegurar així una bona llegibilitat, fins i tot en un lloc fosc o mal il·luminat.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Festival de la Rose d'Or és un premi atorgat als millors espais de televisió i entreteniment. Se celebra cada any des de 1961, quan s'atorgava un únic premi al millor programa de l'any, i des de 2004 existeixen diverses categories. Se celebra a Lucerna, Suïssa, i està enfocat en programes d'entreteniment i sèries.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Royal Television Society (més coneguda com a RTS) és una organització educativa sense ànim de lucre del Regne Unit basada en la discussió, i anàlisi de la televisió en tots els seus formats, passats, presents i futurs. És la societat televisiva més vella en el món. Actualment té catorze centres regionals i nacionals en el Regne Unit, així com oficines a la República d'Irlanda, el Canadà i els Estats Units.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "RTL Television (anteriorment RTL plus), o simplement RTL, és una xarxa de televisió comercial alemanya distribuïda per cable i per satèl·lit, així com via digital terrestre (DVB-T) a les zones més densament poblades. És propietat de RTL Group i és, en termes de quota de mercat, d'Alemanya, la major emissora privada free to air.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El S-VHS va ser introduït localment al Japó i a certs llocs de l'estranger (principalment Amèrica del Nord, Àsia) i mesos després en alguns països europeus, al juny de 1987. El S-VHS (Super VHS) és una versió millorada de l'estàndard VHS per a gravadors de videocassets de gran públic.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Sender Freies Berlin, també coneguda per les seves sigles SFB, va ser una empresa pública de ràdio i televisió que prestava servei a la ciutat de Berlín (Alemanya). El grup va formar part de l'ARD, el consorci de radiodifusores públiques d'Alemanya, des de 1954 fins a 2003.La SFB va ser fundada l'1 de juny de 1954 com una companyia exclusiva per Berlín Occidental després de deslligar-se de la Nordwestdeutscher Rundfunk (NWDR). Encara que la cobertura i programació de SFB estaven dirigides als berlinesos de la zona oest, els seus canals també podien sintonitzar-se a Berlín Oriental (República Democràtica Alemanya). Amb la caiguda del Mur de Berlín i la posterior reunificació alemanya, el senyal de SFB va ser ampliada l'1 de gener de 1992 a tot Berlín per a convertir-se en l'única radiodifusora de la capital.SFB va desaparèixer el 30 d'abril de 2003 en fusionar-se amb la radiodifusora de Brandenburg, donant lloc a Rundfunk Berlin-Brandenburg (RBB).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una seqüència de recapitulació (o recap només, normalment anunciada a través del \"Prèviament a...\" o \"En capítols anteriors\") és una estratègia narrativa utilitzada per moltes sèries de televisió per tal que l'espectador recordi els successos recents de la trama de la història que està sent explicada. Normalment té una curta durada (d'entre 20 a 40 segons) i es tracta d'un muntatge de les escenes més importants de capítols anteriors juxtaposades, normalment amb poc diàleg i que serveixen per crear un context pel capítol que hi ha a continuació.\nAquest tipus d'estratègies són freqüents en les sèries quan aquestes estan interessades en fer ús d'un arc narratiu, és a dir, quan un episodi reprendrà l'argument que s'ha iniciat en un capítol de fa temps. Una recapitulació serà normalment present, per tant, en un episodi que reprengui una deixada en suspens (cliffhanger). És per aquest motiu que és més usual trobar-les a sèries dramàtiques i programes de telerealitat o reality show, mentre que en comèdies i altres gèneres apareixerà si la trama ho requereix (com, per exemple, en un episodi dividit en dues parts).\nAquests muntatges estan inserits a la primera part del capítol, abans que aquest començi, per tal que aquells espectadors que no havíen vist l'episodi previ o que no recorden què va passar puguin entendre des d'on parteix el nou capítol. A més, també serveix perquè l'espectador senti ganes de veure capítols que havia decidit saltar-se. Solen començar amb una veu en off o un subtítol que anuncia \"Prèviament a...\"[nom de la sèrie o programa] o \"En capítols anteriors...\". Moltes altres sèries també comencen utilitzant la veu d'un dels personatges en comptes de la d'un narrador neutre, i altres com ara Boston Legal fan que justament aquest personatge digui \"Recentment a...\". Un exemple d'aquesta tècnica és la sèrie catalana Merlí, on abans de cada capítol observem un petit resum a mode de muntatge amb el subtítol de \"En capítols anteriors...\". Un altre exemple que utilitza una frase diferent és Glee, on després de veure tota la recapitulació una veu en off (la mateixa que ens ha anat explicant el que pasava mentre se succeïen les escenes) exclama \"and that's what you missed on Glee!\" (i això és tot el que et vas perdre a Glee).\nEn alguns casos, l'escena de deixada en suspens de l'episodi previ és la que comença el següent capítol, en comptes de la recapitulació. Aquesta altra tècnica era utilitzada normalment a sèries britàniques des dels anys 50 fins als 90, tot i que avui dia la majoria han adoptat el mode de muntatge de recap. Per exemple, a Doctor Who (l'emissió de 1963 fins a 1989) s'utilitzava l'última escena del capítol anterior per començar el següent, però al nou relaunch ja han incorporat la seqüència de recapitulació. Un altre variant d'aquesta tècnica la trobem a les sèries d'anime, que poden incloure en aquesta recapitulació escenes noves, no només del passat capítol.En un article titulat \"Previously on: In Praise of the Television Recap Sequence\" de Laura Bliss, ella mateixa afirmava al 2015 que \"potser els Netflixs i HBOs del món s'adonaran d'això - o almenys pensaran en l'espectador dedicat que potser apreciaria que li refresquéssin la memòria ocasionalment - i ens donaran la possibilitat de recapitular.\" Si tornés a escriure l'article aquest any, estaria gratament sorpresa en veure que les sèries de Netflix ja han incorporat aquesta famosa recapitulació, i n'és exemple La casa de papel, una sèrie espanyola recentment estrenada que inclou a l'inici dels seus episodis un resum a base d'escenes del capítol previ.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La subtitulació en la mateixa llengua [en anglès Same Language Subtiling (SLS)] es refereix a la pràctica de subtitular contingut audiovisual en el mateix idioma que l'àudio (original o doblat). Es considera que es va encetar a la televisió, ja que al cinema sonor la utilització de subtítols era habitualment en idiomes traduïts.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La tecnologia NanoLED és una innovadora tècnica dins del món de la nanotecnologia que es basa en l'ús de panells formats per nanoLEDs. Les pantalles creades a partir d'aquesta tecnologia es formen a partir d'una pel·lícula de punts diminuts, de l'ordre de nanòmetres, que es retroil·luminen per una pantalla de leds, tot això situat darrere del panell LCD que acabaran formant les noves pantalles. Gràcies a aquest sistema s'ha pogut avançar la tecnologia utilitzada per crear dispositius com televisors, per aconseguir que arribin a tindre un gruix de tan sols nou mil·límetres.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'addicció a la televisió o teleaddicció, també coneguda pel seu terme anglès binge-watching, és l'addicció a mirar programes de televisió. Ha estat estudiada com a trastorn compulsiu del comportament, sovint d'evitació, que en alguns casos pot ser molt difícil de controlar. Es pot comparar amb altres addiccions a activitats, com a jugar a videojocs, que creen un estat mental alterat a la persona que el pateix. Es considera addicció quan el comportament perjudica a la persona, no es pot estar de fer-ho i ho necessita per a restablir certa tranquil·litat d'esperit, o pal·liar la síndrome d'abstinència. Tot i que s'ha estudiat com a addicció, cal aclarir que no consta oficialment com a trastorn mental al Manual Diagnòstic dels Trastorns Mentals.Segons una enquesta realitzada per Netflix, el 73% de les persones definides com a «binge-watching» miren entre 2 i 6 episodis seguits del mateix programa. El «binge-watching» és un fenomen cultural que ha esdevingut popular amb l'escalada dels serveis de flux de dades multimèdia com Netflix i Amazon Prime amb el qual l'espectador pot veure programes de televisió i pel·lícules a la carta.La paraula «binge-watch» ja s'utilitzava a la dècada de 1990 pels cercles fandom televisius i es referia a veure diversos episodis d'una sèrie de televisió en DVD. L'ús de la paraula es va popularitzar amb l'arribada de la visualització sota demanda i del «streaming» online. El 2013, la paraula va esdevenir «mainstream» quan Netflix va començar a penjar de cop al seu servei tots els episodis d'una temporada d'una mateixa sèrie. El 61% dels participants de l'enquesta encarregada per Netflix contestaren que ells feien «binge-watch» amb regularitat.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió porqueria o teleporqueria, també coneguda com a telebrossa, teleescombraries o telefem, i en àmbits acadèmics o formals també infratelevisió, és el terme que es fa servir per definir una manera de fer televisió amb l'únic objectiu d'aconseguir el màxim d'audiència televisiva i augmentar la quota de pantalla per a obtenir el màxim de beneficis econòmics, en detriment de la qualitat i de qualsevol funció, servei o benefici social. Es caracteritza per provocar la incitació, la morbositat, l'escàndol de l'opinió pública i una tendència exagerada i impactant a l'hora de difondre les informacions o situacions que s'esdevenen. Fomenta l'atracció cap a allò desagradable, el sensacionalisme i l'escàndol com a estratègies d'atracció de l'audiència.\nLa teleporqueria pot quedar definida pels assumptes que aborda, pels personatges que exhibeix i col·loca en primer pla i, sobretot, per l'enfocament distorsionat al que recorre per a tractar aquests assumptes i personatges. Segons el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, podríem definir la teleporqueria com el conjunt de programes en els quals conflueixen \"la vulneració de drets fonamentals, la falta de consideració cap als valors democràtics o cívics, com per exemple, el menyspreu de la dignitat que tota persona mereix, el poc o cap respecte a la vida privada o a la intimitat de les persones o la utilització d'un llenguatge cridaner, groller i impúdic. Tot això es porta a terme amb la intenció de convertir en espectacle la vida de determinats personatges que, generalment, es presten a ser manipulats en canvi de la celebritat que els dona la televisió o a canvi de contraprestacions econòmiques\".", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Teleespectadors Associats de Catalunya, TAC, és una associació de consumidors sense afany de lucre, que treballa per una televisió de qualitat i en defensa dels drets dels usuaris de mitjans audiovisuals (televisió, internet, videojocs, telèfon mòbil, cinema, etc.) i, especialment, dels nens i joves, que són els més indefensos davant de les pantalles. TAC va néixer el 1985, arran de la preocupació d'uns pares de família pels continguts que les televisions oferien als seus fills. Avui, TAC agrupa a més 17.000 persones associades.\nLa TAC forma part de la federació d'usuaris de mitjans audiovisuals iCmedia (Iniciatives per a la Qualitat dels Mitjans), amb seu a Madrid. I a través de ICmedia forma part de EURALVA (the European Alliance of Listeners' and Viewers' Associations).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El telefilm és una pel·lícula destinada a una difusió televisada. Produït pels estudis de televisió i no pels estudis de cinema, el telefilm té una durada superior a una hora. Explica una història completa i es basta a ell mateix, per oposició al fulletó o a la sèrie de televisió, que són difoses en diverses parts o episodis.\nEls telefilms són generalment rodats en vídeo -digital- encara que alguns telefilms hagin estat rodats sobre pel·lícula fotogràfica clàssica. El format de difusió és generalment el de la pantalla de televisió, és a dir l'1,33:1 (que correspon a les pantalles 4/3) i el 16/9. Per a certs telefilms, han estat posats a disposició mitjans colossals, tant financers com materials, són verdaderes superproduccions, sovint coproduïdes per diversos països. No es poden doncs sempre considerar els telefilms com obres secundàries, pel que fa als mitjans.\nA Catalunya, la Televisió de Catalunya ha produït alguns telefilms, com per exemple, Quin curs, el meu tercer.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Telemedia és una productora líder de les emissions de call TV . Produeix més de 80 hores de call-tv al dia per 40 països.\nTelemedia està registrada a Valletta , 136 St Christopher Street, VLT 05, Malta , un paradís fiscal.\nLa central està situada Telemedia, 20-22 Boszormenyi UT, Budapest.Telemedia ha produït i distribuït en nom de RTL9 i Ab3 (Bèlgica) l'emissió de trucada guanyadora.\nA finals de novembre de 2006, va deixar de transmetre RTL9 etrucada guanyadora i 1,2,3 Quiz arran de nombroses denúncies presentades davant l'APN. El programa té connotacions eròtiques.\nTelemedia ha perdut el seu contracte amb el grup AB i amb el seu últim client francès, la cadena JET que van optar per traslladar els seus jocs a Bèlgica o per produir-los internament.\nA partir d'1 d'abril 2009 Telemedia ha recuperat la producció de la versió belga de trucada guanyadora a AB4.\nL'equip de +Clair de Canal+ va publicar un informe al setembre anomenat \"Telemedia, un temple de call-tv\".", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Telemundo és un grup televisiu estatunidenc dirigit a un públic hispànic. La xarxa de Telemundo és la segona productora mundial de programes en llengua espanyola i el segon grup televisiu en castellà als Estats Units, després d'Univision.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El teletext és un servei Videotex d'informació en forma de text que s'emet junt amb el senyal de televisió. Necessita televisors adequats per accedir al servei; la major part de televisors que es venen des de l'any 1990 incorporen aquest sistema. Amb l'arribada de la televisió digital terreste, el sistema fou abandonat a la majoria de països que l'implementaren.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El terme Televisió en color es refereix a la tecnologia de la radiodifusió de senyals televisió en color i la seva reproducció en receptors de color.\nEn forma bàsica, l'emissió per ones hertzianes d'un senyal de color pot ser generat per l'emissió combinada de tres imatges de blanc i negre, cada una d'un color primari: vermell, verd i blau (RGB). Al mostrar-los en una seqüència ràpida, es combinen per produir una imatge amb tota la gamma de colors, en ser percebudes per l'ull de l'observador final. Una dificultats tècniques importants en la introducció del color va ser la necessitat de reduir l'alta amplada de banda necessari, tres vegades l'estàndard per a la televisió en blanc i negre, a alguna cosa més acceptable que no va fer ús de la major part de l'espectre de ràdio.\nDesprés d'una llarga investigació, la NTSC, va introduir un sistema de codificació d'informació de color per separat de la brillantor, amb la resolució i la informació de color reduïda per estalviar amplada de banda.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió educativa és un tipus de visions dins de la programació general televisiva, que pel seu contingut presenta possibilitats d'aplicació educativa i cultural, en les diferents modalitats de producció dels materials.\nContempla continguts d'interès formatiu i/o educatiu (temes de salut, trànsit, economia, biologia, idiomes...) però que per algun motiu no formen part del currículum escolar, i que interessen la totalitat de la població. La televisió educativa tracta d'incidir sobre la formació dels receptors, modificant-ne els coneixements, conductes i actituds, influint educativament sobre ells. La definició dels objectius no sorgeix de plantejaments estrictament pedagògics, però açò no significa que no siguen assumibles per l'ortodòxia educativa. Els criteris més generalitzats del que ha de ser una televisió educativa són:\n\nPredomini del disseny didàctic sobre la televisió\nSeqüenciació flexible\nL'existència de materials i mitjans complementaris que permeten a l'alumne un seguiment de l'emissió\nDifusió prèvia de la temàtica i contingut a emetre\nQue es dirigeixi a un públic concret i predefinitViccionari", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió electromecànica va ser un sistema de televisió basat en l'ús d'elements mecànics i elèctrics, i no en l'iconoscopi, tub d'imatge electrònica, o un altre element de representació.\nVa ser dissenyat cap 1922 per l'escocès John Logie Baird; l'inventor nord-americà Charles Jenkins treballava cap 1923, independentment, sobre la mateixa idea arribant a emetre públicament (el juny de 1925) les primeres imatges en moviment.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Televisió experimental és el camp que estudia i aplica la creativitat audiovisual i artística dintre de mitjans de la televisió. La televisió experimental crea nous mitjans amb un sistema operatiu propi i s'aplica a la creativitat i a l'experimentació per a desenvolupar tant el seu contingut com les seves formes en les quals es presentin aquests. Per tant investiga altres llenguatges i formats possibles, i examina simultàniament els mitjans convencionals com de la televisió.Com estructura que televisa, la TV experimental ha de respondre a la capacitat de la transformació permanent i del desenvolupament continu, tant conceptual com tècnic. Una estructura d'aquestes característiques pot produir i difondre el seu contingut dintre de l'ambient de la televisió, i la seva difusió està a través dels canals de la radiofreqüència que es poden rebre amb l'aparell de TV Domèstic. L'expressió que televisa experimental es basa en la creativitat, la innovació i l'experimentació amb els temes relacionats amb la creació audiovisual, les activitats multidisciplinarias, les possibilitats d'interactivitat amb les audiències i els sintetitzadors del vídeo la diferència entre una televisió experimental i una televisió convencional comença amb no ser part de corporacions de la comunicació ni no basar els seus criteris en interessos comercials. Mentre que experimental la televisió també s'entén com història del desenvolupament tecnològic de les invencions relacionades amb la televisió dels seus orígens a avui que no han tingut èxit d'alguna manera com format estàndard com la televisió mecànica.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió intel·ligent (en anglès smart TV, també coneguda com a televisió híbrida) descriu la integració d'Internet i de les característiques Web 2.0 a la televisió digital i al receptor de televisió, així com la convergència tecnològica entre els ordinadors i aquests televisors i receptors de televisió. Aquests dispositius se centren en els mitjans interactius en línia, en la televisió per Internet, i en altres serveis com el vídeo a la carta.La tecnologia dels televisors intel·ligents no només s'incorpora en els aparells de televisió, sinó també en altres dispositius com ara els receptors de televisió, reproductors Blu-ray, consoles de videojocs i sistemes de cinema domèstic, entre altres. Aquests dispositius permeten els espectadors buscar i trobar vídeos, pel·lícules, fotografies i altres continguts en línia, en un canal de televisió per cable, en un canal de televisió per satèl·lit o emmagatzemat en un disc dur local.És un concepte paral·lel al de telèfon intel·ligent, referent a la integració d'Internet, ginys web i aplicacions de programari en els telèfons mòbils, d'on prové el nom.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Televisió interactiva (iTV, de l'anglès Interactive Television) fa referència a un nou concepte de veure la televisió, on d'alguna manera el teleespectador té la possibilitat de personalitzar el contingut que veu a través del televisor.\nLa televisió interactiva representa l'adaptació d'aquest mitjà de comunicació dins d'un entorn on el teleespectador passa a ser un element actiu amb la capacitat d'escollir allò que realment li interessa, beneficiant-se d'aquesta manera de nous serveis oferts a través del televisor.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió làser és una nova tecnologia desenvolupada per l'empresa Sillicon Light Machines, que ve a complementar els actuals models basats en LCD, plasma o DLP (en anglès Digital Light Processing), oferint una nova alternativa de qualitat i preparada per a la televisió d'alta definició (HDTV).\nAquesta tecnologia es basa en el chip GLV (acrònim de Grating Light Valve) com a peça fonamental del sistema, raó per la qual també es coneix com a televisió GLV o GLV TV.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió mòbil és una utilitat que incorporen molts telèfons mòbils, que consisteix en un servei de difusió de televisió que es presta utilitzant com a suport ones radioelèctriques, terrestres o per satèl·lit, i el senyal és rebut en dispositius o equips mòbils o portàtils (telèfon mòbil, ordinador portàtil, PDA, etc.). És un servei que permet als propietaris de telèfons mòbils veure la televisió en els seus dispositius mitjançant un proveïdor de serveis. Les dades poden ser a través d'una xarxa cel·lular existent o d'una xarxa privada.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió per cable és un sistema de televisió transmès a través de radiofreqüència per cable coaxial o pols de llum a través de cables de fibra òptica.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió per satèl·lit és un mètode de transmissió televisiva consistent en fer rebotar en un satèl·lit de comunicacions un senyal de televisió emès des d'un punt de la Terra, de manera que aquest pugui arribar a altres parts del planeta. D'aquesta manera és possible la difusió de senyal televisiu a zones molt àmplies, independentment de les seves condicions orogràfiques.\nHi ha tres tipus de televisió per satèl·lit: Recepció directa per al teleespectador (DBS), recepció per a les capçaleres de televisió per cable (per a la seva posterior redistribució) i serveis entre afiliats de televisió local.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Televisió social (en anglès, Social television) és un terme general per a referir-se a la tecnologia de televisió interactiva que suporta i integra interacció social, sistemes de recomanació, valoracions, comentaris i participació interactiva entre els teleespectadors a través de xats de text, àudio o videoconferències, ja sigui directament a la pantalla o mitjançant dispositius auxiliars. Crea una major harmonia, tant amb programes en directe com diferits, amb l'objectiu de donar als teleespectadors una sèrie de serveis socials i interactius, que fan més pròximes les relacions entre les diferents persones que estan veient un contingut al mateix temps.\nLa Televisió social és una àrea d'investigació i desenvolupament que està generant nous serveis com operadors de televisió i productors de continguts. Ha estat escollida per la prestigiosa revista Technology Review, publicació del MIT, com una de les deu tecnologies emergents més importants del 2010.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió terrestre o televisió per ones hertzianes és un mètode de lliurament de senyal de televisió, per ones radioelèctriques transmeses a través de l'espai. La radiodifusió televisiva terrestre es remunta als mateixos començaments de la televisió com un medi mateix amb la primera televisió pública de llarga distància que emetia des de Washington DC el 7 d'abril de 1927. A més a més de la transmissió en plans de vol alt que es movien en un bucle que utilitzava un sistema desenvolupat per George Westinghouse anomenat Stratovision, no hi havia virtualment cap altre mètode de lliurament de televisió fins als anys 1950, amb l'adveniment de televisió per cable o antena comunitària de televisió (CATV). El primer mètode no terrestre de transmissió de televisió, que transmetia un senyal que s'originava a partir d'una font terrestre tradicional, no va començar fins a l'ús de satèl·lits de comunicacions als anys 1960 i 1970.\nExisteixen tres sistemes per la codificació en color en la transmissió de televisió analògica: el PAL, el SECAM i el NTSC. Als Estats Units i gran part de la resta d'Amèrica del Nord també, la televisió terrestre sofria una transformació revolucionària amb la final acceptació de la norma NTSC perquè el televisors emetessin en color el 1953. Més tard, l'Europa i la resta del món triaven entre el PAL el SECAM o adoptaven el NTSC.\nA més a més a l'amenaça des de CATV, la televisió terrestre analògica és ara també subjecte a competència des de la televisió per satèl·lit i distribució de vídeo i contingut de pel·lícules per Internet. La tecnologia de televisió digital terrestre s'ha desenvolupat com a resposta a aquests desafiaments. La pujada de la televisió digital terrestre, especialment HDTV, pot marcar el final per la recepció de la televisió analògica. Les antenes receptores tradicionals comencen a rebre senyal codificat digitalment, de millor qualitat, fins i tot de més definició com la HDTV. L'amplada de banda del senyal digital és unes 5 vegades menor que l'analògic, i això significa més canals disponibles.Al Regne Unit, les freqüències d'UHF es van utilitzar per primera vegada el 1964 amb la introducció de la BBC2 (com la 2 de TVE). La radiodifusió televisiva en freqüències de VHF es va deixar d'utilitzar el 6 de gener de 1985.\nLa televisió terrestre està pensada que es deixi d'emetre a tot tardar el 3 d'abril de 2010, l'anomenada apagada analògica.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió per subscripció, televisió de pagament o televisió per abonament, és un servei de televisió amb continguts exclusius, referent a una plataforma multicanal o a un únic canal de pagament. Per tal de visualitzar els continguts, es requereix la contractació d'un servei amb la companyia distribuïdora, estant disponible a través de la televisió digital terrestre (prèmium), o plataformes de televisió per cable, satèl·lit i IPTV.\nEl servei de pagament per visió (PPV) i el vídeo sota demanda són una opció complementària que ofereixen algunes plataformes de pagament, en la qual l'usuari paga per accedir a un contingut televisiu concret, com ara un esdeveniment esportiu o una pel·lícula.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El televisor, anomenat també TV o receptor de televisió , és un receptor utilitzat per a la recepció i la reproducció d'imatges i so. Després de la segona guerra mundial, va esdevenir un producte de consum popular. Des de 1970 també s'ha convertit en el principal dispositiu per poder veure altres mitjans audiovisuals, com ara cassets VHS, Laser Disc i més tard ordinadors domèstics, reproductors de DVD, reproductors de Blu-Ray i consoles de videojocs.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Televisão Santomense (TVS) és una emissora de televisió pública de São Tomé i Príncipe.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El principi de la barrufeta és un fenomen que es produeix en alguns universos culturals de ficció (com en sèries de televisió, videojocs, còmics o literatura), especialment d'àmbit infantil, que consisteix en el fet que en el grup de persones que hi apareix, els membres masculins solen tenir alguna característica que els defineixi (com en els barrufets, per exemple, el filòsof, el que canta malament, el bromista, el que té mala sort, el jardiner, etc.) mentre que només hi ha un membre femení, la particularitat del qual és ser dona o noia i que no té cap altra característica especial (com en la comunitat dels barrufets, la barrufeta). En algunes llengües (com en anglès, castellà i francès), aquest personatge té el seu nom en diminutiu, al contrari dels noms dels seus companys, i de fet és habitual en aquest fenomen que el membre femení sigui una noia jove, mentre que els masculins poden tenir diferents edats. No sempre té nom, i és habitualment \"la noia\" (Vegeu test de Bechdel).Davant l'universalisme masculí d'un món absent de dones, per a les teories feministes i postfeministes, aquest trop dona una visió del món androcentrista, en què la norma és allò masculí mentre la dona n'és una excepció. També solen marcar-se uns estereotips i rols de gènere molt marcats i limitants per al personatge femení. Això es relaciona amb els terres enganxosos, sostres de vidre i expectatives de les nenes i noies, a més de fomentar la cosificació de la dona, ja que és tractada com a ornament i l'únic rol i funció d'aquesta sol ser ser la germana petita o l'estimada d'algun altre membre i especialment procurar ser bella i atractiva per a un mascle, en general o per al protagonista, i pot crear angoixa a les noies pel que fa a l'aspecte físic del seu cos. A més, la noia és invisible o bé existeix en funció d'algun noi; ells són la trama central mentre que elles, a tot estirar, són perifèriques; els nois són individus lliures i definits mentre que elles en conjunt són un tipus, ells són els que defineixen la trama, els codis ètics i el grup mateix.Algunes ficcions en què ocorre, a més dels Barrufets, són les primeres temporades de The Big Bang Theory, les primeres pel·lícules de Star Wars, en què és possible veure escenes de milers d'homes i una sola dona, i molts altres films com Els venjadors o Origen, els còmics de Transformers o els titelles infantils The Muppets. També en podem trobar exemples a productes per audiències infantils, com és el cas de Doraemon o Shin-Chan, Toy Story o les pròpies pel·lícules de les princeses de Disney. La producció de TV3 Polseres Vermelles també el reprodueix. El personatge d'en Benito explica al protagonista els diferents papers en un grup d'amics, sent un d'aquests el de \"la noia\", evidenciant el principi de la barrufeta.\nEn alguns casos més recents, el personatge femení únic ha passat de ser la dama en perill o l'interès amorós del protagonista a un personatge fort, que ha desenvolupat les seves habilitats gràcies a un esforç excepcional i no de manera innata o natural com els seus companys homes. És el cas del personatge femení de Matrix, Trinity, per exemple, que ja està donant nom a la síndrome de Trinity, malgrat que se sol considerar més aviat una actualització del principi de la barrufeta, i no tant una novetat.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El servei Time Shifting és el procés d'enregistrar i guardar informació per escoltar-la, llegir-la o visionar-la posteriorment quan desitgi l'usuari. En el món de la televisió consisteix a guardar qualsevol programa per una visualització posterior. Així, es permetrà retrocedir, avançar, pausar o fins i tot reprendre el programa sempre que l'usuari ho desitgi.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "TiVo és una tecnologia que permet enregistrar el contingut de la televisió, però a diferència dels clàssics vídeos, ho fa en un disc dur que permet emmagatzemar entre 30 i 100 hores de programació rebuda a través del cable, cable digital, transmissió satèl·lit o la tradicional antena. TiVo es contracta via subscripció i permet triar sèries, actors o esdeveniments a emmagatzemar via menú, sense preocupació per canvis en la programació, retards, cintes i de programar en absolut qualsevol rellotge. Però més que un dispositiu, la companyia TiVo va crear tota una categoria de productes quan el 1997 va presentar el seu primer gravador de vídeo digital per a la llar (Digital Video Recorder, \"DVR\"). La creació de l'empresa nord-americana va inaugurar la capacitat de posar pausa a la televisió en directe. Gràcies a TiVo, l'espectador pot gaudir del seu programa favorit, detenir la imatge, allunyar-se del televisor pel temps que vulgui i reprendre la transmissió en el punt exacte en el qual va quedar, ja que, mentrestant, el DVR emmagatzema automàticament el programa o pel·lícula en el seu disc dur. Altra característica de la majoria dels DVR és que reserven una porció del disc per a un \"buffer\", que grava i manté constantment emmagatzemada l'última hora de transmissió en viu. Això significa que si l'espectador arriba a la casa 10 minuts després que hagi començat l'emissió, es pot retrocedir aquests 10 minuts i gaudir-la des del principi. Al canviar de canal el buffer comença a gravar novament.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Tivus és una de les primeres empreses a integrar televisió d'alta definició sobre protocol IP en el sector de l'hostaleria. Tivus combina les millors característiques de la televisió, el contingut a la carta, i Internet en estat pur. Tivus ofereix una interfície gràfica, a on cadascú pot escollir què veure i quan veureu.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El tub de càmera és una part d'una càmera de televisió on es produeix la transformació de la imatge òptica de l'escena encuadrada en un senyal elèctric. La continuada evolució assolida fins a l'actualitat per la televisió ha siguit possible gràcies a l'aparició de tubs de càmera successivament millorats. Podria escriure's una història de la tecnologia televisiva tenint com a referència la transformació des del principa iconoscopi fins a les càmeres modernes del tipus CCD la característica destacable del qual és, precisament, la eliminació del tub convencional. La tecnologia del tub empreat influeix, decisivament, en la calitat del sistema de televisió.\nEn principi, existeixen dos tipus de tubs, els que proporcionen una tensió quan sobre la seva pantalla incideixen raigs lluminosos (tubs fotoemissors) i els que modifiquen la seva resistència elèctrica en funció de la intensitat lluminosa que reben (tubs fotoconductors).\nAvui en dia, quan totes les emissions de televisió es realitzen en color tots els tubs emprats estan basats en basats en l'efecte fotoconductor. La tecnologia dels tubs fotoemissors (maxim exponets dels quals és l'orticó) ha quedat antiquada. Prèviament al orticó d'imatge, van aparèixer tubs basats en l'efecte fotoconductor, el vidicón, plumbicón, leddicón, saticón i altres que, definitivament, van resultar més idonis per la captació d'imatges en color.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La TV a retro-projecció o TV de projecció posterior (RPTV) és un tipus de TV en pantalla gran en el qual mitjançant una font de llum molt brillant, l'aparell receptor projecta imatges (en moviment) sobre la part posterior d'una pantalla translúcida passant per un sistema de lents i miralls, a partir d'un senyal de TV o de vídeo, permetent obtenir imatges en pantalles de grans dimensions.És una variant de la projecció de vídeo que, en lloc de projectar la imatge des de la part frontal, ho fa des de la part posterior de la pantalla. El projector es troba a la base del moble del televisor i amb l'esmentat sistema de miralls, redirigeix la imatge a la pantalla translúcida.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "TV.com és un lloc web que pertany a la CBS Interactive. Aquest servei va començar l'1 de juny de 2005 reemplaçant el lloc web TV Tome.\nAquest lloc cobreix la televisió i se centra en l'idioma anglès tant dels Estats Units, del Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Irlanda i Japó. A més de les guies dels episodis inclou notícies orientades als Estats Units, crítiques, entrevistes, fotos, vídeos, fòrums, i altres.\nTV.com proporciona descripcions de programes, llistats d'intèrprets i guies detallades d'episodis per a molts programes de televisió.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L' U-matic va ser el primer format de videocasset que es va posar a la venda. Era un magnetoscopi de casset portàtil, resistent i econòmic\nL'U-matic ha donat lloc a dos derivats: BVU (Difusió de Vídeo Umatic ) introduït el 1978 i el BVU Sp introduït el 1988. Aquests derivats es van dissenyar per millorar la qualitat de la imatge inicial.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El super hi-vision, també conegut com a vídeo d'ultra alta definició, ultra high definition television (UHDTV), Ultra HDTV, 4320p, i ultra high definition video (UHDV) és un format de vídeo digital, actualment proposat per la NHK del Japó.\nAquestes dos senyals de vídeo digital van ser proposades per l'empresa nipona NHK i aprovades pel ITU (Cos Internacional de Telecomunicacions).\n\nLa tecnologia UHDV proporciona una imatge la resolució de la qual és 16 vegades superior a l'alta definició (1920x1080), i fins a 75 vegades superior al sistema PAL (768x576), ja que la tecnologia UHDTV compta amb més de 4.000 línies d'escaneig horitzontal, i una resolució de pantalla de 7680x4320, és a dir, 33 milions de píxels, comparada amb les 1.080 línies de l'HDTV i 2 milions de píxels, la qual cosa millora notablement la nitidesa de la imatge i també l'experiència amb els nous sistemes digitals d'entreteniment, com les consoles de videojocs.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La unitat de control de càmera (en anglès camera control unit, CCU) és la part d'un circuit de múltiples càmeres professionals. Està instal·lada a la sala de control i producció, i permet controlar tots els senyals de vídeo captats per les diferents càmeres situades en el plató de TV o en l'exterior d'una unitat mòbil.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La televisió a la carta o vídeo sobre comanda, de l'anglès video on demand (VoD), és un sistema de televisió que permet a l'usuari l'accés a continguts multimèdia de forma personalitzada, oferint-li d'aquesta manera, la possibilitat de sol·licitar i visionar una pel·lícula o programa concret en el moment exacte que el telespectador ho desitgi. Existeix, doncs, la possibilitat de visualització en temps real o bé descarregar la pel·lícula o programa triat en un dispositiu, com pot ser un ordinador, una gravadora de vídeo digital (també anomenada gravadora de vídeo personal) o un reproductor portàtil per tal de veure’l en qualsevol moment.Actualment també és conegut com a SVOD o Streaming Video on Demand. Aquest és el sistema de reproducció de vídeo en streaming sota demanda. S'utilitza a plataformes com Netflix, HBO o Filmin.\nUna de les altres formes de funcionament conegudes és com a TVOD o Transactional Video on Demand. En aquest sistema de reproducció de vídeo en streaming els usuaris paguen un preu per cada pel·lícula (normalment menys de 2 €) i adquireixen els drets per visualitzar-la un nombre indeterminat de vegades dins un període que sol trobar-se entre un i tres dies. Aquest servei s'ofereix a Espanya per empreses com Youtube o Filmin.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Visto lo visto TV és un programa d'entreteniment i humor produït per Gordon Seen que tenia lloc els dimecres al Teatre Alexandra de Barcelona i via streaming simultàniament, el primer show a fer-ho en aquest mitjà. Era conduït pel periodista Valentí Sanjuan, principal impulsor del projecte i que també copresenta Etiquetats a TV3 amb Bibiana Ballbè. El programa comptava amb un públic participatiu al teatre i una considerable quantitat d'espectadors veient-lo per Internet, a banda de més de cent mil subscriptors al seu canal de YouTube i gran nombre de seguidors a les xarxes socials, on tenia una forta difusió.El seu contingut abarca un ampli ventall de camps, com són monòlegs, actuacions musicals en directe, màgia, sortejos, concursos, entrevistes, actuacions en directe de tota classe, i diferents seccions preparades pels col·laboradors que inclouen diverses activitats per tal d'entretenir, a més de la projecció de vídeos realitzats per aquests.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Web TV és una tècnica de televisió per Internet que permet als internautes de visualitzar el contingut audiovisual a partir de la Web.\nCal diferenciar el concepte de Web TV del d'IPTV. La primera, la Web TV, consisteix a l'emissió de televisió sobre la mateixa web i es caracteritza per no disposar d'un estàndard definit. En canvi, l'IPTV s'associa a la difusió de televisió en la qual s'utilitza un estandàrd com ara DVB-IPI i que generalment es realitza a través d'una plataforma de pagament.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "WOWOW és la primera estació privada de transmissió per satèl·lit i és la primera estació de televisió pagada en Japó. Començà amb transmissió analògica l'1 d'abril de 1991. L'emissió via senyal digital va començar l'1 de desembre de 2000. La xarxa va començar amb 207,753 subscriptors (31.5 mil milions de iens en vendes) i cresqué a 2,667,414 dos anys després (64.5 mil milions de iens en vendes).\nWOWOW generalment retransmet pel·lícules, però també és conegut per presentar sèries d'animes originals com Crest of the Stars, Full Metall Panic!, The Big O, Devil May Cry (anime) i Anime Complex.\nEl nom del canal és un doble \"Wow\", i les tres W també signifiquen para \"World-Wide-Watching\".\nWOWOW és l'estació del Japó on es transmeten al Japó sèries americanes com Els Simpson, Friends o Grey's Anatomy. També s'emet la sèrie mexicana El Chavo del Ocho.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Wuxia (xinès tradicional 武俠, xinès simplificat 武侠; significa literalment “heroi marcial”) és un gènere de ficció xinès on es lluita amb espases seguint arts marcials. És un gènere que es troba a les novel·les, pel·lícules i òperes.EL gènere s'originà a partir de la novel·la històrica xinesa (destacant el Romanç dels Tres Regnes i Marge d'Aigua), sense ser-ne un subgènere d'aquesta, durant la segona meitat de la dinastia Qing.\nUna de les primeres novel·les del gènere fou Tres Herois i Cinc Galans (San Xia Wu Yi), de Shi Yukun. Els aficionats la van expandi sorgint Set Herois i Cinc Galans (Qi Xia Wu Yi). Aquestes novel·les deriven de les històries folklòriques de l'heroi Bao Zheng, un jutge molt intel·ligent i integritat moral incorruptible.\nAl segle xx apareixen els autors destacables Gu Long i Jin Yong.Xiang Kairan (pseudònim Pingjiang Buxiaosheng) es convertí en el primer escriptor notable del gènere. Destaca la seua novel·la Els Peculiars Cavallers Errants de Jianghu (江湖奇俠傳).El Kuomingtang va prohibir el gènere per considerar-lo supersticiós i \"potencialment subversiu\".El wuxia era inicialment una forma de literatura i amb el temps també ha estat un gènere de cinema que és el més popular entre els xinesos i també compta amb molts espectadors a Tailàndia, Indonèsia, Filipines, etc. Actualment està representat en òperes, còmics i videojocs.\nLes obres wuxia tenen les característiques següents:\nA l'ambientació cal que estiga present:\nEl Jianghu: la formulació del món on ocorren les històries que es caracteritza pel fet que la definició de qui són els amics i qui els enemics és difosa, corrupció, tirania i canvis de dinastia o govern.\nEl Wulin: la cultura on els protagonistes actuen. És el conjunt d'herois i vilans organitzats en aliances i units per fidelitat de facció, familiar o romàntica.\nLes arts marcials practicades són exagerades amb fins i tot elements sobrenaturals.La figura cabdal de la literatura wuxia és Jin Yong; altres escriptors són: Gu Long, Huang Yi, Liang Yusheng, Wen Rui'an, Xiao Yi i Sima Ziyan\nEn el cinema wuxia destaquen els cineastes Li Han Hsian, Chang Cheh, Chu Yuan i King Hu (qui fou el primer en aconseguir que una pel·lícula del gènere guanyara un premi al Festival de Cinema de Cannes), Lia Chia Lang entre altres. S'acostuma a dividir les pel·lícules d'arts marcials en dos subgèneres: el wuxia (lluitadors amb espases, basat en literatura i tradició popular) i el kung fu shaolin (un kung fu més purista). L'origen de les pel·lícules wuxia es troba a Hong Kong i Taiwan. Aquest gènere ha influït en el cinema occidental.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Les xarxes de dades, com les xarxes de comunicació sense fils, han d'escollir entre oferir un servei personalitzat a cada usuari o proveir un servei a un gran nombre de terminals.\nPer exemple, la distribució de contingut multimèdia (com la televisió, tant analògica com digital (TDT)) a un gran nombre de subscriptors o usuaris és un problema complicat a causa de la limitació de l'espectre de freqüències. Per tant, és un problema important pels operadors de xarxa, els proveïdors de continguts i els proveïdors de serveis el fet de distribuir contingut i/o altres serveis d'una manera eficient i ràpida.\nEn televisió analògica aquest sistema és el que predomina, però en la TDT s'està passant en molts casos a la Xarxa de freqüència única a causa dels avantatges que comporta aquest pas.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Xarxa de freqüència única (SFN o Single Frequency Network) és un tipus de radiodifusió on diferents transmissors emeten el mateix senyal en el mateix canal de freqüència.\nAnàlogament amb els sistemes de radiodifusió d'FM i AM, els sistemes de radiodifusió digital també poden operar d'aquesta manera.\nLa Televisió Digital Terrestre (TDT o DVB-T) fa servir aquest concepte per tal d'aconseguir un millor aprofitament de l'espectre en les bandes de televisió en comparació amb el que es feia servir en televisió analògica, que era Xarxa de freqüència múltiple (MFN o Multiple Frequency Network).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una xarxa de televisió o emissora és una xarxa de telecomunicacions per a la distribució de contingut de programes de televisió, on una operació central proporciona programació a moltes estacions de televisió o proveïdors de televisió de pagament. Fins a mitjan anys vuitanta, la programació de televisió a la majoria de països del món estava dominada per un nombre reduït de xarxes terrestres. Moltes xarxes de televisió primerenques (com NBC, ABC o BBC) van evolucionar a partir de xarxes de ràdio anteriors. Tanmateix, a la dècada de 1980, la televisió per cable va començar a experimentar un creixement sense precedents, doncs mentre que la televisió emesa permetia a l'espectador rebre una quantitat limitada de senyals d’emissores transmeses per l’aire amb l’ajuda d’una antena, la tecnologia per cable portava una gamma molt més àmplia de canals directament a casa mitjançant un cable coaxial.Als països on la majoria de les xarxes emeten contingut idèntic i d'origen central a totes les seves estacions les emissores de televisió funcionen com a grans \"estacions repetidores\", i els termes \"xarxa de televisió\", \"canal de televisió\" i \"estació de televisió\" s'han convertit majoritàriament en intercanviables en el llenguatge quotidià, i només els professionals de les ocupacions relacionades amb la televisió continuen fent una diferenciació entre ells. Dins de la indústria, de vegades es crea una classificació entre grups de xarxes en funció de si la seva programació s'origina simultàniament des d'un punt central i si el control principal de la xarxa té la capacitat tècnica i administrativa per fer-se càrrec de la programació dels seus afiliats en temps real. quan ho consideri necessari; l'exemple més comú és durant els esdeveniments nacionals de notícies d'última hora.\nA Amèrica del Nord, en particular, moltes xarxes de televisió disponibles per cable i televisió per satèl·lit es marquen com a \"canals\" perquè són una mica diferents de les xarxes tradicionals en el sentit definit anteriorment, ja que són operacions singulars: no tenen filials ni emissores de components, però en canvi, es distribueixen al públic per cable o proveïdors de difusió directa per satèl·lit. Aquestes xarxes s'anomenen habitualment amb termes com ara \"canals especialitzats\" al Canadà o \"xarxes de cable\" als EUA.\nUna xarxa pot produir o no tota la seva pròpia programació. En cas contrari, les productores poden distribuir el seu contingut a les diferents xarxes, i és habitual que una determinada productora pugui tenir programes que s'emetin en dos o més. xarxes rivals. De la mateixa manera, algunes cadenes poden importar programes de televisió d'altres països o utilitzar programacions arxivades per ajudar a complementar els seus horaris.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El zapping time (també conegut com a zap time) és el temps que transcorre entre que l'usuari prem un botó del comandament per canviar de canal, i la imatge del nou canal és mostrat correctament a la pantalla del televisor, juntament amb l'àudio que li correspont.\nAquest efecte està present en tots els sistemes de televisió, però cal fer-hi especial èmfasi en la televisió digital en general, i la IPTV en particular, on els seus efectes poden ser més notables i afectar a la qualitat de l'experiència visual (QoE).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Zattoo és un sistema propietari de televisió peer-to-peer per Internet (\"P2PTV\") que actualment s'enfoca en canals de televisió europeus, contingut amb llicència, i DRM. Els desenvolupadors d'aquest projecte són programadors i investigadors basats a Ann Arbor (Michigan, EUA), amb oficines corporatives a San Francisco i Zuric. Des del desembre de 2006, el producte és públic en versió beta. El reproductor es basa en H.264, i és compatible amb Mac OS X, Linux, Windows 2000, Windows XP i Windows Vista. Necessita un mínim de 500 kbit/s d'amplada de banda de baixada al costat del client.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El turisme és el terme que defineix totes les activitats i conjunt de relacions i fenòmens que realitzen les persones, ja sigui de forma individual o bé en grup, a nivell de desplaçaments i permanència (sense tenir en compte aquells deguts a estudi o finalitats lucratives) fora de la seva residència i entorn habitual; segons l'Organització Mundial del Turisme (OMT), la duració és per un període de temps inferior a un any i superior a les 24 hores, i amb una finalitat de lleure, etc. Si no es realitza pernoctació, es consideren «excursions». Turistes i excursionistes formen el total de «visitants». Tant els turistes com els excursionistes són visitants, però en el primer cas es realitza una pernoctació, mentre que en el segon cas l'estada és inferior a un dia.El turisme pot ser domèstic, també anomenat nacional (turistes dins del seu propi país de residència) o internacional. Aquest últim serveix com a font d'ingressos important en molts països i regions, l'economia dels quals es basa en gran part en el turisme. El 2015 hi va haver 1.187 milions de desplaçaments turístics internacionals, sent els països més visitats França (84 milions de turistes), Estats Units (77 milions), Espanya (68 milions), Xina (56 milions) i Itàlia.\n\n", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un aeroclub és una associació dedicada a la pràctica i promoció de les activitats aeronàutiques. Un aeroclub pot estar situat a la vora d'una pista d'aterratge o aeròdrom. De vegades la pista d'aterratge es comparteix amb la d'un aeroport. Els aparells de l'aeroclub poden incloure avionetes, ultralleugers o planadors. Alguns aeroclubs organitzen competicions aeronàutiques.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Una agència de viatges és un establiment comercial dedicat a l'exercici d'activitats de mediació entre els viatgers, d'una banda, i l'oferta del sector turístic (hotels, serveis de transports, guies turístics, etc.), de l'altra.L'agència de viatges moderna va aparèixer durant la segona meitat del segle xix, com a evolució de l'activitat de Cox & Kings, que té les arrels a l'any 1758.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'autoritat de Turisme de Qatar (QTA), una divisió dins del govern de Qatar, és l'òrgan superior responsable de l'elaboració i administració de les regles i lleis relacionades amb el desenvolupament i promoció del turisme a Qatar. El ministeri és responsable de les atraccions turístiques i de l'allotjament per als viatgers, d'expandir i diversificar la indústria del turisme a Qatar, a més d'enfortir el paper del turisme al PIB del país, el seu futur creixement i el seu desenvolupament social.El treball de la QTA depèn de l'Estratègia Nacional per al Sector Turístic de Qatar 2030 (National Tourism Sector Strategy 2030, QNTSS), publicat el mes de febrer de l'any 2014, per establir un pla per al futur desenvolupament del sector.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Balconing és el terme atribuït a Espanya, tant en català com en castellà, a l'acte de saltar a una piscina des d'un balcó o caure des d'una altura elevada mentre s'ascendeix des d'un balcó a un altre, fet per turistes estrangers durant les vacances. El terme va ser format a través de la combinació del mot espanyol \"balcón\" (balcó) i el sufix anglès \"‐ing\", un sufix que la majoria d'espanyols associen amb la cultura anglesa i amb persones d'aquest territori, en remissió a l'origen de la majoria de practicants.\nEls anys 2010 i 2011, una sèrie de lesions atribuïdes per la premsa espanyola al \"balconing\" van tenir lloc entre turistes a les Illes Balears d'Eivissa i Mallorca. Diversos vídeos de persones saltant a piscines des de balcons van ser publicats en plataformes web com YouTube, que va ser acusat d'haver jugat un paper clau en la propagació del fenomen.Un fenomen similar ha estat descrit en situacions relacionades amb universitats als Estats Units.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El barret mexicà és un barret amb la copa més o menys alta, de fins a 45cm i rematada en punta, amb pedradas i chapetas, i una ala perimetral molt ampla i girada amunt, aixecada per la part posterior fins a 15,5cm, de manera que protegeixi del sol. És lligadura privativament mexicana, la més usada tradicionalment a Mèxic en medis rurals, i ha esdevingut símbol antonomàstic d'aquell país.\n\nA Mèxic aquest tipus de capell s'anomena sombrero charro, perquè és propi dels charros ('vaquers') i dels pagesos; en altres països hispanòfons, generalment rep el nom de sombrero mejicano ('barret mexicà'). La denominació catalana, o bé és de formació autònoma, o bé reflecteix la usada en espanyol europeu. Hi ha moltes llengües, entre les quals la majoria de romàniques, germàniques i eslaves, que han adoptat el castellanisme sombrero (genèric en espanyol per a 'barret') com a nom específic del barret mexicà, potser per intermediació del francès o de l'anglès.\nEl barret mexicà sorgí com a adaptació del barret de palla a la forta insolació del clima mexicà. La versió de palla és la usada tradicionalment per les classes populars; n'existeixen versions molt ornamentades i fetes en feltre o teixits nobles, per a ús de les classes altes.\nEl barret mexicà va atènyer la celebritat mundial arran de l'ús massiu que en feren els nombrosos exèrcits irregulars, milícies populars, etc., que combateren amb indumentària civil durant la Revolució Mexicana (1910-1920): només el bàndol governamental comptava amb exèrcit regular, i, doncs, amb tropes vestides amb uniforme pròpiament dit.\nAvui dia el barret mexicà no és d'ús habitual en medis urbans, fora de festes folklòriques, celebracions patriòtiques, etc. Aquells cantants i grups folklòrics mexicans que conreen gèneres com el corrido, el mariachi, etc., acostumen de vestir-se de charro, la qual cosa comporta cofar-se amb barret mexicà.Almenys des de la dècada de 1960, en moltes localitats costaneres dels Països Catalans és habitual vendre imitacions del barret mexicà com a souvenir per a turistes, tot aprofitant la demanda generada per uns visitants que, generalment, ignoren l'existència de la cultura autòctona i hi cerquen \"Espanya\", i una Espanya feta de tòpics primaris on els barrets mexicans conviuen coherentment amb tablaos, toreros, manolas i companyia.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un bus turístic és un servei d'autobús que fa rutes en punts d'atracció turística. Sovint es tracta d'autobusos de dos pisos i/o sense sostre, per a proporcionar una millor visió.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Bus Turístic de València és un servei d'autobús turístic per a la zona de la ciutat de València i els voltants. Aquest opera per tres rutes i compta amb diversos autobusos permetent baixar i pujar quan els turistes volen. Compta amb un autobús de color roig sense sostre en el pis superior.Les rutes consisteixen en: la ruta roja, que passa pel centre històric de la ciutat, la blava, que passa per la costa, i la verda, que passa per l'Albufera. Aquesta última no circula tot l'any com les altres, sinó que funciona entre març i desembre.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El cambrer de pisos o cambrera de pisos és la persona que neteja i endreça les habitacions d'un establiment hoteler. Els cambrers de pisos són un conjunt de treballadors format per una gran majoria de dones, són la categoria més baixa en la jerarquia del sector turístic, el 2016 n'hi havia unes 100.000 que treballaven l'Estat Espanyol. Des de la dècada del 2010, aquest col·lectiu ha protagonitzat protestes exigint diverses millores en el seu treball i van crear el 2016, l'Associació Las Kellys.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Carnet Jove, Carnet Jove Europeu o European Youth Card (també conegut com a EURO<26) és un document de caràcter personal per a joves europeus que obre la porta a descomptes en activitats culturals, botigues, bitllets de transport, menjant fora, oci i allotjament, i pot ser utilitzat en més de 40 països europeus que formen l'Associació del Carnet Jove Europeu (EYCA). En la majoria de països es pot utilitzar la targeta fins als 30 anys. La targeta té una durada de dos anys.En molts països europeus el carnet s'anomena EURO<26, però amb el canvi del límit d'edat (de 26 a 30), més i més l'anomenen Carnet Jove europeu. A Espanya el Carnet Jove s'emet en dues versions, una targeta clàssica o una targeta emesa per un banc, ambdues sempre porten el logo de l'European Youth Card Association (EYCA) logo i ofereix els mateixos beneficis que la targeta clàssica. El Carnet Jove està gestionat per l'Associació del Carnet Jove Europeu (EYCA) que representa 40 organitzacions dins de 38 països. Totes les organitzacions membre de l'EYCA emeten el Carnet Jove europeu en el seu territori i donen descomptes locals. La seu principal d'EYCA és als Països Baixos i la seua oficina és a Bratislava, Eslovàquia. El Carnet Jove pot ser adquirit a través de les organitzacions estatals. Els joves que venen de fora d'Europa, tene la possibilitat per comprar el Carnet Jove en línia a través de la botiga d'EYCA.Els titulars del Carnet Jove tenen la possibilitat de buscar els 80,000 descomptes en línia geolocalitzats al mapa al lloc de web oficial de la targeta.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Carta Europea de Turisme Sostenible en Espais Naturals Protegits és un document creat l'any 1995 per l'Organització Mundial de Turisme, a instàncies del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, que reflecteix la voluntat de les nacions europees d'afavorir un model turístic que atengui els principis del desenvolupament sostenible, que no malbarati els recursos naturals i que preservi els paisatges, que permeti a les futures generacions gaudir del turisme a la natura.\nLa Carta Europea de Turisme Sostenible en Espais Naturals Protegits té com a principal objectiu fer compatible la conservació i la millora dels valors naturals amb la creació de noves oportunitats econòmiques mitjançant el desenvolupament d'un turisme sostenible i, per tant, respectuós amb el medi ambient.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El Check-in és el procés principal de facturació en què es demanen les dades del client i s'assigna a un producte. És un terme anglès utilitzat per a la facturació als hotels, aeroports i altres sectors, principalment turístics.\nEl procés finalitza amb el check-out, en què es realitzarà el pagament al servei o producte que s'hagi estat utilitzant.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Cicerone és un antic terme per a anomenar un guia, un que condueix els visitants i turistes pels museus, galeries, etc., i explica els temes d'interès arqueològic, antiquari, històric o artístic. El mot se suposa pres de Marc Tuli Ciceró, com un tipus d'aprenentatge i eloqüència. L'Oxford English Dictionary troba exemples de la utilització en anglès abans que en l'italià, la primera citació és a partir del Dialogue on Medals de Joseph Addison (obra publicada pòstumament el 1726). Sembla que la paraula es va aplicar a experts en antiquaris que mostraven i explicaven als estrangers les antiguitats i curiositats del país (la cita de 1762 al New English Dictionary).\"The Cicerones\", una història curta de Robert Aickman (convertida en un curtmetratge el 2002), utilitza la idea de cicerones com a persones que condueixen visitants i turistes com a metàfora en un conte sobre un home que és guiat a la seva perdició per diversos personatges. en una catedral.\nEn el seu llibre de viatges William Lithgow (1632) va assenyalar la utilitat de les guies turístiques (cicerons) \"Per ser breu, vaig veure la casa decaida del digne Ciceró, l'alt Capitoll, el Palau del cruel Neró, les estàtues de Marc Aureli, Alexandre i el seu cavall Bucèfal\". (I.16).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Cicerones de Buenos Aires és el nom d'una organització sense ànim de lucre que ofereix visites guiades i informació als visitants de Buenos Aires, Argentina. L'entitat, inspirada en iniciatives similars dels Estats units, va ser fundada el maig de 2001 per residents de Buenos Aires que volien millorar la imatge de la ciutat. El 2004 l'entitat comptava amb 40 col·laboradors i havia assessorat 200 turistes. Cicerones és derivat del terme cicerone, i significa guia turístic. Per formar part de Cicerones de Buenos Aires cal conèixer indrets que estiguin fora dels circuits turístics tradicionals. El servei que ofereixen és gratuït però accepten donatius.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Club Med, antigament Club Méditerranée des de la seva creació com a associació, és una empresa francesa, creada el 1950 pel belga Gérard Blitz. Es dedica a la comercialització d'estades als seus resorts o villages de vacances d'arreu del món. Des de 2015, Club Med pertany al conglomerat xinès Fosun International.\nAls seus inicis comercialitzava a França estades vacacionals a resorts d'arreu del món. L'èxit de l'empresa a França durant els anys 1960 va fer que es convertís en un símbol d'aquells anys, moment en què França vivia un creixement econòmic important, batejat com Trente Glorieuses, que contribuí a l'establiment de l'estat del benestar, amb les primeres vacances pagades. L'empresa simbolitza per als francesos la represa després de la dramàtica Segona Guerra Mundial, l'entrada a una nova etapa de convulsions per al país: cultura de masses, establiment de la Cinquena República Francesa, establiment de l'estat del benestar, etc..\nEl primer resort de l'empresa es va construir a Espanya (a Alcúdia, Mallorca), al qual en seguiren altres a Itàlia, Grècia i Suïssa. El reclam principal de l'empresa era una estada de vacances on es podia gaudir de la natura i practicar esports amb \"preus tot inclòs\".", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un destí turístic o destinació turística és una zona o àrea geogràfica situada en un lloc llunyà i que és visitada pel turista, que compta amb límits de naturalesa física, de context polític i de percepció per part del mercat. Des del punt de vista empresarial, tant estratègic com organitzatiu, el perímetre de la destinació ho constitueixen les relacions que s'edifiquen entre el conjunt d'unitats productives que participen en l'activitat turística.D'altra banda, Balagué i Brualla, consideren el destí turístic com la formalització d'aquells nous espais geofísics d'interès o d'aquells altres que volen plantejar-se una reconsideració de la seva valoració cap a paràmetres turístics possibles per a la potenciació de les seves estructures actuals. Amb el pas del temps, la majoria dels autors han adoptat una definició diferent que parteix d'una orientació espacial, però se centren en una orientació concreta cap al consumidor o turista.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "De 1980 ençà, l'Organització Mundial de Turisme de les Nacions Unides (OMT) ha celebrat el Dia mundial del turisme com a dia internacional el 27 de setembre. Aquesta data va ser triada aquell dia de l'any 1970, en ser adoptats els estatus de l'OMT. L'adopció d'aquests estatuts és considerada una fita en el turisme global. El propòsit d'aquest dia és conscienciar sobre la funció del turisme en la comunitat internacional i mostrar com afecta els valors socials, culturals, polítics i econòmics en tot el món. El lema del dia va ser \"turisme sostenible\" el 2017. El 2018 el lema va ser \"turisme i la transformació Digital\" i el 2019 \"turisme i feines: un futur millor per a tothom\".\nEn la dotzena sessió a Istanbul, Turquia, l'octubre del 1997, l'assemblea general de l'OMT va decidir designar un país amfitrió cada any per a actuar com el soci de l'organització en la celebració del Dia mundial del turisme. En la quinzena sessió a Pequín, Xina, l'octubre del 2003, l'assemblea va decidir el següent ordre geogràfic per a les celebracions del Dia mundial: 2006 a Europa; 2007 a Àsia del sud; 2008 a les Amèriques; 2009 a Àfrica i 2011 a l'Orient Mitjà.\n\nEl nigerià Ignatius Amaduwa Atigbi va ser qui va proposar la idea de celebrar el 27 de setembre de cada any com a Dia mundial del turisme. El 2009 va ser reconegut per aquesta contribució. El color del Dia mundial del turisme és el blau.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Estância turística és un títol concedit pel govern de l'estat de São Paulo a municipis que tenen unes característiques turístiques i determinats requisits com, possibilitats d'entreteniment, esbarjo, recursos naturals i culturals específics. Han de disposar d'infraestructures i serveis dimensionats a l'activitat turística. Els municipis, amb aquest status, poden aleshores rebre ajuts financers específics per l'incentiu del turisme.\nTambé hi ha Turísticas, hidrominerals i climatiques.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Eurovelo (European Cycle Route Network) és una xarxa de rutes trans-europees de llarga distància per realitzar en bicicleta. La xarxa s'està desenvolupant de forma local des de diversos països i entitats i fou coordinada inicialment per la European Cyclist Federation (ECF, Federació Europea de Ciclistes), per Sustrans del Regne Unit i per De Frei Fugle de Dinamarca. Des del 2007, la coordinació la fa la ECF junt a socis nacionals i regionals.Tot i que la xarxa està dissenyada per un ús essencialment cicloturista, les rutes EuroVelo també donen suport als desplaçaments locals diaris (per anar a la feina, a l'escola, per oci, etc). De fet, l'objectiu d'EuroVelo és encoratjar a utilitzar la bicicleta en la major part dels desplaçaments possibles.La distància total de les rutes planificades és d'uns 70.000 km, dels quals 45.000 ja estan construïts.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "FITUR és una fira internacional de turisme que se celebra anualment en la Institució Firal de Madrid, IFEMA, durant cinc dies en els mesos de gener i febrer. FITUR acull pavellons dedicats a cadascun dels països representats, els quals mostren les seves atraccions i focus d'interès per al turisme internacional, com també és el cas de Catalunya a través de les seves nou marques turístiques. D'aquesta manera, FITUR es converteix en la segona fira internacional més important del món en aquest sector.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La geografia del turisme és una branca de la geografia que estudia la localització, les característiques ambientals, la distribució de fluxos turístics, la capacitat de càrrega turística, els mitjans de desplaçament, els elements articuladors i la imatge paisatgística, de totes aquelles zones o poblacions que es comporten o es poden arribar a comportar-se com a destinacions turístiques, tenint en compte l'ordenació del territori, el desenvolupament sostenible i la promoció. (València- Lòpez 2011)", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El guia acompanyant és, segons les funcions que defineix l'Organització Mundial del Turisme, una subclasse dins del grup laboral dels Serveis de Guia Turístics. Aquesta subclasse inclou serveis de guia turístics, per exemple facilitar adreces i comentaris sobre atraccions turístiques de naturalesa cultural, històrica, arqueològica o mediambiental.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Guia Elecció Gourmand de restaurants i hotels de Catalunya i Andorra i d'altres llocs d'interès, coneguda popularment com la Guia Gourmand, es una guia que recull i comenta mes de 650 restaurants i hotels de Catalunya, Andorra, altres comunitats autònomes d'Espanya, la Costa Blava, la Provença i Mònaco. Va ser fundada a Tarragona el 1992 i el 2019 va realitzar la seva 28a edició. Anualment atorga premis al millor restaurant i hotel de l'any. El 2008 va començar a editar-se per primera vegada en català per part d'Arola Editors. El 2010 es van realitzar 5.000 exemplars en català i 1.000 més en castellà.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Guia Michelin (Le Guide Michelin) és una sèrie de llibres guia publicats per Michelin per a més d'una dotzena de països. El terme fa referència per defecte a la Guia vermella Michelin, la més antiga i coneguda de les guies d'hotels i restaurants d'Europa, que atorga les prestigioses Estrelles Michelin. Michelin també publica Guies verdes de viatges i turisme, així com diverses publicacions més noves com ara la Guide Voyageur Pratique (viatges independents), Guide Gourmand (restaurants ben valorats), Guide Escapade (d'escapades curtes) i la Guide Coup de Cœur (d'hotels amb caràcter).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un guia turístic és una persona que proporciona assistència tècnica i informació sobre patrimoni cultural, històric i contemporani a persones en visites turístiques organitzades i clients individuals en establiments educatius, llocs religiosos i històrics, museus i llocs d'interès significatiu.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un guiri és una connotació despectiva referent als turistes estrangers. És un terme empleat principalment a Espanya. Aquest terme es refereix principalment per als turistes provinents del nord d'Europa, però també als del nord d'Europa central i Oriental, o simplement a qualsevol persona estrangera de pell molt blanca i/o cabells rossos. En alguns països d'Amèrica Llatina, un sinònim de guiri és gringo.La paraula té el seu origen en el qualificatiu en euskera guiristino (cristino), un nom amb què es designaven als partidaris de la regent Maria Cristina en les guerres civils del segle xix.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'hoteleria o hostaleria són aquelles activitats econòmiques consistents en la prestació de serveis lligats a l'allotjament i l'alimentació esporàdics, molt usualment vinculats al turisme. Els establiments dedicats a aquestes activitats –a totes dues conjuntament o a una per separat– reben diferents noms, segons la seva categoria o finalitat, encara que les denominacions oficials solen dependre de la reglamentació local, que els classifica amb criteris urbanístics, sanitaris, impositius o de seguretat. Entre les diverses denominacions podem destacar els hotels, els hostals, els paradors, les pensions, els albergs juvenils, els habitatges de turisme rural, els balnearis, els bars, les tavernes, els cellers, els restaurants, les fondes, els quiosquets, etc. Alguns s'especialitzen en algun tipus de menjar o de beguda: hamburgueseries, pizzeries, gelateries, orxateries, xocolateries, etc. Altres, inicialment especialitzats, s'han diversificat per oferir tota mena de consumicions, com les cafeteries o les teteries.\nQuan es combinen amb un altre tipus de serveis o d'atraccions, els establiments hotelers poden entrar en un altre tipus de categories, com els englobats dins les activitats d'oci (discoteques, etc.). Tampoc se sol considerar hostaleria el servei de menjar a domicili. Se sol considerar un equivalent de l'hostaleria l'activitat dels apartaments turístics (especialment els aparthotels o els apartaments localitzats en un complex turístic o similar), tot i que no se sol considerar hostaleria l'arrendament d'immobles per a residència habitual.\nEls serveis hostalers lligats a activitats com la sanitària (hospitals) o l'educativa (col·legis majors) de vegades es consideren i gestionen separadament, i de vegades es consideren i gestionen conjuntament amb l'activitat principal.\nEls creuers són una activitat que combina el transport amb l'hostaleria, cosa que, en menor mesura, té lloc també en el ferrocarril (als cotxes llits o als vagons restaurants) i en l'aviació comercial (amb diferents comoditats per als passatgers, com ara menjars, begudes i dispositius per facilitar el descans i el son als seients).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Lifestyle Holidays Vacation Club és un dels complexos turístics més grans de la República Dominicana. L'oficina principal es troba a Puerto Plata. Markus Wischenbart és el propietari i president de la companyia. L'empresa compta amb uns 5.000 empleats.\nLifestyle Holidays Vacation Club es va fundar el 2002. La pertinença VIP es va llançar més tard. Funciona a la indústria turística i de viatges. Els resorts estan disponibles per als membres del Club. El 2012, el Club va celebrar un concert de LMFAO i el 2016 amb Ricky Martin i el Procigar Festival. El 2017, la companyia va rebre 21 premis de l'empresa RCI. El 2018, el Club va rebre els premis Perspective Magazine pel millor disseny exterior. L'empresa compta amb 6 clubs de vacances a Puerto Plata, Cabarete, Punta Cana, Samana, Bayahibe i Boca Chica a la República Dominicana. A més, hi ha 2 complexos turístics a Cancún, Mèxic i Dubai, Emirats Àrabs Units.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Les destinacions turístiques mundials són recopilades per l'Organització Mundial del Turisme (OMT) com a part de la seva publicació del Baròmetre del turisme Mundial.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El menú turístic és un tipus de menú ofert als turistes en certs països per tal de poder reproduir els estereotips d'una cultura culinària. Per regla general els menús turístics són una oferta barata i atractiva per a un turisme de baix poder adquisitiu. Aquests menús es troben en els països que són objecte de turisme. Es pot dir que es componen d'un menú de degustació amb els plats més populars de la localitat, generalment a un preu fix.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La paraula clúster i node fan referència a subjectes turístics:", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'observació de cetacis és una activitat que consisteix a observar cetacis al seu ambient natural. En general, l'observació de cetacis es practica mitjançant els serveis d'operadors que organitzen excursions navals en llocs amb una població de cetacis prou gran. En molt pocs llocs del món, com ara a les costes meridionals de Sud-àfrica i Austràlia, també es poden observar cetacis des de terra.\nEls llocs més coneguts on es poden observar cetacis es troben a les aigües d'Escandinàvia, de la costa pacífica de Mèxic, Kenya, Nova Zelanda, les Açores, Cap Verd (en particular a les aigües entre les illes de Sal i Boa Vista), Islàndia, el Canadà (en particular a la boca del Sant Llorenç, al Quebec), l'Argentina (a la península de Valdés, a la Patagònia), Austràlia i Sud-àfrica (sobretot a la regió de Mossel Bay).\nAl Mediterrani, entre altres llocs, es poden observar balenes en una àrea protegida situada entre la Ligúria i Còrsega, coneguda com a «Santuari dels Cetacis». El WWF, juntament amb altres agències especialitzades, hi organitza expedicions periòdiques.\nEls principals punts de partida de les excursions es troben a l'extrem occidental de la Ligúria, a Sanremo i Imperia, zones des d'on s'arriba a les àrees d'observació després de només 20 minuts a la mar.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'Organització Mundial del Turisme, OMT és l'agència especialitzada de les Nacions Unides i l'organització internacional principal de la indústria del turisme, que funciona com a fòrum global per discutir temes i polítiques relacionades amb el turisme. Té un paper central i decisiu en la promoció i el desenvolupament del turisme responsable, sostenible i universalment accessible, posant atenció especial als interessos dels països en vies de desenvolupament. També promou la implementació del Codi d'Ètica Global pel Turisme que vol assegurar que el turisme maximitzi els beneficis positius econòmics socials i culturals i alhora minimitzi els impactes socials i ambientals negatius. En són membres 160 països i territoris, i més de 350 membres afiliats.2019 Té la seu a Madrid, Espanya.Va ser creada el 1974 per a succeir a la Unió Internacional d'Organismes Oficials de Turisme (UIOOT). Els estatuts ratificats per 51 països de l'organització entraren en vigor l'any següent. Al voltant de 1997, Bèlgica, Estats Units i Canadà es van retirar.\nEls membres es categoritzen en efectius (països), associats (territoris o grups de territoris sense responsabilitat de les relacions exteriors) i afiliats (empreses i organitzacions). Cada dos anys els membres delegats i els membres afiliats celebren l'assemblea general.\nEl finançament de l'organització es basa en les contribucions dels membres efectius, segons el desenvolupament econòmic i la importància del turisme.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Paisatge físic és un terme que s'utilitza constantment a les carreres de turisme i geografia. El paisatge per la geografia és l'efecte de la connexió dinàmica, en un tros d'espai, d'elements físics, naturals, biològics i humans que, en mutua interrelació, crea un conjunt homogeni i sobretot exclusiu.\nEls distints paisatges que apareixen a la Terra són estudiats, analitzats i catalogats per la Geografia General. Els grups humans alteren el medi físic-natural, donant origen als paisatges geogràfics, conseqüència de la combinació dels elements físics-naturals amb els produïts per l'acció de dits grups humans.\nLa noció geogràfica de paisatge aludeix a un espai de terreny individualitzant pels seus components (elements) externs, mentre que la Regió sòl aplicar-se a sectors d'espai terrestre combinats, influènciats internament per ensambles econòmics i polítics de caràcter funcional, i que pot al·ludir a paisatges tan diversos com naturals, industrials, agrícoles, etc. Això no obstant, en Turisme podem sense problema considerar els sinònims de paisatge i regió, malgrat que científicament no sigui del tot correcte.\nAbans, la geografia moderna, el paisatge només contenia elements naturals com per (els geògrafs alemanys) Alexander von Humboldt mentre que per Carl Ritter havia una relació mutua d'interdependència entre l'acció dels grups humans i el medi físic-natural, fundat pel primer autor de la Geografia General Física y a la Geografia General Humana el segon.\nActualment, el paisatge de la superfície terrestre són paisatges humanitzats (antròpics) en diferents nivells, a excepció dels de les altes cordilleres muntanyoses, de la tundra, dels deserts hiperàrids, de les selves tropicals i ecuatorials.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un patí de pedals és una mena de transport aquàtic de lleure, conegut popularment amb el gal·licisme «pedalo». En algunes regions el patí de pedals rep el nom de velomar. És una embarcació constituïda per dos elements flotants paral·lels, un seient i uns pedals de bicicleta amb un dispositiu que fa girar una roda amb pales o una hèlix. Aquest dispositiu propulsa l'embarcació, que també va equipada d'un timó que els ocupants accionen per dirigir el pedaló. Quasi tots els models de patins de pedals són fets amb fibra de vidre perquè siguin lleugers i fàcils de mantenir. Normalment són per a dues persones, però hi ha alguns que permeten un tercer ocupant. Hi ha alguns models de quatre persones on almenys dos han d'accionar els pedals. D'altres models duen un petit tobogan per la mainada.\nUn donostiarra, anomenat Ramon Barea, va inventar i patentar amb èxit un hidropedal, el 3 de juny de 1893, que el va fer mereixedor de la Medalla d'Or i un diploma de l'Acadèmia de les Ciències de França, en ser presentat a l'Exposició Universal de París (1900).", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La planificació del turisme és una eina per a la gestió de destinacions, es va centrar en la percepció de la situació actual en què el turisme es trobaria en l'escenari d'un futur possible. La construcció metodològicament d'un canal que permet guiar el destí de les actuals perspectives o el futur desitjat utilitzant eficientment els recursos disponibles per a aquest propòsit.\nAssabentar-se del turisme en una localitat visionant els seus efectes negatius i positius. En un intent de maximitzar els impactes positius i minimitzar els impactes negatius es planteja una planificació basada en la sostenibilitat. Utilitzant el trípode enganxat en el patrimoni d''equitat social, prudència ecològica i impuls de l'economia local.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La ruta hippie és una expressió utilitzada per descriure el trajecte recorregout pels hippies als anys 1960-70, d'Europa a Àsia o a la inversa.\nLa finalitat d'aquests viatges podia ser les ganes de descobrir i d'adoptar el mode de vida i les filosofies asiàtiques, però el viatge també estava motivat pel simple rebuig a la vida sedentària. El voyage ('viatge'), organitzat de forma autònoma amb mitjans limitats acabava de vegades a l'extrem de la pobresa. El 5 d'agost del 1970, The Times anunciava: Uns hippies pidolen com gossos a l'Afganistan. L'entrada a l'Afganistan marca el començament d'una zona on l'haixix es ven lliurement. Molts joves occidentals s'enfonsen en el consum de drogues dures, tot i que el clixé està lluny de ser una generalitat. D'altres continuen llur exploració etnogràfica fins a la Meca dels viatgers a motxilla: Katmandú, on convergeixen molts milers de hippies a partir del 1966. Per als menys afortunats o els més maldestres, el viatge pot tenir com a objectiu les Balears, Marroc o fins i tot Amsterdam.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Un souvenir (del francès souvenir, record) és un record d'un lloc que s'emporta una persona que hi ha anat per fer turisme sota la forma d'un petit objecte. Cada indret turístic té els seus souvenirs, que han esdevingut part de la imatge de marca externa, com per exemple les miniatures de la Torre Eiffel de París, els soldadets de plom londinencs o les ballarines flamenques espanyoles.\nEls souvenirs fan referència a monuments, paisatges o aspectes culturals propis de la regió que es visita i que sovint han esdevingut tòpics, ja que des de l'estranger s'identifica aquell indret amb aquella icona, fins i tot si no correspon a la realitat (el cas de les sevillanes a les botigues per a turistes de Barcelona, per exemple). Es basen en els estereotips i pretenen suscitar un record afectiu en la persona que els adquireix, d'aquí el seu nom (souvenir significa record en francès).\nEls souvenirs es poden vendre en botigues especialitzades, a la sortida de llocs emblemàtics, a les estacions i aeroports o dins els comerços tradicionals. Poden adoptar qualsevol forma però en general tenen un preu baix i estèticament se'ls associa a la tendència kitsch, com podria ser el cas dels anomenats souvenirs Gaudí.\nEn el món japonès se'ls coneix com a omiyague.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "L'SpaceShipTwo (SS2) és un avió espacial suborbital dissenyat per a realitzar turisme espacial. S'està desenvolupant com a part del programa Tier 1b de The Spaceship Company, a l'inici una aliança d'empreses de Scaled Composites (30%) i Virgin Galactic (70%), de la qual Virgin va adquirir la totalitat de les parts l'octubre del 2012.El White Knight Two de Scaled Composites, un avió de reacció propulsat per un motor de coet, transporta el SS2 cap a la seva altura de llançament. Un cop s'allibera a l'atmosfera superior, el SS2 planeja cap a la Terra i fa un aterratge convencional. L'avió espacial va ser oficialment donat a conèixer al públic el 7 de desembre del 2009 al Mojave Air & Space Port (Aeroport i port espacial de Mojave) a Califòrnia. El 29 d'abril de 2013, després de gairebé tres anys de la primera prova sense propulsió, l'aeronau va fer amb èxit el seu primer vol de prova propulsat.Virgin Galactic planeja operar una flota de cinc avions espacials SpaceShipTwo en vols espacials privats i començar el 2014, i va fer reserves fins llavors, amb un vol suborbital que porta un preu de tiquet inicial de 200.000 dòlars. L'avió espacial també podria transportar càrregues útils científiques per la NASA i altres organitzacions espacials. La societat Virgin Galactic va anunciar que s'havien realitzat 300 reserves i avançat 40 milions de dòlars.El juny 2014, el projecte va ser proposat a Lleida com candidat del «Premi Internacional Smart People with Smart Ideas» del programa «Lleida Smart Green City» però finalment no va atènyer la llista dels finalistes. El jurat va optar atorgar el premi a les ulleres Google.El novembre 2014, després de l'accident i la pèrdua total del SS2 núm. 1, el projecte s'ha ajornat sine die. SS2 núm. 2 està en fase de muntatge. Un altre problema pendent de ser investigat a fons és l'impacte ecològic i climàtic de l'emissió regular de grans quantitats de partícules de carbó a gran altitud.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Spartacus International Gay Guide és una guia de turisme gai d'àmbit internacional. Hom la considera una referència, car és ser la més documentada en llocs d'ambient gai-lèsbic de tots cinc continents. És editada en 5 idiomes (anglès, alemany, francés, espanyol i italià) i té una periodicitat anual des del 1970. L'empresa editora és Bruno Gmünder Verlag, amb seu a Berlín, Alemanya. L'última edició, que fa la número 38, està disponible des de març del 2009 i correspon a 2009.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El turisme a Cap Verd, un grup d'illes davant la costa de Senegal, es va iniciar en la dècada de 1970 a l'illa de Sal i va augmentar lentament en la dècada de 1980 i 1990.El turisme va aportar 41 milions $ a l'economia del país l'any 2000. La indústria hotelera contribuí amb el 2,0% del PIB en 1997 que va augmentar a 6,8% el 2001. El nombre de turistes es va incrementar de 45.000 el 1997 a més de 115.000 en 2001 i 2015 a la 569,387 segons l'oficina d'Estadística de Cap Verd. La major part d'aquestes arribades internacionals procedeixen del Regne Unit, Alemanya, Portugal, Països Baixos, Bèlgica, i França.\nLa gran majoria de turistes visita les illes comparativament planes i menys poblades de Sal, Boa Vista i Maio amb les seves platges de sorra blanca. Les illes de Cap Verd, tenen un clima agradable durant la major part de l'any amb 350 dies de sol, i algunes d'elles ofereixen un impressionant paisatge de muntanya. Els turistes hi poden practicar busseig, windsurf, vela i senderisme. També s'ha desenvolupat l'ecoturisme a l'illa de Fogo al voltant del volcà Fogo. Per als turistes interessats en temes culturals, la vila de Cidade Velha a l'illa de Santiago ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 1997, però el turisme cultural no a estat particularment promogut fins ara.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El turisme a Egipte és una de les principals fonts d'ingressos de l'economia nacional; al punt més alt el 2010, el sector va emprar prop del 12% de la força laboral de tot el país, atenent 14,7 milions de visitants i proporcionant una facturació de 12.500 milions de dòlars, a més a més de contribuir a més de l'11% del producte interior brut i al 14.4% de tots els ingressos en moneda estrangera.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El sector turístic de Romania va tenir una contribució directa de 5,21 milions d'euros al producte interior brut (PIB) el 2018, lleugerament superior al del 2017, situant Romania al lloc 32 del món, per davant d'Eslovàquia i Bulgària, però darrere de Grècia i la República Txeca. La contribució total del sector turístic a l'economia de Romania, que també té en compte les inversions i despeses determinades per aquest sector, va ser d'uns 15.300 milions d'euros el 2018, un 8,4% més que el 2017.Durant els primers tres mesos de l'any 2018, hi havia 3,12 milions de turistes estrangers. En comparació amb els mateixos 3 mesos de l'any anterior, les arribades van augmentar un 10,9% i les pernoctacions en establiments d'allotjament van augmentar un 7,1%.Durant els primers nou mesos de l'any 2019, hi havia 10 milions de turistes estrangers. En comparació amb els mateixos 9 mesos de l'any anterior, les arribades van augmentar un 10,2%.Segons les estadístiques nacionals de turisme, 15,7 milions de turistes nacionals i estrangers van allotjar-se durant la nit el 2018. D'aquests 2,2 milions es registren com a turistes estrangers.Les ciutats més visitades són Bucarest, Constanța, Brașov, Timișoara, Sibiu, Alba-Iulia, Cluj-Napoca, Sighișoara i Iași. Les principals atraccions turístiques naturals inclouen el Danubi, les muntanyes dels Carpats i el mar Negre.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El turisme cinematogràfic és l'activitat d'oci que està lligada a ubicacions geogràfiques relaciones amb el cinema. En algunes pel·lícules, els llocs de rodatge poden arribar a ser tan important com els actors i aquests poden despertar el desig de viatjar als espectadors.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El turisme de salut, turisme sanitari o turisme mèdic, és el procés pel qual una persona viatge a un altre país per rebre tractaments mèdics (cirurgies...) o per fer rehabilitació o tractaments de benestar corporal com podrien ser els balnearis. L'Organització de Cooperació del desenvolupament, defineix el turisme de salut com la pràctica de viatjar a un lloc diferent del país natal per rebre tractament mèdic i al mateix temps es fa turisme i activitats per la zona.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "El turisme ornitològic, també anomenat orniturisme, turisme d'observació d'ocells o aviturisme, és l'activitat que implica desplaçar-se des d'un lloc d'origen cap a una destinació específica amb l'interès d'observar l'avifauna local en el seu entorn natural. Usualment deixa un incentiu econòmic per a la destinació, la comunitat receptora i els guies locals. Això implica que els ocells han de volar lliures i no estar engabiats; així mateix, se suposa que les espècies que es van a observar son pròpies del lloc i no introduïdes, domesticades o habitar en granges de reproducció amb finalitats d'aprofitament comercial (mascotes, aliment, ornamentació).Aquesta modalitat té cada vegada més demanda entre els turistes, sobretot de països del centre i nord d'Europa, que estan acudint a zones especials de protecció d'ocells (ZEPA) i a llocs amb poblacions importants d'ocells en perill d'extinció, rapinyaires poc abundants, etc. A Rutland (Regne Unit) se celebra anualment la Fira Internacional de Turisme Ornitològic (British Birdwatching Fair), que és la més important del món d'aquest tipus.\nPer exemple, al Parc Nacional de Monfragüe (Extremadura) en algunes èpoques de l'any, s'omple d'ornitòlegs, alemanys i holandesos en la seva majoria, que despleguen uns potents objectius i esperen hores sense moure's d'un lloc per contemplar el major nombre possible d'espècies. Per a molts, serà la primera vegada que veuen en llibertat ocells com ara: el voltor negre (Aegypius monachus), l'àguila daurada (Aquila chrysaetos), el pioc salvatge (Otis tarda), etc. Han realitzat el viatge amb l'únic objectiu d'observar-les, demostrant les possibilitats que aquesta demanda té per a l'economia de la zona. Altres zones d'especial rellevància són aquelles on es concentra el pas d'ocells migratoris, com és el cas de l'estret de Gibraltar.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "La Union nationale des centres sportifs en plein air (UCPA) (pronunciació francesa: ​[ynjɔ̃ nasjɔnal de sɑ̃tʁ(ə) spɔʁtif də plɛn‿ɛʁ], pronunciació francesa: ​[y se pe a]), és una organització sense ànim de lucre que organitza vacances d'esports a l'exterior per a persones de 7 a 39 anys. Creada el 1965, és una unió d'agències governamentals, federacions esportives i associacions juvenils. Aproximadament 250,000 persones fan sortides amb l'UCPA anualment.\nL'UCPA té tres àrees d'operació:\n\nVacances esportives\nDivulgació d'esports de lleure\nFormació vocacional per carreres esportivesL'UCPA és troba principalment a l'estat francès, però és també present a una cinquanta de països arreu del món.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Les visites virtuals són una manera fàcil, divertida i interactiva de veure un espai en totes les direccions movent el ratolí, mitjançant les \"fotografies panoràmiques esfèriques\", que permeten observar l'espai fotografiat en 360ºx180º. Això significa tot al voltant més amunt i a baix, com si s'estigués en el lloc.Les visites virtuals o tours virtuals poden arribar a convertir-se en les seccions més visitades de qualsevol pàgina web, a causa del gran atractiu visual i l'alt nivell d'interactivitat. La visita virtual haurà de tenir com a objectiu augmentar notablement la permanència de l'usuari a la pàgina, i en conseqüència, la seva atracció i interès pel lloc fotografiat. No obstant, tot això depèn de molts altres factors, per la qual cosa no n'hi ha prou amb ser 'visita virtual' per a aconseguir l'objectiu.En una visita virtual l'usuari percep l'espai esfèric amb una vista totalment versemblant i natural -tal com seria en la realitat- des de qualsevol ordinador amb accés a Internet. Aquest n'és el gran atractiu, el de convidar al navegant amb la possibilitat de realitzar una visita virtual al lloc, amb la sensació de ser-hi realment.Són una forma de publicitat altament efectiva i atractiva per als usuaris. L'ús d'aquesta tecnologia interactiva pot augmentar notablement el nombre de visites a una pàgina, però factors com el temps de càrrega de la visita, poden repercutir negativament en les visites de la pàgina.", "label": "Entreteniment" }, { "sentence": "Consell de la Vall (francès Conseil de la Vallée, italià Consiglio della Valle) és el nom oficial del Consell Regional de la Vall d'Aosta, denominació aprovada en l'estatut especial de 1948.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Consell de Ministres de l'URSS (en rus Совет Министров СССР, Sovet Minístrov SSSR) o Sovmín (Совмин) va ser el nom que va rebre entre 1946 i 1990 el braç administratiu del govern de la Unió Soviètica, que exercia el poder executiu. Prèviament s'havia anomenat Consell de Comissaris del Poble de l'URSS, abreujat Sovnarkom. El 26 de desembre de 1990 el Consell de Ministres va ser reemplaçat pel Gabinet de Ministres de l'URSS, òrgan que va perdurar fins a la dissolució de la Unió el 25 de desembre de 1991.\nEl Consell de Comissaris del Poble va ser creat el 8 de novembre de 1917, en plena Revolució d'octubre, durant el «II Congrés dels Soviets de totes les Rússies». El seu primer president va ser Vladímir Lenin. Tot i que ja des de la seva creació estava a càrrec del poder executiu, la Constitució soviètica de 1918 el va fer explícitament responsable de \"l'administració general dels assumptes de l'Estat\", permetent sancionar decrets amb força de llei quan el Congrés dels Soviets no es trobés en període de sessions. Temps després el Congrés dels Soviets va ser reemplaçat pel Soviet Suprem.\nAmb la formació de la Unió Soviètica, a la darreria de 1922, es va crear un nou Consell de Comissaris del Poble que tindria autoritat a nivell federal -l'anterior pertanyia a la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia-. Cada república administrava en forma autònoma els seus assumptes interns, de manera que cadascuna va mantenir el seu propi Consell de Comissaris del Poble. Finalment, el 1946 els comissariats del Poble van passar a ser ministeris i el Consell de Comissaris es va convertir llavors en Consell de Ministres.\nCompost pels titulars de les desenes de ministeris de la Unió Soviètica, el Consell de Ministres elegia a un president, que exercia de cap de govern. El Presídium, cos col·legiat a càrrec de la prefectura d'Estat, era l'encarregat de nomenar i destituir ministres, decisions que podien ser convalidades o denegades pel Soviet Suprem, màxima autoritat legislativa de la Unió. En cas que algun decret del Consell de Ministres contrariés la legislació vigent, el Presídium també tenia potestat per a declarar-ne la nul·litat. Igual que d'altres institucions de govern, el Consell de Ministres tenia la seva seu al Kremlin de Moscou.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Consell de Ministres de l'Imperi Mexicà és un òrgan creat amb la intenció de preparar l'organització definitiva del Primer Imperi Mexicà (1821-1823) i el Segon Imperi Mexicà (1864-1867), la forma de govern proclamada per la nació independent, i acceptada per l'emperador de Mèxic, la qual era la monarquia constitucional.\n\n", "label": "Govern" }, { "sentence": "Consell de Vint o Consell dels Vint és el nom amb el qual fou conegut el consell de la mercaderia de Barcelona, creat a través d'un privilegi per Joan I de Catalunya-Aragó el 1394.El Consell de Vint era el consell a través del qual actuava el Consolat de Mar. El Consell dels Vint era format per vint consellers de la mercaderia, elegits, des del 1536, per insaculació d'entre els mercaders matriculats, una part d'entre els majors o vells, o sigui, els majors de quaranta anys, i l'altra, els joves, o majors de vint-i-cinc, els quals actuaven juntament amb els dos cònsols de mar i els dos defensors de la mercaderia. Disposava, a més, d'un advocat, un síndic i dels oficials subalterns (porters i guardes) que administraven el dret del pariatge, concedit per Joan I, amb el qual podrà organitzar la seva estructura financera. A diferència d'altres ciutats, era supeditat als consellers i al Consell de Cent. La seva composició estava formada, concretament, pel president de la Cambra i per vint cònsols, dels quals dinou eren designats pel Ple de la Cambra, a proposta del Comitè Executiu, tots ells persones de prestigi reconegut en els camps industrial, comercial i de serveis de la demarcació cameral, procurant que la representació abracés el més gran nombre de sectors empresarials. Un vintè cònsol serà el president o presidenta de la Llotja de Cereals de Barcelona, atesa la cooperació històrica d'aquesta amb el Consolat de Mar. El Consell dels Vint fou suprimit amb el decret de Nova Planta de 1716. Les seves funcions foren continuades el 1758 per la Junta de Comerç.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Les Corts de Castella era l'òrgan de govern del Regne de Castella vigent entre 1188 i 1707. Hi eren representats la noblesa en un bloc, el clero sacerdotal en un altre i un tercer compost per burgesia i la baixa noblesa urbana, en una reunió que presidia el monarca.\nEl 1188 el rei lleonès Alfons IX va convocar per primera vegada el poble pla a participar en les decisions de la cúria règia, les Corts de Lleó de 1188, mentre que el rei castellà Alfons VIII havia permès mesos abans a Carrión de los Condes l'assistència dels ciutadans sense possibilitat de vot. Lleó va ser la primera convocatòria de corts amb participació popular efectiva de la història d'Europa després de la caiguda de l'Imperi Romà cinquanta anys abans que les corts angleses i així està reconegut per la UNESCO. Amb el temps, les corts lleoneses es van començar a convocar al costat de les castellanes, encara que per separat, fins i tot en una mateixa ciutat (Valladolid, 1293), fins al segle xv.\nDesprés del regnat dels Reis Catòlics es van començar a denominar Corts de Castella. Les corts castellanes es convocaven per separat de les d'altres regnes. Les últimes corts independents d'Aragó es van produir a 1706 en la ciutat de Barcelona [vegeu Corts de Barcelona (1706)]. Amb l'extinció de la casa d'Habsburg dels regnes hispànics amb la mort de Carles II, en 1707, arran de la supressió borbònica de les diferents corts de la Corona d'Aragó (Corts d'Aragó, Catalunya i València), les Corts de Castella es van convertir en les Corts Generals en integrar les desaparegudes en una unificada basada en el model castellà.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Una diputació és un òrgan col·legiat que té com a missió assumir les facultats que corresponen a les cambres legislatives quan aquestes han estat dissoltes. Històricament, s'han creat diferents diputacions amb diferents propòsits.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Diputació del General del Principat de Catalunya era un òrgan del Principat de Catalunya que vetllava pel compliment de les constitucions i altres lleis catalanes. També existiren les Diputacions del General del Regne de València i del Regne d'Aragó. La denominació Diputació del General de Catalunya coexistí amb l'oficiós de Generalitat de Catalunya fins a la seva derogació arran dels decrets de Nova Planta.\nDurant la Tercera Guerra Carlina, la Diputació del General fou restablerta durant dos anys, gràcies al decret que el pretendent carlí Carles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. El primer acte simbòlic de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya pels carlins fou la jura dels furs, tot restablint oficialment la Diputació l'1 d'octubre de 1874. En fou declarat President el general Rafael Tristany i Parera, que jurà els furs a Olot, seguit el 1875 per en Francesc Savalls. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses, des d'on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña des del desembre de 1874 al març de 1875. La institució continuà fins que a Madrid fou proclamat com a rei d'Espanya Alfons XII, després de la batalla de Montejurra el 17 de febrer de 1876 quan el pretendent carlí Carles VII va haver de passar a França. La derogació temporal dels Decrets de Nova Planta de Felip V i la restauració de la Generalitat de Catalunya es donaven aleshores per acabades.\nEn guanyar autogovern durant la Segona República Espanyola amb l'Estatut de Núria es decidí dotar del nom de Generalitat de Catalunya per a denominar les noves institucions d'autogovern catalanes i prosseguir la numeració dels seus presidents.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Govern de Flensburg (en alemany: Flensburger Regierung o Regierung Dönitz) va ser una entitat governamental creada a Alemanya després del suïcidi d'Adolf Hitler al Führerbunker durant la Batalla de Berlín, en els dies finals de la Segona Guerra Mundial. Aquest Govern estava presidit per l'almirall Karl Dönitz, a qui Hitler havia designat com a \"President del Reich\" en el seu testament el 30 d'abril de 1945. Dönitz i els seus col·laboradors van tractar de presentar-se davant dels Aliats i l'URSS com a autoritat governamental alemanya, encara que van fracassar per complet en aquest intent, sent dissolt aquest \"Govern\" per la intervenció de soldats britànics el 23 de maig de 1945.\nSi bé el nom oficial d'aquesta administració va ser Govern provisional del Reich (en alemany Geschäftsführende Reichsregierung), se li va dir \"Govern de Flensburg\" perquè la seva seu era al port bàltic de Flensburg, proper a la frontera alemanya amb Dinamarca, i perquè l'autoritat real de l'almirall Dönitz només es reduïa a Flensburg i els seus voltants, sense tenir cap influència sobre la resta d'Alemanya, gairebé ja ocupada en la seva totalitat pels vencedors.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Govern de Sa Majestat de Gibraltar és el govern democràticament elegit del territori britànic d'ultramar de Gibraltar. El govern té la reina Isabel II (representada per un governador - en l'actualitat, Sir Edward Davis) com la seva cap d'Estat. Les eleccions se celebren cada quatre anys, amb un Parlament unicameral de 18 membres (17 membres elegits per vot popular i un membre, el «Speaker», nomenat pel Parlament). Els mandats també són de quatre anys.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Govern de la Comunitat Germanòfona de Bèlgica (alemany Belgischen Deutschprachigen Gemeinschaft Regerung) és l'òrgan executiu de la Comunitat Germanòfona de Bèlgica i és nomenat pel Parlament de la Comunitat Germanòfona de Bèlgica. La seu es troba a la Haus Grand Ry d'Eupen.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Govern de la Regió de Brussel·les-Capital (francès Gouvernement de la Région de Bruxelles-Capitale, neerlandès Brusselse Hoofdstedelijke Regering) és l'òrgan executiu del govern de la Regió de Brussel·les-Capital. És nomenat pel Parlament de la Regió de Brussel·les-Capital i està format per un ministre-president (francòfon), 4 ministres (dos francòfons i dos neerlandòfons) i tres secretaris d'estat.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Myndigheten för psykologiskt försvar (en català \"Agència de Defensa Psicològica\") és una agència governamental creada per les autoritats de Suècia amb la tasca de dirigir el treball de coordinació i desenvolupament de les activitats de les autoritats i altres actors de la defensa psicològica de Suècia. Té la seva seu a Karlsbad i una oficina a Solna. L'oficina estaria dirigida per Henrik Landerholm i tindria 45 empleats, que treballarien amb acadèmics, militars i mitjans de comunicació, per tal de donar suport a empreses i les diverses organitzacions del país. Entre les finalitats estarien lluitar contra la desinformació, especialment procedent de la Xina, Rússia i Iran. Així, l'agència es dedicaria a analitzar i respondre les \"influències inapropiades\" que poguessin contenir informacions enganyoses i nocives. Un informe de la Fundació Carnegie per la Pau Internacional indicà que la desinformació sobre la COVID-19 era un problema comú a Suècia.El 18 de març de 2021, el Govern suec va decidir encarregar a un investigador especial per preparar i implementar la formació d'una nova \"autoritat de defensa psicològica\" que hauria de començar a operar l'1 de gener de 2022. No seria però fins al 15 d'octubre del mateix any que el Govern suec deciriai nomenar Henrik Landerholm com a director general de l'Agència a partir de l'1 de gener de 2022.L'agència actuaria com a organisme administratiu de l'estat suec sota el Ministeri de Justícia suec i va entrar en funcionament a partir de 2022.L'autoritat de defensa psicològica tindria la tasca de dirigir el treball de coordinació i desenvolupament de les activitats de les autoritats i altres actors de la defensa psicològica de Suècia. També contribuir directament a reforçar la resiliència de la població en matèria de defensa psicològica. L'autoritat tindrà aquestes tasques en pau, en cas d'una preparació més gran i, finalment, en cas de guerra.Així se li assignaren les següents tasques:\n\nIdentificar, analitzar i ser capaç de satisfer la influència d'informació indeguda i altra informació enganyosa dirigida a Suècia o interessos suecs.\nDonar suport a les empreses de mitjans en termes d'identificació, anàlisi i resposta d'influència d'informació indeguda en la mesura que se sol·liciti aquest suport.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El govern polonès a l'exili, formalment conegut com el Govern de la República de Polònia a l'exili (en polonès, Rząd Rzeczypospolitej Polskiej na uchodźstwie), va ser el govern a l'exili de Polònia format arran de la invasió de Polònia de setembre de 1939, i la subsegüent ocupació de Polònia per l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica, que va posar fi a la Segona República Polonesa fundada el 1918. Tot i l'ocupació de Polònia per les potències hostils, el govern a l'exili va exercir una influència considerable a Polònia a través de les estructures de l'Estat Polonès Clandestí i el seu braç armat, l'Armia Krajowa (Exèrcit Nacional) de resistència.\nEncara que en gran part no reconegut i sense poder efectiu després del final de la Segona Guerra Mundial, es va mantenir en funcionament fins a finals del règim comunista a Polònia el 1990, en oposició a la República Popular de Polònia, un estat satèl·lit soviètic, quan van ser formalment transferides les seves responsabilitats al nou govern.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Cancelleria de Granada o també Reial Audiència i Cancelleria de Granada (en castellà: Real Audiencia y Chancillería de Granada) era l'òrgan d'administració de justícia, i de govern, que amb seu a Granada tenia jurisdicció sobre tot el territori de la Corona de Castella al sud del riu Tajo. Els seus precedents es troben en la cancelleria —chancillería— creada per Isabel I de Castella el 1494 en escindir-la de la Reial Audiència i Cancelleria de Valladolid.El 1505 la seu fou traslladada a Granada i va funcionar durant tota l'edat moderna com el més alt tribunal de justícia de la Corona de Castella al sud del Tajo, amb la sola excepció de les competències que tenia la Sala de Justícia del Consell de Castella. Després d'una sèrie de reformes judicials va perdre part de la seva jurisdicció territorial en ser creada el 1525 la Reial Audiència de Sevilla i un any més tard la Reial Audiència de Canàries. Tot i així la Cancelleria es diferenciava de les altres senzilles reials audiències castellanes pel fet d'estar presidida per un canceller, fet que li conferia competències de govern, tribunals d'apel·lació, i la possessió del segell reial.\nFou suprimida el 1834 a conseqüència de la implantació definitiva del Regne constitucional d'Espanya (1833-1874), recollint les seves competències de tribunal d'apel·lació el Tribunal Suprem d'Espanya; les competències judicials territorials, l'Audiència Territorial de Granada, i les competències de govern, el Consell Reial d'Espanya i Índies. Els seus fons documentals es conserven a l'Arxiu de la Reial Cancelleria de Granada. L'edifici que va albergar aquesta cancelleria i audiència, conegut com a Palacio de la Chancillería està situat a la plaça Nueva, prop de l'església de Santa Ana, va ser construït entre 1531 i 1587, i en les seves obres van treballar diversos mestres. Va ser declarat Bé d'Interès Cultural i actualment és utilitzat com a seu del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Una sindicatura o tribunal de comptes és una institució superior d'auditoria, és a dir, una institució governamental destinada a realitzar l'auditoria financera i/o jurídica en la branca executiva del poder. La Sindicatura de Comptes és el nom que rep a Catalunya, a València i a les Illes Balears, la institució encarregada de fiscalitzar la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic d'aquestes regions, i del control d'eficiència del govern –la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana o el Govern de les Illes Balears.", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'Agència d'Investigacions de Projectes Avançats de Defensa (en anglès, Defense Advanced Research Projects Agency, DARPA) és una agència creada pel Departament de Defensa dels Estats Units d'Amèrica el 1958. El projecte més conegut desenvolupat per aquesta agència fou ARPANET, precursora de l'actual Internet.\n\n", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'Agència de Seguretat Nacional (en anglès: National Security Agency), també coneguda com a NSA per les seves sigles en anglès, és una agència del govern dels Estats Units responsable d'obtenir i analitzar informació transmesa per qualsevol mitjà de comunicació, i de garantir la seguretat de les comunicacions del govern contra agències similars d'altres països.\nLa NSA depèn del Departament de Defensa (DoD) i és dirigida per un oficial de tres estrelles (un tinent general o bé un vicealmirall). Les seves activitats d'espionatge inclouen la radiodifusió, tant d'organitzacions com d'individus, Internet, i altres formes de comunicació, sobretot confidencials. La seva intercepció de comunicacions segures inclou militars, diplomàtics, i altres comunicacions sensibles, confidencials o secretes del govern.\nMalgrat haver estat considerada com l'organització que més doctors matemàtics empra, com a propietària del major nombre de superordinadors, i que té un pressupost molt més gran que el de la CIA, ha tingut un perfil notablement baix fins als últims anys. Durant molt de temps fins i tot la seva existència no va ser admesa pel govern dels Estats Units. Se la va arribar a conèixer com a No Such Agency (no hi ha tal agència).\nA causa de la seva tasca d'espionatge mitjançant escoltes, la NSA ha estat fortament implicada en investigacions sobre criptoanàlisi, seguint la feina de les agències precursores que havien estat responsables de trencar molts codis i claus durant la Segona Guerra Mundial (mirar, per exemple, codi Porprat, Venona, i JN-25).\nL'oficina central de l'Agència de Seguretat Nacional és a Fort George G. Meade (Maryland), aproximadament a 32 quilòmetres al nord-est de Washington DC en línia recta. La NSA té la seva pròpia sortida a la carretera Baltimore-Washington, senyalitzada com \"Només per a empleats de la NSA\". L'escala de les operacions de la NSA és difícil de determinar a partir de les dades no classificades, però una pista és l'ús d'electricitat de l'oficina central que supera els 21 milions de dòlars per any, el que en fa el segon major consumidor d'electricitat de l'estat de Maryland. Les fotos han mostrat que hi ha aproximadament 18.000 places d'aparcament al lloc, encara que es creu que el nombre d'empleats en la NSA pot doblar aquest nombre; els empleats estan escampats per tot el món.\nEl seu programa de comunicacions segures per al govern ha implicat la NSA en la producció de maquinari i programari de comunicacions i de semiconductors, en la investigació criptogràfica, i en contractes amb la indústria privada per subministrar-li articles, equip i la investigació que no està preparada per desenvolupar. Hi ha una planta de fabricació de xips a Fort Meade.\nEl juny 2013, les revelacions d'Edward Snowden, un antic col·laborador de la NSA, que va denunciar el programari Prism, desenvolupat per a analitzar les dades personals que els gegants d'Internet com Google i Microsoft van (ser obligats de) transmetre. Es critica que Prism vigila, controla i analitza ciutadans innocents, sense cap sospita, al nivell mundial. Les revelacions de Snowden van fer esclatar un escàndol i un llarg debat sobre on comença el dret a la llibertat, la protecció de la vida privada i on s'acaba el dret d'un estat de protegir la seva seguretat.\n\n", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'Agència Europea de Defensa (EDA) és una agència de la Unió Europea (UE) encarregada de vetllar per la seguretat dels Estats membres de la Unió.\n\n", "label": "Govern" }, { "sentence": "El contraterrorisme o antiterrorisme es refereix a les pràctiques, tàctiques i estratègies de governs, exèrcits i altres grups especialitzats a adoptar mesures contra el terrorisme. El contraterrorisme no és específic a cap àrea o organització i sí que implica a entitats de tots els nivells de la societat. La policia, els bombers i l'assistència mèdica d'emergència tenen projectes especials per a atacs terroristes. Els exèrcits realitzen operacions de combat contra el terrorisme, utilitzant sovint a les forces especials. La creació d'equips especials de contraterrorisme implica a tots els segments de la societat i de variades organitzacions estatals. La falsa propaganda i l'adoctrinament és la base del terrorisme. És així que, comprenent-ne el perfil i funcionament, augmenta la capacitat de contrarestar el terrorisme amb major eficàcia.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Un armer o armari d'armes és un contenidor per a emmagatzematge segur d'una, o més, armes de foc, i, o munició per a aquestes armes. Un armer s'utilitza principalment per impedir l'accés a persones no autoritzades, per a una protecció antirrobatori, i, en armers més robusts, per protegir el contingut del dany que podria rebre durant una inundació, un incendi, o un desastre natural.\nLa limitació d'accés és obligació per llei en molts llocs, havent de ser l'armari de metall amb pany de seguretat. Els armers de metall han reemplaçat en gran part els antics armers de fusta utilitzats de forma general durant dècades, tot i que alguns armers moderns estan fets per semblar-se als armers de fusta.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Un Armer és la persona dedicada a la fabricació, reparació, venda o neteja d'armes. Un armer fa reparacions a nivell de fàbrica, actualitzacions (com l'aplicació d'acabats metàl·lics, etc..), i també fa modificacions i alteracions per a usos especials. Els armers són també responsables d'afegir diferents accessoris a les armes, p.e.: baixos relleus, els gravats i altres elements decoratius d'una pistola, fusell o escopeta. L'entorn en què tot això es duu a terme sovint varia, depenent de cada lloc específic.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Una armeria és un lloc on es guarden o es venen diferents tipus d'armes, particularment armes de foc.\nA les armeries comercials s'hi poden comprar armes de foc (llargues i curtes), així com d'altres tipus (per exemple, les armes blanques de tall o punxants). També s'hi pot comprar qualsevol tipus de munició de la utilitzada per a l'esport, per a la caça o, en casos especials, per a la defensa.\nA part de comptar amb els permisos normals de què han de disposar totes les botigues, les armeries han de tenir una llicència específica expedida per la policia, tenint en compte el perill potencial dels béns que s'hi venen.", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'Arxiu Jano o també anomenat Control Integral Central (CIC), és un suposat compendi de fitxes on figurarien tot de noms de persones influents de la política, justícia, diplomàcia, empresariat i altres sectors de l'Estat espanyol, amb una anàlisi minuciós de les seves dades personals, localitzacions i vulnerabilitats elaborat pels serveis d'intel·ligència espanyols, tal com afirmà l'excomissari José Manuel Villarejo en una carta oberta al president Pedro Sánchez. El mateix excomissari Villarejo afirmà tenir-lo en el seu poder, però oficialment no s'ha reconegut la seva existència i tan sols es parla d'una llista de personalitats rellevants localitzables en cas de crisi o catàstrofe, però en cap cas s'inclouen \"draps bruts\".Manuel Villarejo en una carta pública parlà d'\"un milió de fitxes individuals amb dades personals i privades de vicis i virtuts de les personalitats més importants\". I d'acord amb ell el Servei Central de Documentació (SECED), creat en el Franquisme el 1972, inicià una tasca de recopilació de dades d'autoritats, amb els noms, càrrecs, direccions, taques en la seva trajectòria professional o personal, amb el qual es podria \"tòrcer les seves voluntats\". En un principi la tasca era d'individus concrets, però acabà sent una feina massificada amb milions de fitxes. Aquestes fitxes són sotmeses a actualització permanent i servirien per a diversos usos, des d’acumular línies d'investigacions en marxa que puguin afectar interessos estatals fins a detallar els \"vicis\" de la judicatura.El nom de \"Jano\" per aquest arxiu, es deuria al mes en què s'incorporaren aquestes fitxes que fou el mes de gener, i, per tant, el mes de Jano. Una altra versió sosté que \"Jano\" s'hauria agafat pel déu de la mitologia grega, el qual és el guardià de les portes i representa sempre un ésser bifront amb una cara davant i l'altra darrere per poder veure en totes direccions i no perdre cap detall de què el rodeja. L'estructura de l'arxiu conté també subarxius amb noms concrets com \"control de Togues\" aquest referit a les fitxes dirigides al món judicial.\"Control de Togues\" no es referiria només a un subarxiu i existiria un departament sencer al CNI dedicat a controlar jutges i fiscals.El 1977 amb la caiguda del Franquisme, es renoven les estructures estatals, i el Servei Central de Documentació deixa de mantenir-se amb la creació del Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID), heretant aquests els arxius i mantenint-los ocults, mentre seguiren ampliant les fitxes. I seguiria amb el pas del CESID al Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI).Se sospita que Joan Carles I entregà una còpia de l'\"arxiu Jano\" a l'empresària d'origen danès Corinna zu Sayn-Wittgenstein, per tal que aquesta el pogués utilitzar en cas de veure perillar la seva vida.", "label": "Govern" }, { "sentence": "AUKUS és el nom d'una aliança militar a tres bandes, acordada entre els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia. De fet, les sigles AUKUS són un acrònim del nom d’aquests tres països en anglès. Aquesta aliança fou anunciada el 15 de setembre del 2021 en una videoconferència amb la participació simultània dels presidents dels tres països: Joe Biden, Boris Johnson i Scott Morrison.L’acord establert entre els tres països pretén clarament de desenvolupar una aliança en matèria de seguretat per fer front al domini de la República Popular de la Xina (RPX) a la regió Indo-Pacífica, encara que ningú esmenti explícitament al gegant asiàtic. De fet, l’acord permet a Austràlia desenvolupar submarins de propulsió nuclear, amb l’ajut i els coneixements tecnològics dels seus dos socis, cosa que permetria al país oceànic patrullar zones en disputa que Pequín mira de consolidar sota la seva sobirania. La RPX va reaccionar immediatament amenaçant a Austràlia d’haver-se situat ella mateixa com a adversària de la RPX i, en conseqüència, les seves tropes com a eventual objectiu al mar del sud xinès.L’AUKUS és un instrument més de les potències occidentals per a intentar contenir l'expansionisme xinès a la zona del Pacífic. La República Popular de la Xina va denunciar també, en el seu moment, el fòrum Quad creat el 2007 per Austràlia, Estats Units, Índia i Japó, al qual va qualificar de «OTAN asiàtica». Els països de la zona es mostren cada cop més preocupats per l’intervencionisme creixent de la Xina, que va obrint nous contenciosos fronterers siguin terrestres (per exemple amb l’Índia) o marítims (reivindicant nous illots o zones marítimes d’influència). Per la seva banda, els Estats Units mantenen l'estratègia de contenir l'expansió xinesa tot reforçant les aliances amb els altres països del Pacífic.La creació d'AUKUS, d'altra banda, ha despertat certs recels també en alguns països occidentals tradicionalment aliats dels Estats Units. Uns recels no pas pels objectius i la línia estratègica de l'aliança, sinó perquè veuen perillar algun dels seus interessos particulars com la transferència de tecnologia a un tercer país (Austràlia) o perquè l'adquisició de submarins nuclears per part del govern australià ha significat a França la pèrdua de contractes de venda de submarins convencionals que hi tenia emparaulada.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Una tanca o barrera és un element superficial vertical que s'utilitza per delimitar terrenys i protegir contra intrusos. Solen ser de fusta o metàl·liques. També es poden realitzar tanques mitjançant la tècnica constructiva de la paret seca. Les tanques es col·loquen al voltant d'un terreny o jardí i tenen la funció d'impedir l'entrada al mateix o de protegir la intimitat dels seus habitants. Les tanques s'instal·len en granges, terrenys agrícoles o en altres espais privats com, per exemple, els jardins dels habitatges unifamiliars. Una tanca típica està formada per una sèrie de taulons o estaques de fusta col·locats en vertical i acabats en punta o de forma arrodonida. Els taulers es claven al terreny i s'uneixen per mitjà d'altres taules horitzontal que es claven a les anteriors. També hi ha tanques metàl·liques que consisteixen en una malla de filferro, anomenada filat. També hi ha tanques confeccionades amb materials naturals com canyes o bruc. En aquest cas, les peces es trenen amb filferro conformant una superfície espessa.\nLes tanques mòbils són estructures metàl·liques que es col·loquen a la via pública per delimitar espais amb motiu d'esdeveniments temporals, com espectacles, desfilades o processons. També serveixen per protegir obres circumstancials en zones públiques. Solen consistir en un marc amb barrots al seu interior que s'assenta sobre dues potes amples que li proporcionen estabilitat. En els laterals, tenen un enganxament que permet unir diferents tanques formant una protecció contínua per utilitzar-la en àmplies extensions.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El camuflatge militar és la tècnica de disfressar objectes, vehicles o tropes tot mimetitzant-los amb el terreny circumdant per tal d'ocultar-los a la detecció i identificació de l'enemic. Això es pot fer per dues vies:\n\ncobrint allò que hom vol dissimular amb objectes naturals (per exemple, vegetació) o fabricats (per exemple, xarxes sobre emplaçaments artillers).\nmitjançant colors pintats (en peces artilleres, tancs, equipament, etc.) o estampats (en uniformes) que es corresponen amb el medi, sovint en dissenys que dissimulen la forma.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La careta antigàs PMK representa una família de caretes antigàs utilitzades per la Unió Soviètica, i més tard, per les forces de la Federació Russa. Pot ser distingida del seu equivalent civil, la GP-7, perquè està envoltat per unes lents triangulars, i la GP-7 té les lents rodones.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Caserna de la Guàrdia Civil és un conjunt d'habitatges i instal·lacions per al destacament de la Guàrdia Civil al municipi de Canovelles (Vallès Oriental) catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Deu habitatges destinats a famílies, un pavelló de solters, un habitatge especial per al comandant, i el cos de guàrdia, que consisteix en oficines i dependències annexes. L'edifici està concebut com una casa pati, de forma circular, que es conforma per l'agrupació radial de cases unifamiliars adossades de dos nivells. Un cos de geometria triangular interromp la forma circular creant una façana alineada al vial paral·lel al riu, que es constitueix com la façana principal amb un únic accés. Aquest cos reuneix el conjunt de dependències del cos de guàrdia. El volum circular es desenvolupa en dues plantes. Els habitatges tenen els dormitoris a la planta baixa i la sala d'estar i la cuina a la planta pis. El volum queda reculat a la planta superior per tal de disposar d'un espai de terrassa. La façana principal es resol amb un mur i un gran arc rebaixat al centre: la porta.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Caserna de la Guàrdia Civil és un edifici a la ciutat de Figueres (Alt Empordà) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Propietat de Joaquim Gironell el 1904 i el 1927 quan s'encarrega a Sebastià Pi i Pi, mestre d'obres de la Bisbal, a fer el projecte del tercer pis, per a reformar-lo. Va ser propietat del \"Colegio de Huerfanos\" de Madrid, i utilitzat per la Guàrdia Civil a manera de Caserna i habitatge dels allí destinats. El pati interior tenia oficines, economat i bar. La resta eren habitatges .Edifici entre mitgeres. Planta baixa i tres pisos. La planta baixa presenta cinc portals. Actualment els dos de l'esquerra s'usen per a garatge, el central com a portal d'accés fins i tot per a cotxes -com antigament-; és peraltat i en arc de mig punt. Els dos portals de la dreta, l'un s'ha modificat com a finestra i l'altre per una petita porta. Aquests quatre estan emmarcats per arcs escarsers, amb dovelles de pedra. Una motllura la separa del primer pis que presenta 4 balcons recolzats damunt dels portals o arcs. Motllura de separació que dona al segon pis, igual que el tercer: cinc balcons emmarcats per canals. Cornisa i balustrada partida en cinc parts amb paret al mig.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Centre d'Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat, també conegut pel seu acrònim CITCO, és l'organització d'intel·ligència que a Espanya és responsable de la gestió i anàlisi de tota la informació estratègica relativa al terrorisme, la criminalitat organitzada i les organitzacions radicals de caràcter violent.Aquest organisme va ser creat el 15 d'octubre de 2014, en virtut del Reial decret 873/2014, de 10 d'octubre, pel qual es modifica el Reial decret 400/2012, de 17 de febrer, pel qual es desenvolupa l'estructura orgànica bàsica del Ministeri de l'Interior. Ha estat el resultat de la unió del Centre Nacional de Coordinació Antiterrorista (CNCA) i el Centre d'Intel·ligència Contra el Crim Organitzat (CICO), tots dos dependents de la Secretaria d'Estat de Seguretat del ministeri esmentat per optimitzar els esforços i aprofitar els recursos econòmics enfront de les creixents amenaces i la vinculació cada vegada més estreta que s'estableix entre les organitzacions extremistes de naturalesa violenta, el terrorisme i la criminalitat organitzada.\nAquest òrgan amb nivell orgànic de sotsdirecció general, directament depenent del Secretari d'Estat de Seguretat, ha assumit en exclusiva les funcions que han vingut exercint el CNCA i el CICO. Està format per membres del Cos Nacional de Policia (CNP), de la Guàrdia Civil, del Servei de Vigilància Duanera, funcionaris d'Institucions Penitenciàries, membres de les Forces Armades així com per personal del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI).\nLa seva finalitat consisteix a impulsar i coordinar la integració i valoració de quantes informacions i anàlisis operatives disposin les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat en matèria de terrorisme, crim organitzat i radicalisme violent, per a l'elaboració d'intel·ligència criminal estratègica, l'establiment de criteris d'actuació i coordinació operativa entre organismes concurrents al costat del disseny d'estratègies globals de lluita contra aquests fenòmens.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID) va ser una agència d'intel·ligència espanyola que va estar en funcionament des de 1977 fins a 2002, quan va ser reemplaçada pel Centre Nacional d'Intel·ligència. Va ser la principal agència d'intel·ligència d'Espanya, creada el 14 de juliol de 1977 pel llavors ministre de Defensa, Manuel Gutiérrez Mellado, per substituir als organismes d'intel·ligència de l'època franquista. Aquests incloïen al Tercera Secció d'Informació de l'Alt Estat Major (SIAEM) i el Servei Central de Documentació (SECED) depenent de la Presidència del Govern.El 2 de novembre de 1977 també es va integrar el Servei d'Informació de la Presidència del Govern (SIPG).En els primers anys, la seva missió estava destinada en el fonamental a atendre a la Junta de Caps d'Estat Major (JUJEM) i depenia jeràrquica i administrativament del Ministeri de Defensa. Per reial decret de gener de 1984, el CESID va ser definit jurídicament com l'agència d'intel·ligència que informava a la Presidència del Govern i al ministre de Defensa. No obstant això, mantenia un caràcter fonamentalment militar. Va emprar entre 2.000 i 3.000 persones, la majoria militars i membres de la Guàrdia Civil. Al voltant del 30 per cent dels membres del personal eren civils.\nLa seva gestió estava al comandament d'un Director, nomenat pel govern a través d'acord del Consell de Ministres i que al principi va tenir el rang de Director General, per passar després al de secretari d'estat. El seu primer director va ser el general José María Bourgon López-Dóriga.\nLes unitats operatives principals van ser les d'intel·ligència interior, intel·ligència en l'exterior; contraintel·ligència, economia i tecnologia i el suport operatiu. En qualsevol cas es distingeixen dues etapes: la que va des de la seva creació fins a la reforma de setembre de 1982 impulsada pel llavors ministre de Defensa, Alberto Oliart, i a partir d'aquí fins a la seva extinció en 2002. En la primera, les seves activitats es van centrar en la intel·ligència interior, singularment en el si de l'exèrcit per evitar accions militars que posessin en perill el procés de transició democràtica. A partir de 1982, es desenvolupa l'àrea contra el terrorisme, tasca definida com \"obtenir, avaluar i difondre la informació relativa als processos interns que, mitjançant procediments anticonstitucionals, atemptin contra la unitat de la pàtria i l'estabilitat de les seves Institucions fonamentals\", l'àrea exterior per prevenir i evitar el \"perill, amenaça o agressió exterior contra la independència o integritat territorial d'Espanya i per assegurar els seus interessos nacionals\" i els serveis de contraintel·ligència.\nEncara que el CESID va ser la major agència d'intel·ligència a Espanya, existien a més els serveis d'intel·ligència dels tres exèrcits: Armada, exèrcit de l'Aire i exèrcit de Terra, a més del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil. D'altra banda, el Cos Nacional de Policia mantenia una Comissaria General d'Informació, amb una missió antiterrorista que va incloure una Brigada d'Intel·ligència en l'exterior per investigar el terrorisme internacional dirigit contra Espanya. L'estructura creava a vegades situacions de concurrència de serveis. Finalment, la llei 11/2002 va crear el Centre Nacional d'Intel·ligència, que va succeir al CESID.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Un circuit tancat de televisió o el seu acrònim CCTV el qual bé de l'anglès: Closed Circuit Television és una tecnologia de videovigilància dissenyada per supervisar una varietat d'ambients i activitats. És un circuit tancat perquè, al contrari del que passa amb la transmissió, tots els seus components estan enllaçats. A més, a diferència de la televisió convencional, és un sistema pensat per a un nombre limitat d'espectadors. El circuit pot estar compost, simplement, per una o més càmeres de vigilància connectades a un o més monitors o televisors, que reprodueixen les imatges capturades per les càmeres. Encara que, per millorar el sistema, s'hi solen connectar directament o enllaçar per xarxa altres components com vídeos i/o ordinadors. Les càmeres poden estar sostingudes per algú, encara que normalment es troben fixes en un lloc determinat. En un sistema modern les càmeres que s'utilitzen poden estar controlades remotament des d'una sala de control, on es pot configurar la seva panoràmica, inclinació i zoom.\nAquests sistemes inclouen visió nocturna, operacions assistides per ordinador i detecció de moviment, que facilita al sistema posar–se en estat d'alerta quan alguna cosa es mou enfront de les càmeres. La claredat de les imatges pot ser excel·lent, es poden transformar de nivells foscos a clars... Totes aquestes qualitats fan que l'ús del CCTV hagi crescut extraordinàriament en aquest últim temps.\nAl principi s'instal·lava per dissuadir o detectar robatoris i, avui en dia, no només s'empra per seguretat, sinó també per a altres propòsits específics com poden ser els mèdics, educatius o antisocials. En un gran nombre de cases es fan servir com a sistemes de seguretat encara que, també hi poden desenvolupar una altra funció com és la de recopilar evidència de violència domèstica. També es col·loquen en bancs, casinos, centres comercials, vies de circulació, aeroports, àrees i instal·lacions públiques, entre molts altres llocs.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Comisión Superior de Seguridad Olímpica (Comissió Superior de Seguretat Olímpica en català) va ser un òrgan creat el 15 de juny de 1987 amb l'objectiu de conformar el model de seguretat dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Aquest òrgan estava controlat pel Ministeri de l'Interior, i comptava amb la participació de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i el Comité Olímpico Organizador Barcelona 92, SA (COOB 92).La constitució del comitè, que havia de controlar directament l'operació de seguretat dels Jocs, es va realitzar amb la presència de Rafael Vera, secretari d'Estat per la Seguretat; el conseller Agustí Bassols, en representació de la Generalitat; i el regidor Guerau Ruiz Pena, en representació de l'Ajuntament de Barcelona.La funció principal funció del Comitè consistia en la prevenció d'actes de caràcter terrorista, així com l'acció de delinqüents comuns. A més, durant els jocs també havia de vetllar per la seguretat d'esportistes, periodistes, directius i públic que assistís a les instal·lacions olímpiques.La seguretat es va planificar en diverses fases, iniciades a partir d'una planificació genèrica, que l'any següent, el 1989, es convertiria en una operativa, i que finalment passaria a una fase d'implementació i operació. A més, es van definir dos àmbits, autoprotecció i protecció, i tres nivells de seguretat: el del centre de seguretat base, el d'àrea, i el superior de seguretat olímpica, que també es dividia en tres nivells: normalitat, amenaça general i amenaça específica.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Comitè de Seguretat Nacional de la República del Kazakhstan és l'agència d'intel·ligència del Kazakhstan. És abreujat com a NSC, i KNB. També és coneguda de manera no oficial com al Servei de Seguretat Nacional Kazakh. És la branca del servei d'intel·ligència que s'encarrega dels assumptes interns, en complementació de Syrbar, que és el servei d'intel·ligència kazakh encarregat en afers exteriors. Depèn directament del president del Kazakhstan. Alhora, les forces frontereres depenen de l'agència. És considerat que viola drets humans.L'agència fou creada per una llei aprovada al parlament el juliol de 1992 que autoritzà la creació d'una agència que substituïra la KGB, l'aparell de seguretat nacional soviètic anterior. Al principi hi havia la major part dels treballadors que la KGB tenia com a empleats a Kazakhstan: el primer cap, Bulat Baekenov, havia treballat per a la KGB durant més de dos dècades. Els primers anys d'existència de l'agència kazakh es caracteritzaren principalment per ser cooperant amb el govern de Rússia per als assumptes de seguretat fronterera i intel·ligència defensiva contra suposats espies estrangers.Entre 1999 i el 2002 el primer gendre del president, Rakhat Aliyev, va pujar posicions al KNB i al servei de seguretat presidencial.El 2009 un exministre de defensa del país acusà a l'agència d'interceptar les seues cridades telefòniques i d'altres membres del parlament. \"El 2012 uns membres de l'agència foren acusats de coaccionar als testimonis de 37 acusats d'organitzar protestes en massa utilitzant violència\".El 2014 es va fer públic que les empreses Verint Israel i NICE systems van proveir de centres de vigilància a aquesta organització.", "label": "Govern" }, { "sentence": "En l'administració del regne visigot, el comte dels portaespases (en llatí comes spatari o comes spatariorum) era el funcionari que dirigia els homes armats que formen la guàrdia personal del monarca.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La concertina és un tipus de filferro d'arç que serveix com a sistema de defensa, es fabrica en grans bobines, que es poden desplegar com un acordió. Els primers a fer aquest material van ser els soldats de la Primera Guerra Mundial era fabricat a mà. La tanca comprenia doble obstacle format per dos filferros en diagonal. La concertina eren elements de seguretat molt útil, però la seva construcció demorava molt temps. Aquest sistema de defensa és elaborat amb múltiples línies d'estaques, que són les encarregades de fer la defensa. Les concertines de transporten fàcilment en embalums compactes, aquest es desplega més fàcil que un filferro d'arç convencional\nEls soldats que són els fundadors d'aquest mètode de defensa tenen més facilitat de desplegar una concertina, ho fan a un ritme d'un quilòmetre per hora. Actualment es fabriquen en forma industrial i està disponible en formats que permeten el seu ràpid desplegament.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Les càmeres de seguretat falses (o càmeres ximples, càmeres simulades, o càmeres de cimbell) és una vigilància no funcional basada en càmeres dissenyades per enganyar a intrusos, o qualsevol que presumptament estigui mirant. Aquestes càmeres són intencionadament col·locades en un lloc destacat, així quan passen les persones poden notar visiblement la seva presència i creuen l'àrea pensant que són controlades pel circuit tancat de televisió.\nLes càmeres de seguretat de falsificació més barates poden ser reconegudes per no tenir ni una lent real (o que l'\"objectiu\" sigui només una peça opaca de plàstic). Altres càmeres falses inclouen models reals trencats, sensors de moviment transformats en càmeres, o carcasses de càmera buides. Poden tenir llums i flaix, o un motor per simular moviment; l'antiguitat de la càmera pot ser un indicatiu que aquesta pugui ser una falsificació.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El terme càmera PTZ té dos usos dins la indústria dels productes de seguretat de video i vigilància. En primer lloc, és un acrònim de \"pan-tilt-zoom\" i pot referir-se només a les característiques de les càmeres de vigilància específiques. En segon lloc, «càmeres PTZ» també pot descriure tota una categoria de càmeres amb seguiment automàtic, en què el so, el moviment, els canvis en la petjada de calor -o una combinació d'aquests factors- activa la càmera, l'enfocament i canvis en el camp de visió", "label": "Govern" }, { "sentence": "La funció d'un detector de moviment, tal com diu el seu propi nom, és la de detectar qualsevol cosa o persona en moviment. Es troben, generalment, en sistemes de seguretat i/o en circuits tancats de televisió.\nEl sistema pot estar compost, simplement, per una càmera de vigilància connectada a un ordinador, que s'encarrega de generar un senyal d'alarma o posar el sistema en estat d'alerta quan alguna cosa es mou enfront de la càmera. Encara que, per millorar el sistema, se sol utilitzar més d'una càmera, multiplexors i gravadors digitals.\nA part d'aixó, es maximitza l'espai d'enregistrament, només gravant quan es detecta moviment.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Direcció general de Seguretat (DGS) va ser un organisme autònom espanyol depenent del Ministeri de Governació i responsable de la política d'Ordre públic en tot el territori nacional d'Espanya.\nFinalitzada la Guerra Civil Espanyola, l'organisme va incrementar el seu paper de control de l'ordre públic durant la Dictadura de Franco, convertint-se en un dels ressorts principals de la repressió franquista. En 1986 va augmentar la seva estructura orgànica al d'una secretaria d'estat, desapareixent com a tal. En l'actualitat, l'organisme oficial que continua les seves funcions és la Secretaria d'Estat de Seguretat.", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'escolta telefònica és la vigilància sobre converses telefòniques convencionals o sobre Internet, sovint per mitjans dissimulats. Les disposicions legals permeten a la justícia autoritzar l'escolta telefònica per les autoritats o agències d'informació.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Un escorta o guardaespatlles és el professional de la seguretat, pública o privada, especialitzat en la protecció de persones concretes durant els seus desplaçaments i al llarg del dia i, a vegades, també de la nit. El seu objectiu és evitar les agressions de terceres persones i, fins i tot, rebre-les en lloc de la persona protegida. Els professionals acostumen a ser membres de les policies públiques o treballen per empreses de seguretat privada. A més de la formació bàsica han de realitzar un curs i un examen de capacitació. A la policia catalana l'organisme especialista en aquest camp és l'Àrea d'Escortes.\nA vegades passa el cas d'escortes que treballen de manera no professional i no habilitada, essent contractats directament per un particular perquè l'acompanya. Legalment no poden portar armes ni exercir funcions pròpies d'un escorta. En aquests casos popularment se'ls anomena goril·les.\nEn altres casos i situacions també s'anomena escorta, generalment, al conjunt de persones, vehicles, vaixells o avions que exercixen conjuntament la missió d'escortar alguna cosa o algú durant un trajecte.", "label": "Govern" }, { "sentence": "EUFOR, contracció de l'anglès d'”European Union Force”, o dit en català, força de la Unió Europea. La sigla es fa servir per designar algunes operacions militars portades a termes en el marc de les forces operatives de la Unió Europea dins del marc de la política estrangera i de seguretat comuna. EUFOR fa referència a la mitologia grega (Athea), o al lloc de desplegament. Es pot trobar força més informació, anàlisis i actualitat sobre les missions civils i militar de la UE a la pàgina web de Brussel·les.\nLa sigla ha estat utilitzada tres cops, per molt que hi hagi hagut una vintena d'operacions sota aquest marc de Política Estrangera i de Seguretat Comuna:\n\nConflicte a Bòsnia-Hercegovina, amb el nom en clau EUFOR Althea (2004)\nConflicte a la República Democràtica del Congo, amb el nom en clau EUFOR RD Congo (2006)\nConflicte al Txad i a la República Centreafricana, amb el nom en clau EUFOR Tchad/RCA (2007)Es va decidir una altra intervenció EUFOR el 2014:\n\nConflicte a la República Centreafricana, amb el nom en clau EUFOR RCA (2014)", "label": "Govern" }, { "sentence": "El filferro d'arç, filferro espinós, filferro de punxes és un tipus de filferro utilitzat com a obstacle. Les barreres de filferro d'arç poden arribar a tenir diversos metres de gruix i d'altura, formant una atapeïda malla de filferro amb punxes o amb elements tallants. Originalment, filats com aquests no van ser creats a propòsit, sinó accidentalment, en ajuntar en poc espai les restes de filats tradicionals danyades per atacs d'infanteria.\nAvui, en molts llocs rurals del món, aquest filferro s'usa per a materialitzar fronteres, o voltar certs llocs restringits, la qual cosa evita així certs intrusos. Recentment, un nou estil d'aquests filferros es col·loca sobre els reixats, per exemple, de les presons. Aquest nou estil consisteix més en làmines de filferro que dels antics filferros filosos, ja que fa servir unes làmines afilades de filferro, soldades a un filferro.\nEls filats de punxes, que juntament amb les metralladores, van ser les responsables del gran nombre de baixes en la guerra de trinxeres de la Primera Guerra Mundial.\nActualment, per a impedir el passatge de persones s'usen també els filats de fulles o ganivetes.", "label": "Govern" }, { "sentence": "En la majoria dels països les forces especials o cossos d'elit és un terme genèric per equips militars altament capacitats i unitats especialitzades que porten a terme operacions com ara el reconeixement, la guerra no convencional, i la lluita contra el terrorisme. Als Estats Units, el terme Forces d'Operacions Especials (SOF, Special Operations Forces) s'utilitza en lloc de forces especials per referir-se a les esmentades unitats de Forces Especials, perquè es refereix a una unitat específica, les Forces Especials de l'Exèrcit dels Estats Units, coneguts com a \"boines verds\".\nAlgunes operacions de forces especials, com la lluita contra el terrorisme, poden ser portades a terme a nivell nacional sota certes circumstàncies. Unitats de forces especials normalment estan compostes per grups relativament xicotets de personal molt capacitat amb un equip d'especialistes i armament, que opera sota els principis d'autosuficiència, sigil, rapidesa, treball en equip i estreta, sovint transportades per helicòpter, menuts vaixells o submarins, paracaigudes des de les aeronaus, o la infiltració sigil per la terra. Les forces especials són a vegades considerats un multiplicador de força, com quan tren indígenes forces per lluitar contra la guerra de guerrilles.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La careta antigàs GP-5 (Гражда́нский Противога́з-5 , Grazhdanskii Protivogaz-5) es una careta antigàs de fabricació soviètica, d'un filtre. Va començar a ser produïda el 1962, per a protegir els portadors de armes químiques i biològiques, i amb un vestit de protecció radioactiva, també et protegeix de residus radioactius. La seva producció va acabar el 1989. És una careta molt lleugera, pesa 1,09 kg, i pot operar a temperatures màximes de -40 graus negatius fins a 114 graus. Aquesta careta, es va repartir per tots els refugis nuclears de la URSS, i podia aguantar situacions de risc nuclear, biològica i químic amb un màxim d'un dia.\nTé un filtre de 40 mm, que és el responsable de netejar l'aire que es respira a dins de la careta.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Un guarda de camp (anomenats tradicionalment guarda rural a Catalunya) és personal de seguretat privada i exerceixen funcions de vigilància i protecció de la propietat i l'entorn rural degudament uniformats i equipats, la seva tasca és vigilar i protegir la natura i tot el que es trobi al terreny on treballa, per tal de prevenir actes delictius o sancionables al medi rural.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Guàrdia de Fronteres: és una agència de seguretat nacional d'un país o Estat que està especialitzada en el control i la protecció de les fronteres, i en la seguretat de les fronteres nacionals del país. Algunes de les agències nacionals de guàrdia de fronteres també realitzen un servei de guardacostes, funcions de serveis de recerca i rescat, serveis migratoris i duaners.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Guàrdia Civil (en hebreu: המשמר האזרחי) (transliterat: HaMixmar Ezrahi) és una organització de ciutadans voluntaris israelians que ajuda a les forces de la Policia d'Israel. La Guàrdia Civil ha estat creada amb el suport de la policia israeliana, que proporciona les armes, l'equipament, la capacitació i els agents necessaris a les bases locals de la Guàrdia Civil. Encara que la Guàrdia Civil forma part de la policia, el seu personal està format principalment per voluntaris civils. Els seus membres són capacitats per proporcionar una resposta inicial a una situació de risc fins que arribi la policia. La majoria de voluntaris de la Guàrdia Civil estan armats amb carrabines M1 i amb pistoles automàtiques (si l'usuari posseeix una llicència d'armes). La Guàrdia Civil està formada principalment per voluntaris que fan les patrulles (en cotxe o a peu). Passen a través de la formació bàsica i tenen poders policials mentre estan en servei. Poden detenir a una persona sospitosa si és necessari. El seu equip general consisteix en una armilla groga fluorescent de la policia, llanterna, ràdio, armes de foc, manilles i tot allò necessari en una patrulla. L'equip és retornat al final del torn. La majoria dels voluntaris duen a terme al voltant d'un torn a la setmana (2 a 4 hores), mentre que el requisit mínim és de 12 hores al mes. També hi ha Matmid (מתמי\"ד) voluntaris que treballen més intensament. Els Yatam (ית\"מ) són uns voluntaris que treballen principalment en el control del trànsit. Tots dos, els Matmid i els Yatam son policies voluntaris. Tenen gairebé totes les autoritats d'un agent de la policia regular. Els agents reben una capacitació avançada i l'uniforme convencional de la policia. La Guàrdia Civil també disposa d'equips de recerca i rescat), els seus membres han de passar per un entrenament addicional i tenen un major nivell de compromís (fan més hores que els voluntaris al mes).", "label": "Govern" }, { "sentence": "Una habilitació de seguretat és un estatus concedit (aprovat) a individus, permetent-los accés a la informació classificada (per exemple, secrets d'estat). Funciona com un permís o llicència. El terme «habilitació de seguretat» també és de vegades usat en organitzacions privades que tenen un procés formal per a seleccionar emprats per a accedir la «informació confidencial».Una habilitació per si mateixa no és normalment suficient per a obtenir accés; l'organització ha de determinar que la persona habilitada «necessita conèixer» aquesta informació. No se suposa que es concedeixi accés a la informació classificada solament a causa del càrrec, posició o d'una habilitació de seguretat.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Informació classificada és aquella informació confidencial l'accés a la qual és restringit per llei o regulació només a determinats grups de persones. Per a manejar documents classificats o accedir a dades classificades s'exigeix una habilitació de seguretat formal. El procés d'habilitació requereix una recerca d'antecedents satisfactòria. Típicament, existeixen diversos nivells de confidencialitat, amb diferents requisits d'habilitació. Aquest tipus de sistema jeràrquic en el repartiment de la informació entre un grup de persones és gairebé sempre usat per governs nacionals. El procés de determinar el nivell de confidencialitat de les dades és denominada classificació de dades.\nL'objectiu de la classificació és protegir la informació perquè no es faci servir per a causar danys o perills a la seguretat nacional. La classificació formalitza el que constitueix un «secret d'estat» i tracta amb nivells diferents de protecció, basats en el dany esperat que la informació podria causar si caigués en mans inadequades.\nCertes organitzacions no governamentals i corporacions també posseeixen informació classificada, normalment referida com secrets comercials.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Informació confidencial és la informació o coneixement propi d'una persona, entitat o organisme que, en cas que fos divulgada, pot causar la pèrdua d'un avantatge o nivell de seguretat de la mateixa persona, entitat o organisme.\nLa pèrdua, abús, modificació o l'accés no autoritzat a la informació confidencial pot afectar negativament la privadesa d'un individu, secrets comercials o fins i tot la seguretat dels assumptes interns i externs d'un estat, depenent del nivell de confidencialitat i naturalesa de la informació. La informació confidencial pot ser informació classificada o no.", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'Institut Espanyol d'Estudis Estratègics (IEEE) és el centre de recerca i pensament del Ministeri de Defensa d'Espanya en el nivell estratègic polític-militar responsable de coordinar, impulsar i difondre l'acció cultural d'aquest ministeri.L'IEEE va néixer l'any 1970 tenint com a referències a l'Institut Internacional d'Estudis Estratègics, de Londres, civil i privat; a l'Institut d'Alts Estudis de Defensa Nacional, de París, oficial i civil, i a l'Institut de Defensa Nacional (IDN) de Lisboa, oficial sota direcció militar.\nCal destacar de les seves publicacions els Cuadernos de Estrategia, el Panorama Estratégico, els Documentos informativos, Documentos de opinión i Documentos de análisis.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Ministeri de l'Interior d'Espanya és un dels departaments ministerials en els quals s'organitza l'Administració General de l'Estat, el titular del qual és el ministre o ministra de l'Interior.L'actual titular és Fernando Grande-Marlaska Gómez.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El KM-SAM, que també es coneix com a Cheolmae-2 o Cheongung o M-SAM, és un sistema de míssils de superfície aèria (SAM) de Corea del Sud, desenvolupat per l'Agència per al Desenvolupament de la Defensa (ADD) amb suport tècnic d'Almaz-Antey i Fakel, basats en la tecnologia del míssil 9M96 usat en sistemes de míssils S-350E i S-400.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Lawfare («guerra jurídica» en anglès) és un blog dedicat a temes de seguretat nacional, publicat per l'«Institut Lawfare» en col·laboració amb la Institució Brookings. El van iniciar el 2010 per Benjamin Wittes (autor i exredactor editorial del The Washington Post), el professor de l'Escola de Dret Harvard, Jack Goldsmith, i el professor de dret de la Universitat de Texas a Austin, Robert M. Chesney. Goldsmith va ser el cap de l'Oficina d'Assessoria Jurídica del Departamt de Justícia durant la presidència de George W. Bush, i Chesney va servir en un grup de treball de política de detenció durant la presidència de Barack Obama. Entre els escriptors d'aquest blog hi ha un gran nombre de professors de dret, estudiants de dret i funcionaris de Bush i Obama.David Ignatius va descriure Lawfare com «un dels cronistes més justos dels temes de seguretat nacional». Segons David W. Drezner, professor de política internacional de la Universitat de Tufts, Lawfare és un exemple d'intel·lectuals de fora que exerceixen una influència real en els assumptes de la seguretat nacional de l'era Trump.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Ley de vagos y maleantes va ser una llei espanyola de 4 d'agost de 1933, referent al tractament de rodamons, nòmades, proxenetes i qualsevol altre element considerat antisocial i que posteriorment va ser modificada per reprimir també els homosexuals.\nTambé coneguda popularment com la Gandula, la llei va ser aprovada per consens de tots els grups polítics de la segona república per al control de captaires, bandarres sense ofici conegut i proxenetes.\nPer ser una llei que no sancionava delictes sinó que intentava evitar la comissió futura dels mateixos no incloïa penes, sinó mesures d'allunyament, control i retenció dels individus suposadament perillosos fins que es determinés que s'havia acabat la seva perillositat. Quedant així establerta podia ser utilitzada arbitràriament per a la repressió de les persones sense recursos.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Llei 36/2015, de 28 de setembre, de Seguretat Nacional, també coneguda com a Llei de Seguretat Nacional (LSN), és una llei espanyola que permet al seu Govern regular situacions que afectin a la seguretat nacional. La llei va ser aprovada gràcies als vots del Partit Popular, Partit Socialista Obrer Espanyol i Unió, Progrés i Democràcia, rebent el rebuig dels partits d'esquerra, dels nacionalistes i dels independentistes de tot l'espectre polític.Aquesta llei té com a objectiu principal «protegir la llibertat i el benestar dels seus ciutadans, a garantir la defensa d'Espanya i els seus principis i valors constitucionals, així com a contribuir al costat dels nostres socis i aliats a la seguretat internacional en compliment dels compromisos assumits».", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Llei Orgànica 4/2015, de 30 de març, de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda pels seus detractors com a llei mordassa, és una llei orgànica estatal que va entrar en vigor l'1 de juliol de 2015.L'avantprojecte de la llei es va presentar el 29 de novembre del 2013, basant-se en l'anterior Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana del 1992 o llei Corcuera. La llei va generar controvèrsia en diverses instàncies, i s'hi van presentar en contra diversos recursos d'inconstitucionalitat, posteriorment desestimats pel Tribunal Constitucional espanyol. El text va ser aprovat el dia 11 de desembre del 2014 al Congrés espanyol amb els vots de la majoria absoluta del Partit Popular.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana va ser una Llei Orgànica d'Espanya publicada al Butlletí Oficial de l'Estat el 21 febrer 1992 i vigent entre el 13 de març del 1992 i l'1 de juliol del 2015. Va ser derogada per la disposició derogatòria única de la L.O. 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana l'1 de juliol del 2015.És coneguda com a Llei Corcuera, pel fet que fou aprovada durant el mandat de José Luis Corcuera com a titular del Ministeri de l'Interior, i com a Llei de la puntada de peu a la porta, perquè facultava a les forces de l'ordre a entrar en una propietat privada en la qual se sospités que podia estar cometent un delicte, sense necessitat d'ordre o autorització judicial prèvia.El 2015 va ser substituïda per una nova llei de seguretat ciutadana, la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, aprovada exclusivament amb els vots del Partit Popular i que la resta de grups parlamentaris van qualificar de llei mordassa.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Merkhav Mugan (en hebreu: מרחב מוגן) és un tipus de refugi antiaeri israelià. L'Estat d'Israel requereix que tots els edificis tinguin accés a refugis antiaeris des de 1951, i tots els apartaments nous han de tenir accés a un refugi antiaeri. Totes les instal·lacions mèdiques i educatives estan preparades per rebre atacs NRBQ (des de l'any 2010) (per exemple cada sala d'operacions ha estat construïda per aguantar l'impacte directe d'un mísil), algunes sales han estat construïdes amb circuits tancats d'aire, i són capaçes de resistir als agents químics durant períodes curts de temps, a més han d'incloure sistemes de filtres d'aire. Els refugis antiaeris públics, és fan servir habitualment com a espai de joc en temps de pau, de manera que els nens se sentin còmodes al entrar en els refugis, quan sigui necessari, i no estiguin espantats.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El mètode Vauban és un conjunt de tècniques i pràctiques a seguir en les accions d'assalt de ciutats fortificades, concebut per Sébastien Le Prestre, mariscal de Vauban, enginyer militar francès que s'havia distingit, precisament, per la construcció de fortificacions modèliques a moltes ciutats de França.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Metrònom (Metronomi) era un oficial atenenc equivalent a una mena d'oficial de policia. El seu nombre és incert; alguns diuen que eren quinze (deu pel Pireu i cinc per la ciutat), altres parlen de vint-i-quatre (15 i 9) i altres deu (5 i 5); la quantitat més probable és quinze, 10 per la ciutat i 5 pel Pireu o potser al revés. Els seus deures eren vigilar els pesos i mesures dels comerciants que tenien el pes regulat per llei, i en cas de frau, castigar a l'infractor o rebre les denúncies contra aquests.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La militarització de l'espai és la col·locació i el desenvolupament d'armament i tecnologia militar a l'espai exterior.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Les operacions de bandera falsa són operacions amagades i encobertes, dutes a terme per governs, corporacions i d'altres organitzacions, que mitjançant enganys i propaganda, fan creure a l'opinió pública que han sigut realitzades per altres col·lectius. El nom es deriva del concepte militar d'aixecar colors falsos, que significa dur hissada una bandera d'un altre país, tàctica molt utilitzada en les batalles navals.\nSovint s'ha descobert que atacs terroristes a diferents països han sigut duts a terme pel govern del propi país que els ha patit, amb l'objectiu de fer creure a l'opinió pública quelcom que beneficia els objectius d'aquest govern. Per exemple, uns dels casos d'operacions de bandera falsa més clars varen ser els que van succeir als anys 70 a Itàlia, quan diverses bombes van fer explosió i el govern les va atribuir a organitzacions d'extrema esquerra, però en realitat va ser una estratègia de les organitzacions d'extrema dreta, en col·laboració amb els serveis secrets italians, amb l'objectiu de causar crispació i tensar els aires polítics del moment, alhora que desacreditava i acusava de terroristes als moviments socials, i així justificar la repressió sobre aquests. Aquesta operació de bandera falsa és coneguda com a estratègia de tensió d'Itàlia.", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'Operació Garibaldi va ser una acció secreta del servei d'intel·ligència israeliana, Mossad, duta a terme a Buenos Aires (Argentina) el maig de 1960. Va consistir en la ubicació, segrest i posterior trasllat a Israel del fugitiu jerarca nazi Adolf Eichmann.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Les operacions i missions de la Unió Europea en virtut de la seva Política comuna de seguretat i defensa poden ser de tres tipus: militars, civils o civils-militars.", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'Organització Contrasubversiva Nacional (OCN) va ser un servei d'intel·ligència espanyol creat en 1968, arran dels moviments estudiantils sorgits aquell any.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Paramilitar o paramilitarisme són organitzacions civils que tenen una estructura i disciplina similar a la d'un exèrcit, però no formen part de manera formal a les forces militars d'un estat. Les organitzacions paramilitars, poden o no, servir als interessos de l'estat i generalment estan per fora de la llei. Dins dels seus membres hi pot haver forces policials, mercenaris, escamots d'assalt o grups de seguretat privats. Aquests grups generalment tenen un caràcter irregular pel que combaten sense obeir les convencions nacionals i internacionals per a l'exercici de la guerra.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Gabrielle Alina Eugenia Maria Petit (Tournai, 20 de febrer de 1893-Schaarbeek, 1 d'abril de 1916) va ser una dona belga que va treballar i espiar pel servei secret britànic durant la Primera Guerra Mundial. Va morir executada el 1916. Va esdevenir una heroïna nacional belga en acabar la guerra.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La política comuna de seguretat i defensa (PCSD, anteriorment política europea de seguretat i defensa, PESD) és l'actuació planificada en el si del Consell, així com el seu disseny estratègic, que la Unió Europea desplega de manera autònoma en l'àmbit militar i de la defensa. La política comuna de seguretat i defensa forma part de la política exterior i de seguretat comuna i s'integra dins la seva estructura jurídica, administrativa, estratègica i política. Assumeix els seus mateixos principis i objectius (aplicats al terreny polític específic de la defensa) i se situa sota la mateixa autoritat jeràrquica i operativa superior, la de l'Alta Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Com a branca de la PESC, la PCSD també forma part de l'acció exterior de la Unió (AE).", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Quartet de Normandia (en francès: Format Normandie) és un grup diplomàtic compost per representants d'alt nivell de quatre països europeus (Alemanya, Rússia, Ucraïna i França) per resoldre el conflicte bèl·lic en l'Est d'Ucraïna. El quartet de Normandia opera principalment a través de trucades telefòniques entre els presidents ucraïnès, rus i francès, la canceller alemanya i els seus respectius ministres d'afers exteriors, i en algunes de les cimeres s'hi han incorporat Bielorússia, el Regne Unit o Itàlia.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Recerca i rescat (de l'anglès Search and rescue, SAR o S&R) és un terme per donar resposta a accions de recerca i provisió d'ajuda a persones en perill immediat o no.El camp general de recerca i rescat inclou diferents subcamps, típicament determinats pel tipus de terreny que es condueix el rescat. Aquests s'inclouen el rescat de muntanya; en terra, incloent l'ús de gossos de recerca i rescat; recerca i rescat urbà en ciutats; recerca i rescat en combat en el camp de batalla i el rescat de mar i aire sobre l'aigua.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El reconeixement de locutor pertany a la branca de la intel·ligència artificial i consisteix en la identificació automàtica d'una persona a través de la seva veu. El fet de poder distingir un locutor d'un altre està relacionat majoritàriament amb les característiques fisiològiques i els hàbits lingüístics de cadascun d'ells. El reconeixement comporta un processament d'àudio que permet extreure aquest conjunt de trets inherents al locutor i la posterior cerca de possibles coincidències mitjançant un procés de reconeixement de patrons.", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'1 de juny de 2022 es va celebrar a Dinamarca un referèndum sobre la renúncia de la clàusula d'exclusió de defensa, una de les clàusules d'exclusió del país de la Unió Europea. El referèndum es va anunciar el 6 de març de 2022 després d'un ampli acord multipartidista en matèria de defensa aconseguit durant la invasió russa d'Ucraïna en 2022. Les Illes Fèroe o Groenlàndia, territoris que pertanyen a Dinamarca, no van participar en el referèndum.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El reial decret llei sobre seguretat digital, conegut pels seus detractors com a llei mordassa digital o 155 digital, és un reial decret llei espanyol, aprovat el 5 de novembre de 2019 pel govern en funcions de Pedro Sánchez, amb l'objectiu de capacitar la intervenció sense orde judicial de qualsevol xarxa informàtica, servidor o servei de comunicació electrònic a Espanya, en cas que puguin afectar a l'ordre públic, la seguretat pública o la seguretat nacional.Oficialment rep el nom de reial decret llei 14/2019, de 31 d'octubre de 2019, pel que s'adopten mesures urgents per raons de seguretat pública en matèria d'administració digital, contractació del sector públic i telecomunicacions.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Rellotge Doomsday és una esfera simbòlica mantinguda des del 1947 per la \"Board of Directors\" (Junta Directiva), a l'inici de la guerra freda, del \"Bulletin of the Atomic Scientists\" (Butlletí dels Científics Atòmics) de la Universitat de Chicago. Utilitza l'analogia dels minuts que li queden a la humanitat per arribar a mitjanit, hora que representa la total destrucció de la humanitat per guerra o desastre nuclear.\nAquest rellotge ha aparegut a la coberta de cadascun dels exemplars del Butlletí des de la seva introducció.\nEl nombre de minuts abans de mitjanit, és una mesura arbitrària del grau d'amenaça nuclear que la Terra pateix, aquest s'actualitza periòdicament. Aquest rellotge, que des del 2002 marcava set minuts abans de mitjanit ha anat canviant l'hora segons les tensions internacionals i les amenaces. El punt més tens va ésser el 1953, quan els Estats Units i la Unió Soviètica van rivalitzar amb sengles proves nuclears.\nL'últim canvi data del 22 de gener del 2015, quan es va endarrerir dos minuts respecte a l'última hora, de manera que falten 3 minuts per la mitjanit (les 23:57 h).El 17 de gener del 2007 s'havia decidit avançar-lo a 5 minuts per les ambicions nuclears de Corea del Nord i de l'Iran, la proliferació de material radioactiu incontrolat a Rússia, les amenaces d'al-Qaida, i l'enorme potencial nuclear dels Estats Units. També hi va contribuir la pressió creixent perquè l'energia nuclear fos l'alternativa al petroli, arran de la demostració que el planeta experimenta un canvi climàtic que pot tenir (i ha tingut) conseqüències devastadores. Aleshores, el canvi d'hora del rellotge es va oficialitzar amb dos actes simultanis a Londres i a Washington, amb la presència de científics com Stephen Hawking i Martin Rees.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Secretaria General Tècnica (SEGENTE) del Ministeri de Defensa d'Espanya és un òrgan directiu que depèn de la Subsecretaria de Defensa. Fou creada en 1977, juntament amb la SEGENPOL, SEGENECO i SEGENPER, inspirada en les seccions tradicionals de l'Estat Major.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Segona Bis, nom abreujat dels Serveis d'Informació de l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, fou un servei d'informació i contra-informació militar espanyol. Estaven adscrits a les Segones Seccions, o d'Intel·ligència, de les respectives Casernes Generals. Va ser format després de la Guerra Civil espanyola, i es va mantenir actiu fins que va ser remodelat i transformat en els nous serveis d'intel·ligència amb el nom de CESID i aquest alhora deixaria pas al CNI.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Seguretat nacional és el requisit de mantenir la supervivència de l'estat mitjançant l'ús del poder econòmic, diplomàcia, projecció de poder i poder polític.\nEl concepte ha sigut desenvolupat sobretot en els Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. Inicialment se centra en el poder militar, que ara abasta una àmplia gamma de facetes, dels quals incideixen en la seguretat no militar o econòmica de la nació i els valors defensats per la societat nacional. En conseqüència, per tal de posseir la seguretat nacional, una nació ha de tenir seguretat econòmica, seguretat energètica, seguretat de l'entorn, etc. Les amenaces de seguretat no només afecten enemics convencionals com les altres nacions-estats sinó també d'actors no estatals, com ara actors violents no estatals, càrtels de narcòtics, multinacionals i organitzacions no governamentals; algunes autoritats inclouen els desastres naturals i els esdeveniments que causen greus danys ambientals en aquesta categoria.Les mesures adoptades per garantir la seguretat nacional inclouen:\n\nutilitzar la diplomàcia per reunir aliats i aïllar les amenaces\nreunir el poder econòmic per facilitar o obligar a la cooperació\nmanteniment eficaç de les forces armades\nimplementar mesures de defensa civil i preparació per a emergències (incloent la legislació contra el terrorisme)\nassegurar la capacitat de resistència i redundància de les infraestructures crítiques\nutilitzar serveis d'intel·ligència per detectar i derrotar o evitar amenaces i l'ús de l'espionatge, com també protegir la informació classificada\nutilitzar serveis de contraespionatge o policia secreta per protegir la nació de les amenaces internes", "label": "Govern" }, { "sentence": "Un sentinella és un guàrdia o guaita militar situat en un lloc d'observació per a protegir un lloc, instal·lacions, material o persones, descobrint qualsevol persona en els voltants; franquejant el pas als portadors d'una clau, impedint els altres i donant l'alarma en cas d'atac o qualsevol altra eventualitat. En la legislació militar espanyola es considera sentinelles aquells militars de la guàrdia que romanen en llocs fixos (usualment en garites) o realitzen curts itineraris de vigilància, en solitari o en grup, però sempre de cara a l'exterior i amb llicència per a l'ús immediat de la seva arma reglamentària en defensa de les ordres rebudes i en defensa del seu lloc. Aquesta normativa destria els sentinelles dels simples vigilants, amb funcions fonamentalment de règim interior, i que tan sols tenen autoritzat l'ús de l'arma en defensa pròpia. Unes altres legislacions militars contenen regulacions substancialment similars. L'etimologia del mot ha estat objecte d'una gran controvèrsia. El terme original sembla l'italià «sentinella», adaptat al francès com a «Sentinelle» (el terme militar modern en francès és «factionnaire», com en alemany és «Fachmann»), i a l'anglès com «sentinel».\nPer al vocable italià s'ha suggerit l'origen en el verb «sentire» (sentir, percebre), però hi ha objeccions filològiques a aquesta hipòtesi, i és més plausible la relació amb sentina (sentina, el dipòsit inferior de deixalles i aigües residuals d'un vaixell, figuradament «el més baix, immundícia»). Si es deixa a part l'origen italià, segons concorden la major part de les autoritats, el terme francès suggereix una adequada formació com a diminutiu de «sentier» (sender), del llatí semita, significant apropiadament 'l'avantguarda del guaita'. El mot francès «senteret» (una forma de «sentier») hauria originat el mot anglès «sentry».", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Servei Central de Documentació (SECED) va ser el servei d'intel·ligència espanyol durant el final del franquisme i el principi de la transició (1972-1977). El règim planteja la possibilitat de crear un Centre d'Informació i Documentació (CIDOC), finalment el sotssecretari de la presidència del govern Luis Carrero Blanco crea el 22 de gener de 1972 el Servei Central de Documentació amb total dependència al servei segons el Decret 511/1972. cal destacar que el servei estava bastant endarrerit respecte als seus homòlegs europeus a causa dels trenta anys d'aïllament. El SECED amb la transició i mitjançant la fusió amb la Tercera Secció d'Informació de l'Alt Estat Major passà a anomenar-se el 1977 Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID).", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Servei d'Informació de la Presidència del Govern (SIPG) va ser un servei d'intel·ligència que va existir durant la Dictadura franquista.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Servei d'Informació i Policia Militar (SIPM) va ser l'agència d'intel·ligència que va existir en la zona revoltada durant la Guerra Civil espanyola i durant els primers temps de la Dictadura franquista. Durant la contesa va jugar un important paper en l'establiment de la \"cinquena columna\" a la zona republicana.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Servei de Seguretat d'Ucraïna, ucraïnès: Служба безпеки України, transliterat Slujba bezpeki Ukraïni, és una agència de seguretat ucraïnesa. L'acrònim SBU, ucraïnès: СБУ, és el nom comú empleat pels ucraïnesos per referir-se als serveis secrets. El SBU és el responsable de la seguretat de l'Estat, de les seves institucions i els seus representants. Igualment, també està a càrrec del contraespionatge, de la lluita contra el terrorisme, el contraban i el tràfic d'armes. L'SBU va ser creat el 20 de setembre de 1991, just després que Ucraïna guanyés la seva independència, i és hereu de l'antiga secció ucraïnesa del KGB. Durant els seus primers anys va mantenir a la major part del personal procedent de l'etapa soviètica. En 2004 el Departament d'intel·ligència de l'SBU va ser reorganitzat en una agència independent que es va denominar \"Servei d'Intel·ligència Estrangera d'Ucraïna\", sent responsable tant de la intel·ligència estrangera com de la seguretat externa.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El United States Secret Service (USSS) o simplement Secret Service (en català Servei Secret dels Estats Units) és una agència governamental dels Estats Units que depèn del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units (fins al març del 2003, depenia del Departament del Tresor). Té dues missions ben diferenciades: \n\nLluitar contra la falsificació de moneda i el frau financer.\nAssegurar la protecció dels President dels Estats Units d'Amèrica, del vicepresident, de llurs famílies, d'algunes personalitats (com ara els candidats a la presidència o vicepresidència, els antics presidents, alguns representants oficials, personalitats estrangeres que visiten els Estats Units) així com de llurs residències oficials, com ara la Casa Blanca.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Servicio de Información e Investigación va ser un servei d'intel·ligència pertanyent al partit Falange Española Tradicionalista y de las JONS que va operar durant la Guerra Civil Espanyola i la Dictadura franquista com una espècie de força parapolicial,, amb la missió de vigilar a opositors i confeccionar informes personals.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Sol·licitud d'Informació Complementària a l'Entrada Nacional (en anglès: Supplementary Information Request at the National Entry, SIRENE) és un sistema d'intercanvi entre els Estats membres de l'espai Schengen d'informació complementària sobre descripcions, la finalitat del qual és el manteniment de la seguretat pública, el suport a la policia, la cooperació judicial i la gestió del control de les fronteres exteriors.Les Oficines SIRENE a cada Estat membre de l'espai Schengen comuniquen la informació complementària sobre descripcions, coordinen les operacions relatives a les descripcions registrades al Sistema d'Informació Schengen (SIS) i garanteixen que es prenen les mesures adequades quan es deté una persona buscada, quan intente tornar a entrar una persona a qui ja ha estat denegada l'entrada a l'espai Schengen, quan es trobe una persona desapareguda, quan es confisque un cotxe o un document d'identitat robats, etc. A més, les Oficines SIRENE també intercanvien dades rellevants per a la cooperació policial i judicial, consulten les bases de dades, coordinen les operacions transfrontereres, etc.", "label": "Govern" }, { "sentence": "El Sistema d’Informació de Schengen (SIS) és una base de dades governamental mantinguda per la Comissió Europea. El SIS és utilitzat per 31 països europeus per trobar informació sobre persones i entitats a efectes de seguretat nacional, control de fronteres i aplicació de la llei des del 2001. Una segona versió tècnica d'aquest sistema, SIS II, va entrar en funcionament el 9 d'abril de 2013.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Un sistema de defensa aèria portàtil, anomenat MANPADS per les seves sigles en anglès (man-portable air-defense system), és un sistema de defensa antiaèria lleuger habitualment basat en un míssil superfície-aire i un llançador utilitzable per una persona o petit grup. Normalment són armes guiades i són una gran amenaça per a les aeronaus en vol baix, especialment els helicòpters.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Solak (de sol, «esquerrà» en turc) fou el nom d'un cos de la guàrdia personal dels sultans otomans, format per quatre companyies de geníssers. Inicialment eren arquers que portaven l'arc a la mà esquerra, fet que estaria a l'origen del seu nom. Eren un grup reduït, uns 60, menys de la meitat dels missatgers o peyks, que eren uns 150. Eren manats pel solak bashi. Anaven uniformats de manera esplèndida i duien un barret presidit per una llarga ploma.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Un soldat, en el seu sentit més general, és qualsevol persona que forma part o bé serveix en un exèrcit. Aquesta persona es pot haver allistat, voluntàriament o en compliment d'un servei militar obligatori. El terme soldat es refereix també a un grau, generalment el més baix en l'escalafó (conegut també com soldat ras). Un soldat no és necessàriament un combatent. Encara que tots els soldats reben algun tipus d'instrucció de combat bàsic, molts realitzen serveis en posicions diferents a les de combat (com per exemple, administratiu, en tasques logístiques, o de recerca i desenvolupament).", "label": "Govern" }, { "sentence": "El soldat ras, és aquell membre de les forces armades, que ja ha ingressat i és efectiu, però que ocupa l'escalafó més baix després de recluta en la cadena de comandament.\nDe fet, no té ningú al seu comandament. A Espanya, se li denomina simplement \"soldat\", encara que la denominació de soldat ras s'entén millor. Per al món.\nÉs l'element bàsic en els exercicis, i de la seva preparació depèn, en gran part, l'eficàcia de les forces armades.\nA l'Armada, excepte en el cos d'Infanteria de Marina, en lloc de soldats hi ha mariners. El seu cap més immediat és el caporal. Tots dos, caporal i soldat, formen part de la tropa.\nEn l'àmbit dels països que formen part de l'OTAN, a el grau de soldat ras li correspon el codi OR-1 segons la norma STANAG 2116 que estandarditza els graus de el personal militar.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Strategic Forecasting Inc., més coneguda per l'acrònim StratFor, en català Predicció Estratègica, és una empresa privada nord-americana especialitzada en serveis d'intel·ligència i espionatge.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La Tercera Secció d'Informació de l'Alt Estat Major (SIAEM), també denominat com a Servei d'Informació de l'Alt Estat Major, va ser un servei d'intel·ligència militar que va existir a Espanya durant la Dictadura franquista. En 1977 va desaparèixer en integrar-se al Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID).", "label": "Govern" }, { "sentence": "ThinThread és el nom d'un projecte que la Nacional Security Agency (NSA) dels Estats Units va dur a terme en el transcurs de la dècada de 1990, segons un article publicat al Baltimore Sun el 17 de maig de 2006. El programa incloïa l'escolta telefònica indiscriminada i l'anàlisi precisa de les dades que en resultaven, però segons l'article, el programa va ser interromput tres setmanes abans els atemptats de l'11 de setembre de 2001 en raó dels canvis en les prioritats i la consolidació dels serveis d'informació americans.", "label": "Govern" }, { "sentence": "TIA (Total Information Awareness) és un sistema de recerca intel·ligent desenvolupat per la DARPA, capaç de generar informació creuada des de diferents àmbits i potencialment capaç de contestar a les nostres necessitats. Es compon d'una sèrie de programes que comparen nombrosos patrons de comportament amb comportaments d'individus i avalua si el context suggereix que es tracten de terroristes. Es tracta d'un sistema de coneixement total de la informació.", "label": "Govern" }, { "sentence": "José Tohá González (Chillán, 6 de febrer de 1927 -Santiago de Xile, 15 de març de 1974) fou un periodista i polític xilè d'ascendència catalana que fou Ministre de l'Interior i Defensa al govern de Salvador Allende, fou assassinat a començaments del règim militar d'Augusto Pinochet.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La magistratura de triumvir nocturn (Triumvir nocturnus) era una magistratura regular de l'antiga Roma, d'elecció anual. La missió d'aquests magistrats era principalment prevenir els incendis nocturns (donat els materials en què estava feta la ciutat de Roma, els focs eren relativament freqüents) per lo qual havien de donar tombs per la ciutat durant les hores sense llum (vigilias circumire). No se sap quan es van crear però ja existien l'any 304 aC. Al mateix temps feien una funció de vigilància com una mena de policia o de vigilant nocturn. August va transferir les seves funcions als prefectes de vigilància.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Tropes d'assalt és el terme genèric amb què es designen les unitats d'elit desenvolupades pels principals exèrcits contendents durant la Primera Guerra Mundial per a realitzar cops de mà en el marc de la guerra de trinxeres. El terme procedeix de l'alemany Sturmtruppen mitjançant l'adaptació francesa troupes d'assaut, la qual establí la pauta per a les altres llengües romàniques. El concepte és proper a l'actual de forces especials.\nHi hagué tropes d'assalt als exèrcits francès, austrohongarès, etc., però hi destaquen les dels exèrcits alemany (Sturmtruppen) i italià (arditi). Aquests darrers foren els únics a enquadrar-se com a cos separat i dotat d'uniforme propi; en altres exèrcits les tropes d'assalt s'enquadraven en meres unitats, generalment al si de l'arma d'infanteria, i duent l'uniforme de l'arma de procedència.\nEls atacs de les tropes d'assalt havien d'ésser necessàriament fulminants, per la rapidesa i la brutalitat; llurs membres, generalment voluntaris, eren (o esdevingueren) homes endurits. Per la naturalesa de llur tasca, que exigia un màxim de llibertat de moviments amb el mínim de pes, els membres de les tropes d'assalt usaven armes de foc lleugeres, fàcils de manejar, com ara pistoles i subfusells, així com armes blanques (baionetes, punyals de trinxera). De la mateixa manera, llur equipament es reduïa a la mínima expressió; per exemple, un sarró carregat de granades. No era rar que hi afegissin elements irreglamentaris, sovint de fabricació artesanal (per exemple, cascos de llauna de disseny capriciós, entre els arditi). Un bon nombre duia cuirassa.\nAl si de les tropes d'assalt, i entorn seu, tendí a desenvolupar-se un culte de l'heroisme amb aspectes de mística de la violència, tot plegat amb elements feixistitzants. De fet, un cop desmobilitzats, molts exmembres de les tropes d'assalt, incapaços de reincorporar-se a la vida civil, participaren en la creació d'organitzacions feixistes i altres d'extrema dreta, en què sovint formaven la base de les milícies; a Alemanya, per exemple, molts passaren pels cossos francs.\nEl món de les tropes d'assalt està força ben representat en el film francès Capitain Conan.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La vigilància és el monitoratge del comportament, d'activitats, o d'altres informacions confidencials, generalment de persones amb el propòsit d'influir-les, governar-les o protegir-les. Aquest terme pot incloure l'observació a distància per mitjà d'equips electrònics (com càmeres de circuit tancat el que comportaria una videovigilància), o la intercepció de la informació transmesa electrònicament (a través d'internet, principalment del correu electrònic, o de trucades de telèfon).La vigilància és utilitzada per:\n\nGoverns, per a la recopilació d'informació, la prevenció del delicte, la protecció d'actuacions, persones, organitzacions o objectes, o per a la investigació dels delictes.\nOrganitzacions criminals, per planejar i cometre delictes com el robatori i el segrest.\nEmpreses.\nInvestigadors privats.La vigilància és sovint una violació de la privacitat, i té l'oposició de diversos grups i activistes dels drets humans. Les democràcies liberals tenen lleis que restringeixen el seu ús per part del mateix govern i l'ús privat de la vigilància, generalment limitant-los als casos en què la seguretat pública està en risc. Els governs autoritaris poques vegades tenen cap restricció en el seu ús; i la vigilància per espionatge internacional és comuna entre tots els tipus de països.\nEn els mètodes de vigilància d'avui en dia beuen les dades massives, ja que hi ha moltes dades acumulades sobre cada persona.", "label": "Govern" }, { "sentence": "La vigilància massiva és la vigilància complexa d'un conjunt sencer o fracció important de la població. La vigilància sovint l'exerceixen els governs o agències governamentals, però també pot ser duta a terme per empreses, ja sigui en nom dels governs o per iniciativa pròpia. La legalitat de la vigilància massiva i els permisos necessaris per dur-la a terme varien en funció de les lleis de cada país i dels seus sistemes judicials.\nSovint s'ha citat la necessitat de disposar d'una vigilància massiva per a lluitar contra el terrorisme, per a evitar el malestar social, per a protegir la seguretat nacional, per a lluitar contra la pornografia infantil i per a protegir els nens. Per contra, s'ha criticat la vigilància massiva amb la mateixa regularitat que se l'ha defensat, pel fet de violar el dret a la privacitat, limitar els drets i les llibertats civils i polítiques, i per ser il·legal en alguns sistemes jurídics o constitucionals. Hi ha el temor que l'augment de la vigilància massiva en última instància pot conduir a un estat totalitari on la dissidència política es vegi soscavada per programes de contra-intel·ligència. De vegades es fa referència a un estat d'aquest tipus com a estat policial.", "label": "Govern" }, { "sentence": "Una violació de dades (de l'anglès data breach) és la divulgació d'informació especialment protegida en un entorn no segur, sigui de manera intencionada o no intencionada. També se la coneix per d'altres termes en anglès com data compromise (compromís de dades), unintentional information disclosure (divulgació involuntària d'informació), data leak (fuita de dades) i també data spill (abocament de dades).\nAquesta mena d'incident abasta des d'un atac concertat dels barrets negres (hackers) recolzat pel crim organitzat o per governs nacionals, fins al fet de desfer-se de manera irresponsable o descurada d'ordinadors, tablets, mòbils, etc. o dispositius de magatzematge de dades.\n\n Definició: \"Una violació de dades és un incident de seguretat en què dades sensibles, progetides o confidencials són copiades, transmeses, visionades, robades o utilitzades per una persona que no està autoritzada a fer-ho\". Les violacions de dades poden afectar informació financera (targetes de crèdit o detalls bancaris), dades de salut personals, informació personal que ens identifiqui (sexe, DNI, correu electrònic, número de telèfon, etc), secrets comercials o propietat intel·lectual. Definició: \"Compromís de la seguretat que comporta, de manera accidental o il·legal, la destrucció, pèrdua, alteració, divulgació no autoritzada o accés, a dades protegides que són transmeses, magatzemades o processades\".", "label": "Govern" }, { "sentence": "ZoneMinder és un programa d'ordinador de vídeo-vigilància que permet capturar, analitzar, enregistrar i visualitzar qualsevol càmera, CCTV (circuit tancat de televisió), càmeres IP, webcams, … connectades a una màquina treballant amb un sistema operatiu basat en Linux.\nAquest programa neix el 25 de setembre del 2002 on es distribueix la primera versió pública (versió 0.0.1), actualment la versió més recent és la 1.23.3 apareguda el 27 d'abril del 2008. Cal destacar que ZoneMinder forma part del món del programari lliure i això facilita molt la seva distribució, ja que és gratuïta i permet modificar la programació gràcies al codi obert per part de gent interessada a millorar el producte.\nLa base de ZoneMinder és la captura i anàlisis d'imatges, és àmpliament configurable permetent eliminar falses alarmes, possibilitant la definició de zones amb cada càmera i diferent sensibilitat, portant a donar més importància a un lloc que a un altre de la visió de la càmera. Més endavant s'explicaran detalladament totes les opcions possibles.\nEl control d'aquest programa es fa mitjançant una interfície web on es poden modificar múltiples opcions, veure les alarmes, guardar o eliminar segons convingui entre altres funcions.\nCom s'ha esmentat anteriorment, aquesta aplicació està dissenyada per treballar en distribucions de Linux que suportin Video for Linux (v4l). Requereix un base de dades (MySQL), llenguatges de programació (PHP i Perl) i s'executa en un servidor web com pot ser Apache.\nZoneMinder està dissenyat a través de diferents mòduls independents que funcionen únicament quan cal per a minimitzar el recursos de la màquina.", "label": "Govern" }, { "sentence": "L'Institut de Germanes de la Sagrada Família d'Urgell és una congregació religiosa de germanes, dedicades a l'ensenyament, fundat en 1859 per la venerable Anna Maria Janer. Les seves germanes posposen al nom les sigles S.F.U.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Congregació de Germanes de Sant Domènec de Cracòvia (oficialment en llatí Sorores Ordinis Sancti Dominici in Polonia) és una congregació catòlica femenina de vida apostòlica i de dret pontifici, fundada per la religiosa polonesa Róża Kolumba Białecka a Wielowieś el 1861. A les religioses d'aquest institut se'ls coneix també com Germanes de Sant Domènec o simplement dominiques de Cracòvia.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'Institut de les Serventes de Jesús de la Caritat, en espanyol Siervas de Jesús de la Caridad, són un institut religiós femení de dret pontifici, concretament una congregació religiosa. Les seves germanes posposen al seu nom les sigles S.d.J.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Les Serventes de la Santíssima Trinitat i dels Pobres, en espanyol Siervas de la Santísima Trinidad y de los Pobres, són una congregació religiosa, les germanes de la qual posposen al nom les sigles SS.T.PP.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Les Serventes de Maria o Serventes de Maria, Ministres dels Malalts o Vetlladores dels Malalts són un institut religiós femení de dret pontifici, concretament una congregació religiosa de germanes dedicades a l'assistència a malalts necessitats. Van ser fundades a Madrid en 1851. Posposen al seu nom les sigles S. de M.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Les Servidores de Jesús del Cottolengo del Pare Alegre són un institut religiós catòlic, en concret una congregació religiosa de germanes. Les germanes fan servir les sigles S.D.J. posposades al nom.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Les Religioses Teatines de la Immaculada Concepció o Germanes Teatines de la Immaculada Concepció de Maria Verge formen un institut religiós femení de dret pontifici, concretament una congregació religiosa. Les germanes, conegudes com a teatines, posposen al seu nom les sigles R.R.T.T.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'any 2003 fou designat Any Europeu de les Persones amb Discapacitat (AEPD) per la Comissió Europea, que hi dedicà un pressupost de dotze milions d'euros. L'Any fou iniciat oficialment sota la presidència grega, a Atenes, el dia 26 de gener del 2003. La cerimònia d'obertura fou codirigida per Julie Fernandez.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Els anys de vida ajustats per discapacitat (AVAD, DALY en anglès) és una mesura del total de càrrega de la malaltia, expressat com el nombre d'anys perduts a causa de la mala salut, discapacitat o mort prematura. Aquest indicador fou originalment desenvolupat per la Universitat Harvard per al Banc Mundial el 1990, i l'any 2000 l'Organització Mundial de la Salut el va adoptar. Els AVAD són cada vegada més comuns en el camp de la salut pública i l'avaluació de l'impacte sanitari (EIS). Que \"amplia el concepte d'anys potencials de vida perduts per mort prematura... per incloure als anys equivalents de vida «sana» perdut en virtut d'estar en estats de mala salut o discapacitat\". D'aquesta manera, la mortalitat i morbiditat es combinen en un indicador únic i comú.\nTradicionalment, l'impacte negatiu per a una societat o grup d'una malaltia es van expressar mitjançant una mesura: (nombre esperat o mitjana d') Anys de vida perduts (AVP) (YLL en anglès, de years of life lost). Aquesta mesura no té en compte l'impacte de la discapacitat, que pot expressar-se per: Anys viscuts amb discapacitat (AVD, YLD en anglès, de years lost due to disability). Els AVAD es calculen prenent la suma d'aquests dos components. En una fórmula:\n\nAVAD = AVP + AVD.Els AVAD es basen en l'acceptació del fet que és la mesura més apropiada per a valorar els efectes de les malalties cròniques del temps, tant en temps perdut per mort prematura com en temps amb discapacitat per malaltia. Un AVAD, per tant, és igual a un any de vida saludable perdut. Les estadístiques d'esperança de vida dels japonesos s'utilitzen com a estàndard per al mesurament de la mort prematura, ja que els japonesos tenen la major esperança de vida.Quant a la càrrega de la malaltia a través dels AVAD pot revelar coses sorprenents sobre la salut de la població. Per exemple, en l'informe de l'OMS del 1990 va indicar que 5 de les 10 principals causes de discapacitat són les malalties mentals. Els trastorns psiquiàtrics i neurològics representen el 28% de tots els anys viscuts amb discapacitat, però només l'1,4% de totes les morts i l'1,1% d'anys de vida perduts. Per tant, aquests trastorns, encara que no es considerin tradicionalment com un dels principals problemes epidemiològics, mostren amb aquest indicador un gran impacte en les poblacions.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Els anys potencials de vida perduts (APVP) és un càlcul estimat dels anys que una persona hauria viscut si no haguera mort prematurament. Té en compte l'esperança de vida d'una determinada cohort. Té per objecte estimar el cost social i econòmic de l'impacte d'aquestes morts sobre una determinada població. Un altre indicador estadístic usat i relacionat amb aquest és el d'anys potencials de vida perduts per discapacitat que quantifica aquelles patologies que, tot i no causar la mort dels individus, redueixen la qualitat de vida d'aquestes persones. Segons una projecció del publicada el 2008 les malalties o lesions causants d'anys de vida perduts per discapacitat mundials l'any 2020 serien:\nCardiopatia isquèmica\nDepressió major unipolar\nAccidents de trànsit\nAccidents vasculars cerebrals\nMalaltia pulmonar obstructiva crònica\nInfeccions respiratòries baixes\nTuberculosi\nGuerra\nMalalties diarreiques\nVIH", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'Artesania terapèutica és tot aquell treball fet a mà per a fer objectes que provoca un benestar corporal i mental a una persona que té algun problema somàtic, psíquic o ambdós. Aquesta teràpia és utilitzada pels terapeutes ocupacionals per a rehabilitar a malalts i gent amb lesions.\nL'artesania és el conjunt de les arts realitzades totalment o parcialment a mà que requereix destresa manual i artística per a realitzar objectes funcionals o decoratius. Per la raó de què requerisca destresa manual, els treballs d'artesania s'utilitzen com a teràpia ocupacional. Així per exemple, molts malalts realitzen treballs per a enfortir els músculs o per a adquirir habilitat amb un membre artificial. També serveix com a teràpia en diversos trastorns mentals, proporcionant una via per a expressar els sentiments. L'artesania facilita a les persones discapacitades la possibilitat d'ocupar el seu temps i distraure l'atenció dels seus problemes.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Bandera de Discapacitat, Bandera de Superació o Bandera dels Drets de les Persones amb Discapacitat és la bandera que representa a totes les persones que tenen una discapacitat. Va ser creat pel ballarí valencià Eros Recio a 2017. La bandera va ser presentada a l'Organització de les Nacions Unides.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Una cadira de rodes és un ajut tècnològic que permeti a persones amb mobilitat reduïda desplaçar-se o ser transportades. La propulsió es pot fer manualment, per la persona mateixa, per terceres que empenyen o amb motor elèctric (EPW). Hi ha diverses causes de mobilitat reduïda temporània o permanent: malaltia, lesió, obesitat, vellesa o discapacitat.\n\n\t\t\n\t\t\n\t\t\nA més de la cadira de rodes, s'ha d'adaptar les infraestructures i suprimir les barreres arquitectòniques segons normes legals en aplicació de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat. S'ha d'augmentar la mobilitat i la autonomia en facilitar l'accés sense o amb un mínim d'ajuda de terceres persones: portes amples, interruptors accessibles, andanes de transport públic al mateix nivell del tren o bus, aparcaments més amples, rampes, ascensors o remunta-escales, llocs adequats a sales d'espectacles per estacionar-se amb cadira de rodes…", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Classificació Internacional del funcionament, de la discapacitat i de la salut és la classificació internacional aprovada per l'Organització Mundial de la Salut per a classificar els diferents graus de discapacitat. Aprovada l'any 1980, la classificació internacional de les deficiències, discapacitats i minusvalideses (CIMMD) proposava les següents definicions:\ndeficiència: pèrdua o anormalitat d'una estructura o funció psicològica, fisiològica o anatòmica.\ndiscapacitat: restricció o absència de realitzar una activitat dins el marge que es considera normal per un ésser humà.\nminusvalidesa: situació desavantatjosa per a un individu determinat, que el limita o li impedeix portar un rol que és normal en el seu cas.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La dependència funcional és la situació d'una persona amb discapacitat que requereix ajuda o assistència per a realitzar activitats quotidianes. Aquesta situació es dona per les característiques pròpies (físiques, socials i psicològiques) i per les característiques del seu entorn i les activitats que desenvolupa. És una condició molt associada a la vellea sense limitar-se a aquesta condició. Necessiten una atenció de llarga durada.Es pot actuar sobre la dependència funcional, com sobre qualsevol discapacitat en tres etapes: la prevenció, la intervenció i l'assistència o intervenció paliativa. Per al cas de la dependència cal tindre en compte que no solament és un problema mèdic o de salut, sinó també un problema social perquè té un impacta en la vida social de l'individu afectat.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La discapacitat és la condició d'aquella persona que té una funció, física o mental, limitada respecte de la mitjana de la població o anul·lada. Diversitat funcional és un terme alternatiu al de discapacitat que ha començat a utilitzar-se a Espanya per iniciativa de les mateixes persones afectades. El terme va ser proposat en el Fòrum de Vida Independent, el mes de gener de 2005 i pretén substituir altres termes amb una semàntica que pot considerar-se pejorativa, com ara \"discapacitat\" o \"minusvalidesa\". Es proposa un canvi cap a una terminologia no negativa, no rehabilitadora, sobre la diversitat funcional. L'evolució de la consideració social dels discapacitats ha anat millorant quant a la seua adaptació i, sobretot, a la seua percepció. Des de principis de la dècada de 1980 s'han desenvolupat models socials de discapacitat que afigen noves apreciacions al terme. Per exemple, es distingeix entre un discapacitat (l'habilitat del qual és objectivament menor que la de la mitjana) i una persona amb capacitats diferents de les normals, que, encara que per això només no representa cap avantatge o inconvenient, sovint és considerat un problema degut a l'actitud de la societat o al fet que els estàndards estan basats en les característiques mitjanes o normals.\n\nAquest canvi d'actitud ha possibilitat canvis en la comprensió de determinades característiques físiques que abans eren considerades com a discapacitats. En la dècada de 1960, per exemple, els esquerrans eren vistos com a persones amb anomalies. En les escoles del món occidental, els xiquets esquerrans eren obligats a escriure amb la mà dreta i eren castigats si no ho feien. Més tard, en els anys 80, es va acceptar aquesta qualitat simplement com una diferència, una característica física. Si determinades ferramentes com a tisores o llevataps són creades només per a destres, una persona esquerrana se sentirà com un discapacitat: serà incapaç de realitzar certes accions i haurà de ser ajudat per altres persones, perdent la seua autonomia.Així, en la societat actual es cuida molt l'adaptació de l'entorn a les persones amb discapacitats per a evitar la seua exclusió social i també en la societat digital.\nLingüísticament, en alguns àmbits, termes com \"discapacitats\", \"cecs\", \"sords\", etc. poden ser considerats despectius, pel fet que d'aquesta manera es pot estar etiquetant a la persona. En aquests casos, és preferible usar les formes \"persones amb discapacitat\", \"persones invidents\", \"persones amb sordera\", \"persones amb mobilitat reduïda\".\nA Catalunya, el 2013 hi havia 513.859 persones amb algun tipus de discapacitat, dels quals 299.519 tenen una discapacitat física.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat (en anglès: United Nations' International Day of Persons with Disabilities) és una jornada internacional que se celebra cada 3 de desembre per donar suport a les persones amb discapacitat. És gestionada per l'Organització de les Nacions Unides des del 1992, any en què la seva Assemblea General va fixar-ne el dia i els objectius en la Resolució 47/3.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La discapacitat psicosocial (de l'anglès psychosocial disability) és un concepte sociològic fonamentat en el model social de la discapacitat que es defineix com l'afectació de les capacitats cognitiva, volitiva o emocional d'una persona a causa d'un trastorn mental, que, en interactuar amb diverses barreres socials, pot dificultar transitòriament o permanentment les activitats quotidianes, les relacions interpersonals i la participació plena de la persona afectada en la vida social.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Diversitat funcional és un terme alternatiu al de discapacitat que ha començat a utilitzar-se per iniciativa de les mateixes persones afectades i pretén substituir altres termes amb una semàntica que pot considerar-se pejorativa, com ara \"discapacitat\" o \"minusvalidesa\". Finalment, inclou una conceptualització de l'educació inclusiva, els determinants i la descripció de directrius basades en l'experiència. Com se cita a l'article de la Web of Science: \"Inclusive education and functional diversity: \"Knowing realities, transforming paradigms and providing elements for practice\". Es proposa un canvi cap a una terminologia no negativa, no rehabilitadora, sobre la diversitat funcional. (Diaz & Rodriguez, 2016, p. 48) El terme va ser proposat en el Fòrum de Vida Independent, el mes de gener de 2005. Extret de l'article: \"Diversidad funcional, nuevo término para la lucha por la dignidad en la diversidad del ser humano\".\nLa diversitat funcional podria entendre's també com un fenomen, fet o característica present en la societat que, per definició, afectaria a tots els seus membres per igual, a causa que durant la infància i la senectut, totes les persones són dependents. Per tant, és possible afirmar que, en un moment donat, en la societat existeix diversitat funcional de la mateixa manera que s'observa diversitat cultural, sexual o generacional.\nEl canvi terminologic ha donat lloc també a una nova manera d'entendre el fenomen i ha significat la descripció d'un Model de la Diversitat.\nEl terme dones i homes amb diversitat funcional és una cosa inherent a l'esser humà que, en moltes ocasions, pot ser de caràcter transitori o circumstancial, per la qual cosa aflora els seu caràcter de conflicte social de forma directa, indirecta, transitòria o definitiva i a tots ens arriba. El terme consta de quatre paraules, i això la fa a priori més complexa d'utilitzar que el terme que pretén substituir: persones amb discapacitat. (Romañach & Lobato, 2005, p. 1)\nEl terme diversitat funcional està format per dues paraules que l'engloben en un sol significat.\nEn alguns casos, la diversitat funcional ha sigut inacceptada en la societat. Per evitar aquesta terminologia sovint pejorativa i acceptar a les persones que la pateixen, el fòrum independent Living-Spain va proposar el tema “persona amb diversitat” el 2005, entenent que “es descrivia una realitat de les funcions de la persona en la manera que és diversa o diferent a la majoria de societat”.\nL'opressió i exclusió soferta a les persones amb discapacitat funcional durant dècades a Espanya, els ha guiat per ser constants a fer campanya amb els seus drets, per aconseguir igualtat d'oportunitats, per la seva dignitat i per la seva participació en la societat. ( Ianez & Gonzalez, 2017, p. 114)", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La European Platform for Rehabilitation, EPR, (en català, Plataforma Europea per a la Rehabilitació) és una xarxa de proveïdors europeus de serveis de rehabilitació per a persones discapacitades i altres grups desfavorits. La Plataforma va ser creada el 1993 per centres de rehabilitació de França, Alemanya, Itàlia i els Països Baixos. La seva Secretaria està situada a Brussel·les, Bèlgica.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Un gos d'assistència és aquell gos entrenat per ajudar i assistir una persona amb alguna discapacitat.\nMolts d'aquests gossos són entrenats per associacions específiques, mentre d'altres ho són pels mateixos usuaris amb ajuda d'un entrenador caní professional o sense ajuda.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La joëlette és una cadira d'una roda tot terreny que fa possible que persones amb mobilitat reduïda facin senderisme i altres activitats al medi natural. Amb dos acompanyants permet fer excursions amb comoditat en llocs poc practicables amb cadira de rodes normal.Va ser inventada pel francès Joël Claudel el 1987, d'on prové el nom. Claudel, un excursionista aficionat, cercava una solució per al seu cosí que patia una miopatia. Des dels primers prototips de bricolatge, l'èquip es va industrialitzar des del 1995 per la fàbrica Ferriol-Matrat a Saint-Étienne (França). Se'n van desenvolupar noves variants, per exemple per a la platja o la neu. Des del 2006 cada any s'organitza el campionat mundial de cursa en joëlette.Va esdevenir una eina popular amb excursionistes que volien emportar-se els seus amics o familiars amb mobilitat reduïda i a poc a poc molts parcs naturals tenen un servei de lloguer. Es popularitza també al medi dels excursionistes grans que així poden continuar acompanyant el seu grup de sempre quan perden agilitat. Tot arreu s'organitzen rutes adaptades. Al Parc Natural de Montserrat per exemple, la Creu Roja anima un èquip de voluntaris per fer-lo mes inclusiu. Un projecte semblant s'ha desenvolupat pel govern de les Illes Balears amb l'Obra social de la Caixa, a la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, i la Costa Brava, a Olesa de Montserrat, entre d'altres.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "El Moviment de Vida Independent (MVI) és un moviment social sorgit als anys seixanta del segle XX als Estats Units i que s'ha estès arreu del món. Aquest moviment té per objectiu superar les barreres físiques, socials i psicològiques que impedeixen que les persones amb discapacitat participin en tots els aspectes de la vida personal, econòmica, política, cultural i social en condicions d'igualtat i llibertat, un dret civil previst per la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de 2006.A nivell individual, l'objectiu del moviment és que les persones amb discapacitat adoptin “la responsabilitat i l'orgull de desenvolupar una vida independent i autodeterminada en el mateix grau que (...) els seus conciutadans” (Maraña, 2004, p. 15).Les persones que integren el Moviment de Vida Independent segueixen l'anomenada Filosofia de Vida Independent, un paradigma alternatiu al paradigma dominant de la rehabilitació. Els principis de la Filosofia de Vida Independent són difosos i promoguts a través de les Oficines de Vida Independent (OVI) o Centres de Vida Independent (CVI).", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "En l'àmbit de la medicina, la rehabilitació és el conjunt de procediments mèdics, psicològics, socials, dirigits per ajudar a una persona a arribar al més complet potencial físic (vegeu fisioteràpia), psicològic, social, laboral i educacional compatible amb la seva deficiència fisiològica o anatòmica i limitacions mediambientals, intentant restablir o restaurar la salut. La rehabilitació ha d'actuar tant en la causa de la discapacitat com en els d'efectes produïts per la malaltia, basat en el model biopsicosocial, per a augmentar la funció perduda i així la qualitat de vida.\nLa rehabilitació mèdica intervé sobre els tres aspectes de la malaltia que són: \n\nLa deficiència, és a dir el conjunt de seqüeles patològiques o físiques d'un òrgan o aparell produïdes per la malaltia, com la pèrdua d'una extremitat o el dèficit sensorial.La discapacitat, que és la restricció o absència de funció, secundari a la deficiència, de l'habilitat d'una persona per a realitzar una tasca o activitat dintre d'un rang considerat humanament normal, com trastorn de la marxa, o dificultat per a vestir-se.La pèrdua de rols en relació a la discapacitat, com per exemple la pèrdua de l'activitat laboral o pèrdua del lloc de treball.L'objectiu dels programes de rehabilitació és obtenir el màxim nivell d'independència dels seus pacients, prenent en compte les seves capacitats i aspiracions de vida.\nA Catalunya, l'especialitat mèdica que coordina el procés rehabilitador és la de Medicina Física i Rehabilitació. La rehabilitació mèdica d'un individu és necessitat multidisciplinari, i en ella intervenen de manera autònoma i des de la seva especificitat el fisioterapeuta, el psicòleg, el terapeuta ocupacional, el logopeda, el treballador social, així com intervencions puntuals d'altres especialistes mèdics si és necessari.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Un remunta-escales o simplement remuntador és un dispositiu mecànic per pujar i baixar persones, cadires de rodes i petites càrregues per les escales.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Les tecnologies d'assistència o de suport són qualsevol producte ( incloent dispositius, equips, instruments, tecnologia i programari) que és utilitzat per a incrementar, mantenir o millorar les capacitats funcionals de persones amb discapacitat. L'específica per a les persones amb trastorn visual és la Tiflotècnia.\nSi considerem que l'accessibilitat en el context de la HCI es refereix a l'accés de les persones amb discapacitat a les Tecnologies de la Informació ( TIC ). La interacció amb les TIC es pot veure afectada de diferents maneres per les habilitats individuals de l'usuari o limitacions funcionals que poden ser permanents, temporals, situacional o contextual. Per exemple, una persona amb funcions visuals limitades no serà capaç d'utilitzar un sistema interactiu que només proporciona una sortida gràfica, mentre que algú amb funcions de mobilitat o moviment de l'articulació de l'os limitat o que afecta les extremitats superiors, es trobarà amb dificultats per utilitzar un sistema interactiu que només accepta l'entrada a través del teclat i ratolí estàndard.\nAccessibilitat en el context de la HCI té com a objectiu superar aquests obstacles mitjançant la presa de l'experiència d'interacció de les persones amb diverses limitacions funcionals o contextuals tan a prop com sigui possible a la de les persones sense aquestes limitacions.\nConsiderem doncs que les funcions humanes reals involucrades en la interacció són el moviment, la percepció i la cognició. En aquest context, l'accessibilitat implica que donat el grau de diversitat humana pel que fa a les funcions involucrades, l'accessibilitat requereix la utilització de dispositius alternatius i estils d'interacció per adaptar-se a diferents necessitats. A aquest tipus de dispositius se’ls denomia, Tecnologia d'Assistència ( AT ).\nLa Tecnologia Adaptativa més Populars inclou lectors de pantalla i pantalles Braille per a usuaris invidents, magnificadors de pantalla per als usuaris amb problemes de visió, d'entrada alternatius i dispositius de sortida per als usuaris amb problemes de motor ( per exemple, teclats adaptats, emuladors de ratolí, palanca de comandament, interruptors binaris ), navegadors especialitzats, i el text sistemes de predicció ).\nAquest tipus de tecnologia pot ser comuna del mercat, especial o adaptat per al seu ús. L'ús d'aquestes tecnologies és permanent mentre existeixi la discapacitat de l'usuari. El desavantatge d'elles és que es troben disponibles a la venda només a les ciutats i això incrementa els costos per als que viuen allunyats d'aquestes.\nAccés a les TIC a l'escola inclusiva\nL'accés és oferir flexibilitat per a poder adaptar-se a les necessitats i interessos de cada alumne. La utilitat de les tecnologies a les escoles inclusives és oferir les mateixes oportunitats als alumnes amb NEE.\nHi ha dues fases per a l'accés a les TIC; mitjançant l'ús d'internet (navegadors i pàgines web) i d'aplicatius tecnològics.\nLes barreres d'accés per alumnes amb problemes cognitius són cinc. La dificultat de llegir i comprendre, la massa d'informació a la pantalla, el baix contrast de colors de fons, multi nivell d'enllaços i les pàgines mal organitzades.\nPer alumnes amb problemes auditius els dificulta els vídeos no subtitulats, el só no adaptat a l'alumne i tota aquella informació auditiva.\nPer alumnes amb problemes visuals els impedeix la facilitació a les TIC els enllaços indicats amb colors, les imatges sense descripció, llegir informació del monitor i la mobilització del ratolí pel monitor.\nI les barreres d'accés per alumnes amb problemes motors és el temps d'entrada i sortida que l'alumne té dificultat de control, les pantalles de navegació que necessites l'ús del ratolí i dificulten la navegació i l'ús del teclat i ratolí estàndard.\nExisteixen dos solucions bàsiques per superar les barres de les TIC a les escoles inclusives.\nLa primera són els dispositius d'entrada d'informació com pantalles tàctils, emuladors de teclat i emuladors de ratolí (touchpad o trackpoint).\nI la segona solució són els dispositius de sortida d'informació com la impressió ampliada, els sistemes de veu per vibració i la sortida en Braille.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La teràpia ocupacional és una professió sociosanitària encarregada de proporcionar la màxima autonomia personal en aquells individus que pateixin qualsevol tipus de discapacitat, tant física com mental, sensorial o social. El terapeuta ocupacional enfoca la seva intervenció a fi que l'usuari pugui ser el màxim independent possible en les seves respectives activitats de la vida diària (AVD), terme molt utilitzat dins d'aquesta professió.\nLes activitats programades en les intervencions de teràpia ocupacional, parteixen de la base que siguin significatives o rellevants per a la persona, ja que d'aquesta forma, el procés de recuperació té un valor important per aquesta. La professió a la qual fem referència -igual que moltes altres de l'àmbit sociosanitari- basa la seva intervenció i metodologia en diferents marcs de referència i models d'actuació que s'han desenvolupat al llarg de la història de la disciplina. Bé és cert que cada terapeuta ocupacional escull/encarrila la seva intervenció a partir de la seva ideologia i a partir del model que escull. Els diferents models determinen com s'estructuren (i amb quina prioritat) els diferents partícips del procés d'intervenció (usuari, professional, familia...) i d'altra banda, els marcs defineixen quin serà l'enfocament de la intervenció (rehabilitadora, compensatòria, entre d'altres...).\nL'Asociación Profesional Española de Terapeutas Ocupacionales, APETO, qualificava a la teràpia ocupacional com \"la disciplina socisanitària que avalua la capacitat de la persona per a exercir les activitats de la vida quotidiana i intervé quan la dita capacitat està en risc o danyada per qualsevol causa. El terapeuta ocupacional utilitza l'activitat amb propòsit i l'entorn per a ajudar la persona a adquirir el coneixement, les destreses i actituds necessàries per a desenvolupar les tasques quotidianes requerides i aconseguir el màxim d'autonomia i integració\"", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La salut de la dona o salut de les dones difereix de la salut dels homes de moltes maneres. La salut de les dones és un exemple de salut comunitària, on la salut és definida per l'Organització Mundial de la Salut com \"un estat de benestar físic, mental i social complet i no només l'absència d'afeccions o malalties\". Sovint tractada simplement com a salut reproductiva de les dones, molts grups defensen una definició més àmplia relacionada amb la salut general de les dones. Aquestes diferències s'exacerben encara més als països en desenvolupament on la salut de les dones es troba encara més desfavorida.\nTot i que les dones dels països industrialitzats han reduït la bretxa de gènere en l'esperança de vida i ara viuen més que els homes, en moltes àrees de salut experimenten les malalties més aviat i més greus, i amb resultats pitjors. El gènere continua sent un important determinant social de la salut, ja que la salut de les dones no només està influenciada per la seva biologia, sinó també per condicions com la pobresa, l'ocupació i les responsabilitats familiars. Les dones han estat desavantatjades des de fa molts aspectes, com ara el seu menor poder econòmic i social que els hi restringeix l'accés a les necessitats de la vida, inclosa l'atenció sanitària; i com més gran sigui el nivell de desavantatge, com en els països en desenvolupament, major impacte negatiu tindrà sobre la salut.\nLa salut reproductiva i sexual de les dones té una diferència clara en comparació amb la salut dels homes. Fins i tot als països desenvolupats l'embaràs i el part s'associen a riscos substancials per a les dones amb mortalitat materna que suposen més d'un quart de milió de defuncions a l'any, amb grans diferències entre els països en desenvolupament i els països desenvolupats. La comorbiditat per altres malalties no reproductives com les malalties cardiovasculars contribueixen tant a la mortalitat com a la morbiditat de l'embaràs, inclosa la preeclàmpsia. Les infeccions de transmissió sexual tenen greus conseqüències per a les dones i els lactants, amb una transmissió de mare a fill que dona lloc a resultats com morts fetals i morts neonatals i malalties inflamatòries pelvianes que condueixen a la infertilitat. A més de la infertilitat per moltes altres causes, el control de la natalitat, l'embaràs no desitjat, l'activitat sexual no desitjada i la lluita per accedir a l'avortament creen altres càrregues per a les dones.\nTot i que les taxes de les principals causes de mort, malalties cardiovasculars, càncer i malalties respiratòries són similars en dones i homes, les dones tenen experiències diferents. A Catalunya, el càncer de pulmó ja és la segona causa de mort després del càncer de mama, seguit pel colorectal, pàncrees, ovari i uterí. Tot i que fumar és la principal causa de càncer de pulmó, entre les dones no fumadores el risc de desenvolupar càncer és tres vegades més gran que entre els homes que no fumen. Malgrat això, el càncer de mama continua sent el càncer més freqüent a les dones dels països desenvolupats i és una de les malalties cròniques més importants de les dones, mentre que el càncer de coll uterí continua sent un dels càncers més freqüents als països en desenvolupament, associat al virus del papil·loma humà (VPH), una malaltia de transmissió sexual important. La vacuna contra el VPH i el cribratge ofereixen la promesa de controlar aquestes malalties. Altres problemes importants de salut per a les dones inclouen malalties cardiovasculars, depressió, demència, osteoporosi i anèmia. Un dels principals impediments per avançar en la salut de les dones ha estat la seva insuficient representació en els estudis d'investigació.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'autoexploració mamària (AEM) és un mètode de detecció utilitzat en un intent de detectar càncer de mama precoç. El mètode consisteix en el fet que la pròpia es miri i es palpi cada pit per detectar-s'hi possibles grumolls, distorsions o inflor.\n\n\t\t\nInicialment es va promoure l'AEM com a mitjà per trobar el càncer en una etapa més curable, però grans estudis aleatoris controlats van trobar que no era eficaç per prevenir la mort i que en realitat causava danys a través de innecessàries biòpsies, cirurgia i ansietat. Així l'Organització Mundial de la Salut i altres organitzacions ja no la recomanen. Altres organitzacions adopten una postura neutral.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "El Dia Internacional d'Acció per a la Salut de les Dones és una efemèride internacional que se celebra el 28 de maig de cada any des del 1987. Aquesta data es proposà durant la V Trobada Internacional Dones i Salut a Costa Rica d'aquell mateix any per part de l'organització Xarxa de Salut de les Dones Llatinoamericanes i del Carib (Red de Salud de la Mujeres Latinoamericanas y del Caribe) (RSMLAC), i commemora tant les defensores de la salut de les dones com també les seves comunitats. RSMLAC es responsabilitza d'organitzar actes i coordinar accions, mentre que la Xarxa Mundial de Dones pels Drets Reproductius (Women's Global Network for Reproductive Rights) (WGNRR) coordina la xarxa global de difusió.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La telarquia és l'inici del desenvolupament dels pits d'una nena com a part de la pubertat, usualment ocorre entre els 8 i els 13 anys (mitjana: 10,5).\nLa telarquia és usualment el primer signe fenotípic de pubertat en les xiquetes (85%) i ocorre en resposta a l'increment de estrogens circulants; concomitantment es produeix estrogenització de la mucosa vaginal, creixement de la vagina i l'úter. El desenvolupament mamari contínua al llarg de la pubertat i adolescència com ho van descriure Marshall i Tanner, a partir de la qual van desenvolupar una escala de maduració sexual.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'educació física és el cultiu metòdic d'exercicis adequats que tenen per objectiu desenvolupar i enfortir el cos humà, fent més àgils i eficaços els seus moviments, millorant la funcionalitat del sistema cardiorespiratori, de l'aparell locomotor, equilibrant el sistema nerviós i proporcionant molts beneficis per a la salut.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'acrobàcia és una disciplina del circ i, dins les arts escèniques, l'art de fer salts, verticals, equilibris i altres posicions estàtiques i en moviment amb una finalitat estètica, amb una posada en escena determinada i normalment amb algun tipus de dramatúrgia. Sovint està combinada amb altres disciplines, com la dansa contemporània o el clown, per exemple. Pot ser a terra, una persona sola o diverses, o amb altres elements externs, incloent trapezi, ar, teles, corda fluixa, banda d'equilibris, diversos tipus de barra vertical, o també horitzontal, vehicles, etc.En circ i espectacles semblants, és un número de varietats que fa l'artista, anomenat acròbata, amb aparells de tota mena, com ara anelles, perxes, filferros, o bé damunt d'una catifa col·locada a l'escenari o a la pista. Existeix també la dansa acrobàtica, per exemple en alguns balls de saló, que conté salts fora del comú i posicions d'equilibri normalment entre dos ballarins; la línia entre dansa acrobàtica i no acrobàtica és molt difusa i diferent per a cada disciplina i estil de dansa.\nL'acrobàcia és una disciplina que al llarg de la història han hagut de dominar diferents tipus d'intèrprets, des de la comèdia togata del teatre llatí als actors formats per Grotowski, passant pels joglars, els actors orientals o a occident els dels entremesos i la comèdia de l'art en general, per exemple, entre d'altres.\n\n", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Les Activitats físiques en el medi natural són activitats físiques de caràcter recreatiu que es caracteritzen per desenvolupar-se en la naturalesa, en contacte directe amb el medi. Quan aquestes activitats són considerades com una pràctica esportiva s'anomenen esports d'aventura.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Les capacitats físiques bàsiques o capacitats condicionals bàsiques són les capacitats de rendiment motor bàsic i comuns a múltiples activitats físiques, esports o exercici físic. Aquestes capacitats son innates en l'individu i el predisposen fisiològicament per al moviment motriu actuant, en general, de manera conjunta. A mes, són factibles de mesurar i millorar a través de l'entrenament. Aquestes capacitats són la força, la flexibilitat, la resistència i la velocitat.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Les capacitats motrius condicionants són qualitats que tenen les persones i que poden millorar amb un bon entrenament físic a fi de millorar el seu rendiment. S'anomenen condicionants perquè \"condicionen\" el rendiment esportiu, és a dir que ajuden a millorar-lo.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Des de l'àrea d'educació física a primària les competències bàsiques que es treballen són les següents:\n\nCompetència de desenvolupament personal. El desenvolupament personal esdevé una competència central de l'àrea que s'assoleix amb el treball i cura del propi cos i la motricitat, al mateix temps que es reflexiona sobre el sentit i els efectes de l'activitat física, assumint actituds i valors adequats a la gestió del cos i la conducta motriu.Competència social. Aquesta àrea també desenvolupa la competència social centrada en les relacions interpersonals per mitjà de l'adquisició de valors com el respecte, l'acceptació o la cooperació, que seran transferits a l'activitat quotidiana (jocs, esports, activitats en la natura entre altres)Competència d'autonomia i iniciativa personal. El coneixement d'un mateix o mateixa i de les pròpies possibilitats i carències, l'autosuperació, perseverança i actitud positiva, i l'organització individual i col·lectiva contribueixen a la competència aprendre a aprendre i a l'autonomia i iniciativa personal.Així doncs, i com que Primària està repartida en cicles, podrem dividir aquestes competències en diferents graus d'assoliment.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La condició física o forma física és la capacitat d'una persona per realitzar una activitat. També és el nivell d'energia i vitalitat que permet a les persones dur a terme les tasques diàries habituals, gaudir del temps de lleure actiu, afrontar les emergències imprevistes sense fatiga excessiva, i que també ajuda a evitar malalties hipocinètiques (derivades de la manca d'activitat física) i a desenvolupar el màxim de la capacitat intel·lectual tot experimentant plenament la joia de viure.\nS'entén per condicionament físic el desenvolupament dels diferents components que incideixen en la condició física. Aquests components són les capacitats físiques bàsiques (força, velocitat. resistència i flexibilitat) i les capacitats psicomotrius (coordinació, agilitat i equilibri).\nHi ha també factors relacionats amb hàbits higiènics que incideixen en el nivell de condició física, ja que afecten als sistemes i aparells del cos humà; aquests hàbits són:\n\nPracticar una dieta equilibrada i variada\nEvitar la ingesta de substàncies que afecten negativament a l'organisme (begudes alcohòliques, drogues o tabac)\nDormir entre 7 i 9 hores diàriesPer a millorar la condició física fa falta desenvolupar tant les capacitats físiques com les capacitats psicomotrius i mantenir els hàbits higiènics indicats. Quan s'entrena de manera raonable, es poden millorar les debilitats físiques, duent a l'harmonització de la condició física, i també a una disminució del temps necessari per a la recuperació del desgast físic.\nAixí mateix, la condició física pot ser amidada mitjançant proves que qualifiquen i categoritzen el nivell de les nostres capacitats físiques, la bateria eurofit és un exemple.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La cursa de llançadora, també anomenada test de Léger, course Navette o test de resistència cardiorrespiratòria, és una prova de carrera a peu que permet avaluar l'aptitud física aeròbica d'un subjecte, especialment el seu consum màxim d'oxigen (VO2max) i la seva velocitat màxima aeròbica (vVO2max). Consisteix a efectuar una sèrie d'anades i tornades (realitzant un canvi de sentit al ritme indicat per un senyal sonor) entre dues línies separades per 20 metres a una velocitat creixent en 0,5 km/h cada minut. El moment que l'individu abandona la prova per esgotament és el que indica la seva resistència cardiorrespiratòria. La prova fou ideada pel canadenc Luc Léger.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'escala de Borg o escala de percepció de l'esforç, és una valoració numèrica de la percepció que té una persona sobre la intensitat de l'esforç que realitza durant una activitat física.\nCreada el 1970 pel fisiòleg suec Gunnar Borg, originalment constava d'una escala lineal de 6 a 20, des de molt suau a molt dur, modificada el 1985 a una nova escala progressiva de 0 a 10. Encara que es tracta d'una percepció subjectiva, la definició de l'escala té una relació amb la freqüència cardíaca, la capacitat pulmonar i la fatiga muscular, considerant-se que una persona amb experiència pot calcular raonablement bé l'esforç real. Com que es tracta d'una escala personal, diferents persones poden fer un exercici físic de diferent intensitat per arribar al mateix nivell de l'escala.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'exercici físic és una activitat física amb un moviment estructurat i planificat que té com a objectiu la millora o manteniment d'un o més components de la forma física (capacitats físiques), ja sigui lúdic o competitiu. La pràctica regular d'exercici físic ha esdevingut un dels objectius principals dels plans de salut pública a causa de la seva relació amb la prevenció de nombroses malalties cròniques. La infància i l'adolescència són moments claus per iniciar l'hàbit de l'exercici físic.L'exercici físic presenta beneficis per a la salut en general, incloent el funcionament i la salut del cervell. Una investigació feta amb rates trobà que els beneficis cognitius de la pràctica de l'exercici físic eren transmessos a la progènie.Els seus beneficis poden resumir-se als següents punts:\n\naugmenta la vitalitat, pel que proporciona més energia i capacitat de treball;\nauxilia al combat de l'estrès, ansietat i depressió;\nincrementa autoestima i autoimatge; a més a més els seus factors són:\nmillora el to muscular i resistència a la fatiga;\nfacilita la relaxació i disminueix la tensió;\ncrema calories, ajudant a perdre pes excessiu o a mantenir-se al pes ideal;\najuda a agafar el son;\nfomenta la convivència entre amics i familiars, a més a més de donar l'oportunitat de conèixer gent;\nredueix la violència en persones molt temperamentals;\nafavoreix estils de vida sense addicció al tabac, a l'alcohol i a altres substàncies;\nmillora la resposta sexual;\natenua la sensació d'aïllament i solitud entre ancians;\nenforteix els pulmons i amb això millora la circulació d'oxigen a la sang i redueix la severitat d'infeccions respiratòries agudes\ndisminueix el colesterol i risc d'infart, i regularitza la tensió arterial;\nés eficaç al tractament de la depressió;\nestimula l'alliberació d'endorfines, les nomenades «hormones de la felicitat», i\npermet una distracció momentània de les preocupacions, amb el qual s'obté tranquil·litat i una més gran claredat per enfrontar-les més endavant.La quantitat mínima per prevenir malalties és de 30 minuts diaris d'activitat física moderada. Altres hàbits que han de combinar-se amb la realització d'exercicis són: la bona alimentació, el descans adequat, la higiene i evitar el consum de substàncies perjudicials per a l'organisme, com ara el tabac, l'alcohol i d'altres estimulants.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La força física és definida com a la capacitat dels músculs per oposar-se mitjançant la seva tensió a una resistència externa, neutralitzant-la o contrarestant-la.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Gimnàstica natural austríaca va ser creada pels pedagogs austríacs Karl Gaulhofer (1885-1941) i Margarette Streicher (1891-1983), naix com a reacció als exercicis físics que es realitzaven en l'escola: estereotipats i excessivament dirigits (de caràcter militar), ja que impedien el desenvolupament natural de l'individu.\nL'objectiu era l'educació integral del xiquet a través d'exercicis més naturals, relacionats amb el joc i la naturalesa. Pretenien acostar les pràctiques a la naturalesa i assolir una integració grupal i una formació del caràcter a través de l'activitat física, no només servia per a millorar les habilitats motrius, sinó per a la formació de la persona tenint en compte les seues possibilitats i potencialitats a través de processos naturals de consecució d'objectius.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Georges Hébert (París, 27 d'abril de 1875 - † Tourgéville, 2 d'agost de 1957) va ser un instructor d'educació física francès promotor d'un nou mètode d'entrenament, el Mètode Natural d'entrenament o Hébertism, contrari a la gimnàstica sueca. Com a oficial de l'Armada Francesa abans de la Primera Guerra Mundial, Hébert va ser assignat al llogaret de St. Pierre en Martinique. El 1902 va haver una catastròfica erupció volcànica i Hébert heroicament va coordinar la fugida i rescat de prop de set-centes persones. Aquesta experiència va tenir un profund efecte en ell, i va reforçar la seua creença que l'habilitat atlètica ha de ser combinada amb coratge i altruisme. Ell va desenvolupar aquest mètode en el seu propi refrany, \"Etre fort pour être utile\" - \"Ser fort per a ser útil.\" Hébert havia viatjat per tot el món i estava impressionat pel desenvolupament físic i les habilitats dels moviments dels indígenes africans i d'altres regions: Els seus cossos eren esplèndids, flexibles, exactes, hàbils, resistents i, no obstant això, no havien tingut entrenament gimnàstics sinó les seues vides en la naturalesa.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La improvisació teatral és la improvisació aplicada al teatre. Un conjunt de tècniques d'improvisació s'utilitzen a la formació i entrenament actoral; a més, les improvisacions són usades per a la creació de les obres de teatre, tinguin o no ja prèviament fixat un text; finalment, la improvisació teatral és en si mateixa un gènere teatral, o més aviat un grup de gèneres dramàtics en els quals els actors improvisen en directe, com ara la comèdia de l'art, el clown, el cabaret, el cafè-teatre, les lligues d'improvisació o sovint el teatre de carrer. Les propostes d'improvisació teatral en escena interpenetren el real i l'imaginari constantment; plantejant-se com a accions frontera entre l'art, en el sentit d'artifici o ficció, i la simple observació de la vida real, com per exemple qui veu la gent passar en un passeig des d'una terrassa.La improvisació dramàtica actualment és clau a tots els gèneres teatrals i a totes les arts escèniques. En dansa-teatre i dansa contemporània, per exemple, es dona molta importància a experimentar amb la improvisació gestual i corporal per a anar trobant el que es vol transmetre al públic. Això es va fent al llarg de tot el procés de composició i creació de la coreografia, escenografia i altres elements escènics, de manera que cada intèrpret creador hi aporta la seva personalitat i estil.S'usa també com a mètode terapèutic i de creixement personal, per millorar la psicomotricitat, l'empatia, la comunicació, la creativitat, la confiança, la negociació, la gestió de conflictes i la cohesió de grups, sigui a través del psicodrama o altres formes de teatre social, o per si mateixa. Usada com a teràpia, la improvisació teatral és una forma de producció complexa que ajuda al desenvolupament general de la persona a partir d'un recorregut simbòlic, enfront de les creacions espontànies -en forma de símptomes o problemes de comportament- que aquesta desitja canviar o li produeixen malestar.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La interpretació és un acte de l'enteniment que intenta explicar algun objecte, ja sigui un text, una obra d'art o teatre, un discurs o un acte de parla. És feta per intèrprets.\nUna interpretació es basa en un objecte (text, obra d'art, etc.) i arriba a una proposta personal de conclusió; potser sobre aquell objecte, potser sobre d'altres; citant-hi el dit objecte. Una interpretació de El Quixot, per exemple, pot sol interpretar dita novel·la de Cervantes, però també podria tenir aplicacions més llunyanes, posem per cas el segle xvii espanyol. Mentrestant, una interpretació de l'obra de Picasso es pot citar per a una interpretació més general del segle xx, de la Guerra Civil, o d'Espanya en general. Tanmateix, una interpretació d'una obra com l'Atheneo de grandesa de Josep Romaguera pot servir com una base per interpretar el moviment més general de la Decadència o el Barroc literari català, àdhuc la literatura catalana en general.\nHi ha formes d'escriptura i de parla que requereixen la interpretació, com són la traducció, l'al·legoria o la metàfora.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Piotr Fràntsevitx Lésgaft rus: Пётр Фра́нцевич Ле́сгафт Sant Petersburg llavors Imperi Rus, 21 de setembre de 1837 - 28 de novembre de 1909 El Caire, Egipte) fou un biòleg, anatomista, antropòleg, metge i professor rus, fundador de l'educació física moderna a Rússia.\nFill d'un joier d'origen alemany, Lésgaft va començar els seus estudis de medicina a l'Acadèmia Mèdica Imperial de Sant Petersburg. Després de graduar-se en 1861, va començar a assistir a la facultat d'anatomia i a ensenyar al cap de poc temps. En 1869, va ser convidat a ensenyar a la Universitat de Kazan, però aviat se li va prohibir ensenyar per la seva oberta crítica dels mètodes no científics utilitzats. Tres anys més tard, es va convertir en consultor de gimnàstica terapèutica en la consulta privada del Dr. Berglindt i es va fer conegut per publicar històries sobre la gimnàstica naturalista. Com a resultat, fou encarregat d'entrenar físicament cadets militars. L'any 1875, promogut pel Ministeri Militar de Rússia, va viatjar a tretze països europeus, i estudià principalment el sistema britànic d'educació física a les escoles i universitats públiques, com ara la d'Oxford.En 1877, després de tornar a Rússia, va publicar dos llibres: Relacions de l'anatomia per a l'educació física i L'objectiu principal de l'educació física a les escoles. També va organitzar cursos d'educació física a les escoles militars, fins aquell moments inexistents. En 1893, va obrir un laboratori biològic que més tard, el 1918, es va transformar en l'Institut Lésgaft de Ciències Naturals. El 1901, per les seves implicacions amb el sistema rus, a Lesgaft li fou prohibit ensenyar o viure en qualsevol ciutat imperial o provincial per un període de dos anys. Al final de la seva condemna, va tornar a la capital per continuar els seus estudis, però, la majoria dels seus estudiants eren membres actius del Diumenge Sagnant i dels rumors revolucionaris de 1905-1907. Per tant, va acabar els seus viatges el 1907. A causa de la seva mala salut, es va traslladar al Caire, Egipte, on va morir el 1909, amb 78 anys, a causa d'una urèmia.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Hyeronimus Mercurialis (1530-1606) fou un filòleg italià i metge, la seua obra més famosa fou De Arte Gymnastica", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La musculació és un conjunt d'exercicis gimnàstics destinats al desenvolupament del múscul esquelètic per tal de guanyar força, resistència o augmentar el volum del múscul. Habitualment, es fan exercicis amb pesos.\nÉs una manera habitual d'exercici de resistència i al seu torn un tipus d'entrenament de força, en el qual es fa servir la força de gravetat (a través de discos i manuelles) que s'oposa a la contracció muscular. Realitzat adequadament, l'entrenament amb pesos pot proporcionar beneficis funcionals significatius i una millora en la salut general i en el benestar.\nLa musculació i l'ús de pesos es fa servir en diversos esports, però els esports que deriven directament d'aquest entrenament són el culturisme, l'halterofília, el powerlifting i l'strongman.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Johann Heinrich Pestalozzi (Zuric, 12 de gener de 1746 - Brugg, 17 de febrer de 1827) va ésser un escriptor i pedagog suís.\nJohann Heinrich Pestalozzi, també conegut com a Enric Pestalozzi, va lluitar tota la seva vida per reformar la pedagogia tradicional i portar-la cap a una educació popular, és a dir, va ser un dels primers modernitzadors que va portar a la pedagogia actual. Pestalozzi defensava que l'educació es podia realitzar únicament conforme a una llei, en concret amb l'harmonia amb la natura. Partint d'aquest principi, s'arriba de mica en mica a la necessitat de llibertat en l'educació de l'infant, és a dir, perquè l'infant pugui actuar com vulgui estant en contacte amb la natura, cal que sigui lliure.\nVa ser seguidor de Johann Bernhard Basedow i Jean-Jacques Rousseau i va portar a la pràctica les seves idees en diversos centres educatius. Al seu voltant s'aplegaren Johann Gotlieb Fichte, Johann Friedrich Herbart i Friedrich Wilhelm August Fröbel. Tot i partir de Rousseau, la seva doctrina insisteix en els deures socials i en la progressiva adquisició de l'hàbit de l'esforç. Els seus mètodes pedagògics són actius, pràctics i, sobretot, antiverbalistes.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La prova de Cooper és una prova de condició física. Serveix per mesurar la resistència aeròbica i també el VO2Max (Consum màxim d'oxigen), és a dir la quantitat d'oxigen a la sang. La prova va ser dissenyada pel doctor Kenneth H. Cooper el 1968 per a l'exèrcit dels Estats Units i consisteix a córrer la màxima distància possible durant 12 minuts\nAvui dia, a part de fer-lo servir per les escoles o instituts (ESO) també es fa servir com mitjà de classificació dels aspirants a proves físiques d'accés al cos de policia, bombers, àrbitres de la Lliga de Futbol Professional, etc.\nExisteixen diverses taules que s'utilitzen per avaluar els resultats, a continuació n'hi ha tres, la primera classifica la condició física com a Molt bona, Bona, Mitjana, Dolenta i Molt dolenta per a persones entre 13 i 20 anys, la segona per a persones entre 20 i 50 anys i la tercera per a atletes experimentats, la distància es presenta en metres:", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La resistència física és la capacitat de l'organisme que permet mantenir un esforç físic d'intensitat moderada o alta durant un temps prolongat i endarrerir el cansament que l'exercici provoca. Aquesta capacitat física està directament relacionada amb el consum de trifosfat d'adenosina, ja que l'energia que necessita la fibra muscular per realitzar les contraccions que permeten el moviment, l'obtenim de la hidròlisi dels enllaços fosfòrics de l'ATP (ATP → ADP + P + energia). La intensitat i el volum de l'exercici físic determinarà la via d'obtenció d'ATP (per la posterior hidròlisi) que l'organisme utilitzarà i conseqüentment el tipus de resistència que s'estarà treballant.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "El teatre físic és una tècnica d'interpretació teatral que es va començar al segle XIX i que es caracteritza per construir els personatges i les seves emocions mitjançant les accions. Amb aquesta tècnica, els actors poden treballar en monòlegs, diàlegs i en tota mena d'obres teatrals, clàssiques o modernes.\nVa néixer buscant la llibertat expressiva i la \"protecció psicològica\" dels actors, ja que a aquests no els cal \"sentir\" el que sent el seu personatge, ni cercar en el seu passat ni interior aquestes emocions, ni la qualitat de la seva actuació depèn de l'estat anímic, mental i emocional del dia. Es contraposa al mètode de Lee Strasberg, en què aquest parteix d'emocions per a crear les accions i així crear el personatge. Alguns directors i desenvolupadors del teatre físic són Antonin Artaud, Pina Bausch, Jerzy Grotowski, Vsévolod Meierhold, Peter Brook, Jacques Lecoq, Eugenio Barba, Étienne Decroux, Ariane Mnouchkine i Tadashi Suzuki.Desenvolupat per la commedia dell'arte, actualment també fusiona tècniques de dansa, circ, arts marcials, clown, etc.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La medicina preventiva, promoció de la salut o prevenció de la malaltia és qualsevol activitat de salut pública dirigida a reduir la càrrega de la mortalitat o la morbiditat deguda a una determinada malaltia en una població o subpoblació humana. Aquestes es duen a terme a diferents nivells de prevenció anomenats profusament primari, secundari i terciari:\n\nLa prevenció primària evita el desenvolupament de la malaltia. La majoria d'activitats de promoció de la salut són mesures preventives primàries.\nLes activitats de prevenció secundària es dirigeixen a la detecció precoç de malalties, augmentant així les oportunitats d'intervenció amb mesures de salut pública per tal de minimitzar l'impacte de la malaltia sobre el conjunt de la població i disminuir també la sobrecàrrega dels sistemes sanitaris. A banda també afavoreixen un millor tractament i resolució dels casos individuals podent-se iniciar els tractaments en estadis asimptomàtics i evitar la progressió a una patologia més severa. Són activitats preventives secundàries els anomenats cribratges, o la cerca de contactes en el decurs de brots epidèmics.\nLa prevenció terciària redueix l'impacte negatiu d'una malaltia ja establerta restaurant la funció i reduint les complicacions associades a aquestes malalties.Gordon en l'àmbit de la prevenció de malalties, i més tard Kumpf i Baxley (1997) en l'àrea d'usos de substàncies usaren un sistema de classificació de tres nivells d'intervenció preventiva: universal, selectiva i prevenció indicada.\nEntre altres coses, aquesta tipologia ha guanyat ús i és utilitzat pels US Institute of Medicine, la NIDA i l'Observatori Europeu de les Drogues i les Toxicomanies.\n\nLa prevenció universal es dirigeix a la prevenció de tota la població (nacional, comunitat local, escola, barri) i el seu objectiu és impedir o retardar l'abús d'alcohol, el tabac i altres drogues. Tots els individus, sense selecció, és informada i formada amb les habilitats necessàries per prevenir el problema.\nLa prevenció selectiva se centra en grups on el risc de desenvolupar problemes d'abús o dependència de l'alcohol és superior a la mitjana. Els subgrups es poden distingir per característiques tals com edat, sexe, història familiar o situació econòmica. Per exemple, campanyes de drogues en entorns recreatius.\nLa prevenció indicada implica un procés de selecció, i té com a objectiu identificar les persones que presentin els primers signes de l'abús de substàncies i altres comportaments problemàtics. Alguns identificadors poden incloure els graus compresos entre els estudiants, problemes coneguts el consum o trastorns de conducta, l'alienació dels familiars, l'escola, entre altres.Fora de l'àmbit d'aplicació d'aquest model de tres nivells existeix la prevenció ambiental. Els enfocaments de la prevenció ambiental solen gestionar-se en el nivell normatiu o comunitari, i se centra en les intervencions per prevenir el consum de drogues. Les prohibicions, per exemple, la prohibició de fumar al lloc de treball, la prohibició de la publicitat d'alcohol; es poden considerar com l'última restricció ambiental. Tanmateix, a la pràctica els programes de prevenció ambiental abasten diverses iniciatives en el nivell macro i micro, dels monopolis governamentals per a la venda d'alcohol, a través de controls d'alcoholèmia i de drogues en conductors, treballadors i alumnes; el controls de les administracions en llocs sensibles (prop de les escoles, en els festivals musicals), i directrius legislatives encaminades a l'aparició de sancions (missatges d'advertència, sancions, multes).", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Una mutualitat, mútua o mutual és una entitat sense ànim de lucre constituïda sota els principis de la solidaritat i l'ajuda mútua en les quals unes persones s'uneixen voluntàriament per a tenir accés a uns serveis.\nEls socis de la mutualitat, dits mutualistes, contribueixen al finançament de la institució amb una quota social. Amb el capital acumulat a través de les quotes socials dels mutualistes, la institució brinda els seus serveis a aquells socis que els necessiten.\nAlguns exemples de serveis oferts avui comunament per mutualitats són les assegurances amb les mútues d'assegurances i la previsió de malalties i plans de jubilació a través de les mutualitats de previsió social o les mútues d'accidents de treball i malalties professionals, entitats que cobreixen els accidents laborals i col·laboradores de la gestió de la Seguretat Social.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'ajuda mútua o suport mutu és un concepte de la teoria anarquista i del sindicalisme revolucionari que a la pràctica es tradueix en un pacte segons el qual tots els afiliats a un sindicat responen a totes les agressions que es facin a qualsevol dels altres afiliats, així, en ser més nombrosos, tenen més força. També un sindicat ajuda o respon junt amb els altres sempre que algun altre ho necessiti. Igualment fa referència a la solidaritat entre treballadors, o entre persones en general: qui pot ajuda els altres i espera també poder ser ajudat quan calgui. Un exemple seria la participació en una manifestació pels drets dels pensionistes, segons el principi de l'ajuda mútua els que hi estan d'acord, encara que no siguin pensionistes, es manifestarien amb ells per a donar-los suport. L'autogestió, l'ajuda mútua i el federalisme són els principis bàsics de nombroses entitats anarquistes, entre elles la CNT.Descriu la cooperació, reciprocitat, i el treball en equip que en el pla econòmic i polític és un dels principals enunciats de l'anarquisme. S'entén cooperació com pacte interessat per totes les parts, així el concepte de suport mutu sosté que els pactes d'associació cooperativa són els que millors resultats donen a llarg termini, ja que afirma que les actituds altruistes desinteressades (pensar primer en els altres a costa d'un mateix) i les egocèntriques explotadores (pensar en un mateix a costa dels altres) són situacions insostenibles a llarg termini.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Asepeyo és la Mútua d'Accidents de Treball i Malalties Professionals número 151 de la Seguretat Social a Espanya. Fou fundada per Jesús Serra i Santamans.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Mútua Madrileña (oficialment i en castellà Mutua Madrileña Automovilista Sociedad de seguros a prima fija) és una societat d'assegurances d'Espanya. El seu estatus jurídic és el de mutualitat o mútua. Va ser fundada el 13 de març de 1930 i durant el segle xx va centrar les seves activitats principalment a Madrid.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Old Mutual plc (LSE OML: ) és un grup empresarial internacional, dedicat al mercat de l'estalvi a llarg termini; els seus negocis inclouen assegurances, banca i gestió d'actius. Establert el 1845 a Sud-àfrica, actualment és una companyia llistada en l'índex FTSE 100, i les seves operacions estan presents en 33 països. La seva filial a Sud-àfrica és la segona empresa d'Àfrica, per darrere de la companyia petroliera algeriana Sonatrach. Des de 2006, és l'accionista majoritària de l'empresa sueca d'assegurances Skandia.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Unió de Trencadors, Societat d'Estalvis i Auxilis Mutus fou una societat mutualista, vinculada al Partit Republicà, que agrupava els trencadors de pedreres de Llucmajor, Mallorca. Fou creada el 1870 amb l'objectiu de fomentar l'estalvi i auxiliar-se mútuament en cas de malaltia. Entre 1870 i 1874 tengué la seu al Casino republicà de Llucmajor essent el president Mateu Ripoll Ginard. El 1873 passà a denominar-se La Fe i el president fou Joan Gallard. Entre 1876 i 1878 organitzà una comissió, la Comissió de Moll, que s'encarregava de la comercialització i explotació del marès. El 1881 els seus membres es degueren integrar a la societat La Confiança, de Llucmajor. A l'inici del segle XX els trencadors refundaren la societat recuperant el nom inicial. El 1901 teniu seu al carrer del Saló i la compartia amb La Confiança essent el president Antoni Sastre Tomàs. El 1904 tenia 48 socis. Es desfé el 1906 i el 1911 es tornà a organitzar essent presidents Jaume Monserrat Salom (1911-13) i Joan Fullana (1912). Desaparegué el 1913.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Abebech Gobena (Amharic: አበበች ጎበና; Afan Oromo: Abbabachi Goobanaa) (Shebel Abo, Etiòpia, 20 d'octubre de 1935 - Addis Abeba, Etiòpia, 4 de juliol de 2021) va ser una activista humanitària etíop, fundadora i directora general de l'AGOHELMA, un dels orfenats més antics d'Etiòpia. És coneguda com la Mare Teresa d'Àfrica.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona és un antic complex hospitalari situat al Districte de les Corts de Barcelona, reconvertit avui dia en diversos equipaments socials, institucionals i assistencials. Va ser construït en diverses fases entre 1883 i 1957, i en la seva construcció van intervenir diversos arquitectes, com Camil Oliveras, General Guitart, Josep Bori, Manuel Baldrich, Joan Rubió i Josep Goday. Està declarat com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) a l'Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/2105.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'Hospital de la Santa Creu fou, entre 1401 i 1926, l'hospital general de la ciutat de Barcelona, instal·lat en un edifici gòtic del segle xv. Es va crear amb la finalitat de reunir en un sol edifici els diferents hospitals que hi havia a la ciutat.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'Ospedale della Pietà era un convent, orfenat, i escola de música situat a Venècia, a l'actual Itàlia. Igual que d'altres ospedali venecians, la Pietà va ser fundada (el 1346) com a hostatgeria per a croats. Quan les croades van perdre importància, va anar canviar gradualment per esdevenir una institució benèfica que acollia orfes i noies abandonades. Era també un lloc on els interns estudiaven música i que va guanyar un gran prestigi en aquest aspecte especialment durant els segles xvii i xviii.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "El Spedale degli Innocenti (català: Hospital dels Innocents) va ser un orfenat de nens de Florència, dissenyat per Filippo Brunelleschi, qui va rebre l'encàrrec el 1419. És considerat un notable exemple de l'arquitectura del primer renaixement italià. L'hospital, amb una galeria enfront de la Plaça della Santissima Annunziata, va ser construït i dirigit per l'«Arte della Seta» o Gremi de la Seda de Florència. Aquest gremi era un dels més rics de la ciutat i, com la major part de les confraries, assumia obligacions filantròpiques.\nA l'extrem esquerre del pòrtic està la ruota, un torn de pedra per ficar al nen a l'edifici sense que es veiés al pare. Això permetia a la gent abandonar els seus fills anònimament, perquè fossin atesos a l'orfenat. Aquest sistema va continuar funcionant fins al tancament de l'hospital el 1875. Avui l'edifici allotja un petit museu d'art renaixentista.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'Associació Internacional per a la Prevenció del Suïcidi (en anglès: International Association for Suicide Prevention, IASP) és una organització no governamental (ONG) internacional que té per objectiu la prevenció del suïcidi. Fundada per Erwin Ringel i Norman Farberow el 1960, la IASP, que està en una relació oficial amb l'Organització Mundial de la Salut (OMS), es dedica a prevenir comportaments suïcides i a proporcionar un fòrum per a professionals de la salut mental, supervivents i altres persones que d'una manera o altra han estat afectats per un comportament suïcida. L'organització està formada per professionals i voluntaris de més de 50 països d'arreu del món. La IASP patrocina cada any el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, el 10 de setembre, amb la col·laboració de la Federació Mundial per a la Salut Mental (WFMH) i l'Organització Mundial de la Salut (OMS).", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Càrrega mundial de morbiditat és un estudi de la mortalitat i la discapacitat causades per 107 malalties i 10 factors de risc. Es tracta d'un programa amb la col·laboració de més de 1.800 investigadors de 127 països. El seu objectiu era donar informació de les malalties amb més incidència a escala global.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La càrrega de la malaltia és l'impacte d'un problema de salut, mesurat pel cost financer, la mortalitat, la morbiditat o altres indicadors. Sovint es quantifica en termes d'anys de vida ajustats per qualitat (AVAQ) o anys de vida ajustats per discapacitat (AVAD), els quals quantifiquen en nombre d'anys de vida perduts degut a malaltia (AVPM). Es pot considerar un AVAD com un any de vida sana perdut, i generalment la càrrega de malaltia es pot considerar com una mesura de la diferència entre l'estat de salut actual i l'estat de salut ideal (on la persona viu una vellesa lliure de malaltia i discapacitat). Segons un article publicat a The Lancet al juny de 2015, el dolor lumbar i el trastorn depressiu major es trobaven entre les deu principals causes d'AVPM i eren la causa de més pèrdua de salut que la diabetis, la malaltia pulmonar obstructiva crònica i l'asma combinades. L'estudi, basat en dades de 188 països, considerat com l'anàlisi més gran i més detallada per quantificar nivells, patrons i tendències en la salut i la discapacitat, va concloure que \"la proporció d'anys de vida ajustada per discapacitat a causa d'AVPM va augmentar a nivell mundial des de 21,1% en 1990 al 31,2% el 2013.\" La \"càrrega ambiental de la malaltia\" es defineix com la quantitat d'AVAD que es pot atribuir als factors ambientals. Aquestes mesures permeten comparar les càrregues de malaltia i també s'han utilitzat per a pronosticar els possibles impactes de les intervencions sanitàries. El 2014, els AVAD per cap van ser \"un 40% més grans en regions de ingressos mitjans i baixos\".L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha proporcionat un conjunt de pautes detallades per mesurar la càrrega de malalties a nivell local o nacional. El 2004, el problema de salut que va portar a l'AVPM més alt per a homes i dones era la depressió unipolar, el 2010, va ser el mal d'esquena. Segons un article publicat a The Lancet el novembre del 2014, els trastorns dels majors de 60 anys representen el \"23% de la càrrega global de la malaltia\" i els principals contribuents a la càrrega de malaltia en aquest grup el 2014 eren \"malalties cardiovasculars (30,3% ), neoplàsies malignes (15,1%), malalties respiratòries cròniques (9,5%), malalties musculoesquelètiques (7,5%) i trastorns neurològics i mentals (6,6%).\"", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'Organització Panamericana de la Salut i l'Organització Mundial de la Salut conviden a celebrar el 15 d'octubre el Dia Mundial de la Neteja de Mans.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Una emergència de salut pública de preocupació internacional (PHEIC, de l'anglès Public Health Emergency of International Concern) és una declaració formal de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) d'«un esdeveniment extraordinari que està determinat a constituir un risc per a la salut pública per a altres estats mitjançant la propagació internacional de malalties i que requereixi una potencial resposta internacional coordinada», formulada quan es presenta una situació \"greu, sobtada, inusual o inesperada\", que \"comporta implicacions per a la salut pública més enllà de la frontera nacional de l'Estat afectat\" i \"pot requerir una acció internacional immediata\". En virtut del Reglament de salut internacional (IHR) de 2005, els estats tenen el deure legal de respondre amb promptitud a una PHEIC.La declaració es fa pública per un Comitè d'Emergència (CE) format per experts internacionals que operen en el IHR (2005),que es va desenvolupar després de l'esclat de la SARS de 2002/2003.Des de 2009 hi ha hagut sis declaracions PHEIC: la pandèmia H1N1 (o grip porcina) 2009, la declaració de poliomielitis 2014, el brot d'Ebola a l'Àfrica de l'oest de 2014, el brot del virus Zika a Amèrica (2015-2016), el brot d'Ebola de Kivu 2018–20, i la pandèmia per coronavirus de 2019-2020. Les recomanacions són temporals i requereixen revisions cada tres mesos.La SARS, la verola, la poliomielitis de tipus salvatge i qualsevol nou subtipus de grip humana són automàticament PHEIC i, per tant, no requereixen una decisió de l'IHR per declarar-se com a tal.Una PHEIC no es limita només a malalties infeccioses, pot cobrir una emergència causada per un agent químic o per contaminació radioactiva. En qualsevol cas, dins del seu àmbit, és una mesura de \"crida a l'acció\" i \"últim recurs\".La majoria d'epidèmies i/o emergències que criden l'atenció del públic no compleixen els criteris per invocar una PHEIC. Els CE no van ser ni tan sols convocades per l'epidèmia del còlera d'Haití, l'ús d'armes químiques a Síria o l'accident nuclear de Fukushima I, per exemple.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Federació Mundial per a la Salut Mental (en anglès: World Federation for Mental Health, WFMH) és una organització no governamental (ONG) internacional, que inclou voluntaris ciutadans i antics pacients. Va ser fundada el 1948, a la mateixa dècada que les l'Organització de les Nacions Unides (ONU) i l'Organització Mundial de la Salut (OMS).", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Vegeu també: Transmissió (medicina)\nLa globalització, a partir del fluxe d'informació, béns, capital i persones, i sense distinció de fronteres polítiques i geogràfiques, permet que les malalties infeccioses s'estenguin ràpidament arreu del món. Alhora facilita alleujar factors com la fam i la pobresa, que són determinants de la salut global. La propagació de malalties a gran escala geogràfica ha augmentat al llarg de la història. Les primeres malalties que es van estendre des d'Àsia fins a Europa van ser la pesta bubònica, la grip de diversos tipus, i altres infeccions similars.En l'era actual de la globalització, el món és més interdependent que en cap altre moment. El transport eficaç i econòmic ha deixat pocs llocs inaccessibles i, l'increment del comerç mundial de productes agrícoles ha posat en contacte cada cop més persones amb malalties animals que posteriorment han saltat les barreres d'espècies: les zoonosis.La globalització es va intensificar durant l'Era de l'exploració, però feia temps que s'havien establert rutes comercials entre Àsia i Europa, a través de les quals també es transmetien malalties. L'augment dels viatges entre territoris ha ajudat a estendre malalties a societats indígenes que no hi havien estat mai exposades. Quan una població autòctona està infectada per una nova malaltia, que no ha desenvolupat anticossos a través de generacions d'exposició prèvia, la nova malaltia acostuma a impactar amb força a la població. Aquest tipus de transmissió es fa palès especialment en les malalties infeccioses emergents.L'Etiologia, la branca moderna de la ciència que tracta les causes de malalties infeccioses, reconeix cinc modes principals de transmissió de malalties: transmissió aèria, a l'aigua, a la sang, per contacte directe o sexual i a través de vectors (insectes o altres animals que transporten agents patògens d'una espècie a l'altra). A mesura que els humans començaven a viatjar per rutes marítimes i terrestres, es posaven en contacte poblacions que abans havien estat aïllades, es va poder establir com les malalties s'havien propagat pels cinc modes de transmissió. Recentment s'ha concretat un terme per l'estudi de la interrelació entre malalties vegetals, animals i humanes. El 1964, l'epidemiòleg Calvin Schwabe el va establir amb el nom de One Health (Una sola salut).", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Phylogenetic Assignment of Named Global Outbreak Lineages (PANGOLIN, denominació artificiosa que traduïda literalment seria «assignació filogenètica de llinatges de brots globals anomenats», i de forma més ajustada al que significa hauria de ser «denominació filogenètica de llinatges per al SARS-CoV-2». PANGOLIN és un programari desenvolupat per membres del Rambaut Lab, i l'aplicació web associada és desenvolupat pel Centre for Genomic Pathogen Surveillance a South Cambridgeshire (Anglaterra). El seu propòsit és implementar una nomenclatura dinàmica dels llinatges del SARS-CoV-2 (el virus que causa la COVID-19), coneguda com la nomenclatura Pango. Permet a un usuari assignar a una mostra de SARS-CoV-2 a un llinatge Pango comparant la seqüència del genoma de la mostra amb altres seqüències de genoma, i assigna el llinatge més probable (llinatge Pango) a les seqüències de consulta SARS-CoV-2.\nTal com es descriu a Andrew Rambaut i cols. (2020), un llinatge Pango es descriu com un cúmul de seqüències associades a un esdeveniment epidemiològic, per exemple, la introducció del virus en una àrea geogràfica diferent amb evidències de propagació posterior. Els llinatges estan dissenyats per capturar la vora emergent de la pandèmia i tenen una resolució de gra fi adequada per a la vigilància epidemiològica genòmica i la investigació dels brots.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Xarxa Mundial d'Alerta i Resposta davant de Brots Epidèmics (GOARN, per les seves sigles en anglès) és una xarxa composta d'un gran nombre d'institucions tècniques i públiques, laboratoris, ONG i altres entitats que observen i responen a epidèmies. La GOARN es coordina amb l'Organització Mundial de la Salut (OMS), de la qual depèn i és un dels socis més notables. Els seus objectius són examinar i estudiar malalties, avaluar els riscos que comporten certes malalties i millorar la capacitat de resposta a les malalties a escala internacional.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La salut mental és un estat de benestar en el qual l'individu té consciència de les seves propis aptituds, és capaç d'afrontar les pressions normals de la vida, pot treballar de manera productiva i fructífera i és capaç de realitzar una contribució positiva a la comunitat. D'aquesta definició es desprèn que la salut mental forma la base del benestar i el funcionament efectiu de l'individu i la comunitat, segons l'Organització Mundial de la Salut. La salut mental és un marc biopsicosocial que obre la porta a la possibilitat d'intervenir de manera efectiva des del punt de vista de la promoció de la salut mental i la prevenció dels trastorns mentals.Una de les dimensions de la salut mental és la «salut emocional», un concepte positiu que no va directament lligat a la presència o l'absència de malaltia mental, un concepte ampli relacionat amb com l'individu se sent, pensa o actua en el dia a dia.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La Marató de TV3 per la salut mental es celebrarà el diumenge 19 de desembre de 2021 i estarà dedicat a un grup de problemes de salut molt comuns que afecten una de cada quatre persones en algun moment de la vida, amb un elevat impacte social, sanitari i de la qualitat de vida de les persones afectades i del seu entorn. Aquesta serà la tercera vegada que La Marató es dedicarà a la salut mental. Cal recordar que, a causa de la situació d'excepcionalitat que va provocar la irrupció de la pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2 l'any 2020, el Patronat de la Fundació va decidir dedicar La Marató d'aquell any a la Covid-19 i posposar l'edició de la salut mental l'any 2021.El 12 de juny de 2022 es va anunciar que la recaptació total d'aquesta edició va ser de 12.147.989 euros.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La reducció de danys o reducció del riscos (\"harm reduction\") és el conjunt d'estratègies davant conductes que generen riscos o danys a la salut, com per exemple en l'àmbit del consum de drogues i en altres conductes (com a prostitució, pràctiques sexuals de risc, etc.).\nEnten que existeixen persones que desenvolupen aquests comportaments i que no deixaran de fer-ho, i pretén reduir els riscos i danys posibles associats a aquests (riscos com ara la transmissió de malalties de transmissió sexual o transmissió de malalties infeccioses per la via de consum de drogues emprada, risc de sobredosi, etc. però també riscos jurídics).\nUn segon objectiu que es planteja des d'aquesta estratègia és la posada en contacte de l'usuari amb la xarxa assistencial normalitzada, ja que, en general, les persones que accedeixen als programes de reducció del mal desenvolupen la seva vida en entorns marginals (sense accés als recursos sociosanitaris normalitzats).\nAquest tipus d'estratègies van començar a desenvolupar-se en el nord d'Europa en els anys 80 davant el fracàs dels programes \"lliures de drogues\" i especialment en relació amb el consum d'heroïna per via parenteral.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "En el marc de la definició de salut de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) com a estat de total benestar físic, mental i social, i no només l'absència de malaltia o malaltia, la salut reproductiva, s'adreça als processos, funcions i sistema de reproducció en totes les etapes de la vida i inclou també la salut sexual. Les agències de les Nacions Unides afirmen que la salut reproductiva inclou el benestar físic i psicològic en relació amb la sexualitat.La salut reproductiva implica que les persones poden tenir una vida sexual responsable, satisfactòria i segura i que tenen la capacitat de reproduir-se i la llibertat de poder decidir-ho, i quan i amb quina freqüència. Una interpretació d'això implica que els homes i les dones han de ser informats i tenir accés a mètodes segurs, eficaços, assequibles i acceptables de control de la natalitat; també que es pugui accedir als serveis d'atenció sanitària apropiats de medicina sexual i reproductiva i la implementació de programes d'educació per a la salut les dones per subratllar la importància del seguiment de l'embaràs i l'atenció al part, per proporcionar a les parelles la millor oportunitat de tenir un nadó sa.\nLes persones afronten desigualtats en els serveis de salut reproductiva. Les desigualtats varien en funció de l'estatus socioeconòmic, el nivell educatiu, l'edat, l'ètnia, la religió i els recursos disponibles al seu entorn. És possible, per exemple, que als individus de baixos ingressos els hi manquin recursos adequats per a ser atesos i els coneixements per saber què és adequat per mantenir la salut reproductiva.A Catalunya el pes assistencial de la salut sexual i reproductiva la duen a terme els equips d'atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR).", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La bretxa de l'orgasme, bretxa del plaer, o bretxa orgàsmica, és un fenomen social que fa referència a la disparitat general entre homes i dones heterosexuals en termes de satisfacció sexual, més concretament, la freqüència desigual en l'assoliment de l'orgasme durant les trobades sexuals. Actualment, en tots els grups demogràfics que s'han estudiat, les dones reporten la freqüència més baixa d'arribar a l'orgasme durant les trobades sexuals amb homes. Els investigadors especulen que hi ha múltiples factors que poden contribuir a la bretxa de l'⁣orgasme. La investigadora de la bretxa d'orgasme Laurie Mintz argumenta que la raó principal d'aquesta forma de desigualtat de gènere es deu a \"la nostra ignorància cultural del clítoris\" i que és habitual \"etiquetar malament els genitals de les dones per la part (la vagina) que dóna als homes, però no les dones, orgasmes fiables\".", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La hipersexualitat és l'augment extremadament freqüent o sobtat de la libido. Hi ha controvèrsia sobre si s'ha d'incloure com a diagnòstic mèdic utilitzat pels professionals de la salut mental. La nimfomania (en dones) i la satiriasi (en homes) eren termes que s'utilitzaven anteriorment per a aquesta condició.\nLa hipersexualitat pot ser una condició primària o el símptoma d'una altra malaltia o condició mèdica; per exemple, la síndrome de Klüver-Bucy o el trastorn bipolar. La hipersexualitat també es pot presentar com un efecte secundari d'una medicació, com els fàrmacs utilitzats per tractar la malaltia de Parkinson. Els metges encara no han arribat a un consens sobre la millor manera de descriure la hipersexualitat com a condició primària, o per determinar la conveniència de descriure aquests comportaments i impulsos com una patologia separada.\nEls comportaments hipersexualsls són considerats diversament per metges i terapeutes com un tipus de trastorn obsessivocompulsiu (TOC) o \"trastorn de l'espectre del TOC\", una addicció o un trastorn de la impulsivitat. Alguns autors no reconeixen aquesta patologia i afirmen, en canvi, que el trastorn només reflecteix una aversió cultural als comportaments sexuals excepcionals.D'acord amb la manca de consens sobre les causes de la hipersexualitat, diversos autors han utilitzat moltes etiquetes diferents per referir-s'hi, de vegades indistintament, però sovint depenent de la teoria que afavoreixin o del comportament específic que estiguin estudiant. Els noms contemporanis inclouen masturbació compulsiva, comportament sexual compulsiu, addicció al cibersexe, erotomania, \"impuls sexual excessiu\", hiperfília, hipersexualitat, trastorn hipersexual, hipersexualitat problemàtica, addicció sexual, compulsivitat sexual, dependència sexual, impulsivitat sexual, \"comportament sexual fora de control\", i trastorn relacionat amb la parafília.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "El nom de Trotula fa referència a un grup de tres textos sobre medicina femenina que es van compondre a la ciutat portuària italiana de Salern al segle xii. El nom deriva d'una històrica figura femenina, Trotula de Ruggiero, metgessa i escriptora mèdica que es va associar amb un dels tres textos. \"Trotula\" es va difondre com una autora reconeguda a l'edat mitjana perquè els anomenats textos de Trotula circulaven àmpliament per tota l'Europa medieval, des d'Espanya a Polònia i Sicília fins a Irlanda, i \"Trotula\" aconseguí una rellevància històrica en \"ella\" mateixa per dret propi.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "El son és un estat natural i necessari de repòs del cos i la ment en què la consciència es troba alterada i disminuïda, l'activitat sensorial està relativament inhibida i en la que, durant la fase moviments oculars ràpids, la majoria de músculs voluntaris están relaxats. Es diferencia de l'estat d'alerta o vigília en que la resposta als estímuls i a l'entorn és mínima, encara que el nivell d'activitat cerebral roman alt en comparació a la hibernació o al coma.\nDurant el son tenen lloc un conjunt de processos imprescindibles pel manteniment de l'equilibri o homeòstasi dels diversos sistemes que componen el cos i pel correcte funcionament d'aquests. Així, la majoria de teixits i òrgans es troben en el son en un estat anabòlic en què ocorren diferents processos de renovació i reparació que promouen la salut del sistema immunitari, del nerviós, del muscoesquelètic, de l'endocrí… Aquesta activitat reparadora és necessària també per un funcionament psicològic adequat, ja que el son és vital pel desenvolupament i manteniment de les funcions cognitives com la memòria així com per la regulació de l'estat d'ànim.\nEl son és present en mamífers, ocells i alguns rèptils, amfibis i peixos.\nEl vocable «son» (del llatí somnus, arrel original que es conserva en els cultismes somnífer, somnolent i somnàmbul) designa tant l'acte de dormir com el desig de fer-ho (tenir son). Metafòricament, s'afirma que una part del cos se li ha adormit a algú quan s'hi perd o redueix passatgerament la sensibilitat (se li ha adormit la cama, parestèsia). Quan es refereix a les ganes de dormir, el mot és femení.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Una alosa és una persona que s'aixeca prest els matins i que se'n va a dormir prest els vespres. L'alosa (l'ocell) és una au bàsicament diürna, cosa que explica l'ús d'aquest mot per a les persones que dormen de les 22:00 h a les 06:00 h aproximadament. Aquestes persones estan molt ben adaptades per al torn de dia. El concepte oposat és el del mussol, aquella persona que està desperta fins tard i se sent més desperta els vespres. Un altre nom que reben les aloses són gent A (en contraposició al noms dels musssols, gent B). Els acadèmics usen els termes matutí (morningness) i vespertí (eveningness).Els estudis sobre la prevalença de cada un dels comportaments o de cronotips intermedis han usat tradicionalment diferents criteris i, per tant, arriben a diferents conclusions. En alguns casos, la pregunta és \"a quina hora t'aixeques?\" i en d'altres, la pregunta s'assembla més a \"a quina hora prefereixes aixecar-te?\". Una enquesta del 2004 a 400 persones arribà a la conclusió que hi ha aproximadament un 15% d'aloses, un 25% de mussols i un 60% de casos intermedis.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Un badall és l'acció incontrolada d'obrir la boca, amb separació molt àmplia de les mandíbules, per tal de realitzar una inspiració profunda seguida d'una espiració una mica més petita, amb tancament final. Quan es badalla, a més, s'estiren els músculs facials, s'inclina el cap endarrere, es tanquen els ulls, es produeix saliva, s'obren les trompes d'Eustaqui de l'orella mitjana i es fan altres accions, encara que imprecises, de tipus cardiovascular, neuromuscular i respiratori.\nÉs una acció comuna entre els animals vertebrats. Els mamífers i la majoria dels animals que tenen columna vertebral badallen, incloent els peixos, les serps, les tortugues, els cocodrils i les aus. Els badalls és contagien de la mateixa forma que el rascar-se en tant que garanteix la supervivència de les persones físicament properes en el moment del badall.\nDins dels mamífers, els mascles són els que badallen més; a l'espècie humana ambdós sexes badallen amb la mateixa freqüència.\n\nAnimals badallant", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La becaina, becada, becadeta, xubec, o rebeca és un curt període de son, que normalment es pren durant les hores diürnes com a complement del període habitual de son nocturn. Les migdies es solen prendre com a resposta a la somnolència durant les hores de vigília. La becaina és una forma de son bifàsic o polifàsic, on aquests últims termes també inclouen períodes de son més llargs a més d'un període únic.\nDes de fa anys, els científics han estat investigant els beneficis de la becaina, inclosa la becaina de 30 minuts, així com la durada de la son de 1 a 2 hores. S'ha provat el rendiment en una àmplia gamma de processos cognitius.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'estat hipnagògic és l'estat de consciència durant la fase inicial del son. D'altra banda, l'estat hipnopòmpic descriu el començament del despertament, la fase final del son. Aquestes dues paraules provenen del grec hypnos, \"son\"; agōgos, induint; i pompos, acte d'enviament.\nEl terme fou inventat el 1848 per Alfred Maury, que l'aplicava a les al·lucinacions que es produeixen freqüentment en aquest període del son.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Hipnos, Himnos, o Son (en grec Ύπνος Hypnos, «somni») era, en la mitologia grega, la personificació del somni. Era fill de Nyx, la nit, i germà bessó de Tànatos, la mort no violenta. El seu equivalent romà era Somnus.\nLa seva descendència la formaven les coses que ocorrien en somni, els Oniroi. Els tres més importants apareixien en els somnis dels reis: Morfeu, Fobètor (o Ícelos) i Fantasos —Ícelos, pels celestes, i Fobètor, pels mortals, i Fantasos, segons la traducció de les Metamorfosis d'Ovidi, de Trepat i Saavedra.Homer el va representar com a habitant de Lemnos, però més tard el lloc on vivia va ser objecte de dubtes: segons Virgili, els Inferns, segons Ovidi, el país dels cimeris. Sovint se'l representa alat i recorre ràpidament els cels i la terra endormiscant tothom. Una llegenda parla que, enamorat d'Endimió, li va atorgar el do de dormir amb els ulls oberts, per tal de poder mirar sense parar els ulls del seu amant. També s'atribueix aquest desig a Selene.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La interpretació dels somnis és la tècnica d'assignar significat als diversos components, elements i imatges que apareixen en els somnis. Es tracta d'una pràctica humana mil·lenària, de la qual es conserven registres escrits amb més de 3.800 anys d'antiguitat. Igualment, algunes comunitats humanes i pobles originaris actualment existents (per exemple, diversos pobles amazònics, tals com els Shuar i Achuar, o els aborígens australians) incorporen la pràctica al seu sistema de creences i organització social. Mentre el desxiframent dels símbols onírics buscava en l'antiguitat revelar un missatge diví, a partir del segle XX i dels desenvolupaments teòrics de la psicoanàlisi la interpretació dels somnis s'orienta a revelar continguts inconscients i passa a ser una tècnica clínica, utilitzada fins a l'època actual no solament per la psicoanàlisi, sinó per diversos vessants de la psicologia clínica.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Nathaniel Kleitman (Kishinev, Imperi Rus, 26 d'abril de 1895 - Estats Units, 13 d'agost de 1999) va ser professor emèrit de fisiologia de la Universitat de Chicago. Nascut en el si d'una família jueva moldava, a causa de l'antisemitisme soviètic va emigrar als Estats Units via Palestina el 1915.Autor del cèlebre llibre de 1939 Sleep and Wakefulness, és considerat el pare de la recerca moderna sobre el son. Estava profundament interessat en la consciència i va raonar que podia conèixer la consciència estudiant la inconsciència del son. Al costat del seu estudiant de postgrau Eugene Aserinsky, va descobrir el somni de moviments oculars ràpids (MOR), també anomenat somni REM (de l'anglès rapid eye movements) i va demostrar que estava relacionat amb l'activitat elèctrica del cervell durant els somnis.Nathaniel Kleitman va emigrar als Estats Units el 1915 i va obtenir el doctorat en el Departament de Fisiologia de la Universitat de Chicago el 1923 amb la tesi Studies on the physiology of sleep. Dos dels seus estudiants van arribar a ser cèlebres investigadors de medicina del son: l'esmentat Eugene Aserinsky i William Charles Dement.\nConegut pel seu rigor personal i experimental, va realitzar estudis de són coneguts sota terra a la cova Mammoth de Kentucky i estudis menys coneguts sota l'aigua en submarins durant la Segona Guerra Mundial i per sobre del cercle polar àrtic.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "El malson és un somni intranquil, angoixant i tenaç, amb somnis paorosos o angoixosos. Com ocorre amb l'angoixa en general, aquesta també en el malson pot provocar una sensació d'opressió del pit i dificultat de respirar (vegeu paràlisi del son). Els malsons no tenen lloc durant períodes de somni amb moviments oculars ràpids (l'anomenada fase MOR, també anomenada fase o somni REM, de l'anglès \"Rapid Eye Movement\").\nFins a prop del segle xviii, els malsons eren sovint considerats obres de monstres, els quals es creia que s'asseien sobre els pits dels dorments, oprimint-los amb el seu pes. Diverses formes de màgia i possessió espiritual també se'n consideraven causes. En l'Europa del segle xix i fins ben entrat el segle xx, es creia que els malsons eren causats per problemes digestius.\nActualment, se sap que els malsons són provocats per causes fisiològiques, tals com febre elevada, o per causes psicològiques, tals com un trauma inusual o estrès en la vida del dorment. Els moviments corporals ocasionals en els malsons poden servir per a despertar el dorment, ajudant a evitar la sensació de por, que és un dels components dels malsons.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Una migdiada del cafè (en anglès coffee nap o caffeine nap, coneguda ocasionalment com a nappuccino) és un període breu de son que s'allarga aproximadament 15-20 minuts i que ve precedit per beure una beguda amb un cert grau de cafeïna com el cafè o te. Permet combatre la somnolència diürna. Alguns estudis suggereixen que les migdiades del cafè són més eficaces que les migdiades tradicionals en la mesura que milloren l'estat d'alerta i el funcionament cognitiu, després de la migdiada. També suggereixen que la combinació de cafeïna i una breu migdiada ajuda al cos a desfer-se dels compostos químics que indueixen el son com l'adenosina. La persona està completament desperta després de la migdiada, atès que el cos triga uns 20 minuts a respondre a la cafeïna fet que comporta que la cafeïna no interfereixi amb la pròpia migdiada. Un article titlla aquest tipus de migdiada com una \"injecció doble d'energia\", donat que cal sumar l'impuls estimulant de la cafeïna amb el millor estat d'alerta de la migdiada. S'ha estudiat com responen les persones que han estat privades de son a la conducció de vehicles, després d'una migdiada del cafè. Tanmateix, encara no s'ha estudiat en poblacions d'edat avançada.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "L'oniromànciaés l'art endevinatòria basada en la interpretació dels somnis. El nom està compost pel prefixoide \"oniro-\" (del grec ὄναρ, ònar, ὀνείρατος, óneiratos, \"somni\")i pel sufixoide \"-mància\" (del grec μαντεία, mantéia, \"art endevinatòria\").L'oniromància és una pràctica principalment religiosa la resposta de la qual sovint radica en l'esfera espiritual i no s'ha de confondre amb l'onirologia, l'estudi psicològic dels somnis.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Randy Gardner (nascut c. 1946) és un americà de San Diego, Califòrnia, qui assolí el rècord pel temps més llarg cronometrat d'un ésser humà sense dormir. Entre desembre de 1963 i gener de 1964, Gardner de 17 anys estigué despert 11 dies i 25 minuts (264.4 hores), trencant el rècord anterior de 260 hores que hostentava Tom Rondes.L'intent de rècord de Gardner va comptar amb l'assistència del doctor William C. Dement , investigador de la son a la Universitat de Stanford, mentre que qui controlava el seu estat de salut i constants vitals seria Lt. Cmdr. John J. Ross. El registre seria portat per dos companys de classe de Gardner de l'escola secundària de Point Loma, Bruce McAllister i Joe Marciano Jr. Els relats de l'experiència i la resposta mèdica de la privació del son de Gardner es van fer àmpliament coneguts per la comunitat investigadora del son.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Un ritme circadiari o circadià (del llatí circa i die) és un cicle d'aproximadament vint-i-quatre hores amb els inherents processos bioquímics, fisiològics o de comportament. Es troben ritmes circadiaris en animals, plantes, fongs i cianobacteris. La cronobiologia estudia aquest cicle i d'altres de diferent durada.\nEls ritmes circadiaris es generen de manera endògena i poden ser activats per estímuls externs, el principal dels quals és la llum.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "El somni, somi o ensomni és un procés imaginatiu de la ment que té lloc mentre el subjecte dorm. Si es manté la consciència durant el somni, es tracta d'un somni lúcid.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Un somni lúcid és el somni que té lloc mentre l'individu és conscient que està somniant. Aquesta consciència fa que de vegades es pugui \"dirigir\" el somni alterant les imatges o esdeveniments representats, extrem que ha portat a determinats investigadors a negar l'existència dels somnis lúcids, que serien recreacions mentals on el subjecte està realment despert Els seus defensors argumenten que els ulls dels afectats es mouen de la mateixa manera que durant els somnis ordinaris i les persones no tenen la sensació d'estar despertes.\nEl primer pensador a parlar dels somnis lúcids fou Aristòtil però qui va encunyar el terme i va iniciar-ne l'estudi científic va ser Frederik van Eeden al segle xix. Estadísticament són més freqüents els somnis lúcids que es creen des del somni normal (comença el somni i llavors alguna àrea del cervell alerta que allò viscut no és real) que des de la vigília. No guarden cap relació amb la versemblança del contingut del somni, és a dir, per molt fantasiós que sigui el contingut oníric, la majoria de persones no s'adonaran que forma part d'un somni fins a despertar-se.\nAlguns corrents de ioga, com el ioga nidra, entrenen les persones per tenir somnis lúcids o induir-los com a forma d'assolir una millor concentració en la meditació i comprensió del cosmos. Es relaciona igualment amb el xamanisme i certs ritus socials d'Oceania.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "Un somnífer o fàrmac hipnòtic és una substància psicotròpica psicoactiva que indueix a la somnolència i a la son mitjançant la disminució de l'activitat de l'escorça cerebral. Actua com a depressor del sistema nerviós central. Pot usar-se com a medicament o com a droga d'abús.\nAlguns tipus de somnífers psicotròpics són els barbitúrics, benzodiazepines, zolpidem, zopiclona, eszopiclona, hidrat de cloral, clormetiazola i les antihistamines (doxilamina, prometazina, zaleplon i difenhidramina).\nS'usa en el tractament de l'ansietat, de l'insomni, anticonvulsionants, relaxants musculats i delírium trèmens.\nRAMs: Sedació per desajust de dosi, disminució de relflexes, desinhibició (es potencia amb l'alcohol), efectes paradògics.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La somnolència és un estat de gairebé somni, un fort desig de dormir, o dormir durant períodes particularment llargs (vegeu hipersòmnia). Té dos significats diferents, es refereix tant a l'estat anterior habitual de dormir, i la malaltia crònica que es refereix a estar en aquest estat independent d'un ritme circadiari. El trastorn caracteritzat per l'última condició és més comunament associat amb l'ús de medicaments amb recepta com mirtazapina o zolpidem.\nEs considera un menor deteriorament de la consciència al de l'estupor o el coma.", "label": "Salut_i_benestar_social" }, { "sentence": "La dinastia mitridàtica era una nissaga probablement d'origen aquemènida que va governar el Pont, primer una satrapia persa i després el Regne del Pont, des del començament del segle v aC fins al 47 aC. El seu membre més famós va ser Mitridates VI Eupator (Mitridates el Gran).\nLa regió del Pont formava part originàriament de la satrapia persa de Capadòcia (Katpatuka, 'País dels Cavalls Bonics'). Els primers governants coneguts d'aquell territori, i membres de la dinastia, eren sàtrapes posats per l'Imperi Persa, però mantenien una certa autonomia. Els sàtrapes acostumaven a ser membres de la família reial, i per això se'ls suposa aquemènides. Fins a Mitridates II, el Pont no es va convertir en regne independent, quan Alexandre el Gran va destruir l'Imperi persa.La dinastia persa que havia de fundar aquest regne havia governat, durant el segle IV aC, la ciutat grega de Cios a Mísia. El seu primer governant conegut va ser Mitridates de Cios. El seu fill Ariobarzanes II del Pont era també sàtrapa de Frígia. Era un important aliat d'Atenes i es va revoltar contra Artaxerxes II de Pèrsia, però va ser traït pel seu fill Mitridates II de Cios.Mitridates II es va mantenir com a governant després de les conquestes d'Alexandre i va ser vassall d'Antígon I el borni, que va governar breument l'Àsia Menor després del Pacte de Triparadisos. Mitridates va morir assassinat per Antígon l'any 302 aC, perquè tenia la sospita que confabulava amb el seu enemic Cassandre. Antígon va planejar matar el fill de Mitridates, també anomenat Mitridates (més tard anomenat Ktistos, 'fundador'), però Demetri Poliorcetes el va avisar i Mitridates va poder escapar cap a l'est amb sis genets. Mitridates va anar primer a la ciutat de Cimiata a la Cimiatene, a Paflagònia i més tard a Amasya a Capadòcia. Va governar del 302 al 266 aC, va lluitar contra Seleuc I Nicàtor i, el 281 (o 280) aC, es va declarar rei (basileus) d'un estat situat al nord de Capadòcia i a l'est de Paflagònia. Va ampliar el seu regne fins al riu Sangrios a l'oest. El seu fill Ariobarzanes va capturar Amasra el 279, un port important de la mar Negra. Mitridates també es va aliar amb els gàlates que van arribar en aquella època, i va derrotar una força enviada contra ell per Ptolemeu I Sòter. Ptolemeu havia estat expandint el seu territori cap a l'Àsia Menor des del començament de la primera guerra síria contra Antíoc cap a l'any 270 aC i es va aliar amb la ciutat enemiga de Mitridates, Heraclea Pòntica.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Montefeltro foren una important família italiana de l'edat mitjana, dividida en diverses branques, la principal de les quals fou la de comtes de Montefeltro i comtes i ducs d'Urbino.\nEl primer personatge de la família és un tal Odalric o Udalric, cavaller saxó que era castellà de Carpegna i de Pietrarubbia vers la segona meitat del segle x, i va rebre de l'emperador un diploma imperial datat a Viterbo el 16 d'agost del 962 on se li concedien totes les ciutats fortificades i castells \"in Regione Flaminae Senoniae, quae sunt, Mons Cicunus (Monte Cerignone), Sextinum (Sestino), Castellana, Castrum Sancti Clementis (San Clemente), Agellum (Agello, prop de San Clemente), Corianum (Coriano), Mons Scutulus (Montescudo), Albaretum (Albereto), Gessum (Gesso), Castrum Gaiani (Saiano, prop de Montebello), Monzardinus (Monte Giardino), Sassus (Sassofeltrio), Mons Germanus (Monte Grimano), Mons Tassus (Monte Tassi), Mons Copiolus (Montecopiolo), Seravallum (Serravalle), Verucchium (Verucchio), Sanctus Marinus (San Marino), et demum Montis Feretrani (San Leo), Mons Madius (Montemaggio, prop de San Leo), Macerata (Macerata Feltria), Petracutae (Pietracuta), Toranum (Torriana), Scaulinum Vetus (Scavolino), Soanna (Soanne), Pinnnae Billiorum (Pennabilli), et Maiolum (Maiolo)\".\nFou pare o més probablement avi d'Oddo Antonio I comte de Carpegna i de Pietrarrubia al segle xi. Els seus fills es van enfrontar en una sagnant guerra i finalment es van repartir els dominis el 1140.\nRanier, un descendent (fill o net o nebot d'Odalric) fou comte de Carpegna, línia establerta a partir del seu possible fill o nebot Guiu.\nUn fill, net o nebot d'Odalric va iniciar la línia de comtes sobirans de Sogliano\nDesprés del 1150 apareix com a comte de Pietrarubbia, Galeazzo.\nSon germà Antoni I Montefeltro era comte de Montecopiolo, senyor de Monte Tassi i Monte Grimano i governava la part sud del comtat de Carpegna, i va rebre de l'emperador Frederic Barba-roja la comarca de Montefeltro (llavors anomenada de San Leo o Monte Feretrani) després del 1150, prenent el títol de comte de Montefeltro. Fou vicari imperial d'Urbino vers el 1155 però va exercir el càrrec poc temps. Va morir no abans del 1184 i va deixar tres fills: Montefeltrano I Montefeltro, Cavalca i Bonconte.\nMontefeltrano I Montefeltro va heretar el comtat de Pietrarubbia a la mort del seu oncle Galeazzo. Va enviar tropes en ajut d'Enric IV a Sicília. Va morir el 1202. va deixar dos fills: Bonconte I Montefeltro i Tadeu I Montefeltro.\nBonconte I Montefeltro (1165-1242) fou el successor a Montefeltro i Pietrarubbia el 1202. Vers el 1210 va arrabassar als seus cosins del comtat de Carpegna el castell de Monte Cerignone. El 1216 fou confirmat en el feu de Montefeltro i Pietrarubbia pel Papa Honori III; el 1226 l'emperador Frederic II li va donar en feu la ciutat d'Urbino amb el territori (comtat), però fins al 1234 no es va poder imposar a la ciutat. La data de la investidura imperial és discutida, i alguns experts es decanten per la de 1213 i altres per la de 1226; la investidura papal del 1216 sembla clar que no es va estendre a Urbino tot i que alguns historiadors ho consideren possible. Va morir el 1242. El va su cceir el seu fill Montefeltrano II Montefeltro,\nMontefeltrano II va governar com a comte de Montefeltro, Pietrarubbia i Urbino. A aquesta darrera ciutat va haver d'abandonar el títol comtal i assumir el de podestà per l'oposició de la població (ja era podestà el 1252). Va morir el 1255. El va succeir el seu fill Guiu I Montefeltro. Els altres fills també exerciran càrrecs rellevants: Tadeu II Montefeltro comte, Orlando (bisbe de San Leo elegit el 1275 i fins a la seva mort el 1282) i Feltrano (que el 27 d'agost de 1258, en un repartiment de territoris, va rebre alguns castells)\nGuiu I Montefeltro fou comte de Montefeltro, Pietrarubbia i Urbino. El 27 d'agost de 1258 va repartir els dominis amb els seus germans, i el comtat de Pietrarubbia va passar a Taddeu II Montefeltro, pel que fou enderrocat a Montefeltro i Urbino, però va mantenir la lluita i va recuperar el poder el 1282 matant a son germà en un combat (deixant Pietrarubbia als seus fills) i apoderant-se de Cesena, Forlì, Senigallia, Jesi, de les que es va proclamar senyor sobirà (1 de maig de 1282), i de part de la Romanya güelfa; al cap d'uns mesos, el 1283 el poble es va tornar a revoltar i va aclamar com a senyor al Papa; les tropes del Papa el van expulsar de tots els seus dominis. El 13 de maig del 1289 va ser proclamat senyor sobirà de Pisa però en fou deposat en virtut del tractat de Fucecchio del 12 de juliol de 1293. Llavors el Papa Bonifaz VIII el va perdonar i li va retornar els comtats de Montefeltro i Urbino, però cansat i desil·lusionat es va fer frare franciscà professant els vots el 17 de novembre de 1296 i va morir a Assís el 29 de novembre de 1298 essent enterrat a Urbino. El va succeir el seu fill Frederic I Montefeltro.\nFrederic I Montefeltro va succeir al seu pare el 1296 i en fou investit per l'emperador. El desembre de 1305 va rebre les senyories sobiranes de Serrungarina i Montecampanaro, i el juliol de 1306 fou proclamat senyor sobirà de Fano, Pesaro i Senigallia, però les va perdre aviat, si bé el 1317 va recuperar Fano, la va tornar a perdre, la va recuperar el 1318, la va tornar a perdre i la va reconquerir el 1321; fou proclamat senyor sobirà de Casole a la Val d'Elsa el desembre de 1312 i fins al gener de 1313, senyor sobirà de Recanati i Cingoli del 1317 al 1322, senyor sobirà de Cagli del 1317 al 1319, podestà d'Arezzo el 1277, 1299, 1302, 1303 i 1304, capità del poble de Cesena el maig de 1301, capità de l'exèrcit del Papa des del 1305, podestà de Pisa del 1313 al 1318, Vicari Imperial a Pisa del 1311 al juny de 1313, Vicari Imperial d'Arezzo des del juny de 1313, capità del poble de Spoleto des de l'agost del 1321. Fou excomunicat diverses vegades (pel Papa Nicolau III el 1277, per Joan XXII el 1319, 1320 i 1321 per heretgia i idolatria). Va lluitar contra el jutge de la Marca d'Ancona, Niccolò da Reggio el 1319 (pel qual que fou declarat heretge per l'arquebisbe de Ravenna el 1321). El 22 d'abril de 1322 el poble d'Urbino es va revoltar i el va matar. El fill Siginolf I Montefeltro conegut per Nolfo I Montefeltro el va succeir.\nSiginolf I Montefeltro va recuperar el poder a Urbino el 1323; va ser aclamat senyor (comte) d'Urbino. El 1326 fou podestà de Fabriano. El 1327 l'emperador li va donar la investidura de Pistoia però no la va ocupar. L'abril del 1333 fou capità de l'exèrcit del Papa. Va ocupar el comtat de Montefeltro entrant a San Leo el 1338 com a comte de Montefeltro i Urbino. El 1340 fou senyor de San Marino que va conservar fins al juny de 1355. El 1341 fou capità del poble de Pisa i capità general del seu exèrcit; el 1348 fou capità general de l'exèrcit de Venècia i el mateix any fou nomenat vicari imperial del comtat d'Urbino. El 1351 fou nomenat capità general de l'exèrcit de Milà. El 1352 fou senyor (amb el títol de governador i conservador) de Cagli que va conservar fins al 1354 en què en fou expulsat pel cardenal Albornoz però el 12 de juliol de 1355 fou nomenat vicari pontifici perpetu d'Urbino, San Leo (Montefeltro) i Cagli. Em fou expulsat altra vegada pel cardenal Albornoz el 1359. Fou podestà de Siena el 1357 i capità general del seu exèrcit el 1358. Va morir el 1364. El va succeir en els seus drets el seu fill Frederic II Paolo Novello Montefeltro que el 1360 però fou rebutjat i va morir vers el 1370.\nAntoni II Montefeltro fou fill de Frederic II Paolo Novello Montefeltro. Més jove que el pare, juntament amb els seus germans Nolfo II Montefeltro i Galasso Montefeltro es va apoderar d'Urbino i de Montefeltro el 1364 que van conservar fins al 1369. Perdonat pel nunci apostòlic Grimoard va tornar a Urbino el 1376 (des de Cagli) i el 1384 es va traslladar a Gubbio. El 1381 fou capità de l'exèrcit de la reina de Nàpols i el 1385-1386 fou capità de l'exèrcit del senyor de Forli. El novembre del 1388 fou capità de l'exèrcit del senyor de Milà càrrec que va conservar fins a l'octubre del 1391. El 4 de juny de 1390 el Papa Bonifaci IX el va reconèixer comte de Montefeltro i vicari pontifici d'Urbino i Gubbio, de Cagli el18 d'abril de 1392, i senyor de Cantiano el juliol de 1393. El setembre de 1398 fou cap del consell secret del duc de Milà i l'agost del 1402 membre del consell de regència del ducat milanès. Va morir a Urbino el 23 d'abril de 1404 i el va succeir el seu fill Guidantonio I Montefeltro.\nGuidantonio I Montefeltro va succeir al seu pare com a comte de Montefeltro (amb els annexos títols de senyor de San Leo i Cantiano) i d'Urbino el 1404 i fou confirmat com a vicari pontifici d'Urbino, Cagli i Gubbio per butlla del 16 de maig de 1404. El 1408 fou nomenat vicari pontifici a Assís (amb Bastia Umbra, Spello i Nocera Umbra però les dues darreres les va cedir el juliol de 1416 a Braccio di Montone). Capità de l'exèrcit del rei de Nàpols (1408) i gran Conestable del Regne de Nàpols (abril 1409). El gener del 1410 fou nomenat vicari pontifici a Forlimpopoli. El maig del 1412 fou nomenat capità de l'exèrcit de l'antipapa Joan XXIII. El setembre de 1413 va haver de cedir Forlimpopoli als Ordelaffi, però en fou reconegut de nou senyor el maig de 1419 a canvi d'un pagament de dotze mil florins. L'antipapa li va concedir Forli el setembre del 1413 però mai va dominar la ciutat. El gener de 1419 el Papa el va elevar a duc d'Urbino, títol de caràcter vitalici, i gonfanoner de l'Església. El 25 d'abril del 1420 fou nomenat vicari pontifici dels estats dels Feltreschi i senyor sobirà de Frontone. El 1424 va rebre el rectorat pontifici de Massa Trabaria i el vicariat pontifici de Castel Durante per butlla del 12 de maig de 1424, com a dot de la seva muller, però en fou expulsat el 1426 per la població local fidel als Brancaleoni. El gener del 1424 fou nomenat capità de l'exèrcit de Venècia. El 16 de març de 1429 fou creat comte de Castel Durante i el 1430 va arrabassar als Brancaleoni Sassocorvaro, Lunano e Montelucco. El 3 de setembre de 1430 fou nomenat capità general de l'exèrcit de Florència però va renunciar al càrrec l'11 de desembre del 1430. El setembre de 1431 fou nomenat senyor sobirà de Città di Castello i la va conservar fins al novembre del 1432. El 1435 fou nomenat senyor sobirà de Pergola i de Mongtone (aquesta darrera la va rebre l'agost de 1435 però la va retornar aviat a Carlo di Montone). El 1443 el Papa Eugeni IV li va donar en feu Sant'Angelo in Vado, Mercatello sul Metauro i Lamole. Va morir a Urbino el 22 de febrer de 1443. El va succéïr el seu fill Oddo Antonio II Montefeltro, la germana del qual, Sveva Montefeltro, fou beatificada pel Papa.\nOddo Antonio II Montefeltro fou nomenat pel Papa Eugeni IV com a duc hereditari d'Urbino el 26 d'abril de 1443 i el va confirmar com a vicari pontifici d'Urbino, Gubbio i Cagli, comte sobirà de Montefeltro i de Castel Durante, senyor sobirà de San Leo, Cantiano, Pergola, Sassocorvaro, Lunano i Montelucco. Va morir a Urbino el 22 de juliol de 1444 a mans de dos ciutadans d'Urbino als que havia seduït les mullers. Com que no tenia fills ni quedava cap germà de sexe masculí, la germana gran Violant Montefeltro tenia el dret a l'herència i en va rebre una petita part que va aportar el 13 de juny de 1347 al seu marit Domènico Malatesta senyor de Cesena, Bertinoro, Meldola i Sarsina, conegut com a Malatesta Novello, consistint la dot amb San Leo i la part nord del comtat de Montefeltro; però el gruix principal dels territoris dels Montefeltro va passar al fill bastard legitimat Frederic III Montefeltro\nFrederic III fou reconegut vicari Pontifici d'Urbino, Gubbio, Cagli, comte sobirà de Montefeltro, comte sobirà de Castel Durante, senyor sobirà de San Leo, Cantiano, Pergola, Sassocorvaro, Lunano i Montelucco. El 6 de març de 1445 va adquirir Fossombrone als Malatesta. Fou confirmat en els seus títols i estats pel Papa Nicolau V amb butlla pontifícia del 20 de setembre de 1447. Capità de l'exèrcit de Francesc Sforza el juliol del 1445, capità de la República de Florència el setembre de 1447, capità de l'exèrcit del duc de Milà a l'agost de 1450, i capità de l'exèrcit del rei de Nàpols l'octubre de 1451 i capità general del mateix l'abril del 1452. Capità general de l'exèrcit del Papa el febrer del 1459, capità general de l'exèrcit combinat del duc de Milà i el Papa el gener de 1460, capità general de l'exèrcit del rei de Nàpols el 12 de setembre de 1460.\nEl Papa Pius II li va renovar la investidura com vicari d'Urbino, Cagli, Pergola, San Leo, Gubbio i Fossombrone el 30 de juliol de 1461, i amb la pau del dia 1 de novembre de 1463 va rebre com a vicari pontifici, Macerata Feltria, Sant'Agata Feltria, Maiolo, Sartiano, Torricella, Libiano, Rocchi, Maiano, Caioletto, Monte Benedetto, Pereto, Scavolino, San Donato, Ugrigno, Pagno, Pennabilli, Maciano, Pietrarubbia, Monte Santa Maria, Montedale, Castellina, Fossa, Ripamassana, Valle Avellana, San Giovanni, Auditore, Sasso, Torre, Piandicastello, Tavoleto, Gesso, Petrella i Certalto; el gener de 1464 encara fou nomenat vicari pontifici a Sassocorvaro i l'1 d'abril de 1464 va ser nomenat vicari general pontifici a la Romanya i a Montefeltro. Fou lloctinent general de l'exèrcit de l'Església el juny de 1465, capità general de l'exèrcit del rei de Nàpols a l'agost del 1465, capità general de l'exèrcit del duc de Milà el 6 de juny de 1466, capità general de l'exèrcit de Florència el gener del 1467, capità general de l'exèrcit del duc de Milà el setembre del 1468, i capità general de l'exèrcit de Florència el maig del 1472. El Papa \nSixt IV el va nomenar el 23 de març de 1474 duc d'Urbino, com extensió per la branca bastarda legitimada, del títol hereditari concedit a son germanastre Oddo Antonio II Montefeltro el 1443. Fou capità general de l'exèrcit combinat del Papa i el rei de Nàpols l'abril de 1478 i capità general de la Lliga antiveneciana el maig del 1482 i va morir a Ferrara el 10 de setembre de 1482. El va succeir el seu fill Guidobald I Montefeltro.\nGuidobald I fou capità de l'exèrcit del rei de Nàpols el setembre del 1482. El 1485 una butlla del Papa el va confirmar com Duc d'Urbino, vicari pontifici perpetu d'Urbino, Gubbio i Cagli, comte de Montefeltro, Massa Trabaria, Castel Durante i Mercatello sul Metauro, senyor i vicari pontifici de San Leo, Cantiano, Pergola, Sassocorvaro, Lunano, Montelucco, Fossombrone, Macerata Feltria, Maiolo, Sartiano, Torricella, Libiano, Rocchi, Maiano, Caioletto, Monte Benedetto, Pereto, Scavolino, San Donato, Ugrigno, Pagno, Pennabilli, Maciano, Pietrarubbia, Monte Santa Maria, Montedale, Castellina, Fossa, Ripamassana, Valle Avellana, San Giovanni, Auditore, Sasso, Torre, Piandicastello, Tavoleto, Gesso, Petrella i Certalto. Capità de l'exèrcit del Papa el 1486. Capità de l'exèrcit del rei de Nàpols el març del 1494. Una altra butlla del 10 de març de 1494 li va donar la investidura com a senyor de Poggio dei Berni, que va cedir a la seva dona. Capità de l'exèrcit de Florència l'abril de 1495, i de l'exèrcit del Papa altre cop el març de 1496, i després de l'exèrcit de Venècia l'abril de 1497 i governador general de l'exèrcit de la república sereníssima el 21 d'agost de 1497. L'abril del 1502, pressionat per les conquestes del duc Valentí (Cèsar Borja), va fugir a Màntua; va tornar als seus dominis l'octubre del mateix any amb intenció de recuperar els territoris per la força però fou derrotat i va haver de tornar a l'exili fins que va poder tornar als seus antics dominis el 28 d'agost de 1503 a la mort del Papa Alexandre VI. General de l'Església el 15 de novembre del 1504. El 15 de setembre de 1504 fou nomenat governador general de les possessions del Papa a Romanya amb el títol de duc de Romanya. Va morir a Fossombrone l'11 d'abril del 1508 sense fills i la successió va passar a la seva germana gran (una germana de nom desconegut, nascuda el 1460, havia mort el 1461) Joana Montefeltro o Giovanna Montefeltro, casada amb Giovanni o Joan della Rovere d'Aragona, duc de Sora i Arce, senyor i vicari pontifici de Mondavio, senyor de Senigallia i Prefecte di Roma (mort el 6 de novembre del 1501); d'aquest enllaç, celebrat l'octubre del 1474, va néixer Francesc Maria I della Rovere, duc d'Urbino. La duquessa Joana Montefeltro va morir a Roma el 1514. Tots els altres germans foren dones, algunes monges, excepte el bastard legitimat Bonconte, que va premorir al pare (va morir de pesta a Sarno el 1458) i el bastard no llegitimat Antoni, que no tenia dret a l'herència.", "label": "Història" }, { "sentence": "La família Montgommery (o Montgomery o Montgomeri) fou una important nissaga normanda originària del departament de Calvados.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Montpalau, Monpalau o Mompalau, cavallers, senyors, virreis i batlles, foren una família noble del Principat, de les illes Balears, del País Valencià i de Sardenya. Diversos components d'aquesta família participaren en la conquesta de Mallorca. Una part del llinatge es va establir al regne de València almenys des del segle xiv. Segons Gaspar Escolano, dos Montpalau valencians van ser jurats de València al segle xiv, i un altre posterior va servir amb el rei Joan II d'Aragó; semblen més rellevants, però, Serafí de Montpalau, qui participà en el setge de Tunis l'any 1535, i Francesc de Montpalau, de l'orde militar de Sant Joan, el qual es va distingir a Vélez de la Gomera (1564), i l'any següent a Malta, on va morir lluitant contra els turcs.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Montsoriu, o també Monsoriu, van ser un llinatge nobiliari català, que es va estendre per altres territoris de la Corona d'Aragó en distints moments de l'edat mitjana.", "label": "Història" }, { "sentence": "Musoles és una família nobiliària assolada a València. Els seus membres van destacar des del segle xvii com a militars, juristes i magistrats, i familiars de la Inquisició.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Nersiànides o prínceps Nersiani (en georgià ნერსიანი) foren els membres d'una família de prínceps georgians de l'alta Edat Mitjana.\nEls prínceps de la família Nersiani, que Cyril Toumanoff designa pel neologisme de « Nersiànides », foren una família feudal de la Geòrgia medieval de la qual l'ancestre mític fou Narsès que apareix a l'època del regnat de Vakhtang I Gorgasali rei d'Ibèria\nSón coneguts al segle VII com ducs de l'Alt Kartli (Xida Kartli), i dos d'entre ells, Adarnases i el seu fill Nersès, van accedir al rang de Príncep-Primat d'Ibèria (erismtavari) entre 748 i 780. Adarnases III d'Ibèria, que fou vassall de l'Imperi Romà d'Orient, va rebre l'elevada dignitat de curopalata.\nAquesta família va emparentar amb els Guaràmides, i la filla de Adarnases es va casar amb Guaram IV d'Ibèria, príncep de Javakètia-Calarzene i fill de Guaram III d'Ibèria. El segon Príncep-Primat de la família dels Nersiani, Nersès, que fou igualment vassall de l'Imperi Romà d'Orient fins al 772, fou deposat pels ocupants àrabs l'any 775; el títol de Príncep-Primat va passar al seu nebot Esteve III d'Ibèria, príncep de Javakètia-Calarzène, de la família dels guaràmides.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els nidhàmides (en àrab an-Nidhamiyyun) foren una família destacada de visirs i als funcionaris seljúcides iniciada per Nidham-al-Mulk; el nom es dona també als seus clients i partidaris.\nA la mort de Nidham-al-Mulk (14 d'octubre de 1092) els seus fills i partidaris van donar suport a Barkyaruq contra Terken Khatun i el seu fill infant Mahmud (I) ibn Màlik-Xah, i van aconseguir el triomf. Nou dels fills de Nidham-al-Mulk van ocupar càrrecs destacats. Els principals foren:\n\nJamal-al-Mulk Muhàmmad (assassinat el 1082) governador de Balkh\nMuàyyid-al-Mulk Ubayd-Al·lah, visir de Barkyaruq (destituït el 1095, per les intrigues de Zubayda Khatun, mare de Barkyaruq, i del seu rival al visirat, Majd-al-Mulk al-Balasani) i de Muhàmmad I Tapar (fins al 1101 quan Muayid fou capturat per Barkyaruq a la batalla de Hamadan i executat)\nFakhr-al-Mulk al-Mudhàffar, visir de Barkyaruq i després de Muïzz-ad-Din Àhmad Sanjar fins al 1107\nIzz-al-Mulk Hàssan, visir de Barkyaruq\nXams-al-Mulk Uthman, arid al-jayx del sultà Mahmud II ibn Muhàmmad ibn Màlik-Xah el 1122-1123)\nImad-al-Mulk Abu-l-Qàssim, visir del governador seljúcida d'Herat Böri Bars (+ 1095).De generacions posteriors cal esmentar a:\n\nNassir-ad-Din Tàhir (fill de Fakhr-al-Mulk) fou visir de Sanjar del 1133 a la seva mort (Nàssir-ad-Din va morir el 1153)\nQiwam-al-Mulk Sadr-ad-Din Muhàmmad, germà de l'anterior, al servei de Sandjar de 1107 a 1117.\nNidham-al-Mulk Qiwam-ad-Din Hàssan, fill de Nàssir-ad-Din, al servei de Sulayman-Xah ibn Muhàmmad\nXams-ad-Din Yaqub ibn Ishaq ibn Fakhr-al-Mulk, mecenes de l'historiador Alí ibn Zayd ibn Funduq.Col·lateral destacat fou Abu-l-Màhassin Xihab-ad-Din, fill d'Abu-l-Qàssim Abd-Al·lah, el germà de Nidham-al-Mulk, que fou visir de Sanjar de 1117 a 1121.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Dinastia Normanda és el nom amb què es coneix la nissaga de monarques que regnà a Anglaterra després de la conquesta normanda (1066) i fins a l'arribada al poder de la Dinastia Plantagenet el 1154.", "label": "Història" }, { "sentence": "Obertenghi és el nom d'una dinastia d'origen llombard, que comença per Obert I (o Otbert o Odebertus) marquès de Milà comte de Luni i regent de la marca que al segle x va ser anomenada Marca Obertenga del seu nom, un territori que incloïa Llombardia (amb la Suïssa italiana i Novara), l'Emília menys Bolonya (però inclosa Ferrara) i part del Piemont (amb l'Oltregiogo amb Tortona, Novi, Ovada, Bormida i part de Ligúria i de Toscana, des de la zona de Gènova a la Lunigiana i la Garfagnana, i, encara que indirectament, Còrsega i part de Sardenya. Els membres de la família tenien el títol honorífic de prínceps de San Columbano.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Dinastia Obrenović (en alfabet ciríl·lic serbi: Обрeновић, pl. Obrenovići / Обреновићи, obrěːnoʋit͡ɕ) fou una dinastia sèrbia que va governar Sèrbia entre 1815 i 1842, i després entre 1858 i 1903. Van arribar al poder pel lideratge del fundador de la dinastia Miloš Obrenović I durant el Segon Aixecament Serbi de 1815–1817 contra l'Imperi Otomà, que va desembocar en la formació del Principat de Sèrbia el 1817. La dinastia Obrenović era aliada tradicional d'Àustria-Hongria i s'oposava a la dinastia Karađorđević, que tenia el suport de l'Imperi Rus.\nEl regnat de la família es va acabar amb un cop d'estat perpetrat per conspiradors militars, coneguts actualment com la Mà negra, que van irrompre al palau reial i van assassinar el rei Alexandre I, que va morir sense hereu. L'Assemblea Nacional de Sèrbia va convidar Pere Karađorđević a esdevenir rei de Sèrbia. Després de la dissolució de Iugoslàvia, alguns descendents de Jakov Obrenović, mig germà de Miloš Obrenović van declarar-se successors del Casal Reial d'Obrenović i van escollir el seu pretendent a l'extint tron de Sèrbia.\nAl contrari d'altres estats balcànics com Grècia, Bulgària o Romania, Sèrbia no va importar cap membre d'alguna família reial europea (en general alemanya) per accedir al seu tron; la dinastia Obrenović, com els seus rivals Karađorđević, era originària de Sèrbia.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els ogodeïdes o ogedeïdes són els descendents del fill de Genguis Khan, Ogodei (Ögödei, Ogedei, Ögodei, Ogodaï, Ogotai i Oktay). Ogodei fou gran kan i va ser succeït pel seu fill Guyuk (Güyük). A la mort d'aquest el 1248 es va produir un virtual cop d'estat que va apartar a la branc del poder en favor dels tuluïdes (descendents de Tului) representats per Mongke (Möngke).\nOgodei va tenir cinc altres fills: Godan (Goslan), Kütchü, Karatchar, Kachin i Kadan. Molts prínceps de la branca van acabar executats o exiliats. No obstant Kubilai Khan (1260-1294) va protegir a Chiramon (fill de Kütchü) i altres prínceps ogodeïdes i txagataïdes amenaçats.\nEl ogodeïda més important fou Kaidu Khan (Qaidu Khan, Qaydu Khan, Kaydu Khan) que va aspirar a ser gran kan i va dominar com a tal el kanat de Txagatai. A la seva mort el 1301, el fill Orus va aspirar a la successió però finalment fou un altre fill, Chapar Khan, qui el va succeir (1303) però va perdre poder i el 1306 fou derrotat i desposseït de la major part dels seus dominis. El 1307 els que li quedaven foren repartits entre el seu germà Yangichar, i Tügme, un net del kan Güyük. Revoltats Chapar Khan, Orus, Yangichar i Tügme el 1309 foren derrotats i es van sotmetre al gran kan establint-se a Pekín acabant així políticament la branca (1310).", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Oms són una família de constructors d'instruments de vent, del segle XVIII, a Barcelona. Pertanyien al gremi de torners i constructors d'instruments de Barcelona.\nEls primers Oms, Pere i Victòria van viure a la Plaça Nova, de 1780 a 1790. En aquest domicili no hi va viure Anton Oms (major) durant el temps que li correspondria fer l'aprenentatge. Els fills d'aquest van viure al carrer de l’’Ensenyança.\nLa família Oms van estar relacionats amb Louis Boisselot, apadrinat per Anton Oms (major) i Francisco Bernareggi, dos constructors d'instruments. Aquests constructors van poder accedir al gremi de torners gràcies a l'apadrinament de Anton Oms. Cal dir que aquests dos personatges ja eren constructors experimentats.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Orbelian (georgià: Orbeliani), senyors de Siunia, foren una família noble, documentada en inscripcions a Vaiots Tzor i Siunia, i documentada per Esteve Orbelian, un membre de la família, en la seva Història de la Siunia de 1297.\n\nDurant el segle xii, els Orbelian o Orbeliani eren una família feudal de les principals de Geòrgia, amb centre en la fortalesa d'Orbet'i a Abkhàzia o prop d'aquest territori. El 1177/8, el seu líder Ivane dirigia el clan al complet quan fou derrotat en la lluita de poder entre, d'una banda, el jove hereu del difunt David V de Geòrgia, el gendre i protegit d'Ivane, príncep Demetri o Demna de Geòrgia, i de l'altra, el germà del rei difunt Giorgi. Ivane va enviar el seu germà Lipartit i els seus nebots Elikum i Ivane als dominis ildeguízides amb capital a Tabriz, demanant ajut per a la seva causa, però l'exèrcit turc va fer tard, i quan va arribar Ivane ja havia estat cegat, la seva família estrangulada, i el jove Demetri cegat i castrat.\nLiparit va morir a l'exili. Un fill, Ivane, retornà a Geòrgia quan la situació es va refredar; els seus descendents, tot i que amb les seves propietats reduïdes, van esdevenir prominents a Geòrgia i ho van restar fins als temps soviètics. Honorat per l'atabeg ildeguízida de l'Azerbaidjan, un altre fill de nom Elikum es va quedar allí i esdevingué un importat oficial, convertint-se (nominalment, segurament sense cap autèntic sentiment) a l'islam i va morir en una de les guerres de l'atabeg. Va deixar vídua, que era germana d'un bisbe armeni de Siunia, i un fill jove, Liparit. Aquests aviat van convertir-se, involuntàriament, en la muller i el fillastre d'un musulmà notable de Nakhtxivan.\nEl 1211, un exèrcit combinat georgià i armeni manat per Ivane Zakarian arrabassava el control de Siunia a l'estat de l'atabeg Ildegízida. Recordant els Orbeliani (el paper dominant dels quals a Geòrgia havia estat omplert pels Zakarian), Ivane va fer una recerca i va localitzar Liparit mercès al cunyat del bisbe, i el va establir com a senyor feudal de Vaiots Tzor. Reforçat per aliances de matrimoni i les seves relacions feudals amb els Khaghbakian o Proshian, entre d'altres, els Orbeliani van prosperar, construint o donant suport a una xarxa de monestirs esplèndids (el més notable dels quals és el de Noravank), recollint i conservant manuscrits importants, i altres inscripcions; cada monestir medieval a Vaiots Tzor té inscripcions que enregistren el seu patronatge.\nL'arribada del mongols imposava la necessitat d'actuar amb rapidesa. El 1251 i 1256, el príncep Smbat Orbelian, prudent i multilingüe, feia el pelegrinatge obligat a Karakorum, portant una joia esplèndida i benediccions divines, i va persuadir Mongke, fill de Genguis Khan, el governant mongol, de fer de Siunia i les seves esglésies un feu mongol exempt d'impostos sota el directe patronatge del gran kan (o com a mínim de la seva mare cristiana). La família expandia la seva influència, ajudada per una aparentment simpatia genuïna recíproca amb els mongols, com a mínim fins que aquestos es convertiren a l'islam. El 1286, l'erudit de la família, l'historiador Stepanos (Esteve Orbelian), feia el pelegrinatge al regne d'Armènia Menor a Cilícia i fou nomenat metropolità (arquebisbe) de la nova seu ampliada de Siunia.\nEl feu es va dividir en tres de 1290 a 1300, i foren després reunits per Burtel Orbelian, que governava un principat que floria i fou finalment nomenat emir de les capitals mongoles de Sultaniya i Tabriz. Aquesta cooperació propera amb els governants mongols tenia el seu preu. Uns quants Orbeliani morien en les campanyes del kan lluny de casa, i un passava 12 anys captiu a Egipte abans de ser rescatat. Els Orbeliani sobrevisqueren a l'arribada de Tamerlà i les seves hordes de turcmans durant els anys 1380, però en l'esfondrament de l'imperi de Tamerlà i les lluites entre faccions que disputaven entre si, va suposar una real amenaça. Smbat Orbeliani, l'últim governant de la família a la Siunia, va escollir el costat equivocat i, després de la captura del seu baluard de Vorotnaberd (sud de Sisian) el 1410, va fugir a Geòrgia, on va morir. Els Orbeliani aconseguiren retenir propietats a Vaiots Tzor durant tot el segle xv, encara que molts n'emigraren amb als seus parents cap a Geòrgia.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els orbeliani (georgià ორბელიანი) foren una família (tavadi) aristocràtica de Geòrgia, que es va bifurcar de la família dels Barataixvili al segle xvii i va originar unes quantes línies anomenades orbeliani, orbelishvili (ორბელიშვილი), qaplanishvili (ყაფლანიშვილი), i jambakur(ian)-orbeliani (ჯამბაკურ[იან]-ორბელიანი). Foren destacats polítics i homes de la cultura i les ciències; van restar influents sota el domini rus al segle XIX quan les principals línies de la família van ser rebudes en la noblesa principesca (knyaz) de l'Imperi Rus, i fins al segle xx.\nL'Orbeliani deriven dels prínceps Barataixvili - ells mateixos possibles descendents de la casa medieval dels Liparits-Orbeliani - enmig de les enemistats familiars sagnants al segle xvii. Darrerament els Orbelianis reclamaven descendència imperial xinesa i el títol de gentilitat de Janbakur (més tard Jambakur; en persa, \"Fill del cel de la Xina\").Aquesta nova dinastia principesca nova rebia el cognom d'Orbelishvili (després Orbeliani) o Qaplanishvili agafats dels seus dos primers membres - Orbel (que va florir vers 1600) i el seu fill Qaplan (assassinat el 1671). Els Orbeliani estaven en possessió d'un feu gran anomenat Saorbelo o Saqaplanishvilo que comprenia la part sud del principat dels Barataixvili (anomenat el principat de Sabaratiano), incloent-hi moltes de les valls del Ktsia i el Dmanisi en el que és ara la regió de Kvemo Kartli de Geòrgia. Es consideraven entre les sis cases \"individides\" del Regne de Kartli, que superaven en rang als que havien sucumbit a la divisió que debilitava els seus alous dinàstics.Al segle xviii els Orbeliani exercien sobirania per sobre gairebé 100 famílies menors de la noblesa (aznauri) i 2.000 camperols que vivien en gairebé 160 pobles. Tenien un palau i una abadia familiar a Tandzia, castells a Dmanisi, Kveshi i Khuluti, i monestirs a Pitareti i Dmanisi. Els membres de la família Orbeliani gaudien en feu dels oficis de Cap de Polícia de Somkhètia, Cap Principal de Justícia i, conjuntament amb la casa de Mukhrani i Panaskerteli, prínceps-mestres del Palau de Geòrgia.Cap al final del segle xviii els Orbeliani marxaren de les seves propietats patrimonials a Kvemo Kartli - turmentats per incessants ràtzies de les veïnes tribus turques - i es reinstal·laven a Tbilissi, la capital de Geòrgia.Després de l'annexió russa de Geòrgia, set línies Orbeliani foren reconegudes amb rang de prínceps: quatre com a Prínceps Dzhambakurian-Orbeliani (rus Джамбакуриан-Орбелиани), una com Prínceps Dzhambakur-Orbelianov (Джамбакур-Орбелианов), i dos com Prínceps Orbelianov (Орбельянов):", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Orsini foren una poderosa família aristocràtica de la Roma medieval i renaixentista. Els Orsini afirmaven ser descendents de la família patrícia dels Julis, el mateix llinatge que Juli Cèsar, descendents a la vegada, segons la tradició, d'Ascani/Iulius, fill d'Enees i net de Venus. Tres membres de la família Orsini arribaren a ser papes: Celestí III (1191-1198), Nicolau III (1277-1280) i Benet XIII (1724-1730). L'any 1426 la família Orsini va construir el castell d'Orsini-Odescalchi, a la ciutat de Bracciano. Una membre dels Orsini, Clarice Orsini, fou esposa de Llorenç el Magnífic, de la casa de Mèdici, amb qui tingué set fills. La família Orsini va dominar Cefalònia i Zante des del 1194 fins al 1358 i també durant un temps el despotat de l'Epir.", "label": "Història" }, { "sentence": "El llinatge dels Oteiza era un llinatge aragonès d'origen navarrès.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Dinastia otoniana o dinastia otònida era una dinastia de reis d'Alemanya, que pren el nom del seu primer emperador però també és coneguda com a Dinastia Saxona per l'origen de la família.\nLa família mateixa, a vegades, també es coneix com els Liudolfings, pel seu primer membre conegut Liudolf i un dels seus noms principals.\nEls governants Otonians també es consideren com la primera dinastia del Sacre Imperi Romanogermànic, com successors de la Dinastia Carolíngia i de Carlemany, que és comunament vist com el fundador original d'un nou Regne Franc successor de l'Imperi Romà.\nTot i no haver estat mai Emperador, Enric I l'Ocellaire, Duc de Saxònia impulsa l'accés de la seva dinastia a l'Imperi en haver unificat els diferents pobles germànics sota un únic rei, llegat que recau en el seu fill Otó el Gran qui si que és nomenat Emperador i, com a tal és el successor de la dinastia Carolíngia.\nDes d'Otó I la majoria dels reis alemanys també eren coronats Emperadors Romanogermànics. Sota el regnat dels governants Otonians, el regne de Franc Oriental esdevé finalment el regne d'Alemanya amb la unificació dels ducats de Lorena, Saxònia, Francònia, Suàbia, Turíngia i Baviera en un imperi ara conclòs. També la identificació d'Alemanya amb el Sacre Imperi Romanogermànic, que dominarà la història alemanya fins a 1806, començà amb la coronació d'Otó I el Gran a Roma en 962. No obstant això, la projectada restauració de l'Imperi Romà decauria més tard sota el regnat d'Otó III.\nDesprés de l'extinció de la dinastia Otoniana amb la mort d'Enric II del Sacre Imperi, el 1024 la corona passava a la Dinastia Sàlica amb Conrad II, besnet de Luitgard, una filla de l'Emperador Otó I que s'havia casat amb el Duc Sàlic Conrad el Vermell de Lorena.\nReis i Emperadors Otonians:\n\nEnric I l'Ocellaire, Rei dels alemanys i Duc de Saxònia, mort en 936\nOtó I el Gran, Emperador romanogermànic i Duc de Saxònia, mort en 973\nOtó II, emperador romanogermànic, mort en 983\nOtó III, emperador romanogermànic, mort en 1002\nSant Enric II, emperador romanogermànic, mort en 1024Alguns altres membres famosos de la Casa de Liudolfing o Otoniana:\n\nLiudolf, Comte de Saxònia, mort en 864/866\nSant Altfrid, Bisbe de Hildesheim, mort en 874\nBrun, Duc de Saxònia, mort en 880\nOtó l'Il·lustre, Duc de Saxònia, mort en 912\nGerberge de Saxònia, mort en 954\nEnric I, Duc de Bavaria, mort en 955\nLiudolf, Duc de Suàbia, mort en 957\nHedwige de Saxònia, mort en 965\nBruno I, Arquebisbe de Colònia i Duc de Lotaríngia, mort en 965\nWilliam, Arquebisbe de Magúncia, mort en 968\nOtó, Duc de Suàbia i Baviera, mort en 982\nEnric II, Duc de Baviera el Cerca-raons, mort en 995\nBruno, Bisbe d'Augsburg, mort en 1029", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Pallavicino foren una antiga família italiana que s'esmenta des del segle X i que va conservar la independència del seu marquesat fins a començaments del segle xvii.\n\nVegeu Marquesat de PallavicinoEl marquesat fou donat llavors (1615) a la família Adorno representada per Girolamo Adorno de Pallavicino amb consideració de comtes del Sacre imperi. Després de tres marquesos es va extingir i l'hereva Maddalena Adorno Pallavicino el va aportar a la casa de comtes de Calcababbio.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Perapertusa foren un llinatge medieval del Perapertusès i altres llocs, inicialment senyors del castell de Perapertusa. El seu escut d'armes era d'or, amb el cap carregat amb tres losanges vermells buidats d'or o bé tres losanges de sable.\nEl seu origen fou un senyor de nom Amell, casat amb Ermengarda. Van tenir dos fills, Seguer I de Perapertusa, que el 1017 estava present en la fundació del bisbat de Besalú, i Pere I de Perapertusa; aquest darrer fou el pare de Ramon I de Perapertusa i de Berenguer I de Perapertusa que apareixen esmentats el 1073 quan van signar l'acta d'unió de l'abadia de Cubieras i la de Moissac. Berenguer I fou avi de Berenguer II de Perapertusa, que consta l'any 1040 com a senyor dels castells de Perapertusa, Montalbà i Querbús, de la Torre de Triniac i de les forces de Rufiac i Cucunhan. Berenguer II fou pare de Berenguer III, que vivia encara el 1193 i estava casat amb una dama de nom Comdors. Després el llinatge desapareix per un temps.\nGuillem i Seguer de Perapertusa apareixen esmentats el 1242, quan hagueren de refugiar-se a les terres del comte rei català, fugint de la croada contra els albigesos o càtars.\nEl llinatge s'hauria fraccionat en més d'una línia; una de les branques foren senyors de Montalbà i Bellestar (Fenolleda), i a la seva extinció va anar per matrimoni als Senespleda, senyors de les Fonts\nUna altra branca eren senyors de Trevillac, Sequera i Rocaverd, que segurament es va acabar refonent amb una altra línia, la de Rebollet (vegeu més avall).\nBerenguer de Perapertusa (mort el 1309) es va establir al Rosselló, on es va casar en data incerta, anterior al 1276, amb Clemència d'Ortafà, senyora de la baronia d'Ortafà, amb qui va tenir Berenguer de Perapertusa (mort el 1360), dit també Berenguer d'Ortafà, casat amb Esclarmunda de Santjoan, senyora de la baronia de Sant Joan de Pladecorts. Van tenir dos fills: Berenguer d'Ortafà, baró d'Ortafà i de Sant Joan de Pladecorts, que continuà el llinatge dels Ortafà; i Pere de Perapertusa, que es va casar el 1355 amb la pubilla Margarida de Corbera, hereva de la baronia de Corbera; només van tenir una filla, Hugueta de Perapertusa, que va aportar les senyories al seu marit Francesc de Sagarriga i va seguir en la seva descendència.\nSeguer de Perapertusa apareix casat el 1412 amb Anna de Parestortes, senyoria que va passar pel matrimoni d'una neta a la família senyorial dels Oms.\nUn Amell de Perapertusa era el 1344 mestre dels ports del Rosselló i s'havia casat amb la pubilla Francesca Albert. Els seus descendents foren probablement els senyors de Castellrosselló.\nBerenguer de Perapertusa era veguer de Cerdanya i Baridà i batlle de Puigcerdà el 1328.\nArnau de Perapertusa, que vivia el 1354, fou falconer, munter i coper del rei Pere el Cerimoniós i veguer de Cerdanya. Un altre Berenguer de Perapertusa fou abat de Santa Maria d'Arles (1350-1361).\nGuillem de Perapertusa (mort vers el 1426) era de la línia de Rebollet, i portava els títols de baró de Rebollet, senyor de Rocaverd, Sequera, Prats i Trevillac; va adoptar el partit de Pere III de Catalunya-Aragó contra el seu rei Jaume III de Mallorca. Segurament ell o els seus dos fills passaren a Sicília: Amell de Perapertusa va rebre allí la baronia de Favara, que passaria al seu germà, Bernat Berenguer de Perapertusa, conegut tanmateix com a Bernat Berenguer de Castellar, que havia rebut vers el 1397, la baronia de Tavi i estava casat amb Ilaria di Ventimiglia. Bernat Berenguer es suposa que fou el mateix personatge que el 1396 era guardià dels ports i costes del Rosselló i fou escuder i uixer d'armes del rei Martí l'Humà, havent-se casat el 1401 (en segones noces) amb Constança de Perellós, hereva de la baronia de Jóc. D'Ilària va tenir a Guillem de Perapertusa, baró de Rebollet i de Favara, que romandria a Sicília, on els seus descendents —que portaren el cognoms de Perapertusa i Castellar de manera alternativa— van governar la baronia de Favara; amb Constança fou pare de Bernat Berenguer de Perapertusa i de Perellós (mort el 1485), baró de Rebollet, que va heretar la baronia de Joc el 1459 de la seva tia Elionor de Perellós. La seva filla Constança de Perapertusa es va casar amb Roger de Brugueres (o Bruguera), baró de Chalabre (Llenguadoc), i van tenir almenys dos fills, dels quals el segon, Gastó de Perapertusa (mort vers el 1505) fou baró de Jóc i Rebollet i senyor de Trevillac i Rocaverd, i pare del seu successor Francesc de Perapertusa (mort en 1552/1554), que el 1543 va adquirir per compra les senyories de Rodés i Ropidera als Vilardell; com que va adquirir també les senyories de Saorla, Finestret, Rigardà, Glorianes i Traiguera, es va convertir en el senyor més poderós del Conflent. El seu net, Pere de Perapertusa i d'Erill (mort el 1624), cavaller de Sant Jaume, va heretar de la seva mare la meitat de la baronia de Gelida i el 1599 fou creat vescomte de Jóc. Es va casar dues vegades, la segona amb Rafaela de Vilademany-Cruïlles, òlim d'Oms i d'Agullana, que li va aportar les baronies de Rupit (amb Susqueda), Santa Coloma de Farners, Taradell (amb Viladrau), la varvassoria de Vilademany, la senyoria de Fornells de la Selva i de Sant Martí Sacalm i les castellanies de Seva i el Brull. Tot aquest patrimoni molt extens va passar al seu fill Antoni de Perapertusa i de Vilademany-Cruïlles, segon vescomte de Jóc, que lluità contra Felip IV de Castella en la guerra dels Segadors, però el 1652, quan es va produir la revolta al Conflent, es va declarar contra els francesos, i el rei Lluís XIV de França li va confiscar els seus béns el 1653; finalment li foren restituïts el 1659. A la seva mort el 1676 el llinatge es va extingir i la successió va passar als fills i descendents de la seva filla Maria de Perapertusa i de Clariana (morta el 1660), que el 1659 s'havia casat amb Jean François de Bournonville, marquès de Risbourg.", "label": "Història" }, { "sentence": "El Llinatge de Petrović-Njegoš (ciríl·lic: Петровић-Његош) ha estat la Casa Reial de Montenegro des de 1696. Montenegro fou reconegut internacionalment l'any 1878, no obstant ja existida de facto des de 1711.\nMontenegro era governat pels anomenats Vladikas, Bisbes-Prínceps, en els quals s'hi ajuntaven el paper temporal i espiritual. En 1852 aquest doble paper era esmenat passant a ser una paper purament temporal. El 1910 el príncep Nicolau I de Montenegro anuncià l'elevació al títol de \"rei\". El 1916 Nicolau fou destituït per la invasió i ocupació del seu país per part de l'Imperi austrohongarès. Invasió que era seguida per la invasió i ocupació de Sèrbia. El 1918 Montenegro era annexionat al nou Regne de Serbis, Croats i eslovens. Montenegro restà un període de vuitanta anys de control des de Belgrad.\nNicolau I moria en exili a França el 1921, fou succeït pel seu fill Danilo III, el qual abdicava per sorpresa el mateix any. EL títol, doncs, passa a mans de Miquel Petrović-Njegoš, nebot de Danilo. Miquel fou exiliat a França. Durant la segona guerra mundial Miquel fou arrestat i internat per ordre d'Adolf Hitler per rebutjar erigir-se com a cap d'un estat titella montenegrí alineat als Poders D'eix. Miquel era succeït pel seu fill Nicolau Petrović-Njegoš (Nicolau II) el 1986. Aquest últim retornava a Montenegro per donar suport al moviment d'independència Montenegrí que passava a aconseguir plena sobirania l'any 2008 establint-se la República de Montenegro.", "label": "Història" }, { "sentence": "La dinastia Piast és una descendència de reis i de ducs que van governar Polònia des de la seva aparició en tant que Estat independent fins al 1370. Els descendents dels Piast van continuar regnant sobre els diferents ducats que provenien de la fragmentació del territori polonès, a Masòvia fins al 1526 i a Silèsia fins al 1675.\nPiast és l'avantpassat llegendari d'aquests nobles. El seu nom és mencionat per primera vegada en la Crònica dels ducs polonesos de Gallus Anonymus, escrita cap a 1113. Encara que provinent d'una història semi-llegendària, els ducs i els reis es consideraven els descendents de Piast. Foren historiadors del segle xvii els qui començaren a parlar d'ells com els primers de dinastia Piast.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Pimentel són un llinatge nobiliari castellà d'origen gallec-portuguès.\nEl primer que va prendre el cognom Pimentel va ser Vasco Martínez de Novaes, noble del segle XIII descendent de la casa de Novaes, que havia pres aquest nom del castell homònim ubicat a Quiroga, a Galícia. Vasco va ser patge, conseller i privat del rei Alfons III de Portugal, i va esdevenir merino major del regne. Les enveges cortesanes van fer que caigués en desgràcia i perdés el favor reial. Llavors Vasco va passar a servir al rei de Castella Alfons X. Els seus descendents, tanmateix, van tornar a servir als reis de Portugal, i entre ells és d'esment Juan Alonso Pimentel, majordom major de Ferran I, a la mort del qual sense descendència masculina directa, es va mostrar desfavorable a Joan d'Avís i va passar a servir a Castella, pels seus mèrits, i a canvi de les seves senyories portugueses, va esdevenir primer comte de Benavente el 1398, el que va significar l'establiment definitiu dels Pimentel a Castella i, posteriorment, van anar augmentant els seus estats i senyories.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Pio di Savoia (originalment Pio) són una família feudal que tenia la Signoria de Quarantola a la zona de Mòdena des del segle xi. Van tenir sobirania sobre la ciutat de Carpi i alguns territoris veïns entre els segles XIV i XVI, fins que la ciutat va ser annexada als territoris de la família Este l'any 1530. Van tenir el privilegi del duc Lluís I de Savoia, amb les cartes patents del 27 de gener de 1450, per afegir el nom dels Savoia al seu cognom, com a recompensa pels serveis militars d'Alberto I el Vell.La família està registrada a la Llista Oficial Noble italiana amb els títols de Príncep (mpr) i Conte (m), Don i Donna, Nobile di Carpi (m), Patrizio di Ferrara (m).\nLa primera figura recordada de la família és un Manfredo (? -1096 ca.), el fill del qual Bernardo va ser pare del Pio Podestà de Mòdena entre 1177 i 1178 que va donar el cognom als seus descendents. Després van seguir el fill Lanfranco (1205-1252) i el fill d'aquests Federico (1230-1267). Manfredo I (1269-1348), fill de Federico i Agnese da Gorzano, fou vicari imperial de Mòdena entre 1329 i 1336 juntament amb el seu cosí Guido Pio, obtenint així el feu de Carpi de la família Este.", "label": "Història" }, { "sentence": "Polentani o Da Polenta foren una família de Ravenna, que va exercir altes funcions al llarg del segle XIII i va assolir la senyora el 1275, que va conservar fins al 1440.\nLa família apareix esmentada des del 1169. Era de tendència güelfa. Van ser senyors del castell de Polenta, prop de Bertinoro, que pertanyia a l'arquebisbe de Ravenna, i aquest tenia subinfeudat al monestir de San Giovanni Evangelista. El primer membre conegut es Guiu, el fill del qual, Jeremies, el 1169 va prendre part a la guerra contra Forli i Faenza per la possessió de Castiglione, i va rebre la senyoria del castell de Polenta del monestir de San Giovanni Evangelista el 6 d'agost de 1182, juntament amb son germà Lambert.\nGuiu va tenir nombrosos fills: Azzolí, Joan, Ingebald, Jeremies, Lambert, Alberic i Raquilísia.\nCom a funcionaris de la cúria arquebisbal van augmentar la seva importància al segle xiii, obtenint càrrecs i honors i entrant al consell general del comú. Durant la vacant en l'arquebisbat van participar també a la manumissió dels béns de l'església i a diversos esdeveniments politics. El 1240, quant Ravenna fou ocupada pels imperials, ja tenien una posició de primer ordre i eren el principal suport dels Traversari al consell.\nQuan el 1243 la ciutat va retornar al domini directe de l'arquebisbe el caps familiars Alberic i Guiu (el primer fill de Guiu i el segon fill de Lambert i net de Guiu) foren expulsats a la Pulla però van poder tornar el 1248 i van entrar al consell del comú on altre cop van donar suport als Traversari.\nEl 28 de setembre de 1270 va morir el bisbe Felip, encarregant un bon repartiment del poder entre Traversari i Polentani. Aquesta darrera família tenia ara dos branques: la representada per Guiu Menor Polentani, el fill de Lambert, i la de Guiu Major Polentani o Guiu Riccio ((+ 1293), fill d'Alberic. Aquest darrer va rebre la senyoria de Comacchio i Guiu Menor els càrrecs de Ravenna; però aviat es van enfrontar i Guiu Riccio es va aliar als Traversari. Aquestes lluites foren simultànies a l'expulsió dels gibel·lins Lambertazzi a Bolonya, obra de la família güelfa dels Geremei que va fer possible que Guiu de Montefeltro s'apoderés de Forli i Cervia, que va deixar a Montefeltro com a veïns dels Polentani i Malatesta (vers 1265). Aquesta darrers es van aliar amb el Malatesta en teoria contra els Montefeltro, però Guiu Menor o el vell amb l'ajut de la cavalleria dels Malatesta va imposar-se a Ravenna i assolir la senyoria. Francesca Polentani, la filla de Guiu Menor, fou donada en matrimoni a Gianciotto Malatesta. La revolta que va seguir dels Traversari fou derrotada i foren expulsats de la ciutat.\nGuiu Menor va tenir nombrosos fills: del primer matrimoni a Lambert, Francesca, Sanaritana, Ostasi i Bernardí; del segon a Guiot; i del tercer a Bannino. Va deixar la senyoria a la seva mort (1297) a dos fills: Lambert I i Bernardí (el segon fill Ostasi el va premorir). Lambert va governar a Ravenna i Bernardí Polentani ho va fer a Cervia. El 1312 va arribar a Ravenna Robert d'Anjou i va participar en la lluita contra l'emperador Enric VII. Bernardí va morir el 22 d'abril de 1313 i el seu germà Lambert I el va seguir el 1316. Lambert només va deixar un fill, anomenat Folc, que el va premorir. La successió va passar als fills d'Ostasi, que eren preferents als de Bernardí.\nOstasi tenia cinc fills: Azzó (mort vers el 1315), Samaritana, Guiu, Jeremies (mort el 1315) i Rinald, i la successió va passar al major Guiu dit Novello o el jove que va tenir per hoste a Dant i va governar fins als primers mesos del 1322; estant absent el cosí Ostasi va donar un cop d'estat (20 de setembre de 1322), va matar el germà de Guiu, Rinald Polentani, i va assolir el poder. Ostasi es va apoderar també de Cervia governada per una altra branca dels Polentani.\nBernardí de Cervia havia tingut quatre fills: Polènsia, Ostasi I, Zaffone (mort el 1359, que va tenir una filla de nom Primavera) i Guillem (mort el 1340, deixant dos fills, Vital i Joan).\nOstasi va morir el 14 de novembre de 1346 segons alguns assassinat pel seu fill Bernardí. Va tenir ser fills: Samaritana, Antoni, Joana, Vital, Bernardí, Lambert i Pandolf, però el 1346, Antoni i Vital ja havien mort, i la successió va passar als seus altres fills Bernardí I, Lambert II i Pandulf, però el primer va quedar sol el 1347 després de matar als seus germans. Va governar fins a la seva mort el 14 de novembre de 1359.\nEl va succeir el seu únic fill Guiu III que va governar 30 anys, pacíficament fins que fou empresonat pels fills, Bernardí, Ostasi II, Obizzo, Aldobrandí, Azzo i Pere Polentani, i fou deixat morir de gana (1389).\nEls sis germans van assolir conjuntament el poder, però tots van morir menys Obizzo que va quedar sol el 1406. Estret aliat de Venècia va imposar al seu fill i hereu la condició, per heretar Ravenna, de ser aliat a Venècia. Va morir el 31 de gener de 1431 i el va succeir el seu fill Ostasi III al que el 1438 el milanesos van derrotar i van imposar la seva aliança trencant amb Venècia. Dos anys després la flota veneciana desembarcà a Ravenna i va ocupar la ciutat sense quasi lluita, i el 1441 va declarar annexionada la senyoria. Ostasi fou desterrat i després assassinat.\nLa branca de Comacchio oberta per Guido Riccio va tenir continuïtat almenys fins al segle xv. Guiu va deixar quatre fills: Alberic, Jeremies, Amable i Francesc i d'aquest darrer es coneixen fills, nets (un net Francesc va morir el 1414) i besnetes. Comacchio va retornar a la línia principal a la mort de Riccio el 1293.", "label": "Història" }, { "sentence": "Puxian Wannu (蒲鮮萬奴) fou un dinasta jurchen que va establir una petita sobirania al segle xiii.\nVa servir a la dinastia Jin (jurchen) durant la lluita contra els mongols (que va durar del 1211 al 1234). Genguis Khan es presentava com el venjador dels seus parents, els oncles Oqin-barqaq i Ambagaï, però també dels antics sobirans kitan, i aquests van abraçar amb entusiasme el partit mongol. Un dels prínceps kitan, Ye-li Liu-ko (moderna transcripció Yelü Liuge, xinès 耶律留哥), de l'antic clan reial de Ye-liu, es va revoltar el 1212 a favor de Genguis Khan a la regió del Leao-ho al sud-oest de Manxúria, zona d'origen dels kitan, i va fer jurament de fidelitat al gran kan, i aquest li va enviar un exèrcit de socors dirigida pel noble (noyan) Djebé. El gener de 1213 Djebe i Liu-ko van ocupar Leao-yang (moderna transcripció Liaodong) als Jin i el príncep es va instal·lar als antics dominis dels seus ancestres com a rei de Leao sota sobirania del gran kan. El rei Jin va enviar a la zona a Puxian Wannu (1214) però fou derrotat a Kaiyuan. Llavors Puxian Wannu es va revoltar contra els Jin i va fundar el regne normalment anomenat Dazhen (大眞) a Dongjing (Liaoyang) el 1215. Va agafar el títol de tianwang (天王, Rei Celestial) i va establir l'era de Tiantai (天泰).\nDegut a les lluites amb els Jin, Ye-li Liu-ko (Yelü Liuge) fou expulsat del reu regne i va haver de demanar ajut a Genguis Khan. Els jurchen foren rebutjats i es van refugiar a Corea sense permís. Puxian Wannu es va sotmetre al general Muqali i va enviar el seu fill Tege (帖哥, 鐵哥 Tie Ge) com a ostatge (fins al 1216).\nPoc després del 1216 es va revoltar i quan l'exèrcit mongol va avançar va fugir a una illa. Els mongols van envair Liaoxi i Liaodong. El 1217 es va traslladar cap a Dongjing a la conca del riu Tumen i va reconstituir el seu regne, ara anomenat Dongxia (東夏), amb capital a Yanji que va anomenar Nanjing (南京 capital del sud); el seu domini anava al nord de les muntanyes Laoyeling, al sud de Hamgyŏngnamdo, Corea del Nord, a l'est de la mar del Japó i oest de les muntanyes Zhangguangcailing, és a dir a la zona de frontera entre Xina, Corea del Nord i Rússia.\nEl nom del regne és dubtós. Els documents xinesos l'esmenten com Dongxia però Corea l'anomenava Dongzhen (東眞). Yanai Wataru pensa que 夏 fou un malentès de 眞. Ikeuchi Hiroshi pensa que Dongzhen fou una forma abreviada de Dong Nüzhen 東女眞 (Jurchen Orientals) i fou un nom convencional.\nProbablement es va sotmetre als mongols vers el 1218 i en aquest any va envair Corea junt amb l'exèrcit mongol, però l'exèrcit mongol es va retirar després de restablir bones relacions. El tribut pagat per Corea fou recaptat per oficials de Dongxia i mongols. El 1222 es va revoltar mentre Genguis Khan estava absent; va envair Corea (que no li permetia obrir un assentament comercial a la frontera.\nEl 1233 l'exèrcit mongol dirigit per Guyuk, fill d'Ogodei, va atacar el regne i va capturar a Puxian Wannu, posant fi al regne.\n\n", "label": "Història" }, { "sentence": "El llinatge dels Rabassa de Perellós, també cognomenats Perellós i que foren la seva línia valenciana, fou iniciada per Francesc de Perellós, fill de Francesc I. Fou pare de Violant i de Francesc de Perellós i de Pròixida.Violant de Perellós i de Pròixida, dita la Nina de Perellós, obtingué béns mobles del vescomte d'Illa, padrastre seu. Fou senyora de Sant Feliu d'Amunt, Sant Feliu d'Avall i el Soler i sembla que no es casà. Deixà hereu Antoni Pinya, de Perpinyà, heretat que fou impugnada per Gregori Burgues, fill de Francesc, fill legitimat d'ella i d'un altre Gregori Burgues; el testament fou anul·lat i l'herència adjudicada el 1457 als Burgues.Francesc de Perellós i de Pròixida fou senyor de Coaner i de Torroella de Bages i obtingué de la seva mare els drets sobre les rendes antigues de Vic (1402), que vengué a Romeu de Santhilari (1415). Tingué un plet amb Gilebert de Centelles sobre drets hereditaris de Bernat de Centelles (1409). Es casà amb Joana Rabassa, hereva de Gener Rabassa, i des d'aleshores començà a dir-se també Gener Rabassa.Llur net, Gener III Rabassa de Perellós i de Montagut (mort el 1513) comprà el 1495 la baronia de Dosaigües als Lladró de Vilanova i vinculà els seus béns amb obligació que tots els hereus es diguessin Gener Rabassa de Perellós. El seu fill fou Gener IV Rabassa de Perellós i Vives de Boïl. Tingué un fill amb Àngela d'Àxer –una parenta seva en grau prohibit per al matrimoni–, que es digué Ramon, i que fou legitimat el 1547.Ramon, adoptà el nom de Gener V Rabassa de Perellós i d'Àxer i fou baró de Dosaigües i senyor de Benetússer. Fou pare de Ramon de Perellós i de Rocafull i de Gener VI Rabassa de Perellós i de Rocafull, cavaller d'Alcàntara, que fou creat (1699) marquès de Dosaigües.Gener VII Rabassa de Perellós i Pardo de la Casta, fill de Gener VI, uní al seu patrimoni la baronia de Picassent i fou pare de Gener VIII Rabassa de Perellós i de Lanuza (mort el 1765), que incorporà al patrimoni el comtat d'Albatera i les baronies de Bétera i Daia com a descendent dels Rocafull. El 1737 adquirí, per concòrdia, les baronies de Llutxent, Castalla i la Font de la Figuera. El 1745 es casà amb Maria Helena de Lanuza-Montbui-Vilarig i de Boixadors, comtessa de Plasència, vescomtessa de Rueda i Perellós i baronessa de Montbui.Llur net, Gener X Rabassa de Perellós i de Palafox, cinquè marquès de Dosaigües, extingí el cognom, ja que va morir solter a Roma, el 1853. Deixà hereu universal Vicent Dasí i Lluesma, fill del seu administrador Vicent Dasí i Mestre i de Manuela Lluesma i March. Aquesta successió fou impugnada pels parents més propers, els Marimon, marquesos de Cerdanyola. Finalment l'herència passà als Dasí i els títols als Marimon, excepte el marquesat de Dosaigües, la renúncia al qual, mitjançant una forta compensació econòmica a aquests, fou obtinguda per Dasí, que, així mateix, obtingué que la reina Isabel II d'Espanya li concedís el títol com a cap d'un nou llinatge.La branca de Tàrrega sembla que fou iniciada per Francesc Rabassa de Perellós —que seria un altre fill de Francesc de Perellós i de Joana Rabassa—, i s'extingí, pel que sembla, a la segona meitat del segle xviii.", "label": "Història" }, { "sentence": "La casa de La Rochefoucauld és una de les més antigues i il·lustres famílies de la noblesa francesa, els orígens de la qual remunten als senyors de La Roche a Charente al segle X i XI (Proves oficials de noblesa: 1019; canviat a Rochefoucauld al segle xiii.", "label": "Història" }, { "sentence": "El Casal de Rohan és el nom d'una família noble que va estar relacionada amb els reis de França i amb el ducat de Bretanya. Els Rohan, juntament amb el casal de Clisson i el casal de Laval, van ser una de les famílies més poderoses de Bretanya.", "label": "Història" }, { "sentence": "La dinastia Rúrik, ruríkida o dels ruríkides (bielorús: Ру́рыкавічы, romanitzat: Ryurykavichy; rus: Рю́риковичи, romanitzat: Ryúrikovichi, IPA: [ˈrjʉrʲɪkəvʲɪt͡ɕɪ]; ucraïnès: Рю́риковичі, romanitzat: Riurykovychi; literalment \"fills/descendents de Rúrik\") fou una dinastia fundada pel príncep dels varegs Rúrik, que es va establir a Nóvgorod cap a l'any 862 d.C. Els ruríkides van ser la dinastia governant de la Rus de Kíev (després de la conquesta de Kíev per Oleg de Nóvgorod el 882) abans que es desintegrés definitivament a mitjan segle XIII, així com els successors dels principats de Rus i les repúbliques de Rus de Nóvgorod, Pskov, Vladímir-Súzdal, Riazan, Smolensk, Galítsia-Volínia (després del 1199), Txernígov i el Gran Ducat de Moscou (des del 1263).\nLa branca Romanovich de la dinastia governava la Rus central i occidental. Aquests territoris van ser unificats per Romà el Gran i el seu fill Daniel, que més tard va ser coronat rei de Galítsia- Volínia. Després de l'extinció de la dinastia, Polònia i Lituània van absorbir el regne i el títol del seu rei va passar finalment als sobirans de l'Imperi Austrohongarès. La sobirania continuada dels ruríkides des del segle IX fins al XIV representa part del procés històric d'Ucraïna. En la historiografia ucraïnesa, no es considera que la civilització de Rússia (de vegades anomenada Ucraïna-Rússia) acabés el 1240, sinó que simplement va canviar el centre lleugerament cap a l'oest.Després de la desintegració de la Rus de Kíev, l'estat més poderós que va sorgir finalment va ser el Gran Ducat de Moscou, inicialment una part de Vladímir-Súzdal, que va establir les bases de la moderna nació russa, juntament amb la República de Nóvgorod. Ivan III va abandonar el control de l'Horda d'Or i va consolidar tota la Rus central i del nord, governant-la com a \"Príncep de tota la Rus\". Ivan IV va assumir el títol de \"Tsar de tota Rússia\" i va transformar l'estat en el Tsarat Rus. La dinastia Rúrik va governar fins al 1598, després del qual van ser succeïts pels Romànov després del Període Tumultuós.Com a dinastia governant, la dinastia Rúrik es va mantenir en algunes parts de Rus durant un total de vint-i-una generacions en línia masculina, des de Rúrik (mort el 879) fins a Teodor I de Rússia (mort el 1598), un període de més de 700 anys. Són una de les cases reials més antigues d'Europa, amb nombroses branques cadets existents.\nLa següent llista inclou tota la saga de la dinastia ruríkida que varen derivar en el posterior Imperi Rus, i l'actual territori de Rússia: Nóvgorod, Kíev, Vladímir-Súzdal i Moscou. Descendeixen tots òbviament de Rúrik.", "label": "Història" }, { "sentence": "Salvà és un cognom o llinatge molt estès als Països Catalans i del qual també se'n troben variants als estats de França, Itàlia i Suïssa.\nEl llinatge Salvà és present des d'antic als municipis de Verges, Arenys de Munt, Castelló, Vinalesa, Dénia, Gata, Ondara, Alcoi, Andratx, Artà, Llucmajor, Inca, Muro, Palma, etc. La seva etimologia prové del nom personal llatí Sĭlvānus, derivat de sĭlva, que significa 'bosc'. En la mitologia romana, Silvà (en llatí Sĭlvānus, o 'dels boscos') era l'esperit tutelar dels camps i dels boscos.\nNo han mancat investigadors que han pretès relacionar aquest cognom amb els primers repobladors de Mallorca, després de la Conquesta del rei Jaume I. En aquest sentit, Gabriel Alomar ens recorda que, en el Llibre del Repartiment, l'alqueria «Alfrauxeletx», de 4 jovades d'extensió, situada a l'antic districte musulmà de Montuïri, fou assignada al cavaller «Jouan de Salvia», de Montpeller.\n\nPer contra, segons diversos heraldistes (com Pere Costa i José Barberi), el llinatge català Salvà procediria de l'antiga vegueria de Vilafranca del Penedès, i el seu escut d'armes es representa amb una àguila (anomenada albanell) argentada o grisa (si bé, Joaquim M. Bover diu que és daurada), coronada del mateix metall o color a manera de mitja flor de lis, amb les ales esteses i abaixades, en camp de gules («encarnat», segons Bover).Barberi també recull la llegenda segons la qual el cap d'aquesta família, Francesc «de Selva», era conegut com el «cavaller de s'alba», perquè, tenint pocs homes, va esperar les dubtoses llums de l'alba abans d'escometre els moros, i així hauria guanyat la vegueria del Penedès en temps de Carlemany.\nFont Obrador recull un Guillem «Selvani» com un dels parroquians i propietaris de Llucmajor, l'any 1281; i un Ramon «Selva» de l'any 1299.El Diccionari biogràfic d'Albertí documenta un «Pere Salvà», arquitecte dels segles xiii i xiv, probablement mallorquí. Va dirigir les obres del Palau Reial de Mallorca i del castell de Bellver durant la primera meitat del regnat de Jaume II. Enllestí aquells treballs el 1309.Antoni Mas Forners documenta un «Salvador Salvà», originari de Sant Mateu de Vall-llobrega (Girona) i resident, el 1342, a Muro.El Nobiliario catalán de Pere Costa esmenta que, en les guerres que Alfons el Magnànim mantingué a Itàlia i en les quals participà Francesc «Selva», la nació catalana en sortí victoriosa i més triomfant gràcies a la conquesta de Nàpols.\nSalvà és també un llinatge notarial de Mallorca entre els segles XV i XVII. La branca familiar dels Salvà de Llucmajor exercí el notariat en aquesta vila des de finals del segle xv fins a principis del XVII. Els seus protocols són fonamentals per a l'estudi de la història de Llucmajor. Destaquen el notari Gabriel Salvà (Llucmajor, segle xv - XVI) que deixà 49 protocols fins al 1558; Joan Antoni Salvà (Llucmajor, segle xvi - 1563) que en deixà 12 entre 1551 i 1559; el fill de l'anterior, Joanot Salvà (Llucmajor, segles XVI - 1617) en deixà 11 entre 1581 i 1615).\nUna altra família de notaris, sense relació familiar documentada amb els anteriors són els Salvà de Palma. Exerciren el notariat els segles XV i XVI. Destaquen Lluc Salvà (Palma, segles XV - 1537) que llegà 13 protocols entre 1496 i 1537; el seu fill Pere Salvà (Palma, segle xvi - 1574) deixà 19 protocols entre 1525 i 1574; i el darrer membre de la família Cristòfol Salvà (Palma, segle xvi - 1588) que fou escrivà de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca, fou notari de la porció i jurisdicció del Temple. Els seus protocols tenen dades importants sobre els municipis de Selva, Sineu i Sóller.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Saralegui són un llinatge noble basc originari del solar de Zirartegui, a Amezketa (Guipúscoa).", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Sentmenat és un llinatge català originari del castell de Sentmenat (Sentmenat, Vallès Occidental), del qual va prendre el nom.\nVan ser els feudataris més importants dels Montcada, que els van encomanar la castlania del castell de Sentmenat. Els membres del llinatge més antics dels que es té notícia són els germans Arnau, Berenguer, Guillem i Pere, fills de Beatriu. Pere va ser el primer veguer de Tortosa, i de fet el llinatge va aconseguir béns i càrrecs a la Catalunya Nova. La línia masculina es va extingir i va passar als Fluvià, senyors de la casa forta de Sant Esteve de Palautordera, que es van cognomenar de Sentmenat. Entre els descendents, sembla que Ramon de Senmenat i de Ribes (m. 1308/10) va ser el fundador de la línia dels senyors de Campsentelles i del castell-cartoixa de Vallparadís de Terrassa, i Galceran de Sentmenat i de Peguera (ca. 1358-1448) la de Santa Fe, Rubí i Dosrius, extingida amb les seves netes, amb la qual cosa la línia principal va aconseguir el traspàs de la baronia de Dosrius i de les senyories de Fals i Canyamars.A partir del segle xvi, es van formar les dues línies actuals del llinatge amb els fills de Jaume i Enric de Sentmenat. El primer va iniciar la línia dels marquesos de Sentmenat, amb possessions a Sentmenat, Vallparadís, Fals i Pera, que va ser elevat al grau de noble el 1542. Aquesta línia que arriba fins avui dia ha comptat amb nombroses personalitats conegudes, un dels darrers, Joaquim de Sentmenat i Sarriera (m. 1968) va ser un filantrop de la música i fundador de l'Associació Òpera de Cambra de Barcelona, així com president del patronat Pro Música de Barcelona. Dintre de la línia dels marquesos, un dels fills del segon marquès va iniciar la línia dels marquesos de Gironella, que es va extingir amb la tercera generació, si bé va sorgir una branca cubana, amb Baltasar de Sentmenat i de Ribera, que encara perdura a Amèrica.La segona de les línies iniciada al segle xvi va ser la d'Enric i els marquesos de Castelldosrius, hereu de Dosrius i Canyamars i que va obtenir el privilegi de noble el 1577. Aquesta línia es va mantenir fins al segle xviii, quan la successió la va recollir el representant de la branca iniciada per un fill cabaler del primer marquès de Castelldosrius, Josep de Sentmenat i d'Oms (m. 1776). Els fills de la línia han tingut diverses ocupacions, algunes relacionades amb Amèrica, altres amb la política, i, per exemple, Ramon de Sentmenat i de Mercader, va ser actor.", "label": "Història" }, { "sentence": "La família Serbelloni (referenciada per certa historiografia amb la grafia de Sorbelloni) va ser una important família patrícia milanesa d'origen català, (passant per Vimercate), que seria la branca principal de tres branques descendents d'una família borgonyona amb tres branques tardanes (s.XIV-s.XV) (la Catalana, la Napolitana, i la Milanesa principal). Hi ha la incongruència de que de la família Cervelló catalana hi ha referències del s.XI", "label": "Història" }, { "sentence": "El llinatge dels Sessé, també escrit Sesé, fou un llinatge de rics-homes aragonesos.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Sillery foren un família francesa que donà molts magistrats il·lustres a la seva pàtria. Pretenien tenir el seu origen de l'època de les Croades; però, en realitat el primer individu conegut de la família és Jean Brulart, que fou president del Parlament de París a principis del segle xvi. Tingué per fill en Nadal Brulart, baró de Crosne, que fou fiscal general a París, i del qual en descendeixen els Brulart de Dijon, tres dels quals foren successivament presidents del Parlament de Borgonya. Un altre fill de Nadal, Pere, fou conseller del rei i president de la Sala d'instrucció dels affers criminals de París. Casà amb Ambrosia Regnault, que li portà amb dot les terres de Sillery, nom que en el successiu adoptà la família.\nD'aquest matrimoni naixeren molts fills, quasi tots els quals ocuparen càrrecs d'importància, però el principal fou Nicolau Brulart, marquès de Sillery, (Sillery, 1544 - 1 d'octubre de 1624). Conseller del Parlament de París el 1573, les seves grans dots i intel·ligència feren que se li confiessin missions diplomàtiques d'importància. Així, el 1585, Enric III l'envià a conferenciar amb el rei de Navarra, i aquest, ja llavors rei de França amb el nom d'Enric IV, li confià missions a Suïssa (1589 i 1595), les negociacions de la pau de Vervins (1598) i les molt delicades pel divorci amb Margarida de Valois (reina de França) i les que seguiren per les noces amb Maria de Mèdici. El 1604 ocupant ja un dels més alts càrrecs en la magistratura, fou nomenat guarda-segells i, finalment, canceller de França. Durant la regència de Maria de Mèdici es posà en desacord amb Concini que acabà per fer-lo destituir; però a la mort d'aquell fou cridat de bell nou al consell, i el 1624 caigué definitivament en desgràcia, degut als esforços de Richelieu i de La Vieuville, retirant-se llavors a les seves possessions de Sillery, on morí al cap de poc, ja octogenari.\nEl seu germà Nadal Brulat de Sillery (1577-1640 fou comanador de l'Orde de Malta i ambaixador a Espanya i a Roma, però després es retirà del món i abraçà la vida religiosa sota la direcció de Sant Vicenç de Paül, que pronuncià la seva oració fúnebre, consagrant la seva immensa fortuna a les obres de caritat.\nPere Brulart, marquès de Puisieux, fill del canceller, fou secretari d'Estat i el fundador de la branca dels Puisieux.\nFabià Brulart de Sillery (1655-1714), besnet del canceller, fou bisbe d'Avranches i de Soissons i individu de l'Acadèmia Francesa.\nL'últim individu notable d'aquesta família fou Carles Aleix Brulart, comte de Genlis i marquès de Sillery (París, 20 de gener de 1737 - 31 d'octubre de 1793) començà la seva carrera a l'armada, després fou capità de les guàrdies del duc de Chartres, el futur Felip Igualtat, formà part de l'Assemblea Constituent i de la Convenció Nacional i figurà entre els girondins, sent guillotinat amb 21 d'ells.", "label": "Història" }, { "sentence": "La família o casa Sommaripa és una nissaga veneciana d'origen francès, que governà les illes gregues de Paros i Andros durant el període de la Llatinocràcia a les Cíclades. El cap de família era Gaspar Sommaripa, un noble del ducat de Naxos que va esdevenir Senyor d'Andros en casar-se amb Maria Sanudo el 1390. Maria era membre de la Casa de Sanudes i filla dels ducs de l'arxipèlag Nicolau II Sanudo i Fiorenza I Sanudo. El matrimoni fou imposat pel nou duc de l'Arxipèlag, Francesc I Crispo, en compensació per la pèrdua d'Andros (1383), que va entregar a la seva filla Petronela com a dot. Gaspar Sommaripa va morir el 1402 i Maria Sanudo el 1426, i Paros va ser heretada pel seu fill Crusino I Sommaripa. A la mort del marit de Petronela, Crusino va reclamar l'illa d'Andros a la cort de Venècia. Crusino Sommaripa va morir el 1462 concedint Paros i la Triarquia de Negroponte al seu fill gran Nicolau I Sommaripa, i l'illa d'Andros al seu altre fill Domenico Sommaripa.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Stroganov o Strogonov (en rus: Строгановы, Строгоновы), també escrit a la francesa Stroganoff, eren una família de reeixits comerciants, industrials, terratinents i homes d'estat russos d'entre el segle xvi i el segle xx, als quals es va atorgar rang de noblesa.", "label": "Història" }, { "sentence": "Sudić és una antiga família respectada de Bòsnia, que han estat esmentats en el segle xiv com cavallers de la República de Poljica. Mehmet el-Sheikh el-Ebussuud el-İmadi era un parent de la família Sudić.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Suren o Surena (en part: 𐭎𐭅𐭓𐭉𐭍, Surēn; en persa mitjà: 𐭮𐭥𐭫𐭩𐭭) foren una família noble de Pàrtia, famosa durant el període de domini de l'Imperi Part.\nL'iniciador de la família dels Suren va tenir el privilegi de coronar al primer rei de Pàrtia al segle iii aC, i aquesta tradició va ser seguida pels seus descendents. Després de la derrota al segle iii dels arsàcides i l'ascens dels sassànides, la família va canviar de bàndol i va passar a servir a l'Imperi Sassànida. A la cort es coneixien amb l'epítet de la \"família partia\".\nEl membre més destacat de la família va ser el general conegut amb el nom de Surenes i un marzban d'Armènia del segle vi (Suren d'Armènia). En realitat Suren era un títol, probablement mariscal de camp, acompanyat de l'honor hereditari de coronar els reis. En aquest sentit, era la segona dignitat de l'Imperi després del rei. El rastre d'aquesta família es pot seguir fins al segle ix, quan un comandant militar va estar actuant al nord de la Xina. Probablement eren grans terratinents de Sakastan (Sistan), d'on haurien expulsat als saces (escites) cap al Panjab. Es creu que van governar el Sistan com a feu durant l'Imperi Part i probablement almenys algun temps sota els sassànides. Una teoria suposa que el Regne Indo-Part fundat per Gondofares I, era una creació dels Suren.", "label": "Història" }, { "sentence": "El taller d'impressors Abadal fou l'obra d'un llinatge de xilògrafs catalans del segle xvii", "label": "Història" }, { "sentence": "La família Tarkhan (també Terkhan) fou una de les famílies mes notables del regne timúrida durant el regnat de Xah Rukh. L'origen fou el fidel personal de Tamerlà, Ghiyath al-Din Tarkhan i el personatge mes destacat fou possiblement la reina Gawhar Shad. Si bé diversos amirs van portar el lakab o títol de tarkhan la majoria no han de ser relacionats amb la família (al ser un títol guanyat per molts guerrers que es transmetia als successors, nombrosos amirs el van portar sense estar emparentats entre ells). Dos germans de la reina, Ali Tarkhan i Hasan Sufi Tarkhan van arribar a ser governadors delegats del Khurasan (província mongola) en absència del sultà.\nEls membres principals de la família a part de la reina eren els seus germans, sis en total, tots els quals foren militars destacats en diverses campanyes. Els sis germans eren Ali, Hasan Sufi, Husayn Sufi, Sayyid Ahmad, Muhammad Sufi i Hamza. Cap dels sis amirs va arribar a ser una alta figura de l'administració o de l'exèrcit però com a família formaven un poder considerable, sens dubte el poder familiar mes important del temps de Xah Rukh. Com veurem Xah Rukh va disposar d'un grup rellevant de servidors eficaços i fidels.\nEl 1407/1408 Sayyid Ahmad va rebre un soyurgal a Andkhud que sembla que va restar dins la família. Devia gaudir d'un alt estatus perquè va poder enviar un cavall a l'emperador de la Xina que li va agrair especialment.\nTots esls germans van tenir diverses funcions i tasques en les campanyes de Transoxiana entre 1409 i 1411 (Said o Sayyid Tarkhan va aportar guerrers des d'Ankhud):\n1) Hasan Sufi enviat a Khujand el 1409 per cercar a Khalil Sultan\n2) Ali amb 100 qushuns seguint a l'avanatguarda de l'exèrcit\n3) Muhammad Sufi a l'exèrcit principal amb altres grans emirs\n4) Husayn Sufi enviat a protegir Qumis i Mazandaran durant l'absència de Xah Rukh (desembre 1410-gener 1411)\n5) Hamza va ser enviat a Sawran (Sabran) per Shah Malik amb motiu de la segona rebel·lió de Shaykh Nur al-Din\nEn les expedicions de Xah Rukh contra els problemàtics fills d'Umar Shaykh a Fars i Isfahan, els fills de Ghiyath al-Din van tornar a destacar, alguns en tasques que requereixen una confiança particular. Així Hasan Sufi fou enviat a ajudar el governador de Sawah atacat per Iskandar. Quan fou ocupada Xiraz per submissió voluntaria dels seus habitants, Muhammad Sufi i altres foren enviats des d'Isfahan allí per recollir als fills d'Iskandar que havien estat fets presoners i portarlos al campament. Un amir anomenat Sayyid Ali Tarkhan va morir a Xiraz el 1414, però la seva relació amb la família no s'ha pogut establir definitivament.\nLa campanya de Kirman de Xah Rukh de 1416 per destruir el governador insubordinat Sultan Uways incloïa Hasan i Husayn Sufi.\nDos d'ells foren amirs diwan (segons el Muqizz al-ansab) segurament un després de l'altra: Ali (que ho era abans de 1417) i Hasan Sufi (que ho fou de 1417 a 1424).\nEl 1417–18 s'esmenta a Muhammad Sufi fent campanyes a la regió de Kandahar: va ser un dels amirs enviats a pacificar Badakhxan el mateix any.\nHasan Sufi es esmentat com a tavachi o tovachi i cap d'un tumen en el centre de l'exèrcit de Xah Rukh.\nVan servir a la primera campanya de l'Azerbaidjan (1420-1421). Emn aquesta ocasió Sayyid Ahmad va rebre la alta posició de governador delegat al Khurasan i Herat; Hasan Sufi fou un dels caps de l'exèrcit.\nDurant els anys 1420-1430 van declinar en importància perquè van morir alguns dels germans. El primer fou Hamza que va morir a Samarcanda el maig de 1416. Husayn Sufi no consta quan va morir però no apareix després del 1416/1417. Ali va morir el 4 de setembre de 1417, passant la seva posició d'amir diwan al seu germà Hasan Sufi el qual va morir al seu torn el 3 de juny de 1424. No se sap l'edat que tenia cap dels quatre a la mort però és possible que no fossin molt grans i que deixessin fills menors. Si se sap que a la mort de Hasan Sufi la seva posició al diwan va passar al seu fill Mihrab del que només consta la seva mort el 1431; el seu fill Muhammad sabem que va servir a l'exèrcit (a l'ala esquerra) i va morir només deu anys després (el 1441); a l'ala dreta de l'exèrcit hi apareixen dos amirs probablement de la família: Muhammad Ghiyath Tarkhan i Khusraw Tarkhan.\nNomes va quedar Muhammad Sufi Tarkhan que fou encarregat del govern de Khurasan i Herat durant la segona campanya de l'Azerbaidjan el 1429. El 1431–32 fou un dels amirs enviats amb el príncep Baykara al Mazanderan per vigilar un eventual atac uzbek. Desde el 1432 fins al 1447 no torna a aparèixer esmentat.\nD'altres parents o descendents no hi ha informació en part per les poques campanyes militars fetes després de 1435 i especulativament perquè probablement eren joves per tenir llocs rellevants i no figuraven entre els amirs principals.", "label": "Història" }, { "sentence": "Teodor (en llatí Theodorus, en grec antic Θεόδωρος) era una família d'artistes originària de Samos. Els autors antics els hi atribueixen diverses invencions en arquitectura, escultura i obres en metall, però ningú no aclareix gaire els noms correctes, cosa que dona lloc a moltes dificultats d'interpretació.\nPlini el Vell atribueix a Rec i a Teodor l'invent de modular l'argila. Heròdot diu que Teodor va fer el crater de plata que Cressos de Lídia va enviar a Delfos; aquest crater se sap que era a Delfos efectivament el 548 aC. També va fer un anell per Polícrates de Samos que va morir el 522 aC. La tradició diu que aquest Teodor era fill de Telecles. Pausanias diu que junt amb Rec i Fileu va inventar l'art de fondre el bronze i el coure per fer estàtues (διέχεαν δὲ χαλκὸν πρῶτοι καὶ ἀγάλματα ἐχωνεύσαντο). Heròdot atribueix el temple d'Hera a Samos a l'arquitecte Rec fill de Filees, i Vitrubi diu que Teodor era l'autor d'una obra al mateix temple el que fa suposar que el va continuar i que ambdós eren de la mateixa família. Plini diu que els arquitectes del Laberint de Lemnos van ser Esmilis, Rec i Teodor. També s'atribuí a Teodor la Scias a Esparta i va participar en l'erecció del temple d'Àrtemis a Efes i se l'anomena Teodor de Samos fill de Rec. Segons aquesta tradició Telecles era el seu germà i ambdós van viure a Egipte i van poder fer la meitat d'una estàtua cadascun i després fer-les coincidir exactament mercès a allò que havien après a Egipte.\nSegons William Smith hi va haver dos personatges amb el nom de Teodor:\n\nTeodor (fill de Rec)\nTeodor (fill de Telecles).", "label": "Història" }, { "sentence": "La tercera dinastia de Kish és el nom que van rebre els llegendaris reis sumeris que van exercir l'hegemonia de la regió amb centre a Kish, després que l'exercís el regne de Mari (Mesopotàmia). Només es coneix el nom d'un sobirà, en aquest cas una reina, Kug-Baba, l'única dona de la llista reial. La llegenda li atribueix cent anys de mandat. El domini va passar després a Akxak.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els timurtaşoğulları foren una dinastia de guerrers turcs al servei de l'Imperi Otomà.\nEl primer conegut fou Aykut Alp, (mort el 1326) pare de Kara Ali Beg que va conquerir Hereke (al golf de Nicomèdia) i es va destacar al setge d'Aydos. A la seva mort en data no esmentada el va succeir el seu fill Timurtaix (mort el 1404) que va lluitar a la vall del Tunja a Bulgària conquerint Yeñidje Kisilaghac, Hajji Khalifa i Yanboli (1367); el 1375 fou beglerbegi de Rumèlia en comptes de Lala Xahin que havia mort; va fundar l'organització dels sipahis; el 1382 va fundar les fortaleses de Monastir, Prilep, Ixtip i va creuar el Vardar; després va atacar el Karli-Ili (Etòlia i Acarnània) el 1385 i va fer una incursió contra Arta (Grècia). El 1386 va lluitar a Anatòlia a la batalla de Konya contra el beg de Karaman, en la qual es va distingir; fou nomenat governador de Germiyan en absència del príncep Yakub; el 1390 va tornar als Balcans i va conquerir Kratovo a l'est d'Uskub (Skopje); el 1391 Ala al-Din Beg de Karaman va atacar Brusa i Timurtaix el va combatre i fou fet presoner, però un temps després fou alliberat; aprofitant el moment de la batalla de Nicòpolis (25 de setembre de 1396) Ala al-Din Beg va atacar Ankara però el 1397 Timurtaix el va derrotar a la batalla d'Akçay; Ala al-Din va fugir a Konya on els habitants de la ciutat el van entregar al general otomà que el va fer matar (tot i ser cunyat del sultà) i el sulta va annexionar el seu territori (tardor de 1397); Timurtaix va ocupar llavors Kianghri, Behesni i Malatya als turcmans i Dewrigi (Tefrícia); també va ocupar Darende i Kemakh.; va lluitar a la batalla d'Ankara el 20 de juliol de 1402 on fou fet presoner. Com que havia acumulat riqueses injustificades fou alliberat tard i es va posar al servei del príncep İsa Çelebi i fou assassinat pel seu propi servidor al servei del seu germà, el futur Mehmet I. Va deixar quatre fills, tots d'alguna rellevància, dels quals hi va haver deu descendents.", "label": "Història" }, { "sentence": "Torelli és el nom d'una família que va governar a Ferrara i després a Guastalla i Montechiarugolo, a Itàlia. L'ancestre de la família fou Ludolf de Saxònia anomenat el Brau. El seu besnet fou Enric l'alquimista, duc de Baviera, casat amb Hingilda Traversari, de la família de senyors de Ravenna, amb la que va tenir a Frederic il Taurello que tenia moltes possessions a Ferrara i va governar per designació de la comtessa Matilde de Toscana (1092), que es va casar amb Matilde di Ermengardi, de la família de Carlemany per la seva àvia Gaudalda. Va morir el 1117 deixant dos fills, Guiu I, podesta de Ferrara el 1118, anomenat Salinguerra, i Pere d'Ermengardi, ancestre dels Torelli de Bolonya. El seu fill Taurello I va governar a Ferrara i va morir el 1185 deixant un fill anomenat Salinguerra Torelli que del 1205 al 1230 va lluitar contra els Este per la possessió de Ferrara. El 1240 fou fet presoner i encarcerat fins a la seva mort el 1244. Dels seus fills, Pau, Bartomeu, Fraisinda i Jaume, el darrer va tenir un fill anomenat Salinguerra III tronc dels senyors de Guastalla. El seu descendent Guiu III, senyor de Guastalla des del 1406 i de Montechiarugolo des del 1407, el gran fou el primer comte de Guastalla el 1428.", "label": "Història" }, { "sentence": "Torriani o Della Torre fou una família italiana que va governar a Milà i altres llocs del nord de la península Itàlica. L'ancestre fou Martí I, fidel de l'emperador Conrat, mort el 1147 a Damasc. El seu fill es deia Pagano I, i el fill d'aquest Jaume, que fou jutge de Milà i va morir el 1216. El seu germà Pagano II fou podestà de Pàdua i jutge de Milà. El seu fill Martí II, fou cònsol de Milà i va morir sense successió.\nPagano III, fill de Jaume I, fou podestà de Brescia, Bèrgam i Milà i va morir el 1247. Son germà Martí III fou cònsol de Milà i va usurpar el poder absolut (1247-1259) fins a la seva mort, i fou també podestà de Como, Novara i Lodi. Son germà Felip fou cònsol a Gènova però va ser enderrocat el 1256, i després va ser senyor de Milà fins al 1265.\nRaimondo de Torre, fill de Pagano II, fou bisbe de Como (1262-1273) i després patriarca d'Aquileia (1273-1299) fins a la seva mort. Son germà Salvino va sortir de Milà després del triomf dels Visconti i va marxar al Friul on va ser el tronc dels comtes de Thurn i Taxis; un altre germà, Paganino, fou podestà de Vercelli i va ser assassinat per alguns nobles, que van ser castigats per son germà Nappo o Napoleó, que el 1259 va succeir a Felip com a senyor de Milà, Bèrgam, Lodi, Novara i Vercelli; va combatre els Visconti però aquests el van fer presoner el 1277 i va morir engabiat el 1278; Francesc, germà de Nappo, fou podestà de Brescia, Alessandria, Bèrgam, Lodi i Novara i va morir a la batalla de Desio (1281) contra els Visconti; son germà Erecco fou podestà de Novara el 1266 i després de Bolonya, Cremona i Orvieto, i va ser fet presoner a la batalla de Desio (1281) i més tard, alliberat, es va establir al Friul on la seva branca es va extingir dos segles després. Godofred, el darrer germà fou podestà de Novara el 1265 i després de Florència i de Pàdua, i la seva branca també es va extingir el segle xiv.\nInferaldo, fill de Paganino, fou fet presoner pels Visconti a Ponteliato, però el 1302, a la caiguda de Mateu Visconti, va entrar a Milà junt amb el seu cosí Guiu fins que va haver de fugir el 1311. Son germà Gabri, va combatre contra els Visconti i el 1307 fou nomenat capità dels güelfs a Asti. Guiu, fill de Francesc, fou fet presoner a la batalla de Desio el 1281, i alliberat el 1288. Poc després va començar la lluita contra els Visconti als quals va foragitar de Milà el 1302. El 1307 fou nomenat senyor i el 1311 va aixecar el poble contra l'emperador Enric VII que el va derrotar i va fugir, morint a Mòdena el 1312.\nConrat Mosca, fill de Nappo, fou nomenat podestà de Màntua el 1266 i després governador de Trieste. El 1302, a la caiguda dels Visconti, fou nomenat senyor de Milà i va morir el 1307. Son germà Reinald Passerino va expulsar els gibel·lins de Cremona i va ser elegit podestà el 1312. Després fou governador d'Alessandria, Piacenza, Parma, Reggio i Faenza. Un tercer germà, Cassone, va deixar un fill, Martí, que fou capità del poble a Como després del 1302 i va morir a Milà el 1307. Simó, fill de Guiu, va morir combatent els Visconti a la batalla de Vaprio el 1324, i la seva branca es va extingir el segle xvii.\nNappino, fill de Conrat Mosca, servi a Florència i el 1317 fou enviat a Gènova en ajuda del rei i el 1320 va combatre els gibel·lins de Bolonya, i va morir el 1329, extingint-se la seva branca el segle xviii. Son germà Florimond va intentar recuperar Milà sense èxit; son germà Pagano de Torre fou bisbe de Pàdua i patriarca d'Aquileia el 1319 fins que va morir el 1332; un altre germà, Cassone o Gaston, fou bisbe de Milà, però acusat per Guiu de ser amic dels Visconti, va ser desposseït i tot i que l'emperador va fer restaurar-lo els Visconti el van destituir el 1311, essent nomenat patriarca d'Aquileia el 1316, i va morir el 1318. El darrer fill de Conrat Mosca, Paganino, fou podestà de Como i senador de la ciutat de Roma.\nDels descendents cal esmentar a Jerònim Torriani a qui l'emperador Carles V d'Alemanya va nomenar comte de Valsassina i de l'Imperi, amb possessions a Moràvia el 1533 i que va morir a Venècia el 1590; Francesc Torriani, conseller de l'emperador Ferran I i baró de l'Imperi, ambaixador a Venècia el 1558; i Carles Torriani, governador de Trieste el 1666 encarcerat per les seves malifetes i que va morir a presó.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Traversari foren una família güelfa de Ravenna, notable ja al segle xi amb nombrosos càrrecs locals, entre ells els principals del comú de Ravenna, i que van exercir el poder senyorial del 1218 al 1240 i el poder de fet del 1248 al 1275.\nA la guerra del 1218 el güelf Pietro Traversari, va derrotar a les faccions dels Uberini i els Mainardi i es va proclamar senyor; el 1226 a la seva mort el va succeir el seu fill Paolo que va lluitar contra l'emperador Frederic II que finalment el 1240 va entrar a Ravenna i va deposar a Paolo Traversari. El bisbe Felip no va poder tornar a la ciutat fins al 1243.\nEl Papa va recuperar Ravenna el 1248. Els Traversari i Alberic i Guido Polentani, que havien estat expulsats pels imperials a la Pulla, van poder tornar el 1248 i van entrar al consell del comú que de fet fou dirigit pels Traversari aliats als Polentani. El 28 de setembre de 1270 va morir el bisbe Felip encarregant un bon repartiment del poder entre Traversari i Polentani, però el 1275, Guiu Menor Polentani, cap d'una branca dels Polentani, amb l'ajut dels Malatesta de Rímini, es va imposar i va assolir la senyoria. Els Traversari van intentar una contrarevolució però foren derrotats i expulsats de la ciutat.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Trencavell foren una important dinastia vescomtal que va regir, entre el segle X i el XIII, els vescomtats de Nimes, Albi, Carcassona, Rasès, Besiers i Agde, a la regió del Llenguadoc.\nEl nom 'Trencavell' potser deriva del mot compost 'trencavelana' (trenca avelana), que és l'occità per \"trenca avellana\". Originat com a sobrenom o cognom, 'Trencavell' esdevingué, més tard, un nom d'home que portaren tres vescomtes (Ramon Trencavell I, II i III), així com algunes dames de la casa vescomtal (essent 'Trencavella' la versió femenina del nom).\nEl primer membre documentat de la família Trencavell fou Ató I, que va ser vescomte d'Albi a l'albor del segle x. A Ató el seguiren cinc generacions de vescomtes d'Albi per descendència directa: Bernat Ató (mort el 937), Ató II (mort el 942), Bernat Ató II (mort el 990), Ató III (mort el 1030) i Bernat Ató III (mort el 1060).\nRamon Bernat (mort el 1074), fill de Bernat Ató III, es casà amb Ermengarda de Carcassona, germana de Roger, l'últim comte de Carcassona. Ramon Ató era vescomte d'Albi i Nimes, i adquirí Carcassona i Besiers els anys 1068-1070 arran de la mort del seu cunyat. El seu fill, Bernat Ató IV (mort el 1129), fou vescomte d'Albi, Besiers, Carcassona, Nimes i Rasès. Fou aleshores quan la família Trencavell, amb Bernat Ató IV, va tenir sota el seu domini totes les terres dels comtes de Tolosa; malgrat això, els Trencavell mai adquiriren el títol de comtes.\nEls fills de Bernat Ató IV van dividir l'herència de son pare. El més gran de tots els fills, Roger I (mort el 1150), prengué Albi, Carcassona i el Rasès. El segon fill, Ramón I (mort el 1167) prengué Besiers, i heretà Albi, Carcassona i el Rasès quan el seu germà Roger morí sense descendència. Finalment, el menor dels fills de Bernat Ató IV, Bernat Ató V (mort el 1159), heretà Nimes, al qual afegí Agde.\nAquest conglomerat de terres al centre del Llenguadoc i en mans dels Trencavell va donar a aquesta família una posició de considerable poder durant els segles xi i xii. Tant és així, que els seus veïns directes (els comtes de Tolosa a l'oest i els comtes de Barcelona al sud), veient la importància i la força dels Trencavell i les seves terres cercaren aliança amb ells. Majoritàriament, els Trencavell foren aliats dels comtes de Barcelona.\nEl govern dels Trencavell va acabar el 1209 a Carcassona, el Rasès, Besiers i Albi, i el 1214 a Nimes i Agde (a causa de la conquesta de Simó de Montfort, dins l'àmbit de la Croada Albigesa). Van recobrar el poder breument del 1224 al 1227 i després parcialment el 1240, però finalment van renunciar a tots els drets a favor del rei de França el 1247, a canvi d'una pensió.\nRamon Roger serà un dels protagonistes importants de la Croada Albigesa. S'oposarà moltes vegades al temible Simó de Montfort, fins que aquest últim el derrotà i confiscà totes les terres del vescomte en el seu profit.", "label": "Història" }, { "sentence": "La dinastia Tudor prové d'una família del país de Gal·les que acabaren sent nomenats comtes de Richmond, comtes de Pembroke, ducs de Redford i tenien consanguinitat amb els barons Grey of Wilton. Fora d'Anglaterra, eren família dels reis Valois de França i dels ducs de Baviera.\nEl símbol de la família Tudor era la rosa dels déu pètals, anomenada la rosa Tudor i que era de color blanc i vermell. Els Tudor arribaren a ser uns reis molt autoritaris i eren molt coneguts pel seu caràcter fort i el color roig dels seus cabells.\nLa dinastia Tudor regnà Anglaterra des del 1485 fins al 1603.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Urtx eren un llinatge de l'aristocràcia militar catalana probablement eixit del casal vescomtal de Cerdanya-Conflent.", "label": "Història" }, { "sentence": "Per la comunitat tribal àrab Utbi, vegeu UtubUtbi (nisba al-Utbí) fou el nom d'una família alguns dels membres de la qual van servir com a visirs dels samànides i va donar també un historiador destacat; altres membres menys coneguts foren secretaris dels samànides i els primers gaznèvides (segles X i XI). Eren d'ascendència àrab, d'un Utba establert al Khurasan, que no ha estat identificat.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Varano foren una família senyorial italiana que va governar Camerino des del segle XIII fins a començaments del XVI.\nEl seu membre més antic fou Varano, ciutadà de Camerino. Accorambone apareix abans del 1254 i el seu net, Rodolf, va estar casat amb la filla de Fidesmido di Pietro, senyor de Urbisaglia, amb la que va tenir un fill, Fidesmido, que fou senyor de Urbisaglia i podestà de Florència el 1327 i va morir després del 1330. Va tenir tres fills, dels quals Jordi, fou podestà de San Severino el 1351, i fou l'origen de la branca polonesa de la família sorgida de l'emigració en temps d'Esteve Bathory.\nGermà d'Accorambone era Gentile I, que el 1259 fou capità de guerra de Camerino i des 1266 senyor de fet de Camerino, Roca Contrada i San Ginesio i podestà de Camerino (1266) i de San Ginesio (1269). Fou comte de la Campanya romana el 1282 i va morir el 1284. Es va casar amb Altoruccia d'Altino, filla del comte Suppo d'Altino\nEl seu fill Rodolf I fou comte de la Campanya romana el 1284, títol que va transferir a Esteve Colonna el 1290. Fou senyor de facto de Camerino, Rocca Contrada i San Ginesio el 1284 al 1326, Capità del Popolo a Lucca el 1284, Capità del Popolo a Camerino el 1289, Capità del Popolo de Perúgia el 1292, Capità del Popolo de Pistoia el 1294, Capità del Popolo de Florència el 1296, Capità del Popolo de Bolonya el 1297, Podestà de San Ginesio el 1299, Podestà de Rocca Contrada 1301 i marques de la Marca d'Ancona el 1309. Va morir el 1316 i de la seva dona Galeota va tenir cinc fills:\nEl primer Joan, que fou podestà a San Ginesio del 1328 a 1340 i va morir el 1344; Joan va deixar un fill, Rodolf, que fou capità de Custodia de Florència el 1342. El segon, Nucció, fou Podestà de San Ginesio el 1314, Capità de Guerra de Perúgia el 1318, Governador de Nocera el 1319, i Podestà de Macerata el 1320; va morir al setge de Recanati el 1322. El tercer, Berard, fou arxidiaca de la catedral de Camerino el 1300 i podestà de San Ginesio el 1313, i va morir el 1317. El quart fou Segimon i el cinquè Ismanduccio (aquest darrer es va casar amb Imilzia di Rovellone, filla del comte Gentile I di Rovellone, senyor de Castelletta, Precicchie, Avoltore, Frontale i Isola).\nBerard I, germà de Rodolf I, fou senyor de facto de Camerino i San Ginesio des del 1316, Capità del Popolo de Camerino el 1288, Capità del Popolo de Perúgia el 1289, Capità del Popolo de Pistoia el 1294, Capità del Popolo de Florència el 1296, Capità del Popolo de Bolonya el 1297, Podestà de Macerata el 1316, i Podestà de San Ginesio 1300. Va morir el març de 1329. La seva dona Emma li va sobreviure fins al 1336.\nGentile II era fill de Berard I, i fou el primer senyor sobirà i vicari pontifici de Camerino nomenat el 1332 i confirmat el 1342. Fou abans podestà de Florència el 1312, i de San Ginesio (1329,1330 i 1331). Va morir el 1355.\nVa deixar un fill de nom Berard II que va morir el 1350, deixant un fill Rodolf II que fou senyor i vicari de Camerino el 1355. Fou també senyor sobirà i vicari Pontifici de Tolentino i de San Ginesio (novembre de 1355), senyor de Isnardo dal luglio (1356, adquirida als Brunforte), senyor sobirà de Macerata, Amandola, Civitanova i Penna San Giovanni (abril de 1376), i Senyor de Fabriano (1376). Anteriorment fou capità de Custodia de Florència el 1342, Capità de les milícies de Camerino a la conquesta d'Esmirna el 1345, capità de la flota del rei de Nàpols des el 1351, virrei dels Abruzzos el 1351, Podestà de Penna San Giovanni el 1354, Gonfanoner de l'Església (abril de 1355), Capità General de la flota de Florència (juliol de 1362 fins al març de 1363), Capità General de la flota de Perúgia (novembre del 1363), Capità del Popolo de Florència (1370), Capità General de la Lliga Antipontifícia (juliol del 1370), Capità General de la flota Pontifícia des el 1377. Va morir a Tolentino el novembre de 1384. Estava casat amb Camilla Chiavelli, filla de Finuccio Chiavelli, senyor de Fabriano i va deixar dos fills, Gentile i Elisabetta.\nEl seu germà Joan I fou anomenat \"Spaccaferro\", fou Podestà de San Ginesio el 1350, i fou creat comte pel Papa Gregori XI el 1376. Podestà de Visso el 1379. Fou després senyor i vicari de Camerino des el 1384, senyor i Vicari Pontifici de Tolentino i San Ginesio des el 1377 (investit junt amb son germà), Senyor de Macerata, Montolmo, Civitanova, Amandola i Penna San Giovanni des el 1384. El 1385 va cedir el govern a son germà Gentile III. Va morir a Sentino el 1387, i fou enterrat a l'església de Sant'Angelo del Morone. Estava casat amb India della Scala, filla del comte Nuccio della Scala, Comte de Truschia. Va deixar dos fills, Luca i Ciondolina, i un bastard, conegut com a Niccoló, que fou canonge a Tolentino.\nGentile III fou Senador de Roma el 1362 i el 1367, Podestà de Lucca el 1375, Senyor i Vicari Pontifici de Tolentino i San Ginesio des el 1377 (investit amb son germà), senyor i vicari de Camerino des el 1385, senyor de Macerata i Amandola (fins al febrer del 1386), Senyor de Civitanova fins al març del 1386, Senyor de Montolmo el 1388 (va perdre la senyoria el març de 1388 però la va recuperar ràpidament), Senyor de Cerreto d'Esi el 1388 (la va cedir a l'església). El 1390 va perdre les seves possessions però fou investit el novembre de 1393 com a Vicari Pontifici de la senyories de Camerino, Tolentino, San Ginesio, Montecchio (Treia), Belforte del Chienti, Visso, Aamandola, Sarnano, Monte San Martino, Gualdo Cattaneo, Montesanto (Potenza Picena), Cerreto i Ponte; el gener del 1394 va rebre també la senyoria de Macerata. Va morir el 1399. Estava casat amb Teodora Salimbeni filla d'un patrici de Siena.\nEl va succeir el seu fill Rodolf II, podestà de Macerata el 1385, que fou senyor i Vicari Pontifici di Camerino, Tolentino, San Ginesio, Montecchio, Belforte del Chienti, Visso, Aamandola, Sarnano, Monte San Martino, Gualdo Cattaneo, Montesanto, Cerreto i Ponte des el 1399, Senyor i Vicari Pontifici de Penna San Giovanni i de Civitanova des el 1404, Senyor de Macerata el 1399, Senyor de Montefortino el 1406 (Investit pel Papa), Senyor de Smerillo el juny del 1409, governador de Cortona pel Rei de Nàpols (juny de 1409), Prior de la Comuna de Spoleto (juny de 1414) i senyor de Beroide l'agost de 1414. Va morir a Beldiletto el 2 de maig de 1424. Suposadament va deixar 64 fills legítims i il·legítims dels quals 54 van arribar a adults. Va estar casat amb Elisabetta Malatesta, filla de Pandolf II Malatesta, senyor de Pesaro, i de Paola Orsini; amb Costança Smeducci della Scala, filla de Bartolomeo Smeducci della Scala, senyor de San Severino; i amb Cima, filla de Giovanni Cima, senyor de Cingoli.\nEl seu fill Gentile IV Pandolf conegut com a Piergentile, el va succeir. Fou senyor i vicari Pontifici de Camerino, Tolentino, San Ginesio, Montecchio, Belforte del Chienti, Visso, Amandola, Sarnano, Monte San Martino, Gualdo Cattaneo, Montesanto, Cerreto, Penna San Giovanni, Civitanova, Montefortino i Ponte des el 1424 juntament amb son germà Berard III. El 1430 va dividir els béns feudals del vicariat de Camerino amb son germà i va conservar Sefro, Montalto, Col di Pietra, Serravalle, Serramula, Tufo, Monte San Polo, Castel San Venanzio, Pieve Bovigliana, Acquacanina, San Maroto, Costa Feori, Col di Monte, Bolvello, Isola, Rocca Mattei, Fiugni i Monastero dell'Isola. Va morir el juliol de 1434 a mans del poble de Camerino. Es va casar tres cops: amb Partenope Tomacelli, amb Sveva d'Aquino, filla de Berard II d'Aquino, Comte de Loreto, i d'Orsolina de Yels, Comtessa de Satriano; i amb Costança della Scala, filla del Comte Robert della Scala, senyor de Schito, Rotorscio i de Vittoria. Va deixar dues filles de la seva tercera dona: Orsolina i Antònia.\nEl seu germà Berard III, senyor de Belmonte Piceno, Monte San Pietrangeli, Sant'Elpidi, Monteleone, Montottone i Monte Giberto des l'agost del 1407, senyor de Passignano, Isola Maggiore, Isola Polvese, Monte Gualando i Vernazzano dal luglio el 1416, senyor de Montegiorgio i Recanati des l'octubre del 1416. Fou senyor i vicari Pontifici de Camerino, Tolentino, San Ginesio, Montecchio, Belforte del Chienti, Visso, Amandola, Sarnano, Monte San Martino, Gualdo Cattaneo, Montesanto, Cerreto, Penna San Giovanni, Civitanova, Montefortino i Ponte juntament amb son germà, i després del repartiment del 1430 va rebre Santa Maria d'Alto Cielo, Caldarola, Rocchetta, Fiordimonte, Muccia, Crispiero, Agolla, Bolognola, Antico, Valcaldara i Casavecchia. Fou general de la flota reial de Nàpols el 1408 i ambaixador del rei de Nàpols a Hongria (juliol de 1412). Va morir a mans del poble de Tolentino el 12 de juliol de 1434 i fou enterrat a la Catedral de San Catervo de Tolentino. Es va casar el 1409 amb Viviana Trinci, filla de Ugolino III Trinci, Senyor de Foligno, i de Costança Orsini. Va deixar set fills:. Rodolf Angel, Joan Venanci, Ladislau, Gian Filippo, Bartolomeo, Ansovino, i Bernardina, quasi tots morts en l'aixecament popular del juliol del 1434.\nBerard III i Gentile IV tenien molts germans: Venanzio (premort), Constança (coneguda per Belfiore), Tora, Venanzia, Bianca, (anomenada Brància), Gerolama, Piacentina, Guglielma i Joan, entre altres que després veurem. Joan fou senyor i vicari de Camerino, Tolentino, San Ginesio, Montecchio, Belforte del Chienti, Visso, Amandola, Sarnano, Monte San Martino, Gualdo Cattaneo, Montesanto, Cerreto, Penna San Giovanni, Civitanova, Montefortino i Ponte el 1424 juntament amb els seus dos germans i el 1430 quan es van dividir els béns va rebre Pioraco, Casapalombo, Statte, Precanestro, Elcito, Valle Sant'Angelo, Torricchio, Castel Raimondo, Prefoglio, Copogna, Fiagni, Pieve Torina, Pieve Favera, Frontillo, Valle di Ea i Giove. Fou capità de la flota del Papa el 1424, Capità de la flota de duc de Milà (gener del 1426), Capità de la flota de Florència (juliol de 1426), i capità de la flota de Venècia (abril 1427). Fou assassinat el 1434. Es va casar amb Cornèlia Orsini i després amb Bartolomea Smeducci, i d'aquesta va tenir a Juli Cèsar I.\nAltres germans foren Piergentile, Rinaldo (mort el 1407), Ansovino (+1407), Ercole (+ després de 1410), Luca (+ després de 1403) Antoni (monjo), Nicolina (+ 1429), Antònia o Ansovina (+1423), Venere, Plautilla (+ després de 1409) i Lívia (+ després de 1420).\nEl primer, Piergentile o Pier Gentile I, fou senyor i vicari pontifici de Camerino, Tolentino, San Ginesio, Montecchio, Belforte del Chienti, Visso, Amandola, Sarnano, Monte San Martino, Gualdo Cattaneo, Montesanto, Cerreto, Penna San Giovanni, Civitanova, Montefortino i Ponte, juntament amb tres germans més, el 1424, i a la partició del 1430 va rebre Fiordimonte, Borgiano, Vestitgnano, Degnano, Fiastra, Gagliole, Sorti, Corvesano, Colpolino, Massa, Gelagna i Rocca di Majo. Fou executat el 6 de setembre de 1433. Va deixar un fill de la seva dona Elisabetta Malatesta, anomenat Rodolf IV.\nRodolf IV fou senyor i vicari de Camerino el 1444 amb son cosí Juli Cèsar, investit pel Papa Nicolau V el 1447. Va morir a Camerino el 1464. Del seu enllaç amb Camil·la d'Este va deixar tres fills, Nicola Maria, Pier Gentile i Ercole I Varano, el darrer dels quals fou fet duc de Camerino el 1535 però deposat el 1539 i va renunciar als drets el 1542.\nJuli Cèsar, fill de Joan, fou senyor i vicari Pontifici de Camerino des el 1444 junt amb Rodolf IV, que fou investit pel Papa Nicolau V el 1447 i confirmat el maig del 1468. Fou deposat el setembre de 1502. Fou capità de l'exèrcit a Siena, als Estats Pontificis, a Rímini, a Nàpols, i a Venècia i lloctinent Pontifici a la marca d'Ancona (1482, renovat el 1488); fou governador de Romanya per Venècia el 1484. Fou estrangulat per ordre de Cèsar Borja el 9 d'octubre de 1502. Es va casar amb Joana Malatesta, filla de Segimon Pandolf Malatesta de Rimini, i va deixar dos fills, Camil·la i Venanzio.\nAquest darrer fou el pare de Segimon que el 1521 va ocupar Camerino amb ajut del duc d'Urbino però no va ser mai investit pel Papa, i va perdre el poder el 1522. Fou assassinat a Roma el 22 de juny de 1552. Els seus descendents foren patricis a Venècia.\n\nEl seu germà Joan Maria fou senyor i vicari pontifici de Camerino el 1503, i va rebre el títol de duc per butlla pontifícia el 1515 amb jurisdicció sobre tota la vall del Nera. Senyor i Vicari Pontifici de Cerreto, Civitanova i Sassoferrato del 1515 al 1522; senyor i vicari Pontifici de Senigàllia, San Lorenzo in Campo i Montefalco del 1519 al 1522; Prefecte de Roma del 1520 al 1522; i almirall de l'Església el 1521. Fou deposat per son germà el 1521, però restablert el 1522 i confirmat amb dret hereditari per la filla el 2 de maig de 1524. Va morir a Camerino, de pesta el 19 d'agost de 1527. Estava casat amb Caterina Cibo, filla de Franceschetto Cibo, comte de Ferentillo.\nEl va succeir la seva filla Júlia sota tutela de la mare. Fou deposada el 1535. Es va casar el 1534 amb Guidobald II della Rovere, duc d'Urbino.", "label": "Història" }, { "sentence": "Llinatge noble dels senyors de Foixà, al comtat d'Empúries.", "label": "Història" }, { "sentence": "La casa o dinastia de Vasa va ser la dinastia regnant a Suècia entre el 1523 i el 1654 i a Polònia entre el 1587 i el 1668.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Vilamarí foren un llinatge de la noblesa catalana medieval possiblement oriünd del poble de Vilamarí (Pla de l'Estany). Documentats a partir de finals del segle xi, la seva descendència s'extingí a Catalunya en el segle xvi, si bé continuà a Itàlia.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Visconti és el nom de dues famílies nobles italianes de l'edat mitjana. La primera, en ordre cronològic, foren els governants del Jutjat de Gallura a mitjans del segle xiii originaris de la ciutat de Pisa; i la segona, i més coneguda, els governants del Ducat de Milà entre 1277 i 1447.\nQualsevol vincle entre les dues famílies de Pisa/Gallura i Milà encara no s'ha demostrat.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els wuffingas, uffingas o wuffings fou la dinastia governant a Ànglia de l'Est, el regne anglosaxó que avui correspon als comtats anglesos de Norfolk i Suffolk. Els Wuffingas van agafar el seu nom de Wuffa, un dels primers reis. Res és sabut dels membres de la dinastia abans de Rædwald, qui governà aproximadament del 599 al 624. Les invasions vikings del segle ix van destruir els monestirs del regne i amb ells molts documents relacionats amb el govern dels Wuffingas.\nEl darrer dels wuffingas fou el rei Ælfwald, qui va morir el 749 i que va ser succeït per reis de llinatge desconegut.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Casa de York va ser una branca de la casa reial anglesa dels Plantagenet, a la qual pertanyien tres dels reis d'Anglaterra de finals del segle xv. La Casa de York descendia d'Edmund de Langley, el primer duc de York i quart fill d'Eduard III.\n\n", "label": "Història" }, { "sentence": "Els Zaccaria (en català Zacaries) van ser una família genovesa que va governar Focea, Quios i altres illes, i als darrers anys algunes parts del Peloponès.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els zariàdrides foren la dinastia que va governar l'Armènia Sofene a partir de l'any 200 aC.\nEl rei selèucida Antíoc va nomenar un estrateg de nom Zariadris per a l'Armènia Sofene o Menor, que es va fer independent el 188 aC i assolí el títol reial amb consentiment del Senat romà, i fundant la dinastia dels zariàdrides.\nZariadris va morir vers el 160 aC i el va succeir el seu germà Mitrobuzanes o Merujan que va governar al tomb de trenta anys. El successor de Mitrobuzanes va ser probablement Artan o Artanes. Vers el 94 aC l'Armènia Sofene fou atacada per Tigranes II d'Armènia el Gran i el rei Artanes va morir a la lluita acabant la dinastia. El regne de Sofene fou incorporat al regne d'Armènia (Gran Armènia).", "label": "Història" }, { "sentence": "En diplomàtica, s'anomena carta partida a un document en el qual hi figuren dues (o més de dues) còpies d'un contracte o un text important en un únic full de pergamí. A la part que separava les còpies hi anava un text, o un dibuix. Un cop acabat el document es tallava i cada signatari es quedava amb una de les còpies. La part tallada de cada còpia havia de coincidir, fet que permetia comprovacions posteriors i dificultava la falsificació.", "label": "Història" }, { "sentence": "La codicologia (del llatí cōdex, gen. cōdicis, “còdex, llibre”; i del grec -λογία, -logia, \"estudi, tractat\"), codicografia, ciència discursiva dels manuscrits o arqueologia del llibre és la disciplina que s'ocupa de l'estudi dels manuscrits com a objectes físics, i particularment de llurs característiques externes i tècniques de composició. Ha sigut considerada una ciència auxiliar de la història i més tard ha sigut reclamada com a ciència independent per Charles Samaran el 1927.El terme fou emprat per l'hel·lenista Alphonse Dain a la primera meitat del segle XX o potser per Charles Samaran. Durant els inicis de la disciplina hi hagué una controvèrsia respecte als noms codicologia i codicografia a causa de la diferència dels usos que li donaven Dain i Charles Samaran.Sovint assimilada a l'arqueologia, la codicologia examina els materials (pergamí, paper, pigments, tintes, etc.) i les tècniques vinculades amb les diferents aspectes de la confecció d'un volum i de la seva enquadernació. Aquest examen permet sovint establir-ne la història i procedència. Els paleògrafs i codicòlegs contribueixen així a identificar les dades que permeten la catalogació dels llibres, i al desenvolupament d'estudis sobre la història del llibre i de les biblioteques, amb una atenció especial a les col·leccions de manuscrits. Gilbert Ouy explicà que per a estudiar un manuscrit és necessari comparar-lo amb altres, el qual implica que la metodologia de la codicologia siga la mateixa que la de l'arxivística. A més, Emanuele Casamassima l'ha comparada a la bibliologia en quant la codicologia s'ocupa dels llibres manuscrits i la bibliologia dels llibres impresos. Les últimes metodologies són la sociològica (estudia el llibre manuscrit tenint en compte que els sistemes gràfics són un producte social) i la semiològica (estudia globalment exemplars basant-se en l'afirmació \"cada llenguatge és una societat\").Els punts de vista de l'estudi poden tindre un pes desigual segons l'interès de l'investigador. Així, J.P. Gumbert dividí en tres la naturalesa de l'estudi codicològic: examen el manuscrit al medi per a on fou creat (codicologia arqueològica); examinar el seu material (technologische Kodikologie); i examinar el llibre com a producte social (codicologia cultural). Albert Gruys, el 1974, dividí la disciplina en una centrada en el discurs (codicologia) i altra en la descripció (codicografia).Durant la dècada del 1980 es reuní un equip d'investigadors a la Universitat Catòlica de Nijmegen i desenvoluparen el PCC (Producing Codicological Catalogues with the Aid of Computers), un sistema informàtic per a la catalogació dels manuscrits.El 1993 es va defendre la codicologia comparada com a mètode per a entendre més els manuscrits al comparar còdexs de distintes tradicions.", "label": "Història" }, { "sentence": "La història comparativa és una branca de la història que busca semblances i diferències entre dues civilitzacions en la mateixa època o bé en el mateix estadi evolutiu en diferents períodes, de manera que es trobi allò general al procés històric i allò particular de cada cultura. Va sorgir com a aproximació a la història a partir de la Il·lustració, moment que afirmava que cada poble tenia un moment on deixava l'irracionalisme i passava a ser governat per la raó i la mdoernitat, d'aquí l'interès per veure en quin estadi es trobava cada civilització. Els mètodes han estat criticats quan es pressuposa un mateix esquema per a tots els pobles, en canvi han tingut més èxit les històries comparatives particulars, per exemple dels sistemes militars o econòmics.", "label": "Història" }, { "sentence": "La demografia històrica és una disciplina de la història, complement per a l'anàlisi històrica, que utilitza mètodes quantitatius o qualitatius per estudiar la població en un determinat moment històric. Tal com reflexiona Pierre Goubert \"Com el seu nom indica, la història demogràfica (o demografia històrica) neix d'un casament entre la història, disciplina literària que se sent científica, i la demografia, disciplina que s'anomena científica, i en la qual l'aspecte matemàtic i estadístic és molt important\".\nEl marc cronològic de la demografia històrica es delimità per E.A. Wrigley al Regne Unit, entre 1538 i 1837, època en què els registres parroquials són la principal base documental. Al nostre país, tant els estudis d'història demogràfica com els de demografia històrica, abasten des dels primers registres de població existents fins al cens de 1857. Per tant, el coneixement del volum d'homes i de dones anterior a aquest any s'ha de fonamentar en els censos, fogatges i altres recomptes de població (si bé la finalitat dels quals no era únicament la de conèixer el nombre d'habitants, però són, malgrat tot, les úniques dades globals que es tenen) que són deficients i criticables en molts aspectes. Així, tant la demografia històrica com la història demogràfica s'ocuparien, doncs, de l'estudi de les poblacions abans de l'aparició dels censos estadístics contemporanis (època preestadística).", "label": "Història" }, { "sentence": "La diplomàtica és la ciència auxiliar de la investigació de la història que determina l'autenticitat o la falsedat dels documents de naturalesa jurídica produïts en qualsevol època. S'arriba a especialitzar segons tipus de documents, institució d'on procedeix, i època.La diplomàtica s'interessa per l'estudi d'aquells documents amb una natura i un valor jurídic, administratiu, historic, o testimonial, així com pel coneixement dels elements contextuals, formals i essencials que li confereixen un caràcter probatori i una força legal. A part d'aquests valors en els documents també pot ser valuós en sentit filològic, lingüístic, literari, judicial, econòmic, institucional, polític, religiós, històric, cultural, sigil·logràfic, arxivístic, etc., dels quals s'ocupa la diplomàtica.\nJa des de l'època clàssica s'utilitzaven mètodes empírics per tal de provar l'autenticitat de documents i de còpies, com la carta partida. L'estudi sistemàtic i científic va començar amb la publicació del llibre De re diplomatica (llatí), el 1681 pel monjo Jean Mabillon (1632-1707), quan els seus superiors li van demanar estudiar l'autenticitat de documents merovingis del jesuïta Daniel van Papenbroeck.El 1992 s'utilitzà per primera vegada a l'àmbit de la diplomàtica un llenguatge de marques, concretament un Document Type Definition. Des d'aleshores, com el 2008, s'utilitzà la tecnologia dels llenguatges de marques per a la descripció de documents legals: s'utilitza Text Encoding Initiative i Encoded Archival Description.L'arxivística utilitza la diplomàtica per a la \"identificació, valoració, disposició, i descripció dels documents\".Quan els documents legals estan encriptats s'empra la criptografia diplomàtica per a encriptar-los desencriptar-los: en el cas de la desencriptació s'utilitza la \"imaginació, un sentit lògic-crític dels mètodes historiográfics i les tècniques criptoanalítiques.", "label": "Història" }, { "sentence": "L'etnohistòria és l'estudi de les cultures i costums indígenes mitjançant l'examen de registres històrics. És també l'estudi de la història de diversos grups ètnics que poden o no existir en l'actualitat.\nL'etnohistòria utilitza dades tant històriques com etnogràfiques com a fonament. Els seus mètodes i materials històrics van més enllà de l'ús estàndard de documents i manuscrits. Els professionals són conscients de la utilitat de la font material, com ara mapes, música, pintures, fotografia, folklore, tradició oral, exploració del lloc, materials arqueològics, col·leccions de museus, costums ancestrals, llengua i topònims.", "label": "Història" }, { "sentence": "La filosofia de la història és una disciplina que intenta entendre com funciona la història. Així es qüestiona l'objectivitat en l'estudi del passat i les millors maneres d'accedir-hi i es planteja si la història és un conjunt d'avenços (progrés), si funciona per cicles o no té cap forma global i és només un conjunt de períodes. També analitza quin ha de ser l'objecte d'estudi, si la persona, l'època, la regió o el tema, i com canvia el panorama descrit segons la unitat adoptada. Per últim, s'interroga sobre si la història té un sentit en si mateixa o en relació al present i si pot usar-se per a predir el futur o propiciar determinats canvis.\nEn qualsevol cas, les diverses filosofies de la història han de retre compte de dues dificultats conceptuals importants: \n\nDificultat teòrica: com explicar la història universal des d'un punt de vista cosmopolita, per usar l'expressió de Kant, evitant el racisme o la minusvaloració imperialista i l'estigma envers determinats grups humans?\nDificultat pràctica: quin paper cal assignar a l'acció humana individual quan s'insereix en la història col·lectiva?", "label": "Història" }, { "sentence": "La geohistòria és una ciència històrica fundada per l'historiador francés Fernand Braudel que fusiona la història i la geografia. Estudia la dinàmica entre la societat del passat i l'estructura geogràfica que la sosté. La geografia com a estructura, que sosté la societat en diferents moments històrics, influeix en les societats, però no determinant-les, i aquestes segons la seva tecnologia i cultura, poden ampliar encara més les possibilitats que posseeixen i modificar la geografia del lloc on viuen.\nLa geohistòria és una ciència geogràfica i històrica (interdisciplinar) que no subordina una de les ciències a l'altra sinó que assumeix les peculiaritats de totes dues.", "label": "Història" }, { "sentence": "El testimoni oral és l'especialitat dins la ciència històrica que utilitza com a font principal per a la reconstrucció del passat els testimonis orals. També es pot entendre com a sinònim de la tradició oral, és a dir, del registre del passat confiat a la memòria i la transmissió oral entre les generacions, com són els mites i llegendes. Això no obstant, s'han de separar ambdós conceptes, ja que el primer es reconstrueix amb testimonis de primera mà de testimonis presencials, per tant es restringeix a la història contemporània, i el segon fa referència a períodes antics dels quals no queden, lògicament, testimonis vius.", "label": "Història" }, { "sentence": "La psicohistòria és una disciplina que estudia la història tenint en compte la psicologia dels individus, les seves motivacions per actuar, tant com a persones destacades com a grup cultural. Aplica la psicoanàlisi als personatges més rellevants per entendre què pensaven per provocar els successos que van alterar la història i per analitzar fenòmens de massa com la propaganda o la histèria col·lectiva, que poden causar canvis a gran escala en una població. Igualment analitza els períodes de la vida humana i com són tractats en diferents èpoques, especialment la infància, font de possibles traumes posteriors.", "label": "Història" }, { "sentence": "La història registrada (de vegades anomenada història enregistrada) és una part de la història humana que s'ha escrit o s'ha enregistrat per l'ús de llenguatge. S'inicia en el quart mil·lenni aC, amb la invenció de l'escriptura. El període abans d'això es coneix com a prehistòria.\nLa història registrada comença amb els relats del món antic pels mateixos historiadors de l'antiguitat. Encara que és important tenir en compte el prejudici de cada autor antic, els seus relats són la base per a la nostra comprensió del passat antic. Les primeres cronologies es remunten a Mesopotàmia i l'antic Egipte, encara que cap escriptor històric en aquestes primeres civilitzacions es coneix pel nom. Alguns dels historiadors antics més notables foren Heròdot, Tucídides, Polibi, Manethó (historiografia grega), Zuo Qiuming, Sima Qian (historiografia xinesa), Titus Livi, Sal·lusti, Plutarc, Tàcit, Suetoni (historiografia romana).\nEn les societats premodernes, la poesia èpica, mitografia, llegendes recollides i textos religiosos van ser tractats sovint com a fonts d'informació històrica, i així un pot veure referències a escriptors com Homer, Vyasa, Valmiki i obres com el llibre bíblic Èxode com a fonts històriques; però, els autors d'aquests textos no estaven preocupats per determinar el que havia succeït en el passat, sinó que s'ocupaven de crear una narrativa cultural basada o complementària de la història, de manera que el seu testimoni ha de ser utilitzat amb precaució.\nFonts primàries són proves de la història, escrites de primera mà en el moment de l'esdeveniment per algú que hi era present. S'han descrit com aquelles fonts més properes a l'origen de la informació o idea en estudi. D'aquests tipus de fonts, s'ha dit que donen als investigadors la «informació directa, sense mediacions, sobre l'objecte d'estudi». Fonts secundàries són relats escrits de la història basats en l'evidència de les fonts primàries. Aquestes fonts, en general, són informes, obres o investigacions que analitzen, assimilen, avaluen, interpreten i o sintetitzen fonts primàries. Fonts terciàries són compilacions basades en fonts primàries i secundàries. Aquestes són fonts que, de mitjana, no es troben en aquells dos nivells.", "label": "Història" }, { "sentence": "Llista d'esdeveniments, segons el calendari actual:\n\nLlista condensada d'aniversaris històrics:", "label": "Història" }, { "sentence": "La Cronologia del futur llunyà comprèn el període a partir de l'1 de gener de l'any 10.001 de la nostra era. S'han fet algunes prediccions que concerneixen a aquest temps futur. Les mateixes van des de prediccions astronòmiques, fins a fets de ciència-ficció. Si bé les prediccions del futur no poden ser considerades com absolutament segures, aquesta llista de prediccions es desprèn de la comprensió actual i els models científics. Aquests camps inclouen l'astrofísica, que ha posat de manifest com els planetes i les estrelles es formen i, interaccionen i es \"moren\", la física de partícules, que ha revelat com es comporta la matèria en les escales més petites, i la tectònica de plaques, el que demostra com els continents canvien durant milers d'anys.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Capital Mundial del Disseny (World Design Capital en anglés, WDC) és un projecte de promoció de ciutats de l'International Council of Societies of Industrial Design per a reconéixer i premiar els èxits realitzats per ciutats de tot el món en l'àmbit del disseny.", "label": "Història" }, { "sentence": "Un enregistrament o gravació és un procediment que permet la fixació i l'emmagatzematge d'una informació qualsevol en un suport material adequat, per a la seva conservació i la seva reproducció en un moment determinat. En informàtica, l'enregistrament es refereix a l'element d'un fitxer que d'acord amb una convenció es correspon amb una part concreta de la informació. Així, en aquest cas es refereix al resultat del procés, també denominat \"enregistrament\".Segons la informació a enregistrar, el suport emprat i l'aparell reproductor poden existir diversos tipus d'enregistraments. Si ens fixem en el tipus d'informació a enregistrar, aleshores, si es tracta de so, es pot emprar el disc fonogràfic, el disc compacte, el fil magnètic o la cinta magnètica. Si es tracta d'enregistrar una imatge, llavors se sol utilitzar la cinta cinematogràfica en cinematografia i fotografia, i la cinta magnètica en televisió. Pel que fa a la informàtica, l'enregistrament de dades i senyals es fa mitjançant targetes i cintes perforades, cintes i discs magnètics i discs òptics. I segons el procediment emprat, l'enregistrament pot ser mecànic, a base d'un solc espiral o per perforacions fetes seguint un cert codi, magnètic (això passa amb el magnetòfon o el videògraf) i òptic. Una altra manera de classificar els enregistraments seria tenint en compte les distintes necessitats d'utilització de la informació enregistrada i la diversitat dels aparells emprats per a la seva reproducció, segons quines siguin les possibilitats d'accés a la informació enregistrada. Aleshores es podria considerar l'enregistrament d'accés manual o bé automàtic. També es pot distingir entre enregistrament analògic o digital.", "label": "Història" }, { "sentence": "Integrated Systems Europe (ISE) és l'exposició més gran del món de sistemes audiovisuals i professionals de sistemes d'integració, un lloc on mercats i persones es donen cita per col·laborar, aprendre i fer negocis. L'esdeveniment anual dura quatre dies, i se celebra a la RAI Amsterdam cada mes de febrer. Integrated Systems Events és una empresa conjunta entre AVIXA i CEDIA - les dues principals associacions del sector per a la indústria audiovisual mundial.Des de la primera Integrated Systems Europe el 2004, l'esdeveniment ha crescut any rere any. Al 2018, es van allotjar prop de 1.300 expositors (amb innombrables nous llançaments de productes) i va donar la benvinguda a més de 80.000 visitants a la RAI.\nL'ISE és més que una exposició. Els programes extensius de desenvolupament professional i de conferències d'AVIXA i CEDIA, així com el nou Main Stage Theater, són integrals per donar valor als assistents i expositors. A més, ISE acull nombroses conferències prèvies i en exposició, a més de mostrar discursos magistrals, organitzar visites tecnològiques fora del lloc i facilitar nombroses oportunitats de networking.\nEl resultat és un espectacle que té un ambient creatiu i col·laboratiu i garanteix que Integrated Systems Europe sigui el lloc ideal per assolir els objectius empresarials.", "label": "Història" }, { "sentence": "El kula, conegut també com a circuit kula o intercanvi kula, és un intercanvi cerimonial que es realitza entre els pobladors de la Nova Guinea.\nComprèn divuit comunitats illenques de l'arxipèlag de Massim, incloses les illes Trobriand, i involucra milers d'individus. Segons les dades ofertes per Bronislaw Malinowski —que va documentar-ne la pràctica a principis del segle XX—, els participants dins el circuit kula havien de viatjar en les seves canoes alguns centenars de quilòmetres en el sentit que ho imposava l'article que s'havia proposat intercanviar amb altres participants del circuit.\nEls articles que s'intercanvien dins el kula són dos. Els collarets de conquilla que els trobriandesos anomenen veigun o soulava, que circulaven cap al nord a l'interior del circuit, sempre en la direcció de les agulles del rellotge. L'altre element són polseres fetes amb petites conquilles que reben el nom de mwali; el seu sentit de la circulació és invers. Si l'intercanvi entre dues persones s'iniciava amb un collaret soulava, aquell que el rebia estava obligat a correspondre amb un braçalet mwalli.\nLes condicions de la participació dins el circuit d'intercanvi variaven de regió en regió. Malinowski assenyalava que, a les illes Trobriand, els caps monopolitzaven el kula, mentre que a Dobu qualsevol persona podia participar-hi. Els objectes que s'intercanvien del kula són peces sense valor d'ús —encara que en algunes ocasions, assenyalava Malinowski, són emprades com a adorns corporals en certes celebracions religioses dels trobriandesos—, les mateixes que serveixen per a establir relacions socials i adquirir prestigi social.\nEls costums i tradicions que acompanyen aquest intercanvi de dons està curosament prescrit en el sistema cultural dels pobles que en fan part, especialment en tot el que es refereix a les perllongades relacions que sostenen els companys d'intercanvi —anomenats karayata—. L'acte de regalar, com escrivia Marcel Mauss en el seu Assaig sobre el do, és un dispositiu que engrandeix el donant, un acte en el qual el do és acompanyat de mostres d'exagerada modèstia en què el valor del do és rebaixat visiblement.\nEl do implica unes fortes relacions de correspondència i hospitalitat, protecció i assistències mútues. Una bona relació kula podia interpretar-se com un matrimoni. Per això, com citava Malinowski en Els argonautes del Pacífic occidental, els trobriandesos solen dir que \"una vegada dins el kula, sempre dins el kula\".\nEls objectes kula rares vegades romanen per molt de temps en possessió de qui els reben. Han de passar-los a altres companys dins del circuit després d'un cert període, raó per la qual els mwalli i els soulava estan en constant circulació dins el sistema d'intercanvi. Malgrat això, la possessió temporal dels objectes kula porta als seus posseïdors cert prestigi; però, és també l'objecte d'intercanvi el que augmenta de valor simbòlic amb les transaccions, tenint cada objecte una història detallada de la seva procedència i els individus que han tingut la possessió d'aquest objecte. Els caps més importants en l'intercanvi poden tenir centenars de companys d'intercanvi, mentre que els individus amb menor pes dins la trama social solen tenir-ne una dotzena o menys, depenent de la grandària de les seves xarxes socials.", "label": "Història" }, { "sentence": "Els baby boomers, sovint coneguts simplement com a boomers, abasta el grup demogràfic posterior a la 'generació silenciosa' i anterior a la 'generació X'. La generació es defineix generalment com a persones nascudes del 1946 al 1964, durant el baby boom posterior a la Segona Guerra Mundial, conseqüència de l'augment de la natalitat en aquest període. El terme s'utilitza especialment a Europa i a als Estats Units, i també en altres llocs, però les dates, el context demogràfic i els identificadors culturals poden variar. Els individus del baby boom són sovint els pares dels individus de finals de la 'generació X' i també de la 'generació Y' o 'millennials'.", "label": "Història" }, { "sentence": "Per a altres significats, vegeu Generació (desambiguació).\nUna generació és un grup de persones en edats similars i altres característiques comunes. Poden ser \"totes les persones que neixen i viuen al mateix temps, considerades en conjunt\". També es pot descriure com \"el període de mitjana, generalment entre 20 i ⁠30 anys, durant el qual els nens neixen i creixen, es fan adults i comencen a tenir fills\". En la terminologia de parentiu, és un terme estructural que designa la relació pare-fill. Es coneix com a biogènesi, reproducció o procreació en les ciències biològiques.\nLa generació també s'utilitza sovint com a sinònim de cohort en ciències socials; sota aquesta formulació significa \"persones dins d'una població delimitada que experimenten els mateixos esdeveniments significatius en un període determinat\". Les generacions en aquest sentit de la cohort de naixement, també conegudes com a \"generacions socials\", són àmpliament utilitzades en la cultura popular i han estat la base per a l'anàlisi sociològica. Al segle xix es va iniciar una anàlisi seriosa de les generacions, que va sorgir d’una consciència creixent sobre la possibilitat d’un canvi social permanent i la idea de la rebel·lió juvenil contra l’ordre social establert. Alguns analistes creuen que una generació és una de les categories socials fonamentals d’una societat, mentre que d’altres consideren la seva importància com a eclipsada per altres factors, com ara la classe, el gènere, la raça i l'educació, entre d’altres.", "label": "Història" }, { "sentence": "El terme Generació X es fa servir normalment per a referir-se a les persones nascudes en els anys 60 i 70. Els períodes exactes que defineixen aquesta generació no estan definits, però se solen considerar rangs com 1963-1978 o 1961-1981. També s'ha definit com les persones que van viure els seus anys d'adolescència durant els anys 1980, nascuts després dels anys del baby boom, coneguts també com a baby boomers. Els segueix la Generació Y (o millennials).", "label": "Història" }, { "sentence": "La Generació Y (també coneguts com a millennials) és un grup d'edat que s'anomena així per seguir cronològicament la Generació X i precedir la Generació Z. Agrupa els nascuts als anys 80 i 90. Als països participants en la Segona Guerra Mundial coincideixen a ser els fills dels nascuts al baby boom dels anys 50. No és així a la major part dels territoris de llengua catalana, on el baby boom es produeix els anys 70.\nSovint es diu que tota la generació Y, han topat amb una paret, la que els impedeix accedir al món laboral, punt de partida per poder progressar a la vida. L'allargament de la crisi fa que molt d'ells siguin extremadament depressius sobre les seves expectatives de futur. Són els joves instal·lats en la desesperació i l'angoixa, perquè veuen que tot i l'enorme esforç que van realitzar per finalitzar els seus estudis superiors, no van veure recompensada de forma justa totes les ganes que li van posar per ascendir a la vida. La sensació de perspectiva frustrada és més accentuada pel fet que han nascut en una època on la seguretat material ara s'ha truncat. A tot això cal afegir les promeses que els hi van fer els seus pares, perquè se'ls va prometre que si treballaven i estudiaven dur, es veurien fortament recompensats. Decepció seria la paraula més adient per definir la sensació que tenen molts d'aquests joves.\n\nLes expectatives de vida tampoc són favorables per aquells que van aconseguir una feina, perquè normalment el lloguer d'un pis de nivell mitjà s'emporta fins al 80% del seu salari, el qual força a molts joves a seguir vivint amb els seus pares. Això comporta una frustració fins al punt de sentir-se uns fracassats al no poder afrontar cap de les metes que ells tenien com a objectiu.A més, les diferents taxes per seguir estudiant han desanimat a molts joves a seguir millorant la seva formació, atès que no poden pagar les altes matrícules que han d'assumir, perquè no tenen feina i sovint, els pares tampoc. A tot això cal afegir que, moltes vegades, realitzen feines no retribuïdes, bé sigui per engany del patró o bé acceptat voluntàriament per obtenir experiència laboral.\nA tots aquests joves, se'ls comença a anomenar com \"la generació perduda\", ja que, tot i tenir una formació alta, una ètica de treball enorme i moltes ganes d'aprendre i dedicar-se a la seva professió, es veuen incapaços de trobar una feina adient als seus coneixements. Per això, sovint són forçats a migrar del seu país natal en busca de millors condicions de vida. Això s'ha vist reflectit en la taxa d'emigració catalana, que el 2012 va créixer fins a arribar al 150% respecte a l'exercici anterior. Les expectatives per als que es quedin no són bones, perquè quan la crisi se superi, la generació Y serà massa major com per a competir amb la generació següent.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Generació Z (també coneguts com a centennials) designa la generació de joves nascuts entre els anys 90 i l'actualitat. Rep el nom per seguir cronològicament a la generació Y, amb la qual comparteix la majoria de trets. De fet hi ha persones que poden ser adscrites indistintament a qualsevol de les dues. Sovint se'ls coneix com a nadius digitals, per l'ús intensiu de les TIC des dels primers anys de vida, ús que s'accentua en arribar a l'adolescència i que té un fort component social, a diferència del predomini dels videojocs d'altres generacions. S'associa aquest canvi amb l'èxit de les plataformes de xarxes socials (com Facebook, Instagram, Twitter, VK o Tuenti) i programes de missatgeria gratuïta (com WhatsApp, Signal o Telegram).\nCom a trets positius psicològics, els estudiosos destaquen la capacitat per aprendre noves tècniques, treballar en equip i mostrar-se flexibles, així com la igualtat entre gèneres. Negativament, destaquen per la incapacitat per mantenir l'atenció durant períodes perllongats, pel menor valor atorgat a l'educació o la cultura i per la menor implicació en causes col·lectives polítiques.\nLa Generació Z ha sigut la generació amb l'oportunitat de provar el Mètode d'ensenyament BYOD i les persones d'aquesta generació tenen fama de tenir més coneixements sobre les noves tecnologies.", "label": "Història" }, { "sentence": "La generació Alfa (per la lletra grega Alfa), també anomenada generació tecnològica o tàctil, és el conjunt demogràfic que segueix a la generació Z o posmilenial. Aquesta generació neix entorn l'any 2010 i té una previsió de finalització en l'any 2020, molts membres de la generació Alfa són fills dels millennials i la següent, seguiria amb l'alfabet grec essent la generació Beta.", "label": "Història" }, { "sentence": "La generació perduda és la generació especialment referida a intel·lectuals nord-americans florida en el període d'entreguerres entre els anys 20, entre la Primera Guerra Mundial i la crac del 29. Aquests es van exiliar a Europa i compartien una visió del món, present a les seves obres. Els autors més destacats del grup són John Dos Passos, Ezra Pound, William Faulkner, Ernest Miller Hemingway, John Steinbeck i Francis Scott Fitzgerald. Sembla que la denominació va sorgir de Gertrude Stein, si bé va ser Hemingway qui la va popularitzar.\nUna de les característiques principals de la Generació Perduda és el fet que està formada per un grup d'intel·lectuals dels Estats Units d'Amèrica que van viure l'experiència de la Primera Guerra Mundial. La dècada dels anys vint va ser una època dura en què la fe en l'home es va veure afectada pel poder que les armes i les innovacions industrials van tenir en la recent Gran Guerra o Primera Guerra Mundial. Aquesta guerra va ser la més dura del moment a causa dels avenços tecnològics que es van produir durant la Revolució Industrial. Aquest fet és un element clau a l'hora de comprendre la seva percepció del món. Marcats per les dures experiències viscudes durant la guerra, els escriptors de la Generació Perduda es troben perduts, sense un rumb aparent, presoners d'una societat que a poc a poc s'intenta recuperar de la guerra, oblidant-la a través de l'alcohol, les festes i una vida materialista i superficial, que podria interpretar-se com un “Carpe diem” constant.", "label": "Història" }, { "sentence": "La generació silenciosa és la cohort demogràfica que segueix la Gran generació i precedeix els baby boomers. La generació es defineix generalment com les persones nascudes entre 1928 i 1945. S'estima que el 2020 la generació silenciosa conformava el 3,5% de la població mundial.En els Estats Units, la generació va ser comparativament petita perquè la Gran Depressió dels anys 1930 i la Segona Guerra Mundial, a principis i mitjans de la dècada del 1940, van fer que la gent tingués menys fills. Inclou a la majoria dels que van lluitar durant la Guerra de Corea. S'assenyala que van formar el lideratge del moviment pels drets civils, així com la majoria silenciosa.", "label": "Història" }, { "sentence": "Memòria històrica és un concepte ideològic i historiogràfic de desenvolupament relativament recent, que pot atribuir-se en la seva formulació més comuna a Pierre Nora, i que ve a designar l'esforç conscient dels grups humans per trobar amb el seu passat, sigui real o imaginat, valorant-ho i tractant-lo amb especial respecte. Es comprèn com un esforç actual per part de la societat i de les institucions d'un país per recuperar part de la seva història passada.Conceptes confluents són el de memòria col·lectiva, el de política de la memòria (politics of memory) o política de la història (Geschichtspolitik). Les formulacions i definicions poden ser molt diferents, com la plantejada per Maurice Halbwachs en la seva obra pòstuma La memòria col·lectiva, on la defineix com la memòria d'esdeveniments no viscuts directament, sinó transmesos per altres mitjans, un registre intermedi entre la memòria viva i les esquematizaciones de la disciplina històrica.La UNESCO té el seu propi programa de Memòria Històrica, anomenat Memòria del Món.\nL'aplicació del concepte suscita notables discrepàncies, especialment en implicar la fixació de fets i processos històrics, d'interpretació no unívoca, en algun tipus de \"relat\", alternatiu a uns altres, que en casos extrems pot convertir-se en una \"veritat oficial\" (la negació de la qual pot fins i tot ser perseguida legalment) o en una veritat \"políticament correcta\" o \"pensament únic\" (imposats informalment).", "label": "Història" }, { "sentence": "El Centro Documental de la Memoria Histórica d'Espanya és un organisme dependent del Ministeri de Cultura i està situat a Salamanca. Fou creat al juny de 2007 té la finalitat de reunir, organitzar i recuperar tots els fons documentals en qualsevol suport relatius al període històric comprès entre la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la postguerra, fins a la Constitució de 1978. La seva Directora en funcions és Manuel Melgar Camarzana. Per a la seva gestió s'ha constituït un Patronat, presidit per la Ministra de Cultura, amb vocals nats i altres representatius de la informació, cultura i investigació històrica.", "label": "Història" }, { "sentence": "La veritat sobre la dictadura de Franco (originalment en alemany, Die Wahrheit über Franco: Spaniens vergessene Diktatur és una sèrie de televisió documental alemanya del 2017. En ella s'hi narra a través d'una àmplia investigació detallada, el turbulent règim del dictador Francisco Franco al llarg de diverses dècades.\nL'obra fou publicada per primera vegada el 14 de novembre de 2017 al canal alemany ZDF i, posteriorment, a Netflix l'octubre de 2020. El febrer de 2022 va estrenar-se el doblatge en català al canal 33.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Llei per la qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures en favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura, més coneguda com a Llei de Memòria Històrica, és una llei espanyola aprovada pel Congrés dels Diputats el 31 d'octubre de 2007 en partir del text del projecte de llei prèviament aprovat pel Consell de Ministres el dia 28 de juliol de 2006, sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero.\nInclou el reconeixement de totes les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura, però no l'obertura de fosses comunes en les quals encara jauen les restes de represaliats pels revoltats en la Guerra Civil, realitzades des d'entitats privades (com l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica -ARMH- i el Fòrum per la Memòria) o comunitats autònomes. Hauria de contribuir a la desfranquització de l'Estat.\nL'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica -ARMH, pionera en l'exhumació científica de fosses comunes d'assassinats per la dictadura franquista, ha criticat que en el seu preàmbul el text afirma que la memòria de les víctimes del franquisme és personal i familiar; negant d'aquesta manera en el seu marc de plantejaments que els delictes del franquisme són comesos contra tota la societat i la humanitat i l'haver de l'Estat de practicar polítiques públiques que garantisquen a les víctimes dels delictes més greus que existeixen el seu dret a la veritat, a la justícia i a la reparació.\nLa insatisfacció amb el text de la llei és el que va portar a catorze associacions memorialistes a presentar una denúncia per centenars de desaparicions davant l'Audiència Nacional el 14 de desembre de 2006.", "label": "Història" }, { "sentence": "Antonina Rodrigo García (Granada, Andalusia, 4 de febrer de 1935) és una escriptora andalusa.", "label": "Història" }, { "sentence": "Trinitario Rubio Cuevas (Les Useres, 30 maig 1920 - Sant Adrià de Besòs, 26 maig 2017 ) Conegut amb el sobrenom de Tario, fou un republicà supervivent de diversos Camps de concentració, Presons i Camps de treball Franquistes. Fou Activista, divulgador de la Memòria històrica i escriptor. El 2004 rebé la Creu de Sant Jordi en nom de l'Associació d'Exinternats del Franquisme a Catalunya, de la qual fou president.", "label": "Història" }, { "sentence": "L'Associació Internacional d'Història Oral (International Oral History Association, en anglès) és l'organització internacional que agrupa els historiadors orals arreu del món.\nEl 1996 Va adoptar una constitució i va començar a celebrar trobades bianuals entre Europa, Amèrica Llatina, Àfrica i Austràlia el 1996. Rina Benmayor va ser presidenta de l'entitat entre 2004 i 2006. A Barcelona se celebrà el 2014 el XVIII Congrés de la IOHA Arxivat 2014-10-16 a Wayback Machine., amb més de 400 participants, on s'escollí com a presidenta a Indira Chowdhury. Entre 1996 i 2000, l'Associació fou presidida per la catedràtica de la UB Mercè Vilanova.\nL'associació té com a idiomes de treball el castellà i l'anglès, i difon en aquestes llengües notícies i informacions d'interès per als historiadors orals.Publica un newsletter i una revista.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona va ser inaugurada oficialment en el seu nou emplaçament l'any 2006, tot i que no va resultar completament operativa fins a principis de l'any 2007. És un projecte de l'estudi Cirici & Bassó Arquitectura. Prèviament la facultat estava situada al Campus Sud de l'avinguda Diagonal, en uns terrenys que actualment s'estan habilitant per a ampliar el Parc Científic de Barcelona. Aquest trasllat des de l'avinguda Diagonal al barri del Raval es va dur a terme durant l'estiu de l'any 2006 juntament amb la Facultat de Filosofia. Actualment, s'hi imparteixen els nous graus de Geografia, Història, Història de l'art, Antropologia i Arqueologia, així com diversos programes de doctorat i màsters.\nDes del 2017 la facultat comprèn els següents departaments:\n\nGeografia (Antics departaments de \"Geografia Humana\" i \"Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional\")\nAntropologia Social (Antic departament d'Antropologia Cultural i Història d'Amèrica i d'Àfrica)\nHistòria i Arqueologia (Antics departaments de \"Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia\", \"Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica\", \"Història Moderna\" i \"Història Contemporània\")\nHistòria de l'ArtEls departaments són les unitats bàsiques de docència i de recerca de la Universitat. S'encarreguen d'organitzar i desenvolupar la recerca i els ensenyaments propis de la seva àrea de coneixement respectiva en un o més centres.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol (en anglès: International Federation of Football History and Statistics, IFFHS), és una institució creada l'any 1991 amb l'objectiu de recopilar, estudiar i analitzar tot allò relacionat amb les competicions de futbol de tot el món, tant històriques com actuals. La seu de se situa a Bonn, Alemanya, i està presidida per Alfredo W. Pogë.\nAquesta federació analitza les estadístiques de totes les competicions futbolístiques, elaborant regularment diferents classificacions a partir de dades objectives. Així publica cada mes llistes amb la valoració de les millors lligues del món, les millors seleccions nacionals, clubs, jugadors, àrbitres...", "label": "Història" }, { "sentence": "L'Institut de la memòria nacional - Comissió de persecució dels crims contra la nació polonesa, en polonès Instytut Pamięci Narodowej - Komisja Ścigania Zbrodni przeciwko Narodowi Polskiemu o IPN, és una institució polonesa creada per una llei del 18 de desembre del 1998.\nEl seu principal objectiu és investigar els crims nazis i comunistes, conservar la documentació sobre ells, per proporcionar aquesta documentació per al públic, processar els que van cometre aquests crims i educar el públic sobre el tema. L'esforç principal de l'Institut se centra en els crims comesos per les autoritats comunistes de Polònia abans de 1989.Els presidents de la IPN són triats per cinc anys pel Sejm, la Dieta polonesa (amb una majoria d'almenys el 60% dels vots i la possible aprovació del Senat, a petició d'una universitat de l'IPN) \n\nLeon kieres - 30 de juny 2000 a 29 de novembre del 2005\nJanusz Kurtyka - 29 de novembre del 2005 fins a abril 10, 2010 (va morir a l'accident de l'avió presidencial polonès a Smolensk)\nFranciszek Gryciuk - 10 abril de 2010 - 28 juny de 2011 (president interí després de la mort accidental de Janusz Kurtyka)\nŁukasz Kaminski - des del 28 juny de 2011L'Institut de la Memòria Nacional inclou igualment un Consell de l'IPN format per 9 membres dos d'ells nomenats pel president de la República de Polònia, cinc nomenats pel Sejm i dos d'ells nomenats pel Senat de la República de Polònia. El Consell d'IPN està integrat actualment per :\n\nAntoni Kura\nArtur Mudrecki\nAndrzej Chojnowski\nAntoni Dudek\nAndrzej Friszke\nAndrzej Paczkowski\nTadeusz Wolsza\nGrzegorz Potyka\nBolesław OrłowskiL'IPN està dividit en :\n\nComissió Principal per a la Investigació de Crims contra la Nació Polonesa (polonès Główna Komisja Ścigania zbrodni Przeciwko Narodowi Polskiemu)\nOficina de posada a disposició i arxiu de documents (Biuro Udostępniania i Archiwizacji Dokumentów)\nOficina d'Educació Pública (Biuro Edukacji Publicznej)\nOficina de depuració (Biuro Lustacja)\nOficines locals à Białystok, Cracòvia, Gdańsk, Katowice, Łódź, Lublin, Poznań, Rzeszów, Szczecin, Varsòvia i Wrocław.Un dels més famós processos endegats per l'IPN es refereix a la massacre de Jedwabne.", "label": "Història" }, { "sentence": "Miquelets de Catalunya és una associació de reconstrucció històrica centrada en la Guerra de Successió Espanyola que recrea diverses unitatas de l'Exèrcit de Catalunya (1713-1714), així com nombrosos personatges d'àmbit civil del període.L'entitat va ser fundada a finals de 2005 a Manresa. Si bé el terme miquelet designa un tipus de tropa lleugera, inicialment l'associació recreava un regiment d'infanteria de línia, el de la Diputació del General, amb el qual va realitzar la primera actuació durant la Diada Nacional de Catalunya de 2007.D'aleshores ençà, l'entitat ha participat en esdeveniments de reconstrucció històrica i de living history, com la Batalla d'Almansa, les jornades de recreació històrica Girona resisteix!, la Festa dels Miquelets d'Olesa de Montserrat o la recreació del setge de Tortosa de 1708. També ha participat en diversos actes de commemoració, com els dels Fets de la Gleva a Sant Hipòlit de Voltregà, els de la batalla de Talamanca o els actes de commemoració de l'Onze de Setembre a Barcelona. L'associació també ha pres part en esdeveniments d'àmbit internacional, com la mostra multi-època Military Odyssey que se celebra anualment prop de Maidstone, a Anglaterra.L'any 2014, coincidint amb el tricentenari del final de la Guerra de Successió, l'entitat va experimentar un notable creixement, fins a assolir prop de 130 socis, i va ser present en més de 200 actes de commemoració arreu de Catalunya.Juntament amb d'altres associacions de recreació històrica del mateix període, també va col·laborar en el rodatge de la pel·lícula Barcelona 1714 d'Anna Maria Bofarull.Actualment l'associació compta amb prop de 160 socis d'arreu de Catalunya que recreen, a més del regiment de la Diputació del general, dues unitats de miquelets o fusellers de muntanya (regiment Vilar i Ferrer i regiment Amill) i una unitat de cavalleria (regiment Sant Jordi), però també nombrosos personatges de naturalesa no militar (artesans, clergues, etc.).", "label": "Història" }, { "sentence": "Miquelets de Girona és una associació de reconstrucció històrica de la ciuat de Girona fundada l'any 2011.\nDes dels seus inicis, l'entitat recrea el Terç de Miquelets de Girona que combaté durant la Guerra del Francès (1808-1814). Per altra banda, des de l'any 2013, recrea també el regiment de Sant Narcís que combaté durant el període conegut com la guerra dels catalans (1713-1714), en el marc de la Guerra de Successió Espanyola. L'entitat ha participat en nombroses recreacions de batalles i fets històrics arreu de Catalunya i també fora de l'àmbit català, com per exemple la recreació de la batalla d'Almansa de 1707.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Societat Catalana d'Estudis Històrics (SCEH) és una societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans creada el 1946 en la clandestinitat.En foren promotors Ramon Aramon, Pere Bohigas i Miquel Coll i Alentorn. En foren presidents honoraris Pompeu Fabra i Josep Puig i Cadafalch.\nDes dels inicis ja va publicar el Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, revista científica anual; entre 1969 i 1972 va publicar també la revista Estudis d'Història Medieval, en homenatge a Ferran Soldevila. També, entre 1986 i 1993 va editar, en col·laboració amb l'Avenç, la col·lecció Còrsia, dedicada preferentment a la publicació dels textos de seminaris organitzats per la Societat.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT) es va fundar el mes de maig de 1991 com a societat científica filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). És una societat filial de la Secció de Ciències Biològiques i de la Secció de Ciències i Tecnologia.La SCHCT publica la revista Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica, participa en ARBAN. Agenda CVB d'història de la ciència, tècnica i medicina i és membre nacional de la Division of History of Science and Technology de la International Union of History and Philosophy of Science. Entre altres activitats, la SCHCT organitza cada curs el cicle Col·loquis.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Societat Catalana d'Egiptologia (SCE) és una entitat fundada el 1988 amb l'objectiu de promoure els estudis i la divulgació de l'egiptologia i l'antic Egipte.\nLa SCE té la seu a la Universitat de Barcelona, amb la qual existeix un conveni de cooperació per a les excavacions a Egipte i el manteniment de la biblioteca amb més de 6.000 volums sobre egiptologia. Edita el butlletí Nilus i col·labora en la publicació de treballs sobre egiptologia. A més, organitza diverses activitats, com ara cursos d'extensió universitària, conferències, seminaris i cursets a càrrec de professors universitaris o personalitats relacionades amb l'egiptologia, i també exposicions. També realitza activitats relacionades amb les excavacions en Oxirrinc.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana (SHE) és una entitat fundada l'any 1979, vinculada a les primeres Jornades sobre Història de l'Educació als Països Catalans, celebrades el 1977 a Barcelona; unes jornades que l'entitat continua celebrant cada dos anys en diferents poblacions de Catalunya i de les Illes Balears, i que s'han convertit en una de les principals activitats d'aquesta Societat. L'any 2001 s’integrà, com a filial, a l'Institut d'Estudis Catalans, quedant adscrita a la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'IEC. A més, la Societat organitza periòdicament conferències i col·loquis en col·laboració amb diverses universitats dels Països Catalans. Hom ha participat o col·laborat, també, en l'organització de congressos, simposis, exposicions, etc., nacionals, estatals i internacionals.La SHE edita dues publicacions especialitzades en el seu àmbit, la revista Educació i Història, de periodicitat anual i el Butlletí Informatiu d'Història de l'Educació, en format electrònic i amb una periodicitat de tres números l'any.Jordi Monés i Pujol-Busquets en fou el primer president i posteriorment fou el president honorari. Des del 1985 el president fou Frederic Godàs i Vila, que posteriorment també fou president honorari. Salomó Marquès i Sureda ocupà la presidència des del 2005, i actualment n'és el president honorari. Des del maig del 2015 el president de la societat és Joan Soler i Mata.", "label": "Història" }, { "sentence": "Katia Acín Monrás (Osca, 15 d'octubre de 1923 - Pamplona, 14 de desembre de 2004), va ser una artista plàstica que va treballar el gravat, la pintura i l'escultura. Era filla de l'humanista, pedagog i també pintor, Ramón Acín Aquilué, qui va inculcar-li el gust per l'art. Però no seria fins al final de la seva vida que va decidir desenvolupar la seva activitat artística.", "label": "Història" }, { "sentence": "Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 22 de gener de 1968) és escriptor i professor d'història. Entre les seues publicacions cal destacar la novel·la Ultramar, que tracta la problemàtica dels activistes polítics empresonats en règims suposadament democràtics des d'una perspectiva molt original, el conjunt de narracions sobre els guerrillers anarquistes Àcrates! i la sèrie d'heterodoxes novel·les negres protagonitzades pel policia-filòsof Miquel O'Malley (El crepuscle dels afortunats, Crònica Negra, La mirada del cocodril i Caça major). Probablement la seua obra més destacada és la novel·la Trencatenebres, un calidoscopi que, sota la forma aparent d'una investigació menada per milicians anarquistes de la Columna de Ferro, retrata la història del País Valencià entre les dues guerres mundials i planteja els dilemes ètics que són una de les claus del conjunt de la seua tasca literària, que conjuga d'una manera poc habitual transcendència i humor.\nEn la dècada de 1990 va col·laborar regularment en les publicacions periòdiques El Temps i DISE, i esporàdicament a Levante i Cartelera Turia amb articles d'opinió, crítica literària i crítica musical. Des del 2015 col·labora amb la revista Caràcters.", "label": "Història" }, { "sentence": "Ferran Archilés i Cardona (Castelló de la Plana, 1971) és un historiador valencià, professor del departament d'Història Contemporània de la Universitat de València.\nÉs autor d'un dels estudis més minuciosos sobre l'obra de Joan Fuster, el llibre Una singularitat amarga, publicat el 2012. L'obra realitza un estudi cronològic i detallat de l'obra i discurs de Joan Fuster, que té com a tesi que el disseny i anàlisi de la nacionalitat valenciana realitzat pel suecà va ser equivocat, ja que el concepte de nació política és un concepte modern i l'únic discurs identitari que entre els valencians s'ha reproduït és el d'Espanya, fet que situaria la naixença del discurs del regionalisme valencià (i del nacionalisme) en un espai de temps posterior.Els treballs d'Archilés, així com el d'altres historiadors com Rafael Roca, Martí Martínez o Josep Andrés Pérez, formen part d'un moment historiogràfic concret, el de principis del segle xxi, en què el valencianisme polític va desenvolupant una línia transversal, i per tant, s'obre a noves cultures polítiques amb què anteriorment havia marcat distàncies. Així doncs, en els seus treballs es fa una lectura de la Renaixença valenciana i de figures com Teodor Llorente o Blasco Ibáñez més positiva pel que fa a la seua contribució al valencianisme que no les que tradicionalment han fet autors com Joan Fuster o Alfons Cucó. El 2010 va guanyar el premi Manel Garcia Grau amb el poemari Mala memòria.El 2018 guanya el Premi d'assaig en valencià Josep Vicent Marqués, dins els Premis literaris Ciutat de València amb Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014), (Edicions del Bullent, 2019).", "label": "Història" }, { "sentence": "Miguel Artola Gallego (Sant Sebastià, País Basc 1923–Madrid, 26 de maig de 2020) va ser un historiador basc.", "label": "Història" }, { "sentence": "Joaquín Azagra Ros (Paterna, 1949) és un polític i historiador valencià. Fou Conseller d'Administració Pública de la Generalitat Valenciana presidida pel socialista Joan Lerma entre 1987 i 1989.", "label": "Història" }, { "sentence": "Joan Bada i Elias (Barcelona, 21 de maig de 1937 - Barcelona, 20 de desembre de 2017) va ser un sacerdot, historiador i professor català.", "label": "Història" }, { "sentence": "Josep Lluís Barona i Vilar (València, 1955) és un historiador i professor valencià, catedràtic d'Història de la ciència a la Universitat de València. Després de 2017 és membre de l'Institut d'Estudis Catalans.", "label": "Història" }, { "sentence": "Carme Batlle i Gallart (1931), ha estat professora d'Història medieval de la Universitat de Barcelona, es va formar a l'escola de Jaume Vicens Vives. Ha desenvolupat la seva activitat, sempre dedicada a l'edat mitjana, primer als museus d'art de l'Ajuntament de Barcelona i després al Departament d'Història medieval de la Universitat de Barcelona. Especialitzada en l'estudi dels nuclis urbans, en els temes de municipi i societat, ha estudiat sobretot Barcelona i la Seu d'Urgell. Presentà la tesi doctoral l'any 1970 amb el títol La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV. Com a membre de la Commission Internationale pour l'Histoire des Villes, en representació dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, ha difós la història d'aquests territoris per mitjà de diversos reculls de bibliografia i de síntesi. Altres línies de recerca han estat l'estudi de la pobresa (1987) i les famílies de mercaders barcelonins: els Banyeres, Destorrents, Durfort, Gualbes, Granollacs, Torró, Grony, Llobera, etc. Va redactar el volum tercer de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, amb el títol L'expansió Baixmedieval, segles xiii-XV (1988). Ha col·laborat en els volums segon i tercer de la Història de Barcelona, dirigida per Jaume Sobrequés (1992), i al volum de l'Alt Urgell de la Catalunya Romànica (1992).", "label": "Història" }, { "sentence": "Graciela Bianchi (Uruguai, 1954) és una advocada, escriptora, professora d'història i política uruguaiana.\nVa estudiar magisteri d'història a l'Institut de Professors Artigas. Es va jubilar després de 35 anys en la docència. Va ser en educació secundària directora per 18 anys del Liceu Bauzá, secretària de Germán Araújo al Senat i secretària del Consell Directiu Central (CODICEN). Va treballar a l'equip del programa «Esta boca es mía» del Canal 12 de l'Uruguai fins al 2014.En 2013 es suma a Partit Nacional, donant suport a la candidatura presidencial de Luis Lacalle Pou, treballant amb la llista 404.Va ser elegida senadora i diputada per Montevideo en les eleccions presidencials de l'Uruguai de 2014. No obstant això, el gener de 2015, va anunciar que no assumiria el seu escó al senat, optant per a assumir-lo com a diputada.En les eleccions d'octubre de 2019 va ser novament elegida senadora per la llista 404 de Luis Lacalle, preparada per assumir l'escó el primer de març de l'any 2020.\nVa contreure matrimoni i és mare de dos fills, el major escriptor i el menor arquitecte.", "label": "Història" }, { "sentence": "Almudena Blasco Vallés (Madrid, 1975) és una historiadora, medievalista, professora universitària, crítica d'art i comissària d'exposicions espanyola.Exerceix de professora a l'Escola Politècnica de París, i també és professora d'Història Medieval al Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'edat mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona, on va dirigir durant anys la revista Medievalia. Doctora en Història Medieval, realitzà la tesi sobre Gastó IV de Bearn (1090-1131), vescomte de Bearn, analitzant el personatge i la seva dona, Talesa d'Aragó, així com les circumstàncies sociopolítiques i culturals del moment. Ha fet estudis sobre la dinastia Biarn i la seva relació amb els reis d'Aragó, amb un especial interès sobre les transferències ideològiques i tècniques en la conquesta de la vall de l'Ebre durant els primers decennis del segle XII. Els seus estudis estan vinculats amb l'evolució de les famílies nobles a Occitània durant els segles xiii i xiv, amb especial atenció en la seva implicació en el conflicte càtar. Part dels seus estudis d'Antropologia i Història han tingut lloc com a és investigadora associada a l'EHESS de París, on treballa en la recerca de la figura de Pèire de Marca, i a l'Institut d'Història del Centre de Ciències Humanes i Socials del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). La seva recerca se centra també en la història cultural i l'estudi de la significació de la cultura material, la cultura visual i la seva representació social en el vessant de l'antropologia històrica. Paral·lelament a la seva activitat científica, destaca també la seva activitat com a comissària d'exposicions i assessora del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i en altres museus internacionals i fundacions que compagina amb la seva tasca de crítica d'art al suplement Cultural de La Vanguardia.", "label": "Història" }, { "sentence": "Marc Léopold Benjamin Bloch (Lió, 6 de juliol de 1886 - Saint-Didier-de-Formans, 16 de juny de 1944) va ser un historiador francès, especialitzat en la França medieval i fundador, amb Lucien Febvre, de l'Escola dels Annales.", "label": "Història" }, { "sentence": "Carlos Eduardo Bojórquez Urzaiz, és un escriptor, antropòleg i historiador mexicà. Va estudiar en la Facultat de Ciències Antropològiques de la Universitat Autònoma de Yucatán i va ser catedràtic i investigador en aquesta institució des de 1976 fins a l'any 2011. Va exercir com a director de la facultat en el període comprés entre 1985 a 1993. Va obtenir el grau de doctor en Història a la Universitat de l'Havana a Cuba. Actualment és Rector de la Universitat d'Orient a Valladolid, Yucatán i integrant del Consell Mundial del Projecte José Martí de la UNESCO.", "label": "Història" }, { "sentence": "Francesc Bonamusa i Gaspà (Barcelona, 1947), historiador.\nDoctor en ciències polítiques per la Universidad Complutense de Madrid i llicenciat en ciències econòmiques, ha exercit la docència a les Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona, de la qual ha estat, a més, vicerector (1980-86) i és catedràtic des del 1983. És autor d'El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932) (1974), Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (1977) i ha contribuït a la Història de Catalunya dirigida per Joaquim Nadal (1983), a més de publicar altres treballs d'història social.", "label": "Història" }, { "sentence": "Pierre Bonnassie, nascut a Rinhac (Òlt) (França) el 24 de novembre de 1932, i mort a Tolosa de Llenguadoc el 14 de març de 2005, fou un historiador professor de la Universitat de Tolosa Le Mirail, dedicat a l'estudi de la Catalunya Medieval.\nDesprés del seu estudi sobre l'organització del treball a Barcelona a finals del segle xv, publicat entre 1954 i 1955, es dedicà a l'estudi del període alto-medieval. Els seus estudis l'han dut a reconsiderar la interpretació de la història de l'Europa mediterrània del segle xi i de centúries anteriors, com ho manifestà en la seva aportació al col·loqui de Roma sobre estructures feudals i feudalisme al món mediterrani des del segle x fins al segle xiii, titulada Du Rhône à la Galice : genèse et modalités du régime féodal (1978).", "label": "Història" }, { "sentence": "Fernand Braudel (Luméville-en-Ornois, Mosa, 24 d'agost de 1902 - 27 de novembre de 1985) fou un dels principals historiadors francesos de la postguerra, i un dels líders de l'Escola dels Annales. Va organitzar la seva recerca al voltant de tres grans projectes: \"La Mediterrània\" (1923-1949, després 1949-1966), \"Civilització i el capitalisme\" (1955-1979) i l'inacabat \"Identitat de França\"(1970-1985).\nLa seva reputació es deu en part als seus escrits, però encara més del seu èxit en el lideratge de l'Escola dels Annales el motor més important de la historiografia dels anys 1950 i 1960, i que va exercir una gran influència en l'escriptura històrica a França i altres països.\nBraudel ha estat considerat un dels més grans dels historiadors moderns que han posat en relleu el paper de la gran escala, els factors socioeconòmics en l'elaboració i escriptura de la història. També pot ser considerat com un dels precursors de la Teoria dels Sistemes Mundial.", "label": "Història" }, { "sentence": "Isabel Maura Burdiel Bueno coneguda com a Isabel Burdiel (Badajoz, 1958) és una historiadora espanyola, catedràtica de la Universitat de València. Està especialitzada en el segle xix i s'ha interessant també per les relacions entre història i literatura i per les possibilitats de la història biogràfica. En 2011 va rebre el Premio Nacional de Historia per una biografia d'Isabel II convertint-se en la segona dona, després de Carmen Iglesias, a rebre aquest premi.", "label": "Història" }, { "sentence": "Peter Burke (Stanmore, 16 d'agost de 1937) és un prolífic historiador britànic i professor d'història cultural.Va ser educat pels jesuïtes al St John's College, Oxford, on va obtenir el doctorat. Des de 1962 a 1979 va formar part de l'Escola d'Estudis Europeus a la Universitat de Sussex, per després passar a la Universitat de Cambridge a la que ostenta la càtedra d'Història Cultural. Així mateix és membre de l'Emmanuel College.\nAl començament va estar molt influenciat per l'escola dels Annals, i interessat a treballar amb un dels seus principals líders, Fernand Braudel. Buscant un espai intel·lectual on els seus interessos d'historiador poguessin fertilitzar amb les discussions.\nBurke no és només conegut pels seus treballs sobre l'Edat Moderna sinó que també destaca per les seves investigacions sobre la Història Cultural a tot el seu espectre. És un dels personatges cabdals en la renovació historiogràfica. A més, també defensa la necessitat de la multidisciplinarietat, per tal d'imbricar les especialitzacions i disciplines socials més properes a la història com a ciència. Defensa la complicitat dels diferents camps per tal de donar nous enfocaments i poder estudiar la realitat històrica des d'altres angles.\nParal·lelament és un dels estudiosos de la historiografia i del seu desenvolupament i trajectòria. Seus són els treballs d'investigació sobre l'escola dels Annals. A parts, ha fet moltes contribucions en el marc per definir un cos teòric i metodològic a la Història per dotar els investigadors d'aquells instruments necessaris per desenvolupar les seues recerques.", "label": "Història" }, { "sentence": "Robert Ignatius Burns (San Francisco, 1921 - Los Gatos, 22 de novembre de 2008) fou un sacerdot i historiador estatunidenc.", "label": "Història" }, { "sentence": "Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo (Madrid, 3 de desembre de 1951) és una política, politòloga, historiadora i professora universitària espanyola, que fou Ministra d'Educació, Política Social i Esports d'Espanya entre 2006 i 2009.", "label": "Història" }, { "sentence": "Miguel Candel Sanmartín (Barcelona, 3 de gener de 1945) és un filòsof, professor universitari i traductor català.", "label": "Història" }, { "sentence": "Jaume Cardoner Nogué (Barcelona, 1891 - Reus, 1954) va ser un professor i periodista català, catedràtic a l'Institut de Reus.\nProfessor de geografia i història, va treure oposicions a l'Institut de Reus. El 1923 es va casar amb Isabel Rodés Quer, d'una família de l'alta burgesia reusenca. Va ser secretari de l'Institut i va col·laborar en diverses publicacions locals, especialment a El Heraldo de Reus i a la Revista del Centro de Lectura abans de la guerra civil. A Badalona, el 1919, havia fundat la revista Joventut, una publicació literària i humorística. Vinculat amb la dreta franquista, va ser delegat de cultura de la Falange, organització a la que s'havia vinculat el 1936 i de la que en va ser inspector. Va ser també secretari local del Movimiento. Va escriure un guió literari-radiofònic que va fer imprimir, titulat José Martí Folguera en su intimidad poética (1950) i un estudi biogràfic de la Prelada Quer, familiar per part de la seva dona. Va escriure regularment al Setmanari Reus i al Diario Español de Tarragona. Va ser regidor de cultura a l'Ajuntament de Reus el 1943. Nomenat cronista municipal i arxiver, va acabar de traspassar els fons anteriors a 1900 que encara restaven a l'Arxiu Administratiu i va crear un arxiu fotogràfic (1952). La figura de cronista municipal va desaparèixer amb la seva mort el 1954.", "label": "Història" }, { "sentence": "Edward Hallett Carr (Londres, 1892 - Cambridge, 1982) fou un historiador i diplomàtic britànic. Nascut a Londres, després de cursar els seus estudis superiors al Trinity College de la Universitat de Cambridge, va iniciar la seva carrera diplomàtica el 1916, en plena I Guerra Mundial, al Ministeri d'Afers Exteriors. En acabar la contesa va formar part, juntament amb el seu compatriota i també historiador Arnold Joseph Toynbee, de la delegació britànica a la Conferència de Pau que va donar com a resultat el Tractat de Versalles (1919).\nA mitjans de la dècada de 1920 va ser destinat a Riga (a la recentment independitzada Letònia), des d'on va contactar amb la cultura i la política russes. El 1930 fou nomenat assessor a la Societat de Nacions. El 1936 faria la seva primera incursió en la vida acadèmica, com a professor de política internacional a Aberystwyth, membre la Universitat de Gal·les. Durant la II Guerra Mundial va ser nomenat director de l'Oficina de Publicitat en el Ministeri d'Informació i va ocupar el càrrec de sotsdirector al diari londinenc The Times, entre 1941 i 1946, des de les pàgines faria públiques les seves crítiques a l'idealisme de la política nord-americana en concloure el conflicte. Acabada la guerra va tornar de forma definitiva a la vida acadèmica, consagrant la seva activitat en exclusiva a la seva tasca històrica des de centres tan prestigiosos com el Balliol College de la Universitat d'Oxford i al Trinity de Cambridge.\nDes de la dècada de 1930 va iniciar el seu treball de divulgació científica. En la difusió del seu pensament historiogràfic, que va culminar amb la publicació de la seva obra Què és la història? el 1961, va advocar per la superació del positivisme historicista predominant en el segle xix, insistint en la contínua interacció entre l'historiador i les dades. La història, en la seva opinió, és \"un procés continu d'interacció entre l'historiador i els seus fets, un diàleg sense fi entre el present i el passat\". En aquest permanent diàleg l'historiador és, en si mateix, un producte de la societat en què viu i, en última instància, de la història.\nEl seu llegat historiogràfic més eminent va ser el seu monumental esforç de recerca sobre la història de la Rússia soviètica, tasca en la qual es va embarcar sense descans des de la dècada de 1950. Des de la publicació del seu primer volum sobre la Història de la Rússia Soviètica el 1950, 11 toms organitzats en quatre períodes (1917-1923, 1923-1924, 1924-1926 i 1926-1929) completaria l'obra, els darrers volums elaborar al costat de R. W. Davies. Aquesta línia de recerca es veuria enriquida amb la publicació d'altres treballs com 1917. Abans i després (1968) i La revolució russa: de Lenin a Stalin, 1917-1929 (1979). De gran repercussió en l'estudi i la comprensió de la història de les relacions internacionals del període d'entreguerres van ser les seves obres International Relations since the Peace treaties (Relacions internacionals des dels tractats de pau) i The Twenty Year's Crisi, 1919-1939 (La crisi dels vint anys, 1919-1939), publicades el 1937 i 1939, respectivament, i en les quals vessada, des d'una apreciació realista, una contundent crítica envers l'esperit utòpic que havia determinat la política exterior britànica en aquell període. Finalment, es pot distingir una altra línia de treball que caracteritzaria els primers anys de la seva producció historiogràfica en el gènere biogràfic, a través dels estudis de figures com Dostoievski (1931), Els exiliats romàntics (1933), Karl Marx (1934) o Bakunin (1937). Va morir el 1982 a Cambridge.", "label": "Història" }, { "sentence": "Sir Raymond Albert Maillard Carr FBA FRSL FRHistS, més conegut com a Raymond Carr, (Bath, 11 d'abril de 1919 - 19 d'abril de 2015) fou un hispanista i historiador anglès.", "label": "Història" }, { "sentence": "Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 5 de juliol de 1862-1937) fou un historiador i polític català.\nVa néixer al carrer de la Plateria, 9, de Barcelona, fill de Gaietà Carreras i Aragó, plater d'ofici, natural de Barcelona, i Agnès Candi i Casanovas, natural de Castelló d'Empúries. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1882 i el 1890 fou president de la Joventut Conservadora. Fou professor d'història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans i a l'Ateneu Enciclopèdic Popular. El 1898 ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou president el 1918-1931 i 1934-1937 i en el butlletí de la qual publicà nombrosos treballs històrics. Afeccionat a l'excursionisme, el 1888-1890 fou secretari de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i el 1912 vicepresident del Centre Excursionista de Catalunya. També publicà articles a La Ilustració Catalana i a La Vanguardia.\nTambé s'interessà per la filatèlia i fou membre dels congressos de la Unió Postal Universal de Berna (1900) i Roma (1906) i el 1901 fundà la Societat Filatèlica Catalana. També participà en els Congressos d'Història de la Corona d'Aragó.\nVa ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona (1891-1922) per la Lliga Regionalista, va promoure la publicació de documents inèdits de l'arxiu municipal, com el Manual de novells ardits o Dietari de l'antic consell barceloní i Rúbriques de Bruniquer. Fou també president de la comissió d'Eixample (1918-1922) i contribuí a salvar les Drassanes. També fou cònsol de la República Dominicana des del 1900, i gerent de la Real Compañía de Canalización y Riegos del Ebro des de 1923.Des del 1920 fou acadèmic de Belles Arts de Barcelona.\nTiets seus foren: Càndid Candi i Casanovas i Lluís Carreras i Aragó.", "label": "Història" }, { "sentence": "Pau Castell i Granados (Tremp, 1984) és un historiador català i professor del Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona. Està especialitzat en la Història de la cacera de bruixes, tema al que va dedicar la seva tesi doctoral, premiada per la Fundació Noguera i per l'Institut d'Estudis Catalans. Ha publicat diversos articles i llibres, i ha participat i coordinat diversos projectes de recerca dedicats a la cacera de bruixes als Països Catalans, a l'edició de fonts medievals i modernes i a la història del Pallars.", "label": "Història" }, { "sentence": "Irene Castells i Oliván (Hellín, Albacete de 1943 - 29 de maig de 2019) va ser una historiadora i professora universitària que exercí com a tal a Catalunya.Ha estat professora d'història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre associat de l'Institut de la Revolució Francesa de París-I Sorbona. Especialista en història europea del període 1789-1848. En la seva recerca, s'ha centrat en l'estudi del liberalisme europeu, la Revolució Francesa i la revolució liberal a Espanya.", "label": "Història" }, { "sentence": "Francesc Cortiella i Òdena (Vilaverd, 16 de juny del 1933 – Tarragona, 26 de desembre de 1987) va ser professor universitari i historiador.\nEstudià el batxillerat i la carrera de Magisteri a Tarragona, i posteriorment exercí de mestre a diverses poblacions com Rojals, Alforja, la Selva del Camp i Vila-rodona. L'any 1967 entrà al col·legi de Sant Pau de Tarragona com a director de la secció de primària. També exercí una incansable tasca d'animador de tota mena d'iniciatives pedagògiques, com la confecció del pessebre nadalenc i l'organització d'exposicions. Compaginà aquestes activitats amb la carrera de Filosofia i Lletres a Barcelona, que cursà entre 1970 i 1975 com a estudiant lliure.\nDel col·legi Sant Pau passà a l'escola del barri de Sant Pere i Sant Pau, (curs 1973-74) i fou nomenat director de la nova escola pública de Bonavista pel curs 1974-75). Al setembre del 74 renuncià a la dita direcció per tal d'incorporar-se com a professor de geografia i història de secundària a la Universitat Laboral de Tarragona. L'any 1978 compaginà la feina a la Laboral amb la tasca de professor encarregat de curs a l'escola de Formació del professorat d'EGB de Tarragona.\nAquell mateix any 1978 acabà el doctorat d'Història Medieval, amb la tesi Una ciutat catalana a la Baixa Edat Mitjana: Tarragona, i l'any 1980 culminà els seus estudis universitaris amb la llicenciatura de Filologia Catalana. L'any següent concursà i obtingué la plaça de professor agregat interí a la Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona. Quan va morir era professor titular d'Història Medieval de la Universitat de Tarragona i co-secretari de la seva revista Universitas Tarraconensis.", "label": "Història" }, { "sentence": "Maurice Herbert Dobb (Londres, 3 de setembre de 1900 - 17 d'agost de 1976), fou un historiador i economista marxista que va destacar pel seu treball vers el mode de producció feudal i la seva carrera acadèmica a la Universitat de Cambridge.", "label": "Història" }, { "sentence": "Georges Duby (París, 7 d'octubre de 1919 – Ais de Provença, 3 de desembre de 1996) fou un historiador francès especialitzat en l'edat mitjana, enquadrat en l'anomenada tercera generació de l'Escola dels Annales.", "label": "Història" }, { "sentence": "Montserrat Duch i Plana (Tarragona, 29 de juny de 1959) és una historiadora, professora universitària i política catalana, diputada al Parlament de Catalunya (1995-2003) i senadora al Senat espanyol (2001-2003) pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), així com catedràtica d'Història contemporània de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Des del 2005 és directora de la Col·lecció Atenea d'estudis de dones, gènere i feminismes, i des del 2010 és coordinadora del grup de recerca reconegut per la Generalitat de Catalunya ISOCAC (Ideologies i Societat a la Catalunya Contemporània).", "label": "Història" }, { "sentence": "Francesc Esteve i Gálvez (Castelló de la Plana, 1907 - 2001) fou un prehistoriador, arqueòleg i professor castellonenc.", "label": "Història" }, { "sentence": "Catherine Drew Gilpin Faust (18 de setembre de 1947) és una historiadora americana, administradora d'universitat i la primera dona presidenta de la Universitat Harvard (Estats Units), essent també la primera presidenta de Harvard des de 1672 que no és llicenciada per Harvard.\nAnteriorment, havia estat degana de l'Institut Radcliffe d'Estudis Advançats.", "label": "Història" }, { "sentence": "Lucien Febvre (Nancy, 22 de juliol de 1878 - Saint-Amour, Jura, 26 de setembre de 1956) va ser un dels més importants historiadors francesos, fundador amb Marc Bloch de l'escola dels Annales.", "label": "Història" }, { "sentence": "Felipe Fernández-Armesto (Londres, 1950) és un historiador britànic i autor de nombrosos treballs d'història.\nFernandez-Armesto va llicenciar-se i doctorar-se en Història a la Universitat d'Oxford, on va començar la seva tasca com a professor universitari a la facultat d'Història Moderna. Posteriorment la seva carrera va continuar com a catedràtic a la Universitat de Tufs i com a professor d'història global mediambiental a la Queen Mary de la Universitat de Londres. En 2009 va arribar a la Universitat de Notre Dame.\nEl 2007, va ser detingut per travessar un carrer fora del pas de vianants (jaywalking), i tractat brutalment, segons la seva versió, per cinc policies a Atlanta (Geòrgia).", "label": "Història" }, { "sentence": "Ramon Ferrer Navarro (Vila-real, 1946) és un historiador valencià, doctor en Història Medieval per la Universitat de València i president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) des del 2011 fins al 2022.", "label": "Història" }, { "sentence": "Robert William Fogel (Nova York, EUA 1926 - Oak Lawn (Estats Units) 2013) va ser un historiador, economista i professor universitari nord-americà guardonat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 1993.", "label": "Història" }, { "sentence": "Josep Fontana i Lázaro (Barcelona, 20 de novembre de 1931 - Barcelona, 28 d'agost de 2018) fou un historiador català i professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.", "label": "Història" }, { "sentence": "Terunobu Fujimori (1946, Chino, Prefectura de Nagano, Japó) és un arquitecte japonès i professor emèrit d'història de les ciutats i de l'arquitectura a l'institut de ciència industrial de la Universitat de Tòquio.Estudià a les universitats de Tohoku i Tòquio. Inicialment es consagrà a la història de l'arquitectura, traduint texts cabdals sobre l'arquitectura europea moderna. No fora fins a l'any 1991 que va debutar com arquitecte amb el museu d'història Jinchokan Moriya. Altres projectes destacats són la casa Tanpopo (1995); la casa Nira (1997); el museu Akino Fuku (1997) a la ciutat de Tenryu; i la residència d'estudiants de l'escola agrícola de Kumamoto (2000).", "label": "Història" }, { "sentence": "Antoni Furió i Diego (Sueca, 1958) és catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València i president, des d'octubre de 2011, de la plataforma cívica Valencians pel Canvi. Va ser director de Publicacions de la Universitat de València durant més d'una dècada i dirigeix la revista L'Espill. Membre del consell de redacció de les revistes Revista d'Història Medieval i Pasajes (totes dues publicades per la UV), El Contemporani (Barcelona), Recerques (Barcelona), Anuario de Estudios Medievales (CSIC, Barcelona), Anales de Historia Antigua y Medieval (Buenos Aires), Continuity and Change (Cambridge) i Hispania (del CSIC, Madrid).\nLes principals línies de recerca en història medieval són:\n\nLa història del món rural\nLes finances i la fiscalitat\nEls segles xiii-XV", "label": "Història" }, { "sentence": "Juan Pablo Fusi Aizpurúa (Sant Sebastià, 1945) és un historiador basc, centrat fonamentalment en la història d'Espanya contemporània i, especialment, sobre el País Basc i els nacionalismes.", "label": "Història" }, { "sentence": "Joan Fuster i Sobrepere (Barcelona, 1955) és historiador, gestor cultural, professor universitari i polític català. Ha estat regidor de l'Ajuntament de Barcelona.\nCursa primers estudis a l'escola de Sant Felip Neri de Ciutat Vella. Es llicencià en Història l'any 1979 a la Facultat de Filosofia i Lletres en 1979 a la Universitat Autònoma de Barcelona.\nLi va ser atorgat el Premi Ciutat de Barcelona d'Història Agustí Duran i Sampere 2004, pel llibre “Barcelona a la dècada moderada (1843-1854). El projecte industrialista en la construcció\nde l'estat centralista”.", "label": "Història" }, { "sentence": "Ferran Garcia-Oliver Garcia (Beniopa, 1957) és un historiador i escriptor valencià, doctor en Història i catedràtic d'Història Medieval a la Universitat de València. Actualment també és membre del consell de redacció de la revista L'Espill.\nHa publicat la novel·la La veu d'Odiló (2004) i els llibres de no ficció Oc (1989), París particular (1993) i Per espaiar la malenconia (1995), a més de nombrosos treballs d'investigació.\nL'any 2003 va publicar el llibre La vall de les sis mesquites, estudi sobre el treball i la vida a la Valldigna medieval.[1] Amb el dietari escrit entre el 2004 i el 2005 El vaixell de Genseric, ha guanyat el Premi Carles Rahola d'assaig, 2006.\nEl 2013 va guanyar el Premi València de Narrativa en valencià que atorga la institució Alfons el Magnànim amb el títol La melodia del desig.\nL'any 2015 va guanyar el 44 Premi Octubre, en la modalitat d'assaig Premi Joan Fuster, amb el llibre Nació, ancestres i ADN.", "label": "Història" }, { "sentence": "Arcadi Garcia i Sanz (la Vall d'Uixó, Plana Baixa, 1926 - 30 de juliol de 1998) va ser un historiador del dret i advocat valencià. Cofundador amb Joan Fuster i altres d'Acció Cultural del País Valencià.", "label": "Història" }, { "sentence": "Carlo Ginzburg (Tori, Itàlia, 15 d'abril de 1939) és un dels historiadors més rellevants de l'actualitat i defensor del camp de la microhistòria. La seva obra més coneguda és Il formaggio e i vermi (1976, \"El formatge i els cucs: El cosmos d'un moliner del segle XVI\") que examinava les creences d'un heretge italià, Menocchio, de la localitat de Montereale Valcellina.\nEl 1966 va publicar Les Batalles de la Nit, un estudi de la tradició popular visionària dels benandanti al Friül del segle xvi. Més endavant va tornar a estudiar les tradicions visionàries de l'època a Europa en el seu llibre de 1989 Èxtasis: Desxifrant el Sàbat de les Bruixes.", "label": "Història" }, { "sentence": "Albert Girona i Albuixech (Almussafes, Ribera Baixa, 1956) és un historiador valencià, doctor en Història Contemporània i professor a la Universitat de València. En l'àmbit polític, és militant del BLOC-Compromís i va ser alcalde del municipi valencià d'Almussafes amb el entre 2009 i 2015. Entre el 2015 i 2019 fou Secretari Autonòmic de Cultura i Esports a la Generalitat Valenciana.", "label": "Història" }, { "sentence": "Manuel Gómez-Moreno Martínez (Granada, 21 de febrer de 1870 - Madrid, 7 de juny de 1970) va ser un arqueòleg i historiador de l'art espanyol.", "label": "Història" }, { "sentence": "Emili Gómez i Nadal (València, 1907 - Valença d’Agen (França), 1994) va ser un escriptor i periodista valencià.Segons Pérez Moragón, Emili Gómez Nadal va ser «un home discret i savi, una personalitat humana i intel·lectual de les més interessants i alhora de les més desconegudes que va produir el País Valencià en el segle xx. Cal considerar-lo així, no sols pels seus valors específics, sinó perquè, a través de la seua trajectòria, va encarnar alguns dels grans problemes de la seua època i del seu país [...]».", "label": "Història" }, { "sentence": "José María González Santos, conegut popularment com a Kichi (pronunciació local [ˈkiʃi]) (Rotterdam, 22 de setembre de 1975) és un polític andalús, actual alcalde de Cadis i líder de la formació Adelante Andalucía en la ciutat de Cadis. Va ser investit alcalde el 13 de juny de 2015 rellevant a la històrica dirigent conservadora Teófila Martínez que duia més de vint anys en el poder.", "label": "Història" }, { "sentence": "Enric Guinot Rodríguez (Castelló, 1956) és un historiador i professor valencià, catedràtic d'Història Medieval. És membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Ha treballat sobre el repoblament del Regne de València i els seus orígens. Ha publicat, amb Ferran Esquilache Martí, Moncada i l'Orde del Temple en el segle xiii. Una comunitat en temps de Jaume I 2010.", "label": "Història" }, { "sentence": "François Pierre Guillaume Guizot (Nimes, 4 d'octubre de 1787 - Saint-Ouen-le-Pin (Calvados), 12 de setembre de 1874) va ser Primer Ministre de França i historiador.\nVa néixer a Nimes dins una família burgesa hugonot. El seu pare va ser executat a Nimes durant la Revolució Francesa. La seva mare s'exilià a Ginebra on Guizot va ser educat i allí va rebre la influència de les idees de Rousseau.\nEl 1812 va ocupar la càtedra d'història moderna de la Universitat de la Sorbona. Va escriure una Histoire de la révolution d'Angleterre depuis Charles I à Charles II (1826-1827) mostrant-se imparcial i Histoire de la civilisation en Europe (1828) i Histoire de la civilisation en France que són considerades obres clàssiques de la historiografia.\nDurant 26 anys va ocupar diversos càrrecs com els dels ministeris d'interior, Afers estrangers i Primer Ministre de França. La crisi econòmica de 1846-1848 va afavorir l'oposició, que es va anar unint progressivament, i després de les reformes obtingudes durant la sessió parlamentària de 1847, com la rebaixa de l'impost del cens a 100 francs al març, la prohibició de l'acumulació de càrrecs públics administratius amb escó de diputats, el gabinet de Guizot esdevingué més autoritari. En preparació de la sessió parlamentària de 1847-1848, Lluís Felip I de França va prohibir les reunions de l'oposició demòcrata, republicana i liberal. El més liberal dels orleanistes reunits darrere d'Adolphe Thiers va reclamar un règim més parlamentari i es va unir amb l'esquerra. La prohibició de les reunions polítiques d'una oposició cada cop més vigorosa el gener de 1848 va catalitzar la revolució que va enderrocar Lluís Felip al febrer i va veure l'establiment de la Segona República Francesa.", "label": "Història" }, { "sentence": "Mehmet Şemsettin Günaltay (Eğin, Imperi Otomà, 1883 – Istanbul, Turquia, 19 d'octubre de 1961) fou un historiador i polític turc, primer ministre de Turquia.", "label": "Història" }, { "sentence": "Emile Haag (Hunsdorf, 24 de juliol de 1942) és un historiador, periodista i sindicalista luxemburguès, que va dirigir l'Ateneu de Luxemburg. Des de 1987 ha estat el president nacional de la confederació de treballadors governamentals. El 1997 va ser nomenat comandant de l'Orde de la Corona de Roure. Entre 2005 i 2015 va ser, també, president de la cambra d'empleats públics, i el 29 de juny de 2015 en seria nomenat president d'honor.", "label": "Història" }, { "sentence": "Nico Helminger (Differdange, 1 de juliol de 1953) és un escriptor luxemburguès, que escriu poesia, obres de teatre i llibrets d'òpera. El 2008 va guanyar el Premi Batty Weber per la seva obra literària.És el germà gran del també escriptor Guy Helminger. Després de graduar-se a l'institut el 1972, va començar a estudiar alemany, Filologia romànica i teatre a Luxemburg, Saarbrücken, Viena i Berlín. El 1980 va marxar a París, on ensenyava alemany i història a un institut. A partir del 1984 es va convertir en escriptor a temps complet, vivint a Munic, Heidelberg, París i Luxemburg, establint-se definitivament a Esch-sur-Alzette el 1999.Helminger ha escrit obres de teatre de crítica social com Miss Minett und de schantchen, en la qual ens mostra els problemes socials i psicològics que es pateixen a la regió industrial del sud-oest de Luxemburg. Altres obres, com Kitsch, Läschten eens käe liewen o Kurzgeschichten, ensenyen la violència domèstica i la pèrdua d'esperança i propòsits com a símptomes d'una societat inhumana i materialista. Segons Helminger aquestes característiques es deuen a la repressió de les qüestions polítiques i socials resultants de la Segona Guerra Mundial, al poder de l'església i dels mitjans de comunicació. En les seves últimes obres, com ara In eigener säure, Grenzgang, es mostren més elements poètics, intertextuals i multilingües.", "label": "Història" }, { "sentence": "Eric John Ernest Hobsbawm CH FBA FRSL (Alexandria, Sultanat d'Egipte, Imperi Britànic, 9 de juny de 1917- Londres, Anglaterra, Regne Unit, 1 d'octubre de 2012) fou un historiador marxista, professor d'història contemporània, economia i política, pensador, editor i crític musical britànic. Fou un dels historiadors més influents de la segona meitat del segle xx, a banda de professor emèrit d'Història Social i Econòmica del Birkbeck College de Londres. En la historiografia dels Països Catalans, Hobsbawm ha estat, amb diferència, l’historiador anglosaxó més influent.", "label": "Història" }, { "sentence": "Georges Hulin de Loo (Gant, 10 de desembre de 1862 - Brussel·les, 27 de desembre de 1945) fou un historiador de l'art belga especialista en pintura flamenca.", "label": "Història" }, { "sentence": "José María Jover Zamora (Cartagena, 5 de juny 1920 - Madrid 21 de novembre de 2006) fou un historiador i mestre d'historiadors murcià.", "label": "Història" }, { "sentence": "Tony Judt (Londres, 2 de gener de 1948 - Nova York, 6 d'agost de 2010) va ser un historiador, professor universitari i escriptor britànic. Especialitzat en la història social de l'Europa de la segona meitat del segle xx, va ensenyar a universitats tant de la Gran Bretanya com dels Estats Units.Va néixer a Londres en una família d'immigrants; la seva mare tenia orígens eslaus i el seu pare belgues, ambdós jueus però de vida secular. Tony Judt va ser el primer membre de la família que va realitzar estudis secundaris i va anar a la universitat, concretament, a la King's College, Cambridge. Allà es va graduar en història el 1969 i doctorar el 1972, després de passar un any a l'École Normale Supérieure de París. Aleshores va iniciar una carrera de professor universitari: va ensenyar al King's College de Cambridge (1972-1978), a la University of California (1978-80), al St. Anne's College de la Universitat d'Oxford (1980-1987) i, finalment, a la Universitat de Nova York (1989 fins a la seva mort). El 1996 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències i el 2007 de l'Acadèmia Britànica. Els darrers mesos de la seva vida els va dedicar a escriure sobre la malaltia que li acabaria costant la vida, l'esclerosi lateral amiotròfica. En són exemples els diversos articles que va escriure a la revista The New York Review of Books i el llibre El refugi de la memòria (2010).\nInicialment defensor del sionisme d'esquerres va viure diverses temporades en quibuts però després de la guerra dels Sis Dies (1967) s'apartà del moviment i esdevingué un dels crítics més contundents de l'estat d'Israel, l'existència del qual qüestionà. Va defensar la creació d'un sol estat binacional com a solució del conflicte araboisraelià, cosa que li comportà fortes crítiques.", "label": "Història" }, { "sentence": "Antoni Jutglar i Bernaus (Barcelona, 18 de desembre de 1933 – Barcelona, 28 de novembre de 2007) fou un historiador, professor, assagista i editor català. Historiador especialitzat en els segles XIX i xx, destacà igualment pel seu compromís en la lluita contra el franquisme.", "label": "Història" }, { "sentence": "Miguel Ángel Ladero Quesada (Valladolid, 1943) és un historiador espanyol, considerat com una autoritat en la Guerra de Granada, en la fiscalitat i en general, el regnat dels Reis Catòlics i el trànsit entre la baixa edat mitjana i l'edat moderna a Castella.\nDe 1961 a 1965 va treballar com a arxiver a l'Arxiu General de Simancas. De 1966 a 1970 va compaginar la tasca d'arxiver amb la de professor adjunt a la Universitat Complutense de Madrid. El 1970 fou nomenat catedràtic d'història de la Universitat de La Laguna, el 1974 de la Universitat de Sevilla i des de 1978 Complutense de Madrid. És membre de l'Associació Espanyola de Ciències Històriques, de l'Institut Jerónimo Zurita (depenent del CSIC), de l'Institut d'Estudis Canaris i de les Comissions Internacionals d'Història de les Ciutats.\nÉs doctor honoris causa per la Universitat de Cadis i Premio Nacional de Historia de España (1994 i 2004). Des de 1990 és acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història.", "label": "Història" }, { "sentence": "Jacques Le Goff (Toló, França, 1 de gener de 1924-1 d'abril de 2014) fou considerat un dels historiadors més experts en l'Edat Mitjana. A les seves obres intentà transmetre la vida quotidiana del període i no solament les grans fites militars i polítiques. Va rebre vuit doctorats honoris causa, la medalla d'or del CNRS i diversos guardons de societats històriques, entre altres reconeixements.\nVa ser reconegut per Fernand Braudel i Maurice Lombard, que va presidir el seu tribunal d'agrégation. Durant gairebé set dècades va renovar l'ofici de medievalista, i va conferir dignitat i caràcter.La seva tesi principal radica en l'especificitat del període medieval, que no era una simple transició fosca entre l'Antiguitat clàssica i el Renaixement, com va instaurar l'humanisme, ni tan sols un període bàrbar i instintiu com reclamava el Romanticisme. Le Goff va buscar les bases de moltes institucions modernes en els segles d'esplendor del feudalisme i va iniciar la recerca d'alguns personatges claus, menystinguts fins al moment. Igualment va reivindicar la importància del Purgatori, el culte a la Verge Maria o el lligam entre guerra i religió com a aspectes cabdals en els segles posteriors.", "label": "Història" }, { "sentence": "Nicolás Leoz Almirón (Pirizal, Departament del President Hayes, 10 de setembre de 1928 - Asunción, 29 d'agost de 2019) va ser un dirigent esportiu paraguaià. La seva activitat més destacada va ser la d'exercir la presidència de la Confederació Sud-americana de Futbol durant sis períodes consecutius, entre l'1 de maig de 1986 i el 30 d'abril de 2013, moment en el qual va renunciar en veure's involucrat en un cas de corrupció. Actualment es trobava investigat pel Departament de Justícia dels Estats Units a causa d'un ampli cas de corrupció que inclou suborns frau i blanqueig de diners. Estava en tràmit la seva extradició als Estats Units.", "label": "Història" }, { "sentence": "Carmen Llorca Vilaplana (Alcoi, 21 de novembre de 1921 - Madrid, 29 de juny de 1998) fou una historiadora i política valenciana, diputada al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu.De família acomodada, dedicada a la indústria, va estudiar batxillerat a la seua ciutat natal i Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense de Madrid, on es va doctorar en Història Moderna i d'Amèrica, amb una tesi titulada \"El mariscal Bazaine en Madrid\" (1948), que va obtenir el premi extraordinari de doctorat. Era també llicenciada en Ciències de la Informació. Com a professora d'Història Contemporània a l'Escola Oficial de Periodisme, va col·laborar en diversos diaris i revistes, com ABC, Pueblo, Ya, Índice, així com a Ràdio Nacional d'Espanya. Feia crítica literària a Radio Nacional de España i als diaris Ya i Pueblo.Va obtenir la plaça de tècnica d'informació de l'Estat amb destinació al Ministeri de Cultura. Durant el franquisme fou directora de l'Oficina de Turisme a Milà, vicesecretària de la Junta Central d'Informació, Turisme i Educació Popular, i el 1975 delegada nacional de cultura a la Secretaría General del Movimiento Nacional. També ha estat la primera dona presidenta de l'Ateneo de Madrid el 1974-1975 i col·laboradora del CSIC.El 1980 fou membre del Consell de Radiotelevisión Española en representació de Coalició Democràtica. També formava part de la Fundació “Cánovas del Castillo”, i presidia la Organización de Mujeres Independientes, el 1976. El 1977 fou candidata al Senat per la província d'Alacant, en les llistes d'Aliança Popular (AP) –Partit Demòcrata Popular, però no fou escollida. Finalment, el 1988 fou elegida diputada al Parlament Europeu per AP, tot i que abans havia format part dels seixanta parlamentaris espanyols que s'incorporaren el desembre de 1985 a aquest Parlament, després de l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea. Fou vicepresidenta del Grup Popular Europeu (Grup Demòcrata Cristià) i va treballar, sobretot, en qüestions relacionades amb els Drets de la Dona, la Salut Pública i el Medi Ambient.A les eleccions generals espanyoles de 1982 fou escollida diputada per Madrid i de 1982 a 1986 fou presidenta de la Comissió de Control Parlamentari sobre RTVE del Congrés dels Diputats. Fou escollida diputada a les eleccions al Parlament Europeu de 1987 i 1989. Fou vicepresidenta del Grup Popular Europeu i de la Comissió dels Drets de la Dona al Parlament Europeu (1989-1994).Ha estat condecorada amb l'Orde de les Arts i les Lletres de França i la d'Orde Civil d'Alfons X el Savi.", "label": "Història" }, { "sentence": "Glòria Marcos i Martí (València, 1950) és una política i professora valenciana.", "label": "Història" }, { "sentence": "Carlos Martínez Shaw (Sevilla, 17 de juliol de 1943) és un historiador espanyol especialitzat en Història Moderna i acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història.", "label": "Història" }, { "sentence": "María Dolores Gómez Molleda (Colmenar Viejo, 15 de setembre de 1922 - Salamanca, 10 d'octubre de 2017) va ser una historiadora espanyola, especialitzada en l'estudi de l'Espanya contemporània. Va ser catedràtica de la Universitat de Salamanca.", "label": "Història" }, { "sentence": "Mark A. Mazower (Londres, 1958) és un historiador britànic especialitzat en la història de Grècia i Europa. Actualment treballa com a professor d'Història a la Universitat de Colúmbia de Nova York (EUA).", "label": "Història" }, { "sentence": "Michel Meslin (París, França, 29 de setembre de 1926 - Idem, 12 d'abril de 2010) va ser un historiador i professor universitari especialitzat en la història de les religions i l'antropologia religiosa.\nMalgrat ser professor convidat a nombroses univerisitats europees i americanes (Laval de Québec, de Montréal, de Friburg, de Lausana, de Chicago, de Madrid i de Mèxic), va desenvolupar la major part de la seva carrera a la Universitat de la Sorbona, de la qual va ser rector entre 1989 i 1993. Durant el seu mandat contribuí activament a la creació de la càtedra de català, raó per la qual fou guardonat per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi de 1992. També fundà l'Institut de Recherches pour l'étude des religions (IRER).", "label": "Història" }, { "sentence": "Jules Michelet (21 d'agost de 1798 - 9 de febrer de 1874) va ser un historiador francès d'orientació republicana i lliure pensadora.\nMichelet va néixer a París, dins una família Hugonot. Les seves primeres obres van ser textos escolars. El 1831 va publicar Introduction à l'histoire universelle on va mostrar els seus dots literaris alhora que es va mostrar (segons l'onzena edició de l'Enciclopèdia Britànica) uns punts de vista peculiars que no feien molt fiables les seves conclusions malgrat que no falsejava intencionadament els fets.\nA partir de 1830 va obtenir un lloc de treball a l'oficina del registre i va ser professor a la facultat de literatura on també exercia la docència l'historiador Guizot. A partir d'aleshores començà els seus treballs principals com la monumental Histoire de France que va tardar 30 anys a completar i altres obres d'erudició com Œuvres choisies de Vico, les Mémoires de Luther écrits par lui-même, els Origines du droit français, i després le Procès des Templiers.\nA partir de 1838 va ser escollit membre del Collège de France i va iniciar, mostrant una aversió contra els principis de l'autoritat i el clericalisme, una campanya contra els jesuïtes que tornaven a l'activitat a França.\nEscriví una entusiasta Histoire de la revolution française on fidel al seu estil considera la Revolució Francesa com una nova religió essent el credo la Declaració dels drets de l'Home i els profetes Rousseau i Voltaire. Considera que l'heroi de la Revolució va ser \"El Poble\" i el Terror exercit pels individus de la classe mitjana. també va escriure Les Femmes de la revolution (1854).\nUna de les seves obres més populars foren L'Insecte i L'Amour (1859) que són en part pamflets i en part tractats morals.", "label": "Història" }, { "sentence": "Isabel Morant Deusa (Almoines, 1947) és una feminista, historiadora, escriptora i catedràtica universitària valenciana.", "label": "Història" }, { "sentence": "Jordi Nadal i Oller (Cassà de la Selva, 14 de març de 1929 – Barcelona, 8 de desembre de 2020) fou un historiador català, considerat un dels deixebles més destacats de Jaume Vicens i Vives. Les seves aportacions van ser fonamentals per a entendre la història de l'evolució de la població de Catalunya i de l'Estat espanyol, així com de la Revolució Industrial.", "label": "Història" }, { "sentence": "Lluís Navarro i Miralles (Larraix, 1934) és un professor universitari i dinamitzador cultural català. Fill d'emigrats al protectorat espanyol al Marroc, estudià primària i batxillerat al Col·legi dels Germans Maristes de Tarragona. Entre 1956 i 1959 estudià dret i magisteri i, entre 1963 i 1967, cursà Geografia i Història. El 1972 elaborà la tesi doctoral sobre la guerra del Marroc. Des de 1971, s'integrà a l'equip docent de la delegació de la Facultat de Lletres, més tard Universitat Rovira i Virgili, on va ser molts anys director de l'Àrea d'Història Moderna. Lluís Navarro va organitzà diversos congressos i seminaris i impulsà la creació de l'hemeroteca de la Caixa de Tarragona i l'Arxiu Històric del Port. Es jubilà el 2004 i el 17 de desembre de 2008 impartí la seva última classe magistral a l'edifici de la plaça de la Imperial Tàrraco. Ha escrit en diverses publicacions, com Universitas Tarraconensis, el Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, Estudis Altafullencs, Estudis Històrics i documents dels Arxius de Protocols, Pedralbes, Quaderns d'Història Tarraconense o Revista de Historia Económica. El 2005 publicà amb Jordi Blay Boqué Guia de Bonastre (Diputació) i el mateix any coordinà amb Francesc Olivé el IV volum de Valls i la seva història (Institut d'Estudis Vallencs).", "label": "Història" }, { "sentence": "Linda Nochlin (Nova York 31 de gener de 1931- 29 d'octubre de 2017) fou una historiadora de l'art, professora universitària i escriptora feminista.", "label": "Història" }, { "sentence": "Josep Maria Panyella i Alcàcer (Torreblanca, 19 d'octubre de 1952) és un polític valencià. Va ser alcalde de Torreblanca entre 1995 i 1999, president del Bloc Nacionalista Valencià entre 2003 i 2016, diputat provincial a la Diputació de Castelló entre 2003 i 2007, i diputat a les Corts Valencianes per Compromís entre 2007 i 2015. És llicenciat en història i ha sigut professor de primària i secundària.", "label": "Història" }, { "sentence": "María Xesús Pato Díaz, més coneguda com a Chus Pato, nascuda a Ourense el 29 d'agost del 1955, és una escriptora, acadèmica i activista política gallega, una de les veus més representatives de la poesia gallega contemporània i autora de diversos poemaris, ja aplegats en els primers volums de la seva Poesía reunida.Cap de llista habitual de la Frente Popular Galega (partit polític comunista i independentista) per la província d'Ourense, forma part d'agrupacions tant literàries (PEN Clube de Galicia) com politicosocials (Redes Escarlata). El setembre de 2017 va ingressar com a acadèmica de la Reial Acadèmia Galega.Exerceix com a professora d'Educació Secundària (Geografia i Història) a l'IES Ramón Mª Aller Ulloa de Lalín.", "label": "Història" }, { "sentence": "Joan Francesc Peris García (València, 6 de setembre de 1957) és un polític i professor de secundària.\nCoportaveu d'Els Verds del País Valencià des del seu congrés de 2004, ha estat diputat a les Corts Valencianes a la V Legislatura (1999-2003), triat a les llistes del PSPV-PSOE amb el Partit Democràtic de la Nova Esquerra, formació que abandonaria, rebutjant la seua fusió amb el PSPV-PSOE i creant-ne un altre anomenat Esquerra Verda-Iniciativa pel País Valencià, partit que acabaria fusionant-se amb Els Verds del País Valencià el 2004.Fou regidor a l'ajuntament de Gandia als períodes 1995-1999 (amb Esquerra Unida del País Valencià), fent-se càrrec del departament de Medi Ambient al govern de la socialista Pepa Frau; i 2003-2007 sent tercer Tinent d'Alcalde al govern del també socialista José Manuel Orengo. A les eleccions municipals de 2007 no aconseguí l'acta de regidor.\nCom a líder d'Esquerra Verda-Iniciativa del País Valencià, va promoure la coalició electoral amb el Bloc Nacionalista Valencià a les eleccions autonòmiques de 2003, formació que no obtindria representació parlamentària. En canvi, a la convocatòria del 2007, ja com a coportaveu d'Els Verds del País Valencià, participà en les llistes del Compromís pel País Valencià, però arran de la crisi d'aquesta, va prendre posició en favor dels postulats d'EUPV i en contra del BLOC, Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds-Esquerra Ecologista del País Valencià.En març de 2007 publicà el llibre \"El País Valencià serà d'esquerres (i verd) o no serà\", publicat per l'Editorial 3i4.Joan Francesc Peris és professor de Geografia i Història de Secundària. Ha estat Director de l'Institut de Formació Professional Alto Palancia de Sogorb i Secretari d'Organització de la Federació d'Ensenyament de CCOO-PV, fundador de la Coordinadora Cívica del País Valencià «A-7 sense peatge».En desembre de 2016, Onada Edicions li va publicar un primer poemari \"Amors de tardor\",que ha tingut una bona acollida entre els amants de la poesia, arribant a tres edicions.\nEn novembre de 2018, després de l'èxit del primer poemari, Onada Edicions publica un segon poemari de Joan Francesc Peris, \"Sempre és temps d'estimar\". Enric Sanç, escriu a l'epíleg del llibre, \"Peris, amb un rerefons estellesià canta amb aparent senzillesa i musicalitat els seus versos, entre anhels i desitjos, mostrant-nos el que hi ha dins d'ell, sense complexos ni amagatalls artificiosos\".", "label": "Història" }, { "sentence": "Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) sacerdot i historiador català.", "label": "Història" }, { "sentence": "Paul Preston (Liverpool, Regne Unit, 21 de juliol del 1946) és un historiador i professor autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d'Espanya, és doctor en Història per la Universitat d'Oxford i catedràtic d'Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l'Estudi de l'Espanya Contemporània (London School of Economics). També va ser professor d'Història a la Universitat de Reading i al Centre d'Estudis Mediterranis (Queen Mary College).Al costat de John Elliot, Ian Gibson i Hugh Thomas, constituïx el nucli dels hispanistes britànics que han dedicat el seu esforç a l'estudi de la història recent espanyola, especialment a la de la Segona República i la Guerra civil espanyoles. Posseïx l'Encomana de l'Orde del Mèrit Civil, la Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica i és membre de l'Acadèmia Britànica. També és Comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic. Premi Pompeu Fabra 2012 a la projecció i difusió de la llengua catalana. L'any 2015 va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona de projecció internacional \"per la seva significativa trajectòria d’abast internacional com a historiador de la Segona República, la Guerra Civil, l'exili i la transició, uns períodes transcendentals per a Barcelona; el compromís amb la recuperació de la memòria històrica, així com amb Barcelona i Catalunya, des del Catalan Observatory de la London School of Economics, i amb la donació el 2015 del seu arxiu al Monestir de Poblet\". El 2016 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.", "label": "Història" }, { "sentence": "José Puig y Boronat (Alcoi, 5 d'octubre de 1857 - València, 11 de març de 1927) fou un polític valencià. Fou alcalde de València, diputat i senador a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica.", "label": "Història" }, { "sentence": "Enric Pujol i Casademont (Figueres, 1960) és doctor en Filosofia i Lletres per la UAB és autor d'El descrèdit de la història (1993) i de Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (1995), llibres que van merèixer l'any 1998 el Premi Enric Prat de la Riba concedit per l'Institut d'Estudis Catalans. Sobre Ferran Soldevila n'ha editat diversos reculls i ha tingut cura de la publicació dels seus Dietaris de l'exili i el retorn (1995-2000). Va ésser comissari de l'exposició Carles Fages de Climent, poètica i mítica de l'Empordà (2000-2003) i en va coordinar, amb Rafael Pascuet el catàleg del mateix títol.", "label": "Història" }, { "sentence": "Joan Reglà i Campistol (Bàscara, 1917 - Sant Cugat del Vallès, 1973) fou un historiador català. Fou deixeble de Jaume Vicens Vives i iniciador d'una escola d'història moderna als Països Catalans. El seu principal camp d'estudi fou la història de la Corona d'Aragó en l'època moderna, amb particular atenció a temes com el bandolerisme català, les conseqüències de l'expulsió dels moriscos al Regne de València i d'altres. Preconitzà el terme de neoforalisme per referir-se a la situació política del Principat sota el regnat de Carles II de Castella, perspectiva que ha estat criticada posteriorment.", "label": "Història" }, { "sentence": "Josep Maria Roig i Rosich (Alcover, 1947) és un historiador, escriptor i docent català.Com a docent impartí lliçons d'Història contemporània a la Universitat Rovira i Virgili i quan es jubilà fou escollit professor emèrit de la matèria. Fou director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya entre 2008 i 2011, i director de Revista de Catalunya entre 2012 i 2015. Col·laborà en la redacció d'articles a publicacions com L'Avenç, Serra d'Or i Revista de Catalunya. L'any 1991 guanyà el premi Fundació Congrés de Cultura Catalana de Biografia i Estudis Històrics per la seva obra La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya (1923-1930). Un assaig de repressió cultural, dotat amb 500.000 pessetes.", "label": "Història" }, { "sentence": "Pedro Ruiz Torres (Elx, 1951) és un historiador valencià, catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de València i rector d'aquesta institució entre el 1994 i el 2002.", "label": "Història" }, { "sentence": "Raphael Elkan Samuel (26 de desembre de 1934 - 9 de desembre de 1996) va ser un historiador britànic marxista, descrit per Stuart Hall com \"un dels intel·lectuals més destacats i originals de la seva generació\". Va ser professor d'història a la University of East London fins a la seva mort i també va ensenyar al Ruskin College a partir de 1962.", "label": "Història" }, { "sentence": "Josep Sánchez Adell (Castelló de la Plana, 5 de juliol de 1923 - id. 7 d'abril de 2005) fou un historiador valencià especialitzat en l'edat mitjana. La seva vida i obra van estar fortament lligades a la seva ciutat natal, on va exercir de Cronista Oficial de la ciutat, professor emèrit de la Universitat Jaume I i membre del patronat de la Fundació Huguet, entre altres.", "label": "Història" }, { "sentence": "Claudio Sánchez-Albornoz y Menduiña (Madrid, 7 d'abril de 1893 – Àvila, 8 de juliol de 1984) fou un historiador i polític espanyol, arribant a ser ministre durant la Segona República i president del seu govern en l'exili després de la Guerra Civil espanyola entre 1962 i 1971.", "label": "Història" }, { "sentence": "Juan Manuel Sánchez Gordillo (Marinaleda, 5 de febrer de 1952) és un polític, sindicalista i professor d'història andalús, dirigent polític del Col·lectiu d'Unitat dels Treballadors - Bloc Andalús d'Esquerres (CUT-BAI) i d'Esquerra Unida (IU), així com sindical del Sindicat d'Obrers del Camp (SOC).", "label": "Història" }, { "sentence": "Carmen Sanz Ayán (Madrid, 19 de novembre de 1961) és una historiadora i professora espanyola especialitzada en Història Moderna, acadèmica de nombre de la Reial Acadèmia de la Història des de 2005.", "label": "Història" }, { "sentence": "Ismael Saz Campos (1952) és un historiador espanyol, catedràtic d'història contemporània de la Universitat de València, especialitzat en el falangisme i la dictadura franquista. Ha conceptualitzat al franquisme com una «dictadura feixistitzada».És autor de títols com Mussolini contra la II República: hostilidad, conspiraciones, intervención (1931-1936) (1986); España contra España: los nacionalismos franquistas (Marcial Pons, 2003), un estudi en el qual analitza el conflicte entre el nacionalisme falangista i el nacionalcatolicisme durant el règim franquista; Fascismo y franquismo (Universitat de València, 2004) i Las caras del franquismo (Comares, 2013).", "label": "Història" }, { "sentence": "Friedrich von Schiller (alemany: Johann Christoph Friedrich von Schiller) (Marbach am Neckar i Marbach am Neckar, 10 de novembre de 1759 – Weimar, 9 de maig de 1805) fou un poeta, escriptor, filòsof, historiador i professor alemany.", "label": "Història" }, { "sentence": "Jaume Sobrequés i Callicó (Girona, 26 de juliol de 1943) és un historiador i polític català, fill del també historiador Santiago Sobrequés i Vidal. Com parlamentari fou membre de la Comissió dels Vint que redactà l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979.", "label": "Història" }, { "sentence": "Josep Maria Solé i Sabaté (Lleida, 1950) és un historiador català, especialitzat en la Guerra civil espanyola i la seva postguerra. També ha dirigit i presentat programes de ràdio i televisió, amb tertúlies sobre l'actualitat o sobre la història recent de Catalunya.", "label": "Història" }, { "sentence": "Miquel Tarradell i Mateu (Barcelona, 1920-1995) va ser un arqueòleg i prehistoriador. Obtingué el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1977. Es va especialitzar en el món ibèric.", "label": "Història" }, { "sentence": "Sevim Tekeli (Esmirna, 22 de desembre de 1924 - Ankara, 16 de desembre de 2019) fou una professora d'Història de la ciència turca.", "label": "Història" }, { "sentence": "Edward Palmer Thompson (Oxford, 3 de febrer de 1924 - Worcester, 28 d'agost de 1993) fou un historiador anglès, militant socialista i pacifista. És probablement més conegut pel seu treball històric sobre els moviments radicals britànics del pas del segle xviii al segle xix, en particular, pel seu llibre sobre The Making of the English Working Class (La formació de la classe obrera a Anglaterra) (1963). Autor de destacades biografies, com la de William Morris (1955) i, a títol pòstum, la de William Blake (1993), va ser alhora un prolífic periodista i assagista. Va publicar també una novel·la de ciència-ficció i una col·lecció de poesia.\nFou membre del Partit Comunista Britànic i un dels intel·lectuals destacats del Partit durant els anys de la post-guerra mundial, però el va abandonar el 1956 degut a l'oposició a la invasió soviètica d'Hongria.\nDesprés va ocupar un paper clau en la configuració de la nova esquerra (New Left) a Gran Bretanya des de 1958. Des d'una posició independent d'esquerra socialista al marge de l'ortodòxia soviètica i partint d'un marxisme britànic de to heterogeni i separat de la resta de tendències europees, va elaborar una anàlisi pròpia que s'inscriu dins el socialisme humanista: subratllava la pluralitat per sobre dels blocs de classes, amb un gir antropocèntric.\nCrític irreconciliable amb els governs laboristes dels anys 1964-70 i 1974-79, va ser un dels líders més destacats del moviment pacifista i contra a l'armament nuclear a l'Europa dels 80.", "label": "Història" }, { "sentence": "Antonio de la Torre y del Cerro (Còrdova, Andalusia, 22 de desembre de 1878 - Madrid, 8 de novembre de 1966) fou un historiador espanyol.", "label": "Història" }, { "sentence": "Arnold Joseph Toynbee (Londres, 14 d'abril de 1889 – 22 d'octubre de 1975) fou un historiador i professor britànic que va intentar sintetitzar la història universal.", "label": "Història" }, { "sentence": "Tu Wei-ming (en xinès : 杜維明; en xinès simplificat: 杜维明; en pinyin: Dù Wéimíng) és un filòsof i historiador xinès nascut el 1940. Tu és professor a la Universitat Harvard i un dels pilars del neoconfucianisme.\nTu Weiming va néixer a Kunming, Xina, i va estudiar a la Universitat de Tunghai i es va doctorar en Història i Llengües de l'Àsia Oriental a la Universitat Harvard. Posteriorment ha treballat com a professor d'història i filosofia xinesa en les universitats de Princeton, Berkeley i Harvard (des del 1981) on va esdevindre director de l'Institut de Harvard-Yenching entre 1996 i 2008. Ha donat conferències a la Universitat de Pequín, Universitat Nacional de Taiwan, Universitat xinesa de Hong Kong i a la Universitat de París. Ha publicat diversos llibres, com ara \"El pensament neo-confucianista: la juventud de Wang Yang-ming\", \"La importància i la banalització, La humanitat i la cultura\" i \"El pensament confucianista: la individualitat com a transformació creativa\" (títols originals en anglès: Neo-Confucian Thought: Wang Yang-ming's Youth; Centrality and Commonality, Humanity and Cultivation; and Confucian Thought: Selfhood as Creative Transformation)\nMembre del Comitè sobre l'Estudi de la Religió a Harvard, professor del comitè de reestructuració de Sínica Acadèmica de l'Institut de Literatura i Filosofia xinesa i amb un lloc a l'American Academy of Arts and Sciences, el professor Tu Wei-ming interpreta actualment l'ètica confucianista com recurs espiritual per a la comunitat global emergent.Ha participat en les conferències del Mind and Life Institute, que facilita les trobades entre la ciència i el budisme.", "label": "Història" }, { "sentence": "Antonio Ubieto Arteta (Saragossa, 31 de març de 1923 - València, 1 de febrer de 1990). Historiador aragonès, Llicenciat en Filosofia i Lletres, Catedràtic de l'àrea de Prehistòria, Història Antiga i Medieval d'Espanya, i Història General d'Espanya a la Universitat de Santiago de Compostel·la, Catedràtic d'Història Antiga i Medieval d'Espanya i Director del Departament d'Història Medieval a la Universitat de València, Catedràtic d'Història Medieval i Cap del Departament d'Història Medieval de la Universitat de Saragossa; autor d'un ingent obra historiogràfica sovint envoltada de polèmica revisionista sobre l'Aragó i València, publicant també obres filològiques malgrat no tenir cap estudi en Filologia.", "label": "Història" }, { "sentence": "Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, Estats Units, 1948) és un historiador català especialitzat en Història Contemporània. Actualment (2012) és catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i coordinador del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranismes, vinculat a la Universitat Pompeu Fabra.", "label": "Història" }, { "sentence": "Jaume Vicens i Vives (Girona, 6 de juny del 1910 - Lió, 28 de juny del 1960) fou un historiador, escriptor, catedràtic i editor català.\nVicens Vives va ser un intel·lectual inquiet i viatger amb contactes arreu, amb el catalanisme interior i amb l'exterior, amb Josep Pla i amb Josep Tarradellas. Sense ser afí a l'Opus Dei tenia amistat amb alguns dels principals intel·lectuals que l'integraven, i el seu nom va arribar a sonar per a ocupar algun càrrec de responsabilitat a Madrid. «Era un home important», sentencia el membre de l'IEC, Antoni Simon i Tarrés. Gràcies a això, Vives va aconseguir tirar endavant la historiografia contemporània.La seva obra d'investigació sobre la història del segle xv a la Corona d'Aragó i sobre la figura de Ferran II és considerada de referència obligada.Va arribar a la política a través de la història, on va trobar l'explicació del seu present. Segons Pla, era \"potser l'intel·lectual que se'n féu una idea més completa i directa\".En paraules de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, \"Vicens tenia la idea d'una Espanya oberta, moderna, esponjosa, capaç de sumar voluntats i d'acceptar un intervencionisme de Catalunya a Espanya. Tot amb la voluntat que Espanya anés endavant i s'evitessin nous episodis traumàtics\".El seu fort pragmatisme i una visió integradora li varen permetre accedir a figures de diferents ideologies i ser un \"home-pont\" entre sensibilitats catalanistes i el règim franquista. Aquesta visió integradora explica els missatges de condol de personatges tan diversos com Joan de Borbó, Josep Tarradellas o el comitè de Barcelona del prohibit PSUC.La seva mort va tallar de sobte una trajectòria política que hauria jugat un rol transcendental a la transició democràtica espanyola optant fins i tot a ser president de la Generalitat.", "label": "Història" }, { "sentence": "Pau Viciano Navarro (Castelló de la Plana, 1963) és un historiador valencià, doctor en Història Medieval per la Universitat de València des de 1989 i membre del consell de redacció de la revista L'Espill. S'ha especialitzat en l'estudi de la fiscalitat reial, la fiscalitat i les finances municipals, i l'oligarquia urbana dirigent de la vila de Castelló de la Plana entre els segles xiv i xv. El 1995 va guanyar el Premi Joan Fuster d'assaig. En 2009 va guanyar el XXVI Premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb l'assaig Els peus que calciguen la terra: els llauradors del País Valencià a la fi de l'Edat Mitjana.En 2017 va publicar Per què Fuster tenia raó on reivindica el llegat de Joan Fuster i Ortells. També va organitzar la conferència L'assaig fusterià com a crítica de l'academicisme, a l'Aula Magna de la Universitat de València.", "label": "Història" }, { "sentence": "Pierre Vilar, també conegut com a Pèire Vilar, (Frontinhan, Llenguadoc 3 de maig de 1906 - Donapaleu, Baixa Navarra 7 d'agost de 2003) fou un historiador i professor universitari marxista occità. És considerat una de les màximes autoritats en l'estudi de la Història de Catalunya, i d'Espanya, tant del període de l'Antic Règim com de l'edat contemporània.", "label": "Història" }, { "sentence": "Hèctor Villalba i Chirivella (Almussafes, Ribera Baixa, 1954) és un expolític i professor d'institut valencià. Fou president de les Corts Valencianes entre 1997 i 1999, i president d'Unió Valenciana en el mateix període, partit del qual és cofundador.", "label": "Història" }, { "sentence": "Lorena Zárate (La Plata, 1971) és una professora d'història i actual presidenta d'Habitat International Coalition. És autora i coautora de diversos articles per a publicacions, així com compiladora i editora de llibres sobre temes vinculats al dret a l'habitatge, la producció social de l'hàbitat i el dret a la ciutat.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Pseudohistòria és una branca de la pseudociència caracteritzada per estudis que es presenten com a treballs d'història però que, en realitat, no segueixen pas les convencions i normes historiogràfiques ni tampoc el mètode científic. Generalment, es classifiquen com a pseudohistòria estudis que defensen idees controvertides que es basen en especulacions amb proves no gaire fiables, sobretot si pretenen legitimar algun objectiu ideològic de tipus polític, nacional o religiós.Quan una obra té un propòsit polític, religiós o ideològic manifest sense caire objectiu, pot ser un símptoma de pseudohistòria, tot i que roman difícil distingir in historiografia oficial biaixada i pseudohistòria. Qualsevol estudi historiogràfic té un tamís subjectiu quasi inevitable, però el pseudohistòriadors rebutgen el mètode científic.", "label": "Història" }, { "sentence": "L'ahistoricisme es refereix a la manca de preocupació per la història, el desenvolupament històric o la tradició.Els càrrecs d'ahistoricisme són freqüentment crítics, cosa que implica que el subjecte és històricament imprecís o ignorant (per exemple, una actitud ahistòrica). També pot descriure el fracàs d'una persona per emmarcar un argument o qüestió en un context històric o ignorar el fet o la implicació històrica. Un exemple d'això serien les pel·lícules que incloguessin dinosaures i éssers humans prehistòrics que vivien un al costat de l'altre, quan en realitat estaven separats per milions d'anys.\nEl terme també pot descriure una visió en què la història no té rellevància ni importància en la presa de decisions de la vida moderna.\nEn filosofia, han sorgit algunes crítiques perquè \"l'escola de filosofia dominant al món de parla anglesa, la filosofia analítica… ha estat tremendament ahistòrica i, de fet, antihistòrica\". No obstant això, hi ha pocs que consideren que això és un problema.Una definició més abstracta de l'ahistoricisme és simplement independència del temps: eliminada de la història. Un exemple és la idea que alguns conceptes no es regeixen pel que s'aprèn o el que ha passat, sinó que provenen d'un poder ahistòric independent de què s'ha passat abans.", "label": "Història" }, { "sentence": "La catalanitat de La Celestina és una tesi que defensa l'investigador i filòleg Jordi Bilbeny segons la qual La Celestina, obra pretesament pertanyent a les lletres castellanes, fou escrita originalment per un autor valencià desconegut i en llengua catalana, i que l'obra que avui es coneix seria la traducció al castellà feta per la censura de l'època que feu desaparèixer l'original català. S'oposa així a la teoria acceptada per la historiografia actual que atribueix al batxiller Fernando de Rojas la quasi totalitat de l'autoria, i segueix la línia de les seves tesis de la catalanitat del Quixot i del Lazarillo de Tormes, de Santa Teresa i Leonardo da Vinci, de Bosch i de Rafael i de Dürer, de Cortés i de Pizarro, de Cabot i de Magallanes i de Marco Polo i de Vespucci, entre d'altres. La tesi es fonamenta tant en anteriors estudis acadèmics com en estudis d'altres investigadors, no necessàriament historiadors, d'altres disciplines acadèmiques.", "label": "Història" }, { "sentence": "El llibre Descoberta i conquesta catalana d'Amèrica és un assaig en què, seguint el lema del títol, l'autor (Enric Guillot) exposa amb metodes pseudohistòrics algunes de les proves documentals que ha trobat de la presència dels catalans en les gestes de la descoberta d'Amèrica.És una edició trilingüe (català, castellà i anglès) i en gran format il·lustrat a tot color, i permet veure d'una forma clara i concisa gran part de la iconografia i cartografia en què es basa l'autor. Conté 54 mapes, portolans i gravats (s. XV-XVIII) de museus de tot el món, així com diversos mapes històrics per a poder situar-los en el seu context.\nEl llibre revisa les teories tradicionals que plantegen l'origen català de Cristòfor Colom (teoria de Luis de Ulloa i Cisneros), com també d'altres conqueridors, i la major o menor contribució catalana a la magna empresa de la colonització d'Amèrica. La gran novetat d'aquest llibre és que la investigació s'ha fet íntegrament emprant internet com a eina de recerca, i sense cap formació o coneixement. Així ho explica l'autor en el pròleg: \"...navegant per la xarxa, vaig trobar un mapa antic amb una senyera catalana sobre el continent americà. El mapa anava acompanyat del següent text explicatiu: Mapa de l'Atlàntic nord, cartografia portuguesa del segle xvi...\".", "label": "Història" }, { "sentence": "La negació del genocidi ruandès és l'afirmació que el genocidi de Ruanda no va succeir de la forma o en la mesura descrita pels acadèmics. El genocidi de Ruanda és reconegut àmpliament pels erudits en el tema com un dels genocidis moderns més grans, ja que les fonts apunten que la magnitud i el nombre de morts és una prova clara del pla sistemàtic i organitzat d'eliminar les víctimes.\nLa negació del genocidi ruandès és un crim a Ruanda.", "label": "Història" }, { "sentence": "Història Regum Britanniae ('Història dels reis de Bretanya', en llatí) és una crònica pseudohistórica de Gran Bretanya, escrita pel gal·lès Geoffrey de Monmouth entre els anys 1130 i 1136. El llibre ressenya cronològicament les vides dels reis dels britans, començant amb els troians que van escapar de la Guerra de Troia i van fundar la nació britànica; i acaba quan els anglosaxons van ocupar el país al segle vii. Es tracta d'una de les peces centrals de la matèria de Bretanya.El llibre té escàs valor històric, ja que hi ha grans inexactituds en els esdeveniments que relata; però és una valuosa obra de literatura medieval, que conté la més antiga versió coneguda de la història del rei Lear i les seves tres filles, i va ajudar a que els lectors que no parlaven gal·lès coneguessin la llegenda del rei Artús. Va gaudir de gran èxit durant l'edat mitjana, així com la seua principal traducció al romanç: el Romanç de Brutus, del poeta Wace.", "label": "Història" }, { "sentence": "L'Institut Nova Història (INH) és una fundació cultural de Barcelona creada el 2007 com a escissió de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, fundada i encapçalada per Albert Codinas i Jordi Bilbeny i dedicada a la divulgació de postulats pseudohistòrics. Entre els seus membres també destaca el pseudohistoriador Víctor Cucurull.\nEl seu objectiu declarat és estudiar «la tergiversació de la història que Catalunya i els antics regnes de la corona catalano-aragonesa van patir -i pateixen encara-, per part de la corona castellana, corona que va acabar apropiant-se del poder de la monarquia hispànica» a partir d'un mètode de treball que consisteix «en realitzar propostes i desenvolupaments a partir d'una actitud de ment oberta, rebutjant el dogma o la doctrina i tot expressant una combinació específica de qualitats de rigor com son el mètode multidisciplinar i l'enfocament global».En conseqüència impulsa diversos estudis, publicacions, conferències i simposis per divulgar la premissa que la història de Catalunya ha estat sistemàticament manipulada i ocultada per Castella des dels segles xv i xvi, afirmant que una gran quantitat d'obres literàries castellanes són traduccions d'originals catalans i que nombrosos personatges històrics castellans i europeus –Cristòfol Colom, Miguel de Cervantes, Erasme de Rotterdam o Leonardo da Vinci entre molts altres– són, en realitat, catalans.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Llegenda de Guifré el Pilós és una llegenda que fou recopilada per primera vegada en la Gesta Comitum Barchinonensium, crònica catalana escrita en llatí vers el 1180 pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll durant el regnat d'Alfons II d'Aragó «el Cast». La llegenda medieval exalça la memòria mítica del comte Guifré I de Barcelona, per tal de glorificar els orígens del Casal d'Aragó i legitimar tant la potestas (poder) sobre el Comtat de Barcelona, així com la seva heretabilitat. La llegenda catalana medieval de Guifré el Pilós no s'ha de confondre amb la Llegenda de les quatre barres de sang, compilada a València durant el segle xvi.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Teoria de la conspiració de Coín Cuenca es basa en la suposada manipulació per part de Cristòfor Colom de la ruta que va seguir per arribar a Amèrica, per tal d'impedir que Portugal s'apropiés de les terres que descobria. La teoria es basa en el fet que hi ha alguns mapes amb latituds i longituds errònies dibuixats durant l'Era dels descobriments.Luis Miguel Coin Cuenca assegura al seu llibre: \"Aspectos náuticos de los cuatro viajes colombinos\" que Cuba i La Hispaniola apareixen 12º més al nord, per sobre del Tròpic de Càncer al Mapamundi de Ptolemeu, al Mapa de Juan de la Cosa i al Planisferi de Cantino. Demostra que les latituds són errònies mitjançant una reproducció de la pinta seguint la ruta de tots els viatges de Colom -exceptuant la del 1er viatge- i els navegants que el van seguir que navegaven fins a veure La Deseada. Luis Miguel Coin Cuenca explica que el motiu dels \"errors\" de latitud a partir del 1er viatge era per no donar a Portugal les terres amb latitud per sobre de la Gomera.", "label": "Història" }, { "sentence": "El mite de la Terra plana és un malentès modern segons el qual la visió cosmològica predominant durant l'Edat Mitjana consistia en considerar que la Terra era plana, i no una esfera.\nPel que sembla, aquesta idea es va originar al segle xix i es va difondre durant la primera meitat del segle XX. Sobre la mateixa, els Membres de l'Associació Històrica (Members of the Historical Association) van declarar, el 1945, el següent:\nDurant la primera part de l'Edat Mitjana, pràcticament tots els estudiosos sostenien el punt de vista que la Terra era rodona, com van expressar els antics grecs. Ja al segle xiv, la creença que la Terra fora plana era pràcticament inexistent entre els homes educats.\nNo obstant això, entre els artistes medievals, la imatge de la Terra plana era comuna. L'exterior del famós tríptic El jardí de les delícies, de Hieronymus Bosch, és un exemple del Renaixement en el qual apareix una imatge de la Terra en forma de disc surant dins d'una esfera transparent.Segons Stephen Jay Gould, \"mai no hi va haver un període de \"foscor\" declarant la \"Terra plana\", entre els acadèmics (independentment de com concebés el públic en general al nostre planeta llavors i ara). El coneixement grec de la Terra esfèrica mai es va dissipar, i tots els grans acadèmics medievals acceptaven que la Terra era rodona com un fet establert en l'estudi de la cosmologia.\"David Lindberg i Ronald Numbers, historiadors de la ciència, ressalten el fet que \"difícilment hi havia un acadèmic cristià durant l'Edat Mitjana que no reconegués que la Terra era una esfera, fins i tot sabent la seva circumferència aproximada\".L'historiador Jeffrey Burton Russell va dir que l'error de la Terra plana va florir principalment entre 1870 i 1920, i va tenir a veure amb les ideologies que es van crear sobre l'evolució. Russell sosté que \" no hi va haver ningú que, a partir del tercer segle aC, entre les persones educades de la civilització occidental (tret de molt poques excepcions, que digués que la Terra era plana,\" i assegura que van ser sobretot els historiadors John William Draper, Andrew Dickson White i Washington Irving els qui van popularitzar el mite de la Terra plana.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Negació de l'Holocaust és l'afirmació que l'extermini dels jueus comès pels nazis del Tercer Reich, durant la Segona Guerra Mundial, no va tenir lloc.Elements clau d'aquesta propaganda pseudocientífica i antisemita són la negació de qualsevol d'aquests fets:\n\nEl govern nazi tenia elaborat un pla d'extermini dels jueus\nMés de cinc milions de jueus foren sistemàticament assassinats pels nazis i els seus còmplices\nEl genocidi va ser dut a terme mitjançant mètodes d'assassinat massiu com ara les cambres de gas.Els negacionistes no accepten pas el terme \"negació\" com a descripció dels seus punts de vista, sinó que acostumen a fer-se dir revisionistes. Els estudiosos fan servir el terme \"negacionista\" per diferenciar els negadors de l'Holocaust dels historiadors revisionistes que usen una metodologia científica.Sovint els negacionistes afirmen, implícitament o bé d'una manera oberta, que l'Holocaust és un frau creat deliberadament per afavorir els interessos dels jueus en detriment dels d'altres pobles. Per aquesta raó, s'acostuma a considerar el negacionisme una teoria de la conspiració antisemita", "label": "Història" }, { "sentence": "La Nova Cronologia o Neocronologia és una teoria associada al matemàtic rus Anatoli Timoféievitx Fomenko en col·laboració amb col·legues de la seva mateixa nacionalitat, inclòs Gleb Vladímirovitx Nossovski, els qui utilitzen matemàtica aplicada, astrofísica i altres ciències fonamentals per a afirmar que la cronologia històrica convencional és viciada i és fonamentalment errònia, i assagen de tornar a escriure la Història mundial.\nLes idees d'aquesta \"Nova Cronologia\" són una continuació directa d'aquelles postulades per l'astrònom i enciclopedista rus Nikolai Morózov, i fins i tot podrien haver tingut el seu origen en les teories de l'erudit francès Jean Hardouin. No obstant això, la Nova Cronologia comunament és associada amb el matemàtic rus Anatoli Fomenko (1945-), encara que els treballs publicats sobre el tema són en realitat una col·laboració entre Fomenko i altres matemàtics. El concepte és amplament explicat a la seva obra, publicada originalment en rus i traduïda en anglès com a \"History: Fiction or Science? Chronology\".", "label": "Història" }, { "sentence": "Els ovnis nazis (en alemany: Haunebu, Hauneburg-Geräte, o Reichsflugscheiben) són avions avançats o naus espacials que suposadament foren desenvolupats per l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Aquestes tecnologies no solament apareixen en ficció,\nsinó també en diversos textos històrics negacionistes i en teories de la conspiració. Solen aparèixer en connexió amb el nazisme esotèric, una ideologia que va de bracer amb la recuperació nazi amb finalitats sobrenaturals o paranormals.", "label": "Història" }, { "sentence": "Opération Lune (operació lluna en català) i en anglès Dark Side of the Moon (el costat fosc de la lluna, en català) va ser un fals documental o documental-ficció del canal televisiu francès Arte France, rodat l'any 2002, amb una duració de 52 minuts i dirigit pel director francotunisià William Karel. En el documental s'especula amb la possibilitat que l'arribada de l'home a la Lluna per part de l'Apollo 11 fos un engany monumental encarregat pel llavors president Richard Nixon, i que les imatges del succés van ser rodades en un estudi per Stanley Kubrick, qui llavors estava rodant també 2001: una odissea de l'espai.Per donar credibilitat, el director Karel va incloure entrevistes amb els secretaris de Defensa i Estat Donald Rumsfeld i Henry Kissinger, el llavors director de la CIA Richard Helms, l'astronauta Buzz Aldrin, Alexander Haig i la mateixa vídua del director, Christiane Kubrick. No obstant, aquestes entrevistes foren tretes de context i es varen fer preguntes vagues (als entrevistats se'ls deia que el documental era sobre l'Escàndol Watergate). Al final del documental s'aclareix que tot va ser una broma i es veuen les \"preses falses\" en les que mostren rient als participants. També va contribuir-hi el fet d'estar rodat i emès en un canal especialitzat en documentals com Arte.\nCom a picada d'ullet als seguidors de Kubrick, alguns personatges tenien noms de personatges de films d'aquest director, com Dimitri Muffley, suma dels dos noms dels presidents rus i estatunidenc a Doctor Strangelove, David Bowman, de 2001: una odissea de l'espai, Jack Torrance de The Shining; a part de dos referències a personatges de Perseguit per la mort de Hitchcok, Eve Kendall i George Kaplan, i una altra a L'home que sabia massa (Ambrose Chapel). Un altre personatge s'anomenava W.A. Koenigsberg, una \"construcció\" entre les inicials de Woody Allen (W.A.) i el seu nom real Allen Stewart Koenigsberg.\nLa primera emissió d'aquest fals documental fou l'1 d'abril de 2004, el dia dels innocents a França. També ha sigut emès en altre països en el dia dels innocents local.", "label": "Història" }, { "sentence": "El Priorat de Sió (en francès: Prieuré de Sió) és el nom donat a una organització fraternal fundada per Pierre Plantard el 20 de juliol de 1956, segons consta en el Butlletí Oficial de la República Francesa número 167, pàgina 6731, caracteritzant-se pels seus tints rosacrucians moderns. En la dècada dels seixanta Plantard va contar amb un rerefons històric per a aquesta organització, que va descriure com una societat secreta fundada per Godofreu de Bouillon a la Muntanya Sió en el Regne de Jerusalem al 1099, i que té per propòsit la instauració d'un llinatge secret de la dinastia merovingia en els trons de França i la resta d'Europa. Posteriorment el mite seria ampliat i popularitzat pel llibre pseudohistòric L'enigma sagrat el 1982, i més tard va ser descrit com un fet en el prefaci de la novel·la El codi Da Vinci en 2003.Històricament, va existir quelcom semblant al denominat \"Priorat de Sió\", ja que al 1099, els Croats de l'Europa Occidental, després de conquistar Jerusalem del poder musulmà, van edificar una església nova sobre les ruïnes d'un antic temple romà d'Orient anomenat Hagia Sió. La nova església es va dir de Santa María, i el grup de sacerdots que l'atenien eren coneguts com El Priorat de La nostra Senyora de Sió, un títol que combinava els noms d'ambdues esglésies. Allí van romandre fins a 1217, quan els musulmans van destruir Santa María després de reconquistar Jerusalem. En aquell moment, es van retirar a Sicília, on van continuar exercint el seu ministeri. El Priorat va sobreviure durant quatre segles més, fins que, en 1617, els seus últims membres es van unir als jesuïtes. En resum, el Priorat de Sió va ser una de les moltes ordres i societats que han anat i vingut al llarg de la història de l'Església catòlica. Si va existir un autèntic Priorat de Sió fundat en 1099, però no té res a veure amb l'actual Priorat de Sió, que no és més que un producte fictici, tal com el personatge de Plantard, que apareix en diverses obres. Entre les errades de l'obra podem trobar algunes imatges com la idea de «gran maestre» que no va poder existir en el Priorat original, tal com se'ns mostra en la gran quantitat de llibres i articles sobre aquest tema, per la senzilla raó que el cap d'un priorat és un prior i no un gran maestre.\nEl Priorat de Sió, tal com se li coneix gràcies sobretot a la novel·la de Dan Brown i altres autors de l'estil de Lynn Picknett, Clive Prince i alguns altres que han escrit sobre el tema, ha estat descrit com una de les grans ficcions històriques del segle XX. Alguns escèptics han expressat la seva preocupació per la proliferació i popularitat dels llibres, llocs web i pel·lícules inspirades per aquest engany que han contribuït al problema de les teories de conspiració, pseudohistòries i altres confusions cada vegada més habituals. Uns altres han expressat preocupació per la ideologia reaccionària romàntica promoguda per aquestes obres.", "label": "Història" }, { "sentence": "Zecharia Sitchin (Bakú, 11 de juliol de 1920 – Nova York, 9 d'octubre de 2010) va ser un autor de llibres que va proposar una explicació sobre els orígens de l'home que involucraven antics astronautes. Sitchin va atribuir la creació de l'antiga cultura sumèria als Anunnaki, que va afirmar que era una raça d'extraterrestres d'un planeta més enllà de Neptú anomenat Nibiru. Va afirmar que la mitologia sumèria suggereix que aquest hipotètic planeta de Nibiru es troba en una òrbita el·líptica allargada de 3600 anys al llarg del Sol. S'han venut milions d'exemplars dels seus llibres a tot el món i s'han traduït a més de 25 idiomes.\nCientífics i acadèmics han rebutjat les idees de Sitchin, que descarten la seva tasca com a pseudociencia i pseudohistòria. El seu treball ha estat criticat per la metodologia defectuosa i les males traduccions de textos antics, així com per les afirmacions astronòmiques i científiques incorrectes.", "label": "Història" }, { "sentence": "La tesi del port de Pals és la hipòtesi que investigadors i historiadors catalans defensen en contra de la història majoritàriament acceptada, afirmant que Cristòfol Colom, en el seu primer viatge, no va sortir de Palos de la Frontera, sinó de l'antic port de Pals de l'Empordà, avui desaparegut. La tesi ha estat rebutjada per alguns historiadors del Centre d'Estudis Colombins.", "label": "Història" }, { "sentence": "El vimana (en sànscrit: विमान vimāna) és un mític vehicle volador hinduista, descrit en l'antiga literatura de l'Índia. Es poden trobar referències sobre aquest artefacte ―fins i tot la seva utilització en la guerra― en textos hinduistes antics. Segons aquests textos, els vimanes, podien volar per l'aire fins a altres planetes.", "label": "Història" }, { "sentence": "Anuario de Estudios Medievales (AEM) és una revista d'història medieval editada a Barcelona des de 1964.", "label": "Història" }, { "sentence": "Arenal, Revista de Historia de las Mujeres va ser creada en 1994 per un grup d'historiadores de diverses universitats espanyoles, l'Equip Arenal, i està editada per la Universitat de Granada. És una revista de caràcter acadèmic-científic que contempla de forma específica la perspectiva de gènere i altres categories pròpies dels estudis i la història de les dones i del feminisme.Al llarg d'aquests anys Arenal s'ha consolidat com una revista de recerca d'Història de les Dones, les relacions socials de gènere i els processos de transformació social, sense oblidar el diàleg amb altres àmbits interdisciplinaris afins. Ha contribuït a visibilitzar la història de les dones amb debats i temàtiques específiques i a portar a l'“agenda” de la historiografia espanyola “altres temes” per redefinir-los com a problemes de tota la Història. Sense oblidar la vocació universalista que caracteritza als Estudis de les Dones, la Revista Arenal se centra amb caràcter preferent a l'àrea europea, mediterrània i llatinoamericana.", "label": "Història" }, { "sentence": "Argensola és una revista acadèmica publicada cada trimestre o cada semestre des del 1950 per l'Instituto de Estudios Altoaragoneses (anteriorment conegut com a Instituto de Estudios Oscenses), amb una pausa entre el 1968 i el 1974. Se centra en la història, la història de l'art, el patrimoni cultural i les ciències socials de l'Alt Aragó, amb articles signats per alguns dels principals erudits en la matèria. A finals del 2020 se n'havien publicat 129 números.", "label": "Història" }, { "sentence": "Barcelona Quaderns d'Història és una revista acadèmica de caràcter monogràfic que se centra en la història de Barcelona. El seu origen es remunta al 1995, quan agafà el relleu de les publicacions de l'Institut Municipal d'Història. Des del seu quart volum, que sortí el 2001, és la revista en la qual es publiquen les actes dels cursos i congressos relacionats amb la història de la Ciutat Comtal, així com les conclusions d'algunes activitats dutes a terme pel Seminari d'Història de Barcelona.", "label": "Història" }, { "sentence": "Catalan Historical Review és una revista acadèmica publicada per la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Conté articles escrits tant en català com en anglès. Fou creada per promoure la divulgació de la història de Catalunya en el món acadèmic internacional i obrir les portes de la historiografia dels Països Catalans a estudiosos d'altres països. Es publica amb una periodicitat anual i sota la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 Espanya (CC BY-NC-ND 3.0 ES). El 2020 fou inclosa a l'ERIH PLUS, l'índex més prestigiós de revistes acadèmiques d'humanitats i ciències socials.", "label": "Història" }, { "sentence": "Factiva és una base de dades comercial d'informació de premsa, corporativa i comercial oferta per Dow Jones. La informació proporcionada per Factiva prové d'unes 35.000 fonts de notícies procedents de 197 països en 26 idiomes, entre elles diaris, revistes, imatges i més de 400 agències de notícies. Exclusiu a Factiva són The Wall street journal i les agències de notícies de Dow Jones i Reuters. Factiva també proporciona perfils d'empreses, dades financeres i de fons, dades històriques del mercat i contingut de pàgines web i blogs.", "label": "Història" }, { "sentence": "Hispania. Revista Española de Historia és una revista científica, que segueix el procés d'avaluació d'experts i està editada per l'Institut d'Història del Consell Superior d'Investigacions Científiques.Hispania és considerada com una de les revistes d'història general més significativa, i un excel·lent punt de referència per analitzar l'evolució del panorama historiogràfic espanyol del darrer segle a través dels seus continguts.", "label": "Història" }, { "sentence": "Historia 16 va ser una revista espanyola divulgativa de caràcter mensual, editada per Información y Revistas, S. L., que va pertànyer al Grupo 16. Fou fundada per Juan Tomás de Salas, periodista espanyol creador de Diario 16 i Cambio 16 i propietari de Grupo 16, i publicada des d'abril de 1976 fins a desembre de 2008.\nAmb la seva seu a Madrid, la revista, especialitzada en història, va abastar tant l'edat antiga i medieval com l'època moderna i la contemporània. Els seus articles i reportatges són rigorosos i de certa extensió. La senzillesa estilística amb la qual són presentats els temes la converteixen en una revista especialitzada en divulgació de temes històrics, però dirigida a un públic ampli.", "label": "Història" }, { "sentence": "Historia Social és una revista quadrimestral d'investigació acadèmica, escrita en castellà i fundada el 1988, considerada de referència dins les publicacions internacionals d'història.L'editorial, des dels seus inicis, fa un rigorós seguiment de la informació; els articles passen per un procés de revisió per parells i doble cec, nacionals o internacionals i externs a la revista, abans de ser inclosos a la publicació. Tracta temes de ciències socials i història, tant d'àmbit general, com propostes teòriques possibilitant el debat entre posicions discrepants. També edita monogràfics o dossiers de particular interès sobre l'estat de la historiografia social en el moment present. A les seves pàgines han col·laborat reconeguts autors i investigadors com Pere Gabriel i Sirvent, Julián Casanova, Javier Paniagua Fuentes o Peter Burke entre d'altres.", "label": "Història" }, { "sentence": "History Compass és una revista acadèmica avaluada per experts publicada exclusivament en línia per Wiley-Blackwell. Publica assajos historiogràfics. Fou llançat el 2003 com a projecte conjunt amb l'Institute of Historical Research de Londres. Projit B. Mukharji, de la Universitat de Pennsilvània, n'és el redactor en cap des del 2018. El seu abast cobreix diverses seccions geogràfiques, cadascuna de les quals té com a mínim un redactor dedicat específicament a ella.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Revue des Études Anciennes (abreujada com a REA) és una revista universitària creada l'any 1899, publicada per la Universitat Bordeaux-Montaigne i dedicada a l'estudi de l'Antiguitat.", "label": "Història" }, { "sentence": "Sàpiens és una revista en llengua catalana de divulgació històrica i periodicitat mensual. Pertany a Sàpiens sccl, empresa cooperativa que forma part del grup SOM. Es distribueix a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià.Sàpiens té per objectiu divulgar la història dels Països Catalans i del món. Els seus articles normalment abracen des de la prehistòria fins a l'edat contemporània, i tracten una àmplia varietat temàtica que inclou, entre d'altres, política, cultura, economia, natura, gastronomia i ciència. La revista porta a terme investigacions per aportar dades a fets històrics poc coneguts o ignorats de la història dels Països Catalans. Cada número compta amb la col·laboració de persones de l'àmbit acadèmic, tant escrivint articles com assessorant als periodistes.\nSegons l'Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), durant el 2007 Sàpiens va tenir un tiratge mitjà de 31.199 exemplars i una mitjana de vendes de 21.395 exemplars. El 2009, tanmateix, li donava un tiratge mitjà de 30.312 i una difusió de 19.864.Per la seva banda, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, impulsat per la fundació Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, en la seva segona onada de 2009 (març 2008-febrer 2009) va donar a Sàpiens 93.000 lectors mensuals de mitjana al Principat de Catalunya.", "label": "Història" }, { "sentence": "La reconstrucció històrica (o recreació històrica), en sentit genèric, és qualsevol activitat que prova de reproduir esdeveniments històrics; per exemple, és habitual de qualificar de \"reconstrucció històrica\" certes formes d'historiografia, així com certes novel·les, films i quadres la matèria dels quals és essencialment històrica. Més restrictivament, la reconstrucció històrica és una escenificació col·lectiva en què els participants proven de reproduir, amb una certa voluntat de rigor, aspectes d'un esdeveniment o període històrics, majoritàriament de caràcter militar, en general sobre el terreny on succeïren els fets.\nL'objectiu de la reconstrucció històrica és viure l'experiència de submergir-se en el període evocat; aquells grups d'afeccionats que s'ho prenen més seriosament s'esforcen a reproduir amb exactitud les condicions de vida del període, des dels estris (armes, equipament) i la vestimenta (uniformes) fins al règim alimentari i els constrenyiments tecnològics. Quan l'escenificació es fa de cara al públic, sovint, a més, hi ha voluntat de fer-li comprensible la història de manera tangible. Així doncs, la reconstrucció històrica divergeix d'activitats similars de caràcter tradicional (festes de moros i cristians, per exemple), essencialment commemoratives o lúdiques o dels dubtosos espectacles comercials d'ambientació suposadament d'època (torneigs medievals a l'estil de Hollywood, per exemple).", "label": "Història" }, { "sentence": "La recreació de la batalla d'Almansa és un esdeveniment que se celebra anualment a la ciutat d'Almansa (província d'Albacete, Espanya) amb motiu de la batalla del 25 d'abril de 1707, en el marc de la Guerra de Successió Espanyola.", "label": "Història" }, { "sentence": "La recreació de la batalla de Waterloo és una recreació anual de la batalla de Waterloo (18 de juny de 1815) en el camp de batalla original de Waterloo, Bèlgica.\nSe celebra cada mes de juny, el cap de setmana més proper a la data històrica de la batalla. En un any normal hi haurà 600-800 recreadors, però els aniversaris quinquennals són esdeveniments majors amb 1.500-2.000 recredors de França, Bèlgica, Holanda, Gran Bretanya, Alemanya, Polònia i Rússia.", "label": "Història" }, { "sentence": "La recreació de la Guerra Civil dels Estats Units és un intent de recrear l'aspecte d'una batalla en particular o qualsevol altre esdeveniment associat a la Guerra Civil dels Estats Units (1861-1865) per part d'aficionats.\nEncara que és més comú als Estats Units, també hi ha recreadors de la Guerra Civil al Canadà, Regne Unit, Alemanya, Austràlia, Itàlia, Dinamarca, Suècia i Polònia.", "label": "Història" }, { "sentence": "Cliodinàmica (de Clio, la musa de la història, i dinàmica, l'estudi de processos temporalment variables), és una àrea multidisciplinària d'investigació focalitzada en models matemàtics de dinàmiques històriques. Les principals realitzacions van ser fetes en relació a la modelització matemàtica dels cicles de les dinàmiques socidemogràfiques, com les de Turchin en 2003 i les d'Korotàiev et al. en 2006, i les grans tendències de la dinàmica del món.", "label": "Història" }, { "sentence": "El darwinisme social (o, sintèticament, sociodarwinisme) fou una ideologia sociopolítica, sorgida a partir dels volts de 1860, que aplicava els conceptes biològics de la teoria de l'evolució a la filosofia, la sociologia i la política: interpretava el concepte darwinià de «la supervivència del més apte» com a «la supervivència del més fort», i amb un determinisme mecanicista, l'aplicava il·legítimament a les societats humanes; tot plegat, amb pretensions científiques i en nom del progrés social i de la millora de l'espècie.", "label": "Història" }, { "sentence": "Decolonialitat o decolonialisme és un terme impulsat principalment per un moviment emergent de l'Amèrica Llatina que se centra en la comprensió de la modernitat en el context d'una forma de teoria crítica aplicada als estudis ètnics. En essència, es tracta d'una crítica a la universalitat percebuda del coneixement occidental i la superioritat de la cultura occidental. Les perspectives decolonials veuen aquesta hegemonia com la base de l'imperialisme occidental. El semiòleg argentí Walter Mignolo, explica que el concepte consisteix en «opcions analítiques i pràctiques que s'enfronten i es desvinculen de la [...] matriu colonial del poder». Altres autors com Alejandro Vallega també es refereixen al concepte com una mena de «pensament en l'exterioritat radical». La filòsofa franco-algeriana Seloua Luste Boulbina, en una entrevista, recalca com «la colonialitat perdura en el privilegi de certes formes de coneixement i el refús o silenciament d'altres».Decolonialitat s'ha barrejat habitualment amb altres nocions com ara la descolonització, el postcolonialisme o fins i tot amb la postmodernitat. Val a dir, però, que els teòrics que avalen la decolonialitat se'n distingeixen clarament. Aníbal Quijano, sociòleg i teòric polític peruà, apunta com la descolonització no ha eliminat la colonialitat, simplement n'ha transformat la seva forma externa.", "label": "Història" }, { "sentence": "El despotisme hidràulic és un terme que es refereix a un despotisme mantingut mitjançant el control d'un recurs únic i necessari. Va ser creat pel teòric alemany Karl A. Wittfogel en la seva obra Despotisme oriental el 1957. En la seva forma originària, controlava literalment l'aigua. En l'antic Egipte i a Babilònia, i per extensió Wittfogel agregava la Unió Soviètica i la República Popular Xina, el govern controlava els canals d'irrigació. Les persones lleials reben una abundant quantitat d'aigua per als seus cultius, mentre que els menys lleials en reben molt poca o gens i, per tant, els seus cultius moren.\nEn l'actualitat, es discuteixen les possibles aplicacions del concepte per a les formes monopòliques que caracteritzen la circulació de diverses mercaderies béns o serveis com el cas del petroli, les tecnologies, o la recerca d'una reedició de sistemes despòtics en casos com la privatització de l'aigua potable, la circulació de l'energia, la informació, l'educació, la biotecnologia, etc.", "label": "Història" }, { "sentence": "La destrucció creativa o creadora (en anglès: creative destruction, alemany: schöpferische Zerstörung, francès: destruction créatrice) en economia és un concepte ideat pel filosòf sociòleg alemany Werner Sombart i popularitzat per l'economista austríac Joseph Schumpeter (principalement en el seu llibre Capitalisme, socialisme i democràcia,1942). El concepte descriu el procés d'innovació d'una economia de mercat que consisteix en la destrucció d'empreses i models de negoci antics degut a la creacio de nous productes. Segons Schumpeter, les innovacions dels anomenats emprenedors són la força que hi ha darrere d'un creixement econòmic sostingut a llarg termini, tot i que en l'afloració d'aquestes innovacions es pugui destruir el valor de companyies ben establertes.\nSchumpeter escriu amb majúscules que, \"El procés de Destrucció Creadora és el fet essencial del capitalisme\", tenint com a protagonista central l'emprenedor innovador.", "label": "Història" }, { "sentence": "L'escola de Budapest va ser un corrent del marxisme hongarès que es va desenvolupar al voltant de Georg Lukács a la dècada de 1960. L'escola estava fortament influenciada per Lukács, però no es pot reduir a la seva influència. Es va crear en el context històric dels processos de desestalinització de la URSS i els països de l'Europa de l'Est. Els seus principals representants són Ágnes Heller, Ferenc Fehér, György Márkus, István Mészáros, Mihály Vajda i Maria Márkus. A grans trets, també s'hi poden incloure Miklós Almási i István Hermann.", "label": "Història" }, { "sentence": "Es coneix com a Escola de Frankfurt una tendència filosòfica representada per un grup de pensadors alemanys agrupats entorn de l'Institut de Recerca Social, (en alemany: Institut für Sozialforschung) de Frankfurt, creat el 1922. El seu tret més representatiu, si més no a les primeres etapes, fou l'adscripció al marxisme com a base de les seves reflexions. No obstant això, es tracta en tots els casos d'un marxisme heterodox, que absorbeix elements i influències de corrents diversos, especialment de la psicoanàlisi, per tal de bastir una crítica de la societat postindustrial que abasta temes tan diversos com el qüestionament del valor de la tecnologia, la societat de consum, l'alienació o l'autoritarisme. El pressupòsit d'aquesta crítica el constitueix la transformació de l'ordre establert, tant en l'àmbit individual com col·lectiu, en un sentit pretesament progressista. Les principals figures de l'escola van intentar sintetitzar les obres de pensadors tan diversos com Kant, Hegel, Marx, Freud, Weber i Lukács.\nEntre els principals pensadors d'aquesta escola destaquen Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Walter Benjamin, els quals són la representació de la primera generació de l'Escola. Pel que fa a la segona generació destaquen Jürgen Habermas i Karl-Otto Apel.\nAlguns dels temes més estudiats pels membres de l'Escola de Frankfurt entre 1920 i 1985 van ser quatre: En primer lloc la dialèctica de la raó il·lustrada i crítica de la ciència; en segon les dues cares de la cultura i la discussió de la indústria cultural. També van tractar la qüestió de l'Estat i de les seves formes de legitimitat en la societat de consum moderna, i per acabar cal destacar la seva teoria crítica agreujada pel desencís amb la realitat, el que fa que sigui una \"escola del desencant\".El projecte de l'Institut consistia a renovar la teoria marxista de l'època, ja que es va considerar que alguns seguidors de Karl Marx havien adoptat tan sols una selecció molt específica de les seves idees -distorsionant així el conjunt de la teoria- usualment en defensa dels partits comunistes ortodoxos. Va posar l'accent en el desenvolupament interdisciplinari i en la reflexió filosòfica sobre la pràctica científica, i va agrupar estudiosos d'altra banda molt diversos. Va ser la primera institució acadèmica d'Alemanya que va abraçar obertament el marxisme.\nAmb l'ascens del nazisme, molts dels seus membres hagueren d'emigrar als EUA, on prosseguiren la docència i on tingueren una considerable influència en els moviments de protesta dels anys seixanta. Després de la Segona Guerra Mundial, la tradició d'aquesta escola de pensament ha continuat en un cert nombre de pensadors alemanys.\nTot i que l'institut continua actiu avui sota la direcció d'Axel Honneth, habitualment es considera Jürgen Habermas l'últim membre de l'Escola de Frankfurt pròpiament dita, encara que aquest no es consideri marxista.", "label": "Història" }, { "sentence": "L'escola dels Annales (en francès: École des Annales) és un grup d'historiadors associats amb un estil d'historiografia desenvolupada per historiadors francesos al segle XX en la història social. Rep el nom de la seva revista Annales d'histoire économique et sociale, que continua sent la font principal del corrent historiogràfic, juntament amb un gran nombre de llibres i monografies. Aquesta escola ha estat molt influent a França i en nombrosos altres països, incloent-hi els Països Catalans.\nEls historiadors que segueixen el corrent de la historiografia marxista en general en són hostils.\nEls historiadors britànics, a banda d'uns pocs marxistes, hi varen mostrar en general una actitud també hostil. Estudiosos americans, alemanys, hindús, russos i japonesos no van fer cas de l'escola, en general. Els americans van desenvolupar la seva pròpia manera d'estudiar la \"nova història social\", de camins totalment diferents.\nAquesta escola s'ocupa primordialment de les èpoques medievals tardanes i l'era moderna a Europa (abans de la Revolució francesa), mostrant poc d'interès en els temes posteriors. Ha dominat la història social francesa i ha influenciat la historiografia d'Europa i d'Amèrica llatina.\nEls dirigents principals en van ser Lucien Febvre (1878–1956) i Marc Bloch (1886–1944). La segona generació va estar dirigida per Fernand Braudel (1902–1985) i inclou Georges Duby (1919–1996), Pierre Goubert (1915–2012), Robert Mandrou (1921–1984), Pierre Chaunu (1923–2009), Jacques Le Goff (1924–2014) i Ernest Labrousse (1895–1988).\nInstitucionalment, es van basar en la revista Annales, el SEVPEN editorial, la Fundació Maison des sciences de l'homme (FMSH), i sobretot la 6a Secció de l'École Pratique des Hautes Etudes, tots a París.\nUna tercera generació està dirigida per Emmanuel Le Roy Ladurie (1929– ) i inclou Jacques Revel i Philippe Ariès (1914–1984), que es va unir al grup el 1978. La tercera generació va insistir en la història des del punt de vista de les mentalitats.\nLa quarta generació d'historiadors d'Annales, dirigida per Roger Chartier, clarament distanciada de l'estudi de les mentalitats, que havia caigut en desús a França en aquells moments, va substituir-ne la direcció cap a la cultural i la lingüística, alhora que fa èmfasi en l'anàlisi de la història social de les pràctiques culturals.\nLa presa de corrent acadèmic principal ha estat la revista fundada el 1929, Annales d'Histoire Economique et Sociale ('Annals d'història econòmica i social'), que va trencar radicalment amb la historiografia tradicional per insistir en la importància de tenir en compte tots els nivells de la societat i considerar tots els aspectes que portin a conèixer l'ésser humà en tota la seua plenitud. Va insistir, a més, en el caràcter col·lectiu de les mentalitats. Rebutjà el marxisme, i va treure importància als factors materials com a menys importants que el marc mental (Mentalités), que és considerat el nucli de les decisions.\nBraudel fou l'editor d'Annales entre els anys 1956-68, seguit per Jacques Le Goff, un medievalista (que apostà per la història construïda). Tanmateix, Braudel fou succeït oficialment com a director de l'escola per Le Roy Ladurie, que va ser incapaç de mantenir un enfocament coherent en l'escola. Els estudis es varen traslladar en múltiples direccions que abasten qualsevol aspecte susceptible de ser estudiat i que s'allunyava dels aspectes més socioeconòmics i es desconnectava de les tendències de moda en els àmbits social, econòmic i cultural de diferents èpoques i diferents parts del món.\nA la dècada del 1960, l'escola va tendir cap a la construcció d'una gran editorial i va esdevenir una xarxa de recerca historiogràfica en tota França, Europa i el món. Molt influenciats per la dinàmica informàtica de París i els avenços en la programació, es va fer molt d'èmfasi en les dades quantitatives, vistes com la clau per a desbloquejar la totalitat de la història social. L'estadística n'era la peça fonamental i es deia que l'historiador seria programador o no seria. Tanmateix, París va fer cas omís de la forta evolució dels estudis quantitatius que es desenvolupaven als EUA i Gran Bretanya. La remodelació econòmica, política i demogràfica en la recerca científica d'aquests països fou preeminent, mentre que França va caure darrere. Existiren intents per exigir que els Annales es publiquessin com a llibres de text per a les escoles franceses, però les demandes foren rebutjades pel govern. El 1980, el postmodernisme adquiria sensibilitats i la confiança en general dels paradigmes científics i de l'estudi social. L'escola d'Annales conserva actualment la seva infraestructura, però va perdre prestigi, la seua coherència i un cos doctrinari propi (Mentalités).", "label": "Història" }, { "sentence": "L'excepcionalisme americà és la idea que els Estats Units són, en essència, diferents de les altres nacions. Els seus impulsors argumenten que els valors, el sistema polític i el desenvolupament històric dels EUA són únics en la història de la humanitat, sovint amb la implicació que el país “mereix i està destinat a jugar un paper diferenciat i positiu dins de l'escenari mundial”.El politòleg Seymour Martin Lipset situa l'inici de l'excepcionalisme americà en la Revolució americana, de la qual els EUA van emergir com “la primera nova nació” amb un conjunt d'idees diferenciades. Aquesta ideologia es basa en la llibertat, la igualtat davant la llei, responsabilitat, la democràcia representativa i una economia laissez-faire; A aquests principis hom a voltes s'hi refereix col·lectivament com a “excepcionalisme americà” i impliquen que els EUA siguin percebuts, tant en l'àmbit nacional com internacional, com a superiors a les altres nacions o que tinguin una missió singular de transformació del món.La teoria de l'excepcionalisme als EUA s'ha desenvolupat al llarg del temps i es pot remuntar a força orígens. El politòleg i historiador francès, Alexis de Tocqueville fou el primer escriptor a descriure el país com a “excepcional” després de viatjar-hi el 1831. L'ús més antic documentat del terme específic “excepcionalisme americà” el trobem a les disputes internes dels comunistes americans a finals dels anys vint del segle passat.", "label": "Història" }, { "sentence": "La fase planetària de la civilització és un concepte definit pel Global Scenario Group (GSG), una organització mediambiental que s'especialitza en l'anàlisi d'escenaris i pronòstics. L'organització afirma que la creixent interdependència global i el riscos, com canvi climàtic, està duent el món a un sistema socio-ecològic unitari. Aquesta condició sense precedents assenyala un canvi històric canvi del període de modernitat, caracteritzat peld estats sobirans, creixement continu de la població i de les economies, recursos abundants, i desatenció dels impactes mediambientals. La Fase Planetària té moltes manifestations: globalització econòmica, desestabilització biosfèrica, migració massiva, institucions globals noves (com les Nacions Unides i l'Organització de Comerç Mundial), Internet, noves formes de conflictes transfronterers, i canvis dins la cultura i la consciència. Altres consideren cadascun d'aquests fenòmens per separat, però donen poc credibilitat a la teoria d'un canvi holístic en la dinàmica històrica.", "label": "Història" }, { "sentence": "Generacions és el títol del llibre de William Strauss i Neil Howe, que tracta sobre la idea de generació com a unitat cultural i que afirma que durant tota la història recent s'han anat succeint diferents arquetipus generacionals que expliquen el canvi de valors.", "label": "Història" }, { "sentence": "La globalització (anglicisme) o mundialització o canvi global és el conjunt de variacions en els sistemes socials o naturals (físics o biològics) els impactes dels quals no poden ser localitzats - ni socialment ni naturalment parlant - a cap lloc o conjunt d'indrets, sinó que afecten el conjunt de la Terra, la societat i els individus. Es pot considerar que la globalització és una sèrie complexa de processos que es produeixen simultàniament en l'àmbit econòmic, polític, tecnològic, cultural i ecològic (tot i que a molt diverses velocitats i implicacions) i que abasten la major part de les regions del planeta.Una premissa bàsica de l'estudi de la globalització és considerar que el món constitueix un únic ordre social i natural. Malgrat la tendència de destacar-ne únicament els aspectes econòmics, cal assenyalar el caràcter complex i multidimensional. Purament, la globalització és un fenomen força antic amb una llarga genealogia històrica, però avui constitueix un dels factors socials més destacables i és un dels reptes més importants que les ciències socials es plantegen per al segle xxi. La globalització actual ha suscitat moltes crítiques i, fins i tot, ha motivat el naixement del moviment altermundista i antiglobalització.", "label": "Història" }, { "sentence": "Vegeu també: Transmissió (medicina)\nLa globalització, a partir del fluxe d'informació, béns, capital i persones, i sense distinció de fronteres polítiques i geogràfiques, permet que les malalties infeccioses s'estenguin ràpidament arreu del món. Alhora facilita alleujar factors com la fam i la pobresa, que són determinants de la salut global. La propagació de malalties a gran escala geogràfica ha augmentat al llarg de la història. Les primeres malalties que es van estendre des d'Àsia fins a Europa van ser la pesta bubònica, la grip de diversos tipus, i altres infeccions similars.En l'era actual de la globalització, el món és més interdependent que en cap altre moment. El transport eficaç i econòmic ha deixat pocs llocs inaccessibles i, l'increment del comerç mundial de productes agrícoles ha posat en contacte cada cop més persones amb malalties animals que posteriorment han saltat les barreres d'espècies: les zoonosis.La globalització es va intensificar durant l'Era de l'exploració, però feia temps que s'havien establert rutes comercials entre Àsia i Europa, a través de les quals també es transmetien malalties. L'augment dels viatges entre territoris ha ajudat a estendre malalties a societats indígenes que no hi havien estat mai exposades. Quan una població autòctona està infectada per una nova malaltia, que no ha desenvolupat anticossos a través de generacions d'exposició prèvia, la nova malaltia acostuma a impactar amb força a la població. Aquest tipus de transmissió es fa palès especialment en les malalties infeccioses emergents.L'Etiologia, la branca moderna de la ciència que tracta les causes de malalties infeccioses, reconeix cinc modes principals de transmissió de malalties: transmissió aèria, a l'aigua, a la sang, per contacte directe o sexual i a través de vectors (insectes o altres animals que transporten agents patògens d'una espècie a l'altra). A mesura que els humans començaven a viatjar per rutes marítimes i terrestres, es posaven en contacte poblacions que abans havien estat aïllades, es va poder establir com les malalties s'havien propagat pels cinc modes de transmissió. Recentment s'ha concretat un terme per l'estudi de la interrelació entre malalties vegetals, animals i humanes. El 1964, l'epidemiòleg Calvin Schwabe el va establir amb el nom de One Health (Una sola salut).", "label": "Història" }, { "sentence": "La gran divergència és el nom usat per explicar el diferent desenvolupament d'Occident respecte altres regions amb capacitat per esdevenir potències econòmiques a partir del segle xix i que va acabar suposant l'hegemonia d'aquest. El terme va ser encunyat per Eric Jones i es refereix a un procés que culmina a la dècada de 1980 quan altres àrees del món assoleixen nivells de prosperitat similars o superiors als països occidentals.", "label": "Història" }, { "sentence": "La Història des de baix (de l'anglès History from below) és un tipus de narrativa historiogràfica que intenta explicar els fets històrics des de la perspectiva de la gent corrent en lloc de la dels líders, dels personatges destacats i de les elits socials.\nHistòria popular, Social history (la història sociologica que pretenia E.H.Carr), Història de baix a dalt o Història des de baix són termes que defineixen un tipus d'historiografia en què els moviments de masses ocupen un lloc central a la narració. Les persones no incloses en el passat en altres tipus de narrativa històrica en són part a partir de la \"teoria del focus primari\", que inclou a marginats, oprimits, pobres, inconformistes, subalterns, oblidats, poble menut... el poble que fins ara formava part de l'oblit històric. Aquesta teoria se centra també en els petits esdeveniments que fan que certs desenvolupaments es produeixin (vg. Microhistòria).\nAquest enfocament de la història està en directa oposició als mètodes que tendeixen a emfatitzar només les grans figures de la història (la teoria del gran home), sosté que el factor determinant de la història és la vida quotidiana de la gent corrent o comú, el seu estatus social i el seu treball. Aquests són els factors que, mitjançant opinions contradictòries, permeten el desenvolupament de les grans tendències, en oposició a la introducció de suposades grans idees o successos iniciadors.\nEl terme fou proposat per Georges Lefebvre i reutilitzat en un article per E. P. Thompson. El ja classic pròleg de la seva magistral La Formació de la classe obrera a Anglaterra ha estat, però, considerat tot un manifest d'aquest tipus d'historiografia:\n«I am seeking to rescue the poor stockinger, the Luddite cropper, the 'obsolete' hand-loom weaver, the 'Utopian' artisan, and even the deluded follower of Joanna Southcott, from the enormous condescension of posterity. Their crafts and traditions may have been dying. Their hostility to the new industrialism may have been backward-looking. Their communitarian ideals may have been fantasies. Their insurrectionary conspiracies may have been foolhardy. But they lived through these times of acute social disturbance, and we did not. Their aspirations were valid in terms of their own experience; and, if they were casualties of history, they remain, condemned in their own lives, as casualties.»[Estic tractant de rescatar al pobre teixidor de mitges, al tundidor ludita, a l'obsolet teixidor de teler manual, a l'artesà Utòpic, fins i tot a l'il·lús seguidor de Joana Southcott, de l'enorme prepotència de la posteritat. Els seus oficis artesanals i les seves tradicions potser s'estaven morint. La seva hostilitat cap al nou industrialisme potser era retrògada. Els seus ideals comunitaris potser eren fantasies. Les seves conspiracions insurreccionals potser eren temeràries. Però ells van viure en aquells temps d'aguts trastorns socials, i nosaltres no. Les seves aspiracions eren vàlides en termes de la seva pròpia experiència; i si van ser víctimes de la història, continuen, condemnats en les seves pròpies vides, sent victimes]", "label": "Història" }, { "sentence": "La història de la cultura és l'evolució de la definició, de la descripció, de la percepció, els valors i de la relació amb la cultura que han tingut les diverses societats al llarg de la història. Resulta doncs que el propi concepte de cultura és cultural, és a dir, que la cultura s'analitza des d'un punt de vista subjectiu que depèn del moment històric, el lloc geogràfic, la societat i, en definitiva, la pròpia cultura.\nEl concepte \"cultura\" va aparèixer per primera vegada a l'Europa del segle XVIII i es referia al símil d'un procés de cultiu o de millora de la persona, com en l'agricultura o l'horticultura. Al segle xix, el terme va arribar a referir-se primer al perfeccionament de la persona, especialment mitjançant l'educació, i després a la realització de les aspiracions nacionals o ideals. Fins i tot, alguns científics van utilitzar el terme per a referir-se a una capacitat humana universal.\nFonamentalment, el conjunt de conductes i comportaments que es produeixen en una determinada comunitat i que són transmesos entre els seus individus per aprenentatge: aquesta sintètica definició no copsa necessàriament tots els aspectes d'allò que generalment s'entén per cultura i s'han proposat moltes definicions per a la cultura. Per exemple, el 1952, Alfred Kroeber i Clyde Kluckhohn van compilar una llista de 164 definicions de la paraula en la seva obra Cultura: una revisió crítica dels conceptes i definicions.", "label": "Història" }, { "sentence": "La llarga durada (en francès longue durée) és un terme usat per l'escola historiogràfica francesa dels Annales. Els membres d'aquesta escola, en la seva aproximació a la història, donaven prioritat a les estructures estudiades en una perspectiva de la llarga durada, per damunt dels esdeveniments. Aquesta forma d'aproximació al passat incorporava mètodes científics en els treballs historiogràfics. En foren pioners Marc Bloch i Lucien Febvre en la primera meitat del segle xx. Aquest enfocament també fou seguit per Fernand Braudel en la segona meitat del segle.", "label": "Història" }, { "sentence": "En futurologia i història de la tecnologia, el canvi accelerat és un increment en la taxa de progrés tecnològic (i a vegades també social i cultural) al llarg de la història, que pot produir canvis més ràpids i profunds en el futur. Encara que ha sigut desenvolupada per molts altres, la llei està estrictament associada amb les idees i els escrits de Raymond Kurzweil, especialment en relació a les seves teories sobre la singularitat tecnològica.", "label": "Història" }, { "sentence": "El marxisme és el conjunt de doctrines polítiques, econòmiques i filosòfiques encunyades pels pensadors alemanys Karl Marx i Friedrich Engels. La multitud d'aspectes que aquesta comprèn fa que pràcticament no existeixi branca de les ciències humanes sense la seva escola de pensament marxista. L'anàlisi marxista es caracteritza per un enfocament materialista i dialèctic del món. L'aplicació d'aquesta doctrina en el camp del Socialisme inicià un nou corrent ideològic anomenat socialisme marxista, que cresqué durant tota la segona meitat del segle xix i s'anà situant al poder al llarg del segle xx, tant a través de les seves múltiples versions socialdemòcrates com comunistes.", "label": "Història" }, { "sentence": "El materialisme cultural és un paradigma antropològic basat, però no limitat, pel pensament materialista marxista. El terme materialisme cultural, concepte utilitzat per primera vegada per Marvin Harris en el seu llibre The Rise of Anthropological Theory (1968), es deriva de dues paraules: cultura (estructura social, llenguatge, lleis, religió, política, art, ciència, supersticions, etc.) i materialisme (la matèria, en lloc de l'intel·lecte o de l'espiritualitat, és fonamental per a la realitat). Harris va desenvolupar el materialisme cultural amb idees prestades de doctrines antropològiques existents, especialment del materialisme marxista.\nEl Materialisme Cultural reté i amplia els tres nivells marxistes del model cultural: infraestructura, estructura i superestructura.\nInfraestructura: la població, les necessitats biològiques bàsiques, i els recursos (el treball, l'equip, la tecnologia, etc.).\nEstructura: el patró d'organització (el govern, l'educació, el reglament de producció, etc.).\nSuperestructura: institucions socials (les lleis, la religió, la política, l'art, la ciència, les supersticions, els valors, les emocions, les tradicions, etc.).\nEl materialisme dialèctic marxista (els conceptes i les idees són el resultat de la condició material) i el materialisme històrica marxista (els membres influents de la societat dominen la condició material, mentre que les institucions socials de la societat estan basades en la condició material) difereix del materialisme cultural en diversos aspectes clau. El materialisme cultural manté que la infraestructura té influència sobre l'estructura, mentre que l'estructura exerceix poca influència sobre la infraestructura.\nEl materialisme marxista, d'altra banda, sosté que la infraestructura i l'estructura s'influencien una a l'altra. Una altra distinció entre el materialisme marxista i el cultural és la teoria de classes. El materialisme marxista creu que el canvi social és beneficiós solament per a la classe governant (burgesia), mentre que els materialistes culturals creuen que el canvi social és beneficiós també per a la classe treballadora (proletariat). El materialisme cultural busca explicar l'organització cultural, la ideologia i el simbolisme dins d'un marc materialista (Infraestructura/estructura/superestructura). Els materialistes culturals creuen que la societat es desenvolupa sobre la base d'assaig i error. Si alguna cosa no és beneficiós per a l'habilitat de la societat de produir i reproduir, o fa que la producció i la reproducció excedeixin els límits acceptables, desapareixerà d'un tot de la societat. Per tant, les lleis, el govern, la religió, els valors familiars, etc. han de ser beneficiosos per a la societat, o deixaran d'existir dins de la societat. Els materialistes culturals ignoren l'èmica (opinió de la societat) en favor de l'ètica (observació de fenòmens a través de mètodes científics).", "label": "Història" }, { "sentence": "El materialisme històric és una doctrina filosòfica proposada per Karl Marx que entén la diferència de classes com a motor de la història. Està basada en la dialèctica entre les forces de producció i les relacions socials de producció. Com en tota dialèctica, aquestes són interdependents entre elles però alhora són contradictòries i entren en conflicte.\nSegons Marx, la dialèctica entre les forces de producció i les relacions socials de la societat capitalista acabaran per desembocar en la revolució i el 'retorn' al comunisme. L'economia política està present en totes les manifestacions de les relacions humanes. Els homes entren en relacions determinades, necessàries, independents de la seua voluntat, que venen marcades pels modes de producció, que corresponen a un cert grau de desenvolupament de les forces productives materials. El conjunt d'eixes relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, base real sobre la qual s'eleva la superestructura jurídica i política a la que corresponen formes socials determinades de consciència.", "label": "Història" }, { "sentence": "La microhistòria és una branca dins de l'estudi de la història. Iniciada als anys setanta, té com a finalitat la investigació del passat en una escala molt petita. El tipus més comú de microhistòria és l'estudi d'un poblet o una vila. Altres camps comuns inclouen documentar-se sobre persones importants en l'àmbit local, o analitzar un sol quadre. Ja que les arrels dels esdeveniments més importants estan basades en les accions dels ciutadans, aquests estudis solen tenir enormes ramificacions. La microhistòria és una component important en la \"nova història\" que ha aparegut des dels anys seixanta. Se sol compaginar amb les ciències socials, com l'antropologia i la sociologia.\nAquesta ciència no s'ha de confondre amb la pràctica comuna en alguns historiadors aficionats d'investigar sobre la història del poble personal o l'església. D'altra banda i malgrat partir de documents o conjunt de documents molt concrets, tampoc no se la pot oposar sempre a la macrohistòria o macrofilosofia, ja que sovint les seves anàlisis tenen implicacions culturals de gran abast, com sovint destaquen en les seves obres Carlo Ginzburg o Robert Darnton.", "label": "Història" }, { "sentence": "El progrés és una evolució cap a estadis més perfectes, per tant en positiu, sovint oposant-se a involució o decadència. Se sol usar el terme en un sentit no material, és a dir, una descàrrega informàtica pot progressar per exemple, en el sentit que avança, però usualment es reserva la paraula per parlar de canvis socials o ideològics.\nAquesta idea que la vida o la humanitat avancen suposa una determinada concepció del temps, per això és impossible en cultures que creuen que el temps és cíclic i a més a més implica optimisme i una visió teleològica (creure que tots els éssers es van perfeccionant i igualment les comunitats a què pertanyen). Per això va sorgir amb la Il·lustració i va consolidar-se al segle xix, amb els grans canvis tècnics associats a la Revolució Industrial.", "label": "Història" }, { "sentence": "La revolució neolítica foren un conjunt de canvis i transformacions que van tenir lloc durant el neolític, en la prehistòria, i que van suposar el pas d'una vida nòmada a una vida sedentària. Amb el descobriment de l'agricultura, la domesticació de determinats animals o el perfeccionament de la tècnica, l'ésser humà va poder establir-se en un lloc fix i assegurar-se'n a partir dels seus recursos la supervivència.\nEs van crear grans ciutats; va fomentar-se una forta divisió del treball, van sorgir estructures de poder més sofisticades i van començar els gèrmens dels grans imperis de l'edat antiga.\nLa revolució neolítica va començar, al voltant del 8000-7000 aC, a les ribes dels gran rius, a Mesopotàmia i Egipte. La resta de pobles va trigar segles a assolir el seu grau de desenvolupament, per això es qualifica de \"revolució\". De fet, no es va produir un canvi que afectés de manera similar les condicions de vida de la població humana fins a la revolució industrial.", "label": "Història" }, { "sentence": "La societat del coneixement genera, processa i comparteix, posant a disposició de tots els membres de la societat, el coneixement perquè aquest pugui ser utilitzat per a millorar la condició humana. La societat del coneixement es basa en el saber i l'especialització, ja que la seva implicació ajuda al desenvolupament econòmic i a la millora de qualitat de vida.\nEls fonaments d'aquesta societat són: l'Ensenyament i la investigació, el desenvolupament i la innovació, l'estructura i organització de la nova societat.\nA causa dels canvis que s'estan produint a la societat actual en els àmbits: econòmics, polítics, tecnològics, educatius i en el món laboral. Tots aquests trets han fomentat un gran canvi de la societat industrial a l'actual, la societat del coneixement.La societat del coneixement difereix de la societat de la informació en el fet que la primera serveix per a transformar la informació en recursos que permetin a la societat a prendre mesures eficaces, mentre que la segona, crea i difon les dades en brut. La capacitat de recopilar i analitzar la informació ha existit en tota la història de la humanitat. No obstant això, la societat del coneixement d'avui ha augmentat de forma exponencial la generació i difusió d'informació a mesura que les tecnologies de la informació evolucionen.L'Informe Mundial de la UNESCO fa referència a la definició, el contingut i el futur de les societats del coneixement.El terme va ser creat el 1969 per Peter Drucker al seu llibre “La sociedad postcapitalista” (1969) on remarca la creació d'un nou model de coneixement com a centre de producció de la riquesa. Fomentant així un canvi social basat en el saber com a principal recurs per crear més coneixement.", "label": "Història" }, { "sentence": "Societat postindustrial és un concepte proposat per diversos teòrics de la sociologia i l'economia per descriure l'estat d'un sistema social i econòmic que ha evolucionat segons uns canvis específics en la seva estructura que corresponen a un estadi de desenvolupament posterior al procés d'industrialització clàssic de la Revolució industrial (la societat industrial, estat posterior al de societat preindustrial). En una societat postindustrial s'ha produït una transició econòmica, que reestructura la societat sencera, entre una economia basada en la indústria a una altra basada en els serveis, una divisió del capital nacional i global (globalització) i una privatització massiva. El requisit previ d'aquest canvi són els processos d'industrialització i liberalització.", "label": "Història" }, { "sentence": "La teoria del sistema-món (també coneguda com a anàlisi del sistema-món o la perspectiva del sistema-món), un enfocament multidisciplinari, és una aproximació a escala macro de la història mundial i del canvi social, posa l'accent en el que s'ha vingut a anomenar sistema-món (i no en els estats nació) com a unitat primària (però no exclusiva) de l'anàlisi social.El \"sistema-món\" es refereix a la divisió del treball a nivell interregional i transnacional, que divideix el món en països centrals, països semiperifèrics i països de la perifèria. És en els països centrals on es concentra una major habilitat, una producció intensiva en capital, i la resta del món es concentra una baixa qualificació, una producció basada en una mà d'obra intensiva i l'extracció de matèries primeres. Això reforça constantment el domini dels països centrals. No obstant això, el sistema té característiques dinàmiques, en part com un resultat de les revolucions en la tecnologia del transport, i així els estats individuals poden perdre la seva posició (de països centrals o semiperifèrics) o guanyar-la (deixant de ser semiperifèrics o perifèrics), amb el temps. Durant durant els últims segles, alguns països han esdevingut potències hegemòniques mundials; com el sistema-món s'ha estès geogràficament i s'ha intensificat econòmicament, aquest estatus ha passat dels Països Baixos al Regne Unit i (més recentment) als Estats Units d'Amèrica.", "label": "Història" }, { "sentence": "La hipercorrecció o ultracorrecció és la creació d'una forma lingüística incorrecta aplicant criteris que en altres casos originarien formes correctes. Suposa, per tant, la interpretació d'una forma correcta de la llengua com si fos incorrecta i la consegüent deformació de la paraula o expressió per un desig excessiu i equivocat de correcció.\nAquests errors lingüístics han estat analitzats per W. Labov i P. Bourdieu. El sociolingüista William Labov va proposar el terme hipercorrecció per tal d'explicar el desajust que es produeix quan els parlants d'una classe social, en els estils de parla més formals, usen amb més freqüència que els parlants de la classe social superior una variant amb prestigi obert (prestigi conegut per la comunitat lingüística). Es produeix un patró d'encreuament (crossover effect) perquè interacciona l'estil (formal) amb la classe social. Labov va realitzar un estudi sobre la utilització en anglès de la (-r) en posició postvocàlica a la ciutat de Nova York. Una de les característiques de l'accent del novaiorquès és que deixa de pronunciar aquell fonema mentre que l'estudi de Labov demostrà que la classe mitjana baixa, estranyament, sí que pronunciava la (-r) en els contextos més formals perquè valorava molt positivament l'ús d'aquesta variant de prestigi lingüístic. Per tant, la hipercorrecció, segons el sociolingüista variacionista Labov, explicarà les aspiracions de mobilitat social de les classes mitjanes, en utilitzar unes variants que saben que tenen prestigi, per tal d'ascendir en l'escala social adequant la seua parla de manera més accentuada a la varietat de prestigi, en un grau encara major que les classes altes, que posseeixen aquest prestigi.\nPer la seva banda Pierre Bourdieu també s'adonà que les classes mitjanes tenien una dedicació intensiva en l'adquisició de la varietat legítima de la llengua, que és l'establerta per les classes dominants. Aquestes classes tracten de fugir de la \"vulgaritat\" i de les expressions més \"comunes\" i s'esforcen a realitzar canvis lingüístics que suposen una clara discordança amb els parlants nadius de la varietat dominant o legítima. La necessitat de distinció, que en l'accepció de Bordieu equival al fet que un element adquireixi valor en virtut de la seva raresa, també es donarà quan els membres de les elits, en haver accedit les classes mitjanes a la competència legítima, tracten de mantenir el seu estatus distingit creant noves formes d'expressió, això és, unes noves competències \"rares\" que els distingiran de les classes que es troben per sota d'elles. Un exemple és l'anomenada hipocorrecció, això és, l'ús de fórmules lingüístiques populars per part de la burgesia i l'elit intel·lectual, que conscientment realitzen errades per tal de situar-se al mateix nivell social, per exemple, que els seus interlocutors, tot mantenint altres elements que els permeten seguir diferenciant-se de les classes baixes.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Ibídem (del llatí ibidem; abreviat ib. o ibíd., sense cursiva) és un cultisme llatí que significa «en el mateix lloc» i s'usa en les citacions o notes d'un text per a citar la referència immediatament anterior. Per tant, significa «igual que la referència anterior» i s'utilitza per a no repetir-la. Ibídem té la mateixa funció que la locució opere citato (‘en l'obra citada’, abreviat op. cit.) o loco citato (‘en el lloc citat’, abreviat loc. cit.); però a diferència d'aquestes, s'utilitza per a referir-se només a la citació immediatament anterior.L'abreviació «ib.» o «ibíd.» cita el mateix autor i el mateix llibre, que no s'han de citar novament, però cal indicar les pàgines corresponents a la nova citació.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "IMDI (ISLE Meta Data Initiative) és un estàndard de metadades per descriure els recursos multimèdia i multimodals de lingüística. L'estàndard proporciona interoperabilitat per descàrrega i es poden cercar estructures de corpus lingüístic i descripcions de recursos amb ajuda d'eines específiques. El projecte es basa en part en les convencions i normes existents en la comunitat de Recursos d'Idiomes.El Corpus navegable basat en la web a l'Institut Max Planck de Psicolingüística li permet navegar a través dels corpora IMDI i cercar recursos lingüístics.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La indexicalitat és una de les nocions centrals de l'etnometodologia. Segons aquesta, la vida social es construeix a través del llenguatge, i al mateix temps, el sentit de les paraules prové del context en què s'emeten.\n\nLa indexicalitat abasta tant la utilització de la situació per a crear la independència del context com els elements concrets d'un temps i lloc per a donar el significat. El llenguatge i totes les formes simbòliques (enunciats, gestos, regles, etc.) seran incompletes excepte en el moment de produir-se.Per a Charles Sanders Peirce, la indexicalitat és una de les tres modalitats del signe, i és un fenomen molt més extens que el llenguatge, que independentment de la interpretació apunta a alguna cosa -com el fum (un indicador del foc) o un dit que assenyala- que és un d'indicador per a la interpretació.\nDes del punt de vista jurídic, el concepte d'indexicalitat i tot el que comporta, és molt important, ja que podria fer-nos plantejar que la llei depèn del context temporal i històric en què ens trobem, i per tant, el delicte és una construcció social. Aquest fet suscita diverses reflexions, com ara, que l'aplicació i interpretació de la llei no serà igual mai, ja que aquesta dependrà d'un context únic. En segon lloc, la imparcialitat de la llei podria ser dubtosa, ja que la seua interpretació dependria del context.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La indústria del llenguatge és el sector d'activitat dedicat al disseny, producció i comercialització d'eines, productes o serveis relacionats amb el processament de llenguatges. És part de la indústria de les tecnologies de la informació, però també toca altres camps, com són la lingüística, la lexicografia, l'enginyeria de programari, la lingüística computacional, la intel·ligència artificial i el disseny d'interfícies.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La intel·ligència lingüística és la capacitat d'utilitzar les paraules de manera efectiva en escriure o parlar. Descriu la capacitat sensitiva en el llenguatge parlat i escrit, l'habilitat per a aprendre idiomes, comunicar idees i aconseguir objectius usant la capacitat lingüística. Aquesta intel·ligència inclou també l'habilitat d'usar efectivament el llenguatge per a expressar-se retòricament o potser poèticament. Aquesta intel·ligència és normal en escriptors, poetes, advocats, líders carismàtics i altres professions que utilitzen, sobre altres habilitats, la de comunicar-se. La intel·ligència lingüística es reconeix com una aptitud humana de llarg estudi. La psicologia evolutiva ha demostrat com l'ésser humà adquireix habilitats per a comunicar-se en forma efectiva d'una manera ràpida. Donat això, la intel·ligència lingüística es desenvolupa amb facilitat en persones amb capacitats cognitives eminentment normals. Així mateix, els mecanismes de processament d'informació associats amb aquesta intel·ligència es veuen afectats amb facilitat quan el cervell pateix algun dany. La comunicació amb les altres persones és important, i aquesta intel·ligència és necessària si es vol obtenir un bon acompliment en el camp social. Disciplines com l'oratòria, la retòrica i la literatura ajuden a desenvolupar-la, perfeccionar i enriquir-la.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La interpretació de llengua de signes, així com la interpretació entre llengües orals, consisteix a traslladar un missatge entre llengües diferents. Fent referència als termes fixats pel lingüista Roman Jakobson, la interpretació entre llengües orals se situa en el camp de la traducció interlingüística, és a dir, de la traducció o interpretació de signes verbals entre llengües diferents que pertanyen a un mateix codi lingüístic; mentre que la interpretació de llengua de signes respon a una traducció intersemiòtica, ja que es tracta del trasllat d'un missatge d'un codi lingüístic amb signes verbals a un sistema amb signes no verbals. La verbalització en un codi lingüístic d'una obra d'art, per exemple, també encaixaria dins l'àmbit de la traducció intersemiòtica, ja que posa en contacte dues realitats pertanyents a codis diferents.\nL'intèrpret de llengua de signes és la persona encarregada de permetre la comunicació entre persones oïdores i persones sordes, que s'expressin en llengua oral i en llengua de signes respectivament. L'intèrpret pot interpretar en ambdues direccions: des de la llengua oral cap a la llengua de signes o des de la llengua de signes cap a la llengua oral. En certes circumstàncies, la interpretació també pot donar-se entre dues llengües de signes diferents com, per exemple, entre la llengua de signes catalana i la llengua de signes francesa. La interpretació de llengua de signes, a més, tant pot ser simultània com consecutiva, encara que generalment es practiqui de manera simultània.\nEls intèrprets de llengua de signes qualificats, en una situació d'interpretació, se situen en llocs amb bona visibilitat, des d'on les persones sordes els puguin veure amb facilitat i els usuaris oïdors els puguin sentir correctament. La roba que duen també és un aspecte molt important: es recomana que sigui tota d'un mateix color, llisa, no gaire llampant i agradable a la vista, ja que pot resultar molest per a l'usuari que s'està molta estona mirant fixament l'intèrpret que la seva vestimenta sigui cridanera o que el distregui del discurs, per exemple, amb dibuixos o frases estampades.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "ISO 639 és un conjunt d'estàndards relacionats amb la representació dels noms de llengües i famílies lingüístiques redactat per l'Organització Internacional per a l'Estandardització (ISO). També va ser el nom de l'estàndard original, aprovat el 1967 (com a ISO 639/R) i retirat el 2002. El conjunt ISO 639 consisteix en sis parts diferents.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "ISO 639-1 és la primera part de l'estàndard tècnic ISO 639. Consisteix en 136 codis de dues lletres usats per identificar els idiomes principals del món. Aquests codis són una taquigrafia internacional molt útil per indicar idiomes. Per exemple:\n\nEl català està representat per ca\nL'alemany està representat per de (de l'endònim Deutsch)\nEl japonès està representat per ja (tot i que el seu endònim és Nihongo)La llista de codis ISO 639-1 va arribar a ser una norma oficial el 2002, però ha existit en format esborrany anys enrere. L'últim codi afegit va ser ht, representant el crioll haitià el 26 de febrer de 2003. L'ús de la norma va ser ben considerat per IETF language tags, introduït per RFC 1766 al març de 1995, i continuat per RFC 3066 el gener de 2001 i per RFC 4646 al setembre de 2006.\nNo s'afegeixen nous codis ISO 639-1 a les llengües que tinguin codi ISO 639-2 propi. Els sistemes que usen codis ISO 639-1 i 639-2 amb codi 639-1 preferit, no han de canviar els seus codis.\nSi s'usa un codi ISO 639-2 que cobreix un grup de llengües, es pot tornar obsolet per a un codi ISO 639-1 per a algunes dades.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El Journal of Linguistics és una revista acadèmica trianual que cobreix totes les branques de la lingüística teòrica i la publicació oficial de la Linguistics Association of Great Britain. És publicada per la Cambridge University Press i editada per Kersti Börjars, Helen de Hoop, Adam Ledgeway i Marc van Oostendorp.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La lexicalització és la fixació com a substantiu d'una expressió, d'un sintagma o d'una de les formes flexives d'un lexema. Es parla de lexicalització quan un sintagma o un mot esdevé una forma lèxica el significat de la qual no és predictible a partir dels significats dels seus components.\nÉs un fenomen que afecta el significat originari del terme i la forma gràfica. Per exemple: llengüeta, no significa només 'llengua menuda', sinó que s'ha lexilcalitzat com a substantiu que designa una part de la sabata; o corredor, no vol dir que siga el lloc on es corre, sinó una part d'un immoble; o jaqueta, no significa 'jaca menuda', sinó que designa una peça de vestir. Altres mostres de lexicalització són les paraules creades per composició maldecap (que prové de la lexicalització del sintagma mal de cap) i aiguardent (que prové del sintagma aigua ardent).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El terme Lingüística Cartesiana es va encunyar amb la publicació Cartesian Linguistics: A Chapter in the History of Rationalist Thought (1966) - Lingüística Cartesiana: Un capítol a la Història del Pensament Racionalista, un llibre de Noam Chomsky escrit amb el propòsit d'aprofundir \"la nostra comprensió de la naturalesa del llenguatge, el seu procés mental i les estructures que intervenen en la seva adquisició\". Amb aquesta obra, Chomsky volia aclarir la naturalesa d'aquestes estructures subjacents del llenguatge humà i, en conseqüència, saber si es pot inferir la naturalesa d'un organisme a partir del seu llenguatge.\nLa Lingüística Cartesiana (LC) es refereix a una forma de la lingüística desenvolupada en els temps de René Descartes, un destacat filòsof del segle xvii les idees del qual segueixen influint en la filosofia moderna. A la seva obra, Chomsky traça el desenvolupament de la teoria lingüística des de Descartes fins a Wilhelm von Humboldt, des del període de la Il·lustració fins al Romanticisme. La doctrina central de la lingüística cartesiana manté que les característiques generals de l'estructura gramatical són comunes a totes les llengües i mostren la imatge d'algunes propietats fonamentals de la ment.\nAquesta obra de Chomsky va rebre moltes crítiques, la majoria d'elles destacaven que lingüística cartesiana errava, tant en el concepte metodològic com en el fenomen històric.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La llei de Teeter és un comentari sobre la pràctica de la lingüística històrica, que explica com els diferents investigadors poden arribar a concepcions radicalment diferents de la protollengua d'una família:\n\nTot i que la llei porta el nom del lingüista americanista Karl V. Teeter, pel que sembla, no apareix en cap de les obres de Teeter.\nÉs citada habitualment des de la publicació en 1976 de Paul Friedrich Proto-Indo-European syntax: the order of meaningful elements pel lingüista indoeuropeista Calvert Watkins.\nWatkins va argumentar que la reconstrucció sintàctica de Friedrich es va basar enterament en grec homèric.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Un canvi fonètic o canvi fonològic és un canvi històric que té conseqüències perceptives i consegüentment productives en la pronunciació i de vegades en l'ortografia d'una llengua. S'ha de diferenciar entre el fenomen que és real i la seva explicació que queda hipotètica. Entre els canvis fonètics hi ha entre d'altres l'assimilació, dissimilació, metàtesi, diftongació, fusió, elisió, vocalització, haplologia i contaminació.Exemples de diferents sons del llatí popular que es van canviar en la semivocal labiovelar del català:\nMoltes llengües han conegut tals evolucions fonètics. Entre d'altres l'anglès amb el gran canvi vocàlic (Great Vowel Shift) quan entre d'altres la /aː/ es va transformar en /eɪ/ des del segle XIII o la segona mutació consonàntica germànica des del segle iv. Tal canvis poden —o no— conduir a un canvi ortogràfic espontani o decretat.\nQuan aquest fenomen és repetitiu certs lingüistes sobretots alemanys, els anomenats «neogràmatics» sota la influència d'August Leskien (1840-1916) i August Schleicher (1821-1868) van pretendre a la obligatorietat i la universalitat d'aquesta evolució i van optar per al terme «llei fonètica», com per exemple la llei de Grassmann i les lleis de Grimm i Verner. Una teoria que romàn controvertida pels dialectòlegs i els estudiosos de la geografia lingüística i la fonètica experimental. La qüestió de les lleis fonètiques és un dels més debatuts en la lingüística, per la multitud d'irregularitats en intentar formular aquestes «lleis».", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua aglutinant és aquella que forma els seus mots per encadenat o combinació de morfemes. El terme aglutinant (derivat del llatí agglutinare 'enganxar, adherir') el va introduir el filòsof i lingüista alemany Wilhelm von Humboldt l'any 1836, per tal de classificar les llengües des d'un punt de vista morfològic. Els altres grups que establí són el de llengües analítiques i el de llengües flexives.\nLes llengües aglutinants són un tipus de llengua sintètica en què cada afix representa una unitat de significat (com ara diminutiu, pretèrit, plural,…). Cada un d'aquests morfemes roman inalterat després de la seva unió. Les llengües aglutinants tenen generalment una categoria gramatical per afix mentre que els idiomes fusionals en tenen múltiples. La distinció entre llengua aglutinant i llengua fusional, de tota manera, no és sempre clara. Hom podria parlar d'un continu en el qual, entre ambdós extrems (aglutinació i fusió), hi ha llengües diverses que tendeixen a l'un o a l'altre. Les llengües sintètiques no aglutinants són llenguatges fusionals; morfològicament, combinen els afixos, modificant-los dràsticament en el procés i unint diversos significats en un sol morfema. Un llenguatge sintètic pot utilitzar l'aglutinació morfològica combinada amb l'ús parcial de funcions fusionals, per exemple, en el seu sistema de casos (alemany, holandès i persa).\nLes llengües aglutinants tendeixen a tenir una alta taxa d'afixos o morfemes per paraula, i ser molt regulars, en particular amb molt pocs verbs irregulars. Per exemple, el japonès té molt pocs verbs irregulars, només dos són significativament irregulars, i només hi ha una desena d'altres verbs amb irregularitats menors; El ganda només té un verb irregular (o dos, depenent de com es defineixi \"irregular\"); mentre que en els idiomes quechua, tots els verbs corrents són regulars. En turc, només hi ha un substantiu irregular (su, que significa aigua), i no hi ha verbs irregulars que no siguin els verbs copulatius,amb dues partícules existencials. El coreà només té deu formes de conjugació irregulars. El georgià és una excepció, ja que és altament aglutinant (amb fins a vuit morfemes per paraula), però té un nombre significatiu de verbs irregulars amb diferents graus d'irregularitat.Exemples de llengües aglutinants són les llengües uralianes, les llengües altaiques, el basc, el japonès, el coreà, les llengües dravídiques, l'inuktitut o esquimal, el suahili, l'esperanto i algunes llengües mesoamericanes com ara el nàhuatl, l'huastec i el totonaca. També eren aglutinants, a l'Edat antiga, llengües com el sumeri o l'elamita.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua amenaçada és una llengua que està en risc de caure en desús, ja que els seus parlants s'extingeixen o decideixen parlar una altra llengua. La pèrdua lingüística es produeix quan la llengua no té més parlants nadius, i es converteix en una \"llengua morta\". Si finalment ja no es parla l'idioma es converteix en una \"llengua extingida\". Si bé els idiomes sempre s'han extingit al llarg de la història humana, en l'actualitat desapareixen a un ritme accelerat a causa dels processos de globalització i neocolonialisme, on les llengües de poder econòmic dominen les altres idiomes.Els idiomes més comunament parlats dominen les llengües menys parlades, i per tant les llengües menys parlades finalment desapareixen. No es coneix el nombre total d'idiomes al món. Les estimacions varien en funció de molts factors. El consens general és que hi ha entre 6.000 i 7.000 llengües parlades actualment, i que entre el 50-90% de les quals s'hauran extingit l'any 2100. Les 20 llengües parlades per més de 50 milions de parlants cadascuna, són parlades per un 50% de la població mundial, mentre que molts dels altres idiomes són parlats per comunitats petites, la majoria d'elles amb menys de 10.000 parlants.La UNESCO funciona amb cinc nivells de les llengües en perill: \"segur\", \"vulnerable\" (no es parla pels infants fora de la llar), \"definitivament en perill d'extinció \" (els nens no la parlen), \"seriosament en perill\" (només parlada per les generacions més velles), \"en perill crític\" (parlada per pocs membres de les generacions més velles, sovint semi-parlants). Emprant un esquema alternatiu de classificació, el lingüista Michael E. Krauss defineix els idiomes com a \"segurs\" si es considera que els nens probablement la parlaran en 100 anys, \"en perill\" si els nens probablement no la parlaran en 100 anys (aproximadament el 60-80% de les llengües es troben dins d'aquesta categoria), i \"moribunda\" Si els nens no la parlen ara.Hi ha un consens general que la pèrdua dels idiomes perjudica la diversitat cultural del món, encara que alguns lingüistes sostenen que és un procés natural i que no requereix remei. Molts projectes en curs estan destinats a prevenir o retardar aquesta pèrdua revitalitzant les llengües en perill i promoure l'educació i l'alfabetització en les llengües minoritàries. A l'altra banda del món molts països han promulgat legislacions específiques per protegir i estabilitzar l'idioma dels comunitats lingüístiques indígenes. Una minoria dels lingüistes han argumentat que la pèrdua d'una llengua és un procés natural que no ha de ser contrarestat, i que n'hi ha prou amb la gravació de les llengües en perill per a la posteritat. Només un petit nombre de parlants de les llengües en perill consideren bo que es pugui perdre la llengua indígena, encara que molts consideren que el canvi a una llengua majoritària pot reduir l'estigma social i augmentar les oportunitats econòmiques. No obstant això, la gran majoria dels parlants de les llengües en perill consideren que la pèrdua de la seva llengua és una ruptura fonamental amb la seva identitat i tradició cultural, i molts d'ells treballen activament per contrarestar la pèrdua imminent de la llengua, sovint en estreta col·laboració amb lingüistes en projectes de revitalització. Reconeixent que la major part de les llengües en perill al món tenen poques probabilitats de ser revitalitzades, molts lingüistes treballen documentant els milers de llengües del món de les que se se'n sap poc o res. El seu treball pot ser útil tant per a la ciència de la lingüística com en el futur per als descendents de les comunitats lingüístiques, si desitgen aprendre sobre la seva llengua ancestral després d'haver-se extingit.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua analítica o aïllant basa el seu lèxic en la unió de diferents morfemes lliures, cada un amb un significat, que es va sumant per formar nous mots (un exemple clar seria el xinès). El concepte s'oposa a llengua sintètica.\nEls morfemes de les llengües analítiques no tenen gairebé flexió o morfologia, ja que les nocions gramaticals es formen unint-se amb altres morfemes-paraula. Per exemple, en comptes de tenir una paraula com cadireta, s'agafa la paraula petit i cadira o s'ajunten en un sol mot. La sintaxi depèn molt de l'ordre dels elements de la frase.\nEn general, les llengües es classifiquen en analítiques o sintètiques però hi ha graus. L'anglès, així, és més analític que el català, com prova la seva morfologia simplificada als verbs o al gènere, tot i ser les dues llengües sintètiques com prova la formació de plurals o adverbis.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua auxiliar és un idioma, construït o no, que s'ha utilitzat o pretès utilitzar com a mitjà de comunicació entre grups o individus amb diferents llengües maternes. L'anglès és la llengua auxiliar més estesa en l'actualitat; l'esperanto, la interlingua i el volapük són els idiomes més coneguts entre els que han estat creats com a llengua auxiliar.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua clàssica és aquella que ja no es parla de manera habitual per una comunitat però que es conserva per raons culturals. És un idioma de prestigi que es continua aprenent per part de membres de la nova generació (generalment estudiosos) per poder accedir als textos del període on la llengua estava viva. S'usa aquest terme per matisar dins del grups de les llengües mortes o extintes, que ni es parlen ni s'aprenen d'una manera majoritària.\nUn exemple clar de llengua clàssica seria el llatí, que s'estudia a la majoria de facultats del món i sovint també a l'educació secundària com a idioma de cultura. D'altres exemples són el grec i l'àrab clàssics i el sànscrit.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua ergativa (o absolutiva) és aquella en la qual el subjecte de les construccions intransitives es marca de la mateixa manera que l'objecte de les transitives, i el subjecte de les transitives es marca en una manera diferent. Aquest tipus de llengües contrasta amb les del tipus nominatiu.\nQuan les llengües ergatives distingeixen casos, el subjecte d'un transitiu correspon al cas ergatiu, i tant l'objecte directe del transitiu com el subjecte de l'intransitiu corresponen al cas absolutiu.\nAlguns exemples de llengües ergatives són l'èuscar, el grenlandès, el georgià, el kurd, el paixtu, l'hindi i diverses llengües maies.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua estrangera és un idioma que no és parlat per la població d'un cert lloc: per exemple, el català és una llengua estrangera a Alemanya. També és un idioma que no es parla al país natal d'una certa persona - un parlant de català que visqui al Brasil pot dir que el portuguès hi és una llengua estrangera.\nAlguns infants aprenen més d'un idioma des de la naixença o des de molt petits: són bilingües. Es pot dir que tenen dues (o més) llengües maternes. Cap d'aquestes llengües no serà estrangera per a un infant bilingüe, encara que una d'elles sigui estrangera per als habitants del país on viu. Per exemple, un nen que hagi après el català de la seva mare catalana i que aprengui el suec a l'escola a Suècia podrà parlar amb fluència tant el català com el suec, però cap d'aquestes llengües serà estrangera per a ell.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua fusional és un tipus de llengua flexiva. Es diferencia de les llengües aglutinants perquè empra menys morfemes per a les inflexions o per la tendència a fondre molts morfemes de tal manera que sigui molt difícil diferenciar els uns dels altres.\nAlguns exemples representatius d'aquest tipus de llengua sintètica són el llatí i l'alemany, amb el neerlandès com una variant similar. La major part de les llengües europees són relativament fusionals.\nUn bon exemple del procés de fusió d'aquestes llengües és el verb català \"estimo\": l'última lletra, -o, denota veu activa, primera persona del singular del present d'indicatiu. Per canviar qualsevol d'aquests trets només s'ha de reemplaçar el sufix o per un altre.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Koiné és qualsevol llengua que s'utilitza com a model i que és comuna i general en un mateix territori. Aquesta llengua s'oposaria a qualsevol dialecte. El terme koiné prové del grec koine i designava una llengua grega que es parlava a la Mediterrània durant el regnat d'Alexandre el Gran. Aquesta llengua estava basada en el dialecte àtic.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La llengua materna, llengua nadiua o primera llengua és el primer idioma que s'adquireix, en la primera etapa de socialització. El nom ve del fet que sol ésser la llengua que es parla a la família i que és transmesa de manera natural a l'infant, per contacte. El 21 de febrer és el Dia internacional de la llengua materna.\nAquesta llengua codifica la manera de percebre el món i actua al cervell de manera diferent que qualsevol segona llengua apresa més endavant. Per això alguns estudiosos parlen d'etapa crítica de l'aprenentatge, en el sentit que les llengües apreses abans dels onze o dotze anys poden modificar les estructures cerebrals, però totes les altres se superposaran a les ja existents, de manera que sempre hi haurà una traducció inconscient. El bilingüisme total només té lloc quan una persona té més d'una llengua materna.\nLa didàctica de la llengua és la disciplina que s'ocupa del seu ensenyament formal, perfeccionant la gramàtica a l'escola, augmentant el lèxic respecte als diàlegs familiars i donant noves oportunitats d'ús per a augmentar la competència comunicativa.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua natural és una varietat lingüística o forma de llenguatge humà amb finalitats comunicatives que està dotat d'una sintaxi i que obeeix suposadament els principis d'economia i optimitat. Les llengües naturals usualment estan basades en símbols sonors, però també poden existir llengües basades en senyals.\nEn la sociolingüística s'empra, també, a més del terme llengua natural, la denominació llengua ètnica, en contraposició a llengua planificada, com l'esperanto. La llengua ètnica evoluciona emmarcada per una cultura de parlants nadius (als quals se n'hi han afegit de nouvinguts) que utilitzen aquesta llengua amb una finalitat comunicativa. D'aquesta forma, es distingeix entre idiomes com el xinès mandarí, el català i l'anglès, les quals són llengües ètniques; i l'esperanto o el volapük, a les quals se'ls denomina llengües planificades o construïdes. Una llengua planificada també pot adquirir una cultura, com és el cas de l'esperanto. Així, doncs, tant les llengües naturals o ètniques com les planificades poden complir igualment amb els requisits de posseir sintaxi i principis d'economia que les facin aptes per a la comunicació humana.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La llengua oficial o idioma oficial d'un país és l'idioma que s'adopta com a propi i preferent en les negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i d'altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona.\nÉs usual en molts països que convisquin diversos idiomes oficials en diversos graus de relació: igualtat (en països bilingües, trilingües…), diglòssia (quan un idioma predomina clarament sobre l'altre i és protegit, tot i el caràcter oficial dels dos), compartimentació (quan s'usa una llengua per a determinats afers oficials o l'altre per a altres diferents o quan un idioma nadiu conviu amb les llengües imposades amb el colonialisme).\n\nViccionari", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua pluricèntrica és una llengua amb diverses versions estàndard. Aquesta situació se sol produir sovint quan una llengua i la identitat nacional o el nom (de part) del territori dels seus parlants no coincideix.\nExemples de llengües pluricèntriques són el català, amb els estàndards proposats per l'IEC i l'AVL; el castellà, amb diferents estàndards a Espanya i l'Argentina entre d'altres; l'anglès, amb estàndards diferents per al Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, considerat un pluricentrisme simètric per la importància d'ambdós dialectes; o l'alemany, també una llengua pluricèntrica, amb estàndards diferents per a Alemanya, Suïssa i Àustria, però asimètrica, puix que l'estàndard d'Alemanya és predominant.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Les llengües polisintétiques són llengües aglutinants en grau superlatiu. O sigui, llengües en què les paraules estan compostes per molts morfemes. Una llengua sintètica té més d'un morfema per paraula, la qual cosa ocorre en la major part de les llengües. Però una llengua polisintética té tal grau d'unió morfològica, que normalment s'emplea per expressar que es produeix, en certa forma, la incorporació, tal com la unió de verbs i noms en una mateixa paraula. Almenys, el nombre, la persona i tipus de substantiu tant del subjecte com del complement directe estan marcats en el verb d'alguna forma, la qual cosa permet que l'ordre de les paraules sigui molt lliure.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Llengua vehicular, llengua franca (o lingua franca) és la que utilitzen els parlants de diverses llengües per entendre's entre ells, generalment en una regió determinada. El cas més general de llengua vehicular és el protagonitzat per l'anglès, que actualment és l'única llengua vehicular vàlida per a tot el món.\nEl sinònim lingua franca, en principi és el nom amb què es coneixia la llengua vehicular emprada a la Mediterrània des del segle xi (i també coneguda com a sabir). Posteriorment, van anar apareixent una multiplicitat de llengües criolles com a instruments de comunicació lligats a l'expansió colonial.\nLa lingua franca, formada inicialment a partir de l'occità, el català i l'italià, amb aportacions posteriors del castellà, el portuguès, l'àrab, el grec i el turc, era coneguda pels mariners mediterranis incloent-hi els portuguesos. Segons el lingüista Hugo Schuchardt, quan els portuguesos van iniciar les exploracions dels mars d'Àfrica, Amèrica, Àsia i Oceania, van decidir comunicar-se amb als nadius de les terres descobertes barrejant una versió de la lingua franca amb influències del portuguès amb les llengües locals. Quan els vaixells anglesos i francesos començaren a competir amb els portuguesos, les tripulacions provaren d'aprendre aquest «portuguès trencat». A través d'un procés de canvi, les paraules provinents de la lingua franca i del portuguès van ser substituïdes per les de les llengües pròpies dels pobles en contacte. Aquesta teoria explicaria les similituds entre la majoria dels pidgins de base europea i les llengües criolles, com ara el tok pisin, el papiament, el sranang tongo, etc. Aquestes llengües usen formes similars a la paraula occitana sabir per a referir-se al mot saber i a la portuguesa piquenho per a «petit».\nEs poden també trobar empremtes de la lingua franca en l'argot actual de l'àrab algerià i en el polari (el polari, de l'italià parlare, era un cant usat pels artistes londinencs de varietats).\nMoltes altres llengües han funcionat i funcionen també com a llengua vehicular, com ara el xinès mandarí a l'est d'Àsia, l'hindi, l'urdú o el bengalí a diverses zones de l'Índia, l'arameu i després l'àrab al proper orient, el francès i l'anglès a diverses zones d'Àfrica, el swahili a l'Àfrica oriental, el castellà a l'Amèrica Llatina i a l'estat espanyol, l'alemany a l'Europa central i de l'est, el rus als països sorgits de l'antiga Unió Soviètica, etc.\nD'altra banda, existeixen diversos projectes per a establir una nova lingua franca internacional, entre els quals destaca per la seva gran popularitat l'esperanto.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El llenguatge administratiu o llenguatge jurídic és un registre lingüístic formal que utilitza l'administració pública en les seues activitats, com són la confecció dels documents administratius, les lleis i la normativa legal diversa i les gestions pròpies de l'administració. Es caracteritza per fer ús de termes cultes, tècnics i unívocs i d'una fraseologia específiques, i en part compartides amb altres llenguatges d'especialitat com el llenguatge jurídic, l'econòmic o l'informàtic, sobre la base de la llengua estàndard.El lèxic i la fraseologia hereten d'uns usos seculars del llenguatge, de manera que estan plens d'arcaismes que poden resultar estranyes als parlats de la llengua en general. Als arcaismes se suma el lèxic vingut de les tecnologies de la informació.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Els llenguatges anumèrics són aquells llenguatges on no hi ha expressions per a referir-se als números.Les cultures amb llenguatges anumèriques que són exemplars:\n\nEls Pirahã que indiquen solament \"escassetat\" (\"Hói\"), \"una quantitat més gran\" (\"Hoí\") i \"molt\" (\"baágiso\").\nEls Munduruku solament compten els nombres enters de l'1 al 5.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Un llenguatge controlat o llenguatge documental és un tipus especial de llenguatge natural al qual s'utilitza un vocabulari restringit i construccions gramaticals considerades simples, per tal de reduir ambigüitats i complexitat.\nS'utilitza per la difusió de contingut a grans audiències, especialment aquelles que no tenen un coneixement avançat de la llengua base. També s'utilitzen per facilitar traduccions automàtiques de documentació.N'hi ha de dos tipus:\n\nLlenguatges tècnics o simplificats, creats per millorar-ne la lectura a lectors humans (per exemple per parlants no natius).\nLlenguatges lògics que permeten un anàlisi semàntic automàtic, és a dir que estan pensats per facilitar-ne la lectura a un ordinador.Els llenguatges documentals lògics utilitzen un sistema artificial de signes normalitzats i són especialment útils en l'emmagatzematge de catàlegs o bases de dades, i en eines de cerca automatitzada. Per aquest motiu, és el llenguatge recomanat per buscar fonts i documents allotjats al fer una cerca bibliogràfica o d'estat de l'art en treballs d'investigació.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El llenguatge digital és una nova codificació especial que va ser creada pels humans a l'hora de relacionar-se amb els ordinadors i altres màquines digitals. L'objectiu principal és poder generar resultats concrets a partir de l'organització dels robots en un llenguatge dins de la programació que cada un d'aquests entén. Cal dir que el llenguatge digital té significat convencional, és a dir, va ser acordat per la societat.Per tant aquest tipus de llenguatge ens proporciona una obertura a poder comunicar-nos amb el món digital per tal de realitzar una sèrie d'accions que ens proporcionarà una àmplia gamma de funcions, des d'obres d'art fins a respostes de problemes matemàtics.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El llenguatge tecnològic és, a grans trets, el nom que rep el vocabulari que sorgeix arrel de l'aparició de noves tecnologies o tècniques i que, acceptat o no, s’instaura fortament a la societat. El llenguatge com a tal és canviant, no té una estructura inmutable ni definida, sinó que és fecund a constants transformacions i revisions: algunes paraules desapareixen, d'altres n’apareixen, l'ús d'algunes paraules creix, l'ús d'altres decreix. La tecnologia està molt vinculada al canvi del llenguatge, perquè en gran manera és l'agent que marca la manera en què les persones es relacionen i comuniquen entre elles, de tal forma que l'avenç tecnològic i l'aparició de tecnologies noves implica, també, l'aparició de nous termes. Aleshores, precisament a causa de tot l'anterior, el diccionari i el llenguatge han d'ésser objectes de revisió sovint. Un altre factor que afavoreix la incorporació de noves paraules relacionades amb la tecnologia és la globalització que, conjuntament amb l'aparició d'Internet i la creació de les xarxes socials, provoca que els termes que neixen a la red es transportin de manera ràpida a qualsevol país, incorporant-lo immediatament en el diccionari del territori. És aquest el perquè del fet que hi hagi tants anglicismes a l'idioma espanyol, com “email” o “chat”, puix que arriben i s’integren gairebé instantàniament al llenguatge oral, la qual cosa de vegades implica que s’instal·lin de forma definitiva al diccionari. Per exemple, les paraules “clic”, “clicar” o “tui” estan acceptades per la RAE (Real Academia Española). Alguns dels conceptes fonamentals que conformen el llenguatge tecnològic són els següents:", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Les llengües regionals endògenes de Bèlgica són els llengües que es parlen a les diferents comunitats i províncies de Bèlgica endemés de les oficials. La política lingüística de Bèlgica es basa en les comunitats de Bèlgica. D'aquesta manera, les úniques llengües regionals amb estatut oficial són les vuit llengües reconegudes per la Comunitat Francesa de Bèlgica.\nDes de 1990 la Comunitat Francesa de Bèlgica ha identificat diverses llengües, les llengües regionals endògenes (que es troben al costat del francès com a única llengua oficial), que han de ser estudiades i fomentar el seu ús. Tanmateix, com que no són idiomes oficials, la Comunitat francesa no organitza cursos per a aprendre idiomes, ni els cedeix espais en els mitjans públics de comunicació. Per això, totes elles es troben en perill.\nA Flandes també hi ha un cert nombre de parles regionals, però no tenen estatut oficial. Tot i això, el seu ús segueix present en la vida quotidiana.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El filòleg i escriptor J. R. R. Tolkien va crear un gran nombre de llengües artificials. La invenció de llengües (anomenada glossopoesi per Tolkien, del grec γλώσσα glôssa, 'idioma', 'llengua' i ποιῶ poiô, 'fer', en paral·lel a la idea de mitopoesi o construcció de mites) va ser una ocupació que Tolkien va realitzar durant tota la seva vida, començant quan era adolescent.\nUn dels primers projectes de Tolkien va ser la reconstrucció d'una llengua germànica antiga que no estava registrada, la qual podria haver estat parlada per la societat humana que apareix a Beowulf, durant l'època heroica germànica.El projecte més desenvolupat per part de Tolkien van ser les llengües èlfiques. Va començar a construir una \"llengua èlfica\" al voltant del 1910-1911, mentre estudiava a la King Edward's School de Birmingham. Posteriorment la va anomenar Quenya (circa 1915), i va continuar desenvolupant activament la història i la gramàtica de les seves llengües èlfiques fins a la seva mort, el 1973.\nEl 1931 va realitzar una conferència sobre la seva passió per les llengües construïdes titulada A Secret Vice. Allí hi contrastava el seu projecte de construir llengües artístiques, buscant el plaer estètic, amb el pragmatisme de les llengües auxiliars internacionals. Aquesta conferència també exposava les opinions de Tolkien sobre l'eufonia, citant el grec, el finès i el gal·lès com a exemples de llengües \"que tenen una forma de les paraules molt bonica i molt característica\".\nLa glossopoeia de Tolkien mostra dues dimensions temporals: el pas del temps intern (fictici) dels esdeveniments descrits a El Silmaríl·lion i altres obres, i el pas del temps extern de la pròpia vida de Tolkien, durant la qual sovint revisava i redefinia les seves llengües i la seva història fictícia.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Les llengües històriques són llengües que eren parlades en un període històric, però que són diferents de la seva forma moderna; és a dir, que són formes de llengües històricament testificades del passat que han evolucionat cap a formes més modernes. Per tant, les llengües històriques contrasten amb les llengües mortes (llengües que s'han extingit o mort). També les llengües històriques contrasten amb les llengües reconstruïdes (és a dir, les protollengües) de lingüística teòrica. Un dels enfocaments per definir i utilitzar el concepte de llengües històriques és implementat en les normes ISO 639.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Les llengües híbrides són el resultat de desenvolupaments culturals on dues llengües es combinen i experimenten processos de penetració, habitualment d'una lengua dominant en una cultura o territori en relació a una vulgar o dialectal.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una llengua panromànica o interllengua romànica és una varietat lingüística codificada que sintetitza la variació de les llengües romàniques i és representatiu d'aquestes en conjunt. Es pot veure com una proposta de llenguatge estàndard per a tota la família lingüística però generalment es considera un llenguatge zonal construït perquè és el resultat d'una intensa codificació (és a dir, més construcció, planificació, disseny, enginyeria, manipulació que el que normalment requereixen les llengües estàndard regulars). Les llengües zonals construïdes són, d'acord amb l'interlingüista Detlev Blanke, llengües construïdes que \"s'enfronten escollint o barrejant elements lingüístics en un grup lingüístic\" (que significa elements d'una mateixa família lingüística, per exemple, eslau o germànic).Diverses llengües panromàniques han estat desenvolupades per diferents individus o grups en diferents èpoques (des del segle XIX) i llocs (Brasil, Canadà, Dinamarca, Itàlia, Noruega, Portugal, Espanya, Suïssa, etc.). Són tan similars entre si que s'han considerat variacions d'un mateix idioma: \"dialectes\" és com Campos Lima, un dels desenvolupadors, es refereix a diversos projectes del seu temps. Aquest autor també mostra que els desenvolupadors de projectes de llengua panromànica són generalment conscients entre ells, estan en contacte i fins i tot col·laboren, la qual cosa és un altre signe d'unitat.\nLes llengües panromàniques són paral·leles a les llengües paneslaves i a les llengües pangermàniques.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Aquest article és una llista de les llengües actuals de món amb més parlant ordenades per nombre de parlants nadius segons un estudi d'Ethnologue de 2013.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Un logàtom és una sèrie de sons que corresponen a les regles fonològiques d'una llengua, però sense significació pròpia, és a dir, una o més síl·labes amb sons propis d'aquesta llengua, però sense sentit.\nEls logàtoms o logòtoms són útils per estudiar sons de manera sistemàtica i integrada. S'utilitzen en exercicis de discriminació auditiva per presentar els sons i també en exercicis pràctics de fonètica. Això ajuda a millorar la pronunciació i a aprendre a articular (o corregir) sons quan s'està aprenent o perfeccionant la llengua. Poden tenir altres aplicacions en la didàctica de la llengua. En el llibre Curs de pronunciació. Exercicis de correcció fonètica de M. Bau, M. Pujol i M. Rius aquesta eina es denomina «logòtom» (amb o). És una paraula que conté la forma prefixada logo- (paraula, discurs) i el sufix -tom (tall).Exemples de logàtoms per practicar la essa sonora:\n\nza zè zi zo zu izà azò uzà ezò uzè ézba ózna úzba anzà ulzó alzú", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Magus (plural magī) és un terme trobat en textos llatins, però que sembla que és de procedència oriental (persa) i era emprat per designar alguns sacerdots del zoroastrisme. Segles més tard, la paraula es va fer servir als Evangelis amb el significat d'«home savi». Barrejada amb altres conceptes grecs, va donar lloc al terme mag. Els lingüistes han proposat diferents teories sobre el seu origen i evolució, discutint sobre el tema de si va haver un origen més antic en què volia dir «membre d'una tribu» o si es tracta de termes diferents que casualment eren homòfons.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Un malapropisme és un ús incorrecte d'una paraula en el lloc d'una altra que sona d'una manera pareguda. El resultat és un sense sentit, freqüentment humorístic.\nLa paraula malapropisme ve del francés mal à propos, que vol dir 'inapropiat'. Prové d'un personatge de la comèdia de Richard Brinsley Sheridan The rivals (1775), Mrs. Malaprop, que habitualment fa aquestos usos incorrectes de les paraules. Però els malapropismes no sols formen part de la literatura, sinó que són ben comuns entre la gent, i poden ser matèria de burla si els emet un personatge públic.\nLa utilització de malapropismes ve donada, sobretot, en paraules o expressions cultes o estrangeres. El parlant té una vaga idea de com sona, però, o bé no sap el que vol dir, o bé no sap del tot com es pronuncia. Per això, recorre a paraules que ja coneix i que li resulten més fàcils. No obstant això, el malapropisme també pot estar motivat per l'intent d'usar paraules més complexes, més cultes o que sonen menys malament, encara que en realitat no se'n conega el significat.\nNi el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ni el de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no recullen el terme.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Metafonia en lingüística històrica és un terme general per una classe de canvi de so en el qual del timbre d'una vocal es tanca per influència d'una vocal tancada final, en un procés d'assimilació lingüística.\nEs pot distingir entre la metafonia progressiva, en la qual una vocal al principi de paraula influencia una vocal següent, de la metafonia regressiva, en la qual una vocal cap al final de la paraula influencia una vocal precedent.\nLa metafonia progressiva també es diu harmonia vocàlica però alguns lingüistes fan servir també el terme harmonia vocàlica per la metafonia regressiva.\nEntre els exemples de metafonia regressiva hi ha la mutació de la i (en alemany es diu umlaut) i la mutació de la a.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Dins l'entorn de la lògica i filosofia del llenguatge, un metallenguatge és un llenguatge que s'usa per parlar sobre un altre llenguatge. Al llenguatge sobre el qual s'està parlant se l'anomena el llenguatge objecte. El metallenguatge pot ser idèntic al llenguatge objecte, per exemple quan es parla sobre el català usant el català mateix. Un metallenguatge al mateix temps pot ser el llenguatge objecte d'un altre metallenguatge d'ordre superior, i així successivament. Diferents metallenguatges poden parlar sobre diferents aspectes d'un mateix llenguatge objecte.\nLa distinció entre llenguatge objecte i metallenguatge va ser introduïda per Alfred Tarski com una solució a les paradoxes semàntiques com la paradoxa del mentider. Segons Tarski, cap llenguatge pot contenir el seu propi predicat de veritat i romandre consistent. Per parlar sobre la veritat en un llenguatge, i no generar contradiccions, cal fer-ho des d'un llenguatge diferent, amb més poder expressiu: el metallenguatge.Els models formals de sintaxi per a la descripció de la gramàtica, com per exemple, la gramàtica generativa, són tipus de metallenguatge.\nEn un aspecte més general, pot referir-se a qualsevol terminologia o llenguatge usat per parlar amb referència al mateix llenguatge. Per exemple, un text en gramàtica o una discussió sobre l'ús del llenguatge.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El model SPEAKING, també anomenat graella SPEAKING o PARLANTT, és el mètode proposat pel sociòleg nord-americà Dell Hymes per a analitzar els components dels fets de parla (Speech Events).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La monogènesi i la poligènesi lingüística són dues hipòtesis alternatives sobre l'origen filogenètic de les llengües. D'acord amb la monogènesi, el llenguatge humà va sorgir un sol cop en una única comunitat, i totes les llengües actuals procedeixen de la mateixa llengua primigènia. D'acord amb la segona hipòtesi, les llengües humanes van poder néixer a diverses comunitats independentment, i les llengües actuals procedirien de diferents fonts.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El text monovocàlic és una variant del lipograma en l'esperit de l'Oulipo. Consisteix en aquell construït amb només una vocal. Una novel·la monovocàlica comporta moltes dificultats, però un text més breu és fàcil d'escriure. També es pot construir un text amb seqüèles monovocàliques diferents:L'afalagava massa; va atrapar en el terme de Centelles l'Enric. I li dic:\n-Miri, li tiro cocos, no poso rocs, no sóc com un cucut nu: prou lluu un cru futur.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Un mot derivatiu és la paraula més simple d'una família, la que conté l'arrel o lexema del que parteix qualsevol mot primitiu sense cap afix o morfema. L'estudi dels mots primitius o derivats pertany a la morfologia. Així, per exemple, “taula” és el mot primitiu de “tauleta”, que és un mot derivat, ja que al lexema “taul”, que aporta el significat bàsic de moble que contenen tots els membres de la família lèxica, “tauleta” afegeix un diminutiu “eta”.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La mutació consonàntica, en sincronia, és un canvi fonètic en el qual la consonant d'una paraula canvia d'acord amb el seu entorn morfològic i sintàctic. El seu coneixement és objecte de la morfofonologia.\nAquest fenomen es troba en molts d'idiomes en tots els continents. L'exemple típic és la mutació consonàntica de la inicial en totes les llengües cèltiques modernes. Aquest canvi consonàntic inicial també s'observa en el paiute meridional i en diverses llengües d'Àfrica Occidental com el peul. Les llengües fíniques (o baltofineses) com el finès i l'estonià, i les llengües sami, tenen mutacions internes en els mots, anomenades alternança consonàntica. El dholuo, una llengua nilosahariana parlada a Kenya, muda les consonants finals dels radicals, així com ho fa l'anglès en menor mesura. La mutació de les consonants inicials, mitjanes i finals també es troba en l'hebreu modern. El japonès fa mutar certes inicials en composició: el fenomen es diu rendaku.\nEl terme de mutació consonàntica també s'utilitza en un altre sentit en fonètica històrica, per descriure els canvis sistemàtics en l'articulació de sèries de consonants, especialment en les llengües germàniques (llei de Grimm i mutació consonàntica a l'alt alemany).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "En lingüística, la intel·ligibilitat mútua és la capacitat que es presenta entre dos o més llengües o dialectes quan els respectius parlants poden entendre amb relativa facilitat la llengua dels altres. Aquesta intercomprensió recíproca pot no ser simètrica, i donar-se el cas que el parlant d'una llengua comprengui millor el parlant de l'altra que no pas a l'inrevés .\nAquesta intel·ligibilitat existeix entre moltes llengües geogràficament properes o pertanyents a una mateixa família lingüística, sovint en el context d'un continu dialectal. El criteri d'intel·ligibilitat mútua s'usa algunes vegades com a distinció entre llengua i dialecte.\nLa intel·ligibilitat entre llengües no és idèntica entre tots els membres d'una comunitat lingüística, sinó que depèn de factors personals i pot variar entre els diferents individus depenent del coneixement i les habilitats que es tenen en la pròpia llengua (domini de diferents registres i amplitud de vocabulari), així com de l'interès per altres llengües o la familiaritat amb altres cultures, del mitjà d'ús de la llengua (oral o escrit), i de molts altres factors.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "per al procés d'adopció de la cultura nadiua pels immigrants, vegeu assimilació culturalNativització és el procés mitjançant el qual una llengua guanya parlants materns. Això esdevé necessàriament on la segona llengua utilitzada per pares adults es converteix en la llengua materna del seus fills. La nativització ha estat de particular interès per la lingüística i més específicament per a la criollística, on la segona llengua en qüestió és un pidgin.\nDiverses explicacions de la gènesi criolla s'han basat en la nativització d'un pidgin en l'etapa anterior de l'assoliment del crioll. Això és així per a la noció del cicle de vida pidgin-crioll de Robert Anderson Hall (1966), així com per la teoria de la llengua bioprogramada de Derek BickertonHi ha alguns exemples indiscutibles de criolls derivats de nativització del pidgin pels nens. La llengua Tok pisin Idioma informat per Sankoff i Laberge (1972) és un exemple on es podria arribar a aquesta conclusió mitjançant l'observació científica. Un contraexemple és el cas en el qual els nens de pares Gastarbeiter parlants de pidgin alemany adquireixen l'alemany sense problemes i sense criollització. Els tractaments generals dels fenòmens de criollització com Arends, Muysken i Smith (1995) reconeixen ara com una qüestió de norma que l'esquema pidgin-nativització és només una de les moltes possibles explicacions amb validesa teòrica.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Notarikon (Hebreu: נוטריקון, Capṭariqōn) és un mètode de derivar una paraula, utilitzant cada lletra inicial (hebreu: ראשי תיבות) o final (hebreu: נוטריקון, Noṭariqōn‎: סופי תיבות) per estar en el lloc d'un altre, per formar una frase o idea no indicada per les paraules. Una altra variació utilitza la primera lletra i la darrera, o les dues lletres del mig d'una paraula, per tal de formar una altra paraula. La paraula \"notarikon\" prové del grec (νοταρικόν), i va derivar de la paraula llatina \"notarius\" (escriptor) amb el significat de \"taquigrafia.\"Notarikon és un dels tres mètodes antics que varen utilitzar els Cabalistes per la disposició de paraules i frases; els altres dos mètodes són gematria i temurah. Aquests mètodes van ser utilitzats per tal de mostrar l'essència esotèrica i el significat espiritual més profund de les paraules en la Bíblia. Notarikon també va ser utilitzat a l'alquímia.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Les notes de camp es refereixen a diverses notes gravades per científics, durant o després de la seva observació d'un fenomen específic que estan estudiant. Les notes de camp són especialment valorades en ciències descriptives com ara l'etnografia, la biologia, la geologia i l'arqueologia, cadascuna de les quals té una llarga tradició en aquest camp.\nEmerson (1995) defineix les notes de camp en l'etnografia (un terme que es refereix en general a l'escriptura descriptiva en antropologia, i també per al subcamp de la sociologia) com notes que descriuen experiències i observacions que l'investigador ha fet durant la seva participació d'una manera intensa i involucrada. Una font clau, que conté materials de cas sobre exemple d'escriptura de notes de camp, sobre la relació entre les notes de camp i la memòria, i sobre les interconnexions entre els processos d'investigació de camp, notes de camp i d'un treball de camp etnogràfic posterior, és la col·lecció de 1990 editada per Roger Sanjek Fieldnotes: The Making of Anthropology.\nLes notes de camp són un dels mitjans emprats pels investigadors qualitatius que tenen com a principal objectiu de qualsevol investigació tractar de comprendre les veritables perspectives de la matèria objecte d'estudi. Les notes de camp permeten a l'investigador accedir al tema i gravar el que observen d'una forma discreta.\nNo obstant això, un desavantatge important és que les notes de camp es registren per un observador i estan subjectes a (a) la memòria i (b) possiblement, el biaix conscient o inconscient de l'observador.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'expressió llatina opere citato (en l'obra citada), s'abrevia com op. cit.. Amb aquesta locució es referència una citació anterior, però sempre que no sigui la immediatament anterior. Per tant, entre op. cit. i l'obra a la qual es refereix hi ha una o diverses referències diferents. En el cas que es faci referència a la citació immediatament anterior, s'utilitza la locució llatina Ibidem.Sovint es considera que op. cit. deriva d'opus citatum (obra citada).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Optimot, consultes lingüístiques, és un servei que ofereix la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans i el Centre de Terminologia TERMCAT. Consta d'un cercador d'informació lingüística que ajuda a resoldre dubtes sobre la llengua catalana. Per mitjà de l'Optimot es poden consultar de manera integrada diferents fonts. Quan les opcions de cerca que ofereix l'Optimot no resolen el dubte lingüístic, es pot accedir a un servei d'atenció personalitzada.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La parafàsia és una deformació parcial o substitució completa de la paraula o paraules que es volien emetre. És clàssic distingir tres tipus bàsics de parafàsies:\n\nParafàsies fonèmiques: es reemplaça un fonema per un altre, per exemple., \"bofaf\" per \"bolígraf\"; en aquest cas hi hauria també supressió d'un altre fonema.\nParafàsies semàntiques: se substitueix la paraula diana per una altra paraula que pertany al mateix camp semàntic, per ex., dir \"cadira\" en intentar pronunciar \"taula\".\nParafàsies verbals: se substitueix la paraula per una altra paraula real que no pertany al mateix camp semàntic por ex., dir \"auto\" a l'intentar pronunciar \" llapis\"", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una paràfrasi és una figura lingüística en la qual es dona una versió més o menys lliure d'un text, amb altres paraules, per a fer-lo més fàcil d'entendre. Via el llatí paraphrasis prové del grec παράφρασις, derivat del verb παρaφράζειν que significa «dir el mateix, amb altres paraules».En lexicografia s'utilitza la paràfrasi de definició com per exemple: «democràcia, sistema polític on el govern és elegit per la majoria.» La recerca de l'equivalència entre la primera frase i la paràfrasi sempre és un repte per al lexicògraf. Als diccionaris de traducció, la paràfrasi sovint és l'única solució quan no existeix cap equivalència.\nEn la retòrica era un dels exercicis bàsics a l'època romana que encara s'utilitza en la pedagogia avui: repetir amb paraules pròpies allò que un altre va dir. En l'ensenyament, la paràfrasi pot ser un exercici per a verificar si l'alumne ha ben bé comprés el tema en mostrar que és capaç d'explicar-lo amb les seves pròpies paraules.\nLa utilització de paràfrasis voluntàriament incorrectes i iròniques de les quals tothom en reconeix immediatament l'original és un procediment literari i periodístic, com per exemple en aquestes paràfrasis de lemes nacionals: «Una, grande y corrupta» (Espanya franquista), o «In Money we Trust» (Estats Units d'Amèrica), «La unió fa la farsa» (Bèlgica) o encara «Liberté, égalité, sexualité» (França).\nEn la música, des de Franz Liszt és un sinònim de variació.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El filòsof britànic John Langshaw Austin -en la Conferència IX publicada pòstumament el 1962- introdueix el concepte dels tres tipus d'acte de parla: locucionari, il·locucionari i perlocucionari.L'acte perlocucionari el descriu com: \"els que produïm o aconseguim perquè diem alguna cosa, tals com convèncer, persuadir, dissuadir, i també, sorprendre o confondre\"Com a exemple, considerar l'enunciació següent: \"Per cert, tinc un CD de Debussy; t'agradaria que te'l deixés?\" La seva funció il·locucionària és un oferiment, mentre que el seu efecte perlocucionari desitjat podria ser impressionar l'oient, mostrar una actitud amistosa, o bé encoratjar l'interès en un tipus determinat de música.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El plural majestàtic és l'ús de la primera persona del plural en lloc de la primera del singular en discursos formals.\nEl plural majestàtic s'usa com a plural fictici referit sempre a persones d'altes jerarquies militars i/o eclesiàstiques. Hom l'usa per a magnificar i tractar respectuosament el destinatari sabent, però, que aquest plural té un evident sentit singular.\nEl seu ús és molt típic en la literatura medieval, sobretot a les composicions dels trobadors i també a les novel·les cavalleresques, com poden ésser el Curial e Güelfa (anònim) o el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El polari (també parlare, parlary, palare, palarie, palari i parlyaree, de l'italià parlare, que significa \"parlar\"), era una llengua informal utilitzada a la subcultura gai britànica. La base del seu vocabulari és l'italià o el sabir a les quals se li van afegir paraules d'altres idiomes i argots com el romaní, el yidis o el shelta, a més de paraules de l'anglès modificades.L'argot va ser usat i popularitzada en els anys 1950 i 1960 pels personatges efeminats Julian i Sandy del popular programa de radio de la BBC Round the Horne, encara que els seus orígens poden rastrejar-se fins a almenys el segle xix. Hi ha diverses opinions sobre el seu origen, uns pensen que va ser portat a Anglaterra per mariners que aprenguessin la llengua franca del mediterrani, uns altres pensen que va poder ser originada per immigrants italians.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El polimorfisme lingüístic és el fenomen segons el qual coexisteixen dues o més unitats lèxiques, formalment relacionades, que serveixen per a expressar el mateix concepte.\nEn català aquest fenomen s'observa especialment en la morfologia verbal. Per exemple, la primera persona del singular del present d'indicatiu es pot escriure (i pronunciar) cant (forma que reflecteix la parla baleàrica majoritària), canto (forma del català central, tant oriental, pronunciat cantu, com occidental, pronunciat canto), cante (forma majoritària de la parla valenciana) o canti (forma pròpia de la parla rossellonesa).\nViccionari", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Les pràxies són uns exercicis que es fan amb els òrgans bucofonadors per tal d'enfortir, tonificar i exercitar la mobilitat dels llavis, llengua i/o mandíbula. Aquests exercicis es fan amb l'objectiu d'entrenar els òrgans citats anteriorment que estan directament relacionats amb la producció de diferents sons de la parla. Així contribuiran a la millora de la parla.\nAlguns exemples de pràxies: \n\nPràxies linguals: la creu (la llengua en punxa amunt- avall, dreta- esquerra) el gelat (la llengua ressegueix el contorn de tot el llavi)\nPràxies labials: petons (recollim els dos llavis i fem petons), fem pets amb els llavis\nPràxies mandíbular: el dràcula (les dents superior mosseguen el llavi inferior, després les dents inferior mosseguen el llavi superior)Aquest tipus d'exercicis s'han de fer en sessions breus i amb certes repeticions de cadascun.\nViccionari", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El Premi Internacional Linguapax és un premi atorgat anualment el Dia internacional de la llengua materna (21 de febrer) per Linguapax \"com a reconeixement a l'acció duta a terme des de diferents àmbits a favor de la preservació de la diversitat lingüística, de la revitalització i reactivació de comunitats lingüístiques i de la promoció del multilingüisme\". Els candidats són tant membres individuals de la comunitat acadèmica i de la societat civil com entitats i col·lectius. Les nominacions del premi es solen fer públiques el 21 de febrer de cada any.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El programa minimalista és la línia d'investigació que prengué la gramàtica generativa a principis dels anys noranta.\nEs presenta com a programa, i no com a teoria, perquè pretén ser un mode d'investigació, caracteritzat, a més a més, per la flexibilitat a l'hora d'abordar les múltiples direccions que el seu minimalisme possibilita. És a dir, en última instància, el programa proporciona el marc conceptual que guia el desenvolupament de la teoria lingüística generativa, però ni ofereix solucions específiques a problemes tècnics ja coneguts, ni explicacions sobre fenòmens lingüístics observats. En paraules de Noam Chomsky, hi ha preguntes minimalistes, però no respostes minimalistes; entre aquestes preguntes, té un paper rellevant no sols la qüestió sobre què són exactament les propietats del llenguatge, sinó també la de per què són com són.Per la seva part, el concepte de minimalisme apel·la a la idea que la capacitat del llenguatge en els humans mostra indicis d'estar constituïda segons un disseny òptim i una exquisida organització, que semblen indicar el funcionament intern d'unes lleis computacionals molt senzilles i generals en un determinat òrgan mental. Amb altres paraules: el programa minimalista treballa sobre la hipòtesi que la gramàtica universal constitueixi un disseny perfecte, en el sentit que només contingui allò que és estrictament necessari per a cobrir les necessitats conceptuals, físiques i biològiques de l'ésser humà.\nDes del punt de vista teòric, i en el context de la gramàtica generativa, el programa minimalista es nodreix dels plantejaments de l'enfocament de principis i paràmetres, considerat com l'últim model teòric estàndard del generativisme i que s'ha anat desenvolupant des dels anys vuitanta.\nBàsicament, el que aquest enfocament suggereix és l'existència d'un conjunt fix de principis vàlids per a totes les llengües. Aquests principis s'entenen com una espècie de conjunt de possibilitats que el nen que està aprenent una llengua pot combinar de manera limitada (els paràmetres), d'acord amb les concretes propietats que caracteritzen la seva llengua materna.\nEl programa minimalista té com a objectiu arribar a saber quant d'aquest model de principis i paràmetres és resultat d'aquest hipotètic disseny òptim i computacionalment eficient de la facultat humana del llenguatge.\nAlhora, la versió més desenvolupada de l'enfocament de principis i paràmetres, la teoria de la recció i lligament, proporciona els principis específicament tècnics a partir dels quals es planteja el programa minimalista.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Les propietats textuals són l'adequació, la coherència, la cohesió i la correcció lingüística. A més, també en distingim dues més de secundàries, la presentació i l'estilística.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La pròtesi és un so vocàlic o consonàntic inserit per processos de canvi lingüístic a l'inici d'un mot. És diferent del prefix, que fa canviar el significat de la paraula.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La protollengua o llengua reconstruïda és la reconstrucció probable de la llengua origen d'un grup de llengües, sigui una branca o una família, sobre la base de les coincidències i trets comuns a aquesta família de llengües que no constitueixin innovacions o manlleus.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La recursivitat és la forma en la qual s'especifica un procés basat en la seva pròpia definició. Més precisament, i per a evitar l'aparent cercle sense fi en aquesta definició, les instàncies complexes d'un procés es defineixen en termes d'instàncies més simples, i en són les finals més simples, definides de manera explícita.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El referent és, en certes teories lingüístiques, un element de la realitat, «una cosa del món» fora de la llengua a la qual es refereix un símbol, un mot o una expressió.Fa part del triangle semiòtic o triangle semàntic, que relaciona el mot (significant), el concepte associat a la ment (significat) i allò que designa, que és el referent. El lingüista hongarès Stephen Ullmann (1914-1976) parla del triangle nom-sentit-cosa. En aquest triangle «cosa» és sinònim de referent i s'ha de comprendre al sentit ample: pot ser un objecte, un lloc, una propietat o un esdeveniment. El mateix referent pot tenir diverses paraules en diferents llengües o fins i tot una mateixa realitat correspondre en un idioma a un mot i en altres llengües a una expressió complexa i a la inversa, ja que la relació entre els tres elements no és unívoca. L'associació del referent a un signe lingüístic concret és arbitrària. Qui no coneix la clau o el «codi» no pot deduir el significat, tret, potser, d'alguna onomatopeia. És una de les causes perquè pot ser tan difícil desxifrar texts escrits en llengües perdudes amb símbols o alfabets desconeguts.\nL'estudi de la relació entre les paraules i les coses i fenòmens de la realitat és una qüestió molt vella. Plató és un dels primers filòsofs del qual ens han arribat texts escrits on s'estudia aquesta relació complexa: s'ha posat la qüestió d'on venen les idees –el significat en terminologia moderna– quan sovint una mateixa paraula o concepte (significant) es fa servir per a referents molts diferents. Per donar un exemple simplificat: hi ha molts objectes diferents de format, de color, de matèria que tots anomenem «cadires» i nogensmenys a un cert moment diem: «això no és pas una cadira, és una taula». Va desenvolupar El mite de la caverna com a solució. Explica que en una vida anterior hauriem vist les «idees pures» de les quals reconeixem les «ombres» en la vida actual.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El registre estàndard garanteix la comprensió mútua de tots els parlants al marge de la procedència geogràfica o grup social.\nS'usa als mitjans de comunicació, ensenyament i administració i també es podria utilitzar per fer un article d'opinió per exemple.\nLes seves característiques són: que es un text neutre, rebutja mots que poden provocar incomprensions com cultismes i arcaismes o que puguin causar rebuig mitjançant vulgarismes per part del receptor. A més, solen ser textos aplicables a qualsevol situació comunicativa.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La representació de discursos sense sentit o d'escassa importància és element de la comunicació humana. En el cas de la comunicació verbal destaca l'ús del \"blah blah blah\" a la llengua anglesa, el \"blablá\", \"blablablá\" o \"bla-bla-bla\" en llengua espanyola i \"bar bar bar\", d'on provenen els exemples anteriors, ve del grec antic. A la llengua japonesa s'utilitza \"pera pera\" per referir-se a discurs vacu.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Sandhi (del sànscrit: samdhi) en lingüística és com es coneix els diferents tipus d'alteracions fonosintàctiques, determinades pel context fonològic que pateixen els fonemes enmig d'una paraula o dins de la frase en entrar en contacte amb altres sons.\nEls fenomes de sandhi han produït la lenició, avui dia gramaticalitzada, a les llengües cèltiques insulars, mitjançant la desaparició de les vocals finals de la declinació, però fricatitzant o palatalitzant les consonants inicials o finals (per exemple, en irlandès an capall bán [el cavall blanc] i an chapaill bháin [del cavall blanc]).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una seqüència, en lingüística, és el conjunt d'elements de qualsevol rang ordenats en successió.Aplicant aquest terme al cinema o al teatre, podem dir que és el conjunt d'elements ordenats que s'integren dins d'una línia argumental, aquests elements poden ser plans o escenes. La seqüència suposaria la narració completa d'una de les unitats narratives de l'obra, teatral o cinematogràfica. Per això s'ha comparat la seqüència amb el capítol en les novel·les. (Vegeu Seqüència (cinema)).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'adverbi sic (del llatí sic, així, abreviatura de sic erat scriptum, així fou escrit) s'utilitza en els escrits, generalment entre parèntesis o claudàtors, per indicar que la paraula o la frase que el precedeixen és literal, encara que pugui semblar incorrecta.S'utilitza quan es reprodueixen errors, tipogràfics o de qualsevol altra mena, o inconveniències en citar textos, per tal d'informar al lector que l'ús indegut es troba a la font original i no és obra d'aquell que cita. L'ús més freqüent és aquest, on amb freqüència es tracta de mostrar una debilitat, una falta ortogràfica, una ortografia antiga o un judici forassenyat. Nogensmenys, també es pot utilitzar quan apareixen paraules poc comunes la grafia de les quals és similar a d'altres molt conegudes, i es vol evitar que el lector les interpreti com a errors.\nPer exemple: \n\n«Venència (sic) no és Venècia»\n«L'adsorció (sic) es realitza amb carbó actiu».\n«la corrupció són “deu o quinze casos aïllats” [sic]»", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "En lingüística la similitud lèxica és la mesura de grau de semblança entre sèries de paraules pertanyents a dues llengües diferents. Una similitud lèxica d'1 (o 100 %) correspondria a un recurrent total entre els vocabularis, mentre que 0 significa que no hi ha paraules comunes.\nHi ha diverses maneres de definir la similitud lèxica i els resultats varien conseqüentment. Per exemple, el mètode d'Ethnologue consisteix a comparar un conjunt estandarditzat de llistes de paraules i a explicar les formes que presenten una similitud alhora en la forma i en el significat. Utilitzant tal mètode, l'anglès ha estat avaluat, presentant una similitud lèxica del 60% amb l'alemany i del 27% amb el francès.\nLa similitud lèxica es pot utilitzar per avaluar el grau de relació genètica entre dues llengües. Percentatges superiors al 85% indiquen habitualment que els idiomes comparats són probablement dialectes emparentats. Això passa entre el castellà i el portuguès, la similitud lèxica dels quals supera el 89%.La similitud lèxica constitueix només una indicació de la intel·ligibilitat mútua de les dues llengües, atès que depèn també del grau de similitud, fonètica, morfològica i sintàctica. Per exemple, la similitud lèxica entre el francès i l'anglès és considerable en els camps lèxics relatius a la cultura, mentre que la seva similitud és més restringida quan es tracta de paraules de base (en termes de funció). Contra la interintel·ligibilitat, la similitud lèxica no pot ser simètrica.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "En lingüística, el sincretisme és la identitat de forma de diferents formes morfològiques d'una paraula.\nPer exemple, en català, les formes acusativa i dativa dels pronoms \"em\" i \"et\" són idèntiques, mentre que \"el/li\" o \"la/li\" tenen formes diferents depenent de la funció gramatical del pronom. En llatí, el nominatiu i el vocatiu de la tercera declinació tenen la mateixa forma (e.g. rēx \"rei\" és alhora el nominatiu i el vocatiu singulars). De manera similar, en alemany, l'infinitiu, la primera persona del plural en present, i la tercera persona del plural present de gairebé tots els verbs tenen una forma idèntica (ex. nehmen \"prendre\", wir nehmen \"prenem\", sie nehmen \"prenen\").\nEl sincretisme pot sorgir a partir de canvis o bé fonològics o bé morfològics. En cas de canvi fonològics, terminacions que originalment eren diferents acabaren pronunciant-se igual, de manera que es perd la diferència. Així, en el cas de l'alemany, l'infinitiu nehmen deriva de l'alt alemany antic neman, la primera persona del plural nehmen deriva de nemēm, i la tercera persona del plural nehmen deriva de nemant. En cas de canvi morfològic, simplement passa que una forma deixa de ser utilitzada i és substituïda per l'altra: és el cas de l'exemple llatí, on el nominatiu simplement desplaçà el vocatiu a la tercera declinació.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La situació lingüística a Bèlgica consta de tres zones amb idiomes oficials reconeguts, el neerlandès, el francès i l'alemany.\nA Bèlgica, on els problemes d'idioma són crucials en la tensió de la 'Comunitat', les zones idiomàtiques estan definides legalment des de 1962.\nL'article 4 de la constitució belga estableix que hi ha quatre zones idiomàtiques: la neerlandesa, la francesa, la zona bilingüe de Brussel·les i l'alemanya.\nLlengües regionals endògenes de Bèlgica: resumidament, el flamenc és un dialecte neerlandès, el való és un dialecte francès i a la zona dels comtats de l'est de Bèlgica també es parla un dialecte alemany. Tanmateix les llengües oficials són els estàndards neerlandès, francès i alemany.\nAmb la independència de Bèlgica de 1830 el francès era l'únic idioma que estava reconegut amb el pas del temps progressivament es va anar consolidant la situació lingúística plurilingüe actual.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "En lingüística, el superstrat és una llengua que influeix sobre una altra sense suplantar-la. Es tracta d'un de tres informes (relacions) possibles d'interferència lingüística (els dos altres són el substrat i l'adstrat). Una llengua A ocupa un territori donat. Arriba llavors una llengua B (per exemple a causa de migracions de població) que entra en contacte -i des de llavors en interferència- amb la llengua A. Els emissors de la llengua A no abandonen la seva pròpia llengua, sinó que integren nombroses paraules de la llengua B. És el cas de les llengües germàniques en els territoris de parla llatina, que han influït en l'evolució del llatí cap a les llengües romàniques.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Súrjik (суржик en ciríl·lic) és una sèrie de sociolectes mixtos de les llengües ucraïnesa i russa emprats a certes regions d'Ucraïna i a les terres dels voltants. No hi ha una llista fixa de característiques del súrjik; el terme s'utilitza per a la \"transgressió de la norma, la desobediència de les normes o una manca de consciència de les regles de les varietats estàndard dels idiomes ucraïnès i rus\". La paraula ucraïnesa súrjik volia dir originalment farina o pa fet d'una mescla de grans, per exemple, de blat amb sègol.\nLa proporció d'ucraïnès i de rus en la barreja de vocabulari que formen varia molt depenent de la ubicació, o fins i tot de vegades d'una persona a una altra, segons llur nivell d'educació, l'experiència personal, la residència rural o urbana, etc. El percentatge de paraules russes i d'interferències fonètiques tendeix a augmentar gradualment cap a l'est, al sud i al voltant de les grans ciutats de llengua russa. El súrjik es parla generalment a la majoria de les zones rurals de l'est d'Ucraïna, amb l'excepció de les grans àrees metropolitanes de Donetsk, Khàrkiv, Luhansk, i especialment Crimea, on la majoria de la població utilitza l'estàndard rus. A les zones rurals d'Ucraïna occidental, l'idioma parlat conté menys elements russos que al centre i l'est d'Ucraïna, però no obstant això té influència russa. L'antic origen comú i el caràcter més recent de les divergències del rus i l'ucraïnès fan que sigui difícil establir el grau de barreja en una varietat com el súrjik.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "En el camp de la lingüística la utilització de l'expressió tema i rema o tòpic i comentari o bé pressuposició i focus (aquesta última feta servir per Noam Chomsky) fa referència a la dicotomia entre el tema, que és la part general del que es comunica i de la que se suposa que conté un coneixement previ per part dels interlocutors, i el rema que és la part de la informació que aporta informació nova en el discurs. Tot i així, sovint s'accepta universalment com a bona aquesta dicotomia de la informació lingüística d'una oració, els diferents autors divergeixen pel que fa als detalls.\nLa distinció va ser anticipada pel lingüista Henri Weil l'any 1844, també per Georg von der Gabelentz que va distingir entre subjecte psicològic (que es correspon aproximadament amb la noció de \"tema\" o \"tòpic) i objecte psicològic (que es correspon aproximadament amb la idea de \"rema\" o \"focus\"). De tota manera, la primera formulació explícita va sorgir per primera volta a mitjans del segle XX de la mà dels lingüístes de l'Escola de Praga, que es preocupaven de l'aspecte sociocomunicatiu del llenguatge (El centre de la seua teoria es troba en les funcions que compleix el llenguatge, particularment la funció comunicativa). En aquest aspecte destaquen els treballs de Vilém Mathesius, Jan Firbas, František Daneš, Petr Sgall i Eva Hajičová. Aquests primers treballs es varen preocupar principalment de l'entonació diferencial i de l'ordre de les paraules. El treball de Michael Halliday a la dècada del 1960 contribuí a la incorporació d'aquestes idees al funcionalisme lingüístic.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La teoria de l'optimitat (abreujat, OT o TO) és un model lingüístic, aplicable en tots els nivells (fonologia, morfologia, sintaxi, semàntica), la premissa bàsica del qual és que les expressions lingüístiques admeten certa variabilitat subjacent i les formes que presenta una llengua són precisament les formes que han passat una sèrie de filtres o restriccions, essent les formes observades \"òptimes\" en el sentit que són precisament les formes que satisfan millor la restriccions de cada llengua. Així, una llengua difereix d'una altra no només en el seu lexicó, l'inventari fonològic o l'input combinable sinó també en l'ordenació relativa de les restriccions. El fet que la jerarquia de restriccions variï d'una llengua a una altra explicaria les diferències gramaticals entre elles. Fins i tot el canvi històric en les llengües és explicable com una pertorbació de l'ordre de les restriccions.\nLa teoria de l'optimitat va ser proposada originalment per Alan Prince i Paul Smolensky el 1993, i més endavant fou ampliada per Prince i John McCarthy. Si bé la major part del treball original es va concentrar en problemes de fonologia, posteriorment s'ha mostrat aplicable en l'àmbit de la sintaxi i la semàntica lingüística.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La teoria de la dependència conceptual és un model de comprensió del llenguatge natural usat en sistemes d'intel·ligència artificial.\nRoger Schank va introduir el model a la Universitat de Stanford en 1969, en els primers moments d'inverstigació d'intel·ligència artificial. Aquest model va ser àmpliament utilitzat pels estudiants de Schank a la Universitat Yale, com ara Robert Wilensky, Wendy Lehnert, i Janet Kolodner.\nSchank desenvolupà el model per representar el coneixement per a l'entrada del llenguatge natural als ordinadors. Parcialment influenciat per l'obra de Sydney Lamb, el seu objectiu era fer que el significat independent de les paraules utilitzades en l'entrada, és a dir dues frases idèntiques en el seu significat, tingués una representació única. El sistema també tenia la intenció d'extreure inferències lògiques.El model usava els següents símbols de representació bàsics:\n* Objectes del món real, cadascun amb alguns atributs.\n* Accions del món real, cadascuna amb atributs\n* Temps\n* UbicacionsUn conjunt de transicions conceptuals actuaren després en aquesta representació, per exemple un ATRANS és usat per representar una transferència com \"donar \" o \" prendre\", mentre que un PTRANS s'utilitza per actuar en llocs com \"moure\" \"anar\". Un MTRANS representa actes mentals com \"dir\", etc.\nUna frase com \"Joan va donar un llibre a Maria\" es representa llavors com l'acció d'un ATRANS en dos objectes del món real Joan i Maria.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Es coneix com a laringals a un conjunt de tres sons de consonant que apareixen en les reconstruccions de les llengües protoindoeuropees. La teoria va ser proposada per primer cop per Ferdinand de Saussure el 1879; malgrat això, no va obtenir acceptació general fins que va ser descoberta la llengua hitita, que es va desxifrar lentament a mitjans del segle xx. Aviat es van trobar fonemes en la llengua hitita per als quals la teoria de les laringals constituïa la millor explicació, cosa que va suposar l'acceptació de la teoria per part de la majoria dels indoeuropeistes.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El Tesouro Informatizado da Lingua Galega (TILG) és un recurs electrònic de recerca de texts etiquetats en gallec. La tasca és duta a terme per l'Instituto da Lingua Galega, en col·laboració amb la Direcció General de Política Lingüística de la Junta de Galícia, i permet la recerca lèxica d'un gran nombre d'obres gallegues modernes sense drets d'autor (des de Ramón Otero Pedrayo i Álvaro Cunqueiro fins a Manuel Rivas o Suso de Toro) i antigues (des de l'època de Sarmiento).La versió de 2016 incloïa prop de 2.000 obres de més de 700 autors i autores, produïts tots ells entre 1612 i 2013, permetent realitzar consultes en una base integrada per més de 26 milions de paraules corresponents a 95.409 lemes diferents, si bé els textos anteriors a 1800 suposen només el 0,1% del total.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El Tesouro Medieval Informatizado da Lingua Galega (TMILG) és un corpus lingüístic, fruit d'un projecte d'investigació homònim realitzat a l'Instituto da Lingua Galega (ILG) en col·laboració amb la Secretaria General de Política Lingüística de la Junta de Galícia.El projecte, portat a terme sota la direcció de Xavier Varela, es visibilitza a Internet a través del corpus TMILG, que conté més de 12.500 documents recollits. L'abast cronològic d'aquest corpus lingüístic va des del segle XIII a principis del XVI i acull més de 16.000 unitats textuals, distribuïdes en un total de 82 obres representatives de les tres grans categories reconeixibles en la producció textual de la Galícia medieval.Aquest recurs permet realitzar múltiples variants de cerques en relació a la documentació gallega medieval: per dates, per gèneres, per tipologia textual o per variants d'una mateixa paraula i, també, per concordances, a més de per patrons i expressions regulars. No té cap equivalent en cap de les llengües romàniques, sent molt variades les obres que ofereix, les quals van des de la lírica profana o religiosa (lírica trobadoresca galaicoportuguesa, Cantigas de Santa María) fins a la prosa tècnica (Arte de Trovar, Tratado de Albeitaria), passant per la prosa literària (Crónica Troiana, Historia Troiana, Livro de Tristán), la prosa històrica (Crónica Xeral e Crónica de Castela, Xeral Historia), la prosa religiosa (Miragres de Santiago, Crónica de Santa María de Iria) i la prosa jurídica (Flores de Dereito, fragments de Partidas, Ordenamento de Alcalá de Henares…). En lloc preferent es troba la prosa notarial, amb gran nombre de col·leccions religioses i civils, entre les quals es poden destacar, especialment, les monàstiques.Juntament amb el Corpus Documentale Latinum Gallaeciae (CODOLGA), el Tesouro Medieval Informatizado da Lingua Gallega és una de les dues eines més valuoses per a la consulta de la documentació gallega medieval. Si el CODOLGA s'ocupa de l'accés a un ampli corpus de documentació medieval amb llengua llatina relacionat amb Galícia, el TMLG permet l'accés a la documentació medieval en llengua romànica gallega.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Els textos especialitzats són les produccions lingüístiques que es generen en els àmbits especialitzats (científics, tècnics, professionals). En lingüística, però, no és fàcil determinar la noció de text especialitzat, com demostra el fet que trobem definicions i denominacions molt diverses al voltant d'aquest objecte d'estudi.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "ToBI (abreviatura de tones and break indices en anglès) és un conjunt de convencions per transcriure i anotar la prosòdia, basat en el model mètric-autosegmental proposat en la tesi doctoral de Janet Pierrehumbert. El terme \"ToBI\" s'ha utilitzat per referir-se al sistema de transcripció prosòdica de l'anglès americà, que fou el primer sistema ToBI, desenvolupat per Mary Beckman i Janet Pierrehumbert, entre altres. Tanmateix, s'han desenvolupat altres sistemes ToBI per a llengües diferents, com el Cat_ToBI, per al català; l'Sp_ToBI, per al castellà; o el ToDI, per a l'holandès.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Abans de l'arribada dels europeus, les llengües aborígens australianes eren només llengües parlades i no tenien cap sistema d'escriptura. L'alfabet llatí dels colonitzadors va ser usat inevitablement per a la transcripció d'aquestes llengües, però el detall de com els sons eren representats ha variat al llarg del temps i d'escriptor a escriptor, creant a vegades una gran varietat de formes per al mateix mot o nom.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Un tret lingüístic és una característica que serveix per descriure les unitats mínimes de cada nivell de la llengua. Tot i que el concepte s'empra de manera intuïtiva des de l'antigor, és amb l'estructuralisme que adquireix un lloc central en l'estudi del llenguatge, de manera que es poden descriure idiomes segons com expressen aquests trets. Els trets es presenten sovint en forma de feixos, de forma que la presència d'un d'ells implica d'altres, per crear classes o tipologies d'unitats.\nCada tret presenta un valor determinat, que pot ser binari (absència o presència d'aquella característica, expressada amb [+X] o [-X] respectivament, com per exemple per indicar si un so és o no és consonàntic) o variable (per exemple per indicar el gènere gramatical d'una paraula, amb representacions diverses).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La truncació o truncament és un procediment lingüístic que consisteix a crear un mot nou existent eliminant-ne una part, però conservant-ne les característiques gramaticals i el significat.S'utilitza sobretot en la formació d'hipocorístics a partir de noms propis mitjançant l'eliminació de la primera part del mot, com en Lena (Magdalena), Quim (Joaquim) o Tomeu (Bartomeu), o més rarament, de la part central, com en Jan (Joan), Jep (Josep) o Tesa (Teresa).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "«Una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina» de vegades citat com «un idioma és un dialecte amb un exèrcit darrere» és un dels aforismes més citats en les discussions sobre l'arbitrarietat de la diferència entre el que és un dialecte i el que és una llengua. Il·lustra el fet que l'estatus polític dels parlants influeix en l'estatus percebut de la seva llengua o dialecte. L'aforisme és, habitualment, atribuït al lingüista Max Weinreich, filòleg d'ídix.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Es defineix com a unitat lingüística qualsevol element en què es pot dividir un mot o oració i que és susceptible de ser analitzada per la lingüística. Cada nivell d'anàlisi té la seva unitat mínima, que es combina amb altres del mateix tipus i que es distingeix de la resta d'elements del sistema per un tret distintiu.En fonètica, el fonema és la unitat mínima i es diferencia a partir dels trets que puguin formar un parell mínim; en morfologia la unitat és el morfema; en la lexicologia el sema; en sintaxi és el sintagma i en nivells superiors la proposició.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Un universal lingüístic és un tret que es dona en totes les llengües conegudes, o en la majoria d'aquestes. Segons les hipòtesis, aquestes recurrències es deuen al fet que l'origen del llenguatge és comú (d'una o poques llengües primitives evoluciona la resta amb els mateixos trets fonamentals), o bé al fet que tots els éssers humans posseeixen un llenguatge mental únic, adequat per a conceptualitzar i comunicar l'experiència del món i d'un mateix, i que aquests patrons al cervell es tradueixen de manera natural en qualsevol llengua que s'aprengui (tal com defensen les tendències innatistes com el generativisme i la gramàtica universal). La tipologia lingüística i els estudis de Joseph Greenberg han impulsat el coneixement dels universals lingüístics. Quan un tret és força comú però no arriba a universal lingüístic perquè hi ha idiomes que contradiuen la norma general, es parla de tendència lingüística, i se sol relacionar amb les famílies lingüístiques (ja que les excepcions es donen en idiomes genèticament relacionats).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El verb negatiu és un verb auxiliar que fan servir moltes llengües uralianes per a construir els predicats negatius. Alhora el verb negatiu requereix acompanyar formes específiques del verb principal, que es denominen \"connegatives\".\nPer exemple, en finès, el verb negatiu té un paradigma defectiu que només té les formes comunes en, et, ei, emme, ette, eivät que es combinen amb els connegatius de present, passat, condicional, potencial etc per a formar present negatiu, passat negatiu, condicional negatiu, potencial negatiu etc; i les d'imperatiu älä, älköön, älkäämme, älkää, älkööt que es combinen amb els connegatius d'imperatiu per formar l'imperatiu negatiu.Exemples:\n\npuhun / en puhu ~\"jo parlo / jo no parlo\"\npuhuit\t/ et puhunut ~\"tu parlaves / tu no parlaves\"\nhän puhuisi / hän ei puhuisi ~\"ell parlaria / ell no parlaria\"\npuhukaa! / älkää puhuko! ~\"parleu! / no parleu!\"", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El vesre, verse o verre («revés», a l'inrevés) és un mecanisme de formació de paraules que consisteix en la permutació o metàtesi de les síl·labes d'un mot.En la seva variant rioplatenca es tracta d'un argot utilitzat al llarg de bona part dels territoris argentins i uruguaians, després de ser popularitzada pels tangueros a principis del segle XX.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El vocabulari bàsic és un concepte que s'ha usat molt recurrentment en la lingüística. El lèxic és una de les parts de la llengua que més canvia al llarg del temps, però hi ha una part d'aquest lèxic que s'ha detectat que és molt resistent a aquest canvi i que sembla que es manlleva molt poc. Aquesta part del lèxic que està pràcticament fossilitzada en la llengua s'anomena vocabulari bàsic i existeix en totes les llengües. S'han fet estudis sobre aquest vocabulari i s'han intentat crear llistes universals, és a dir, que existeixin en totes les llengües.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El Wordle és un joc de paraules en línia gratuït inventat l'any 2021 per Josh Wardle. Gràcies a la seva popularitat a Twitter, el joc va tenir un èxit immediat en la seva versió en anglès. Ràpidament es va oferir en altres idiomes i es va imitar en altres versions.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Zeitschrift für Katalanistik ('Revista d'Estudis Catalans') és una revista de lingüística catalana creada el 1988 per Tilbert Dídac Stegmann i Brigitte Schlieben-Lange com a òrgan de la Deutsch-Katalanische Gesellschaft i amb seu a Friburg de Brisgòvia. Accepta articles en totes les llengües romàniques (preferiblement en català), així com en alemany o anglès, generalment sobre temes de lingüística i filologia, però també sobre literatura catalana (va publicar un dossier sobre Salvador Espriu als 25 anys de la seva mort). Publica un número cada any que es pot consultar online al web de la revista.\nActualment és dirigida per un comitè de redacció de sis membres, els filòlegs romanistes Roger Friedlein, Johannes Kabatek, Claus D. Pusch, Gerhard Wild i el mateix Tilbert Dídac Stegmann. Rep suport de l'Institut Ramon Llull.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Arik Dirlik (Mersin, Turquia, 1940 - Eugene, Oregon, 1 de desembre de 2017) va ser un historiador i professor universitari estatunidenc d'origen turc que va publicar extensament sobre la historiografia i la ideologia política de la Xina moderna, així com sobre qüestions relacionades amb la modernitat, la globalització i la crítica postcolonial. Alguns dels seus llibres més destacats foren Anarchism in the Chinese Revolution i The Postcolonial Aura: Third World Criticism in the Age of Global Capitalism.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'essencialisme estratègic és un terme clau en la teoria postcolonial, introduït per la pensadora i crítica literària índia Gayatri Chakravorty Spivak l'any 1987, i que volgudament subverteix el sentit de l'essencialisme tradicional o \"essencialisme ontològic\". Sorgeix de les lectures deconstruccionistes de l'autora de la producció del Subaltern Studies Group.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Frantz Fanon (Fort-de-France, Martinica, Imperi colonial francès, 20 de juliol de 1925 - Bethesda, Maryland, Estats Units d'Amèrica, 6 de desembre de 1961) va ser un pensador neomarxista de Martinica, qui es va enfocar en el tema de la descolonització i psicopatologia de la colonització. Els seus treballs, principalment \"Els condemnats de la terra\" (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d'alliberament anti colonialista durant més de quatre dècades del segle xx.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El feminisme postcolonial és un corrent del feminisme que proposa abandonar les coordenades etnocèntriques occidentals del feminisme tradicional i incorporar perspectives com la raça o la cultura a la definició de gènere. Està relacionat amb el feminisme postestructuralista. Reivindica també una definició del moviment feminista a països en desenvolupament que parteixi de les vivències de les dones de cada país i que no sigui una simple importació del feminisme europeu i estatunidenc.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Paulo Reglus Neves Freire, conegut com a Paulo Freire (Recife (Brasil), 19 de setembre de 1921 - Brasília, 2 de maig de 1997) va ser un dels més grans i més significatius pedagogs del segle xx. Fou un educador i expert en temes d'educació, d'origen brasiler. Va ser emigrant, empresonat i exiliat per les seves idees educatives. Amb el seu principi del diàleg, va ensenyar un camí per a la relació entre el professorat amb el seu alumnat. Les seves idees van influenciar en els processos democràtics del seu moment i avui en dia segueixen influint arreu del món.\nVa ser el pedagog dels oprimits –tant dels homes com de les dones– i en el seu treball, va transmetre la pedagogia de l'esperança. Va influir en les noves idees alliberadores a l'Amèrica Llatina i en la teologia de l'alliberament i en les renovacions pedagògiques en l'àmbit d'Europa i d'Àfrica. La seva figura és un referent en la política alliberadora i en l'educació.És l'educador més citat de tot el món i destaca pel seu desenvolupament teòric lligat al compromís social i ètic per la transformació.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Hegemonia cultural és un concepte creat pel filòsof marxista Antonio Gramsci per referir-se a la supremacia d'un grup o classe social sobre una altra cultura. La cultura dominada utilitza comportaments i valors provinents de la cultura hegemònica.Així, segons Néstor Kohan, hegemonia esdevé en la generalització dels valors culturals propis d'una classe pel conjunt de la societat. És a dir, seria la cultura però no exempta de relacions de dominació i poder. D'aquesta manera, l'hegemonia burgesa combinaria el consens amb els sectors aliats i la violència amb els enemics (el Proletariat) que, alhora, lluiten per imposar la seva hegemonia socialista.\n\nGramsci va crear el concepte per explicar per què la revolució comunista, prevista per la teoria marxista, no es donava. Gramsci creia que el fracàs del proletariat es devia a la força de la cultura burgesa, que havia aconseguit convertir-se en la cultura del proletariat gràcies a la utilització d'instruments com l'escola, els mitjans de comunicació i la cultura popular, conduint al proletariat a una falsa consciència basada en el nacionalisme i el consumisme.\nEl concepte ha tingut acceptació en les ciències socials: sociologia, ciències polítiques, antropologia, estudis culturals i en política, tant en partits influïts pel marxisme com en partits conservadors.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Homi K. Bhabha (1949) és el professor \"Anne F. Rothenberg\" de literatura i llengua anglesa i nord-americana i director del Centre d'Humanitats de la Universitat Harvard. És una de les personalitats més importants dels estudis postcolonials contemporanis, i creador de molts dels neologismes i termes connotats que s'empren en aquest camp: hibriditat, mimesi, diferència, ambivalència. Aquestes termes descriuen les formes de resistència amb les quals els pobles colonitzats han actuat davant del poder del colonitzador, segons la teoria de Bhabha. El 2012 va rebre el premi Padma Bhushan del govern de l'Índia per la seva tasca en literatura i educació. Està casat amb l'advocada i professora Jacqueline Bhabha.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Joseph-Achille Mbembe, conegut com a Achille Mbembe (nascut al 1957), és un filòsof camerunés, teòric polític, i intel·lectual.Mbembe nasqué al 1957 a prop d'Otélé, al Camerun francés. Obtingué el doctorat en història a la Universitat de Sorbona a París, al 1989. Després obté un Diploma d'Estudis Avançats en ciència política per l'Institut d'Estudis Polítics de París. Ha tingut càrrecs en la Universitat de Colúmbia a Nova York, a la Institució Brookings de Washington, Universitat de Pennsilvània, Universitat de Califòrnia, Berkeley, Universitat Yale, Universitat de Duke i al Consell per al Desenvolupament d'Investigació de Ciència Social a Àfrica de Dakar, Senegal. Actualment es professor investigador d'Història i Política a la Universitat Harvard, W.I.B. Institut d'Investigació del Dubois.Ha escrit sobre política i història africanes, incloent La naissance du maqui dans li Sud-Cameroun (París, Karthala, 1996). On the Postcolony es publicà a París l'any 2000 en francés i la traducció anglesa l'edità la Universitat de Premsa de Califòrnia, Berkeley, al 2001. El 2015, Wits University Press publica una nova edició africana.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Chandra Talpade Mohanty (Mumbai, 1955) és professora en sociologia, estudis de gènere i de la dona i degana d'Humanitats a la Universitat de Siracusa. Mohanty és una teòrica del feminisme postcolonial i transnacional, ja que defensa la importància d'un abordatge transnacional per a l'aproximació a les experiències de les dones a través del món. És autora de Feminism without Borders: Decolonizing Theory, Practicing Solidarity (2003).\nLa seva obra se centra en la teoria feminista transnacional, en la pràctica feminista anticapitalista, en l'educació antiracista i en les polítiques del coneixement. L'eix de la seva obra és el projecte de configuració d'una \"solidaritat feminista anticolonizadora a través de les fronteres\" a partir d'una anàlisi interseccional de les nocions de raça, nació, colonialisme, sexualitat, classe i gènere.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Necropolítica és un concepte filosòfic que fa referència a l'ús del poder social i polític per a dictar com algunes persones poden viure i com algunes han de morir, és a dir, en la distribució desigual de l'oportunitat de viure i de morir en el sistema capitalista actual.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El postcolonialisme i els estudis postcolonials són una disciplina acadèmica específicament postmoderna en discurs que s'ocupa de la reacció al colonialisme i la seva anàlisi, particularment en l'àmbit dels països descolonitzats, tractant les relacions de poder, imperialisme, neocolonialisme i la tensió cultural entre colonitzadors i colonitzats. Les teories que conformen aquests estudis abasten una enorme multiplicitat d'àmbits: història, antropologia, filosofia, lingüística, cinema, ciències polítiques, arquitectura, geografia humana, sociologia, teoria marxista, feminisme, estudis sobre la religió i la teologia o la literatura i crítica literària.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Gayatri Chakravorty Spivak (Calcuta, Índia, 24 de febrer de 1942) és una crítica literària i teòrica de la literatura, actualment professora a la Universitat de Colúmbia. La seva aportació més reconeguda és el monogràfic Can the Subaltern Speak? ('Poden parlar els subalterns?'), considerat una obra essencial dels estudis postcolonials, així com la seva traducció de Sobre la gramatologia de Jacques Derrida a la llengua anglesa. Spivak es descriu a si mateixa com \"marxista-feminista-desconstructivista pràctica\". També és professora visitant al Centre for Studies in Social Sciences de Calcuta. La teoria cultural i crítica de Spivak critica allò que anomena el \"llegat del colonialisme\" i els condicionants i elements que estructuren la lectura literària i l'aproximació a la cultura. Sovint treballa en textos culturals marginats o deixats de banda per la cultura occidental hegemònica: la nova immigració, la classe obrera, les dones i altres \"subjectes postcolonials\".", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una Tempesta (original francès: Une tempête: D'après La Tempête de Shakespeare, adaptation pour un théâtre nègre) és una obra de teatre d'Aimé Césaire de l'any 1969. Es tracta d'una adaptació de La tempesta de William Shakespeare des d'una òptica postcolonial. L'obra va ser representada per primer cop al Festival d'Hammamet a Tunísia, dirigida per Jean-Marie Serreau. Més tard es va estrenar a Avinyó i a París. Césaire hi inclou tots els personatges de la versió de Shakespeare, tot i que especifica en aquest cas que Pròsper és un esclavista blanc, mentre que Ariel és mulat i Caliban és un esclau negre. En aquests personatges se centra una obra que subratlla els temes de la raça, el poder i la descolonització, sobre els quals Césaire havia treballat tant en ficció com en forma d'assaigs i teoria i pràctica polítiques, així com per la situació dels negres als Estats Units.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Laura Wright és professora d'anglès a la Universitat de Carolina Occidental. Wright va proposar els estudis del veganisme com a nou camp acadèmic, i el seu llibre The Vegan Studies Project: Food, Animals and Gender in the Age of Terror (2015) va servir com a text fundacional de la disciplina.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Yehouda Shenhav (Yehouda Shahrabani, hebreu: יהודה שנהב‎: יהודה שנהב, nascut 26 febrer 1952) és un sociòleg israelià i teòric crític. És conegut per les seves contribucions en els camps de la burocràcia, administració i capitalisme, així com per la seva recerca sobre l'etnicitat en societat israeliana i la seva relació amb el conflicte entre Israel i Palestina. Investigador i director d'Estudis Avançats del Vanleer Jerusalem Institute, també és editor de les revistes Theory and Criticism i Organization Studies. Ha estat professor visitant a diferents universitats americanes, entre elles les de Princeton (2003) i Stanford (1994-1995). Entre les seves nombroses publicacions destaca The Arab Jew: A Postcolonial Reading of nationalism, Religion and Ethnicity (Stanford University Press, 2006).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Al-Qantara: Revista de estudios árabes és una revista científica avaluada per experts, amb el mètode d'avaluació «doble cec», publicada er l'Institut de Filologia del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).La revista va iniciar la seva publicació el 1980, com a continuació de la seva predecessora Al-Andalus (1933-1978). Al-Qantara està dedicada a la civilització de l'islam clàssic (fins al segle XVII inclòs) amb especial atenció a l'Occident islàmic. Es publica en forma de dos fascicles anuals d'unes 250 pàgines cadascun. Una secció monogràfica apareix en el segon fascicle de cada any. La revista només sol·licita contribucions per a les seccions monogràfiques. La revista està disponible en castellà i en anglès com a revista electrònica en accés obert.El seu consell assessor inclou acadèmics com la catedràtica d'Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de València, Carme Barceló Torres. Així mateix, entre els seus col·laboradors habituals, la revista compta amb l'historiador de l'art espanyol Basilio Pavón Maldonado.\nAl-Qanṭara está indexada en Web of Science: Arts & Humanities Citation Index (A&HCI) i Current Contents - Arts & Humanities; SCOPUS, CWTS Leiden Ranking (Journal indicators), ERIH Plus, REDIB i DOAJ. És considerada una de les revistes que té una major circulació en bases de dades, trobant-se indexada en més de cinc bases de dades.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Anuario de Estudios Medievales (AEM) és una revista d'història medieval editada a Barcelona des de 1964.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Anuario musical és una publicació periòdica de musicologia fundada per Higini Anglès i Pàmies en 1946 i editada a Barcelona.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Archivo Español de Arqueología és una revista científica d’arqueologia publicada pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Archivo Español de Arte és una revista científica publicada per l’Instituto Diego Velázquez del CSIC (Madrid), fundada el 1940, i dedicada a la investigació de la Història de l'Art Espanyol i també de l'estranger en relació amb Espanya, des de l'edat mitjana fins als nostres dies. Va dirigida, preferentment, a la comunitat científica i universitària, tant nacional com internacional, així com a tots els professionals de l'Art en general. La seva periodicitat és trimestral.La revista continua la mateixa línia de l’antiga publicació, l'Archivo Español de Arte y Arqueología (1925-37), que el 1940 se separa en dues revistes independents, l'Archivo Español de Arqueología i l'Archivo Español de Arte.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Hispania. Revista Española de Historia és una revista científica, que segueix el procés d'avaluació d'experts i està editada per l'Institut d'Història del Consell Superior d'Investigacions Científiques.Hispania és considerada com una de les revistes d'història general més significativa, i un excel·lent punt de referència per analitzar l'evolució del panorama historiogràfic espanyol del darrer segle a través dels seus continguts.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La Revista de Filología Española (RFE) és una revista científica espanyola sobre filologia, que va ser fundada el 1914 per Ramón Menéndez Pidal.La Revista de Filologia Espanyola amb una periodicitat semestral, acull treballs de filologia espanyola, i proporciona la informació bibliogràfica relacionada amb els seus continguts que apareix en les revistes rebudes a la Biblioteca Tomás Navarro Tomás (CSIC). Es tracta d'una revista avaluada per experts externs, escrita fonamentalment en castellà, malgrat que admet articles en altres llengües romàniques, amb l'aprovació de Consell de Redacció.La Revista de Filologia Espanyola, que està indexada en la Web of Science, SCOPUS, CWTS Leiden Rànquing, ERIH Plus, REDIB i DOAJ, facilita l'accés sense restriccions a tot el seu contingut des del moment de la publicació.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La teologia (del grec θεος, theos, \"Déu\", + λογος, logos, \"estudi\") és la disciplina que s'ocupa de l'estudi de Déu i, per extensió, també s'aplica a l'estudi dels temes relacionats amb la religió. El terme va sorgir per primer cop als escrits de Plató.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Àgape és un concepte de la Bíblia (difícil de trobar a la literatura grega) que a diferència dels termes similars (filótês, érõs) ens indica l'amor pur de Déu, la seva donació gratuïta (per gràcia) a l'home. Al judaisme rabínic, àgape -que anteriorment tenia també connotacions de relació sexual i/o sanguínia- defineix exclusivament la relació entre Déu i l'home. Posteriorment en els texts cristians indica tot el contingut de la fe, Déu és pur amor, total donació que provoca a l'home creient la mateixa resposta.\nPopularment el terme àgape és utilitzat com un àpat entre amics. Els antics cristians consideraven el moment de la comunió una àgape, el moment màxim d'amor en què el cos i la sang de Déu és consumit per la comunitat de creients.\nUna manera de pregar popular ve d'aquest terme, prenent les seves lletres com a guia:\n\nA = adoració: es comença l'oració adorant Déu a través d'una fórmula típica (Pare Nostre, Ave Maria…)\nG = gràcies: s'agraeix un do diví, un esdeveniment profitós, l'ajuda rebuda...\nA = amor: conversa espontània amb la divinitat\nP = perdó: es demana l'absolució pels pecats comesos\nE = esperança: conjunt de peticions justes per cloure el dia", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'amabilitat o gentilesa és una pràctica, una actitud i, en moltes cultures i religions, una virtut consistent a acollir i tractar amb atenció i bondat, sense emetre judicis. Existeix l'amabilitat envers les altres persones i també envers una mateixa. Permet la confiança i ajuda a millorar la convivència a la societat. Per a exercitar-la cal coratge, compassió i prendre's a una mateixa i als altres seriosament. Alguns autors sostenen que és una de les principals qualitats humanes. Alguns, com Ramon Llull, per exemple, consideren que és l'essència de l'amor i el que fa estimable a una persona..", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'Antítesi de Marció, és un llibre escrit per Marció, cristià del segle ii considerat heretge per l'església oficial, en el qual l'autor exposa la seva tesi teològica. En el seu cànon, Marció inclogué uns comentaris que va anomenar \"L'antítesi». És la primera vegada que aquesta paraula es fa servir en un escrit cristià. L'església oficial de l'època no va establir un cànon del Nou Testament fins a l'any 397 dC. Aquest cànon o Bíblia \"es va dividir en dues seccions, l'Antic Testament i el Nou Testament.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'apologètica en teologia i literatura consisteix en la defensa sistemàtica d'una posició o punt de vista. La paraula apologètica prové del grec apologia (απολογία), que designa la posició de defensa militar contra un atac.El primer a utilitzar el terme amb dues connotacions és John Henry Newman, qui intitulà la seva autobiografia espiritualista Apologia Pro Vita Sua el 1864. Però les primeres referències poden ser trobades a l'Apologia de Sòcrates (en la qual Plató pren la defensa de Sòcrates durant el seu procés), però també algunes obres d'apologistes de començaments de la cristiandat com les dues Apologies del Màrtir Sant Justí, dirigides a l'emperador Marc Aureli. Arngrímur Jónsson fou un estudiós islandès que en el llibre Brevis commentarius de Islandia criticava el treball que nombrosos autors van escriure sobre la gent i el país d'Islàndia.Actualment el terme fa referència al mètode d'estudi emprat en alguns casos particulars, per grups o individus que promouen causes sistemàticament, justificant ortodòxies, o negant a conveniència alguns actes i fins i tot crims. La \"lògica\" apologètica es basa en el \"emblanquiment\" de les causes que dona suport, principalment a través de l'omissió dels fets negatius (percepció selectiva) i l'exageració dels arguments i fets positius; ambdues tècniques comuns en la retòrica clàssica.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'argument ontològic per a l'existència de Déu va ser proposada per primer cop pel filòsof medieval sant Anselm de Canterbury.Anselm no proposà exactament una metodologia ontològica, és a dir, preocupat per la natura de l'ésser, però la seva argumentació pren com a referència la distinció entre éssers necessaris -coses que no poden no existir- i éssers contingents -coses que poden no existir. L'argument ontològic per a l'existència de Déu en totes les seves interpretacions i formes acaba en una afirmació similar a \"Déu existeix, ja que és un ésser necessari\".\nUna versió molt col·loquial de la conclusió d'Anselm és que \"Déu no pot no existir\". Òbviament, això és una afirmació controvertida, i l'argument ontològic té una llarga història de detractors i defensors.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'argument teleològic o l'argument del disseny és l'argument sobre l'existència de Déu que es basa en les proves del món i un univers «disseny».Dins de les diferents variacions de l'argument bàsic hi ha aquest punts:\n\nX És massa complex per haver sortir per atzar o naturalesa.\nPer tant X ha d'haver estat creat per un ésser intel·ligent.\nDéu és un ésser intel·ligent.\nPer tant Déu existeix.X normalment es refereix a l'univers, el procés evolutiu, el ser humà, etc.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'Associació Europea de Dones en la Investigació Teològica (ESWTR, per les sigles en anglès) és una xarxa d'estudioses de teologia, ciències religioses i àrees afins, a nivell acadèmic, creada el 1986 a Magliaso, Suïssa. L'ESWTR ha estat un fòrum important per al desenvolupament de les teologies feministes europees, té una llarga tradició ecumènica des de la seva fundació i està oberta al diàleg interreligiós. La societat està formada per més de 500 membres de diversos països europeus, incloent Espanya que disposa al voltant de 40 membres. Les sòcies es reuneixen com a mínim cada 2 anys en una conferència dedicada a un tema d'actualitat en teologia feminista. També s'organitzen trobades, amb periodicitat variable, de conferències regionals i nacionals, així com de grups de treball constituïts a partir de diverses línies temàtiques o disciplines acadèmiques afins. L'ESWTR edita una publicació pròpia de periodicitat anual: “L'Anuari de la societat europea de dones en la recerca teològica”, iniciat el 1993 en 3 idiomes: alemany, anglès i francès (des de la conferència de 2008 a Nàpols el francès ha estat substituït pel castellà). Aquesta publicació proporciona informació sobre el desenvolupament de la teologia feminista en els diferents països, així com articles sobre temes d'actualitat teològica enfocats majoritàriament des d'una perspectiva feminista.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Caritat del llatí caritas i en grec clàssic o antic: \"agapé\" és un dels tipus d'amor místic. Dins dels 4 graus de perfecció n'és el primer.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Les cinc vies (quinque viae) és el nom que rep un seguit d'arguments per demostrar l'existència de Déu que van ser formulats per Tomàs d'Aquino a la seva Summa Teològica basant-se en la lògica i en la definició tradicional de Déu en la teologia cristiana, aplicant suposicions a partir d'observacions empíriques. Les cinc vies han tingut una llarga tradició de debat en la filosofia posterior.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La ciutat de Déu (títol original en llatí: De Civitate Dei contra paganos, és a dir La ciutat de Déu contra els pagans) és una obra en 22 llibres d'Agustí d'Hipona que va ser escrita durant la seua vellesa i al llarg de quinze anys, entre el 412 i el 426. És una apologia del cristianisme, en la qual es confronta la Ciutat Celestial a la Ciutat Pagana. Les nombroses digressions permeten a l'autor tractar temes de molt diversa índole, com la naturalesa de Déu, el martiri o el judaisme, l'origen i la substancialitat del bé i del mal, el pecat i la culpa, la mort, el dret i la llei, la contingència i la necessitat, el temps i l'espai, la Providència, el destí i la història, entre molts altres temes.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La consubstanciació és la doctrina teològica segons la qual les espècies de l'eucaristia, juntament amb la \"substància del pa i del vi\", prenen la substància del cos i la sang de Crist respectivament. Per aquest motiu, els fidels, en participar del sagrament, prenen alhora pa i vi, i el cos i la sang de Crist.\nAquesta noció va ser desenvolupada en el transcurs del segle xvi per la branca luterana de la Reforma Protestant, i es contraposa a la doctrina catòlica de la transsubstanciació.\nAmbdues doctrines es basen en l'ensenyament d'Aristòtil segons el qual la matèria està constituïda d'elements —que poden ser percebuts pels sentits— i de substància —que només l'esperit pot percebre i que constitueix la realitat essencial. Una i altra doctrines accepten que, en l'eucaristia, els elements del pa i del vi no canvien. Però, contràriament a la doctrina de la transsubstanciació, la de la consubstanciació afirma que la substància del pa i del vi tampoc canvia, ja que el cos omnipresent de Crist coexisteix en, amb i per la substància del pa, i la sang de Crist existeix en, amb i pel vi, gràcies al poder de la paraula de Déu.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El deisme és la creença religiosa en un Déu personal, creador de l'Univers, però que no hi té, posteriorment, cap influència. Els deistes arriben a la creença en un Déu a través de la raó i les experiències personals, no a través de la fe o una revelació. El deisme es va diferenciar del teisme en el segle xvii, i al llarg del segle i també durant el segle xviii, el deisme va tenir molta força al Regne Unit, França i els Estats Units. La figura deista s'exemplificà especialment en la figura del Deus ex machina il·lustrat: Déu com a màquina, que apareix tan sols per resoldre el problema aparentment irresoluble de la Creació del Món.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La demonologia és la branca de la teologia que s'ocupa de l'estudi dels dimonis. Està relacionada amb l'angeologia.\nLa manifestació més important de la demonologia cristiana occidental és el Malleus Maleficarum de Jacob Sprenger i Heinrich Kramer, que demostren, de manera sui generis, l'existència i el poder de la bruixeria com a part integral de la fe catòlica romana i d'un perill real per als fidels, a banda d'indicar en el seu tractat tota classe de maneres de reconéixer i processar una bruixa, convertint-se així en el manual per a processos de bruixeria durant dècades.\nEn un altre sentit, la demonologia confecciona llistats que intenten nomenar i establir una jerarquia d'esperits malèfics. Així, la demonologia és l'oposat de l'angeologia, que intenta recopilar la mateixa informació respecte dels bons esperits.\nEn la tradició cristiana, els dimonis són àngels caiguts, de manera que podríem considerar la demonologia com una branca de l'angeologia. Tanmateix, moltes bases de dades demonològiques són coneixements capturats a aquells suposadament capaços d'invocar estes entitats, incloent-hi les instruccions sobre com invocar-los i (en el millor dels casos) sotmetre'ls a la voluntat del conjurador. Els grimoris de màgia oculta són aquells toms que contenen els coneixements sobre esta faceta de la demonologia, estudiada més d'una volta per aquells que devien perseguir i jutjar diabolistes i bruixes amb delectació morbosa.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La demostració ontològica de Gödel és una formalització del principi d'Anselm de Canterbury: el seu argument ontològic per l'existència de Déu pel matemàtic Kurt Gödel.\nL'argument ontològic de Sant Anselm, en la seva forma més succinta, és: \"Déu, per definició, és allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran. Déu existeix a l'enteniment. Si Déu existís a l'enteniment, el podríem imaginar a Ell més gran si existís a la realitat. Així, cal que Déu existeixi (Déu existeix).\" Gottfried Leibniz va donar una versió més elaborada; aquesta és la versió que Gödel va estudiar i va intentar clarificar amb el seu argument ontològic.\nEncara que Gödel era profundament religiós, mai va publicar la seva prova, ja que temia que \nno s'interpretaria bé i que es pensaria que l'existència de Déu estava demostrada més enllà de \nqualsevol dubte. En canvi, només ho va considerar com una investigació lògica\ni una formulació clara de l'argument de Leibniz amb totes les suposicions expressades.\nVa ensenyar els arguments repetidament als amics al voltant de 1970 (segons consta al diari d'Oskar Morgenstern) i es van publicar després de la seva mort.\nA continuació es mostra un resum de la demostració matemàtica.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Per a l'Església Catòlica i per a gran part de les altres denominacions cristianes, el Pare és la primera de les tres persones que conformen la Santíssima Trinitat.\nEl catolicisme defineix així el Déu Pare: Déu (La Trinitat) és el tot. Res està fora d'Ell i tot està dins d'Ell. Al principi era el Verb i davant Déu era el Verb i el Verb era Déu. Ell estava davant Déu al principi. Per Ell es va fer tot i res va arribar a ser sense Ell. El que va arribar a ser té vida en Ell (Joan 1, 1-3.)\nDéu Pare és el creador del món segons la Bíblia, i revela la seva paternitat quan s'envia Moisès a demanar l'alliberament del poble d'Israel de l'esclavitud d'Egipte: Això diu el Senyor: Israel és el meu fill primogènit. Jo et mano que deixis anar el meu fill. (Èxode 4, 22-23)\nA la Bíblia és anomenat de diverses maneres, destacant la tendresa amb què Jesús l'anomena \"Abba\" (Pare). Aquest amor i tendresa són recíprocs, tal com pot llegir-se en el llibre dels Salms: Com un pare s'apiada dels fills, el Senyor s'apiada dels fidels (Salm 103, 13).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'expressió discussió bizantina significa una discussió fútil, en la que cada part mai no pot arribar a provar les seves asseveracions a la part contrària. És equivalent a l'expressió «discutir el sexe dels àngels», i refereix a certa classe de debats, considerats com una pràctica tan inútil com irresponsable o desconnectada de la realitat. En converses informals s'utilitza també l'expressió «cagar al vol».", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La divina providència o simplement la providència (del llatí providentia, pro- \"davant\" i videre \"veure\", \"preveure\") és un terme teològic que indica la intervenció o el conjunt d'accions actives de Déu per prendre cura del món i, particularment, de l'existència dels homes, inclosa llur llibertat. Per metonímia també designa el mateix Déu (la Providència). És un concepte present en les tres grans religions monoteistes.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Un dogma és una doctrina sostinguda per una religió o una altra organització d'autoritat i que no admet rèplica, és a dir, és una creença individual o col·lectiva no subjecta a prova de veracitat, el contingut del qual pot ser religiós, filosòfic, social, sexual, etc., impulsat per una utilitat pràctica. L'ensenyament d'un dogma o de doctrines, principis o creences de caràcter dogmàtic es coneix amb el nom d'adoctrinament.\nEn el seu origen el terme podia significar també una norma o decret emès per una autoritat, o una opinió característica d'una escola filosòfica. Amb el creixement de l'autoritat de l'Església, la paraula adquirí el que ara és el seu significat principal, dogma teològic o dogma de fe, del que deriven, per analogia, la resta dels seus usos habituals. Serien així dogmes no només les anomenades veritats de la religió catòlica, sinó les de qualsevol altra religió, o qualsevol altra creença que es proclami veritat indiscutible.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La doctrina de les dues espases (en llatí utrumque gladium) al·ludeix a la relació política que s'estableix entre el poder temporal, representat per l'emperador germànic o bizantí a l'Europa medieval, i el poder religiós, encarnat pel Papa. Aquesta doctrina, amb diverses interpretacions, és predominant en el pensament polític europeu medieval i deriva en la concepció moderna de la separació entre l'Església i l'Estat. Durant tota l'etapa medieval, la relació entre tots dos poders (regnum i sacerdotium) va oscil·lar entre la col·laboració i la tensió. Ja des de Carlemany, primer emperador germànic d'Occident, la disputa entre una i altra instància per l'exercici suprem de la sobirania o dominium mundi va originar conflictes com la Querella de les investidures o el cisma d'Occident, centrats en la delimitació de les esferes jurisdiccionals respectives i el dret de nomenament dels càrrecs eclesiàstics.\nL'arrel de la doctrina és romà (als sacerdots els correspon l'auctoritas i als governants la potestas), si bé també té una base bíblica en l'expressió \"Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu\" (Mateu XXII, 15-21 i Marc XII, 13-17) o \"Senyor, vet aquí les dues espases (Lluc, XXII, 38). La primera traducció de la teoria és el cesaropapisme o primacia del poder temporal sobre el religiós amb l'emperador com a cap de l'Església, inaugurat per Constantí I el Gran. El cesaropapisme es prolongarà en l'Imperi Romà d'Orient, hereu de l'Imperi Romà d'Orient i influirà en els emperadors d'occident a partir de Carlemany i els seus successors otònides, que reivindiquen l'ascendència divina de la reialesa. Al seu torn, els papes exerceixen el dret de coronar i deposar els emperadors en tant que jutges delegats del tribunal diví així com la sobirania temporal en els seus dominis territorials des de la falsa donació de Constantí (Patrimoni de Sant Pere o Estats pontificis), el que a la pràctica els acabarà equiparant a la resta de monarques cristians.\nEntre els tractadistes polítics de l'Occident medieval, la teoria de les dues espases tindrà dues grans interpretacions: la tesi hierocràtica, desenvolupada per Gregori VII, segons la qual el pontífex ostenta els dos poders i els distribueix, quedant en mans de l'emperador el poder temporal de manera secundària i subordinada, i la tesi dualista, que planteja una distribució equilibrada, segons la qual el papa ostenta l'auctoritas i usus dels dos poders, espiritual i material, però delega l'usus del segon a la potestas de l'emperador.Una de les primeres referències conegudes de l'ús polític del concepte és la carta del papa Gelasi I (492-496) a l'emperador d'Orient Anastasi I en la qual el commina a obeir l'autoritat eclesiàstica en comptes de voler dominar-la. En canvi, pensadors com Marsili de Pàdua argumentaran que la sobirania és una i tots dos poders s'han de diferenciar radicalment, corresponent al poder temporal el govern de totes les coses humanes, inclosa l'organització eclesiàstica. No obstant això, la visió predominant entre els tractadistes és la de l'equilibri dins de la tesi dualista, amb diferents gradacions: en Tomàs d'Aquino, el poder temporal queda subordinat de manera indirecta a l'espiritual; en Joan de París gaudeix d'una autonomia relativa, que Dante, màxim defensor de l'autonomia de l'imperi fa absoluta, mentre que Egidi Romà difumina les dues esferes.Malgrat la tensió entre els dos poders, diversos autors han posat de manifest la relació d'interdependència entre papat i l'Imperi que sintetitza l'al·legoria de les dues espases, en tant que l'Església era l'única entitat capaç de conferir a l'Imperi l'aura de sacralitat que necessitava per afirmar-se com a únic imperi veritable entre tots els altres i l'Imperi era l'única instància que podia facilitar al papat la protecció militar que necessitava.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'ecumene és el conjunt del món conegut per una cultura. Generalment es distingeix com aquella porció de la Terra permanentment habitada, en contraposició a l'anecumene o àrees inhabitades o temporalment ocupades.\nDurant el període hel·lenístic, l'ecumene feia referència a la part de la Terra que era habitada, ja fos per tota la humanitat o només per un subconjunt d'aquesta. Sovint es referia a les terres habitades pels grecs, excloent les que eren ocupades pels bàrbars.\nAl koiné de l'Imperi Romà i el Nou Testament, ecumene significa literalment «món», però en general s'entenia que feia referència al món romà.\nEls bizantins utilitzaven el terme ecumene per referir-se a l'Imperi Romà d'Orient (vegeu també concili ecumènic). El concepte subjacent al títol de Patriarca ecumènic que se li dona al Patriarca de Constantinoble, així com al procés de l'ecumenisme.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'Empiri, l'Empíria és, en la teologia catòlica medieval, el més alt dels cels. És, per tant, el lloc on roman Déu en la seva presència física, i on resideixen també els àngels i les ànimes acollides en el Paradís. L'Empiri s'emmarca en l'àmbit de la teoria geocèntrica, la qual, fins a la publicació de les teories de Copèrnic l'any 1543, era acceptada per tots els experts de la matèria de forma unànime. Segons el model de Ptolemeu, la Terra es trobava en el centre de l'univers, rodejada per vuit esferes celestes (els cels: en les primeres set hi havia els planetes (Lluna, Mercuri, Venus, Sol, Mart, Júpiter i Saturn, mentre que en la vuitena s'hi trobaven les estrelles.\nEls teòlegs medievals, inspirant-se en la doctrina d'Aristòtil, introduïren un novè cel, el Primer mòbil, que no estava contingut per cap altre, però que originava i alimentava el moviment de la resta. Aquesta visió subratlla la importància del nombre nou en el concepte de la Santíssima Trinitat de Déu (9 = 3×3).\nL'Empiri es trobava sobre els mencionats nou cels. No estava limitat espacialment ni constituït de matèria, com si es pensava que ho estaven la resta de regions. Era, en realitat, un indret espiritual, més enllà del temps i l'espai. Mentre que els nou cels estan en continu moviment, l'Empiri es troba eternament immòbil.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una escola catedralícia o episcopal és una institució institucions d'origen medieval que es desenvolupa al voltant de les biblioteques de les catedrals europees amb la funció específica de la formació del clergat. El seu origen està en les escoles municipals romanes, les quals, després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i la subsegüent desaparició de les institucions romanes, acaben per adherir-se a l'Església, única organització que sobreviu a la dissolució imperial.\nDurant el renaixement carolingi es posen les bases per a la reorganització d'aquestes institucions, que adopten estructures similars a la de l'Escola Palatina d'Aquisgrà, fundada pel mateix Carlemany i dirigida pel seu conseller Alcuí de York. Aquestes primeres escoles són la llavor de la qual sortirà la reforma gregoriana, i, amb ella, la plenitud de les escoles catedralícies. Definitivament adopten el sistema d'ensenyament basat en els estudis de les arts liberals, segons l'esquema didàctic ideat per Severino Boecio. Aquests estudis eren previs a les disciplines eclesiàstiques pròpiament dites: Teologia, Apologètica, Sagrades Escriptures i Dret.\nQuan comencen a aplicar-se els principis de la ref orma gregoriana, aquestes escoles i els seus alumnes van a poc a poc separant-se del poder civil per dos mitjans: aconsegueixen de l'Església (de cada bisbat) exempcions i mitjans suficients, i de les autoritats civils, l'estatut gremial d'estudiants i mestres... això és l'inici de la major part de les universitats medievals.\nHi va haver escoles catedralícies de gran importància en tota la Cristiandat, encara que destaquen especialment les de Chartres, París, Reims i Tolosa a França, la d'Oxford a Anglaterra, la de Salamanca a Lleó, la de Palència a Castella, la de Lleida a Aragó, la de Leipzig al Sacre Imperi Romanogermànic, les de Pisa i Siena a Itàlia... la major part d'elles es convertiren, al llarg del segle xiii, en Estudis Generals i, més endavant, moltes d'aquestes en universitats.\nDe tota manera, no totes aquestes institucions arriben a constituir-se en Studium general, de manera que sobreviuen fins al Concili de Trento els cànons les recomponen per formar els seminaris majors.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Escotisme és el nom que es dona a l'escola o sistema filosòfic i teològic creat arran de l'obra i el pensament de Joan Duns Escot, nascut a Escòcia cap a l'any 1265.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'existència de Déu ha estat objecte d'arguments a favor i en contra per part de científics, filòsofs, teòlegs, entre altres. En la terminologia filosòfica, els arguments sobre l'existència de Déu concerneixen les escoles de pensament d'epistemologia de l'ontologia de Déu.\nEl debat que es desenvolupa entorn de l'existència de Déu fa sorgir moltes qüestions filosòfiques. Un problema bàsic és que no hi ha una definició universalment acceptada de Déu. Algunes definicions de la seva existència no són tan específiques com per a permetre dir que sigui cert que \"alguna cosa\" que existeix s'ajusta a la definició; en fort contrast, hi ha altres suggeriments que les definicions són en si mateixes contradictòries.\nEls arguments a favor de l'existència de Déu acostumen a incloure qüestions metafísiques, lògiques, empíriques i subjectives. Les al·legacions en contra acostumen a incloure qüestions empíriques i raonaments deductius o inductius.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La Facultat de Teologia de Catalunya és una institució eclesiàstica integrada a l'Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona, té caràcter universitari i està fundada el 7 de març de 1968; es dedica a l'estudi i a l'en­senyament de la Teologia.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "pel programa de Catalunya Ràdio, vegeu \"Estat de Gràcia (Catalunya Ràdio)\"Divina gràcia és un terme teològic present en diverses religions. Ha estat definit com la influència divina que afecta els humans per a regenerar-se i santificar-se, que inspira impulsos virtuosos i que ajuda a resistir les proves i temptacions; així com una virtut o excel·lència individual d'origen diví. Per una coincidència significativa, la paraula hebrea i la grega, traduïdes al llatí per gratia, designen la font del do i l'efecte del do.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La Guematria (hebreu: גימטריה, gēmaṭriyā; grec: γεωμετρία, geōmetriā) és\nun procediment hermenèutic, propi, bé que no exclusiu, de la càbala jueva que depèn del fet que cada caràcter hebreu té un valor numèric, quan la suma dels números dels caràcters que componen una paraula, donava el mateix resultat que la suma dels caràcters d'una altra paraula diferent, es percebia una analogia entre elles i es considera que tenien necessàriament una connexió.\nS'assumeix en aquesta tècnica que l'equivalència numèrica no és una coincidència. El món fou creat a través de la \"parla\" de Déu, cada lletra representa una força creativa diferent. Per tant, l'equivalència numèrica de dues paraules revela una connexió interna entre els potencials creatius de cadascuna.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Guerra justa és un concepte teologicopolític, ja desenvolupat a l'antiga Roma i també per teòlegs i juristes catòlics: els primers filòsofs de la guerra justa van ser Aristòtil i Ciceró, i els primers teòlegs Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino., la definició ha constituït un esforç seriós per regular el dret a la guerra, durant la guerra i després de la guerra. Avui, aquest concepte és part important del Dret Internacional i entorn seu es configura el Jus ad bellum, versió secular del pensament cristià medieval sobre la guerra justa, el Jus in bello que fa la justícia sobre el comportament dels participants en el conflicte i, afegit darrerament, el Jus post bellum que fa a la fase terminal i els acords de pau. El concepte fou presentat sistemàticament per Tomàs d'Aquino a l'obra Summa theologiae.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La guerra santa és una guerra justificada per raons religioses, que els seus promotors qualifiquen com a guerra estimada per Déu i que condueix a la salvació eterna els seus executants. En són exemples clàssics les croades o les guerres catòliques contra les considerades heretgies càtars, protestants, etc. La guerra civil espanyola va ser declarada croada per Pius XII i així se la va denominar oficialment durant l'època franquista. En l'àmbit islàmic, molts conflictes actuals són qualificats de guerra santa (gihad) pels seus actors, així com les accions terroristes de caràcter islamista.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'henoteisme és creença en diversos déus entre els quals en destaca un, o bé la creença en un únic Déu admetent l'existència o possible existència d'altres divinitats. Històricament s'ha vist com un pas intermedi: del politeisme es passa a un henoteisme perquè una de les divinitats del panteó pren més importància, d'aquí es passa a la monolatria (només s'adora i es prega a aquella divinitat), de tal manera que les altres acaben desapareixent o són vistes com a part de la mitologia antiga, llavors neix el monoteisme o creença en un sol Déu veritable.\nSi es considera l'henoteisme com una fase de la religió, diversos cultes, tant politeistes com monoteistes, han tingut etapes henoteistes o bé han destacat un Déu per sobre dels altres. Entre els grecs, Zeus era el Déu suprem, per exemple. Molts filòsofs ha postulat l'existència de l'U suprem enmig d'un conjunt de divinitats, com Pitàgores o Plotí. El culte solar d'Amenophis IV es pot llegir com henoteisme, ja que no va aconseguir anul·lar el culte a altres Déus, que van retornar amb força entre els egipcis després de la seva mort.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Homilètica (del grec homiletikos, de homilos, ajuntar), en la teologia és l'aplicació dels principis generals de la retòrica en les homilies.\nA més del cristianisme l'homilètica s'ha fet servir en el judaisme i l'Aggada és la compilació dels sermons dels rabins", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La imposició de mans és un ritual religiós propi de diverses religions. En termes generals és un gest mitjançant el qual es consagren o beneixen coses o persones.A les esglésies cristianes, aquesta pràctica es fa servir ja sigui com un mètode simbòlic i formal d'invocar l'Esperit Sant, sobretot durant els baptismes i confirmacions, serveis de sanitat, benediccions i ordenació de sacerdots, ministres, ancians, diaques i altres oficials de l'església, juntament amb una varietat d'altres sagraments de l'església i les cerimònies sagrades.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'Institut de teologia ortodoxa Saint-Serge (francès: Institut de théologie orthodoxe Saint-Serge, rus: Свято-Сергиевский православный богословский институт) de París, a França, és un centre privat d'ensenyament superior destinat a la formació teològica del clergat ortodox i dels laics, destinat a servir activament l'Església ortodoxa i a representar aquesta última en el diàleg ecumènic. Creat el 1925, i dirigit a l'origen per Sergej Bulgakov, és el centre d'ensenyament de teologia ortodoxa més antic d'Europa occidental. Depèn de l'Arquebisbat de les Esglésies russes a Europa Occidental, un exarcat del Patriarcat de Constantinoble", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La irreligió és el fet de no practicar o seguir una religió. Això no implica necessàriament que l'irreligiós no cregui en un o més déus: en moltes ocasions es tracta d'un teista no practicant (privat) en lloc d'un ateu o agnòstic.\nEncara que les persones classificades com irreligioses, normalment no segueixen cap religió, no totes són necessàriament oposades a la creença en el sobrenatural o en deïtats. En particular, les que s'associen amb la religió organitzada qualitats negatives, però encara mantenen creences en esperits o altres coses sense demostració científica, potser es descriuen a si mateixes com irreligioses. A més, persisteix la polèmica sobre si determinades doctrines ètiques tradicionalment associades a creences no teistes però irracionals i acientífiques (com el budisme, el taoisme i el confucianisme) són religions o no ho són.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Jacques Paul Migne, dit l'abat Migne, fou un sacerdot i prestigiós editor francès que va viure al segle xix. Mentre que molts estudiants de teologia de tot el món lloen les seves edicions, el papa Pius li va retreure l'haver posat a l'abast de persones no preparades textos que són el fonament de la religió cristiana.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "A la teologia cristiana, justificació és l'acte de Déu de declarar o fer un pecador justos davant de Déu. Justificació, del grec δικαιόω (dikaioō), \"per declarar / fer justos\", és una paraula que ix en els llibres de Romans, Gàlates, Titus, i Sant Jaume, entre altres llocs, el nom d'arrel δικαιοσ,-η,-ον justos ix tant com en tot l'Antic i tot el Nou Testament. El concepte de justificació es dona també en molts llibres de l'Antic i Nou Testament.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El kalam jueu va ser una forma primerenca de la filosofia jueva medieval que es va desenvolupar en resposta al kalam islàmic, el qual era al seu torn una reacció en contra de la filosofia aristotèlica. El terme 'kalam jueu' és utilitzat pels historiadors moderns basant-se en el fet que, segons Maimònides, els seus practicants s'autoanomenaven mutakal·limun ('kalamistes').\nEl seu practicant més conegut va ser Saadia Gaon (segle x), per a qui el kalam va representar el camp de batalla filosòfic en el qual es va enfrontar amb els seus oponents caraïtes. Maimònides, en la seva Guia de perplexos fa referències freqüents als arguments dels kalamistes, tant jueus com musulmans, tot transmetent-ne, en general, una opinió poc favorable. Yehudà ha-Leví també fa referència als seguidors jueus del kalam.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El Malleus Maleficarum (en català: Martell de les Bruixes), és probablement el tractat més important que mai s'hagi publicat en el context de la persecució de bruixes del Renaixement. És un exhaustiu llibre sobre la caça de bruixes, que després de ser publicat primerament a Alemanya el 1486, va tenir dotzenes de noves edicions, es va difondre per Europa, i va tenir un profund impacte en els judicis contra les bruixes en el continent europeu durant prop de 200 anys. Aquesta obra és notòria pel seu ús en el període de la histèria per la cacera de bruixes que va assolir la seva màxima expressió des de mitjan segle xvi fins a mitjan segle xvii.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "No-aferrament és un concepte de diverses cultures espirituals que es referix a un estat en el qual l'individu no es troba afectat per les situacions que l'envolten.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Odium theologicum és una expressió llatina que, literalment, significa 'odi teològic'. També hom fa servir l'expressió furor theologicus. ('furor teològic'). És el nom donat originàriament al furor, la ira i l'odi generat per les disputes sobre teologia, especialment entre els correligionaris i, no tant, entre els membres de les diferents religions, per designar els quals es fan servir més pròpiament els conceptes d'intolerància religiosa o d'altres expressions d'odi religiós. La violència de l'odium theologicum no es restringeix al terreny verbal o intel·lectual, sinó que en moltes ocasions ha arribar a l'agressió física amb totes les seves conseqüències, incloses l'extermini o la persecució judicial. També es fa servir el concepte per descriure disputes o debats intel·lectuals no teològics, especialment per destacar el seu caràcter rancuniós i l'ús dels recursos de «baixa política acadèmica» (nepotisme en la disputa pels càrrecs, desprestigi professional, arguments ad hominem, etc.). Implica l'existència de diferents escoles de pensament o bàndols intel·lectuals. S'intensifica especialment quan es produeix una conversió o «canvi de bàndol», amb el que qui canvia s'esforça per demostrar el seu zel de convers o furor de convers, i els seus antics companys el denigren.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'omnipotència és la capacitat de poder fer qualsevol cosa, que les religions monoteistes atribueixen a Déu, per estar alliberat dels límits del temps i l'espai que defineixen la vida material. \"Déu totpoderós\" és una invocació freqüent en la pregària.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'omnipresència és un atribut diví present a la majoria de religions, que indica que Déu o la presència sagrada està a tot arreu. A Orient s'entén com que tot l'univers està imbuït d'una força sacra i les religions monoteistes aposten per una constant vigilància i proximitat d'un Déu no material que controla alhora l'espai i el temps. És un concepte proper al panteisme, però que afirma la superioritat d'un ésser o força, i no simplement constata el caràcter potencialment diví de tots els éssers.\nAlgunes de les paradoxes conceptuals que porta associada l'omnipresència són les següents\n\ncom pot estar Déu a tot arreu, inclòs l'infern, si aquest es defineix per l'absència de Déu?\ncom es pot estar a un lloc o a tots si es transcendeix l'espai i no és un ens material?\nestà Déu present als actes erronis o malèvols si és extrema Bondat?\npodria no estar a tot arreu per la seva omnipotència?Per resoldre algunes de les paradoxes, els teòlegs fan èmfasi en el caràcter voluntari de l'omnipresència, Déu pot estar a tot arreu per les seves característiques, però tria no estar allà on rau el mal, que respon al lliure albir humà (atribut també atorgat voluntàriament per Déu). No totes les escoles de teologia comparteixen aquest raonament, que s'emparenta amb la teodicea o justificació del pecat en un món creat per un ésser bo.\nL'omnipresència permet, entre altres, que cada cop el Déu cristià s'encarni en l'eucaristia sense deixar d'estar a altres indrets.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'omnisciència és una característica usualment atribuïda al déu monoteista que el porta a un coneixement absolut, a saber tot allò que passa (què s'esdevindrà i què ha succeït). El concepte s'enfronta a contradiccions lògiques i paradoxes d'una manera similar al terme d'omnipotència, i és un problema per a sostenir la llibertat inherent a l'ésser humà: com pot ser una persona lliure de triar entre dues opcions si Déu ja coneix què farà? No està predestinat en certa manera?\nLes respostes a aquesta pregunta són múltiples:\n\nDéu sap què farà la persona, perquè el lliure albir significa només que l'home està lliure de coercions i que pot actuar seguint la seva voluntat, però la divinitat ja coneix quin camí escollirà (hi ha doncs un destí marcat que només Déu coneix i pot revelar).\nDéu coneix tot, inclòs l'ésser humà; per tant, sap com actuarà en determinades circumstàncies, però no hi influeix.\nDéu només coneix allò que tria conèixer i deixa llibertat a l'ésser humà per actuar, tot i que podria avançar-se (omnisciència inherent i no total).\nDéu està fora del temps, plantejar-se si sap què farà un ésser en un moment posterior no té sentit perquè per a la divinitat tot transcorre en l'eternitat (solució escolàstica de Tomàs d'Aquino).El terme s'ha usat en la literatura per referir-se a un narrador que coneix i descriu tot allò que fan i pensen els personatges, tot i no formar part d'ella. Aquest narrador descriu en tercera persona i no intervé amb la seva veu dins la història, excepte en algunes ocasions que formula una interrogació o exclamació retòrica. En narratologia es prefereix el terme més exacte de \"focalització zero\".", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "L'ontoteologia és l'ontologia de Déu o la teologia de l'ésser. Es refereix a la tradició de teologia filosòfica coneguda entre els estudiosos medievals, sobretot Joan Duns Escot. En altres accepcions, el terme fa referència a la metafísica occidental en general.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El panenteisme (del grec grec πᾶν (pân) «tots»; ἐν «en»; i θεός (theós) «Déu»; \"tot està en déu\") és una concepció que considera que tot el cosmos té presència divina. Va sorgir com un matís del panteisme (per part de Karl Christian Friedrich Krause, Vorlesungen über das System der Philosophie, 1828) on aquesta creença afirma que tot és diví i, per tant, Déu és tot, el panenteisme afirma que qualsevol ésser o cos està dins la divinitat, penetrat i amarat d'aquesta força divina que, tanmateix, és més gran que la suma de totes les entitats existents.La majoria de cultes orientals i amerindis són panenteistes. Es relaciona amb l'atribut de l'omnipresència dels déus monoteistes, per la qual cosa molts teòlegs de les religions més esteses tenen una visió panenteista de l'univers.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La Patrologia és la part de la història de la teologia cristiana que estudia els antics escriptors cristians (Pares) i llurs obres (exceptuant els llibres canònics, concretament del període comprès entre els inicis del cristianisme i el segle vii a Occident (Isidor de Sevilla) i el segle viii a Orient (Joan Damascè). Estudia les vides i les obres dels autors ortodoxos i heterodoxos que van escriure sobre teologia en aquests segles.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Pleroma (grec: πλήρωμα, pléroma) generalment es refereix a la totalitat dels poders divins. La paraula significa 'plenitud' i es fa servir en contextos teològics cristians tant en el gnosticisme en general com per Pau de Tars a l'Epístola als Colossencs 2,9.\nEl gnosticisme sosté que el món està controlat per arconts, en algunes versions hi ha la divinitat de l'Antic Testament. El celestial pleroma és la totalitat de tot el que es considera en la nostra comprensió d'allò «diví». S'anomena sovint Pleroma a la llum existent «per sobre» del nostre món, ocupat per éssers espirituals que autoemanen del pleroma. Aquests éssers són descrits com a Eons (éssers eterns) i, a vegades, com arconts. Jesús s'interpreta com un intermediari Eon que va ser enviat, juntament amb el seu homòleg Sophia, a partir de la pleroma. Amb la seva ajuda, la humanitat pot recuperar la pèrdua de coneixement dels orígens divins i d'aquesta manera poder ser retornats a la unitat amb el Pleroma. El terme és, doncs, un element central de cosmologia religiosa gnòstica.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La pneumatologia, mot que prové del grec πνεῦμα, 'esperit, baf, vent' i λογία 'estudi' és la ciència que estudia la interacció entre Déu i l'home mitjançant l'Esperit Sant.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "A l'Occident cristià, el poder es divideix entre autoritats temporals i espirituals :\n\na l'Església es reconeix un poder espiritual exercit sobre les ànimes, pel que fa a la salvació mitjançant la definició i el manteniment del dogma (tradició, concilis, etc.) en el marc de la religió;\nals sobirans i als poders civils es reconeix el poder temporal, restringit als afers humans i a l'ordre social, i exercit sobre els cossos i els béns.S'han establert dues jurisdiccions separades i han definit les seves respectives jurisdiccions . L'Església ha gaudit però, a l'edat mitjana (doctrina de les dues espases) i a l'època moderna (doctrina dels dos regnes, ultramontanisme), d'una extensió del seu poder en el domini temporal.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Polèmica és la pràctica dels contendents religiosos, filosòfics, o polítics. Com a tal, un text polèmic sobre un tema sovint està escrit específicament per impugnar o refutar una posició o una teoria o si no una opinió generalitzada que es vol atacar.\n\nLa paraula prové del grec polemikos (πολεμικως), que vol dir hostil (en un entorn bèl·lic -polemos ⇒ guerra).\nL'antònim d'una polèmica és una apologia.\nLa polèmica era una antiga disciplina militar que ensenyava la manera de defensar o atacar un territori.\nEl periodisme polèmic era comú a l'Europa continental quan les lleis de difamació no eren estrictes.\nHi ha altres accepcions de la paraula. Polèmica és també una branca de la teologia, en relació amb la història o la conducta amb controvèrsia dels eclesiàstics.\nÉs també el Programa de Suport a la Recerca de Biblioteques \"Pamflet i polèmica: pamflets com a guia per a les controvèrsies dels segles 17 al 19\", coadministrat per la Universitat de St Andrews, la Universitat d'Aberdeen, i la Universitat de Lampeter de Gal·les, que ha recollit i col·locat milers de pamflets a la web per a un estudi de la retòrica de la polèmica.\nPlató va utilitzar un personatge anomenat Polemarchus a la República de Plató com un vehicle que permetia impulsar un debat ètic.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El premi Ratzinger de teologia és un premi anual atorgat pel Vaticà a les contribucions més assenyalades de cada any en el diàleg entre la fe i la raó. Va ser instituït per Benet XVI l'any 2010 i és atorgat a personalitats acadèmiques amb una contribució notable en el camp de la teologia. Es considera el premi a la teologia acadèmica més prestigiós del món, sent anomenat de manera extraoficial el Premi Nobel de teologia.\nEl seu objectiu és situar al centre de la reflexió la qüestió de Déu. La concessió del Premi Ratzinger vol cridar l'atenció de l'opinió pública sobre aquest tema i és una de les tres activitats del seu treball ordinari. Les altres dues són la concessió de beques als doctorats en Teologia i l'organització de congressos d'alt valor científic.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El problema de l'infern sorgeix quan en la teologia cristiana s'afirma al mateix temps que Déu és tot Bé i Amor i alhora que existeix un infern. Si l'infern és la condemnació de l'ànima per les males accions a la Terra i suposa un càstig etern i cruel, com és que un Déu bo el pot permetre? Per tant relaciona l'omnibenevolència divina proclamada per la religió amb alguns dogmes sobre l'altre món, essent el paral·lel transcendent del problema del mal, que s'aplica al món finit dels éssers humans. Un Déu bo ha de tenir misericòrdia i per tant hauria d'atorgar el perdó final a tothom, però un Déu bo ha de ser també just i en conseqüència cadascú anar al cel o l'infern segons els actes comesos, fet que complica la paradoxa.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El problema del mal o també, paradoxa d'Epicur, és estudiat en filosofia de la religió, en teodicea i en metafísica com el problema que resulta en considerar la compatibilitat entre la presència del mal i del patiment en el món amb l'existència d'un Déu omniscient, omnipresent, omnipotent i omnibenevolent.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El Regne de Déu (del grec βασιλεία τοῦ θεοῦ, basileia tou theou) o Regne dels Cels és un concepte teològic emprat en el judaisme i en el cristianisme (i de manera menys important en l'islam) per a referir-se al futur regnat o sobirania de Déu sobre totes les nacions de la terra.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "En les religions que es consideren d'origen diví, s'anomena revelació el procés comunicatiu pel qual Déu es faria conèixer i manifestaria la seva voluntat als homes. Per extensió, també es parla de revelació per referir-se al contingut d'aquesta comunicació. La persona que rep la comunicació i que sol rebre l'encàrrec de comunicar-la a la comunitat de fidels s'anomena profeta o, menys sovint, missatger. També es fa servir la paraula vident, en particular en el que l'Església catòlica anomena revelacions privades, però les persones que neguen l'autenticitat d'aquesta mena de fenòmens prefereixen parlar de visionaris.\nD'acord amb la tradició, les revelacions poden venir directament de Déu a través de qualsevol mitjà, com ara:\n\nun viatge del vident al cel o a l'infern, típic en els textos anomenats apocalipsis (transliteració del terme grec, que vol dir precisament 'revelació'), entre els quals l'Apocalipsi bíblic;\nun somni, com per exemple el de sant Josep de Natzaret a l'Evangeli segons Mateu.\nun moment d'èxtasi, durant el qual el cos continua a la Terra i la comunicació es manté per mitjà de l'esperit.Pel que fa al contingut, la revelació pot tenir relació amb:\n\nesdeveniments futurs (revelació escatològica, sovint relativa a la fi del món);\nesdeveniments «celestials» referits a Déu, els àngels, els diables (revelació pròpiament apocalíptica);\nesdeveniments actuals que són interpretats d'una manera particular (per exemple, a l'Apocalipsi, la persecució de Dioclecià es veu com la batalla definitiva entre la bèstia, l'imperi Romà, i l'anyell, Jesús ressuscitat).En la teologia catòlica, el terme revelació ha assumit un significat específic: la revelació és el conjunt de veritats de fe (el terme tècnic és depositum fidei) que són presents a les Sagrades Escriptures, en la Tradició catòlica (se sol escriure en majúscula, especialment per referir-se als escrits dels Pares de l'Església) i en el Magisteri catòlic (l'ensenyament oficial de l'Església, en particular dels papes).\nEn la tradició protestant, amb la paraula revelació es fa referència al llibre bíblic que en altres confessions es coneix com a Apocalipsi.\nA causa de la seva naturalesa transcendent, la revelació no pot ser objecte d'investigació científica.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La Revista Catalana de Teologia (amb les sigles RCatT, segons l'IATG²) és una publicació acadèmica amb avaluació d’experts (peer review), publicada per les Edicions de l’Ateneu Universitari de Sant Pacià, sota l’auspici de la Facultat de Teologia de Catalunya. El seu objectiu és la producció, canalització i difusió de petits estudis i articles relatius als principals camps de la teologia cristiana: exegesi, patrística, teologia, litúrgia, història i dret canònic.\nVa ser fundada l’any 1976 per la Secció Sant Pacià de l’actual Facultat de Teologia de Catalunya, essent-ne el primer director, fins al 2008, Josep Rius-Camps. El seu objectiu essencial va ser la d’implementar la teologia postconciliar en el context sociocultural de la segona meitat del segle XX, a la llum de les orientacions del Concili Vaticà II. Actualment es troba indexada a Old Testament Abstracts Online, a Dialnet, i a RACO. El seu ICDS, de 4,5, està inclós a MIAR (Matriu d’Informació per a l’Anàlisi de Revistes) de la Universitat de Barcelona.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La soteriologia (del grec σωτηρία sōtēria \"salvació\" i λογος logos, \"tractat\" o \"discussió\") és una branca de la teologia cristiana que estudia la doctrina de salvació, centrada en la persona i obra de Jesucrist i de com es fa possible la salvació espiritual en ell. En algunes esglésies i sectes, es tenen diferents conceptes derivats de la doctrina original com el purgatori en el catolicisme o la predestinació i la salvació per la fe en el protestantisme.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La Summa Teològica (en llatí: Summa theologica) és el tractat més famós de Sant Tomàs d'Aquino, i l'obra més famosa i influent de la teologia medieval. Fou concebuda com un sumari o compilació de tot el coneixement teològic del cristianisme, i tracta els temes centrals en una estructura cíclica: Déu, la creació de Déu, l'Home, el propòsit de l'Home, Crist, els Sagraments, i un altre cop Déu. La part més coneguda de l'obra són les Quinquae viae, o les cinc vies d'Aquino per demostrar l'existència de Déu. Tomàs d'Aquino la compongué els darrers anys de la seva vida, i la deixà inacabada.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "En la filosofia i la religió el teisme (del grec theos, \"déu\") és el pensament, doctrina o creença en l'existència d'un déu o déus.De manera específica, és la creença en un ésser suprem que ha creat i que sosté l'univers, tot restant diferenciat d'aquest univers; altrament dit, és la creença en un déu personal, creador i provident.El teisme és un pensament eminentment teològic, però pot ser també una opció filosòfica o espiritual personal, sense el suport de cap doctrina religiosa en particular, que admet l'existència d'un déu que ha creat l'univers i el transcendeix.\nAquesta doctrina s'oposa a l'ateisme, que nega l'existència de la divinitat, i a l'agnosticisme, segons el qual l'existència o no d'un déu o una mitologia de deïtats és desconeguda i, per tant, irrellevant.\nA diferència dels deistes, que també afirmen l'existència d'un déu però només en tant que ésser creador, negant-ne la transcendència, els teistes sostenen que déu intervé activament en els afers humans i que, a més, hom pot reconèixer la seva natura i atributs (com ara l'omnipotència, l'omnisciència, la immutabilitat i la impassibilitat).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "El teocentrisme és un corrent de pensament que suposa que Déu és el centre de l'univers i ho regeix tot, fins i tot les activitats humanes. És una filosofia d'èpoques de molta religiositat, com l'edat mitjana. Usualment dona més importància a la ultratomba que a la vida terrenal. En finalitzar l'Edat Mitjana i començar el Renaixement, el teocentrisme va cedir el pas a l'antropocentrisme.\nEl teocentrisme abasta tot el que existeix, fins i tot la raó científica, ja que tot ho explica per la voluntat divina i mística. Va ser un concepte central en el pensament de principis de l'era cristiana i l'Edat Mitjana, imposat pels reis catòlics, fins al període del Renaixement, al segle xv, quan es va començar a concebre a Déu com un factor però no com a causa única del món.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La teodicea és la disciplina filosòfica-teològica que tracta de conciliar l'existència de Déu amb la presència de mal en el món (Problema del mal). La teodicea tracta de justificar el mal, donant-li un sentit i fent-lo necessari, exculpa Déu i demostra que «tot està bé» (Pope) i que «aquest és el millor dels mons possibles» (Leibniz).", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Assaig de teodicea sobre la bondat de Déu, la llibertat de l'home i l'origen del mal (en l'original francès; Essais de Théodicée sur la bonté de Dieu, la liberté de l'homme et l'origine du mal), sovint abreujat Teodicea, és el títol d'una obra filosòfica de Gottfried Leibniz. Publicat el 1710, el llibre va introduir el mot teodicea en el vocabulari comú, mentre que la seva resolució optimista sobre el problema del mal probablement fou la inspiració principal del Càndid de Voltaire, tot i que en forma de sàtira. És l'únic dels principals escrits filosòfics de Leibniz que va ser publicat abans de la seva mort, i on apareix la seva famosa frase \"el millor dels mons possibles\".", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La teodicea agustiniana és un tipus de teodicea cristiana designada per respondre al problema del mal. Com a tal, intenta explicar la possibilitat d'un déu omnipotent i omnibenevolent enmig d'evidència de mal al món. Diferents variacions d'aquestes teodicea han estat proposades al llarg de la història, però normalment afirmen que Déu és perfectament bo, que va crear el món del no-res i que el mal és el resultat del pecat original dels humans. L'entrada del mal al món és generalment explicada com el càstig pel pecat i la seva contínua existència es nodreix del mal ús del lliure albir per part dels éssers humans. La teodicea agustiniana sosté que Déu és perfectament bo i que no és responsable del mal o del patiment.Sant Agustí d'Hipona va ser el primer a desenvolupar la teodicea. Va rebutjar la idea que el mal existeix en si; en canvi, el va considerar com una corrupció de la bondat, causada per l'abús del lliure albir per part de la humanitat. Sant Agustí creia en l'existència d'un infern físic com a càstig pel pecat, però va afirmar que aquells que triaven acceptar la salvació de Jesucrist anirien al cel. Sant Tomàs d'Aquino, influït per Sant Agustí, va proposar una teodicea similar basades en la idea que Déu és bondat i que no pot haver mal en ell. Creia que l'existència de la bondat permet que el mal existeixi per culpa dels humans. Agustí també va influir en Joan Calví, que va donar suport a l'opinió d'Agustí que el mal és el resultat del lliure albir i va argumentar que el pecat corromp els humans, que requereixen la gràcia divina per a una guia moral. La teodicea va ser criticada per Fortunat, un maniqueu contemporani de sant Agustí que debatia que Déu havia d'estar implicat en el mal.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Teologia dialèctica és la designació autoimposta per un grup de teòlegs protestants europeus, principalment alemanys i suïssos, a un moviment teològic que sol funcionar com a sinònim de la fase primerenca de la teologia de Karl Barth, tal com va ser exposada en el seu famós comentari en l'Epístola als Romans (primera edició 1919; segona edició 1922).La teologia dialèctica s'aixeca contra el progressisme historicista i racionalista de la teologia liberal i afirma la impossibilitat d'una teologia humanista, cultural i acomodaticia als interessos coetanis. A partir de 1923, els punts de vista barthians van ser publicats pels principals propulsors de la nova direcció teològica —entre els quals caldria explicar, a part de Barth, a Emil Brunner, Rudolf Bultmann, Friedrich Gogarten, Eduard Thurneysen i Dietrich Bonhoeffer- en la revista Zwischen den Zeiten.Una teologia típica de l'ínterim del període entre les dues guerres més grans del segle xx, la teologia dialèctica (també anomenada 'teologia de la crisi', 'neo-ortodòxia' i, més barthianament, 'teologia de la paraula de Déu') segueix sent, amb tot, bastant influent i font d'inspiració en els desenvolupaments subsecuentes de la teologia protestant i també catòlica. Avui explica com una de les direccions teològiques més conspícues, i el seu influx es deixa sentir en diversos corrents teològics desenvolupades a Europa i Estats Units, punt com en la teologia de l'alliberament forjat a Amèrica Llatina.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La teologia feminista és la modalitat de la teologia crítica o d'alliberament que té la finalitat de denunciar els pressupòsits religiosos de la discriminació de la dona i de descobrir el missatge de llibertat i igualtat social, en les diverses tradicions religioses, per construir les bases de l'emancipació femenina i de qualsevol persona objecte d'opressió i exclusió social.La teologia feminista s'ha desenvolupat al llarg de la història, però es parla de teologia feminista especialment a partir de la darrera meitat del segle xx com a teologia crítica lligada al desenvolupament del moviments d'alliberament de les dones. Va rebre un impuls important des del moviment ecumènic i del moviment de renovació dins de l'Església Catòlica després del Concili Vaticà II.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La teologia moral és el mandat i el compliment de la veu de la consciència en el cor de cada ésser humà, de la inspiració de la naturalesa i, en definitiva (per als creients), de la veu de Déu que és la Llei divina que fa que la relació entre les persones humanes sigui la millor (per als creients) \"per assolir la glòria de Déu\". És, dit d'una altra manera, la part de la Teologia que estudia les accions humanes d'acord amb la seva bondat o maldat, en la mesura que fa bé al món (com Gandhi o Mare Teresa de Calcuta o fa mal).\nAquest és sens dubte, un tema molt controvertit. Hi ha molts corrents d'interpretació on difícilment es troben punts comuns. El que si cal considerar és, que la societat no podria sobreviure en un entorn on cadascú fes el que troba correcte devant els seus propis ulls: Mentir o enganyar (o fer trampa), \"acceptable mentre no siguis atrapat\".\nSense fonament comú de veritats absolutes qualsevol cultura esdevindrà feble i fragmentada. La teologia moral pot tenir molts absolutismes. La cultura postmoderna pot ser una cultura fragmentada sinó reconeix les veritats absolutes, ni els valors morals absoluts. Un enteniment clar d'aquesta postura portaria a concloure que aquesta és la conseqüència de la depravació de les persones. Com al llibre dels Jutges capítol 21 verset 25 on lapidàriament es declara :\"... cadascú feia el que bé li semblava \".", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La teologia natural, també anomenada teologia racional, és l'intent de trobar proves de Déu sense recorre a cap revelació sobrenatural. Es distingeix, així, de la teologia revelada, basada en les Escriptures o en experiències religioses.\nAquesta expressió és usada en l'actualitat principalment per seguidors del disseny intel·ligent, per tractar de donar valor a proves que consideren científiques, però que són descartades i considerades errònies per les ciències naturals; o usada per alguns tipus de partidaris de l'evolució teística, com el possible origen d'una futura explicació natural de Déu.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "La teologia negativa o apofàtica es basa en la definició de Déu explicant allò que no és, ja que considera que no pot ser igualat amb cap mot del llenguatge, atès que la seva natura és totalment diferent a la humana i la llengua és un tret de l'home. Per aquest motiu usa la comparació en negatiu, indicant tot allò que no és Déu, per mostrar que és molt més que els termes comparats i que és tan gran que no pot ser expressat (doctrina de la inefabilitat divina).\nAixí, Déu és aquell ésser que no està subjecte ni a l'espai ni al temps i que no depèn de cap altre per a la creació o la seva existència. Igualment és una perfecció que no té cap mancança ni presència de mal. Aquests conceptes són comuns a les grans religions del monoteisme, tot i que la teologia negativa es manifesta també en els cultes orientals.\nLa teologia negativa s'oposa a la teologia positiva o catafàtica, que intenta explicar què és Déu, encara que sigui a base de l'ús de la metàfora.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Biblioteques Europees de Teologia (BETH), Bibliotecas Europeas de Teología / Bibliothèques Européennes de Théologie / European Theological Libraries / Europäische Bibliotheken für Theologie, en les seves sigles en castellà, francès, anglès i alemany respectivament, és una associació ecumènica fundada l'any 1961, la seu de la qual es troba en Nimega (Països Baixos) i que té per objecte contribuir al desenvolupament de les biblioteques de teologia d'Europa, tot promovent la cooperació entre els seus membres.\nDes de 1957, en ocasió del desè aniversari del Grup d'Estudi de Biblioteques Catòliques Teològiques (AKThB), es reuneixen a Frankfurt del Main alguns bibliotecaris redacten les bases d'una futura associació, en la que es perfilarà el que serà BETH. D'entre aquests bibliotecaris, el Pare Luchesius Smits (VKSB, Vereniging voor Seminarie- en Kloosterbibliothecarissen, Països Baixos), el Pare Francis Courtney (ABTAPL, del Regne Unit) i el Pare Paul Mech (Associació de biblioteques de ciències religioses, França), amb l'esperit de reconstrucció i de reconciliació que caracteritza la postguerra, es van preocupar per contribuir al desenvolupament de la fe cristiana afavorint els intercanvis entre les biblioteques teològiques. A tots tres els va semblar indispensable millorar la qualificació professional, treballar les bibliografies internacionals i afavorir l'ajuda mútua amb la finalitat d'aconseguir plenament la seva missió. En relació amb el tema es podria recordar la frase de Johan van Wyngaerden que es refereix als fundadors de la VSKB als Països Baixos : «Ells consideren com a missió apostòlica no solament l'encarregar-se de la conservació de les col·leccions precioses de llibres dels seminaris i dels convents, sinoó que també calia posar-ho a la disposició d'un ampli nombre de persones».El 18 d'octubre de 1961, a Frankfurt, es va fundar el Comité Internacional de les Associacions de les Biblioteques de Teologia (International Council of Theological Library Associations), que al començament reuneix les biblioteques d'Alemanya, de França i dels Països Baixos. L'any 1970, el Comitè es transforma en el Consell Internacional de les Associacions de les Biblioteques de Teologia, tot aglutinant diverses associacions nacionals i fent-se membre de la IFLA (1971-1986). Des de 1961 a 1999, podem trobar diverses publicacions en col·laboració que testifiquen l'esforç que es va realitzar: les \"Scripta recenter edita\", bibliografia d'obres filosòfiques i teològiques, van ser publicades entre 1959 i 1973; i la \"Bibliographia ad usum seminarorium\" selecciona els instruments necessaris per als estudis teològics (litúrgia, misiología, ecumenisme), publicades entre 1959 a 1965.L'any 1999, tot centrant-se en la natura específicament europea de les seves activitats, el Consell es converteix en l'associació BETH : \"Bibliotecas Europeas de Teología / Bibliothèques Européennes de Théologie / European Theological Libraries / Europäische Bibliotheken für Theologie\", amb seu la Universitat Catòlica de Lovaina.Així, l'any 2010, BETH reuneix 12 associacions nacionals membres i 13 membres extraordinaris, entre els quals destaquen per exemple la Biblioteca Nacional de França (servei de Filosofia Religió), la Biblioteca Nacional i Universitat d'Estrasburg o la Biblioteca del Consell Ecumènic de les Esglésies amb seu a Ginebra.BETH, tot recolzant-se en les organitzacions nacionals i en l'excepcional riquesa patrimonial de les biblioteques que en formen part, organitza tots els anys una conferència. BETH ajuda als seus membres a agrupar-se per aconseguir l'accés a les bases de dades i difon tots els anys les informacions relatives a les exposicions, els col·loquis i els treballs de digitalització en curs.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Els principis de la fe jueva son una sèrie d'afirmacions que es presenten com el suport fonamental inherent a l'acceptació i la pràctica del judaisme. Si bé van quedar més o menys fixades a l'edat mitjana, els teòlegs jueus han estat discutint aquestes qüestions des de l'Antiguitat i continuen fent-ho avui dia. Al llarg del temps la seva formulació ha variat tant pel que fa al nombre que al contingut: el rabí Josep Albó, per exemple, en el Sefer ha-Ikkarim, enuncia tres principis (creença en l'existència de Déu, en la Revelació i en la Justícia divina), mentre que el seu mestre Hasdai Cresques en preconitzava sis. Maimònides, al segle xii, en el seu comentari de la Mixnà (Tractat del Sanedrí, capítol 10) en va formular tretze, els tretze principis fonamentals que són els més generalment acceptats i que es troben compilats en diverses fonts talmúdiques.D'altra banda, la necessitat de creure en tots els principis ha estat qüestionada en un moment o altre al llarg de la història. Això és degut al fet que el judaisme no se centra gaire en conceptes cosmològics abstractes; tot i que els jueus han profunditzat molt els problemes de la naturalesa de Déu, de l'home, de l'univers, de la vida i de la mort, no hi ha cap creença vinculant sobre aquests temes, deixant un espai important per a les opinions personals sobre aquests temes. El judaisme se centra més aviat en les relacions: la relació entre Déu i la raça humana, entre Déu i el poble jueu i entre els éssers humans. Les escriptures sagrades hebraiques expliquen la història del desenvolupament d'aquestes relacions a partir de la Creació, passant per la relació entre Déu i Abraham, Déu i el poble jueu, etc. Aquests escrits també especifiquen les obligacions recíproques que generen aquestes relacions, tot i que diversos corrents dins del judaisme tenen opinions diferents sobre la naturalesa d'aquestes obligacions. Alguns diuen que són lleis de Déu, absolutes i immutables: els ortodoxos; d'altres diuen que aquestes lleis divines poden canviar i evolucionar al llarg del temps: els conservadors o masortí; d'altres encara pensen que es tracta de simples directrius que es poden seguir o no, com en el judaisme liberal o el judaisme reconstruccionista. Cap comunitat jueva ha desenvolupat ni fixat el que equivaldria a un \"catecisme\", però malgrat tot, tot i que aquestes formulacions presentin un fons ideològic comú.", "label": "Humanitats" }, { "sentence": "Una batllia o batlliu (bailliage en llengua francesa) és l'àrea de jurisdicció d'un batlle (bailli en llengua francesa); sent una senescalia (sénéchaussée en llengua francesa) l'àrea de jurisdicció que està a càrrec d'un senescal.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El Black Book of the Admiralty (Llibre Negre de l'Almirallat en català), és una recopilació de dret marítim anglès creada en el transcurs dels regnats de diversos monarques anglesos, incloent les decisions més importants de l'Admiralty court. El seu punt de partida són els Rôles d'Oléron, que van ser promulgats el 1160 per Elionor d'Aquitània, en francès antic, abans de ser reina d'Anglaterra, sent per tant i sens dubte, anteriors al Black Book.\nEl llibre en si indica que es va establir al Tribunal Superior de l'Almirallat durant el regnat d'Eduard I (1272-1307), encara que l'erudició més recent col·loca el seu establiment al 1360 durant el regnat d'Eduard III, atès que, a part dels Rôles d'Oléron, la primera llei a la que fa referència és el Liber memorandorum (1338), del que hi ha una còpia manuscrita independent, disponible en els arxius de la ciutat de Londres.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La Cambra Estrelada o Estelada (En anglès Star Chamber) fou un tribunal anglès format per jutges i regidors reials creada el 1487 pel rei Enric VII d'Anglaterra amb la finalitat de donar força a la llei a tots els territoris del regne amb agilitat. L'origen del nom no és clar però, tot i que no hi ha proves, l'Oxford English Dictionary afirma que el nom prové de les estrelles que decoraven les parets de la cambra.\nEn la sessió parlamentària de 1487 el rei Enric VII d'Anglaterra, el primer de la dinastia Tudor, reformulà i desenvolupà l'anomenada Cambra Estrellada (Star Chamber). Tot i que les primeres referències que tenim d'aquest tribuna es remunten fins al 1398, no serà fins al 1487 que agafarà importància. La intenció d'Enric VII era esquivar la burocràcia i la corrupció separant la Cambra Estrellada del tribunal del Consell General del rei. En un començament el tribunal estava format per jutges de dret consuetudinari i consellers privats del rei i serví per complementar i supervisar les activitats dels tribunals inferiors amb qüestions civils i penals. Amb tot, els seus membres també podien ocupar-se directament de casos a petició directa, fet que li donava una força molt gran per acusar i sentenciar en contra de nobles i/o gent poderosa.\nAmb tot, el tribunal agafà popularitat durant el regnat d'Enric VIII d'Anglaterra. Sota la direcció de Thomas Wolsey (arquebisbe de York i Lord Canceller) i de Thomas Cranmer (arquebisbe de Canterbury) s'utilitzà la Cambra Estrellada per lluitar contra la dissidència política i religiosa i combatre contra els enemics de la reforma anglicana que Enric VIII havia iniciat a causa del seu divorci amb Caterina d'Aragó. A partir de l'aplicació de les Lleis sobre els drets de Gal·les (Acts in Wales laws) el 1535, el tribunal de la Cambra Estrellada també serví com a arma colonial que jugà sempre a favor dels interessos de la petita noblesa anglesa resident a Gal·les.\nEn el regnat de Carles I d'Anglaterra (1625 - 1649) la Cambra Estrellada substituí al Parlament durant els onze anys d'absolutisme, convertint-se en un tribunal polític que perseguí l'oposició parlamentarista i el puritanisme, obligant a molts puritans a exiliar-se a Nova Anglaterra. Amb tot, a la restauració del Parlament el 1640 el tribunal de la Cambra Estrellada seria dissolt durant l'anomenat \"Parlament llarg\" i sota la presidència de John Pym a través de les Lleis Triennals (Triennial Acts) de l'any 1641.\nEls excessos de la Cambra Estrellada durant el regnat de Carles I foren un dels arguments que utilitzaren els puritans i Oliver Cromwell per condemnar a mort Carles I el 1649 després de la Guerra Civil Anglesa.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El Casamiento en casa és una institució jurídica aragonesa de font capitular i règim consuetudinari que estipula contràriament als històrics Furs d'Aragó respecte als casos de viudetat i s'estableix inserint un conveni en capítols matrimonials; concretament, en cas de mort de l'hereu/pubilla, s'atorga al cònjuge que s'ha quedat vídu/a la pròrroga de l'úsdefruit vidual, i en cas que aquest vídu/a vulgui contraure un nou matrimoni i sigui autoritzat a fer-ho, al dret que aquest té a comunicar l'úsdefruit vidual al seu nou cònjuge.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La cautela sociniana o cautela de Socini és una disposició testamentària per mitjà de la qual la persona testadora grava una atribució en concepte de llegítima que té un valor superior al que correspon a la persona legitimària, de tal manera que aquesta ha d'optar entre acceptar-la així o reclamar només la llegítima estricta.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La Biblioteca Econòmica Carandell, també coneguda com a Fons Carandell, va a passar a formar part de les col·leccions especials de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'any 1981. La seva localització física és la Biblioteca de Ciències Socials.\n\nEs tracta d'un fons bibliogràfic especialitat en economia i pensament econòmic, sociologia i dret, dels segles XVI al XX. Aquest fons va ser creat per Joan Carandell i Marimón (1901-1988), economista, advocat, escriptor i bibliòfil vocacional, pare dels escriptors Lluís i Josep Maria Carandell.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La despenalització de l'adulteri a Espanya es va produir de manera efectiva el 26 de maig de 1978, abans i tot de l'aprovació Constitució de 1978, quan van quedar derogats els articles 449 i 452 del Codi Penal que el penalitzaven.Abans, sota la influència de l'Església Catòlica i la cultura masclista, les dones podien anar a la presó de sis mesos i un dia fins a sis anys i perdre la custòdia dels fills si els marits les acusaven d'adulteri. Era un delicte de caràcter privat, en virtut del qual només es podia persecutar per querella del marit ofès; el marit ofès podia atorgar el perdó a qualsevol temps a tots dos culpables i terminar ipso facto la pena de presó. Era una llei asimètrica, com que només el marit podia perseguir: signe de l'empremta misògina en l'orde jurídic i confirmació de facto de la doble moral.El primer pas va ser el 18 de gener de 1978 quan la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat el primer article del projecte de llei de despenalització de l'adulteri, ho va fer amb aquest text: «Se suprimeix la rúbrica del capítol VI del títol IX del Codi Penal i es deroguen els articles 449 i 452 que integren el referit capítol. Així mateix, es deroga l'últim paràgraf de l'article 453 del Codi Penal. » \nActualment, el Codi Civil continua considerant aquesta conducta com a causa legal de separació, encara que només un 10% de les demandes de divorci s'interposen al·legant l'adulteri del cònjuge.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El dret anglosaxó (o common law) deriva del sistema de dret que s'aplicava a Anglaterra a l'edat mitjana, a partir de la conquesta normanda d'Anglaterra, i es fa servir a gran part dels territoris amb influència britànica. La principal font del dret anglosaxó era el costum, i per això se'n diu common law. Posteriorment va evolucionar cap a un dret jurisprudencial.\nCom a característica principal té la de basar-se més en la jurisprudència que en les lleis, a diferència del dret continental.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El dret canònic (del grec kanon/κανον : regla, norma o mesura) és una ciència jurídica que conforma una branca dintre del Dret la finalitat de la qual és estudiar i desenvolupar la regulació jurídica de l'Església. Amb aquesta definició s'engloben tres conceptes que han generat controvèrsia sobre la seva consideració al llarg de la Història fins avui en dia: la seva finalitat, el seu caràcter jurídic i la seva autonomia científica.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Els Drets de Magdeburg (en alemany: Magdeburger Recht) va ser un dels més coneguts sistemes de dret urbà. Va ser format al segle xiii a la ciutat alemanya de Magdeburg com a dret urbà feudal, en virtut del qual l'activitat econòmica, els drets de propietat, la vida sociopolítica i l'estat estamental dels ciutadans es regulaven per un sistema jurídic propi, el que es corresponia amb el paper de les ciutats com a centres de producció i intercanvi monetari i mercantil.\nLes fonts del Dret de Magdeburg, el Sassenspiegel (El mirall saxó, una compilació de la llei feudal alemanya) i l'estatut de la ciutat de Magdeburg, normalment definien l'organització de la producció artesanal, el comerç, l'ordre d'elecció i activitat del govern autònom urbà, dels gremis d'artesans i comerciants. Estava trobava vigent entre els segles XIII i XVIII a Polònia, Bielorússia, Lituània i Ucraïna.\nAl Gran Ducat de Lituània (sobretot en el territori de la moderna Bielorússia, Lituània i Ucraïna) el Dret de Magdeburg es va instaurar a: Vílnius (1387), Brest (1390), Hrodna (1391), Lutsk (1432), Slutsk (1441), Kíev (1494 - 1497), Polotsk (1498), Minsk (1499), Maguilov (1561), Vítsiebsk (1597), Druya (1620), Kazimir (1643), Stanislav (1662), i altres ciutats.\nEls residents de les ciutats que obtenien el Dret de Magdeburg estaven exempts d'obligacions feudals. Sobre la base del Dret de Magdeburg a la ciutat es creava un òrgan d'autogovern electe, el magistrat. Amb la introducció del Dret de Magdeburg es revocava el dret local, encara que l'aplicació dels costums locals estava permesa en el cas que les normes, necessàries per a la solució del cas, no estiguessin previstes pel Dret de Magdeburg.\nEl Dret de Magdeburg no s'aplicava a la població jueva, que no es considerava part de la població original de les ciutats de l'Europa oriental. L'excepció va ser només a la ciutat lituana de Trakai, on els jueus el 1444 van obtenir el dret de Magdeburg com un grup independent de ciutadans.\nSobre la base del Dret de Magdeburg a 1785 a Rússia va ser establert el Diploma sobre els drets i avantatges a les ciutats de l'Imperi Rus (en rus Грамота на права и выгоды городам Российской империи, també conegut com a \"Жалованная грамота городам\").", "label": "Dret" }, { "sentence": "Els dret local o propi va ser el sistema jurídic característic de l'Europa occidental durant l'alta edat mitjana, que va implicar una diversitat o pluralitat jurídica, representada per una gran quantitat de drets aplicables en funció de la localitat o zona territorial particular dins d'un mateix país.\nAquest fenomen es va donar a la península Ibèrica a través dels denominats furs, en Itàlia, mitjançant les consuetuds i els Statuta, a França, en els anomenats pays de droit coutumier mitjançant les coutumes, Charta de franchise (de communes, consulats o privileges Urbains i, en els pays de droit écrit, a través consuetudines, franchise et coutumes, Statuta i leges municipals, a més de les Ordonnance (de comtats i ducats); a Alemanya també es va plasmar amb drets propis de cada ciutat (Stadrechte) o d'un comtat, ducat o principat.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El Dret soviètic, també conegut de vegades com Dret socialista, fou el Dret desenvolupat a la Unió Soviètica després de la Revolució d'Octubre de 1917. Molts països socialistes van adoptar versions modificades del sistema jurídic soviètic després de la Segona Guerra Mundial, incloent-hi la República Popular de Mongòlia, la República Popular de la Xina, els països del Pacte de Varsòvia a Europa de l'Est, Cuba i el Vietnam.\nEl sistema jurídic soviètic considera la llei com un braç de la política i els tribunals com agències del govern. El sistema va ser dissenyat per protegir l'Estat de l'acció de l'individu, en lloc de protegir l'individu de l'actuació de l'Estat. Les agències de la policia secreta soviètica van rebre amplis poders extrajudicials.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Drets de ciutat és el terme global utilitzat a per a designar el conjunt de drets i privilegis atorgat pel senyor feudal a una ciutat a l'edat mitjana. Aquests drets diferien d'una ciutat a l'altra i d'una època a l'altra.", "label": "Dret" }, { "sentence": "És probable que amb el nom de franquícia s'hagi designat al principi els drets que pertanyien als homes lliures.\nQuan es va establir la màxima feudal: no hi ha terra sense senyor i que la servitud va ser de dret comú, aquells que van poder exceptuar-se i sense ser senyors, sostreure's a la servitud, van posseir franquícies. Tots els comuns i especialment les ciutats emmurallades tenien franquícies, nom sota el qual es confonien freqüentment les immunitats i els privilegis. Així, el dret de percebre l'impost, de no pagar-lo més que quan havia estat consentit a fer-ho, de no rebre homes de guerra als seus murs ni àdhuc els de la comitiva del rei i un reguitzell amb menor importància, eren d'altres franquícies.\nEls països constituïts en estat tenien també els seus i els reis, en la seva coronació, juraven respectar-los. El dret d'asil era una franquícia que pertanyia a certs llocs consagrats. El clergat tenia també les seves i especialment el famós benefici clerical, pel qual tot clergue o home de lletres no podia ésser jutjat sinó era en presència dels tribunals eclesiàstics. Els ambaixadors gaudien també de certes franquícies.\nPerò el règim de les franquícies va cessar arreu dels països lliures des que la llibertat va ser declarada de dret comú amb la Revolució Francesa La igualtat davant la llei va ser establerta per a les persones i per a les terres.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La pena de galeres era antigament una pena que s'imposava a certs delinqüents i que consistia en remar en les galeres del rei. S'imposava per la comissió de delictes denigrants o per reincidència que no podien fer preveure la rehabilitació del condemnat (segons la teoria de la pena vigent). La legislació de l'època establia que la pena de mort imposada per delictes qualificats, robatoris, bandolerisme en camins o camp, forces i altres delictes semblants a aquests o majors o d'un altre tipus havien de commutar per la de galeres per més o menys temps, no sent menor de dos anys, atenent les circumstàncies dels fets o la condició de la persona, però sempre que els delictes no fossin tan greus que fos imprescindible la imposició de la pena de mort (lleis 1ª, 2ª, 4ª i 6ª, tít. XK, lib XII de la Novísima Recopilación de las Leyes de España).", "label": "Dret" }, { "sentence": "El codi Grágás ('de l'oca grisa', també Lögréttuþáttur) és una col·lecció de lleis del període de l'Estat Lliure d'Islàndia i consta de lleis civils i de regulació de l'Església cristiana islandesa. Abans de l'establiment del codi Grágás l'encarregat de recordar i recitar les lleis d'Islàndia era el Lögsögumaður al parlament nacional islandés, l'Altingi, durant un període de tres anys. Al 1117 es decidí en l'Alþingi que totes les lleis s'havien d'escriure. Les recopilà durant aquell hivern Bergtór Hrafnsson, en la hisenda d'Hafliti Másson, en uns 130 còdexs, fragments i diverses còpies que es publicaren a l'any següent. Per tant no era un còdex uniforme, sinó un aplec de regles que individualment es podia usar i interpretar per avantatjar una posició o desavantatjar a tercers.\nHi ha dues còpies de Grágás:\nKonungsbók (o Llibre del Rei, ca. 1260), titulat així perquè una còpia se'n conserva a la Biblioteca Reial de Dinamarca.\nStaðarhólsbók (ca. 1280), el nom fa referència al lloc, una granja, on se'n trobà al s. XVI.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Habeas corpus una institució processal estès en la major part de països democràtics que protegeix els ciutadans contra les detencions arbitràries per una autoritat, agent, funcionari públic o particular, sense que hi concorrin els supòsits legals necessaris. Protegeix l'investigat ja que implica la immediata comunicació d'aquest procediment al jutge de guàrdia corresponent perquè aquest pugui decidir sobre la correcció o no de la detenció.\nTot i ser una locució llatina, les primeres referències històriques procedeixen del dret anglosaxó i un dels primers documents que fan referència a aquest dret és una llei del Parlament anglès del 1679 durant el regne de Carles II. És la versió curta de l'expressió habitual en procediments jurídics medievals habeas corpus [coram nobis] ad subjiciendum el que vol dir «que portis la persona [davant nostre] amb la finalitat de sotmetre (el cas a judici)». Tres segles més tard, en l'exposició dels motius de la llei espanyola del 1984 es diu: «el seu origen anglosaxó no pot ocultar, tanmateix, el seu arrelament en el dret històric espanyol, on té antecedents llunyans com el denominat ‘recurs de manifestació de persones’ del Regne d’Aragó i les referències que sobre presumptes supòsits de detencions il·legals figuren en el Fur de Biscaia […], encara que no li atorgaven cap denominació específica».", "label": "Dret" }, { "sentence": "La història dels drets d'autor s'inicia amb l'aparició dels els drets i els monopolis sobre la impressió de llibres. La “Llei per al foment de l'aprenentatge”, en permetre les còpies de llibres impresos pels autors o dels compradors d'aquests còpies, durant els temps esmentats a la mateixa\", estatut de 1709 d'origen britànic de l'època la Reina Anna, fou el primer reglament que va concebre de manera legal els drets d'autor.\nEn un principi els drets d'autor només s'aplicaven a la còpia de llibres. Amb el temps es van incloure altres usos, com ara traduccions i obres derivades, que van ser subjectes a drets d'autor a més d'abastar actualment una àmplia gamma d'obres, incloent mapes, obres teatrals, pintures, fotografies, enregistraments sonors, pel·lícules i programes d'ordinador. Avui en dia, les lleis nacionals de drets d'autor s'han normalitzat en certa manera a través d'acords internacionals i regionals, com el Conveni de Berna per a la protecció de les obres literàries i artístiques i la Llei de drets d'autor de la Unió Europea. Encara que hi ha consistència entre les lleis de propietat intel·lectual de les nacions, cada jurisdicció té lleis diferents i separades, i diversos reglaments sobre drets d'autor. Algunes jurisdiccions també reconeixen drets morals dels creadors, com ara el dret a ser acreditat per la feina.\nEl copyright, denominació anglesa actualment molt estesa, són drets exclusius que concedeix l'autor o creador d'una obra original, inclòs el dret a copiar, distribuir i adaptar el seu treball. Els drets d'autor no protegeixen les idees, només la seva expressió o fixació. En la majoria de les jurisdiccions dels drets d'autor sorgeixen de la fixació i no cal estar registrat. Els propietaris de drets d'autor tenen el dret exclusiu legal per exercir el control sobre la còpia i tot tipus d'explotació de les obres durant un període específic de temps, després del qual es diu que el treball passa a entrar en el domini públic. Els usos que estan coberts per les limitacions i excepcions al dret d'autor –com, per exemple, l'ús just–, no requereixen permís del propietari del copyright. Qualsevol altre ús requereix el permís i els propietaris de drets d'autor poden llicenciar o transferir de forma permanent als altres, o cedir-ne els seus drets exclusius.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La igualtat davant la llei és un principi de dret que fa part dels drets humans que assegura que la llei s'aplicarà de la mateixa manera per a tots els ciutadans, sense discriminació exercida per raó de sexe, raça, orígens ètnics o socials, característiques genètiques, llengua, religió o conviccions, opinions polítiques o de qualsevol altre tipus, pertinença a una minoria nacional, patrimoni, naixement, discapacitat, edat o orientació sexual. El principi prohibeix la discriminació i qualsevol incitació a la discriminació i ha de garantir una igualtat de justícia en cas de litigi o de crim.\nEl principi es desenvolupà durant la il·lustració al segle xvii. S'inscrigué per primera vegada en la Constitució dels Estats Units que el 1787 instaurà una democràcia liberal. És la segona part del lema de la revolució francesa: llibertat, igualtat, fraternitat. Això significa una ruptura conceptual enorme amb l'antic règim fundat en l'inegalitat davant la llei segons el seu estament, la seva religió, la seva descendència familiar o altres privilegis, justificada a Occident pel concepte religiós del cos místic de Jesucrist segons el qual una societat, a la manera d'un cos, no pogués funcionar si tots els òrgans fossin iguals. L'Estat només ha de crear les condicions bàsiques, cadascú ha nascut igual i és lliure en la seva recerca de la felicitat, the pursuit of happiness com s'escriu en la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica.La igualtat implica certes restriccions a posteriori: individus poden adquirir drets diferenciats tot i previlegis que depenen de les circumstàncies o activitats: estudis, professió, experiència, propietat, drets socials... Es comprèn que tothom en les mateixes circumstàncies té la igualtat i que l'Estat ha d'assegurar les condicions perquè tothom pugui adquirir aquests drets. Per exemple: no tothom pot exercir una funció pública donada, però l'Estat ha de garantir que cap persona s'exclou de les proves de selecció per raons discriminatòries a priori (sexe, raça, religió...). Es parla d'una igualtat d'oportunitats i el concepte pot eixamplar-se a altres drets considerats com fonamentals (salut, educació, habitatge, mobilitat, defensa jurídica...) que haurien de ser iguals, independentment de la seva classe social o recursos financers.\nEntre el principi i la seva realització sempre hi ha una tensió: així la igualtat davant la llei de les dones, els esclaus, els gais, els afroamericans i tants altres grups només va adquirir se després de lluites socials de vegades aspres i llargues.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El dret de cuixa o, en llatí vulgar medieval, ius primae noctis (també, antigament, \"dret de pernada\") seria un hipotètic dret o privilegi del senyor de mantenir relacions sexuals amb una dona del seu domini en la seva nit de noces, i per tant a gaudir de la seva virginitat, o bé qualsevol altre nit o dia.\nEls privilegis o drets del mascle alfa o mascle dominant han format part de la majoria de les societats humanes que han existit fins ara i continuen existint en determinats indrets. Reductes d'això, que encara es practiquen en entorns extremadament masclistes, són el dret del marit de tenir relacions sexuals a voluntat amb la seva dona i el dret d'homes poderosos a tenir-lo amb les dones amb menys poder, sovint treballadores o candidates a treballar per a ell. Aquestes pràctiques poden ser acceptades per la societat malgrat el no consentiment o consentiment no lliure de les dones afectades, de la mateixa manera en què es podria haver acceptat el ius primae noctis en altres èpoques.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El Dret propi o Dret major (del llatí ius proprium ) és un terme que fa referència a un Dret d'aplicació particular o especial, en oposició a un que s'aplica a la generalitat dels casos (Dret comú).Aquesta especialitat o particularitat pot referir-se al'àmbit territorial (per exemple, els Drets locals i el foral), a certs actes jurídics determinats (per exemple, Dret mercantil) o a les persones a les quals s'aplica (per exemple, l'aplicació a certes comunitats com les comunitats hebrea o àrab d'un dret religiós propi).\nIgual que el terme ius commune , l'expressió ius proprium va ser utilitzada en forma instrumental en les obres d'alguns juristes romans, com Gai. No obstant això, només durant l'edat mitjana es va desenvolupar realment el concepte.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Jesús Lalinde Abadia (Madrid, 13 d'abril de 1920 - Castelldefels (Barcelona), 28 de març de 2007) fou un historiador espanyol especialitzat en Dret medieval a la Corona d'Aragó.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La Llei del Cadenat (del castellà Ley del Candado), és el terme col·loquial, que també empra la historiografia, per designar una llei de desembre de 1910, promoguda pel president espanyol, José Canalejas, que prohibia que durant dos anys s'establissin noves congregacions religioses.\nCanalejas, d'orientació liberal progressista, pretenia mitigar la confessionalitat catòlica consagrada a la constitució de 1876, alhora de frenar el creixent anticlericalisme d'àmplies capes socials, reforçant el caràcter laïcista d'àmplies capes socials, reforçant el caràcter laic de l'Estat. Davant la negativa papal a negociar el Concordat de 1851, optà per limitar unilateralment l'activitat dels ordes religiosos.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La llei del talió (llatí: lex talionis) és un antic principi de justícia retributiva en el qual la norma imposava un càstig que s'identificava amb el crim comès. D'aquesta manera, no sols es parla d'una pena equivalent, sinó d'una pena idèntica. L'expressió més famosa de la llei del talió és «ull per ull, dent per dent» ,apareguda en l'Èxode veterotestamentari.Històricament, constitueix el primer intent per establir una proporcionalitat entre dany rebut en un crim i dany produït en el càstig, sent així el primer límit a la venjança lliure.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Llibertat, igualtat, fraternitat (en francès Liberté, égalité, fraternité, Pronunciació francesa: [li.bɛʁ.'te e.ɡa.li.'te fʁa.tɛʁ.ni.'te]) era el lema de la Revolució Francesa. Després de diverses abolicions i restauracions, va esdevenir definitivament el lema nacional de França el 1946 amb la constitució de la Quarta República Francesa. Actualment és el lema oficial de la República Francesa i de la República d'Haití.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El Mashkim era el funcionari judicial de Sumer que preparava els casos que es portaven a judici (semblant als jutges d'instrucció a Catalunya) i actuaven en tots els àmbits judicials, des l'administratiu i de registre, fins a l'execució de les sentències. Les sentències mai (o gairebé mai) eren dictades per un sol jutge sinó per uns quants jutges (pels casos principals un col·legi de set jutges).", "label": "Dret" }, { "sentence": "Les Patents reials (en italià: Regie patenti) eren documents oficials, lleis o decrets, emesos pel monarca en carta oberta, per tal de permetre el sorgiment de projectes a gran escala relacionats amb les àrees d'especial importància per a l'Estat.\nL'oposat a una patent (que prové del llatí litterae patents) era una carta closa (en llatí: litterae clausae); aquestes eren de naturalesa personal i segellada, de manera tal que solament el destinatari podia llegir-ne el contingut.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Es coneix com a plet del virrei estranger al conflicte jurídic de competències entre els reis de la Monarquia d'Espanya i les institucions d'autogovern del Regne d'Aragó que existí al llarg del segle xvi i que esclatà violentament durant el regnat de Felip II de Castella durant les Alteracions d'Aragó (1590-1591). El precedents del plet daten del 1482, quan Ferran el Catòlic va nomenar al català Joan Ramon Folc IV de Cardona (1486-1513), comte de Prades, Cardona i Pallars, virrei d'Aragó, fet que suposava un contrafur, car els Furs d'Aragó estipulaven que el virrei o lloctinent general havia de ser natural del regne d'Aragó. Més tard, el llavors príncep Felip, regnant encara Carles V, va nomenar també com a lloctinent un estranger: el castellà Diego Hurtado de Mendoza, futur Príncep de Melito el 1553 o 1554, amb el qual va tornar a incórrer en desaforament. El 1588, el mateix rei va tornar a nomenar un virrei castellà, per a un major control d'Aragó (el marquès d'Almenara) substituint al comte de Sástago. Aquest fet va ser criticat pels diputats del general invocant als furs aragonesos. Almenara fou atacat i la seua casa cremada, i així tornà a Castella per a informar-ne al rei. Llavors, Felip I va nomenar virrei a Andrés Simeno (bisbe de Terol). Però el 1590 va tornar a provar-ho amb el marquès d'Almenara. Aquesta situació, juntament amb el problema del comtat de Ribagorça i l'intent d'ajusticiar a Antonio Pérez del Hierro va derivar en les Alteracions d'Aragó el 1591. En 1592, havent el rei acabat amb la revolta, va convocar les Corts d'Aragó i n'obtingué la potestat de nomenar un virrei no aragonès, fet que posà fi a la força el plet del virrei estranger després de més d'un segle d'haver tingut lloc per primera vegada.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La potestas (en llatí 'potestat') és un concepte jurídic que manifesta el poder, facultat, domini, que es té sobre altri, ja siguin persones o institucions.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El repartiment d'indis va ser un sistema de treball semiforçat imposat pels espanyols en diversos llocs d'Amèrica, des de finals del segle xvi fins a principis del XIX. De vegades es confon amb la comanda.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Schutzhaft o detenció protectiva va ser un concepte jurídic alemany que permetia privar de llibertat qualsevol persona sense incriminació ni intervenció de l'autoritat judicial i per un temps indeterminat, com a mesura per a «protegir la societat» o l'«imperi». Tot i que ja existia durant l'Imperi Alemany és sobretot coneguda per l'abús que en van fer els agents de la Gestapo durant el nazisme per empresonar durant mesos i anys amb total arbitrarietat i assassinar desenes de milers de persones (oponents al règim, «asocials», intel·lectuals…) als camps de concentració. En pocs mesos després del cop d'estat del 1932, després de cada ona de repressió li calia al parti nazi una xarxa de camps i presons improvisades, que van organitzar en fàbriques abandonades, monestirs, presons o magatzems.\nLa Schutzhaft com a possible intervenció policial va ser decretada per la «Llei sobre la detenció i la limitació del permís de residència per causa de l'estat de Guerra i l'estat de Setge» del 4 de desembre del 1916 per Guillem II de Prússia després de l'inici de la Primera Guerra Mundial. Va servir al govern militar a l'inici - Rosa Luxemburg en va ser una de les víctimes més famoses - però vers la fi del conflicte ja no servia gaire: allà on l'agitació política havia fracassat, l'austeritat i les múltiples carències vers la fi del conflicte van aixecar les masses populars. Després de la guerra i sota el govern del ministre socialista Gustav Noske (1868-1946) la Schutzhaft va continuar sent utilitzada, entre d'altres contre els vaguistes a la Regió del Ruhr. Tot i això, hi havia una certa basi jurídica i el nombre de detinguts quedava limitat.\nAixò va canviar dràsticament, quan el president Hindenburg va decretar el 28 de febrer del 1933 el Decret de l'Incendi del Reichstag, del qual el nom oficial era Decret sobre la protecció del Poble i de l'Estat amb l'ànim de «prevenir accions violents de comunistes que metin en perill l'estat». D'un tret de ploma, es va suprimir la majoria dels drets fonamentals com: la interdicció de limitar la llibertat personal, la inviolabilitat de la casa, el secret postal i telecomunicatiu, la llibertat d'expressió, la llibertat d'assemblea i d'associació, el dret a la propietat. El decret va acordar a la gestapo el dret de prendre en detenció protectiva qualsevol persona considerada com una amenaça social o política. La Sturmabteilung (SA) i el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys no podien conduir una persona en detenció protectiva, les formalitats administratives sempre havien de ser fetes per la Gestapo. La bona col·laboració entre aquestes tres organitzacions feixistes va fer que aquesta formalitat mai no va ser un obstacle a la detenció massiva d'oponents.\nFins al 1939, la gran majoria dels detinguts sota aquest estatut eren de nacionalitat alemanya.\nEl Decret de l'Incendi del Reichstag i la detenció protectiva van ser abolits després de la guerra el 9 de maig del 1945.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La summa és un gènere literari didàctic medieval escrit en llatí que nasqué a finals del segle XII i es desenvolupà durant el segle xiii i posteriors. Es tracta d'un tipus d'enciclopèdia que desenvolupava una matèria o disciplina (dret, teologia i filosofia sobretot) d'una forma quelcom més particular que el tractatus (tractat), ja que se dividien en quaestiones (qüestions) i aquestes en articles. Els articles, així mateix, posseïen la següent estructura:\n\n1. Títol de l'article en forma interrogativa i presentant dos postures contraposades (disputatio).\n2. Objeccions o arguments en contra d'una de les alternatives, en general la que sosté l'autor.\n3. Arguments a favor de tal alternativa, fundats en l'autoritat de les Sagrades Escritures, dels Sants Pares en segon lloc, etcètera.\n4. Solució, que inclou un conjunt d'arguments que combinen fe i raó i expressen el pensament de l'autor.\n5. La sententia o resposta a la pregunta, que consisteix en la refutació de les objeccions inicials contràries a la solució de l'autor.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La justícia és un concepte moral que implica tractar a cada persona i afer d'una manera imparcial. En les societats actuals, la visió culturalment acceptada d'allò que és just està plasmada en el dret local. El seu símbol és una dona amb els ulls embenats que sosté una balança.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El Dia Internacional de les Jutgesses és un dia internacional proclamat per les Nacions Unides l’abril de 2021, per primera vegada en la història en l'àmbit de la justícia. Així a partir del 2022, es celebra el 10 de març com el Dia Internacional de les Jutgesses. Des de les Nacions Unides se celebra aquest dia sota el lema “Justícia amb perspectiva de gènere” amb l’objectiu de retre homenatge a aquelles dones que exerceixen el càrrec de jutgesses en els sistemes judicials a nivell mundial i, d’aquesta manera, reafirmar la igualtat de gènere i l'apoderament de les dones en les funcions judicials.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La justícia distributiva és el concepte que intenta destriar com es reparteixen els béns socials, entre qui i d'acord amb quins principis, de forma que el resultat sigui just i per tant considerat acceptable moralment. Va néixer amb Aristòtil. Els principis de la justícia distributiva són principis normatius dissenyats per a guiar l'assignació dels beneficis i les càrregues de l'activitat econòmica. Sovint se'l contrasta amb la justícia retributiva, la qual es concentra en la proporcionalitat dels resultats i les conseqüències, i amb la justícia procedimental la qual té a veure amb la justícia dels processos, tals com en l'administració de la llei. El teòric contemporani més prominent de la justícia distributiva és el filòsof John Rawls.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El Dret a la justícia és un principi que consisteix en donar dret a tota persona a poder accedir de forma efectiva als òrgans d'administració de justícia per fer valer els seus drets i interessos, ja siguin col·lectius, particulars o difusos, a obtenir tutela efectiva dels mateixos òrgans i obtenir una decisió en un termini raonable de temps.Un dels principals obstacles per accedir a la justícia són els costos de representació i d'assessorament jurídic. Per això, els programes d'assistència lletrada són pilars bàsics en les estratègies d'accés a la justícia. Per això, el desembre de 2012, l'assemblea general de les Nacions Unides va aprovar el document de principis i guies sobre l'accés a l'assistència jurídica en els sistemes de justícia (resolució 67/187). Aquest document estableix unes normes bàsiques sobre el dret a l'assistència jurídica i ofereix orientació pràctica sobre la manera de garantir l'accés a serveis eficaços d'assistència lletrada en matèria penal.\nAltres forma de contravenir aquest drets són les execucions extrajudicials o l'aplicació de la justícia militar a civils, la brutalitat policial, les condicions inhumanes a les presons o els període prolongats de detenció preventiva.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La justícia ambiental aplica les teories de la justícia a l'àmbit del medi ambient i l'ecologia. Està lligada a la sostenibilitat. Considera la natura, el medi ambient i els seus serveis com a elements del bé comú, implicant drets, deures i obligacions legals per a tothom. Aquests deures i obligacions sovint s'agrupen en la noció de \"responsabilitat social i ambiental\", és a dir que la llibertat per a explotar un recurs del medi ambient acaba on amenaça a la resta (és obligatori no sobreexplotar un recurs) i on el medi ambient (biodiversitat, hàbitats naturals, diversitat genètica) estigués amenaçat per l'activitat humana. Per tant inclou mesures de reducció, reparació i compensació quan un dany ecològic no pot evitar-se, cosa que pot requerir o justificar una certa \"interferència ecològica\".La justícia climàtica és la justícia ambiental referent als efectes del canvi climàtic, incloent l'escalfament climàtic i qualsevol altre dels seus efectes: sequeres, inundacions, incendis, etc.Exemples d'injustícia ambiental (i social) són el deute ecològic i el racisme ambiental.", "label": "Dret" }, { "sentence": "«Mort, qui t’ha mort?» és una fórmula medieval andorrana que s’emprà en l’aixecament judicial dels cadàvers fins que s’establí la primera Constitució del Principat d’Andorra l’any 1993. S’aplicava en aquelles defuncions en què es trobaven indicis d’una mort intencionada o violenta, per la qual hi assistien personalment el batlle, el secretari i el pregoner de la parròquia corresponent.El procediment oficial consistia en què el pregoner formulés fins a tres vegades consecutives la pregunta «Mort, qui t’ha mort? La justícia et reclama» davant del cadàver trobat. Tot seguit, davant la no resposta del cos inert, el pregoner finalitzava el procés amb la resposta «Ni ou ni castanya, senyal que és ben mort». Aquest desenllaç era la via que permetia la retirada del cadàver del lloc de la mort.Aquesta tradició s’ha mantingut com una expressió popular i utilitzada en diferents àmbits de la cultura d’Andorra, com ara un premi de relat negre del Govern d’Andorra, la novel·la Morts, qui us ha mort? (2021) de l'escriptor andorrà Iñaki Rubio Manzano, un antic club nocturn del Principat o una cançó de Roger Mas.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar, abreviat CNUDM, (en anglès United Nations Convention on the Law of the Sea (UNCLOS), és un acord internacional resultat de la tercera conferència de les Nacions Unides sobre Dret de la Mar (UNCLOS III), que va tenir lloc del 1973 fins al 1982 a Montego Bay. El Dret de la Mar defineix els drets i responsabilitats dels estats en el seu ús dels oceans del món, establint guies pel comerç, el medi ambient i els recursos naturals marins. Va entrar en vigor el 16 de novembre de 1994 i va ser signat en aquell moment per 60 estats, actualment l'han signat 159.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El dret de persecució, en dret internacional públic, és el dret de l'estat costaner de perseguir un vaixell comercial estranger quan té motius per creure que ha comès una infracció de les lleis i reglaments del seu estat, sempre que l'estat sigui competent sobre la conducta i l'espai on s'ha dut a terme la infracció d'acord amb el dret internacional.El dret de persecució es va codificar a l'article 23 de la Convenció de Ginebra sobre alta mar de 1958 i, posteriorment, a l'article 111 de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar (CNUDM) de 1982. Aquest dret respon a la protecció dels interessos dels estats costaners i constitueix una limitació al dret de lliure navegació a alta mar.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El dret de visita, en dret internacional públic, és el dret que tenen els estats de visitar qualsevol vaixell comercial que navega a alta mar i del qual es tenen sospites fundades de què es dedica a la pirateria, al tràfic d'esclaus, a realitzar transmissions de ràdio o televisió no autoritzades, o que no disposa de nacionalitat. El dret de visita es va codificar a l'article 110 de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 1982. Respon a la protecció dels interessos comuns de la comunitat internacional i constitueix una limitació del dret de lliure navegació a alta mar.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La Formació Bàsica en Seguretat és un curs que pretén garantir que la gent de mar sigui conscient dels perills de treballar en un vaixell i pugui respondre adequadament en cas d'emergència.\nAquest curs està regulat pel conveni internacional sobre normes d’entrenament, certificació i vigilància per a la gent de mar (STCW) i exigeix que la gent de mar tingui una “formació de familiarització” que inclou la lluita contra incendis bàsica, els primers auxilis elementals, les tècniques de supervivència personal i la seguretat personal i responsabilitat social.\nSegons STCW, el codi STCW 95 requereix que seguiu aquest curs d'instrucció d'un mínim de 5 dies. Aquest curs s’ha de renovar cada 5 anys o, en determinades condicions, haureu de demostrar que teniu almenys 1 any de servei a bord de vaixells de 200 grt o més durant els darrers 5 anys.\nEls mòduls del curs inclouen generalment un curs de prevenció i extinció d'incendis (lluita contra incendis bàsic) de 2 dies, un curs de tècniques de supervivència personal (PST) d'1,5 dies, un curs de seguretat personal i responsabilitat social (PSSR) de mig dia i, primers auxilis / RCP (Basic First Aid) d’un sol dia.La formació bàsica en seguretat és el punt de partida per a les persones que busquen feina a la indústria marítima. La formació bàsica d’inducció i emergència en seguretat offshore o BOSIET està dissenyada per al personal marítim que tingui intenció de treballar en una instal·lació offshore al sector marítim del Regne Unit i forma part d’un procés d’inducció de seguretat offshore comú.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La línia de base, en dret internacional públic, és la línia a partir de la qual es mesura l'amplada dels espais marítims. En l'actualitat, els estats costaners determinen les línies de base en les seves cartes nàutiques o llistes de coordenades geogràfiques segons els criteris que estableix la Convenció de les Nacions Unides sobre Dret del Mar de 1982. En general, la línia de base és la línia de baixamar al llarg de la costa, incloent els ports.En les illes situades sobre atols o illes envoltades d'esculls, la línia de base coincideix amb la baixamar al costat dels esculls que donen al mar. En costes amb obertures profundes i escotades, en les que hi hagi una franja d'illes, un delta o accidents naturals en els quals la costa sigui molt inestable, la línia de base pot ser una línia recta que segueixi la direcció general de la costa i de manera que no aïlli el mar territorial d'un altre estat de l'alta mar o la zona econòmica exclusiva. En les desembocadures dels rius, la línia de base és la línia recta que passa pels dos punts de la línia de baixamar de la riba. En les badies i les illes es poden traçar línies de base rectes seguint les indicacions de la CNUDM. Les elevacions que en baixamar són envoltades per aigua i pertanyen al mar territorial, poden ser utilitzades com a línia de base.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Elisabeth Mann Borgese (Munic, 24 d'abril de 1918 – Sankt Moritz, 8 de febrer de 2002) Elisabeth Veronika Mann Borgese, va ser una experta reconeguda internacionalment en dret i polítiques marítimes i en la protecció del medi ambient. Anomenada \"la mare dels oceans\", ha rebut l'Orde del Canadà i premis dels governs d'Àustria, Xina, Colòmbia, Alemanya, les Nacions Unides i la Unió Mundial per a la Conservació.Elisabeth Mann era filla de l'autor alemany Thomas Mann i de la seva dona, Katia Mann. Nascuda a Alemanya, a causa de l'ascens del partit nazi es va convertir en ciutadana primer de Txecoslovàquia, després dels Estats Units d'Amèrica i, finalment, del Canadà.\nElisabeth Mann Borgese va treballar com a investigadora sènior al Centre for the Study of Democratic Institutions de Santa Bàrbara, Califòrnia, i com a professora universitària a la Universitat Dalhousie de Halifax, Nova Escòcia, Canadà. Es va convertir en una defensora de la cooperació internacional i del govern mundial. El 1968 va ser una de les membres fundadores i durant molt de temps l’única membre femenina del Club de Roma. El 1970 va organitzar la primera conferència internacional sobre dret del mar, \"Pacem in Maribus\" (\"Pau als oceans\"), a Malta, i va fundar el 1972 l'Institut Internacional de l'Oceà (IOI) a la Royal University of Malta. Del 1973 al 1982, Mann Borgese va ajudar a desenvolupar la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (UNCLOS). També va ajudar a establir el Tribunal Internacional per al Dret del Mar.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El mar territorial, en dret internacional públic, és la franja de mar adjacent a la costa i sotmesa a la sobirania de l'estat costaner. És una extensió d'especial interès pels estats costaners que històricament han volgut exercir-hi competències per motius econòmics i de seguretat. La Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 1982 estableix l'amplada del mar territorial a un màxim de dotze milles nàutiques (uns vint-i-dos kilòmetres) a partir de la línia de base. La sobirania de l'estat costaner no és exclusiva, ja que la resta d'estats hi tenen dret de pas innocent i també mantenen les jurisdiccions civil i penal sobre les persones i els delictes comesos a bord dels seus vaixells (amb algunes excepcions). L'expressió mar territorial és, avui dia, generalment admesa i ha substituït d'altres com «aigües jurisdiccionals» o «territorials».", "label": "Dret" }, { "sentence": "Mare Liberum (La llibertat dels mars) és una obra d'Hugo Grocio, jurista de les Províncies Unides dels Països Baixos, publicada en 1609. Defensa la llibertat de navegació a alta mar.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La plataforma continental, també anomenada marge continental, és la zona marginal dels continents coberta per les aigües marines i que s’estén des de la línia de costa cap a l’interior de la mar fins a una profunditat aproximada de 200 m. Planícia continental, zona marítima a la vora del mar que, des de la llengua de l’aigua, descendeix amb suau pendís fins als 200 m aproximadament. Ex.: al golf de Sant Jordi, la plataforma continental és d’amplada considerable i de pendís regular i suau. La continuació, mar endins, és un escarpat més o menys abrupte anomenat talús continental. (Sinònims complementaris: plana continental, planura continental, plataforma litoral, pataforma submarina , sòcol continental, sòcol terrestre). Correspon a la superfície terrestre coberta pel mar en contacte amb el continent, sovint de relleu suau i d'amplada molt variable. És una zona rica en organismes. Les plataformes continentals alberguen la major producció biològica dels oceans. Podríem considerar-les els marges dels continents. Mar endins, pendents enormes porten cap a les zones més profundes. El seu límit, establert convencionalment, és la isòbata de 200 metres.(es plataforma continental; fr plate-forme continentale, plateau continentale; en continental shelf)", "label": "Dret" }, { "sentence": "La zona econòmica exclusiva, també coneguda com a mar patrimonial, és l'àrea del mar sobre la qual l'Estat costaner té drets sobre l'exploració i l'ús dels recursos marítims. S'estén des del límit exterior del mar territorial fins a una distància màxima de 200 milles nàutiques (370,4 km), que es mesuren a partir de les línies de base i de manera perpendicular a aquestes. Es va reconèixer en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 1982.L'excepció són els casos en què les zones econòmiques exclusives se sobreposen; és a dir, que les línies de base de costa entre dos estats són a menys de 400 milles nàutiques de distància. Quan això és el cas, els Estats mateixos han de delimitar-ne les fronteres, de llurs zones econòmiques exclusives. En termes generals, qualsevol punt sobre una àrea de sobreposició passa a l'Estat més proper. Els Estats també tenen el dret al llit marí fins a 350 milles nàutiques des de la costa, si aquesta s'estén més enllà de la zona econòmica exclusiva, tot i que no en forma part.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Les Filles d'Assata (en anglès: Assata's Daughters) és una organització de noies, i dones negres de Chicago, Estats Units, que protesten contra la violència policial. Les Filles d'Assata, són part d'un grup d'organitzacions juvenils d'activistes negres de Chicago, que van sorgir com a part del moviment Black Lives Matter (en català: les vides dels negres importen), i que segueixen el lema de Malcolm X: \"Per qualsevol mitjà necessari\". Les filles d'Assata, són considerades com un grup més radical que les altres organitzacions existents del moviment pels drets civils dels ciutadans afroamericans.L'organització es diu així en honor de la exmilitant del Partit Pantera Negra, la fugitiva de la justícia dels EUA, Assata Shakur.Les Filles d'Assata, van ajudar a organitzar la protesta contra Donald Trump a Chicago, Ilinois, el 2016, i després van protestar per la detenció de quatre participants en la manifestació. El grup ha treballat en estreta col·laboració amb el col·lectiu Black Lives Matter a Chicago, per derrotar a la candidatura de reelecció de la Fiscal de l'Estat en el Comtat de Cook, Anita Alvarez, ja que a aquest grup no li agradava l'actuació de la fiscal, després de l'homicidi del ciutadà negre Laquan McDonald.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El Centre Internacional d'Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI) és una institució de l'arbitratge internacional que facilita la resolució de conflictes legalment i la conciliació entre els inversors internacionals. El CIADI és un membre del Grup del Banc Mundial, de la qual rep el finançament, i té la seu a Washington DC, als Estats Units. Va ser establert el 1966 com una institució especialitzada autònoma, multilateral per estimular el flux internacional d'inversions i mitigar els riscos no comercials amb un tractat elaborat per consellers executius del Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament i signat pels països membres. El 2012 hi havia 158 països membres contractants, que es comprometen a complir i respectar els laudes arbitrals de conformitat amb el Conveni del CIADI. El centre realitza activitats d'assessorament i manté diverses publicacions.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Un advocat o advocada (també: advocadessa) és aquella persona, antigament llicenciada en dret i modernament, diplomada d'una facultat de Ciències Jurídiques, que, a més a més, ha superat amb èxit l'examen d'estat i s'ha inscrita en un Col·legi d'Advocats com a exercent, que exerceix professionalment l'assessorament i consell en matèria legal així com la direcció i defensa de les parts en judici i tota classe de processos judicials i administratius.\nEls advocats són els principals cooperadors o agents que intervenen en l'administració de justícia.\nL'advocat, en ser un professional específicament preparat i especialitzat en qüestions jurídiques, és l'única persona que pot oferir un enfocament adequat del problema que té el ciutadà o 'justiciable'. Cal destacar que a més de la seva intervenció en judici, una funció bàsica i principal de l'advocat és la preventiva.\nAmb assessorament, una correcta redacció dels contractes i documents, etc., s'eviten conflictes, de forma que l'advocat, més que per als plets o judicis, serveix per a no arribar a ells.\nD'altres col·lectius professionals presten serveis propers als dels advocats, i es tracta de professionals altament qualificats, però especialitzats en l'assessorament o la gestió de qüestions o en matèries molt concretes. L'únic professional habilitat per al tràmit complet d'una qüestió judicial és l'advocat.\nA través dels Col·legis d'Advocats o dels organismes pertinents (segons els països) existeixen serveis d'assistència jurídica gratuïta per als ciutadans que no disposen de mitjans econòmics.\nL'actuació professional de l'advocat es fonamenta en els principis de llibertat i independència. El principi de bona fe presideix les relacions entre el client i l'advocat, que està subjecte al secret professional.", "label": "Dret" }, { "sentence": "En dret, un apoderat és aquella persona que té la capacitat jurídica per actuar en nom d'un altre. És una manifestació unilateral de l'atorgant que es basa en la confiança que es té en l'apoderat. L'apoderament ha de realitzar-se mitjançant una escriptura pública d'apoderament que s'atorgarà davant de notari.\nL'apoderament pot abraçar diferents àmbits de la capacitat jurídica de qui el dona sent per això molt important delimitar-lo prou bé perquè sigui adequat a les necessitats que motiven l'apoderament però sense excedir-se. A l'escriptura s'especificaran les capacitats que són atorgades a l'apoderat per part del mandatari o poderdant que sempre podrà revocar-lo.\nÉs important en l'àmbit de la persona jurídica, ja que, en no poder signar per ella mateixa i no sempre estar disponibles els administradors, poden necessitar apoderats.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Batlle o Batle era el delegat territorial d'un senyor feudal en un lloc determinat, als Països Catalans de l'edat mitjana i moderna. La jurisdicció territorial sobre la qual actuava s'anomenava batllia. El seu senyor tant podia ser el sobirà o un noble qualsevol (laic o eclesiàstic). Bàsicament tenia dues funcions: administrar el patrimoni del senyor feudal en aquell lloc, i instruir la justícia en el seu nom.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Es deia escrivà a qui per ofici públic tenia l'autoritat per redactar o autentificar, és a dir, donar fe de les escriptures i altres actes o contractes fets públics davant seu. També s'encarregava de les actuacions judicials, governatives i administratives i de redactar les cartes i testaments per a la reialesa.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El jutge o jutgessa (del llatí iudex) és un funcionari d'administració de justícia. Les seves funcions, formació i nomenament poden variar segons els països. A Catalunya el jutge d'instrucció dirigeix les investigacions encaminades a resoldre els crims, mentre que a d'altres països aquesta tasca correspon als fiscals. Normalment, als països que es regeixen pel dret romà, els jutges són funcionaris de carrera, mentre que en els anglosaxons, a vegades són elegits.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El qadi al-àskar, en àrab (قاضي العسكر, qāḍī al-ʿaskar, ‘jutge de l'exèrcit’) o, en turc, kazasker o kadıasker (turc otomà: قاضی عسكر), és una institució que té les seves arrels en el segle viii quan el governador d'Egipte Sàlih ibn Alí ibn Abd-Al·lah (750-751) va nomenar un jutge o cadi per cadascuna de les unitats militars del seu exèrcit que sortien en expedició (750). Apareixen després com a institució regular sota els aiúbides, al segle xii, i sota els seljúcides de Rum, al segle xiii. El primer kadıaskar otomà fou nomenat el 1363 amb jurisdicció militar i control sobre tots els cadis; el 1481 es van crear dos kadıaskar, un per a Anatòlia i un per a Rumèlia; un tercer per al Diyarbekir fou creat vers el 1515 per Selim I, però va ser suprimit al cap d'uns tres anys. Els kadıaskar eren membres del Diwan-i Humayun o Consell Imperial, la qual cosa els donava molta influència. A la segona meitat del segle xvi van perdre part d'aquesta influència en favor del gran muftí d'Istanbul, però van restar membres del diwan fins a la meitat del segle xix. El càrrec va existir fins al 1914, quan els dos cadis van ser reunits en un de sol fins a l'abolició decretada per la república el 1923.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Magistrat (del llatí magistratus) és un terme emprat per a referir-se a certs funcionaris públics. Procedeix dels temps de l'antiga Roma i ha evolucionat en els països de parla hispana per a referir-se a càrrecs administratius o, especialment, judicials. La seva principal funció és la de jutjar i fer executar allò jutjat. Han de ser independents (que no siguin influïts per un altre poder) i imparcials (sense vinculació amb les parts pertanyents al cas).", "label": "Dret" }, { "sentence": "El procurador general representava el rei de la Corona d'Aragó en relació amb tots els aspectes i era assessorat per un Consell de la Procuradoria.\nDesprés d'una primera època en què les prerrogatives no eren ben definides, l'any 1309, s'establí que hi havia un únic procurador general per a tota la Corona d'Aragó i que era el successor del monarca.\nA causa de la seua important funció judicial, tenia la seua pròpia cort.\nEn cadascun dels regnes de la Corona d'Aragó era representat pel portaveu del Procurador reial.\nEl nom, d'ençà del 1363, fou canviat pel de Governador general.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Un protonotari era un oficial de la Cancelleria Reial, cap de la secretaria reial. Actuava com a secretari i fedatari del rei i era present, per exemple, al seu costat, durant les Corts. Les seues funcions estan reglamentades a les Ordinacions de Pere III.", "label": "Dret" }, { "sentence": "En dret, el relator és el funcionari d'alguns tribunals superiors de justícia encarregat de realitzar la relació dels expedients judicials davant aquests organismes jurisdiccionals. La relació consisteix a donar a conèixer el contingut dels expedients judicials als jutges que formen part d'aquests tribunals, atès el seu caràcter col·legiat.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Un ulema (de l'àrab علماء, ʿulamāʾ, sing. عالم, ʿālim, lit. ‘que sap’) és un doctor de la llei islàmica expert en qüestions jurídiques i teològiques.En àrab el mot «àlim» significava i significa ‘savi’, ‘aquell que sap’, ‘aquell que té l'ilm (el saber, la ciència)’, però en català ens ha arribat en l'accepció tècnica de ‘savi en dret’ (en ciència jurídica) i en plural. El fet que el mot s'hagi introduït a la llengua catalana —així com a la majoria de llengües europees— a partir del plural es deu al fet que, en l'islam clàssic, el conjunt dels savis en dret, els «ulamà», esdevingueren un estament privilegiat encarregat de salvaguardar l'ortodòxia (fos quina fos, en cada moment, aquesta ortodòxia) i, com que la seva importància provenia de la seva condició de casta o grup, més que no pas dels seus membres individuals, el nom s'introduí entre els islamòlegs a partir del plural.\nL'organització i poders dels ulemes com a grup i individualment han canviat al llarg del temps, al llarg de la geografia islàmica i segons la pertinença a una o altra branca o escola de l'islam.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Abstenció és l'acció i efecte de no prendre part en una votació. Segons les circumstàncies i el tipus de vot, pot ser una obligació, una opció, una negligència, una impossibilitat tècnica o senyal d'indiferència.\nEn assemblees una persona pot abstenir-se quan ni és pro, ni contra una proposició. Certs parlaments no permeten l'abstènció, en aquest cas, l'única opció que queda per a qui no té opinió o no vol prendre part, és l'absència al moment de la votació. En altres circumstàncies l'abstenció és una obligació moral o legal, quan el votant té un conflicte d'interessos (Exemple: Quan un ajuntament vol comprar un terreny que pertany a un membre del consell municipal, aquest membre s'ha d'abstenir). En assemblees d'associacions se sol no votar per si mateix en l'atribució de les funcions de la junta, tot i que no és una obligació.\nEn eleccions polítques, l'abstènció pot manifestar-se pel vot nul o per l'absència, és a dir, no anar a votar. Certs països tenen el sufragi obligatori i l'absència hi és prohibida i sancionada. En certes monarquies parlementàries, com ara Bèlgica, el rei i la reina dels belgues tenen el dret i l'obligació de vot, però, pel seu deure moral de neutralitat, notifiquen la seva impossibilitat de votar, com ho fan altres ciutadans impedits per raons valables i reconegudes pels tribunals.L'abstencionisme és el grau de persones que no participen en una votació o sufragi. Sovint se sumen els vots nuls i les abstencions per mesurar el grau d'implicació dels ciutadans. Abans les eleccions, els polítics es trenquen el cap per trobar arguments per reduir el nombre d'abstencions. Després de les eleccions, els analistes s'el trenquen per interpretar el sentit del nombre d'abstencions. El significat de l'abstenció és molt difús, «ja que no se sap per què la persona no ha anat: si és per indiferència, descontent amb el sistema electoral, malaltia, etcètera».", "label": "Dret" }, { "sentence": "En Dret, es denomina ànim de lucre, a la intenció d'una persona d'incrementar el seu patrimoni mitjançant un acte jurídic legal o il·legal.\nL'ànim de lucre té importància en moltes esferes del dret, ressaltant l'esfera del dret de contractes i la del dret penal.", "label": "Dret" }, { "sentence": "L'arbitratge és una forma alternativa de resolució de conflictes fora dels tribunals judicials. Es treballa per resoldre la controvèrsia amb una o més persones (els 'àrbitres', 'àrbitres' o ' tribunal arbitral '), que dicta el 'laude arbitral'. Una decisió o laude arbitral és legalment vinculant per ambdues parts i executiva davant dels tribunals, tret que totes les parts hagin estipulat que el procés i la decisió arbitral no és vinculant.L'arbitratge s'utilitza sovint per a la resolució de disputes comercials, especialment en el context de transaccions comercials internacionals. En alguns països l'arbitratge també s'utilitza amb freqüència en assumptes de consum i ocupació, on l'arbitratge pot ser obligatori per les condicions laborals o contractes comercials i pot incloure una renúncia al dret de presentar una demanda col·lectiva. L'arbitratge obligatori de consum i ocupació s'ha de distingir de l'arbitratge consensuat, especialment l'arbitratge comercial.\nHi ha drets limitats de revisió i apel·lació de laudes arbitrals. L'arbitratge no és el mateix que els procediments judicials, tot i que en algunes jurisdiccions, els procediments judicials de vegades s'anomenen arbitratges, la resolució alternativa de disputes (ADR), la determinació pericial, o la mediació, que és una forma de negociació d'acords facilitada per una tercera part neutral.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Bé semovent és un terme jurídic que es refereix a aquella part del patrimoni del subjecte del dret, o un component del mateix, que és capaç de moure's per si sol. La condició de semovents la representen els animals en producció econòmica, en definitiva, el que són els caps de bestiar . Tradicionalment, també integraven aquesta categoria els animals de labor : cavalls, rucs, muls, etc.", "label": "Dret" }, { "sentence": "En la biologia evolutiva, coopció és un sinònim d'exaptació que es refereix al canvi en la funció d'una adaptació, i és un terme molt similar a la preadaptació.\nEn la sociologia, coopció es refereix a una idea que s'incoprpora en el corrent general cultural.La Cooptació, coopció o cooptar es refereix a una acció feta en un gran nombre de camps on un oponent és anul·lat o neutralitzat per absorció, però hi ha també altres accepcions.\nAquest terme es pot referir a una elecció en la qual els membres del comitè o grup similar voten per tal de suplir una vacant en aquest comité o grup. Quan s'elegeix un petit comitè fent servir el mètode de la representació proporcional, una coopció pot no ser adequada, ja que els nous membres elegits no representaran necessàriament els interessos del grup representat pel membre vacant.\nÉs un sistema d'elecció dels nous membres d'un organisme o comunitat basat en la designació pels membres que ja formen part d'aquella instància. S'utilitza per exemple per designar els administradors de les Societats anònimes a França.\nTambé es pot referir a la tàctica de neutralitzar o guanyar sobre una minoria mitjançant la seva assimilació dins del grup cultural establert.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Un dany en dret anglosaxó és un recurs en forma d'una indemnització monetària que s'ha de pagar a un reclamant com a compensació per pèrdues o lesions. Per justificar l'adjudicació, el reclamant ha de demostrar que l'incompliment del deure ha causat una pèrdua previsible. Per ser reconeguda per llei, la pèrdua ha d'implicar danys a la propietat o lesions mentals o físiques; rarament es reconeix la pèrdua econòmica pura per a la concessió de danys i perjudicis.Els danys compensatoris es classifiquen a més en danys especials, que són pèrdues econòmiques com la pèrdua de guanys, danys a la propietat i despeses mèdiques, i danys generals, que són danys no econòmics com ara dolor i sofriment i angoixa. En lloc de ser compensatoris, en el dret comú els danys poden ser nominals, despectius o exemplars.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La denúncia d'un tractat internacional és una de les formes de terminació dels tractats, i consisteix en la declaració de voluntat prevista en el pacte que fa una de les parts per a manifestar que fa ús del dret de retirar-se del conveni sense responsabilitat.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La desafectació és una figura jurídica que implica el canvi d'afectació d'un be o dret de domini públic a un altre fi o servei públic diferent, és a dir, una desafectació i una afectació simultànies.A títol de resum: \"Constitueix el procediment pel qual decau o se suprimeix la submissió d'un be o un dret al règim de domini públic, incorporant-se aquest bé o dret al règim patrimonial\".Si l'afectació determina la vinculació dels béns i drets a un ús general o a un servei públic, i la seva consegüent integració en el Domini Públic d'acord amb l'art. 65 de la Llei 33/2003 de 3 de novembre de Patrimoni de les Administracions Públiques, la desafectació dels béns i drets de domini públic perdran aquesta condició en els casos en què es produeixi la seva desafectació per deixar de destinar-se a l'ús general o al servei públic i, excepte en els supòsits previstos en la llei, la desafectació haurà de produir-se sempre de forma expressa (art. 69 de la llei 33/2003.<{{format ref}} https://www.boe.es/>).", "label": "Dret" }, { "sentence": "L'elusió fiscal és qualsevol acció, en principi per vies legals, que persegueix evitar o minimitzar el pagament d'impostos. Bàsicament l'elusió fiscal és una maniobra lícita i vàlida, l'objecte de la qual no és evadir imposts sinó rebaixar la quantia d'aquests.", "label": "Dret" }, { "sentence": "L'Evicció és una situació jurídica que es caracteritza per la privació total o parcial d'una cosa, soferta per la seva adquirent, en virtut d'una sentència judicial o administrativa, \"aquesta pot ser derivada d'una acció reivindicatòria \"dictada sobre la base de drets al·legats per tercers les causes del qual són anteriors al títol d'adquisició del primer.Aquesta situació, però, es verifica en ocasió de diverses convencions, caracteritzant-se per ser una torbació de dret, el Codi Civil Xilè la tracta a propòsit de la compravenda i el arrendament , principalment.\nLa paraula prové del llatí evincere, que significa derrotar, despullar o vèncer en un litigi.\nEs defineix la evicció com la privació forçosa, total o parcial, de la cosa comprada que sofreix el comprador en virtut de sentència ferma i a conseqüència de l'existència d'un dret anterior al contracte d'adquisició.L'evicció obliga al sanejament per part del comprador.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Exequàtur és un document definit en la Convenció de Viena sobre relacions consulars que expedeix el govern d'un estat sobirà a un cònsol pel qual se l'autoritza a exercir les seves tasques consulars en representació d'aquell estat.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Exhort, en el camp del dret i justícia, és una petició que fa un jutge a altre del mateix grau per notificar quelcom a quidam fora de la jurisdicció del primer i dintre de la del segon.\nA tal petició s'hi pot negar aquest segon jutge sense que generi cap problema oficial, tan sols l'endarreriment del poder judicial de l'Estat i la possible incapacitat de finalitzar un cas de qualsevol mena.\nNormalment, les persones civils que reben una notificació d'exhort són convocades com a testimonis, pel regular oculars, del fets; això no obstant, també poden ésser amb total normalitat denunciants o denunciats que, sense fugir de la justícia necessàriament, viuen fora del terme juridic (jurisdicció) del primer jutge.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Es coneix com a fadiga el dret de prelació que té el senyor directe d’adquirir la cosa emfitèutica quan el senyor útil la traspassa a un altre per títol onerós.A diferència del dret comú, que donava un termini de dos mesos al senyor, en dret català aquest només té trenta dies per pagar o dipositar el preu i accessoris, a partir de la data que presenta l’escriptura de transmissió. També és específic del dret català que els béns emfitèutics es puguin cedir a un tercer, excepte al bisbat de Girona i alguns llocs de la Catalunya Vella, on, a l’igual del dret comú, només es podia fadigar si els béns restaven per al senyor directe. En l’actual dret vigent a Catalunya, el senyor que fadiga no pot transmetre la propietat a títol onerós fins al cap de sis anys. El termini per a fadigar és de 15 dies des de la notificació de la transmissió, i si aquesta no es comunica, d’un any des de la inscripció al registre de la propietat. Tenen el dret de fadiga tant el senyor directe com el senyor útil en el cas que l’altra part trameti els seus drets a títol onerós. Segons la Compilació del 1960, la fadiga no pot tenir lloc en les permutacions, en les retrovendes, en les transaccions, en els violaris i en aquelles alienacions on el titular del dret no pugui complir, donant o fent, allò a què s’hauria obligat l’adquirent. Hom perd el dret de fadiga quan s’ha cobrat el lluïsme o consentit l’alienació i quan ha exercitat el dret de redempció abans de dictar-se sentència donant lloc a la fadiga. Quan el domini directe és de diverses persones en indivís, aquestes tenen el dret d’exercitar la fadiga conjuntament o per cessió dels restants. Si el domini directe és en usdefruit, cal que faci ús de la fadiga el nu-propietari.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La insaculació era una forma d'elecció de càrrecs feta per sorteig, consisteix en la selecció dels funcionaris polítics com a mostra aleatòria d'un grup més gran de candidats, un sistema destinat a garantir que totes les parts competents i interessades tinguin una igualtat d'accés a càrrecs públics.La insaculació permet reduir al mínim el fraccionisme, ja que no hi ha cap sentit fer promeses per guanyar-se sobre les circumscripcions clau si s'haguessin de triar per sorteig, mentre que les eleccions, en canvi, ho fomenten. En l'antiga democràcia atenenca, l'ordenació era el mètode tradicional i primari per nomenar funcionaris polítics, i el seu ús era considerat com una característica principal de la democràcia.Fou emprat, a la darreria de l'edat mitjana per a procedir a l'elecció de càrrecs en els governs municipals, en les confraries o gremis, en els consolats i en la Diputació del General del Principat de Catalunya. Els noms dels candidats -establerts prèviament- eren ficats en un sac (insaculats) i eren trets a l'atzar, sovint per un infant de menys de set anys. Avui en dia, la classificació s'utilitza habitualment per seleccionar jurats potencials en sistemes jurídics basats en dret comú i de vegades s'utilitza per formar grups ciutadans amb poder polític assessor ( jurats de ciutadans o assemblees de ciutadans ).", "label": "Dret" }, { "sentence": "El lucre cessant és una forma de dany patrimonial que consisteix en la pèrdua d'un guany legítim o d'una utilitat econòmica per part de la víctima o els seus familiars com a conseqüència d'un fet determinat, i que aquesta no s'hauria produït si l'esdeveniment perniciós no hagués tingut lloc. És, per tant, el que s'ha deixat de guanyar i que s'hauria guanyat de no haver succeït l'esmentat fet perniciós.El lucre cessant ocorre quan hi ha una pèrdua d'una perspectiva certa de beneficis. Per exemple, el comerciant que la seva mercaderia ha estat destruïda pot reclamar el preu d'aquesta, així com el benefici que n'hagués obtingut.\nSi bé s'admet generalment la indemnització per lucre cessant, la jurisprudència sol exigir una càrrega probatòria prou important, i se sol ser molt cautelós a l'hora de concedir-la.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Una moció de censura és una proposició presentada i votada en una assemblea legislativa amb l'objectiu de reprovar l'acció del govern i que, en cas de ser aprovada, en comporta en la majoria dels casos la dimissió i la substitució per un d'alternatiu.", "label": "Dret" }, { "sentence": "Una moció de confiança o qüestió de confiança és un instrument polític de què disposa el President del Govern o el primer ministre en els règims democràtics de tipus parlamentarista per afrontar una situació de debilitat del poder executiu davant del Parlament, i mitjançant la qual el Govern demana l'exprés suport a una política concreta o a un programa. La pèrdua de la moció porta generalment aparellada, des de finals del segle xix i al llarg del segle xx la dimissió constitucional del President i l'elecció d'un de nou, bé de forma immediata o després d'unes eleccions.És aplicable, per altra banda, a qualsevol president o junta d'un òrgan de poder polític, empresarial, universitari, esportiu, etc. per a determinar si se segueix sent coherent amb la seva actitud o per a ratificar una investigació a favor posterior a algun conflicte greu de l'ens. De la mateixa manera que en el cas polític, un resultat negatiu sovint condueix a la renúncia del càrrec i a la configuració d'unes noves eleccions.\nEl seu contingut és essencialment el mateix que el d'una moció de censura i, a Espanya, es troba regulada a l'article 112 de la Constitució espanyola de 1978.", "label": "Dret" }, { "sentence": "L'ordre de successió és el mètode que determina qui ha d'heretar un càrrec després de la mort, dimissió o deposició de la persona que l'ocupa actualment. En les monarquies, aquest ordre pot venir determinat per mètodes tan diversos com la successió agnàtica, la successió sàlica, el sistema de rota, l'elecció, la senioritat agnàtica, la primogenitura, l'ultimogenitura i fins i tot l'herència partible.\nEn l'ordenament jurídic de Catalunya, el concepte d'ordre de successió també es fa servir en referència a les herències normals i corrents.", "label": "Dret" }, { "sentence": "El principi acusatori és un element fonamental en un Estat de Dret segons el qual no es pot condemnar en un judici a un processament per una cosa diferent del que se li ha acusat. D'aquesta manera, el jutge queda impossibilitat per a, d'ofici, buscar o indagar en la criminalitat dels fets jutjats, podent només limitar-se a «escoltar» totes dues parts i prendre una decisió el més objectiva possible.", "label": "Dret" }, { "sentence": "En l'àmbit del dret i de l'administració, la recusació és la facultat de sol·licitar que un determinat funcionari s'abstingui d'intervenir en un procediment, basada en l'existència d'un possible interès personal del funcionari en l'afer o en les seves relacions amb els interessats. És una implicació del deure d'abstenció: un jutge o funcionari que és conscient d'un conflicte d'interessos, s'ha de retirar d'un expedient o plet, si no ho fa, les altres parts poden demanar-ne la recusació. Si la majoria dels motius són fàcils per demostrar, el motiu «amistat íntima o enemistat manifesta» és subjecte d'interpretació. Un no-respecte del deure d'abstenció pot ser una motiu d'anul·lació de la decisió per una instància superior.\nSegons la llei de l'estat espanyol, els motius d'abstenció o de recusació són:", "label": "Dret" }, { "sentence": "La reinserció o reinserció social, segons el concepte de Dret dels sistemes garantistes, és la finalitat de les condemnes i les institucions penitenciàries; portant a l'extrem les garanties que l’Estat de Dret atorga als drets dels acusats i condemnats, anant més enllà de la presumpció d’innocència.\nTot això mencionat amb anterioritat coincideix amb l’optimisme antropològic (és important mencionar a personatges com ara Sòcrates, que deia que la maldat estava lligada a la ignorància, Rousseau que feia referència a la bondat natural de l’home, o Concepció Arenal, qui digué: “odia el delicte i compadeix el delinqüent”, “obriu escoles i tanqueu presons”). Aquest optimisme, de les concepcions progressistes de l'educació i la psicologia, fa comprendre el comportament antisocial com a resultat d’un fracàs en la socialització. No obstant això, el comportament antisocial ha de tenir la possibilitat de rectificar-se, a través de la reeducació o rehabilitació.Un cop superat el concepte de revenja (en l'àmbit privat, vindicta o vendetta, o en l’àmbit públic, vindicta publica) cap al concepte de justícia (iustitia), des d’un punt de vista garantista, l’objectiu de la condemna ha de ser la reintegració en la societat del condemnat (reu), després d’haver completat i haver complert la seva condemna. En moltes ocasions aquest compliment no és necessari, atès que se simulen les formes d'aquest amb permisos penitenciaris, graus de règim penitenciari, llibertat condicional, remissió de condemna, indults parcials o totals, etc. En definitiva, tot allò que antigament es denominaven “mesures de gràcia”. El concepte resocialització no és sinònim de “reinserció”, atès que la resocialització fa referència al procés d’aquell individu que és privat de la llibertat fins a arribar a la reinserció com a últim fi, essent, doncs, una etapa d’aquest segon concepte.\nD’una banda, la condemna a mort i la cadena perpètua són incompatibles amb aquesta concepció jurídica, atès que suposen la impossibilitat de reinserció de l’individu. D’altra banda, el fet de reincidir en el delicte s’observa com un fracàs de les mesures de reinserció. Existeix, un debat en l’àmbit intel·lectual, jurídic, social, polític, etc., que fa referència a la conveniència, així com a la possibilitat o impossibilitat de la reinserció, especialment per alguns delictes o delinqüents (n’és un bon exemple el cas dels psicòpates), oferint, doncs, altres finalitats per les condemnes, com ara l'expiació, retribució a les víctimes, seguretat i prevenció general.", "label": "Dret" }, { "sentence": "La resolució judicial és l'acte processal provinent d'un tribunal, mitjançant el qual resol les peticions de les parts, o autoritza o ordena el compliment de determinades mesures.\nDins del procés, doctrinalment se'l considera un acte de desenvolupament, d'ordenació i impuls o de conclusió o decisió.\nLes resolucions judicials requereixen complir determinades formalitats per a validesa i eficàcia, sent la més comuna l'escripturació o registre (per exemple, en àudio), segons sigui el tipus de procediment en el qual es dicten.\nEn la majoria de les legislacions, hi ha alguns requisits que són generals, aplicables a tota mena de resolucions, tals com a data i lloc d'expedició, nom i firma del o els jutges que les pronuncien; i altres específics per a cada resolució, considerant la naturalesa d'elles, com l'exposició de l'assumpte (individualització de les parts, objecte, peticions, al·legacions i defenses), consideracions i fonaments de la decisió (raonament jurídic).", "label": "Dret" }, { "sentence": "Dins del món jurídic, una sentència és la resolució dictada per un jutge o tribunal que decideix definitivament un plet. La sentència declara o reconeix el dret o raó d'una de les parts litigants, obligant l'altra a complir-la. En dret penal, la sentència d'un tribunal absol o condemna l'acusat, imposant-li la pena corresponent. S'anomena també sentència el document que recull aquesta resolució.Una sentència constitueix l'últim acte explícit d'un procés regit per un jutge, així com l'acte simbòlic principal relacionat amb la seva funció. La sentència generalment pot incloure un decret d'empresonament, una multa i/o altres càstigs contra un acusat condemnat per un delicte. Les persones empresonades per delictes múltiples solen complir una pena concurrent (en què el període d'empresonament equival a la durada de la pena més llarga quan totes les sentències es compleixen juntes al mateix temps), mentre que altres compleixen la pena consecutiva (en què el període d'empresonament és igual a la suma de totes les sentències complertes seqüencialment, o una després de l'altra). les sentències addicionals inclouen les de tipus intermedi, que permeten a un reclús estar en llibertat durant unes 8 hores al dia per motius de treball; les de tipus determinat, que es fixen en un nombre de dies, mesos o anys; i les de tipus indeterminat o bifurcat, que exigeixen que el període mínim es compleixi en un entorn institucional com una presó, seguit d'un «temps al carrer», és a dir, un període de llibertat supervisada o de llibertat condicional fins que s'hagi complert la sentència total. Aquests tipus de 'llibertat controlada' són una mesura alternativa a una pena privativa de llibertat, com la presó o l'arrest domiciliari, i que és possible imposar a la sentència quan es compleixen certs requisits establerts en la llei, que li permet al condemnat per un delicte complir la seva sanció penal en llibertat, encara que subjecte a certes obligacions o sota certes condicions, per exemple, no cometre nous delictes o faltes. en cas d'incomplir aquestes condicions, la persona a la qual es li ha concedit la llibertat condicional ha de complir la seva condemna a la presó.\nSi una sentència es redueix a un càstig menys sever, llavors es diu que la sentència ha estat \"mitigada\" o \"commutada\". Rares vegades (depenent de les circumstàncies), els càrrecs de assassinat són \"mitigats\" i reduïts a càrrecs d'homicidi. No obstant això, en certs sistemes legals, un acusat pot ser castigat més enllà dels termes de la sentència (per exemple, estigma social, pèrdua de beneficis governamentals, o col·lectivament, les conseqüències col·laterals de càrrecs criminals).\nLes lleis generalment especifiquen les penes més altes que es poden imposar per certs delictes, i les pautes o directrius de sentència sovint marquen les penes mínimes i màximes de presó que es poden imposar a un delinqüent, que després es deixen a la discreció del tribunal de primera instància. No obstant això, en algunes jurisdiccions, els fiscals tenen una gran influència sobre les penes efectivament imposades, en virtut de la seva discreció per decidir de quins delictes acusar el delinqüent i de quins fets intentaran provar o demanar a l'acusat que ho estipuli en un acord de declaració de culpabilitat. S'ha argumentat que els legisladors tenen un incentiu per promulgar sentències més dures que les que els agradaria que s'apliquessin al típic acusat, ja que reconeixen que la culpa d'un rang de sentències inadequat per gestionar un crim particularment atroç recauria en els legisladors, però la culpa per càstigs excessius recauria en els fiscals.La llei de sentències a vegades inclou penes molt més dures de l'habitual quan s'apliquen certs fets. Per exemple, la llei penal estatunidenca contra els crims reiterats fets amb armes de foc o la llei contra els delinqüents habituals, poden sotmetre a un acusat a un augment significatiu de la seva condemna si comet un tercer delicte d'aquest tipus.", "label": "Dret" }, { "sentence": "En teoria de cues, una disciplina dins de la teoria matemàtica de la probabilitat, la notació de Kendall (o de vegades notació Kendall) és el sistema estàndard utilitzat per descriure i classificar un node de cua. D. G. Kendall va proposar descriure models de cua utilitzant tres factors escrits A/S/c el 1953, on A denota el temps entre les arribades a la cua, S la distribució del temps de servei i c el nombre de servidors del node. Des de llavors s'ha estès a A/S/c/K/N/D, on K és la capacitat de la cua, N és la mida de la població de llocs de treball a servir i D és la disciplina de la cua.Quan no s'especifiquen els tres paràmetres finals (per exemple, cua M/M/1), se suposa que K = ∞, N = ∞ i D = FIFO.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La notació de Lagrange de la derivada total d'una funció de més d'una variable \n \n \n \n f\n \n \n {\\displaystyle f}\n respecte a una de les seves variables \n \n \n \n x\n \n \n {\\displaystyle x}\n és:\n\n \n \n \n \n f\n \n ′\n \n \n (\n x\n )\n \n \n {\\displaystyle f^{\\prime }(x)}\n o:\n\n \n \n \n \n f\n \n (\n 1\n )\n \n \n (\n x\n )\n \n \n {\\displaystyle f^{(1)}(x)}\n De vegades està clar quina és las variable de derivació \n \n \n \n x\n \n \n {\\displaystyle x}\n , com passa sempre que la funció només depèn d'una variable; la notació esdevé llavors:\n\n \n \n \n \n f\n \n ′\n \n \n \n \n {\\displaystyle f^{\\prime }}\n o \n \n \n \n \n f\n \n (\n 1\n )\n \n \n \n \n {\\displaystyle f^{(1)}}\n El nom que rep es deu Joseph Louis Lagrange.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La notació multi-índex és una notació matemàtica que simplifica les fórmules utilitzades en el càlcul multivariable, les equacions diferencials parcials i la teoria de les distribucions, generalitzant el concepte d’un índex enter en una N-pla ordenada d’índexs.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Els parèntesis (en singular, parèntesi) són signes de puntuació. S'utilitzen de dos en dos per separar o intercalar un text dintre d'un altre.Per distingir-los, se'ls sol anomenar:\n\nparèntesi que obre o parèntesi esquerre, al símbol (\ni parèntesi que tanca o parèntesi dret, al símbol )En matemàtica, els parèntesis s'utilitzen per indicar precedència o definir un argument.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La notació polonesa inversa (RPN en anglès, Reverse Polish Notation) o notació postfix és un mètode d'introducció de dades alternatiu a l'algebraic. Va ser creat pel filòsof i científic de la computació australià Charles Leonard Hamblin a mitjans dels anys 1950. Deriva de la notació polonesa inventada pel matemàtic polonès Jan Lukasiewicz.\nA la dècada dels 60 aquest mètode va ser introduït als ordinadors. Posteriorment, Hewlett-Packard (HP) el va aplicar per primera vegada a la calculadora de sobretaula HP-9100A el 1968.El seu principi és el d'avaluar les dades directament quan s'introdueixen i manejar-les dintre d'una estructura LIFO (Last In First Out), mètode que optimitza els processos a l'hora de programar.\nBàsicament les diferències amb el mètode algebraic són que, per avaluar les dades directament quan s'introdueixen, no és necessari ordenar-ne l'avaluació, i que per a executar un ordre, primer s'han d'introduir tots els seus arguments, així, per a fer una simple suma \n \n \n \n \n \n a\n +\n b\n =\n c\n \n \n {\\displaystyle \\,\\!a+b=c}\n el RPN ho ordenaria \n \n \n \n \n \n a\n \n b\n \n +\n \n \n {\\displaystyle \\,\\!a\\ b\\ +}\n , deixant el resultat \n \n \n \n \n \n c\n \n \n {\\displaystyle \\,\\!c}\n directament.\nCal tenir en compte que la notació polonesa inversa no és literalment la imatge especular de la notació polonesa: amb operadors no-commutatius (com la resta o la divisió), l'ordre dels operands ha de romandre constant. Així per tant, «\n \n \n \n \n \n 6\n \n /\n \n 2\n \n \n {\\displaystyle \\,\\!6/2}\n » es tradueix a la notació polonesa com «\n \n \n \n \n \n \n /\n \n 6\n \n 2\n \n \n {\\displaystyle \\,\\!/6\\ 2}\n » i a la notació polonesa inversa com «\n \n \n \n \n \n 6\n \n 2\n \n /\n \n \n \n {\\displaystyle \\,\\!6\\ 2/}\n ». Amb nombres superiors a 9, també se segueix el costum d'escriure'ls d'esquerra a dreta.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La notació posicional és un sistema de numeració en el qual cada dígit té un valor diferent depenent de la seva posició relativa. Queda definida per la base, que és el nombre de dígits necessaris per escriure qualsevol nombre (comptant el zero).\nEl mode que s'utilitza habitualment és el sistema decimal (base 10), necessitant deu dígits diferents, el valor en ordre creixent és: 0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9. Per als nombres escrits en sistemes de bases menors s'usen els dígits de menys valor; per als escrits amb bases grans s'utilitzen lletres per als dígits més grans que 9 (0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, A, B, C...).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Aquest article proporcional una definició matemàtica. Per a un article més accessible, vegeu Nombre decimal.Una representació decimal d'un nombre real no negatiu r és una expressió en forma d'una sèrie, que tradicionalment s'escriu com la suma\n\n \n \n \n r\n =\n \n ∑\n \n i\n =\n 0\n \n \n ∞\n \n \n \n \n \n a\n \n i\n \n \n \n 10\n \n i\n \n \n \n \n \n \n {\\displaystyle r=\\sum _{i=0}^{\\infty }{\\frac {a_{i}}{10^{i}}}}\n on a0 és un enter no negatiu, i a1, a2, … són enters que satisfan 0 ≤ ai ≤ 9, que hom anomena els dígits de la representació decimal. La successió de dígits pot ser finita, i en aquest cas els dígits posteriors ai són 0. Alguns autors estan en contra de les representacions decimals amb una seqüència infinita de 9. Tot i aquesta restricció, encara existeix una representació decimal per a cada real no negatiu, i addicionalment fa que aquesta representació sigui única. El nombre que es defineix per una representació decimal s'acostuma a escriure:\n\n \n \n \n r\n =\n \n a\n \n 0\n \n \n ,\n \n a\n \n 1\n \n \n \n a\n \n 2\n \n \n \n a\n \n 3\n \n \n …\n \n \n {\\displaystyle r=a_{0},a_{1}a_{2}a_{3}\\ldots }\n És a dir, a0 és la part entera de r, no necessàriament entre 0 i 9, i a1, a2, a3, … són els dígits que configuren la part fraccionària de r.\nTotes dues notacions són, per definició, el següent límit:\n\n \n \n \n r\n =\n \n lim\n \n n\n →\n ∞\n \n \n \n ∑\n \n i\n =\n 0\n \n \n n\n \n \n \n \n \n a\n \n i\n \n \n \n 10\n \n i\n \n \n \n \n \n \n {\\displaystyle r=\\lim _{n\\to \\infty }\\sum _{i=0}^{n}{\\frac {a_{i}}{10^{i}}}}\n .", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El separador decimal és el signe gràfic que separa la part entera i la part decimal d'un nombre en notació decimal (la notació habitual). Segons la regió s'utilitza la coma o el punt. Al sistema català i a Europa, excepte al Regne Unit i Irlanda, s'utilitza la coma, al món anglosaxó, el punt. Les dues convencions són acceptades per l'Oficina Internacional de Pesos i Mesures.\nLa part davant el separador, sigui la coma o el punt, representa un nombre enter i indica quantes unitats senceres hi caben al nombre donat. Conté les xifres que corresponen a potències de 10 a partir d'1 (unitats, desenes, centenes, etc.). La part decimal, que va darrere, és la porció sobrant que no assoleix la unitat següent. Aquesta part conté les xifres (anomenades decimals) que corresponen a potències de 10 menors que 1 (dècimes, centèsimes, mil·lèsimes, etc.). Qualsevol nombre positiu és la suma d'un nombre natural i un nombre positiu més petit que 1; el separador decimal d'un nombre aplica aquesta descomposició i s'hi afegeix després del signe. El separador es col·loca entre la darrera xifra de la part entera, la unitat, i la primera xifra decimal, la dècima, sense deixar espais davant ni darrere. Es pot fer servir de manera anàloga en sistemes de numeració posicional amb altres bases, com el sistema binari.\nExemples:\n\nTretze i mig (1 desena, 3 unitats i 5 dècimes) és 13,5.\nUn vintè (5 centèsimes) és 0,05\nTretze (1 desena i 3 unitats) és 13\nUn terç (3 dècimes, 3 centèsimes, 3 mil·lèsimes…) és 0,333… (vegeu nombre decimal periòdic).L'ús del separador decimal i de la part decimal fa que es puguin representar, a més dels enters, molts nombres de l'entremig. De fet, es pot aproximar qualsevol nombre real amb tants decimals com es vulgui. Si es permeten els nombres decimals periòdics, es pot representar qualsevol nombre racional, malgrat que llavors hi hagi certs nombres que es puguin representar amb més d'una cadena de dígits (vegeu 0,999…, per exemple).\nEl matemàtic brugenc Simon Stevin va desenvolupar el sistema decimal per als nombres reals inferiors a u a la seva obra del 1585 De Thiende (el dècim). Nogensmenys va prendre temps abans que la notació s'estandarditzi. La coma com signe separador vindria d'una barra vertical que s'usava al Renaixement per distingir les unitats dels decimals, barra que a l'edat mitjana es col·locava horitzontalment a sobre de les xifres. Aquesta posició a sobre de la línia resultava incòmoda per a la impremta, i per aquest motiu es va procedir al canvi.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El signe de dividir és un símbol matemàtic que s'escriu ÷, és a dir, com un guió mitjà amb dos punts, un a sobre i un a sota de la ratlla de divisió. Es pot simplificar traient els punts, com apareix per exemple a les fraccions (la ratlla pot ser aleshores inclinada, com es veu a alguns models de calculadora). El signe està en actiu d'ençà el segle xvii per influència anglosaxona.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El signe de multiplicar, ×, és un símbol matemàtic usat principalment per a denotar la multiplicació de dos nombres. Fou introduït l'any 1631 per William Oughtred. El símbol és similar a la lletra x minúscula però és completament simètric, i té usos diferents. També és semblant a la creu de Sant Andreu.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El signe de sumar (+) és un signe que serveix, com el seu nom indica, per sumar, per exemple: 2+3, 1+1, a+b... També pot servir per marcar que un nombre és positiu (p.e.: +7), tot i que usualment no es fa (un nombre real que no va precedit de signe és positiu); només de vegades quan es comparen nombres negatius amb nombres positius.\nTambé s'anomena plus en comptades situacions, per exemple per anomenar llenguatges de programació com el C++ (ce plus plus).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El signe és el que defineix la propietat de ser, en principi un nombre, a les matemàtiques, positiu o negatiu. Els nombres naturals són sempre positius. En canvi, cada nombre real diferent de zero pot ser o positiu o negatiu, i per tant té un signe davant que n'indica quin. El nombre \"zero\" i l'infinit en principi no tenen signe, encara que en alguns contextos es consideren amb signe.\nA més de la seva aplicació als nombres reals, la paraula signe s'utilitza en matemàtiques per indicar aspectes dels objectes matemàtics que s'assemblen a la positivitat i negativitat, com el signe d'una permutació.\nEl \"signe\" s'utilitza de vegades per referir-se a diversos símbols matemàtics, com els operadors de càlcul: els símbols més i menys, el símbol de la multiplicació i altres; els lògics, els comparadors, etc. També per indicar els sentits de gir, dels vectors i de les referències, tant si són de coordenades cartesianes com angulars.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "En matemàtiques, l'expressió d'un nombre en parts per mil o unitats per mil és una manera d'expressar-lo en forma d'una fracció de 1.000, o com la desena part d'un percentatge. S'escriu amb el signe ‰ (Unicode U+2030), símbol similar al signe del percentatge (%) amb un 0 al final.\nUn 1 per mil es defineix com:\n\n1 ‰ = 10-3 = \n \n \n \n \n \n 1\n 1000\n \n \n \n \n {\\displaystyle {\\frac {1}{1000}}}\n = 0,001 = 0,1 %", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Clay Mathematics Institute (CMI) és una fundació sense ànim de lucre de Cambridge (Massachusetts, USA), dedicada a incrementar i disseminar el coneixement matemàtic. Té diversos premis i incentius per a matemàtics prometedors. L'institut va ser fundat en 1998 per Landon T. Clay, qui la finança, i pel matemàtic Arthur Jaffe de la Universitat Harvard.\nTot i que la institució és coneguda per premiar a qui resolgui els problemes del mil·lenni, duu a terme un ampli catàleg d'activitats entre les quals es troben uns premis de recerca (Clay Research Award).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La Federació Espanyola de Societats de Professors de Matemàtiques és una federació espanyola que reuneix totes les societats autonòmiques i provincials de professors de matemàtiques.\nLa FESPM es va constituir a Sevilla l'any 1988. Inicialment estava formada per 4 societats, conegudes ara en conjunt com SAEM THALES.\nLa FESPM col·labora amb ESTALMAT a l'organització de les Olimpíades Matemàtiques Nacionals.En el pla internacional la FESPM forma part de la FEAPM (Federació Europea d'Associacions de Professors de Matemàtiques) i de la FISEM (Federació Iberoamericana d'Educació Matemàtica).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "L'Institut Courant de Ciències Matemàtiques (Courant Institute of Mathematical Sciences, CIMS) és una divisió independent de la Universitat de Nova York (NYU) en la Facultat d'Arts i Ciències que fa de centre d'investigació i de formació avançada en matemàtiques i ciències de la computació. Duu el nom de Richard Courant, un dels fundadors de l'Institut Courant i també professor de matemàtiques a la Universitat de Nova York entre el 1936 i el 1972.\nL'Institut és un dels centres més prestigiosos del món en recerca i formació en matemàtiques. També és conegut per l'extensa investigació en àrees de les matemàtiques pures, com les equacions en derivades parcials, la probabilitat i la geometria, així com en àrees de les matemàtiques aplicades, com la biologia computacional i la neurociència computacional.\nEls professors de l'Institut Courant Peter Lax, S. R. Srinivasa Varadhan, Mikhaïl Grómov, Louis Nirenberg foren guanyadors del Premi Abel els anys 2005, 2007, 2009 i 2015 respectivament, per la seva recerca en equacions en derivades parcials, probabilitat i geometria. Alguns altres professors destacats han sigut Jürgen Moser (Medalla Cantor el 1992) o Martin Hairer (Medalla Fields el 2014). Entre els alumnes notables hi ha informàtics teòrics com Martin Kruskal i Anita Borg i nombrosos matemàtics, entre els quals Albert Dou i Mas de Xexàs i Xavier Cabré i Vilagut.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "L'Institut de Ciències Matemàtiques (ICMAT) és un institut mixt del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) amb tres universitats madrilenyes: la Universitat Autònoma de Madrid, la Universitat Carlos III de Madrid i la Universitat Complutense de Madrid. La seu de l'ICMAT es troba al campus de la UAM a Cantoblanco (Comunitat de Madrid, en un edifici de nova construcció.\nL'ICMAT compta amb al voltant de 100 membres, i conjuga la plantilla de matemàtics del CSIC amb investigadors de les tres universitats madrilenyes . La selecció inicial d'investigadors es va dur a terme amb l'ajuda de l'Agència Nacional d'Avaluació i Prospectiva després d'una crida pública a tots els interessats. El seu director de 2007 a 2017 ha estat Manuel de León Rodríguez. L'actual director és Antonio Córdoba Barba.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Museu de Matemàtiques de Catalunya (MMACA) té una exposició permanent al Palau Mercader, de Cornellà de Llobregat. L'exposició està situada a la segona planta d'aquest palau, en un espai d'uns 300 m² on s'ofereix als visitants una sèrie de mòduls i aparells interactius que permeten a través de la manipulació, mostrar aspectes sorprenents, lúdics i aplicats de les matemàtiques.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La Reial Societat Matemàtica Espanyola (RSME) és una associació les finalitats de la qual, tal com es recullen en els seus estatuts, són la promoció i divulgació de la Ciència Matemàtica i les seves aplicacions i el foment de la seva recerca i del seu ensenyament en tots els nivells educatius.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La Societat Americana de Matemàtiques (sigles en anglès AMS) està dedicada als interessos de la recerca i patrocini de les matemàtiques, que fa amb diverses publicacions i conferències així com premis monetaris anuals als matemàtics.\nLa societat advoca per l'ús del programa de composició de tipus TeX al insisitir que les contribucions es facin en els seus propis paquets AMS-TeX o AMS-LaTeX.\nLa AMS és un dels quatre membres de la Joint Policy Board for Mathematics (JPBM).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (SCCFQM) fou una filial de l'Institut d'Estudis Catalans, creada l'any 1932 amb la finalitat d'agrupar científics de diferents activitats.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La Societat Catalana de Matemàtiques és una societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) fundada l'any 1987. La SCM continua les activitats de la Secció de Matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències fundada l'any 1931 per l'IEC. Els seus objectius principals són estendre el coneixement de les ciències matemàtiques i fomentar-ne l'ensenyament i la investigació arreu dels Països Catalans.La Societat Catalana de Matemàtiques es regeix pels seus Estatuts, així com pels estatuts de l'IEC. Els seus òrgans de govern són l'Assemblea General, formada per tots els socis que hi assisteixin, i la Junta Directiva, elegida per l'Assemblea cada quatre anys, i formada pel president, el vicepresident, el secretari, el tresorer i diversos vocals. A més, un membre de l'IEC actua com a delegat en les reunions de la Junta Directiva. També hi ha un Comitè Científic, un Comitè de Publicacions, i un corresponding member EMS-SCM.\nL'any 2015 la Societat tenia més de 800 socis. La Junta Directiva està formada pel president, Xavier Jarque; el vicepresident, Enric Ventura; la vicepresidenta adjunta, Iolanda Guevara; el secretari, Albert Ruiz; la tresorera, Natàlia Castellana; i set vocals. El delegat de l'IEC és Joan Girbau.Les principals activitats de la Societat són les trobades matemàtiques, els premis i les publicacions.\nDes del 1998 se celebra anualment una jornada amb el nom de Trobada Matemàtica dedicada a les activitats de recerca i divulgació; alguns anys aquesta trobada s'ha substituït per una jornada internacional de recerca amb el nom de Barcelona Mathematical Days. Des del 2004 se celebra la Jornada d'Ensenyament de les Matemàtiques, en col·laboració amb la Federació d'Entitats per l'Ensenyament de les Matemàtiques a Catalunya (FEEMCat) així com altres societats d'ensenyants de les matemàtiques dels Països Catalans.Des de l'any 1996 la Societat Catalana de Matemàtiques, a través de les comissions balear, valenciana i catalana, organitza als territoris de parla catalana la Prova Cangur, la mateixa prova que realitzen la resta de participants d'Europa i d'altres països. Es tracta d'un joc concurs consistent en 30 reptes matemàtics creatius i imaginatius per estimular i motivar l'aprenentatge de les matemàtiques a través dels problemes.La Societat Catalana de Matemàtiques, sota els auspicis de la Societat Matemàtica Europea, organitzà el tercer Congrés Europeu de Matemàtiques, que tingué lloc a Barcelona els dies 10-14 de juliol de l'any 2000 i comptà amb una assistència de més d'un miler de matemàtics. El president del comitè executiu fou Sebastià Xambó i Descamps, que presidia la Societat des del 1995 i va ser un dels impulsors de la candidatura per a l'organització del congrés. El president del comitè científic fou sir Michael Atiyah.\nEl precedent històric immediat de la Societat Catalana de Matemàtiques és la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, fundada l'any 1932 i que depenia, juntament amb altres societats filials, de la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta societat va ser molt activa en el període anterior a la guerra del 1936, però després no va reprendre les seves activitats fins a l'any 1959. L'any 1968 es va dividir en tres seccions que treballaven de manera independent: física, matemàtiques i química; posteriorment s'hi afegí la secció de tecnologia. Després de la mort de Franco les seccions poden començar a funcionar amb una relativa normalitat. En el període 1978-1982 la secció de matemàtiques aconsegueix augmentar tant el nombre de socis (que supera els 250) com les seves activitats, entre les quals l'inici de la publicació del Butlletí de la Secció de Matemàtiques.\nL'octubre del 1986 la Secció de Ciències de l'IEC va aprovar la separació de la Societat de Ciències en quatre noves societats científiques corresponents a les seccions que posseïa: la Societat Catalana de Física, la Societat Catalana de Matemàtiques, la Societat Catalana de Química i la Societat Catalana de Tecnologia. Aquesta especialització s'havia fet necessària per motius d'homologació internacional, i també per a acostar les societats als respectius col·lectius professionals.La Societat Catalana de Matemàtiques és una de les set societats que formen el Comitè Espanyol de Matemàtiques, organisme creat l'any 2004 i encarregat de coordinar les activitats matemàtiques espanyoles relacionades amb la Unió Matemàtica Internacional.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La Societat Matemàtica de Londres (en anglès, London Mathematical Society, LMS) és una de les societats científiques del Regne Unit per les matemàtiques (les altres són la Societat Estadística Reial (RSS) i l'Institut de Matemàtiques i les seves Aplicacions (IMA)).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "21 és una pel·lícula estatunidenca de Robert Luketic estrenada el 2008.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "21 grams és una pel·lícula mexicanoestatunidenca, dirigida per Alejandro González Iñárritu, estrenada el 2003.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Agora és un drama històric de 2009 dirigit per Alejandro Amenábar i protagonitzat per Rachel Weisz. És la cinquena pel·lícula d'Amenábar i la seva segona rodada completament en anglès després de The Others. La història se situa en l'any 391 a la ciutat d'Alexandria (Egipte). La seva protagonista és la matemàtica, filòsofa i astrònoma Hipàcia que va ser assassinada pels seguidors del bisbe Ciril d'Alexandria el 415. Segons l'autor, es tracta de la seva pel·lícula més personal.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "The Butterfly Effect és una pel·lícula escrita i dirigida per l'Eric Bress en col·laboració amb el J.Mackye Gruber. Estrenada el 2004, la pel·lícula està protagonitzada per l'Ashton Kutcher, en el paper principal, i l'Amy Smart. El títol és una referència a l'anomenat efecte papallona, basat en el fet que qualsevol tipus de petita variació pot acabar generant un efecte considerablement gran.\nLa pel·lícula va produir dues seqüeles: The Butterfly Effect 2 (2006) i The Butterfly Effect 3: Revelations (2009), que van ser tretes directament per a DVD.\nLa trama gira entorn de l'Evan Treborn, un estudiant de psicologia que un dia descobreix que llegint els diaris que ell mateix va escriure d'adolescent, per recomanació del seu psiquiatre, pot tornar al passat i canviar les coses.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Cube és una pel·lícula de ciència-ficció canadenca dirigida per Vincenzo Natali, estrenada el 1997. Ha estat doblada al català.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Good Will Hunting, (El Indomable Will Hunting, en castellà) és una pel·lícula estatunidenca de Gus Van Sant estrenada l’any 1997. Va ser nominada a nou Òscars en la seva 70a edició, dels quals en va guanyar dos, i ha sigut internacionalment reconeguda com una de les millors pel·lícules de la història (Rànquing Top 500 Greatest Films Of All Time).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "L'habitació de Fermat (títol original en castellà: La habitación de Fermat) és una pel·lícula espanyola de 2007 dirigida pels debutants Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña. Gran part de la trama principal fa referència a l'anomenada conjectura de Goldbach, que planteja que qualsevol nombre parell es pot descompondre com la suma de dos nombres primers. Va ésser rodada a Barcelona i al Pantà de Sau. Totes les cançons que sonen en la pel·lícula són obra del grup granadí Los Planetas. Fou doblada al català.Fou estrenada el 16 de novembre de 2007 als cinemes comercials.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Hidden Figures és una pel·lícula biogràfica nord-americana de 2016 dirigida per Theodore Melfi i escrita per Melfi i Allison Schroeder. Està basada en el llibre de no ficció del mateix nom de Margot Lee Shetterly. Taraji P. Henson en el paper de Katherine Johnson és una matemàtica afroamericana que va calcular les trajectòries de vol del projecte Mercury i el vol a la Lluna de l'Apol·lo 11 (1969). La pel·lícula també presenta a Octavia Spencer, Janelle Monáe, Kevin Costner, Kirsten Dunst i Jim Parsons.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La veritat oculta (títol original: Proof) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per John Madden, estrenada el 2005. El guió ha estat escrit per Rebecca Miller basant-se en la peça de teatre Proof de David Auburn. Ha estat doblada al català.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "The Oxford Murders és una pel·lícula del 2008 dirigida per Álex de la Iglesia i protagonitzada per Elijah Wood i John Hurt, coproduïda per Espanya, Regne Unit i França, i basada en la novel·la argentina Crímenes imperceptibles.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Pi és una pel·lícula estatunidenca de Darren Aronofsky, thriller psicològic estrenada el 1998, i que ha estat doblada al català. El títol fa referència al nombre matemàtic π (Pi).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Una ment meravellosa (títol original en anglès A Beautiful Mind) és una pel·lícula estatunidenca de Ron Howard, adaptació de la novel·la homònima, estrenada el 2001 i guanyadora de quatre oscars.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "X+Y, llançada als Estats Units com a A Brilliant Young Mind, és una comèdia dramàtica britànica del 2014 dirigida per Morgan Matthews amb els actors Asa Butterfield, Rafe Spall, i Sally Hawkins. La pel·lícula, inspirada en el documental Beautiful Young Minds, se centra en un adolescent prodigi de les matemàtiques anglès anomenat Nathan (Asa Butterfield), qui té una dificultat amb les persones (és autista) però troba comfort en els nombres. Quan és escollit per a representar la Gran Bretanya a la Olimpiada Internacional de Matemàtiques Nathan s'embarca en un viatge en el qual fa front a reptes inesperats, com entendre la naturalesa de l'amor. La pel·lícula s'estrenà al Festival Internacional de Cinema de Toronto el 5 de setembre de 2014. L'estrena europea fou al Festival de cinema de London del BFI el 13 d'octubre de 2014, i l'estrena als cinemes del Regne Unit fou el 13 de març de 2015.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi Abel és un guardó internacional que s'atorga anualment a un o més matemàtics per contribucions científiques excepcionals en el camp de les matemàtiques. El govern noruec va crear el premi l'any 2002, coincidint amb el segon centenari del naixement del matemàtic noruec Niels Henrik Abel, i es va atorgar per primera vegada l'any 2003. Els objectius del premi són augmentar la consideració de les matemàtiques en la societat i estimular l'interès dels joves per les matemàtiques.\nLa recompensa econòmica per al guanyador és de 6 milions de corones noruegues, uns 770.000 €, semblant a la del Premi Nobel.\nJuntament amb la Medalla Fields, el Premi Abel és el guardó més important en el camp de les matemàtiques, i de fet es considera que és el «premi Nobel dels matemàtics».", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi Fermat de recerca matemàtica s'atorga cada dos anys pels treballs de recerca en els camps on les contribucions de Pierre de Fermat varen ser decisius:\n\nDeclaracions de Càlcul de variacions\nFonaments de la probabilitat i geometria analítica\nTeoria de nombres.L'esperit del premi se centra a premiar els resultats de les investigacions accessible al major nombre de professionals matemàtics dins d'aquests camps. El premi Fermat va ser creat el 1989 i s'atorga cada dos anys a Tolosa per l'Institut de Matemàtiques de Tolosa. L'import del premi Fermat s'ha fixat en 20.000 euros per a la dotzena edició (2011).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi George David Birkhoff en matemàtiques aplicades s'atorga –conjuntament per la Societat Americana de Matemàtiques (AMS) i la Societat per Matemàtiques Aplicades i Industrials (SIAM)– en honor de George David Birkhoff (1884–1944). En l'actualitat es concedeix cada tres anys per una contribució excepcional a: \"matemàtiques aplicades en el sentit més alt i més ample\". El destinatari del premi ha de ser un membre d'una de les societats d'adjudicació, així com ser resident dels Estats Units d'Amèrica, Canadà o Mèxic. El premi va ser establert el 1967 i en l'actualitat (2010) ascendeix a 5.000 dòlars americans.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La medalla Cantor de la Societat Matemàtica d'Alemanya (Deutsche Mathematiker-Vereinigung, DMV) és un premi que s'atorga a matemàtics associats a la llengua alemanya normalment cada dos anys, durant les reunions anuals de la societat. El nom del guardó va ser triat en honor del matemàtic rus Georg Cantor, conegut per les seves aportacions a la teoria de conjunts.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La Medalla Chern és un premi internacional de matemàtiques, atorgat durant el Congrés Internacional de Matemàtics (IMC) que se celebra cada quatre anys, en reconeixement als assoliments destacats de tota una vida dedicada a l'estudi de les matemàtiques al més alt nivell.\nNomenat en honor del matemàtic xinès Shiing-Shen Chern (1911, Jiaxing, Xina - 2004, Tianjin, Xina), el reconeixement és atorgat en conjunt per la Unió Matemàtica Internacional (IMU) i la Fundació Medalla Chern (CMF) durant la cerimònia d'obertura, de la mateixa manera que la Medalla Fields, el Premi Nevanlinna i el Premi Gauss. El primer va ser atorgat en el 2010 a Hyderabad.\nEl premi consisteix en una medalla decorada amb la figura de Chern, una premi en metàl·lic de 250.000 dòlars i a més l'opció de redirigir els 250.000 dòlars en donacions de caritat cap a una o més organitzacions que recolzin la recerca, educació o divulgació en matemàtiques.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La Medalla Euler, anomenada així en honor del famós matemàtic del segle xviii Leonhard Euler, és una condecoració que atorga anualment l'Institut de Combinatòria i les seves Aplicacions (Institute of Combinatorics and its Applications) a matemàtics amb una vida distingida, dedicada a contribuir en la investigació combinatòria.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La Medalla Sylvester és una medalla de bronze que la Royal Society lliura amb periodicitat biennal els anys parells -des del 2010, ja que fins al 2009 es concedia cada tres anys-, premiant l'esforç d'una recerca matemàtica. Va ser batejada en honor de James Joseph Sylvester, professor de geometria a la Universitat d'Oxford els anys 1880. El primer guardonat en fou Henri Poincaré el 1901. La medalla s'acompanya d'una dotació econòmica de 2.000 lliures esterlines.El premi està obert a ciutadans de qualsevol país de la Commonwealth o de la República d'Irlanda i també a aquells que n'hagin estat residents habituals i hi hagin treballat, com a mínim, en els 3 anys immediatament anteriors a ser-ne proposats.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi CRM-Fields-PIMS és un premi canadenc en les ciències matemàtiques. És donat anualment per tres matemàtiques canadenques instituts: el Centre de Recherches Mathématiques (CRM), l'Institut Fields, i el Pacific Institute for the Mathematical Sciences (PIMS).\nEl premi va ser establert el 1994 pel CRM i l'Institut Fields com a Premi CRM-Fields. El premi va prendre el seu nom actual quan les PIMS es va convertir en soci el 2005.\nEl premi està dotat amb un premi monetari de 10.000 $, finançat conjuntament pels tres instituts. El guanyador del premi inaugural va ser Donald Coxeter. Altres guanyadors dels premis destacats inclouen Stephen Cook i William Thomas Tutte. El premi es dona generalment a les persones amb l'excepció de 2003 quan se li va donar de forma conjunta a John McKay i a Edwin Perkins.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi Demídov (rus: Демидовская премия, Demídovskaia prémia) és un premi científic nacional de l'Imperi Rus que va atorgar anualment als membres de l'Acadèmia Russa de les Ciències. Un del més prestigiós i premis científics més vells al món, les seves tradicions van influir altres premis d'aquesta classe incloent-hi el Premi Nobel. El Premi Demídov va ser restaurat pel govern de la Província de Sverdlovsk el 1993.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El premi Krieger–Nelson és atorgat per la Societat Matemàtica del Canadà en reconeixement a dones matemàtiques que hagin destacat en el seu camp. El primer cop que es va donar va ser l'any 1995. El premi duu el nom de Cecilia Krieger i Evelyn Nelson, ambdues canadenques conegudes per les seves contribucions a les matemàtiques.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi Nevanlinna és atorgat per les contribucions en els aspectes matemàtics de la computació. El premi va ser establert el 1981 pel comitè Executiu de la Unió Matemàtica Internacional IMU i va ser nomenada així en honor del matemàtic finlandès Rolf Nevanlinna qui va morir un any abans. El premi consisteix en una medalla d'or i un premi en efectiu.\nL'any 2017, el matemàtic nord-americà d'origen rus, Alexander Soifer, va iniciar una campanya per substituir el nom del premi ja que, segons el seu parer, un organisme internacional de prestigi, no podia concedir un premi amb el nom d'una persona que havia tingut comportaments filonazis durant la Segona Guerra Mundial. El canvi de nom va ser acordat al congrès del 2018 i el premi s'anomena ara Premi Abacus. El primer es concedirà al congrès de l'any 2022.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi Salem, fundada per la vídua de Raphaël Salem, es concedeix cada any a un jove matemàtic que se considera haver realitzat un treball destacat en el camp d'interès de Salem, principalment la teoria de la sèrie de Fourier. El premi és considerat de gran prestigi i molts medallistes Fields han rebut prèviament el premi Salem. El premi va ser de 5.000 francs francesos el 1990.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi Stefan Bergman és un premi de matemàtiques, finançat pel patrimoni de la vídua del matemàtic Stefan Bergman i amb el suport de la Societat Americana de Matemàtiques. El premi s'atorga per a investigacions matemàtiques en: \"1) la teoria de la funció del nucli i les seves aplicacions en anàlisis reals i complexes; o 2) mètodes teòrics de funcions en la teoria d’equacions diferencials parcials de tipus el·líptic amb atenció al mètode de l'operador de Bergman.\"El premi s'atorga en honor a Stefan Bergman, un matemàtic conegut pel seu treball sobre l’anàlisi complexa. Els destinataris del premi són seleccionats per un comitè de jutges designats per la Societat Americana de Matemàtiques. El valor monetari del premi és variable i es basa en els ingressos del fons del premi; el 2005 el premi es va valorar en aproximadament 17.000 dòlars.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Els Problemes del Premi del Mil·lenni (\"Millennium Prize Problems\" en anglès) són set problemes de matemàtiques que van ser enunciats pel Clay Mathematics Institute l'any 2000. Els problemes són P versus NP, la conjectura de Hodge, la conjectura de Poincaré, la hipòtesi de Riemann, l'existència i \"mass gap\" de la teoria de Yang-Mills, l'existència i regularitat de solucions per a les equacions de Navier-Stokes, i la conjectura de Birch i Swinnerton-Dyer. La resolució de qualsevol d'aquests problemes comporta un premi d'un milió de dòlars.\nActualment, l'únic Problema del Mil·lenni que ha estat resolt és la conjectura de Poincaré, que va ser resolta pel matemàtic rus Grigori Perelman l'any 2003.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi Ruth Lyttle Satter de Matemàtiques, també conegut com el Premi Satter és un guardó que la Societat Americana de Matemàtiques concedeix a una dona cada dos anys com a reconeixement a una contribució excepcional en la recerca matemàtica produïda durant els sis anys anteriors, amb una retribució de 5.000 $.El guardó es va establir el 1990 amb una donació de Joan Birman, en memòria de la seva germana, Ruth Lyttle Satter,que treballava principalment en ciències biològiques i que era una defensora de la igualtat d'oportunitats per a les dones en ciències.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi John L. Synge és un premi per la Societat Reial del Canadà per recerca excepcional en qualsevol branca de les ciències matemàtiques. Va ser creat en 1986 i es dona a intervals irregulars. El premi porta el nom en honor de John Lighton Synge.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Premi Wolf en Matemàtiques es concedeix gairebé anualment per la Fundació Wolf a Israel. És un dels sis Premis Wolf establerts per la Fundació i concedits des de 1978; els altres són en l'Agricultura, Química, Medicina, Física i Arts. Fins a l'establiment del Premi Abel, el premi va ser probablement l'equivalent més proper d'un \"Premi Nobel de Matemàtiques\", ja que la Medalla Fields es concedeix cada quatre anys només per matemàtics menors de 40 anys.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Lorenzo Alcaraz Segura (mort a Mèxic l'any 1973) va ser un matemàtic i professor espanyol. Es va exiliar a Mèxic després de la Guerra Civil espanyola, i allí va ser cofundador, secretari, administrador, director (1957-1973) i professor de l'Academia Hispano-Mexicana, centre laic i coeducatiu fundat el 1940 i on s'impartien classes de secundària i preparatòria, enginyeria en les seues diverses rames i arquitectura.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Antemi de Tral·les (en llatí Anthemius, en grec antic Ἀνθέμιος) (Tral·les, Lídia, Imperi Romà d'Orient, 474 - Constantinoble, id., 533) fou un notable arquitecte, matemàtic i professor.\nEl seu pare es deia Esteve i era metge. Un dels seus germans era el famós metge Alexandre de Tral·les (Alexandrer Trallianus), i Agàties diu que els altres tres germans, Dioscoros, Metrodoros, i Olympios, també van ser eminències en les seves professions. Antemi va desenvolupar gran part de la seva vida professional com a professor de matemàtiques a Constantinoble.\nEn companyia d'Isidor de Milet, va ser un dels dos principals arquitectes encarregats per Justinià I de construir l'església de Santa Sofia de Constantinoble el 532, però va morir al poc de començar l'obra. Es conserva un escrit anomenat Περί παραδόξων μηχανημάτων (Sobre les paradoxes de la mecànica) sobre miralls parabòlics i ustoris. Coneixia la pólvora i va construir una màquina de vapor.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Josip Belušić (Županići, 12 de març de 1847 - Trieste, 8 de gener de 1905) va ser un inventor i professor croat de física i matemàtiques nascut a l'Imperi Austríac.\nNascut en una família croata a l'actual territori de Croàcia durant el període de l'Imperi Austríac, Belušić va ser educat entre Pazin i Koper. Va completar els seus estudis a Viena i va ser professor a Koper i Castelnuovo, prop de Trieste. Belušić és recordat principalment per la seva invenció del velocímetre, que va patentar el 1888 i que va presentar al món el 1889, durant l'Exposició Universal de París, després de realitzar dos experiments entre Istria i Trieste el 1887 i el 1889.Belušić va néixer a prop de Labin, a Istria, i va créixer a la petita ciutat de Županići, un poble situat a la vora de l'antic Imperi Austríac. Va ser professor a Koper a l'escola imperial. Belušić va presentar el seu invent a l'Exposició Universal de París de 1889, amb motiu de la qual es va construir la Torre Eiffel. Belušić originalment va anomenar el seu dispositiu \"Velocímetre\". Tot i això, va passar a denominar-se \"Controlador automàtic de vehicles\" amb motiu de la seva presentació a l'Exposició Universal. En l'any de l'Exposició Universal de París, en la comuna de la capital francesa va anunciar una licitació per a l'elecció de la millor dispositiu per supervisar els serveis de transport local, i la Belušić velocímetre va ser triat com va resultar ser el dispositiu més precís. El juny de 1890, l'Acadèmia d'Inventors de França va elogiar Belušić i li va concedir un diploma i una medalla d'or, declarant-lo també membre honorari. El dispositiu de Belušić mesurava la velocitat, la durada del viatge, el nombre de passatgers i el temps de sortida i entrada de passatgers. Belušić va ser educat a Pazin. Van ser els rectors de Pisino els que primer van notar el seu talent per a les ciències naturals. Belušić va continuar els seus estudis a Viena. No sabem del cert què va passar amb l'inventor, que va morir a Trieste el 8 de gener de 1905.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Henry Briggs (Warley Wood, 1561 - Oxford, 26 de gener de 1631), matemàtic anglès notable pel canvi de logaritmes de Napier en els logaritmes de Briggs, populars per facilitar els càlculs en numeració decimal abans de la computació.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "William Wallace Campbell (Comtat de Hancock, 11 d'abril de 1862 - San Francisco, 14 de juny de 1938) va ser un astrònom estatunidenc, director de l'Observatori Lick de 1900 a 1930. Es va especialitzar en espectroscòpia. Fou un pioner de l'espectroscòpia astronòmica i va catalogar les velocitats radials d'estrelles.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Georg Ferdinand Ludwig Philipp Cantor (Sant Petersburg, 3 de març de 1845 - Halle, 6 de gener de 1918) fou un matemàtic i filòsof alemany, fundador de la teoria de conjunts moderna. Cantor va establir la importància del concepte de funció bijectiva entre els conjunts, va definir els conceptes de conjunt infinit i de conjunt ben ordenat, i va demostrar que el conjunt dels nombres reals és \"més gran\" que el conjunt dels nombres naturals, tot i ser infinits ambdós. De fet, del Teorema de Cantor se segueix que per a tot infinit hi ha un infinit més gran, i que, per tant, hi ha una infinitat d'infinits. També va definir els conceptes de nombre cardinal i nombre ordinal així com la seva aritmètica. El treball de Cantor ha estat una contribució molt important dins el camp de les matemàtiques i és, a més a més, d'un gran interès filosòfic.\nEl treball de Cantor va trobar resistència per part d'alguns matemàtics contemporanis seus com Leopold Kronecker i Henri Poincaré, i després per Hermann Weyl i L.E.J. Brouwer. Ludwig Wittgenstein va plantejar també algunes objeccions filosòfiques. Cantor va patir freqüents atacs de depressió al llarg de tota la seva vida des del 1884, que possiblement eren manifestacions d'un trastorn bipolar.\nAvui en dia, la gran majoria dels matemàtics que no són constructivistes ni finitistes accepten el treball de Cantor sobre els nombres transfinits i la seva aritmètica i reconeix el canvi de paradigma que Cantor va introduir en la matemàtica. En paraules de David Hilbert: \"Ningú no ens podrà fer fora del paradís que Cantor ha creat.\"", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Carmen (Capi) Corrales Rodrigáñez (Madrid, 1956), és una matemàtica espanyola dedicada a la recerca i la docència.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Thomas Carlyle (Ecclefechan, Dumfries and Galloway, 4 de desembre de 1795 - Chelsea, Londres, 5 de febrer de 1881) va ser un assagista, historiador, professor i escriptor satíric escocès, actiu durant l'època victoriana. Va anomenar l'economia «la ciència funesta», va escriure articles per a l'Edinburgh Encyclopedia i va ser un polemista social.Nat al si d'una estricta família calvinista, Carlyle estava destinat pels seus pares a la carrera de predicador, però mentre estudiava a la Universitat d'Edimburg va perdre la fe. No obstant això, va conservar els valors calvinistes al llarg de la seua vida. Aquesta combinació de temperament religiós i pèrdua de la fe en el cristianisme tradicional, van fer que l'obra de Carlyle esdevinguera atractiva per a molts victorians preocupats amb els canvis polítics i científics que amenaçaven l'ordre social tradicional.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Carme Vall Clara (Calonge, 1955) és una professora de matemàtiques i política catalana, actual regidora de l'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà.Va estudiar matemàtiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i va començar treballar com a professora de matemàtiques a l'Institut de Palamós l'any 1985. És regidora de l'ajuntament de la Bisbal d'Empordà des de l'any 2007. A l'Ajuntament té les regidories d'Hisenda i Patrimoni, Administració i Règim Intern; Gent Gran i la delegació específica del cementiri.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Joana Casals i Baltà (Barcelona, 1903 - Barcelona, 28 d'abril de 1997) va ser una professora i pedagoga catalana.Després de formar-se al col·legi Catalunya i estudiar alguns cursos de piano, feu estudis i es graduà a la Facultat de Ciències, en l'especialitat de Química. El director de l'Escola de Bibliotecàries Lluís Segalà i Estalella la va proposar pel càrrec de secretària de l'Escola, després de la mort de l'anterior secretària, Petronel·la Tuca Alsina. Des d'aquesta responsabilitat va tenir un paper destacat en el funcionament del centre. Posteriorment, el 1939, a instància del professor Jordi Rubió, es posà en contacte amb Carme Serrallonga i Calafell que acabava d'obrir, juntament amb altres professors de l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, l'Escola Isabel de Villena. Des d'aquella data i fins a la seva jubilació, va exercir de professora a aquesta Escola, especialment com a professora de matemàtiques, i arribà a convertir-se en un dels puntals del centre. Els seus diaris sobre l'activitat de l'Escola de Bibliotecàries, representen també un testimoni viu i directe de la vida a la rereguarda durant la Guerra Civil Espanyola.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Emma Castelnuovo (Roma, 12 de desembre de 1913 – Roma, 13 d'abril de 2014) va ser una matemàtica i pedagoga italiana.\nEs va graduar el 1936 a la Universitat de Roma on hi començà a treballar com a bibliotecària a l'Institut de Matemàtica. D'ascendència jueva, entre els anys 1938 i 1943 es va haver de refugiar dels nazis en casa d'amics, hospitals o institucions religioses. Després de la guerra, es va reincorporar a l'ensenyament a l'escola intermèdia Torquato Tasso a Roma fins al 1979. El seu esperit era transmetre la bellesa de les matemàtiques als seus alumnes, que pensessin per si mateixos i fossin creatius.El 1946 va publicar l'article Il metodo intuitivo per insegnare la Geometria nel Primo Ciclo della Scuola Secondaria, on expressava les idees que posteriorment desenvoluparia al llibre Geometria intiutivia (1949). Al pròleg de la primera edició s'hi constata l'actualitat dels seus plantejaments:\n\nEl 10 de març de 2009 es va concedir l'honor de Gran Oficial de l'Orde del Mèrit de la República Italiana per la passió i el compromís en el seu treball. La Comissió Internacional d'Instrucció Matemàtica (ICMI) va decidir crear el premi Emma Castelnuovo en reconeixement a la vessant pedagògica innovadora en l'ensenyament matemàtic i en particular a la geometria euclidiana.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Joan Casulleras i Regàs (Barcelona, 1920 - Barcelona, 12 de febrer de 1996) va ser un professor i matemàtic català, que fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques entre 1978 i 1981.El 1939 va començar els estudis de ciències matemàtiques a la Universitat de Barcelona, on va obtenir el premi extraordinari de llicenciatura. Va exercir de professor ajudant a la Universitat, a la Facultat de Ciències. Va anar a Roma a ampliar estudis sota el guiatge de L. Fantappie i es va doctorar a la Universitat de Madrid, l'única que en aquella època podia donar títols de doctor. Acabat el doctorat, fascinat per la docència, feu oposicions a una càtedra d'Institut. Les guanyà i obtingué una plaça a l'Institut de Lorca, on es va traslladar amb la seva muller, Teresa Ambrós. Després d'uns quants anys aconseguí el trasllat a Catalunya, primer a l'Institut de Figueres, i posteriorment a l'Institut Milà i Fontanals, de Barcelona, on acabaria essent director i va desenvolupar la major part de la seva vida professional, fins que més endavant es traslladaria a l'Institut Montserrat. Durant la seva tasca professional va destacar com a catedràtic de matemàtiques. Juntament amb els professors Josep Teixidor i Batlle i Josep Vaquer i Timoner va promoure i arribà a imposar la reforma de l'ensenyament de la matemàtica, introduint l'anomenada \"matemàtica moderna\", la qual va representar un avenç important en la racionalització del sistema d'ensenyament de l'època. Casulleras va escriure interessants llibres de text i formació de professors, sent uns dels principals col·laboradors de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE), de la Universitat de Barcelona. Encara que la seva principal dedicació va ser l'ensenyament mitjà, no s'apartà de la Universitat i va seguir ensenyant-hi molts anys. Durant els anys 1978 i 1981 va exercir de president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Catherine Greenhill és una matemàtica australiana coneguda per la seua investigació en gràfics aleatoris, enumeració combinatòria i cadenes de Markov. És professora de matemàtiques a l'Escola de Matemàtiques i Estadística de la Universitat de Nova Gal·les del Sud, i editora en cap d'Electronic Journal of Combinatorics.Greenhill va cursar els seus estudis de pregrau a la Universitat de Queensland i va obtenir-hi un màster, treballant amb Anne Penfold Street. El 1996 es va doctorar a la Universitat d'Oxford, sota la supervisió de Peter M. Neumann. La seua tesi va ser From Multisets to Matrix Groups: Some Algorithms Related to the Exterior Square. Després d'una investigació postdoctoral amb Martin Dyer a la Universitat de Leeds i amb Nick Wormald a la Universitat de Melbourne, Greenhill es va unir a la Universitat de Nova Gal·les del Sud en 2003. Va ser ascendida a professora associada en 2014 i es va convertir en la primera matemàtica a aconseguir-ho en esta universitat.Greenhill va ser la guanyadora de la Medalla Hall de l'Institut de Combinatòria i les seues Aplicacions en 2010. Va ser presidenta de la Societat de Matemàtiques combinatòries d'Australàsia durant 2011-2013. El 2015, la Acadèmia Australiana de Ciències li va atorgar la Medalla Christopher Heyde per la seua investigació en les ciències matemàtiques.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Sun-Yung Alice Chang (Xi'an, 24 de març de 1948) és una matemàtica i professora universitària estatunidenca d'origen xinès, especialitzada en diverses àrees de l'anàlisi matemàtica que van des de l'anàlisi harmònica i les equacions diferencials en derivades parcials fins a la geometria diferencial. Dirigeix la Càtedra Eugene Higgins de Matemàtiques a la Universitat de Princeton.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Elena Lucrezia Cornaro Piscopia (Venècia, 5 de juny de 1646 - Pàdua, 26 de juliol de 1684) fou una filòsofa veneciana, la primera dona a assolir una titulació universitària. El 1678 Elena Cornaro Piscopia va rebre el títol de Doctora en Filosofia per la Universitat de Pàdua. Tenia trenta-dos anys i era la primera dona del món que es doctorava.Famosa pel seu domini de les llengües, que la va fer mereixedora del títol d'oraculum septilingue (parlava hebreu, castellà, llatí, grec, àrab i francès a més de la llengua materna), estudià matemàtiques, filosofia i teologia. El parlament que li atorgà el doctorat fou un comentari d'Aristòtil, que li obrí la porta de diverses acadèmies i cercles de debat. Va ser considerada una música experta, ja que dominava el clavicèmbal, el clavicordi, l'arpa i el violí.Refusà casar-se per poder dedicar-se a l'estudi i a la caritat, per la qual cosa als dinou anys esdevingué oblata benedictina.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Ignazio o Egnatio Danti (nom de naixement: Pellegrino Rainaldi) va ser un matemàtic i cartògraf italià, del segle xvi.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Daniel Gozalbo Bellés (Costur, 24 de maig de 1948) és un polític socialista valencià, alcalde de Castelló de la Plana i diputat a les Corts Valencianes en la V Legislatura.\nCatedràtic de matemàtiques de batxillerat i militant del PSPV-PSOE, fou director provincial del Ministeri d'Educació a Castelló de la Plana el 1982-1986 i director general d'ensenyament mitjà a la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana el 1986-1987. Substituí Antonio Tirado en l'alcaldia de Castelló de la Plana de 1987 a 1991. Posteriorment fou escollit diputat a les eleccions a les Corts Valencianes de 1999, on ha estat secretari de la Comissió Permanent no legislativa d'Afers Europeus. Des de 2004 és vocal del Consell Social de la Universitat Jaume I, de la que n'ha estat un dels impulsors.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Hannah Fry (Harlow, 21 de febrer de 1984) és una matemàtica britànica, autora, conferenciant, presentadora de ràdio i televisió, podcaster i professora. És professora a les Matemàtiques de Ciutats al Centre d'UCL per Anàlisi Espacial Avançada. Estudia els patrons de comportament humà, com les relacions interpersonals, les de parella i com les matemàtiques poden aplicar-se a elles. Fry pronuncià les Conferències de Nadal de la Royal Institution el 2019.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Isidor de Milet el Vell (en llatí Isidorus, en grec antic Ἰσίδωρος) fou un arquitecte i professor natural de la ciutat de Milet, que va viure al començament del segle vi, en temps de l'emperador Justinià I.\nMalgrat que va desenvolupar durant pràcticament tota la seva vida la tasca de professor de matemàtiques i física a Alexandria i Constantinoble, Isidor de Milet és més recordat per la seva obra com a arquitecte, especialment la construcció de Santa Sofia de Constantinoble a partir de l'any 532. Per a aquest treball, l'emperador Justinià I l'associat amb Antemi de Tral·les. Isidor va acabar l'obra en solitari el 537. Era l'oncle d'Isidor el Jove, qui va ser l'encarregat de tornar a alçar la cúpula després del seu enderrocament pel terratrèmol del 558. En parlen Procopi i Agàties.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Jesús Miguel García Iturrioz (Portugalete, 1955) és un exprofessor, redactor i esperantista basc.Va aprendre esperanto l'any 1980 i va portar a terme l'activitat en relació amb la llengua principalment al Grup Esperantista de Bilbao, en el qual va ocupar diferents càrrecs, com ara president, secretari, tresorer i bibliotecari. Va ser l'organitzador principal del 49è Congrés Espanyol d'Esperanto el 1989 i del 6è Congrés Europeu d'Esperanto el 2004, tots dos celebrats a la mateixa ciutat.\nDurant molts anys ha estat redactor de \"Nia Ponto\", l'òrgan oficial del Grup Esperantista de Bilbao, i ha publicat diversos escrits i articles. Va ser el coordinador de la traducció al castellà de Zamenhof Street de Roman Dobrzynski. És també autor de Historia de la Llengua Internacional Esperanto a Biscaia (en castellà).Va ser professor de matemàtiques a la Universitat del País Basc fins que es va jubilar el 2016. Al llarg de molts anys va dirigir un curs d'esperanto reconegut per la universitat com a assignatura oficial.\nD'ençà del 2017, és tresorer de la Federació Espanyola d'Esperanto.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "John George Kemeny (nascut Kemény János György; 31 de maig de 1926 - 26 de desembre de 1992) va ser un matemàtic, científic informàtic i educador nord-americà d'origen hongarès, conegut per desenvolupar el llenguatge de programació BASIC el 1964 juntament amb Thomas E. Kurtz.\nKemeny va ser el 13è president del Dartmouth College del 1970 al 1981 i va ser pioner en l'ús d'ordinadors en l'educació universitària. Kemeny va presidir la comissió presidencial que va investigar l'accident de Three Mile Island el 1979.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Theodore John Kaczynski [kaˈtʂɨɲskʲi] (Chicago, 22 de maig de 1942) també conegut amb l'àlies d'Unabomber, és un matemàtic nord-americà i crític de la societat que va portar a terme una campanya d'atacs utilitzant bombes per denunciar la societat moderna capitalista, la tecnologia i la industrialització.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Kathleen Ollerenshaw (Manchester, 1 d'octubre de 1912 – Didsbury, 10 d'agost de 2014) va ser una matemàtica i política britànica que va ocupar el càrrec d'alcaldessa de Manchester de 1975 a 1976 i va ser consellera en assumptes educatius del govern de Margaret Thatcher en els anys 80.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Norman Lane (Toronto, 6 de novembre de 1919 – Hamilton, 6 d'agost de 2014) fou un piragüista canadenc que va competir durant les dècades de 1940 i 1950. Era germà del també piragüista Ken Lane.El 1948 va prendre part als Jocs Olímpics de Londres, on guanyà la medalla de bronze en la competició del C-1 10.000 metres del programa de piragüisme. Quatre anys més tard, als Jocs de Hèlsinki, fou cinquè en la mateixa competició.Nascut a Toronto el 1919, Lane es va doctorar en matemàtiques per la Universitat de Toronto i fou professor de matemàtiques a la Universitat McMaster de 1952 a 1987. Va morir a Hamilton, Ontario, el 6 d'agost de 2014, amb 94 anys.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Marguerite Lehr (Baltimore, 22 d'octubre de 1898 -14 de desembre de 1987) va ser una matemàtica estatunidenca que va estudiar geometria algebraica, l'humanisme en les matemàtiques i educació matemàtica.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Salvador López Arnal (Barcelona, 1954) és un filòsof, activista, escriptor i editor català. És membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra. És autor de nombrosos treballs sobre Manuel Sacristán i Francisco Fernández Buey. Col·labora habitualment a mitjans alternatius com El Viejo Topo, Rebelion.org, Espai Marx i Sin Permiso.Va començar a militar als 16 anys en els nuclis de l'esquerra comunista a Catalunya. Va estudiar Matemàtiques a la Universitat de Barcelona a principis dels anys 1970. Havia militat en les Plataformes Anticapitalistes del seu barri, el Besòs. A la facultat va militar al Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista) i en fou un dels responsables a la universitat. Hi va deixar de militar «quan van emprendre el que anomenaven \"lluitar armada\" a principis de 1975». Posteriorment va militar en el Moviment Comunista d'Espanya durant diversos anys, fins al referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN el 1986. També va militar durant poc temps a l'Organització Revolucionària dels Treballadors i més tard, cap a finals dels anys 1980 a Iniciativa per Catalunya (IC) a Santa Coloma de Gramenet on va treballar durant 35 anys fent classes a l'Institut d'Educació Secundària Puig Castellar i a la Universitat Nacional d'Educació a Distància. Després de separar-se d'IC va passar a formar part des de la seva fundació d'Esquerra Unida i Alternativa on va militar amb Paco Fernández Buey.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Vivienne Lucille Malone-Mayes (1932–1995) era una matemàtica i professora afroamericana.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Joan Manel Martí i Llufriu, també conegut com a Nel Martí, (Ciutadella, 1967) és un professor, escriptor i polític menorquí.\nÉs llicenciat en Ciències Biològiques i professor de matemàtiques a l'Institut d'Ensenyament Secundari M. Àngels Cardona de Ciutadella. Ha publicat varis llibres i escriu habitualment en la premsa menorquina i balear. Escriu principalment assaig i reflexió política. Es defineix com a agnòstic i laïcista. Políticament es defineix com a menorquinista d'esquerres, ecologista i sobiranista. És activista LGTBI.Va ser secretari general del Partit Socialista de Menorca entre 1997 i 1999, i coordinador general de Més per Menorca entre 2017 i 2019. De l'any 1999 al 2003 va ser regidor d'Educació a l'Ajuntament de Ciutadella (on va impulsar el Projecte Educatiu de Ciutat), i del 2003 al 2007 va exercir les responsabilitats de director insular, primer, i de conseller després, de Cultura, Educació i Joventut del Consell Insular de Menorca. També ha estat diputat del Parlament de les Illes Balears entre els anys 2011 i 2019.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Sandra Minguez Corral (Landete, Conca, 7 d'octubre de 1986) és una matemàtica, professora i política valenciana, diputada a les Corts Valencianes en la IX legislatura.\nEn 2008 es llicencià en matemàtiques i màster en rendiment, abandó i fracàs escolar. Des de 2009 és professora de matemàtiques funcionària i ha participat en programes de prevenció del fracàs escolar.\nHa estat participant activa del Moviment 15-M i després ingressà a Podem, del que n'és consellera estatal, responsable d'educació i secretària d'organització de la Comunitat Valenciana. Fou escollida diputada per València a les eleccions a les Corts Valencianes de 2015.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Rosa Maria Miró i Roig (Manresa, Bages, 6 d'agost de 1960) és una matemàtica catalana. Filla del químic Pere Miró i Plans, estudià matemàtiques a la Universitat de Barcelona, de la qual actualment n'és catedràtica del departament d'Àlgebra i Geometria i editora en cap de la revista Collectanea Mathematica (la revista científica sobre matemàtiques més antiga d'Espanya, que va ser fundada el 1948 per Josep M. Orts). Forma part del Comitè Científic de la Societat Catalana de Matemàtiques i de la Real Sociedad Matemática Española.És considerada una autoritat en la teoria de Gorenstein Liaison: és un dels cinc autors del teorema KMMNP. El 2007 va ser la guanyadora del Premi Ferran Sunyer i Balaguer, de l'IEC, pel treball Lectures on Determinantal Ideals, el qual té un «paper clau en l'àlgebra commutativa i la geometria algebraica, amb aplicacions a la teoria d'invariants, a la teoria de representacions i a la combinatòria».", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Shigefumi Mori (森 重文, , Mori Shigefumi?), va néixer el 23 de febrer de 1951 i és un matemàtic japonès, conegut pel seu treball en el camp de la geometria algebraica, particularment en relació amb la classificació de varietats algebraiques 3-dimensionals (three-folds).Mori va generalitzar el tractament clàssic en la classificació de superfícies algebraiques a la classificació dels tres plecs algebraics. El tractament clàssic usa el concepte de models mínims de superfícies algebraiques. Mori va descobrir que el concepte de models mínims pot ser també aplicat als tres plecs si és que es permeten certes singularitats.\nL'extensió dels resultats de Mori a dimensions majors que tres és anomenat programa Mori i, des de l'any 2006, és una àrea extremadament activa de la geometria algebraica.\nLi va ser atorgada la Medalla Fields el 1990 durant el Congrés Internacional de Matemàtics.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Alexandre Novellas i Vidal (Barcelona, 22 d'agost de 1830 - 9 d'octubre de 1910), fou un doctor en Dret civil i canònic, catedràtic de matemàtiques i mecànica industrial català.Fou catedràtic de matemàtiques als instituts de Lleida i de Figueres i de mecànica industrial a l'institut de Barcelona, del que fou director. Els instituts es van crear el 1857 i fins a l'any 1929 a Barcelona només hi havia un institut.\nFill del matemàtic i astrònom i catedràtic de l'Escola de Nàutica de la Junta de Comerç Onofre Jaume Novellas i Alavau (1787-1849) i d'Eulàlia Vidal i Sisternas, pare de l'escriptor i poeta català, Jaume Novellas i de Molins (1865-1939) i avi de l'arquitecte Jordi Tell i Novellas (1907-1991).", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Jana Rodriguez Hertz (Rosario, 11 de febrer del 1970) nom de naixement María Alejandra Rodríguez Hertz Frugoni, es una matemàtica, professora i investigadora argentina i uruguaiana. Filla de Mariana Frugoni i Adolfo Rodríguez Hertz; és la gran de cinc germans. Estudià matemàtiques a la Facultat de Ciències Exactes, Enginyeria i Agrimensura de la Universitat Nacional de Rosario. Estudi un any a l'Institut de Matemàtica Pura i Aplicada (IMPA) a Rio de Janeiro, Brasil. Té un doctorat de la Universitat de la República el 1999 i és professora de la Facultat d'Enginyeria a la mateixa. Radicada a Uruguai des de 1994. És la primera i única dona grau 5 en matemàtica d'Uruguai.\n És vicepresidenta de l'Organització per les Dones en Ciència per al Món en Desenvolupament (OWSD) per a Amèrica Llatina i el Carib. Va contreure matrimoni amb Raúl Ures, pares fill de Maties, Andrés i també forma part del nucli familiaritzat Pablo Ures.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Jusèp Loís Sans Socasau (Betren, Vall d'Aran, 1956) és un polític, professor de matemàtiques i militant occitanista aranès. És conegut sobretot com a activista i divulgador occitanista i director de la política lingüística del Consell General d'Aran.\nPolíticament nacionalista aranès, occitanista i catalanista és president d'Esquerra Republicana Occitana (ÈRO), secció local del partit català Esquerra Republicana. S'ha posicionat a favor del procés independentista català tot demanant el reconeixement de l'aranès i l'occità a Catalunya. Antigament ÈRO va estar en coalició amb CiU al poder d'Aran, amb el síndic Carles Barrera Sánchez.\nCol·labora amb articles d'opinió en el diari digital Jornalet i des de 2014 presideix l'Institut d'Estudis Aranesi. Ha escrit, també, alguns llibres com Er estudi ena memòria (2007) o Occitan en Catalonha (2008). És casat amb la cantant Lúcia Mas Garcia, i la seva filla Alidé Sans és cantautora occitana.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Helen Almira Shafer (Newark, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1839 - Wellesley, Massachusetts, el 20 de gener de 1894) va ser una educadora nord-americana i presidenta del Wellesley College.\nDesprés de graduar-se a l'Oberlin College el 1863, va ser professora de matemàtiques a la Central High School de St. Louis, Missouri, des del 1865 fins al 1875. El 1877 es va convertir en professora de matemàtiques al Wellesley College. Va ser nomenada presidenta el gener de 1888.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Terence Chi-Shen Tao (陶哲軒) FRS (Adelaida, Austràlia, 17 de juliol de 1975) és un matemàtic australià que treballa principalment en anàlisi harmònica, equacions en derivades parcials, combinatòria, teoria analítica de nombres i teoria de representació. És catalogat actualment com la persona més intel·ligent de tot el món, amb un quocient intel·lectual de 230 punts.\nTerence, va ser un nen prodigi, i en l'actualitat treballa com a professor de matemàtica a l'UCLA. Va ser ascendit a professor catedràtic amb 24 anys. L'agost de 2006, va rebre la Medalla Fields. Un mes després, al setembre de 2006, va rebre una Beca MacArthur.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Ilià Nikolàievitx Uliànov, en rus Илья Николаевич Ульянов (1831- Simbirsk, 1886), fou un intel·lectual i professor rus.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Josep Vaquer i Timoner (Maó, Menorca, 1 de juliol 1928 - 24 de març de 2020) fou un matemàtic menorquí.Després d'estudiar a la Universitat de Barcelona i llicenciar-se en 1954 i obtenir el premi extraordinari, es va doctorar en matemàtiques el 1960 per aquesta universitat i obtingué la Càtedra de Geometria mètrica i Geometria diferencial a la mateixa UB. Treballà al Seminari Matemàtic d'Hamburg, amb el professor Ernest Witt, i a l'Institut Politècnic de Zuric sobre àlgebra i geometria diferencial. Col·laborà amb Josep Teixidor i Batlle en la modernització dels mètodes de l'ensenyament de la matemàtica a l'Estat espanyol, amb els cursos explicats a la Universitat de Barcelona des de 1958. D'ençà de l'any 1955 fou professor a la Facultat de Ciències, que més endavant es convertiria en la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtic del 1961 fins a la seva jubilació el 1998 i també en fou degà entre els anys 1976 i 1978. A més, entre els anys 1991 i 1995 fou president de la Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Fou membre agregat de l'IEC a partir de l'any 1978, i membre numerari d'ençà del 1989 a la Secció de Ciències i Tecnologia, de la qual fou tresorer fins al 1995. Fou també membre fundador de l'Institut Menorquí d'Estudis.\nDestacà també en l'àmbit de la fe cristiana. Formà part del Secretariat d'Universitaris Cristians i participà en tasques de voluntariat a presons i amb les dones del Raval.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Pere Vives i Clavé (Barcelona, 24 de febrer de 1910 - Mauthausen, 30 d'octubre de 1941) era un professor de matemàtiques i d'idiomes.\nEra fill de Pere Vives i Arquer (1881-1933), funcionari de la Mancomunitat que va ser secretari personal del Baró de Viver Darius Rumeu i Freixa quan va ser alcalde de Barcelona l'any 1924, i de Concepció Clavé i Torres (1882-1954). Pere Vives ingressà a l'Escola de Guerra, el 1936, i esdevingué tinent d'artilleria. El 1939 emprengué l'exili creuant la frontera francesa. De primer, conegué les penalitats dels camps de concentració francesos d'Argelers, Agde i Sant Cebrià de Rosselló. Fou al camp d'Agde on conegué Agustí Bartra, amb qui inicià una forta amistat: \"tres mesos d'una amistat única i fervorosa, de tracte continu i intens, de coincidències de sensibilitat, i visió dels homes i de la història, i de ferides profundes, i de somnis de futur\".|\nEl 1939 fou mobilitzat per l'exèrcit francès, amb la 109e Compagnie de Travailleurs Espagnols. El 1940 se'l localitza a les fortificacions de Lorena i Belfort, des d'on intentà passar a Suïssa, però fracassà. Fou retornat a França i fou així com caigué presoner a mans dels alemanys. Morí al camp d'extermini de Mauthausen, el 30 d'octubre de 1941, per efecte d'una injecció de benzina al cor. Des de l'exili francès i fins al camp d'extermini on trobà la mort, fou company de Joaquim Amat-Piniella, el qual li dedicarà, anys més tard, la seva novel·la K.L. Reich. A més de la dedicatòria que encapçala la novel·la, el personatge principal, en Francesc, també és un clar tribut a l'amic i company de periple, Pere Vives. L'edició pòstuma de Cartes des dels camps de concentració és un recull de 42 escrits que Pere Vives adreçà a l'amic Bartra i a la seva mare i germanes. En destaquen tant l'interès documental que aporten com la prosa amb què foren escrites.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Volkert Simon Maarten van der Willigen, conegut també com a Volcardus Simon Martinus van der Willigen, (Rockanje, Westvoorne, 9 de maig de 1822 – Haarlem, 19 de febrer de 1878) fou un matemàtic, físic i professor neerlandès.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "L'Apologia d'un matemàtic és un assaig escrit el 1940 pel matemàtic britànic G. H. Hardy. Tracta l'estètica de la matemàtica amb una mica contingut personal, i permet que el públic arribi a comprendre la ment d'un matemàtic.\nHi va haver dues raons que van empènyer a Hardy a justificar la seva vida dedicada a les matemàtiques:\n\nAmb 62 anys, Hardy sabia que estava envellint i trobava més difícil de treballar en matemàtiques. El fet de dedicar temps a escriure l'assaig era una acceptació per part d'Hardy que la seva època com a matemàtic creatiu havia acabat. Creia que les matemàtiques s'haurien d'investigar per a l'interès. La funció d'un matemàtic és fer quelcom, demostrar nous teoremes… i no parlar de la qual cosa ell o altres matemàtics han fet. És una experiència malenconiosa quan un matemàtic professional es dedica a escriure sobre la matemàtica.Amb el començament de la Segona Guerra Mundial, Hardy, un pacifista, va voler justificar la seva creença que la matemàtica havia de ser abraçada pel seu propi valor, en comptes de pel valor de les seves aplicacions. L'acte de dedicar-se a matemàtica per la seva puresa, per la seva perfecció interna i per la claredat dels seus conceptes subjacents. Hardy volia escriure un llibre on pogués explicar la seva filosofia matemàtica a la propera generació de matemàtics.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Artis magnae, sive de regulis algebraicis, més conegut com a Ars magna (en llatí, Gran obra), és un important llibre de matemàtiques publicat a Nuremberg en llatí per Gerolamo Cardano l'any 1545.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Compendi de càlcul per reintegració i comparació (de l'àrab: الكتاب المختصر في حساب الجبر والمقابلة, al-Kitāb al-mukhtaṣar fī ḥisāb al-ŷabr wa-l-muqābala) és un llibre històric de matemàtiques escrit en àrab entre 813 i 833 pel matemàtic i astrònom musulmà Muhàmmad ibn Mussa al-Khwarazmí, pertanyent a la Casa de la Saviesa de Bagdad, capital del Califat Abbàssida en aquell temps.\nEn aquesta obra, Al-Khwarazmí exposa els fonaments de l'àlgebra, i és el primer a estudiar sistemàticament la resolució d'equacions de primer i segon grau. La paraula àlgebra deriva d'una de les operacions bàsiques amb equacions (al-ğabr) descrites en aquesta obra.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Els Éléments de mathématique (Elements de matemàtica) són un tractat monumental de la ciència matemàtica signat pel col·lectiu N. Bourbaki, escrit originalment en francès, i que en l'actualitat es compon d'onze llibres que sumen més de 60 capítols, amb més de 7.000 pàgines. Els Elements s'emmirallen en l'abstracció i l'interès creixent per l'anàlisi d'esquemes de pensament més amplis i generals, característics de la matemàtica del segon terç del segle xx. L'obra intenta fonamentar i desenvolupar les grans teories bàsiques de la matemàtica.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "MathWorld és una enciclopèdia matemàtica de referència, finançada per Wolfram Research Inc., els creadors del programari d'àlgebra computacional Mathematica. També està parcialment finançada per una beca de la National Science Foundation dels Estats Units a la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La On-Line Encyclopedia of Integer Sequences (OEIS), (Enciclopèdia on-line de seqüències d'enters) també coneguda simplement com a Sloane's, és una base de dades online de seqüències d'enters creada i mantinguda per N. J. A. Sloane, un investigador d'AT&T Labs. L'octubre de 2009, la propietat intel·lectual va ser transferida a la OEIS Foundation.L'OEIS registra informació de les seqüències d'enters d'interès per als matemàtics professionals i els afeccionats a la matemàtica, és molt citada i conté més de 200.000 successions, per la qual cosa és la base de dades més gran del seu tipus.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica ('Principis matemàtics de la filosofia natural'), sovint abreujat també com els Principia o Principia Mathematica, és un llibre de ciència escrit per Isaac Newton. Publicat per primer cop el 1687, a instàncies del seu amic Edmond Halley; Newton hi descrivia els seus descobriments en física i càlcul matemàtic. Aquesta obra va marcar un punt d'inflexió en la història de la ciència.La seva publicació s'havia retardat enormement per la por de Newton al fet que altres intentessin apropiar-se de les seves descobertes. Els tres llibres de l'obra contenen els fonaments de la física i l'astronomia, escrits en el llenguatge de la geometria pura. El “Llibre I” conté el mètode de les \"primeres i últimes raons\" i, en forma de notes, es troba com a annex del “Llibre III” la teoria de les fluxions. Encara que aquesta obra monumental li va aportar un gran renom, va resultar un treball difícil de llegir en l'actualitat a causa del llenguatge i to utilitzats. És per això que, en el càlcul diferencial, per exemple, és la notació de Leibniz la que s'ha anat imposant, més intuïtiva i que facilita els càlculs. La notació de Newton resulta més pesada.En el camp de la mecànica, va recopilar la seva obra en descobriments de Galileo Galilei i va enunciar les tres lleis de Newton. D'aquestes, va poder deduir la força gravitatòria entre la Terra i la Lluna; i va demostrar que aquesta és directament proporcional al producte de les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància, multiplicant aquest quocient per una constant anomenada constant gravitatòria universal. A més a més, va tenir la gran intuïció de generalitzar aquesta llei a tots els cossos de l'univers, amb la qual cosa aquesta equació es va convertir en la llei de la gravitació universal.L'exemplar de la primera edició que va pertànyer a Newton, que contenia anotacions i correccions manuscrites, està guardat a la Biblioteca Wren del Trinity College de Cambridge. També hi ha conservada una primera edició a la biblioteca de la University College de Londres.\nVa existir una polèmica dels Principia Mathematica relacionada amb qui havia estat l'inventor del càlcul, títol que es van disputar Newton i Leibniz. El cert és que, si bé Leibniz va publicar abans les seves idees, Newton havia elaborat tota la seva teoria molt abans, però trigà a publicar-la.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "PlanetMath és una enciclopèdia lliure i col·laborativa en línia de matemàtiques. Posa l'èmfasi en la revisió per part dels experts, el rigor, la pedagogia, el contingut enllaçat i guiat per la comunitat.\nEl projecte es localitza a la Biblioteca Digital d'Investigació tecnològica de Virgínia. PlanetMath es va iniciar quan la popular enciclopèdia MathWorld fou suspesa temporalment per ordre de la cort nord-americana, com a resultat de la demanda de CRC Press en contra del seu autor Eric Weisstein i la companyia Wolfram Research.\nPlanetMath utilitza la mateixa llicència GFDL que la Viquipèdia. Quan un autor crea un article, pot decidir atorgar drets d'escriptura a altres individus o grups d'individus. Tot el contingut s'escriu amb LaTeX. L'usuari pot escollir entre crear els enllaços de forma automàtica o permetre que el sistema converteixi certes paraules en enllaços que apunten a altres articles. Cada article es classifica d'acord amb el sistema de classificació de l'American Mathematical Society. Els usuaris poden agregar errors, discussions o bé missatges als articles. També existeix un sistema de missatgeria entre usuaris. El programari que executa PlanetMath es diu Noösphere, està escrit en Perl i funciona amb el servidor HTTP Apache del Linux i té llicència BSD.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Planilàndia: Una novel·la amb moltes dimensions. (traducció de l'anglès Flatland) és una novel·la clàssica de ciència-ficció, escrita l'any 1884 per Edwin Abbott Abbott. Encara avui s'utilitza per a l'estudi de la geometria a moltes escoles i instituts, i es considera una lectura útil per a estudiar el concepte de dimensió. Com obra literària, Planilàndia és una sàtira de l'època victoriana.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "L'Addoku és un joc japonès i és una combinació del kakuro i el sudoku. L'objectiu és omplir una graella com la del sudoku, de manera que a cada quadrat apareguin números de l'1 al 9 sense que es repeteixin horitzontalment, verticalment i dins de les caixes de 3x3. A més a més, cal que les xifres que estan en cel·les agrupades (per colors o per línies discontínues) sumin la quantitat que apareix a una cantonada.\nAquest passatemps, a vegades conegut amb el nom de Killer Sudoku o Samunamupure, es practica des de mitjans dels anys 90. L'estratègia comença per aïllar sumes que només puguin tenir una combinació, de manera que apareguin algunes de les xifres i a partir d'aquí resoldre per eliminació el quadrat.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Es diu que es produeix una coincidència matemàtica quan dues expressions sense relació directa mostren una gairebé igualtat que no té una explicació teòrica aparent.\nPer exemple, hi ha una igualtat propera al nombre rodó 1000 entre potències de 2 i potències de 10:\n\n \n \n \n \n 2\n \n 10\n \n \n =\n 1024\n ≈\n 1000\n =\n \n 10\n \n 3\n \n \n .\n \n \n {\\displaystyle 2^{10}=1024\\approx 1000=10^{3}.}\n Algunes coincidències matemàtiques s'utilitzen en enginyeria quan una expressió es pren com a aproximació d'una altra.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El Problema del cavaller de Méré és el nom pel qual es coneix un problema clàssic d'estadística i probabilitat.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El kakuro és una classe d'enigma lògic que sovint és referit com una transcripció matemàtica del mots encreuats. Bàsicament, els enigmes del kakuro són problemes de programació lineal, i es poden resoldre utilitzant les tècniques de matriu matemàtica, encara que siguin resolts típicament a mà. Els enigmes del kakuro són regulars en la majoria, si no totes, de les publicacions matemàtiques i d'enigma lògic als Estats Units. Dell Magazines va proposar els noms de Cross Sums (Sumes Croades) i Cross Addition (Addició Croada), però també el nom japonès kakuro (l'abreviació japonesa de Kasane kurosu: 加算 クロス Addició + Creu) guanyà acceptació general i els enigmes apareixen titulats d'aquesta manera ara en la majoria de les publicacions. La popularitat de kakuro al Japó és immensa, només després del famós sudoku entre altres cèlebres ofertes de la famosa Nikoli.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Kenken (japonès 賢 Ken, Kashiko), també denominat Kenko o KenDoku (versions no autoritzades es denominen de vegades Mathdoku o Calcudoku) és un trencaclosques creat per Tetsuya Miyamoto amb l'objectiu d'exercitar la ment.Les regles són no repetir cap número en files o columnes i les regions marcades de formes diverses han d'estar ocupades per números que formin la xifra exacta mitjançant les operacions indicades: suma, resta, multiplicació o divisió. Si no s'indica el contrari, generalment els dígits poden repetir-se dins d'una regió, sempre que no es trobin en la mateixa fila o columna.\nKenken és una variant del Sudoku; la diferència és que en el Sudoku els dígits no tenen un ordre lògic i poden ser intercanviats per dibuixos o lletres, mentre que en aquest cas sí que es fa ús del valor assignat a cada cel·la.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El nim és un joc matemàtic d'estratègia, jugat per torns entre dos jugadors que agafen (treuen) objectes de diferents pilons. A cada torn, un jugador ha d'agafar com a mínim un objecte d'un piló, i en pot treure qualsevol número fins al màxim existent, però tots del mateix piló. Guanya el jugador que pot agafar l'últim objecte.Versió Marienbad: Perd el jugador que es veu obligat a agafar l'últim objecte. La pel·lícula va inspirar una breu bogeria per la variació de Nim jugada pels personatges.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La matemàgia és una branca de la màgia i l'il·lusionisme que fa servir procediments basats en propietats matemàtiques per enganyar l'espectador tot entretenint-lo. La majoria de jocs són automàtics. Un dels principals popularitzadors de la màgia matemàtica va ser Martin Gardner: a gairebé tots els llibres que va publicar, reculls de la seva columna a \nScientific American, hi ha estudis de màgia matemàtica.\nEl mentalisme és el camp que més es beneficia de la matemàgia, ja que combinant l'automatisme i obscuritat del mecanisme dels jocs amb la teatralització de l'actuació es fa difícil per part del públic comprendre la forma com s'ha realitzat un joc que sol contenir aspectes impossibles. Sovint es fa servir jocs basats en màgia matemàtica per fer veure que es prediu el futur, es llegeix la ment o es controla la ment.\nLa matemàgia permet dur a terme a una aproximació recreativa i divertida a l'aprenentatge de conceptes matemàtics. Per exemple, en Lluís Segarra exposa misteris i sorpreses numèrics al seu llibre Matemàgia i també a Encercla el Cercle. Matemàtica recreativa. Enric Ramiro i Pilar Gandia ho fan a 100 Jocs Automàtics de Matemàgia per sorprendre i divertir-se.La bibliografia sobre la matemàgia en altres llengües és força ampla. En Fernando Blasco, al seu llibre en castellà Matemagia també proporciona una unió comprensible dels mons de la Màgia i de les Matemàtiques. El llibre Tours Extraordinaires de Mathémagie conté jocs avançats molt relacionats amb el mentalisme. Un clàssic en anglès és Mathematical Magic, de William Simon.La matemàgia connecta amb la màgia que fa servir fenòmens poc coneguts per enlluernar el públic (màgia química, per exemple). També pot relacionar-se amb la ciència recreativa, i en particular amb la matemàtica recreativa.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La matemàtica recreativa és un terme ampli que inclou els trencaclosques matemàtics i els jocs matemàtics.\nNo tots els problemes en el camp de la matemàtica recreativa requereixen un coneixement de la matemàtica avançada i, per tant, la matemàtica recreativa sovint atrau la curiositat dels no matemàtics i inspira el posterior estudi de la matemàtica.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El nombre d'Erdős és un nombre natural que defineix la \"distància de col·laboració\" de qualsevol matemàtic, pel que fa a articles publicats, respecte al matemàtic hongarès Pál Erdős, un dels més prolífics del segle XX.\nEl nombre d'Erdős es defineix inductivament de la següent manera:\n\nPaul Erdős té un nombre d'Erdős igual a 0.\nEl nombre d'Erdős d'un autor M, que hagi signat un treball amb algú que tingués un nombre d'Erdős, és igual a 1 més el mínim de tots els nombres d'Erdős dels matemàtics amb qui M hagi signat un article de recerca en matemàtiques.És a dir, que qualsevol matemàtic que hagi publicat un article amb el mateix Erdős té un nombre d'Erdős igual a 1. Un matemàtic que hagi publicat un article amb algú que hagi publicat un article amb Erdős té un nombre d'Erdős igual a 2. I així successivament. Erdős va publicar articles amb 509 col·laboradors diferents, de manera que hi ha 509 matemàtics amb nombre d'Erdős igual a 1, i n'hi ha 6.984 amb un nombre igual a 2.\nEls nombres d'Erdős formen part del \"folklore\" de les matemàtiques, fins al punt que el 20 d'abril de 2004 Bill Tozier, un investigador amb nombre d'Erdős igual a 4, posà a subhasta a eBay la possibilitat de publicar un article amb ell perquè el col·laborador pogués aconseguir un nombre d'Erdős igual a 5; el guanyador va pagar 1.031 dòlars.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Un nombre de Dudeney és un nombre enter que és un cub perfecte, de manera que la suma dels seus dígits dona com a resultat l'arrel cúbica del nombre. El nom deriva de Henry Dudeney, qui va observar l'existència d'aquests números en un dels seus trencaclosques, Root Extraction, en què un professor jubilat de Colney Hatch postula això com a mètode general per a l'extracció de l'arrel.\nHi ha molt pocs nombres de Dudeney:\n\n1 = 1 x 1 x 1; 1 = 1\n512 = 8 x 8 x 8; 8 = 5 + 1 + 2\n4913 = 17 x 17 x 17; 17 = 4 + 9 + 1 + 3\n5832 = 18 x 18 x 18; 18 = 5 + 8 + 3 + 2\n17576 = 26 x 26 x 26; 26 = 1 + 7 + 5 + 7 + 6\n19683 = 27 x 27 x 27; 27 = 1 + 9 + 6 + 8 + 3", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El nurikabe (japonès: ぬりかべ o mur invisible) és un trencaclosques de col·locació, de l'estil del sudoku, que requereix només paciència i l'aplicació lògica d'una sèrie de regles. Aparentment, Nikoli ha inventat i donat el nom a aquest joc, que va aparèixer publicat per primera vegada el 1991. El nom del joc, nurikabe, és el d'un esperit de la mitologia japonesa, un mur invisible que barra el pas en un camí.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Un polígon màgic, també anomenat polígon de perímetre màgic, és un polígon amb uns nombres enters en els seus costats i que les seves sumes donen com a resultat una constant màgica. Això passa quan totes les sumes dels nombres enters positius (d'1 a N) d'un polígon de k-costats dona la mateixa constant.Els polígons màgics són la generalització d'altres formes màgiques com els triangles màgics.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El problema de les 12 monedes és un problema matemàtic al qual es demana trobar entre 12 monedes quina és la falsa, utilitzant només tres pesades de balança, i determinar, a més, si pesa més o menys que les altres.\nEl problema amb 12 monedes hauria aparegut en 1945 als Estats Units d'Amèrica, sense més detalls sobre la seva procedència. El problema admet una generalització quan s'augmenta el nombre de monedes i pesades i la qüestió esdevé aleshores: «quin és el màxim de monedes per a \"n\" pesades? Hi ha dos solucions del problema.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El problema de Monty Hall és un trencaclosques de probabilitat basat en el programa de televisió americà Let's Make a Deal (Fem un tracte, en català). El nom ve del presentador del programa, Monty Hall. El problema també s'anomena la paradoxa de Monty Hall.\nUna explicació coneguda del problema va ser publicada a la revista Parade:\n\nCom que no hi ha manera de saber quina de les dues portes no obertes és la guanyadora, la majoria de la gent creu que cada porta té les mateixes probabilitats i conclou que canviar de porta no importa. Però aquesta conclusió és incorrecta: de fet si el jugador canvia la probabilitat de guanyar passa d'1/3 a 2/3. Canviar no dona cap avantatge si el jugador tria inicialment la porta guanyadora, el que té una probabilitat d'1/3. Triar inicialment la porta incorrecta té una probabilitat de 2/3; quan es revela l'altra porta incorrecta, canviar suposa guanyar. Així, la probabilitat de guanyar quan es canvia de porta és de 2/3.\nQuan la solució del problema va aparèixer a la revista Parade, aproximadament 10.000 lectors, incloent uns 1.000 amb doctorat, van escriure a la revista dient que la resposta era incorrecta. Molta part de la controvèrsia fou perquè la versió de la revista del problema és tècnicament ambigua, ja que hi ha aspectes que el presentador no explica, com que ha d'obrir una porta i ha d'oferir al concursant si vol canviar de porta.\nEl problema estàndard de Monty Hall és matemàticament equivalent al problema dels tres presoners i els dos estan relacionats amb la paradoxa de la caixa de Bertrand.\nAquest i d'altres problemes en els que intervenen distribucions de probabilitat no uniformes són força difícils de resoldre correctament, i porten a la realització de nombrosos estudis psicològics. Fins i tot quan es dona una afirmació completament correcta del problema de Monty Hall, explicacions, simulacions i proves matemàtiques formals, molta gent pot encara dubtar de la solució correcta.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El problema del blat i l'escaquer, conegut amb molt diversos noms, entre d'altres, La llegenda de Sissa, o la Faula del rei de Shirham, és un problema matemàtic, que serveix per fer palès com de ràpidament creixen les seqüències exponencials. El problema és de vegades plantejat amb grans d'arròs en lloc de grans de blat.\nEl plantejament del problema és el següent:\n\nPer solucionar el problema, cal saber que un escaquer té 8×8 caselles, i per tant, un total de seixanta-quatre. Si el nombre de grans es dobla en cada casella successiva, llavors la suma dels grans de les 64 caselles seria:\n\n \n \n \n \n T\n \n 64\n \n \n =\n 1\n +\n 2\n +\n 4\n +\n ⋯\n +\n \n 2\n \n 63\n \n \n =\n \n ∑\n \n i\n =\n 0\n \n \n 63\n \n \n \n 2\n \n i\n \n \n =\n \n 2\n \n 64\n \n \n −\n 1\n \n \n \n {\\displaystyle T_{64}=1+2+4+\\cdots +2^{63}=\\sum _{i=0}^{63}2^{i}=2^{64}-1\\,}\n Aquesta operació dona com a resultat 18.446.744.073.709.551.615, una xifra molt més gran que la que hom esperaria de manera intuïtiva.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El problema del guarda del museu és un problema de visibilitat molt estudiat en l'àmbit de la geometria computacional. Sorgeix d'un problema real en què cal vigilar una galeria d'art amb el mínim nombre de guardes, tal que tota la galeria quedi vigilada. També conegut com a problema de la galeria d'art o, simplement, problema del museu, la versió de geometria computacional la galeria es representa per un polígon i cada guarda per un punt en el polígon. Es diu que un conjunt \n \n \n \n S\n \n \n {\\displaystyle S}\n de punts guarda un polígon si, per tot punt \n \n \n \n p\n \n \n {\\displaystyle p}\n del polígon hi ha algun \n \n \n \n q\n \n \n {\\displaystyle q}\n pertanyent a \n \n \n \n S\n \n \n {\\displaystyle S}\n tal que la línia entre \n \n \n \n p\n \n \n {\\displaystyle p}\n i \n \n \n \n q\n \n \n {\\displaystyle q}\n no surti del polígon.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Un quadrat grecollatí, quadrat d'Euler o quadrats llatins ortogonals d'ordre n és el nom que rep en matemàtiques la disposició en una quadrícula quadrada n × n dels elements de dos conjunts S i T, tots dos amb n elements, on cada cel·la contingui un parell ordenat (s, t), sent s element de S i t de T, de manera que cada element de S i cada element de T aparegui exactament una vegada en cada fila i en cada columna i que no hi hagi dos cel·les que continguin el mateix parell ordenat.\nSi els element de S es representen amb caràcters llatins i els de T amb caràcters grecs, la disposició exclusivament dels caràcters llatins o dels grecs forma un quadrat llatí. Un quadrat grecollatí per tant es pot descompondre en dos quadrats llatins \"ortogonals\". En aquest cas ortogonalitat vol dir que cada un dels parells (s, t) del producte cartesià S × T apareix exactament una vegada.\n\nQuadrats grecollatins", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Un Quadrat llatí és una matriu de n×n elements en la que cada cel·la està ocupada per un dels n símbols de tal manera que cadascun d'ells apareix exactament una vegada en cada columna i en cada fila de la matriu.\nLa següent matriu és un quadrat llatí:\n\nEls quadrats llatins s'apliquen fonamentalment en el disseny d'experiments.\nEl nom de \"quadrat llatí\" deriva dels articles matemàtics de Leonhard Euler, qui va utilitzar caràcters llatins com a símbols. Òbviament es poden utilitzar altres símbols en lloc de les lletres llatines. En l'exemple anterior, la seqüència alfabètica A, B, C pot ser substituïda per la seqüència de nombres enters 1, 2, 3.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Un quadrat màgic és la disposició d'una sèrie de nombres enters en una taula quadrada o matriu de forma que la suma dels nombres per columnes, files i diagonals sigui la mateixa, la constant màgica. Usualment, els nombres emprats per a omplir les caselles són consecutius de l'1 a n², essent n el nombre de columnes i files del quadrat.\n\nSigui la successió aritmètica 1, 2, 3, 4 ... 36 (quadrat d'ordre 6), disposats ordenadament en dues sèries en zig-zag:\n\nResulta evident que qualsevol parell de nombres alineats verticalment suma el mateix, ja que a mesura que ens desplacem per les columnes en la fila superior s'hi afegeix una unitat mentre que en la inferior se n'hi resta una. La suma és, en tots els casos, la dels extrems:\n\n \n \n \n \n n\n \n 2\n \n \n +\n 1\n =\n 36\n +\n 1\n =\n 37\n \n \n {\\displaystyle n^{2}+1=36+1=37}\n \nSi es disposen el conjunt de nombres en sis files (vegeu la taula a la dreta), fàcilment es pot apreciar que les sumes en les diferents columnes han de ser necessàriament iguals, ja que els nombres es troben agrupats per parelles tal com ho estaven en el primer cas (compareu les parelles de files 1a-6a, 2a-5a i 3a-4a amb la disposició original). Ara, tanmateix, per ser tres (n/2) les parelles de files, la suma resulta:\n\n \n \n \n \n M\n \n 2\n \n \n (\n n\n )\n =\n \n \n \n n\n (\n \n n\n \n 2\n \n \n +\n 1\n )\n \n 2\n \n \n \n \n {\\displaystyle M_{2}(n)={\\frac {n(n^{2}+1)}{2}}}\n quantitat anomenada constant màgica, i que en aquest cas és n×(n² + 1)/2 = 6×(36 + 1)/2 = 111.\n\nEl quadrat anterior no és pas un quadrat màgic, ja que com s'han disposat les files en forma consecutiva, les sumes de cada fila són cada cop més grans. No obstant això, s'han trobat sis sèries de nombres compresos entre 1 i 36 de forma tal que, sense repetir-se'n cap, les sumes de les sèries són la constant màgica. Però, és més, la suma de les xifres de la diagonal principal en un quadrat així construït és també la constant màgica: els nombres de la diagonal principal es poden escriure de la forma (a-1)×n + a.\nCalculant la suma, sabent que les files a van d'1 a n:\n\n \n \n \n \n ∑\n \n a\n =\n 1\n \n \n n\n \n \n (\n a\n −\n 1\n )\n \n n\n \n +\n a\n =\n (\n n\n +\n 1\n )\n \n ∑\n \n a\n =\n 1\n \n \n n\n \n \n a\n −\n \n ∑\n \n a\n =\n 1\n \n \n n\n \n \n n\n =\n (\n n\n +\n 1\n )\n \n \n \n n\n (\n 1\n +\n n\n )\n \n 2\n \n \n −\n \n n\n \n 2\n \n \n =\n \n \n \n \n n\n \n 3\n \n \n +\n 2\n \n n\n \n 2\n \n \n +\n n\n −\n 2\n \n n\n \n 2\n \n \n \n 2\n \n \n =\n \n \n \n n\n (\n \n n\n \n 2\n \n \n +\n 1\n )\n \n 2\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\sum _{a=1}^{n}(a-1){n}+a=(n+1)\\sum _{a=1}^{n}a-\\sum _{a=1}^{n}n=(n+1){\\frac {n(1+n)}{2}}-n^{2}={\\frac {n^{3}+2n^{2}+n-2n^{2}}{2}}={\\frac {n(n^{2}+1)}{2}}}\n \nque és la constant màgica. Però això no és tot: qualsevol sèrie de valors on no hi hagi dos nombres de la mateixa fila o columna sumarà la constant màgica. Escrivint el terme i, j de la matriu com (i-1)×n + j, i prenent 6 termes qualssevol amb la condició que ni i, ni j es repeteixin i variïn d'1 a n, l'equació resultant obtinguda és exactament l'escrita per al cas anterior, que condueix de la mateixa manera cap a la constant màgica.\nCom es pot demostrar, la quantitat de sèries possibles de n nombres que compleixin la condició anterior és n!, 720 en quadrats d'ordre 6, i ni tan sols són totes les possibles, ja que abans s'havien obtingut sis sèries no incloses entre elles. En definitiva, sent possible construir (n²)! matrius en les que cap terme es repeteixi i existent almenys només n! (en realitat, moltes més) combinacions de nombres que sumin la constant màgica, s'intueix que podria ser impossible construir quadrats màgics.\nD'ordre 3, existeix un únic quadrat màgic (lògicament amb les seves variacions que es poden obtenir per rotació o reflexió). El 1693 Bernard Frenicle de Bessy va establir que hi ha 880 quadrats màgics d'ordre 4 [1]. Posteriorment s'ha trobat que existeixen 275.305.224 quadrats màgics d'ordre 5. El nombre de quadrats màgics d'ordre major, es desconeix amb exactitud, però segons estimacions de Klaus Pinn y C. Wieczerkowski realitzades el 1998 mitjançant mètodes de Monte Carlo i de mecànica estadística existeixen (1,7745 ± 0,0016) × 1019 quadrats d'ordre 6 i (3,7982 ± 0,0004) × 1034 quadrats d'ordre 7.\nPel que fa a ordres inferiors, és evident que d'ordre 1 existeix un únic quadrat màgic, 1 , mentre que d'ordre 2, no n'existeix cap, cosa fàcilment demostrable considerant el quadrat màgic a, b, c, d de la figura i imposant les següents equacions (on M és la constant màgica, no fixada a priori), condició de quadrat màgic:\n\nresolent el sistema d'equacions es veu que el sistema tan sols té la solució trivial a = b = c = d = M/2, de manera que resulta impossible construir un quadrat màgic amb les seves xifres diferents.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "En les matemàtiques índies, un quadrat vèdic és una variació en una taula de multiplicar típica de 9 × 9 on l'entrada a cada cel·la és l'arrel digital del producte dels encapçalaments de columna i fila, és a dir, el residu quan el producte dels encapçalaments de fila i columna és dividit per 9 (amb la resta 0 representada per 9). Es poden observar nombrosos patrons i simetries geomètriques en un quadrat vèdic, alguns dels quals es poden trobar en l'art tradicional islàmic.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "En matemàtiques recreatives, la seqüència de Kolakoski, a vegades també descrita com la seqüència d'Oldenburger-Kolakoski, és una seqüència infinita de símbols {1, 2} corresponent a la seqüència de longituds d'execució en la seva pròpia codificació de longitud d'execució. Rep el nom del matemàtic William Kolakoski, qui la va descriure l'any 1965, però anteriorment havia estat comentada per Rufus Oldenburger el 1939.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Sudoku (japonès: 数独 sūdoku; en traducció directa al català: Xifra soltera), sovint escrit també Su Doku, és un trencaclosques de combinatòria basat en la lògica.En el sudoku clàssic, l'objectiu és omplir una graella de 9×9 files i columnes subdividida en 9 subgraelles de 3×3 anomenades regions. Donats uns quants números inicials, l'objectiu és col·locar un número de l'1 al 9 en cada cel·la de tal manera que mai coincideixin dos números iguals en cada línia horitzontal, vertical o en cada regió. Els numerals en els sudoku es fan servir només per conveniència, sense que existeixi cap relació aritmètica entre ells. De fet, poden fer-se servir en qualsevol tipus de símbols, lletres, formes, colors… sense alterar-ne el funcionament.\nEls diaris francesos van impulsar variacions del sudoku al segle XIX, i el trencaclosques va aparèixer a partir del 1979 en llibres de trencaclosques sota el nom \"Number Place\". No obstant, el sudoku modern només va començar a tenir certa popularitat a partir del 1986 quan en va publicar la companyia de trencaclosques japonesa Nikoli amb el nom sudoku.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "El trencaclosques de les vuit reines (o de les vuit dames) és un problema de raonament lògic que consisteix a posar vuit dames d'escacs en un escaquer (8 × 8 caselles) de tal manera que cap d'elles sigui capaç de capturar-ne qualsevol altra amb els moviments estàndards de la dama dels escacs. Les dames s'han de col·locar de tal manera que no n'hi hagi cap capaç d'amenaçar les altres. Per tant, requereix una solució en què no hi hagi dues dames que comparteixin la mateixa fila, columna o diagonal.\nEl trencaclosques de les vuit dames és un exemple del més general trencaclosques de les n reines que consisteix a col·locar n dames en un tauler d'escacs n × n, que només té solucions per a n= 1 o n ≥ 4.\nEl problema concret de 8 × 8 té 92 solucions diferents.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "La integral múltiple és un tipus d'integral definida estesa a funcions de més d'una variable real, per exemple, \n \n \n \n f\n (\n x\n ,\n y\n )\n \n \n {\\displaystyle f(x,y)}\n o \n \n \n \n f\n (\n x\n ,\n y\n ,\n z\n )\n \n \n {\\displaystyle f(x,y,z)}\n .\n\nIgual que la integral definida d'una funció positiva d'una variable representa l'àrea de la regió entre el gràfic de la funció i l'eix x, la integral doble d'una funció positiva de dues variables representa el volum de la regió compresa entre la funció i el pla que conté el seu domini. (El mateix volum es pot obtenir a través d'una integral triple — la integral de la funció de tres variables — de la funció constant f(x, y, z) = 1 sobre la regió esmentada abans entre la superfície i el pla, el mateix es pot fer amb una integral doble per calcular una superfície.) Si el nombre de variables és més gran, llavors la integral representa un hipervolum, el volum d'un sòlid de més de tres dimensions que no es pot representar gràficament.\nLa integració múltiple d'una funció de \n \n \n \n \n n\n \n \n {\\displaystyle \\;n}\n variables: \n \n \n \n \n f\n (\n \n x\n \n 1\n \n \n ,\n \n x\n \n 2\n \n \n ,\n …\n ,\n \n x\n \n n\n \n \n )\n \n \n {\\displaystyle \\;f(x_{1},x_{2},\\ldots ,x_{n})}\n sobre un domini \n \n \n \n \n D\n \n \n {\\displaystyle \\;D}\n normalment es representa a base d'una sèrie de signes d'integració en l'ordre invers d'execució (el signe d'integració de més a l'esquerra és el que es calcula últim) seguida per la funció i la llista dels arguments d'integració en l'ordre directe (l'argument de més a la dreta és l'últim que es calcula). El domini d'integració es representa simbòlicament, o bé per a cada integrand a cada signe integral, o sovint és abreviat amb una variable davall del signe integral de més a la dreta:\n\n \n \n \n ∬\n …\n \n ∫\n \n \n D\n \n \n \n \n f\n (\n \n x\n \n 1\n \n \n ,\n \n x\n \n 2\n \n \n ,\n …\n ,\n \n x\n \n n\n \n \n )\n \n \n d\n \n \n x\n \n 1\n \n \n \n d\n \n \n x\n \n 2\n \n \n \n …\n \n d\n \n \n x\n \n n\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\iint \\ldots \\int _{\\mathbf {D} }\\;f(x_{1},x_{2},\\ldots ,x_{n})\\;\\mathbf {d} x_{1}\\mathbf {d} x_{2}\\!\\ldots \\mathbf {d} x_{n}}", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Un nombre o número és el concepte que sorgeix del resultat de comptar les coses que formen un agregat, o una generalització d'aquest concepte. Aquesta és la definició que li dona el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. En aquesta definició queden clarament inclosos tots els tipus de nombres que tracten les matemàtiques, perquè tots són generalitzacions del concepte dels nombres que es fan servir per a comptar, és a dir, els nombres naturals.\nTotes les llengües no donen pas exactament el mateix sentit a la traducció de la paraula catalana nombre:\n\nEn anglès, segons el diccionari Oxford, number és una idea, un símbol o una paraula que indiquen una quantitat d'unitats.\nEn castellà, segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, la paraula número significa l'expressió de la quantitat computada en relació a una unitat. Aquesta definició fa difícil d'incloure dins el seu significat tipus de nombres com els nombres complexos o els nombres hiperreals. A més, en castellà número significa també el signe o conjunt de signes que representen el nombre.\nEn alemany, l'equivalent a la paraula nombre es diu Zahl. Per a expressar el nombre d'elements d'un conjunt finit, s'empra el mot Anzahl. El concepte de número es tradueix amb Nummer i la xifra es tradueix amb Ziffer.Els nombres es fan servir per a codificar o identificar, ordenar, comptar i per mesurar. Els signes que serveixen per a representar els nombres en un sistema de numeració es diuen xifres, però habitualment la paraula nombre es fa servir tant per a designar el concepte com el signe. En matemàtiques, el concepte de nombre s'ha anat generalitzant i abasta nombres tals com el 0, els nombres negatius, els nombres racionals, els nombres irracionals, i els nombres complexos.\nUna regla que permet obtenir un nombre d'un conjunt a partir d'un parell de nombres del mateix conjunt es diu operació. Exemples d'operacions són la suma, la resta, la multiplicació, la divisió i la potència.\nLa ciència que estudia els nombres és l'aritmètica. Els nombres varen sorgir en la prehistòria, amb la necessitat de comptar, sobretot per motius econòmics, els objectes i pertinences. Això no obstant, hi ha cultures que no han desenvolupat un sistema de numeració, i que tenen únicament els conceptes d'un, dos (o plural) i molts.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "En matemàtiques, els nombres reals (\n \n \n \n \n R\n \n \n \n {\\displaystyle \\mathbb {R} }\n ) informalment es poden concebre com els nombres associats a longituds o qualsevol mena de magnitud física que se suposa que és contínua. Per tant, en aquest sentit, són els nombres que es poden obtenir quan es mesuren magnituds contínues.El fet que una magnitud sigui contínua vol dir que es pot dividir en parts tan petites com es vulgui fins a l'infinit. Això fa que el conjunt de nombres necessari per a representar aquesta mena de magnituds ha d'admetre una quantitat infinita de decimals sense poder imposar que siguin periòdics. En altres paraules, són els racionals (que es poden escriure en forma de fracció) completats pels nombres la representació decimal dels quals és infinita no periòdica, tals com l'arrel quadrada de 2 i π. Aquests últims es diuen nombres irracionals. Entre els nombres reals es distingeix també els nombres algebraics i els nombres transcendents.\nEl terme de nombre real apareix per primera vegada el 1883 a les publicacions de Georg Cantor sobre els fonaments de la teoria dels conjunts. És un retrònim, creat en resposta al descobriment dels nombres imaginaris. Els nombres reals són al centre de la disciplina matemàtica de l'anàlisi real, a la qual deuen una gran part de la seva història.\nLa notació original del conjunt dels nombres reals és \n \n \n \n \n \n R\n \n \n \n \n {\\displaystyle {\\textbf {R}}}\n . Tanmateix, com que les lletres en negreta són difícils d'escriure sobre una pissarra o un full, s'ha imposat la notació \n \n \n \n \n R\n \n \n \n {\\displaystyle \\mathbb {R} }\n .\nEn matemàtiques, la paraula \"real\" es fa servir com a adjectiu, amb el significat que el cos subjacent és el cos dels nombres reals. Per exemple, matriu real, polinomi real, i Àlgebra de Lie real.\n\n.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "En matemàtiques, la propietat commutativa o commutativitat és una propietat fonamental que tenen algunes operacions segons la qual el resultat d'operar dos elements no depèn de l'ordre en què es prenen. Això es compleix en l'addició i la multiplicació ordinàries: l'ordre dels sumands no altera la suma, o l'ordre dels factors no altera el producte. Així, per exemple,\n\n2+3 = 3+2, i 4×5 = 5×4.La commutativitat de les operacions elementals de sumar i multiplicar era coneguda implícitament des de l'antiguitat, tot i que no fou anomenada d'aquesta manera fins a principis del segle xix, època en què les matemàtiques contemporànies començaven a formalitzar-se. Les successives ampliacions del concepte de nombre (nombres naturals, nombres enters, nombres racionals, nombres reals) van ampliar l'abast de les operacions de sumar i multiplicar, però en totes elles es preserva la commutativitat. Aquesta propietat també se satisfà en moltes altres operacions, com ara la suma de vectors, polinomis, matrius, funcions reals, etc., o el producte de polinomis o de funcions reals.\nEn contraposició a l'addició i la multiplicació de nombres, la subtracció i la divisió no són operacions commutatives. Entre les operacions no commutatives cal destacar també la composició de funcions, el producte de matrius i el producte vectorial.\nTot i ser una propietat aplicada bàsicament a les operacions matemàtiques, la commutativitat o la no commutativitat són rellevants en altres camps propers com ara la lògica proposicional i algunes operacions de teoria de conjunts, i en algunes aplicacions físiques com ara el principi d'incertesa de la mecànica quàntica. Fora de l'àmbit científic, també se'n poden trobar exemples en la vida quotidiana, ja que l'execució consecutiva de dues accions pot tenir un resultat diferent segons l'ordre en què s'executin.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "En matemàtiques, i més específicament en càlcul infinitesimal, la sèrie de Taylor és una representació d'una funció com una suma infinita de termes calculats a partir dels valors de les derivades de la funció en un punt concret. Més concretament, si \n \n \n \n f\n \n \n {\\displaystyle f}\n és una funció de variable real, infinitament diferenciable en el veïnat d'un punt \n \n \n \n a\n \n \n {\\displaystyle a}\n , aleshores la seva sèrie de Taylor centrada en a és la sèrie de potències següent:\n\n \n \n \n \n ∑\n \n n\n =\n 0\n \n \n ∞\n \n \n \n \n \n \n f\n \n (\n n\n )\n \n \n (\n a\n )\n \n \n n\n !\n \n \n \n (\n x\n −\n a\n \n )\n \n n\n \n \n \n \n {\\displaystyle \\sum _{n=0}^{\\infty }{\\frac {f^{(n)}(a)}{n!}}(x-a)^{n}}\n .El concepte de sèrie de Taylor va ser introduït formalment pel matemàtic anglès Brook Taylor l'any 1715. Quan la sèrie de Taylor està centrada al zero, llavors també s'anomena sèrie de Maclaurin, en honor del matemàtic escocès Colin Maclaurin, qui feu un ús extensiu d'aquest cas especial de la sèrie de Taylor al s. XVIII.\nQuan una funció té un grau de diferenciabilitat finit, o quan es vol fer un càlcul numèric del valor de la funció en les proximitats d'un punt, llavors s'usa el polinomi de Taylor, que és el mateix que la sèrie però amb només un nombre finit de termes. En aquest cas el teorema de Taylor dona estimacions quantitatives de l'error que es comet amb aquest tipus d'aproximació. Es pot considerar que la sèrie de Taylor és el límit dels polinomis de Taylor quan el grau tendeix a infinit.\nEncara que una funció sigui infinitament diferenciable en un veïnat de a, pot passar que la seva sèrie de Taylor tingui radi de convergència zero, la qual cosa significa que la sèrie no es pot avaluar en cap punt diferent de \n \n \n \n a\n \n \n {\\displaystyle a}\n . També pot passar que el radi de convergència sigui més gran que zero, però que la sèrie no coincideixi amb la funció en cap punt diferent de a. Una funció que és igual a la seva sèrie de Taylor en un cert domini s'anomena funció analítica.", "label": "Matemàtiques" }, { "sentence": "Tinent és el grau d'oficial de les forces armades immediatament inferior al de capità i immediatament superior al de sotstinent (o, en alguns casos, alferes). Per norma general el tinent comanda una secció.\nDins l'escala de l'OTAN està classificat com a OF-1.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Un tinent coronel és un grau militar que en la majoria d'exèrcits designa el successor del comandant i antecessor del coronel. Aquest grau existeix en l'exèrcit de terra i també en la força aèria, per bé que el seu equivalent en l'armada és capità de fragata. Les funcions del tinent coronel solen ser comandar batallons o estar al comandament de casernes i comissaries (a la policia equival al comissari). A la Guàrdia Civil, un tinent coronel té sota el seu comandament una província i està sota l'obediència del coronel que mana la comunitat autònoma. L'ascens de comandant a tinent coronel es realitza per selecció, per antiguitat, per la superació del curs de formació o per mèrits militars.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Tinent general o general de divisió és un grau militar emprat en diversos països. El seu origen es troba a l'edat mitjana, quan el títol de tinent general era usat pel segon en comandament al camp de batalla, normalment subordinat al capità general.\nAls exèrcits moderns, el tinent general normalment se situa per sota del de General i per sobre del de Major General; és equivalent al grau naval de vicealmirall. A les Forces Aèries amb una estructura de grau separada, és equivalent al mariscal de l'aire.\nEl terme Major General és una versió abreujada de l'antic terme de Sergent Major General, que es trobava subordinat al de tinent general. Aquest és el perquè un tinent general és superior a un Major General, quan un Major és superior a un tinent.\nEn molts països, el grau de General de Cos ha reemplaçat a l'anterior grau de tinent general (com per exemple, França o Itàlia); però per conveniència, normalment són citats per l'anglès Lieutenant General\nA més, el general de divisió d'alguns països de l'Amèrica Llatina, com Brasil i Xile, és equivalent a tinent general. 　També, el tinent general en països com el Japó és una classe de comandant de divisió.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Tropa és un conjunt de militars que no tenen comandament —o en tenen molt poc— i que formen la base dels exèrcits. Utilitzat en plural, les tropes és un sinònim d'exèrcit. A l'Estat espanyol és, la classe de tropa és la categoria inferior de militar i compren cornetes, tambors, soldats, caporals i caporals primers., «militar professional de tropa» i «militar professional de marineria» són els grau més baixos per entrar. Mitjançant formació pot promoure als grau de suboficial o oficial. Fins a la segona república, els sergents i els brigades també formaven part de la tropa.Cada exèrcit té la seva nomenclatura. A l'exèrcit britànic, per exemple, a la Casa de Cavalleria i el Reial Cos de blindats una tropa (troop) són tres o quatre vehicles blindats de combat al comandament d'un subaltern, o una unitat de dos a quatre armes de foc o de llançament, o un caserna general de la unitat. Als Enginyers Reials, el Reial Cos de Senyals, el Reial Cos de Logística i Servei Aeri Especial: Una unitat equivalent en grandària a un escamot d'altres cossos, dividits en seccions. Als Marines Reials, és l'equivalent a un escamot.\nLa paraula prové d'un arrel germànic que significa munió, parent amb dorp, dorf (poble) i terp, que via el llatí medieval troppus va passar al francès trop (massa), troupe (colla d'animals o de gent), troupeau (ramat) i que enllà via el castellà tropa finalment va arribar al català.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una armilla antibales és una peça protectora que absorbeix l'impacte de bales, resquills d'explosions... evitant que el portador en resulti ferit. Les armilles modernes estan fetes amb fibres de poliamides, com el Kevlar, que poden anar combinades amb diferents plaques de materials metàl·lics o ceràmics per una millor protecció.Bàsicament hi ha dos tipus d'armilla. En primer lloc les lleugeres, que usen els cossos policials i resisteixen projectils d'armes de foc curtes i alhora ofereixen comoditat al portador. I després hi ha les armilles pesants, o de protecció contra grans impactes, que poden resistir metralla d'explosius o bales de municions de guerra i que solen dur els soldats.\nPer altra banda hi ha les armilles antipunxades, que protegeixen d'armes blanques, i les antitrauma, que protegeixen d'armes contundents. Aquests dos tipus d'armilla poden anar en conjunt amb les armilles pròpiament antibala oferint una defensa sòlida contra un ampli ventall d'armes. Un exemple d'armilla combinada és l'armilla duet de la Brigada Mòbil, que és una barreja d'armilla antibala i antitrauma.Una protecció completa moderna pot combinar una armilla antibales amb altres peces protectores com un casc, genolleres, canyelleres…\n\nLes armilles antibales usen capes de fibra resistent per aturar i deformar la bala, escampant la seva força sobre una gran superfície de l'armilla. L'armilla absorbeix l'energia del projectil deformant-lo, i parant-lo abans que penetri completament l'armilla. Algunes capes poden ser penetrades però, a mesura que la bala es va deformant, l'energia és absorbida per una superfície cada vegada més gran. Encara que l'armilla pugui evitar la penetració de la bala, tant l'armilla, com la persona que l'usa, absorbeixen l'energia del projectil. Així doncs, fins i tot sense penetració, les bales de pistoles modernes disposen de prou energia per causar un traumatisme a la zona d'impacte. Les especificacions de l'armilla inclouen la resistència de penetració i la quantitat d'energia que rep el cos de la persona. Les armilles poden incloure capes d'altres materials (com acer o titani), ceràmica o polietilè que proveeixen de protecció extra les àrees vitals. Aquestes capes addicionals són efectives contra totes les pistoles i contra alguns fusells. Aquests agregats són comuns a les armilles militars, ja que les armilles normals no són eficaces contra la munició militar. Els guàrdies de seguretat solen utilitzar armilles especials dissenyades específicament per a ganivets i objectes esmolats, incorporant capes de teixits sintètics densos o teixits sintètics laminats i components metàl·lics.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El balteus és la paraula llatina que identifica el baldric o cinturó militar dels soldats romans d'on penjava l'espasa.\n\nEls romans podien subjectar les seves espases al cingulum (cinturó), o bé per un balteus, que de vegades passava de l'espatlla dreta a la banda esquerra o més habitualment de l'espatlla esquerra al costat dret, com es pot observar habitualment a les representacions de les figures militars als monuments públics dels temps de l'Imperi. La segona posició era l'adequada per una espasa (gladius) curta, però les espases llargues s'havien de portar a l'esquerra per poder-les treure amb la dreta.\nEls balteus romans estaven ricament ornamentats, fins i tot amb metalls preciosos, i tenien tanques molt sofisticades. Tàcit diu que els soldats rasos podien tenir els balteus adornats amb plata. Els cinturons dels emperadors eren tan magnífics que es van crear un oficial especial, el baltearius, que els tenia al seu càrrec al palau imperial.\nTambé s'usava el balteus per altre finalitats que les purament militars, com per exemple per aguantar la lira quan es tocava, o per portar-hi amulets penjats.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Les cnèmides (grec antic knêmis) eren un element de protecció de la tíbia que es feien servir durant l'Antiguitat a Grècia.\nRealitzades a partir de fulles de bronze martellejat i eventualment decorat, aquestes canyelleres eren manufacturades anatòmicament per a cada combatent. Adaptades a la seva morfologia, l'elasticitat del metall les mantenia al seu lloc al voltant de les cames i no necessitaven corretges per fixar-les. Destinades a protegir els tipus de soldat d'infanteria pesant com l'hoplita durant el combat cos a cos, les cnèmidas cobrien el conjunt de la part inferior de la cama, des de l'articulació del turmell fins a sota del genoll i completaven l'armament defensiu constituït per l'aspis, la cuirassa i el casc, no deixant, per tant, cap part del seu cos exposada a l'adversari.\nPer als hoplites, ciutadans de les tres primeres classes censatàries d'Atenes, les cnèmides havien de ser adquirides com la resta de l'equipament per compte del combatent.\nA l'edat mitjana, el seu paper va ser substituït per unes d'equivalents, però que rodejaven tota la cama: les gamberes.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El mantellet és una peça de prelat a Roma i altres llocs, de color morat i que porten tant bisbes com monsenyors (és a dir altres dignataris eclesiàstics) sobre de la vestidura de lli anomenada roquet (encara que als bisbes és més freqüent veure'ls amb musseta). Arriba un pam més avall dels genolls i té dues obertures en els costats per treure els braços.\nTambé es diu així a la vestidura més estreta i curta que el mantell ducal o cota d'armes amb la qual, posada sobre l'elm, antigament es cobria el cap. És una peça que es representa regularment en heràldica.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La infanteria és la part de l'exèrcit que combat a peu.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El 75è Regiment de Rangers (en anglès: 75th Ranger Regiment), també conegut com a Exèrcit Ranger, és una unitat de forces especials aerotransportades d'infanteria lleugera, que actualment forma part del Comandament d'Operacions Especials de l'Exèrcit dels Estats Units. El Regiment té la seva base a Fort Benning, Geòrgia, i està compost per una Batalló de Tropes Especials i tres batallons de Rangers. La missió principal del regiment és realitzar accions directes en ambients hostils o sensibles a tot al món, sovint assassinant o capturant objectius d'alt valor estratègic.El 75è Regiment de Rangers és la principal unitat d'infanteria de l'exèrcit dels Estats Units, amb membres molt especialitzats per performar una gran varietat de missions. A més de l'acció directe, també estan entrenats per prendre camps d'aviació, reconeixement especial, recuperació de personal, inserció clandestina i destrucció d'emplaçaments. El Regiment pot desplegar un batalló de Rangers en 18 hores després de la notificació.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Amentum era la corretja que empraven els soldats per retenir la llança quan es donava un cop a l'enemic. La longitud i la gravetat d'aquella arma feien necessària aquesta precaució. Apart d'això, el soldat passava un dit per la corretja per poder llançar amb major força el seu dard.Els soldats empraven també de l'amentum per llançar les javelines fortes i pesants. Abans de llançar-les la posaven enmig de la corretja com una pedra en una fona. Alguns guerrers menyspreaven valer-se de semblant mitjà necessari als homes febles i que suplia la força amb la destresa.Es deia també amentum la corretja amb que es lligava al peu el calçat o sandàlia anomenada solea.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Argiràspides (en grec antic Ἀργυράσπιδες, de ἂργυρος, \"plata\", i ὰσπίς, \"escut\"), eren un cos d'infanteria de l'exèrcit macedoni format per Alexandre el Gran quan va inicial l'expedició a l'Índia. Es deien així perquè portaven els escuts recoberts de làmines d'argent, aconseguit pel saqueig de Pèrsia. Eren tropes selectes dirigides per Nicànor, el fill de Parmenió. Després de la mort d'Alexandre van seguir Èumenes de Càrdia.\nTots eren soldats veterans, i encara que alguns ja havien depassat els seixanta anys, eren gairebé invencibles per la seva experiència i habilitat en les batalles. Però a la batalla de Gabiene van passar-se a les tropes d'Antígon el Borni, perquè aquest havia aconseguit apropiar-se de les seves famílies i dels seus botins de guerra recollits durant més de quaranta anys. Antígon els va retornar les seves possessions a canvi de què entreguessin Èumenes, al que va fer executar l'any 316 aC. Antígon el Borni aviat va llicenciar els soldats, pensant que eren massa turbulents i poc fiables. Primer els va enviar amb Sibirti, sàtrapa d'Aracòsia, a qui va donar l'ordre de que els utilitzés a les missions més perilloses en grups formats només per dos o tres homes, cosa que va fer que en morissin molts.Sembla que els selèucides de Síria tenien també un cos amb el mateix nom al seu exèrcit. Titus Livi diu que formaven la cohort reial d'Antíoc III. L'emperador romà Alexandre Sever, que volia imitar Alexandre el Gran, va crear uns cossos especials de legionaris entrenats amb el nom d'argiraspidi i crisaspidi.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'ascona és un tipus d'arma llancívola (com una llança curta), que es llançava per ferir a distància. Solia ser usada, per exemple, pels almogàvers, que la llançaven abans d'entrar en la lluita cos a cos.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els ashigaru (peus lleugers) eren soldats rasos milicians al Japó medieval. Durant el període Muromachi aquests soldats eren contractats pels shoguns com a exèrcit personal, eren reclutats entre els camperols, duent una armadura lleugera i usaven com a arma principal el yari (llança).", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'atac de l'onada humana és una tàctica d'infanteria ofensiva en la qual un atacant duu a terme un assalt frontal sense protecció amb formacions d'infanteria densament concentrades contra la línia enemiga, amb la intenció de sobrepassar i aclaparar als defensors entaulant un combat cos a cos. El nom es refereix al concepte d'una massa coordinada de soldats que cauen sobre una força enemiga i l'arrosseguen amb un pes i un impuls enormes, com una ona marina que trenca en una platja.\nEls atacs de l'onada humana han estat utilitzats per diverses forces armades de tot el món, inclosos els exèrcits europeus i americans durant la Guerra Civil Americana i la Primera Guerra Mundial, l'Exèrcit Popular d'Alliberament de la Xina durant la Guerra de Corea, els insurgents vietnamites durant les Guerres d'Indoxina, i els Basij iranians durant la Guerra Iran-Iraq.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Un ballester era una unitat militar que portava com a arma una ballesta, amb la que disparava a distància. Si per qualsevol circumstància es veia embolicat en una lluita cos a cos, el ballester podia portar a sobre un punyal o daga per a defensar-se.\nUnitats de ballesters han existit a l'antiga xina i l'antiga Grècia, però a Europa la ballesta només va subsistir en una versió més gran com a arma de setge o una versió més petita com arma de caça.En l'edat mitjana les ballestes eren les armes de projectil més mortíferes fins a l'ús de la pólvora, i pràcticament travessaven totes les armadures, amb un abast de 250 metres. Al segle xiii, els ballesters genovesos (reclutats a Gènova i en altres ciutats i països del nord-oest d'Itàlia) i els arbalesters francesos van causar un gran impacte i van obligar a incrementar l'armadura de la cavalleria, però en la guerra dels Cent Anys foren superats pels arcs llargs anglesos, més ràpids de carregar i amb més abast, però requerien molta experiència en el maneig.L'exèrcit català disposà des del segle xiii d'unitats de ballesters a peu a manera d'infanteria, i la tripulació de les galeres catalanes incloïa quaranta ballesters per les grosses i trenta per les subtils, amb missió d'atacar amb dards les cobertes enemigues.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El Batalló Sagrat de Tebes (en grec antic ἱερὸς λόχος / hieròs lókhos) era una unitat d'elit grega formada per 150 parelles d'amants, d'acord amb Plutarc (a la «Vida de Pelòpides») creada pel comandant tebà Gòrgides. Les parelles consistien en un membre de major edat o \"heniochoi\" (conductor) i un de més jove o \"paraibatai\" (company). La motivació per a l'ús de \"l'exèrcit d'amants\" en batalla l'expressa Plutarc:\n\"Per a homes de la mateixa tribu o família hi ha poc valor d'un per un altre quan el perill pressiona; però un batalló cimentat per l'amistat basada en l'amor, mai es trencarà i és invencible; ja que els amants, avergonyits de no ser dignes davant la vista dels seus estimats i els estimats davant la vista dels seus amants, desitjosos es llancen al perill per a l'alleugeriment dels uns i els altres\".\nD'acord amb Plutarc, Gòrgides inicialment va distribuir al Batalló Sagrat de Tebes al llarg de les seves línies de batalla com un cos d'elit per a enfortir la resolució dels altres, però llavors Pelòpides, després que el Batalló hagués lluitat amb èxit en la batalla de Tegira, el va usar com una espècie de guàrdia personal. Durant prop de 33 anys el Batalló Sagrat de Tebes va ser una part important de la infanteria grega.\nLa seva major derrota va succeir en la batalla de Queronea, que va ser la batalla decisiva en la qual Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran van acabar amb la independència de les ciutats estats gregues. Filip havia estat captiu a Tebes, on va aprendre les seves tàctiques militars. La resta de l'exèrcit tebà va fugir quan es va enfrontar a les aclaparadores forces de Filip i Alexandre, però el Batalló Sagrat, envoltat, es va mantenir ferm i van caure on estaven. Plutarc refereix que Filip, davant la visió dels cadàvers apilonats i entenent de qui eren, va exclamar: «Mori l'home que sospiti que aquests homes o van sofrir o van fer alguna cosa inadequadament».\nEncara que Plutarc afirma que els tres-cents components del batalló van morir aquest dia, altres escriptors afirmen que dos-cents cinquanta van morir, i que la resta solament van ser ferits. Aquestes dades van ser verificades en la seva tomba comunal a Queronea, en la qual van ser trobats dos-cents cinquanta-quatre esquelets, alineats en set files.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els Bersaglieri (tiradors d'elit) és un cos de l'exèrcit italià, originàriament creat pel General Alessandro La Marmora el 18 de juny de 1836 per servir a l'Exèrcit del Piemont, que posteriorment esdevindria el Reial Exèrcit Italià. La seva tasca era dur a terme missions d'escortes i assalt. El 1847 es va crear un cos semblant als Estats Pontificis, es Tiradors de Po, que van lluitar activament en la Primera Guerra de la Independència italiana, sent dissolta el 1849 després de la caiguda de la República Romana.\nL'especialitat és que havia de ser una unitat capaç d'operar de manera autònoma i forta, motiu pel qual els seus membres eren especialment entrenats per disparar i per estar sempre disposats per actuar, gairebé de manera aïllada, per obrir foc en una escala adequada i centrar-se en un punt del camp enemic amb la intenció específica de sorprendre, molestar i interrompre els plans enemics.\nSempre ha estat una unitat d'alta mobilitat. Es poden reconèixer pel seu barret d'ala àmplia decorat amb plomes negres de gall fer, tot i que actualment només es fa servir amb l'uniforme de gala. Les plomes se segueixen usant fins i tot als cascs de combat moderns. Un altre tret distintiu és el pas veloç en les desfilades, a diferència del pas de marxa més habitual.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els berserkers eren guerrers vikings que combatien mig despullats, guarnits amb pells d'animals. Entraven en combat en estat de trànsit, posseïts per l'odi, insensibles al dolor, i arribaven fins i tot a mossegar els seus escuts i a escumejar per la boca (s'ha dit que patien epilèpsia). Es llançaven al combat amb fúria cega, fins i tot sense armadura ni cap mena de protecció. La seva sola presència atemoria als seus enemics i fins i tot als seus companys de batalla.\nEs creu que la seva resistència i indiferència al dolor provenien del consum de fongs al·lucinògens (Psilocybe cubensis), o per la ingesta de pa o cervesa contaminats per Claviceps purpurea un fong parasitari que es troba sovint al sègol, amb un alt contingut en compostos psicoactius com l'ergotamina i l'àcid lisèrgic, precursor del LSD.\nEls vikings consumien cervesa amb Hyoscyamus niger, planta al·lucinògena de la família de les solanàcies. És possible que consumissin aquestes cerveses per a entrar en combat. H. niger produïx una sensació de gran lleugeresa, i com la belladona, causa fúria i violència, sovint acompanyades de riallades delirants; els alcaloides d'aquesta planta són altament tòxics i poden ocasionar el coma o la mort.\nEn certa manera, la religió d'aquests grans guerrers també els influenciava a tenir una gran fúria en combat. Els seus déus, tots ells guerrers, exigien - per a arribar al més pur dels paradisos al seu abast - tenir la mort més noble en la batalla. Per a les grans i antigues batalles, esperaven una nit en la qual l'aurora boreal aparegués, senyal que les valquíries baixaven del Valhalla a cercar aquells guerrers valerosos que donaven la seva vida per la mort; només els més fers ho aconseguirien.\nLa seva mort era una festa, no un conjunt de penes: el guerrer era conduït a una gran barcassa de fusta en la qual iniciaria el viatge al Valhalla. Es deixava dur corrent riu avall, mentre la barca cremava. Moltes esposes d'aquests guerrers s'introduïen vives en aquestes barques i travessaven el seu pit amb una espasa, per a poder arribar a així la mateixa sort que els seus marits.\nVan arribar a compondre una guàrdia personal (no més d'una dotzena) al servei de diversos reis vikings. Van ser marginats per la societat per considerar-se'ls bojos, i una llegenda que recorria els països nòrdics contava que es convertien en homes llop, el que va motivar que se'ls temés més i se'ls reclogués, ja en la cristiandat, per considerar-los posseïts pel diable.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Brigada Paracaigudista, Brigada d'Infanteria Lleugera Paracaigudista \"Almogàvers\" VI o BRIPAC és una força aerotransportada de l'Exèrcit de Terra Espanyol considerada, juntament amb la Legió Espanyola, unitat d'elit per excel·lència de l'Exèrcit Espanyol. La BRIPAC és una brigada (una unitat integrada per al voltant d'uns tres mil efectius) que pertany avui dia a les Forces Lleugeres. Són els anomenats Boines Negres.\nLa BRIPAC està organitzada en:\n\nBatalló de la Caserna General.\nBanderes Paracaigudistes: \"Roger de Flor\" I, \"Roger de Llúria\" II i \" Ortiz de Zárate \"III.\nGrup d'Artilleria de Campanya (GACAPAC).\nBatalló de Sapadors Paracaigudista (BZPAC VI).\nGrup Logístic Paracaigudista (GLPAC VI).\nCompanyia de Transmissions Paracaigudista (CIATRANSPAC VI).És una unitat lleugera preparada per operar darrere de les línies enemigues i, per tant, disposarà dels mitjans necessaris per actuar de forma autònoma, sense dependre dels suports de foc que eventualment poguessin arribar de les línies pròpies.\nLa seva capacitat d'assalt aeri, però, limita de manera evident el tipus d'armes de què pot disposar. No pot, per tant, utilitzar mitjans blindats ni cuirassats, limitant-se únicament a l'ocupació de vehicles lleugers (VAMTAC o mules mecàniques).\nLa Brigada Paracaigudista empra els canons lleugers de calibre 105 mm Light Gun (L-118 i L-119), de fabricació britànica, com a suport de foc. Per a repel·lir un eventual atac de mitjans cuirassats enemics disposa dels míssils anticarro TOW i MILAN. També empra els míssils antiaeris de fabricació francesa Mistral en llançadors dobles o individuals.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els caçadors bascos (basc: euskal ehiztariak; castellà: cazadores vascos; francès: chasseurs basques) són les unitats d'infanteria lleugera (d'hostigadors) formades per diferents exèrcits armats.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El Ekdromos (en plural Ekdromoi) era un hoplita lleuger de l'antiga Grècia. El nom significa 'els que corren cap enfora' i es refereix a la seva capacitat per sortir de la falange i lluitar amb un ordre irregular en cas que la situació ho demanés.L'ekdromoi va sorgir per intentar acabar amb l'amenaça dels peltastes tracis que cada cop més s'utilitzaven en els exèrcits grecs\nL'ekdromoi acostumava a anar solament amb l'aspis i un casc de bronze (normalment d'estil corinti), era una infanteria ràpida que anava armada amb llança (la dory) i una espasa curta (el kopis). El terme realment descriu qualsevol hoplita que practiqués la tàctica Ekdromi, que consistia en la sortida de la línia de batalla.\nQuan estaven formats dins la falange actuaven com hoplites \"normals\" però quan la situació ho requeria sortien de les files i atacaven l'enemic en una formació irregular. Les necessitats tàctiques que podien ordenar trencar les files dels Ekdromoi i atacar podien ser l'assetjament als peltastes enemics, fer d'avantguarda, la captura ràpida de punts claus en el camp de batalla, la recerca d'enemics en retirada.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La falange (en grec antic φάλαγξ) és una formació rectangular de soldats d'infanteria pesant, fortament armats amb llances, piques i espases i protegits per un escut i altres elements de protecció, que avança amb una estructura compacta i que té la missió d'aniquilar la infanteria enemiga en produir-se el xoc.\nLa forma més antiga data de mitjans del III mil·lenni aC a Mesopotàmia, a càrrec dels sumeris. Tanmateix, la més coneguda és la falange hoplita de les ciutats estats gregues a partir del segle vii aC, imitada per la falange macedònia del segle iv aC.En l'època hel·lenística, el soldat de la falange vestia una armadura lleugera i una impressionant sarissa, una llança macedònia de 4 a 6 metres de llargada. Esdevinguda un dels instruments de conquesta d'Alexandre el Gran i de les seves victòries sobre els Perses, la falange, formació massa rígida i incapaç d'executar maniobres improvisades, fou substituïda en el curs de la primera meitat del segle ii aC per l'agilitat que oferia la legió romana, d'origen samnita.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La falange obliqua (en grec antic Λοξή φάλαγγα, loxè falange) va ser una tècnica de combat inventada pel general tebà Epaminondes. Així com la falange hoplítica es componia tradicionalment de 8 a 12 files de profunditat, xifra que variava en funció de les ciutats, en particular en la dels tebans. Ja el 424 aC, aquests van organitzar les seves tropes en 25 files de profunditat quan en la Batalla de Delio durant la Guerra del Peloponès es van enfrontar als atenesos i els seus aliats. Aquesta disposició va ser portada al paroxisme en el 371 aC quan es van enfrontar en la batalla de Leuctra als lacedemonis (Esparta) amb 50 files de profunditat. Però el geni tàctic de Epaminondes, que manava llavors als tebans, no es va limitar únicament a aquesta particular formació, sinó també per la innovació de la disposició de les tropes sobre el terreny. Va situar el seu contingent d'elit a l'ala esquerra, és a dir, davant l'elit enemiga. L'element sorpresa i l'efecte psicològic, van fer que els espartans no resistissin el formidable embat de les 50 files enemigues. L'ala esquerra, sent desbordada i la dreta aclaparada, es va desconcertar. Epaminondes va utilitzar una altra vegada aquesta nova tàctica aplicant la falange anomenada obliqua en la Batalla de Mantinea (362 aC).", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Fallschirmjäger, de vegades escrit com Fallschirmjäger, són les unitats militars alemanyes de paracaigudistes. El mot prové de Fallschirm (paracaigudes), i Jäger (caçador o guardaboscos) és el terme tradicional en alemany per infanteria lleugera. Durant la Segona Guerra Mundial les unitats de Fallschirmjäger estaven generalment molt ben equipades; tenien les armes més selectes de la Wehrmacht, com el fusell d'assalt FG 42, que van ser utilitzats exclusivament per ells.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els foners balears formaren un cos d'exèrcit propi de l'edat antiga, integrat per indígenes de les Balears, presents tant a les tropes cartagineses com romanes, sobretot durant el període posttalaiòtic o talaiòtic final. Ja foren presents a les guerres contra els grecs a Sicília, des de la fi del segle V i IV aC, així com a la II Guerra Púnica, concretament, se sap que els foners balears van participar en la Batalla de Baecula. Posteriorment serviren com a tropes auxiliars d'infanteria lleugera en múltiples combats, entre els quals cal esmentar la seva presència a les legions de Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl·lies. La provisió de soldats mercenaris es feia per lleves voluntàries, encara que a la fase final de les guerres púniques els cartaginesos, impel·lits a reclutar noves tropes, tengueren enfrontaments amb les poblacions balears i sembla que, almenys a Menorca, procediren a lleves forçoses.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els geníssers (en turc: yeniçeri; literalment: 'noves tropes' o 'nous soldats') foren un cos d'elit de la infanteria de l'exèrcit otomà encarregat, entre d'altres tasques, de la custòdia i salvaguarda del soldà otomà, així com de les dependències de palau, i, de fet, n'era considerada la seva \"guàrdia pretoriana\". Tenen el seu origen al segle xiv (1330) i va ser abolit pel soldà Mahmut II el 1826.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El granader era un soldat d'un cos d'elit, els granaders, que formava part de la infanteria de línia; els granaders es triaven entre els soldats més robustos i coratjosos i de major estatura.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Guàrdia Pretoriana (o també Guàrdia Praetoriana, en llatí: praetoriani), era un cos militar que servia d'escorta i protecció als emperadors romans. Abans dels emperadors, aquesta escorta era usada pels líders militars ja des dels dies de la família dels Escipions als volts de l'any 275 aC. Els membres de la Guàrdia Pretoriana estaven entre les més destres i cèlebres forces militars de la història antiga.\nEls soldats de les cohorts pretorianes rebien doble paga i gaudien de nombrosos privilegis. Cada membre, en abandonar la cohort, rebia 20.000 sestercis després de 16 anys de serveis.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Un hajduk és un tipus d'infanteria irregular que es troba al centre i parts del sud-est d'Europa, des de principis del segle XVII fins a mitjans del segle XIX. Tenen reputacions que van des de bandits fins a lluitadors per la llibertat, depenent del temps, el lloc i els seus enemics.\nA les terres europees de l'Imperi Otomà, el terme hajduk s'utilitzava per descriure els bandits i bandolers dels Balcans, mentre que a l'Europa central per als eslaus occidentals, hongaresos, romanesos i alemanys s'utilitzava per referir-se als proscrits que protegien els cristians d'accions provocadores. pels otomans. Al segle XVII es van establir fermament als Balcans otomans, a causa de l'augment dels impostos, les victòries cristianes contra els otomans i una disminució general de la seguretat. Les bandes de Hajduk comptaven principalment amb cent homes cadascuna, amb una jerarquia ferma sota un líder. Van apuntar als representants otomans i als rics, principalment turcs rics, per saqueig o càstig als otomans opressors, o venjança o una combinació de tot.En la tradició folklòrica balcànica, l'hajduk ( hajduci o haiduci en plural) és una figura d'heroi romanticitzada que roba i condueix els seus lluitadors a la batalla contra les autoritats otomanes o dels Habsburg. Són comparables al llegendari anglès Robin Hood i als seus alegres homes, que robaven als rics (que com en el cas dels hajduci també eren ocupants estrangers) i donaven als pobres, tot desafiant lleis i autoritats aparentment injustes.\nEls hajduci dels segles 17, 18, i 19 eren habitualment guerrillers contra el domini otomà, ja que eren bandits i bandolers que atacaven no només en otomans i els seus representants locals, sinó també dels comerciants locals i viatgers. Com a tal, el terme també podria referir-se a qualsevol lladre i tenir una connotació negativa.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La infanteria mecanitzada i la infanteria motoritzada són les dues branques resultants de la mecanització de la infanteria. Tant la primera com la segona combinen la capacitat bèl·lica de la infanteria amb l'alta mobilitat dels vehicles per tal de poder realitzar dispersions i concentracions ràpides, sovint donant suport als tancs.\n\nActualment, la infanteria mecanitzada és la infanteria que es desplaça i combat a peu al costat de vehicles de combat d'infanteria (IFVs) o transports blindats de personal (APCs). La infanteria motoritzada, en canvi, és la infanteria que es desplaça amb camions i combat a peu.Històricament, ambdós tipus d'infanteria, comparteixen gran part del desenvolupament i només a partir de la Segona Guerra Mundial es comencen a diferenciar clarament amb l'ús extensiu de transports blindats de personal.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'hoplita formava part de la infanteria pesant, el focus central de la guerra en l'antiga Grècia. La paraula hoplita (del grec ὁπλίτης, hoplitēs) deriva de hoplon (ὅπλον, plural hopla, ὅπλα), que vol dir «article d'armament» o «equipament». Aquests soldats van aparèixer probablement a finals del segle vii aC. Formaven part d'una milícia ciutadana, armada com a llancers i amb una formació anomenada, en grec antic, falange. Aquests eren relativament fàcils d'armar i de mantenir, i a més a més podien pagar el cost de l'equipament. Gairebé tots els grecs famosos de l'Antiguitat van lluitar com a hoplites, fins i tot filòsofs i dramaturgs.\nDes de la formació dels hoplites com a milícia, no van rebre atacs permanents i les campanyes eren curtes. L'excepció eren els guerrers espartans, que eren soldats especialitzats, i que tenien en els seus estats terres assignades a les classes baixes, que eren els qui se n'encarregaven. Els exèrcits marxaven directament cap al seu objectiu. Allà, els defensors podien amagar-se rere les muralles de la ciutat, en eixe cas els atacants havien d'acontentar-se a destrossar el camp, encara que els primers també podien decidir trobar-se amb ells en el camp de batalla. Les batalles aleshores eren decisives. Eren curtes, sagnants i brutals, de manera que calia un grau de disciplina molt alt.\nAmbdues forces s'alineaven en el terreny de batalla, amb una formació rectangular aproximadament de vuit fileres, encara que era molt variable. Altres forces eren menys importants, com els hippeis (cavalleria), que se situaven als flancs, i tant la infanteria lleugera com les tropes que llançaven projectils eren insignificants. Els hoplites més coneguts eren els espartans, que eren entrenats des de la infància en el combat i en la guerra, per a convertir-los en una força d'atac superior i excepcionalment disciplinada.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els Immortals (del grec: Ἀθάνατοι), de vegades «els Deu Mil Immortals» o «Immortals Perses») va ser el nom donat per Heròdot a una força d'elit dels soldats que van lluitar a l'Exèrcit aquemènida. Aquesta força fa la doble funció de Guàrdia Imperial i l'exèrcit de peu durant l'expansió de l'imperi persa i durant la Guerres Mèdiques. El seu nom en persa podria haver estat Anûšiya («companys»).Aquest cos d'elit només s'anomena \"Immortals\" a les fonts sobre la base d'Heròdot. Si bé hi ha proves de la seva existencia, des de Pèrsia no es fa menció d'aquest nom per a ells. \"Probablement, l'informador d'Heròdot ha confós el nom Anûšiya ('companys') amb Anauša («Immortals»).", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La infanteria de línia és el tipus d'infanteria que va compondre la base dels exèrcits de terra europeus des de la meitat del segle XVII fins a mitjan segle xix. Tant en batalla com en exercici de desfilada constava de 2 a 4 files de soldats d'infanteria situats un al costat de l'altre en alineació rígida, i maximitzant així l'efecte de la seva potència de foc. Per extensió, el terme va arribar a ser aplicat als regiments regulars \"de la línia\", en contraposició als tiradors, els guàrdies de peu, milícies i altres categories especials d'infanteria.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La infanteria lleugera és un tipus especialitzat d'Infanteria, pensada per a les incursions en profunditat en el territori enemic.\nA tal fi, va equipada amb mitjans lleugers per tal de tenir gran mobilitat i desenvolupar eficaçment les missions d'exploració, emboscada i assalt. Donada la complicació i el risc que comporten les seves missions, són unitats formades per tropes d'elit.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La infanteria mecanitzada o cuirassada és un tipus d'infanteria que es desplaça, i pot combatre, amb vehicles de combat d'infanteria (IFVs) o amb transports blindats de personal (APCs).La diferència respecte a la infanteria convencional rau en el fet que la mecanitzada combina la mobilitat i la potència de les armes dels vehicles blindats amb la capacitat tàctica de la infanteria. Alguns exèrcits denominen diferent la infanteria segons si usen IFVs o APCs. Anomenen infanteria blindada o cuirassada a la que es desplaça amb vehicles de combat d'infanteria i mantenen infanteria mecanitzada per la que es mou amb transports blindats de personal.\nLa infanteria mecanitzada no s'ha de confondre amb la infanteria motoritzada, que fa servir camions o tot-terrenys amb menys blindatge i, generalment, amb un armament inferior.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La infanteria motoritzada és un tipus d'infanteria que es desplaça en camions, o d'altres vehicles no blindats, i combat a peu.Els vehicles ofereixen una millora de mobilitat a la infanteria, que deixa de dependre dels seus propis mitjans o dels trens, i n'incrementa la flexibilitat, permetent que puguin dur més equipament: metralladores, morters, queviures o material mèdic, armament antitancs… El desavantatge respecte a la infanteria convencional és que es passa a ser dependent del combustible per a moure's.\nLa infanteria motoritzada va ser decisiva en el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial, permetent que la infanteria seguís els tancs durant les maniobres de la guerra llampec.No s'ha de confondre amb la infanteria mecanitzada, que fa servir vehicles blindats més ben armats i protegits com els vehicles de combat d'infanteria o els transports blindats de personal.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una javelina és una llancívola lleugera generalment composta d'una llarga tija acabada amb una punta d'acer. Era utilitzada principalment en tant que arma llancívola però podia servir, accessòriament, d'arma per a la lluita cos a cos.Les javelines han estat utilitzats de maneres diferents segons els temps i els llocs : la javelina pesada en els legionaris romans, la javelina lleugera per a les tropes a cavall o per les tropes a peu lleugeres. El seu objectiu principal era desorganitzar l'adversari, infligint-li pèrdues abans d'arribar al cos-a-cos", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Lansquenet (en alemany Landsknecht, servidor del país (de Land, terra o país i Knecht, servidor), és el nom amb què es designaven alguns mercenaris alemanys que van operar entre el segle xv i el segle xvii.Els lansquenets pertanyien a una classe de soldats d'infanteria que al començament no eren més que uns serfs que feien la guerra en qualitat de peons, i servien als cavallers de palafreners, sense dur més armes que una pica. Més tard van formar unitats independents de piquers, que es distingien per dur vistosos uniformes i que van arribar a constituir la base de la infanteria alemanya de l'època del Renaixement. La infanteria dels lansquenets va lluitar també per la corona d'Espanya al costat dels terços espanyols, a Flandes mentre regnava la casa d'Àustria.\nL'origen del terme prové de Land (terra, país) i Knecht (serf), originàriament encunyat per Pere d'Hagenbach per a designar als soldats d'infanteria mercenaris suaus del Sacre Imperi Romanogermànic. Vindrien a ser com gent del camp en contraposició a la gent de la muntanya, és a dir els mercenaris suïssos. Ja a principis del segle xvi el terme va acabar derivant en Lanzknecht a causa de l'associació del terme amb la paraula Lanze (llança), que era la seua principal arma.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Legió Sagrada de Cartago era el cos d'elit de l'exèrcit cartaginès.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El morter és una arma de foc d'artilleria capaç de disparar granades amb angles superiors als quaranta-cinc graus i a velocitats relativament baixes.Els morters es poden classificar en lleugers, de calibre 50 o 60 mm i amb un abast de 2.000 metres, mitjans, de 81 mm i uns 3.000 m d'abast, i pesants, de 120 mm de calibre o més i amb un abast que pot arribar als 25 km, tot i que generalment és de 6 km. Habitualment els morters lleugers i mitjans són d'ànima llisa mentre que els morters pesants poden ser d'ànima ratllada. En tots els casos poden disparar una gran varietat de municions: alt explosiu, fum, fòsfor blanc, bengales…L'alta mobilitat dels morters fa que siguin armes que es poden transportar i preparar ràpidament, per això sovint s'assignen a unitats d'infanteria per donar suport immediat.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els Mosqueters de la Guàrdia (en francès Mousquetaires de la Garde), també anomenats mosqueters negres i mosqueters grisos, van ser una companyia de combat de la branca militar de la Maison du Roi, la casa reial de la monarquia francesa. El seu nom va ser popularitzat posteriorment per les novel·les d'Alexandre Dumas.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El terme partisà refereix a un membre d'una força militar irregular formada amb la finalitat d'oposar-se, per mitjà de la resistència armada, al control d'una àrea per part d'una potència estrangera o per un exèrcit d'ocupació. En aquest context, el terme acostuma a referir-se als moviments de resistència oposats al règim nazi en diversos països (especialment, a Itàlia i Iugoslàvia) durant la Segona Guerra mundial. Els resistents contra l'ocupació franquista a l'estat espanyol durant la Guerra Civil (1936-1939) es diuen més aviat maquisards. Els partisans valencians de l'arxiduc Carles d'Àustria en la batalla d'Almansa de 1707 contra de Felip V es deien maulets.\n\n", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els peltastes (en grec πελταστής, derivat de πέλτη/pelt, 'escut lleuger'; en llatí, Peltarion) són, des del segle iv aC, la infanteria lleugera mercenària característica dels exèrcits grecs i hel·lenístics.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Peones (terme espanyol; en singular, peón) era la denominació que reberen les unitats paramilitars en forma de companyies d'infanteria lleugera alçades a la Corona de Castella per lluitar contra les taifes islàmiques de la península Ibèrica. Eren equivalents als Almogàvers de la Corona d'Aragó.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Un piquer era un soldat d'infanteria armat amb una pica.Els piquers eren molt eficaços contra les càrregues de cavalleria, atès que amb les llargues piques podien travessar les armadures dels cavalls. No portaven cap més armadura que el casc i una petita malla de metall, cosa que els feia molt dèbils enfront dels atacs d'arquers i ballesters, ja que no tenien cap escut ni altres mitjans de defensa contra armes de projectil.\nTambé actuaren com a unitats de suport i protecció als arcabussers i mosqueters, fins que l'aparició de la baioneta els feu obsolets pels volts del 1700.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els rodellers eren unes unitats de infanteria espanyola proveïdes de espases i uns escuts rodons anomenats rodelles.\nAquesta combinació d'armes s'usava sovint contra les formacions de piquers i alabarders, ja que els espadatxins podien esquivar les mortíferes piques i infiltrar-se en les formacions per delmar-les des de dins.\nLa rodella és un tipus d'escut europeu del que aquestes unitats prenen el seu nom. Eren rodons o ovals i per aquesta raó es deien rodelles. Aquest escut podia ser d'acer, però també era costum per als tornejos fer els escuts de fusta coberts de cuir bullit, el que els feia molt resistents als impactes de llança. Està documentat que de vegades es van cobrir també de vellut d'algun color.Hernán Cortés va desembarcar al Nou Món el 1506 amb poc més de 400 homes d'armes, entre ells hi havia un equip de rodellers. Els rodellers eren versàtils, capaços de lluitar en espais restringits, com la coberta d'una nau, i de respondre a les tàctiques de guerrilla dels enemics no europeus.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els sapadors o enginyers de combat són els soldats que es dediquen a construir fortificacions o infraestructures, instal·lar sistemes de comunicacions o desactivar explosius.El mot sapador prové del francès sappe, que vol dir trinxera. Es va començar a fer servir durant el segle xvii, quan els assetjants cobrien l'avenç cap a les fortaleses o ciutats amb trinxeres i feien túnels sota els murs per ensorrar-los. Aquests túnels i rases s'anomenaven sapes, i els que hi treballaven es van començar a anomenar sapadors.\nAls exèrcits moderns, els sapadors fan bàsicament 3 tasques:\nDonen suport tàctic col·locant ponts, i d'altres estructures ofensives o defensives, al camp de batalla.\nConstrueixen grans instal·lacions, com aeròdroms o campaments.\nS'ocupen dels explosius: col·locació o desactivació de mines, explosius improvisats, etc.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els sparabara (del persa, significa \"portadors d'escut\") eren la infanteria de l'exèrcit pesant de l'Imperi Persa aquemènida. Eren generalment els primers a disposició per a entaular combat amb l'enemic. Encara que no se'n sap gaire sobre ells avui, es creu que eren l'espinada de l'exèrcit persa, formant una paret defensiva i utilitzant les seves llances de dos metres de llarg per a protegir a les tropes més vulnerables, tals com els arquers.\nEls sparabara eren escollits entre els membres de ple dret de la societat persa, eren entrenats des de la infantesa per a ser soldats i quan no estaven capacitats per a lluitar en campanyes militars, practicaven la cacera en els extensos plans de Pèrsia. No obstant això, quan hi havia tranquil·litat en l'imperi i la \"Pax Persa\" regnava, el sparabara tornava a la vida normal, a conrear la terra i a criar bestiar. És per això que no se'ls considera soldats professionals, encara que estaven ben entrenats i tenien prou coratge per a mantenir la formació un temps suficient fins que es realitzés un contraatac.\nLes seves armadures solien ser de lli embuatat i portaven uns grans escuts rectangulars de vímet; una forma de defensa manejable i lleugera. Això, tanmateix, els deixava en un desavantatge sever contra la infanteria pesant grega, com els hoplites, i les llances perses no donaven als sparabara l'abast necessari per a atacar a una falange entrenada. Els escuts de canya i vímet podien parar fletxes però no oferien una protecció suficient contra les llances. No obstant això, els sparabara podia tractar amb la majoria de les altres infanteries.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Les tàctiques d'infanteria romana es refereix al desplegament, la formació i les maniobres de la infanteria romana des de l'inici de la República Romana fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. L'article comença amb una visió general de l'entrenament romà, també s'analitza el desenvolupament de la infanteria romana contra diferents enemics, i culmina amb un resum d'allò que va convertir les tàctiques i estratègies romanes en efectives al llarg de la seva història així com un debat al voltant de com i per què aquesta efectivitat finalment va desaparèixer.\nAquest article se centra principalment en tàctiques romanes: com es preparaven per a la batalla, i com van evolucionar per enfrontar-se a una varietat d'enemics al llarg del temps. No intenta donar una cobertura detallada de temes com poden ser l'estructura o l'equipació de l'exèrcit romà. En l'article s'exposen diferents batalles que il·lustren els mètodes utilitzats pels romans. Per conèixer el rerefons de la infanteria romana amb major precisió, es poden consultar Història de l'estructura de l'exèrcit romà. Per a un estudi cronològic de les campanyes militars de Roma, veure història de les campanyes militars romanes. Per detalls sobre l'equipament, vida diària i legions específiques veure Legió romana i equip personal en l'exèrcit romà.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Un terç era una unitat militar d'infanteria de l'exèrcit de la monarquia hispànica durant l'època de la Casa d'Àustria comprès entre el 1534 i el 1704. Estaven agrupats en tres mil infants professionals, durament entrenats i disciplinats. Aquesta unitat militar va ser respectada i temuda i gairebé invencible fins a la \"batalla de Rocroi\". Els terços van ser famosos per la seva resistència al camp de batalla i formaren l'elit de les unitats militars disponibles per als reis de la monarquia hispànica de l'època. A partir de 1920 també reben aquest nom les formacions de mida regimental de la Legió Espanyola, unitat professional creada per combatre a les guerres colonials del nord d'Àfrica, i que s'inspira en les gestes militars dels terços històrics.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat va ser una unitat militar de xoc integrat a l'exèrcit franquista durant la Guerra Civil espanyola, d'inspiració carlina i integrada majoritàriament per catalans. Es va crear el 3 de desembre de 1936 mitjançant un decret de Manuel Fal Conde i seguidament es constituí a Pamplona una patrocinadora formada per Josep Maria Cunill i Postius, Mauricio de Sivatte de Bobadilla, Josep Bru i Jardí, Salvador Bonet i Olivet, Salvador Framis i Aymerich, Agustí García-Die, Ramon Gassió i Bosch, Ramon Pei i Josep Prat Piera.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els tireòfors (grec: θυρεοφόροι; singular: thureophoros/thyreophoros, θυρεοφόρος) van ser un tipus de soldats d'infanteria, comú en el segle iii aC, que portaven un ample escut oval anomenat iure, amb l'ànima de fusta coberta de cuir i una espina central. Estaven armats amb una llarga llança amb propulsor, javelines i una espasa. Solien portar també un casc macedoni de ferro o de bronze. El iure va ser probablement una adaptació d'un escut celta. És possible que la infanteria tràcia i també la d'il·líria adoptés l'escut abans que els grecs. No obstant això, s'ha suggerit que el iure va ser portat a Grècia després de les campanyes de Pirros d'Epir a Itàlia, mentre que els seus aliats oscos i els seus enemics romans utilitzaven l'scutum.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Un tireós (en grec antic: θυρεός, grec antic: θυρεός) era un escut oval gran que va tenir un ús general en els exèrcits hel·lenístics del segle iii aC.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Tropes d'assalt és el terme genèric amb què es designen les unitats d'elit desenvolupades pels principals exèrcits contendents durant la Primera Guerra Mundial per a realitzar cops de mà en el marc de la guerra de trinxeres. El terme procedeix de l'alemany Sturmtruppen mitjançant l'adaptació francesa troupes d'assaut, la qual establí la pauta per a les altres llengües romàniques. El concepte és proper a l'actual de forces especials.\nHi hagué tropes d'assalt als exèrcits francès, austrohongarès, etc., però hi destaquen les dels exèrcits alemany (Sturmtruppen) i italià (arditi). Aquests darrers foren els únics a enquadrar-se com a cos separat i dotat d'uniforme propi; en altres exèrcits les tropes d'assalt s'enquadraven en meres unitats, generalment al si de l'arma d'infanteria, i duent l'uniforme de l'arma de procedència.\nEls atacs de les tropes d'assalt havien d'ésser necessàriament fulminants, per la rapidesa i la brutalitat; llurs membres, generalment voluntaris, eren (o esdevingueren) homes endurits. Per la naturalesa de llur tasca, que exigia un màxim de llibertat de moviments amb el mínim de pes, els membres de les tropes d'assalt usaven armes de foc lleugeres, fàcils de manejar, com ara pistoles i subfusells, així com armes blanques (baionetes, punyals de trinxera). De la mateixa manera, llur equipament es reduïa a la mínima expressió; per exemple, un sarró carregat de granades. No era rar que hi afegissin elements irreglamentaris, sovint de fabricació artesanal (per exemple, cascos de llauna de disseny capriciós, entre els arditi). Un bon nombre duia cuirassa.\nAl si de les tropes d'assalt, i entorn seu, tendí a desenvolupar-se un culte de l'heroisme amb aspectes de mística de la violència, tot plegat amb elements feixistitzants. De fet, un cop desmobilitzats, molts exmembres de les tropes d'assalt, incapaços de reincorporar-se a la vida civil, participaren en la creació d'organitzacions feixistes i altres d'extrema dreta, en què sovint formaven la base de les milícies; a Alemanya, per exemple, molts passaren pels cossos francs.\nEl món de les tropes d'assalt està força ben representat en el film francès Capitain Conan.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els United States Army Rangers són formacions d'infanteria lleugera d'elit utilitzades per l'exèrcit americà que tenen l'origen en unitats existents abans de la independència dels Estats Units.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els zuaus pontificis foren una unitat de soldats d'infanteria sorgits el 1860 per la defensa dels Estats Pontificis sota Pius IX.\nEls zuaus pontificis foren catòlics solters voluntaris, fonamentalment, disposats a ajudar al Papa Pius IX davant del procés de reunificació italià. La majoria dels voluntaris foren alemanys, francesos i belgues, però també s'hi podien trobar romans, canadencs, espanyols, irlandesos i anglesos. Zuau és el nom que se li va donar a certs regiments d'infanteria de l'exèrcit francès a partir de l'any 1830.\nOriginaris d'Algèria, tant el nom com l'uniforme distintiu dels zuaus es va estendre per les forces armades dels Estats Units, Estats Pontificis, Espanya, Brasil i l'Imperi Otomà. Van servir a la majoria de les campanyes militars de l'exèrcit francès entre 1830 i 1962.\nEls zuaus van tenir un paper important amb les tropes franceses a la batalla de Mentana, en la qual van derrotar les tropes de Garibaldi. L'any 1870, Napoleó III va haver de cridar les tropes instal·lades a Itàlia a causa de l'inici de la guerra francoprussiana. Víctor Manuel II li va enviar una carta a Pius IX, en la qual li demanava guardar les formes deixant entrar pacíficament l'exèrcit italià a Roma, a canvi d'oferir protecció al Papa. Però aquest es va negar rotundament a fer-ho.\nL'exèrcit italià, dirigit pel general Cadorna, va travessar la frontera papal l'11 de setembre i va avançar lentament cap a Roma, esperant que l'entrada pacífica pogués ser negociada. En canvi, el Papa es va negar a claudicar i va forçar els seus Zuaus a oposar una resistència simbòlica.\nEls zuaus van marxar a França a lluitar junt amb Napoleó III contra els prussians, però amb l'entrada dels alemanys a París el regiment es va desfer. Diversos voluntaris també s'allistaren a les tropes carlines que participaren en la Tercera guerra carlina, a Catalunya i al Maestrat.\nA Catalunya es coneix amb aquest nom una beguda refrescant (també coneguda com a \"soldat\") feta amb gasosa i cafè.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La marina és el conjunt d'organitzacions i mitjans (personal, equipaments, infrastrutures i altres recursos) dedicats a activitats marítimes, sobretot d'aquelles que impliquen navegació en embarcacions.\nLa marina se subdivideix en: \n\nArmada, o marina militar;\nMarina mercant; inclou la flota comercial, la flota pesquera i els vaixells dedicats a la navegació de plaer.Viccionari", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'armada és la marina militar o de guerra, és a dir, aquella branca de les forces armades que desenvolupa la seva activitat en el medi aquàtic, habitualment el mar, però també en llacs i rius.\nEl català armada equival a l'espanyol armada; al francès Marine de guerre i Marine militaire; a l'italià Marina militare; al portuguès Armada (per bé que la de Portugal rep oficialment el nom de Marinha Portuguesa des del 1982, i la del Brasil és Marinha do Brasil d'ençà de la instauració de la república); al romanès Marină militară o Marină de Război; a l'anglès Navy; a l'alemany Kriegsmarine o Flotte; al rus военно-морской флот (voienno-morskoi flot) o simplement флот (flot); etc., etc. Llevat de casos específics, «armada» s'usa també per a traduir els noms d'armades no romàniques; per exemple, la Royal Navy es coneix tradicionalment en català com a «Armada Britànica». El terme armada també designa l'exèrcit.\nL'Armada actua en vaixells de tipus divers, que actualment són portaavions, cuirassat, creuer, destructor, fragata, corbeta i dragamines, i també submarins.\nEls uniformes de l'Armada, tant els de l'oficialitat com els de la marineria, són d'estil característic, prou diferents dels propis dels exèrcits de terra, però, alhora, força similars d'armada en armada, i amb variació relativament escassa al llarg del temps.\nLes armades acostumen d'usar un sistema de graus (i divises) propi, que, pel que fa als oficials, és força diferent del de l'exèrcit i de la força aèria. Per exemple, el grau més alt hi acostuma d'ésser el d'almirall, que pot equivaler a mariscal o a tinent general; el capità de fragata i el tinent de vaixell tenen el mateix rang, respectivament, que el tinent coronel i el capità de l'Exèrcit i la Força Aèria. A l'Armada, els estudiants per a oficial s'anomenen cadets o guardiamarines, i els aprenents grumets. Així mateix és típic de les armades dur les divises sobre pales en comptes de muscleres; i és força habitual que els galons de bocamàniga tinguin terminació en nus.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Armada de la República de Colòmbia, també coneguda com a Armada Nacional, és la força militar marítima legítima de la República de Colòmbia. A través de l'exercici del seu poder naval, contribueix a garantir la independència de la Nació, mantenir la integritat territorial, la defensa de l'Estat i les seves Institucions en la seva jurisdicció: les zones marítimes al Pacífic i l'Atlàntic, zones fluvials de l'interior del país i algunes àrees terrestres de la seva responsabilitat. Està constituïda aproximadament per 34.600 militars, dels quals al voltant de 24.000 formen part del Cos d'Infanteria de marina.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Armada de Guatemala constitueix la força naval de l'Exèrcit de Guatemala. Està organitzada, equipada i entrenada per a planificar, conduir, i executar les accions que imposa la Junta de defensa militar de l'Estat pel que fa a l'exercici del poder marítim. Proporciona, en coordinació amb les forces de terra i aire, la seguretat i la defensa de la República de Guatemala, incloent-hi el mar territorial, la zona costanera, i la zona econòmica exclusiva.\nL'Armada o Marina de la defensa nacional fonamenta la seva tasca en la Constitució de la República de Guatemala, la legislació militar, civil i marítima nacional vigent, així com tots els acords i tractats nacionals i internacionals signats i ratificats pel Estat de Guatemala. Té al seu càrrec el poder naval de Guatemala, el qual per definició està constituït per tots aquells recursos i mitjans militars d'un Estat sobirà en el mar, que s'utilitzen en la defensa nacional i contribueixen a la seguretat i desenvolupament del país. És el braç armat de les Forces Armades en el mar, entenent que el poder naval és la capacitat per donar suport als legítims interessos marítims nacionals.L'Armada de Guatemala opera des de dos comandaments militars:\n\nComandament Naval del Carib.\nComandament Naval del Pacífic.La seva missió és garantir la sobirania nacional en el mar territorial, la zona contigua, la Zona Econòmica Exclusiva, les aigües interiors, llacustres i fluvials de la República, i exercir un control efectiu sobre les fronteres marítimes, amb la fi de col·laborar, juntament amb les forces de terra i aire, per tal d'assegurar la defensa nacional de Guatemala.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Armada Republicana espanyola era el braç naval de les Forces armades de la Segona República espanyola, el govern establert a Espanya entre 1931 i 1939.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L' Armada Equatoriana, juntament amb l'Exèrcit de l'Equador, i la Força aèria equatoriana, és una branca de les Forces Armades Equatorianes, responsable en temps de guerra de salvaguardar la sobirania marítima de l'Equador i en temps de pau és responsable de controlar les activitats il·lícites com el contraban de combustibles, migració il·legal, pesca il·legal, tràfic de drogues, entre d'altres.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Armada Reial del senyor Rei d'Aragó (o estol reial) fou la força naval alçada i noliejada pel rei d'Aragó, i conjuntament amb l'Armada de la Diputació General de Catalunya, l'Armada de la Diputació General de València, l'Armada de Barcelona, l'Armada de València i l'Armada de Mallorca formaven les forces militars navals de la Corona d'Aragó, una de les més poderoses i efectives, sinó la que més, en el mediterrani de l'edat mitjana.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La batalla d'Ischia fou un combat naval entre l'estol de Ferran I de Nàpols, comandat per Galceran de Requesens i Joan de Soler, i l'estol de Carles de Torrelles, partidari de Renat d'Anjou. Ambdós almiralls, probablement, eren catalans de Barcelona.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una campana de vaixell es fa generalment de bronze, i té el nom del vaixell gravat a la superfície. El cuiner del vaixell, o el seu personal, és qui tradicionalment té la tasca de fer brillar la campana de la nau. En un vaixell les campanades s'utilitzen per indicar l'hora a bord del vaixell i per tant són la base per regular les guàrdies dels mariners. A diferència dels rellotges dels campanars, les campanades no s'ajusten al nombre ordinal de l'hora, ans al contrari hi ha vuit tocs de campana, un per cada equivalent d'una ampolleta de mitja hora (vuitena part d'una guàrdia de quatre hores. La campana es fa sonar cada mitja hora, per parells per facilitar-ne el recompte, amb una campanada senar al final de la seqüència.\n\nEl sistema clàssic era:\n\nNorma britànica d'ús després del motí de Nore A mitjanit les campanes de Cap d'Any setze Eva es veurien afectades - vuit campanes per a l'any d'edat i vuit campanes al nou.\nAlguns vaixells utilitzen un sistema de campanades més senzill:", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els carabisians (en grec: Καραβισιάνοι, Karavisiani) eren les forces principals de la marina romana d'Orient des de mitjans del segle vii fins a principis del segle viii. El nom prové del grec karabos o karabis (κάραβος, καραβίς), que vol dir \"vaixell\", i literalment vol dir \"persones dels vaixells; mariners\". Els carabisians eren els primers establiments navals permanents establerts per l'Imperi Romà d'Orient per fer front a l'expansió de l'islam al mar. Van ser desmobilitzats i substituïts per un seguit de temes marítims en algun punt entre el 718 i el 730.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El Cos de les Capitanies de Port - Guàrdia Costanera són els guardacostes d'Itàlia.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una flota naval és una gran formació militar de vaixells de guerra i la formació més gran en qualsevol exèrcit naval. Una flota al mar és l'equivalent a un exèrcit de terra. Etimològicament aquesta paraula, que en català està documentada des del segle xv, prové del francès flotte i aquest, de l'escandinau antic floti que vol dir 'estol, esquadra, rai'. El terme flota també s'aplica fora de l'àmbit naval com per exemple \"una flota de bolets\" (un grup dens de bolets).\nLes flotes modernes estan integrades per vaixells de guerra superfície, submarins, vaixells de suport i aparells aeris amb la base al vaixell. La força de combat són porta-avions, cuirassats i creuers amb els seus destructors, la força de seguretat i la força de vigilància està formada per creuers lleugers, destructors, submarins, etc., i el tren naval, constituït pels vaixells de caràcter logístic, com petroliers, vaixells taller, vaixells hospital, remolcadors, etc. En cas d'operacions de desembarcament, també es compta amb la força amfíbia, composta de transports d'assalt, de llanxes de desembarcament i de tot el material de les tropes que han de saltar a terra.Les flotes normalment, però no necessàriament, són formacions permanents i generalment estan assignases a un oceà o un mar en particular i reben el nom d'aquests oceans o mars però per convenció la United States Navy fa servir nombres.\nUna flota normalment és comandada per un Almirall, qui sovint és també un comandant en cap, però moltes flotes estan comandades per vice-almiralls o de rang inferior. Moltes flotes estan dividides en diversos esquadres navals cadascun d'ells sota el comandament d'un almirall subordinat. Aquests esquadrons al seu torn estan dividits en divisions navals. Alguns exèrcits de mar només tenen una sola flota. En alguns casos hi ha flotes multinacionals com en la Batalla de Lepant (1571).\nUn vaixell almirall, vaixell insígnia o nau capitana és tradicionalment la nau usada pel comandant en cap d'un conjunt de vaixells d'una esquadra naval. El terme solia ser fonamentalment una designació temporal, ja que vaixell almirall era allà on fos l'almirall enarborant la seua bandera (insígnia)., mentre que el capital ship o nau capital és el vaixell més potent de la seva flota. Des del final de la Segona Guerra Mundial el portaavions ha esdevingut el vaixell capital per excel·lència, un paper que abans prenia el cuirassat.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Força naval salvadorenca (FNS) és una de les tres branques permanents en què es divideixen les Forces armades de la República de El Salvador. El seu comandament és exercit pel Cap de l'Estat Major General de la Força naval. La institució es va fundar el 12 d'octubre del 1952, i va iniciar les seves operacions amb 50 efectius, entre oficials i mariners.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El Vicealmirall François-Paul Brueys d'Aigalliers, Comte de Brueys (12 de febrer de 1753, Usès, Gard –1 d'agost de 1798, Badia d'Abukir) va comandar els francesos a la Batalla del Nil, en la qual l'Armada Revolucionària Francesa va ser derrotada per les forces de la Royal Navy britànica comandades per l'Almirall Horatio Nelson. Brueys també va ser un masó dins la lògia La Bonne Foi de Montauban.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Un guaita és una persona a càrrec de la vigilància de perills des d'un lloc d'observació, torre de guaita, torre de guaita forestal, des d'un vaixell, etc.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Kaiserliche und Königliche Kriegsmarine (en alemany «Marina de guerra imperial i reial») fou la marina de guerra de l'imperi austrohongarès. Fou creada amb la formació de la monarquia dual austrohongaresa el 1867 i es dissolgué al final de la I Guerra Mundial, el 1918. Abans de 1867 les forces navals estaven integrades a la flota de l'imperi austríac.\nLa marina austrohongaresa va combatre molt poc durant la Primera Guerra Mundial, passant la major part del seu temps a la seva base de Pola (actualment Pula, a Croàcia); no obstant això, la seva presència va obligar a la marina italiana i a la marina francesa a quedar-se al Mediterrani durant la guerra. La inactivitat de la marina austrohongaresa fou causada, en part, per la manca de carbó i en part a causa de les mines situades a l'Adriàtic, que també manteniren la marina italiana als seus ports durant una gran part del conflicte.\nEl 1918, per evitar haver de cedir la seva marina als vencedors de la I Guerra Mundial, l'emperador austrohongarès va donar la integritat de la seva flota militar i mercant, amb tots els ports, arsenals i fortificacions costaneres al Consell del Poble del nou Estat dels Eslovens, Croats i Serbis (futur Regne dels Serbis, Croats i Eslovens o Iugoslàvia). Van enviar notes diplomàtiques als governs francesos, britànic, italià, americà i rus per a indicar que l'Estat dels Eslovens, Croats i Serbis no estava en guerra amb cap d'ells i que el Consell havia pres el control de la flota austrohongarresa. Malgrat tot, la Regia Marina italiana ignorà la neutralitat del nou estat i atacà bona part de la flota, enfonsant, entre altres, el seu vaixell insígnia, el cuirassat SMS Viribus Unitis.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La marina cartaginesa era en el seu moment d'esplendor la més potent del món conegut. Les flotes de Cartago, amb base als ports púnics de Cartago estaven formades per quatrirrems i quinquerrems, set vegades més llargs que amples, per ser ràpids i maniobrables, i patrullaven permanentment per evitar la pirateria.\nEn la Primera Guerra Púnica, el superior poder naval cartaginès va caure en mans de la república romana. En la batalla de les Illes Eòlies els romans van obtenir la seva primera victòria, en la Batalla del Cap Ecnomus es va reunir la major flota cartaginesa, amb tres-centes cinquanta naus i la superioritat naval va caure en mans romanes després de la batalla d'Egusa, que va cloure la guerra.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La marina de guerra catalana –amb vaixells catalans, almiralls catalans i tripulacions catalanes (sense comptar la xurma)– a les ordres directes o indirectes dels comtes de Barcelona representava una realitat reconeguda per tota la Mediterrània des dels seus orígens fins a Ferran el Catòlic. En èpoques posteriors vaixells construïts i tripulats a les costes catalanes, sota l'autoritat de reis no catalans, protagonitzaren alguns fets importants.\nDe manera anàloga les marines de guerra del regnes de Mallorca i de València tingueren entitat pròpia i poden ser estudiades de forma particular.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Marina de Somalilàndia és la branca naval de les Forces Armades de Somalilàndia.\nEs va formar el 1993 amb les restes del material naval de l'exèrcit de Somàlia trobat principalment a Berbera el 1991 que no inclogueren cap vaixell de guerra. El seu equipament fins a l'actualitat és molt reduït degut a la prioritat de les forces de terra, i a la manca de necessitat real d'una marina militar.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La marina mercant és la branca comercial de la marina civil, tot contrastant amb l'armada; consisteix, doncs, en el conjunt d'organitzacions, persones, embarcacions i altres recursos dedicats a activitats de transport aquàtic marítim. En alguns països, emperò, la marina mercant està organitzada de manera que pugui incorporar-se a l'armada com a força auxiliar, en cas de guerra o de catàstrofe nacional. Inclou activitats transversals, com ara l'autoritat marítima civil, la formació nàutica, les operacions portuàries i la investigació marítima.\nA l'Estat Espanyol, la marina mercant és una competència estatal. L'Estat té prop de 8000 quilòmetres de costa i el 74% del comerç es realitza amb el transport marítim, però en canvi la pèrdua de flota mercant i pesquera ha estat una constant, de 182 bucs mercants el 2005 a 132 el 2017. Segons la CGT la marina mercant el 2017 «és font de treball precari, amb baixos salaris, fregant el semiesclavisme, com a pagament a un treball dur, penós i arriscat».\nÉs la part més important de la marina civil que a més reuneix la marina pesquera i la marina esportiva o de plaer.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Armada Reial de Noruega és la branca marítima de les Forces Armades de Noruega responsable de la defensa costanera i les operacions navals d'aquesta nació escandinava.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Marina Reial Danesa (Søværnet) és la branca naval de les forces armades daneses, establerta en 1509 per Joan I de Dinamarca. Els seus efectius es componen de 3600 homes i dones. La marina danesa disposa actualment de més de 75 naus, principalment patrulleres costaneres. Els soldats danesos han pres part en les missions de pau de l'ONU des de l'any 1948. Cap a finals del 2003 més de 64.000 soldats i mariners danesos havien servit a missions conjuntes amb l'OTAN, la OSCE i l'ONU.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La marina romana (en llatí classis, literalment flota) era la força naval de la Roma Antiga. Tot i tenir un paper decisiu en l'expansió romana per la Mediterrània, la marina romana no va tenir mai el prestigi de les legions romanes. Al llarg de la seva història els romans van ser un poble essencialment terrestre, i van deixar els temes nàutics en mans de pobles més familiaritzats amb la mar, com els grecs i els egipcis, per construir vaixells. Parcialment a causa d'això, la marina mai no va ser totalment valorada per l'estat romà, i es considerava «no romana». En l'antiguitat, les marines i les flotes comercials no tenien l'autonomia logística de l'actualitat. A diferència de les forces navals modernes, la marina romana, fins i tot en el seu apogeu, no va existir de forma autònoma, sinó que va operar com un adjunt de l'exèrcit romà.\nLa marina romana es va crear en temps de la República Romana. L'any 311 aC es va instituir la figura dels almiralls (Duoviri navals) per dirigir la petita marina romana, formada per uns pocs vaixells (birrems sobretot), i pels contingents marítims de les ciutats aliades que posseïen marina (com Nàpols).\nEl 267 aC es van instituir els quatre qüestors de la marina (Classici quaestores), amb seus respectives en quatre ports: Ostia, Calis (a Campània), Ariminium (Rímini), i una altra seu de la qual el nom i situació no és conegut.\nEn el transcurs de la Primera Guerra Púnica la marina romana es va desenvolupar enormement i va tenir un paper vital en la victòria romana i en l'ascensió de la República Romana a l'hegemonia de la Mediterrània. Durant la primera meitat del segle ii aC Roma va destruir Cartago i subjugà els regnes hel·lenístics de l'est de la Mediterrània, i amb això aconseguí el domini complet de totes les ribes del mar interior, que ells van anomenar Mare Nostrum. Les flotes romanes van tornar a tenir un paper preponderant en el segle i aC en les guerres contra els pirates i en les guerres civils romanes que van provocar la caiguda de la República, les campanyes es van estendre al llarg de tota la Mediterrània. En el 31 aC la gran Batalla d'Actium va posar fi a la quarta guerra civil romana amb la victòria final d'August i l'establiment de l'Imperi Romà.\nDurant el període imperial, la Mediterrània va ser un pacífic «llac romà» per l'absència d'un rival marítim, i la marina romana va quedar reduïda al patrullatge i a tasques de transport.\nNo obstant això, en les fronteres de l'Imperi Romà, en les noves conquestes o, cada vegada més, en la defensa contra les invasions bàrbares, les flotes romanes van estar plenament implicades. El declivi de l'Imperi Romà al segle iii dC es va sentir en la marina romana, que va quedar reduïda a l'ombra de si mateixa, tant en grandària com en capacitat de combat. En les successives onades dels pobles bàrbars contra les fronteres de l'Imperi Romà, la marina romana només va poder tenir un paper secundari. Al començament del segle V d. C. les fronteres de l'Imperi Romà van ser traspassades i aviat van aparèixer regnes bàrbars a la vora de la Mediterrània occidental. Un d'ells, el dels vàndals, va crear una marina pròpia i va atacar les costes del Mediterrani, fins i tot va arribar a saquejar Roma, mentre les disminuïdes flotes romanes van ser incapaces d'oferir-hi resistència. L'Imperi Romà d'Occident es va enfonsar en el segle V d.C. i la posterior marina romana del durador Imperi Romà d'Orient és anomenada pels historiadors marina romana d'Orient.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Marina Soviètica fou el braç naval de les Forces Armades Soviètiques. Tingué diverses denominacions al llarg del temps: Flota Roja Obrera i Camperola, RKKF (Рабоче-Крестьянский Красный Флот, РККФ) en 1918-1924 i 1937-1946; Forces Navals, VMS (Военно-Морские Силы, ВМС) en 1924-1937 i novament en 1950-1953; i Flota Naval de l'URSS, VMF SSSR (Военно-морской флот CCCP, ВМФ СССР, literalment 'Forces Militars Navals de l'URSS') en 1946-1950 i 1953-1991. La Marina Soviètica hauria estat intrumental en qualsevol rol del Pacte de Varsòvia en una guerra amb l'OTAN, quan hauria hagut de detenir els combois navals que portessin reforços a través de l'Atlàntic cap al teatre de l'Europa Occidental. Tal conflicte no tingué lloc, però no obstant això, la Marina Soviètica encara veié una acció considerable durant la Guerra Freda. En el moment del seu apogeu, va ser la segona potència militar marítima del món, amb 1.742 navilis de combat, amfibis i de suport, representant 3.525.050 tones, contra 523 navilis de combat, amfibis i de suport i 4.142.830 tones de la Marina dels Estats Units d'Amèrica a l'1 de novembre de 1985, i una de les branques més potents de les Forces Armades Soviètiques.\nLa Marina Soviètica estava dividida en diverses flotes principals: la Flota Soviètica del Nord Bandera Roja, la Flota Soviètica de l'Oceà Pacífic, la Flota del Mar Negre i la Flota Bàltica. La Flotilla del Caspi era una formació semiindependent, administrativament sota l'administració de la Flota del Mar Negre; mentre que l'Esquadró Soviètic de l'Oceà Índic retirà les seves unitats i estava sota la jurisdicció de la Flota del Pacífic. Altres components incloïen l'Aviació Naval, la Infanteria de Marina Soviètica i l'Artilleria Costanera. La Marina Soviètica va ser reformada a la Marina Russa amb la dissolució de la Unió Soviètica el 1991.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El Zuikaku (Japonès: 瑞鶴 \"Grulla Propicia\") era un portaavions de classe Shōkaku, que formava part de la Marina Imperial Japonesa. Els seus avions van formar part de l'atac a Pearl Harbor, el qual va portar els Estats Units d'Amèrica a la Guerra del Pacífic i a la Segona Guerra Mundial. Va participar en la majoria de les grans batalles de la guerra, abans de ser enfonsat dirant la batalla del Golf de Leyte.Va ser un dels sis portaavions que va participar en l'atac a Pearl Harbor, Zuikaku va ser l'últim en ser enfonsat en la guerra (quatre van ser enfonsats en la batalla de Midway, i el Shōkaku en la Batalla del Mar de Filipines).", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El respirall dorade o sistema de respirall dorade, és una forma de muntatge de les trompes de ventilació a bord de iots i petites embarcacions. Bàsicament es pot descriure com una caixa rectangular de poca alçària que permet connectar indirectament un respirall convencional i un conducte de ventilació. El respirall es munta en la part superior de la caixa i el seu extrem inferior no arriba a tocar el fons de la caixa. El conducte de ventilació penetra per la part inferior de la caixa sense arribar a tocar el sostre. La caixa permet la lliure circulació de l'aire i separa l'aigua de pluja o l'aigua esquitxada o embarcada durant la navegació. Aquesta aigua és evacuada per uns forats de drenatge (llibis) disposats a la base de la caixa.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "En sectors navals, un respirall nàutic és un dispositiu estàtic de ventilació. Semblant a una xemeneia, la seva disposició més típica adopta una forma tubular amb un extrem formant colze a uns 90 graus de la vertical. Va muntat sobre coberta, com a complement d'un conducte de ventilació, ajustant-se al forat terminal d'aquest darrer. Sinònims equivalents són: trompa de ventilació i mànega de ventilació.Un sistema de respiralls adequat permet la ventilació de les cambres interiors d'un vaixell sense cap consum energètic, a diferència d'altres sistemes de ventilació forçada (amb ventiladors, extractors d'aire o similars).", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Royal Navy (Marina Reial) del Regne Unit és el servei militar britànic més antic (i conegut antigament com a Servei Superior). Des d'inicis del segle xviii i fins a mitjan segle xx va ser la major i més poderosa marina del món, jugant un paper clau en l'establiment de l'Imperi Britànic com a potència dominant durant el segle xix i inicis del xx. Durant la Segona Guerra Mundial tenia unes 900 naus operatives de totes classes. Durant la Guerra Freda, va ser transformada principalment en una força antisubmarina, a la recerca dels submarins soviètics, principalment actius a l'Espai GIUK. Amb la desaparició de la Unió Soviètica, el seu paper pel segle xxi torna a enfocar-se cap a les operacions d'expedició global.\nLa Royal Navy és la segona marina del món en termes de desplaçament combinat de la seva flota, després de la dels Estats Units. Actualment hi ha 91 vaixells armats a la Royal Navy, incloent els portaavions, submarins nuclears, i patrullers. També hi ha els vaixells de suport de la Reial Flota Auxiliar. La capacitat de la Royal Navy per projectar-se per tot el món és considerada la segona del món, només darrere de la US Navy. Tanmateix la Royal Navy és considerada la segona major flota de portaavions del món, amb 2 portaavions en servei i 2 més en projecte.\nLa Royal Navy és un component constituent del Servei Naval, que també compren als Marines Reials, la Real Flota Auxiliar, la Reial Reserva Naval i la Reserva dels Marines Reials. Aproximadament té uns 37.500 membres, 6.000 dels quals formen part dels Marines Reials. A l'abril del 2009 tenia 39.100 membres, dels quals 7.500 eren dels Marines Reials; a més dels 3.600 membres de la Reserva Voluntària, totalitzant 42.700 membres. Això converteix a la Royal Navy en la major de la Unió Europea, donat el nombre combinat total de naus, avions i personal.\nLa Royal Navy, a més, està recolzada per la Reial Flota Auxiliar, una flota de suport logístic de caràcter civil, dirigida pel Ministeri de Defensa, com a part de la Marina Mercant Britànica. La RFA serveix primordialment per abastir als vaixells al mar, però també augmenta la capacitat guerrera de la Royal Navy gràcies als seus 4 vaixells de desembarcament classe Bay", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una unitat militar és una part d'unes forces armades consistent en un nombre determinat d'homes, vehicles, vaixells o avions. Els exèrcits de terra, de mar i d'aire s'organitzen jeràrquicament en unitats de diverses dimensions amb característiques i objectius diferents a nivell funcional, tàctic i administratiu.\nTècnicament una unitat és un grup militar homogeni, com un batalló (infanteria) o un regiment (cavalleria), amb funcions administratives i de comandament a nivell de la mateixa unitat. La composició específica en unitats d'una organització militar en un moment determinat o per a una acció determinada s'acostuma a anomenar l'«ordre de batalla».\nUsualment cada unitat té com a insígnia identificativa un emblema (que els membres de la unitat poden dur al braç, a la lligadura, etc.), i també una bandera (guió o ensenya).", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Agrupació de Guerrillers Espanyols (també Agrupació Guerrillera Espanyola o Guerrillers Espanyols) (AGE) és la denominació que van rebre els voluntaris espanyols a França que van participar integrats en la Resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial. Els membres integrants de l'AGE van ser espanyols obligats a l'exili a França en acabar la Guerra Civil espanyola. Bona part d'ells havien passat prèviament pels camps de concentració francesos. La denominació (Agrupació de Guerrillers) i la seva estructura van ser molt posteriors a les primeres accions armades.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Ala Gallorum Indiana va ser una unitat auxiliar de l'exèrcit romà, reclutada a la Gàl·lia. Durant la rebel·lió gal·la de l'any 21, la va comandar Juli Indus, un noble de la tribu dels trèvers, que es va mantenir fidel a l'Imperi i va esclafar als rebels.\nLa unitat, per ordre de l'emperador Claudi es va integrar a les forces reunides per la invasió de Britània, participant en les principals operacions.\nDurant la segona meitat del segle i, va ser destinada a Corinum (Cirencester, Regne Unit). Domicià, l'any 82 la va situar a la Germània Inferior, quan va iniciar la lluita contra els cats. Durant la rebel·lió de Luci Antoni Saturní, governador de la Germània, es va mantenir fidel a Domicià. L'any 98, Trajà la va posar directament sota les seves ordres quan va reorganitzar les forces romanesa la frontera del Rin i els va situar al Limes Germanicus. Anys més tard, el 134, Adrià va assignar la unitat a l'exèrcit de la Germània Superior.\nEn temps de Caracal·la, la unitat seguia a la Germània Superior, i era la guarnició d'un campament prop de la ciutat de Mogontiacum (Magúncia). Va desaparèixer al llarg de la segona meitat del segle ii.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'arquer era un soldat que disparava sagetes (varetes de fusta amb punta d'acer, sílex, obsidiana…) amb un arc, bastó de fusta flexible o d'una altra matèria elàstica (de vegades acer), tensat pels extrems amb una corda o bordó, formant una corba. L'ús de l'arc com a arma de caça i de guerra es remunta al paleolític superior. Els monuments egipcis, perses, assiris, etc. són testimoni de l'existència de combatents armats amb arc.\nEls exèrcits podien emprar els arquers no solament per matar enemics sinó amb altres estratègies, ja que tenien la possibilitat de llançar les seves sagetes portant estopes enceses per tal d'incendiar edificacions o estructures fetes amb materials inflamables com: palissades de fusta, sacs terrers protectors, vaixells, veles de naus, elements fets amb teixits, etc.\nDurant l'edat mitjana els arquers van ser una arma de gran importància: els arquers anglesos, en aniquilar la cavalleria francesa, van ser els artífexs de la victòria a Azincourt el 1415. Substituïts progressivament pels ballesters i els arcabussers, els arquers es van utilitzar a França fins al segle xvi i a Anglaterra fins al xvii, els russos van emprar arquers en les Guerres Napoleòniques.\nLluís XI va crear a França el Cos d'Arquers de la Guàrdia Escocesa, i a finals del segle xv, es va introduir a Espanya la Guàrdia Reial d'Arquers de Borgonya, que vestien uniforme groc, amb franges vermelles i blanques. L'Emperador Carles V va crear els Arquers de corps, que van continuar en exercici durant la dominació de la Casa d'Àustria fins que Felip V els va substituir per la Guàrdia de corps.\nText extret de les «Etiquetes de Palau» de 1647:\n\n Tots els Archers an d'estar contínuament en ordre, amb els seus cavalls i armes, que són gola, armadura, espatllera i mànigues de malla, morrions, i pistoles, i els cavalls an de ser de la mida i bondat que és necessari i combenient. estant en la guerra demés de les dites armes, an de tenir celada, borgonyona, braçalet i guardabraç.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Azab eren uns contingents militars turcs reclutats entre nois solters, i que tenien prohibit casar-se abans de ser llicenciats. Van existir entre el segle xiii i el segle xix. Els primers coneguts van ser reclutats pels Aydin-oghlu al final del segle xiii o començament del XIV i feien servei a la mar i van seguir així entre els seljúcides de Rum i els petits emirats turcmans d'Anatòlia. Al segle xiv els otomans disposaven d'azabs com a guarnició de fortaleses (coneguts com a kale azablari). També s'anomenava azabs a uns arquers reclutats per cada campanya. Al segle xvi es feien servir a Egipte com a sapadors. Després a l'Imperi Otomà es va tornar a la tradició i foren utilitzats com a mariners i van desaparèixer al segle xix.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Es coneixen popularment com les Bàrbares les dones que es diu que formaven part de la Companyia Santa Bàrbara i que varen participar activament com a primera línia de combatents en la defensa activa de Girona el 19 de setembre del 1809. Dia conegut per alguna historiografia i, també, per la tradició popular com “el gran dia de Girona”.Si bé hi ha historiadores i historiadors que qüestionen la participació de la Companyia Santa Bàrbara en el setge de Girona, aquesta ha estat recollida per diferents expressions artístiques (gravats i pintures) com un acte de gran importància simbòlica. Obres com les de Ramon Martí Alsina, “El gran dia de Girona” i la de “La Companyia de Santa Bàrbara”, recullen en primera o segona línia de combat la presència de dones d'aquesta Companyia. Aquestes obres donen compte d'una empresa excepcional: la defensa de la ciutat assetjada.Darrerament s'ha dit que la defensa aferrissada i excepcional de Girona, davant de les molt superiors i ben equipades tropes franceses, es manifesta “mitjançant la presència de les dones a primera línia de combat”. Sí, l'excepcionalitat es manifesta perquè la presència de dones al capdavant d'un exèrcit ha estat, probablement, i és una paradoxa, una paradoxa de la vida en quant les dones “creen i recreen la vida i la convivència humana”. Però, com pensava Simone Weil al “Projecte d'una formació d'infermeres en primera línia”, aquestes dones són capaces de fer front a les situacions més perilloses i d'auxiliar els ferits i moribunds. Elles assistirien, en el mateix sentit del pensament de la gran filòsofa contemporània, els “desgraciats” que primer seran ferits o morts.Aquestes dones gironines manifestaven la importància que per a elles tenia la ciutat i la vida que hi creixia, i com la vida estava en autèntic perill davant el setge dels exèrcits francesos. Per a elles estava en joc el que més valoraven: la vida, la seva, la de les seves filles i dels seus fills i la de tota la població –estava en perill el futur de la ciutat. Elles, tal com ho feia Simone Weil “aplicaven els seus projectes i ideals a la pràctica”. Elles, no només simbòlicament sinó en la realitat, varen ser pintades en una situació límit en la qual corrien el risc d'haver de donar la pròpia vida; elles, que eren les que portaven la vida al món, havien d'assenyalar que quan la vida estava en perill real potser podia tenir sentit posar en risc la pròpia per ajudar, assistir i curar els que més ho necessitaven.Elles, com les infermeres en primera línia del projecte de Simone Weil, eren una “contraproposta d'humanitat, front a la força bruta del poder destructiu” de l'exèrcit francès; eren les que curarien ràpidament les nafres dels combatents, salvant amb aquesta assistència immediata la vida de molts soldats, i ajudarien a d'altres a ben morir.“Les bàrbares” gironines serien una resposta que tocava el simbòlic, el sentit, però no com ho feien i encara fan els que exerceixen poder, per mitjà de la força, sinó per mitjà de la compassió, i és per això que el seu gest pot semblar i ser interpretat –com ho va ser el projecte de Simone Weil- com un absurd. Però, lluny de ser un absurd, elles encarnarien i custodiarien el sentit més profund de la humanitat i de l'esperit de l'ésser humà.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una bateria d'artilleria és una unitat militar tàctica de l'arma d'artilleria, equivalent quant a mida a la companyia de l'arma d'infanteria. Està formada per uns 100 artillers i de 4 a 6 peces d'artilleria. A nivell operatiu, les bateries actuen formant part d'un grup artiller.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Brigada Mecanitzada Prizrak, més coneguda com a Brigada Prizrak o Brigada Fantasma (en rus: Бригада «Призрак»), és una unitat militar d'infanteria de la República Popular de Luhansk, creada l'any 2014. Fou comandada per Aleksei Mozgovoi (2014-2015) i per Aleksei Màrkov (2015-2020).", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els caçadors (del francès chasseurs) eren soldats destinats a servir com a tropes lleugeres, bé sigui per companyies unides als seus regiments o separades, formant cossos per si soles. A França, es distingeixen dues menes de caçadors: els caçadors a peu i els caçadors a cavall.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una cohort (del llatí cohors, en plural cohortis) era la unitat tàctica d'una legió romana després de les reformes de Gai Mari el 107 aC.\nUna legió romana constava de 10 cohorts numerades de l'I al X. Una cohort estava composta de 3 maniples, cada manípul estava format per 2 centúries. En canvi, la cohort I estava composta de 5 centúries dobles.\nDurant la República, les cohorts s'organitzaven en tres línies anomenades hastats, princeps i triaris, que estaven dividides respectivament en 120, 120 i 60 homes. Les tres línies estaven dividides segons l'experiència i habilitat guerrera, els guerrers joves a la primera línia, que quan aquesta cedia, deixava el seu lloc a la fila més preparada, la dels princeps. A la vegada, els princeps podien cedir si era necessari i quedava la darrera fila, la dels triaris.\nEls veles, infanteria lleugera, armats amb javelines o fones, se situaven davant de les files i llançaven projectils a l'enemic.\nEl maniple va ser una unitat de la legió romana, ideada durant les guerres Samnites per contrarestar les derrotes de les formacions d'hoplites. Estava composta per un total de 160 infants, després de la reforma cap a l'any 100 aC del cònsol Gai Mari que va professionalitzar l'exèrcit. Cada maniple estava compost a la vegada per dues centúries de 80 homes cadascuna. Les centúries s'agrupaven administrativament per parelles formant maniples de 160 infants, i aquests en grups de tres formant una cohort de 480 legionaris.\nA títol excepcional, la primera cohort, formada pels homes més valents de la legió, es componia de només 5 centúries. Però aquestes eren centúries dobles, és a dir, de 160 homes cadascuna. Els centurions d'aquestes centúries eren anomenats primi ordinis, menys el de la primera centúria, que rebia el nom de primus pilus.\n\n", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Les cohorts urbanes (en llatí cohortes urbanae) van ser unes unitats militars de l'antiga Roma creades per August per contrapesar l'enorme poder de la Guàrdia Pretoriana a la ciutat de Roma i servir de cos policial. Estaven comandades pel Prefecte de la ciutat.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Cos franc (de l'alemany Freikorps) és el nom que prengueren els diversos grups paramilitars alemanys (exèrcits voluntaris) que lluitaren contra organitzacions obreres i moviments independentistes en els anys inicials de la primera postguerra mundial, durant la República de Weimar. El terme Freikorps s'havia usat prèviament per a designar certes unitats compostes per voluntaris civils.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'esquadrilla és una unitat aèria que equival a una companyia militar. Està sota el comandament d'un capità i pot comprendre entre 12 i 24 avions, depenent del tipus d'unitat aèria i de l'exèrcit al qual pertanguin. També poden rebre aquest nom algunes unitats militars en servei de terra. També es pot referir a un conjunt de vaixells petits.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Esquadró de Sapadors Paracaigudistes (oficialment en castellà: Escuadrón de Zapadores Paracaidistas, EZAPAC) és una unitat d'operacions especials de l'Exèrcit de l'Aire Espanyol encarregat de les missions de suport a les unitats aèries. Com a Forces especials van ser les primeres unitats de l'exèrcit espanyol en missions de comando.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els euzons (grec: Εύζωνες o Ευζώνοι) eren els diversos regiments dins dels batallons d'elit de la infanteria lleugera de l'exèrcit grec. Actualment, són els membres de la Guàrdia Presidencial grega, una unitat cerimonial que custodia el Parlament grec i la Tomba del Soldat desconegut a la plaça Síndagma d'Atenes. \n\nEls evzons porten vestits tradicionals que tenen com a element més característic, la fustanela, una faldilla a l'estil del kilt escocès, amb 400 plecs, un per cada any que els otomans van ocupar Grècia.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'exèrcit consular romà era una unitat militar romana utilitzada en temps de la República. N'existien dos, posats a disposició dels dos cònsols elegits anualment en període de guerra. Cada un estava format per dues legions de ciutadans i dues Alae Sociorum de tropes aliades, cadascuna d'elles equivalent en grandària a una legió. En total, comprenia al voltant de 25.000 infants i 1.800 genets, encara que la seva mida podia variar lleugerament depenent del nombre de tropes aliades. Excepcionalment, en situacions d'emergència, es podia elegir un Dictador, que controlava els exèrcits consulars, ajudat per un Mestre de cavalleria.\nQuan les necessitats bèl·liques obligaven a utilitzar més homes, s'organitzaven noves legions sota el comandament d'un procònsol, que dirigia dues legions amb les seves respectives ales, o una única legió amb una ala, cosa que depenia de la gravetat del conflicte. En aquestes situacions, els exèrcits consulars eren la força principal, mentre que els que manaven els procònsols s'assignaven a un territori i jugaven un paper secundari amb menys efectius, encara que estiguessin estructurats en legions i ales.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Es denomina Exèrcit de camp (o simplement Exèrcit) a la unitat militar formada per l'agrupació de diversos Cossos d'exèrcit, però que per mida no arriben a formar un Grup d'exèrcits.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Exèrcit dels Andes (en castellà Ejército de los Andes) fou un cos militar de les Províncies Unides del Riu de la Plata i tropes xilenes exiliades a Mendoza,organitzat i dirigit pel general José de San Martín, l'objectiu del qual era consolidar la independència de les Províncies, acabar amb la dominació espanyola a Xile, restaurar el govern independentista i posar fi al domini espanyol al virregnat del Perú.\nEl general San Martín va conformar l'exèrcit amb 3 generals, 28 caps, 207 oficials, 15 empleats civils, 3778 soldats de tropa (format per una majoria de soldats negres i mulats, més de la meitat esclaus lliberts,i per soldats xilens,entre ells els que van emigrar a Mendoza després de la batalla de Rancagua), 1200 milícians muntats (per a conducció de queviures i artilleria), 120 picadors de mines (per facilitar el trànsit pels passos), 25 baqueanos (coneixedors del terreny), 47 membres de sanitat (per conformar l'hospital de campanya), 16 peces d'artilleria (10 canons de 6 polzades, 2 obusos de 4 i 1/2 polzades i 4 peces de muntanya de 4 polzades), 1600 cavalls extres (per a cavalleria i artilleria) i 9281 mules (7.359 de sella i 1.922 de càrrega).El fet més memorable de l'Exèrcit dels Andes correspon a la Travessa dels Andes -iniciada el 6 de gener de 1817 des Mendoza- que va culminar amb la victòria en la batalla de Chacabuco, el 12 de febrer de 1817.\nL'exèrcit es va dividir principalment en dues grans columnes, la primera comandada pel mateix San Martín, va travessar la serralada dels Andes pel paso de Los Patos i la segona, comandada pel brigadier Juan Gregorio de Las Heras, va marxar pel paso de Uspallata conduint tot el parc i l'artilleria, el transport era impossible pel més escabrós paso de los Patos. La gran dificultat de la travessa de la serralada dels Andes va generar que només 4,300 del total de mules i 510 del total de cavalls aconseguissin travessar a l'altra banda de les muntanyes.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Exèrcit reialista o reialistes són termes usats per a referir-se a les forces armades, formades principalment per espanyols europeus i americans, i usades per a la defensa de la Monarquia Espanyola davant la revolució independentista hispanoamericana al primer terç del segle xix.Els diccionaris de la Reial Acadèmia els defineixen des del 1803 com a regiarum patrium sectatos el que a les guerres civils segueix el partit dels reis. El 1822 es va afegir potestatis regia defensor, que defensa regalies i drets dels reis. El 1832 es va suprimir guerra civil i l'any 1869 es va afegir als partidaris de la monarquia absoluta.L'ús del terme reialistes pot estendre's a la població no-bel·ligerant o al partit reialista. A Espanya també es va anomenar reialistes als defensors de la monarquia absoluta, anomenats generalment Carlistes.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una flotilla (del diminutiu castellà flota, petita flota de vaixells), és una formació tàctica de petits vaixells de guerra que poden ser part d'una flota més grossa. Una flotilla normalment està composta d'un grup homogeni de vaixells de guerra del mateix tipus com poden ser fragates, destructors, submarins o altres. Els vaixells més grossos s'agrupen en esquadrons.\nLa flotilla normalment està comandada per un contralmirall, un comandant o un capità. Un vicealmirall, en canvi, comanda un esquadró. Una flotilla està dividida en dues o més divisions navals. Sovint, però no necessàriament, la flotilla és una formació permanent.\nEn les forces navals modernes, les flotilles han tendit a ser unitats administratives. A més, el terme esquadró ha anat substituint el de flotilla en moltes forces navals.\nEncara que la flotilla no té un equivalent exacte en les forces de terra a grans trets seria el mateix que una brigada o regiment.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Força de xoc, en una batalla, és la primera tropa que pren contacte amb l'enemic, sobre les forces de xoc cau el pes del combat, per tant, estan especialment entrenades i preparades en entrar en acció. Al llarg de la història, la tècniques de les forces de combat s'han anat canviant i modelant segons aquesta passava.\nPrincipalment durant l'edat antiga i l'edat mitjana, fins a mitjan Edat Moderna, les forces de xoc eren una peça clau i indispensable en qualsevol exèrcit; ja que eren les tropes que, en la batalla, contenien a l'enemic en cas que aquest envaís un territori i adoptessin una posició defensiva, o en cas d'una campanya ofensiva, aquestes s'encarregaven de fer retrocedir a l'enemic\ni sobrepassar les línies defensives enemigues.\nEn les èpoques citades anteriorment, les forces de xoc a més d'estar ben entrenades i equipades, aquestes, es componien de majorment de la infanteria pesant. Generalment, solien estar acompanyades de la cavalleria. Eren llavors, tropes d'elit, la destresa de la qual, habilitat i força, definien els resultats de les batalles.\nDes de principis del segle XX fins als nostres dies, les forces de xoc són unitats d'elit mixtes entre la infanteria i blindats especialment dotats i equipats de tal manera que puguin desplaçar-se d'un lloc a un altre el més ràpid i discret possible. Un clar exemple ha estat la infanteria pesant com els granaders francesos de les guerres napoleòniques i les forces combinades de la infanteria, artilleria i vehicles durant la Primera Guerra Mundial, i les forces mixtes alemanyes compostes per la infanteria, blindats (lleugers i pesats) i la força aèria, comunament anomenades divisions panzer o divisions blindades, utilitzades durant la Segona Guerra Mundial.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Forces Tigre o Kahwat Al-Nimr (en àrab: قوات النمر) és una unitat militar de l'Exèrcit sirià que funciona principalment com una unitat ofensiva en la Guerra Civil Síria. S'ha descrit com una unitat d'elit per a qualsevol ofensiva del govern, però el seu nombre relativament petit fa que sigui difícil utilitzar-la en diversos fronts alhora.Després de l'èxit de les operacions a Latakia i Hama, se li va encarregar al coronel Suheil Al Hassan un projecte especial per a les Forces Armades i del Comandament Central de Síria en la tardor de 2013 per a crear i entrenar una unitat de forces especials que funcionaria principalment com una unitat ofensiva. Hassan va escollir a molts dels soldats que més tard formarien part de les Forces Tigre. El 25 de desembre de l'any 2015, Suheil Al Hassan va ser ascendit a major general després de negar-se a ser general de brigada de l'any anterior.Les Forces Tigre tenen una brigada d'operacions especials anomenada les \"Forces Guepard\". La Brigada de Forces Guepard inclou sub-unitats formades pels Equips 3 i 6. Els soldats de l'Equip 6 van ser els primers que van posar fi als 35 mesos del setge de la Base Aèria Militar de Kuweires, mentre l'equip 3 juntament amb la Brigada Suqur al-Sahara va completar el cercle de l'est d'Alep en contra de l'Estat Islàmic.Una segona Brigada és coneguda com \"Forces Pantera\", la que va ser re-desplegada a Homs després de la batalla de Palmira, aparentment hi ha una tercera Brigada és coneguda amb el nom d'Al-Hamza", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els Gautxos de Güemes van ser una Milícia nacional o Milícia irregular comandada per Martín Miguel de Güemes, que va complir un destacat paper en la Guerra de la Independència Argentina a la frontera nord-oest del país.\nLa milícia, organitzada espontàniament per Güemes, va actuar a la regió des de tot just iniciades les hostilitats; Va exercir una Guerra de guerrilles, basada en el seu major coneixement del terreny, la seva excel·lència eqüestre i la flexibilitat, atacant a les tropes reialistes en posicions desavantatjoses i delmant les seves provisions, el seu equip i el seu ramat, també utilitzant tàctiques mai abans vista en l'època, com ara atacs nocturns, i atacs seguit de retirades, per tal d'afeblir les tropes enemigues. D'acord amb José de San Martín, que va informar de la situació al director José Gervasio de Posades, les tropes de Joaquín de la Pezuela van haver de destinar una divisió sencera a intentar pal·liar els danys infligits pels milicians. San Martín els va incorporar a l'Exèrcit dels Andes, donant a Güemes el títol de Comandant General d'Avançades.\nEls seus integrants es van reclutar entre els gautxos de la regió. Estava formada íntegrament per cavalleria, emprant les armes de les que es disposava, especialment el matxet -substituïnt al sabre dels exèrcits regulars- i el rifle. Van estar actius des del començament de les hostilitats fins a la mort de Güemes, però intermitentment, tornant a exercir les tasques del camp entre activitats. No vestien d'uniforme, portant com a distintiu un Ponxo Punyir, i protegint-se amb guardamontes de cuir i pètals del mateix material per a les seves muntures. Leopoldo Lugones va donar a anomenar després a aquests combats la Guerra gautxa.\nS'organitzaven en esquadrons, dividits al seu torn en companyies, acompanyades cadascuna de cirurgià i capellà castrense. Van actuar conjuntament amb el Regiment de Granaders a cavall General San Martín i amb el Regiment de Caçadors a cavall a la campanya alt-peruana. Després del canvi tàctic que va portar a San Martín a emprendre l'Encreuament dels Andes, s'hi va sumar durant un temps una petita tropa Boliviana dirigida per Juana Azurduy, heroïna de l'alçament de Chuquisaca.\nEls comandants de Güemes a la frontera van ser el marquès de Yavi, Juan José Feliciano Alejo Fernández Campero, a càrrec del flanc oriental de la Puna; Francisco Pérez d'Uriondo, a Tarija; Manuel Arias, a Orán; i José María Pérez d'Urdininea en Humahuaca.\nA Jujuy el protegien els comandants Bartolomé de la Corte, Domingo Arenas i José de la Quintana.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Ghazi eren aquells guerrers musulmans que participaven en una incursió contra els infidels. Més tard el seu prestigi va convertir el nom ghazi en un títol especialment emprat entre els otomans. Aparegueren a Transoxiana i Khorasan al segle viii, i els ghazis llavors combatien per la fe i vivien del botí de guerra. Formaven corporacions i eren contractats per fer la guerra als estats veïns no musulmans, i als heretges dins i fora d'un estat. En temps de pau esdevenien un problema pels govern, ja que fàcilment passaven a ser bandits. Una revolta de ghazis es va produir al Khorasan el 821 i van participar en la revolta de Bukharà contra l'emir samànida el 930. Molts van servir als samànides. Mahmud de Gazni se'n va emportar 20.000 a l'Índia. La majoria eren turcs però no hi havia un element nacional en la seva formació i les corporacions atreien a descontents polítics o religiosos i aventurers de tota mena sense distinció d'ètnia. A la frontera bizantina els ghazis existien a partir de vers el 840, i l'element turc no hi era pas menys present; els bizantins sovint utilitzaven també mercenaris turcs.\nLa corporació dels ghazis fou reorganitzada vers el 1200 pel califa an-Nàssir, i van esdevenir una mena de confraria religiosa i cavalleresca. No obstant a l'Àsia Menor on l'element turc era més present, els ghazis van conservar un caràcter més popular i nòmada, i foren aquests els que després de 1071 havien conquerit Anatòlia; entre aquests ghazis van destacar Foad Ghazi. L'enfonsament de l'estat seljúcida va fer aparèixer nous ghazis que van formar els principats turcmans vers el 1300. Fou llavors quan es va introduir la gorra blanca entre els ghazis que els caracteritzà en endavant. Els primers sultans otomans van portar el títol de ghazi. Quan el poder otomà es va consolidar les corporacions de ghazis foren primer controlades i finalment dissoltes.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Grande Armée fou el conjunt de forces multinacionals reunides sota el comandament de Napoleó al llarg de les Guerres Napoleòniques d'inicis del segle xix.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una guàrdia de corps era un tipus de tropa de casa reial. El seu títol indica que va tenir el seu origen a França, datant el seu nom oficial del regnat de Lluís XII de França. La guàrdia de corps estava composta per gent escollida i destinada a prestar servei molt a prop del monarca i generalment estava constituïda per tropes de cavalleria.\nLluís XIV de França va augmentar la força dels seus Guàrdies de corps fins a formar quatre companyies de 300 cavalls cadascuna, i posteriorment encara es va elevar més a França l'efectiu d'aquella guàrdia proveïda de gran nombre de furs, privilegis i prerrogatives que van sostenir el gran orgull d'una col·lectivitat en l'organització de la qual no hi entraven categories inferiors a la d'oficial de l'exèrcit.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La guàrdia imperial o guàrdia de palau és un grup especial de soldats o un membre d'un imperi, en general estretament relacionats directament amb l'emperador. En general, aquestes tropes són considerades d'elit i per tant, tenen un estatus més alt que d'altres forces imperials, com ara les forces armades regulars, gaudint de drets especials, privilegis i tradicions específiques.\nCom que el cap d'Estat sovint vol ser protegit pels millors soldats disponibles, el seu nombre i organització pot ser ampliat per dur a terme tasques addicionals. La Guàrdia Imperial de Napoleó és un exemple. Alguns imperis encara mantenen les unitats de guàrdia cerimonial, com ara l'Imperi Britànic.\nEn el període post-colonial a l'espai anglòfon, el terme s'ha utilitzat col·loquialment per descriure amb sorna el personal, generalment al servei d'un polític o l'executiu d'una corporació, que actua per evitar la comunicació directa d'altres persones amb aquest.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Guàrdia Republicana (en àrab: الحرس الجمهوري, transliterat Al-Haras al-Jumhuri), també coneguda com a Guàrdia Presidencial, és una unitat de combat d'elit de l'Exèrcit Àrab de Síria, composta principalment per unitats blindades posicionades principalment al voltant de Damasc. Creada el 1976 per contrarestar els atacs de grups palestins a Síria, la Guàrdia Republicana és responsable de la seguretat del president, de protegir la capital i als funcionaris governamentals de qualsevol possible amenaça. És l'única unitat militar que té permès circular per la capital. Durant la recent guerra civil siriana, la Guàrdia Republicana va participar en alguns dels combats més aferrissats del conflicte. Els seus soldats també han estat acusats d'haver comès crims de guerra.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Guàrdia Suïssa Pontifícia (també Guàrdia Suïssa Papal o simplement Guàrdia Suïssa; llatí: Pontifícia Cohors Helvetica; italià: Guàrdia Svizzera Pontificia; alemany: Päpstliche Schweizergarde; francès: Garde suisse pontificale; Romanx: Guàrdia svizra papala) és una unitat menor de les forces armades i de la guàrdia d'honor mantinguda per la Santa Seu que protegeix el Papa i el Palau Apostòlic, servint com l'exèrcit de facto de la Ciutat del Vaticà. Creada el 1506 sota el mandat del Papa Juli II, la Guàrdia Suïssa Pontifícia és una de les unitats militars més antigues en funcionament.L'uniforme de gala és de color blau, vermell, taronja i groc amb un aspecte clarament renaixentista. La guàrdia moderna té el paper de guardaespatlles del Papa. La Guàrdia Suïssa està equipada amb armes tradicionals, com l'alabarda, així com amb armes de foc modernes. Des del fallit intent d'assassinat del Papa Joan Pau II el 1981, s'ha posat un èmfasi molt més gran en les funcions no cerimonials de la Guàrdia, i s'ha millorat l'entrenament en el combat sense armes i amb armes petites.\nEls reclutes de la guàrdia han de ser homes catòlics suïssos solters d'entre 19 i 30 anys que hagin completat la formació bàsica en les Forces Armades Suïsses.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Guarnició (derivat del verb francès: garnir \"'guarnir\", \"equipar\") és el terme col·lectiu per a designar el cos de tropes estacionades (aquarterades) en una localitat particular, originàriament per a defensar-la, però actualment sovint simplement per a fer-la servir de base central.\nuna ciutat, vila, plaça forta, castell o similar.\nEn temps passats, era el nom que rebien les tropes encarregades de la defensa d'una plaça forta.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els guerrers jaguar eren els militars professionals de l'exèrcit asteca. Formaven l'elit dels combatents i a vegades se'ls ennoblia pels seus mèrits, i esdevenien cavallers jaguar.\nEls guerrers jaguar foren utilitzats com a guerrers en campanya militars, a diferència dels guerrers àguila, utilitzats pel reconeixement de terrenys, l'espionatge i per enviar missatges. Qualsevol home podia arribar a ser guerrer jaguar, ja que en absència d'exèrcit professional, tots els nens eren entrenats per al combat i l'ascens a l'elit venia per les gestes bèl·liques.\nQuan no estaven en campanya, podien funcionar com a garants de l'ordre intern de les ciutats i vivien amb privilegis afins a la noblesa.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Guàrdia Patriòtica (en romanès: Gărzile Patriotice) eren formacions paramilitars romaneses formades durant l'era comunista, dissenyades per proporcionar una defensa nacional en cas d'un atac de forces armades estrangeres.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els homes d'armes eren soldats del període que va des de l'alta edat mitjana fins al Renaixement. Dominaven l'ús de diversos tipus d'armes, com ara la llança, l'espasa, el ganivet i l'arc, així com diversos tipus de combat, sia a peu o a cavall, sempre amb armadura completa (lleugera o pesant). Un home d'armes podia ser un cavaller o un noble, a servei d'algú jeràrquicament superior o d'una companyia mercenària. Aquests homes podien servir mitjançant un pagament o una obligació feudal. Els termes «cavaller» i «home d'armes» sovint es fan servir de manera intercanviable, però mentre que tots els cavallers equipats per a la guerra eren homes d'armes, no tots els homes d'armes eren cavallers.La funció militar d'un home d'armes era actuar com a cavalleria pesant. A més a més, sovint lluitaven a peu com a infanteria pesant, particularment als segles xiv i xv. Durant el segle xvi, els homes d'armes anaren sent substituïts per altres tipus de cavalleria, com els demi-lancer (en alemany, Lanzierer) i els cuirassers (en francès, cuirassiers), caracteritzats per portar menys armadura i altres tipus d'armament més enllà de la llança pesant.A mitjans del segle xvi, l'ús dels homes d'armes ja estava en gran declivi. L'últim combat conegut en el qual homes d'armes lluitaren per Anglaterra fou la Batalla de Pinkie Cleugh (setembre del 1547), on combateren amb solvència. A llarg termini, l'ús extens de les armes de foc i noves tàctiques de cavalleria acabaren provocant la desaparició d'aquest tipus de guerrers.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Host era la denominació que rebia durant l'edat mitjana un exèrcit alçat segons el dret feudal per a lluitar en una campanya militar. Segons aquest, el senyor feudal tenia el dret de mobilitzar els vassalls del seu feu i aquests l'obligació d'acudir-hi aportant armes i equipament propi.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La host senyorial era la host llevada per un senyor feudal segons les lleis del dret feudal. Des del segle xii fins al segle xv, la host senyorial estava formada pel mateix senyor feudal (baró) i la seva mainada.\nLa mainada estava formada pels radicats al seu feu, ja fossin cavallers o no. Si la campanya era inferior a un dia rebia el nom de cavalcada i solia convocar tan sols el cavallers proveïts del seu cavall; si per contra la campanya durava més temps la host també estava formada per serfs i el senyor tenia obligació de fornir-la amb queviures i de redimir el vassall si queia presoner. En cas de caure mort però, no tenia obligació d'indemnitzar-ne la família.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els Infernals o Divisió Infernal de gautxos de Línia van ser un exèrcit de gautxos de la Província de Salta. A ells s'hi sumaven principalment genets de Tarija i Jujuy a l'Argentina, que al comandament de Martín Miguel de Güemes van tenir un paper destacat en les Guerres d'independència hispanoamericanes.\nEl nom els va ser donat perquè van fer un \"infern\" per la presència de les tropes colonials o \"realistes\".", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "L'Institut de Voluntaris de Puerto Rico (en castellà: Instituto de Voluntarios de Puerto Rico) fou una milícia fundada el 1864, formada per civils per la defensa de la perifèria de Puerto Rico de les incursions de pirates i la invasió estrangera.Establert pel governador Félix María de Messina, el 23 de desembre de 1864 es creà el primer batalló de voluntaris a la capital com a reemplaçament de les tropes de l'exèrcit espanyol enviades per recuperar la República Dominicana i per prevenir qualsevol intent separatista a l'illa, sota el comandament de José Ramon Fernández, \"Marqués de L'Esperança\", (1808-1883). A partir dels successos del crit de Lares el 1868 l’Institut de voluntaris va arrelar amb motiu de les pors als intents separatistes.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els jovians (en llatí: ioviani) i herculans (en llatí: herculiani) van ser els palatins superiors, Guàrdia Imperial, unitats dels emperadors de finals de l'Imperi Romà dels anys 290 fins al segle setè. El nom prové de l'equació dels dos co-emperadors Dioclecià i Maximià amb els déus romans Júpiter i Hèrcules. L'antiga Guàrdia Pretoriana es va basar en el Castra Praetoria a Roma, i van demostrar sovint deslleialtat a la Corona, fent i deposant emperadors i fins i tot en una ocasió el 193 posant l'Imperial tron a subhasta al millor postor (cf.: Didi Julià). Així, Dioclecià, que va governar des de Nicomèdia, promogué dues legions fidels de la Il·líria (Legió V Iovia i VI Herculana), l'àrea d'on ell també descendia, per ser els protectors personals dels emperadors romans.\nLa guàrdia pretoriana va seguir existint fins a la seva abolició per Constantí I el Gran a prop del 312, i se substitueix per la guàrdia imperial, Scholae Palatinae. Les dues legions però segueixen sent comptades entre les unitats superiors de l'exèrcit, i després de la seva divisió entre els imperis romans d'Orient i d'Occident, també van quedar dividides.\n\nLes dues legions però segueix sent comptats entre les unitats superiors de l'exèrcit, i després de la seva divisió entre l'Orient i Occident, ells també estaven dividits.\nAl document de finals del segle quart Notitia Dignitatum, s'anomenen, per l'oest (amb el títol seniores), directament sota el comandament de la peditum magister, i per l'Orient (iuniores), sota el comandament del magister militum praesentalis. El 398, els Jovians i Herculans d'Occident van ser part de la petita unitat que va envair província d'Àfrica i va suprimir la revolta Gildònica.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Una kunoichi (en japonès: くノ一), és una dona ninja o practicant del ninjutsu (ninpo). Durant el període feudal del Japó, els ninges foren usats com a assassins, espies i missatgers. L'entrenament de kunoichi diferia del dels ninges masculins: tot i que tenien en comú habilitats centrals com arts arts marcials (principalment taijutsu, kenjutsu i ninjutsu), l'entrenament de la kunoichi tendia a aprofitar la seva condició de dona.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Legió estrangera, francès: Légion étrangère, és un cos militar de l'exèrcit francès creat el 1831 i format originalment per estrangers comandats per militars francesos.\nEstablerta per Lluís Felip I de França, ha participat en la major part dels conflictes militars francesos dels segles XIX i XX, especialment en les guerres colonials. Es tracta d'un cos d'elit format tant per francesos com estrangers de diferents procedències, amb una gran disciplina i una dura exigència física i mental.\nTradicionalment, la Legió va constituir una via d'escapament per a criminals, aventurers i en general tots aquells que desitjaven abandonar el seu estil de vida. Encara avui accepta reclutes sota identitats fictícies malgrat que realitza controls per evitar l'admissió de criminals pròfugs de la justícia. Malgrat això sí que admet persones amb antecedents. Això la va dotar d'una aura de romanticisme que la va convertir en una icona del cinema i la literatura.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Levend foren unes milícies irregulars otomanes a les quals es pagava per jornada de servei. Hi havia els levend de mar (deniz), que servien a la marina i els de terra (kara) que servien al continent. Es creu que el seu nom deriva de l'italià levantino que els venecians donaven als soldats reclutats a les seves possessions al Llevant; el nom el van utilitzar els otomans per designar als mercenaris reclutats a la mar Mediterrània, especialment a Grècia i illes gregues, a Dalmàcia i a la costa occidental d'Anatòlia poblada de grecs.El nom deriva del Levantino, que significa persona del Llevant (Mediterrani Oriental) en italià. Així era com els italians (genovesos i venecians) solien anomenar els mariners otomans, un nom que va ser adoptat també pels mateixos turc-otomans. L'ús de la paraula levend per a la descripció dels mariners va aparèixer per primera vegada en turc otomà durant el segle xvi. Aquest nom es va aplicar al barri, ja que en el segle xviii, el kapudan paixà otomà Cezayirli Gazi Hasan Paşa tenia una granja aquí i al segle xix es va construir un conjunt de casernes navals en l'àrea de la granja.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els ninges (忍者, ninja o shinobi) eren un grup militar de mercenaris entrenats especialment en formes no ortodoxes de fer la guerra, en les quals s'incloïa l'assassinat, l'espionatge, el sabotatge, el reconeixement i la guerra de guerrilles, amb l'afany de desestabilitzar l'exèrcit enemic, obtenir informació vital de la posició de les seves tropes o aconseguir un avantatge important que podria ser decisiu en el camp de batalla.\nPer als seus propòsits feien servir una àmplia gamma d'armes i artefactes com ara katanes, shuriken o cadenes, a més de ser experts en la preparació de verins, pocions i bombes. De la mateixa manera, eren entrenats en l'ús de l'art de la disfressa, que usaven sovint per passar desapercebuts segons la situació imperant en el lloc en què s'haguessin d'introduir, a diferència de la típica vestimenta amb la qual avui dia se'ls identifica.\nPoques organitzacions militars han estat tan difoses i alhora tan incompreses com els ninges i gran part de la història d'aquest grup es basa en mites o exageracions, la qual cosa n'ha dificultat l'estudi i comprensió. Al llarg de la història, moltes morts ocorregudes en algun moment oportú van ser atribuïdes a aquest grup militar, però a causa de l'hermetisme de les seves missions és impossible de saber exactament el nombre de morts que van causar.Els ninges van ser tan temuts com emprats pels líders militars perquè la seva naturalesa era totalment contrària als ideals dels samurais. En el cas dels samurais, el dàimio no podria exposar-los a treballs com l'espionatge o assassinats encoberts, pel fet que si eren descoberts la seva reputació quedaria malmesa. Per aquest motiu preferien contractar ninges, que generalment procedien de classes socials baixes, perquè fessin aquesta mena de feines.Els orígens dels shinobi, una altra paraula usada per a referir-se a aquest grup militar, són incerts, encara que el seu antecedent més precís es troba en el segle vi de la nostra era i no va ser fins al segle xv quan es van poder identificar plenament les seves activitats i característiques. Igual que els samurais, van tenir el seu moment àlgid durant el període Sengoku, una etapa de gran inestabilitat i conflictes bèl·lics per la lluita del poder intern del país, que acabaria per establir el shogunat Tokugawa, època en què farien les seves últimes aparicions.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Els Reservistes de Pensilvànnia foren una divisió militar a l'Exèrcit de la Unió durant la Guerra Civil dels Estats Units. Notori pels seus famosos comandaments i altes baixes en combat, serví al Front oriental de la Guerra Civil dels Estats Units, i lluità en moltes i importants batalles, incloent-hi Antietam i Gettysburg.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "La Resistència del Panjshir, també coneguda com a Front Nacional de Resistència de l'Afganistan, Segona Resistència o Resistència 2.0, és la principal contrainsurgència organitzada contra els talibans després de la caiguda del govern afganès en l'ofensiva talibana de 2021. Antics membres de l'Aliança del Nord i combatents antitalibans, sota el lideratge del polític i líder militar afganès Ahmad Massoud i l'exvicepresident de l'Afganistan Amrullah Saleh, es van reagrupar en la vall del Panjshir forjant aquesta resistència antitalibana.El grup exerceix un control de facto sobre la vall del Panjshir, que és en gran manera contigu a la província del Panjshir i, a partir d'agost de 2021, és l'única regió fora de les mans dels talibans, malgrat la caiguda de Kabul, la capital del país, i l'exili del president afganès Ashraf Ghani als Emirats Àrabs Units. L'aliança constitueix l'única resistència organitzada als talibans al país, i possiblement està planejant una lluita de guerrilles contra els talibans. La resistència ha demanat un «govern inclusiu» de l'Afganistan; s'especula que un dels seus objectius és participar en el nou govern afganès.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El Corps of Royal Engineers (Cos d'Enginyers Reials), habitualment simplement conegut com el Royal Engineers (RE) (Enginyers Reials) i habitualment coneguts com els \"Sappers\" (Sapadors), és un cos de l'exèrcit britànic. Està molt ben considerat per totes les Forces armades del Regne Unit, en especial per l'exèrcit. Prové d'enginyeria militar i altre suport tècnic a les Forces Armades britàniques, i està encapçalat pel Reial Enginyer en Cap. El Quarter General regimental i la Reial Acadèmia d'Enginyeria Militar estan a Chatham (Kent). El cos està dividit en diversos regiments, aquarterats en diversos llocs del Regne Unit i d'Alemanya.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El sentai (戦队) és un terme japonès que pot ser traduït com \"força d'atac\" o \"regiment\". És més conegut com el terme emprat en la Segona Guerra Mundial pel Servei Aeri de l'Exèrcit Imperial Japonès, fent referència a una unitat composta de dos o més esquadrons. Un sentai era equivalent a un grup aeri o a un Ala, segons les denominacions d'altres forces aèries, i es dividia en diversos chutai o esquadrilla. El terme va ser usat també, en un grau menor, pel Servei Aeri de l'Armada Imperial Japonesa.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El tabor (de l'àrab Tabur, turc oriental: tapkur) és una paraula emprada pels francesos al Marroc i aplicada a les primeres unitats permanents al país; després en el protectorat es va aplicar a unitats formades per diversos goums (gum en àrab; un goum = unitat militar de 150 homes) manats per oficials dels afers indígenes, equivalent a un batalló; diversos tabors formaven un regiment. Els tabors francesos del Marroc van prendre part a les campanyes d'Itàlia i d'Indoxina, el 1944 i 1945-1954. Després van formar el nucli de l'exèrcit reial del Marroc.\nEls turcs anomenaven tapskur a:\n\nFortificació circular de vehicles\nTropa de sapadors\nUn batalló\nCos d'un miler d'homes (manats per un binshashi = cap de mil)L'exèrcit espanyol, durant l'època del Protectorat espanyol al Marroc del 1912 al 1956, va crear, també, tabors que eren unitats de l'exèrcit espanyol, anomenades en castellà \"Fuerzas Regulares Indígenas\" (o, simplement, \"regulares\") formades per tropa (soldats i suboficials) indígenes (marroquins) i oficials i caps espanyols (europeus). Un tabor era comparable a un batalló tradicional (uns 500 homes i dirigit per un comandant).", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "En llenguatge militar un teatre d'operacions es defineix com una zona geogràfica específica on es produeixen els conflictes armats, vorejada per zones on no es combat.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El Terç de Queralt (També coneguts com a \"Terç dels Valons\" o \"Terç dels papagais”) va ser una unitat militar de l'exèrcit de Felipe II d'Espanya, creada a Barcelona l'any 1587, pel noble català Don Luis de Queralt i de Icart. Es va dissoldre a Flandes a la fi de 1588, incorporant-se les seves companyies a altres Terços.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "Les tropes auxiliars (del llatí auxilia) eren unitats de l'exèrcit romà compostes per soldats sense la ciutadania romana. El seu propòsit principal era donar suport a les legions romanes en combat, compostes en exclusiva per ciutadans romans. Van lluitar al llarg del Principat des del 30 aC fins al 284 El seu nombre fluctuà durant el transcurs de l'Imperi augmentant de manera gradual. Cap al 70, les tropes auxiliars contenien el mateix nombre de soldats d'infanteria que les legions i a més proveïen l'exèrcit romà de la cavalleria i de tropes especialitzades com arquers o cavalleria lleugera, així com altres tipus de fustigadors. Cap al segle ii, les tropes auxiliars representaven prop de dos terços de la força militar romana.\nLes tropes auxiliars eren normalment reclutades entre els peregrini; és a dir, dels habitants de les províncies de l'Imperi Romà que no posseïen la ciutadania romana (la gran majoria de la població de l'imperi durant els segles i i ii). Els auxiliars també es reclutaven entre els bàrbars (en llatí, barbari), que era el nom que rebien els habitants de territoris no pertanyents a l'imperi.\nEls auxiliars es van desenvolupar a partir de variats contingents de tropes no itàliques, especialment de cavalleria, que van lluitar a l'època de la República de Roma per donar suport a les legions, i que van anar incrementant a partir de l'any 200 aC. Els governs de la dinastia Júlio-Clàudia suposaren la transformació d'aquestes lleves temporals en exèrcits permanents amb una estructura homogènia, un equipament estàndard i unes condicions de servei estables, aconseguint que a finals del període no hi hagués grans diferències entre legionaris i la majoria dels auxiliars pel que fa a l'entrenament, equipament o capacitat militar.\nEls regiments auxiliars s'estacionaven gairebé sempre en províncies diferents de la de procedència. Els noms dels regiments de moltes unitats van perdurar fins a finals del segle iv, però per llavors les unitats havien canviat pel que fa a mida, estructura i qualitat.", "label": "Exèrcit" }, { "sentence": "El Daegeum, Taegum o Chottae (tae: gran, gum: instrument) és una flauta transversal de bambú originària de Corea emprada principalment en la música tradicional.", "label": "Música" }, { "sentence": "El daxòfon és un instrument musical elèctric experimental de fusta de la categoria de idiòfons de fricció. Va ser inventat per Hans Reichel (1949-2011).", "label": "Música" }, { "sentence": "Un instrument musical elèctric és aquell en què l'ús de dispositius elèctrics determina o afecta el so produït per un instrument. Els instruments musicals elèctrics són un exemple de tecnologia de música elèctrica. També es coneix com a instrument musical amplificat a causa de l'ús comú d'un amplificador d'instruments electrònics per projectar el so previst segons els senyals elèctrics de l'instrument. Dos tipus habituals d'amplificadors d'instruments són l'amplificador de guitarra i l'amplificador de baixos.\nLa majoria dels instruments musicals elèctrics o amplificats són versions elèctriques de cordòfons (incloent pianos, guitarres i violins). Alguns dels instruments elèctrics més utilitzats són la guitarra elèctrica, el baix elèctric i el piano elèctric. D'altres instruments musicals elèctrics són:\n\nBanjo elèctric, amplificació electrificada de banjo.\nClavinet, amplificació electrificada de clavicordi.\nMandolina elèctrica, amplificació electrificada de mandolina.\nOrgue Hammond és un instrument musical elèctric, cosa diferent és l'Orgue electrònic.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una família d'instruments és un grup d'instruments de característiques idèntiques o molt semblants però construïts en mides diferents, la qual cosa fa que sonin en tessitures també diferents, essent de so més agut els més petits, i de so més greu els de mida més gran.\nAixí, per exemple, hom es pot referir a la família de la corda per referir-se als cordòfons en oposició a –per exemple- els aeròfons. Però també és habitual trobar referències a la família de la corda fregada per referir-se als instruments de corda fregada per a separar-los –per exemple- dels de corda polsada. A un nivell encara més alt de concreció, es troben sovint referències a la família dels llaüts per a referir-se als instruments amb caixa de ressonància i mànec bo i distingint-los de la família de les arpes o de la de les cítares; i, encara, dins d'aquesta, hom es pot referir a la família del violí en oposició a la de les violes d'arc que tenen uns trets morfològics prou diferenciats.\nÉs en aquest darrer sentit que adquireix plena validesa el concepte de família aplicat als instruments que –sobretot en el Renaixement- van desenvolupar exemplars de mides i tessitures diferents per tal de poder interpretar polifònicament amb una gran unitat tímbrica. Probablement els casos de les flautes de bec i de les violes d'arc siguin els més coneguts i difosos, a més del dels cromorns i el de les xeremies. La viola i el violoncel (però no el contrabaix, estrictament parlant) completarien la família del violí. L'oboè d'amore i el corn anglès completen la família de l'oboè, si bé les diferències morfològiques entre l'oboè i el corn anglès farien que alguns excloguessin aquest últim de la família; semblantment, també el clarinet o el trombó han donat lloc a les seves respectives famílies, tot i que en alguns casos de pocs membres. En temps més moderns, el cas més clar d'instrument que s'ha difós en forma de família i no pas d'un sol instrument ha estat el saxòfon.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un gambang, pròpiament anomenat gambang kayu (\"gambang de fusta\") és un instrument similar al xilòfon utilitzat entre la gent d'Indonèsia i del sud de Filipines al gamelan i al kulintang, amb làmines de fusta en lloc de les metàl·liques més típiques dels metal·lòfons del gamelan. Un instrument en gran part obsolet, el gambang gangsa, és un instrument similar fet amb làmines de metall.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Gamelan Digul és un conjunt instrumental singular, creat únicament a base d'objectes i materials reciclats, creat l'any 1927 al camp de concentració de Boven Digul, per Pontjopangrawit [1893-ca. 1965] i altres músics de la Cort de Java empresonats pel règim de les Índies Orientals Neerlandeses. El Gamelan Digul ha esdevingut un símbol cultural de la resistència anticolonial i del moviment independentista Indonesi.", "label": "Música" }, { "sentence": "El guitaret és un lamel·lòfon elèctric fabricat per Hohner i inventat per Ernst Zacharias, el 1963. Zacharias també va inventar instruments similars com el pianet, cembalet i el clavinet.L'instrument en si no es va fer popular i va ser abandonat de la línia de productes el 1965, presumptament perquè no va entusiasmar el mercat. Va ser un dels experiments en què Zacharias va convertir instruments musicals no estàndards en moderns. Les guitaretes que han sobreviscut tenen problemes amb el sistema d'amortiment de canyes, cosa que significa que l'instrument s'ha tocat amb dues mans.\nMalgrat la seva obsolescència, el seu so diferent l'ha popularitzat en escenaris retro i coloristes, i ha experimentat una certa revifalla. Ha estat presentat en bandes sonores recentment per aquest motiu.El so del guitaret és el d'un piano de polze, com es coneixen les sanses. Està connectat a un amplificador i sona com una sansa electrònica.", "label": "Música" }, { "sentence": "El hun, també anomenat myeonggu, és un instrument musical coreà, similar a una flauta o a una ocarina, de la família dels aeròfons. És fet de fang o d'altres ceràmiques. Té una forma globular, amb un forat per bufar a la part superior i diversos forats al llarg del seu cos. Es fa servir sobretot en la música cortesana de Corea, tot i que a partir del segle XX alguns compositors contemporanis el van començar a fer servir a les seves composicions i a bandes sonores.Hi ha tres tipus de hun amb diferents formes, incloses les formes d'un pes de balança, un ou i una bola petita. El coreà té la forma d'un pes de balança. Va ser introduït en el 11è any (1116) del regnat del rei Yejong del període Goryeo a partir de Song, Xina. Es feia servir als ritus ancestrals per als grans mestres. Té un forat de bufat a la part superior i 3 forats dels dits al davant i dos a la part inferior. Produeix sons greus i suaus. Pot fer fins a 12 notes de l'hwangjong a eungjong amb una afinació complicada, que obliga als intèrprets a aprendre digitacions difícils.", "label": "Música" }, { "sentence": "Els instruments musicals de canya són els instruments que el material que produeix el so és de canya; encara que també poden ser idiòfons, el terme s'aplica en general a la secció de vent de fusta dels instruments aeròfons, en els que, a part de les flautes, el so és produït per una llengüeta de canya, que pot ser doble o simple, que alguns autors consideren idiòfons.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un instrument musical de joguina és una joguina capaç de produir sons musicals. En la seva forma més senzilla els instruments de joguina es redueixen a xiulets, tambors i altres dispositius primitus o improvisats susceptibles d'emetre sons amb finalitats lúdiques. Des de l'època industrial hi ha joguines més elaborades que imiten la forma i, de manera limitada, els sons produïts pels veritables instruments musicals.\nHi ha joguines electròniques de preu moderat que ofereixen prestacions i qualitats musicals notables.\nEl concepte de joguina musical és més ampli. No totes les joguines musicals són instruments musicals. Un instrument requereix la participació activa d'un intèrpret. Una caixa de música, un autòmat que emeti una tonada, una nina que canti una cançó i casos similars, tot i ser joguines musicals no es poden considerar instruments.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un instrument polifònic és aquell instrument musical que pot interpretar, tot sol, una composició de textura musical polifònica o, més aviat, que és freqüent i habitual que el seu repertori específic tingui aquesta textura i estil. Són, per tant, instruments que, amb facilitat, poden interpretar diversos sons alhora. Entre ells hi ha els de teclat (l'orgue, l'harmònium, el piano, el clavecí i altres instruments de teclat del Renaixement i del Barroc) i diversos instruments de corda polsada com l'arpa, la guitarra, la viola, el llaüt i altres instruments de la seva família. A part d'aquests dos grups d'instruments, també ha conservat sempre una certa vocació polifònica la viola d'arc, fet que s'explicaria pel seu origen en la viola de mà. També alguns compositors en obres concretes han explotat les possibilitats polifòniques d'altres instruments de corda fregada, com és el cas de Johann Sebastian Bach en algunes de les seves obres per a violí sol.\nCal distingir entre un ús polifònic i un ús harmònic d'un mateix instrument. Així, per exemple, la guitarra en l'àmbit de la música clàssica és un instrument polifònic, mentre que en el de la música popular és molt més de tipus harmònic, interpretant en acords, de manera semblant a com succeeix amb el banjo. En canvi, altres instruments també de corda polsada, com per exemple, la mandolina, també en l'àmbit de la música tradicional i popular, no han desenvolupat tant aquestes possibilitats polifòniques i han restat més aviat com a instruments melòdics.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un instrument transpositor és un instrument musical que no toca en la tonalitat real, és a dir, la nota que l'intèrpret executa no és la que realment se sent.\nEls instruments transpositors s'anomenen sempre pel seu to d'afinació, és a dir, si al tocar la nota do a l'instrument se sent la nota fa, es diu que l'instrument està afinat en fa; si és un si bemoll, que l'instrument està afinat en si bemoll, etc.\nTo d'escriptura: És el que està escrit en el compàs.\nTo d'efecte: És el que realment se sent quan es toca en el to d'escriptura.\nEls instruments transpositors són generalment en si bemoll o en mi bemoll. Quan executen un do, sonen un si bemoll o mi bemoll ([n 8es i] una 2a o 6a major baixa o rarament una 3a o 7a menor alta). Les excepcions comunes són:\n\nEl clarinet en la. Quan executa un do, sona un la (una 3a menor baixa) i quan executa una escala major, sona una tònica sostinguda a la medianta (do-re-mi-fa-sol-la-si sona com la-si-do sostingut-re-mi-fa sostingut-sol sostingut).\nLa flauta contralt en sol. Quan toca un do, sona un sol (una 4a justa baixa).\nEl corn anglès o la trompa en fa. Quan toca un do, sona una fa (una 5a justa baixa).\nEl contrafagot. Sona una 8a baixa.\nEl xilòfon o la celesta. Sona una 8a alta.\nEl glockenspiel. Sona dues 8es altes.\nEls instruments transpositors en:\nLocrí: sonen una 2a menor menys baixa del seu to d'afinació.\nMenor: sonen una 3a menor menys baixa del seu to d'afinació.\n(mixo)lidí: sonen una 4a justa menys baixa o alta del seu to d'afinació.\nFrigí: sonen una 3a major menys alta del seu to d'afinació.\nDóric: sonen una 2a major menys alta del seu to d'afinació.A l'hora de fer transposicions escrites cal fixar-se en la tonalitat del compàs i buscar la relació tonal entre aquest (+2 sostinguts en el cas dels si bemoll i els seus modes o -2 bemolls en el cas dels re i els seus modes). Una vegada trobada la tonalitat de l'instrument transpositor s'afegeixen les notes en relació i només si s'alteren en relació les que ja hi ha alterades al text principal.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un/a instrumentista és una persona que en una interpretació musical toca un instrument, o que ha fet de la interpretació instrumental la seva professió.\nHabitualment l'exercici de la interpretació amb un instrument es designa amb el nom de l'instrument i el sufix -ista: violinista, pianista, arpista… De totes maneres hi ha algunes excepcions. En la música tradicional trobem algunes denominacions acabades amb -er, com graller, timbaler o gaiter, i encara alguna altra en -aire, com flabiolaire o cornamusaire (també anomenat sacaire en referència al sac de gemecs. En altres casos, el sufix -ista, no s'aplica directament al nom de l'instrument per ser, aquest compost, com en el cas de qui toca la viola de gamba que es denomina gambista. Finalment, hi ha altres denominacions que, tot i que són correctes, no s'usen gaire; en aquells casos la denominació de l'instrument s'utilitza per designar qui el toca. Per exemple, no es parla tant d'un/a tiblista sinó d'un/a tible referint-se a qui toca aquest instrument.", "label": "Música" }, { "sentence": "Els guants Mi·Mu (\"Mi·Mu Gloves\" en anglès) són un dispositiu electrònic dissenyat i desenvolupat per un equip liderat per la cantant britànica Imogen Heap. El nom Mi·Mu prové de les maraules angleses \"me\" (que significa \"jo\") i \"music\" (que vol dir música). La seva forma de guants permeten que, a través d'un complex sistema de sensors i un software específic anomenat Glover , el moviment s'acabi traduint en so. L'any 2010 es va acabar el primer prototip, però no va ser fins al 2014 que altres artistes van poder experimentar-hi. El funcionament dels guants i del software no és independent. És per això que per tal de poder generar sons, cal utilitzar-los simultàniament.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una màquina de grooves o groovebox és un instrument autònom per a la producció de música electrònica en viu basada en el bucle o loop i amb un alt grau de control de l'usuari que facilita la improvisació. Roland Corporation va utilitzar originalment el terme \"Groovebox\" per referir-se al seu MC-303, publicat el 1996. Des del 1981, el terme ha estat d'ús general i es remunta al Movement Computer Systems Drum Computer.\nUna màquina de grooves consta de tres elements integrats.\n\nUna o més fonts de so, com ara una caixa de ritmes, un sintetitzador o un mostrejador o sampler.Un seqüenciador de músicaUna superfície de control que és una combinació de perilles (potenciòmetre o codificador rotatiu), controls lliscants o sliders, botons i elements de visualització (LED i / o LCD)La integració d'aquests elements en un sol sistema permet al músic construir i controlar ràpidament una seqüència basada en el patró, sovint amb múltiples esdeveniments musicals com ara veus instrumentals o de percussió reproduint-se simultàniament. Una característica que defineix una màquina de groove és la possibilitat per a l'intèrpret de canviar tant la seqüència com els paràmetres de so en temps real, sense interrupció del rendiment.\nAquestes seqüències també es poden encadenar en una cançó de manera immediata i en viu. Es poden programar seqüències i cançons prèviament guardades, recuperar-les de la memòria i inserir-les en l'actuació en viu mentre es produeix la reproducció. En alguns casos, una representació sencera pot ser executada un sol intèrpret musical i amb una sola màquina de groove. En altres casos, el groovebox és simplement un instrument entre molts.\nAixò es reflecteix en la gran varietat de màquines de groove disponibles que inclouen funcions com el mostreig (sampler), sintetitzadors d'alta polifonia i possibilitats de seqüenciació, connexió i emmagatzematge extenses.", "label": "Música" }, { "sentence": "La notació numèrica de la instrumentació d'una orquestra s'utilitza per esbossar quins i quants instruments componen una orquestra i està ordenada de la mateixa manera en què aquest ho estan de forma individual en la partitura, llegint de dalt a baix.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'organologia és la ciència que estudia els instruments musicals. Comprèn l'estudi de la història dels instruments, l'ús dels instruments en els diverses cultures, el seu funcionament acústic i la classificació. En alguns d'aquests aspectes, l'organologia s'encavalca amb altres disciplines com ara l'acústica, l'etnomusicologia i la pròpia musicologia. Als segle xix s'utilitzava també el terme organografia, ara en desús.Diverses cultures antigues ens han deixat documents amb informació sobre els instruments musicals que empraven, així com la seva funció social; algunes d'aquestes descripcions inclouen també un sistema de classificació.\nA Europa, els primers documents rellevants comencen a publicar-se des del segle xv. Un dels primers va ser Definitorium Musicae, escrit a Nàpols, (1474-84) pel brabançó Johannes Tinctoris, músic de la cort d'Alfons el Magnànim, Musica Getutscht, de S. Virdung (Basilea, 1511) i el tractat del compositor alemany Martin Agricola Musica instrumentalis deudsch del 1529. Gairebé un segle més tard i de la mà del també alemany Michael Praetorius apareixerà el que es considera el primer tractat sobre organologia, el Syntagma musicum editat el 1618. En aquesta obra trobem una descripció acurada dels instruments, així com comentaris sobre les pràctiques instrumentals de l'època. És, per tant, un document de primer ordre per a l'organologia, la musicologia i molt especialment en el camp de la interpretació de la música antiga amb instruments originals.\nTot i els notables avenços en la construcció i millora dels instruments, poc es va avançar en els aspectes més teòrics i sistematitzadors durant els segles següents. L'interès pels instruments arribats a Europa d'arreu del món va despertar de nou l'interès pel coneixement i classificació dels instruments de la música.\nUn dels organòlegs més importants del segle xx fou Curt Sachs. Juntament amb Erich von Hornbostel va idear l'esquema Hornbostel-Sachs per a la classificació dels instruments musicals, publicat el 1914, i que ha mantingut la seva vigència fins a l'actualitat.La classificació de Hornbostel-Sachs agrupa els instruments tenint en compte el cos vibrant, sorgint primer en quatre grups. Curt Sachs va afegir la quinta el 1940.\nIdiòfons\nMembranòfons\nAeròfons\nCordòfons\nElectròfons (afegit el 1940)", "label": "Música" }, { "sentence": "L'orquestració és l'estudi o la pràctica d'escriure música per a orquestra (o de manera més àmplia, per a qualsevol conjunt instrumental) o bé, l'adaptació per a orquestra de música composta per a un altre medi.\nL'adaptació es pot fer bàsicament de dues maneres: Transcrivint amb la màxima fidelitat possible el fragment original o bé arranjant-lo lliurement per tal d'adaptar-lo el nou medi orquestral. Malgrat això, els termes transcripció i arranjament s'utilitzen habitualment de manera indistinta.\nEl terme orquestració s'aplica, en sentit estricte, només a l'orquestra, mentre que si l'adaptació és per a qualsevol altre conjunt musical es parla d'instrumentació. En aquest sentit, la instrumentació inclou l'orquestració.\nContràriament al que acabem de dir, en els estudis acadèmics d'orquestració el terme instrumentació també es pot referir a la consideració de les característiques pròpies de cada un dels instruments en particular, més que a l'art de combinar-los entre ells.\nEn la música comercial, la música per a pel·lícules o per al teatre musical, sovint es recorre a orquestradors independents per a completar la feina del compositor, per tal d'agilitzar el procés de composició i poder complir amb els terminis estrictes què exigeix la indústria audiovisual.\nUna de les obres orquestrals que tradicionalment han estat considerades com a exemples de brillant orquestració és la versió orquestral que Maurice Ravel va fer dels Quadres d'una exposició de Modest Mússorgski", "label": "Música" }, { "sentence": "Sintetitzador Moog es pot referir a qualsevol sintetitzador analògic dissenyat per Robert Moog o manufacturat per Moog Music i normalment es fa servir com a terme genèric per a l'antiga generació de sintetitzadors analògics musicals. La companyia Moog va ser pionera, a mitjans dels seixanta, en la manufactura comercial dels sistemes de sintetitzadors analògics modulars controlats a través de voltatge. El desenvolupament tecnològic que va portar a la creació del sintetitzador Moog va ser la invenció del transistor, que va permetre a investigadors com Moog de construir sistemes electrònics musicals que van ser considerablement més petits, barats i més fiables que els sistemes basats en vàlvules de buit). Una gran col·laboradora en perfeccionar el Moog fou Wendy Carlos.\nEl sintetitzador Moog va adquirir major atenció dins de la indústria de la música després de la seva demostració en el Monterey Pop Festival, el 1967. Wendy Carlos va fer el llançament comercial d'un enregistrament del Moog en el disc de 1968 Switched-On Bach. Es va convertir en un dels discs de música clàssica més venuts de l'època. L'èxit d'Switched-On Bach va suposar una onada d'enregistraments amb sintetitzadors a la fi dels anys seixanta i mitjans dels setanta.\nPosteriorment, en els sistemes modulars Moog es van incloure diverses millores, com una versió simplificada dissenyada per al seu ús en viu.", "label": "Música" }, { "sentence": "En acústica una sirena és un aparell generador de sons mitjançant les interrupcions periòdiques d'una corrent d'aire, o vapor, per un o més discs amb forats situats formant un cercle. La sirena emet un so de freqüència igual al producte del nombre d'orificis pel de revolucions. La sirena de Cagniard de la Tour (1819) és un aparell que utilitza l'aire comprimit i amb un mecanisme semblant a una turbina. Les sirenes eren usades a les locomotores de vapor i a les naus per fer senyals, i també a les fàbriques per indicar l'entrada i la sortida, i també a les investigacions acústiques. En l'actualitat, segle xxi, hom diu sirena a qualsevol dispositiu electrònic que produeix un so semblant al de la sirena mecànica, i que es fa servir com a senyal pels bombers, ambulàncies, policia...", "label": "Música" }, { "sentence": "El Telharmonium (també conegut com el Dynamophone) va ser un òrgan elèctric primerenc desenvolupat per Thaddeus Cahill cap a l'any 1896 i patentat el 1897. El senyal elèctric del Telharmonium es transmetia per cables.Com el més tardà orgue Hammond, el Telharmonium utilitzava rodes tonals per a generar sons musicals mitjançant síntesi additiva. És considerat el primer instrument sintètic per la seva capacitat de generar sons electromecànicament.", "label": "Música" }, { "sentence": "La interpretació musical és el procés o acció de fer música, de produir-la amb la veu, instrument(s) o altres objectes capaços de produir sons musicals. L'acte en el qual la interpretació es fa pública s'anomena concert, recital, jam session i encara amb altres nomenclatures en funció, sobretot, del tipus de música que s'hi interpreta. El músic –instrumentista, cantant o director– que condueix aquesta interpretació, o hi participa, en el cas que aquesta sigui col·lectiva, s'anomena intèrpret. Algunes persones entenen diferentment l'acte de la interpretació musical del de l'execució musical. En aquest cas, la diferència rau en el fet que la primera atén a tots els elements de la música, mentre que la segona es limita a traduir a sons estrictament allò que consta a la partitura.", "label": "Música" }, { "sentence": "La música a cappella és un estil de música vocal o cant sense acompanyament instrumental o una peça prevista per a ser interpretada d'aquesta manera. A cappella és una expressió italiana per a designar (música) com a la capella; això es refereix al fet que a les esglésies cristianes s'hi cantava sense acompanyament instrumental durant els primers segles d'existència.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un adagio (mot d'origen italià) indica un temps musical lent (velocitat a què s'ha d'executar la partitura) arribant a donar nom a tota una secció o part d'una peça musical. També és la peça coreogràfica que es balla amb aquesta música en un ballet.\nIndica a l'intèrpret que ha d'executar un fragment de la peça de manera lenta i pausada, a una velocitat aproximada d'entre 66 i 76 pulsacions per minut. No pas tothom es posa d'acord en el nombre de pulsacions, ni és el mateix en totes les èpoques.\nEn molts de casos actua, a més de com a indicador de tempo, com a nom del moviment musical lent d'una obra estructurada en diferents moviments. Així, en algunes obres musicals, com per exemple la simfonia (forma sonata), un dels moviments sol portar la indicació d'adagio, en contraposició a altres parts de la mateixa obra de caràcter i velocitat diferents.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'agògica (neologisme provinent de l'alemany agogik, proposat el 1884 per Hugo Riemann) designa les lleugeres modificacions de ritme o de tempo en la interpretació d'un fragment musical de manera transitòria, en oposició a una execució exacta i mecànica (metronòmica).\nL'agògica pot ser una acceleració, un alentiment, una cesura rítmica o qualsevol altre tipus de fluctuació del moviment al si d'un fragment. És per tant una part important de la interpretació que s'utilitza per a obtenir una major expressivitat. En aquest sentit, té un significat similar a rubato.\nFou Hugo Riemann qui va utilitzar per primer cop aquest mot en la seva obra titulada Musikalische Dynamik und Agogik (Hamburg/St. Petersburg/Leipzig, 1884). Etimològicament deriva del llatí agogē i aquest del grec ἀγωγή, \"moviment musical\". En aquesta obra diferencia entre l'accent dinàmic (relatiu a la força) i l'accent agògic (relatiu al moviment).\nEl compositor pot assenyalar a la partitura les modificacions de velocitat o de tempo més grans utilitzant expressions com ara:\n\naccel. (accelerando) - accelerant\nstring. (stringendo) - estrenyent\nritard. (ritardando) - retardant\nrall. (rallentando) - ralentint\nrit. (ritenuto) - retingut\nsmorz. (smorzando) - esmorteint\nmosso - mogutPer extensió, el terme s'aplica a tot el que fa referència a la teoria del moviment en l'execució musical.\n\n", "label": "Música" }, { "sentence": "Allegretto (diminutiu d'allegro; alegret, en italià) és, en música, un indicador de tempo que correspon a una velocitat una mica menys ràpida que l'allegro, aproximadament unes 120 pulsacions per minut (ppm).\n 3r moviment (Rondó allegretto grazioso) del quintet número 1 en si bemoll major de Giovanni Cambini (?·pàg.)", "label": "Música" }, { "sentence": "El terme musical allegro, escrit en italià, significa ràpid o animat. S'utilitza com indicació del tempo d'una obra. També és una coreografia de dansa o ballet amb aquesta música.\nEn música, normalment va seguit d'altre terme en italià que dona més precisió sobre com deu ser el caràcter d'una obra i la velocitat de la interpretació, com Allegro molto, que significa molt ràpid, Allegro ma non troppo, ràpid però no massa, o Allegro assai, bastant de pressa, entre altres.\nEn dansa, en canvi, no s'usen aquestes precisions musicals però si es diferencia entre allegro i gran allegro.", "label": "Música" }, { "sentence": "Andantino és, en música, una indicació de tempo que habitualment se situa entre l'allegretto (que és més ràpid) i l'andante (que és més lent).\nAixí i tot, com que és un diminutiu d'andante (que significa 'caminant' en italià) el seu significat no és del tot clar ('poc caminant') per la qual cosa no ha d'estranyar que en alguns contextos s'hagi entès com a més lent que l'andante. És la indicació de tempo que apareix, per exemple al Vals Al bell Danubi Blau, que apareix a la partitura adjunta.\n Tercer moviment -'Andantino'- del quintet per a clarinet i cordes de Johannes Brahms (?·pàg.)", "label": "Música" }, { "sentence": "Un arranjament és un conjunt de modificacions a què se sotmet una composició musical. Els objectius que persegueixen aquestes modificacions o transformacions poden ser diverses; entre d'altres, la possibilitat de ser interpretada per una formació musical diferent d'aquella per a la qual l'obra havia estat composta, o perquè pugui ser tocada per intèrprets que tenen un grau de perícia tal que no els permetria de poder-la tocar tal com va ser composta, o directament per a canviar-ne la sonoritat o l'estil.\nEls elements que més sovint es transformen en els arranjaments són els següents:\n\nLa instrumentació o, en el seu cas l'orquestració.\nLa velocitat, és a dir el tempo. No és habitual que aquesta transformació es doni sola, però sí que és freqüent quan canvien altres paràmetres.\nLa tonalitat i per tant també l'altura real a què sona l'obra. En tot cas, si aquest fos l'únic element modificat, no es tractaria tant d'un arranjament com d'una transposició.\nAfegir una harmonització a allò que originàriament només era una melodia.\nNo és un dels canvis més freqüents, però a vegades també es juga amb la mètrica: passar-la de binària a ternària o a l'inrevés.\nTambé pot incloure canvis en la lletra.En canvi l'element que gairebé no varia mai és la melodia atès que els canvis en aquests elements podrien fer fàcilment que l'oient no entengués que es tracta d'una transformació de l'obra sinó que entengués que es tracta d'una altra obra.\nLes modificacions en la instrumentació tant poden comportar reescriure l'obra per a uns altres instruments com reescriure-la per a la mateixa combinació d'instruments atorgant uns rols diferents a cadascun. Reescriure-la per a un grup de tipologia diferent és la manera més habitual de canviar l'estil d'una composició.\nUn cas famós d'arranjament en el terreny de la música clàssica i que inclou orquestració seria el de la suite per a piano composta per Modest Mússorgski i titulada Quadres d'una exposició: ha estat orquestrada no menys de deu vegades, i la més famosa d'elles és la que en va fer Maurice Ravel. Un altre possiblement menys conegut és el que Anton Webern va fer, jugant amb la tècnica denominada de melodia de timbres, d'un dels ricercare de l'Ofrena Musical de Johann Sebastian Bach.\nEn la música popular són famoses la versió que Joe Cocker va fer de With a little help from my friends de The Beatles, la que Ike and Tina Turner van fer de Proud Mary del grup Credence Clearwater Revival, la que Lucie Sylvas canta de Nothing else matters de Metallica o la versió que The Ramones van fer de What a wonderful world popularitzada per Louis Armstrong. Les versions anomenades remix de cançons de procedència molt i molt diversa, fetes amb les tècniques de la música electrònica de ball també poden ser considerades arranjaments.\nMoltes cançons tradicionals han estat objecte d'arranjaments molt diversos. Numèricament són importants les harmonitzacions a quatre veus perquè puguin ser cantades per corals, però també ho han estat per a veu i piano, o han rebut instrumentacions i orquestracions diverses.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'articulació en música és el conjunt d'elements que defineixen les diferents maneres com es poden connectar entre elles les notes que conformen una melodia o, per extensió, entre els acords que conformen una successió d'acords, en un passatge o composició homofònic. Bàsicament, aquestes maneres difereixen en funció de tres elements:\n\nl'atac de cada nota,\nla caiguda, igualment de cada nota, i\nel grau d'interrupció o de continuïtat del so que hi hagi entre les diferents notes.En el seu conjunt, l'articulació té un efecte dels més importants sobre l'expressió de la música.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una audició és una actuació de mostra d'un actor, cantant, músic, ballarí o un altre intèrpret. Normalment l'intèrpret mostra el seu talent a través d'una peça de solista memoritzada i assajada o bé representant una obra o peça donada a l'intèrpret a l'audició o poc abans. En alguns casos, com per exemple amb un model o un acròbata, es pot demanar a l'individu que demostri una sèrie d'habilitats professionals. Es pot demanar als actors que presentin un monòleg. Els cantants interpretaran una cançó en un context de música popular o una ària en un context clàssic. Un ballarí presentarà una rutina en un estil específic, com ara el ballet, el claqué o el hip-hop, o mostrarà la seva capacitat per aprendre ràpidament una dansa coreografiada. anàloga a una entrevista de treball al mercat laboral habitual. En una audició, l'empresari prova la capacitat del sol·licitant per satisfer les necessitats del lloc de treball i avalua fins a quin punt l'individu prendrà instruccions i afrontarà els canvis. Després d'algunes audicions, després que l'intèrpret hagi demostrat les seves habilitats en un determinat estil d'actuació, el tribunal pot fer algunes preguntes que s'assemblen a les que s'utilitzen en les entrevistes de treball estàndard (per exemple, sobre disponibilitat).\nLes audicions són necessàries per moltes raons al món de les arts escèniques. Sovint, les empreses o grups que fan servir fan audicions per seleccionar artistes per a propers espectacles o produccions. Una audició per a una oportunitat de representació pot ser per a una única representació (per exemple, fer un monòleg en un club de comèdia), per a una sèrie o temporada d'actuacions (una temporada d'una obra teatral de Broadway) o per a un treball permanent a l'organització que realitza (per exemple,, una orquestra o un grup de ball). Les audicions per representar oportunitats poden ser per a organitzacions aficionades, escolars o comunitàries, en aquest cas normalment no es pagarà als intèrprets. A més, les audicions s'utilitzen per seleccionar o seleccionar candidats per entrar a programes d'entrenament (escola de ballet o escola de circ); programes universitaris ( B.Mus, M.Mus, MFA en teatre); beques i ajuts relacionats amb el rendiment; o bé per ser representat per una agència de talent o agent individual.", "label": "Música" }, { "sentence": "La música electrònica en directe (també coneguda com a electrònica en viu o en temps real) és una forma de música que pot incloure dispositius electrònics tradicionals de generació de so, instruments musicals elèctrics modificats, tecnologies de generació de so piratejades i ordinadors. Inicialment, la pràctica es va desenvolupar en reacció a la composició basada en el so per a suports fixos com la música concreta, la música electrònica i la música antiga per ordinador. La improvisació musical sovint té un paper important en la interpretació d’aquesta música. Els timbres de diversos sons es poden transformar àmpliament mitjançant dispositius com ara amplificadors, filtres, moduladors d'anells i altres formes de circuit (Sutherland 1994). La generació i manipulació d’àudio en temps real mitjançant codificació en viu ja és habça itual.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una fermata és una detenció o pausa normalment al final d'un text musical. Quasi sempre va indicada amb un calderó. Aquesta pausa és un element de notació musical indicant que la nota ha de ser sostinguda per més temps del que el seu valor de nota indica (més d'un temps en cas de ser una negra, més de mig temps en cas de ser una corxera,...)\nExactament com més ha de ser sostinguda queda a discussió de l'intèrpret, però el doble de la durada no seria estrany.", "label": "Música" }, { "sentence": "La floritura o fioritura, en un context musical, és un adorn escrit a la manera d'una improvisació, perquè l'executa l'intèrpret segons el seu propi criteri.", "label": "Música" }, { "sentence": "Glissando (normalment s'empra el plural italià: glissandi) és un ornament musical que consisteix en: o bé a un desplaçament continu de to d'una nota a una altra, o bé a una escala incidental (o escala cromàtica, és a dir, apujant un mig to, p. ex.:en la tonalitat de doM;do, do#, re, re#, mi, fa, fa#, sol, sol#, la, la#, si, do) tocada molt ràpidament per a moure's d'una nota a una altra (glissando efectiu).\nEls instruments musicals capaços d'efectuar canvis de to continus poden efectuar glissandi de molta extensió. Aquí s'hi inclouen instruments de corda sense trasts (com el violí o el contrabaix); instruments de corda que permeten estirar les cordes (com algunes guitarres elèctriques); instruments de vent sense vàlvules o claus (com el trombó); sintetitzadors i la veu humana. Algun instrument de percussió com les timbales també poden generar glissandi tensant la membrana amb un pedal\n\nMolts dels instruments restants poden produir un glissando més limitat. Per exemple, instruments de corda amb trasts (com la guitarra o la mandolina) poden efectuar glissandi de fins a una tercera menor (tres semitons), estirant la corda perpendicularment sobre el mànec. instruments de vent com la flauta o la trompeta poden efectuar glissandi limitats, tot alterant la pressió amb què s'hi bufa. Membranòfons com el tambor o la conga poden fer també petits glissandi fent pressió sobre la membrana mentre està sonant.\nAltres instruments no permeten canviar el to de manera contínua (per exemple, el piano o l'arpa). En aquests, la manera d'interpretar un glissando consisteix a tocar totes o algunes de les notes situades entre els extrems del glissando a molta velocitat, de manera que el resultat audible s'apropa al so d'un glissando continu. Aquesta interpretació també és possible en instruments de vent i de corda, i igualment se l'anomena glissando, tot i que no és exactament el mateix que l'efecte imitat.\n Glissando descendent d'un acord. (?·pàg.)\n Glissando ascendent d'una sola nota, de do3 a do4. (?·pàg.)", "label": "Música" }, { "sentence": "Grave és, en música, una indicació de tempo que es troba entre les que corresponen a una velocitat més lenta, d'aproximadament 40 pulsacions per minut (ppm) o poc més. A la vegada indica el caràcter o l'expressió que ha de tenir la música. El mot significa -tant en italià com en francès- 'greu', en el sentit de seriós. En un altre sentit, també significa greu com a corresponent a un so de poca altura, de freqüència baixa.\nA principis del segle xvii no tenia un significat musical específic. Biagio Marini a la seva Symhonia grave (1617) ho utilitza només com un adjectiu en el títol, i en la música policoral veneciana d'aquell període, els cors que cantaven més agut i més greu, respectivament, rebien els noms d'acuto i grave.\nPerò també apareix com una instrucció sobre com interpretar la música en obres de Cavalli (1639), Uccellini (1646) i Marini (1655). Més tard, el 1683, Purcell al prefaci de les seves sonates a 3 parts, el descriu com si fos comú tant a Itàlia com arreu, dient que tant aquest com l'adagio no comporten sinó un moviment lent. Arcangelo Corelli l'empra a la majoria dels seus moviments lents, principalment als moviments introductoris. François Couperin habitualment utilitzava 'gravement' (la forma adverbial en francès) que també apareix en obres de Johann Sebastian Bach.\nEntre els diferents teòrics no hi ha unanimitat sobre si el grave és més lent o més ràpid que l'adagio i que el largo, tot i que les maneres com és emprat suggereixen que era intercanviable amb l'adagio, tot i que al segle xviii sembla que en algunes ocasions hauria significat el mateix que andante. Koch, quan escriu l'article 'Con gravità' del seu Musikalisches Lexikon (1802), explica que en els moviments marcats 'grave' s'hauria d'interpretar emfasitzant encara més l'efecte de les notes amb punt, i referia, com a exemples, les seccions inicials de les obertures de les òperes de Hasse i Graun. En el mateix sentit s'hauria d'entendre la secció inicial de la simfonia que obre El Messies, de Haendel, i -possiblement- també el grave a l'inici de la sonata 'patètica' Op. 13 de Beethoven, i del seu quintet de vent Opus 16.\n Simfonia de El Messies, de Georg Friedrich Händel (?·pàg.)\n\n", "label": "Música" }, { "sentence": "Un grupet -o gruppetto- és, en música, un ornament en forma de doble gir al voltant de la nota principal. Consisteix -per norma general- en la nota a la qual s'aplica aquest ornament, i que es considera com a nota principal, la nota immediatament superior -situada a distància de segona, altra vegada la principal, la immediatament inferior, i de nou la principal. Es marca amb un símbol en forma de 'S' girada 90°, que es col·loca sobre el pentagrama, o bé amb les notes concretes que l'integren; en aquest cas s'escriuen en una mida més petita que la nota principal, amb una lligadura i sense un valor real.\nEl grupet es comença amb la nota superior a la principal quan el bucle primer de la S mira cap amunt i amb la nota inferior si el primer bucle s'obre cap a baix. Cal tenir en compte, però, que hi ha alguns teòrics que indiquen precisament el contrari: el signe amb el primer bucle cap amunt és el que correspon al grupet que comença a la nota inferior, i el que té el bucle cap avall, el que s'inicia amb la superior.\nQuan el signe es troba al damunt d'una nota, el grupet es compon de tres notes el valor de les quals es pren del començament de la nota escrita. En aquest cas és un ornament proper al mordent i a l'appoggiatura.\nQuan el signe es troba entre dues notes, en canvi, el seu valor es pren del final de la nota precedent al grupet.\nSi aquestes dues notes són diferents, el grupet es compon de quatre sons, però si tenen la mateixa altura, només té tres sons.\nSi la primera d'aquestes dues notes és un valor amb punt, es considera que el grupet s'ha d'interpretar entre el segon i el tercer terç del valor amb punt; per tant, es correspon amb el grupet col·locat entre dues notes d'igual altura, i s'hi articulen tres sons.\nEls següents grupets:\n\nEs podrien interpretar així:\n\nDe totes maneres, la velocitat exacta de les notes que integren el grupet pot variar; i també pot variar el seu ritme. Com s'ha dit, la manera concreta com cal interpretar un grupet que el compositor només ha marcat amb un símbol és quelcom que depèn, sobretot, del context, de convencionalismes i de gustos, tants personals com de l'època.\nPerò no les notes concretes que integren el grupet; aquestes són, en principi, les que corresponen a l'escala musical de la tonalitat en què es troba el passatge o la composició, de manera que poden estar a distància de to o de semitò de la nota principal. La consuetud és que només la inferior pugui ser alterada en relació a l'establert per la tonalitat, i que si s'altera sigui en sentit ascendent per situar-la a distància de semitò de la principal. Això s'indica amb una diesi o un becaire damunt o sota el signe de grupet. De totes maneres, també es pot alterar la superior (en aquest cas amb un becaire o un bemoll, segons correspongui, sobre el signe. En ambdós casos l'alteració és sempre per crear un cromatisme i mai una segona augmentada.\nExisteix, també, el grupet invertit, consistent a fer el gir en el sentit invers: la nota principal, la inferior, la principal, la superior i la principal altra vegada. La forma més habitual d'anotar-lo és amb el mateix signe que el grupet normal, però travessat per una ratlla vertical. Altres vegades és el mateix signe però també girat.", "label": "Música" }, { "sentence": "La improvisació musical és un procediment musical d'un tipus d'interpretació musical en la qual l'acte de la composició o invenció de l'obra musical és simultani i va a càrrec de la mateixa persona o grup de persones que el de la interpretació. Malgrat que hom podria considerar que, sota aquestes característiques esmentades, la improvisació és una forma concreta de composició, la tendència general és a considerar que improvisació i composició són dos processos i dues tipologies de productes musicals diferents.\nAlguns estils i gèneres són pràcticament inimaginables sense unes dosis enormes d'improvisació. Tal és el cas de les músiques tradicionals d'àmplies zones de l'Àfrica subsahariana o del Jazz. En canvi, altres estils com pugui ser la música clàssica europea té un component d'improvisació molt menor, sovint inapreciable.\nEn alguns casos, allò que s'improvisa no és la totalitat del discurs musical sinó alguns elements. Així, per exemple, en la música barroca era habitual que s'improvisessin tant l'ornamentació com la resolució del baix continu. D'altra banda, els instrumentistes que han cultivat més la improvisació han estat, tradicionalment, els organistes.\nLa improvisació, tant si és individual com si és col·lectiva, requereix una preparació profunda, atès que fa necessari disposar no sols d'un gran nombre i una gran varietat de recursos per portar-la a terme, sinó també la capacitat de posar-los en funcionament de forma selectiva, d'acord amb les circumstàncies en què es dona aquesta improvisació.\nLa transcripció escrita en partitura de les millors improvisacions dels grans intèrprets del jazz constitueixen un material de primer ordre per a l'aprenentatge d'aquest estil.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un intèrpret és un artista que aporta el seu propi cos, i a través d'ell la veu, el gest i el moviment, en l'execució de la comunicació dramàtica d'una ficció presentada en carn i os devant d'un auditori. L'espectacle dramàtic és el seu objecte creatiu, la seva obra d'art, i a més del o dels intèrprets pot haver-hi en escena també un conjunt heterogeni d'elements escènics, inclosos la il·luminació, el so (que pot ser música, veu en off i altres efectes sonors diversos), les projeccions, l'escenografia, els objectes accessoris, el vestuari, la perruqueria, el maquillatge i les màscares.A les arts audiovisuals els intèrprets són actors. En les arts escèniques poden ser intèrprets pluridisciplinars o, segons l'espectacle, poden estar especialitzats en alguna disciplina o gènere, com per exemple actors, ballarins, mims, clowns, acròbates, cabareteres, cantants, músics, etc. L'espectacle en les arts escèniques es diferencia de les obres d'altres tipus d'arts en el fet que hi ha almenys un intèrpret humà que hi participa en carn i os, i un destinatari col·lectiu humà que físicament és present en el moment de la transmissió comunicativa.\nMés àmpliament, un intèrpret és tota aquella persona quan està realitzant un acte d'interpretació de la realitat o d'una ficció, per exemple estudiant el significat d'un signe o traduint-lo a un altre signe. Els signes poden ser imatges, paraules, obres d'art, restes arqueològiques, etc.\n\n", "label": "Música" }, { "sentence": "El karaoke (en japonès: カラオケ; de kara, «buit» i ōkesutora, «orquestra») és una forma de cantar en playback seguint la lletra de la cançó impresa sobre una pantalla, cosa que permet que el cantant no necessita que una orquestra estigui present per a cantar.\nUna màquina de karaoke bàsica conté una entrada d'àudio, un modificador de to i una sortida d'àudio. Algunes màquines també disposen d'un sistema de supressió de veu per a eliminar la veu del cantant original de la cançó. També solen disposar d'una pantalla de televisió en la qual es llegixen els subtítols de la cançó.", "label": "Música" }, { "sentence": "La llista de termes italians en música és força llarga degut al domini que van exercir els músics italians durant els segles XVII i XVIII.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, melisma (del grec, μέλισμα, 'cant') és el fet de cantar diverses notes diferents en una sola síl·laba del text, o sigui, la tècnica de canviar l'altura d'una síl·laba musical mentre és cantada. Segons Jesús Giralt i Radigales i cols., pot fer referència a la música grega antiga, en la qual una nota llarga se substituïa per una successió de notes breus, o al cant gregorià en el qual es cantaven diverses notes sobre una mateixa síl·laba. A la música cantada en aquest estil se l'anomena melismàtica, oposada a sil·làbica, en què a cada síl·laba de text li correspon una sola nota. En les cultures antigues, aquest tipus de tècnica musical s'usava per a assolir un tràngol hipnòtic en aquells que ho escoltaven, la qual cosa era útil per a primerencs ritus d'iniciació musical (misteris eleusinis) i adoracions religioses. Aquest estil es pot trobar encara avui en part de la música hindú i àrab. En la música occidental, el terme es refereix més comunament al cant gregorià, encara que també s'utilitza per a descriure música de qualsevol altre gènere, incloent el cant barroc i el gospel. Aretha Franklin és considerada una de les representants modernes d'aquesta tècnica.\nEl melisma va començar a notar-se de manera escrita en alguns dels primitius cants del ritu romà de l'Església catòlica. La font més antiga data dels voltants de l'any 900. El gradual i l'al·leluia, en particular, van ser característicament melismàtics, al contrari del tracte, que és típicament sil·làbic. La repetició de models melòdics va ser evitada de manera sistemàtica en aquest estil.\nEn la música bizantina, es van donar també elements melismàtics i va influir així mateix en el ritu romà, que va passar a denominar-se, gràcies a Gregori I, cant gregorià. L'himne del \"Glòria\" d'Edward Shippen Barnes, en el qual es canta l'himne \"Angels We *Have Heard On High\", conté una de les seqüències més melismàtiques (en la \"o\" de la paraula \"Gloria\") de la música popular cristiana.\nEl melisma es presenta també amb freqüència en la música popular d'Orient Mitjà, Àfrica, els Balcans i diversos gèneres del folklore d'Àsia i de la música popular. També apareix en la música popular occidental per influència de la música afroamericana i les tècniques vocals d'artistes de música popular.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Moderato (de l'italià moderato que significa moderat) és un tipus de moviment musical moderato, a una velocitat moderada. Amb moviment a velocitat intermèdia (80 negres per minut) entre l'andante (60 negres per minut) i l'allegretto (100 negres per minut).\nEl 1950 moderato significava un tempo de 80 negres per minut. En els metrònoms electrònics de finals del segle xx moderato indicava des de 84 fins a 108 negres per minut (o sigui una mitjana de 96). Actualment se segueix considerant que moderato es troba al voltant de les 80 negres per minut. El terme moderato també s'usa després d'altra indicació de moviment (velocitat); per exemple allegro moderato implica un allegro més moderat, perquè el terme allegro no sigui pres amb el seu sentit exprés.\n\nViccionari", "label": "Música" }, { "sentence": "Un mordent, en música, és un ornament consistent a alternar ràpidament la nota sobre la qual s'indica aquest mordent, amb la immediatament adjacent, és a dir, amb el seu grau conjunt: interpretar la nota principal molt curta, l'adjacent, igualment curta, i retornar a la principal, que acaba tenint el que resta de temps fins a exhaurir el valor de la figura musical a la qual s'aplica l'ornament.Si no s'indica explícitament cap alteració sobre o sota la indicació de mordent, la nota amb la qual s'alterna la que està escrita és la que correspon a l'escala musical de la tonalitat en què es troba la peça o el passatge, de manera que l'interval que es crea entre la nota principal i l'auxiliar pot ser de to o de semitò. El terme prové del llatí mordere, que vol dir picar.\nEl mordent pot ser superior o inferior, segons que la nota amb la qual s'alterna la principal sigui a la segona superior o inferior. En el primer cas la notació que li correspon és una curta ziga-zaga horitzontal; en el segon aquesta ziga-zaga està travessada per una curta línia vertical.\n\nDe manera semblant al que succeeix amb el trinat, la velocitat a la qual s'interpreta el modernt és molt una qüestió personal que té a veure amb el tempo i l'estil de l'obra; en tot cas, a un tempo moderta, l'execució mitjana hauria de ser semblant al que segueix: \n\n Un mateix passatge primer tocat amb mordents inferiors i després sense (?·pàg.)\nEl sentit exacte del mordent ha anat canviant segons les èpoques. En la música del període barroc, un mordent sempre era inferior, perquè el superior era considerat no pas un mordent sinó un pralltriller o schneller, en alemany. En canvi, al segle xix l'habitual era que el mordent fos superior, en tant que l'inferior era considerat un mordent invertit.Tot i que avui el mordent només inclou una única alternança entre la nota principal i l'auxiliar, al Barroc, podia incloure més d'una alternança, de manera que sovint es trobava a prop d'una mena de trinat invertit, amb la nota inferior.\nEn alguns períodes, a més, els mordents han pogut prendre altres formes més específiques i començar per altres notes que no fos la principal, de manera semblant a com s'esdevenia al Barroc amb els trinats. En tot cas, fou en el segle xix quan es va estandarditzar la pràctica interpretativa- tant general com dels ornaments- de manera que els principis generals fan referència, sobretot, a aquest període, en tant que els anteriors admeten una varietat molt més gran de possibilitats.", "label": "Música" }, { "sentence": "El pizzicato és una tècnica d'execució amb els instruments musicals de corda fregada, consisteix a fer sonar, pinçant-les amb els dits, les cordes d'uns instruments que habitualment es toquen fregant-les amb un arc. Tal és el cas del violí, la viola, el violoncel i el contrabaix. És en aquest darrer que aquesta tècnica es fa servir més sovint, especialment en alguns estils de música. Així, el \"pizzicato\" és freqüent en el jazz, i també ho és a les sardanes.\nEl mot prové del verb italià pizzicare que significa pinçar o pessigar. Habitualment el pizzicato es fa amb el dit polze o bé amb l'índex, tot i que hi ha altres tècniques, tant en funció del nombre de cordes que cal fer sonar alhora com del tipus de so que es vol extreure. En aquest sentit val dir que alguns compositors han ideat tipus específics de pizzicato per obtenir determinats timbres, com seria el cas de Béla Bartók que ideà l'anomenat \"Pizzicato Bartók\", un efecte tímbric guitarrístic que consisteix a estirar una corda perpendicularment al pla del diapasó de la guitarra, agafant-la amb dos dits de la mà dreta, normalment el polze i l'índex, deixant-la xocar contra els trasts. Aquest efecte pot realitzar notes afinades.\nUna altra tècnica específica de pizzicato és el que es fa amb la mà esquerra, tal com es dona en el capritx número 24, Op. 1, de Paganini.\nSi el passatge en pizzicato és breu, l'intèrpret continua subjectant l'arc amb la mà dreta. Si és considerablement llarg, deixa l'arc, sempre que entre el final del pizzicato i el retorn a l'arc sigui prou espaiat per a permetre-li de tornar-lo a agafar. El pizzicato s'indica sobre la partitura amb pizz.\nTot i que no és l'habitual, al llarg de la història de la música hi ha algunes composicions totalment escrites en pizzicato. Un exemple seria el 2n moviment de la Simple Symphony de Benjamin Britten o la Pizzicato Polka de Johann Strauss.", "label": "Música" }, { "sentence": "El playback (més conegut en idioma anglès com lip sync, \"sincronia de llavis\") és una simulació que normalment es dona en la televisió, en la qual s'escenifica un concert de música en directe, però en realitat el so és un enregistrament i els músics només estan interpretant un paper: \"tocar la guitarra\", \"moure la boca\", etc.\nLa raó més habitual d'aquest truc és que el recinte on s'actua no té les condicions de so o instruments musicals per a poder interpretar la música en viu. Això és gairebé general en espectacles televisius amb múltiples cantants, on els suposats músics són figurants llocs pel programa per a abrigallar al cantant i que simulen tocar els instruments.\nEn altres casos, el cantant o grup musical no està preparat per a interpretar la música en viu, bé perquè es tracta d'un repertori nou encara per dominar (que comunament es presenta en shows promocionals) o bé (en casos ja greus) perquè el cantant realment no és qui grava els discos, i és emprat com imatge.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una presa és una actuació enregistrada de forma continuada. El terme s'utilitza en cinema i música per marcar i per seguir les etapes de producció.\nLa presa o take és també cada un dels fragments en què es divideix el diàleg d'una pel·lícula o sèrie perquè els actors de doblatge puguin realitzar el seu treball amb major facilitat. Aquests visualitzen cada fragment separadament per memoritzar i/o anotar les pauses, intencions i gests sonors que es produeixin utilitzant un text que ha passat un procés de traducció i ajust.\nA Espanya, el take és també la unitat per calcular la remuneració de l'actor o actriu de doblatge, que cobrarà una quantitat fixa per sessió o \"convocatòria\" més una determinada quantitat en funció del nombre de takes que realitzi.\nEn moltes ocasions, els diferents actors i actrius que participen en un take, graven els seus diàlegs separadament per qüestions de qualitat tècnica, fins i tot encara que hagin assajat conjuntament. Així, les mescles i ajusts de volum són més fàcils de controlar.", "label": "Música" }, { "sentence": "Prestissimo, en música, és la més ràpida de totes les indicacions de tempo que s'utilitzen. És el superlatiu de presto que significa 'ràpid' en italià. Es pot traduir com a 'molt ràpid' o com a 'el més ràpid possible'.\n Quart i darrer moviment (Prestissimo) del quintet Opus 62, número 4 de Luigi Boccherini (?·pàg.)\n [[Media:Gerhart Münch spielt Alexander Skrjabin- \"Sonata No.4, Op.23 Prestissimo volando\".oga|Prestissimo volando de la sonata per a piano Op. 4 número 23, d'Aleksandr Skriabin]] (?·pàg.)\nHistòricament, apareix quasi tan aviat com el presto; ja al segle xvii es troba en obres de Johann Vierdanck (1637) i a la Passió segons Sant Joan de Heinrich Schütz (1665). En algun cas, en aquella època, s'utilitza per indicar el tempo de la sarabanda. Però, tot i que d'ençà del diccionari de Brossard el mot quedà ben definit, no va ser gaire emprat. Haendel l'usa a El Messies, i Beethoven al darrer moviment de la seva sonata per a piano en do menor Op. 10 número 1, i al segon moviment de la sonata en mi major Op. 109.\nSembla que sempre hi va haver un sentiment que un ús massa freqüent d'aquesta indicació portaria a una devaluació del seu efecte. En aquest sentit, sembla com si Schumann no s'hagués atrevit a fer lo servir a la seva sonata per a piano en sol menor, quan el primer moviment el marca 'so rasch wie möglich' (tan ràpid com sigui possible), més tard 'schneller' (més ràpid) i, poc abans del final, 'noch schneller' (encara més de pressa), però mai 'prestissimo'.\nPossiblement al darrere de tot hi ha el fet que no hi ha, un tempo que sigui -realment- el més ràpid de tots els possibles, de manera que els compositors sembla que en general s'han acontentat amb la indicació de presto per referir-se, precisament, a això.", "label": "Música" }, { "sentence": "Presto és un indicador de tempo que s'utilitza en els casos en què la música ha de ser interpretada amb gran rapidesa. Correspon –com tots els indicadors de tempo que s'utilitzen en la música clàssica– a un adjectiu italià, i significa «ràpid». Correspon a una velocitat d'entre 168 i 200 pulsacions per minut (ppm).\nÉs un dels indicadors de tempo emprats més aviat, ja a mitjan segle xvi. Més tard, Adriano Banchieri l'empra juntament amb adagio, allegro i veloce, però en general en aquell període apareix com l'única alternativa a un tempo lent. Així es troba en autors com Michael Praetorius, Claudio Monteverdi o Heinrich Schütz (que preferia la indicació praesto). En tots aquests casos és com una mena de sinònim de tempo giusto contra el qual, indicacions com adagio són com una mena de desviació d'allò que és norma, de la mateixa manera com l'habitual era tocar forte i l'excepció era el piano.\nAixí, doncs, el terme presto no implica una rapidesa especial al segle xvii. A mitjan segle xviii era força intercanviable amb el qualificatiu allegro: tres versions diferents de la mateixa sisena sonata per a violí de Johann Sebastian Bach porten com a indicació de tempo presto, allegro i vivace.\nPerò mentrestant, emergia una altra tradició segons la qual presto era més ràpid que allegro; i aquesta acabaria imposant-se. Així ja apareix en un tractat anònim anglès del 1724 titulat A Short Explication. Per tot el que s'ha dit, tots els exemples de presto anteriors a aquestes dates han de ser tractats amb cura. De mica en mica, al llarg del segle xviii va anar essent acceptat com el qualificatiu de tempo més ràpid de tots, a excepció del seu superlatiu prestissimo. Però simultàniament, alguns es mostraven contraris a fer servir el prestissimo; aquest és el cas de Mozart que, a la seva simfonia Haffner demanava que el presto del darrer moviment s'interpretés el màxim de ràpid possible.\nTot i que originàriament el mot era un adjectiu, com a indicador únic d'un moviment, va sofrir una certa substantivació, de manera que sovint es pot trobar l'expressió «un presto» o «el presto de la simfonia ...» per referir-se a un moviment que té aquesta indicació. Però també ha funcionat com a adjectiu d'altres indicadors de tempo, en especial de l'allegro; així, doncs, un allegro presto és un allegro ràpid o, en definitiva, un allegro més ràpid que si no tingués aquest qualificatiu. Semblantment un allegro prestissimo com els que Verdi demana a Falstaff i a Il Trovatore.\nA part de ser un indicatiu de velocitat, tant presto com prestissimo també s'empren com a indicadors de caràcter i d'expressió.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una reducció, en música és el procés i el resultat de reescriure una composició que havia estat originalment pensada i composta per a un conjunt ampli -normalment d'instruments i més rarament de veus- per a un grup més reduït o bé per a un sol instrument.\nHabitualment aquest procés comporta un canvi important de format i, per consegüent, també -a vegades- de gènere.\nIndependentment que aquesta pugui ser o no la raó principal d'una determinada reducció, una reducció sempre comporta un estalvi de mitjans, dels recursos necessaris per posar en joc una determinada composició, per la qual cosa, en definitiva, la reducció sempre acaba multiplicant les possibilitats de fer sonar l'obra i n'augmenta, si més no potencialment, la seva difusió.\nJa al segle xvi es troben mostres de composicions polifòniques, originalment escrites a quatre o a cinc parts -ja siguin vocals o instrumentals- reduïdes per a un instrument polifònic, ja sigui de teclat o de la família del llaüt o de la viola de mà.\nA la segona meitat del segle xviii, durant el Classicisme es van posar molt de moda les reduccions per a piano d'obres orquestrals -principalment simfonies qua havien gaudit d'una certa notorietat a la sala de concerts, atès que d'aquesta manera aquells que n'havien gaudit al concert en podien continuar gaudint als seus domicilis. Pot donar idea de la magnitud de fenomen el fet que, de les simfonies de Carles Baguer se n'han conservat més còpies manuscrites al seu temps en reducció pianística que no pas en el format original orquestral.Paral·lelament, es popularitzaren les reduccions de les parts orquestrals de les àries d'òpera que triomfaven als teatres, amb uns objectius molt semblants, de manera que s'interpretaven per a cant i piano. A Viena pels mateixos anys s'havien popularitzat les reduccions dels fragments operístics més exitosos per a grups d'instruments de vent (les Harmoniemusik) que a voltes ho feien sonar pels carrers.\nLa moda de les reduccions pianístiques de simfonies i altre repertori orquestral es va mantenir durant bona part del segle xix. En el moment en què aquesta tècnica es posa en mans de grans compositor com per exemple Franz Liszt que va fer reduccions per a piano de moltes àries operístiques, i de les simfonies de Beethoven, entre altres, l'art i la tècnica de la reducció van adquirir una altra dimensió. Encara a les primeres dècades del segle XX Arnold Schönberg va portar a terme interessants reduccions que es compten entre les poques que es mantenen com a repertori concertístic.\nTot i que el món del concert en general tendeix a no emprar les reduccions, excepció feta d'aquells casos en què aquestes excel·leixen per elles mateixes, sí que la reducció -especialment pianística- continua tenint un lloc important en el món de l'ensenyament i en el de l'òpera atès que serveix per als múltiples assajos parcials que la posada en escena d'una òpera requereix.\nLa reducció ha de ser considerada un cas concret de transcripció i d'arranjament.", "label": "Música" }, { "sentence": "La scordatura, o afinació alterada, és una tècnica d'interpretació aplicada als instruments cordòfons, tant de corda fregada com de corda pinçada consistent a afinar una o diverses de les cordes de l'instrument en tonalitats diferents de la que és habitual, fins i tot invertint-ne l'ordre d'afinació. Mentre que en la música clàssica és més habitual el primer sentit del mot, en la música tradicional és més freqüent el segon. Així mateix aquestes afinacions són força usades en grups de rock alternatiu. La scordatura permet interpretar passatges o temes que d'altra manera no es podrien practicar amb l'instrument, per bé que és anatòmicament impossible polsar alhora dues cordes en determinades tonalitats, o bé poder interpretar acords, amb intèrvals no convencionals, en definitiva es canvia les possibilitats interpretatives de l'instrument.", "label": "Música" }, { "sentence": "Staccato, literalment «desenganxat» o «destacat» en italià, en la notació musical i en la interpretació musical fa referència a un tipus d'articulació en la qual les diferents notes afectades pel staccato queden separades entre elles per unes pauses, inexistents en la notació però reals en la interpretació que prenen una part del temps real assignat a cada nota en la notació, de manera que el temps de so real es veu escurçat.\n\nEn tot cas, i malgrat la figura adjunta que és una il·lustració aproximada d'aquest efecte, no es discuteix quin és el percentatge real del temps de la nota que queda substituït per una pausa. aquest efecte no afecta ni al ritme general de l'obra ni al volum.\nL'efecte de staccato s'acostuma a aplicar a notes de durada breu, molt rarament d'una durada superior a un temps. En aquestes circumstàncies aquestes notes són sempre de durada molt curta i es toquen o canten de forma com sobtada.\nLa forma habitual d'indicar l'staccato és amb un punt al damunt de la nota en els casos en què la plica és inferior, i amb el punt a sota si aquesta és superior.\n\n El passatge adjunt interpretat sense staccato (?·pàg.)\n El mateix passatge amb staccato (?·pàg.)\nLa interpretació en staccato és ben el contrari de tocar o cantar legato. Entre totes dues hi ha un punt intermedi que s'anomena mezzo staccato (nomenclatura poc habitual) o -més freqüentment- non-legato.\nEl plural -per referir-se a diverses notes destacades és staccati en italià, tot i que s'estila força més la forma staccatos.\nMajoritàriament es considera que l'expressió catalana picat correspon exactament a la de staccato, tot i que altres tendeixen a considerar que picat es correspon amb una interrupció del so més marcada, a una proporció més gran de pausa i una de més petita de so per a cada nota.\nEl doble staccato i el triple staccato són tècniques d'interpretació amb els instruments de vent consistents a articular diferentment amb la llengua les notes 1a i 2a de cada grup de dues, i 1a, 2a, 3a en cada grup de tres, segons que la mètrica sigui binària o ternària. És una tècnica especialment indicada per a passatges en un tempo molt ràpid. En català s'acostumen a anomenar molt més habitualment doble picat i triple picat.", "label": "Música" }, { "sentence": "El tempo, en música, és la velocitat a la qual cal interpretar o a la que veritablement s'interpreta una composició musical. És una paraula italiana que literalment significa 'temps'. Es mesura en pulsacions per minut (ppm), abreviat actualment més sovint com a bpm ('beats per minute' en anglès). En funció del tempo, una mateixa obra musical té una durada més o menys llarga; semblantment, cada figura musical (una negra o una blanca) no té una durada especifica i fixa en segons, sinó que depèn del tempo.", "label": "Música" }, { "sentence": "La transcripció, en música, pot referir-se al procés i a la vegada el resultat de:\n\nAdaptar una peça musical originalment pensada, composta o escrita per a un instrument musical o per a una agrupació musical, per a un instrument o agrupació diferent.\nReescriure en el sistema modern, actual, de notació musical, una composició escrita en un sistema emprat en èpoques passades.\nEscriure la partitura d'una composició pertanyent a un estil que habitualment no utilitza l'escriptura musical, principalment de la música tradicional o de la popular.\nTransportar una composició musical.", "label": "Música" }, { "sentence": "El trinat és, en música, un ornament consistent en una alternança ràpida entre dues notes conjuntes (o graus conjunts) quasi sempre a una distància d'un semitò i d'un to. D'aquestes dues notes, la inferior es considera la principal i la superior la que actua com a ornament de l'anterior.\nEn la notació moderna, el trinat s'indica, habitualment, amb les lletres 'tr' a sobre de la nota que es considera principal en aquest trinat, o tan sols per una 't'. A vegades aquestes dues lletres han anat seguides d'una línia ondulada, i -sobretot a la música del Barroc i de principis del Classicisme- fins i tot s'ha expressat directament la línia ondulada sense les lletres.\n\nLes dues notacions que figuren a continuació són equivalents:\n\nL'ús de tots dos signes aclareix el sentit del trinat quan, en cas contrari, es podria dubtar de si cal aplicar-lo a més d'una nota o a dues de lligades.\nLa manera habitual d'interpretar un trinat és alternant amb gran rapidesa entre ambdues notes, és a dir, entre la que figura a la partitura i la que seria la immediatament superior, en funció de la tonalitat en la qual estigui el passatge, llevat que el trinat indiqui de manera explícita una alteració.\nNormalment s'explica que l'execució d'un trinat és com segueix:\n\nDe totes maneres, el cert és que habitualment aquesta alternança entre notes no és mesurada, no segueix un ritme regular i estipulat, i a vegades, al llarg de la durada del trinat, varia la rapidesa en l'alternança, normalment en el sentit d'accelerar-se. Aquestes diferències en la manera d'interpretar un trinat acaben essent, en definitiva, una qüestió tant de gust personal com d'aproximar-se a la manera com s'hauria interpretar en el context històric i cultural en el qual aquesta música fou creada.\n Un passatge breu que acaba amb un trinat. El primer cop s'interpreta amb el trinat i el segon cop, sense (?·pàg.)\nA vegades el trinat s'interpreta començant per la nota superior; aquesta era una pràctica comuna en un nombre important de contextos de la música del Barroc. Semblantment, a vegades també es pot acabar de manera que la darrera alternança no sigui entre la nota principal i la superior sinó entre la principal i la inferior; d'aquesta manera el final del trinat s'assimila a un altre tipus d'ornament musical: el grupet (música).\n\nQuan el tempo és ràpid i la nota és curta, pot ser que el trinat s'arribi a reduir a fer sonar la nota principal, la superior i altra vegada la principal, sense temps a cap més alternança. El nombre total de notes que componen un trinat depèn del tempo, de la figura musical a la qual s'aplica i de la forma com el toqui o el canti l'intèrpret.", "label": "Música" }, { "sentence": "All Time Top 1000 Albums és un llibre escrit per Colin Larkin, creador i editor de la Encyclopedia of Popular Music. El llibre va ser publicat per primera vegada per Guinness Publishing el 1994. La llista que es presenta és el resultat de més de 200.000 vots emesos pels amants de la música informades i qualificades en ordre. Cada àlbum s'anota amb els detalls de la seva creació i notes sobre la banda o l'artista que el va gravar.\nL'àlbum dels The Beatles, Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, va aconseguir el primer lloc en la primera edició i el Revolver s'ha mantingut consistentment entre els cinc primers en cada edició del llibre.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Còdex Calixtí, en llatí Codex Calixtinus (Santiago de Compostel·la, Arxiu de la catedral, s. n.), és un manuscrit il·luminat de mitjan segle xii conservat a la catedral de Santiago de Compostel·la. Constitueix una espècie de guia per als pelegrins que seguien el camí de Sant Jaume en el seu viatge a Santiago de Compostel·la, amb consells, descripcions de la ruta i de les obres d'art, així com dels costums locals de la gent que vivien al llarg del camí. També conté sermons, miracles i textos litúrgics relacionats amb l'apòstol sant Jaume.\nEl llibre va desaparèixer de la caixa forta on estava custodiat a l'arxiu catedralici el 5 de juliol de 2011 i fou recuperat el 4 de juliol de 2012. L'havia robat l'electricista de la catedral, Manuel Fernández Castiñeiras, suposadament per venjança contra un dels capellans de la seu. El lladre va ser condemnat a deu anys de presó pels delictes de furt, robatori continuat i blanqueig de capitals.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Codex Squarcialupi (Florència, Biblioteca Medicea Laurenziana, Med Pal. 87) és un manuscrit il·luminat, compilat en Florència, Itàlia, al començament del segle xv. És el manuscrit que conté major quantitat de música de l'Trecento italià de tots els existents. Rep el seu nom d'un dels seus propietaris, l'organista de la catedral de Florència Antonio Squarcialupi.\nConsisteix en 216 folis de pergamí, ricament il·luminat i en bones condicions, motiu pel qual s'han preservat composicions musicals completes. El manuscrit inclou 146 peces de Francesco Landini, 37 de Bartolino da Padova, 36 de Niccolò da Perugia, 29 d'Andrea da Firenze, 28 de Jacopo da Bologna, 17 de Lorenzo da Firenze, 16 de Gherardello da Firenze, 15 de Donato da Cascia, 12 de Giovanna da Cascia, 6 de Vincenzo da Rimini i algunes altres peces musicals compostes per altres compositors. També conté 16 folis en blanc, previstos per a música de Paolo da Firenze.\nGairebé amb seguretat, el manuscrit va ser compilat a Florència, al monestir de S. Maria degli Angeli, al voltant de 1410 - 1415. Possiblement, Paolo da Firenze va supervisar la seva compilació, encara que aquest fet no ha estat provat. A més, l'omissió de la seva música ha estat un trencaclosques per als musicòlegs. El manuscrit va ser propietat de l'organista Antonio Squarcialupi cap a mitjan segle xv, després va passar al seu nebot, i posteriorment a la família Mèdici, que en va fer donació a la Biblioteca Palatina a començament del segle xvi. A la fi del segle XVIII va passar a ser propietat de la Biblioteca Medicea Laurenziana.\nEn el primer foli del còdex se cita: \"Aquest llibre és propietat d'Antonio de Bartolomeo Squarcialupi, organista de Santa Maria del Fiore.\" Les il·luminacions estan fetes en or, vermell, blau i porpra.\nLes més de 350 composicions del còdex són cançons seculars i poden ser datades entre 1340 i 1415. D'elles 226 són ballates, 114 madrigals, 12 caccia. L'altra col·lecció musical important d'aquest període, el Codex Rossi (compilat entre 1350 i 1370), conté música anterior a aquest.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Libro de música de vihuela de mano intitulado El Maestro, també conegut simplement com a El Maestro, és un llibre de peces per a virola sola i virola de cant, publicat el 1536 a València, pel compositor i virolista Lluís del Milà.\nEl llibre va ser concebut com un manual per a la interpretació de la viola de mà, amb una part didàctica acompanyada d'un conjunt de tablatures per a viola de mà i per a peces vocals. La compilació conté formes exclusivament instrumentals: les fantasies, tientos i pavanes, i peces per a veu i viola de mà: villancets (en castellà i portuguès), romanços (en castellà) i sonets del Petrarca (en italià). Tècnicament es caracteritza per la combinació d'homofonia i polifonia, l'alternança de passatges lents i ràpids i un interès especial per explorar les possibilitats de l'instrument, sobretot en el terreny de la improvisació. Aquestes peculiaritats, a més de la seva gran qualitat, han atret l'atenció dels intèrprets i musicòlegs contemporanis.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un fake book és una col·lecció de partitures esquemàtiques per ajudar a un intèrpret a aprendre ràpidament noves cançons. En aquests llibres, cada cançó conté la informació mínima necessària per a poder fer-ne una interpretació lliure: la melodia, els acords, i el text. Els fake books no estan pensats per a principiants, ja que el lector ha de seguir i interpretar una notació escassa, i en general ha de tenir profunda familiaritat amb els acords i aquest tipus de partitura.\nEls fake books són una part central de la cultura de la reproducció de la música en públic, particularment en el jazz, degut al seu caràcter improvisatori. Els fake books que contenen estàndards de jazz es coneixen amb el nom de Real Book", "label": "Música" }, { "sentence": "La Gran enciclopèdia de la música (a les referències bibliogràfiques, abreujadament, GEM), és una enciclopèdia musical, en llengua catalana, de l'editorial barcelonina Grup Enciclopèdia Catalana. L'obra, que es va publicar de 1999 a 2003 en vuit volums, conté prop de 10.000 articles creats per més de 140 professionals, i s'hi inclou informació sobre música de tot el món i de totes les èpoques i els estils, amb un especial interès pel món occidental i, particularment, pels Països Catalans. L'obra està disponible com a enciclopèdia en línia.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Grand traité d'instrumentation et d'orchestration modernes (en català Gran tractat d'instrumentació i d'orquestració modernes) és una obra de teoria musical publicada per Hector Berlioz al 1844, posteriorment revisada per ell mateix (1855) i, mig segle després, per Richard Strauss (1905). En ella, el compositor tracta sobre els diferents instruments de l'orquestra, les seves característiques individuals, i les diverses maneres de combinar-los entre sí en el moment de compondre. Així mateix, també dona algunes paraules instructives generals sobre la direcció i la composició per a orquestra.", "label": "Música" }, { "sentence": "Harmonice Musices Odhecaton o simplement Odhecaton és un llibre de música renaixentista publicat el 1501 a Venècia, per Ottaviano Petrucci. És una col·lecció de 96 cançons polifòniques seculars a tres o quatre parts de compositors en la seva majoria francoflamencs, entre ells Johannes Ockeghem, Josquin des Prez, Antoine Brumel, Crispinus van Stappen, Antoine Busnois, Alexander Agricola, Giordano Pasetto i Jacob Obrecht.Va ser el primer llibre de música imprès utilitzant tipus mòbils i va tenir una gran influència en la publicació d'obres musicals i en la disseminació del repertori francoflamenc. L'editor Petrucci va emprar el procediment d'impressió triple, imprimint primer els pentagrames, després els textos i finalment les notes.", "label": "Música" }, { "sentence": "LAZ. Método graduado de solfeo és un tractat de solfeig en cinc volums que inclou peces de grans compositors i músiques populars. Publicat el 1941, va tindre durant dècades una gran difusió a Catalunya i Alacant. En són autors el músic valencià Frederic Alfonso i Ferrer i els catalans Joan Baptista Lambert i Caminal, i Joaquim Zamacois i Soler. El nom és la sigla feta amb les inicials dels cognoms dels tres autors.", "label": "Música" }, { "sentence": "Lords of Chaos: The Bloody Rise of the Satanic Metal Underground és un llibre de Michael Moynihan i Didrik Søderlind, en el qual es relata l'escena dels inicis del black metal noruec, enfocant-se en els successos al voltant de la crema d'esglésies i els assassinats ocorreguts al país als voltants de 1993. Una adaptació cinematrogràfica del llibre seria dirigida pel director suec Jonas Åkerlund l'any 2018. El llibre ha estat subjecte de gran controvèrsia a causa de les simpaties polítiques del seu autor Michael Moynihan, tot i que Moynihan ha denegat tals al·legacions.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Manuscrit de Londres (London, British Library, Additional 29.987) és un manuscrit medieval que conté música del trecento d'Itàlia, principalment obres polifòniques i danses instrumentals, i actualment es troba a la Biblioteca Britànica. El manuscrit és molt heterogeni i reestructurat, per la qual cosa es pensa que es va formar per la reunió de diversos fascicles copiats en diverses localitats del nord i centre d'Itàlia, a partir de l'última dècada del segle xiv, i que va ser finalment unificat en un únic volum a Florència després de l'any 1400. S'han identificat un mínim d'onze copistes en l'elaboració de les diferents parts del còdex, tot i que la còpia de la música instrumental i les peces sacres que el segueixen van ser realitzades per una única mà. El manuscrit conté molts errors i signes superflus que causen la impressió de poca cura en la còpia.\nSe sap que el 1420 va ser adquirit per la família Medici.", "label": "Música" }, { "sentence": "MusicHound (de vegades escrit com a musicHound) era un compilador de guies de música específiques per genere que es van publicar als Estats Units per part de Visilbe Ink Press entre 1996 i 2002. Després de publicar onze guies d'àlbums, la sèrie MusicHound va ser venuda al Music Sales Group amb base a Londres, grup del qual l'empresa Omnibus Press al principi havia distribuït els llibres fora dels Estats Units. L'editor fundador de les sèries va ser Gary Graff, anteriorment un crític de música al Detroit Free Press.", "label": "Música" }, { "sentence": "Poètica musical és un llibre escrit per Ígor Stravinski després de les sis lliçons que va donar durant el curs 1393-1940 quan era titular a la Càtedra Charles Eliot Norton de la Universitat Harvard. El llibre va ser traduït al català per Oriol Ponsatí-Murlà i consta d'un pròleg escrit per Benet Casablancas. Encara avui fa part de la lectura recomanada a la formació universitària.Stravinski reflexiona en primera persona sobre els secrets de la creació. La composició, l'execució, la forma, la melodia, la inspiració són alguns dels temes als quals dedica les seves reflexions, sempre amb un estil viu, lúcid, i amb grans dosis d'ironia intel·ligent. No hi falten tampoc pàgines implacables contra Wagner, els crítics musicals, l'esnobisme cultural, o el règim comunista soviètic.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Real Book (anomenat així per al·lusió humorística als Fake books dels anys 1940 i 1950) és un llibre que reuneix una gran quantitat d'estàndards de jazz. En origen aquest terme es referia al primer volum d'una sèrie, transcrit i recopilat pels estudiants del Berklee College of Music durant la dècada de 1970. Hi havia tres edicions del Real Book. Els volums 1 i 2 eren manuscrits, mentre que el tercer fou tipografiat a l'ordinador.\nEls primers Real Book eren il·legals, ja que no pagaven els drets d'autor per les partitures que contenien. El 2004, Hal Leonard va publicar una edició amb llicència, que paga els drets autors de les cançons.\nEl Real Book s'ha convertit en un recurs indispensable per a qualsevol aspirant a músic de jazz. També és molt convenient per als músics professionals treballar en el \" Book \" ( El Llibre ), ja que està disponible en diferents edicions per adaptar-se als instruments en Sib, Mib, a més del to de referència.\nEn l'actualitat alguns altres editors de música també apliquen el terme Real Book a les seves publicacions - per exemple, l'Associated Board of the Royal Schools of Music publica l'AB Real Book. Alfred Publishing Co té també tres Real Book.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Tractat d'harmonia reduïda als seus principis naturals («Traité de l'harmonie réduite à ses principes naturels») és un tractat d'harmonia escrit per Jean-Philippe Rameau i publicat a París l'any 1722. És una obra fonamental en el desenvolupament de la música occidental que sintetitza els esforços de l'autor per donar una base científica a la música.", "label": "Música" }, { "sentence": "Les ARIA Charts són les principals llistes de vendes de música d'Austràlia, emeses setmanalment per l'Australian Recording Industry Association (ARIA). Les llistes són un registre dels àlbums i singles més venuts en tots els gèneres a Austràlia. L'ARIA va començar a compilar les seves llistes a casa des de la seva primera publicació, a la 26a setmana de 1988, i en endavant. Prèviament, a mitjan any 1983, es va autoritzar la llista anomenada Informe Kent que va continuar sent utilitzada com a font per l'Informe de Música Australiana a partir d'aquesta data fins que se'n va suspendre la producció el 1999.\nLes llistes de l'ARIA són publicades al lloc web oficial de l'ARIA cada diumenge, les que és menciones a continuació:\n\nEl Top 100 setmanal dels singles més venuts.\nEl Top 100 setmanal dels àlbums més venuts.\nEl Top 40 setmanal dels DVD més venuts.\nEl Top 40 setmanal de les descàrregues digitals.\nEl Top 40 setmanal dels llançaments urbans.\nEl Top 20 setmanal dels llançaments dance.\nEl Top 20 setmanal dels llançaments country.\nEl Top 50 setmanal dels més punxats a les discoteques pels DJs.\nEl Top 100 anual de les llistes esmentades anteriorment.La primera cançó a arribar al número 1 de la llista de singles a Austràlia va ser Video Killed the Radio Star del grup The Buggles el 1979.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'Australian Recording Industry Association també coneguda per les seves sigles ARIA, és un grup comercial que representa a la indústria musical australiana, que va ser establir el 1983 per part de les sis grans companyies discogràfiques, EMI, Festival, CBS, RCA, WEA i Universal reemplaçant l'Association of Australian Record Manufacturers (AARM) que es va formar el 1956. Supervisa la recopilació, administració i distribució de la música autoritzada i les corresponents regalies. L'associació té més de cent membres, incloent petites companyies que funcionen típicament des d'una fins a cinc persones, organitzacions mitjanes i grans companyies internacionals. L'ARIA és administrada per un Consell de Direcció comprès per alts executius de les companyies discogràfiques, tant petites com grans. És l'homòleg australià de la Recording Industry Association of America (RIAA).\nL'ARIA és comunament vista com a menys agressiva que la seva homòloga nord-americana, la RIAA. Del període 2005-2006, la RIAA ha apuntat a individus, un moviment no apreciat per la majoria dels australians, particularment les generacions més joves. La cerca llançada per l'ARIA va demostrar que les tendències anuals han mostrat que en l'arxiu compartit no va haver-hi un augment i no hi havia senyal del canvi.\nEl 2006 l'ARIA, Motorola i Nova van formar una aliança, portant amb si una nova etapa a les llistes musicals de l'ARIA. Motorola és ara el patrocinador oficial de les llistes musicals de l'ARIA (ara conegudes com les llistes musicals de l'ARIA Motorola), un tracte en el qual es veurà la re-introducció de les llistes impreses a les botigues de música a tota Austràlia, promocions circumdants d'artistes locals i internacionals i el llançament d'un nou lloc web per a les llistes musicals. El grup Nova Radi Network és ara el col·laborador i promotor oficial de les llistes musicals de l'ARIA Motorola - difonent les llistes de música australianes, publicades cada diumenge amb Jabba, a les 3pm EDST.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Billboard 200 és una llista publicada setmanalment que mostra els 200 àlbums més venuts als Estats Units durant la setmana en curs. Sovint és utilitzada per a veure la popularitat d'un artista o grup musical d'acord amb la venda dels seus discs.\nDes dels 50 fins al 1983 s'anomenava Top Pop Albums, i canvià el seu nom aquell mateix any a Billboard, i el 1992 novament va canviar el seu nom a l'actual Billboard 200.\nVa iniciar la seva publicació el 24 de març de 1945, mostrant els 100 àlbums més venuts, i l'any 1967 la llista es va expandir a 200. Des de 1991, Billboard pren com a fonts a la companyia Nielsen SoundScan, i les respectives discogràfiques de cada artista o agrupació. Donat que els resultats publicats a la llista són substancials i amb molt bons suports, RIAA (Recording Industry Association of America) els pren com una important referència, tot i no ser l'única, per després valorar l'entrega de discs d'Or (500.000 unitats), Platí (1 milió) i ocasionalment els escassos de Diamant (10 milions) al respectiu cantant o grup musical als Estats Units.\nLa llista també compta amb les seves limitacions, per exemple, a la seva publicació omet les vendes que setmanalment ven l'artista o grup, el que suposo una gran desavantatge, ja que no es pot jutjar el canvi de l'àlbum d'una setmana a l'altra. És també impossible determinar l'èxit relatiu dels àlbums, ja que per exemple, no hi ha indicacions de si l'àlbum del nombre u va vendre milers de còpies més que el número 50 o bé tan sols unes dotzenes més. Per aquest problema SoundScan té una exclusiva subscripció on el Billboard reserva una llista alternativa que conté les dades de vendes del disc.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Billboard Hot 100, establert per la revista Billboard magazine, és la classificació setmanal de les 100 cançons és populars (vendes de singles i difusió en la ràdio) als Estats Units, en qualsevol categoria musical.\nAquesta classificació es va crear el 1958, comprèn únicament les vendes en singles, des de la dècada de 1990 la indústria musical nord-americana promou les cançons sense fer sortir singles.", "label": "Música" }, { "sentence": "Bundesverband Musikindustrie (abreujat BVMI) és l'associació que representa els interessos de la indústria discogràfica alemanya, nascuda després de la fusió de les seccions nacionals de la International Federation of the Phonographic Industry i l'organització local BPW (Bundesverband der Phonographischen Wirtschaft).BVMI representa a aproximadament 350 segells, la qual cosa significa el 90% del mercat musical alemany, i és membre de l'associació IFPI.", "label": "Música" }, { "sentence": "Canadian Albums Chart és la llista oficial de vendes d'àlbums al Canadà. L'elabora cada dimecres Nielsen SoundScan, i es publica cada dijous a Jam! Canoe, juntament amb la llista germana Canadian Singles Chart i la Canadian BDS Airplay Chart. És considerada la llista més important del Canadà.La llista consta de 200 posicions, de les que Jam! únicament en publica les 100 primeres.", "label": "Música" }, { "sentence": "La Federació de la Indústria Musical Italiana; en italià, Federazione Indústria Musicale Italiana, també coneguda per les seves sigles, FIMI, és una associació que té com a objectiu promoure i defensar els interessos de les companyies productores i distribuïdores de fonogrames a Itàlia. Va ser fundada el 1992 i és membre de la Federació Internacional de la Indústria Fonogràfica (IFPI, per les seves sigles en anglès), i com a tal la FIMI també s'encarrega de combatre la pirateria a Itàlia.", "label": "Música" }, { "sentence": "Hitlisten és la llista d'èxits musicals Danesa, que inclou 40 entrades, que es presenta cada dijous a la mitjanit a la seva web oficial (hitlisten.nu).\nLa llista de Senzills danesos, setmana, a Track Top-40 combina els 40 temes amb millors vendes a nivell de descàrregues legals de música i les vendes de Senzills ja isgui en CD o vinil. Les dades són recollides per Nielsen Music Control, que també compila la llista en nom de l'IFPI (International Federation of the Phonographic Industr, Federació Internacional de la Indústria Fonogràfica).", "label": "Música" }, { "sentence": "Un índex de popularitat és un rànquing de música gravada, classificada segons la seva popularitat, que pot ésser mesurada mitjançant diferents recursos. És un recurs molt utilitzat a moltes pàgines web dedicades a la música, ja que permet obtenir estadístiques interessants i aprofitar-ne per a altres aplicacions, com ara les recomanacions musicals. Hi ha infinitat de maneres diferents de determinar com és de popular un artista, i normalment cada web sol tenir el seu sistema. Els exemples més prominents serien els següents:", "label": "Música" }, { "sentence": "El Kent Music Report era una llista d'èxits musicals setmanal de senzills i àlbums a Austràlia, compilada per l'entusiasta de la música David Kent, des del mes de maig del 1974 fins a l'any 1998. Després del 1998, l'Australian Recording Industry Association, que l'havia estat utilitzant l'informe sota llicència durant diversos d'anys, va optar per produir les seves pròpies llistes com els 'ARIA Charts'.Abans de l'Informe Kent, la revista Go-Set publicava la llista Top-40 Singles abans del 1966 i les llistes d'àlbums des de 1970 fins a la desaparició de la revista a l'agost de 1974.David Kent va publicar més tard les llistes australianes de 1940 a 1973 de manera retrospectiva amb l'estat de les dades del gràfic estatals obtinguts de diverses emissores de ràdio australianes.", "label": "Música" }, { "sentence": "Mainstream Rock Tracks és una llista de Billboard de les cançons més reproduïdes en les ràdios mainstream, una categoria que inclou emissores que radien principalment música rock però que no són de rock modern (o alternatiu), que són explicades en Modern Rock Tracks.", "label": "Música" }, { "sentence": "Media Control Charts és la llista oficial de vendes d'àlbums a Alemanya publicada per la companyia Media Control GfK International en nom de la Bundesverband Musikindustrie (Associació Federal de la Indústria Fonogràfica). Media Control GfK International publica cada setmana la classificació dels 100 senzills i àlbums més venuts a Alemanya. També publica les classificacions Jazz Top-30, Classic Top-20, Schlager Longplay Top-20, Music-DVD Top-20 i l'official-Dance (ODC) Top-50 charts.Media Control GfK International es va fundar el 1976 i té la seu a la ciutat alemanya de Baden Baden.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Mega Top 50 és un classificació setmanal holandès i un programa de ràdio que s'emet pel canal públic 3FM. El primer antecedent del hit parade fou anomenat Hilversum 3 Top 30. Des de maig 1969 Joost den Draaijer presentava el programa. Després de 2 anys Felix Meurders, el nou presentador, canvià el nom en Daverende Dertig. Al juny de 1974 el Nationale Hitparade fou emès al canal Hilversum 3. La llista actual Mega Top 50 se initià en 1993. En l'actualitat la composició de la llista es basa en xifres de vendes, airplay, streaming i recerca. El compilador és SoundAware. Des de agost 2018 Olivier Bakker presenta el programa.", "label": "Música" }, { "sentence": "MusicBrainz és un projecte que pretén crear una base de dades oberta de continguts musicals. Inicialment creat en resposta a les restriccions imposades pel CDDB, MusicBrainz ha ampliat els seus objectius per deixar de ser un simple magatzem de CD's i passar a ser una completa Base de Dades de Música estructurada, oberta i en línia.MusicBrainz capta informació sobre els artistes, les seves obres gravades i les relacions entre ells. El registre de los obres conté com a mínim el títol de l'àlbum, els títols de les pistes i la durada de cadascuna. Aquests registres es mantenen gràcies al treball d'editors voluntaris que segueixen unes precises normes d'edició. Les obres registrades poden incloure altres informacions addicionals com la data de gravació, el país d'origen i altres metadades.\nMusicBrainz contenia a la fi de l'any 2013 informació sobre uns 800.000 artistes, 1,2 milions de gravacions i 13 milions d'obres.", "label": "Música" }, { "sentence": "Ö3 Àustria Top 40 és la llista principal de cançons i senzills d'Àustria. La publicació de les llistes es duu a terme tots els divendres en l'emissora de ràdio Hitradio Ö3. Conté els senzills d'Àustria i les descàrregues més reeixides en aquest país. Es va estrenar el 26 de novembre de 1968 i va ser presentada per Ernst Grissemann.\nEntre 1968 i 2007, els noms de les llistes populars van ser: Disc Parade, Die Großen 10 von Ö3, Pop Shop, Hit wähl mit, Die Großen 10, Ö3 Top-30 i Ö3 Àustria Top 40. Elke Lichtebegger en presenta l'emissió des del 21 de març del 2014.\nEl primer senzill número u va ser Das ist die Frage aller Fragen de Cliff Richard. El senzill més reeixit és Candle in the Wind 1997 d'Elton John. El major èxit d'Àustria, i únic és Anton aus Tirol per DJ Ötzi. També és la cançó que podria romandre en el Top 75 durant més temps.", "label": "Música" }, { "sentence": "Recorded Music NZ (anteriorment Recording Industry Association of New Zealand (RIANZ)) és una associació professional sense ànim de lucre dels productors discogràfics, distribuïdors i artistes que venen música a Nova Zelanda. La composició de la RIANZ està oberta a qualsevol etiqueta discogràfica que opera Nova Zelanda, i està dominada per discogràfiques nord-americanes i del Regne Unit, les quals, posseeix les quatre discogràfiques més grans que són: (EMI, Sony Music, Universal Music i Warner Music), que són quatre dels cinc membres més grans del total de la RIANZ.", "label": "Música" }, { "sentence": "Records, Promotion, Music (o coneguda popularment com a RPM), va ser una revista setmanal canadenca especialitzada en informació sobre la indústria musical. La revista va ser fundada per Walt Grealis el febrer de 1964, subvencionada a través de les companyies discogràfiques propietàries de Stan Klees. RPM va cessar la seva publicació el novembre de 2000.\nLa revista va anar patint canvis i variacions en el títol com per exemple RPM Weekly i RPM Magazine. RPM mantenia diversos formats de llistes musicals incloent: Top Singles (tots els gèneres), Adult Contemporary, Dance, Urban, Rock/Alternative i Country Tracks (també coneguda com a Top Country Tracks) per la música country. El 21 de març de 1966, RPM va expandir la seva llista de Top Singles de 40 posicions a 100.", "label": "Música" }, { "sentence": "Sverigetopplistan anteriorment conegut com a Topplistan, Hitlistan i altres noms, des d'octubre de 2007, és el registre gràfic nacional de Suècia, registra la base de dades de les vendes de l'Associació Sueca de la Indústria de l'Enregistrament (en suec: Grammofonleverantörernas förening). Des de finals de 2006 s'ha inclòs la taula jurídica descàrregues. Abans de Topplistan, les vendes musicals a Suècia estaven controlades per Kvällstoppen, de qui les llistes setmanals combinaven àlbums i senzills.\nEn l'actualitat s'inclouen les següents llestes: \n\nSingles Top 60\nÀlbums Top 60\nDVD Top 20\nRingtones Top 20En 1976-2006 les llistes de vendes va ser transmès per la Sveriges Radio P3. A partir de 2007, P3 només presenta dades de vendes de descàrregues digitals (DigiListan), seguit per Nielsen SoundScan.", "label": "Música" }, { "sentence": "Els Swiss Music Charts és la llista principal de vendes musicals de més èxit a Suïssa. Les llistes són un registre de la venda de senzills i àlbums més importants de diversos gèneres al país helvètic.\nLes llistes de Suïssa inclouen:\n\nSingles Top 100 (des de 1968)\nTop Albums 100 (des de finals de 1983)\nRecopilacions Top 25\nTop 30 AirplayLes llistes s'actualitzen setmanalment i es publiquen els diumenges, i es presenten al públic el dimecres a la nit anterior.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Syndicat national de l'édition phonographique (en català Sindicat nacional de l'edició fonogràfica), també conegut com a SNEP (per les seves sigles en francès), com el seu nom indica és un sindicat professional afiliat al MEDEF i membre de la Federació Internacional de la Indústria Fonogràfica (IFPI, per les sigles en anglès). El SNEP va ser creat el 1922, i actualment s'encarrega d'agrupar a companyies de la indústria musical (actualment n'agrupa a 48), de les quals n'és el portaveu i representant davant el públic i la premsa. SNEP també s'encarrega de defensar els interessos dels productors de fonogrames i com a tal també s'encarrega de defensar els interessos dels productors de fonogrames i com a tal combatre la pirateria.", "label": "Música" }, { "sentence": "Badok és és un portal de música basc creat l'any 2009 a iniciativa del diari Berria. Conté informació diversa sobre la música en llengua basca. L'objectiu d'aquesta biblioteca digital és recollir material de referència sobre la música basca i oferir-lo al públic en general. Permet conèixer la història, el present i el futur de la música basca i les cançons de la majoria de músics i grups bascos.", "label": "Música" }, { "sentence": "Bandcamp és una botiga online de música i una plataforma de promoció per a artistes independents nascuda el setembre de 2008, que va guanyar atenció el juliol de 2010 quan Amanda Palmer va decidir deixar de banda les discogràfiques per començar a vendre discos a través de Bandcamp i promocionant-se amb Twitter.L'èxit modest de Bandcamp es troba amb els artistes amb guanys més modestos. També té el reconeixement de tindre una gran varietat de música en el seu catàleg, incloent música de les escenes underground.Uns investigadors consideren que Bandcamp i altres plataformes amb models de negoci similars són un factor que influeix en la reducció de la pirateria de la música.", "label": "Música" }, { "sentence": "Beats Music va ser un servei de transmissió de música en línia basat en subscripcions propietat de la divisió de Beats Electronics d'Apple Inc. Primer desenvolupat el 2012 sota el nom de \"Daisy\", el servei combinat amb algoritmes basats en la personalització amb suggeriments de música experta de diverses fonts. El servei basat en la línia electrònica de consum existent de Beats i la seva adquisició 2012 del servei similar MOG. El servei es va llançar als Estats Units el 21 de gener de 2014.\nBeats Music va ser adquirida per Apple Inc. com a part de la seva compra de Beats Electronics al maig de 2014. Beats Music va ser interrompuda simultàniament amb el llançament d'Apple Music el 30 de juny de 2015. Les subscripcions van ser migrades al nou servei. Beats Music va ser completament interrompuda el 30 de novembre de 2015.", "label": "Música" }, { "sentence": "Complex Networks és una empresa americana de mitjans de comunicació i entreteniment per a la cultura juvenil. Amb seu a Nova York, va ser fundada pel dissenyador de moda Marc (Ecko) Milecofsky com a revista bimensual. Complex Networks informa sobre la cultura popular; les tendències emergents en moda, sabates, menjar, música i esports. Complex Network va arribar als 90 milions d'usuaris per mes el 2013, suma de les pàgines pròpies, controlades i de socis, les xarxes socials i dels canals de YouTube. La revista va deixar de ser impresa després de la publicació de desembre 2016/gener 2017. Actualment, Complex té 4.55 milions d'abonats i suma 1.3 bilions de visites totals a videos de YouTube. El 2019, es va calcular que els ingressos anuals de l'empresa rondaven els 200m$ USD, 15% dels quals provenien de la venta de roba i sabates.Complex Networks ha estat designada per Business Insider, revista de negocis, com un dels Startups Més Valuosos de Nova York i una de les Empreses Privades Més Valuoses del Món. A més, el CEO de Complex Networks, Ric Antoniello, va constar a la llista Silicon Alley 100. El 2012, l'empresa va llançar Complex TV, una plataforma de retransmissió online; el 2016, va esdevindre una empresa conjunta, filial de Verizon i Hearst.", "label": "Música" }, { "sentence": "Grooveshark era un servei per reproduir música en línia propietat i operat per Escape Media Group als Estats Units. L'usuari podia cercar cançons per nom o per artista i escoltar-les gratuïtament. També podia pujar els seus arxius de música, que d'aquesta manera fan créixer l'arxiu del lloc web (servei P2P). Les particularitats de la pàgina eren la possibilitat de cercar cançons similars a la que un ha seleccionat i així configurar llistes amb títols preferits (aquestes llistes es poden compartir amb altres usuaris o usar xarxes socials genèriques, com Facebook), i el fet de poder compaginar aquestes llistes amb una ràdio que selecciona a l'atzar cançons segons les preferències personals. Grooveshark permetia seguir les addicions i llistes d'altres usuaris i usar el telèfon mòbil com a reproductor.El lloc web va néixer el 2007 com a versió beta, de pagament. Creat per Escape Media Group Inc. El 2008 va obrir-se als usuaris de franc, adoptant alguns sistemes de recomanació del lloc web Last.fm. El 2009 va simplificar la usabilitat i va començar el seu creixement d'usuaris. Tot el servei es recolza en tecnologia Flash. Al desembre del 2010 va tornar a actualitzar-se; en aquesta actualització destaca la posada en funcionament del servei en català.\nVa tancar el 30 d'abril de 2015 a causa d'un acord entre el servei i Universal Music Group, Sony Music Entertainment i Warner Music Group.", "label": "Música" }, { "sentence": "Last.fm és una xarxa social musical que permet recomanar música tenint en compte els perfils dels usuaris i les estadístiques sobre gustos musicals. A més ofereix una ràdio personalitzada per Internet. Aquesta web conté una gran quantitat d'informació sobre artistes, àlbums, temes, llistes, estadístiques i diverses dades més, que generen els usuaris amb el registre de la música que escolten. Tot el sistema i les aplicacions relacionades són de codi obert. Es va fusionar amb el seu projecte germà anomenat Audioscrobbler a l'agost del 2005.", "label": "Música" }, { "sentence": "Libre.fm és un portal comunitari de música i una xarxa social, fundat el 2009 per Matt Lee, que pretén ser una alternativa a Last.fm. Actualment es troba encara en desenvolupament i en \"fase alfa\".\nLa principal raó per la qual es creà Libre.fm fou per oferir un servei similar a Last.fm però que respectés la privadesa dels seus usuaris i la seva informació. Així doncs, Libre.fm no té un registre de les IP dels seus usuaris, permet als usuaris triar fer públic el seu perfil o no, i no es fa amo de les dades que els usuaris envien.", "label": "Música" }, { "sentence": "MOG va ser un servei de música en línia i una xarxa de blocs de subscripció pagada, on els subscriptors podien escoltar i llegir sobre música. Els subscriptors podrien reproduir pistes disponibles en el seu catàleg en una varietat de dispositius digitals, inclosos ordinadors, dispositius de mà, sistema Sonos i televisió. MOG també va permetre als usuaris accedir al contingut editorial agregat de blocs de música, publicacions d'usuaris i editors interns.MOG va ser fundada per David Hyman, exdirector general de Gracenote, SVP de Màrqueting de MTV Interactive, i director de vendes d'anuncis per \"addictes al soroll\". Va ser privat i té la seu a Berkeley, CA. La companyia va recaptar 24,9 milions de dòlars en capital de diverses fonts, incloent Balderton Capital, Menlo Ventures, Simon Equity, Universal Music Group i Sony Music. El productor musical Rick Rubin era membre del consell d'administració de MOG. . Després de comprar MOG el 2012, Beats Electronics va anunciar el gener de 2014 que el servei MOG es tancaria als Estats Units el 15 d'abril de 2014. Aquesta data es va ajornar indefinidament, però es va tancar el 31 de maig de 2014. El seu sistema successor,Beats Music, llançat als Estats Units el 21 de gener de 2014 i que al seu torn va ser adquirida per Apple Inc. al maig de 2014.", "label": "Música" }, { "sentence": "Pitchfork Media, o simplement Pitchfork, és una publicació de Chicago, Illinois, que s'edita diàriament a través d'Internet. Està dedicada a la crítica i comentaris de música, notícies musicals i entrevistes a artistes. Està enfocada principalment a la música independent, incloent l'indie rock. Encara que, en menor mesura, inclouen gèneres musicals com l'electrònica, el pop, l'hip hop, el dance, el folk, el jazz i la música experimental.\nEl lloc, que es va fundar el 1995, es concentra en les novetats musicals, però els periodistes de Pitchfork també repassen àlbums i box sets ja editades. El lloc ha publicat llistes de \"best-of\" (el millor de) -tals com els millors àlbums dels anys 1970, 1980 i 1990, i les millors cançons dels 1960- i també especials anuals que donen detall dels millors senzills i àlbums de cada any entre 2001 i 2006.", "label": "Música" }, { "sentence": "Punknews.org és un lloc web fundat per Aubin Paul el 1999. El web publica diàriament notícies sobre música i elabora crítiques d'àlbums, majoritàriament de punk rock, hardcore punk, ska, indie rock i heavy metal. El lloc inclou col·laboracions enviades pels usuaris i articles avaluats pels seus editors a través de formats de publicació similars als de Slashdot.\nEn el llibre de 2007 sobre la història del punk rock modern, l'escriptor de Rolling Stone i Spin, Matt Diehl, va qualificar Punknews.org de la «CNN del neopunk» i va assegurar que «llocs web com Punknews.org i revistes com Alternative Press estan construint un important espai per al neopunk». L'1 de gener de 2006, tres editors del lloc web, Aubin Paul, Adam White i Scott Heisel, van fundar Punknews Records, sota l'empara d'Epitaph Records.", "label": "Música" }, { "sentence": "SoundCloud és una plataforma de distribució d'àudio en línia on els usuaris poden col·laborar, promocionar i distribuir els seus projectes musicals.", "label": "Música" }, { "sentence": "Sputnikmusic, o simplement Sputnik, és un lloc web que ofereix crítiques i notícies sobre música al costat de característiques pròpies dels llocs web d'estil wiki. Va ser creat per Jeremy Ferwerda, el gener de 2005. El format del lloc és innovador, ja que permet als professionals coexistir amb els usuaris amateur, distingint-se amb això de llocs web similars com Pitchfork Mitjana i Tiny Mix Tapes i mitjançant una base de dades d'estil wiki comparable a Rate Your Music o Imdb.\nAmb el pas del temps, Sputnikmusic s'ha establert com una font fidedigna,Plantilla:Demostrar sent esmentada en premsa escrita, convertint-se en crític habitual en Metacritic i sent citada com a font en altres llocs web. Generalment, els escriptors de l'equip de Sputnikmusic tendeixen a centrar-se en la cobertura de notícies i la revisió o crítiques d'àlbums musicals. Des del lloc es cobreixen tota mena de gèneres musicals, des de heavy metal, punk rock, indie, rock, hip-hop, i pop fins a electrònica, jazz, reggae, trip-hop, música clàssica i bandes sonores.", "label": "Música" }, { "sentence": "Stylus Magazine va ser una revista electrònica sobre música i espectacles, llançada el 2002. Incorporava ressenyes sobre pel·lícules i música, arxius d'àudio i dos blogs.\nStylus posseïa a més característiques com «The Singles Jukebox» («la caixa de senzills»), que consistia en una cerca de senzills de tot el món, que es concentrava en les respostes personals després d'escoltar els «Cole's Cuts», on Stephanie Cole comentava els últims llançaments. Si bé el nombre de lectors de Stylus mai va superar els nivells de Pitchfork Media, va rebre diversos elogis de la premsa per la qualitat dels seus escrits. El 2006, l'Observer Music Monthly va triar-ho com un dels 25 llocs fonamentals sobre música. La pàgina va tancar com a negoci el 31 d'octubre de 2007. Fins avui, roman en línia, però no s'està publicant nou contingut.\nEl 4 de gener de 2010, amb el permís del creador del lloc, Todd Burns, l'editor Nick Southall va llançar The Stylus Decade, un lloc amb una sèrie d'assajos i llistes analitzant la música dels últims deu anys. The Singles Jukebox es va rellançar com un lloc web a part al març de 2009 i és dirigit pels antics editors de Stylus.", "label": "Música" }, { "sentence": "La musicologia és la disciplina científica que estudia els fenòmens relacionats amb la música, amb la seva evolució i amb la seva relació amb l'ésser humà i la societat. Un investigador que participa en la recerca musical és un musicòleg. La paraula prové del grec μουσική (mousikē), música, i λογία (-logia), raó, estudi.Tradicionalment, la història de la música ha estat la branca predominant de la musicologia. Avui dia, aquesta n'és tan sols una de les diverses grans branques; les altres són l'etnomusicologia i la musicologia sistèmica. Així, l'etnomusicologia és l'estudi de la música dins el seu context cultural i la musicologia sistèmica inclou l'acústica musical, la ciència i tecnologia dels instruments acústics i les implicacions musicals de la fisiologia, la psicologia, la sociologia, la filosofia i la computació. També existeix la musicologia cognitiva que s'encarrega del conjunt de fenòmens que envolten el modelat computacional de la música. Com l'educació musical, la musicoteràpia és una forma especialitzada de musicologia aplicada que de vegades es considera més propera al camp de la salut.\n\n", "label": "Música" }, { "sentence": "Anuario musical és una publicació periòdica de musicologia fundada per Higini Anglès i Pàmies en 1946 i editada a Barcelona.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'Associació Internacional de Biblioteques Musicals, Arxius i Centres de Documentació, també coneguda amb el nom més curt d'Associació Internacional de Biblioteques Musicals (AIBM), anomenada en anglès International Association of Music Libraries, Archives and Documentation Centres (IAML), en francès, Association Internationale des Bibliothèques, Archives and Centres de Documentation Musicaux (AIBM) i en alemany, Internationale Vereinigung der Musikbibliotheken, Musikarchive und Musikdokumentationszentren (IVMB), és una organització de biblioteques amb departaments de música, biblioteques de conservatoris de música, arxius de ràdio i orquestra, instituts universitaris, centres de documentació musical, editors de música i distribuïdors de música, que té com a objectiu el foment de la cooperació internacional i l'estandardització internacionals en matèries com la catalogació, les normes de servei, la formació del personal i l'intercanvi de materials entre biblioteques. Els seus tres idiomes oficials són l'anglès, el francès i l'alemany.Es tracta d'una organització 2.000 membres a prop de 45 països de tot el món, fundada a París el 1951, després de reunions preparatòries a Florència (1949) i Lüneburg (1950), com l'Associació Internacional de Biblioteques Musicals. El 1980 va canviar el seu nom per abastar els interessos més amplis dels arxius i centres de documentació musicals, tot i que les sigles s'han mantingut iguals. L'associació opera a través d'una xarxa de branques professionals, comissions temàtiques i grups de treball per a projectes específics.", "label": "Música" }, { "sentence": "La biomusicologia és l'estudi de la música des d’un punt de vista biològic. El terme va ser encunyat per Nils L. Wallin el 1991 per a englobar diverses branques de la psicologia de la música i de la musicologia, com la musicologia evolutiva, la neuromusicologia i l'etnomusicologia.La musicologia evolutiva estudia els «orígens de la música, la qüestió del cant dels animals i les pressions de selecció subjacents a l'evolució de la música i l'evolució humana». La neuromusicologia estudia les «àrees cerebrals implicades en el processament de la música, els processos neuronals i cognitius de processament musical, l'ontogènia de la capacitat musical i l'habilitat musical». L'etnomusicologia estudia les «funcions i usos de la música, els avantatges i els costos de fer música, i les característiques universals dels sistemes musicals i del comportament musical».La biomusicologia aplicada «intenta proporcionar informació biològica sobre aspectes com els usos terapèutics de la música en el tractament mèdic i psicològic; l'ús generalitzat de la música en mitjans audiovisuals com el cinema i la televisió; la presència omnipresent de la música en llocs públics i el seu paper i influència la comportament de masses, i l'ús potencial de la música per a funcionar com a potenciador general de l'aprenentatge». Mentre que la biomusicologia fa referència a la música entre els humans, la zoomusicologia estén el camp a altres espècies.", "label": "Música" }, { "sentence": "La coreomusicologia és l'estudi de la relació entre música i moviment dintre de qualsevol gènere d'interpretació.Durant finals del segle dinou i principis del vint, apareix una consciència per les relacions que comparteixen la música i la dansa. A principis d'aquest segle, augmenta el seu interès i estudi. És en els darrers anys quan la coreomusicologia apareix com a disciplina.\nMoltes cultures no separen la música de la dansa, la idea de la separació és més aviat una excepció europea i americana.\nEls coreomusicòlegs postulen, que l'estudi de les relacions entre so i moviment en diverses arts interpretatives, pot contribuir en les sensibilitats perceptives, processos culturals i dinàmiques personals.\nLa coreomusicologia permet estudiar com el so i el moviment estan relacionats en les interpretacions tradicionals de diverses cultures. Ofereix un ventall d'eines analítiques útils per a músics, ballarins, teòrics de la interpretació, psicòlegs experimentals i antropòlegs culturals.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'espectromorfologia és un conjunt d'eines conceptuals que permeten descriure la forma dels sons, la seva estructura i les relacions entre ells. L'anàlisi espectromorfològic s'utilitza sovint per descriure i analitzar música electroacústica, especialment música acusmàtica. El terme va ser introduït l'any 1986 per Denis Smalley i complementa les propostes de Pierre Schaeffer, escriptor, compositor i acadèmic francès pioner de la música concreta. .\nLa feina de Schaeffer al INA/GRM de París a partir de finals dels 40, va culminar amb la publicació del Tractat dels objectes musicals l'any 1966. La noció d'espectromorfologia de Smalley es basa en les teories de Schaeffer sobre l'ús de sistemes de classificació dels sons.El terme que introdueix Smalley es refereix a l'anàlisi de l'evolució morfològica de l'espectre sonor percebuda al llarg del temps, i alhora argumenta que aquest espectre percebut no existiría sense una certa morfologia: s'ha de donar forma a certa entitat, i aquesta entitat ha de tenir necessàriament contingut sonor.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'Institut Espanyol de Musicologia, originalment i en castellà Instituto Español de Musicología (IEM), va ser un institut científic de recerca musicològica fundat per Higini Anglès a Barcelona, l'any 1943, com a branca del CSIC, amb la finalitat primordial d'impulsar oficialment els estudis i la investigació musicològica a Espanya, i incentivar l'estudi, l'inventari i l'edició crítica de les obres històriques de la música espanyola.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Lexikon der Juden in der Musik (Lèxic dels jueus en la música) és una obra antisemita pseudocientífica encarregada pel partit nazi i realitzada pels musicòlegs i nazis prominents Herbert Gerigk i Theophil Stengel, publicada per primera vegada el 1940 per l'editorial Bernhard Hahnefeld de Berlín. Aquest llibre va servir durant anys, primer per marginar i aviat per eliminar i assassinar els artistes jueus que no van poder fugir, sobretot els artistes amb poca fama internacional que el règim no deixava anar.Fa l'inventari dels músics, compositors, musicòlegs, llibretistes, editors, directors d'orquestra… qui segons les Lleis de Nuremberg (1933) s'havien de considerar jueus o semi-jueus. Conté igualment una llista negra d'obres musicals «jueves», l'execució de les quals era prohibida al Tercer Reich i les zones ocupades. Segons els autors, aquest estudi «científic» havia d'ajudar a «netejar quan més aviat millor la nostra cultura de les restes [de cultura jueva] mantingudes per descuit».Era el segon volum de la col·lecció «Publicacions de l'Institut de Recerca del NSDAP sobre la qüestió jueva». Gerigk tenia un equip de «cercadors» a la seva disposició dins dels serveis del reichsleiter Alfred Rosenberg (1893-1946) per actualitzar el seu lèxic, un veritable best-seller que en la seva cinquena i darrera edició del 1943 ja tenia 404 pàgines. A més de les recerques oficials, es va profitar delators a tot Europa per completar aquesta llista negra. Un projecte similar de lèxic dels jueus en la literatura pel mateix «Institut de Recerca del NSDAP» mai no va sortir.\nDesprés de la guerra, el llibre va ser prohibit a la zona d'ocupació russa, la futura República Democràtica Alemanya. Malgrat el fet que havia contribuït a malmenar la carrera i la vida de centenars de músics, el musicòleg Gerigk no va ser desnazificat i sense complicacions va poder continuar exercint la professió de crític musical al diari Ruhr Nachrichten a Dortmund i va publicar entre d'altres un lèxic de la terminologia musical publicat per la mateixa editorial Hahnefeld.", "label": "Música" }, { "sentence": "La ludomusicologia, també anomenada estudi de la música dels videojocs o recerca sobre la música dels videojocs, és un camp d'investigació i anàlisi acadèmic recent, centrat en l'estudi de la música dels videojocs, entesa com la música trobada en videojocs i en contextos relacionats. Està estretament relacionat amb els camps de la musicologia i la recerca interactiva al voltant de la música i l'àudio dels jocs. La ludomusicologia també està relacionada amb el camp dels estudis de jocs, ja que la música és un element del text de videojocs més ampli, i algunes teories sobre les funcions dels videojocs són força rellevants per a la música.", "label": "Música" }, { "sentence": "Music Encoding Initiative (MEI) és un projecte de codi obert destinat a crear un sistema per a la representació interna de documents musicals en una estructura llegible per màquina. MEI reflecteix de prop el treball realitzat pels investigadors en la literatura Text Encoding Initiative (TEI), i malgrat que les dues iniciatives de codificació no estan formalment vinculades, comparteixen moltes característiques comunes i pràctiques de desenvolupament. El terme \"MEI\", com \"TEI\", descriu tant l'organització de govern, com el llenguatge de marques. La comunitat MEI es recolza per la seva feina i els seus desenvolupaments futurs, en els experts de diverses comunitats en la investigació musical, incloent-hi tècnics, bibliotecaris, historiadors i teòrics per tal de discutir i definir les millors pràctiques per a la representació d'una àmplia gamma de documents i estructures musicals. Els resultats d'aquestes discussions són després formalitzats en l'esquema EMI, un conjunt de regles per al registre de característiques sintàctiques i semàntiques documents de notació musical. Aquest esquema s'expressa en un llenguatge d'esquema XML, i RelaxNG és el format preferit. L'esquema de MEI en si es desenvolupa utilitzant el format One-Document-Does-it-all (ODD), un format d'alfabetitzat de programació XML, desenvolupat pel Text Encoding Initiative.El format MEI s'utilitza sovint per les metadades dels catàlegs musicals, edicions crítiques (particularment de música antiga), i per a la recol·lecció i intercanvi de dades musicals desenvolupades amb Reconeixement Òptic de Música (OMR).\"Verovio\" és una biblioteca portàtil i lleugera per a la representació de fitxers de la Music Encoding Initiative (MEI) mitjançant gràfics vectorials escalables.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Departament de Musicologia de la Institució Milà i Fontanals, que actualment forma part del Departament de Ciències Històriques: Musicologia de la \"Institució Milà i Fontanals”, és un centre pertanyent al Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) que ha estat pioner en l'estudi musicològic de l'Estat espanyol. Té el seu origen a l'Institut Espanyol de Musicologia, fundat a Barcelona el 1943 per Higini Anglès.", "label": "Música" }, { "sentence": "La musicologia feminista és la branca de la musicologia que estudia de manera científica els mateixos aspectes que aquesta, amb la figura de les dones com a eix central. La musicologia feminista abasta aquest ampli camp, en què els seus estudiosos consideren que ha existit una discriminació tan llarga com injusta. La musicologia feminista es considera un dels corrents emergents més forts del postmodernisme sobretot en el món anglosaxó.\nÉs també coneguda dins del concepte de música de gènere i manté la visió típicament postmoderna de revisar conceptes com objectivitat, progrés, obra artística, autonomia de l'art, estabilitat identitària i cànon històric.", "label": "Música" }, { "sentence": "Nassarre, amb el subtítol Nassarre. Revista aragonesa de musicología, és una revista científica aragonesa de musicologia creada el 1985.De periodicitat semestral, fins al 2002, i posteriorment, anual, dona cabuda a tota mena de temes relacionats amb la musicologia, de caràcter històric, analític o sociològic, entre altres. S'ocupa preferentment, però no exclusivament, de temes aragonesos. Durant els primers deu anys va ser dirigida per Pedro Calahorra Martínez, que pot considerar-se com un dels seus fundadors. A partir de 1995 la direcció passà a mans d'Álvaro Zaldívar, recolzats tots dos en un important Consell Assessor on figuren molts dels principals musicòlegs i experts en art i cultura del nostre país. El nom de Nassarre li fou atorgat per la Secció de Música Antiga de la Institución Fernando el Católico per tal d'homenatjar al teòric i compositor saragossà Fra Pablo Nassarre (1664-1730).", "label": "Música" }, { "sentence": "El Répertoire International des Sources Musicals (RISM) (en català Repertori Internacional de Fonts Musicals, en anglès International Inventory of Musical Sources, en alemany Internationales Quellenlexikon der Musik) és una organització internacional sense ànim de lucre, fundada a París el 1952, que té com a objectiu documentar exhaustivament les fonts musicals que es conserven a tot el món. És la major organització de la seva espècie i l'única entitat que opera de manera global per documentar les fonts musicals escrites.\nLes fonts musicals que es registren són música manuscrita o impresa, escrits sobre música i llibrets, que es custodien en biblioteques, arxius, monestirs, escoles i col·leccions privades. RISM estableix el que existeix, i on es conserva. RISM és reconegut entre els experts com el lloc clau per documentar les fonts musicals a tot el món.\nEl treball de RISM de recopilar un índex exhaustiu compleix un doble propòsit: d'una banda, protegir el patrimoni musical de la seva pèrdua, i per un altre, fer-ho disponible per als estudiosos i músics i intèrprets.", "label": "Música" }, { "sentence": "La Societat Espanyola de Musicologia, en castellà i originalment Sociedad Española de Musicología (SEdeM), és una societat científica, cultural i docent, fundada a Madrid el 1977 per un grup d'investigadors, encapçalats per Samuel Rubio i José López Calo.La Societat té per objectiu l'estudi i l'ensenyament de la Musicologia i de la música en tots els seus àmbits, atorgant especial importància a la investigació, recuperació i difusió del patrimoni musical hispànic, atenent als seus valors artístics, històrics i antropològics, i a les seves ramificacions històriques i geogràfiques. S'ocupa de promoure tota mena de tasques musicològiques relacionades amb el mateix, com ara organitzar congressos, simposis o jornades d'estudi, fomentar la investigació musicològica i ajudar a la publicació de treballs especialitzats.Promou totes aquelles iniciatives i activitats musicològiques relacionades amb els seus objectius institucionals, com la recerca musicològica, la publicació i difusió de treballs científics i l'organització de simposis, conferències, activitats pedagògiques i concerts. Ha organitzat diversos congressos (Saragossa, El Escorial, Granada, Madrid i Barcelona), i el 1992 s'ocupà de l'organització a Madrid del gran congrés mundial de la Sociedad Internacional de Musicología, assumint la publicació de les actes en set volums.La primera reunió promotora de la Societat Espanyola de Musicologia (SEdeM) va tenir lloc el 1977, durant unes jornades hispano-lusitanes de música antiga celebrades a la Diputació de Saragossa, en què es va convidar a Lothar Siemens per pronunciar la lliçó magistral. Va reunir interessats en musicologia de tota Espanya i Portugal. Dos deixebles d'Higini Anglès, el P. Samuel Rubio Calzón i el P. José López Calo, s'ocuparen de materialitzar aquest projecte, i López Calo, assumint la iniciativa, es va encarregar de la redacció dels primers estatuts i de la legalització de l'associació. La data del seu naixement fouel 14 de juliol de 1977.Des del 1978, aquesta entitat edita anualment un volum de la \"Revista de Musicología\", el seu òrgan oficial, i també publica amb una certa regularitat una col·lecció de discos de música espanyola, una sèrie de catàlegs d'arxius musicals i diversos estudis i edicions de música antiga.El primer president de la revista fou Samuel Rubio (1978-1984). Posteriorment, ha estat dirigida per Ismael Fernández de la Costa (1985-1994), Dionisio Preciado (1995-1998), Rosario Álvarez (1999-2006) i Lothar Siemens (2007-2017). En l'actualitat, presideix aquesta institució José Antonio Gómez.", "label": "Música" }, { "sentence": "El xantre o cabiscol, dins de l'Església catòlica, és el nom d'una dignitat eclesiàstica donada dins d'alguns capítols de col·legiates. És un càrrec que designava al mestre cantor o del cor en els temples principals, especialment en les catedrals. En alguns llocs, aquest terme feia igualment referència al sotsxantre que regia el cor governant el cant pla.\nAquest càrrec també existia dins d'alguns monestirs, encarregant-se a més d'organitzar les processions dels clergues i conservar els llibres en absència de bibliotecari. Havia de vestir amb capa i indumentària especial i portar la batuta o bastó cantoral de mestre durant el compliment de les seves funcions. El seu equivalent a la sinagoga seria el hazan.Aquesta dignitat eclesial, que ocupava el quart lloc després del degà, de l'arxipreste i de l'ardiaca, està en desús i sense ofici determinat des del Concordat de 1851.", "label": "Música" }, { "sentence": "Alday fou una família de mandolinistes i violinistes francesos oriünds de Perpinyà. El primer que es coneix, n. el 1735, fou un músic distingit que inicià els seus dos fills en l'art musical, el seu primogènit fou François Alday, París (1761-1835) ocupà la plaça de professor de mandolina en els Concerts spirituels, i després fou un violinista notable. El segon Paul Alday (1763-1835), després de completar la seva educació artística amb sota la direcció de Giovanni Viotti, s'establí a Edimburg, destacant com a compositor i Francisque Alday (1800-1846), violinista i director musical, i finalment Ferdinand Alday (1830-1875) músic. François i Paul, van compondre un excel·lent mètode de violí que, transcrit a l'idioma italià, publicà la casa Lucca, de Milà.", "label": "Música" }, { "sentence": "Els Bohrer foren una família alemanya de quatre germans músics fills del concertista de contrabaix Caspar Bohrer (1744-1809).\nAnton (violinista), (1783-1852), fou deixeble de Winter, Kreutzer i Danzi; va compondre nombrosos concerts, quartets, trios, fantasies i concertants per a violí i orquestra.\nMax (violoncel·lista), (1785-1867) fou deixeble de Schwarz.\nAnton i Max junt amb els altres dos germans Peter (violinista) i Franz (violista), formaren un quartet de concert, dirigint-se a Viena el 1805. En retornar a Munic moriren Peter i Franz. Anton i Max s'establiren a Berlín després d'haver fet una gira arreu d'Europa, el primer com a mestre de concerts i el segon com a violoncel·listes. El 1824 retornaren altra volta a Munic, dirigint-se a París el 1827, on donaren diversos concerts en unió de Tilmant i Urhan. Quan la Revolució francesa de Juliol fugiren a Londres. El 1832, Max, fou nomenat primer violoncel·lista i mestre de concerts en la cor d'Stuttgart. El 1834, Anton fou mestre de concert en la cort d'Hannover.\nSophie, filla d'Anton (1828-1849), fou una distingida pianista que acabà establint-se a Sant Petersburg.", "label": "Música" }, { "sentence": "La família Champion fou una saga de músics francesos que arrenca dels germans Nicolas i Jacques, que el 1521 formaven part de la capella de Carles V com a cantors; el primer deixà un salm a sis veus que figura en dues col·leccions publicades a Nuremberg, respectivament el 1542 i 1569. Thomas Champion, conegut com a Mithou, que fou organista i professor d'espineta de Carles IX i Enric III; publicà Premier livre contenant soixante psaumes de David (París, 1561). Jacques Champion, fill de l'anterior i senyor de la Chapelle, heretà un lloc que transmeté al seu fill, dit també Jacques Champion de Chambonnières, que fou el més important de la família i el fundador de l'escola de pianistes i clavecinistes francesos. Era senyor de Chambonnières. Llurs coetanis feren grans elogis d'ell, especialment Huygens. Deixà dos toms d'obres de música de cambra, que figuren molt dignament en la història de la música francesa, publicats ambdós en l'any de la seva mort (1670).", "label": "Música" }, { "sentence": "Gaetano Coronaro, Vicenza, 8 de desembre de 1852 - Milà, 5 d'abril de 1908), compositor.\nAntonio Coronaro, (Vicenza, 29 de juny de 1851 - Vicenza, 24 de març de 1933), compositor i organista. Fou el pare d'Arrigo.\nGellio Benvenuto Coronaro (Vicenza, 30 de novembre de 1963 - Milà, 26 de juliol de 1916), director d'orquestra i compositor.\nArrigo Coronaro, Vicenza, 6 d'agost de 1880 - idem. 7 d'octubre de 1906. Compositor.", "label": "Música" }, { "sentence": "Cramer (nissaga de músics) (fou una família de músics alemanys que actuà des del Barroc al Romanticisme)\n\nJohann Jacob Cramer (flautista), (1705 – 1770) fou el cap de la nissaga de músics.\nWilhelm Cramer (1746 - 1799) fou un violinista i compositor, fill de Jacob i pare de Johann Baptist i Franz\nFranz Cramer (1772 - 1848) fou un pianista i compositor alemany. Era fill de Wilhelm.\nJohann Baptist Cramer (1771 - 1858) fou un pianista i compositor alemany. Era fill de Wilhelm.\nFranz II Cramer (1786 - [...?]), pianista i compositor fou el pare del també músic Enric i era net de Jacob.\nEnric Cramer ([...?-1877) fou pianista i compositor com el seu pare Franz II.", "label": "Música" }, { "sentence": "Dumanoir o Du Manoir fou una família de músics francesos del segle xvii. El seu individus foren anomenats de manera burlesca rois de violons. El motiu del nom burlesc fou el pretendre obligar a tots els músics, inclús els organistes, a prendre el títol de mestres de ball, i en tal concepte exigien que els hi paguessin un tribut. Sembla que el càrrec de rois des violons fou creat el 1331, confirmat el 1407 i abolit el 1695. Mateu és el músic més antic de la citada família del que se'n té notícia; el 1640 era violinista de la cambra del rei. El seu fill o nebot Claudi també fou violinista del gabinet reial. El succeí Guillaume, fill de Mateu, en el càrrec de roi des violons el 1659. Aquest fou el que es prengué més a la valenta les ridícules atribucions del càrrec, escrivint a l'efecte un opuscle titulat: Le mariage de la musique avec la dance, el 1664, del que ningú en feu cas, i a més, interposà molts plets per assolir les seves pretensions, encara que sense cap resultat. Guillaume, fill de l'anterior, anomenat també Dumanoir segon, fou l'últim dels rois des violons, renunciant per acta notarial al seu càrrec, que llavors restà definitivament abolit, desapareixent d'aquesta manera aquella ridícul sobirania.", "label": "Música" }, { "sentence": "Dun fou una família de músics francesos, que durant més d'un segle formaren part de l'Òpera de París i de l'Acadèmia Reial de música. En la Pastorale còmique de Moliere s'hi troba un cantant d'aquest nom; un fill d'aquest, Jean, fou un dels intèrprets de l'Armide (Lully) (1688); dos fills d'aquest continuaren en l'Òpera fins al 1742, i el 1772 un altra Jean Dun cobrava una pensió de 1.000 lliures, desapareguent el 1773 el cognom Dun de l'Acadèmia reial de música. Alexander Dun el que potser fou més famós de la nissaga, formà part com a violinista de l'orquestra de l'Òpera de París entre (1762-1775), i deixà escrits: \n\nSei sonate à violino solo, col basso (París);\nMenuet d'Exandet et la Fursterberg, avec es variations e diferents mouvements sur la mème air pour un violon seul (París).", "label": "Música" }, { "sentence": "Fumagalli fou una família de músics de l'època del Romanticisme.\n\nCarlo Fumagalli, (10 de novembre, 1822 a Milà - idem. 1 d'octubre, 1907) va ser un compositor italià, arranjador de música i professor de música.\nDisma Fumagalli, (8 de setembre, 1826 a Inzago a prop de Milà - Milà, 9 de març, 1893) fou un compositor, pianista i professor de música.\nAdolfo Fumagalli, (19 d'octubre, 1828 a Inzago a prop de Milà - Florència, 3 de maig, 1856) va ser un pianista i compositor.\nLuca Fumagalli, (29 de maig, 1837 a Inzago - Milà, 5 de juny, 1908) fou un compositor i pianista.\nPolibio Fumagalli, (26 d'octubre, 1830 a Inzago - Milà, 21 de juny, 1900) fou un compositor, organista i pianista.", "label": "Música" }, { "sentence": "Haddock foren una família de notables músics anglesos del segle xix, tots ells naturals de Leeds.\nEl primer dels Haddock que assolí notorietat fou Thomas, n. el 1812, excel·lent violoncel·lista; el seu germà George, n. el 1824, es distingí com a concertista de violí i director d'orquestra, i fundà a Leeds un centre d'ensenyança musical, convertit més tard per Edward i George Haddock en el Leeds College of Music, que pot ser considerat com l'establiment docent de més gran importància en el nord d'Anglaterra. Fou autor d'una Practical School for the Violin i d'altres obres tècniques. Edward i George Percy, nascuts el 1859 i 1860, respectivament, també notables instrumentistes i compositors, crearen la re nomenada Orquestra Simfònica de Leeds, dirigint-la durant molts anys amb èxit.", "label": "Música" }, { "sentence": "Lindeman fou una família de músics noruecs.\n\nOle Andreas Lindeman, (1769 – 1857) fundador de la nissaga\nFrederik Christian Lindeman, (1803-1868), fill d'Ole.\nLudvig Mathias Lindeman, (1812-1887), tercer fill d'Ole.\nJust Riddervold Lindeman, (1822-1894), quart fill d'Ole.\nPeter Brynie Lindeman (1858-1930), era fill de Ludvig Mathias.\nChristian Lindeman (1870-1934), era fill de Lucvig Mathias. Ocupà el lloc del seu oncle Just com a organista de l'església de Trondheim.\nAnna Severine Lindeman (1859-1938), era neta d'Ole, el seu pare Peter Tangen Lindeman era metge de professió, i Louise Augusta Bauck (1826-1906). Anna Severine casà, amb el seu cosí Peter Brynie.\nSigne Augusta Lindeman (1895–1974), Com Anna Severine, era neta d'Ole, el seu pare Peter Tangen Lindeman no fou músic.\nTrygve Lindeman (1896-1979), era fill de Peter Brynie i Anna Sverine.", "label": "Música" }, { "sentence": "Malipiero, família de músics italians.\n\nFrancesco Malipiero, (Rovigo, 1824 - Venècia, 1887) músic i avi de Gian Francesco Malipiero.\nLuigi Malipiero, (Venècia, 1852 - Torí, 1918), director d'orquestra i pianista, pare de Gian Francesco.\nGian Francesco Malipiero, (Venècia, 1882 - Treviso, 1973), compositor i fill de Luigi.\nRiccardo Malipiero Sr. (Venècia, 1886 – 1975), violoncel·lista i professor, germà de Gian Francesco.\nErnesto Malipiero (Venècia, 1887 - Zuric, 1971), violinista, abandonà la música per dedicar-se a activitats comercials.\nRiccardo Malipiero Jr. (Milà, 1914 – 2003), compositor i pianista, fill del violoncel·lista Riccardo Sr.", "label": "Música" }, { "sentence": "Michl (fou una nissaga de músics la majoria dels quals havien nascut a Neumarkt, (Palatinat), Baviera.\nEl pare i fundador de la nissaga fou un organista anomenat Jakob Michl.\n\nJohann Joseph Ildefons Michl (1708-1770), compositor i organista, fill de Jakob.\nJohann Anton Leonhard Michl (1716-1781), compositor i organista, fill de Jakob.\nFerdinand Jakob Michl (1713-1754), compositor i organista, fill de Jakob.\nJoseph Christian Williwald Michl (1745-1816), era fill de Ferdinand.\nMelchior Virgil Michl (1735-1795), era fill de Ferdinand.", "label": "Música" }, { "sentence": "Novello fou una nissaga de músics, escriptors, cantants i editors musicals.\n\nVincent Novello (Londres, 6 de setembre de 1781 – Niça, 9 d'agost de 1861.\nMary Cowden Clarke, de soltera, Novello (Londres, 22 de juny de 1809 – Gènova (Itàlia) 12 de gener de 1898), filla de Vincent.\nJoseph Alfred Novello (Londres, 1810 - Gènova, 17 de juliol de 1896, fill gran de Vincent\nClara Novello (Londres, 10 de juny de 1818 – Roma, 12 d'abril de 1908), era la quarta filla de Vincent\nMary Sabilla Novello, (1821-1904), era filla de Vincent Novello\nNOVELLO & COMPANY LTD, companyia editora fundada per Vincent Novello el 1811.", "label": "Música" }, { "sentence": "Pelletier, va ser una nissaga de músics canadencs, molt influent en la cultura de tota mena canadenca.\n\nRomain-Octave Pelletier I (1843-1927), va ser un organista, pianista, compositor, escriptor de música i educador musical\nFrédéric Pelletier (1870-1944) va ser un director de cor canadenc, educador musical, compositor, crític musical, periodista, funcionari, oficial militar i metge.\nOrphir Pelletier (1825-1854), fou poeta, compositor, advocat i organista.\nRomain Pelletier (1875-1953), organista, director de cor, compositor i educador de música canadenc.\nRomain-Octave Pelletier II (1904-1968), crític musical i periodista radiofònic.", "label": "Música" }, { "sentence": "Els Peraza, també anomenats Pedraza, foren una família d'organistes i compositors espanyols dels segles XVI y XVII composta pels membres següents:\n\nJerónimo de Peraza I (Sevilla, c 1550 – Toledo, 26 de juny de 1617). Fou organista de la Catedral de Sevilla entre 1573 i 1579 i de la Catedral de Toledo a partir del 27 de novembre de 1579, fins a la seva mort.\nFrancisco de Peraza I (Salamanca, 1564 – Sevilla, 23 de juny de 1598), germà de Jerónimo de Peraza I. Fou organista de la Catedral de Sevilla des de 1584 i molt admirat pels seus contemporanis, entre ells Francisco Pacheco i Francisco Guerrero que arribà a afirmar que posseïa un àngel en cada dit.\nJerónimo de Peraza II (Toledo, 1574 – Palencia, 21 de juliol de 1604), tradicionalment considerat nebot de Jerónimo de Peraza I, s'ha comprovat documentalment que en realitat era el seu fill. Aconseguí el nomenament d'organista de la Catedral de Palència el 1594, el 26 de juny de 1603 tocà amb motiu de la visita a Palencia del rei Felip III.\nFrancisco de Peraza II (Sevilla, 1595 – Madrid, després de 1635), fill de Francisco de Peraza I. Fue el organista de la Catedral de Toledo, obtenint la plaza després d'una prova realitzada el 6 i 7 de març de 1618 en la que s'enfrontà a Francisco Correa de Arauxo. Després de renunciar al càrrec el 9 de setembre de 1621, fou organista de la Catedral de Conca i del Reial Convent de l'Encarnació de Madrid.", "label": "Música" }, { "sentence": "Pitarch (Fou una extensa família de músics de la vil·la de Sant Mateu (Baix Maestrat) de la Comunitat Valenciana).\nEl tronc de la família Pitarch, fou Miquel Pitarch i Fabra, fou un hisendat de Sant Mateu que visqué a cavall dels segles xviii i xix. Xocolater de professió i home de gran cultura, inculcà als seus vuit fills, tres homes i cinc dones la seva passió per la música i la seva devoció religiosa. Miquel a més d'ensenyar la música a tots els seus fills, formà a càrrec seu, una orquestra els membres de la qual instruïa de franc. De les seves cinc filles, tres foren monges i exerciren com a organistes en diferents convents valencians.\nCom a conseqüència de la fecunda activitat comercial, Sant Mateu va veure igualment florir la cultura i la música i prova d'això són els acreditats tallers d'orgueneria que encara en els segles XVII i XVIII existien en la comarca del Maestrat. El més important d'aquests era l'ubicat en el convent dels Pares Dominics de Sant Mateu. Un altre taller d'orgueneria del Maestrat de certa importància fou el situat en la vil·la de Càlig. També en pobles propers a Morella, existien reconeguts tallers d'orgueneria dirigits per molts bons mestres orgueners. La profusió d'orgues en convents i esglésies de l'entorn castellonenc explica potser el fet que els germans Pitarch s'iniciessin en l'estudi de l'orgue abans d'emprendre algun d'ells, les seves carreres pianístiques.\n\nAmbrosia Pitarch, ingressà en el convent d'Agustines de Sant Mateu l'any 1828 i demostrà a l'orgue unes excel·lents qualitats interpretatives. Florí durant la Primera Guerra Carlina i tant els generals carlins com els liberals rendiren tribut d'admiració al seu talent artístic, portant les seves hosts a escoltar missa al seu convent, on les bandes callaven perquè toques l'orgue la monja, i costejant festes religioses, amb la condició expressa que Sor Ambrosia dirigís la part musical. La comunitat li dedicà una làpida en memòria del seu art.Antonio Pitarch Simó (1814-1882), era el fill gran d'en Miquel.Francisca Pitarch Simó, fou monja organista del convent de Sagunt des de 1829.Maria Lluïsa Pitarch Simó, la menor de les germanes. Professà el 1833 en el convent de Nostra Senyora de la Puritat de València, on fou nomenada organista.Mateu Pitarch Simó, (1826-1884), es perfeccionà amb el seu germà Antonio Pitarch Simó a Lo Puèi de Velai (França). Va ser organista a Tournus i Embèrt.Lluïsa Pitarch, filla de Mateu. Es dedicà al teatre. Estrenà a Torí el Ruy Blas (Marchetti), actuà a Niça i Lió, i a València es presenta amb Il trovatore, Lucrezia Borgia, Attila, Un ballo in maschera, deixant un rècord memorable. Es casà a Palerm amb un ric propietari i es retirà del teatre.Vicenç Pitarch Simó (1824-1910), compositor, organista i compositor.", "label": "Música" }, { "sentence": "Taglioni (Família de ballarins, coreògrafs i compositors italians, durant els segles xviii i xix).\n\nCarlo Taglioni, (Torí, nascut el segle XVIII, i treballà des de 1782 fins al canvi de segle a Venècia, Roma, Siena i Udine. Va tenir cinc fills: Giovanni Battista, Filippo, Salvatore, Giuseppa i Louise.\nFilippo Taglioni (Milà, 1777 - Llac de Como, 1871) va ser un ballarí, professor i coreògraf de dansa clàssica pertanyent a la nissaga dels Taglioni. Pare de Marie la Gran i Paolo, .\nMarie Taglioni (23 d'abril de 1804, Estocolm - 24 d'abril de 1884, Marsella)\nSalvatore Taglioni (Palerm, 1789 - Nàpols, 1868), pare de Louise i Fernando.\nLouise Taglioni (1823-1893) filla de Salvatore.\nFernando Taglioni (1810-1874) fill de Salvatore.\nPaolo Taglioni (Viena, 12 de gener de 1808 - Berlín, 6 de gener de 1884) va ser el pare del ballarina Maria la Jove i Augusta.\nMaria Taglioni ''la Jove'', Berlín 1833 - Neu-Aigen (Viena), 1891). Era filla de Paolo\nAugusta Taglioni (Berlín, 1831 - idem. 1911)) fou una actriu dramàtica i ballarina. Era filla de Paolo", "label": "Música" }, { "sentence": "Associació d'Amics de l'Òpera de Maó, en menorquí Amics de s'Òpera de Maó, és una entitat creada a Maó el 1971, formada per un grup d'aficionats a promoure espectacles lírics a fi de ressuscitar una tradició operística, molt arrelada a l'illa de Menorca, que es remuntava al segle xviii i que durant el segle xix i primeries del XX mantingué una intensa activitat que resulta singular pel lloc on es produí.\nDe llavors ençà ha duit a terme una tasca molt meritòria de divulgació de l'òpera a l'illa de Menorca. Destaca l'organització de la Setmana Anual d'Òpera, que en cada nova edició referma la seva categoria tant en l'aspecte musical com en l'artístic. El nivell de qualitat assolit s'ha traduït en la invitació de representar alguna de les seves produccions a diversos festivals italians.\nDes de 1977 l'Associació té un cor propi, que ha realitzat concerts lírics memorables i que s'ha presentat a diverses capitals europees. Ha ofert més d'un centenar de representacions i concerts. Han desfilat pel Teatre Principal de Maó figures de renom internacional en el camp de la lírica, com l'insigne baríton maonès Joan Pons Álvarez i el tenor català Jaume Aragall. El 2005 va rebre el Premi Ramon Llull.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'Associació Espanyola de Documentació Musical, en castellà Asociación Española de Documentación Musical (AEDOM) és una associació i organització sense ànim de lucre, fundada el 1993, que agrupa als professionals d'arxius, biblioteques i centres de documentació musicals d'Espanya.L'AEDOM és la branca espanyola de l'Associació Internacional de Biblioteques Musicals, Arxius i Centres de Documentació (\"International Association of Music Libraries, Archives and Documentation Centres\") (IAML), membre de Consell Estatal de les Arts Escèniques i la Música i també del Clúster FESABID. Entre altres activitats, edita el Boletín de la Asociación Española de Documentación Musical, disponible en accés obert pel sistema Open Journal System, que a partir del 2007 passarà a denominar-se Boletín DM.L'AEDOM va sorgir amb l'objectiu de reivindicar que el patrimoni musical espanyol no estava únicament en mans de musicòlegs i intèrprets, sinó també dels bibliotecaris, arxivers i documentalistes que custodien aquest patrimoni, i són intermediaris entre els centres d'informació i la musicologia, la música pràctica i l'educació musical. Entre els seus socis es troben les principals biblioteques patrimonials i especialitzades, tant de conservatoris com d'universitats i altres institucions docents, així com centres de documentació, orquestres i arxius públics i privats, a més de nombrosos professionals d'aquest àmbit a títol individual.", "label": "Música" }, { "sentence": "La Beethoven-Haus és un museu musical que es troba a Bonn, Alemanya, dedicat al compositor Ludwig van Beethoven. La seva seu es troba al carrer Bonngasse 20, el lloc de naixement del compositor. Els seus salons i les habitacions de la casa del costat \"Im Mohren\" - 18 Bonngasse - acullen la major col·lecció al món de documents, objectes materials de Beethoven.", "label": "Música" }, { "sentence": "Breitkopf & Härtel és la casa d'edició musical més antiga. Va ser fundada el 1719 a Leipzig per Bernhard Christoph Breitkopf (1695-1777). El catàleg actual conté més de 1.000 compositors, 8.000 obres i 15.000 edicions de música o llibres sobre música. El 1795 es va afegir Härtel quan Gottfried Christoph Härtel (1763-1827) es va fer càrrec de la companyia. L'any 1807 Härtel va començar a fabricar pianos, tasca que va culminar el 1870. Els pianos Breitkopf van ser molt ben valorats al segle xix per pianistes com Franz Liszt i Clara Schumann.\nLa companyia, constantment, ha donat suport als compositors contemporanis i com a editorial va treballar en estreta col·laboració amb Beethoven, Haydn, Mendelssohn, Schumann, Liszt, Wagner i Brahms. També van publicar les primeres edicions d'obres completes, per exemple, l'edició de Bach-Gesellschaft amb les obres de Johann Sebastian Bach, el Alte Mozart-Ausgabe amb les obres de Mozart i la Franz Schubert's Werke de Franz Schubert. Aquesta tradició prossegueix amb els compositors actuals.\nDurant el segle xix Breitkopf & Härtel també edità l'Allgemeine musikalische Zeitung (1797-1848), una prestigiosa i influent revista musical dirigida per Johann Friedrich Rochlitz.", "label": "Música" }, { "sentence": "Als Estats Units, la certificació de premis de la Recording Industry Association of America, basada en el nombre d'àlbums, senzills i vídeos, venuts a través dels mercats al detall i altres mercats auxiliars. Altres països tenen premis semblants (vegeu certificació de vendes discogràfiques). La certificació no és automàtica; per a un premi ha ser entregat, el segell discogràfic ha de sol·licitar-ne la certificació. L'auditoria es du a terme validant les vendes netes després dels retorns (s'utilitza més sovint declaració de drets d'un artista), que inclou discs venuts directament als minoristes, les vendes directes al consumidor (clubs de música i comandes per correu) i altres punts de venda.", "label": "Música" }, { "sentence": "Eagle Rock Entertainment és una empresa independent de distribució i producció de films, DVD, Blu-ray i documentals de música per al cinema i la televisió. Principalment està enfocada a la distribució i remasterització de concerts en viu d'artistes com Paul McCartney, The Doors, ZZ Top, Gary Moore, Led Zeppelin, The Rolling Stones, Queen, The Who, Elton John, Peter Gabriel, Tina Turner, Nirvana, O2, Metallica, Eminem i Jeff Beck, entre molts altres.\nA més posseeix diverses subsidiàries com els segells discogràfics Eagle Records i Armoury Records, la companyia de producció Eagle Rock Productions i la filial d'edició musical Eagle i-Music.\nEl 2011 la companyia va guanyar un Premi Grammy pel documental When You're Strange sobre The Doors i fins a l'any 2012 els seus llançaments en DVD havien obtingut més de 38 discos multiplatí, 50 discos de platí i més de 100 discos d'or a nivell mundial.", "label": "Música" }, { "sentence": "La Gesellschaft der Musikfreunde (Societat d'Amics de la Música) és una associació fundada el 1812 per Joseph von Sonnleithner, secretari general del Wiener Hoftheater de Viena. Els estatuts de la Societat, promoguts el 1814, van establir que el propòsit era el de fomentar la música en tots els seus àmbits. El 1869, el compositor rus Anton Rubinstein va ser designat director dels concerts que es feien a la Societat. Va durar molt poc en el càrrec, i va ser succeït per Johannes Brahms.\nLa Gesellchaft der Musikfreunde és la fundadora de la Universität für Musik und darstellende Kunst Wien (Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena), i és la responsable de la construcció de la sala de concerts Musikverein de Viena el 1870.", "label": "Música" }, { "sentence": "MetroLyrics és un lloc web dedicat a les lletres de cançons fundat el 2002. MetroLyrics fou el primer web de cançons que va afegir el catàleg de llicències de Gracenote Inc., a l'abril de 2008. A través d'aquest model de concessió de llicències de cançons, els titulars dels drets d'autor de les cançons acumulen ingressos per regalies quan el seu treball es mostra en Metrolyrics.com. Les regalies es paguen per totes les lletres que es mostren i es manegen a través de Gracenote. El gener de 2013, LyricFind va adquirir el negoci de llicències de lletres de Gracenote i la fusionà amb el seu propi compte. El model de llicència MetroLyrics és diferent, ja que molts altres llocs web de lletres encara ofereixen contingut que estan presumptament sense llicència i violen els drets d'autor. MetroLyrics va ser adquirida per CBS Interactive a l'octubre de 2011.", "label": "Música" }, { "sentence": "Music Television, més coneguda pel seu acrònim MTV, és una cadena estatunidenca de televisió per cable originalment establerta en 1981 per Warner-Amex Satellite Entertainment. Des de 1985 forma part de Viacom.", "label": "Música" }, { "sentence": "Productores de Música de España (abreujat com a Promusicae) és l'organització nacional responsable de les llistes musicals d'Espanya. És una associació comercial que representa a més del 90% de la indústria musical espanyola. És el grup de la Federació Internacional de la Indústria Fonogràfica (IFPI) per a Espanya. Promusicae té la seva seu a Madrid, al carrer María de Molina, 39.", "label": "Música" }, { "sentence": "RCA Records és una marca estatunidenca de discos que és propietat de Sony Music, una filial de Sony Corporation of America. És una de les tres marques de bandera de discos, junt amb Columbia Records i Epic Records. RCA Records ha realitzat diversos gèneres de música, incloent pop, rock, hip-hop, electrònica, R&B, blues, jazz, i country. El nom de la companyia deriva de les inicials de Radio Corporation of America (RCA).Entre els seus artistes s'inclouen: Britney Spears,\nShakira, Christina Aguilera, Miley Cyrus, Justin Timberlake, Alicia Keys, Usher, Charlie Wilson, R. Kelly, Enrique Iglesias, Foo Fighters, Kings of Leon, Kesha, Chris Brown, D'Angelo, Pink, Pitbull i Zayn.", "label": "Música" }, { "sentence": "Recording Industry Association of America (RIAA, en català: Associació de la Indústria Discogràfica dels Estats Units) és una associació nord-americana que representa a la major part de les companyies discogràfiques i és la responsable de la certificació de vendes discogràfica als Estats Units.\nEls seus membres principalment són les companyies discogràfiques i els distribuïdors discogràfics, que segons dades pròpies de la RIAA \"creen, produeixen i distribueixen aproximadament el 85% de totes les produccions sonores produïdes i venudes als Estats Units\".La RIAA es va formar el 1952 amb l'objectiu principal d'administrar l'estàndard de qualitat dels enregistraments sonors i en un començament es va anomenar la corba d'equalització RIAA o Riaa Equalization corbi, i aquesta es va convertir en una tècnica que estandarditza la freqüència de resposta dels discos de vinil durant la manufactura i l'ús.\nLa RIAA ha continuat en la creació i administració de tècniques d'estandardització per als últims sistemes de creació i reproducció de la indústria musical, com és el cas de les cintes magnètiques, incloent els àudio cassets i els cassets d'àudio digital, els discos compactes, i el programari per a les noves tecnologies discogràfiques.\nLa RIAA també participa en la col·lecció, administració i distribució de llicències musicals i regalies, és responsable pels diferents certificats de vendes d'àlbums i senzills, a més de recopilar informació sobre dades de vendes, i llistats d'àlbums amb major quantitat en vendes i llista de senzills més ben venuts\nLlista de metes de la RIAA:\nProtegir els drets de propietat intel·lectual i la primera esmena dels drets dels artistes.\nRealitzar investigacions sobre la indústria musical.\nMonitorar i revisar lleis, regulacions i polítiques rellevants a la indústria musical.", "label": "Música" }, { "sentence": "The Society for Ethnomusicology (SEM) és la societat més gran del món dedicada al camp de l'etnomusicologia, que fou fundada l'any 1955. Té la seu als Estats Units i disposa d'un nombre molt important de membres internacionals. El 2010 disposava de 1900 membres personals i 850 membres institucionals. Les seves conferències i publicacions inclouen estudis de tot tipus de músiques des de pràcticament qualsevol perspectiva, però destaquen les tradicions populars i vernaculars i, des de finals del segle xx, les no tradicionals i occidentals, així com també l'estudi de totes les músiques des de la perspectiva de l'antropologia i d'altres ciències socials. En aquest sentit, la SEM ha evitat subscriure's a una definició específica d'etnomusicologia.La Society for Ethnomusicology és, juntament amb el Consell Internacional de Música Tradicional i el Fòrum Britànic d'Etnomusicologia, una de les tres principals associacions internacionals d'etnomusicologia. La seva missió és promoure la investigació, l'estudi i la interpretació de la música en tots els períodes històrics i contextos culturals.Fundada oficialment el 1955, els seus orígens es remunten a novembre de 1953 quan, en el context de la reunió anual de l'Associació Antropològica Americana de Filadèlfia, s'aconseguí un acord informal entre Willard Rhodes, David McAllester i Alan Parkhurst Merriam. Tots tres van viatjar junts a la reunió anual de la American Musicological Society a New Haven per obtenir el suport del musicòleg Charles Seeger en el seu esforç per crear una nova societat acadèmica. Aquesta reunió va suposar el llançament del Ethno-musicology Newsletter, la primera publicació en sèrie dedicada a l'etnomusicologia, que conté notes sobre projectes de recerca de camp actuals, una bibliografia i una llista d'enregistraments d'interès per a la naixent disciplina. La primera reunió anual de la societat va ser a Filadèlfia, el setembre de 1955. Al llarg de les dècades, The Society for Ethnomusicology va crear un entorn que permetia als estudiosos publicar i presentar els seus treballs des del camp, comunicar-se millor i connectar-se amb els companys investigadors i ofereix oportunitats de lideratge per a aquells que s'esforcin per millorar el camp de l'etnomusicologia.Actualment, la societat publica un butlletí trimestral, una revista trimestral titulada Etnomusicology, amb les seves corresponents seccions de bibliografia, discografia, filmografia, videografia. Organitza una conferència internacional anual i més d'una dotzena de conferències regionals, i manté un lloc web actiu, oferint més d'una dotzena de premis per a beques i serveis, com ara el premi Jaap Kunst al millor article publicat en aquest camp.", "label": "Música" }, { "sentence": "Tercera Via va ser una promotora musical catalana nascuda el 2006. La filosofia de l'associació estava basada en la música catalana en directe, per aquest motiu la seva principal activitat va ser el festival itinerant FesTOUR, pensat per ser un festival on hi toquen els grups de música del territori on se celebra i a la vegada grups emergents d'altres territoris. Cada any el festival tenia lloc en diversos concerts descentralitzats en municipis de tot el país. Cada concert del festival l'organitzen conjuntament Tercera Via i les entitats de la població, esdevenint així un concert totalment participatiu. A més a més des de 2008 fins al 2012 l'Acampada Jove va ser un dels escenaris del festival.L'altra eina que utilitzaven per realitzar la seva activitat era l'espai CAM Bernardes de Santa Perpètua de Mogoda, un centre local de difusió cultural amb bucs d'assaig i una sala de concerts. del 2008 al 2012 un altre objectiu de l'entitat va ser poder escampar aquest model anomenat FesSALES en una xarxa que arribés a altres ciutats del país.Tercera via a finals del 2008 inici del 2010 va concebre i desenvolupar la primera xarxa social de música catalana de la mà de l'aleshores president Albert Ferré i Menor.\nAquest model va permetre donar a conèixer a grups com Txarango, Muyayo Rif, Pepet i Marieta i Oques Grasses o Kayo malayo entre molts altres i de retruc Tercera via també va permetre donar a conèixer desenes de grups locals.El 2008 l'entitat va gestionar la sisena edició del concurs \"Enganxa't a la música\".", "label": "Música" }, { "sentence": "Faktor Adria és el nom amb el qual es refereix habitualment a la versió balcànica del programa de telerealitat X Factor o Factor X. També se'l pot anomenar X Faktor. L'edicó Adria es fa conjuntament entre quatre països balcànics: Sèrbia, Montenegro, Bòsnia i Hercegovina i Macedònia. Del concurs n'han sortit candidats dels països corresponents per al festival d'Eurovisió.", "label": "Música" }, { "sentence": "La batucada és una manifestació musical consistent en un grup d'instruments de percussió. Té com a característica principal l'accentuació del segon temps en els compassos. Es considera de vegades una derivació de la samba.\nL'origen de la batucada està en les cultures africanes on s'han donat sempre formacions de tambors per festivitats populars.\nA la batucada hi ha 4 tipus d'instruments, els greus, les caixes, els shakers o els brillos, també anomenats aguts.\nEs troben batucades als països africans i en països amb cultures d'arrels africanes. En la nostra època la batucada ha tingut la seva florida al Brasil, on es formen batucades amb més de 3000 tamboristes i ballarins, de manera que la batucada brasilera és el prototip del moviment de batucades que es veu a Europa. A la ciutat de Còrdova, Argentina, hi ha un moviment cultural brasiler anomenat \"Canta Brasil\" dirigit pel músic brasiler Marcelo Taormina, en el qual es transmet i representa la cultura de la batucada i el ball carnavalesc del Brasil.\nHi ha associacions a Catalunya que intenten representar aquest tipus d'espectacles i facilitar la formació d'instrumentistes i grups, entre les quals destaquen: Associação d'Artistes Ateneu Rítmic, Associação Mininhos du LOE, Associació Tropalotrop d'Integració Artística Tropa el Trop.\nA Catalunya, Espanya i Xile és habitual que hi hagi grups de batucada a les manifestacions usant la música i el volum dels instruments en senyal de protesta.", "label": "Música" }, { "sentence": "El grup de timbalers Cop de Cap de Cambrils és una colla de percussió que té la seva gènesi en els ritmes emprats en els correfocs.\nHan participat en les Jornades de Promoció de la Costa Daurada a Pamplona l'any 2005; han format part de la rua del Carnaval de Solsona 2007; han actuat dos cops, al 2007 i 2008, a Mallorca, juntament amb ‘La Farnaca' (la bèstia de foc de Cambrils que a vegades acompanyen), en el marc de les Festes des Vermar de Binissalem; també han tocat en el Festival Internacional de Música de Moià l'any 2007; i han animat les genuïnes festes del Barri de Gràcia els anys 2008, 2009, i 2010; al 2015 van formar part d'un espectacle creat per la Fura dels Baus i dirigit pel Santi Arisa en la 20a Mostra d'Associacions de Barcelona dins les Festes de la Mercè.L'any 2015, es van crear els Nyanyos.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Festival Internacional de Percussió de Catalunya és un festival musical solidari que va començar el 2006 per dur a terme diversos concerts de percussió durant el mes de febrer en diversos espais d'arreu de Catalunya. El director artístic dels primers festivals va ser Josep Maria Dutrèn.El 2007 van actuar Percussions de Barcelona, Benjamin Taubkin, guem o Ciccio Merola, entre d'altres. També es va fer un concert solidari amb 600 tambors per Àfrica. El 2008 entre d'altres van tocar Trilok Gurtu & Arkè String Quartet i el concert solidari va aplegar 2000 tambors i la recaptació va ser per un hospital de Sierra Leone. El 2011 el concert inaugural va ser pel bateria Marc Ayza amb DJ Helios i es va fer un concert al voltant del gamelan.", "label": "Música" }, { "sentence": "La percussió corporal és un art que uneix música i dansa mitjançant els sons que produeix el xoc de dues parts del cos. Els principals usos d'aquesta pràctica són didàctics, terapèutics, socials, lúdics o estètics, entre d'altres. Es tracta d'una de les manifestacions musicals més primitives junt amb el cant, i present en multitud de tradicions arreu del món, però la pràctica sistematitzada del bodypercussion com a tal no va sorgir fins als anys 70. Javier Romero Naranjo justifica la seva evolució (precursors i detractors) a través de l'article \"Science & art of body percussion: a review\" publicat al Journal of Human Sport & Exercise el 2013. Aquest article és la base per entendre els diversos àmbits de la percussió corporal raó per la qual ha estat traduït a diversos idiomes i citat en mes 60 articles científics. Romero-Naranjo classifica els usos de la percussió corporal en onze àmbits: Didàctic, Etnogràfic - Etno Musicològic, Neuropsicològic, Cinestèsic, Socioemocional, Espai i Arquitectura, Creació d'equips, Històric, Justificació - Justificació, Aprenentatge creuat i Entreteniment.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un beatmaker és un compositor de peces instrumentals per a música rap o R&B contemporani.", "label": "Música" }, { "sentence": "En l'antiguitat i en l'edat mitjana, el cantor , també conegut com a psalmista , era el terme genèric que designava el cantor de música sagrada o profana (en grec, psaltēs).\nA diferència dels lectors, els cantors normalment no eren inclosos entre els ordes clericals menors i, per tant, no obtenien l'ordenació de diaca o prevere. Tanmateix, Isidor de Sevilla (c. 560 - 636) va assignar al cantor un lloc intermedi entre l'ostiari i el lector.Segons un cànon del IV Concili de Cartago del 419, un sacerdot podia assignar el càrrec de cantor sense el consentiment del bisbe, sempre que li advertís que havia de creure, en el seu cor, en les paraules que cantava («quod ore cantas, corde credas»), frase repetida al pontifical posterior (Pontificale Romanum: De officio psalmistatus). Alguns pontificals francesos prescriuen al bisbe que beneeixi el nou cantor que posi a les seves mans un antifonari, símbol del seu ofici.\nAls monestirs i les catedrals l'ofici de cantor va adquirir una importància creixent, fins al punt d'assumir responsabilitats en la supervisió de la litúrgia i la formació de joves cantors.\nEls tractats de l'època medieval indicaven amb el terme cantor el cantant que interpretava la melodia, al qual el discantor afegia un contrapunt. Tanmateix, cal dir que els teòrics medievals tendien a descriure el cantor com una figura poc educada sobre el complex coneixement teòric que posseeix, en canvi, el musicus . Un dels exemples més famosos d'això es troba a les Regulae Rhythmicae de Guido, que comença el seu tractat assimilant el cantant a la bèstia: «Musicorum et cantorum magna est distantia: Isti dicunt, illi sciunt, quae componit musica. Nam qui facit, quod non sapit, diffinitur bestia».A la segona meitat del segle xv, Johannes Tinctoris va definir simplement el cantor: «cantor est qui cantum voce modulatur».Durant l'edat mitjana, el principal cantor de moltes catedrals angleses era conegut com a precentor i, a l'època contemporània, continua jugant un paper fonamental en els grups corals anglicans.\nA l'església luterana la tasca del cantor (Kantor ) es combinava tradicionalment amb tasques educatives amb responsabilitats musicals.\nA l'Església Catòlica Romana, el Concili Vaticà II va restaurar l'antic paper del cantor com a guia del cant congregacional, però, actualment, la majoria dels que assumeixen aquest paper només tenen una formació musical modesta.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un compositor és algú que compon música, és a dir, que crea una obra reunint o combinant diversos elements musicals.Un compositor pot escriure una partitar en emprar una mena de notació musical perquè ell mateix o bé d'altres puguin interpretar l'obra. Això distingeix el compositor del músic que improvisa. No tos els compositors empren la notació escrita. Un interpret o un conjunt de músics poden repetir la composició de memòria després d'escoltar-la.\nAl llarg de la història de la música clàssica, la funció de compondre música ha variat. Als inicis el que realment importava era l'execució musical. Escriure, o més tard imprimir partitures no rebia poca atenció, i els músics generalment solien modificar les seves obres en el moment de l'execució. Amb el temps, tanmateix, els compositors van començar a donar instruccions molt estrictes, que els intèrprets no poden obviar sense uns bons arguments. Aquest criteri, d'altra banda, podria considerar-se en alguns casos com a molt purista. Per això, el paper del compositor ha sigut cada vegada més important, sovint acompanyant al seu prestigi com a intèrpret. Si durant el classicisme va adquirir una creixent importància, en el romanticisme el compositor va esdevenir un personatge gairebé mític, com és el cas de Ludwig van Beethoven.\nEl terme compositor es fa servir molt específicament en música clàssica. En la música popular, al compositor molt més habitualment se l'anomena autor o bé, més específicament cantautor quan és a la vegada l'autor i l'intèrpret de les seves obres.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un compositor de cançons, és una persona que es dedica a escriure cançons. Quan l'autor centra el seu treball exclusivament en el text de les cançons, en la lletra, aleshores és anomenat lletrista. En canvi, quan també s'encarrega de l'harmonia musical, de la melodia, i del ritme de la composició musical, aleshores s'anomena d'una manera més àmplia compositor de cançons. Quan el cantant i compositor a més interpreta les seves pròpies cançons, és anomenat cantautor, que no és més que la resultant de la fusió entre les paraules cantant i autor de la composició.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un enginyer d'àudio (també conegut com a enginyer de so o enginyer de gravació) ajuda a produir una gravació o una actuació en directe, equilibrant i ajustant les fonts de so mitjançant efectes d'equalització i àudio, barreja, reproducció, i reforç de so. Els enginyers d'àudio treballen en \"l'aspecte tècnic de la gravació—la col·locació de micròfons, els comandaments de pre-amplifició, la configuració dels nivells. La gravació física de qualsevol projecte la realitza un enginyer\" És una afició i una professió creativa on s'utilitzen instruments i tecnologia musicals per produir so per a cinema, ràdio, televisió, música, i videojocs. Els enginyers d'àudio també configuren, comproven el so i fan mescles de so en directe mitjançant una taula de mescles i un sistema de reforç de so per a concerts de música, teatre, jocs esportius i esdeveniments corporatius.\nAlternativament, l'enginyer d'àudio pot referir-se a un científic o enginyer professional que tingui una llicenciatura en enginyeria i que dissenyi, desenvolupi i construeixi tecnologia d'àudio o musical treballant en termes com ara enginyeria acústica, enginyeria/elèctrica electrònica o processament de senyal (musical).", "label": "Música" }, { "sentence": "L'enginyeria de so és la branca de l'enginyeria que s'encarrega de l'estudi del fenomen sonor, en tots els camps d'aplicació d'aquest, tals com a l'enregistrament i producció, l'acústica, l'electroacústica, el reforç sonor i el disseny de sistemes electroacústics. Té un camp d'acció en el desenvolupament de projectes d'enginyeria, aplicant tecnologies que interaccionen amb altres disciplines, com l'electrònica, la informàtica, la física, les matemàtiques, la gramàtica musical, entre altres, per al disseny i la manipulació de sistemes per a l'enregistrament, processament de senyal, creació i reproducció del so.\n\nUn enginyer de so és un professional de la producció i manipulació del so. Les seves funcions van més enllà de l'operació de dispositius i aparells, ja que també és capaç de crear projectes d'enginyeria per al disseny de dispositius de so, utilitzant eines de programari especialitzat. Un projecte recurrent consisteix en el desenvolupament i construcció de sistemes d'enginyeria per a l'aïllament de soroll i condicionament acústic interior de recintes.\nLes següents àrees són algunes en les que l'enginyer de so actua: televisors, emissores radials, so en viu, l'enginyeria de disseny acústic, la producció de mitjans audiovisuals, el disseny de banda sonora; les institucions governamentals encarregades de plans i programes de control ambiental; el contrastisme i la invenció i auditoria d'obres.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un kobzar (ucraïnès: кобзар, pl. kobzari ucraïnès: кобзарі) era un bard itinerant ucraïnès que cantava i es feia el seu propi acompanyament, tocant una bandura o kobza de vàries cordes.", "label": "Música" }, { "sentence": "Els lirnyk (ucraïnès: лірник; plural лірники - lirnyky ) eren músics ucraïnesos ambulants que interpretaven cançons religioses, històriques i èpiques amb l'acompanyament d'una lira, la versió ucraïnesa de la viola de roda.Els lirnyk eren semblants i pertanyien als mateixos gremis que els kobzars, més coneguts i que tocaven la bandura. Tanmateix, els lirnyk tocaven la lira, una mena de viola de roda accionada amb una manivela, mentre que els kobzars tocaven les bandures, més semblants a llaüts. Els lirnyk eren generalment cecs o tenien alguna discapacitat important.\nVan estar actius a totes les zones d'Ucraïna des del segle XVII. La tradició es va aturar a l'est i al centre d'Ucraïna a mitjans dels anys trenta. Es van veure alguns lirnyk a les regions de l'oest d'Ucraïna fins als anys setanta i fins i tot els vuitanta.\nAvui en dia el repertori de l'instrument és tocat majoritàriament per intèrprets educats i vidents. Els intèrprets més notables de la lira inclouen noms com els de Mykhailo Khai, Vadim (Yarema) Shevchuk i Volodymyr Kushpet.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un lletrista és un escriptor que s'ha especialitzat en la creació de lletres per a cançons, i que normalment és una activitat pagada, feta sota encàrrec. Els cantants que escriuen la lletra de les seves pròpies cançons s'anomenen cantautors.Alguns lletristes treballen estretament al costat dels compositors, participant ambdós en la lletra i la seva melodia, i a vegades, el lletrista només escriu la lírica per una peça ja totalment composta. A vegades també s'associen per treballar per separats, per exemple, Bernie Taupin escrivia les lletres i les entregava a Elton John, qui després els hi componia la música, havent-hi una interacció mínima entre els dos.\nA l'òpera, el llibretista desenvolupa la tasca del lletrista, en ser el responsable de tot el text que es recita o canta en una obra.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un representant o mànager (anglicisme de manager) és un individu que guia la carrera professional d'artistes en la indústria de l'entreteniment. La responsabilitat del representant és supervisar els negocis d'un artista; aconsellar-lo i assessorar-lo en temes professionals, plans a llarg termini i decisions personals que puguin afectar la seva carrera.Les funcions i tasques d'un representant varien lleugerament d'una indústria a l'altra, depenent de les tasques per a les quals va ser contractat. Per exemple, els deures d'un mànager musical difereixen de les d'un mànager que assessora actors, escriptors o directors. Un representant també pot ajudar artistes a trobar agents, o a decidir quan renovar-los. Els agents de talents tenen l'autoritat de tancar tractes per als seus clients, mentre que els mànager només poden establir contacte amb productors i estudis, sense la capacitat de negociar contractes.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un músic de sessió és un músic disponible per a ser contractat, a diferència dels que són membres permanents d'un grup o que s'han fet famosos. Encara que el terme generalment es refereix a músics amb experiència en estils de música contemporanis com el rock, jazz, country o pop, també es pot usar per a descriure músics d'estils més tradicionals.\nEntre els músics d'estudi més prolífics hi ha els The Wrecking Crew. Amb seu a Los Angeles, la Wrecking Crew ha gravat un innombrable nombre de cançons i àlbums des de 1960. Una de les baixistes, Carol Kaye, es diu que és la baixista més gravada de tots els temps amb 10.000 sessions que abasten quatre dècades, però, és en gran part desconeguda per al públic en general.\nEn alguns àmbits és usual i recomanat el fet d'utilitzar músics de sessió durant les gravacions de singles o àlbums d'estudi, sense que això suposi un augment de cost, i amb una gran qualitat, gràcies al talent i professionalitat dels músics.", "label": "Música" }, { "sentence": "Les professions de la música o professions musicals són totes aquelles que, a les societats avançades, actuals, fan possible el funcionament de la música en aquests contextos.\nL'existència de música a la nostra societat ha portat al naixement d'una sèrie de tasques professionals o professions amb un grau d'especialització creixent, i proporcionalment més gran a les societats més avançades. Només algunes d'aquestes professions corresponen a allò que majoritàriament la societat entén com a músic.\nEs poden establir diversos grups en aquestes professions:\n\nEls productors de so. Entre aquests habitualment s'hi ha inclòs els compositors i els intèrprets, però recentment s'ha fet notar que els tècnics de so també tenen una importància gran en el resultat sonor -tant del concert com de l'enregistrament- i que, per tant, cal que siguin inclosos en aquest grup. En el terreny de la composició hom entén com a professions diferents la de songwriter, la d'arranjador, la de compositor de bandes sonores, etc. I en el de la interpretació, no sols hi ha especialitzacions en la direcció –tant de cor com d'orquestra- en el cant i en cada un dels instruments, sinó en els diversos estils. El mercat aprecia els instrumentistes hàbils en diversos estils però continuen essent una proporció petita. També ho són els professionals de més d'un instrument, tot i que tenen una certa tradició els que toquen instruments propers (clavicèmbal i orgue, violí i viola, baix elèctric i contrabaix...); en alguns àmbits concrets, com per exemple els de les cobles - orquestres ha estat -i continua essent- freqüent que un mateix instrumentista toqués un instrument en la formació de cobla i un de ben diferent en la formació d'orquestra per al ball.\nEls intermediaris entre aquest so produït i el receptor o oient. En aquest apartat es poden distingir subgrups:\nEls educadors, professions especialitzades en funció del tipus i nivell educatiu al qual es fa referència. En alguns nivells, també especialitzades en funció d'assignatures, instruments i estils ensenyats. Els animadors i monitors musicals treballen en camps de l'educació no formal.\nEls musicoterapeutes.\nEls investigadors –en especial musicòlegs i etnomusicòlegs, a més de teòrics de la música. Sovint treballen en algunes de les indústries de la música o a la premsa.\nActivitats vinculades a la premsa, sia especialitzada o no; en especial crítics i periodistes.\nProfessions vinculades a la construcció i a la reparació i posada a punt d'instruments, que inclou no sols els luthiers sinó tota una gamma àmplia de professions mot diverses, com diversos són els instruments.\nL'edició musical també inclou un nombre important de professions. Inclou els llibres sobre música, les partitures i els material audiovisual, en especial els CDs i el vídeo en els seus diversos formats; també per a la ràdio i la televisió. Cada un d'aquests medis requereix professions i professionals diferents: els copistes en el cas de les partitures, i els musicòlegs, en la majoria de medis, en funció de l'estil de la música que s'editi.\nLa preservació i la difusió del patrimoni musical també requereix museòlegs, restauradors, bibliotecaris i arxivers especialitzats en materials musicals.\nFinalment hi ha tot l'espai del que el món anglosaxó anomena el music business, el món de les empreses musicals. Aquí treballen els empresaris –de discogràfiques o gires de concerts i festivals, per exemple- els productors, els gestors musicals, els programadors, els agents i mànagers dels artistes (en especial dels intèrprets).\nUn cas concret d'empreses musicals són el comerç. Per una banda el comerç d'enregistraments i per altre el d'instruments i partitures; aquests darrer també està sotmès a un cert grau d'especialització en funció d'instruments, estils i repertoris.\nAlguns arriben a comptabilitzar entre les professions de la música els advocats especialistes en drets d'autor.Tradicionalment l'ensenyament professionalitzador impartit als conservatoris s'ha dedicat a unes poques d'aquestes professions mentre la universitat cobria algunes de les altres –sobretot dedicades a la recerca i l'educació- i un ventall considerable quedava sense cobrir d'una manera reglamentada i a vegades s'han exercit sense un itinerari formatiu prou adequat a la realitat. En aquest sentit, la creació de l'ESMUC representà, a Catalunya, un pas important per la seva voluntat de cobrir un ventall molt ampli de professions de la música.\nMalgrat aquesta gran diversitat de tasques professionals, l'exercici professional de la música habitualment es porta a terme de manera que una mateixa persona no es dedica a una sola d'aquestes professions sinó a dues o més, no tant per qüestions merament econòmiques sinó perquè aquest és el funcionament intrínsec de la música.", "label": "Música" }, { "sentence": "Antescofo és un programa desenvolupat per Arshia Cont el 2007 a l'IRCAM en col·laboració amb el compositor Marco Stroppa per assistir en situaciones de sincronització amb l'electrònica en actuacions en directe. És un sistema \"polifònic\" de seguiment de partitures modular, així com un llenguatge de programació síncrona per a la composició musical. Des de 2012, Antescofo està sent desenvolupat per un equip conjunt entre l'IRCAM i l'INRIA.\nUn problema comú en la música electroacústica és la diferència entre el \"temps\" entre l'intèrpret i el so electrònic fix. Fins i tot si el detector està sincronitzat al principi, encara pot haver-hi una discrepància temporal entre tots dos després d'una determinada durada a causa de la inflexió natural del temps per part de l'intèrpret humà. Antescofo és capaç de reconèixer l'ajust del tempo en temps real a través d'un flux d'àudio d'intèrprets en directe i detectar la seva posició en una puntuació d'entrada, permetent així la sincronització. Està dissenyat per utilitzar-se amb la programació Max/MSP i PureData. Algunes funcions també existeixen a NoteAbility Pro, un programa de notació desenvolupat per Keith Hamel, per exportar informació específicament per a Antescofo. També existeix un convertidor en línia per passar partitures de MIDI o XML a Antescofo.\nAntescofo està equipat amb un llenguatge síncró dedicat en temps real com a ajuda per compondre peces mixtes com a associació d'intèrprets en viu i ordinadors. L'objectiu del llenguatge és conciliar diferents nocions de temps en la creació i interpretació de músics i compositors.A més del seu ús en música electrònica en directe, Antescofo s'utilitza freqüentment en aplicacions d'acompanyament automàtic, inclosa la veu.", "label": "Música" }, { "sentence": "Csound és un llenguatge de programació d'ordinador específic per a domini per a la programació d'àudio. Es diu Csound perquè està escrit en C, en oposició a alguns dels seus predecessors.\nÉs un programari lliure, disponible sota la LGPL.\nCsound va ser escrit originalment al MIT per Barry Vercoe el 1985, basat en el seu sistema anterior anomenat Music 11, que al seu torn seguia el model MUSIC-N iniciat per Max Mathews als Bell Labs. El seu desenvolupament va continuar al llarg dels anys 90 i 2000, dirigit per John Fitch a la Universitat de Bath. La primera versió documentada de la versió 5 és la versió 5.01 del 18 de març del 2006. Molts desenvolupadors hi han contribuït, sobretot Istvan Varga, Gabriel Maldonado, Robin Whittle, Richard Karpen, Iain McCurdy, Michael Gogins, Matt Ingalls, Steven Yi, Richard Boulanger, Victor Lazzarini i Joachim Heintz.\nDesenvolupat durant molts anys, actualment compta amb prop de 1.700 generadors d'unitats . Un dels seus punts forts és que és completament modular i extensible per l'usuari. Csound està estretament relacionat amb el llenguatge subjacent de les extensions d' àudio estructurat a MPEG-4, SAOL.", "label": "Música" }, { "sentence": "FL Studio (antigament conegut com a Fruityloops) és una estació de treball d'àudio digital, creat per Image-Line Software. La música és creada per enregistrament i mescla i/o dades de MIDI junt per crear una cançó, que pot llavors ser guardat al format .FLP natiu del programa (Fruity Loops Project). Les cançons es poden llavors exportar a un WAV, MP3 o MIDI, compatible amb la majoria del reproductors de medis.\nFL Studio està basat en un seqüenciador de música, on es creen cançons a trossos (patrons) utilitzant el Seqüenciador de Pas (Step Sequencer) i la vista de Piano Roll, llavors fusionant aquelles peces utilitzant la finestra Playlist. El Tauler d'Efectes proporciona accés a una gamma àmplia d'efectes de so que es poden automatitzar.\nEl programa és ben conegut com a plataforma barata per a la creació de música dance així com Techno, encara que la versió completa conté una quantitat suficient d'opcions per manejar la producció de cançons en molts gèneres diferents.\nEl nom del programa va canviar de Fruityloops a FL Studio a partir de la versió 4 per a donar una imatge més professional i per evitar possibles demandes de la companyia de cereals Kellog's perquè aquesta tenia un producte anomenat Froot Loops.", "label": "Música" }, { "sentence": "GarageBand és una aplicació informàtica desenvolupada per Apple Computer, per als sistemes operatius Mac OS X i iOS, que permet a l'usuari crear música i podcasts.", "label": "Música" }, { "sentence": "Rin i Len Kagamine (鏡音リン・レン Kagamine Rin Ren?) (CV02) són dos bancs de veu per al programa VOCALOID2 i VOCALOID4. Desenvolupats per Crypton Future Media amb la veu de la seiyuu; Asami Shimoda, per a la segona versió del programa de sintetització de veu VOCALOID llançats al mercat el 27 de desembre de 2007. Sent els següents després d'Hatsune Miku (CV01).El seu nom és un veritable joc de paraules de caràcters japonesos: Kagami (鏡餅) = mirall, i Ne (ね) = so, juntes significarien \"so en el mirall\". A més, els seus noms fan referència a les paraules angleses Rin (Right) = Dreta; i Len (Left) = Esquerra. Per a aquest cas la interpretació andrógina de tots dos personatges representaria el so de tots dos costats d'un mirall.El 18 de juliol de 2008 va ser posat en venda una segona edició «Kagamine ACT2» a causa de la baixa qualitat amb la qual va ser alliberada la seva primera versió. El 27 de desembre de 2010 va ser alliberat el seu paquet Append que inclou tres bancs amb diferents expressions pels dos, sent un total de 6 bancs de veu. El 29 d'octubre de 2015 es va confirmar que els kagamine tindran la capacitat de cantar en Anglès gràcies als seus bancs de veu English que estaran en venda al desembre del 2015 juntament amb la seva actualització per VOCALOID4 Rin i Len Kagamine V4X, el qual tindrà tres funcions noves, I.V.I.C.(Enhanced Voice Expression Control), la compatibilitat amb el paràmetre GWL (Growl - Grunyit) i la del paràmetre XSY (Cross-Synthesis).", "label": "Música" }, { "sentence": "Max, també conegut com a Max/MSP/Jitter, és un llenguatge de programació visual per a música i multimèdia desenvolupat i mantingut per la companyia de programari Cycling '74 amb seu a San Francisco. Al llarg dels seus més de trenta anys d'història, ha estat utilitzat per compositors, intèrprets, dissenyadors de programari, investigadors i artistes per crear enregistraments, performances i instal·lacions.El programa Max és modular, ja que la majoria de rutines existeixen com a biblioteques compartides. Una interfície de programació d'aplicacions (API) permet el desenvolupament de rutines noves (anomenades objectes externs ) per part de tercers. Per tant, Max té una gran base d'usuaris de programadors no afiliats a Cycling '74 que milloren el programari amb extensions comercials i no comercials del programa. A causa d'aquest disseny extensible, que representa alhora l'estructura del programa i la seva interfície gràfica d'usuari (GUI), Max ha estat descrit com la llengua franca per al desenvolupament de programari interactiu de música.", "label": "Música" }, { "sentence": "Luka Megurine (巡音ルカ Megurine Luka - CV03) és un banc de veu estrenat el 30 de gener de 2009 per VOCALOID2 de Crypton Future Media. El seu cognom combina Meguri (巡, circular o al voltant) i Ne (音, so), mentre que el nom Luka invoca les paraules homònimes japoneses de« Nagare» (流, flux) i «ca» (歌, cançó) o «ca» (香, olor), la qual cosa fa «cançons a tothom a mesura que corre aroma». Yuu Asakawa (浅川 悠) va prestar la seva veu per a aquest personatge.Un segon Producte del CV03, MEGURINE LUKA V4X, va ser posat en venda el 19 de març de 2015 per VOCALOID4 amb sis llibreries completament renovades igual inclou noves funcions I.V.I.C.（Enhanced Voice Expression Control), compatibilitat amb els paràmetres GWL (Growl - Grunyit) i XSY (Cross-Synthesis).", "label": "Música" }, { "sentence": "Pro Tools és una estació de treball d'àudio digital o DAW (Digital Àudio Workstation), una plataforma d'enregistrament, edició i mescla multipista d'àudio i midi, que integra maquinari i programari. És considerat un estàndard de gravació, edició i mescla en estudis professionals i postproducció, usat mundialment. La seva alternativa lliure més popular és Ardour.\nPot funcionar com a programari independent amb la tarjeta de so que es vulgui o operar usant convertidors externs i targetes d'àudio internes PCI, PCI-X o PCIe que a estiguin equipades amb xips DSP o no (en el cas de la sèrie Native). També existeix una versió externa de la sèrie Native que es connecta mitjançant una connexió Thunderbolt.\nL'empresa Avid (anteriorment sota la denominació de DIGIDESIGN), és la desenvolupadora de Pro Tools. A més, elabora alguns dels millors softwares i maquinari d'àudio del mercat, per la qual cosa la seva qualitat i sòlida fiabilitat són àmpliament reconeguts. Això ha portat a aquest potent programari de producció musical i postproducció audiovisual a convertir-se en un dels referents d'aquesta indústria.\nL'estigma de Pro Tools era que només podia usar-se amb un maquinari específic, i no admetia altres marques, però des de la versió 7 i després de l'adquisició de M-àudio per part de Avid, es va obrir el codi del programari per poder ser utilitzat amb interfícies d'àudio de l'empresa M-Àudio (anteriorment Midiman). Actualment, des de la versió 9, admet maquinari de qualsevol marca sempre que manegi el driver de tipus ASIO per als ordinadors de Microsoft i el driver CORE ÀUDIO pels Macintosh; així mateix, la resta de components de tots dos ordinadors també han de ser compatibles. Per a això, podem trobar un llistat de compatibilitats tècniques a la mateixa pàgina web de AVID.", "label": "Música" }, { "sentence": "Scream Tracker és un tracker (seqüenciador multipista i sampler). Va ser creat per Psi (Sami Tammilehto) del grup demoscene finlandès Future Crew (FC) va ser programat en C i en Llenguatge assemblador. La primera versió popular de Scream Tracker va ser la 2.2, publicada el 1990. Versions anteriors a la 3.0 usaven el format i extensió d'arxiu STM (Scream Tracker Module), després aquest canviar al format S3M (ScreamTracker 3 Module). L'última versió de Scream Tracker va ser la 3.21 publicada el 1994. Va ser el precursor de el Scene tracker i la seva interfície va inspirar a molts trackers posteriors incloent-hi el famós Impulse Tracker Scream Tracker 3.0 i versions posteriors suportaven l'ús de fins a 100 samples de 8 bits, 32 canals (16 PCM i 16 adlib / FM), 100 mostres i 256 posicions d'ordre per als mateixos.", "label": "Música" }, { "sentence": "El seguiment de partitura és el procés d’escoltar automàticament una actuació de música en directe i fer un seguiment de la posició de la partitura. És una àrea activa de recerca i es troba a la intersecció de la intel·ligència artificial, el reconeixement de patrons, el processament de senyals i la musicologia. El seguiment de partitura va ser introduït per primera vegada el 1984 independentment per Barry Vercoe i Roger Dannenberg.\nArtísticament, és un dels components principals de la música electrònica en directe de molts compositors com Pierre Boulez i Philippe Manoury entre d’altres i actualment és una línia de recerca activa en diferents comunitats com l’IRCAM de París. L'última versió de la partitura de l'IRCAM, desenvolupada per l' equip de representacions musicals, és capaç de seguir senyals d'àudio complexos (monofònics i polifònics) i sincronitzar els esdeveniments a través del tempo detectat de la representació en temps real. Es distribueix públicament des del 2009 amb el nom d’ Antescofo i s’ha representat amb èxit a tot el món per a un gran nombre de produccions de música contemporània, inclosa l'electrònica en temps real.\nAltres autors que segueixen la partitura inclouen Chris Raphael, Roger Dannenberg, Barry Vercoe, Miller Puckette, Nicola Orio, Arshia Cont i Frank Weinstock (Seguidor de partitures a l'USPTO (anglès) ; Seguidor de partitures a l'USPTO (anglès); Seguidor de partitures a l'USPTO (anglès)).\nPer primer cop, dins octubre 2006, hi hi haurà una Puntuació Seguint avaluació durant la segona Informació de Música Retrieval canvi d'Avaluació (MIREX). És esperat que la majoria de sistemes participen i competir en situacions musicals vives i els resultats ser anunciat en públic àmbit.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un seqüenciador és un dispositiu electrònic físic o una aplicació informàtica que permet programar i reproduir música forma seqüencial. Utilitza una interfície de control físic i/o lògic, connectat a un o més instruments musicals electrònics. La interfície de control més estesa és l'estàndard MIDI.El seqüenciador és l'eina principal de composició, programació i control sobre els equips d'instrumentació electrònica musical (sintetitzadors, samplers, caixes de ritme, processadors de senyal, etc.).", "label": "Música" }, { "sentence": "Steinberg Cubase o Cubase són una sèrie d'aplicacions de programari informàtic per a editar àudio digital, MIDI i un seqüenciador de música, (comunament conegut com a DAW - Digital Audio Workstation), creades originalment per la companyia alemanya Steinberg en 1989.", "label": "Música" }, { "sentence": "Studio One és una estació de treball d'àudio digital, utilitzada per crear, gravar, mesclar i masteritzar música i altres tipus d'àudio. És desenvolupat per PreSonus i està disponible per macOS i Windows.", "label": "Música" }, { "sentence": "Virtual Studio Technology (VST) és una interfície de programari de complement d'àudio que integra sintetitzadors de programari i unitats d'efectes en estacions de treball d'àudio digital. VST i tecnologies similars utilitzen processament de senyal digital per simular el maquinari tradicional de l'estudi de gravació en programari. Existeixen milers de connectors, tant comercials com gratuïts, i moltes aplicacions d'àudio admeten VST sota llicència del seu creador, Steinberg.", "label": "Música" }, { "sentence": "Vocaloid és una aplicació software de síntesi de veu cantada desenvolupat per Yamaha Corporation, amb la idea original de l'Institut Universitari de l'Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Catalunya. Sota l'impuls de l'Agència de Suport a l'Empresa Catalana, l'equip d'investigadors encarregat del desenvolupament de la tecnologia de Vocaloid és Voctro Labs fundada el desembre del 2011, una empresa derivada dels laboratoris de la UPF, per a comercialitzar els resultats de les recerques del Grup de Tecnologia Musical, i que es caracteritza per ser la primera empresa que comercialitza veus hispanes per VOCALOID3. El 2015 va ser elegida per la Unió europea en un programa designat a estimular el desenvolupament de pimes innovadores amb un projecte de reconstruir les veus de cantants morts. Es torna a posar la qüestió que el diari The New York Times ja posava el 2003 amb la sortida de la primera versió de Vocaloid: es permet fer cantar per la veu reconstruïda d'Elvis Presley cançons que ell mateix mai no va cantar? I a qui escaurien els drets d'autor?Yamaha Corporation va posar els mitjans econòmics per dur a terme el projecte i desenvolupar el programari a un producte comercial anomenat \"Vocaloid\".Les veus - sovint amb personatges virtuals complets, són desenvolupats per estudis independents. La programació a la pantalla pren l'aspecte dels rotlles utilitzats en els antics instruments mecànics. A més de la lletra i de la melodia, es poden afegir tota una sèrie d'efectes musicals habituals: crescendo, decrescendo, vibrato, legato, staccato… El programari pot ser utilitzat per qualsevol persona que té un mínim de coneixement de la notació musical. També es poden importar cançons en format MIDI.", "label": "Música" }, { "sentence": "Cantem de Cor fou un concurs musical de Canal 9, presentat per Òscar Forés i Sabina Garcés. Era una mescla de concurs, talent show i reality show on diversos cors de la Comunitat Valenicana participaven, sovint versionant cançons populars. Entre les cançons representades hi trobem Tio Canya, d'Al Tall. S'emetia, des de setembre de 2010, en horari de prime-time (22:00 a 00:00) dels dilluns. L'emissió d'este programa, juntament amb altres de la mateixa temporada, responia a una intenció del consell de RTVV de dotar d'espais amb caràcter valencià a l'oferta de Canal 9. El concurs va ser guanyat per la Coral Sant Jaume de Vila-real, que va imposar-se en la final a la Coral de Vinalopó.", "label": "Música" }, { "sentence": "Egin kantu! (en llengua basca, Canta!) va ser un programa de televisió, un concurs de talents musical, en basc de ETB1, presentat per Nerea Alias.\nVa ser un concurs de talents musical, emès per ETB 1, produït per Eduardo Barinaga i presentat per Nerea Alias. Va començar a emetre's al setembre de 2006.Els participants havien de passar una audició de selecció i després cantaven en diferents duels. Els guanyadors eren triats pel públic, qui votava als seus favorits. Així gal·la després de gala, fins que un guanyés.L'última emissió va ser l'any 2010.", "label": "Música" }, { "sentence": "El Festival de la Cançó Caribenya és una competició anual de cançons celebrada entre els països de la Unió de Radiofusió Caribenya (URC). És la competició de cançons millor valorada del Carib. Sovint, es refereix com el Festival de la Cançó d'Eurovisió, i en ocasions anomenat erròniament el Festival de la URC.Cada illa i país participants realitzen una final nacional on es tria un guanyador. Aquesta s'emet en viu en la competició nacional per les estacions de televisió dels membres de la URC. El guanyador d'aquesta final es presentarà llavors a la competició. Al festival, el finalista representa el seu país.\nEl programa ha estat emès en viu des que es va estrenar en 1984.", "label": "Música" }, { "sentence": "Giardino d'inverno va ser un programa de televisió italià del gènere de varietats musicals, que fou emès per la Rai 1 des del 21 de gener de 1961, els dissabtes per la tarda a les 21:00 per dotze episodis. El 1961 va obtenir una Rose d'Argent al Festival de Montreux.", "label": "Música" }, { "sentence": "La Voz Kids és un concurs de talents espanyol producït per Boomerang TV en col·laboració amb Talpa Media i emès a Telecinco entre el 6 de febrer de 2014 i el 7 de maig de 2018. Des de la temporada següent, s'emet en Antena 3 després d'haver aconseguit un acord per a l'emissió dels formats del concurs.Aquest format consisteix a triar entre un grup de concursants a aquells que destaquin per les seves qualitats vocals sense que la seva imatge influeixi en la decisió del jurat. La Voz és l'adaptació espanyola del reeixit format neerlandès The Voice, popularitzat arreu del món arran de l'adaptació estatunidenca que emet la cadena NBC des d'abril de 2011.\nEn la seva etapa de Telecinco es va nomenar a David Bisbal, Malú i Rosario Flores com a instructors, sent Jesús Vázquez el presentador de les gales amb la col·laboració de Tania Llasera des del backstage. En la seva etapa en Antena 3, es va nomenar com coaches a David Bisbal, Rosario Flores, Melendi i Vanesa Martín, sent la presentadora de les gales Eva González, mentre que l'encarregat del backstage serà Juanra Bonet.\nDes del començament del programa han passat com a entrenadors diversos cantants consegrados com David Bisbal, Rosario Flores, Antonio Orozco, Manuel Carrasco, Malú o Melendi, així com diversos artistes del panorama musical complint la funció d'\"assessors\" o ajudants dels entrenadors en l'etapa de \"Las Batallas\", com ara Carlos Rivera, Niña Pastori, Vanesa Martín, Pastora Soler, Pablo López, Antonio José, El Arrebato, India Martínez o Rosana.\nEl maig de 2018, Atresmedia va prendre els drets del format a Mediaset, Per això, des de la seva cinquena temporada, el programa s'emet en Antena 3, la qual es va estrenar el 16 de setembre de 2019.", "label": "Música" }, { "sentence": "Let the People Sing (LTPS) és un concurs coral internacional organitzat per la Unió Europea de Radiodifusió (UER-EBU). Va ser fundat l'any 1961 per la BBC, originalment com una competició a nivell britànic. Des del 1966, el concurs va assolir una dimensió internacional, amb participants escollits per les diverses emissores de la UER.", "label": "Música" }, { "sentence": "Lluvia de estrellas va ser un programa musical produït per Gestmusic, emès per Antena 3 entre el 5 de juny de 1995 i 2001, i per TVE en 2007. El programa és una adaptació del programa neerlandès Stars in their Eyes creat per Joop van den Ende i Henny Huisman. El seu presentador en la primera i més longeva època va ser Bertín Osborne, mentre que l'etapa en TVE la presentadora va ser Sonia Ferrer.", "label": "Música" }, { "sentence": "NHK Kōhaku Uta Gassen (NHK紅白歌合戦, Enueichikei Kōhaku Uta Gassen; \"Batalla de cançons del roig i el blanc d'NHK\") usualment més conegut com a Kōhaku, és un programa especial de televisió de la nit de cap d'any produït anualment per l'emissora de televisió pública japonesa NHK. El programa és emés de manera simultània per televisió i ràdio, nacional i internacionalment mitjançant la xarxa NHK i algunes emissores estrangeres, principalment de pagament, que compren el programa. L'emissió del programa finalitza poc abans de la mitjanit de cada 31 de desembre. Abans que començara l'emissió del programa per televisió l'any 1953, l'emissió radiofònica es feia el dia 3 de gener.\nEl sistema del programa divideix als cantants més exitosos de cada any en dos equips: el roig i el blanc. L'equip roig o akagumi (紅組) està compost per artistes femenines o grups mixtes amb vocals femenines, mentres que l'equip blanc o shirogumi (白組) està compost per homes o grups mixtes amb vocals masculins. En acabar el programa, els jutges i l'audiència voten per decidir quin grup ha de guanyar l'edició d'eixe any. El fet que un artista participe al programa es decideix mitjançant un comitè privat de l'emissora sota l'objectiu d'elegir als millors artiestes de l'any, pel que és normal que els cantants més exitosos participen al programa. A més de l'actuació musical, els vestits, pentinats, maquillatge, balls i il·luminació també són factors importants. Fins avui dia, participar al Kōhaku és considerat com el símbol de la consagració de la carrera d'un artista musical al Japó degut a la gran audiència de l'emissió.", "label": "Música" }, { "sentence": "Oh Happy Day és un programa musical de TV3 en què nou grups vocals i corals d'arreu de Catalunya competeixen interpretant cançons per convèncer el jurat del programa.Oh Happy Day és una versió del programa de la NBC Clash of the Choirs, que a Espanya es va emetre a Cuatro el gener de 2008 amb el títol de La batalla de los coros. Un any més tard va ser emès per Euskal Telebista amb el mateix nom que la versió de TV3. En el 2015, la Televisió de Galícia també va començar a emetre una versió del programa amb el mateix nom que la versió catalana. El programa compta amb una aplicació mòbil que permet al públic accedir a continguts exclusius i participar en l'elecció del concurs. També edita un disc amb els millors temes del programa.El grup vocal DeuDeVeu, que el 2014 va publicar el disc Junts, va guanyar la primera edició del programa. El conjunt coral In Crescendo, que es van unir per participar en el programa, foren els guanyadors de la segona edició celebrada el 20 de desembre del 2014. El grup Quartet Mèlt van resultar guanyadors de la tercera edició del programa. El grup Friendship Sound van ser els guanyadors de la quarta temporada. La gran final de la primera temporada va liderar l'audiència televisiva a Catalunya amb un 19,8% de quota.", "label": "Música" }, { "sentence": "¡Qué noche la de aquel año! va ser un programa de televisió, estrenat per Televisió espanyola el 12 de juny de 1987 i presentat pel cantant Miguel Ríos.", "label": "Música" }, { "sentence": "Rockopop va ser un programa musical emès en la tarda dels dissabtes per TVE entre 1988 i 1992 i dirigit per Beatriz Pécker. Va estar presentat per la mateixa Pécker, acompanyada per Teresa Viejo i Paloma Serrano, en la secció La lista de éxitos.", "label": "Música" }, { "sentence": "Top of the Pops, també conegut com a TOTP, és un programa musical de televisió d'origen britànic i que s'emet des de fa molt de temps, fet i emès per la BBC. S'emetia originalment cada setmana, principalment a la BBC One, des de l'1 de gener de 1964 fins al 30 de juliol de 2006. Cada programa setmanal constava d'actuacions dels artistes populars amb més vendes s'aquella setmana.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un bar gai, club gai o pub gai en general, és un bar en què la clientela és predominantment del col·lectiu LGTBIQ+. De vegades poden diferenciar-se entre aquells que tenen com a públic freqüent dones (bar lèsbic) o homes (bar gai). A mesura que ha millorat l'acceptació dels diferents grups LGBT a la societat occidental, aquest tipus de locals han perdut part de la rellevància que tenien abans com a epicentres de la cultura gai. Alguns d'ells poden disposar de cambres fosques per afavorir les trobades sexuals dels seus clients.", "label": "Música" }, { "sentence": "Honky-tonk (també anomenat honkatonk, honkey-tonk o tonk) és alhora un tipus de bar amb acompanyament musical de música country i l'estil de música que es toca en aquest tipus d'establiments, que són típics del sud i sud-oest dels Estats Units. Molts músics eminents de country, com ara Jimmie Rodgers, Loretta Lynn, Patsy Cline, Ernest Tubb, Johnny Horton i Merle Haggard, van començar les seves carreres com a artistes amateurs en honky-tonks, i posteriorment també ho van fer altres músics com ara Dwight Yoakam. La steel guitar (\"guitarra d'acer\") i el fiddle (violí tradicional) en són els instruments dominants.L'origen del terme honky-tonk no està clar, tot i que originalment es referia a espectacles de varietats pujats de to que es feien en les zones del vell oest (Oklahoma, els Territoris Indis i Texas) i als teatres on s'hi representaven. El primer ús conegut en lletra impresa és un article de la revista Peoria Journal el 28 de juny de 1874. El 28 de juliol de 1929 va aparèixer a Los Angeles Times un article on s'hi afirmava que, \"en realitat, el honky-tonk va ser el predecessor dels cabarets i nightclubs actuals, tot i que la diferència principal és que els preus eren més baixos i que els bars no feien cap ostentació de classe.\"", "label": "Música" }, { "sentence": "Mothers (anteriorment el Carlton Ballroom) era un club dins del districte d'Erdington de Birmingham (West Midlands) que va restar obert des de finals del 1960s i principis de 1970s. Va obrir sobre una vella botiga mobiliari al carrer Erdington Hgh Street el 9 d'agost de 1968. El club, regentat per John 'Spud' Taylor i el promotor Phil Myatt, va tancar les seves portes el 3 de gener de 1971. Entre aquelles dates més que 400 actes van tenir llocallà, molts dels quals amb un gran èxit.Alguns dels enregistraments en viu més coneguts fets al MOthers inclouen els editats per Pink Floyd amb Ummagumma, que es va gravar el 27 d'abril de 1969, i parts de \"Facelift\" de Soft Machine, editat a Third, gravat l'11 de gener de 1970.The Who va actuar la seva òpera de rock Tommy allà. El debut del tràfic va tenir lloc al club, i fledgling grups de metall pesant com Porpra Profunda, Judas Capellà (el vocalista del qual Roba Halford esmenta Mares en una cançó damunt el seu 2000 àlbum de solo Resurrecció) i el sàbat Negre va jugar alguns de les seves actuacions més primerenques allà.Algunes de les altres bandes i artistes de rock coneguts per tocar a Mothers inclouen: Family, Fleetwood Mac, John Mayall's Bluesbreakers, Eclection, Edgar Broughton Band, Free, Roy Harper, Blodwyn Pig, Strawbs, Quintessence, Steppenwolf, the Deviants, Jethro Tull , Jon Hiseman's Colosseum, Skid Row (amb Gary Moore), the Nice, Tyrannosaurus Rex, Elton John, King Crimson, Led Zeppelin, The Chicago Transit Authority, Moby Grape, Canned Heat (hi ha una referència al club a les notes de la seva recopilació de 1969 Canned Heat Cookbook) i la Bonzo Dog Doo-Dah Band.Durant el retorn a casa a Londres des d'una actuació a Mothers el 12 de maig de 1969, la furgoneta de Fairport Convention va xocar a l'autopista M1, matant el bateria Martin Lamble, 19, i Jeannie Franklyn, la parella del guitarrista Richard Thompson. La resta del grup va sofrir lesions de variant severitat.Mothers va ser votat com el lloc de rock número u del món per la revista American Billboard. John Peel, un DJ habitual del club, va dir: \"La gent està meravellada en saber que durant uns anys el millor club de Gran Bretanya va ser a Erdington.\"Roy Harper més tard va dir a la revista Brum Beat:\n\nUna Placa Blava va ser descoberta a l'antic edifici del club Mothers el 13 de juliol de 2013.", "label": "Música" }, { "sentence": "Billboard és una revista setmanal estatunidenca especialitzada en informació sobre la indústria musical. Manté diverses llistes musicals internacionalment reconegudes entre les quals es troben les cançons i àlbums més populars en diverses categories, tot això setmanalment. Fou fundada l'any 1894 i actualment és editada per Penske Media Corp.\nLa revista ofereix llistes de música, notícies, vídeos, opinions, ressenyes, esdeveniments i estil relacionades amb la indústria de la música, Les seves llistes de música inclouen Hot 100, 200 i Global 200, fent un seguiment dels àlbums i cançons més populars de diferents gèneres musicals. També organitza esdeveniments, és propietària d'una empresa editorial i opera diversos programes de televisió.\nBillboard va ser fundada per William Donaldson i James Hennegan. L'any 1900, Donaldson va adquirir la participació de Hennegan per 500 dòlars. Als primers anys del segle xx, va especialitzar-se en la indústria de l'entreteniment, com ara circs, fires i espectacles de burlesc, i també va crear un servei de correu per artistes ambulants. Billboard va centrar-se més en la indústria de la música a mesura que el jukebox, el fonògraf i la ràdio es van fer habituals, deixant de banda les altres temàtiques. Després de la mort de Donaldson el 1925, Billboard es va transmetre als seus hereus, fins que va ser venuda a inversors privats el 1985, i des de llavors ha tingut diversos accionistes principals.", "label": "Música" }, { "sentence": "Blender és una revista estatunidenca de música, coneguda sovint per les seves fotografies eròtiques de celebritats femenines. És publicada per Dennis Publishing, la mateixa empresa que edita Maxim.\nLa revista va començar el 1994 com la primera revista digital en CD-ROM. La van crear Jason Pearson, David Cherry i Regina Joseph i va ser adquirida per l'editorial Dennis Publishing, ara Alpha Media, qui va publicar-ne 15 números amb el mateix format, per posteriorment crear-ne l'espai web el 1997. L'edició impresa es va llançar dos anys després. El CD-ROM de Blender va ser el primer format editorial digital que va servir de plataforma publicitaria. Entre els seus primers enunciants hi havia Calvin Klein, Apple, Toyota i Nike.\nLa publicació reuneix llistes d'àlbums musicals, artistes i cançons, incloent-hi \"el millor\" i \"el pitjor\". En cada edició, hi ha un ressenya sobre la discografia completa d'un artista, on cada àlbum és analitzat successivament.\nBlender es va unir al canal de música VH1 per crear el ranking de \"Les 50 cançons més increïblement dolentes\", on \"We built this city\" de Jefferson Starship va obtenir el primer lloc.\nEl propietari Alpha Media Group va eliminar la publicació impresa de Blender el 26 de març de 2009, passant només a la versió en línia, amb un moviment que va eliminar 30 llocs de treball i va reduir el portfolio de l'empresa a les publicacions Maxim. L'última edició impresa va ser la de l'abril de 2009. Els subscriptors de la revista van rebre, com a compensació pels números de Blender no rebuts, edicions de a revista Maxim.\nLa web de Blender es troba sense actualitzar des del març de 2011, un clar indicador que han cessat les operacions. Això no obstant, no hi ha hagut cap comunicat oficial de Dennis Publishing o en qualsevol altre mitja sobre l'estat de la revista.", "label": "Música" }, { "sentence": "Caramella, amb subtítol inclòs Caramella: Revista de música i cultura popular, és una revista semestral de música i cultura popular nascuda l'any 1999 per a la divulgació i d'intercanvi entre estudiosos, entitats, músics i públic interessats en la cultura i música popular catalana. És un projecte editorial com a marc d'intercanvi d'experiències en el camp de la música tradicional i també del patrimoni etnològic. Cada número de la revista està dedicat a un tema monogràfic on hi col·laboren estudiosos d'arreu dels Països Catalans. Es tracta d'una iniciativa de tres entitats: Carrutxa, Solc i Associació Tramús, Tradició i Música, les quals han treballat històricament vinculades als territoris on estan ubicades: Baix Camp i Priorat, Lluçanès i Horta de València, respectivament.\nEl crític musical i estudiós de la música i cultura popular Josep Vicent Frechina n'és el coordinador. Forma part de l'APPEC.", "label": "Música" }, { "sentence": "Enderrock és una revista publicada mensualment en català, que des del 1993 està especialitzada en la difusió del pop-rock realitzat en llengua catalana arreu dels Països Catalans.\nL'any 2004 fou guardonada amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana, concedit per la Generalitat de Catalunya. El jurat va valorar que la publicació \"s'ha convertit en un mitjà de referència d'alta qualitat en el món de la música popular catalana, amb una àmplia audiència entre els joves de tot el nostre àmbit lingüístic\". Des del 2001, el grup Enderrock coorganitza el concurs Sona9. També entreguen anualment els premis Enderrock, amb una gala on intervenen diversos dels premiats.El 2 de desembre de 2016 es va anunciar que Òmnium Cultural havia concedit el seu premi de Comunicació a la revista Enderrock. El lliurament va tenir lloc el 16 de desembre en el marc de la Nit de Santa Llúcia, celebrada a l'Hospitalet de Llobregat.", "label": "Música" }, { "sentence": "Guitar World és una revista mensual de música dedicada a guitarristes. Cada edició conté entrevistes originals, àlbums i partitures de guitarra i baix. La revista es publica tretze vegades a l'any (dotze edicions mensuals i una edició de vacances).\nLa revista va debutar al juliol de 1980 amb Johnny Winter en la portada. En els seus 30 anys d'història, Guitar World ha publicat entrevistes d'alguns dels guitarristes més influents del rock, incloent a Alex Lifeson, Ritchie Blackmore, Jeff Beck, Brian May, Arthur Rhames, John Frusciante, Steve Morse, Robert Ward, Richie Sambora, Jimmy Page, David Gilmour, Eric Clapton, Joe Satriani, Steve Vai, Yngwie Malmsteen, Tony Iommi i Eddie Van Halin qui ha aparegut en la portada 16 vegades, i dues vegades en la revista afiliada Guitar Legends.\nAnteriorment era propietat d'Harris Publications; Future US va comprar la revista el 2003.", "label": "Música" }, { "sentence": "La revista Jazz Magazine, també coneguda com el “órgano oficial del Hot Club de Barcelona” era una publicació de caràcter mensual i bimensual que seguia l'actualitat de la sala de jazz de la Ciutat Comtal, així com els principals artistes de jazz a nivell mundial. Comptava amb el visat de censura governamental.", "label": "Música" }, { "sentence": "Joventut va ser una revista setmanal de tendència modernista dedicada a la literatura, les arts i les ciències. Publicada a Barcelona entre els anys 1900 i 1906; sortia cada dijous i era la portaveu política de la Unió Catalanista. Els seus redactors provenien de la publicació Setmana Catalanista, favorable al catalanisme polític. La direcció va ser assumida pel periodista Lluís Via. El mecenes fou Oriol Martí i l'impressor des de l'inici fins al final de la publicació fou Fidel Giró. La seva importància rau en la divulgació dels grans mestres del món gràfic i literari, tant a nivell local com europeu. Beneficiada per les idees de la Renaixença, vol donar importància a la llengua catalana i a les seves arts. La publicació afirmava: «Quan més català, més europeu i com més barceloní, més universal».", "label": "Música" }, { "sentence": "Kerrang! és una revista musical setmanal britànica especialment dedicada al rock, rock alternatiu i al metal.", "label": "Música" }, { "sentence": "Les Inrockuptibles és una revista francesa de música, cinema i literatura de publicació setmanal. El nom és un joc de paraules de \"Les Incorruptibles\", el nom francès de la sèrie televisiva Els intocables, amb la paraula rock.", "label": "Música" }, { "sentence": "La revista Mondo Sonoro és una publicació en paper i digital gratuïta especialitzada en música i cultura urbana en castellà.", "label": "Música" }, { "sentence": "Music & Media (traduïble al català com «Música i mitjans de comunicació») va ser una revista paneuropea de ràdio, música i entreteniment. Va ser publicada per primer cop en 1984 com Eurotipsheet, però el 1986 va canviar el nom pel de Music & Media. Al principi tenia seu a Amsterdam, però més tard es va traslladar a Londres. La revista es centrava específicament en ràdio, TV, música, llistes i àrees d'entreteniment relacionades, com ara festivals i events. La publicació de Music & Media va cesar l'agost del 2003. Music & Media era la publicació germana de la revista Billboard.", "label": "Música" }, { "sentence": "The Musical Times, sovint abreujada com a MT, és una revista de música clàssica editada al Regne Unit. Es va fundar l'any 1844 i des de llavors s'ha publicat ininterrompudament, la qual cosa la converteix en la més veterana del país. El seu títol inicial fou The Musical Times and Singing Class Circular fins al 1903, data en la qual es va abreujar. Entre 1967 i 1987 Stanley Sadie va dirigir la publicació.", "label": "Música" }, { "sentence": "New Musical Express, popularment conegut com a NME, és un setmanari musical del Regne Unit que ha estat publicant-se des de març de 1952. Es va fer particularment popular durant l'era punk. La revista ha estat molt criticada des d'alguns sectors per la seva inclinació envers certes formacions indie i també ha rebut crítiques que asseguren que promociona bandes per a després destrossar-les. Tanmateix, s'ha mantingut des de la seva fundació com un dels puntals de referència de la música popular britànica.\nEl 1996 es va llançar la seva versió on-line, convertint-se de seguida en el web musical més transitat, amb més de 7 milions d'usuaris al mes. Malgrat aquesta popularitat, les vendes en paper a inicis del 2014 eren de només 15.380 exemplars.\nEl setembre de 2015 es va remodelar com revista gratuíta amb publicitat, arribant al màxim històric de 307.217 exemplars setmanals, superior als 306.881 registrats el 1964 en el moment de màxima popularitat dels Beatles.\nAl desembre del 2017, però, segons l'agència de control de difusió britànica, la distribució mitjana de NME havia caigut a 289.432 exemplars a la setmana, tot i que el seu editor, Time Inc. UK, afirmava tenir més de 13 milions d'usuaris únics al mes a tot el món, incloent-hi 3 milions al Regne Unit.\nEl març de 2018 l'editor va anunciar que, després de 66 anys, l'edició paper de NME es deixaria de fer, quedant com a capçalera exclusivament on-line.", "label": "Música" }, { "sentence": "La Nuova Rivista Musicale Italiana (també coneguda com a NRMI) és un diari bimestral de musicologia editat per Rai Eri. El primer número va ser datat al maig-juny de l'any 1967.\nDes del 2008 està dirigida per Giuseppe Antonio Marchetti Tricamo. El Comitè Científic està compost per musicòlegs i acadèmics: Giovanni Carli Ballola, Paolo Donati, George Pestelli, Giancarlo Rostirolla i Roman Vlad.\nL'adreça i edifici de l'entidat es troben a Roma.", "label": "Música" }, { "sentence": "Premier Guitar és una revista mensual de música dedicada a guitarristes. Cada edició conté entrevistes originals, àlbums i partitures de guitarra i baix. La revista es publica tretze vegades a l'any (dotze edicions mensuals i una edició de vacances).\nLa revista va debutar al juliol de 2007. En els seus 10 anys d'història, Premier Guitar ha publicat entrevistes d'alguns dels guitarristes més influents del rock, incloent a Pete Townshend (The Who), Ron Wood (Rolling Stones), Joe Perry (Aerosmith), Guthrie Govan, Brent Hinds i Bill Kelliher (Mastodon), Dave Mustaine i Chris Broderick (Megadeth) i lutier Yuri Landman.", "label": "Música" }, { "sentence": "Q és una revista de música rock i pop publicada mensualment al Regne Unit per l'editorial alemanya Bauer Media Group, amb una tiratge de 113.174 exemplars (dades del primer semestre de 2008).Els seus fundadors són Mark Ellen i David Hepworth, que estaven consternats per la premsa musical d'aquella època, que, segons ells, oblidava a aquella generació d'antics consumidors de discos compactes a causa de les noves tecnologies. Q va ser publicada per primera vegada el 1986, diferenciant-se d'altres publicacions del mateix gènere, principalment, per la qualitat de les seves fotografies i impressions. En anys recents, a la revista se li va afegir el subtítol «La guia moderna de música i més». Originalment, el seu nom anava a ser Cue (amb referència als senyals musicals), però va ser alterat perquè no es confongués amb el d'una revista de billar (el tac es denomina cue en anglès). Una altra raó per a aquest canvi, citada en l'edició nombre 200 de Q, és que un nom d'una sola lletra ressaltaria més en un quiosc.", "label": "Música" }, { "sentence": "Record Mirror va ser una revista de música setmanal britànica, publicada entre 1954 i 1991 i dirigida a fans del pop i col·leccionistes de discs. La revista va ser fundada per Isidore Green.Es va llançar dos anys després de NME, però mai va arribar al nivell de popularitat del seu rival. La primera UK Albums Chart es va publicar a Record Mirror el 1956, i durant els anys 80 era l'única revista de música que tenia les llistes d'àlbums i de senills que feia servir la BBC per Radio 1 i Top of the Pops, a més de les llistes americanes Billboard.\nRecord Mirror es va deixar de publicar l'abril de 1991, quan United Newspapers va tancar o vendre la major part de les seves revistes per centrar-se en els diaris. El 2010, Giovanni di Stefano va comprar el nom Record Mirror i va rellançar-la com una web de xafarderies de música l'any 2011. La web va tornar-se inactiva el 2013 després que di Stefano anés a la presó per frau.", "label": "Música" }, { "sentence": "La Revista Catalana de Música fou una revista musical mensual dirigida per Agustí Grau, que llançà el seu primer número el gener de 1923.\nComptà amb Josep Maria Pagès i Ernest Cervera a la redacció. Hi varen col·laborar entre altres Enric Ainaud, Higini Anglès, Francesc Baldelló, Joan Llongueres, Frederic Mompou, Gregori Maria Sunyol. Fou il·lustrada amb dibuixos de R. Tona,\nJ. Obiols i A. Mataró. S'imprimí a La Impremta Elzeviriana i Llibreria Camí, S.A. La seu es trobava a l'estudi Domus Artis del\nPasseig de Gràcia, de Barcelona.\nConstava d'una secció d'articles de temes diversos, entre els quals trobem els dedicats especialment a la música catalana, amb el desig de crear una escola pròpia a l'estil de les europees; de la secció d'història de la música i de la secció d'ensenyament. a cura d'Ernest Cervera i destinada a lliçons de teoria i harmonia. Hi figuraven també les seccions de crítica, correspondència, bibliografia i notes de l'estranger.", "label": "Música" }, { "sentence": "Rock Zone és una revista de música alternativa que va néixer l'any 2005 com a successora de la difunta revista Rock Sound, fundada per Richard Royuela i Jordi Meya. Cobreix principalment rock alternatiu, punk, metal i hardcore. Des de febrer de 2014 va abandonar el format paper i es va publicar en format digital i gratuït. Segons José Maria Carrasco de RTVE la «revista de referència» fa «la funció de notari i descobridor del bo i millor del panorama rock nacional i internacional.» Ha estat revista oficial i patrocinadora de diversos festivals musicals.", "label": "Música" }, { "sentence": "Rockdelux és una revista de música fundada a Barcelona el 1984. Va sorgir de les cendres de la publicació Rock Espezial, que, al seu torn, havia estat creada el 1981 per part de l'equip de Vibraciones, capçalera de referència els anys 70.La seva periodicitat és mensual i el contingut és especialitzat, amb inclinació per les noves tendències del pop-rock alternatiu i independent, però sense desatendre els creadors clàssics i les figures de culte atemporals. La revista és dirigida per Santi Carrillo, Juan Cervera i Francesc Vaz, i el seu coordinador de redacció és Miquel Botella.\nEl 2011 presentà la seva nova web amb els continguts de la revista de paper i una botiga virtual.El 4 de maig de 2020, Rockdelux va publicar l'última edició de la revista i va anunciar el seu tancament al·legant problemes econòmics agreujats per la crisi del coronavirus.", "label": "Música" }, { "sentence": "Rolling Stone és una revista estatunidenca dedicada a la música i la cultura popular.\nVa Ser fundada a San Francisco el 1967 per Jann Wenner (qui segueix sent-ne l'editor) i el crític de música Ralph J. Gleason. Inicialment la revista es va identificar amb la contracultura hippie, encara que es va allunyar de la premsa clandestina de l'època, adoptant estàndards periodístics més tradicionals i evitant les polítiques radicals de la premsa clandestina.\nRolling Stone va deixar una petjada pels seus reportatges polítics a principis de la dècada dels 70, encara que mitjançant el periodisme extrem de Hunter S. Thompson, la revista es va tornar tan influent en els 70 que una cançó li va ser dedicada, \"Cover of the Rolling Stone\" per Dr. Hook & The Medicine Show (escrita per Shel Silverstein), la qual es va transformar en un èxit.\nLa portada i els articles principals són il·lustrats per fotògrafs de renom com Annie Leibovitz En els anys 80, encara que seguien Thompson i altres escriptors clàssics dels 60 i 70 tals com badboy Lester Bangs, Rolling Stone havia adoptat els valors corporatius que evitaven amb anterioritat (ex. proves de drogues als empleats).\nLa revista es va mudar a Nova York per a estar més a prop de la indústria de la publicitat. A principis dels 2000, va enfrontar decadents ingressos i competència de revistes com Maxim i FHM, Rolling Stone es va reinventar a si mateixa, apuntant a lectors més joves, al mateix temps prenent posicions sobre qüestions polítiques internacionals com la situació d'Orient Pròxim o l'escalfament global i l'economia. Personatges com Iggy Pop, Bono, Tom Wolfe i Ken Kesey han escrit per a la revista.\nL'any 2000, Rolling Stone començà a publicar diverses llistes a manera de classificació dels millors discs, cançons i altres ítems:\n\n2003 Llista dels 500 millors discos segons Rolling Stone\n2003 Llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps segons Rolling Stone\n2004 Llista de les 500 millors cançons de tots els temps segons Rolling Stone\n2004 Llista dels 50 moments que van canviar el Rock and Roll\n1991 Llista de les 100 millors portades d'àlbum", "label": "Música" }, { "sentence": "Stereo Review va ser una revista estatunidenca que Ziff-Davis va començar a publicar el 1958 amb el títol de HiFi and Music Review. Era una de les diverses revistes d'aquells temps dedicades a l'alta fidelitat. Al llarg de la seva vida va publicar una barreja de ressenyes dedicades a equips musicals, àlbums i músics de l'època. El nom va canviar a HiFi Review el 1959. Es va convertir en HiFi / Stereo Review el 1961 per reflectir la creixent utilització de tecnologia estereofònica dels enregistraments de l'època. El 1968 es va canviar, simplement, a Stereo Review, reflectint el canvi a sistemes estèreo i simplificant el títol. A finals dels anys 80, la revista va ser comprada per CBS Magazines (ara Hachette Filipacchi), i el 1989 va absorbir la revista High Fidelity. Durant els anys 90, la moda va començar a diversificar-se cap equips de home theater i la revista va fer el mateix. Finalment, el 1999, la revista es va anomenar Stereo Review's Sound & Vision i finalment Sound & Vision.", "label": "Música" }, { "sentence": "The Face és una revista mensual britànica de música, moda i cultura publicada originalment entre 1980 i 2004, i rellançada el 2019.La publicació va iniciar-se a Londres el maig de 1980, de la mà del periodista Nick Logan, que anteriorment havia estat editor de New Musical Express i Smash Hits. D'esperit independent, ben aviat va ser considerada una revista creadora de tendències, amb portades on apareixien figures musicals com Jerry Dammers o David Bowie. Va gaudir d'una notable influència en la dècada de 1980 i 1990, destacant pel seu tractament gràfic \"original i sorprenent\", amb icòniques portades de Kate Moss, Macaulay Culkin, Björk o Alexander McQueen. La revista va tancar l'any 2004, quan tenia una circulació de 25.000 exemplars.", "label": "Música" }, { "sentence": "The Musical Quarterly és la revista acadèmica sobre música més antiga d'Amèrica. Va ser creada el 1915 per G. Schirmer Inc. i el seu primer editor va serOscar Sonneck, qui la va editar fins a la seva mort el 1928. Sonneck va ser succeït per un nombre d'editors, incloent Carl Engel (1930-1944), Gustave Reese (1944-1945), Paul Henry Lang, qui va editar la revista per més de 25 anys, entre 1945 i 1973, Joan Peyser (1977-1984), Eric Salzman de 1984 a 1991 i molts altres.\nDes de 1993 ha estat editat per Leon Botstein, president de la Universitat de Bard i director principal de l'Orquestra Simfònica americana. És publicada per Oxford University Press.", "label": "Música" }, { "sentence": "Tresdeu és una revista digital en valencià, publicada mensualment per la cooperativa audiovisual Tresdeu Media des del 2012, especialitzada en la difusió de la música en valencià al País Valencià, amb informació de concerts, novetats i entrevistes als grups valencians. S'adreça a un públic concret que accedix per ideologia i per compartir una identitat, és de les anomenades publicacions militants.Convoquen els Premis Tresdeu que valoren les persones i col·lectius creatius del País Valencià, amb deu categories com interpretació, il·lustració, disseny, audiovisual, nous formats o composició musical.En 2017 Tresdeu va aconseguir que el projecte de foment de la lectura en valencià Els llibres de Sénia, amb la booktuber Sénia Mulayali, fóra seleccionat com a projecte emprenedor d'innovació social i urbana de l'Ajuntament de València al Col·lab de Las Naves, amb el suport de la Fundació pel Llibre i la Lectura de la Generalitat Valenciana.", "label": "Música" }, { "sentence": "La revista Uncut, comercialitzada com UNCUT, és una popular publicació mensual amb seu a Londres. Està disponible a tots els països de llengua anglesa, i se centra en la crítica musical, encara que també inclou una secció de cinema. A la revista també s'analitzen llibres de temàtica musical, i sota la marca de Uncut també va ser publicada una revista a Dvd des del 2005 al 2006.", "label": "Música" }, { "sentence": "El So cinematogràfic, en el món de la realització audiovisual, és un camp creatiu que des de l'aparició del cinema sonor va de la mà amb la imatge. Comprèn tots els elements que no siguin estrictament música composta en un film: diàlegs i efectes sonors. La creació d'una banda sonora té les mateixes possibilitats creatives que el muntatge. S'han de seleccionar sons amb una funció concreta per guiar la percepció de la imatge i l'acció, en el cas de no tenir encara feta aquesta banda sonora s'usa una altra ja existent per anar muntant la imatge, a això se l'anomena temp track.\nNormalment es té la sensació de que els actors o objectes que apareixen en les pel·lícules produeixen el soroll adequat en el moment adequat, considerant el so com un simple acompanyament a les imatges. En canvi, la banda sonora d'una pel·lícula es construeix separada de la banda d'imatge i de manera independent. Part de la força de moltes escenes i seqüències s'aconsegueix gràcies a efectes de so que solen passar desapercebuts. El so és capaç de crear una manera diferent de percebre la imatge i pot condicionar la seva interpretació, per exemple, centrant l'atenció de l'espectador en un punt específic i guiant-ho a través de la imatge.", "label": "Música" }, { "sentence": "\"Chaiyya Chaiyya\" (en hindi छैंय्या छैंय्या, literalment 'Ombra ombra'; la versió en tàmil es transcriu Thaiyya Thaiyya) és una cançó de la pel·lícula índia Dil Se.. dirigida per Mani Ratnam el 1998. Si bé moltes cançons dels films populars indis obtenen un gran èxit en aquest país, \"Chaiyya Chaiyya\" ha esdevingut una de les més conegudes, sovint inevitable en festes i celebracions (per exemple, la cançó va ser utilitzada durant la cerimònia d'inauguració dels Jocs de la Commonwealth del 2010 celebrada a l'estadi Jawaharlal Nehru de Nova Delhi).\nVa ser composta per A. R. Rahman, amb lletra de Gulzar i cantada per Sukhwinder Singh i Sapna Awasthi. La cançó i el vídeo musical que l'acompanya van fer sensació (en part perquè va ser filmat sobre un tren en moviment) i van obtenir nombrosos premis a la sortida de la pel·lícula, entre d'altres els Filmfare Awards a la millor lletra, al millor cantant de playback i a la millor coreografia (Rahman va obtenir el de la millor banda sonora en conjunt).\nEl 2003, la BBC va realitzar una enquesta internacional per a triar les deu cançons més populars de tots els temps. Van seleccionar-se al voltant de 7.000 cançons d'arreu del món i, segons la BBC, la gent (de 155 països) van escollir \"Chaiyya Chaiyya\" en novè lloc.", "label": "Música" }, { "sentence": "El crit Wilhelm és un efecte de so d'estoc o recurs molt emprat en cinema i televisió. S'ha pogut sentir en més de 200 pel·lícules des que es va enregistrar el 1951, per al film Distant Drums. El crit s'acostuma a utilitzar, per exemple, quan algú és abatut d'un tret, cau des de molt amunt o és víctima d'una explosió. Amb el temps ha esdevingut un dels clixés del so cinematogràfic més coneguts.", "label": "Música" }, { "sentence": "Diegesi és una paraula que deriva del vocable grec διήγησις (de διηγεῖσθαι, \"narrar\"). És un estil narratiu de ficció en què, d'acord amb Gerald Prince a A Dictionary of Narratology :\n\nel món (fictici) en el qual les situacions i esdeveniments narrats tenen lloc;\ncontar, rememorar, en oposició a mostrar o actuar.\nhi ha un suposat distanciament amb el relat tant del narrador com del lector o públic.D'aquesta manera el narrador explica la història. El narrador presenta a l'audiència o a lectors implicats les accions i presumptes pensaments (fins i tot -encara que no necessàriament- també les seves il·lusions i somnis personals.\nEls seus 3 eixos són: espai, temps i personatges.", "label": "Música" }, { "sentence": "El doblatge és un procés de postproducció audiovisual que consisteix a substituir el diàleg original d'una pel·lícula, reportatge, programa, documental, etc., per una nova gravació de la banda d'àudio (veus). Això es fa amb diverses finalitats, com millorar la locució d'un o diversos actors, corregir problemes en la gravació original del so o oferir els diàlegs en un altre idioma.El doblatge en un altre idioma consisteix en dos processos complementaris: la traducció adaptada dels guions originals i el doblatge en si, és a dir, la gravació d'actors de doblatge (o locutors) del nou text en l'idioma al qual s'ha traduït la versió original. També s'utilitza per a donar veu a actors inexistents, com els personatges dels dibuixos animats o per a afegir un narrador en off (una veu d'algú que no apareix filmat).El Dia Internacional del Doblatge és el 12 de juny.", "label": "Música" }, { "sentence": "Doblatge de piano és la sobreposició en una pel·lícula d'una peça tocada per un pianista professional damunt la filmació d'un actor que fingeix tocar-la a l'instrument. Hi ha doblatges de piano molt il·lustres, sovint no reconeguts als crèdits, com el de Louis Kentner en les escenes en què Anton Walbrook toca el Concert de Varsòvia a Aquella nit a Varsòvia de Brian Desmond Hurst (1941), la interpretació de la Cornish Rhapsody d'Hubert Bath, per Harriet Cohen doblant Margaret Lockwood a Love story (1944) de Leslie Arliss, les escenes en que Carmen Cavallaro toca a The Eddie Duchin story (1956) de George Sidney, doblant Tyrone Power, o les de Jorge Bolet quan doblà Dirk Bogarde al biopic Cançó immortal, de Charles Vidor i George Cukor (1960), que Hollywood dedicà a Franz Liszt. Tampoc surt als crèdits que la pianista Eileen Joyce doblà l'actriu Ann Todd a The seventh veil de Compton Bennett (1945).", "label": "Música" }, { "sentence": "Dolby Laboratories, Inc. (Dolby Labs: DLB) és una companyia amb seu als Estats Units especialitzada en el desenvolupament de tècniques per millorar la qualitat dels sistemes d'emmagatzematge d'àudio tant analògics com a digitals.", "label": "Música" }, { "sentence": "Ich bin von Kopf bis Fuß auf Liebe eingestellt (literalment: \"Estic a punt per estimar de cap a peus\") és una cançó alemanya del 1930 composta per Friederich Hollaender que va aparèixer a la pel·lícula Der blaue Engel interpretada per Marlene Dietrich. Aquesta artista també enregistrà en anglès la versió més coneguda Falling in Love Again (Can't Help It), escrita per Sammy Lerner, però que no és una traducció literal.\n\nL'original alemany diu així:\nL'adaptació en anglès:", "label": "Música" }, { "sentence": "Fantasound va ser un dels primers processos de gravació de so estereofònic desenvolupat per l'enginyer de so William E. Garity i el mesclador John N. A. Hawkins de l’Estudi Walt Disney entre 1938-1940, per a la pel·lícula d’animació Fantasia, creant així la primera pel·lícula comercial amb so multicanal. Aquest procés va donar lloc al desenvolupament del que avui en dia es coneix com a so envoltant.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'efecte de sala o el Foley és una tècnica cinematogràfica que busca la recreació de sons que no són gravats en l'escena, sinó en la postproducció. La tècnica Foley és un art en desenvolupament i no és un procés fàcil. Per treballar en aquest àmbit es necessita imaginació, experiència i bona oïda. L'objectiu del Foley és integrar els sons quotidians en l'escena sense que l'audiència ho noti. Poden ser passes de la gent pel carrer, un vidre trencat o portes que s'obren i tanquen. La seva intenció es crear una sensació de realitat i quotidianitat en l'escena. Tots els detalls són reproduïts per tal de recrear l'acció de la forma més versemblant possible.\nEls nous sistemes digitals permeten la reproducció de tota manera de detalls sonors, fent-los reals i en alta definició. Per això es parla d'arquitectura de so. Els efectes de sala, o Foley, no són sorolls ocasionals, sinó que són sons que acompanyen les accions dels personatges en un material audiovisual.\nEl terme Foley també fa referència al pròpi estudi, Foley-stage o Foley-studio, on es creen aquests efectes.", "label": "Música" }, { "sentence": "Gaana és un estil de música tàmil, originari de les regions locals de Chennai a l'Índia.Les primeres cançons es van fer per lloar el record de les persones mortes i les seves biografies, i van evolucionar gradualment cap a cançons estratègiques de reformadors socials. Principalment les cançons es caracteritzen per una percussió viva, melodies de ritme ràpid a tres pulsacions. El principal origen de les cançons gaana va ser Chennai del Nord (vada chennai).Isaivani és una de les cantants d'aquest estil.", "label": "Música" }, { "sentence": "El doblatge en Espanya té una arrelada tradició que ha suposat que hui en dia estiga generalitzada la preferència pel consum de les produccions audiovisuals doblades al castellà. La tradició prové principalment de les lleis de doblatge obligatori de l'època franquista (1939-1975).", "label": "Música" }, { "sentence": "IMM Sound era una companya privada fundada a Barcelona, especialitzada en la tecnologia del so 3D i la postproducció pel cinema i per a altres indústries. Després de la seva instal·lació al Chinese Cinema de Los Angeles al Setembre del 2009 per la companyia Iosono, Imm Sound es va convertir al Novembre del 2010 amb la segona companyia de so per cinema capaç de reproduir un so immersiu coherent.\nL'empresa va ser comprada per Dolby l'any 2012.", "label": "Música" }, { "sentence": "Jack Donovan Foley (Yorkville (Nova York), 12 d'abril de 1891 - Los Angeles, 9 de novembre de 1967) va ser el creador de moltes tècniques d'efectes sonors utilitzades al cinema. Se li atribueix la invenció d'un mètode utilitzat per afegir efectes de so produïts per una acció humana a les pel·lícules, ja siguin passos, moviments de roba o altres accions. Conseqüentment, les persones que participen en aquest procés anomenat Efecte de sala o \"Foley\" se'ls anomena artistes sala (foley). El seu paper fonamental en el desenvolupament d'aquest efecte queda registrat al llibre \"The Foley Grail\", publicat el 2009. En lloc d'utilitzar sons genèrics pregravats, els processos de sala impliquen la creació de sons enregistrats a temps real i sincronitzats amb les produccions individuals per donar-los-hi un toc més realista.Al 1914, Jack Foley i Beatrice, la seva dona, es van mudar del seu barri natal Coney Island a la ciutat de Santa Mònica, Califòrnia, i després a Bishop. Allà, Foley es va posar a treballar en una ferreteria local i es va començar a interessar en el teatre i a escriure articles per a un diari local. Quan els agricultors van vendre les seves terres a la ciutat de Los Ángeles degut als drets de l'aigua, Foley es va adonar que necessitarien una nova font d'ingressos.\nEll sabia que a Los Ángeles, el negoci cinematogràfic estava en plena època d'esplendor, raó per la qual va convèncer a diversos caps dels estudis per filmar les pel·lícules de l'Oest o westerns a la ciutat de Bishop, on també va treballar com a doble de risc. Va participar com a guionista en algunes produccions de la Universal, la qual va començar a preparar una pel·lícula sonora amb Foley i altres voluntaris després de veure l'èxit que va tenir El cantant de jazz (1927) de la Warner Bros. Des d'aleshores, va treballar fent el so de nombroses pel·lícules importants com Melody of Love (Melodia d'amor, 1928), Show Boat (1929), Dracula (1931), Dat Ol' Ribber, Espàrtac (1960), i Operation Petticoat (1959).\nJack Foley, al llarg de la seva vida, va obtenir diversos premis, incloent el premi Golden Reel Award.", "label": "Música" }, { "sentence": "El gènere cinematogràfic és la forma de classificar una pel·lícula segons una sèrie d'aspectes temàtics, formals i narratius. Cada gènere té una forma sonora determinada de transmetre els sentiments, tot i així, en un sol metratge podem trobar diverses tècniques audiovisuals (el so en el cinema no s'interpreta d'una forma específica segons cada gènere perquè hi ha matisos, però segueixen un patrò predominant depèn del que es vulgui transmetre).", "label": "Música" }, { "sentence": "La següent és una llista de sistemes sonors de pel·lícula.", "label": "Música" }, { "sentence": "En animació, el “mickeymousing” és una tècnica que sincronitza la música d'acompanyament amb les accions en pantalla i les reforça imitant exactament el seu ritme. El terme prové de les primeres produccions de Walt Disney on la música es treballava gairebé en la seva totalitat per imitar els moviments d'animació dels personatges. El primer ús conegut de mickeymousing va ser en Steamboat Willie (1928), el primer curtmetratge de Mickey Mouse de Walt Disney, amb la música de Carl Stalling (1888-1974). Les composicions de Stalling van acompanyar a Mickey Mouse, i a alguns dels seus primers companys, i fou un dels primers grans col·laboradors de Walt Disney, que també va posar la música a bona part de la famosa sèrie de curtmetratges sobre faules titulada Silly Symphonies, la primera de les quals va ser The Skeleton Dance (1929), i en color, Flowers and Trees (1932).A aquests primers músics de la productora, possiblement a Carl Stalling, es deu la creació del denominat efecte mickeymousing que consisteix a descriure el que succeeix a través de la imitació musical. Per exemple, quan veiem el ratolí baixant per una escala, escoltem, a cada pas que dona sobre un esglaó, el so articulat d'un tambor. Es tracta doncs, d'una música descriptiva que el cinema d'animació ha utilitzat en gran manera i que inclús el cinema, principalment, clàssic de ficció també ho ha emprat en moltes ocasions. Un exemple es troba en la seqüència de l'assaltament en el bosc de Sherwood de Robin Hood i els seus afins sobre les tropes de Sir Guy de Gisbourne a Les aventures de Robin Hood (1938).Freqüentment utilitzat en el 1930 i 1940, avui en dia està d'alguna manera desacreditat, almenys en pel·lícules serioses, a causa del sobre ús que se n'ha fet. Tot i això, encara pot ser efectiu si s'utilitza de manera imaginativa. Aquesta tècnica juntament amb la sincronització ajuda a estructurar l'experiència del visionat, a indicar quants esdeveniments haurien d'impactar a l'espectador i a oferir informació que no està present en pantalla.Normalment és l'acció animada la que està sincronitzada a la peça musical. Sobretot quan la música és un clàssic o una altra peça coneguda. En tals casos, la música per a l'animació és preenregistrada i un animador disposa d'un full d'exposició amb els ritmes marcats, fotograma a fotograma, ja que d'aquesta manera pot cronometrar els moviments consegüentment.", "label": "Música" }, { "sentence": "El muntatge de so es refereix a la creació de so, i la barreja de so, i a com s'incorporen aquests elements diferents del so en una pel·lícula.", "label": "Música" }, { "sentence": "El so sobre pel·lícula (també conegut com a sound-on-film) va ser una tecnologia sonora, desenvolupada inicialment a principis del segle xx, que es va fer comercialment viable a la fi de la dècada de 1920 i, finalment, va suplantar el sistema de so en disc. En el sound-on-film, les ones sonores es registraven de manera física sobre la mateixa pel·lícula. Això va permetre que una sola tira de pel·lícula portés tant les imatges com la banda sonora, la qual s'imprimia al costat de les imatges i es llegien mitjançant projectors especials.El sistema de so sobre pel·lícula utilitza dues tecnologies diferents, l'òptica i la magnètica.", "label": "Música" }, { "sentence": "THX és la marca registrada d'un estàndard de reproducció de so d'alta fidelitat per als cinemes i pantalles de reproducció d'imatge, així de com ordinadors, videojocs i sistemes d'àudio per a vehicles. L'actual THX va ser creat el 2001. Rep el seu nom per Tomlinson Holman's eXperiment i apareix a la primera pel·lícula de George Lucas, THX 1138. Va ser desenvolupat per Tomlinson Holman per a la companya de Lucas, Lucasfilm, en 1983 per a assegurar que la pel·lícula El retorn del Jedi gaudia d'una bona qualitat de so. El distintiu crescendo emprat en els tràilers de THX, creat pel company de Holman, en James A. Moorer, és conegut com a \"Deep Note\".\nEl sistema THX no és una tecnologia d'enregistrament, i no específica un format d'enregistrament de so: tots els formats de so, tant digitals (Dolby Digital, SDDS) com analògics (Dolby Stereo, Ultra-Stereo), poden ser mostrats en THX. És sobretot un sistema d'assegurança de qualitat.\nLes sales amb certificació THX proveeixen de so de gran qualitat i entorn de reproducció controlat per a assegurar que qualsevol banda sonora cinematogràfica mesclada en THX sonarà el més fidelment possible a les intencions de l'enginyer de mescla. Les sales certificades compten amb una sèrie de requisits tècnics, requeriments arquitectònics que inclouen sòl flotant, parets amb un correcte tractament acústic, l'absència de parets paral·leles, una pantalla perforada per a permetre centrar la continuïtat del canal, i la classificació NC30 per al soroll de fons.", "label": "Música" }, { "sentence": "La veu en off és un recurs narratiu del cinema i les arts escèniques en el qual algú parla com a part de l'espectacle sense sortir a escena o, en el cas audiovisual, sense que aparegui a la pantalla.Segons com s'utilitzi, pot equivaler al narrador omniscient de la literatura clàssica o un personatge de la trama. Pot explicar els fets des de fora de l'acció o no, ubicar la història en el temps i l'espai, donar pas als personatges, servir de transició entre les accions, expressar el discurs mental d'un personatge. Serguei Eisenstein va ser un dels primers a utilitzar la tècnica el 1930 en l'adaptació d'Una tragèdia americana de Theodor Dreiser. Al mateix any, a la pel·lícula L'Âge d'or de Luis Buñuel se sent la veu de personatges que no mouen els llavis. Des de l'aleshores va esdevenir un recurs habitual. Tot i ser un recurs útil i eficaç, s'ha d'utilitzar sense exagerar, per evitar que serveixi només per amagar l'incapacitat del realitzador per suggerir i insinuar.", "label": "Música" }, { "sentence": "Vitaphone va ser una companyia dedicada al so en les pel·lícules, fundada el 1926 per Bell Telephone Laboratories i Western Electric i adquirida després per Warner Bros.\nEl procés que feia servir per posar la banda sonora a les pel·lícules consistia a gravar el so i la imatge per separat i després reproduir els discos amb la banda sonora sincronitzada amb la pel·lícula projectada. Moltes pel·lícules, com ara The Jazz Singer (1927) (primera pel·lícula considerada \"sonora\") i Don Juan (1926) van utilitzar aquest sistema per captar i reproduir el so als espectadors.\nLa conversió a aquest so sincronitzat va ocasionar seriosos problemes a la indústria del cinema. La gravació de so era difícil, totes les càmeres havien de gravar des de dins de cabines de vidre per tal de no captar so indesitjat, els estudis havien de construir escenaris especials aïllats del so, els cinemes havien d'implementar un costós nou equip i calia contractar guionistes que generessin molt més diàleg del que havia existit mai... A causa d'això, molts dels primers diàlegs van ser estàtics i sense moviments dels actors. Les imatges visuals servien, doncs, només com a acompanyament per a un diàleg interminable, efectes de so i números musicals (com es veuria als nombrosos musicals que començarien a sorgir a Hollywood).\nTanmateix, el sistema va aconseguir generar beneficis milionaris que multiplicaven diversos cops els generats pel cinema mut. Aquest augment de capital va captivar la indústria que va llançar-se de cap a l'aposta cap al cinema sonor, fet que va destruir en pocs anys un sistema d'actors que dominava el cinema mut i que no van aconseguir adaptar-se al cinema sonor (Charles Chaplin, Buster Keaton, Gloria Swanson...).\nEl sistema Vitaphone va ser descartat a la dècada dels 30 encara que Warner Bros va conservar la productora com subsidiària a la producció de curtmetratges. Amb aquest sistema la Warner ha realitzat gairebé 2.000 curts de tots els gèneres, especialment de Looney Tunes i Merrie Melodies. Durant els anys 40, Warner Bros haurà descartat completament el sistema.", "label": "Música" }, { "sentence": "La teoria de la música és la branca de les ciències de la música que es dedica a l'estudi del llenguatge musical. Aquest camp d'estudi involucra la investigació dels diversos elements musicals, entre ells el desenvolupament i la metodologia per a analitzar, escoltar i compondre música. Això implica identificar i comprendre els patrons i les tècniques pròpies de la composició musical. En un sentit més concret, la teoria de la música es dedica a l'estudi dels elements principals d'aquest llenguatge, que són el ritme, la melodia, l'harmonia i l'estructura musical.Mentre que la musicologia pot incloure qualsevol declaració, creença o concepció del que és la música, la teoria musical està limitada a les discussions concernents als esdeveniments sincrònics (o diacrònics) d'una composició específica (o diverses composicions), i als capítols musicoteòrics abstractes (per exemple teoria de conjunts, teoria de grups, teoria de la tensió tonal, etc.).\nUna persona que practica la teoria musical és un teòric musical. Un d'aquests teòrics va ser Miquel Coma i Puig, l'obra del qual fou representativa de la teoria musical tradicional.Alguns teòrics musicals proven d'explicar l'ús de les tècniques compositives pels compositors establint normes i patrons. Altres, donen forma a l'experiència de l'audició o interpretació de la música. Considerant-hi l'extremada diversitat dels seus interessos i propòsits, molts teòrics musicals occidentals pensen que els actes de compondre, interpretar, i escoltar música poden ser explicats amb un alt nivell de detall (això, oposat a una concepció d'expressió musical com fonamentalment inefable, excepte en sons musicals). Generalment, els treballs de teoria musical són tant descriptius com prescriptius, doncs amb tots dos es procura definir la pràctica i influir a la pràctica posterior. D'aquesta manera, la teoria musical es queda darrere de la pràctica, però també marca la futura exploració i interpretació.\nEls intèrprets estudien teoria musical per a ser capaços d'entendre les relacions que un compositor desitja que siguin enteses a la notació, i els compositors estudien teoria musical per a poder entendre com produir efectes i com estructurar les seves pròpies obres. Els compositors haurien d'estudiar teoria musical per a guiar el seu procés precomposicional i les decisions composicionals. En general, la teoria musical és la tradició occidental. Se centra en l'harmonia i el contrapunt, i les utilitza per a explicar les estructures a gran escala i la creació de melodies.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'acèfal és el començament (de frase, període, motiu, etc.) en què el primer temps del compàs (temps fort) és un silenci. Per tant, el començament s'inicia en temps dèbil.\nNo s'ha de confondre amb el començament anacrúsic, on es comença abans del temps fort. Acèfal significa literalment \"sense cap\", és a dir, sense el temps fort. Per exemple a un compàs ternari, la cançó comença a l'últim temps", "label": "Música" }, { "sentence": "L'acompanyament musical és el conjunt d'esdeveniments o elements que no tenen un protagonisme clar en aquelles tipologies de música en les quals es donen diversos esdeveniments simultanis, i en les quals es pot determinar que uns d'aquests esdeveniments tenen un protagonisme superior al d'altres.\nAlguns elements configuren d'una manera més habitual l'acompanyament; entre aquests hi ha el ritme, el baix, o l'harmonia configurada en forma d'acords que poden sonar com a acord placat o acord desplegat de diverses maneres entre les quals hi ha els arpegis o formes de gran tradició com l'anomenat Baix Alberti.\nAixò fa que alguns instruments tinguin, consegüentment, papers destacats en l'acompanyament: els instruments de percussió en l'acompanyament rítmic, els instruments greus com el contrabaix, el fagot o el baix elèctric en la realització dels baixos d'acompanyament, o diversos instruments harmònics com la guitarra, la guitarra elèctrica, el banjo, l'arpa, el llaüt, l'arxillaüt o el piano, cada un d'ells en els estils de música que li són més propis.\nAlguns d'aquests instruments polifònics, en molta de la literatura que els ha estat escita i dedicada, aborden simultàniament la interpretació de la melodia o les melodies, i l'acompanyament.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, un acord alterat és un acord en què una o més notes de l'escala diatònica se substitueixen per un to veí de l'escala cromàtica. D'acord amb la definició més àmplia, qualsevol acord amb un to d'acord no diatònic és un acord alterat, mentre que l'ús més senzill d'acords alterats és l'ús d'acords prestats, els acords prestats en tonalitat paral·lela i l'ús de dominants secundàries (el més comú). Tal com explica Alfred Blatter, \"Un acord alterat es produeix quan un dels acords estàndard i funcionals se li dona una altra qualitat mitjançant la modificació d'un o més components de l'acord\".Per exemple, es poden utilitzar notes alterades com a tons principals per emfatitzar els seus veïns diatònics. Contrasteu això amb les extensions d'acord: En l'harmonia del jazz, l'alteració cromàtica és l'addició de notes que no estan a l'escala o l'expansió d'una progressió (d'acords) afegint acords no diatònics addicionals. Les tècniques inclouen la progressió II-V-I, així com el moviment per mig pas o una tercera menor.\n\nEls cinc tipus més habituals de dominants alterades són: V+, V7♯5 (ambdues quintes elevades), V♭5, V7♭5 (ambdues quintes rebaixades) i Vø7 (quinta i tercera baixada).", "label": "Música" }, { "sentence": "L'acústica musical és la branca de l'acústica que se centra en la investigació i descripció de la física de la música (és a dir, com són els sons utilitzats per produir música) i l'estudi de l'audició musical, que també s'encarrega d'estudiar els sons procedents els instruments musicals, la veu (la física de la parla i el cant) i l'anàlisi per ordinador de la melodia.\nAlguns dels aspectes directament relacionats amb la pràctica musical són:\n\nL'estudi dels paràmetres físics del so: durada, altura, intensitat i timbre.\nLa construcció d'escales, la intervàl·lica i el temperament musical.\nOrganologia: estudi i classificació dels instruments musicals.Qualsevol aspecte de la praxi musical està relacionat en major o menor mesura amb l'acústica, ja que sempre que parlem de música parlem de so i del seu comportament en l'espai i el temps. Per això, l'acústica musical està relacionada amb altres branques de l'acústica, com ara l'acústica arquitectònica i la seva relació amb els espais dissenyats per a la pràctica musical; l'electroacústica pel que fa tant als instruments electròfons, com en l'aplicació de les noves tecnologies al camp de la música; \nL'acústica fisiològica i la psicoacústica, que estudia tot allò que té a veure amb la recepció i emissió del so per part dels humans.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'afinació és el procés mitjançant el qual s'afina un instrument musical fent concordar els sons que produeix amb una freqüència sonora prèviament establerta. En el cas d'instruments musicals clàssics (com és el cas d'un violí o un clarinet), s'acostuma a afinar utilitzant la nota la, donada per un altre instrument, per un diapasó, o revisada amb un afinador. Els sistemes d'afinació busquen construir una sèrie de relacions de freqüència vibratòria que donen lloc a les notes d'una escala. Aquestes relacions s'estudien de forma independent de l'altura absoluta de qualsevol de les notes, i es descriuen exclusivament com intervals entre elles. Els apartats que segueixen són una relació dels estàndards d'altura absoluta, no dels sistemes d'afinació de l'escala.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'altura és la freqüència fonamental percebuda d'un so. Mentre que la freqüència fonamental es determina a través de mesures físiques, l'altura pot ser diferent d'aquesta mesura a causa dels harmònics que es troben a altres freqüències diferents a la fonamental. Es diu que un so és més agut si té més altura i que és greu si en té menys. És una de les característiques fonamentals per definir un so, juntament amb la durada, la intensitat i el timbre. En música, la unitat occidental per mesurar l'altura dels sons i les distàncies que hi ha entre si, és el to; i la seva meitat, el semitò.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'àmbit en música és la distància que hi ha entre la nota més greu i la més aguda en alguna d'aquestes situacions:\n\nEntre la nota més greu i la més aguda que pot fer un instrument. En aquest cas, es parla de l'àmbit d'un instrument quan es fa referència a l'àmbit d'una tipologia d'instruments, això és, a una generalització de tots els casos possibles o, més sovint, a la possibilitat més gran, atès que ni tots els clarinets -per exemple- ni tots els clarinetistes són capaços de produir el mateix nombre de notes. Un bon instrument i un instrumentista hàbil, en general, poden produir notes més extremes i, per tant, obtenir un àmbit més gran. En aquest cas, també es pot anomenar tessitura.\nEntre la nota més greu i la més aguda que apareixen en una melodia. En aquest cas, es parla de l'àmbit d'una melodia. En general, les melodies vocals tenen un àmbit més reduït que les instrumentals, excepte en el cas de música amb molt de virtuosisme.\nEntre la nota més greu i la més aguda que figuren en un acord. En aquest cas, es parla de l'àmbit d'un acord, i depèn de la disposició d'aquest acord.\nEntre la nota més greu i la més aguda que conté un mode gregorià. L'àmbit és consubstancial al concepte de mode gregorià i determina, al seu torn, l'àmbit màxim -aproximat- que tenen les melodies construïdes sobre aquest mode concret.L'àmbit es pot designar de manera aproximada amb una qualificatiu, o bé de manera exacta. De manera aproximada, ens referim a un àmbit ample o extens, i a un àmbit reduït. De manera exacta, es pot fer en referència a l'interval que es forma entre la nota més greu i la més aguda (per exemple, un àmbit de dues octaves i una tercera), o bé fent referència a les notes extremes seguides dels seus corresponents índexs d'altura (per exemple un àmbit de si1 a do4).", "label": "Música" }, { "sentence": "Un arpegi és la successió de les notes d'un acord. Hi ha diverses formes d'escriure els arpegis. Es poden escriure les notes amb una línia zig-zageant al costat, i també s'hi pot escriure la duració real de totes.", "label": "Música" }, { "sentence": "El terme bordó s'aplica a un so greu referit a diferents aspectes de la música. Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, etimològicament prové del llatí burdone, ‘borinot’, degut al so greu de la corda més greu de la guitarra, comparable a la remor que fa el borinot quan vola.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, distintes situacions reben el mot de cadència. Una cadència, harmònicament, és un punt de repòs que o bé conclou una frase musical (cadència conclusiva), o bé té un punt de tensió que li dona un caràcter suspensiu (cadència suspensiva). També s'anomena cadència (de l'italià, cadenza) el passatge virtuosístic interpretat pels solistes durant la interpretació d'un concert, la qual pot ser improvisada o no.", "label": "Música" }, { "sentence": "La coda és un passatge final d'un moviment o temps d'una composició musical que té com a funció principal dotar aquest moviment d'un final escaient. És habitual que algun element de l'inici d'aquesta coda permeti a l'oient entendre clarament –sempre que aquest tingui un cert domini i comprensió dels elements idiomàtics de l'estil– que s'està entrant en aquesta secció amb la qual es clou el moviment. Algunes de les tècniques que s'usen per a això són un canvi de tempo, un retorn a temes escoltats anteriorment, o encadenaments de processos cadencials.\n\nHabitualment la coda guarda una proporció de magnituds respectives amb la totalitat del moviment al qual fa de cloenda; això no priva que, a vegades, s'hagi experimentat, precisament, modificant aquesta relació de durades.\nEn la música popular, la coda és aquell fragment que hi ha al final d'una cançó i que mostra explícitament que es tracta precisament d'un final. Això s'assoleix repetint un fragment que no es repeteix a cap altra banda de la cançó, o bé incorporant una part musical nova, no executada tampoc a cap altra banda de la cançó.\nA les partitures, el símbol de coda, que en el ram dels músics catalans s'anomena \"l'ou\", s'utilitza com a marcador de navegació de manera similar al signe Dal segno, sobretot a les sortides de les repeticions. Es troba principalment a la música moderna, i no pas en obres d'autors clàssics com ara Haydn o Mozart.", "label": "Música" }, { "sentence": "El compàs és l'entitat mètrica musical, composta per diverses unitats de temps. Aquesta divisió es representa gràficament des del segle xvi per unes línies verticals, anomenades línies divisòries o barres de compàs que es col·loquen perpendicularment a les línies del pentagrama.\nLa primera pulsació de cada compàs serà sempre més accentuada que la resta, llevat que es determini (i s'expressi gràficament) el contrari. En virtut d'això, els compassos formen en una composició, grups rítmics i mètrics d'igual durada i d'accentuació regular. Així, un fragment musical estarà compost pel conjunt de compassos que el conformen, els quals tindran la mateixa durada fins que es canviï el tipus de compàs.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, la consonància és la qualitat sonora d'un interval o d'un acord que produeix un efecte de repòs o d'afirmació a causa de la fusió dels sons que el constitueixen.\nEl terme consonància (del llatí comsonare=consonància) s'aplica a una harmonia, acord, o interval considerat com estable, en contraposició a la dissonància (del llatí dissonare=dissonància) que es considera inestable (o temporal, transitori).\nEn la música tonal es consideren intervals consonants l'octava, la quinta i la quarta justes, i també les terceres i les sextes majors i menors. Els acords consonants són l'acord major i l'acord menor.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un contrafactum (plural: contrafacta) és una tècnica de composició musical que consisteix a utilitzar una melodia d'una cançó i canviar-li el text sense fer canvis substancials en la música, excepte canvis menors per fer coincidir la mètrica de la música amb la del nou text.Aquesta tècnica es va fer servir des de molt antic; en concret, a la música europea se'n coneixen des de l'edat mitjana especialment al repertori trobadoresc. Moltes poemes que ens han arribat no tenen música pròpia, però eren susceptibles de ser cantades amb la música d'altres peces de mètrica similar.\nAlguns exemples\n\nEl cànon anglès Sumer is icumen in, que canta l'arribada de l'estiu -el més antic que es coneix a Europa- posteriorment va rebre un text religiós (Perspice Christicola).\nUna mateixa peça a tres veus de Juan del Encina (segle xv) té un text religiós (Pues que ya nunca nos veis) i un de profà (Si habrá en este baldrés).El mateix passa amb una composició de Francisco Guerrero (segle xvi): Si tus penas no pruebo és de tema religiós, mentre que Tu dorado cabello és una composició profana.\nL'himne nacional neerlandesa Het Wilhelmus prové d'una cançó satírica francesa de mitjan segle xviA la cançó tradicional anglès, Greensleeves, al segle xix, se li va aplicar el text What Child is this? que la converteix en una nadala.Molt probablement també són contrafacta les cançons tradicionals que es canten amb textos diversos sobre una mateixa melodia; en són exemples Jo te l'encendré i El senyor Ramon, i també El gegant del Pi, Pastoret d'on vens i Escarabat bum-bum. Lluny d'aquests exemples, també es pot considerar que l'eslògan més corejat a les manifestacions contra la Guerra d'Iraq -Oh, no, guerra no!- fou el resultat de l'aplicació de la tècnica del contrafactum a la cançó tradicional russa, Kalinka.", "label": "Música" }, { "sentence": "El contrapunt és la disciplina musical que regula la combinació de línies musicals simultànies. Com que aquest factor es pot trobar en gairebé tota la música, es pot dir que, en major o menor mesura, gairebé tota la música és contrapuntística. Durant la història de la música occidental, aquesta tècnica s'ha desenvolupat tant de forma oral com en composicions escrites, com per exemple en les obres de Josquin Des Pres, Giovanni Pierluigi da Palestrina i Johann Sebastian Bach.El mot contrapunt (del llatí contrapunctus) és una abreviatura de punctus contra punctum, que vol dir nota contra nota. Aquest terme va ésser utilitzat per primer cop en tractats musicals el segle xiv, en referència a la correspondència vertical entre les veus. Entre els molts teòrics musicals que han escrit sobre la música contrapuntística destaca Johann Fux. Les 5 espècies de contrapunt que va proposar al tractat Gradus ad parnassum (1725) encara perduren avui dia com a mètode d'ensenyament. El contrapunt és un dels trets més característics de la música culta occidental. Això no obstant, també es troba contrapunt en música africana o tradicions de caràcter oral, per exemple. En aquests casos, però, s'empra preferiblement la paraula polifonia.Encara que el concepte actual de contrapunt se centra principalment en la seua vessant escrita, al llarg dels segles el contrapunt s'ha practicat també de forma oral. Al segle xvi fins i tot es considerava que el contrapunt era oral per definició, i que precisament això el diferenciava de la composició, que era escrita.", "label": "Música" }, { "sentence": "Cromatisme, en música, és un terme que s'aplica en contextos diversos i amb significats no sempre directament relacionables.\nAplicat a una melodia o a una escala fa referència al fet que hi coincideixen dos o més semitons juxtaposats, consecutius i en el mateix sentit, ja sigui ascendent o descendent. Així, podem parlar d'una melodia cromàtica, o d'un passatge cromàtic en una melodia, o d'una escala cromàtica.Aplicat a un tetracord, és un dels tipus que es coneixien en la teoria musical de la Grècia clàssica.Aplicat a un instrument es refereix a la seva possibilitat d'interpretar totes les notes de l'escala cromàtica. Segons els casos, això afecta a la totalitat de la tessitura d'un instrument o bé a una part.També pot ser un tipus de semitò.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música el terme diapasó pot tenir diferents significats. Etimològicament prové del grec i significa \"totalment, a través de tots\". Aquest era el nom que donaven els grecs a l'interval d'octava, ja que és el que conté totes les notes d'una escala.", "label": "Música" }, { "sentence": "El discantus o discant és un tipus de polifonia que es va practicar a partir del segle xi i en què les veus ja no es mouen per moviments paral·lels, com en l'organum primitiu, sinó per moviments contraris; és a dir, si una veu baixa, l'altra puja, i a l'inrevés. El conductus es forma de quatre octaves en direcció nord i al sud, és monifosina i l'estructura és AABAAC.\nDiscantus pot referir a diferents conceptes dins de la música, depenent del moment històric del que es tracti; etimològicament, la paraula vol dir una veu (cantús) per sobre o a part d'altres.\nDiscants és una tècnica de polifonia medieval en que una veu canta el cant pla mentre una altra entona la veu suplementària, bé improvisada o composta prèviament. La paraula en aquest sentit prové del terme ”discantus supra librum” (discantus segons el llibre), i és una forma de cant gregorià en la que només la melodia està anotada, mentre que s'assumeix que anirà acompanyada d'una polifonia improvisada. El “Discantus supra librum” té normes específiques que regeixen la improvisació de les veus addicionals. A la música medieval el terme “discantus” serveix per diferenciar el contrapunt que utilitza el moviment contrari per distingir-lo de l'“Organum” paral·lel o diafonia, en el qual el cant pla i el contrapunt es mouen en paral·lel.\nMés tard el terme va passar a significar el tiple o cantant soprano en qualsevol grup de veus, o la línia més aguda en una cançó i, amb el temps, pel Renaixement, es va referir generalment al contrapunt.\nEl discantus pot referir-se també al més agut d'un grup d'instruments, particularment la viola o la flauta dolça discantus. D'igual manera, pot aplicar-se a la clau soprano.\nEl discantus també pot referir-se a una melodia aguda, florida, cantada per unes poques sopranos per ornamentar un himne.", "label": "Música" }, { "sentence": "La dissonància és la sensació poc agradable o directament desagradable que, segons l'harmonia i el contrapunt tradicionals, produeix la simultaneïtat de determinats sons que es troben a una determinada distància. En virtut d'això, hi ha uns intervals harmònics que tradicionalment s'han considerat dissonants. Aquests són les segones menors i majors i les sèptimes menors i majors. A més, i en funció del rol que tenen en el seu context, també s'han considerat dissonants els intervals augmentats i els disminuïts.\nLa manera de resoldre les dissonàncies havia estat motiu de freqüents i llargues polèmiques, sobretot al llarg dels segles xvii i xviii en les quals s'havien vist involucrats, sovint, tant teòrics com compositors. En sintonia amb l'evolució que ha pres la història de la música europea, els autors que s'adscrivien a estils més moderns sovint preconitzaven resolucions més lliures d'aquestes dissonàncies, mentre que els autors més ancorats en els passat —i sovint els teòrics no autors, fent-los costat— pretenien que només les resolucions més estrictes eren permeses. Igualment va ser elements d'intenses discussions sobre la resolució de les dissonàncies si calia atenir-se a allò que marcava la teoria o a allò que l'oïda considerava adequat.\nLa teoria musical al llarg del segle xx, ja des del moment en què es formulen els principis de l'atonalitat transforma totalment el sentit de la dissonància i de la consonància i aquests dos conceptes deixen de tenir el sentit que havien tingut en contextos tonals.", "label": "Música" }, { "sentence": "El do central, do3 en català, és el so que produeix una vibració a 261.626 Hz.", "label": "Música" }, { "sentence": "En l'harmonia tonal s'anomena Dominant secundària a un tipus d'acord de préstec consistent en un acord de sèptima o novena de dominant, estrany a la tonalitat del fragment, que s'encadena excepcionalment sobre un acord que si que pertany a aquesta tonalitat.\nCom que la dominant secundària no és de la tonalitat del fragment, es posa momentàniament per provocar un canvi de color a l'oïda.\nUna dominant secundària és doncs un acord de dominant col·locat en un lloc diferent al cinquè grau (V), que fa un encadenament natural - per pas de quarta ascendent - sobre un grau de la tonalitat, sense que l'oient percebi aquest encadenament com una modulació transitòria.\n\nUna dominant secundària es pot utilitzar amb fonamental o sense, i la seva quinta pot ser opcionalment alterada.\nPel fet que aquest encadenament deriva de la cadència perfecta, la quinta de l'acord produït per la dominant secundària ha de ser una quinta justa: en conseqüència, l'acord col·locat sobre el segon grau (II) del mode menor pot ser introduït per una dominant secundària.\nLa diferència entre una modulació transitòria i l'encadenament d'una dominant secundària sobre un grau no alterat no és sempre fàcil de discernir. No obstant això, la dominant secundària es troba generalment sobre un temps o part de temps feble i no té una altra funció que la de posar en relleu el grau següent. Una dominant secundària situada en un temps fort es percebria de fet com una modulació transitòria, llevat que formés part d'una successió de quintes.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un so és enharmònic d'un altre quan, en realitat, es tracta del mateix so però tenen dues denominacions diferents i, per tant, fan funcions diferents en contextos també diferents. Així, per exemple, do i si sostingut són enharmònics.\nSemblantment, dos intervals també poden ser enharmònics si alguns dels sons que els configuren també ho són. Aquest seria el cas de la tercera augmentada do - mi sostingut, i la quarta justa do - fa.", "label": "Música" }, { "sentence": "En harmonia hom anomena enllaços per mediants la successió de dos acords les fonamentals dels quals estan a distància de tercera. Aquest procediment es va utilitzar des del primer barroc, i va tenir una època de molta experimentació en aquest període. Quan es va establir l'ús de la tonalitat, aquest procediment va estar condicionat només a ocasions específiques i molt aïllades. En el Romanticisme, es reprengué el seu ús i s'hi desenvolupà àmpliament, arribant a esdevenir una característica d'aquest període.\nEl següent fragment pres del \"Carmina Chromatico\" d'Orlando di Lasso exemplifica un típic enllaç per mediants, molt usat tant en el Renaixement com en el Romanticisme. De l'acord de Sol M, passa al de Si M, en el moment que diu la paraula \"cromàtic\". (Escoltar-ho)", "label": "Música" }, { "sentence": "Forte és un terme utilitzat en música per a indicar una determinada intensitat en el so, és a dir, un determinat matís. És una paraula italiana que significa fort i la seva abreviatura és f.\nLa intensitat que indica forte és major que la que indica mezzoforte i menor que la que indica fortissimo. En les partitures apareix sempre de manera abreujada, sota el pentagrama i precisament sota la nota on comença aquesta dinàmica. L'obra se segueix tocant forte des d'aquest punt fins que aparegui un nou indicador de dinàmica, on es donaran instruccions de reduir o d'augmentar encara més la intensitat.", "label": "Música" }, { "sentence": "Fortissimo és un terme utilitzat en música per a indicar una determinada intensitat en el so, és a dir, un determinat matís. És una paraula italiana que significa molt forta i la seva abreviatura és ff.\nLa intensitat que indica fortissimo és major que la que indica forte. En algunes ocasions s'usen tres efes que indiquen que el so ha de ser més fort que fortissimo. En les partitures apareix sempre de manera abreujada, sota el pentagrama i precisament sota la nota musical on comença aquesta dinàmica. L'obra se segueix tocant fortissimo des d'aquest punt fins que aparegui un nou indicador de dinàmica.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una frase musical és un fragment de música, una unitat mètrica musical, que té un sentit musical complet per si mateixa. Una frase està construïda per figures musicals, motius, cèl·lules musicals; diverses frases es poden combinar per formar melodies, períodes musicals i grans seccions; Una frase típica pot tenir la llargada que un cantant o instrumentista pot interpretar en una respiració.\nAquest terme, com els de sentència, vers, etc., ha estat adoptat pel vocabulari musical a partir de la sintaxi lingüística. El terme és, però, molt ambigu.", "label": "Música" }, { "sentence": "Gebrauchsmusik és un terme alemany, que essencialment significa \"música utilitària\", que es fa servir per a la música que existeix no només per ella mateixa, sinó que va ser composta amb alguna finalitat específica, identificable. Aquest propòsit pot ser un esdeveniment històric particular, com un acte polític o d'una cerimònia militar, o pot ser més general, com amb la música escrita per a acompanyar la dansa o la música escrita per a ser interpretada per aficionats o estudiants.\nEl compositor Paul Hindemith és probablement la figura més identificada amb aquesta expressió, que sembla haver estat encunyada, no en l'àmbit de la composició sinó en el de la musicologia.\nLa preeminència que agafa el problema socio-polític després de la Primera Guerra Mundial a Alemanya, comporta una revalorització de la realitat, entesa des d'un punt socio-polític, no pas des del punt de vista idealitzat de tipus individualista, propi de la música romàntica.\nAquest nou corrent és general en totes les arts i podem trobar un exemple paradigmàtic en Bertolt Brecht, actiu bàsicament a Berlín, amb la seva obra més coneguda: Die Dreigroschenoper (L'òpera dels tres rals).\nEls músics van plantejar-se la participació en aquest projecte tenint en compte, a més, el problema de l'allunyament del públic a partir de l'evolució del llenguatge musical iniciat a principis de segle xx, que havia dirigit la major part del públic cap al consum de productes culturals deficients oferts per la indústria cultural de la música, amb característiques de concentració monopolista i d'expansió mundial.\nAixí va sorgir el concepte de Gebrauchsmusik (música utilitària), en l'intent d'utilitzar el llenguatge simplificat del consum de masses per crear productes accessibles a tothom. Això es va veure ajudat per la tradició, antiga i viva, del cabaret berlinès, en el que durant els anys vint s'hi havia introduït la influència del jazz.\nAquest canvi es produeix a partir de 1927 amb 3 fets destacables: Arribada de Hindemith a Berlin (per prendre possessió d'una càtedra de composició); primera col·laboració entre Kurt Weill i Bertolt Brecht, i l'obra d'Ernst Krenek que oferia, amb gran èxit, el primer exemple d'òpera jazz amb Jonny spielt auf.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'harmonia (del llatí harmonia) musical és tot el que es relaciona amb els sons simultanis (acords). Es pot entendre com l'aspecte \"vertical\" de la música, mentre que la melodia en seria l'aspecte \"horitzontal\". Molt sovint l'harmonia és el resultat de tocar diverses línies melòdiques o motius alhora (conegut com a contrapunt).\nEls fonaments físics de l'harmonia es basen en el fenomen dels harmònics. Col·lecció de sons sinusoidals que tot so, de qualsevol instrument, posseeix. Com que el patró intervàl·lic dels harmònics és sempre el mateix, això crea la identificació inconscient per part del sistema auditiu d'acords més o menys \"agradables\", depenent de la major o menor semblança a aquest patró universal.\nTot i que normalment l'harmonia resulta del so simultani de dues o més notes, és possible crear-la amb només una línia melòdica. Hi ha moltes peces del període barroc per a un instrument musical en solo -per exemple- en les quals els acords hi apareixen molt rarament, i tot i això transmeten un complet sentit de l'harmonia. En aquests casos es parla d'harmonia implícita. S'aconsegueix per l'aparició successiva de les notes d'aquell acord en particular, creant una il·lusió auditiva de simultaneïtat d'aquestes.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'harmonització és una tècnica d'arranjament i de composició musical consistent a afegir una sèrie de melodies a una de preexistent perquè sonin totes conjuntament, de manera que les que s'afegeixen en el procés d'harmonització constitueixin un acompanyament de la primera. Normalment la melodia principal se situa a la part més aguda, i la resta de melodies afegides, en els registres inferiors o greus. La tècnica més habitual d'harmonització és -des que es va constituir en la forma canònica d'aprenentatge de la composició en el segle xvii- a quatre veus mixtes; és a dir: soprano, contralt, tenor, i baix. L'harmonització està subjecta a unes lleis i normes que regulen la conducció de cada una de les melodies, així com les distàncies i intervals que és adequat que hi hagi entre elles. Malgrat la denominació, que fa referència a l'harmonia i, per tant, a les relacions de simultaneïtat que hi ha entre les diferents veus, una harmonització és, sobretot, un procés de creació melòdica i, per tant, un treball polifònic que es regeix per les normes del contrapunt.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una escala heptafònica és una escala musical de set sons; el vuitè so representa l'octava del primer, i repeteix el seu nom. Entren dins d'aquest tipus la major part de les escales emprades en la música occidental.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, homofonia, del grec \"homófonos\", en què ομοιο = igual, i φωνή = so) és una textura en la qual dues o més veus o parts es mouen juntes en harmonia, de manera que la relació que es crea entre elles és la de la formació d'acords. Això és diferent de la polifonia en la qual unes parts o veus es mouen amb independència de les altres, i de la monodia en la qual les parts (si n'hi ha més d'una) es mouen amb el mateix ritme i a altures paral·leles. Una textura homofònica també és homorítmica (o bé utilitza \"ritmes molt semblants entre ells\"). No obstant això, en una \"homofonia de predomini melòdic\", hi ha una veu, sovint la més aguda, que interpreta una melodia fàcilment identificable, i que és la principal, mentre que les altres veus treballen conjuntament per articular una harmonia subjacent. Inicialment, a l'antiga Grècia, el mot homofonia indicava una música en la qual una sola melodia era interpretada per dues o més veus a l'uníson o per octaves, és a dir, com una monodia a diverses veus.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, l'hoquetus és una pràctica principalment vocal que consisteix a alternar una línia melòdica entre diverses veus. Aquesta alternança s'aconsegueix posant silencis en les veus que no fan sonar la melodia. A l'edat mitjana, la melodia que es compartia de manera alternativa entre les diferents veus d'una obra, normalment dues, de manera que quan una veu cantava, la resta estaven callades fins que alguna d'elles recollia la línia melòdica i l'anterior estava en silenci.\nEs troba sobretot en la polifonia medieval de l'Ars antiqua i Ars Nova, però també en la música tradicional de l'Amèrica Llatina, Àfrica o Àsia. També podem trobar la tècnica de l'hoquetus en la música del segle XX, en particular en la música minimalista i en la música popular.", "label": "Música" }, { "sentence": "La Inharmonia o inharmonicitat és un fenomen que té lloc en els instruments musicals. Aquest fenomen provoca la desviació de freqüència dels diferents sons parcials o harmònics segons cada un d'ells i d'acord amb la freqüència fonamental de la corda. Per exemple, es produeix una inharmonia quan el segon harmònic de la nota fonamental La 440 en lloc de produir-se a 880 Hz variarà lleugerament, per exemple, a 880,4 Hz\nEn els instruments de corda, la Inharmonia està directament relacionada amb el gruix, rigidesa i longitud de la corda i molts instruments de percussió produeixen sons complexos i inharmònic.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'instrumentació, es una obra musical, que té l'art de distribuir el material sonor entre els diferents instruments. Fins al segle xix hi havia més llibertat, aleshores el compositors van començar a fixar més estrictament la tria d'instruments com a part de la creació: creen la música al mateix temps que ja li atorguen uns timbres concrets.L'instrumentació també és el conjunt de tècniques que permeten portar a terme aquest procés. A través d'aquest procés i d'aquestes tècniques es decideixen els timbres i les mixtures tímbriques amb les quals sonarà aquesta música, decisió que tindrà una influència màxima en la càrrega expressiva d'una composició. L'orquestració és un forma particular de distribució dels instruments en un obra simfònica.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una inversió musical és un procés de transformació que afecta a l'altura d'allò que es veu afectat per aquest procés. La inversió es pot referir:\n\na un interval musical\na un acord\na una melodia.", "label": "Música" }, { "sentence": "La 440 és el so que produeix una vibració a 440 Hz. És el to reconegut internacionalment com l'estàndard musical i, per això, des de 1939 s'utilitza com a referència per l'afinament manual d'instruments tal com pianos o violins. El procediment d'afinació per oïda humana de, per exemple, un piano és simple. Una persona experimentada escolta el to i, per comparació, el situa en el la corresponent de l'instrument (el la per sobre del do central). I, a partir d'aquesta, afina la resta. La diferència de freqüències que un afinador pot captar depèn de múltiples factors però, normalment, es defineix la mínima freqüència perceptible com el 5% de la raó entre dos tons adjacents.", "label": "Música" }, { "sentence": "En la música, la melodia (sovint també anomenada veu) és una sèrie d'esdeveniments o sons lineals o una successió de sons organitzats de manera que formin frases amb sentit musical, en contraposició a l'harmonia que és la simultaneïtat de sons. Tanmateix, aquesta successió ha de contenir canvis i alhora ser percebuda com una sola entitat per a ser anomenada melodia. Més específicament, això inclou patrons de canvi entre tons i duracions; i de manera més general, inclou qualsevol patró d'interacció entre tons i la seva qualitat en el temps. En definitiva, la melodia indica com sona una peça musical, recull el seu tema i és el que les persones acostumen a recordar d'una peça. S'ha comparat amb el concepte d'oració lingüística.\nUna melodia es forma a partir de sons que bàsicament tenen dos elements característics: l'altura i la durada del so. La durada del so és el que anomenem el ritme i a l'altura, a causa del fet que no hi ha un terme específic, se l'anomena habitualment com a línia d'altures, línia de sons o línia melòdica.", "label": "Música" }, { "sentence": "La mètrica és l'estructura subjacent en la música que es basa en l'aparició periòdica, normalment a intervals regulars, de sons o altres elements accentuats. Tot i que hi ha una relació especial, intrínseca i íntima entre mètrica i ritme, i que sovint es confonen, en essència són diferents: en tant que el ritme fa referència a les durades dels sons, la mètrica té la seva raó de ser en els accents. També té relació amb el tempo i amb els diversos paràmetres de l'expressió. És habitual que aquesta estructura mètrica dels accents s'expliciti en una estructura rítmica de durades, però no sempre és així. Hi ha dos sistemes mètrics bàsics: el binari i el ternari. La mètrica binària es basa en una alternança de pulsacions fortes i febles, o accentuades i àtones; una de cada dues pulsacions és accentuada. La mètrica ternària es basa en una successió regular d'una pulsació forta o accentuada i dues de febles o àtones; en alguns casos i, en certs estils o tipus de música, hom considera que la segona de les dues pulsacions àtones és una mica més forta que la primera, sense arribar, però, a l'accentuació de la primera de cada tres.\nUn altre tipus de mètrica que habitualment es considera entre les bàsiques és la quaternària: una de cada quatre pulsacions —a intervals regulars— és forta. Normalment, però, es considera que la tercera pulsació també té una lleu accentuació, de manera que esdevé una successió forta–dèbil–mig forta-dèbil. Des d'aquest punt de vista, hom pot considerar la mètrica quaternària com a derivada de la binària.\nEl principi mètric opera en diversos nivells simultàniament. Des d'aquest punt de vista, les pulsacions constitueixen grups binaris o ternaris. Però, cada pulsació, al seu torn, pot tenir subdivisions binàries o ternàries. Si, en efecte, la divisió de la pulsació és un fet rítmic, en essència, també té implicacions mètriques.\nAixí, apareixen diversos sistemes més complexos:\n\nPulsacions que es divideixen per meitats i s'agrupen de dues en dues. És el cas del compàs 2/4.\nPulsacions que es divideixen per meitats i s'agrupen de tres en tres. És el cas del compàs ¾.\nPulsacions que es divideixen per terços i s'agrupen de dues en dues. És el cas del compàs 6/8.\nPulsacions que es divideixen per terços i s'agrupen de tres en tres. És el cas del compàs 9/8.Al llarg de la història, la música culta europea ha mostrat predilecció pels diversos tipus de mètrica, a voltes en funció dels usos i funcions d'aquesta música, a voltes en relació amb sistemes simbòlics, com quan al segle xiii es tenia per millor la mètrica ternària per considerar-la una representació simbòlica de la Santíssima Trinitat. En canvi, la música popular moderna mostra una predilecció absoluta per la mètrica binària, fins al punt que la mètrica ternària n'és l'excepció.\nEl vals, el minuet o el bolero són exemples de mètrica ternària, mentre que la marxa, o la immensa majoria de ritmes ballables actuals són binaris.\nLa mètrica s'expressa gràficament per mitjà de les indicacions de compàs al començament d'una partitura o en qualsevol lloc d'una composició en què variï el sistema mètric emprat.\nLa síncope i el contratemps constitueixen les transgressions més habituals a aquesta regularitat d'accentuació que el sistema mètric dona a la música occidental.\nLa música tradicional o folklòrica d'algunes zones d'Europa, en especial dels països balcànics, fa un ús sovintejat d'estructures mètriques que es basen en l'alternança de mètrica binària i ternària. Són els denominats ritmes aksak: 3+2+2; 3+2+2+3+2; etc.", "label": "Música" }, { "sentence": "Els modes de transposició limitada són modes musicals descoberts pel compositor francès Olivier Messiaen.Basat en l'escala cromàtica occidental de dotze notes, aquests modes es componen de diversos grups simètrics, on l'última nota de cada grup és la primera nota del següent. Després de cert nombre de transposicions cromàtiques (és a dir pujant o baixant un semitò) cada mode no es pot transportar més enllà - la transposició següent dona per resultat exactament les mateixes notes que les primeres.\nPer exemple, el primer mode conté les notes Do, Re, Mi, Fa #, Sol #, La #, Do; transportant Per cap amunt un semitò ens dona Do #, Re #, Fa, Sol, La, Si, Do #. Transportant això un semitò més amunt ens donaria Re, Mi, Fa #, Sol #, La #, Do, Re que és exactament amb el que comencem.\nMessiaen va trobar modes d'emprar tots aquests modes tant harmònicament com melòdicament.\nEl primer mode es divideix en sis grups de dues notes cadascun. És transportable només una vegada. Aquesta és l'escala de tons, bastant emprada des de Debussy.\nEl segon mode , també anomenat escala octatónica, es divideix en quatre grups de tres notes cadascun. És transportable dues vegades, com l'acord de setena disminuïda. Aquí està, expressat melòdicament:\n\nEl tercer mode es divideix en tres grups de quatre notes cada un. És transportable tres vegades, com la tríada augmentada. Aquí està, expressat melòdicament:\n\nAquí hi ha dues modes del quart tipus , dividits en dos grups de cinc notes cada un, sis vegades transportable, com la quarta augmentada.\n\nLa simetria inherent a aquests modes (que vol dir que cap nota es pot percebre com la tònica), juntament amb certs dispositius rítmics, el descriu Messiaen com contenir el que conté \"l'encant de les impossibilitats\".", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, el terme monodia té dos significats: música a l'uníson, o melodia vocal amb acompanyament.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, el motiu BACH és un criptograma musical format per la seqüència de notes si bemoll, la, do i si natural, que en la notació musical alemanya s'anomenen B, A, C, H.\nAquest motiu musical de quatre notes ha estat utilitzat per nombrosos compositors, com a homenatge a Johann Sebastian Bach. El primer exemple de la seva utilització és en una peça de Jan Pieterszoon Sweelinck, però també podria ser que utilitzés aquest motiu com a homenatge a un dels antecessors de Johann Sebastian, molts dels quals van ser també grans músics.\nLa possibilitat de poder lletrejar el cognom Bach d'aquesta forma, i, per tant, fer una melodia, és perquè en alemany B indica un si bemoll, mentre que la H significa si natural.\nBach va utilitzar aquest motiu com a subjecte d'una fuga a la part final de l’Art de la Fuga (Die Kunst der Fuge) (BWV 1080), una obra que no va arribar a acabar, ja que va morir el 1750. Apareix també a algunes de les altres peces, com ara al final de la quarta variació canònica de \"Von Himmel Hoch\", BWV 769. La seva aparició al penúltim compàs dels \"Kleines harmonisches Labyrint\", BWV 591, no és, tot i això, molt significatiu i l'obra podria ser un plagi (s'ha suggerit que l'autèntic autor podria ser Johann David Heinichen). Apareix també a la Passió segons Sant Mateu a la secció 63.b, on el cor canta Warlich, dieser ist Gottes Sohn gewesen (Aquest home era realment el mateix fill de Déu). En moltes peces, mentre aquestes notes exactament, B-A-C-H, no són tocades, una transposició d'aquest motiu és utilitzat (una seqüència de notes seguint els mateixos intervals: descendir una segona menor, ascendir una tercera menor i descendir una segona menor).\nExisteix una fuga per teclat en fa major per un dels fills de Bach, probablement Johann Chistian Bach o bé Carl Philipp Emanuel Bach, en què apareix el motiu, però no va ser fins al segle xix, en què l'interès per l'obra de Bach va reviure i el motiu va tornar a ser utilitzat amb certa freqüència.\nDes que Bach va utilitzar un motiu sonor basat en les inicials d'un nom (el seu), altres compositors l'han utilitzat com a recurs en fugues o d'altres obres contrapuntístiques complexes.", "label": "Música" }, { "sentence": "El moviment contrari és el que es dona entre les diferents veus o parts d'una composició polifònica i contrapuntística quan una d'aquestes veus fa un moviment en un sentit, ja sigui ascendent o descendent i l'altra o una de les altres fa un moviment en sentit oposat o contrari: Una veu fa un moviment ascendent mentre l'altra el fa descendent. És un recurso més important per aconseguir la independència melòdica de les diferents veus que componen un contrapunt.Tot i que aquesta relació es pot aplicar a més de dues veus, normalment fa referència a les relacions existents entre dues veus, encara que puguin ser dins d'una composició que en té més. L'existència del moviment contrari no pressuposa que els intervals melòdics que fa una de les veus els hagi de fer mimèticament i simètricament l'altra.\nLes altres dues possibilitats de relació entre les diverses veus en el contrapunt són el moviment paral·lel i el moviment oblic.", "label": "Música" }, { "sentence": "El moviment oblic és el que es dona entre les diferents veus o parts d'una composició polifònica i contrapuntística quan una o algunes d'aquestes veus, es mouen en un sentit, ja sigui ascendent o descendent i l'altra (o les altres) es manté sobre la mateixa nota.\nAixò és aplicable a les dues veus d'una composició a dues veus però també a les relacions que hi hagi entre dues o més veus en una composició que en tingui més de dues.\nLes altres dues possibilitats de relació entre les diverses veus en el contrapunt són el moviment paral·lel i el moviment contrari.", "label": "Música" }, { "sentence": "El moviment paral·lel és el que es dona entre les diferents veus o parts d'una composició polifònica i contrapuntística quan aquestes veus es mouen en la mateixa direcció, ja sigui ascendent o descendent.\nAixò és aplicable a les dues veus d'una composició a dues veus però també a les relacions que hi hagi entre dues o més veus en una composició que en tingui més de dues.\nMalgrat la nomenclatura, els intervals que fan les diferents veus en el moviment paral·lel no necessàriament han de ser idèntics, de manera que, estrictament parlant, el moviment no ha de ser necessàriament realment paral·lel, atès que els intervals que separen ambdues (o més) veus no han de ser els mateixos ni al començament i al final del passatge ni s'han de mantenir constants. En el cas que fos així, llavors parlem d'un moviment per \"terceres\" paral·leles, o per \"quartes paral·leles\", etc.\nLes altres dues possibilitats de relació entre les diverses veus en el contrapunt són el moviment oblic i el moviment contrari.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un musicograma és una anàlisi per escrit de l'estructura d'una cançó o d'una simfonia. Es pot fer simple (posant si la cançó té intro o no, apuntant quan comencen les estrofes i la tornada i posant si té coda) o es pot fer més extensa (apuntant, per exemple, si en un moment donat només se sent el cantant i no hi ha música). Sobretot, ha d'incloure informació sobre instrumentació, dinàmiques i processos harmònics.\nDit d'una altra manera, és una partitura no convencional en pro d'una audició activa, participativa i inclòs interactiva, molt útil a la didàctica musical primària.\nAquest concepte ha sigut creat pel pedagog belga Jos Wuytack a principis de 1970 per ensenyar a escoltar música clàssica a nens i joves sense coneixements musicals. És un dels mitjans per treballar les audicions de forma activa que més s'ha expandit en els últims temps. Va patir un creixement exponencial a Espanya a partir de la dècada dels 90, quan la LOGSE va generar un espai per al musical. Wuytack va desenvolupar un mètode d'audició activa sobre la idea que l'alumne pot no ser capaç de llegir una partitura, però pot comprendre perfectament la seva estructura, els instruments que van sonant, etc. Es tracta d'apropar la música a tot tipus d'alumnat i que tots participin, gaudeixin i arribin a comprendre-la.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, el terme nota té tres significats bàsics:\n\nun tipus de so musical que, d'acord amb la seva altura, forma part d'una escala;\nun esdeveniment d'una obra musical consistent en un so amb unes característiques definides com ara l'altura i la durada;\nun signe (figura) de la notació musical usat per a representar una nota en els sentits anteriors.Aquests diferents significats són lliurement mesclats pels músics, la qual cosa pot resultar en un principi desconcertant. Així, referint-se a la cançó Happy Birthday to You, hom pot dir que usa set notes de l'escala diatònica, o que les dues primeres notes de l'obra són la mateixa.\nUna nota es pot definir segons la convenció musical o segons la seva freqüència, per exemple el la4 o A4 (segons el sistema alemany de l'època o l'anglès modern) té una freqüència de 440 hertz (vibracions per segon), segons l'afinació estàndard.\n\nEls noms de les notes musicals deriven del popular poema religiós \"Ut queant laxis\" de l'edat mitjana:\n\nUT queant laxis\nREsonare fibris\nMIra gestorum\nFAmuli tuorum\nSOLve polluti\nLAbii reatum\nSancte IoannesEl monjo Guido d'Arezzo desenvolupà una aproximació a la notació actual assignant els noms actuals a les notes, i la notació de 4 línies, en lloc d'una sola com es feia anteriorment.Cap al segle xvi es va afegir la nota musical SI, i en el segle xviii es canvià el nom de UT per DO (del llatí Dominus: Senyor). També dins aquest procés s'afegí una cinquena línia, amb la qual cosa es va arribar fins al pentagrama usat en l'actualitat.\n\nAquest exemple mostra una escala en do major, ascendent i descendent, amb notes anomenades negres, d'una durada d'1/4.\n\nEn el cas de l'esmentada escala major de Do, les notes són les següents:\n\nDo re mi fa sol la si, segons el sistema de notació musical llatí, i\nC D E F G A B, segons el sistema de notació musical anglès. En el sistema alemany la B se substitueix per una H, ja que la B és un Sib.Les set notes esmentades formen l'escala diatònica. A aquestes notes s'hi poden afegir cinc notes (les quals, de fet, formen una escala pentatònica), i s'obté llavors l'escala cromàtica (12 notes). A l'escala cromàtica només hi ha una diferència d'un semitò entre cada parell de notes seguides.\nPer escriure les 12 notes de l'escala cromàtica, les 7 notes esmentades han de ser modificades per alteracions, que poden figurar a l'armadura per indicar la tonalitat de la peça, o en el curs del passatge.\nA l'escala de do major, entre el Do i el Re hi ha una diferència d'un to, el to es divideix en dos semitons. Del Re al Mi hi ha un to, del Mi al Fa un semitò, del Fa al Sol hi ha un to, del Sol al La hi ha també un to, i del La al Si hi ha un to, i del Si al Do de l'octava següent només hi ha un semitò. Una nota es pot abaixar un semitò amb un bemoll (b), o apujar un semitò amb un sostingut. Així, un Reb és el mateix que un Do#.", "label": "Música" }, { "sentence": "L'ornamentació en música és el corpus teòric referent als ornaments que es practiquen en la música d'un determinat context, que normalment queda definit per un espai i una cronologia, però a voltes també per un estil i/o per un gènere musical.\nEn altres ocasions el mot es refereix al repertori d'ornaments practicables en un determinat context.\nFinalment, també es pot referir al procés o a la pràctica d'ornamentar una composició musical, és a dir de decidir quins són els ornaments que hi calen, i de determinar-ne l'execució concreta. Especialment des d'aquest punt de vista, l'ornamentació afecta tant a la composició -en aquells casos en què l'acte compositiu incorpora la determinació de quins ornaments inclou l'obra- com a la interpretació, especialment en aquells estils en els quals l'ornamentació no és marcada per l'autor sinó que es deixa -en major o menor grau- en mans de l'intèrpret que aplica unes normes concretes.", "label": "Música" }, { "sentence": "Piano és un terme utilitzat en música per a indicar una determinada intensitat en el so, és a dir, un determinat matís. És una paraula italiana que significa suau i la seva abreviatura és p.\nLa intensitat que indica piano és major que la que indica pianissimo i menor que la que indica mezzopiano. En les partitures apareix sempre de manera abreujada, sempre sota el pentagrama i precisament sota la nota musical on comença aquesta dinàmica.\nL'obra se segueix tocant piano des d'aquest punt des d'ara, fins que aparegui un nou indicador de dinàmica o un asterisc. La utilització d'aquests matisos es generalitza a partir del classicisme (segona meitat del segle xviii) amb el propòsit que l'intèrpret assolís una execució més propera a la idea del compositor.", "label": "Música" }, { "sentence": "La polifonia (del grec antic πολύ, poly, «molt» i φωνή, phonè, «veu») és una composició musical consistent a juxtaposar dues o més línies melòdiques que interaccionen amb simultaneïtat. L'aparició de l'art polifònic va suposar la creació d'un nou llenguatge musical. La monofonia constituïda per una sola línia melòdica del cant gregorià, senzill i auster, representa en la música el que l'arquitectura romànica significa per a l'art de la construcció, mentre que el nou art polifònic esdevé com l'art gòtic. En els tímids inicis de la polifonia, que té el seu origen documentat a França amb Pérotin i Léonin, els oients no quedaven indiferents. Pot afirmar-se que el nou llenguatge adquireix categoria artística des de la fi del segle xii.\nLes primeres formes polifòniques de la música occidental són:\n\nL'organum, el qual consisteix a afegir una nova veu sobre el cant gregorià a una distància de 4a o 5a. En l'organum primitiu, les veus es mouen per moviment paral·lel.\nEl discantus o discant, on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels sinó per moviments contraris, normalment nota contra nota\nEl motet, compost per tres veus o més, i amb la melodia gregoriana, anomenada tenor, se situa en la veu més greu.", "label": "Música" }, { "sentence": "La polirítmia és un efecte i una tècnica de composició i d'execució musicals consistents a fer coincidir en el temps diversos ritmes diferents. És fins a cert punt habitual en les polirítmies que els diferents ritmes que l'integren tinguin sistemes mètrics diferents (polimetria), accentuacions igualment diferents i que les relacions i correspondències entre ells s'estableixin ja sigui a nivell de pulsació o a nivell de compàs.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, una progressió harmònica és una successió d'acords, explícits o implícits. Les més comunes són les quals es basen en el cercle de quintes (exemple: I got Rhythm, de George Gershwin), però existeix igualment una quantitat comparable de peces que no. Per extensió s'afig l'adjectiu progressiu als subgèneres musicals que utilitzen aquest tipus de composició.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, punt és un signe de notació que posat a la dreta de la figura musical (nota o silenci), n'augmenta la durada en una meitat. Existeixen el punt i el doble punt. Per exemple: una blanca amb punt val tres negres.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, una quarta cromàtica, o passus duriusculus, és una melodia o fragment melòdic que mostri una quarta justa amb tots o gairebé tots els intervals cromàtics. L'exemple paradigmàtic és el Re menor amb les notes tòniques i dominants com a límit.\nLa quarta cromàtica es va començar a utilitzar en madrigals del segle xvi. El terme llatí —\"pas\" o \"passatge\" (passus) \"dur\" o \"difícil\" (duriusculus) — s'origina en el tractat de Christoph Bernhard del segle xvii Tractatus compositionis augmentatus (1648–49), on apareix per referir-se al moviment melòdic repetit pel semitò que crea semitons consecutius. El terme també es pot relacionar al pianto que s'associa al fet de plorar. En el Barroc, Johann Sebastian Bach el va utilitzar dins els seus corals així com en la seva música instrumental, en el Clavecí ben temperat, per exemple (indicat en vermell):\nEn òperes del Barroc i del Classicisme, la quarta cromàtica se solia utilitzar en el baix continu per a àries de lamentació, sovint doncs s'anomena \"basso di lamento\". Cap al final del primer moviment de la novena Simfonia de Beethoven , apareix en el cellos i contrabaixos.\n\nPerò això no significa que fos sempre utilitzada en un mode trist o tràgic, o que els límits hagin de ser sempre les notes tòniques i dominants. Un contraexemple el trobem en el Minuet del quartet de Corda de Wolfgang Amadeus Mozart en Sol Major, K. 387", "label": "Música" }, { "sentence": "En música el retard és una nota que, pertanyent a l'acord anterior, ocupa el lloc d'una nota de l'acord amb el qual sona, dirigint després per moviment de grau conjunt cap a la nota que havia desplaçat. Per tant, un retard està constituït d'una preparació consonant, una percussió (normalment dissonant) i una resolució també consonant.\nSi la resolució es realitza sobre una nota més aguda es parla de retard ascendent , si es fa sobre una més greu es parla de retard descendent. Més habitual és el descendent que l'ascendent. Al retard descendent també se l'anomena suspensió. De fet, suspensió és una traducció literal de la paraula anglesa pel retard.\nLes normes que regeixen la resolució del retard canvien en funció del període musical històric. Per exemple, en el Renaixement no era aconsellable resoldre el retard dissonant en una consonància perfecta com l'octava o la quinta, llevat que es produís conjuntament amb un retard que resolgués en una consonància imperfecta (tercera o sexta). Al Barroc sembla que aquest problema no existia i molt menys en èpoques posteriors.\nCom a tècnica contrapuntística passa a ser la quarta de les espècies de les quals parla Johann Joseph Fux en el seu tractat Gradus ad Parnassum de 1725.", "label": "Música" }, { "sentence": "La retrogradació -igual que la inversió- és una tècnica de composició musical que permet crear una melodia derivant-la d'una altra, i que consisteix a llegir-la o interpretar-la en ordre invers, des del final fins al començament. L'aplicació d'aquesta tècnica és especialment important en el contrapunt, quan es fan sonar ambdues melodies -l'original i la seva retrogradació- combinades, ja sigui en un cànon, en una fuga o en alguns altres tipus de composició polifònica imitativa, perquè s'entén que la retrogradació és una imitació de la melodia original, malgrat que molt sovint l'orella no ho capti així, fet que li dona un valor afegit.\nAquesta tècnica va ser especialment emprada en l'època de màxima esplendor del contrapunt, i sobretot pels compositors que mostraren més mestratge i voluntat contrapuntisitca, entre els segles xv i xviii, i va ser recuperada l'any 1923 per Arnold Schönberg en el seu mètode de composició anomenat dodecafonisme com una tècnica molt més essencial i important del que ho havia estat en el contrapunt clàssic.\nA continuació hi ha una sèrie dodecafònica:\n\nI aquesta és la seva retrogradació (la sèrie anterior, llegida des del final)", "label": "Música" }, { "sentence": "El ritme harmònic és, en música, el ritme amb el qual es succeeixen els diferents acords en una determinada composició, amb el benentès que aquest concepte s'aplica exclusivament a la música tonal.\nDe manera semblant i complementària al ritme pròpiament dit, el ritme harmònic és un indicador de l'activitat -harmònica i acordal, en aquest cas concret- d'una composició o d'un determinat passatge d'aquesta. Un ritme harmònic consistent en uns valors més llargs o més curts, és a dir, un grau d'activitat que faci que es romangui més o menys temps sobre un mateix acord, transmet a la composició un sentit d'activitat que es complementa amb el que li donen el ritme i el tempo pròpiament dits. Així, per exemple, un ritme harmònic que s'acceleri pot conferir al conjunt del passatge un sentiment de veritable acceleració malgrat que ni el ritme ni el tempo sofreixin una variació substancial.\n\nSón elements habituals del ritme harmònic que aquest s'acceleri en apropar-se als processos cadencials, i que tempo i ritme harmònics sovint siguin inversament proporcionals: que als moviments lents els corresponguin ritmes harmònics ràpids i, a la inversa, que als moviments ràpids sigui fàcil trobar-hi ritmes harmònics lents. Possiblement, en part, si més no, això es deu al fet que un ritme harmònic ràpid dificulta l'assimilació de la música per part de l'oient. En aquest sentit és interessant recordar que l'Escola de Mannheim va aportar al nou estil musical del Classicisme un ritme harmònic més lent que el que havia estat de moda en el Barroc, cosa que -juntament amb altres elements com l'homofonia, etc.- va contribuir a construir un estil més assequible.\nEn canvi, sí que és habitual que els accents mètrics es corresponguin amb els accents harmònics, és a dir, amb els acords que tenen més pes tonal. Per això, irregularitats mètriques ben tipificades, com ho pugui ser l'hemiòlia comporten sovint sengles desplaçaments en el ritme harmònic, com es pot veure, per exemple, al final de la primera frase del tercer moviment de la Serenata Nocturna K. 525 de Wolfgang Amadeus Mozart.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, rubato o també tempo rubato (que significa robat o furtat en italià) és accelerar o desaccelerar lleugerament el tempo d'una peça a discreció de l'intèrpret (solista o director d'orquestra). El rubato és popularment conegut pel seu ús en la interpretació de la música romàntica, però no és una aportació del romanticisme: Al final del renaixement s'utilitzà amb profusió en peces musicals com la canzona o el ricercare (el 1601 Giulio Caccini ja parla del rubato en Nuove Musiche), i va ser un tret característic de la interpretació musical en els segles XVII i XVIII.\nHi ha una certa controvèrsia sobre si el rubato l'ha d'interpretar només la veu principal, mentre que l'acompanyament segueix el tempo establert, o bé si l'han d'interpretar totes les veus alhora.\nEn un sentit ampli, el rubato forma part de l'agògica de la música.", "label": "Música" }, { "sentence": "La paraula salmòdia ve originada del grec ψαλμῳδία (psalmodia=acció de cantar als salms) i es refereix a la part de la missa on cantaven els salms.\nLa salmòdia també conegut com a salmista o salm és una forma de cantar religiosa que tenien els Salms basada en el calendari de l'església catòlica i la litúrgia cristiana i jueva. Es realitzava durant l'ofici diví i es cantava amb el mateix to de l'antífona que l'acompanyava. D'acord amb la tradició jueva, els salms que eren atribuïts al rei David eren acompanyats per algun d'instrument de corda o vent.", "label": "Música" }, { "sentence": "La sèrie harmònica és una successió de sons, les freqüències dels quals són múltiples enters positius d'una nota base, anomenada fonamental.", "label": "Música" }, { "sentence": "La simfonia és una de les formes instrumentals amb què pot començar una òpera, abans d'aixecar el teló. En comparació amb el preludi i l'obertura a la francesa, té una estructura més ben definida.\n\nViccionari", "label": "Música" }, { "sentence": "Una simfonia coral és una composició musical per a orquestra, cor i, de vegades, solistes, la qual s'adhereix, generalment, en el seu funcionament intern i arquitectura musical global a la forma musical simfònica. El terme «simfonia coral» en aquest context va ser encunyat per Hector Berlioz en descriure la seva obra Roméo et Juliette en la seva introducció de cinc paràgrafs per a aquesta obra. L'antecessor directe de la simfonia coral és la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven. La Novena de Beethoven recull part de l'Ode an die Freude (Cant de joia), un poema de Friedrich Schiller, amb text cantat per solistes i cor en el seu últim moviment. És el primer exemple d'ús en un compositor important de la veu humana al mateix nivell que els instruments en una simfonia.Alguns compositors del segle xix, en particular Felix Mendelssohn i Franz Liszt, van seguir a Beethoven en la producció d'obres simfòniques corals. El gènere es va desenvolupar àmpliament en el segle xx, amb obres notables com les compostes per Benjamin Britten, Gustav Mahler, Serguei Rakhmàninov, Dmitri Xostakóvitx, Ígor Stravinski i Ralph Vaughan Williams, entre d'altres. Des de finals del segle XX i començaments del segle xxi s'han compost diverses obres noves d'aquest gènere, entre elles les escrites per Tan Dun, Philip Glass, Hans Werner Henze i Krzysztof Penderecki.\nLa intenció era que la simfonia coral romangués en el gènere simfònic, fins i tot amb la seva fusió d'elements dramàtics o narratius que es derivaven de la inclusió de les paraules. Amb aquest objectiu, les paraules van ser tractades simfònicament per perseguir finalitats no narratives, a través de l'ús freqüent de la repetició de paraules i frases importants i la reordenació, transposició i omissió de passatges lingüístics. El text va arribar a determinar l'esquema simfònic bàsic, mentre que l'orquestra transmetia les idees musicals en un grau similar al del cor i els solistes. Fins i tot amb un èmfasi simfònic, una simfonia coral era influenciada sovint en la forma musical i el contingut per una narració externa, fins i tot en les parts on no hi havia cant.", "label": "Música" }, { "sentence": "El temperament igual és un temperament musical, o un sistema d'afinació en el qual cada parell de notes adjacents té una freqüència d'idèntica proporció. En el temperament igual, en afinar un interval - en general l'octava - es divideix en una sèrie de mesures d'igualtat (igualtat dels coeficients de freqüència). En la música moderna occidental el sistema d'afinació més comú és de dotze tons d'igual temperament que divideixen l'octava en 12 (logaritmicament) parts iguals. En general, s'afina tenint com a referència el La 440, que com el seu nom indica té una freqüència de 440 Hz.\nEl temperament igual també pot dividir alguns altres intervals que l'octava, la pseudo-octava, en un nombre sencer d'iguals mesures. Un exemple d'això és l'escala de Böhlen-Pierce.", "label": "Música" }, { "sentence": "El temperament mesotònic és l'afinació dels instruments musicals basant-se en intervals de nombres naturals petits.", "label": "Música" }, { "sentence": "La teoria neo-riemanniana és una col·lecció d'idees diverses presents en escrits sobre teoria musical d'autors com ara David Lewin, Brian Hyer, Richard Cohn, i Henry Klumpenhouwer. El que uneix aquestes idees és el compromís d'analitzar les harmonies directament entre elles, sense recórrer a la referència de la tònica. Inicialment, l'anàlisi es basà en acords majors i menors, seguint el dualisme harmònic de Riemann (1849–1919). Però posteriorment s'ha ampliat a qualsevol tipus d'harmonia, incloses les dissonàncies.\nLa proximitat harmònica es calibra per l'eficiència en la conducció de les veus. Per això, les tríades Do major i mi menor es consideren properes, ja que només cal un moviment de semitò per passar de l'una a l'altre. El moviment entre harmonies pròximes és descrit mitjançant transformacions com més simples millor. L'acumulació progressiva d'aquestes transformacions es pot representar en un pla geomètric, que mostra la globalitat de relacions del sistema harmònic. Tot i això, manca el consens sobre què és més important: la conducció eficaç de les veus, les transformacions en si, o el sistema de relacions (el “mapa” harmònic).\n\nAls anys 1880 Riemann va proposar un sistema de transformacions que relacionava les tríades directament entre elles. El sistema dualista de Riemann era una adaptació d'altres teòrics d'inicis de segle xix. El terme “dualisme” posa l'accent en la relació inversa entre les tríades majors i menors, essent considerades les menors una simple inversió (en mirall) de les majors.\nEl renaixement d'aquestes idees, més tard, i independentment de les premisses dualistes sota les quals es van originar, cal atribuir-lo a David Lewin (1933-2003), particularment en el seu article “Amfortas's Prayer to Titurel and the Role of D in Parsifal” (1984) i en el seu llibre “Generalized Musical Intervals and Transformations” (1987).\nEls desenvolupaments següents de la teoria neo-riemanniana, entre el 1990 i el 2000, van expandir-ne considerablement la influència gràcies a més sistematització matemàtica dels seus principis bàsics, a incursions cap al repertori del segle xx i reflexions sobre psicologia musical. Aquesta teoria s'ha usat sovint per analitzar el romanticisme tardà, període molt caracteritzat pel cromatisme: Wagner, Liszt, Bruckner són compositors que s'hi inclouen, i també Schubert.", "label": "Música" }, { "sentence": "La tessitura (de l'italià tessitura, \"textura\") d'una veu o d'un instrument musical designa el conjunt o l'extensió de les notes, de les més greus a les més agudes, que un músic, cantant o instrumentista, és capaç d'emetre amb més facilitat i amb més qualitat. Cal distingir, doncs, entre tessitura i extensió, terme que indica merament el rang de freqüències que poden realitzar-se sense considerar característiques com ara el volum o la qualitat del so. Tanmateix, el terme tessitura de vegades també s'empra en aquest darrer sentit. Endemés, tessitura es pot fer servir en un tercer sentit, és a saber, en el context d'una veu o un instrument que executen una peça musical o un passatge d'aquesta, és el mot per referir-se al segment de tons que hi predomina.\nEn qualsevol cas, el terme tessitura, en designar un rang de sons bé en relació amb els d'altres membres d'una mateixa família tímbrica, bé dins el marc d'una mateixa veu o instrument, o bé fins i tot entès en termes absoluts, pren en consideració elements de descripció \"qualitatius\". Així, per exemple, es tenen en compte factors relatius a la disposició dels sons: la proporció de salts o de graus conjunts des del punt de vista melòdic; el nombre relatiu de notes agudes o greus; la tendència melòdica ascendent o descendent de la peça o el fragment, la qual pot avenir-se més o menys amb les destreses del cantant, que pot trobar-se més o menys còmode cantant en l'una o l'altra direcció, etc.\nAixí doncs, la tessitura i el timbre s'utilitzen per classificar per categories o famílies tant la veu com també alguns instruments.\nEn relació amb això, tot i que no sol al·ludir-s'hi en parlar de tessitura, el volum sonor (intensitat, sonoritat o potència sonora) que pot mantenir el cantant en els efectes dramàtics sovint influeix en el \"Fach\" o tipus de veu en què s'especialitza. Per exemple, un tenor líric pot tenir un rang vocal adient per cantar Wagner o altres papers dramàtics, però el fet de mantenir una sonoritat adequada a la intensitat dramàtica durant tot el temps que dura la funció pot produir danys a la veu o simplement estar fora de l'abast de l'intèrpret. L'Otello de Verdi és un bon exemple de la necessitat de posseir una veu capaç de mantenir una potència considerable al llarg de tota una òpera.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, s'anomena tètic el començament d'una peça si aquesta comença en temps fort, és a dir si la primera nota, coincideix amb el primer accent del compàs.\nEn música hi ha tres tipus de començament: tètic, acèfal i anacrúsic.", "label": "Música" }, { "sentence": "Tradicionalment un tetracord és una sèrie de quatre sons per graus conjunts, de manera que la distància que hi ha entre el més agut i el més greu és un interval de quarta justa; són dos sons les freqüències dels quals es troben en una proporció de 4:3. En l'ús modern del concepte, un tetracord és un segment d'escala que consta de quatre notes.\nEl terme deriva de la teoria musical de la Grècia clàssica. Literalment significa quatre cordes, i originalment feia referència a les quatre cordes de la lira o de la khitara, entenent sempre de manera implícita que les quatre cordes eren contigües. La teoria musical clàssica grega distingeix tres tipus de tetracords; tipologies que s'anomenen gèneres, que es caracteritzen pels intervals formats entre les quatre notes. De fet, atès que la distància entre les extremes sempre és la mateixa, els gèneres de tetracords provenen de la mobilitat de les dues cordes / notes internes.\n\nGènere diatònic. Té un interval característic que és igual o menor que la meitat de l'interval total del tetracord, és a dir 249 cents. Normalment és una mica menor (uns 200 cents), de manera que esdevé, aproximadament una segona major. En la seva forma clàssica consta de dos intervals de to i un de semitò.Gènere cromàtic. El seu interval característic és més gran que la meitat de l'interval que generen les notes extremes, però sense arribar a 4/5 d'aquest interval; és a dir, entre 249 i 398 cents. En la seva forma clàssica consta d'un interval d'un to i mig (aproximadament 300 cents), i de dos semitons.Gènere enharmònic. El seu interval característic fa més de 4/5 de l'interval que generen les notes extremes; és a dir és gran que 398 cents. En la seva forma clàssica té un interval de dos tons (conegut com a ditò) i dos intervals més propers al quart de to.Dins de cada gènere, en funció de l'ordre dels respectius intervals, apareixien diverses possibilitats de permutacions.\nLa teoria musical moderna utilitza l'octava com a unitat bàsica per determinar l'afinació dels sons i, en definitiva, les escales mentre que a la Grècia clàssica era el tetracord el que complia aquesta funció. Reconeixen que l'octava era un interval fonamental però el consideraven com a constituït per dos tetracords encadenats. Sembla que, per construir una octava, sempre van fer servir dos tetracords idèntics que es podien situar a distància d'un to entre el final del primer i el començament del segon, o bé fent coincidir el final del primer amb el començament del segon, de manera que, en aquest cas, calia completar l'octava afegint un to a final. En el primer cas es parla de tetracords disjunts i en el segon, conjunts. Alternant tetracords conjunts i disjunts es podien anar fent escales successivament més agudes o més greus.\nLes escales construïdes amb tetracords dels gèneres enharmònic i cromàtic van continuar en ús en la música del Proper Orient i de l'Índia, però a Europa sols es va mantenir en alguns tipus de música tradicional i, encara, probablement, reintroduïts posteriorment des d'aquests indrets. En canvi, el tetracord diatònic, i en especial el constituït per dos tons i un semitò va esdevenir l'afinació predominant a la música europea.", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, la textura és la qualitat global del so d'una peça, i habitualment és el resultat del nombre de veus existents i de la relació que s'estableix entre aquestes veus. La textura d'una música s'acostuma a descriure utilitzant termes com \"gruixuda\", \"lleugera\", \"espessa\" o \"esponjada\", \"aspra\" o \"llisa\". Per exemple, es considera que les obres més conegudes d'Aaron Copland tenen una textura \"oberta\".\nLa textura percebuda d'una música pot ser afectada pel nombre i el caràcter de les parts que sonen simultàniament, pel timbre dels instruments o de les veus que interpreten aquestes parts, i per altres elements com són la instrumentació, l'harmonia, el tempo i els ritmes utilitzats.\nAtès aquest caràcter de qualitat global que té, la textura té influència directa sobre l'estil de la música; d'aquí que molts estils hagin potenciat determinades textures. També té un marcat valor expressiu i temàtic. Per tot això és molt freqüent que s'utilitzin diferents tipus de textura dins d'una mateixa obra, sobretot quan aquestes tenen seccions o moviments ben diferenciats, i en especial en aquelles obres en què la quantitat i diversitat d'efectius sonors -instruments i/o veus- i parts que integren la textura, ho fan especialment adient.", "label": "Música" }, { "sentence": "El timbre musical, conegut també com a color o qualitat del so, és un dels quatre atributs del so a més del to o altura, de la durada i de la intensitat o volum. Ens permet distingir dos o més sons que tinguin el mateix to, la mateixa durada i la mateixa intensitat. Gràcies al timbre, l'oïda humana és capaç de distingir la veu d'una persona de la d'una altra, o distingir diferents instruments musicals, fins i tot instruments de la mateixa família (per exemple, un violí i una viola, ambdós instruments de corda fregada).\nEl timbre és conferit a un so en virtut del seu espectre (la diferent quantitat i intensitat dels harmònics que el componen), de l'envolupant de l'ona (l'atac, la caiguda i la ressonància), i altres factors. Al seu torn, aquests elements depenen tant del(s) material(s) de què està fet l'instrument i que entren en vibració, com de la manera com fem sonar aquest instrument. Així, un mateix violí donarà timbres diferents segons que li posem cordes de tripa o de metall (el material) però també segons que el fem sonar fregant les cordes amb un arc o que pincem les cordes en pizzicato.\nEn el treball musical amb el timbre es basen la instrumentació, l'orquestració i els arranjaments.", "label": "Música" }, { "sentence": "En acústica, el to és la qualitat del so que ens permet distingir dos sons, per exemple:\n\nDues notes musicals entre si. És a dir, és la característica que ens permet distingir un Do d'un Re produïts per un mateix instrument.\nLa mateixa paraula pronunciada per dues persones distintes (encara que ací també influeix el timbre, per la qual cosa és més apropiat l'exemple anterior).El to depèn de la freqüència de l'ona. Parlarem de tons greus, mitjans i aguts, depenent de la freqüència que tinga el so:\n\nTons greus (freqüències baixes, de 20 a 300 Hz).\nTons mitjans (freqüències mitjanes, de 300 a 2.000 Hz). Encara que parlem de freqüències mitjanes o intermèdies, cal tindre present que la seua missió principal és separar els aguts dels greus, per la qual cosa, en realitat, és un interval, relativament xicotet dins de les audiofreqüències que l'orella humana és capaç de percebre i que va dels 20 als 20.000 Hertz.\nTons aguts (freqüències altes, de 2.000 fins a 20.000 Hz).En el cant, el to és fonamental, per a poder diferenciar els distints rangs vocals, és a dir, el to ens permet parlar de tenor, soprano…\nEl so pot ser pur, però quasi la seua totalitat són mescla de sons de distinta longitud d'ona que conformen el so resultant. Els sons afegits a l'ona principal (la que dona el to), s'anomenen harmònics i seran els que determinen el timbre. L'ona principal s'anomena freqüència fonamental.\nLa forma en què és percebut el to és el que es coneix com l'altura del so, que determina com de (baix) greu o (alt) agut és aqueix so.\n\nViccionari", "label": "Música" }, { "sentence": "En teoria de la música, el to de concert, to de cambra, to normal o to de diapasó, és el to de la nota \"a'\" de l'octava del pentagrama, amb el nom científic A4. El to es va fixar internacionalment el maig de 1939 a Londres a una freqüència de 440 Hz. Això ho va fer un grup de científics i músics d'Alemanya, Anglaterra, França, Itàlia i Països Baixos. Suïssa i els Estats Units van assistir per escrit a la reunió.\nEl to de concert s'utilitza per poder coordinar els instruments musicals entre sí i és de gran importància per als constructors d'aquests instruments. El to de afinació es pot generar fàcilment amb un diapasó que produeix aquest to.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un to de Shepard, anomenat segons el seu creador, Roger Shepard, es tracta d'un so complex generat electrònicament que consisteix en la superposició d'ones sinusoidals separades per octaves. Una escala musical formada per aquests tons es coneix com una escala de Shepard. Amb un moviment ascendent o descendent d'aquests tons s'aconsegueix la il·lusió auditiva d'una escala que puja o baixa contínuament.", "label": "Música" }, { "sentence": "Els baixos, greus o tons greus són la zona o regió de les baixes freqüències, que l'oïda humana és capaç de captar i d'interpretar. Este marge està comprès, aproximadament, entre els 20 i 500 hertzs. L'oïda humana és capaç de captar vibracions d'un ampli espectre de freqüències (aproximadament entre 20 i 20.000 hertzs), marge d'audiofreqüències que determina l'anomenat espectre audible. El baix o registre greu és la part o veu més greu d'una composició musical, la funció de la qual és proporcionar la base harmònica a la música. Així doncs, el baix executa els sons més greus de la música. En l'orquestra o en qualsevol altra agrupació musical, el baix és l'encarregat de fer sonar les notes que s'utilitzen per oferir un contrapunt o contra-melodia en un context harmònic, ja sigui esbossant o juxtaposant-se a la progressió dels acords, o subratllant el ritme, juntament amb la percussió, si n'hi ha. En molts estils de música popular, com ara el jazz, el blues, el funk, o la música electrònica s'encarrega de fer el suport harmònic i rítmic, generalment fent sonar la fonamental o la quinta de l'acord i marcant els temps forts. Alguns dels instruments que habitualment s'encarreguen d'aquesta part són el baix elèctric, el contrabaix o el teclat (piano, orgue Hammond, orgue electrònic o sintetitzador).\n\n", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, la tonalitat o sistema tonal és un sistema jeràrquic de relacions harmòniques i melòdiques que s'estableix entre les notes musicals, el qual s'utilitza a la música occidental des del segle xvii fins a l'actualitat. Per extensió, s'utilitza també el mot de tonalitat en referir-se a una escala musical i la seva tònica, com ara do major, re menor, etc.Aquest sistema és la base del discurs musical occidental al llarg dels últims segles, fins a la irrupció dels corrents atonalistes del segle XX", "label": "Música" }, { "sentence": "El transport musical o transposició és una tècnica consistent a disposar una melodia, una composició perquè soni a una altura diferent. Transportar una composició o una melodia pot ser útil perquè aquesta es pugui interpretar amb uns instruments i/o unes veus diferents d'aquells per als quals hauria estat composta originalment, ja fos perquè en aquella disposició original resultava massa aguda o massa greu. El transport és especialment freqüent en el món del lied i de la música vocal en general on es dona per acceptat que cada veu té unes característiques pròpies que fan que doni resultats òptims en un registre i tessitura.\nTambé es considera transport el procés que fan molts instruments de vent anomenats transpositors segon els quals llegeixen unes notes però en fan sonar unes altres: les notes que llegeixen no són les que sonen de manera que entre unes i altres hi ha una distància, un interval que és invariable per a cada tipologia d'instrument.\nL'aplicació del transport modifica sempre la tessitura a la qual sona una música i, llevat que el transport s'efectuï a una distància d'una octava, també modifica la tonalitat.\nTradicionalment s'ha ensenyat que per llegir una melodia o una composició en general, transportant-la directament, calia imaginar que s'estava llegint en una clau diferent de la que en realitat hi ha escrita. Però aquest no és pas l'únic sistema per transportar.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un uníson és la coincidència de dos o més instruments musicals o veus interpretant un mateix so, o una mateixa melodia. Per extensió, també es pot considerar que es produeix un uníson si la relació que hi ha entre els instruments o veus no és de coincidència en altura sinó que es troben a una distància d'una o més octaves.L'uníson és també l'interval que formen dos tons (o dues notes) de la mateixa altura.", "label": "Música" }, { "sentence": "En la música occidental, i més precisament en l'àmbit de la polifonia o de l'harmonia, una veu (o part musical) designa una de les parts melòdiques que constitueixen una composició musical. Així doncs una veu és una línia melòdica destinada a ser interpretada vocal o instrumentalment, que sona simultàniament amb altres parts interpretades per un o més músics.", "label": "Música" }, { "sentence": "A tempo és una expressió italiana que s'utilitza per indicar que cal recuperar el tempo original, després que aquest s'hagi variat per efecte d'alguna indicació com accelerando, ritardando, etc. Aquesta indicació es col·loca allà on calgui reprendre el tempo original, i normalment s'ubica damunt del pentagrama, utilitzant tipografia cursiva i negreta. Amb la mateixa finalitat es pot utilitzar l'expressió Tempo I (tempo primo), en tipografia romana i negreta.", "label": "Música" }, { "sentence": "De l'italià acciaccare, \"picar\", una acciaccatura (de vegades anomenat appoggiatura curta) és un ornament musical menys important melòdicament que l'appoggiatura llarga, on el retard en l'execució de la nota principal és clarament perceptible.\nL'aplicació d'aquest recurs de vegades varia segons el compositor o el període. Per exemple, les appoggiatures llargues de Mozart o Haydn són indistingibles visualment, a la partitura, de les acciaccatures de Mússorgski o Prokófiev.\nSegons l'instrument la interpretació pot variar. Per exemple, al piano, en què es poden tocar dos notes alhora l'acciaccatura fa sonar simultàniament les dues notes, amb la principal, deixant anar l'ornamental immediatament.\nL'acciaccatura s'escriu amb la nota ornamental lligada a la nota principal i amb una tipografia més petita, generalment ratllant-la.\n\nAixò s'hauria d'interpretar com segueix:\n\nI sona com segueix: Acciaccatura (?·pàg.)\nGeneralment, a més, a les acciaccatures s'hi arriba per salt (és a dir, amb una distància més gran que un to) i se'n surt per un pas (amb una distància d'un to o un semitò), tot i que també trobem exemples en què això no és així, com per exemple al Carnaval dels Animals de Saint-Saëns", "label": "Música" }, { "sentence": "Ad libitum és una expressió llatina que significa 'al gust de cadascú'. Sovint s'abreuja com a Ad lib.\nEn música, aquestes paraules apareixen a les partitures indicant que la part és prescindible, com ara en acompanyaments innecessaris. També s'utilitza en aquells passatges que s'interpreten amb un temps lliure. Aquesta llibertat es troba a vegades en finals expressius. Sovint, un grup de notes que està ad libitum té una mida més petita que la resta; i en aquest cas, ja no s'escriu l'expressió.\nL'expressió repetició ad libitum significa que el passatge pot ser repetit un nombre arbitrari de vegades.\nEn alimentació animal es fa servir per indicar que no existeixen restriccions al menjar que té a disposició l'animal.", "label": "Música" }, { "sentence": "Allegro assai és, en música, una indicació de tempo en italià que significa 'força ràpid'. Per tant, pot ser considerat com una variant d'allegro com ho són, també allegro con moto, allegro non tanto, etc. Se situa a la franja alta de la forquilla d'indicacions metronòmiques que corresponen a l'allegro, i per tant, a la frontera amb el Vivace, a aproximadament 150 ppm.\n Quart moviment de la simfonia número 40 de Mozart que porta la indicació de tempo Allegro assai (?·pàg.)", "label": "Música" }, { "sentence": "Un baix és el cantant masculí amb la tessitura (resposta en freqüència) més greu: 82/293 Hz. El timbre de la veu és molt fosc.\nEn òpera i en la música coral un baix és un cantant masculí capaç d'aconseguir el rang més baix o greu de la veu humana, amb un registre des del fa¹ fins al sol3. És la que serveix de suport harmònic de les línies melòdiques cantades per les veus agudes, la qual cosa no obsta perquè intervingui en moltes ocasions com a protagonista.\n\nAbans d'arribar al Classicisme, els compositors escrivien per les veus greus sense separar les de baix pròpiament dit de la de baríton. En el primer Classicisme, la veu més greu va tenir un més ampli desenvolupament, amb tessitures que avui semblarien estratosfèriques, tant per dalt com per baix. En aquests temps es demanava normalment als servidors d'aquest registre un mi¹ o un fa¹, notes que avui són considerades gairebé inabastables per als (pretesos) baixos i que es tenen com a fronteres, com a límits realment abissals. En ple Romanticisme, quan a un baix se li sol·licitava, per exemple, un fa¹, això era considerat gairebé una\nheroïcitat. Per exemple, Wagner als seus baixos mai no els demana anar més enllà del sol¹.\nEn música clàssica, i particularment en òpera, hi ha distincions entre els distints tipus de baix:\n\nProfund o Noble: és un cantant amb una veu particularment profunda (una gran potència i riquesa en greus), al temps, que manté els aguts ferms. Dos exemples són els alemanys Gottlob Frick (com Sarastro en La flauta màgica de Mozart) i Kurt Moll (com el baró Ochs en El cavaller de la rosa de Richard Strauss).\nLleuger o Cantante: amb una veu més lírica, potser amb un rang de veu un poc més aguda, de timbre lleuger. El baix cantant disposa d'agilitat en la veu, per a realitzar petites melodies. Un exemple és l'eslovac Sergej Kopcák (com Mefistòfil en Mefistofele d'Arrigo Boito).\nCaractère: Tipus de veu pròxima al baix cantant que no s'usa fora del repertori francès.\nBufo: terme usat per a identificar a un baix còmic. Un exemple és Ruggero Raimondi (qui també interpreta papers baritonals, com Doctor Bartolo a Il barbiere di Siviglia de Gioacchino Rossini).\nHelden : Veu equivalent a la del baix-baríton.\n Hoher: Tipus de veu profunda i curta (vindria a significar baix alt), molt semblant al baix caractère, que no s'utilitza fora del repertori alemany. La denominació d'aquest tipus de veu ve del mateix Wagner, que va escriure certs papers per a aquest tipus de veu com els seus Wotan, Alberich, Donner o Fasolt en la celebèrrima L'anell del Nibelung. Un exemple de baix hoher seria el baix danès Stephen Milling.El terme també s'aplica a instruments en el cas que un mateix instrument es construeix en mides diferents que puguin sonar en tessitures diverses amb un timbre homogeni. En aquest cas el baix és l'instrument de tessitura immediatament més greu que el tenor, en uns casos, o que el baríton, en altres. Això es dona sobretot en instruments utilitzats en el Renaixement i en el Barroc com la viola de gamba, la flauta de bec, etc. Actualment s'aplica al saxòfon i al trombó de colissa.\n\nViccionari", "label": "Música" }, { "sentence": "Baríton és el tipus més comú de veu masculina, situada entre la del baix i la del tenor. El terme prové del grec βαρυτονος, que significa 'so profund'. Un baríton posseeix un registre que va des del La2 fins al Fa4 (el baríton líric sol anar de Si2 a Sol4). La mateixa denominació s'utilitza per referir-se a la persona que canta amb aquesta tessitura.\n\n", "label": "Música" }, { "sentence": "Un bootleg és una edició no autoritzada de música, de llibres, videojocs, sèries de televisió o pel·lícules.En el cas de videojocs i anime aquest fenomen està molt estès, i normalment consisteix en la producció de productes que, sense ser oficials,es fan passar com a tals. S'en produeixen molts a països com Singapur, Hong Kong i Taiwan. Etimològicament, bootleg (en anglès, de contraban) significa el camal de la bota, que es refereix a la tradició d'amagar l'ampolla de licor il·legal a la bota.\nAl camp musical, un bootleg és un enregistrament àudio o vídeo que no ha estat publicada oficialment per l'artista o per la seva companyia discogràfica. Poden ser enregistraments en directe de concerts, de sessions en estudi, d'assajos o simplement de jams (improvisacions musicals). Són el resultat d'enregistraments directament per persones que hi van acudir amb gravadores domèstiques portàtils, o obtingut de forma dubtosa de l'estudi d'enregistrament, sense saber-ho l'artista o discogràfica. Les persones que realitzen tals enregistraments pirates es diuen bootleggers.\nNo obstant també es coneix com a bootleg una pràctica de remix que consisteix a juxtaposar diferents cançons (una base i una línia vocal, per exemple) per crear una nova peça. El R&B, el rap o el soul són els principals estils empleats en aquesta classe de creacions, donat l'estil característic basat en una rítmica bàsica que apareix en diferents formes en gairebé totes les cançons. Aquest estil és també anomenat Bastard Pop i té diversos sub-gèneres com l'A + B que és la simple juxtaposició de dos temes, els mash-ups que consisteixen a barrejar tres o més temes, el glitch, que és la reedició d'un tema amb fragments processats del mateix i remixos no oficials, que són a capella amb instrumentals inèdites produïdes per disc jockeys. És il·legal i la indústria persegueix la pràctica, però nogensmenys roman popular arreu al món.", "label": "Música" }, { "sentence": "Cambiata, o nota cambiata (de l'italià, nota canviada), té més d'un significat diferent, encara que sempre relacionat. Generalment es refereix a un patró en un context homofònic o polifònic (i sovint contrapuntístic) on (1) una nota es mou per moviment disjunt en una direcció, (2) és succeïda per graus conjunts en la direcció oposada, i (3) on, o bé la nota des d'on se salta és considerada una dissonància, o bé la nota on s'arriba després del salt és considerada estranya. En el context pedagògic de les espècies de contrapunt, fa referència a un conjunt més específic de patrons.\nLa cambiata es pot anomenar també, en català, nota canviada. La terminologia utilitzada en altres llengües (Alemany: Wechselnote, Francès: Nota de rechange) també relaciona el terme amb canvi o intercanvi.", "label": "Música" }, { "sentence": "En una orquestra simfònica, el concertino és el solista de la secció de violins primers. De forma més general, el concertino és l'instrument o grup d'instruments solistes, per contraposició al ripieno, que és el conjunt d'instruments que serveixen d'acompanyament i base per al concert. Entre tots dos sol donar-se un intercanvi de material musical. El nom sorgeix del concerto grosso, gènere empleat sobretot en el barroc italià, un tipus de música al qual va destacar el compositor Arcangelo Corelli. Per extensió, s'utilitzen tots dos termes per a qualsevol agrupació de músics que compleixin les seves característiques; pot parlar-se, per exemple, del concertino i el ripieno d'una Big Band de jazz, gènere que comparteix moltes característiques formals amb el concerto grosso (incloent la llibertat interpretativa i d'improvisació, que és típica de la música anterior al classicisme).\nEn l'actualitat, el terme s'usa molt comunament per a la música simfònica, on la primacia dels violins és molt habitual. Així, en l'orquestra, el concertino és la persona de major jerarquia després del director, el que executa els solos de violí en cas que n'hi hagi, amb excepció dels concerts, en el qual és probable que intervinguin diversos violins solistes. El concertino pren decisions respecte a la tècnica d'execució dels violins i, a vegades, de tots els instruments de corda, i pot comandar la afinació de tota l'orquestra (o només de les cordes) abans dels assajos i actuacions, juntament amb altres qüestions tècniques. A vegades ajuda a la direcció de l'orquestra amb petits gestos que marquen temps que no poden ser indicats solament per la batuta del director.", "label": "Música" }, { "sentence": "Contralt són les cantants que tenen el registre més greu de la veu femenina, que abasta del sol2 al fa4. Són les cantants que arriben a les notes més greus. Antigament també se les anomenava alt, però aquesta denominació va caure en desús. Supera la mezzosoprano dramàtica en la potència amb què ataca els greus, el seu punt fort, i el seu timbre és fosc i càlid. Les autèntiques veus de contralt són relativament escasses i per això moltes vegades les partitures per a contralt solen ser cantades per mezzosopranos, especialment per aquelles que poden cantar notes més greus. L'interval de la veu coincideix amb l'habitual dels contratenors, per això contratenors i contralts poden intercanviar els papers, especialment en la música renaixentista i barroca, i sovint les contralts interpreten partitures escrites per a castrati de veu greu.\nDintre de la veu de contralt trobem diferents matisos: \n\nContralt dramàtica: A causa del seu timbre fosc, en el repertori de les contralts sovintegen papers dramàtics que requereixen gran intensitat d'expressió, encara que resulta bastant difícil que una contralt realitzi gaires ornaments. És habitual que les contralts interpretin papers que van ser escrits originàriament per a veu de castrati (per això, en moltes ocasions han d'executar rols masculins). Dos exemples de contralt dramàtica són la nord-americana Marilyn Horne (com Romeo Montecchio en I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellini) o Hitomi Katagiri (com Erda al Sigfrid de Richard Wagner).\nContralto còmica o buffa: És el nom que es dona a una contralt quan interpreta un paper còmic. És una veu de contralt amb capacitat per a cantar ornaments, encara més difícil de trobar que la contralt dramàtica. Un exemple és Adriana Plot com a Marcellina a Le nozze di Figaro de Mozart.El terme també s'aplica als instruments musicals que es construeixen amb mides diverses que, per tant, sonen en tessitures diferents, tot i que amb un timbre homogeni. En aquest cas el contralt (anomenat, també alt) és l'instrument que té una tessitura equivalent a la de la cantant contralt, és a dir, la immediatament més greu que l'instrument soprano. Això es dona sobretot en instruments propis de la música renaixentista i barroca, com la viola de gamba, la flauta de bec, etc. Però també ho trobem en instruments més moderns, com el clarinet o el saxòfon.\n\n", "label": "Música" }, { "sentence": "En música, la dinàmica es refereix a les gradacions de la intensitat del so musical. Hi ha almenys vuit indicacions de dinàmica (gradacions de la intensitat de la música), començant des d'un so molt fluix o intens, fins a un so molt fort.\nNo obstant això, l'execució dels matisos són totalment subjectius i, per tant, depenen en bona part de la condició emocional del músic i de l'estil o període històric corresponent a l'obra, a més de la forma de consideració personal davant aquesta dinàmica. No hi ha cap forma racional de mesurar la dinàmica del so.\nPer diferenciar el grau d'intensitat sonora es fan servir símbols (p, mp, f, etc.), els quals són col·locats sota el pentagrama de forma abreujada (amb lletra cursiva i negreta), i precisament sota la nota on comença aquesta dinàmica.", "label": "Música" }, { "sentence": "El terme alemany Fach (pl. Fächer, literalment \"compartiment\" o també \"matèria (d'estudi)\", \"disciplina\", amb la idea en tots els casos de \"lloc que pertoca dins un conjunt més ampli\", i ací amb el sentit d'\"especialització (vocal)\") (pronunciació alemanya: [ˈfax, ˈfɛçɐ]) designa un mètode de classificació de cantants, en principi de cantants d'òpera, segons el rang vocal, el pes vocal, i el color de llurs veus. Es fa servir arreu del món, però sobretot a Europa, en especial a països de parla alemanya i per part dels teatres d'òpera.\nEl sistema de Fach resulta útil tant per als cantants com per als teatres, ja que evita que a aquells se'ls donen papers que no els és possible cantar. Les companyies d'òpera tenen llistes de cantants disponibles classificats segons llur Fach, de manera que quan fan les audicions per a una nova producció s'estalvien de posar-se en contacte amb intèrprets que no serien adients per a un paper determinat.\nMés avall hi figura una llista de Fächer, amb les extensions indicades en notació musical, junt amb els papers generalment considerats adequats per a cada un d'ells. Quan apareixen dos noms per al Fach, el primer és d'ús més comú actualment. Quan ha estat possible, s'ha donat un equivalent català i/o italià del Fach. Tanmateix, no tots els Fächer tenen equivalents immediats catalans o italians. Cal tenir en compte que alguns papers poden ésser cantats per més d'un Fach. Per exemple, algunes sopranos poden cantar tant papers de Koloratursopran i de Dramatischer Koloratursopran. A més a més, els papers tradicionalment més difícils poden donar-se a una altra veu diferent de la del Fach tradicional. Per exemple, la \"Reina de la nit\" és tradicionalment un paper més aviat de coloratura dramàtica, però és difícil trobar una veu d'aquestes característiques per cantar-lo, sobretot a causa de l'extensió extrema que exigeix. Així doncs, aquest paper sol cantar-lo una soprano de coloratura lírica.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una obra de música de cambra és una composició musical dedicada a un petit conjunt d'instruments en el que cada part està pensada per ser interpretada per un sol instrumentista. Si algunes d'aquestes parts es dupliquen o tripliquen, sobretot en les cordes, parlem d'una orquestra de cambra.\nSe li atribueix aquest nom, ja que abans es tocava a les cambres reials per l'entreteniment de prínceps i monarques. No inclou l'execució d'instruments sols. La paraula cambra implica que la música pot ser executada en una habitació, amb una atmosfera d'intimitat. En italià «da camera» significa \"per a la cambra\" i es diferenciava de la música «da chiesa» (\"per a l'església\").El terme música de cambra suggereix una peça per a almenys dos instruments, i malgrat que teòricament no hi ha un límit màxim d'instruments, en la pràctica, són inusuals les obres de cambra per a més de sis instruments. Quan es treballa amb deu o més instruments, es considera una petita orquestra de cambra. L'orquestra de cambra és una orquestra petita i no té per què ser només una orquestra de corda, encara que sovint estigui formada només per instruments de corda.Hi ha obres de cambra per a variades combinacions d'instruments. Sovint el quartet de corda es considera com la més important. Altres grups usuals de cambra són:\n\nel trio de corda\nel trio amb piano\nel quintet amb piano\nel quintet de corda.Menys usuals són els grups de cambra amb instruments de vent de fusta o de metall. Alguns compositors han escrit obres per a grups mixtos de vent i corda, i d'altres han compost per a instruments de vent de fusta més la trompa. Els instruments de metall pràcticament no s'han utilitzat. Això es deu probablement que quan es va començar a compondre música de cambra, els instruments de la família del metall no tenien vàlvules, per la qual cosa només podien produir un nombre limitat de notes.", "label": "Música" }, { "sentence": "Una nota estranya és, en una peça musical, la que no forma part de l'acord que es forma en un moment determinat i que queda, per tant, fora del seu marc harmònic. Per la seva banda, una nota real és la que és pròpia de l'acord funcional. Sovint es parla de notes estranyes en el context del període de la pràctica comuna de la música clàssica, però també poden ser emprades per a analitzar altres tipus de música tonal, com ara la música popular occidental.\nLes notes de l'acord i les estranyes es defineixen per la seva pertinença (o manca de pertinença) a un acord: \"Les notes que conformen un acord s'anomenen notes reals (o de l'acord). Qualsevol altra nota s'anomena nota estranya.\" I també es poden definir pel moment en què sonen: \"Les notes estranyes són aquelles que no pertanyen a l'acord i que sonen mentre aquest roman.\" Per exemple, si un fragment d'una peça musical empra un acord de do major, aleshores les notes do, mi i sol seran notes reals d'aquell acord, mentre que qualsevol altra nota que soni simultàniament (p. ex. fa o re) serà considerada estranya. Aquestes notes estranyes són més òbvies en la música homofònica, però ocorren com a mínim tan freqüentment en la música contrapuntística.\n\"La majoria de notes estranyes són dissonants i creen intervals de segona, quarta o sèptima\", que cal que resolguin, de manera convencional, a una nota real. Si, quan ja s'ha produït el següent canvi d'harmonia, la nota no ha resolt, en comptes de considerar-se estranya pot crear un acord de sèptima o un acord ampliat. Encara que teòricament hi ha nou notes estranyes possibles (en temperament igual), aquestes solen coincidir amb l'armadura present. Els intervals augmentats i disminuïts també són considerats dissonants, i totes les notes estranyes es mesuren des del baix —o la nota més greu que soni en un acord— exceptuant el cas en què aquest baix estigui realitzant notes estranyes.Les notes estranyes generalment ocorren en un patró de tres notes, en què l'estranya n'és el centre:\nLes notes estranyes es distingeixen en funció del seu ús. La distinció més important és si ocorren en la part forta o dèbil del compàs, i si, per tant, són accentuades o no. També es poden distingir per la seva preparació i resolució, així com per la veu o veus en què ocorren, o el nombre de notes que contenen.\n\nA mesura que ha avançat la història de la música, notes que inicialment eren considerades estranyes han acabat sent vistes com a notes pròpies de l'acord, com ara la sèptima en l'acord de sèptima. Durant l'era del jazz bebop (anys 40 del segle XX), notes que eren prèviament considerades estranyes, com per exemple el fa diesi a l'acord de do major amb sèptima, van començar a ser vistes com a notes reals (en aquest exemple, el fa diesi podria ser analitzat com un acord d'onzena sostinguda: 7(♯11)). En la música clàssica europea, \"el major ús de la dissonància de període en període com a resultat de la dialèctica entre forces verticals i horitzontals va conduir a la integració i normalització dels acords de novena, d'onzena i de tretzena [en l'anàlisi i teoria]; cada nota estranya addicional per sobre de l'acord tríada original va afegir-se i integrar-se a la massa acòrdica .\"", "label": "Música" }, { "sentence": "En música clàssica, Obbligato descriu generalment una línia musical que d'alguna manera és indispensable en la interpretació. La seva indicació oposada és ad libitum. També pot ser empleada, més específicament, per indicar que un passatge musical ha de ser tocat exactament com està escrit o només per l'instrument especificat. El terme és italià que al seu torn ve del llatí obligatus, que significa obligar. L'opció obligato no és acceptable. La paraula pot utilitzar-se per si sola com un substantiu, o bé aparèixer com un adjectiu en un sintagma nominal (i.g. Orgue obbligato).", "label": "Música" }, { "sentence": "El ripieno és un grup nombrós d'instruments dintre del concerto grosso propi dels segles XVII i xviii. Aquest grup dialoga amb el concertino (conjunt d'instruments solistes). El ripieno és també anomenat tutti. L'alternança entre els solistes i tot el grup crea contrastos de plans sonors propis del barroc. A l'època barroca els esdeveniments històrics fan exaltar la vida i reflexionar sobre la mort; això en pintura es manifesta amb el clar-obscur, com a contrast i testimoni de la lluita entre la vida i la mort. En la música aquest efecte s'obté amb el concertino i el ripieno, com és també una forma de jugar amb la intensitat sonora i els blocs temàtics per fer més atractiva l'obra.", "label": "Música" }, { "sentence": "El ritme és l'organització temporal de la música, existeix indepentment de la tonalitat. El ritme i la melodia són els dos elements que, bàsicament, permeten caracteritzar una determinada frase musical, tot i que n'hi ha d'altres, com la dinàmica o l'expressió. El ritme és qualsevol successió de durades de sons (figures musicals) i de silencis.El ritme harmònic és el ritme amb el qual es succeeixen els diferents acords en una determinada composició, amb el benentès que aquest concepte s'aplica exclusivament a la música tonal. El ritme del llenguatge s'aconsegueix, sobretot, per la combinació de síl·labes tòniques i àtones. Per tant, depèn de la posició de l'accent.", "label": "Música" }, { "sentence": "Un stretto (de vegades anomenat stretta) és un passatge, sovint al final d'una ària o moviment, en tempo més ràpid. Alguns exemples són: la fi de l'últim moviment de la Cinquena Simfonia de Beethoven; el compas 227 de la Balada núm. 3, els compassos 16 i 17, del Preludi núm. 4 en mi menor o el compàs 25 de l'Estudi op. 10, núm. 12, \"El Revolucionari\", totes de Chopin.\nUn altre exemple són alguns fragments de les farses de Rossini.", "label": "Música" }, { "sentence": "Tutti és una paraula italiana que significa literalment \"tot\" o \"en conjunt\". En italià, tutti és plural, i tutto és la forma singular.\nCom a terme musical, s'utilitza de diverses maneres:1. Pot referir-se a un passatge de l'orquestra en què cada membre de l'orquestra (o una secció d'una orquestra) està tocant tota a la vegada. Per exemple, en un concert indica la part en què toca tota l'orquestra, per a diferenciar-ho de la part del solista. S'aplica de manera similar a la música coral, quan tot el cor ha de cantar, en contrast a la part solista.\n2. L'orquestrador pot especificar que un cap de secció (per exemple, el violinista principal) juga sol, mentre que la resta de la secció és silenciós per a la durada del trajecte en solitari, escrivint en solitari en la música en el punt on comença i tutti en el punt que vol la resta de la secció per reprendre la reproducció.\n3. En la música d'orgue, s'indica que l'orgue utilitza tots els registres, amb tots els acoblaments possibles. En les partitures per a orgue de vegades s'indica amb un fff (fortíssim). Per simplificar el procés de fer la registració, moltes consoles d'orgue ofereixen un botó o un determinat interruptor per activar el tutti; en prémer-lo un cop comença el tutti, i quan es torna a prémer es desactiva.", "label": "Música" }, { "sentence": "La música de videojocs, des de principis del segle XXI, pot ser considerada com un gènere musical per dret propi per tractar-se en la seva major part de música programada, a diferència de la música gravada a estudis o interpretada en directe.", "label": "Música" }, { "sentence": "8 bit o chiptune és un gènere musical propi dels videojocs o que imita el seu estil. Està marcat per melodies repetitives, amb efectes de so que recorden la banda sonora dels jocs de consola dels anys 80, fetes amb sintetitzador, tons aguts i presència de soroll blanc. Té influències del synthpop i presenta com a subgèneres principals el bitpop (on les melodies són més complexes però el patró rítmic idèntic), nintendocore (on s'afegeix un so més dur, propi del techno hardcore, a la base) i el skweee (on es canvia el ritme per un més propi del rhythm and blues).", "label": "Música" }, { "sentence": "Tracker o soundtracker és el terme genèric amb el que es coneix una classe de programari de MAO ; en la seva forma més pura, permeten a l'usuari organitzar mostres de so gradualment en una graella de temps a través de diverses pistes monofòniques. La interfície del seqüenciador pot-ser primer digital: les notes s'introdueixen a través del teclat, mentre que els paràmetres, els efectes i altres s'introdueixen en hexadecimal. Una peça completa es basa en diverses petites pistes múltiples encadenades juntes a través d'una llista mestra.\nHi ha diversos elements comuns a tots els programaris de tracker: mostres, efectes, pistes, patrons i ordres.", "label": "Música" }, { "sentence": "El parc nacional de Washington Slagbaai (en papiament: Parke Nashonal Washington Slagbaai) és una reserva ecològica situada a la part del nord-oest de l'illa caribenya de Bonaire, un municipi especial dels Països Baixos. El parc està administrat per la institució STINAPA Bonaire. Establert el 1969, Washington Slagbaai fou la primera reserva natural que es va crear a les desaparegudes Antilles Holandeses, cobrint aproximadament una cinquena part de l'illa de Bonaire.\nCobreix 5643 hectàrees, i està situat al nord-oest de l'illa. La zona està composta de dunes de sorra, platges, manglars, llacs d'aigua salada i un bosc. Les salines de Slagbaai també són a la Convenció de Ramsar des del 1971 i estan designades com a àrea protegida.\nLa flora comprèn aproximadament 340 espècies, moltes de les famílies de plantes (al voltant del 40%) tenen una única espècie. Les salines estan ocupades principalment pels flamencs. Entre les espècies de lloros més importants hi ha el lloro de front groc; les probabilitats que sobrevisquin les cries al niu són baixes.", "label": "Natura" }, { "sentence": "El Parc Nacional Kumana és una àrea protegida a Sri Lanka. És famós per la seva avifauna, particularment els anàtids i ocells limícoles Es troba a 391 quilòmetres al sud-est de Colombo, a la costa sud-est del país. Limita amb el Parc Nacional Yala. Anteriorment era conegut com a «Parc Nacional Yala Est», però el seu nom va ser canviat a l'actual el 5 setembre de 2006.Va estar tancat de 1985 a març del 2003 a causa dels atacs del grup insurgent i secessionista conegut com a LTTE (Liberation Tigers of Tamil Elam). També va ser afectat pel terratrèmol de l'oceà Índic de 2004.", "label": "Natura" }, { "sentence": "El patrimoni natural, segons la Convenció sobre Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural de 1972, està conformat, a similitud al patrimoni cultural, per:\n\nMonuments naturals d'excepcionalitat estètica o científica constituïts per formacions físicas i biológiques.\nFormacions geològiques i fisiogràfiques així com zones delimitades que constitueixin l'hàbitat d'espècies animals i vegetals amenaçades.\nLlocs o zones naturals de valor excepcional des del punt de vista científic, conservacionista o estètic.", "label": "Natura" }, { "sentence": "La Reserva de la Biosfera del Pinacate i el Gran Desert d'Altar, popularment coneguda amb el nom del Pinacate, és una reserva de la biosfera gestionada per la Secretaria de Medi Ambient i Recursos Naturals (SEMARNAT), depenent del Govern Federal mexicà, i amb la col·laboració del govern de l'estat de Sonora.Està inscrita a la llista del Patrimoni de la Humanitat des del 2013.\nLa reserva, que comprèn 715.000 hectàrees, està situada al nord-oest de Mèxic, al nord de l'estat de Sonora i en la zona de confluència amb l'estat de la Baixa Califòrnia, en una zona de clima desèrtic extrem. Els límits d'aquesta àrea protegida són força clars des d'un punt de vista geogràfic: En direcció al nord, limita amb l'estat nord-americà d'Arizona; al sud, amb el Mar de Cortés i la ciutat costanera de Puerto Peñasco; a l'est, amb el desert estepari del nord de Sonora i, a l'oest, amb el límit administratiu entre els estats de Sonora i la Baixa Califòrnia.\nAquesta zona protegida és una de les formacions geològiques més visibles des de l'espai de tot el continent americà i presenta similituds paisatgístiques amb el relleu llunar. Configura un sistema volcànic amb cràters molt ben definits, sobretot el cràter de l'Elegante, el més gran, amb 1 km de diàmetre i 300 m de profunditat, i d'altres menys perfectes però no per això mancats d'interès, com el del Colorado, el Badillo, el Carnegie, entre altres menors.\nEl topònim Pinacate prové de la llengua nàhuatl (pinacatl) i fa referència a un escarabat endèmic d'aquesta regió natural.L'activitat volcànica ha estat poc significativa els darrers 4 milions d'anys. S'ha calculat que l'activitat més important va tenir lloc fa uns 11.000 anys. El pare Eusebio Kino, fundador de la Missió de Sant Javier del Bac al sud de Tucson (Arizona), va visitar l'indret el 1698 i hi va tornar en nombroses ocasions.\nLa reserva compta amb un centre d'interpretació i un itinerari circular d'uns 80 km a través d'una pista de terra i sorra en bones condicions que permet accedir en vehicle a bona part del parc i visitar el cràter principal de l'Elegante i alguns de secundaris. Algunes zones resulten del tot inaccessibles per al trànsit rodat convencional. La reserva disposa també d'una zona d'acampada. Es recomana visitar El Pinacate i el desert de dunes d'Altar a l'hivern boreal, donades les condiciones climatològiques extremes durant els mesos d'estiu, on la temperatura depassa sovint els 50 °C.", "label": "Natura" }, { "sentence": "La reserva forestal d'Oluwa està situada a l'estat d'Ondo, Nigèria, i cobreix uns 829 km². Forma part de les reserves forestals d'Omo-Shasha-Oluwa, encara que s'ha separat de les reserves d'Omo i Shasha (que encara estan connectades com el 2011). Les tres reserves contenen alguns dels últims boscos restants de la zona. Tot i que són biològicament únics, estan amenaçats per la tala, la caça i l'agricultura. Les tres reserves estan a l'interior de l'àrea de l'ecoregió de les Selves baixes de Nigèria, a vora 135 km al nord-est de la ciutat de Lagos.", "label": "Natura" }, { "sentence": "Una reserva marina és una figura internacional de protecció de la natura adreçada al medi marí. Amb aquesta finalitat, normalment s'hi impedeix o limita la pesca i altres activitats humanes.", "label": "Natura" }, { "sentence": "La Reserva Nacional Katalalixar és una reserva natural situada a un arxipèlag entre el Camp de Gel Patagònic Sud, i el Camp de Gel Patagònic Nord a la regió d'Aysen, a Xile. La reserva fou creava el 1983 i no té cap infraestructura. Cobreix una superfície de 624.500 ha. i té un grau de biodiversitat més alt que altres àrees similars del sud de Xile. Això pot semblar contradictori, si prenem en compte que l'àrea ha estat coberta pel Casquet Glacial Patagònic durant l'últim màxim glacial.", "label": "Natura" }, { "sentence": "La Ribera de Feitús és un tributari del Ter que neix al lloc dit El Molinàs a Faitús a l'aiguabarreig del Torrent de les Queroses i del Torrent del Rodà i que desemboca al Ter a Llanars.És catalogat com espai d'interès natural i connector biològic. Des de 2017, l'ajuntament de Llanars actua per renaturalitzar les riberes del riu. La zona riberenca d'una amplada de vint metres a banda i banda esta protegida. Sobretot als curs inferior prop de la desembocadura el Ter, la pressió urbanística comporta un risc de rompre la continuïtat del corredor biològic.Va tenir unes de les darreres poblacions de llúdrigues abans l'extinció als Pirineus catalans. Com que l'hàbitat convé per a l'espècie s'espera que recolonitzarà la zona en pujar des dels aiguamolls de l'Empordà on va ser reintroduïda amb èxit. Entre d'altres espècies interessant s'hi han observat almesqueres, i respecte als ocells la merla d'aigua, cuereta torrentera, picot garser gros i pinsà borroner. A més, la riera constitueix una zona de reserva genètica de la truita del país (Salmo trutta fario).", "label": "Natura" }, { "sentence": "Sant Salvador-Santueri és una àrea natural d'especial interès (ANEI) de Mallorca. Té una superfície de 1682 ha, i està situat al terme municipal de Felanitx. Aquesta àrea correspon a un sector de les Serres de Llevant, i té com a principals elevacions el puig de Sant Salvador (510), el de Santueri (390) i el de la Comuna Grossa (409).\nEls vessants dels cims estan recoberts de pinars i alzinars, en aquests boscos s'hi troben endemismes balears com l'estepa joana i el pa porcí.\nEn aquest espai s'hi troba l'important santuari de Sant Salvador i el castell de Santueri.\nEs pot accedir a l'àrea natural per la carretera que puja al puig de Sant Salador (Ma-4011) o per la pista que puja al castell de Santueri.", "label": "Natura" }, { "sentence": "La Sima de Jinámar és un tub de lava o xemeneia volcànica de 76 metres de profunditat, formada a partir de les erupcions de la Caldera de Bandama. Està situada a l'illa de Gran Canària, terme municipal de Telde (Província de Las Palmas) El 1996 fou declarada pel Govern de Canàries, Patrimoni històric i Bé d'interès cultural.La boca de l'avenc, està situada a la cota 245 i delimitada per un cercle de protecció de 30 metres de diàmetre (Coordenada UTM projecció Mercator, Fus 28 3.009.600/456365) a una distància de 5 km del poble de Jinámar Fou explorada parcialment durant la dècada de 1970 pel Grup Universitari d'Espeleologia de Gran Canària que confirmà l'existència de restes humanes a les profunditats.", "label": "Natura" }, { "sentence": "Sita Mata Wildlife Sanctuary és una reserva d'animals i entorn situada al Districte de Pratabgarh (Rajasthan) i dins a l'antic principat del mateix nom i al territori (thikana) del thakur de Dhamotar (a 70 km de Sita Mata). Es troba a entre 65 i 108 km al sud-est de la ciutat d'Udaipur. Hi ha alguns tigres, lleopards, cérvols, antílops i altres animals; la selva, principalment de bambú i arbres, era tan densa que el sol mai arriba a terra, encara que als darrers anys s'ha degradat i molts arbres s'han tallat il·legalment per vendre'n la fusta. És un lloc important pels ocells migratoris. El nombre d'espècies d'ocells a la zona és superior a les cent. La superfície és de 423 km². El riu Sitamata que li dona nom, passa per la zona.", "label": "Natura" }, { "sentence": "Les Valls de Comacchio (en italià, Valli di Comacchio) són una sèrie de llacunes salobres contigües situades al sud de Comacchio, prop de la costa adriàtica de la regió d'Emília-Romanya, al nord d'Itàlia.\nAquestes llacunes es troben dins dels municipis de Comacchio i Argenta (a la província de Ferrara) i en la ciutat de Ravenna (en la província de Ravenna), limitades al nord pel riu Po di Volano i al sud pel riu Reno.\nLa zona, que abasta unes 13.000 hectàrees dins el Parc Regional del Delta del Po, està classificada com Lloc d'Importància Comunitària (LIC) i Zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) També està classificada pel Conveni de Ramsar per a la conservació i la utilització sostenible de les zones humides.Les aigües salobres i poc profundes (menys d'1 metre de mitjana), i la vegetació típica de les halòfites són l'hàbitat de moltes espècies d'aus aquàtiques, que constitueixen de fet un fort reclam per a la hivernació, alimentació i nidificació per a les més de 300 espècies censades.", "label": "Natura" }, { "sentence": "La societat de l'espectacle és un llibre de l'autor situacionista francès Guy Debord publicat l'any 1967, i que és habitualment considerat un capdavanter del postmodernisme. Actualment es designa com a societat de l'espectacle les característiques de la societat postindustrial contemporània que la fan legitimada i sotmesa al control ideològic dels mass media i dels sectors econòmics dedicats a la diversió, consum i distracció massius. Per això es diu que l'actual societat de l'espectacle és avui el suport més fort del capitalisme neoliberal i la causa primordial de la passivitat de les masses populars davant la crisi.\nPer aquest motiu, la frase amb què Debord obre el primer capítol del seu llibre és una derivació conscientment tergiversada de la frase que Karl Marx utilitza per començar El Capital:\n\n\"La riquesa de les societats on domina el sistema de producció capitalista apareix com una «acumulació immensa de mercaderies» (primera frase de Marx)\n\"Tota la vida de les societats dominades per les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles (primera frase de Debord)Debord desenvolupa en el seu llibre conceptes relacionats a la cultura moderna i al mode de vida acomodatici que desemboquen en una crítica oberta de la societat del seu temps. També conté una crítica punyent del leninisme en totes les seves variants i presenta un camí comunista alternatiu a seguir. Aquesta obra segueix essent una influència visible en un bon nombre de moviments filosòfics i polítics.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Les dues cultures és el nom d'un estereotip cultural contemporani que deriva del títol d'una influent conferència de C. P. Snow, pronunciada en 1959. La seva tesi radicava que la ruptura de comunicació entre les ciències i les humanitats i la falta d'interdisciplinarietat és un dels principals inconvenients per a la resolució dels problemes mundials.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Les paraules i les coses és una obra de Michel Foucault publicada el 1966 i corresponent a la primera etapa del seu pensament, la denominada arqueològica, on es pregunta per l'origen i la història dels conceptes de la cultura. En aquest llibre analitza sobretot la idea d'episteme, entesa com a coneixement i les seves possibilitats, i com ha anat variant des dels temps moderns. Per la seva influència en el camp de les humanitats ha estat considerat un dels 100 llibres del segle de Le Monde.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Lettere di philosophia naturale (Cartes de filosofia natural en català) és un tractat en forma epistolar de Camilla Erculiani publicat el 1584 a Cracòvia. Erculiani explora en l'obra teories alternatives del camp de la filosofia natural, qüestionant la doctrina científica i teològica establerta amb diversos debats sobre meteorologia, la posició de Venus, astrologia, la causa científica rere el diluvi universal bíblic, la medicina paracelsiana, alquímia i la formació dels arcs de Sant Martí.L'obra està dedicada a Anna Jagelló (1523–96), reina de Polònia, defensora del desenvolupament de les dones en disciplines científiques. És probablement el primer exercici publicat sobre filosofia natural escrit per una dona italiana.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Leviatan (en anglès, Leviathan) és un llibre sobre política del filòsof Thomas Hobbes. Fou publicat el 1651 i es divideix en quatre parts: \"L'home\", \"La comunitat\", \"La comunitat cristiana\" i \"El regne de la foscor\".\nCom l'estat és creat per éssers humans, es proposa descriure la naturalesa humana. Remarca que tots els humans són mentalment i físicament iguals i, per això, propensos a lluitar els uns contra els altres. Arriba a la conclusió que la condició natural de la humanitat és un estat de guerra perpètua i manca de moral. La moral, segons Hobbes, consisteix en lleis de la natura que l'autor dedueix usant un model de raonament derivat de la geometria.\nEn el llibre, dona arguments perquè les persones, abandonant la seva llibertat individual tan problemàtica, estableixin un contracte social i que aquest contracte estigui regit per un monarca. Explícitament, rebutja la idea de la separació de poders, tal com actualment es posa en pràctica en les democràcies. També s'oposa a la tesi que el poder del rei sigui d'origen diví i considera que un règim parlamentari no és convenient. Subordina el poder religiós al civil i defensa una separació completa entre l'estat i l'Església, que vol buidar de qualsevol poder temporal.\nEl títol del llibre està agafat d'un monstre marí citat per l'Antic Testament (vegeu Leviatan), que simbolitza el poder del sobirà a què la humanitat ha hagut de recórrer. Actualment, es fa referència al Leviatan quan els poders dels estats s'excedeixen.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Lie Zi (Xinès: 列子; Pinyin: liè zĭ; Wade-Giles: Lieh Tzu) és una de les tres obres fonamentals del taoisme filosòfic, juntament amb les més conegudes de Laozi i Zhuangzi. És atribuït a Lie Yukou (Liezi), a qui es considera un personatge llegendari.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El llibre dels mèdiums (títol original en francès Le Livre des médiums) és un dels cinc llibres bàsics de l'espiritisme. És el resultat d'un treball de síntesi de Allan Kardec, que va editar i va publicar per primera vegada a París el gener de 1861. Conté una introducció als fenòmens espirituals i un resum detallat sobre els mètodes de comunicació amb el més enllà, identificats en el segle xix. Des del seu llançament, «El llibre dels mèdiums» és constantment reproduït per diversos editors en diversos idiomes.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Llibre dels XXIV filòsofs és un compendi medieval d'autoria incerta que simula un encontre entre vint-i-quatre filòsofs per respondre a la pregunta: \"Què és Déu?\". Les definicions respectives van gaudir d'una forta popularitat a la baixa edat mitjana i recullen les concepcions més comunes de la teologia de l'època. El primer manuscrit conservat data del segle xii, tot i que no és segur que l'obra fou escrita en aquest segle, ja que les definicions provenen de la filosofia grega més que no pas de fonts cristianes. Els seus coetanis l'atribuïen a Hermes Trismegist, Aristòtil o diversos monjos. Cada definició va acompanyada d'un comentari d'estil escolàstic que intenta conjugar la definició amb l'ortodòxia i que mostren almenys adicions en dos moments diferents. Moltes d'aquestes definicions fan èmfasi en la literatura mística.\nEl títol no és l'original del llibre, que era conegut per diversos apel·latius. Va ser el Mestre Eckhart qui li donà el seu títol definitiu en llatí (Liber viginti quattuor philosophorum), amb el qual ha passat a la modernitat. Fins a vint-i-sis manuscrits diferents recullen les definicions, no sempre de manera completa, de què consta el llibre. Dins els comentaris es troben al·lusions a obres de l'antiguitat mal conservades, fet que augmenta el valor de l'obra.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Manifest de l'Organització per a l'Extermini dels Homes (en anglès: Society for Cutting Up Men Manifesto o S.C.U.M. Manifesto) és un manifest provocador i satíric escrit el 1967 per l'artista i escriptora estatunidenca Valerie Solanas (1936-1988) en plena era de la cultura pop art, que la mateixa autora en distribuïa còpies autoeditades pels carrers de Nova York abans que l'editor Maurice Girodias rescatés el text a l'editorial Olympia Press.En ell, l'artista experimenta amb el llenguatge literari per a crear un document de contingut feminista radical, misàndric i freudià, que busca fomentar el debat i la crítica davant sentències similars contra les dones divulgades al llarg de la història. Aquest manifest ha tingut una forta influència en altres artistes contemporanis i subversius, com el moviment punk, transfeminista i queer entre d'altres. L'any 2020 el llibre va aparèixer traduït al català de la mà de Virus Editorial.\n\nLa formació musical alemanya de punk Big in Japan va inspirar-se en aquest manifest per a la cançó «Society for Cutting Up Men» així com ho feu el grup de rap Los Chikos del Maíz en la cançó «Valerie Solanas (Stop making stupid people famous)».", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Meditacions (en grec: Τὰ εἰς ἑαυτόν, Ta eis heauton, literalment 'pensament adreçat a mi') és el títol d'un recull d'escrits de l'emperador romà Marc Aureli (121-180 dC) en què descriu reflexions personals. Els seus escrits tenen la forma de diverses sentències amb reflexions filosòfiques que van des d'una simple frase fins a paràgrafs llargs.\nEl pensament de Marc Aureli s'emmarca dins de la filosofia estoica i se centra a evitar les emocions, ja que segons ell és l'única manera que els altres et puguin fer mal. La raó ha de permetre viure en harmonia amb l'ordre o logos, i elevar-se per sobre de les percepcions de \"bé\" i \"mal\".\nLes Meditacions, escrites en grec koiné, van ser escrites per Marc Aureli com a apunts personals per a la seva reflexió i per aclarir els seus pensaments. Es desconeix si tenia intenció que els seus escrits fossin publicats.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Les Meditacions Metafísiques és un dels llibres fonamentals del pensament de Descartes, filòsof i científic del segle xvii preocupat pel mètode de la ciència i publicat l'any 1641.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El món com a voluntat i representació (Die Welt Als Wille und Vorstellung, en l'original alemany) és el títol de l'obra cabdal del filòsof alemany Arthur Schopenhauer. Va ser publicada per primera vegada el 1819, per l'editorial Brockhaus, de Leipzig. El llibre és considerat la més elaborada manifestació del pessimisme filosòfic i ha influït en multitud de pensadors i escriptors, de la categoria de Freud, Nietzsche, Popper, Cioran i Jorge Luis Borges, entre d'altres. Schopenhauer s'inspira principalment en l'idealisme de Kant, i en altres filòsofs com Plató, David Hume i Berkeley, però també és tributari, en gran manera, de les filosofies hinduista (els Upanishads) i budista. El seu propòsit últim és l'explicació com cal del món en tots els aspectes i sota tots els punts de vista, tasca que el filòsof aborda amb els conceptes de voluntat i representació. Tot el seu treball posterior no suposarà més que el desenvolupament de les idees fonamentals exposades en aquesta obra.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Monadologia és una obra de Gottfried Wilhelm Leibniz dedicada a les mònades o substàncies primàries, escrita en 90 aforismes i breus explicacions en prosa. Cada mònada (terme ja usat a la filosofia grega) seria un ens material programat per actuar d'una determinada manera i interaccionar amb les altres mònades. Aquesta programació original justifica el paper de Déu com a creador del món i lluita contra el dualisme extrem (ja que totes les mònades són part d'un U).\nLes mònades no poden ser separades dels cossos a què donen origen, existeixen com a abstracció i essència d'aquests (idealisme) i justifiquen el paper de cada ésser al món. Les mònades, per tant, tenen realitat matemàtica (unitat del càlcul), física, metafísica, psicològica (actuen com a idees innates) i biològica. La seva principal qualitat és la percepció, que les ajuda a relacionar-se amb les altres, i l'autopercepció en el cas de formar part d'éssers racionals.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La Muqàddima o Al-muqàddima (en àrab المقدّمة, al-Muqaddima, literalment ‘La Introducció’), més coneguda a Occident com Els prolegòmens, és una obra d'Ibn Khaldun escrita en 1377 com a prefaci del seu primer llibre d'història mundial. No obstant, ja en vida de l'autor, va ser considerada com una obra independent, de caràcter enciclopèdic, que engloba el conjunt dels coneixements del segle xiv: la filosofia, la història, l'economia, la sociologia, la política, l'urbanisme, la medicina i fins i tot el desenvolupament sostenible. Ibn Khaldun es va valer per a això de totes les fonts escrites de l'època: greco-llatines, romanes d'Orient i musulmanes. Molts pensadors moderns la veuen com una de les primeres obres de sociologia.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Més enllà del bé i del mal. Preludi d’una filosofia del futur és una obra de Friedrich Nietzsche publicada el 1886 i té per objectiu criticar els conceptes morals tradicionals.L'obra constitueix la transició del període creatiu mitjà de Nietzsche, més aviat poètic i positiu, a la seva obra posterior dominada pel pensament filosòfic. Això també s'expressa al subtítol de l’obra «Preludi d'una filosofia del futur». Més enllà del bé i del mal és com es pensava en temps prehistòrics, quan les accions es jutjaven pel seu efecte. En canvi, la moralitat es produeix quan les accions són jutjades per la seva intenció. La proposta de Nietzsche és tornar a la perspectiva dels temps premorals. Buscava una moral que anés més enllà de les normes i valors existents i no estigués lligada a la tradició històrica influenciada per la religió judeocristiana. La seva alternativa és una nova filosofia de la «immoralitat» que està lligada a les respectives perspectives de la persona. Això ho va combinar amb el concepte de voluntat de poder, que és el principi que determina totes les persones i tota la natura. Al mateix temps, Nietzsche va fer una crítica fonamental a la societat del seu temps, de la qual va exigir una revalorització de tots els valors, que es basessin en la voluntat de poder i en una vida noble.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Les nou claus de la modernitat (en francès: Les neuf clés de la modernité) és un llibre del filòsof, politòleg i sociòleg quebequès Jean-Marc Piotte sobre diferents aspectes de la modernitat, aparegut el 2001. En aquest assaig, Piotte cita les claus que permeten comprendre les diferències culturals entre la modernitat i els períodes que la precedeixen són:\n\nl'individu és lliure;\nels individus són iguals;\nla raó al servei de la passió;\nel treball abans que la saviesa, l'honor i la pregària;\nl'amor i no la reproducció;\nel mercat és més important que la comunitat;\nun nou tipus d'Estat o democràcia representativa;\nla nació per sobre de la religió;\nla religió esdevé un assumpte privat.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Nova il·lustració radical és un assaig filosòfic publicat per Marina Garcés amb quaderns Anagrama la tardor del 2017. Al llibre, la filòsofa aposta per una nova il·lustració que sigui radical, que serveixi per lluitar contra la credulitat del present i contra l'oportunisme i la por que l'alimenta. És una proposta en front de l'autoritarisme, el fanatisme, el catastrofisme o el terrorisme… exemples o símptomes d'una crisi de civilització. Segons Garcés, el present és atrapat entre la disjuntiva de condemna o salvació, i amaga una rendició, una renúncia als valors de llibertat promoguts per la il·lustració.\nEl llibre es mostra com una invitació a combatre la credulitat actual. Proposa que els humans s'han de rebel·lar contra els dogmes apocalíptics i combatre els relats del poder a través del pensament, especialment en aquests temps de la immediatesa i la sobreinformació. L'autora elogia el concepte de la crítica com a eina per donar sentit al coneixement, més enllà d'acumular-lo, i reivindica la recuperació de \"l'experiència humana\" en el sentit de compartir la mort, l'amor, el compromís o la por.Segons la mateixa autora, els temes tractats al llibre s'han cuinat en conferències impartides a llocs com el CCCB, el Museu Reina Sofia, el MACBA o Metròpoli (Mèxic DF), així com d'articles prèviament publicat en mitjans de comunicació.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Novum Organum és el títol de l'obra més important de Francis Bacon, publicada el 1620. Rep el seu nom perquè pretén ser una superació del tractat sobre lògica d'Aristòtil, anomenat Organon. Es basa a trobar la causa de tot fenomen per inducció, observant quan passa i quan no i extrapolant aleshores les condicions que fan que es doni. Aquest raonament va influir decisivament en la formació del mètode científic, especialment en la fase d'elaboració d'hipòtesis.\nTambé indica que el prejudici és l'enemic de la ciència, perquè impideix generar noves idees. Els prejudicis més comuns s'expliquen amb la metàfora de l'ídol o allò que és falsament adorat. Existeixen ídols de la tribu (comuns a tots els éssers humans per la seva naturalesa), de la caverna (procedents de l'educació), del fòrum (causats per un ús incorrecte del llenguatge) i del teatre (basats en idees anteriors errònies, notablement en filosofia).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Les Observacions a la Branca Daurada de Frazer és un volum extret de les anotacions del filòsof vienès Ludwig Wittgenstein en el qual s'exposen reflexions sobre el llibre de James George Frazer titulat La Branca Daurada. Aquesta obra antropològica, que va causar tanta polèmica com va inspirar artistes, antropòlegs i el Zeitgeist de començaments de segle xx, és rebatuda segons les posicions epistemològiques i sobre la naturalesa del llenguatge que trobem en l'anomenat \"segon Wittgenstein\", el de les Investigacions Lògiques. El volum és fruit de la recopilació de Rush Rhees, i consisteix en dos grups d'anotacions en les quals el filòsof polemitza amb Frazer. El primer data de 1930 o 1931, mentre que la segona part del llibre prové de textos escrits entre 1936 i 1948. Es va publicar originalment sota el títol alemany de Bemerkungen über Frazers The Golden Bough a la revista Synthese, vol. XVII, el 1967.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Oratio de hominis dignitate («discurs sobre la dignitat de l'home» o «la dignitat humana») és una obra filosòfica escrita en llatí el 1486 pel destacat humanista Giovanni Pico della Mirandola. Des de la primera edició de les obres completes d'aquest autor la denominen Oratio elegantissima, en oposició amb altres dels seus textos, anomenats Epistolae elegantes.Va constar com a preparació a la «disputa» que estava previst celebrar-se a l'Epifania de 1497, i que no va tenir lloc per decisió del papa Innocenci VIII, que va encarregar a una comissió estudiar el llibre de Pico. La comissió en va trobar alguna de les seves tesis contràries la doctrina cristiana, i l'autor va compondre una Apologia o defensa que reproduïa gairebé textualment la segona part de la Oratio. La publicació completa de la Oratio es va produir amb les obres completes Opera Omnia el 1496, dos anys després de la seva mort, a iniciativa d'un parent seu, Gian Francesco Pico. L'addició al títol de la crucial referència a la «dignitat humana» (de hominis dignitate) es fa en edicions posteriors.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Pensaments (títol original francès: Pensées) és el títol d'uns reculls pòstums de Blaise Pascal destinats a ser una apologia del cristianisme, amb to marcadament ascètic. Les notes van ser publicades el 1670 i els manca l'ordenació definitiva en format de llibre, tot i això han influït notablement diversos pensadors i religiosos. Destaca el seu pessimisme existencial.\nEn aquesta obra, Pascal defensa una societat jeràrquica governada per un rei il·lustrat que no tingui aspiracions d'esdevenir un tirà. Aquest rei ha de garantir sobretot la pau social, encara que sigui a la força. Ha d'intentar contenir els baixos instints del poble, ja que l'ésser humà té un component essencial de tristesa que el pot fer provocar avalots per intentar millorar la seva vida.\nLa vida humana està governada pel pecat, especialment l'orgull i la luxúria, que fan que la persona no es deixi guiar per la raó. Un altre risc és deixar-se guiar per les aparences, ja que els sentits i la imaginació són enganyosos. Ser conscient de la seva situació és un dels fets que distingeix l'ésser humà dels animals, i font de la seva grandesa, malgrat que el porti a la infelicitat. Aquesta grandesa l'ajudarà a apropar-se a Déu.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "L'obra Filosofia de l'art, va ser escrita per Hipolite Tayne l'any 1946. Aquesta obra és el resum de 10 classes d'història de l'art i estètica que va realitzar l'escola de Belles Arts.\n\nL'obra està dividida en quatre parts, i, a excepció de la primera, els altres tres volums parlen d'un període artístic en concret.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Problemes de gènere (en anglès: Gender trouble. Feminism and the subversion of identity) és un llibre publicat el 1990 per la filòsofa Judith Butler que es considera un dels texts fundacionals de la teoria queer i del feminisme postmodern i postestructuralista.Enquadrat en els debats de la tercera onada de feminisme, duu a terme una aproximació interdisciplinària (que pren en compte la teoria feminista, la filosofia postestructuralista, la psicoanàlisi i la teoria literària) a la polèmica sobre el gènere a la fi del s. XX, iniciant tot un seguit d'estudis que senten les primeres bases de la teoria performativa del gènere.Butler, en el seu llibre i en la seua obra en general, assenyala la diferenciació entre «sexe» (mascle-femella) i «gènere» (home-dona), proposa la idea que el «sexe és a la natura el que gènere és a la cultura» i planteja que tant un com l'altre són constructes socioculturals del discurs i en els seus actes performatius.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Proslogion (escrita entre els anys 1077 i 1078) és una de les obres cimeres d'Anselm de Canterbury, cèlebre per presentar per primer cop l'anomenat Argument ontològic en favor de l'existència de Déu.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Reflexions sobre la Revolució Francesa (anglès: Reflections on the Revolution in France) és un assaig d'Edmund Burke, escriptor i polític irlandès, escrit l'any 1790. Es tracta d'un dels més famosos atacs a la Revolució Francesa, considerada des de la perspectiva conservadora de l'autor. La tesi principal de Burke és la falta de fonament real de la naixent revolució: els seus ideòlegs, pretenent-la racional i inevitable, ignoren la veritable naturalesa de l'ésser humà. Ha exercit una notable influència posterior entre certs pensadors d'ideologia conservadora i liberal clàssica del segle xx, reformulant les posicions Whig de Burke per criticar el comunisme i el socialisme revolucionari.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La República (en llatí: De republica; lit: Sobre la república o Sobre l'Estat) és una obra de filosofia política de l'escriptor i polític Marc Tul·li Ciceró, on millor es pot reconstruir el seu pensament polític. Fou escrita entre el 54 aC i el 51 aC, quan Ciceró ja no tenia un paper rellevant en la política romana. De re publica és un diàleg entre nou ciutadans romans, personatges històrics d'unes dècades anteriors a la redacció de l'obra. L'acció transcorre el 129 aC, a la finca d'esbarjo de Publi Corneli Escipió Africà Menor, i es perllonga durant tres dies; cada dia ocupa dos dels sis llibres en què està dividida l'obra.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Resposta a la pregunta: Què és la il·lustració? és un assaig breu escrit pel filòsof prussià Immanuel Kant el 1784.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Scienza nuova (amb el nom complet en italià: Principi di Scienza Nuova d'intorno alla comune natura delle nazione), és l'obra fonamental de Giambattista Vico, conegut filòsof de la història italià; la primera edició de Principis de Ciència Nova va aparèixer a Nàpols el 1725, i va ser corregida dues vegades pel mateix autor, una el 1730 i la segona editada de manera pòstuma, el 1744, que van ser nomenades respectivament Ciència nova segona i Ciència nova tercera, per diferenciar-les de l'edició original de 1725, encara que aquestes dues versions posteriors només variaven l'encapçalament i es limitaven a esmentar el caràcter correctiu o aclaridor de la versió.\nVa ser escrita en un italià suposadament apassionat, què l'autor va usar per primera vegada, perquè per als seus treballs anteriors havia utilitzat el llatí.\nA les edicions de 1730 i 1744 de La Nova Ciència, la primera secció té per títol «Idea del Treball» (Idea dell'Opera) presenta la «Ciència del Raonament» (Scienza di ragionare). Al llarg de l'obra Vico presenta la dialèctica entre axiomes, com les màximes autoritàries (degnità) i els «raonaments» (ragionamenti) pel mig dels quals els axiomes són temàticament i progressivament lligats; és a dir, la secció «Dels elements». Vico especifica que la Ciència del Raonament es refereix principalment a la funció social de la religió en el món humà («Idea del Treball»), i en aquest sentit l'obra «arriba a ésser una teologia civil raonada de la providència divina» (vien ad essere una teología civil ragionata della provvidenza divina).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Common Sense; Addressed to the Inhabitants of America, on the Following Interesting Subjects (en català: Sentit comú; adreçat als habitants d'Amèrica sobre els següents temes d'interès), normalment anomenat Common Sense, és un pamflet escrit per Thomas Paine. Fou publicat en primer lloc de manera anònima el 10 de juny de 1776, en el context de la Revolució Americana. Aquesta obra, signada “escrita per un anglès”, esdevingué un èxit instantani. Tenint en compte la població de les colònies d'aquella època, tingué la quantitat de vendes i circulació més grans de la història nord-americana. El pamflet presenta arguments als colonistes per independitzar-se de l'Imperi britànic en un moment durant el qual la qüestió de l'alliberament polític no s'havia presentat completament. Paine decidí un estil de llenguatge i raonament que tothom pogués entendre, evitant el tipus de referències filòsofiques i llatines que eren moneda corrent entre els escriptors de la Il·lustració. En lloc d'aquests elements cultes, va estructurar Sentit comú en forma de sermó, utilitzant referències de la Bíblia per tal que el poble l'entengués. Paine connecta la idea d'independència amb les creences protestants sobre la rebel·lia i la insubmissió (comunes a moviments històrics com els anabaptistes i els puritans), per tal de presentar una identitat americana recognoscible. L'historiador Gordon S. Wood descriu aquesta obra com “el pamflet més incendiari i popular de la totalitat de l'era revolucionària”.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Sinceritat i autenticitat (anglès: Sincerity and Authenticity) és un llibre de 1972 escrit per Lionel Trilling, basat en una sèrie de lliçons que va donar quan ocupava la càtedra Charles Eliot Norton de la Universitat Harvard (les anomenades Charles Eliot Norton Lectures), i que proposa una distinció filosòfica, no exacta, entre aquests dos conceptes fent servir exemples històrics extrets de la literatura en els quals s'examina la relació entre el self (el jo, la pròpia percepció, la identitat) i la cultura de la seva època.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Sobre la llibertat (anglès: On Liberty) és una obra filosòfica publicada l'any 1859 pel pensador anglès John Stuart Mill. Els lectors de l'època victoriana la consideraren una obra de gran radicalitat per la seva defensa de la llibertat dels individus respecte de l'estat, tant en els aspectes morals com en els econòmics.\nProbablement, la idea més important introduïda per Mill en el llibre, i el fonament de la seva noció de llibertat és que \"sobre si mateix, sobre el seu cos i la seva ment, l'individu és sobirà\". Mill fa aquesta afirmació en contra del que anomena la tirania de la majoria, en la qual les regulacions de l'etiqueta i la moral serveixen el rol de control il·legítim i potencialment perillós. L'obra de Mill pot ser considerada una reacció al control social de la majoria en la seva època. L'anomenat principi del dany (harm principle), un dels principis de llibertat, també és definit en aquest llibre: hom pot fer el que vulgui sempre que no faci mal als altres. Totes les branques del liberalisme, així com d'altres ideologies polítiques, el consideren com un dels seus principis essencials. Tanmateix, allò en què consisteix fer mal als altres no és objecte d'unanimitat. Mill planteja en l'obra la relació dels drets individuals amb la funció i límits de l'estat.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Sobre la veritat mentida en sentit extramoral (en alemany: Über Wahrheit und Lüge im außermoralischen Sinn) és un assaig filosòfic de Friedrich Nietzsche. Va ser escrit el 1873, un any després d'El naixement de la tragèdia, tot i que va ser publicat per la seva germana Elisabeth el 1896 quan Nietzsche ja estava en estat catatònic.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La summa és un gènere literari didàctic medieval escrit en llatí que nasqué a finals del segle XII i es desenvolupà durant el segle xiii i posteriors. Es tracta d'un tipus d'enciclopèdia que desenvolupava una matèria o disciplina (dret, teologia i filosofia sobretot) d'una forma quelcom més particular que el tractatus (tractat), ja que se dividien en quaestiones (qüestions) i aquestes en articles. Els articles, així mateix, posseïen la següent estructura:\n\n1. Títol de l'article en forma interrogativa i presentant dos postures contraposades (disputatio).\n2. Objeccions o arguments en contra d'una de les alternatives, en general la que sosté l'autor.\n3. Arguments a favor de tal alternativa, fundats en l'autoritat de les Sagrades Escritures, dels Sants Pares en segon lloc, etcètera.\n4. Solució, que inclou un conjunt d'arguments que combinen fe i raó i expressen el pensament de l'autor.\n5. La sententia o resposta a la pregunta, que consisteix en la refutació de les objeccions inicials contràries a la solució de l'autor.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Summa contra Gentiles és una obra escrita per Tomàs d'Aquino en llatí, que defensa la fe cristiana i és considerada un dels escrits de l'apologètica medieval. La seva funció és fornir d'arguments els missioners i altres persones que es trobessin en contacte amb persones no creients. La tradició, no demostrada, afirma que fou Ramon de Penyafort qui encarregà aquest llibre, el qual en un principi es titulava Liber de veritate catholicae fidei contra errores infidelium (\"Llibre de la veritat de la fe catòlica contra els erros dels infidels\"). Es va publicar una traducció a l'hebreu per mirar de convertir els jueus al cristianisme aprofitant les extenses citacions del Pentateuc que aquests ja acceptaven.\nL'obra es divideix en quatre llibres. El primer tracta el concepte de Déu. El segon s'ocupa de la seva creació, on destaca l'home i la seva ànima immortal. Al tercer s'aborden qüestions ètiques i es nega l'existència d'un destí prefixat i al darrer llibre es detallen els fonaments de la fe cristiana en assumptes com la Santíssima Trinitat, els sagraments, la resurrecció de Jesús i el judici final.\nLa diferència entre els tres primers llibres i el quart és que els temes d'aquest no són accessibles per la raó, que s'ha de subordinar a la doctrina. El llibre IV és un mirall dels altres tres: si al primer llibre es parlava de la naturalesa divina, a la primera part del quart s'aborda el fet que aquesta és trinitària; si al segon llibre s'estudiava l'acció d'aquest Déu (crear el món), a l'últim es contempla l'acció definitiva que és enviar el seu fill a la Terra i si a la tercer llibre s'analitzava la correcta conducta del creient, a la darrera part es relaciona amb la condemna o salvació eterna de la seva ànima com a conseqüència dels seus actes.\nCada llibre està al seu torn dividit en diversos capítols, que sempre tenen la mateixa estructura: exposició d'una doctrina considerada herètica o errònia, contraarguments i citacions bíbliques que emparen el raonament de l'autor. Aquesta estructura respon al model dels debats de l'escolàstica. Segons l'audiència de cada teoria que es vol combatre, s'usen diferents tipus d'arguments: es citen passatges de l'Antic Testament si la crida està dirigida a jueus, de tota la Bíblia si els destinataris són heretges cristians i arguments purament filosòfics si s'apel·la a seguidors d'altres religions, donat que Tomàs d'Aquino considera que la raó és comuna a tots els éssers humans (anomena a la capacitat d'entendre els assumptes debatuts \"raó natural\").\nLa summa comprèn gran part del pensament filosòfic de Tomàs d'Aquino, que es basa en la teoria d'Aristòtil, el qual apareix abastament citat, juntament amb els seus principals comentaristes, Averrois i Maimònides (censurats per la seva fe).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La Summa Teològica (en llatí: Summa theologica) és el tractat més famós de Sant Tomàs d'Aquino, i l'obra més famosa i influent de la teologia medieval. Fou concebuda com un sumari o compilació de tot el coneixement teològic del cristianisme, i tracta els temes centrals en una estructura cíclica: Déu, la creació de Déu, l'Home, el propòsit de l'Home, Crist, els Sagraments, i un altre cop Déu. La part més coneguda de l'obra són les Quinquae viae, o les cinc vies d'Aquino per demostrar l'existència de Déu. Tomàs d'Aquino la compongué els darrers anys de la seva vida, i la deixà inacabada.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Système de la nature, ou Des loix du monde physique et du monde moral —Sistema de la natura, o Les lleis del món físic i del món moral— és una obra filosòfica de Paul Henri Thiry, Baró d'Holbach, originalment publicada sota el pseudònim de Jean-Baptiste de Mirabaud, membre de l'Acadèmia Francesa de les Ciències, mort a la data. D'Holbach va escriure i va publicar aquesta obra el 1770, amb la col·laboració de Diderot, on descriu l'univers d'acord amb els principis del materialisme filosòfic: la ment s'identifica amb cervell (són el mateix), sense un cos viu no existeix l'«ànima», el món està governat per lleis deterministes estrictes, el lliure albir és una il·lusió, no existeix la causa final i, passi el que passi, passa inexorablement. El més notori és la negació explícita de l'existència de Déu, amb l'argument que la creença en un ésser superior és producte de la por, de la ignorància i l'antropomorfisme.La publicació de Système de la nature va tenir una enorme repercussió: el llibre fou condemnat el 18 d'agost de 1770 pel parlament francès a ser cremat al peu de l'escala principal del palau. Tot seguit foren publicats diversos escrits i llibres com Examen du matérialisme o Réfutation du système de la nature (1771) de Nicolas-Sylvestre Bergier; Supplément à l'Encyclopédie: Observations sur le système de la nature de Castiglione en els quals es refutaven arguments i tesis de l'obra, o la critica ambigua que en fa Voltaire a Diccionari filosòfic entre d'altres; i fou inclòs en l'Index Librorum Prohibitorum.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Assaig de teodicea sobre la bondat de Déu, la llibertat de l'home i l'origen del mal (en l'original francès; Essais de Théodicée sur la bonté de Dieu, la liberté de l'homme et l'origine du mal), sovint abreujat Teodicea, és el títol d'una obra filosòfica de Gottfried Leibniz. Publicat el 1710, el llibre va introduir el mot teodicea en el vocabulari comú, mentre que la seva resolució optimista sobre el problema del mal probablement fou la inspiració principal del Càndid de Voltaire, tot i que en forma de sàtira. És l'únic dels principals escrits filosòfics de Leibniz que va ser publicat abans de la seva mort, i on apareix la seva famosa frase \"el millor dels mons possibles\".", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La Teoria dels sentiments morals (1759) és un llibre sobre ètica de l'economista i filòsof moral Adam Smith. Comença per l'exploració de totes les conductes humanes en les quals l'egoisme no sembla tenir un paper determinant, com assegurava Thomas Hobbes. El que s'exposa llavors és el procés de simpatia (o empatia), a través del qual un subjecte és capaç de posar-se en el lloc d'un altre, tot i que no n'obtingui benefici fent-ho.\nAmb aquest fet es busca criticar la concepció de l'utilitarisme tal com apareix en Hume. El desenvolupament de l'obra porta al descobriment del «espectador imparcial», la veu interior que dictaria la propietat o impropietat de les accions. Aquest espectador imparcial pot associar-se al concepte de superjo, de Sigmund Freud. Al llarg de l'obra l'autor explica l'origen i funcionament dels sentiments morals: el ressentiment, la venjança, la virtut, l'admiració, la corrupció i la justícia. El resultat és una concepció dinàmica i històrica dels sistemes morals, en oposició a visions més estàtiques com les determinades per les religions. En termes filosòfics, la naturalesa humana estaria dissenyada per avançar finalitats o causes finals que no necessàriament són coneguts pels subjectes, que es guien per les causes eficients.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Tractat sobre els principis del coneixement humà és l'obra cabdal de George Berkeley. Publicat en 1710, pretenia refutar alguna de les idees de John Locke sobre l'empirisme, especialment la noció d'objecte extern com a causa de les experiències sensorials.\nL'essència de les coses és ser percebudes; la persona només és conscient de l'existència de quelcom quan ho percep, ja que tot coneixement sorgeix d'aquesta percepció, d'aquesta entitat que es grava a la ment. Però, allò que es percep es processa com a idea i no es pot afirmar l'existència de l'objecte més enllà d'aquesta idea formada d'aquest: per a l'ésser humà, el món exterior està fet d'idees que poden ser percebudes i conegudes. Totes les lleis de les matemàtiques i altres ciències sobre la realitat no tracten sobre els objectes materials, sinó sobre com s'apareixen i s'apareixeran en el futur les idees relacionades amb aquests suposats objectes, fins i tot les idees primàries com magnitud o nombre, que no deixen de ser conceptes.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El tractat sobre la naturalesa humana (A Treatise of Human Nature) és una de les obres més conegudes del filòsof David Hume. Publicada el 1739, resumeix la teoria d'aquest pensador sobre el coneixement i l'ètica.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Tractat teològic i polític (títol original Tractatus Theologico-Politicus) és la segona i última obra publicada en vida per Baruch Spinoza.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Tractatus logico-philosophicus (TLP) (títol en llatí, amb el significat de \"Tractat lògic-filosòfic\") és una obra de filòsof austríac Ludwig Wittgenstein. El projecte de l'obra té com a objectiu general identificar les relacions entre llenguatge i realitat, així com definir els límits de la ciència. Està reconegut com una obra filosòfica rellevant del segle xx. G. E. Moore va suggerir el títol en llatí de l'obra com a homenatge al Tractatus Theologico-Politicus de Baruch Spinoza.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Un experiment amb el temps (\"An Experiment with time\" en el seu original anglès) és un assaig de J.W. Dunne sobre la precognició i l'experiència humana del temps. Publicat per primera vegada el Març de 1927, fou àmpliament llegit i les seves idees foren promogudes per altres autors, sobretot per J. B. Priestley.\nAltres llibres de l'autor són L'univers serial, La nova Immortalitat i Res mor (The Serial Universe, The New Immortality, and Nothing Dies).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Undoing Gender és un llibre publicat l'any 2004 per la filòsofa Judith Butler. Vol contribuir a les «new gender politics», per les quals és influenciat. Reflexiona sobre l'existència dels individus transgènere, transsexuals i intersexuals, així com la relació d'aquesta amb la teoria feminista i la teoria queer així com sobre el gènere i la sexualitat. Dona atenció a debats contemporanis sobre noves formes de parentiu, psicoanàlisi, categories diagnòstiques, violència social i transformació social. Es preocupa d'aquest conjunt de temes que intenta situar en un context més ample de la supervivència i persistència humanes i les condicions de la personalitat, del reconeixement humà i de la viabilitat de la vida individual.En relació a la resta de la seva producció filosòfica, Undoing Gender reprèn la pregunta per l'humà, per com es defineix allò que té valor de l'humà en les nostres societats actuals, i qüestiona l'exclusió i la violència latents en les respostes habituals a aquesta pregunta. Així mateix, s'orienta a canviar el marc d'intel·lecció majoritari de la categoria de subjecte des d'una preocupació ètica i política. Pren la reflexió sobre el gènere i la sexualitat com un marc privilegiat per a pensar la connexió entre autonomia i subjecció i el vincle entre llibertat i no llibertat.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Utopia (títol original en llatí: De optimo reipublicae statu deque nova insula Vtopiae, 'De l'estat ideal d'una república a la nova illa d'Utopia') és un llibre del pensador i home d'estat anglès Thomas More (1478 - 1535) que va ser publicat l'any 1516. Es tracta d'una obra de filosofia política en què es descriu el funcionament d'una societat fictícia que viu en una illa anomenada per l'autor Utopia (οὐ-τόπος = 'Enlloc'), terme que inauguraria el gènere de la utopia. N'hi ha una traducció en català feta per Núria Gómez Llauger.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Vindicació dels drets de la dona, fou una obra escrita per l'escriptora britànica Mary Wollstonecraft i constitueix una de les obres pioneres de la literatura i la filosofia feministes. És un llibre protofeminista que s'emmarca en una crítica global de les societats europees del seu segle.\nEl 1792, Wollstonecraft va viatjar a França per assistir de primera mà als esdeveniments revolucionaris. Aquest mateix any va publicar la seva obra A Vindication of the Rights of Woman, un obra en que l'autora respon als teòrics polítics i educacionals del segle xviii partidaris de l'exclusió al accés a l'educació de les dones i no solament vindica l'emancipació de la dona en uns termes inusuals en al segle xviii, sinó que també proclamava la necessitat de reconstruir tot el sistema de convivència humana sobre les bases racionals.\nWollstonecraft argumenta que les dones haurien de tenir una educació proporcional a la seva posició en la societat, per procedir a redefinir aquesta posició. Per a Wollstonecraft les dones són essencials per a l'Estat, ja que eduquen la infància de la societat, i podrien ser \"companyes\" dels seus marits, en lloc de simples esposes. En lloc de veure les dones com a propietats amb les quals es pot comerciar per al matrimoni, Wollstonecraft manté que són éssers humans que mereixen els mateixos drets fonamentals que els homes.\nDesgraciadament pocs anys després, el 1797, moria de complicacions postpart una vegada donat a llum a la seva filla Mary Shelley. Mary Wollstonecraft va ser prou coneguda en vida. Va escriure les seves obres en només deu anys, els últims de la seva existència, i en va tenir suficient per crear-se, de manera immediata, una reputació com a escriptora i filòsofa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Walden, o la vida als boscos (títol original: Walden; or, Life in the woods) és un relat basat en fets reals de l'escriptor i pensador Henry David Thoreau.\nPublicat el 1854, conta la vida que Thoreau va passar en una cabana durant dos anys, dos mesos i dos dies, al bosc que pertanyia al seu amic i mentor Ralph Waldo Emerson, davant l'estany de Walden (Walden Pond), no lluny dels seus amics i de la seva família, que residien a Concord, a Massachusetts. Walden està escrit de manera que el temps sembla que dura només un any, i en què destaquen els canvis d'estacions.No és ni una novel·la ni una veritable autobiografia, sinó una crítica del món occidental; cada capítol aborda un aspecte de la humanitat sota l'estil del pamflet o de l'elogi. Dedica també l'atenció a la mateixa naturalesa de l'estany de Walden, descrivint els animals i la manera com la gent el considera en resposta al seu aïllament, tot desprenent-ne conclusions filosòfiques. Aquests llargs passatges en relació amb la natura han estat sovint interpretats com a part de l'ensenyament que transcendentalistes com Thoreau o Emerson predicaven.\nMés d'un segle més tard, Walden continua sent una peça important d'un cert moviment de tornada a la natura, ens proposa un itinerari ètic que afecta a com ens relacionem amb el nostre entorn, per assolir una vida sostenible.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Zadig o el Destí (Zadig ou la Destinée en francès) és una novel·la així com un conte filosòfic escrit per Voltaire, publicat per primera vegada el 1747 amb el nom de Memnon, i posteriorment estès i republicat el 1748 amb el títol actual. Segons Longchamp, secretari de Voltaire, aquest llibre fou escrit durant unes trobades a Sceaux, a casa de la duquessa de Maine.Aquesta obra fou inspirada per un conte persa titulat Els tres prínceps de Serendip. Zadig arriba més lluny que Els tres prínceps de Serendip, ja que utilitza la ciència del seu temps per a arribar a les seves conclusions, adquirint una sagacitat que li descobrirà mil diferències allà on els humans només hi veuen la uniformitat. Voltaire no invoca el destí, sinó que parlarà de l'estranyesa de la providència.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "S'anomena filosofia oriental un conjunt de maneres de pensar que abasten religions com l'hinduisme i el jainisme, ensenyaments com el taoisme i el budisme, les tècniques del ioga o els koan del Japó i, fins i tot, certes formes de l'islam i del cristianisme.\nDe fet, el terme es defineix més aviat per oposició i es refereix a una agrupació geogràfica més que conceptual, considerant l'Orient en el seu sentit més ampli. Així, i dins d'aquest àmbit geogràfic, és filosofia oriental tot allò que no està dins la filosofia occidental clàssica, que comença a Grècia amb els presocràtics i que suposa un intent racional d'explicar el món.\nTanmateix, d'una manera general, es pot dir que el pensament oriental té en comú considerar la raó com una via més per apropar-se a la veritat i no pas l'única. També acostuma a tenir una base oposada al dualisme, ja que considera el cosmos com un tot, incloent-hi l'ésser humà. I, potser el més característic, és un pensament que parteix del tot (sovint traduït pel \"no-res\") per a arribar al detall, contràriament a la visió filosòfica occidental, en què tradicionalment s'ha seguit la direcció inversa (la qual ha desembocat en el triomf de la ciència com a mètode per a trobar \"la veritat\").\nTambé és destacable que en aquestes filosofies, en què l'espiritualitat és molt present, en general és inconcebible practicar-les sense un vessant pragmàtic, per mitjà d'una tècnica o en la pròpia vida quotidiana; de fet, llur pretensió és permetre l'experimentació de l'harmonia per tal d'entendre el funcionament del món i poder situar l'existència humana en el seu veritable context.\nTot i així, malgrat aquests punts comuns, es poden distingir dos vessants netament diferenciats: el que genera el pensament xinès, molt pragmàtic i que impregnarà tot l'Extrem Orient, i el que sorgeix del pensament de l'Índia, molt més espiritualista.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Aquesta llista cronològica de filòsofs orientals se centra en les tradicions de pensament sorgides de la filosofia del subcontinent indi i de la Xina i abasta des de l'antiguitat fins a l'any 1950. Pels filòsofs contemporanis vegeu la categoria corresponent.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Ananda Kentish Coomaraswamy (tàmil: ஆனந்த குமாரசுவாமி, Ānanda Kentiś Kūmaraswāmī) (Colombo, 22 d'agost de 1877 – Needham, 9 de setembre de 1947) fou un especialista en art oriental, geòleg, crític social, erudit del pali i sànscrit, conservador de museu, col·leccionista d'art i, sobretot, metafísic. Va destacar en l'estudi del simbolisme, mitologia, i religió comparada.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "René Guénon (Blois, 25 de novembre de 1886 - el Caire, 7 de gener del 1951) (també anomenat Abd-al-Wahid Yahya després d'iniciar-se al sufisme) va ser un filòsof i metafísic francès conegut pels seus escrits de caràcter espiritual i esotèric, i com a divulgador del pensament oriental. La seva obra va modificar substancialment la percepció de l'esoterisme a Occident a partir de la segona meitat del segle XX i va tenir una profunda influència en escriptors tan diversos com Mircea Eliade, Raymond Queneau o André Breton. Igualment se l'associa amb Ananda Coomaraswamy, un altre gran metafísic del segle xx.Guénon contraposava les civilitzacions que s'han mantingut fidels a \"l'esperit tradicional\" i que, segons ell, \"només en queden representants a Orient\", al conjunt de la civilització moderna, que considerava com a \"desviada\". Així, es proposava ser un \"transmissor\" de certs aspectes de les doctrines metafísiques d'Orient que definia com a \"universals\" (és a dir, presents com a rerefons dels diversos corrents de pensament, des del taoisme fins al sufisme, passant per l'hinduisme) considerant-los com a essencialment \"no individuals\", connectats a un coneixement superior \"directe i immediat\", que ell anomenava la \"intuïció intel·lectual\".\nVa publicar disset llibres en francès (també va contribuir en àrab a la revista El Maarifa) i pòstumament van aparèixer deu col·leccions d'articles seus. La seva obra ha estat traduïda a més de vint idiomes.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El qi o txi (en xinès tradicional 氣, en xinès simplificat 气, en pinyin qì, en Wade-Giles ch'i, en japonès ki, en coreà gi, en vietnamita khi, literalment «buf, alè») és un dels conceptes fonamentals del pensament xinès antic, sovint traduït per «força vital». La paraula es troba en mots com aikido, txikung o reiki.\nEs tracta d'una mena d'energia que seria en tot l'univers i que constituiria el principi de formació de la realitat, ja sigui física o metafísica. Així, segons aquest concepte, existeix una continuïtat entre l'espiritual i el físic; tots dos són una creació d'aquest alè vital que va de l'invisible fins a la materialització.Per exemple, l'home és considerat com una simple configuració de txi el qual, en la seva manifestació més subtil, constitueix la seva energia moral. El pensament xinès considera que el txi de l'home es pot modificar i totes les disciplines mèdiques tenen com a últim objectiu l'harmonització d'aquesta energia interna i consideren que és això el que restableix la salut. Segons la medicina tradicional xinesa, el txi és una energia que flueix contínuament per la natura, i la interrupció del seu lliure flux en el cos és la base dels trastorns físics i psicològics.Tals conceptes vitalistes són populars en moltes cultures com a prana en la cultura índia tradicional, orgone de Wilhelm Reich, élan vital d'Henri Bergson, pneuma en la medicina occidental fins al segle xix i molts altres. La teoria de l'acupuntura es fonamenta en el concepte de les pautes d'energia txi necessàries per mantenir la salut i que s'han de restaurar en cas de malaltia. La utilització del concepte d'energia vital amb la seva definició força vaga -que el fa difícil de mesurar- en texts de New Age i medicina alternativa, és subjecte de crítica pels escèptics. La paraula 'energia' té una definició precisa en física; el seu ús metafòric fora de context pot insinuar una cientificitat que en realitat no té pas.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Vijñāna Bhairava Tantra -विज्ञान भैरव तन्त्र, en sànscrit- és un text clau de l'escola Trika del Caixmir emmarcada dins del corrent espiritual del xivaisme. Presentat com un diàleg entre el deu Xiva i la seva consort Devi o Xacti. Exposa breument 112 mètodes de meditació o tècniques de concentració (Dhāraṇās). Aquests inclouen diverses variants, com ara prendre consciència de la respiració (vipassana), la concentració en diversos centres del cos, la consciència no-dual, la yapa, la imaginació i la visualització o bé la contemplació mitjançant cadascun dels sentits. Un requisit previ per a practicar amb èxit qualsevol de les 112 pràctiques és conèixer bé quin és el mètode més adequat per a cada practicant.El text és un capítol del Rudrayamala Tantra, un agama bhairava. Devi, la deessa, demana a en Xiva que li reveli l'essència del camí cap a la realització més elevada de la realitat. Xiva respon mitjançant la descripció de 112 maneres d'arribar a l'universal i transcendent estat de consciència. Apareixen referències d'aquests mètodes en la literatura del xivaisme de Caixmir, fet que demostra la seva importància dins l'escola monista de la filosofia xivaista de Caixmir.\nEl text reapareix el 1918 inclòs dins el Kashmir Series of Text and Studies (‘’KSTS'’). El Kashmir Series es publicà en dos volums, el primer amb comentaris de Kshemaraja i Shivopadhyaya i el segon anomenat Kaumadi, amb comentaris d'Ananda Bhatta.\nVa ser introduït a Occident pel Swami Lakshman Joo. Entre els seus col·laboradors occidentals, hi trobem en Miguel Serrano i en Paul Reps. Aquest últim va ampliar la difusió del Vijñāna Bhairava Tantra mitjançant una traducció a l'anglès dins el seu popular llibre Zen Flesh, Zen Bones, que serví de tema d'un voluminós comentari d'Osho. Des de llavors, se n'han realitzat regularment altres traduccions i comentaris.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La noció del yin (陰 o 阴; pinyin: yīn) i el yang (陽 o 阳; yáng) prové de la filosofia xinesa, tot i que se la retroba en gran part de la filosofia oriental en general. És un principi cosmològic que explica la dualitat de tot allò que existeix en l'univers: L'U o Tao (o Dao) es divideix en dues forces fonamentals, oposades però complementàries, que es troben a l'origen de totes les coses.\nEl símbol yin-yang dels taoistes i dels confucianistes, anomenat a la Xina \"els peixos yin i yang\" (魚， 鱼， yú), representa el taijí —la unitat més enllà del dualisme—, causa i resultat de la dinàmica d'aquests dos principis.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Una paradoxa és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú. La paraula ve de \"para\", 'contrari, desviat', i \"doxa\", 'opinió'. A vegades s'aplica el terme a situacions d'incoherència o simplement sorprenents. Tot i que en principi es refereixen a mecanismes de la lògica, es troben paradoxes en gairebé qualsevol branca de la ciència. A més a més, és un recurs de la literatura per a aprofundir en el missatge dels textos.\nLes paradoxes ocupen un paper central en l'ètica, sota la forma de dilemes. Es presenten dues opcions que, ben argumentades, poden ser considerades justes per la moral. La persona ha de triar una de les dues, prioritzant així uns valors sobre els altres.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de l'amistat és un fenomen descrit per primera vegada pel sociòleg Scott L. Feld el 1991 segons el qual la majoria de la gent té menys amics que els seus amics, de mitjana. Aquest fenomen es pot explicar per un esbiaix de mostra en la qual la gent amb més amics té una probabilitat més gran de ser inclosa entre els amics de la majoria de la gent. Contradictòriament a aquest fenomen, la majoria de gent creu que té més amics que els seus amics.La mateixa observació pot ser aplicada de forma més generalitzada a xarxes socials definides per altres tipus de relacions: per exemple, de mitjana, els amants de la majoria de persones han tingut més amants que aquestes persones.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "En teoria de la decisió, la paradoxa d'Arrow o teorema d'impossibilitat d'Arrow estableix que quan els votants tenen tres o més alternatives, no és possible dissenyar un sistema de votació que permeta reflectir les preferències dels individus en una de global comunitària de manera que alhora es complisquen certs criteris \"racionals\":\n\nAbsència d'un \"dictador\", és a dir, d'una persona que tinga el poder per canviar les preferències del grup.\nÒptim de Pareto.\nIndependència d'alternatives irrellevants.Aquest teorema el donà a conéixer i el demostrà per primera vegada el Premi Nobel d'Economia Kenneth Arrow en la seua tesi doctoral Social choice and individual values, i es popularitzà pel seu llibre del mateix nom editat al 1951. L'article original, A Difficulty in the Concept of Social Welfare, el publicà The Journal of Political Economy, l'agost del 1950.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Un autograma és un tipus de frase autoreferencial, és a dir una frase que conté informació sobre si mateixa. Concretament, un autograma és una frase que inclou el nombre de vegades que hi surt cada lletra. La seva característica principal és l'ús dels noms sencers dels nombres cardinals per indicar el nombre de vegades que apareix cada lletra.\nAlguns exemples d'autogrames en català són:\n\nAquesta frase té cinc As, cinc Cs, tres Ds, quinze Es, dues Fs, nou Is, sis Ns, dues Os, quatre Qs, set Rs, vint-i-set Ss, tretze Ts, vuit Us, tres Vs i tres Zs.\n\nAquesta oració té set As, quatre Cs, quatre Ds, dotze Es, nou Is, quatre Ns, sis Os, cinc Qs, sis Rs, vint-i-sis Ss, dotze Ts, set Us, dues Vs i tres Zs.\n\nEls autogrames es poden classificar en pangramàtics i no-pangramàtics segons si contenen totes les lletres, formant un pangrama, o no. Els autogrames pangramàtics en general són més difícils d'obtenir.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "L'autoreferència es produeix en els llenguatges naturals o formals, quan una frase, idea o fórmula es refereix a si mateixa. La referència pot ser expressada ja sigui directament a través d'alguna frase intermèdia o fórmulada per mitjà d'alguna codificació. L'autoreferència és possible quan hi ha dos nivells lògics, un nivell i un meta-nivell. És més comunament usada en matemàtiques, filosofia, programació i lingüística. Les oracions autoreferents poden conduir a paradoxes.\nEl Ouroboros, un drac que contínuament es consumeix, s'utilitza com un símbol per a l'autoreferència.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Un Bé de Giffen és un producte que posseïx una corba de demanda amb pendent positiu. Això significa que a mesura que el preu del bé augmenta, els consumidors en desitjaran adquirir una major quantitat, i quan el preu d'aquest bé comenci a descendir, voldran adquirir-ne una quantitat cada vegada menor. Es pot discutir l'existència d'aquests béns en el món real, però hi ha un model econòmic que explica com una cosa així pot existir. Aquests béns reben el nom de Robert Giffen, a qui atribuïx aquesta idea Alfred Marshall en el seu llibre Principles of Economics.Per a la majoria dels productes, l'elasticitat preu-demanda és negativa. En altres paraules, preu i demanda es mouen en direcció contrària; si el preu puja, la quantitat demanada baixa, i a l'inrevés. Els béns de Giffen són una excepció a això. La seva elasticitat preu-demanda és positiva. Quan el preu puja, la demanda augmenta, i al revés. Per a ser un veritable bé Giffen, el preu ha de ser l'única cosa que canviï per a obtenir una variació en la quantitat demandada, de manera que els béns de luxe en queden al marge. L'exemple clàssic de Marshall és el bé inferior dels aliments bàsics, la demanda dels quals ve definida per la pobresa que fa als seus consumidors no poder consumir menjar de millor qualitat. Segons augmenta el preu dels aliments bàsics, els consumidors no es poden permetre adquirir altres tipus d'aliments pel que han d'augmentar-ne el consum.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Un bucle estrany es produeix quan, en moure cap amunt o cap avall a través d'un sistema jeràrquic, un es troba de nou on havia començat. Els bucles estranys poden implicar autoreferència i paradoxa. El concepte de bucle estrany es va proposar i es va discutir àmpliament per Douglas Hofstadter en Gödel, Escher, Bach, i amb més detall en el llibre de Hofstadter Sóc un bucle estrany, que va aparèixer el 2007. Una jerarquia enredada és un sistema jeràrquic en el qual apareix un bucle estrany.\nLa paradoxa de l'ou o la gallina és potser el bucle estrany més popular.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Un cervell de Boltzmann és una entitat hipotètica conscient de si mateixa, creada per fluctuacions aleatòries en un estat de caos. El nom d'aquest concepte és en honor del físic estadístic Ludwig Boltzmann que va proposar que l'univers s'observa en un estat de no equilibri, a priori altament improbable, perquè és una condició necessària per l'existència de cervells conscients que l'observin. Andreas Albrecht i Lorenzo Sorbo n'encunyaren el nom el 2004.El cervell de Boltzmann sovint s'enuncia com a paradoxa física. La paradoxa consisteix en el fet que si es compara la probabilitat de la nostra situació actual com a entitats conscients que formen part d'un entorn organitzat amb la de l'existència d'entitats conscients en una «sopa» termodinàmica sense anomalies, això segon hauria de ser vastament més probable.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Clausius, també coneguda com la paradoxa de la mort tèrmica o paradoxa termodinàmica, formulada el 1862 per Lord Kelvin, Hermann von Helmholtz i William John Macquorn Rankine, és un argument reductio ad absurdum que utilitza la termodinàmica per a mostrar la impossibilitat d'un univers infinitament vell. Aquesta paradoxa és basada en el model clàssic d'un univers etern. La paradoxa de Clausius és una paradoxa de paradigma. Fou necessari d'esmenar les nostres idees fonamentals sobre l'univers, canviant de paradigma, per a resoldre-la.\nLa paradoxa era basada en l'aplicació estricta del Segon principi de termodinàmica, postulat per Rudolf Clausius, segons el qual la calor només pot ser transferida d'un objecte calent a un altre més fred. Si l'univers fos etern, tal com es suposava en el model clàssic estacionari, aquest hauria de ser totalment fred.Tot objecte calent transfereix calor al seu entorn més fresc, fins que tot el sistema és a la mateixa temperatura. Per a dos objectes a la mateixa temperatura, els fluxos de calor d'un cos a l'altre són idèntics, i l'efecte net és nul. Si l'univers fos infinitament vell, hi hauria d'haver hagut prou temps per a les estrelles de refredar-se tot escalfant el seu entorn. La temperatura arreu hauria de ser la mateixa i no existiria cap estrella (o tot hauria de ser tan calent com les estrelles mateixes). Donat l'existència d'estrelles l'univers no és en equilibri tèrmic i no pot ser infinitament vell.\nLa paradoxa no apareix en la cosmologia del Big Bang, on l'univers no és prou vell per haver assolit l'equilibri tèrmic.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa del cocodril, també coneguda com el dilema del cocodril, és una paradoxa lògica de la mateixa família de la paradoxa del mentider. La premissa declara que un cocodril, que ha robat un nen, promet a la mare que el seu nen serà retornat si i només si poden pronosticar correctament si el cocodril retornarà el nen o no.\nLa transacció és lògica però imprevisible si la mare endevina que el nen serà retornat, però un dilema sorgeix per al cocodril si la mare endevina que el nen no serà retornat. En efecte, en el cas que el cocodril decideixi mantenir el nen, violarà els termes acordats: la predicció de la mare ha estat validada, i el nen hauria de ser retornat. Tanmateix, en el cas que el cocodril decideixi tornar el nen, també violarà els termes, fins i tot si aquesta decisió és basada en el resultat anterior: la predicció de la mare ha estat negada, i el nen no hauria de ser retornat. La qüestió de què hauria de fer el cocodril és doncs paradoxal, i no hi ha cap solució justificable.El dilema de cocodril serveix per a exposar alguns dels problemes lògics presents pel metaconeixement. En aquest sentit, és similar en construcció a la paradoxa de l'examen sorpresa, el qual Richard Montague (1960) va utilitzar per demostrar que les suposicions següents sobre el coneixement són inconsistents quan es proven combinadament:\n(i) Si es sabut que ρ és cert, aleshores ρ.\n(ii) És sabut que (i).\n(iii) Si ρ implica σ, i ρ és sabut ser cert, aleshores σ és també sabut ser cert.Fonts gregues antigues parlen del dilema de cocodril per primer cop.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Condorcet, o efecte Condorcet, en realitat és més una qüestió espinosa de la teoria de la decisió o un dilema de la democràcia que no pas una paradoxa lògica.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Anomenada així per Haskell Curry, la paradoxa de Curry té lloc en teoria ingènua de conjunts o en lògiques ingènues. També s'anomena paradoxa de Löb per Martin Hugo Löb.Intuïtivament, la paradoxa de Curri és: \"si no m'equivoco, I és veritat\", en què I pot ser qualsevol declaració lògica (\"el negre és blanc\", \"1 = 2\", \"Gödel existeix \", \"el món acabarà en una setmana\"); si s'anomena aquesta declaració X, llavors hem d'afirmar: \"Si X és veritat, llavors I és veritat\".\nLa declaració X \"si aquesta declaració és veritat, el món acabarà en una setmana\" serà abreujada com \"si X és veritat, llavors I\". Per tant, en assumir X, I és veritat. La declaració anterior es pot reformular \"si X és veritat, llavors I\". Perquè aquesta declaració veritable és equivalent a X, X és veritat. Per tant, I és veritat, i el món s'acabarà en una setmana.\nQualsevol cosa es pot \"provar\" semblantment via la paradoxa de Curry. La diferència amb la paradoxa de Russell és que aquesta paradoxa no depèn de quin model de negació s'utilitza, ja que està completament lliure de negació. Així, les lògiques paraconsistents encara necessiten anar amb compte. La resolució de la paradoxa de Curry és un tema contenciós perquè les resolucions no trivials (com ara rebuig de X directament) són difícils i no intuïtives. En les teories de conjunts que permeten la comprensió sense restricció, es pot provar qualsevol declaració lògica I a partir del conjunt.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "L'efecte Mpemba és un fenomen que ocorre durant la congelació de l'aigua. L'enunciat diu que en algunes circumstàncies l'aigua calenta es congela abans que l'aigua freda.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de l'elecció és un terme sorgit a l'any 2004 a través de la publicació del llibre \"La paradoxa de l'elecció: Per què més és menys? (Títol original: The paradox of choice: Why more is less?), escrit per Barry Schwartz. És la sensació que experimenten els humans quan se senten incapacitats de prendre una decisió quan tenen diverses alternatives a escollir. Per exemple, és un sentiment que es pateix sobretot quan s'està en un aparador i es veuen diverses formes del mateix producte, o si es navega per plataformes com Netflix i no s'acaba de decidir què visionar.\nAquesta paradoxa descriu a la perfecció la tendència a estar menys satisfets amb les pròpies adquisicions quan existeixen més alternatives. Un estudi dut a terme el 1995 postulà la possibilitat que un major nombre d'opcions disponibles debilita i dificulta la nostra capacitat per prendre les decisions més adequades.\nEl problema de la paradoxa de l'elecció no resideix en allò amb el qual ens quedem, sinó en allò que rebutgem o renunciem, ja que ningú pot prendre dos camins simultanis. La capacitat d'assumir la inevitabilitat d'aquesta renúncia forma part del procés de maduració com a éssers humans.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La Paradoxa d'Epimènides és una paradoxa, relacionada amb la filosofia i la lògica. Pertany al grup de les paradoxes falsídiques, ja que aparenta autocontradir-se si se segueix un raonament, però es pot mostrar que aquest raonament no és correcte.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de l'estalvi (en anglès paradox of thrift) és una paradoxa econòmica formulada per John Maynard Keynes.\nLa paradoxa demostra que si tothom estalvia més diners durant un període de recessió, llavors el nivell de demanda agregada caurà i això repercutirà en un nivell total d'estalvi de l'economia menor. Això s'explica perquè un augment de l'estalvi de tots els individus implica una disminució del consum total i una disminució de la demanda agregada es tradueix en un menor creixement (o decreixement) econòmic. Aquesta paradoxa es basa en l'assumpció keynesiana que les recessions econòmiques són degudes a caigudes de la demanda agregada.\nEs tracta doncs d'una variant del dilema del presoner, ja que estalviar és beneficiós per a cada individu però si tothom estalvia llavors és nociu per a l'economia en conjunt. És una paradoxa perquè és exactament el contrari que suggereix el sentit comú.\nEconomistes no keynesians critiquen aquesta teoria basant-se en dos aspectes. En primer lloc si la demanda cau i els preus baixen, els preus baixos estimularan la demanda i això amortitzarà la caiguda i reactivarà el cicle econòmic. I en segon lloc, l'estalvi són fons disponibles per a préstecs. Així doncs un augment de l'estalvi farà disminuir el tipus d'interès i estimularà la demanda de préstecs i la inversió.\nEs va afirmar ja l'any 1714 a La faula de les abelles i pensaments similars daten de l'antiguitat.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Fermi és una paradoxa de la física que sorgeix de la contradicció entre la possibilitat que hagin aparegut un gran nombre de civilitzacions tecnològicament avançades a l'univers i el fet constatat que no ens n’ha arribat cap senyal i només es coneix civilització a la Terra.\nL'edat de l'univers i el gran nombre d'estels només a la nostra galàxia, juntament amb l'equació de Drake per a estimar el nombre de civilitzacions extraterrestres amb les quals eventualment podríem posar-nos en contacte, semblen implicar que la vida extraterrestre intel·ligent no hauria de ser extremadament rara. Ara bé, si hi ha un gran nombre de civilitzacions extraterrestres, ¿per què no en tenim cap prova, com sondes, naus espacials o transmissions de ràdio? El físic Enrico Fermi es demanava “On són, doncs?”. La paradoxa es pot formular més precisament de la següent manera:\n\nLa creença que l'univers conté moltes civilitzacions tecnològicament avançades, combinada amb la nostra manca de proves observacionals per donar suport a aquesta idea, és inconsistent. O bé la premissa és incorrecta —i, per tant, la vida intel·ligent és molt més escassa que no creiem— o bé les observacions actuals són incompletes —simplement, encara no les hem detectades— o bé els nostres mètodes de recerca són incorrectes i no estem cercant els indicadors correctes.Aquells que creuen que la manca d'una prova clara és un argument conclusiu per a la no-existència de civilitzacions extraterrestres avançades a una distància de la Terra que permeti la comunicació, es refereixen a aquesta manca de proves com el principi de Fermi. Sociològicament, és interessant de notar que la formulació de la paradoxa va sorgir en una època en què en Fermi estava treballant en el projecte Manhattan, la finalitat del qual era el desenvolupament de la bomba atòmica. La resposta de Fermi a la seva paradoxa és que tota civilització avançada desenvolupa, amb la seva tecnologia, el potencial d'exterminar-se si mateixa, tal com considerava que estava passant en la seva època. El fet de no trobar altres civilitzacions extraterrestres implicava per a ell un tràgic destí per a la humanitat.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa del gat amb mantega és una paradoxa humorística basada en el fet que un gat sempre cau sobre les seves potes, i una torrada amb mantega sempre cau sobre la part de la mantega. La paradoxa apareix quan es considera el que passaria si es lliga una torrada amb mantega (amb la cara amb mantega cap a l'exterior) sobre l'esquena d'un gat, i es deixa caure el gat des d'una altura important. La paradoxa va ser creada per l'artista John Frazee de Kingston i va guanyar el concurs de la revista Omni sobre paradoxes l'any 1993.Una anàlisi irònica pot portar a la conclusió que l'experiment produiria un efecte antigravitatori. Mentre el gat cau a terra es gira per caure sobre les seves potes, però alhora la torrada amb mantega ha de caure sobre la part amb mantega que és a l'esquena del gat. Aleshores, el conjunt gat-torrada alentiria la caiguda i començaria a girar, per arribar finalment a un estat estacionari a prop del terra, on giraria ràpidament, ja que el costat de la torrada amb mantega i les potes del gat intentarien aterrar del seu costat. Es produeix, doncs, una màquina de moviment perpetu. Sempre dins aquesta anàlisi irònica, es podria regular la quantitat de mantega per igualar la força de les potes del gat.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa hidroestàtica és un experiment científic que fou formulat pel matemàtic i enginyer flamenc Simon Stevin a finals del segle xvi. Aquest experiment demostra un dels principis de la pressió hidroestàtica el qual ens informa que la pressió exercida per un líquid augmenta amb la profunditat i no pas amb la quantitat. \nEn el muntatge es considera una sèrie de recipients de formes variades, oberts a l'aire lliure i comunicats per la seva part inferior mitjançant un conducte. Si tot el sistema s'omple amb un líquid, quan passa un temps, un cop ja ha arribat l'equilibri, s'observa que el nivell en tots els recipients és el mateix. Aquest fet fou el considerat xocant pel que semblava que el líquid contingut en el recipient de major volum hauria d'exercir una pressió major en el fons que el contingut del recipient menor. D'acord amb aquest raonament, la diferència de pressió faria passar el líquid del recipient cilíndric al cònic, i el nivell d'aquest últim seria major fet que provocaria un desbordament d'aigua en el recipient del mig.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El problema de la inducció és el problema filosòfic que es planteja si els raonaments inductius són justificats, i en quina mesura.\nFins a mitjans del segle xx, els raonaments inductius eren considerats una classe bastant específica d'inferència: inferència d'una proposició universal afirmativa («totes les maragdes són verdes») a partir de les seves instàncies («aquesta és una maragda verda, aquella és una maragda verda, aquella altra també», etc.). Aquesta classe de raonaments són molt freqüents en la ciència i en la vida quotidiana, però tanmateix no són deductivament vàlids; és a dir, la veritat de les premisses no garanteix la veritat de la conclusió: en teoria, podria ser que la propera maragda que es trobi sigui vermella, i no verda. El problema de la inducció consisteix, llavors, en determinar si aquesta classe particular de raonaments estan justificats, i en quina mesura.\nA partir de la segona meitat del segle xx, s'aprofundí en la comprensió de la inducció i el problema clàssic esdevé un cas especial d'un problema més ampli. Ja no és possible prendre com a criteri de raonament inductiu les inferències des de casos particulars fins a proposicions universals, perquè hi ha arguments d'aquest tipus que són deductivament vàlids. Per exemple:\n\nFrança és a Europa.\nEspanya és a Europa.\nPer tant, tot el que sigui França o Espanya és a Europa.A més, existeixen arguments inductius intuïtivament acceptables, però que parteixen de premisses generals i conclouen proposicions particulars. Per exemple:\n\nTots els corbs observats fins al moment han estat negres.\nPer tant, el proper corb que sigui observat serà negre.Tot i la dificultat que hi ha per definir el que és un raonament inductiu, hi ha dues característiques que els distingeixen dels raonaments deductius: en primer lloc, en els raonaments inductius sempre és possible que les premisses siguin totes verdaderes i la conclusió falsa, mentre que en els raonaments deductius, si les premisses són vertaderes, aleshores cal que la conclusió també ho sigui. En segon lloc, els raonaments inductius són ampliatius, la qual cosa vol dir que ens donen informació que va més enllà de la informació continguda en les premisses. Els raonaments deductius, en canvi, només poden analitzar i reorganitzar les premisses sense afegir res al seu contingut.El problema de la inducció contemporània resideix en si els raonaments inductius estan racionalment justificats i, en cas que així sigui, sobre quins són els criteris per a distingir un bon raonament inductiu d'un de dolent.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de la informació (o paradoxa de la informació de Hawking) fou una hipòtesi formulada pel físic britànic Stephen Hawking cap als anys 70.\nVa ser desenvolupada per respondre a una misteriosa qüestió relacionada amb els forats negres; què succeeix amb la informació de la matèria absorbida d'un forat negre després que aquest desapareix? Hawking argumentà que la informació acabava perdent-se, vulnerant d'aquesta manera un dels majors principis de la física, el de la informació, que estableix que aquesta mai desapareix.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "L'efecte rebot, o més comunament la paradoxa de Jevons, denominada així pel seu descobridor William Stanley Jevons, afirma que a mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l'eficiència amb la qual s'utilitza un recurs, és més probable un augment del consum de l'esmentat recurs que una disminució. Concretament la paradoxa de Jevons implica que la introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d'energia.\nLa paradoxa va ser introduïda pel matemàtic i economista anglès William Stanley Jevons en la seva obra La pregunta sobre el carbó de 1865.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "L'ou o la gallina? És un dilema que prové de l'expressió \"què va ser primer: l'ou o la gallina?\", ja que les gallines ponen ous i d'aquests provenen els pollets que esdevindran pollastres o gallines. Aquesta expressió plena d'ambigüitat va conduir a filòsofs antics a la pregunta de com es va originar la vida i l'univers.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La traïció de les imatges (en francès: La trahison des images: [la tʁaizɔ̃ dez imaʒ]) és un quadre pintat per l'artista surrealista belga René Magritte entre l'any 1928 i el 1929.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Leontief deu el seu nom al seu autor, Wassily Leontief (1906–1999), segons el qual, si es concep la mà d'obra no com una mercaderia homogènia sinó per categories, els països industrialitzats tenen una oferta més abundant de mà d'obra bastant formada o força de treball qualificada (en la qual s'ha realitzat una elevada inversió de capital) que d'altres tipus amb menys formació.\nLa paradoxa va ser formulada en investigar el teorema de Heckscher-Ohlin (exposat per Eli Heckscher i reformulat per Bertil Ohlin), segons el qual en les exportacions dels països desenvolupats predominen els béns intensius en capital, en canvi, els països menys desenvolupats exporten especialment béns intensius en mà d'obra. No obstant això, Leontief va observar que les exportacions dels Estats Units són més intensives en força de treball qualificada que en capital.\nLlavors, les exportacions dels països industrials suposen una major proporció de professionals, com científics i enginyers, i de tècnics, cosa que significa que aquests països aprofiten aquests factors de producció més abundants. Les exportacions dels països menys desenvolupats són molt intensives en mà d'obra, però menys qualificada i de vegades poden ser intensives en capital, en part com a resultat d'inversions transnacionals.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Levinthal és un experiment mental en la teoria del plegament de les proteïnes. L'any 1969 Cyrus Levinthal va plantejar que, degut al gran nombre de graus de llibertat d'una cadena polipeptídica desplegada la molècula té un nombre astronòmic de conformacions possibles. En una de les seves publicacions una estimació per aquest nombre és de 3300 (10143).\nPer exemple, considerant un polipèptid de 100 residus, si cada residu pot assolir tres conformacions possibles el nombre total d'estructures possibles seria de 3100 (5·1047). Si el temps d'interconversió entre estructures és de 10-13 segons, el temps total de provar aleatòriament les diferents conformacions fins a assolir la més estable seria de 5·1034 segons o 1,6·1027 anys, un temps molt superior a l'edat de l'univers. La paradoxa és que, tanmateix, el plegament de la majoria de proteïnes petites es produeix espontàniament en una escala de temps de mil·lisegons o microsegons.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La llei de Hofstadter és una màxima autoreferencial sobre el temps en processos de recerca i desenvolupament científics i tecnològics, inventada per Douglas Hofstadter i inclosa dins de l'obra Gödel, Escher, Bach, guanyadora del Premi Pulitzer l'any 1980.\n\nLa llei és una declaració pel que fa a la dificultat d'estimar amb precisió el temps que es triga a completar les tasques de certa complexitat substancial. Se cita sovint entre programadors informàtics, especialment en les discussions sobre les tècniques per a millorar la productivitat, com ara The Mythical Man-Month o programació extrema. La naturalesa recursiva de la llei és un reflex de l'experiència universal de la dificultat experimentada en l'estimació de tasques complexes malgrat tots els esforços, fins i tot sabent que la tasca és complexa.\nLa llei es va introduir inicialment en el marc d'una discussió dels programes d'ordinadors que juguen als escacs. Els jugadors d'alt nivell es continuaven barallant amb les màquines de tu a tu, tot i que les màquines eren més potents que els jugadors en anàlisi recursiva. La intuïció és que els jugadors són capaços de centrar-se en les posicions particulars en lloc de seguir cada possible línia de joc fins al final.\nHofstadter va escriure:\n\"En els primers dies d'escacs per ordinador, la gent solia estimar que es necessitaria deu anys fins que un equip (o programa) arribés a ser campió del món. Però, després de passar deu anys, semblava que el dia que un ordinador es convertiria en campió del món era encara a més de deu anys de distància\".", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Ludlul bel nemeqi, o \"Lloaré al Senyor de la Saviesa\" anomenat també el Job babilònic, és un poema mesopotàmic escrit en accadi que es preocupa pel problema de l'injust patiment d'un home afligit, anomenat Shubshi-meshre-Shakkan. El protagonista és turmentat, però no sap per què. Ell ha estat fidel en totes les seves funcions als déus. S'especula que potser el que és bo per l'home és dolent pels déus, i viceversa. És en última instància, alliberat dels seus sofriments.\nEl poema va ser escrit en quatre tauletes en forma canònica, formada per més de 400 línies. D'acord amb William Moran, el treball és un himne d'acció de gràcies a Marduk per a la recuperació d'una malaltia.\nEl poema fou publicat per W. G. Lambert l'any 1960 i reimprès el 1996).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa del mentider és en realitat un conjunt de paradoxes relacionades. L'exemple més simple d'aquesta sorgeix en considerar l'oració: «Aquesta oració és falsa\". Donat el principi del tercer exclòs, aquesta oració ha de ser vertadera o falsa. Si suposem que és veritable, llavors tot el que l'oració afirma és el cas. Però l'oració afirma que ella mateixa és falsa, i això contradiu la nostra suposició original que és veritable. Suposem, doncs, que l'oració és falsa. Després, el que afirma ha de ser fals. Però això significa que és fals que ella mateixa sigui falsa, la qual cosa torna a contradir la nostra suposició anterior. D'aquesta manera, no és possible assignar un valor de veritat a l'oració sense contradir-la.A través dels segles, l'interès per resoldre aquesta paradoxa i les seves variants ha impulsat una enorme quantitat de treball en semàntica, lògica i filosofia en general.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa d'Olbers estableix que són incompatibles l'obscuritat del cel nocturn i l'existència d'un univers infinit i estàtic. En altres paraules, si l'univers fos infinit i no estigués ni en contracció ni en expansió, llavors el cel nocturn hauria d'estar completament il·luminat, sense regions obscures.\nAquesta paradoxa fou descrita en el segle XVI per Johannes Kepler, en el segle xviii per altres astrònoms com Halley i Cheseaux, i finalment l'any 1823 per l'astrònom alemany Heinrich Wilhelm Olbers. El model de formació de l'univers conegut com a big bang és una possible solució d'aquesta paradoxa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "En termodinàmica i mecànica estadística, la paradoxa de Gibbs, plantejada per Josiah Willard Gibbs, part d'una expressió no extensiva de l'entropia segons la qual, si en un sistema tancat es dona un procés isobàric i isotèrmic de difusió pel qual es barregen dos gasos ideals qualssevol, la variació d'entropia del sistema sempre serà positiva, fins i tot si tots dos gasos són iguals.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de les fulles de te és un fenomen en què les fulles de te en una tassa de te migren cap al centre i la part inferior de la tassa després de ser agitades en lloc de ser forçades a les vores de la tassa, com s'esperaria en una centrífuga en espiral. L'explicació física correcta de la paradoxa va ser donada per primera vegada per James Thomson el 1857. Va connectar correctament l'aparició del flux secundari (tant a l'atmosfera terrestre com a la tassa de te) amb ″fricció al fons″. Boussinesq va tractar teòricament la formació de fluxos secundaris en un canal anular ja el 1868. El 1913 A. Ya. Milovich va investigar experimentalment la migració de partícules de fons a fluxos de revolt. La solució va venir per primera vegada d'Albert Einstein en un document de 1926 en què va explicar l'erosió dels bancs als rius, i va rebutjar la llei de Baer.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de les patates és un càlcul matemàtic que té un resultat contraintuïtiu.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Moravec és el descobriment en el camp de la intel·ligència artificial (IA) i robòtica que, de manera antiintuïtiva, el pensament raonat humà (el pensament intel·ligent i racional) requereix relativament de poca computació, mentre que les habilitats sensorials i motores , no conscients i compartides amb molts altres animals, requereixen de grans esforços computacionals. Aquest principi va ser postulat per Hans Moravec, Rodney Brooks, Marvin Minsky i altres a la dècada de 1980. Moravec va afirmar: «comparativament és fàcil aconseguir que els ordinadors mostrin capacitats similars a les d'un humà adult en tests d'intel·ligència, i difícil o impossible aconseguir que tinguin les habilitats perceptives i motrius d'un nadó d'un any».Marvin Minsky va escriure «En general, no som conscients de les nostres millors habilitats», afegint que «som més conscients dels petits processos que ens costen que dels complexos que es realitzen de forma fluida»\nUna explicació possible a la paradoxa deriva de la teoria de l'evolució. D'acord amb la selecció natural, les capacitats humanes han estat mantingudes i optimitzades; més encara, com més antigues són aquestes habilitats, més temps hi ha hagut per perfeccionar-les. D'aquesta manera, com que el pensament abstracte és un descobriment relativament recent en termes evolutius, podria ser que no s'hagués aconseguit una solució eficient per manca de temps.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Peto és l'observació segons la qual la incidència del càncer no es correlaciona amb el nombre de cèl·lules d'un organisme entre les diferents espècies. Per exemple, la incidència del càncer en éssers humans és molt més alta que en les balenes, malgrat que una balena té moltes més cèl·lules que un ésser humà. Si la probabilitat de carcinogènesi fos constant per a totes les cèl·lules, s'esperaria que les balenes tinguessin una incidència més alta de càncer que els éssers humans.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa del penjat apareix a l'obra El Quixot de Miguel de Cervantes, concretament al capítol LI de la segona part. Allà li plantegen un cas a Sancho Panza quan està actuant com a governador que és una paradoxa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El pont de Buridan és una paradoxa lògica enunciada per Jean Buridan.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de la predestinació estableix que si tots els actes que estan passant i que tindran lloc en un futur no poden ser modificats de cap manera, el que ha de passar, passarà i és inevitable.\nAquest model d'un món matematitzat i mecanitzat on res no pot ser alterat per res o per ningú xoca amb la teoria del lliure albir.\nSegons el model de la predestinació, l'ésser humà és incapaç de canviar el curs únic i inamovible que té el nostre futur. Els actes i la voluntat humana estan sotmesos al poder d'una entitat superior, entitat que té establerta com i en quin moment han de passar les coses.\nAixò significa que, es faci el que es faci, es vulgui o no, s'està donant com a resultat l'acció que passarà i que és inevitable.\nPer exemple, si es decideix de no fer res per canviar el món, s'estarà fent el que ja estava predestinat a succeir (el fet de no fer-ho).\nAquesta paradoxa tenia alguna lògica amb la física newtoniana, però amb la quàntica ha quedat obsoleta.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Protàgores és una anècdota atribuïda al filòsof, que ben bé podria il·lustrar la tesi contemporània segons la qual alguns problemes són indecidibles, tal com demostrà Kurt Gödel, seguint les propostes de David Hilbert:\nUn estudiant, Euatle, volia anar a les lliçons de retòrica del filòsof, per poder exercir d'advocat, però no tenia diners per pagar-les. Va parlar amb Protàgores, i aquest va veure que semblava un noi molt llest. Acceptà la seva assistència amb la condició de pagar els honoraris quan guanyàs el primer plet.\nEuatle va acabar la seva formació seguint les lliçons de Protàgores, però després decidí no exercir d'advocat, i per tant, no pagar. Protàgores reclamava els honoraris, però l'estudiant deia que no tenia cap obligació de pagar, car no havia guanyat el primer cas. Davant l'amenaça d'un plet judicial, es volia fer càrrec de la defensa i argumentava:\n«Si anam a judici i jo guany, per manament judicial no t'hauré de pagar, i si perd tampoc, car no hauré guanyat el meu primer plet, i aquesta era la nostra condició. No anem a judici, Protàgores, perdràs.»\nProtàgores, que era expert en veure les dues cares d'una qüestió, li respongué:\n«Si anam a judici, i jo guany, per manament judicial hauràs de pagar, mentre que, si perd, hauràs guanyat el teu primer plet, i segons el nostre pacte hauràs de pagar.»", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "En economia, la paradoxa de Sant Petersburg és una paradoxa relacionada amb la teoria de la probabilitat i la teoria de decisions. Està basada en un joc d'apostes amb un valor esperat infinit.\nDaniel Bernoulli va ser el primer a presentar el problema i la seva solució en la publicació Comentaris de l'Acadèmia Imperial de Ciències de Sant Petersburg (Bernoulli, 1738).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa del munt (o la paradoxa sorites, sorites en grec significa 'pila, munt') és una paradoxa que apareix quan la gent utilitza el \"sentit comú\" sobre conceptes vagues, com ara en la pregunta: En quin moment un munt de sorra deixa de ser-ho quan es van traient grans?\nMés específicament, la paradoxa es produeix perquè mentre el sentit comú suggereix que els munts de sorra tenen les següents propietats, aquestes propietats són inconsistents:\n\nDos o tres grans de sorra no són un munt.\nUn milió de grans de sorra sí que són un munt.\nSi n grans de sorra no formen un munt, tampoc ho seran (n+1) grans.\nSi n grans de sorra són un munt, també ho seran (n-1) grans.Si s'aplica la inducció matemàtica, es comprova que la tercera propietat juntament amb la primera impliquen que un milió de grans de sorra no formen un munt, contradient la segona propietat. De manera anàloga, combinant la segona i la quarta propietat es demostra que dos o tres grans sí que són un munt, contradient la primera propietat.\nQuè produeix aquesta contradicció? Per descobrir-ho, examinem les propietats anteriors. Les dues últimes expressen clarament la idea que no hi ha una separació clara entre el que és un munt i el que no és un munt. Observa, però, que les quatre juntes impliquen que un conjunt de grans de sorra pot classificar-se sense cap problema com a \"munt\" o com a \"no munt\". (Això de nou s'obté per inducció matemàtica.)\nEl que mostra la paradoxa és que aquestes dues idees són contradictòries. És a dir, que una persona no pot afirmar, quan està classificant X s:\n\nQue no hi ha un límit clar que separa les X s que són I de les X s que no són I\nQue cadascuna de les X s es pot classificar com a I o com a no-I", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Teseu, també coneguda com el vaixell de Teseu, és un experiment mental que planteja la qüestió que, si a un objecte se li han canviat tots els seus components, continua sent el mateix objecte. La paradoxa es troba documentada notablement per Plutarc en La vida de Teseu, de les darreries del segle i. Plutarc es preguntava si un vaixell que era restaurat reemplaçant totes i cadascuna de les seves parts de fusta seguia sent el mateix vaixell.\nLa paradoxa ha estat debatuda per més filòsofs de l'antiguitat, tals com Heràclit, Sòcrates i Plató abans que Plutarc escrigués la seva obra; més recentment, Thomas Hobbes i John Locke també la discutiren. N'existeixen moltes variants, la més notable de les quals és \"la destral de l'avi\". Aquest experiment mental és \"un model per als filòsofs\"; alguns diuen que el vaixell \"continuà sent el mateix\", i alguns que \"no era pas el mateix\".", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de tolerància va ser descrita pel filòsof austríac Karl Popper (1902-1994) a l'any 1945. És una paradoxa emmarcada dins de la teoria de la decisió. La paradoxa declara que si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Popper va concloure que, encara que sembla paradoxal, per mantenir una societat tolerant, la societat ha de ser intolerant amb la intolerància.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La paradoxa de Yablo pren el seu nom del seu creador, el filòsof Stephen Yablo de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, qui la va exposar en la seva forma més corrent el 1993, en la revista Mind (el petit article es diu, Paradox without self-reference, (Paradoxa sense autoreferència)).La seva importància resideix en que va en contra de la creença tradicional que l'autoreferència és condició necessària per a l'existència d'una paradoxa i, per tant, mostra les febleses dels nombrosos intents d'evitar paradoxes basades en la prohibició de l'autoreferència.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "L'art postmodern, per oposició a l'anomenat art modern, és l'art propi de la postmodernitat, teoria sociocultural que postula l'actual vigència d'un període històric que hauria superat el projecte modern, és a dir, l'arrel cultural, política i econòmica pròpia de l'edat contemporània, marcada en termes culturals per la Il·lustració, en el polític per la Revolució Francesa i en l'econòmic per la Revolució industrial. El postmodernisme és un dels moviments més controvertits de la història de l'art i el disseny. Sorgit tant a Europa com als Estats Units, entre la dècada de 1970 i la dècada de 1990 va trencar les idees establertes sobre art i el disseny, aportant una nova consciència sobre l'estil mateix amb una barreja inestable d'allò teatral i teòric, el postmodernisme va des del ridícul al luxós: un estil visualment emocionant i polifacètic. i va trencar les barreres entre l'alta cultura i la cultura popular.L'art postmodern emmarca diversos moviments com són la transavantguarda italiana, el neoexpressionisme alemany, el neomanierisme, el neominimalisme i el neoconceptualisme, entre altres moviments que tenen poc en comú, tret d'una voluntat de negació, superació o simplement constatació que són manifestacions realitzades amb posterioritat a l'art modern.\nNo s'ha de confondre amb l'art contemporani, que per definició és l'art que es produeix actualment (des dels anys 50 aproximadament), indepentment del seu estil o intenció artística. Arthur Danto argumenta a After the end of art que la contemporaneïtat és el terme més ampli, i que els objectes postmoderns representen un subsector del moviment contemporani que reemplaça la modernitat i el modernisme, mentre que altres crítics notables, com Hilton Kramer, Robert C. Morgan, Kirk Varnedoe i Jean-François Lyotard, han sostingut que els objectes postmoderns són en el millor dels casos una continuació dels treballs de l'art modern.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Zygmunt Bauman (Poznań, Polònia, 19 de novembre del 1925 - Leeds, Regne Unit, 9 de gener de 2017) fou un sociòleg de prestigi internacional. El seu camp de recerca se centrà en el concepte de modernitat i postmodernitat.Fou concebut i criat per una família jueva polonesa. Cresqué sota el patiment de l'assetjament que li feren xiquets. Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, la seua família va fugir a la Unió Soviètica. Va formar part de l'exèrcit polonès liderat per Zygmunt Berling, afí als soviètics.Va estar a l'exèrcit fins 1953, quan es fet fora arran que son pare entre en contacte amb l'Embaixada d'Israel. Bauman no compartia el punt de vista sionista de son pare.Va ensenyar sociologia a la Universitat de Varsòvia entre 1954 i 1968, any en què va perdre, en una purga antisemita, la plaça de professor i va emigrar a Israel, ensenyant a Tel Aviv. D'ençà del 1971, viu a Anglaterra, on va ser professor de la Universitat de Leeds, fins que es va retirar el 1990. Les seves primeres obres eren en polonès. D'ençà del 1972, va publicar els seus assajos i estudis en anglès.El maig del 2010 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, que compartí amb Alain Touraine.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Marshall Howard Berman (Bronx, Nova York,1940 - 2013) va ser un filòsof i escriptor marxista humanista estatunidenc. Va ser professor de ciències polítiques al City College de Nova York i al Graduate Center de la City University de Nova York, ensenyant filosofia política i urbanisme.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La cosificació sexual ocorre quan es veu una persona com un objecte sexual atès que s'han separat els atributs sexuals i la bellesa física de la resta de la personalitat i existència com un individu, i han reduït els atributs a instruments de plaer per a una altra persona. El concepte de cosificació sexual i, en particular, la cosificació de les dones, és una idea destacada en la teoria feminista i les teories psicològiques derivades del feminisme. Moltes feministes consideren que la cosificació sexual és censurable i que té un paper important en la desigualtat entre gèneres.No obstant això, alguns feministes argumenten que l'augment en la llibertat sexual de dones i homes gai ha dirigit a un augment de la cosificació dels homes.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Gilles Deleuze (París, 1925 - 1995), fou un filòsof francès. Entre 1944 i 1948, va cursar els seus estudis de filosofia a La Sorbona. Alguns dels seus professors van ser Ferdinand Alquié, Georges Canguilhem, Maurice de Gandillac i Jean Hippolyte. Després de finalitzar els seus estudis el 1948, es va consagrar a realitzar una sèrie de monografies sobre alguns filòsofs (Kant, Spinoza, Nietzsche, Bergson), els quals, malgrat el seu eminent valor didàctic, contenen les primeres formes de consolidació del seu propi pensament intel·lectual.\nAquest pensament es configura plenament amb la publicació de Diferència i repetició i Lògica del sentit, el primer de 1968 i el segon de 1969. També el 1969, coneix a Félix Guattari, un psicoanalista heterodox, amb el qual començarà una llarga i fructífera col·laboració, que cristal·litzarà en els dos volums de Capitalisme i esquizofrènia: L'Anti-Èdip i Mil altiplans. Arran d'aquesta col·laboració és que apareix la famosa declaració de Deleuze en la qual s'estableix que \"El que defineix un sistema polític és el camí pel qual la seva societat ha transitat”.\nA més de les seves obres de relectura del treball d'altres filòsofs, Deleuze va escriure també sobre escriptors (Kafka, Alfred Jarry, Proust, Sacher-Masoch) i sobre el cinema. Gilles Deleuze es retirarà de la vida universitària el 1987.\n«Un dia, el segle serà deleuzià», va ser l'expressió de Michel Foucault en relació a un filòsof que va marcar profundament el pensament de la segona meitat del segle xx. «La filosofia és l'art de formar, d'inventar, de fabricar els conceptes», dirà el mateix Deleuze en Qu'est-ce que la philosophie? (Què és la filosofia?).\nEn els seus últims anys de vida, Deleuze va sofrir d'una greu insuficiència respiratòria. Es va llevar la vida el 4 de novembre de 1995 llançant-se al buit per una finestra del seu apartament en la Avenue Niel.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Jacques Derrida (El-Bihar, Algèria, 15 de juliol del 1930 - París, 8 d'octubre del 2004), francès nascut a Algèria fou un pensador i filòsof. Professor a l'École Normale Supérieure i director d'estudis a l'École des Hautes Études en Sciencies Sociales, és conegut per haver desenvolupat una escola de pensament coneguda com a desconstruccionisme, que posa en qüestió la fenomenologia i la metafísica tradicionals i introdueix una nova manera de concebre les ciències humanes. En aquest sentit, Derrida és una de les principals figures associades amb el postestructuralisme i la filosofia postmoderna.Al llarg de la seva carrera, Derrida va publicar més de 40 llibres, així com centenars d'assajos i de conferències. La seva influencia va ser significativa en gran varietat de camps de les humanitats i les ciències socials, com la filosofia, la literatura, el dret, l'antropologia, la historiografia, la lingüística aplicada, la sociolingüística, la psicoanàlisi, la teoria política, els estudis religiosos, el feminisme i els estudis queer. La seva obra ha tingut i segueix tenint un gran ressò als Estats Units, a l'Europa continental, a Sud-amèrica i en general als països on la filosofia continental ha estat influent.\nAlguns dels seus treballs considerats més rellevants són De la Grammatologia (1967), L'écriture et la différence (1967), Marges de la philosophie (1972) i al La voix et le phénomène (1967). En els seus últims escrits Derrida va abordar temes relatius a l'ètica i la política, que van influenciar diversos moviments de caràcter activista i polític. Va convertir-se en un personatge àmpliament conegut i controvertit, a causa de la seva particular aproximació a la filosofia i a la complexitat del seu treball.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El feminisme postestructuralista o postfeminisme és un corrent de la teoria feminista que fa una revisió crítica de les segona i tercera onades del feminisme i, des del marc d'una perspectiva postmoderna i de la globalització, es marca com a objectiu atendre les seves contradiccions i omplir-ne les absències: categories de diferència com l'edat i la posició social en un principi de les dones, així com l'ètnia, estan lligades a corrents com el feminisme postcolonial. Es troba igualment al marc de la teoria queer i del moviment LGBT, afegint tots els gèneres i preferències sexuals, a més de posicionar-se en contra del concepte binarista de gènere i dels rols de gènere. Una de les aportacions més rellevants al respecte la fa Judith Butler al llarg de la seva obra, tot definint el gènere com a acte i constructe performatiu.\nD'altres autors i autores consideren el feminisme postestructuralista una quarta onada de feminisme mentre que per a d'altres el mateix mot \"feminisme\" és ginocèntric i el postfeminisme ja no ho és, teoritzant (estudis de gènere) i lluitant per la igualtat de drets i oportunitats de les persones de qualsevol gènere.Es configura paral·lelament al feminisme de la diferència, que també defensa que les dones (no \"la dona\", el plural n'és una innovació) puguin ser diferents entre elles i que no cal que siguin com un home (ni com homes) per a tenir els mateixos drets i oportunitats. El postfeminisme vol desconstruir i erradicar la categoria \"dona\" com a categoria d'identitat universal. A més, incorpora crítiques culturals, socials i científiques a certes formes de pensament cultural i filosòfic que romanen encara en la societat actual des de l'època de la Il·lustració i la modernitat.El postfeminisme se centra també en la lluita contra els micromasclismes (masclismes socialment acceptats) exercits pels poders polítics i econòmics en els mitjans de comunicació. Per exemple, denuncia que en pàgines informatives serioses de la premsa es destrueixi la credibilitat de les dones fent referència a aspectes seus com l'aspecte físic (cosificació de les dones), els costums o la vida privada, en comptes de centrar-se únicament en el seu treball o carrera (vegeu Test de Finkbeiner). També que trïin de parlar de persones menys interessants per apartar el focus dels veritables protagonistes i així no afrontar els conflictes reals. Demana canvis institucionals que, més enllà de lleis de paritat, afegeixin veritablement totes les voluntats i punts de vista als òrgans pràctics i decisius de govern i de direcció als diferents poders públics i privats.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Félix Guattari (30 d'abril de 1930 – 29 d'agost de 1992) va ser un intel·lectual francès implicat en els camps de la psicoteràpia, la filosofia i la semiòtica. És conegut per ser el fundador de l'esquizoanàlisi i l'ecosofia, així com per les seves col·laboracions intel·lectuals amb Gilles Deleuze, notablement en l'obra Capitalisme i Esquizofrènia, formada pels volums Anti-Èdip (1972) i Mil Altiplans (1980).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "L'imperialisme cultural comprèn els aspectes culturals de l'imperialisme. Amb el terme imperialisme es refereix a la creació i manteniment de relacions desiguals entre civilitzacions, afavorint una civilització més poderosa. D'aquesta manera, l'imperialisme cultural és la pràctica de promoure i imposar una cultura, generalment la d'una nació poderosa políticament, sobre una societat menys poderosa; és a dir, l'hegemonia cultural dels països industrialitzats o econòmicament influents que determinen els valors culturals generals i estandarditzen civilitzacions arreu del món. El terme s'utilitza especialment en els camps de la història, estudis culturals i teoria postcolonial. Normalment s'utilitza en sentit pejoratiu, sovint juntament amb mesures per rebutjar aquesta influència. L'imperialisme cultural pot adoptar diverses formes, com ara una actitud, una política formal o una acció militar, en la mesura que reforça l'hegemonia cultural.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La condició postmoderna: Informe sobre el saber és un assaig de cent-nou pàgines que Jean-François Lyotard va escriure en 1974 i que posava en dubte el que al món occidental d'aleshores es considerava coneixement, a més dels cànons i les metanarratives en general. El títol original en francès va ser La condition postmoderne: rapport sur le savoir. Es considera una de les aportacions més conegudes al debat sobre la postmodernitat.Escrit per un autor que va popularitzar el paradigma estètic del postmodernisme a l'entorn universitari francès, originàriament es tractava d'un informe sobre el saber al segle xx que va encarregar-li el govern de Quebec. Lyotard considera que la qüestió del progrés científic està alterat per la \"incredulitat\" contra les metanarratives, és a dir, els esquemes narratius totalitaris i globalitzadors que pretenen explicar la integritat de la història humana, de la seva experiència i el seu coneixement.Confrontant el saber científic al narratiu, s'interroga sobre aquestes categories des de la mirada dels canvis als quals han pogut estar sotmeses per la informatització de la societat a l'era post-industrial. Les meta-narratives de la modernitat que posa en qüestió són l'emancipació del subjecte racional i les interpretacions hegelianes de la història de la humanitat que, segons ell, van legitimar el projecte de les ciències modernes (de l'edat contemporània) i dels seus poders econòmics i polítics. Lyotard considera que, després de les atrocitats del nazisme i de la informatització de la societat, aquestes meta-narratives han perdut tota credibilitat possible i que el \"saber\" proposat per aquests poders s'ha convertit en una simple mercaderia informacional.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Els Locals parroquials de Santa Maria Magdalena és una obra postmodernista de Lleida (Segrià) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Jean-François Lyotard (Versalles, 10 d'agost de 1924 - París, 21 d'abril de 1998), filòsof francès associat al postestructuralisme i reconegut per la seva articulació del postmodernisme a la fi de la dècada del 1970.\nFou membre del grup Socialisme ou Barbàrie (Socialisme o barbàrie), un grup de l'esquerra crítica integrat per intel·lectuals francesos i creat el 1956 durant les revoltes d'Hongria en oposició a l'estalinisme del comunisme soviètic. Socialisme o barbàrie va adoptar posicions consellistes i denunciava l'URSS com una forma de capitalisme d'estat. El 1959, Jean-François Lyotard deixa Socialisme o barbàrie per fundar una nova organització d'ultraesquerra que s'anomenà Pouvoir ouvrier (Poder Obrer).\nProfessor a la Universitat de París VIII, a Saint-Denis, membre del Col·legi de França, professor emèrit de la Universitat de París, Lyotard va exposar en Li Différend (1983) que el discurs humà es desplega en un variat però discret nombre de dominis incommensurables, cap dels quals té el privilegi de passar o emetre judicis de valor sobre els altres. Sent així, en Economia libidinal (1974), La condició postmoderna (1979) i Au juste: Conversations (1979), Lyotard va atacar teories literàries contemporànies i va incitar al discurs experimental desproveït d'excessius interessos per la veritat. Va considerar que ja havia passat l'època dels \"grans relats\" o \"metarelats\" que intentaven donar un sentit a la marxa de la història.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La metanarrativa, més coneguda com a consciència popular o realitat col·lectiva, és una narrativa o història que és simultàniament possible i desitjable construir. Es tracta del discurs oficialista que fa el poder per tal de crear un sentit de benestar i felicitat entre els individus. Una imatge de com s'ha de construir, mantenir i organitzar la societat.\nLa metanarrativa consta d'imatges (símbols), visions, percepcions i històries que formen aquesta realitat col·lectiva que aporta als seus membres benestar i felicitat. S'utilitza normalment com a reproducció fidedigna de la realitat per tal de justificar i legitimar el model social i polític establert. Diu què és bo i perquè és bo.\nPerd l'efectivitat quan la distància entre la realitat i la metanarrativa, o la percepció de com funciona el món i la forma en què s'ha explicat és tan gran que ja no és creïble. En canvi, té efectivitat quan la realitat i la història narrada són similars.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El concepte nadiu digital es refereix a una persona que ha crescut en l'era digital, en lloc d'haver adquirit familiaritat amb els sistemes digitals com a adult quan, aleshores, se l'ha de considerar com un immigrant digital. Els dos conceptes (nadiu digital i immigrant digital) es van usar ja en 1996, com a part de la “Declaració d'Independència del Ciberespai”. Sovint, ambdues nocions (o ambdues valoracions) s'utilitzen en vinculació al concepte de bretxa digital, pel que fa a la diferent capacitat d'ús tecnològic que existeix entre les persones nascudes a partir de 1980 en endavant i les nascudes amb anterioritat.La tecnologia digital va començar a desenvolupar-se amb força al voltant de l'any 1978, i per tant, es considera que els que van néixer després de 1979 i van tenir al seu abast (a les seves cases i/o a establiments d'estudi i de recreació) tant ordinadors com telèfons mòbils, podrien considerar-se natius digitals: un exemple d'això són els nens i els joves que agafen un mòbil, una tableta, o un ordinador, i ho utilitzen de manera intuïtiva, sense necessitat d'un aprenentatge especial o de rebre un convenient entrenament previ.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Neoprimitivisme va ser un moviment d'artístic rus que va prendre el seu nom del manifest Neo-primitivizm de l'artista ucraïnès Aleksandr Xevtxenko. En el pamflet de 31 pàgines, Xevtxenko proposa un nou estil de pintura moderna que fusiona elements de Paul Cézanne, del cubisme i del futurisme amb convencions i motius tradicionals d'«art folklòric rus», sobretot de les icones russes i els lubki.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El Postmodernism Generator (anglès per a «generador de postmodernisme») és un programari que realitza automàticament articles amb temàtica postmodernista amb referències que a la primera vista s'assemblen a veritables assajos filosòfics.Tot i que les frases són gramaticalment i sintàcticament correctes, és garantit que no tenen cap sentit. Va ser creat el 1996 per Andres Bulhak, (Melbourne, Austràlia) que va utilitzar el programari del Dada Engine. El programari va ser desenvolupat per què l'argot complex i opac del postmodernisme, a més de la seva subjectivitat dona més facilitat per afirmar qualsevol tema «postmodern». La redacció automàtica de texts acadèmics de matemàtica o de física seria més difiícil per la imprescindible rigor científica. El 2011 va sortir la versió per a iOS. A més del programari tradicional l'apli permet de personalitzar la llargada de l'article i incorporar els noms de la llibreta d'adreces en les referències fingides. Segons Alan Sokal, el físic americà que va escriure manualment un article postmodernista fingit, el programari que va sortir el mateix any que el seu article, base de l'afer Sokal, és divertit, però encara queden imperfeccions. Nogensmenys, és considerat com un dels programaris més divertits per crear PAO (paròdia assistida per ordinador). El programari utilitza de manera creativa la idea de mistificació d'aquesta branca dels estudis socials. L'existència d'un programari que permet parodiar el postmodernisme, si més no és un prova que aquest corrent filosòfic té una identitat estilística particular. Richard Dawkins en diu: «És una font literàriament infinita de tonteries sintàcticament correctes generades aleatòriament, que es distingeix de texts postmoderns reals només per ser més divertit de llegir.»", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La postmodernitat és un conjunt de moviments artístics, culturals i filosòfics apareguts a partir del segle xx com a resposta als paradigmes de la modernitat, la ideologia heretada des de l'edat moderna i que inclou el racionalisme, l'existència d'una veritat única, absoluta i universal, el cientifisme, el patriarcalisme, l'androcentrisme i en general el punt de vista centrat en l'home blanc ric del món occidental actual, a més del capitalisme i la ideologia social conseqüent afegida a partir de la industrialització. En oposició, el postmodernisme pretén no tenir cap metanarrativa central ni un cànon estètic únic. Inclou el moviment New Age.La postmodernitat va néixer com a resposta als cànons estètics de la modernitat i per a posar en dubte l'existència de cànons \"únics\" i \"universals\" als quals tothom s'havia de formar i pertànyer. Una de les aportacions més conegudes a aquest debat va ser el text de La condició postmoderna (1974) de Jean-François Lyotard, que posava en dubte el que al món occidental actual es considerava coneixement, als cànons i les metanarratives en general.La ideologia postmoderna defensa la subjectivitat individual, la llibertat personal, l'analogisme enfront del dualisme, el relativisme, l'acceptació de l'existència d'emocions, del cos físic no separat de la ment, de relacions personals i d'espiritualitat a més de la raó pura, la hibridació, la cultura popular, la creació i modificació o adaptació continuada de noves lleis i polítiques per part de l'acció ciutadana, i en general la descentralització de l'autoritat política, intel·lectual i científica. D'altra banda, desconfia de les metanarratives i del que defineix com a grans relats, els grans sistemes de coneixement teòric estructurats i presentats com a inqüestionables i inamovibles.\nEls diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer al llarg del terç central del segle xx. Històricament, ideològicament i metodològicament diversos, comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat en l'intent d'assolir l'emancipació de la humanitat, i que és impossible o inassolible un projecte semblant en les condicions actuals.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Postmodernitat és el nom donat sovint al període històric actual, en referència a l'estat econòmic, cultural i ideològic de la societat, en la mesura en què es consideri com a període realment existent, posterior al de la modernitat (concepte, aquest darrer, similar, però no idèntic, al d'edat contemporània). Segons certes escoles de pensament, el període de la modernitat hauria conclòs en el darrer quart del segle xx, substituït per la postmodernitat; d'altres consideren que el període definit com a postmodern no és sinó una etapa de la modernitat.\nEn un altre sentit, hom denomina també postmodernitat una sèrie de corrents o moviments ideològics, filosòfics, artístics, etc., que s'autoidentifiquen amb aquest període i el celebren; vegeu l'article postmodernitat.\nSegons un dels pioners de l'ús del terme, el francès Jean-François Lyotard, la \"condició postmoderna\" es caracteritza per la fi dels metarelats [compte amb l'anglicisme \"metanarratives\", retraduït de la traducció anglesa de l'original francès!]: els grans esquemes explicatius haurien caigut en descrèdit i ja no hi hauria \"garanties\", ja que la ciència mateixa ja no podria ser considerada com a font de veritat (La condition postmoderne, 1979).\nPer al crític marxista estatunidenc Fredric Jameson, la postmodernitat és la \"lògica cultural del tardocapitalisme\" (La postmodernitat o la lògica cultural del tardocapitalisme, 1982, 1984), corresponent a la tercera fase del capitalisme, d'acord amb l'esquema proposat per Ernest Mandel.\nAltres autors prefereixen evitar el terme. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman, un dels popularitzadors principals del terme postmodernitat en el sentit de 'forma posterior a la modernitat', actualment prefereix emprar l'expressió modernitat líquida: una realitat ambigua, multiforme, en la qual, com en la clàssica expressió marxiana, \"tot el que és sòlid s'esvaeix a l'aire\" (la qual cosa suggereix que, per a Bauman, abans la realitat era unívoca i uniforme).\nEl filòsof francès Gilles Lipovetsky prefereix el terme hipermodernitat, perquè considera que, de fet, no hi ha hagut ruptura amb la modernitat, contra el que dona entenent el prefix post. Segons Lipovetsky, els temps actuals són \"moderns\", però amb una exacerbació de certes característiques de les societats modernes, tals com l'individualisme, el consumisme, l'ètica, l'hedonisme i la fragmentació del temps i de l'espai.\nJa el 1980-1981, el filòsof alemany Jürgen Habermas relacionava el concepte de postmodernitat amb tendències polítiques i culturals neoconservadores i neoirracionalistes, decidides a combatre els ideals il·lustrats.\nQuant al terme mateix de postmodernitat, n'hi hagué usos esporàdics des de mitjan segle xx, generalment amb valor pejoratiu. En sentit similar a l'actual, comença a tenir una certa presència als anys seixanta i setanta en el món cultural anglosaxó, sobretot entre crítics literaris i artístics. L'èxit internacional del terme, però, es produí el 1979 amb l'obra ja esmentada de Lyotard, la qual comportà també la cristal·lització del concepte, omnipresent des de llavors.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La postveritat és un concepte que descriu la situació en la qual, a l'hora de crear l'opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l'emoció i a les creences personals. És un eufemisme de novaparla per a mentida.\nOxford Dictionaries va triar post-truth, traduïda al català com «postveritat», com a expressió de l'any 2016. Segons l'entrada en el mateix diccionari, post-truth va ser usat per primera vegada en aquest sentit el 1992 pel dramaturg Steve Tesich, que, en referència a l'escàndol Iran-Contra i la guerra del Golf, va escriure: «nosaltres, com a poble lliure, hem decidit lliurement que volem viure en un món de postveritat».És una variació moderna al vell refrany cinic «mundus vult decipi» o al poble li agrada ser enganyat.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Top Girls és una obra de teatre escrita per la dramaturga anglesa Caryl Churchill estrenada el 28 d’agost del 1982 al Royal Court Theatre (Londres, Anglaterra). N’és considerada la seva obra més important.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "David Woodard (nascut el 6 d'abril de 1964) és un escriptor i director d'orquestra estatunidenc. Durant la dècada dels noranta, va inventar el terme “prèquiem”, una paraula composta per la unió de preventiu i rèquiem, per descriure la seva pràctica budista de compondre música dedicada a ser tocada durant o poc abans de la mort del seu subjecte.Els serveis memorials de Los Angeles, en els quals Woodard ha estat director o director de música, inclouen una cerimònia cívica de 2001 celebrada a l'ara obsolet funicular ferroviari Angels Flight, en honor de l'accident a causa del qual Leon Praport va morir i en el qual la seva vídua Lola va resultar lesionada. Ha realitzat diversos rèquiems per la fauna, incloent un per un pelicà bru de Califòrnia, a la cresta de berma d'una platja en què va caure l'animal.Woodard és conegut per les seves rèpliques de la Dreamachine (màquina de somnis), un làmpada lleugerament psicoactiva que han estat exhibides en museus d'art a tot el món. A Alemanya i el Nepal, és conegut per les seves contribucions a la revista literària Der Freund, incloent escrits sobre el karma interespècie, la consciència de les plantes, i l'assentament paraguaià a Nova Germania.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "L'Ase de Buridan és el nom que rep un argument -o experiment mental- de reducció a l'absurd proposat contra les tesis de Jean Buridan (c. 1300-1358), un teòleg escolàstic deixeble de Guillem d'Ockham i defensor del lliure albir i de la ponderació de tota decisió per mitjà de la raó.\nA fi de satiritzar la seva posició, alguns crítics proposaren el cas d'un ase a punt de morir tant de set com de gana, i que és situat just al centre entre una pila de blat i un gran cossi d'aigua. L'experiment afirma que l'animal mor de les dues mancances perquè és incapaç de triar un dels dos camins (el seu instint el porta alhora a tots dos i estan a la mateixa distància). Aquest experiment pretenia il·lustrar de manera extrema que entre dues alternatives igualment vàlides; no es pot optar per cap d'aquestes racionalment i sempre es perd un temps excessiu en la tria; una característica inherent a l'ésser humà, ja que aquest actua triant entre dos valors més o menys preferibles i, si són iguals, no podrà optar per cap d'aquests ni racionalment ni amb les emocions i, en conseqüència, tendirà a la paràlisi. Sembla que aquest experiment mental va ser inspirat per les lectures sobre la voluntat en Aristòtil. La conclusió de l'experiment és que el lliure albir se sustenta sobre una jerarquia de metes i valors i que, en absència d'aquesta, només es pot actuar per atzar.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La filosofia del llenguatge ordinari és una metodologia filosòfica que veu l'origen dels problemes filosòfics tradicionals en la distorsió o l'oblit del significat real que tenen les paraules en l'ús diari. \"Tal ús 'filosòfic' de la llengua, des d'aquesta perspectiva, crea els mateixos problemes filosòfics que pretén resoldre\". La filosofia del llenguatge ordinari és una branca de la filosofia lingüística relacionada fortament amb el positivisme lògic.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El principi de la navalla d'Occam (o navalla d'Ockham) és atribuït al frare franciscà Guillem d'Occam, lògic del segle xiv, i que forma la base del mètode reduccionista.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El problema de l'infern sorgeix quan en la teologia cristiana s'afirma al mateix temps que Déu és tot Bé i Amor i alhora que existeix un infern. Si l'infern és la condemnació de l'ànima per les males accions a la Terra i suposa un càstig etern i cruel, com és que un Déu bo el pot permetre? Per tant relaciona l'omnibenevolència divina proclamada per la religió amb alguns dogmes sobre l'altre món, essent el paral·lel transcendent del problema del mal, que s'aplica al món finit dels éssers humans. Un Déu bo ha de tenir misericòrdia i per tant hauria d'atorgar el perdó final a tothom, però un Déu bo ha de ser també just i en conseqüència cadascú anar al cel o l'infern segons els actes comesos, fet que complica la paradoxa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "En filosofia de la ciència, el problema de la demarcació intenta definir els límits que han de configurar el concepte «ciència». Les fronteres se solen establir entre el coneixement científic i no científic, entre ciència i metafísica, entre ciència i pseudociència, i entre ciència i religió. El plantejament d'aquest problema, conegut com a problema generalitzat de la demarcació, inclou aquests casos. El problema generalitzat cerca trobar criteris per poder decidir, entre dues teories donades, quina n'és més «científica».\nMés d'un segle després de diàleg entre filòsofs de la ciència i científics en diferents camps, i malgrat un ampli consens sobre les bases generals del mètode científic, els límits que demarquen què és ciència i què no ho és continuen debatent-se.El problema de la distinció entre la ciència i la pseudociència té serioses implicacions ètiques i polítiques. El Partit Comunista de l'URSS declarà (1949) pseudocientífica la genètica mendeliana —per «burgesa i reaccionària»— i obligà els seus defensors com Vavílov a morir en camps de concentració. En l'altre extrem de l'espectre polític, algunes empreses i associacions de la indústria del petroli, acer i automòbils, entre altres, formaren grups de pressió per negar l'origen antropogènic del canvi climàtic contra l'aclaparant majoria de la comunitat científica.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El problema de la justificació de la deducció és el problema de la filosofia de la lògica sobre com justificar els mètodes deductius propis de les ciències formals, suposant que necessiten ser justificats.\nEn 1895, Lewis Carroll va publicar un breu assaig titulat El que la tortuga li va dir a Aquil·les , on per mitjà d'un diàleg entre aquests dos personatges, exposa un problema en la justificació de la deducció. Carroll observa que per a acceptar la veritat d'una conclusió basant-se en un argument deductiu, cal acceptar tant la veritat de les premisses com la validesa de l'argument. No obstant això, la validesa de l'argument pot alhora ser considerada una premissa addicional, que per tant ha sumar-se a les premisses que ja tenia. Però això genera un nou argument, diferent a l'anterior, amb n + 1 premisses, i si es vol acceptar la conclusió original d'acord amb aquest nou argument, aleshores s'ha d'acceptar que el nou argument amb n + 1 premisses és vàlid. Però acceptar això, una altra vegada, és introduir una nova premissa, que genera un argument amb n + 2 premisses, diferent a l'anterior. I així ad infinitum .\nEn un article de 1976, Susan Haack revela diversos paral·lelismes entre el problema de la justificació de la deducció, i el problema de la inducció. Segons Haack, tant la inducció com la deducció es poden justificar tant deductivament com inductivament. En el cas de la inducció, una justificació deductiva resultaria massa forta , perquè mostraria que sempre que les premisses siguin vertaderes, la conclusió també ho serà, i una justificació inductiva resultaria circular . Anàlogament, en el cas de la deducció, una justificació inductiva resultaria massa feble , perquè mostraria que gairebé sempre que les premisses siguin vertaderes, la conclusió també ho serà, mentre que una justificació deductiva resultaria circular .Paul Boghossian, en el seu treball titulat Knowledge of Logic , esmenta un altre possible camí de justificació per a la deducció: el camí no inferencial, segons el qual és possible una cosa així com una intuïció racional de la veritat de les bases de la deducció (Boghossian es refereix en particular al modus ponens). Aquest camí, diu, encara que ha estat històricament influent, sembla més un nom per al problema que una solució real del problema.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El problema de Molyneux és un experiment mental plantejat per William Molyneux. El filòsof es pregunta si un cec que reconegués les formes amb el tacte podria reconèixer-les amb la vista si de sobte la recobrés. Amb aquest experiment sorgeixen problemes com què vol dir el coneixement o la manca de connexió entre dades dels diferents sentits, encara que es considerin com un bloc, l'experiència, des de l'empirisme.\nL'experiment va donar lloc a hipòtesis similars, com el de «l'habitació de Mary» referit al color. Formulat al segle xvii, el problema de Molyneux va ser citat per John Locke, Denis Diderot o George Berkeley, entre altres pensadors notables.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El problema del mal o també, paradoxa d'Epicur, és estudiat en filosofia de la religió, en teodicea i en metafísica com el problema que resulta en considerar la compatibilitat entre la presència del mal i del patiment en el món amb l'existència d'un Déu omniscient, omnipresent, omnipotent i omnibenevolent.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "En el curs de la filosofia medieval, el debat sobre els universals és un bon reflex de les dificultats per dotar de nous sentits les velles aspiracions sobre el coneixement.\nDes del punt de vista històric, el problema té el seu origen en el problema de fons grec: la solució al problema de la unitat vers la pluralitat (d'aquí universals, un-vers-alia, un vers els altres). Els inicis del problema es troben ja en el debat entre Plató i Aristòtil: per Plató les Idees (com ara home, cavall o taula) existeixen realment, i els objectes concrets només són reflexes d'aquestes. Aristòtil, per contra, rebutja aquest pensament idealista: tot i que manté la distinció hilemorfista entre matèria i forma, i no accepta que les Idees puguin existir com a entitats separades.\nA partir dels comentaris de Porfiri a l'obra d'Aristòtil, i de Boeci a l'obra de Porfiri, la problemàtica arriba a l'època medieval, en forma de pregunta tant epistemològica com ontològica: 'La realitat està constituïda per conceptes universals o bé pels individus als quals s'apliquen aquests conceptes?'.\nEs tracta d'una confrontació entre realitat ideal i material. En acceptar la primera opció, se salva el valor de la raó. Amb la segona, s'anteposa el coneixement sensible al racional.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La psicotrònica són algunes de les tècniques dispars utilitzades en la parapsicologia per interpretar alguns fenòmens paranormals d'acord amb les teories del bioelectromagnetisme. Es basa en la utilització d'un tipus d'energia que es produeix suposadament per la interacció d'energies psíquiques i atòmiques. Les primeres provinents del psiquisme dels éssers vius i les segones del bioplasma o camp estructurats de les formes. En l'actualitat el terme és usat principalment per grups teosòfics i d'afeccionats a les ciències ocultes i l'esoterisme.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La píndola vermella i la píndola blava són símbols de cultura popular provinents de la pel·lícula de ciència-ficció Matrix. Es tracta d'una metàfora que representa l'elecció entre el coneixement, la llibertat i la dolorosa i cruel veritat de la realitat (píndola vermella) o la seguretat, felicitat i plaent ignorància de la il·lusió (píndola blava).\nEls termes, popularitzats en la cultura de ciència-ficció, provenen de la pel·lícula Matrix del 1999. A la pel·lícula, el capità rebel Morfeu ofereix al personatge principal Neo l'elecció entre una píndola vermella i una píndola blava. La pastilla vermella l'alliberaria del control del món dels somnis generat per una màquina, i es podria escapar al món real però alhora viure la dura i difícil «veritat de la realitat». D'altra banda, la pastilla blava el mantindria en la còmoda realitat virtual simulada de la «Matriu».", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La teodicea agustiniana és un tipus de teodicea cristiana designada per respondre al problema del mal. Com a tal, intenta explicar la possibilitat d'un déu omnipotent i omnibenevolent enmig d'evidència de mal al món. Diferents variacions d'aquestes teodicea han estat proposades al llarg de la història, però normalment afirmen que Déu és perfectament bo, que va crear el món del no-res i que el mal és el resultat del pecat original dels humans. L'entrada del mal al món és generalment explicada com el càstig pel pecat i la seva contínua existència es nodreix del mal ús del lliure albir per part dels éssers humans. La teodicea agustiniana sosté que Déu és perfectament bo i que no és responsable del mal o del patiment.Sant Agustí d'Hipona va ser el primer a desenvolupar la teodicea. Va rebutjar la idea que el mal existeix en si; en canvi, el va considerar com una corrupció de la bondat, causada per l'abús del lliure albir per part de la humanitat. Sant Agustí creia en l'existència d'un infern físic com a càstig pel pecat, però va afirmar que aquells que triaven acceptar la salvació de Jesucrist anirien al cel. Sant Tomàs d'Aquino, influït per Sant Agustí, va proposar una teodicea similar basades en la idea que Déu és bondat i que no pot haver mal en ell. Creia que l'existència de la bondat permet que el mal existeixi per culpa dels humans. Agustí també va influir en Joan Calví, que va donar suport a l'opinió d'Agustí que el mal és el resultat del lliure albir i va argumentar que el pecat corromp els humans, que requereixen la gràcia divina per a una guia moral. La teodicea va ser criticada per Fortunat, un maniqueu contemporani de sant Agustí que debatia que Déu havia d'estar implicat en el mal.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Tortugues fins el fons és una expressió del problema de regressió infinita. La frase fa referència a la idea mitològica d'una tortuga còsmica sobre la que descansa la Terra plana. Suggereix que sota aquesta tortuga hi ha una altra tortuga, i així indefinidament.\nL'origen exacte de la frase no està clar. La frase \"roques fins al fons\" (\"Rocks all the way down\"), es pot trobar ja el 1838. També es troben referències als antecedents mitològics hindús de la frase , a la tortuga còsmica i a l'elefant còsmic, en autors dels segles XVII i XVIII.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "El trilema de Münchhausen és un terme filosòfic que designa la impossibilitat de provar cap veritat fins i tot en els camps de la lògica i la matemàtica. S'anomena així en honor del baró de Münchhausen, de qui es deia que havia pogut treure’s a si mateix i el cavall que muntava d'un pantà, estirant-se els seus propis cabells. També s'anomena trilema d'Agripa pel filòsof escèptic Agripa.\nVa ser encunyat en el context de la teoria del coneixement a mitjan segle XX pel popperià Hans Albert, tot i que tradicionalment el seu argument és referit pel grec clàssic Diògenes Laerci, el filòsof escèptic Agripa i és un atac a la possibilitat d'aconseguir una justificació última per a qualsevol proposició, fins i tot en les ciències formals com la matemàtica i la lògica. Un trilema és un problema que admet només tres solucions, totes les quals semblen inacceptables. L'argument discorre així: qualsevol sigui la manera en què es justifiqui una proposició, si el que es vol és certesa absoluta, sempre serà necessari justificar els mitjans de la justificació, i després els mitjans d'aquesta nova justificació, etc. Aquesta simple observació condueix sense escapament a una de les següents tres alternatives (les tres banyes del trilema):\n\nUna regressió infinita: A es justifica per B, B es justifica per C, C es justifica per D, etc. ( regressus ad infinitum ).\nUn cercle lògic: A es justifica per B, B es justifica per C, i C es justifica per A ( petitio principii ).\nUn tall arbitrari en el raonament: A es justifica per B, B es justifica per C, i C no es justifica. Aquesta última proposició pot presentar-se com autoevident, de \"sentit comú\" o com un principi fonamental (postulat o axioma) de la raó, però tot i així representaria una suspensió arbitrària del principi de raó suficient.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Josep Lluís Abad i Bueno (La Vall d'Uixó, 30 de desembre de 1959) és un professor de filosofia d'educació secundària i poeta valencià. Llicenciat en filosofia i ciències de l'educació per la Universitat de València, ha col·laborat en la revista Lunas Rojas i ha conreat la poesia i la narrativa. Membre fundador de El Pont Cooperativa de lletres, associació formada per escriptors de les comarques de Castelló.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Masao Abe (阿 部 正雄, Abe Masao, Osaka, 1915 - 10 de setembre de 2006) va ser un filòsof budista japonès professor de la Universitat de Nara. Membre de l'Escola de Kioto. Reconegut, innovador i influent estudiós del budisme zen, del diàleg interreligiós i de la filosofia comparada.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Francesc Abel i Fabre (Badalona, 3 de desembre de 1933 - Sant Cugat del Vallès, 31 de desembre de 2011) fou un metge, teòleg i religiós jesuïta català. Fou el fundador de l'Institut Borja de Bioètica, i pioner en introduir i fomentar la bioètica a Espanya i a Europa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Mortimer Adler (Nova York, 28 de desembre de 1902 – Palo Alto, 28 de juny de 2001) va ser un filòsof estatunidenc i divulgador cultural.\nEncarregat durant anys de l'equip de redacció de l'Encyclopædia Britannica, va editar els Great Books of the Western World, un compendi dels llibres del saber i la literatura més famosos al llarg de la història. Va treballar com a professor a la Universitat de Chicago, especialitzat en jurisprudència.\nVa proposar que l'educació literària i cultural es basés en llistats dels anomenats gran llibres, que són els que reuneixen tres condicions: parlen de problemes universals o rellevants per al lector, es poden rellegir des de diferents òptiques per la mateixa o diverses persones, es considera rellevant o canònic. Dins d'aquesta llista, per tant, se situen els anomenats clàssics. Diverses universitats van incloure la lectura d'aquestes llistes com a part del seu programa acadèmic.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Francesco Adorno (Siracusa, Itàlia, 9 d'abril de 1921 - Florència, 19 de setembre de 2010) fou un filòsof i historiador de la filosofia italià.\nGraduat en Filosofia per la Universitat de Florència el 1944 i professor en la de Bari, en la de Bolonya i en la de Florència, fou president de l'Accademia Toscana di Scienze e Lettere «La Colombaria», del Museo e Istituto Fiorentino di Preistoria «Paolo Graziosi» i de l'Accademia delle arti del disegno de Florència. Dirigí la publicació del Corpus dei papiri filosofici greci e latini.\nEstudià la relació entre l'ensenyament socràtic i la sofística, interessant-se també en Plató, en l'estoïcisme i en l'epicureisme; a més, estudià aspectes de la cultura grecollatina i cristiana entre el segle i aC i el segle VI dC, com també el pensament medieval tardà i humanístic.\nAdorno utilitzà el mètode filològic per a la descripció dels autors del pensament antic de l'Escola Jònica, de Sòcrates, de Plató, de la primera Acadèmia, de les escoles hel·lenístiques, d'Epicur, de Sèneca, etc.\nLa seua formació cultural arrelà en els cercles intel·lectuals i polítics florentins dels anys de 1930 a 1945, i particularment rebé la influència de Benedetto Croce en la interpretació de la filosofia com a reflexió teòrica no separada mai de la situació històrica real. En nom d'aquesta concreció antimetafísica i de la necessitat d'una descripció històrica del pensament filosòfic, Adorno s'adherí al mètode marxista i a la filosofia del llenguatge, per a interpretar els textos clàssics des del seu autèntic i concret rerefons polític i cultural.\n\n", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Theodor Wiesengrund Adorno (Frankfurt, Hesse-Nassau, Prússia, Imperi Alemany, 11 de setembre del 1903 - Visp, Valais, Suïssa, 6 d'agost del 1969) fou un filòsof, musicòleg i sociòleg alemany, així com un dels representants més importants de la teoria crítica de l'Escola de Frankfurt i de la filosofia marxista. Estudià filosofia amb Cornelius i Kracauer, música amb Schönberg i Berg, i desenvolupà la sociologia crítica amb Horkheimer i altres membres de l'Escola de Frankfurt.\n\n", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Alan Ross Anderson (1925 - 1973) va ser un lògic nord-americà i professor de filosofia a la Universitat Yale i la Universitat de Pittsburgh .\nUn col·laborador freqüent de Nuel Belnap, Anderson va tenir un paper decisiu en el desenvolupament de la lògica rellevància i la lògica deòntica.\nAnderson va morir de càncer en 1973.\nLògica Rellevància\nAnderson creu que la conclusió d'una inferència vàlida ha de tenir alguna cosa a veure amb els locals . Formalment, es va apoderar d'aquesta \"condició rellevància\" amb el principi que A implica B només si A i B comparteixen almenys un constant no lògic .\nTan simple com sembla aquesta idea, la seva implementació en un sistema formal requereix un canvi radical de la semàntica de la lògica clàssica . Anderson i Belnap (amb contribucions de J. Michael Dunn, Kit Fine, Alasdair Urquhart, Robert K. Meyer, Anil Gupta (lògic), i altres ) van explorar les conseqüències formals de la condició de rellevància amb gran detall en els seus llibres d'Implicació influents (vegeu referències més avall ), que són les obres més citades en el camp de la lògica rellevància.\nAnderson i Belnap no van trigar a observar que el concepte de rellevància ha estat central en la lògica des d'Aristòtil, però s'havien descuidat indegudament des Gottlob Frege i George Boole van establir les bases del que vindria a ser conegut, amb certa ironia, com la lògica \"clàssica\". Per veure un exemple del fracàs de la lògica clàssica per satisfer la condició de rellevància, veure l'article sobre el principi de l'explosió.\nLògica deòntica\nAnderson va defensar l'opinió que les sentències de la forma \" Hauria de ser (el cas ) que A \" s'ha d'interpretar lògicament com :\nA implica V ,\nOn V significa alguna cosa així com una norma ha estat violada. Va desenvolupar sistemes de lògica deòntica rellevància que contenen una constant V especial ( notació varia ) per a aquest propòsit. Aquests sistemes a vegades s'han caracteritzat com a \"reduccions\" de lògica deòntica a la lògica modal alética . Això és enganyós en el millor, però, ja que les lògiques modals aléticos generalment no contenen res per l'estil especial V constant d'Anderson.\nFilosofia de la lògica\nAnderson era conegut per ser un platònic ( o realista, o monista ) sobre la lògica; ell creia en \" l'Únic i Veritable Logic \" i que creia que era una lògica rellevància .\nRecursos\nAnderson, AR 1967 . Alguns problemes desagradables en la lògica formal de l'ètica . Nous I (4 ) : 345-60 .\nAnderson, AR i Belnap, ND 1975 Vinculació : . La lògica de la rellevància i la necessitat . Vol . . 1 Princeton : Princeton University Press .\nAnderson, AR, Belnap, ND, i Dunn, JM 1992 Vinculació : . La lògica de la rellevància i la necessitat . Vol . . 2 Princeton : Princeton University Press . ISBN 0-691-07339-2\nMars, E. Sr 1992 . Lògica deòntica Andersonian . Theoria 58 : 3-20", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Francesc Alcayde Vilar (València, 30 de juny de 1889 - València, 1973) va ser un filòsof valencià.\nL'any 1921 va ingressar al cos de catedràtics d'Universitat en la disciplina de lògica fonamental. Després de passar per les universitats de Santiago de Compostel·la, Saragossa, Salamanca i Granada va ser catedràtic de la Universitat de València. Va ser signatari de les Normes de Castelló (1932) i membre de la comissió valenciana promotora del Diccionari Català-Valencià-Balear. La seua tasca com a investigador va centrar-se en l'estudi de la psicologia de les emocions i en la figura del filòsof valencia Joan Lluís Vives.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Lluis Xabel Álvarez García, (conegut també pel sobrenom de Texuca), (Sama, 1948) és un filòsof, escriptor i professor de la Universitat d'Oviedo. Cursà els seus estudis en les universitats de València i d'Oviedo. Es va incorporar al Departament de Filosofia d'aquesta última quan la dirigiria Gustavo Bueno, dedicant-se especialment a fer classes de Filosofia, Llenguatge, Estètica i Filosofia de l'Art. El 1977 va col·laborar en la creació de la Societat Asturiana de Filosofia i va ser un dels cofundadores del Conceyu Bable el 1974. De la seva obra com escriptor té un llibre de poemes en asturià: Poemes y tornes (1990), a més de l'assaig Diálogu de Pumarín y otros trabayos de razón local (1999). És acadèmic de l'Acadèmia de la Llengua Asturiana des de la seva constitució el 1981.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Gonçal Anaya Santos (Burgos, 1914 - València, 11 de juny de 2008) fou un mestre, pedagog i catedràtic de filosofia vinculat a València que s'autodefinia com «un mestre de la República».", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Judith Andre és una filòsofa professora (retirada) i teòrica de la virtut.\nAndré va obtenir el seu doctorat en la Universitat Estatal de Michigan el 1979 i ha impartit cursos sobre qüestions ètiques mundials de salut pública, l'ètica i el desenvolupament, el benestar animal, i la teoria de la virtut en l'Old Dominion University i la Universitat Estatal de Michigan abans de retirar-se. El treball de la Dra. Andre se centra en els problemes ètics provocats per la globalització", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Julia Elizabeth Annas (nascuda el 1946) és una filòsofa britànica que ha estat professora als Estats Units durant l'últim quart de segle xx. És catedràtica universitària (Regents Professor) de Filosofia a la Universitat d'Arizona.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Karl-Otto Apel (Düsseldorf, 15 de març de 1922 - 15 de maig de 2017) fou un filòsof alemany especialitzat en filosofia del llenguatge i ètica.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Raymond Aron (París, 14 de març de 1905 - 17 d'octubre de 1983) fou un filòsof, sociòleg, professor i comentarista polític francès.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Ksenija Atanasijević (Belgrad, Regne de Sèrbia, 5 de febrer de 1894 - Belgrad, República Federal Socialista de Iugoslàvia, 28 de setembre de 1981) va ser la primera dona filòsofa sèrbia important reconeguda, i una de les primeres dones professores de la Universitat de Belgrad, on es va graduar. Va escriure sobre Giordano Bruno, l'antiga filosofia grega i la història de la filosofia de Sèrbia, i va traduir algunes de les obres filosòfiques més importants a la llengua sèrbia, incloses les obres d'Aristòtil i Plató. També va ser una escriptora feminista primerenca sèrbia.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Joaquim Avellà i Vives (Valls, 1901 - 26 de febrer de 1967) fou un professor i un jurista català.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Sir Alfred Jules Ayer (Londres, Regne Unit, 29 d'octubre de 1910 - 27 de juny de 1989) fou un filòsof i professor britànic, pare del positivisme lògic. Divulgador al Regne Unit de l'obra i de la filosofia del Cercle de Viena. La seva obra principal va ser “Llenguatge, Veritat i Lògica” editada el 1936. Com a profossor universitari va treballar a la University College de Londres i a la Universitat d'Oxford.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Joxe Azurmendi Otaegi (Zegama, 1941) és un escriptor en èuscar i filòsof basc. Ha publicat nombrosos articles i llibres d'assaig i poesia sobre ètica, política, filosofia del llenguatge, tecnologia, literatura basca i filosofia.\nÉs membre de Jakin i director de Jakin irakurgaiak, editorial que sota la seva adreça ha publicat més de 40 llibres fins avui. Així mateix, ha col·laborat en la traducció a l'euskara d'obres filosòfiques en l'editorial Klasikoak. Va ser un dels fundadors de Udako Euskal Unibertsitatea. Actualment és catedràtic de Filosofia Moderna i professor a la Universitat del País Basc. En 2010 va ser nomenat acadèmic d'honor per Euskaltzaindia. En definitiva, en opinió de molts, Joxe Azurmendi és un dels pensadors més prolífics i erudits del País Basc.La seva obra més coneguda és Espainolak eta euskaldunak (Els espanyols i els bascos) on tracta de rebatre les idees dominants en certs ambients intel·lectuals espanyols referents al fet que els bascos no van passar per un procés de romanització i que la llengua basca pràcticament no s'escriu. El va escriure el llibre com a reacció a un text de Claudio Sánchez-Albornoz que resa així: \"Els bascos són els últims que s'han civilitzat a Espanya; tenen mil anys menys de civilització que qualsevol altre poble ... Són persones rudes, senzilles, que a més es creuen fills de Déu i hereus de la seva glòria. I no són més que uns espanyols sense romanitzar \". En aquesta obra Joxe Azurmendi desmunta els tòpics sobre els bascos de certs intel·lectuals espanyols.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Alain Badiou és un filòsof, novel·lista, dramaturg i professor francès, nascut a Rabat (Marroc) el 17 de gener de 1937. És molt coneguda la seva obra L'Être et l'Événement (El ser i l'esdeveniment), i també el seu compromís polític, la seva filiació i defensa del maoisme, i les seves declaracions en favor dels treballadors estrangers en situació irregular.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Francesc de Barbens, nascut com a Ramón Janer Isan (Barbens, Pla d'Urgell, 20 de desembre de 1875 - Barcelona, 7 de novembre de 1920) fou un religiós caputxí (1891) i professor de filosofia i teologia català.Nascut com a Ramón Janer Isan, va canviar el seu nom pel de Francesc de Barbens amb el qual va signar els seus llibres i treballs. Va estudiar a l'Escola Pia de Tàrrega, i va entrar en l'Orde Caputxí en 1891. Va estudiar en els seminaris de Pamplona i Sarrià, i es va ordenar sacerdot el 1898. Exerceix de professor de Teologia a Sarrià i a Manresa. El 1903, va ser nomenat professor de filosofia en el convent d'Olot, a Girona, i va publicar els seus primers articles en publicacions locals -Revista Olotina i El Deber-. Des de 1908, va col·laborar en Estudios Franciscanos i el 1909 va ser traslladat al convent de Nostra Senyora de Pompeia, a Barcelona, on va romandre la resta dels seus dies, quan va morir a causa d'un coma diabètic.Es va interessar en la psicopedagogia i col·laborà a l'Escola de Mestres de Barcelona, que va haver aviat de tancar. Va impartir algun curs de psicologia per a mestres, com ara a l'Escola d'Estiu de la Mancomunitat de Catalunya de 1915, a la Universitat Industrial de Barcelona. Preocupat pel desenvolupament de la \"filosofia materialista i agnosticista\" a Espanya, va respondre elaborant una psicologia de base espiritualista. En la seva obra van influir autors com Santiago Ramón i Cajal, el cardenal Mercier, i el catedràtic de filosofia Antonio Hernández Fajarnés.Convençut de la necessitat que el mestre tingués algunes idees bàsiques de psicologia normal i patològica, en la seva tasca d'ensenyament i formació d'escolars, va elaborar alguns manuals didàctics, a la llum d'una ideologia cristiana i espiritualista, i d'altres sobre la situació dels manicomis i les reformes que l'autor estimava necessari introduir-hi. Va rebre la influència europea que el va portar a defensar la Psicologia experimental. I, al mateix temps, el pensament neotomista de l'època, des de la Universitat de Lovaina, el va portar a explicar les relacions entre matèria i esperit i l'enllaç funcional amb el sistema nerviós.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Muriel Barbery (Casablanca, Marroc, 1969) és una escriptora francesa i professora de filosofia. Va estudiar a l'Escola Normal Superior i després fou professora a la UIMP de Saint-Lô. Actualment resideix al Japó.L'any 2000 va aparèixer la seva primera novel·la Una llaminadura (Une gourmandise) que és una crítica a la recerca d'un gust desconegut. Fou traduïda a 12 llengües.El 2006 publicava L'elegància de l'eriçó (en francès L'Élégance du hérisson) que fou la sorpresa editorial de l'any, amb més de 600.000 exemplars venuts i que ocupà durant 30 setmanes el número 1 de vendes.Aquesta novel·la ha rebut diversos guardons i ha estat traduïda a més de 50 llengües. En català ha estat traduïda per Edicions 62. Ha estat adaptada al cinema per Mona Achache (Le Hérisson, 2009).\n\nTambé ha estat traduïda al castellà la seva obra Rapsodia Gourmet per l'Editorial Seix Barral (2011) i La vida de los elfos (Seix Barrall, 2015). Al català trobem La vida dels Elfs (Edicions 62, 2015).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Josep Lluís Barona i Vilar (València, 1955) és un historiador i professor valencià, catedràtic d'Història de la ciència a la Universitat de València. Després de 2017 és membre de l'Institut d'Estudis Catalans.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Laura Maria Catarina Bassi (Bolonya, 31 d'octubre de 1711 - 20 de febrer de 1778) fou una física italiana del segle XVIII, coneguda per haver estat la primera professora i catedràtica d'una universitat europea.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Felice Battaglia (Palmi, Reggio di Calabria, 23 de maig de 1902 - Bolonya, 28 de març de 1977) va ser un filòsof, escriptor i professor universitari italià.\nExercí de professor a la Universitat de Siena i a la Universitat de Bolonya, de la qual també fou rector. Fou soci de l'Accademia Nazionale dei Lincei des de 1965. S'ocupà d'estudis històrics relacionats amb l'experiència jurídica i política, per després interessar-se sobretot en la investigació teòrica segons els principis de l'espiritualisme cristià. Feu una anàlisi i una crítica de l'idealisme de Giovanni Gentile i de Benedetto Croce i del subjectivisme historicista i s'orientà vers un espiritualisme personalista i una axiologia de valors absoluts.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Alexander Gottlieb Baumgarten (1714 - 1762) va ser un filòsof alemany conegut per ser el pare del mot estètica en el seu sentit actual i per haver donat a aquesta branca del pensament els seus fonaments teòrics moderns.L'estètica és el judici sobre la bellesa i l'art, que neix del gust i no pas de la raó, però d'un gust educat i que és regit pel reconeixement del plaer que causa l'obra artística, capaç de copsar la complexitat del món i de l'ésser humà. L'estètica forma part del coneixement sensible i depèn de la subjectivitat, encara que l'obra tingui trets objectivament bells (fins aquell moment, es considerava que es podien aplicar regles a la bellesa segons el seu grau de fidelitat a models ideals).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Hasna Begum (bengalí: হাসনা বেগম) (Dacca, 24 de febrer de 1935 – 1 de desembre de 2020) fou una filòsofa i feminista de Bangladesh. Va ser professora de filosofia a la Universitat de Dhaka fins a la seva jubilació el desembre del 2000.\nEs va doctorar en filosofia moral a la Universitat de Monash el 1978, on va treballar amb el filòsof australià Peter Singer. El títol de la seva tesi doctoral va ser «Moore’s Ethics: Theory and Practice». Begum fou una autora prolífica i va traduir nombrosos clàssics filosòfics al bengalí.\nBegum va ser degana de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Dhaka del 1991 al 1994 i va ser nomenada membre de la Comissió Nacional Universitària el 2010. Va ser membre de la junta de l'Associació Internacional de Bioètica (IAB) del 1997 al 2005, va ser membre del consell editorial de Bioethics i membre del consell editorial de l'Eubios Journal of Asian and International Bioethics.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Daniel Bensaïd (Tolosa, 25 de març de 1946 - París, 12 de gener de 2010) va ser un filòsof francès. Fou un dels dirigents estudiantils del Maig de 1968, militant a les files de les Jeunesses Communistes Révolutionnaires, al costat d'Alain Krivine. Des de llavors, va ser una de les personalitats destacades del panorama de l'esquerra anticapitalista i de la vida intel·lectual francesa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Henri Louis Bergson (París, França, 18 d'octubre del 1859 - íd. 4 de gener del 1941) fou un escriptor, filòsof i professor universitari francès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1927.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Robert L. Bernasconi (Newcastle, Regne Unit, 1950) és Edwin Erle Sparks Professor de filosofia a la universitat de l'estat de Pennsilvània (EUA) És conegut com a lector de Martin Heidegger i Emmanuel Levinas, i pel seu treball en el concepte de \"raça\". També ha escrit diversos llibres sobre història.Bernasconi va rebre el seu doctorat de la Universitat de Sussex. Va ser mestre a la Universitat d'Essex durant tretze anys abans d'ocupar un lloc a la Universitat de Memphis. A la tardor de 2009 va traslladar-se de Memphis al departament de filosofia a la Universitat Estatal de Pennsilvània. Bernasconi prové d'una família acadèmica d'origen suís. El seu germà John és el director general de Belles Arts a la Universitat de Hull.\nA més d'un extens treball sobre Heidegger i Levinas, Bernasconi ha escrit sobre Immanuel Kant, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, Hannah Arendt, Hans-Georg Gadamer, Jean-Paul Sartre, Frantz Fanon, Jacques Derrida, entre altres altres. A principis de 1990 Bernasconi va començar a desenvolupar un interès en els conceptes de raça i el racisme, en relació amb la història de la filosofia. A més d'escriure nombrosos articles sobre el racisme, l'esclavisme, la filosofia africana i altres temes relacionats, que també ha editat i publicat una gran quantitat de matèria primera en relació amb aquests temes.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Josep Lluís Blasco i Estellés (Sagunt, 1941 - 8 de març de 2003) fou un filòsof i polític valencià.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Ernst Bloch (8 de juliol de 1885 a Ludwigshafen am Rhein, Renània-Palatinat - 4 d'agost de 1977 a Tubinga) va ser un filòsof alemany marxista.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Norberto Bobbio (Torí, 18 d'octubre de 1909 - Torí, 9 de gener de 2004) fou un jurista, filòsof i politòleg italià i és un dels més eminents pensadors del segle xx.Després de graduar-se a la universitat de la seva ciutat natal va ser professor de Filosofia del Dret a la Universitat de Camerino des de 1935 fins a 1938, a Siena des de 1938 fins a 1940, i a Pàdua des de 1940 fins a 1948. Finalment va tornar a exercir la docència a Torí on va ser professor emèrit de Filosofia Política i membre corresponent de l'Acadèmia Britànica. Va ser Doctor Honoris Causa per les Universitats de París, Buenos Aires, Complutense de Madrid, Bolonya i Chambéry.\nTant als seus ensenyaments com a les seves moltes obres, com Política i cultura (1955), De Hobbes a Marx (1965) i Quin socialisme? (1976), Bobbio ha analitzat els avantatges i desavantatges del liberalisme i del socialisme, i ha tractat de mostrar que qui defensen ambdues ideologies basen les seves activitats en el respecte a l'ordre constitucional i en el rebuig als mètodes antidemocràtics, incloent, com és obvi, l'anàlisi i la crítica a la corrupció que ha caracteritzat la vida política italiana de la segona meitat del segle XX i el terrorisme al que es va oposar amb energia durant les dècades dels anys 1960 i 1970.\nAls anys cinquanta, Bobbio dedica diversos escrits a la defensa de la teoria pura del dret de Hans Kelsen contra les crítiques de iusnaturalistes i marxistes. En aquesta època, Bobbio concep l'ordenament jurídic des d'un punt de vista estructural inspirat en el positivisme jurídic de Kelsen. Bobbio és un dels principals exponents del socialisme liberal.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Dr. Léon Bollendorff (Wasserbillig, 31 de març de 1915 - Ciutat de Luxemburg, 5 de juny de 2011) fou un professor, filòleg i polític luxemburguès, membre del Partit Popular Social Cristià.\nExercí de President de la Cambra de Diputats de Luxemburg entre el 9 d'octubre de 1979 i el 18 de juliol de 1989.\nTambé fou membre del consell comunal de Ciutat de Luxemburg, exercint el càrrec d'échevin. Fou membre de la Resistència luxemburguesa contra l'ocupació alemanya. Durant la vaga general de 1942 fou detingut i enviat al camp de concentració de Hinzert i després al camp de treballs forçats de Dombrowika, a Lublin (Polònia). Era casat amb Margot Kinnen fins al 2006, any de la seva mort, i van tenir quatre fills.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Titus Brandsma, nascut Anno Sjoerd Brandsma (Bolsward, Països Baixos, 23 de febrer de 1881 – Dachau, 26 de juliol de 1942), va ser un sacerdot, professor, periodista i frare carmelità frisó que va morir al camp de concentració nazi de Dachau. Com a sacerdot fortament implicat socialment, va prendre iniciatives en el camp de l'emancipació catòlica, l'educació catòlica i el periodisme.\nBrandsma es va oposar al nazisme. El 1942, durant la Segona Guerra Mundial, va ser arrestat pels ocupants alemanys i va morir al camp de concentració de Dachau.\nVenerat per l'Església catòlica, va ser beatificat el 1985 pel papa sant Joan Pau II i canonitzat pel papa Francesc el 15 de maig de 2022.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Salvador de Brocà i Tella (Barcelona, 1940) és un filòsof, historiador de la filosofia i professor universitari català.\nLlicenciat en Dret (1964) i en Filosofia (1968) per la Universitat de Barcelona i diplomat pel Goethe-Institut de Staufen im Breisgau a Alemanya (1966), des del 1974 ensenya història de la filosofia a la Universitat Rovira i Virgili, on exerceix de catedràtic, fins a la seva jubilació el 2007. També ha exercit de professor a l´escolasticat de Poblet des de l´any 2005 i a l´Institut Sant Fructuós de Teologia des de l'any 1994 fins al 2013.Els seus dos àmbits d'estudi principals han estat la cultura clàssica, grega i llatina, i el pensament modern. Amplià estudis de la seva especialitat a Heidelberg, Regensburg i Berlín. És membre de la Societat Catalana de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans, des del 1982 acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i des del 2016 acadèmic numerari a la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Entre les seves obres cal esmentar: Falange y filosofía (1976), El espíritu y la vida en Max Scheler (1982) i Les arrels romàntiques del present (1997). Un dels seus darrers llibres publicats és \"El Renacimiento, alba de la modenidad\" del 2012.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Jean Buridan (Béthune, c. 1300 - † Paris, França, 1385), en llatí Joannes Buridanus, va ser un filòsof escolàstic i professor francès i un dels inspiradors de l'escepticisme religiós a Europa. Va destacar en els estudis de lògica i en els comentaris a Aristòtil. Va ser defensor del principi de causalitat. Com a autor de treballs teòrics en òptica i mecànica, va formular una noció d'inèrcia intentant explicar el moviment amb la Teoria de l'ímpetu. El seu nom està freqüentment associat amb l'experiment mental conegut com a l'«ase de Buridan». i la paradoxa del pont de Buridan.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Mateu Cabot Ramis (Palma, Mallorca, 1961). Doctor en Filosofia i professor titular d'Estètica i Teoria de les Arts a la Universitat de les Illes Balears.\nLlicenciat en filosofia i lletres (1985) amb la tesi \"Habermas i el concepte de treball en Marx\". Doctor en Filosofia (1990), amb la tesi \"Th. W. Adorno i la Modernitat. Una interpretació de la dialèctica negativa d'Adorno en la perspectiva de la crítica de la modernitat\". Professor titular de la UIB (2002). Dirigí la col·lecció Pensamiento/Clásicos de l'editorial Alba (Barcelona), en la qual es publicaren textos de Kant, Scheler, Nietzsche, Descartes, Pater i Hazlitt, entre d'altres. El seu treball de recerca se centra en la qüestió de l'experiència estètica en la societat de mitjans audiovisuals de masses, des de la teoria estètica inspirada en l'obra de T. W. Adorno. Des d'aquesta perspectiva, igualment, dirigeix la revista Constelaciones. Revista de Teoria Crítica, editada per la Universidad de Salamanca.Ha publicat els llibres El penós camí de la raó. Th. W. Adorno i la crisi de la modernitat (1997), Imatges i conceptes. Introducció a l'estètica (2001) i Más que palabras. Estética en tiempos de cultura audiovisual (2007). Ha editat Th. W. Adorno: balance y perspectivas (2007), Ruptura de la tradición. Estudios sobre Walter Benjamin y Martin Heidegger (2008), Estètica i noves tecnologies (2009) i \"L'ànima romàntica. Claus interpretatives per atendre el romanticisme\" (2009).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Neus Campillo Iborra, (Sueca, Ribera Baixa, 1945) és catedràtica de Filosofia i investigadora en l'Institut Universitari d'Estudis de la Dona (IUED) de la Universitat de València. Doctora en Filosofia en la Universitat de València fou directora del departament de Filosofia en dita universitat del 1999 al 2000, i actualment és professora emèrita d'aquesta mateixa institució. Fou també directora de IUED de 1994 a 1996.És una pensadora feminista emmarcada en la Segona onada del feminisme. Des de la seua posició de directora de l'IUED impulsà els estudis feministes de les dones i del gènere.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Victoria Camps i Cervera (Barcelona, 21 de febrer de 1941) és una filòsofa i professora catedràtica catalana. És catedràtica de Filosofia moral i Política a la Universitat Autònoma de Barcelona.Va cursar els seus estudis de Filosofia a la Universitat de Barcelona, on es doctorà en 1975 amb la tesi La dimensión pragmática del lenguaje. Ha ocupat el lloc de vicerectora, professora i catedràtica d'ètica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha participat en els comitès ètics de l'Hospital del Mar, de l'Hospital de la Vall d'Hebron i de la Fundació Esteve de Barcelona, i fou presidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya.\nFora de l'àmbit universitari, va ser senadora pel PSC-PSOE a les eleccions generals espanyoles de 1993, participant en la candidatura com a independent. Durant aquest temps va presidir la Comissió d'Estudi de continguts televisius del Senat. En l'actualitat és membre del Comitè de Bioètica d'Espanya, presidenta de la Fundació Víctor Grifols i Lucas i membre del Consell de Redacció de les revistes Isegoría (de l'Institut de Filosofia del Consell Superior d'Investigacions Científiques) i Letra Internacional. Entre les seves obres es destaquen: La imaginación ética, Virtudes públicas, El siglo de las mujeres, El gobierno de las emociones i Breve historia de la ética.\nEs considera una de tants filòsofs hereus de José Luis López Aranguren i Josep Ferrater i Mora. En el seu treball ha destacat per la defensa del paper de la dona en la vida política, denunciant-ne la seva exclusió; la convicció en l'Estat del benestar com un valor a defensar enfront de la concepció liberal que pretén reduir l'Estat al mínim; una activa defensora de la democràcia participativa i d'una ètica que contribueixi a la formació de la ciutadania. En el seu treball en la Comissió d'Estudi del Senat sobre els continguts televisius va defensar la televisió pública com un escenari d'imparcialitat, sense ser els portaveus del govern de torn, que és el que en la realitat tendeixen a ser. Quant als mitjans de comunicació privats, ha advocat per una major transparència respecte a la titularitat dels mateixos i els poders econòmics que els sustenten.\nEl 1996 formà part dels signants dels manifests del Foro Babel. L'octubre de 2012 signà, juntament amb un centenar de professionals, un manifest a favor del federalisme espanyol i en contra la independència de Catalunya.El 2008 rebé el Premi Internacional Menéndez Pelayo «pel seu magisteri filosòfic i la influència moral del seu pensament tant a Espanya com a Amèrica».", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Maria Casado Gonzalez (Cartaya, Huelva, 31 de gener de 1952) és una jurista espanyola especialitzada en bioètica. Catedràtica d'Universitat, professora titular de Filosofia del Dret de la Universitat de Barcelona, directora i investigadora principal del Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona i titular de la Càtedra UNESCO de Bioètica de la mateixa universitat. És creadora i Directora del Màster en Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona. Fundadora i codirectora de la Revista de Bioética y Derecho de la Universitat de Barcelona.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Avram Noam Chomsky (Filadèlfia, 7 de desembre del 1928) és un científic, lingüista, filòsof i professor estatunidenc, emèrit de lingüística, a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT).A Chomsky, se li atribueix la creació de la teoria de la gramàtica generativa, sovint considerada la contribució més significativa en el camp de la lingüística teòrica del segle xx. També va ajudar en l'impuls de la revolució cognitiva en psicologia amb la seva revisió de l'obra Verbal Behavior de Burrhus Freferic Skinner, que va qüestionar l'apropament conductista a l'estudi de la ment i del llenguatge predominant en els anys 1950. La seva visió naturalista en l'estudi del llenguatge també ha influit en la filosofia del llenguatge i la filosofia de la ment (vegeu Gilbert Harman, Jerry Fodor). A Chomsky, també li és atribuït l'establiment de l'anomenada «jerarquia de Chomsky», una classificació dels llenguatges formals en termes del seu poder generatiu.\nA més del seu treball lingüístic, Chomsky és àmpliament conegut pel seu activisme polític, i per la seva crítica a la política exterior dels Estats Units d'Amèrica (EUA) i d'altres governs. Chomsky es descriu a ell mateix com un socialista llibertari, un simpatitzant de l'anarcosindicalisme, i sovint és considerat una peça clau intel·lectual en la branca esquerrana de la política dels EUA.\nSegons l'Arts and Humanities Citation Index («Índex de cites d'arts i d'humanitats»), entre 1980 i 1992, Chomsky fou citat com una font amb més freqüència que cap altre autor, i fou la vuitena font més citada de totes.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Emil Cioran (pronunciació en romanés, AFI: [eˈmil t͡ʃjoˈran], Răşinari, 8 d'abril del 1911 - París, 20 de juny del 1995) fou un escriptor i filòsof romanés radicat a França, on també era conegut com a Emil Michel Cioran. La major part de les seues obres es publicà en francès.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Hélène Cixous (Orà, Algèria, 5 de juny de 1937) és una filòsofa, assagista i professora francesa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 11 de març de 1706 - 25 de novembre de 1781) fou un religiós valencià, canonge de la seu, catedràtic de filosofia de la Universitat de València i claustral, i bisbe de Barcelona.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Francesc Colomer Sánchez (Benicàssim, 1966) és un polític valencià, ex-president de les Corts Valencianes i actualment secretari autonòmic de Turisme de la Generalitat Valenciana. Militant del PSPV-PSOE i anteriorment d'EUPV, va ser alcalde de Benicàssim (Plana Alta) entre 2007 i 2011.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Hedwig Conrad-Martius (Berlín, 27 de febrer de 1888 - Starnberg, Munic, 15 de febrer de 1966) fou una filòsofa alemanya.Fou deixebla de Husserl i companya d'estudis d'Edith Stein a Göttingen. El 1912 es casà amb Theodor Conrad, també deixeble de Husserl. Va ser una de les primeres dones alemanyes que va cursar estudis universitaris i es pot considerar un dels membres principals del moviment fenomenològic. Durant la seva trajectòria, s'ocupà especialment de l'aplicació de la fenomenologia als problemes de l'ontologia. La seva obra principal de 1923 fou Realontologie. Segons la seva filosofia, a la natura existeixen molts fonaments potencials immanents i transfísics que poden explicar molts dels resultats paradoxals de les ciències naturals. El 1930 va intentar aconseguir el títol per a l'accés a l'ensenyament universitari, però la situació política d'aquella època i antecedents jueus llunyans l'hi van impedir. El 1949, però, un cop acabada la guerra, va poder ingressar a la Universitat de Munic com a professora de filosofia natural.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Adela Cortina Orts (València, 1947) és una filòsofa valenciana, catedràtica en ètica per la Universitat de València. Des de 2008 forma part de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. És directora de la Fundació ÉTNOR (per a l'Ètica dels Negocis i les Organitzacions).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Alphonse Darlu (Liborna, 20 de març de 1849 - París, 5 de maig de 1921) fou un professor de filosofia francès. Professor al liceu Condorcet a París, és sobretot conegut per haver estat el mestre de Marcel Proust, tot i que també tingué com a alumnes Élie Halévy, Léon Brunschvicg, Louis Couturat o Xavier Léon. Representant de la tradició francesa del magisteri filosòfic, Darlu va publicar poc, però la seva influència fou gran sobre entre la seva audiència. El seu ensenyament és característic de la filosofia oficial de la Tercera República.\nEs va interessar per la filosofia descobrint Plató als llibres d'Alfred Fouillée. Agregat de filosofia l'any 1871, fou nomenat professor de filosofia a Perigús, a Angulema i a Bordeus. L'any 1882 esdevingué professor al Lycée Saint-Louis a París i a continuació al Lycée Henri-IV. L'any 1885, fou nomenat per al Lycée Condorcet Tot seguit fou professor a les escoles normals superiors de Fontenay i de Sèvres. L'any 1893, funda amb alguns dels seus alumnes la Revue de métaphysique et de morale. Fou inspector general de la Instrucció pública des de 1901 fins a la seva jubilació l'any 1919.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Antoni Defez i Martín (València, 1958) és un doctor en filosofia, poeta i assagista valencià d'orientació wittgensteiniana. Estudià Magisteri i Filosofia a la Universitat de València. Ha treballat com a professor de primària i batxillerat, com a professor associat a la Universitat de València i a la Universitat d'Alacant, i des de 1994 és professor de Filosofia de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. També ha estat membre directiu de la Societat de Filosofia del País Valencià i secretari de la revista Quaderns de filosofia i ciència.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Daniel Clement Dennett (nascut el 28 de març de 1942 a Boston, EUA) és un filòsof nord-americà. És un dels filòsofs de la ciència més destacats en l'àmbit de les ciències cognitives especialment en l'estudi de la intel·ligència artificial i la teoria de mems. També són significatives les seves aportacions sobre la importància actual del darwinisme. Dirigeix el Centre d'Estudis Cognitius de la Universitat de Tufts, on és catedràtic de filosofia. Des de 1987 és membre de l'American Academy of Arts and Sciences.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Paul Deussen (Oberdreis, Renània-Palatinat, 7 de gener de 1845 - Kiel, 6 de juliol de 1919) fou un filòsof, historiador, orientalista i professor universitari alemany.\nDeixeble de Schopenhauer, fou professor a la Universitat de Berlín i la Universitat de Kiel. Estudiós dels fonaments filosòfics de la religió, arribà al convenciment de la identitat de totes les religions instituïdes. Entre les seves nombroses obres cal destacar Allgemeine Geschichte der Philosophie, mit besonderer Berücksichtigung der Religionen (‘Història general de la filosofia, amb especial consideració de les religions’, 6 volums, 1894-1917). Fou editor d'obres de Schopenhauer i amic de Friedrich Nietzsche (1844–1900), gran admirador de la cultura vedàntica, va viatjar molt a l'Índia, on era conegut pel seu nom preferit en sànscrit, ‘Devasena’. Entre les seves nombroses publicacions destaquen The Philosophy of the Upaniṣads (1899, amb una traducció a l'anglès de 1906), i extenses traduccions a l'alemany dels Upaniṣads, parts de la Mahābhārata i dels Brahmasūtrabhāṣya de Śaṅkara, entre d'altres.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "John Dewey (Burlington, 20 d'octubre de 1859 – Nova York, 1 de juny de 1952) va ésser un filòsof, pedagog i psicòleg estatunidenc. En la línia pragmàtica de William James i el seu mètode, la filosofia de Dewey és una aplicació del mètode científic a la filosofia. La base de la seva pedagogia és l'educació per l'acció. Les seves concepcions sobre socialització i educació social han exercit una gran influència en la pedagogia contemporània, especialment entre els educadors adscrits al moviment de l'escola nova.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Giuseppe Di Giacomo és un escriptor i un filòsof italià, destaca sobretot en el camp de l'estètica i pels seus tractats sobre literatura. Autor d'un centenar de publicacions científiques que s'ocupen del vincle entre l'estètica i la literatura, així com la relació entre l'estètica i les arts figuratives, amb especial referència a la cultura modernocontemporània i a problemes actuals com la imatge, la representació, la relació art-vida, la memòria i la noció de testimoniança.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Hermann Alexander Diels (Biebrich, barri de Wiesbaden, 18 de maig de 1848 - Berlin-Dahlem 4 de juny de 1922), filòleg hel·lenista i historiador de filosofia especialitzat en filòsofs presocràtics, pare del botànic Friedrich Ludwig Emil Diels. Alumne de la universitat de Bonn i de \nla de Humboldt a Berlín.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Mikel Louis Dufrenne (Clermont, Oise, 9 de gener de 1910 - París, 10 de juny de 1995) va ser un filòsof francès.\nSeguidor del corrent fenomenològic francès, i influenciat per Edmund Husserl, Martin Heidegger, Jean-Paul Sartre i Maurice Merleau-Ponty, aplicà aquest mètode a qüestions relacionades amb l'estètica, especialment els problemes que es deriven de la relació entre l'objecte estètic i l'espectador. Va fundar el departament de filosofia a la Universitat de París X Nanterre als anys seixanta, convidant Emmanuel Lévinas i Paul Ricoeur a unir-s'hi. Fou editor de La Revue d'Esthétique i dirigí la sèrie de llibres titulada Collection d'Esthétique. Va difondre una estètica distintivament fenomenològica per tot Occident. A la seva mort, era considerat el degà de la filosofia de l'art a Europa i fou molt apreciat també a altres llocs, inclosos els Estats Units i el Quebec, on va ensenyar durant els seus últims anys. Entre les seves obres, cal esmentar Phénoménologie de l'expérience esthétique (1967), Pour l'homme: essai (1968), o Art et Politique (1974).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Charles Alexandre Dupuy (Le Puy-en-Velay, 5 de novembre de 1851 - Illa (Rosselló), 23 de juliol de 1923) fou un polític francès, tres vegades primer ministre de la República Francesa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Enrique Dussel és un filòsof llatinoamericà nascut a Mendoza, Argentina, el 1934. Radica des de 1975 a l'exili a Mèxic, exponent del marxisme a l'Amèrica Llatina.\nLlicenciat i doctor en filosofia, llicenciat en Ciències de la Religió, doctor en Història, Doctor honoris causa (Fribourg, Suïssa, 1981) i a la Universidad Mayor de San Andrés, de La Paz, Bolívia. Professor d'ètica del departament de filosofia de l'Universidad Autónoma Metropolitana, i a l'UNAM (Mèxic), coordinador de l'Associació de Filosofia i Alliberament.\nConsiderat com un dels grans exponents del pensament filosòfic llatinoamericà. Autor d'una gran quantitat de llibres. El seu pensament recorre temes com: teologia, política, filosofia; incloent ètica, filosofia política, estètica i ontologia. Ha estat crític de la postmodernitat o tardomodernidad apel·lant un \"nou\" moment denominat transmodernitat. Ha mantingut diàleg amb filòsofs com Karl-Otto Apel, Gianni Vattimo, Jürgen Habermas, Richard Rorty, Emmanuel Lévinas; sent un crític del pensament contemporani.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Mircea Eliade (pronunciació en romanès: /ˈmirt͡ʃe̯a eliˈade/) (Bucarest, 9 de març de 1907 – Chicago, 22 d'abril de 1986) fou un estudiós romanès especialitzat en mitologia i història de la religió. Gran coneixedor d'idiomes i amb formació en filosofia, va divulgar i analitzar relats i símbols relacionats amb les creences del món europeu i oriental.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Francesc Estapoll (Palma, Mallorca, 1641 - Maó, 19 d'abril de 1718) fou un franciscà, catedràtic de filosofia escotista i regent d'estudis de la Universitat Lul·liana de Mallorca.Amb quinze anys vestí l'hàbit franciscà al Convent de Sant Francesc d'Assís de la seva ciutat natal. Després que el 1692 fos designat catedràtic de Prima -càrrec que conservà fins a 1702- i el 1693 es gradués com a catedràtic de Teologia, va exercir com a professor a la Universitat Lul·liana de Mallorca i fou seguidor del pensament escotista. Durant alguns anys també fou regent d'estudis. Com a conseqüència dels seus grans coneixements i en reconeixement als serveis prestats a l'Orde, el Pare General el nomenà lector jubilat amb la dignitat de Pare de província. També fou qualificador del Sant Ofici. El 1718 moria al Convent de Maó. Entre la seva obra es troben, inèdits, diversos tractats filosòfics en llatí.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Joan Andreu Estrany (València, ? - València, 1530) va ser un sacerdot, teòleg i humanista valencià.\nVa estudiar a Alcalà, on un dels seus mestres fou Antonio de Nebrija, i a París, des d'on va tornar a València essent ja un prestigiós mestre en arts. En la Universitat de València es va doctorar, hi va exercir successivament les càtedres de filosofia moral (1515 i 1517), filosofia natural (1516) i lògica (1517 i 1522), i en va ser nomenat rector el 1517. Alguns dels seus deixebles foren Miquel Jeroni Ledesma, Cosme Damià i Pere Joan Nunyes. Joan de Borja, tercer duc de Gandia, sol·licità ser instruït per ell i l'afavorí amb el seu mecenatge. Meresqué l'elogi del seu amic Lluís Vives: «Homo qui summae eruditioni summam quoque probitatem adjunxit», i d'altres personalitats eminents com ara Pere Antoni Beuter, Vicent Mariner i Gregori Maians.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Kathinka Evers (Suècia, 1960) és investigadora del Centre for Research Ethics & Bioethics de la Universitat d'Uppsala. Experta en neuroètica, s'ha centrat especialment en qüestions relacionades amb l'ètica dels biobancs –els sistemes d'emmagatzemament, conservació i anàlisi de mostres biològiques.Doctora en Filosofia per la Universitat de Lund (Suècia), ha estat investigadora i professora invitada en diversos centres internacionals, com ara el Balliol College (Universitat d'Oxford, Regne Unit), la Universitat de Tasmània (Austràlia) o l'École Normale Supérieure i el Collège de France a París (França). Entre el 1997 i el 2002 va ser directora executiva de l'Standing Committee on Responsibility and Ethics in Science (SCRES), pertanyent al Consell Internacional per a la Ciència (ICSU).És autora de Neuroética. Cuando la materia se despierta (Katz editores, 2011).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Josep Ferrater Mora (Barcelona, 30 d'octubre de 1912 - Barcelona, 30 de gener de 1991) fou un filòsof i assagista català. És el filòsof català més destacat del segle xx. El seu llegat és una obra molt sòlida caracteritzada per haver integrat les diverses perspectives filosòfiques vigents.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Johann Gottlieb Fichte (AFI: ˈjoːhan ˈɡɔtliːp ˈfɪçtə) (Rammenau, 19 de maig de 1762 - Berlín, 27 de gener de 1814) fou un filòsof alemany de gran importància en la història del pensament occidental. Com a continuador de la filosofia crítica de Kant i precursor tant de Schelling com de la filosofia de l'esperit d'Hegel, és considerat un dels pares de l'anomenat idealisme alemany. És el creador de la tríade dialèctica en la seva terminologia tesi-antítesi-síntesi, que sol atribuir-se a Hegel, encara que aquest va utilitzar la denominació abstracte-negatiu-concret.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Bartomeu Forteza Pujol (Felanitx, Mallorca, 17 de juny de 1939 - Barcelona, Barcelonès, 6 de desembre de 2000) fou un filòsof, investigador, traductor i professor balear.\nFormat a Mallorca, es llicencià en teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma el 1962, i especialitzat en patrística, amplià estudis a Munic i obtingé la llicenciatura en filosofia també a la Universitat Gregoriana el 1977, i a la Universitat de Barcelona el 1978. Es doctorà en filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Thomas Hobbes (1993). El 1979 guanyà per oposició la plaça de professor agregat de batxillerat de l'assignatura de filosofia i el 1981 la de catedràtic. El 1999 passà a ser professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, on impartí un curs de doctorat sobre Hobbes. Fou membre de la Societat Catalana de Filosofia i corresponsal per Espanya del Bulletin Hobbes, publicació anual dels Archives de Philosophie. Ha estat traductor i el màxim coneixedor a l'estat espanyol del pensament de l'empirista anglès Thomas Hobbes. Corresponsal a Espanya i Portugal del Butlletin Hobbes, destacà per la seva tesi doctoral L'objectivitat a la filosofia lingüística de Thomas Hobbes, publicada el 1999. Del pensador anglès, en traduí, al castellà, Libertad y necesidad y otros escritos (1991) i, al català, alguns textos que palesen les discrepàncies que mantingué amb Descartes i, pòstumament, de De Corpore (2011).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Gary Francione (Nova York, 24 de maig de 1954) és professor de Dret i Filosofia a la Universitat Rutgers de Nova Jersey. Va ser el fundador i director del Rutgers Animal Rights Law Centre. És especialista en drets dels animals i un dels pioners en la teoria abolicionista de drets dels animals no humans. Considera que el moviment reformista pel benestar dels animals no humans és erroni en la teoria i la pràctica, ja que els animals són en l'actualitat considerats com una propietat més. Francione considera que el moviment abolicionista ha de tenir una línia de demarcació moral en el veganisme, rebutjant el consum de qualsevol producte d'origen animal. Els seus treballs sobre els animals s'han centrat en tres temes: (1) l'estatus dels animals no humans com a propietat, (2) les diferències entre drets dels animals i benestar animal, i (3) una teoria dels drets dels animals basada en la sola sintiencia.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Erich Seligmann Fromm (Frankfurt del Main, 23 de març del 1900 - Muralto, Suïssa, 18 de març del 1980) fou un psicoanalista i sociòleg alemany nacionalitzat dels Estats Units.El 1918, estudià uns mesos jurisprudència a Frankfurt, però el 1919 ho deixà per a estudiar sociologia amb Alfred Weber (germà de Max Weber), Karl Jaspers i Heinrich Rickert a Heidelberg. A partir dels anys trenta, ensenyà a l'Institut de Psicoanàlisi de Frankfurt, adscrit a l'Escola de Frankfurt, on desenvolupà els elements d'una antropologia freudomarxista i estudià els factors socioeconòmics en el desenvolupament de les neurosis. Net i besnet de rabins ortodoxos, el 1926 abandonà el judaisme ortodox i adoptà postures secularistes i laiques.\nHagué d'emigrar el 1934 als Estats Units d'Amèrica, on posteriorment n'adoptà la nacionalitat. Fou director del Departament de Psicoanàlisi de l'Escola de Medicina de Mèxic (1955); aplicà la psicoanàlisi a les investigacions historicosocials i determinà com a element bàsic dels dogmes religiosos el manteniment de l'autoritat de l'Estat mitjançant l'autoritat familiar i la por de la llibertat. Afirmà que el radicalisme es basa en el lema De omnibus dubitandum: tot s'ha de qüestionar, i tot s'ha de sotmetre a la crítica, però sobretot aquells conceptes i postulats que es consideren immutables, sòlidament establerts. Aquells que «són així, perquè sempre han estat així». També estudià el Talmud i els mites bíblics per a explicar la concepció del bé i del mal de la cultura occidental.\nVa ser un ferotge crític de Sigmund Freud tal com es pot apreciar en els seus llibres, personatge al qual hi té un llibre de crítica dedicat.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Jostein Gaarder, pronunciat /ˈju:staɪn ˈgɔːrdər/, (Oslo, 8 d'agost de 1952) és escriptor en llengua noruega i filòsof. Va ser professor d'història de les idees i de filosofia i és un dels escriptors més destacats de Noruega, per les seves novel·les, contes i relats. En els seus vint anys de trajectòria com a escriptor, Jostein Gaarder ha desenvolupat un univers imaginatiu on la reflexió sobre el passat s'uneix a les qüestions sobre\nel futur. En aquest context, el filòsof noruec proposa una Declaració Universal de les Obligacions Humanes, amb especial atenció a la responsabilitat en matèria ecològica.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Pere Garriga i Marill (Esparreguera, província de Barcelona, 30 d'octubre de 1842 - les Corts, 31 de desembre de 1890) o Taquígraf Garriga fou un sacerdot i filòsof català.\nCursa el batxillerat en l'Institut de Barcelona i la carrera eclesiàstica i la de filosofia i lletres, sent anomenat coadjutor de la parròquia de Sant Josep de Gràcia; de la de Sant Miquel del Port de la Barceloneta i de l'església del Carme de Barcelona.\nEl 1871 dimití d'aquest càrrec, després d'haver-se llicenciat en dret civil i canònic i en filosofia i lletres, traslladant-se a Madrid, on es doctorà en les expressades assignatures i cursà la carrera de bibliotecari. Va ser penitenciari de San Francisco el Grande des de 1873 fins al 1881, en què es traslladà a Santiago de Cuba, on desenvolupà els càrrecs de provisor i vicari general de l'arquebisbat i de vicerector i catedràtic del Seminari; però poc temps després es veié obligat, per motius de salut, a tornar a Espanya, sent nomenat el 1882 catedràtic de psicologia, lògica i ètica a l'Institut de Maó i traslladat el mateix any a Guadalajara i a Lleida, on explicà la mateixa assignatura.\nVa donar renom a Garriga i Marill el seu sistema taquigràfic, que es distingia essencialment dels altres emprats a Espanya en l'anàlisi de les paraules, en l'estructura sistemàtica i en la disposició i classificació dels tres ordres de signes que estableix com fonament de la taquigrafia. Els seus nombrosos adeptes acordaren fundar la primera societat taquigràfica espanyola amb el nom de Corporació taquigràfica del sistema Garriga, constituïda el 1872.\nEl 1864 Garriga i Marill publicà La taquigrafia sistemàtica, de la se'n feren diverses edicions, i efectivament donà a estampar: Taquigrafia que se enseña oficilamente en el Instituto de Barcelona bajo la protección de su Diputación provincial (Madrid, 1875), Taquigrafia y su historia universal (Madrid, 1879), i Taquigrafia con su comparaciónés historia universal (Barcelona 1887). A més publicà. entre altres obres:\n\nLos absurdos del folleto <> del señor Sunyer i Capdevila (Barcelona, 1869).\nPlan de la República española (Madrid, 1875).\nLógica (Barcelona, 1888).\nOntologia (Barcelona, 1884).\nEtica (Barcelona, 1888).Figura en aquestes últimes obres, algunes de les quals van encapçalades amb la denominació de La sabiduría y su lenguaje, al costat de síntesis extravagants, observacions i comentaris de singular vàlua ideològica.\nGarriga i Marill havia estat deixeble de Llorens, del qual rebé sens dubte l'entusiasme per la filosofia i la tendència conciliadora en l'acarament dels sistemes, però li mancava l'esperit observador i la moderació metafísica que aturava en el límit precís el seu savi mestre. Un minuciós estudi dels llibres de filosofia i dels manuscrits que sembla deixà aquell docte sacerdot, ens revelen factors distints en la seva formació, probablement una marcada tendència ontologista i semi-schellingiana.\nEl 1929 l'ajuntament de Barcelona li dedicà un carrer de les Corts, que duu el nom de taquígraf Garriga.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Gilbert de Poitiers (Poitiers, 1070 - 4 de setembre de 1154) va ser un lògic i teòleg escolàstic conegut també com a Gilbert de la Porrée.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Diego Gracia Guillén (Madrid, 21 de maig de 1941) és un metge i filòsof espanyol, especialista en bioètica i acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.\nEl 1970 va obtenir la Llicenciatura en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Salamanca, on es va apropar a la càtedra d'Història de la Medicina de Luis Granjel. Després de realitzar en aquella universitat la seva tesina de llicenciatura (\"Psicologia Factorial de la Personalitat\"), va sol·licitar una carta de recomanació a Granjel per a Pedro Laín Entralgo i es va traslladar a Madrid.Deixeble de Laín i de Xavier Zubiri, ha contribuït a l'ètica mèdica, desenvolupant el concepte de deliberació. Va ostentar la càtedra d'Història de la Medicina de la Universitat Complutense de Madrid i va ser director del primer màster espanyol de Bioètica.És membre de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina i de l'Acadèmia de Medicina de Xile, és Doctor Honoris causa per les Universitats de Còrdova (Argentina) i San Marcos de Lima, director de la Fundació Xavier Zubiri i president del Patronat de la Fundació de Ciències de la Salut.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Gregorio Luri Medrano (Azagra, Navarra, 1955) és un professor de filosofia.\nÉs doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona, llicenciat també en ciències de l'educació, premi extraordinari de llicenciatura en ciències de l'educació i premi de doctorat en filosofia. Ha treballat com a mestre de primària, com a professor de filosofia en batxillerat i com a professor universitari.\nHa publicat diversos textos de caràcter filosòfic. És coordinador del volum La raó del mite (2000), és autor, entre altres textos, del Procés de Sòcrates (1998), Biografies d'un mite (2001) i Guia per a no entendre Sòcrates (2004). També ha escrit L'escola contra el món (2008), on fa un repàs als temes polèmics de l'educació des d'una òptica crítica i optimista. També ha publicat Val més educar. Consells als pares sobre el sentit comú (2014) i Seguint les passes dels almogàvers (2014). Els seu darrer llibre és Elogio de las familias sensatamente imperfectas (2017)\nCol·labora com a opinador al diari Ara.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Nicolas Grimaldi és un filòsof francès nascut el 1933. És professor emèrit de la Universitat de París IV-Sorbona dins de la qual ha ocupat successivament les càtedres d'història de la filosofia moderna i de metafísica, Nicolas Grimaldi és autor de nombrosos assaigs filosòfics. Les seves temàtiques preferides, que aborden sovint una via no sistemàtica que condueixen a una lliure reflexió que comprèn nocions tan diverses com l'imaginari, el temps, el desig, el jo, l'espera,etc. S'ha interessat per diferents branques de la filosofia (metafísica, ètica, estètica), i s'ha especialitzat en el pensament de Descartes el qual és una referència dins dels seus textos i que trobem en nombroses referències filosòfiques (els presocràtics als existencialistes) i literaris (Kafka, Baudelaire, Simenon, Tolstoi…).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Manuel Rubén Abimael Guzmán Reynoso (Mollendo, Arequipa, 3 de desembre de 1934 - Base naval de Callao, 11 de setembre de 2021), més conegut pel nom de guerra de President Gonzalo, fou un militant comunista peruà, líder-fundador de la guerrilla maoista Sendero Luminoso fins a la seva detenció l'any 1992. Se l'acusa de ser responsable de la mort de milers de civils.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Jürgen Habermas (/ˈjʏʁɡn̩ ˈhaːbɐmaːs/) (Düsseldorf, 18 de juny de 1929) és un filòsof i sociòleg alemany reconegut en tot el món pels seus treballs en filosofia pràctica (ètica, filosofia política i de dret).\nÉs el principal representant de la \"Segona Generació\" de l'Escola de Frankfurt i un dels exponents de la Teoria Crítica desenvolupada a l'Institut d'Investigació Social. El seu contacte amb la Teoria Crítica li va servir per a ampliar els seus interessos intel·lectuals i endinsar-se en dos corrents de pensament que han marcat la seva obra: el marxisme i la psicoanàlisi.Gràcies a una activitat regular com a professor en universitats estrangeres, especialment als Estats Units, així com per la traducció dels seus treballs més importants a més de trenta idiomes, les seves teories són conegudes, estudiades i discutides al món sencer. Entre les seves aportacions destaquen la construcció teòrica de l'acció comunicativa i la democràcia deliberativa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Nicolai Hartmann (1882-1950) va ser un filòsof nascut a Riga (Imperi Rus), però d'influència alemanya. Allà va desenvolupar tota la seva obra i va treballar com a professor, especialment a la Universitat de Marburg. Es considera el principal descobridor de les propietats emergents i un dels autors més rellevants del segle XIX en ontologia. Junts amb setanta intel·lectuals, e l 19 d'agost del 1934 va signar un manifest al diari Völkischer Beobachter en favor de la concentració de tots els poders de la nació en la sola persona d'Adolf Hitler a l'ocasió del referèndum sobre el cap d'estat del Reich.Considerava que la realitat es divideix en quatre nivells: l'inorgànic, l'orgànic, l'emocional i l'intel·lectual, basant-se en Aristòtil. Entre aquests nivells es donen una sèrie de lleis. La primera, anomenada de recurrència, indica que les categories inferiors es donen a les superiors però no a la inversa, és a dir, existeix una jerarquia entre els nivells unidireccional. La segona llei, la de modificació, explica que les categories conceptuals dels nivells inferiors són modificades i enteses segons els nivells superiors. La tercera llei afirma que en el nivell superior existeix un element nou que no pot existir a l'inferior. Les fronteres entre els nivells, segons la quarta llei, són nítides i es produeix un canvi abrupte entre ells.\nEn reformular les tesis de Kant, va diferenciar les categories objectives, pertanyents als diferents nivells de la realitat, i les subjectives, les usades per entendre-les, separant l'epistemologia de l'ontologia (i donant primacia a la segona). Considerava que la llibertat humana era una categoria objectiva, com demostra l'existència de conceptes com la responsabilitat o el remordiment. Pel que fa als valors, pensava que la seva acceptació era la clau de la seva força i per tant aquells valors més comuns i compartits són els que més força i cohesió donen a una comunitat\nEntre els seus alumnes destaquen Borís Leonídovitx Pasternak i Hans-Georg Gadamer.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Georg Wilhelm Friedrich Hegel (Stuttgart, 27 d'agost de 1770 – Berlín, 14 de novembre de 1831) va ser un filòsof alemany pertanyent a l'idealisme.\nVa rebre la seva formació en el Tübinger Stift (seminari luterà adscrit a la Universitat de Tübingen), on va fer amistat amb el futur filòsof Friedrich Schelling i el poeta Friedrich Hölderlin. Posteriorment, va treballar com a professor en diverses universitats del món alemany, com ara les de Jena, Heidelberg o Berlín.\nEl van fascinar les obres de Spinoza, Kant i Rousseau, així com la Revolució Francesa, la qual va acabar rebutjant quan va caure en mans del terror jacobí. Se'l considera l'últim dels més grans metafísics. Va morir víctima d'una epidèmia de còlera, que va fer estralls durant l'estiu i la tardor del 1831.\nConsiderat per la història clàssica de la filosofia com el representant de la cimera del moviment vuitcentista alemany de l'idealisme filosòfic i com un revolucionari de la dialèctica, hauria de tenir un impacte profund en el materialisme històric de Karl Marx. Hegel és cèlebre com a filòsof molt fosc, però molt original, transcendent per a la història de la filosofia i que sorprèn a cada nova generació. La prova està que la profunditat del seu pensament va generar una sèrie de reaccions i revolucions que van inaugurar tota una nova visió de fer filosofia, que comprèn l'explicació del materialisme marxista, el preexistencialisme de Søren Kierkegaard, la fuita de la metafísica de Friedrich Nietzsche, la crítica a l'ontologia de Martin Heidegger, la filosofia de Jean Paul Sartre, el pensament nietzscheà de Georges Bataille i la teoria de la desconstrucció de Jacques Derrida, entre d'altres. Des dels seus principis fins als nostres dies, els seus escrits continuen tenint gran repercussió, en part donada a les múltiples interpretacions possibles que tenen els seus textos.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Michał Kazimierz Heller (Tarnów, Polònia, 1936) és actualment professor de filosofia a l'Acadèmia Pontifícia de Teologia de la Cracòvia i degà de la Facultat de Teologia de Tarnów. Des de 1981 és membre associat de l'Observatori Astronòmic Vaticà i des de 1991 pertany a l'Acadèmia Pontifícia de les Ciències.\nNascut al si d'una família profundament creient, Heller i els seus pares hagueren de suportar la dominació alemanya i russa, i foren deportats a Sibèria durant sis anys. Després de tornar a Polònia, quan el fill decidí entrar al seminari, el seu pare va patir diverses persecucions per part de les autoritats. Seria el pare de Heller, enginyer elèctric i mecànic, molt interessat durant tota la seva vida per les qüestions teòriques fonamentals, qui inspiraria l'amor a la ciència al seu fill, influint decisivament en la seva vocació investigadora.\nHeller va fer el batxillerat a Mościce, estudià a la Universitat Catòlica de Lublin i fou ordenat sacerdot el 1959. És doctor en teologia (1959), filosofia (1965) i física (1966) per aquesta Universitat. Des dels anys seixanta participà en el grup de discussió interdisciplinar promogut per l'arquebisbe de Cracòvia Karol Wojtyła. Malgrat la creixent fama de Heller a Polònia i a l'estranger, no se li va concedir la possibilitat de sortir del país fins a mitjan des anys setanta, moment en què va haver de rebre l'ajuda del seu amic Wojtyła per al finançament dels primers viatges.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Christian Cay Lorenz Hirschfeld (Kirchnüchel, 1742 - Kiel, 1792) va ser un artista alemany, professor universitari de filosofia i història de l'art.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Max Horkheimer W. (Zuffenhausen, Regne de Württemberg, Imperi Alemany 14 de febrer de 1895 - Nuremberg, Baviera, RFA 7 de juliol de 1973) fou un filòsof, sociòleg i professor alemany, d'origen jueu.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Georges Hulin de Loo (Gant, 10 de desembre de 1862 - Brussel·les, 27 de desembre de 1945) fou un historiador de l'art belga especialista en pintura flamenca.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Edmund Husserl [ˌˀɛtm̥ʊnt ͜ ˈhʊsɐl] (Prossnitz, Moràvia, Imperi austríac, 1859 - Friburg de Brisgòvia, Alemanya, 1938) fou un filòsof alemany d'origen jueu.\nFou alumne de Franz Brentano i Carl Stumpf a Halle, i el 1901 fou professor a Göttingen i Friburg de Brisgòvia, i cap de l'escola fenomenològica. La seva evolució intel·lectual, marcada successivament per l'influx de Plató, René Descartes i Immanuel Kant, descriu una mena d'arc que va del pol objectiu al pol subjectiu de la consciència. La seva primera obra es caracteritza pel descobriment i la descripció del contingut ideal del coneixement: les \"essències\" de les coses. En obres posteriors, introduí la problemàtica crítica de l'epokhé i transformà així el realisme aparent de la primera època en una mena d'idealisme transcendental que cerca en la consciència —una consciència transcendental a l'estil de Kant i, per tant, intersubjectiva— el fonament absolut del món d'objectes que s'hi constitueix. Endemés, el 1887, es convertí al cristianisme luterà i abandonà el judaisme.\nEn les darreres obres aborda temes nous: la veritat prejudicial, la temporalitat de la consciència, la mundanitat de l'ésser humà, etc., que semblen preparar el futur pensament de Martin Heidegger. Considerat com a fundador de la fenomenologia, Husserl no concep el fenomen sinó com la realitat mateixa, tal com és donada a l'ésser humà immediatament en el coneixement. La primera etapa de la fenomenologia és dominada, doncs, per l'admiració, gairebé platònica, per la presència de les coses en la consciència. Hom subratlla alhora la intencionalitat del coneixement: la consciència no és mai solipsista, és consciència d'alguna cosa i tendeix sempre vers un objecte, i així la correlació consciència-cosa domina el pensament de Husserl. Resta només a determinar si la cosa és en si mateixa o és per la consciència. En decidir-se per la segona alternativa, Husserl transforma definitivament la primitiva fenomenologia de les essències en una fenomenologia transcendental, posant l'èmfasi en la reducció transcendental; però, en lloc d'instal·lar-se definitivament en un dels dos pols de la relació subjecte-objecte, se situa al bell mig de l'arc transcendental que els enllaça, i des d'allí analitza i descriu les estructures essencials de l'un i de l'altre. Aquesta situació és inestable i el pensament de Husserl dona proves d'aquesta inestabilitat. Ell pensa, però, que és la situació peculiar del filòsof. Aquest pensament va influir posteriorment en Edith Stein (St. Teresa Benedicta de la Creu), Eugen Fink, Martin Heidegger, Jean-Paul Sartre, Maurice Merleau-Ponty i Max Scheler, el seu principal deixeble.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Kumba Ialá Embaló o Kumba Yalá Embaló (Bula, Guinea Portuguesa, 15 de març de 1953 - Bissau, 4 d'abril de 2014) fou un polític de Guinea Bissau, president de la República de Guinea Bissau. Va assumir el càrrec el 17 de febrer de 2000 i va romandre en aquell fins a ser deposat per un cop d'estat militar el 14 de setembre de 2003. Des de 2008 Ialá és musulmà adoptant el nom Mohamed Ialá Embaló, encara que prèviament havia estat catòlic, i d'origen balanta.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Jean André Wahl, nascut el 25 de maig 1888 a Marsella i mort el 19 de juny 1974 a París, és un filòsof francès. Va ser professor a la Sorbonne de 1936 a 1967, excepte durant la Segona Guerra mundial. Es va refugiar als Estats Units de 1941 a 1945 (on va ensenyar), havent-hi estat pres en tant que jueu al camp de concentració de Drancy, d'on es va escapar.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Hans Siggaard Jensen (Viborg, Dinamarca, 14 de juliol de 1947) és un professor de filosofia de la ciència i director del Centre de Recerca Educativa de la Universitat d'Aarhus (Campus de Copenhagen). Ha impartit, a la Universitat de Copenhagen, cursos d'epistemologia i de filosofia de l'educació (1972-1974) i de filosofia de la ciència (1974-1976). Va ser professor associat de la Universitat d'Aalborg (1976-1978), on va impartir cursos de filosofia de la tecnologia i cursos de teoria de l'educació, de la qual en va ser degà. Va ser professor de la Copenhagen Business School (1987-2001) i director del programa de doctorat de l'escola. Va crear el Learning Lab Denmark (2001) en la nova Danish University of Education. El 1991 va ser el principal impulsor de l'European Doctoral Programme Association in Management and Business Administration, de la qual n'ha sigut el president durant una dècada. Ha estat assessor de la Comunitat Europea en temes d'educació a distància i política científica i també assessor i president de comissions del Govern de Dinamarca i de la Nordic Research Academy. El 21 de novembre de 2013, a proposta de l'Escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses (ESADE-URL) la Universitat Ramon Llull li va concedir el títol de Doctor honoris causa.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Immanuel Kant [AFI: ɪˌmɑnʊ̯ɛl ˈkʰantʿ] (Königsberg, 22 d'abril del 1724 - 12 de febrer del 1804) fou un destacat filòsof prussià. Fill d'un modest guarnicioner, Immanuel Kant fou educat en el pietisme. El 1740, entra en la Universitat de Königsberg, la seva ciutat natal, com a estudiant de teologia, i hi fou alumne de Martin Knutzen, que l'introduí en la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff i li va imbuir, així mateix, l'interès per les ciències naturals, en particular per la mecànica de Newton. Al llarg de la seva vida, Kant no va arribar a allunyar-se mai més d'un centenar de quilòmetres de la seva ciutat natal, per la qual cosa la seva existència va transcórrer pràcticament a la seva ciutat natal mateixa. L'única excepció fou quan va residir uns mesos a Arnsdorf, on treballà com a preceptor, activitat a la qual es va dedicar per guanyar-se la vida després de la mort del seu pare (1746).\nDesprés de doctorar-se en la Universitat de Königsberg als trenta-un anys, Kant va exercir en aquest centre la docència i, el 1770, després de fracassar dues vegades en l'intent d'obtenir una càtedra i d'haver rebutjat oferiments d'altres universitats, finalment en fou nomenat professor ordinari de lògica i metafísica. Atret per la teologia i, després, per la matemàtica i la física de Newton, es graduà i ensenyà en la universitat.\nEn la seva primera època es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; feu diversos cursos de geografia i elaborà una teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i coneguda per teoria de Kant-Laplace. La dissertació De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis (1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l'empirisme de David Hume, anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres principals, entre les quals es poden destacar Kritik der reinen Vernunft (Crítica de la raó pura, 1781; edició corregida, 1787), Kritik der praktischen Vernunft (Crítica de la raó pràctica, 1788), Kritik der Urteilskraft (Crítica del judici, 1790), i l'important Opus postumum (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou publicat, però, íntegrament fins al 1938). Màxim exponent de la Il·lustració i pensador extraordinàriament influent en els segles xix i xx, Kant feu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el \"camí segur d'una veritable ciència\", a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la Crítica de la raó pura.La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d'existència metòdica i rutinària. És conegut el seu costum de fer un passeig vespertí, diàriament a la mateixa hora i amb idèntic recorregut, fins al punt que arribà a convertir-se en una espècie de senyal horari per als seus conciutadans; es conta que l'única excepció es va produir el dia en què la lectura de l'Émile, de Rousseau, el va absorbir tant com per a fer-li oblidar el seu passeig, fet que va suscitar l'alarma dels seus coneguts.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Hans Kelsen AFI [ˈhans ˈkɛlsən]; (Praga, Imperi austrohongarès, 1881- Orinda , Berkeley, Estats Units, 1973) fou un jurista, filòsof, professor i polític austríac d'origen jueu. És considerat un dels juristes més importants del segle xx.\nÉs autor de la constitució austríaca de 1920, que encara en gran manera continua vigent. A causa de l'augment del totalitarisme a Àustria (i un canvi constitucional de 1929) Kelsen se'n va anar a Alemanya el 1930 però va ser obligat a abandonar aquest lloc després de la presa del poder de Hitler el 1933 a causa de la seva ascendència jueva. Aquest any va partir a Ginebra i després es va traslladar als Estats Units el 1940. El 1934, Roscoe Pound va qualificar Kelsen com \"el jurista més important del moment\". Mentre s'estigué a Viena, Kelsen va conèixer Sigmund Freud i el seu cercle i va escriure sobre la psicologia social i la sociologia.\nAls anys quaranta, la reputació de Kelsen ja estava ben establerta als Estats Units per la seva defensa de la democràcia i per la seva teoria pura del dret. L'envergadura acadèmica de Kelsen va superar per si sola la teoria legal i es va estendre a la filosofia política i la a teoria social també. La seva influència abastà els camps de la filosofia, la ciència jurídica, la sociologia, la teoria de la democràcia i les relacions internacionals.\nA les darreries de la seva carrera a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, tot i que es va retirar oficialment el 1952, Kelsen va reescriure el seu llibre curt de 1934, Reine Rechtslehre (Teoria pura del dret), en un \"segona edició\" molt ampliada publicada el 1960 (va aparèixer en una traducció anglesa el 1967). Al llarg de la seva carrera activa, Kelsen també va contribuir significativament a la teoria de la revisió judicial, la teoria jeràrquica i dinàmica del dret positiu i la ciència del dret. En filosofia política, va ser un defensor de la teoria de la identitat del dret estatal i un defensor de la contrastació explícita dels temes de centralització i descentralització en la teoria del govern. Kelsen també va ser un defensor de la posició de separació dels conceptes d'Estat i de societat en la seva relació amb l'estudi de la ciència del dret.\nLa recepció i la crítica de l'obra i les contribucions de Kelsen han estat extenses, tant amb partidaris com en detractors ardents. Les contribucions de Kelsen a la teoria legal dels processos de Nuremberg van rebre el suport i foren i contestades per diversos autors, incloent Dinstein a la Universitat hebrea de Jerusalem. La defensa neokantiana del positivisme legal continental de Kelsen va rebre el suport de H. L. A. Hart en la seva forma contrastada de positivisme jurídic angloamericà, que va ser debatut en la seva forma angloamericana per erudits com Ronald Dworkin i Jeremy Waldron.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Claude Lévi-Strauss (pronunciació francesa a AFI: [klod levi stʁos]) (Brussel·les, 28 de novembre del 1908 - París, 30 d'octubre del 2009) fou un antropòleg francès. Professor de sociologia a la universitat de São Paulo del 1935 al 1939, s'interessà per les poblacions indígenes del Brasil i realitzà diversos treballs de camp entre els indis bororo i nambikwara. El 1959, va ocupar la càtedra d'antropologia social al Collège de France, que va mantenir fins a la seva jubilació, el 1982. Teòric destacat de l'estructuralisme, fou el seu introductor en el camp de l'antropologia cultural i social; tingué també una gran influència en pensadors com ara Roland Barthes, Michel Foucault, Gilles Deleuze, Jacques Derrida, Jacques Lacan o Judith Butler.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Emmanuel Levinas (a vegades escrit amb l'ortografia obsoleta Lévinas) (Kaunas, Imperi Rus, actualment Lituània, 12 de gener de 1906 - París, 25 de desembre de 1995) va ser un important filòsof i escriptor. El magisteri de Levinas va permetre la difusió de la fenomenologia alemanya a França. A la manera de Paul Ricoeur i Jules Lasalle, Levinas va consagrar la seva vida i la seva obra a la reconstrucció del pensament ètic després de la Segona Guerra Mundial. Natural de l’actual Lituània, va desenvolupar el seu treball sobretot a França i Itàlia, amb breus estades intel·lectuals a Àustria. És conegut pels seus treballs relacionats amb la fenomenologia, l'existencialisme, l'ètica, l'ontologia i la filosofia jueva.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Gabriel Liiceanu (Râmnicu Vâlcea, 23 de maig de 1942) és un filòsof, intèrpret i escriptor romanès. Deixeble del filòsof Constantin Noica, durant el període comunista fou conegut sobretot com a interprete del filòsof alemany Martin Heidegger. Des del 1990 és el director de l'Editorial Humanitas, una de les més importants institucions culturals romaneses, projecte ideat durant els anys de l'Escola de Păltiniș.\nDesprés de la Revolució de 1989 ha participat en els principals espais públics de l'espai cultural i polític romanès, adquirint l'estatus d'intel·lectual públic d'importància, però alhora sent objecte de fortes crítiques. El 1995 va aparèixer en el documentari Apocalipsa după Cioran, narrada i escrita per ell mateix, que conté l'única entrevista en romanès filmada del filòsof Emil Cioran. Després del 2000, ha realitzat amb Andrei Pleșu diferents emissions televisives d'àmbit cultural (Altfel, la Realitatea TV i 50 de minute cu Pleșu și Liiceanu a la TVR1). Actualment és membre de la Societat Romanesa de Fenomenologia i del Grup per al Diàleg Social.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Abdó Llabor (Sant Marçal, Rosselló, 1797 - Rodés?, Roergue, 1848) fou un professor de filosofia nord-català.\nEn un primer moment, inicià estudis eclesiàstics a Carcassona, que posteriorment abandonà. Més endavant, estudià i es llicencià en lletres, i exercí de professor de filosofia al liceu d'Avinyó. Profundament catòlic, creà la Société de la Foi, de caràcter caritatiu, i publicà opuscles, com Le journalisme et les journaux, Que faire de la France? i una Mémoire sur l'instruction publique. Malvist pel seu proselitisme religiós, fou traslladat a Rodés.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Lluís Sala i Molins, més conegut com Louis Sala-Molins o Lluís Sala-Molins (Santpedor, 1935) és un professor de filosofia català.Després d'estudiar a París i a Friburg. Va ser l'alumne i posterior ajudant de Vladimir Jankélévitch als anys 60. Sota la seva direcció, va escriure una tesi doctoral dedicada a La Philosophie de l'amour chez Raymond Lulle i defensada el 1975. El mateix any va entrar com a professor a la Sorbona.Professor emèrit de filosofia política, va ensenyar a les universitats de París 1 i Tolosa 2. La majoria de les seves publicacions es refereixen a la filosofia del dret. Les seves publicacions tracten sobre les pràctiques de la Inquisició romana i la legislació sobre l'esclavitud negra a les colònies franceses sota l'Antic Règim (sobretot el Code Noir). Aquestes últimes obres han generat polèmica i crítiques per part de diversos historiadors del tràfic d'esclaus.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "John Locke (Wrington, 29 d'agost de 1632 – High Laver, 28 d'octubre de 1704) fou un filòsof empirista anglès que va treballar sobretot amb temes relacionats amb el govern i l'epistemologia.Locke estudià medicina a la Universitat d'Oxford, ingressà al cos diplomàtic la qual cosa li va permetre residir a França un cert temps i contactar amb els cartesians. El 1683 es refugià a Holanda per evitar represàlies polítiques. Després de la Revolució Gloriosa de 1688 tornà al seu país i va escriure les seves obres més importants:\n\nAssaig sobre l'enteniment humà (An Essay Concerning Humane Understanding, 1689), de caràcter empirista.\nAssaig sobre el govern civil (considerada el manifest del liberalisme modern).L'Assaig sobre l'enteniment humà comença amb una crítica demolidora a l'afirmació de l'existència d'idees innates en l'enteniment, preconitzada pels racionalistes: quan es neix, l'enteniment és com una pàgina en blanc o tabula rasa. Com que no hi ha idees innates en l'home, aquestes no poden fonamentar la comprensió del món. Com la resta d'empiristes, Locke considerarà que el coneixement s'extreu de l'experiència (empiria en grec) a través dels sentits.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Franco Lombardi (Nàpols, 28 de juny de 1906 - Roma, 9 de setembre de 1989) va ser un filòsof italià.El 1949 va exercir com a professor d'història de la filosofia i posteriorment, el 1956, de filosofia moral a la Universitat de Roma La Sapienza, on va defensar un humanisme criticonaturalista. Fou soci de l'Accademia Nazionale dei Lincei. Va realitzar diversos estudis sobre alguns filòsofs, entre els quals Kant, Marx, Feuerbach o Kierkegaard. Precisament el 1936 va escriure la primera gran monografia italiana completa d'aquest darrer pensador. Entre les seves obres més destacades es troben Il concetto della libertà (1947) i La posizione dell'uomo nell'universo (1963), entre moltes altres obres. Va fundar el 1962 i va dirigir la revista De Homine.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "José Luis López-Aranguren Jiménez (Àvila, 9 de juny de 1909 - Madrid, 17 d'abril de 1996) fou un filòsof, assagista i professor espanyol.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Alasdair MacIntyre (Glasgow, Regne Unit, 12 de gener de 1929) és una figura clau en el recent interès en l'ètica de la virtut dins la comunitat. Posa com aspecte central les virtuts i el coneixement de com arriba l'individu a una vida bona, en la qual trobin plenitud tots els aspectes de la vida humana, en comptes de centrar-se en debats ètics específics com, posant un exemple, l'avortament. MacIntyre no omet parlar sobre aquests temes particulars, sinó que s'acosta a ells des d'un context més ampli i menys legalista o normativista. És aquest un enfocament de la filosofia moral que demostra com el judici d'un individu neix del desenvolupament del caràcter.\nMacIntyre subratlla la importància del bé moral definit en relació a una comunitat de persones involucrades en una pràctica que demana béns interns o béns d'excel·lència, i no en centrar-se en fenòmens independents d'una pràctica, com l'obligació d'un agent moral (ètica deontológica) o en les conseqüències d'un acte moral particular (utilitarisme). L'ètica de la virtut sol estar associada amb autors premoderns (p. ex. Plató, Aristòtil, Tomàs d'Aquino), encara que també es troba en altres sistemes ètics (p. ex. deontologia kantiana). MacIntyre afirma que la síntesi de Tomàs d'Aquino del pensament de Sant Agustí amb el d'Aristòtil és més profund que altres teories modernes, a l'ocupar-se del telos (finalitat) d'una pràctica social i de la vida humana, dintre del context en el qual la moralitat dels actes és avaluada.\nMacIntyre va estudiar al Universitat Queen Mary, dins de la Universitat de Londres. Més tard va continuar la seva formació a les universitats de Manchester i Oxford. Ha treballat com a professor de filosofia a les universitats britàniques de Leeds, Essex i Oxford i a les nord-americanes de Brandeis, Boston, Wellesley, Vanderbilt, Notre Dame, Yale i Duke, d'on és professor emèrit des del 2007.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Heinrich Maier (Heidenheim, 5 de febrer de 1867 - Berlín, 28 de novembre de 1933) va ser un filòsof, psicòleg i professor universitari alemany.Format a la Universitat de Tübingen, on es va doctorar amb l'obra Die logische Theorie des deduktiven Schlusses el 1892, el 1901 es va traslladar a Zuric per a exercir com a professor. El 1902 retorna a Tübingen com a catedràtic i es casa amb Anna Sigwart, filla del seu antic mentor. També fou professor a Göttingen, Heidelberg i Berlín.El punt de partida de la seva filosofia és l'aplicació de la lògica a camps del pensament no directament relacionats amb el coneixement, com són les emocions i la voluntat. Construí un sistema dualista que exposà en les seves obres filosòfiques.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Màxim d'Efes (grec antic: Μάξιμος ὁ Ἐφέσιος, llatí: Maximus Ephesius) va ser un filòsof neoplatònic grec mestre de l'emperador Julià l'Apòstata. Va néixer a Efes (o a Esmirna) al segle iv dins una família notable. Va estudiar filosofia pitagòrica i platònica i va obtenir gran reputació. Fou deixeble d'Edesi, qui el va recomanar a Julià. L'emperador va anar a Efes per escoltar-lo. Va ser mestre, entre d'altres, d'Eunapi, que va deixar algunes dades biogràfiques sobre Màxim a la seva obra Βίοι φιλοσόφων καὶ σοφιστῶν Vida dels filòsofs i dels sofistes. El descriu com un home amb una barba grisa que desprenia una gran harmonia quan se'l mirava o se l'escoltava. Parlava molt ràpidament, i ni tan sols els més eloqüents gosaven contradir-lo en els debats filosòfics.\nJulià el va tenir en alta consideració. Va ser Màxim probablement el que va influir en l'emperador per adoptar la religió pagana. El 361 Julià el va convidar, junt amb Crisanzi de Sardes, a anar a Constantinoble. Tots dos van fer auguris per veure com els aniria el viatge, però els déus van donar signes prohibitius i hostils. Crisanzi va desistir i no va anar a Constantinoble. Màxim va voler tenir la trobada amb l'emperador i li va predir un gran èxit en la seva expedició a Pèrsia. Màxim, juntament amb Prisc un filòsof grec neoplatònic i altres sofistes i filòsofs van acompanyar Julià en aquesta expedició. Segons Ammià, quan l'emperador, ferit per una sageta, estava en el seu llit de mort, va estar discutint sobre la immortalitat de l'ànima amb Màxim i Prisc. En morir l'emperador, Màxim va ser ridiculitzat pels habitants d'Antioquia.\nValent i Valentinià I li van mantenir el favor imperial, però l'abril del 364 va ser acusat juntament amb Prisc de la bruixeria que hauria causat les febres dels dos emperadors i cridat a la capital va ser condemnat a pagar una multa. Com que no va poder pagar va ser empresonat fins a finals del 365. Durant aquest temps el van torturar, fins al punt de què va demanar verí a la seva dona per acabar amb el sofriment, però la seva dona se'l va prendre ella mateixa i va morir.\nAlliberat, va poder recuperar una part de la seva propietat que havia estat confiscada. Va tornar a Constantinoble on va decidir reincorporar-se a l'ensenyança de la filosofia. El 371 va ser acusat de complicitat en una conspiració contra Valent i també de bruixeria. Va ser condemnat a mort i executat.\nLa Suda li atribueix Περὶ καταρχῶν o ἀπαρχῶν, De Electionum Auspiciis, un poema astrològic del qual se'n conserven 610 versos, on explica les decisions que s'han de prendre segons la posició de la lluna i les constel·lacions. Es conserven també dues cartes dirigides a Màxim, una de l'emperador Julià i l'altre de Libani.\nEl seu germà Claudià va ser també un filòsof de cert renom a Alexandria. Un altre germà, Nimfidià, va ensenyar filosofia a Esmirna.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Francesc Mirabent i Vilaplana, de nom complet Francesc de Paula Mirabent i Vilaplana (Barcelona, 21 de novembre de 1888 - Barcelona, 5 de maig de 1952) va ser un filòsof, professor, periodista i escriptor català.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Fernando Montero Moliner (València, 25 de febrer de 1922 - València, 3 de setembre de 1995) fou un filòsof valencià.\nEstudià Filosofia i Lletres en la Universitat Complutense de Madrid, on es doctorà el 1952 amb una tesi sobre La teoría de la significación en Husserl y Heidegger. Des del 1950 fou catedràtic numerari de filosofia a l'institut d'ensenyament mitjà Sagasta, de Logronyo, a l'Ausiàs March de Barcelona i al Lluís Vives de València, abans d'impartir fonaments de filosofia en la Universitat de Santiago de Compostel·la (1964-1966) i en la de Múrcia (1966-1967). El curs següent ocupà la càtedra d'història de la filosofia de la Universitat de València, fins a la seua jubilació el 1987, i a partir d'aquesta data en fou professor emèrit fins a la seua mort el 1995. Participà en el II Congrés de Teoria i Metodologia de la Ciència, celebrat el 1983 a Oviedo, amb una ponència sobre «La fenomenología y la historia de la filosofía», i el 1988, en constituir-se la Societat Espanyola de Fenomenologia, en fou nomenat president honorífic. Dirigí més de cinquanta tesis doctorals.\nCom a historiador de la filosofia, Montero tracta de dilucidar com es conjuguen les estructures empíriques amb el dinamisme lingüístic que formula els principis rectors de l'ontologia d'un sistema o els que marquen les pautes de la conducta pràctica en general. Per la seua part, tendeix a conciliar l'última etapa de Husserl amb la fenomenologia de Heidegger i de Merleau-Ponty i l'anàlisi del llenguatge d'Austin i de Strawson. Considera el llenguatge com el fenomen originari de la «presència» de l'home i del món, la qual només pot ser fixada per les objectivitats parlades que resulten de la projecció de les seues activitats; però considera que aquestes objectivitats provenen no sols del dinamisme que es manifesta amb el llenguatge, sinó també de la regularitat empírica en què aquest es fonamenta i que orienta i demana les funcions de la parla. En la seua interpretació del pensament kantià, l'a priori és la formulació sistemàtica i rigorosa d'unes estructures empíriques que, en definitiva, són les que donen sentit i significació als conceptes purs.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Jacobo Muñoz Veiga (València, 1942 - Madrid, 23 de febrer de 2018) fou un filòsof, professor de filosofia i traductor valencià.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Kitarō Nishida (en japonès: 西田 幾多郎, Nishida Kitarō) (Kahoku, Prefectura d'Ishikawa, 19 de maig de 1870 - Kamakura, Prefectura de Kanagawa, 7 de juny de 1945) va ser un filòsof japonès, considerat habitualment com el precursor de l'Escola de Kioto.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Robert Nozick (16 de novembre de 1938 - 22 de gener de 2002) fou un filòsof i professor de la Universitat Harvard. Nozick, va ensenyar a Columbia, Oxford i Princeton, va ser un prominent filòsof polític nord-americà en els anys 70 i 80, i teòric de la Filosofia del Dret. Va realitzar un addicional però menys influent treball en altres matèries tals com teoria de la decisió i epistemologia. La seva Anarquia, estat i utopia (1974) va ser una resposta liberal-llibertària a la Una teoria de la justícia de John Rawls, publicat en 1971.\nNozick va aconseguir que la filosofia política llibertària fos respectada entre els acadèmics, amb la publicació en 1974 de l'ara clàssic Anarquia, estat i utopia. Nozick parteix d'una de les principals conclusions de Rawls, segons la qual les desigualtats es justifiquen moralment mitjançant la consecució que els més desfavorits arribin a la seva millor situació possible. Per a Nozick, la distribució de béns serà positiva solament quan es basi en el consentiment de cada individu, fins i tot en cas de desigualtat. Per a articular aquest argument, apel·la a la idea kantiana que les persones no han de ser tractades de forma instrumental, sinó com un fi en si mateixes. No obstant això, la redistribució forçosa veu l'individu com una font d'ingressos (instrument).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Alessandro Oliva (Sassoferrato, 1407 – Tívoli, 20 d'agost de 1463) fou un cardenal italià.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Nicolau Oresme (1323-1382) va ser un erudit medieval conseller de Carles V de França i divulgador científic. Un cràter de la Lluna porta el seu nom.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Willard van Orman Quine (Akron, 25 de juny de 1908 – Boston, 25 de desembre de 2000), filòsof estatunidenc, reconegut pel seu treball en lògica matemàtica i les seves contribucions al pragmatisme com una teoria del coneixement.\nNascut a Akron (Ohio), va ser educat en l'Oberlin College i en la Universitat Harvard, on va ser deixeble de Whitehead i d'on va arribar a ser professor el 1936, també va realitzar estudis a Viena, Varsòvia i Praga. Va morir el 25 de desembre de 2000 a Boston.\nSegons Quine, la manera que l'individu usa el llenguatge determina quina classe de coses està compromès a dir que existeixen. A més, la justificació per a parlar d'una manera en lloc d'una altra, igual que la justificació d'adoptar un sistema conceptual i no altre, és per a Quine una manifestació absolutament pragmàtica.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "José Ortega y Gasset (Madrid, 9 de maig de 1883 — Madrid, 18 d'octubre de 1955) fou un filòsof espanyol.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Vincent Peillon (Suresnes, 7 de juliol de 1960 à Suresnes) és un polític socialista i professor de filosofia francès.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "José Antonio Pérez Tapias (Sevilla, 3 de juny de 1955) és un polític, autor i professor universitari espanyol. Va ser membre de la vuitena i novena legislatures del Congrés dels Diputats.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Manuel Polo y Peyrolón (Cañete, 11 de juliol de 1846 – València, abril de 1918) va ser un escriptor i parlamentari espanyol de tendències catòlica, carlina i ultraconservadora.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Ramon Prat i Pallarés (Barcelona, 21 de març de 1932 - 24 de juliol de 1986) va ser un sacerdot catòlic, professor de les Facultats de Teologia i de Filosofia de Catalunya i rector del Seminari Conciliar de Barcelona entre 1976 i 1990.\nLlicenciat en filosofia el 1956 i en teologia el 1960 a la Universitat Gregoriana de Roma i en filosofia a la Universitat de Barcelona (1958), fou ordenat prevere al Colegio Español de Roma el 19 de marc de 1960. Durant un breu temps va ser coadjutor a la parròquia de Santa Maria de Barberà. L'octubre de 1961 el Dr. Gregorio Modrego el va nomenar professor d'ètica i superior al Seminari Conciliar de Barcelona on va impartir llatí, exercicis literaris, criteriologia, filosofia moral, tipologia del coneixement científic i lògica matemàtica.Fou professor de les Facultats de Teologia i de Filosofia de Catalunya. A partir del curs 1967-1968, a la Facultat de Teologia de Barcelona (secció de Sant Pacià) va impartir ètica, una matèria que va continuar ensenyant quan es van unificar les dues seccions. A partir del curs 1972-1973 va ser també ensenyant d'ètica a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Allí va impartir també seminaris sobre la filosofia del treball i de la praxi, sobre anàlisi del llenguatge moral -una de les seves grans preocupacions intel·lectuals- i sobre la metaètica de Wittgenstein, una de les figures del pensament contemporani en qui més havia aprofundit. Havia estudiat també l'ètica de Jean Nabert, filòsof francès seguidor de Fichte i de Kant. Va cedir el seu extens fitxer, fruit d'anys de recerca, a la Facultat Eclesiàstica de Filosofia i la seva rica biblioteca a la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona. Va participar en diverses activitats científiques i era autor, entre altres publicacions, d'un llibre sobre la vida sacerdotal: El sacerdot avui, vida i missió (1969).La seva tasca docent va anar acompanyada durant catorze anys de la responsabilitat diocesana com a rector del Seminari Major de Barcelona des de 1976 fins a 1990. Diverses generacions de preveres van gaudir del seu mestratge. Des de 1996 era president de la junta rectora de l'ICESB, Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona.El 7 d'abril de 1968, mentre conduïa, patí un infart que li provocà un accident. Després de tres mesos d'internament, en el decurs dels quals va recobrar la consciència, va sofrir una nova crisi cardíaca que va ser definitiva.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "John Bordley Rawls (Baltimore, 21 de febrer de 1921 - Lexington, 24 de novembre de 2002) fou un filòsof polític i moral estatunidenc, un dels més rellevants de la segona meitat del segle xx.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Bernat Riutort Serra (Palma, 1953), és un professor de filosofia i assagista mallorquí.\nDesprés d'estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, va ser professors a la Universitat de les Illes Balears i investigador principal, juntament amb Joaquín Valdivielso, del grup de recerca Filosofia pràctica, de la mateixa Universitat, un grup que va ser creat el 1993 pel desaparegut professor Albert Saoner, de qui Riutort es considera deixeble.\nÉs autor de diversos llibres: La gran ofensiva, poder y economía (Icaria, 2014), Alberto Saoner. Historia de Ética y Filosofía Política (UIB, 2004) i Razón política, globalización y modernidad compleja (El Viejo Topo, 2001). També ha participat com a editor a les obres col·lectives Indagaciones sobre la ciudadanía (Icaria, 2007) i Conflictos bélicos y nuevo orden mundial (Icaria, 2003), entre d'altres. Les seves línies d'investigació se centren en estudiar els efectes socioambientals de la globalització i de la crisi econòmica actual, així com les transformacions socials contemporànies i els seus problemes. També s'ha interessat per pensar la crisi de la modernitat i les transformacions que han experimentat les principals categories filosòfiques i polítiques modernes, ha indagat especialment en el sentit de les noves concepcions de la política, la ciutadania i la democràcia i els contrapoders al nou ordre mundial; aplicant a tots aquests temes un enfocament interdisciplinari i crític, basat sobretot en pensadors postmarxistes.\nRiutort és autor de diversos llibres: La gran ofensiva, poder y economía (Icaria, 2014), Alberto Saoner. Historia de Ética y Filosofía Política (UIB, 2004) i Razón política, globalización y modernidad compleja (El Viejo Topo, 2001). També ha participat com a editor a les obres col·lectives Indagaciones sobre la ciudadanía (Icaria, 2007) i Conflictos bélicos y nuevo orden mundial (Icaria, 2003), entre d'altres. Les seves línies d'investigació se centren en estudiar els efectes socioambientals de la globalització i de la crisi econòmica actual, així com les transformacions socials contemporànies i els seus problemes. També s'ha interessat per pensar la crisi de la modernitat i les transformacions que han experimentat les principals categories filosòfiques i polítiques modernes, ha indagat especialment en el sentit de les noves concepcions de la política, la ciutadania i la democràcia i els contrapoders al nou ordre mundial; aplicant a tots aquests temes un enfocament interdisciplinari i crític, basat sobretot en pensadors postmarxistes.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1 de setembre de 1939) és un filòsof i professor universitari, catedràtic emèrit d'Estètica a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), escriptor i polític català.Participà en la resistència antifranquista com a membre del Front Obrer Català (FOC) i fou expulsat de la seva càtedra de la Universitat de Barcelona mitjançant un expedient administratiu per abandono de cátedra quan l'any 1975 hagué d'exiliar-se a París per amenaces dels falangistes. Molt actiu en la vida pública catalana, col·labora habitualment en diversos mitjans de televisió, ràdio i premsa escrita.El 1976, fundà amb Eugeni Trias el Col·legi de Filosofia, grup que renovà la filosofia catalana en la Transició democràtica espanyola i que alhora enllaçava amb la tradició republicana de Joaquim Xirau. Les seves obres, especialment centrades en l'àmbit de l'estètica en un primer període, i en la filosofia política a partir de 1982, gaudeixen de reconeixement internacional, com ho demostra el fet d'haver estat traduït al castellà, l'anglès, l'italià i l'alemany. Fou amic de la infància de Pasqual Maragall, amb qui milità a la clandestinitat al FOC.\nHa estat membre del Partit dels Socialistes de Catalunya i diputat al Congrés (1982-1986) i al Parlament Europeu (1987-1994). El novembre de 2012 va signar un manifest públic en el qual donava suport a la candidatura de Convergència i Unió a les eleccions al Parlament de Catalunya. Fou un dels impulsors del Setè Congrés de l'International Council of Societies of Industrial Design. De 2004 a 2018 ha estat president delegat del jurat del Premi Internacional Catalunya.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Joan Llorenç de Salaia (València, ca. 1490 - València, 5 de desembre de 1558) fou un filòsof, físic, matemàtic, cosmòleg i teòleg valencià, pertanyent a l'escola nominalista inspirada per John Mair, que des de París mantingué una forta influència en el pensament europeu en els primers decennis del segle xvi.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "José Sanmartín Esplugues (València, 17 de març de 1948 – València, 19 d'agost de 2020) fou un filòsof i escriptor valencià, les aportacions del qual es realitzaren en l'àrea de les relacions entre ciència, tecnologia i societat, i en els estudis sobre violència.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Albert Saoner Barberis (Palma, 19 d'abril de 1934 - 31 de març de 1999).Professor i filòsof.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Jean-Paul Charles Aymard Sartre, més conegut com a Jean-Paul Sartre, (París, 21 de juny de 1905 - París, 15 d'abril de 1980) fou un filòsof, professor, crític literari i escriptor (teatre, novel·la, periodisme) francès. La seva vida intel·lectual compromesa suscità força polèmiques i resistències, s'interessà per la filosofia des de la dècada del 1920 gràcies a la lectura de Essai sur les données immédiates de la conscience, de Henri Bergson.\nAutor prolífic i hiperactiu, és més conegut per la seva obra, especialment pels seus paradigmes filosòfics agrupats sota el nom d'existencialisme. Va deixar una colossal obra en forma de novel·les, assaigs, obres de teatre, biografies i escrits filosòfics. La seva filosofia va marcar la postguerra, i ell fou el símbol, l'arquetip de l'intel·lectual compromès. Des de la seva participació en la resistència el 1941 fins a la seva mort el 1980, Sartre no va deixar de cobrir amb passió totes les causes que li semblaven justes. Fou una mena de Voltaire del segle xx. Sartre va lluitar incansablement, fins al final de la seva vida.\nIntransigent i fidel a si mateix i a les seves idees, sempre va rebutjar els honors, incloent el Premi Nobel de Literatura de 1964. Sartre és també conegut com el company sentimental de Simone de Beauvoir.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Max Scheler (Munic, Baviera, 22 d'agost del 1874 - Frankfurt del Main, 19 de maig 1928) fou un filòsof social i religiós alemany.Fou professor a les universitats de Jena, Munic, i Colònia des del 1919. Era deixeble de Rudolf Eucken; simpatitzà aviat amb les teories vitalistes de Henri Bergson i després d'Edmund Husserl, i es convertí en el primer defensor de la fenomenologia.\nRetornà al protestantisme, que havia abandonat pel catolicisme, evolució que deixà empremta en el seu pensament, dominat per l'intent d'entroncar l'idealisme platonitzant de la fenomenologia husserliana amb la tradició afectiva de pensadors cristians com sant Agustí i Blaise Pascal. Coincideix amb Immanuel Kant en la importància del coneixement a priori, però a més del món de les essències (com diu Edmund Husserl), admet el món dels valors (estètics, jurídics, religiosos, gnoseològics, etc.), tan objectiu com aquell i que obliga l'ésser humà a \"realitzar-los\" en els seus actes —que així adquireixen el valor \"moral\"—, fent al mateix temps que l'individu passi a ser pròpiament una persona.\nAquests valors s'organitzen com a pols oposats al voltant de certes categories morals: allò sagrat, els valors intel·lectuals (bellesa, veritat i justícia, seguint les idees supremes platòniques), la noblesa, la utilitat i el plaer. Aquests valors s'ordenen jeràrquicament (i n'és el plaer l'inferior) i, davant d'una tria, la persona s'ha d'inclinar pel valor positiu i superior.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Friedrich von Schiller (alemany: Johann Christoph Friedrich von Schiller) (Marbach am Neckar i Marbach am Neckar, 10 de novembre de 1759 – Weimar, 9 de maig de 1805) fou un poeta, escriptor, filòsof, historiador i professor alemany.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Alfred Schmidt (Berlín, 19 de maig 1931 – Frankfurt del Main, 28 d'agost 2012) fou un filòsof i sociòleg alemany. Ha sigut professor a la Universitat de Frankfurt.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Arthur Schopenhauer (Gdańsk, 22 de febrer de 1788 – Frankfurt del Main, 21 de setembre de 1860) fou un filòsof alemany.\nL'Arthur Schopenhauer [ˌˀaʶtʿuɐ̯ ˈʃoːpm̩hɑ͡ʊ̯ɐ] és conegut sobretot per la seva obra El món com a voluntat i representació de 1818 (ampliada el 1844), que caracteritza el fenomen com el producte d’una voluntat noumenal cega i insaciable. Sobre la base de l'idealisme transcendental de Kant, Schopenhauer va desenvolupar un sistema ateu metafísic i ètic que rebutja les idees contemporànies de l'idealisme alemany. Va ser un dels primers pensadors de la filosofia occidental a compartir i afirmar principis significatius de la filosofia índia, com l'ascetisme, la negació del jo i la noció del món com a aparença. La seva obra ha estat descrita com una manifestació exemplar del pessimisme filosòfic.Tot i que la seva obra no va aconseguir captar una atenció substancial durant la seva vida, Schopenhauer va tenir un impacte pòstum en diverses disciplines, inclosa la filosofia, la literatura i la ciència. Els seus escrits sobre estètica, moralitat i psicologia han influït en molts pensadors i artistes. Entre els que han citat la seva influència hi ha filòsofs com Friedrich Nietzsche, Ludwig Wittgenstein, i Anthony Ludovici, científics com Erwin Schrödinger i Albert Einstein, psicoanalistes com Sigmund Freud i Carl Jung, escriptors com Leo Tolstoi, Herman Melville, Thomas Mann, Hermann Hesse, George Bernard Shaw, Machado de Assis, Jorge Luis Borges, John Patric, Marcel Proust, Thomas Hardy, Rainer Maria Rilke i Samuel Beckett així com compositors com Richard Wagner, Johannes Brahms, Arnold Schoenberg i Gustav Mahler.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Michel Seymour (1954) és un filòsof polític quebequès, escriptor i professor a la Universitat de Montréal des del 1990, especialitzat en la filosofia política, la filosofia del llenguatge, la filosofia de la ment, els drets col·lectius i els nacionalismes.Llicenciat per la Universitat del Quebec a Montréal, es va doctorar a la Université de Trois-Rivières l'any 1986 i part del seu doctorat el va redactar a la Universitat d'Oxford i a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. Fou el president de la Societat de Filosofia del Quebec de 1994 a 1996.Ha publicat articles a nombroses revistes filosòfiques científiques com a The Journal of Philosophy, a Philosophical Studies, a Canadian Journal of Philosoph o a Nations and Nationalism, entre d'altres. És l'autor llibres com La Nation en question, Pensée, langage et communauté, Le Pari de la démesure o De la tolérance à la reconnaissance —premi al llibre de l'Association canadienne de philosophie de 2009 i premi Jean-Charles Falardeau de la Fédération canadienne des sciences humaines el 2010— i ha dirigit diverses obres com Le fédéralisme multinational, États-nations, multinations et organisations supranationales, Nationalité, citoyenneté et solidarité o La reconnaissance dans tous ses états.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Peter Albert David Singer (Melbourne, Victòria, Austràlia, 6 de juliol de 1946) és un filòsof utilitarista i professor australià.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Peter Sloterdijk (Karlsruhe, Alemanya, 26 de juny de 1947) és un filòsof alemany.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Bertrando Spaventa (Bomba, Abruços, 26 de juny de 1817 - Nàpols, 20 de febrer de 1883) va ser un filòsof, historiador de la filosofia, polític, periodista i professor italià.Nascut en el si d'una família burgesa, després d'haver completat els seus primers estudis al seu país, fou enviat pel seu pare al seminari de Chieti. Després, es va traslladar a Montecassino, on va ensenyar matemàtiques i filosofia, i on el 1840 fou ordenat sacerdot, més per la necessitat econòmica de la seva família que per vocació. Al final d'aquell any, juntament amb el seu germà, Bertrando es va traslladar a Nàpols on va establir contactes amb els cercles liberals i amb els filòsofs Ottavio Colecchi i Antonio Tari; i on va continuar la seva educació aprenent l'anglès i l'alemany, la qual cosa li va permetre poder llegir les obres dels filòsofs estrangers en la llengua original. Això li va permetre contribuir a la difusió de la filosofia alemanya i el pensament kantià, en particular.A la ciutat de Nàpols es va dedicar a l'ensenyament, fundant una escola de filosofia privada el 1846, juntament amb el seu germà Silvio, a la sala del Collegio dei Nobili. També va col·laborar en l'edició del diari \"Il Nazionale\", fundat el 1848 pel seu germà amb la intenció de donar suport a la lluita per la independència i la unificació d'Itàlia, però la situació política agitada després de la revocació de la Constitució que tenia el suport de Ferran II l'obligà a tancar l'escola i deixar Nàpols, traslladant-se a Florència. Entre 1848 i 1850 va fer de preceptor del fill del general Pignatelli. Després de deixar l'ofici de tutor i renunciar a l'hàbit sacerdotal, i el 1850, es va traslladar a Torí, que en aquella època representava el punt de trobada de la llibertat i la vida moral i intel·lectual del Regne de Sardenya. Amb l'oposició de l'entorn social no va poder obtenir una docència, i va haver de guanyar-se la vida amb traduccions i articles, \ndeixant durant un temps a un costat els escrits filosòfics. Això el va portar a prendre una posició respecte a problemes importants com la llibertat d'ensenyament, dedicant-se al periodisme i a escriure articles polítics en diferents diaris com “Il Progresso”, “Il Cimento”, “Il Piemonte” o “Rivista Contemporanea”. Publicà nombrosos assajos i articles que després serien recollits per Giovanni Gentile en \"Opere\". L'activitat periodística, però, era avorrida i difícil per a ell. Durant la seva carrera com a periodista va entrar en controvèrsia amb \"La Civiltà Cattolica\".Spaventa també va realitzar activitats polítiques. Va ser membre del Consell Superior d'Instrucció Pública el 1861 i proveïdor d'estudis a la Província de Nàpols de 1866 a 1870. També va ser diputat durant tres legislatures, la X, XI i XII. Fins i tot la política de Bertrando Spaventa es va inspirar en Hegel. El seu era un pensament secular vinculat a un fort sentit de la centralitat de l'Estat considerat com un organisme que dona valor a la nació i com a origen dels principis i valors als quals s'hauria d'inspirar el desenvolupament civil. D'aquesta manera, va elaborar la teoria de l'estat ètic que després va assumir Giovanni Gentile. Va ser membre de l'Acadèmia napolitana de Ciències, Morals i Política (1862), de l'Acadèmia Pontaniana (1868) i de l'Accademia Nazionale dei Lincei (1876).Portat pel nacionalisme del moment, procurà d'elevar el nivell de la filosofia del seu país i actualitzar-la, cosa que per a ell significava l'assimilació del pensament de Hegel. Sovint s'ha considerat que ell i Augusto Vera -ambdós professors a la Universitat de Nàpols- són els precedents de la important tradició hegeliana de la Itàlia del segle XX que tindrà una influència decisiva sobre personalitats com Giovanni Gentile o Benedetto Croce.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Gayatri Chakravorty Spivak (Calcuta, Índia, 24 de febrer de 1942) és una crítica literària i teòrica de la literatura, actualment professora a la Universitat de Colúmbia. La seva aportació més reconeguda és el monogràfic Can the Subaltern Speak? ('Poden parlar els subalterns?'), considerat una obra essencial dels estudis postcolonials, així com la seva traducció de Sobre la gramatologia de Jacques Derrida a la llengua anglesa. Spivak es descriu a si mateixa com \"marxista-feminista-desconstructivista pràctica\". També és professora visitant al Centre for Studies in Social Sciences de Calcuta. La teoria cultural i crítica de Spivak critica allò que anomena el \"llegat del colonialisme\" i els condicionants i elements que estructuren la lectura literària i l'aproximació a la cultura. Sovint treballa en textos culturals marginats o deixats de banda per la cultura occidental hegemònica: la nova immigració, la classe obrera, les dones i altres \"subjectes postcolonials\".", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Hippolyte Adolphe Taine (Vouziers, 21 d'abril de 1828 – París, 5 de març de 1893), fou un professor, crític, historiador i escriptor francès. Va ser la principal influència teòrica del naturalisme francès, un dels principals defensors del positivisme sociològic. També va ser un dels primers mestres de la crítica historicista. L'historicisme literari com a moviment crític, hom diu que es va originar amb ell. Taine és particularment recordat pel seu triple enfocament per a l'estudi del context d'una obra d'art, basat en els aspectes del que ell anomenava «la raça, el medi, i el moment».", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Charles Taylor és professor de dret i filosofia a la Northwestern University i professor emèrit del departament de filosofia de la Universitat McGill.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Joan Terès i Borrull (Verdú, 29 de setembre de 1538 – Barcelona, 10 de juliol de 1603) fou prevere de Vic, bisbe auxiliar del Marroc (1575-1579) i de Còrdova (1579), bisbe d'Elna (1579-1586) i Tortosa (1586 - 1587), i arquebisbe de Tarragona (1587-1603). Fou virrei de Catalunya (1602-1603) i conseller del rei Felip III de Castella.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Josep Maria Terricabras i Nogueras (Calella, 12 de juliol de 1946) és un filòsof, catedràtic i polític català i eurodiputat per ERC. Des del 10 de juny de 2014 és president del grup de l'Aliança Lliure Europea al Parlament Europeu.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Eugeni Trias i Sagnier, conegut com a Eugenio Trías (Barcelona, 31 d'agost de 1942 – ibid., 10 de febrer de 2013) fou un filòsof català. És considerat, per bona part de la crítica, el pensador d'escriptura castellana més important des d'Ortega i Gasset.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Tu Wei-ming (en xinès : 杜維明; en xinès simplificat: 杜维明; en pinyin: Dù Wéimíng) és un filòsof i historiador xinès nascut el 1940. Tu és professor a la Universitat Harvard i un dels pilars del neoconfucianisme.\nTu Weiming va néixer a Kunming, Xina, i va estudiar a la Universitat de Tunghai i es va doctorar en Història i Llengües de l'Àsia Oriental a la Universitat Harvard. Posteriorment ha treballat com a professor d'història i filosofia xinesa en les universitats de Princeton, Berkeley i Harvard (des del 1981) on va esdevindre director de l'Institut de Harvard-Yenching entre 1996 i 2008. Ha donat conferències a la Universitat de Pequín, Universitat Nacional de Taiwan, Universitat xinesa de Hong Kong i a la Universitat de París. Ha publicat diversos llibres, com ara \"El pensament neo-confucianista: la juventud de Wang Yang-ming\", \"La importància i la banalització, La humanitat i la cultura\" i \"El pensament confucianista: la individualitat com a transformació creativa\" (títols originals en anglès: Neo-Confucian Thought: Wang Yang-ming's Youth; Centrality and Commonality, Humanity and Cultivation; and Confucian Thought: Selfhood as Creative Transformation)\nMembre del Comitè sobre l'Estudi de la Religió a Harvard, professor del comitè de reestructuració de Sínica Acadèmica de l'Institut de Literatura i Filosofia xinesa i amb un lloc a l'American Academy of Arts and Sciences, el professor Tu Wei-ming interpreta actualment l'ètica confucianista com recurs espiritual per a la comunitat global emergent.Ha participat en les conferències del Mind and Life Institute, que facilita les trobades entre la ciència i el budisme.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Shizuteru Ueda (上田 閑照, Shizuteru Ueda? nascut el 17 de gener de 1926) és un filòsof japonès especialista en filosofia de la religió.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Volkert Simon Maarten van der Willigen, conegut també com a Volcardus Simon Martinus van der Willigen, (Rockanje, Westvoorne, 9 de maig de 1822 – Haarlem, 19 de febrer de 1878) fou un matemàtic, físic i professor neerlandès.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Ludwig Wittgenstein (alemany: Ludwig Josef Johann Wittgenstein) (pronunciació en : /ˈvɪtɡənˌstaɪn/) (Neuwaldegg, 26 d'abril de 1889 – Cambridge, 29 d'abril de 1951) fou un filòsof austríac, nascut en una família de l'alta burgesia industrial d'ascendència jueva, rica i culta, famós per les seves recerques sobre el llenguatge.\nVa impartir docència a la càtedra de filosofia de la Universitat de Cambridge entre 1939 i 1947. És famós per haver inspirat dos dels principals moviments filosòfics del segle xx: el positivisme lògic i la filosofia del llenguatge ordinari. Al llarg de la seva vida, també va publicar la ressenya d'un llibre, un article, un diccionari per a nens i el Tractatus Logico-Philosophicus (1921), de 75 pàgines. El 1999, en una enquesta sobre els llibres de filosofia més rellevants, la seva obra pòstuma, Investigacions filosòfiques (1953) es va considerar com el llibre més important de la filosofia del segle xx.Nascut a Viena en una de les famílies més riques de l'Imperi austrohongarès al començament del segle, va regalar la seva herència i es va veure obligat a vendre els mobles per cobrir les despeses quan treballava en el Tractatus. Com deia:\n\nTres dels seus germans es van suïcidar i, en alguna ocasió, ell i el seu altre germà consideraren la possibilitat d'intentar-ho. Bertrand Russell el va descriure com l'exemple més perfecte del geni, \"apassionat, profund, intens i dominant\", mentre que Richard Rorty opinava que Wittgenstein expressava aquest intens malestar amb ell mateix vers tothom amb qui es relacionava. Per exemple, s'enfadava amb els seus estudiants quan volien que els ensenyés filosofia i es va alegrar quan la dona de George Edward Moore li va dir que estava treballant en una fàbrica de melmelada, pràctica que als ulls de Wittgenstein era una activitat molt útil.Va tractar de fugir de l'ensenyament de la filosofia diverses vegades, servint durant la Primera Guerra Mundial al front en l'exèrcit austríac –on fou reconeguda la seva valentia– o ensenyant en escoles de diversos pobles d'Àustria, on es va trobar amb problemes per colpejar nens. També va treballar com a portalliteres durant la Segona Guerra Mundial al Guy's Hospital, de Londres, on només uns pocs dels funcionaris sabien que el nou treballador era el professor de filosofia de Cambridge.El seu treball es divideix entre la primera etapa, exemplificada pel Tractatus, i la darrera etapa, amb les Investigacions filosòfiques. El primer Wittgenstein es referia a la relació entre les proposicions i el món, i considera que, en donar compte d'aquesta relació, tots els problemes filosòfics poden ser resolts; creia que els problemes sorgeixen perquè la lògica del llenguatge no és evident en el nostre ús habitual de la paraula. El segon Wittgenstein va rebutjar moltes de les conclusions del Tractatus, argumentant que el llenguatge és una mena de bigarrat joc de sons en el qual el significat de les paraules deriva del seu ús públic. Malgrat les diferències entre els primers treballs i els posteriors, les similituds inclouen una concepció de la filosofia com una mena de teràpia, la preocupació per les qüestions ètiques i religioses i un estil literari descrit sovint com a poètic. Terry Eagleton el considerava el filòsof dels poetes i compositors, dramaturgs i novel·listes.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Ursula Wolf (Karlsruhe, 1951) és una professora de filosofia i escriptora alemanya.Ha sigut professora de filosofia a la Universitat Lliure de Berlín, a la Universitat de Frankfurt i, actualment, a la Universitat de Mannheim, on és catedràtica d'aquesta especialitat.Alguns dels seus llibres són:\n\nDas Tier in der Moral. Vittorio Klosterman, 1990\nPlatons Frühdialoge. Rowohlt, 1996\nDie Philosophie und die Frage nach dem guten Leben. Rowohlt, Reinbek bei Hamburg 1999, ISBN 3-499-55572-7", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Joaquim Xirau i Palau (Figueres, Alt Empordà 1895 - Mèxic 1946) fou un filòsof català, fill de l'advocat Ramon Xirau i Llorens, i germà del polític Antoni Xirau i Palau, del químic Joan Xirau i Palau i del jurista Josep Xirau i Palau. És pare de l'escriptor i filòsof Ramon Xirau i Subias.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Ramon Xirau i Subias (Barcelona, 1924 - Ciutat de Mèxic, 26 de juliol de 2017) fou un filòsof i poeta mexicà d'origen català, fill de Joaquim Xirau i Palau i nebot d'Antoni Xirau i Palau.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "María Zambrano Alarcón (castellà: María Zambrano y Alarcón) (Vélez-Màlaga, 22 d'abril de 1904 – Madrid, 6 de febrer de 1991) fou una professora, filòsofa i assagista espanyola. La filosofia de María Zambrano es caracteritza per un llenguatge molt poètic i suggerent i un estil creatiu de pensar i escriure, que constitueixen la base del que anomena el seu \"mètode\".", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Xavier Zubiri (Sant Sebastià, 4 de desembre de 1898 - Madrid, 21 de setembre de 1983) va ser un filòsof basc, sacerdot catòlic secularitzat i catedràtic de filosofia.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Esprit és una revista en llengua francesa. Fou fundada per Emmanuel Mounier l'any 1932. A Esprit es varen definir les orientacions del corrent filosòfic conegut com a personalisme i que se situa en l'àmbit del grup \"Ordre Nouveau\" dins el moviment dels \"no-conformistes\" francesos dels anys 30. Mounier es va inspirar principalment en el filòsof Jacques Maritain (París 1882 - Tolosa de Llenguadoc 1973) qui també participà en el projecte.La identitat personalista de la revista s'ha atenuat afirmant el seu nucli intel·lectual. Esprit continua publicant-se amb una tirada de 10.000 exemplars, el doble que a finals de la dècada dels 80.\nLa revista l'edita \"Éditions Esprit\" dins la societat Transfaire.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "La revista The Journal of the History of Philosophy és una publicació acadèmica trimestral revisada per parells. Es va establir el 1963 després que la Divisió Est de l'Associació Filosòfica Americana aprovés una moció en aquest sentit el 1957. La revista està publicada per la Johns Hopkins University Press i el seu àmbit és la història de la filosofia occidental.\nTots els períodes de temps d'aquest àmbit s'inclouen a les seves recerques, des del període antic fins als desenvolupaments moderns en l'estudi de la filosofia. L'editor en cap és Deborah Boyle, del College of Charleston.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Les Temps modernes és una revista política, literària i filosòfica, fundada per Jean-Paul Sartre l'octubre de 1945. Pren el nom de la pel·lícula Modern Times de Charlie Chaplin. Aquesta revista es considera com una de les tres revistes de l'esquerra independent més influents de la segona meitat del segle xx, al costat de l'americana Monthly Review creada per Paul Sweezy i la britànica New Left Review.El comitè director en fou creat el 1944. El formaven Raymond Aron, Simone de Beauvoir, Michel Leiris, Maurice Merleau-Ponty, Albert Olivier, Jean Paulhan i Jean-Paul Sartre. André Malraux i Albert Camus ho refusaren, per raons diverses.Durant els anys seixanta i setanta va adquirir força prestigi, però els seus punts de vista es van estancar i les xifres de venda van baixar considerablement després que la direcció fos assumida per Claude Lanzmann, el qual li donà una orientació política molt proisraeliana, tot excloent els altres punts de vista.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Mind és una revista britànica que publica articles de filosofia a la tradició analítica. La revista actualment és publicada per l'Oxford University Press en nom de la Mind Association. Va ser fundada per Alexander Bain a 1876, amb George Croom Robertson com a editor, a la University College de Londres. Després de la mort de Robertson en 1891, George Stout va passar a ser l'editor i va començar una «Nova Sèrie». L'editor actual és el professor Thomas Baldwin, de la universitat de York.\nEncara que la revista avui se centra en filosofia analítica, va començar com una revista dedicada a la qüestió de si la psicologia pot ser una ciència natural legítima. En el primer número, Robertson va escriure:\n\nMolts assajos importants s'han publicat a Mind. Dos dels més famosos, potser, són Sobre la denotació (On Denoting) de Bertrand Russell (1905), i Maquinària computacional i intel·ligència (Computing Machinery and Intelligence) d'Alan Turing (1915), on es va proposar per primera vegada el test de Turing.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "The Journal of Philosophy és una revista acadèmica mensual en anglès centrada en l'àmbit de la Filosofia, publicada per la Universitat de Colúmbia des de la seva creació. Fou fundada l'any 1904 per Frederick J. E. Woodbridge i J. McKeen Cattell sota el nom The Journal of Philosophy, Psychology, and Scientific Methods, quinzenal, fins a l'any 1921 que canvià a la denominació que roman fins al present. Sota la premissa «publicar articles filosòfics d'interès actual i fomentar l'intercanvi d'idees, en especial explorar les línies frontereres entre la filosofia i d'altres disciplines»; els documents científics que li arriben han de ser investigacions originals no publicades abans enlloc, no poden ser expositius, ni ser fonts primàries, i passen per revisió d'una avaluació d'experts abans de ser editats.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Thémata és una revista de filosofia que va néixer l'any 1984 amb la intenció de promoure el diàleg entre els estudiosos i investigadors de la filosofia i proporcionar-los un mitjà per a la publicació dels seus treballs, des d'una perspectiva interdisciplinària. Inicialment, van participar en el projecte les Universitats de Múrcia, Màlaga i Sevilla, però aviat van quedar com a gestors de la revista un grup de professors del Departament de Filosofia de la Universitat de Sevilla. Els actuals directors de la revista són Jacinto Choza i Juan Arana Cañedo-Argüelles.\nDes del principi, s'ha caracteritzat per donar prioritat als continguts sobre les qüestions formals, i ha lluitat per no encasellar-se en corrents o escoles de pensament.\nEn el seu afany per la flexibilitat a l'hora d'acollir nous projectes, fomentar discussions sobre temes controvertits i obrir-se als nous valors de la filosofia, dona cabuda als investigadors joves.\nLa seqüència de la publicació és anual, abans semestral, alternant nombres monogràfics (en els quals predomina la problemàtica antropològica i cosmològica) i nombres miscel·lanis, que brinden al lector un panorama representatiu del rumb de la filosofia a Europa i Amèrica. També dedica àmplia atenció a la crítica de les novetats bibliogràfiques, l'edició de textos clàssics inèdits i la publicació d'elencs bibliogràfics especialitzats.\nTots els articles, a més d'en paper (fins al número 43), es podien llegir i descarregar en versió pdf a la web de la revista.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "L'indiferentisme, en la fe catòlica, és la creença que tenen alguns que ningú religió ni filosofia és superior a l'altra. L'Església catòlica atribueix l'indiferentisme a moltes filosofies ateistes, materialistes, panteístiques i agnòstiques. Hi ha tres tipus bàsics d'indiferentisme descrits pels apologetes catòlics: l' indiferenciaisme absolut, restringit i liberal o latitudinari. L'indiferentisme fou identificat i oposat pel papa Gregori XVI per primera vegada , a la seva encíclica Mirari vos.L'indeferentisme religiós s'ha de distingir de l'indiferentisme polític, que s'aplica a la política d'un estat que tracta totes les religions de les seves fronteres com a igualtat de condicions davant la llei del país. L'indiferentisme no s'ha de confondre amb la indiferència religiosa. El primer és principalment una teoria que dispara el valor de la religió; l'últim terme designa la conducta d'aquells que, tant si creuen com si no creuen en la necessitat i la utilitat de la religió, deixen de fet els seus deures.", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "En la filosofia de la ment el materialisme eliminatiu o eliminativisme és una manera radical de materialisme (fisicalisme).", "label": "Filosofia" }, { "sentence": "Estat satèl·lit és un dels noms pejoratius que es dona en política internacional a qualsevol Estat que, si bé és nominalment independent i reconegut per uns altres, en la pràctica es troba suposadament subjecte al domini polític o ideològic d'alguna potència. Igual que passa amb termes similars com el govern titella, la catalogació d'un Estat com a satèl·lit és considerada partidista i pròpia dels detractors dels governs en qüestió.\nEl terme, analogia dels cossos celestes que orbiten al voltant d'un més gran, va ser inicialment utilitzat per la premsa occidental capitalista per a referir-se als països del Pacte de Varsòvia i la seva estreta relació amb la Unió Soviètica durant la Guerra Freda. Altres països en l'esfera d'influència soviètica, com Corea del Nord (particularment durant les dècades posteriors a la Guerra de Corea) o Cuba (especialment després d'integrar-se al Consell d'Assistència Econòmica Mútua) també van ser en el seu moment catalogats com a satèl·lits de la Unió Soviètica.\nPer la seva banda, la premsa dels estats socialistes solia usar definicions de similar calibre per a referir-se a estats capitalistes perifèrics (El Salvador o Panamà a Sud-amèrica o les Filipines a Àsia) i als aliats dels Estats Units a l'OTAN, en contraposició al Pacte de Varsòvia.", "label": "Política" }, { "sentence": "Els estats post-soviètics, coneguts també sota el nom de les antigues repúbliques soviètiques, són les nacions independents que van sorgir de la dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l'any 1991. Ex repúbliques soviètiques o Estats postsoviètics són termes sinònims utilitzats per referir-se a les antigues repúbliques que conformaven la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Després de la caiguda de l'URSS el 1991, aquesta es va dividir en 15 països independents. Cadascun d'aquests països té la seva pròpia cultura i llengua, però, arran d'aquesta unió es tenen encara alguns lligams culturals entre els països independitzats. Entre altres aspectes ressalten l'ús del rus com a llengua franca. No obstant això, poden citar-se casos extrems: Ucraïna ha adoptat l'ucraïnès com a llengua oficial, Letònia requereix que els seus habitants aprovin un examen en letó per a poder adquirir els drets de la ciutadania de la Unió Europea i en Bielorússia s'usa el rus en gairebé tots els assumptes oficials.", "label": "Política" }, { "sentence": "Euràfrica (un mot creuat de \"Europa\" i \"Àfrica\", originalment de l'alemany), es refereix a la idea alemanya d'associació estratègica entre Àfrica i Europa. En les dècades anteriors de la Segona Guerra Mundial, els alemanys que donaven suport a l'integració europea van advocar per una fusió de les colònies africanes com a primer pas cap a una Europa federal. Com a veritable projecte polític, va tenir un paper crucial en el desenvolupament primerenc de la Unió Europea però es va oblidar en gran manera posteriorment. En el context d'una estratègia renovada per a l'Àfrica i les controvèrsies sobre una Associació Euromediterrània, el terme va passar per una mena de renaixement en els darrers anys.", "label": "Política" }, { "sentence": "La geopolítica (del grec antic: γῆ / gễ \"terra\" i πολιτική / politikḗ \"política\") és l'estudi dels efectes de la política i la diplomàcia sobre la geografia humana i física. La geopolítica és un mètode d'estudi de la política exterior amb la finalitat de comprendre-la i explicar-la. El fet que siga utilitzada de vegades pels estats com a estri per a les seues pròpies polítiques exteriors fa que la disciplina siga també una eina per mirar de predir el comportament polític internacional a partir d'unes variables constants.\nPer bé que el terme és antic de 1679, moment en què aparïx en un manuscrit de Gottfried Wihelm Leibniz, l'associació de la paraula amb la disciplina tindrà només lloc al segle xix, moment en què es constituïx la disciplina mateixa. L'associació la fe el professor de ciències polítiques i geografia suec Rudolf Kjellén en un article de premsa amb què parlava de les fronteres sueques. Més tard, tornà a emplaçar el terme a la seua obra Stormakterna, és a dir, Les grans potències, escrit que finalment acaba expandint la disciplina.\nLa disciplina aparïx entre Alemanya, els Estats Units i el Regne Unit al segle xix. El fet que fora utilitzada, primer, pel pannacionalisme alemany i, després, pel feixisme alemany, fa que alguns països la prohibissen, tal com efectivament succeí a França. Els Estats Units, però, tornen a fer-ne ús després de la Segona Guerra Mundial per tal de portar a terme amb èxit les seues polítiques exteriors de la Primera Guerra Freda. Així, s'utilitzà per a la Guerra del Vietnam, fent que progressivament es reincorpore a les universitats franceses, entre altres.\nLa geopolítica és doncs una àrea multidisciplinària que no s'identifica amb una única disciplina, però s'utilitza principalment en teoria política, geografia, ciències humanes i ciències socials. És doncs una disciplina que servix a l'estat per tal de fer efectives les seues polítiques territorials però que, de cara al públic general, mira d'explicar les congruències diverses de les estratègies adoptades pels Estats.\nDurant el segle XXI s'ha estès de forma general la seua pràctica degut a la iniciativa d'estats com el francès o l'estatunidenc de divulgar-la novament a les universitats. Per tot plegat, la disciplina és criticada ben sovint. Se l'acusa d'ésser una eina al servei de l'imperialisme occidental i de l'imperialisme de manera general. Dins les crítiques, s'acusa la geopolítica d'ésser l'arma bèl·lica però teoritzada de les polítiques imperialistes dels governs i les relacions internacionals d'ésser l'arma no bèl·lica però teoritzada de les polítiques imperials dels governs. Per això, la seua divulgació entre el gran públic pot ser vista com un mètode dels governs per fer propaganda a favor dels seus propis interessos.", "label": "Política" }, { "sentence": "El terme industrialització per substitució d'importacions reconegut per les seves sigles, ISI, o també com a Model ISI, fa referència a una estratègia o model econòmic adoptat al territori llatinoamericà i en altres països en desenvolupament posteriorment a la Segona Guerra Mundial.", "label": "Política" }, { "sentence": "El qadà o kazâ (àrab: قضاء, qaḍāʾ, en plural أقضية, aqḍiya; turc otomà: kazâ) és una divisió administrativa històricament usada en l'Imperi Otomà i posteriorment en diversos dels estats que el succeïren. El terme prové del turc otomà i significa ‘(territori sota la) jurisdicció (d'un cadi)’; sovint és traduït com ‘districte’, ‘subdistricte’ (terme que també s'aplica a nàhiya) o ‘districte judicial’.", "label": "Política" }, { "sentence": "Aquesta és una llista de reivindicacions territorials de territoris disputats. Es denominen territoris disputats a aquells territoris terrestres o marítims, sobre els quals dos o més Estats disputen la seva sobirania o no han establert o demarcat les seves límits fronterers. Per regla general estan sota l'administració d'un Estat que no reconeix la reclamació territorial d'un altre Estat, o en menys casos són àrees terrestres o marítimes sobre les quals cap posseeix el control efectiu o només ho té parcialment.\nS'inclouen també en aquest annex aquells territoris que, havent estat dividits, les parts no es reconeixen mútuament o aquells que pertanyent a un Estat busquen establir-se com a Estats sobirans de ple dret o s'han constituït ja de fet. S'enumeren també territoris que romanen sota ocupació militar d'un altre Estat, àrees arrendades i disputes territorials dormides o congelades.", "label": "Política" }, { "sentence": "El model polític del mandala es refereix a les relacions de poder al sud-est asiàtic abans del colonialisme europeu. Amb la figura del mandala es fa referència als cercles concèntrics d'influència des dels regnes o ciutats més importants i les relacions de vassallatge de la perifèria. A diferència dels estats moderns, els mandales polítics no tenien fronteres definides, sinó que el poder s'anava diluint des del centre i podia anar solapant-se amb altres poblacions influents, de manera que una mateixa àrea podia dependre de dos centres en diferents graus. Els vassalls havien de proporcionar tributs i soldats al poder central, que garantia subministrament periòdics de béns i protecció a canvi. Eren els líders locals qui establien els pactes o coaccions per mantenir el mandala i les persones que depenien d'aquests líders per diversos vincles heretaven les obligacions derivades d'aquests pactes.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un microestat és un estat sobirà amb poca població o amb un territori (superfície terrestre o marítima) molt reduït, o totes dues coses alhora.Els microestats tenen una important influència relativa a l'Assemblea General de les Nacions Unides, on cada estat té un vot.\nAlguns exemples propers són: la Ciutat del Vaticà, Mònaco, San Marino, Liechtenstein, Andorra, Malta, o Luxemburg.\nNo s'han de confondre els microestats amb les micronacions, que no són reconegudes com a estats sobirans. Els territoris, tot i amb sobirania plena, com les Illes Anglonormandes, no es consideren microestats.\nEl microestat sobirà més petit és la Ciutat del Vaticà, que el 2003 tenia 911 ciutadans i una superfície de només 0,44 quilòmetres quadrats. En realitat només ocupa un barri antic amb alguns edificis i parcs al centre de Roma (Itàlia). Potser és el país més inusual amb govern propi, exèrcit, missions diplomàtiques, però sense població nativa permanent (la ciutadania només es concedeix a les persones que treballen al Vaticà i a les seves missions a l'estranger). A Roma, Itàlia, l'Orde Sobirà i Militar de Malta —que no ha de confondre's amb Malta, un microestat insular del Mediterrani— és una entitat efectiva no territorial sobirana que podria ser també considerat un microestat: la seva sobirania és reconeguda per 105 estats, 100 dels quals participen en relacions diplomàtiques, però, a diferència de la Ciutat del Vaticà, no té cap base territorial substancial. Ni el Vaticà ni l'Orde Sobirà i Militar de Malta són membres de les Nacions Unides, si bé tots dos hi tenen estatus d'observador permanent, el primer com a \"estat no membre\", amb el nom atípic de Santa Seu, i el segon, com a \"altra entitat\".\nMolts dels estats classificats entre els 30 més petits del món, tenen algunes característiques comunes. La majoria són microestats europeus o les petites illes del Carib, el Pacífic Sud i l’oceà Índic (la majoria de les antigues colònies d’ultramar van guanyar la seva independència a la segona meitat del segle XX). [...] Cal tenir en compte que hi ha territoris dependents i oficialment no reconeguts com a estats, com Puerto Rico que és una part dels EUA, o Bermudes que és el territori britànic d'ultramar.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una míntaqa (àrab: منطقة, minṭaqa; en plural مناطق, manāṭiq) és una divisió administrativa de primer nivell a l'Aràbia Saudita, el Txad i Israel i un terme per a una divisió administrativa de segon nivell en altres països àrabs. Literalment significa ‘cinturó’, però per extensió s'empra per a ‘àrea’, ‘zona’, ‘regió’, ‘territori’, ‘contrada’, així com per a ‘districte’, ‘circumscripció’, ‘província’ i fins i tot per a ‘barri’ o ‘país’.", "label": "Política" }, { "sentence": "Països constituents o nacions constitutives és un terme usat, normalment per institucions oficials, en contextos en els quals un nombre de països componen una entitat o agrupació política més gran, sovint un estat sobirà. Així, l'OCDE ha usat la frase en referència a l'antiga Unió Soviètica o la Iugoslàvia (vegeu exemple ací). Nogensmenys, les institucions europees com el Consell d'Europa també la fan servir en referència a agrupacions d'estats, com la Unió Europea (vegeu exemple ací). No es tracta d'un terme tècnic ni té un sentit legal definit; 'constituent' és simplement un adjectiu, i el terme només té un sentit clar dins del context de l'entitat o agrupació dins la qual els països són considerats constituents.", "label": "Política" }, { "sentence": "La raó d'Estat és una expressió que significa assumir i actuar d'acord amb els interessos propis de l'Estat (per exemple, de la seva pervivència o enfortiment). Fou una expressió encunyada per Nicolau Maquiavel, per la qual l'Estat o els seus governants defensen els seus interessos fins i tot a risc de perjudicar els ciutadans o grups de persones que s'hi oposen. Els defensors de \"la raó d'Estat\" solen considerar que la defensa dels \"interessos\" de l'Estat legitima que aquest o els governants ignorin i violentin les pròpies lleis. Tal és l'argument esgrimit, per exemple, en certs assassinats selectius o en certs casos de terrorisme d'estat.", "label": "Política" }, { "sentence": "Raya o Raia és un terme usat en historiografia romanesa per a referir-se als antics territoris dels principats medievals de Valàquia i Moldàvia que eren sota l'administració directa de l'Imperi Otomà, en contraposició als principats que mantenien la seva autonomia interna sota la suzerania. El terme prové de rayah, un nom genèric per als subjectes no musulmans de l'Imperi Otomà. Tot i que estava poblada principalment per població cristiana, una raya era governada segons la llei otomana.", "label": "Política" }, { "sentence": "La regió intermèdia és un model geopolític establert, proposat durant la dècada de 1970 per l'historiador grec Dimitri Kitsikis, professor a la Universitat d'Ottawa al Canadà. Segons aquest model, el continent eurasiàtic està compost de tres regions; a més de l'Europa occidental i l'Extrem Orient, una tercera regió anomenada \"regió intermèdia\" situada entre aquestes constitueix una civilització separada. Cobreix, aproximadament, la zona de l'Europa Oriental, l'Orient Mitjà i l'Àfrica del Nord. El terme està reconegut per la comunitat científica.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una superpotència és un estat que pel seu lideratge i pes específic al món influeix en les decisions d'altres estats de manera clau. El terme va sorgir després de la Segona Guerra Mundial per definir el rol dels Estats Units al món però s'aplica també a altres països emergents amb capacitat per situar-se en aquests llocs de pes, com ara la Xina. Altres candidats, menys unànimes, per accedir a aquesta denominació són Rússia, la Unió Europea i l'Índia.\nEs considera que una superpotència té hegemonia:\n\nmilitar: amb un exèrcit ben entrenat, armes d'última tecnologia i capacitat per suposar una amenaça o aturar conflictes internacionals\neconòmica: amb una moneda forta, abundància de recursos o un mercat competitiu, de tal forma que la seva economia local acaba influint a les borses mundials (un dels efectes de la globalització)\ncultural: amb un model de vida marcat que pot imposar a d'altres per la via d'imitació (poder tou o imperialisme ideològic)A més a més les superpotències acostumen a tenir un pes demogràfic rellevant en el conjunt de la població, lligat a la seva mida territorial; difícilment podrà ser una superpotència un país petit o depenent en excés d'altres estats veïns. Les superpotències, igual que els imperis històrics, tendeixen cap a l'expansió territorial o bé a l'assimilació de nacions al seu estil de vida i prioritats polítiques (com es va evidenciar a la Guerra Freda).", "label": "Política" }, { "sentence": "Un govern és un cos o un ens que té l'autoritat i la potestat administrativa per a fer i el poder per a executar les lleis dintre d'un grup o organització civil, corporativa, religiosa o acadèmica. En un sentit ampli, governar significa administrar o supervisar, ja sigui un estat, un grup de persones, o un conjunt d'actius; és a dir, és la forma política amb la qual un estat és governat. La paraula catalana \"govern\" es deriva del grec Κυβερνήτης (kyvernites). El govern d'un estat constitueix el centre des del qual s'exerceix el poder polític sobre una societat.\nEncara que en la política moderna, el govern, en un sentit ampli i com a organització del poder públic de la societat, es divideix en tres branques (executiva, legislativa i judicial), als països la forma de govern basada en el parlamentarisme, la paraula \"govern\" sovint es refereix només a les funcions de la branca executiva de l'Estat, o a l'executiu governant (com és el cas dels governs de l'estat espanyol o el de la Generalitat de Catalunya), allò que als estats presidencialistes s'anomena l'administració o gestió, (com per exemple el cas dels Estats Units d'Amèrica on parlem de l'administració Bush o Obama).Els governs efectius han de posseir dos atributs: autoritat i legitimitat. L'autoritat és l'habilitat per a compel·lir a l'obediència. Tots els governs utilitzen algun tipus de coacció física en la seva autoritat; per exemple empresonament, amenaces o exili. La legitimitat és l'atribut que motiva el poble a sotmetre's a l'autoritat. La legitimitat es guanya a través de l'adquisició i l'aplicació del poder d'acord amb els principis i estàndards establerts.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'administració interina, govern interí o l'interinat, és l'acompliment de les funcions pròpies d'un càrrec per part d'un funcionari que serveix en ell de manera transitòria, suplint la falta d'una altra persona o cosa.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'assistencialisme consisteix en la feina que fan els organismes governamentals o privats de proveir serveis a les persones sense casa com ara dutxes públiques, serveis de bugaderia, albergs o menjadors socials a preus molt reduïts o gratuïtament.\nEntre els operadors moderns de la cooperació internacional, el concepte d'assistencialisme és considerat poc convenient, es veu com un pal·liatiu que, en la major part dels casos, no porta a la solució dels problemes socials dels individus o dels grups més necessitats de la societat. Seria el contrari de l'adagi atribuït a Gandhi: \"No li regalis un peix, ensenya'l a pescar\".", "label": "Política" }, { "sentence": "El Gabinet de Ministres de la República de l'Azerbaidjan (en àzeri: Azərbaycan Respublikasının Nazirlər Kabineti) és l'òrgan suprem executiu de la República de l'Azerbaidjan que supervisa als ministeris o altres òrgans executius assessors de President de la República de l'Azerbaidjan. Va ser establert el 7 de febrer de 1991 per ordre presidencial.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Sublim Porta (turc otomà: باب عالی, Bâb-ı Âli o Babıali, de l'àrab باب, bāb, ‘porta’ i de l'àrab عالي, ʿālī, ‘alt’) era el departament i residència del gran visir otomà, originalment anomenat Paixà Kapusu o Vezir Kapusu (de kapu, ‘porta’ en turc). Llavors el palau imperial era el Babialí. Aquest nom es va imposar en el segle xviii després de la pau de Passarowitz, i abans s'aplicava més aviat als palaus del soldà o al Diwan-i Humayun.\nSovint, la cort, el palau o el govern d'un sobirà era anomenat Porta o Sol, i així es deia entre els sassànides, a l'Egipte faraònic, al regne d'Israel i al Japó. Els turcs van recollir aquest costum i van anomenar el govern mòbil del gran visir com Ali Kapu; aviat el govern va tenir caràcter estable a Istanbul (fins aleshores residia a Adrianòpolis o Edirne) i llavors es va dir «Sublim Porta» sota el gran visir Nevşehirli Damat İbrahim Paşa, el 1718.\nEn l'Imperi Otomà, parlar de «la Porta»\" és equivalent a parlar del govern. La Sublim Porta incloïa, a més de les dependències del gran visir, el Ministeri de l'Interior, els despatxos del Ketkhuda Bey, el d'Afers Exteriors, els serveis del rais ul-küttab o cap de secretaris, el Consell d'Estat i un parell de comissions.\nL'edifici en què es desenvolupaven les funcions va servir com a seu de la delegació a Istanbul del govern provisional d'Ankara, el 1922, i després va ser la seu del govern de la wilaya d'Istanbul.", "label": "Política" }, { "sentence": "El cap de govern és la persona encarregada de l'exercici actiu del poder executiu del govern d'un estat. Especialment s'anomena cap de govern una persona que no té —al mateix temps— el càrrec de cap d'estat. D'acord amb la forma de govern que estableixi la constitució del país, el títol i les funcions del cap de govern poden variar:\n\nSistema presidencialista: el cap de govern és elegit de manera independent de la branca legislativa i exerceix tots els poders executius cerimonials i actius de la nació; per tant, és alhora el cap d'Estat i sovint rep el títol de \"president\" de la nació.\nSistema semipresidencialista: el cap de govern i el cap d'Estat són dues persones distintes i electes de manera separada; el cap de govern és responsable davant el cos legislatiu i comparteix les funcions executives amb el cap d'Estat; el cap de govern sovint pren el títol de \"primer ministre\" o \"canceller\", mentre que el cap d'Estat rep el títol de \"president\".\nSistema parlamentari: el cap de govern prové de la branca legislativa i exerceix tots els poders executius pràctics en representació d'un cap d'Estat que només posseeix poders simbòlics i cerimonials; sovint rep el títol de \"primer ministre\", \"canceller\", \"president del consell de ministres\" o \"president del Govern\".", "label": "Política" }, { "sentence": "Un centre administratiu és la seu de l'administració regional o local, o d'una ciutat comtat, o de l'indret a on es troba l'administració central d'un municipi. A Rússia, el terme s'aplica a les localitats habitades que serveixen de seu de govern de les entitats dels diferents nivells. L'única excepció a aquesta regla són les Repúbliques de Rússia, per les quals el terme \"capital\" es fa servir per a referir-se a la seu del govern. La capital de Rússia és també una entitat a la qual no s'aplica el terme \"centre administratiu\". Una disposició similar existeix a Ucraïna. Al Regne Unit és el centre d'una autoritat local, a on es diferencia un comtat històric d'una ciutat comtat.\nEn països que tenen el francés com una de les seues llengües oficials (tals com Bèlgica, Luxemburg, Suïssa o molts països africans) i en alguns altres països (tals com Itàlia, cf. paraula relacionada capoluogo), un chef-lieu (ʃɛfljø, forma plural chefs-lieux (literalment \"cap i casal\" o \"lloc principal\"), és un poble o ciutat preeminent des d'una perspectiva administrativa. La ‘f’ en chef-lieu és pronunciada, en contrast amb chef-d'oeuvre on és muda.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Centre de Registres Brønnøysund (en noruec bokmål: Brønnøysundregistrene, oficialment Registerenheten i Brønnøysund; en noruec nynorsk: Brønnøysundregistra) és una agència governamental noruega que s'encarrega de la gestió de nombrosos registres públics per a Noruega, i els sistemes governamentals d'intercanvi digital d'informació. L'agència es responsabilitza del desenvolupament i funcionament d'Altinn, un portal nacional per a la comunicació digital entre l'Estat, les empreses i la població. L'agència també manté el repositori noruec de metadades SERES i ELMER, un estàndard per al disseny de formularis web. El registre deu el seu nom a la ciutat de Brønnøysund, a Nordland, indret on està situat.\nLa majoria dels registres estan relacionats amb el comerç, tot i així també duu a terme un bon nombre de registres personals. El registre és part del Registre Europeu d'Empreses (EBR) i és dirigit per Erik Fossum. El registre és propietat del Ministeri de Comerç i Indústria de Noruega.", "label": "Política" }, { "sentence": "La ciutadania és l'estatus reconegut pels costums o la llei i que permet a una persona ser membre d'un estat. Una persona pot tenir ciutadanies múltiples i una persona que no té la ciutadania de cap estat es considera un apàtrida. La ciutadania i la nacionalitat tenen significats diferents, anàlegs als que es desprenen de les diferències de significat entre estat i nació.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Concessió del servei públic espanyol és un contracte administratiu en forma de gestió indirecta de serveis públics, que comporta que el concessionari assumeix la gestió i explotació del servei sota el seu propi compte i risc, per a les quals aporta tots els recursos necessaris per dur-lo a terme.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Consell Federal Executiu és l'òrgan de govern formal que exerceix el poder o autoritat executiva a Austràlia segons el que estableix la constitució australiana. Les seves característiques i funcions són equivalents als altres Consells Executius dels Territoris del Commonwealth, com ara el Consell Executiu de Nova Zelanda o el Consell Privat del Canadà i el Regne Unit. El Consell Executiu és presidit pel governador-general d'Austràlia amb la funció d'\"aconsellar-lo\" en la gestió de govern. A diferència dels consells britànics i canadencs, el líder de l'oposició no hi és designat com a membre.\nSegons la secció 62 de la constitució, tots els ministres d'Estat—és a dir, els ministres i els secretaris parlamentaris—són membres del Consell. Tots els membres són vitalicis, tot i que només els ministres de govern en servei assisteixen a les assemblees. El Consell Executiu difereix del gabinet en què el gabinet inclou només els ministres en funcions actuals. Els membres del Consell Executiu reben el títol d'\"Honorables\". Tot i que els ex-ministres, incloent-hi els que s'han retirat de la vida política, no són convidats a assistir a les assemblees i reunions executives, formalment són \"consellers executius de guàrdia\".", "label": "Política" }, { "sentence": "La corregència és la forma de governar en la qual un monarca exerceix les seves funcions conjuntament amb una altra persona: el corregent. Normalment s'establia entre el rei i el seu fill hereu, encara que podia ser amb altres persones de la família reial, la noblesa o més rarament amb alts dignataris de l'Estat.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Departament de Banda Ampla, Comunicacions, i Economia Digital (en anglès Department of Broadband, Communications and the Digital Economy) va ser un departament (de nivell ministerial) del Govern d'Austràlia. El citat departament va ser instituït l'any 2007 i dissolt l'any 2013. Les seves funcions van ser assumides pel llavors creat Department of Communications d'Austràlia.\nAquesta estructura jeràrquica de govern va tenir al seu càrrec la responsabilitat del desenvolupament de la banda ampla (en anglès: broadband) a Austràlia, i en general de tot sector de les comunicacions en aquest país (incloent els serveis a través de senyals de radi i televisió), i de manera que aquest desenvolupament fos sostenible i convenient, promovent l'economia digital i la competitivitat en amplis sectors, en benefici dels australians.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Derg (amhàric: ደርግ; literalment ‘comitè’ o ‘consell’ en les llengües etiòpiques) fou la junta militar etíop que va pujar al poder el 1974 després de la caiguda de l'emperador Haile Selassie i que va governar directament el país fins al 1987, per continuar després fent-ho de facto -fins al 1991- sota cobertura d'un règim constitucional republicà.Durant el seu lideratge es va lluitar la Guerra Civil d'Etiòpia. La seva figura dirigent fou el coronel Mengistu Haile Mariam, president del Derg (1977-1987) i del país (1987-1991).El maig de 1991, l'aliança antiderg entre el Front Popular d'Alliberament de Tigre i l'EPRDF finalment va obtenir el control; primer, el Front Democràtic Revolucionari Popular Etíop va prendre Addis Abeba i, després, pocs dies després, el Front d'Alliberament del Poble Eritreu va guanyar el control d'Asmara. Després de la caiguda del Derg, l'EPRDF al juliol va establir un govern de transició que hauria d'haver conduït Etiòpia cap a la democràcia.", "label": "Política" }, { "sentence": "El dewan, diwan o divan, és un mot persa que, al llarg de la història islàmica, ha tingut diversos significats i funcions, diferents però alhora similars. La paraula és d'origen indi/persa i va ser adoptada per l'àrab: ديوان, dīwān. El significat original era ‘paquet (de fulls escrits)’, d'on derivaria el significat de ‘llibre’, especialment ‘llibre de comptes’, i, d'aquest, ‘oficina de comptes’, ‘casa de duanes’, ‘sala del consell’. El significat de divan (seient llarg encoixinat) és degut als seients que hi havia al llarg de les parets de les cambres de consell a l'Orient Mitjà. La paraula apareix per primer cop durant el califat d'Úmar ibn al-Khattab (634-644 dC). Quan el califat es va convertir en un estat més complex, el terme es va estendre a totes les oficines del govern.", "label": "Política" }, { "sentence": "El 8 de gener de 2015 se celebraren eleccions presidencials de Sri Lanka, dos anys abans de la data que tocaria segons el calendari previst. El president en el càrrec, Mahinda Rajapaksa, fou el canditat de l'Aliança de la Llibertat del Poble Unit, cercant un tercer mandat. La coalició de l'oposició, liderada pel Partit Nacional Unit, escollí presentar Maithripala Sirisena, exministre de Sanitat del govern de Rajapaksa i secretari general del Partit de la Llibertat de Sri Lanka.Sirisena fou declarat guanyador després de rebre el 51,28% de tots els vots dipositats, davant del 47,58% per Rajapaksa. El resultat fou percebut, en general, com a sorprenent. Quan Rajapaksa convocà les eleccions el novembre de 2014 sembla que tenia clar que guanyaria. L'11 de gener del mateix any el nou govern anuncià una investigació especial davant de les al·legacions d'un cop intentat per Rajapaksa.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una entitat política és un grup de persones unides per qualsevol forma d'acord polític i que es consideren a si mateixes com una unitat autònoma. L'acord polític que uneix el grup pot ser de diferents tipus: pot anar des del reconeixement no escrit i el respecte de la jerarquia dins del grup fins a una constitució escrita. Segons la seva mida, una entitat política es pot articular en torn d'un govern o altres jerarquies més senzilles. Una entitat política pot ser gran, com els estats, els imperis i els regnes, o petita, com els cacicats.", "label": "Política" }, { "sentence": "Els estats d'alarma, excepció i setge són els tres règims d'excepció previstos en l'article 116 de la Constitució espanyola de 1978 que atorguen poders excepcionals a les autoritats civils o militars d'Espanya per poder afrontar situacions extraordinàries i greus.\nL'estat d'alarma està motivat per catàstrofes naturals, paralització de serveis públics essencials, epidèmies greus, o desproveïment de productes de primera necessitat. Ho pot declarar el Govern espanyol per decret amb una durada màxima de quinze dies, prorrogable amb autorització de Congrés dels Diputats.\nL'estat d'excepció està motivat per greus alteracions en l'exercici dels drets fonamentals, en el funcionament de les institucions de l'Estat o en l'ordre públic. Ho pot declarar el Govern només si prèviament l'ha autoritzat al Congrés dels Diputats amb una durada màxima de trenta dies, prorrogable exclusivament per un termini igual, amb nova autorització del Congrés dels Diputats.\nL'estat de setge està motivat per una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d'Espanya, la seva integritat territorial o l'ordenament constitucional. Ho pot declarar al Congrés dels Diputats, però només si prèviament l'hi ha proposat el Govern.\nDes de l'aprovació de la Constitució el 1978, s'ha decretat quatre vegades l'estat d'alarma. La primera va ser a finals de 2010 i principis de 2011, amb motiu d'una paralització del servei públic essencial del transport aeri, va durar 43 dies i va afectar només als edificis propietat d'Aeroports Espanyols i Navegació Aèria (AENA). Les tres següents van ser a causa de la crisi sanitària per la pandèmia de COVID-19 a Espanya: en primer lloc un estat d'alarma nacional de 98 dies entre març i juny de 2020, en segon lloc un nou estat d'alarma de 15 dies a mitjans d'octubre limitat a alguns municipis de Madrid, i en tercer lloc de nou un nou estat d'alarma, que va començar el 25 d'octubre de 2020 i que va acabar el 9 de maig de 2021.\nNo s'han declarat els estats d'excepció o de setge després de la Transició. A Espanya, l'últim estat d'excepció va decaure el 25 de juliol de 1975 després de sufocar el Govern intents pertorbadors de caràcter subversiu i terrorista a Biscaia i Guipúscoa. Per la seva banda, l'últim estat de setge va acabar l'1 d'abril de 1939, quan el Govern franquista va donar oficialment per acabada la Guerra Civil després de prendre el control del port d'Alacant aquest mateix dia.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'estat d'emergència és un dels règims d'excepció que pot dictar el govern d'un país en situacions excepcionals. Aquest estat d'emergència es dicta, generalment, en cas de pertorbació de la pau o de l'ordre intern d'un estat, ja sigui a conseqüència de catàstrofes, brots epidèmics contagiosos, greus circumstàncies polítiques o civils que afecten i impedeixen la vida normal d'una comunitat, regió o país. Durant aquest, així anomenat règim d'excepció, el govern es reserva el poder de restringir o suspendre l'exercici d'alguns drets ciutadans. Els drets restringits poden ser els relatius a la llibertat i seguretat personals, la inviolabilitat de domicili i la llibertat de reunió i de trànsit. Durant aquest estat les forces armades d'un país poden assumir el control d'ordre intern.", "label": "Política" }, { "sentence": "Estatització, estatalització o nacionalització és el conjunt de disposicions i operacions mitjançant les quals l'Estat assumeix, en forma variada, l'administració d'empreses privades, de grups d'empreses o de la totalitat de certs sectors econòmics controlats amb anterioritat per particulars. L'estatització és l'oposat a la privatització. També se l'anomena nacionalització dels mitjans de producció, encara que una empresa estatizada pot ser prèviament tant de propietat nacional com estrangera.\nHi ha una renacionalització quan hi ha hagut una privatització i més tard es nacionalitza una altra vegada, sovint quan ho fa un partit polític diferent agafa el poder.\nLa nacionalització era una de les estratègies principals propugnades per la transició socialista des del capitalisme al socialisme. Les ideologies socialistes que afavoreixen la nacionalització típicament es diuen socialisme d'estat.La nacionalització pot ocórrer amb compensació pels anteriors propietaris o sense. Si té lloc sense compensació és un cas de confiscació. En la nacionalitzacó el govern reté el control de la propietat nacionalitzada, a diferència de la redistribució de la propietat. Algunes nacionalitzacions tenen lloc quan un govern requisa propietats adquirides il·legalment. Per exemple l'any 1945 el govern francès requisà vehicles als fabricants de Renault perquè els seus propietaris havien col·laborat amb els ocupants nazis de França.", "label": "Política" }, { "sentence": "Els eurobons, bons europeus o bons d'estabilitat són una proposta per emetre bons de l'estat conjuntament entre els 17 estats de l'eurozona. Els eurobons serien doncs unes inversions de deute per la qual cosa un inversor presta una certa quantitat de diners, per a una certa quantitat de temps, amb un cert tipus d'interès, al bloc de l'eurozona com un sol, que llavors enviaria els diners als governs individuals. Els eurobons s'han suggerit com a forma eficaç per tractar la Crisi de deute de sobirà d'Europa encara que és un tema controvertit per l'oposició d'alguns països.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un gabinet és un cos de membres d'alt rang del poder executiu del govern d'una nació. També és conegut com a Consell de Ministres o Consell Executiu.En els estats parlamentaris el gabinet decideix de manera col·lectiva la política i la direcció del govern, especialment en relació a la legislació que aprova el parlament; és a dir constitueixen, de manera col·lectiva, el poder executiu de la nació. Els membres del gabinet dels sistemes parlamentaris, sovint anomenats \"ministres\", són membres del parlament i comparteixen les funcions legislatives. Són designats com a responsables d'algun dels Ministeris de la nació amb tasques específiques (i.e. \"Ministeri de Defensa\", \"Ministeri de Sanitat\", etc.) \nPer contra, en els estats presidencialistes, el gabinet no funciona com a influència legislativa sinó com a grup de consellers o d'assistència tècnica per al cap de govern. Els membres del gabinet dels sistemes presidencialistes, sovint anomenats \"secretaris\" (i en rares ocasions \"ministres\"), no són membres del congrés (o parlament) sinó que són designats directament pel cap de govern per a dirigir alguna de les Secretaries o Departaments del poder executiu (i.e. \"Secretaria d'Educació\", \"Secretaria de Defensa\", etc.). Com a responsables del funcionament d'una àrea executiva, les seves tasques no difereixen en res dels ministres dels sistemes parlamentaris, llevat del fet que no tenen cap capacitat per a crear ni proposar lleis.\n\n", "label": "Política" }, { "sentence": "La gestió de l'activitat de prestació o de servei públic que pot ser desenvolupada per l'administració en règim de dret públic o mitjançant organitzacions privades, s'anomena Gestió dels serveis públics a Espanya.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un govern de coalició o un gabinet de coalició és un gabinet del poder executiu del govern parlamentari en què representants de diversos partits en són membres. Aquests governs es formen quan cap partit aconsegueix la majoria absoluta al parlament, i per tant dos o més partits han de cooperar per elegir un primer ministre o president. Un govern de coalició també pot formar-se en temps de crisi nacional, com ara en temps de guerra, per donar al govern un grau major de legitimitat política i reduir les diferències polítiques internes; en aquests casos, tanmateix les coalicions sovint integren tots els partits en governs d'unitat nacional. Si una coalició es col·lapsa, es realitza una moció de censura per convocar eleccions.\nEls governs de coalició són comuns als Estats parlamentaris amb sistemes de representació proporcional. Els Estats presidencialistes o congressuals no formen governs de coalició, ja que el president és elegit per vot directe de manera separada del Congrés o Parlament, i és ell qui nomena els membres del gabinet, amb aprovació d'almenys una de les Cambres Legislatives.\nQuan cap partit no aconsegueix la majoria necessària en les eleccions generals, els partits poden formar gabinets de coalició amb el suport d'una majoria parlamentària, o governs de minoria, si la constitució en permet un. Si els governs opten per la coalició amb una majoria parlamentària, aquesta forma de govern tendeix a ser més estable i de més duració que els governs de minoria. Els governs de coalició són subjectes a les lluites internes entre els diversos partits que en són membres. Els governs de minoria, per la seva banda, han d'aconseguir el suport del parlament per evitar una moció de censura.\nA Espanya, des de les eleccions municipals i autonòmiques de 2015 Eleccions municipals espanyoles de 2015 Elecciones autonómicas de España de 2015, i des de les eleccions generals de 2019 Eleccions generals espanyoles de novembre de 2019; conformant governs amb diferents composicions.", "label": "Política" }, { "sentence": "El govern Jean Castex és el quaranta-segon govern de França sota la Cinquena República. Dirigit pel Primer ministre Jean Castex, es tracta del tercer govern format sota la presidència d'Emmanuel Macron.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un governador general és el representant reial d'un monarca en un o més territoris independents. El terme ha estat utilitzat amb diverses connotacions al llarg de la història en diferents regnes europeus i llurs colònies en altres continents.", "label": "Política" }, { "sentence": "Hyangyak va ser un acord via contracte fet a Corea que permetia cert grau de govern local.\nDurant el regnat de Jungjong (1506–1544), aquest contracte fou complit pels funcionaris de nivell local; els detalls específics foren circulats en forma de text i operaren com una norma de costum informal. El hyangyak es convertí en el nucli de la llei social coreana i el vehicle per a un grau d'autonomia local als seus pobles.\nSignificà el fonament perquè la Dinastia Joseon implementara el govern al nivell local. La importància dels oficials erudits coreans (yangban) fou augmentada pel paper que tingueren. La implementació del hyangyak obrí el camí per a les escoles i temples i uní els yangban amb la comunitat com a instrumentals per a reforçar el govern a tots els nivells.", "label": "Política" }, { "sentence": "Inak o Inaq fou un títol nobiliari equivalent a primer ministre que van portar els governats uzbeks de Khivà al segle xviii i començament del XIX. La paraula literalment vol dir \"germà petit\".\nAl kanat de Khwarizm o Khivà s'elegia sempre un kan genguiskhànida que era a la que els uzbeks estaven més aferrats; com que la nissaga reial directe no sempre tenia prínceps disposats, a vegades calia nomenar a prínceps genguiskhànides que governaven als kazakhs, als karakalpaks o als aralians, que progressivament van passar a ser uns figurants, mentre el poder principal a l'estat el tenia el Inak o primer ministre, que era generalment el cap (biy) més vell de la tribu kungrat dels uzbeks, la més aristocràtica de totes les tribus d'uzbeks. Els inaks eren al mateix temps governadors d'Hazarasp i una mena de majordoms de palau. Així, com havia passat al kanat de Bukharà, a partir de la segona meitat del segle XVIII, hi havia a Khiva un kan sobirà nominal i un inak sobirà efectiu. El kan de fet romania reclòs amb la seva família, ben alimentat i vestit amb robes brodades amb or, i encara que tenia audiència diària amb el inak i amb els notables, no tenia poder per bé que el inak no actuava sense coneixement del kan que tenia especial consideració en la cerimònia de la pregària del divendres on ocupava un lloc preferent per davant del inak. El kan no conservava gaires anys el poder, se l'enviava a l'exili i se'n nomenava un altre.\nEl primer que va portar el títol fou Ertuk vers el 1742. Muravief esmenta després a Ishmed Biy, al que va succeir el seu fill Muhammed Amin Inak, que va accedir al càrrec el 1755 i el va exercir per 17 anys (1755-1772) fent prosperar el kanat. No hi ha monedes local (s'utilitzaven les de Bukharà i Pèrsia) però la khutba era llegida en nom del kan nominal kazakh. Al seu segell Muhammad Amin tenia una inscripció que deia: \"Gràcies a Déu el Profeta té un esclau en qui pot confiar\"; estava en estretes relacions amb l'atalik de Bukharà, que llavors era Daniyal Biy, les funcions del qual eren similars a les seves; fou enderrocat i es va refugiar amb Daniyal que el va ajudar a recuperar el poder a Khwarizm.\nEl nom dels kans que van ocupar el tron no es coneixen, o almenys no es coneixen amb seguretat i dades precises. A Muhammad Amin el va succeir el seu fill Ivash o Iwaz Inak Biy. Aquest és descrit com a persona de gran sagacitat i al mateix temps de caràcter simple; sota el seu govern el kanat va patir una decadència considerable; els turcmans yomuds que es revoltaven cada vegada que canviava el kan, es van revoltar contra Iwaz com també ho van fer els turcmans de Mangishlak i els kazakhs. El kungrats de l'Aral, sota el seu cap Tureh Sufi, que era parent seu, també li van refusar obediència.\nSota el seu govern Khwarizm fou visitada pel metge rus Blankennagel que va arribar a Khivà l'octubre de 1793 i fou confinat en una casa i dies després fou portat a visitar a Fazil Biy, un cap que s'havia quedat cec i que un historiador fa fill de Muhammad Amin i germà d'Iwaz, en tot cas un conseller molt escoltat al que no va poder curar, ja que la causa no tenia solució aleshores; acusat de ser un xerraire i un espia, se'l volia matar però després, parlant amb Fazil, la situació va millorar; la seva medicina va provocar una millora al pacient i finalment fou convidat a passar l'hivern al país i va tenir molts pacients; com que els atenia gratuïtament aviat va tenir gran nombre de seguidors. Finalment se li va permetre marxar. El metge calculava la població del país en cent mil persones de les quals el 41% eren uzbeks, el 15% sarts, el 10% karakalpaks i aralians, el 6% turcmans i la resta esclaus; els yomuds turcmans i els karakalpaks eren considerats els millors soldats i els sarts els pitjors.\nTambé durant el govern d'Iwaz, el país fou visitat per Mahmud Shah Durrani de l'Afganistan que llavors era un fugitiu; el va rebre amb grans honors, li va donar diners, allotjament i menjar i quan va marxar al cap de quatre mesos una escorta de nòmades que el va acompanyar fins Astarabad.\nQuan Blankennagel va estar a Khiva era kan Abu l-Ghazi Khan III, fill de Ghaip Khan. A la mort d'Iwaz vers el 1804 el va succeir el seu fill gran Kuth o Kutlugh Murad Beg, que va refusar l'elecció i va cedir el lloc al seu germà Iltazar Inak. Aquest va governar uns sis mesos i llavors una nit va comunicar al seu germà Kutlugh Murad que volia ser kan, perquè ni Tamerlà, ni Nadir Shah, ni Muhammad Rahim eren descendents de Genguis Khan i havien assolir el màxim poder creant-se ells mateixos la seva fortuna. Kutlugh Murad va aprovar la seva decisió i l'endemà el kan fou deposat, rebent una pensió i sent enviat de retorn al país dels kazakhs. Iltazar Inak es va proclamar kan com Iltazar Khan.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'indult o perdó és l'acte mitjançant el qual es causa l'extinció de la responsabilitat penal, i suposa el perdó de la pena. És una situació diferent de l'amnistia, perquè en aquesta els beneficiaris són exonerats tant de la pena com del delicte que la motivava, mentre que l'indult només exonera del compliment de la pena, però no de l'atribució del delicte. Així la persona continua estant culpable però no ha de complir la pena. Cada estat en té una legislació pròpia, però a grans trets es poden assenyalar algunes característiques comunes de les legislacions dels diferents països. L'indult pot ésser total o parcial. També pot ésser general o particular.\n\nL'indult total comprèn la remissió de totes les penes les quals va rebre la persona i que encara no han estat complides.\nL'indult parcial implica la remissió d'alguna o algunes de les penes imposades o el seu canvi per altres menys greus.A Espanya l'indult està regulat per la llei d'indult del 1988 que modificava formalment la norma del 1870\nEn els darrers anys els successius governs han atorgat centenars d'indults anualment. Aquesta atribució no està sotmesa a l'aprovació de ningú més que el ministeri de Justícia, que no està obligat a justificar-ne les causes que el motiven i que no està controlada pel poder judicial i no es pot recórrer en cap cas.\nTanmateix aquesta regulació ha estat criticada per la seva indefinició que permet una aplicació arbitrària d'aquesta prerrogativa del govern d'Espanya", "label": "Política" }, { "sentence": "Interregne és una interrupció en la normal successió dels monarques, com els reis, papes o emperadors.", "label": "Política" }, { "sentence": "Kotwal és un terme medieval per designar un comandant de fortalesa o de població, en el món iranià, a l'Índia (estats musulmans) i l'Àsia Central. Les variants són ketaul, kütaül i altres. Deriva del persa kot (fortalesa) i wala (governador).\nEl càrrec s'esmenta ja sota Mahmud de Gazni el 1015. Especialment utilitzat fou a l'Índia sota la dinastia mogol. Els britànics de l'Índia van adoptar el nom per designar a un funcionari responsable de l'orde públic o dels serveis públics en una ciutat.", "label": "Política" }, { "sentence": "La llei de Goodhart enuncia, tot i que pot expressar-se amb diverses formulacions, que quan un indicador socioeconòmic o una altra mesurada substituta es converteix en l'objectiu de polítiques socioeconòmiques, perd el contingut informatiu que podia qualificar-la per jugar aquest paper. El seu promotor, Charles Goodhart, que va ser assessor del Banc d'Anglaterra i professor emèrit de la London School of Economics, va donar nom a la llei.\nGoodhart va enunciar en un article la llei per primera vegada en 1975, guanyant popularitat amb l'intent per part del govern del Regne Unit de Margaret Thatcher de dirigir la política monetària sobre la base dels objectius de la massa monetària en sentit ampli i estret, encara que tal idea fos molt més antiga. Idees molt similars es coneixen amb altres noms, i.g., la llei de Campbell (1976) i la crítica de Lucas (1976). La llei està implícita en la idea econòmica de les expectatives racionals.\nA pesar que es va originar en el context de les respostes del mercat, la llei té implicacions profundes per a la selecció dels objectius d'alt nivell en les organitzacions.S'ha enunciat que l'estabilitat de la recuperació econòmica que va tenir lloc en el Regne Unit sota el govern de John Major a la fi de 1992 i d'ara endavant va ser el resultat de la llei de Goodhart inversa: si la credibilitat econòmica d'un govern està suficientment danyada, llavors els seus objectius es veuen com a irrellevants i els indicadors econòmics recuperen la seva fiabilitat com a guia per a les polítiques econòmiques.[cita", "label": "Política" }, { "sentence": "Un llibre blanc (de l'anglès white paper) és un document o guia amb autoritat, que té com a objectiu d'ajudar els lectors a comprendre un tema, resoldre o afrontar un problema (per exemple dissenyant una política governamental a llarg termini), o prendre una decisió. Els llibres blancs són utilitzats especialment en dos àmbits: el governamental i el màrqueting (per exemple per ajudar a prendre decisions polítiques i de negocis).", "label": "Política" }, { "sentence": "A la Unió Europea, la Commonwealth, Hong Kong, a Irlanda i als Estats Units llibre verd és un informe provisional governamental, un document de consulta de propostes de polítiques per al debat i discussió, sense cap mena de compromís d'actuació, el primer pas per a canviar una llei. Els llibres verds poden donar lloc a la producció d'un Llibre blanc.", "label": "Política" }, { "sentence": "Dins l'ordenació politicoadministrativa de la corona d'Aragó el majordom era el primer funcionari de la cort tot retenint el control sobre gran part dels serveis de la casa reial. En llurs atribucions s'hi comptaven l'exercici del govern i l'administració de justícia. L'origen del càrrec se situa vers el 1164 al Regne d'Aragó, sent el senescal de Barcelona el seu equivalent al Comtat de Barcelona.\nEl majordom era el director de la casa reial, sota les seves ordres hi havia funcionaris i també familiars sense càrrec a la cort.\nLes Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago (1344) regularen i donaren una nova organització al càrrec. Es crearen tres nobles majordoms, un del regne d'Aragó, un del Principat i un dels regnes de València i de Mallorca. Aquests tenien del dret d'exercir el càrrec a la casa reial quan aquesta residís en el territori corresponent.\nDins les atribucions del majordom requeria especial cura la vigilància de la taula reial així com de la cuina, la botelleria (celler) i la panisseria, les cavallerisses, dels equipatges i del referent a la caça. També correspon al majordom el repartiment de les racions de menjar als servidors de la cort. Així mateix també podia exigir comptes de les despeses fetes per a les necessitats de la casa reial, si bé que la presentació del comptes corresponia a l'escrivà de ració. Aquest és un tret distintiu d'aquest càrrec en comparació amb altres corts reials: l'administració econòmica i del patrimoni reial no anava a càrrec del majordom, aquesta era competència del Mestre racional.\nEls funcionaris supeditats al majordom foren: Els copers, botellers, panissers, escuders que tallen davant del rei, sobrecocs i cuiners, comprador, cavallerissos, manescal, sobreatzemblers, falconers, joglars i altres. Sobre aquests el majordom podia imposar mesures disciplinàries.", "label": "Política" }, { "sentence": "Muteferrika (literalment 'Diferents tasques') fou un cos de guàrdia otomà especialment fidel al sultà. Els membres de la guàrdia eren els muteferrikes. No tenien caràcter militar i s'encarregaven tant de serveis a la cort com de missions fora (fins i tot diplomàtiques) que els hi eren encarregades especialment. Anaven muntats a cavall. Apareixen per primer cop el 1443. Al segle xvii el seu nombre màxim es va establir en cent vint, però va augmentar posteriorment i al segle xix eren cinc-cents.", "label": "Política" }, { "sentence": "Nàzir fou un càrrec administratiu que apareix a algunes ciutats sota domini abbàssida o fatimita.\nEl nàzir era el superintendent o controlador. Es va generalitzar al Soldanat Mameluc, on hi havia nàzirs de l'exèrcit, del fisc, dels dominis reials, dels ingressos personals del sultà, de l'armament i de la caritat. El càrrec també apareix entre els mogols de l'Índia.", "label": "Política" }, { "sentence": "Sota la doctrina de la separació de poders, l'executiu és la branca del govern que s'encarrega d'implementar o executar les lleis, i de treballar en els assumptes diaris de l'estat. La figura principal del poder executiu és el cap de govern. L'executiu és anomenat \"l'administració\" en els sistemes presidencialistes o \"el govern\" en els sistemes parlamentaris. El cap de govern dels sistemes presidencialistes (anomenat \"president\") té més independència de la branca legislativa, ja que, a diferència dels sistemes parlamentaris, no és elegit pel parlament pel partit o la coalició amb més seients, sinó que és elegit directament pel poble per sufragi. A més, el president és alhora el cap d'Estat.\nEn les monarquies constitucionals, com Espanya, el monarca, qui és el cap d'Estat, és el cap del poder executiu de iure, i el primer ministre (o president del govern, en el cas espanyol), a qui tècnicament designa, és el cap del govern del monarca. En la pràctica, però, el cap d'Estat té un poder molt limitat, i designa com a primer ministre a qui la població va elegir per mitjà del sufragi, encara que les decisions es realitzen a nom del monarca.\nEn conjunció amb el president o el primer ministre, la branca executiva consisteix del gabinet i dels departaments o ministeris executius del govern.", "label": "Política" }, { "sentence": "La política social és una àrea de coneixement interdisciplinària i aplicada que té com a finalitat l'anàlisi de les transformacions de l'estat del benestar i les respostes socials a les necessitats, els reptes i els riscos socials.\nSe centra a examinar aquells aspectes de l'economia, la societat, la població i la política que són necessàries per a l'existència social digna així com els medis per assolir-la. Principalment el disseny de programes d'intervenció social que redueixin desigualtats, millorin l'eficiència i la qualitat de vida, alliberin a la societat de quotes de pobresa i augmentin la participació i la inclusió social dels ciutadans.\nLes necessitats socials a les que fa referència són: alimentació i habitatge (per exemple: Primer l'habitatge), seguretat i sostenibilitat ambiental, promoció de la salut i els serveis sanitaris, atenció social i suport a aquells que no poden viure una vida independent i finalment educació i formació dels individus per tal que puguin participar amb igualtat de condicions en la societat.", "label": "Política" }, { "sentence": "El prebost era un funcionari públic elegit pel rei per a l'administració econòmica i judicial dels dominis que li eren confiats durant l'edat mitjana i l'Antic Règim. En l'antic dret francès, prebost s'aplica diferents significats i s'aplica a diferents funcions. Etimològicament prové del llatí praepositus (encarregat) s'aplica a tota aquella persona que dirigeix una secció dedicada al servei públic, una posició que, segons els vells principis, es correspon amb un dret de jurisdicció.\nA partir del segle xi, els Capet van retirar l'administració dels dominis reials als nobles per confiada als capitosts, generalment burgesos acomodats que tenien el dret de percebre les rendes del rei en el seu jurisdicció o prebostat. Aquesta pràctica, beneficiosa per a les finances reials, va propiciar greus abusos i, des de finals del segle xii, el prebost va estar controlat per un batlliu anomenat itinerant. Després, en el segle xiii van ser controlats per un batlliu i un senescal amb residència fixa.\nCal distingir entre els prebosts reials, la jurisdicció comprenia un domini reial, dels diferents prebosts més avall esmentats, així com dels altres capitosts la jurisdicció abastava les terres senyorials, dependents del Regne de França.\nEls principals capitosts eren:\n\nPrebost reial\nPrebost de mariscals\nPrebost de palau o Gran Prebost de França\nPrebost general o Gran Prebost d'economia\nPrebost de mercaders\nPrebost de París", "label": "Política" }, { "sentence": "En alguns Estats amb una forma de govern parlamentària, un president del govern és el càrrec del poder executiu que actua com a cap de govern.\nA nivell internacional, i en comparació amb altres sistemes parlamentaris de govern, el \"president de govern\" és l'equivalent del primer ministre o el canceller, ja que en la pràctica difereixen molt poc en algunes de les seves funcions. Per contra, les característiques i funcions d'un president del govern no són equivalents a les dels presidents dels sistemes congressuals o presidencialistes (com ara els Estats Units) o semipresidencialistes (com ara França) malgrat la similitud en el nom del càrrec.", "label": "Política" }, { "sentence": "El pressupost participatiu és el mecanisme de democràcia directa que permet als ciutadans influir o decidir directament sobre els pressupostos públics, generalment el pressupost del seu municipi, mitjançant processos de participació ciutadana.\nLa primera experiència de pressupost participatiu (Orçamento Participativo) va néixer a la ciutat de Porto Alegre (Río Grande do Sul, Brasil) l'any 1989 després de l'accés al poder del Partido dos Trabalhadores. En un context de fortes desigualtats socials i escassetat de recursos, el nou govern municipal no podia fer front a totes les necessitats de la població ni donar resposta a les expectatives que havia creat entre els més desafavorits. Calia marcar les prioritats d'acció i, per a fer-ho, va comptar amb la societat civil fortament organitzada, donant la paraula als moviments socials. A través d'un sistema assembleari, es va crear una estructura que permetés a la ciutadania decidir com calia distribuir la despesa municipal.\nL'objectiu principal del pressupost participatiu a Porto Alegre se centrava en la justícia social: donar poder als qui no en tenen ( empowerment ) i aconseguir que les necessitats dels més desvalguts, sovint oblidades, passin a un primer pla (inversió de prioritats).\nL'experiència continua vigent, tot i que el canvi de govern municipal l'any 2004 ha introduït modificacions substancials en el procés i els objectius.\nAltres ciutats a l'Amèrica Llatina i, més tard, a Europa, han adoptat el pressupost participatiu com a forma de participació ciutadana i de gestió dels recursos municipals, adaptant l'experiència de Porto Alegre al seu propi context i tradició democràtica.\nEs considera que el pressupost participatiu és una de les polítiques de participació ciutadana de major compromís (atès que es posa a deliberació i decisió l'assignació dels recursos públics).\nUn pressupost participatiu pot dur-se a terme amb una gran varietat de metodologies i models, des de la simple consulta ciutadana sobre propostes fetes per l'administració, fins al procés vinculant sobre propostes elaborades per la mateixa ciutadania. Molt esquemàticament, algunes de les característiques d'un pressupost participatiu:\n\nPot tenir diferents abastos territorials (barri, districte, ciutat, comarca, autonomia, estat, etc.).\nPot participar-hi la ciutadania a títol individual o la ciutadania organitzada associativament (o una combinació dels dos tipus).\nPot ser vinculant o consultiu.\nPot fer-se sobre propostes de l'administració o sobre propostes ciutadanes.\nPot dur-se a terme sobre propostes/prioritats o sobre un sostre pressupostari (o una combinació d'ambdós).\nPot afectar a un o diversos capítols del pressupost.\nPot recolzar-se en instàncies i òrgans ja existents o crear-ne d'específics pel procés.\nPot dur-se a terme autònomament o vincular-se amb altres processos estratègics (participatius o no), com un Pla d'Actuació Municipal (PAM), una Agenda-21, etc.\nPot desenvolupar-se a partir d'un model predeterminat o definit participativament.\nPot incloure un seguiment i una avaluació participatives del procés o no.A Catalunya fins ara les experiències de pressupost participatiu s'han donat només en l'àmbit local. S'han desenvolupat experiències de pressupost participatiu a municipis petits com Santa Cristina d'Aro, Figaró-Montmany, Rubí, Castellar del Vallès o Parets del Vallès, i també en ciutats com Sabadell, Sant Boi de Llobregat i Vilafranca del Penedès. També, des de 2020. a la ciutat de Barcelona.\nA Mallorca, existeix com a mínim una experiència de funcionament de pressupost participatiu en àmbit local a la Colònia de Sant Pere, municipi d'Artà, que va ser posteriorment suprimida en un canvi de govern.\nAl País Valencià es fa a la ciutat de València des de 2015.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Prestació de serveis públics a Espanya ve recollida per l'article 128.2 de la Constitució espanyola que dicta que per mitjà de llei es podrà reservar al sector públic recursos o serveis essencials, especialment en el cas de monopoli, i així mateix acordar la intervenció d'empreses, quan així ho exigeixi l'interès general. Cal assenyalar, però, que la doctrina sobre el tema indica que no tota activitat econòmica o empresarial que exerceix una administració pública es pot considerar servei públic, ja que a més de ser desenvolupada per l'administració pública, el servei públic ha de ser essencial perquè l'administració se'n reservi la titularitat. Per tant, parlem d'un gran nombre de casos d'una simple activitat econòmica que s'exerceix d'acord amb un règim privat, activitat que ha estat avalada per la jurisprudència del Tribunal Suprem.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un govern provisional, també anomenat govern interí, govern d'emergència o govern de transició, és una autoritat governamental d'emergència creada per gestionar una transició política generalment en els casos de noves nacions o després del col·lapse de l'administració de govern anterior. Els governs provisionals es nomenen generalment, i sovint sorgeixen, ja sigui durant o després de guerres civils o estrangeres.\nEls governs provisionals mantenen el poder fins que es pugui nomenar un nou govern mitjançant un procés polític regular, que generalment són eleccions. Poden estar implicats en la definició de l'estructura legal dels règims posteriors, les directrius relacionades amb els drets humans i les llibertats polítiques, l'estructura de l'economia, les institucions governamentals i l'alineació internacional. Els governs provisionals es diferencien dels governs provisionals, que són responsables de governar dins d'un sistema parlamentari establert i serveixen com a marcadors de posició després d'una moció de censura o després de la dissolució de la coalició governant.Segons Yossi Shain i Juan J. Linz, els governs provisionals es poden classificar en quatre grups:\nGoverns provisionals revolucionaris (quan l'antic règim és enderrocat i el poder és del poble que l'ha enderrocat).\nPoder compartit governs provisionals (quan el poder es reparteix entre l'antic règim i els que estan intentant canviar-lo).\nGoverns provisionals en funcions (quan el poder durant el període de transició pertany a l'antic règim).\nGoverns provisionals internacionals (quan el poder durant el període de transició pertany a la comunitat internacional).Els primers governs provisionals foren creats en preparació per al retorn del govern reial. Les assemblees que es reunien durant la Revolució Anglesa, com ara la Irlanda Confederada (1641-1649), foren descrites com a \"provisionals\". La pràctica de fer ús del nom formal de \"govern provisional\" començà amb el govern de Talleyrand el 1814. El nombrosos governs provisionals durant les Revolucions de 1848 donaren a la paraula el seu significat modern més comú: un govern establert per a convocar a eleccions.", "label": "Política" }, { "sentence": "La regència mexicana va ser el govern del Primer Imperi Mexicà (1821-1823) i el Segon Imperi Mexicà (1864-1867) en absència de l'emperador de Mèxic durant tres períodes de govern.", "label": "Política" }, { "sentence": "El sector públic és aquell sector de l'economia i de l'administració pública destinat a produir béns i serveis de màxim benefici social per al govern nacional, regional o local. El govern participa directament en les activitats econòmiques del sector públic o mitjançant instàncies públiques sotaposades. Algunes activitats del sector públic són la seguretat social, l'educació pública, l'administració del planejament urbà, el servei de bombers, la seguretat viària, el sistema judicial, el sistema penitenciari, l'organització de la defensa nacional, etc. El sector públic es finança amb els impostos dels ciutadans de la nació, regió o municipi.\nDintre del sector públic podem distingir tres grups d'organismes:\nles administracions públiques: produeixen serveis que són oferts al públic de franc o a un preu molt inferior al seu cost.\nles empreses públiques: produeixen béns i serveis de les mateixes característiques que els de les empreses privades.No obstant això, la seva política de preus i de distribució no està relacionada amb el benefici empresarial sinó amb el benestar del país. Es financen, d'una banda, amb els ingressos que obtenen del mercat i, de l'altre, amb els fons que procedeixen de les administracions públiques que en són titulars.\nel sistema de la Seguretat Social: ofereix serveis socials i obté els recursos principals a partir de les cotitzacions socials.", "label": "Política" }, { "sentence": "El segon govern Philippe és el quaranta-unè govern de la Cinquena República francesa. És el segon govern format per Édouard Philippe sota el President Emmanuel Macron, després de les Eleccions legislatives franceses de 2017 i la dissolució del primer govern Philippe el 19 de juny de 2017.\nEl segon govern Philippe va ser format després d'un escàndol entre ministres durant el primer govern Philippe. La République En Marche!, aliats del Moviment Demòcrata (Mòdem) va fer front a un escàndol després que el partit va utilitzar fons de l'UE per pagar treballadors de partit. La ministra de defensa Sylvie Goulard va ser la primera en fer un pas, dimitint el 20 de juny de 2017. L'endemà, el ministre de Justicia François Bayrou i la ministra d'Afers europeus, Marielle de Sarnez van fer el mateix. Richard Ferrand, Ministre de Cohesió Territorial, va dimitir el 19 de juny de 2017 seguint les al·legacions editorials de nepotisme de Le Canard Enchaîné el 24 de maig de 2017. Macron va defensar Ferrand malgrat les al·legacions i l'enquesta pública que mostrava que el 70% dels enquestats volien que Ferrand plegués. L'1 de juliol de 2017, un fiscal regional va anunciar que les autoritats havien llançat una investigació preliminar a Ferrand. Ferrand va respondre a les al·legacions dient que tot era \"legal, públic i transparent\". Va ser un dels membres fundadors de La République En Marche! I actualment és el President de l'Assemblea Nacional.El 31 de juliol de 2018, el segon Philippe govern va sobreviure a dos mocions de confiança després de l' Cas Benalla: la primera (presentada per El grup de Republicans) va obtenir 103 sis, mentre la segona (presentada pels grups Socialistes et apparentés, Gauche démocrate et républicaine i La France Insoumise) va obtenir 63 vots. Ambdós moviments no van assolir el quòrum de 289 vots requerits a l'Assemblea Nacional.Després del moviment d'armilles grogues es va iniciar una moció de confiança pel Partit Socialista, el Partit Comunista Francès i La France Insoumise el 13 de desembre de 2018 però el govern va sobreviure fàcilment, ja que només van tenir 70 vots a favor lluny del número requerit de 289.", "label": "Política" }, { "sentence": "El shogunat o bakufu (幕府, bakufu? lit. \"govern sobre la tenda\") va ser el govern militar establert al Japó amb breus interrupcions entre finals del segle xii fins a la Restauració Meiji de 1868. El cap del shogunat era el shōgun, mentre que l'aparell organitzatiu que li seguia va variar durant els diferents shogunats. Van existir tres shogunats durant la història japonesa: \n\nEl shogunat Kamakura es componia de tres òrgans: \n\nEl mandokoro, encarregat dels assumptes administratius, finances i política exterior.\nEl samurai dokoro, encarregat dels assumptes militars i la policia.\nEl monchugo, encarregat dels assumptes jurídics i actuava com espècie de Cort de Justícia.El shogunat Tokugawa es componia de cinc òrgans: \n\nEl tairō o gran ancià.\nEls rōjū o el consell dels ancians.\nEl wakadoshiyori o consell dels ancians joves.\nEl ōmetsuke o censor.\nEl machi-bugyō o govern civil.", "label": "Política" }, { "sentence": "Sosibi de Tàrent (en llatí Sosibius, en grec antic Σωσίβιος) va ser un militar grec d'origen egipci, capità de la guàrdia de Ptolemeu II Filadelf (283-246 aC).\nAlguns suposen, i no és improbable, que era el pare del Sosibi que fou ministre principal de Ptolemeu IV Filopàtor i que va ajudar d'alguna manera a l'ascens del seu fill.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un varvassor (del llatí medieval vassus vassorum, vassall de vassalls) era - a la Catalunya feudal on el sobirà era el comte- un vassall d'algun dels grans vassalls del país. En els Usatges de Barcelona són situats per sota dels comdors (comanadors) i per sobre dels cavallers.\nEl títol havia entrat en desús, però a principis de l'edat moderna, amb la divulgació de la llegenda dels Nou Barons de la Fama, on es deia que per cada comte hi havia un varvassor, en determinats indrets es recuperà aquest títol, que pervisqué ja fins a la fi de l'antic règim, tot i que sovint fusionat amb altres títols nobiliaris. Les varvassories de què es té notícia a Catalunya són les de Boixadors, Enveig, Foixà, Guimerà, Montescot, Toralla i Vilademany.", "label": "Política" }, { "sentence": "La paraula vet (o veto) procedeix del llatí i significa literalment [jo] prohibeixo. S'utilitza per a posar de manifest que una part (estat, institució, persona...) té el dret d'aturar de forma unilateral una llei. Un vet, per tant, proporciona poder il·limitat per a parar canvis, però no pas per a adoptar-los.\nAls Estats Units, el president té la capacitat de vetar la legislació que ha passat prèviament pel Congrés, per bé que aquest dret no és absolut, ja que una majoria qualificada de 2/3 d'ambdues cambres pot aprovar una llei, fins i tot, contra un veto presidencial; això no obstant, si la llei proposada té només majoria simple, el veto del president és decisiu.\nEn el Consell de Seguretat de l'ONU, els cinc membres permanents (Estats Units, Rússia, Xina, França i Regne Unit) tenen dret de veto. Si algun d'aquests països vota contra una proposta, aquesta queda rebutjada, encara que els 10 membres restants del consell hi hagin votat a favor, la qual cosa, juntament amb la no elecció per votació universal, lliure, directa i secreta dels membres de l'Assemblea General i del Secretari General ha servit sovint per a denunciar el dèficit democràtic de l'ONU.\nDes del segle xvi fins al 1903, els monarques de França, Espanya i Àustria (aquest últim en qualitat d'hereus del Sacre Imperi Romanogermànic) disposaven del dret a vet papal per a vetar un candidat al papat.\nEls caps d'Estat espanyols també havien gaudit tradicionalment del dret de vetar les lleis aprovades per les Corts. El darrer cop que aquest fou exercit va ser el 1938, quan el president de la República, Manuel Azaña, va vetar la Llei de concessió d'una pensió a la vídua del qui fou diputat Ángel Pestaña per no haver set aprovada pel Ple del Congrés dels Diputats sinó per la Diputació Permanent de Corts. Quan finalment la Llei va ser votada pel Congrés dels Diputats el 30 de setembre de 1938 en la sessió celebrada a Sant Cugat del Vallès, el president de la República aixecà el vet i promulgà la Llei.", "label": "Política" }, { "sentence": "El cartisme, fou un moviment per a la reforma política i social en el Regne Unit, a mitjans del Segle XIX. El seu nom prové del People's Charter de 1838, on es van postular els objectius principals del moviment:\n\nSufragi universal masculí per als majors de 21 anys\nQue no fos necessari ésser propietari per a ser membre del Parlament\nUn sou per als membres del Parlament\nCircumscripcions electorals d'igual grandària\nVotació per mitjà del sufragi secret\nParlaments anualsEn la primera fase, el Parlament britànic no va acceptar la demanda que recollia la Carta del Poble. El cartisme no havia previst la no acceptació de la Carta per part del Cambra dels Comuns, que va provocar la dissolució de la majoria dels qui donaven suport. En tot, hi va haver una minoria que va crear un partit. Aquest nou partit, intenta que el moviment no es dilueixi i segueixi ferm. Vol que aquest moviment sigui més fort. Arrenca així la segona fase amb el partit, la Lliga Nacional Cartista, que va agrupar desenes de milers de persones. La LNC radicalitza el discurs i les formes, i amenaça de vaga en el cas que es tornin a negar les seves peticions. Davant d'aquesta amenaça, els patrons contraatquen i amenaçen en tancar les fàbriques. En tot això, el Govern aprofita per reprimir als dirigents de la LNC, que provocarà l'exili i l'amagatall d'aquests. El 1840 acaba la segona fase del cartisme, amb el protagonisme de la LNC. 8 anys després hi haurà una tercera fase, quan entre el març-abril d'aquell mateix any, es recolliran més de dos milions de firmes a favor de la Carta del Poble. En aquests anys a Europa es donava la Primavera dels Pobles.\n\nEls britànics van ser els primers a organitzar moviments obrers, però també van ser els primers a organitzar-se sindicalment, no políticament.", "label": "Política" }, { "sentence": "La història del comunisme està summament unida al pensament que el filòsof alemany Karl Marx va delinear en el segle xix. Aquest va veure el comunisme com l'estat original, l'estat de caçador recol·lector, quan el gènere humà va sorgir. Per a Marx, només després que la humanitat era capaç de produir en excés, la propietat privada es desenvolupa de manera massiva i permanent. No obstant això a Occident el comunisme era una idea d'una societat basada en la propietat comuna, idea que es remunta fins i tot a l'antiguitat clàssica. La seva forma moderna com un moviment polític de masses va sorgir a Europa amb el moviment dels treballadors durant la Revolució industrial en el segle xix.\nAl segle xix, l'ascens del comunisme com una idea política va ser expressada per Karl Marx, que va desenvolupar el marxisme, i Friedrich Engels, que desenvolupà la concepció moderna de comunisme com el resultat d'una revolucionària lluita de classes entre el proletariat i la burgesia.\nLa primera vegada en què un Partit Comunista va aconseguir el poder fou en la Revolució russa de 1917. El marxisme leninisme va sorgir com la bandera principal del comunisme en la política mundial. Posteriorment van sorgir altres corrents comunistes com el maoisme, que accentua el paper de la classe camperola com a agents de revolució. El comunisme s'ha desenvolupat organitzativament al llarg de la història per mitjà de diversos moviments polítics. Aquest desenvolupament s'ha dut a terme amb la formació de les Internacionals Comunistes.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una conspiració és una entesa secreta entre diverses persones, amb l'objectiu d'enderrocar el poder establert, i / o amb vista a atemptar contra la vida d'una o diverses personalitats (autoritats), per així trastocar el funcionament d'una estructura legal.\nEl terme «conspiració» i els seus gairebé sinònims, «complot» i «conjuració», han estat objecte de diferenciacions semàntiques, per part de diversos especialistes del llenguatge.\nEls objectius d'una conspiració són variats, així com els seus mitjans. El fals testimoniatge i el rumor, el segrest, l'atemptat, l'assassinat, i el cop d'Estat es troben entre els mètodes més visibles i més utilitzats de les conspiracions comuns. Si bé un cop d'Estat necessita generalment el secret dels colpistes, tots els assassinats i tots els atemptats no s'inscriuen en el marc d'una unió secreta d'aquesta mena, i alguns poden ser fins i tot individuals.", "label": "Política" }, { "sentence": "El constitucionalisme és una doctrina ideològica i política que defensa l'establiment d'un conjunt de normes bàsiques per les quals s'ha de regir una societat. És sempre el pacte de tots els membres representatius de la societat que constitueix el col·lectiu definit per aquest pacte i limita el dret, les accions i les autoritats de tots els agents de poder.El constitucionalisme és una doctrina històrica que ha pervingut durant tota l'Edat moderna i s'ha materialitzat en l'Edat contemporània mitjançant la ideologia del liberalisme i les revolucions liberals de finals del Segle XVIII i la primera meitat del Segle XIX. La lluita contra el poder absolut dels reis, l'oposició a les constants guerres de religió a Europa, i les constants apel·lacions a la tolerància caracteritzen al constitucionalisme.", "label": "Política" }, { "sentence": "El 12 setembre de 1980, l'exèrcit turc, amb el seu general Kenan Evren al capdavant, va dur a terme cop d'estat i instaurà un règim militar que es mantingué fins al 1983. Fou el tercer cop d'estat dut a terme per part de l'exèrcit turc, després dels de 1960 i 1971.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Declaració de San Mamés fou un acord de col·laboració en matèria esportiva entre els governs català, basc i gallec. Va ser signada el 29 de desembre de 2007 pel Conseller de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira, la consellera de Cultura i Esport de Galícia, Ánxela Bugallo, i la consellera de Cultura i portaveu del Govern Basc, Miren Azcarate.A la declaració, signada a l'estadi San Mamés de Bilbao, els tres governs es comprometen a treballar plegats pel reconeixement oficial de les seves seleccions esportives.", "label": "Política" }, { "sentence": "La dissolució de la Unió Soviètica o la dissolució de l'URSS (en rus: распа́д Сове́тского Сою́за, romanitzat: raspád Sovétskogo Soyúza) va ser la desintegració de les estructures polítiques federals i del govern central de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que va culminar amb la independència de les quinze Repúbliques de la Unió Soviètica entre l'11 de març de 1990 i el 25 de desembre de 1991. Els Acords de Belaveja (rus: Беловежские соглашения, bielorús: Белавежскія пагадненні, ucraïnès: Біловезькі угоди) va ser un acord internacional firmat el 8 de desembre de 1991 pels presidents de l'RSFS de Rússia, l'RSS d'Ucraïna i l'RSS de Bielorússia (Borís Ieltsin, Leonid Kravtxuk i Estanislau Xuxkèvitx, respectivament) en la reserva natural del Bosc de Białowieża. La firma dels Acords va ser comunicada per telèfon al president de la Unió Soviètica Mikhaïl Gorbatxov per Estanislau Xuxkèvitx. Aquests acords van declarar la dissolució oficial de l'URSS i van posar fi a la vigència del Tractat de Creació de l'URSS i l'establiment d'estats en les antigues Repúbliques de la Unió Soviètica. La dissolució de l'estat socialista més gran del món també va marcar el final de la Guerra Freda.En resum, l'any 1991, la Unió Soviètica, que era la superpotència del Bloc de l'Est, es va enderrocar econòmicament i territorial a causa de les reformes (Perestroika) dutes a terme per Mikhaïl Gorbatxov a la vista del col·lapse econòmica de la Unió Soviètica, que van consistir en passar ràpidament d'una economia planificada socialista a una economia de mercat llibre similar a la de la Xina. A aquestes reformes, s'oposava la part més conservadora del Partit Comunista. Aquest ràpid intent de transició va provocar la dissolució de tot l'entremat industrial i agrícola de la URSS, el país es va paralitzar virtualment, la inflació es va disparar i va augmentar la pobresa i les conseqüents protestes socials es van canalitzar a través del nacionalisme.La desintegració de la Unió Soviètica està clarament relacionada amb el context sorgit de la fi de la Guerra Freda i la dissolució d'altres països del bloc de l'est, com la dissolució de Iugoslàvia i la dissolució de Txecoslovàquia. A diferència de Txecoslovàquia, no va ser una dissolució totalment pacífica. Prova d'això és l'existència, encara avui en dia, de conflictes latents, com els d'Abkhàzia, Ossètia del Sud, l'Alt Karabakh (coneguda també per l'antic nom rus de Nagorno-Karabakh), Transnístria, Txetxènia o Crimea. Però, a diferència del cas ioguslau, no va degenerar en una guerra oberta, com ho van ser les Guerres de Iugoslàvia.", "label": "Política" }, { "sentence": "El príncep (Il Principe) és un tractat de política escrit per Nicolau Maquiavel (1469 - 1527), el qual ha estat traduït al català per Jordi Moners i Sinyol, i Carme Arenas. Pere Coromines va començar a traduir El príncep durant la segona dècada del segle xx,\nperò el va abandonar ràpidament. Va deixar alguns experiments de traducció per part del Tractat de Maquiavel: la dedicatòria i els tres primers capítols.\nL'obra, redactada el 1513, va fer que Maquiavel no pogués acabar el llibre Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi fins el primer semestre de 1514; fou dedicada a Llorenç de Mèdici, a qui va adreçat també el darrer capítol (cap. xxvi), escrit versemblantment al mateix temps que la dedicatòria per exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia. El príncep fou publicat pòstumament el 1532 i representa una fita en el desenvolupament d'una concepció realista de la política. L'obra ha estat considerada com el punt de partida de la ciència política moderna, ja que Maquiavel, fonamentant-se en el naturalisme renaixentista, trenca la dependència de la política amb la moral, amb la religió o amb la idealització. I realitza una anàlisi i una descripció de la societat que es basa en la realitat efectiva, segons principis realistes i immanents i mostra com esdevenir i mantenir-se príncep, analitzant exemples de la història antiga i la història italiana de l'època. Com que l'obra no donava consells morals al príncep com els tractats clàssics dirigits als reis i, al contrari, aconsellava en determinats casos accions contràries a la bona moral, sovint se l'acusava d'immoralisme, i això donà lloc a l'epítet maquiavèl·lic. No obstant això, l'obra ha gaudit d'una gran posteritat i ha estat elogiada i analitzada per molts pensadors.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Tractat de Frederiksborg fou el tractat signat al Palau de Frederiksborg el 3 de juliol de 1720(14 de juliol (C.G.)) que acabà la Gran Guerra del Nord entre Suècia i Dinamarca i Noruega. Suècia havia de pagar 600.000 Riksdaler com a danys de guerra, trencar l'aliança amb Holstein i perdre el dret de passatge lliure de càrrega a l'Öresund. També, Dinamarca obtingué el ple control sobre el ducat de Slesvig.\nEl tractat establia el retorn de diverses àrees ocupades pels danesos a la Pomerània Sueca a Suècia.", "label": "Política" }, { "sentence": "La història política del món és la història de les diverses entitats polítiques creades per l'espècie humana al llarg de la seva existència a la Terra i la forma en què aquests estats defineixen les fronteres. Al llarg de la història, les entitats polítiques s'han estés des dels sistemes bàsics de l'autonomia i la monarquia a la complexitat dels sistemes democràtics i comunistes que existeixen avui en dia; en paral·lel, els sistemes polítics s'han expandit des dels límits fronterers definits vagament, fins als límits clarament definits que existeixen en l'actualitat.", "label": "Política" }, { "sentence": "La història de l'Imperi colonial danès comença al segle xiii, quan Dinamarca va obtenir territoris a l'actual Estònia (vegeu Estònia danesa). De la unió personal amb Noruega, el Regne de Dinamarca i Noruega posseïa diverses antigues terres noruegues : Groenlàndia, les Illes Fèroe, les Illes Òrcades, les Shetland i Islàndia. Al segle xvii, Dinamarca va començar a desenvolupar colònies, forts i factories comercials a l'Àfrica, a les Antilles i a l'Índia.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'Institut français d'histoire sociale (també conegut per les seves sigles IFHS) és una institució científica francesa creada el desembre de l'any 1948 per Georges Bourgin (director general dels Arxius de França) i Édouard Dolléans (a l'època professor a la facultat de dret de la Universitat de París i historiador del moviment obrer) amb la voluntat de reunir i unificar documentació i arxius privats existents sobre la temàtica dels moviments socials i els seus actors. L'IFHS és una associació reconeguda com d'utilitat pública des d'un decret de 1957. La seva seu es troba en un local dels Arxius nationals francesos, al número 60 de la rue des Francs-Bourgeois de la ciutat de París. El seu dirari oficial va veure la llum el 14 de gener de 1949.L'IFHS és propietari de 622 fons que contenen llibres, folletons, periòdics, cartells, dibuixos i fotografies. El fons, que consta de més de 10.000 volums i uns 30.000 folletons, va ser constituït gràcies a donacions i llegats. Aquests documents s'ocupen del període històric que abasta des del començament del segle XIX fins a les acaballes del segle xx. Entre les seves temàtiques s'hi poden trobar documents del fourierisme, la Comuna de París, la Revolució Russa, la Revolució social espanyola de 1936, així com la història de l'esquerra francesa i el sindicalisme. Les tendències pertanyents a l'anarquisme hi gaudeixen de representació en els fons de Lamberet, Delesalle, Dolléans, Dommanget, Grave i Kropotkin.\nDegut a la manca de lloc suficient dins dels locals dels Arxius Nacionals de França, l'IFHS s'ha vist obligat a transferir les seves col·leccions de publicacions periòdiques als Arxius Contemporanis de Fontainebleau i de frenar l'adquisició de nous volums.\nL'IFHS organitza de manera freqüent conferències i debats entorn a les noves tesis sobre la història social plantejades pels universitaris i assagistes. Actualment edita una revista anomenada Le Mouvement social. L'institut també és membre del Collectif des centres de documentation en histoire ouvrière i sociale (CODHOS).", "label": "Política" }, { "sentence": "El Kulturkampf, mot que, literalment significa «combat o lluita per la cultura», és un conflicte que va oposar el Canceller imperial Otto von Bismarck a l'Església catòlica romana i al Zentrum, el partit dels catòlics alemanys, entre 1871 i 1880.", "label": "Política" }, { "sentence": "La següent és una llista de dinasties musulmanes xiïtes:", "label": "Política" }, { "sentence": "Els menxevics (en rus: меньшевики, menxeviki, \"minoritaris\") eren la facció moderada del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus (PSDOR), que va emergir del seu segon congrés a l'estiu de 1903després de la disputa entre Vladímir Lenin i Iuli Màrtov. Corrent diferenciat dins del marxisme rus, el 1912 es va convertir en un partit separat. Va tenir un destacat paper en el període interrevolucionari de 1917, tant pel seu control del Soviet de Petrograd i del Comitè Executiu Central Panrús (VTsIK) com per la seva participació en el Govern provisional enderrocat durant la Revolució d'Octubre.\nMai no va arribar a formar un moviment cohesionat en ideologia o organització. Els seus dirigents sovint dissentien entre si, es trobaven en ocasions més a prop dels bolxevics , principals rivals pel suport de la classe obrera, que d'altres menxevics i van variar la seva postura sobre assumptes fonamentals en diverses ocasions. Pàvel Akselrod i Iuli Màrtov es convertiren en els principals ideòlegs del corrent menxevic.Molt actius en l'organització dels soviets, especialmente del Soviet de Petrograd, durant la Revolució de 1905, després del fracàs d'aquesta abandonaren la idea de la lluita armada, se centraren en tractar de formar un partit legal i advocaren per una liquidació progressiva del tsarisme mitjançant una revolució burgesa, en la qual el tercer estat compartís el poder. La seva separació del partit esdevingué definitiva el 1912.\nVan dominar els soviets del país entre la Revolució de febrer i la d'octubre, juntament amb els socialrevolucionaris, excepte els de Petrograd i Moscou, el control del qual van perdre abans. Convençuts de la impossibilitat que el proletariat rus prengués el poder en solitari i que una revolució socialista prematura conduiria a la guerra civil i a la seva derrota, van cooperar amb el nou Govern provisional i van tractar de moderar les exigències de la població. Van entrar al segon gabinet dos mesos després de la primera revolució i van tractar en va d'evitar la polarització social.Incapaços de conjugar el que consideraven interessos de l'Estat amb les reformes anhelades pels seus seguidors, des de mitjans de l'estiu el partit va caure en la paràlisi. Tot i el fracàs del Govern de coalició i de la pèrdua de poder en els successius gabinets, els menxevics van seguir rebutjant l'alternativa d'un Govern basat en els soviets, que creien que afavoriria els bolxevics.Després de la Revolució d'Octubre i fins a la dissolució forçosa de l'Assemblea Constituent pels bolxevics, els menxevics van tractar d'intervenir entre el nou Govern bolxevic i els socialrevolucionaris i d'arribar a un acord pacífic entre els partits polítics socialistes. Després de la dissolució, intentaren arrabassar el poder als bolxevics no mitjançant insurreccions, sinó a través de victòries electorals que els retornessin la influència perduda el 1917. La seva popularitat va augmentar a la primavera de 1918, tant per la crisi econòmica com per les seves propostes polítiques i econòmiques. Com a reacció a les victòries electorals de l'oposició, el Govern bolxevic va dissoldre els soviets, dels quals havia perdut el control, la qual cosa va conduir a protestes que van provocar la repressió governamental. La premsa de l'oposició va ser clausurada, alguns dels seus dirigents van ser arrestats i es va expulsar menxevics i socialrevolucionaris del Comitè Executiu Central Panrús Després de diversos períodes de repressió i certa tolerància durant la guerra civil, el partit fou finalment prohibit el 1921. Alguns dels seus membres van marxar a l'exili, mentre que altres van cooperar amb el Govern bolxevic.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una metròpoli és una ciutat o àrea urbana molt gran, que actua com a centre econòmic, polític i cultural significatiu per a un país o regió, i un centre important per a connexions regionals o internacionals i comunicacions. La ciutat de Nova York és sovint citada com a paradigma contemporani de metròpoli, exercint un impacte significatiu al comerç global, finances, mitjans de comunicació, art, moda, recerca, tecnologia, educació i diversió i sent àmpliament considerada una de les capitals econòmiques i culturals del món.\n Originalment, una metròpoli, literalment una \"ciutat mare\", era la ciutat o estat que colonitzava noves àrees (a partir de l'antiga Grècia. Això fou més tard generalitzat a una ciutat considerada com a centre d'una activitat especifica, o qualsevol ciutat important gran.\nLa paraula ve del grec μήτηρ;, mētēr que significa \"mare\" i πόλις;, pólis significat \"ciutat\"/\"poblament\", que és com es referien les colònies gregues de l'antiguitat a les seves ciutats originals, amb qui retenien connexions de culte, polítiques i culturals. La paraula s'utilitzava en llatí postclàssic per a la ciutat principal d'una província, la seu del govern i, en particular, eclesiàsticament per a la seu d'un bisbe metropolità a qui responien els bisbes sufraganis. Aquest ús equipara la província amb la diòcesi o seu episcopal.\nEn l'ús modern la paraula ha vingut referir-se a una àrea metropolitana, un conjunt de ciutats adjacents i interconnectades, agrupades al voltant d'un centre urbà essencial. En aquest sentit «metropolità» normalment significa \"el que abasta la metròpoli sencera\" (com en \"administració metropolitana\"); i oposat a \"provincial\" o \"rural\").\nEn el passat «metròpoli» era la designació per a una ciutat o estat d'origen d'una colònia. Moltes ciutats grans fundades per civilitzacions antigues s'han considerat metròpolis mundials importants dels seus temps a causa de les seves poblacions grans i importància. Algunes d'aquestes metròpolis antigues sobrevivien fins als dies moderns i són entre les ciutats contínuament habitades més velles del món.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Nonsense Club o Club de l'absurd era un club satíric i escandalós fundat al voltant de 1750, entorn de l'escola de Westminster, a la Gran Bretanya.\nEls seus membres van incloure els poetes com Charles Churchill i Robert Lloyd, el parodista Bonnell Thornton, el poeta de la naturalesa William Cowper, i el dramaturg George Colman. A algunes de les reunions de grup sembla que hi va assistir també William Hogarth. El club va fomentar algunes de les discussions polítiques més importants del seu temps.", "label": "Política" }, { "sentence": "Ostpolitik (en alemany Política de l'est) fou l'esforç realitzat per Willy Brandt, Ministre d'Exteriors primer i Canceller de l'Alemanya Occidental després, per normalitzar les relacions amb les nacions de l'Europa de l'Est, incloent-hi l'Alemanya Oriental. L'origen del terme fa referència a la decisió d'Alemanya de mirar cap a l'Est en comptes de només cap a l'Oest com havia fet fins aleshores Konrad Adenauer (el primer canceller de la República Federal d'Alemanya.Entre els elements principals de l'Ostpolitik destaquen l'abandonament de la Doctrina Hallstein i el reconeixement de la línia Oder-Neisse com a frontera entre Polònia i l'Alemanya Oriental. També es feren més estretes les relacions comercials amb l'Europa de l'Est i la Unió Soviètica.\nLes negociacions entre Brandt i el canceller de l'Alemanya Oriental Willi Stoph començaren ràpidament, però no fou possible arribar a un acord formal, ja que Brand no estava disposat a reconèixer la part oriental com a estat sobirà. El 1970 l'Alemanya Occidental i la Unió Soviètica signaren el Tractat de Moscou i poc temps després arribaren els acords amb Polònia 1971 i els altres països del bloc soviètic.\nL'acord més controvertit fou l'anomenat Acord Bàsic, signat el 1972 en la qual la RFA i la RDA es reconeixien mútuament com a estats. Això fou durament criticat pels conservadors que creien que aquest reconeixement portaria a la divisió permanent d'Alemanya.", "label": "Política" }, { "sentence": "El poujadisme, terme derivat del nom de Pierre Poujade, va ser un moviment polític i sindical francès sorgit el 1953 en el departament de Lot (França), i desaparegut el 1958. El moviment reivindicava la defensa dels comerciants i artesans enfront del perill que suposaven les grans superfícies comercials aparegudes després de la guerra, i criticava així mateix la ineficàcia del parlamentarisme de la Quarta República. Els termes poujadisme o moviment Poujade designaven doncs les activitats tant de la 'Union de défense des commerçants et artisans' (Unió de Defensa de Comerciants i Artesans, UDCA), el sindicat dirigit per Pierre Poujade, com de la 'Union et fraternité française', l'agrupació utilitzada per Poujade i els seus partidaris per a participar en política.Gradualment el terme poujadisme va adquirir un matís pejoratiu, per a referir-se a un moviment polític corporativista amb tendències reaccionàries, propi de les classes mitjanes, també definit com a conservadorisme de la petita burgesia.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Tractat de Preobrajènskoie fou negociat per Johann Patkul, delegat d'August II el Fort i signat l'11 de novembre (C.J.) / 22 de novembre (C.G.) de 1699 a Preobrajènskoie (ara una part de Moscou, una colònia residencial basada en el model alemany, i amb molts immigrants que gaudia del favor del tsar Pere I de Rússia. Fou conseqüència de la reunió informal de Pere i August a Rava (Rawa, Rava-Ruska, Rava-Ruskaya) l'agost de 1698. Patkul fou l'autor de totes aquestes consideracions, ell havia intentat uns mesos enrere, una aliança entre Dinamarca i Brandenburg, i August el Fort. El maig de 1699, Patkul obtingué el suport del monarca danès Frederic IV.\nEl tractat detallava la partició de l'Imperi Suec entre Dinamarca, Rússia, Saxònia i la Confederació de Polònia i Lituània. No obstant això, l'elector Frederic III de Brandenburg] no va tenir cap interès a intervenir-hi. Després del tractat, el febrer de 1700 començaria la Gran Guerra del Nord.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Restauració és el sistema polític que apareix a Europa a l'inici del segle xix quan, després de la derrota de Napoleó, l'any 1814, les potències europees es reuneixen en el Congrés de Viena i decideixen restaurar l'absolutisme com a sistema polític.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una unió personal és una situació política on una persona és al mateix temps el sobirà de dues o més terres (comtats, ducats, regnes…), per la casualitat de casaments, heretatges i altres peripècies de les cases reials. Al cas d'una unió personal, les lleis, usos i costums i institucions de cada component es queden intactes. Són típiques de les monarquies absolutes, per la qual cosa avui dia són molt rares. L'última unió personal important contemporània és la de la Reina del Regne Unit i el Commonwealth, tot i ser gaire més que cerimonial. De vegades les unions es queden confederals i són temporals, de vegades són una fase abans d'una fusió completa quan sovint l'estat més poderós aboleix les institucions de l'altre.\nLa diferència amb una confederació rau al fet que les unions personals no són pas el resultat d'un pacte o d'un tractat entre dos o més estats decidit pels governs respectius. Ans al contrari les unions personals són el resultat de la situació matrimonial del monarca. Els seus consellers solien cercar un espòs o una esposa per raons geoestratègiques. Per a evitar unions matrimonials malavingudes a terres a prop de les fronteres, l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i altres sobirans preferien anomenar bisbes com prínceps com era el cas al Principat de Lieja o a Trèveris.\nEn l'administració de les diòcesis de l'església catòlica, l'equivalent de la unió personal es diu in persona episcopi.", "label": "Política" }, { "sentence": "La ideologia política és un tipus determinat d'ideologia especialitzat en l'estructuració de societats humanes. Per tal motiu, ha de respondre a criteris genuïnament humans, deixant de banda consideracions religioses i similars, que s'englobarien dins la categoria d'ideologies parapolítiques.\nEl tret característic de les ideologies polítiques és, doncs, la recerca del màxim benestar humà, seguint així l'ètica utilitarista i el positivisme. Les diferències son producte de la concepció de l'home i la seva satisfacció (diferències horitzontals), així com de la rigidesa de les relacions i estructures polítiques (diferències verticals).", "label": "Política" }, { "sentence": "L'altereuropeisme és un corrent polític, normalment enarborat per grups populistes, que cerca la cooperació i un cert grau d'unió entre els països europeus però que rebutja la definició d'europeisme que defensa actualment la Unió Europea.La majoria d'aquests grups rebutgen la integració total dels estats membres de la Unió Europea en uns Estats Units d'Europa.Els grups populistes de dretes defensen una reforma que assoleixi una Europa d'estats sobirans. D'altra banda, els grups populistes d'esquerres reclamen una reforma cap a una Europa més centrada en els drets socials dels seus ciutadans i menys centrada en una integració de caràcter econòmic.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'antiautoritarisme és l'oposició a l'autoritarisme, és a dir, a allò que es defineix com \"concentració del poder en un líder o en una elit que no es fa responsable constitucionalment del poble\" o la doctrina que defensa l'absolutisme en el govern, com en les autocràcies, en el despotisme, les dictadures i el totalitarisme. El terme \"antiautoritari\" s'empra sovint amb el significat ampliat del rebuig de totes les formes de coerció política, social o econòmica.\n\"Antiautoritari\" també es pot fer servir per parlar d'aquells que rebutgen la natura autoritària que veuen com a intrínseca en l'estat-nació o en el capitalisme, evidenciada en les seves accions de coerció, les relacions asimètriques i injustes entre patrons/propietaris i treballadors/proletaris que hi tenen lloc, i la seva natura explotadora. També, en aquesta línia, \"antiautoritari\" pot esdevenir un sinònim d'anarquista, o un altre terme per referir-se a aquells que expressen el seu acord amb els ideals anticapitalistes, antijeràrquics i antiestatistes propis de l'anarquisme, però que rebutgen ésser classificats com a tal.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'anticapitalisme és una ideologia i una pràctica social i política que s'oposa (d'una forma total o parcial) al capitalisme en creure que no és el millor sistema per a la humanitat. L'anticapitalisme va néixer conseqüentment amb el naixement de les ciutats, la indústria i el marxisme amb el qual hi manté una estreta relació. El terme anticapitalisme cobrix una molt extensa col·lecció d'ideologies (algunes de les quals fins i tot s'oposen amb igual o major feresa entre si que cap al capitalisme, com ara l'anarquisme socialista amb l'estatista). En general, alguns anticapitalistes poden estar a favor d'algun tipus de col·lectivisme o comunitarisme, econòmic o social, però no tots i no necessàriament (existixen anticapitalistes que defenen diferents nivells de propietat privada). El següent és una breu descripció de les ideologies, dels punts de vista i de les tendències més notables del contracapitalisme. L'anticapitalisme és una ideologia socialista estesa arreu del món amb un únic objectiu, posar fi al sistema capitalista. Tot i això, hi ha diferents sectors perquè hi ha diferents resolucions: uns volen el socialisme realment existent, altres un Estat fortament interventor, altres una socialdemocràcia, altres l'anarquia, etc. A l'Europa de l'est amb l'auge del neostalinisme les idees contràries al capitalisme s'estan estenent. A Catalunya, EUiA, partit en coalició amb ICV té aquest terme en el seu programa polític, i també la CUP", "label": "Política" }, { "sentence": "L'anticatalanisme o la catalanofòbia és l'aversió a Catalunya, a la cultura i llengua catalanes o als mateixos catalans. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'IEC, catalanofòbia és \"una aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català\".", "label": "Política" }, { "sentence": "L'antiespanyolisme és l'aversió per l'estat espanyol, pel nacionalisme espanyol, o per la cultura i llengua espanyola. Existeixen diferents llocs, especialment aquells on existeix un fort sentiment nacional propi i/o poc o gens espanyolista, on hi ha un nombre significatiu d'entitats, mitjans o individus antiespanyolistes. Dins de l'antiespanyolisme, també hi ha a vegades una corrent de hispanofòbia.", "label": "Política" }, { "sentence": "El baasisme és una ideologia política panarabista, que està basada en les idees del Partit Baas iraquià i sirià. La ideologia baasista es basa oficialment en les teories de Zaki al-Arsuzi (d'acord amb la facció pro-siriana del moviment baasista), Michel Aflaq i Salah al-Din al-Bitar.", "label": "Política" }, { "sentence": "El batllisme (en castellà, batllismo) és el nom donat a un corrent del Partit Colorado de l'Uruguai inspirat en les idees i en la doctrina política creada per l'expresident José Batlle y Ordóñez, que –en els seus aspectes més bàsics– sosté que per al desenvolupament d'un país i d'una societat, l'Estat ha de controlar aspectes bàsics de l'economia mitjançant monopolis estatals, així com crear un ampli cos de lleis socials. Com a resultat forjaria una societat de classes mitjanes sota l'empara d'una economia puixant i d'un Estat benefactor, intervencionista i redistribuidor de guanys.Entre els seguidors del batllisme destaquen els expresidents Claudio Williman, Baltasar Brum, José Serrato, Juan Campisteguy, Gabriel Terra Leivas i Alfredo Baldomir Ferrari.", "label": "Política" }, { "sentence": "Blut und Boden o Sang i terra és una ideologia que considera la sang, emblema de la descendència i de la raça i la terra, que nodreix gràcies a l'agricultura i l'espai vital com el fonament essencial d'una societat estable i esponerosa. La classe dels conreadors que conserva i transmet la tradició n'és la pedra angular.", "label": "Política" }, { "sentence": "El centrisme o centre polític o és una ideologia política que es defineix per la seva retòrica centrista en oposició a les posicions d'esquerra i dreta. El seu contingut canvia segons el moment històric i el lloc, ja que depèn dels moviments polítics, ideològics i socials que sorgeixin en un indret donat. Actualment, a Espanya, correspon a la ideologia autoconsiderada ni de dretes, ni d'esquerres. El centrisme pot estar estretament relacionat amb el populisme, tot i que en l'actualitat la retòrica de centre tendeix a anomenar populistes als altres. A vegades se l'identifica amb l'anomenada tercera via, tot i que els seus orígens són anteriors.\nHi ha hagut intervals històrics al món occidental en els quals moltes persones enquestades responien considerar-se de classe mitjana, ho fossin o no, i això ha estat utilitzat a la retòrica per a voler-se autodefinir com a partit polític amb ideologia \"de centre\", induint a la falàcia de que respon als interessos de les classes socials situades \"al centre\", ni molt pobres ni molt riques, és a dir, a la classe mitjana.\nEls valors i interessos que defensen els grups que es denominen centristes són a la pràctica i per definició heterogenis i d'ideologia ambigua, desconeguda o canviant. Tanmateix, cercant trets comuns als que actualment i al llarg de la història s'han autoproclamat com a tals, sembla que proposen una economia capitalista i solen defendre la religiositat, predominant al món occidental en ells la influència cristiana.", "label": "Política" }, { "sentence": "Centredreta, també anomenada política de dreta moderada, s'inclina a la dreta de l'espectre polític, però està més a prop del centre que altres. Des de la dècada de 1780 fins a la de 1880, es va produir un canvi en el món occidental de l'estructura de classe social i l'economia, allunyant-se de la noblesa i el mercantilisme, cap a la classe alta i el capitalisme. Aquest canvi econòmic general cap al capitalisme va afectar moviments de centredreta, com el Partit Conservador del Regne Unit, que va respondre donant suport al capitalisme.La Unió Demòcrata Internacional és una aliança de partits polítics de centredreta (a més d'altres de dretes) com ara el Partit Conservador del Regne Unit, el Partit Conservador del Canadà, el Partit Republicà dels Estats Units, el Partit Liberal d'Austràlia, el Partit Nacional de Nova Zelanda i els partits demòcrates-cristians, que es comprometen amb els drets humans i amb el desenvolupament econòmic.El terme designa partits diferents segons la realitat de cada país, ja que sovint els moviments reivindiquen el centre com a espai que més vots pots atreure.", "label": "Política" }, { "sentence": "El centrisme radical és una filosofia política que va sorgir als països occidentals, especialment als Estats Units i la Gran Bretanya, en l'últim terç del segle xx. Al principi es va definir de moltes maneres però al començament del segle XXI van aparèixer una sèrie de textos i organitzacions d'investigació (think tanks) que li van donar a aquesta filosofia una forma més desenvolupada.El terme \"radical\" es refereix a la bona disposició de la major part dels centristes radicals per a exigir una reforma profunda de les institucions.", "label": "Política" }, { "sentence": "El contractualisme és un corrent de la filosofia política i del dret que té els seus orígens en el segle v aC. No és una doctrina política única o uniforme, sinó un conjunt d'idees amb un nexe comú, si bé extremadament adaptable a diferents contextos, el que explica la seua vitalitat i la seva capacitat per anar evolucionant i redefinint-se fins a l'actualitat. Com a teoria política és possiblement una de les més influents dels darrers tres-cents anys, configurant, en major o menor grau, l'estructura actual dels diferents estats i nacions. No s'ha de confondre amb la democràcia, ja que no totes les teories contractualistes defineixen models polítics democràtics. Tampoc s'ha de confondre amb el nacionalisme, perquè encara que tots dos moviments es poden considerar models polítics nuclears i ben bé simultanis dels estats moderns, expressen condicions diferents.Fa referència a una família de teories polítiques en la tradició del contracte social. Entre els seus teòrics més representatius es troben Hugo Grotius (1625), Thomas Hobbes (1651), Samuel Pufendorf (1673), John Locke (1689), Jean-Jacques Rousseau (1762) i Immanuel Kant (1797); Més recentment, John Rawls (1971), David Gauthier (1986) i Philip Pettit (1997).", "label": "Política" }, { "sentence": "El marxisme és un mètode d'anàlisi que considera el capitalisme com un sistema d'explotació i analitza les relacions de classe mitjançant una interpretació materialista del desenvolupament històric des d'una visió dialèctica de la transformació social. El marxisme utilitza una metodologia materialista, el materialisme històric, per analitzar el desenvolupament de la societat de classes i el capitalisme, així com el paper de les lluites de classes en la història. Segons la teoria marxista, el conflicte de classes sorgeix en les societats capitalistes a causa de contradiccions entre els interessos materials del proletariat explotat —la classe de treballadors assalariats emprats per produir béns i serveis — i la burgesia — la classe que posseeix els mitjans de producció, i extreu la seva riquesa mitjançant l'apropiació del producte excedent produït pel proletariat en forma de benefici.\n\nLa lluita de classes s'expressa habitualment com la revolta de les forces productives d'una societat contra les seves relacions de producció, i s'expressa com l'esforç de la burgesia per gestionar l'alienació intensiva del treball que pateix el proletariat, encara que amb diversos graus de consciència de classe. En períodes de profunda crisi, la resistència dels oprimits pot culminar en una revolució proletària que, si és victoriosa, conduirà a l'establiment del socialisme, sistema socioeconòmic basat en la propietat social dels mitjans de producció, la distribució basada en la contribució de cadascú i la producció organitzada directament per al seu ús. A mesura que les forces productives continuïn avançant, el socialisme es transformarà en una societat comunista, és a dir, una societat sense classes, sense estat, basada en la propietat i distribució comunes en funció de les necessitats de la persona.\nSi bé el marxisme s'origina a partir de les obres de Karl Marx i Friedrich Engels, s'ha desenvolupat en moltes branques i escoles de pensament diferents, amb el resultat que no hi ha una única teoria marxista definitiva. Diferents escoles marxistes posen un major èmfasi en certs aspectes del marxisme clàssic alhora que en rebutgen o modifiquen altres aspectes. Moltes escoles de pensament han intentat combinar conceptes marxians i conceptes no marxians, cosa que ha donat lloc a conclusions de síntesi. Tanmateix, el materialisme històric i el materialisme dialèctic segueixen sent l'aspecte fonamental de totes les escoles de pensament marxistes.", "label": "Política" }, { "sentence": "Shehu Osman Dan Fodia o Shaihu Usman dan Fodio, nascut Usuman ɓii Foduye, i també esmentat com Shaikh Usman ibn Fodio, Shehu Uthman Dan Fuduye o Shehu Usman dan Fodio, entre altres, o, en àrab, xeic Uthman ibn Fudi (àrab: عثمان بن فودي, ʿUṯmān b. Fūdī) (15 de desembre de 1754-20 d'abril de 1817) fou un erudit i religiós fulani musulmà, fundador del Sultanat de Sokoto el 1809. Dan Fodio era d'una classe de fulanis urbanitzats que vivia als estats hausses, al territori que actualment és el nord de Nigèria. Professor de l'escola jurídica maliquita i membre de l'ordre de sufí qadiriyya, vivia a la ciutat estat de Gobir fins al 1802 quan, motivat per les seves idees reformistes i sota la repressió creixent de les autoritats locals, va marxar amb els seus seguidors a l'exili. Aquest exili va iniciar una revolució política i social que es va estendre de Gobir a través de la Nigèria moderna i el Camerun, i es repetia en un moviment de gihad ètnic fulbe a través d'Àfrica occidental. Dan Fodio declinava molta de la pompa de governant, i mentre desenvolupava contactes amb reformistes religiosos i líders gihadistes a través de l'Àfrica, i aviat va passar el lideratge real de l'estat de Sokoto al seu fill, Muhammad Bello.\nDan Fodio va escriure més que cent llibres de religió, govern, cultura i societat. Desenvolupà una crítica de les elits musulmanes africanes per al que veia com la seva cobdícia, paganisme, o violació dels estàndards de la llei islàmica o xaria, i els alts impostos. Fomentava l'alfabetització, incloent-hi a les dones, i unes quantes de les seves filles emergiren com estudioses i escriptores. Els seus escrits i dites es continuen citant avui, i afectuosament és sovint esmentat com a Shehu, a Nigèria. Alguns seguidors consideren que Dan Fodio ha estat un mujàddid, un «reformista de l'islam», inspirat per Déu.La revolta de Dan Fodio és un episodi essencial dins l'establiment de l'hegemonia fulani als segles xvii, xviii i xix. Va fer el gihad de manera reeixida entre 1650 i 1750, portant a la creació de tres estats islàmics. Al seu torn Shehu inspirava un cert nombre de gihads posterior a l'Àfrica Occidental, incloent-hi els del fundador de Macina (Masina) Seku Amadu, al fundador de l'imperi Tucolor, Al-Hadjdj Umar (que es va casar amb una de les netes de Dan Fodio) i el fundador de l'Emirat d'Adamaua Modibo Adama.", "label": "Política" }, { "sentence": "Dissidència és un desacord parcial o total amb l'ordre establert en la societat o en algun dels seus àmbits. Amb freqüència s'utilitza aquest terme de manera col·lectiva, per definir el conjunt de persones dissidents amb una societat determinada o algun dels seus àmbits, encara que no ho facin necessàriament des del mateix punt de vista i per tant no constituïxen una força homogènia. El conjunt de persones que compartixen aquesta visió crítica se sol denominar dissidència, encara que ho facin des de diferents perspectives.\nEn temps moderns, s'ha utilitzat aquest terme sobretot per referir-se als qui, per motius de consciència, assumint desavantatges o fins i tot persecució, han alçat la seva veu des de dins de països dominats per règims totalitaris, dictatorials o opressors o que no permetien el desenvolupament de certes minories. En efecte, molts d'ells han patit la pèrdua del seu lloc professional, la presó o l'internament en camps de concentració o en unitats psiquiàtriques, l'exili, l'assassinat o fins i tot la tortura. En alguns casos es tracta de persones que van donar suport al règim totalitari, fins i tot si eren membres del partit que els sustentava i després se'n van apartar.", "label": "Política" }, { "sentence": "La dreta és un conjunt de filosofies i ideologies polítiques, que poden anar de l'extrema dreta al centredreta, que s'oposen a l'esquerra política i que tenen en comú defendre la llibertat de mercat amb la mínima intervenció del govern i de l'Estat, ja que, per a ells, el mercat sol s'organitza de la millor manera possible. Solen reivindicar majors llibertats, drets i beneficis econòmics per als propietaris d'empreses i terratinents, ja que des d'un punt de vista de dretes són els que creen la riquesa per a la resta dels ciutadans. Les persones de dretes solen estar convençudes que el sector públic ha de gestionar-se amb l'objectiu del màxim benefici econòmic, i no social, i que això només ho saben fer bé els empresaris.\nAquesta accepció es deu al fet que, en l'Assemblea Constituent que es va formar a França després de la Revolució Francesa, els constituents més radicals, els jacobins, que propugnaven la transformació de la monarquia constitucional en una república, ocupaven el cantó esquerre de l'hemicicle legislatiu, els altres, el cantó dret. Els termes dreta i esquerra, utilitzats en la pràctica parlamentària, passarien a considerar-se categories primordials de la identitat política a inicis del segle xx.Tradicionalment són contraris als impostos i favorables a reduir-los al màxim, en especial els proporcionals i els progressius, com l'impost sobre la renda. També s'oposen als bonus, mallus, i polítiques d'igualtat de qualsevol mena. Solen, en canvi, promoure les privatitzacions i defensar, i ser defensats, per les patronals. A Europa tradicionalment la dreta política està associada a una mentalitat conservadora pel que fa a la família (s'oposa a l'avortament, a les relacions homosexuals, a les famílies monoparentals, etc.), la religió i les qüestions socials en general. També a Europa, i sobretot les dretes més extremes, sovint estan associades al nacionalisme (tot i que també existeix nacionalisme d'esquerres) i al centralisme (l'esquerra sol ser en canvi més localista, i algunes vegades poden ser titllades de regionalistes).\nPolíticament, al món occidental, els partits o grups de pressió es poden dividir en dues branques: dreta i esquerra. Aquesta concepció és molt etnocèntrica, ja que es refereix a la situació europea i no és traslladable a altres zones del món. S'associa la dreta als partis conservadors, defensors del neoliberalisme i democristians. Acostuma a defensar una moral tradicional de base judeocristiana i mínim intervencionisme econòmic de l'Estat.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'ecosocialisme és una ideologia política sorgida a finals del segle xx que integra les idees del socialisme amb les de l'ecologisme polític.Partint, com el socialisme, de la crítica al capitalisme com un sistema socialment injust, l'ecosocialisme denuncia que el capitalisme també és un sistema depredador del medi ambient que porta a mitjà i llarg termini a la destrucció del planeta. Davant d'això, l'ecosocialisme propugna transformar la societat a partir dels valors de la justícia social, la solidaritat, la igualtat d'oportunitats, el respecte i la defensa de les llibertats personals, la pau, l'emancipació personal i la sostenibilitat; la seva aspiració és aconseguir una societat basada en la democràcia i el socialisme, de persones lliures i autònomes en una Terra habitable.\nAltres denominacions que, a vegades, s'utilitzen per designar l'ecosocialisme són ecopacifisme o socialisme verd.\n\nVegeu també: Bretxa metabòlica, Decreixement, Ecofeminisme, Economia ambiental, Economia ecològica, i Metabolisme social", "label": "Política" }, { "sentence": "L'estatisme és un terme usat a la filosofia política per a posar èmfasi en el rol de l'Estat a l'anàlisi dels canvis polítics o també per a descriure els corrents polítics que recolzen l'ús de l'Estat per a aconseguir certes fites. Alguns exemples d'estatismes són l'estatisme industrial, l'estatisme feixista, l'estatisme comunista, etc. També existeix el corrent ideològic oposat: l'antiestatisme.\nL'estatisme pot ser portat en menor o major grau, en diferents àmbits i amb diferents objectius. Pot referir-se a la intervenció de l'Estat en l'economia per a, per exemple, no deixar que evolucioni només en funció del màxim benefici econòmic de l'empresari i que tingui també objectius de benefici social, per a lluitar contra la creixent desigualtat de classes o per a protegir l'economia local davant la forana o per a protegir les petites empreses enfront de les grans. Alguns exemples poden ser les empreses públiques, el proteccionisme, l'intervencionisme monetari, les taxes, els bonus i els malus. Però també és estatisme, encara que d'un altre tipus, social, la voluntat del govern de sotmetre la societat sota el seu control o la d'imposar la seva moral. També és un tipus d'estatisme el fet de voler utilitzar l'Estat per a beneficis particulars.\nAl segle XX alguns Estats totalitaris, com el nazisme de Hitler, el nacionalcatolicisme de Franco, el feixisme de Mussolini o el comunisme de Stalin, van portar l'estatisme a l'extrem, de manera que una sola persona, o un partit polític, governant un Estat es considerava amb el dret de dirigir la voluntat de tots els ciutadans, apropiant-se o depravant l'opinió pública, mitjançant la propaganda o per altres mitjans. Així, aquests Estats es convertien en el principal mitjà de difusió de la informació i de la visió del món des del punt de vista únicament del governant.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'Euroeslavisme és un concepte polític del qual va evolucionar del paneslavisme. Té com a objectiu resoldre problemes dels eslaus a l'Unió Europea. Els euroeslaus promouen la cooperació i la unitat entre els pobles eslaus, cosa que es pot aconseguir a través de l'integració europea.Va obtenir forma a partir d’una branca més gran i més antiga de l'ideologia del paneslavisme. Es considera que l'euroslavisme és una forma moderna dels moviments d'austroeslavisme i neoeslavisme.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'Europeisme és un corrent ideològic del segle xx que defensa la unificació política d'Europa. Una persona favorable a la idea d'una unificació Europea es diu europeista o proeuropeu. Els opositors es diuen antieuropeistes o euroescèptics o eurocrítics segons el grau d'apreciació de la Unió Europea o Europa. De vegades es fa servir l'oposició «euròfil» - «euròfob». Els termes poden ser ambigus: el prefix euro-, segons el context pot significar la Unió Europea, el continent europeu o la moneda europea.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'extremisme és una ideologia política considerada radical o allunyada del centre, sigui pels seus partidaris o, més sovint per les connotacions negatives del terme, pels seus detractors. Es caracteritza pel qüestionament de l'ordre moral i institucional establert i pot emprar la violència, verbal o física, per assolir els seus objectius. S'associa al dogmatisme en el pensament i la inflexibilitat en els plantejaments, pel rebuig del consens establert. S'oposa al terme de \"moderat\".\nS'han caracteritzat d'extremismes el fonamentalisme de tots els signes, l'extrema dreta i l'extrema esquerra polítiques així com certs moviments antiglobalització. El feixisme en els seus diferents vessants es considera també extremisme.", "label": "Política" }, { "sentence": "El federalisme mundial és un moviment ciutadà global que propugna que a fi de garantir la pau al món i assolir una gestió ordenada dels afers humans d'àmbit planetari, cal que els pobles aconsegueixin que, mitjançant la federació, els estats renunciïn a alguns aspectes de la seva sobirania per a delegar-los en organismes supranacionals.", "label": "Política" }, { "sentence": "El feixisme clerical és una ideologia que combina les doctrines polítiques i econòmiques del feixisme amb elclericalisme. El terme s'ha utilitzat per descriure organitzacions i moviments que combinen elements religiosos amb el feixisme, reben suport d'organitzacions religioses que defensen la simpatia pel feixisme o règims feixistes en què el clergat té un paper protagonista.", "label": "Política" }, { "sentence": "El fonamentalisme islàmic és una expressió que s'utilitza a Occident per descriure a les diferents corrents polítiques i religioses, lligades a la religió de l'islam, a les quals es designa també amb altres termes com ara; integrisme islàmic o islamisme, la branca més violenta s'anomena gihadisme (cal no confondre amb el sagrat deure de la gihad) i que particularment s'associa, als països occidentals, amb moviments com els talibans afganesos, que es basen en interpretacions rigoristes com el salafisme, i fins i tot en els règims polítics com el de la República islàmica de l'Iran o el Sudan) o (d'una manera sovint menys recalcada donada la seva estreta aliança amb els Estats Units, encara que no menys notòria), la monarquia absoluta saudita i les altres monarquies àrabs del Golf Pèrsic. Es tracta de moviments amb característiques diferents i sovint oposats, però els termes amb què s'anomena a occident als uns o als altres, tendeixen a confondre i a intercanviar-se, això ajuda a la visualització d'elements com l'aplicació de la llei islàmica (la Xaria), la no distinció dels àmbits civil i religiós, o l'àmbit del clergat i del laïcisme, la imposició general de les prescripcions religioses (com ara la prohibició de l'alcohol), la vestimenta de la dona (hijab, burca, nicab, xador) la situació de les dones a l'Iran, el feminisme islàmic), el tractament dels homosexuals, els escàndols puntuals que afecten la relació entre l'Islam i l'occident, com la condemna a mort del escriptor Salman Rushdie, l'assassinat de Theo van Gogh, les revoltes per les caricatures del profeta Mahoma, els atemptats que han tingut com a objectiu diverses ciutats occidentals (l'onze de setembre de 2001 a Nova York, l'11-M de 2004 a Madrid, el juliol de 2005 a Londres, la capital del Regne Unit, i l'atemptat a París contra la redacció del Charlie Hebdo, en 2015, així com les guerres imperialistes a l'Afganistan i a l'Iraq.", "label": "Política" }, { "sentence": "El sentiment antigallec o la galegofòbia és l'aversió per Galícia, per la cultura i llengua gallega o pels mateixos gallecs. Malgrat que el terme no és recollit en cap diccionari de cort acadèmic, es tracta d'una denominació genèrica i popular per anomenar aquest fenomen tant als mitjans de comunicació com a la societat.\nLa primera vegada que es va tindre constància del seu ús fou un article signat per Villar Ponte i datat a 1916.Les primeres manifestacions de galegofòbia van esser pronunciades per coneguts literats en llengua castellà (Miguel de Cervantes, al seu Quixote, com a exemple destacat), però també és possible trobar-la a la historiografía nacionalista espanyola (amb la seva figura paradigmàtica de Menéndez Pidal) o al mateix àmbit político o televisiu o contemporani.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'herrerisme (castellà: herrerismo) és un moviment del Partit Nacional de l'Uruguai (o Partit blanco), el qual es presenta històricament a Montevideo sota la llista electoral 71. El seu nom ve de Luis Alberto de Herrera, qui va tenir un paper important a l'escena política del país durant algunes dècades, oposant-se al batllisme del Partit Colorado, moviment reformista i liberal liderat per Luis Batlle Berres.\nDesprés de les eleccions de 1958, guanyades per primera vegada pel Partit Nacional al segle xx, l'herrerisme va ser el sector dominant del llavors Consell Nacional de Govern. Tradicional i autoritari cap a la primera meitat del segle xx, l'herrerisme va resorgir durant els anys 1980-90, amb tendències més properes al neoliberalisme.El net d'Herrera i expresident de l'Uruguai Luis Alberto Lacalle (1990-1995) també forma part d'aquest sector i va ser elegit senador per l'herrerisme.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'iberisme (no nacionalisme ibèric) és un moviment polític i cultural que propugna l'acostament i la millora de relacions a tots els nivells entre Portugal, Espanya i Andorra i, en darrer terme, la unitat política d'aquests. Aquests ideals van ser promoguts principalment per moviments republicans i socialistes d'ambdós països, especialment durant el segle xix, quan van tenir major predicament els ideals nacionalistes de caràcter integrador, com el Risorgimento italià o la Unificació alemanya.\nL'iberisme és un projecte de construcció d'un Estat ibèric al que es vol dotar d'entitat política. No ha de confondre's amb un simple intent d'expansió territorial d'Espanya a costa de Portugal.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'identitarisme és una ideologia política associada al nacionalisme aparegut a finals del segle xx a Europa sovint catalogada com a extrema dreta i populista.", "label": "Política" }, { "sentence": "L‘igualitarisme és una doctrina política que sosté que totes les persones han de ser tractades com a iguals i que tenen els mateixos drets polítics, econòmics, socials i civils. Generalment, s'aplica a la igualtat que se celebra en virtut de la llei i la societat en el seu conjunt.", "label": "Política" }, { "sentence": "Els Indicadors de Laeken són un conjunt d'indicadors estadístics europeus comuns sobre la pobresa i l'exclusió social que va establir al Consell Europeu el desembre 2001 a Laeken, suburbi de Brussel·les (Bèlgica). Es van desenvolupar com a part de l'Estratègia de Lisboa de l'any anterior, que preveia la coordinació de les polítiques socials europees a nivell de país a partir d'un conjunt d'objectius comuns.", "label": "Política" }, { "sentence": "El lerrouxisme és la denominació aplicada a l'ideari del republicanisme espanyolista iniciat pel polític Alejandro Lerroux els anys 1901-09 a Barcelona.Les seves principals característiques foren l’anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l’anticatalanisme, el populisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l’anarquisme. El lerrouxisme significà inicialment una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —des de l'angle conservador—, l'enfonsament el 1901 del sistema polític dels partits dinàstics al Principat i la desfeta del caciquisme electoral durant el període de la Restauració borbònica. En els seus orígens, aconseguí per al republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres republicans, en la celebració de multitudinàries \"meriendas fraternales\" i en la creació de grups de \"Jóvenes Bárbaros\".\nEl moviment Solidaritat Catalana (1906), a part de provocar indirectament l'exacerbació de l'espanyolisme de Lerroux, el dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment Solidaritat Obrera li restà una bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior, intentaren de configurar el partit com un partit de classe mitjana.\nD'ençà la desaparició de Lerroux i del moviment polític propi del Partido Republicano Radical, el terme lerrouxisme s'empra per a fer referència a tota demagògia política espanyolista i anticatalana feta des d'opcions pretesament d'esquerres a Catalunyaː L'intent de confrontar obrerisme i sobiranisme català xoca amb l'internacionalisme d'esquerres clàssic basat en la fraternitat entre pobles lliures davant l’imperialisme forçat d’unes nacionalitats sobre altres.", "label": "Política" }, { "sentence": "El liberalisme clàssic és una filosofia política i una ideologia que pertany al liberalisme en què es posa l'èmfasi en assegurar la llibertat de l'individu, tot limitant el poder del govern. La filosofia va sorgir com una resposta a la Revolució Industrial i la urbanització al segle xix a Europa i els Estats Units. Defensa les llibertats civils amb un govern limitat sota l'imperi de la llei, els drets de propietat privada, i la creença en el laissez-faire del liberalisme econòmic. El liberalisme clàssic es basa en idees que ja havien sorgit a finals del segle xviii, incloent idees d'Adam Smith, John Locke, Jean-Baptiste Say, Thomas Malthus, i David Ricardo. Es va basar en una comprensió psicològica de la llibertat individual, el dret natural, l'utilitarisme, i la creença en el progrés.Al segle xx, els liberals es van dividir en diversos temes, i en els Estats Units en particular, va créixer una distinció entre els liberals clàssics i liberals socials.", "label": "Política" }, { "sentence": "El localisme engloba les ideologies i filosofies polítiques i socials que prioritzen allò local. Pot estar contraposat a la globalització, en activistes que volen reivindicar la petita escala i el personalisme; i també és freqüent en l'àmbit de l'ajut al tercer món, on la idea de l'acció i Desenvolupament econòmic local s'oposa a l'almoina.\nEn general, el localisme prefereix les jerarquies planes, la independència i llibertat entre els membres d'una associació i l'actuació propera i directa. El localisme prioritza la producció i consum locals (per exemple, per mitjà de cooperatives de consum responsable o a moviments com (quilòmetre zero o slow food), accés local i directe a la presa de decisions (acció directa, anarcosindicalisme, etc.), control local del govern (regionalisme enfront de la mundialització i govern dispers), i la defensa de la cultura i identitat local.", "label": "Política" }, { "sentence": "Menja't els rics és una abreviatura d’una dita atribuïda a Jean-Jacques Rousseau. S’utilitza en cercles radicals i anticapitalistes, guanyant més força a inicis del segle XXI en resposta a l’augment de la desigualtat d’ingressos.Segons l'historiador Adolphe Thiers, el president de la comuna de París, Pierre Gaspard Chaumette, va fer un discurs a la ciutat el 14 d'octubre de 1793 (durant el Regnat del Terror), en què va dir:\n\nEl mateix Rousseau havia mort el 1778.", "label": "Política" }, { "sentence": "El mundialisme pot definir-se com el conjunt d'idees, sentiments i actes que propugnen i expressen la solidaritat entre els pobles de la Terra, i que tendeixen a establir una llei i unes institucions de caràcter supranacional que els siguin comunes. Per la seva pròpia naturalesa, el mundialisme no és partidista polític ni confessional.\nSegons és definit autoritzadament, \"el mundialisme és un conjunt d'idees i actes encaminats a expressar la solidaritat de tots els pobles de la Terra, i que té com a objectiu crear institucions i lleis supranacionals d'estructura federativa, amb el degut respecte vers les diferents cultures i pobles. Tracta de dur a terme una nova organització política de la humanitat que suposi la transferència d'una part de la sobirania nacional a una autoritat federal mundial capaç de resoldre mitjançant decisions majoritàries els problemes que amenacen la continuïtat de l'espècie humana: la guerra, la fam, la contaminació, la superpoblació i l'energia\".\" El món serà un o no serà\".", "label": "Política" }, { "sentence": "Nacional-revolucionari és una ideologia considerada extrema dreta sorgida de la simbiosi de les dues grans ideologies socials del segle xx, el comunisme i el feixisme. De l'essència social i nacional d'aquestes ideologies, se sintetitza el corrent nacionalrevolucionari (NR), un moviment heterodox i eclèctic amb diferents tendències internes.", "label": "Política" }, { "sentence": "La política verda és una ideologia política que té l'objectiu de crear una societat sostenible basada en l'ecologisme, el liberalisme social i la democràcia de base. Aquestes polítiques varen començar a agafar forma al món occidental als anys setanta; des d'aquell moment els partits polítics verds han desenvolupat i s'han establert en molts països arreu del món, i han aconseguit alguns èxits electorals.\nEl terme polític Verd, traducció de l'alemany Grün, va ser encunyat per die Grünen, un partit polític verd format a finals dels anys setanta. El terme ecologia política és fet servir a vegades a Europa i en cercles acadèmics.\nEls partidaris de la política verda, anomenats Verds, comparteixen moltes idees amb l'ecologia, la conservació del planeta, l'ecologisme, el feminisme i el pacifisme. A més dels punts democràtics i ecològics, la política verda es preocupa de les llibertats civils, la justícia social, la no-violència i tendeix a donar suport al progressisme social. No obstant això, mentre la ideologia verda s'expandeix, apareixen altres moviments verds associats a la dreta política en forma de conservadorisme verd i ecocapitalisme.\nLa ideologia verda té connexions amb altres ideologies polítiques ecocèntriques, incloent l'ecosocialisme, l'ecoanarquisme, l'ecofeministme i l'ecofeixisme, però decidir si aquestes polítiques són verdes o no és un tema de debat.", "label": "Política" }, { "sentence": "El progrés és una evolució cap a estadis més perfectes, per tant en positiu, sovint oposant-se a involució o decadència. Se sol usar el terme en un sentit no material, és a dir, una descàrrega informàtica pot progressar per exemple, en el sentit que avança, però usualment es reserva la paraula per parlar de canvis socials o ideològics.\nAquesta idea que la vida o la humanitat avancen suposa una determinada concepció del temps, per això és impossible en cultures que creuen que el temps és cíclic i a més a més implica optimisme i una visió teleològica (creure que tots els éssers es van perfeccionant i igualment les comunitats a què pertanyen). Per això va sorgir amb la Il·lustració i va consolidar-se al segle xix, amb els grans canvis tècnics associats a la Revolució Industrial.", "label": "Política" }, { "sentence": "El radicalisme en el sentit filosòfic pot ser definit com una doctrina política reformista. Proposa la transformació política i social completa en forma gradual. El radicalisme pròpiament dit és un variant del liberalisme clàssic que difon el reformisme en forn la revolució social. Va ser una força política important de centreesquerra a Europa en el segle xix. El millor exemple va ser el Partit Radical i Radical Socialista francès el qual molts grups de diferents països s'inspiraven en el seu programa i organització per crear partits radicals en els seus respectius estats.\nEl concepte del radicalisme té les seves arrels al del darrer decenni del segle xviii i es va iniciar al segle xix durant la revolució francesa, es va iniciar amb la proposta del comportament jacobí de determinats grups que demanaven un canvi en les estructures socials, a través de les reformes absolutes. A la Gran Bretanya el terme radicalisme va ser introduït pel diputat de la Càmera del Comuns, Charles James Fox el 1797 (En plena revolució francesa) manifestant que l'estat exigia una reforma radical en el sistema electoral, un sufragi universal (En aquell temps el Regne Unit hi havia un sufragi limitat als terratinents). Això va portar a un ús general del terme per identificar tots els moviments de reforma parlamentària. Els radicalistes anglesos s'incloïen dins del partit Whig, posteriorment alguns formarien part del Partit Liberal.", "label": "Política" }, { "sentence": "Reaccionari (del francès réactionnaire) és un terme que es va originar com a expressió pejorativa per a referir-se, des de la Revolució Francesa, al que s'oposa a la revolució, com a sinònim de contrarevolucionari. El reaccionarisme cerca el retorn a un statu quo ante, l'estat de les coses anterior a un canvi polític. En el cas de la Revolució Francesa, s'identifiquen amb l'Església Catòlica, la monarquia anterior i l'Antic Règim. Aquesta identificació es va anar matisant amb la posterior extensió del concepte revolució, el que va fer que el concepte reacció anés canviant també de contingut, passant a identificar-se usualment amb l'oposició entre els termes progressista i conservador, que pròpiament designaven al principi altres postures polítiques. Un dels principals teòrics de la contrarevolució serà Joseph de Maistre, com també hi va contribuir Chateaubriand.", "label": "Política" }, { "sentence": "El realisme polític és una doctrina que regeix la filosofia política i les relacions internacionals i que privilegia l'interès del mateix estat o grup davant la resta, argumentant que és ingenu no acceptar un antagonisme natural entre diferents comunitats i que per progressar cal tenir en compte les prioritats d'aquest grup, especialment la seva conservació.", "label": "Política" }, { "sentence": "El reformisme és una tendència política partidària de la transformació progressiva de la societat capitalista dins el marc de les institucions vigents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la violència.El reformisme entén que la societat de qualsevol país o institució està sotmesa al temps i a l'evolució i per tant manté una constant arrel de transformació necessària per seguir essent un instrument útil. El reformisme no defensa la Revolució o els actes violents que es desemboquen de la demanda de canvis. Un reformista és en realitat un anti-revolucionari que s'hi oposa frontalment entenent que son més útils els canvis pausats, progressius i ben estudiats.", "label": "Política" }, { "sentence": "El republicanisme és la ideologia que propugna governar una nació com una república, és a dir, com una «cosa pública» o un afer que competeix a tota la ciutadania i no tan sols a una determinada classe social o a unes elits. Se sosté en oposició a les formes de govern de la monarquia, l'aristocràcia, l'oligarquia i la dictadura. Per extensió, es refereix a un sistema polític que protegeix la llibertat i especialment es fonamenta en el dret, en la llei, que no pot ignorar-se pel mateix govern.", "label": "Política" }, { "sentence": "El riverisme (en castellà, riverismo) fou un corrent del Partit Colorado de l'Uruguai que buscava continuar el moviment fundat per Fructuoso Rivera. El partit havia estat modificat per la reforma del batllisme. S'oposava a la postura estatista d'aquest últim corrent, aspirant a un partit més vinculat amb el liberalisme clàssic. El seu principal dirigent va ser Pedro Manini Ríos, autor del periòdic La Mañana. El seu nom oficial va ser Partido Colorado Independiente Don Fructuoso Rivera.", "label": "Política" }, { "sentence": "La sobirania tecnològica és una corrent política que defensa que la infraestructura i la tecnologia de la informació i les comunicacions s'ajustin a les lleis, necessitats i interessos del país on es troben els usuaris.La sobirania de dades o la sobirania informativa de vegades es solapen amb la sobirania tecnològica, ja que les seves distincions no estan tan clares i també es refereix a la subjecció de la informació a les lleis del país en què l'interessat és ciutadà, o bé la informació s'emmagatzema o flueix, qualsevol que sigui la seva forma, fins i tot quan s'hagi convertit i emmagatzemat en forma digital binària.Després de les revelacions d'Edward Snowden sobre les activitats de l'Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units i el seu programa de vigilància PRISM, les preocupacions creixents sobre el mal ús de les dades van portar a diverses propostes per permetre a ciutadans i consumidors de fora dels Estats Units gaudir de protecció mitjançant la sobirania tecnològica.Des del 2016, i amb periodicitat anual, se celebra a Barcelona el Congrés de Sobirania Tecnològica.", "label": "Política" }, { "sentence": "A principis de segle xxi un altre tipus de nacionalisme sorgeix arrel del qüestionament a Europa -sobretot- de les entitats supranacionals com ara la Unió Europea. Es tracta d'un nacionalisme a doble eix que hom anomena \"sobiranisme\" o \"nacionalisme d'Estat\". Diferents partits polítics van començar a sorgir -els uns més recents que els altres- una mica per tot Europa amb la intenció de trencar amb la Unió Europea per retornar la sobirania al poble, que els mateixos partits argumenten que la EU els ha tret. És un tipus de nacionalisme que pot estar del costat dret com esquerra i que comparteix radicalitat. És el cas del Front Nacional a França (pel que fa a la dreta) o Podem a Espanya (pel que fa l'esquerra). D'aquest nacionalisme (ex.: Podem) se l'acostuma a anomenar \"moviment sobiranista\". En contraposició està el nacionalisme d'Estat, és a dir, el segon eix. Els partits tradicionals contraposen aquest moviment sobiranista reivindicant-se com a \"no nacionalista\", \"moderats\" i de \"centre\". Es tracta del PP (pel que fa a la dreta) o el PSOE (pel que fa a l'esquerra) a Espanya. Tanmateix, sigui per les polítiques, sigui per l'actitud en mantenir l'statu quo o encara en el negacionisme vers els opositors o el reconeixement d'altres nacions fa evident que es tracta d'un nacionalisme del mateix estil que el sobiranista. En aquest sentit valdria utilitzar dues expressions. El primer traduiria \"una nació i després l'estat\" (el sobiranista), mentre que el segon es tradueix en l'\"estat i després la nació\" (nacionalisme d'Estat). És a dir, el primer vindria de baix, el segon de dalt. Els dos comparteixen radicalitat (declarada o no), la defensa de la sobirania (estatal o popular) i que imposarien (per baix o per dalt).", "label": "Política" }, { "sentence": "El supremacisme blanc (en anglès: White supremacy) és un corrent de pensament racista que creu que la raça blanca, definida mitjançant criteris acientífics, hauria de tenir el control sobre les altres races per raó de la seva \"superioritat\". Aquesta ideologia té una forta presència en els Estats Units d'Amèrica, amb grups com Nació Ària, fundat per Richard Girnt Butler, o el Ku Klux Klan.\nEl terme es fa servir per descriure una ideologia política que perpetua i manté la dominació social, política, històrica, cultural o industrial de les persones identificades com de raça blanca. La ideologia es posa de manifest històricament en les estructures sociopolítiques com l'esclavatge, les lleis de segregació racial en el Sud dels Estats Units (les lleis Jim Crow) o l'Apartheid a Sud-àfrica. Les diferents formes de suprematisme blanc, estan basades en les diferents concepcions de qui és considerat blanc, i de com es defineixen les identitats dels altres grups ètnics i culturals en oposició.\nEn cercles acadèmics, particularment en la teoria crítica racial, el terme \"supremacisme blanc\" també s'ha utilitzat per referir-se en termes generals a un sistema polític i socioeconòmic en el qual gent considerada de raça blanca gaudeix d'una posició d'avantatge estructural sobre els altres grups ètnics, tant col·lectivament com individual.", "label": "Política" }, { "sentence": "El supremacisme negre (en anglès: Black supremacy) és un corrent de pensament racista que creu que la raça negra és superior, i per tant ha de dominar a les altres races. Aquesta definició ha estat utilitzada pel centre legal per la pobresa del sud (en anglès: Southern Poverty Law Center) (SPLC), una organització estatunidenca de defensa dels drets civils, per descriure a diversos grups minoritaris que promouen aquesta ideologia en els Estats Units. Aquesta ideologia va aparèixer com una resposta al suprematisme blanc.", "label": "Política" }, { "sentence": "La teoria sobre relacions internacionals intenta aplicar un únic model teòric o paradigma a les relacions entre diversos estats. Sorgeix com a disciplina acadèmica dins les ciències polítiques al segle XX si bé es porta practicant des dels inicis dels grans imperis històrics.", "label": "Política" }, { "sentence": "El tradicionalisme és, en la història de la filosofia, la tendència a defensar les tradicions com el conjunt d'usos i costums heretats de la història que cal valorar, respectar i defensar.\nAquesta doctrina filosòfica postula que les tradicions són argument per defensar el paradigma social del passat i la seua preservació. En aquest sentit és una de les doctrines més importants que han influït en la \ndreta política, oposant-se a altres corrents de la dreta política com el liberalisme que defensa els canvis i les reformes que pot plantejar la societat, o el feixisme que propugna una transformació de la societat a través d'un estat totalitari.\nDins del tradicionalisme s'hi han desenvolupat diferents corrents; una pot ser el reaccionari, que en els cas català el veuríem representat pel carlisme, una altra el tradicionalisme identitari català que vindria representat pel catalanisme conservador i catòlic de Josep Torras i Bages; així mateix hi ha un tradicionalisme d'arrel conservadora molt rebec als canvis socials però que atén als canvis que experimenten les societats i a fi de mantenir els valors troncals de la societat, postula l'adaptació als canvis; aquest darrer tradicionalisme és considerat com a fill del pensament d'Edmund Burke.", "label": "Política" }, { "sentence": "Ubi panis ibi patria és una expressió en llatí \"On hi ha pa, hi ha (el meu) país\" (o casa, o pàtria). Segons J. Hector St. John de Crèvecœur a \"What is an American\", la tercera de les seves cartes al llibre Letters from an American Farmer, aquesta expressió és la motivació de tots els immigrants/emigrants. No queda clar en el redactat si l'origen de la frase és el propi Crèvecœur o prové d'algú altre.\nEn qualsevol cas, és una reminiscència en la seva forma d'una altra expressió de motivació que hauria servit de model, Ubi bene ibi patria (\"pàtria és on (la vida) és bona\"; lit. on allò bo, la pàtria). Aquesta última expressió en concret recorda el vers (Teucer, fr. 291) del poeta tràgic romà Marcus Pacuvius (ca. 220–130 BCE) citat per Cicero (106 BC–43 BCE): Patria est ubicumque est bene (45 BCE, Tusculanae Disputationes V, 108). Jean-Jacques Rousseau també al·ludeix a aquesta expressió de motivació a les seves \"Consideracions sobre el Govern de Polònia i la seva Proposta de Reforma\" de l'any 1772.", "label": "Política" }, { "sentence": "El vierisme (en castellà, vierismo) és el nom donat a una escissió del batllisme sorgida el 1919 i dirigida per l'expresident Feliciano Viera. Una de les seves figures més destacades va ser el polític Eduardo Blanco Acevedo. Va utilitzar el nom de Partido Colorado Radical, que va rebre de part d'un dels seus joves dirigents més radicals, Raúl Jude.", "label": "Política" }, { "sentence": "Voluntarisme és en política un plantejament propi del llibertarisme que promou que totes les formes d'associació humana han de ser voluntàries. El principi més utilitzat pels promotors d'aquest plantejament és el principi de no-agressió.", "label": "Política" }, { "sentence": "White Resistance Manual o Manual de la resistència blanca és un manual supremacista blanc similar a The Anarchist Cookbook. Promou la fundació de petites cèl·lules supremacistes blanques independents, convertir els individus captats en \"llops solitaris\" adoctrinats i instruir-los en la \"guerra de guerrilles\" per \"lluitar contra el sistema\", i també és un manual d'instruccions sobre com dur a terme activitats il·legals com la fabricació d'armes i el terrorisme, a més de la violenta guerra de guerrilles contra el Govern. També conté una secció de sabotatge que inclou la generació i distribució d'energia elèctrica, i assenyala que els sistemes d'alimentació es poden \"derrocar\" amb explosius, incendis provocats i foc de rifles de llarg abast. Posteriorment, el manual aconsella que els mitjans esmentats es poden utilitzar contra subestacions, transformadors i pilones de suspensió. El llibre va ser popular a llocs web neonazis fins que va atreure l'atenció dels mitjans de comunicació i de les forces de l'ordre, fet que va provocar que molts llocs el retiressin. L'activista anarquista Sherman Austin que fou empresonar un any per difondre informació d'accions directes anarquistes va dir sobre el llibre:\n\nLa possessió del manual és il·legal al Regne Unit, i se n'han trobat exemplars a grups supremacistes blancs de diversos països com Espanya.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Xarxa Política Ciutadana del Japó (全国市民政治ネットワーク), sovint traduïda oficialment a l'anglés com a Japan People's Political Network és un moviment polític independent de caràcter local que aglutina diferents partits independents del Japó que comparteixen la mateixa ideologia. L'associó que posteriorment es convertí en una xarxa de partits va ser fundada el maig de 1977 com una branca política del Seikatsu Club, una associació i cooperativa de defensa dels drets del consumidor. L'ideologia dels partits i l'associació sol estar basada en la socialdemocràcia, el localisme i el feminisme. Des dels seus començaments, la xarxa ha col·laborat amb el Partit Socialista del Japó, el Partit Democràtic, el Partit Socialdemòcrata, el Partit Comunista del Japó i el Partit Democràtic Constitucional; de fet, molts dels partits membres de la xarxa fan grups parlamentaris conjunts amb el PD/PDC als parlaments prefecturals i als ajuntaments. La gran majoria dels seus membres són dones, i la totalitat dels seus càrrecs electes també ho són. Un dels principis comuns als partits membres és el de limitar el mandat dels seus càrrecs electes a vuit anys (dues legislatures), tot i que alguns d'estos després d'exhaurir el temps previst, es presenten com independents al marge de la xarxa.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Manifest dels 2.300 va ser un manifest aparegut el 25 de gener del 1981. Fou signat per un grup de persones que en principi residien a Catalunya, entre ells Federico Jiménez Losantos, Santiago Trancón, Amando de Miguel, Carlos Sahagún i José Luís Reinoso i suposadament fins a 2.300 persones més. En aquest es criticava la política lingüística, especialment en educació, del nou govern de la Generalitat de Catalunya després de la transició espanyola. Els primers l'acusaven de discriminar el castellà i d'insolidaritat respecte d'Espanya.\nEl manifest, tot i que redactat el 25 de gener del 1981, havia de ser publicat a finals de febrer a Diario 16, que llavors dirigia el periodista Pedro J. Ramírez. Però eren temps convulsos; el 29 de gener, havia dimitit Adolfo Suárez i el cop d’estat del 23-F en va endarrerir la publicació fins al 12 de març, un dia abans que s'aprovés la LOAPA.Després de l'atemptat de Terra Lliure contra Federico Jiménez Losantos el maig de 1981, alguns dels firmants del manifest marxaren de Catalunya.\nLa idea del Manifest dels 2300 fou de Santiago Trancón, professor de literatura i llengua procedent de Valderas (Lleó); el sindicalista José Luís Reinoso, i Carlos Sahagún, poeta d'Onil (Alcoià), i defensor de l’anarcosindicalisme. Tres perfils d’esquerres que no se sentien còmodes amb el catalanisme del PSC i el PSUC. Els tres varen anar a buscar Federico Jiménez Losantos, que llavors treballava de professor en un institut de Santa Coloma de Gramenet. I segons alguns testimonis Jiménez Losantos va reescriure el primer esborrany de Trancón i tots quatre el portaren a Amando de Miguel, professor de sociologia a la Universitat de Barcelona, perquè volien un \"intel·lectual\" a la capçalera del manifest.La veracitat sobre si el manifest tenia el suport de 2300 intel·lectuals s'ha posat en dubte. El poeta Gil de Biedma en publicà una crítica a La Vanguardia i el definí com a surrealista per la visió que mostrava el manifest d'un conflicte migratori que segons ell no existia, i també afirmà que ell posava en dubte algunes firmes com la del sociòleg Esteban Pinilla de las Heras.", "label": "Política" }, { "sentence": "A la Nació (en l'original castellà, \"A la Nacion\") és un manifest del militar carlí Ramon Cabrera de l'any 1875, durant la Tercera Guerra Carlina.\nImprès en un sol full de paper, A la Nació va ser escrit a París l'11 de març de 1875. La intenció del General Cabrera era establir negociacions amb el govern d'Espanya en la seva tercera proclamació, reconeixent per rei legítim Alfons XII després que el 29 de desembre de 1874 es va produir la restauració de la monarquia en pronunciar-se el general segovià Martínez-Campos a Sagunt.El manifest es considera un reflex del patriotisme de Cabrera, del seu punt de vista religiós i de la seva tendència al retorn a una Espanya amb principis monàrquics, i una gran idea d'Unitat.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Catecisme d'un revolucionari rus: Катехизис революционера es refereix a un manifest escrit pel revolucionari rus Serguei Netxàiev entre abril i agost de 1869.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Manifest Comunista (també Manifest del Partit Comunista, a partir del seu títol original en alemany, Manifest der Kommunistischen Partei) fou el programa teòric i pràctic destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat el novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit.\nPublicat inicialment en alemany (1848), no veu la llum a Anglaterra fins al 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle xix i fou reeditat en nombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees.\nLa primera traducció al català data de l'any 1930 i va ser encarregada per Manuel González Alba a Emili Granier i Barrera per ser publicada a la seva editorial Arc de Barà. Granier va fer la traducció sobre la versió francesa de Laura Lafargue. La primera traducció directa de l'alemany, la va fer el 1936 Pau Cirera per a la Unió Socialista de Catalunya. El manuscrit va ser traduït a diverses llengües europees als pocs mesos de ser acabat. El 1848 van aparèixer-ne versions en francès, polonès, italià, danès, neerlandès i el suec. Als diversos pròlegs que van escriure Marx i Engels, i després, a la mort de Marx, només el segon, es deixa constància de les distintes edicions i traductors al llarg dels anys. Segons el pròleg a l'edició alemana de 1872, la primera traducció a l'anglès, publicat al periòdic Red Republican, va ser un treball de la periodista Helen Macfarlane. L'edició francesa va ser publicada a París el 1848, segons aquest pròleg. A Londres es van publicar també les primeres traduccions al polonès i a l'alemany. La primera traducció al rus, la va realitzar l'anarquista Mikhaïl Bakunin. La primera traducció al castellà, feta pel socialista José Mesa Leompart, va ser publicada el 1872 a la revista La Emancipación de Madrid, el 1886. La primera edició a l'afrikaans va aparèixer amb un prefaci de Lev Trotski, Noranta anys del Manifest Comunista.\"Un fantasma recorre Europa, el comunisme\" i \"Proletaris de tots els països, uniu-vos!\" obren i tanquen el manifest respectivament. Ambdues mostren clarament la intencionalitat política d'un manifest destinat a convèncer el moviment obrer que hi ha una alternativa al capitalisme, que en tots els països industrialitzats hi ha un moviment obrer emergent i que la internacionalització de la lluita obrera és el camí per al triomf del comunisme.", "label": "Política" }, { "sentence": "Construïm el nou cicle és un manifest signat per més de 50 personalitats vinculades als moviments socials, el món de la cultura i la lluita internacionalista de suport a la Candidatura d'Unitat Popular a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2021.El manifest defensa que «sense sobirania no hi ha independència», i que «sense unes condicions mínimes de vida garantides no hi ha llibertat». El text reconeix «les limitacions de la política institucional» i la necessitat de canviar-la si les «aspiracions socials i democràtiques de la societat no tenen cabuda». En aquesta línia, el manifest aposta fermament per «aquelles que s'han demostrat capaces de plantar-se i combatre tot allò que atempta contra la vida de la majoria». El document també aposta pel «feminisme com a recepta necessària» i l'ecologisme «com a horitzó per poder imaginar el món de demà».", "label": "Política" }, { "sentence": "La Declaració d'Edimburg és un acord signat el 19 de gener de 2008 a la ciutat escocesa d'Edimburg, en el marc de la convenció anual del partit polític europeu Aliança Lliure Europea.La declaració té per objectiu reclamar a la Unió Europea que debati la possibilitat que si mai Catalunya, el País Basc, Galícia, Escòcia, Gal·les o Flandes són independents, passin a ser de forma automàtica Estats membres sense que hagin de passar per un període d'adequació, ja que anteriorment a la secessió ja en formaven part com a òrgan subestatal. Aquest pacte vol generar un discurs sobre el paper que han de jugar les nacions sense Estat i els estats petits en el procés de construcció comunitària. A més a més, l'Aliança Lliure Europea vol atraure amb aquest discurs l'interès dels partits progressistes d'estats petits europeus, com Irlanda, Finlàndia, Dinamarca, Eslovènia o els estats bàltics, que poden compartir recels envers l'Europa de les grans potències. L'acta fou signada pel Grup d'Edimburg, és a dir, pels presidents de cada un dels partits amb responsabilitat de govern: Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), Unai Ziarreta (EA), Anxo Quintana (BNG), Ian Hudgton (SNP), Ieuan Wyn Jones (Plaid Cymru) i Bettina Geysen (SPIRIT)", "label": "Política" }, { "sentence": "Deixin votar els catalans (en anglès: Let Catalans Vote) és un manifest de suport internacional al referèndum sobre la independència de Catalunya.\nEl manifest assenyala que la millor manera de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia i fa una crida al govern espanyol i a les seves institucions, així com als seus homònims catalans, a treballar conjuntament perquè la ciutadania de Catalunya pugui votar el seu futur polític i que es negociï de bona fe basades en base el resultat. El manifest declara que el fet d'impedir que els catalans votin contradiu els principis que inspiren les societats democràtiques.El manifest ha estat signat per diverses personalitats de rellevància internacional, entre les quals cal destacar els sis premis Nobel següents: Rigoberta Menchú, Ahmed Galai, Desmond Tutu, Adolfo Pérez Esquivel, Dario Fo i Jody Williams.", "label": "Política" }, { "sentence": "Dialogue for Catalonia és un manifest de suport signat per 50 personalitats internacionals promogut per Òmnium Cultural i publicat a The Washington Post i The Guardian, a favor de l'amnistia dels presos polítics catalans i del dret d'autodeterminació en el context del procés independentista català. Els signants lamenten la judicialització del conflicte polític català i conclouen que aquesta via, lluny de resoldre'l, l'agreuja: «ha comportat una repressió creixent i cap solució». Alhora, fan una crida al «diàleg sense condicions» de les parts «que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític» i exigeixen la fi de la repressió i l'amnistia per als represaliats.", "label": "Política" }, { "sentence": "La dignitat de Catalunya és el títol d'un editorial escrit conjuntament per consens i publicat en català o castellà als dotze diaris amb seu a Catalunya el 26 de novembre de 2009. Aquest fet va ser comentat a la majoria d'informatius catalans de ràdio i televisió, així com a bona part de la premsa escrita, fins i tot també de fora dels Països Catalans. Aquest editorial va tenir un tractament de notícia principal en molts mitjans, mentre que en altres va compartir aquesta preeminència amb altres qüestions rellevants com el resultat de la votació per la nova llei de l'avortament.\nL'editorial denunciava que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, creat i debatut durant anys, amb diferents governs i oposicions, al Parlament de Catalunya, aprovat pel Parlament i en un referèndum, fos l'únic estatut autonòmic que a més hagués hagut de passar pel Tribunal Constitucional d'Espanya, i que s'hi estigués durant quatre anys sense cap resolució. Aquesta va fer-se pública finalment el 28 de juny de 2010.\nEls diaris que van subscriure i publicar l'editorial van ser: La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa. També s'hi van adherir el Diari del Priorat, el Diari Ateneu i l'Associació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals.", "label": "Política" }, { "sentence": "El manifest \"En defensa dels drets fonamentals a Internet\" és un text sorgit contra la disposició final primera de l'Avantprojecte de Llei d'Economia Sostenible, proposat pel Govern d'Espanya. El contingut d'aquesta disposició en el text estableix la modificació de la Llei 34/2002, d'11 de juliol, de Serveis de la Societat de la Informació i del Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de Propietat Intel·lectual, amb l'objectiu de protegir la propietat intel·lectual davant la pirateria a Internet.D'acord amb la informació del diari 20 minutos, el document va ser elaborat per un internauta i uns quaranta periodistes, blocaires i professionals d'Internet. Per aquesta peculiar redacció col·laborativa es va utilitzar una eina en beta: Google Wave. El document, en forma de decaleg, va ser publicat i cedit de forma totalment lliure pels seus coautors a les 9 hores del dimecres 2 de desembre.El manifest ha estat traduït a diverses llengües: anglès, català, gallec, aragonès i asturià.Dos dies després Google ja indexava un milió de referències a aquest document, la majoria còpies d'internautes que subscriuen els seus principis. Per la seva banda el grup creat al Facebook per vincular a les persones que avalen el manifest va superar, en menys de tres dies la xifra de 100.000 (vegeu xifra a la pàgina del grup). Mentre que el hashtag #manifesto aconseguia el número 1 a Espanya, d'acord amb les dades de es.twirus.La importància de la reacció va fer que el Ministeri de Cultura convoqués a 14 persones rellevants del món d'Internet per a una reunió durant la qual la ministra i els representants van exposar les seves postures sense establir cap principi d'acord.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Manifest de Juneda és un manifest que va redactar Pasqual Maragall al municipi de Juneda (les Garrigues) i publicat pel diari Segre que proposa que els catalans deixin de pagar alguns impostos si en el termini de 30 dies el Constitucional no ha dictat una sentència \"ferma i justa\" sobre l'Estatut.El text recupera una iniciativa que van aplicar el 1899 comerciants i empresaris de Catalunya (bàsicament de Barcelona) denominada \"tancament de caixes\" i que va consistir a deixar de pagar una nova contribució imposada per una llei del llavors gabinet Francisco Silvela i el seu ministre d'Economia Raimundo Fernández Villaverde.\nEl manifest va ser signat per diverses persones i dirigents d'entitats de la societat lleidatana. Entre aquestes hi ha la presidenta de la Cambra de Tàrrega, Sylvia Falip; exdirigents sindicalistes agraris com Josep Puigpelat o Josep Maria Besora (exdirector general de Desenvolupament Rural) i responsables d'entitats agroramaderes, entre ells Antoni Pané (gerent de la cooperativa d'Ivars) i Ramon Armengol (responsable de porcí de la Federació de Cooperatives de Catalunya).", "label": "Política" }, { "sentence": "La societat industrial i el seu futur (l'original en anglès és anomenat Industrial Society and Its Future), àmpliament conegut com a Manifest Unabomber, és un assaig de 35.000 paraules de Theodore John Kaczynski que afirma que la Revolució Industrial va iniciar un procés nociu d'avenç tecnològic que destruïa la natura, mentre obligava els humans a adaptar-se a les màquines i creava un ordre sociopolític que suprimeix la llibertat i el potencial humà. El manifest va formar la base ideològica de la campanya de paquets bomba de Kaczynski de 1978 a 1995, dissenyada per protegir les zones naturals salvatges accelerant el col·lapse de la societat industrial.\nVa ser imprès originalment l'any 1995 en suplements de The Washington Post i The New York Times després que Kaczynski s'oferís a posar fi a la seva campanya d'enviament de bombes i optés a exposar-se a nivell nacional. La fiscal general Janet Reno va autoritzar la impressió per ajudar l'FBI a identificar l'autor. Les impressions i la publicitat al seu voltant van eclipsar els bombardeigs en notorietat i van portar a la identificació de Kaczynski pel seu germà, David Kaczynski.\nEl manifest argumenta en contra d'acceptar els avenços tecnològics individuals com a purament positius sense tenir en compte el seu efecte global, que inclou la caiguda de la vida a petita escala i l'augment de ciutats inhabitables. Tot i que originàriament es considerava una crítica reflexiva de la societat moderna, amb arrels en el treball d'autors acadèmics com Jacques Ellul, Desmond Morris i Martin Seligman, el judici de Kaczynski de 1996 va polaritzar l'opinió pública al voltant de l'assaig, i els advocats de Kaczynski designats pel tribunal van intentar justificar la seva defensa de bogeria en caracteritzar el manifest com l'obra d'un boig, i els advocats de la fiscalia van basar el seu cas en què era produït per una ment lúcida.\nSi bé la violència de Kaczynski va ser generalment condemnada, el seu manifest va expressar idees que continuen sent compartides comunament entre el públic nord-americà. Un article de Rolling Stone del 2017 va afirmar que Kaczynski va ser un dels primers adoptants del concepte que:\n\n\"Renunciem a una part de nosaltres mateixos sempre que ens adaptem per adaptar-nos als estàndards de la societat. Això, i estem massa endollats. Estem deixant que la tecnologia es faci càrrec de les nostres vides, de bon grat.\"La Col·lecció Labadie de la Universitat de Michigan acull una còpia d'Industrial Society and its Future, que s'ha traduït al francès, es manté a les llistes de lectura de les universitats i es va actualitzar a Anti-Tech Revolution: Why and How de Kaczynski l'any 2016, que defensa la seva filosofia política amb més profunditat.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Manifiesto por la lengua común (Manifest per la llengua comuna, en català) de juny de 2008 és un manifest anomenat així pels seus signants.Aquest manifest afirma que la llengua castellana és l'única comuna i oficial de tots els ciutadans espanyols. Segons el mateix manifest el que els mou no és una inquietud cultural sinó política, car el castellà \"gaudeix d'una puixança envejable i creixent...\", i la inquietud és doncs, pels drets educatius i cívics dels qui tenen el castellà com a llengua materna. Segons el manifest totes les llengües oficials de l'Estat són espanyoles i dignes de protecció, però hi ha una asimetria entre les llengües espanyoles oficials i només el castellà és oficial a tot l'Estat, la qual cosa suposa una gran riquesa per a la democràcia.\nEl manifest proclama els drets lingüístics de tots els ciutadans, negant que siguin les llengües mateixes les que tinguin drets i es posiciona clarament contra la normalització lingüística, i els drets lingüístics dels ciutadans de parla no castellana. Segons els signants és lògic pensar que dins els diferents territoris hi hagi molts de ciutadans que vulguin desenvolupar la seva vida en castellà, coneixent la llengua autonòmica només per conviure de forma cortesa amb els altres i gaudir de les manifestacions culturals.\nProposen una interpretació de l'article tercer, apartat 3, de la Constitució Espanyola de 1978, que no faci una discriminació o menyspreu dels ciutadans monolingües en castellà, per la qual cosa els signants demanen àdhuc un canvi de la Constitució i dels Estatuts autonòmics. Amb aquesta finalitat demanen una sèrie de mesures en defensa del castellà, incloent-hi la retolació dels edificis oficials i les vies públiques com a mínim en castellà i la utilització del castellà pels representants polítics en les relacions estatals dins i fora d'Espanya.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Manifest Anarquista (Manifeste de l'Anarchie), és una obra en francès d'Anselme Bellegarrigue i destaca per ser el primer manifest anarquista. Va ser escrit el 1850 i publicat en el primer número del periòdic L'anarchie, journal de l'ordre, deu anys després que Pierre-Joseph Proudhon es convertís en la primera persona autoanomenada anarquista amb la publicació de Què és la propietat?.\nEn ell, Bellegarrigue advoca per ignorar l'Estat i als partits polítics, crida a exercir la sobirania individual, defensa un sistema polític democràtic basat en administracions locals de lliure adhesió i cooperació, i defensa una economia de mercat popular i antimonopolista contra les elits i el govern.", "label": "Política" }, { "sentence": "Manifest d'Els Marges és el nom que rep el document Una nació sense estat, un poble sense llengua, editorial que va publicar la revista de llengua i literatura catalanes Els Marges al seu número 15, el 1979. Els seus autors, Joan A. Argenter, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà, eren un col·lectiu de professors universitaris militants dels Grups de Defensa de la Llengua, i hi analitzaven la situació de la llengua catalana en aquells moments per posar de manifest les greus mancances de l'ús social del català i les indeterminacions del discurs de la Generalitat de Catalunya pel que fa a la consideració de la llengua catalana com a referent identitari.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Manifest de Sandhurst fou un manifest de caràcter polític firmat l'1 de desembre de 1874 pel llavors príncep Alfons de Borbó (futur rei Alfons XII d'Espanya), mentre es trobava a l'exili, a Anglaterra. En el document el jove palesava la seva disposició per convertir-se en rei i s'hi mostrava partidari d'una monarquia parlamentària.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Manifest de Tenerife, fet públic el 29 de maig de 1983 a Puerto de la Cruz (Tenerife), és el text precursor de l'ecologisme polític a Espanya, que iniciaria un procés que culminaria amb la fundació del partit polític de Els Verds.\nÉs redactat durant la segona edició del Festival de Cinema Ecològic i de Naturalesa a Puerto de la Cruz, aprofitant el viatge de diversos convidats a impartir conferències i participar en diverses taules rodones. Va comptar a més amb el suport de la diputada verda alemanya Petra Kelly, i una de les figures històriques de la creació i consolidació de l'ecologisme polític a Alemanya i Europa.\nAquest text seria el punt de partida per a la creació del partit polític Els Verds al novembre de 1984.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'anomenat Manifest dels Perses va ser un document subscrit el 12 d'abril de 1814 a Madrid per seixanta-nou diputats al capdavant dels quals es trobava Bernardo Mozo de Rosales i pel qual es demanava a Ferran VII el retorn a l'Antic Règim i l'abolició de la legislació de les Corts de Cadis, just quan el rei acabava de tornar de l'exili i es trobava a València.\nEl manifest pren el nom d'una cita del mateix document en la qual fa referència al costum dels antics perses de gaudir de cinc dies d'anarquia després de la mort del rei. Els signants identifiquen aquesta anarquia amb el període de liberalisme imperant. El document equipara la Constitució de 1812 amb l'obra de la Revolució Francesa i demana la restauració dels estaments tradicionals de l'Antic Règim.\nEl document va servir de base al rei per decretar el 4 de maig el restabliment de l'absolutisme.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Manifest per la declaració d'independència és un manifest que reivindica que el Parlament de Catalunya declari la independència de Catalunya, després que el referèndum d'autodeterminació de Catalunya donés la victòria a l'opció favorable a la República Catalana independent. El document es va fer públic el 5 d'octubre de 2017.Entre el sotasignants hi ha Antoni Abat, Òscar Andreu, Txe Arana, Uriel Bertran, Carles Boix, Xavier Carmaniu, Antoni Castellà, Òscar Dalmau, Oriol de Balanzó, Núria de Gispert, Bernat Dedéu, Raül Garrigasait, August Gil Matamala, Jordi Graupera, Roderic Guigó, Àlex Hinojo, Gerard Horta, Joel Joan, Hèctor López Bofill, Joan Magrané, Josep Manel Ximenis, Roger Mas, Arcadi Navarro, Jordi Nopca, Elisenda Paluzie, Ada Parellada, Josep Pedrals, Andreu Pujol, Enric Pujol, Adrià Pujol, Joan Safont, Anna Sahun, Xavier Sala-i-Martin, Màrius Serra, Joan Todó, Quim Torra, Ramon Tremosa i Enric Vila, entre d'altres.", "label": "Política" }, { "sentence": "El manifest revulsista nord-català és un manifest redactat el 1998 pels creadors nord-catalans Pascal Comelade, Joan-Lluís Lluís i Aleix Renyé.\nEl manifest és fonamentalment una crítica de la gestió cultural de la República francesa i les seves polítiques \"jacobines\", i una reivindicació de la condició dels seus autors com a nord-catalans, i del seu territori com a \"part integrant dels Països Catalans\".", "label": "Política" }, { "sentence": "El Manifest Russell-Einstein és un text redactat per Bertrand Russell a Londres el 9 de juliol del 1955, enmig del període històric conegut com a Guerra Freda. Ressalta els perills de les armes nuclears i fa una crida als líders mundials per buscar solucions pacífiques al conflicte internacional. Va ser signat per 11 preeminents intel·lectuals i científics, entre ells Albert Einstein, dies abans de la seva mort el 18 d'abril del 1955. Uns dies després de ser publicat, el filantrop Cyrus Eaton es va oferir a esponsoritzar una conferència -demanada en el manifest- a Pugwash, Nova Escòcia (Canadà), el lloc on Eaton va néixer. Aquesta conferència, que va tenir lloc el juliol de 1957, va ser la primera de les Conferències Pugwash de Ciència i Afers Mundials.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un partit polític és una organització política que s'adscriu a una ideologia determinada i/o representa algun grup en particular amb l'objectiu de participar en algun tipus d'elecció o sufragi. També es poden formar entorn algun tema d'interès especial. Els partits polítics en una democràcia solen informar l'opinió pública dels seus plans i propòsits. Els partits polítics constitueixen unitats organitzatives a les quals se'ls reconeix el dret de participar en un procés d'elecció política per mitjà de la presentació de candidats i programes d'acció o govern.\nEn els sistemes parlamentaris de govern, la majoria dels partits polítics elegeixen un cap (o més); si el partit polític obté majoria en les eleccions, el cap del partit es converteix en el cap de govern. Per contra, en els sistemes presidencialistes, el partit pot seleccionar al seu cap com a candidat, però, el president electe, sovint, ha de renunciar totes les connexions amb el seu partit tan bon punt comenci la seva gestió.\nL'aparició dels partits de masses, des de la fi del segle xix i la importància que han aconseguit al darrer terç del segle xx, els partits d'ampli abast ideològic i social, els atribueixen un paper primordial en el funcionament dels règims polítics.", "label": "Política" }, { "sentence": "Acció Nacional (maltès Azzjoni Nazzjonali, AN) és un partit polític maltès, fundat el 2007 per l'empresari mèdic i antic membre del Partit Nacionalista, Josie Muscat.\nÉs força conegut per la seva posició sobre la immigració. Considera que Malta ha de tancar les seves fronteres a la immigració il·legal, i quan això no sigui possible, la Unió Europea (de la que Malta és un membre) està obligada a compartir la càrrega de la immigració il·legal de Malta. Els immigrants il·legals no haurien de ser allotjats a Malta durant més d'un mes, sinó que han de ser traslladat a altres estats (Malta és el segon país més densament poblat del món). El partit també ha fet una crida per a elegir al President de Malta per eleccions direcdtes, amb majors poders i sense afiliació política, un Parlament més petit i un Consell d'Estat. També vol reduir els impostos mitjançant un impost únic i just a canvi de més responsabilitat social i lluita contra l'abús dels serveis socials.\nDesprés del resultat de les eleccions legislatives malteses de 2008, Josie Muscat va anunciar la seva retirada de la política. Malgrat la seva retirada, Josie Muscat va ser persuadit per a romandre com a líder del partit. Durant l'assemblea del partit només es va presentar la seva candidatura.", "label": "Política" }, { "sentence": "Aliança Democràtica M-19 és un partit polític de Colòmbia, successor del grup guerriller M-19. L'M-19 va néixer com braç armat de l'Aliança Nacional Popular (ANAPO) del General Gustavo Rojas Pinilla, de tendència populista nacionalista. Fou fundat el 1974 per Jaime Bateman, ex-militant de les FARC i Carlos Toledo Plata representant de la branca socialista de l'ANAPO, i altres.L'M-19 va quedar molt debilitat entre 1985 i 1989 perdent a la majoria dels seus dirigents, buscant llavors negociacions amb el govern. En 1990 es va desmobilitzar i es convertí en un partit polític, l'Aliança Democràtica M-19. El dirigent principal del M-19 i candidat a la presidència, Carlos Pizarro Leongómez, va ser assassinat per sicaris poc després de la seva integració a la vida legal (1990) perquè els partits del govern temien la seva popularitat. No obstant això el seu successor, Leonardo Navarro Wolf, mantingué l'opció política, i en les primeres eleccions el mateix any va tenir al tom d'un 10% dels vots, convertint-se en el principal partit opositor del país i exercint gran influència en la redacció d'una nova constitució, però després va entrar en decadència.La bandera de l'ANAPO, amb les sigles del grup militar, fou adoptada (i convertida en popular a través d'accions terroristes espectaculars) per l'organització.\nCom a partit legal utilitza una bandera amb els mateixos colors, amb la franja central blanca formant una M estilitzada.", "label": "Política" }, { "sentence": "Alternativa Democratica (maltès Alternattiva Demokratika, AD) és un partit polític maltès d'orientació ecologista, i encara sense representació parlamentària. Es va fundar el 1989 quan l'ex president del Partit Laborista Toni Abela i l'ex diputat del Parlament Wenzu Mintoff es va unir a un grup d'activistes del medi ambient per formar un nou partit polític. Abela i Mintoff havien renunciat als seus escons en protesta per la presència de certs elements en el Partit Laborista implicats en casos de violència política i corrupció. Per això Mintoff i Abela van ser expulsats del Partit Laborista. Mintoff va retenir el seu escó al Parlament i, entre 1989 i 1992 va ser de fet un diputat del nou partit, així com el seu primer President.\nAlternativa Democràtica es va presentar per primer cop a les eleccions legislatives malteses de 1992, on va obtenir 1,69% dels vots (el seu millor resultat fins ara en una elecció general) i cap escó. A les eleccions de 1996 i 1998 la quota de vot del Partit va reduir. Després del resultat de 1998, Abela i Mintoff dimitiren i va tornar al Partit Laborista. Abela fou nomenat Cap Adjunt del Partit Laborista el 2008. Harry Vassallo substituí Mintoff com a President del Partit.\nEl 2003 va fer campanya a votar Sí a la Unió Europea, però això no va fer baixar la tendència a la baixa dels vots, i a les eleccions legislatives malteses de 2003 només va obtenir el 0,7%. Nogensmenys, a les eleccions europees de 2004 va obtenir un sorprenent 9,33% dels vots i el seu cap Arnold Cassola va estar a punt d'obtenir l'escó.\nA les eleccions legislatives malteses de 2008, el partit va augmentar a l'1,31%, però sense escons. Després del resultat Vassallo va dimitir com a president i va ser substituït per Cassola. Alternativa Democràtica té una seu a cada un dels consells locals d'Attard, Sliema i Sannat.", "label": "Política" }, { "sentence": "Ara, País Valencià va ser el nom d'una coalició electoral d'àmbit valencià que es va presentar a les eleccions generals espanyoles de 2015 i que agrupava a Esquerra Republicana del País Valencià, Esquerra Nacionalista Valenciana i Els Verds del País Valencià.Tot i que aspirava a confluir també amb Compromís, el pacte de la formació taronja amb Podem trencà aquesta possibilitat. Tanmateix, Estat Valencià i Esquerra Valenciana, dos partits adherits a Compromís, demanaren el vot per a Ara, País Valencià en estar en desacord en fer un pacte electoral amb un partit d'àmbit estatal.", "label": "Política" }, { "sentence": "Va ser la denominació oficial de l'Associació legal creada a l'inici del Sexenni Revolucionari pels carlins per participar en la política parlamentària. Per primera vegada en la seva història el carlisme deixava de ser un partit il·legal i es constituïa com a entitat legal dins de la vida pública \"treballar legalment pel triomf dels principis simbolitzats en don Carles de Borbó\"\nDesprés del fracàs d'un nou aixecament armat en l'estiu de 1869, Ramon Cabrera i Grinyó, defensor de la utilitat de la lluita civil dins del nou marc polític, impulsarà una estructura de juntes designades per la base en els diferents nivells territorials (local, de districte, provincial). Com a màxim òrgan es crearà una Junta Central, que presidia el marquès de Villadarias.", "label": "Política" }, { "sentence": "Atássut (en kalaallisut Sentiment de comunitat) és un partit polític liberal de Groenlàndia, fundat per Lars Chemnitz i company del Venstre danès.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Partit Laborista de Barbados (en anglès: Barbados Labour Party) és el principal partit de l'oposició de Barbados d'ideologia de centre-esquerra. Dirigit per Owen Arthur, el PLB ocupa 10 dels 30 escons de la Casa de l'Assemblea de Barbados des de gener de 2008. És membre de la Internacional Socialista.\nEl Partit Laborista de Barbados va ser fundat el 31 de març de 1938 a la casa de James Martineau. Durant la primera reunió, Chrissie Brathwaite i Grantley Adams van ser triats president i vicepresident. El partit va ser l'organització que va canalitzar el moviment polític que van portar les disturbis de 1937 concloent en la transferència pacífica del poder. Els objectius dels fundadors van incloure el sufragi universal (per a adults), l'educació gratuïta i millores en els habitatges i l'assistència mèdica. Van debutar en les eleccions generals de 1940 i l'any 1994 Owen Arthur va esdevenir Primer ministre i actualment exerceix el seu tercer mandat consecutiu com a líder del PLB.\nEn les eleccions de l'any 2003, el PLB va guanyar 23 dels 30 escons (75.313 dels 135.083 vots o el 55,75 % de l'electorat). La xifra va augmentar a 24 l'any 2006 quan en un situació sense precedents, el llavors líder de l'oposició, després d'una batalla interna amb el seu propi partit va dimitir del seu càrrec i es va integrar en el partit del Govern. El partit va perdre suport popular en les eleccions generals de gener de l'any 2008, guanyant 10 escons en contra els 20 escons del Partit Democràtic Laborista de Barbados.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Centre Republicà Democràtic Federal de Torredembarra va ser un partit creat el 1890 recollint la tradició federal del municipi que arrenca el 1868. El seu ascens polític ve marcat per les victòries electorals de caràcter municipal des del 1902 fins al 1934, tret del període de la Dictadura de Primo de Rivera. Van ser seguidors de Pi i Margall, de Julià Nougués i Marcel·lí Domingo.\nAquest col·lectiu va tenir un local emblemàtic anomenat popularment \"El Sabó\", ubicat a la Plaça de la Font, damunt del local que actualment du el nom de \"Sabó\". El cafè era al primer pis, cosa usual en aquella època, i a la part del darrere, on hi havia un hort, el 1917, es va construir una sala de ball, on s'havien fet projeccions de cinema i els balls del carnaval, per exemple. El nom del \"Sabó\" prové del fet que en aquella finca, antigament, hi havia una fàbrica de sabó.", "label": "Política" }, { "sentence": "Chile Vamos (traduïble al català per Xile Som-hi) és una coalició política xilena que agrupa quatre partits de centredreta i dreta. Va ser fundada l'any 2015 i està composta per Unió Demòcrata Independent, Renovació Nacional, Partit Regionalista Independent Demòcrata i Evópoli. Des de 2022 forma part de l'oposició al govern de Boric.", "label": "Política" }, { "sentence": "Els Demokraatit (kalaallisut Demòcrates) són un partit polític liberal de Groenlàndia. A les eleccions del 15 de novembre de 2005, el partit va obtenir el 22,8% dels vots populars i 7 dels 31 escons, augmentant dels 15,6% i 5 de 31 escons que van obtenir el 2002.", "label": "Política" }, { "sentence": "Els Verds - Esquerra Ecologista és associació política d'esquerra ecologista i verda, tot i que es fundà l'any 2002 com a partit polític amb la marca Esquerra Ecologista-Verds. La seva acció política es desenvolupa al Baix Llobregat.", "label": "Política" }, { "sentence": "Evolució Política (en castellà i oficialment Evolución Política), amb els acrònims Evópoli i EVO, és un partit polític xilè de centredreta, fundat com a moviment polític l'any 2012 i constituït finalment com a partit el 2015.De visió liberal clàssica, agrupa majoritàriament independents de dreta que no es veien representats en els partits tradicionals de la coalició de què forma part, Chile Vamos, juntament amb la Unió Demòcrata Independent i Renovació Nacional.\nEl moviment Evolució Política va ser creat per Felipe Kast, Luciano Cruz-Coke, Harald Beyer, Juan Sebastián Montes i Jorge Saint Jean el 12 de desembre de 2012.Durant maig de 2018 va ser triat com a president del partit Hernán Larraín Matte.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Força Europea Demòcrata (en francès, Force européenne démocrate, FED) és un partit polític de centre-dreta de França fundat al juliol de 2012 per Jean-Christophe Lagarde i altres dissidents de Els Centristes que s'oposaven al lideratge d'Hervé Morin. És membre de la Unió dels Demòcrates i Independents.\nDiputats: Jean-Christophe Lagarde, François Rochebloine, André Santini i François Sauvadet\nSenadors: Vincent Capo-Canellas, Hervé Marseille, Michel Mercier i Yves Pozzo di Borgo\nPresidents de consells generals: François Sauvadet (Côte-d'Or) i Danielle Chuzeville (Roine)", "label": "Política" }, { "sentence": "El Grup d'Acció Republicana —inicialment denominat Grup d'Acció Política i conegut també simplement com a Acció Republicana— va ser una agrupació política espanyola sorgida cap a 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera. El seu ideari consistia bàsicament en la intenció de substituir la monarquia d'Alfonso XIII per un règim republicà, mantenint un gran pluralisme intern en altres matèries. Aquest partit promogué la creació de l'Aliança Republicana per unir a les diferents forces d'aquesta tendència, i va recolzar en un plànol secundari els diferents pronunciaments que van intentar acabar amb la Dictadura. Després de la caiguda de Primo de Rivera, va participar en els intents de formar un front unitari que van culminar en el Pacte de Sant Sebastià. Després que la coalició així formada fracassés en el seu intent d'acabar amb la monarquia mitjançant un pronunciament militar, va participar en la Conjunció Republicano-Socialista, coalició que va triomfar a les principals ciutats en les eleccions municipals d'abril de 1931 el resultat del qual va produir la proclamació de la Segona República. Va formar part del primer Govern Provisional presidit per Alcalá-Zamora, en el qual el seu representant, el ministre de l'Exèrcit Manuel Azaña, es va distingir per promoure diverses reformes. Finalment, a la fi de maig de 1931 es va convertir definitivament en partit polític amb el nom d'Acción Republicana.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Partit Nacional del Poble (PNP) (en anglès: People's National Party ) és un partit socialista democràtic, socialdemòcrata i socioliberal de Jamaica, fundat per Norman Manley, en l'any 1938. És el partit més antic del Carib anglòfon, i un dels dos partits principals a Jamaica. És considerat com un partit situat més cap a l'esquerra que el seu tradicional rival, el Partit Laborista Jamaicà (JLP), que avui dia és de centre-esquerra. El partit va tenir majoria parlamentària en dues ocasions: primerament entre 1972 i 1980, i novament entre 1989 i 2007. És membre de la Internacional Socialista.", "label": "Política" }, { "sentence": "Kulmiye és el nom abreujat del partit polític de Somalilàndia anomenat Partit de la Pau, la Unitat i el Desenvolupament (somali: Kulmiye Nabad, Midnimo iyo horumar). És un dels tres partits polítics reconeguts per la constitució.\nA les eleccions presidencials del 14 d'abril de 2003 el seu candidat Ahmed Mohamed Mohamoud va obtenir el 42,1% dels vots i fou derrotat per poc marge per Dahir Riyale Kahin. En les eleccions parlamentàries del 29 de setembre del 2005 va obtenir el 34,1% i 28 escons (sobre 82). El partit va obtenir la victòria a les eleccions de 2010, convertint Ahmed Mohamed Mohamoud en president de la república, càrrec que va ocupar fins les següents eleccions en 2017, que va guanyar Muse Bihi Abdi també de Kulmiye.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Moviment de Resistència afrikàner (afrikaans Afrikaanse Werstaands Beweging, AWB), és un partit polític sud-africà fundat el 1973 com a grup paramilitar de caràcter nacionalista afrikàner neonazi que ha fet manifestacions armades. Es declara preparat per usar la violència en defensa de la supremacia blanca. Ha boicotejat sistemàticament el diàleg per acabar amb l'apartheid i no ha participat a CODESA malgrat haver-ne estat convidat. Fonamentat inicialment en els principis de Verwoed que proposaven la separació total de races llevat en el pla econòmic, però ara són més partidaris d'un Boerestaat (Estat Bòer) que comprengui l'antiga República de Transvaal, Estat Lliure d'Orange i els districtes del nord del KwaZulu-Natal (Vryheid, Utrecht i Wakkerstrom).", "label": "Política" }, { "sentence": "Moviment per a l'Alliberament dels Pobles (MLP, en les seves sigles en castellà) és un partit polític de Guatemala.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Movimiento Revolucionario Tupac Katari (MRTK) és un partit polític d'esquerres de Bolívia.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Partit Accessibilitat Sense Exclusió és un partit polític de Costa Rica, d'ideologia conservadora i fonamentat per lluitar pels drets de les persones amb discapacitat encara que conservador en altres temes i oposat als drets per a persones homosexuals, fertilització in vitro i estat laic. En els seus inicis es va establir com a partit provincial a la capital San José.", "label": "Política" }, { "sentence": "Partit Constitucional Democràtic Rus (KD) en rus Konstitutsionno-demokratítxeskaia partia, el qual es proposava la transformació de l'imperi en un règim parlamentari constitucional. El partit fou creat el 1904 i Pàvel Miliukov, el seu dirigent més rellevant, fou ministre d'afers estrangers el 1917 en el govern provisional encapçalat per Aleksandr Kérenski, però el partit es retirà aquell mateix any de la coalició i desaparegué dissolt amb la presa del poder dels bolxevics.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Partit d'Acció Popular o PAP (en anglès: People's Action Party; en xinès: 人民行动党 Rénmín Xíngdòngdǎng; en malai: Parti Tindakan Rakyat; en tàmil: மக்கள் செயல் கட்சி) és un partit polític que actua a Singapur i Malàisia minoritàriament. Generalment se situa en l'espectre de la centredreta política. Des de la seva victòria en les eleccions generals de 1959, el PAP ha dominat completament la vida política del país. Encara que les eleccions a Singapur són netes, la llarga influència del PAP al govern i el seu control sobre els mitjans de comunicació, sumat a diverses restriccions a les llibertats civils, han portat al fet que habitualment es descrigui a Singapur com un \"estat de partit únic de facto\" i al seu sistema de govern com a \"antidemocràtic\".Fundat inicialment com un partit marxista tradicional, la facció d'esquerra va ser expulsada del partit en 1961 per Lee Kuan Yew, enmig de la fusió de Singapur amb Malàisia, per tractar moure el partit cap al centre. No obstant això, a partir de la dècada de 1960 el partit va començar a moure's ràpidament cap a la dreta.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un partit d'arreplega o partit arreplegador és un partit polític que pretén atraure votants d'ideologies i punts de vista diversos. Això contrasta amb el que fan habitualment els partits polítics que defensen una ideologia clara i cerquen que els votants s'adhereixin a aquesta ideologia i convencin la gent cap a ella.El terme va ser introduït per Otto Kirchheimer el 1966 per referir-se a una nova tipologia de partit que apareix després de la Segona Guerra Mundial a causa de l'exigència per part dels partits de masses d'atraure el màxim nombre d'electors i de transcendir els interessos de grup per tal d'aconseguir una major confiança general.\nAlgunes característiques que distingeixen el partit d'arreplega del que cerca un tipus concret de votant serien:\n\nUna dràstica reducció del bagatge ideològic\nUn menor èmfasi en una determinada classe social per reclutar electors entre tota la població\nAssegurar l'accés a diversos grups d'interès.De la mateixa manera, la principal característica d'aquests partits, segons Kirchheimer, és la de concentrar les seves energies en la competició electoral a través de l'elecció de temes amb els que cerquen un ampli consens amb la població general (com pot ser la seguretat ciutadana, un tema utilitzat des de diverses perspectives per les principals forces polítiques que aspiren al govern).", "label": "Política" }, { "sentence": "Els partits de notables són un tipus de partit polític caracteritzats per estar encapçalats per persones de certa rellevància social, cultural o econòmica als quals es denomina \"notables\". Segons Weber, un notable és una persona que per la seva situació socioeconòmica, es troba en posició de dirigir i administrar de forma contínua un grup, sempre com a professió secundària sense rebre un salari per això o rebent un salari simbòlic.\nNeixen entre principis i intervinguts del segle XIX a Europa, en el marc de règims semidemocràtics i de sufragi censatari, encara que no falten exemples posteriors a l'aparició del sufragi universal. Aquest tipus de partit polític, és característic de sistemes polítics moderns poc desenvolupats en els quals el notable, de fet, o de dret compta amb una relació especial amb el poder que és utilitzada per servir de vincle entre aquest poder polític i la societat.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Partit de Treballadors de Nova Zelanda (anteriorment anomenat com Aliança Anti-Capitalista ) era un partit polític socialista dins Nova Zelanda.Publicava una revista mensual que es deia \"The Spark\". Al mes de febrer de l'any 2013 el partit va ser transformat d'un \"partit de treballadors de la massa\" a \"Grup de propaganda lluitadora\". Finalment l'organització va ser rebatejada a Fightback.", "label": "Política" }, { "sentence": "Le Partit Liberal d'Austràlia (en anglès: Liberal Party of Australia, que ben sovint s'abreuja en Liberals o en Libs) és un partit polític australià. Va ser fundat el 1944, un any després de les eleccions federals per a substituir el Partit de la Unitat d'Austràlia (en anglès: United Australia Party).\nSe situa al centre-dret de l'escenari polític australià i s'oposa al seu adversari de centreesquerra, el Partit Laborista d'Austràlia (en anglès: Australian Labor Party) durant les eleccions federals o territorials. Pel que fa al nivell internacional, és membre de la Unió democràtica internacional. El partit ha dirigit el govern federal entre 1949 i 1972, del 1975 al 1983 i del 1996 al 2007.\n\n", "label": "Política" }, { "sentence": "El Partit Patriòtic Bielorús (bielorús: Беларуская патрыятычная партыя) és un partit polític de Bielorússia. Aquest partit és lleial al govern d'Aleksandr Lukaixenko.El partit es va establir en l'any 1994, i inicialment va ser anomenat Moviment Patriòtic Bielorús.\nEl partit va aconseguir un escó en la segona ronda de les votacions en les Eleccions presidencials bielorusses de 1995.En l'any 1996, el partit va canviar el seu nom i començar a anomenar-se Partit Patriòtic Bielorús. El partit va nominar a Nikolai Ulakhovitx com el seu candidat a les eleccions presidencials de 2015. Ulakhovitx va aconseguir la quarta posició entre quatre candidats amb l'1,7% dels vots.", "label": "Política" }, { "sentence": "El partit popular o populars (en llatí populares, en singular popularis, literalment els de la facció del poble) eren un grup constituït pels caps aristocràtics romans que durant la República Romana tardana buscaven utilitzar les assemblees romanes per acabar amb el domini que exercien els Nobiles i els optimates a través del senat en la vida política.El terme populars es poc concret. No significa un 'partit' coordinat amb un caràcter ideològic coherent, ni una mena d'agrupació política, que pel que se'n sap, no existia a Roma, sinó que simplement al·ludeix a un senador que almenys en un moment donat està actuant com a home del poble. Una definició possible la dona Nicola Mackie quan diu que el popular \"és una persona que [adopta] un cert mètode de treball polític, per utilitzar el poble, i no el senat, com a mitjà per a un fi; la finalitat és, molt probablement, un avantatge personal.\"Els populares necessitaven un gran suport del poble per poder anular les decisions del senat, que acostumaven a ser favorables a les minories dels nobiles i els optimates. Dins dels plans dels populars hi havia el dotar d'una certa mobilitat dels ciutadans romans, traslladant a les colònies provincials, l'extensió de la ciutadania a comunitats externes a Roma i fins i tot a la península Itàlica, i la modificació del repartiment de gra i del valor de les monedes. Tot això es feia de cara al recolzament a les assemblees de les decisions dels membres dels populares per a aconseguir prestigi i aplicar la seva política. La causa popular assolí el seu apogeu durant la dictadura de Juli Cèsar, el cap popular de més prestigi, del que es deia que no era tant el que donava al poble allò que el feia important sinó allò que n'esperava rebre. Amb el nomenament del Segon Triumvirat (del 43 aC al 33 aC), la causa popular va desaparèixer. Des d'un punt de vista polític els populars propugnaven mesures que poguessin acontentar el poble, mentre que els optimats tenien postures conservadores, encara que aquests paral·lelismes s'hagin de prendre amb molta cautela en ser distincions modernes que no són totalment aplicables als polítics romans. A més de Cèsar, dins la facció dels populars s'hi van allistar els germans Gracs, Gai Mari, Publi Clodi Pulcre i, durant el Primer Triumvirat, Marc Licini Cras Dives i Gneu Pompeu (que prèviament havia estat alineat amb els optimats).", "label": "Política" }, { "sentence": "El Partit Progressista Serbi (en serbi: Српска напредна странка / Srpska napredna stranka) és un partit polític de Sèrbia. Ideològicament, el partit s'autodefineix com a pro-europeu i conservador situant-se al centre dret. Amb tot, diverses veus crítiques i alguns mitjans de comunicació atribueixen un tarannà nacionalista a aquest partit.Els desacords amb Vojislav Šešelj van fer que Tomislav Nikolić formés el nou grup parlamentari Napred Srbijo! (\"Endavant Sèrbia!\") en 2008 amb altres membres del Partit Radical Serbi, que van ser expulsats de l'SRS. El secretari general de l'SRS, Aleksandar Vučić, també va renunciar a l'SRS i van llançar llavors el Partit Progressista Serbi.El líder del partit, Aleksandar Vučić, és l'actual president de la República de Sèrbia.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Partit Socialdemòcrata Obrer d'Alemanya (alemany: Sozialdemokratische Arbeiterpartei Deutschlands, SDAP) fou un partit polític socialista marxista a la Confederació d'Alemanya del Nord durant el període d'unificació.\nFundat a Eisenach el 1869, el SDAP va perdurar durant els primers anys de l'Imperi Alemany. Sovint anomenat Eisenachers, el SDAP va ser una de les primeres organitzacions polítiques establertes entre els naixents sindicats obrers alemanys del segle xix. Va existir oficialment amb el nom de SDAP només durant sis anys (1869-1875), però a través dels canvis de nom i de les associacions polítiques el seu llinatge es pot remuntar a l'actual Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD).", "label": "Política" }, { "sentence": "La Regència Nacional i Carlista d'Estella (RENACE) va ser una organització política carlista que va aparèixer en 1958 dirigida per Maurici de Sivatte, antic cap de la junta regional de la Comunió Tradicionalista de Catalunya, que havia estat expulsat del carlisme oficial el 1949, per causa de les seves diferències amb Manuel Fal Conde.\nLa proclamació de la Regència d'Estella es va produir en l'aplec carlista de Montserrat del 20 d'abril de 1958. Inicialment Sivatte va aconseguir arrossegar a la gran majoria dels carlins catalans, encara que no tingués gran èxit en la resta d'Espanya. Aquesta orgaqnización es considerava la dipositària dels drets històrics de la dinastia carlista després de la qual consideraven pèrdua de legitimitat d'exercici de Xavier de Borbó i Parma, editava el butlletí Tiempos Críticos, i celebrava anualment un acte a Montserrat. Va mantenir sempre un criteri antifranquista, en el polític, i tradicionalista, en l'ideològic.\nNo obstant això es va estancar aviat a partir de 1964, quan la major part dels seus seguidors, liderats per Carles Feliu de Travy, es van desvincular de Sivatte per reintegrar-se a la Comunió Tradicionalista que lideraven Xavier de Borbó i Parma i el seu fill Carles Hug. Al juliol d'aquell any Carles Feliu de Travy es va reunir amb Carles Hug a Madrid, i al seu retorn a Catalunya va transmetre als seus companys la bona impressió que li havia causat el jove príncep. El reingrés es faria de manera oficial a la casa d'Antoni Pérez de Olaguer, en la qual més d'un centenar de quadres sivattistes van poder entrevistar-se amb Carles Hug.\nTot i això Sivatte mantindria la Regència d'Estella amb el suport d'un reduït grup d'afins.Durant l'època de la Transició la Regència d'Estella va patrocinar el partit Unió Carlista, en el qual es van integrar els últims octavistes basc-navarresos, que s'oposaria a la Constitució de 1978. Encara Unió Carlista es va integrar en la Comunió Tradicionalista Carlista el 1986, la Regència d'Estella mai seria dissolta de manera pública.", "label": "Política" }, { "sentence": "Renovació Nacional (RN), en castellà i oficialment Renovación Nacional, és un partit polític xilè de centredreta conservadora-liberal fundat el 29 d'abril de 1987. El partit es caracteritza per ser la cara moderada de Chile Vamos, coalició política que comparteix amb la Unió Demòcrata Independent (UDI), Evolució Política (Evópoli) i el Partit Regionalista Independent Demòcrata (PRI).\nEl seu president és Mario Desbordis, successor de Cristián Monckeberg, i actualment els seus principals líders són els senadors Manuel José Ossandón, Andrés Allamand i Francisco Chahuán.", "label": "Política" }, { "sentence": "Som Valencians, també conegut amb les sigles SOMVAL, és un partit polític regionalista d'àmbit valencià fundat l'any 2014. Es va presentar en societat el gener de 2015.Des de febrer de 2016 el seu líder és Joan Ignaci Culla i Hernández, destacat membre del Grup d'Acció Valencianista des de la seua fundació.", "label": "Política" }, { "sentence": "Unió Carlista va ser un partit polític espanyol fundat en 1978 per la Regència Nacional i Carlista d'Estella (RENACE), de Maurici de Sivatte, que s'oposava al franquisme des de posicions tradicionalistes.\nLa proclamació de RENACE en 1958 va aconseguir arrossegar a la gran majoria del carlisme català, encara que no tingués gran impacte en la resta d'Espanya. No obstant això el moviment aviat va decaure, ja que la major part dels anomenats sivatistes, dirigits per Carles Feliu de Travy, acabarien tornant a 1964 a la Comunió Tradicionalista de Xavier de Borbó i Parma. Però hi va haver una minoria, fonamentalment localitzada a Catalunya, que no es va reintegrar en el carlisme oficial i va mantenir RENACE.L'any 1978 RENACE crearia el partit Unió Carlista en col·laboració amb els últims octavistes basc-navarresos, entre els quals es trobava Carlos Ibáñez Quintana. El president del nou partit seria Alfonso Triviño de Villalain, mentre que el secretari general era Josep Maria Cusell Mallol. Un destacat militant d'Unió Carlista va ser el català Joan Casañas Balsells, que des de la mort el 1980 de Sivatte exerciria com a portaveu de la Regència d'Estella.Unió Carlista, que va rebutjar la Constitució de 1978, es va integrar finalment en la Comunió Tradicionalista Carlista l'any 1986.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un polític és una persona que es dedica a activitats polítiques, és a dir, tot el que representa l'adquisició, el manteniment i la gestió del poder en institucions o àmbits públics.\nÉs un membre formalment reconegut i actiu d'un govern, o una persona que exerceix influència sobre la manera en com una societat és regida per mitjà de coneixement sobre les dinàmiques socials i l'exercici del poder. Això inclou a les persones que ostenten càrrecs amb poder de decisió al govern, i a aquelles que busquen obtenir tals posicions, mitjançant eleccions o per designació o nomenament, o a través d'una revolució, cop d'Estat o frau electoral.", "label": "Política" }, { "sentence": "Joseph Chatoyer (mort el 14 de març de 1795) fou un cap carib negre (avantpassats dels garifunes) que va liderar dues revoltes contra el govern colonial britànic de Saint Vincent i les Grenadines. Fou el cap líder durant la Primera Guerra Carib i la Segona Guerra Carib. La primera va succeir a la dècada del 1770 i la segona a la dècada del 1790. En l'actualitat, Joseph Chatoyer és considerat un heroi nacional de Saint Vincent i les Grenadines i de Belize. El representant permanent de Saint Vincent a les Nacions Unides, Camillo Gonsalves, el va descriure el 2011 com el seu únic heroi nacional.", "label": "Política" }, { "sentence": "Herodes Filip (també Herodes Boet o Herodes II) fou fill d'Herodes el Gran i de Mariamne II. Es va casar amb Heròdies, que al cap d'un temps es va divorciar d'ell per casar-se contra la llei jueva amb Herodes Antipes, germanastre del seu primer marit. Fora d'aquesta circumstància no se li coneix cap paper a la història.", "label": "Política" }, { "sentence": "Shibtu (va regnar entre c. 1775 aC i c. 1761 aC) va ser l'esposa de Zimri-Lim i reina consort de l'antiga ciutat estat de Mari, en la moderna Síria. L'historiador Abraham Malamat la va descriure com «la més prominent de les senyores Mari».", "label": "Política" }, { "sentence": "El control de les armes de foc és el conjunt de lleis o polítiques que regulen la fabricació, venda, transferència, possessió, modificació o ús d'armes de foc per part dels civils.\nLa majoria dels països tenen una política de control de les armes de foc restrictiva, amb només unes poques legislacions categoritzades com a permissives. Les jurisdiccions que regulen l'accés a les armes de foc solen restringir l'accés només a determinades categories d'armes de foc i després a les categories de persones que poden tenir una llicència per poder accedir a una arma de foc. En alguns països com els Estats Units, el control d'armes es pot legislar a nivell federal o estatal.", "label": "Política" }, { "sentence": "La distribució de la riquesa és la manera com es reparteixen els recursos entre els membres d'una població. El terme riquesa (o riquea) pertany a l'economia clàssica i se sol associar amb la quantitat de diners, però actualment incorpora el conjunt de recursos de tota mena i el benestar personal i social. Així, per exemple, un país sense sanitat ni escoles públiques es considera amb menys riquesa que un que sí que en tingui, a igual quantitat de diners per habitant que guardi a les seves arques. L'índex de Gini permet mesurar les desigualtats a la distribució de la riquesa. Els impostos progressius, com l'IRPF, tenen l'objectiu de minvar aquestes desigualtats. De com interfereix a la pràctica el sector públic en la distribució de la riquesa pot dependre el bon funcionament de l'economia en general i del progrés social.Totes les ideologies polítiques democràtiques consideren perillosa una distribució desigual a causa dels conflictes socials que pot generar, que poden abocar en greus inestabilitats econòmiques de tota una societat i fins i tot conflictes bèl·lics. Des d'un punt de vista econòmic i ambiental, donada l'actual globalització i sistema organitzatiu, d'una correcta distribució de la riquesa depèn la vida dels humans que habiten ara el planeta. A l'inici del segle xxi ens trobem en el tercer col·lapse de capacitat de càrrega a nivell global que ha patit la humanitat al llarg de la història. Altres col·lapses locals anteriors han fet desaparèixer civilitzacions senceres. Part d'aquest col·lapse o crisi es manifesta a la crisi econòmica i financera actual i el fenomen dels \"indignats\" (crisi social). Cal una nova organització econòmica que sigui sostenible, la insosteniblitat condueix a la desaparició de l'espècie. La quantitat de generacions que aconsegueixin sobreviure depèn de l'equilibri entre la quantitat de població i el consum de recursos, és a dir en una eficaç distribució de la riquesa.La tendència actual és que a la Terra hi ha cada cop menys rics, que són cada vegada més rics, i cada vegada més quantitat de pobres, que cada cop ho són més. Si ordenem la població per ingressos que rep i l'agrupen en cinc franges de més a menys rics, tenim que la franja població més rica disposa de més de quatre cinquenes parts de la riquesa mundial (concretament un 82,7%), mentre qua la franja formada pels més pobres només rep un 1,4% dels ingressos totals del món. L'increment de la riquesa dels més rics va acompanyada d'excessos i tipus de consum insostenibles, mentre que l'augment de la pobresa dels més pobres comporta tendències \"de supervivència\" no sempre respectuoses amb el medi ambient, com per exemple haver de talar arbres per a poder cultivar o fer foc per a poder sobreviure.", "label": "Política" }, { "sentence": "Economia política va ser el terme original utilitzat per a l'estudi de les relacions de producció, especialment entre les tres classes principals de la societat capitalista o burgesa: capitalistes, proletaris i terratinents. En contraposició amb les teories de la fisiocràcia, en les quals la terra era vista com l'origen de tota riquesa, l'economia política va proposar (primer amb Adam Smith) la teoria del valor-treball, segons la qual el treball és la font real del valor. A finals del segle xix, el terme economia política fou substituït de mica en mica pel terme economia, usat per aquells que buscaven abandonar la visió classista de la societat, reemplaçant-la per l'enfocament matemàtic, axiomàtic i avaloratiu dels estudis econòmics actuals i que concebia el valor originat en la utilitat que el bé generava en l'individu.\nActualment, el terme economia política s'utilitza comunament per a referir-se a una àrea de les ciències socials interdisciplinaria que es basen en el coneixement de l'economia, la sociologia, el dret i la ciència política per a entendre com les institucions i els entorns polítics, socials i culturals influencien la conducta dels mercats. Consisteix a estendre l'estudi de l'economia més enllà de l'equilibri econòmic per incorporar nocions com ara l'equilibri polític i social. Dintre de la ciència política, el terme es refereix principalment a les teories liberals, marxistes, o d'altre tipus, que estudien les relacions entre l'economia i el poder polític dintre dels estats. Economia política internacional és en canvi una branca de les ciències socials que estudia el comerç i les finances internacionals, i les polítiques estatals que afecten l'intercanvi internacional, com les polítiques de distribució de la riquesa (determinació de lleis que la redistribueixin), les de sostenibilitat, les monetàries i les fiscals.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'Estratègia ABC (les inicials angleses de les paraules abstinència, fidelitat, i ús del condó) és una política d'educació sexual que prioritza l'abstinència sexual però també contempla l'educació en la fidelitat per a reduir el nombre de parelles i no descarta l'ús dels mètodes anticonceptius. L'ordre en què apareixen les inicials dels termes no és gratuït, en primer lloc es recomana l'abstinència sexual fora del matrimoni, es fomenta una sola parella sexual a llarg termini i es defensa l'ús dels condons si no és possible tenir una única parella sexual. Després de comprovar que fomentar exclusivament l'abstinència sexual no era efectiu, diversos països africans van aplicar aquest enfocament.", "label": "Política" }, { "sentence": "INPUD (International Network for People who Use Drugs, xarxa internacional per a les persones que usen drogues) és una organització internacional sense ànim de lucre que agrupa col·lectius de persones que consumeixen drogues il·lícites. INPUD es va fundar el 2006 a Vancouver, Canadà, i es va llançar formalment a Copenhaguen, Dinamarca, l'1 de novembre de 2008.INPUD té com a objectiu \"un món on les persones que consumeixen drogues siguin lliures de viure la seva vida amb dignitat\".Encara que els grups d'activistes de persones que consumeixen de drogues han existit arreu del món durant dècades, l'organització d'una xarxa internacional de persones que consumeixen drogues es remunta al Canadà.D'una banda, a la pràctica, a la Colúmbia Britànica, el lideratge de grups d'usuaris locals com VANDU va inspirar la creació d'una xarxa més àmplia. Segons Kerr et al, \"l'any 1997 un grup de residents de Vancouver, inclosos consumidors de drogues, activistes i altres, es van unir per formar una organització de consumidors de drogues com un mitjà per abordar la crisi sanitària entre els usuaris locals de drogues injectables\" i la van anomenar Vancouver Area Network of Drug Users (VANDU) Després del llançament d'aquesta organització local, es van establir una sèrie de reunions i trobades.\nD'altra banda, en teoria, ONG com la Canadian HIV/AIDS Legal Network (xarxa jurídica VIH/SIDA de Canadà) havien preparat documents de fons com l'informe Nothing About Us Without Us (Greater, Meaningful Involvement of People Who Use Illegal Drugs: A Public Health, Ethical, and Human Rights Imperative) que emfatitzava que les mesures de reducció de danys relacionades amb el consum de drogues haurien de passar \"des de zero, amb persones que consumeixen drogues involucrades en cada part del procés\".Entre el 30 de maig i el 4 d'abril de 2006, es va celebrar a Vancouver la 17a Conferència Internacional sobre la Reducció dels danys relacionat amb les drogues, on hi van assistir més de 1.300 assistents de 60 països. Un dels resultats destacats va ser l'adopció, el primer dia de la conferència, de la Declaració de Vancouver, subtitulada \"Per què el món necessita una xarxa internacional d'activistes que consumeixen drogues\".Va servir de punt de partida per al desenvolupament d'una xarxa internacional i, posteriorment, d'agrupacions regionals i locals. La Declaració de Vancouver \"ressalta la història de la marginació i la discriminació contra les persones que consumeixen drogues i promou el dret a l'autorepresentació i l'apoderament\".L'ONG es va crear formalment com a organització belga sense ànim de lucre i es va posar en marxa l'1 de novembre de 2008. L'INPUD també va declarar l'1 de novembre Dia Internacional dels Consumidors de Drogues .", "label": "Política" }, { "sentence": "El jurat ciutadà (en anglès: citizens' jury) és un comitè de persones elegides a l'atzar entre la població que debat sobre una qüestió política i elabora recomanacions per a les autoritats polítiques. Es tracta d'un mecanisme de participació ciutadana que permet involucrar la població en la formació de polítiques públiques i incrementa la legitimitat democràtica de les decisions institucionals.Els membres del jurat s'elegeixen generalment de forma aleatòria i representativa, amb una mostra estratificada a partir del cens de població. En el procés deliberatiu reben informació d'expertes, testimonis i defensores dels diversos punts de vista. També debaten sobre els problemes i elaboren unes conclusions.", "label": "Política" }, { "sentence": "La política sobre l'energia nuclear és una política nacional i internacional en relació amb alguns o tots els aspectes de l'energia nuclear, com la mineria per al combustible nuclear, extracció i processament de combustible nuclear a partir del mineral, la generació d'electricitat mitjançant l'energia nuclear, l'enriquiment i l'emmagatzematge de combustible nuclear gastat i el reprocessament del combustible nuclear.\nLes polítiques d'energia nuclear sovint inclouen la regulació de l'ús de l'energia i de les normes relatives al cicle del combustible nuclear. Altres mesures inclouen normes d'eficiència, les normes de seguretat, normes d'emissió, les polítiques fiscals i la legislació sobre el comerç de l'energia, el transport dels residus nuclears i materials contaminats, així com el seu emmagatzematge. Els governs poden subsidiar l'energia nuclear i organitzar els tractats internacionals i els acords comercials sobre la importació i exportació de tecnologia nuclear, l'electricitat, els residus nuclears i l'urani.\nDes d'aproximadament 2001, el terme de renaixement nuclear s'ha utilitzat per referir-se a una possible reactivació de la indústria d'energia nuclear, però la generació d'electricitat d'origen nuclear el 2012 es trobava en el seu nivell més baix des de 1999.Després de l'accident nuclear de Fukushima I, la Xina, Alemanya, Suïssa, Israel, Malàisia, Tailàndia, Regne Unit i Filipines estan revisant els seus programes d'energia nuclear. Tot i així, Indonèsia i Vietnam encara planegen construir centrals nuclears. Trenta-un països posseeixen centrals nuclears, i hi ha un nombre considerable de nous reactors en construcció a la Xina, Corea del Sud, Índia, i Rússia. El juny de 2011, països com Austràlia, Àustria, Dinamarca, Grècia, Irlanda, Letònia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Portugal, Israel, Malàisia, Nova Zelanda i Noruega no tenen centrals nuclears i s'oposen a l'energia nuclear.Atès que l'energia nuclear i les tecnologies d'armes nuclears estan estretament relacionades, les aspiracions militars poden actuar com un factor en les decisions de política energètica. La por a la proliferació nuclear influeix en algunes polítiques d'energia nuclear internacional.", "label": "Política" }, { "sentence": "Les polítiques lingüístiques per a la immigració són certes polítiques que es poden fer a països amb un cert historial de recepció d'immigrants que tenen una llengua materna diferent a la parlada al país on van.", "label": "Política" }, { "sentence": "Les polítiques lingüístiques per a la immigració a Austràlia són les polítiques lingüístiques destinades a la recepció d'immigrants que tenen una llengua materna diferent a la parlada al país on van.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Programa PISA de 2003 va incloure una enquesta complementària sobre les polítiques i pràctiques nacionals per ajudar els estudiants immigrats a aconseguir el domini de la llengua d'instrucció. Les principals conclusions d'aquest capítol sobre polítiques i pràctiques són:\n\nGairebé tots els països que van completar el qüestionari ofereixen classes als adults nouvinguts. En alguns països europeus, la participació en classes d'idiomes és obligatori i el no assistir a aquests programes pot resultar en sancions.\nLa majoria dels països recopilen informació sobre les competències lingüístiques de l'alumnat immigrant durant l'educació pre-primària (ISCED 0) o primària (ISCED 1).\nMolt pocs països ofereixen suport lingüístic sistemàtic basat en un currículum explícit en l'educació pre-primària (ISCED 0).\nEl mètode més generalitzat per donar suport als alumnes immigrants amb coneixements limitats de l'idioma d'instrucció és la immersió, amb el suport sistemàtic al llenguatge en l'ensenyament primari (ISCED 1) i secundari (ISCED 2).\nDiversos països ofereixen programes d'immersió amb una fase preparatòria per als alumnes acabats d'arribar. Aquest enfocament s'adopta més en l'educació secundària inferior (ISCED 2) que en l'educació primària (ISCED 1).\nEls programes de suport bilingüe de l'idioma, involucrant tant l'idioma natiu de l'estudiant i la llengua d'instrucció, són relativament poc comuns.\nDiversos països o administracions sub-nacionals tenen plans explícits o documents marc curriculars per donar suport a la segona llengua.\nMolt pocs països en general ofereixen classes complementàries per millorar l'idioma natiu de l'alumne en el si de les seves escoles.\nTots els països participants en l'enquesta proporcionen recursos especials a les escoles que tenen un alt percentatge d'immigrants.Eurydice va publicar el 2004 un informe que permet una visió comparada dels països de l'Europa comunitària i de l'Espai Econòmic Europeu (EEE).", "label": "Política" }, { "sentence": "Primer l'habitatge (en anglès housing first) és un programa de política social relacionat amb el tractament de les persones sense llar des de fa anys i que no es vinculen als recursos existents. El model va néixer a Nova York de la mà del psiquiatre Sam Tsemberis i fou adoptada per Philip Mangano durant el govern de George W. Bush en 2004, i tracta de donar un habitatge social als sense llar de llarga durada.\nL'enfocament dels programes primer l'habitatge per adults sense llar amb malalties mentals greus ha guanyat suport com a alternativa al corrent principal primer el tractament, en quant els primers presenten taxes significativament més baixes de consum i abús de substàncies, i son significativament menys propensos a abandonar el seu programa, doncs als països on s'ha aplicat el 85% de les persones no torna al carrer. L'impacte positiu dels programes primer l'habitatge contrasten amb les dificultats per retenir als usuaris que tenen els programes primer el tractament i en evitar l'increment de l'ús de substàncies i la possible recaiguda.", "label": "Política" }, { "sentence": "Utopia for Realists: The Case for a Universal Basic Income, Open Borders, and a 15-hour Workweek (subtitulat alternativament And How We Can Get There and How We Can Build the Ideal World) és un llibre de l'historiador popular neerlandès Rutger Bregman. Es va escriure originalment com a articles en neerlandès per una revista virtual, De Correspondent i des de llavors es va compilar i publicar, i es va traduir a diversos idiomes. Ofereix una proposta crítica que afirma que és un enfocament pràctic per reconstruir la societat moderna per promoure una vida més productiva i equitativa basada en tres idees bàsiques:\n\nun ingrés bàsic universal i incondicional pagat a tothom\nuna breu setmana laboral de quinze hores\nobrir fronteres a tot el món amb la lliure circulació de ciutadans entre tots els estats", "label": "Política" }, { "sentence": "La retòrica o eloqüència és «l'art de parlar bé», en altres paraules, és l'art o la tècnica de la persuasió, normalment mitjançant l'ús de la paraula. El mot en català prové del grec antic ῥητορικὴ τέχνη rhêtorikề [tékhnê], que significa tècnica i art oratori. La retòrica, la dialèctica i la gramàtica constitueixen el trivi, que forma amb el quadrivi les set arts liberals de la cultura occidental. A l'edat antiga i l'edat mitjana, la retòrica estava enfocada en la persuasió en els contextos públics i polítics, així com a les assemblees i els tribunals. D'aquesta manera, es va desenvolupar en societats obertes i democràtiques, els drets d'expressió, de lliure reunió i els drets polítics d'una part de la població.\nEl concepte de retòrica ha variat durant els 2500 anys d'existència de la paraula. Fins als nostres dies, la retòrica es descriu en un sentit ampli, com l'art o la pràctica de la persuasió sigui quin sigui el mitjà de comunicació, però utilitzant el llenguatge verbal. Els termes «retòrica» o «sofisme» s'utilitzen sovint en sentit pejoratiu, quan es vol oposar a les paraules sense fets o separar la informació de la desinformació, de la propaganda, fins i tot per qualificar de dubtós un discurs pseudo-argumentatiu. Sigui quin sigui, així com l'art de la persuasió, la retòrica continua jugant un rol important dins la vida pública contemporània.\nLa retòrica és la ciència que estudia la capacitat de persuadir per mitjà de les paraules. La retòrica és a la vegada la ciència (en un sentit d'estudi estructurat) i l'art (en un sentit pràctic recolzat sobre un coneixement provat) que es refereix a l'acció del discurs de l'ànima (l'ànima és qui parla). En un principi, la retòrica és únicament oral, però evidentment també es preocupa pel discurs escrit, en una mesura en què aquest és, de manera més o menys estreta, una transcripció o una mimesi de l'oral. La definició de retòrica canviarà amb el pas dels segles, de les aportacions dels grecs i dels oradors romans, fins als europeus.\nFinalment, avui en dia la retòrica es construeix de manera entenedora i que arribi fàcilment al públic.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'argument ad hominem (en llatí argumentum ad hominem, 'argument a l'home') és una fal·làcia lògica que consisteix a replicar a una afirmació o a un argument referint-se a la persona que l'ha formulat en lloc de referir-se al mateix argument o afirmació.El raonament fal·laç ad hominem es categoritza com a fal·làcia informal, més concretament com a fal·làcia genètica.Uns quants exemples són: «dius això perquè ets un burgès», «tu no ets dona, per tant, no pots opinar sobre el feminisme», «molt comunista però tens un Iphone» o «tu què en saps de la URSS si ets molt jove i no hi vas viure?»", "label": "Política" }, { "sentence": "L'apel·lació a l'autoritat o Argumentum ex auctoritate o sovint abreujat com ex auctoritate és una locució llatina que significa «argument per autoritat». Es tracta d'un fenomen discursiu en la retòrica i en discussions jurídiques quan la persona pretén tenir raó, per l'ofici de la seva autoritat o de la seva funció, com ex auctoritate imperatoris (per autoritat de l'emperador) sense haver-hi cap obligació de donar arguments o ex auctoritate legis («per autoritat de la llei»). En lloc de desenvolupar una motivació pròpia per una opinió o una tesi, s'apel·la a un autor o publicació respectada per l'assistència o el lectorat que defensa la mateixa idea. En la retòrica, el problema rau en l'acceptança, o no, pel públic de l'autor de l'argument d'autoritat citat, un risc que ja palesa en l'obra de Ciceró. Era un element clau en la filosofia escolàstica i neotomista i ensenya els seus límits quan es troben texts contradictoris d'autoritats aleshores reconegudes com la bíblia o l'obra d'Agustí d'Hipona, una font inexhaurible de discussions bizantines.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una argumentació és un conjunt ordenat de premisses relacionades a través de la lògica i regles d'inferència i procedimentals per a assolir i defendre conclusions o una tesi. S'empra en la ciència, el debat, la negociació, la persuasió, el diàleg i la conversa. Sovint es considera que una argumentació és un conjunt d'arguments en suport d'una tesi. Els autors van Eemeren, Grootendorst i Henkemans la defineixen com a \"una activitat verbal, social i racional destinada a convèncer un crític raonable de l'acceptabilitat d'un punt de vista tot presentant una constel·lació de proposicions que justifiquen o refuten la proposició expressada en el punt de vista\".No és sinònim de diàleg, sinó que en forma una subclasse, la dels diàlegs argumentatius. Segons Walton, entre els diàlegs argumentatius es troben els tipus següents: Diàleg persuasiu, investigació, negociació, recerca d'informació, deliberació i erístic.L'argumentació és alhora un procés, quelcom que es fa per defensar o atacar un punt de vista, i un producte, o conjunt d'elements, especialment arguments, que donen suport a aquest punt de vista. Com a procés, una argumentació té les fases següents:\n\nConfrontació: Es palesa la diferència de punts de vista\nObertura: Les persones interlocutores decideixen discutir i acorden les regles\nArgumentació: Les parts expressen els arguments i presenten i responen objeccions\nClausura: Una part assoleix la seva fita, l'altra concedeixL'argumentació racional eludeix l'ús de la fal·làcia.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'ars dictandi ('art de dir') sorgeix al segle xiv gràcies a la Cancelleria Reial. Mostrava com utilitzar la retòrica, posava regles i exemples sobre com escriure el pròleg de les cartes i altres mètodes d'escriptura catalana.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'art de la lectura és una tècnica i activitat filològica i humanística arrelada en l'origen clàssic de la grammatiké grega i, subsegüentment, de la Retòrica llatina, aconseguint a adquirir disposició de disciplina autònoma al segle xix, sobretot en la seva especialització de \"lectura en veu alta\". Això tant en els àmbits acadèmic i pedagògic com a social i artístic.", "label": "Política" }, { "sentence": "Brutus és un tractat de retòrica de l'escriptor i polític romà Ciceró. Va escriure diversos tractats teòrics de retòrica, entre ells Orator, De Oratore, Topica,... i Brutus. El títol Brutus li ve del nom d'un dels personatges d'aquesta obra, Brutus, un jove amic de Ciceró que despuntava en eloqüència. Aquesta obra és comunament subtitulada com a De illustribus oratoribus o De oratoribus claris, és a dir, \"sobre els oradors distingits\". Està compost com un diàleg entre tres personatges, Brutus, Àtic i el mateix Ciceró.", "label": "Política" }, { "sentence": "Les cinc W (també conegudes com a les cinc W i una H o com les sis W) és un concepte vinculat a la redacció i presentació de notícies periodístiques, així com a la investigació científica, i a la recerca detectivesca i policíaca, que es considera essencial en la reunió i presentació d'informació. És una fórmula de l'escola de periodisme estatunidenca per obtenir una història «completa». Segons el principi de les cinc W, una informació és considerada completa si respon a les següents preguntes, cadascuna de les quals comprèn una paraula interrogativa en anglès:\nWho? (Qui?)\nWhat? (Què?)\nWhere? (On?)\nWhen? (Quan?)\nWhy? (Per què?)Alguns autors també afegeixen a la llista una sisena pregunta, How? (Com?), tot i que la seva resposta ja podria haver ser coberta en el What?, Where? o When?.", "label": "Política" }, { "sentence": "La declamació és l'art d'interpretar o recitar textos utilitzant diverses formes expressives, com l'entonació o altres accions. Les tècniques de declamació s'utilitzen, per exemple, en discursos. En la tradició literària llatina, era un mig camí entre la dicció i el cant.Les tècniques de declamació eren part essencial de la transmissió oral de la literatura clàssica i de l'Edat Mitjana, i van tractar de conservar-se en el pas a la literatura escrita.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un dilema (del llatí dilemma) és un problema que es pot resoldre mitjançant dues solucions, cap de les quals és completament acceptable (pensem en els extrems). Un dilema planteja dues opcions (A) o (B), sent ambdues igualment factibles i defensables. L'individu es troba, doncs, davant d'una inevitable situació. El dilema es fa servir, de vegades, com a recurs retòric, en la forma \"has d'optar per A o B\"; en aquest cas, A i B serien proposicions que condueixen a conclusions addicionals. Utilitzat d'aquesta manera, el dilema pot, en algunes ocasions, arribar a proposar tres solucions; en aquest cas no es parla de dilema sinó de trilema, dilema de tres solucions, cap de les quals és completament acceptable, (A, B o C). L'aparició d'un dilema al llarg d'una argumentació pot invalidar la seva eficàcia, sent així considerada una fal·làcia. El dilema plantejat com argument és anomenat argument cornuto.", "label": "Política" }, { "sentence": "En lògica, el domini del discurs, també anomenat univers del discurs o simplement domini, és el conjunt de coses de què es parla en un determinat context. Segons el domini de discurs, una mateixa proposició pot ser vertadera o falsa. Per exemple, en dir \"tots són amics\", si hom està parlant d'un petit grup de persones, la proposició potser és vertadera, però si s'està parlant de tot el món, aleshores és falsa.\nPer convenció, el domini del discurs és sempre un conjunt no buit.\nA la teoria de models, l'univers de discurs és el conjunt d'entitats en què un model es basa.\nUna base de dades és un model d'algun aspecte de la realitat d'una organització. A aquesta realitat també se l'anomena l'univers o el domini del discurs.", "label": "Política" }, { "sentence": "Elocució és l'estudi de la parla formal respecte la pronunciació, la gramàtica, l'estil i el to.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'eloqüència (del llatí eloquentia) és la capacitat d'expressar-se en públic de forma fluida, elegant i persuasiva. És una forma d'expressar emocions de tal forma que convenç o persuadeix a l'oient, mitjançant la llengua parlada o escrita, de forma atractiva i apropiada.\nEl concepte d'eloqüència va sorgir a l'antiga Grècia. A la mitologia grega, Cal·líope (una de les nou filles de Zeus i Mnemósine) era la musa de la poesia èpica i l'eloqüència. Així mateix, l'eloqüència era considerada la forma més elevada de la política pels antics grecs.\nEl terme \"eloqüència\" prové de l'arrel llatina loqu o loc que significa \"parlar\". Així, ser eloqüent vol dir tindre la capacitat de comprendre i ordenar l'idioma de tal forma que sigui utilitzat de forma agradable i amb gran poder de persuasió.", "label": "Política" }, { "sentence": "En retòrica, l'èmfasi és un trop que consisteix a emprar una paraula o expressió en un sentit més restringit i precís del que habitualment té en la llengua comuna, per tal d'intensificar un determinat sentit. Es pot considerar una forma de sinècdoque. Per exemple: en \"és tot un home\", la paraula home no designa l'ésser humà home, sinó al conjunt de qualitats pròpies de la virilitat. D'aquesta manera, l'aplicació d'aquesta frase a un home es fa per tal de subratllar la masculinitat de la persona en qüestió.", "label": "Política" }, { "sentence": "En veu alta (originalment en francès, À voix haute) és un documental francès dirigit per Stéphane de Freitas i Ladj Ly emès per primera vegada a France 2 el 2016 i després estrenat als cinemes en una versió més llarga el 2017. Ha estat subtitulat al català.El documental segueix el desenvolupament del concurs Eloquentia que cada any se celebra a la Universitat París 8. Vincennes - Saint-Denis. L'objectiu d’aquesta acció és ajudar els joves dels suburbis a dominar l'art de l'oratòria i alhora a assolir la confiança necessària per tirar endavant els seus somnis. El concurs està obert a la participació de 100 joves de 18 a 30 anys del districte Sena Saint-Denis.Durant unes setmanes, guiats per un professorat integrat per advocats, directors i cantants, els joves aprenen els subtils mecanismes de la retòrica i afirmen els seus talents, donant-se a conèixer als altres i, per damunt de tot, a si mateixos.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'encomi és un text de lloança en honor d'algú o alguna cosa. En l'estudi de la retòrica, juntament amb el seu oposat, que és el vituperi (textos insultants). N'hi ha en poesia o en prosa. L'encomi era un important exercici d'oratòria.", "label": "Política" }, { "sentence": "En retòrica, s'anomena epímone a una figura que consisteix a repetir sense interval una mateixa paraula per donar èmfasi al que es diu, o a intercalar diverses vegades en una composició poètica un mateix vers o una mateixa expressió.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'erística és un mètode d'ensenyament dialògic usat per alguns filòsofs basat en la controvèrsia. No es tracta de descobrir la veritat, sinó de mostrar les incongruències lògiques de l'interlocutor per vèncer en el debat. Va sorgir entre els sofistes i va ser criticada fortament per Plató, el qual considerava que ajudava al plaer de la discussió per la discussió i que no buscava ni il·luminar l'oponent ni arribar a una conclusió sobre un problema real.", "label": "Política" }, { "sentence": "Ethos és una paraula grega (ἦθος; plurals: ethe, Ethe) que pot ser traduïda de diferents maneres. Algunes possibilitats són 'punt de partida', 'aparèixer', 'inclinació' i a partir d'aquí, 'personalitat'.De la mateixa arrel grega, és la paraula Ethik (ἠθικός), que significa 'teoria de la vida', i de la qual va derivar la paraula ètica.\nEl Diccionari de la llengua catalana de l'IEC incorpora la paraula ethos, que apareix definida com a \"conjunt de trets morals i estètics que conformen el caràcter o la identitat d'una persona o una cultura.\"Dins l'art, l'ethos és l'estatisme emocional, entès com a contrari del pathos, el dinamisme emocional. L'ethos forma part del cànon grec des de l'època arcaica a la prehel·lenística, i en tingué la seva major expressió en l'època clàssica.\nL'ethos és també un dels les tres modes de persuasió en la retòrica (juntament amb el pathos i el logos), segons la filosofia d'Aristòtil.\nEthos significava inicialment 'estatge o lloc on habiten les persones i els animals'; sembla que va ser el poeta Homer el primer a donar aquesta primera accepció. Posteriorment, Aristòtil s'encarregà d'atorgar-li un segon sentit a aquest ethos, entenent-lo com a 'hàbit, caràcter o manera de ser', que va incorporat a l'ésser humà al llarg de la seva existència.\nEntendre l'ethos com un hàbit, com una manera de ser, constitueix per a la tradició grega una segona naturalesa. Es tracta d'una creació genuïna i necessària de l'ésser humà, ja que aquest, des del moment en què s'organitza en societat, sent la necessitat imperiosa de crear regles per regular el seu comportament i permetre modelar així el seu caràcter. En el sentit de \"costum, hàbit\", ethos és equivalent al concept llatí mores.\nL'ús que s'ha generalitzat en sociologia és el punt de partida de les idees que conformen el caràcter de determinat sistema o escola de pensament. És el lloc o àmbit intel·lectual des d'on es conforma una unitat teòrica.", "label": "Política" }, { "sentence": "Fear, uncertainty and doubt (Por, incertesa i dubte), normalment escurçat com FUD i traduït alternativament com a «incertesa davant la por i desinformació», és una estratègia de desinformació utilitzada en vendes, màrqueting, relacions públiques, política, cultes, i propaganda. És una expressió amb la qual es qualifica a una determinada estratègia per tal d'influir en la percepció mitjançant la difusió d'informació negativa i dubtosa, esbiaixada o falsa, i una manifestació de l'apel·lació a la por.\nMentre que la frase data almenys de principis del segle xx, l'ús generalitzat de la desinformació relacionada amb les indústries de programari, hardware i tecnologia va aparèixer en la dècada de 1970 per descriure la desinformació en la indústria del hardware, i des de llavors s'ha utilitzat de manera més àmplia, especialment en política i en màrqueting.", "label": "Política" }, { "sentence": "Generalització és un element fonamental de la lògica i el raonament humà. És la base essencial de tota inferència deductiva vàlida. El concepte de generalització té àmplia aplicació en moltes disciplines, de vegades tenint un significat especialitzat segons el context. El text ha d'estar ben formulat perquè aquest tingui al seu torn més relació al que és la generalització.\nDonats amb conceptes relacionats, A i B, el concepte A és una generalització del concepte B si i només si:\n\nCada instància del concepte B és també una instància del concepte A.\nHi ha instàncies del concepte A que no són instàncies del concepte B.En forma equivalent, A és una generalització de B si B és una especialització d'A.\nPer exemple, animal és una generalització d'au perquè tota au és un animal, i hi ha animals que no són aus (ela gossos, per exemple).\nAquest tipus de generalització versus especialització es reflecteix en qualsevol de les paraules contrastants del parell de paraules hiperònim i hipònim. Un hiperònim es refereix a un tipus o grup de coses del mateix nivell, tal com arbre ho és per ocre, o vaixell ho és per creuer. D'altra banda, un hipònim és un conjunt de paraules que són dins l'hiperònim, tal com margarida s'inclou en flor, i au i peix s'inclouen en animal. Un hiperònim és supraordinat a un hipònim, i un hipònim és subordinat a un hiperònim.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'homo viator («home viatger» o «pelegrí», en llatí) és un antic tòpic literari de la literatura pagana i cristiana, que incloïa la vida des del naixement fins a la mort com un perillós i accidentat viatge d'aprenentatge que acabava en la maduresa (novel·la d'aprenentatge o bildungsroman), en l'autoconeixement o en la saviesa, o, en el cas cristià, el perdó i la Glòria ultraterrenal, i més rarament, com en William Shakespeare, en el no-res.", "label": "Política" }, { "sentence": "L' invectiva (del llatí tardà invectus) és un llenguatge abusiu, difamador o de retrets, una forma d'expressió o de discurs groller, destinat a ofendre o a ferir amb vituperació i mala voluntat profundament arrelada, S'utilitza per a censurar a algú, culpant-lo d'alguna cosa.", "label": "Política" }, { "sentence": "Judici d'intenció en retòrica és una crítica, acusació o condemna no dels actes o del mal que una persona ha fet, sinó de les suposades i sovint mal interpretades intencions d'aquesta persona. L'expressió és d'origen francès: procès d'intention i data de principis del segle xix. És una de les tècniques retòriques per rebutjar un acte o una proposició amb el pretext que dissimula idees o intencions inconfessables. L'error en la premissa és que pren una suposició com un fet sense provar-la. Es pot considerar com una subcategoria de l'argumentum ad hominem. La suposada mala intenció no és sempre un argument arbitrari, si a més del judici, l'enunciant porta proves contundents i acceptats d'aquesta intenció.En dret penal, la prova de la intencionalitat d'un acte criminal és un element crucial per diferenciar entre delictes dolosos i delictes imprudents. La dificultat és comprovar-ne la intencionalitat, que és un element subjectiu d'una acció que només es pot inferir amb molta prudència des de fets concrets o indicis verificats. D'un costat hi ha la materialitat objectiva d'una acció i els seus efectes, i de l'altre costat la difícil qüestió de la motivació.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Llei de Godwin, també anomenada Regla de Godwin de l'analogia amb els nazis (de l'anglès Godwin's Rule of Nazi Analogies) és un adagi formulat per Mike Godwin el 1990. La llei proposa el fet següent:\n\nLa Llei de Godwin és citada habitualment a les discussions en línia com un avís contra l'ús de retòrica incendiària, especialment contra arguments fal·laços de la forma reductio ad Hitlerum.\nLa regla no diu si l'ús de la comparació amb els nazis o Hitler en cada cas concret és adequada, només afirma que és probable que s'esdevingui. Precisament pel fet que una comparació així pot ser adequada, Godwin ha argumentat que el sobreús d'aquestes comparacions s'hauria d'evitar, perquè treu força als usos legítims.\nEn l'àmbit cultural català aquesta regla és també vàlida, encara que la probabilitat de comparació amb els feixistes, franquistes o amb Franco és també alta, a falta d'estudis científics que ho corroborin.", "label": "Política" }, { "sentence": "Les diction lessons són unes lliçons de dicció que s'imparteixen a les \"acadèmies de dicció\" per a la reducció de l'accent, també coneguda com a modificació o neutralització de l'accent, és un enfocament sistemàtic per aprendre o adoptar un nou accent de parla. És el procés d'aprenentatge del sistema sonor (o fonologia ) i l'entonació melòdica d'una llengua perquè el parlant no nadiu pugui comunicar-se amb claredat. En alguns casos, l'objectiu de l'estudiant pot consistir en eliminar completament el seu accent original.", "label": "Política" }, { "sentence": "Es denomina non sequitur (en llatí «no se segueix») a un tipus general de fal·làcia en la qual la conclusió no es dedueix («no se segueix») de les premisses. En sentit ampli, s'aplica a qualsevol raonament inconseqüent.\nUn exemple de non sequitur són els casos en què hom afirma el conseqüent en un pseudosil·logisme o sil·logisme equivocat:\n\nSi soc humà, llavors soc mamífer.\nSoc mamífer.\nPer tant, soc humà.Vist des de la perspectiva de la lògica simbòlica, la fal·làcia en aquest argument es pot veure de la següent manera:\n\nSi soc humà, llavors soc mamífer, es representa en símbols de la següent manera:\na → b\nSoc mamífer, es representa com:\nb\nLlavors, atès que la primera premissa és un condicional, que depèn de \"a\" per poder arribar a \"b\",\ni la segona premissa és el conseqüent del condicional de la primera premissa, és a dir \"b\",\nllavors no es pot concloure \"a\" de cap manera, això s'entén perquè la primera premissa és un condicional \"→\" la qual cosa significa que l'antecedent és suficient per al conseqüent, però no viceversa.\n\nUn exemple més evident és el següent, basat en la petició de principi «Si A és cert i B és cert, llavors C és cert». Exemple:\n\nSi soc a Kyoto (A), llavors soc al Japó (B).\nSoc al Japó.\nLlavors, soc a Kyoto.En el primer exemple, encara que les proposicions siguin correctes, la conclusió no té validesa: no tots els mamífers són humans.\nEn el segon exemple, encara que és correcte que Kyoto és al Japó, no sempre que s'és al Japó s'és a Kyoto.\nLa conclusió desmesurada i la petició de principi són també tipus de non sequitur .", "label": "Política" }, { "sentence": "Les operacions retòriques són les diferents maneres en què hom pot actuar sobre el llenguatge per crear recursos literaris. Aquestes operacions, descrites ja als tractats romans, es poden resumir en addició, supressió, transposició i substitució. El grup µ als anys 70 les va dividir en operacions substancials (s'afegeixen o es treuen elements) o relacionals (es juga amb els elements ja existents al discurs).", "label": "Política" }, { "sentence": "Panegyrici Latini o Panegírics Llatins és una col·lecció de dotze discursos panegírics que enalteixen les activitats de diversos emperadors romans, realitzats per diferents autors de l'Imperi entre finals del segle I EC i finals de l'IV EC.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una paràfrasi és una figura lingüística en la qual es dona una versió més o menys lliure d'un text, amb altres paraules, per a fer-lo més fàcil d'entendre. Via el llatí paraphrasis prové del grec παράφρασις, derivat del verb παρaφράζειν que significa «dir el mateix, amb altres paraules».En lexicografia s'utilitza la paràfrasi de definició com per exemple: «democràcia, sistema polític on el govern és elegit per la majoria.» La recerca de l'equivalència entre la primera frase i la paràfrasi sempre és un repte per al lexicògraf. Als diccionaris de traducció, la paràfrasi sovint és l'única solució quan no existeix cap equivalència.\nEn la retòrica era un dels exercicis bàsics a l'època romana que encara s'utilitza en la pedagogia avui: repetir amb paraules pròpies allò que un altre va dir. En l'ensenyament, la paràfrasi pot ser un exercici per a verificar si l'alumne ha ben bé comprés el tema en mostrar que és capaç d'explicar-lo amb les seves pròpies paraules.\nLa utilització de paràfrasis voluntàriament incorrectes i iròniques de les quals tothom en reconeix immediatament l'original és un procediment literari i periodístic, com per exemple en aquestes paràfrasis de lemes nacionals: «Una, grande y corrupta» (Espanya franquista), o «In Money we Trust» (Estats Units d'Amèrica), «La unió fa la farsa» (Bèlgica) o encara «Liberté, égalité, sexualité» (França).\nEn la música, des de Franz Liszt és un sinònim de variació.", "label": "Política" }, { "sentence": "La paralipsi (del grec παρὰ, paràmetres, \"de banda\", i λείπειν, leípein, \"deixar\") o praeteritio, preterició (del llatí praetereo, \"deixar enrere\") o pretermissió, és una figura retòrica, englobada dins de les figures obliqües, que consisteix a declarar que s'omet o passa per alt alguna cosa, quan de fet s'aprofita l'ocasió per cridar l'atenció sobre aquesta. S'introdueix sovint mitjançant expressions com \"per no esmentar\", \"sense parlar de\" o \"no parlaré de\".", "label": "Política" }, { "sentence": "En la retòrica clàssica la parresia era una manera de «parlar amb franquesa o d'excusar-se per parlar així». El terme prové del grec παρρησία parrhēsía (παν = tot + ρησις/ρημα = locució, discurs) que significa literalment «dir-ho tot» i, per extensió, «parlar lliurement». Implica no només la llibertat d'expressió sinó l'obligació de parlar amb la veritat per al bé comú, àdhuc davant d'un perill individual.\nSegons explica el filòsof francès Michel Foucault, aquesta paraula del grec antic té tres formes diferents: Parrhesia és un substantiu, que significa \"lliure d'expressió\"; Parrhesiazomai és un verb, que significa \"fer servir la parrhesia\"; i Parrhesiastes és un substantiu, que vol dir aquell que utilitza parrhesia, o \"aquell que diu la veritat\".El terme apareix per primer cop a la literatura grega emprat per Eurípides, i es pot trobar en textos grecs antics de finals del segle V a.C. fins al segle V d.C. Implica no només llibertat d'expressió, sinó l'obligació de dir la veritat pel bé comú, fins i tot a risc de posar la vida o la reputació personal en perill.", "label": "Política" }, { "sentence": "Pars pro toto és una recurs llatí que significa «[prendre] una part pel tot» on una porció d'un objecte o concepte representa la totalitat d'aquest o el seu context. Quan s'utilitza en un context lingüístic, la frase significa que alguna cosa porta el nom d'una part d'ella, en si mateixa no necessàriament representativa de tot. Pars pro toto és un dispositiu comú en iconografia, en la qual la icona d'un particular pot representar un conjunt complet de característiques.\nL'oposat a una pars pro toto és un totum pro parte, en què s'utilitza el tot per descriure la part.", "label": "Política" }, { "sentence": "Pathos és un vocable grec (πάθος) que pot prendre diverses accepcions. És un dels tres modes de persuasió en la retòrica (juntament amb l'ethos i el logos), segons la filosofia d'Aristòtil. En la Retòrica d'Aristòtil (llibre 1, 1356), el pathos és l'ús dels sentiments humans per afectar el judici d'un jurat. Un ús típic seria intentar transmetre a l'audiència un sentiment de rebuig cap al subjecte d'un judici per intentar amb això influir en la seva sentència. En aquest sentit, es pot dir que crear en l'audiència un sentiment de rebuig cap al subjecte jutjat, al marge del fet que s'està jutjant, és en el sentit etimològic de la paraula crear un argument patètic.\nEs pot utilitzar aquest terme per a referir-se al sofriment humà normal d'una persona, el sofriment existencial, propi de l'ésser humà en el món i contrari al patiment patològic o mòrbid. Significa també passió, disbauxa passional no patològica però induïda.\nEn la crítica artística, la paraula pathos s'utilitza per a referir-se a l'íntima emoció present en una obra d'art que desperta una altra emoció similar en qui la contempla.\nEs pot definir com: «tot el que se sent o experimenta: estat de l'ànim, tristesa, passió, patiment, malaltia».\nConcepte ètic referit a tot el rebut per la persona, biològicament i cultural.Dins del binomi eros-pathos, s'entén com la bipolaritat permanent d'amor-mort, del cicle genèsic que enllaça amb el patiment de l'amor, o amb l'amor sofrent.", "label": "Política" }, { "sentence": "Perícope (del grec περικοπη, \"retall\") és un fragment extret de certes obres literàries, especialment del Nou Testament, amb vista al seu estudi.Històricament i bibliogràficament el terme es fa servir per designar alguns evangeliaris abreujats que contenen només els passatges necessaris per a la missa, segons el calendari litúrgic. Són examples notables les perícopes d'Enric II, (ca. 1000-1012) i les perícopes de Salzburg (ca. 1020), exemples d'art otonià a la Il·luminació de Manuscrits.\n\n\t\t\nÉs també un concepte habitual en l'exegesi del Nou Testament. L'escola coneguda com a història de les formes el fa servir per a referenciar unitats textuals que corresponen a tradicions autònomes sobre Jesús de Natzaret, utilitzades pels evangelistes com a material per redactar els diferents Evangelis.", "label": "Política" }, { "sentence": "La perífrasi és una figura de retòrica amb la qual el significat d'una paraula o d'una frase ve expressat mitjançant la descripció de la seva relació amb uns altres elements: així s'obté una sèrie diversa de paraules o de frases, en general més llarga. Aquesta paraula prové del grec, perí, entorn, phrázo, dir, mentre que el seu sinònim circumlocució (o circumloqui) procedeix del llatí. Signifiquen totes dues «fer una frase a l'entorn».\nLes perífrasis es poden emprar a la llengua formal per a defugir una repetició del mateix mot o nom, per a fer més entenedor un concepte complicat des del punt de vista tècnic, o també per a evitar unes paraules que es poden interpretar com a no respectuoses (eufemismes), però també per a donar tonalitats diverses a l'objecte (amb una tonalitat celebrativa, ridiculitzant o d'altra mena). Existeixen, a més, les perífrasis verbals.\nExemples:\n\nEl cap i casal (la capital)\nLa ciutat dels ponts (Alcoi)\nLa substància grisa (la intel·ligència)\nEl rei dels animals (per al lleó)\nEl país del futbol (referint-se al Brasil)", "label": "Política" }, { "sentence": "Polèmica és la pràctica dels contendents religiosos, filosòfics, o polítics. Com a tal, un text polèmic sobre un tema sovint està escrit específicament per impugnar o refutar una posició o una teoria o si no una opinió generalitzada que es vol atacar.\n\nLa paraula prové del grec polemikos (πολεμικως), que vol dir hostil (en un entorn bèl·lic -polemos ⇒ guerra).\nL'antònim d'una polèmica és una apologia.\nLa polèmica era una antiga disciplina militar que ensenyava la manera de defensar o atacar un territori.\nEl periodisme polèmic era comú a l'Europa continental quan les lleis de difamació no eren estrictes.\nHi ha altres accepcions de la paraula. Polèmica és també una branca de la teologia, en relació amb la història o la conducta amb controvèrsia dels eclesiàstics.\nÉs també el Programa de Suport a la Recerca de Biblioteques \"Pamflet i polèmica: pamflets com a guia per a les controvèrsies dels segles 17 al 19\", coadministrat per la Universitat de St Andrews, la Universitat d'Aberdeen, i la Universitat de Lampeter de Gal·les, que ha recollit i col·locat milers de pamflets a la web per a un estudi de la retòrica de la polèmica.\nPlató va utilitzar un personatge anomenat Polemarchus a la República de Plató com un vehicle que permetia impulsar un debat ètic.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una prosopopeia (grec: προσωποποιία, de prósopon \"cara, persona\", i poiéin \"fer\") és un dispositiu retòric pel qual s’atorga qualitats humanes a un concepte, un objecte o un ésser no humà. També s'aplica per designar un parlant o escriptor que es comunica amb la seva audiència parlant com una altra persona o com un objecte. També s’anomena personificació.\nLa prosopopeia s'usa majoritàriament per donar una altra perspectiva en el fet descrit. Per exemple, a l'obra de Ciceró Pro Caelio, Ciceró parla com a Appius Claudius Caecus, un home vell i sever. Això li serveix per donar una perspectiva \"antiga\" en les accions del demandant.\nLes prosopopeies es poden usar també per treure-li pes al comunicador i col·locar un punt de vista desfavorable sobre l'esquena d'un estereotip imaginari. Es predisposa així que les reaccions de l'audiència vagin cap aquesta ficció en comptes de vers el propi comunicador.", "label": "Política" }, { "sentence": "Quaternio terminorum (de la frase llatina que significa de quatre termes ) és un tipus d'error en un raonament expressat en forma de sil·logisme sense evidenciar un quart terme que indueix a una fal·làcia, quan les premisses major i menor no tenen en comú un terme mitjà.", "label": "Política" }, { "sentence": "El quiasme és un recurs literari que consisteix a construir una simetria sintàctica o semàntica mitjançant l'encreuament de dos parells de mots o d'oracions. També s'anomena quiasme el recurs publicitari mitjançant el qual es mostra en una imatge, una permutació de papers, un canvi de rols en una situació o entre dos personatges amb característiques socialment ben definides.", "label": "Política" }, { "sentence": "Reductio ad Hitlerum, també argumentum ad Hitlerum o reductio/argumentum ad Nazium és un neollatinisme que significaria \"reducció a Hitler\" (o \"reducció als nazis\"). És una fal·làcia moderna del tipus Ad hominem. Va ser encunyada per l'acadèmic d'ètica Leo Strauss el 1950. A l'ús d'aquesta argumentació també se l'anomena jugar la carta dels Nazis.Generalment la fal·làcia pren la forma següent:\n\nHitler (o els nazis) estaven a favor de X, per tant X és necessàriament dolent i/o indesitjable.\nTanmateix, una forma habitual és la inversió del predicat, de forma que:\n\nHitler (o els nazis) estaven en contra de Y, per tant Y és necessàriament bo i/o desitjable.\nL'argument fa un ús retòric de la càrrega emocional que la comparació amb Hitler o els nazis porta associada, car en la majoria de cultures tot allò associat a Hitler o als nazis és directament condemnable. L'argument pot ser emprat com a tàctica per a desviar l'atenció en discussions, car una comparació d'aquest tipus porta a respostes irades i menys raonades. Una variant de la fal·làcia és la comparació dels arguments de l'oponent amb l'Holocaust. D'altres variants inclouen comparacions amb la Gestapo, amb les SS, de forma més general amb el feixisme o el totalitarisme, i encara més vagament amb el terrorisme.\nLògicament, és una fal·làcia de direcció errònia, dins de la família de la causa qüestionable, alhora que és una fal·làcia del tipus culpabilitat per associació. D'una banda inverteix la relació de causa-efecte, proposant que les accions o idees són malvades a causa de qui les comet, no per la seva naturalesa intrínseca. D'altra banda, associa l'acció o idea a un individu o un grup que són quasi universalment considerats com a malvats.\nLa refutació de la fal·làcia és simple. Es pot fer mitjançant la lògica formal, encara que s'incorre en el risc que el públic general es perdi, o amb contraexemples:\n\nMahatma Gandhi era vegetarià, com Hitler.\nEls nazis consideraven molt important la puntualitat dels trens. La majoria d'usuaris de tren també.", "label": "Política" }, { "sentence": "En retòrica, la reticència o aposiopesis (ἀποσιώπησις, 'silenciamient') és, dins de les figures literàries, una de les figures d'omissió. Consisteix a deixar incompleta una frase, destacant-se més el que calla.Exemple: \"Si jo parlés...\".\nEn el negoci de les assegurances, per exemple, el concepte de reticència refereix al fet de no dir tot el que se sap. En efecte, en un contracte de segur, l'assegurat té l'obligació i el deure d'informar totalment a l'assegurador sobre totes les circumstàncies que permeten avaluar precisament els riscos. Aquest assumpte revesteix major importància pel que fa a l'assegurança de vida, per exemple. Per això, les empreses d'assegurances tenen mitjans d'informació, com a mèdics, que li poden proporcionar dades, la qual cosa no eximeix a l'assegurat de responsabilitat per la seva falsedat o reticència, atès que en certs casos només l'assegurat pot proporcionar dades completes.\nEn el que refereix a les conseqüències, l'art. 640 consagra un règim de nul·litat fundat en l'error de l'assegurador, sobre el risc. Es tracta de l'aplicació de la doctrina general de l'error substancial, que pot fer variar el consentiment. Se sanciona amb nul·litat encara que hagi intervingut bona fe de part de l'estipulant.\nEl sistema és objectiu, perquè no pren en compte la intenció de l'assegurat per jutjar anul·lable el contracte. No importa que l'assegurat hagi actuat de bona o mala fe. No obstant això, el legislador sí pren en compte la intenció, en disposar sancions per a l'assegurat reticent o que va efectuar declaracions falses (arts. 666 i 667).", "label": "Política" }, { "sentence": "La 'Retòrica a Herenni', en llatí Rhetorica ad Herennium, fou una obra d'un autor anònim del segle I abans de Crist. És el manual de retòrica més antic conegut. Encara actualment és una obra de referència per a tots aquells que estudien l'art de l'oratòria. Fou una obra fonamental per als estudiants de lletres a l'edat mitjana i al Renaixement. Hi ha una traducció al català de la Retòrica a Herenni, feta per Jaume Medina i Casanovas, publicada a la Col·lecció Fundació Bernat Metge.", "label": "Política" }, { "sentence": "La retòrica visual és una forma de comunicació visual que utilitza les figures retòriques originàries de la literatura per transmetre missatges a través de les imatges, normalment amb una finalitat persuasiva. Consisteix a comunicar una informació de manera no literal, és a dir, mostrar una cosa per a representar-ne una altra. Per aconseguir-ho s'afegeixen o eliminen elements d'una imatge per tal d'establir una sèrie de relacions entre ells, de manera que es crea una interacció psicològica entre la imatge i l'espectador. Així, aquest últim necessita fer un petit esforç mental per tal de desxifrar el missatge ocult que el dissenyador ha introduït prèviament de forma intencionada, i això és el que permet generar cert interès en el receptor. Aquestes tècniques retòriques aplicades a la imatge són molt emprades sobretot en publicitat per captar l'atenció dels consumidors.", "label": "Política" }, { "sentence": "En lògica, Secundum quid o generalització precipitada, és una fal·làcia que es comet en inferir una conclusió general a partir d'una evidència insuficient. Una generalització precipitada pot ser entesa com una mala inducció (sense cogència). Per exemple, considereu l'argument següent:\n\nEl Joan és alt i és ràpid.\nLa Maria és alta i és ràpida.\nEl Matias és alt i és ràpid.\nPer tant, totes les persones altes són ràpides.Concloure que totes les persones altes són ràpides, perquè n'hi hagi tres que ho siguin, és una generalització precipitada. És molt probable que hi hagi persones que siguin altes i que, no obstant això, no siguin ràpides.\nEl límit entre una generalització precipitada i una bona inducció de vegades pot ser difús, i establir un criteri clar per a distingir-les és part del problema de la inducció.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un simplista és una persona que no sap, no vol veure o tenir en compte la complexitat d'un afer, d'una situació, d'una qüestió, etc., jutjant-los més simples que no són. Un simplisme al discurs és una explicació sobresimplificada d'un problema complex. El simplisme sol ser emocional i immediat, contràriament al racionalisme i la ponderació prudent. Té la seva popularitat entre d'altres pel mal costum de certs polítics i pèrits de no donar explicacions clares o de només en donar de complicades i difícils per comprendre en una novaparla hermètica. S'ha de distingir l'explicació simplista de mitges veritats de la vulgarització científica, la «noble labor» d'explicar la ciència d'una manera entenedora per al comú de la gent.\nVegeu també: populisme, demagògia, i trumpisme", "label": "Política" }, { "sentence": "El Tractat sobre la sublimitat (grec antic: Περὶ Ὕψους, Perì Hýpsous) és, juntament amb la Poètica d'Aristòtil, una de les obres més importants de l'estètica de l'antiguitat. D'autor anònim, el tractat és una llarga discussió sobre la sublimitat, l'estil retòric considerat elevat, que té el propòsit d'encanterinar l'audiència, tocant les sensacions i les emocions (pathos).", "label": "Política" }, { "sentence": "La síndrome de l'acrònim redundant o síndrome SAR és un terme lúdic per definir expressions formades per una paraula i un acrònim en què la paraula es repeteix. En són exemples, entre d'altres,\"número PIN\" (número d'identificació personal: en anglès es repeteix \"número\") o \"pantalla LCD\" (en anglès es repeteix \"pantalla\") o \"virus VIH\" (es repeteix \"virus\") o \"memòria RAM\" (es repeteix \"memòria\"). El terme va aparèixer en un article irònic a New Scientist.", "label": "Política" }, { "sentence": "Totum pro parte és una locució llatina i significa \"(prendre) el tot d'una banda\", es refereix a una forma de sinècdoque. Quan s'utilitza dins d'un context lingüístic, significa que alguna cosa deu el seu nom a alguna cosa que és només una part (o només una característica limitada, i en si mateixa no necessàriament representativa del tot). Pars pro toto (en què una part s'utilitza per descriure el tot) és el contrari d'una instància de totum pro parte.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un trop és la substitució d'una expressió per una altra amb el sentit figurat. Es tracta d'un terme propi de la retòrica que prové del grec τρόπος, trops, que significava «direcció». En aquest sentit, el trop és el canvi de direcció d'una expressió que es desvia del seu contingut original per a adoptar un altre contingut. En llatí, el terme es va adaptar com a tropus.\nL'ús dels trops és un constituent principal de l'ornatus retòric, una de les qualitats de la elocutio.\nEl nombre i la identitat dels trops ha variat al llarg de la història de la retòrica, entre els previstos més habitualment hi ha la metàfora, l'al·legoria, la hipèrbole, la metonímia, la sinècdoque, l'antonomàsia, l'èmfasi, la ironia, etc.\nLa retòrica clàssica constava d'un tractat anomenat De tropis on s'estudiava l'ús de les paraules en un sentit diferent de l'habitual. Els trops ocupen un lloc important en el llenguatge literari, especialment en la poesia lírica, encara que no exclusivament: poden trobar-se també en el llenguatge col·loquial.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'ètica de la persuasió es refereix als principis morals associats amb l'ús de la persuasió per part d'un orador per a influir en les creences, actituds, intencions, motivacions o comportaments del públic. Un orador pot esforçar-se per:\n\nExplorar el punt de vista de l'audiència,\nExplica el punt de vista de l'orador i\nCrear resolucions.L'ètica de la persuasió en àmbits professionals com el periodisme ha rebut certa atenció acadèmica. Baker i Martinson presenten un test basat en cinc principis: veracitat, autenticitat, respecte, equitat i responsabilitat social (destacant la importància del bé comú). Així, la prova TARES (per les seues sigles en anglès) serveix com a mesura de l'adhesió d'un orador a alguns principis ètics en la correspondència persuasiva professional.\nFitzpatrick i Gauthier plantegen diverses preguntes per avaluar l'ètica de la persuasió:\n\nAmb quina finalitat s'utilitza la persuasió?\nCap a quines opcions i amb quines conseqüències per als individus s'utilitza la persuasió?\nLa persuasió contribueix o interfereix amb els processos de presa de decisions de l'audiència?En resum, l'ètica de la retòrica es refereix a la capacitat d'una persona per a resistir la temptació d'ajudar-se a si mateix fent mal als altres. Un altre exemple de persuasió poc ètica seria utilitzar la persuasió per obtenir beneficis personals sense el coneixement de l'audiència.", "label": "Política" }, { "sentence": "La sociologia política és una disciplina que compara diferents sistemes polítics, tant presents com històrics, per explicar-ne el funcionament general. Explica com es configuren els diversos grup socials, quina relació mantenen amb el poder i com s'articula el govern d'una societat. Estudia la desigualtat social i com es mobilitza l'opinió pública en una situació determinada, així com el context social de la ideologia política, que pot provocar canvis en el model imperant al llarg del temps. Altres focus d'interès són les tendències de vot a les eleccions i el paper de la propaganda. Els fundadors de la disciplina són Max Weber i Comte.\nL'obertura de la sociologia política no vol dir que els temes antics han estat descartats. Tradicionalment hi havia quatre àrees principals de recerca:\n\nLa formació sociopolítica de l'Estat modern;\n\"Qui mana\"? Com la desigualtat social entre els grups (classe, raça, gènere, etc.) influeix en la política.\nCom personalitats públiques, moviment socials i tendències fora de les institucions formals de poder polític afecten la política formal.\nLes relacions de poder dins i entre els grups socials (per exemple, famílies, llocs de treball, burocràcia, mitjans de comunicació, etc.)En altres paraules, la sociologia política tradicionalment es refereix a com les tendències socials, dinàmiques i estructures de dominació afecten els processos polítics formals, així com l'exploració de com les diverses forces socials treballin junts per canviar polítiques públiques. Des d'aquesta perspectiva, podem identificar tres grans marcs teòrics: pluralisme, la teoria d'elit o de gestió i anàlisi de classe (relacionat amb l'anàlisi del marxisme). El pluralisme polític veu principalment com una competència entre els grups d'interès en competència.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'acceleracionisme, en teoria política i social, és la idea que el capitalisme, o processos particulars que han caracteritzat històricament el capitalisme, s'haurien d'accelerar per tal de superar-los i generar un canvi social radical. L'acceleracionisme també pot referir-se de manera més àmplia i, habitualment, de manera pejorativa, per donar suport a la intensificació del capitalisme en la creença que això accelerarà les seves tendències autodestructives i, finalment, el seu col·lapse.Alguns contemporanis de la filosofia acceleracionista comencen amb la teoria de Deleuze-Guattari anomenada desterritorialització, amb l'objectiu d'identificar i radicalitzar les forces socials que promouen aquest procés potencialment emancipador.La teoria acceleracionista s'ha dividit en variants mútuament contradictòries d'esquerres i de dretes. L'acceleracionisme d'esquerres intenta pressionar “el procés d'evolució tecnològica” més enllà de l'horitzó constrictiu del capitalisme, per exemple, repoblant la tecnologia moderna amb finalitats emancipadores socialment beneficioses. L'acceleracionisme de dretes, en canvi, dona suport a la intensificació indefinida del mateix capitalisme, sovint amb l'horitzó explícit de donar lloc a una singularitat tecnològica. Els escriptors acceleracionistes han distingit, a més, altres variants, com ara \"l'acceleracionisme incondicional\".", "label": "Política" }, { "sentence": "En la teoria de gestió d'organitzacions, el terme adhocràcia és l'absència de jerarquia, i és per tant l'oposat a burocràcia. És un mot híbrid entre ad hoc i el sufix cràcia. Tots els membres d'una entitat tenen autoritat per a prendre decisions i efectuar accions que afecten el futur del grup.\nAlvin Toffler afirma en El xoc del futur que les adhocràcies es tornaran més comunes i probablement reemplacen la burocràcia en el futur. També afig que el més freqüent serà que arriben com a estructures temporals, formades per a resoldre un problema donat i es dissoldran després. N'és un exemple els grups de treball interdepartamentals.\nEl terme es fa servir també per a descriure la forma de govern de la novel·la de ciència-ficció Tocant fons: en el regne màgic, de Cory Doctorow. La paraula l'encunyà al 1964 Bennis i Slater, i Henry Mintzberg incorporà aquest concepte en els tipus de configuracions organitzacionals. Per a ell les entitats adhocràtiques coordinen tasques amb l'adaptació mútua dels seus integrants, l'acceptació de la diversitat i la col·laboració asimètrica: no s'espera que els membres aporten el mateix ni en la mateixa proporció, sinó que es promou la col·laboració lliure, plaent, espontània, no coercitiva.\nSón entitats orientades a la innovació i el canvi. Han de romandre flexibles perquè en canvien de forma interna sovint.", "label": "Política" }, { "sentence": "Astroturfing és la pràctica d'emmascarar els patrocinadors d'un missatge o organització (p. ex., polític, anunciant, relacions públiques o religioses) per fer que una iniciativa, campanya o projecte sembli que s'ha iniciat des de la societat civil, els moviments socials, de base o comunitaris.\nÉs una pràctica que intenta donar credibilitat als projectes i missatges emesos, però sense fer pública l'organització que hi ha al darrere, ni la connexió financera entre aquesta i el grup que inicia la campanya.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'autarquia, o economia autosuficient (ambdues del grec αὐτάρκεια) o autosuficiència és un terme comunament utilitzat en l'economia que indica la condició de les persones, llocs, mecanismes, societats, sistemes industrials o nacions que lluiten per la seva autoabastament o que rebutgen tota ajuda externa. Es pot trobar o proposar en països amb els suficients recursos naturals per a no haver de disposar d'importacions de cap tipus.", "label": "Política" }, { "sentence": "La burocràcia (literalment el \"poder de l'oficina\") és el conjunt de tràmits i regles que regulen les societats complexes, provinents de l'administració i de les lleis que s'apliquin en cada cas. Inclou un seguit de tasques especialitzades de gestió, tant del govern com dels serveis civils, una jerarquia i documents que registren els diferents passos i protocols. Usualment s'empra amb un sentit despectiu.", "label": "Política" }, { "sentence": "El terme col·laboracionisme (derivat del francès collaboration) designa tota mena d'activitats fetes amb intenció d'auxiliar o cooperar amb l'invasor en un país ocupat. Entès com a forma de traïció, el col·laboracionisme fa referència a la cooperació del govern o dels ciutadans d'un país amb les forces d'ocupació enemigues. L'actitud oposada al col·laboracionisme —la lluita contra l'invasor— és representada històricament pels moviments de resistència. Els motius dels col·laboracionistes solen ser l'afinitat ideològica, la simpatia envers l'enemic o la coincidència d'objectius; en alguns casos, perquè esperen obtenir guanys, enriquiment o favors de l'enemic. També hi pot haver col·laboracionistes forçosos, que en són per coacció o fins i tot per por.\nEl terme va ser introduït, durant la República de Vichy (1940-1944), a la França ocupada, pel mariscal Pétain en un discurs emès per ràdio el 30 d'octubre de 1940, en què exhortava els francesos a col·laborar amb l'invasor nazi. Posteriorment, la paraula passà a designar l'actitud de governs de països europeus que donaren suport a l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. De col·laboracionisme també n'hi va haver en major o menor grau a Bèlgica, als Països Baixos, a l'Estat hel·lènic (1941-1944), a Croàcia, a Eslovàquia, a Hongria i a Noruega. Sovint els col·laboracionistes procedien de grups nacionalistes i minories ètniques oprimides (croats, eslovacs, ucraïnesos, etc.) que veien en els alemanys uns aliats que podien afavorir llur alliberament nacional.Van ser col·laboracionistes notoris Pierre Laval a França, Milan Nedić a Sèrbia, Léon Degrelle i Staf de Clercq a Bèlgica i Vidkun Quisling a Noruega. Aquest darrer va encapçalar un govern afí a l'Alemanya nazi. Precisament, la paraula quisling va esdevenir en diverses llengües sinònim de col·laboracionista.A l'Àsia van ser col·laboracionistes l'estat-titella del Manxukuo amb l'emperador Pu Yi i el règim establert per Wang Jingweia Nanquín.", "label": "Política" }, { "sentence": "Les teories de comportament polític, com aspecte de la ciència política, intenten quantificar i explicar les influències que defineixen les visions polítiques, ideologia i els nivells de participació política d'una persona. Els investigadors que més hi han influït són Karl Deutsch i Theodor Adorno.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un conflicte social és una forma de conflicte generalitzat entre grups socials rellevants que constitueixen una societat. Segons Lewis A. Cosir, ha de ser concretament una lluita pels valors i per l'estatus, el poder i els recursos escassos en el curs de la qual els oponents desitgen neutralitzar, danyar o eliminar als seus rivals. Un conflicte entre grups passa a ser un conflicte social quan transcendeix l'individual o grupal i afecta a la pròpia estructura de la societat o al seu funcionament. Per Ralf Dahrendorf, el conflicte és un fet social universal i necessari que es resol en el canvi social.\nVariants de la concepció de conflicte social depenen sobre assumpcions més generals o bàsiques sobre la societat o naturalesa humana. Para versions \"moderades\" del conflicte, aquest no només coexisteix sinó té un paper compartit amb la cooperació per establir estabilitat o cohesió social (veure, per exemple, costum) Aquestes visions permeten a percepcions funcionalistes o estructuralistes construir teories del conflicte que conceben tant el conflicte mateix com altres institucions \"negatives\" com posseint un rol social en la mantenció i evolució d'ella i les seves institucions. (que aquest conflicte, si és pròpiament controlat (veure, per exemple, negociació), es transforma en font d'innovació i evolució cultural)Visions més radicals es poden traçar a la visió original de Hobbes, segons el qual la societat està en canvi constant i és integrada per elements contradictoris. Aquest canvi social i aquests elements contradictoris obvien la necessitat d'explicar el canvi social però necessiten una de l'estabilitat o permanència de les institucions. Aquesta es troba en la coacció. Això al seu torn dona origen a dues visions: la clàssica o conservadora, d'acord amb la qual aquesta coacció dona, o pot donar, origen a abusos de poder, que han de ser acceptats a fi de garantir el bon funcionament social (posició de Hobbes mateix). Dins d'aquesta posició general hi ha visions més moderades que advoquen per un estat que millori les condicions o abusos més extrems a fi d'evitar revolucions. (veure Lorenz von Stein) (cal notar que una de les diferències principals entre Hobbes i von Stein -diferència de la qual von Stein estava perfectament conscient- és que entre els períodes que ells van viure va succeir la Revolució francesa)\nLa segona versió de la visió radical és la de Marx. Para ell, les contradiccions socials de Hobbes existeixen sobre una base fonamental: l'objectivitat econòmica. Aquest conflicte central s'expressa o té repercussions en la superestructura social, per exemple, en la ideologia (veure lluita de classes). D'acord amb Marx aquest conflicte no pot ser, es tracti com es tracti, ameliorado sinó que, per contra, és un que s'aguditza.\nAltres seguidors d'aquesta segona versió de la teoria conflictista radical són C.W. Mills segons el qual les contradiccions o la coacció de Hobbes genera \"elits del poder\". El mateix Lewis A. Cosir i Ralf Dahrendorf, a més, Oscar Lewis, Anthony Giddens, Alain Touraine, etc.\nS'ha de fer un esment especial de Max Weber per qui aquestes consideracions signifiquen que l'Estat (que Weber concep com tenint el monopoli de la força) va, inevitablement, cap a una estructura racional-legal de l'autoritat, utilitzant una estructura burocràtica a fi de guanyar acceptabilitat. No obstant això, per a ell, la política es deriva inanbigüamente del poder (entès com la capacitat de prendre decisions i imposar-les a uns altres), política s'entén com qualsevol activitat a la qual pot dedicar-se l'estat per influir sobre la distribució relativa de força. La qüestió central és la transformació d'aquesta força de violència nua en força legitima, la qual cosa s'aconsegueix, com s'ha dit, a través de la construcció d'estructures burocràtiques, és a dir, regulades i sustentades.\nEncara que Weber no va negar que l'ordre econòmic determinés l'ordre social i polític, la concepció weberiana de les classes econòmiques és més àmplia que la marxista, en què la pertinença a classes no es determina solament per la posició en relació al mitjà de producció que els individus posseeixin. Weber va introduir tres dimensions al llarg els quals s'estratifica socialment als individus, incloent l'estatus i un sistema d'estratificació d'acord amb el consum de béns (veure Estratificació social). No obstant això, una vegada que un grup o classe ha obtingut un estatus elevat a través de certs assoliments, els seus membres tendeixen a limitar les oportunitats que altres individus les substitueixin, la qual cosa al seu torn genera conflictes que poden fins i tot desembocar en revolucions. Així, aquesta teoria pot ser vista a vegades com una part de la teoria social evolucionista o, de vegades, com a part d'una percepció fortament influïda per visions tals com la de Marx o la de von Stein.", "label": "Política" }, { "sentence": "La consciència de classe és un concepte propi del socialisme i prové principalment de la teoria marxista, que fa referència a la possibilitat que una classe social tingui consciència de la seva pròpia posició social i de la seva capacitat d'actuar per promoure els seus interessos.", "label": "Política" }, { "sentence": "Contracte social és una expressió que s'utilitza en filosofia, ciència política i sociologia en al·lusió a un acord real o hipotètic realitzat en l'interior d'un grup pels seus membres, com per exemple el que s'adquireix en un estat en relació als drets i deures de l'estat i dels seus ciutadans. Es parteix de la idea que tots els membres del grup estan d'acord per voluntat pròpia amb el contracte social, en virtut de la qual cosa romanen en dit grup.\nEl contracte social, com a teoria política explica, entre altres coses, l'origen i propòsit de l'Estat i dels drets humans. L'essència de la teoria (que la seva formulació més coneguda és la proposta de Jean-Jacques Rousseau) és la següent: per a viure en societat, els éssers humans acorden un contracte social implícit, que els atorga certs drets a canvi d'abandonar la llibertat de la qual disposarien en estat de naturalesa. Sent així els drets i deures dels individus, les clàusules del contracte social; i l'Estat, l'entitat creada per a fer complir amb el contracte. De la mateixa manera, els homes poden canviar els termes del contracte si així ho desitgen; els drets i deures no són immutables o naturals. D'altra banda, més drets implica majors deures i menys drets, menys deures.", "label": "Política" }, { "sentence": "En la biologia evolutiva, coopció és un sinònim d'exaptació que es refereix al canvi en la funció d'una adaptació, i és un terme molt similar a la preadaptació.\nEn la sociologia, coopció es refereix a una idea que s'incoprpora en el corrent general cultural.La Cooptació, coopció o cooptar es refereix a una acció feta en un gran nombre de camps on un oponent és anul·lat o neutralitzat per absorció, però hi ha també altres accepcions.\nAquest terme es pot referir a una elecció en la qual els membres del comitè o grup similar voten per tal de suplir una vacant en aquest comité o grup. Quan s'elegeix un petit comitè fent servir el mètode de la representació proporcional, una coopció pot no ser adequada, ja que els nous membres elegits no representaran necessàriament els interessos del grup representat pel membre vacant.\nÉs un sistema d'elecció dels nous membres d'un organisme o comunitat basat en la designació pels membres que ja formen part d'aquella instància. S'utilitza per exemple per designar els administradors de les Societats anònimes a França.\nTambé es pot referir a la tàctica de neutralitzar o guanyar sobre una minoria mitjançant la seva assimilació dins del grup cultural establert.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Democràcia ètnica és un concepte introduït pel professor Juan José Linz de la Universitat Yale el 1975, i posteriorment pel professor Sammy Smooha, sociòleg de la Universitat de Haifa, per descriure sistemes polítics que funcionen segons el principi democràtic, però tracten un determinat grup ètnic de manera particular respecte al conjunt.", "label": "Política" }, { "sentence": "Doomer i doomerism són termes que van sorgir principalment a Internet per descriure persones preocupades per problemes globals com la superpoblació, el pic del petroli, el canvi climàtic i la contaminació. Alguns doomers afirmen que hi ha la possibilitat que aquests problemes provoquin l'extinció humana.Alguns malthusians han relacionat el doomerisme amb el malthusianisme, una filosofia econòmica que sosté que l'ús dels recursos humans eventualment superarà la disponibilitat de recursos, donant lloc al col·lapse de la societat.", "label": "Política" }, { "sentence": "Un estat multinacional és un estat-nació compost per diverses cultures, en ocasions rivals, que barallen pel seu control. En ell és freqüent una situació tibant, però pot arribar a estabilitzar-se per llargs períodes si l'equilibri de poder s'administrara acuradament.\nLa majoria d'aquests estats solen concloure les disputes amb una opció dins d'un xicotet conjunt:\n\nuna federació que delega a cada nació algunes competències dins de l'estat, com el cas del Canadà, Suïssa, Rússia, Índia, Nigèria com a Estats Autònoms; Bolívia, Equador, Bèlgica, Espanya, Xina, Nicaragua com a Regions Autònomes; Guyana, Finlàndia, Macedònia del Nord com a Municipis Autònoms; Colòmbia, Veneçuela, Mèxic com a Localitats Autònomes. Aquest tipus d'Estat és conegut sovint com a Federació Multicultural.\nsecessió d'una nació dins del estat, com la partició amistosa de Txecoslovàquia en Eslovàquia i la República Txeca.\nguerra civil que condueix a una secessió, federació o un nou equilibri de poder que situa a una de les nacionalitats subordinada a una altra, cas de la guerra entre hutus i tutsis a mitjan dècada dels 90 en Ruanda.La llengua és una qüestió important en quasi totes les divergències culturals i polítiques. La colonització ha derivat en molts estats multiculturals, incloent els Estats Units, Canadà, Mèxic i quasi tots els de Sud-amèrica. Haití i la República Dominicana comparteixen l'illa de L'Espanyola i parlen idiomes diferents, sent una illa binacional --una illa amb dos estats, com Xipre, encara que un dels estats allí presents no està reconegut per cap altre país que Turquia.\nUn estat multinacional requereix un gran esforç per a mantenir-se unit. L'èxit o el fracàs dependran de la creació d'una societat multiètnica. Hi ha no obstant això pressions militars i econòmiques externes que poden originar la distinció d'un grup social dins d'un estat. Així doncs, un estat multinacional no sempre implica una societat multiètnica. Hi ha diversos pobles o nacions units per una altra cosa que per l'ètnia, com per exemple la religió. Hi ha també nacions que no tenen cap estat, o que estan dividides en diversos estats, com els kurds, poc integrats en diverses societats feblement multiètniques, alguns dels quals, com l'Iraq o Turquia, poden denominar-se estats multinacionals.", "label": "Política" }, { "sentence": "Charlotte Perkins Gilman (Hartford, 3 de juliol de 1860-Pasadena, 17 d'agost de 1935) va ser una escriptora, sociòloga i activista política estatunidenca, molt activa en defensa dels drets civils de les dones entre finals de 1890 i mitjans de 1920. La seva obra més coneguda és El paper de paret groc (1892), un relat breu amb trets autobiogràfics escrit després d'una profunda depressió postpart. La seva utopia Terra d'elles (1915) és considerada la precursora de la ciència-ficció feminista moderna. La seva figura servirà de model per a futures generacions de dones a causa de les seves idees i el seu estil de vida poc convencional per l'època.", "label": "Política" }, { "sentence": "Gàbia de ferro és un concepte sociològic encunyat per Max Weber que es refereix a l'augment de la racionalització de la vida social, sobretot en les societats capitalistes occidentals. La gàbia de ferro crea un sistema basat en l'eficiència teleològica, el control i el càlcul racional. Així mateix, Weber va descriure la burocratització de l'ordre social com \"la nit polar de gelada foscor\". L'expressió gàbia de ferro (iron cage) procedeix de la traducció que Talcott Parsons va fer en 1958 del llibre L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme.", "label": "Política" }, { "sentence": "El dret de cuixa o, en llatí vulgar medieval, ius primae noctis (també, antigament, \"dret de pernada\") seria un hipotètic dret o privilegi del senyor de mantenir relacions sexuals amb una dona del seu domini en la seva nit de noces, i per tant a gaudir de la seva virginitat, o bé qualsevol altre nit o dia.\nEls privilegis o drets del mascle alfa o mascle dominant han format part de la majoria de les societats humanes que han existit fins ara i continuen existint en determinats indrets. Reductes d'això, que encara es practiquen en entorns extremadament masclistes, són el dret del marit de tenir relacions sexuals a voluntat amb la seva dona i el dret d'homes poderosos a tenir-lo amb les dones amb menys poder, sovint treballadores o candidates a treballar per a ell. Aquestes pràctiques poden ser acceptades per la societat malgrat el no consentiment o consentiment no lliure de les dones afectades, de la mateixa manera en què es podria haver acceptat el ius primae noctis en altres èpoques.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'anomenat monopoli en l'ús legítim de la força física, conegut en la seva forma abreujada no sense certa controvèrsia com el monopoli de la violència és un terme provinent de l'alemany Gewaltmonopol des Staates. Aquest concepte, proposat pel sociòleg Max Weber en el seu assaig La política com a vocació (1919), defineix l'Estat com qualsevol \"comunitat humana que (exitosament) reclami el monopoli de l'ús legítim de la força física en un espai físic\". Per tant, \"l'estat modern és una afiliació obligatòria que administra la dominació\". En altres paraules, Weber descriu l'Estat com una organització qualsevol que exitosament garanteixi el dret excloent a utilitzar violència física directa contra els membres del seu domini territorial, amenaçar de fer-la servir, o a autoritzar a tercers d'emprar-la.\nAquesta definició de Weber implica al seu temps una correspondència essencial entre el poder sobre un territori i l'Estat. Un tal monopoli, segons Weber, hauria d'assolir-se a través d'un procés de legitimació. Segons Raymond Aron, les relacions internacionals es caracteritzen per l'abneica de l'ús legítim de força en la relació entre estats.", "label": "Política" }, { "sentence": "El poder popular és un concepte que implica l'exercici efectiu per part del poble organitzat de manera democràtica i participativa dels diferents aspectes de la seva vida en comú. Aquest concepte és usat per l'esquerra política i pel socialisme llibertari. En el socialisme llibertari, a més, s'enfoca en l'autonomia i l'autodeterminació de la població també davant el poder estatal.", "label": "Política" }, { "sentence": "La política cultural, entesa com a ciència, art o opinió referent al govern o a l'organització i a l'administració d'un estat en els seus afers públics, en aquest cas la cultura, és la determinació d'uns valors que s'han de potenciar en una societat, uns objectius i unes prioritats en la intervenció, unes estratègies per a assolir millor els resultats i una dotació de recursos necessaris perquè tot sigui possible. La planificació és el pas de la política a l'acció permetent traduir a projectes d'actuació concrets allò que des de la política es vol obtenir.\nTots els agents que intervenen en el camp cultural, públics, privats i associatius, tenen, d'una manera o d'una altra, una política pròpia. Aquesta es pot dur a terme gràcies a la feina d'un conjunt divers de professionals de la gestió cultural, amb el concurs de persones voluntàries en el cas de les associacions, que intervenen en múltiples sectors de la cultura (arts escèniques, música, patrimoni…), desenvolupant les funcions pròpies de la política cultural (foment de la creació, formació, difusió, etc.), i tot això des de perfils professionals complementaris entre ells (direcció, gestió, producció, etc.).\nHi ha diferents models de política cultural, des de les més intervencionistes fins a les més liberals, però totes acaben desenvolupant, amb més o menys intensitat, les mateixes funcions en els mateixos sectors.", "label": "Política" }, { "sentence": "Regne Ermità és un terme que s'utilitza per referir-se a qualsevol país, organització o societat que voluntàriament se separa, sigui metafòricament o físicament, de la resta del món. El país d'Àsia oriental de Corea del Nord es considera comunament un exemple excel·lent de regne ermità, i el terme s'usa contemporàniament per descriure aquest país.\nLa Corea de l'època de la dinastia Joseon va ser el primer subjecte en què es va usar el terme, al llibre de 1882 de William Elliot Griffis Corea: The Hermit Nation, i Corea també es va descriure amb freqüència com un Regne Ermità fins al 1905 quan es va convertir en un protectorat del Japó.Avui, el terme és sovint aplicat a Corea del Nord en notícia i mitjans de comunicació socials, i el 2009 va ser utilitzat per la Secretària d'Estat dels Estats Units Hillary Clinton.\nEl terme “Regne Ermità” ha estat col·loquialment sovint descrit pels habitants locals d'Austràlia Occidental des d'altres ciutadans d'altres estats durant la pandèmia de Covid-19 i també per part d'alguns mitjans de comunicació que descrivien la situació del país d'Austràlia aïllada de l'escena global.", "label": "Política" }, { "sentence": "La societat civil designa el conjunt de les organitzacions i institucions cíviques voluntàries i socials que formen la base d'una societat activa, en oposició a les estructures de l'estat i de les empreses.Aquesta definició inclou, doncs, les organitzacions no lucratives o no governamentals com a les associacions i fundacions.\nEncara que les entitats de la societat civil no tenen per què ser necessàriament polítiques, solen tenir influència en l'activitat política de la societat de la qual formen part.", "label": "Política" }, { "sentence": "El vot dual és el vot a diferents partits polítics per part dels electors segons el tipus d'eleccions a les quals siguin convocats. Aquest fet es pot referir a vots efectuats el mateix dia o emesos en dies diferents. Exemples d'aquest fet serien el comportament dels electors a Catalunya així com a d'altres comunitats autònomes de l'Estat Espanyol com Euskadi, Balears o el País Valencià. Un altre exemple serien les eleccions a governador de Montana i per a la presidència dels Estats Units de 2004. Mentre que George W. Bush, del partit republicà guanyà al candidat demòcrata John Kerry per 59% a 39%, el candidat demòcrata a governador Brian Schweitzer derrotà al seu adversari republicà per 50% a 46%.No s'ha de confondre aquest comportament electoral amb el vot plural (també anomenat vot dual en el cas de dues opcions) que consisteix a poder escollir més d'un representant en una mateixa elecció.", "label": "Política" }, { "sentence": "Una fàbrica d'idees o laboratori d'idees, conegut en anglès com a think tank, és una institució de recerca que ofereix consells i idees sobre assumptes polítics, econòmics, ecològics, socials o militars. N'hi ha que són independents, altres tenen connexions estretes amb partits polítics, lobbys de grups d'interés o d'empreses, institucions acadèmiques… Normalment aquest terme es refereix específicament a organitzacions on un grup d'estudiosos pluridisciplinaris elaboren anàlisis i recomanacions polítiques. El nom prové de l'anglès, per l'abundància d'aquestes institucions als Estats Units, i significa dipòsit on es pensa.\nSolen ser instituciós privades (sovint sota la forma de fundació o entitats sense ànim de lucre). Sobretot als Estats Units, n'hi ha que són molt influents en la política del país. A Europa tals institucions han començat a aparèixer, però llur capacitat d'influència sobre la política dels estats encara està molt lluny de la influència que tenen les americanes.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'Acadèmia Xinesa de Ciències Socials (o CASS, pel seu acrònim en anglès), amb orígens històrics en l'Acadèmia Sínica durant l'era de la República de la Xina, és la principal organització nacional de recerca acadèmica integral de la República Popular de la Xina per a l'estudi en els camps de la filosofia i les ciències socials. Té com a objectiu avançar i innovar en la recerca científica de la filosofia, les ciències socials i la política. Va ser descrit per la revista Foreign Policy com el principal think tank d'Àsia. Està afiliada al Consell d'Estat de la República Popular Xina.", "label": "Política" }, { "sentence": "Atlas Network és la xarxa de think tanks liberals ultraconservadors més important del món. Amb seu a Arlignton, Virginia, es tracta d'una organització fundada el 1981 per Sir Anthony Fisher, empresari britànic, pilot de la Royal Air Force durant la Segona Guerra Mundial i mecenes de diverses fundacions de pensament liberal. La xarxa està integrada per gairebé 500 think tanks d'arreu del món, entre els quals destaquen el Cato Institute i l'American Enterprise Institute (AEI) o l'Heritage Foundation afí al partit republicà dels Estats Units, el Fraser Institute canadenc; l'Adam Smith Institute (ASI) i l'Institute of Economic Affairs (IEA) al Regne Unit; l'Institut Timbro a Àustria o el Centre for Civil Society a la Índia.\nAls Estats Units, Atlas ha rebut finançament de les fundacions de la família Koch, saga empresarial reconeguda pel seu suport als grups de dreta neoconservadora més radical, entre altres. L'Atlas Network disposava de connexions directes amb els principals funcionaris de l'administració Trump i dóna suport a més de 450 organitzacions de tot el món per promoure la seva visió del \"lliure mercat\", un eufemisme per referir-se a polítiques per eliminar les regulacions governamentals, retrocedir les lleis mediambientals, rebaixar impostos a les grans fortunes i emrpeses i reduir la despesa pública en els interessos dels grans empresaris que la financen. Els grups de reflexió d’Atlas Network estan finançats per alguns dels principals productors i finançadors de combustibles fòssils nord-americans que han fomentat el negacionisme de la ciència del clima, com els esmentats germans Koch (a través de la Fundació Koch i Donors Trust), ExxonMobil i MasterCard.\nA Europa, la xarxa Atlas Network ha estat involucrada en diverses iniciatives de la dreta més conservadora i radical. Al Regne Unit, impulsà activament grups, think thanks i lobbies de dreta radical partidaris de les campanyes de Boris Johnson, el hard brexit i campanyes de negació del canvi climàtic i antiecologiestes. Segons el diari britànic The Guardian:\"Una estratègia clau d’Atlas consisteix a utilitzar els mitjans de comunicació per donar forma al debat polític. En fomentar la creació de més i més grups de pensament, una línia de producció interminable de nous \"instituts\", \"centres\" i \"fundacions\", les sigles dels quals es difonen, la xarxa pot generar un \"riu constant de comentaris\" a partir dels seus experts. Els mitjans britànics predominantment de dreta són feliços de donar-los espai. Això dóna la impressió d’un ampli suport a allò que pot ser un punt de vista minoritari o marginal\".A Espanya són membres de la xarxa Atlas institucions com la Fundación para el Análisis y Estudios Sociales (FAES) dirigida per José Maria Aznar, o la Red Floridablanca, que aplega els joves dirigents més dretans del Partit Popular.A Amèrica Llatina les empreses i fundacions de la Atlas Network, com la Fundación Libertad amb dirigents com Mario Vargas Llosa (Perú), Sebastián Piñera, (Xile) o Guillermo Lasso (Equador), Alejandro Chafuen (Argentina) han protagonitzat les campanyes de la dreta contra els governs progressistes del continent. Al Brasil, la quinzena de grups de pressió i think tanks d'Atlas han destacat en el seu suport al govern ultradretà de Jair Bolsonaro, la campanya contra els governs del PT de Lula Da Silva i Dilma Rouseff i l'impuls mesures legals contra els sindicats brasilers i contra les lleis de protecció ambiental. Recentment diversos dels seus líders s'han vist implicats en els casos d'evasió fiscal dels Papers de Pandora. A Argentina, la Xarxa ha impulsat manifestacions i actes contra les mesures antiCOVID, juntament amb altrees grups de dreta.L'Institut Ostrom Catalunya és membre oficial de l'Atlas Network des d'agost del 2020.El 2016, Atlas Network va declarar un pressupost operatiu de més de 15 milions de dòlars.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Carrefour de l'Horloge, anteriorment Club de l'Horloge (1974–2015), és un laboratori d'idees d'extrema-dreta francès, fundat el 1974 i presidit per Henry de Lesquen. L'organització promou una filosofia neo-darwinista, caracteritzada per una forma de liberalisme econòmic influenciat pel nacionalisme ètnic.Nascut com una escissió de GRECE, el Carrefour de l'Horloge comparteix moltes similituds amb la Nouvelle Droite, tot i que destaca per la seva defensa del Catolicisme i del liberalisme econòmic. Com la Nouvelle Droite, utilitzen meta-estratègies polítiques per difondre les seves idees al gruix de la societat; tanmateix, el Carrefour de l'Horloge fa servir mètodes més directes, com entryism als principals partits polítics i espais de poder, juntament amb la creació d'eslògans per influir el debat públic. Són els responsables de conceptes com la prioritat nacional, o la re-informació, i va participar en la difusió dels conceptes \"Gran reemplaçament\" i la \"remigració\" a França.El setembre de 2015, el Club de l'Horloge va ser rebatejat com \"Carrefour de l'Horloge\", i es va fusionar amb les associacions més petites Voix des Français, Renaixement 95, SOS Identité i el Mouvement associatif pour l'union de la droite.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Centre d'Estudis de Temes Contemporanis (CETC) és una unitat dedicada a l'anàlisi i el debat (think tank) amb seu al carrer de la Tapineria número 10 de Barcelona. Va néixer l'any 1989 i actualment està integrada a la Secretaria General del Departament d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat de Catalunya.Els seus directors han estat: Jaume Lorés (1989-1998), Àngel Castiñeira Fernández (1998-2004), Jaume Renyer (2004-2005), Enric Pujol (2005-2006), Joaquim Albareda (2006), Alfred Bosch (2007-2010), Ferran Sáez Mateu (2011-2015) i Quim Torra (2016-2017). L'actual director és Pere Almeda Samaranch.El CETC analitza els principals reptes i debats globals a partir dels monogràfics de la revista Idees, la publicació de pensament contemporani que edita des de l'any 1999. També organitza actes, diàlegs i conferències. El primer monogràfic de la nova etapa digital de la revista es va publicar el març de 2019 i estava centrat en el futur del projecte Europeu. La revista IDEES també ha publicat els dossiers \"Feminisme(s)\", \"Intel·ligència Artificial\", \"Catalunya-Espanya: del conflicte al diàleg polític?\", \"L'Agenda 2030: transformem el món davant l'emergència planetària\", \"En defensa de la democràcia: els drets civils i polítics amenaçats al segle XXI\" i \"Una nova visió per a la Mediterrània\".\nSegons el Decret 83/2019 de reestructuració del Departament d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, al CETC li corresponen les següents funcions:\n\nEstudiar, diagnosticar i avaluar, especialment des del prisma de les relacions internacionals, els fets, els esdeveniments i les tendències de l'entorn contemporani que afecten la realitat catalana i universal, especialment els relacionats amb l'anàlisi i prospectiva dels camps tecnoeconòmic, sociopolític, de gènere, ètic, ideològic, cultural, espiritual, del pensament i dels valors, així com les repercussions que se'n derivin per a la definició de les polítiques del departament responsable de l'acció exterior.\nImpulsar, coordinar i donar suport a l'organització d'activitats i publicacions relacionades amb els diferents camps descrits en la lletra anterior.\nCol·laborar amb i assessorar els diferents departaments del Govern de la Generalitat en l'organització de seminaris, jornades, congressos i conferències vinculats a l'àmbit de les funcions pròpies del Centre.\nCrear espais de debat oberts i plurals per a l'anàlisi de la realitat sociopolítica i de pensament actual.\nImpulsar una xarxa de pensament contemporani a Catalunya conjuntament amb les institucions i centres existents i participar en, col·laborar amb i assessorar altres think tanks i centres anàlegs d'arreu del món.\nIdentificar i impulsar la participació del Govern de la Generalitat i dels diferents actors rellevants en les diferents matèries a Catalunya en els fòrums i debats internacionals i donar a conèixer els principals debats internacionals a Catalunya a través de les activitats pròpies del Centre.\nCoordinar la difusió dels informes i els resultats de les recerques en tots els formats disponibles, i especialment mitjançant la revista editada pel Centre.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Club de Roma és una associació internacional creada el 8 d'abril de 1968 amb base a Alemanya que tracta amb diferents qüestions de política internacional. Els fundadors van ser Alexander King i Aurelio Peccei.Va atraure l'atenció del públic amb l'informe The Limits to Growth (Els límits del creixement), publicat el 1972 i conegut com l'informe Meadows, on predeia que el creixement econòmic no podia continuar indefinidament a causa de la disponibilitat limitada dels recursos naturals, concretament el petroli. La crisi del petroli de 1973 va accentuar la preocupació sobre el problema. Algunes de les prediccions més temudes fetes pel Club de Roma dels anys 70 sobre l'esgotament de recursos no s'han complert encara.\nSegons la seva pàgina web, el formen «científics, economistes, empresaris, funcionaris d'alt nivell, caps d'estat i ex-caps d'estat dels cinc continents que estan convençuts que el futur de la humanitat no està decidit i que cada ésser humà pot contribuir a la millora de les nostres societats». El president del capítol espanyol del club és, des de 2001, Isidre Fainé.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Konrad-Adenauer-Stiftung i.V. (Fundació Konrad Adenauer, KAS) és una fundació política creada el 1955 per la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya per fomentar a nivell mundial els ideals democristians i socialcristians. Té la seu central a Sankt Augustin, prop de Bonn, tot i que disposa de 78 oficines i és present a més de 100 països. És membre del Centre for European Studies, el think tank oficial del European People's Party (EPP).Successora de la Societat de Formació Política Demòcrata Cristiana, fundada el 1956, des de 1964 adquireix el nom del primer Canceller Federal d'Alemanya Konrad Adenauer.\nEl 2017 va fer un informe per reclamar una solució política per a Catalunya.", "label": "Política" }, { "sentence": "La Fundació Rosa Luxemburg (en alemany: Rosa-Luxemburg-Stiftung) és una organització alemanya fundada en 1990 com l'Associació per a l'Anàlisi Social i l'Educació Política. En 1992 va ser reconeguda pel partit esquerrà alemany Partit del Socialisme Democràtic (avui Die Linke) com a organització propera per a l'educació i cooperació internacional. Fomenta el socialisme democràtic a nivell internacional. Per contra del que diu el seu nom, la seva forma jurídica no és la d'una Fundació sinó la d'una «Associació registrada» (Eingetragener Verein - i.V.), com és el cas també d'altres «fundacions» properes als partits polítics. El nom de la fundació és en honor de la política i escriptora Rosa Luxemburg.", "label": "Política" }, { "sentence": "El Groupement de Recherche et d'Études pour la Civilisation Européenne (Grup de Recerca i d'Estudis per a la Civilització Europea\"), més conegut pel seu acrònim GRECE, és un laboratori d'idees etnonacionalistes francès, fundat el 1968 per promoure les idees de la Nouvelle Droite. GRECE va ser fundat per Alain de Benoist.Altres membres destacatas del think tank són Guillaume Faye i Jean-Yves Le Gallou.\nGRECE és profundament oposat al multiculturalisme, a la democràcia liberal, al capitalisme, i es distingeix d'altres organitzacions conservadores pel seu rebuig explícit al cristianisme i pel seu suport del neopaganisme. El grup defensa una revolució conservadora que apunta a rejuvenir el concepte d'identitat pan-europea nacionalista, mentre recolzant la preservació i separació de cultures i grups ètnics a nivell mundial. Els membres han conceptualitzat i difós idees influents en la ultradreta Occidental, com les de etnopluralisme i arqueofuturisme.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'Institut d'Estudis de Seguretat de la Unió Europea (ISS) és un òrgan descentralitzat o agència de la Unió Europea (UE), l'objectiu del qual és ajudar a crear una cultura europea comuna de seguretat i contribuir al debat estratègic.\nAquesta agència contribueix al desenvolupament de la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) disposant d'un caràcter autònom que no representa ni defensa cap interès nacional particular. La seva seu s'ubica a la ciutat francesa de París.\nEl seu director executiu és l'Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat Catherine Ashton.", "label": "Política" }, { "sentence": "L'Institut Universitari Europeu, abreujat IUE (en anglès: (EUI) European University Institute), és un centre acadèmic, d'investigació i documentació especialitzat en estudis de doctorat i postgrau, l'objectiu principal del qual consisteix a fer recerca en l'àmbit de les ciències socials i les humanitats des d'una perspectiva europea.\nLa institució va ser creada el 1972 pels països fundadors de les Comunitats Europees, i va entrar en funcionament a partir de 1976, englobant actualment vint-i-quatre dels vint-i-vuit països membres de la Unió Europea. La seu del centre es troba a San Domenico de Fiesole, Florència, (Itàlia).L'Institut és també seu del Centre Robert Schuman d'estudis avançats, del Programa Max Weber, de l'Acadèmia de Dret Europeu i de l'arxiu històric de la Unió Europea.", "label": "Política" }, { "sentence": "PISM (acrònim de Institut Polonès d'Afers Internacionals, en polonès: Polski Instytut Spraw Międzynarodowych) és una institució del tipus laboratori d'idees establert inicialment a la ciutat de Varsòvia l'any 1947 i amb l'objectiu de recerca en temes de relacions internacionals. Amb una plantilla de 35 persones, el PISM investiga en els camps dels afers de la Unió Europea i també en el seu entorn més pròxim com per exemple Ucraïna, polítiques de seguretat de la UE, control d'armament i energia. El PISM genera informes sobre anàlisi de proliferació d'armament de destrucció massiva (especialment armes nuclears).", "label": "Política" }, { "sentence": "Els objectes de culte són petits articles o souvenirs relacionats amb el culte religiós, com ara: medalles, rosaris, imatges, estatuetes, etc. Els objectes de culte es comercialitzen en establiments especialitzats.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Les pedres Mani són pedres planes, roques o còdols, amb inscripcions amb el mantra de sis sil·labes d'Avalokiteshvara (Om mani padme hum; d'aquí prové el nom de pedra Mani), com a forma d'oració dins el budisme tibetà. El terme pedra de Mani també es pot usar, en sentit general per a referir-se a qualsevol pedra en la qual s'hi inscriu qualsevol mantra o disseny devocionari. Les pedres Mani es col·loquen al llarg de les vores dels camins, carreteres, i rius; també es poden posar apilades formant petites muntanyes o fins i tot parets o murs de relativa llargària. Això es fa com a pregària als esperits, com a preparació per a la futura vida després de la reencarnació o com a protecció contra els mals auguris. La creació i talla de les pedres com a procés devocionari o intencional és una sadhana tradicional de pietat a yidam. Les pedres Mani són també una forma de cintamani.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Una roda de pregària o roda mani (en tibetà: འཁོར་ལོ།, wylie: mani-chos-'khor) és una roda cilíndrica de metall, fusta, pedra, cuir o cotó gruixut, sobre un eix.\nTradicionalment, està escrit a la superfície exterior de la roda el mantra om mani padme hum (en nepal bhasa, ༀམཎིཔདྨེཧཱུྃ།). També de vegades hi ha dibuixos de dakinis, protectors, i molt sovint els vuit símbols auspicis (ashtamangala). Al nucli del cilindre es troba un «Arbre de la vida», sovint fet de fusta o metall amb certs mantres escrits o embolicats al seu voltant. Molts milers (o, en el cas de grans rodes de pregària, milions) de mantres són embolcallats al voltant d'aquest arbre de vida. El mantra om mani padme hum és el més utilitzat, però també es poden utilitzar altres mantres.\nSegons la tradició budista tibetana basada en els textos de llinatge relatius a les rodes de pregària, fer girar aquestes rodes té el mateix efecte meritori que recitar oralment les oracions.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Rosari missioner és un rosari peculiar. Aquest rosari es resa amb la intenció de recordar-se de tots els cristians del món. Va ser ideat per Monsenyor Fulton Shieen, bisbe Nord-americà a mitjans del s. XX. De seguida el Papa Joan XXIII es va convertir en un dels seus principals devots. El Papa resava el Rosari Missioner cada dia.\nLa característica que fa diferent aquest rosari és el fet que les boletes hi són agrupades en 5 colors diferents i que aquests colors representen els 5 continents habitats..\n\nLes boletes s'agrupen en cinc colors diferents\n\nEl primer és de color verd i es resa per Àfrica. El color verd recorda les verdes selves d'aquest continent.\nEl segon és de color vermell i es resa per Amèrica. El color vermell recorda a les persones originàries del continent a les quals se'ls relacionava amb aquest color de pell.\nEl tercer és de color blanc i es resa per Europa. El color blanc recorda a la raça blanca, originària d'aquest continent i al color de les vestidures del Papa, que també té en ell la seva seu.\nEl quart, de color blau i es resa per Oceania. El color blau ens parla d'Oceania, amb els seus milers d'illes escampades en les blaves aigües de l'Oceà Pacífic.\nEl cinquè, finalment, és de color groc i es resa pels habitants d'Àsia. El color groc porta a la memòria l'Àsia, poblat en gran part per races d'aquest color.El res, bàsicament, no difereix en molt. Les tres últimes Ave Maries són:\n\nDéu et salvi Maria, filla de Déu Pare; Verge Santíssima Abans del part; a Les teves Mans posem la nostra Fe perquè la il·luminis; plena ets de gràcia. Déu et salvi Maria, Mare de Déu Fill; Verge Santíssima Durant del part; a Les teves Mans posem la nostra Esperança perquè l'encoratgis; plena ets de gràcia. Déu et salvi Maria, esposa de Déu Esperit Sant; Verge Santíssima Després del part; a Les teves Mans, posem la nostra Caritat, perquè la inflamis; plena ets de gràcia Déu et salvi Maria; temple i Sagrari de la Santíssima Trinitat; Verge concebuda sense pecat original. Déu et salvi reina i Mare de Misericòrdia.El Rosari Missioner té una altra diferència i és a l'hora de resar-lo. Després de cada misteri s'afegeix: \"Santa Maria Reina de les Missions, prega al Senyor Jesús per nosaltres!\" O també es pot dir: \"Santa Maria reina de les Missions! Prega per nosaltres. Sagrat Cor de Jesús; en vós confio!\"\n\nS'Inicia amb el senyal de la santa creu\nEs resa un pare nostre i 1 Ave Maria\nEs resa un pare nostre i 2 Ave Maria\nEs resa un pare nostre i 3 Ave Maria\nEs resa un pare nostre i 4 Ave Maria\nEs resa un pare nostre i 5 Ave MariaAl finalitzar el Rosari es resen tres Ave Maries per demanar l'augment de l'esperit missioner i sobre tot per que aumentin les vocacions sacerdotals, religioses i de laics missioners...", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'Associació de Santuaris Xinto (神社本庁, Jinja Honchō, que es podria traduir al català com Govern princial dels santuaris) és una organització administrativa religiosa que dirigeix als santuaris xintoistes de tot el Japó i alguns a ultramar que en total són vora 80.000. Tot i que la seu de l'associació es troba a Shibuya, Tòquio, prop del santuari Meiji, el temple principal és el santuari d'Ise a la prefectura de Mie.Tot i que la suma sacerdotissa del santuari d'Ise n'és la presidenta, aquest santuari no forma part de l'associació i té una administració pròpia.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'Església de Satanàs és una organització religiosa dedicada al satanisme tal com es codifica a la Bíblia satànica, que no inclou l'ocultisme sinó l'individualisme, el materialisme i l'ego. L'Església de Satanàs es va establir a la Casa Negra de San Francisco, Califòrnia, la nit de Walpurgis del 30 d'abril de 1966, per Anton Szandor LaVey, que va ser el Gran Sacerdot de l'Església fins a la seva mort el 1997. El 2001, Peter H. Gilmore va ser nomenat el càrrec de gran sacerdot, i la seu de l'església es va traslladar a Hell's Kitchen, Manhattan, Nova York. La seu de l'església ara es troba a Poughkeepsie, Nova York.\nL'Església no creu en el diable, ni en una noció cristiana ni islàmica de Satanàs. Peter H. Gilmore descriu els seus membres com a \"ateus escèptics\", abraçant l'arrel hebrea de la paraula \"Satanàs\" com a \"adversari\". L'Església veu Satanàs com un arquetip positiu que representa l'orgull, l'individualisme i la il·luminació, i com un símbol de desafiament contra les fes abrahàmiques que LaVey va criticar pel que considerava la supressió dels instints naturals de la humanitat.\nL'Església de Satanàs descriu la seva base estructural com una càbala que és \"un sistema cel·lular subterrani d'individus que comparteixen la base de la [nostra] filosofia\". La pertinença a l'Església de Satanàs es troba disponible en dos nivells: pertinença registrada i pertinença activa. Els membres registrats són aquells que opten per afiliar-se a un nivell formal omplint el formulari requerit i enviant una quota de registre única. La subscripció activa està disponible per a aquells que desitgin tenir un paper més actiu a l'organització i està subjecta a la realització d'una sol·licitud més completa. L'organització no revela els números de membres oficials. L'Església ofereix serveis de noces, funerals i baptismes als membres. Aquestes cerimònies són realitzades per un membre del sacerdoci de l'Església.\nL'Església manté un enfocament purista del satanisme tal com va exposar LaVey, rebutjant la legitimitat de qualsevol altra organització que digui ser satanista. Els estudiosos coincideixen que no hi ha cap cas documentat de manera fiable de continuïtat satànica abans de la fundació de l'Església de Satanàs. Va ser la primera església organitzada dels temps moderns que es va dedicar a la figura de Satanàs i, segons Faxneld i Petersen, l'Església va representar \"la primera organització pública, altament visible i de llarga durada que va proposar un discurs satànic coherent. \"", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Temple Satànic (The Satanic Temple) és una organització religiosa no teista i organització no governamental dedicada a l'activisme polític i cultural amb seu a Salem, Massachusetts. Part del moviment del satanisme simbòlic o «laveyà» que veu a la figura de Satanàs, no com un ésser real o existent, sinó com a símbol contracultural de rebel·lia i llibertat, però que es diferencia de l'Església de Satan de LaVey pel seu activisme polític i la seva posició ideològica més a l'esquerra, promovent idees humanistes i socioliberals . Gran part del seu activisme es mou entorn de la separació entre l'Església i l'Estat, el racionalisme, l'escepticisme, els drets humans i els drets de les minories. Se l'ha designat també com una paròdia religiosa. Ha presentat diverses demandes davant els tribunals per a fomentar ja sigui la secularitat del govern o bé la inclusió de totes les comunitats religioses. També s'han oposat fermament al càstig corporal en nens iniciant una campanya contra l'abús infantil, contra la discriminació cap a la comunitat LGBT i cap als musulmans. Steve Hill, membre de l'organització i candidat al Senat Estatal de Califòrnia pel Partit Demòcrata és el primer polític obertament satanista del qual es té notícia. Va rebre cobertura mediàtica al novembre de 2015 quan es va oferir a brindar protecció voluntària a qualsevol musulmà que se sentís temorós de represàlies violentes arran dels atemptats de París.El Temple Satànic es va distanciar de les posicions més a la dreta pròpies de l'Església de Satán fonamentades en el nietzscheanisme i el Darwinisme social acollint idees de l'humanisme i el liberalisme cultural situant-se més a l'esquerra de l'espectre. Tampoc comparteix les creences sobrenaturals i esotèriques del laveyanisme. El grup dóna suport al dret de la dona a l'avortament i a l'educació laica.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Una processó o professó és un passeig d'una icona sagrada per una vila o cap a un indret rellevant, com ara un santuari o ermita que permet la participació dels fidels. Algunes són especialment conegudes, com les professons catòliques a Espanya, molt habituals per Setmana Santa.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Processó dansant d'Echternach és una processó religiosa que té lloc cada any el dimarts de Pentecosta, a Echternach.\nLa melodia s'assembla a una polca, els participants discuteixen, saltant en fila, pels carrers de la ciutat fins a arribar a l'abadia d'Echternach, on es troba el sepulcre de Willibrord. Aquesta processó, que atreu turistes de tots els països veïns del Gran Ducat de Luxemburg i un gran nombre de bisbes, és un esdeveniment internacional. Els ballarins, avancen tres passos per retrocedir a continuació dues passes, és l'origen de l'expressió: «No sigui a Echternach».", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Processó dels Misteris o del Silenci, és una tradició religiosa catòlica de Badalona (Barcelonès). Es tracta de la tradició més antiga de la ciutat i una de les processons més antigues documentades de Catalunya i d'Espanya. Se celebra en el marc de la Setmana Santa, la nit del Dijous Sant.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Processó del Puro fou una processó laica que se celebrava el 16 de febrer a Cervera fins a l'any 1936, amb un itinerari que anava de l'Ajuntament fins al cementiri en el qual alguns homes anaven amb el puro encès a diferència de les processons religioses.Aquesta processó era en record de la Tercera guerra carlina, quan els carlins van intentar conquerir Cervera, ocupada per les forces liberals. L'atac es va produir la matinada del 16 de febrer de l'any 1875 i l'aferrissada lluita va durar quasi tot el dia. La batalla acabà amb un balanç de 48 morts i 260 ferits entre banda i banda (16 morts i 60 ferits de bàndol liberal i 32 morts i 200 ferits del bàndol carlí). Els noms dels carrers Burgos, Sòria, Combat, Victòria i Rondes, que va decidir l'Ajuntament l'any següent a l'escaramussa, el 1876, encara avui recorden aquell fet. A l'acabar la guerra, al mig del cementiri s'alçà un monument en forma de monòlit en memòria de tots els que havien perdut la vida. La historiografia romàntica local ha volgut veure un signe de concòrdia en aquell monument i en la processó, que, no obstant, va ser objecte de pol·lèmica política al començament del segle xx. Els campaners, cada any, el dia de la batalla realitzaven 48 repicons, recordant tots els homes que havien perdut la vida. El 1940, un grup de joves feixistes cerverins van enderrocar el monument.\nEl Centre Municipal de Cultura (CMC) organitza actualment la processó del Puro, ja recuperada per al calendari festiu cerverí, i que ha esdevingut un passeig i un espai de tertúlia per a tots els cerverins i entitats locals, que serveix per honrar les tradicions del passat i que el 2014 homenatja totes les persones que \"han patit, pateixen i patiran\".", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Rodella de Montboló és una processó religiosa que es fa cada 30 de juny. Surt del municipi vallespirenc de Montboló, baixa fins a Arles i acaba a l'església de Santa Maria, que serva les relíquies dels sants Abdó i Senén. Aquestes, i la rodella, presideixen la Missa de la festa.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Processó de la Sanch (forma antiga emprada tradicionalment de la Processó de la Sang) és una cerimònia anual convocada en algunes comunes de la Catalunya del Nord. Es fa durant el Divendres Sant de la Setmana Santa catòlica. Històricament es feia servir un barret punxegut distintiu i una màscara de roba per protegir la identitat dels presos (de la revenja dels agreujats) que anaven a la celebració anual de la seva ciutat. Aquesta pràctica cerimoniosa es barreja amb les tradicions cristianes de Divendres Sant, i actualment es fa una llarga processó en silenci de persones vestides de negre tocant el tambor seguint una persona amb roba vermella que branda una campaneta, com a part de les celebracions de Divendres Sant.Se n'encarrega de la celebració la confraria de la Sanch (Preciosa Sang del Senyor) fundada l'11 d'octubre de 1416 en l'església de Sant Jaume de Perpinyà, després de la predicació del frare dominic Vicenç Ferrer. Arran de la incorporació de la Catalunya del Nord a França pel Tractat dels Pirineus fou prohibida per ser considerada barroca i espanyola. Tanmateix, es va continuar celebrant extramurs durant un segle.A Perpinyà s'ha revifat la seva pràctica d'ençà 1950 gràcies als esforços del folklorista Josep Deloncle.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La processó del Sant Crist de la Sang se celebra a Palma cada Dijous Sant del segle xv ençà i és l'element entorn del qual sempre han girat tots els actes de la Setmana Santa de Palma. L'element central d'aquesta processó és la imatge del Sant Crist de la Sang, talla anterior al segle xvi i que simbolitza la Sang de Crist. Actualment i d'ençà dels anys cinquanta l'organitza l'Associació de Confraries de Setmana Santa de Palma, integrada per totes les confraries que hi participen i pel Bisbat.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Sant Enterrament de Tarragona és un dels actes de la Setmana Santa de Tarragona, consistent en una processó que comença i acaba a l’Església de Natzaret, fent un ampli recorregut pel centre històric de Tarragona. Declarada Element Festiu Patrimonial d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya, més de 30.000 espectadors s'aglutinen pels carrers de la Part Alta per presenciar en silenci el que el poeta Salvador Espriu batejà com “La Mort caminada”.\nS’inicia sempre a la Plaça del Rei i passa entre d’altres pel Passeig de Sant Antoni, Portal de Sant Antoni, Plaça Sant Antoni, Descalços, Arc de Sant Llorenç, Pla de Palau, Mare de Déu del Claustre, Escrivanies Velles, Plaça de la Seu, Les Coques, Pare Iglesies, Merceria, Plaça de les Cols, Major, Baixada Misericòrdia, Plaça de la Font, Sant Fructuós,Comte de Rius, Rambla Nova, Sant Agustí, Rambla Vella, Sant Oleguer, Baixada Peixateria per acabar allà on havia començat, a la Plaça del Rei. A la processó hi participen els Armats de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Tarragona, els penitents i les dotze confraries i associacions que acompanyen els respectius passos: vint en total.El protocol de la Processó segueix un ordre marcat pel guió i la tradició: cada confraria té la seva posició en la processó i és responsable de dur un o més passos; són els membres de cada confraria qui duen a pes la figura que simbolitza un episodi de la passió i mort de Jesucrist. Molts d’aquests passos van ser destruïts durant la guerra civil espanyola, i es van haver de construir de nou, només alguns com la Jesús de Natzaret. Més de 3.000 persones col·laboren de manera directa en la Processó popular si comptem tots participants i integrants de les bandes de música.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Processó de la Santa Sang (neerlandès: Heilig Bloedprocessie) és una processó catòlica, de data de l'Edat Mitjana, que té lloc cada Dia de l'Ascensió a la ciutat de Bruges.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Processó das Xás o Processó das Xans: processó semblant a la Santa Compaña però que es diferencia que no són fantasmes de morts els quals van en ella, sinó fantasmes de vius.\nMarxen en dues fileres i duen un taüt. Com més prop del taüt van els membres, més imminent és la seua mort. Els quals van més lluny poden tardar fins a tres o quatre anys. El qual es troba amb aquesta processó, només la veu, però no la sent. La trobada es dona quasi sempre en els creus dels camins, on és costum detenir-se amb els difunts perquè els capellans tiren responsos.\nSi el que la troba és un amic dels quals van en la processó, l'única cosa que li fan és dur-lo per l'aire a altra part; si és enemic, li donen una gran pallissa i ho arrosseguen per les esbarzers.\nSón poques les persones que veuen la processó das Xás, perquè per a açò es necessita posseir una d'aquestes condicions: que el padrí de qui la veu resara malament el credo quan ho van batejar, o bé que el cura canviara els sants olis confonent els de l'extrema unció amb els del baptisme. Tal error es pot remeiar batejant-se de nou.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Aquesta és una llista de totes les religions i creences espirituals, inclou tant les practicades hui en dia com les ja no practicades. Es presenten de manera classificada sense estar exemptes de limitacions com és la naturalesa disjunta entre grups de religions.", "label": "Religió" }, { "sentence": "After School Satan és un projecte de programa extraescolar del Temple satànic, una organització religiosa activista política nord-americana amb seu a Salem, Massachusetts i patrocinada per Reason Alliance LTD, una organització sense ànim de lucre 501 (c) 3. Es va crear com una alternativa als grups postescolars basats en cristianisme, com el Good News Club.El Temple Satànic no adora ni creu en un Satanàs literal, ni en res sobrenatural, sinó que utilitza Satanàs com a símbol de la llibertat en les regles religoses del \"camí de la mà dreta\".\nHi ha clubs After School Satan a diverses ciutats dels Estats Units, incloses Atlanta, Los Angeles, Salt Lake City, Pensacola, Washington, DC, Tucson, Springfield, Seattle i Portland.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Akitu (terme acadià del sumeri, Akītum, ezen á-ki-tum, akiti-šekinku (á-ki-ti-še-gur10-ku5) «tall d'ordi», akiti-šununum «sembra d'ordi», babiloni, akitu, també rêš-šattim«cap o començament de l'any») va ser una festa de primavera a l'Antiga Mesopotàmia.\nEl seu nom prové de l'emprat en sumeri, per a «ordi», i originàriament marcava dos festivals que se celebraven al començament de cada un dels dos mitjos anys del calendari sumeri, amb motiu de la sembra d'ordi a la tardor i la collita de l'ordi a la primavera. La religió babilònica va arribar a dedicar-la a la victòria de Marduk sobre Tiamat.\nAl Pròxim Orient, també apareix des de l'antiguitat la noció que els déus determinen el destí de tots els éssers, inclosos els humans, cada vegada que s'arriba a un Cap d'Any. En aquesta data, dictaminen la sort que han de córrer als mesos esdevenidors fins a l'any vinent. S'evoca el cicle de l'etern retorn, que té analogies en innombrables cultures i que a Babilònia queda reflectit en la festa Akitu.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'animisme és la creença que les coses no humanes tenen una essència espiritual. Els neopagans moderns sovint descriuen el seu sistema de creences com a animista. El panteisme, doncs, iguala Déu amb l'existència. L'animisme està present sobretot a l'Àfrica, al sud-est d'Àsia i al Carib, on es barreja amb altres creences.\nL'animisme acostuma a pensar que les ànimes sobreviuen al cos i passen a un món millor o paradís. Algunes comunitats creuen en la reencarnació, i així les ànimes dels éssers i objectes que avui envolten la gent podien ser persones en altres vides, fins i tot coneguts, per la qual cosa proclamen que cal cuidar especialment la relació amb l'entorn, per respectar aquests esperits.\n\nEls cultes animistes donen molta importància a la màgia, als rituals mortuoris i als somnis. En determinats indrets, es lliga també al vudú i al xamanisme.A banda de la religió, hi ha traces d'animisme en molts sistemes de filosofia, com en Plató, Leibniz o l'escolàstica. L'hilozoisme podria ser una variant d'aquest sistema conceptual. Edward Tylor, un dels principals estudiosos del tema, intenta buscar la justificació racional i social que porta a l'expansió de l'animisme. Els seus adversaris li retreuen que no ajudi a esborrar el tòpic que assimila animisme a incultura o a poble primitiu.Es troben indicis d'animisme a l'Àfrica, sud del Sàhara, Austràlia, Oceania, sud-est i centre d'Asia i tota Amèrica. L'arqueologia i l'antropologia estudien l'animisme actualment present en les cultures indígenes. Alguns conceptes antics sobre l'ànima es poden analitzar a partir dels termes amb què aquesta és denominada: per exemple, els lectors de Dant coneixen la idea que els morts no tenen ombra, la qual cosa no és una invenció del poeta, sinó una noció que prové del folklore anterior al cristianisme. A les Illes Canàries, els aborígens guanxes professaven una religió animista (mitologia guanxe).", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'atenisme o atonisme és la religió basada en la veneració d'Aten (el disc solar) com a déu únic, promoguda per Akhenaton al segle xiv, a l'antic Egipte. Popularment se la coneix com l'heretgia d'Amarna o l'heretgia d'Aton, pel seu caràcter d'oposició a les tradicions religioses i litúrgiques de l'època i perquè el centre d'aquest culte a Aton va ser Aketaton (Amarna). La reforma va suposar la introducció del monoteisme en una societat politeista i l'establiment d'un estat confessional per primer lloc a la història, però l'arrelament de les antigues creences va fer que a la mort del faraó desaparegués el culte.\n\nEls precedents es poden trobar en Amenhotep III, qui va escollir Aten com a déu patró, seguint el costum. Però en cap moment es va plantejar prohibir el culte a altres déus o proclamar-lo l'únic existent, com sí que va fer el seu successor.\nAkhenaton va fundar una nova capital, Aketaton (l'Horitzó d'Aton), a l'actual Amarna, per a poder allunyar-se de la influència de la casta sacerdotal, predominant la d'Amon a Karnak (Tebes), defensora de diverses divinitats i va forçar la noblesa a adoptar la nova religió. Entre el poble va repartir figures votives, prohibint la veneració d'altres déus, un decret potser simbòlic (no va haver-hi persecucions massives a la desobediència) però sí rellevant per ser el primer que legislava un afer privat com la creença, un precedent històric per a altres formes de teocràcia futures.\nLa identificació progressiva del monarca amb el déu, que el va portar a canviar de nom i a destruir els temples rivals, va influir en l'art egipci, que seguint les pautes oficials va començar a representar la família reial en posició d'adoració amb uns cànons realistes fins aleshores mai experimentats. També van aparèixer busts de Nefertiti, la seva gran esposa reial, qui va esdevenir una icona de bellesa.\nMalgrat la curta durada de l'atenisme, la seva influència en concepcions posteriors del monoteisme, com l'hebrea, fa que aquesta religió ocupi un lloc destacat en la història.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Bon, Bonpo, Bön, gTsug, gTsug-lag o religió dels Dongba és el nom amb què es refereix a les religions del Tibet anteriors al budisme tibetà. Malgrat tindre elements del xamanisme, no és una religió xamanista. Aquest conjunt de religions tenen unes característiques en comú:\n\nCulte als monarques difunts, enterrats amb els seus béns i familiars pròxims\nPreocupació de la vida terrenal: cerca de l'origen dels patiments\nDéus locals: a alguns dels quals se'ls atribuïa l'origen dels mals, i a són satisfets amb sacrificis (pastíssos semblants a la carn)\nSacrificaven animals.\nEndevinació.Expliquen que l'origen de la religió Bon fou gràcies a en gShen-rab-mi-bo també conegut com a Tonpa Shenrab Miwoche o Tönpa Shenrab o ston pa gshen rabo Shenrab Miwo o Buddha Shenrab o Guru Shenrab o Tönpa Shenrab Miwoche o Lord Shenrab Miwo, al qual també se li atribueix la creació de l'escriptura dongba. D'aquest personatge no hi ha fonts que proven la seua historicitat.Hi ha poques fonts sobre aquestes religions, les quals provenen de l'escola Bon, que es constituí al segle ix. En el segle vii dC es van barrejar amb el budisme i en el segle xiv va esdevenir un tipus especial de budisme.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Caodaisme o Cao Dai (en vietnamita Cao Đài \"Déu suprem\") és una religió sincretista practicada al Vietnam. Fou fundada el 1925 per Ngô Văn Chiêu, funcionari vietnamita sota l'administració francesa, a partir d'una suposada revelació de Déu. Fou proclamada oficialment el 1926 a la ciutat de Tây Ninh i s'organitzà com a comunitat.\nEl caodaisme recull el codi moral del confucianisme, la doctrina de la reencarnació del budisme, les pràctiques ocultistes del taoisme, l'ideal d'amor universal i el monoteisme del cristianisme, i la veneració dels avantpassats de l'espiritisme. Té més de set milions d'adeptes. El seu símbol és l'ull de Déu dins un triangle.\nLa seva estructura és jeràrquica, a la manera de l'Església Catòlica.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Cheondoisme, o Chondoisme en les fonts de Corea del Nord (coreà: Cheondogyo; hanja 天道教; hangul 천도교; literalment: \"Religió del Camí Celestial\"), és un moviment religiós coreà del segle xx, basat en el moviment confuncià del segle xix fundat per Choe Je-u i codificat per Son Byeong-hui. El Cheondoisme té el seu origen en les rebel·lions de camperols iniciades el 1812 durant la Dinastia Joseon.\nEl Cheondoisme és essencialment d'origen confucià, però incorpora elements del xamanisme coreà. Posa en èmfasi en el cultiu de la persona, el benestar en el món, i rebutja la noció de vida després de la mort. Un moviment relacionat és el Suwunisme.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Una confessió religiosa és un subgrup dins d'una religió que funciona sota un nom comú (precisament, en anglès es diu religious denomination), una tradició i una identitat.\n\nEl concepte de confessió religiosa es refereix a una gran varietat de grups d'allò més diversos, pel que fa al nombre dels seus acòlits:\n\nLes diverses variants del cristianisme: l'Església Catòlica Romana, l'Església Ortodoxa i les esglésies ortodoxes orientals (les de tradició copta, les de tradició siríaca i l'Església Apostòlica Armènia), l'anglicanisme i les diverses confessions evangèliques (anabaptisme, Església baptista, Església Episcopal, Assemblees de Germans, calvinisme, presbiterianisme, Església Reformada, luteranisme, metodisme, Moviment de la Santedat, Església Adventista del Setè Dia, pentecostalisme, Moviment Carismàtic i quaquerisme), a més de les anomenades Esglésies liberals (unitarisme i universalisme). I els mormons i els Testimonis de Jehovà, entre moltes altres sectes.\nLes quatre branques principals del judaisme: ortodox, conservador, reformista i reconstruccionista. A més, el judaisme haredí, l'hassidisme i el judaisme ortodox modern.\nEls samaritans, espècie de subgrup jueu que recull elements de l'islam.\nLes dues branques principals de l'islam: sunnisme i xiisme. I també els corrents minoritaris ibadisme i sufisme.\nEls drusos, que es consideren ells mateixos musulmans, però que en realitat practiquen una mena de sincretisme entre l'islam, el judaisme, el cristianisme i el gnosticisme.\nEl bahaïsme.\nEn el cas de l'hinduisme, la deitat principal o la creença filosòfica que identifica cada confessió va acompanyada també d'unes pràctiques religioses i fins i tot culturals particulars. Les principals confessions són el xivaisme, el xactisme, el vixnuisme i la tradició smarta. Sense oblidar el moviment Hare Krixna, per exemple.\nLes diverses variants del budisme: theravada, mahayana i vajrayana. A més, hi ha la gran varietat de tradicions religioses de la Xina: el taoisme, el confucianisme, el xintoisme, el chondogyo, el caodaisme, el yiguandao i altres versions del budisme, inclòs el sincretisme xinès, que és l'amalgama de totes elles.\nEl jainisme.\nEl sikhisme, que és una fusió de l'islam i l'hinduisme.\nL'ayyavalisme.\nLes religions iràniques, que inclouen el zoroastrianisme, el yazdanisme i el gnosticisme.\nEl xamanisme africà.\nLes religions naturals, principalment africanes, americanes i australianes.\nLes diverses versions nacionals del neopaganisme (eslau, celta, escandinau, germànic, grec, etc).\nLa cienciologia, si és que és una confessió religiosa.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El culte domèstic, culte als ancestres o culte als avantpassats és una pràctica piadosa comú a diverses religions basada en la creença que els membres de la família que han mort (ancestres) tenen una nova existència, s'interessen pels assumptes del món i posseeixen l'habilitat d'influir en la sort dels vius.\nTotes les cultures li donen un significat ritual a la mort dels éssers estimats. La meta del culte és assegurar el benestar en la nova existència dels ancestres i la seva bona disposició cap als vius i, de vegades, demanar algun tipus de favor o ajuda. La funció social del culte als ancestres és conrear valors familiars, com la pietat filial, lleialtat a la família i continuïtat del llinatge.\nEs tracta d'una pràctica universal a totes les cultures de maneres més o menys explícites, el culte als ancestres es troba en societats amb qualsevol grau de complexitat social, política i tecnològica, i roman com un notable component de diverses pràctiques religioses en els temps moderns. És especialment central en diverses religions africanes, des de l'animisme fins als ritus Bwiti i al confucianisme, on rep el nom de pietat filial.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El culte ptolemaic a Alexandre el Gran va ser un culte imperial a l'Egipte hel·lenístic dels segles III-I aC, promogut per la dinastia ptolemaica. El nucli del culte va ser l'adoració del deïficat rei Alexandre el Gran, el qual va ser la base del culte als governants ptolemeus.\nEl cap dels sacerdots d'aquest culte va ser el principal sacerdot del Regne dels Ptolemeus, i els anys s'anomenaven amb els noms dels sacerdots titulars (sacerdots epònims).", "label": "Religió" }, { "sentence": "Els dadupanthis (singular dadupanthi) són una secta de l'Índia, principalment al Rajasthan. El 1901 eren 8.871 dels quals el 97% estaven a l'entorn de Jaipur. El seu quarter general és a Naraina.\nLa secta fou fundada per Dadu, que hauria viscut en temps d'Akbar i hauria mort el 1603 a Naraina. El seu ensenyament establia la igualtat entre tots els homes, ser vegetarià, abstenció de licors, i celibat. Els seus preceptes foren compilats en un llibre anomenat Bani guardat al santuari de Dadudwara. A la mort de Dadu els seus seguidors es van dividir en dues tendències: els viraktes (sigular virakta) que consideraven que havien renunciat al món i als seus plaers per dedicar-se a una vida contemplativa i dedicada a l'ensenyament de la doctrina de Dadu, que es caracteritzen per una faixa de roba vermella; i els sadhus o swamis amb un grup especial anomenat \"naga\" (que vol dir \"despullats\", i se'ls donaven perquè només portaven un petit dhoti). En ser celibes recluten els seus membres per adopció entre les classes baixes hindús.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Damanhur és una Federació de Comunitats espirituals situada a la falda alpina del nord del Piemont, Itàlia, entre Torí i Aosta, en un radi de quinze quilòmetres al voltant de la frondosa vall de Valchiusella, una vall encara verda i neta en la que hi viu una comunitat molt activa i plurilingüe de 600 persones obertes a l'intercanvi amb el món i a les diferents cultures dels pobles. Existeixen també ciutadans no residents a la comunitat que viuen a Itàlia i a altres països del món.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El deisme és la creença religiosa en un Déu personal, creador de l'Univers, però que no hi té, posteriorment, cap influència. Els deistes arriben a la creença en un Déu a través de la raó i les experiències personals, no a través de la fe o una revelació. El deisme es va diferenciar del teisme en el segle xvii, i al llarg del segle i també durant el segle xviii, el deisme va tenir molta força al Regne Unit, França i els Estats Units. La figura deista s'exemplificà especialment en la figura del Deus ex machina il·lustrat: Déu com a màquina, que apareix tan sols per resoldre el problema aparentment irresoluble de la Creació del Món.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La direcció espiritual és la pràctica d'estar amb les persones mentre intenten aprofundir la seva relació amb allò diví o aprendre i créixer en la seva pròpia espiritualitat personal. La persona que busca direcció comparteix històries de les seves trobades amb allò diví, o de com està cultivant una vida en sintonia amb les coses espirituals. El director escolta i fa preguntes per ajudar el destinatari en el seu procés de reflexió i creixement espiritual. Els defensors de la direcció espiritual afirmen que desenvolupa una consciència més profunda amb l'aspecte espiritual de l'ésser humà i que no es tracta de psicoteràpia, assessorament o planificació.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Disanites o Deisanites (també daysanites, daysaniyya) foren els deixebles de Bar Daisan (Bardesanes, Ibn Daysan), heresiarca sincretista d'Edessa del segle ii, condeixeble i contemporani del rei Abgar el Gran. El fundador és considerat un fals profeta pels musulmans i un heretge per l'Església catòlica.\nVinculats primer amb els valentinians, van desenvolupar una forma especial de gnosi. Els disanites consideren la llum i l'ombra com l'origen de les coses, del bé i del mal. Professaven una espècie de fatalisme astrològic i el docetisme, i negaven la resurrecció de la carn. Per la posteritat la doctrina disanita fou considerada en la línia dels maniqueus, igual que la dels seus rivals els marcionites.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'estàtua de Bafomet és una escultura de bronze per encàrrec del Temple satànic que representa el símbol alat de l'ocultisme amb cap de cabra. L'estàtua, inaugurada per primera vegada a Detroit el 2015, mesura 8.5 peus (2.6 m) alçada i presenta un destacat pentagrama, així com dos joves somrients que contemplen la figura central asseguda. L'exhibició pública de la peça, o el simple suggeriment de la seva exhibició, ha estat un element clau de les accions del Temple Satànic que defensaven la separació de l'església i l'estat.\n\nEl Temple Satànic va demandar Netflix el novembre de 2018 per l'ús d'una imatge de l'estàtua a Chilling Adventures of Sabrina. El cas es va resoldre extrajudicialment per una suma no revelada i el Temple Satànic va rebre el crèdit per l'estàtua en futures emissions.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Hail Satan? és una pel·lícula documental nord-americana del 2019 sobre el Temple satànic, incloent-hi els seus orígens i l'activisme polític de base. Dirigida per Penny Lane, la pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Sundance del 2019 i es va estrenar als Estats Units el 19 d'abril de 2019, distribuïda per Magnolia Pictures. La pel·lícula mostra als satanistes que treballen per preservar la separació d'església i estat davant el privilegi del dret cristià.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El yazidisme o Iazidisme o Sharfadin és un corrent minoritari; les altres branques, alevisme i yarsanisme, es diferencien del yazidisme perquè no practiquen la taqiyya (dissimular la fe quan està en joc la pròpia vida). És una religió monoteista sincrètica practicada per certs kurds, que barreja antigues tradicions mitològiques regionals amb el mitraisme, el zoroastrisme, el cristianisme i l'islam. El centre de culte principal és Lalish, al nord-est de Mossul, on hi ha el mausoleu del xeic Adí ibn Mussàfir, figura preeminent d'aquesta religió i venerat com a sant. Actualment els seus practicants (anomenats yazidites, yazidís o ezidís) serien entre 900.000 i 300.000, segons les fonts, i són presents principalment al nord de l'Iraq, Síria i sud-est de Turquia, amb comunitats al Caucas i amb una diàspora cada cop més important a Europa. Els yazidites creuen en Déu com a creador del món, el qual va posar-lo sota la custòdia de set Éssers Sants (o àngels) dirigits per Taüs Melek, l'«àngel paó». També creuen en la metempsicosi i la reencarnació. Els seus llibres sagrats són el Kitêba Cilwe (Llibre de la revelació) i el Mişefa Reş (Escriptura negra).En ser una religió estrictament endogàmica i amb poques fonts escrites consultables, ha restat molt poc coneguda fins als anys 1990, donant peu a diverses llegendes i males interpretacions, reflectides a Occident pels primers exploradors europeus. La més recurrent és l'acusació de ser \"adoradors del dimoni\", cosa que ha provocat, per part de l'islam, nombroses persecucions i matances al seu encontre.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'ixikisme (en turc: Işıkçılık o Işık Aleviliği), també conegut com a çinarisme o alevisme ixik, és una religió sincrètica i un moviment religiós entre molts alevis que han desenvolupat una interpretació alternativa de l'alevisme i la seva història. Ha estat organitzat per l'escriptor Erdoğan Çınar, amb la publicació del seu llibre Aleviliğin Gizli Tarihi (La història secreta de l'alevisme) l'any 2004. El llibre d'Erdoğan Çınar va rebre moltes crítiques de les figures religioses alevis.El moviment ixik sosté que el terme alevi deriva dels antics luvis d'Anatòlia i que luvi significa ‘persones de llum’ en llengua hitita, mentre que segons la interpretació tradicional alevi prové de l'àrab علوي, ‘alawī, i per tant significa ‘seguidors d'Alí’.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El culte o religió Kuksu, va ser una religió xamanista del Nord de Califòrnia, Estats Units, practicada en graus diferents per molts amerindis dels Estats Units abans i durant el contacte amb els nouvinguts colons europeus. Aquesta creença es va estendre per nord i centre de Califòrnia, i de la Vall de Sacramento a l'Oceà Pacífic.\nEl Kuksu incloïa complexes cerimònies amb danses i actuacions, usant una vestimenta tradicional. Els homes de la tribu practicaven rituals per assegurar una bona salut, collites i caça abundants, i bon temps. Aquests ritus incloïen una cerimònia anual de dol, ritus de pas, i intervencions dels xamans amb el món dels esperits. Una societat secreta masculina es reunia en locals clandestins per practicar danseu públiques usant disfresses.El Kuksu ha estat identificat arqueològicament pel descobriment dels locals de ball i tambors de fusta usats per a això.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La religió lúvia és el conjunt de pràctiques religioses i mitològiques dels luvites, un poble indoeuropeu d'Àsia Menor que aparegué a finals de l'edat del bronze i visqué fins a principis de l'Imperi Romà. Va estar fortament afectat per influències estrangeres, motiu pel qual no és possible separar-los de cultures veïnes, especialment de la siriana i la religió hurrita. L'element indoeuropeu a la religió lúvia era més fort que en la religió hitita.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El mandeisme (mandeu clàssic: ࡌࡀࡍࡃࡀࡉࡉࡀ, mandaiia; àrab: مَنْدَائِيَّة, mandāʾiyya), també conegut com a sabeisme (àrab: صَابِئِيَّة, ṣābiʾiyya) és una religió gnòstica, monoteista i ètnica. Els seus seguidors reverencien Adam, Abel, Set, Enoix, Noè, Sem, Aram i sobretot Joan el Baptista. Els mandeus parlen una llengua aramea oriental coneguda com a mandeu. Es considera que el nom «mandeu» prové de la paraula aramea manda, ‘coneixement’. A l'Orient Mitjà, però fora de les seves comunitats, els mandeus són sovint coneguts pel terme àrab صُبَّة, ṣubba, ‘sabeus’. El terme ṣubba deriva de l'arrel aramea per a baptisme, que en neo-mandeu és ṣabi. A l'Alcorà, els sabeus (àrab: الصَّابِئُون, aṣ-ṣābiʾūn) són mencionats tres cops, juntament amb els jueus i els cristians. A vegades, els mandeus són anomenats «cristians de sant Joan».Segons Jorunn J. Buckley i altres estudiosos especialitzats en el mandeisme, els mandeus apareixen fa dos mil anys a la regió de Palestina i es van traslladar cap a l'est a causa de les persecucions. Altres autors els atribueixen un origen a la Mesopotàmia sud-occidental. Finalment, alguns estudiosos opinen que el mandeisme és més antic, d'època precristiana. Els mandeus afirmen que la seva religió és anterior al judaisme, el cristianisme i l'islam com a fe monoteista. Els mandeus creuen que descendeixen directament de Sem, el fill de Noè, i dels primers deixebles de Joan el Baptista.La religió mandea ha estat practicada sobretot a la part baixa de les valls del Karun, l'Eufrates i el Tigris i a la regió del Xatt-al-Arab, al sud de l'Iraq i a la província del Khuzestan, a l'Iran. Es creu que hi ha entre 60.000 i 70.000 mandeus al món. Fins a la Guerra de l'Iraq, la majoria vivien a l'Iraq. Molts mandeus iraquians han abandonat el seu país a causa del caos provocat per la invasió de l'Iraq de 2003 i la posterior ocupació militar estatunidenca, així com pel conseqüent augment de la violència sectària per part d'extremistes. El 2007, la població de mandeus a l'Iraq havia disminuït a unes 5.000 persones.Els mandeus han viscut sempre aïllats i gelosos de la seva privacitat. Les notícies sobre ells i la seva religió han vingut principalment de l'exterior, especialment de Julius Heinrich Petermann, un orientalista, de Nicolas Siouffi, un cristià siríac que fou vicecònsol francès a Mossul el 1887, i de l'antropòloga cultural britànica E. S. Drower. Existeix una primera notícia del viatger francès Jean-Baptiste Tavernier, escrita als anys 1650, però és plena de prejudicis.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El maniqueisme és una religió dualista i gnosticista fundada per Mani a l'antiga Pèrsia durant el segle III. Molts elements de la seva doctrina deriven del zoroastrisme, del budisme, del mitraisme i dels cultes babilònics. Es va difondre a la Xina, Àsia Central, Mesopotàmia, Síria, Palestina, Egipte, Àfrica, Hispània, Gàl·lia i Itàlia. Va influir altres religions dualistes i monoteistes contemporànies, com el cristianisme, l'islam, el budisme i el zoroastrisme. A Àsia va perdurar almenys fins al segle XVII.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La mitologia i les creences del poble maputxe es refereixen al món i criatures nascudes de les extensives i antigues creences religioses, al costat d'una sèrie de llegendes i mites que són propis i comuns als diferents grups que componen a l'ètnia maputxe (huilliches, maputxes, pehuentxes i picuntxes, entre altres).", "label": "Religió" }, { "sentence": "La massacre de Vassy (avui Wassy) és un fet històric que va tenir lloc el dia 1 de març de 1562 a Vassy (una ciutat del principat de Joinville que tenia per senyor Francesc de Lorena, duc de Guisa), durant el qual uns cinquanta protestants van ser assassinats i uns cent cinquanta ferits per les tropes del duc de Guisa. Va ser el desencadenant del primer conflicte de les Guerres de Religió a França.\nLa massacre de Vassy es va produir sis setmanes després de la signatura de l'Edicte de Saint-Germain, el 17 de gener de 1562, pel qual el rei Carles IX de França autoritzava als protestants a reunir-se per celebrar el seu culte fora de les ciutats.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Mazdak, Mazdaq, Masdak fou el nom assignat a un cap religiós revolucionari a la Pèrsia sassànida sota Kobad I (488-497 i 499-531). El nom voldria dir \"legitimador\" (en persa Maszak, Mizdak o Muzdak, mentre que el semita Mazdek equival a \"dret\") i es considera que Mazdak era més el nom del moviment i dels seus membres, que el nom del seu cap.\nEl moviment fou fundat per Zaradusht (o Zardusht) fill de Khurragan, mobadh o gran mobhad (sacerdot zoroastrià) de Fasa al Fars. Tot i la identitat de nom amb Zarazustra o Zaratustra (Zoroastre), fundador del zoroastrisme, no hi ha cap relació. Inicialment els membres de la secta foren anomenats Zaradushtakans.\nChristensen identifica a Zaradusht amb un maniqueu de nom Bundos que sota Dioclecià al final del segle III va aparèixer per Roma sostenint opinions contràries a la resta de maniqueus i va marxar a Pèrsia a difondre la seva doctrina on el seu grup fou anomenat \"els de la religió justa\" (derist-denan). Bundos seria un títol honorífic que ve de buyndk, en mitjà persa \"venerable\", i per tant considera que el mazdaquisme seria un moviment reformista maniqueu. Però Klima els considera dos personatges diferents i Yarshater suposa que Zaradusht hauria viscut al segle v, ja que hauria coincidit amb el mil·lenari de Zoroastre calculat vers l'inici del segle v. Diversos estudiosos veuen en el moviment un origen zoroastrià més que maniqueu, si bé sens dubte influït aviat pels gnòstics acostant-lo en certa manera al maniqueisme. Entre les seves propostes s'esmenta \"donar diners al qui en demana, donar una dona en matrimoni a qui demana dona, i al qui demana la saviesa, ensenyar-li les paraules santes\", que estaria agafat del repartiment igualitari dels béns, de les dones i del coneixement esmentat a l'Avesta.\nIbn al-Nadim diu que la secta fou fundada per Mazdak al-Kadim (el Vell) i que els seus membres vivien en comunitat gaudint dels plaers de la vida, menjant i bevent en esperit d'igualtat, i compartint les dones i la família, intentant sempre fer bones accions, sent hospitalaris i evitant vessar sang. Aquest Mazdak el Vell seria uns anys anterior a l'altra Mazdak, Mazdak el Jove, esmentat per Ibn al-Nadim, que apareix al temps de Kobad I com a cap de la secta; algunes fonts l'esmenten com a fill de Bamdah (el que aixeca el sol). Hauria estat un mobhad i Christensen l'identifica amb el bisbe maniqueu Indarazar que segons Joan Malales fou mort pel rei de Pèrsia el 527, el nom del qual derivaria de andarzgar (mestre); Klima en canvi pensa que si Mazdak era un adjectiu epítet, Indarazar seria el seu nom verdader, però com que Indarazar era maniqueu i generalment no s'accepta aquesta condició en els mazdequites, no passa de ser una teoria. Al final del segle v, sota Peroz I (Firuz I 457-484) hi havia hagut una sèrie de desastres (sequera, fam de set anys, i la greu derrota del 484 davant els heftalites) que van fer néixer un sentiment apocalíptic; els conflictes interns i externs delmaven a la noblesa que perdia la seva posició privilegiada; la pèrdua de poder de la noblesa interessava tant al poble com a la monarquia, i el rei s'hauria inclinat cap als zaradushtakans o mazdequites que el podien sostenir contra la noblesa. Les opinions sobre si els afavoria per convicció o per interessos polítics no està resolta i potser les dues coses van tenir la seva importància.\nMazdak predicava gaudir de les coses materials amb moderació i en un orde social i econòmic pacífic, igualitari i no competitiu. Els seus seguidors eren anomenats \"els adeptes de la justicia\" (al-Adiyya) i són comparats als gnòstic carpocracians adeptes a la justícia social. Segons la doctrina de Mazdak, Déu havia posat a la terra els mitjans per viure tothom (arzak) i s'havien de repartir de manera igualitària, i els homes havien actuat injustament quan el repartiment no fou igualitari i el fort va dominar al dèbil. Els cinc gran pecats eren: l'enveja, la còlera, la venjança, l'ambició, i l'avidesa. El repartiment de les dones no s'ha d'entendre en forma de promiscuïtat sexual, sinó en el sentit que tothom es podia casar amb una dona fora de la seva classe social, i potser venia marcat per la necessitat de repoblar el país delmat d'homes per les guerres i les fams; si les dones nobles no es podien tornar a casar per manca de nobles, no es podia augmentar la població; també la terra havia de ser repartida a petits propietaris individuals per restaurar l'agricultura després de les fams. La situació devia ser difícil de controlar i alguns graners a diversos llocs de Pèrsia foren saquejats pels partidaris del repartiment (vers 494 i 495). Si Kobad I seguia donant suport a aquests reformes la noblesa perdria a les seves dones i a les seves terres, així que van deposar a Kobad I (497) posant al tron al seu germà Zamasp (497-499). Si va seguir una autèntica revolta dels camperols (o més aviat revoltes locals múltiples) com \"jacqueries\" o una bagaudia, és objecte de diverses teories, però sembla clar que fou el moment de major revolta al país.\nKobad I es va refugiar amb els hefatlites amb l'ajut dels quals va poder recuperar el tron el 499, retornant a la influència al govern els mazdaquites. Aquest període és descrit sovint com una fase de lluita de classes i conflictes socials. Sembla que els adeptes al mazdequisme eren \"gent del poble\" (al-Tabari) o pobres/populatxo (al-Thaalibi), però se sap que hi havia nobles que eren mazdequites com Siyavash, comandant de l'exèrcit, o el fill gran del rei, Kabus (Kawus) governador del Tabaristan com a Padhashkwar Shah. El rei va provar de convertir als no zoroastrians com els armenis o el rei àrab d'al-Hira al-Múndhir (III) ibn Imri-l-Qays (514-554). Aquest va refusar i fou enderrocat per al-Hàrith ibn Amr al-Kindí (523-527) que no era làkhmida, sinó kinda, al que va intentar fer difondre les idees mazdequistes al Nedjd i Hedjaz, sent adoptada la religió per algun clan de la Meca on va subsistir fins al temps de Mahoma (anomenats zanadika). També es va pressionar als jueus i és possible que aquestos s'haguessin revoltat sota el seu exiliarca Mar Zutra i s'haurien fet independents per un temps a Mahoza prop de Ctesifont als primers anys del segle vi, si bé aquests fets tenen altres interpretacions i fins i tot són jutjats poc versemblants.\nEls mazdequites donaven suport per la successió al tron al príncep Kabus, i l'altra fill Cosroes (després Cosroes I el Just)\nes va aliar al clergat zoroastrià. Mazdak va anar amb els seus a la capital, es diu que cridat a una discussió religiosa, o per proclamar a Kabus. Kobad es va veure pressionat per la força que encara conservaven els grans i el clergat zoroastrià; segons la tradició Cosroes el va convèncer el seu pare de la falsedat de les seves doctrines, però més probablement va haver de cedir per no perdre el poder; Cosroes va fer matar Mazdak amb milers de partidaris (528 o inicis del 529). Quan Cosroes I va succeir al seu pare el 531 es va iniciar una segona persecució dels mazdequites; la secta fou destruïda i els seus llibres cremats. Les classes foren restaurades. Cosroes I va confiscar els béns dels caps mazdaquites i els va donar als pobres, i els que havien agafat béns per la força foren executats i les propietats retornades als seus antics propietaris; els que havien damnat béns van haver de pagar multes o els danys. Els infants de classe disputada serien de la família amb la que vivien i les dones agafades per comuns haurien de rebre una dot satisfactòria per la seva família i llavors podria restar com la seva muller però si no es podia pagar el dot hauria de tornar amb el seu antic marit si en tenia o amb la seva família. Els fills de famílies nobles que havien quedat sense ancestres foren agafats a càrrec del mateix rei; a les noies els va donar dots i els va buscar marits nobles, i als nois els va trobar esposes nobles.\nEls mazdaquites que van sobreviure van haver de fugir a l'Àsia Central fora de l'imperi i hi hauria hagut un centre a la regió de Rayy, regió sobre la qual els sassànides no tenien autoritat almenys plenament. Grups de neomazdaquites s'esmenten per tot l'Iran al segle VII a l'inici de l'islam, sent anomenats mazdakiya a Rayy i Hamadan, i també muhammira (vestits de roig) a Gurgan, i mubayyida (vestits de blanc) a l'Àsia Central. Al segle IX es van fraccionar en diverses sectes designades pel nom dels seus respectius caps i en aquest temps era una doctrina dualista basada en la diferència entre la Llum (que actuava intencionadament) i la Tenebra (que actuava a l'atzar). Les principals sectes neomazdaquites foren els Abu Muslimiyya, els sunbadhiyya, els mukannaiyya (al Khurasan) i sobretot els khurramiyya (a l'Azerbaidjan). D'aquests darrers va sorgir la subsecta Kudhakiyya.\nEls mazdaquites van subsistir a l'Àsia Central fins a l'inici del segle xii a Xahrisabz, Nakhshab i rodalia de Bukharà. A l'Iran vivien entre Hamadan i Zandjan i se'ls esmenta fins al temps dels il-kans, però una derivació, els Maraghiyya, que Mustawfi esmenta al Rudbar de Qazvín al segle xiv, van subsistir en set pobles on foren constatats al segle XX.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El mitraisme o misteris de Mitra era una religió mistèrica molt difosa pels territoris de l'Imperi Romà entre el segle I i el IV dC. Aquesta religió, que retia culte a una divinitat anomenada Mitra o Mitres, procedia d'Àsia i va ser introduïda pels soldats romans, entre els quals hi havia molts adeptes. Existeixen testimoniatges materials de la pràctica d'aquesta religió en nombrosos llocs de l'antic Imperi Romà: a Roma i a Òstia, així com a Mauritània, Britània, la Tarraconense i les províncies frontereres al llarg del riu Rin i del Danubi, consistents en restes de temples, inscripcions i obres d'art que representen el déu o altres aspectes de la religió. Malgrat la relativa abundància de restes arqueològiques, són molt escasses les referències en els textos clàssics a aquesta religió.La pràctica del mitraisme, com la de totes les religions paganes, va ésser declarada il·legal l'any 391 per l'emperador Teodosi.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El monoteisme (del Grec μόνος \"únic\" i θεός \"déu\") és la creença en un Déu únic, sovint amb els dons de l'omnisciència, omnipotència i omnipresència. En la mitologia egípcia antiga ja es practicava el monoteisme sota el déu solar Aton instaurat pel faraó Amenhotep IV (després anomenat Akhenaten, el que agrada a Aton). Avui en dia el concepte acostuma a estar dominat per les Religions abrahàmiques i es contraposa a altres tradicions com el politeisme o el panteisme.\nMalgrat la definició del terme algunes religions poden incorporar variacions quant a la unicitat de la divinitat. La majoria cristians accepten el concepte de la Santíssima Trinitat en el qual Déu es troba englobat en tres personalitats (el pare, el fill i l'esperit sant). També els catòlics veneren els Sants que malgrat no ser divinitats si creuen que poden intercedir màgicament en la vida dels humans.\nAlgunes religions monoteistes actuals (en ordre d'aparició):\n\nZoroastrisme\nJudaisme\nCristianisme\nIslam\nFe bahà'í", "label": "Religió" }, { "sentence": "El notori arrelament és un estatus jurídic que qualsevol confessió religiosa que ho desitgi pot sol·licitar del govern espanyol. Certifica no només la presència a Espanya d'una confessió determinada o el seu arrelament, sinó que aquest resulta destacat.La base jurídica del notori arrelament es troba en el que s'exposa en l'article 7 de la Llei Orgànica 7/1980, de 5 de juliol, de Llibertat Religiosa (LOLR):\n\nEls requisits i el procediment per a l'obtenció del notori arrelament s'han detallat en el Reial Decret 593/2015, de 3 de juliol, pel qual es regula la declaració de notori arrelament de les confessions religioses a Espanya.\nEs tractaria d'un pas previ a la negociació d'acords de cooperació. Ho reconeix la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa (CALR) del Ministeri de Justícia espanyol. Els criteris a estudiar per la seva admissió segons la pràctica habitual del CALR són el nombre de fidels, el temps de presència a Espanya, el grau i homogeneïtat en la implantació i difusió, la història i la representació social. L'evident notori arrelament del catolicisme a Espanya es pressuposa en l'article 16.3 de la Constitució Espanyola:\n\nActualment se li ha reconegut el notori arrelament a set confessions. Durant els governs de Felipe González es va reconèixer, el 14 de desembre de 1984 als jueus i els evangèlics i el 14 de juliol de 1989 als musulmans. El 23 d'abril de 2003, amb el govern de José María Aznar se li va reconèixer als mormons o L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies. Amb el primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero, se li va reconèixer als Testimonis de Jehovà el 29 de juny de 2006 i al budisme el 18 d'octubre de 2007, a petició de la Federació de Comunitats Budistes d'Espanya. En el segon govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el 15 d'abril de 2010, li va ser reconegut a l'església ortodoxa.\nSi bé l'obtenció del reconeixement del notori arrelament és un requisit necessari per a l'establiment d'acords de cooperació, només han arribat a aquests acords de cooperació, signats el 1992, jueus, evangèlics i musulmans. La resta de les confessions, encara que exposen la seva voluntat d'arribar a acords, no els han pogut negociar ja que la política dels governs de José Luis Rodríguez Zapatero va ser la de primar la proposta d'una nova llei de llibertat religiosa que equipararés notori arrelament a acords de cooperació que no va arribar a concretar-se.\nLa definició dels requisits i el procediment per a l'obtenció del notori arrelament s'han redefinit en el Reial Decret 593/2015, de 3 de juliol, pel qual es regula la declaració de notori arrelament de les confessions religioses a Espanya. Els requisits que la confessió que ho desitgi sol·licitar ha de reunir són els següents:\n\nPortar inscrita en el Registre d'Entitats Religioses trenta anys, llevat que l'entitat acrediti un reconeixement a l'estranger de, com a mínim, seixanta anys d'antiguitat i porti inscrita en l'esmentat Registre durant un període de quinze anys.Tenir una presència a, com a mínim, deu comunitats autònomes i/o ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.Comptar amb cent inscripcions o anotacions en el Registre d'Entitats Religioses, entre ens inscriptibles i llocs de culte, o un nombre inferior quan es tracti d'entitats o llocs de culte d'especial rellevància per la seva activitat i nombre de membres.Presentar una estructura i representació adequada i suficient per a la seva organització als efectes de la declaració de notori arrelament.Tenir una presència i participació activa en la societat espanyola.Hi ha alguns grups religiosos que han mostrat el seu interès per sol·licitar el notori arrelament en els últims temps, destacant especialment els hinduistes. Els requisits que planteja el nou marc legal evidencien que s'ha endurit el procediment, de fet en l'actualitat el judaisme espanyol, a qui es va reconèixer el notori arrelament el 1984, no compliria amb els requisits que s'exigeixen des de 2015.\nMés enllà del reconeixement d'aquest estatus legal, només les confessions catòlica, jueva, evangèlica i musulmana tenen signats acords de cooperació amb el govern espanyol, mentre que la resta no ho han aconseguit encara, malgrat la voluntat de totes les parts.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El paganisme germànic fa referència a les diverses pràctiques religioses dels pobles germànics des de l’ edat del ferro fins a la cristianització durant l’edat mitjana. Les pràctiques religioses representaven un element essencial de la primera cultura germànica. Tant a partir de restes arqueològiques com de fonts literàries, és possible rastrejar una sèrie de creences comunes o estretament relacionades entre els pobles germànics fins a l'edat mitjana, quan es van cristianitzar les darreres zones d’Escandinàvia. Arrelada a la religió protoindoeuropea, la religió proto-germànica es va expandir durant el període migratori, produint extensions com la religió nòrdica antiga entre els pobles germànics del nord, el paganisme practicat enmig dels pobles germànics continentals i el paganisme anglosaxó entre els pobles que continuaven parlant l'anglès antic. La religió germànica es pot documentar més abastament sobretot a partir dels textos dels segles X i XI procedents d’Escandinàvia i Islàndia.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El panteisme (en grec: pan, \"tot\" i theos, \"déu\": literalment \"Déu és tot\" i \"tot és Déu\") és una doctrina filosòfica segons la qual l'Univers, la naturalesa i Déu són equivalents. La llei natural, l'existència i l'univers (la suma de tot el que va ser, és i serà) es representa per mitjà del concepte teològic de \"Déu\".\nEl panteisme és la creença que el món i Déu són el mateix, és més una creença filosòfica que religiosa. El panenteisme, per la seva banda, és la creença que cada criatura és un aspecte o una manifestació de Déu, que és concebut com l'actor diví que ocupa alhora els innombrables papers d'humans, animals, plantes, estrelles i forces de la naturalesa. Alguns filòsofs que han presentat aquesta visió de Déu serien Spinoza, Nicolau de Cusa o Pierre Charron.\nEl panteisme és incompatible amb la creença en un Déu personal, és per això que per a alguns sigui una expressió de l'ateisme.\nNo obstant això també aporta un nexe d'unió entre diferents religions, per exemple hi ha poca diferència entre aquesta visió o el Déu cristià omnipresent, o el qual per als budistes \"l'un és el tot\".", "label": "Religió" }, { "sentence": "Les principals religions mundials han pres posicions variades sobre la moralitat de la pena de mort i, com a tals, històricament han impactat en la forma en què els governs gestionen aquestes pràctiques de càstig. Tot i que els punts de vista d'algunes religions han canviat amb el pas del temps, la seva influència en la pena de mort depèn generalment de l'existència d'un codi moral religiós i de la influència que té la religió en el govern. Els codis morals religiosos es basen sovint en un conjunt d'ensenyaments, com l'Antic Testament o l'Alcorà.Moltes nacions islàmiques tenen governs directament dirigits pel codi de la xaria. L'Alcorà estableix explícitament que la presa d'una vida té com a conseqüència la presa de les pròpia vida, cosa que condueix la majoria dels governs islàmics a donar suport a la pena de mort. Hi ha certes accions a l'Islam, com l'adulteri, que es reconeix que condueixen a la pena de mort. Tot i així, no totes les nacions islàmiques tenen la pena de mort, per exemple, Djibouti és una nació islàmica abolicionista.\nEl cristianisme ha canviat la seva perspectiva sobre la pena de mort amb el pas del temps i les diferents confessions cristianes tenen diferents ensenyaments. Molts dels primers cristians es van oposar fermament a la pena de mort i els magistrats que la van aplicar podrien ser excomunicats. Les actituds van començar a relaxar-se gradualment al segle v. Al segle xiii, Tomàs d'Aquino va argumentar que la pena de mort era una forma d '\"assassinat legal\", que es va convertir en l'ensenyament catòlic estàndard sobre la qüestió durant segles. Durant la reforma protestant, Martí Luther i John Calvin van defensar la pena de mort, però els quàquers, els germans i els mennonites s'hi van oposar des de la seva fundació. Des del Concili Vaticà II, l'Església catòlica s'ha oposat generalment a la pena de mort i, a l'agost del 2018, el Papa Francesc va revisar el Catecisme de l'Església Catòlica per condemnar-lo explícitament en tots els casos, com un atac inadmissible a la inviolabilitat i la dignitat de la persona.El budisme té una forta creença en la compassió per la vida dels altres, tal com s'indica a la panca-sila (cinc preceptes). Hi ha una comprensió de la curació de persones que han comès crims en lloc de represàlies contra ells. Per aquestes raons, el budisme s'ha oposat generalment a la pena de mort. La Xina i el Japó, ambdós països històricament budistes, continuen practicant la pena de mort.\nEl judaisme té una història de debat sobre la pena de mort, però generalment no està d'acord amb la pràctica. Tot i que la Torà descriu més de 30 situacions en què seria adequada la pena de mort, hi ha moltes limitacions que han dificultat la seva implementació. Des de 1954, Israel ha prohibit l'ús de la pena de mort, excepte en casos de genocidi i traïció.Històricament, l'hinduisme no ha pres cap posició sobre la pena de mort i té poca influència en l'opinió dels governs sobre aquesta qüestió, però l'Índia (una nació amb una població 80% hindú) té la taxa d'execució més baixa de qualsevol altre país. Això es deu probablement a la creença en Ahimsa, o la no-violència, que es va fer molt evident durant l'època de Gandhi i va ser recolzada per l'antic emperador budista indi Ashoka, que és l'únic líder de la història del país a oposar-se obertament a la pena de mort.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La religió hurrita va ser una religió politeista practicada pels hurrites, que vivien al nord de la Mesopotàmia. Els cilindres hurrites (segells cilíndrics) mostren divinitats en forma d'humans o d'animals alats, dragons i altres monstres, que podrien ser dimonis o esperits protectors. Es creu que als déus hurrites no se'ls van dedicar temples, com a Mesopotàmia o a Egipte.\nAquesta religió va tenir una gran incidència en la religió hitita, que va adoptar molts dels seus déus tot sincretitzant la seva religió i la hurrita en una de nova. Es va estendre a Síria on el déu Tessub va tenir la seva contrapartida amb Baal. També es van adorar déus hurrites a Urartu. De fet va abastar tot l'Orient Mitjà excepte la part sud de Mesopotàmia i Egipte.\nEl centre principal de culte conegut se situà a Kummanni (a Kizzuwatna), des d'on va passar a Hatti. Altres centres de culte importants van ser Yazilikaya a Hatti, les ciutats d'Haran (un centre que va esdevenir finalment un temple del déu de la Lluna) i Shauskha (a Ninive, establert quan aquesta ciutat estigué sota domini hurrita). Al tercer mil·lenni hi havia a Urkesh un temple dedicat a Nergal. Kahat va ser el centre religiós principal de Mitanni, un regne hurrita.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La majoria de religions africanes tradicionals s'han transmès, la major part de la seva existència, oralment (més que pas per escrit). Així, els experts lingüístics com Christopher Ehret i Placide Tempels han aplicat els seus coneixements en llengües envers reconstruir les creences originals sobre l'ànima dels seguidors d'aquestes tradicions. Els quatre fílums lingüística parlats a l'Àfrica són: l'afroasiàtic, el niloticosaharià, el nigerocongolès, i el khoisan.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Les Religions dels amerindis d'Amèrica, en anglès: Native American religions, són les pràctiques espirituals dels pobles indígenes d'Amèrica. Les seves cerimònies tradicionals poden variar amplament i estan basades en els diferents relats i creences de tribus, clans o bandes individuals. La seva teologia pot ser monoteista, politeista,, henoteista, animista, o en combinació. Les creences tradicionals solen ser transmeses en forma d'històries orals, relats, al·legories i principis, i es basen en l'ensenyament directe en la pròpia família i comunitat", "label": "Religió" }, { "sentence": "Les religions salvacionistes xineses o sectes religioses populars xineses són una tradició religiosa xinesa caracteritzada per la preocupació per la salvació i la realització moral de la persona i de la societat. Es distingeixen per l'igualitarisme, una persona carismàtica fundadora sovint informada per una revelació divina, una teologia específica escrita en textos sagrats, una escatologia mil·lenària i un camí voluntari de salvació, una experiència encarnada de la lluminositat mitjançant la curació i l'autocultiu, i una orientació expansiva mitjançant l'evangelització i la filantropia. Alguns estudiosos consideren que aquestes religions són un fenomen únic, i uns altres les consideren la quarta gran categoria religiosa xinesa, juntament amb el confucianisme, el budisme i el taoisme ben establerts. Generalment aquestes religions se centren en l'adoració del Déu universal, ja sigui representat com a masculí, femení o sense gènere, i consideren als seus patriarques com a encarnacions de Déu.\nLa frase \"religions salvacionistes xineses\" (en mandarí: 救度 宗教) (en pinyin: jiùdù zōngjiào) és un neologisme contemporani encunyat com a categoria sociològica, i que dona prominència a les sectes religioses populars, la recerca central és la salvació de l'individu i la societat, en altres paraules, la realització moral dels individus en comunitats de sentit reconstruïdes. Els erudits xinesos tradicionalment els descriuen com sectes religioses o creences populars (en mandarí: 民间 信仰) (en pinyin: mínjiān xìnyǎng). Aquestes noves religions són diferents de la religió tradicional comuna dels xinesos \"han\" que consisteix en l'adoració de Déus i avantpassats, tot i que en català hi ha una confusió terminològica entre les dues. Un nom col·lectiu que ha estat en ús possiblement des de l'última Dinastia Qing és huìdàomén (en mandarí: 会 道门). Les seves congregacions, punts de trobada i llocs de culte, es solen anomenar Tang (en mandarí: 堂). Els erudits occidentals sovint els qualifiquen erròniament com esglésies protestants. Les religions vietnamites Minh Đảo i Cao Dai van sorgir de la mateixa tradició i moviment de les religions populars xineses.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La religió babilònica és la pràctica religiosa dels caldeus, des del període babilònic antic de l'Edat del bronze mitjà fins al sorgiment de l'període neoassiri a l' Edat del ferro primerenca. Un breu renaixement de la tradició religiosa caldea es va produir en el marc dels segles VII al VI aC. (dinastia Dakkuri i Caldea). Té un gran deute amb l'anterior religió sumèria.\nL'imperi donava a aquesta religió un caràcter oficial i nacional, encara que també existia una altra religió més popular. Comprèn un ampli panteó politeista, la majoria assimilats d'altres religions.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La religió inca va ser un grup de creences i ritus que anaven relacionats a un sistema biològic evolucionant des de les èpoques preincaiques fins al Tahuantinsuyo. La fe al Tahuantinsuyo es manifestava en cada aspecte de la seva vida, el seu treball, festivitats, cerimònies, etc. La població del Tahuantinsuyo no tenia un concepte abstracte de Déu i no hi havia paraula que ho definís. Eren politeistes i van existir divinitats de caràcter local, regional i panregional. El vocable «camaquen» definia la força vital que animava tot el que existia en la terra; segons la fe del Tahuantinsuyo, els éssers vius i morts tenien «camaquen», inclusive els turons, pedres, llacunes i tots els altres éssers sagrats tenien un «camaquen». Això no va poder ser entès pels colonitzadors europeus els qui van equiparar la paraula «camaquen» al vocable «ànima» de les creences catòliques, quan clarament es tractaven de conceptes distints. En la fe catòlica un cos mort ja no té ànima, en la fe del Tahuantinsuyo els morts rebien tant respecte com els vius.\nSegons les recerques de Maria Rostworowski, en la cosmovisió andina es tenia la creença que els éssers humans van emergir espontàniament, per tant no existia un déu creador; aquest concepte va venir a sorgir després de la colonització europea, van ser els sacerdots catòlics els qui van identificar Viracocha com el «déu creador» però com adaptació al catolicisme.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La religió Kongo (en kiKongo: BuKongo) és un ampli conjunt de creences tradicionals dels pobles de parla kikongo. La fe es basa en la idea d'un déu creador principal anomenat Nzambi Mpungu que va fer el món i els esperits que l'habiten. Els metges sacerdotals coneguts com a nganga intenten curar les ments i els cossos dels seguidors. Els rols mediadors com ser un nganga requereixen la legitimació de l'altre món d'esperits i avantpassats. L'univers es divideix entre dos mons, un dels vius (nza yayi) i un món dels morts (nsi a bafwa), aquests mons estan dividits per una massa d'aigua. Els humans passen contínuament per aquests mons en cicle.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El concepte religió minoica fa referència als cultes practicats a l'illa de Creta per la civilització minoica. Aquests cultes estaven molt relacionats amb la naturalesa, la vegetació i els seus ritmes. Aquest fet es remarca particularment a través dels déus i les deesses, que morien i es reencarnaven anualment, així com per la utilització de símbols com el bou (més concretament les seves banyes), la serp o el colom. Tot i que pràcticament va desaparèixer amb l'arribada dels aqueus i, posteriorment, els doris, tant a Grècia com a Creta, la religió minoica va deixar la seva empremta tant als mites com al panteó de la Grècia clàssica. La manca de coneixement de l'escriptura Lineal A de Creta fa que la comprensió dels seus ritus i símbols sigui incompleta malgrat les troballes arqueològiques.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La religió muisca és una manifestació religiosa practicada pels muisques des de l'època prehispánica fins a l'actualitat, ja que diversos grups de reconstruccionisme pagà busquen reviure la cultura muisca en les seves diferents dimensions, incloent la dimensió espiritual.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La religió ravidàssia (en hindi: रविदासिया धर्म) (transliterat: Ravidassia Dharam ) té el seu origen en el sant Sri Guru Ravi Das Bhavan, nascut en el segle XV al Panjab (Índia), que va aconseguir una gran popularitat per propugnar l'eliminació del sistema de castes, una estructura de tradició social secular en aquell país. Els seus fidels creuen en un únic Déu, i en la reencarnació. La comunitat índia a Catalunya és d'aproximadament 27.000 persones, que estan concentrades sobretot al Barcelonès, però també amb presència a Osona, la Garrotxa, el Gironès i la Selva. Es considera que unes 3.000 persones són seguidores de la religió ravidàssia, una comunitat que avui disposa d'un únic temple a Catalunya, que està situat a Badalona. L'entitat està registrada amb el nom de Sri Guru Ravi Das Bhavan, i és presidida per Bhola Ram Heer.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El sindo o sinisme és la religió tradicionalment autòctona coreana. Coneguda com la \"religió sense nom\", no té una doctrina estructurada de creences i es podria considerar animista i xamanista.Considera que l'èsser humà viu a un ritme amb el Cosmos, que és considerat com una camp de batalla còsmic entre els esperits del Cel i la Terra, de l'aigua i dels arbres que controlen la vida i la mort i són divinitzats. Consideren que la destinació dels éssers humans i el món ve regit per un model còsmic format per la humanitat, el cel i la natura que són oposats i estan en harmonia. També creuen en el ying i el yang com a directors de tota existència. Quan aquesta harmonia es trenca realitzen sacrificis i la mudang és principalment qui els realitza curant malalties tant mentals com no. Creuen en un esperit celestial anomenat Hananim que els permet fer endevinacions, porta el Sol i la pluja, castiga amb rajos als qui considera malvats. A més, tenen un culte als esperits de la naturalesa que es realitza venerant muntanyes, rius i mars. També compten amb la figura del practicant de geomància.Destaca el mite de la fundació del primer regne de Corea, anomenat Choson: el fundador llegendari era Tangun que era semi-diví, fill del Cel i la Terra, i va civilitzar als coreans cap a l'any 4000 o 2333 abans de Crist. La conducta d'aquest fundador és el codi ètic.Es realitza un culte als dimonis que tracta de fer que aquests no els facin cap cosa que troben desagradable. Aquest culte es considera una de les creences més antigues dels coreans. Hi ha dos tipus de dimonis.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La religió tradicional xinesa és la religió pròpia i autòctona del poble xinès. És una religió politeista i amb certs elements del xamanisme i està profundament influïda pel budisme, el confucianisme i el taoisme. El seu nombre és difícil de calcular, ja que les fonts varien entre 880 milions i 390 milions, a més en les enquestes i censos del govern xinès en general les persones s'afilien com a budistes o taoistes si és que s'afilien per ventura. Sent una religió sincretista, resulta difícil de diferenciar-la de les altres tradicions espirituals xineses més organitzades.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Els sabeus o sabians (àrab: الصابئة, aṣ-ṣābiʾa; hebreu: צבאים‎) són els adeptes al sabeisme o religió sabea o sabiana. Tot i que no relacionats amb els sabeus del Iemen, en prenen el nom; la seva religió és anterior a la conquesta musulmana i modernes investigacions n'intenten establir les relacions amb l'islam primitiu i les sectes judeocristianes aramees i siríaques.\nA Précis de la Géographie Universelle (París, 1847), Malte-Brun diu que el sabeisme té un rang més elevat que el politeisme i consisteix en l'adoració dels cossos celestes, del Sol, la Lluna i els estels, junts o separadament; i afegeix que el sistema, molt antic i estès pel món a l'antiguitat (fins i tot testimoniat al Perú) es va barrejar amb altres religions, però només es va conservar sense barreja entre algunes comunitats aïllades.\nSegons la tradició de l'Orient mitjà oriental són una religió monoteista abrahàmica que segueix el quart llibre de la tradició d'Abraham, el Zabur (considerat pels erudits com la Bíblia dels psalms) que fou donada al rei David segons l'Alcorà. El llibre Fihrist escrit per an-Nadim (escriptor àrab de finals del segle X) esmenta els mughtàssila (‘auto-ablucionistes’), una «secta» de «sabians» al sud de Mesopotàmia que tenia a al-Hassàïh com a fundador; els erudits pensen que aquest seria l'enigmàtic Sobiai al qual Elchasai va predicar a Pàrtia; hauria estat proper a l'original pro-jueu Hanputa d'Elchasai de la que va sorgir el profeta Mani, i que són identificats a vegades com els sampseans pro-Torà i altres vegades com els mandeans anti-Torà. Es diu que creuen en el profeta Noè.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Els sabianistes eren un grup religiòs de Mesopotàmia centrat a Haran, que adorava a Sin, Mart i Shamal (el senyor dels esperits), donava iguals drets a homes i dones i proclamava una vida ascètica; després de l'arribada de l'islam el 639 o 640, es van refugiar a les maresmes del Tigris i Eufrates i foren coneguts com els mandeans.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El sacrifici animal és la mort ritual, com ofrena d'un animal que, normalment forma part d'un ritual religiós, o serveix per apaivagar o mantenir el favor d'una deïtat. En general, el sacrifici animal, s'hauria de distingir dels mètodes prescrits religiosament a les matances rituals d'animals per al consum normal com a aliment.\nEls sacrificis animals eren comuns pertot arreu Europa i el Pròxim Orient fins l'Antiguitat Tardana, i van continuar en algunes cultures o religions d'avui dia. En canvi, el sacrifici humà, quan va existir, sempre va ser molt més rar.\n\nEs podia oferir tota o només una part d'un animal en sacrifici. Algunes cultures, com els grecs antics i moderns, mengen la major part de les parts comestibles del sacrifici en una festa, i cremen la resta com una ofrena. Altres, inclosos els hebreus, cremaven tot l'animal sencer, en una ofrena que van nomenar holocaust.\nDurant la Revolució neolítica, els primers éssers humans van començar a passar de societats caçadores-recol·lectores cap a l' agricultura, donant lloc a la difusió de la domesticació animal. En una teoria presentada en Homo Necans, el mitòleg Walter Burkert suggereix que el sacrifici ritual del bestiar pot haver estat desenvolupat com una continuació dels antics rituals de caça, ja que el bestiar va reemplaçar els animals salvatges de caça pel subministrament alimentari.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Els samaritans (etnònim: Xomronim, que significa \"l'observador\" o \"el que vigila\") són els membres d'una comunitat etnico-religiosa originada de la barreja entre la població autòctona israelita de Samaria i els colons introduïts pels assiris després de la destrucció de la ciutat (722 aC) provinents de Babilònia, Cut, Avà, Hemat i Sefarvaim. Són un poble diferenciat dels israelites; són un grup d'individus que es defineixen a si mateixos com descendents dels antics israelites, i que viuen a Israel i alguns al territori de l'Autoritat Nacional Palestina, a Cisjordània. La seva religió s'anomena samaritanisme. El nom, utilitzat també com a gentilici, es dona als habitants de Samaria.\nDesprés de la invasió i ocupació assíria de Samaria al segle viii aC els habitants de la zona foren deportats i a la regió es van establir nous habitants, àrabs, sirians i de Mesopotàmia, que barrejats amb els que van quedar al lloc van originar la nació dels samaritans.\nEls samaritans ofereixen la paradoxa de ser alhora un dels grups més petits del món, ja que l'any 2007 eren només 712 persones, i els que tenen la història escrita més antiga, ja que la seva existència s'esmenta en el primer mil·lenni aC, a Samaria. Ells van dominar la regió, l'actual nord d'Israel, fins al segle vi.\nLa seva religió, com el judaisme, es basa en el Pentateuc. No obstant això, a diferència d'aquest, es nega la centralitat religiosa de Jerusalem. Van aparèixer abans del judaisme rabínic, i no tenen rabins, ni accepten el Talmud del judaisme ortodox. Els samaritans també neguen els llibres de la Bíblia hebrea posteriors al Pentateuc (els llibres dels profetes i llibres hagiògrafs).\nElls no es consideren jueus, sinó com els descendents dels antics israelites de l'antic regne de Samaria. En canvi, els jueus ortodoxos els consideren com a descendents de poblacions estrangeres (colons assiris de l'antiguitat) que van adoptar una versió il·legítima de la religió jueva, i com a tal es neguen a considerar-los com a jueus o, fins i tot, com a descendents dels antics israelites. Són reconeguts com a jueus per l'Estat d'Israel. A la Bíblia hi ha referències a la mala relació entre jueus i samaritans, com per exemple a la Paràbola del bon samarità.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El satanisme és l'adoració de Satanàs o l'ús del seu arquetip com a font d'inspiració per a la vida. Com que Satanàs ve de l'hebreu shatan, que significa enemic o temptador, i a les religions monoteistes derivades de la jueva és l'antagonista de Déu i l'encarnació del mal, car d'això se'n deriva que històricament hi hagués la tendència d'anomenar satanisme a qualsevol altre culte que diferís d'aquests, que fos una supervivència de cultes pagans, o que fregués l'heretgia. De fet el terme apareix per primer cop al llibre \"A confutation of a booke (by Bp. Jewel) entitled An apologie of the Church of England\", de Thomas Harding (1565), referint-se als ensenyaments de Luter.\nCom a fantasia és freqüent entre els adolescents, ja que es fa una identificació entre l'autoritat paterna i la figura de Déu. Per tant, en un joc de rebel·lia, s'identifiquen amb l'antagonista de Déu.\nCom a inversió desafiant dels valors de la moral i de la fe dominant i de gust per les coses prohibides o pecaminoses és una actitud que trobem sovint al romanticisme més proper a The Satanic School. Apareix sobretot a l'obra de Byron i Mary Shelley, però també a la de Charles Baudelaire, Fiódor Dostoievski i André Gide. Una derivació actual des del punt de vista estètic d'aquest tipus de sensibilitat la podem trobar a algunes branques de la música, bàsicament en el gènere del Black Metal i d'altres variants de la música heavy.\nHi ha gent que considera que la bruixeria és un tipus de satanisme, ja que fa referència a l'adoració i el pacte amb el Diable. La pràctica d'aquest pacte hipotèticament es concretava en el tracte sexual entre bruixes i bruixots amb el diable, així com la celebració de la missa negra.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Segell de Llucifer és un símbol utilitzat majoritàriament pels satanistes. La imatge data del segle XVI, segons el Grimorium verum, un llibre que mostra i explica com es duen a terme els pactes amb esperits i també gran diversitat de fórmules màgiques i la relació i el paper que hi tenen els segells. Es creu que el llibre fou escrit per un egipci anomenat Alibeck. Antigament s'utilitzà per a ajudar a \"una invocació visual de l'àngel Llucifer\". El símbol conté varies característiques que romanen desconegudes o de les que no hi ha coneixements profunds a nivell públic. També és usat pels lluciferistes, aquelles persones que pertanyen a la doctrina del lluciferisme o bé els satanistes.", "label": "Religió" }, { "sentence": "En la cosmologia religiosa o mitològica, els set cels es refereixen a set nivells o divisions dels cels. El concepte, que també es troba a les antigues religions mesopotàmiques, es pot trobar en el judaisme, el cristianisme i l' islam ; un concepte similar també es troba en algunes altres religions com l'hinduisme. Algunes d'aquestes tradicions, inclòs el jainisme, també tenen un concepte de set terres o set infernals, tant amb els regnes metafísics de les deïtats com amb els cossos celestes observats com els planetes clàssics i les estrelles fixes. Els set cels corresponen a les set lluminàries / planetes clàssics coneguts a l'antiguitat. Els observadors antics es van adonar que aquests objectes celestials (la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn ) es movien a diferents ritmes del cel, tant els uns dels altres com les estels fixes que hi ha més enllà. A diferència dels cometes, que van aparèixer al cel sense avís, es movien amb patrons regulars que es podien predir. També van observar que els objectes del cel influïen en els objectes de la terra com quan els moviments del sol afecten el comportament de les plantes o els moviments de la lluna afecten les marees oceàniques. Uns altres creuen que els set cels estan relacionats amb les set estrelles de Orió, la Ossa Major, l'Ossa Menor i les Plèiades / set germanes d'acord amb l'antiga astrologia occidental.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El sincretisme religiós és la mescla de dos o més sistemes de creences religioses a un nou sistema, o la incorporació en una tradició religiosa de les creences de tradicions no relacionades. Es posa en contrast amb la idea de pertinença religiosa múltiple i el politeisme, respectivament.\nLes religions poden tenir elements sincrètics en les seves creences o la seva història, però els partidaris d'aquest tipus de sistemes sovint arrufen el nas quan han d'aplicar l'etiqueta. Això passa especialment entre els que consideren que la seva fe és exclusivista, com alguns sectors de les religions abrahàmiques, que veuen el sincretisme com una traïció de la seva veritat pura. En aquest sentit, l'addició d'una creença incompatible corromp la religió original, cosa que fa que perdi certesa. De fet, els crítics d'una tendència sincretista específica a vegades pot utilitzar la paraula \"sincretisme\" com un epítet despectiu. La conseqüència, segons Keith Ferdinando, és un compromís de la integritat de la religió dominant. Els sistemes no excloents de creença, per contra, poden sentir-se completament lliures a incorporar altres tradicions.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Societat de les Quatre Mares és una organització religiosa, política i tradicionalista dels creeks, cherokees, choctaws i chickasaws, així com els natchez registrats en aquestes tribus, a Oklahoma. Es va formar com un moviment d'oposició a les polítiques d'assignació de la Comissió Dawes i diverses lleis del Congrés dels Estats Units a la dècada de 1890. La societat és de naturalesa religiosa i s'oposà a la parcel·lació perquè en dividir les terres tribals trencaven les comunitats tribals i perquè les terres «sobrants» eren confiscades i posades a disposició dels no nadius.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Tauhid-i Ilahi ('monoteisme diví') va ser un moviment religiós sincrètic creat l'any 1582 a l'Índia per l'emperador mogol Àkbar. Aquest va intentar reunir-hi allò que segons ell tenien en comú les diverses religions que coneixia, és a dir, l'islam (tant sunnita com xiïta), l'hinduisme (en especial el jainisme), el sufisme, el mazdeisme i el cristianisme. Aquest moviment, però, va tenir molt pocs seguidors i no li va sobreviure.\nUn historiador d'aquella època, Abd-al-Qàdir Badaüní, va anomenar el moviment Din-i Ilahi ('fe divina'), nom amb què també se'l coneix, però que porta a confusió: aquesta denominació assimila el que només era una societat d'estudis religiosos a una nova religió, cosa que implicaria que Àkbar hauria abandonat la seva fe, l'islam, cosa que no va fer mai.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El tengrianisme o tengrisme és una religió tradicional de pobles xiongnu, turquesos, mongols, hongaresos i búlgars de temps antics, abans que es convertissin a les religions de les societats sedentàries a les quals envaïen, s'aliaven o barrejaven, malgrat incorporar elements de xamanisme, animisme, totemisme i culte als avantpassats.\n És considerat com un nucli religiós del desenvolupament de la civilització euroasiàtica en el passat.Aquesta religió es basa, de manera principal, en la creença en el Déu Cel (Tengri o Tangri, Tanrı, Tangra), i Eix, la Mare Terra. En aquesta religió, de caràcter dispers, no hi ha sacerdots ni clergues, i tampoc hi ha una dimensió d'estendre la creença a altres persones o pobles.En aquesta religió no existeix el concepte de buit, no-ser o no-existència com a característica ontològica del món. En ella el món va ser creat pel Cel sobre la base de quatre elements eterns: la terra, l'aigua, el foc i l'aire. Se centra en mantenir l'harmonia amb l'entorn circumdant, per la qual cosa s'acaba considerant sagrats els recursos de la Terra, en particular l'aigua (potser per ser molt escassa en les estepes d'Àsia central, on es concentrava gran part d'aquesta religió).El món en el tengrisme està obert al Cosmos (el Gran Cel Blau), considerat com una font o existència transcendent, que es relaciona directament amb la creació del món. El món és considerat com a etern, pensat perquè es creï a cada moment important, com a actes de la primera creació d'Univers, principi d'un any o un dia o del naixement d'un ésser humà.Encara que es creu que encara hi ha seguidors del tengrianisme en algunes parts d'Àsia, no s'ha pogut estimar el seu nombre amb exactitud.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Testimonis de Jehovà és una confessió religiosa cristiana internacional mil·lenarista fundada el 1870 per Charles Taze Russell, entesa pels seus adeptes com una restauració del mode de vida i les idees originals dels primers cristians i com l'única religió verdadera. L'organització la dirigeix la Societat Torre de Guaita de Bíblies i Tractats, amb seu central a Warwick Nova York. Els diners que fan servir provenen de donacions voluntàries dels seus membres i s'utilitzen per fer noves publicacions, mantenir el seu lloc web i canal de televisió en línia, donar suport a missioners i enviar ajut a llocs on hi hagi hagut algun desastre, entre altres coses més. El grup està registrat com a organització sense ànim de lucre i no hi ha cap notícia d'evasió d'impostos o delictes similars per part de la Watchtower Society, malgrat la pressió de certs governs per retenir-ne impostos il·legalment. Tota la seva obra està dirigida pel Consell Rector.\n\nEls Testimonis de Jehovà consideren la bíblia l'única autoritat en matèria de fe i dogmes. Fan servir de manera preferent la Traducció del Nou Món de les Santes Escriptures, una edició pròpia publicada per la Societat Watchtower. Per a la interpretació dels textos bíblics fan servir les publicacions editades per la societat, tant en format digital com en paper. Entre les seves publicacions destaquen les revistes The Watchtower (La Torre de Guaita) i Awake! (Desperta't!), que distribueixen públicament amb números que surten cada dos mesos. També compten amb nombrosos llibres i vídeos accessibles des del seu lloc web.\nSegons el Mapa Religiós de la Generalitat de Catalunya de 2020, els Testimonis de Jehovà són una de les 14 religions reconegudes i ocupen el 4t lloc per nombre de centres de culte (115), només per darrere del catolicisme (5.956), l'evangelisme (788) i l'islam (284). També al País Valencià i les Illes Balears són la 4a confessió religiosa per nombre de centres de culte. A Espanya van obtenir l'estatus legal de notori arrelament el 2006, sumant-se al que ja tenien el catolicisme, evangelisme, judaisme, islam i L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (mormons).", "label": "Religió" }, { "sentence": "El totemisme és el conjunt de creences i manifestacions espirituals i socials vinculades a un tòtem.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El yarsanisme (en kurd: یاڔﮦساﻥ Yâresân, en persa: اهل حق Ahl-e Haqq \"Poble de la Veritat\") és una religió provinent d'una secta mística medieval eminentment kurda que hauria estat fundada vers el segle xiv o XV a Hawraman per Sultan Sehak (Sàyyid Ishaq).", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Yazdanisme és un terme (derivat de les llengües iràniques yazdān \"divinitat\", \"adoració\") que va ser introduït per Mehrdad Izady per a definir les religions preislàmiques dels Kurds\", actualment se subdivideix en les denominacions Yazidisme, Yarsanisme, i Ishikisme (Alevisme). Aquestes religions continuaven la teologia de les antigues religions de Mesopotàmia sota la influència del Zoroastrianisme, i expressada a través del lèxic sufí àrab i persa.\nEn les teologies Yazdani un déu absolut transcendent (Hâk o Haq) engloba tot l'univers.Izady sosté que la fe Yazdani eren la religió principal dels habitants de les Muntanyes Zagros, incloent els Kurds, fins a la seva progressiva islamització al segle x.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Alfleda (en anglès: Ælfflæd) (654- 714) filla d'Oswiu, rei de Northumbria, i d'Eanfleda. Descendia, per tant, de dues cases reialsː Bernícia i Deira. Per part paterna, era neta del rei Etelfred, i per part materna del rei Edwin de Northúmbria. Alfleda va ser consagrada a la religió des de petita i va viure a l'Abadia de Whitby tota la seva vida, esdevenint finalment abadesa del monestir.\nAlfleda va viure quasi tota la seva vida a monestirs. No era inusual alsegle XII que les dones de les famílies reials es fessin monges; fins i tot de vegades les reines ho feien al quedar vídues, tal com ho va ver la seva mare Eanfleda. El cas d'Alfleda es inusual per haver ingressat al monestir sent molt petita, quan encara no tenia un any d'edat, segons explica Beda.\nQual Alfleda comptava amb només un any, el seu pare es va veure obligat a enfrontar-se a Penda de Mèrcia que havia reunit un potent exèrcit per atacar Northúmbria. Els nombrosos intents d'Oswiu de convèncer'l per medis diplomàtics van fallar, i va donar inici a una guerra en la qual, contra tota expectativa, la victòria va somriure als northumbris. Agraït per la victòria, Oswiu va fundar dotze monestirs i va entregar la seva filla a Hilda de Whitby, familiar materna de la nena, perquè fos educada a l'abadia de Hartlepool. Quan Hilda va deixar Hartlepool per fundar l'Abadia de Whitby, es va emportar a Alfleda amb ella.\n\nEn morir Hilda a l'any 680 Eanfleda i la seva filla Alfleda van exercir com abadesses conjuntes fins a la mort d'Eanfleda a finals de la dècada. Llavors, Alfleda va esdevenir abadessa de Whitby fins a la seva mort l'any 714. En aquella època, l'església de Northúmbria era una institució rica i poderosa, i Alfleda va poder relacionar-se amb algunes de les figures més destacades del seu temps.\nCom a princesa de Northúmbria, Alfleda va intervenir ocasionalment a la vida política del regne. Segons la Vida de Sant Cuthbert, Alfleda es trobava molt amoïnada per la qüestió successòria durant el regnat del seu germà Egfrid, ja que aquest no tenia hereus directes i això podia crear desordres i lluites internes, pel que va convocar al sant per tractar del tema. El mateix Cuthbert, li recorda a Alfleda la existència d'un germanastre, Aldfrith, que llavors vivia a Iona, al regne de Dál Riata. Aldfrith va ser coronat en morir Egfrid, que va morir a la guerra contra els Pictes.\nDesprés de la mort d'Aldfrith, l'any 705, es revifa el problema successori, ja que el fill d'Alfrith, Osred, només tenia vuit anys. Finalment, i gràcies a la intervenció de Wilfrid de York, arquebisbe de York, al que Alfleda va donar suport, es va poder arribar a un acord que va mantenir la pau al regne i a Osred al tron. Alfleda continuaría sent una figura política rellevant fins a la seva mort a l'any 714.\nEn morir va ser considerada santa, celebrant-se la seva festivitat el dia 8 de febrer.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Apel·les (Apelles, Ἀπελλῆς) fou un religiós del segle ii, deixeble de Marció, del que va discrepar en diversos punts de l'Antic Testament negant la divinitat del cos humà de Crist i negant la resurrecció. Vivia el 188 i va viure fins avançada edat. Suposadament va tenir relacions a l'escola de Marció amb Filomena, que li va fer modificar les seves antigues creences, i el va persuadir que les profecies venien d'un esperit contrari a l'esperit únic. Va ser expulsat per aquesta causa. Va escriure l'obra \"Sil·logismes\" amb l'objecte de demostrar que els escrits de Moisès eren falsos. L'obra no s'ha conservat però devia ser llarga doncs s'esmenta el volum 38.S'atribueix a Apel·les un text apòcrif, l'Evangeli d'Apel·les avui perdut, i de contingut gnòstic dels que només es coneixen algunes citacions fetes pels Pares de l'Església, especialment per Jeroni i Epifani.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Jaume d'Aragó i d'Anjou dit “el Dissortat” (1296 - Tarragona, 1334) fou príncep d'Aragó.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Arseni fou un monjo grec que va viure vers el final del segle iv. Es va destacar pel seu coneixement de la literatura grega i romana. L'emperador Teodosi el Gran el va convidar a la seva cort i li va encarregar l'educació dels seus fills Arcadi i Honori. Als 40 anys se'n va anar a Egipte i va començar una vida monàstica a Scetis al desert de la Tebaida on va viure 40 anys i llavors d'en va anar a Troe, prop de Memfis, on va restar alguns temps fins a morir (excepte tres anys que va viure a Canop) als 90 anys. Va escriure un llibre que es va publicar en llatí a Auctariurn Novissimum Biblioth. Patr., que corresponen a les Apophthegmata recollida pels seus companys.\nViccionari", "label": "Religió" }, { "sentence": "Aurita González González (Alba de Tormes (Salamanca), 1926 - Elda, 2003) fou una religiosa amb un fort compromís social.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Baquiari, en llatí Bachiarius, fou un eclesiàstic i escriptor llatí del segle v.\n\nÉs anomenat Bachiarius Maccaeus, i segons el bisbe Bale era nadiu de Britània i deixeble de Patrici d'Irlanda. Joan Pitzeu segueix a Bale. Aubert Mireu (Aubert Lemire) en canvi el fa irlandès i contemporani de Agustí d'Hipona.\nLa seva única obra segura coneguda, \"de Fide\" (a part d'una carta a un cert Januari per la readmissió d'un monjo que havia estat expulsat per haver seduït a una monja). Per Florius se li atribueixen també \"Objurgatio in Evagrium\" (suposada obra de Jeroni d'Estridó) i \"Libri Duo de Deitate et Incarnatione Verbi ad Januarium\" (suposada obra d'Agustí).", "label": "Religió" }, { "sentence": "Basili fou un metge i heretge búlgar del segle xii fundador de la secta del bogomilites (de l'eslau Bog, Déu, i milotti, tingueu pietat de nosaltres).\nVa predicar les seves creences iniciades el 1110, que deien que Déu ja havia tingut un fill abans de Jesús, anomenat Satanel, que per rebel havia estat expulsat del paradís, i que fou aquest Satanel el que va donar les Taules de la Llei a Moisès; que Jesús havia vingut al món per combatre el rebel Satanel, que seria anomenat en endavant Satanas; com oració només era admesa el parenostre, no s'admetia l'eucaristia ni la resurrecció, protestava del baptisme i de la vida monàstica i prohibia menjar carn i ous.\nL'emperador Aleix I Comnè el va cridar per escoltar les seves doctrines, i Basili hi va anar. Una vegada a palau es va prendre secretament nota de les seves paraules, i després fou detingut i portat davant un concili on va sostenir les seves idees, i fou condemnat a mort podent elegir entre morir a la creu o a la foguera; va triar la foguera i va morir cremat el 1118. Els bogomilites foren condemnats al concili de Constantinoble el 1143.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Bayan ibn Saman at-Tamimi (en àrab Bayān b. Samʿān at-Tamīmī) fou un cap xiïta de Kufa.\nEra un humil venedor de palla, i adepte de dirigents extremistes durant l'imamat de Muhàmmad ibn al-Hanafiyya. Va acceptar com a imam el fill d'aquest, Abu-Hàixim (mort vers 717), i fou hostil a Muhàmmad al-Bàqir. Va reunir un grup d'adeptes que es decantava per una interpretació literal de l'Alcorà. A la mort d'al-Bàqir va unir les seves forces a les d'Al-Mughira ibn Saïd i van intentar una revolta, però foren derrotats pel governador del califa, Khàlid ibn Abd-Al·lah al-Qasrí (737). Va morir en aquesta revolta en circumstàncies que s'expliquen de manera diferent pels historiadors. Els seus partidaris van formar la secta bayaniyya, bananiyya o samaniyya.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Kjell Magne Bondevik (Molde, 3 de setembre de 1947) és un religiós i polític noruec.\nDes de 1979 és pastor evangèlic luterano, encara que mai ha exercit a temps complet.\nVa ser primer ministre de Noruega de 1997 a 2000 i de 2001 a 2005. Pertany al partit Kristelig Folkeparti (\"Partit Popular Cristiano\"). Actualment no té cap càrrec polític sinó que és el president del Centre d'Oslo per a la Pau i Drets Humans.\nKjell Magne Bondevik és membre del Club de Madrid i Membre Honorari de la Fundació Internacional Raoul Wallenberg.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Els canossians són una família de dos instituts religiosos (les Germanes canossianes i els Pares canossians) i tres organitzacions afiliades (laics, voluntaris i membres de la fundació) que tenen el seu origen en Magdalena de Canossa (1774-1835) que va ser declarada santa per l' Església catòlica romana el 1988. Tenen escoles a Hong Kong, Austràlia, India, Macau, Malàisia, Singapur i les Filipines.\nLa fundadora dels canossians, Magdalena de Canossa (1774-1835), va ser canonitzada el 2 d'octubre de 1988 pel papa Joan Pau II. Josephine Bakhita del Sudan (1869-1947) també va ser nomenada santa l'1 d'octubre del 2000 pel papa Joan Pau II. Entre els canossians en procés de Canonització hi ha la Venerable Fernanda Riva. També hi ha els servents de Déu Dalisay Lazaga, Teresa Pera, i Luigia Grassi.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Celesti (Celestius) fou un amic i partidari de Pelagi, i per tant de les doctrines pelagianes que foren també de vegades anomenades celestianes.\nSembla que va néixer a Campània i fou advocat, però després es va fer monjo (409) i va adherir a les tesis de Pelagi al que va acompanyar a Cartago, on al cap de poc fou acusat d'heretgia (vers el 412) i fou declarat culpable i excomunicat. Va preparar una apel·lació al papa Innocenci I i mentre es va retirar a Efes on va arribar al rang de prevere i va restar cinc anys tranquil.\nEl 417 va anar a Constantinoble d'eon fou expulsat ràpidament per Àtic, l'enemic i substitut de Joan Crisòstom. Llavors va anar a Roma i va presentar el seu cas decant el Papa Zòsim I (que havia succeït a Innocenci I). El Concili de Cartago fou revocat per precipitació i Celesti fou reinstal·lat en els seus privilegis i drets; els prelats africans van ratificar la decisió sense èxit i van apel·lar a la cort imperial. Sembla que van obtenir un decret d'Honori de 20 d'abril del 418 en què desterrava a Celesti, Pelagi i els seus seguidors dels seus dominis; aquestes mesures foren conservades per Constanci III (421) i pel Papa Celestí I.\nVers el 429 fou expulsat de Constantinoble per una proclamació de Teodosi el gran a sol·licitud de Marius Mercator. És esmentat en un concili celebrat a Roma el 430 i després desapareix de la història.\nVa escriure unes Epistolae sobre temes morals, dirigides als seus familiars; va escriure també Contra Traducem Peccati,, Definitiones o Ratiocinationes, i Libellus Fidei.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Coadjutor a la religió catòlica és el títol d'un clergue encarregat d'ajudar un bisbe en l'administració d'una diòcesi.\nAl dret canònic, el coadjutor es distingeix de l'auxiliarius perquè té el dret de successió (cum iure successionis). Avui, és costum de nomenar un coadjutor quan el bisbe titular té qualsevol incapacitat o esdevé massa gran. Normalment el bisbe titulari requereix el nomenament d'un adjutor o d'un auxialiari, però en circumstàncies excepcionals, un papa pot nomenar un coadjutor o auxiliari motu proprio. Segons els reglaments del dret canònic del catolicisme, un coadjutor és un bisbe amb plens drets territorials i li atorguen una diòcesi \"in partibus infidelium\", que vol dir un territori simbòlic d'una ciutat desapareguda o al territori avui ocupat per a altres monoteismes, de fet sovint a la part actualment musulmana de la conca mediterrània.\nFins a la fi de l'antic règim, allà on l'església catòlica continuava tenint poder polític, el sobirans van pesar damunt les decisions papals, com, per exemple, ho va fer Maximilià I al segle xvii per promoure el seu fidel Corneli de Berghes com a arquebisbe de l'arxidiòcesi de València i després com coadjutor del príncep-bisbe Erard de la Mark al principat de Lieja.\n\n", "label": "Religió" }, { "sentence": "Còl·lut (en llatí Colluthus, en grec antic Κόλλουθος) fou un religiós considerat heretge que pertanyia a la secta monofisita. Alguns fragments dels seus escrits es conserven a les actes del concili del Laterà del 649.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Constantí d'Antioquia (també Constanci, llatí Constantius) fou prevere de l'església metropolitana d'Antioquia, i va viure vers el 400. Havia de succeir a l'arquebisbe Flavià però Porfiri, que aspirava a la seu, va intrigar i va aconseguir una ordre de l'emperador Arcadi per al desterrament de Constantí. Aquest es va escapar a Xipre on va viure la resta de la seva vida i va sobreviure a Sant Joan Crisòstom que va morir el 407. Va escriure 32 homilies sobre el comentari de Sant Joan Crisòstom a l'Epístola als hebreus.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Cosmes Monjo (en llatí Cosmas, en grec Κοσμᾶς) va ser un monjo i poeta autor d'un epigrama inclòs a l'Antologia grega. Era de cultura grega, però no se sap si era grec. Podria ser el mateix personatge que Cosmes Indicòpleustes o potser Cosmes de Jerusalem.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Diodor Trifó (en grec antic Διόδωρος) fou un religiós grec que vivia vers el 278. Epifani diu que era un home molt pietós.\nEra prevere de la ciutat de Diodoris i amic del bisbe Arquelau de Carres. Quan Mani es va refugiar a casa seva el va rebre en principi amistosament però després Arquelau el va informar per carta de què Mani era un heretge, i Diodor va començar a discutir amb Mani, i es diu que en la discussió, on va poder observar tota l'astúcia de l'heretge, li va refutar tots els seus errors, segons explica Foci. La carta d'Arquelau encara es conserva.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Draconti, en llatí Dracontius, fou un poeta romà de religió cristiana, prevere a Hispània en lloc desconegut durant la primera meitat del segle v i que va morir vers el 450.\nLa seva obra principal es diu el Hexaëmeron, en 575 línies, un poema heroic que descriu els sis dies de la creació. També es conserven 198 versos elegíacs dedicats al jove Teodosi II, on l'autor demana perdó per alguns errors que havia comès en escriure l'obra principal, i s'excusa per no haver celebrat totes les victòries de l'emperador. L'estil de l'obra mostra clarament que l'autor havia estudiat amb profunditat els clàssics llatins. Isidor de Sevilla diu d'aquesta obra: Dracontius composuit heroicis versibus Hexaemeron creations mundi et luculenter, quod composuit, scripsit (draconti va escriure en versos heroics Hexaemeron sobre la creació del món, de gran bellesa, i tal com el va compondre el va escriure). Però l'obra és més aviat obscura d'expressió i confosa de pensament, i alguns crítics han arribat a dir que Draconti no s'entenia a si mateix.\nL'obra principal, l'Hexameron, fou retocada per ordre del bisbe Eugeni II de Toledo, que al seu torn va actuar per ordre del rei Khindasvint, i a més de canviar alguns punts hi va incloure un sèptim dia afegint 634 línies. El bisbe Eugeni va fer incloure també en aquesta obra l'epístola a Teodosi.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El druida era, en les societats dels antics celtes, un sacerdot amb la missió de conservar i transmetre les tradicions religioses i administrar la justícia.El druida tenia un paper fonamental dins de l'estructuració socioreligiosa d'aquestes societats, anomenada druïdisme. Gaudia d'una gran consideració, la qual cosa li permetia viatjar per l'anomenada \"Britània\" de l'època sense preocupar-se per les habituals guerres que hi havia entre els diferents clans celtes. Intervenia com a jutge en conflictes públics i privats, sentenciant delictes, crims i querelles.\nA finals del segle xviii i sobretot al Romanticisme es va intentar ressuscitar aquest personatge, ja que es veia com a símbol de l'autèntica herència natural i com una saviesa no tecnificada, natural. L'auge de la màgia i la imaginació va provocar que sorgís un moviment, el druïdisme, que prova d'emular els grans druides.\nS'han convertit també en una figura artística, com prova l'èxit de Panoràmix, el druida dels còmics d'Astèrix o la seva presència a novel·les fantàstiques i jocs de rol.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Eustraci (en llatí Eustratius, en grec Εὐστράτιος) fou un prevere de l'església grega de Constantinoble autor d'una obra sobre la condició de l'anima després de la mort, on diu que continuava existint.\nVa viure probablement al segle vi, tot i que no se'n sap res del cert tret del que es pot deduir de la seva obra, que anava dirigida contra aquells que pensaven que l'ànima moria juntament amb el cos.\nFoci coneixia la seva obra i en va fer alguns extractes, i per tant Eustraci hauria d'haver viscut abans d'ell. Com que cita a Dionís l'Areopagita forçosament ha de ser posterior, i a més se sap que les obres de Dionís van publicar-se cap a l'any 560, d'aquí es dedueix l'època en què va viure.\nL'esmenta Lleó Al·laci a de Occidentalium atque Orientalium perpetua in Dogmate Purgatorii consensione. L'estil d'Eustraci, com remarca Foci, és clar, encara que molt diferent del grec clàssic, i els seus arguments són generalment sòlids.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Filip Prevere (en llatí Philippus Presbyter, en grec Φίλιππος) va ser un religiós grec que va viure en temps dels emperadors Marcià i Avit a la meitat del segle v. Era deixeble de Jeroni d'Estridó.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Foci (en llatí Photius, en grec Φώτιος) fou un prevere grec del segle v, un dels partidaris de l'heresiarca Nestori.\nQuan Antoni i Jacob foren enviats una mica abans del concili d'Efes (431) a convertir i perseguir als quartodecimans i als novacians de l'Àsia Menor, van presentar a alguns dels conversos a la ciutat de Filadèlfia un passatge que no era el credo de Nicea sinó un text herètic pel que feia referència a l'encarnació, cosa que va provocar una forta reacció de Carisi, l'ecònom de Filadèlfia i campió del Credo de Nicea. Antoni i Jacob van obtenir el suport de Foci, que va defensar la seva ortodòxia i va procurar la deposició de Carisi. Un Foci partidari de Nestori fou desterrat a Petra vers el 436 i sembla clar que es tractava de la mateixa persona.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Gai (en llatí Gaius) fou prevere a Roma. Va viure circa l'any 310. Més tard va ser elegit bisbe dels gentils que segurament significava que va ser enviat com a missioner per formar una nova església.\nA Roma va participar en una coneguda disputa amb Procle, defensor de l'heretgia montanista i posteriorment va publicar una transcripció de la discussió en forma de diàleg, segons diu Eusebi de Cesarea.\nTambé va escriure una obra contra l'heretgia d'Artemó. Segons Eusebi de Cesarea i Teodoret de Cir encara va escriure una altra obra amb el títol de Λαβύρινθος (\"Labírinthos\", laberint), que sembla que també anava dirigida contra Artemó.\nFoci li atribueix una obra que portava per títol Περὶ τῆς παντὸς οὐσίας (\"Peri tes pantós ousías\", sobre totes les essències), que alguns autors consideren que és la mateixa obra que Περὶ τῆς παντὸς que normalment s'atribueix a Hipòlit de Roma i que encara es conserva. Va negar que l'Epístola als Hebreus fos escrita per Pau apòstol, i només comptava 13 epístoles escrites per Pau.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Hèrmies (en llatí Hermeias o Hermias, en grec antic Ἑρμείας o Ἑρμίας) fou un eclesiàstic que menciona Agustí d'Hipona (De Haeres. 59) com el fundador de la secta herètica dels henneians o seleucians, al segle iv aC.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Hesiqui (en llatí Hesychius, en grec antic Ἡσύχιος) fou un devot deixeble d'Hilari. Quan Hilari va morir a l'illa de Creta Hesiqui va portar el seu cos d'amagat a Terra Santa. (Hieró. Vita S. Hilarionis, passim; Opera, vol. iv. pars ii. col. 74, &c. ed. Benedict; Sozom. H. E. 3.14; Fabricius, Bibliotheca Graeca. vol. 7. p. 552).", "label": "Religió" }, { "sentence": "Hilari Diaca (Hilarius Diaconus) fou un eclesiàstic nascut a Sardenya i que va exercir a Roma a la meitat del segle iv, anomenat Hilari Diaca per distingir-lo d'altres Hilaris.\nVa ser delegat del Papa Liberi I (352-366) al concili de Milà, juntament amb Lucífer de Caralis, Eusebi de Vercelli, i Pancraci. L'emperador Constantí el va desterrar per defensar els principis d'Anastasi, junt amb els seus companys.\nMés tard fou seguidor de les doctrines de Lucífer que deia que no sols els arrians eren heretges sinó també els que mantenien amistat amb arrians, i havien de tornar a ser batejats.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Isaac de Síria (Isaacus Syrus) fou un monjo natural de Síria que més tard fou sacerdot a Antioquia i va morir vers el 456.\nVa escriure en siríac i segurament també en grec, alguns tractats de matèries teològiques en gran part en oposició als escriptors nestorians i eutiquians. El seu principal treball és De Contemtu Mundi, de Operatione Corporali et sui Abjectione Liber.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Jacob el Sirià (Jacobus, Ἰάκωβος) (segle v) fou un monjo assiri deixeble de Maró (Maron) del que deriven el seu nom els maronites.\nFou contemporani de l'eclesiàstic Teodoret, que en parla al seu Philotheus, i del que fou amic. Va esdevenir eminent per la seva santedat i Lleó I el Traci li va consultar (amb dos ascetes més) sobre la validesa de l'elecció de Timoteu Aclur com a patriarca d'Alexandria el 460.\nQuan va morir fou enterrat a la mateixa tomba que Teodoret. La seva mort fou el 460 o poc després d'aquest any, ja que va seguir a la de Teodoret (Teodoret havia mort el 457 o 458) però encara era viu el 460 quan va contestar a Lleó I.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Joan Arcaf (Joannes Archaph, Ἰωάννης Ἀρχάφ) fou un cismàtic egipci contemporani d'Atanasi d'Alexandria.\nEl bisbe egipci Meleci de Licòpolis (o Meleti, llatí Meletius) fou condemnat pel concili de Nicea I (325) i va acceptar el judici que s'havia fet, però va mantenir les seves opinions.\nVa morir poc temps després i va deixar la direcció del seu moviment a Joan Arcaf que sembla que era bisbe de Memfis. El melitians van ser ajudats en els seus atacs a la tendència ortodoxa pels arrians i el cisma va degenerar en violència.\nAtanasi d'Alexandria, patriarca i cap dels ortodoxos fou especialment atacat; els ortodoxos foren acusats de l'assassinat d'Arseni un bisbe melitià que ells mateixos havien amagat per donar versemblança a l'acusació. Atanasi va apel·lar a l'emperador i va acusar a Joan de voler alterar el decrets del concili de Nicea I i de provocar tumults. Atanasi va poder demostrar que Arseni era viu i Joan va haver de romandre callat per un temps, i després va expressar penediment i es va reconciliar amb Atanasi i va tornar a l'església ortodoxa.\nPerò aviat van esclatar novament alguns tumults i en fou expulsat amb els altres que havien tornat. El concili de Tir del 335 va donar el triomf als opositors a Atanasi, i va ordenar readmetre a l'església però l'emperador el va desterrar d'Egipte (336) per assegurar la pau, just al mateix temps que també va desterrar a Atanasi a la Gàl·lia. No se sap on fou desterrat Joan ni la seva sort posterior.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Joan Brugalla (? - 1955) va ser un capellà, compositor i organista del segle xx. Va ser organista i mestre de capella de l'església de Santa Coloma de Queralt. No hi ha molta informació sobre la seva vida, però es coneixen algunes composicions seves, majoritàriament religioses.\nPer informes sobre el comportament, abans i després de la Guerra Civil, de gent de Santa Coloma de Queralt que va fer la Falange del poble, se sap que Brugalla hi seguia com a capellà després de la guerra. Els informes no valoren positivament la seva actuació a la postguerra, però tampoc qüestionen que sigui de dretes.Brugalla va ser el primer director de l'Orfeó del Centre Catòlic de Santa Maria de Queralt, del qual es té constància que va organitzar activitats entre 1912 i 1920. També va musicar les cançons d'Els Pastorets o l'Adveniment de l'Infant Jesús, de Josep M. Folch i Torres, versió d'Els Pastorets que va establir-se com a habitual a L'Espluga de Francolí a partir de 1939.Les seves composicions Salutais i Bone Pastor van ser interpretades l'any 2016 en una mostra de música sacra celebrada a Castro del Río en què es van recuperar obres que s'interpretaven en aquesta població andalusa durant les primeres dècades del segle xx.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Joan d'Eges (Joannes Aegates, Ἰωάννης), fou un prevere nadiu d'Eges a Cilícia entre Mopsuèstia i Issos. Probablement va viure al segle v. Foci diu que era nestorià, però Fabricius pensa que més aviat era un eutiquià.\nVa escriure:\n\n 1. Ἐκκλησιαστικὴ ἱστορία, Historia Ecclesiastica, (10 llibres) entre la deposició de Nestori i el concili d'Efes del 431 fins a la deposició de Pere II Ful·ló usurpador de la seu d'Antioquia el 476.\n2. Κατὰ τῆς ἁγίας τετάρτης συνόδου, Adversus Quartam Sanctam Synodum.Fabricius pensa que és el mateix personatge que Joan el Dissident διακρινόμιενος autor de l'obra Διαστάσεις σύντομοι χρονικαί, en llatí, Breves Demonstrationes Chronographicae. Combefis però l'identifica amb Joan Malales. També podria ser el mateix que Joan el Retòric esmentat per Evagri d'Epifania.\nLa seva època és incerta. Vossius diu que vivia en el regnat de Zenó però altres autors pensen que és posterior.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Joan d'Egipte fou un màrtir cristià que va patir martiri a Palestina en l'anomenada persecució de Dioclecià.Eusebi l'elogia per la seva vida ascètica i per la seva gran memòria. Va patir la pèrdua de la vista durant la primera part de la persecució però després va actuar com a lector (anagnostes) de l'església substituint la vista per la memòria. Podia recitar llibres sencers de les escriptures.Al setè any de la persecució (310) fou torturat i després confinat en un lloc junt amb altres entre els quals hi havia Silvà de Gaza; el 311 el confinats, trenta-nou en total, foren decapitats per ordre de Maximí Daza governant de les províncies orientals de l'imperi.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Joan d'Egipte o Joan de la Tebaida (Joannes Aegyptius) fou un monjo de la Tebaida, cèlebre pels seus suposats poders de predir futurs esdeveniments.L'emperador Teodosi I el Gran, que preparava una expedició contra Eugeni (vers 393 o 394), va enviar el seu eunuc Eutropi per portar a Joannes a la cort, on li seria preguntat el resultat de l'expedició; Joan va refusar seguir l'eunuc, però va enviar la resposta: l'emperador guanyaria, però moriria poc després a Itàlia.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Joan Drungari o Joan Drungàries o Joan de Drungària (en llatí Joannes Drungarius, Joannes Drungarias, en grec Ἰωάννης Δρουγγαρίος o Ἰωάννης τῆς Δρουγγαρίας) fou un eclesiàstic grec contemporani (i probablement clergue depenent) de Ciril d'Alexandria (segle v).\nCiril li va demanar d'escriure un comentari sobre Isaïes que es conserva sota el nom de Πρόλογος, Praefatio.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Joan Furnes (en llatí Joannes Phurnes, en grec Ἰωάννης Φουρνῆς) fou un monjo del monestir de Mont Ganus en el regnat de l'emperador Aleix I Comnè.\nS'oposava a l'església llatina i va escriure una Ἀπολογία, Defensio, o Ἰωάννης Διάλεξις, Disceptatio, on explicava en forma de diàleg una discussió amb Pere, Arquebisbe de Milà que va tenir lloc davant de l'emperador. Sembla que va adoptar l'estil de diàleg per comoditat, i que no transmet la polèmica real.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Lepori (Leporius) fou un eclesiàstic gal, de la primera meitat del segle v, que va abraçar la vida monàstica sota els auspicis de Cassià, a Marsella.\nVa gaudir de gran reputació per la seva santedat fins que va esdevenir partidari d'una heretgia que establia que els homes no necessitaven estar sempre en gràcia divina, i que Crist va néixer amb naturalessa humana solament. Per defensar aquestes doctrines fou excomunicat i va anar a Àfrica on va esdevenir amic d'Aureli i Sant Agustí, fins que va quedar convençut que estava equivocat i va dirigir una carta de penediment dirigida a Pròcul bisbe de Marsella, i una altra a Cil·lí, bisbe d'Ais de Provença. Quatre bisbes africans van testimoniar la sinceritat del seu penediment i van intercedir per la recuperació dels seus beneficis eclesiàstics.\nLepori no va retornar al seu país i va romandre a Àfrica on Sant Agustí el va ordenar com a prevere vers el 435. Es creu que fou l'autor del discurs De Vita et Moribus Clericorum. Encara vivia el 430.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Lleonci de Sant Saba (Leontius, Λεόντιος) fou un escriptor eclesiàstic grec de confosa personalitat, ja que diversos Lleoncis de la mateixa o propera època es confonen un amb l'altra. Hauria estat un monjo del monestir de Sant Saba proper a Jerusalem probablement vers el segle x.\nVa escriure una vida de Sant Gregori d'Agrigent que porta el nom de Λεοντίον πρεσβυτέρου καὶ ἡγουμένου τῆς μονῆς τοῦ ἁγίου Σάβα τῆς ?ωμαίων τόλεως εἰς βίον καὶ δαύματα τοῦ ὁσίου Πατρὸς ἡμῶν Γρηγοριου τοῦ Ἀκραγαντίνου, Leontii Presbyteri et Abbatis Coenobii S. Sabae (urbis Romae, sc. Novae s. CPoleos) Liber de Vita et Miraculis S. Patris nostri Gregorii Agrigentini.\nHi ha la tendència general a considerar-lo el mateix personatge que Lleonci de Constantinoble.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Llucià de Cafargamala (Lucianus, Λουκιανός) també conegut com a Llucià de Jerusalem (Cafargamala, llatí Caphargamala, era una vila propera a Jerusalem) fou un eclesiàstic del segle v.\nVa escriure una epístola dirigida als cristians de tot el món, referint-se a uns somnis miraculosos que hauria tingut el 3 de desembre del 415.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Luci Carí (Lucius Charinus, Λούκιος Χαρῖνος)) va ser un escriptor cristià considerat herètic que va viure en una data incerta, als segles III o IV.\nAgustí d'Hipona l'esmenta com a autor del llibre De Fide contra Manichaeos, però li dona el nom de Leuci (Leucius o Leutius, i fins i tot Locutius i Leontius). Foci I de Constantinoble l'anomena Leuci Carí (Leucius Charinus, Λεύκιος Χαρῖνος). Al Decretum del papa Gelasi I (492-494), a l'apartat De Libris Apocryphis, se l'anomena Lentici (Lenticius).\nFoci diu que Leuci va escriure un gran nombre d'Actes dels Apòstols, totes declarades apòcrifes. El fa autor d'una obra titulada αἱ τῶν Ἀποστόλων περίοδοι, Periodi Apostolorum, avui perduda, que es podria traduir com a \"Viatges dels Apòstols\", o \"fets dels Apòstols\" o també \"Actes dels Apòstols\". Va condemnar el text com a herètic, contradictori i absurd, ja que distingia entre el Déu dels jueus i Crist i negava la naturalesa humana d'aquest darrer afirmant que no havia estat crucificat, perquè un altre havia sofert la mort al seu lloc. També declarava que el matrimoni era contrari a la llei. Foci va anomenar aquesta obra els \"Fets de Luci\". Epifani I de Constància el considerava deixeble de Joan l'Apòstol.Luci Carí era conegut entre els maniqueus però no se sap si va viure abans o després de Mani (meitat del segle III).\nEls \"Fets de Luci\" són els següents:\n\nEl Fets de Joan\nEl Fets de Pere\nEl Fets de Pau\nEl Fets d'Andreu\nEl Fets de TomàsEls \"Fets de Luci\" van ser probablement redactats en una data tardana per a poder expressar una visió considerada més ortodoxa. Dels cinc, els \"Fets de Joan\" i els \"Fets de Tomàs\" tenen major contingut gnòstic que la resta. Aquests llibres van ser coneguts i van tenir una certa influència als primers temps de l'islam. L'exegeta de l'Alcorà Muhàmmad ibn Jarir at-Tabarí fa menció de la substitució de Crist per un altre a la crucifixió, tradició que s'ha incorporat als textos sagrats musulmans.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Macari de les Cel·les o Macari el Jove (Macarius, Μακάδριος) anomenat per Sozomen com Macari prevere de les Cel·les, fou un pastor egipci. Mentre pasturava el seu ramat a la vora del llac Mareòtic, va matar accidentalment a un company i per evitar un càstig per homicidi va fugir a les zones salvatges i allí va abraçar la vida en solitari que va respectar durant trenta anys. Va viure al segle iv aC.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Macari Deixeble o Macari de Pispir (Macarius, Μακάδριος) fou deixeble de Sant Antoni.\nPal·ladi esmenta dos deixebles de Sant Antoni: Macari i Amates, que vivien amb el sant al Mont Pispir (també Pispiri o Pisperi) i que el van enterrar després de la seva mort. Va deixar escrit suposadament una homilia i un opuscle sobre Macari Major.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Macari Monjo (Macarius Monachus, Μακάδριος) fou un monjo romà que va escriure Liber adversus Mathematicos, llibre esmentat per Rufí com Opuscula adversus Fatum et Matliesin, i que no es conserva.\nVa viure al final del segle iv i fou íntim amic de Rufí que li va dedicar les seves obres Apologia pro Origene i Περὶ ἀρχῶν.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Marc Diàdoc (Marcus Diadochus, Μάρκος) fou un escriptor eclesiàstic grec d'època incerta (possiblement del segle iv o V). Se l'identifica de vegades amb Diàdoc, bisbe de Fotice (Photice) a l'Epir que fou l'autor de Φωτικῆς τῆς ἐν τῇ παλαιᾷ Ἠπείρῳ ἐπίσκοπος sobre la vida ascètica, però que segurament és un personatge diferent (va viure probablement al segle v); també se l'identifica amb algun dels dos bisbes de nom Marc que foren desterrats d'Egipte pels arrians sota el patriarcat de Jordi de Capadòcia (un d'Oasis Magna a l'Alt Egipte i un altre de l'Oasi d'Ammon).", "label": "Religió" }, { "sentence": "Marc el mag (segle ii) fou un gnòstic de l'escola anatòlica o oriental de la denominada secta valentiniana, una de les formes que adoptà el docetisme. La principal font per conèixer les seves idees és l'Adversus haereses de Sant Ireneu. Aquest l'acusa de valer-se dels seus coneixements (per exemple filtres afrodisíacs) per seduir a les dones. Marc es valia de pràctiques cabalístiques, utilitzava la guematria i es recolzava també en l'astrologia. Practicava tota classe de tècniques màgiques amb les quals simulava miracles, i va convèncer moltes persones. Ireneu també deia d'ell que era un \"profeta capaç de transmetre als altres el carisma profètic\".\nMarc va ensenyar a la província romana d'Àsia, i els seus deixebles per la vall del Roine, lloc on els va trobar Ireneu. El bisbe de Lió compara les arts de Marc amb les d'Anaxilaos, i diu que és un precursor de l'anticrist. L'anomena \"mag\" perquè manipulava l'aigua i el vi de la consagració eucarística i obtenia colors vermells i púrpures (com la sang), i semblava que la \"Gràcia\" vessava la seva sang al calze. Ireneu també diu que a l'interior de Marc hi vivia un dimoni que el feia profetitzar i feia profetitzar també a les seves seguidores, anomenades \"marcoses\".\nS'ha discutit si les afirmacions d'Ireneu són certes o no, però els papirs màgics confirmen les relacions del gnosticisme amb les pràctiques màgiques.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Marc l'Heresiarca (Marcus Haeresirarcha, Μάρκος) va ser un mestre gnòstic del segle ii d'origen desconegut, si bé Jeroni el fa originari d'Egipte i segurament és el mateix que Isidor de Sevilla esmenta com natural de Memfis.\nEra expert en màgia segons Ireneu de Lió, deixeble de Mani i mestre de l'heresiarca Priscil·lià. Se sap que va ser a Àsia on va seduir la dona d'un diaca o d'un personatge de nom Diaconus. També va visitar la Gàl·lia i Hispània. Els seus seguidors s'anomenaven marcosis o marcosians (marcosii, Μαρκώσιοι), i la seva activitat és relatada per Ireneu i per Epifani. Aquest darrer diu que els deixebles de Marc es basaven en la doctrina dels Eons, defensada pels gnòstics, i també que distingien entre el Déu suprem i el Creador i negaven la realitat de l'encarnació de Crist i la resurrecció del cos. Aquest discurs sembla que apropava Marc a l'escola valentiniana oriental. Els deixebles de Marc van predicar per la vall del Roine, on els va trobar el bisbe de Lió.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Mateu Àngel o Mateu Panaret (Matthaeus Angelus o Matthaeus Panaretus, Ματταῖος, o Ἄγγελος ὁ Παναρέτος), fou un monjo bizantí, qüestor eclesiàstic en època indeterminada. Podria ser el mateix que el monjo Panaret ambaixador de Miquel VIII Paleòleg al papa Gregori X i al concili de Lió.\nVa escriure:\n\n1. \"Antithesis contra Thomam Aquinatem de Processione Spiritus Sancti\"\n2. Πῶς ἐστὶν ὁ ἐνδικὸν τόπος ἔνθα αἱ ψυχαὶ καθαίρονται πρὶν\n3. \" Dissertatio contra Latinos de Primatu Papae\"\n4. \" Refutatio Sex Capitum a Latinis editorum in Defensionem Processionis Spiritus Sancti ex Patre et Filio\"\n5. \" Demonstratio in quot Absurditates Latini incident dum Spiritum Sanctum etiam a Filio procedere asserunt\"\n6. \" Dissert. de aliis XXII. Latinorum Erroribus\"\n7. \" Dissert. contra Latinos de Azymis\"", "label": "Religió" }, { "sentence": "Antoni Melissa (en llatí Antonius Melissa) és el nom donat a un monjo grec que va viure cap al segle xi i va escriure una compilació de sentències morals anomenades Loci Communes.\nNo se sap res d'Antonius. El cognom tradicionalment aplicat a ell, Melissa (\"l'abella\"), sembla haver estat, de fet, el títol original del seu recull de sentències. La compilació és una col·lecció de frases sobre virtuts i vicis. És similar a una altra obra també anomenada Loci Communes, que s'atribueix a Màxim el Confessor però que en realitat és d'un autor anònim. Les dues obres contenen extractes de sentències dels primers pares de l'església, i cites d'autors jueus i pagans anteriors. Les dues obres han estat impreses amb freqüència, i sovint s'incloïen al final de les edicions dels Extractes d'Estobeu. Antoni Melissa És posterior a Teofilacte, perquè apareix esmentat a la seva obra.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Mari Mercator - Marius Mercator (llatí) - fou un escriptor eclesiàstic que va viure al segle V, distingit per la seva oposició als pelagians i nestorians. Va començar a escriure sota el papa Zòsim I el 418, amb un discurs contra les opinions de Celesti, que va transmetre a Àfrica on va rebre una resposta a través d'una carta de rèplica de Agustí d'Hipona que encara existeix. Un temps després (uns deu anys) va anar a Constantinoble per oposar-se al desterrat Julià Eclanense i va presentar l'obra Commonitorium a Teodosi II. Després es va embolicar en una polèmica sobre l'Encarnació de Crist que li va ocupar la resta de la seva vida que es devia estendre fins a la meitat del segle v. Encara escrivia contra els monofisistes seguidors d'Eutiques, després del Concili de Calcedònia el 451. Mercator sembla haver estat un laic, però es desconeix qualsevol fet relacionat amb la seva vida personal.\nLes seves obres es refereixen a les heretgies dels pelagians i nestorians, organitzades de tal manera que els seguidors ortodoxos tenien a mà les opinions dels heretges, en passatges extrets de les dues bandes i traduïdes del grec, espigolades entre els autors contemporanis. Les obres conegudes són:\n\n1. Comnmonitorium super nomine Coelestii , escrita el 429 i que va aconseguir el seu objectiu doncs els seguidors de Julià i Celesti foren desterrats per un edicte imperial després del concili d'Efes el 431, amb la decisió de 275 bisbes.\n2. Commonitorium adversus Haeresin Pelagii et Coelestii vel etiam Scripta Juliani, formada per fragments dels escrits de Julià Eclanense amb respostes de Mercator.\n3. Refutatio Symmboli Theodori Mopsuestani, un comentari sobre la falsa doctrina de la naturalesa de Crist inclosa en un credo atribuït a Teodor de Mopsuèstia, amic de Julià.\n4. Comparatio Dogmatum Pauli Samosateni et Nestorii\n5. Sermones V. Nestorii adversus Dei Genitricem Mariam\n6. Nestorii Epistola ad Cyrillum Alexandrinum\n7. Cyrilli Alexandrini Epistola ad Nestorium\n8. Cyrilli Alexandrini Epistola secunda ad Nestorium\n9. Cyrilli Alexandrini Epistola ad Clericos suos, aquesta obra i les anteriors són epístoles de Ciril d'Alexandria.\n10. Excerpta ex Codicibus Nestorii\n11. Nestorii Sermones IV. adversus Haeresim Pelagianam\n12. Nestorii Epistola ad Coelestium\n13. Nestorii Blasphemiarum Capitula\n14. Synodus Ephesiana adversus Nestorium\n15. Cyrilli Alexandrini Apologeticus adversus Orientales\n16. Cyrilli Alexandrini Apologeticus adversus Theodoretum\n17. Fragmenta Theodoreti, Diodori et Ibae\n18. Eutherii Tyanensis Fragmentum\n19. Nestorii Epistola ad Papam Coelestinum\n20. Epistola Synodica Cyrilli ad Nestorium\n21. Cyrilli Scholia de Incarnatione Unigeniti.Entre les obres perdudes el Libri contra Pelagianos, amb la carta d'Agustí d'Hipona.\nEls antics escriptors, a excepció de la carta d'Agustí, no el van esmentar i no fou conegut fins al segle xvii quan algunes de les seves obres es van trobar al Vaticà.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Miquel Prevere (Μιχαήλ) fou un eclesiàstic romà d'Orient del segle ix.\nVa escriure De Constructione Partium Orationis s. Methodus de Orationis Constructione, la qual probablement és la mateixa que la que en grec porta el títol de Περὶ συντάξεως τῶν ῥημάτων.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Mucià Escolàstic (Mutianus o Mucianus Scholasticus) fou un eclesiàstic que va viure a la meitat del segle v i va traduir al llatí 34 homilies de Sant Joan Crisòstom relacionades amb la Carta als Hebreus d'autoria incerta però atribuïda a Pau de Tars. La traducció de les homilies encara es conserva.\nTambé va traduir una obra de música de Gaudenci. Cassiodor en parla com un vir disertissimus, un home que ha llegit molt.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Máel Ruain (mort el 792) va ser el fundador i abat-bisbe del Monestir de Tallaght a Dublín, Irlanda. Sovint se'l considera el líder del moviment monàstic conegut com a culdee. No se l'ha de confondre amb l'homònim més tardà Maél Ruain, bisbe de Lusk.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Panodor (Panodorus, Panodoros) fou un monjo egipci que va viure en temps de l'emperador Arcadi.\nVa escriure l'obra anomenada χρονογράφιον en la qual critica a Eusebi de Cesarea, però no obstant aquesta crítica, al mateix temps li copia nombroses informacions i referències. L'esmenta especialment Sincel·le (Syncellus).", "label": "Religió" }, { "sentence": "Pascasí (Paschasinus) fou un eclesiàstic romà, de posició desconeguda, que el 451 fou enviat juntament a Lucentilis (bisbe d'Asculum) i el prevere Bonifaci, per representar al papa Lleó I al concili de Calcedònia. Pascasí era el dirigent de la delegació (ja que signava el primer) el que indicaria una alta posició prèvia.\nUna carta de Pacasí, anomenada De Quaestione Paschali, dirigida a Lleó en resposta a algunes preguntes del papa sobre la determinació de la festa de la Pasqua, encara es conserva.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Pau de Pannònia (Paulus, Παυ̂λος) fou un religiós del segle v, esmentat per Gennadi de Marsella a De Viris Illustribus, sota el nom de Pau Prevere, on indica que li consta per testimoni personal que era pannoni, però no indica a quina església pertanyia. Va escriure De Virginitate servanda et contemtu Mundi ac Vitae institutione Libri duo, obra que s'ha perdut.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Pau el Persa (en llatí Paulus, en grec antic Παυ̂λος) fou un deixeble de Nestori i diaca de l'església de Constantinoble encara que nascut a Pèrsia.\nVa ser un dels més apassionats seguidors de Nestori en el moment que va esclatar l'heretgia a partir de l'any 428.\nVa escriure:\n\nΠερὶ κρίσεως, De Judicio.\nΠερὶ του̂ ὄντος ἀγαθου̂, De vero Bono.Un fragment de la primera obra el trobem citat al concili celebrat a Laterà pel Papa Martí I, en una data tardana, l'any 649, i per Màxim el Confessor en un dels seus escrits contra els heretges. Es conserva un extracte manuscrit de la segona obra.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Pau el Ximple (Paulus Simplex, Παυ̂λος ὀ ἁπλου̂ς anomenat així per la simplicitat del seu caràcter) fou un religiós egipci.\nHauria viscut una vida normal de pagès amb dona i fills fins que els 60 anys va ingressar en la religió catòlica i va viure com ermità al desert egipci. La causa fou que hauria sorprè la seva dona, una dona molt maca i força més jove que ell, en adulteri amb un amant amb qui ja tenia una llarga relació. Immediatament hauria somrigut i dit que això no era afer seu, que ja no l'amoïnaria més i que s'emportés el fill, que ell se n'anava de monjo; al cap de huit dies va arribar a les cel·les que dirigia Antoni, el que després va esdevenir sant, on va demanar ser monjo; se li va respondre que no es podia a la seva edat, però la seva persistència finalment va aconseguir l'objectiu. Segons la llegenda, hauria, per modèstia, callat durant set anys.La seva vida ascètica hauria estat tan exemplar que es diu que va fer més miracles que el seu mestre Antoni. Aquestos fets van passar al començament del segle iv i Pau encara vivia el 337.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Paulí de Milà, en llatí Paulinus Mediolanensis, en grec antic Παυλι̂νος) fou el secretari del bisbe Ambròs de Milà.A la mort del sant va esdevenir diaca i va anar a Àfrica on a petició de Agustí d'Hipona va escriure una biografia del seu antic cap. A Àfrica va entrar en contacte amb Celesti, que difonia les doctrines de Pelagi, i del que va procurar la seva condemna com a heretge per un concili que es va reunir el 212; les actes del concili, de fet un sínode, foren preservades per Marius Mercator. El 217 i 218 apareix oposant-se a l'apel·lació contra la condemna de Celesti. Isidor de Sevilla diu que fou ordenat prevere però no se sap res més.\nVa deixar escrit:\nVita Ambrosii, escrit entre 400 i 412\nLibellus adversus Coelestium Zosimo Papae oblatus, escrit vers el 217\nDe Benedictionibus Patriarcharum", "label": "Religió" }, { "sentence": "Per Abbat (fl. 1207) és l'autor de la còpia de 1207 del Cantar de mio Cid. El nom Per(o) Ab(b)at (Pere Abat) era molt corrent en l'època, la qual cosa fa difícil identificar-lo. Colin Smith va defensar el 1983 que Per Abbat va ser l'autor del Cantar (com havia fet Antonio Ubieto Arteta el 1957, encara que sense identificar-lo amb cap persona documentada històricament en particular), encara que el 1994 el professor britànic va reconèixer que probablement Per Abbat solament fos el copista.Per a aquesta última teoria, se sol recórrer a la interpretació literal l'explicit amb què acaba el manuscrit:\nFrancisco Javier Hernández, que considera a Per Abbat un copista, va sostenir que era un canonge de Toledo documentat entre 1204 i 1211; si bé geogràficament la hipòtesi és versemblant, no hi ha cap prova que hi hagi una relació necessària entre el poema i aquest canonge. Basant-se en un document que van creure de 1220 trobat en la catedral del Burgo d'Osma, Timoteo Riaño ha cregut identificar-lo amb un abat del mateix nom (Pedro, abat) que va viure a principis del segle xiii ea Fresno de Caracena, al costat de Gormaz; però Fernández Flórez, Ruiz Asencio i Montaner Frutos van descobrir que la data del document és en realitat 1274, amb el qual el fonament en què es va recolzar la tesi desapareix. Per la seva banda, Colin Smith va proposar el 1983 una elaborada teoria per la qual Pedro Abad seria un advocat burgalès que va tenir un plet contra el Monestir d'Aguilar de Campoo a favor del de Santa Eugenia, a causa d'unes possessions, el 1223. Per recolzar les seves al·legacions el tal Pedro Abad va usar materials de tota mena referits al Cid que podrien haver estat utilitzats anys abans (1207) per compondre el poema. Va postular, així mateix, que Per Abbat va crear l'èpica castellana a partir de la imitació dels cantars de gesta francesos. No obstant això, el 1994, va replantejar les seves hipòtesis i va acceptar que segurament Per Abbat solament va ser el copista, i que l'autor no era identificable, encara que seria culte, tindria coneixements legals i compondria la seva obra poc abans de 1207.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Ponci Diaca (Pontius) fou un diaca de l'església africana.\nFou amic i company de Ciprià, que va escriure una narració sobre la vida i el martiris d'aquest bisbe, sota el títol De Vita et Passione S. Cypriani, que no és l'obra original sinó una adaptació posterior millorada quant a l'estil retòric per diverses mans.", "label": "Religió" }, { "sentence": "S'anomenen popes els sacerdots russos del ritu grec. El terme Popa o Pope és una degeneració dePapa.\nEntre els romans donaven el nom depopesals ministres encarregats de conduir les víctimes davant l'altar i descarregar el primer cop amb el destral. L'animal era de seguida, rematat pel cultrarius. Els popes rebien com a salari una porció de l'animal sacrificat que s'emportaven a casa i se'l venien després, amb la carn cuita i preparada, als que anaven allà a menjar i beure. Aquest va ser l'origen de les popinas o tavernes.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Un prelat és un eclesiàstic amb una certa autoritat a l'Església Catòlica, o bé perquè està al capdavant d'una jurisdicció o bé perquè té aquest títol honorífic. No és necessari ser bisbe per a ser prelat. Poden ésser tractats de monsenyor tots els prelats, des dels patriarques als abats, excepte els que també siguin cardenals.Entre els prelats, hi ha els qui estan al capdavant d'una prelatura territorial o d'una prelatura personal. També reben aquest nom els cardenals, bisbes i altres que participen en el govern de l'Església, així com els abats, superiors generals i provincials, vicaris generals i capitulars.\nTambé existeixen les prelatures honorífiques, que generalment s'atorguen als sacerdots membres de la Cúria Romana i a altres sacerdots a tot el món, que en rebre determinades distincions eclesiàstiques obtenen el dret de portar alguns atributs episcopals.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Procle o Pròcul (llatí: Proclus o Proculus, grec antic: Πρόκλος oΠρόκουλος) fou un religiós romà.\nEra un dels principals seguidors de les doctrines de Montà. A la mort de Montà un grup de seguidors de Procle es van conèixer com a proclians. Aquesta secta creia que eren prou dolents per considerar que els que s'havien separat de l'església per les persecucions, s'havien de batejar per segona vegada si hi tornaven. Fabricius l'inclou a la Bibliotheca Graeca.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Protoiereu (del grec πρωτοιερεύς — summe sacerdot; de πρώτος — primer ἱερεύς — sacerdot) és un títol, que es dona a un clergat com a recompensa en l'Església Ortodoxa.\nProtoiereu és l'iereu major (nom oficial del sacerdot ortodox). Abans del terme protoiereu el terme que es feia servir a Rússia per dir el sacerdot ortodox major era protopop.\nNormalment un protoiereu és el deàn de l'església.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Renall o Renallus (segles XI-XII) fou un gramàtic i mestre a la catedral de Barcelona. Va escriure amb estil elegant i pur. «Vita vel passio S. Eulalia Barcinon. Scripta anno 1106» manuscrit que es conservava a l'arxiu de la catedral, fins que Caresmar la trobà, i l'envià a Flórez qui la publicà a l'«España Sagrada». Entre els manuscrits del Col·legi Major de Conca a Salamanca es conserva l'obra: «Collectio antiqua legum ecclesiasticarum in quindecira libros distributa excerpta de libro Renaldi Magistri Barquinonensis».", "label": "Religió" }, { "sentence": "Un sacerdot catòlic és un ministre del culte de l'Església catòlica.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Jaume Sarroca (o Jaume sa Roca) (?,? - Poblet, Conca de Barberà, 1289), prelat, Bisbe d'Osca.\nÉs el germà de Pere Sarroca (anomenat Pere del Rei). Potser fill natural del rei Jaume I d'Aragó i d'Elvira Sarroca.\nEs crià a la cort reial. El 1260 fou rector d'Albalat i el 1267 canonge sagristà de Lleida. El 1269 participà amb galera pròpia a l'estol reial en Croada de Jaume I. El 1273 fou consagrat Bisbe d'Osca, deixant la sagristia de Lleida al seu germà Pere Sarroca.El 1274 fou un dels signataris del codicil del testament reial de Jaume I d'Aragó, acompanyant-lo des de Xàtiva fins a València. El nou rei Pere III d'Aragó \"el Gran\" l'acusà de retenir objectes del difunt Jaume I i li confiscà els béns. També s'enemistà amb Pero Martinez d'Artesona, el Justícia d'Aragó, que l'arribà a excomunicar. El 1285, durant la Croada contra la Corona d'Aragó, retornà al servei del rei Pere III d'Aragó \"el Gran\", restant amb ell fins a la seva mort. El 1286 coronà a Saragossa el nou rei Alfons III d'Aragó \"el Benigne\". En Jaume Sarroca fou enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, en un sepulcre d'alabastre.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Celi Seduli (en llatí Coelius Sedulius) va ser un poeta cristià del segle v, denominat prevere per Isidor de Sevilla, el Decret Gelasianum i Honori d'Autun. Sovint es confon amb Seduli Escot (Sedulius Scotus, autor irlandès del segle ix) i amb sant Seduli de Dublín, abat del segle viii.\nÉs conegut també com a Antistes, nom que li dona l'anònim Mellicensis (un manuscrit de l'Abadia de Melk). Va viure durant el segle v, després del 420, ja que menciona a Jeroni d'Estridó (mort en aquesta data) i més aviat cap al final, ja que parla del papa Gelasi I que va governar l'església del 492 al 496.\nLa seva obra va ser recopilada després de mort i publicada per Asteri. La inscripció d'aquest (Hoc opus Sedulius inter chartulas dispersum reliquit: quod recollectum adornatumque ad omnem elegantiam divulgatum est a Turcio Ruiio Asterio V. C. consule ordinario atque patricio) ajuda a determinar la seva data, ja que Turci Rufi Apronià Asteri va ser cònsol l'any 496 juntament amb Presidi o en llatí Praesidius (un altre Asteri era cònsol el 449 junt amb Protògenes).", "label": "Religió" }, { "sentence": "Sever Encratita fou un dels líders d'una divisió dels gnòstics al segle ii. El nom Encratita li va ser donat per ser membre de la secta dels encratits (encratitae) fundada per Tacià, secta que va reforçar i per això més tard foren coneguts per severians (severiani).\nSegons uns admetia la llei els profetes però segons altres els rebutjava i potser només admetia restes de l'antiga llei mosaica. Entre les particularitats dels severians cal esmentar la genealogia del dimoni, l'origen del vi, i de la formació de la dona i de l'home. Va negar l'autoritat de Sant Pau i els seus escrits.\nÉs possible que els gnòstics es dividissin en dos sectes: els tacians i els severians, que després s'haurien unit sota el nom d'encratites. Entre les seves regles l'abstinència de matrimoni, l'alimentació vegetariana, i la prohibició del vi.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Simeó Heresiarca (Symeon o Simeon o Symeones Haeresiarcha S. Massalianus, Συμεών o Συμεάνης) fou un suposat heresiarca bogomilita o massalià en el grup en el qual també s'esmenten a Dadoes, Sabas, Adelfios i Hernies, tots els quals van rebre junt amb Simeó l'anatema. Aquest anatema podria estar datat el 381 aC al temps de Concili de Side a Pamfília.\nSimeó hauria estat un dels fundadors de la secta dels messalians o euquites. El seu nom apareix també com Semesones (Foci); Teodoret l'anomea Symeones. La secta va florir en temps de Constanci II a Mesopotàmia i Àsia Menor a la part propera a l'Eufrates i va rebre els noms de massalians, messalians, mesalians o euquites (Μασσαλιανοὶ or Μεσσαλιανοὶ, Μεσαλιανοί o Εὐχῖται); la primera paraula derivava del sirià i volia dir \"poble que resa\"; la segona derivava del grec i tenia el mateix significat.\nUn Simeó Heresiarca fou cremat viu en temps de Justinià II i Foci diu que era un maniqueu.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El summe sacerdot (o, amb menys freqüència, summa sacerdotessa) era una persona que exerceix la funció de governant-sacerdot, o per a aquell que és el cap d'un casta religiosa.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Teràsia esposa de sant Paulí de Nola, fou una rica dama hispano-romana, que segurament tenia possessions a la zones de Saragossa i també a Tarragona i Barcelona.Van tenir un fill anomenat Cels que morí als vuit dies d'haver nascut i fou enterrat a Complutum (actual Alcalá de Henares), on llavors residien els seus pares. La mort del seu fill i altres desgràcies familiars propiciaren que emprenguessin un camí d'allunyament del món, d'oració i de penitència.\nEs traslladaren a Barcelona on, per aclamació del poble, Paulí fou ordenat de prevere, pel bisbe Lampi, el dia de Nadal de l'any 393 segons J.Desmulliez o del 394 segons P.Fabre. Teràsia anà a Nola amb el seu espòs i per una carta que els va trametre sant Jerònim sabem que a la primavera del 395 ja eren a Nola. Es creu que Teràsia morí abans de l'any 409 quan Paulí fou nomenat bisbe de Nola.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Francisco de Toral (segle XVI – Mérida, 20 d'abril de 1571)(Orde de Frares Menors), va ser un missioner franciscà a Nova Espanya i el primer bisbe de Yucatán.Va prendre l'hàbit franciscà a la província d'Andalusia i va ser missioner a Polònia, la llengua del qual va aprendre a la perfecció, escrivint-hi un Art i un Vocabulari, així com diversos tractats i sermons. Feia l'any 1542 es va traslladar a Mèxic, fent després un viatge a Espanya per tornar amb més de 30 religiosos.\nEn 1559 va ser electe provincial i poc després bisbe de Yucatán 8el segon que va haver-hi), prenent possessió el 15 d'agost de 1562. Al principi va tenir algunes dificultats amb els religiosos de la seva pròpia Ordre i especialment amb Fra Diego de Landa, que li va succeir en el bisbat.\nVa assistir al segon Concili provincial de Mèxic i va renunciar diverses vegades a la seva dignitat per retirar-se a un convent, però no li va ser acceptada la renúncia.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Una verge consagrada és una forma de vida consagrada de les dones en l'Església catòlica basada en la imitació de la vida de Maria, mare de Jesús. Aquest figura, també anomenada ordo virginum o orde de les verges, té l'origen als primers anys del cristianisme i fou recuperada d'ençà del Concili Vaticà II. El 2018 hi havia 5.000 verges consagrades.Algunes verges consagrades conegudes són Margarida d'Antioquia (Turquia, 275-290), Eufèmia de Calcedònia (Turquia, 289-304), Agnès de Roma (Roma, segle III-segleIV), Llúcia de Siracusa (Sicília, segle III-segle IV), Santa Marcel·lina (Alemanya, segle IV-segle IV), Genoveva de París (França, segle V-segle VI), Wendy Beckett (Anglaterra, 1930-2018), Mélanie Calvat (França, 1931-1804) i Joan Frances Gormley (Estats Units, 1937-2007).", "label": "Religió" }, { "sentence": "Una secta és un subgrup d'un sistema de creences religioses, polítiques, o filosòfiques, habitualment procedent d'un grup més gran. El terme originalment s'usava per indicar que es tractaven de grups religiosos separats, però es pot referir a qualsevol organització que es desvinculi d’una altra més gran per seguir un conjunt de regles i principis diferents. En la tradició índia una secta es refereix a una tradició organitzada.\" Les sectes, en un sentit més sociològic, són generalment tradicionalistes i conservadores i intenten tornar la seva religió d'origen a la puresa religiosa.\nEs diferencien les sectes destructives de les sectes en general, sent les destructives aquelles en què el comportament que la gent externa al grup percep pot semblar alguna cosa que no és destructiu, de la mateixa manera que una família on ocorren abusos pot amagar aquesta realitat de cara l'exterior. La majoria de les sectes no són destructives. En la dècada de 1980 es va definir el concepte de nous moviments religiosos per diferenciar-los del concepte pejoratiu de les sectes, o per evitar la persecució de minories religioses.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Els moviments antisecta o el fenomen de la sectofòbia consisteix en una actitud de rebuig cap a les religions nascudes com a secessió d'altres grups religiosos.Amb el sorgiment de les religions New Age, van aparèixer moviments de demonització d'aquestes religions a la dècada del 1970. Concretament el 1972 els pares dels nois seguidors dels Nens de Déu fundaren Free the Children of God, la primera organització antisecta. En la Rússia de principis del segle XXI també es presenta el fenomen contra els grups protestants. A Europa des de finals de la dècada del 1960 hi ha hagut un increment de la sectofòbia.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La violència sectària és una violència inspirada en el sectarisme, això és, entre diferents sectes d'una manera particular ja siga d'ideologia o bé de religió dins d'una nació o comunitat. D'acord amb l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm: \"Tradicionalment, la violència sectària implica una confrontació simètrica entre dos o més actors no estatals que representen a diferents grups de la població.\"Si es tracta de diferents sectors religiosos es pot parlar també de violència religiosa, sent la discriminació i la segregació dues manifestacions i causes de violència que poden produir violència directa.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Una aurèola o halo és un cercle que es col·loca en les representacions artístiques de personatges significatius amb la finalitat d'exaltar-ne la figura.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Les Cinc Corones Celestials o, simplificant, les Cinc Corones, és un concepte en la escatologia i teologia cristiana que es refereix a les cinc corones que els creients podran rebre després del Judici Final. Són la corona incorruptible, la corona de la justificació, la corona de la vida, la corona de la glòria i la corona de l'alegria.En la grec koiné, Stephanos (στέφανος) és la paraula utilitzada per a corona i es tradueix així en la Biblia, especialment a les versions procedents de la versió autoritzada. Representaria com la insígnia d'honor de la victòria, encara que d'altres la tradueixen com diadema en el sentit de marca de lleialtat.Aquestes cinc recompenses poden ser guanyades pels creients, segons el Nou Testament, com «recompenses per fidelitat en aquesta vida».", "label": "Religió" }, { "sentence": "El creixent lunar i l'estrella, és a dir, la representació gràfica d'una mitja lluna (o d'un quart creixent lunar) combinat amb una o més estrelles, va ser un símbol molt estès a través del món antic, amb exemples testificats des de la Mediterrània Oriental fins a l'Àsia Central i l'Índia, alguns antics de 4.000 anys.Avui dia ha esdevingut un dels símbols de l'islam; present en la bandera otomana des del 1793, durant el segle xix va representar aquest imperi i després de la seva dissolució, tant l'actual república de Turquia com altres estats successors de l'imperi el van seguir utilitzant. Durant segle xx va ser introduït en altres banderes nacionals de països de majoria musulmana i també va esdevenir l'emblema de certs moviments religiosos islàmics.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La creu és una figura geomètrica que consisteix en dues línies que es creuen en angle recte, de manera que divideixen quatre quadrants. Hi ha diversos tipus de creu (llatina, grega, en forma d'aspa...) És un dels símbols més antics de la humanitat. Les primeres creus que es van trobar van ser a les estepes de l'Àsia Central a la prehistòria. Als temples d'Armènia, plens de creus, es parla de la influència turca en la seva configuració.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La creu de Malta és un dels símbols de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i consisteix en una creu amb vuit puntes, formada per quatre braços que formen sengles V amb el vèrtex al centre. Sembla que el símbol no va associar-se amb els cavallers fins a mitjans del segle xvi. Modernament, la creu apareix en diversos símbols nacionals de República de Malta, com ara les seves monedes d'euro, i en algunes condecoracions.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La creu grega o crux immissa quadrata és una creu formada per quatre braços de la mateixa mida que s'intersequen en angle recte.\nEn arquitectura, la intersecció de nau i transsepte confereix a les esglésies una planta en forma de creu. Es parla de planta de creu grega per a les esglésies en què la nau i el transsepte tenen la mateixa llargària i s'intersequen a la meitat de la seva longitud. Quan la nau i el transsepte són de diversa longitud, es parla de planta de creu llatina.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La creu llatina és una creu formada per dos segments de diferent llargada que es creuen en angle recte, on el segment menor creu el més llarg en una proporció de tres quarts. El seu ús en l'entorn religiós s'inspira del crucifix de la tradició cristiana.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'Estendard Negre (en àrab الراية السوداء, ar-rāyat as-sawdāʾ), també conegut com l'Estendard de l'Àliga (en àrab راية العقاب, rāyat al-ʿuqāb) o, per antonomàsia, l'Estendard (en arab الراية, ar-rāya) és una de les banderes del profeta Muhàmmad segons la tradició islàmica. Va ser utilitzat històricament per Abu-Múslim en el seu aixecament que va conduir a la revolució abbàssida el 747 i per tant està associat en particular amb el Califat Abbàssida. També és un símbol en l'escatologia islàmica, que anuncia l'arribada del mahdí.L'estendard negre s'ha utilitzat en l'islamisme i el gihad contemporani des de finals de 1990. S'utilitza comunament com la bandera de l'organització terrorista Estat Islàmic.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'Estrella de David, també anomenada Escut de David o el segell de Salomó, és un dels símbols del judaisme. Tot i que tradicionalment el distintiu religiós del culte jueu va ser la menorà, el canelobre ritual de set braços, l'emblema-compost per dos triangles equilàters superposats, formant una estrella de sis puntes, es va emprar sovint per a distingir les comunitats i districtes reservats per als jueus (calls) a partir de l'edat mitjana i també a la Segona Guerra Mundial amb els jueus. També és símbol, entre d'altres, de la teosofia o del martinisme.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La flor de la vida és un símbol que deriva del símbol solar bàsic i que es forma dividint un cercle en sis parts, de manera que les barres que formen els sectors apunten als vèrtexs d'un hexàgon (que pot aparèixer o no). El patró es pot multiplicar de forma indefinida, superposant seccions dels diferents cercles.\nEl símbol apareix com a motiu geomètric en diverses cultures antigues, entre elles l'assíria o l'egípcia. Posteriorment se li va dotar d'un significat religiós, essent un símbol de la Creació (els sis pètals serien els sis dies d'activitat divina narrats al Gènesi dins el cercle que simbolitza la perfecció de l'obra de Déu). D'aquest símbol en van derivar d'altres de tradició mística.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Ganges (en sànscrit, Ganga; en devanagari: गंगा Gaṅgā, com en la majoria de les llengües índies) és un dels grans rius del subcontinent indi, que flueix en direcció est des del nord de l'Índia creuant la plana del Ganges fins a Bangladesh. El Ganges és el riu sagrat per excel·lència de tota l'Índia. D'acord amb la tradició teològica hindú, la seva aigua té virtuts salvífiques i purificadores. La ruta del Ganges, 2.510 quilòmetres des de l'Himàlaia fins al golf de Bengala, marca tot un país, una cultura, una religió.\nNeix amb el nom de Bhagirathi des de la glacera Gangotri, a l'Himàlaia occidental, a l'estat indi d'Uttarakhand, i s'uneix al riu Alaknanda prop de Deoprayag per a formar el Ganges. El riu Yamuna és l'afluent més important del Ganges, i la seva unió queda prop de la ciutat sagrada hindú de Prayag, actualment coneguda com a Allahabad.\nDesemboca formant, amb el riu Brahmaputra el major delta del món, el delta del Ganges, al golf de Bengala, on es divideix en molts rius menors. Un d'ells és el riu Hoogli, prop de Calcuta; un altre és el Padma, riu que entra a Bangladesh. La regió limitada pel delta del Ganges, prop de les costes del golf de Bengala, és coneguda com els Sunderbans (Boscos bells) – una regió de boscos espessos de gingebre, i l'hàbitat natural del tigre de Bengala.\n\nLa conca que formen el riu i els seus tributaris abraça enterament els estats indis d'Uttarakhand -antic Uttaranachal-, Delhi, Uttar Pradesh, Bihar i Bengala Occidental, part d'Haryana, Madhya Pradesh i Iharkhand, i una gran majoria dels territoris del Nepal i Bangladesh. La població estimada de la regió gangètica dona una xifra que ronda els 640 milions de persones; aproximadament, tantes com la Unió Europea i Estats Units junts. O, dit d'una altra forma, un de cada deu habitants del món vivia en aquesta zona. Si des d'un punt de vista geogràfic i demogràfic no es pot dubtar que la vall conforma alguna cosa així com l'espina dorsal de l'Índia, també atenent a qüestions històriques i culturals haurà de reconèixer-se la centralitat indiscutible de la regió.\nAquesta ha estat -i és- la terra del sànscrit o llengua \"perfectament construïda\" (samskrita), la lingua franca pan-índia per antonomàsia, la mare de l'hindi, del bengalí i de tants idiomes del nord de l'Índia; la llengua amb la qual es va compondre pràcticament tota la producció poètica, teatral, èpica, filosòfica, religiosa o contista de l'Índia anterior al segle xiii.\nEls bramans de fa tres mil anys ja designaven el curs alt i mig del riu amb apel·lacions\nde Ârya-varta (Terra dels nobles), Mâdhya-desha (País del mig o la Mediterrani) o Bharatavarsha (Continent dels descendents de Bharata). Aquests conceptes connoten un ordre social i ritual molt elevat. De fet, encara avui, l'Estat d'Uttarakhand acull la densitat més alta de bramans de tota l'Índia: un 20%. Fins i tot les mateixes divinitats lloen la sort dels que han nascut en aquesta regió tan especial, en la qual els ritus i els sacrificis condueixen al Cel i -pot ser que- a l'incondicionat (moksa, nirvâna).\nLa conca continua sent un dels focus espirituals i religiosos més dinàmics del planeta. No en va, al voltant del riu es va teixir aquesta família de religions que anomenem hinduisme, i a la seva riba van néixer les tradicions germanes del budisme i del jainisme. A la vall es troben alguns dels llocs més sants del món, com la ciutat de Varanasi (Benarés), la no menys sagrada Haridwar o Allahabad, que periòdicament reuneix a la congregació més multitudinària humana del planeta, la Kumbha Emla. També cal citar els llocs associats a les vides de Buda i dels omniscients del jainisme. Tan poderoses van ser aquestes tradicions, que l'estat de Bihar deriva el seu nom dels monestirs budistes: vihara. Sense oblidar els santuaris de les muntanyes a Garhwal, on neix la deessa, la mare Ganga.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Kaba, Ka'ba o Kaaba (àrab: الكعبة, al-Ka‘ba, literalment ‘el Cub’) és un edifici cúbic situat a la Meca (Aràbia Saudita) i el lloc més sagrat de l'islam, vers el qual tots els musulmans s'orienten quan efectuen les pregàries. És considerada com «la casa de Déu», l'indret a la Terra on s'uneixen el diví i el terrenal. A l'angle sud-est de l'edifici, s'hi troba la Pedra Negra, una pedra sagrada que, segons la tradició, l'àngel Gabriel va oferir a Abraham quan aquest va construir l'edifici. Un dels cinc pilars de l'islam (fonament de la religió islàmica) estipula que, almenys un cop a la vida, tot fidel hauria de fer el pelegrinatge a la Meca (hajj) per visitar la Kaba i acomplir-hi certs rituals.\nActualment, està situada al mig del gran pati de la Gran mesquita (al-Màsjid al-Haram), que es va construir al seu voltant; aquest pati envoltat de pòrtics pot contenir fins a 35.000 persones. La Kaba està coberta de vels negres amb or brodat (kiswa) i una multitud permanent de fidels gira al seu voltant tot recitant la fórmula ritual de la talbiyya.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Kailash o Kailas (en tibetà: གངས་རིན་པོ་ཆེ, Gang Rinpoche; xinès: 冈仁波齐峰, Gāng rén bō qí fēng; sànscrit: कैलाश पर्वत, Kailāśā Parvata) és una muntanya de l'Himàlaia al grup de les muntanyes Gangdisê al Tibet prop de les fonts de l'Indus i el Sutlej i també prop de les fonts del Brahmaputra i el Karnali (afluent del Ganges). Té 6.638 m d'altura i neu permanent al cim.\nLa paraula Kailāśā vol dir \"cristall\" en sànscrit. El nom tibetà de la muntanya és Gangs Rin-po-che, \"joia preciosa de les neus\" o Tisé; en la tradició jainista es coneix com a Ashtapada.\nÉs una muntanya sagrada dels hindús, budistes, jainistes, attavazhis i böns; els hindús el consideren la llar de Xiva. A la vora hi ha els llacs Manasarowar i Rakshastal. Aquesta muntanya no s'escala per deferència als budistes i hinduistes i no consta cap intent de coronar el seu cim.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El llac o estany de Mansarovar o Manasa Sarovar (Hindi: मानसरोवर झील) és un llac a l'Himalaya. En tibetà es coneix com a Khang Rinpoche o Mapham Yutso. Amb una superfície de 320 km² quadrats i una profunditat màxima de 90 metres, es troba a 4.556 metres d'altura i molt a prop d'un altre llac, el Rakshastal. A l'hivern el llac està congelat i només es desgela ben entrada la primavera. Ocupa un lloc destacat a la mitologia hindú i un dels quatre llacs dels que bevien els deus. L'Indus neix a l'est de la seva riba nord, el Sutlej al sud-oest de la riba sud, el Brahmaputra a l'est de la riba est. Els mitologistes en sànscrit pensaven erròniament que el Ganges naixia en aquest llac.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Al-Màsjid al-Haram —en àrab المسجد الحرام, al-Màsjid al-Ḥarām, 'la Mesquita Sagrada', també coneguda com la Gran Mesquita— és la mesquita més gran del món i està situada a la ciutat de la Meca, a l'Aràbia Saudita. Està construïda al voltant de la Kaba, un edifici cúbic considerat el lloc més sagrat de la Terra pels musulmans, cap al qual els fidels s'orienten per a pregar (alquibla).\nL'estructura actual, que data del 1570, ocupa una àrea de 400.800 metres quadrats, incloent-hi els espais exteriors i interiors destinats a la pregària, i pot acollir fins a quatre milions de fidels durant el període del hajj, el pelegrinatge a la Meca que constitueix un dels pilars de l'islam.\nLa primera mesquita es va construir l'any 638, quan l'augment dels musulmans va portar el segon califa Úmar ibn al-Khattab a ampliar el lloc per rebre en millors condicions els fidels.\nEl 1979, va ser ocupada durant alguns dies per unes 250 persones armades, que van ser expulsades per l'exèrcit en una acció molt violenta i seguida d'una munió d'execucions.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Menorà (en hebreu: מנורה) és un canelobre o llum d'oli de set braços, un dels elements rituals del judaisme i així mateix un dels seus símbols més antics; representaria els arbustos en flames que va \"veure\" Moisès al Mont Sinaí (llibre de l'Èxode, 25).\nSegons la Bíblia, el va manar construir Jahvè, ensems amb l'Arca de l'Aliança. Totes dues eren dipositades al sancta sanctorum del temple de Jerusalem. Simbòlicament cada un d'aquests set braços correspon a cada un dels set dies de la Creació, i volia representar l'esbarzer ardent que va veure Moisès al Sinaí.\nÉs un dels símbols més estesos del judaisme, i és usada per l'estat d'Israel com a símbol oficial, per exemple en el seu escut d'armes.\nLa Menorà va desaparèixer durant el saqueig del Temple per Titus, l'any 70, i se la pot veure a l'arc de Titus, a Roma, entre els trofeus obtinguts. A partir d'aquest moment el seu fat és incert: l'any 455 els vàndals van saquejar Roma i s'endugueren els tresors del Temple, tot i que es desconeix si la Menorà encara es trobava entre ells. El 533 foren recuperats per Belisari i duts a Constantinoble. Segons l'historiador Procopi, Justinià (527-565) va enviar-los de retorn a Jerusalem, però en aquest punt la pista del tresor es perd.\nDe vegades es confon amb la Hanukkiyyà, un canelobre de nou braços usat en la hanukkà que és erròniament anomenat menorà.\nSegons la història, es trobava al Tabernacle, i després al temple de Salomó.\nConeixem la seva aparença Arxivat 2013-05-28 a Wayback Machine. entre altres coses perquè després que els romans van ocupar el temple i van destruir Jerusalem, es van emportar el canelobre a Roma.\nEs pot apreciar en els baixos relleus de l'Arc de Titus de l'emperador Titus.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El pal d'Aixerà fou un arbre sagrat o un pal que era situat a prop de llocs sagrats cananeus en honor de la deessa mare ugarítica Aixerà, consort del déu El. La relació de les referències literàries a una deessa Ashera i les troballes arqueològiques dels pilars de Judea ha generat un gran debat literatura. Els aixerim van ser objectes de culte relacionats amb la deessa de la fertilitat Aixerà, consort de Baal, o bé com alguns entenen, el Senyor.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Pedra Negra (en àrab الحجر الأسود, al-ḥajar al-aswad) és una relíquia molt important dins del món musulmà. És situada a l'angle sud-est de la Kaba (\"casa de Déu\"), l'edifici sagrat dels musulmans situat a la Meca i vers el qual s'orienten per a pregar.\nLa pedra, que pot ser un meteorit o una tectita, fa aproximadament uns 30 cm de diàmetre i està situada a uns 1,5 m del nivell del sòl. Com que al llarg de la història s'ha trencat diverses vegades, els diferents fragments són mantinguts amb un marc d'argent.\nQuan els pelegrins fan les set voltes al voltant del Kaba seguint el ritual (tawaf) del hajj, miren d'aturar-se i de besar la Pedra Negra, emulant el petó que, segons la tradició popular, va fer-li el profeta Muhàmmad. Si no ho aconsegueixen, a causa de la gentada present, li fan un signe de lluny cada cop que hi passen davant.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Dins de la cultura de l'antiga Grècia i la Magna Grècia, un pínax (πίναξ) (en plural pínakes - πίνακες), o «taula», és una tauleta votiva de fusta pintada, terracota, marbre o bronze, que es feia servir com a objecte votiu, dipositat en un santuari, o com a article commemoratiu, tot fixant-lo dins d'una cambra mortuòria. En la vida quotidiana, pínax també podia indicar una tauleta per a escriure, recoberta amb cera. En un context cristià, les icones («imatges») pintades són pínakes. En el teatre de l'antiga Grècia, eren imatges acolorides, ja sigui tallades en pedra o fusta, o fins i tot fabricades amb tela, que es penjaven com a fons a les escenes.\nEls pínakes de marbre s'esculpien individualment, mentre que els de terracota es realitzaven en motlles, i els de bronze podien crear-se en forma repetitiva a partir d'un model al qual se li prenia un motlle de cera i resina, seguint la tècnica anomenada model a la cera perduda. A Locri, s'hi han recuperat milers de pínakes acuradament sepultats que, majoritàriament, van pertànyer als santuaris de Persèfone o d'Afrodita.\nL'arquitecte romà Vitruvi esmenta la presència de pínakes a les cel·les dels temples, i fins i tot com a possessió de les persones. Aquestes col·leccions s'anomenaven pinacoteques, que actualment és el terme modern per designar un museu d'art, com per exemple l'Alte Pinakothek de Munic.\nCal·límac de Cirene, poeta i curador de la Biblioteca d'Alexandria, va confeccionar una mena d'índex o «mapa pictòric» del contingut de la biblioteca, el qual va anomenar Pínakes.Els pínakes són un tret característic de les col·leccions clàssiques pertanyents als museus més extensos.", "label": "Religió" }, { "sentence": "En la religió, una relíquia és una part del cos d'un sant o una persona venerada, o bé un altre tipus d'objecte religiós antic, acuradament conservada amb la finalitat de venerar-la o com un monument tangible. Les relíquies són un aspecte important d'algunes formes de budisme, cristianisme, hinduisme, xamanisme, i en moltes altres religions.\nLa paraula ve del llatí reliquiae, que significa \"roman\" o \"alguna cosa es quedi enrere\" (la mateixa arrel de renunciar). Un reliquiari és un recipient que alberga una o diverses relíquies religioses.\nEn la litúrgia catòlica relíquia és una resta d'un sant que ha estat homologada com a autèntica i venerable a la qual els creients sovint atribueixen poders miraculosos.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Un stupa (en sànscrit: स्तूप stūpa; literalment 'munt') és una estructura en forma de monticle semiesfèric que deriva dels antics túmuls funeraris, on es conserven relíquies sagrades budistes o bé indica el lloc on estan enterrades. Un terme arquitectònic relacionat és una chaitya, que és un temple que conté un stupa.\nEn el budisme, la circumambulació de l'stupa o pradakhshina ha estat una pràctica ritual i devocional important des dels primers temps, i els stupes sempre tenen un camí pradakhshina al seu voltant, per això s'utilitza com a lloc de meditació.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Sudari, de la paraula llatina sudarium, significa a l'origen un llenç o mocador que serveix per cobrir-li el rostre a les persones mortes i demostrar-los els seus respectes. La paraula grega soudarion que expressa el mateix no es troba més que en els evangelistes. No deu, doncs, confondre's amb Sindon, que era un llençol i designava alguna vegada un vestit, i servia de camisa.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Les veixil·les o vexil·les són una tipologia d'estendard religiós pròpia de Mallorca que conté els símbols de la Passió de Jesús brodats o pintats i que s'exhibeixen, en parella, a les esglésies durant la Setmana Santa, a més de sortir a la capçalera de les processons de Setmana Santa. Les primeres referències trobades daten de les visites pastorals fetes després del Concili de Trento, i tenien la funció didàctica de suport visual per ensenyar les escenes de la Passió. En general, fan uns dos metres d'alt per un i mig d'ample.\nS'hi representen llanternes, torxes i armes dels soldats romans que acompanyaven a Judes (amb la mà parada per rebre les monedes d'or) quan anava a trair Jesús; una espasa amb una orella tallada, que recorda l'episodi de Pere i el criat Malc; el gall de la negació de Sant Pere; les llanderes amb què assotaren Jesús, la columna on va rebre els assots, els daus, i moltes altres icones que representen més escenes de la Passió.Actualment, moltes de les veixil·les es troben en mal estat de conservació i per això han deixat de sortir a les processons de Setmana Santa i moltes vegades ni tan sols s'exposen. A l'església de Sant Nicolau de Palma foren restaurades el 2020 i exposades a l'església durant la Setmana Santa de 2021, durant la qual les processons estaven suspeses per causa de la pandèmia de coronavirus. A altres llocs com Sóller es troben en mal estat de conservació. A l'església de Santa Creu de Palma, on ja es documenten al segle xviii, també es conserven i s'exposen per Setmana Santa.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La teologia (del grec θεος, theos, \"Déu\", + λογος, logos, \"estudi\") és la disciplina que s'ocupa de l'estudi de Déu i, per extensió, també s'aplica a l'estudi dels temes relacionats amb la religió. El terme va sorgir per primer cop als escrits de Plató.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Àgape és un concepte de la Bíblia (difícil de trobar a la literatura grega) que a diferència dels termes similars (filótês, érõs) ens indica l'amor pur de Déu, la seva donació gratuïta (per gràcia) a l'home. Al judaisme rabínic, àgape -que anteriorment tenia també connotacions de relació sexual i/o sanguínia- defineix exclusivament la relació entre Déu i l'home. Posteriorment en els texts cristians indica tot el contingut de la fe, Déu és pur amor, total donació que provoca a l'home creient la mateixa resposta.\nPopularment el terme àgape és utilitzat com un àpat entre amics. Els antics cristians consideraven el moment de la comunió una àgape, el moment màxim d'amor en què el cos i la sang de Déu és consumit per la comunitat de creients.\nUna manera de pregar popular ve d'aquest terme, prenent les seves lletres com a guia:\n\nA = adoració: es comença l'oració adorant Déu a través d'una fórmula típica (Pare Nostre, Ave Maria…)\nG = gràcies: s'agraeix un do diví, un esdeveniment profitós, l'ajuda rebuda...\nA = amor: conversa espontània amb la divinitat\nP = perdó: es demana l'absolució pels pecats comesos\nE = esperança: conjunt de peticions justes per cloure el dia", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'Antítesi de Marció, és un llibre escrit per Marció, cristià del segle ii considerat heretge per l'església oficial, en el qual l'autor exposa la seva tesi teològica. En el seu cànon, Marció inclogué uns comentaris que va anomenar \"L'antítesi». És la primera vegada que aquesta paraula es fa servir en un escrit cristià. L'església oficial de l'època no va establir un cànon del Nou Testament fins a l'any 397 dC. Aquest cànon o Bíblia \"es va dividir en dues seccions, l'Antic Testament i el Nou Testament.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'apologètica en teologia i literatura consisteix en la defensa sistemàtica d'una posició o punt de vista. La paraula apologètica prové del grec apologia (απολογία), que designa la posició de defensa militar contra un atac.El primer a utilitzar el terme amb dues connotacions és John Henry Newman, qui intitulà la seva autobiografia espiritualista Apologia Pro Vita Sua el 1864. Però les primeres referències poden ser trobades a l'Apologia de Sòcrates (en la qual Plató pren la defensa de Sòcrates durant el seu procés), però també algunes obres d'apologistes de començaments de la cristiandat com les dues Apologies del Màrtir Sant Justí, dirigides a l'emperador Marc Aureli. Arngrímur Jónsson fou un estudiós islandès que en el llibre Brevis commentarius de Islandia criticava el treball que nombrosos autors van escriure sobre la gent i el país d'Islàndia.Actualment el terme fa referència al mètode d'estudi emprat en alguns casos particulars, per grups o individus que promouen causes sistemàticament, justificant ortodòxies, o negant a conveniència alguns actes i fins i tot crims. La \"lògica\" apologètica es basa en el \"emblanquiment\" de les causes que dona suport, principalment a través de l'omissió dels fets negatius (percepció selectiva) i l'exageració dels arguments i fets positius; ambdues tècniques comuns en la retòrica clàssica.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'argument ontològic per a l'existència de Déu va ser proposada per primer cop pel filòsof medieval sant Anselm de Canterbury.Anselm no proposà exactament una metodologia ontològica, és a dir, preocupat per la natura de l'ésser, però la seva argumentació pren com a referència la distinció entre éssers necessaris -coses que no poden no existir- i éssers contingents -coses que poden no existir. L'argument ontològic per a l'existència de Déu en totes les seves interpretacions i formes acaba en una afirmació similar a \"Déu existeix, ja que és un ésser necessari\".\nUna versió molt col·loquial de la conclusió d'Anselm és que \"Déu no pot no existir\". Òbviament, això és una afirmació controvertida, i l'argument ontològic té una llarga història de detractors i defensors.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'argument teleològic o l'argument del disseny és l'argument sobre l'existència de Déu que es basa en les proves del món i un univers «disseny».Dins de les diferents variacions de l'argument bàsic hi ha aquest punts:\n\nX És massa complex per haver sortir per atzar o naturalesa.\nPer tant X ha d'haver estat creat per un ésser intel·ligent.\nDéu és un ésser intel·ligent.\nPer tant Déu existeix.X normalment es refereix a l'univers, el procés evolutiu, el ser humà, etc.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'Associació Europea de Dones en la Investigació Teològica (ESWTR, per les sigles en anglès) és una xarxa d'estudioses de teologia, ciències religioses i àrees afins, a nivell acadèmic, creada el 1986 a Magliaso, Suïssa. L'ESWTR ha estat un fòrum important per al desenvolupament de les teologies feministes europees, té una llarga tradició ecumènica des de la seva fundació i està oberta al diàleg interreligiós. La societat està formada per més de 500 membres de diversos països europeus, incloent Espanya que disposa al voltant de 40 membres. Les sòcies es reuneixen com a mínim cada 2 anys en una conferència dedicada a un tema d'actualitat en teologia feminista. També s'organitzen trobades, amb periodicitat variable, de conferències regionals i nacionals, així com de grups de treball constituïts a partir de diverses línies temàtiques o disciplines acadèmiques afins. L'ESWTR edita una publicació pròpia de periodicitat anual: “L'Anuari de la societat europea de dones en la recerca teològica”, iniciat el 1993 en 3 idiomes: alemany, anglès i francès (des de la conferència de 2008 a Nàpols el francès ha estat substituït pel castellà). Aquesta publicació proporciona informació sobre el desenvolupament de la teologia feminista en els diferents països, així com articles sobre temes d'actualitat teològica enfocats majoritàriament des d'una perspectiva feminista.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Caritat del llatí caritas i en grec clàssic o antic: \"agapé\" és un dels tipus d'amor místic. Dins dels 4 graus de perfecció n'és el primer.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Les cinc vies (quinque viae) és el nom que rep un seguit d'arguments per demostrar l'existència de Déu que van ser formulats per Tomàs d'Aquino a la seva Summa Teològica basant-se en la lògica i en la definició tradicional de Déu en la teologia cristiana, aplicant suposicions a partir d'observacions empíriques. Les cinc vies han tingut una llarga tradició de debat en la filosofia posterior.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La ciutat de Déu (títol original en llatí: De Civitate Dei contra paganos, és a dir La ciutat de Déu contra els pagans) és una obra en 22 llibres d'Agustí d'Hipona que va ser escrita durant la seua vellesa i al llarg de quinze anys, entre el 412 i el 426. És una apologia del cristianisme, en la qual es confronta la Ciutat Celestial a la Ciutat Pagana. Les nombroses digressions permeten a l'autor tractar temes de molt diversa índole, com la naturalesa de Déu, el martiri o el judaisme, l'origen i la substancialitat del bé i del mal, el pecat i la culpa, la mort, el dret i la llei, la contingència i la necessitat, el temps i l'espai, la Providència, el destí i la història, entre molts altres temes.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La consubstanciació és la doctrina teològica segons la qual les espècies de l'eucaristia, juntament amb la \"substància del pa i del vi\", prenen la substància del cos i la sang de Crist respectivament. Per aquest motiu, els fidels, en participar del sagrament, prenen alhora pa i vi, i el cos i la sang de Crist.\nAquesta noció va ser desenvolupada en el transcurs del segle xvi per la branca luterana de la Reforma Protestant, i es contraposa a la doctrina catòlica de la transsubstanciació.\nAmbdues doctrines es basen en l'ensenyament d'Aristòtil segons el qual la matèria està constituïda d'elements —que poden ser percebuts pels sentits— i de substància —que només l'esperit pot percebre i que constitueix la realitat essencial. Una i altra doctrines accepten que, en l'eucaristia, els elements del pa i del vi no canvien. Però, contràriament a la doctrina de la transsubstanciació, la de la consubstanciació afirma que la substància del pa i del vi tampoc canvia, ja que el cos omnipresent de Crist coexisteix en, amb i per la substància del pa, i la sang de Crist existeix en, amb i pel vi, gràcies al poder de la paraula de Déu.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La demonologia és la branca de la teologia que s'ocupa de l'estudi dels dimonis. Està relacionada amb l'angeologia.\nLa manifestació més important de la demonologia cristiana occidental és el Malleus Maleficarum de Jacob Sprenger i Heinrich Kramer, que demostren, de manera sui generis, l'existència i el poder de la bruixeria com a part integral de la fe catòlica romana i d'un perill real per als fidels, a banda d'indicar en el seu tractat tota classe de maneres de reconéixer i processar una bruixa, convertint-se així en el manual per a processos de bruixeria durant dècades.\nEn un altre sentit, la demonologia confecciona llistats que intenten nomenar i establir una jerarquia d'esperits malèfics. Així, la demonologia és l'oposat de l'angeologia, que intenta recopilar la mateixa informació respecte dels bons esperits.\nEn la tradició cristiana, els dimonis són àngels caiguts, de manera que podríem considerar la demonologia com una branca de l'angeologia. Tanmateix, moltes bases de dades demonològiques són coneixements capturats a aquells suposadament capaços d'invocar estes entitats, incloent-hi les instruccions sobre com invocar-los i (en el millor dels casos) sotmetre'ls a la voluntat del conjurador. Els grimoris de màgia oculta són aquells toms que contenen els coneixements sobre esta faceta de la demonologia, estudiada més d'una volta per aquells que devien perseguir i jutjar diabolistes i bruixes amb delectació morbosa.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La demostració ontològica de Gödel és una formalització del principi d'Anselm de Canterbury: el seu argument ontològic per l'existència de Déu pel matemàtic Kurt Gödel.\nL'argument ontològic de Sant Anselm, en la seva forma més succinta, és: \"Déu, per definició, és allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran. Déu existeix a l'enteniment. Si Déu existís a l'enteniment, el podríem imaginar a Ell més gran si existís a la realitat. Així, cal que Déu existeixi (Déu existeix).\" Gottfried Leibniz va donar una versió més elaborada; aquesta és la versió que Gödel va estudiar i va intentar clarificar amb el seu argument ontològic.\nEncara que Gödel era profundament religiós, mai va publicar la seva prova, ja que temia que \nno s'interpretaria bé i que es pensaria que l'existència de Déu estava demostrada més enllà de \nqualsevol dubte. En canvi, només ho va considerar com una investigació lògica\ni una formulació clara de l'argument de Leibniz amb totes les suposicions expressades.\nVa ensenyar els arguments repetidament als amics al voltant de 1970 (segons consta al diari d'Oskar Morgenstern) i es van publicar després de la seva mort.\nA continuació es mostra un resum de la demostració matemàtica.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Per a l'Església Catòlica i per a gran part de les altres denominacions cristianes, el Pare és la primera de les tres persones que conformen la Santíssima Trinitat.\nEl catolicisme defineix així el Déu Pare: Déu (La Trinitat) és el tot. Res està fora d'Ell i tot està dins d'Ell. Al principi era el Verb i davant Déu era el Verb i el Verb era Déu. Ell estava davant Déu al principi. Per Ell es va fer tot i res va arribar a ser sense Ell. El que va arribar a ser té vida en Ell (Joan 1, 1-3.)\nDéu Pare és el creador del món segons la Bíblia, i revela la seva paternitat quan s'envia Moisès a demanar l'alliberament del poble d'Israel de l'esclavitud d'Egipte: Això diu el Senyor: Israel és el meu fill primogènit. Jo et mano que deixis anar el meu fill. (Èxode 4, 22-23)\nA la Bíblia és anomenat de diverses maneres, destacant la tendresa amb què Jesús l'anomena \"Abba\" (Pare). Aquest amor i tendresa són recíprocs, tal com pot llegir-se en el llibre dels Salms: Com un pare s'apiada dels fills, el Senyor s'apiada dels fidels (Salm 103, 13).", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'expressió discussió bizantina significa una discussió fútil, en la que cada part mai no pot arribar a provar les seves asseveracions a la part contrària. És equivalent a l'expressió «discutir el sexe dels àngels», i refereix a certa classe de debats, considerats com una pràctica tan inútil com irresponsable o desconnectada de la realitat. En converses informals s'utilitza també l'expressió «cagar al vol».", "label": "Religió" }, { "sentence": "Un dogma és una doctrina sostinguda per una religió o una altra organització d'autoritat i que no admet rèplica, és a dir, és una creença individual o col·lectiva no subjecta a prova de veracitat, el contingut del qual pot ser religiós, filosòfic, social, sexual, etc., impulsat per una utilitat pràctica. L'ensenyament d'un dogma o de doctrines, principis o creences de caràcter dogmàtic es coneix amb el nom d'adoctrinament.\nEn el seu origen el terme podia significar també una norma o decret emès per una autoritat, o una opinió característica d'una escola filosòfica. Amb el creixement de l'autoritat de l'Església, la paraula adquirí el que ara és el seu significat principal, dogma teològic o dogma de fe, del que deriven, per analogia, la resta dels seus usos habituals. Serien així dogmes no només les anomenades veritats de la religió catòlica, sinó les de qualsevol altra religió, o qualsevol altra creença que es proclami veritat indiscutible.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La doctrina de les dues espases (en llatí utrumque gladium) al·ludeix a la relació política que s'estableix entre el poder temporal, representat per l'emperador germànic o bizantí a l'Europa medieval, i el poder religiós, encarnat pel Papa. Aquesta doctrina, amb diverses interpretacions, és predominant en el pensament polític europeu medieval i deriva en la concepció moderna de la separació entre l'Església i l'Estat. Durant tota l'etapa medieval, la relació entre tots dos poders (regnum i sacerdotium) va oscil·lar entre la col·laboració i la tensió. Ja des de Carlemany, primer emperador germànic d'Occident, la disputa entre una i altra instància per l'exercici suprem de la sobirania o dominium mundi va originar conflictes com la Querella de les investidures o el cisma d'Occident, centrats en la delimitació de les esferes jurisdiccionals respectives i el dret de nomenament dels càrrecs eclesiàstics.\nL'arrel de la doctrina és romà (als sacerdots els correspon l'auctoritas i als governants la potestas), si bé també té una base bíblica en l'expressió \"Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu\" (Mateu XXII, 15-21 i Marc XII, 13-17) o \"Senyor, vet aquí les dues espases (Lluc, XXII, 38). La primera traducció de la teoria és el cesaropapisme o primacia del poder temporal sobre el religiós amb l'emperador com a cap de l'Església, inaugurat per Constantí I el Gran. El cesaropapisme es prolongarà en l'Imperi Romà d'Orient, hereu de l'Imperi Romà d'Orient i influirà en els emperadors d'occident a partir de Carlemany i els seus successors otònides, que reivindiquen l'ascendència divina de la reialesa. Al seu torn, els papes exerceixen el dret de coronar i deposar els emperadors en tant que jutges delegats del tribunal diví així com la sobirania temporal en els seus dominis territorials des de la falsa donació de Constantí (Patrimoni de Sant Pere o Estats pontificis), el que a la pràctica els acabarà equiparant a la resta de monarques cristians.\nEntre els tractadistes polítics de l'Occident medieval, la teoria de les dues espases tindrà dues grans interpretacions: la tesi hierocràtica, desenvolupada per Gregori VII, segons la qual el pontífex ostenta els dos poders i els distribueix, quedant en mans de l'emperador el poder temporal de manera secundària i subordinada, i la tesi dualista, que planteja una distribució equilibrada, segons la qual el papa ostenta l'auctoritas i usus dels dos poders, espiritual i material, però delega l'usus del segon a la potestas de l'emperador.Una de les primeres referències conegudes de l'ús polític del concepte és la carta del papa Gelasi I (492-496) a l'emperador d'Orient Anastasi I en la qual el commina a obeir l'autoritat eclesiàstica en comptes de voler dominar-la. En canvi, pensadors com Marsili de Pàdua argumentaran que la sobirania és una i tots dos poders s'han de diferenciar radicalment, corresponent al poder temporal el govern de totes les coses humanes, inclosa l'organització eclesiàstica. No obstant això, la visió predominant entre els tractadistes és la de l'equilibri dins de la tesi dualista, amb diferents gradacions: en Tomàs d'Aquino, el poder temporal queda subordinat de manera indirecta a l'espiritual; en Joan de París gaudeix d'una autonomia relativa, que Dante, màxim defensor de l'autonomia de l'imperi fa absoluta, mentre que Egidi Romà difumina les dues esferes.Malgrat la tensió entre els dos poders, diversos autors han posat de manifest la relació d'interdependència entre papat i l'Imperi que sintetitza l'al·legoria de les dues espases, en tant que l'Església era l'única entitat capaç de conferir a l'Imperi l'aura de sacralitat que necessitava per afirmar-se com a únic imperi veritable entre tots els altres i l'Imperi era l'única instància que podia facilitar al papat la protecció militar que necessitava.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'ecumene és el conjunt del món conegut per una cultura. Generalment es distingeix com aquella porció de la Terra permanentment habitada, en contraposició a l'anecumene o àrees inhabitades o temporalment ocupades.\nDurant el període hel·lenístic, l'ecumene feia referència a la part de la Terra que era habitada, ja fos per tota la humanitat o només per un subconjunt d'aquesta. Sovint es referia a les terres habitades pels grecs, excloent les que eren ocupades pels bàrbars.\nAl koiné de l'Imperi Romà i el Nou Testament, ecumene significa literalment «món», però en general s'entenia que feia referència al món romà.\nEls bizantins utilitzaven el terme ecumene per referir-se a l'Imperi Romà d'Orient (vegeu també concili ecumènic). El concepte subjacent al títol de Patriarca ecumènic que se li dona al Patriarca de Constantinoble, així com al procés de l'ecumenisme.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'Empiri, l'Empíria és, en la teologia catòlica medieval, el més alt dels cels. És, per tant, el lloc on roman Déu en la seva presència física, i on resideixen també els àngels i les ànimes acollides en el Paradís. L'Empiri s'emmarca en l'àmbit de la teoria geocèntrica, la qual, fins a la publicació de les teories de Copèrnic l'any 1543, era acceptada per tots els experts de la matèria de forma unànime. Segons el model de Ptolemeu, la Terra es trobava en el centre de l'univers, rodejada per vuit esferes celestes (els cels: en les primeres set hi havia els planetes (Lluna, Mercuri, Venus, Sol, Mart, Júpiter i Saturn, mentre que en la vuitena s'hi trobaven les estrelles.\nEls teòlegs medievals, inspirant-se en la doctrina d'Aristòtil, introduïren un novè cel, el Primer mòbil, que no estava contingut per cap altre, però que originava i alimentava el moviment de la resta. Aquesta visió subratlla la importància del nombre nou en el concepte de la Santíssima Trinitat de Déu (9 = 3×3).\nL'Empiri es trobava sobre els mencionats nou cels. No estava limitat espacialment ni constituït de matèria, com si es pensava que ho estaven la resta de regions. Era, en realitat, un indret espiritual, més enllà del temps i l'espai. Mentre que els nou cels estan en continu moviment, l'Empiri es troba eternament immòbil.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Un ens al sentit filosòfic és tot allò que la seva existència és reconegut per algun sistema d'ontologia. És el participi present artificial del verb llatí Esse (Ésser), creat pels teòlegs escolastics.Un ens pot per tant ser concret, abstracte, particular o universal. És a dir, els ens no són només objectes quotidians com cadires o persones, sinó també propietats, relacions, esdeveniments, nombres, conjunts, proposicions, mons possibles, creences, pensaments, etc.\nEn l'analogia de l'ens Tomàs d'Aquino utilitza el concepte en els seus axiomes llatines famoses: «Ens et bonum convertuntur» (El que existeix i el bó poden convertir-se) amb les implicacions escolàstiques «Ens et verum convertuntur» (el ver), «Ens et pulchrum convertuntur» (el bell) i la conclusió «Ens et Deus convertuntur». El mal seria, segons aquesta teoria, l'absència del bó i doncs l'absència de Déus.\n\nAl sentit jurídic o al llenguatge quotidià ens és un sinònim per a entitat o institució.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Una escola catedralícia o episcopal és una institució institucions d'origen medieval que es desenvolupa al voltant de les biblioteques de les catedrals europees amb la funció específica de la formació del clergat. El seu origen està en les escoles municipals romanes, les quals, després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i la subsegüent desaparició de les institucions romanes, acaben per adherir-se a l'Església, única organització que sobreviu a la dissolució imperial.\nDurant el renaixement carolingi es posen les bases per a la reorganització d'aquestes institucions, que adopten estructures similars a la de l'Escola Palatina d'Aquisgrà, fundada pel mateix Carlemany i dirigida pel seu conseller Alcuí de York. Aquestes primeres escoles són la llavor de la qual sortirà la reforma gregoriana, i, amb ella, la plenitud de les escoles catedralícies. Definitivament adopten el sistema d'ensenyament basat en els estudis de les arts liberals, segons l'esquema didàctic ideat per Severino Boecio. Aquests estudis eren previs a les disciplines eclesiàstiques pròpiament dites: Teologia, Apologètica, Sagrades Escriptures i Dret.\nQuan comencen a aplicar-se els principis de la ref orma gregoriana, aquestes escoles i els seus alumnes van a poc a poc separant-se del poder civil per dos mitjans: aconsegueixen de l'Església (de cada bisbat) exempcions i mitjans suficients, i de les autoritats civils, l'estatut gremial d'estudiants i mestres... això és l'inici de la major part de les universitats medievals.\nHi va haver escoles catedralícies de gran importància en tota la Cristiandat, encara que destaquen especialment les de Chartres, París, Reims i Tolosa a França, la d'Oxford a Anglaterra, la de Salamanca a Lleó, la de Palència a Castella, la de Lleida a Aragó, la de Leipzig al Sacre Imperi Romanogermànic, les de Pisa i Siena a Itàlia... la major part d'elles es convertiren, al llarg del segle xiii, en Estudis Generals i, més endavant, moltes d'aquestes en universitats.\nDe tota manera, no totes aquestes institucions arriben a constituir-se en Studium general, de manera que sobreviuen fins al Concili de Trento els cànons les recomponen per formar els seminaris majors.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Escotisme és el nom que es dona a l'escola o sistema filosòfic i teològic creat arran de l'obra i el pensament de Joan Duns Escot, nascut a Escòcia cap a l'any 1265.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'existència de Déu ha estat objecte d'arguments a favor i en contra per part de científics, filòsofs, teòlegs, entre altres. En la terminologia filosòfica, els arguments sobre l'existència de Déu concerneixen les escoles de pensament d'epistemologia de l'ontologia de Déu.\nEl debat que es desenvolupa entorn de l'existència de Déu fa sorgir moltes qüestions filosòfiques. Un problema bàsic és que no hi ha una definició universalment acceptada de Déu. Algunes definicions de la seva existència no són tan específiques com per a permetre dir que sigui cert que \"alguna cosa\" que existeix s'ajusta a la definició; en fort contrast, hi ha altres suggeriments que les definicions són en si mateixes contradictòries.\nEls arguments a favor de l'existència de Déu acostumen a incloure qüestions metafísiques, lògiques, empíriques i subjectives. Les al·legacions en contra acostumen a incloure qüestions empíriques i raonaments deductius o inductius.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Facultat de Teologia de Catalunya és una institució eclesiàstica integrada a l'Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona, té caràcter universitari i està fundada el 7 de març de 1968; es dedica a l'estudi i a l'en­senyament de la Teologia.", "label": "Religió" }, { "sentence": "pel programa de Catalunya Ràdio, vegeu \"Estat de Gràcia (Catalunya Ràdio)\"Divina gràcia és un terme teològic present en diverses religions. Ha estat definit com la influència divina que afecta els humans per a regenerar-se i santificar-se, que inspira impulsos virtuosos i que ajuda a resistir les proves i temptacions; així com una virtut o excel·lència individual d'origen diví. Per una coincidència significativa, la paraula hebrea i la grega, traduïdes al llatí per gratia, designen la font del do i l'efecte del do.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Guematria (hebreu: גימטריה, gēmaṭriyā; grec: γεωμετρία, geōmetriā) és\nun procediment hermenèutic, propi, bé que no exclusiu, de la càbala jueva que depèn del fet que cada caràcter hebreu té un valor numèric, quan la suma dels números dels caràcters que componen una paraula, donava el mateix resultat que la suma dels caràcters d'una altra paraula diferent, es percebia una analogia entre elles i es considera que tenien necessàriament una connexió.\nS'assumeix en aquesta tècnica que l'equivalència numèrica no és una coincidència. El món fou creat a través de la \"parla\" de Déu, cada lletra representa una força creativa diferent. Per tant, l'equivalència numèrica de dues paraules revela una connexió interna entre els potencials creatius de cadascuna.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Guerra justa és un concepte teologicopolític, ja desenvolupat a l'antiga Roma i també per teòlegs i juristes catòlics: els primers filòsofs de la guerra justa van ser Aristòtil i Ciceró, i els primers teòlegs Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino., la definició ha constituït un esforç seriós per regular el dret a la guerra, durant la guerra i després de la guerra. Avui, aquest concepte és part important del Dret Internacional i entorn seu es configura el Jus ad bellum, versió secular del pensament cristià medieval sobre la guerra justa, el Jus in bello que fa la justícia sobre el comportament dels participants en el conflicte i, afegit darrerament, el Jus post bellum que fa a la fase terminal i els acords de pau. El concepte fou presentat sistemàticament per Tomàs d'Aquino a l'obra Summa theologiae.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La guerra santa és una guerra justificada per raons religioses, que els seus promotors qualifiquen com a guerra estimada per Déu i que condueix a la salvació eterna els seus executants. En són exemples clàssics les croades o les guerres catòliques contra les considerades heretgies càtars, protestants, etc. La guerra civil espanyola va ser declarada croada per Pius XII i així se la va denominar oficialment durant l'època franquista. En l'àmbit islàmic, molts conflictes actuals són qualificats de guerra santa (gihad) pels seus actors, així com les accions terroristes de caràcter islamista.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Homilètica (del grec homiletikos, de homilos, ajuntar), en la teologia és l'aplicació dels principis generals de la retòrica en les homilies.\nA més del cristianisme l'homilètica s'ha fet servir en el judaisme i l'Aggada és la compilació dels sermons dels rabins", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'ignosticisme és la posició respecte a la creença en Déu en què en primer lloc se'n qüestiona la definició. L'ignòstic es pregunta: \"¿Què s'entén per Déu?\", per a, un cop coneguda la resposta, poder comprovar si existeix o no existeix. Aquesta postura filosòfica dona una gran importància al concepte de Déu i a altres conceptes teològics abans d'argumentar sobre la probabilitat de la seva existència, al contrari d'altres posicions teològiques o metafísiques (incloent-hi l'agnosticisme). El terme ignosticisme va ser encunyat pel rabí Sherwin Wine, fundador del judaisme humanista.L'ignosticisme es pot definir com un qüestionament que abasta dos punts de vista sobre l'existència de Déu: \n\nLa definició de Déu. El primer punt de vista és que una definició coherent de Déu ha de ser presentada abans de discutir-ne l'existència. A més, si aquesta definició no pot ser falsable, l'ignòstic pren la posició no cognitivista teològica que tal qüestió sobre l'existència de Déu, per definició, no té sentit. En aquest cas, el concepte de Déu no es considera sense sentit, però el terme Déu es considera que no té sentit.\nQuè s'entén per Déu? El segon punt de vista és veure-ho com a sinònim del no-cognitivisme teològic, i se salta el pas de la primera preguntant \"què s'entén per Déu?\" abans de proclamar sense sentit la pregunta originària \"existeix Déu?\".Alguns filòsofs han vist l'ignosticisme com una variació d'ateisme o agnosticisme, mentre que d'altres han considerat que és diferent. Un ignòstic no pot dir si és teista o ateu fins que es presenti una millor definició del teisme.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La immanència és l'ens intrínsec d'un cos; en filosofia, es qualifica tota aquella activitat com a immanent a un ésser quan l'acte mantingut en el seu interior té la seva fi el mateix ésser. S'oposa, per tant, a transcendència.\nAixí, Agustí d'Hipona va poder dir que la immanència és, precisament, la propietat per la qual una determinada realitat roman com a tancada en si mateixa, exhaurint en ella tot el seu ésser i el seu actuar. La transcendència suposa, per tant, la immanència com un dels seus moments, al qual s'afegeix la superació que el fet de transcendir representa.\nAquests conceptes van ocupar també un paper important en la filosofia escolàstica, de la qual emanen els termes actio immanens i actio transient i es constitueix l'absoluta diferència entre les dues expressions. Autors com Wolff i Spinoza van adoptar aquesta interpretació, sobretot aquest últim, en què la immanència s'erigeix com un punt de suport i noció elemental del mètode espinozista. Això es deu al fet que, segons Spinoza, Déu és causa immanent en oposició a causa transitiva de totes les coses en aquest mètode. Si Déu és la causa de totes les coses que resideixen en ell, i que tot està en Déu, fora d'ell no és concebible l'existència de cap cos, perquè Déu és causa immanent i no transitiva de tot el que existeix. Aquest corrent, qualificat també com a «immanentisme racionalista», és propi del pensament modern, la transcendència se sol situar en les filosofies contemporànies.\nEl sistema de Spinoza s'identifica amb qualsevol plantejament filosòfic pertanyent al panteisme, de manera que immanència en aquest cas és un concepte en el qual l'existència de tots els éssers no pot ser explicada sense la presència de Déu.\nTambé es considera filosofia immanentista la que manté la preeminència de l'experiència religiosa interna per sobre de la sapiència reflexiva de Déu. En l'obra de Maurice Blondel, i sobretot en la d'Edouard Le Roy, tenim una acèrrima defensa d'aquesta perspectiva.\nEl concepte d'immanència, entès aquí com a total i conscient rebuig de la transcendència, és també important en la tradició marxista. Particularment, Antonio Gramsci qualifica la filosofia de la praxi com un «immanentisme absolut», un «historicisme absolut» i un «humanisme absolut».", "label": "Religió" }, { "sentence": "La inefabilitat és la propietat de determinades realitats de ser incomunicables, és a dir, allò que no pot transmetre's pel llenguatge. Es considera inefable: Allò que va més enllà dels límits del coneixement humà (com el noümen de Kant); els qualia o la natura subjectiva de la percepció; les emocions més intenses; experiències del misticisme; el dao; el nom i la natura de Déu segons el judaisme.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'Institut de teologia ortodoxa Saint-Serge (francès: Institut de théologie orthodoxe Saint-Serge, rus: Свято-Сергиевский православный богословский институт) de París, a França, és un centre privat d'ensenyament superior destinat a la formació teològica del clergat ortodox i dels laics, destinat a servir activament l'Església ortodoxa i a representar aquesta última en el diàleg ecumènic. Creat el 1925, i dirigit a l'origen per Sergej Bulgakov, és el centre d'ensenyament de teologia ortodoxa més antic d'Europa occidental. Depèn de l'Arquebisbat de les Esglésies russes a Europa Occidental, un exarcat del Patriarcat de Constantinoble", "label": "Religió" }, { "sentence": "La irreligió és el fet de no practicar o seguir una religió. Això no implica necessàriament que l'irreligiós no cregui en un o més déus: en moltes ocasions es tracta d'un teista no practicant (privat) en lloc d'un ateu o agnòstic.\nEncara que les persones classificades com irreligioses, normalment no segueixen cap religió, no totes són necessàriament oposades a la creença en el sobrenatural o en deïtats. En particular, les que s'associen amb la religió organitzada qualitats negatives, però encara mantenen creences en esperits o altres coses sense demostració científica, potser es descriuen a si mateixes com irreligioses. A més, persisteix la polèmica sobre si determinades doctrines ètiques tradicionalment associades a creences no teistes però irracionals i acientífiques (com el budisme, el taoisme i el confucianisme) són religions o no ho són.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Jacques Paul Migne, dit l'abat Migne, fou un sacerdot i prestigiós editor francès que va viure al segle xix. Mentre que molts estudiants de teologia de tot el món lloen les seves edicions, el papa Pius li va retreure l'haver posat a l'abast de persones no preparades textos que són el fonament de la religió cristiana.", "label": "Religió" }, { "sentence": "A la teologia cristiana, justificació és l'acte de Déu de declarar o fer un pecador justos davant de Déu. Justificació, del grec δικαιόω (dikaioō), \"per declarar / fer justos\", és una paraula que ix en els llibres de Romans, Gàlates, Titus, i Sant Jaume, entre altres llocs, el nom d'arrel δικαιοσ,-η,-ον justos ix tant com en tot l'Antic i tot el Nou Testament. El concepte de justificació es dona també en molts llibres de l'Antic i Nou Testament.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El kalam jueu va ser una forma primerenca de la filosofia jueva medieval que es va desenvolupar en resposta al kalam islàmic, el qual era al seu torn una reacció en contra de la filosofia aristotèlica. El terme 'kalam jueu' és utilitzat pels historiadors moderns basant-se en el fet que, segons Maimònides, els seus practicants s'autoanomenaven mutakal·limun ('kalamistes').\nEl seu practicant més conegut va ser Saadia Gaon (segle x), per a qui el kalam va representar el camp de batalla filosòfic en el qual es va enfrontar amb els seus oponents caraïtes. Maimònides, en la seva Guia de perplexos fa referències freqüents als arguments dels kalamistes, tant jueus com musulmans, tot transmetent-ne, en general, una opinió poc favorable. Yehudà ha-Leví també fa referència als seguidors jueus del kalam.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Malleus Maleficarum (en català: Martell de les Bruixes), és probablement el tractat més important que mai s'hagi publicat en el context de la persecució de bruixes del Renaixement. És un exhaustiu llibre sobre la caça de bruixes, que després de ser publicat primerament a Alemanya el 1486, va tenir dotzenes de noves edicions, es va difondre per Europa, i va tenir un profund impacte en els judicis contra les bruixes en el continent europeu durant prop de 200 anys. Aquesta obra és notòria pel seu ús en el període de la histèria per la cacera de bruixes que va assolir la seva màxima expressió des de mitjan segle xvi fins a mitjan segle xvii.", "label": "Religió" }, { "sentence": "No-aferrament és un concepte de diverses cultures espirituals que es referix a un estat en el qual l'individu no es troba afectat per les situacions que l'envolten.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'omnipotència és la capacitat de poder fer qualsevol cosa, que les religions monoteistes atribueixen a Déu, per estar alliberat dels límits del temps i l'espai que defineixen la vida material. \"Déu totpoderós\" és una invocació freqüent en la pregària.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'omnipresència és un atribut diví present a la majoria de religions, que indica que Déu o la presència sagrada està a tot arreu. A Orient s'entén com que tot l'univers està imbuït d'una força sacra i les religions monoteistes aposten per una constant vigilància i proximitat d'un Déu no material que controla alhora l'espai i el temps. És un concepte proper al panteisme, però que afirma la superioritat d'un ésser o força, i no simplement constata el caràcter potencialment diví de tots els éssers.\nAlgunes de les paradoxes conceptuals que porta associada l'omnipresència són les següents\n\ncom pot estar Déu a tot arreu, inclòs l'infern, si aquest es defineix per l'absència de Déu?\ncom es pot estar a un lloc o a tots si es transcendeix l'espai i no és un ens material?\nestà Déu present als actes erronis o malèvols si és extrema Bondat?\npodria no estar a tot arreu per la seva omnipotència?Per resoldre algunes de les paradoxes, els teòlegs fan èmfasi en el caràcter voluntari de l'omnipresència, Déu pot estar a tot arreu per les seves característiques, però tria no estar allà on rau el mal, que respon al lliure albir humà (atribut també atorgat voluntàriament per Déu). No totes les escoles de teologia comparteixen aquest raonament, que s'emparenta amb la teodicea o justificació del pecat en un món creat per un ésser bo.\nL'omnipresència permet, entre altres, que cada cop el Déu cristià s'encarni en l'eucaristia sense deixar d'estar a altres indrets.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'omnisciència és una característica usualment atribuïda al déu monoteista que el porta a un coneixement absolut, a saber tot allò que passa (què s'esdevindrà i què ha succeït). El concepte s'enfronta a contradiccions lògiques i paradoxes d'una manera similar al terme d'omnipotència, i és un problema per a sostenir la llibertat inherent a l'ésser humà: com pot ser una persona lliure de triar entre dues opcions si Déu ja coneix què farà? No està predestinat en certa manera?\nLes respostes a aquesta pregunta són múltiples:\n\nDéu sap què farà la persona, perquè el lliure albir significa només que l'home està lliure de coercions i que pot actuar seguint la seva voluntat, però la divinitat ja coneix quin camí escollirà (hi ha doncs un destí marcat que només Déu coneix i pot revelar).\nDéu coneix tot, inclòs l'ésser humà; per tant, sap com actuarà en determinades circumstàncies, però no hi influeix.\nDéu només coneix allò que tria conèixer i deixa llibertat a l'ésser humà per actuar, tot i que podria avançar-se (omnisciència inherent i no total).\nDéu està fora del temps, plantejar-se si sap què farà un ésser en un moment posterior no té sentit perquè per a la divinitat tot transcorre en l'eternitat (solució escolàstica de Tomàs d'Aquino).El terme s'ha usat en la literatura per referir-se a un narrador que coneix i descriu tot allò que fan i pensen els personatges, tot i no formar part d'ella. Aquest narrador descriu en tercera persona i no intervé amb la seva veu dins la història, excepte en algunes ocasions que formula una interrogació o exclamació retòrica. En narratologia es prefereix el terme més exacte de \"focalització zero\".", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'ontoteologia és l'ontologia de Déu o la teologia de l'ésser. Es refereix a la tradició de teologia filosòfica coneguda entre els estudiosos medievals, sobretot Joan Duns Escot. En altres accepcions, el terme fa referència a la metafísica occidental en general.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El panenteisme (del grec grec πᾶν (pân) «tots»; ἐν «en»; i θεός (theós) «Déu»; \"tot està en déu\") és una concepció que considera que tot el cosmos té presència divina. Va sorgir com un matís del panteisme (per part de Karl Christian Friedrich Krause, Vorlesungen über das System der Philosophie, 1828) on aquesta creença afirma que tot és diví i, per tant, Déu és tot, el panenteisme afirma que qualsevol ésser o cos està dins la divinitat, penetrat i amarat d'aquesta força divina que, tanmateix, és més gran que la suma de totes les entitats existents.La majoria de cultes orientals i amerindis són panenteistes. Es relaciona amb l'atribut de l'omnipresència dels déus monoteistes, per la qual cosa molts teòlegs de les religions més esteses tenen una visió panenteista de l'univers.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Patrologia és la part de la història de la teologia cristiana que estudia els antics escriptors cristians (Pares) i llurs obres (exceptuant els llibres canònics, concretament del període comprès entre els inicis del cristianisme i el segle vii a Occident (Isidor de Sevilla) i el segle viii a Orient (Joan Damascè). Estudia les vides i les obres dels autors ortodoxos i heterodoxos que van escriure sobre teologia en aquests segles.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Pleroma (grec: πλήρωμα, pléroma) generalment es refereix a la totalitat dels poders divins. La paraula significa 'plenitud' i es fa servir en contextos teològics cristians tant en el gnosticisme en general com per Pau de Tars a l'Epístola als Colossencs 2,9.\nEl gnosticisme sosté que el món està controlat per arconts, en algunes versions hi ha la divinitat de l'Antic Testament. El celestial pleroma és la totalitat de tot el que es considera en la nostra comprensió d'allò «diví». S'anomena sovint Pleroma a la llum existent «per sobre» del nostre món, ocupat per éssers espirituals que autoemanen del pleroma. Aquests éssers són descrits com a Eons (éssers eterns) i, a vegades, com arconts. Jesús s'interpreta com un intermediari Eon que va ser enviat, juntament amb el seu homòleg Sophia, a partir de la pleroma. Amb la seva ajuda, la humanitat pot recuperar la pèrdua de coneixement dels orígens divins i d'aquesta manera poder ser retornats a la unitat amb el Pleroma. El terme és, doncs, un element central de cosmologia religiosa gnòstica.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La pneumatologia, mot que prové del grec πνεῦμα, 'esperit, baf, vent' i λογία 'estudi' és la ciència que estudia la interacció entre Déu i l'home mitjançant l'Esperit Sant.", "label": "Religió" }, { "sentence": "A l'Occident cristià, el poder es divideix entre autoritats temporals i espirituals :\n\na l'Església es reconeix un poder espiritual exercit sobre les ànimes, pel que fa a la salvació mitjançant la definició i el manteniment del dogma (tradició, concilis, etc.) en el marc de la religió;\nals sobirans i als poders civils es reconeix el poder temporal, restringit als afers humans i a l'ordre social, i exercit sobre els cossos i els béns.S'han establert dues jurisdiccions separades i han definit les seves respectives jurisdiccions . L'Església ha gaudit però, a l'edat mitjana (doctrina de les dues espases) i a l'època moderna (doctrina dels dos regnes, ultramontanisme), d'una extensió del seu poder en el domini temporal.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Polèmica és la pràctica dels contendents religiosos, filosòfics, o polítics. Com a tal, un text polèmic sobre un tema sovint està escrit específicament per impugnar o refutar una posició o una teoria o si no una opinió generalitzada que es vol atacar.\n\nLa paraula prové del grec polemikos (πολεμικως), que vol dir hostil (en un entorn bèl·lic -polemos ⇒ guerra).\nL'antònim d'una polèmica és una apologia.\nLa polèmica era una antiga disciplina militar que ensenyava la manera de defensar o atacar un territori.\nEl periodisme polèmic era comú a l'Europa continental quan les lleis de difamació no eren estrictes.\nHi ha altres accepcions de la paraula. Polèmica és també una branca de la teologia, en relació amb la història o la conducta amb controvèrsia dels eclesiàstics.\nÉs també el Programa de Suport a la Recerca de Biblioteques \"Pamflet i polèmica: pamflets com a guia per a les controvèrsies dels segles 17 al 19\", coadministrat per la Universitat de St Andrews, la Universitat d'Aberdeen, i la Universitat de Lampeter de Gal·les, que ha recollit i col·locat milers de pamflets a la web per a un estudi de la retòrica de la polèmica.\nPlató va utilitzar un personatge anomenat Polemarchus a la República de Plató com un vehicle que permetia impulsar un debat ètic.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El premi Ratzinger de teologia és un premi anual atorgat pel Vaticà a les contribucions més assenyalades de cada any en el diàleg entre la fe i la raó. Va ser instituït per Benet XVI l'any 2010 i és atorgat a personalitats acadèmiques amb una contribució notable en el camp de la teologia. Es considera el premi a la teologia acadèmica més prestigiós del món, sent anomenat de manera extraoficial el Premi Nobel de teologia.\nEl seu objectiu és situar al centre de la reflexió la qüestió de Déu. La concessió del Premi Ratzinger vol cridar l'atenció de l'opinió pública sobre aquest tema i és una de les tres activitats del seu treball ordinari. Les altres dues són la concessió de beques als doctorats en Teologia i l'organització de congressos d'alt valor científic.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El problema de l'infern sorgeix quan en la teologia cristiana s'afirma al mateix temps que Déu és tot Bé i Amor i alhora que existeix un infern. Si l'infern és la condemnació de l'ànima per les males accions a la Terra i suposa un càstig etern i cruel, com és que un Déu bo el pot permetre? Per tant relaciona l'omnibenevolència divina proclamada per la religió amb alguns dogmes sobre l'altre món, essent el paral·lel transcendent del problema del mal, que s'aplica al món finit dels éssers humans. Un Déu bo ha de tenir misericòrdia i per tant hauria d'atorgar el perdó final a tothom, però un Déu bo ha de ser també just i en conseqüència cadascú anar al cel o l'infern segons els actes comesos, fet que complica la paradoxa.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El problema del mal o també, paradoxa d'Epicur, és estudiat en filosofia de la religió, en teodicea i en metafísica com el problema que resulta en considerar la compatibilitat entre la presència del mal i del patiment en el món amb l'existència d'un Déu omniscient, omnipresent, omnipotent i omnibenevolent.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Regne de Déu (del grec βασιλεία τοῦ θεοῦ, basileia tou theou) o Regne dels Cels és un concepte teològic emprat en el judaisme i en el cristianisme (i de manera menys important en l'islam) per a referir-se al futur regnat o sobirania de Déu sobre totes les nacions de la terra.", "label": "Religió" }, { "sentence": "En les religions que es consideren d'origen diví, s'anomena revelació el procés comunicatiu pel qual Déu es faria conèixer i manifestaria la seva voluntat als homes. Per extensió, també es parla de revelació per referir-se al contingut d'aquesta comunicació. La persona que rep la comunicació i que sol rebre l'encàrrec de comunicar-la a la comunitat de fidels s'anomena profeta o, menys sovint, missatger. També es fa servir la paraula vident, en particular en el que l'Església catòlica anomena revelacions privades, però les persones que neguen l'autenticitat d'aquesta mena de fenòmens prefereixen parlar de visionaris.\nD'acord amb la tradició, les revelacions poden venir directament de Déu a través de qualsevol mitjà, com ara:\n\nun viatge del vident al cel o a l'infern, típic en els textos anomenats apocalipsis (transliteració del terme grec, que vol dir precisament 'revelació'), entre els quals l'Apocalipsi bíblic;\nun somni, com per exemple el de sant Josep de Natzaret a l'Evangeli segons Mateu.\nun moment d'èxtasi, durant el qual el cos continua a la Terra i la comunicació es manté per mitjà de l'esperit.Pel que fa al contingut, la revelació pot tenir relació amb:\n\nesdeveniments futurs (revelació escatològica, sovint relativa a la fi del món);\nesdeveniments «celestials» referits a Déu, els àngels, els diables (revelació pròpiament apocalíptica);\nesdeveniments actuals que són interpretats d'una manera particular (per exemple, a l'Apocalipsi, la persecució de Dioclecià es veu com la batalla definitiva entre la bèstia, l'imperi Romà, i l'anyell, Jesús ressuscitat).En la teologia catòlica, el terme revelació ha assumit un significat específic: la revelació és el conjunt de veritats de fe (el terme tècnic és depositum fidei) que són presents a les Sagrades Escriptures, en la Tradició catòlica (se sol escriure en majúscula, especialment per referir-se als escrits dels Pares de l'Església) i en el Magisteri catòlic (l'ensenyament oficial de l'Església, en particular dels papes).\nEn la tradició protestant, amb la paraula revelació es fa referència al llibre bíblic que en altres confessions es coneix com a Apocalipsi.\nA causa de la seva naturalesa transcendent, la revelació no pot ser objecte d'investigació científica.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Revista Catalana de Teologia (amb les sigles RCatT, segons l'IATG²) és una publicació acadèmica amb avaluació d’experts (peer review), publicada per les Edicions de l’Ateneu Universitari de Sant Pacià, sota l’auspici de la Facultat de Teologia de Catalunya. El seu objectiu és la producció, canalització i difusió de petits estudis i articles relatius als principals camps de la teologia cristiana: exegesi, patrística, teologia, litúrgia, història i dret canònic.\nVa ser fundada l’any 1976 per la Secció Sant Pacià de l’actual Facultat de Teologia de Catalunya, essent-ne el primer director, fins al 2008, Josep Rius-Camps. El seu objectiu essencial va ser la d’implementar la teologia postconciliar en el context sociocultural de la segona meitat del segle XX, a la llum de les orientacions del Concili Vaticà II. Actualment es troba indexada a Old Testament Abstracts Online, a Dialnet, i a RACO. El seu ICDS, de 4,5, està inclós a MIAR (Matriu d’Informació per a l’Anàlisi de Revistes) de la Universitat de Barcelona.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Summa Teològica (en llatí: Summa theologica) és el tractat més famós de Sant Tomàs d'Aquino, i l'obra més famosa i influent de la teologia medieval. Fou concebuda com un sumari o compilació de tot el coneixement teològic del cristianisme, i tracta els temes centrals en una estructura cíclica: Déu, la creació de Déu, l'Home, el propòsit de l'Home, Crist, els Sagraments, i un altre cop Déu. La part més coneguda de l'obra són les Quinquae viae, o les cinc vies d'Aquino per demostrar l'existència de Déu. Tomàs d'Aquino la compongué els darrers anys de la seva vida, i la deixà inacabada.", "label": "Religió" }, { "sentence": "En la filosofia i la religió el teisme (del grec theos, \"déu\") és el pensament, doctrina o creença en l'existència d'un déu o déus.De manera específica, és la creença en un ésser suprem que ha creat i que sosté l'univers, tot restant diferenciat d'aquest univers; altrament dit, és la creença en un déu personal, creador i provident.El teisme és un pensament eminentment teològic, però pot ser també una opció filosòfica o espiritual personal, sense el suport de cap doctrina religiosa en particular, que admet l'existència d'un déu que ha creat l'univers i el transcendeix.\nAquesta doctrina s'oposa a l'ateisme, que nega l'existència de la divinitat, i a l'agnosticisme, segons el qual l'existència o no d'un déu o una mitologia de deïtats és desconeguda i, per tant, irrellevant.\nA diferència dels deistes, que també afirmen l'existència d'un déu però només en tant que ésser creador, negant-ne la transcendència, els teistes sostenen que déu intervé activament en els afers humans i que, a més, hom pot reconèixer la seva natura i atributs (com ara l'omnipotència, l'omnisciència, la immutabilitat i la impassibilitat).", "label": "Religió" }, { "sentence": "El teocentrisme és un corrent de pensament que suposa que Déu és el centre de l'univers i ho regeix tot, fins i tot les activitats humanes. És una filosofia d'èpoques de molta religiositat, com l'edat mitjana. Usualment dona més importància a la ultratomba que a la vida terrenal. En finalitzar l'Edat Mitjana i començar el Renaixement, el teocentrisme va cedir el pas a l'antropocentrisme.\nEl teocentrisme abasta tot el que existeix, fins i tot la raó científica, ja que tot ho explica per la voluntat divina i mística. Va ser un concepte central en el pensament de principis de l'era cristiana i l'Edat Mitjana, imposat pels reis catòlics, fins al període del Renaixement, al segle xv, quan es va començar a concebre a Déu com un factor però no com a causa única del món.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La teodicea és la disciplina filosòfica-teològica que tracta de conciliar l'existència de Déu amb la presència de mal en el món (Problema del mal). La teodicea tracta de justificar el mal, donant-li un sentit i fent-lo necessari, exculpa Déu i demostra que «tot està bé» (Pope) i que «aquest és el millor dels mons possibles» (Leibniz).", "label": "Religió" }, { "sentence": "Assaig de teodicea sobre la bondat de Déu, la llibertat de l'home i l'origen del mal (en l'original francès; Essais de Théodicée sur la bonté de Dieu, la liberté de l'homme et l'origine du mal), sovint abreujat Teodicea, és el títol d'una obra filosòfica de Gottfried Leibniz. Publicat el 1710, el llibre va introduir el mot teodicea en el vocabulari comú, mentre que la seva resolució optimista sobre el problema del mal probablement fou la inspiració principal del Càndid de Voltaire, tot i que en forma de sàtira. És l'únic dels principals escrits filosòfics de Leibniz que va ser publicat abans de la seva mort, i on apareix la seva famosa frase \"el millor dels mons possibles\".", "label": "Religió" }, { "sentence": "Teologia dialèctica és la designació autoimposta per un grup de teòlegs protestants europeus, principalment alemanys i suïssos, a un moviment teològic que sol funcionar com a sinònim de la fase primerenca de la teologia de Karl Barth, tal com va ser exposada en el seu famós comentari en l'Epístola als Romans (primera edició 1919; segona edició 1922).La teologia dialèctica s'aixeca contra el progressisme historicista i racionalista de la teologia liberal i afirma la impossibilitat d'una teologia humanista, cultural i acomodaticia als interessos coetanis. A partir de 1923, els punts de vista barthians van ser publicats pels principals propulsors de la nova direcció teològica —entre els quals caldria explicar, a part de Barth, a Emil Brunner, Rudolf Bultmann, Friedrich Gogarten, Eduard Thurneysen i Dietrich Bonhoeffer- en la revista Zwischen den Zeiten.Una teologia típica de l'ínterim del període entre les dues guerres més grans del segle xx, la teologia dialèctica (també anomenada 'teologia de la crisi', 'neo-ortodòxia' i, més barthianament, 'teologia de la paraula de Déu') segueix sent, amb tot, bastant influent i font d'inspiració en els desenvolupaments subsecuentes de la teologia protestant i també catòlica. Avui explica com una de les direccions teològiques més conspícues, i el seu influx es deixa sentir en diversos corrents teològics desenvolupades a Europa i Estats Units, punt com en la teologia de l'alliberament forjat a Amèrica Llatina.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La teologia feminista és la modalitat de la teologia crítica o d'alliberament que té la finalitat de denunciar els pressupòsits religiosos de la discriminació de la dona i de descobrir el missatge de llibertat i igualtat social, en les diverses tradicions religioses, per construir les bases de l'emancipació femenina i de qualsevol persona objecte d'opressió i exclusió social.La teologia feminista s'ha desenvolupat al llarg de la història, però es parla de teologia feminista especialment a partir de la darrera meitat del segle xx com a teologia crítica lligada al desenvolupament del moviments d'alliberament de les dones. Va rebre un impuls important des del moviment ecumènic i del moviment de renovació dins de l'Església Catòlica després del Concili Vaticà II.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La teologia moral és el mandat i el compliment de la veu de la consciència en el cor de cada ésser humà, de la inspiració de la naturalesa i, en definitiva (per als creients), de la veu de Déu que és la Llei divina que fa que la relació entre les persones humanes sigui la millor (per als creients) \"per assolir la glòria de Déu\". És, dit d'una altra manera, la part de la Teologia que estudia les accions humanes d'acord amb la seva bondat o maldat, en la mesura que fa bé al món (com Gandhi o Mare Teresa de Calcuta o fa mal).\nAquest és sens dubte, un tema molt controvertit. Hi ha molts corrents d'interpretació on difícilment es troben punts comuns. El que si cal considerar és, que la societat no podria sobreviure en un entorn on cadascú fes el que troba correcte devant els seus propis ulls: Mentir o enganyar (o fer trampa), \"acceptable mentre no siguis atrapat\".\nSense fonament comú de veritats absolutes qualsevol cultura esdevindrà feble i fragmentada. La teologia moral pot tenir molts absolutismes. La cultura postmoderna pot ser una cultura fragmentada sinó reconeix les veritats absolutes, ni els valors morals absoluts. Un enteniment clar d'aquesta postura portaria a concloure que aquesta és la conseqüència de la depravació de les persones. Com al llibre dels Jutges capítol 21 verset 25 on lapidàriament es declara :\"... cadascú feia el que bé li semblava \".", "label": "Religió" }, { "sentence": "La teologia natural, també anomenada teologia racional, és l'intent de trobar proves de Déu sense recorre a cap revelació sobrenatural. Es distingeix, així, de la teologia revelada, basada en les Escriptures o en experiències religioses.\nAquesta expressió és usada en l'actualitat principalment per seguidors del disseny intel·ligent, per tractar de donar valor a proves que consideren científiques, però que són descartades i considerades errònies per les ciències naturals; o usada per alguns tipus de partidaris de l'evolució teística, com el possible origen d'una futura explicació natural de Déu.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La teologia negativa o apofàtica es basa en la definició de Déu explicant allò que no és, ja que considera que no pot ser igualat amb cap mot del llenguatge, atès que la seva natura és totalment diferent a la humana i la llengua és un tret de l'home. Per aquest motiu usa la comparació en negatiu, indicant tot allò que no és Déu, per mostrar que és molt més que els termes comparats i que és tan gran que no pot ser expressat (doctrina de la inefabilitat divina).\nAixí, Déu és aquell ésser que no està subjecte ni a l'espai ni al temps i que no depèn de cap altre per a la creació o la seva existència. Igualment és una perfecció que no té cap mancança ni presència de mal. Aquests conceptes són comuns a les grans religions del monoteisme, tot i que la teologia negativa es manifesta també en els cultes orientals.\nLa teologia negativa s'oposa a la teologia positiva o catafàtica, que intenta explicar què és Déu, encara que sigui a base de l'ús de la metàfora.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Biblioteques Europees de Teologia (BETH), Bibliotecas Europeas de Teología / Bibliothèques Européennes de Théologie / European Theological Libraries / Europäische Bibliotheken für Theologie, en les seves sigles en castellà, francès, anglès i alemany respectivament, és una associació ecumènica fundada l'any 1961, la seu de la qual es troba en Nimega (Països Baixos) i que té per objecte contribuir al desenvolupament de les biblioteques de teologia d'Europa, tot promovent la cooperació entre els seus membres.\nDes de 1957, en ocasió del desè aniversari del Grup d'Estudi de Biblioteques Catòliques Teològiques (AKThB), es reuneixen a Frankfurt del Main alguns bibliotecaris redacten les bases d'una futura associació, en la que es perfilarà el que serà BETH. D'entre aquests bibliotecaris, el Pare Luchesius Smits (VKSB, Vereniging voor Seminarie- en Kloosterbibliothecarissen, Països Baixos), el Pare Francis Courtney (ABTAPL, del Regne Unit) i el Pare Paul Mech (Associació de biblioteques de ciències religioses, França), amb l'esperit de reconstrucció i de reconciliació que caracteritza la postguerra, es van preocupar per contribuir al desenvolupament de la fe cristiana afavorint els intercanvis entre les biblioteques teològiques. A tots tres els va semblar indispensable millorar la qualificació professional, treballar les bibliografies internacionals i afavorir l'ajuda mútua amb la finalitat d'aconseguir plenament la seva missió. En relació amb el tema es podria recordar la frase de Johan van Wyngaerden que es refereix als fundadors de la VSKB als Països Baixos : «Ells consideren com a missió apostòlica no solament l'encarregar-se de la conservació de les col·leccions precioses de llibres dels seminaris i dels convents, sinoó que també calia posar-ho a la disposició d'un ampli nombre de persones».El 18 d'octubre de 1961, a Frankfurt, es va fundar el Comité Internacional de les Associacions de les Biblioteques de Teologia (International Council of Theological Library Associations), que al començament reuneix les biblioteques d'Alemanya, de França i dels Països Baixos. L'any 1970, el Comitè es transforma en el Consell Internacional de les Associacions de les Biblioteques de Teologia, tot aglutinant diverses associacions nacionals i fent-se membre de la IFLA (1971-1986). Des de 1961 a 1999, podem trobar diverses publicacions en col·laboració que testifiquen l'esforç que es va realitzar: les \"Scripta recenter edita\", bibliografia d'obres filosòfiques i teològiques, van ser publicades entre 1959 i 1973; i la \"Bibliographia ad usum seminarorium\" selecciona els instruments necessaris per als estudis teològics (litúrgia, misiología, ecumenisme), publicades entre 1959 a 1965.L'any 1999, tot centrant-se en la natura específicament europea de les seves activitats, el Consell es converteix en l'associació BETH : \"Bibliotecas Europeas de Teología / Bibliothèques Européennes de Théologie / European Theological Libraries / Europäische Bibliotheken für Theologie\", amb seu la Universitat Catòlica de Lovaina.Així, l'any 2010, BETH reuneix 12 associacions nacionals membres i 13 membres extraordinaris, entre els quals destaquen per exemple la Biblioteca Nacional de França (servei de Filosofia Religió), la Biblioteca Nacional i Universitat d'Estrasburg o la Biblioteca del Consell Ecumènic de les Esglésies amb seu a Ginebra.BETH, tot recolzant-se en les organitzacions nacionals i en l'excepcional riquesa patrimonial de les biblioteques que en formen part, organitza tots els anys una conferència. BETH ajuda als seus membres a agrupar-se per aconseguir l'accés a les bases de dades i difon tots els anys les informacions relatives a les exposicions, els col·loquis i els treballs de digitalització en curs.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Els principis de la fe jueva son una sèrie d'afirmacions que es presenten com el suport fonamental inherent a l'acceptació i la pràctica del judaisme. Si bé van quedar més o menys fixades a l'edat mitjana, els teòlegs jueus han estat discutint aquestes qüestions des de l'Antiguitat i continuen fent-ho avui dia. Al llarg del temps la seva formulació ha variat tant pel que fa al nombre que al contingut: el rabí Josep Albó, per exemple, en el Sefer ha-Ikkarim, enuncia tres principis (creença en l'existència de Déu, en la Revelació i en la Justícia divina), mentre que el seu mestre Hasdai Cresques en preconitzava sis. Maimònides, al segle xii, en el seu comentari de la Mixnà (Tractat del Sanedrí, capítol 10) en va formular tretze, els tretze principis fonamentals que són els més generalment acceptats i que es troben compilats en diverses fonts talmúdiques.D'altra banda, la necessitat de creure en tots els principis ha estat qüestionada en un moment o altre al llarg de la història. Això és degut al fet que el judaisme no se centra gaire en conceptes cosmològics abstractes; tot i que els jueus han profunditzat molt els problemes de la naturalesa de Déu, de l'home, de l'univers, de la vida i de la mort, no hi ha cap creença vinculant sobre aquests temes, deixant un espai important per a les opinions personals sobre aquests temes. El judaisme se centra més aviat en les relacions: la relació entre Déu i la raça humana, entre Déu i el poble jueu i entre els éssers humans. Les escriptures sagrades hebraiques expliquen la història del desenvolupament d'aquestes relacions a partir de la Creació, passant per la relació entre Déu i Abraham, Déu i el poble jueu, etc. Aquests escrits també especifiquen les obligacions recíproques que generen aquestes relacions, tot i que diversos corrents dins del judaisme tenen opinions diferents sobre la naturalesa d'aquestes obligacions. Alguns diuen que són lleis de Déu, absolutes i immutables: els ortodoxos; d'altres diuen que aquestes lleis divines poden canviar i evolucionar al llarg del temps: els conservadors o masortí; d'altres encara pensen que es tracta de simples directrius que es poden seguir o no, com en el judaisme liberal o el judaisme reconstruccionista. Cap comunitat jueva ha desenvolupat ni fixat el que equivaldria a un \"catecisme\", però malgrat tot, tot i que aquestes formulacions presentin un fons ideològic comú.", "label": "Religió" }, { "sentence": ". La violència religiosa (també dita violència comunal) és un terme que cobreix tots els fenòmens en què la religió, en qualsevol de les seves formes, és el subjecte o l'objecte de la conducta violenta. La violència religiosa inclou la violència motivada pels preceptes religiosos, textos o doctrines. També inclou la violència contra les institucions religioses, persones o objectes, quan la violència està motivada per l'aspecte religiós de l'objectiu de la violència.\nLa violència religiosa, igual que tots els tipus de violència és un procés cultural inherentment, el significat del qual són dependent del context. La violència religiosa sovint tendeix a posar gran èmfasi en els aspectes simbòlics de l'acte. La violència religiosa és principalment el domini dels \"actors\" violents, que es poden distingir entre formes individuals i col·lectives de violència.", "label": "Religió" }, { "sentence": "El Decret de l'Alhambra o Edicte de Granada va ser un decret editat a l'Alhambra el 31 de març de 1492 pels monarques que més endavant serien denominats Reis Catòlics, Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella, en el qual s'expulsava a tots els jueus de la península Ibèrica fixant com a termini el 31 de juliol de 1492. Per motius logístics es va estendre aquest termini fins al 2 d'agost a les dotze de la nit. Ferran el Catòlic en firmava un altre per a la Corona d'Aragó. Ambdós partien d'un mateix esborrany elaborat per Tomás de Torquemada, inquisidor general a Espanya.\nEl dia 2 d'agost va coincidir amb la partida de Cristòfol Colom cap al descobriment d'una nova ruta a les Índies, viatge que va acabar amb el descobriment d'Amèrica per part del món occidental. Aquesta coincidència ha donat peu a la teoria de l'origen jueu de Colom exposada, entre d'altres, per Simon Wiesenthal.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Una bruixa, a vegades anomenada remeiera o fetillera, és una dona sàvia amb uns coneixements amplis sobre plantes, els seus usos medicinals i els seus principis actius, i amb la capacitat d'utilitzar aquests sabers per a aconseguir un propòsit.L'arquetip tradicional de la bruixa, però, sovint descriu una persona d'aspecte envellit, encara que també pot tenir un aspecte jove, que realitzaria encanteris i pocions per aconseguir els seus objectius, majoritàriament d'intenció maligna. Històricament, en un passat on el cristianisme fou un bastió fonamental, la societat no es podia permetre cap tipus de comportament que trenqués l'ordre establert. Per aquest motiu, la bruixa era perseguida. Tot plegat, va dur a la població a una histèria col·lectiva que va acabar desembocant en les anomenades caceres de bruixes. Val a dir que, molt sovint, les víctimes de la cacera de bruixes eren dones grans, que vivien soles (solteres o vídues) i d’estrats socials humils.La mitologia grecollatina presenta una imatge específica de la bruixa —en aquest cas, una dona jove— representada en la parella formada per Circe, la qual va encantar a la tripulació d'Ulisses i va transformar els seus membres en porcs, i Medea, considerada una gran coneixedora de la màgia d'Hècate.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La cacera de bruixes als Països Catalans fou un conjunt de mesures empreses majoritàriament per tribunals civils (i no inquisitorials com resa el tòpic) contra persones sospitoses de bruixeria, a les terres de parla catalana. Fou un procés en certa manera paral·lel al d'altres països del món cristià d'Europa Occidental, Oriental o fins i tot les colònies al nou món, fossin catòlics o protestants. Dones acusades de ser bruixes en benefici del dimoni van ser perseguides en una \"cacera de bruixes\" i condemnades, centenars d'elles executades, des finals de l'edat mitjana fins al segon terç del segle xviii. Se les acusava d'invocar qualsevol catàstrofe natural, com inundacions, maltempsades, terratrèmols, o calamarsa, i també de provocar infertilitat, avortaments naturals o morts infantils.\nD'ençà que, a l'edat mitjana, les dones van començar a tenir oficis i ocupar espai a la religió, l'art i la ciència, es van convertir en un problema per a l'elit feudal i patriarcal formada per homes. El cristianisme i el poder patriarcal en general, especialment al Renaixement amb l'home com a centre del món, va desenvolupar un corrent misogin que cercava el control masculí del coneixement i una regressió per a les dones en tots els àmbits. Així, èren considerades bruixes totes les dones que quedessin fora del control masculí.\nAls Països Catalans van ser executades multitud de dones acusades de ser bruixes, cada vegada hi ha més estudis en profunditat que permeten donar llum a un munt de processos irregulars -sense documentació conservada o bé destruïda-. La majoria d'aquests processos no els van realitzar els tribunals de la Inquisició, sinó la justícia local.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Shehu Osman Dan Fodia o Shaihu Usman dan Fodio, nascut Usuman ɓii Foduye, i també esmentat com Shaikh Usman ibn Fodio, Shehu Uthman Dan Fuduye o Shehu Usman dan Fodio, entre altres, o, en àrab, xeic Uthman ibn Fudi (àrab: عثمان بن فودي, ʿUṯmān b. Fūdī) (15 de desembre de 1754-20 d'abril de 1817) fou un erudit i religiós fulani musulmà, fundador del Sultanat de Sokoto el 1809. Dan Fodio era d'una classe de fulanis urbanitzats que vivia als estats hausses, al territori que actualment és el nord de Nigèria. Professor de l'escola jurídica maliquita i membre de l'ordre de sufí qadiriyya, vivia a la ciutat estat de Gobir fins al 1802 quan, motivat per les seves idees reformistes i sota la repressió creixent de les autoritats locals, va marxar amb els seus seguidors a l'exili. Aquest exili va iniciar una revolució política i social que es va estendre de Gobir a través de la Nigèria moderna i el Camerun, i es repetia en un moviment de gihad ètnic fulbe a través d'Àfrica occidental. Dan Fodio declinava molta de la pompa de governant, i mentre desenvolupava contactes amb reformistes religiosos i líders gihadistes a través de l'Àfrica, i aviat va passar el lideratge real de l'estat de Sokoto al seu fill, Muhammad Bello.\nDan Fodio va escriure més que cent llibres de religió, govern, cultura i societat. Desenvolupà una crítica de les elits musulmanes africanes per al que veia com la seva cobdícia, paganisme, o violació dels estàndards de la llei islàmica o xaria, i els alts impostos. Fomentava l'alfabetització, incloent-hi a les dones, i unes quantes de les seves filles emergiren com estudioses i escriptores. Els seus escrits i dites es continuen citant avui, i afectuosament és sovint esmentat com a Shehu, a Nigèria. Alguns seguidors consideren que Dan Fodio ha estat un mujàddid, un «reformista de l'islam», inspirat per Déu.La revolta de Dan Fodio és un episodi essencial dins l'establiment de l'hegemonia fulani als segles xvii, xviii i xix. Va fer el gihad de manera reeixida entre 1650 i 1750, portant a la creació de tres estats islàmics. Al seu torn Shehu inspirava un cert nombre de gihads posterior a l'Àfrica Occidental, incloent-hi els del fundador de Macina (Masina) Seku Amadu, al fundador de l'imperi Tucolor, Al-Hadjdj Umar (que es va casar amb una de les netes de Dan Fodio) i el fundador de l'Emirat d'Adamaua Modibo Adama.", "label": "Religió" }, { "sentence": "Els decrets d'expulsió dels moriscos (1609-1614), foren promulgats per Felip III, i ordenaven als moriscos dels diferents regnes o territoris de la Monarquia Catòlica el seu exili perpetu.", "label": "Religió" }, { "sentence": "L'expulsió dels jueus de les corones de Castella i d'Aragó [Espanya encara no existia] va ser ordenada el 1492 pels Reis Catòlics mitjançant el Decret de l'Alhambra de Granada amb la finalitat, segons el decret, d'impedir que continuessin influint en els cristians nous perquè aquests judaïtzessin. La decisió d'expulsar els jueus —o de prohibir el judaisme— està relacionada amb la instauració de la Inquisició catorze anys abans en la Corona de Castella i nou en la Corona d'Aragó, perquè precisament va ser creada per perseguir els judeoconversos que continuaven practicant la seva antiga fe. Com ha assenyalat l'historiador Julio Valdeón, «sens dubte l'expulsió dels jueus del solar ibèric és un dels temes més polèmics de quants han succeït al llarg de la història d'Espanya». Per la seva part, l'hispanista francès Joseph Pérez ha destacat les semblances que existeixen entre aquesta expulsió i la persecució dels jueus en la Hispània visigòtica quasi mil anys abans.El 2015, el Parlament espanyol va aprovar una llei per la que es reconeixia com a espanyols als descendents directes dels jueus expulsats el 1492, amb el que de facto s'anul·laven en tant que sigui possible les conseqüències d'aquella expulsió.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Revolta de la serra d'Espadà de 1609 fou un dels focus de resistència dels moriscos contra la seva expulsió del Regne de València.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La insurrecció iraquiana es compon d'una barreja diversa de milícies, combatents estrangers, unitats iraquianes o barrejades que s'enfronten als Estats Units que dirigeix la força internacional a l'Iraq i, des del 2003, al govern iraquià, o a la seva propaganda o els seus diners de suport. La lluita apareix tant en els conflictes armats amb els Estats Units i la coalició armada internacional, com amb violència sectària entre els diferents grups ètnics de la població. Els insurgents estan involucrats en una guerra asimètrica i una guerra de desgast contra el govern iraquià recolzat pels EUA i les forces dels EUA, mentre que realitzen també tàctiques coercitives contra rivals o altres milícies.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La persecució cristiana del paganisme sota Teodosi I començà el 381, després del primer parell d'anys del seu regnat en l'Imperi Romà d'Orient. A la dècada del 380, Teodosi I reiterà la prohibició imposada per Constantí, dels sacrificis pagans, proscrigué els harúspexs sota pena de mort, criminalitzà els magistrats que no fessin complir les lleis antipaganes, eliminà algunes associacions paganes i destruí diversos temples pagans.\nEntre el 391 i el 392 promulgà els Decrets de Teodosi:\n\nProhibició de la pràctica del paganisme.\nProhibició de visitar els temples pagans.\nAbolició de les festivitats paganes.\nExtinció del foc etern del Temple de Vesta, al Fòrum Romà.\nDissolució de les vestals i els harúspexs.\nCàstig a la pràctica de la bruixeria.Teodosi rebutjà la petició dels senadors pagans de restaurar l'Altar de la Victòria a la Casa del Senat Romà.\nEl 392 esdevingué l'últim emperador de l'Imperi sencer. Des d'aquell moment fins a la fi del seu regnat el 395, mentre els pagans continuaven sent ignorats en les seves peticions de tolerància, autoritzà o participà en la destrucció de molts temples, llocs sagrats, imatges i objectes de pietat arreu de l'imperi. El 8 de novembre del 392 promulgà l'Edicte de Constantinoble, que prohibia qualsevol ritual pagà fins i tot en la privacitat de la pròpia casa. Es mostrà particularment opressiu amb els maniqueus. El paganisme passà a ser una religió il·lícita i fins i tot se suprimiren els Jocs Olímpics, celebrats per última vegada el 393.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La persecució dels pagans durant l'Imperi Romà es va començar a produir gradualment després de la legalització del cristianisme amb l'edicte de tolerància de Galeri promulgat a Nicomèdia el 311) i Constantí (Edicte de Milà del 313). A poc a poc el cristianisme va anar ocupant les esferes del poder (primer amb el suport de Constantí i Constanci II), per després convertir-se en la religió oficial de l'imperi amb Teodosi (Edicte de Tessalònica del 380). Durant aquest període d'una setantena d'anys el cristianisme va anar arraconant legalment al paganisme, destruint els seus temples i eliminant el seu finançament davant la indiferència de l'Estat, encara que teòricament hi havia llibertat de culte. Durant el govern de Flavi Claudi Julià es va produir un breu ressorgiment pagà, si bé Julià va copiar en gran manera l'organització cristiana i va intentar crear una església pagana a la seva imatge. Aquest intent de restauració religiosa va durar poc i va tenir escàs suport popular, tornant a ser aparcada en favor del cristianisme per part del seu successor Jovià. El 392 es va produir una nova però breu restauració amb l'usurpador Eugeni, que encara que teòricament era cristià donava suport a la causa pagana. El conflicte es va resoldre en el riu Wippach entre Teodosi (en realitat, el seu general Arbogast) i Eugeni, resolent-se en favor de la causa cristiana. El paganisme va quedar així desprestigiat i no tornaria ja a ressuscitar. El cristianisme va ser la religió oficial romana fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 dC i de l'Imperi Romà d'Orient el 1453.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La Rebel·lió de les Alpujarras va ser un conflicte esdevingut a Espanya entre 1568 i 1571 durant el regnat de Felip II. L'abundant població morisca del regne de Granada es va alçar en protesta contra la Pragmàtica Sanció de 1567, que limitava les llibertats religioses i culturals d'aquesta població. Quan el poder reial va aconseguir vèncer als sublevats, al final es va decidir dispersar més de 80.000 moriscs procedents del regne de Granada per diversos punts de la península Ibèrica, per evitar que la seva concentració provoqués noves revoltes. Per la gravetat i la intensitat dels seus combats el conflicte també es coneix com la Guerra de les Alpujarras, que incloent la sèrie de revoltes sota Ferran el Catòlic i sota Carles I van durar en total des del 1499 fins al 1571.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La violència anticristiana en l'Índia és la violència de motivació religiosa contra els cristians en Índia, normalment perpetrada per nacionalistes hindús. El nombre d'incidents de violència anticristiana es multiplicà des que el Bharatiya Janata, partit nacionalista hindú, iniciés la seva activitat el 1998.\nEls actes de violència inclouen l'incendi provocat d'esglésies, la conversió forçosa de cristians a l'hinduisme i les amenaces de violència física, distribució de literatura amenaçadora, la crema de Bíblies, la violació de monges, l'assassinat de sacerdots cristians i la destrucció d'escoles, universitats i cementiris cristians.", "label": "Religió" }, { "sentence": "La democratització de la tecnologia es coneix com el procés pel qual les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) deixen de ser propietat d'una elit privada o grup reduït de persones, per passar a ser-ho de tots els sectors de la societat. Concretament, ja no són els professionals els que fan ús d'internet i les telecomunicacions sinó que qualsevol persona hi té accés, sense importar l'edat, la classe social, el sector o els mitjans disponibles, entre d'altres.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El Departament de Banda Ampla, Comunicacions, i Economia Digital (en anglès Department of Broadband, Communications and the Digital Economy) va ser un departament (de nivell ministerial) del Govern d'Austràlia. El citat departament va ser instituït l'any 2007 i dissolt l'any 2013. Les seves funcions van ser assumides pel llavors creat Department of Communications d'Austràlia.\nAquesta estructura jeràrquica de govern va tenir al seu càrrec la responsabilitat del desenvolupament de la banda ampla (en anglès: broadband) a Austràlia, i en general de tot sector de les comunicacions en aquest país (incloent els serveis a través de senyals de radi i televisió), i de manera que aquest desenvolupament fos sostenible i convenient, promovent l'economia digital i la competitivitat en amplis sectors, en benefici dels australians.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La descolimació és un efecte no desitjat que té lloc quan es produeix un desajustament del backfocus de la càmera. Consisteix en una modificació de la distància focal (i, en conseqüència, del pla focal de la lent). D'aquesta manera, malgrat que hàgim realitzat correctament l'enfocament, les fotografies que obtenim són borroses. Aquest efecte es pot originar a causa d'un defecte de la montura, però generalment té lloc quan emprem càmeres digitals, que tendeixen a escalfar-se especialment. L'excessiva calor pot ocasionar una dilatació de la càmera, que al seu torn modifica lleugerament la distància focal (normalment, de manera gairebé imperceptible per al fotògraf des del visor).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "S'entén com a digital detox (desintoxicació digital) a una tendència recent que busca evitar i escapar de l'addicció a la tecnologia. Es pot entendre com un fenomen social que vol allunyar a la gent dels dispositius digitals com ara els smartphones o els ordinadors per tal de tornar a connectar amb la societat. El eslogan que defineix aquest moviment es Disconnect to reconnect. \nAvui dia cada cop més gent pateix de problemes físics i psicològics derivats d'una obsessió a aquestes tecnologies que ens envolten. Aquesta tendència té com a finalitat evitar l'abús i l'obsessió a les noves tecnologies, entenent que això pot comportar problemes en la nostra salut mental. Reivindica prendre consciència d'això i buscar maneres de portar una dieta digital més controlada. El fenomen Digital Detox pot recordar al que va suposar el ludisme en el seu moment traslladat a la revolució digital dels nostres dies.\nSegons l'organització Digitaldetox.org, el 61% dels internautes globals confessa tenir algun nivell d'addicció a la Xarxa. Així mateix, el nord-americà mitjà admet passar almenys el 30% del seu temps en Internet revisant actualitzacions a les seves xarxes socials, tot i que no ho impliquin i siguin simples avisos.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La desocupació tecnològica és un fenomen del sistema monetari i de mercat en el seu estat actual que es dona quan els avanços en les tecnologies de producció i de serveis s'introdueixen en les empreses, generalment en maquinària automatitzada, i el seu alt rendiment i baix cost a llarg termini en comparació dels treballadors humans.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Dessalinització es refereix a qualsevol dels diferents procediments que treuen l'excés de sals (especialment clorur de sodi) i altres minerals de l'aigua. D'una manera més general la dessalinització pot referir-se a treure les sals i els minerals, com el control de la salinitat dels sòls.L'aigua es dessalinitza per tal de convertir-la en aigua potable o no nociva pels sòls en cas de regadiu. De vegades el procés produeix clorur de sodi com a subproducte. Es fa servir en vaixells i submarins. La major part de l'interès modern en la dessalinització se centra a desenvolupar procediments de baix cost per a consum humà en zones on la disponibilitat d'aigua és limitada.\n\nLa dessalinització a gran escala habitualment utilitza grans quantitats d'energia i infraestructures especialitzades cares, cosa que fa que l'aigua obtinguda sigui molt cara comparada amb la proporcionada per rius o l'aigua subterrània. Al Pròxim Orient, que disposa de grans reserves de petroli i relativament poca aigua, fan servir dessalinitzadores des de fa molts anys i cap al 2007 disposaven del 75% de la capacitat dessalinitzadora mundial.La planta dessalinitzadora més gran del món es troba a Jebel Ali als Emirats Àrabs Units. Amb un sistema de destil·lació multiestadi flash pot produir 300 milions de metres cúbics d'aigua a l'any. A Espanya la primera planta potabilitzadora d'aigua de mar es va inaugurar a Lanzarote el 1965.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El detector de víctimes d'allaus (DVA), és un aparell electrònic emissor i receptor d'ones electromagnètiques que permet localitzar amb rapidesa una persona colgada per una allau. El detector de víctimes d’allau (DVA) està dotat d’un commutador que, segons la seva posició, permet emetre o rebre senyals electromagnètics. Aquests aparells són d’una gran importància per a tots els practicants del muntanyisme i els esports d’hivern, ja que permeten, en cas que algú hagi estat víctima, la possibilitat de ser rescatat en el mínim temps possible.La cerca amb aparells DVA pot ser exitosa sempre que altres persones, equipades també amb aparells DVA, siguin a prop i hagin presenciat i seguit la trajectòria de l'allau i el desplaçament sofert per la víctima. És imprescindible i cal disposar d'una pala per a retirar la neu. El detector DVA és considerat un aparell indispensable per a la pràctica esportiva de muntanyencs i esquiadors.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El determinisme tecnològic és la tesi segons la qual les innovacions tecnològiques són l'agent causal singular més important dels canvis socials al llarg de la història. Dit d'una altra forma, que el canvi tecnològic determina pel canvi social.\nL'expressió determinisme tecnològic va ser probablement encunyada per l'economista i sociòleg Thorstein Veblen a principis del segle xx. Ha estat en el segle xx, de fet, on la tesi ha gaudit una major popularitat – que de fet continua fins a l'actualitat – i ha estat adoptada i defensada per autors com Jacques Ellul, John Kenneth Galbraith, Martin Heidegger, Marshall McLuhan o Alvin Toffler. Durant les darreres dècades, però, el determinisme tecnològic ha estat fortament criticat des dels estudis de ciència i tecnologia, tot i que continua present en molt àmbits socials.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Dielèctric high-k (en anglès alta k) fa referència a un material d'alt valor de constant dielèctrica o també permitivitat relativa (εr). Els materials dielèctrics amb alta k s'empren en la fabricació de semiconductors on usualment remplacen el diòxid de silici (K=3,7-3,9). Els materials dielèctrics high-k és una de les tecnologies que permeten de continuar la miniaturització dels components electrònics segons la llei de Moore.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Dielèctric low-k (en anglès baixa k) fa referència a un material de constant dielèctrica o també permitivitat relativa (εr) de molt baix valor . Els materials dielèctrics amb baixa k s'empren en la fabricació de semiconductors on usualment remplacen el diòxid de silici (K=3,7-3,9) . Els materials dielèctrics low-k és una de les tecnologies que permeten de continuar la miniaturització dels components electrònics segons la llei de Moore.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un difusor variable és una vàlvula que canvia la seva secció de pas quan es modifiquen les propietats del fluid que la travessa. Els carburadors són les màquines que els utilitzen amb més freqüència encara que serveixen també en altres mescladors.Un difusor variable té una secció convergent, la gola i una secció divergent. El fluid és Velocitat subsònica i la pressió del gas o de la barreja de gasos, s'expandeix a la secció convergent, assolit el major buit relatiu a la gola. Un mecanisme extern que pot ser una campana de buit o un força, utilitza la pressió de buit per a moure la porta del difusor.\nEls difusors variables són autòmats que obeeixen a la velocitat del fluid mesurada amb el nombre de Mach. Com que la forma física del difusor difícilment pot ser un tub venturi perfecte sempre existiran pèrdues per contracció del doll.\nEl més interessant d'aquest mecanisme és que si es coneix la forma com varien els coeficients de pèrdues, ell és un sensor de la velocitat del flux de pes.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnologia digital és un factor que va fer la seva aparició recentment a la història de la humanitat. A l'hora d'entendre el concepte és necessari analitzar les mateixes paraules que el formen: tecnologia és \"la ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que ve a ser com la teoria de la indústria pràctica\" i l'adjectiu digital es refereix a \"dit dels sistemes de transmissió o de tractament de la informació en què les variables són representades per caràcters (sovint dígits o xifres) d'un repertori finit.\" Per tant podem arribar a la conclusió que la tecnologia digital fa referència al conjunt de procediments i estudis que són necessaris per poder realitzar avenços científics que són expressats en dígits.Aquesta disciplina ha estat durant aquestes últimes dècades el protagonista més important dins de tots els descobriments tecnològics moderns que s'han pogut realitzar. La seva funció principal és que millorar la vida de l'ésser humà a la terra a partir de diferents eines i recursos científics que permeten elaborar productes tecnològics. D'aquesta manera això produeix que el nostre món totalment mecànic i analògic passi a regnar-se per tot allò digital, el qual ens permet expressar la nostra realitat a partir de números (0 i 1), considerada una forma molt més fàcil.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un document electrònic és un document que, essent analògic o digital, ha de ser interpretat i mostrat a l'ull humà mitjançant un reproductor (un reproductor de vídeo o de cintes de so però també un ordinador).Hi ha consens a vincular l'existència o la manipulació dels documents electrònics amb ordinadors, computadores, màquines o equipaments informàtics.Ara bé, estrictament, els documents electrònics també poden ser analògics i, llavors, els documents digitals serien un subconjunt (majoritari) dels documents electrònics. Aquesta és, per exemple, la doctrina arxivística, entre d'altres, dels Arxius Nacionals d'Austràlia: \"Electronic record – a record created and/or maintained by means of electronic equipment. Includes analogue formats (see also Digital record)\".La Norma de Descripció Arxivística de Catalunya (NODAC) considera que els documents electrònics constitueixen un cas a part, i els defineix com a documents en els que la informació és manipulada, transmesa o processada informàticament i posseeix contingut, context i estructura per testificar l'activitat que l'ha generat. Els documents electrònics presenten una sèrie de característiques i unes tipologies tan diverses (webs, bases de dades, missatgeria de correu electrònic, bústies de veu, etc.) que realment es fa difícil establir una classificació clara o bé emmarcar-los en classificacions ja establertes.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Dykstraflex és el nom del sistema de control de moviment dissenyat el 1975 per John Dykstra per a l'empresa Industrial Light & Magic. En la seva creació, també van participar moltes altres persones com Alvah J. Miller i Jerry Jeffress, responsables del sistema electrònic principal.Va estar desenvolupat pensant en els complexos efectes especials de la primera pel·lícula de Star Wars, l'episodi IV titulat Una nova esperança.La creació i desenvolupament del Dykstraflex va fer que els seus responsables guanyessin el premi Oscar als millors efectes visuals del 1977.\n\n", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'economia de baix carboni (acrònim en anglès: LCE) o economia de baix combustible fòssil (LFFE) és un concepte referit a una economia que emet un mínim d'emissions de gas d'hivernacle (GHG) cap a la biosfera, i específicament es refereix al gas d'hivernacle diòxid de carboni.\nMolts científics i l'opinió pública han arribat a la conclusió que l'acumulació de gasos amb efecte d'hivernacle (sobretot CO₂) en l'atmosfera és degut a l'activitat dels humans, i per això el clima està canviant. Les concentracions elevades d'aquests gasos estan produint un escalfament global que afecta el clima a llarg termini, i tindran conseqüències sobre la humanitat en un futur previsible. Globalment s'ha implementat aquesta economia de baix carboni, i per tant, serveix com a mitjà per evitar el catastròfic canvi climàtic, i com a antecessor d'una societat de zero emissions de diòxid de carboni i una economia d'energia renovable.\nPer evitar un canvi climàtic antropogènic en el futur, totes les nacions haurien de considerar que les societats de carboni intensiu i superpoblades hauran d'arribar a societats i economies de zero emissions de diòxid de carboni. Diversos països s'han compromès a reduir els nivells de CO₂, però no de forma nul·la, i afirmen que les emissions es redueixen en un 100% per compensacions d'emissions més que cessament de tota emissió (neutralitat de carboni).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Cada país ha introduït en el seu sistema educatiu la formació tecnològica de forma diferent. La tradició tecnològica a Anglaterra i Suècia, pioners en aquest camp (ambdós van fer els seus primers plans d'estudi assessorats per Comenius) contrasta molt amb la recent incorporació al currículum espanyol, on les diferents comunitats autònomes han fet el seu desplegament de forma diversa.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'ús de la tecnologia en els processos d'ensenyament-aprenentatge és una tendència creixent en els últims anys. Com sembla obvi, podem dir que les TIC han permès una més bona interacció en l'educació a distància, i no se'n pot entendre l'evolució sense aquestes tecnologies.\nUn efecte evident de la tecnologia en l'educació a distància és que ha permès millorar les oportunitats d'interacció en l'ensenyament a distància (o híbrid), que en models precedents, com l'ensenyament per correu o l'atenció telefònica, era més limitada. D'altra banda, en alguns casos, hi ha diferents elements tecnològics aplicats a l'educació que permeten el desenvolupament de noves tècniques d'ensenyament, però en la majoria d'aquests casos són tècniques que ja es podien fer sense tecnologia que hi estigués associada.\nPer exemple, un professor d'Educació física pot utilitzar un videojoc de tenis perquè l'alumnat aprengui el que és necessari en el joc en la realitat. Recolzats en el videojoc, es pot ajudar els estudiants a dissenyar diferents estratègies, que els permetran ser més competents a l'hora d'enfrontar-se al joc. Un benefici obvi d'aquest ús és que permet practicar i aprendre sense haver de tenir el professor al davant o de reservar la pista. Tot i això, l'activitat duta a terme és en aquest cas la mateixa que en el d'una activitat física real equivalent. Per això ens hem de preguntar quin és l'efecte de la tecnologia en aquest cas, més enllà de la conveniència de la recreació virtual. En altres casos, però, els videojocs s'utilitzen de maneres que és difícil que es puguin reproduir en una situació mitjançada per la tecnologia. Quin és l'efecte en cadascun dels casos? \nNo només es tracta d'afegir dispositius electrònics entesos com a “objectes físics”, sinó que pren especial rellevància la usabilitat que en fem d'aquests: per tal que el fet d'introduir les TIC en l'ensenyament comporti una millora en el procés d'aprenentatge de l'alumne, s'han de tenir clares les intencions, els objectius i els elements tecnològics que comportin millores en aquest procés, partint d'una base de fonamentació educativa sobre el disseny de l'activitat.\nAixí doncs, quan s'introdueix una nova tecnologia o s'ha de decidir sobre la manera d'ensenyament per a una experiència educativa, els dissenyadors ens hem de preguntar fins a quin punt la tecnologia és un factor significatiu en la millora dels resultats d'aprenentatge, més enllà de considerar simplement el que permet l'aprenentatge en horaris diferents i emplaçaments distants, o que simplement facilita i fa més ràpides les mateixes tasques que es duien a terme d'una altra manera. D'altra banda, la consideració dels efectes depèn de quines variables s'utilitzen per a calcular els resultats, i també depèn dels factors d'entrada, sobretot els participants i el context. Per això, és important considerar alguns elements clau a l'hora de fer l'anàlisi de l'efecte d'un determinat component de tecnologia educativa.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L ' encesa del motor és un sistema de producció i distribució, en el cas de més d'un cilindre, de l'espurna d'alta tensió necessària en la bugia per a produir l'explosió provocada en els motors de benzina (cicle Otto) ja siguin de 2 o de 4 temps (2T i 4T)", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L' encesa electrònica és un sistema d'encesa per a motors de cicle Otto tant de dos temps (2T) com quatre temps (4T) en el qual la funció d'interrompre el corrent del primari de la bobina per generar per autoinducció l'alta tensió necessària en la bugia no es fa per mitjans mecànics com en el sistema de ruptor o platins, sinó mitjançant un o diversos transistors.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'enginyeria del Coneixement és la disciplina que estudia les tecnologies del coneixement, va ser definida per Feigenbaum i McCorduck (1983) Les tecnologies del coneixement (TC) són un conjunt de tecnologies amb les quals es construeixen, mantenen i desenvolupen sistemes basats en el coneixement. (Kendal, 2007).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Espintrònica (neologisme a partir de \"espín\" i \"electrònica\") també coneguda com a espinelectrònica és un camp emergent en la física de l'estat sòlid que explota l'orientació del seu espín així com el seu grau d'acoblament espín-òrbita. Aquesta nova disciplina podria suposar una gran evolució en l'electrònica convencional basada en silici en què el l'energia i el nombre d'electrons són els paràmetres a controlar donant lloc a limitacions importants en la velocitat de transmissió de la informació i a fenòmens no desitjats com la dissipació d'energia en forma de calor.Un dispositiu espintrònic convencional, com el proposat pels físics Datta-Das, consisteix en tres components. Un injector d'espín consistent d'un material magnètic, un semiconductor en què es manipula mitjançant un elèctrode metàl·lic l'orientació de l'espín i finalment un segon material ferromagnètic que ens permeti detectar l'orientació de l'espín. Els materials habituals per realitzar la injecció i detecció poden ser: contactes ferromagnètics metàl·lics amb alta temperatura de Curie (\n \n \n \n F\n e\n ,\n C\n o\n \n \n {\\displaystyle Fe,Co}\n ), contactes quasi-metàl·lics (\n \n \n \n F\n \n e\n \n 3\n \n \n \n O\n \n 4\n \n \n \n \n {\\displaystyle Fe_{3}O_{4}}\n ) o semiconductors magnètics diluïts (\n \n \n \n I\n \n n\n \n x\n \n \n M\n \n n\n \n 1\n −\n x\n \n \n A\n s\n ,\n G\n \n a\n \n x\n \n \n M\n \n n\n \n 1\n −\n x\n \n \n A\n s\n \n \n {\\displaystyle In_{x}Mn_{1-x}As,Ga_{x}Mn_{1-x}As}\n ). Recentment es comença a considerar la injecció i detecció del espín de forma òptica, fet que augmenta l'eficiència del dispositiu.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un esprai, aerosol, vaporitzador o esquitxador és un dispositiu format per un recipient on s'emmagatzema un líquid o una pols, acoblat a un sistema de propulsió que permet d'expulsar aquest líquid en forma d'aerosol (reduït a gotes molt fines). El mecanisme d'expulsió pot ser activat mecànicament (manxa, bomba) o mitjançant un gas propel·lent contingut a pressió. En qualsevol cas el líquid és expulsat del recipient mitjançant el canvi de pressió. Els esprais acostumen a fer unes partícules de mida relativament grossa que es dipositen ràpidament sobre les superfícies propenques. Per a fabricar aerosols de mida microscòpica es fan servir nebulitzadors, que permeten de produir gotes microscòpiques.\nUn dels usos és en aplicacions via màquines polvoritzadores, on aquest s'utilitza per a aplicacions fitosanitàries. També s'usa per a aplicar pintura o productes de neteja. En general per a perfumeria es parla d'atomitzador.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Els esquemes(del llatí schema, i aquest del grec σχῆμα, \"figura\") són representacions gràfiques simplificades de conjunts funcionals complicats. Per dibuixar esquemes s'empren símbols que representen elements o components que són presents en el conjunt, instal·lació o circuit del que fem l'esquema. Els esquemes no sempre són dibuixats a escala i els símbols iguals solen ser entre ells de la mateixa mida per facilitar la comprensió visual.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un estallador, estolledor, restallador, trestallador, bagant o almenara és una peça que serveix per a retenir o deixar passar el cabal d'aigua d'un canal o d'una séquia. Hi ha estalladors que poden immobilitzar-se en posicions intermèdies i permeten actuar com a reguladors de cabal.\nUn estallador pot indicar tot el conjunt format per l'estallador pròpiament dit (obturador, comporta, guillotina,...) i els accessoris que permeten el seu funcionament (caixa, suports,...).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Estat de l'art, és un anglicisme derivat de l'expressió state of the art (literalment estat de l'art), utilitzat per a la investigació-acció. L'expressió anglesa es pot traduir al català també com a \"capdavanter\", \"l'últim\" o \"[el més] avançat\"; per exemple, state of the art technology es tradueix dins del context cultural hispà, és a dir, no literal, com a \"tecnologia punta\" o \"tecnologia de punta\", \"l'últim en tecnologia\" o \"tecnologia d'avantguarda\". També es pot dir més fàcilment en el cas d'assajos, \"l'estat d'aquesta temàtica actualment i els seus avanços\".\nDins de l'ambient tecnològic industrial, s'entén com a \"estat de l'art\", \"estat de la tècnica\" o \"estat de la qüestió\", tots aquells desenvolupaments d'última tecnologia realitzats a un producte, que han estat provats en la indústria i han estat acollits i acceptats per diferents fabricadores.\nEn anglès, la frase va unida amb guions quan s'utilitza com adjectiu: This machine is an example of state-of-the-art technology. En català no es compleix aquesta convenció, encara que pot aplicar-se igualment.\nEn el camp de la propietat industrial, especialment en el camp de les patents, se sol denominar Estat de la Tècnica o \"prior art\". Es defineix mitjançant tot allò que ha estat publicat, ja sigui al país on es busca la patent o a tot el món, abans de la data de sol·licitud de la patent.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Els estudis socials sobre ciència i tecnologia abasten un àmbit d'estudi d'utilitats de la vida diària que té com a objectiu trencar amb les antigues barreres d'investigació cientificotècnica. Tradicionalment, la ciència i la tecnologia eren jutjades com una caixa negra i, per tant, estudiades independentment dels factors socials, polítics, i culturals, que actuarien com a distorsionadors del saber cientificotècnic. Els estudis sobre ciència, tecnologia i societat reconcilien aquests tres camps considerant-los com un teixit sense costures.\nA l'estat espanyol, aquest tipus d'inquietuds i de reflexions han arribat amb el nom comú d'estudis sobre ciència, tecnologia, i societat (abreujat CTS), la qual cosa a les regions de parla anglesa es coneix com a Science and Technology Studies ('estudis de ciència i tecnologia') o Science, Technology and Society ('ciència, tecnologia i societat'), ambdós amb l'acrònim STS. A l'estat espanyol, la multidisciplinarietat en CTS inclou des del principi els àmbits de les ciències socials, i veu els seus orígens en els moviments en defensa dels drets humans, el moviment feminista i pacifista i els primers grups ecologistes sorgits sobretot després de la Guerra del Vietnam. Pels seus orígens i naturalesa, veiem cert paral·lelisme entre els estudis CTS i els estudis feministes.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Els estudis de ciència, tecnologia i gènere (CTG) són una part dels estudis de ciència, tecnologia i societat (CTS). Igual que aquests últims, els estudis de ciència, tecnologia i gènere són un camp de treball interdisciplinari des del qual s'aborda l'estudi de la ciència i la tecnologia en el context social, en un esforç per comprendre el seu desenvolupament històric i els seus efectes sobre les nostres formes de vida, encara que, a diferència dels estudis CTS, mitjançant l'imperatiu d'integrar una perspectiva de gènere.\nPer tal d'entendre de manera clara quin és l'objectiu d'aquesta branca de la CTS és necessari conèixer el punt de partida que no és altre que la distinció que s'ha de fer entre “sexe” i “gènere”. El primer fa referència a les diferències existents des del punt de vista biològic entre un home i una dona. El segon, el gènere, és una construcció social que diferencia les responsabilitats, els rols, els condicionants així com les oportunitats i necessitats de homes i dones en un context determinat. Aquesta construcció social sol variar al llarg del temps. En definitiva l'anàlisi de les relacions de gènere incideix especialment en les relacions de poder i l'accés als recursos i les oportunitats.\nL´integració i aplicació necessària de la perspectiva de gènere és imprescindible en els estudis CTS com també és clau copsar el \"gènere\" com una categoria analítica i no com una simple categoria descriptiva.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Eyebeam Art + Technology Center (Eyebeam) és un centre d'art i tecnologia sense finalitats de lucre a la ciutat de Nova York. El propòsit manifest és el promoure l'ús creatiu de noves tecnologies en proveir un ambient de col·laboració per a la investigació i experimentació en la intersecció d'art, tecnologia i cultura. Eyebeam va ser fundat per John S. Jonson Ill amb els seus co-fundadors David S Johnson i Roderic R. Richardon.\nOriginalment es va concebre com un taller d'efectes digitals i codi i centre per a l'educació juvenil. Eyebeam s'ha tornat un centre d'investigació, desenvolupament i curadora de nous mitjans obres d'art i open source technology. Eyebeam és l'amfritrió de 20 artistes residents i fellows d'investigació, co-produeix programes d'educació juvenil i presenta exposicions, performances, simposis, tallers, hackathons i altres esdeveniments. Els projectes desenvolupats per Eyebeam han rebut premis i reconeixements, els quals inclouen, entre altres, Webby Awards, Beques Guggenheim, i el Prix Ars Electronica.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Face Hallucination és una tècnica de superresolució que permet obtenir una imatge d'alta resolució a partir d'una imatge d'entrada de baixa resolució. S'aplica en sistemes de reconeixement facial perquè la identificació i l'anàlisi d'un rostre sigui més fàcil i eficaç.\nDegut a la importància de les imatges en els sistemes de reconeixement facial, face hallucination s'ha convertit en un espai d'interès i de recerca per als investigadors", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La Facilitat d'accés a la tecnologia té relació amb el desenvolupament d'un país. Ja que les riqueses i el creixement de la societat està molt lligat al nivell d'accés a la tecnologia i la innovació. Creant així a escala global la necessitat que els ciutadans es vegin obligats a estar cada vegada més interconnectats.Per una banda, s'observa que aquesta facilitat envers l'accés a moltes d'aquestes tecnologies pot ajudar a crear un món més equitatiu, pacífic i just. Fent així que aquests avenços digitals donin suport a alguns dels 17 objectius de desenvolupament sostenible establerts per les Nacions Unides. Entre els quals s'aprecien, la reducció de la mortalitat materna i infantil, la reducció de la pobresa extrema, l'alfabetització universal, l'agricultura sostenible, entre d'altres.No obstant això, l'accés a la tecnologia també pot provocar una amenaça envers la privacitat de cada individu, o la seguretat d'aquest. A més també pot alimentar la desigualtat, tenint així implicacions en els principals drets humans.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El fes-ho tu mateix o fes-t'ho tu mateix (en anglès do it yourself, sovint abreujat com a DIY) és un moviment ètic i polític i d'acció pràctica i artística que promou el concepció, fabricació, adaptació, millora, reparació, reutilització i reciclatge fet a casa, amb recursos a l'abast i per mitjà de la cooperació, col·laboració i autoaprenentatge. S'oposa a la producció industrial massiva i aprecia la personalització i la unicitat per sobre de cànons estètics establerts i de perfecció. Inclou tota mena de creacions tècniques, tecnològiques i artístiques de la vida quotidiana, i desenvolupa formes d'organització no jerarquitzades.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La filosofia de la tècnica és una categoria una mica més àmplia que la usual filosofia de la tecnologia. Aquesta filosofia és' remitent a la gènesi mateixa de la tècnica, noció anterior a la de tecnologia. En aquest sentit caldria entendre \"tecnologia\" com la tècnica resultant de la simbiosi entre ciència i tècnica, el que especialment ocorre a partir de la segona meitat del segle xx, a conseqüència de la incursió de les grans corporacions en la investigació científica, i conseqüentment la creació d'un nou model de científic assalariat.Semblés que \"tecnologia\" remet a la sofisticació de la tècnica, sobretot a partir de la informàtica. Una tècnica amb base científica seria una tecnologia. Sobre la base d'aquesta distinció, pot comprendre's que \"filosofia de la tecnologia\" apunta a treballar els conceptes emergents d'aquesta nova i sofisticada tècnica.\n\"Si no sabem a tot moment on anem, pot resultar útil saber d'on venim\". Això és el que intenta descobrir la ciència de la filosofia i la història de la filosofia, oferint les explicacions i les solucions que van donar els grans pensadors de la història de la humanitat, a qüestions com aquesta.\nNo obstant això hi ha altres interpretacions que permeten reprendre la categoria de \"Filosofia de la tècnica\" com aquella que elabora i reflexiona sobre els conceptes de totes les tècniques sense distinció. Para Gilbert Simondon, filòsof francès que va viure entre 1924 i 1989, és convenient usar el terme \"tecnologia\" seguint la seva etimologia: \"estudi o coneixement de la tècnica\". D'aquesta manera tècnica i tecnologia no són nocions d'una mateixa classe; la tecnologia seria l'estudi de les tècniques. Sosté Simondon: \"La filosofia ha de fundar la tecnologia, que és l'ecumenisme de les tècniques, perquè perquè les ciències i l'ètica poden trobar-se en la reflexió, fa falta una unitat de les tècniques...\", és a dir que la filosofia necessita una unitat de les tècniques, la tecnologia, per reflexionar sobre les ciències i l'ètica. La filosofia de la tècnica inclou també la reflexió sobre la tecnologia en tant estudi de totes les tècniques.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Flexibilitat interpretativa és la noció que descriu l'existència d'interpretacions radicals sobre un artefacte tècnic, és a dir, l'atribució d'objectius, significats i línies de desenvolupament divergent. La flexibilitat interpretativa dels artefactes tècnics no s'ha d'entendre en termes exclusivament hermenèutics; no es limita a assenyalar el fet trivial que a un artefacte se li poden assignar diferents significats o valors en contextos diferents. En cert sentit la presència de flexibilitat interpretativa suggereix l'existència d'artefactes diferents (\"bicicleta viril\" versus \"bicicleta perillosa\") en el que a simple vista sembla un únic artefacte (\"bicicleta ordinària\"). Els artefactes lluny de seguir una simple evolució cap a una eficiència més gran (en un sentit precís i neutre), segueixen diferents línies de desenvolupament impulsades per elements més heterogenis que avalen un model multidireccional del desenvolupament tecnològic.Les diferències a les quals el concepte de flexibilitat interpretiva es refereix son radicals, això és, estan relacionades amb el funcionament dels artefactes (amb el fet que ho facin correctament o incorrectament), amb el disseny material dels seus components; un aspecte molt més difícil de demostrar i que té conseqüències directes per a les innovacions futures, segons una o altra interpretació, l'artefacte seguirà línies molt diferents d'evolució.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "French Tech és un segell francès adjudicat a centres metropolitans reconeguts pel seu ecosistema d'empreses d'inici, així com una marca comuna que pot ser utilitzada per empreses innovadores franceses.\nFrench Tech pretén, en particular, donar una forta identitat visual a les iniciatives franceses, així com encoratjar els intercanvis entre ells.\nAquesta etiqueta va ser creada el 2013 pel govern francès.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Full-HD Voice, també conegut com a \"Full-band\", és un servei de qualitat Full HD per a l'àudio en diferents aplicacions multimèdia. Augmenta el rang de freqüències dels senyals d'àudio fins al màxim perceptible per al Sistema Auditiu Humà (SAH). El seu rang de freqüències va des dels 20 Hz fins als 20KHz.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una funció tècnica és el passatge, mitjançant un dispositiu apropiat, d'un conjunt donat d'estats inicials d'un sistema, al conjunt desitjat d'estats finals. Per exemple, si el sistema és \"una font d'aigua\", el seu estat inicial és \"impura\", la \"funció de purificació de l'aigua\" és la transformació de l'aigua de la font perquè el seu estat final sigui \"aigua pura en el grau desitjat\".\nLa realització de la funció requereix un dispositiu capaç d'efectuar la transició de l'estat inicial al final. Per al concepte de funció tècnica no importa la manera especificada que s'aconsegueix aquesta transició, sinó la transició mateixa. En l'exemple donat, el dispositiu és \"un sistema de purificació d'aigua\" que pot realitzar-se de moltes maneres: sistema de filtres, agregat de substàncies químiques que precipitin les impureses en suspensió, evaporació de l'aigua, etcètera. Qualsevol que sigui el dispositiu triat (que depèn de les característiques de la font, costos admissibles, grau de puresa desitjat) la funció és la mateixa, encara que tal vegada el rang de puresa final (la total és impossible d'aconseguir) variï.\nEl concepte de funció usat en tecnologia és el mateix que l'usat en fisiologia en retransmetre's \"òrgan\". L'única diferència és que en el cas tecnològic la funció tècnica la realitza un artefacte, mentre que en el fisiològic la realitza un òrgan o un sistema d'òrgans com el sistema circulatori.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La Fusió per zones és un mètode que permet purificar els lingots d'un semiconductor. Es basa en el fet que les impureses es dissolen en el semiconductor fos. Després, si una zona fosa avança pel lingot, les impureses s'aniran concentrant-hi, quedant al seu pas el semiconductor purificat.\nLa fusió per zones es realitza en un gresol de quars que es mou respecte a una bobina d'inducció, per la qual circula corrent de radiofreqüència que indueix corrents de Foucault en el semiconductor, arribant a fondre, per efecte Joule. En anar avançant la bobina, la zona fosa també ho fa, arrossegant amb si les impureses, mentre el semiconductor es recristal·litza en refredar. Se solen fer diverses passades i, al final, es talla l'extrem que conté les impureses acumulades. Mitjançant aquest mètode s'aconsegueix una concentració d'impureses en el lingot tractat, que pot arribar a ser menor d'una part per milió.\nLa bobina sol estar construïda amb tub de coure, per l'interior circula aigua per refrigerar.\nNo totes les impureses s'eliminen fàcilment. L'oxigen, per exemple, és molt difícil de separar del silici. Per això es procura que la purificació química prèvia no afegeixi oxigen. La major o menor facilitat per separar els àtoms d'un element determinat s'anomena índex de segregació d'aquest element. Com més gran sigui, més fàcil és que la fusió per zones separi aquest element.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Future Shock és un llibre escrit pel futurista Alvin Toffler en 1970.\nEn el llibre, Toffler defineix el terme xoc futur com un estat psicològic concret que afecta tant a individus com a societats senceres. La definició més curta del terme és la percepció personal de \"massa canvi en un període massa curt\".\nEl llibre, que es va convertir en un supervendes a nivell internacional, es va escriure a partir de l'article \"The Future as a Way of Life\" aparegut en la revista Horizon, l'estiu de 1965. Traduït a multitud d'idiomes, ha venut més de sis milions de còpies a tot el món.\nEn 1972 apareix un documental basat en el llibre, amb Orson Welles com a narrador.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "G.9959 és una recomanació de norma que especifica la capa física i la capa d'enllaç de dades del model OSI per a xarxes d'àrea personal sense cables (xarxa sense fil) i baixa velocitat de transmissió. És mantingut per l'organisme ITU sector telecomunicacions (ITU-T) i el va definir l'any 2012. G.9959 és implementat pel protocol de comunicacions Z-Wave.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un gadget és un dispositiu electrònic, una petita eina fixa o portàtil. Normalment es presenta com un objecte tecnològic inusual i amb un disseny que el diferencia de la resta. Així doncs, la majoria de gadgets es relacionen amb la novetat i al cap d'un temps d'estar al mercat deixen de ser gadgets per la seva utilització massiva. A més a més, quan es parla de programari s'utilitza gadget com un sinònim de widget.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un gerotor és una bomba de desplaçament positiu. El nom gerotor deriva de \"Rotor Generat\". Una unitat de gerotor consisteix en un rotor interior i exterior que giren junts. El rotor interior té N dents, i el rotor exterior té N + 1 dents, amb N definit com un nombre natural més gran de 2. L'eix de gir del rotor interior es troba una mica fora de l'eix del rotor exterior i ambdós rotors giren al uníson.\nLa geometria dels dos rotors divideix el volum entre ells en N diferents volums dinàmicament canviants. Durant el cicle de rotació del conjunt, cada un d'aquests volums canvia contínuament, de manera que qualsevol volum donat, primer augmenta, i després disminueix. Un augment de volum crea un Buit. Aquest buit crea una succió , i per tant, en aquesta part del cicle és on es troba l'admissió. Quan el volum disminueix es produeix la compressió. Durant aquest període de compressió, els fluids poden ser bombats, o comprimits (si són fluids gasosos).\nLes bombes de gerotor estan generalment dissenyades emprant un rotor trocoidal interior i un rotor exterior format per un cercle amb segments circulars enllaçats sequencialment.Un gerotor pot també funcionar com a motor rotatiu sense pistons. El gas d'alta pressió entra en l'àrea d'admissió i empeny ambdós rotors (l'interior i l'exterior), causant la rotació del conjunt, mentre l'àrea entre el rotor interior i l'exterior augmenta. Durant el període de compressió, els fluids (o gasos) són bombats cap a fora.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Trobada pedagògica destinada a alumnes, professors, empreses, institucions i públic en general interessats a endinsar-se al món de la tecnologia. La primera edició de l'esdeveniment Girona+tecnològica es va celebrar el 28 de febrer de 2015 al Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. La propera edició es realitzarà el 28 de maig de 2016 al Pavelló Municipal de Vilablareix (Girona). Compta amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya a Girona, l'Ajuntament de Vilablareix, l'Ajuntament de Girona i la Diputació de Girona.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Glitch (error) és un artefacte tecnològic sobretot aplicat a l'àmbit de la informàtica (entre altres) que, com que no afecta negativament el funcionament d'un programa o plataforma en qüestió, no és considerat com un bug, sinó més aviat un accident que mostra i revela el funcionament amagat del sistema o estructura que fonamenta aquesta tecnologia. Generalment es pot veure els glitches a les imatges amb ginys propis d'una compressió (sigui per una baixa velocitat de la connexió en una conversa amb vídeo, la corrupció del mitjà físic on és desada aquesta imatge).\nEls glitchs poden revelar una manipulació digital (retoc), una falsificació voluntària de la imatge o del so.\nTambé descobreixen el que hi ha darrere de la cortina dels dispositius i de la informació digital, mostrant de manera crua els píxels i el codi.\nD'altra banda, el glitch fins i tot pot ser adoptat com a manifestació estètica, és a dir com un recurs visual o com a mitjà gràfic (especialment en el terreny de la imatge).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "God View és una eina que permet a Uber rastrejar a temps real la ubicació dels seus milers de conductors i per conseqüència, dels seus clients. Per a fer-ho, sol·licita als clients que aprovin uns certs permisos: la seva ubicació actual (Wi-fi) i exacta (GPS), el dret a accedir als seus contactes i no permet que el mòbil entri en estat d'espera (per a poder controlar la posició contínuament).Uber compila un dossier personal per a cada client i registra els viatges que fa. Tot i això, si la base de dades no és segura, aquesta opció no és recomanable. Coneguda al negoci de la seguretat com a , la base de dades d'Uber atrau a tot tipus de públic, des del Govern dels Estats Units fins als pirates informàtics xinesos.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La guia GEMMA és un esquema gràfic que permet mostrar de forma fàcil i intel·ligible els diferents estats i modes de funcionament d'un sistema, així com les condicions i protocols per a passar d'un estat a un altre.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un rotor de gàbia d'esquirol és un tipus de rotor emprat normalment en un motor d'inducció de corrent altern. Un motor elèctric amb un rotor de gàbia d'esquirol també rep el nom de «motor de gàbia d'esquirol». En la seva forma instal·lada, és un cilindre muntat en un eix. Internament conté barres conductores longitudinals d'alumini o de coure amb solcs i connectats junts en ambdós extrems posant en curtcircuit els anells que formen la gàbia. El nom es deriva de la semblança entre aquesta gàbia d'anells i barres i la roda d'un hàmster (probablement existeixen rodes similars pels esquirols domèstics).\nLa base del rotor es construeix mitjançant làmines de ferro apilades. El dibuix mostra només tres capes d'apilament però se'n poden utilitzar moltes més.\nEls debanats inductors de l'estator d'un motor d'inducció insten el camp magnètic a rotar al voltant del rotor. El moviment relatiu entre aquest camp i la rotació del rotor indueix corrent elèctric, un flux en les barres conductores. Alternament aquests corrents que flueixen longitudinalment als conductors reaccionen amb el camp magnètic del motor produint una força que actua de forma tangencial envers el rotor, donant per resultat un esforç de torsió per fer voltar l'eix. En efecte, el rotor es porta al voltant del camp magnètic però en un índex lleument més lent de la rotació. De la diferència en velocitat se'n diu \"lliscament\" i augmenta amb la càrrega.\nEsquema del rotor de gàbia d'esquirol.\nSovint, els conductors s'inclinen lleument al llarg de la longitud del rotor per reduir el soroll i per reduir les fluctuacions de l'esforç de torsió que poden ser, a algunes velocitats, ia causa de les interaccions amb les barres de l'estator. El nombre de barres en la gàbia de l'esquirol es determina segons els corrents induïts en les bobines de l'estator i per tant segons el corrent a través d'elles. Les construccions que ofereixen menys problemes de regeneració empren nombres primers de barres.\nEl nucli de ferro serveix per portar el camp magnètic a través del motor. En estructura i material es dissenya per reduir al mínim les pèrdues. Les làmines fines, separades per l'aïllament de vernís, redueixen els corrents paràsits que circulen resultants dels corrents de Foucault (en anglès, 'eddy current'). El material, un acer baix en carboni però alt en silici (anomenat per això acer al silici), amb diverses vegades la resistència del ferro pur, en la reductora addicional. El contingut baix de carboni fa un material magnètic suau amb pèrdua baixes per histèresi.\nEl mateix disseny bàsic s'utilitza per als motors monofàsics i trifàsics sobre una àmplia gamma de mides. Els rotors per trifàsica tenen variacions en la profunditat i la forma de barres per satisfer els requeriments del disseny. Aquest motor és de gran utilitat en variadors de velocitat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'hèlix o hèlice és un dispositiu format per un conjunt d'elements denominats pales o àleps, els quals estan muntats de forma concèntrica al voltant d'un eix, girant al voltant d'aquest en un mateix pla.La seva funció és transformar o bé energia mecànica de rotació en energía cinètica (l'hèlix d'un vaixell) o bé al revés, la cinètica en mecànica (molí de vent). Les pales de l'hèlix no són planes, sinó que tenen una forma corba que sobresurt del pla en el que giren.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Honeybee Robotics Spacecraft Mechanisms Corporation és una empresa de tecnologia i robòtica de naus espacials amb seu a Brooklyn, Nova York, amb oficines a Pasadena, Califòrnia i Longmont, Colorado. Va ser fundada el 1983 per Stephen Gorevan i Chris Chapman. El juny de 2017, Honeybee Robotics va ser adquirida per Ensign-Bickford Industries", "label": "Ciència" }, { "sentence": "HornetQ és un agent de missatges o broker de codi obert emprat per a implementar un sistema de missatges assíncrons d'altes prestacions. HornetQ és un exemple d'estructura MOM (Message-oriented middleware). HornetQ li aplica la llicència Apache v2.0.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Hyperloop UPV és un equip de dissenyadors de la Universitat Politècnica de València d'hyperloop. El seu disseny és The Atlantic II, el qual és una de les primeres càpsules autònomes.L'equip està format per enginyers aeronàutics i industrials Ángel Benedicto, Daniel Orient, David Pistoni, Germán Torres, Juan Vicén i el professor Vicente Dolz. Estan finançats per les empreses valencianes Nagares, Istobal i Jesiva.EL 2016 van guanyar els premis de al millor disseny i el premi del millor subsistema de propulsió a la Setmana de Disseny de SpaceX.El 2017 quedà dels 10 millors a la POD Competition, a Los Angeles.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'hàptica designa la ciència del tacte, per analogia amb l'acústica (oïda) i l'òptica (vista). La paraula prové del grec háptō (tocar, relatiu al tacte).\nAlguns teòrics com Herbert Read han estès el significat de la paraula hàptica, referint per exclusió a tot el conjunt de sensacions no visuals i no auditives que experimenta un individu.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La generació digital d'imatges és, en l'actualitat, un component essencial dins del món de la imatge en moviment. Un altre component essencial és el d'un sistema interactiu total: un sistema on les imatges estàn unides per una resposta activa a les ordres i directrius d'un operador humà. Aquestes imatges interactives van ser possibles gràcies a la tecnologia del disc làser desenvolupat per la companyia elèctrica Philips.El disc làser òptic emmagatzema la informació que conté cada imatge de manera digital. En un disc normal es poden emmagatzemar uns 54.000 fotogrames que, gravats o passats consecutivament, oferirien un temps total de funcionament d'uns trenta minuts per cada cantó del disc. Ara bé, el disc també pot produir imatges fixes, marxa lenta, cerca ràpida, i, el més important, l'accés selectiu a les imatges. L'aparell pels discos pot, tan sols amb un petit retard, localitzar la posició d'un fotograma particular i conduir el làser en aquella direcció.\n\nAquesta facilitat d'accés selectiu fa que els discos làser siguin particularment idonis per a l'ensenyament, la publicitat i les promocions en els punts de venta. Les màquines de vídeo són una altra de les aplicacions. Si aquesta facilitat es combina amb un ordinador, una imatge del disc elabora una pregunta al usuari i llavors l'accés particular a les imatges depèn de les respostes. Aquestes respostes es poden efectuar en un teclat o amb una pantalla sensible al tacte, també es poden emetre a través del comandament o d'una altra manera.\nUna altra aplicació experimental d'aquest potencial és el \"mapa\" visual d'Aspen, produït a la MIT a finals dels anys setanta. Les imatges del disc mostraven la vista a través del parabrises d'un cotxe; a cada encreuament la pantalla demanava a l'usuari que l'hi indiqués l'esquerra, la dreta o recte i llavors es produïa la seqüència correcte. També es va aplicar en els videojocs, que van començar l'any 1972 amb el Pong d'Atari. Tot i que l'animació, generada per un ordinador, no era de molta qualitat i tenia una interactivitat limitada, jocs com aquests i els posteriors Space Invaders (1978) i PacMan (1981) van ser molt populars i per tant, van produir grans guanys.\nDurant els anys vuitanta, tant la generació digital i la tecnologia del disc han continuat millorant els jocs. Cap a l'any 1987 es va produir un nou canvi: A partir del disc làser, Phillips havia desenvolupat la tecnologia del compact disc aplicada a la reproducció del so digital. El vídeo CD va ser el pas següent, i el CD interactiu o CD-I el va seguir. Aquest últim, tan sols requeria afegir-hi a un simple ordinador un aparell de vídeo, així com un programa adient, que ja estaven a l'abast dels usuaris.\nEl CD-I està restringit per la capacitat d'emmagatzematge del disc. Una pantalla i un ordinador personal podrien estar units a un sistema interactiu per una xarxa de cable de fibra òptica, que recolzat per un súper ordinador, podria fer que molts aparells o participants l'utilitzessin simultàniament, Gary Demons deia estar segur que es crearien simulacions domèstiques:", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una incubadora o estufa de cultius és un dispositiu utilitzat per fer créixer i mantenir cultius microbiològics o cultius cel·lulars. La incubadora manté la temperatura, la humitat i altres paràmetres ambientals òptims com el contingut de CO2 i oxigen de l'atmosfera interior. Les incubadores són essencials per a molts treballs experimentals en biologia cel·lular, microbiologia i biologia molecular i s'utilitzen per cultivar cèl·lules tant bacterianes com eucariotes.\nLes incubadores més senzilles són caixes aïllades amb una resistència ajustable, que solen pujar de 60 a 65 °C la temperatura atmosfèrica, encara que algunes poden anar lleugerament més altes (generalment no més de 100 °C). La temperatura més utilitzada tant per a bacteris com l'E. coli d'ús freqüent com per a cèl·lules de mamífers és d'aproximadament 37 °C, ja que aquests organismes creixen bé en aquestes condicions. Per a altres organismes utilitzats en experiments biològics, com ara el llevat germinatiu Saccharomyces cerevisiae, una temperatura de creixement de 30 °C és òptima.\nLes incubadores més elaborades també poden incloure la capacitat de baixar la temperatura (a través de la refrigeració) o la capacitat de controlar la humitat o els nivells de CO2. Això és important en el cultiu de cèl·lules de mamífers, on la humitat relativa sol ser >80% per evitar l'evaporació i s'aconsegueix un pH lleugerament àcid mantenint un nivell de CO2 del 5%.\nLa història de les incubadores és antiga, ja que són una imitació de la incubació d'ous dels ocells ovípars.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnologia industrial és l'ús de l'enginyeria i la manufactura per fer una producció més ràpida, simple i més eficient. El camp de la tecnologia industrial empra a persones creatives i tècnicament competents que poden ajudar a una empresa aconseguir una productivitat eficient i rendible.Els programes de tecnologia industrial solen incloure instruccions en la teoria d'optimització, factors humans, comportament organitzacional, processos industrials, procediments de planificació industrial, aplicacions informàtiques, i preparació d'informes.Planificar i dissenyar processos de manufactura i equip és un aspecte principal de ser un tecnòleg industrial. Un tecnòleg industrial és sovint responsable de la implementació de certs dissenys i processos. La tecnologia Industrial consisteix en la gestió, operació i manteniment de sistemes operatius complexos.\nEn una orientació més ingenieril, la tecnologia industrial amplia els coneixements científics, tècnics, econòmics i mediambientals; s'incideix en profunditat en els elements de màquines i sistemes, en els sistemes pneumàtics i en els aspectes socials i mediambientals de la tècnica, així com en les diverses normes de seguretat exigibles en tota activitat laboral.Obre camins d'aplicacions concretes i pràctiques d'altres disciplines científiques, alhora que vertebra aquells coneixements necessaris per abordar estudis superiors.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un Insecte volador micromecànic o Micromechanical Flying Insect (MFI ) és un UAV en miniatura ( vehicle aeri no tripulat ) compost per un cos metàl·lic, dues ales i un sistema de control. Llançat el 1998, actualment s'està investigant a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. El MFI es troba entre un grup d'UAV que varien en grandària i funció. L'MFI és un enfocament pràctic per a situacions concretes. L' Agència de Projectes d'Investigació Avançada de Recerca i Defensa de l'Oficina de Recerca Naval dels EUA financen el projecte. El Pentàgon espera utilitzar els robots com a \"mosques a la paret\" en operacions militars. Altres usos potencials inclouen l'exploració espacial i la recerca i el rescat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un invent o invenció és un dispositiu o tècnica nova.\nUna qüestió que tot sovint es fa la societat és: \"quines condicions condueixen al desenvolupament d'un invent?\". Existeixen dos punts de vista principals pel que fa a aquest aspecte; una escola de pensament, argumenta que la manca d'un recurs condueix la gent a inventar; contràriament, l'altra escola de pensament argumenta que només un excés de recursos produirà com a resultat els invents.\nEn la música, una invenció és una composició curta generalment per a un instrument de teclat, amb contrapunts de dues o tres parts.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "IoTivity és un protocol de xarxa de la capa aplicació del model OSI de la Fig.1 creat per aplicacions d'internet de les coses. Fou creat per la Linux Foundation i segueix les especificacions de l'OCF.Característiques: \nSistema de codi obert basat en estandards oberts (RFC 7252, RFC 7049, RFC 5988...)\nLa capa d'aplicació es fonamenta en el protocol CoAP (RFC 7252 Constrained Application protocol)Basat en Linux.\nVersions del programari:\nIoTivity 1.2.1 del 2/12/2016.\nIoTivity 1.2.0 del 1/11/2016\nIoTivity 1.1.1 del 31/07/2016\nIoTivity 1.1.0 del 19/04/2016\nIoTivity 1.0.1 del 18/12/2015", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Són unes ulleres de desintoxicació digital desenvolupades recentment per Ivan Cash amb el finançament d'un projecte de Kickstarter. La fase beta es va llençar l'octubre de 2018 i està previst que surtin al mercat l'abril del 2019. El seu objectiu es aconseguir mitjançant un filtre polaritzador que l'ull humà no sigui capaç de veure diverses pantalles digitals LED i LCD com ara ordinadors o televisors, avui dia encara no té un ús molt efectiu amb smartphones que fan ús d'una tecnología OLED. El projecte ha tingut molt bona acceptació i continua treballant en noves versions millorades del innovador dispositiu.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un kiln (de l'anglès antic kiln i aquest del llatí culina, 'cuina' ) és una cambra tèrmicament aïllada o un forn en el qual es produeix un règim de control de la temperatura. Sovint es necessita un kiln per arribar a una temperatura controlada, que moltes vegades és molt alta i com que el disseny dels forns normalment es focalitza en l'aïllament i la capacitat d'agregar combustible al cap d'un cert temps, s'ha de tenir cura de no escalfar el kiln massa de pressa.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La societat industrial i el seu futur (l'original en anglès és anomenat Industrial Society and Its Future), àmpliament conegut com a Manifest Unabomber, és un assaig de 35.000 paraules de Theodore John Kaczynski que afirma que la Revolució Industrial va iniciar un procés nociu d'avenç tecnològic que destruïa la natura, mentre obligava els humans a adaptar-se a les màquines i creava un ordre sociopolític que suprimeix la llibertat i el potencial humà. El manifest va formar la base ideològica de la campanya de paquets bomba de Kaczynski de 1978 a 1995, dissenyada per protegir les zones naturals salvatges accelerant el col·lapse de la societat industrial.\nVa ser imprès originalment l'any 1995 en suplements de The Washington Post i The New York Times després que Kaczynski s'oferís a posar fi a la seva campanya d'enviament de bombes i optés a exposar-se a nivell nacional. La fiscal general Janet Reno va autoritzar la impressió per ajudar l'FBI a identificar l'autor. Les impressions i la publicitat al seu voltant van eclipsar els bombardeigs en notorietat i van portar a la identificació de Kaczynski pel seu germà, David Kaczynski.\nEl manifest argumenta en contra d'acceptar els avenços tecnològics individuals com a purament positius sense tenir en compte el seu efecte global, que inclou la caiguda de la vida a petita escala i l'augment de ciutats inhabitables. Tot i que originàriament es considerava una crítica reflexiva de la societat moderna, amb arrels en el treball d'autors acadèmics com Jacques Ellul, Desmond Morris i Martin Seligman, el judici de Kaczynski de 1996 va polaritzar l'opinió pública al voltant de l'assaig, i els advocats de Kaczynski designats pel tribunal van intentar justificar la seva defensa de bogeria en caracteritzar el manifest com l'obra d'un boig, i els advocats de la fiscalia van basar el seu cas en què era produït per una ment lúcida.\nSi bé la violència de Kaczynski va ser generalment condemnada, el seu manifest va expressar idees que continuen sent compartides comunament entre el públic nord-americà. Un article de Rolling Stone del 2017 va afirmar que Kaczynski va ser un dels primers adoptants del concepte que:\n\n\"Renunciem a una part de nosaltres mateixos sempre que ens adaptem per adaptar-nos als estàndards de la societat. Això, i estem massa endollats. Estem deixant que la tecnologia es faci càrrec de les nostres vides, de bon grat.\"La Col·lecció Labadie de la Universitat de Michigan acull una còpia d'Industrial Society and its Future, que s'ha traduït al francès, es manté a les llistes de lectura de les universitats i es va actualitzar a Anti-Tech Revolution: Why and How de Kaczynski l'any 2016, que defensa la seva filosofia política amb més profunditat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El límit de Bremermann és la màxima velocitat de calculabilitat computacional dins un sistema, en l'univers material; deriva de l'equivalència massa-energia d'Einstein i del principi d'incertesa de Heisenberg. Aquest valor és important a l'hora de dissenyar algoritmes criptogràfics, ja que es pot utilitzar per determinar la mida mínima de claus de xifrat o valors de hash necessaris per crear un algorisme que mai no es pugui esquerdar per una cerca de força bruta. Fou formulat per primer cop el 1962 pel matemàtic i biofísic germano-estatunidenc Hans Joachim Bremermann, de qui rep el nom.Per exemple, un ordinador amb la massa de tota la Terra que opera al límit de Bremermann podria realitzar aproximadament 1075 càlculs matemàtics per segon. Si se suposa que es pot provar una clau criptogràfica amb una única operació, es podria esquerdar una clau típica de 128 bits en menys de 10 a 36 segons. Tanmateix, una clau de 256 bits (que ja s'està utilitzant en alguns sistemes) trigarà uns dos minuts a esquerdar-se. Utilitzar una clau de 512 bits augmentaria el temps d'esquerdament fins a aproximar-se als 1072 anys, sense augmentar el temps de xifrat en més d'un factor constant (segons els algorismes de xifrat utilitzats).\nEl límit s'ha analitzat més endavant en la literatura posterior com la taxa màxima a la qual un sistema amb distribució d'energia \n \n \n \n Δ\n E\n \n \n {\\displaystyle \\Delta E}\n pot evolucionar cap a un estat ortogonal i, per tant, distingible per un altre, \n \n \n \n Δ\n t\n =\n \n \n \n π\n ℏ\n \n \n 2\n Δ\n E\n \n \n \n .\n \n \n {\\displaystyle \\Delta t={\\frac {\\pi \\hbar }{2\\Delta E}}.}\n En particular, Margolus i Levitin han demostrat que un sistema quàntic amb energia mitjana E triga almenys un temps \n \n \n \n Δ\n t\n =\n \n \n \n π\n ℏ\n \n \n 2\n E\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle \\Delta t={\\frac {\\pi \\hbar }{2E}}}\n evolucionar cap a un estat ortogonal. Tanmateix, s'ha demostrat que l'accés a la memòria quàntica permet, en principi, algoritmes computacionals que requereixen una quantitat de energia / temps arbitràriament petita per un pas elemental de càlcul.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El llaç de control és el conjunt de dispositius capaços de realitzar un sistema de control automàtic. Està format per un element sensor, un element de control (on es configura setpoint, velocitat de resposta, integració, derivació, etc., depenent del que es vulgui controlar) i un element de sortida que és el controlat.Els llaços de control generalment estan normalitzats, per exemple 4 mA a 20 mA o 0 V a 10 V, entre d'altres.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El Llapis 3D és un llapis que, com el seu propi nom indica, té la capacitat de dibuixar utilitzant el plàstic com a tinta. Això el converteix en una petita impresora 3D que permet crear objectes dibuixant-los directament amb el material tangible. El primer Llapis 3D que va sortir al mercat s'anomena 3Doodler, va ser creat per Peter Dilworth, Maxwell Bogue i Daniel Cowen, treballador de l'empresa WobblerWorks Inc, l'any 2012.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El llenguatge tecnològic és, a grans trets, el nom que rep el vocabulari que sorgeix arrel de l'aparició de noves tecnologies o tècniques i que, acceptat o no, s’instaura fortament a la societat. El llenguatge com a tal és canviant, no té una estructura inmutable ni definida, sinó que és fecund a constants transformacions i revisions: algunes paraules desapareixen, d'altres n’apareixen, l'ús d'algunes paraules creix, l'ús d'altres decreix. La tecnologia està molt vinculada al canvi del llenguatge, perquè en gran manera és l'agent que marca la manera en què les persones es relacionen i comuniquen entre elles, de tal forma que l'avenç tecnològic i l'aparició de tecnologies noves implica, també, l'aparició de nous termes. Aleshores, precisament a causa de tot l'anterior, el diccionari i el llenguatge han d'ésser objectes de revisió sovint. Un altre factor que afavoreix la incorporació de noves paraules relacionades amb la tecnologia és la globalització que, conjuntament amb l'aparició d'Internet i la creació de les xarxes socials, provoca que els termes que neixen a la red es transportin de manera ràpida a qualsevol país, incorporant-lo immediatament en el diccionari del territori. És aquest el perquè del fet que hi hagi tants anglicismes a l'idioma espanyol, com “email” o “chat”, puix que arriben i s’integren gairebé instantàniament al llenguatge oral, la qual cosa de vegades implica que s’instal·lin de forma definitiva al diccionari. Per exemple, les paraules “clic”, “clicar” o “tui” estan acceptades per la RAE (Real Academia Española). Alguns dels conceptes fonamentals que conformen el llenguatge tecnològic són els següents:", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El lletrejador BCI és un dispositiu (o tecnologia) no invasiu que utilitza la tecnologia aplicada a BCI per identificar el caràcter que l'usuari vol representar, i fent un seguiment seqüencial representar el conjunt de caràcters desitjats.\nBCI o interfície de computació cerebral, en el que està basat aquest dispositiu, interpreta directament l'activitat cerebral d'usuari per detectar-ne característiques que permeten identificar el que l'usuari desitja. Parlem de tecnologia no invasiva, ja que no requereix cap cirurgia cerebral, sinó que per l'ús de la tecnologia BCI en la que es basa el lletrajador BCI (BCI Speller), s'usen dispositius externs que usa l'usuari però que no afecten el seu físic.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Llista d'especialitats del camp 33 (Ciències tecnològiques) de la Nomenclatura de la UNESCO:", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El luddisme fou una forma de protesta apareguda a Gran Bretanya a partir de 1811 i que s'allargà durant els primers decennis del segle xix, fins al 1830. El luddisme pren el nom de Ned Ludd, un pseudònim emprat repetidament pels qui destruïen les màquines i les instal·lacions obreres.\nTradicionalment, s'ha considerat el luddisme com la primera forma de lluita obrera contra el capitalisme que, de retruc, s'oposa a la industrialització. Aquesta fou la visió que donaren Sidney Webb i Beatrice Webb a la seva obra sobre el sindicalisme britànic.\nMés endavant, Eric Hobsbawm presentà una nova visió sobre el luddisme que George Rudé, Edward Palmer Thompson i John Rule han desenvolupat amb més precisió. Així, doncs, actualment se sap que les destruccions luddites anaren a càrrec d'artesans que veien perillar la seva existència davant la ràpida introducció de mà d'obra que no havia de seguir l'aprenentatge de 7 anys que la llei marcà fins al 1814 i que no requerien ni preparació, ni qualificació, atès que empraven la nova maquinària tèxtil que es desenvolupava. Des dels sindicats d'origen gremial, els artesans actuaren contra la maquinària i contra aquests primers obrers, majoritàriament dones i nens amb salaris molt baixos.\nLa destrucció de les màquines modernes no fou una reacció contra el progrés, ni tampoc contra la industrialització, sinó actes de resistència respecte a la nova dictadura econòmica dels propietaris industrials. No va ser la tecnologia, sinó l'ús de la producció i les mesures antiregulatòries, amb la destrucció dels gremis i la democràcia associativa, la que va motivar molts artesans enviats a la intempèrie del mercat a practicar la destrucció de les màquines. No va ser el progrés el que incomodava els luddites, sinó la subversió dels antics equilibris laborals i l'empobriment sobtat que patien les víctimes dels canvis. La violència contra les màquines havia de servir per establir negociacions sobre com es repartien els guanys que comportaven els nous sistemes industrials i una tecnologia que feia acumular la producció en poques mans. En certa manera, la destrucció de les màquines esdevenia una veritable lluita de classes, tenint en compte que s'atacava una propietat privada i es discutia sobre el repartiment de la riquesa i la regulació de la producció.\n\nA la llarga, davant la inevitable industrialització i proletarització del sector tèxtil, els artesans anaren abandonant les accions violentes i obriren els seus sindicats als obrers, això és, les dones i els pocs homes que aleshores formaven part del primigeni proletariat industrial britànic.\nA final del segle xx, en plena revolució digital, va sorgir un moviment conegut com a neoluddisme, que s'oposa a la intel·ligència artificial i tot avanç científic que es basi en la informàtica. Reconeix que no solament els empresaris són els explotadors sinó que és la forma com funciona la tecnologia que aliena tant l'explotador com l'explotat i que els converteix, segons el seu criteri, en parts funcionals de la maquinària tecnològica.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una magic box —caixa màgica en català— és una sala de projecció audiovisual on tots els recursos (visuals i auditius) estan pensants per crear una experiència immersiva. La projecció es fa en tota la superfície dels murs i en algun cas, també en el sostre i el terra. És, per tant, totalment embolcallant per a l'espectador. L'àudio també està pensat per acompanyar les imatges i per tant està situat de forma que els sons estan ubicats en l'espai de forma tridimensional al voltant de l'espectador. Els primers exemples es van desenvolupar al Japó amb un cub amb superfícies de pantalla translúcida, en el qual 6 projectors situats a l'exterior omplien d'imatges les sis cares. L'exemple més conegut és el \"State Grid Pavilion\" de l'Exposició Universal de Xangai (2010).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El MagSpoof és un emulador de banda magnètica wireless (xarxa sense fil), creat per l'investigador de seguretat Samy Kamkar. Permet utilitzar les dades de la banda magnètica d'una tarjeta sense haver de copiar-los a una altre.L'emulador no permet utilitzar targetes de crèdit no autoritzades legalment. No és suficient tenir el número de targeta i la seva data de venciment, ja que la informació del Chip-and-PIN i l'Amex no està implementada i utilitzant el MagSpoof es requereix tenir les magstripes (ratlles magnètiques) que es volen emular.\nEl MagSpoof permet efectuar una recerca en altres àrees de magstripes, microcontroladors i electromagnetisme, així com crear els nostres propis dispositius similars a un altre existent, tecnologies comercials com Samsung MST i Coin.\nEl dispositiu també pot ser utilitzat com a targeta de crèdit tradicional (i amb modificació, tècnicament pot impossibilitar requisists de xip) i en diverses formes de factor. Així mateix, pot ser utilitzat per recerques de seguretat en qualsevol àrea que tradicionalment requeririen una magstripe, com lectors per targetes de crèdit, llicències de conductors, claus d'habitació d'hotel, etc.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El manteniment és el conjunt d'accions que tenen com a objectiu preservar i tenir quelcom en bon estat: la salut de les persones o els animals, els components d'un edifici i les seves instal·lacions, els equips informàtics, els vehicles, la maquinària, etc. Aquestes accions inclouen la combinació d'accions tècniques, administratives i de gestió.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Els manuals Haynes són una sèrie de manuals pràctics publicats per Edicions Haynes l'objectiu de la reparació d'automòbils per part de professionals o d'afeccionats al Bricolatge competents. Encara que aquesta sèrie (que cobreix una ampla gamma – 300 models de cotxes i 130 models de motocicletes – de marques, de models i d'anys) està dedicada sobretot a la construcció, el manteniment i la reparació dels vehicles d'automoció, comprèn també manuals sobre els homes, els nadons, el sexe i les dones.Els manuals en relació amb els vehicles automocions parteixen del desmuntatge i muntatge del vehicle estudiat i comporten instruccions pas a pas, acompanyades de diagrames i de fotografies d'un muntatge real.\nEls manuals Haynes han estat publicats en quinze llengües.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un marc tecnològic és un tipus d'estructura que es constitueix a través de la interacció continuada entre membres d'un grup social i un artefacte. Durant aquest procés es constitueixen certes pràctiques, discursos, objectius o problemes que poden marcar el futur tant de l'artefacte com del grup social en qüestió.A diferència dels paradigmes kuhnians en l'àmbit de la tecnologia, en el programa SCOT s'utilitza el concepte de marc tecnològic (technological frame) incloent no només tècnics, científics o especialistes ( comunitat científico-tècnica ) sinó qualsevol grup social que interaccioni d'alguna manera amb l'artefacte, incloent-hi individus. Cada individu pot pertànyer simultàniament a diversos marcs tecnològics.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Les matemàtiques a l'Índia van tenir una importància cabdal en la cultura occidental amb el llegat de les seves xifres, incloent el zero com a valor nul. Alguns testimonis permeten creure que durant l'època vèdica (1500 el 1000 aC) i bramànica (segle v) ja va existir a l'Índia una ciència matemàtica. Malgrat tenir contactes amb cultures exteriors com la grega, amb l'arribada d'Alexandre el Gran al segle IV aC, la xinesa, a causa de l'expansió del budisme cap a aquell país, i amb el món àrab, les matemàtiques hindús es van desenvolupar en un pla original, recolzant-se més en el càlcul numèric que en el rigor deductiu.\nVa ser a l'època clàssica (segles I a viii) que els matemàtics hindús van arribar a la maduresa. El món els hi deu l'invent transcendental de la notació posicional emprant la xifra zero com a valor nul, així com les mateixes xifres, mal batejades posteriorment com 'aràbigues' quan de fet els àrabs van agafar dels indis (entre altres) els tres conceptes bàsics: el dibuix de les xifres, el zero i la notació posicional. Van utilitzar, com a occident, un sistema de numeració de base 10 (amb deu dígits). Els antics maies també van utilitzar el zero (segles IV a VII). Egipcis, grecs i romans, encara que utilitzaven un sistema decimal, no era posicional, ni posseïa el zero. Aquest sistema va ser transmès a occident molt més tard, pels àrabs, a través dels scriptorium medievals de la península Ibèrica. Els múltiples avantatges pràctics i teòrics del sistema de «notació posicional amb zero» van donar l'impuls definitiu a tot el desenvolupament ulterior de les matemàtiques.\nEl sistema de numeració decimal apareix ja en el Süryasiddhanta , petit tractat que data probablement del segle vi. Els treballs matemàtics dels indis es van incorporar en general a les obres astronòmiques. Aquest és el cas d'Aryabhata, nascut cap al 476, i de Brahmagupta, nascut cap al 598. Molt més tard, cap al 1150, Bhaskara II va escriure un tractat d'aritmètica en el qual exposava el procediment de càlcul de les arrels quadrades. Es tracta d'una teoria de les equacions de primer i segon grau, no en forma geomètrica, com ho feien els grecs, sinó en una forma que es pot anomenar \"algebraica\".\nEl caràcter operacional de la matemàtiques hindús anava aparellat amb una concepció general del nombre irracional, però oberta d'una manera natural als negatius, de manera que podien prendre en consideració els dos guions l'arrel quadrada i les dues solucions de l'equació de segon grau, així va quedar obert el camí de l'àlgebra formal, seguit posteriorment pels àrabs.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En tecnologia, una matriu és una eina especialitzada usada a certes indústries especialitzades per tallar o modelar materials, normalment mitjançant una premsa. Igual que els motlles, les matrius es personalitzen generalment per a l'element que es vol crear, es fabrica en un bloc de material, que representa la contra-imatge d'aquest element. Els productes fets amb matrius van des de clips de paper simples fins a peces complexes utilitzades en tecnologia avançada. En la majoria dels casos, a part de la matriu, es necessita una contra-matriu.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "MCLOS és l'acrònim per Manual Command to Line of Sight (anglès: Comandament manual a la línia de visió) Es un mètode de guia de míssils de primera generació. En aquest sistema, tant el seguiment de l'objectiu com el seguiment i control del míssil es realitzen manualment. L'operador observa el vol del míssil i utilitza un sistema de senyalització per enviar el míssil a la línia recta entre l'operador i l'objectiu (la \"línia de visió\"). L'operador disposa d'un control de direcció del míssils, generalment en forma d'un petita palanca de control o un commutador de pressió o polsador, i per tant, amb el míssil sota el seu control directe, sobreposa el míssil entre l'ull i l'objectiu fins que es produeixi l'impacte. Això sol ser útil només per a objectius més lents, on no es necessita un \"avantatge\" significatiu. Aquest sistema funcionava bé contra objectius més lents. Tot i això, contra adversaris més ràpids, es va tornar completament ineficaç.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una membrana semipermeable, també anomenada membrana selectivament permeable, membrana parcialment permeable o membrana permeable diferenciable, és una membrana que permetrà que certes molècules o ions passen a través d'ella per difusió, i ocasionalment especialitzada en \"difusió facilitada\". L'índex del pas depèn de la pressió, la concentració i la temperatura de les molècules o dels soluts en qualsevol costat, així com la permeabilitat de la membrana per a cada solut. Depenent de la membrana i del solut, la permeabilitat pot dependre de la grandària del solut, de característiques de la solubilitat, o de la química. Un exemple d'una membrana semipermeable és una bicapa lipídica, en la qual es basa la membrana plàsmica que rodeja totes les cèl·lules biològiques. Molts materials naturals i sintètics més grossos que una membrana també són semipermeables. Un exemple d'açò és la fina pel·lícula en l'interior d'un ou. Un altre exemple d'una membrana semipermeable és el tub de diàlisi.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La memòria hologràfica o emmagatzematge de dades hologràfiques és una nova i potent tecnologia dins de l'àrea de l'emmagatzematge de dades de gran capacitat actualment dominada pels dispositius convencionals d'emmagatzematge de dades òptiques i magnètiques. Aquests dispositius es basen en bits individuals que són emmagatzemats magnèticament o a través de canvis òptics en la superfície del suport d'enregistrament. La memòria hologràfica supera aquestes limitacions gravant la informació al llarg de tot el suport i és capaç d'emmagatzemar múltiples imatges a la mateixa zona usant llums i angles diferents.\nAddicionalment, mentre que els suports que emmagatzemen dades òptiques i magnètiques graven un bit d'informació cada cop de forma lineal, els hologràfics són capaços de gravar i llegir milions de bits en paral·lel, que permeten taxes de transferència de dades superiors a les aconseguides a través dels mitjans òptics d'emmagatzematge.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Mestre/Esclau (en anglès Master/Slave) és un model de comunicacions on un dispositiu o procés realitza un control unidireccional sobre altres dispositius, la qual cosa vol dir que el dispositiu mestre sempre mana sobre els altres dispositius.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La metrotècnia és la tecnologia o el conjunt de tècniques que estudia les mesures. A diferència de la metrologia, que se centra en la part teòrica i definició de mesura, la metrotècnia s'ocupa de la realització de la mesura pròpiament dita, l'ús dels instruments, la seva contracció i conservació, les seves instruccions d'ús, i tot el que té a veure amb els treballs de mesurament.\nLa metrologia com a ciència i la metrotècnia com a tecnologia, solen estudiar-se juntes, metrologia i metrotècnia, atès que les referències mútues són constants, cal tenir en compte que la metrotècnia no defineix magnituds, ni sistemes d'unitats; s'ocupa des del punt de vista pràctic dels mesuraments.\nPartirem d'un sistema d'unitats, el sistema internacional d'unitats, definit i consolidat que aquí no discutirem.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El micròfon visual és un codi o algorisme que, partint de qualsevol gravació de càmera DSLR capaç de gravar a alta velocitat, magnifica certs canvis i oscil·lacions en les imatges i ens mostra informació addicional sobre les imatges que no obtindríem a simple vista. El codi, és capaç d'interpretar aquestes vibracions i transformar-les en un senyal d'àudio obtenint una qualitat similar a les primeres gravacions de fonògraf.\nEl funcionament és l'equivalent al d'un microscopi però en lloc d'augmentar la imatge per veure coses petites, augmenta els petits moviments que generen els objectes en rebre influència d'ones mecàniques (com per exemple sonores) per obtenir informació.\nHi ha altres sistemes de visió per computadora que obtenen informació addicional d'una gravació, imatge o àudio com la llum estructurada (que obté informació 3D gravant patrons de llum), radiografies (que enregistren radiacions no visibles) o l'ecolocalització (que obté informació 3D a partir de reflexions d'ones sonores en superfícies).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La microfusió és el conjunt de tots aquells procediments de fabricació de peces per fosa, en què el model està fet d'un material que es pot fondre o cremar. Es caracteritza pel fet que permet l'ús de qualsevol aliatge (indicada especialment per peces d'acer o d'aliatges durs de geometria complexa) i dona bones toleràncies dimensionals (±5%), fent-lo així més precís que l'emmotllament per sorra. D'aquesta manera, es pot finalitzar la fabricació de la peça sense haver arrancat encenall.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El model d'acceptació de tecnologia (de l'anglès Technology Acceptance Model o TAM) és una teoria de l'àrea de sistemes d'informació que modela com els usuaris accepten i usen una certa tecnologia. El model suggereix que quan els usuaris són introduïts a una nova tecnologia, un nombre de factors influeix en la seva decisió respecte a com i quan l'usaran, destacant:\n\nUtilitat percebuda - Definida per Fred Davis com \"el grau amb el qual una persona creu que usant un sistema en particular millorarà el seu rendiment\".\nFacilitat d'ús percebuda - Davis ho defineix com \"el grau amb el qual una persona creu que usar un sistema en particular és lliure de dificultats\" (Davis 1989).El TAM ha estat contínuament estudiat i desenvolupat, sent les dues majors actualitzacions els models TAM2 (Venkatesh & Davis 2000 & Venkatesh 2000) i la Teoria Unificada d'Acceptació i Ús de Tecnologia (Unified Theory of Acceptance and Use of Technology o UTAUT, Venkatesh et al. 2003). Una extensió anomenada TAM3 també ha estat proposada (Venkatesh & Bala 2008).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El modelatge 3D és el procediment de creació d'objectes tridimensionals i virtuals mitjançant un software determinat, del qual s'obté un model 3D que es pot gestionar algorítmicament amb un ordinador. Per portar a terme aquest model, s'han fer una sèrie de passos, inicialment amb entitats bàsiques, les quals poden ser des de primitives geomètriques, és a dir, obtingudes a partir d'una equació matemàtica, o bé obtingudes per un escàner 3D.El software del modelatge 3D és un tipus de software de gràfics 3D utilitzat per produir models tridimensionals. Els programes individuals d'aquest tipus són anomenats «Aplicacions de modelatge» o «modeladors».", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Mosquitto és un agent de missatges o broker de codi obert (llicència pública Eclipse) que implementa el protocol MQTT (acrònim de Message Queuing Telemetry Transport). El broker Mosquitto proveeix un mètode senzill de manegar missatges emprant el model publicar/subscriure. Mosquitto és adequat per al tipus de missatges d'internet de les coses implementats en sensors i dispositius mòbils com telèfons.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El multiplicador de gir (també conegut com a overdrive) és un dispositiu mecànic que té com finalitat multiplicar la relació de transmissió de la caixa de canvis d'un automòbil, amb la finalitat d'aconseguir major velocitat i un menor consum a costa de perdre parell motor. Fa el contrari de la caixa reductora d'un vehicle tot terreny que desmultiplica dividint (normalment per 2) la relació de transmissió de tot el canvi.Pot referir-se a dos mètodes diferents per aconseguir aquesta finalitat:\nEl primer és un aparell que es feia servir normalment en vehicles de tracció posterior, instal·lat a la sortida de la caixa de canvis cap al diferencial que permetia (mitjançant un interruptor) poder escollir una relació de transmissió sobre-elevada per mantenir altes velocitats de creuer.\nL'altre és una combinació d'engranatges dins de la pròpia caixa de canvis que aconsegueix una velocitat de gir de sortida més elevada que la d'entrada, així, l'overdrive no és un dispositiu a part o diferenciat, sinó que forma part d'un altre.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Naomi Wu (30 d'agost de 1994) també coneguda com Sexy Cyborg, és un maker xinesa de bricolatge i personalitat d'Internet. Com a defensora de les dones en STEM, transhumanisme, maquinari de codi obert i modificació corporal, intenta desafiar els estereotips de gènere i tecnologia amb un personatge públic extravagant, utilitzant l'objectivació de la seva aparença per inspirar les dones.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El National Center for Women & Information Technology (NCWIT) és una organització sense ànim de lucre estatunidenca que es dedica a potenciar la participació significativa de noies i dones a la programació informàtica. Va ser fundada el 2004 per Lucinda Sanders, que actualment també n'és la directora, Telle Whitney i Robert Schnabel. El centre està ubicat a Boulder, a l'ATLAS Institute de la Universitat de Colorado a Boulder.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Network-On-Chip (NoC) és un subsistema de comunicació en un circuit integrat (IC o comunament \"xip\"), entre els nuclis lògics anomenats IP core, dins un sistema en xip (System-On-Chip o SoC). La tecnologia NoC aplica teoria i mètodes de xarxes de computació a la comunicació dins del xip, i aporta notables millores sobre la comunicació amb el bus convencional. NoC millora l'escalabilitat dels SoC i l'eficiència energètica dels SoC complexos en comparació amb altres dissenys.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Les neurones artificials són microxips que pretenen imitar les funcions de les neurones biològiques. Aquesta tecnologia s'està investigant i desenvolupant actualment i es pretén que d'aquí a uns anys es pugui començar a utilitzar en els àmbits de salut. Gràcies a les neurones artificials es poden crear xarxes neuronals artificials (XNA).Aquest tipus de neurones artificials responen als senyals elèctrics que emet el nostre sistema nerviós de la mateixa manera que ho faria una neurona real biològica.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Els neòpates són persones que cometen agressions i delictes per mostrar-los a les xarxes socials, aprofitant l'element d'anonimitat que aquestes permeten, amb l'objectiu de deixar anar les seves frustracions i fantasies, de manera que la societat els reconegui. Són persones que pugen a internet delictes en cerca del reconeixement del públic que els observa.\nEtimològicament, el terme neòpata està format per \"neo-\", terme que en grec significa nou o recent, i també per \"-phatos\", que significa sentiment o sofriment. Per tant, és una nova manera de crear sofriment, un nou tipus de psicopatia que involucra els mitjans audiovisuals.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El nivell de maduresa tecnològica (en anglès, Technology Readiness Level o TRL) és una escala propoosada pel Departament de Defensa dels Estats Units que mesura la maduresa de les tecnologies en estat de desenvolupament, ja siguin dispositius, materials, components, programari, processos de treball o d'altres. Aquesta categorització del procés de transferència de tecnologia té lloc durant el perfeccionament de la tecnologia i en alguns casos durant les primeres operacions. Generalment quan s'inventa o es conceptualitza per primer cop una nova tecnologia, aquesta encara no és apta per a la seva immediata aplicació. Més aviat succeeix que ha de passar per una experimentació que li serveix de refinament i posteriorment ha de superar un testeig cada cop més proper a la realitat. Una vegada la tecnologia ha estat prou provada, pot ser incorporada ena un sistema o subsistema.\nL'ISO (Organització Internacional per a l'Estandardització) està endegant un projecte per a establir les seves pròpies mesures i estandarditzar tant els diferents nivells de maduresa com la seva avaluació.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un nòmada del coneixement (de l'anglès knowmad) és aquella persona nòmada del coneixement i la innovació. El que caracteritza a aquestes persones és que són innovadores, imaginatives, creatives i capaces de treballar en col·laboració amb gairebé qualsevol persona, a qualsevol moment i en qualsevol lloc. Un knowmad és valorat pel seu coneixement personal, la qual cosa li proporciona un avantatge competitiu pel que fa als altres treballadors.\nEl terme knowmad és un neologisme que combina les paraules know (conèixer, saber) i nomad (nòmada) per fer referència al perfil del subjecte capaç de ser un nòmada del coneixement. El terme va ser creat per John Moravec.En la societat industrial els treballadors romanien generalment en un lloc físic fix per desenvolupar funcions molt concretes; en canvi, les activitats associades als treballadors de la societat de la informació i del coneixement s'han tornat molt menys específiques en termes d'ubicació i de tasques a exercir, la qual cosa es veu afavorida per les tecnologies que permeten efectuar bona part del treball de manera virtual. Els knowmads tenen la capacitat de tornar a configurar i contextualitzar el seu espai de treball en qualsevol moment, intercanviant informació i idees amb altres professionals, la qual cosa genera idees, productes i serveis molt diferents dels que faria cadascun per la seva banda.\nMoravec assenyala que aquesta nova forma de treball és un referent per a l'educació, ja que els estudiants d'aquesta societat haurien de poder aprendre, treballar, jugar i compartir pràcticament en qualsevol context.\n\nAprendre fent posa èmfasi en com s'aprèn i no en els continguts, tal com succeeix en l'aprenentatge invisible. Per tant, les avaluacions han de donar compte de si el producte és innovador o no. O sigui, si mostra el que ha ocorregut en el procés, si és nou, si ha proporcionat beneficis, si és font d'aprenentatge per a uns altres.\n\nHabilitats d'un Knowmad\nNo està limitat a una edat determinada.\nCreatiu, innovador, col·laboratiu i motivat.\nUtilitza la informació i genera coneixements en diferents contextos.\nAltament inventiu, intuïtiu, capaç de produir idees.\nCapaç de crear sentit socialment construït.\nNo solament busca accedir a la informació, sinó que també procura utilitzar-la obertament i lliurement.\nCreador de xarxes, sempre connectat a persones, idees, organitzacions, etc.\nCapacitat per utilitzar eines per resoldre diferents problemes.\nAlfabetitzat digitalment, comprèn com i per què funcionen les tecnologies digitals.\nCompetència per resoldre problemes desconeguts en contextos diferents.\nAprèn a compartir (sense límits geogràfics).\nÉs adaptable a diferents contextos i entorns.\nConscient del valor d'alliberar l'accés a la informació.\nAtent als contextos i a l'adaptabilitat de la informació.\nCapaç de desaprendre ràpidament, sumant noves idees.\nCompetent per crear xarxes de coneixement horitzontals.\nAprenentatge permanent i per a tota la vida (formal-informal).\nExperimenta constantment TIC (en col·laboració).\nNo tem el fracàs.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura és un espai interdisciplinar d'investigació i divulgació del fenomen religiós que es va presentar el febrer del 2012 a la Facultat de Comunicación Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Des del seu inici dirigeix l'observatori la professora Miriam Díez Bosch.L'entitat es va crear per a ser un punt de referència de l'estudi de les religions en relació amb la comunicació i la cultura. Entre els projectes endegats hi ha el de fer una gran base de dades per trobar informació de totes les religions, impulsar l'anàlisi del tractament que fan els mitjans de comunicació de les religions i oferir formació en aquest àmbit a través, per exemple, d'un postgrau sobre aquesta matèria. Entre altres iniciatives, lidera el projecte europeu Religion in the Shaping of Europaan Cultural Identity (la religió en la construcció de la identitat cultural europea) en col·laboració amb la Universitat d'Edimburg, la Fundació Sigtuna de Suècia i el Museu del Cristianisme de Sticna, a Eslovènia; i treballa en un mapa interactiu dels missioners catalans.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'obsolescència és la caiguda en desús de màquines, equips i tecnologies motivada no pas per un mal funcionament del mateix equip, sinó per un insuficient acompliment de les seves funcions en comparació de les noves màquines, equips i tecnologies introduïts en el mercat. L'obsolescència pot deure's a diferents causes, encara que totes elles amb un rerefons purament econòmic: \n\nLa impossibilitat de trobar recanvis adequats, com en el cas dels vehicles automòbils. En aquest cas, l'absència de recanvis es deu a l'encariment de la producció al tractar-se de sèries curtes.\nL'obsolescència és, també, conseqüència directa de les activitats d'investigació i desenvolupament que permeten en temps relativament breu fabricar i construir equips millorats amb capacitats superiors a les dels precedents. El paradigma, en aquest cas, ho constituïxen els equips informàtics capaços de multiplicar la seva potència en qüestió de mesos.\nIgualment es produeix en nous mercats o tecnologies substitutives, en les quals l'opció dels consumidors pot fàcilment polaritzar-se a favor d'una d'elles en detriment de les restants, com en el cas del sistema de vídeo VHS enfront del BETA.\nFinalment, pot ser producte de l'estratègia del fabricant, si aquest comercialitza productes incomplets o de menors prestacions a baix preu amb el propòsit d'afermar-se en el mercat oferint amb posterioritat el producte millorat que bé va poder comercialitzar des d'un principi, amb l'avantatge afegit que el consumidor es duu la falsa imatge d'empresa dinàmica i innovadora.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'obsolescència digital és el fenomen de la pèrdua d'informació perquè un recurs digital ja no és llegible, perquè el lector, el suport o el programari necessari per accedir-hi ja no estan disponibles i les noves versions del sistema operatiu no són compatibles amb el maquinari obsolet o per una degradació física del suport d'emmagatzematge i absència de còpies de seguretat.\n\nUn document digital conté la informació codificada per una sèrie de dígits binaris anomenada flux de dades i, per llegir, visualitzar o gravar la informació cal un dispositiu que transmeti o gravi informació codificada en bits. En representar-se digitalment, les dades d'entrada són convertides en dígits (0,1) intel·ligibles per la màquina i no pels sentits humans; i a la sortida, un altre dispositiu els ha de convertir en senyals analògics, intel·ligibles per als sentits humans. Per descobrir el que està codificat en les cadenes binàries, és necessari el programari que les va crear o un altre que pugui interpretar el seu significat.\n«When all data are recorded as 0s and 1s there is essentially no object thats exist outside of the act of retrieval. The demand for a access created the “object” that is the act of retrieval which precipitates the temporary reassembling of 0s and 1s into a meaningful sequence that can be decoded by software and hardware».La complexitat pot augmentar si el sistema operatiu que interpreta els codis perquè el maquinari funciona faltés, ja que el programa d'aplicació necessari per desxifrar aquests bits està basat en un sistema operatiu. Per tant, l'emmagatzematge dels recursos digitals actuals no aporta cap avantatge si es perd la capacitat de llegir-los en el futur. Si algú trobés al seu àtic una caixa amb cartes de la seva besàvia, pot ser que el paper hagi esdevingut fràgil, que els corcs del llibres en van menjar una part, però continuen sent llegibles immediatament, excepte, probablement unes paraules esdevingudes obsoletes. Ans al contrari, si trobés al mateix àtic uns disquets magnètics de no fa gaire més de vint anys, llegir-les serà molt probablement una operació molt més complicada. Controlar l'obsolescència digital és un repte major per a arxivistes, historiadors i arqueòlegs.\nL'arqueologia digital¸ és una nova branca de l'arqueologia especialitzada en la recuperació d’informació antiga, malmesa o perduda arran de males pràctiques, desgast natural, mala conservació, obsolescència dels sistemes o formats i descodificació dels formats.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'obsolescència planificada és la planificació de la fi de la vida útil d'un producte de manera que aquest es torni obsolet o inservible al cap d'un període calculat per endavant pel fabricant, durant la fase de disseny del producte o servei. L'obsolescència planificada s'utilitza en productes molt variats i, per a la indústria, estimula positivament la demanda en animar els consumidors a comprar de forma artificialment accelerada nous productes.L'obsolescència programada va ser desenvolupada per primera vegada entre 1920 i 1930, moment en què la producció en massa va començar a forjar un nou model de mercat en el qual l'anàlisi detallada de cadascuna de les seves parts va esdevenir un factor fonamental per aconseguir l'èxit.\nSegons alguns observadors, el 1924 el Càrtel Phoebus, lobby dels principals fabricants de bombetes del món occidental, es van posar d'acord per imposar una estandardització a la producció de les làmpades incandescents, amb la finalitat de garantir una esperança de vida de cada unitat de només unes 1.000 hores, obligant així al recanvi de les bombetes i augmentar els guanys de les empreses.\nL'elecció de fabricar productes que es tornin obsolets de manera premeditada pot influir enormement en la decisió de l'empresa sobre la seva arquitectura interna de producció. Així, la companyia ha de sospesar si utilitzar components tecnològics més barats satisfà o no la projecció de vida útil dels seus productes. Aquestes decisions formen part d'una disciplina coneguda com a enginyeria del valor.\nHi ha el risc, però, d'una reacció adversa per part dels consumidors en descobrir que el fabricant es va acarnissar en què tal producte es torni obsolet ràpidament, fent que canviïn a la competència, basant la seva elecció en la durabilitat i qualitat del producte. L'ús de l'obsolescència planificada no sempre és fàcil de determinar, i es complica encara més quan es tenen en compte altres factors relacionats, com la constant competència tecnològica o la sobrecàrrega de funcions, que si bé poden expandir les possibilitats d'ús del producte en qüestió també poden fer-ho fracassar rotundament.\nL'objectiu de l'obsolescència planificada és el lucre econòmic immediat, de manera que la cura i respecte de l'aire, aigua, medi ambient i per tant el ser humà, passa a un segon pla de prioritats.Cada producte que es torna obsolet, suposa contaminació. És un evident problema de l'actual sistema de producció i econòmic: no s'ajusta en absolut a l'harmonia i equilibri de la natura.\nSegons Latouche els fonaments de la societat del creixement són la publicitat, l'obsolescència programada i el crèdit. Pel que fa al segon concepte - obsolescència programada- Latouche ha volgut denunciar que si les persones no cedeixen a la persuasió publicitària i refusen de canviar els objectes que tenen «hauran de convertir-se en consumidors forçats, ja que els objectes avui es fabriquen de tal manera que duren poc; quan s'espatllen surt més car reparar-los que comprar-ne un de nou». Finalment s'ha referit al crèdit com una opció que permet endeutar cada vegada més i ha posat en relleu que molts economistes saben que aquesta situació és insostenible però no diuen res.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El OneTouch Ultra és un dispositiu de control de glucosa en sang per a les persones amb diabetis i és el producte bàsic dels sistemes de control de glucosa en sang de la \"Família OneTouch Ultra\" de l'empresa LifeScan Inc. Aquest mesuradors de glucosa en sang proporcionen resultats del nivell de glucosa fent-se una petita punxada al dit, al cap de pocs segons. Els resultats mostren el nivell de glucosa en plasma amb valors parametrables per menú en: mg/dl o mmol/l.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La Open Handset Alliance és un consorci de 84 marques per desenvolupar estandàrds oberts per dispositus mòbils (telèfons, tauletes, etc.). Alguns dels seus membres són Google, HTC, Sony, Dell, Intel, Motorola, Qualcomm, Texas Instruments, Samsung Electronics, LG Electronics, T-Mobile, Nvidia, o Wind River Systems.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un ordinador de bord (sovint anomenat ECU de « Electronic Control Unit ») és un ordinador especialitzat (integrat en un vehicle) instal·lat en el tauler del cotxe segons les especificacions del vehicle per ajudar a la conducció i a respectar de les normes de seguretat. La majoria d'ordinadors de bord moderns, calculen i mostren informacions bàsiques: Duració del viatge, distància recorreguda, velocitat mitjana, consum mitjà i consum instantani de carburant en temps real, etc.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "S'anomena panell d'instruments o quadre d'instruments (en anglès dashboard o instrument panel) al conjunt d'instruments i indicadors en vehicles (automòbil de turisme, camions, motocicletes, etc.) que comprèn l'indicador de velocitat del vehicle, el tacòmetre o comptarevolucions, indicador de temperatura del refrigerant, indicador de combustible restant, en forma de rellotges analògics o digitals o una barreja d'ambdós. A més dels rellotges, estan una sèrie de testimonis lluminosos, de simbologia normalitzada com ara el testimoni de pressió d'oli, de càrrega de la bateria, d'indicadors de direcció, entre altres.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un panell de control és una superfície normalment plana, sovint vertical, on s'agrupen tota una sèrie d'instruments de control i seguiment imprescindibles per a monitorar un procés o conjunt de processos, així com els interruptors, polsadors, commutadors, palanques, joysticks, etc., necessaris per a aquestes finalitats.\nS'instal·len a les fàbriques per supervisar i controlar les màquines o línies de producció i a altres llocs com centrals elèctriques, centrals nuclears, vaixells, avions, mainframes, etc...\nD'antuvi la majoria de panells de control estaven equipats normalment amb polsadors i instruments analògics, mentre que avui en dia en molts casos han estat substituïts per tecnologies més modernes i s'utilitza algun tipus de pantalla tàctil per als propòsits de monitoratge i control.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un panell detector pla és un dispositiu que permet realitzar una radiografia proporcionant una imatge digital radiològica a l'instant. Es fabriquen en dues topologies: amb forma de \"cassette\" o integrats dins d'un equip. En general, es fa referència a aquest tipus de dispositiu sota les sigles DR per \"Radiologia digital\" a diferència dels altres sistemes que funcionen únicament amb \"cassette\" (una placa de fòsfor fotoestimulable PSP) una tecnologia anomenada \"CR\" o \"Radiografia computada\".D'entre els tipus de panells detectors plans, els que funcionen amb \"cassette\" tenen una forma rectangular amb una superfície activa que va des de 5 x 5cm fins a 60 x100cm amb un gruix d'1 a 10 cm. La mida més comuna utilitzada en la medicina humana és de 36 x 43 cm (14 x 17 polzades).Segons el principi físic utilitzat, aquests detectors es divideixen en dos grups principals:\nDetectors de conversió directa: Els rajos X es converteixen directament en un senyal elèctric (tècnica CMOS)\nDetectors de conversió indirecta: Els rajos X es converteixen en fotons (tecnologia de silici amorf o seleni) que al seu torn són convertits en un senyal elèctric.Els detectors són generalment bidimensionals, però n'hi ha algunes versions en les que un detector lineal d'una sola dimensió es mou a una velocitat constant al llarg de tota la superfície activa del panell (com un escànner típic d'ordinador), generant la segona dimensió.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una pantalla és una superfície plana i llisa col·locada amb l'objectiu de recollir llum que projecta imatges o ombres. Certament, es tracta d'un concepte antic, però aquesta paraula, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, es va incorporar a la llengua catalana a través del castellà, sembla que durant el segle xx. Tanmateix, és molt probable que l'origen de la paraula pantalla sigui català, encara que s'hagi format en el si del castellà. Seria una combinació de les paraules pàmpol i ventalla. Una altra hipòtesi la faria derivada del mot grec πάν (pan), que vol dir tot, i el verb tallar. Sembla que és una paraula que comparteixen el català, el castellà i el gallec. Vingui d'on vingui, ha esdevingut inqüestionablement molt emprada per un ampli ventall de conceptes. Alguns d'aquests són aparells nous que recorden la pantalla del cinema. També s'ha utilitzat per a tot allò que s'interposa a una altra cosa, com ara el pàmpol del llum o qualsevol mampara, i fins i tot es pot referir a una persona que encobreix una altra.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una pantalla inflable és un tipus de pantalla que permet projectar imatges de gran format en esdeveniments a l'aire lliure. La seva característica més important és que es pot muntar ràpidament en qualsevol lloc, sobretot en esdeveniments massius a la fresca. Convé per a cinemes d'estiu i espectacles en places de valor històric delicades que no permeten la instal·lació d'estructures pesants. Va ser desenvolupada per l'empresa alemanya The Airscreen Company.La pantalla inflable consta d'un marc inflable fet per una lona extraforta de plàstic i d'una pantalla de cinema feta d'un material PVC resistent a les inclemències meteorològiques. Tot i que generalment són força grans, fins a 40 × 20m, també n'existeixen models més petits per a ús privat o festes familiars.Compta amb un ventilador silenciós que permet mantenir la pressió alta de l'estructura de forma constant i per tant, la seva rigidesa. L'estabilitat del marc s'aconsegueix a través de quatre punts d'ancoratge que el sostenen. Aquests punts d'ancoratge varien des cubs de tones d'aigua a cada cantonada fins a estaques cargol com les utilitzades per ancorar i muntar les carpes dels circs. El só es pot difondre amb un sistema de reforç de so tradicional, o també als autocinemes amb una xarxa local per l'autoràdio.La facilitat de muntatge les van fer popular arreu del món. Quan s'ha trobat l'indret i s'han obtingut les autoritzacións indispensables –al cas de projecció pública–, la pantalla es pot muntar en una bona hora. Serveixen, entre d'altres, al patronat de Turisme de València per organitzar el programa estival «Cine a les platges». Durant la pandèmia del Covid-19 van guanyar en popularitat com a solució per organitzar (auto)cinemes improvisats que permeten organitzar un oci compartit tot i mantenir la distància de seguretat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "IPS (In-plane switching) és una tecnologia de pantalla de cristall líquid (LCDs). Va ser dissenyat per resoldre les limitacions principals de l'efecte de camp nemàtic torçat (Twisted Nematic) matriu LCDs durant els últims anys 1980. Aquestes limitacions incloïen la resposta relativament lenta, depenen de l'angle de visió forta i de la reproducció de color de baixa qualitat. IPS implica arranjar i canviar l'orientació de les molècules del cristall líquid (LC) capa entre els substrats de vidre. Això es fa essencialment paral·lel a aquestes plaques de vidre.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un pantalla tàctil d'ultrasons (de l'anglès Airborne Ultrasound Tactil Display) està dissenyada per proporcionar reacció tàctil a l'espai 3D. La pantalla emet ultrasons, i produeix camps de pressió d'alta fidelitat a les mans de l'usuari, que no necessita l'ús de guants o accessoris mecànics.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'efecte rebot, o més comunament la paradoxa de Jevons, denominada així pel seu descobridor William Stanley Jevons, afirma que a mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l'eficiència amb la qual s'utilitza un recurs, és més probable un augment del consum de l'esmentat recurs que una disminució. Concretament la paradoxa de Jevons implica que la introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d'energia.\nLa paradoxa va ser introduïda pel matemàtic i economista anglès William Stanley Jevons en la seva obra La pregunta sobre el carbó de 1865.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La pell artificial és pell biofabricada al laboratori. La finalitat principal és l'ús en persones que han patit una ferida de trauma a la pell, com grans cremats (cremats crítics) o que pateixen malalties dermatològiques, entre d'altres.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "PicsArt \"Photo Studio\" és una aplicació d'edició, collage i dibuix d'imatges i una xarxa social. PicsArt permet als usuaris prendre i editar imatges, dibuixar amb capes i compartir les seves imatges amb la comunitat de PicsArt i en altres xarxes com Facebook i Instagram. L'aplicació està disponible en dispositius mòbils amb iOS, Android i Windows. També està disponible per a ordinadors amb Windows 8.1 o superior. La companyia ha rebut més de 45 milions de dòlars en finançament de risc de Sequoia Capital, Insight Venture Partners i altres.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Els pilots continus són un tipus de pilots que s'introdueixen de forma contínua a un senyal amb modulació COFDM i que permeten d'obtenir informació sobre l'estat de la transmissió. Aquests pilots es distribueixen a cada símbol del senyal, excepte pel primer i segon símbol i el símbol de tancament de trama si existeix, mitjançant un patró de portadores. Aquests, amb el valor de la FFT, són els que decidiran els índexs de la portadora on hi haurà pilot continu i el nombre de pilots que hi haurà. Aquests pilots s'envien a una potència superior a la potència de la resta del senyal per a millorar la relació senyal-soroll (SNR), millorant així l'estimació sobre l'efecte del canal sobre el nostre senyal.\nEn un senyal transmès amb l'estàndard DVB-T el total de pilots continus és del 2,6% del total, mentre que l'estàndard DVB-T2 és del 0,35% del total.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Els pilots dispersos són un tipus de pilots que s'introdueixen de forma no contínua en un senyal amb modulació COFDM i que permeten obtenir informació sobre l'estat de la transmissió. Aquests pilots es distribueixen al senyal mitjançant un patró de portadores que decidirà en quins punts s'hi introdueixen o no els pilots dispersos. Aquests, s'envien a una potència superior a la potència de la resta del senyal per a millorar la relació senyal-soroll (SNR), millorant així l'estimació de l'efecte del canal sobre el nostre senyal.\nEn un senyal transmès amb l'estàndard DVB-T el total de pilots dispersos és del 8% del total, mentre que a l'estàndard DVB-T2 pot anar de l'1% fins al 8% del total.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una pissarra de paret o pissarra escolar (castellanismes) o taulassa, tauler, tauló, llosa(rda) o quadre blanc o negre és una superfície d'escriptura reutilitzable en la qual el text o figures es realitzen amb guix o un altre tipus de retoladors esborrables. El seu nom prové del fet que a l'origen es fabricaven de fulles llises, fines de pissarra natural negra o fosca.\nUna pissarra pot ser simplement un tros de tauler pintat amb pintura fosca mat (generalment de color verd fosc o negre). Generalment és verd fosc, ja que és un color menys dur als ulls que el negre. Una variació moderna consisteix en un full de plàstic en espiral desplegada a través de dos corrons paral·lels, que es poden enrotllar per a crear un espai addicional d'escriptura mentre que es guarda el que s'ha escrit.\n\nLes pissarres s'utilitzen comunament en ensenyament. Les marques de guix es poden esborrar fàcilment amb un drap humit, o un esborrador especial consistent en un bloc de fusta cobert per un coixí de feltre. Per contra, les marques de guix mullat poden ser difícils de treure.\nLes barres de \"guix tractat\" es fan especialment per a l'ús amb les pissarres, en blanc les més comunes, però també en diversos colors. Aquests no es fan realment de roca de guix, sinó de guix. Les pissarres tenen alguns desavantatges: produeixen una certa quantitat de pols depenent de la qualitat del guix utilitzada. No obstant això, altres mètodes per exhibir informació són més costosos i tenen els seus propis desavantatges. Aquests desavantatges han conduït a l'adopció extensa de la pissarra blanca, que utilitza retoladors de tinta que no produeixen pols.\nEn l'actualitat s'estan instal·lant les pissarres digitals interactives, que permeten fer anotacions manuscrites sobre qualsevol imatge projectada d'ordinador, així com guardar les imatges compostes i controlar l'ordinador des de la pròpia pissarra interactiva, amb molt més possibilitats didàctiques que la pissara ttradicional.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un planetari mecànic és un model del sistema solar accionat mitjançant un conjunt d'engranatges que il·lustra o prediu les posicions relatives i els moviments dels planetes i llunes, normalment d'acord amb un model heliocèntric.\nTambé pot representar la grandària relativa d'aquests cossos; però ja que l'escala precisa sovint no és pràctica a causa de les grans diferències entre les seves dimensions reals, se sol utilitzar una aproximació atenuada en el seu lloc.\nEn general són accionats per un mecanisme de rellotgeria amb un globus que representa el Sol al centre, i amb un planeta a l'extrem de cada un dels braços.\nEl primer planetari mecànic de l'era moderna es va construir en 1704 a Anglaterra, encara que hi ha evidències arqueològiques d'aquest tipus de mecanismes en la Grècia clàssica.\nDispositius relacionats són els rellotges astronòmics, en els quals les posicions dels cossos celestes estan sincronitzades amb l'hora solar al llarg d'un cicle de diversos anys en els models més complexos, i se solen representar amb manetes sobre diferents esferes.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "S'anomena polleguera la part del marc, en els dos extrems d'una porta o finestra, que generalment és vertical i en la qual es fixa per mitjà de perns, frontisses (o un altre sistema) el batent de la porta. La polleguera ha de ser prou resistent per sostenir el pes del batent (exceptuant certs casos: vegeu foto) que tendeix a girar al voltant de la polleguera inferior, treballant en tensió amb la polleguera superior. Per poder resistir aquest últim esforç ha d'estar fix amb la resta del marc i aquest sòlidament encastat en l'obra de la paret. La polleguera està situada en escaire facilitant que la porta al tancar ajusti be en el cèrcol.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El Premi a la Innovació Tecnològica Agroalimentària (PITA) és un guardó instaurat pel Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural el 2001 que distingeix a les empreses agràries i les agroindústries que incorporen innovacions que representin un nou producte, procés o gestió per a l'empresa, orientats a millorar la competitivitat i la sostenibilitat de les empreses, mitjançant la innovació. El 2009 va canviar de nom, ja que abans s'anomenava Premi a la Innovació Tecnològica Agrària. A l'edició del 2012 s'unificaren els premis corresponents a les candidatures de 2011 i 2012, ja que fins aquell moment cada any es lliuraven els guardons de l'any anterior.El nombre de premiats i la quantia dels guardons ha variat des dels orígens. El 2014 la dotació és de 6.000 euros i es lliura una nominació de 2.000 euros per a cadascuna de les tres modalitats. El premi a l'empresa agrària valora la implementació d'innovacions dins del procés productiu o de gestió que siguin referents per a altres empreses del sector. El premi a l'agroindústria valora innovacions en els processos, la gestió o en els productes i les estratègies comercials de les agroindústries de primera transformació i conservació, així com de subministrament de factors de producció o serveis que intervinguin en la producció i/o transformació agroalimentària. El premi al jove emprenedor valora la implementació d'innovacions en l'empresa agrària o en l'agroindústria per a persones menors de 40 anys.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El procés tecnològic és el mètode base que valida els resultats d'un procés de creació\nd'un objecte tecnològic. Aquest procés es compon d'un conjunt d'etapes seqüencials amb retroalimentacions que seguides sistemàticament faciliten l'obtenció de resultats i la seva adequació als requeriments inicials. Una primera aproximació al procés tecnològic seria la següent: \n\nNecessitat. En primer lloc cal partir d'una necessitat a la qual cal donar solució, el nostre projecte estarà dirigit a satisfer-la.Anàlisi. Aquesta etapa, consisteix a analitzar els factors que intervenen en la nostra necessitat. Serà interessant estudiar com s'ha resolt aquesta necessitat fins al moment i la recerca d'informació, tot allò que permet definir millor els requeriments i el disseny. A partir de l'anàlisi de la situació i dels elements que condicionen el projecte es defineixen els requeriments o plec de condicions. Si bé les condicions inicials poden ser molt variades i de molts tipus, les principals són les següents: condicions funcionals, constructives (data d'acabament, etc.), econòmiques (pressupost), estètiques, ecològiques i de seguretat.Disseny. A partir dels requeriments i de l'experiència acumulada s'estableixen els criteris de disseny. En aquesta fase s'han de definir tots els aspectes que tenen relació amb el producte final. Si aquest és un artefacte caldrà fer un procés de planificació de la construcció definint les diferents etapes o fases, preveure els materials a emprar en la seva construcció, dibuixar els plànols constructius de les peces de què constarà, les eines de treball, els costos, l'aspecte final, l'ergonomia, l'impacte ambiental, el reciclatge al final de la seua vida útil, entre d'altres.Prototip. Definit l'artefacte o procés cal construir-ne un prototip o model seguint les pautes establertes pel projecte.Avaluació. Una vegada acabada la construcció cal passar a la fase d'avaluació per tal de comprovar que es compleixen els requeriments establerts a la fase de disseny i verificar que efectivament resol la necessitat per a la qual ha estat creat. D'aquesta fase es produeixen realimentacions per tal d'esmenar aquells aspectes que no han acabat de funcionar o que es poden millorar, modificant el disseny o bé si no acaba de ser el que se cercava cal analitzar de nou el punt de partida.Memòria tècnica. Una vegada hem avaluat el nostre prototip, s'ha d'elaborar la documentació definitiva amb les esmenes pertinents per a la seua fabricació en sèrie. S'inclouran tots els documents de la fase de disseny degudament modificats en funció de l'avaluació.Construcció. Una vegada s'ha validat el model es construeix l'artefacte definitiu o es comença la fabricació en sèrie amb els documents elaborats dins la memòria tècnica.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La projecció tèrmica és una tècnica utilitzada en la fabricació de components que consisteix a projectar petites partícules foses que s'uneixen mecànicament a una superfície a tractar. L'objectiu és proveir un tractament superficial a les peces que estaran sotmeses a condicions extremes de fregament, desgast, calor i/o esforços mecànics.\nEl seu ús és molt habitual en diferents components de la indústria de l'automòbil (vàlvules), aeronàutica (motors de turbina), turbines de gas (ins), impremta (cilindres) i medicina (implants).\nEn alguns països de Sud-amèrica la projecció tèrmica és coneguda com a Termospray d'aquesta manera terme una adaptació literal del nom de la tecnologia en anglès (thermal spray)", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El projecte tècnic és la sèrie de documents tècnics que inclouen completament la informació indispensable per a construir una òptima obra. També el podem definir com la tercera fase del procés tecnològic.\nPrincipalment, els documents tècnics que componen el projecte tècnic són quatre: La memòria tècnica, els plànols, el pressupost econòmic i el plec de condicions. És important que aquests quatre estiguin redactats en un llenguatge tècnic normalitzat, ja que d'aquesta manera a qualsevol persona li resultaran fàcil de comprendre.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La prospectiva tecnològica és un procés sistemàtic que analitza l'estat actual i les perspectives de progrés científic i tecnològic per tal d'identificar àrees estratègiques de recerca i tecnologies emergents en les que concentrar els esforços d'inversió i així obtenir els majors beneficis econòmics o socials. La prospectiva tecnològica s'utilitza dins de la gestió del R+D+I per tal de donar suport a les decisions d'inversió en tecnologia, conjuntament amb la vigilància tecnològica.\nEl terme “prospectiva” i l'expressió “antropologia prospectiva” foren proposats pel filòsof i funcionari francès Gaston Berger. Al costat de la prospectiva hi ha els conceptes semblants de futurologia i previsió. Algunes definicions no fan cap distinció entre les tres disciplines. En altres casos la diferenciació és prou categòrica.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un prototip en la fabricació industrial és un model, generalment en un exemplar d'un producte o d'una instal·lació. En la fase de disseny de producte els prototips es fan servir abans de la produccó en sèrie per a comprovar-ne diverses qualitats tècniques, ergonòmiques o estètiques. Segons les necessitats del test, els prototips es poden fer en mida real o en mides reduïdes, poden tenir tant si totes les característiques i funcions del producte final, com només una part (per exemple la forma). S'en fan tant per a equips complexos (amb components mecànics, elèctrics, electrònics…) com per a productes més senzilles com ara mobles, roba etc. Els prototips tenen un paper important en l'estudi de factibilitat. Es pot fer un prototip d'una part (per exemple un motor) o d'un producte complet (un cotxe).\nLa realització d'un prototip material és generalment una operació costosa. La digitalització i la fabricació assistida per ordenador van contribuir a baixar-ne el preu. Si abans, la realització de moltes peces s'assemblava més aviat al treball de paciència d'un escultor, ara les màquines llegeixen directament els plans numeritzats tot reduint l'intervenció de l'home. A més, la impressió 3D permet realitzar formes en matèrials impossibles amb la mecanització tradicional. Finalment, el desenvolupament de les tècniques de simulació el fan possible realitzar un prototip digital al qual ja es poden comprovar moltes característiques (tant visuals com mecàniques) abans de passar a la fase del prototip material. Tot aquestes tecnologies conflueixen en el prototipatge ràpid (en anglès: rapid prototyping) que permeten fer i eliminar errors en la fase de desenvolupament de manera molt econòmica.\nEntre les fases del prototip i de la fabricació en sèrie, de vegades es realitza una petita presèrie o protosèrie per experimentar el mètode de fabricació en sèrie.\nMutatis mutandis els productes virtuals (programari, videojoc…) passen per unes fases de desenvolupament semblants.\nLa paraula és una composició del prefix «proto-» del mot grec antic πρῶτος, que significa ‘primer’, ‘principal’, ‘anterior’ i el sufix «-tip», de τυπος (týpos), que significa «tipus; empremta; imatge».", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El sistema prémer per parlar (també conegut com a PTT, de l'anglès Push to Talk), és un mètode per parlar en línies half-duplex de comunicació, prement un botó per transmetre i alliberant-lo per rebre. Aquest tipus de communicación permet trucades de tipus un-a-un o bé un-a-diversos (trucades de grups).\nEl PTT és una característica que està disponible en gairebé tots els equips de ràdio, siguin portàtils o mòbils, a més en certs models de telèfon mòbil.\nConversar a l'estil walkie-talkie no és la novetat del PTT, ja ho fan xarxes de trunking tipus RadioRed, Actionet, TETRA. La novetat és poder fer-ho des d'un mòbil convencional i sense límit de distància, amb una cobertura universal.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La Publicitat Above The Line, ATL (acrònim de les inicials angleses), també anomenat Publicitat sobre la línia, és una forma de publicitat segons el tipus de suport emprat. Fonamentalment, consisteix en la contractació d’espai en els mitjans de comunicació convencionals, tals com lels cartells gegants al carrer, la televisió, la ràdio…", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En tecnologia industrial, la pultrusió és un procés continu per fabricació de compòsits, termorrígids per obtenir perfils de plàstic reforçat, de forma contínua, sotmetent les matèries primeres a un arrossegament per operacions d'impregnació, curat i tall. Aquest procés es caracteritza per un bon acabat superficial.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El tecnorrealisme o realisme tecnològic és el terme utilitzat per referir-se al pensament crític que es té sobre el paper que prenen les tecnologies en l'evolució humana i la vida quotidiana. Aquest moviment busca entendre i analitzar la tecnologia des d'una perspectiva més congruent i aterrada als valors humans bàsics. És un intent d'expandir el terme mitjà entre l'utopisme tecnològic i el neoludisme després de l'avaluació de les repercussions socials i polítiques de les tecnologias, perquè totes persones tinguin més control sobre la forma de les seves futurs. L'enfocament tecnorealista involucra una examinació crítica contínua de la maneres en què les tecnologies poden ajudar o entorpir la gent en la lluita per millorar la qualitat de les seves vides, les seves comunitats i les seves estructures econòmiques, socials i polítiques.Encara que el realisme tecnològic va començar amb un enfocament en els preocupacions nord-americanes sobre la informàtica, ha evolucionat en un moviment intel·lectual internacional amb una varietat d'interessos, incloent la biotecnologia i la nanotecnologia.La visió general i la Declaració de Principis,presentat el 12 de març de 1998, va ser una col·laboració de dotze escriptors de tecnologia - David Bennahum, Brooke Shelby Biggs, Paulina Borsook, Marisa Bowe, Simson Garfinkel, Steven Johnson, Douglas Rushkoff, Andrew Shapiro, David Shenk, Steve Silberman, Mark Stahlman i Stefanie Syman - basades en un document conceptual de Shapiro, Shenk i Johnson. Dels dotze col·laboradors originals, es van unir més tard Howard Rheingold, Gary Chapman, Jon i Mitch Kapor Lebkowsky.\nEl 12 de març es va realitzar el debut que va incloure una invitació oberta a qualsevol persona interessada a aprovar la declaració del tecnorrealisme. La gent tènia la possibilitat de participar en una sèrie de discussions sobre l'enfocament del tecnorrealisme i com aquest pot contribuir a la comprensió de la tecnologia.\nPels tecnorrealistes, els visionaris ocupen un lloc important en la discussió de la tecnologia, però els seus somnis poden ser perillosos si s'interpreten com a referència per al futur. Les aspiracions del que la tecnologia podria ser han de ser contrarestats per consideracions més realistes del que realment són.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La Realitat Augmentada (RA) és una tecnologia que permet observar elements físics de la realitat a través de dispositius i software específics. Aquesta tecnologia aplicada a l'educació permet a l'alumne interaccionar amb el món real i virtual, donant d'aquesta manera més vida als objectes pel seu estudi. La presència de les TIC ofereixen nous escenaris educatius. L'establiment de la Realitat Augmentada dins el camp educatiu encara és escassa, però estudis corroboren que la Realitat Augmentada aporta millors i noves possibilitats en els processos d'ensenyament; i una major motivació i interès per aprendre. \nLa Realitat Augmentada (RA) pot facilitar la comprensió de fenòmens complexos, ja que fa possible una visualització de l'entorn i dels objectes des de diversos angles, de manera més comprensiva, rica, detallada i complementada mitjançant les dades digitals afegides.Pel desenvolupament de la realitat augmentada és necessari comptar amb les dues parts que la conformen:\nEl hardware: dispositiu que permet capturar algun aspecte de la realitat, per exemple una càmera digital.\nEl software: consisteix en aquells programes o aplicacions que fan possible l'anàlisi de la informació capturada, enriquint-la amb dades que faciliten la seva comprensió.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La realitat estesa o extended reality en anglès, idioma del qual prové la paraula, consisteix en un terme paraigües que recull una sèrie de tecnologies immersives. És a dir, la realitat estesa és aquella que engloba la realitat virtual, la realitat augmentada, la realitat mixta i conceptes suspesos entre totes elles. Aquest terme és cada cop més popular ja que, les tecnologies que engloba estan convergint les unes cada cop més.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "RECCO és una tecnologia de localització i rescat que facilita que els equips de salvament localitzin persones enterrades per una allau o perdudes a la muntanya o altres llocs de difícil accés.\nLa tecnologia de rescat RECCO consta de dues parts: un reflector, portat per la persona, i un detector portàtil utilitzat pels equips professionals de salvament, que es pot utilitzar en terra o des d’un helicòpter.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El refinament del coure per electròlisi, és un procés que garanteix un nivell de puresa del coure del 99.99%, necessari per poder utilitzar-lo. El coure és un molt bon conductor de l'electricitat i, per aquest motiu, s'utilitza pel cablejat elèctric. No obstant això, petites quantitats d'impureses poden reduir de manera important la seva capacitat per conduir el corrent elèctric. Per evitar aquest problema, el coure es pot purificar utilitzant una mostra impura de coure com a ànode, en una cèl·lula d'electròlisi, amb un càtode de platí inert o de coure pur i una solució de sulfat de coure com electròlit.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La rella és la peça de l'arada que fa la funció de tallant horitzontal del sòl.\nA l'agricultura, la rella és un component d'una arada. Es tracta d'una fulla metàl·lica que trenca el perfil del sòl per causa d'una força exterior. Aquesta peça de forma trapezoïdal va precedida normalment d'altres peces que completen l'acció de tallat amb la de remenar o capgirar la massa edàfica.\nEn les arades modernes, la rella o parts de la rella són desmuntables per a una fàcil substitució quan es desgasten o es trenquen. La unió entre les peces és filetada.\nLa rella, modernament, també és la part extrema de la pala d’una excavadora formada per unes urpes curtes o per una làmina tallant, que serveix per a penetrar dins la terra i arrossegar-la o omplir-ne la cullera.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Les representacions immersives són aquelles tecnologies que busquen traspassar el marc del quadre, és a dir, els límits del que veiem. El seu objectiu principal és introduir l'audiència dintre d'una imatge o realitat diferent a la seua.\nSi s'hi aplica als antecedents del cinema, les representacions immersives eren pintures o obres de proporcions gegantines que envoltaven l'espectador aconseguint crear un sensació de pertinença al quadre, una suspensió temporal en què es vivia una realitat i emocions alternatives a les pròpies.\nEn l'actualitat, s'hi veuen representacions immersives mitjançant el món digital o simulat gràcies a l'evolució de la tecnologia audiovisual, de manera que durant el dia a dia tothom es veu rodejat d'aquestes i són emprades en diversos àmbits.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un reproductor de DVD és un dispositiu que reprodueix discos dels estàndards tècnics DVD-Vídeo i DVD-Àudio, dos estàndards diferents i incompatibles. Alguns reproductors de DVD també reprodueixen CD d'àudio. Els reproductors de DVD es connecten a una televisió per mirar el contingut del DVD, el qual pot ser una pel·lícula, un espectacle de televisió gravat, o altre contingut.\nEl primer reproductor de DVD va ser creat per l'empresa Sony a Taiwan en col·laboració amb la Pacific Digital Company dels Estats Units dins 1994. Alguns fabricants van anunciar inicialment que els reproductors de DVD estarien disponibles a mitjans de 1996.\nAquestes prediccions eren massa optimistes. El lliurament inicial es va endarrerir per raons polítiques de protecció de còpia reclamada pels estudis de cinema, però es va endarrerir més tard per la manca de pel·lícules disponibles. Els primers reproductors van aparèixer al Japó l'1 de novembre de 1996, seguit per reproductors als EUA el 26 de març de 1997 amb una distribució limitada a només 7 ciutats importants durant els primers 6 mesos.\nEls reproductors es van anar estenent a poc a poc a altres regions al voltant del món. Els preus pels primers jugadors al 1997 era de 1000$ en amunt. Pel final de 2000, els reproductors estaven disponibles per sota dels 100$ a les rebaixes. El 2003, els reproductors esdevenien disponibles per sota dels 50$. Sis anys més tard del llançament inicial, hi havia disponibles prop a mil models de reproductors de DVD de més de cent fabricant de productes electrònics de consum.\nFujitsu va posar a la venda el primer ordinador equipat amb DVD-ROM el 6 de novembre de 1996 a la Gran Bretanya. Toshiba va posar a la venda un ordinador equipat amb DVD-ROM i un dispositiu DVD-ROM al Japó a principis de 1997 (endarrerit del desembre, i endarrerit abans del novembre). Els dispositius DVD-ROM de Toshiba, Pioner, Panasonic, Hitachi i Sony van començar a aparèixer en petites quantitats el gener de 1997, però cap va estar realment disponible abans del maig. Les primeres caixes d'actualització de PC (una combinació de dispositius DVD-ROM i targeta de maquinari descodificadora) esdevenien disponibles per part de Creative Labs, Hi-Val, i Diamond Multimèdia a l'abril i maig de 1997. Al 2014, cada fabricant important de PC tenia models que incloïen dispositius DVD-ROM.\nEls primers reproductors de DVD d'àudio van sortir al Japó de la mà de Pioner a finals de 1999, però no reproduïen discos protegits. Matsushita (sota les etiquetes Panasonic i Technics) van treure per primer cop reproductors de ple dret el juliol de 2000 per 700$ a 1,200$. Llavors, també fan reproductors d'àudio DVD Aiwa, Denon, JVC, Kenwood, Madrigal, Marantz, Nakamichi, Onkyo, Toshiba, Yamaha, i altres. Sony va treure els primers reproductors de SACD el maig de 1999 per 5,000$. Els primers DVD d'àudio de Pioneer que van sortir a finals de 1999 també reproduïen SACD. També fan reproductors de SACD les empreses Accuphase, Aiwa, Denon, Kenwood, Marantz, Philips, Agut i altres.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Reshma Saujani (Illinois, 18 de novembre de 1975) és una política i advocada, fundadora de l'organització sense ànim de lucre Girls Who Code, dedicada a difondre la ciència informàtica entre les noies, amb la missió de reduir la bretxa de gènere en tecnologia i de canviar la imatge de que és i com treballa una programadora. Prèviament va ser Deputy Public Advocate a Nova York.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La resolució de profunditat estereoscòpica especifica com es codifica la profunditat d'un objecte tridimensional en una reconstrucció estereoscòpica. Necessita atenció per assegurar una representació realista de la tridimensionalitat de les escenes visualitzades i és una instància específica de la tasca més general de la representació 3D d'objectes en pantalles bidimensionals.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Reteena, el Festival Audiovisual jove de Barcelona, és un esdeveniment organitzat per primer cop l'any 2018 per Clàudia Mera i Maria Castellví, fundadores de l'associació cultural Reteena. Aquest espai, dirigit a un públic d'entre tretze i dinou anys, s'organitza anualment. Per tal d'incentivar la \"mirada crítica dels joves\", s'organitzen tot d'activitats com projeccions de pel·lícules, tallers pràctics, masterclass, formacions i taules rodones vinculades amb el món de l'audiovisual.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Retromedia és el fenomen que dona lloc a la persistència i retorn d'antigues tecnologies.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La Revolució Digital a Andorra apareix si fa no fa amb la mateixa rapidesa que a la resta de països europeus. El país visqué una introducció lenta de les tecnologies primitives com ara els ordinadors industrials fins que finalment la dècada de 2000 accelera i força la introducció de les noves tecnologies. Llavors el país es mostra del tot capdavanter en haver-hi iniciatives públiques que incentivaven una penetració abans d'hora de les TIC. Així, Andorra fou dels primers països d'Europa a fer l'apagada analògica, com també dels primers a implantar ordinadors a les aules escolars, primer i, després, les tauletes inaugurades mercès a la marca Apple.\nEn aquest sentit, el país visqué el canvi cultural propi de la Revolució Digital. La societat esdevé més narcisista, més dependent de les noves tecnologies, sobretot d'internet. Internet envaeix tots els camps. Primerament els ordinadors, després els mòbils, seguits de la televisió, de la música, el cinema, l'entreteniment i, fins i tot, el transport. Així el transport públic passa a tenir el seu propi seguiment a través d'internet. La capital andorrana, en aquest àmbit, s'adaptà lentament estèticament parlant a l'era digital. Els projectes de construcció d'edificis deconstructivistes, regionalistes, neofuturisime i arquitectura blob es veu palpable únicament a la premsa. En aquesta s'hi parla dels esbossos que voldria el govern andorrà. Principalment s'hi parla de la construcció d'un The Cloud, edifici connectat a la ciutat, però l'oposició i la manca de pressupost, endarrereixen, bloquen, cancel·len i tornen a obrir el projecte, per cancel·lar-se i tornar-se a obrir.\nEn tot cas Andorra es troba llavors en consonància amb el món industrialitzat. La Xina comença a fer-hi negocis i obre les seves botigues de tecnologia com ara Xiaomi. Alhora la competència, com és el cas d'Apple, envaeix el mercat per fer-se depassar per Android. El país és tractat com a colònia digital. En efecte, la guerra ideològiques que portaren a terme França, el món anglosaxó i la Xina per situar la nova superpotència, fe que les companyies multinacionals, les quals havien d'exportar el soft-power de cada imperi, simplement no incorporessin Andorra com a país a banda i mercat potencial, de forma que els andorrans hagueren de fer-se passar per espanyol, francesos i britànics per accedir a les compres d'Apple, Fnac, Google, Amazon, AliExpress, etc. Algunes excepcions les presenten Spotify i Netflix que tot i així, seguint la tendència d'imperialisme lingüístic, imposaven el castellà, francès o anglès, en lloc de presentar els seus productes en llengua catalana. Les queixes no es deixaren esperar i des dels Països Catalans com des d'Andorra hi hagué necessitat de voler consumir en llengua pròpia malgrat la imposició jeràrquica d'aquestes empreses.\nEl país introdueix finalment i amb força paral·lelisme amb el seus veïns les tecnologies robòtiques. En relativament poc temps el país veié els primers anuncis d'aspiradores robots, alhora que el mercat andorrà proposava els seus endolls, llums, termòstats, persianes, detectors d'inundació, gestors del control de l'aire o cuines robots. La robòtica no obstant trigà a introduir xips en persones tot i que sí veiem una incorporació força prompte de panys elèctric o automòbils electrònics. Els primers edificis ecològics acompanyen la tendència cap a un capitalisme circular. Aix i tot, contràriament a la primera revolució digital, la Xina seguí encapçalant la segona, és a dir, la robòtica, amb els primers trens de levitació magnètica mentre la robòrica esdevenia gairebé un tarannà de la població japonesa. Andorra depèn aleshores i molt del comerç occidental i, per això, la robòtica hi arriba tard, així com també arribava tard al mercat europeu.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "RPMA (acrònim anglès de Random phase multiple access, accés múltiple de fase aleatòria) és una tecnologia de comunicació sense fils que utilitza la codificació DSSS (Direct-Sequence Spread Spectrum) amb accesos múltiples. També incorpora control de potència en el transmissor i alta sensibilitat al receptor (-142dBm) amb un balanç d'enllaç de 172 dB.Aquesta tecnologia és similar a la utilitzada als sistemes de geolocalització GPS. RPMA pot ésser emprada en la Internet de les coses.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una sala blanca , sala neta o clean room és una sala especialment dissenyades per a obtenir baixos nivells de contaminació. Aquestes sales ha de tenir els paràmetre ambientals estrictament controlats: partícules en aire, temperatura, humitat, flux d'aire, pressió interior de l'aire, il·luminació.\nLa tecnologia de les sales blanques és usada: microelectrònica, famarcéutica, hospitals, laboratoris de FIV ...\nLa principal indústria demandant de sales blanques als Estats Units és la indústria dels semiconductors, que representa el 55% d'aquest mercat, seguit de la indústria farmacèutica i biotecnològica (18%). Altres indústries emergents són les de la indústria aeroespacial i d'aliments.\nS'estima que el mercat mundial de les \"sales blanques\" és de 9.000 milions de dòlars EUA i creix a un 6%. Aproximadament US $ 5 bilions corresponen a equips i infraestructura i US $ 4 bilions a subministraments.\nUn dels desavantatges de les sales blanques és l'alt cost d'implementació com d'operació, la qual cosa restringeix l'ús a indústries de gran escala.\nUna sala blanca és desitjable (encara que moltes vegades incosteable) per a la fabricació de material quirúrgic plàstic, però en el cas d'aliatges equiatómics i semiconductors és moltes vegades necessari, ja que del control que es tingui en aquest material depenen totes les propietats desitjades en el seu funcionament.\nEls operaris que treballen dins d'una sala blanca o neta, han d'usar un vestit especial per a protegir-se i protegir els elements que es manipulen.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un servomecanisme és un sistema format de parts mecàniques i electròniques que de vegades són usades en robots, amb part mòbil o fixa. Pot estar format també de parts pneumàtiques, hidràuliques i controlat amb precisió. Exemples: braç de robot, mecanisme de frens automotor, etc.\nJa des de la segona meitat del segle xix les i els enginyers van inventar màquines capaces de regular la seva activitat per elles mateixes; anomenem servomecanismes a aquests sistemes. Es tracta de dispositius capaços de captar informació del medi i de modificar els seus estats en funció de les circumstàncies i regular la seva activitat de cara a la consecució d'una meta.\nA partir de 1948, Wiener, el fundador de la cibernètica, va mostrar que les categories mecanicistes tradicionals, en particular, la causalitat lineal, no servien per a entendre el comportament d'aquests sistemes. Els servomecanismes mostren un comportament teleològic i una estructura causal circular, com en el cas del sistema format per un termòstat i una font de calor.\nUn error típic és confondre un servomecanisme amb un servomotor, encara que les parts que formen un servomotor són mecanismes. En altres paraules, un servomotor és un motor especial al que s'hi ha afegit un sistema de control (targeta electrònica), un potenciòmetre i un conjunt d'engranatges que no permeten que el motor giri 360 graus sinó només aproximadament 180. Els servomotors són comunament usats en modelisme com avions, vaixells, helicòpters i trens per a controlar de manera eficaç els sistemes motors i els de direcció.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnologia shaders és qualsevol unitat escrita en un llenguatge d'acolorit que es pot compilar independentment. És una tecnologia recent i que ha experimentat una gran evolució destinada a proporcionar al programador una interacció amb la unitat de processament gràfic (GPU) fins ara impossible. Els shaders són utilitzats per realitzar transformacions i crear efectes especials, com per exemple il·luminació, foc o boira. Per a la seva programació els shaders utilitzen llenguatges específics d'alt nivell que permetin la independència del maquinari.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Short Range Devices (SRD acrònim anglès que vol dir dispositius de curt abast) descriu els dispositius transmissors d'energia de radiofreqüència a través d'una antena, que tenen un nivell de potència radiada prou petit perquè l'abast detectable és molt reduït (fins a poques desenes de metres). D'aquesta manera poden produir poca interferència RF a d'altres equips.Els dispositius SRD tenen una potència radiada aparent limitada a 25-100 mW depenent de la banda de freqüència de treball.\nA Europa, la normativa elèctrica que aplica a aquests dispositius és la EN 301 489-3 Les aplicacions són de control via ràdio de dispositius diversos, lectura de comptadors, automatismes per a l'obertura de portes de garatge, sistemes d'alarma, i actualment en la internet de les coses.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Silici sobre aïllant (SOI en anglès) és una tecnologia de fabricació de circuits integrats que utilitza una capa d'aïllant sobre silici com a substrat. El procés convencional és una capa de silici com a substrat. Amb la tecnologia SOI s'aconsegueix reduir les capacitat paràsites. La capa aïllant està formada per diòxid de silici o safir depenent de les prestacions requerides, safir s'utilitza en aplicacions de ràdiofreqüència.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Gilbert Simondon (2 d'octubre de 1924, Saint-Étienne, França - 7 de febrer de 1989, Palaiseau, França) va ser un filòsof francès, un dels més influents en l'estudi de les tècniques i tecnologies i conegut per la seva teoria de la individuació, font principal d'inspiració per Gilles Deleuze i avui dia, per a Bernard Stiegler.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "SimpliciTI és un protocol de comunicacions sense cables via ràdio-freqüència (xarxa sense fil). Està dirigit al sector domèstic (domòtica), edificis terciaris (immòtica) i a ciutats (urbòtica: xarxa d'àrea metropolitana). SimpliciTI està basat en la norma IEEE 802.15.4 i destinat a crear xarxes d'àrea personal de baixa potència i baixa velocitat de transmissió de dades. SimpliciTI és dissenyat i propietat de l'empresa Texas Instruments. Aquest protocol pot ésser emprat en la Internet de les coses.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En prospectiva, la singularitat tecnològica (algunes vegades anomenada simplement la Singularitat) és un esdeveniment futur del qual es prediu que el progrés tecnològic i el canvi social s'acceleraran a causa del desenvolupament d'intel·ligència sobrehumana, fins al punt singular en què el context humà es canvia de tal manera que cap ésser humà anterior a la Singularitat seria capaç de comprendre'l.\nAquest esdeveniment s'ha nomenat així per analogia amb la singularitat espaitemps observada en els forats negres, on hi ha un punt en el qual les regles de la física deixen de ser vàlides, i on la convergència cap a valors infinits fa impossible definir-ne una funció. El temps que resta abans que s'arribi a aquest fenomen s'accelera amb la utilització de màquines per donar suport a tasques de disseny o millores de disseny de nous invents.\nSi la Singularitat succeirà o no, és un fet molt debatut. L'aproximació més comuna entre els prospectivistes la situa a la tercera dècada del segle XXI.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un sintetitzador analògic és un sintetitzador que utilitza circuits analògics i tècniques d'ordinadors analògics per a generar so electrònicament.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un sistema ciberfísic (en anglès cyberphysical system o CPS) és un sistema informàtic en el qual un mecanisme està controlat o monitoritzat per un ordinador mitjançant l'ús d'algorismes. En aquests, els components físics i de programari estan profundament entrellaçats, de manera que són capaços d'operar en diferents escales espacials i temporals ja que presenten múltiples modalitats de comportament que interectuen entre si de manera que canvien segons el context. Alguns exemples de CPS inclouen xarxes intel·ligents, automòbils autònoms, seguiment o monitoratge en medicina, sistemes de control industrial, sistemes de robòtica i aviònica amb pilot automàtic, etc.Els sistemes ciberfísics impliquen enfocaments transdisciplinaris que fusionen la teoria de la cibernètica, la mecatrònica, el disseny, la visió artificial i la ciència dels processos. El control de processos es denomina, sovint, sistemes incrustats. En aquests, l'èmfasi tendeix a trobar-se més en els elements computacionals i menys en un intens vincle entre els elements computacionals i físics. Els sistemes ciberfísics són similars a l'Internet de les coses (IoT), compartint la mateixa arquitectura bàsica però presenten una combinació i coordinació més alta entre elements físics i computacionals.Els precursors dels sistemes ciberfísics es poden trobar en àrees tan diverses com l'aeroespacial, l'automoció, els processos químics, les infraestructures civils, l'energia, la salut, la fabricació, el transport, l'entreteniment i els electrodomèstics.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La instal·lació de càmeres intel·ligents i sensors, podria convertir-se algun dia en un element de seguretat, d'obligatorietat a tots els vehicles, com es va imposar en el seu moment, el cinturó de seguretat, l'airbag, el casc a les motocicletes, i d'altres elements de seguretat. Per arribar a un funcionament òptim i aplicar-lo als vehicles, s'han de realitzar prèviament moltes proves i valoracions, i aplicar-les a un entorn real.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un sistema de navegació inercial , o INS per les seves sigles en anglès (Inertial Navigation System ), és un sistema d'ajuda a la navegació que utilitza un ordinador, sensors de moviment (acceleròmetre s) i sensors de rotació giròscops per calcular contínuament mitjançant estima la posició, orientació, i velocitat (direcció i rapidesa de moviment) d'un objecte en moviment sense necessitat de referències externes. És usat en vehicles com vaixells, aeronaus, submarins, míssils, i naus espacials. Entre altres termes usats per referir-se a sistemes de navegació inercial o dispositius estretament relacionats s'inclou sistema de guiat inercial , plataforma de referència inercial , i moltes més variacions.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "S'enten per sistema hidràulic al conjunt articulat de les diverses unitats hidràuliques que el formen, les quals poden ésser deus (o fonts), séquies, qanat(s), terrasses, molins, etc. En els estudis de sistemes hidràulics fets per Miquel Barceló o Helena Kichner, s'estableix una relació estreta entre les característiques d'aquest sistema i la societat que el va crear, en funció de les necessitats de la comunitat. Hom ha establert l'existència de sistemes hidràulics de fons de vall (sense que calgui fer terrases o feixes), de terrasses (amb captació d'aigua a mig vessant) i de vessant (amb captació d'aigua al torrent).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Actualment les ciutats estan donant pas a l'avanç per ser més sostenibles, eficients i millor gestionades, convertint-se en el que es coneix com a Smart city. Casos i estudis recents demostren que un factor clau en aquesta transformació és l'ús de grans dades urbanes i objectes físics a les ciutats. Tanmateix el coneixement i el marc de l'ús de dades per a ciutats intel·ligents continuen sent relativament desconeguts.\nIBM va realitzar més de 100 projectes de smart cities a tot el món de 2010 a 2017, projectes dels quals si incloïen administració, ciutadania, desenvolupament econòmic, medi ambient i planificació de transports públics i urbans.\nEn adició a això, la recent proliferació del Big Data ha contribuït molt en la transformació a Smart city. El nom de big data fa referència a grans i complexes conjunts de dades que representen rastres digitals d'activitat humana que es poden definir en termes d'escala o volum, anàlisi de mètodes o efectes sobre organitzacions. Les ciutats d'arreu del món obtenen gran quantitat de dades complexes relacionades a la vida urbana i gràcies a això podem aconseguir informació útil per a diverses parts interessades, com ara ciutadans, visitants, govern local i empreses.\nPer exemple, el govern de Seül (capital de Corea del Sud) recopila dades relacionades a la salut pública, transport i residència que estan a disposició dels científics per contribuir al coneixement de la ciutat i els seus ciutadans. Com a resultat van identificar que la ciutat necessitava l'ús del bus urbà a mitja nit i posteriorment van millorar els serveis públics de mitja nit. De la mateixa manera, el govern de San Francisco (Estats Units) va analitzar els registres de delictes per millorar els serveis de seguretat pública i el govern de Rio de Janeiro utilitza dades de càmeres i sensors per solucionar diversos problemes de la ciutat, com ara el clima, energia i seguretat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La Societat Catalana de Tecnologia és una filial de l'Institut d'Estudis Catalans, creada el 1986 com a continuació de la Secció d'Enginyeria de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.Entre les seves activitats es destaquen els cursos organitzats en col·laboració amb la Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya, i l'edició de diverses publicacions com el seu Butlletí i les monografies. A més, cada any convoca un premi per a estudiants.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "SoftAP (acrònim de software enabled access point) és una funcionalitat implementada mitjançant un programari que permet a un ordinador esdevenir un punt d'accés sense fil. També es pot emprar el terme router virtualVirtualització. Molts cops, quan s'utilitza per a compartir l'accés a internet s'anomena tethering o ancoratge a xarxa.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Langdon Winner, científic i tecnòleg nascut el 1944, és la persona que introdueix el concepte de somnambulisme tecnològic. Segons Winner, el somnambulisme tecnològic es refereix a la relació que tenim amb la tecnologia actualment, ja que ens envolta i no som conscients de la nostra dependència envers els artefactes tecnològics. L'esser humà sempre ha cregut i ha confiat en la tecnologia que ha anat apareixent al llarg dels segles, creient que aportaria un plus a la seva vida, és a dir, que milloraria el benestar de la societat. Per entendre millor aquest concepte ens podem remuntar al segle xx, on “habitualment ja es dona per sabut que els únics mitjans confiables per tal de millorar la condició humana provenen de màquines, tècniques i productes químics”, tal com esmenta el mateix Winner.\nEl terme somnambulisme tecnològic apareix en el llibre \" La Ballena y el Reactor \" i fa referència, en el seu capítol dedicat a aquest aspecte, als possibles interessos sobre la tecnologia i els divideix alhora en dues categories bàsiques: “fer i utilitzar”. La primera esta relacionada amb els enginyers, tècnics i d'altres que poden estar influenciats de vegades, per elements o pressions externes. Per altra banda, hi ha els que s'interessen pels seus usos i són els que la posen en pràctica com s'esmenta en el text, és a dir, els usuaris. Existeix però una relació entre ambdues, ja que la tecnologies modifiquen l'activitat humana i el seu significat.\nTal com esmenta l'autor a mode d'exemple “la introducció d'un robot en un lloc de treball industrial no només augmenta la productivitat, sinó que sovint modifica de forma radical el procés de producció, redefinint el significat de «treball» en aquest lloc”. Així doncs observarem com això té una gran influència en les condicions de la vida social i moral dels éssers humans i ens adonem del significat funcional que se li atorga a la tecnologia sense pensar en els canvis estructurals que aquestes transformacions tecnològiques produeixen i impliquen.\nActualment se segueix sense prestar atenció a aquests canvis, i se segueix pensant que tota millora serà un benefici per a la societat, sense considerar els “efectes col·laterals” o les “conseqüències secundàries” d'aquests canvis. Una clara mostra d'aquesta ceguesa social del significat d'aquests canvis s'exposa també en el llibre en un exemple sobre l'automòbil. Se sap que l'automòbil ha modificat la nostra manera de desplaçar-nos, però no podem dir que únicament hagi modificat aquest aspecte vital sinó que alhora, la seva aparició, també ha modificat les nostres relacions socials i els nostres hàbits.Però que passa quan la tecnologia falla? És llavors quan ens n'adonem realment d'aquest somnambulisme, d'aquesta dependència que no concebem mentre la tecnologia funciona sense cap mena de problema, quan l'única cosa que percebem són millores cap a la societat.\nWinner conclou l'apartat amb aquesta reflexió: “Segons el meu punt de vista, una noció més reveladora és la de <>, ja que l'interessant enigma dels nostres temps es que caminem somnàmbuls de bon grat a través del procés de reconstrucció de les condicions de l'existència humana”.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'SSID (Service Set IDentifier) és un nom inclòs en tots los paquets d'una xarxa sense fils (Wi-Fi) per identificar-los com a part de la mateixa. El codi consisteix en un màxim de 32 caràcters que la majoria de cops són alfanumèrics (tot i que l'estàndard no ho especifica, així que pot consistir en qualsevol caràcter). Tots els dispositius sense fils que intenten comunicar-se entre si, han de compartir el mateix SSID.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Structure from motion (SfM) és una tècnica fotogramètrica que permet estimar estructures tridimensionals a partir de seqüències d'imatges bidimensionals que poden ser acoblades amb senyals de moviment locals.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El Sunway Taihulight (Xinès: 神威·太湖之光, Shénwēi·tàihú zhī guāng, Català: Déu del llac) és un supercomputador xinès que va ocupar la primera posició del rànquing TOP500 durant l'any 2016 i 2017. El juny del 2018 va perdre la primera posició davant el Summit i es troba des del novembre de 2018 a la tercera posició de la llista.\nÉs quasi tres vegades més ràpid que l'anterior Tianhe-2, el seu predecessor xinès. Utilitza un total de 40.960 processadors de disseny xinès RISC SW26010. Des de juny del 2017, és classificat com el 16è supercomputador més energia-eficiència en la Green500, amb una eficiència de 6.051 GFlops/watt. Va ser dissenyat pel National Research Center of Parallel Computer Engineering & Technology (NRCPC), i està ubicat al National Supercomputing Center en la ciutat de Wuxi, en la província de Jiangsu, Xina.\nEl sistema executa un sistema operatiu propi, el Shenwei Ruisi (RaiseOs 2.0.5), basat en Linux. El sistema té la seva pròpia implementació personalitzada de l'OpenACC 2.0 per ajudar a la paral·lelització del codi.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El Super 35 (originalment, Superscope 235) es un format de negatiu o de pel·lícula fotogràfica evolucionat del format de 35 mm. La seva característica principal es que, utilitzant la mateixa quantitat de negatiu, el fotograma queda més gran, ja que utilitza l'espai normalment reservat per a la pista óptica de so.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "SuperMUC és un superordinador pertanyent al Centre Leibniz de Supercomputació (en alemany: Leibniz-Rechenzentrum, LRZ) situat a la ciutat de Garching, pròxima a Munic. La seva capacitat de processament té pics superiors a 3 Petaflops i la seva principal singularitat és el seu sistema de refrigerat amb aigua calenta.\nDins de SuperMUC, tenim el SuperMUC-NG que es compon de 6.336 nodes de càlcul prim amb cadascun de 48 nuclis i memòria de 96 GB. A més,144 \"fat compute nodes\" per cada 48 nuclis i memòria de 768 GB per node.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Els suports del cigonyal són els allotjaments del bloc del motor en un motor de combustió interna alternatiu que subjecten el cigonyal.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La talla de diamants és una operació per a convertir un diamant en brut en un diamant d'ornament. El diamant és el material primitiu més dur conegut a la naturalesa. Avui dia s'utilitzen molts productes abrasius, però manufacturats per l'home que poden arribar a ser més durs que els materials d'origen mineral. La llana d'acer n'és un exemple. Gràcies als avenços tecnològics realitzats durant el segle xx, ara es poden obtenir, a un cost raonable, aquests abrasius artificials més durs que el diamant. Els més importants són el carbur de silici (també conegut sota la marca carborùndum), els diamants sintètics i els diamants sintètics d'alúmina (òxid d'alumini).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El Tallador de mosaic hidràulic és un aparell que serveix per tallar el mosaic hidràulic. Va ser inventat pels Germans Boada, fundadors de l'empresa Germans Boada S.A. amb seu a la ciutat de Rubí i planta productiva situada a Santa Oliva, a la comarca del Penedès. El 1951 l'Estat Espanyol li'n concedeix la patent d'invenció. En aquests moments l'eina es conserva a l'Espai Temàtic d'Eines per la Construcció que l'empresa té a Santa Oliva.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una targeta magnètica és una làmina amb una banda magnètica on es poden registrar unes dades i llegir-les posteriorment amb rapidesa (p. ex.: per identificació d'un usuari).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La targeta Octopus és una targeta moneder recarregable, amb processador incorporat, que no necessita posar-se en contacte per ser utilitzada en sistemes de pagaments electrònics a Hong Kong. Originalment llançada el setembre de 1997 com a targeta de pagament per al servei públic de transport de la ciutat, la targeta Octopus s'ha convertit en un sistema de pagament d'ampli ús en botigues, supermercats, restaurants i altres tipus de negocis de venda. Al mateix temps s'ha desenvolupat un segon mercat en sistemes de seguretat, d'accés a immobles i escoles. Per utilitzar-la només cal apropar-la a un lector Octopus i la recàrrega es pot realitzar amb màquines que accepten diners en efectiu o directament per transferència des d'una targeta de crèdit o compte bancari.\n\nOctopus s'ha convertit en un dels més exitosos sistemes de pagament electrònic, amb prop de 12 milions de targetes en circulació (prop del doble de la població de Hong Kong) i prop de 8 milions de transaccions diàries. L'operador, un consorci en el qual participa el sistema de transport de Hong Kong, ha guanyat contractes per instal·lar sistemes similars en els Països Baixos i en la província xinesa de Changsha.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La taula braser o el tendur és una taula circular, rectangular o quadrada, proveïda d'un bastidor. Es tracta d'una taula de fusta normalment rodona, encara que no exclusivament, coberta amb unes faldilles de tela gruixuda que poden arribar gairebé fins a terra, a la part inferior pot portar una tarima de fusta amb un forat circular central per col·locar-hi un braser.\nLa taula braser va ser un sistema de calefacció molt comú, abans de la popularització de la calefacció central i de vegades com a complement. La família s'hi reunia al voltant, posant les cames sota les faldilles per mantenir-les calentes. Encara que a vegades, si no es tenia cura, es podien produir cremades superficials a la pell. Actualment, encara que ha caigut bastant en desús, a Catalunya encara se'n comercialitzen en forma rodona o rectangular, i se solen utilitzar brasers elèctrics.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una Taula de dibuix o Tauler de dibuix és una planxa de fusta o contraplacat (també metàl·lica o bé de plàstic) de diferents dimensions, estrictament rectangular, on es pot fixar un full de paper per fer un dibuix tècnic o artístic.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un tècnic és un expert o algú que es dedica professionalment a qualsevol àmbit de la tècnica o la tecnologia. La tècnica és una aplicació pràctica de la cultura que és pròpia de cada societat i que inclou moltes branques de gran diversitat, abastant tot l'art (la paraula art deriva del grec τέχνη, téchne) i tota l'enginyeria. Hi ha tècnics més generalistes i altres de més especialitzats.\nEn l'àmbit catalanoparlant, en el passat, art i tècnica eren sinònims, com encara ocorre en la llengua italiana, per exemple, i en llatí i grec la mateixa paraula volia dir art, tècnica i ofici. Així, el concepte de la professió de tècnic està molt lligat amb el d'artesà.\nEls tècnics es caracteritzen per tenir alts coneixements teòrics i pràctics i, especialment, per portar-los a la pràctica amb creativitat. En cada cas es troba amb allò que és nou i on cal «inventar» la manera concreta de fer. En general, cadascun té la seva personalitat i experiència. És de manera que, tot i que tinguin com a base les mateixes metodologies, filosofies i coneixements científics, rarament obtindran exactament el mateix resultat de la mateixa manera.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una tècnica (del grec, τέχνη [tékne] 'art, tècnica, ofici') és un procediment o conjunt de regles, normes o protocols que té per objectiu obtenir un resultat determinat, ja sigui al camp de les ciències, de la tecnologia, de l'art, de l'esport, de l'educació o de qualsevol altra activitat.És el conjunt de procediments que s'utilitzen per una art, ciència o activitat determinada, en general s'adquireixen per mitjà de la seva pràctica i requereixen determinades habilitats o destreses.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El tecnocapitalisme (paraula composta que combina \"tecnologia\" i \"capitalisme\") es refereix als canvis del capitalisme associats a l'aparició de nous sectors tecnològics, el poder de les corporacions i noves formes d'organització.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnocràcia és una forma de govern formada per funcionaris i altres càrrecs públics escollits en virtut de la seva preparació tècnica. Es diu tecnòcrata tant a una persona partidària d'aquest sistema com una de les persones que en formen part. L'objectiu és disposar d'un grup de persones competents que sàpiguen dissenyar plans i resoldre problemes de manera eficaç i fer-ho bé. Aquest ideal no té en compte que no hi ha una veritat única, ni tan sols tècnica ni científica, ni que, a la pràctica concreta de casos reals, termes com \"eficaç\" i \"bo\" són subjectius i responen a desitjos, valors, principis, interessos i plantejaments subjectius, diferents per a cada persona, de manera que una proposta pot ser més o menys eficient, eficaç o contra-eficaç, segons les preferències i la ideologia de cada persona.\nLa tecnocràcia pot tenir diverses ideologies i, de fet, sempre actua segons la pròpia, de cada persona o col·lectiu tecnòcrata, i que pot ser tant d'esquerres com de dretes, per exemple, si està per ella mateixa al poder. En cas contrari, no és tampoc mai neutra sinó que defensa els interessos i la ideologia de qui a la pràctica té el poder en una organització o societat. Així, el primer esment escrit occidental de tal forma de govern es troba al llibre La República de Plató que en malfiar-se de la saviesa del poble, somiava un ideal de república governada per un consell de savis. Al confucianisme es troben idees semblants en la seva definició de la responsabilitat i del paper del dirigent. Finalment, el concepte s'apropa també de la filosofia del despotisme il·lustrat del segle xviii. Fora de sistemes despòtics o teocràtics, la dificultat filosòfica i política del concepte rau al problema de la investidura o la definició de l'autoritat que avalua la competència i que atorga o trau el poder al tecnòcrata. A Espanya, l'any 1959, el franquisme va encetar l'anomenat \"Pla d'Estabilització\" (econòmica) que va comptar amb tecnòcrates formats a l'estranger als quals se'ls va demanar una reforma \"modernitzadora\", que en la ideologia franquista constava a desmantellar el moviment obrer, disminuir els beneficis socials i assegurar la futura instauració d'una monarquia autoritària.En certs texts crítics, el mot pot prendre una significació pejorativa quan serveix per a designar tècnics privats o públics que decideixen de l'interès públic sense haver de justificar-se davant un electorat, un retret fet a organismes com l'OCDE, el FMI, les agències de qualificació dels riscos durant la crisi financera 2007-2010 i fins i tot també als euròcrates. Algunes mirades crítiques posen de manifest que alguns mitjans de comunicació, governs i altres entitats escoltin, donin visibilitat i acceptin únicament les propostes d'entitats econòmiques i financeres que defensen un banc o un grup d'accionistes, per exemple, considerant-los \"neutres\", posseïdors de l'única veritat i coneixement absolut i com si el seu interès fos el de tothom, i en canvi no es faci el mateix amb altres experts amb diferents ideologies o que defensen els interessos d'altres persones.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El terme tecnoestrès prové del llibre publicat en 1997 per Larry Rosen i Michelle Weil amb el mateix títol en el qual es posa de manifest l'addicció psicològica que pot produir l'ús continuat de la tecnologia. Es considera que una bona part de la població pot estar afligida d'aquest mal dels nostres temps.Més detalladament, el concepte tecnoestrès, íntimament relacionat amb l'ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), es refereix a una malaltia basada, essencialment, en l'estrès produït per una mala introducció de la tecnologia a la vida quotidiana d’una persona. A conseqüència d’aquesta mala adaptació de les TIC a la dimensió vital i laboral, es poden desenvolupar efectes psicosocials (efectes de les tasques organitzatives, principalment de l’àmbit laboral, que causen un impacte negatiu en el benestar de l’ésser humà, tant físicament com emocionalment) que fan prosperar una relació tòxica entre la persona i la tecnologia, de manera que l’ús de la mateixa arriba a resultar malaltís i perjudicial. Per tant, el tecnoestrès acostuma a originar-se principalment en espais replets de dispositius tecnològics múltiples, tals com telèfons mòbils, televisions, tauletes tàctils o ordinadors, esdevenint la persona que l’habita incapaç de comprendre’ls o de fer-los funcionar i, en definitiva, sent incompetent en el camp de les noves eines tecnològiques. Aleshores, aquest tipus d’estrès, com molts altres, neix de la carència per a satisfer una necessitat. En aquest cas, la necessitat a satisfer consisteix a complaure una tasca per mitjà de la tecnologia, i la insatisfacció és causada per no saber com fer-ho, la qual cosa es tradueix en una incapacitat de progrés que genera impotència, tensió i ansietat. Naturalment, aquest sentiment s’intensifica com més tecnologia envolta a una persona, ja tingui aquesta té les habilitats necessàries per a usar-la o no: qui estigui connectat a l’ordinador i alhora estigui pendent de la televisió i del seu mòbil, és a dir, qui miri tres pantalles al mateix temps, pot contraure un perillós sentiment d’ansietat que pot ser el desencadenant del tecnoestrès. Altrament, una forma diferent de patir la malaltia en qüestió consisteix a sentir la necessitat de provar la tecnologia més nova, conseqüència d’una addicció que implica tristesa i estrès.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnoètica o ètica de la tecnologia és és un àmbit de l'ètica aplicada que estudia les qüestions ètiques específiques de l'era de la tecnologia i especialment aborda la prolemàtica que es produeix en la transició a una societat en què els ordinadors personals i els dispositius informàtics permeten la transferència ràpida i senzilla d'informació. En tant que disciplina filosòfica reflexiona sobre la valoració moral dels fins i usos de la tècnica i la ciència. La ciència pura és, o ha de ser neutral; en canvi, la tecnologia, com aplicació que és dels coneixements científics, pot ser utilitzada amb finalitats contràries als interessos de la Humanitat. D'aquí la necessitat de la tecnoètica. La tecnoètica ha estat una preocupació de filòsofs com Hans Jonas, que s'ha preocupat per com l'ús inadequat de la tecnologia por generar conseqüències no desitjades. Aquest camp de l'ètica és molt present en els estudis de Carl Mitcham i Mario Bunge a nivell espanyol, també ha estat molt relacionada amb la bioètica.\nPodem considerar com a tecnoètica un mitjà de protecció per la tecnologia envers la mala utilització d'aquesta, per d'aquesta manera poder garantir un ús que beneficiï a la societat. Degut al creixement exponencial de la interacció entre les tecnologies i la societat en àmbits com la política o l'educació, és necessària una guia que limiti les pràctiques humanes.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnofatiga és un tipus de tecnoestrès que afecta negativament a qui la pateix, tot causant-li una sensació de malestar físic i mental gens plaent a conseqüència d'un ús excessiu de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). Concretament, la persona que desenvolupa la tecnofatiga se sent pròpiament fatigada, això és, molt cansada tant a escala corporal com psíquica i amb una falta d'energia i motivació causada per l'estrès emocional. Entre d'altres, també pot desencadenar un cansament cognitiu que sovint deriva en dolors musculars persistents i irritants, en la pèrdua de la memòria, en la pèrdua de la concentració, en una son poc renovadora, i, per últim, en una migranya aguda en els casos més extrems. En definitiva, la tecnofatiga és un estat d'esgotament total que s’origina per l'exposició, el consum i l'ús immoderat, exagerat i continu de la tecnologia. Sovint s’associa a la síndrome de fatiga informativa, que és un quadre simptomàtic que també produeix fatiga a causa de la sobreinformació: una persona es relaciona amb la informació de forma abusiva, la qual cosa esdevé perjudicial per a l'organisme, fins i tot causant pèrdua de visió. Aleshores, la tecnofatiga impacta en els pensaments, l'actitud i les conductes d'una persona, ocasionant alteracions i disfuncions en els sistemes fisiològics.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnofília (del grec τέχνη - technē, \"art, habilitat, ofici\" i φιλία - philia, \"amistat\") consisteix en una afició obsessiva cap a l'ús d'Internet i les noves tecnologies. Les persones que pateixen tecnofília depenen excessivament de la tecnologia, fins al punt de no poder separar-se dels seus dispositius tecnològics. És per això que la tecnofília és considerada una addicció, en la qual, de la mateixa manera que amb les drogues o l'alcohol, es poden generar en la persona addicta trastorns semblants a quadres de dependència per ús d'estupefaents. Un individu amb una marcada tecnofília sent frustració si no pot comprar un nou producte, incrementa el seu nivell d'ansietat si no té connexió a Internet o pot patir una crisi nerviosa si el seu ordinador o mòbil deixen de funcionar.\nEn l'actualitat, la majoria dels éssers humans tenen una gran afecció per la tecnologia i empren aquests dispositius de manera quotidiana. Les comunicacions, l'activitat laboral i, fins i tot, l'entreteniment depenen en bona part d'ella. Hi ha persones, però, que desenvolupen un elevat grau de dependència a la tecnologia. En aquest cas, la tecnofília es converteix en una obsessió i genera importants problemes.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnologia adequada (TA), també coneguda com a tecnologia apropiada o intermèdia, és aquella tecnologia que està dissenyada amb especial atenció als aspectes mediambientals, ètics, culturals, socials i econòmics de la comunitat a què es dirigeixen. Atenent aquestes consideracions, la TA normalment demanda menys recursos, és més fàcil de mantenir, presenta un menor cost i un menor impacte sobre el medi ambient.\nQui proposen el terme l'usen per descriure aquelles tecnologies que consideren més adequades per a seu un a les nacions en desenvolupament o en zones rurals subdesenvolupades de les nacions industrialitzades, en les que senten que les tecnologies puntes no podrien operar i mantenir-se. La tecnologia adequada normalment prefereix les solucions intensives en treball a d'altres intensives en capital, encara que utilitza mecanismes d'estalvi de treball quan això no implica alts costos de manteniment o de capital.\nE. F. Schumacher diu que aquesta tecnologia, descrita al llibre El petit és bonic, tendeix a promoure valors com la salut, la bellesa i la permanència, en aquest ordre.\nEl que constitueix la tecnologia adequada en cada cas particular és matèria de debat, però el terme és usat generalment en teoritzar per qüestionar la tecnologia punta o el que consideren una excessiva mecanització, desplaçaments humans, esgotament de recursos naturals o increments de la pol·lució associada amb la industrialització. El terme ha estat aplicat sovint, encara que no sempre, a les situacions que es donen a les nacions en desenvolupament o a les zones rurals subdesenvolupades de les nacions industrialitzades.\nPodria argumentar-se que per a una societat tecnològicament avançada una tecnologia més cara i complexa, que requereixi manteniment especialitzat i altes entrades d'energia podria ser una \"tecnologia adequada\". En tot cas, aquest no és el sentit habitual del terme.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El desenvolupament del teatre ha estat sempre vinculat al de la tecnologia i a l'inrevés.\nEl teatre, malgrat tractar-se d'una de les manifestacions artístiques més antigues de la humanitat, ha sabut adaptar-se i perviure gràcies a la capacitat que ha tingut d'incorporar innovacions que el fessin adequar-se als interessos i inquietuds de cada època. Tals innovacions han inclòs des de l'època dels Romans nous avenços tecnològics que han fet possible realitzar fins a les més ambicioses posades en escena. D'altra banda ambdues especialitats es retroalimenten, ja que la tecnologia s'ha servit de la creativitat de l'ésser humà per a continuar creixent i evolucionant.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Hi ha invents tecnològics que se situen en primer pla, com la telefonia mòbil, la miniaturització de chips, la intel·ligència artificial, etc. I n'hi ha d'altres que es mantenen en un segon pla, però igualment aprofiten ens avenços tecnològics. La indústria del sexe és una de les que més ha aconseguit obtenir beneficis d'aquests avenços, aplicant la tecnologia al plaer.El vibrador, les joguines sexuals, els robots, les xarxes socials, etc. Són exemples de com la tecnologia ha ajudat a obtenir plaer.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnologia de l'audiovisual és el conjunt de tecnologies que es relacionin amb els sentits de la vista i l'oïda que formen una part de les tecnologies de la comunicació.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnologia de la informació (sovint també abreujada IT) és l'aplicació d'ordinadors i d'equipaments de telecomunicacions per emmagatzemar, recuperar, transmetre i manipular informació, sovint en un context d'un negoci o qualsevol empresa. El terme s'utilitza sovint com a sinònim per a ordinadors i xarxes de computadores, però també engloba altres distribucions de tecnologia com la televisió i els telèfons. Diverses indústries s'associen amb tecnologia de la informació, com maquinari d'ordinadors, programari, electrònica, semiconductors, Internet, equipament de telecomunicacions, comerç electrònic i serveis d'ordinadors.En un context de negocis, l'Associació de tecnologia de la informació d'Amèrica ha definit la tecnologia de la informació com \"l'estudi, disseny, desenvolupament, aplicació, implementació, suport i administració de sistemes d'informació basats en computadores\". Les responsabilitats d'aquelles persones que treballen en aquest camp inclouen l'administració de xarxes, desenvolupament i instal·lació de programari, i el disseny i l'administració del cicle vital d'una organització a través del qual el maquinari es manté, es millora i es reemplaça.\nEls humans han anat guardant, recuperant, manipulant i comunicant informació des que els sumeris a Mesopotàmia van desenvolupar l'escriptura cap a l'any 3000 aC, però el terme \"tecnologia de la informació\" en el seu sentit modern va aparèixer per primera vegada en un article del 1958 publicat a Harvard Business Review; els autors Leavitt i Whisler van comentar que \"la nova tecnologia encara no té cap nom establert. L'hauríem d'anomenar tecnologia de la informació.\" Basant-se en l'emmagatzematge i la processió de la tecnologia utilitzada, es pot distingir quatre fases diferents en el desenvolupament de la tecnologia de la informació: la fase pre-mecànica (3000 aC – 1450 dC.), la mecànica (1450–1840), l'electromecànica (1840–1940) i l'electrònica (1940-actualment). Aquest article es concentra en el període més recent (l'electrònic), que va començar al voltant de l'any 1940.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El futbol ja no és més que un simple esport, sinó que s'ha convertit en un espectacle que segueixen milions de persones arreu del món. \"L'esport rei\" és un fenomen de masses que ha aconseguit instaurar un imperi econòmic, movent milers de milions d'euros a l'any, ja sigui per drets televisius o d'imatge, traspassos de jugadors, inversions dels clubs... Però és cert, que a mesura que passen els anys, el públic i els mateixos participants més directes del joc han demanat, en nombroses ocasions, modernitzar aquest esport.\nEn ple segle xxi, el desenvolupament de les tecnologies audiovisuals està en auge i sembla impossible pensar no conviure amb elles. Atès que la imatge i la seva transmissió és tan important avui dia, és increïble que es qüestioni tant la incorporació de la tecnologia en el futbol. Històricament el futbol no ha abraçat molt la tecnologia però els últims moviments apunten al fet que hi haurà una revolució sobre aquest tema. A més, es tracta d'un esport no exempt de polèmica, ja que les accions que es desenvolupen al terreny de joc succeeixen a grans velocitats i la tasca dels àrbitres és contínuament qüestionada. Per aquest motiu, han sorgit diverses solucions, de caràcter audiovisual, amb la missió d'acabar amb els errors arbitrals que faciliten el seu treball.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnologia immersiva és la tecnologia que intenta imitar una experiència real a través d'una rèplica digital o simulada. Aquesta busca, doncs, ser realista i fer difícil la diferenciació d'allò virtual amb allò real. La realitat virtual, per exemple, fa ús de la tecnologia immersiva perquè es basa en la creació d'un entorn generat digitalment que proporciona a l'usuari la sensació de trobar-se immers en ell.Les tecnologies immersives es basen en dos pilars: la interfície gràfica, que ofereix la facilitat de sentir un entorn de simulació presencial, i la interacció amb el contingut, que permet la creació d'experiències a partir dels relats utilitzant les tecnologies.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La influència del cinema dins de la realitat ha estat tan gran que, de fet, la realitat com la coneixem actualment molt probablement no hagués sigut la mateixa sense la creació del cinema.\nAl llarg de la història del cinema s'han creat un gran nombre de pel·lícules futuristes en les quals apareixia una tecnologia que únicament podia imaginar-se en la ficció, una tecnologia creada intentant imaginar un futur que encara quedava molt lluny. En conseqüència, apareix un dilema i aquest és el fet de preguntar-se com és possible que la tecnologia existent a la realitat actual tingui molts punts de contacte amb la tecnologia que en el seu moment es va imaginar i representar a la pantalla gran. Els guionistes, a través de les necessitats i la tecnologia existents ja en el moment, van poder imaginar quins serien els invents tecnològics que existirien en el futur, el fet que realment s'hagin creat representa, un cop més, la gran influència del cinema dins de la realitat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnologia musical és un camp de la música que utilitza qualsevol dispositiu electrònic o amb un software per crear música. Aquesta eina pot ser utilitzada per crear música, per editar-la, per reproduir diferents sons i afegir-los en la cançó. Per tant, la tecnologia musical és molt important per la sostenibilitat i desenvolupament de la música.La tecnologia musical ha estat present des de fa molt temps al nostre planeta. Fins i tot, a la prehistòria ja es feia servir aquesta tecnologia. Fins avui dia, que podem compondre música més complexa, i la podem escoltar en auditoris grans o fins i tot, la podem crear-la a casa nostra, només cal un aparell electrònic.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La tecnologia social és un moviment social espontani que respon a una nova línia de pensament popular, que uneix a totes les races i cultures del món després d'ideals i projectes socials, que van més enllà de les fronteres polítiques o religioses. El principal eix és la comunicació, que sorgeix per la necessitat vital de crear una situació, o un estat de les coses, diferent del que es viu en l'actualitat. Com a finalitat, pretén fomentar el desenvolupament de fer alguna cosa important de la tecnologia dels seus béns i aplicació de coneixements i tecnologies amb finalitats netament socials, absolutament pacífics i oposats als objectius comercials o militars que determinen l'actual avanç i desenvolupament tecnològic de la humanitat.\nAquest moviment busca establir una nova escala de valors ètics i socials, apuntant a l'estat de benestar universal, administrat per institucions populars apolítiques denominades fòrums, on tots els membres de la societat, són administradors directes del patrimoni social, sense intermediaris ni representacions polítiques de cap índole.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Les tecnologies d'assistència o de suport són qualsevol producte ( incloent dispositius, equips, instruments, tecnologia i programari) que és utilitzat per a incrementar, mantenir o millorar les capacitats funcionals de persones amb discapacitat. L'específica per a les persones amb trastorn visual és la Tiflotècnia.\nSi considerem que l'accessibilitat en el context de la HCI es refereix a l'accés de les persones amb discapacitat a les Tecnologies de la Informació ( TIC ). La interacció amb les TIC es pot veure afectada de diferents maneres per les habilitats individuals de l'usuari o limitacions funcionals que poden ser permanents, temporals, situacional o contextual. Per exemple, una persona amb funcions visuals limitades no serà capaç d'utilitzar un sistema interactiu que només proporciona una sortida gràfica, mentre que algú amb funcions de mobilitat o moviment de l'articulació de l'os limitat o que afecta les extremitats superiors, es trobarà amb dificultats per utilitzar un sistema interactiu que només accepta l'entrada a través del teclat i ratolí estàndard.\nAccessibilitat en el context de la HCI té com a objectiu superar aquests obstacles mitjançant la presa de l'experiència d'interacció de les persones amb diverses limitacions funcionals o contextuals tan a prop com sigui possible a la de les persones sense aquestes limitacions.\nConsiderem doncs que les funcions humanes reals involucrades en la interacció són el moviment, la percepció i la cognició. En aquest context, l'accessibilitat implica que donat el grau de diversitat humana pel que fa a les funcions involucrades, l'accessibilitat requereix la utilització de dispositius alternatius i estils d'interacció per adaptar-se a diferents necessitats. A aquest tipus de dispositius se’ls denomia, Tecnologia d'Assistència ( AT ).\nLa Tecnologia Adaptativa més Populars inclou lectors de pantalla i pantalles Braille per a usuaris invidents, magnificadors de pantalla per als usuaris amb problemes de visió, d'entrada alternatius i dispositius de sortida per als usuaris amb problemes de motor ( per exemple, teclats adaptats, emuladors de ratolí, palanca de comandament, interruptors binaris ), navegadors especialitzats, i el text sistemes de predicció ).\nAquest tipus de tecnologia pot ser comuna del mercat, especial o adaptat per al seu ús. L'ús d'aquestes tecnologies és permanent mentre existeixi la discapacitat de l'usuari. El desavantatge d'elles és que es troben disponibles a la venda només a les ciutats i això incrementa els costos per als que viuen allunyats d'aquestes.\nAccés a les TIC a l'escola inclusiva\nL'accés és oferir flexibilitat per a poder adaptar-se a les necessitats i interessos de cada alumne. La utilitat de les tecnologies a les escoles inclusives és oferir les mateixes oportunitats als alumnes amb NEE.\nHi ha dues fases per a l'accés a les TIC; mitjançant l'ús d'internet (navegadors i pàgines web) i d'aplicatius tecnològics.\nLes barreres d'accés per alumnes amb problemes cognitius són cinc. La dificultat de llegir i comprendre, la massa d'informació a la pantalla, el baix contrast de colors de fons, multi nivell d'enllaços i les pàgines mal organitzades.\nPer alumnes amb problemes auditius els dificulta els vídeos no subtitulats, el só no adaptat a l'alumne i tota aquella informació auditiva.\nPer alumnes amb problemes visuals els impedeix la facilitació a les TIC els enllaços indicats amb colors, les imatges sense descripció, llegir informació del monitor i la mobilització del ratolí pel monitor.\nI les barreres d'accés per alumnes amb problemes motors és el temps d'entrada i sortida que l'alumne té dificultat de control, les pantalles de navegació que necessites l'ús del ratolí i dificulten la navegació i l'ús del teclat i ratolí estàndard.\nExisteixen dos solucions bàsiques per superar les barres de les TIC a les escoles inclusives.\nLa primera són els dispositius d'entrada d'informació com pantalles tàctils, emuladors de teclat i emuladors de ratolí (touchpad o trackpoint).\nI la segona solució són els dispositius de sortida d'informació com la impressió ampliada, els sistemes de veu per vibració i la sortida en Braille.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Les tecnologies per a l'aprenentatge i el coneixement (TAC) són les eines d'aprenentatge utilitzades a les escoles i universitats que fan servir les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Tot i que sembla indispensable integrar les noves eines de qualsevol manera, les TAC van guanyar protagonisme per la pandèmia de la covid en la qual l'ensenyament a distància per internet ha esdevingut un últim recurs, en substitució de l'ensenyament presencial provisionalment impossible. Molts universitats insereixen aquest grau en llur programa, com ara la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona que va ser un dels precursors.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El concepte de les TEP (Tecnologies de l'Empoderament i la Participació) va ser desenvolupat per primera vegada per la psicòloga social Dolors Reig en la revista TELOS l'any 2012. Les TEP suposen un pas més en la integració i ús de les TIC en l'àmbit social. A través d'elles “els usuaris assumeixen l'ús de les xarxes socials com espais de participació ciutadana, mostrant un paper actiu en el que impulsen canvis positius davant temes d'interés comunitari o causes solidàries” (Soler 2016 p 7). El valor de les TEP rau en el fet que sustenten la cohesió social d'aquells grups que comparteixen idees, interessos o objectius en comú.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Tecnologies emergents o tecnologies convergents són termes usats per assenyalar l'emergència i convergència de noves tecnologies, respectivament. Aquestes tecnologies tenen potencial per acabar incorporant-se al mercat tecnològic, aportant noves utilitats. Normalment aquestes fan servir tecnologies més antigues i afegeixen novetats i aplicacions, tenint present la situació actual i futura de possible demanda.\nAquestes tecnologies tenen unes característiques destacables comunes que solen ser: el creixement i incorporació al mercat ràpids, novetat i grans probabilitats de tenir un important impacte socioeconòmic.\nLes tecnologies emergents són creades amb la finalitat d'aconseguir una major comoditat i eficiència de l'ús de les tecnologies. Totes les tecnologies volen tenir una incorporació al mercat ràpida, però el problema es que posteriorment de l'aparició principal, aquestes tecnologies creen moltes expectatives que més tard es veuen reduïdes. Totes les tecnologies emergents tenen un procés comú, el qual es troba representat al cicle de sobreexpectació.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Tecnologies trencades (o Broken Technologies) és un concepte que serveix per designar aquelles tecnologies que per diferents motius deixen d'utilitzar-se i són substituïdes per noves eines, invencions i formes aplicades pels usuaris en l'àmbit de les relacions i interaccions dels individus amb les diverses tecnologies.\nAquest terme va ser encunyat per primera vegada pel filòsof i historiador de les ciències humanes de la Universitat de Lund Fernando Flores Morador en la seva obra Enciclopèdia de les tecnologies trencades: l'humanista com a enginyer, on defineix la tecnologia com:\"Aquella activitat dirigida a la satisfacció dels desitjos humans destinats a produir canvis en el món material que: o bé no aconsegueixen satisfer aquests desitjos o bé, no produeixen canvis en el món material, o ambdues coses simultàniament[...]. Quan les màquines i eines produeixen un resultat de nivell inferior a el del cos humà, o quan ho fan d'una manerasuperior, però inferior a el nivell d'altres eines o màquines, diem que són tecnologies trencades. Podem fer servir aquestcriteri per definir operacionalment el que distingeix a una tecnologia plena d'una trencada. \" (Flores: 2011: 16).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El tecnotropisme és la tendència cultural que tenen totes les comunitats humanes cap a la generació de coneixements i el seu aprofitament integral per part de la comunitat en la qual aquests coneixements són generats, tot i que ha estat usat en alguns estudis com a antònim de ruralisme o de tecnofòbia.En aquest sentit pot dir-se que així com totes les plantes mostren determinades reaccions cap a la llum (fototropisme), la gravetat (gravitropisme) o l'aigua (hidrotropisme), totes les cultures mostren algun grau d'activitat creadora, d'avanç en tècniques i desenvolupament de dispositius de major o menor qualitat.\nPerò, a diferència de les plantes i de la resta dels animals, l'home té la capacitat per determinar quines eines són necessàries per a satisfer les necessitats o interessos i quines condicions han de donar-se perquè aquestes eines siguin fabricades. L'home es pot plantejar finalitats, pot determinar mitjans per aconseguir aquestes finalitats i pot, finalment, prendre la decisió d'engegar les accions que porten des d'aquests mitjans cap a aquells finalitats. És per això que s'afirma que aquesta tendència de les comunitats és cultural, perquè l'home realitza aquestes activitats reflexionant, pensant, deliberant i decidint el més convenient en cada cas.\nEl tecnotropisme és, doncs, la força bàsica que ha impulsat a l'home al llarg de la història a crear totes les tecnologies que coneixem, i és la força bàsica que ha portat l'home del segle xx a inventar la tecnologia que va donar la puntada de peu inicial de la revolució digital: la computadora digital.\nNo obstant això, és un fet que no totes les comunitats produeixen la mateixa quantitat i qualitat de tecnologia al llarg del temps i és un fet que la revolució digital s'ha produït als EUA durant la segona meitat del segle xx. Les condicions necessàries perquè el tecnotropisme es desenvolupi en tota la seva força són les condicions del capitalisme: marc institucional, lliure mercat, iniciativa privada, clusterització, massivitat i un sòlid sistema de propietat intel·lectual (copyright, patent, secrets comercials, marques, etcètera) han estat a la base de l'explosió de les tecnologies de la informació a EUA durant el segle xx.\nEl tecnotropisme capitalista és, llavors, el veritable motor de la revolució digital i la pedra angular que accelera els processos d'innovació fent la tecnologia quelcom massiu, a l'abast de qualsevol persona al món.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La teleacció és l'acte pel qual una persona pot realitzar una acció a distància. Aquest concepte és utilitzat per l'autor Lev Manovich a la seva obra El lenguaje de los nuevos medios de comunicación Aplicat a Internet, la teleacció es dona als hipervincles de les pàgines web, on l'usuari pot activar els enllaços que el duen d'un servidor a un altre a través del món per obtenir la informació desitjada. En altres camps, la teleacció es pot aplicar als robots submarins sense tripulants que inspeccionen vaixells enfonsats, les càmeres de seguretat que permeten seguir un objectiu en moviment o els míssils dirigits a distància.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La teledetecció és un mètode basat en l'aparició d'una pertorbació (energia electromagnètica, camps gravitacionals, ones sísmiques, etc.) en el que el procés o objecte estudiat es reprodueix en el medi i que pot ser registrat per un objecte receptor.\nPosteriorment totes aquestes dades seran processades i interpretades. La radiometria seria una disciplina que estudiaria la radiació electromagnètica emesa per aquests objectes i processos.\nEls intervals de l'espectre electromagnètic més utilitzats són el visible, l'infraroig i, en menor mesura, la regió de les microones.\nLes tècniques de teledetecció inclouen l'aerografia (fotos aèries), les tècniques geofísiques de mesures elèctriques, sísmiques o radiomagnètiques, preses dels vaixells, avions o satèl·lits.\nLes imatges obtingudes per la teledetecció poden ser analògiques o digitals. Les càmeres de fotos i televisió tradicionals proporcionen informació gràfica en forma d'imatges analògiques. Tradicionalment es produeixen parells de fotos estereoscòpics que donen sensació de relleu.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "S'anomena tendal (coberta de lona) al tros de lona o tela forta que hom posa per a fer ombra, protegir de la intempèrie, cloure un espai, etc.\nTambé s'usen cobertes de lona en molts carros, anomenats carros de vela o tartanes, per tal d'impedir que la pluja o la intempèrie puguin perjudicar el que porten (o als passatgers en el cas de la tartana ).\nAlguns vaixells en solen portar per a protegir del sol al timoner.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "There's Plenty of Room at the Bottom (En el fons hi ha espai de sobres) és el títol d'una conferència famosa donada pel físic Richard Feynman en una reunió de la Societat Americana de Física a Caltech el 29 de desembre, de 1959. Feynman planteja la possibilitat de manipulació directa d'àtoms individuals com una forma més potent de química sintètica que les que es feien servir a l'època.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Time-slicing és una tècnica utilitzada per la tecnologia DVB-H, entre d'altres, que permet disminuir el consum de la bateria dels dispositius mòbils. Es basa en la multiplexació en temps de la transmissió dels diferents serveis. El DVB-H transmet les dades per ràfegues, i pemet que el receptor s'apagui en els períodes inactius. D'aquesta manera es pot aconseguir un estalvi d'energia de fins al 90%.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El projecte TOP500 és un rànquing dels 500 supercomputadors més potents del món realitzat per les següents entitats:\nHans Meuer (†), Universitat de Mannheim (Alemanya)\nJack Dongarra, Universitat de Tennessee (Knoxville)\nErich Strohmaier, NERSC/Lawrence Berkeley National Laboratory\nHorst Simon, NERSC/Lawrence Berkeley National Laboratory\nMartin Meuer, ISC (International Supercomputing Conference) High PerformanceEl projecte s'inicia el 1993 i publica una llista actualitzada cada sis mesos. La primera actualització de cada any es realitza al juny, coincidint amb la International Supercomputer Conference, i la segona actualització es realitza al novembre en la IEEE SuperComputing Conference.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un tòrcul és una premsa utilitzada per a l'estampació de gravats. L'ús més freqüent és el gravat calcogràfic encara que es pot utilitzar en el linogravat o la xilografia. El procés és manual i és emprat per artistes i filantrops.\nFunciona amb dos corrons de metall, cilindres, un superior i l'altre inferior. Accionant un volant que té aspecte de timó, els corrons giren sobre el seu propi eix i desplacen una platina. En la platina se situa la matriu, el paper de gravat damunt i cobrint en conjunt un parell de feltres. Quan aquest conjunt passa a través dels dos corrons, l'alta pressió comporta que la tinta traspassi de la matriu al paper. Realitzant-se una impressió en el paper anomenada estampa.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La traducció tècnica és la traducció d'escrits tècnics (manuals de propietari, guies d'usuaris, etc.) o específicament, textos que contenen una alta quantitat de terminologia, com a paraules o frases que són virtualment utilitzades dins d'una professió específica, o que descriuen aquesta professió amb molts detalls. La traducció tècnica cobreix la traducció de moltes classes de textos especialitzats que requereixen un alt nivell de destresa i coneixement per part de la persona de la terminologia tractada.La importància d'una terminologia consistent en la traducció tècnica, així com la naturalesa repetitiva i altament formulativa d'escrits tècnics fan que la traducció assistida per computadora utilitzant memòries de traducció i base de dades de termes siguin especialment apropiats. En el llibre Traducció Tècnica, Jody Byrnes argumenta que la traducció tècnica està molt relacionada a la comunicació tècnica i que pot beneficiar-se dels estudis en aquesta i altres àrees com la psicologia cognitiva.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Traffic indication map (en anglès, mapa d'indicació de tràfic) és una estructura emprada en les trames de manegament del protocol IEEE 802.11. La trama TIm està definida dins l'apartat 7.3.2.6 del document 802.11-1999", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La transformació digital és la integració de tecnologia digital en totes les àrees d'una empresa, canviant fonamentalment la forma en què opera i brinda valor als seus clients. Això, també suposa un canvi cultural i implica la re-elaboració dels productes, processos i estratègies dins de l'organització mitjançant l'aprofitament de la tecnologia digital.Com a tal, la transformació digital requereix un examen i re-invenció de la majoria, si no de totes les àrees dins d'una organització, de la seva cadena de subministrament i flux de treball, les habilitats dels seus empleats així com processos de discussió a nivell de junta directiva, interaccions amb clients i el seu valor per a les parts interessades.\nLa transformació digital ajuda a una organització a seguir el ritme a les demandes emergents dels clients, mantenint-les en el futur. La transformació digital permet que les organitzacions competeixin millor en un entorn econòmic que canvia constantment a mesura que la tecnologia evoluciona. Amb aquesta finalitat, la transformació digital és necessària per a qualsevol empresa, organització sense ànim de lucre o institució que busqui sobreviure en el futur.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una trompa d'aigua és un compressor de gas que usa la força de l'aigua. En la seva aplicació més típica s'aprofitava un salt d'aigua per a comprimir aire.\nLes trompes d'aigua proporcionaven aire comprimit en les fargues catalanes d'Europa i els Estats Units. La presència d'una trompa hidràulica s'associa a la farga catalana, un sistema de producció de ferro i acer a partir de mineral de ferro i carbó vegetal.\nA la ciutat de Paris s'usaren trompes d'aigua per a comprimir l'aire que accionava els primers generadors elèctrics. Als Alps les trompes d'aigua permeteren ventilar els primers túnels alpins.Les trompes hidràuliques poden ser de dimensions molt grans.A les instal·lacions de Canadian Hydro Developers Ragged Chute a New Liskeard, Ontario, l'aigua cau per un forat de 107 m de profunditat i 2,7 m d'amplària per generar aire comprimit per a equips i ventilació de mines.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El tub de rajos catòdics (CRT, de l'anglès Cathode Ray Tube) és una tecnologia que permet visualitzar imatges mitjançant un feix de raigs catòdics constant dirigit contra una pantalla de vidre recoberta de fòsfor i plom. El fòsfor permet reproduir la imatge provinent del feix de raigs catòdics, mentre que el plom bloqueja els raigs X per protegir a l'usuari de les seves radiacions. Va ser desenvolupat per William Crookes l'any 1875. Es fa servir principalment en monitors, televisors, i osciloscòpis, encara que actualment s'està substituint gradualment per tecnologies com el plasma, LCD, LED, etc.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Element d'una càmera de televisió que modifica la seva resistència en funció de la intensitat que reb i que condueix el corrent elèctric en ser exposat a la llum. El sistema de lents enfoca la escena sobre el mosaic que és, al mateix temps, explorat pel feix d'electrons procedents del canó. El material fotoconductiu presenta una resistència molt alta quan la intensitat lluminosa que incideix sobre ell és petita i una resistència molt baixa quan l'incideix una alta lluminositat.La capa fotoconductora pot considerar-se composta per un gran nombre d'elements resistius a través dels que es produeix una capacitat al prendre, per una banda, el material fotoconductiu i, per l'altra, a la pel·lícula fotoconductiva. El mosaic pot considerar-se com un conjunt de resistències amb un condensador en paral·lel amb cada una d'aquestes resistències. Un extrem de tot aquest conjunt és l'elèctrode comú del mosaic (que té una carga positiva) i l'altre extrem és un circuit obert que es tancarà quan, sobre cada punt, incideixi el feix d'electrons (carga negativa). Un dels avantatges del tub fotoconductor és que pot treballar sota nivells d'il·luminació molt baixos.\nEls primitius tubs han evolucionat i, en la televisió professional actual, s'utilitzen tubs més perfeccionats.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un tub LED és un llum LED dissenyat amb un format que es pugui utilitzar com a substitut dels tubs fluorescents tradicionals. Els tubs LED s'adapten als sòcols i accessoris dels tubs fluorescents de gas tradicionals, però, gràcies a l'ús de LEDs, duren més i redueixen el consum d'electricitat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El Téléthèse és un mitjà tecnològic que permet a les persones amb deficiència motriu intereccionar a distància amb el seu medi. El dispositiu està format per un comandament, una unitat central, un sistema de transmissió i una part operativa.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Les targetes UICC (Universal Integrated Circuit Card) són unes targetes amb xip usades en telefonia mòbil en xarxes GSM i UMTS. La seva capacitat és d'uns pocs kilobytes.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'upconversion o photon upconversion (UC) (en anglès conversió ascendent de fotons) és un procés mitjançant el qual una substancia absorbeix consecutivament dos o més fotons, per després alliberar-ne un d'energia superior, en forma d'emissió de tipus Anti-Stokes. Els materials que poden dur a terme aquest procés poden ser tan orgànics com inorgànics a través de diferents mecanismes. Les molècules orgàniques que poden dur a terme el procés solen ser hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs), mentre que els materials inorgànics solen contenir cations d'elements corresponents als metalls de transició o als lantànids com per exemple Ln3+, Ti2+, Ni2+, Mo3+, Re4+, Os4+, entre d'altres. El procés va ser observat per primer cop per François Auzel l'any 1966.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'Usine Nouvelle és un setmanari francès de premsa escrita del Groupe Industrie Services Info (GISI), i orientada a l'economia i la tecnologia al món industrial. La revista conté notícies d'actualitat, i estudis diversos sobre evolució dels mercats, tendències, anticipació tecnològica, anticipació concurrencial, etc, tot molt orientat al món de la producció industrial. Aquesta revista de premsa econòmica i professional va sorgir per primera vegada el 5 de desembre de 1891 en Charleville amb el títol l'Usine, i allí, el subtítol anunciava clarament la intensió dels seus fundadors i ideòlegs.\nPresident director general : Christophe Czajka", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Valve Index és un sistema de realitat virtual dissenyat per Valve Corporation, empresa responsable de la plataforma de distribució de videojocs Steam. El sistema va ser anunciat oficialment a finals d'abril de 2019, i va sortir a la venda el juny del mateix any a un preu inicial de 999 dòlars.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un vestit hàptic (també conegut com a vestit tàctil, vestit de joc o armilla hàptica) és un dispositiu portàtil que proporciona retroalimentació hàptica al cos.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La vigilància tecnològica és un procés sistemàtic de cerca, selecció, anàlisi, comunicació i difusió d'informació sobre ciència i tecnologia per tal de donar suport a la presa de decisions en matèria d'estratègia tecnològica. La vigilància tecnològica contribueix a aportar idees utilitzables en projectes d'R+D+I. També és de gran utilitat per a orientar les decisions d'adquisició i abandonament de tecnologies, reduint els riscos inherents en les mateixes i facilitant l'anticipació als canvis.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Visa Cash és una aplicació de moneder electrònic per targetes intel·ligents propietat de VISA.\nProvat en diversos llocs del món (pe. Leeds, Regne Unit a 1997), el sistema funciona a través d'un xip integrat en una targeta bancària.\nLa targeta es carrega amb efectiu a través de caixers automàtics especialitzats, i els diners pot ser més tard gastat inserint la targeta en el lector de targeta d'un minorista i prement un botó per confirmar la quantitat. No es necessita PIN ni signatura, la qual cosa el converteix en una forma ràpida d'operar per a l'usuari.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El visor estereoscòpic Brewster o estereoscopi lenticular és un aparell precinematogràfic inventat l'any 1849 de la mà del físic escocès David Brewster, el cognom del qual inspirà el nom de l'artefacte. Fou produït per la companyia parisenca Duboscq & Soleil. L'esmentat aparell és una joguina òptica, per la qual cosa es tracta d'un objecte mecànic nascut amb l'objectiu científic de comprovar les teories retintinianes, però que, no obstant això, després d'assolir el seu objectiu d'investigació, fou transformat en una joguina d'entreteniment del jovent basada en un engany visual.\nAquest aparell sorgí amb el fi darrer de mostrar fotografies en tres dimensions, per mitjà de la creació d'un efecte de profunditat i perspectiva. Bàsicament, es tracta d'un visor de fusta que, gràcies a la distància entre les seves dues lents i a la placa transversal que separa el camp visual, en introduir una imatge estereoscòpica dins seu, mostra una imatge tridimensional. En tractar-se d'un artefacte que, d'igual manera com succeeix amb els prismàtics, es basa únicament en dos orificis on col·locar ambdós ulls d'una mateixa persona, és d'ús individualitzat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un vol parabòlic és una tècnica de vol en la que un avió preparat per a tal efecte (la cabina del passatge es buida i és encoixinada, almenys en part) descendeix de manera controlada perquè en el seu interior s'aconsegueixi un estat similar al de la caiguda lliure en el buit. Aquesta maniobra permet simular un efecte de microgravetat, és a dir, gravetat propera a zero, durant períodes curts de temps a l'interior de l'aparell. El vol parabòlic s'utilitza habitualment per entrenar els cosmonautes que viatjaran més endavant a l'espai.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "VSN (Video Stream Networks) és una companyia espanyola de tecnologia, fundada a la localitat de Terrassa (Catalunya) l'any 1990. Al setembre de 2021, fou adquirida pel grup canadenc Valsoft Corporation, mitjançant un dels seus grups operatius, Aspire Software. La companyia centra la seva activitat a aportar solucions integrals de software per la indústria broadcast i media que abasten els entorns de gestió, emmagatzematge, producció, planificació i distribució de continguts audiovisuals. L'empresa ha treballat a projectes amb cadenes de TV, IPTV, plataformes OTT, productores, organismes públics, universitats, distribuïdores de continguts i altres companyies. VSN ha enfocat els seus models de contractació de software tant a l'oferta de productes de compra de llicències, com a la modalitat SaaS.\nLa companyia té la seu al Parc Audiovisual de Catalunya, un clúster audiovisual i tecnològic localitzat en Terrassa, a 20 km. de Barcelona. Al seu torn, la companyia compta amb un centre de desenvolupament tecnològic a Sant Joan d'Alacant, Espanya.\nVSN compta amb presència comercial a tots els continents. El 2004, VSN va començar la seva expansió fora de l'estat espanyol amb missions comercials a Europa i Llatinoamèrica. Aquest procés va continuar amb l'ampliació a altres mercats com Orient Mitjà i Àsia-Pacífic durant aquesta mateixa dècada. El 2018, la companyia es va endinsar al mercat Nord-Americà.\nL'empresa ha sigut reconeguda per diferents organitzacions i mitjans de comunicació de la indústria broadcast. L'any 2014, VSN va rebre el Premi Iris a la Tecnologia, atorgat per l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió d'Espanya. El 2016, VSN va ser anomenada l'empresa de l'any per la revista Panorama Audiovisual.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Dins del sector tecnològic i més concretament de l'electrònica de consum un wearable o dispositiu wearable és aquell dispositiu que es porta a sobre, sota o inclòs a la roba i que està sempre encès, no necessita encendre's i apagar-se. Unes altres de les seves característiques és que permet la multitasca pel que no requereix deixar de fer una altra cosa per ser usat i pot actuar com a extensió del cos o ment de l'usuari.\nMalgrat que en l'actualitat se li coneix a aquesta categoria de productes com a dispositius wearable també poden anomenar-se dispositius vestibles, portables o posables i fins i tot complements intel·ligents.\nEn l'actualitat els dispositius més importants dins d'aquest sector segons la seva categoria són rellotges intel·ligents, polseres d'activitat, ulleres intel·ligents o roba intel·ligent entre altres. Segons el seu ús es poden dividir en cinc grans grups:\n\nSalut\nEsports i Benestar\nEntreteniment\nIndustrial\nMilitar", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Weave (en anglès teixir) és un protocol de xarxa de la capa aplicació del model OSI de la Fig.1 creat per aplicacions d'internet de les coses.Fou creat per Google.\nPropietats:\n\nProtocol obert.\nSuporta el protocol IPv6.\nCompacte, de baix consum i amplada de banda baixa.\nLa seguretat és important : TLS, Oauth 2.0\nFiable i de baixa latència : xarxa en malla.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "WirelessHART és un protocol de comunicacions sense cables via ràdio-freqüència (xarxa sense fil). Està dirigit al sector industrial però també es pot aplicar domèstic (domòtica), edificis terciaris (immòtica) i a ciutats (urbòtica: xarxa d'àrea metropolitana). WirelessHART està basat en la norma IEEE 802.15.4 i destinat a crear xarxes d'àrea personal de baixa potència i baixa velocitat de transmissió de dades. WirelessHART és dissenyat per l'organització FieldCom Group. Aquest protocol pot ésser emprat en la Internet de les coses.L'any 2010, l'IEC va crear l'estàndard IEC 62591.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La WiTricity (de l'anglès, wireless electricity, electricitat sense fils) és un sistema de transmissió d'energia sense cables desenvolupat per investigadors del MIT. La witricidad utilitza camps de ressonància magnètica propers (near field) per disminuir la pèrdua d'energia.\nL'experiment més conegut va consistir a encendre una bombeta de 60 watts, mitjançant l'oscil·lació simultània per ressonància de dues bobines situades a dos metres de distància, amb una eficiència del 40% per raó de la pèrdua d'energia per dissipació.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Women Who Code és una organització internacional sense ànim de lucre. El seu objectiu és donar oportunitats a les dones per sobresortir en carreres de tecnologia i programació mitjançant la creació d'una comunitat i una bossa d'ocupació. L'actual directora és Alaina Percival.Les activitats involucren entrenament, avaluacions professionals, reunions, beques i tallers, a més de mentories. El 2013 l'organizcació es va triplicar i va arribar a ser una de la majors comunitats del món de dones en l'enginyeria. El 2018 l'organització havia realitzat més de 7,000 esdeveniments gratuïts al voltant del món i va reunir 137,000 persones associades en més de 20 països i 60 ciutats.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "XpanD és un sistema de projecció 3D basat en ulleres actives que s'encarreguen de separar les imatges.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En taxonomia, una combinació nova (llatí: combinatio nova, abreviat com a comb. nov.) o recombinació és el primer ús en combinació d'un nom genèric i un nom específic que ja han estat emprats per separat anteriorment. No s'ha de confondre aquest terme amb «nova espècie» (species nova), que es reserva per a espècies mai abans descrites.\nHi ha tres situacions que poden desembocar en una combinació nova:\nel trasllat d'un tàxon a un gènere diferent\nel trasllat d'un tàxon per sota del nivell espècie a una espècie diferent\nun canvi de categoria del tàxon", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En matemàtiques, i especialment en teoria de categories, un diagrama commutatiu és un diagrama de dues dimensions amb fletxes que organitzen rutes, de manera que tots els camins dirigits en el diagrama amb els mateixos punts inicial i final porten al mateix resultat. Els diagrames més senzills son en forma de triangle i quadrat commutatiu. Els diagrames commutatius juguen un paper important en teoria de categories, de la mateixa manera que les equacions en l'àlgebra. \nAquestes convencions són tan comunes que els llibres de text no acostumen a explicar-ne el significat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En biologia, l'adjectiu «facultatiu» significa «opcional» o «discrecional» (antònim d'«obligat») i es refereix a un organisme que no està limitat a un determinat mode de vida o d'acció, per oposició a un organisme obligat, el qual està limitat a un determinat tipus de vida.És utilitzat principalment en biologia amb paraules com:\n\nun facultatiu (FAC), aiguamoll facultatiu (FACW) o facultatiu de muntanya (FACU) és un estat d'indicador de zones humides per a plantes.\nun anaerobi facultatiu és un organisme que pot utilitzar oxigen, però que també té mètodes anaeròbics de producció d'energia. Pot sobreviure en qualsevol dels dos entorns\nun bípede facultatiu és un animal capaç de caminar o córrer a dues potes, així com de caminar o córrer amb quatre extremitats o més, segons correspongui.\nun carnívor facultatiu és un carnívor que no depèn exclusivament de la carn per alimentar-se, sinó que també pot subsistir amb aliments no animals. És comparable amb el terme omnívor.\nuna heterocromatina facultativa és un ADN compacte però no repetitiu en forma d’heterocromatina, però que pot perdre la seva estructura condensada i activar-se per transcripció genètica.\nuna llacuna facultativa és un tipus d'estany d'estabilització utilitzat en el tractament biològic d'aigües residuals industrials i domèstiques.\nun paràsit facultatiu és un paràsit que pot completar el seu cicle vital sense dependre d'un hoste.\nuna planta fotoperiòdica facultativa és una planta que acaba florint independentment de la longitud de la nit, però que és més probable que floreixi en condicions de llum adequades.\nUn sapròfit facultatiu viu de matèria vegetal moribunda, no morta.\nels simbionts facultatius són organismes que poden viure sense simbiosi i només la utilitzen per a processos no vitals.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En biologia, la nomenclatura filogenètica, sovint coneguda com a nomenclatura cladística, és un mètode de nomenclatura dels tàxons que fa servir definicions filogenètiques per als noms dels tàxons. Aquest enfocament contrasta amb el mètode tradicional, que defineix els tàxons a partir d'un tipus, que pot ser un espècimen o un tàxon de categoria baixa, juntament amb una descripció. Encara no hi ha cap reglament oficial de la nomenclatura filogenètica, però es preveu que aquest rol el compleixi el Codi Internacional de Nomenclatura Filogenètica (PhyloCode) una vegada hagi estat ratificat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En biologia, l'adjectiu «obligat» es refereix a un organisme limitat a un determinat mode de vida o d'acció, per oposició a un organisme facultatiu, que pot viure en diferents condicions.\nun aerobi obligat és un organisme que no pot viure sense oxigen\nun anaerobi obligat és un organisme que no pot viure amb oxigen\nun respirador d'aire obligat és un peix que respira exclusivament de l'atmosfera\nun bípede obligat és un organisme que només es pot moure a dues potes\nun carnívor obligat és un organisme que necessita menjar carn per viure\nla hibernació obligada és un estat d'inactivitat mitjançant el qual alguns organismes sobreviuen a la falta de recursos\nun paràsit intracel·lular obligat és un microorganisme paràsit que no es pot reproduir fora d'una cèl·lula hoste adequada\nun paràsit obligat és un paràsit que no es pot reproduir sense explotar un hoste adequat\nuna planta fotoperiòdica obligada és una planta que requereix nits d'una certa llargada per poder començar a florir, germinar or dur a terme altres funcions\nels simbionts obligats són organismes que només poden viure en simbiosi", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'addició estàndard és un mètode d'anàlisi quantitativa d'ús freqüent en química analítica mitjançant el qual s'afegeix l'estàndard directament a les alíquotes de mostra analitzada. Aquest mètode es fa servir en casos on la matriu de la mostra també contribueix al senyal analític, efecte matriu, fent impossible comparar el senyal analític entre la mostra i el estàndard usant la corba de calibratge tradicional.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Les anàlisis d'humitat cobreixen una gran varietat de mètodes per a mesurar el contingut d'humitat tant en alts nivells com en quantitats traces en els sòlids, líquids o gasos. La humitat en quantitats percentuals es monitora com una especificació en la producció comercial d'aliments. Hi ha moltes aplicacions on la mesura de les traces d'humitat és necessària. Les traces d'humitat en els sòlids ha de ser controlada en els plàstics, els productes faramacèutics i els processos per tractament de calor. El mesurament en líquids i gasos inclouen l'aire sec, el processament d'hidrocarbonis, gasos semiconductors purs, gasos purs de massa, gasos dielèctrics (com els dels transformadors i plantes energètiques) i el transport en gasoductes del gas natural.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'anàlisi elemental en química analítica representa la determinació de quins elements químics i en quina quantitat s'uneixen per formar un material donat o una substància química (per exemple, sòl, aigua potable o residual, fluids corporals, minerals, compostos químics...). De vegades es fa el mateix respecte la composició d'isotòpica. La quantitat dels elements presents s'expressa normalment en percentatge.\n\n\t\t\nL'anàlisi elemental pot ser qualitativa (determinant quins elements hi ha presents), i pot ser quantitativa (determinar la quantitat de cadascun d'ells presents). L'anàlisi elemental s'emmarca dins de l'àmbit de la química analítica, el conjunt d'instruments implicats en el desxiframent de la naturalesa química del nostre món.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En química analítica, l'anàlisi gravimètrica és un conjunt de mètodes usats per a la determinació quantitativa d'un element present en una mostra. Per a la seva determinació, en la majoria dels casos, la substància a analitzar es converteix, mitjançant diverses reaccions químiques, en un sòlid fàcil de precipitar i d'una alta puresa, eliminant així altres substàncies que puguin interferir en la mesura de l'anàlit. A continuació el precipitat es filtra i es pesa amb una balança analítica.\nDepenent del tipus de mostra, pot ser més fàcil separar l'anàlit pel mètode d'evaporació que per precipitació. Aquest es pot recollir en una trampa freda, que condensa tots els vapors en líquids o sòlids excepte el gasos permanents, o els atrapa en algun tipus de material absorbent, com pot ser el carbó actiu. En el cas que l'anàlit estigui dissolt en algun dissolvent, es pesa la mostra abans i després d'haver-la assecat. La diferència entre les dues masses dona la massa de l'anàlit. Un exemple seria el mesurament dels sòlids suspesos en una mostra d'aigua: un volum conegut d'aigua es filtra i se'n recullen els sòlids i es pesen.\nEls càlculs posteriors es realitzen amb els pesos atòmics i moleculars.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'anàlisi termogravimètrica (sigles en anglès:TGA) és un tipus d'anàlisi gravimètrica que es fa servir en mostres que determinen canvis en el pes en relació amb els canvis en la temperatura. Aquestes anàlisis es basen en un alt grau de precisió en tres mesures: pes, temperatura, i canvi de la temperatura. Les corbes de pèrdua de pes que s'obtenen requereixen una transformació abans d'interpretar-ne el resultat.\nLa tècnica TGA es fa servir de manera comuna en la recerca i proves per determinar les característiques de materials com els polímers,determinar temperatures de degradació, humitat absorbida pels materials, nivell de components orgànics i inorgànics, punts de descomposició dels explosius, i residus de solvents. També s'usa per estimar la cinètica de la corrosió en oxidació a alta temperatura.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'analitzador de masses quadripolar (en anglès quadrupole mass analyser o QMS) és un analitzador de massa utilitzat en espectrometria de massa, també conegut com a espectròmetre de massa de transmissió quadripolar, filtre de massa quadripolar, o quadrupol. Tal com indica el nom, l'analitzador de masses quadripolar consisteix en quatre varetes cilíndriques, disposades en paral·lel a entre elles. En un espectròmetre de massa el quadrupol és el component de l'instrument responsable per filtrar ions de la mostra, en funció de la seva proporció massa-càrrega (m/z). Els ions són separats en el quadrupol segons l'estabilitat de les trajectòries dels ions en els camps elèctrics oscil·lants que són aplicats a les varetes.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un assaig metal·lúrgic, en anglès:metallurgical assay, és una anàlisi de la composició d'una mena, un metall, o un aliatge. Pot ser una anàlisi quantitativa o qualitativa.\nAlgunes anàlisis són més adequades per materials en brut; altres ho són més per productes acabats.\nEl metalls preciosos s'analitzen en un laboratori oficial. La plata s'analitza per titulació, l'or per cupel·lació i el platí per espectrometria del tipus ICPOES.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'atmòlisi (dec grec ατμις, vapor; λυειν, perdre) és un mètode per a la separació dels diversos components d'una mescla de gasos, mitjançant les diferents velocitats de difusió dels àtoms o molècules de cada un dels components de la mescla. El terme fou usat per primera vegada per Thomas Graham. El procés es realitza fent passar la mescla gasosa per una paret o membrana porosa, a través de la qual els diferents components tenen diferents velocitats de difusió.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El bany maria és una tècnica utilitzada a la indústria (farmacèutica, cosmètica, d'aliments i conserves), en laboratoris de química i a la cuina per conferir temperatura uniforme a una substància líquida o sòlida o per escalfar-la lentament, submergint el recipient que la conté en un altre més gran amb aigua que es porta a, o està en ebullició.\nLa invenció del bany Maria s'atribueix a l'alquimista egípcia Maria d'Alexandria (s. III), la primera alquimista coneguda. Però fins a començaments del segle xiv no apareix esmentada per escrit en llatí amb el nom Balneum Mariae, dins l'obra Rosarium atribuïda al metge catalanopalant Arnau de Vilanova.S'acostuma a utilitzar com a mètode de conservant en fer conserves, melmelades i altres preparats de cuina.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'enginyeria del buit s'ocupa dels processos tecnològics, les tècniques i l'equipament que utilitzen el buit o les pressions ultrabaixes per aconseguir més bons resultats que els que s'obtindrien sota la pressió atmosfèrica normal. Les aplicacions més difoses de la tecnologia del buit són: \nRecobriment amb carbur de crom pirolític (PCC Coating)\nManipulació d'objectes mitjançant urpes de buit\nVidre antireflector\nAcoloriment del vidre\nImpregnació al buit\nRecobriment al buit\nAssecat al buitLes màquines de pintar al buit (metal·litzats,vacuum coater) són capaces d'aplicar diferents tipus de recobriments de metall, vidre, plàstic o superfícies de ceràmica i proporcionen millor qualitat, gruix i uniformitat de color que altres mètodes. Les assecadoras al buit estan disponibles en materials delicats i estalvien quantitats significatives d'energia a causa de les baixes temperaturas d'assecat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La capacitat d'absorció de radicals d'oxigen (pels acrònims en català: CARO; i en anglès: Oxygen radical absorbance capacity — ORAC) és un mètode de mesura de la capacitat antioxidant en mostres biològiques In vitro.\nUna àmplia varietat d'aliments han sigut provats mitjançant el mètode d'absorció de radicals d'oxigen, amb espècies, fruites i llegums amb alta qualificació. Tampoc existeix cap prova fisiològica In vivo que provi com a vàlida la teoria dels radicals lliures. I, en conseqüència, el mètode CARO, el qual deriva únicament d'experiments en tubs d'assaig, actualment no se li pot considerar com a quelcom rellevant per a la dieta humana o per a la biologia.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Les cèl·lules Vero són un llinatge de cèl·lules usades en cultius cel·lulars. El llinatge \"Vero\" es va aïllar de les cèl·lules epitelials dels ronyons extretes de la mona verda (Chlorocebus sp.; abans anomenat Cercopithecus aethiops, aquest grup de micos s'ha dividit en diverses espècies diferents). El llinatge va ser desenvolupat el 27 de març de 1962 per Yasumura i Kawakita a la Universitat de Chiba (Chiba, Japó). La línia cel·lular original es va anomenar \"Vero\" per la combinació de dos termes en esperanto verda reno, que volen dir \"ronyó verd\", tenint en compte que l'acrònim resultant, vero, significa \"veritat\" en esperanto.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La centrifugació diferencial és un procediment comú en microbiologia i citologia que s'usa per a separar determinades parts de cèl·lules com orgànuls o macromolècules. En el procés, el teixit de la mostra s'homogenitza per tal de trencar la membrana cel·lular i barrejar els components cel·lulars. L'homogeneïtzat es sotmès a successives centrifugacions , retirant el sediment i incrementant la força centrífuga en cadascuna d'elles. Per a finalitzar el procés de purificació es pot realitzar una sedimentació d'equilibri, on s'extreu la capa corresponent al pes molecular esperat d'acord a un patró control.\nLa separació es basa en la mida i densitat sedimentant a baixes forces centrífugues d'aquelles partícules de major pes i densitat. Per exemple, les cèl·lules no lisades solen sedimentar a 1.000 g durant cinc minuts. Els fragments cel·lulars de menor mida i els orgànuls resten al sobrenadant i requereixen major força i temps de centrifugació per a sedimentar en el sediment. En general es poden enriquir en el següent ordre:\n\nCèl·lules i nuclis cel·lulars.\nMitocondris, lisosomes i peroxisomes;\nMicrosomes (vesícules de REP); i\nRibosomes i citosol.La ultracentrifugació d'àcids nucleics és un mètode d'aïllament i fraccionament d'àcids nucleics. Els àcids nucleics, són macromolècules constituents de l'àcid desoxiribonucleic formades per nucleòtids units mitjançant enllaços fosfodièster, que poden tenir mides globals, composició de bases nitrogenades, topologia i seqüències diferents. És aquesta propietat dels àcids nucleics que permet el seu fraccionament.\nLa ultracentrifugació va ser inventada per Theodor Svedberg, físic i químic suec, al voltant de l'any 1926. Es tracta d'un mètode de separació de components en el que es generen forces centrífugues que arriben a una força 500.000 vegades superior a la força de gravetat, ja que les ultracentrífugues treballen a velocitats entre 15.000 rpm i 75.000 rpm, provocant la sedimentació de les partícules més grans al fons del tub i evitant la seva difusió. A l'hora de realitzar una ultracentrifugació, s'ha de tenir en compte el principi de resistència per fricció; és per això que s'ha de realitzar en un ambient blindat i pràcticament buit. Hi ha dos tipus de separació d'àcids nucleics per ultracentrifugació: la sedimentació per velocitat i la centrifugació d'equilibri.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La crioprotecció (en anglès: cryopreservation, cryoconservation) és un procés on les cèl·lules biològiques de tot un teixit es conserven per refredament fins a temperatures per sota dels 0 °C, típicament de 77 K o, cosa equivalent, de −196 °C (el punt d'ebullició del nitrogen líquid). A aquestes temperatures tan baixes qualsevol activitat biològica, incloent les de les reaccions bioquímiques que podrien portar la mort cel·lular estan efectivament aturades. Tanmateix quan les solucions crioprotectores no es fan servir, les cèl·lules que són conservades tenen sovint danys durant la congelació o l'escalfament a la temperatura d'una habitació.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El cultiu cel·lular és el procés mitjançant el qual cèl·lules, ja siguin procariotes o eucariotes, es poden cultivar en condicions controlades. A la pràctica el terme \"cultiu cel·lular\" s'usa normalment en referència al cultiu de cèl·lules aïllades d'eucariotes pluricel·lulars, especialment cèl·lules animals. El desenvolupament històric i metodològic del cultiu cel·lular està íntimament lligat als del cultiu de teixits i el cultiu d'òrgans.\nEl cultiu de cèl·lules animals va començar a ser una tècnica rutinària de laboratori durant els anys 50, però el concepte de mantenir línies de cèl·lules vives separades del teixit d'origen va ser descobert al segle xix.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El cultiu d'esput és una tècnica de laboratori utilitzada en medicina per buscar organismes que causen infeccions dels pulmons i bronquis. És una prova no invasiva i fàcil de realitzar. No hi ha presència de dolor ni altres molèsties severes durant la tècnica. Sovint, es pot sentir alguna petita molèstia per haver de tossir contínuament per expectorar el moc.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un cultiu és un mètode per a la multiplicació de microorganismes, com ara bacteris, fongs o virus, en el qual es prepara un medi de cultiu per afavorir el procés desitjat. El cultiu és emprat com un mètode fonamental per a l'estudi dels microorganismes que causen malalties en medicina humana i veterinària. El cultiu de microorganismes és també fonamental en l'elaboració de certs aliments com la cervesa, el pa, el iogurt o el vinagre.\nMolts microorganismes són susceptibles de poder esser cultivats pel que els mètodes de cultiu microbià són usats per a determinar la presència d'un determinat microorganisme en una mostra. Tanmateix hi ha microorganismes que no poden ser cultivats si més no en un cultiu pur, format per una sola espècie o clon, ja que solen requerir la presència d'altres espècies amb les que estableixen relacions ecològiques estretes. Per a solucionar aquesta dificultat s'ha optat per a determinar la presència d'aquests microorganismes enutjosos mitjançant tècniques de detecció molecular basats en la detecció de proteïnes específiques (p. ex.: immunofluorescència, transferència Western…) o d'ADN (p. ex.: reacció en cadena de la polimerasa, transferència d'RNA, hibridació in situ per fluorescència).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El cultiu tissular de plantes és una pràctica utilitzada per a propagar plantes sota condicions estèrils, sovint per a produir clons de la planta. Aquest mètode pot tenir avantatges sobre els mètodes convencionals de propagació de plantes.\nEl cultiu tissular descansa en l'habilitat per part de moltes cèl·lules vegetals de regenerar una planta completa (totipotència).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El dicroisme circular (en anglès: circular dichroism, CD) és el fenomen físic d'absorció diferent per part d'una substància quiral dels dos components, dreta i esquerra, de la llum polaritzada circularment. Amb el terme dicroisme circular també s'indica l'espectroscòpia basada en aquest principi. Aquest fenomen el va descobrir Aimé Cotton l'any 1896. En aquest fenomen, es basa l'espectroscòpia del dicroisme circular que es fa servir molt per estudiar l'esteroisomeria de les substàncies i en la determinació de l'estructura secundària de les proteïnes.\nLa llum polaritzada es pot descriure en termes de dos components polaritzats circularment: la llum circularment polaritzada dreta (LCPD) i la llum circularment polaritzada esquerra (LCPE). El vector camp elèctric associat a aquests dos tipus de llum polaritzada descriu en els dos casos una hèlix que, en el cas d'LCPD, serà una hèlix dextrogira (girarà cap a la dreta) i en el cas d'LCPE serà levògira (girarà cap a l'esquerra)\nAquests dos components de la llum polaritzada corren a una velocitat diferent en el medi quiral i d'això se'n deriva l'activitat òptica de les substàncies quirals.\nL'instrument que es fa servir per a mesurar-ho és el dicrògraf: està compost de la font, que ha de ser particularment potent perquè ha de ser ΔIabsorbida soroll; el monocromador; el modulador de freqüència, que fa passar primer llum polaritzada circularment dreta i després la llum polaritzada circularment esquerra (o viceversa); el compartiment de la mostra i el detector.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La difracció d'electrons de baixa energia o LEED (low-energy electron diffraction) és una tècnica analítica mitjançant la qual es poden estudiar superfícies a escala atòmica mitjançant el bombardeig d'electrons lents. Amb aquesta tècnica es mesura la distribució angular de la intensitat dels electrons reflectits des d'una superfície cristal·lina d'un monocristall bombardejada amb electrons de baixa energia (energies menors que els 500 eV) amb angles d'incidència més grans. La figura de difracció proporciona informació molt detallada sobre la disposició atòmica de les capes més externes del sòlid.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Docimàsia (del grec antic: δοκιμασία / dokimasía) prové del verb δοκιμάζειν / dokimadsei, que significa «provar» o «assajar». També es pot traduir com «examinar».", "label": "Ciència" }, { "sentence": "ELISA sandvitx o de captura és una tècnica immunoenzimàtica que forma part del grup de tècniques anomenades assaigs immunoabsorbents lligats a enzims o ELISA (Enzyme-Linked ImmunoSorbent Assay). Com altres proves d'unió primària, poden utilitzar-se per detectar i quantificar tant els anticossos com els antígens.Les proves ELISA es basen en l'ús d'antígens o anticossos marcats amb un enzim, de manera que els conjugats resultants tinguin una activitat tant immunològica com enzimàtica. En estar un dels components (antigen o anticòs) marcat amb un enzim i insolubilitzat sobre un suport (immuneabsorbent) la reacció antigen-anticòs quedarà immobilitzada i, per tant, serà fàcilment revelada mitjançant l'addició d'un substrat específic que en actuar l'enzim es produirà un color observable a simple vista o quantificable mitjançant un espectrofotòmetre o un colorímetre.\nL'ELISA sandvitx en concret, mesura la quantitat d'antigen entre dues capes d'anticossos. Aquesta tècnica és especialment utilitzada quan hi ha una baixa concentració d'antigens i/o estan continguts en altes concentracions de proteïna contaminant, ja que és una de les tècniques més específiques que es realitzen.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'ELISPOT, que prové de l'acrònim en anglès Enzyme-linked Immunosorbent Spot és una tècnica immunodiagnòstica molt sensible (detecta 1/100.000 cèl·lules) que mesura la resposta immune cel·lular i humoral de cada cèl·lula enfront un antigen específic.\nAquesta tècnica prové de l'ELISA, i pot arribar a ser fins a 200 vegades més sensible que aquesta; proporcionant informació qualitativa i quantitativa sobre l'assaig que s'estigui realitzant.\nEs tracta d'un mètode in vivo que en primer moment va sorgir per mesurar la freqüències de cèl·lules B que produïen anticossos davant l'estimulació d'un antigen específic. Un dels altres usos més comuns és per la identificació (i quantificació) de cèl·lules T productores de citocines, que permet enumerar les cèl·lules secretores d'aquestes en suspensions de cèl·lules individuals ja sigui del sistema nerviós, medul·la òssia o preparacions de cèl·lules mononuclears de sang perifèrica. L'alta sensibilitat i l'elevat rendiment d'aquest assaig permet l'enumeració directa de les cèl·lules T específiques per a certs pèptids sense necessitat d'una prèvia expansió in vitro.\nPer aquestes i les posteriors adaptacions que ha tingut l'ELISPOT en moltes altres competències l'han permès ser usat a laboratoris de tot el món com a tècnica recurrent de diagnòstic ràpid: és més convenient, més barat i més ràpid que molts altres mètodes de Diagnòstic immunològic.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'eosina (del grec εωs eos, aurora) és un colorant, en forma de pols vermell cristall, del grup dels trifenilmetans derivat de la fluoresceïna, d'ús àmpliament estès en l'àmbit industrial, des de la indústria tèxtil fins a l'estudi biològic i histològic. També s'utilitza per a la coloració de la benzina. La seva fórmula és C20H6Br4Na2O5.L'eosina és un compost àcid, la propietat de la qual està basada en la seva polaritat negativa, que li permet enllaçar-se amb constituents cel·lulars de càrrega positiva. Per aquest motiu acoloreix components i orgànuls citoplasmàtics, col·lagen i fibres musculars, però no els nuclis (que són bàsicament àcids nucleics i estan carregats negativament). Aquells components que es tenyeixen amb eosina són coneguts com a acidòfiles o eosinòfils. La coloració resultant de la tinció amb eosina és rosada-taronja per citoplasmes, i vermell intens en el cas dels eritròcits. És fortament fluorescent, encara que aquesta característica és molt poc utilitzada.\nL'eosina és un colorant molt usat en tincions de vitalitat. Com que és un colorant aniònic (càrrega negativa) no penetra a l'interior cel·lular a menys que la membrana sigui permeable. Això només succeeix en cèl·lules mortes. Per tant, en una tinció amb eosina es troben cèl·lules amb l'interior tenyit (mortes) i cèl·lules només tenyides en el seu entorn (vives).\nSe sol utilitzar juntament amb l'hematoxilina, un colorant bàsic, per a tincions generals (s'anomena llavors tinció d'hematoxilina-eosina).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'espectròmetre de masses de temps de vol (en anglès, time-of-flight mass spectrometer o TOFMS) és un espectròmetre de masses basat en el temps que necessiten els ions amb relacions massa-càrrega diferents per a recórrer una certa distància en un espai lliure de camps, després d'haver rebut inicialment la mateixa energia cinètica o el mateix impuls.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un espectròmetre de masses triple quadrupol (TQMS), és un espectròmetre de masses en tàndem que consisteix en dos analitzadors de massa quadripolars en sèrie, amb un quadrupol de radiofreqüència entre ells que actua com a cel·la de fragmentació mitjançant la dissociació induïda per col·lisió. Aquesta configuració sovint s'abreuja com QqQ o Q1q2Q3.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'extracció líquid-líquid o extracció de dissolvent és un procés químic utilitzat per separar components d'una barreja no homogènia mitjançant la relació de les seves concentracions en dues fases líquides immiscibles. Aquest procés també se'l coneix com a extracció liquida o extracció amb dissolvent, però, aquest últim terme pot donar peu a confusió, perquè també s'aplica a la lixiviació d'una substància soluble continguda en un sòlid.\nAtès que l'extracció líquid-líquid involucra transferència de massa d'una fase líquida a una segona fase líquida immiscible, el procés es pot realitzar de diverses formes. L'exemple més senzill involucra la transferència d'un dels dos components a una segona fase líquida immiscible. Un exemple és l'extracció líquid-líquid d'una impuresa que conté l'aigua de rebuig mitjançant un dissolvent orgànic. Això és similar a l'esgotament o absorció en què es transfereix massa d'una fase a una altra.\nLa transferència del component dissolt (solut) es pot millorar per l'addició d'agents saladors a la barreja d'entrada o l'addició d'agents \"formadors de complexos\" al dissolvent d'extracció. En alguns casos es pot utilitzar una reacció química per millorar la transferència, com per exemple, l'ús d'una solució càustica aquosa (com una solució d'hidròxid de sodi), per extreure fenols d'un corrent d'hidrocarburs.\nUn concepte més complicat de l'extracció líquid-líquid s'utilitza en un procés per a separar completament dos soluts. Un dissolvent primari d'extracció s'utilitza per extreure un dels soluts presents en una barreja (en forma similar a l'esgotament en destil·lació) i un dissolvent rentador s'utilitza per a depurar l'extracte lliure del segon solut (semblant a la rectificació en destil·lació).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El terme extracte eteri, greix neutre o greix brut es refereix al conjunt de les substàncies extretes, per anàlisi de laboratori, dels greixos que inclouen, a més dels èsters els àcids grassos com el glicerol, als fosfolípids, les lecitines, els esterols, les ceres, els àcids grassos lliures, els carotens, les clorofil·les i altres pigments.\nPer a l'extracció és útil en el cas que els greixos estiguin en aliments humit o semisòlids que impedeixen l'assecatge inicial, mesclar la mostra amb sulfat de calci, sulfat de sodi anhidre o amb vermiculita. Es pot fer servir un extractor com el del tipus Soxhlet.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'estracte lliure de nitrogen que més pròpiament s'hauria de dir refinat lliure de nitrogen, obtingut en una anàlisi de laboratori d'aliments per ahumans i per a animals, s'obté com a diferència entre el pes de la mostra d'un aliment i la suma dels altres paràmetres mesurats (humitats, cendres, greix, proteïnes, i fibra crua). L'extracte lliure de nitrogen és necessari per realitzar el càlcul del total de nutrients digeribles.\nRepresenta aproximadament als hidrats de carboni lliures de cel·lulosa.\nNormalment es fa mitjançant un extractor del tipus Soxhlet.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La fibra crua és una part de la fibra vegetal, és el residu orgànic combustible i insoluble que resta després que, en una anàlisi de laboratori, la mostra s'ha tractat en unes condicions determinades i estandarditzades. Les condicions més comunes són tractaments successius amb petroli lleuger, àcid sulfúric diluït bullent, hidròxid de sodi diluït bullent, àcid clorhídric diluït, alcohol i èter. Aquest tractament empíric proporciona la fibra crua que consisteix principalment del contingut en cel·lulosa a més de la lignina i hemicel·lulosa contingudes en la mostra.\nLa determinació de la fibra crua s'aplica als aliments vegetals o mixtes, no és aplicable als aliments d'origen animal.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La filtració per succió és un mètode utilitzat en laboratoris de l'àmbit de la química per accelerar els processos de filtració. Es basa en l'anomenat Efecte Venturi, concepte de dinàmica de fluids. Si fas passar una corrent d'aigua i connectes aquest tub a un Matràs Kitasato es fa el buit dins del matràs. Aquesta diferència de pressió fa que la dissolució que es disposa en un embut Buchner es filtri més ràpidament. S'ha de posar un paper de filtre tapant tot l'embut. Abans de començar a filtrar s'ha de connectar l'embut al tub per on passa l'aigua. La filtració simple s'anomena filtració per gravetat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un canó genètic canó gènic o una pistola genètica(en anglès:gene gun o un biolistic particle delivery system), és un aparell dissenyar originàriament per la transformació genètica de les plantes. Es tracta d'un aparell que injecta cèl·lules amb informació genètica. La càrrega útil és una partícula elemental de metalls pesants coberta amb ADN de plasmidi. D'aquesta tècnica sovint se'n diu biobalística o biolística. Aquest aparell és capaç de transformar qualsevol tipus de cèl·lula, incloses les de les plantes, i no està limitada a material genètic del nucli: també pot transformar orgànuls, inclosos els plàstids.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La hibridació d'àcids nucleics (ADN o ARN) és un procés químic pel qual es combinen dues cadenes antiparal·leles d'àcids nucleics i amb seqüències de bases complementàries, en una única molècula de doble cadena, que pren l'estructura de doble hèlix, on les bases nitrogenades queden ocultes a l'interior. Això fa que si irradiem la mostra amb la longitud d'ona a la qual absorbeixen aquestes bases (260 nm), l'absorció d'energia serà molt menor si la cadena és doble que si es tracta de la cadena senzilla, ja que en aquesta última els dobles enllaços de les bases nitrogenades, que són les que capten l'energia, estan totalment exposats a la font emissora d'energia.\nEls nucleòtids s'uniran amb els seus complementaris sota condicions normals:\n\nA = T; A = U; C ≡ G; G ≡ C; T = A o U = AAixí que dues cadenes perfectament complementàries s'uniran l'una a l'altra ràpidament. Per contra, a causa de les diferents geometries dels nucleòtids, una simple variació de les parelles anteriors porta a inconsistències entre les cadenes i dificultarà la unió.\nEl procés d'hibridació es pot revertir simplement escalfant la solució que conté a la molècula. El percentatge de GC dins de la cadena condiciona la temperatura d'alineament i de desnaturalització, ja que G s'uneix a C mitjançant tres ponts d'hidrogen i A s'uneix a U o T mitjançant dos ponts d'hidrogen, per tant, i atès que es requereix més energia per trencar tres enllaços que per trencar dos, aquesta energia es tradueix en una major temperatura. El% GC no és igual per a totes les espècies, és més, el% GC és diferent fins i tot entre l'ADN nuclear i l'ADN mitocondrial, el que ens dona força joc en els protocols d'extracció d'ADN, segons que tipus anem a estudiar i això és important, entre altres motius perquè hi ha malalties genètiques degudes a mutacions en l'ADNmt.\nEn biologia molecular experimentalment es duen a terme dos tipus diferents d'hibridació: Tipus transferència Southern, per a unions ADN-ADN i tipus transferència Northern, per a unions ADN-ARN.\n\nProcediment experimentalL'hèlix de doble cadena (ADN) és separada mitjançant un procés físic (calor) o químic (amb una base forta, com la sosa càustica), això trenca els enllaços per pont d'hidrogen que mantenen units els dos filaments de l'ADN.\nLes dues filaments complementaris se separen, l'ADN es desnaturalitza.\nUna mostra de cadenes simples (o desnaturalitzades) es barreja amb una altra mostra de cadenes simples.\nLa mostra combinada es refreda lentament, les molècules senzilles es van aparellant per les zones complementàries (més estables termodinàmica ment) i es va formant una nova molècula hibridadaLa velocitat d'hibridació és un indicatiu de la similitud genètica entre les dues mostres, el percentatge de similitud genòmica i la velocitat d'hibridació és directament proporcional.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La hidrotimetria és una tècnica analítica dissenyada per a la determinació de la duresa de l'aigua a partir de la capacitat per precipitar sabons.L'etimologia prové dels mots grecs Yδωρ, hidro, aigua; τιμἠ, valor; i μετρία, metria, mesura. És a dir, mesura del valor de l'aigua.Aquesta tècnica fou inventada pels químics francesos Antoine François Boutron-Charlard (1796-1879) i Félix Boudet (1806-1878), membres del Consell de Salubritat de París, el 1856. A partir d'uns estudis del químic escocès Thomas Clark (1801-1867), de la Universitat d'Aberdeen, del 1841. Actualment no s'empra als laboratoris, ja que ha estat desplaçada per les valoracions complexomètriques. Tanmateix és un mètode ràpid que no requereix instrumental delicat i s'empra per a determinacions de la duresa de l'aigua in situ quan no es requereix una precisió elevada.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La immunohistoquímica (IHQ) és un conjunt de tècniques d'histoquímica que permet reconèixer i/o diferènciar diferents trets o signes cel·lulars, mitjançant la unió antigen-anticòs. La part d'un antigen que interactua amb un anticòs rep el nom d'epítop. Un antigen pot tenir diversos epítops, cadascú dels quals és identificat per un anticòs específic. IHQ pren el seu nom de la construcció llatina \"in\" (a l'interior) + el verb \"munire\" (reforçar, fortificar), la qual fa referència als anticossos usats en el procediment, de la paraula grega \"ἱιστός/histós\" que significa teixit i de la paraula del mateix origen \"χημεία/khemeia\" (mescla de líquids). La tinció immunohistoquímica es fa servir en el diagnòstic de cèl·lules anormals com les que es troben en els tumors cancerosos, entre altres patologies. Determinats marcadors moleculars són característics de neoproliferacions i/o mort cel·lular (apoptosi) i altres es fan servir per localitzar i estudiar els diferents patrons d'expressió proteínica als teixits normals.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'índex de peròxids (en anglès: peroxide value) d'un oli o un greix és una mesura molt usada del grau d'enranciment que hi ha hagut a conseqüència de l'emmagatzemament d'un lípid.\nEls dobles enllaços que es troben als greixos juguen un important paper en l'autooxidació. Els olis amb un alt grau de greix insaturat són més susceptibles per l'autooxidació. El millor test per determinar l'autooxidació és mitjançant l'índex de peròxids. Els peròxids són productes intermedis en la reacció d'autooxidació.\nL'índex de peròxid es defineix com la quantitat de peròxid d'oxigen per un quilo de greix o oli. Tradicionalment s'ha expressat en forma de mil·liequivalents però en el sistema internacional SI és més adequat els mil·limols (Nota 1 mil·limol = 2 mil·liequivalents). Mil·liequivalent s'abreuja com mequiv o fins i tot com meq\nL'índex de peròxid es determina mesurant la quantitat de iode que es forma per reacció dels peròxids en el greix o l'oli) amb l'ió iodur.\n2 I- + H2O + ROOH → ROH + 20H- + I2La base química produïda en aquesta reacció és absorbida per l'excés d'àcid acètic present. El iode alliberat és determinat amb tiosulfat de sodi.\n2S2O32- + I2 → S4O62- + 2 I-L'indicador que es fa servir és l'amilosa.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "L'interferometria a doble polarització (DPI, Dual polarization interferometry) és una tècnica analítica que pot sondejar els estrats a escala molecular adsorbits en la superfície d'una guia d'ona usant l'ona evanescent d'un feix de làser confinat en la guia d'ona. Generalment es fa servir per mesurar lel canvi en la conformació dels pèptids i les proteïnes o per conèixer el funcionament d'altres biomolècules referit com relació de l'activitat conformacional (en anglès:conformation activity relationship).\nLa DPI focalitza la llum làser en dues guies d'ona: una dita detectora ( sensing) i una altra per crear un feix de referència. Es forma una interferència física combinant la llum que passa per les dues guies d'ona. La tècnica de la DPI fa rotar la polarització del làser per excitar les dues modalitats de polarització de les guies d'ona. Les mesures de l'interferograma per les dues polaritzacions permet calcular l'índex de refracció i l'espessor de l'estrat absorbit. La DPI generalment s'usa per caracteritzar les interaccions bioquímiques quantificant al mateix temps cada canvi conformacional, com la mesurra de les taxes de reaccions, l'afinitat i la termodinàmica.\nLa tècnica és quantitativa i el temps real (10Hz) amb una resolució dimensional de 0,01 nm.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La immunoperoxidasa indirecta en monocapa (IPMA, provinent de l'acrònim en anglès indirect immunoperoxidase monolayer assay) és una tècnica de laboratori basada en la inoculació d'un sèrum problema sobre cèl·lules infectades per patògens intracel·lulars, ja siguin bacteris (com Lawsonia intracellularis) o virus.\nPermet detectar si el sèrum problema que es vol analitzar conté anticossos específics contra els antígens del cultiu de cèl·lules infectades. D'aquesta manera, si el resultat és positiu, es pot determinar que l'individu al qual se li ha extret la mostra de sèrum ha patit o pateix la infecció causada pel patogen inoculat en el cultiu cel·lular. És molt sensible i permet obtenir resultats en aproximadament dos dies.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El knock-in (en català significa clavar), en la biologia molecular, és un sistema d'enginyeria genètica de clonació que és una variant de l'anomenat knock-out.\nEl sistema Knock-in implica la introducció d'un cDNA en un locus particular del cromosoma de l'organisme. Normalment es fa utilitzant un ratolí de laboratori. Per tant un ratolí knock-in és aquell al qual se li ha substituït una seqüència gènica per una altra diferent o modificada.\nLa diferència entre la tecnologia knock-in i la tecnologia transgènica és que la del knock-in implica un gen inserit en un locus específic i que és una inserció amb una diana objectiu.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La limfoproliferació és la formació ràpida de limfòcits davant d'un estímul concret. Aquest terme també fa referència a la tècnica que permet avaluar la funcionalitat dels limfòcits, ja que mesura la capacitat que tenen de multiplicar-se davant d'un estímul proliferatiu. Els objectius que persegueix aquesta tècnica són: mesurar l'estat global de la resposta cel·lular d'un animal i diagnosticar si un animal ha estat prèviament exposat a un microorganisme intracel·lular, ja sigui per vacunació o per infecció natural.\nEl creixement d'aquestes cèl·lules pot ser inespecífic si s'usen mitògens inespecífics, o bé, específica si s'utilitzen antígens concrets.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La fluïdització és un procés pel qual un corrent ascendent de fluid (líquid, gas o ambdós) s'utilitza per suspendre partícules sòlides. Des d'un punt de vista macroscòpic, la fase sòlida (o fase dispersa) es comporta com un fluid, d'aquí l'origen del terme «fluïdització». El conjunt de partícules fluïditzades es denomina també llit fluïditzat.\nEn un llit de partícules amb flux ascendent, la circulació d'un gas o un líquid a baixa velocitat no produeix moviment de les partícules. El fluid circula pels buits del llit perdent pressió. Aquesta caiguda de pressió en un llit estacionari de sòlids ve donada per l'equació d'Ergun. Si s'augmenta progressivament la velocitat del fluid, augmenta la caiguda de pressió i la fricció sobre les partícules individuals. S'aconsegueix un punt en el qual les partícules no romanen per més temps estacionàries, sinó que comencen a moure's i queden suspeses en el fluid, és a dir, \"fluïditzen\" per l'acció del líquid o el gas. Els llits fluïditzats tenen varietat d'aplicacions, entre les quals es poden esmentar:\n\nClassificació mecànica de partícules segons la seva grandària, forma o densitat.\nRentat o lixiviació de partícules sòlides.\nCristal·lització.\nAdsorció i intercanvi iònic.\nIntercanviat de calor en llit fluïditzat.\nReaccions catalítiques heterogènies (incloent la descomposició catalítica del petroli).\nCombustió de carbó en llit fluïditzat.\nGasificació de carbó en llit fluïditzat.\nBioreactors de llit fluïditzat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un marcador químic (en anglès: chemical marker), és una substància que dins una anàlisi química permet identificar els components de la mostra. Per exemple els marcadors químics són una eina molt útil per mantenir el control de qualitat en l'extracció dels olis essencials usats en aplicacions mèdiques i també per a la identificació dels espècimens de plantes per part dels taxonomistes.Generalment el terme marcador químic s'aplica principalment a qualsevol indicador de pH.\nIntroduir marcadors químics té moltes utilitats, per exemple amb el marcador OTC (oxitetraciclina) és possible identificar en una població els peixos que provenen d'ous introduïts artificialment dels que es reprodueixen de manera natural. En el cas de l'energia nuclear un marcador químic pot tenir propietats específiques, com una gran captura de neutrons, que permet que sigui detectat per sensors. En l'energia nuclear alguns marcadors estan dissenyats per a ser solubles en només una fase fluida i poder ser usats per produir una fase de velocitat de registre. Aquest terme es refereix als marcadors no radioactius, en contrast amb els marcadors radioactius més tradicionals, o traçadors (en anglès:tracers).En sentit ampli tant els biomarcadors com el marcadors genètics es consideren també marcadors químics.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El Marcatge per afinitat amb codificació isotòpica és un mètode de quantificació proteòmica basat en la utilització de sondes químiques conegudes com a ICAT. Aquestes sondes consisteixen en 3 parts funcionals principals: un grup reactiu capaç de marcar específicament la cadena lateral de determinats aminoàcids (p. e. s'utilitzen grups reactius de tipus iodoacetamida per al marcatge dels residus de cisteïna), una regió espaiadora amb codificació isotòpica, i una etiqueta de revelat (p. e. biotina) per a l'aïllament per afinitat de les proteïnes o els pèptids marcats. Per a la comparació quantitativa de dos proteomes, la primera mostra es marca amb una sonda amb isòtops lleugers (p. e. ¹H), mentre que per al marcatge de la segona mostra s'utilitza una sonda equivalent però amb isòtops pesats (p. e. ²H). La presència d'aquests isòtops provoca una diferència de massa en les sondes utilitzades que posteriorment permet distingir els pèptids provinents d'una i altra mostra. Per minimitzar els errors quantitatius, ambdues mostres, un cop marcades, es combinen, es digereixen amb una proteasa (p. e. tripsina) i se sotmeten a una cromatografia d'afinitat per aïllar els pèptids marcats amb les sondes pertinents. Finalment, els pèptids s'analitzen per cromatografia líquida acoblada a espectrometria de masses (LC-MS) i s'utilitza la relació entre les intensitats del senyal de cada parella de pèptids per a la quantificació relativa de les proteïnes presents en les dues mostres d'interès.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El medi Murashige i Skoog (medi MS o MS0 (MS-zero)) és un medi de creixement utilitzat en els laboratoris de cultiu cel·lular de plantes. Va ser inventat pels investigadors Toshio Murashige i Folke K. Skoog al 1962 durant la recerca de Murashige de trobar un nou regulador de creixement en plantes. Un número darrere de les lletres MS sol indicar la concentració de glucosa al medi. Per exemple, MS0 no conté glucosa, i MS20 conté 20 g/l de glucosa. Juntament amb les seues modificacions, és generalment el medi més utilitzat dins els experiments de cultiu tissular de plantes als laboratoris.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En biologia, el mètode de l'ADN ramificat (o assaig bDNA pel terme anglès branched DNA) és una prova que cerca cadenes específiques d'àcids nucleics, utilitzada típicament per detectar retrovirus com el VIH. Tanmateix, aquest assaig es pot utilitzar per detectar i quantificar altres tipus d'ARN o ADN objectiu. En l'assaig, es mescla ADN ramificat amb la mostra que cal analitzar. La detecció es fa per un mètode no radioactiu i no és necessària una preamplificació de l'àcid nucleic perquè sigui detectat. L'assaig es basa completament en la hibridització com a principi. S'utilitzen enzims per indicar el grau d'hibridització però no per manipular els àcids nucleics. Així doncs, es poden detectar i quantificar quantitats petites d'un àcid nucleic sense que calgui una transcripció inversa (en el cas de l'ARN) i/o una PCR. L'assaig es pot dur a terme com un \"assaig d'alta capacitat\" que difereix del Northern blotting quantitatiu o de l'assaig de protecció de l'ARNasa, que requereixen molt de treball i per tant són difícils d'efectuar sobre un nombre gran de mostres. L'altra principal tècnica d'alta capacitat utilitzada en la quantificació de molècules d'ARN específiques és la PCR quantitativa després de la transcripció inversa de l'ARN en ADNc.\nEs fan servir diverses molècules curtes d'ADN monocatenari diferents (oligonucleòtids) en un mètode de l'ADN ramificat. Els oligonucleòtids de captura i captura-extensors s'uneixen a l'àcid nucleic diana i l'immobilitzen sobre un suport sòlid. Aleshores, l'oligonucleòtid marcador i l'ADN ramificat detecten l'àcid nucleic diana immobilitzat. La immobilització de la diana sobre un suport sòlid fa més fàcil un rentat intensiu, cosa que redueix els falsos positius. Després de la unió de la diana amb el suport sòlid, se la pot detectar per l'ADN ramificat que està aparellat amb un enzim (com la fosfatasa alcalina). L'ADN ramificat s'uneix a l'àcid nucleic mostra per hibridització específica en àrees que no estan ocupades per híbrids de captura. La ramificació de l'ADN permet una decoració molt densa de l'ADN amb l'enzim, cosa que és important per l'alta sensibilitat de l'assaig. L'enzim catalitza una reacció d'un substrat que genera llum (detectable amb un luminòmetre). La quantitat de llum emesa augmenta amb la quantitat d'àcid nucleic específic present a la mostra. El disseny de l'ADN ramificat i la manera en què s'hibriditza amb l'àcid nucleic a investigar difereix entre diferents generacions de l'assaig de bDNA. Tot i que el material inicial no és preamplificat, l'assaig és extraordinàriament sensible. Els assajos bDNA més recents poden detectar menys de 100 còpies d'ARN del VIH per mL de sang.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La micronització és el procés de reduir el diàmetre mitjà de partícules de material sòlid. Normalment el terme de micronització es fa servir quan les partícules que es produeixen són de diàmetre de pocs micròmetres. Tanmateix les aplicacions modernes (usualment en la indústria farmacèutica) requereixen diàmetres mitjans de les partícules dins l'escala del nanòmetre.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Nasba (amplificació basada en seqüències d'àcids nucleics), és un mètode d'amplificació de fragments de material genètic. Va ser desenvolupat per J. Compton el 1991, qui ho va definir com \"una tecnologia de primer dependent que es pot utilitzar per a l'amplificació contínua d'àcids nucleics en una mescla única, a una temperatura única \".\nImmediatament després de la seva invenció, el NASBA es va utilitzar per al diagnòstic ràpid i la quantificació del VIH-1 en el plasma de pacients.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La nefelometria és una tècnica analítica que es basa en la dispersió de la radiació de la llum que travessa les partícules de la matèria. Quan la llum travessa un medi transparent en la qual existeix una suspensió de partícules sòlides, es dispersa en totes les direccions i com a conseqüència s'observa tèbia. La dispersió no suposa la pèrdua neta de potència radiant, només és afectada la direcció de la propagació, perquè la intensitat de la radicació és la mateixa en qualsevol angle. La intensitat depèn de: el nombre de partícules suspeses, la seva mida, la seva forma, els índexs refractius de la partícula i del medi dispersant i de la longitud d'ona de la radiació dispersa. La relació entre variables és més factible en un tractament teòric, però a causa de la seva complexitat rares vegades s'aplica en problemes analítics específics. El procediment generalment és empíric i només es consideren 3 factors:\n\nLa concentració: Amb major concentració de partícules major serà la dispersió de la llum.\nLa mida de les partícules: Factors com el ph, la velocitat o l'ordre de la mescla, concentració dels reactius, duració de l'estat de repòs i la força iònica.\nLongitud d'ona: Generalment les mostres s'il·luminen amb la llum blanca, però si està acolorida, s'han d'escollir una porció de l'espectre electromagnètic en la que l'absorció del medi es redueix a la meitat.En les mostres s'agregen agents tensioactius (com la gelatina), per prevenir la coagulació del col·loide. Només s'obtenen dades fiables si es controlen escrupolosament les variables que afecten la mida de les partícules.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un orbitrap és un tipus d'espectròmetre de massa inventat per Aleksandr Makàrov. Consisteix en un elèctrode exterior amb forma de barril i un elèctrode interior coaxial amb forma de fus que forma un camp electroestàtic amb distribució potencial quadro-logarítmica.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La PCR quantitativa, qPCR, Q-PCR o PCR en temps real és una variant de la reacció en cadena de la polimerasa (PCR) que es fa servir per amplificar i quantificar en termes absoluts el producte de l'amplificació, l'àcid desoxiribonucleic (ADN). Igual que en la PCR convencional, s'empra un motlle d'ADN, almenys un parell d'encebadors específics, dNTP, un amortidor de reacció adequat i una polimerasa d'ADN termoestable. S'afegeix a aquesta barreja una substància marcada amb un fluoròfor que, en un termociclador dotat de sensors per mesurar fluorescència, després de ser excitat a la longitud d'ona apropiada, permeti mesurar la taxa de generació d'un o més productes específics. Aquest mesurament es fa després de cada cicle d'amplificació, motiu pel qual també se la denomina PCR en temps real. En molts casos el motlle emprat per la PCR quantitativa no és ADN des del principi, sinó que pot ser ADN complementari (ADNc) monocatenari, obtingut per retrotranscripció de l'àcid ribonucleic (ARN); en aquest cas, s'utilitzen les denominacions RT-PCR quantitativa, RT-PCR en temps real o RT-Q-PCR. No s'ha de confondre amb la tècnica de la PCR amb transcripció inversa en què hi ha un pas de retrotranscripció d'ARN a ADN que no quantifica necessàriament el producte en temps real.Juntament amb els xips d'ADN, la PCR quantitativa és la metodologia més moderna per estudiar l'expressió gènica, tot i que altres mètodes tradicionals com el Northern blot també permeten observar-la amb una menor precisió. La variabilitat introduïda a la quantificació, que comporta un marge d'error en l'estimació, deriva de la integritat de l'ADN, l'eficiència enzimàtica i molts altres factors, per la qual cosa s'han desenvolupat nombrosos sistemes d'estandardització. N'hi ha que quantifiquen de manera absoluta l'expressió gènica, però és més habitual que estiguin enfocats a la quantificació relativa del gen d'estudi respecte a un altre, denominat \"normalitzador\", que és seleccionat per la seva expressió gairebé constant. Aquests gens solen rebre el nom de \"gens de manteniment\" perquè sovint estant implicats en funcions bàsiques per a la supervivència cel·lular, cosa que sol comportar una expressió constitutiva. Mesurant els gens d'interès a cada experiment i dividint el resultat per l'expressió del gen normalitzador seleccionat és possible comparar els gens objectiu, fins i tot sense conèixer-ne el nivell d'expressió en termes absoluts. Els gens normalitzadors més emprats són els que codifiquen proteïnes com la tubulina, la gliceraldehid-3-fosfat deshidrogenasa, l'albúmina, la ciclofilina o ARN ribosòmics.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La polarimetria és una tècnica analítica basada en la determinació de la rotació del pla de vibració de la llum polaritzada després d'haver travessat una dissolució el qual solut és una substància òpticament activa.\nEl valor de l'angle de rotació depèn de la natura de l'espècie òpticament activa, de la longitud d'ona de la llum emprada i de la longitud del camí que recorren els raigs dins de la dissolució. D'acord amb el sentit de la rotació, les substàncies són classificades en dextrogires, si l'angle gira cap a la dreta; i en levogires, si gira cap a l'esquerra. Els aparells emprats per a mesures polarimètriques s'anomenen polarímetres.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El polimorfisme de longitud dels fragments de restricció o RFLP (de l'anglès restriction fragment length polymorphism, en argot dels investigadors també abreviat \"ri-FLIP\") és, en biologia molecular, una tècnica d'anàlisi genètic. Es realitza per comparació de diferents mostres d'ADN. Normalment la tècnica RFLP permet detectar polimorfismes de substitució única, és a dir mutacions en un sol nucleòtid. No obstant cal disposar del coneixement suficient de la seqüència del fragment d'ADN o gen que s'està cercant i d'enzims de restricció capaços de reconèixer la seqüència concreta. Es fa servir a l'hora de detectar determinades mutacions lligades a malalties com en el cas de l'anèmia falciforme que fou l'origen de la tècnica. També és el fonament de les proves de paternitat. S'ha usat per a detectar mutacions silencioses aplicades a la genètica de poblacions per a detectar al·lels.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La prova de la duresa de la fusta de Janka (en anglès, Janka hardness test) mesura la resistència d'una mostra de fusta a fer-se bonys i desgastar-se. Mesura la força requerida per a incrustar-se en una bola d'acer d'11,28 mm (.444 in) de diàmetre. Aquest mètode deixa una indentació. Això permet determinar quines fustes són adequades per a usar-se per a fer parquets de terres.\nAls Estats Units les unitats que s'empren en aquest mètode són les pounds-force (lbf). A Suècia s'usa kilograms-força (kgf). De vegades els resultats es tracten com unitat, per exemple, \"660 Janka\".", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un prova de malalties víriques és l'ús d'una varietat de tècniques de prova per a una varietat de propòsits, incloent condicions de diagnòstic, l'avaluació de la immunitat i la comprensió de la prevalença de la malaltia. Els enfocaments primaris inclouen proves d'ADN/ARN, proves serològiques i proves d'antigen. S'empren per poder detectar, entre altres: SARS-CoV-2, SARS, H1N1, MERS coronavirus, Ebola…", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El radioimmunoassaig o RIA és una tècnica que mesura la presència d'un antigen amb una alta sensibilitat. Permet mesurar substàncies biològiques per a les quals existeixi un anticòs específic, fins i tot en concentracions molt petites.La seva finalitat és la determinació quantitativa in vitro de molècules que puguin ser considerades antígens o haptens en fluids i teixits biològics (pèptids, esteroides, prostaglandines, nucleòtids, etc.). El procés consisteix que la molècula que volem quantificar competeixi amb una altra que hem afegit a la mostra amb quantitat coneguda i marcada radioactivament (generalment amb iode 131 o 125) per unir-se a un anticòs específic (que també s'afegeix en quantitat coneguda). En la reacció antigen-anticòs, l'antigen marcat s'uneix a l'anticòs específic en funció de la quantitat d'antigen original, la qual s'avalua en una corba estàndard.\nAquesta tècnica presenta grans avantatges de sensibilitat, especificitat i precisió (arriba a mesurar antígens a concentracions de l'ordre de 10-8 a 10-4 mg/cm³). El RIA ha estat la primera tècnica d'immunoassaig desenvolupada per analitzar concentracions en nanomolar i picomolar d'hormones en els fluids biològics. En un primer moment es va usar per a mesurar la insulina del plasma humà. Tot i els avantatges anomenats anteriorment, aquesta tècnica és poc usada actualment, ja que és cara, perillosa i implica demanar gran quantitat de permisos en usar per a la detecció radioisòtops de baixa energia com el triti, iode 125 o el carboni 14.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La reacció en cadena de la polimerasa (coneguda com a PCR, les sigles angleses de polymerase chain reaction) és una tècnica de biologia molecular l'objectiu de la qual és obtenir un gran nombre de còpies d'un fragment d'ADN específic a partir d'una quantitat mínima. Avui en dia, la tecnologia és capaç de fer-ho a partir d'una sola còpia. El procés fou descobert el 1983 per Kary Banks Mullis, guardonat amb el Premi Nobel de Química.\nAquesta tècnica serveix per amplificar un fragment d'ADN. La seva utilitat rau en el fet que després de l'amplificació resulta molt més fàcil identificar amb una gran precisió els virus o organismes que causen les malalties. També serveix per identificar cadàvers i per la investigació científica sobre l'ADN amplificat. Aquests usos derivats de l'amplificació l'han convertit en una tècnica molt estesa, amb el consegüent abaratiment de l'equip necessari per dur-la a terme.\nEn el camp d'aplicacions de la tècnica PCR es poden citar: clonació d'ADN aplicada a la seqüenciació d'ADN, clonació i manipulació de gens, mutagènesi gènica; construcció de basats en l'ADN filogènies o anàlisi funcional de gens; diagnòstic i seguiment de malalties hereditàries; amplificació de mostres escasses d'ADN; anàlisi d'empremtes genètiques per al perfilatge d'ADN (per exemple, en ciències forenses i proves de parentalitat); i detecció de patògens en proves d'àcid nucleic per al diagnòstic de malalties infeccioses.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La reacció en cadena de la polimerasa amb transcriptasa inversa (RT-PCR) és una tècnica de laboratori que combina la transcripció inversa de l'ARN a l'ADN (en aquest context anomenat ADN complementari o ADNc) i l'amplificació de dianes específiques d'ADN mitjançant la reacció en cadena de la polimerasa (PCR). S'utilitza principalment per mesurar la quantitat d'un ARN específic. Això s'aconsegueix controlant la reacció d'amplificació mitjançant la fluorescència, una tècnica anomenada PCR en temps real o PCR quantitativa (qPCR). RT-PCR combinada i qPCR combinats s'utilitzen rutinàriament per a l'anàlisi de l'expressió gènica i la quantificació de l'ARN viral en investigació i entorns clínics.\nL'estreta associació entre RT-PCR i qPCR ha portat a l'ús metonímic del terme qPCR per significar RT-PCR. Aquest ús pot ser confús, com RT-PCR es pot utilitzar sense qPCR, per exemple per habilitar la clonació molecular, la seqüenciació o la simple detecció de l'ARN. Per contra, qPCR es pot utilitzar sense RT-PCR, per exemple per quantificar el número de còpia d'una peça específica d'ADN.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La recristal·lització és un mètode instrumental molt utilitzat en els laboratoris per dur a terme de la purificació de substàncies sòlides que contenen petites quantitats d'impureses. Aquesta tècnica es basa en el fet que la majoria dels compostos incrementen la seva solubilitat amb la temperatura, de manera que la mostra a recristal·litzar es dissol en un o més dissolvents a la seva temperatura d'ebullició i ,després d'una sèrie d'operacions senzilles, es deixa refredar lentament. D'aquesta manera es generarà una dissolució del compost sobresaturada que afavorirà la formació de cristalls, el creixement i formació dels quals en una red ordenada afavorirà la incorporació de molècules del compost excolent de la xarxa formada les molècules de les impureses, obtenint finalment un sòlid ric en el compost que es vol purificar.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El salt cromosòmic en biotecnologia és un mètode de clonatge, quan aquest és difícil de realitzar amb altres mètodes com el de chromosome walking. El salt cromosòmic es pot fer servir per aïllar clons a la distància que es desitgi (dins del rang de 100 - 300 kb) del cromosoma inicial. És un sistema útil per buscar un gen en particular. En el salts cromosòmics, l'ADN que interessa s'identifica, es talla en fragments amb un enzim de restricció i es circularitza (l'inici i el final de cada fragment s'uneixen per a fer un bucle circular).", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La seqüenciació d'ADN és cadascun dels mètodes de laboratori que tenen per objectiu determinar l'ordre dels nucleòtids adenina, guanina, citosina, i timina en un fragment d'ADN. El coneixement de les seqüències d'ADN ha esdevingut indispensable per a la recerca biològica bàsica, per a altres branques de recerca que utilitzen la seqüenciació d'ADN, i per a nombrosos camps aplicats com el diagnòstic, la biotecnològica, la biologia forense i la sistemàtica biològica. L'arribada de la seqüenciació d'ADN ha accelerat significativament la recerca biològica. La rapidesa de la seqüenciació assolida amb la tecnologia de seqüenciació d'ADN moderna ha sigut fonamental per a la seqüenciació del genoma humà, en el Projecte Genoma Humà. Projectes relacionats, sovint col·laboracions científiques entre els continents, han generat seqüències d'ADN completes de molts genomes animals, de plantes, i de microbis.\nLes primeres seqüències d'ADN van ser obtingudes a principis de la dècada del 1970 per investigadors acadèmics utilitzant mètodes laboriosos basats en cromatografies bidimensionals. Gràcies al desenvolupament de mètodes de seqüenciació basats en la cianina, la seqüenciació d'ADN va esdevenir més senzilla i ordres de magnitud més ràpida.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "En física atòmica les sèries de Balmer o línies de Balmer és la designació d'un conjunt de sis sèries anomenades de manera diferent que descriuen les emissions de línies espectrals de l'àtom d'hidrogen. Les línies de Balmer es calculen usant la fórmula de Balmer, una equació empírica descoberta per Johann Balmer el 1885.\nL'espectre visible de la llum d'hidrogen mostra quatre longituds d'ona, 410 nm, 434 nm, 486 nm, and 656 nm, que reflecteix les emissions de fotons per electrons en estats excitats en transició al nivell quàntic descrit pel nombre quàntic principal n iguala 2. Hi ha també un nombre de línies de Balmer ultraviolades amb longitud d'ona més curtes de 400 nm.\n\nLes sèries de Balmer es caracteritzen per la transició d'electrons de n ≥ 3 a n = 2, on n es refereix al nombre quàntic principal de l'electró. Les transicions s'anomenen seqüencialment amb les lletres gregues : n = 3 a n = 2 s'anomena H-α, 4 a 2 és H-β, 5 a 2 és H-γ, i 6 a 2 és H-δ. Ja que les primeres línies espectrals associades a aquestes sèries es localitzen en la part visible de l'espectre electromagnètic, aquestes línies se les ha anomenat històricament \"H-alpha\", \"H-beta\", \"H-gamma\" i així successivament, on H és l'hidrogen element.\n\nEncara que les emissions atòmiques es coneixien abans de 1885, els científics no disposaven de cap eina prou acurada per a predir on podien aparèixer les línies espectrals. La fórmula de Balmer prediu les quatre línies visibles d'absorció/emissió de l'hidrogen amb força precisió. L'equació de Balmer inspirà la fórmula de Rydberg com a generalització, permeten així als físics trobar les sèries de lyman, sèries de Paschen, i sèries de Brackett que predigueren altres línies d'absorció/emissió d'hidrogen trobades fora de l'espectre visible.\nLa coneguda línia espectral vermella H-alfa de l'hidrogen gas, que és la transició de la capa n = 3 a la capa de la sèrie de Balmer n = 2, és un dels colors més destacats de l'univers. Contribueix una línia vermella brillant a l'espectre de nebulosa d'emissió o ionització, com la nebulosa d'Orió, les quals són sovint regions H II que es troben en regions de formació estel·lar. En fotografies en color real, aquestes nebuloses presenten un color rosa distintiu fruit de la combinació de les línies visibles de Balmer que emet l'hidrogen.\nPosteriorment, es descobrí que quan les línies espectrals de l'espectre de l'hidrogen s'examinen a molt alta resolució, es troba que són doblets estretament espaiats. Aquesta separació s'anomena estructura fina. També s'ha trobat que els electrons excitats poden saltar a les sèries de Balmer \nn=2 des d'orbitals on n és més gran que 6, emetent ombres violades.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La seroneutralització és una tècnica serològica basada en la capacitat de desactivar l'activitat biològica d'agents antigènics per part d'un sèrum que conté anticossos específics per a aquest antigen, que pot ser una toxina, un virus, etc. tot i que, en teoria, es pot fer servir qualsevol antigen que provoqui algun tipus d'efecte citopàtic. Actualment, la seroneutralització s'està duent a terme sobretot amb virus i en menor grau amb toxines.\nAltres tècniques serològiques i antigèniques permeten valorar la capacitat que té un sèrum per reconèixer un antigen en concret, en canvi, la seroneutralització es pot fer servir per quantificar la seva capacitat per neutralitzar un antigen, és a dir, valora l'efectivitat biològica dels anticossos en comptes de la seva quantitat. El gran avantatge d'aquesta tècnica és la seva alta especificitat i sensibilitat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La síntesi total en química orgànica és, en principi, la síntesi química completa de molècules orgàniques complexes a partir de les seves peces més petites, normalment sense l'ajut de processos biològics. En la pràctica, aquestes peces més petites estan disponibles comercialment en quantitats en brut o en semibrut, i sovint són precursors petroquímics. De vegades productes naturals en brut (per exemple sucres) es fan servir com material de partida. Les molècules objectiu poden ser productes naturals (biomolècules) o compostos orgànics.\nEl seu concepte oposat és la semisíntesi", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El test d'Ames és un assaig biològic per avaluar el potencial mutagènic de compostos químics. Ja que el càncer està vinculat sovint amb el dany de l'ADN, la prova també serveix com un assaig ràpid per estimar el potencial cancerigen d'un compost, ja que les proves estàndard per a la carcinogenicitat fetes sobre rosegadors prenen anys per completar-se i són cares de realitzar. El procediment es descriu en una sèrie de documents de principis de 1970, escrits per Bruce Ames i el seu grup a la Universitat de Califòrnia, Berkeley", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Per test d'àcid nucleic (NAT) és una tècnica que s'utilitza per detectar una seqüència àcid nucleic particular i, per tant, normalment per detectar i identificar una determinada espècie o subespècie d'organisme, sovint un virus o bacteris que actua com a patogen a sang, teixit, orina, etc. Els NAT difereixen altres proves en què detecten materials genètics (ARN o ADN) en lloc de antigen o anticossos. La detecció de materials genètics permet un diagnòstic precoç d'una malaltia perquè la detecció d'antígens i / o anticossos requereix temps perquè comencin a aparèixer al torrent sanguini. Com que la quantitat d'un determinat material genètic sol ser molt petita, molts NAT inclouen un pas que amplifica el material genètic, és a dir, en fa moltes còpies. Aquests NAT s'anomenen proves d'amplificació d'àcid nucleic ( 'NAATs' '). Hi ha diverses formes d'amplificació, incloent reacció en cadena de la polimerasa (PCR), assaig de desplaçament de cadena (SDA) o assaig mediat per transcripció (TMA).\nAquestes tècniques tenen diversos usos:\n\nDetecció de la possible presència de virus, com el VIH, el VHB, el VHC a la sang\nTest d'ADN, a les investigacions de la Policia Científica, amb què es compara l'ADN trobat al lloc d'un delicte amb el del presumpte delinqüent.La reacció en cadena de la polimerasa pertany a aquest conjunt de tècniques.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Una tira reactiva d'orina és un instrument de diagnòstic bàsic que té per finalitat detectar durant un examen rutinari d'orina alguns dels canvis patològics que poden aparèixer en l'orina d'un pacient.\nLes tires reactives utilitzades en l'actualitat proporcionen un mitjà ràpid i simple per dur a terme l'anàlisi química de l'orina, molt important des del punt de vista mèdic. Aquesta anàlisi abasta el pH, la presència de proteïnes, glucosa, cetona, hemoglobina, bilirubina, urobilinogen, nitrits, leucòcits i la densitat de l'orina. D'altra banda, les tires reactives també poden servir per reafirmar la sospita d'infeccions per part de diferents agents patògens.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La turbidimetria és una tècnica de química analítica quantitativa basada en la dispersió de la radiació per les partícules de la matèria. Així, quan hom fa passar un feix de raigs lluminosos a través d'una suspensió, l'energia radiant incident es dispersa en totes direccions, la qual cosa dona un aspecte tèrbol a la mescla. L'anàlisi turbidimètrica consisteix en la mesura de la intensitat de la llum tramesa, que ha disminuït respecte a la llum d'entrada a conseqüència de la dispersió, en funció de la concentració de la fase dispersa, que hom duu a terme fent ús d'un turbidímetre.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Un títol d’anticossos és una mesura de la quantitat d’anticossos produïts per un organisme que reconeix un determinat epítop, expressat com l’invers de la dilució més gran (en una dilució en sèrie) que sempre dona un resultat positiu. ELISA és un mitjà comú per determinar els títols d’anticossos.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Ultracentrífuga és una centrífuga optimitzada per fer rodar un rotor a molt altes velocitats, capaces de generar acceleració tan alta com 2.000,000 g (aproximadament 19.600 km/s²). Hi ha dos tipus d'ultracentrífugues, la preparadora i l'analítica. Tots dos instruments troben un ús important en biologia molecular, bioquímica i ciència dels polímers.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Els vectors de clonació, en anglès: cloning vector, són un petit tros d'ADN agafat d'un virus o un plasmidi d'una cèl·lula o d'un organisme superior, que es poden mantenir de manera estable en un organisme, i dins del qual es pot inserir un fragment d'ADN forà amb intencions d'aconseguir clonació molecular. El vector per tant, conté característiques que permeten, per exemple, si es tracta el vector i l'ADN forà amb un enzim de restricció, enllaçar els fragments junts. Després que un fragment d'ADN hagi estat clonat dins un vector de clonació, pot ser posteriorment subclonat dins un altre vector dissenyat per a un ús més específic.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El Walking de cromosomes (en anglès: Primer walking) és un mètode de seqüenciar fragments d'ADN que facin entre 1,3 i 7 kilobases. Aquests fragments són massa llargs per a ser seqüenciats en una sola seqüència de lectura fent servir el mètode de terminació de cadena (chain termination method). Amb el mètode walking es divideixen la seqüència llarga en seqüències consecutives curtes. Aquest mètode es fa servir quan es coneix la seqüència però no es té un clon del gen. Per exemple, el gen d'una malaltia pot estar situat prop d'un marcador específic com un RFLP sobre la seqüència.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "El western blot (de vegades anomenat proteïna immunoblot ), o western blot, és una tècnica analítica àmpliament utilitzada en biologia molecular i immunogenètica per a detectar proteïnes específiques en una mostra d'homogeneïtzació o extracte de teixits.\nEn resum, la mostra experimenta una desnaturalització de proteïnes, seguida d'una electroforesi en gel. A sintètic o d'origen animal anticòs (conegut com el anticòs primari ) es cregui que reconeix i s'uneix a una proteïna diana específica. La membrana d'electroforesi es renta en una solució que conté l'anticòs primari, abans que es renti l'excés d'anticòs. S'afegeix un anticòs secundari que reconeix i s'uneix a l'anticòs primari. L'anticòs secundari es visualitza mitjançant diversos mètodes com la tinció, la immunofluorescència i la radioactivitat, cosa que permet la detecció indirecta de la proteïna diana específica.\nAltres tècniques relacionades inclouen l'anàlisi de transferència de punts, la transferència quantitativa de punts, la immunohistoquímica i la immunocitoquímica, on s'utilitzen anticossos per detectar proteïnes en teixits i cèl·lules mitjançant immunotinció i assaig d'immunosorbents lligats a enzims (ELISA).\nEl nom de western blot és un joc de paraules amb Southern blot, una tècnica per a la detecció d' ADN que porta el nom del seu inventor, el biòleg anglès Edwin Southern. De la mateixa manera, la detecció d'ARN es denomina Northern Blot. W. Neal Burnette va donar el terme \"western blot\" el 1981, encara que el propi mètode es va originar el 1979 al laboratori de Harry Towbin a l' Institut Friedrich Miescher de Basilea, Suïssa. Entre el 1979 i el 2019 \"s'ha esmentat als títols, resums i paraules clau de més de 400.000 publicacions llistades a PubMed \" i pot continuar sent la tècnica d'anàlisi de proteïnes més utilitzada.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La via daurada, en l'accés obert, és la via que utilitzen les revistes que proporcionen accés lliure, gratuït i permeten de reutilitzar i difondre sense restriccions els articles publicats. L'article i el seu contingut relacionat estan disponibles de forma gratuïta i sense restriccions d'accés al lloc web de la publicació des del primer moment. Sovint, per publicar documents en aquest tipus de revistes, a causa que no hi ha ingressos per les subscripcions, el més habitual és que els autors hagin de finançar les despeses de processament dels articles (Article Processing Charges – APC), que en molts casos estan en l'ordre dels milers d'euros, i fan valer els drets d'explotació dels documents a través de les llicències Creative Commons. Els exemples més coneguts són les publicacions de BioMed Central i Public Library of Science (PLoS). El principal mecanisme per localitzar aquestes revistes és el \"Directory of Open Access Journals (DOAJ)\", un directori gestionat per la comunitat té com a missió augmentar la visibilitat, l'accessibilitat, la reputació, l'ús i l'impacte de les revistes acadèmiques d'investigació d'accés obert, revisades per experts i de qualitat.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La via diamant, en accés obert, és aquella via d'accés a la literatura científica que proporciona accés obert, lliure i gratuït, als articles, i possibilitat de reutilització, a través de les llicències Creative Commons. Aquesta via no té cap cost per a les persones autores. La 'via diamant' intenta solucionar els inconvenients d'altres rutes d'accés, de manera que disposa de la capacitat de revisió per parells de les revistes de la 'via daurada', i també soluciona l'altre inconvenient de la 'via verda', que és que la institució ha de pagar per les tasques de revisió i gestió, ja que a la 'via diamant' aquesta tasca es realitza per voluntaris que treballen pel progrés de la ciència, el seu reconeixement acadèmic i social.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La via híbrida, en accés obert, és la via que ofereixen algunes revistes científiques als autors de les contribucions per tenir la possibilitat de publicar els seus articles en accés obert a través del pagament d'un APC (Article Processing Charges) o càrrec per processament dels articles que a vegades cobren les editorials d'aquestes revistes científiques per que els treballs que publiquen estiguin disponibles en accés obert. Una altra possibilitat és la de publicar l'article per la via tradicional (és a dir, sense cost per l'autor/a però cedint els drets d'explotació a l'editorial). Per aquest motiu, en aquestes revistes, podran trobar-se articles en accés obert al costat d'articles que no es poden consultar si no es paga la corresponent subscripció.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La via negra, en anglès black open access, en l'accés obert, es aquella via d'accés a la literatura científica que es refereix a la publicació il·legal d'articles amb tots els drets reservats a través de plataformes tipus Sci-Hub, ResearchGate, o Academia.edu, entre altres.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "La via verda, en l'accés obert, és la via a través de la qual l'autor diposita, o autoarxiva, en un repositori institucional (com pot ser per exemple, el DDD o Dipòsit Digital de Documents de la UAB, el RECERCAT o dipòsit cooperatiu de documents digitals que inclou la literatura de recerca de les universitats i dels centres d'investigació de Catalunya, o Digital.CSIC, el dipòsit institucional del Consell Superior d'Investigacions Científiques) o temàtic, les versions prèvies dels articles publicats a les revistes de subscripció. Aquestes versions prèvies poden ser: la 'versió enviada' (també coneguda com a submitted o preprint) o la 'versió acceptada prèvia a la maquetació de l'article' (accepted o postprint). Habitualment, la via verda implica algun tipus d'embargament, que pot anar dels 6 als 24 mesos, sobre les versions autoarxivades als repositoris. Aquesta modalitat implica que l’autor publica la seva recerca en una revista de subscripció sense haver de pagar cap tipus de cost. A canvi, la revista es queda els drets d'explotació del document i en restringeix l'accés a través de la subscripció.", "label": "Ciència" }, { "sentence": "Jean Földeák (Hitiaș, 9 de juny de 1903 – Munic, 5 de maig de 1993) va ser un lluitador alemany, que combinà la lluita grecoromana i la lluita lliure, que va competir durant les dècades de 1920 i 1930.\nEl 1932 va prendre part als Jocs Olímpics de Los Angeles, on va disputar dues proves del programa de lluita. Va guanyar la medalla de plata en la competició del pes mitjà de lluita grecoromana i disputà, sense sort, la prova del pes wèlter de lluita lliure.El 1931, 1933 i 1934 es proclamà Campió d'Europa del pes wèlter de lluita lliure. En retirar-se, el 1935, passà a exercir d'entrenador de lluita fins a 1966.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Frank Fredrickson (Winnipeg, 11 de juny de 1895 – Toronto, 28 de maig de 1979) va ser un jugador d'hoquei sobre gel canadenc que va competir a començaments del segle xx. La seva carrera esportiva quedà interrompuda pel servei militar durant la Primera Guerra Mundial i va acabar prematurament per culpa d'una lesió al genoll el 1931.L'ortografia islandesa del seu cognom és Friðriksson i l'ortografia anglesa alternativa Frederickson.Fredrickson va estudiar dret a la Universitat de Manitoba, on fou capità de l'equip d'hoquei sobre gel. Durant la Primera Guerra Mundial va fer de pilot al Royal Flying Corps, i en acabar fitxà pel Winnipeg Falcons, on exercí de capità. El 1920 va prendre part als Jocs Olímpics d'Anvers, on guanyà la medalla d'or en la competició d'hoquei sobre gel.Professionalment va jugar al Victoria Cougars de la Pacific Coast Hockey Association i als Boston Bruins, Pittsburgh Pirates i Detroit Falcons de la National Hockey League. Va formar part de l'equip del Victoria Cougars que guanyà la Stanley Cup el 1925. El 21 de desembre de 1928 va ser intercanviat dels Boston Bruins als Pittsburgh Pirates per Mickey MacKay. En retirar-se passà a exercir d'entrenador d'hoquei sobre gel i de lacrosse. Va entrenar als Pittsburgh Pirates durant la temporada 1929-1930, quan també va jugar 9 partits. Una lesió al genoll el 1931 posà punt final a la seva carrera com a jugador. Entre 1933 i 1935 va exercir d'entrenador de l'equip d'hoquei sobre gel de la Universitat de Princeton. El 1958 fou incorporat al Saló de la Fama d'hoquei.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Magnus Goodman (Winnipeg, 18 de març de 1898 – Florida, 17 de juliol de 1991) va ser un esportista canadenc, fill d'immigrants islandesos. Practicà l'hoquei sobre gel, la natació i el patinatge de velocitat sobre gel a començaments del segle xx.\nDe jove jugà al Winnipeg Falcons, i el 1920, un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, va prendre part als Jocs Olímpics d'Anvers, on guanyà la medalla d'or en la competició d'hoquei sobre gel. Aquell mateix es proclamà campió d'Amèrica del Nord de patinatge de velocitat sobre gel.El 1938 va fer d'entrenador dels Coral Gables Seminoles, amb seu a Miami, en un primer intent d'establir l'hoquei sobre gel als estats meridionals dels Estats Units. En morir, el 1991 amb 93 anys, era l'últim membre supervivent dels Winnipeg Falcons.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Zdeněk Groessl (Plzeň, 8 de setembre de 1941) fou un jugador de voleibol txec que va competir sota bandera txecoslovaca durant les dècades de 1960 i 1970.\nEl 1968 va prendre part als Jocs Olímpics de Ciutat de Mèxic, on guanyà la medalla de bronze en la competició de voleibol. Quatre anys més tard, als Jocs de Munic,fou sisè en la mateixa competició. En el seu palmarès també destaquen una medalla d'or al Campionat del Món de voleibol de 1966, i dues de plata (1967 i 1971) al Campionat d'Europa de voleibol. A nivell de clubs, amb el RH Praga, guanyà la lliga txecoslovaca de 1966 i 1972. Posteriorment va exercir d'entrenador en diversos equips txecs.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Duvall Hecht (Los Angeles, 23 d'abril de 1930 – Costa Mesa, 10 de febrer de 2022) fou un remer estatunidenc que va competir durant la dècada de 1950.\nEl 1952 va prendre part als Jocs Olímpics d'Estiu de Hèlsinki, on quedà eliminat en sèries de la prova del dos amb timoner del programa de rem. Quatre anys més tard, als Jocs de Melbourne, guanyà la medalla d'or en la prova del dos sense timoner fent parella amb James Fifer.El 1975 fundà Books on Tape, Inc, empresa que posteriorment vendria a Random House. Abans va obtenir un màster en periodisme per la Universitat de Stanford i va ser pilot al Cos de Marines dels Estats Units. Després d'aconseguir el màster passà a ensenyar anglès al Menlo College a Atherton, Califòrnia, on va crear el primer club de rem, del qual en fou entrenador. També fou entrenador de rem a la Universitat de Califòrnia, tan a Los Angeles com a Irvine, fins a la dècada de 1990.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Heikki Ikola (Jurva, 9 de setembre de 1947) és un biatleta finlandès, ja retirat, que va competir durant les dècades 1970 i 1980. És considerat el millot biatleta finlandès de la història.El 1972 va prendre part als Jocs Olímpics d'Hivern de Sapporo, on guanyà la medalla de plata en la cursa de relleus del programa de biatló. Formà equip amb Esko Saira, Juhani Suutarinen i Mauri Röppänen. Quatre anys més tard, als Jocs d'Innsbruck, va disputar dues proves del programa de biatló. Revalidà la medalla de plata en la cursa de relleus, aquesta vegada formant equip amb Henrik Flöjt, Esko Saira i Juhani Suutarinen i també guanyà la medalla de plata en els 20 quilòmetres. En aquests Jocs fou l'abanderat de la delegació finlandesa en la cerimònia de clausura dels Jocs. La tercera i darrera participació en uns Jocs fou el 1980, a Lake Placid, on fou divuitè en els 20 quilòmetres. Fou l'abanderat de la delegació finlandesa en la cerimònia inaugural dels Jocs. En el seu palmarès també destaquen quatre medalles d'or i tres medalles de plata al Campionat del món de biatló, entre el de 1974 i el de 1981.El 1975 i 1981 fou escollit atleta finlandès de l'any. Un cop retirat passà a exercir d'entrenador de l'equip olímpic finlandès de biatló i posteriorment fou comentarista a la TV.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Konrad Johannesson (Manitoba, 10 d'agost de 1896 – Winnipeg, 28 d'octubre de 1968) va ser un aviador i jugador d'hoquei sobre gel canadenc que va competir a començaments del segle xx.\nNascut a Glenboro, Manitoba, el 1897 la família es va traslladar a Winnipeg, on va estudiar a les escoles Somerset i Kelvin. Juntament amb altres jugadors d'ascendència islandesa va començar a jugar a jugador d'hoquei sobre gel amb els Winnipeg Falcons el 1913.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Zhang Jun (en xinès simplificat: 张军; en xinès tradicional: 張軍; en pinyin: Zhāng Jūn) (Suzhou, República Popular de la Xina 1977) és un jugador de bàdminton xinès, ja retirat, guanyador de dues medalles olímpiques d'or. Actualment exercerceis d'entrenador.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Nils Karlsson (Mora, 25 de juny de 1917 – Mora, 16 de juny de 2012), també conegut com a Mora-Nisse, fou un esquiador de fons suec que va competir durant les dècades de 1940 i 1950.\nEl 1948 va prendre part als Jocs Olímpics d'Hivern de Sankt Moritz, on disputà dues proves del programa d'esquí de fons. Guanyà la medalla d'or en la prova dels 50 quilòmetres, mentre en la dels 18 quilòmetres fou cinquè. Quatre anys més tard, als Jocs d'Oslo, va disputar novament les dues mateixes proves del programa d'esquí de fons. Fou cinquè en els 18 quilòmetres i sisè en els 50 quilòmetres.En el seu palmarès també destaca una medalla de bronze al Campionat del Món d'esquí nòrdic i trenta-set campionats nacionals, disset d'ells en categoria individual. També guanyà nou edicions de la Vasaloppet (1943, 1945, 1946, 1947, 1948, 1949, 1950, 1951 i 1953) i dues edicions de la cursa de 50 quilòmetres al Festival d'esquí de Holmenkollen (1947 i 1951). Durant la seva carrera va participar en 256 curses, situant-se en les sis primeres posicions en 246 d'elles. El 1944 va rebre la medalla d'or Svenska Dagbladet i el 1952 la medalla Holmenkollen.Un cop retirat passà a gestionar la Vasaloppet i entre 1954 i 1966 va entrenar l'equip nacional d'esquí de fons.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Sándor Ivády (Budapest, 1 de maig de 1903 – Viena, 21 de desembre de 1998) va ser un waterpolista hongarès que va competir durant les dècades de 1920 i 1930.\nEl 1924 va prendre part als Jocs Olímpics de París, on tot i que no jugà cap partit, fou cinquè en la competició de waterpolo. Quatre anys més tard, als Jocs d'Amsterdam, va guanyar la medalla de plata en la competició de waterpolo i el 1932, als Jocs de Los Angeles, guanyà la medalla d'or. En el seu palmarès també destaquen una lliga hongareses de waterpolo i dos campionats d'Europa (1931 i 1934). Una lesió a l'espatlla va posar punt final a la seva carrera esportiva. Entre 1937 i 1939 va entrenar l'equip nacional, amb qui va guanyar el campionat europeu de 1938.Ivády es va doctorar en ciències polítiques per la Universitat de Szeged. Entre 1933 i 1945 va treballar pel Ministeri d'Agricultura. Després de la Segona Guerra Mundial, va ser internat a Kistarcsa i Recsk i el 1956 s'exilià a Viena, on exercí d'entrenador.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Petr Kop (Praga, 15 de febrer de 1937 – Praga, 27 de gener de 2017) fou un jugador i posterior entrenador de voleibol txec que va competir sota bandera txecoslovaca durant la dècada de 1960.\nEl 1964 va prendre part als Jocs Olímpics de Tòquio, on guanyà la medalla de plata en la competició de voleibol. Quatre anys més tard, als Jocs de Ciutat de Mèxic, guanyà la medalla de bronze en la mateixa competició. En el seu palmarès també destaquen una medalla d'or (1966) i una de plata (1962) al Campionat del Món de voleibol, i una de plata (1967) al Campionat d'Europa. A nivell de clubs, amb el RH Praga, guanyà la lliga txecoslovaca de 1966 i 1972. Posteriorment va exercir d'entrenador en diversos equips txecs i belgues.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Jorma Kortelainen (Joensuu, 17 de desembre de 1932 – Jyväskylä, 27 de desembre de 2012) fou un esquiador de fons i remer finlandès que va competir durant les dècades de 1950 i 1960.\nEl 1956 va prendre part als Jocs Olímpics d'Hivern de Cortina d'Ampezzo, on guanyà la medalla de plata en la prova del 4x10 quilòmetres del programa d'esquí de fons. Va formar equip amb August Kiuru, Arvo Viitanen i Veikko Hakulinen. Quatre anys més tard va prendre part als Jocs Olímpics d'Estiu de Roma, on fou eliminat en sèries de la prova de scull individual del programa de rem. En el seu palmarès també destaquen cinc campionats nacionals d'esquí de fons i dotze campionats nacionals de rem.En retirar-se passà a exercir d'entrenador de rem.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Vic Lundquist (Ontàrio, 22 de març de 1908 – Winnipeg, 30 de novembre de 1983) va ser un jugador d'hoquei sobre gel canadenc que va competir durant les dècades de 1920 i 1930.\nAmb el Winnipeg Hockey Club guanyà l'Allan Cup de 1931. El 1932 va prendre part als Jocs Olímpics de Lake Placid, on guanyà la medalla d'or en la competició d'hoquei sobre gel.El 1936, als Jocs de Berlín, fou entrenador de la selecció sueca i posteriorment àrbitre. El 1997 fou inclòs a l'International Ice Hockey Federation Hall of Fame.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Richard McClure (Comox, 20 de gener de 1935) és un remer canandenc, ja retirat, que va competir durant la dècada de 1950.\nEl 1956 va prendre part als Jocs Olímpics d'Estiu de Melbourne, on guanyà la medalla de plata en la prova del vuit amb timoner del programa de rem. En el seu palmarès també destaca una medalla de plata als Jocs de l'Imperi Britànic de 1958.El 1959 es graduà en enginyeria mecànica per la Universitat de la Colúmbia Britànica. Posteriorment exercí d'entrenador de la selecció nacional de rem.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Lawrence West (valor desconegut, 1935) és un remer canandenc, ja retirat, que va competir durant les dècades de 1950 i 1960.\nEl 1956 va prendre part als Jocs Olímpics d'Estiu de Melbourne, on guanyà la medalla de plata en la prova del vuit amb timoner del programa de rem. En el seu palmarès també destaca una medalla d'or als Jocs de l'Imperi Britànic de 1954 i dos campionats nacionals. Una vegada retirat passà a exercir d'entrenador a la Universitat de Colúmbia Britànica.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Rolf Milser (Bernburg, 28 de juny de 1951) és un aixecador alemany que va competir sota bandera de la República Federal Alemanya durant les dècades de 1970 i 1980.\nEl 1972 va prendre part als Jocs Olímpics d'Estiu de Munic, on fou setè en la categoria del pes pesant lleuger del programa d'halterofília. Quatre anys més tard, als Jocs de Mont-real va disputar, sense sort per culpa d'unes rampes que l'impediren la normal execució dels aixecaments, la mateixa categoria. La tercera i darrera participació en uns Jocs va tenir lloc el 1984, a Los Angeles, on va guanyar la medalla d'or en la categoria del pes tres-quarts pesant del programa d'halterofília.En el seu palmarès també destaquen dues medalles d'or, dues de plata i una de bronze al Campionat del món d'halterofília i una d'or i dues de plata al Campionat d'Europa d'halterofília. Durant la seva carrera va establir dos rècords mundials. A nivell nacional va guanyar 12 títols de l'Alemanya Occidental consecutius entre 1972 i 1983 i va establir 115 rècords alemanys.Una vegada retirat va exercir d'entrenador nacional durant 12 anys i, després, durant cinc anys, va ser president de l'Associació d'entrenadors de l'Alemanya Occidental.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Pekka Niemi (Lohtaja, 14 de novembre de 1952) és un aixecador finlandès que va competir durant les dècades de 1970 i 1980.\nEl 1980 va prendre part als Jocs Olímpics d'Estiu de Moscou, on fou desè en la categoria del pes tres-quarts pesant del programa d'halterofília. Quatre anys més tard, als Jocs de Los Angeles, va guanyar la medalla de bronze en la mateixa categoria.En el seu palmarès també destaca una medalla de bronze al Campionat del món d'halterofília, el campionat nòrdic de 1977 i 1978 i 11 títols finlandesos entre 1977 i 1988. Una vegada retirat va treballar com a entrenador d'halterofília, sobretot a l'equip nacional finlandès entre el 1995 i el 2001. Des del 1985 és membre de la Comissió d'Atleta del Comitè Olímpic de Finlàndia.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Rex Norris (18 de juliol de 1899 – Ealing, 17 de setembre de 1980) va ser un jugador d'hoquei sobre herba indi que va competir durant la dècada de 1920. Era el pare de Richard Norris, medallista als Jocs de 1952.El 1928 va prendre part als Jocs Olímpics d'Amsterdam, on va guanyar la medalla d'or com a membre de l'equip indi en la competició d'hoquei sobre herba.En retirar-se com a jugador exercí d'entrenador de la selecció nacional neerlandesa (1954 a 1956), italiana i mexicana.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Walter Prager (Davos, 2 d'abril de 1910 – 28 de maig de 1984) va ser un esquiador alpí i entrenador suís. Com a esquiador va competir durant les dècades de 1920 i 1930.\nS'inicià com a guia de muntanya. El 1931 es proclamà el primer campió del món de descens de la història, en guanyar el Campionat del Món d'esquí alpí a Mürren. El 1933, a Innsbruck, repetí la victòria. Va guanyar l'Arlberg-Kandahar de 1930 i 1933. Posteriorment, entre 1936 i 1957 va exercir d'entrenador d'esquí als Estats Units, formant nombrosos esquiadors, una dotzena dels quals van arribar a disputar els Jocs Olímpics d'Hivern. També va dissenyar i supervisar diverses àrees d'esquí als Estats Units. El 1977 fou inclòs al U.S. National Ski Hall of Fame.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Baldur Preiml (Greifenburg, 8 de juliol de 1939) és un saltador d'esquí austríac, ja retirat, que destacà durant la dècada del 1960.\nEl 1964 va prendre part als Jocs Olímpics d'Hivern d'Innsbruck, on disputà dues proves del programa de salt amb esquís. En ambdues finalitzà més enllà de la desena posició. Quatre anys més tard, als Jocs de Grenoble, tornà a disputar dues proves del programa de salt amb esquís. En el salt curt guanyà la medalla de bronze, rere Jiří Raška i Reinhold Bachler, mentre en el salt llarg finalitzà en una posició molt endarrerida. Poc després es va retirar. Entre 1974 i 1980 fou l'entrenador principal de l'equip nacional austríac de salts d'esquí, anys en què Àustria passà a ser una potència mundial en les proves de salts.En el seu palmarès també destaca la una tercera posició al Torneig dels Quatre Trampolins de la temporada 1963-1964, edició on aconseguí la victòria al trampolí de Bischofshofen. També va guanyar una medalla d'or a les Universíades de 1964.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Donald Pretty (valor desconegut, 11 de juny de 1936) és un remer canandenc, ja retirat, que va competir durant les dècades de 1950 i 1960.\nEl 1956 va prendre part als Jocs Olímpics d'Estiu de Melbourne, on guanyà la medalla de plata en la prova del vuit amb timoner del programa de rem. Vuit anys més tard, als Jocs de Tòquio, fou novè en la mateixa prova. En el seu palmarès també destaca una medalla d'or als Jocs de l'Imperi Britànic de 1958 i un campionat nacional. Posteriorment fou entrenador de la selecció canadenca de rem.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Muniswamy Rajagopal (24 de març de 1926 – Bangalore, 3 de març de 2004) va ser un jugador d'hoquei sobre herba indi que va competir durant les dècades de 1940 i 1950.\nEl 1952 va prendre part als Jocs Olímpics de Hèlsinki, on guanyà la medalla d'or en la competició d'hoquei sobre herba. Un cop retirat passà a exercir d'entrenador durant molts anys.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Beattie Ramsay (Saskatchewan, 11 d'agost de 1895 – Regina, 30 de setembre de 1952) va ser un jugador d'hoquei sobre gel canadenc que va competir durant les dècades de 1910 i 1920. Durant la Primera Guerra Mundial va servir a la Royal Flying Corps a Itàlia.\nEl 1924 va prendre part als Jocs Olímpics de Chamonix, on guanyà la medalla d'or en la competició d'hoquei sobre gel. A nivell de clubs va jugar al Toronto Granites. Posteriorment exercí d'entrenador de diversos equips fins a retirar-se el 1936.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Martin Rettl (Innsbruck, 25 de novembre de 1973) és un esportista austríac, ja retirat, especialitzat en tobogan que va competir entre 1989 i 2006.El 2002 va prendre part als Jocs Olímpics d'Hivern que es van disputar a Salt Lake City, on guanyà la medalla de plata en la competició de tobogan. Quatre anys més tard, als Jocs de Torí, fou tretzè en la mateixa prova.En el seu palmarès també destaca una medalla d'or al Campionat del Món de bobsleigh i tobogan de 2001, disputat a Calgary. El millor resultat a la Copa del Món de tobogan el va obtenir en l'edició del 2001-2002, amb una tercera posició final. El 2005 guanyà una medalla de bronze a les Universíades d'hivern.Un cop retirat exercí d'entrenador.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Pavel Schenk (Borotín, 27 de juny de 1941) és un exjugador de voleibol txec que va competir sota bandera txecoslovaca durant les dècades de 1960 i 1970.\nEl 1964 va prendre part als Jocs Olímpics de Tòquio, on guanyà la medalla de plata en la competició de voleibol. Quatre anys més tard, als Jocs de Ciutat de Mèxic, guanyà la medalla de bronze en la mateixa competició. La tercera i darrera participació en uns Jocs fou el 1972, a Munic, on fou sisè en la competició de voleibol. En el seu palmarès també destaquen una medalla d'or (1966) i una de plata (1962) al Campionat del Món de voleibol, i dues de plata (1967 i 1971) al Campionat d'Europa. Posteriorment va exercir d'entrenador en diversos equips txecs i eslovacs.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Josef Smolka (Troubky, 22 de març de 1939 – 1 de juny de 2020) fou un jugador de voleibol txec que va competir sota bandera txecoslovaca durant les dècades de 1950 i 1960.\nEl 1968 va prendre part als Jocs Olímpics de Ciutat de Mèxic, on guanyà la medalla de bronze en la competició de voleibol. En el seu palmarès també destaquen una medalla d'or al Campionat del Món de voleibol de 1966, una medalla de bronze a la Copa del Món de voleibol de 1965 i una medalla de plata al Campionat d'Europa de voleibol de 1967. A nivell de clubs, amb el Dukly Kolín, guanyà la lliga txecoslovaca de 1960, 1961 i 1963. Un cop retirat, i fins a 1994, va exercir d'entrenador en diversos equips txecs, amb els quals guanyà cinc lligues nacionals.", "label": "Esport" }, { "sentence": "František Sokol (Tišnov, 5 de febrer de 1939 – Ostrava, 11 d'octubre de 2011) fou un jugador de voleibol txec que va competir sota bandera txecoslovaca durant la dècada de 1960.\nEl 1968 va prendre part als Jocs Olímpics de Ciutat de Mèxic, on guanyà la medalla de bronze en la competició de voleibol. En el seu palmarès també la lliga txecoslovaca de 1968. Un cop retirat va exercir d'entrenador en diversos equips txecs i belgues.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Jiří Svoboda (Zubří, 19 d'abril de 1941) fou un jugador de voleibol txec que va competir sota bandera txecoslovaca durant les dècades de 1960 i 1970.\nEl 1968 va prendre part als Jocs Olímpics de Ciutat de Mèxic, on guanyà la medalla de bronze en la competició de voleibol. En el seu palmarès també destaca una medalla de plata al Campionat d'Europa de voleibol de 1967. A nivell de clubs, amb el VŽKG Ostrava, guanyà la lliga txecoslovaca de 1968. Posteriorment va exercir d'entrenador en diversos equips.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Khalil Taha (àrab: خليل طٰه) (Beirut, 13 de juliol de 1932 – Venice, 27 de juliol de 2020) va ser un lluitador libanès, especialista en lluita grecoromana, que va competir durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Era germà del també lluitador Safi Taha.El 1952 va prendre part als Jocs Olímpics d'Estiu de Hèlsinki, on va guanyar la medalla de bronze en la competició del pes wèlter del programa de lluita grecoromana. En el seu palmarès també destaca una medalla de plata als Jocs del Mediterrani de 1951. El 1953 guanyà l'or als Jocs Panàrabs i el 1955 es va traslladar a viure als Estats Units, on una vegada retirat es va dedicar a fer d'entrenador.\n\n", "label": "Esport" }, { "sentence": "Rainer Tscharke (Babelsberg, 1 d'agost de 1942) és un ex-jugador de voleibol alemany que va competir sota bandera de la República Democràtica Alemanya durant les dècades de 1960 i 1970.\nEl 1968 va prendre part als Jocs Olímpics de Ciutat de Mèxic, on fou quart en la competició de voleibol. Quatre anys més tard, als Jocs de Munic, guanyà la medalla de plata en la mateixa competició. En el seu palmarès també destaca una medalla d'or al Campionat del Món de voleibol de 1970 i a la Copa del Món de voleibol de 1969. A nivell de clubs jugà al TSC Berlín. Un cop retirat, el 1973, passà a exercir d'entrenador en diferents equips alemanys, amb els quals guanyà tres copes de la RDA.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Karl Vernon (Neuenahr, Renània-Palatinat, Alemanya, 19 de juny de 1880 – Worthing, West Sussex, 11 de juliol de 1973), a vegades conegut pel sobrenom The Bean, va ser un remer britànic que va competir a començaments del segle xx.\nNascut a Neuenahr, Alemanya, al voltant de 1904 s'incorporà al Thames Rowing Club, destacant per primera vegada el 1906 a la Henley Royal Regatta, quan amb Julius Beresford fou segon a la Silver Goblets i a la Thames Cup, en un vuit en què també hi havia Bruce Logan. Beresford i Vernon tornaren a ser segons a la Silver Goblets el 1907 i 1908.La tardor de 1907 Vernon i Beresford, juntament amb Logan i Charles Rought passaren a formar un nou quatre al Thames Rowing Club. Aquest quatre va romandre junt els següents cinc anys, guanyant la Steward Challenge Cup a la Henley el 1909 i 1911.\nEl 1912 va prendre part als Jocs Olímpics d'Estocolm, on guanyà la medalla de plata en la competició del quatre amb timoner del programa de rem, formant equip amb Julius Beresford, Charles Rought, Bruce Logan i Geoffrey Carr.Durant la Primera Guerra Mundial va servir a la Royal Army Medical Corps i va ser reconegut amb la Medalla Militar.Posteriorment fou entrenador habitual al Thames Rowing Club i en nombrosos clubs universitaris. Entre 1930 i 1932 fou capità del seu club i el 1943 vicepresident.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Zsigmond Villányi (Hercegszántó, 1 de gener de 1950 – Budapest, 13 de gener de 1995) fou un pentatleta hongarès que va competir durant les dècades de 1960 i 1970.\nEl 1972 va prendre part als Jocs Olímpics d'Estiu de Munic, on disputà dues proves del programa de pentatló modern. Junt a András Balczó i Pál Bakó guanyà la medalla de plata en la competició per equips, mentre en la competició individual fou dotzè.En el seu palmarès també destaquen el campionat del món júnior individual de 1969 i 1970, així com tres medalles de plata al Campionat del món de pentatló modern i quatre campionats nacionals, un individual i tres per equips. Un cop retirat va exercir d'entrenador.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Wolfgang Webner (Breslau, 23 d'abril de 1937 – 1 de novembre de 2020) és un ex-jugador de voleibol alemany que va competir sota bandera de la República Democràtica Alemanya durant les dècades de 1960 i 1970.\nEl 1968 va prendre part als Jocs Olímpics de Ciutat de Mèxic, on fou quart en la competició de voleibol. Quatre anys més tard, als Jocs de Munic, guanyà la medalla de plata en la mateixa competició. En el seu palmarès també destaca una medalla d'or al Campionat del Món de voleibol de 1970 i a la Copa del Món de voleibol de 1969. A nivell de clubs jugà al Dynamo Gera (1955-1957) i SC Dynamo Berlin (1957-1972), amb qui guanyà la lliga de la RDA de 1961 i 1962. Un cop retirat, el 1973, passà a exercir d'entrenador en diferents equips alemanys.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Calgary Stampede és un festival anual de rodeo que se celebra a Calgary, Alberta, Canadà durant 10 dies cada estiu (cap a mitjans juliol aproximadament) des de l'any 1912. És un dels festivals més importants del Canadà i un dels rodeos a l'aire lliure més importants del món. L'any 2012, en la celebració del centenari del festival, van assistir 1.409.371 persones.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els Jogos dos Povos Indígenas (en portuguès Jocs dels pobles indígenes) són un esdeveniment multiesportiu, creat el 1996 a través d'una iniciativa indígena brasilera, del Comitê Intertribal - Memòria i Ciència Indígenes (ITC), amb el suport del Ministeri de l’Esport del Brasil. És una de les reunions esportives culturals més grans d'indígenes d'Amèrica. El primer fou realitzat a Goiânia, capital de l'estat de Goiás.\nEls líders indígenrs Carlos Terena i Marcos Terena, fundadors de l'ITC, fundadors de la ITC, eren els responsables d’organitzar esports, culturals, espirituals i articular-se amb els pobles indígenes. En total, s'han reunit més de 150 pobles indígenes brasilers, com xavantes, bororó, parecis i guaranís. Àdhuc hu ha delegacions estrangeres indígenes vingudes del Canadà i de la Guaiana Francesa.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Regata de Llaguts s'Amorra Amorra és una regata que té lloc anualment al municipi de Lloret de Mar amb motiu de la Festa Major de Santa Cristina. Segons l'historiador Josep Galceran es té constància de la regata des del segle xix.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els X Games són un esdeveniment esportiu anual, controlat i organitzat per la cadena esportiva ESPN EUA (amb cobertura també es mostren a la cadena germana ABC), que se centra en els esports d'acció. La inauguració dels X Games es van celebrar a l'estiu de 1995 a Rhode Island.\n\nEls participants competeixen per guanyar medalles de bronze, plata i or, i els diners del premi. El concurs ofereix sovint nous trucs com el 900 de Tony Hawk, Anthony amb la tapa del front primer dues vegades en una bicicleta, doble backflip de Travis Pastrana en motocròs freestyle, primer flip de Heath Frisby amb moto de neu Best Trick, i Torstein Horgmo el primer flip triple en una competició de surf de neu. Al mateix temps que la competència és dels \"X Fest\" festival esportiu i musical, amb música en viu, sessions d'autògrafs d'atletes i elements interactius.\nEls Winter X Games es duen a terme al gener o febrer i els X Games d'estiu se solen celebrar a l'agost. La ubicació dels X Games d'hivern fou a Aspen, fins a l'any 2012, mentre que la ubicació dels Jocs d'estiu X és a Los Angeles. Tot i que el 2013 es traslladaren a Barcelona. Els X Games també té competicions internacionals i demostracions a tot el món que es duen a terme durant tot l'any. Els jocs es retransmeten en directe a la televisió.\nEls Winter X Games aplega els millors atletes d'esports d'hivern d'acció de tot el món que competeixen anualment. El concurs compta amb els esdeveniments de dia i de nit comesquí, snowboard i motos de neu. Els primers Winter X Games es van dur a terme al centre turístic de muntanya Big Bear Lake, el 1997. Els següents dos anys, es van celebrar a Crested Butte Mountain Resort a Colorado. Els dos anys següents a Mount Snow, Vermont. Des de 2002, els Winter X Games s'han celebrat a Buttermilk Mountain a Aspen, Colorado.\nEls participants mai no han de passar tests antidopatge, fet que ha estat força criticat pel director general de l'Agència Mundial Antidopatge, David Howman i pel president del Comitè Olímpic Internacional, Thomas Bach.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'esport femení comprèn el conjunt de les pràctiques esportives femenines, professionals, amateurs o de temps lliure. La participació de les dones en els esports va tenir un gran auge al segle xx, especialment en el darrer quart d'aquell segle, reflectint els canvis en les societats modernes que donaven èmfasi a la paritat entre els sexes. Encara que el nivell de participació femenina varia molt entre els països i per cada esport, actualment té gran acceptació a pràcticament tot el món i en alguns casos, com el tennis i el patinatge artístic, rivalitzen o superen en popularitat als seus homònims masculins. Cal destacar que normalment les dones no competeixen en termes iguals, en les disciplines esportives, amb els homes.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El netball és un esport femení, similar al corfbol neerlandès i emparentat amb el bàsquet.\nEs juga en un camp de 30 metres de llarg per 15 metres d'ample, dividit en tres parts iguals, amb dues cistelles en els extrems penjades d'un pal. Hi ha set jugadores que només es poden moure en zones determinades i no poden moure's amb la pilota a les mans; per progressar cap a la cistella contrària s'han de realitzar una sèrie de passis fins que la pilota li sigui lliurada a la tiradora, que serà la que haurà d'encistellar.\n\nEls equips s'organitzen amb set jugadores que tenen les següents posicions: \n\nportera (GK)\ndefensa de meta (GD)\naler defensa (WD)\nbase (C)\natacant (GA)\naler atacant (WA)\ntiradora (GS).El partit es divideix en 5 parts de 15 minuts cada una. No es pot mantenir la pilota a les mans més de 3 segons ni moure's del lloc; només s'han de realitzar passis, excepte l'atacant i la tiradora, que són les úniques jugadores que poden encistellar.\nÉs un esport conegut i practicat principalment a Europa. Un dels personatges populars que practiquen el netball és l'actriu britànica Emma Watson.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La reVolta de 2018 fou la primera edició de la reVolta. Es va celebrar a Barcelona el 25 de març de 2018, coincidint amb la darrera etapa de la Volta a Catalunya de 2018 masculina. De fet, la Volta Ciclista a Catalunya Associació Esportiva, l'entitat que organitza les proves femenina i masculina, la va programar entremig de la sortida i l’arribada de l'etapa professional masculina, circumstància que el seu president, Rubén Peris, va criticar posteriorment indicant que \"[la reVolta] semblava posada amb calçador\".A causa del poc temps disponible abans de l'arribada de la cursa masculina, les ciclistes havien de rodar durant 45 minuts, més una volta extra, al voltant d'un circuit de 3,85 km per la muntanya de Montjuïc. Després de 9 voltes (34 km), l'estatunidenca Lauren Stephens (Cyclance Pro Cycling) es va imposar a l'esprint final a la catalana Lorena Llamas (Movistar Team Women). Sofía Rodríguez i Sara Martín (Sopela Womens Team), totes dues de la categoria sub-23, van arribar a 9 segons en la tercera i quarta posició, respectivament.A banda de la competició individual, també es va celebrar un Premi de la Muntanya. A cada pas per davant del Museu Olímpic, les tres primeres corredores puntuaven 3, 2 i 1 punts. La catalana Maria Mercè Pacio (Catema.cat) es va imposar a la resta amb 12 punts.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Ringette és un esport d'equip, jugat en una superfície de gel.\nEs juga amb un anell de goma i pals rectes, i els equips consten de cinc patinadors i un porter. És bàsicament un esport de dones.\nEl Ringette va ser creat per Sam Jacks el 1963 a Ontàrio, Canadà, per proporcionar a les nenes un esport d'equip durant els mesos d'hivern. A la dècada de 1970 i 80 l'esport es va estendre cap a altres països.\nLa Federació de Ringette International va ser fundada el 1986.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Stamata Revithi (en grec: Σταμάτα Ρεβίθη) (1866 - després de 1896) va ser una dona grega que va córrer la marató de 40 km durant els Jocs Olímpics de 1896. Els Jocs van excloure les dones de la competició, però Revithi va insistir que se li permetés participar. Revithi va córrer un dia després que els homes haguessin completat la cursa oficial. Tot i que va acabar la marató en aproximadament 5 hores i 30 minuts i va trobar testimonis per a signar els seus noms i verificar el temps assolit, no se li va permetre entrar a l'Estadi Panathinaikó al final de la cursa. Tenia la intenció de presentar la seva documentació al Comitè Olímpic Hel·lènic amb l'esperança que reconeguessin la seva fita, però no se sap si ho va fer. No hi ha cap informació coneguda que hagi sobreviscut sobre la vida de Revathi després de la seva participació.\nD'acord amb fonts de l'època, una segona dona, «Melpòmene», també va córrer la cursa de la marató de 1896. Hi ha un debat entre els historiadors olímpics quant a si Revathi i Melpòmene són la mateixa persona o no.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Tour de França Femmes 2022, (oficialment Tour de França Femmes avec Zwift), serà la primera edició del Tour de França femení, una de les dues Grans Voltes ciclistes femenines. La cursa començarà el 24 de juliol de 2022 a París, coincidint amb la darrera etapa del Tour de França masculí, i acabarà a la Planche des Belles Filles el 31 de juliol.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'Àlbum de cromos Teika va ser una col·lecció de cromos publicada per l'empresa Teika el 2020. En ella apareixien les esportistes de nou equips esportius valencians de cinc modalitats diferents, el Llevant UE, València CF, Vila-real CF, València Basket Club, Claret Benimaclet, Les Abelles Rugby Club, Rugby Club València, València Club Hockey i Club Voleibol València.Van imprimir-se dos milions d'enganxines, amb 15.000 àlbums de cromos que es distribuïen gratuïtament. La col·lecció completa tenia 188 esportistes diferents, i els cromos s'incloïen als paquets de rosquilletes Alba de les màquines de l'empresa comercialitzadora. La col·lecció es presentà el febrer del 2020, però per la pandèmia de la Covid-19, s'hagué de paralitzar la distribució i redistribuir a partir de maig.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El powerlifting és l'aixecament de peses amb màxima potència. És un esport de força que consisteix en tres aixecaments: la flexió, el press de banca i el pes mort.\nLes primeres competicions de powerlifting modernes van començar en la dècada de 1960 i es van participar homes i dones. En 1972 es va crear la primera federació que regeix l'esport, la Federació Internacional de Potència (International Powerlifting Federation, IPF).\nA diferència de l'halterofília, on els moviments són del sòl cap al cap, en els moviments de l'aixecament de powerlifting la trajectòria és més curta, encara que tots dos esports requereixen molta força. En l'halterofília s'usa molt més la tècnica i la força-velocitat, en el powerlifting s'usa més la força màxima.\nEl powerlifting està reconegut pel COI encara que encara es fan les gestions perquè l'esport participi com a esport d'exhibició en els jocs olímpics. Fins ara l'aixecament de potència tan sols qualifica com a esport paralímpic en els jocs olímpics.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El bikejoring és una activitat esportiva en què un gos o un grup de gossos amb arnés enganxats a una corda han d'estirar i córrer per davant d'un ciclista que porta la corda enganxada. El bikejoring és un esport d'hivern.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Una cinta per als cabells o cenyidor de cap és una banda d'un material tèxtil que es col·loca generalment al cap, del front fins al clatell. Es pot emprar amb una fi funcional o simplement decorativa.\nLa cinta per als cabells és un dels complements decoratius i de moda emprats per dones i homes d'ençà de temps antics.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El disc golf és un esport de disc volador en el qual els jugadors llancen un disc a un objectiu.El disc golf es juga mitjançant regles similars al golf, sovint seguint un recorregut on hi ha entre 9 i 18 forats. Els jugadors completen un forat llançant un disc des de la zona de sortida cap a un objectiu i tirant de nou des de la posició d'aterratge del disc fins a assolir l'objectiu. Els jugadors han de completar cada forat i el recorregut general emprant el menor nombre de tirs. El disc golf es juga al voltant de 40 països. A partir del 2018, hi ha més de 115.000 membres actius de la Professional Disc Golf Association (PDGA) a tot el món.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El freestyle de scooter (també scootering, corrent, o caminar en moto) és un esport d'acció que implica l'ús d'escúters (també conegut com a escúters del retrocés) per realitzar trucs d'estil lliure, d'una manera similar a l'skate i BMX freestyle. A les competicions de professionals s'utilitzen indoor i outdoor.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'hoquei sobre gel amb trineu és un esport que va ser dissenyat per permetre jugar a participants amb una discapacitat física per jugar a l'hoquei sobre gel. L'hoquei sobre gel amb trineu va ser inventat a les primeries de 1960 a Estocolm, a un centre de rehabilitació. És actualment un dels esports més populars als Jocs Paralímpics.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El jugger és un esport que s'originà a Alemanya l'any 1989. Aquesta activitat esportiva és semblant al rugbi en alguns aspectes fonamentals, però en aquest esport hi ha algunes característiques de l'esgrima i per consegüent el contacte físic hi és minimitzat. El principal objectiu del jugger és prendre un objecte anomenat jugg i portar-lo cap a la base de l'equip rival.Un equip de jugger està compost per cinc jugadors. Quatre jugadors porten objectes que fan el paper d'armes i un cinquè no porta cap arma i és l'únic que pot prendre el jugg amb les seues mans. Si un jugador és picat amb alguna arma, romandrà inactiu i aquest estat cessarà segons les regles del joc.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El llançament de tronc (en anglès: caber tossing) és un esport tradicional escocès en el qual els competidors llancen un tronc anomenat caber. El tronc mesura aproximadament 6 metres d'alçada, pesa al voltant dels 80 quilos, i sol estar fet de fusta de làrix.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La lluita d'al·ligàtor és una atracció, que més tard ha evolucionat en esport, que va començar com una expedició de caça dels nadius americans. S'ha descrit com a \"tècniques de captura d'al·ligàtor\".", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un monitor d'activitat o seguidor d'activitat (anglès: 'activity tracker' o fitness tracker) és un dispositiu o aplicació per monitorar i donar seguiment a les dades relacionades amb la forma física, com ara la distància caminada o correguda, consum de calories i en alguns casos ritme cardíac i qualitat de son. El terme és principalment emprat per a dispositius electrònics de monitoratge que estan sincronitzats, en molts casos sense fils a un ordinador o a un telèfon intel·ligent per al seguiment de dades a llarg termini. També hi ha aplicacions independents de Facebook i en telèfons intel·ligents .", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Roller Derby és un esport de contacte originari dels Estats Units basat en el patinatge sobre rodes i format al voltant d'una pista oval. Es juga amb dos equips de 5 persones majoritàriament femenines. El joc consisteix en diversos enfrontaments anomenats “jams” on cada equip escull un jugador (“el jammer”) que anota punts per passar en voltes els membres de l'equip contrari. La resta de membres intenten ajudar-lo obstaculitzant els altres membres contraris.\nActualment hi ha més de 1250 lligues a tot el món però encara és poc conegut en molts llocs.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Nom comú utilitzat pels esportistes i seguidors d'aquest esport. També conegut com a Salvament i socorrisme. A Catalunya, es troba representat per la Federació Catalana de Salvament i Socorrisme i a Espanya per la Real Federación Española de Salvamento y Socorrismo. També té representació internacional International Lifesaving Society. Es realitzen campionats a nivell local, regional, nacional, europeu i mundial. En proves de piscina i platja.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El slackline és un esport d'equilibri en el qual es fa servir una cinta que s'enganxa entre dos punts fixos, normalment arbres, i es tensa. El slackline es diferencia del funambulisme en què en el funambulisme es camina sobre un cable metàl·lic totalment tens, mentre que en el slackline es camina sobre una cinta plana de nylon o polièster flexible. En la corda fluixa, com la mateixa paraula indica, es camina sobre una corda que no està tensada.En el slackline la cinta és lleugerament elàstica, cosa que permet efectuar salts i moviments més dinàmics. La tensió de la cinta pot ser ajustada per satisfer el nivell d'experiència de l'usuari. La característica dinàmica de la cinta permet fer trucs com salts i \"flips\" (girs). Al mateix temps, es poden realitzar postures de ioga o acrobàtiques, cosa que permet diferents modalitats d'entrenament.\nDins del slackline es poden trobar diferents modalitats que utilitzen els mateixos principis i materials. El tipus de slackline més comú és el \"trickline\", on la cinta s'ubica a poca distància del terra i està bastant tensada. En aquesta modalitat es practiquen salts i trucs. Les \"longlines\" són cintes de més de trenta metres i s'utilitzen principalment per a caminar, ja que requereixen concentració i pràctica. La modalitat més extrema es coneix com a \"highline\" i es realitza sobre cintes ubicades a més de vint metres d'altura. Les \"highlines\" requereixen un equip especial i experiència en seguretat i muntatge.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Speedgate (\"porteria ràpida\" de la traducció literal de l'anglès) és la denominació del primer i únic esport creat per Intel·ligència Artificial. Fou desenvolupat l'abril de 2019 per l'agència digital d'innovació i disseny tecnològic AKQA i conté regles i característiques d'altres esports com el futbol, el rugbi o l'hoquei sobre herba. És un esport d'equip jugat entre dos equips de sis jugadors amb una pilota de rugbi de mida Nº 4. Es juga en un camp de forma cilíndrica amb tres porteries, dues finals i una central. L'objectiu del joc és introduir la pilota entre les porteries finals de l'equip rival, deixant-la caure a l'aire i impulsant-la amb el peu (sense deixar-la caure al terra) o bé impulsar-la un cop ha rebotat del terra. No obstant, és obligatori passar la pilota per la porteria central sense trepitjar la seva àrea abans de poder marcar a la portería final.El logotip y l'eslògan de Speedgate també van ser creats i dissenyats per mateixa IA i aquest últim diu així: «Encara la pilota, sigues la pilota, estigues per sobre de la pilota».", "label": "Esport" }, { "sentence": "Waveboard, caster board o vigorboard és un vehicle similar a un monopatí però amb dues seccions i una barra que els uneix, per poder-se impulsar fent esses. Consisteix en dues plataformes independents unides per una barra metàl·lica de torsió, amb una roda en cada placa, amb rodaments abec5. Les dues plaques es poden moure d'un costat a l'altre, i amb això s'aconsegueix d'autopropulsar-se sense que calgui tornar a ficar el peu a terra. Fins i tot es pot pujar pendents amb un senzill moviment de maluc. Per avançar has de fer una \"s\" amb el monopatí.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El touchball és un esport entre 2 i 10 (més o meys) en el qual consisteix en no deixar caure una pilota de paper o de sorra petita, donant-li cops amb tot el cos. Però només tens tres tocs com a màxim.\nAl començament tots teniu un nombre determinats de vides, i cada cop que a algú li caigui la pilota se li resta una vida. I així contínuament, fins que quedin dues persones, que fan una final entre ells fins que només quedi un. Aquest és el guanyador.\nHi ha vegades que hi ha la polèmica ja que hi ha conflictes per saber qui ha de ser eliminat. En aquest cas, competeixen les persones que han pogut perdre en aquella ronda i el qui perdi se li resta una vida. Els demès continuen.\nPer començar ha jugar s'han de posar en cercle totes les persones que volen jugar. Un saca i el joc ja ha començat. Has d'evitar que la pilota caigui al terra donant-li amb les mans, peus, cap, etc.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Gol Gran va ser un grup d'animació del València CF. Fundat el 1994, es declarava com a apolític i va dissoldre's als pocs anys de la creació de la Grada Jove Mario Alberto Kempes. El seu butlletí es deia Recolzem. El nom, Gol Gran, ve de com s'ha anomenat històricament al Gol Sud de l'Estadi de Mestalla.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Penya Llevantinista Tòtil és una penya d'aficionats del Llevant Unió Esportiva, que té presència majoritàriament a Picanya, on té la seu social, i el seu president és Xavier Rius i Torres. La seua ubicació a l'Estadi Ciutat de València és a la grada d'Alboraia. Cada any entreguen 6 premis Tòtil. L'objectiu dels premis és compartir una estona amb gent llevantinista i homenatjar als premiats.La penya té una línia valencianista, progressista i antifeixista. Un dels seus objectius quan es fundà va ser la valencianització del club, aconseguint que la directiva tinga en compte el valencià en els cartells, el web del club, i l'himne del centenari. A més, des de la penya destinen el 10% dels seus beneficis a entitats benéfiques. El desembre de 2012 membres de la penya van mostrar una pancarta a favor de l'ensenyament en valencià durant un partit contra el RCD Mallorca. La penya Tòtil va començar el 2004 una campanya per a demanar que la RFEF reconeguera oficialment el trofeu de Copa de l'Espanya Lliure que el Llevant FC va aconseguir l'any 1937, i que no era reconegut per haver-se disputat en la zona republicana durant la Guerra Civil Espanyola.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Miquel dels Sants Font Poquet (Palma, 1974) és un editor i escriptor mallorquí. Llicenciat en Filosofia i Lletres, especialitat de Literatura Catalana (1999). Des de 1999 és directiu de Miquel Font, Editor.\nCol·labora en revistes especialitzades sobre la història del cinema, esports i bibliografia mallorquina.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Pere Fullana Puigserver (Algaida, 29 de juny de 1958), és un historiador mallorquí i professor a la Universitat de les Illes Balears.\nLlicenciat en ciències religioses a la Universitat Pontifícia de Comillas (1982). Es llicencià a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma el 1984 en història eclesiàstica. El 1988 es llicencia en història general a Palma. Premi Ciutat de Palma d'investigació el 1989. Ha estat director de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (1992-1999), de l'Arxiu Capitular de Mallorca (La Seu) (2011-2018) i de la revista Lluc (2012-2018), a més de col·laborar en diversos mitjans de comunicació.El seu camp de recerca és la història social i religiosa, centrada en els agents i els repertoris associatius; en l'animació socioeducativa en museus i arxius; i en la divulgació històrica. La seva obra s'ha centrat molt en la història contemporània de Mallorca, en especial en l'anàlisi dels processos de canvi viscuts en els segles XIX i XX. Forma part de diversos grups d'investigació de l'àmbit universitari: el Grup d'Estudis d'Història de l'Educació (GEDHE); el Grup de Conservació del Patrimoni Artístic Religiós (CPAR); el Grup d'estudi de la cultura, la societat i la política al món contemporani, de la Universitat de les Illes Balears, així com del Grupo Catolicismo y Secularización en la España del siglo XX, liderat pel Dr. Feliciano Montero, de la Universidad de Alcalá de Henares.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Manuel García Gargallo (Barcelona, 24 de juny de 1973) és un investigador i escriptor especialitzat en història de l'esport. És llicenciat i doctor en Història per la Universitat de Barcelona (UB). Els seus llibres s'han centrat en la història de l'esport a les Illes Balears, especialment futbol, ciclisme i curses de llebrers. És autor d'articles a revistes especialitzades i a la premsa balear sobre els mateixos temes. Ha estat activista per la preservació del patrimoni cultural esportiu en reivindicar la conservació del Velòdrom de Tirador de Palma i la seva recuperació com a zona verda, junt amb el veí Canòdrom Balear (futur Bosc Urbà de Palma).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Félix Martialay Martín-Sánchez (Burgos, 6 d'octubre de 1925 - Madrid, 9 de setembre de 2009). Periodista, crític de cinema i historiador del futbol espanyol.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Xavier Pujadas Martí (Barcelona, 10 de març de 1964) és un historiador, especialitzat en història de l'esport.Doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat casi tota la seva trajectòria a la Facultat de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport Blanquerna (Universitat Ramon Llull) des de 1997, on imparteix docència sobre història de l'esport.\nAl principi dels anys 90 va iniciar amb l’historiador Carles Santacana una línia de recerca sobre història de l'esport. Entre els dos van publicaren diverses obres sobre historia de l'esport català com L’altra Olimpíada, Barcelona ’36 (1990), la Història Il·lustrada de l’Esport a Catalunya (1994 i 1995) o L'esport és notícia. Història de la premsa esportiva a Catalunya (1880-1975) (1997).\nA part, el 2002 va crear el Grup de Recerca i Innovació sobre Esport i Societat i és director de l’Institut de Recerca en Esport, Salut i Societat de Barcelona, ambdós vinculats a la Universitat Ramon Llull. També va presidir la Asociación Española de Investigación Social Aplicada al Deporte (2004-08) i ha estat membre del European Committee for Sports History.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Carles Santacana Torres, és un historiador, especialitzat en història cultural, història social i de l'esport i història del franquisme.Doctorat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, actualment, és professor i director del departament d'Història Contemporània d'aquesta universitat. Pertany al Grup d'Estudis d'Història de la Cultura i els Intel·lectuals (GEHCI) fundat pel Dr. Jordi Casassas i Ymbert el 1998. Fou director del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona, i membre de l'Ateneu Barcelonès, havent estat ponent de la «secció d'Història» a finals dels anys 80 i col·laborador de la revista \"Ateneu\". També és un dels autors de la història de l'Ateneu publicada el 2006, i ha participat en la presentació del projecte de l'Arxiu de la Paraula de la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. Durant la seva trajectòria professional ha publicat diversos de llibres i articles, i ha dirigit l'Enciclopèdia de l'Esport Català.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Jaume Sobrequés i Callicó (Girona, 26 de juliol de 1943) és un historiador i polític català, fill del també historiador Santiago Sobrequés i Vidal. Com parlamentari fou membre de la Comissió dels Vint que redactà l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Xavier Terrasa García (Calvià, 1979) és un escriptor, investigador i divulgador mallorquí.És llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona (UB) (2003) i Màster en Gestió Cultural per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (2021). Els seus treballs s'han centrat en la investigació i divulgació del patrimoni històric de Mallorca, centrant-se especialment a Palma i Calvià. La seva tasca envers el patrimoni històric va començar l’any 2000 en participar a diverses campanyes d'excavació als jaciments arqueològics del Túmul de Son Ferrer i el Puig de sa Morisca, tots dos ubicats al municipi de Calvià.Des de 2006 treballa com a gestor cultural d’ARCA (Associació per a la Revitalització dels Centres Antics).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Pau Tomàs Ramis (Llucmajor, 13 de febrer de 1975) és un mestre i investigador mallorquí. Els seus treballs abasten l'àmbit folklòric, pedagògic i històric.\nMestre d'Educació infantil de professió, va traçar paral·lelament una trajectòria com a investigador. Els seus primers treballs varen centrar-se en l'antropologia social, especialment el món geganter a Mallorca. També tractà altres temes com toponímia, propietat de la terra o ritus festius, així com continguts de caràcter didàctic sobre cultura popular. En el vessant historiogràfic va especialitzar-se en història contemporània de Mallorca, especialment durant la Segona República, Guerra Civil i posterior dictadura franquista.És membre de Col·lectiu Recerca i de Temps de Memòria de l'IAI (Institut d'Antropologia de les Illes), grups de recerca dedicats a l'estudi dels períodes de la Segona República, Guerra Civil i dictadura franquista. És col·laborador habitual de la publicació local Llucmajor de Pinte en Ample i altres publicacions de l'àmbit local mallorquí, on publica continguts relacionats amb la història, cultura i tradicions de Mallorca.L'any 2020 va obtenir el Premi Mallorca de Creació Literària en la categoria d'assaig, guardó concedit pel Consell de Mallorca, per l'obra Els mallorquins a l'Olimpíada que no fou. Expedició a l'Olimpíada Popular de Barcelona, 1936.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Ramon Usall i Santa (Barcelona, 3 de desembre de 1977) és un professor, escriptor i polític català. És membre de la Candidatura d'Unitat Popular.\nLleidatà nascut circumstancialment a Barcelona. És llicenciat en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en història per la Universitat de Lleida gràcies a la tesi doctoral «Kosova. Gènesi i evolució del moviment nacional albanès, de l'autonomia iugoslava a l'estat kosovar independent».", "label": "Esport" }, { "sentence": "Miquel Vidal Perelló (Consell, 26 de juliol de 1942 – ídem, 4 de gener de 2021) fou un periodista i escriptor mallorquí, especialitzat en temàtica esportiva. Fou cofundador del diari As de Madrid, on hi va treballar durant 30 anys (1967-1998), i fou autor de una vintena de llibres sobre esport, en bona part basats en la seva experiència com a periodista i reporter.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Jordi Vidal Reynés (Jerez de la Frontera, 1965) és un professor i investigador mallorquí. El 1988 es va llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i des de 1990 treballa com a professor d'ensenyament secundari. És membre de la Societat Arqueològica Lul·liana i de l'Institut d'Estudis Eivissencs. El 1998 fou becat pel Consell Insular de Mallorca com a ponent a les jornades de Mallorca entre dos segles.\nHa publicat articles al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL), Estudis Baleàrics, Lluc, El Mirall, Temps Moderns, Eivissa. De 2001 a 2007 fou columnista d’El Mundo-El Día de Baleares. De 2003 a 2016 col·laborà a IB3 Ràdio i Ona Mediterrània amb Pere Estelrich.\nDes de 2016 presenta un programa de música clàssica i bandes sonores a Ona Mediterrània. Des de 2018 col·labora al suplement Bellver del Diario de Mallorca.Ha participat a diferents seminaris, congressos i jornades d’estudis locals (Palma, Inca, Santa Maria, Pollença) i al Club Diario de Mallorca. També ha col·laborat com a redactor a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i en l'elaboració del Catàleg de Publicacions periòdiques de Mallorca del Departament d'Història de la UIB (1779-1975).\nFormà part del Comitè organitzador d'Exfilna 2007 i fou membre de la comissió del Centenari de l'Escola Graduada de Palma (1910-2010).", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Bany de sang de Melbourne (en hongarès, Melbourne-i vérfürdő) és el nom amb què es coneix el partit de waterpolo que va enfrontar les seleccions d'Hongria i la URSS als Jocs Olímpics de Melbourne 1956. Aquest partit és probablement el més famós de la història del waterpolo. El partit es va jugar amb el rerefons de la revolució hongaresa de 1956 i va acabar amb la victòria d'Hongria sobre l'URSS per 4-0. El nom va ser encunyat pels mitjans de comunicació pel fet que el jugador hongarès Ervin Zador va sortir de la piscina al final del partit amb sang brollant-li d'un tall sota l'ull dret.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Chunkey (també conegut com a chunky, chenco, tchung-kee o el joc del cèrcol i el pal) és un joc d'origen nadiu americà. Es jugava fent rodar pedres en forma de disc per terra i es llançaven llances contra elles en un intent de col·locar la llança el més a prop possible de la pedra detinguda.\nEs va originar al voltant del 600 a la regió de Cahokia, actualment en els Estats Units (prop de l'actual St. Louis, Missouri). El chunkey es jugava en terrenys tan grans com 19 hectàrees, que albergaven grans audiències formades pel conjunt de la gent de la regió (és a dir Cahokians, agricultors, immigrants, i fins i tot els visitants). Es va continuar jugant després de la caiguda de la cultura del Mississipí, al 1500. Es van jugar variacions en tota Amèrica del Nord. L'etnògraf James Adair va traduir la paraula, que significa «executant treballs forçats».Amb freqüència, les apostes es connectaven amb el joc, amb alguns jugadors que apostaven tot el que posseïen en el resultat del joc. Es Fins i tot, els jugadors es suïcidaven.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Declaració de San Mamés fou un acord de col·laboració en matèria esportiva entre els governs català, basc i gallec. Va ser signada el 29 de desembre de 2007 pel Conseller de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira, la consellera de Cultura i Esport de Galícia, Ánxela Bugallo, i la consellera de Cultura i portaveu del Govern Basc, Miren Azcarate.A la declaració, signada a l'estadi San Mamés de Bilbao, els tres governs es comprometen a treballar plegats pel reconeixement oficial de les seves seleccions esportives.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La història de l'atletisme a Espanya coneguda es remunta al segle xix a la pràctica de les carreres pedrestres, on eren populars sobretot a Catalunya, Aragó i País Basc, encara que les classificacions no eren publicades en la premsa. Els carrers amb el nom del Coso o del Còs deixen referències d'on es disputaven assíduament aquestes carreres urbanes.\nAquestes carreres eren gairebé sempre desafiaments, que es van anar introduint a poc a poc en els actes de les festes majors, sembla que un Xicot de Valls i un tal Mateu de Vilanova es van apostar un pernil o un pollastre a qui trigava menys en donar cent voltes a una plaça. A Aragó eren populars les carreres de pollastres conegudes com a \"pollaradas\" que se celebraven com a part dels festejos esportius de la festa major al costat del llançament de barra aragonesa. Aquests primers reptes per matar el temps o demostrar la superioritat física, juntament amb una espècie de globalització de l'esport, el retorn d'emigrants d'Amèrica que portaven notícies d'aquests esports, el començament dels Jocs Olímpics de l'era moderna i l'Exposició Universal de Barcelona, van ser els que van preparar el camí per a les posteriors competicions atlètiques. Aquest interès per l'atletisme que segons la documentació existent sembla sorgir primer a Catalunya i més concretament a Barcelona, incentiva el seu interès a Madrid a causa de la rivalitat existent entre aquestes ciutats i se suma a la tradició basco-navarresa d'esports de força que apropa a aquestes territoris a les proves de llançament de l'atletisme. Aquestes tres comunitats van ser inicialment les grans potències de l'atletisme espanyol en els seus inicis.\nPerò realment en un esport que es basa en gestos tan naturals com córrer, llançar o saltar no se li pot posar una data d'inici concreta i hem de remetre'ns a la fundació de clubs, que en un inici van ser gimnasos, i a la de Federacions d'atletisme primer a nivell regional i després nacional.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els orígens exactes de la pilota valenciana no són encara coneguts amb exactitud, de manera que només se'n poden fer conjectures sobre la base dels jocs de pilota semblants.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La història del bàsquet explica la història d'aquest esport d'equip. Encara que l'esport va ser inventat per James Naismith, alguns historiadors creuen que el joc ja era practicat per tribus maies. Algunes investigacions han determinat que fa 1500 anys es van construir camps de \"tlachtli\", el possible antecessor del basquetbol.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Massacre de Munic o Operació Ikrit i Biraam són uns fets ocorreguts durant la celebració dels Jocs Olímpics d'Estiu 1972 de Munic (Baviera, RFA) el dia 5 de setembre de 1972, quan 11 membres de l'equip de lluita d'Israel van ser presos com a ostatges per militants palestins pertanyents a l'organització Setembre Negre. Un intent fallit d'alliberament va acabar amb la mort de tots els atletes, cinc palestins i un policia.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Sports Reference, LLC és una companyia nord-americana que opera diversos llocs web relacionats amb l'esport. Sports-reference.com és un lloc web creat en 2007 a Pennsilvània, Estats Units, dedicat a la recopilació d'informació sobre esportistes.Opera amb diverses webs esportives com Baseball-reference.com, Basketball-reference.com, Hockey-reference.com, Pro-football-reference.com i FBREF.COM. Inclou més de 100 000 fitxes sobre esportistes de beisbol i informació sobre cada partit de la National Football League dels Estats Units des de 1941.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'equipament esportiu és un conjunt d'elements que afavoreixen la pràctica d'esports.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un espai esportiu és aquell lloc o espai on es fa una pràctica esportiva. Un o més espais esportius amb espais complementaris (o sense) i altres serveis poden conformar una instal·lació o equipament esportiu. En un primer nivell es diferencien dos classes, per una part, aquells que s'han construït específicament per al desenvolupament de pràctiques esportives, per tant, tenen una utilització bàsicament esportiva i una voluntat de permanència; i per l'altra, els espais no estrictament esportius però que es fan servir com a suport d'aquestes pràctiques.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Croke Park (Páirc an Chrócaigh, AFI: [ˈpaːɾʲc ən̪ˠ ˈxɾˠoːkˠə]) és un estadi multiusos de Dublín i seu de l'Associació Atlètica Gaèlica, l'organització esportiva més gran d'Irlanda. L'estadi es troba en el centre de Dublín i té capacitat per més de 82.300 espectadors, la qual cosa converteix al recinte en l'estadi més gran d'Irlanda. L'estadi serveix per a la pràctica d'esports com el futbol gaèlic o el hurling.\nHa estat vetat des de la seva construcció fins a l'any 2007 en el qual Irlanda va obrir les seves portes a esports estrangers durant la remodelació de Lansdowne Road, el rugbi, per a la trobada entre les seleccions d'Irlanda i Anglaterra, i futbol. També s'hi han celebrat esdeveniments musicals.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Dubai Sports City és un complex dedicat als esports que s'està construint actualment (a data de 2008) a la ciutat de Dubai, Emirats Àrabs Units. El complex consistirà en edificis d'apartaments i nombroses instal·lacions esportives. El cost és de 4.000 milions de dòlars EUA i té una superfície de 4.600.000 de m².La principal infraestructura serà un estadi multidisciplinari amb capacitat per a 60.000 espectadors que podrà ser utilitzat per la pràctica de l'atletisme, criquet, futbol, i rugbi.\nTambé inclou un estadi de criquet per a 25.000 espectadors, un pavelló esportiu cobert per a 10.000 espectadors, un estadi per a hoquei sobre herba amb capacitat per a 5.000 espectadors i un camp de golf de 18 forats dissenyat per Ernie Els.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Frontó d'Almussafes és una instal·lació esportiva del municipi d'Almussafes. Des de l'any 2018, el frontó està dedicat a José Ventura Salvador, pioner de la pilota valenciana a la localitat.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Mapei Sport és un centre de medicina esportiva amb seu a Castellanza (Varese, Lombardia, Itàlia) dedicat a l'aplicació de la ciència a l'esport. Les seves activitats inclouen la recerca i la divulgació.Va ser fundat el 1996 per Giorgio Squinzi, president de l'empresa Mapei, perquè s'encarregués de la preparació dels seus corredors de ciclisme de l'equip Mapei. Després de la desaparició de l'esquadra en finalitzar la temporada 2002, el centre va seguir operatiu. Des d'aleshores ha tingut entre els seus clients esportistes de diferents disciplines, i compte amb el certificat ISO 9001:2008 de qualitat.El doctor Aldo Sassi va ser el principal responsable de la institució des de la seva creació el 1996 fins a la seva defunció al desembre de l'any 2010.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Mediolanum Forum (anteriorment conegut com a Fila Forum, Datch Forum i Forum d'Assago) és un pavelló esportiu situat a la localitat italiana d'Assago a 10 km de Milà. Amb una superfície de 40.000 metres quadrats i capacitat per a 12.700 espectadors és la pista en la qual disputa els seus partits com a local l'Armani Jeans Milano de la LEGA.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Aquest llistat conté els campions dels Jocs Olímpics de l'antiguitat que es van celebrar sense interrupció a Olímpia, Antiga Grècia, tradició que es va mantenir per més de 1000 anys, des de l'any 776 aC fins a l'any 393, quan van ser prohibits tots els cultes pagans per l'emperador cristià de Roma Teodosi I el Gran. És un llistat incomplet que es basa en fragments Pausànies (segle II), Eusebi de Cesarea (segle III), així com en inscripcions recopilades per fons modernes.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Llista de clubs d'atletisme de Catalunya afiliats a la Federació Catalana d'Atletisme:", "label": "Esport" }, { "sentence": "Campiones femenines de la Copa del Món d'esquí alpí per especialitats.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Campions masculins de la Copa del Món d'esquí alpí per especialitats.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els Jugadors estrangers de la història de l'NBA que es mostren en aquesta pàgina són tots aquells jugadors professionals de bàsquet no-estatunidencs que han jugat a la lliga professional estatunidenca: NBA.\n\nAgrupats per la seva nacionalitat, els nascuts a un altre Estat duen la seva bandera al seu costat\nSubratllats els membres del Saló de la Fama", "label": "Esport" }, { "sentence": "El rugbi a 15, com tots els esports, té el seu lèxic específic.\nUn equip de rugbi a 15 es compon dels següents jugadors:", "label": "Esport" }, { "sentence": "Aquí teniu la llista:", "label": "Esport" }, { "sentence": "Llista d'estacions d'esquí dels Pirineus, tant estacions d'esquí alpí com nòrdic, ordenades alfabèticament per regió o país.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Llista de clubs d'atletisme del País Valencià afilats a la Federació d'Atletisme de la Comunitat Valenciana:", "label": "Esport" }, { "sentence": "Llista de clubs d'atletisme de les Illes Balears afiliats a la Federació d'Atletisme de les Illes Balears:", "label": "Esport" }, { "sentence": "La FIFA assigna un codi de tres lletres a cadascun dels seus països membres o no membres. Aquests són els codis oficials emprats per la FIFA i les diverses confederacions continentals (AFC, CAF, CONCACAF, CONMEBOL, OFC i UEFA) com a abreviacions dels noms de cada selecció a les competicions oficials.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Llista de constructors de Fórmula 1", "label": "Esport" }, { "sentence": "El que segueix és una llista de federacions esportives Internacionals d'esports olímpics.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Aquesta llista mostra les millors mitjanes individuals d'anotació de l'NBA. Hi accedeixen aquells jugadors amb almenys 70 partits jugats o 1400 punts anotats. Cal recordar que l'NBA va instaurar la línia de tres punts durant la temporada 1979-80.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Aquesta llista de partits de la selecció catalana de futbol presenta els partits jugats des de l'inici de l'activitat de la selecció fins a l'actualitat. Els partits són jugats contra clubs privats i seleccions nacionals o regionals.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Llista de seleccions nacionals de corfbol inclou les seleccions nacionals de corfbol reconegudes oficialment per la Federació Internacional de Corfbol.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Aquesta és una llista de victòries aconseguides per l'equip Team High Road. S'hi inclouen les victòries aconseguides sota els antics noms de Team Telekom (1991-2003) i T-Mobile Team (2004-2007). Només es comptabilitzen les curses amb qualificació UCI.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La temporada 2010-2011, la plantilla del primer equip d'handbol del Futbol Club Barcelona era formada pels següents jugadors:\n\nEntrenador: Xavi Pascual.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Les plusmarques del món d'atletisme són ratificades per l'Associació Internacional de Federacions d'Atletisme (IAAF). Les plusmarques es divideixen en categoria masculina i femenina i les proves poden ser dividides en olímpiques i no olímpiques.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Llista dels clubs de rugbi en categoria sènior federats a les corresponents federacions territorials. S'inclouen equips tant de rugbi a 13 (equips de tretze jugadors) com de rugbi a 15 (equips de quinze jugadors):", "label": "Esport" }, { "sentence": "La llista de seleccions esportives de nacions sense estat conté aquelles seleccions esportives de nacions sense estat.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Adidas AGFWB ADS és una empresa alemanya d'equipaments esportius. Moltes persones erradament pensen que Adidas és un acrònim d'All Day I Dream About Sports. En la veritat Adidas és una unió entre els dos noms del fundador, Adi Dassler. L'Adidas va ser fundada el 1920, i Rudolf, el germà d'Adi, va fundar l'empresa rival Puma el 1924.Administrativament, adidas està dividida en tres seccions:\n\nAdidas Sport Performance.\nAdidas Sport Heritage.\nAdidas Sport Style.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Air Jordan és una marca americana de roba, calçat i accessoris esportius enfocats en el bàsquet molt famosa mundialment. Es una submarca de Nike, que és un altre marca amb els mateixos productes però que abraça més esports.\nVa ser creada per la marca NIKE amb col·laboració de Michael Jordan, un dels millors jugadors de bàsquet en la historia. Va ser fundada a Chicago Bulls.", "label": "Esport" }, { "sentence": "ASICS és una empresa de material i roba esportiva japonesa fundada el 1949 al municipi japonès de Kobe per Kihachiro Onitsuka sota el nom \"Onitsuka Tiger\". L'empresa té unes vendes aproximades d'1,6 milers de milions d'euros i dona feina a 5200 persones, distribuïdes entre les 14 seus al Japó i les 9 filials internacionals. L'empresa és el 2010 la cinquena marca de calçat esportiu del món. El centre d'R + D es troba a la seu central a Kobe, d'on surten totes les innovacions tècniques de la marca.", "label": "Esport" }, { "sentence": "aussieBum és una marca australiana que fabrica banyadors per a homes. En els últims anys aussieBum ha augmentat també la seva línia de producció a altres peces de vestir, incloent roba interior, roba per al temps d'oci, roba esportiva i d'estar per casa que ha guanyat molts seguidors entre els homes coneixedors de la moda, rivalitzant amb marques com Calvin Klein i Dolce & Gabbana.\nLa companyia és coneguda pels seus altament creatius productes, així com per la seva roba interior essencial; la qual conté vitamines adherides a la fibra i que són emeses a la pell, i la línia anomenada Wonderjock; roba interior dissenyada per ressaltar l'aparença dels genitals masculins, causant un gran enrenou en els mitjans de difusió de notícies arreu del món.Tots els productes d'aussieBum són fabricats a Austràlia amb el punt de producció completament fora de la seva seu al suburbi de Leichhardt a Sydney.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Fred Perry és una marca de roba esportiva de luxe del Regne Unit fundada l'any 1952 pel tennista Fred Perry i el futbolista Tibby Wegner. La seu es troba a Londres i està dirigida per John Flynn.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Gilbert Rugby és una marca de fabricació de material esportiu, especialitzada en el rugbi a 15 i el netball. L'empresa és coneguda sobretot per les pilotes de rugbi, ja que ha estat proveïdor oficial de totes les Copes del Món des de 1995.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Joma és una empresa espanyola de roba esportiva amb seu al municipi de Portillo de Toledo.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Kappa és una marca italiana de roba esportiva i estesa a altres segments tèxtils, fundada el 1916 sota el nom de Maglificio Calzificio Torinese (MCT), per la família Vitale. El nom Kappa remet a la lletra de l'alfabet grec que simbolitza el so de la \"K\".", "label": "Esport" }, { "sentence": "Kelme és una marca valenciana de roba i equipaments esportius amb seu central a Elx (Baix Vinalopó). Va néixer el 1977 de la mà dels germans Diego Quiles i José Quiles. El seu logotip està representat per una grapa.\nDes de l'any 2002, quan la Generalitat Valenciana governada pel Partit Popular li va lliurar un crèdit de nou milions d'euros per evitar la seva fallida, Kelme està vinculada a aquesta institució.\nTé una forta projecció internacional, comptant amb oficines i magatzems a Europa (Alemanya, Benelux, Itàlia, Xipre i Espanya); a Amèrica (Estats Units d'Amèrica, Panamà, Xile, Argentina i Brasil), i en altres estats com la República de Moldàvia, el Japó, Rússia i Bielorússia.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Lacoste és una companyia francesa que fabrica roba, rellotges, perfums, sabates, cinturons, i maletes, entre molts altres articles. El seu producte més famós és la seva camisa polo, feta de material piqué. La camisa polo va ser molt famosa en les dècades dels 70 i dels 80 a Amèrica i a Europa.El logotip de la companyia és el reconegut caiman Gigi verd, també conegut com el cocodril Charles, present en gairebé la totalitat dels seus productes.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Mikasa Corporation (株式会社 ミカサ, , Kabushiki Kaisha Mikasa?) és una empresa d'equipament esportiu japonesa amb seu en Nishi-ku, Hiroshima, Chūgoku. Està especialitzada en fabricar material per a esports de pilota, especialment balons per a esports com el futbol, corfbol, bàsquet, voleibol, waterpolo i handbol, que s'utilitzen en partits i competicions oficials.\nEls exemples més reeixits són els balons de voleibol, oficials per a totes les competicions de la Federació Internacional de Voleibol i nombroses lligues domèstiques. Des de 1980, són els fabricants dels balons Olímpics de waterpolo.Són també els fabricants dels balons de futbol Mikasa FT-5, símbol del futbol no-professional per la seua resistència i adaptació a tot tipus de terreny de joc. L'especial duresa del baló s'explica pel fet d'estar farcits de devanat de niló, una tècnica habitual a les pilotes de bàsquet però no a les de futbol.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Munich és una empresa catalana fabricant de calçat esportiu, amb seu social a Capellades, comarca de l'Anoia, i planta de producció a Vilanova d'Espoia, una població de la Torre de Claramunt. Munich fabrica anualment més de 850.000 parells de sabates anuals, el 46% dels quals correspon a calçat esportiu i el 54% a la línia enfocada a la moda. En els darrers anys, la firma ha aconseguit un lloc destacat en el domini de la moda, creixent en el mercat interior i en l'àmbit internacional. Els seus productes es reconeixen pel símbol de la X, que fan servir com a adorn característic. Té presència a Europa i Àsia, principalment Japó, i té establiments propis a Barcelona, Capellades, La Roca del Vallès i València i també a Kildare, Madrid i Saragossa.", "label": "Esport" }, { "sentence": "New Balance Athletics, Inc. (NB), és un fabricant d'equipament esportiu amb seu a Boston (Estats Units). La fundació data del 1906 amb el nom New Balance Arch Support Company. Després d'un creixement considerable, s'ha col·locat com una de les empreses més importants del sector.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Nike, Inc. (NYSE NKE) és una companyia americana que fabrica roba d'esport i equipament esportiu. La seu central està situada a Beaverton (Oregon), prop de l'àrea metropolitana de Portland. És la major productora de calçat atlètic i roba esportiva del món.\nLa companyia fou fundada com Blue Ribbon Sports per Bill J. Bowerman i Philip H. Knight. Posteriorment, l'any 1978, va esdevenir Nike, nom basat en Nice, deessa grega de la victòria.\nEl 8 de juliol de 2003 l'empresa va comprar Converse 305 milions de dòlars i Umbro el 2007 per 285 milions de lliures esterlines.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Puma és una empresa alemanya fabricant d'accessoris, roba i calçat esportiu, la seu central està a Herzogenaurach, Alemanya.\nLa companyia va ser fundada el 1948 per Rudolf Dassler. El 1924, Rudolf i el seu germà Adolf Dassler havien format la companyia Gebrüder Dassler Schuhfabrik (Fàbrica de sabates dels germans Dassler). La relació entre els dos germans es va deteriorar fins que els dos van acordar dividir-se el 1948, formant dues entitats separades, Adidas i Puma.Actualment, la companyia opera sota una estructura virtual que li permet gestionar totes les divisions en el món. El 2007, Puma va passar a formar part del grup francès Kering, propietari de marques com Gucci, Yves Saint-Laurent, Balenciaga o Alexander McQueen. El 2018 Kering es va desprendre del 70% de les accions en circulació de la marca, fins a reduir la seva participació en el 16% des del 86,3% que posseïa.Algunes de les llegendes esportives que han estat equipades amb productes de l'empresa són: els futbolistes Pelé, Maradona i Lothar Matthäus, els atletes Tommie Smith i Linford Christie, o el tennista Boris Becker.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Reebok és una empresa americana de calçat atlètic, indumentària, i accessoris. Actualment és filial d'Adidas. L'empresa, fundada el 1895, s'anomenaven originalment Mercury Sports però es va rebatejar com a Reebok el 1960. Els fundadors de l'empresa foren Joe Foster i Jeff Foster.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Reef és una marca de calçat i roba creada per dos germans argentins, Fernando i Santiago Aguerre, el 1984 al barri de La Jolla de San Diego. Les seves xancletes i bambes són populars entre la comunitat surfista i els amants de la platja. El 2005, Reef va ser adquirida per VF Corporation i, posteriorment, va ser venuda a The Rockport Group el 2018.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Salomon Group és una empresa francesa de fabricació de roba esportiva amb seu a Annecy. Va ser fundada l'any 1947 per François Salomon al cor dels Alps francesos en un taller de fabricació de material d'esquí. Salomon Group forma part d'Amer Sports, propietat des del 2019 del grup xinès ANTA Sports, amb marques germanes com Wilson, Atomic, Sports Tracker, Suunto, Precor i Arc'teryx.\nActualment, Salomon fabrica productes per a tot el món de diversos esports a l'aire lliure com ara trail running, senderisme, escalada, raids d'aventura, esquí i surf de neu.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Apunts. Medicina de l’Esport és una revista científica especialitzada en medicina de l’activitat física i l'esport publicada a Barcelona.L’any 1964 va néixer amb el nom d’Apuntes del Centro Juvenil de Medicina Deportiva. Posteriorment, passà a denominar-se Apuntes de Medicina Deportiva i el 1982 canvià el nom per Apunts d’Educació Física i Medicina Esportiva. Aquesta nova edició, publicada amb la col·laboració de l’INEFC, incloïa temàtica d’educació física i es publicava en format bilingüe, en català i castellà. El 1985 la col·laboració que mantenia amb l’INEFC s’interrompé i s’escindí en Apunts. Educació Física i Esports i Apunts. Medicina de l’Esport, el nom de l'actual revista. Des de l'aleshores, és publicada en format trilingüe, en català, castellà i anglès.Apunts. Medicina de l’Esport és propietat del Consell Català de l'Esport i l'òrgan d'expressió de la Societat Catalana de Medicina de l’Esport. El seu objectiu és el de servir com a plataforma de difusió i fons documental de la producció científica que es duu a terme en la matèria a Catalunya, Espanya i l’Amèrica Llatina. El seu primer director fou Josep Estruch Batlle (1964-81) i des del 2006 la dirigeix Ramon Balius i Juli. El 2006 la revista va entrar en una fase d’expansió amb l'estrena del format digital i la seva expansió internacional. L'any 2017 es va signar un acord de col·laboració per a la coedició de la revista amb el Futbol Club Barcelona.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'electromiografia (EMG) és una tècnica per a l'avaluació i el registre de l'activitat elèctrica produïda pels músculs esquelètics. L'EMG es realitza usant un instrument mèdic anomenat electromiògraf, que produeix un registre anomenat electromiograma. Un electromiògraf detecta la diferència de potencial elèctric que activa les cèl·lules musculars, quan aquestes són activades de forma neuronal o de forma elèctrica, els senyals poden ser analitzats per tal de detectar anormalitats i el nivell d'activació o analitzar la biomecànica del moviment humà o animal.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'epicondilitis o colze de tennista és una inflamació de l'epicòndil (prominència òssia que està situada a l'extrem distal a la part externa de l'húmer) i dels tendons (primer radial, segon radial, extensor dels dits i cubital posterior) que s'hi insereixen.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'epitrocleïtis o colze de golfista és una inflamació de l'epitròclea (prominència òssia que està situada a l'extrem distal a la part interna de l'os de l'húmer) i de la beina tendinosa comuna dels músculs implicats en la flexió dels dits de la mà, la flexió i la pronació del canell (palmar major, palmar menor, flexor superficial dels dits i cubital anterior).", "label": "Esport" }, { "sentence": "El mot fisioteràpia prové de la unió de les veus gregues: φύση, que significa Naturalesa i θεραπεία, que ve del verb \"στη θεραπεία\" i vol dir guarir.\nPer tant, des d'un punt de vista etimològic, fisioteràpia o physis-therapeia significa «tractament per la naturalesa», o també «tractament mitjançant agents físics». L'Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix en 1958 la fisioteràpia com: «L'art i la ciència del tractament per mitjà de l'exercici terapèutic, calor, fred, llum, aigua, massatge i electricitat. A més, la fisioteràpia inclou l'execució de proves elèctriques i manuals per a determinar el valor de l'afectació i força muscular, proves per a determinar les capacitats funcionals, l'amplitud del moviment articular i mesures de la capacitat vital, així com ajudes diagnòstiques per al control de l'evolució».", "label": "Esport" }, { "sentence": "La pubàlgia, pubàlgia atlètica, hèrnia de l'esportista o hèrnia de l'esport, engonal de Gilmore o mal d'engonal, és el dolor de pubis. El terme es refereix a diversos processos patològics diferents que es localitzen al nivell del pubis.\nPubàlgia de l'esportista: és una tendinitis d'algun dels nombrosos músculs abdominals que acaben en una làmina fibrosa (la línia alba, el recte major de l'abdomen, l'oblic major de l'abdomen...) o de la cuixa (adductor, abductor, ..) que s'introdueixen a la zona ilio-pubiana. Aquesta inflamació és deguda a una activació repetida i traumatitzant del tendó involucrat (en els futbolistes, per exemple, resulten freqüentment afectats els adductors).\nOsteïtis pubiana: afecció de la símfisi pubiana o inflamació (periosti en l'os) de la zona ilio-pubiana.\nFractura de la zona ilio-pubiana després d'un cop directe o accident (en adults).", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Societat Catalana de Medicina de l'Esport (SCME) és una entitat catalana, sense ànim de lucre, lligada a l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, que promou la investigació i el desenvolupament de la medicina de l'esport.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La tríada de l'atleta femenina és una combinació de tres trastorns diferents que afecten comunament les atletes femenines:\n\nOsteoporosi\nTrastorns alimentaris\nAmenorrea.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Alabama Sports Hall of Fame (ASHOF) és un museu estatal situat a Birmingham, Alabama, dedicat a comunicar la història atlètica de l'estat. El museu mostra més de 5.000 objectes relacionats amb atletes que van néixer a Alabama o van guanyar fama gràcies a l'atletisme que reflexiona positivament sobre l'estat, generalment a través de l'excel·lència en una institució educativa o esdeveniment esportiu a Alabama. L'ASHOF es va establir per llei legislativa estatal el 14 d'agost de 1967.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Museu i Centre d'Estudis de l'Esport Doctor Melcior Colet és un museu dedicat a la difusió i exhibició dels elements més destacats en el desenvolupament de la història de l'esport català dels últims segles. Té la seu en un edifici modernista construït el 1911 per Josep Puig i Cadafalch, la Casa Pere Company, que està situada al carrer Buenos Aires, 56 de Barcelona.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Museu del Futbol Club Barcelona o Museu President Núñez, és el museu del Futbol Club Barcelona, situat a les instal·lacions del Camp Nou de Barcelona. S'hi mostren tots els trofeus aconseguits per totes les seccions esportives del club català al llarg de la seva història. Inaugurat el 24 de setembre de 1957, actualment és un dels museus més visitats de Catalunya, amb una mitjana anual de visitants en els darrers anys superior a 1.200.000 de visites.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Museu d'Esports d'Estònia es troba a Tartu, Estònia. El director del museu és Daimar Lell.\nLa seu principal del museu es troba al carrer Rüütli a Tartu. El museu recull la història de l'esport a Estònia. L'altra seu del museu, a 40 km, a Otepää, és coneguda com un centre d'esports d'hivern", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Museu The Ocean Race, anteriorment Museu Volvo Ocean Race, és un museu esportiu localitzat a la ciutat valenciana d'Alacant dedicat a la regata de vela The Ocean Race. Es va començar la seua construcció amb motiu de la segona edició, en la qual Alacant va ser port d'eixida d'aquesta regata (edició 2011-12). El museu ocupa 1.300 metres quadrats de l'Antiga Estació Marítima d'Orà, al Port d'Alacant. Compta amb dues plantes: a la planta baixa es troba l'espai expositiu i la biblioteca del museu, mentre que la primera planta compta amb un espai polivalent per a la realització de tallers i una cafeteria-restaurant amb una gran terrassa i vistes al mar.És un lloc interactiu on descobrir el món marítim, els navegants i allò que amaguen els oceans, com els ecosistemes marins i els perills de l'acció humana sobre aquests hàbitats, a més dels aspectes tècnics de la regata i de les embarcacions.El museu divulga els valors de la navegació a vela i la història de la regata, des de l'any de la seua creació en 1973 com Whitbread Round the World Race, que va passar a anomenar-se Volvo Ocean Race de 2001 a 2019, i posteriorment, The Ocean Race.Des del museu també es pot contemplar el centre d'operacions de la regata, instal·lat des de 2010 al port de la ciutat.A banda de la col·lecció permanent, el museu inclou en la seua visita:\n\nUn vaixell de competició (Brasil 1) que va participar en l'edició de la regata 2005-06, situat en la part davantera exterior del museu i visitable tant la coberta com l'interior.\nUn simulador de l'experiència de navegació en la regata.\nUna exposició temporal, des de juliol de 2018, sobre la història d'Espanya en la regata.Així mateix, el museu posseeix un programa escolar i d'activitats que destaca els temes de sostenibilitat, navegació, valors i història de la regata.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El museu olímpic de Lausana (Suïssa), és un museu permanent d'exposició de diferents peces relacionades amb el món de l'esport i en especial dels Jocs Olímpics. Els seus visitants poden trobar tot tipus d'informació sobre els antics i els moderns jocs olímpics així com els diferents models medalles que s'han utilitzat en les diferents edicions dels Jocs. Als afores, també hi ha aportacions de les diferents ciutats que han organitzat uns jocs. Barcelona hi té dipositada un metre quadrat original de vorera del que fou la vila olímpica.\nEl museu es troba rodejat d'un bosc i un parc pròxims al llac, on es poden veure múltiples obres d'art relacionades amb l'esport.\nFou inaugurat el 23 de juny de 1993 pel català Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional en aquell moment i qui fou l'ideari i propulsor del museu.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch és un museu inaugurat l'any 2007, situat a l'anella olímpica de Barcelona. El mes de juny de l'any 2010 va ser anomenat en honor de Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional entre 1980 i 2001. Està situat davant de l'Estadi Olímpic de Montjuïc, en un solar delimitat per l'avinguda de l'Estadi, el passeig Olímpic i els carrers Vivers i dels Tres Pins.Al Museu hi conviuen aspectes de l'esport d'alt rendiment fins a l'esport competitiu i el de lleure, així com la pràctica esportiva de persones amb discapacitat o l'esport en general. Mostra com a través de l'esport es pot promoure valors, educar, innovar i renovar. El museu té un \"espai d'ídols\" en què hi ha protagonistes destacats de l'esport. També acull una zona per a l'esport de masses i els grans esdeveniments. Inclou espais interactius amb avançada tecnologia i instal·lacions multimèdia.\nUn dels espais més emblemàtics del museu és la Col·lecció Joan Antoni Samaranch, que té com a objectiu reflectir l'esperit esportiu olímpic a través de peces relacionades amb l'esport, l'art i la cultura, de l'ex-president del COI.\nTambé inclou una sala d'exposicions temporals, una mostra de l'esport en diferents civilitzacions i la seu de la Fundació Barcelona Olímpica.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Saló de la Fama Nacional de Beisbol, localitzat a Cooperstown, Nova York, Estats Units, és un museu semi-oficial dirigit per entitats privades que serveix com a punt central per a l'estudi de la història del beisbol als Estats Units i al món. També té com a funcions l'exhibició d'importants objectes relacionats amb aquest esport, així com la realització d'activitats encaminades a honrar les persones que s'han destacat com jugador, dirigent o propulsor de beisbol. Quan es menciona el \"Saló de la Fama\" en articles i converses, es fa referència sobretot a la llista d'homenatjats, més que al museu. El lema del Saló és: \"Preservar la història, honrar l'excel·lència, connectar generacions.\"", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un hurley o caman (la seva denominació gaèlica), i en menor mesura conegut com a hurl, hurley estic, shtick o setanta, com es coneix en certes parts de l'Ulster, és un pal de fusta que mesura entre uns 70 i 100 cm, depenent de l'altura del jugador: no hi ha una regla establerta, però per comoditat els jugadors trien hurleys que mesurin des dels seus peus fins a la seva cintura. Posseeixen un final llarg, aplanat i corbat, anomenat bas, usat per copejar una pilota de cuir anomenada sliotar en el joc irlandès del hurling. És també usat en el camogie, l'equivalent femení, i anomenat freqüentment camogie estic.\nEls camans es fabriquen amb fusta de freixe i se solen comprar a artesans locals d'Irlanda, que encara usen mètodes de producció tradicional. No obstant això durant un temps als anys setanta van ser utilitzats camans de plàstic, fabricats principalment per la companyia holandesa Wavin. Es va comprovar que aquests produïen lesions més fàcilment i van deixar d'usar-se. Bandes de ferro són col·locades com a reforç en la part plana del final, perllongant la seva durabilitat, ja que és el lloc més fràgil del caman. No obstant aquestes bandes estan prohibides en el camogie, la versió femenina de hurling, atès que també incrementen el risc de lesió. Aquests arranjaments han estat utilitzats en els camans des de sempre; en una de les primeres legislacions irlandeses, que data del S. VIII es permetia solament al fill del rei tenir un reforç de bronze, mentre que a qualsevol altre només se li permetia usar un reforç de coure.\nNo importa lo bona que sigui la manufactura d'un caman, és molt possible que un jugador habitual de hurling utilitzi varis al llarg d'una temporada. Es trenquen fàcilment si dos d'ells xoquen en el transcurs d'un joc. És també possible que es trenquin en colpejar a un jugador.\nExisteix una popular tècnica de reparació consistent a tallar uniformement les parts trencades de dos camans per unir-los amb cola i claus de manera que el nou estic tingui la grandària desitjada.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La canyellera és un element de l'equipament esportiu usat en l'hoquei sobre gel, hoquei sobre patins, futbol, rugbi, futbol sala, beisbol, esports de combat i altres esports on és considerada necessària. Sol usar-se per protegir les canyelles dels jugadors de la pilota o de l'estic d'hoquei, del puck o de l'estic d'hoquei sobre gel, i de les entrades per part d'altres jugadors en el futbol. Es fixen a la cama mitjançant cintes elàstiques de velcro. Les canyelleres s'han fet obligatòries per a la majoria d'escoles, clubs i equips professionals per prevenir lesions.\nLa tibia té una gran part exposada al llarg de la seva superfície anterior intermèdia, està directament sota la pell i no té músculs anteriors. Els cops a la canyella són els més prons a causar una lesió, fins i tot algun tipus de fractura. Aquestes ferides són molt doloroses, perquè el periosti, la membrana fina sobre la superfície de tots els ossos, és un teixit abundant en receptors del dolor.\nS'atribueix la seva invenció a Sam Weller Widdowson qui el 1874 va adaptar unes proteccions de criquet, fetes amb un encoixinat protector, i les va lligar amb una corretja per fora de les seves mitges. Al principi va ser una idea que molts van considerar ridícula però aviat es va popularitzar entre els jugadors de l'època.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El casquet de bany és un casquet fet de diversos materials com silicona, làtex o licra, que s'usa en mode d'esbarjo i en natació competitiva.\nEls casquets es fan servir per mantenir els cabells eixuts i relativament lliures de la cloració de l'aigua, i també per aïllar les orelles de l'aigua. Algunes instal·lacions requereixen l'ús de gorres de natació, que s'utilitzen per a protegir els filtres d'aigua i que no es obstrueixin amb cabells.\nEn la natació de competició dels barrets estan fets de silicona o làtex que s'ajusten perfectament al crani de l'usuari, cobrint-li els cabells. Això redueix l'arrossegament a les aigües causada pels cabells solts de manera que el tornen més hidrodinàmic.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Una colzera és una peça de roba que, disposada al voltant del colze, el protegeix contra cops i rascades o l'immobilitza després d'una fractura.\nLes colzeres són peces encoixinades que complementen els uniformes de determinats esports en què les caigudes són freqüents, com per exemple l'hoquei sobre gel i en línia, el monopatí, el ciclisme, etc. Les colzeres són unes bandes de plàstic que s'introdueixen per la mà ajustant-se al colze mitjançant un elàstic. La part encoixinada queda per darrere per tal d'esmorteir l'impacte en el moment d'una eventual caiguda. Les colzeres no se solen utilitzar per part dels jugadors professionals però sí pels principiants en la seva fase d'iniciació i en modalitats on l'alta velocitat o els salts impliquen un major risc de traumatisme.\nCom a instrument mèdic, les colzeres ortopèdiques són útils en recuperacions postoperatòries, lesions esportives, epicondilitis i reumatismes, així com per alleujar el dolor en artrosi i artritis. En alguns esports com el tennis, en què el colze suporta grans tensions, les colzeres ajustables el protegeixen i ajuden a superar les tendinitis.\nTambé es diuen colzeres els reforços de cuir o plàstic que es cusen a la mànega del jersei o la jaqueta per impedir el seu trencament per fregament o per dissimular-hi estrips ja existents.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un disc volador, també conegut com a frisbee, és un disc de plàstic amb la vora corbada per aconseguir l'aerodinamisme suficient que permet que planegi quan és llençat de la forma adequada.\nL'ultimate és un esport d'equip que fa servir el disc volador per a disputar els partits.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un esquí és una tira estreta de material semi-rígid que s'utilitza com a calçat per lliscar sobre la neu. Substancialment més llargs que amples i utilitzats en parelles, els esquís estan fixats a les botes d'esquí a través d'unes fixacions, amb els talons lliures, bloquejables o parcialment fixats. Per esquiar en pendents costeruts, es poden enganxar a la base de l'esquí pegats antilliscants (fets antigament amb pell de foca i actualment amb material sintètic).\nCreats originalment per facilitar el trasllat sobre la neu, s'utilitzen avui en dia sobretot recreativament per practicar l'esquí.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Flyboard és un tipus de hoverboard que està unit mitjançant una mànega llarga a una moto aquàtica, la qual fa possible sostenir el Flyboard a través de l'aire o de l'aigua per poder realitzar un esport que es coneix com a flyboarding. L'aigua és forçada a pressió des de la moto aquàtica, a través d'una mànega, fins a uns filtres adossats a unes botes que sostenen al pilot, que projecten dolls d'aigua a pressió aconseguint un empenyiment, amb aquesta disposició, i amb el control del pilot sobre l'orientació vectorial dels dolls d'aigua, es pot arribar a una alçada de fins a 15 metres en l'aire o submergir-se de cap a l'aigua fins a 2,5 metres.La versió més recent propulsada per aire, va aconseguir un rècord mundial Guinness per al vol més extens per una aerotaula, sobrepassant els 2 quilòmetres (2.252 metres) a l'abril de 2016. Conegut com a Flyboard Air, segons el seu inventor, permet un vol de fins a 10.000 peus d'altura, amb una velocitat màxima de 150 kmh, compta amb 10 minuts d'autonomia, i no té cap mànega acoblada (ja que és propulsat pels gasos d'unes turbines a reacció).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Les genolleres són roba de protecció usades en les genolls per a protegir-los contra ferides durant, per exemple, una caiguda o un cop. Les genolleres són usades per ciclistes, patinadors, jugadors de voleibol, etc.\nLes genolleres suaus també són usades en els pantalons de futbol americà.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un pal de golf és un instrument que es fa servir en aquest esport per colpejar les pilotes de golf. Consta d'un eix amb una secció d'unió o mànec, i una superfície àmplia anomenada \"cap\" en el costat oposat.Existeixen tres tipus de pals, cadascun amb una funció diferent. Els anomenats \"fustes\" s'usen majoritàriament per tirs de llarga distància o de sortida (també anomenats \"al tee\"). Els \"ferros\" s'utilitzen en varietat de tirs. Els \"putter\" s'empren majoritàriament sobre el \"green\" per rodar la bola de golf al forat.\nUn club de golf és el nucli per jugar al golf, el nom prové del terme alemany \"Kolbe\" (club en alemany). Malgrat no tenir un origen clar, Escòcia és considerada el bressol d'aquest esport. A Escòcia s'hi va jugar durant més de quatre segles, creant el primer club oficial, el St. Andrews. El conjunt estàndard per a jugar al golf consta de 14 pals de golf, i encara que hi ha combinacions tradicionals que es venen a les botigues com conjunts a joc, els jugadors són lliures de portar qualsevol combinació de 14 clubs o menys legals.\nUna variació important en diferents clubs són les \"golfes\", o l'angle entre la cara del pal i el pla vertical. És el que fa que un pilota de golf deixi el tee en una trajectòria ascendent, no amb l'angle de gir, privocant els canvis de contacte amb la pilota amb un moviment horitzontal. L'impacte del pal comprimeix la bola, mentre que les ranures de la cara del pal donen a la pilota retrocés (que és un efecte a la dreta quan es veu des del punt de vista d'un golfista dret, o és un dir cap al costat esquerre \ngir quan es veu des del punt de vista d'un golfista esquerrà oscil·lant). En conjunt, la compressió i benkascensiór ascensor. La majoria de les fustes i ferros estan etiquetats amb un número, els números més alts indiquen eixos més curts i lofts més alts, que donen a la bola una trajectòria més alta a. més curt.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La pedra de cúrling pesa un màxim de 19,96 kg (44 lbs.) i té un mànec al damunt per on es llança. A cada partida es necessiten dos jocs de vuit pedres de diferent color i són proporcionades per la pista en la qual es juga.\nLa pedra de cúrling té els seus orígens a Escòcia a partir dels grans blocs de pedra que es llançaven pel gel, sense cap grandària o forma especial. Actualment, les millors pedres provenen d'una pedrera de granit en l'illa de Ailsa Craig, enfront de la costa oest d'Escòcia.\nLa pedra és còncava en la seva part superior i inferior. En algunes pedres, el grau de concavitat és distint en ambdós costats per a poder donar-la tornada per a llançar-la més ràpid o més lent sobre el gel. Hi ha una banda de color més clar en una cinta al voltant de la pedra de cúrling. Aquesta és la \"superfície de cop\". Durant la fabricació, es poleix molt bé tota la pedra. Aquesta superfície s'opaca per a millorar els cops contra altres pedres, de manera que hagi una zona de major contacte en la col·lisió i que les pedres no s'estellin.", "label": "Esport" }, { "sentence": "S'entén per post, taula o planxa de neu (en anglès, snowboard) una planxa utilitzada per a practicar la davallada sobre la neu (surf de neu) amb la peculiaritat que els dos peus van subjectats a la mateixa fusta i de manera lateral.", "label": "Esport" }, { "sentence": "En el futbol es coneix com a porteria el marc pel qual ha d'entrar la pilota per a marcar un gol. Generalment està compost per dos pals verticals paral·lels, un altre de superior i horitzontal (transversal o perpendicular als pals) anomenat travesser, i una xarxa que reté la pilota una vegada ha entrat a la porteria. Quan açò succeeix, sota unes determinades condicions reglamentàries, es considera que s'ha marcat un gol.Les dimensions oficials de la porteria són de 7,32 x 2,44m. Els pals habitualment són metàl·lics, tot i que antigament eren de fusta.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La raqueta consisteix en un marc amb un cercle obert i amb una mena de xarxa que ho cobreix. Hom coneix els jocs que la utilitzen, de forma col·lectiva, com a «esports de raqueta»; en són entre d'altres, tennis, bàdminton, esquaix i raquetbol.\nLa raqueta es divideix en tres parts: cap, tronc i mànec:\n\nCap o canya. Generalment és de forma ovalada i amb orificis en el marc per l'encordat. L'encordat tibat forma una xarxa, que és la part amb què es colpeja la pilota. No hi ha diferència entre ambdós costats d'una raqueta.Tronc. És la part que connecta el cap amb el mànec. Hi ha el logotip del fabricant i altra informació sobre la raqueta.Mànec. És la part de la raqueta per on s'agafa. Sol estar cobert per algun tipus de cinta per a no danyar la mà i permetre una major adhesió a la raqueta. La cinta permet adaptar les dimensions de l'empunyadura al gust dels jugadors. Hi ha usuaris que prefereixen un \"diàmetre\" més gran i altres un de més petit.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El sac de boxa, sac de boxar o sac d'entrenament és un element indispensable als entrenaments d'un munt d'esports de contacte (com la boxa) i les arts marcials. Colpir el sac pot portar perill per a les mans. Per a evitar lesions a les mans i als canells és important d'utilitzar una bena apropiada així com proteccions per a les mans.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'Associació Atlètica Gaèlica (anglès, Gaelic Athletic Association, irlandès Cumann Luthchleas Gael) és una associació esportiva irlandesa que fomenta i organitza competicions esportives de hurling i futbol gaèlic, així com altres esports de tradició irlandesa en categories masculina i femenina. També promou la dansa, el folklore i la llengua irlandesa.\nTé més d'un milió de membres arreu del món, uns béns que superen els 26.000 milions d'euros, tot declarant uns ingressos de 94,8 milions d'euros en 2010 d'un total de beneficis nets de 78,5 milions.El futbol gaèlic i el hurling són les activitats més populars promogudes per l'organització i els esports més populars en termes d'assistència a la República d'Irlanda. El futbol gaèlic també té una gran participació a Irlanda del Nord.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'Ateneu d'Acció Cultural és una entitat cultural i esportiva de Girona fundada l'any 1981.L'ADAC té com a objectiu principal la defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Està organitzada en seccions, de les quals destaquen la Comissió de Normalització Lingüística, la secció de muntanyisme, la secció de cicloturisme i la secció d'escacs, els equips de la qual participen en campionats d'àmbit nacional i internacional. L'ADAC forma part del Cens d'entitats de foment de la llengua catalana des de l'any 2003. L'Ateneu d'Acció Cultural (ADAC) organitza des de l'any 1986 l'entrega dels Premis de Normalització Lingüística i Cultural que reconeixen la taca de les persones i les entitats que lluiten per la normalització de la llengua catalana i en pro de la cultura i les tradicions de Catalunya. Des de l'any 2012, el seu president és Joan Sibill, el qual que va substituir en el càrrec al seu anterior president, Jordi Terol.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Club alpí fa referència als diversos clubs d'alpinisme creats en els diversos països. Avui en dia, els clubs alpins organitzen competicions d'escalada, construeixen i gestionen refugis de muntanya, preparen camins i vies d'escalada i protegeixen activament el medi ambient de la muntanya.\nEl club més antic és el del Regne Unit, l'Alpine Club, que fou fundat el 1857 a Londres.\nEn l'actualitat existeixen clubs alpins a molts països:\n\nCentre Excursionista de Catalunya - Club Alpí Català (CEC) - Catalunya\nDeutscher Alpenverein (DAV) - Alemanya\nÖsterreichischer Alpenverein (ÖAV) - Àustria\nSchweizer Alpen-Club (SAC) - Suïssa\nClub Alpino Italiano (CAI) - Itàlia\nAlpenverein Südtirol (AVS) - Tirol del Sud\nClub Alpin Francais (CAF) - França\nAlpine Club - Regne Unit\nAlpine Club of Canada - Canadà\nAmerican Alpine Club - EUA\nSlovenska Planinska Družba (SPD) - Eslovènia\nPlaninska Zveza Slovenije (PZS) - Eslovènia\nNederlandse Klim- en Bergsport Vereniging (NKBV) - Països Baixos\nJapanese Alpine Club - Japó\nMountain Club of South Africa - Sud-àfrica\n\"Rock Pigeon\" brotherhood Arxivat 2007-06-08 a Wayback Machine. - Uzbekistan\nNew Zealand Alpine Club (NZAC) - Nova Zelanda\nClub Alpino Español - Espanya", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Comitè Paralímpic de les Amèriques (acrònim APC; de l'anglès Americas Paralympic Committee) és una organització internacional que representa als actuals vint-i-nou comitès paralímpics nacionals d'Amèrica del Nord, Amèrica Central, Carib i Amèrica del Sud. Està afiliada al Comitè Paralímpic Internacional i els seus òrgans afiliats.APC és l'organisme que organitza i supervisa els Jocs Parapanamericans que se celebren cada quatre anys en l'any anterior dels Jocs Paralímpics d'Estiu. El president actual és l'Colòmbia Julio César Ávil.El primer president del Comitè Paralímpic de les Amèriques va ser Jose Luis Campo, de l'Argentina, i el seu mandat va durar fins al 2005 quan Andrew Parsons del Brasil va ser elegit. En 2009 ho reemplaça Octavio Londoño de Colòmbia fins al 2013. José Luis Campo és el president de l'APC per segona vegada. El Comitè Paralímpic de les Amèriques va sorgir a l'agost de 1997, quan Xavier González i Carol Mushett van convocar una reunió de les regions d'Amèrica a Atlanta, Estats Units, amb l'objectiu de crear la Regió de les Amèriques que encara no existia. Des d'aquesta reunió, la Regió de les Amèriques segueix creixent contínuament amb clars propòsits i objectius a aconseguir. Es van aconseguir assolir molts d'aquest objectius en un curt període.\nEls Comitès Paralímpics Nacionals de la regió de les Amèriques són Antigua i Barbuda, Argentina (Aruba), Barbados, Bermudes, Brasil, Canadà, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Equador, el Salvador, Guatemala, Haití, Hondures, Jamaica, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Perú, Puerto Rico, República Dominicana, Surinam, Trinitat i Tobago, Uruguai, Estats Units, Veneçuela, Illes Verges Nord-americanes.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Confederació Mundial d'Activitats Subaquàtiques (CMAS) és una federació internacional que representa les activitats subaquàtiques esportives i les ciències subaquàtiques, i supervisa un sistema internacional d'snorkel recreatiu així com l'entrenament i reconeixement de la immersió amb tanc d'oxigen. La seva fundació a Mònaco, al gener de 1959, la converteix en una de les organitzacions de submarinisme més antigues del món.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Decathlon és una companyia i cadena francesa de distribució de material esportiu vinculada al grup Auchan, propietat de la família Mulliez. Els seus hipermercats es caracteritzen per estar ubicats arreu del món, per vendre productes al detall i per desenvolupar les seves pròpies marques de distribució.\nLa primera botiga de Decathlon va ser inaugurada a Lilla, França, el 1976. Deu anys després, la firma francesa va començar a traspassar fronteres: s'instal·là a Alemanya (1986); a Espanya (1992), amb una botiga a Montigalà (Badalona), aleshores subseu olímpica; i al Regne Unit, el 1999. Aquell mateix any, fa el salt al mercat dels Estats Units quan va comprar a Nova Anglaterra la cadena MVP, amb 20 botigues esportives que van passar a anomenar-se \"Decathlon USA\". Amb tot, una reestructuració va portar a tancar el 2003 quatre botigues a Massachusetts i, el mes de setembre de 2006, Decathlon va decidir sortir definitivament dels Estats Units a finals d'aquell any.\nEl setembre de 2021 va iniciar operacions en un nou centre logístic de 95.987 metres quadrats (tot i que la parcel·la que ocupa en té 170.000) a la Zona d'Activitats Logístics del Port de Barcelona, que va suposar una inversió de 53,4 milions d'euros i un reforç de la plantilla en 51 persones. L'immoble consta de dos edificis logístics de 46.610 metres quadrats cadascun, amb 112 molls de càrrega per camions i quatre molls de descàrrega de furgonetes. Completa la instal·lació un edifici de serveis i oficines d'uns 2.767 metres quadrats.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La FOCA (Formula One Association Constructor) amb seu a Londres va reunir a tots els constructors de la Fórmula 1.\nAquesta organització englobava doncs als principals fabricants dels bòlids de Fórmula 1 a la dècada dels 70 i els 80.\nL'associació va ser fundada el 1974 per Bernie Ecclestone, Colin Chapman, Teddy Mayer, Max Mosley, Ken Tyrell i Frank Williams. El seu propòsit fou modificar l'organització dels esdeveniments comercials de la Fórmula 1 per aconseguir majors beneficis pels equips constructors participants.\nAl Març de 1981 la FOCA va arribar a un acord amb la FIA, anomenat Acord de la Concòrdia que els permetia negociar amb plens poders els drets dels contractes televisius acabant la seva particular guerra amb un altre organisme la FISA anomenada Guerra FISA-FOCA.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Fundació Princesse-Charlène és una fundació monegasca creada el 2012 per la princesa de Mònaco, Charlène Lynette Wittstock, que ha assumit el seu càrrec oficialment com a tal el 2011. La fundació està destinada a l'educació i la construcció de l'infant a través de l'esport.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Moviment per un ciclisme creïble (en francès i oficialment Mouvement pour un Cyclisme Crédible, MPCC) és una associació creada el 24 de juliol de 2007 pels equips ciclistes professionals AG2R Prévoyance, Agritubel, Bouygues Telecom, Cofidis, Crédit Agricole, Française des Jeux i Gerolsteiner amb l'objectiu de defensar un ciclisme net, concretament basant-se en l'estricte respecte al codi ètic estableri per l'UCI. Els equips Rabobank i T-Mobile van unir-se al moviment després de la seva creació oficial.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un barnús és una bata de roba de fil de ris, amb caputxa o sense, que homes i dones es posen per a eixugar-se i abrigar-se en sortir del bany, cenyida a la cintura amb un cinturó. Els esportistes la poden dur sobre el vestit de bany abans i després d'entrar en competició. També es diu barnús, encara que sigui d'un altre teixit, la bata que duen els boxejadors abans d'entrar a competir. Els barnussos solen ser de ris de cotó o de fibres sintètiques.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un bodi o cos és una peça de roba cenyida, generalment interior, que cobreix el tronc fins a l'engonal, amb mànigues o sense i que es corda per sota. Generalment s'usa com a roba interior, i en aquest cas el bodi substitueix el sostenidor i també les calces o tanga, però per exemple als anys 80 es van posar molt de moda les samarretes i camises femenines que, per bé que podien ser amples, també es tancaven a l'entrecuix, eren exteriors i es deien bodis.\nTambé el porten alguns nadons, de vegades com a roba interior o d'altres sol, de vegades a manera d'una mena de pijama.\nUn bodi no s'ha de confondre amb un mallot ni amb un cosset.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La dessuadora és una peça d'indumentària superior, generalment de màniga llarga amb caputxa i sovint amb butxaques frontals, segons el cas tancat o amb cremallera, fet de cotó o teixits mixts. Pot ser la part superior d'un xandall. S'utilitza com un abric lleuger per realitzar exercici en l'exterior i se sol col·locar sobre una samarreta.\nEn esdevenir un vestit de moda per a tothom, fora del món dels vestits funcionals o de la subcultura, materials i formes (sense mànigues, amb mànigues curtes, ...), d'hivern i d'estiu, les dessuadores s'han diversificat força. Des dels anys 1990 dissenyadors de renom, com per exemple Tommy Hilfiger, Gucci i Versace en van crear i ara fa part de l'assortiment de quasi totes les cases de moda, del més barrat al més distingit. Inicialment un vestit masculí o unisex, en esdevenir més un objecte de moda que utilitari, se'n van dissenyar formes més adaptades al cos femení.\nTot i que vestits amb caputxa s'han fet de tots temps, la seva forma moderna data dels anys 1930. L'empresa americana Champion hauria sigut la primera per desenvolupar dessuadores amb la típica caputxa per als treballadors de magatzems de congelats. Aviat es va popularitzar al món dels esportistes. Més tard, amb el seu nom anglés de hoodie va ser adoptat com a streetwear i esdevenir símbol de la subcultura black, punk, skate i hip-hop. Malgrat esdevenir un vestit popular, sempre va ser un símbol de no-conformisme o de rebel·lió, que segons les circumstàncies pot inspirar por, sobretot quan hom la porta amb el cap cobert per la caputxa. Després de l'assassinat del jove black Trayvon Martin a Sanford el 2012 va esdevenir el símbol de la protesta contra el racisme de la polícia. Igual que la samarreta, pot servir per portar missatges de tota mena.", "label": "Esport" }, { "sentence": "En el futbol, l'equipament es refereix a la indumentària i accessoris que han de dur els jugadors al llarg del desenvolupament d'un partit oficial de la FIFA. Les Regles del Futbol estableixen un equipament bàsic que cada jugador ha d'usar, a més de prohibir aquells altres objectes que puguen resultar perillosos tant per al qual els duu com per a altra persona. Algunes competicions poden estipular altres restriccions, com la regulació de la grandària dels escuts en les samarretes o aclarir que en partits que els dos equips vestisquen colors idèntics o similars, l'equip visitant ha de canviar a un equipament diferent.\nEls futbolistes generalment duen nombres identificatoris —denominats dorsals— en la part del darrere de les seues samarretes i de vegades en la part davantera i pantalons. Originalment, un equip usava els nombres de l'1 a l'11, corresponent-se obertament amb la seua posició dins del camp, però a nivell professional, aquesta pràctica es va suplantar per la numeració de l'equip, en el qual cada membre duu un nombre fix al llarg d'una determinada temporada o competició. Alguns clubs professionals també solen mostrar el nom, cognom o àlies del jugador sobre el nombre, o menys sovint, sota mateix.\nL'equipament dels futbolistes va evolucionar significativament des dels primers dies de l'esport, quan els jugadors vestien gruixudes samarretes de cotó, pantalons per sota dels genolls i rígides botes de cuir. En el segle XX les botes es van tornar més lleugeres, els pantalons es van escurçar i els avanços de la producció tèxtil i d'estampa van permetre la fabricació de samarretes de fibres sintètiques lleugeres, amb dissenys més colorits i complexos. També es va tornar usual la impressió del logotip de patrocinadors tant en samarretes com pantalons. Els equipaments —principalment les samarretes— es van començar a fabricar en massa, permetent així que els seguidors pogueren comprar-los i generant grans beneficis per als clubs.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Fastskin®, marca registrada de Speedo, és un banyador que intenta imitar la pell del tauró. N'hi ha de diversos tipus: de cos sencer, des de la cintura fins al peus, o des de la cintura fins als genolls. Permeten una major llibertat de moviments i més comoditat que els vestits de bany normals, i només es fan servir en competició, atès el seu alt cost i la seva durada relativament curta. Les seves costures estan dissenyades per seguir la direcció del flux d'aigua per ajudar a reduir-ne la resistència.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La gorra de beisbol és un tipus de gorra de copa semiesfèrica i visera prominent, que pot ser corbada o plana. Modernament la part posterior de la gorra pot ser de plàstic, veta adherent, o d'ajustament elàstic per permetre ajustar-se fàcilment a les dimensions del cap de qui la utilitza.\nLa gorra de beisbol és una part de l'uniforme tradicional utilitzat pels jugadors del joc de beisbol, amb la visera apuntant cap endavant per protegir els ulls contra el sol. La gorra s'utilitza sovint en l'àmbit esportiu, especialment als Estats Units, Canadà, Veneçuela, Brasil, Panamà, Perú, Uruguai i Japó", "label": "Esport" }, { "sentence": "El mallot groc (Maillot Jaune en francès) és la peça de roba de color groc distintiva del líder de la classificació general de certes curses ciclistes per etapes, especialment el Tour de França.La primera edició en què es va fer servir el mallot groc al Tour de França fou en la de 1919. Aquest mallot es va començar a emprar en plena competició. En la sortida de l'onzena etapa, entre Grenoble i Ginebra, el 19 de juliol de 1919, Eugène Christophe fou el primer ciclista a vestir el mallot groc.\nEl color del mallot fou escollit per Henri Desgrange en record al color de les pàgines del diari L'Auto (més tard s'anomenaria L'Équipe), el principal patrocinador del moment. Amb 96 dies, Eddy Merckx és el ciclista que més dies s'ha enfundat aquest mallot.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els Leotards o mitges-pantalons és una indumentària dissenyada i popularitzada al segle XIX pel famós acròbata francès Jules Léotard (1838-1870), de qui va prendre el seu nom, pera substituir el vestit de cos senser, molt ajustat sense mànigues, que cobria les cames i la major part del tors per mostrar la musculatura. Aviat va ser adoptat per gimnastes i trapezistes, ja que permetia llibertat de moviments als actes acrobàtics. A més a més i amb unes certes modificacions va ser adoptat pels balletistas com a peça de roba d'abrigar. Com a definició a Espanya i Catalunya és com un mallot gruixut de punt que enfunda totes dues cames i arriba fins a la cintura.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El pantaló de golf és un calçó bombatxo rematat uns deu centímetres per sota del genoll, i generalment dut en combinació amb mitjons alts. Es tracta, insistim-hi, d'un tipus de calçó, malgrat el nom. El català pantaló de golf equival a l'anglès plus fours o golfing trousers, esp. pantalón de golf, fr. culotte de golf, it. calzoni alla zuava (mot aplicat també, més genèricament, al 'calçó bombatxo' en general), port. calças de golfe, etc.\nEl pantaló (calçó) de golf era considerablement més llarg que els altres models de calçó bombatxo usats prèviament. Popularitzat pel príncep de Gal·les (futur Eduard VIII) per a jugar a golf (d'on el nom), ràpidament es posà de moda entre les classes altes britàniques fins a suplantar altres formes de calçó bombatxo que l'havien precedit. Aquesta moda s'estengué a altres classes socials i a altres països, de manera que durant els anys vint i trenta a tot el món euròpid els pantalons de golf, percebuts com a signe d'elegància i dinamisme, eren molt usats com a roba d'esport i de camp, però també de carrer; esdevingueren una de les peces de roba més arquetípiques de l'època. També eren considerats adients per a nens i adolescents; d'ací que formin part del vestuari característic de Tintín.\nMesura de la popularitat dels pantalons de golf és llur imitació per part de l'uniforme militar en determinats exèrcits o armes durant aquest període (per exemple, entre l'oficialitat britànica desmuntada, durant els anys trenta). També els feixistes italians hi foren addictes, com a altra mena de bombatxos.\nImpròpiament, en català col·loquial a voltes dels pantalons de golf se'n diu bombatxos, prenent el tot per la part.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Pantaló de muntar (terme usat generalment en plural: pantalons de muntar) és el nom que s'aplica genèricament a qualsevol pantaló dissenyat específicament per a muntar a cavall. La morfologia del pantaló de muntar ha anat variant al llarg del temps, i se'n poden discernir tres grans tripus successius.\nAlhora, el terme pantaló de muntar, usat sense més especificacions, designa, per antonomàsia, un model estilístic de pantaló ben concret: el pantaló de muntar amb bosses laterals (eixamplat de cuixes), típic de la primera meitat del segle XX.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El suspensori és un tipus de calçotet dissenyat a per protegir els genitals masculins durant activitats vigoroses o esportives. El suspensori típic consisteix en una banda elastizada a la cintura amb una bossa de suport on posar els genitals i dues tires, que, partint de la base de la bossa, van l'una cap al costat esquerre i l'altra al dret. En algunes variants del suspensori, la bossa pot tenir un lloc on posar una coquilla per a protegir els testicles o el penis.El seu nom en anglès és jockstrap (en referència al seu origen esportiu i a les tires laterals que el caracteritzen). L'origen d'aquesta peça es troba en la indumentària esportiva; la seva funció principal és de mantenir els genitals per a afavorir la comoditat en el moviment en alguns esports.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El wingsuit (literalment en anglès, vestit ala) és l'esport que consisteix en volar (un ésser humà) mitjançant un vestit especial que afegeix àrea superficial al cos de manera que s'aconsegueix un increment important de la força de sustentació. Els wingsuits moderns, desenvolupats per primer cop a les darreries dels anys 90, creen la superfície addicional amb un teixit entre les cames i sota els braços.Un vol de wingsuit sol acabar amb l'obertura d'un paracaigudes de tal manera que el practicant pugui saltar des de qualsevol punt amb suficient altura perquè es pugui produir el vol i l'obertura final del paracaigudes.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un xandall és un conjunt de jersei, o jaqueta, i pantalons unisex que hom sol fer servir en pràctiques esportives i en gimnàstica. També és habitual a les danses urbanes i per anar cómode per casa o al lleure.\nEl xandall és un vestit relativament modern. En 1964 la marca de roba esportiva Adidas va començar a fabricar xandalls en sèrie, amb unes característiques ratlles longitudinals als laterals dels pantalons. Al començament era roba fosca, típicament en blau marí, que es portava únicament durant els entrenaments esportius. Als anys 70 del segle XX ja es portaven al carrer, estaven de moda els de roba brillant, normalment nylon, i de tall més aviat estret. Es van afegir colors vius primaris, com el vermell o el blanc. Es van començar a portar les dues peces per separat, per exemple una jaqueta de xandall amb texans, o de diferent color que els pantalons. Als anys 90 van néixer algunes variacions, com els pantalons amb diverses butxaques, i va esdevenir roba per a sortir a les cultures del techno i del hip hop. Al segle xxi encara es porta.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El larguero és un programa esportiu radiofònic espanyol, dedicat en la seva majoria al futbol, que s'emet a la Cadena SER tots els dies, a partir de la mitjanit. El seu director i presentador principal és Manu Carreño. El programa és presentat els divendres i dissabtes per Yago de Vega.\nEl programa va començar les seves emissions el 1989 enfocat a un públic jove, i des de 1995 és el líder d'audiència a la seva franja horària.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El periodisme esportiu és una especialitat professional de l'ofici del periodisme que utilitza diversos gèneres per a tractar la informació esportiva. El bon periodisme esportiu és un dels gèneres periodístics més exigents que ha de posar en relació l'entreteniment amb el llenguatge simple.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Ricard Torquemada i Cid (Barcelona, 27 de maig del 1971) és un periodista esportiu català.\nLlicenciat en periodisme, el 1995 inicià la seva carrera a la delegació del diari Marca a Catalunya. Al cap d'un any es va incorporar a la redacció del diari Sport, on va romadre uns mesos. Ricard Torquemada va entrar a Catalunya Ràdio l'any 1996, on va col·laborar en diferents espais del departament d'esports, com el No ho diguis a ningú, bàsicament com a redactor encarregat del FC Barcelona. L'any 2000 es va incorporar a l'equip de Joaquim Maria Puyal en les seves transmissions futbolístiques dels partits del Barça. Quatre anys després, el 2004, va esdevenir el cap d'esports de la ràdio, càrrec que deixà l'any 2008.\nDes de l'any 2000 és analista de futbol a La transmissió d'en Puyal i als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. També col·laborà al programa de Catalunya Ràdio El club de la mitjanit, i amb articles als diaris El País, Mundo Deportivo i Ara.\nEl novembre del 2011 va publicar el llibre Fórmula Barça a Cossetània Edicions.Des de 2018 és director de La transmissió d'en Torquemada, que substitueix La transmissió d'en Puyal. Des de l'agost d'aquell any gestiona la productora audiovisual Boot Room responsable de produir La transmissió d'en Torquermada a Catalunya Ràdio i altres continguts relacionats amb el món del futbol com ‘Parlem de futbol' o ‘El tercer temps'.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Bicicleta d'or (Vélo d'Or en francès) és un premi que cada any entrega la revista francesa Velo Magazine al ciclista considerat pel conjunt de periodistes com el més destacat de l'any. El guanyador és votat per divuit periodistes de diferents països, escollits per la revista. És un premi semblant a la Pilota d'Or que entrega la revista France Football.\nEl premi fou creat el 1992, sent el seu primer vencedor Miguel Indurain.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Premi President Companys és una distinció que atorga anualment la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, adreçada a aquelles persones o entitats que hagin destacat per la defensa i promoció de les seleccions esportives catalanes i del seu reconeixement internacional.\nLa concessió del guardó es va iniciar el 2005 i des de llavors s'han distingit les següents persones o entitats:", "label": "Esport" }, { "sentence": "La distinció Cornelius Atticus és un premi en reconeixement a totes aquelles persones de les Illes Balears que han dedicat la seva vida a la pràctica i a la promoció de l'esport i que formen part de la història i del fet cultural de les illes.Aquest premi es concedeix anualment des de 1996 per la conselleria competent en matèria d'esports del Govern de les Illes Balears. El jurat està format per representants de l'administració autonòmica, d'entitats esportives i de mitjans de comunicació.\nLa distinció consisteix en un diploma acreditatiu i una reproducció de la làpida de marbre de forma quadrangular del segle III, dedicada a un atleta del pancraci, Cornelius Atticus, trobada l'any 1933 a les excavacions oficials arqueològiques de la ciutat romana de Pol·lèntia, Alcúdia, el qüal és el primer esportista de nom conegut de les Illes Balears.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'Egebergs Ærespris (\"Premi Honorari de Egeberg\") és un premi atorgat als atletes noruecs que sobresurten en més d'un esport. El premi va ser creat per Ferdinand Julian Egeberg, i consisteix en una estatueta de bronze modelada per l'escultor Magnus Vigrestad.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El guardó a l'esportista letó de l'any s'entrega anualment des de 2005, tant en categoria masculina com femenina.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Jugador de l'any de l'IHF és un premi que s'atorga anualment des de 1988 per la Federació Internacional d'Handbol (IHF) al millor jugador d'handbol de l'any.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Marca Leyenda és un guardó que atorga el diari Marca als millors professionals de la història de l'esport. Des de la seva creació el 1997 més de 50 persones relacionades amb el món de l'esport han rebut aquest reconeixement.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La medalla Pierre de Coubertin (també coneguda com a Medalla De Coubertin o Medalla a l'autèntic esperit esportiu) és una medalla olímpica especial atorgada pel Comitè Olímpic Internacional (COI) a aquells atletes que demostren el seu veritable caràcter esportiu durant els Jocs Olímpics.\nLa medalla rep aquest nom en honor de Pierre de Coubertin, reinstaurador dels Jocs Olímpics de l'era moderna i fundador del COI. Aquesta medalla es considera un gran honor per part del Comitè Olímpic Internacional.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Nit de Castells és un esdeveniment organitzat per la revista Castells des del 2007. Reuneix a representants de diferents colles castelleres, institucions, empreses patrocinadores i mitjans de comunicació del món casteller. Durant la cerimònia, entre altres actes, s'entreguen els Premis Castells, els quals són: Trajectòria Castellera, Iniciativa Social, Beca Castells i Ambaixador Castells. Cada any s'entreguen aquests quatre premis a excepció de l'edició del 2007 a Valls, en què encara no s'havia creat el Premi Ambaixador Castells, i de la del 2012 i 2013, en què no es va concedir la Beca Castells degut a reduccions pressupostàries.\nLa primera edició va tenir lloc a Valls el 2007 i des de llavors, fins a l'any 2012, cada any es va celebrar a una ciutat diferent. Durant aquests anys es va fer a Vilafranca del Penedès (2008), Tarragona (2009), Terrassa (2010), Mataró (2011) i Vic (2012). El 2013 va realitzar-se a Valls per segona vegada, ja com a seu fixa.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'Oscar dels escacs fou un premi internacional atorgat cada any al millor jugador mundial d'escacs. El guanyador era seleccionat per un grup d'experts en escacs de tot el món, incloent Grans Mestres. El premi consistia en una estatueta anomenada The Fascinated Wanderer, personatge pres de la novel·la de l'escriptor rus Nikolai Leskov, i realitzada en bronze per l'escultor Aleksandr Smirnov.\nLa idea es va originar a Catalunya el 1967 quan un grup de periodistes especialitzats en escacs van votar pel millor Gran Mestre. Posteriorment, després de crear-se l'Associació Internacional de Premsa d'Escacs (AIPE, per les seves sigles en francès). El seu fundador, el català Jordi Puig i Laborda, va coordinar les votacions i va començar a incloure-hi entrenadors, àrbitres i d'altres persones relacionades amb els escacs professionals. El premi va ser lliurat any rere any fins a la mort de Jordi Puig, el 1988. El 1995, Alexander Roshal, editor de la revista d'escacs russa, 64, va reprendre la iniciativa i va afegir moltes més persones com a votants. En 2014, en cessar la publicació de 64, el premi també va deixar de donar-se.\nL'aparença del premi va sofrir diversos canvis amb el pas del temps: Les estàtues que lliurà Jordi Puig foren, consecutivament, una estàtua d'un pagès sobre una mula, la figura d'un petit os recolzat sobre un arboç (semblant a l'escut de la ciutat de Madrid), la Dama del Paraigua (còpia de la que adorna la font del Parc de la Ciutadella a Barcelona). Al principi la revista russa lliurava una imatge de la ciutat de Moscou, però aviat va canviar al seu aspecte actual.\nPer escollir el guanyador, cada votant votava pels 10 millors jugadors del món. El primer de cada llista aconseguia 13 punts, el segon 11 punts, el tercer 9 punts, el quart 7, el cinquè 6, el sisè 5 i així reduint la puntuació fins al desè, a qui s'assignava 1 punt. Després se sumaven les puntuacions per a cada jugador i guanyava qui obtenia major puntuació.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El premi al millor esportista espanyol de l'any de Mundo Deportivo és una distinció que atorga anualment el diari Mundo Deportivo de Barcelona, on s'escull al millor esportista espanyol de l'any per votació d'un jurat.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Premi Catalunya de l'Esport va ser creat el desembre del 2010 amb l'objectiu de distingir els esportistes i les entitats esportives que més contribueixin a projectar l'esport català a nivell estatal o internacional. És una iniciativa de la Secretaria General de l'Esport —de la Generalitat de Catalunya— i té el suport de TV3 i Catalunya Ràdio.Prèviament al procés de votació, el públic pot presentar els seus candidats al lloc web elsesports.cat; els deu candidats més proposats són els que passen a la fase final. Un jurat especialitzat tria llavors el guanyador, que recull finalment el premi en una emissió especial del programa Esport Club.Va ser convocat en una sola ocasió l'any 2010 i el guanyador va ser Xavi Hernández.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Premi Internacional Joan Antoni Samaranch és un premi esportiu de caràcter internacional atorgat anualment, des de 2011, a esportistes, institucions o grups de persones que transmetin valors com esforç, solidaritat i compromís entre el tennis i l'esport.El premi porta el nom de Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional entre 1980 i 2001. El jurat està compost per: Maria Teresa Samaranch, filla de l'ex-president: directors esportius; presidents de federacions; i esportistes com Arantxa Sánchez Vicario o Carles Moyà.El trofeu, realitzat per Miquel Planas i Rosselló, està format per dos elements d'acer inoxidable esmeralditzat que simbolitzen, en una base cilíndrica, la unitat i solidesa sobre la qual se sostenta una al·legoria dels cinc continents amb una referència al tennis en el seu interior en forma de pilota enganxada a la xarxa.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Premi Laura Aspis (Laura Aspis Prize en anglès), també anomenat més simplement Aspis Prize o Aspis Award) fou un premi de l'àmbit dels escacs. Començant el 1980, es donava anualment al millor jugador estatunidenc menor de 13 anys, de banda de l'organització sense ànim de lucre Chess-in-the-Schools (anteriorment coneguda com a American Chess Foundation) fins al 1999.El premi consistia en un trofeu i 1.500 $. Fou fundat pel Dr. Samuel L. Aspis i promocionat en memòria de la seva darrera muller Laura. Entre els guanyadors hi ha el Campió dels Estats Units de 1989 Stuart Rachels (1982), el Campió del món Sub-20 de 1990 Ilya Gurevich (1983), K. K. Karanja (1985), el campió del món Sub-20 de 1997 Tal Shaked (1991), Jordy Mont-Reynaud (1994), Vinay Bhat (1996), i el Campió dels Estats Units de 2005 i 2009 Hikaru Nakamura (1999).", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Premi Príncep d'Astúries dels Esports serà concedit a aquella persona o persones, o institució que, a més de l'exemplaritat de la seva vida i obra, hagi aconseguit noves metes en la lluita de l'home per superar-se a si mateix i contribuït amb el seu esforç, de manera extraordinària, al perfeccionament, cultiu, promoció o difusió dels esports.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Premi Sir Matt Busby al jugador de l'any, anteriorment conegut com a Jugador MUFC de l'Any (1988-1995), és un premi concedit al millor futbolista del Manchester United de cada temporada, triat pels aficionats. El seu nom prové de l'antic entrenador del Manchester United, Sir Matt Busby, qui va dirigir el club en dos períodes, de 1945 a 1969 i de 1970 a 1971. El premi va ser reanomenat en honor seu el 1996, després de la seva mort el 1994, i es va encarregar un nou trofeu, que consisteix en una rèplica a escala reduïda de l'estàtua de Busby situada a l'extrem est d'Old Trafford.\nEl primer guanyador del premi va ser l'escocès Brian McClair el 1988, qui també va esdevenir el primer jugador a guanyar-lo dues vegades quan ho va repetir el 1992. Des de llavors, cinc jugadors més han guanyat el premi més d'una vegada, dels quals tres ho han fet en temporades consecutives: Roy Keane (1999, 2000), Ruud van Nistelrooy (2002, 2003) i Cristiano Ronaldo (2007, 2008). Ronaldo el 2008 es convertí en el primer jugador a rebre el premi en tres ocasions, després d'haver-lo guanyat també el 2004. David de Gea n'és l'actual titular, després d'haver guanyat el premi tres cops consecutius entre 2013 i 2016.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els Premis Laureus World Sports són uns premis internacionals que premien els millors esportistes de l'any.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El FIBA Hall of Fame o Saló de la Fama de la FIBA és un guardó que atorga la Federació Internacional de Basquetbol i que reconeix i premia als qui han col·laborat per tal que el bàsquet hagi augmentat en popularitat.El FIBA Hall of Fame es va inaugurar l'1 de març de 2007 i la seva seu se situà a Alcobendas, Madrid.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Trofeu Atleta Europeu de l'any és un guardó que reconeix l'atleta europeu (ja sigui de pista o a camp obert) que ha signat una temporada més reeixida. Aquest honor el concedeix l'EAA, des de 1993.\nL'any 2007 es va crear el trofeu a la Millor Promesa Europea. Aquest guardó s'atorga a atletes menors de 23 anys, reconeixent els mèrits dels atletes encaminats a esdevenir professionals.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El trofeu Memorial Jordi Puig és un premi en honor de Jordi Puig i Laborda que s'atorga des del 2007 a les millors classificacions dels jugadors del mateix club en les categories sub14 i sub16 del Campionat de Catalunya d'Escacs per Edats.\nEl club que obtingui menys punts sumant la classificació general de tres dels seus jugadors obtindrà el guardó, a més s'entrega trofeu i tres medalles a cadascun dels tres primers clubs. Si dos clubs empaten a punts sumant les classificacions dels seus tres millors jugadors el sistema de desempat serà la suma de punts d'aquests tres jugadors i si continua l'empat guanyarà el desempat el club que tingui el jugador que hagi fet més punts, finalment, si continua l'empat es resoldrà sumant els punts de la classificació de la ronda anterior.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Quadre amb els diferents club esportius campions d'Espanya durant la temporada 2004-05. Es consideren les competicions majors, és a dir, les competicions de lliga, copa i els campionats d'Espanya. A més, es consideren les competicions absolutes, no les de categories inferiors.\nLes dades fan referència als clubs que s'han proclamat campions durant:\n\nla temporada 2004-05 per a la majoria d'esports, en els quals la temporada esportiva es disputa a cavall de dos anys amb vacances a l'estiu (com passa a la majoria d'esports d'equip)\nl'any 2004 per aquells esports on la temporada és anual (com passa a alguns esports individuals, com el tennis) amb vacances a l'hivern. Aquests esports estan senyalats amb el símbol (A).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Quadre amb els diferents club esportius campions d'Espanya durant la temporada 2005-06. Es consideren les competicions majors, és a dir, les competicions de lliga, copa i els campionats d'Espanya. A més, es consideren les competicions absolutes, no les de categories inferiors.\nLes dades fan referència als clubs que s'han proclamat campions durant:\n\nla temporada 2005-06 per a la majoria d'esports, en els quals la temporada esportiva es disputa a cavall de dos anys amb vacances a l'estiu (com passa a la majoria d'esports d'equip)\nl'any 2005 per aquells esports on la temporada és anual (com passa a alguns esports individuals, com el tennis) amb vacances a l'hivern. Aquests esports estan senyalats amb el símbol (A).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Quadre amb els diferents club esportius campions d'Espanya durant la temporada 2006-07. Es consideren les competicions majors, és a dir, les competicions de lliga, copa i els campionats d'Espanya. A més, es consideren les competicions absolutes, no les de categories inferiors.\nLes dades fan referència als clubs que s'han proclamat campions durant:\n\nla temporada 2006-07 per a la majoria d'esports, en els quals la temporada esportiva es disputa a cavall de dos anys amb vacances a l'estiu (com passa a la majoria d'esports d'equip)\nl'any 2006 per aquells esports on la temporada és anual (com passa a alguns esports individuals, com el tennis) amb vacances a l'hivern. Aquests esports estan senyalats amb el símbol (A).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Quadre amb els diferents club esportius campions d'Espanya durant la temporada 2007-08. Es consideren les competicions majors, és a dir, les competicions de lliga, copa i els campionats d'Espanya. A més, es consideren les competicions absolutes, no les de categories inferiors.\nLes dades fan referència als clubs que s'han proclamat campions durant:\n\nla temporada 2007-08 per a la majoria d'esports, en els quals la temporada esportiva es disputa a cavall de dos anys amb vacances a l'estiu (com passa a la majoria d'esports d'equip)\nl'any 2007 per aquells esports on la temporada és anual (com passa a alguns esports individuals, com el tennis) amb vacances a l'hivern. Aquests esports estan senyalats amb el símbol (A).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Rècord (derivat del llatí, a través de l'anglès,: recordari = recordar) denota quantificat d'alguna cosa, un objecte o un esdeveniment el fet que sigui \"millor\" que tots els corresponents valors comparables de serveis, articles o esdeveniments.\nEls rècords mundials en les proves dels 100 metres lliures, per exemple, es refereixen al temps més curt, que mai s'hagi fet en aquesta cursa. A més dels rècords mundials hi ha rècords que s'han obtingut en certes zones (per exemple rècords europeus) o en un esdeveniment específic (per exemple en Jocs Olímpics).", "label": "Esport" }, { "sentence": "A Boy and His Atom és un curtmetratge d'animació de stop-motion de l'any 2013 publicat a YouTube per IBM Research. La pel·lícula explica la història d'un nen i un àtom que es coneixen i es fan amics. La figura del nen que juga amb un àtom pren diverses formes. Té un minut de durada, i es va fer movent molècules de monòxid de carboni amb un microscopi túnel d'escaneig, un dispositiu que les magnifica 100 milions de vegades. Aquestes molècules de dos àtoms es van traslladar per crear imatges, que després es van guardar com a trames individuals per fer la pel·lícula. La pel·lícula va ser reconeguda pel Guinness Book of World Records com el més petit film de stop-motion del món el 2013.Els científics d'IBM Research - Almaden, que van fer la pel·lícula, movien àtoms per explorar els límits de l'emmagatzematge de dades, ja que a mesura que la creació i el consum de dades augmenta, l'emmagatzematge de dades ha de reduir-se fins al nivell atòmic. La tecnologia tradicional de transistor de silici s'havia convertit en més barata, més densa i més eficient, però les limitacions físiques fonamentals suggerien que la reducció era un camí insostenible per resoldre el creixent dilema Big Data. Aquest equip de científics es va interessar particularment a començar a petita escala, àtoms simples i construir estructures a partir d'aquí. Utilitzant aquest mètode, IBM va anunciar que era capaç d'emmagatzemar un sol bit d'informació en només 12 àtoms (la tecnologia actual necessita aproximadament un milió d'àtoms per emmagatzemar un sol bit).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els Rècords del Món de Biketrial són sancionats per la màxima autoritat federativa d'aquest esport, la Unió Internacional de Biketrial (BIU). Normalment, es tracta de fites diverses preestablertes i aconseguides amb una bicicleta de bicitrial, com ara salts d'alçada, de longitud, etc. També entren dins aquesta categoria una sèrie de rècords estadístics assolits pels pilots al llarg de la seva carrera esportiva, com ara la quantitat major de títols mundials o victòries aconseguides en una determinada categoria.\n\nA 1 de gener de 2012", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Bultaco Cazarécords, sovint escrit Cazarecords (en català: \"Caçarècords\"), fou un prototipus de motocicleta de velocitat desenvolupat per Bultaco durant l'estiu de 1960 amb la intenció, com el seu nom indica, d'aconseguir rècords de velocitat sobre dues rodes. El 2 d'octubre d'aquell mateix any, en mans d'un equip de cinc pilots (Marcel Cama, John Grace, Paco González, Ricardo Quintanilla i Georges Monneret), la moto va assolir els seus objectius en batre cinc rècords mundials d'un sol intent al circuit de Montlhéry, fita que obtingué un gran ressò internacional i va suposar el llançament definitiu de la marca.Equipada amb un motor de dos temps monocilíndric refrigerat per aire de 175 cc, la Cazarécords fou dissenyada pel mateix fundador de Bultaco, Francesc Xavier Bultó, prenent com a base la G.P. de 125 cc que havia creat feia poc tot partint de la Tralla 101, el primer i únic model comercialitzat per l'empresa en aquells moments. Atès que la Cazarécords es creà específicament per al desafiament de Montlhéry, un cop superada la prova la moto no es va continuar millorant ni s'hi va tornar a córrer, per bé que Bultaco la va emprar com a imatge de marca i element publicitari en diverses fires i esdeveniments de l'època.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Emma Haruka Iwao (en japonès 岩尾エマはるか) és una informàtica teòrica japonesa i desenvolupadora de programació en el núvol per Google. L'any 2019, Haruka Iwao va calcular el valor del nombre π amb la major aproximació aconseguida fins al moment; aconseguint els 31,4 bilions de dígits, superant per molt l'anterior rècord de 22 bilions.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Faia Younan (en àrab: فايا يونان) és una cantant amb doble nacionalitat: siriana i sueca. Va néixer en el si d’una família de caldeus sirians el juny de l’any 1992 a la ciutat d’Al-Malikiyah. Va créixer a Alep i actualment resideix a Beirut. El seu nom en siríac significa \"noia molt maca\".\nL’any 2003 la Faia i la seva família van emigrar a Suècia. Allà es va dedicar a l’activisme pels drets humans i a l’assistència social a través de la Creu Roja de Suècia. Younan es va graduar en Ciències Socials a la Universitat de Glasgow, Escòcia.\nFaia Younan va saltar a la fama el 2014 després de publicar una cançó titulada «To Our Countries», juntament amb la seva germana, Rihan Younan, posaven especial èmfasi a les conseqüències de la guerra i la devastació que patien sirians, iraquians, libanesos i palestins. La cançó es va traduir a diversos idiomes, es va retransmetre en canals de televisió internacionals i fins i tot va ser utilitzada en algunes escoles.\nFaia Younan és considerada la primera cantant àrab en aconseguir finançament del públic a través d’internet, en el seu cas per a la producció musical «Ohebbou Yadayka». Gràcies a aquest micromecenatge va entrar a formar part del llibre Guinness World Records. Va recaptar al voltant de 25 000 USD per finançar la seva cançó.\nMés endavant, la Faia Younan va fer una sèrie de concerts arreu del món. Va actuar, entre d’altres, a l'Òpera de Damasc, al palau de la UNESCO, a l’amfiteatre Pierre Abou Khater, a la Universitat Americana de Beirut, a la Universitat Americana de Dubai, al teatre Odèon d’Amman, a l’Òpera del Caire i a la Bibliotheca Alexandrina.\nL’any 2019 va inaugurar el Festival egipci de Cinema El Gouna amb la cançó «Benlef» en homenatge a les celebritats que van morir aquell any. La versió original, cantada per Samira Said, va ser escrita i composta per Baligh Hamdi en commemoració d’Abdel Halim Hafez.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Guinness World Records (Rècords del Món Guinness), conegut fins a l'any 2000 com The Guinness Book of Records (El Llibre Guinness dels Rècords), és una obra de referència publicada anualment que conté una col·lecció de rècords mundials, tant d'assoliments humans com de fets extrems del món natural. El llibre, obra de Sir Hugh Beaver, va ser fundat pels germans bessons Norris i Ross McWhirter a Fleet Street, Londres, l'agost de 1954.\nAmb l'edició de 2021, compleix 66 anys d'existència, es publica en 100 països i en 23 idiomes, i compta amb més de 53.000 registres a la seva base de dades. El llibre mateix té un rècord: és la sèrie amb drets d'autor més venuda de tots els temps.La franquícia també inclou espectacles de televisió i museus. La seva popularitat ha fet que Guinness World Records hagi esdevingut la primera autoritat internacional pel que fa a catalogació i verificació de rècords mundials. Els verificadors oficials autoritzats s'encarreguen de comprovar i verificar l'establiment d'un nou rècord.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Aquests són alguns dels rècords assolits a la història de l'NBA.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Randy Gardner (nascut c. 1946) és un americà de San Diego, Califòrnia, qui assolí el rècord pel temps més llarg cronometrat d'un ésser humà sense dormir. Entre desembre de 1963 i gener de 1964, Gardner de 17 anys estigué despert 11 dies i 25 minuts (264.4 hores), trencant el rècord anterior de 260 hores que hostentava Tom Rondes.L'intent de rècord de Gardner va comptar amb l'assistència del doctor William C. Dement , investigador de la son a la Universitat de Stanford, mentre que qui controlava el seu estat de salut i constants vitals seria Lt. Cmdr. John J. Ross. El registre seria portat per dos companys de classe de Gardner de l'escola secundària de Point Loma, Bruce McAllister i Joe Marciano Jr. Els relats de l'experiència i la resposta mèdica de la privació del son de Gardner es van fer àmpliament coneguts per la comunitat investigadora del son.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els rècords europeus de natació són ratificats per la Lliga europea de natació (LEN). Els rècords poden ser batuts en piscina curta (25m) o en piscina llarga (50m).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els rècords olímpics de natació són ratificats pel COI i només poden ser batuts en piscina llarga (50m).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Teresa Rioné Llano (Sant Just Desvern, 23 de març del 1965), exatleta catalana, és plusmarquista de les proves de 100 i 200 metres llisos.\nVa participar en els Jocs Olímpics de Los Angeles l'any 1984 amb tan sols dinou anys, esdevenint la primera espanyola a passar d'una eliminatòria d'una prova de velocitat a unes semifinals olímpiques amb una marca d'11\"55 i quarta de la seva sèrie. Aquell mateix dia a la tarda, va ser eliminada a les semifinals d'aquell campionat, ja que va ser cinquena de la seva sèrie i només es classificaven les quatre primeres de cadascuna. A més de participar en els 100 metres llisos, Teresa Rioné va córrer la prova dels 200 metres llisos. Igual que als 100mll, va superar l'eliminatòria que li donava pas a la semifinal, on va ser eliminada mentre arribava sisena a la meta, amb una marca de 23\"78. Gràcies a aquests bons resultats, la Reial Federació Espanyola d'Atletisme va concedir-li el premi a la millor atleta de l'any 1984. Al cap de vuit anys, el 1988, va participar en els Jocs Olímpics de Seül.Va pertànyer al Club Gimnàstic Barcelonès i anteriorment al Club Esportiu Universitari, dirigida pel seu entrenador Jordi Campmany, que encara continua entrenant atletes al Club Atlètic Vic. Fou tres vegades campiona d'Espanya de 100mll, dues vegades de 200mll i tres vegades de 60m en pista coberta, i establí els rècords estatals d'aquestes proves, que han costat de superar. També fou campiona de Catalunya de 100mll. (1982, 1983, 1984) i 200mll (1982, 1983). Internacional per Espanya, disputà els Campionats d'Europa en pista coberta (1984, 1985), a més dels Jocs Olímpics de Los Angeles (1984). Guanyà la medalla d'or en relleus 4 × 100 m als Campionats Iberoamericans celebrats a Barcelona (1983).Quan va finalitzar la seva carrera atlètica, va dedicar-se al món del periodisme, del 1988 al 1990 va presentar a TV3 el programa Esports flash i l'informació esportiva al Telenotícies i, posteriorment, va entrar a treballar per a l'empresa Nike com a directora de màrqueting per a Europa i Àsia (Senior Corp. Communications Manager). Des de febrer 2018 és vicepresidenta de comunicació de la companyia farmacèutica Grifols (Global Communications Vicepresident).", "label": "Esport" }, { "sentence": "Els rècords del món de natació són els registres de les millors marques obtingudes per nedadors al món. Les marques són ratificades per la Federació Internacional de Natació i es classifiquen en les proves realitzades en piscina de 50 metres (piscina olímpica) i en piscina de 25 metres.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Teeny Ted from Turnip Town (2007), publicat per Robert Chaplin, està certificat per Guinness World Records com la reproducció més petita del món d'un llibre imprès. El llibre es va produir al laboratori d'imatges Nano de la Universitat Simon Fraser de Vancouver, Colúmbia Britànica, Canadà, amb l'assistència dels científics de la SFU Li Yang i Karen Kavanagh.La mida del llibre és de 0,07 mm x 0,10 mm. Les lletres estan tallades en 30 microtablets en una peça polida de silici monocristall, amb un feix d'ió de gal·li focalitzat amb un diàmetre mínim de 7 nanòmetres (això es compara amb el cap d'un passador a 2 mm d'amplada). El llibre té el seu propi ISBN, 978-1-894897-17-4.La història va ser escrita per Malcolm Douglas Chaplin i és \"una faula sobre la victòria de Teeny Ted en el concurs de naps a la fira anual del comtat\".El llibre ha estat publicat en una edició limitada de 100 exemplars pel laboratori i requereix un microscopi electrònic d'escaneig per llegir el text.\nEl desembre de 2012, es va publicar una edició del llibre amb un títol complet de Teeny Ted from Turnip Town & the Tale of Scale: A Scientific Book of Word Puzzles i un número ISBN 978-1-894897-36-5. A la pàgina de títol es reconeix com a \"Gran Impressió del llibre més petit del món\". El llibre es va publicar mitjançant fons d'una reeixida campanya de Kickstarter amb els noms dels col·laboradors que es mostren a la solapa del llibre.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Tour de França és una cursa ciclista que se celebra anualment durant 23 dies (21 etapes) de l'estiu -generalment el juliol. Instaurada el 1903 pel diari L'Auto, el tour és la \"Gran Volta\" més reconeguda i prestigiosa de les tres, essent les altres dues el Giro d'Italia i la Vuelta a España. El recorregut habitual sol oscil·lar al voltant dels 3.500 km i, a més de França, sol visitar alguns països veïns. La prova es divideix en etapes diàries, a la fi de les quals es computa el temps individual de cada ciclista per crear la classificació general que determinarà el vencedor final. Tot i que el recorregut canvia a cada edició, sempre ha acabat a París; des del 1975 als Champs-Élysées.\nEl ciclista amb menys temps a la classificació general vesteix el mallot groc de líder. Hi ha tres altres mallots distintius: el mallot verd, vestit pel líder de la classificació per punts; el maillot à pois rouges per al líder de la classificació de la muntanya; i el mallot blanc, vestit pel líder de la classificació dels joves.\nA continuació, es mostren diversos rècords i estadístiques del Tour de França. Els ciclistes en negreta a les taules són encara en actiu.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Agent lliure és un terme nascut a la fi del segle xx en l'àmbit esportiu professional. Es refereix a un esportista professional el contracte vinculant del qual amb un equip ha vençut i, per tant, es troba en llibertat de negociar una propera contractació sense condicions prèvies i amb qualsevol equip que decideixi triar.", "label": "Esport" }, { "sentence": "En termes esportius, un All-Star es refereix a l'equip seleccionat a partir dels millors jugadors de cadascuna de les posicions, dins d'un esport d'equip, com el bàsquet o el futbol. També es refereix a la llista dels millors participants en esports individuals, com el golf o les carreres.\nLes celebracions, on s'acostumen a seleccionar aquests equips, es realitzen un o dos cops a l'any, tenint l'espectacle com a màxima fita, així com fer un homenatge als millors jugadors de l'any.\nA Espanya destaca l'All-Star de la Lliga ACB. Als Estats Units, aquestes celebracions tenen molta més repercussió mediàtica, amb celebracions de l'estil del partit de les estrelles de l'NBA, entre les conferències de l'Est i de l'Oest, o el Major League Baseball All-Star Game, de beisbol.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un campionat és un conjunt de proves esportives o torneigs organitzades d'acord amb una reglamentació i una periodicitat, amb l'objecte de confrontar un grup d'equips o d'esportistes per a determinar-ne els guanyadors i la classificació final dels participants.Hi ha tres formes principals de campionats:\n\nEliminatoris: en els quals els participants són aparellats per sorteig.\nPer puntuació: en els quals els concursants juguen tots contra tots.\nMixts: que combinen els procediments anteriors.Atès el gran nombre de competicions i d'esports existeix un gran ventall d'opcions i variacions dis de cada un d'aquests tres grups principal.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Cap de sèrie és el nom que rep en diferents competicions esportives aquell participant que és considerat com un dels millors competidors i, per tant, obté certs beneficis, principalment durant el disseny del torneig.\nEn general, els beneficis dels caps de sèrie impliquen que en sistemes d'eliminació directa, es puguin classificar directament a algunes rondes més avançades del torneig i que estiguin situats al quadre del torneig de manera que només puguin enfrontar-se entre ells en algunes de les rondes finals. Quan es realitzen sistemes de grups, els caps de sèrie són col·locats en diferents grups per tal de no trobar-se els rivals més difícils en les primeres rondes. El disseny de les rondes següents, tot i que depèn dels resultats de cada grup, està pensat de manera que els caps de sèrie es classifiquin fàcilment i així no s'enfrontin immediatament.\nPer definir els caps de sèrie, els organitzadors dels torneigs utilitzen diversos criteris, generalment els resultats en torneigs anteriors o sistemes de classificació d'importància, com el rànquing ATP al tennis o la classificació mundial de la FIFA per al futbol.\nEn alguns casos, dos equips de gran prestigi poden no ser caps de sèrie, de manera que s'enfrontin al començament del torneig. Aquest tipus de successos genera, per exemple, els anomenats grups de la mort en els torneigs grupals.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Als esports col·lectius, un capità és un títol donat a un membre de l'equip. El títol és sovint honorari, però en alguns casos el capità és el portaveu al terreny de joc o té responsabilitats en l'estratègia i el treball en equip a la pista durant el temps de joc.\nEn alguns esports, els capitans poden tenir la responsabilitat de dirigir-se a l'àrbitre per fer observacions o demanar aclariments.\nEl capità participa en els sorteigs de camp o de sacada i firma l'acta del partit. En altres ocasions, com als equips de Copa Davis de tennis el capità no és un jugador, sinó una figura externa més pròxima a la d'un entrenador.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El capità d'un equip de futbol és el jugador escollit per ser el líder de l'equip, representant, dins del camp de joc, a tots els seus companys davant els àrbitres del partit i també té al seu càrrec l'organització i comandament de l'equip d'acord amb les ordres de l'entrenador i també d'acord amb la situació i la seva visió de joc. Fins i tot, qualsevol reconvenció o advertència de l'àrbitre davant l'equip li és comunicada sovint al capità.\nAixí mateix, fora dels terrenys de joc també té una representació de la plantilla de jugadors de l'equip, ja sigui davant de la directiva del club o combinat nacional com en actes institucionals d'aquest. Normalment, aquesta funció acostuma a desenvolupar el membre més veterà de l'equip (el més representatiu).\nSobre el terreny de joc, es distingeix dels altres pel braçalet que porta al braç.\nA l'inici de cada partit, és l'encarregat de participar en el sorteig de camps amb els àrbitres i el capità de l'equip contrari.", "label": "Esport" }, { "sentence": "En esports, una cessió es produeix quan el club propietari dels drets d'un jugador permet al mateix jugar amb un altre conjunt diferent durant un període determinat de temps. Les cessions poden ser de diverses setmanes, de diversos mesos o de tota una temporada.\nHi ha diverses raons per les quals un jugador pot ser cedit. La més freqüent té com a protagonistes a joves jugadors que són enviats a clubs de menor categoria per guanyar experiència i gaudir de més minuts de joc efectiu. En aquest cas, el club propietari dels drets pot continuar pagant el salari de l'esportista. Alguns equips fins i tot busquen acords amb clubs de menor entitat d'altres països per enviar a jugadors que no tenen oportunitats de jugar minuts com és el cas del Manchester United FC, Royal Antwerp, l'Arsenal FC i el Beveren.Un club pot sol·licitar la cessió d'un jugador, per exemple, si té una escassetat de fons per finançar fitxatges. La cessió és la fórmula més econòmica, ja que no es paga traspàs només el salari de l'esportista. La substitució temporal d'un jugador lesionat és una altra de les motivacions per recórrer a la cessió.\nUna cessió pot estar restringida a un període de fitxatges establert per una competició. La cessió pot incloure una clàusula per la qual el jugador pot desvincular del seu club i quedar-se de forma permanent en l'equip en què ha actuat com a cedit prèvia compensació econòmica.\nAlguns jugadors són cedits perquè estan descontents en els seus actuals clubs o perquè tenen desavinences irreconciliables amb algun membre del seu equip d'origen i perquè a més no hi ha cap altra entitat que vulgui contractar l'esportista de manera permanent. Exemples d'aquest cas són Henri Camara i Craig Bellamy, que van sortir temporalment dels seus respectius clubs d'origen, Wolverhampton Wanderers i Newcastle United.\nA la Premier League, no es permet que els jugadors cedits puguin actuar en partits jugats contra els seus equips d'origen (secció 7.2 de la regla M.6.). Els jugadors cedits, però, si poden ser alineats contra els equips propietaris dels seus drets en partits de copa.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Una competició contrarellotge és un format de competició esportiva en la qual els participants han de dur a terme una tasca en el menor temps possible. En una cursa contrarellotge, és habitual que la sortida sigui a intervals: cada participant comença la carrera en un instant diferent (per exemple, cada 30 segons). Després que els competidors completin el trajecte, es comparen els temps que cadascun han necessitat per realitzar-lo.En ciclisme hi ha contrarellotges de forma individual o per equips. En el cross també s'acostuma a córrer contrarellotge, motiu pel qual la sortida acostuma a ser individual i esglaonada. Aquest format de competició s'usa en carreres de ciclisme, esquí de fons, biatló i en nombroses modalitats d'automobilisme i motociclisme, per exemple el ral·li, el ral·li raid i les curses de muntanya.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La paraula derbi (de l'anglès derby) s'usa en el món de l'esport en general, especialment en el futbol, per designar un encontre esportiu entre dos clubs d'una mateixa ciutat o de ciutats veïnes. Els derbis solen caracteritzar-se per la gran rivalitat entre les aficions, que sovint ultrapassa l'àmbit merament esportiu arribant a tenir connotacions polítiques, classistes o sectàries, com per exemple el derbi Celtic-Rangers que es converteix en una rivalitat entre catòlics i protestants. Sovint la paraula derbi s'usa també per designar partits de màxima rivalitat entre clubs que no són d'una mateixa ciutat, com ara un FC Barcelona-Reial Madrid, però tècnicament no s'hauria de parlar de derbi com a tal, sinó d'encontre de la màxima, clàssic o similar.\nL'origen de la paraula no és clar. Sembla que prové d'un encontre anual disputat a la localitat anglesa d'Ashbourne, però altres teories l'originen a la cursa de cavalls The Derby organitzada a la ciutat de Derby (Anglaterra) des del 1780.\nTambé s'usa la paraula derbi per definir els partits de gran rivalitat entre equips d'una mateixa regió o país.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Director esportiu (al Regne Unit també hom l'anomena manager) és la denominació que rep el càrrec responsable de gestionar el capital humà, és a dir els esportistes i els seus entrenadors, que forma part d'un club esportiu o institució amb equips esportius, com també poden ser un col·legi o una universitat.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'eliminació directa és un sistema utilitzat en diverses competicions esportives o torneigs, que consisteix que el perdedor d'un encontre és immediatament eliminat. Es van jugant rondes i en cadascuna d'elles s'elimina cert nombre de participants fins a deixar un únic competidor que es corona com a campió. No obstant això, poden existir excepcions en què un participant prèviament eliminat pugui seguir competint, ja sigui reingressant al sistema d'eliminació o jugant partits de consolació com ara el partit pel tercer lloc. Aquest sistema és conegut de vegades per la seva denominació en anglès nord-americà, play-off.\nAquest tipus de torneig se sol disputar abans o després d'una fase regular en la qual els equips s'enfronten tots contra tots. En aquesta fase, els participants solen estar dividits en grups o divisions geogràfiques.\nÉs molt utilitzat en torneigs esportius, com en el tennis, en algunes copes del futbol i bàsquet, i també en les fases finals del campionat del món d'escacs.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'escalfament és un exercici físic i també és una part essencial de l'activitat física.\nSón una sèrie d'exercicis que es realitzen abans de començar una activitat en la qual es necessiti un esforç superior al normal.\nA mesura que fem activitat física d'una manera moderada i regular, el nostre cos es va adaptant a l'esforç, de manera que podem anar incrementant la pràctica esportiva. Aquesta capacitat d'adaptació i de resistència a l'esforç ens evitarà patir lesions, però tanmateix sotmetre el múscul al màxim esforç de manera sobtada sempre pot causar lesions. Si realitzem durant 10 o 15 minuts un escalfament muscular a base d'estiraments, petites curses, etc. es garanteix que el múscul s'escalfi i no pateixi cap mal.\nPodem definir l'escalfament com un conjunt d'exercicis efectuats per un esportista abans d'un esforç físic, destinats a poder aconseguir un estat físic òptim.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Al futbol professional s'anomena mercat de fitxatges el període de l'any, dividit en mercat d'hivern i mercat d'estiu, durant el qual es poden realitzar traspassos de jugadors entre clubs de futbol.\nEl mercat d'estiu finalitza el 9 d'agost a la lliga anglesa i el 2 de setembre a la lliga Espanyola, francesa i italiana. El d'hivern, el 31 de gener. (Veure altres països en el quadre de més avall)", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Futbol base, també anomenat futbol juvenil, futbol formatiu, categories inferiors o, de forma informal pedrera, és la denominació que rep el futbol practicat entre joves, abans d'arribar a la categoria absoluta. La seva principal tasca és la formació, tant tècnica com tàctica, dels joves futbolistes.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El gol d'or és un mètode emprat per escollir el guanyador en partits d'eliminació que finalitzen amb empat després del temps reglamentari. Les regles del gol d'or permeten que l'equip que marqui primer durant la pròrroga, sigui declarat el guanyador. Així, el partit finalitza quan es marca el gol d'or.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El gol de plata és un mètode per determinar el guanyador d'un partit de futbol que acaba empatat després del temps reglamentari. Després de les crítiques a l'ús del gol d'or, la UEFA i la IFAB van proposar la creació d'aquest sistema. Igual que el gol d'or, es jugaria una pròrroga de dos períodes de 15 minuts. En cas de l'anotació d'un gol durant un dels períodes, el partit s'acabaria al final d'aquest temps. Així, si s'anotava un gol durant els primers 15 minuts del temps extra, s'hauria d'acabar de jugar aquest període, atorgant a l'equip en desavantatge la possibilitat de remuntar el marcador. En cas que passats els dos temps no es trenqui l'empat, el guanyador es defineix mitjançant una tanda de penals.\nAquest mètode va tenir molt menys impacte que el gol d'or, perquè només es va utilitzar en alguns partits de competicions internacionals europees. Igual que el gol d'or, el gol de plata va ser abolit després de celebrar-se l'Eurocopa 2004. L'últim gol de plata va ser l'anotat per Traianós Del·las per Grècia en la semifinal d'aquest esdeveniment davant República Txeca.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Grup de la mort és un terme esportiu informal emprat en esport per a descriure una situació que es produeix de vegades durant la fase de grups d'un torneig (com la primera ronda de la Copa del Món de Futbol o els setzens de final de la Lliga de Campions), en la que el nombre d'equips amb un potencial relativament elevat és superior al nombre d'equips que es poden classificar per a la següent fase.\nL'element clau és que algun dels equips potents serà eliminat amb tota seguretat, convertint el grup en el més difícil de predir de tots els del torneig.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El hat-trick o hat trick és el terme esportiu d'origen anglès amb què es coneix la consecució de tres acompliments determinats. El més conegut és el d'un jugador que, en un mateix partit, marca tres gols.", "label": "Esport" }, { "sentence": "En esports i jocs, el hàndicap (adaptació de l'anglès handicap) és la pràctica d'assignar un avantatge a través d'una compensació en el marcador o d'altres tipus a diferents competidors per tal d'igualar les possibilitats de guanyar. La paraula també s'aplica als diferents mètodes pels quals es calcula l'avantatge. En principi, s'aplica un desavantatge al jugador amb més experiència per tal que jugadors que en tenen menys puguin participar en el joc o esport, mantenint equitat.\nEl terme hàndicap deriva de \"hand-in-cap\", que es refereix a un sistema en el qual els jugadors apostaven diners en una gorra d'un àrbitre neutral per a arribar a un acord sobre els valors relatius dels objectes que es volien intercanviar. El hàndicap s'utilitza en jocs i esports competitius com ara el go, els escacs, el croquet, el golf, les bitlles, el polo, el bàsquet i esdeveniments d'atletisme.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Mercat de fitxatges d'estiu, sovint abreujat simplement com a «mercat d'estiu», és un terme d'ús futbolístic per fer referència a un termini de temps, majoritàriament entre el final d'una temporada i el començament de la següent, en què els clubs de futbol poden fer traspassos o altes de futbolistes o tramitar baixes d'algun jugador de l'equip.\nRealment el termini o durada d'aquest mercat no està estipulat oficialment davant la FIFA. En cada federació futbolística per país aquest pot variar en funció del format de lliga o les reglamentacions de la institució futbolística, com en el cas d'Espanya.\nAquest termini sol ser el que utilitzen els equips per crear noves plantilles i fins i tot un nou equip tècnic. En contraposició, el mercat d'hivern sol fer-se servir per fer ajustos menors a una plantilla ja formada o per buscar substitut a algun jugador lesionat.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El mercat de fitxatges d'hivern, abreujat sovint a «mercat d'hivern», és un terme d'ús en el futbol europeu per fer referència a un termini de temps, majoritàriament al llarg del mes de gener, en el qual els clubs de futbol poden fer transferències o altes de futbolistes en una plantilla. S'anomena «mercat d'hivern» perquè el mes de gener és hivernal al continent europeu, en contraposició a l'estiu, lapse en el qual es realitzen la majoria dels fitxatges, durant el mercat d'estiu.\nEl termini sol ser entre les 00:00 de l'1 de gener fins a les 23:59 del 31 de gener, tot i que pot variar segons el país i permet els equips de futbol de remodelar les seves plantilles per a la resta de la temporada, especialment per suplir jugadors lesionats o tancar acords que no van poder tancar-se abans de l'inici de la temporada. El mercat d'hivern s'utilitza també per a la cessió de jugadors a altres equips.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El penal és la màxima pena que es pot aplicar en diversos esports de pilota i que consisteix en un llançament sense barrera, des d'una distància prefixada, amb l'oportunitat d'aconseguir un gol directe i amb l'única oposició del porter.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Pivotar, al món de l'esport, és una acció en la qual es fa un gir del cos en possessió de la pilota. Consisteix a desplaçar un peu, girant sobre l'altre peu que està fix a terra fent d'eix, per tal de protegir la pilota de l'acció d'un defensor. El peu que es desplaça es pot aixecar i moure tantes vegades com faci falta, sempre que l'altre mantingui el contacte amb el terra.\nAixecar el peu que fa d'eix o \"peu de pivot\" és considerat falta:\n\nAl bàsquet es considera passos, i se sanciona amb un servei de banda donant la possessió a l'equip rival.\nAl korfbal també es considera passos, i se sanciona amb un restart o falta de reinici per a l'equip rival.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un scout és una persona que observa esportistes amb l'objectiu d'identificar talent, ja siguin jugadors joves o no, que puguin ser incorporats a l'equip per a qui treballa.Combina l'ús d'eines informàtiques amb l'assistència a partits en directe. L'scout treballa dia a dia, encara que els períodes de fitxatges solen estar limitats a gairebé tots els esports.\nHa de tenir una gran capacitat per poder predir la futura adaptació i evolució d'un jugador dins del seu equip. Ha de ser capaç de mantenir de banda la part emocional i racionalment prendre decisions que s'adeqüin a les necessitats del seu equip. També deu conèixer les actituds personals de l'esportista que observa.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Al futbol, el servei de banda és una manera de reprendre el joc.\nL'àrbitre concedeix servei de banda quan la pilota ha traspassat totalment la línia de banda, ja sigui enlairada o per terra. El servei és favorable a l'equip contrari al que ha enviat la pilota fora, realitzant el servei des del punt on va sortir la pilota.\nAl moment d'efectuar el servei, el jugador ha d'estar de cara al terreny de joc, tenir una part d'ambdós peus sobre la línia de banda o a l'exterior d'aquesta, i utilitzant les dues mans alhora ha de llançar la pilota per sobre del seu cap.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Durant un partit de futbol, el servei de porta es realitza quan l'equip contrari tira la pilota fora del camp, per la línia de fons, o després que el porter hagi aturat la pilota.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Shihan (師範) és un terme de l'idioma japonès, generalment usat en les arts marcials procedents del Japó com un títol honorífic per referir-se als mestres de mestres en un estil específic.\nLes diferents organitzacions d'arts marcials tenen diversos requeriments per a l'ús del terme en caràcter de títol honorífic, generalment involucra certs drets com el d'usar símbols especials que identifiquen el rang i atorgar graus en l'art en el qual es té.\nPer exemple en l'organització de l'art de ninjutsu, la bujinkan es genera el dret quan els altres shihan es refereixen a la persona amb aquest títol (ha de tenir com a mínim 10 dans, ja que aquesta organització són 15 el màxim), en judo, en karate i en aikido s'arriba al títol de shihan a aconseguir almenys el grau de cinquè dan.\nEn Daito Ryu Aiki Jujutsu el títol shihan no està vinculat al grau dan tot i que amb freqüècia implica un mínim de 5è dan sinó que requereix a més el certificat de Kyōju Dairi expedit per un altre shihan o per qui posseeixi el certificat menkyo Kayden o el Soke de l'art.\nEn altres organitzacions, com ara l'aikidō estil Shodokan, el títol és més organitzacional i menys vinculat al grau. Els títols vinculats generalment previs són el de Renshi i Kyoshi també referits a instructors autoritzats de l'art però de menor grau de mestratge.\nEn reiki, sistema de sanació japonès, se'ls concedeix el títol de shihan a aquells practicants que han assolit el quart nivell o mestratge.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El Sistema Buchholz (o també Buchholtz) és un sistema de puntuació o classificació d'escacs creat per Bruno Buchholz (mort el 1958) el 1932, pels torneigs amb el sistema suís (Hooper & Whyld 1992). Originàriament va ser creat per ser una puntuació secundària, però recentment es fa servir com a sistema de desempat. Probablement es va fer servir per primer cop en el torneig Bitterfeld el 1932. Va ser dissenyat per substituir la puntació Neustadtl (Hooper & Whyld 1992).\nEl mètode dona un punt per cada oponent amb partida guanyada i mig punt per fer taules. Quan es fa servir com a sistema de puntuació alternatiu, cada puntuació Buchholz d'un jugador és calculat sumant la puntuació de cada oponent i multiplicant-ho a la puntuació que hagi obtingut el jugador (Hooper & Whyld 1992). Quan es fa servir com a sistema de desempat entre els jugadors amb la mateixa puntuació, no es multiplica res i només se suma la puntuació dels jugadors oponents per trencar el desempat (Golombek 1977). Així, quan es fa servir com a sistema de desempat, és equivalent al sistema Solkoff.\nLa major problemàtica d'aquest sistema és que la puntuació de desempat pot ser distorsionat pel conjunt dels oponents que cada jugador hi hagi jugat (especialment en les primeres rondes). Per a solucionar aquest problema, a vegades es fa servir una versió de Buchholz, el Sistema Median-Buchholz, on la millor i la pitjor puntuació dels oponents en són descartats, i es sumen la resta de les puntuacions.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El sistema de tots contra tots o sistema de lliga és un sistema de competició, generalment esportiva, on tots els participants s'enfronten entre ells en un nombre constant d'ocasions (normalment una o dues). També s'anomena lligueta o amb els noms anglesos round-robin o all-play-all. En cas que els participants s'enfrontin entre si dos cops, es tracta d'un torneig a doble volta\nAquest sistema es fa servir en les lligues nacionals de futbol i durant les fases prèvies de competicions internacionals com la Copa del Món de futbol. També és freqüent als escacs on es va utilitzar per primera vegada durant els tornejos disputats a Londres el 1851 i el 1862. Recentment, s'ha utilitzat novament en els campionats mundials d'escacs de 2005 i 2007.\nLa classificació final normalment es basa en el nombre de victòries i empats, tot i que altres sistemes són possibles.\nEn algunes copes internacionals importants -com la Copa del Món de futbol, la Lliga de Campions de la UEFA i la Copa Libertadores d'Amèrica-, s'emprea un sistema de dues fases. En una primera fase, els equips es divideixen en grups de pocs integrants, generalment quatre, que s'enfronten en un sistema de tots contra tots. Els millors equips de cada grup passen a la segona fase, que sol ser de eliminació directa.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Una tanda de penals és un mètode utilitzat en alguns esports per determinar un guanyador després d'un partit empatat. Les regles de les tandes varien segons els esports i fins i tot entre diferents competicions del mateix export. Tanmateix, la forma usual és l'alternança de tirs de penals, enfrontant un atacant d'un equip davant d'un porter del rival. L'equip guanyador és el que converteix més gols en un predeterminat nombre d'intents. Si marquen la mateixa quantitat de gols, usualment es realitzen les sèries necessàries d'un xut per equip fins a desempatar, cosa que és coneguda com a mort sobtada en alguns esports.", "label": "Esport" }, { "sentence": "En esport, el temps mort és una interrupció del joc sol·licitada pel capità o l'entrenador per reunir-se amb l'equip i donar instruccions, reorganitzar la tàctica o donar ànims. La durada del temps mort depèn de la normativa de cada esport. És permès, per exemple, al bàsquet, al futbol americà, a l'handbol, a l'hoquei sobre gel, al tennis de taula, al futbol sala o al voleibol platja.\nAl segle XXI algunes competicions van permetre interrupcions del joc per part dels mitjans de comunicació per emetre publicitat. La National Football League n'és un exemple.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Un torneig a doble volta, o lliga a doble volta (en anglès double round-robin), és un tipus de torneig típic de jocs d'estratègia (com els escacs on és molt usat, o també a les dames, Othello o el go) en què els adversaris s'enfronten entre ells dos cops: un amb blanques i un altre amb negres (o en matxs d'anada i tornada).", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'efecte Underdog (traduït al català: gos apallissat), és un terme emprat al món angloparlant, especialment en política o esports, per referir-se a una persona o equip que té poques possibilitats de guanyar un torneig, elecció política, debat, etc.No existeix una paraula específica en català que sigui equivalent a underdog, tret d'algunes frases com: \"perdedor esperat\", \"el que s'espera que perdi\", \"el que no és favorit\", \"el que porta les de perdre\", etc. encara que de fet als mitjans s'ha triat \"gos apallissat\". \" Quan l'underdog venç al favorit, el resultat passa a ser una victòria sorpresa.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Walkover (sovint abreviat w/o) és, en esport, una victòria atorgada a una persona o equip si no hi ha més competidors, perquè es van retirar, van ser desqualificats o no van assistir a l'encontre.L'ús del terme s'origina en les curses de cavalls al Regne Unit on, tot i haver-hi un sol competidor, cal que el cavall recorri (walk over) tota la pista perquè se li reconegui el triomf.Actualment, el seu ús s'ha ampliat a gairebé totes les disciplines. En futbol, el mínim de jugadors d'un equip és 7, ja sigui per expulsions o manca d'efectius; l'equip involucrat perd per 3-0 i l'equip contrari venç per w/o.", "label": "Esport" }, { "sentence": "L'atletisme és un esport que agrupa diverses disciplines. El mot atletisme prové de la paraula grega \"athlon\" que significa lluita, competència, combat o similars.\nA l'antiga Grècia es feien competicions atlètiques en honor d'algun déu o per commemorar fets.\nL'atletisme és un dels pocs esports practicats de forma tradicional mundialment, tant en l'àmbit aficionat com en el transcurs de nombroses competicions de tots els nivells. La simplicitat i els pocs mitjans necessaris per a la seva pràctica expliquen en part aquest èxit. Els primers vestigis de concursos atlètics es remunten a civilitzacions antigues.\nEls Jocs Olímpics són la prova internacional més coneguda en tot el món. Se celebren cada quatre anys des de 1896 i l'atletisme hi és la disciplina més important. Des de 1982, la IAAF és l'organisme encarregat de la reglamentació, i va crear normes per finalitzar amb el període amateur de la disciplina. El primer Campionat del Món d'Atletisme es va organitzar el 1983 i té lloc cada dos anys des de 1991.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La primera edició de la Copa Amèrica d'hoquei patins es va disputar entre el 29 d'octubre i el 3 de novembre de 2007 a Recife (Brasil), amb les seleccions masculines de Brasil, Argentina, Catalunya, Colòmbia, Xile, Sud-àfrica i els Estats Units. Va ser el primer campionat oficial masculí en què va prendre part la selecció catalana com a membre adherit de la Confederació Sud-americana del Patí, ja que en categoria femenina ja havia disputat l'edició 2006 i la 2007. D'altra banda, la selecció de Sud-àfrica i la d'Estats Units van participar-hi en qualitat d'equips convidats per la CSP. En el cas africà, fou la primera vegada que disputava el torneig, mentre que la selecció nord-americana ho havia fet anteriorment en categoria femenina (edició 2007).\nEls àrbitres que van prendre part en aquesta competició foren: Leandro Agra (Brasil), Jim Jost (Estats Units), Romario Soares (Brasil), Eduardo Díaz (Xile), Luis Antonio (Brasil) i Gerard Gorina (Catalunya).\nLa televisió pública catalana va retransmetre sis dels vuit partits que va disputar Catalunya. Tots ells van ser emesos en directe, i la majoria pel canal 33, a excepció de la final que va ser emesa per TV3. Els partits van ser els disputats contra Argentina (23:30h del dilluns 29), Colòmbia (23:30h del dimarts 30), Estats Units (16h del dimecres 31), Brasil (23:45h del dijous 1), Xile (23h del divendres 2) i Argentina (24h del dissabte 3).\nDurant el matí del primer dia de competició, els equips van tenir l'oportunitat de provar el Pavelló del Club Portuguès de Recife, pista on es va disputar tot el campionat. Els primers van ser els sud-africans (9h), els segons els argentins (9:15h) i els tercers els catalans (9:30h). Posteriorment, en van tenir l'oportunitat les seleccions de Xile (9:45h), Colòmbia (10h) i Estats Units (10:15h).\nEl dissabte 3 de novembre, la CSP va convocar una reunió extraordinària informativa per anunciar, entre altres coses, les pròximes seus de la Copa Amèrica. En categoria masculina es van fer públiques les eleccions de l'Argentina 2008, Catalunya 2010, Colòmbia 2012 i Xile 2014. En categoria femenina es va anunciar Brasil 2011, tot recordant que el 2009 se celebrarà a Colòmbia, tal com ja es va anunciar en finalitzar la Copa Amèrica femenina 2007. En aquella reunió, hi van assistir: Armando Quintanilla, president de la CSP, la vicepresident, l'equatoriana Marisol Andrade, juntament amb els delegats de l'Argentina, Colòmbia, Xile, Brasil i Catalunya, a més dels de les seleccions convidades en aquella edició de la Copa Amèrica. Paral·lelament a les designacions dels indrets per les properes competicions es va oferir la possibilitat que els Estats Units i Sud-àfrica se sumessin a la CSP com a membres adherits amb les mateixes condicions que Catalunya, és a dir, amb dret a veu però no a vot.", "label": "Esport" }, { "sentence": "La Copa Amèrica 2008 es disputà entre el 14 i el 19 de juliol del 2008 a la ciutat argentina de Buenos Aires amb la participació de les seleccions masculines d'hoquei patins del Brasil, Argentina, Catalunya, Xile, i Uruguai. Els partits es disputaren a la Pista del Club Atlético Huracán emmarcats en la celebració del centenari del club.Els àrbitres que van prendre part en aquesta competició foren: Marc Soler (Catalunya); Luis Alesandrino (Brasil); Luis Reyes (Xile); i Marcelo Saab, Néstor Castro i Daniel Costa (Argentina).\nA la vigília del campionat, el combinat de Paraguai es retirà de la competició, i fou substituït per la Selecció Portenya, equip format per jugadors sots-20 de Buenos Aires, sense que els seus resultats puntuessin al torneig.La televisió pública catalana va retransmetre la final i la semifinal que va disputar Catalunya contra Brasil (23:45h del divendres 18) i Argentina (00:30h del dissabte 19) respectivament. Tots dos van ser emesos en directe pel canal 33 i comentats pel periodista Joan Ramon Vallvé i el capità de la selecció de l'Uruguai Claudio Maeso. La cadena Catalunya Ràdio també va emetre en directe la final, amb un programa especial que s'inicià mitja hora abans del matx. Paral·lelament, cadena argentina Radio Patinando va emetre la final del torneig a través d'Internet i de les ones hertzianes.\nDurant la tarda (hora local) del dia previ a la competició, els equips van tenir l'oportunitat de provar la Pista del Club Atlético Huracán, recinte on es va disputar tot el campionat. Els primers van ser els brasilers (19:15h), els segons els catalans (19:30h) i els tercers els xilens (19:45h). Posteriorment, van tenir l'oportunitat les seleccions de l'Uruguai (20h), Portenya (20:15h) i Argentina (20:30h). Ja l'endemà, se celebrà a les 11h un congrés de delegats i a les 13h una conferència de premsa de presentació de la competició (hora local).", "label": "Esport" }, { "sentence": "El futbolí (calc del castellà) o futbol de taula és un joc de taula que reprodueix un camp de futbol amb les seves porteries, els seus marcadors, els seus 22 futbolistes fixats a 8 barres movibles (4 per banda, amb els corresponents mànecs) i un nombre variable de pilotes (boles). En la modalitat més coneguda, de joc de bar, la taula disposa d'un mecanisme que allibera totes les pilotes en un calaix obert al principi de la partida, després d'introduir una peça de moneda, i que les va retenint una per una a mesura que els jugadors aconsegueixen anar-les introduint a una porteria o l'altra. Els advesaris, individuals o per parelles, accionen les diverses barres amb les figuretes dels futbolistes organitzats en les línies clàssiques de porter, defenses, mitjos i davanters, a l'efecte de disputar-se la bola amb el contrari i obtenir el nombre més gran de gols possible. La partida, que no té una durada prefixada, acaba quan s'han consumit totes les boles dispensades per la màquina i guanya el jugador (o parella de jugadors) que ha anotat més punts al seu marcador.\nTambé hi ha futbolins domèstics, sense mecanisme de pagament, i futbolins per a competicions oficials, regulades per la federació esportiva corresponent.", "label": "Esport" }, { "sentence": "Ashley Marie Massaro (Babylon, Nova York, 26 de maig del 1979 - Long Island, 16 de maig de 2019), més coneguda al ring simplement com a Ashley, fou una model i lluitadora professional estatunidenca d'ascendència italiana i irlandesa que va treballar a les marques de Raw i SmackDown! de World Wrestling Entertainment (WWE). Ashley va ingressar a la WWE en guanyar l'edició de la Raw Diva Search del 2005. Encara que mai no va aconseguir cap títol important en la seva carrera, va participar en nombrosos xous organitzats per l'empresa, com per exemple WrestleMania 23 o WrestleMania XXIV, i també va acompanyar als rings el tag team format per Paul London i Brian Kendrick durant aproximadament un any. Actualment està inactiva a causa d'assumptes personals. Massaro també guanyà alguns concursos de bellesa, entre ells el Miss Hawaiian Tropic de l'any 2002, i posà per a revistes per a homes, sent la vegada més sonada l'any 2007 per a la coneguda Playboy. També va participar en diversos espectacles televisius i vídeos musicals.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El partit de 100 punts de Wilt Chamberlain, definit per la National Basketball Association com un dels millors partits d'aquesta entitat, fou un partit de temporada regular entre Philadelphia Warriors i els New York Knicks que es disputà el 2 de març de 1962 al Hersheypark Arena de Hershey, a l'estat de Pennsilvània dels Estats Units d'Amèrica.\nEls Warriors van guanyar el partit per 169-147 (sense cap pròrroga), establint el que llavors seria el rècord de més punts entre els dos equips, amb 316. El partit és recordat especialment, però, pel rècord NBA de 100 punts anotats pel pivot dels Warriors Wilt Chamberlain. L'espectacular actuació de Chamberlain encara el manté en el primer lloc del rànquing de punts anotats en un sol partit; aquell mateix dia, però, Chamberlain va batre 5 rècords més de l'NBA, dels quals 4 encara es mantenen avui en dia.\nCom que Chamberlain va batre molts rècords durant la temporada 1961-62, inicialment no es va donar gaire importància als seus 100 punts. Això no obstant, amb el temps aquell partit ha esdevingut el seu moment més recordat.", "label": "Esport" }, { "sentence": "El vidre crown és, juntament amb el vidre flint, un dels tipus bàsics de vidre òptic, amb un índex de refracció proper a 1,5. Conté una quantitat elevada de calci i de potassi.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El vidre de Wood va ser desenvolupat per Robert Williams Wood (1868-1955) com un filtre òptic usat en les comunicacions durant la Primera Guerra Mundial. La seva tècnica de radiació invisible funcionava tant en les comunicacions diürnes per infraroigs, com en les comunicacions nocturnes per ultraviolades. El seu filtre de vidre eliminava els components visibles del raig de llum, deixant només la radiació invisible. El vidre de Wood s'usa comunament com envoltant de les làmpades fluorescents de llum ultraviolada (llum negra).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Competien els fenicis amb els egipcis i fins i tot van arribar a superar-los en perfecció i fama i per més que no fossin els habitants de Tir i Sidó els inventors d'aquesta indústria com es va creure antigament. Van inventar el vidre transparent i incolor gràcies a l'ús de les sorres fines del riu Belo (avui a Israel).Els fenicis van fabricar com els seus mestres els egipcis, collarets, pedres falses, anforita i alabastrins de vidre, bé incolors bé acolorits amb adorns en ziga-zaga o amb zones lineals de color diferent. D'aquesta producció es troben mostres en les múltiples localitats on es va estendre el comerç o la colonització fenícia com Xipre, Eivissa, Empúries i altres llocs d'Hispània.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El vidre flint és, juntament amb el vidre crown, un dels tipus bàsics de vidre òptic, amb un baix nombre d'Abbe (i, per tant, amb una alta dispersió). Es defineix de manera convencional com a vidre amb un nombre d'Abbe comprès entre 55 i 50, o fins i tot menys. Habitualment presenta un índex de refracció que pot estar entre 1,45 i 2,00.\nUna lent còncava de vidre flint generalment es combina amb una lent convexa de vidre crown per produir una lent amb un doblet acromàtic gràcies a la compensació de les seves propietats òptiques, cosa que redueix l'aberració cromàtica.\nPel que fa a la denominació flint (‘sílex’, en anglès), deriva dels nòduls de sílex (trobats en els dipòsits de guix del sud-est d'Anglaterra) utilitzats com a font de sílice d'alta puresa per George Ravenscroft cap a 1662 per produir un vidre de potassi i plom, precursor del vidre de plom anglès.\nTradicionalment, els vidres flint eren vidres de plom amb un contingut d'òxid de plom(II) d'entre el 4% i el 60%; la fabricació i l'eliminació d'aquests vidres era una font de contaminació. En molts vidres flint moderns, els òxids de plom són reemplaçats per altres òxids metàl·lics com el diòxid de titani i el diòxid de zirconi, sense alterar-ne significativament les propietats òptiques del vidre.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El vidre persa és el que feien els artesans perses de la dinastia sassànida (i posteriors) igual que els bizantins que van treballar el vidre artísticament distingint els seus productes per les incrustacions de pedreria, els daurats i els dibuixos propis del seu estil. Però són escassíssims els exemplars que es conserven.\nUn d'ells és el famós got persa conegut amb el nom de Copa de Cosroes I , abans anomenat Copa de Salomó , format per una peça de cristall de roca en el centre apareix gravada la figura d'un monarca assegut i addicionat amb vidre que porta pedres fines incrustades. Aquesta OBR a de singular mèrit i raresa es troba avui en el Gabinet de Medalles de París.En el tresor de la catedral de Gènova es custodia un plat de vidre oriental i de forma hexagonal portat de Cesarea pels croats el 1102. Es coneix amb el nom de Sacro Catino o Calze de Gènova doncs es deia que va servir en l'últim sopar. Abans del segle XIX es va creure que estava llaurat d'una gran maragda. No obstant això, durant la invasió de Napoleó en 1806 es va portar a París i es va trencar en el trasllat provant d'aquesta manera que la peça era de vidre.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "En fotografia, el visor és el sistema òptic que permet enquadrar el camp visual que es pretén abastar en la imatge. És a dir, el visor és la finestreta, pantalla o marc incorporat a la càmera o subjectat a ella que el fotògraf utilitzar per visualitzar, exacte o aproximadament, la relació motiu/entorn que abasta l'objectiu.\nEl visor és una de les parts més importants de qualsevol càmera, ja que estableix el mode de cada fotògraf d'enquadrar i compondre cada fotografia. Moltes càmeres digitals posseeixen dos visors. Un és de cristall tradicional que sol estar situat sobre l'objectiu en la part posterior de la càmera i l'altre és una petita pantalla de cristall líquid a través de la qual es pot tenir una visió en directe de l'escena situada davant l'objectiu.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un Wattímetre és un aparell usat en l'electrotècnia per mesurar la potència elèctrica en una part del circuit. El seu nom ve del fet que, al Sistema Internacional, la unitat de mesura de la potència és el Watt. Aquest aparell té dues direccions, la vertical i l'horitzontal. En la vertical la intensitat que hi circula és 0 i en horitzontal la diferència de potencial és nul·la.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El WiMAX (\"Worldwide Interoperability for Microwave Access\", en català \"inter-operabilitat mundial per accés per microones\") és una tecnologia que permet realitzar transmissions de dades sense fils.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La World Academy of Science, Engineering and Technology WASET — literalment en català acadèmia mundial de ciència, l'enginyeria i la tecnologia— és un editor predador de revistes d'accés obert en una varietat ampla de temes científics i tècnics. També organitza diverses conferències científiques anuals, utilitzant noms que són igual de similar a les conferències reals organitzades per grups científics establerts. Les seves conferències són de qualitat dubtosa i qualsevol poden presentar un paper per senzillament pagant el cost d'inscripció. L'acadèmia ha estat catalogada com a \"potencial, possible, o probable\" editor predades. WASET té el seu domini en Azerbaidjan. És dirigida per Cemal Ardil, un antic mestre de ciència, amb assistència de la seva filla Ebru i el seu fill Bora. Cemal Ardil És també la persona que ha publicat més articles a la pàgina web de WASET.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "En criptografia X.509 és un estàndard ITU-T per a una infraestructura de clau pública (PKI) per a inici de sessió única (SSO) i Privilegi d'Administració de la Infraestructura (PMI). X.509 especifica, entre altres coses, els formats estàndard per a certificats de clau pública, les llistes de revocació de certificats, els certificats d'atributs, i un algorisme de ruta de certificació de validació.\nX.509 va ser publicat oficialment el 1988 i començat conjuntament amb l'estàndard X.500 i assumieix un sistema jeràrquic estricte d'autoritats certificants (ACs) per emissió de certificats. Això contrasta amb models de xarxes de confiança, com PGP, on qualsevol node de la xarxa (no només les ACs) poden signar claus públiques, i conseqüentment avalar la validesa de certificats de claus d'altres. La versió 3 de X.509 inclou la flexibilitat de suportar altres tecnologies com ponts i malles. Es pot utilitzar en una web de confiança peer to peer (p2p) del tipus OpenPGP, però des de 2004 gairebé no s'utilitza.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Xarxa tèxtil és un tipus de teixit tèxtil en què l'ordit i la trama tenen un llaç o un nus en les seves interseccions, fent que resulti un teixit amb grans espais oberts entre els fils. Ja sigui fabricat a mà o a màquina s'utilitza com a tela base per a moltes varietats dins la costura, incloent-hi punta de filet i punta de tambor. La xarxa tèxtil es pot utilitzar per a moltes coses. Això inclou afegir aprest a un vestit. Generalment en vestits de núvia i vestits de festa. També s'utilitza per molts tipus de vestits, incloent-hi vestits de fades. La xarxa tèxtil també pot ser utilitzat per fer tutú per vestits de ballet.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una xarxa elèctrica és el conjunt de mitjans format per generadors elèctrics, transformadors, línies de transmissió i línies de distribució utilitzats per portar l'energia elèctrica als elements de consum dels usuaris.Amb aquesta finalitat es fan servir diferents tensions per limitar la caiguda de tensió en les línies. Normalment les més altes tensions es fan servir en distàncies més llargues i grans potències. Per utilitzar l'energia elèctrica les tensions es redueixen a mesura que s'acosta a les instal·lacions de l'usuari. Per a això es fan servir els transformadors elèctrics.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El xassís és l'estructura que sosté, aporta rigidesa i forma a un vehicle o objecte portable. Per exemple, en un automòbil, el xassís és l'equivalent a l'esquelet en un ésser humà, sostenint el pes, aportant rigidesa al conjunt, i condicionant la forma i la seva dinàmica final.\nEs realitza en diferents materials, depenent de la rigidesa, preu i forma necessàries. Els més habituals són d'acer o alumini. Les formes bàsiques que el componen solen ser forma de tub o de biga. De vegades, sobretot en aparells electrònics, el xassís és la pròpia carcassa que el recobreix, car no és necessària rigidesa addicional.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un xerrac, xorrac,en certes zones s'empra el castellanisme serrutx(o) http://aldc.espais.iec.cat/files/2015/03/Mapa-1664.pdf és una eina manual d'ús semblant a la serra que consisteix en una fulla d'acer rígida amb una vora dentada i un mànec de fusta o de plàstic.\nEl xerrac d'exsecallar (esporgar els arbres) ha de tenir les dents girades; una a un costat, una a l'altre, i així successivament fins al final de la fulla. El fet que les dents estiguin una girada a un costat i l'altre a l'altre costat fa que talli més i més fàcilment. El xerrac d'exsecallar sol acabar en punta, la qual cosa facilita la penetració per dins les branques dels arbres, i també algunes operacions, mentre que el xerrac dels fusters sol acabar formant un angle recte entre el final de l'eina i la part de la fulla que no talla, essent, de totes maneres, la fulla més curta per la part més enfora del mànec que per la part del mànec.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Yoigo (anteriorment Xfera) és el nom comercial sota el qual opera Xfera Móviles S.A., el quart operador de telefonia mòbil espanyol. Yoigo disposa de llicència i xarxa pròpia per a la tecnologia UMTS/3G/4G, i de dos acords d'itinerància nacional per utilitzar les xarxes GSM i UMTS de Movistar i la xarxa GSM de Vodafone en tot el país. L'acord prioritza la xarxa de Movistar.\nTot i que el seu llançament comercial es va dur a terme el desembre de l'any 2006, l'empresa es va fundar l'any 2000. A finals de 2008 tenia 760.000 clients aproximadament, i és la quarta operadora per nombre de línies al mercat català i espanyol. La previsió dels seus responsables d'aconseguir el milió de clients es va aconseguir el gener de 2009.\nEls seus principals competidors són les altres tres empreses amb xarxa pròpia: Movistar, Vodafone i Orange i, entre els operadors mòbils virtuals Simyo, Carrefour Mòbil i Eroski Mòbil.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Zig-zag in-line package fou un tipus d'encapsulat de circuit integrat de curta vida, particularment usat en xips de memòries RAM dinàmiques. S'esperava que reemplacessin els Dual in-line package (DIP), però no va ser així. És un circuit integrat encapsulat en un tros de plàstic, amb unes mides aproximades de 3 mm x 30 mm x 10 mm. Els pins del conjunt sobresurten en dues files. Aquests pins són inserits en forats a la targeta de circuit imprès. Han estat reemplaçats pels TSOP usats en les memòries SIMM i DIMM.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La zincografia, també coneguda com a panicografia, és una tècnica d'impressió planogràfica basada en el principi de la incompatibilitat entre aigua i greix, i similar a la litografia. És la base d'alguns sistemes d'impressió òfset. Sobre una planxa de zenc tractada prèviament amb àcid gàl·lic i àcid fosfòric a efectes de fer-ne la superfície hidròfila, es dibuixa el motiu a imprimir amb alguna mena de substància oleofílica. Tot seguit s'hi aplica una solució humectant de base aquosa, que farà una capa uniforme a la superfície de la planxa a les zones sense greix. En aplicar un corró amb una tinta de base oleica, aquesta només es dipositarà en les zones greixoses de la planxa, i la tinta no es transferirà a la zona humida; d'aquesta manera, si s'aplica un paper o un roleu de cautxú, la imatge hi serà transferida.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": ".bv és el domini de primer nivell territorial (ccTLD) reservat pel territori dependent noruec de l'illa de Bouvet. És gestionat per l'empresa Norid, però actualment no està obert a nous registres. El domini fou designat el 21 d'agost de 1997, al mateix temps que s'assignà el domini .sj a l'arxipèlag àrtic Svalbard i a la gairebé deshabitada illa volcànica de Jan Mayen. Tots dos foren posats sota el registre .no de Norid, que n'és també el patrocinador. Temps després, les polítiques noruegues determinaren que el domini .no era suficient per encabir els seus territoris d'ultramar i que, per tant, el domini no estaria obert a noves inscripcions. Noruega no té la pretensió de comercialitzar els seus recursos, de manera que no està prevista la venda del domini .bv. Si més endavant es decideix utilitzar de nou, s'haurà de fer sota la regulació de l'Autoritat Noruega de Correus i Telecomunicacions i seguir les mateixes polítiques que el .no.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": ".sj és el domini de primer nivell territorial (ccTLD) reservat per a les illes Svalbard i Jan Mayen. És gestionat per l'empresa Norid, però no està obert a nous registres. L'expedició del domini estava basada en la designació ISO 3166 de Svalbard i Jan Mayen, que consisteix en dos territoris administrats per separat integrats a Noruega: l'arxipèlag àrtic Svalbard i la gairebé deshabitada illa volcànica de Jan Mayen. El domini va ser designat el 21 d'agost de 1997, al mateix temps que a l'illa Bouvet se li va assignar el domini .bv. Tots dos foren posats sota el registre .no de Norid, que n'és també el patrocinador. Temps després, les polítiques noruegues determinaren que el domini .no era suficient per encabir els seus territoris d'ultramar i, per tant, el domini no estaria obert a noves inscripcions. Noruega no té la pretensió de comercialitzar els seus recursos, de manera que no està prevista la venda del domini .sj. Si més endavant es decideix utilitzar de nou, s'haurà de fer sota la regulació de l'Autoritat Noruega de Correus i Telecomunicacions i seguir les mateixes polítiques que el .no.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'Aston Martin One-77 és un superesportiu d'altes prestacions dissenyat i fabricat per Aston Martin. Va ser vist per primera vegada l'any 2008 al Saló de l'Automòbil de París i posteriorment al Concorso d'Eleganza Villa d'Este a Itàlia però, no va ser fins al 2009 quan fou presentat oficialment al Saló de l'Automòbil de Ginebra. El nom del model prové de la seva curta producció, només 77 unitats, que es fabricaren entre 2009 i 2011. La paraula One dona a entendre que cada vehicle és diferent als 76 restants. Aquest exclusiu model de carretera és el més veloç de la firma anglesa i, amb un preu que ronda el milió d'euros, és també el més car.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "CP/M (Control Program/Monitor o Control Program for Microcomputers: programa de control per a microordinadors) és un sistema operatiu de disc creat originalment per Gary Kildall de Digital Research, Inc. per a microordinadors basats en els microprocessadors Intel 8080/85. Va estar inicialment limitat per a ús monousuari/monotasca en processadors de 8 bits i amb poc més de 64 KiB de memòria RAM, tot i que en versions posteriors es van afegir capacitats d'ús multiusuari/multitasca i van ser convertides per a UCPs de 16 bits.\nLa combinació de CP/M i ordinadors personals amb el bus S-100 iniciada amb l'Altair 8800 del MITS, va ser un dels primers estàndards industrials per a microordinadors, i era àmpliament utilitzada des de la dècada del 1970 fins a la meitat dels anys 1980. Reduint dràsticament la quantitat de programació necessària per instal·lar un aplicatiu en un ordinador d'un nou fabricant, el CP/M va incrementar tant el mercat de programari com de maquinari.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un microordinador és qualsevol ordinador basat en un microprocessador, en contrast als miniordinadors o als super-ordinadors que generalment tenen (o almenys tenien) una estructura física anomenada mainframe en què hi muntaven la seva CPU. Encara que el terme hagi caigut en desús, avui dia tots els ordinadors domèstics o d'oficina són microordinadors.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Uninett Norid AS, comercialment coneguda com a Norid, és l'empresa pública noruega encarregada del registre d'adreces d'internet assignades per als tres dominis de primer nivell territorial (ccTLD) del país: .no, .sj i .bv. La companyia, sense ànim de lucre, té la seu a Trondheim, on comparteix oficines amb la seva empresa matriu, Uninett. Ambdues companyies pertanyen al Ministeri d'Educació i Recerca de Noruega. Norid opera sota contracte amb l'Internet Assigned Numbers Authority (IANA) i amb la supervisió de l'Autoritat Noruega de Correus i Telecomunicacions. Uninett va assumir la responsabilitat dels dominis de Noruega l'any 1987, i el 2003 es va escindir com una empresa independent. Només el domini .no està obert a noves inscripcions.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El QDOS (de l'anglès Quick and Dirty Operating System o «Sistema Operatiu Ràpid i Brut») és un sistema operatiu de 16 bits escrit i comercialitzat per Tim Paterson, de l'empresa estatunidenca Seattle Computer Products. Es basava en el Control Program/Monitor (CP/M) de Gary Kildall pel seu equip d'ordinador, que al seu torn estava basat en el processador Intel 8086. El QDOS tenia una estructura d'ordres i una interfície de programació d'aplicacions que imitaven el sistema operatiu CP/M, propietat de Digital Research, cosa que facilità la portabilitat de programes des d'aquest últim. Paterson comprà un manual de CP/M i programà el seu sistema operatiu, prenent el CP/M com a base, en un mes i mig. L'empresa el comercialitzà després amb el nom de «86-DOS».\nAquest sistema operatiu seria adquirit després per 50.000 dòlars pel cofundador de Microsoft Bill Gates, que en faria la base del seu imperi. Fou conegut com a «PC-DOS» pels productes d'IBM en els quals venia preinstal·lat. Tanmateix, «MS-DOS» seria el nom més popular amb el qual es coneixeria arreu del món.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista de tots els dispositius que executen el sistema operatiu Microsoft Windows Phone 8.1.\nA més dels socis existents de Windows Phone 8 HTC, Samsung i Huawei, Gionee, JSR, Karbonn, LG, Lenovo, Longcheer, XOLO, i ZTE, van signar per crear dispositius Windows Phone 8.1 a principis de 2014. Miia, Micromax, Prestigio, Yezz, BLU, K-Touch i InFocus van ser nomenats posteriorment com a partners de maquinari més endavant durant l'any.La divisió de dispositius de Nokia va ser adquirida per Microsoft a principis de 2014 i des de llavors ha estat reeditada com Microsoft Mobile. Microsoft Mobile va continuar publicant telèfons de marca Nokia amb Windows Phone fins que es va decidir una estratègia més clara per alinear les marques Microsoft i Nokia l'octubre de 2014. Això va ser per reemplaçar el nom de Nokia en futurs dispositius Lumia amb la marca Microsoft Lumia. El primer dispositiu llançat sense marca la de Nokia va ser el Lumia 535.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La llista d'invents i descobriments catalans és una recopilació de les aportacions que s'han fet en molts àmbits des de Catalunya on des de sempre hi ha hagut persones que han dedicat part del seu temps a millorar el seu entorn i perfeccionar objectes existents o crear-ne de nous, alguns han tingut ressò internacional, altres no tant. La relació està organitzada per branques per facilitar la seva consulta, també hi trobareu una llista d'inventors catalans.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista de tots els dispositius que venen de forma nativa amb el sistema operatiu Microsoft Windows 10 Mobile. La llista també inclou els dispositius que executen dos versions addicionals de Windows 10 per a dispositius mòbils - Windows 10 Mobile Enterprise i Windows 10 IoT Mobile Enterprise. Tots els dispositius de baix venen amb suport per a targetes SD.\nEls processadors són compatibles són els Qualcomm Snapdragon 210, 212, 410, 617, 800, 801, 808, 810 i 820 així com el Rockchip RK3288 i el MediaTek MTK6753.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Aquestes llistes cronològiques inclouen tots els vols espacials tripulats que van assolir una alçada d'almenys 100 km (definició de vol espacial de la FAI), o van ser llançats amb aquesta intenció però van fallar. Els EUA han adoptat una definició lleugerament diferent dels vols espacials, a una altitud de només 80 km. Durant la dècada de 1960, els 13 vols de l'avió coet americà X-15 van complir amb els criteris dels Estats Units, però només dos ho van fer segons la FAI. Aquestes llistes inclouen només els dos últims vols; vegeu l'article X-15 per a la llista completa dels 13.\nEl 5 de maig de 2017, hi ha hagut 3315 vols espacials tripulats que han arribat a una altura de 100 o més km (317 incloent dos intents que van fracassar), incloent 8 vols suborbitals.Fins a la data, es van produir quatre missions fatals en els quals van morir 18 astronautes.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista dels majors telescopis reflectors óptics ordenats per diàmetre del mirall principal.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Aquest article és una llista dels tancs principals de batalla, i altres vehicles amb el mateix paper, en servei en tots els països del món. Un tanc principal de batalla (MBT) és un tipus de tanc que per les seves característiques és capaç de reunir tots els requisits armamentístics davant d'una guerra mecanitzada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La tecnologia alimentària és la part de la indústria encarregada de l'elaboració, transformació, preparació, conservació i envasament dels aliments de consum humà i animal. Les matèries primeres d'aquesta indústria se centra en els productes d'origen vegetal (agricultura), animal (ramaderia) i fúngic, principalment. El progrés d'aquesta indústria ens ha afectat en l'actualitat d'alimentació quotidiana, augmentant el nombre de possibles aliments disponibles en la dieta. L'augment de producció ha anat unit amb un esforç progressiu en la vigilància de la higiene i de les lleis alimentàries dels països intentant regular i unificar els processos i els productes.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La tecnologia espacial és una tecnologia que està relacionada amb la introducció i recuperació d'objectes o formes de vida des de l'espai.\nTecnologies quotidianes com ara la previsió meteorològica, teledetecció, sistemes GPS, televisió per satèl·lit, i alguns sistemes de comunicacions de llarga distància, depenen críticament d'infraestructura espacial. Les ciències d'astronomia i de la Terra (a través de sensors remots) sobretot es beneficien de la tecnologia espacial.Ordinadors i telemesura una vegada van ser tecnologies de punta que es podrien haver considerat com «tecnologia espacial», a causa del seu caràcter crític a coets acceleradors i naus espacials. Que existien abans de la cursa espacial de la Guerra Freda (entre l'URSS i els EUA), però el seu desenvolupament es va accelerar enormement per satisfer les necessitats dels programes espacials de les dues grans superpotències. Tot i que encara s'utilitzen avui en naus espacials i míssils, les aplicacions més prosaiques, com el control remot (a través de la telemetria) dels pacients, xarxes d'abasteciment d'aigua, condicions de les carreteres, etc i l'ús generalitzat d'ordinadors supera amb escreix les seves aplicacions espacials en quantitat i varietat d'aplicacions.L'espai és ambient tan estrany que tractar de treballar-hi exigeix tècniques noves i coneixement. Noves tecnologies d'origen espacial o accelerades pels esforços relacionats amb l'espai són sovint explotades posteriorment en altres activitats econòmiques. Això ha estat àmpliament assenyalat com un benefici pels defensors de les activitats espacials i els entusiastes d'afavorir la inversió de fons públics en aquestes activitats i programes. Opositors polítics diuen que seria molt més barat desenvolupar tecnologies específiques directament si són beneficioses i critiquen aquesta justificació de les despeses públiques en la investigació relacionada amb l'espai.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Fotomecànica és un mot que refereix a una part del que és la preimpressió i cobreix les activitats que s'han de fer per a preparar l'obra del creador, sigui un dissenyador, un fotògraf o qualsevol persona que vulgui editar un disseny, fins que aquesta creació entra en la màquina d'imprimir.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La microtecnologia és tecnologia amb característiques properes a un micròmetre (una milionèsima part d'un metre, o 10-6 metres, o 1 micres). Se centra en processos físics i químics, així com en la producció o manipulació d'estructures amb una magnitud d'un micròmetre.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El bricolatge és l'activitat manual que realitza un mateix com aficionat o com a afició, sense recórrer als serveis d'un professional, per a la creació, millora, manteniment o reparació en especialitats com paleta, fusteria, electricitat, lampisteria, etc. Sovint es realitza un contrast entre bricolatge i enginyeria, on el primer es realitza mitjançant l'assaig i error i la segona es basa en principis teòrics. El bricolatge es duu a terme com una activitat creativa que reutilitza el preexistent per mitjà de l'ocupació dels més variats recursos, i normalment, amb la conseqüència (directa o indirecta) d'estalvi de diners. Per a moltes persones és una activitat fàcil, entretinguda i fins i tot apassionant.\nEl bricolatge es pot definir doncs com una activitat manual que es realitza en els moments d'oci i dins de la llar o domicili, que consisteix en la realització de petits treballs de diversa complexitat, generalment manuals, amb l'objectiu d'aconseguir: \n\nLa solució de problemes, dificultats, avaries o la possibilitat de dur a terme qualsevol projecte que es presenti a casa, amb la satisfacció personal d'haver-ho aconseguit.\nPrescindir de l'activitat d'un professional que solucioni el problema, realitzant la tasca un mateix. Així el bricolatge és un tipus de passatemps no relacionat amb l'activitat laboral de l'individu que la realitza, de manera que es converteix en una activitat d'oci, en una afició o entreteniment.\nRendibilitzar els recursos econòmics, ja que s'estalvia el desemborsament dels diners que caldria pagar a un professional, si un mateix compra els materials necessaris a un preu moderat en botigues especialitzades.\nUna activitat física, ja que determinats treballs requereixen un esforç físic i també mental (de vegades considerable).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un banc de treball és una taula condicionada per fer-hi un treball específic. Els bancs de treball solen ser en tallers i en empreses de fabricació, elaboració, muntatge o manipulació de productes.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El caragol de banc és una eina que serveix per a subjectar fermament peces o components als quals se'ls vol aplicar alguna operació mecànica. És un conjunt metàl·lic molt sòlid i resistent que té dues mordasses, una d'elles és fixa i l'altra s'obre i es tanca quan es gira amb una palanca un caragol de rosca quadrada.\nÉs una eina que es cargola a una taula de treball i és molt comú en els tallers de mecànica. Quan les peces a subjectar són delicades o fràgils s'han de protegir les mordasses amb fundes de material més tou anomenades galteres i que poden ser de plom, suro, cuir, niló, etc. La pressió ha d'estar d'acord amb les característiques de fragilitat que tingui la peça que se subjecta.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un decapant és un producte químic utilitzat a la indústria o per al bricolatge, i destinat a eliminar les capes primes de pintura, vernís i òxids.\nEls suports poden ésser en fusta, plàstics i metalls diversos.\nPer al bricolatge el decapant és un líquid o sota la forma d'un gel.\nLa formulació dels decapants utilitza diversos productes químics agressius (solvents com clorur de metilè,àcids i altres compostos químics).\nLa fórmula dels decapants conté dos dissolvents, un que actua en la capa més superficial (produint un aspecte rebregat) i un altre que actua en profunditat. La seva textura sol ser espessa, tipus gel, per a facilitar la seva aplicació en superfícies verticals i evitar que caiguin gotes\nL'hidròxid sòdic (sosa càustica) també és un decapant.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un kit electrònic és un conjunt de components elèctrònics utilitzat per construir un dispositiu electrònic. En general, els kits els formen els components electrònics, un diagrama del circuit (esquema), instruccions de muntatge i, sovint, una placa de circuit imprès (PCB) o un altre tipus de placa de prototips.\nHi ha dos tipus diferents de kits, els que construeixen un sol projecte i els que poden formar una sèrie de projectes.\nAquests últims es dirigeixen principalment als nens, i inclouen una taula de muntatge sense soldadura de cap tipus, com per exemple:\n\nComponents muntats en blocs de plàstic amb contactes secundaris, que es mantenen junts en una base, per exemple Denshi Blocs.\nRessorts en una placa de cartó, que fan contacte pinçant cables de conductors o cables de components, com ara el kit Philips d'experiments electrònics. Es tracta d'una opció barata i flexible.\nEls de tipus professional sobre placa de prototips (breadboard), en els quals s'insereixen els cables de components seguint la documentació del \"kit\".El primer tipus de kits, aquells per a la construcció d'un únic equip, normalment utilitzen una placa de circuit imprès sobre la qual es solden els components. En general venen amb una documentació ampliada que descriu on va cada component sobre la placa.\nLa gent sobretot compra els kits electrònics per divertir-se i aprendre com funcionen les coses. Es van fer populars com un mitjà per reduir el cost de la compra d'equips, però avui dia no solen implicar cap estalvi econòmic.\nAlguns equips solien ser dispositius molt complexos, com ara un televisor de color, oscil·loscopi, amplificador d'àudio de gamma alta i, fins i tot, equips com els Heathkit, H8, i LNW-80. Molts del primers microprocessadors es van vendre com kits electrònics o muntats i provats. Heathkit va vendre milions d'equips electrònics durant els seus 45 anys d'història.\nAvui dia, la construcció de dispositius a partir de zero per als aficionats i principiants ha baixat de popularitat, degut en part a la complexitat emergent de l'electrònica en miniatura i el programari integrat, però la gent encara construeix dispositius electrònics personalitzats i de propòsit especial per a l'ús professional i educatiu, i com un hobby.\nTambé emergeix una tendència a simplificar la complexitat, proporcionant kits preprogramats o modulars, que sovint es poden adquirir per internet. La diversió i l'emoció de construir la seva pròpia electrònica amb aplicacions i dispositius analògics simples de comprendre, ha passat en molts casos a dispositius més sofisticats i digitals.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Leroy Merlin és una multinacional francesa especialitzada en bricolatge, construcció, decoració i jardineria instal·lada en 13 països. Des de la seva arribada a Espanya el 1987, ha crescut a un ritme mitjà de més de 2 establiments l'any; i actualment compta amb 74 punts de venta i més de 10.000 treballadors/es, dels quals un 93,6 % són accionistes de la companyia.\nEl 2017, Leroy Merlin Espanya va assolir una facturació de 2.046 milions d'euros.\nLa mida de la superfície de venda dels seus establiments oscil·la entre els 2.000 i els 14.000 m², amb 41.000 productes a botiga i 150.000 referències sota comanda. Actualment, Leroy Merlin és present en totes les comunitats autònomes d'Espanya i rep més de 67 milions de visitants l'any. A Catalunya, el 2008 es publicà un estudi de la Plataforma per la Llengua que incloïa Leroy Merlin entre les «empreses amb dèficits importants que no ha[n] avançat en l'ús del català».El 2022 fou una de les empreses de l'Association Familiale Mulliez criticades per aprofitar l'èxode massiu de companyies del mercat rus que seguí la invasió russa d'Ucraïna per expandir la seva presència a Rússia, fins i tot després que un bombardeig rus destruís una botiga de la marca i en matés un treballador el 20 de març.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Els mobles en kit o mobles llestos per muntar és una forma de mobiliari que requereix el muntatge per part del client. Els components separats estan empaquetats en cartrons que també contenen instruccions pel muntatge. Els mobles són generalment fàcils de muntar amb eines bàsiques com un tornavís i una clau hexagonal, que sovint s'inclouen en el kit. Els mobles en kit són molt populars entre els consumidors que desitgen estalviar diners muntant ells mateixos el producte i recollint els mobles a la botiga, estalviant els costos d'enviament.Els productors i comerciants es beneficien de la venda de mobles llestos per muntar, ja que els mobles són voluminosos un cop muntats i, per tant, costen d'emmagatzemar i transportar. Com que el treball de muntatge el realitza el consumidor en lloc del fabricant, el seu preu és inferior. S'ha desenvolupat una indústria de serveis de muntatge de mobles on els consumidors poden emprar algú per muntar els seus mobles.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un torn de peu és una màquina que, moguda amb la cama d'un operari, permet tallar o polir formes de revolució en una peça (generalment) de fusta.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "S'anomenen ciències aplicades el conjunt de ciències que es caracteritzen per la seva aplicació pràctica. Està íntimament relacionat amb l'enginyeria i amb la tecnologia. Les ciències aplicades són possibles gràcies a l'aplicació dels coneixements adquirits per les ciències pures (els estudis que no impliquen cap benefici pràctic immediat).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La biònica és l'aplicació de mètodes i sistemes trobats a la natura per a l'estudi i el disseny de sistemes d'enginyeria i tecnologia moderna.\nLa paraula està formada pels termes grecs βίο (vida)i el sufix -ic (relatiu a); així doncs obtenim biònica.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Chindōgu (珍道具, , Chindōgū?) és l'art japonès de concebre un invent que aparentment és la solució ideal a un problema particular però que a la pràctica resulta tan inapropiat o absurd que realment no té cap utilitat pràctica. A nivell internacional la International Chindogu Society (ICS) s'encarrega d'establir les condicions i requeriments necessaris perquè un invent sigui considerat un chindogu.El terme prové del japonès i significa eina estranya (estranya (珍, , chin?) eina (道具, , dōgu?)). Des d'un punt de vista educatiu, els chindogus són excel·lents per traçar objectius creatius en estudiants de les disciplines més diverses, ja que no es tracta de crear sinó de crear amb un objectiu que porta al límit la imaginació als estudiants.\nEl seu prestigi i atenció a nivell internacional és tal que prestigioses institucions com la Universitat de Pittsburg proporcionen recursos a l'ICS i organitzen els seus propis concursos de chindogus.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El Fraunhofer-Gesellschaft és un organisme de recerca alemany. El seu nom ve del físic Joseph von Fraunhofer. Agrupa 58 instituts arreu d'Alemanya, cadascun d'ells, especialitzat en diferents camps de la ciència aplicada. Es finança parcialment per l'Estat (govern federal i els landers propietaris de l'organisme) i les dues terceres parts són autofinançades, ja sigui a partir de contractes de projectes esponsoritzats pel govern com per la indústria. Té un pressupost anual d'uns mil dos-cents milions d'euros.\nEl nom oficial és Fraunhofer-Gesellschaft zur Förderung der angewandten Forschung e.V. (de l'alemany : «Societat Fraunhofer pel desenvolupament en la recerca aplicada»).\nAquest organisme és conegut principalment per haver coinventat, juntament amb Thomson el codec de compressió MP3. Actualment està desenvolupant un projecte per IKEA on els seus clients porten una foto de la seva casa a la botiga, on veuen una adaptació completa de la seva habitació.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El director de tecnologia (de l'anglès chief technical officer o chief technology officer, abreujat com CTO) és una posició executiva dins d'una organització en el qual la persona que ostenta el títol es concentra en assumptes tecnològics i científics. Sovint, el CTO és capdavanter d'un grup tècnic en una companyia, particularment construint productes o creant serveis que donen cos a tecnologies específiques de la indústria. En alguns casos el CTO a més maneja el treball de recerca i desenvolupament en les organitzacions.\nNo existeix una definició compartida comuna de la posició del CTO o les responsabilitats d'aquesta persona. En les companyies joves típicament existeix un conjunt de tasques tècniques pel CTO, mentre que en un conglomerat internacional pot requerir-se que el CTO es faci càrrec de l'intercanvi amb representants de governs estrangers o organitzacions industrials.\nEs creu que la posició va emergir en la dècada de 1980 a partir del director d'investigació i desenvolupament, i que va tenir un ús significatiu en el boom dot-com durant l'època dels 1990. Aquesta època també va donar a llum una altra definició més per a la posició. En algunes companyies, el CTO és simplement com el CIO. En unes altres, el CIO reporta al CTO. També es coneix sobre CTOs que treballen en Departaments de Tecnologia de la Informació IT i reporten al CIO. En el cas que el CTO reporta al CIO, el CTO sovint maneja els detalls més tècnics dels productes de tecnologies de la informació i la seva implementació. Malgrat la diversitat del rol de CTO, aquest executiu del departament tecnològic es va convertint de forma incremental en el sènior tecnològic de l'organització, responsable de preveure tendències tecnològiques actuals, i més important encara, de desenvolupar la visió tecnològica per als negocis.\n\nQuan se li va preguntar que és un CTO a Nathan Myhrvold, l'anterior CTO de Microsoft i cap de la seva massiva organització de desenvolupament, va replicar:", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Severin Hacker (Zug, 6 de juliol de 1984) és un informàtic suís conegut per haver cofundat i ser el director de tecnologia de l'aplicació Duolingo, la més popular per a aprendre idiomes en tot el món.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Massimo Marchiori (Pàdua, 1970) és un matemàtic i investigador en ciències de la computació italià.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Michael David May FRS FREng (nascut el 24 de febrer de 1951) és un informàtic britànic. És professor del Departament d'Informàtica de la Universitat de Bristol i fundador de XMOS Semiconductor, fins al febrer de 2014 com a cap de tecnologia.\nMay va ser l'arquitecte principal del transputer. Des del 2017, tenia 56 patents, totes en microprocessadors i processament múltiple.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Elon Reeve Musk (Pretòria, 28 de juny de 1971) és un empresari, inversor i magnat dels negocis sud-africà. És el fundador, director executiu, director tecnològic i dissenyador en cap d'SpaceX; inversor àngel, director general i arquitecte de productes de Tesla, Inc.; fundador de The Boring Company; cofundador de Neuralink i OpenAI. Amb un patrimoni net estimat en uns 252.000 milions de dòlars l'abril de 2022, Musk és la persona més rica del món segons l'Índex de Multimilionaris de Bloomberg i la llista de multimilionaris en temps real de Forbes.Musk va néixer de mare canadenca i pare sudafricà blanc, i es va criar a Pretòria (Sud-àfrica). Va estudiar breument a la Universitat de Pretòria abans de traslladar-se al Canadà als 17 anys. Es va matricular a la Queen's University i es va traslladar a la Universitat de Pennsilvània dos anys després, on es va llicenciar en economia i física. El 1995 es va traslladar a Califòrnia per assistir a la Universitat de Stanford, però al seu lloc va començar la seva carrera com a empresari, cofundant l'empresa de programari web Zip2 amb el seu germà Kimbal. L'empresa va ser adquirida per Compaq per 307 milions de dòlars el 1999. Aquest mateix any, Musk va cofundar el banc en línia X.com, que es va fusionar amb Confinity el 2000 per formar PayPal. L'empresa va ser comprada per eBay el 2002 per 1.500 milions de dòlars.\nEl 2002, Musk va fundar SpaceX, un fabricant aeroespacial i empresa de serveis de transport espacial, de la qual és conseller delegat i enginyer en cap. El 2004, es va unir al fabricant de vehicles elèctrics Tesla Motors, Inc. (ara Tesla, Inc.) com a president i arquitecte de productes, convertint-se en el seu executiu en cap el 2008. El 2006, va ajudar a crear SolarCity, una empresa de serveis de energia solar que posteriorment va ser adquirida per Tesla i es va convertir en Tesla Energy. El 2015, va cofundar OpenAI, una empresa de recerca sense ànim de lucre que promou la intel·ligència artificial amigable. El 2016, va cofundar Neuralink, una empresa de neurotecnologia centrada en el desenvolupament d'interfícies cervell-ordinador, i va fundar The Boring Company, una empresa de construcció de túnels. També va acordar la compra de la important xarxa social nord-americana Twitter el 2022 per 44.000 milions de dòlars. Musk ha proposat Hyperloop, un sistema de transport d'alta velocitat en el buit.\nMusk ha estat criticat per fer declaracions poc científiques i controvertides. El 2018, va ser demandat per la Comissió de Borsa i Valors dels Estats Units (SEC, per les seves sigles en anglès) per tuitejar falsament que havia aconseguit finançament per a una adquisició privada de Tesla. Va arribar a un acord amb la SEC però no va admetre la culpabilitat, renunciant temporalment a la seva presidència i acceptant limitacions en el seu ús de Twitter. El 2019, va guanyar un judici per difamació presentat contra ell per un espeleòleg britànic que va assessorar en el rescat de la cova de Tham Luang. Musk també ha estat criticat per difondre informació errònia sobre la pandèmia de COVID-19 i per les seves altres opinions sobre assumptes com la intel·ligència artificial, les criptomonedes i el transport públic.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'accessibilitat és el grau en el qual les persones poden utilitzar un objecte, visitar un lloc o accedir a un servei, independentment de les seves capacitats tècniques, psíquiques o físiques.Per tal d'augmentar la integració de persones i reduir l'exclusió social es poden prendre mesures per augmentar l'accessibilitat. Segons la discapacitat aquestes mesures poden ser arquitectòniques (suprimir llindars per a facilitar el passeig amb cadira de rodes, posar paviment amb relleu especial per guiar persones cegues, posar a disposició la informació simultàniament en més d'un canal (visual, auditiu, tàctil…), adaptar el lloc de treball, fins i tot utilitzar un llenguatge senzill, comprensible per un màxim de persones. En general, les mesures s'afanyen per augmentar l'autonomia de cadascú de manera de poder viure lliure, quan més possible accedir als llocs, la informació i serveis sense ajuda de tercers. Aquestes normes i mesures han de contribuir a augmentar l'autoestima i la qualitat de vida.\n\nEn lloc d'aïllar com ho va ser el cas al segle passat, per exemple, un jove cec en una escola de cecs, es tendeix a adaptar l'escola pública, de forma que tal persona hi pugui estudiar integrada amb tota normalitat. Aquesta filosofia té l'avantatge que tothom aprèn conviure amb gent amb tota mena de capacitats i discapacitats diferents. Les primeres iniciatives, des de la fi del segle xx van ser la supressió de barreres arquitectòniques, com ho va ser un dels primers decrets de la jove Generalitat de Catalunya el 1984.A poc a poc, el concepte d'accessibilitat va evolucionar per tal d'incloure no només les persones caminant amb cadires de rodes a «persones amb discapacitat física, sensorial, intel·lectual o mental, gent gran o persones amb altres tipus de diversitat funcional que viuen situacions de desigualtat d'oportunitats, de discriminació i de dificultats per a la participació social i per a l'exercici de llurs drets, a causa de l'existència de barreres físiques, en la comunicació o d'actitud que els ho impedeixen», com s'explica al preàmbul de la nova llei del 2014 de la Generalitat de Catalunya. És una de les àrees més important per aconseguir l'efectivitat de la política d'integració de les persones amb discapacitats.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una cadira de genolls, o cadira correctora, és una cadira ergonòmica amb suport per les canyelles, dissenyada per evitar males postures en la persona asseguda, de tal manera que pot reduir els dolors d'esquena que ocasiona la permanència de llargs períodes en aquesta posició. De vegades també se l'anomena simplement cadira ergonòmica, però és també habitual que aquest terme es reservi per a les cadires d'oficina amb el suport ajustable.\nAl seure en aquestes cadires, la persona té eles cuixes formant un angle d'entre 60 i 70 graus amb la vertical i els genolls doblegats i recolzant les canyelles sobre una tauleta encoixinada, de manera que el pes del cos es reparteix entre els glutis i les canyelles, a diferència de la postura tradicional, en la qual les cuixes formen un angle de 90 graus amb la vertical i tot el pes de el cos recau sobre la zona inferior de l'esquena (comprimint la part baixa de la columna vertebral).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'empunyadura en esgrima és el cilindre (o forma semblant) que segueix la línia de la fulla i que és el punt de prensió de l'arma. És diferent per a dretans i esquerrans. En l'empunyadura francesa, és l'únic element. El conjunt de peces que conformen el mànec del floret, espasa i sabre. L'arma està composta per l'empunyadura, el pom i la cassoleta \nL'empunyadura o puny antigament tenia una sèrie d'ornaments i elements de suport que permetre una més bona gestió de les armes. És en aquest aspecte que hi ha hagut més canvis i milloraments.\nEl pom no existeix en la majoria dels models comuns d'empunyadura, i només en alguns empunyadures d'estil francès, que consta d'una petita bola està en el cable equilibri que fa contrapès perquè sigui més fàcil de mantenir l'equilibri de l'arma.\nLa cassoleta és una pantalla, en general metall, utilitzada per a protegir la mà del tirador. La cassoleta de l'espasa té forma d'U i es diferencia de la de la mà dreta de Maniche. L'interior de la cassoleta està recobert per una tela encoixinada, per protegir els dits.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El terme look and feel és una expressió anglesa que, amb el significat d'aspecte i tacte (entre altres), s'empra en sentit metafòric (quan es refereix al tacte de quelcom no tangible) dins l'entorn de màrqueting per poder donar una imatge única a un producte, incloent àrees com el disseny exterior, trade dress, la capsa en què es lliura al client, etc. arribant a descriure les característiques principals abans de la seva aparició (anunci), durant la campanya de llançament, i més tard durant la posterior comercialització, amb la finalitat que l'usuari, mitjançant tots aquests paràmetres, pugui arribar a conèixer el producte i a associar-lo amb una determinada marca d'una forma inequívoca.\nEl \"look and feel\" (amb el sentit d'\"aspecte i tacte\") s'aplica també a altres contextos dins del màrqueting global d'un producte. En la documentació, per exemple, es refereix al disseny gràfic (mida del document, color, tipus de lletra i l'estil d'escriptura, etc..). En el context físic dels equips (reproductors de DVD, blue-ray, etc..), es refereix a la coherència que hi ha d'haver a través d'una línia de productes, en el disseny de les tecles, botons, etc.. i la seva disposició per tal de facilitar a l'usuari el poder començar a treballar ràpidament amb el producte si ja n'ha emprat abans un altre de la mateixa marca.\nCal remarcar que, de les accepcions traduïdes per \"aspecte i tacte\", cap d'elles es pot traduir per \"aspecte i comportament\", ja que les coses inanimades (com la caixa d'un producte), no poden tenir cap mena de comportament ni emprant una metàfora, expressió que sí que és acceptable en el cas d'una interfície gràfica, ja que hi ha una interacció amb l'usuari, i el programa té un \"comportament\" d'acord amb ella.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El mànec és la part per on s'agafa una eina amb la mà. Aquestes eines poden ser de mida petita com el ganivet, mitjana com la falç i tan grosses com una destral o una dalla.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una maneta, pom o puny és el mecanisme que serveix per a obrir i tancar portes, calaixos i altres elements del mobiliari. N'hi ha de molts tipus i formes. Algunes són giratòries, perquè accionen un mecanisme que obre i tanca. D'altres són fixes i s'agafen per fer l'acció d'obrir o tancar. També n'hi ha de palanca, que cal pressionar per a fer funcionar el mecanisme.\nEntre els materials habituals de fabricació de les manetes tenim el llautó, el bronze, l'alumini, el ferro i altres aliatges de metalls menys comuns.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un revestiment antireflector o revestiment anti-reflexió (AR) és un tipus de revestiment òptic aplicat a la superfície de les lents i altres elements òptics per reduir la reflexió de la llum incident. Els revestiments antireflectors s'utilitzen en una àmplia varietat d'aplicacions en les que la llum passa a través d'una superfície òptica, i es desitja una baixa pèrdua o baixa reflexió. Els exemples inclouen recobriments anti-reflex en les lents correctives i elements de lent d'una càmera i revestiments antireflectors sobre les cèl·lules solars.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'Exposició regional de 1882 fou una exposició de caràcter industrial i tècnic que va tenir lloc a Vilanova i la Geltrú el 1882.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Proves de rendiment cobreixen una àmplia gamma d'avaluacions d'enginyeria o funcionals, on un material, producte, sistema o persona no és especificat per especificacions detallades de materials o components: més aviat, l'èmfasi és sobre les característiques finals de rendiment mesurables. La prova pot ser un procediment qualitatiu o quantitatiu.\nProves de rendiment es poden referir a l'avaluació del rendiment d'un examinand humà. Per exemple, un examen pràctic de conduir és una prova de rendiment de si una persona és capaç de realitzar les funcions d'un conductor competent d'un automòbil.\nEn la indústria informàtica, programari de prova de rendiment s'utilitza per determinar la velocitat o l'eficàcia d'un ordinador, xarxa, programa o dispositiu. Aquest procés pot incloure proves quantitatives fetes en un laboratori, com la mesura del temps de resposta o el nombre d'MIPS (milions d'instruccions per segon) en què funciona un sistema. També es poden avaluar atributs qualitatius com fiabilitat, escalabilitat i interoperabilitat. Les proves de rendiment es fan sovint conjuntament amb proves d'estrès.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un estri o utensili és un objecte, típicament d'ús manual, habitual a casa o a la feina, que fa servei per a les necessitats o activitats de les persones. Els estris destinats a manufacturar coses també reben el nom d'eina, aïna o ferramenta i atifell. Alguns animals utilitzen estris dins les seves tasques alimentàries habituals.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una agulla d'estendre (roba), gafa (d'estendre) o encara agafanàs és un objecte utilitzat per a estendre la roba un cop rentada perquè s'eixugui, penjant-la per un fil (anomenat fil d'estendre la roba) o un suport adequat.\nSe'n desconeix l'origen, però sovint és atribuïda a una secta religiosa protestant d'Anglaterra que emigrà als Estats Units. Van desenvolupar diverses eines de treball, entre les quals la primera agulla d'estendre, una simple peça de fusta dividida en dos, com una pinça. Ells mai no van patentar llur invenció, però entre 1852 i 1887 l'oficina de patents americana va acreditar 146 versions de l'agulla d'estendre.Hi ha diferents menes d'agulles d'estendre, fets de diferents materials, generalment de fusta o de plàstic.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una baldufa regiradora, un regirador o anagir és un estri rígid d'una peça i de formes senzilles que gira d'una manera peculiar. Generalment mostra un sentit de gir preferent. Si es fa girar en aquest sentit continua girant fins que s'atura. Si es fa girar en sentit contrari, al cap de poques voltes deixa de voltar i es posa a girar en sentit contrari.\nLa forma més típica s'assembla a un semi-el·lipsoide.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El batolla, és un instrument tradicional agrícola utilitzat per a la batuda de cereals. Està compost per dos bastons units per corretjam o cadenes; generalment, el bastó més llarg i prim serveix de mànec, i el més curt i gruixut s'usa com maça per a colpejar el fenc a un paller (munt de cereals recent segats) o les llegums. En els segles xvii i xviii, la batolla no tenia gaire bona consideració: «uns altres baten amb bastó, o batolla, que anomenen el portuguès, el qual és el més pobre batre de tots». A pesar de la seva senzillesa, l'etnòleg suec Dag Trotzig arreplega, només per a l'Europa atlàntica, fins a set tipus distints de batolla, quasi tots diferenciats pel sistema de llaurada entre les seves peces.\n\nLa batolla és un instrument molt estès per tot el Vell Continent i, sovint, ha derivat en armes defensives o ofensives, com les maces medievals europees de diversos tipus (maça de guerra, maça amb cadenes.), o les orientals (el San jie gun i el Shao zi gun són batolles de combat xineses, mentre que el nunchaku és la versió japonesa).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un calçador és un estri que facilita l'encabiment del peu a la sabata i en altres calçats tancats. S'utilitza com a separador del taló i la part posterior del calçat, per a evitar trepitjar-la i doblegar-la. Hi ajuda una certa rigidesa del calçador i la forma de banda lleugerament còncava que té. Els calçadors poden ser de diversos materials, formes i colors. N'hi ha fets de plàstic, fusta, metall, banya i d'altres materials. Pel que fa a la forma, destaquen els calçadors de mànec llarg, que permeten a les persones amb problemes articulatoris (com molta gent gran) calçar-se sense haver d'ajupir-se.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El calumet és la pipa cerimonial o sagrada que fumaven els pobles indígenes d'Amèrica del Nord, especialment els pobles algonquins de les Grans Planes i els del sud-est dels Estats Units. El terme calumet significa 'canya', la qual cosa atén un origen etimològic clarament descriptiu; és d'origen francès, i va ser donat pels europeus per definir aquesta mena de pipa.\n\nEl seu ús era costum en les reunions del consell tribal i en les cerimònies d'agermanament, símbol d'un llaç d'amistat entre diferents persones, basat en una adopció figurativa, una confraternitat en pau entre pobles i individus. La cerimònia s'iniciava, en la major part dels casos, amb l'actuació de l'amfitrió, que llançava glopades de fum cap al cel, als quatre vents i, finalment, a la terra, invocant així tant el món diví com l'humà, per deixar que després la pipa circulés entre els seus congèneres.\nL'acte de fumar, doncs, com a nexe d'unió entre allò humà i allò diví, era una forma superior de diàleg. En altres ocasions, la càrrega simbòlica del fet de fumar el calumet s'enfocava, de manera més exclusiva, cap a la divinitat, com a mitjà de relació directa entre el xaman i els esperits que governen el món supraterrenal, demanant als déus, per exemple, pluges i temps propici que assegurés les collites i, amb aquestes, el bon futur de la tribu.\nLa pipa era, per tant, objecte de culte i de màxima consideració i cura. I no sols això: la seva elegant i acurada ornamentació les convertia en peces de gran bellesa com l'os o les cornamentes de cèrvids utilitzats en la seva elaboració. Es donen, fins i tot, interessants combinacions rituals i, en cert sentit, paradoxes simbòliques, de destral de guerra i pipa de pau, realitzades en metall, amb mànec o canya cilíndrica de fusta profusament decorada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El santanell és un objecte amb dos regles articulats utilitzat per a formar angles de qualsevol obertura. També rep els noms de saltarella,capserrat, sentenella, fals escaire o fals regle.És una eina en forma d'escaire que permet de copiar angles mitjançant dos braços articulats que es poden immobilitzar. Per a mesurar l'angle en la peça original es col·loca el santanell amb els braços lliures sobre les superfícies l'angle de les quals interessa reproduir. Un cop ben situats cal immobilitzar els braços de la sentenella, que restaran marcant l'angle adequat. L'angle anterior es pot marcar o traçar en el material que calgui. Quan és l'eina de picapedrer és el xarxó. Un goniòmetre de fuster o de taller mecànic és una versió més complexa de la sentenella que inclou un sector de cercle graduat i la possibilitat de llegir el valor de l'angle mesurat.S'utilitza en geometria o en construcció per a mesurar i traçar angles. En els paredats enqueixalats s'empra un model que té un braç més llarg, que fa 48 cm, i un de més curt, de 42 cm., que sol pesar 200 g fet de ferro. En la construcció a pedra seca, s'obre el capserrat sobre el buit on s'ha de col·locar una pedra, es transporta aquest angle al pedreny de què es disposa per tal de trobar la peça que, una vegada adobada, hi encaixi millor.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una cartera és un petit objecte (generalment de la mida d'una butxaca) utilitzat per a guardar i portar targetes de crèdit, bitllets, carnets i altres articles com ara resguards, tiquets, etc. Són plegables i disposen de diversos compartiments per introduir i localitzar amb facilitat aquests documents.Les carteres es fan generalment de cuir o de materials plàstics com PVC. Les carteres s'associen generalment als homes, però moltes dones també porten carteres, generalment d'un estil diferent als homes. Les carteres dels homes generalment es caracteritzen per cabre en una butxaca, mentre que la majoria de les de les dones es dissenyen per ser portades dins d'una bossa més gran comptant amb més compartiments com, per exemple, un per monedes. Els objectes que s'utilitzen per portar només monedes es denominen moneders.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un cendrer és un recipient destinat a recollir la cendra de les cigarretes així com a extingir i recollir els filtres de tabac. El cendrer ha estat durant dècades un objecte habitual en els habitatges, els centres de treball i els llocs d'oci.\nPodem distingir dos tipus de cendrers:\n\nEls de sobretaula.\nEls destinats a zones comunes com recepcions, sales d'espera o llocs a l'aire lliure.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un clauer o portaclaus és un objecte que serveix per a reunir les claus en un sol grup. Normalment, està format per un anell metàl·lic i moltes vegades d'algun element decoratiu o distintiu. Un clauer també és una caixa on s'emmagatzenen les claus de manera ordenada.\n\nViccionari", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Els clemàstecs (clemascles, clemasques, clemalles, clemalls, clemastres, calamàstecs, calamastres, cremallers o cremalls, entre d'altres) són cadenes que es pengen a la llar de foc per suspendre olles o calderes damunt de les brases. Abans de la creació de la cuina de fogó, eren molt emprades per cuinar a les terres fredes i de muntanya.Els clemàstecs eren fets de ferro forjat, amb baules amples i un sistema de ganxos que permetia de pujar o baixar les olles i així regular-ne la proximitat al foc. Es penjaven d'una estaca de ferro dins de la xemeneia al moment de construir la casa i es fixaven amb un rebló. Es consideraven com una part essencial de la llar i era molt mal vist despenjar-los. A més a més de coure el menjar de les persones, servien per a fer calderades de menjar per al bestiar i per escalfar aigua per a altres usos.La mida dels clemàstecs també indicava la importància de la casa: si només s'hi podia penjar una olla, significava que la casa era pobra i hi havia poc per coure, i en aquest cas parlem de \"cremalla\"; si se'n podien penjar dos o tres, representava que la casa gaudia de més abundància. A més a més, a algunes cases importants els clemàstecs eren ornamentats amb treballs de forja que servien per distingir-los encara més.\nUn dels cremalls més importants que es coneixen tenen 5 ganxos, en una estructura quadrada, amb un en cada extrem, i un altre al mig. Pertanyien a casa Montardit de Peramea (Pallars Sobirà), i els seus propietaris se'ls van vendre per les dificultats econòmiques de la postguerra. Segons sembla, l'estructura aguantava recta sense desnivellar-se pel pes, tot i tenir penjada una olla en un extrem. Estaven ricament treballats en forja i eren un element imprescindible en una gran i ampla xemeneia d'una casa molt puixant.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La corretja és una banda o llenca de cuir, pell, roba o, modernament, teixits artificials, que serveix per a cenyir, sostenir, tibar, etc. Hi ha moltes formes de corretja, per a molts propòsits diferents. Molts tipus de corretja manquen de nom específic i es designen pel nom genèric, corretja; per exemple, les corretges d'una motxilla o d'un sarró.\nEndemés, hi ha corretges que tenen nom específic, el qual s'usa sempre, en comptes del genèric corretja, per a la precisió expressiva, imprescindible en el context. Per exemple, la corretja dissenyada per a dur entorn de la cintura del cos humà rep el nom particular de cinturó o cinyell. En certs camps d'activitat s'anomena cingla la mena de corretja dissenyada per a sostenir pesos considerables. La regna és la corretja que és part d'una brida i amb què es governa el cavall. Etc., etc.\nUn conjunt de corretges s'anomena corretjam; per exemple, el corretjam que forma part de l'equipament militar o paramilitar.\nEn significat metafòric, tenir corretja significa tenir capacitat de sofrir burles o jangles feixugues.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una cortina és una peça de tela, o un material similar, penjada amb la finalitat d'adornar, abrigar o cobrir una finestra, porta, etc d'un edifici. La seva funció és la d'impedir totalment o parcialment el pas de la llum o la visibilitat des de l'exterior. També es pot utilitzar per a separar seccions d'una habitació, o per cobrir una prestatgeria o altres mobles.\nLes cortines es col·loquen en qualsevol habitació que disposi de visualització però especialment en els dormitoris per treure la llum en el moment del son. Si són fines i deixen passar la llum s'anomenen estors. També, un important detall és que serveixen per no permetre el pas del fred (més aviat la sortida de l'escalfor), perquè quan hi ha corrents freds o pluges, el vidre (sense cambra d'aire) permet el refredament de l'interior baixant la temperatura ambient.\nUn cobriporta o tancaporta és una cortina portalera.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un cubell és un recipient obert, normalment troncocònic i més ample que alt, que pot incloure nanses. En general és d'acer galvanitzat, antigament de fusta, d'altres metalls (com zenc, coure o bronze) o avui dia de plàstic. En la fabricació del vi, el cubell és el clot petit, al costat del cup on passa el vi separat de la brisa. Etimològicament, és el diminutiu de cup, del llatí cupa (bota).Amb l'arribada de l'aigua corrent, els banys i els electrodomèstics, el seu ús va minvar. La paraula va obtindre una segona vida per designar «cubells de porta a porta» amb tapa per la recollida d'escombraries.El cubell tradicional -més sovint de plàstica- queda un estri de la llar en els països en desenvolupament, on continua sent utilitzat amb moltes finalitats diferents, principalment a l'entorn de la cuina o per rentar la roba. Pot servir com contenidor per recollir i netejar els aliments. També es pot fer servir per portar la roba bruta a rentar, des de la llar fins al safareig públic, i un cop neta per portar-la de tornada cap a la llar perquè s'assequi.\nAvui dia el lloc on se'n fabriquen més principalment és el sud-est d'Àsia.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un escaire és un tipus d'instrument que té dos costats formant angle recte, que pot tenir un tercer costat i formar un triangle. És utilitzat sigui per verificar angles diedres rectes, sigui per traçar angles rectes plans.\nL'escaire fet servir com a instrument de mesura o traçat de dibuix té forma de triangle rectangle escalè, amb un angle de 90°, un de 45. Aquest escaire serveix també per mesurar angles múltiples de 15 graus i per traçar línies paral·leles i perpendiculars generalment amb l'ajut d'un cartabó. Un escaire és també una peça de metall en forma de colze en angle recte, que serveix de reforç de dues peces angulars o de suport d'un prestatge, etc.\nTradicionalment la manufactura dels escaires i cartabons es feia de fusta. En l'actualitat, els progressos assolits per la indústria del plàstic i els mètodes moderns de fabricació, permeten fer escaires lleugers i a un cost reduït. D'aquesta forma, els preus han baixat fins al límit que fa possible la utilització d'aquests instruments pels estudiants de dibuix.\nL'escaire amb el compàs és un dels símbols centrals de la francmaçoneria.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una escala de mà és un aparell portàtil que consisteix en dues peces paral·leles o lleugerament convergents (muntants) unides a intervals per travessers (escalons) i que serveix per pujar o baixar una persona d'un nivell a un altre.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un estilet o estil (del llatí stylus, plural: stili, pres al seu torn del grec στῦλος) és un instrument d'escriptura. El terme s'empra també per designar un accessori d'ordinador, generalment de PDAs o smartphones . Normalment fa referència a una vara allargada i estreta, similar a un bolígraf modern. Molts estilets són marcadament corbs per facilitar el seu maneig.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un estor o cortineta transparent és una mena de cortina de tela fina que permet, en el cas dels estor i certs tipus de cortinetes transparents, el pas de la llum de forma somorta, existint també uns altres tipus de cortinetes transparents que no impedeixen totalment veure-hi a través d'elles. Es confeccionen amb teixits translúcids o transparents segons el cas, sent els més habituals els de fil i els de lli.\n\nLes cortinetes transparents es posen sovint combinades amb cortines utilitzant aquestes últimes quan es requereix total intimitat o absència de llum i les cortinetes transparents en la resta de situacions.\nEls estors normalment es pleguen (o bé s'enrotllen) en sentit vertical, actuats mitjançant uns cordons que pengen d'un costat, en canvi les cortinetes transparents poden col·locar-se al davant de les finestres o collades a elles mitjançant els següents sistemes:\n\nRiell. S'enganxen a diversos rodaments que corren sobre un rail. El primer d'ells es mou en tirar d'un cordó arrossegant en el seu moviment a la resta.\nBarra rodona. La cortineta transparent s'uneix a unes volanderes que actuen inserides en una barra sobre la qual corren. Es mouen amb la mà o mitjançant una vareta rígida que va cosida a la tela.\nVareta de finestra. S'uneixen a una vareta que va fixada directament a una finestra.També hi ha altres sistemes de cortinetes transparents fixes que cobreixen totalment o parcialment les finestres i les galeries decoratives de fusta que oculten els mecanismes de la cortina.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'estríjol o rascador és un instrument que s'usa per netejar (\"estrijolar\") les cavalleries.Es tracta d'una xapa de ferro de diferents seccions, en forma de \"U\" en les peces més antigues. Consta de diverses serretes amb dents menudes, triangulars i romes. La nansa o mànec és de fusta, amb tija central de ferro.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Vegeu també: RoscaEs denomina femella a la peça roscada interiorment, que s'acobla a un cargol (enginyeria) de qualsevol forma i mida formant una unió roscada, fixa o lliscant. Les funcions que realitza una femella són les següents:\nSubjectar i fixar unions d'elements desmuntables. Es pot incorporar a la unió una volandera per a millorar la fixació i serratge de la unió.Convertir un moviment giratori en lineal.Subjectar fermament un cargol sense que s'afluixiLa femella és un element que està normalitzat d'acord amb els sistemes generals de rosques que existeixen i sempre ha de tenir les mateixes característiques geomètriques del cargol amb el qual s'acobla.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La fusta de planxar, també coneguda com a taula de planxar o post d'allisar, és un suport que s'utilitza per a allisar roba que consta bàsicament de dues peces:\n\nUna superfície plana, llarga i estreta fabricada generalment d'alumini sobre la qual es col·loquen les peces per planxar. A l'extrem hi ha un suport metàl·lic on es recolza la planxa mentre s'escalfa i mentre es prepara la roba.\nUn cavallet metàl·lic. És una estructura de quatre potes rígides plegable, rematada als extrems per uns protectors de plàstic que eviten el seu lliscament. És regulable en alçada, ja que una secció de la base bascula lliurement i es pot subjectar a un dels enganxalls presents a la fusta per sota. Com més allunyat estigui del centre, a menor altura es col·locarà la fusta.La fusta se sol cobrir amb una funda ignífuga sobre la qual es recolzaran les peces.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un lluquet (de l'àrab al-wuqáid, 'misto') és un tros de cànem, palla, caramuixa, etc. revestit de sofre que s'empra principalment per a adequar les bótes de vi traient-los les males emanacions, puix que en cremar es desprèn diòxid de sofre, el qual té propietats conservants i antioxidants. També s'utilitza simplement per fer llum.\nSi un lluquet, un cop introduït dintre una bóta, no crema, significa que el vi s'està tornant agre.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un mata-insectes elèctric, insecticida elèctric o exterminador d'insectes, és un dispositiu que atreu i mata als insectes voladors que se senten atrets per una llum i els aplica una descàrrega. Una font de llum (generalment ultraviolada) atreu als insectes cap una reixeta elèctrica, on són electrocutats en tocar dos cables connectats a una font d'alta tensió.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Per al fong micorrizogen, vegeu Amanita muscaria. \n\nUn matamosques és un instrument manual per colpejar amb força mosques i altres insectes.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un moneder, portamoneda o portamonedes és un accessori dissenyat especialment per a dur monedes. És utilitzat principalment per les dones i se sol portar dins de la bossa de mà. A diferència de les carteres, que a més de portar bitllets estan dotades d'un espai amb tancament de cremallera destinat a guardar diners en menuts, els moneders no solen estar preparats per portarbitllets. N'hi havia de plata i nàcar.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un tiràs per a la pols o rodable està dissenyat per a treure la porqueria seca i solta, com la pols, la sorra i brutícia en general de la superfície del sòl. És fet de fil i microfibres o de totes dues coses alhora en forma d'estoig i s'utilitza com un primer pas en la neteja del terra, com a substitut més pràctic de l'escombra o el raspall. Se'n fan servir unes de molt amples (més d'un metre d'amplada) als aeroports i estacions de tren\nEls tirassos professionals consisteixen en una làmina plana de microfibra tèxtil o en unes bosses amb una superfície de fil de cotó entorxat, generalment d'uns 15 cm d'amplària, i de longituds variables (generalment 30 a 100 cm).\nEl tiràs pot en molts casos reemplaçar una escombra i és molt pràctic, ja que té la capacitat de mantenir una quantitat limitada de pols o sorra dins si mateix. Idealment, s'ha de rentar a màquina quan se satura amb la brutícia. Una altra opció és utilitzar una aspiradora per aspirar la pols de la superfície que va collint el tiràs, però això té una eficàcia limitada.\nTambé hi ha disponibles tirassos d'un sol ús que es venen a certs comerços o àmpliament per internet.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El mosquetó és un fermall en forma d'anella, d'acer o en aliatges lleugers d'alumini, de formes diverses, que es tanca de manera automàtica gràcies a un ressort. Segons les necessitats de l'ús, el fermall està dotat o no d'un mecanisme de seguretat que el protegeix contra una obertura involuntari.\nEl seu nom prové dels primers mosquetons que servien en les operacions militars per a fixar el mosquetó a la canana i continuar el combat cos a cos. Una primera descripció ja es troba el 1616 a l'obra L'art militar a cavall de l'escriptor militar Johann Jacob von Wallhausen qui parla d'una «nansa de ferro amb un petit croc i un ressort per tal quan s'hi penja el fusell, aquest no pot caure».Avui és un estri que té múltiples aplicacions: decoratives, militars, esportives i tècniques en situacions quan s'ha de fixar objectes o persones de manera a poder fixar i separar-los fàcilment. Tenen un paper particular en maniobres que necessiten una màxima seguretat, per exemple durant el transport d'objectes pesats, per a fixar les veles o particularment en la protecció de persones contra les caigudes al treball en altitud, en operacions de rescat i en certs esports: vela esportiva, escalada, espeleologia, barranquisme i muntanyisme. Segons l'ús i el nivell de seguretat necessari, són sotmeses a diferents normatives. Una corda amb mosquetó fa part de l'equip obligatori personal complementari d'intervenció dels bombers catalans.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una mosquitera és una malla, generalment feta de gasa, que proveeix protecció contra els mosquits hematòfags o altres insectes perillosos o molestos. La seva fina i transparent construcció preveu que molts insectes arribin a molestar la persona utilitzant el tendals. Els espais en la malla són prou petits per detenir aquests insectes, però sense arribar a obstruir el pas de l'aire de manera que l'usuari no s'asfixia. Existeixen teixits especials impregnats d'insecticides.Sovint es veuen els tendals adjuntats als llits a regions on hi ha insectes perillosos. Això resulta molt beneficiós contra la malària i altres malalties transmeses per insectes. Així per exemple,l'incidència de malària baixa de 14 a 63% en nens que dormen sota mosquitera.Malgrat la seva efectivitat, pot resultar inútil si hi ha forats que deixen entrar insectes. Irònicament, un podria ser picat molt més en el cas que això passi, ja que els insectes poden entrar fàcilment, però trobarien difícil sortir.\n\n", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una nansa o ansa és una part d'un objecte, o un altre objecte connectat a aquest, que s'utilitza per moure'l o agafar-lo amb la mà. El disseny d'una nansa deriva de la ciència de l'ergonomia, però es fa sovint guiat per la intuïció, o seguint una tradició. En particular, pot ser oberta o tancada, vertical o horitzontal, recta o corbada. També s'anomena de vegades maneta quan el mànec és molt allargat.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'odre o bot era una pell cosida i enganxada que s'utilitzava antigament per a portar líquids, com aigua, oli, llet, i vi, i altres substàncies, com mantega i formatge.\nL'odre (gr. a·skós) se solia fer de la pell sencera d'un animal al qual, després de mort, es tallava el cap i les potes, per a després treure'n la pell. El cuir era adobat i es cosien totes les obertures llevat d'una. Aquesta, que podia ser el coll o una de les potes, es tancava amb un tap o cordill. Les pells que s'usaven per a fer odres eren d'ovella, cabra i a vegades de bou. Algun cop es conservava el pèl de l'animal pels odres destinats a portar llet, mantega, formatge i aigua. Es requeria un procés d'adob més complet en els odres utilitzats per a oli i vi. Si els bots destinats per a aigua no estan ben adobats, l'aigua pot prendre una sabor desagradable.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Els pals del diable són un joc malabar consistent a mantenir a l'aire un bastó mitjançant dos pals més que el malabarista porta a les mans. El tercer pal es pot llançar i fer girar per l'aire aconseguint diferents piruetes de diferents dificultats.\nEl pal del diable central pesa 230 grams i té una longitud de 66 centímetres. El seu diàmetre és de 3 centímetres als extrems i de 2 centímetres al centre. Existeixen models per a principiants amb materials que permeten un agafament més gran, o també models per experts en els quals es pot calar foc als extrems i ser usats mentre cremen. Els dos pals de les mans són més lleugers, curts i prims que el pal central.\nEl bastó del diable s'usa des de fa molt de temps. En l'època medieval ja s'usava.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una pantalla de projecció és una instal·lació composta d'una superfície llisa per mostrar el resultat de la projecció d'una imatge per a una audiència. La pantalla pot ser una instal·lació permanent, com en un cinema, una paret pintada de blanc o, per exemple desenrotllable des del sostre de la sala. També hi ha una pantalles mòbils que es poden transportar d'un lloc a un altre. La projecció normalment es fa des de la part davantera, però les pantalles es poden dissenyar de tela transparent per a la projecció des de la part posterior. S'usen gairebé exclusivament els colors blanc i gris en les teles amb la finalitat d'evitar la decoloració de la imatge. Les pantalles poden ser completament planes o corbes per adequar-se a l'òptica dels projectors. El Tension Tab és un additament que s'afegeix a la part posterior d'una pantalla enrotllable perquè s'estengui automàticament en totes les direccions, i per tant quedi totalment llisa un cop desenrotllada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Els para-sols o paraigües de paper oli (en xinès tradicional: 油紙傘, simplificat: 油纸伞, pinyin: yóuzhǐ sǎn) són un tipus de para-sol de paper o tela originari de la Xina l'ús del qual s'estengué a altres indrets de l'Àsia com ara el Japó, la península de Corea, Vietnam, Taiwan, les illes Ryukyu, Tailàndia o Laos entre d'altres i on també hi aparegueren para-sols amb característiques locals. Amb la migració dels hakka a Taiwan, també hi arrelà en aquest indret la creació de para-sols a l'estil xinès. A banda de cobrir de la pluja o del sol, els para-sols de paper oli també són imprescindibles en la celebració de bodes. En una boda tradicional xinesa, quan la núvia baixa del palanquí, els matrimoniers la cobreixen amb un para-sol de color vermell per tal de foragitar els mals esperits. En les bodes tradicionals japoneses també es cobreix la núvia amb un para-sol vermell i aquest costum també és present en les bodes tradicionals de les illes Ryukyu. Els ancians prefereixen els para-sols de color violeta que simbolitzen la longevitat i en un funeral s'empren para-sols de color blanc. En dansa tradicional japonesa també es poden fer servir com a attrezzo i en la cerimònia del te es fan servir uns para-sols de paper bast coneguts com a bangasa.\n\nA la societat hakka de l'antiguitat, quan es casaven les dones hakka, com que les paraules per a fill i paper eren homòfones en la parla hakka, entregaven dos para-sols de paper oli com a dot, un dels quals duia escrita la dita 早生貴子 (simplificat: 早生贵子, pinyin: zǎoshēng guìzǐ, traduïda al català: parir aviat un fill). A més, el caràcter per a para-sol en xinès tradicional (傘) conté quatre persones, que simbolitzen molta descendència i, com que quan s'obre el para-sol té una forma rodona i les paraules per a oli (油) i tenir (有) són homònimes, això significava la benedicció d'una vida feliç i completa. Quan els homes de 16 anys completaven el seu ritu de pas, també rebien dos para-sols per aquests mateixos motis.En celebracions religioses, també es veuen para-sols al damunt dels palanquins que duen les imatges dels déus o Buda. En aquest context, serveixen tant per foragitar mals esperits com per protegir els participants de la processó.\nActualment es fan servir de forma corrent paraigües d'estil occidental, mentre els para-sols de paper oli es venen normalment com a obres d'art o souvenirs.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un paraigua (col·loquialment, paraigües) o parapluja és un estri portàtil utilitzat per a protegir-se de la pluja. Està format per una superfície convexa de plàstic o altre material similar, que està agafada a unes barnilles articulades a l'extrem d'un bastó i al voltant d'aquest que acaba en un mànec adequat per a portar el paraigua amb una mà. Les barnilles permeten de plegar el paraigua quan no plou o s'està a aixopluc.Un paraigua tancat pot servir de bastó, encara que també hi ha versions de butxaca que tenen barnilles doblement articulades que, un cop aquest plegat, es redueix l'objecte entorn d'un pam de llargada.\nAquest mateix estri, per a protegir-se del sol, s'anomena ombrel·la o para-sol. L'ús de grans para-sols a la platja, fixats a la sorra, és relativament modern.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El pedal d'home mort és un sistema de seguretat que s'instal·la en locomotores o camions de grans dimensions, com a mitjà per a assegurar que el conductor està en condicions de conduir el vehicle mentre aquest es troba en marxa.Consisteix en un pedal situat sota el pupitre de conducció, que s'acciona mitjançant el peu. Segons el model de vehicle, també hi pot haver un parell de botons a banda i banda de la cabina, que es poden accionar amb la mà i que funcionen de la mateixa manera.\nEl sistema s'activa en el moment en què se selecciona la direcció de la marxa amb l'inversor (cap endavant o enrere), i s'ha alliberat el fre. A partir d'aquest moment, s'ha de començar a trepitjar el pedal cada cert temps, a intervals regulars o irregulars. L'avís d'un senyal acústic indicarà al maquinista que no n'està complint els cicles, i el maquinista haurà d'aixecar el peu.\nEn el moment que el sistema detecta que s'ha deixat d'accionar el pedal o que l'acció sobre el pedal és contínua, s'encén un indicador lluminós al seu panell i seguidament sona un xiulet força desagradable. Si no es prem o es deixa de prémer el pedal en aquest moment, al cap de cinc segons actua el fre d'emergència. Una vegada que el fre d'emergència s'ha accionat, no es pot tornar a engegar el tren, fins que no s'aturi completament i es posi l'inversor a la posició 0 (rearmat).\nLa frenada d'emergència és la frenada més potent de què disposa el tren. Com el seu nom indica, només s'utilitza per a urgències i provoca l'aturada del tren.\nEls temps màxims per als cicles de trepitjar el pedal, mantenir-lo trepitjat, deixar de trepitjar-lo i mantenir-lo sense trepitjar, depenen de la sèrie de locomotora o del tipus del vehicle. Normalment, a un vehicle o locomotora amb major velocitat, se li redueixen els temps. Es podria dir que, si no s'està prement el pedal, al cap de cinc segons comença a sonar el xiulet; i si es manté premut sense deixar-lo anar, al cap de trenta segons sona el xiulet.\nAlguns trens de metro tenen aquest sistema de seguretat per a evitar una urgència i protegir els sistemes motrius, i pot ser en un gallet sota la palanca d'acceleració o en un botó independent que dona temps al conductor per a engegar-lo.\n\nNewman, Andy «Train Stopper Safely by 'Dead-Man Feature'». The New York Times, 28-04-2010.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El penja-robes o penjador és un estri en forma d'espatlles que ens facilita el penjar la roba, sobretot les camises, jaquetes, pantalons, bruses i vestits prevenint la formació d'arrugues i ordenar-la eficientment dins un armari rober. També s'anomena penja-robes als estris que permeten emmagatzemar o disposar ordenadament els penjadors, com per exemple la barra superior d'un armari rober. Ocasionalment porten pinces per penjar faldilles. Quan consisteixen en un suport amb forma de ganxo, també s'anomenen palometes.Hi ha tres tipus bàsics de penja-robes: metàl·lics, de fusta i de plàstic. Els metàl·lics o de filferro consisteixen en un simple llaç triangular cargolat pel vèrtex superior en forma de ganxo. En canvi, els de fusta tenen diferents formes i mides per ajustar-se al màxim al tipus de roba que pretenen donar servei. El penjadors de plàstic també s'ajusten a top tipus de roba i en ser menys cars poden cobrir més fàcilment totes les necessitats del sector tèxtil.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El qadib (en àrab قضيب, qaḍīb, ‘bastó’) va ser un dels principals símbols de sobirania dels califes omeies i abbàssides. Quan un califa moria havia de transmetre el qadib i el segell al seu successor, la qual cosa li garantia la legitimitat. El qadib dels califes remetia al bastó que havia dut el profeta Mahoma. A l'Àndalus els califes omeies tenien també un bastó simbòlic anomenat khayzuran. En canvi, els califes abbàssides del Caire no van tenir qadib.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El raspall dels cabells o dels pèls (destinat als animals) és un raspall utilitzat per a la higiene personal que serveix per a desembolicar i pentinar els cabells. Consta d'un capçal en el qual es disposen una sèrie de pues rígides o semirígides i un mànec per a agafar-lo més fàcilment.\nEl raspall s'usa fent lliscar-lo suaument pels cabells, del naixement cap enfora i acabant en les puntes. Poden estar fets de fusta, metall, plàstic. Les pues poden ser de dos tipus: \n\nNaturals, de pèl de senglar. Són les més cares i n'hi ha de diverses grossors. Són especialment útils per a allisar els cabells.\nArtificials, de niló. N'hi ha de diverses grossors i llargades. Són recomanables les que acaben en una punta roma per a no fer mal o danyar el cuir cabellut.Els raspalls es venen en adrogueries, perfumeries, grans magatzems o farmàcies i s'utilitzen per a la cura personal tant a la llar com en establiments de perruqueria.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una ratera és un tipus especialitzat de parany dissenyada principalment per a la captura de ratolins, però també es pot usar per atrapar altres animals petits. Les rateres són generalment posades a l'interior, en llocs on hi ha una sospita d'infestació de rosegadors. Hi ha diversos tipus de trampes per a ratolins, cadascun amb els seus propis avantatges i desavantatges. Algunes rateres estan dissenyades per a la captura de diverses espècies d'animals, com rates, esquirols, i altres petits rosegadors.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un salabre és un instrument manual per atrapar animals menuts, normalment peixos o insectes. Els salabres consisteixen en un pal més o menys llarg que duu una anella fixada a un extrem amb una bossa de xarxa més o menys gran o profunda en forma de mitjó.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una serra de vogir, és un tipus de serra d'arc que s’utilitza per tallar intricades formes externes i retalls interiors en fusteria o marqueteria. S’utilitza àmpliament per tallar motllures per crear juntes enganxades i no les biselades. De vegades s'utilitza per crear trames, tot i que no és capaç de fer coincidir una serra de marqueteria en la complexitat del tall, particularment en materials prims. Les fulles de serra de vogir són sempre més gruixudes que les típiques fulles de serrar. Les serres de vogir poden tallar lleugeres corbes, permetent tallar cercles si s’utilitzen amb cura.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El tap és una peça de suro, de fusta, de cautxú, de plàstic o de vidre, generalment troncocònica, que, introduïda o adaptada a la boca d'un recipient de boca relativament estreta o d'un conducte, intercepta la comunicació del seu contingut amb l'exterior. És dit sobrecopa o (sobrecop) quan és la tapadora d'una copa o d'un got.\nEls taps de les ampolles de vi poden ser sintètics o, el tradicional tap, de suro. El sintètic és fet de materials barats i fa que el preu de l'ampolla de vi baixi una mica. El de suro és més car, però conserva millor el vi, preservant-ne la qualitat.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El tap corona o penyic és una càpsula o xapa metàl·lica que s'adapta a l'obertura de l'ampolla de vidre permetent un tapament hermètic. No pot ser reutilitzat i per obrir el consumidor ha d'utilitzar un obreampolles, encara que alguns tipus més moderns es poden girar amb la mà per obrir (twist-off corona). Va ser inventat per l'estatunidenc William Painter l'any 1892.A diferència del tap convencional, no s'insereix dins de l'ampolla, sinó que mitjançant màquines especials s'ajusten exteriorment a la boca de l'envàs.\nHi ha fàbriques repartides per tot el món on s'elaboren aquests taps i els proveïdors són les embotelladores dels productes: aigües minerals, cerveseres i plantes de begudes refrescants de tota mena. El lliurament dels taps a les embotelladores es fa amb els diversos logotips indicant la marca i fent un disseny on té un paper important la publicitat, per contra alguns taps no indiquen marca ni cap disseny, molt utilitzat en marques blanques i són anomenats taps genèrics.\nEl tap corona o xapa té interiorment un plàstic o goma per a un ajust entre la boca de l'ampolla i la xapa per tal d'assegurar l'estanquitat del producte en si, antigament aquest material era suro. Per fer els discs el suro es tallava en làmines de 3 mm de gruix que després es trepanaven amb màquines de barrina. Més tard s'introduí la metralladora de discos, que en podia arribar a fer 150.000 cada hora. Aquesta fou una producció que nasqué mecanitzada però que necessitava la participació de gran quantitat de mà d'obra en la fase de la tria.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un ventall o vano (també anomenat palmito, al País Valencià, en la forma emprada pels artesans que el creen o palmiters), és un instrument que serveix per ventilar produint una agitació de l'aire. Proporciona una sensació de frescor en ajudar a l'evaporació del suor de la pell.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un ventall de pericó és un ventall de grans dimensions molt utilitzat en el món del teatre i la dansa, especialment el flamenc. Es realitzaven en tècniques diverses: amb un fons de tul treballat al boixet, folrats, pintats... Es van posar de moda a l'últim terç del segle xix.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una xarxa (del llatí: rete) és un instrument consistent en una estructura de malla formada per cordes, fils o filferros que tenen un llaç o un nus en les seves interseccions, fent que resulti un teixit amb grans espais oberts entre els fils. La seva principal característica és la capacitat de retenir objectes sòlids segons la seva mida mentre que permet el pas de fluids o altres objectes més petits que la pròpia malla. És un instrument amb un llarg recorregut entre els usats per l'ésser humà al llarg de la història. La malla pot estar feta de diversos materials. Les xarxes estan documentades des del 8300 aC Tradicionalment, s'han fet servir teixits animals o vegetals, generalment ja entrellaçats formant cordes, encara que actualment s'utilitzen també teixits sintètics com el niló o metalls com l'acer quan es necessita que aguanti esforços molt més grans.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La història de la tecnologia és l'estudi de com evoluciona la tecnologia al llarg de la història i de les seves relacions amb l'entorn social, cultural, polític, econòmic, filosòfic, etc. de la població en cada indret i època determinats.\nLa tecnologia està present en tots els àmbits de totes les societats. La tecnologia no sols és una activitat destinada a generar, crear i produir nous productes, processos i sistemes de tota mena, sinó que té una perspectiva en els aspectes socials, científics, econòmics, mediambientals, etc., de les zones que s'hi veuen involucrades.\nLa tecnologia es basa en el coneixement científic, empíric i altres tipus de coneixement. Per tant, sovint el contacte amb noves societats o nous coneixements científics, per exemple, han donat peu a noves aplicacions o a millores tecnològiques, però no sempre. D'altra banda, igual que una revolució científica teòrica pot no implicar una revolució tecnològica, pot donar-se també una revolució tecnològica sense que sigui causa d'una novetat científica. L'estudi científic de vegades es beneficia d'innovacions o millores tecnològiques.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La història de les armes nuclears relata el desenvolupament de les armes nuclears. Les armes nuclears són dispositius que posseeixen un enorme potencial destructiu que utilitza l'energia derivada de la fissió nuclear o reaccions de fusió nuclear. Començant amb els avenços científics de la dècada de 1930, que va fer possible el seu desenvolupament, mitjançant la continuació de la carrera d'armaments nuclears i les proves nuclears de la Guerra Freda, i, finalment, amb les qüestions de la proliferació i el possible ús de terrorisme a principis de segle xxi.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'ASNOVA (en rus: АСНОВА, acrònim de Ассоциация новых архитекторов, «Associació de nous arquitectes») era una associació d'arquitectes d'avantguarda de la Unió Soviètica que va ser activa en els anys 1920 fins al començament dels anys 1930, sovint dita els «Racionalistes».L'associació fou creada el 1923 per Nikolaï Ladovski, professor a la Vkhoutemas, i dels membres de l'Inkhouk, amb altres arquitectes d'avantguarda com Vladimir Krinsky. L'ensenyament de Ladovski, encara que resolutament modernista, era tanmateix més intuïtiu que racional, i es basava en part sobre la Gestalttheorie. El 1919 Ladovski defineix el racionalisme com « l'economia de l'energia psíquica en la percepció espacial i en els seus aspectes funcionals aplicada a l'art de construir », que oposava a un « racionalisme tècnic ». Les recerques del grup van ser particularment influents sobre el treball d'Hugo Münsterberg, i Ladovski va construir un laboratori psicotècnic el 1926 basat en la teoria de Münsterberg de la psicologia industrial. En general el grup es concentrava en la creació d'efectes «psico-organitsacionals» en l'arquitectura: un enfocament més escultural que funcional, valent-los l'acusació de formalista pel Grup OSA naixent. ASNOVA i OSA van mantenir una polèmica sobre la reivindicació del nom Constructivisme.El grup va rebre un nou desenvolupament a mitjans dels anys 1920 amb la notorietat creixent d'El Lissitzky que va dibuixar un dels número del diari d'ASNOVA el 1926. A més Konstantín Mélnikov, llavors l'arquitecte modernista més cèlebre de la Unió soviètica, s'incorporava al grup sobre un punt, preferint l'interès d'ASNOVA sobre l'afecte i la intuïció més aviat que la precisió científica de l'OSA. Tanmateix ell així com Ilya Golossov van constituir més aviat un just medi entre l'ASNOVA i l'OSA. Berthold Lubetkin, més conegut pel seu treball a Londres, va ser també un soci precoç del grup. La Ciutat volant de Gueorgui Kroutikov va ser un projecte de l'ASNOVA que es va fer cèlebre pel seu utopisme creuat de préstecs a la ciència-ficció.\nEls membres d'ASNOVA van ser prolífics arquitectes i van participar en nombrosos concursos, tanmateix pocs han construït. Melnikov i Ladovski, membres del grup, van ser respectivament segon i tercer del concurs per al pavelló soviètic de l'Exposició de París el 1925. Alguns rars projectes realitzats han sobreviscut en l'antiga URSS. Els més notables són els immobles de Ladovski sobre Tverskaya a Moscou ( 1929) i una sèrie de tres cuines i equips municipals « condensadors socials» construïts entre 1928 i 1931 per un equip de l'ASNOVA constituït per A. K. Barutchev, I. A. Gil'ter, I.A. Meerzon i Ya. O. Rubanchik. L'ASNOVA es va separar el 1928 quan Ladovski va fundar el seu propi grup, l'ARU (Associació d'Arquitectes Urbanistes), tanmateix encara va proposar un projecte comú per al concurs del Palau Dels Soviets. El grup va ser dissolt el 1932 entre moltes altres associacions artístiques.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La història de l'automòbil es remunta a l'any 1769 amb la creació de vehicles propulsats amb màquina de vapor capaços de transportar passatgers. L'any 1806 es construeixen els primers cotxes propulsats amb motor de combustió interna que cremaven gas i no va ser fins al 1885 quan es perfeccionen els motors que utilitzaven gasolina o gasoil com a combustible. Els cotxes propulsats amb energia elèctrica van aparèixer cap al segle xx.\nLa història de l'automòbil es relaciona amb els diferents components que formen aquesta mena de vehicles: motor, transmissió, xassís, carrosseria, habitacle i accessoris. Una relació completa i detallada de les parts implicades seria molt més llarga, però la llista anterior simplificada és prou representativa. Seguint la línia exposada, una primera consideració hauria d'estudiar els motors emprats al llarg del temps. El segon aspecte hauria d'analitzar les transmissions emprades. I així successivament.\nL'automòbil és un cas particular entre els vehicles autopropulsats amb rodes. Les motocicletes, camions, autobusos, furgonetes, tricicles, quadricicles i alguns altres, formen part d'una història general dels vehicles motoritzats.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Aquesta és una llista d'invents i descobertes científiques o tècniques, ordenats de forma cronològica.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La dinastia Song (960—1279 dC) va aportar significatius avenços tecnològics molts dels quals van ser fruit del treball de funcionaris estatals talentosos, reclutats pel govern a través dels anomenats exàmens imperials.\nLa capacitat inventiva en matèria d'enginyeria mecànica avançada a la Xina comptava ja amb una llarga tradició històrica; l'enginyer Su Song va escriure que el seu treball i el dels seus contemporanis es recolzava en els assoliments d'inventors anteriors, com els de l'astrònom i inventor Zhang Heng (78—139), considerat com un dels pioners en l'ús d'eines mecàniques. L'ocupació de tipus mòbils en la impressió va ser una evolució del sistema d'impressió xilogràfica ja àmpliament estès en l'educació i entreteniment de les masses i dels estudiants confucianistes. De forma semblant, l'aprofitament de la pólvora per al desenvolupament de noves armes de foc, com els canons, va permetre a la Dinastia Song repel·lir als seus enemics militaritzats \"les dinasties Liao i Jin, així com l'Imperi de Xi Xia\" fins a col·lapsar davant la invasió de l'exèrcit mongol de Kublai Kan en el segle xiii.\nDurant aquest període es van dur a terme notables avanços en àrees com l'enginyeria civil, la navegació i la metal·lúrgia, a més d'introduir-se a la regió els molins de vent i el paper moneda. Aquests esdeveniments, sumats als avanços científics del període, van propiciar una revolució econòmica i van contribuir a sustentar l'expansió comercial que va experimentar la Xina en aquesta època.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El disc d'acetat, disc de laca o també dubplate, és un format d'enregistrament vigent encara avui dia, basat en l'enregistrament mecànic analògic com l'usat per al disc de vinil, però amb la diferència que en el disc d'acetat és possible realitzar gravacions instantànies o passar d'una font de so a una altra, com el magnetòfon de filferro o de cinta. Per gravar un vinil també s'usa primer un disc d'acetat, però aquest disc d'acetat té una formulació diferent al dubplate . Per gravar un vinil primer s'ha de gravar un màster. Per diferenciar un màster d'un dubplate cal comprovar si té o no un forat al costat del central. Si té dos forats és un dubplate. Si només té un és un màster. El so gravat en un màster és de millor qualitat, ja que, en ser més tou, l'estilet registra millor les freqüències. Però aquest màster, un cop gravat, no pot ser reproduït en un tocadiscs, ja que l'agulla del tocadiscs, en ser tan dura, destruiria detalls ja en la primera escolta. Un cop gravat, el màster només pot usar-se per realitzar-li un recobriment galvanoplástico (metàl·lic) i produir les matrius necessàries per premsar vinils.\nMolt sovint, la gent confon els discos de vinil amb els d'acetat, i pensen que tots dos són el mateix. Encara que tinguin el mateix funcionament i el mateix color negre, no són el mateix.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La història tecnològica i industrial dels Estats Units descriu el sorgiment dels Estats Units com la nació tecnològicament més poderosa i avançada del món. La disponibilitat de terres i mà d'obra, la diversitat de clima, la presència abundant de canals navegables, rius i vies fluvials costaneres, i l'abundància de recursos naturals que faciliten l'extracció d'energia barata, el transport ràpid i la disponibilitat de capital van contribuir als Estats Units la ràpida industrialització.\nEls investigadors moderns de productivitat han demostrat que el període en el qual el major progrés econòmic i tecnològic que va ocórrer va ser entre la fi del segle xviii i la primera meitat del segle xx. Durant aquest període, el país va passar de ser una simple economia agrícola a la primera potència industrial de la terra, amb més d'un terç de la producció industrial mundial. Això pot ser il·lustrat per l'índex de la producció industrial total, que va passar de 4,29 en 1790 a 1,975.00 en 1913, un augment de 460 vegades.\nEl creixement de la infraestructura, transport del país amb millores internes i una confluència d'innovacions tecnològiques abans de la Guerra Civil va facilitar l'expansió de l'organització, la coordinació i l'escala de la producció industrial. Al voltant del segle 20, la indústria americana havia superat els seus homòlegs europeus i econòmicament la nació va començar a fer valer el seu poder militar. Encara que la Gran Depressió va desafiar el seu impuls tecnològic, Estats Units va sortir d'ella i de la Segona Guerra Mundial com una de les dues mundials superpotències. En la segona meitat del segle 20, quan els Estats Units es va veure embolicada en competència amb la Unió Soviètica per la primacia política, econòmica i militar, el govern va invertir fortament en investigació científica i desenvolupament tecnològic que va donar lloc a avanços en els vols espacials, la informàtica i la biotecnologia que gràcies a això avui és el líder en tots els camps esmentats.\nLa ciència, la tecnologia i la indústria no només han modelat profundament l'èxit econòmic dels Estats Units, sinó que també han contribuït a les seves pròpies institucions polítiques, l'estructura social, sistema educatiu i la identitat cultural del país. Valors nord-americans de la meritocràcia, l'esperit empresarial i l'auto-suficiència s'han extret del seu llegat de ser pioner en els avanços tècnics.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Evolució tecnològica és el nom que rep una teoria dels estudis de ciència, tecnologia i societat, per descriure el desenvolupament històric de la tecnologia, explicitada pel filòsof txec Radovan Richta.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La guerra aèria és l'ús d'aeronaus militars i altres màquines voladores en la guerra, incloent-hi transports de càrrega per promoure els interessos nacionals. El poder aeri estratègic és el bombardeig de recursos enemics per bombarders; el poder aeri tàctic és la batalla per control de l'espai aeri per caces; el suport aeri proper és el suport directe a unitats de terra; el terme aviació naval refereix especialment a l'ús de portaavions.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La història de l'electricitat es refereix a l'estudi i a l'ús humà de l'electricitat, al descobriment de les seves lleis com a fenomen físic i a la invenció d'artefactes per al seu ús pràctic. El fenomen en si, sense considerar la seva relació amb l'observador humà, no té història; i si se la considerés com a part de la història natural, en tindria tanta com el temps, l'espai, la matèria i l'energia. Com també es denomina electricitat la branca de la ciència que estudia el fenomen i la branca de la tecnologia que l'aplica, la història de l'electricitat és la branca de la història de la ciència i de la història de la tecnologia que s'encarrega de l'estudi de la seva aparició i evolució.\n\nUna de les seves fites inicials pot situar-se cap a la dècada del 600 aC, quan el filòsof grec Tales de Milet va observar que fregant una vara d'ambre amb una pell o amb llana, s'obtenien petites càrregues (efecte triboelèctric) que atreien petits objectes, i fregant molt de temps, podia arribar a causar l'aparició d'una espurna. A prop de l'antiga ciutat grega de Magnèsia es trobaven les denominades pedres de Magnèsia, que incloïen magnetita. Els antics grecs van observar que els trossos d'aquest material s'atreien entre si, i també atreien petits objectes de ferro. Les paraules magneto – equivalent al terme català imant– i magnetisme deriven d'aquest topònim.\nL'electricitat evolucionà històricament des de la simple percepció del fenomen, al seu tractament científic, que no es faria sistemàtic fins al segle xviii. Es van registrar al llarg de l'edat antiga i la mitjana altres observacions aïllades i simples especulacions, així com intuïcions mèdiques (ús de peixos elèctrics en malalties com la gota i el mal de cap), referides per autors com Plini el Vell i Escriboni Llarg, o objectes arqueològics d'interpretació discutible, com la bateria de Bagdad, un objecte trobat a l'Iraq el 1938, datat al voltant del 250 aC, que s'assembla a una cel·la electroquímica. No s'han trobat documents que en demostrin la utilització, encara que hi ha altres descripcions anacròniques de dispositius elèctrics en murs egipcis i escrits antics.\nAquestes especulacions i registres fragmentaris són el tractament gairebé exclusiu (amb la notable excepció de l'ús del magnetisme per a la brúixola) que hi ha des de l'antiguitat fins a la Revolució científica del segle xvii; tot i que, encara llavors, passa a ser una mica més que un espectacle per a exhibir als salons. Les primeres aportacions que poden entendre's com a aproximacions successives al fenomen elèctric foren realitzades per investigadors sistemàtics com William Gilbert, Otto von Guericke, Du Fay, Pieter van Musschenbroek (ampolla de Leiden) o William Watson. Les observacions sotmeses al mètode científic van començar a donar els seus fruits amb Luigi Galvani, Alessandro Volta, Charles-Augustin de Coulomb o Benjamin Franklin, prosseguides a començaments del segle xix per André-Marie Ampère, Michael Faraday o Georg Ohm. Els cognoms d'alguns d'aquests pioners van acabar donant nom a nombroses unitats utilitzades avui dia en la mesura de les diferents magnituds del fenomen. La comprensió final de l'electricitat es va aconseguir mitjançant la seva unificació amb el magnetisme en un únic fenomen electromagnètic descrit per les equacions de Maxwell (1861-1865).\nEl telègraf elèctric (Samuel Morse, 1833, precedit per Gauss i Weber, 1822) pot considerar-se com la primera gran aplicació en el camp de les telecomunicacions, però no serà en la primera revolució industrial, sinó a partir de l'últim quart del segle xix quan les aplicacions econòmiques de l'electricitat la convertiran en una de les forces motrius de la segona revolució industrial. Més que l'època de grans teòrics com Lord Kelvin, fou el moment dels enginyers, com Zénobe Gramme, Nikola Tesla, Frank Sprague, George Westinghouse, Ernst Werner von Siemens, Alexander Graham Bell i sobretot Thomas Alva Edison i la seva revolucionària manera d'entendre la relació entre la investigació cientificotècnica i el mercat capitalista. Els successius canvis de paradigma de la primera meitat del segle xx (relativista i quàntic) estudiaran la funció de l'electricitat en una nova dimensió: l'atòmica i la subatòmica.\n\nL'electrificació no fou només un procés tècnic, sinó un veritable canvi social d'implicacions extraordinàries, començant per l'enllumenat i seguint per tota mena de processos industrials (motor elèctric, metal·lúrgia, refrigeració…) i de comunicacions (telefonia, ràdio). Lenin, durant la Revolució bolxevic, va definir el socialisme com la suma de l'electrificació i el poder dels soviets, però va ser sobretot la societat de consum que va néixer als països capitalistes, la que va dependre en major mesura de la utilització domèstica de l'electricitat en els electrodomèstics i va ser en aquests països on la retroalimentació entre la ciència, la tecnologia i la societat va desenvolupar les complexes estructures que van permetre els actuals sistemes d'R+D i d'R+D+I, en què la iniciativa pública i privada s'interpenetren, i les figures individuals es difuminen en els equips d'investigació.\nL'energia elèctrica és essencial per a la societat de la informació de la tercera revolució industrial que es ve produint des de la segona meitat del segle XX (transistor, televisió, computació, robòtica, Internet…). Únicament pot comparar-se-li en importància la motorització dependent del petroli (que també és àmpliament utilitzada, com els altres combustibles fòssils, en la generació d'electricitat). Ambdós processos van exigir quantitats cada vegada més grans d'energia, la qual cosa és en l'origen de la crisi energètica i mediambiental i de la recerca de noves fonts d'energia, la majoria amb immediata utilització elèctrica (energia nuclear i energies alternatives, donades les limitacions de la tradicional hidroelectricitat). Els problemes que té l'electricitat per al seu emmagatzemament i transport a llargues distàncies, i per a l'autonomia dels aparells mòbils, són reptes tècnics encara no resolts de manera prou eficaç.\nL'impacte cultural del que Marshall McLuhan va denominar edat de l'electricitat, que seguiria a l'edat de la mecanització (per comparació a com l'Edat dels Metalls va seguir a l'Edat de Pedra), prové de l'altíssima velocitat de propagació de la radiació electromagnètica (300.000 km/segon), que fa que es percebi de manera gairebé instantània. Aquest fet comporta possibilitats abans inimaginables, com la simultaneïtat i la divisió de cada procés en una seqüència. Es va imposar un canvi cultural que provenia de l'enfocament en \"segments especialitzats d'atenció\" (l'adopció d'una perspectiva particular) i la idea de la \"consciència sensitiva instantània de la totalitat\", una atenció al \"camp total\", un \"sentit de l'estructura total\". Es va fer evident i prevalent el sentit de \"forma i funció com una unitat\", una \"idea integral de l'estructura i configuració\". Aquestes noves concepcions mentals van tenir gran impacte en tot tipus d'àmbits científics, educatius i fins i tot artístics (per exemple, el cubisme). En l'àmbit de l'espacial i polític, \"l'electricitat no centralitza, sinó que descentralitza... mentre que el ferrocarril requereix un espai polític uniforme, l'avió i la ràdio permeten la major discontinuïtat i diversitat en l'organització espacial\".", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Els orígens dels motors de combustió interna són molt remots. Especialment si es consideren els inicis o precedents d'alguns elements constitutius dels motors, imprescindibles per al seu funcionament com a tals.\nConsiderats com a màquines completes i funcionals, i productores d'energia mecànica, hi ha alguns exemples de motors abans del segle xix. A partir de la producció comercial de petroli a mitjan segle XIX (1850) les millores i innovacions foren molt importants. A finals d'aquell segle hi havia una munió de varietats de motors usats en tota mena d'aplicacions.\nEn l'actualitat els motors de combustió interna, malgrat els problemes associats (crisis energètiques, dependència del petroli, contaminació de l'aire, augment dels nivells de CO₂,...), són encara imprescindibles i es fabriquen segons dissenys molt diferents i una gamma molt àmplia de potències que va des de pocs wats fins a milers de kW.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El compost d'alumini d'alumini es coneix des del segle V aC i va ser àmpliament utilitzat per a la tintura i la defensa de la ciutat. Durant l' edat mitjanala tintura es va convertir en una mercaderia habitual del comerç internacional. Els científics del Renaixement creien que alum era una sal d'una nova terra; durant l' Era de la Il·lustració, es va establir que aquesta terra, alúmina, era un òxid d'un metall nou. El descobriment d'aquest metall va ser anunciat el 1825 pel físic danès Hans Christian Ørsted, el treball del qual va ser estès pel químic alemany Friedrich Wöhler.\nL'alumini era difícil de refinar i, per tant, poc freqüent en l'ús diari. Poc després del seu descobriment, el preu de l'alumini va superar el de l'or. Només es va reduir després de la iniciació de la primera producció industrial pel químic francès Henri Étienne Sainte-Claire Deville el 1856. L'alumini es va fer més accessible al públic amb el procés Hall-Héroult desenvolupat independentment per l'enginyer francès Paul Héroult i l'enginyer nord-americà Charles Martin Hall el 1886 i el procés Bayer desenvolupat pel químic austríac Carl Joseph Bayer el 1889. Aquests processos s'utilitzen per a la producció d'alumini fins a l'actualitat.\nLa introducció d'aquests mètodes per a la producció en massa d'alumini va provocar un ús extensiu del metall resistent a la corrosió lleuger a la indústria i la vida quotidiana. L'alumini va començar a utilitzar-se en enginyeria i construcció. A la I i II Guerra Mundial, l'alumini era un recurs estratègic crucial per a l' aviació. La producció mundial del metall va créixer des de 6.800 tones mètriques el 1900 a 1.490.000 tones mètriques el 1950. L'alumini es va convertir en el metall no fèrric més produït el 1954, superant el coure.\nA la segona meitat del segle xx, l'ús de l'alumini va guanyar protagonisme en el transport i embalatge. La producció d'alumini es va convertir en una font de preocupació pel seu impacte sobre el medi ambient i el reciclatge de l'alumini va guanyar terreny. El metall es va convertir en una mercaderia d'intercanvi en els anys setanta. La producció va començar a passar dels països desenvolupats als desenvolupadors; el 2010, la Xina havia acumulat una part especialment important tant en la producció com en el consum d'alumini. La producció mundial va continuar augmentant i va arribar als 57.500.000 de tones mètriques el 2015. La producció d'alumini supera les de tots els altres metalls no fèrrics combinats.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Els diferents tipus d'espases han tingut una gran importància al llarg de la història. A més del seu ús com a arma, l'espasa ha estat objecte de consideracions especials formant part de rituals funeraris, de la mitologia i de diverses tradicions.\nLa fabricació d'una espasa (de bronze o d'aliatges de ferro) d'una certa qualitat exigeix un determinat grau de domini en la metal·lúrgia (obtenció de metalls i aliatges a partir dels minerals de les mines), de les tècniques de conformació (colada i forja) i dels tractaments tèrmics. Sense oblidar els aspectes artístics o les artesanies relacionades amb els complements (beines, cinturons, xarpes, poms, decoració, ...).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "t\nLa Història de la tecnologia cinematogràfica tracta tot el desenvolupament d'eines usades en l'àmbit cinematogràfic, des del segle XIX amb les \"imatges en moviment\" fins a l'actualitat. Les primeres pel·lícules van començar sent exhibides com a entreteniment per la noblesa, evolucionant durant els anys arribant a ser grans eines de comunicació i entreteniment durant el segle xx. Alguns dels grans avenços dins la Història de la tecnologia cinematogràfica inclouen la sincronització d'imatge i so, l'arribada de pel·lícules en color, i l'ús de cinematografia digital per substituir la pel·lícula de cinema física a ambdós extrems de la cadena de producció, mitjançant sensors i projectors d'imatges digitals.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Els dispositius de visualització, han evolucionat des de sistemes mecànics (més tard electromecànics) per a visualitzar primer només xifres (o rètols amb text), fins a arribar a les pantalles LED capaces de visualitzar gràfics 3D en color i amb imatges en moviment. Els visualitzadors més primitius van ser els dispositius mecànics de les caixes registradores substituïts més tard pels electromagnètics, utilitzant un solenoide-bobinat per controlar una bandera visible o una pestanya. Es van utilitzar per a visualitzar des dels preus del mercat de valors fins a la visualització d'horaris sortides i arribades en estacions i aeroports.\nPantalles de visualitzacióː El tub de raig càtodics va ser el cavall de batalla en la tecnologia visualització de text i de vídeo durant diverses dècades, fins que va ser desplaçat per la pantalla de plasma, la pantalla de cristall líquid (LCD) i els dispositius d'estat sòlid com LEDs i OLEDs. Amb l'adveniment dels microprocessadors i altres dispositius micro-electrònics, d'aquesta manera, panells amb milions de \" píxels\" han pogut ser incorporades als dispositius de visualització, sent capaços de mostrar gràfics o fins i tot imatges de vídeo en pantalles gegants de desenes de metres.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El Hyakumantō Darani (百万塔陀羅尼, Hyakumantō Darani?), literalment Un milió de pagodes i oracions Dharani, és un famós gravat imprès al Japó l'any 764, considerat el primer text conegut imprès per mitjans mecànics en aquest país.\nAl Japó, ja des del segle viii s'hi trobaven llibres impresos per gravar en fusta provinents dels temples budistes xinesos. El 764, l'emperadriu Shōtoku (718-770) va encarregar la creació d'un milió de petites pagodes de fusta, cadascuna de les quals amb un petit pergamí a dins (normalment de 6 x 45 cm.) imprès amb un text budista, Hyakumanto darani. Aquests es distribuïren pels temples de tot el país, en acció de gràcies per la sufocació de la rebel·lió Emi de 764. Aquests són els primers exemples de gravats japonesos (ukiyo-e) coneguts i documentats. Encara n'hi ha múltiples còpies.\nLa impressió fou completada el 770, i va costar una suma tan enorme de diners que la tècnica d'impressió no va progressar i la producció i distribució de llibres van continuar essent altament dependents de les còpies manuscrites.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "En futurologia i història de la tecnologia, el canvi accelerat és un increment en la taxa de progrés tecnològic (i a vegades també social i cultural) al llarg de la història, que pot produir canvis més ràpids i profunds en el futur. Encara que ha sigut desenvolupada per molts altres, la llei està estrictament associada amb les idees i els escrits de Raymond Kurzweil, especialment en relació a les seves teories sobre la singularitat tecnològica.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La història de la motocicleta als Països Catalans és el conjunt de fets relacionats amb l'evolució tècnica i la indústria de la motocicleta en aquest territori al llarg de l'època històrica en què aquesta mena de vehicle hi ha estat present, des de començaments del segle XX fins a l'època actual.\nEn la majoria dels casos, aquesta és una història de petites empreses familiars amb inicis discrets, algunes de les quals varen saber reeixir malgrat les mancances de la seva època i aconseguir grans èxits tant en l'aspecte tecnològic com en el comercial i l'esportiu. És el cas dels Permanyer, Bultó, Giró i Rabasa, cognoms que han passat a la posteritat com a exemple d'empresaris brillants, creadors a partir del no res de marques de renom internacional com són Montesa, Bultaco, Ossa i Derbi, avui dia mítiques.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un motor de gas és un motor de combustió interna que funciona amb un combustible de gas, com ara gas de carbó, gasos productors, biogàs o gas natural.\nEn general, el terme motor de gas es refereix a un motor industrial de gran abast capaç de funcionar contínuament a plena càrrega durant períodes que s'aproximen a una fracció elevada de 8.760 hores a l'any, a diferència d'un motor automobilístic de gasolina, lleuger, d'altes revolucions i que generalment no funciona més de 4.000 hores en tota la seva vida. Les potències típiques oscil·len entre 10 kW (13 CV) i 4.000 kW (5.364 CV).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El motor Otto-Langen era un motor monocilíndric de motor de quatre temps de combustió interna de grans dimensions dissenyat per Nikolaus Otto i el seu soci Eugen Langen. Era una màquina de baix nivell de RPM i amb una explosió en una de cada dos revolucions seguint el cicle d'Otto, també inventat per Otto.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El moviment tecnocràtic és un moviment social originat en els Estats Units durant la dècades de 1920 i 1930 i advoca per un sistema social on el benestar humà s'optimitza mitjançant l'anàlisi científica i l'ús estès de la tecnologia.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El grup OSA (Sindicat dels arquitectes contemporanis) va ser una associació d'arquitectes del temps de la Unió soviètica que va desenvolupar la seva activitat entre 1925 i 1930. És considerat com el primer grup d'arquitectes constructivistes. Va publicar una revista anomenada SA (per Sovremmennaia Arkhitektura o sigui «arquitectura contemporània»).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Les peces intercanviables formen part d'un concepte bàsic que consisteix en crear peces idèntiques o gairebé idèntiques per a utilitzar-les en una producció en cadena. Aquestes peces es poden muntar fent un conjunt per formar un producte final acabat. Per exemple, cotxes, ordinadors, mobiliari, pràcticament tots els productes que es fan servir avui dia, estan fets amb peces intercanviables. Aquestes peces estan fetes amb màquines de precisió perquè així cada part pugui muntar-se en qualsevol producte que la utilitzi. Des de que es va implantar aquest sistema ja no cal fer cada peça a mà una a una, unificant les peces s'empren menys treballadors. Això baixa el cost del producte. l'ús de peces intercanviables també permet reparar els productes substituint una peça trencada amb una peça nova idèntica. Eli Whitney va ser el primer als EUA en utilitzar peces intercanviables en la fabricació d'armes de foc.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El regionalisme crític és un enfocament de l'arquitectura que s'esforça a remeiar la indiferència respecte a l'indret de l'Arquitectura moderna utilitzant forces contextuals per enriquir les significacions de l'arquitectura. La idea de regionalisme crític va sorgir a principis de 1980 i va ser avançada per primera vegada per Alexander Tzonis i Liana Lefaivre, quan l'arquitectura postmoderna, que al seu torn va néixer com una reacció a l'arquitectura moderna, estava en el seu apogeu. No obstant això, el major teòric del regionalisme crític, Kenneth Frampton, va ser crític de la postmodernitat.\n\nFrampton va fer saber la seva opinió a « Towards a Critical Regionalism: Six points of an architecture of resistance ». Hi evoca la pregunta de Paul Ricoeur: com ser modern i tornar a les fonts, com revifar una vella civilització adormida i participar en la civilització universal? Segons Frampton, el regionalisme crític hauria d'adoptar de manera crítica l'Arquitectura Moderna per les seves qualitats progressistes universals, però al mateix temps hauria de considerar formulacions atentes al context. L'accent hauria de ser portat sobre la topografia, el clima, la llum, sobre les formes tectòniques més aviat que l'escenografia i sobre el sentit tàctil més aviat que visual. Al seu llibre, Frampton recorre a la fenomenologia per assentar els seus arguments.\nDos exemples que Frampton va abordar breument són el treball de Jørn Utzon i d'Alvar Aalto. Segons Frampton, l'Església Bagsvaerd d'Utzon (1973-6) prop de Copenhaguen és una tímida síntesi entre la civilització universal i una cultura ètnica. Això és revelat per la closca exterior racional, modular, neutra i econòmica, que en part és prefabricada en formigó (és a dir en referència amb una civilització universal), respecte a la closca interior en formigó armat, concebuda a mesura, sense preocupació d'economia i orgànica, significant, amb el seu domini de la llum, un espai sagrat i de múltiples referències transculturals. Frampton no veu antecedent en la cultura occidental però els trobaria més aviat a les teulades de les pagodes xineses (és a dir en referència a una cultura ètnica). En el que concerneix Aalto, Frampton parla de l'Ajuntament de Säynätsalo (1952) en maons vermells que es pot, segons ell, assimilar a una resistència al domini tecnològic universal, però també s'hi pot veure un joc sobre les qualitats tàctils que ofereixen els materials; per exemple sentint la fricció entre el sòl de les escales en maons i el parquet en fusta de la sala del consell.\nTal com ho han proposat Tzonis i Lefaivre, el regionalisme crític no necessita sortir directament del context, però més aviat alguns elements poden ser aïllats en el seu context i ser utilitzats d'una manera inèdita. L'objectiu seria llavors de fer conscients la pertorbació i la pèrdua de l'indret que són ja un fet complert, per la reflexió i l'autoavaluació.\nEl regionalisme crític és un enfocament diferent del regionalisme en l'arquitectura que intenta, de manera mimètica, assemblar-se a l'arquitectura popular de manera conscient sense prendre part de manera conscient a l'universal.\nHeus aquí alguns arquitectes dels quals el treball té o ha tingut a veure amb un enfocament regionalista crític: Alvar Aalto, Jørn Utzon, Studio Granda, Mario Botta, B.V.Doshi, Charles Correa, Álvaro Siza, Rafael Moneo, Geoffrey Bawa, Raj Rewal, Tadao Ando, MBM, Mack Scogin / Merrill Elam, Ken Yeang, William S.W. Lim, Tay Kheng Soon, Juhani Pallasmaa, Eduardo Souto de Moura, Glenn Murcutt i Tan Hock Beng.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La història del rellotge o de la rellotgeria és la seqüència d'esdeveniments que han ocorregut al voltant dels descobriments científics dels rellotges i autòmates per a marcar el pas del temps (dispositius mecànics capaços de fraccionar, comptar i guardar memòria de seqüències de temps). Aquests dispositius han estat creats per proporcionar l'hora en situacions on els astres no eren capaços de ser observats. Alguns dels dispositius tenen uns orígens clars en certes tècniques i tecnologies ben datades, com pot ser el cas dels rellotges de sorra la construcció del quals està lligada al bufat de vidre. Moltes cultures han tingut curiositat per mesurar el temps i les dates del calendari amb la simple observació dels fenòmens naturals i astronòmics, aquest coneixement els ha proporcionat una prosperitat degut en part al fet que eren capaços de predir amb precisió el temps de les collites, el de sembrar i altres activitats agrícoles.La rellotgeria ha anat passant per etapes en què la regularitat dels astres proporcionava una mesura suficient del temps, a poc a poc les maquinàries han estat capaces de substituir aquesta mesura fins que els dispositius electrònics i atòmics han assolit mesures del temps molt precises emprades per exemple en la localització mitjançant GPS. Durant aquest temps no només ha crescut l'habilitat dels rellotges per mesurar el temps amb precicisió i regularitat sinó que a més el cost dels rellotges ha anat baixant fins a arribar a ser molt populars, un exemple d'aquest abaratiment és el rellotge de polsera.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un rellotge d’aigua és qualsevol aparell per a mesurar el pas del temps (rellotge) amb el qual el temps es mesura mitjançant el flux regulat de líquid que en alguns casos s'empra com força motriu per fer moure algun tipus de mecanisme i en altres es dirigeix cap a l'entrada o cap a la sortida d'un recipient on es mesura la quantitat de líquid. En el cas dels rellotges d'aigua de tambor, l'aigua es far circular entre diferents compartiment interns del tambor, estabilitzant el seu gir, com regulador hidràulic, semblant en funcionalitat a un escapament mecànic.\nUna mostra de dos rellotges d’aigua de sortida del Museu Àgora Antiga d’Atenes. La part superior és un original de finals del segle V aC. La part inferior és una reconstrucció d'un original de fang.\nEls rellotges d’aigua són un dels instruments més antics per mesurar el temps. La sortida en forma de bol és la forma més simple d’un rellotge d’aigua i se sap que va existir a Babilònia, Egipte i Pèrsia cap al segle XVI aC. Altres regions del món, incloses l' Índia i la Xina, també tenen dissenys primitives de rellotges d'aigua. De fet, tot i que les dates més antigues són menys segures, alguns autors, afirmen que els rellotges d’aigua van aparèixer a la Xina ja a partir del 4000 AC.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La revolució tecnològica és un procés dins de la història on ocorre un canvi important en introduir-se una o diverses tecnologies noves. La seva implementació, és a dir, la seva engegada, marca una època de progrés, desenvolupament, i innovació, en una sèrie d'aspectes de la societat. No obstant això, al seu torn pot generar un impacte negatiu en l'ambient o generar el que es diu atur tecnològic (generalment denominat desocupació tecnològica).\nUn concepte similar i complementari és el de l'evolució tecnològica, l'autor de la qual és el filòsof txec Radovan Richta. Est consisteix principalment a descriure el desenvolupament històric de la tecnologia, i per tant desenvolupa les diferents revolucions tecnològiques que han existit en el desenvolupament de la societat humana.\nA diferència dels canvis tecnològics, la revolució tecnològica comprèn un període on es desenvolupen i introdueixen simultàniament més d'una tecnologia en la societat, produint canvis profunds dins la vida humana. Aquests canvis produeixen una sèrie de revolucions ja sigui en matèria científica, econòmica, i tècnica, com en relació al treball, i als sistemes d'adreça i organització de la producció, sense deixar de costat tampoc el referent a l'ecologia i a l'educació, així com el vinculat als sistemes de salut, d'alimentació, i les comunicacions, etc.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La tecnologia de l'antiga Grècia es va desenvolupar durant el segle vi aC, fins al període romà, i més enllà. Les invencions que s'acrediten als antics grecs inclouen l'engranatge, cargol, molins rotatoris, premsa d'eix, tècniques de foneria del bronze, rellotge d'aigua, orgue d'aigua, catapulta de torsió, l'ús de vapor per operar algunes màquines experimentals i joguines, i una taula per trobar nombres primers. Molts d'aquestes invencions es van produir a la fi de l'època grega, sovint inspirats en la necessitat de millorar les armes i tàctiques a la guerra. Tanmateix, els usos pacífics es mostren mitjançant el seu desenvolupament més d'hora amb el del molí d'aigua, un dispositiu que va aconseguir una més gran explotació a gran escala sota els romans. Van desenvolupar la topografia i la matemàtica a un estat avançat, i molts dels seus èxits tècnics van ser publicats pels filòsofs, com a Arquimedes i Heró d'Alexandria.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La tecnologia romana és la col·lecció d'antiguitats, habilitats, mètodes, processos i pràctiques d'enginyeria que van donar suport a la civilització romana i van fer possible l'expansió de l'economia i l'exèrcit de l' antiga Roma (753 aC - 476 dC).\nL’ Imperi Romà era una de les civilitzacions més avançades tecnològicament de l’antiguitat, amb alguns dels conceptes i invents més avançats oblidats durant les èpoques turbulentes de l’antiguitat tardana i la primera edat mitjana.\nA poc a poc, algunes de les gestes tecnològiques dels romans van ser redescobertes i / o millorades durant l’ edat mitjana i el començament de l’ era moderna ; amb algunes en àrees com l'enginyeria civil, els materials de construcció, la tecnologia del transport i certs invents com el segador mecànic, que no es van millorar fins al segle XIX. Els romans van assolir alts nivells de tecnologia en gran part perquè van agafar prestades tecnologies dels grecs, etruscs, celtes i altres.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La tecnologia medieval s'aplica a la tecnologia utilitzada en l'edat mitjana, particularment, en l'Europa sota el domini cristià. Després del Renaixement del segle XII, l'Europa medieval va experimentar un canvi radical en la taxa d'invencions, innovacions en les maneres d'administrar les mesures tradicionals de producció, i el creixement econòmic. El període va experimentar avanços tecnològics importants, incloent l'adopció de la pólvora, la invenció dels molins de vent horitzontals, ulleres, rellotges mecànics i molins d'aigua, tècniques de construcció (estil gòtic, castells medieval), i millores en l'agricultura en general (rotació de cultius).\nEl desenvolupament dels molins d'aigua des dels seus orígens va ser notable i ampli, i va comprendre des de l'agricultura als serradores, per a fusta i pedra. Cap a l'any 1086 quan es publica el Llibre Domesday, la majoria dels pobles importants comptaven amb molins rotatoris, totalitzant uns 6.500 en Anglaterra. També s'emprava molt l'energia hidràulica en la mineria per aixecar la mena dels pous, partir la mena i fins i tot per propulsar els manxas.\nEls avanços tècnics europeus entre els segles XII i XIV van ser desenvolupats a partir de tècniques arrelades en l'Europa medieval, originats en antecedents romans i bizantins, o adaptats d'intercanvis multiculturals producte de xarxes comercials amb el món islàmic, Xina i l'Índia. Sovint, l'aspecte revolucionari no va ser l'acte d'invenció en si mateix, sinó en el seu refinament tecnològic i aplicació al poder polític i econòmic. Encara que la pólvora havia estat utilitzada pels xinesos durant molt temps, van ser els europeus els qui van desenvolupar i perfeccionar el seu potencial militar, precipitant l'expansió europea i eventualment l'imperialisme de l'era moderna.\nTambé es van realitzar importants avanços a la tecnologia marítima. Els avanços en la construcció naval van incloure els vaixells amb múltiples mastelerés amb vés-les llatines, el timó muntat al codast i la construcció del casc començant per l'armadura. Aquests desenvolupaments juntament amb noves tècniques nàutiques com la brúixola seca, la vara de Jacob i l'astrolabi, van permetre el control econòmic i militar de tots marés adjacents a Europa i també van permetre els assoliments nàutics a nivell mundial de l'era dels descobriments que estava naixent.\nAl començament del Renaixement, la invenció per part de Gutenberg de la impremta mecànica va fer possible una disseminació del coneixement a una població més àmplia, que conduiria no solament a una societat gradualment més igualitària, sinó a una millor preparada per dominar altres cultures, inspirada per una gran reserva de coneixement i experiència. Els dibuixos i esbossos dels enginyers-artistes Guido dona Vigevano i Villard de Honnecourt de finals de l'era medieval poden ser considerats com a antecessors de les obres renaixentistes de creadors tals com Taccola o da Vinci.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La història de la televisió, visió a distància, es pot rastrejar fins Galileo Galilei i el seu telescopi. No obstant això, no és fins a 1884, amb la invenció del Disc de Nipkow de Paul Nipkow quan es fes un avanç rellevant per a crear un mitjà. El canvi que portaria la televisió tal com avui la coneixem va ser la invenció de l'iconoscopi de Vladímir Zvorikin. Això donaria pas a la televisió completament electrònica, que disposava d'una taxa de refresc molt millor, més definició d'imatge i il·luminació pròpia.\nLes primeres emissions públiques de televisió les va efectuar la BBC a Anglaterra a 1927 i la CBS i NBC als Estats Units a 1930. En ambdós casos es van utilitzar sistemes mecànics i els programes no s'emetien amb un horari regular.\nLes emissions amb programació es van iniciar a Anglaterra a 1936, i en els Estats Units el dia 30 d'abril de 1939, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal de Nova York. Les emissions programades es van interrompre durant la Segona Guerra Mundial, i es reprengueren quan va acabar.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La tracció de bous o tracció bovina, és la que es fa amb aquesta raça, emprant especialment els bous com a animals de tir. De fet, són dòcils, desenvolupen una bona força de treball i són resistents a l'esforç.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La tracció de cavalls o tracció equina, a diferència de la tracció bovina, es va desenvolupar a partir del segon mil·lenni, ja que de fet, era desconeguda a l'antiguitat, s'associa sovint amb el desenvolupament de la rotació triennal, que va permetre reduir els temps de guaret, limitar l'impacte del mal temps i combinar el blat amb un segon cultiu com la civada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Els vaixells medievals de l'Europa medieval van ser impulsats per veles o rem, o tots dos sistemes. N'hi havia una gran varietat, en la seva majoria basats en dissenys conservadors molt més antics. Encara que les comunicacions es van fer més àmplies i freqüents dintre d'Europa, no va significar la presència d'una varietat de millores, els fracassos experimentals eren costosos i rara vegada s'intentaven. Els vaixells del nord van ser influïts pels vaixells vikings, mentre que els del sud pels vaixells clàssics o romans. Les diferents tradicions van utilitzar diferents mètodes de construcció; buc tinglat o clínquer al nord, carvel al sud. Al final del període, la construcció carvel arribaria a dominar la construcció de grans vaixells. En aquest període també es veuria un canvi des del timó d'espadella o timó lateral al timó de codast a popa i el desenvolupament dels vaixells senzills als vaixells de diversos pals.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "White Shadows in the South Seas (Ombres Blanques en els Mars Del sud) és un film mut del 1928 produït per Cosmopolitan Productions i la Metro-Goldwyn-Mayer(MGM) i distribuït per MGM. Va ser dirigit per W.S. Van Dyke i protagonitzat per Monte Blue i Raquel Torres. Basat en la novel·la del mateix nom de Frederick O'Brien, la pel·lícula és coneguda per ser la primera de MGM realitzada amb una banda sonora pre-enregistrada i per l'Oscar a la millor fotografia per Clyde De Vinna.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La il·luminació és l'acció o efecte d'il·luminar, una tècnica que es relaciona amb el conjunt de dispositius que s'instal·len amb l'objectiu de produir certs efectes lluminosos, pràctics i decoratius. Amb la il·luminació es pretén aconseguir un nivell de luminància adequat a l'ús que es requereix en un espai determinat. Aquest espai dependrà de la tasca que els usuaris hagin de realitzar. Dins l'àmbit religiós, es denomina \"il·luminació\" a l'esclariment interior místic experimental o racional.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La bugia és una unitat de mesura d'intensitat lluminosa, actualment en desús, equivalent a 1,018 candeles. Expressa nivells d'intensitat lluminosa en relació a la llum emesa per una espelma d'una certa mida i components.El 1948, la unitat del SI candela (cd), també anomenada bugia nova, va substituir la bugia com a unitat de mesura d'intensitat lluminosa.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "CCFL, és l'acrònim de làmpades fluorescents de càtode fred (de l'anglès cold cathode fluorescent lamps). Un càtode fred és un càtode que no ha estat escalfat elèctricament per un filament. Un càtode pot ser considerat “fred” si emet més electrons dels que poden ser subministrats només per emissions termoiòniques. Aquest és utilitzat en làmpades de descàrregues de gas, així com làmpades de neó, tubs de descàrrega, i algunes classes de tubs de buit. L'altre tipus de càtode és el càtode calent, el qual és escalfat per corrents elèctriques a través de filaments. Un càtode fred no opera necessàriament a baixa temperatura: sovint és escalfat per les seves temperatures de funcionament per altres mètodes, com corrents de pas del càtode a gas.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Cree Inc. és una empresa dels EUA que fabrica i comercialitza dispositius Led i productes per a ràdio-freqüència. Les aplicacions típiques són il·luminació general, senyalització lluminosa, fonts d'alimentació industrial i telecomunicacions de banda ampla. Els materials utilitzats són el carbur de silici (SiC) i nitrur de gal·li (GaN).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'electroluminescència és un fenomen òptic i elèctric en el qual un material emet llum en resposta a un corrent elèctric que flueix a través d'ell, o per causa de la força d'un camp elèctric. Ha de distingir-se de l'emissió de llum per causa de la temperatura (incandescència), per raó de l'acció de productes químics (quimioluminescència) o d'altres fenòmens que també poden generar llum.Es poden trobar exemples de l'electroluminescència en els llums fluorescents i els Leds, que estan dins de la branca de les fonts electroluminescents.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una llum articulada o flexo és una làmpada de taula, habitualment associada a l'estudi o tasca nocturna. El nom li ve del seu mànec flexible que permet llibertat de moviment i posicionaments diferents, tant per il·luminar parts importants d'escriptori o taula de treball com per evitar enlluernaments i altres molèsties. (A vegades la tulipa o mampara que cobreix la bombeta sol ser també flexible).\nS'han creat infinitat de tipus de llums articulades de diferents materials, formes i colors arribant a formar part important de la decoració d'estudis i dormitoris de nens i adolescents. A més, els hi ha creat fixos a la taula per les vores per estalviar espai o no molestar quan el paper o document exigeix llibertat de moviment al voltant del tauler. (Per exemple, un arquitecte treballant en un projecte)\nLes làmpades conegudes com a llum articulada, estan inspirades en el disseny original de Jac Jacobsen de 1936 amb el nom de L-1.\nCom a anècdota dir que una llum articulada és la mascota de Pixar l'empresa d'animació internacional i també va ser un programa de ràdio precedent de Gomaespuma, ja que els seus integrants van començar en ell.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "En il·luminació, el coeficient d'utilització (CU) és una mesura de l'eficiència d'una lluminària en la transferència d'energia lumínica a la superfície de treball en una àrea determinada.\nEl CU és la proporció de lúmens que incideixen des d'una lluminària sobre una superfície de treball en relació als lúmens emesos pel llum sense la lluminària. També s'entén com CU (normalment expressat en percentatge) al flux lluminós rebut sobre una superfície de treball. Per exemple, una mica de llum emesa per la lluminària pot sortir de la superfície de treball desitjada i per tant es malgasta. El CU mesura la llum aprofitada en la superfície desitjada com un percentatge de la llum total emesa pel focus emissor.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Ichisuke Fuijioka (1857-1918) va ser cofundador de Toshiba junt amb Hisashige Tanaka.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La llum és aquella que permet la creació de cinema. Aquesta és una necessitat fonamental, ja que cal que els objectes estiguin ben il·luminats per a poder enregistrar les seves imatges, però endemés emprèn un paper significant en la interpretació de allò que veiem. Una mateixa escena il·luminada de forma diferent pot transformar completament el missatge que rep l'espectador.\nEn veure l'efecte que tenia sobre les pel·lícules es comença a treballar en factors que influïen en aquesta, creant el concepte d'enllumenat cinematogràfic com a preparació general de la il·luminació d'una escena, feina que en un rodatge es duu a terme pel director de fotografia.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El conjunt de tècniques, posicions, equips i sistemes que s'usen per fer una fotografia constitueixen la il·luminació fotogràfica. Aquest fenomen permet il·luminar un subjecte, un objecte o una escena per poder capturar-la. La il·luminació és la base de la fotografia, del cinema i del vídeo. En el món de la fotografia és un factor molt important, ja que sense llum no existeix imatge què retratar, ja que la fotografia és llum. Podríem arribar a fer fotografies sense objectius, inclús sense càmera, però sense llum en la nostra escena, per molt bona que sigui la nostra càmera no existirà imatge, ja que experimentarem el \"negre\". El fet d'il·luminar consisteix a dirigir i fer rebotar la llum cap a un objecte amb una intenció determinada que sol ser poder-la retratar. Aquesta llum pot provenir o bé del mateix Sol, o bé de focus i flaixos amb diferents tipus de llum.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un llum de vetlla o làmpada de vetlla és una petita làmpada destinada a quedar encesa tota la nit o en un entorn fosc.Se subministra també amb forma de bombeta, en diferents colors, que es pot connectar directament a un endoll, sota forma de joguina, de doudou, de garlanda... Serveix sobretot per a calmar i acompanyar els infants i els nens petits durant el son.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Lumileds és una aliança de 2 empreses (joint venture) formada per Philips Lighting i Agilent Technologies. Lumileds desenvolupa i comercialitza dispositius LED. Després de l'adquisició de Lumileds per Philips el 2005, lumileds esdevé una unitat de negoci com a Philips Lumileds Lighting Company.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La il·luminació escènica, sense arribar a un cànon estètic, es divideix entre la real o objectiva; quant a la real, s'aconsegueix a partir d'ertilugis que garanteixen la llum natural o bé una llum sintètica, que prové de focus i colors simples. Aquesta última busca simplement el contrast de la il·luminació de les figures, les quals es troben sobre uns fons plans i, en aquesta línia, homogenis. En general, tots els mitjans són bons si arriben a lligar-se i, fins i tot, a fondre’s amb l'obra mateixa, tal qual ha creat l'autor.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "NIchia Corporation és una empresa d'enginyeria química i fabricació de fòsfors, LEds, diodes làser, materials per a bateries i clorur de calci. Nichia comprén dues divisions, la primera és responsable de materials fósfors i la segona és responsable de Leds. Nichia va inventar i desenvolupar el Led blau.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Osram Opto Semiconductors és una empresa alemanya que fabrica i comercialitza dispositius Leds i diodes làser. Osram té la seu a Regenburg, Alemanya i va ser creada el 1999 com a aliança d'empreses (joint venture) d'Osram i Infineon Technologies.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una Pantalla Electroluminescent (ELDs) és un tipus de pantalla plana creada intercalant (com un sandwich) una capa de material electroluminescent com l'arsenur de gal·li (GaAs) entre dues capes conductores. Quan circula el corrent, la capa de material emet radiació en forma de llum visible. L'electroluminescència (EL) és un fenomen òptic i elèctric on un material emet llum com a resposta a un corrent elèctric que passa a través d'ell, o a un camp elèctric extern de força suficient.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El problema de la il·luminació és un problema matemàtic resolt que va ser proposat per primera vegada a principis dels anys 1950 per Ernst Straus. Straus va preguntar si una habitació amb totes les parets cobertes per miralls es pot il·luminar sempre amb una font lluminosa sense que hi hagi ombres, permetent una reflexió repetida de la llum en els miralls. Alternativament, la pregunta es pot formular en termes propis del món del billar: suposant que es puga construir una taula de billar de la forma que es vulga, és possible trobar una forma tal que siga impossible introduir la bola de billar en un forat situat en un altre punt, assumint que la bola és puntual i no és afectada per la fricció de forma que continuï rebotant de forma indefinida a les parets?\nUna solució, negativa, al problema va ser donada per primera vegada el 1958 per Roger Penrose amb la creació de l'habitació no il·luminable de Penrose a partir de formes el·líptiques. Utilitzant les propietats de l'el·lipse, va mostrar que existeix una habitació de parets corbades que sempre conté zones a l'ombra si se l'il·lumina amb una única font de llum.\n\nL'any 1995 George Tokarsky va donar una solució per a una habitació poligonal de 26 costats, en la qual existia un punt no il·luminable. Posteriorment, el 1997 D. Castro va reduir el nombre de costats a 24. Tanmateix, aquest és un cas límit, ja que hi ha un nombre finit de punts foscos no il·luminables per a qualsevol posició de la font lluminosa. Si en comptes d'una font puntual, hi hagués una font extensa, l'habitació seria il·luminable.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Les proves Mazda foren un seguit de proves realitzades a principis de 1928 per alguns estudis cinematogràfics de Hollywood amb l'objectiu de perfeccionar l'ús de la il·luminació incandescent o de tungstè (també anomenada Mazda) amb la recent popularitzada pel·lícula pancromàtica.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La il·luminació amb triti, en anglès: Tritium illumination és l'ús del triti, com isòtop radioactiu de l'hidrogen, per a crear llum, visible. El triti met electrons a través de la desintegració beta i quan interactua amb el fòsfor crea llum per fluorescència en un procés anomenat radioluminiscència. Om que la llum de triti no requereix energia elèctrica té moltes aplicacions com per exemple en senyals d'emergència de sortida. Més recentment, moltes de les aplicacions que usen materials radioactius han estat substituïdes per materials fotoluminescents.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La innovació consisteix en introduir novetats en quelcom. El terme innovació pot referir-se tant al resultat com a l'acció de crear aquest resultat. Pot consistir en canvis petits que augmenten les prestacions o capacitats (innovació incremental) o en canvis fonamentals (innovació radical). Segons el Manual d'Oslo, la innovació consisteix en implmentar productes nous o prou millorats, serveis, processos o formes d'organització. La innovació ha d'augmentar la productivitat i la satisfacció dels seus usuaris. És un element bàsic en el progrés econòmic i en la gestió empresarial.\nCal distingir la innovació de la invenció. Cal entendre la innovació com la suma d'idees que aporten valor i que finalment donen resultats.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'Alta tecnologia o última tecnologia (en anglès High-technology o High-tech) és aquella tecnologia que es troba en el més avançat o nivell més alt de desenvolupament o, senzillament, la tecnologia més avançada disponible en el present.\nEls productes considerats actualment d'alta tecnologia són sovint els que incorporen l'electrònica avançada d'informàtica, però també hi ha els biotecnològics o els de nous materials.\nLa tecnologia més avançada pot aportar molts avantatges, però també presenta riscos i desavantatges considerables, raó per la qual moltes vegades, en camps com l'exploració espacial o el militar, s'opta per la tecnologia certificada, més antiga però també més fiable, i a vegades molt més assequible i barata de mantenir.\nEn arquitectura també existeix un estil arquitectònic conegut com a High tech d'on prové el nom de l'avanç tecnològic.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'Anàlisi DAFO és un mètode de planificació estratègica per a avaluar les Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats d'un projecte. Consisteix en una anàlisi que diferencia entre els factors interns (fortaleses i debilitats) d'una organització i els factors externs d'aquesta (oportunitats i amenaces). Es tracta d'especificar l'objectiu d'un projecte i la identificació dels factors interns i externs que són favorables i desfavorables per assolir aquest objectiu.\nFortaleses: característiques del projecte (i el seu equip) que li donen un avantatge per a assolir els objectius (o en relació a la resta de projectes).\nDebilitats (o limitacions): són característiques que situen el projecte (i el seu equip) en un desavantatge per assolir els objectius (o en relació a la resta de projectes).\nOportunitats: oportunitats del medi, externes a l'equip que desenvolupa el projecte, que posen en avantatge l'equip per a assolir el seu l'objectiu, com millorar el rendiment o obtenir majors guanys.\nAmenaces: elements del medi, externs a l'equip que desenvolupa el projecte, que podrien causar problemes per a assolir l'objectiu.La identificació dels DAFOs és essencial per al procés de planificació per a la consecució d'un objectiu. Qui pren decisions ha de determinar si l'objectiu és assolible, tenint en compte l'anàlisi DAFO. Si l'objectiu no és assolible, un objectiu diferent ha de ser seleccionat i s'ha de repetir el procés.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Ca l’Alier és un Centre d’Innovació Urbana de Barcelona, referent en innovació i rehabilitació sostenible, en consonància amb la preservació de la memòria històrica i industrial. La construcció està ubicada al Poblenou, un dels barris amb més concentració industrial de Barcelona.Ca l’Alier va néixer entre 1852-1853 com a fàbrica tèxtil, i va arribar a tenir més de 60 treballadors. L'origen del conjunt arquitectònic és la fàbrica de pintats que va construir Joan Lucena l'any 1853, les naus, però no es construïren fins a l'any 1877. L'any 1909, Pere Alier va adquirir-les per a la producció de teixits de jute. Entre 1980 i 2004 les instal·lacions van ser llogades a diverses empreses.Durant la postguerra i especialment a partir de la dècada dels vuitanta, coincidint amb la deslocalització industrial, l'edifici va iniciar el seu declivi, entrant en un procés de degradació que arribà al seu punt àlgid entre els anys 2005 i 2007, després d’haver patit quatre incendis que arribaren a esfondrar les cobertes.Es tracta d'un dels 115 edificis amb protecció patrimonial de la zona del Poble Nou, i pren el seu nom dels seus últims propietaris, la família Alier, que a principis del segle XX va adquirir la fàbrica i la convertí en una indústria de sacs, fils de lli i confecció de xarxes, arribant a ser una de les empreses més importants del Poble Nou dels anys 20.Finalment, l'any 2011 l'Ajuntament va decidir restaurar-les i convertir-les en un centre d'innovació urbana. L'any 2014, dins del desplegament del Districte 22@, es va engegar la rehabilitació de l'edifici per destinar-lo a ser un equipament tècnic administratiu, en un procés col·laboratiu entre l'Ajuntament de Barcelona, Cisco i Schneider Electric. La rehabilitació tingué dues premisses fonamentals, preservar el valor patrimonial i arquitectònic de l’edifici alhora que es procedia amb un procés constructiu respectuós amb el medi ambient, convertint Ca l’Alier en un edifici intel·ligent i de zero emissions. La rehabilitació va ser duta a terme pels arquitectes Jaume Arderiu i Tomàs Morató.Ca l'Alier es reinaugurà l'any 2018 acollint la fundació d'innovació urbana BIT Habitat, que s'encarrega de la gestió de l'edifici, així com el Centre de Co-Innovació de Cisco.El 15 de juliol de 2022 s'anuncià que Ca l'Alier seria la seu del programa de treball de la UNESCO GIGA.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El Centre d'Innovació de Skólkovo (en rus Инновационный центр «Сколково», Innovatsionni tsentr «Skólkovo») és un centre de tecnologia punta que es construirà a Skólkovo, a la regió de Moscou, Rússia. És sovint citat com al Silicon Valley rus.\nEl lloc està destinat a ser un complex molt modern creat per fomentar l'establiment d'empreses de base científico-tecnològica. El Centre d'Innovació de Skólkovo s'encarrega de concentrar el capital intel·lectual i fomentar el desenvolupament de diverses tecnologies. Les propostes i idees de les empreses i els individus que hi esdevinguin \"residents\", rebran assistència financera. El projecte de Skólkovo fou anunciat el 12 de novembre de 2009 pel llavors President de Rússia Dmitri Medvédev. El complex és dirigit per l'oligarca rus Víktor Vekselberg i codirigit per l'exdirectiu d'Intel Craig Barrett.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació és un dia mundial de les Nacions Unides que se celebra el 21 d'abril per conscienciar sobre la importància de la creativitat i la innovació en la resolució de problemes pel que fa a l'avanç dels objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides, també coneguts com els \" objectius globals \". La jornada es va crear amb la resolució 71/284 de l'ONU amb el suport de 80 països. El primer Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació es va celebrar el 21 d'abril de 2018.L'objectiu de la jornada és fomentar el pensament creatiu multidisciplinari en l'àmbit individual i grupal que, segons un informe especial sobre l'economia creativa de la UNESCO, el PNUD i l'UNOSSC, s'ha \"convertit en la veritable riquesa de les nacions del segle XXI\".", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La difusió d'innovacions és una teoria sociològica que intenta explicar com, per què i a quina velocitat es mouen les noves idees (i tecnologies) per les diferents cultures. El concepte, el planteja per primera volta el sociòleg francés Gabriel Tarde (1890) i els antropòlegs Friedrich Ratzel i Leo Frobenius. Aquesta idea, aplicada inicialment a l'epidemiologia en termes d'influència interna, la formulà H. Earl Pemberton. S'entén com una explicació sobre com una innovació es comunica per certs canals, al llarg del temps, entre els membres d'un sistema social, i com aquesta \"nova idea\" s'accepta i divulga entre els seus membres de la xarxa social. La teoria es feu molt popular gràcies al text d'Everett Rogers Diffusion of Innovations (1962). És un tipus especial de comunicació en què els missatges corresponen a noves idees, es va aplicar multitudinàriament en l'àrea del màrqueting.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Disrupció, tecnologia disruptiva o innovació disruptiva és aquella tecnologia o innovació que marca una ruptura significativa en la manera de fer les coses i que condueix a l'aparició de productes i serveis que utilitzen preferiblement una estratègia disruptiva (de disruptiu, 'que produeix ruptura brusca') enfront d'una estratègia sostenible a fi de competir contra una tecnologia dominant, buscant una progressiva consolidació en un mercat. Encara que inicialment el terme prové de l'economia, actualment comença a tenir molta importància a l'hora de plantejar estratègies de desenvolupament en els departaments de R+D de moltes companyies.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "FOAK és un acrònim en anglès de «first of a kind » que significa primer d'una nova classe. És una paraula de l'argot de màrqueting i d'economia per designar la primera generació de productes o serveis que utilitzen una nova tecnologia o disseny. És una variació al concepte de prototip, sèrie experimental que precedeixen la producció normal. Aquests generalment tenen un cost significativament superior, com que pel fenomen de la corba d'aprenentatge el cost de producció dels subseqüents generacions baixa. Per designar la tecnologia madura, de vegades s'utilitza l'argot NOAK, acrònim de «nth of a kind» (enèsima d'una classe). La transició de FOAK a NOAK inevitablement passa per una corba d'aprenentatge tecnològic.IBM va crear el programa FOAK per a fomentar la transició d'un model d'innovació tancada a innovació oberta en formalitzar una col·laboració estreta entre d'un costat el departament de recerca i desenvolupament i el servei comercial i d'un altre costat un client major. Aquest tres partits havien de col·laborar per resoldre un problema comercialment important i conceptualment interessant. A més la plantilla havia de treballar durant un temps a la mateixa seu del client per observar el problema i les possibles solucions in vivo. Aquesta nova manera d'organitzar la recerca i la innovació havia d'accelerar els procés de desenvolupament tot i adaptar-la millor a les veritables necessitats.IBM obté els drets d'utilitzar la solució en d'altres entorns i obté la propietat intel·lectual de les solucions desenvolupades per la plantilla en el procés de recerca de noves solucions. Henry Chesbrough constatà a més: «Però IBM encara obtenia quelcom més: l'oportunitat d'exposar el seu personal de recerca interna a problemes de primer nivell a la mateixa seu del seu client».", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Henry William Chesbrough (1956) és un Estatunidenc expert en teoria de l'organització, professor adjunt i director de la facultat del Garwood Center for Corporate Innovation i de la Haas School of Business a la Universitat de Califòrnia a Berkeley.És conegut per encunyar el terme innovació obertaChesbrough va obtenir una licenciatura ( BA) en Economia a la Universitat Yale, un Màster ( MBA) a la Stanford Graduate School of Business, i un doctorat a la Haas School of Business de la Universitat de Califòrnia a Berkeley. Ha estat professor ajudant a la Harvard Business School. Actualment és professor adjunt i director de la facultat al Garwood Center for Corporate Innovation at the Haas School of Business at de Universitat de Califòrnia a Berkeley. És el president del Centre d'Innovació Oberta al Brasil. La seva primera aparició al Brasil fou l'any 2008 quan va fer una presentació en el decurs del Seminari sobre Innovació Oberta (2008). També és president del consell consultiu de Induct Software i ha fet aparicions a Oslo durant la setmana de la innovació oberta (2011) WeekÉs doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Segons el web de la facultat d'empresa i comunicació : \"Després de l'entrada solemne a l'Aula Magna de la comitiva acadèmica formada pels doctors i doctores de la UVic-UCC, el padrí del doctorand i degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació, Xavier Ferràs, va glossar la figura del Dr. Henry Chesbrough, del qual va destacar la seva teoria sobre la idea d'innovació oberta “que emergeix de realitats inqüestionables a partir de les quals sintetitza el nou paradigma de conversió del coneixement en creixement econòmic”'.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El pensament divergent és un procés o mètode de pensament utilitzat per generar idees creatives explorant diverses possibles solucions. Sovint es produeix de manera espontània, de forma fluïda, «no lineal», de manera que es generen moltes idees d'una manera cognitiva emergent. S'exploren moltes solucions possibles en poc temps i s'estableixen connexions inesperades. Després del pensament divergent, les idees i la informació s'organitzen i s'estructuren mitjançant el pensament convergent, que segueix un conjunt particular de passos lògics per arribar a una solució, que en alguns casos és una solució «correcta».\nEl psicòleg Joy Paul Guilford va encunyar per primera vegada els termes pensament convergent i pensament divergent el 1956.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El terme pensament lateral va ser proposat pel psicòleg maltès Edward de Bono per representar tots aquells camins alternatius que no estem acostumats a utilitzar. Segons aquest pensament, la majoria de la gent només tendeix a veure una manera de resoldre un problema (fent servir la lògica) quan hi pot haver diverses maneres de resoldre'l que no són visibles a simple vista. Està lligat a la creativitat i la imaginació.El pensament lateral és una forma de resolució de problemes utilitzant un enfocament indirecte i creatiu a través d’un raonament que no és immediatament obvi. Es tracta d’idees que no es poden obtenir utilitzant únicament la lògica tradicional pas a pas. Considerat per alguns com a pseudociència, el terme va ser utilitzat per primera vegada el 1967 pel psicòleg maltès Edward de Bono en el seu llibre The Use of Lateral Thinking. De Bono cita el Judici de Salomó com a exemple de pensament lateral, en què el rei Salomó resol una disputa sobre la paternitat d'un nen demanant que el tallin per la meitat i emetent el seu judici en funció de les reaccions que rep aquesta ordre. Edward de Bono també relaciona el pensament lateral amb l'humor, argumentant que implica un canvi d'un patró familiar a un altre nou i inesperat. És aquest moment de sorpresa, que genera riure i una nova percepció, el que facilita la capacitat de veure un patró de pensament diferent que inicialment no era obvi. Segons de Bono, el pensament lateral s'allunya deliberadament de la percepció estàndard de la creativitat com a lògica \"vertical\", el mètode clàssic per a la resolució de problemes.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Pluja d'idees (anglès brainstorming) és una tècnica de producció d'idees, molt emprada en els processos creatius vinculats, sobretot, al món de la publicitat, el màrqueting i la indústria. Va ser inventat per Alex Faickney Osborn, durant un procés interactiu en què va descobrir que la majoria d'idees creatives sorgeixen amb més facilitat en un grup no estructurat que no pas entre individus organitzats independentment. El concepte consisteix en l'acumulació i posterior elaboració i síntesi de les idees suscitades en associació lliure i espontània, entorn d'un nucli temàtic, sorgides d'un equip de persones reunides.L'any 1939, Osborn, un agent de publicitat, frustrat per la incapacitat dels treballadors de trobar idees creatives per als anuncis, va organitzar una sessió en comú entre tots els treballadors. Va descobrir una millora important en la quantitat i qualitat d'idees dels treballadors pel simple fet de treballar en grup. Després d'analitzar i sistematitzar el que havia après de l'experiment el 1954 va publicar el llibre Applied Imagination on explicava el seu sistema per resoldre problemes. El llibre va popularitzar el terme de brainstorming i va obtenir una bona acceptació a la indústria i a altres sectors, on més tard s'utilitzaria de forma comuna. La tècnica es va popularitzar ràpidament i ja el 1957 Osborn va publicar una edició revisada i eixamplada amb noves experiències. El mètode continua utilitzant-se en l'actualitat i s'ha estès a múltiples camps.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un producte mínim viable (MVP de l'anglès Minimum Viable Product) és un producte amb les característiques mínimes per ser emprat i permetre un aprenentatge validat i el seu desenvolupament continuat. Capturar idees des d'un MVP és menys costós que desenvolupar un producte amb més funcions que incrementen els costos i els riscos si el producte falla, per exemple, degut a suposicions incorrectes, i és necessari per a que una empresa passi de tenir capital llavor a poder sol·licitar noves rondes de finançament. El terme va ser encunyat i definit per Robinson Franc, i popularitzat per Steve Blank, i Eric Ries.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La Recerca i Innovació Responsable (RRI (Responsible Research and Innovation)) forma part d'un conjunt més ampli d'idees i iniciatives que aborden la innovació socialment responsable; es refereix a un procés de Recerca, Desenvolupament i Innovació (R+D+i) que té en compte els potencials efectes i impactes d'aquest en el medi ambient i la societat.\nAquest enfocament es va incorporar als Programes Marc Horitzó 2020 europeus, dels quals encara forma part i, ha anat prenent forma a través de publicacions científic-tecnològiques en revistes i conferències, així com en projectes. El juny de 2014 hi havia com a mínim una dotzena de projectes internacionals de recerca, en la seva majoria finançats o cofinançats per la Comissió Europea, dedicats al desenvolupament d'un marc de governança per a la Recerca i Innovació Responsable.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La transferència de coneixement és la situació que es dona quan es transfereix coneixement d'una part de l'organització a una altra. Com en la gestió del coneixement, la transferència de coneixement té com a objectiu organitzar, crear, capturar o distribuir coneixement i assegurar-ne la seva disponibilitat a futures persones que l'utilitzin. És considerada més que com un simple problema de comunicació. Si només fos això, una simple memòria, un correu electrònic o una reunió acomplirien la transferència de coneixement. La transferència de coneixement és més complexa perquè el coneixement es troba en els membres de l'organització, en els instruments, en les tasques i en les seves xarxes de suport.Hi ha tres conceptes relacionats i propis de les ciències de la salut que són la “utilització del coneixement\", la ”utilització de la recerca” i la “implementació”, que descriuen el procés de portar una nova idea, protocol o tecnologia d'una manera eficaç i continuada en un centre assistencial. L'estudi de la utilització del coneixement o implementació, en anglès (KU/I) és una conseqüència directa del moviment partidari de la medicina basada en evidències i en la recerca. Tanmateix, l'estudi conclou que no s'utilitzen pràctiques d'atenció mèdica amb una eficàcia demostrada de manera consistent en centres d'assistència. La transferència de coneixement també inclou la transferència de tecnologia, però abasta molt més que aquesta.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Vidres intel·ligents o vidres canviables, també anomenats finestres intel·ligents o finestres canviables, en aplicacions per finestres o gratacels, es refereix a un vidre que permet canviar les seves propietats òptiques mitjançant l'aplicació d'un voltatge.\nAlguns tipus de vidres intel·ligents permet als usuaris controlar la quantitat de llum i calor que travessa amb simplement prement un botó, fent que canviï de transparent a opac, bloquejant parcialment la llum però mantenint una visió clara del que hi ha darrere del vidre. Un altre tipus de smart glass ofereix intimitat prement simplement un interruptor.\nLes tecnologies de vidres intel·ligents són sistemes electrocròmics, sistemes de partícules suspeses i sistemes de cristall líquid de polímer dispersat.\nLa utilització de vidres intel·ligents pot reduir despeses degudes per calefacció, aire condicionat, llum, i el cost de la instal·lació i manteniment de pantalles de llum motoritzades o cortines. En l'estat opac, el cristall líquid o l'electrocròmic, el vidre intel·ligent bloqueja la majoria d'UV, reduint així l'atenuació. En el tipus SPD (suspended particles device), això s'aconsegueix emprant alhora un recobriment amb baixa emissivitat.\nEls aspectes crítics dels vidres intel·ligents són els costos d'instal·lació, la necessitat d'electricitat, la durabilitat, així com problemes funcionals, com la velocitat del control, enfosquiment i el grau de transparència del vidre.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La Xarxa d'Innovació Pública (XIP) està formada per un grup de professionals de diferents administracions públiques que tenen l'objectiu de promocionar la innovació i el coneixement obert dins del sector públic, implicant tant els agents institucionals com la societat civil. L'objectiu final és encomanar els processos d'innovació dins de l'estructura social, empresarial i administrativa, millorant-ne les formes d'organització externa i interna.El mes de juny del 2012 va presentar el seu Ideari que és el fruit d'un treball col·laboratiu construït a partir de sis grans eixos: GOV, COM, NET, ORG, EDU i CAT, que intenten englobar els diferents àmbits d'acció en què la Xarxa d'Innovació Pública (XIP) es proposa incidir tot fent propostes concretes perquè l'Administració les tingui en consideració i les pugui implantar.El 31 de gener de 2013 presenta el vídeo Govern obert, amb l'objectiu de difondre aquest concepte l, i també n'elabora una infografia. El 2014 exposa un nou projecte: el llibre 42 veus sobre el govern obert, una publicació col·laborativa en la qual 42 experts d'arreu del món ofereixen el seu coneixement sobre aquest concepte i que té com a resultat 42 articles breus i concisos sobre el govern obert.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La fontaneria o plomeria és l'activitat relacionada amb la conducció i la distribució de l'aigua de les fonts o també a la instal·lació i manteniment de xarxes de canonades per al proveïment d'aigua potable. i l'evacuació de aigües residuals, així com les instal·lacions de calefacció en edificacions i altres construccions.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Antigament un lampista era l'operari que instal·lava i reparava tant les làmpades com les instal·lacions d'enllumenat. Concretament al segle XIX els lampistes es van especialitzar en la instal·lació i manteniment de les xarxes de gas d'enllumenat. El terme també s'aplicava a qui fabricava o venia làmpades. El mateix nom es va donar posteriorment a l'empleat subaltern que tenia cura i custòdia de les làmpades i fanals a les estacions de ferrocarril.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "En la majoria dels països desenvolupats l'aigua arriba a les llars mitjançant un sistema de canonada. Aquest servei requereix una infraestructura massiva de captació o extracció, posterior emmagatzematge, purificació i per finalment bombat i distribució a través de canonades fins als punts de consum. El cost de l'aigua entubada és una petita fracció de l'aigua embotellada, de vegades fins i tot d'una mil·lèsima. En diferents països de parla hispana s'anomena de diferent forma a aquesta aigua, així en Espanya i Argentina és coneguda com a aigua corrent.\nEl mateix subministrament utilitzat per beure és també utilitzat per rentar, fer córrer el vàter, màquines rentadores de roba i de plats. En alguns llocs s'han fet intents experimentals per introduir aigües grises no potable o aigua de pluja per a aquests usos secundaris.\nLes autoritats de salut en diverses regions han utilitzat el subministrament d'aigua pública com a medicina massiva utilitzant la fluoració. Aquest és un tema controvertit en termes de salut, llibertats i drets de l'individu.\nLa disponibilitat d'aigua entubada neta porta molts beneficis de salut pública. Normalment, la mateixa administració que proveeix l'aigua entubada també és responsable del seu rebuig i tractament abans de la descàrrega d'aigües residuals.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Les aigües negres o fecals són un tipus d'aigua residual que està contaminada amb substàncies fecals i orina, procedents de deixalles orgàniques d'humans o animals. La seva importància és tal que requereix sistemes de canalització, tractament i desallotjament. El seu tractament nul o indegut genera greus problemes de contaminació de l'aigua.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La norma British Standard Pipe (BSP), rosca BSP o rosca Gas, és una família de normes tècniques per a les rosques de tubs que ha estat adoptat internacionalment per interconnectar i segellar tubs, canonades i accessoris, mitjançant un tub amb rosca externa (mascle) i un altre amb rosca interior (femella). S'ha adoptat com a estàndard internacional en la instal·lació de canonades, a tot el món, excepte als Estats Units, on s'utilitza la rosca NPT", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El material de canalització de fluids és el conjunt d'aparells de mesura i control (AMC) i els dispositius per conduir, ajustar i assegurar el funcionament de les màquines de potència, calderes i recipients a pressió.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una canonada és un conducte de forma tubular destinat al transport de fluids i, eventualment, de matèries granulars i pulverulents. La seva secció tancada permet superar, per als líquids, la conducció gravitacional (característica en presència d'una superfície lliure). Forçant la circulació mitjançant l'increment de pressió entre els seus extrems s'aconsegueix un increment del cabal transportat, en incrementar tant la velocitat mitjana com la secció de transport útil. A més, l'increment de pressió aportat (p. ex. amb una bomba a l'extrem inicial) permet el transport ascendent, en transformar part de l'energia de pressió aportada a l'extrem inicial en energia potencial on la cota sigui superior.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una clau de pas és un dispositiu, generalment de metall, d'algun aliatge o més recentment de polímers o de materials ceràmics, usat per a donar pas o tallar el flux d'aigua o d'un altre fluid per una canonada. Quan estan inserides en una conducció es diuen claus de pas o claus de tall. També se sol anomenar vàlvules a les claus. Certes claus, a més de servir per tallar el pas, tenien la funció d'evitar que l'aigua circuli en la direcció contrària a la desitjada (reflux), és a dir, que a més eren vàlvules en l'accepció primitiva del terme. Quan es tracta d'un dispositiu que, a més de la clau, té una canella de sortida de l'aigua, forma el que s'anomena aixeta.\nLes claus de pas poden ser:\n\nDe seient i la seva variant d'agulla, amb un plançó roscat que gira sobre el seu eix en accionar la clau i s'assenta en un tancament del pas d'aigua. Aquest model és precisament el que servia com a vàlvula també, ja que el tancament estava lliure (amb una espiga allotjada en un buit de la tija d'estrènyer), i tornava al seu seient quan l'aigua prenia el sentit contrari al degut, funcionant com una vàlvula de retenció de pistó. Pel soroll que produïen es van deixar d'usar i el tancament es va fixar a la part fixa.\nDe mascle o de bola, amb un mascle troncocònic o una esfera amb un orifici que permet el pas del fluid quan està alineat amb l'eix de la conducció.\nDe discs ceràmics, uns discs ceràmics tenen una sèrie d'orificis que deixen passar el fluid quan els d'un i els de l'altre coincideixen.\nDe comporta\nDe papallona, un disc gira sobre un eix obturant la secció de pas del conducte quan està perpendicular a l'eix d'aquest i deixant pas lliure quan està paral·lel. S'usen en grans diàmetres.\n D'escaire, amb obertura i tancament de quart de volta. S'utilitzen al costat de cada punt d'aigua de la llar així en cas d'avaria d'algun aparell no cal deixar sense aigua a la resta de la casa.Hi ha a més claus que serveixen per distribuir l'aigua entre diverses canonades, vàlvules multivia (usades en calefacció, en depuració de piscines, ...), claus que tanquen el pas de l'aigua a un dipòsit quan arriba a un cert nivell l'aigua, vàlvules de nivell (usades en les cisternes dels vàters, per exemple).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La clau monkey o clau Ford, també coneguda en català com a clau de vis, és un tipus de clau ajustable, una millora estatunidenca del segle xix de les claus angleses del segle xviii. Es va utilitzar àmpliament en el segle xix i a principis del segle xx i avui dia és la més utilitzada en lampisteria. Té interès com antiguitat entre els col·leccionistes d'eines i encara s'utilitza ocasionalment en tasques de manteniment i reparació quan resulta convenient, atès que sinó s'ajusten ben bé a les arestes sisavades, poden relliscar.El terme «clau de vis» també s'utilitza de vegades de forma imprecisa, normalment per persones que no són professionals, per referir-se a la clau Stillson (pel fet que les seves formes són molt similars). Tot i així, una clau de mordasses llises no es pot emprar per fer girar tubs roscats. L'expressió estatunidenca «to throw a monkey wrench into...» vol dir sabotejar alguna cosa.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una clau Johansson, clau de lampista o clau sueca és una clau que s'utilitza per fer girar o bloquejar les canonades en l'entorn de fontaneria. S'ajusta a diferents diàmetres de canonada girant un cargol.El seu principal avantatge és que s'agafa amb una força significativa sense necessitat de roscar-hi una femella. Tanmateix, si s'utilitza de manera descuidada, pot trencar la canonada. També es pot utilitzar en femelles i altres punts de fixació plans (no rodons com les canonades). Funciona perfectament en situacions en què hi ha femelles hexagonals desgastades.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una clau Stillson és un nom genèric qualsevol dels diversos tipus de claus dissenyades per fer girar els accessoris de canonades i canonades roscats per al seu muntatge (tensió) o desmuntatge (afluixament). La clau Stillson, és la forma habitual de clau per a canonades, especialment a Amèrica del Nord. El nom de Stillson és el del titular original de la patent, que va llicenciar el disseny a diversos fabricants. La patent va caducar fa dècades.\nLes claus per a canonades no estan pensades per a ús regular en femelles hexagonals ni en altres accessoris. Tanmateix, si una femella hexagonal es fa arrodonida (despullada) de manera que no es pot moure amb les claus estàndard, es pot utilitzar una clau per alliberar el cargol o la femella, ja que la clau per a canonades està dissenyada per picar superfícies metàl·liques arrodonides.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un desembussador és un utensili utilitzat per desobstruir canonades mitjançant un sistema de pressió generat per força manual aplicada sobre un mànec de fusta unit en la seva part inferior a una ventosa de goma.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un desembussador actiu, pot ser, o bé un dispositiu mecànic o una matèria (química o biològica) concebuts per a desembussar els lavabos, aigüeres i canalitzacions. La matèria pot ser química (àcida, bàsica (« càustica », « alcalina »)) o biològica, i pot ser utilitzada sota forma de líquid o de sòlid.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un Desguàs d'inodor flexible és un tipus de canonada utilitzat per lampistes per perllongar la canonada del sifó de desguàs d'un vàter, quan per diverses circumstàncies es necessita canviar la ubicació de la sortida d'un vàter. És net, i de fet la manera més fàcil de canviar de lloc un vàter, o simplement canviar-lo per un altre amb diferents mesures o diferent col·locació del forat de desguàs, tot i que el model de colze a emprar dependrà de la situació de la canonada de sortida i d'on es vulgui situar el nou vàter.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Aigua potable (del llatí: potabilis, derivatiu del verb potare= beure) és aigua que es pot beure o utilitzar per a la preparació dels aliments. La quantitat d'aigua potable necessària per mantenir una bona salut varia i depèn del nivell d'activitat física, l'edat, els problemes relacionats amb la salut i les condicions ambientals. Aquells que treballen en un clima càlid, poden necessitar-se fins a 16 litres al dia.\nNormalment als països desenvolupats, l’aigua de l’aixeta compleix els estàndards de qualitat de l’aigua potable, tot i que només una petita proporció es consumeix o s’utilitza en la preparació d’aliments. Altres usos típics són el rentatge, lavabos i regadiu. Les aigües grises també es poden utilitzar per als lavabos o per al reg. El seu ús per al reg però pot estar associat a riscos. L’aigua també pot ser inacceptable a causa de nivells de toxines o sòlids en suspensió.\nA escala mundial, el 2015, el 89% de les persones tenien accés a l’aigua des d’una font adequada per beure, anomenada font d’aigua millorada. A l’Àfrica subsahariana, l’accés a l’aigua potable oscil·lava entre el 40% i el 80% de la població. Prop de 4.200 milions de persones a tot el món tenien accés a l’aigua de l’aixeta, mentre que altres 2.400 milions tenien accés a pous o aixetes públiques. L'Organització Mundial de la Salut considera l'accés a aigua potable segura un dret humà bàsic.\nEntre 1.000 i 2.000 milions de persones no tenen aigua potable segura, un problema que causa 30.000 morts cada setmana. Hi ha més gent que mor per la manca d'aigua que per la guerra, segons va dir el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, el 2010.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un eixidiu o desguàs (de fontaneria), és el conducte primari per a l'aigua no desitjada o els residus líquids que es conduiran, ja sigui cap a una zona on seran reutilitzats (p.e. recollits a un dipòsit) o be cap a les clavegueres i conductes d'aigües pluvials on els residus es descarreguen per a ser alliberats o processats.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un portalàmpades és un dispositiu per a sostenir les làmpades o bombetes elèctriques. És un dispositiu que suporta mecànicament i proporciona connexions elèctriques per una làmpada compatible. Els portalàmpades permeten que els làmpades es reemplacin de manera segura i convenient. Hi ha moltes normes diferents per als portalàmpades, incloses les normes primitives de facto i les normes posteriors creades per diversos organismes de normalització. Molts dels estàndards posteriors s'ajusten a un sistema de codificació general en què un tipus de sòcol es designa mitjançant una lletra o abreviatura seguida d'un nombre. El tipus més comú de preses de corrent per agafar l'electricitat de la xarxa són els de rosca Edison, utilitzats a Europa continental i Amèrica de Nord, mentre que els suports de baioneta dominen en els països de la Commonwealth, excepte Canadà, i en la indústria de automoció. Els làmpades fluorescents normalment utilitzen un sòcol de dos pins sense rosca.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La potabilització és el procés que transforma les aigües naturals en aptes per al consum, és a dir, potables. En ella s'eliminen o ajusten les contraccions dels seus components perquè no suposin un factor de risc per a la salut humana i no tinguin característiques organolèptiques repulsives.\nEl tractament de potabilització inclou dos tipus de processos:", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un tallatubs és una eina utilitzada per tallar tubs rodons en angle recte. A més de produir un tall net, aquesta eina és sovint ràpida, sent la forma més convenient de tallar canonada enfront de l'opció d'utilitzar una serra per a metalls (encara que això depèn del tipus de metall de la canonada).El model més popular està compost per un disc afilat ajustable amb una adherència de mandíbula, amb dos o més cilindres, al costat oposat al disc de tall. S'utilitza prement la roda de tall fent-lo girar repetides vegades al voltant del tub fins a tallar tot el gruix de la paret del mateix.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un nus o nuc és una estructura feta en una corda o similar per subjectar, lligar o tancar elements. Es forma doblegant la corda d'una manera particular i estirant fins que es forma (per això per desfer-lo cal alliberar els extrems de la corda i separar l'estructura). Hi ha nusos particulars per a determinats oficis, com els d'escalada o els de mariner.\nLa llaçada és la part espiral o corba del nus. El macramé és un teixit fet a base de nusos, que poden tenir funcions decoratives. A les cultures incaiques tenien un alt valor comunicatiu, ja que els nusos servien per recordar esdeveniments i explicar històries, a més de per comptar", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'as de guia, llaç de guia (o nus de guia), gassa d'amant o gassa de mà és un nus d'origen nàutic, també utilitzat habitualment en altres activitats com el muntanyisme. Es tracta d'un nus bàsic de gran practicitat que pot suportar una gran tensió sense lliscar ni bloquejar-se (és a dir, que pot deslligar amb facilitat).\nEncara que generalment es considera un nus fiable, les seves principals deficiències són una tendència a treballar solt quan no esà sota càrrega, lliscar quan s'extreu de costat i una certa tendència del nus a capgirar en certes circumstàncies. Per fer front a aquestes deficiències, s'han desenvolupat diverses variacions més segures del llaç de guia per utilitzar-les en aplicacions de seguretat crítica.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus Ashley , és un nus desenvolupat per Clifford W. Ashley al voltant de 1910.\nAshley va desenvolupar aquest nus en intentar reproduir un nus que va veure en un vaixell d'una flota de vaixells dedicats a la pesca d'ostres.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "En teoria matemàtica de nusos, la baula de Hopf, denominada així en honor de Heinz Hopf, és la baula més simple no trivial de més d'un component. Es compon de dos cercles units entre si exactament una vegada. Per a construir un model concret, només cal prendre el cercle unitat en el pla xy amb centre en l'origen i un altre cercle unitari yz pla amb centre a (0,1,0).\nSegons les orientacions relatives dels dos components el nombre d'enllaç de la baula de Hopf és ±1.\nLa baula de Hopf és (2,2)-baula toroide amb la trena\n\n \n \n \n \n σ\n \n 1\n \n \n 2\n \n \n .\n \n \n \n {\\displaystyle \\sigma _{1}^{2}.\\,}\n En la fibració de Hopf\n\n \n \n \n \n S\n \n 1\n \n \n →\n \n S\n \n 3\n \n \n →\n \n S\n \n 2\n \n \n .\n \n \n \n {\\displaystyle S^{1}\\to S^{3}\\to S^{2}.\\,}\n Les fibres sobre dos punts diferents en S² formen una baula de Hopf en la 3-esfera S3.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus boa és un nus inventat pel teixidor Peter Collingwood el 1996. La seva intenció era desenvolupar un nus que es podria sostenir bé quan l'objecte restringit es reduís. El nus boa està relacionat amb un doble nus constrictor. Combina l'estructura i les qualitats d'aquests dos nusos. El nus boa és especialment utilitzat per assegurar càrregues d'objectes amb forma cilíndrica.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Es diu nus borromeu o nus Borromini el constituït per tres cercles enllaçats de tal manera que, en separar-ne un qualsevol dels tres, se n'alliberen els altres dos. És a dir, cap cercle passa per dins d'un altre (com farien dues baules d'una cadena), però el conjunt no es pot separar sense trencar un dels cercles. Estrictament parlant és un enllaç i no un nus.\nPer aquesta característica resulta interessant per a la topologia combinatòria i per a la teoria de nusos. La denominació té origen en la família nobiliària italiana dels Borromeo, que va adoptar els tres cercles units en un nus com a principal emblema heràldic del seu blasó.Sol representar-se com tres cercles o anells (flexibles, no rígids) parcialment entrellaçats, que s'intersequen de tal manera que en separar un dels anells queden lliures els altres dos, és a dir, els anells no estan enllaçats per parells. Les superfícies que descriuen aquests anells formen una zona central d'intersecció, tal com si es tractés d'un diagrama de Venn.\nLa propietat de que al tallar un dels anells s'alliberen els altres permet crear nusos borromeus de quatre o més anells.\nEn psicoanàlisi, a partir de l'ensenyament de Lacan s'utilitza el nus borromeu per a fer gràfica la relació entre els tres registres psíquics característics de l'ésser parlant: el Real, el Simbòlic i l'Imaginari, articulats al voltant de l'objecte causa del desig. Es tracta d'un desenvolupament complex que es presentà en el seminari 23 de Jacques Lacan (1975-1976).Representat amb tres llaços circulars d'iguals dimensions ha estat utilitzat per la cristiandat -igual que el triangle equilàter- com a al·legoria de la Santíssima Trinitat.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Es coneix com a cap de turc una família de nusos amb aspecte de trena que es fan amb una sola corda i generalment formant un bucle tancat (també es poden fer plans). Tot i que un nus cap de turc pot tenir certa utilitat (per exemple com a protecció anti-frecs), es considera un nus decoratiu. El nus rep el nom per la seva gran similitud a un turbant. El nus cap de turc és utilitzat com woggle pels Boy Scouts.\n\nEn els caps de turc el camí que segueix la corda té una seqüència de pas de sobre/sota (normalment anomenada \"ou\" de l'anglès \"over-under\") amb les altres parts de la corda que es va creuant (abans de doblar o triplicar el nus). Cada cap de turc en concret, cada membre d'aquesta família, es caracteritza per dos nombres. El primer indica el nombre de cordes que un comptaria si tallés el nus transversalment (abreviat per L de l'anglès \"leads\"). El segon indica el nombre de cops que el patró bàsic es repeteix en el nus (s'abrevia per B de l'anglès \"bights\"). Així un cap de turc es descriu amb el nombre de L i B, per exemple 3L-5B.\nUn cop acabat el nus és força habitual resseguir el trenat inicial un cert nombre de cops (anomenat passades), per tal de fer-lo més ample i més vistós. (Les definicions de \"leads\" i \"bights\" així com la seqüència de pas sobre/sota s'apliquen abans de fer les passades).\nNo totes les combinacions de L i B són possibles, només aquelles en les que aquests dos nombres són coprimers. Quan aquests dos nombres no acompleixen aquesta condició es necessita més d'una corda per a poder-lo trenar (exactament el nombre de cordes que es necessiten és el màxim comú divisor de L i B), deixant d'ésser un cap de turc.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus de cirurgià és una modificació senzilla del nus d'escull. Se li afegeix un gir extra lligant el primer lligat, formant un nus simple, augmentant així la fricció que fa al nus més segur. Aquest nus és comunament utilitzat per cirurgians en situacions on és important mantenir la tensió en una sutura, donant-li el seu nom. Els nusos de cirurgià són utilitzats per a la pesca amb mosca, i per lligar nusos amb cordes.\n\nSegons algunes fonts el nus de cirurgià és un nus d'unió (entre dos caps de corda) molt segur i efectiu.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus constrictor és un dels nusos units que tenen una millor subjecció. Simple i segur, és un nus dur que pot ser difícil o impossible de deslligar una vegada que se subjecta. És fet de manera semblant a una ballestrinca però amb un extrem passat sota l'altre, formant un nus simple sota una volta. El nus constrictor doble n'és una variació encara més sòlida, que compta amb dues voltes. L'origen d'aquest nus molt probablement es remunta a almenys un parell de segles enrere. Encara que Ashley semblava donar a entendre que ell havia inventat el nus constrictor més de 25 anys abans de publicar el seu The Ashley Book of Knots, certes investigacions indiquen que ell no en va ser l'autor. La publicació d'Ashley del nus en realitat va augmentar-ne la difusió. Encara que la descripció té certa ambigüitat, es pensa que el nus constrictor va aparèixer sota el nom de \"nus d'artiller\" al llibre de 1866 The Book of Knots, escrit sota el pseudònim Tom Bowling. Bowling el va descriure en relació amb la ballestrinca, que ell va dibuixar i va anomenar el \"nus de constructor\".", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El terme dogal designa una corda amb un nus escorredor usada per a penjar els condemnats a la forca o per a lligar pel coll els condemnats a mort o altres penes.\nDogal significa també la corda lligada al coll d'un cavall, mula o ruc per a subjectar l'animal i poder-lo dominar. En aquest segon cas es pot considerar, abusant del concepte, sinònim de cabestre.Tot i que el terme dogal s'associa al coll d'una persona o animal, també hi ha casos en els quals un dogal lliga les mans.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'escubidú (del francès scoubidou) és una forma de macramé que es va posar de moda als any 1960 i que va ressorgir la dècada de 1980 i el 2004. Tot i això, la tècnica –amb materials tradicionals– és més antiga i se'n troben traces des del primer mil·lenni precristià a l'Àfrica subsahariana en la decoració de ceràmica.Tot i es pot fer servir qualsevol material oblong i fluix, –cordills, argila, cuir…– la forma moderna consisteix en trenar diversos tubs de plàstic, de diferents colors i de secció mil·limètrica, que es poden utilitzar després com a anells i polseres. Hi ha diferents modes de trenar els tubs, tot i que el més habitual és fer-ho amb quatre tubs diferents, tot formant una secció quadrada. El nom d'«escubidú» prové d'una onomatopeia manllevada de l'scat, una forma de jazz, scoo bi doo bi dooh ah!, utilitzada en aquest sentit per primera vegada el 1958 en la cançó «Scoubidou», el primer senzill exitós del cantautor francès Sacha Distel. En l'argot francès, la paraula va prendre el significat de penis, més aviat en sentit despectiu quant a les dimensions.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'expressió nus gordià procedix d'una llegenda segons la qual un rei de Gòrdion a Frígia, (actual Anatòlia) anomenat Gordios portava els seus bous lligats al jou amb unes cordes nugades de manera tan complicada que era impossible deslligar-les. Aquest home va complir un auguri que promulgava el fet que el futur rei de Frígia vindria per la Porta de l'Est acompanyat d'un corb que es posaria en el seu carro. Segons les tradicions, qui aconseguira deslligar el nus gordià podria conquerir Orient.\nQuan Alexandre el Gran (356–323 aC) es dirigia a conquerir l'Imperi Persa, en el 333 aC, després de travessar l'Hel·lespont, va conquerir Frígia, on es va enfrontar al dilema de deslligar el nus. Va solucionar el problema tallant el nus amb la seua espasa. Aqueixa nit va haver-hi una tempesta de llamps, simbolitzant, segons Alexandre, que Zeus estava d'acord amb la solució, i va dir: «és el mateix tallar-lo que deslligar-lo». Efectivament, Alexandre va conquerir Orient.\nPer això hom fa servir l'expressió «complicat com un nus gordià» per a referir-se a una situació o fet de difícil solució o desenllaç, en especial quan aquesta situació només admet solucions creatives o pròpies del pensament lateral.\nTambé se sol utilitzar l'expressió «nus gordià» per a referir-se a l'essència d'una qüestió, de per si de difícil comprensió, de tal manera que, deslligant el nus, és a dir, descobrint l'essència del problema, podrem revelar totes les seues implicacions.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Heraclàs (grec antic: Ἡρακλᾶς) fou un metge grec del segle I que va fer diverses descripcions de nusos i cabestrells que s'han conservat al llibre 48 de l'obra d'Oribasi Col·leccions mèdiques (Ἰατρικαὶ Συναγωγαί, Iatrikai Synagogai) sota el títol D'Heraclàs.Descrivint-los en detall, Heraclàs analitza 16 nusos i cabestrells diferents incloent el primer relat conegut sobre la figura del cordill plegat. Les il·lustracions d'acompanyament dels nusos es van afegir més tard per part dels copistes del Renaixement, però l'anàlisi moderna dels escrits per experts en nusos ha demostrat que molts d'aquests primers dibuixos poden contenir errors o males interpretacions significatives.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El llaç escorredor és una eina associada amb els genets d'algunes cultures, tot i que pot usar-se des de terra estant. També ha estat emprat com a arma en moltes ocasions.\nUn llaç escorredor és una corda amb una petita baga fixa en un dels caps i la mateixa corda que passa baldera per la baga formant un llaç que pot eixamplar-se o estrenyer-se. Quan s'enllaça un objecte o una part d'un animal o persona, l'acció de tensar la corda (directament o per moviment relatiu de la part enllaçada) estreny el llaç i subjeta la part esmentada amb fermesa.\nLa baga (en anglès \"honda\") pot estar formada per la mateixa corda anusada amb un nus adequat (no escorredor), ser una baga empeçolada (de la mateixa corda sobre ella mateixa o un tros suplementari), el cap de la corda plegat formant una baga i relligat de costat, una baga de cuir unida a la corda, o una anella metàl·lica.\nEn èpoques actuals la visió més immediata és la dels vaquers americans o mexicans en les pel·lícules i els rodeos.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El llaç de remolc o nus de remolc és un nus doble en bucle que pot ser utilitzat per al transport de persones. Per a una persona conscient, cada bucle es col·loca al voltant d'una cama i la persona s'afirma del peu de la corda. Aquest nus pot servir com una cadira Bosun improvisada. Per a una persona inconscient, un dels bucles es col·loca al voltant de les aixelles i el segon al voltant dels genolls.\nAquest nus posseeix una elegant simetria i pot ser lligat amb rapidesa quan l'hi domina. A diferència del nus as de guia portuguès, posseeix l'avantatge que cada cicle, està separat de forma fixa. És un nus complex, i si no s'estreny el nus es corre el risc de caiguda. Un nus \"Silla de bomber\" és un altre tipus de nus amb doble llaç, que és més pràctic, no posseeix l'elegància d'un as de guia espanyol, però és més fàcil de lligar i posseeix menys possibilitats de caiguda.\n\nDonades aquestes característiques és freqüentment empleat en la formació de personal de rescat en muntanya, o rescat urbà, donada la seva utilitat com a element de trasllat en altura d'accidentats davant la manca de taules espinals o altres indumentàries de rescatismo.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "S'anomena macramé l'art de fer nusos decoratius amb cordills. Macramé és un mot d'origen àrab màhrama, (vell mocador) que va entrar al català via el francès que al seu torn el va manllevar de l'italià genovès.És un art molt antic, puix que tan sols es fan servir les mans per a executar-lo. Pobles com els perses i els assiris (2300 aC) van utilitzar aquest art amb gran mestratge. Més tard, els àrabs el van portar a Europa i més tard els europeus a l'Amèrica, on els caribencs van fer servir la tècnica per confeccionar les seves típiques hamaques de nusos.El macramé bàsic disposa de nombrosos nusos, entre els quals destaquen el nus pla i el nus en relleu, creant sanefes (llistes sobreposades o teixides) o trenes per a adornar bosses o teles, cossiols, llums, tapissos de paret i cortines. En el macramé actual, es poden trobar més de cinquanta nusos diferents.\nEls materials necessaris per a fer una obra de macramé són el fil de teixir (sigui cotó, jute, lli, seda o altres fibres naturals) i una superfície en la qual mantenir el filam de l'obra (normalment, un bastó de fusta). Qualsevol fil de forta consistència és adequat per a fer llavors de macramé, però la tria és determinada per l'obra a realitzar. Els fils més utilitzats solen ser de cotó o seda. Pel que fa als materials necessaris per a mantenir els fils dependrà de l'obra desitjada. En general s'utilitza una barra fina.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un nus Matthew Walker és un nus que s'utilitza per evitar que l'extrem d'una corda es desfili. Per a realitzar el nus primer cal desfer els fils de l'extrem d'una corda, separant els fils (que no estiguin junts), i després tornant a trenar els fils de nou. També pot realitzar utilitzant diverses cordes separades.\nNo es coneix específicament qui va ser Matthew Walker, o perquè aquest nus va ser anomenat d'aquesta manera. No obstant això, referències de principis del segle xix suggereixen que va poder haver estat un aparellador de vaixells de la Marina Reial Britànica.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un nus de moliner nus de sac o nus de borsa és un nus de fer lligams utilitzat per tancar fermament l'obertura d'un sac o bossa. Històricament, els sacs grans contenien gra, d'aquí ve l'associació d'aquests nusos amb el comerç del moliner. Diversos nusos són coneguts indistintament per aquests nom.\nDiversos nusos diferents han estat coneguts històricament com a nusos de moliner. Per evitar ambigüitats, aquests nusos estan indicats per números de referència en The Ashley Book of Knots. Tots aquests nusos poden ser fets en una forma lliscar completant amb un plec final amb un llaç en lloc d'un final.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus de cordó de sabata és un nus quadrat que és utilitzat comunament per a lligar-se els cordons de les sabates. També s'usa com a nus de corbata de llaç.\nEl nus de cordó de sabata va ser pensat per a un alliberament ràpid i es deslliga fàcilment quan es tira per qualsevol dels extrems. Durant el lligament del nus, com més amplis són els llaços, més curt és l'extrem del final. El nus de cordó de sabata és un doble nus de rínxol o nus quadrat, l'original nus quadrat és més difícil de desfer que les variants mal confeccionades com són el nus de l'àvia i el nus de lladres. El nus de cordó de sabata difereix del nus de rínxol perquè té els extrems cap enrere al llarg del nus, la qual cosa crea els llaços que permeten que el nus sigui deslligat amb facilitat.\nTots dos llaços de vegades són dits «orelles de conill», especialment quan el nus s'ensenya als infants.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus de pardal o la ballestrinca és un nus l'origen del qual es troba en la tradició nàutica. El mot ballestrinca prové del llatí dialectal ballistra (en català balista) i el súfix per forma adjectius -inus, en llatí clàssic ballista.S'utilitza per a subjectar una corda a un pal o a qualsevol vara, habitualment com a amarratge ràpid o quan la corda està sotmesa a una tensió constant, ja que la ballestrinca es pot desfer si desapareix la tensió. De vegades es complementa amb un nus de seguretat sobre la mateixa corda per evitar aquesta possibilitat.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus de Salomó (en llatí Sigillum Salomonis) és el nom comú d'un ornament tradicional utilitzat des de l'antiguitat que va ser adoptat per nombroses cultures. Malgrat el seu nom, en realitat se'l classifica com una baula, i no és un realment un nus segons les definicions de la teoria matemàtica dels nusos.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus infinit és un símbol adoptat pel budisme i la filosofia oriental. És el dibuix d'un nus sense principi ni fi. Ha estat usat també per les matemàtiques com a patró gràfic a la teoria de nusos. Significa la unitat de tot el que existeix i que tot està subjecte al temps i el canvi. Una altra interpretació el considera símbol de la unió de passió i raó.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus mig cabestany, també conegut com a \"nus dinàmic\", \"nus UIAA\", \"nus HMS\", és un nus molt simple, comunament usat per escaladors com a part d'una línia de vida o equip de protecció individual.\nLes sigles HMS són una abreviatura del terme alemany Halbmastwurfsicherung, que significa \"assegurament de mig cabestany\". Als mosquetons dissenyats específicament per a aquesta tècnica se'ls diu mosquetons HMS, encara que pot utilitzar qualsevol tipus de mosquetó que permeti donar dues voltes a una corda al seu interior. En anglès a aquest nus se l'anomena Munter Hitch o Italian Hitch. La denominació Munter Hitch (\"amarratge de Munter\") deu el seu nom a un guia de muntanya suís, Werner Munter, que va popularitzar el seu ús en muntanyisme.\nLa confecció del nus consisteix bàsicament a donar una sèrie de voltes amb un cordino o una corda al voltant d'un objecte, generalment un rodó com un tub, un pal o més comunament, un mosquetó. Aquest nus permet fer lliscar una corda per un mosquetó, absorbint part de l'energia i actuant com un dispositiu de fricció. S'utilitza generalment per controlar la velocitat de descens a l'assegurar a un escalador o com a substitut d'un aparell descensor per ràpel.\nEl mig cabestany crea fricció al fregar la corda contra si mateixa i contra l'objecte sobre el qual s'ha confeccionat. Cal assenyalar que aquest nus no provoca una frenada estàtica degut al seu fregament, és a dir: el punt de frenada està en moviment i el punt en què la corda frega contra si mateixa es desplaça contínuament al llarg de tota la seva longitud. Un aspecte molt útil del mig cabestany és la seva reversibilitat: es pot aplicar tensió en qualsevol dels dos extrems de la corda i el nus treballa perfectament en qualsevol dels dos sentits. Si en qualsevol moment volem canviar la tensió d'un cap a l'altre de la corda, el nus gira sobre el mosquetó, mantenint la seva forma. Aquest gir el fa correctament dintre un mosquetó de forma de pera o també anomenat HMS.\nAquest nus permet assegurar i autoassegurar en escalada i en la tècnica de ràpel, en el bloqueig de tirolines i passamans o qualsevol càrrega que s'aplica al nus, normalment s'utilitza en tècniques de muntanya i escalada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un nus palomar, nus de Palomar o (simplement) palomar és un nus de pescadors emprat per a lligar l'extrem de la llinya a l'ull d'un ham o un dispositiu similar.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus de pescador és un nus per cordes i cordills de pesca. Té una estructura simètrica que consisteix en dos nusos simples, cada un lligat a la part central de l'altre. Altres noms per al nus de pescador inclouen: nus anglès i, nus halibut. Encara que el nus de pescador està associat amb la pesca, pot lliscar quan es lliga amb monofilament de niló i altres fils relliscosos; però, sí que té més capacitat de retenció, els nusos simples poden ser fets amb més girs, com el nus de pescador doble, i així successivament. És compacte, encallat quan s'estreny i els extrems es poden retallar molt a prop al nus. També pot ser lligat fàcilment amb mans fredes o mullades. Encara que aquestes propietats estan ben adaptades a la pesca, hi ha altres nusos que proporcionen un rendiment superior.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus de pescador doble és un nus utilitzat per a empalmar dos trossos de corda. Aquest nus i la versió nus de pescador triple són les més utilitzats en escalada, arboricultura, i recerca i rescat. El nus s'obté en fer un doble nus simple, que dona una ballestrinca o nus de pardal, amb cada extrem al voltant de la secció dreta de la part oposada.\nS'utilitza en escalada per empalmar cordes d'equip d'escalada o com suport d'un nus crític, tal com un nus de fixació de l'arnès o de línies de ràpel simples. En aquest ús, es lliga l'extrem lliure al voltant de l'extrem fix de la soga, de manera que no pugui lliscar a través del nus. Aquest nus, juntament amb el nus de pescador simple poden ser utilitzats per lligar els dos extrems d'una línia d'un collaret. Els dos nusos simples dobles són armats en forma separada, i d'aquesta manera la longitud del collaret pot ser ajustada sense deslligar o desarmar el collar.\nQuan s'utilitzen certes cordes modernes fetes de polietilè a massa molecular altíssima que tenen una lubricitat elevada, la capacitat de travat del nus es degrada i fàcilment es desfà. El problem es resol en utilitzar el nus de pescador triple.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La pinya de rosa o puny del mico és un tipus de nus, anomenat d'aquesta manera atès que s'assembla a una rosa tancada o a puny petit. També sembla una pilota de voleibol o futbol d'estil antic.\nEs lliga al final d'una corda per servir com a pes, fent-lo més fàcil de llançar, i també com un nus ornamental. Una corda que té aquest tipus de nus en un extrem pot ser utilitzada com una arma improvisada, anomenada slungshot pels mariners. També va ser utilitzada en el passat com una àncora en escalades de roca. El puny de mico és més utilitzat com el pes de guia. La línia tindria el puny del mico en un extrem, en un as de guia en l'altre, amb prop de 30 peus (10 metres) entre línia. Un puny de mico pot ser utilitzat en dos extrems d'una línia de remolc d'un costat d'una xarxa de pesca que és després llançada d'un vaixell a l'altre, permetent a la xarxa enfonsar i ser colocanda entre dos vaixells així la xarxa d'arrossegament pot ser utilitzada entre els dos, en una pesca d'arrossegament\non el remolc es negocia entre ambdues parts. Les tres bobines de cordes en forma de puny de mico efectuen un conjunt de nusos borromeus en tres dimensions. Un puny de mico flotant pot ser creat lligant un material que suri, com un suro o poliestirè.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus pla és un nus d'enllaç antic i simple que es fa servir per a assegurar una corda al voltant d'un objecte. Encara que el nus pla es vegi sovint utilitzat per a lligar dues cordes juntes, no es recomana per a aquest fi a causa de la inestabilitat potencial del nus.\nUn nus pla està format per un nus esquerrà i després un nus dretà, o viceversa. Una manera d'accés comú per a aquest procediment és \"el dret sobre l'esquerre, l'esquerre per davant del dret\", a què sovint se li afegeix perquè rimi: \"... fa un nus tant ordenat com ajustat\".", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus de sang és el nus més utilitzat per unir seccions monofilament de niló, ja que aquest té una resistència equivalent a la resistència inherent de les cordes que el conformen. Altres nusos utilitzats per a aquest propòsit pot presentar una disminució considerable de resistència. A la pesca amb mosca, aquest nus serveix per a construir una disminució gradual de diàmetre entre la línia principal i l'extrem on hi ha l'ham. El principal inconvenient del nus de sang és la destresa necessària per a lligar-lo. També és probable que s'encalli, que no és una preocupació en la línia de pesca, ja que no és una gran pèrdua el tallar la línia, però pot ser un problema en una corda normal.\n\nEn el nus de sang, les dues línies per a ser unides es solapen uns 6-8 centímetres amb els extrems de les dues línies en direccions oposades. L'extrem d'una línia s'embolica 4-6 vegades al voltant de la segona línia i la porció restant del primer extrem es col·loca novament i es passa entre les línies en el començament de les embolcalls. L'extrem de la segona línia és embolicat en 4-6 vegades al voltant de la primera línia i el final d'aquesta línia és portada novament i es passa al que és ara un espai oval entre la primera embolcall de cada set.\nEl mètode anterior s'ha anomenat per Stanle Barnes ( Anglers 'Knots in Gut & Nylon , segona edició, 1951), \"outcoil\", i es diferencia del mètode que s'assembla al nus acabat des del començament, \"incoil\". Les imatges aquí estan incorrectes per presentar el nus acabat al tenir els seus extrems lliures des del centre del nus als extrems finals.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus simple és un dels nusos fonamentals i forma la base de molts altres nusos. El nus simple és molt segur, fins al punt de quedar lligat fortament. S'hauria d'utilitzar si s'intenta que el nus sigui permanent. S'utilitza sovint per prevenir que l'extrem d'una corda s'esfilagarsi.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El nus Stevedore és un nus de límit, sovint lligat prop de l'extrem d'una corda. És més voluminós i menys propens a embussar-se que el nus en forma de vuit.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El llibre Ashley dels nusos (títol en anglès: The Ashley Book of Knots - TABOK), publicat originalment el 1944, va ser el resultat de més d'onze anys de treball. Conté més de set mil il·lustracions, descriu més de tres mil nusos i les seves variants. Cada entrada inclou les instruccions per realitzar el nus, el seu ús i la seva història. Els nusos estan ordenats per tipus i ús.\nAquest llibre és encara avui la principal referència en nusos per a cordes i cables segueix sent sens dubte un dels més complets, descriu tant els bons nusos com els dolents, i n'explica els matisos. Va ser escrit per Clifford Ashley.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Anales del Jardín Botánico de Madrid, (abreujat Anales Jard. Bot. Madrid), (Annals del Jardí Botànic de Madrid), és una revista científica il·lustrada amb descripcions botàniques que és editada pel Reial Jardí Botànic de Madrid. El seu primer número va aparèixer l'any 1941 i es continua publicant en l'actualitat. Els volums 10 al 35, dels anys 1951 a 1980, es van publicar amb el nom d'Anales Inst. Bot. Cavanilles.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Collectanea Botanica és una revista de recerca botànica que des de l'any 1946 publica l'Institut Botànic de Barcelona, un centre de titularitat mixta entre l'Ajuntament de Barcelona i el CSIC. El seu ISSN és el 0010-0730.\nCollectanea Botanica segueix la metodologia peer review (revisió per parells), és a dir, abans de publicar-se els articles, aquests són revisats per un mínim de dos investigadors externs anònims. Després d'això, les correccions o suggeriments es comunicaran a l'autor. La revista no té taxes de publicació, límit de pàgines o recàrrec per il·lustracions.\nEls articles i les notes breus són avaluades per experts. Accepta treballs en català, castellà, anglès i francès; han de ser originals i inèdits, i han de tractar", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Graellsia és una revista científica, fundada el 1943, i publicada pel Consell Superior d'Investigacions Científiques, dedicada a temes d'entomologia i zoologia.La revista Graellsia rep el seu nom en homenatge a Marià de la Pau Graells. Des de la seva creació el 1943 i fins a 1987 fou una revista dedicada a l'entomologia Ibèrica. A partir d'aquell any, amb el subtítol de Revista de zoología, va passar a ser una revista de zoologia en general. Posteriorment, va restringir el seu àmbit científic i actualment publica treballs científics originals i inèdits sobre Diversitat Zoològica incloent estudis taxonòmics, faunístics, biogeogràfics, corològics, evolutius i de conservació. Així mateix publica, en les seves corresponents seccions, notes, notícies i recensions.Graellsia és una publicació que sorgeix en el si de l'Instituto Español de Entomología, centre creat el 1941 i integrat per la biblioteca, col·leccions i personal de l'anterior Secció d'Entomologia del Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN). Els fundadors de Graellsia, Gonzalo Ceballos Fernández de Córdoba, Eduardo Zarco i Ramon Agenjo expressen la necessitat de tenir una revista que dirigida a les persones interessades en el món dels insectes.Els articles publicats a Graellsia se sotmeten a un procés de d'avaluació d'experts externs a la institució. Graellsia apareix indexada en Web of Science, SCOPUS, CWTS Leiden Rànquing (Journal indicators), AGRIS - International Information System for the Agricultural Sciences and Technology, LIFE - Life Sciences Collection Plus Marina Biology & Bioengineering Data Base, REDIB i DOAJ. Des de l'any 2013 passa a publicar-se exclusivament en format electrònic.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Pirineos. Revista de Ecología de Montaña, anomenada fins al 1986 com a Pirineos. Revista del Instituto de Estudios Pirenaicos, és una revista cientifica, fundada el 1945, i editada per\nl'Instituto Pirenaico de Ecología del Consell Superior d'Investigacions Científiques que s'ocupa de temes de medi ambient i geografia ambiental.Pirineos inclou publicacions de treballs relacionats amb la dinàmica dels ecosistemes de muntanya, és a dir, amb els processos i les relacions que s'estableixen entre els éssers vius i entre aquests últims i el medi ambient, en un espai tan peculiar com el de les regions més elevades de la planeta. Tracta de contribuir a explicar el funcionament global de les regions de muntanya i l'organització espacial de recursos i processos, amb una perspectiva integradora en la qual l'home exerceix també un paper destacat.Pirineus recull treballs científics originals importants per al conjunt de l'Ecologia de Muntanya, especialment aquells que aporten informació sobre els fluxos existents entre subsistemes, la influència de l'home en la transformació de l'entorn montà, les relacions tròfiques entre els éssers vius i el funcionament dels diferents aspectes que constitueixen la base dels ecosistemes de muntanya.Pirineos, els articles de la qual són revisats per l'avaluació d'experts, externs, es troba indexada a la Web of Science, a SCOPUS, CWTS Leiden Ranking, REDIB i a DOAJ. Es tracta d'una revista en accés obert que facilita l'accés sense restriccions a tot el seu contingut immediatament després de la seva publicació.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Scientia Marina (en català, ‘ciència marina’), antigament Investigación Pesquera, és una revista científica internacional, en llengua anglesa, dedicada a l'oceanografia. Publica treballs de recerca, ressenyes i comentaris en diversos camps relacionats amb l'estudi dels mars com ara la biologia marina i l'ecologia, pesca i recursos renovables, fauna, espècies, oceanografia física i química, geologia marina, enginyeria marina i gestió de la zona costanera.Scientia Marina és publicada per l'Editorial CSIC del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, i editada a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona. La revista està indexada en el Science Citation Index (SCI).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La serralleria és un ofici o professió dedicada a la reparació i manteniment de panys, cadenats, cilindres tant de portes comuns com així també de vehicles, en definitiva el serraller treballa amb tots els sistemes de panys i tancaments coneguts. Un pany és un mecanisme que assegura edificis, habitacions, gabinets o altres llocs d'emmagatzematge contra el robatori. Els professionals de la serralleria són anomenats serrallers. La serralleria és una de les formes més antigues de l'enginyeria de seguretat. També es diu serralleria al lloc on treballen els serrallers de manera que tot el material que el manyà necessita és a la serralleria i on es ven i realitzen còpies de les claus al taller.\nUna clau es fa servir habitualment per obrir un pany. El manyà pot obrir el pany sense disposar d'una clau per això acudim a ells quan perdem les claus. També sap realitzar tot tipus d'arranjaments en els panys, instal·lar i arreglar panys.\nLes còpies de claus les fan els serrallers en els seus tallers, són generalment de bronze tou, ja que els panys també són de bronze. Hi ha molts tipus de panys, per tant hi ha molts tipus de claus. La més comuna és la tipus Yale que es fa servir pràcticament en tots els països.\nLes claus mestres no existeixen, només es poden fer claus mestres que obrin una quantitat determinada de panys. Per exemple si tinc 10 cadenats d'aquest tipus, puc preparar una clau mestra que obri els 10 cadenats, mantenint cada cadenat seva clau individual. Les fàbriques de cadenats ofereixen aquest producte, que és d'alt cost. Un manyà amb experiència ho pot fer també. A aquesta modalitat se l'anomena \"ensinistrament de claus\", i a la clau que obre tots els panys d'una sèrie donada, \"clau mestra\". Els ensinistraments són, en general, més fàcils de manipular mitjançant rossinyols que els panys individuals.\nTambé existeixen els canvis de sistema, que consisteix a variar la mida dels pins que són els que no permet que qualsevol clau obri, aquests pins van en el cilindre on s'introdueix la clau. En variar els pins, també canvia el sistema de la clau amb el qual només obriran les claus noves i qualsevol clau que hagi deixaria d'obrir.\nExisteix el que s'anomena comunament clau amb mostra que és fer una còpia en la màquina duplicadora utilitzant una mostra ja existent, és ràpid i de baix cost, també hi ha les claus sense mostra que consisteix a confeccionar un clau que no existeix, tenint només el pany, cadenat, etc.\nAquest procediment és més difícil i costós, ja que es fa en general desarmant l'article per extreure el cilindre i així confeccionar la clau manualment usant llimes molt fines de matriceria.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un cadenat és un tipus simple de pany desmuntable, amb un grilló corredís o una frontissa dissenyat per passar-lo a través d'un anell o grapa en una porta, pit, etcètera. Tot i que la majoria de cadenats no permeten treure la clau mentre aquests estan oberts, en alguns, especialment moderns, es pot retirar la clau mentre el cadenat roman obert.\nEls cadenats de combinació no utilitzen claus. En canvi, el pany s'obre quan les seves rodes s'alineen correctament per mostrar la combinació correcta. Sovint el pany és re-programable, és a dir, se'ns permet canviar la combinació numèrica de les rodes posant el grilló en una posició especial mentre les girem.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una clau és un estri que permet obrir un pany o també un cadenat (que s'hi avingui). Les claus s'han fet clàssicament de ferro, encara que se'n d'altres materials i, més modernament, hi ha claus electròniques, de forma més clàssica o en forma de targeta. Poden tenir un paper honorífic (les claus de la ciutat que s'atorguen a membres distingits de la comunitat).\nLa clau és un dels atributs de Sant Pere, que guarda les portes del cel. Igualment és el símbol de Microsoft Outlook, un programa de correu electrònic.\nUna clau és també un concepte més general i s'aplica a qualsevol dispositiu (mecànic o lògic) que permet d'obrir, aclarir o desxifrar quelcom que estiga tancat, confús o xifrat: vegeu clau (criptografia).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un forrellat o passador és una barreta cilíndrica de ferro amb maneta normalment en forma de T o L, que està sostinguda horitzontalment per dues Armelle i que entra en una altra o un forat que es disposa a aquest efecte. Serveix per a tancar i ajustar una porta o una finestra amb el bastiment o una amb una segona fulla si la porta o la finestra és de dues fulles.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un pany és un mecanisme de metall que s'incorpora a portes i calaixos d'armari, cofres, arques, etc. per impedir que es puguin obrir i protegir així el seu contingut. Aquest mecanisme s'acciona tradicionalment amb una clau, que és una peça de metall, normalment d'acer.En l'actualitat, a part dels panys mecànics, n'hi ha altres d'electro-mecànics o electrònics, en els quals la clau és substituïda per una targeta de plàstic o PVC. La clau encaixa en el pany per l'anomenat ull, que és un forat situat normalment a la part central de l'espiga del pany, de mida petita i, per tant, portàtil. La clau no sols ha d'encaixar a l'ull del pany sinó que a més ha de poder accionar-ne el mecanisme per tal d'obrir-lo o tancar-lo.\n\nEn l'actualitat, aproximadament el 80% dels panys amb espigues mecàniques (amb claus de dents de serra o de punts), incloent-hi els de les portes de seguretat i cuirassades, han deixat d'oferir la seguretat amb la qual van ser concebudes a causa de la difusió per Internet de tècniques com la del bumping -fins ara utilitzada en assalts per bandes organitzades però avui accessible a tota mena de delinqüents- que suposen un risc evident der patir robatoris i furts. Per això la tecnologia ofereix solucions aplicades als panys que aporten veritable seguretat, com el cas dels panys amb cilindres electrònics, amb el sistema BlueChip o similar.\nD'altra banda, cal afegir que el sistema de panys amb claus de dent de serra és superat -en termes de factibilitat de violació- pels anomenats panys de doble paleta.\nEls panys de doble paleta s'obre amb unes claus que tenen un conjunt de dents oposades diametralment. En general, en les claus doble paleta, l'últim gra d'una banda equival a la primera dent de l'altre costat.\nL'art de fabricar, reparar o instal·lar panys és la serralleria. El manyà o serraller és el qui fabrica o instal·la panys.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un picaporta o també, anella/picador de porta, maneta, balda, baula, baldó, armella, és una peça de metall que es posa a les portes per a poder trucar colpejant sobre la mateixa porta, de vegades sobre la cabota d'un clau gros o fins i tot sobre una petita enclusa. Es fabrica de diferents materials, preferentment ferro o llautó.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El rossinyol és una eina manual emprada per a obrir panys sense necessitat de disposar de la clau respectiva. Els rossinyols tenen formes geomètriques senzilles i són fets d'alguna mena de metall, aliatge o plàstic dur. Hi ha rossinyols molt sofisticats, amb mànec i puntes intercanviables; i fins i tot rossinyols accionats elèctricament. El seu ús amb fins delictius és gairebé anecdòtic, ja que l'ús de les rossinyols és un art que requereix molt de tacte, una bona visió espacial i molt d'entrenament.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La fabricació de circuits integrats és un procés complex i en el qual intervenen nombroses etapes. Cada fabricant de circuits integrats té les seves pròpies tècniques que guarden com a secret d'empresa, encara que les tècniques són semblants.\nEls dispositius integrats poden ser tant analògics com digitals, encara que tots tenen com a base un material semiconductor, normalment el silici.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "10 nanòmetres (10 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 10 nm. És una millora de la tecnologia de 14 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 10\n ≃\n \n \n 14\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 10\\simeq {\\frac {14}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 18 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "130 nanòmetres (130 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 130 nm. És una millora de la tecnologia de 180 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 130\n ≃\n \n \n 180\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 130\\simeq {\\frac {180}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 240 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "14 nanòmetres (14 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 14 nm. És una millora de la tecnologia de 22 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 14\n ≃\n \n \n 22\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 14\\simeq {\\frac {22}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 25 àtoms de llargada.Els transistors d'aquesta litografia estan preparats per dispositius que necessiten processadors de baix consum i com que són més petits, permeten posar més components dins el processador, com més nuclis (processadors multi-core) o diferents nivells de memòries caché i de més capacitat.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "180 nanòmetres (180 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 180 nm. És una millora de la tecnologia de 250 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 180\n ≃\n \n \n 250\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 180\\simeq {\\frac {250}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 331 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "22 nanòmetres (22 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 22 nm. És una millora de la tecnologia de 32 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 22\n ≃\n \n \n 32\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 22\\simeq {\\frac {32}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 40 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "250 nanòmetres (250 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 250 nm. És una millora de la tecnologia de 350 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 250\n ≃\n \n \n 350\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 250\\simeq {\\frac {350}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 460 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "32 nanòmetres (32 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 32 nm. És una millora de la tecnologia de 45 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 32\n ≃\n \n \n 45\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 32\\simeq {\\frac {45}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 59 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "350 nanòmetres (350 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 350 nm. És una millora de la tecnologia de 600 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 350\n ≃\n \n \n 600\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 350\\simeq {\\frac {600}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 644 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "45 nanòmetres (45 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 45 nm. És una millora de la tecnologia de 65 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 45\n ≃\n \n \n 65\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 45\\simeq {\\frac {65}{\\sqrt {2}}}}\n .", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "5 nanòmetres (5 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 5 nm. És una millora de la tecnologia de 7 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 5\n ≃\n \n \n 7\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 5\\simeq {\\frac {7}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 8 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "600 nanòmetres (600 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 600 nm. És una millora de la tecnologia de 800 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 600\n ≃\n \n \n 800\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 600\\simeq {\\frac {800}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 1105 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "65 nanòmetres (65 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 65 nm. És una millora de la tecnologia de 90 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 65\n ≃\n \n \n 90\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 65\\simeq {\\frac {90}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 100 àtoms de largada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "7 nanòmetres (7 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 7 nm. És una millora de la tecnologia de 10 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 7\n ≃\n \n \n 10\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 7\\simeq {\\frac {10}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 13 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "90 nanòmetres (90 nm) és una tecnologia de fabricació de semiconductors en què els components tenen una dimensió de 90 nm. És una millora de la tecnologia de 65 nm. La llei de Moore diu que la superfície és redueix a la meitat cada 2 anys, per tant el costat del quadrat de la nova tecnologia serà de \n \n \n \n 90\n ≃\n \n \n 130\n \n 2\n \n \n \n \n \n {\\displaystyle 90\\simeq {\\frac {130}{\\sqrt {2}}}}\n . Sabent que els àtoms de silici tenen una distància entre ells de 0,543 nm, llavors el transistor té de l'ordre de 165 àtoms de llargada.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "BEOL (acrònim anglès per Back end of line, fase segona de producció) és la segona part de la fabricació d'IC on els dispositius individuals (transistors, condensadors, resistències, etc.) s'interconnecten amb el cablejat de l'oblia (electrònica), la capa de metal·lització. Els metalls comuns són el coure i l'alumini. La fase BEOL comença generalment quan la primera capa de metall es diposita a l'oblia. BEOL inclou contactes, capes aïllants (dielèctrics), nivells metàl·lics i llocs d'unió per a connexions del xip a l'encapsulat.Després de l'últim pas FEOL, hi ha una oblia amb transistors aïllats (sense cap cable). A la fase BEOL es formen part dels contactes de l'etapa de fabricació (pads o coixinets), cables d'interconnexió, vies i estructures dielèctriques. Per al procés IC modern, es poden afegir més de 10 capes metàl·liques al BEOL.Passos del BEOL:\n\nSilicidació de les regions d'origen i drenatge i la regió de polisilici.\nAfegint un dielèctric (la primera capa inferior és un dielèctric premetàl·lic (PMD): per aïllar el metall del silici i el polisilici), CMP el processa.\nFeu forats a PMD, feu-hi uns contactes.\nAfegiu la capa metàl·lica 1.\nAfegiu un segon dielèctric, anomenat dielèctric intermetall (IMD).\nFeu vies a través del dielèctric per connectar el metall inferior amb el metall superior. Vias omplertes pel procés Metal CVD.\nRepetiu els passos 4-6 per obtenir totes les capes metàl·liques.\nAfegiu una capa de passivació final per protegir el microxip.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "FEOL (acrònim anglès, front-end-of-line, fase primera de producció) és la primera part de la fabricació d'IC on els dispositius individuals ( transistors, condensadors, resistències, etc.) estan modelats al semiconductor. FEOL generalment cobreix totes fases fins a (però sense incloure) la deposició de capes d'interconnexió metàl·liques (que formen part de la fase BEOL.Per al procés CMOS, la fase FEOL conté tots els passos de fabricació necessaris per a formar elements CMOS totalment aïllats: \nSeleccionar el tipus d'oblia a utilitzar; Planarització químic-mecànica i neteja de l'oblia.\nAïllament de rases superficials (STI) (o LOCOS en els primers processos, amb dimensions > 0,25 μm).\nFormació del gravat.\nFormació de mòduls de porta.\nFormació de mòduls de font i drenatge.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "LOCOS, acrònic anglès de LOCal Oxidation of Silicon, és un procés de microfabricació on el diòxid de silici es forma en zones seleccionades d'una oblia de silici que té la interfície Si-SiO2 en un punt més baix que la resta de la superfície de silici. A partir del 2008 va ser substituït en gran manera per l'aïllament de rases poc profundes.\n\nAquesta tecnologia es va desenvolupar per aïllar els transistors MOS entre ells i limitar la diafonia dels transistors. L'objectiu principal és crear una estructura aïllant diòxid de silici que penetri sota la superfície de l'oblia, de manera que la interfície Si-SiO 2 es produeixi en un punt més baix que la resta de la superfície de silici. Això no es pot aconseguir fàcilment gravant l'òxid de camp. En el seu lloc, s'utilitza l'oxidació tèrmica de regions seleccionades que envolten els transistors. L'oxigen penetra en profunditat de l'oblia, reacciona amb el silici i el transforma en òxid de silici. D'aquesta manera, es forma una estructura immersa. Amb finalitats de disseny i anàlisi de processos, l'oxidació de les superfícies de silici es pot modelar eficaçment mitjançant el model Deal-Grove.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "En la microfabricació, l'oxidació tèrmica és una manera de produir una fina capa d'òxid (generalment diòxid de silici ) a la superfície d'una oblia. La tècnica obliga un agent oxidant a difondre's a l'oblia a alta temperatura i reaccionar amb ella. El model de Deal-Grove prediu sovint la taxa de creixement de l'òxid. L'oxidació tèrmica es pot aplicar a diferents materials, però més comunament implica l'oxidació de substrats de silici per produir diòxid de silici.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un androide o una ginoide és un robot amb aparença externa i funcions que recorden el cos humà, en particular i respectivament, a un home i una dona. És una nomenclatura que s'usa a la ciència-ficció i de manera popular, ja que tècnicament es parla d'un robot humanoid.Algunes empreses del sector de la robòtica han desenvolupat alguns robots amb forma que pot recordar més o menys a la humana amb finalitats comercials, per la seva espectacularitat. En els últims anys, també com a estratègia de màrqueting, de vegades s'anomenen androides a robots humanoids quan el terme va dirigit a un públic profà. El robot humanoid Asimo és un exemple de mecanisme creat sense dissimul per a ús publicitari.Alguns robots humanoids molt realistes són per exemple els de la sèrie Geminoid, desenvolupats per l'empresa Kokoro al Japó. Fora de la ficció, una aparença totalment humana no és sinònim de cap capacitat intel·lectual especial, de fet molts robots superen amb escreix les habilitats intel·lectuals i físiques d'Asimo i els Geminoid.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'antigravetat és una força teòrica o hipotètica predita per les lleis de la física d'altes energies que consisteix en la repulsió de tots els cossos a causa d'una força que és igual en magnitud a la gravetat, però en comptes de ser atractiva, és repulsiva.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "L'Escala de Kardaixov és un mètode proposat per l'astrofísic rus Nikolai Kardaixov per mesurar el grau d'evolució tecnològica d'una civilització; proposat l'any 1964. Té tres categories, anomenades Tipus I, II i III, basades en la quantitat d'energia utilitzable que una civilització té a la seva disposició, que s'incrementen de manera exponencial. Aquestes categories també estan basades en el grau de colonització de l'espai. En termes generals, una civilització de Tipus I ha aconseguit el domini dels recursos del seu planeta d'origen, Tipus II del seu sistema planetari, i Tipus III de la seva galàxia.La civilització humana es troba actualment (any 2016) al voltant de 0,72, amb els càlculs que suggereixen que podem aconseguir l'estat de Tipus I en uns 100-200 anys, de Tipus II a uns quants milers d'anys, i de Tipus III entre uns 100.000 a un milió d'anys.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "KITT és el sobrenom de dos personatges de ficció de dues sèries de televisió anomenades Knight Rider.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El llançament espacial sense coet (o bé non-rocket space launch o NRS en anglès) és un llançament a l'espai on part o tota la velocitat i l'altitud necessària és proporcionada per quelcom que no sigui l'ús de coets d'un sol ús. S'han proposat tot un seguit d'alternatives als coets d'un sol ús. En alguns sistemes, com ara els ganxos espacials, el trineu coet, i el llançament aeri, utilitzen un coet per arribar a l'òrbita, però només és \"part\" del sistema.\nEls costos de llançament d'avui en dia són molt alts – $10.000 a $25.000 per quilogram des de la Terra a òrbita terrestre baixa. Com a resultat, els costos de llançament són un gran percentatge en el cost de tots els afers espacials. Si els costos de llançament es poden abaratir es reduirà el cost total de les missions espacials. Afortunadament, a causa de la naturalesa exponencial de l'equació del coet, proporcionant fins i tot una petita quantitat de la velocitat a LEO per altres mitjans té el potencial de reduir considerablement el cost d'arribar a l'òrbita.\nAmb la reducció dels costos de llançament en milions d'euros per quilogram faria que molts dels projectes espacials a gran escala proposats, com ara la colonització espacial, l'energia solar espacial i la terraformació de Mart fossin possibles.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Una màquina del Pare Noel és una màquina hipotètica que és capaç de crear qualsevol objecte o estructura requerit a partir de qualsevol material donat. Normalment l'anomenen les persones interessades en invenciones futures i els escriptors de ciència-ficció en discutir projectes hipotètics d'escala gegantesca, tals com una esfera de Dyson. Aquest tipus de construccions futures serien massa grans perquè una civilització les construeixi directament, de manera que necessitarien que una sèrie de màquines intel·ligents de construcció construïssin la màquina amb poc o cap mena de control directe.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Dins l'univers de Star Trek, el motor d'espores (Displacement-Activated Spore Hub Drive o spore drive o s-drive) és una forma de propulsió que permet traslladar-se a qualsevol lloc de l'univers en pocs segons. Va aparèixer per primer cop a la sèrie de 2017 Star Trek: Discovery.\nEl motor d'espores va ser desenvolupat a partir de les idees de Paul Stamets i Straal. Es basa en l'existència d'una xarxa de micelis, que és un subespai que conté els micelis del fong Prototaxites Stellaviatori. Es pot accedir a la xarxa mitjançant les espores de P. stellaviatori i possibilita el viatge a enormes distàncies. Formes de vida com els tardígrads poden viatjar per la xarxa d'una forma natural.\nLa recerca dels tinents Paul Stamets i Straal, es basa en el fet que a nivell quàntic no hi ha diferència entre la biologia i la física, i les espores no son tan sols les progenitores de la panspèrmia, si no que també son els elements bàsics d'energia de l'univers. Un motor basat en aquestes espores permet fer salts dins la xarxa de micelis que cobreixen tot l'univers, que permet a la nau, hipotèticament, anar a qualsevol punt de l'espai en qüestió de segons.\nEs van dissenyar dues naus per investigar aquesta tecnologia, la USS Glenn i la USS Discovery per duplicar els equips i avançar en la investigació. A l'inici, els salts que proporciona el motor son curts en el temps i en l'espai, sense poder controlar el punt de destí. En un moment donat, la USS Glenn, on el científic principal és Straal, aconsegueix fer salts més llargs, aconseguint saltar fins a 90 anys llum en un salt de només 1,3 segons. Això ho va aconseguir fent servir la capacitat d'un tardígrad que viu en simbiosi amb els fongs i és capaç de viatjar per la xarxa de micelis. Poc després, en un altre salt de prova, la Glenn es va apropar massa a un Firewall de radiació de Hawking i va morir tota la seva tripulació.La Discovery va investigar els successos que havien causat la mort de la tripulació de la seva nau bessona i va aconseguir emportar-se el tardígrad i entendre com usar-lo per fer servir el motor de manera segura. Aquesta informació es va enviar a la flota estel·lar per activar la cerca d'aquesta espècie i el desenvolupament massiu del motor d'espores.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "En diversos universos ficticis, especialment en Star Trek, el motor de curvatura (warp drive en anglès) o propulsió per curvatura, també conegut com a impuls de deformació o de distorsió La relativitat general afegeix a la relativitat especial la possibilitat que la presència de matèria podria deformar localment l'espaitemps, de manera que les trajectòries geodèsiques (les de longitud mínima) a través de l'espaitemps tenen propietats de curvatura. El concepte d'emprar la curvatura espacial com un mitjà de propulsió ha estat objecte de tractament teòric per alguns físics (com Miguel Alcubierre amb la seva mètrica d'Alcubierre, i Chris Van Den Broeck).\nEl motor de curvatura permet propulsar una nau espacial a una velocitat equivalent a diversos múltiples de la velocitat de la llum, evitant la teoria de la relativitat general prohibeix que la matèria s’acceleri més enllà de la velocitat de la llum, perquè els relats de ciència-ficció requereixen que es pugui viatjar entre les estrelles en un temps raonable, normalment hores o, com a màxim, dies.Aquest tipus de propulsió es basa a corbar, o distorsionar, l'espaitemps permetent a la nau apropar-se al punt de destí. El motor de curvatura no permet, ni és capaç de generar, un viatge instantani entre dos punts a una velocitat infinita, tal com ha estat suggerit en altres obres de ciència-ficció, en les que s'utilitzen tecnologies teòriques com el \"hipermotor\" o \"motors de salt\". Una diferència entre la propulsió a curvatura i l'ús de l'hiperespai és que a la propulsió de curvatura, la nau no entra en un univers (o dimensió) diferent, simplement es crea, al voltant de la nau, una petita \"bombolla\" (bombolla \"Warp\") a l'espaitemps on es generen distorsions de l'espaitemps perquè la bombolla \"s'allunyi\" del punt d'origen i \"s'aproximi\" al seu destí. Les distorsions generades serien d'expansió darrere de la bombolla (allunyant de l'origen) i distorsions de contracció davant de la bombolla (apropant a la destinació). La bombolla Warp se situaria en una de les distorsions de l'espaitemps sobre la qual \"cavalcaria\" de forma anàloga a com els surfistes ho fan sobre una ona de mar.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La plaga grisa és un tema o entorn de ciència-ficció que correspon a un futur al qual màquines, robots o replicants s'autorrepliquen ràpidament fins a consumir tots els recursos naturals i tota matèria viva de la Terra. Es pot considerar un tipus de fi del món fictici, i, en casos pitjors, fins i tot pot abastar tot l'Univers, que es convertiria en una massa informe i desordenada de màquines que es reprodueixen sense control com un virus, una planta o un bacteri, forçosament de color gris. El començament d'aquest final sol proposar-se també per analogia amb la biologia, i correspondria a una mutació d'algun tipus que provoca que les màquines s'estenguin exponencial i descontroladament produint el consum total de la vida existent en aquest procés, de vegades anomenat ecofàgia.\nEl terme en anglès, grey goo, va ser escrit per primera vegada el 1986 al llibre Engines of Creation, d'Eric Drexler.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un replicant és un ésser biorobòtic, un producte d'enginyeria genètica, encunyat per al film Blade Runner, dirigit per Ridley Scott l'any 1982. A la pel·lícula, els replicants de la sèrie \"Nexus\" (produïts per l'empresa Tyrell Corporation) són virtualment idèntics a un ésser humà adult, però amb una força, agilitat i intel·ligència superior i variable depenent del model. A causa de la seva similitud amb els humans, els replicants només poden ésser identificats mitjançant el test Voight-Kampff, una sèrie de preguntes dirigides a detectar l'absència d'emocions.\nL'origen del concepte, cal cercar-lo en la novel·la en anglès Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick, que va inspirar Blade Runner. A la novel·la, però, es fa servir el terme androide i no pas el de replicant. Va ser Ridley Scott qui van insistir en la necessitat d'utilitzar un terme nou.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un dispositiu volumètric de desplegament és un dispositiu gràfic de desplegament que forma una representació visual d'un objecte en tres dimensions físiques, a diferència de la imatge del graf pla de pantalles tradicionals que simulen profunditat a través d'un nombre d'efectes visuals diferents. L'objeciu que persegueix és la creació de moviments 3D visibles per l'ull humà sense la necessitat de cap ajuda. Una definició oferta per pioners del camp és que els desplegaments volumètrics creen moviment 3D per l'emissió, dispersant-se, o transmetent la il·luminació de regions perfectament definides dins l'espai (x,y,z).\nEls desplegaments volumètrics produeixen moviment tridimensional que agafa volum: cada element de volum o voxel en una escena del 3D emet llum visible de la regió en la qual apareix.\nDonada la seva habilitat per projectar moviment autoestereoscòpic plens de volum, aquests desplegaments estan sent adoptats en camps tan diversos com la medicina, el disseny assistit per computadora mecànica, visualització militar…", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "El traductor universal és un dispositiu de fictici comú a moltes obres de ciència-ficció, especialment a la televisió. Descrit per primera vegada el 1945 en la novel·la de Murray Leinster de \"First Contact\", l'objectiu del traductor universal és una traducció d'un idioma a un altre a temps real.\nEn moltes sèries de ciència-ficció, s'utilitza el traductor universal per excusar-se que totes les espècies (especialment les que acaben de conèixer) parlin en la mateixa llengua, ja que sinó els guions serien inviables.\nMentre que un traductor universal, sembla poc probable, a causa de la necessitat evident que la telepatia, els científics segueixen treballant per similars tecnologies en el món real entre llengües conegudes.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC o NTIC per a noves tecnologies de la informació i de la comunicació o IT per a «Information Technology») agrupen els elements i les tècniques utilitzades en el tractament i la transmissió de les informacions, principalment d'informàtica, internet i telecomunicacions. Per extensió, designen el sector d'activitat econòmica.\n\nL'ús de les tecnologies d'informació i comunicació entre els habitants d'una població ajuda a disminuir el buit digital existent en aquesta localitat, ja que augmentaria el conglomerat d'usuaris que utilitzen les TIC com a mitjà tecnològic per al desenvolupament de les seves activitats i per això es redueix el conjunt de persones que no les utilitzen.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Valeria Betancourt (Quito, 1970) és una sociòloga equatoriana defensora dels drets humans i pionera en l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per promoure el desenvolupament i apoderament de la ciutadania a Amèrica Llatina i globalment.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La Cimera Mundial de la Societat de la Informació (World Summit on the Information Society o WSIS) és un fòrum mundial organitzat per la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), una agència de l'ONU. Apunta a reduir la desigualtat dels habitants del planeta pel que fa a l'accés a la informació per les noves tecnologies de comunicació i en particular Internet. Ha adoptat una Declaració de principis i un Pla d'Acció.\nLa primera fase va tenir lloc a Ginebra, Suïssa, del 10 al 12 de desembre del 2003. Una segona part va tenir lloc a Tunis del 16 al 18 de novembre del 2005.\nL'ONU ha encarregat l'UIT (Unió internacional de les telecomunicacions) de coordinar el desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i de les comunicacions al món. Per fer-ho, ha preconitzat un pas diferent pels membres de l'OMC (Organització mundial del comerç) o del G8 (grup dels 8 països més rics). El WSIS és una cimera tripartita, oberta als governants de tots els països, a les firmes multinacionals, i a la Societat civil (ONGs, col·lectius ciutadans, sindicats).", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "COBIT (Objectius de Control per Tecnologies d'Informació i Relacionades) és un marc de bones pràctiques creat per l'associació professional internacional ISACA per a la gestió de les Tecnologies d'Informació (TI) i el governTI. COBIT proporciona un marc per a implementar un \"conjunt de controls per a la tecnologia d'informació i els organitza al voltant un marc lògic de processos TI i facilitadors.\"", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La Direcció General de Digitalització i Intel·ligència Artificial (DGDIA) d'Espanya és l'òrgan directiu del Ministeri d'Afers Econòmics i Transformació Digital, adscrit a la Secretaria d'Estat de Digitalització i Intel·ligència Artificial, responsable de l'estudi, la proposta i l'execució de la política general i la planificació estratègica i d'acció sobre la transformació digital de l'economia i la societat, així com l'elaboració i la proposta de normativa per a l'ordenació i la regulació en aquestes matèries, d'acord amb les disposicions nacionals, europees i internacionals vigents.Així mateix, és responsable de la planificació, coordinació, desenvolupament i impuls de polítiques, plans, programes, projectes i actuacions per a la incorporació de la ciberseguretat a la transformació digital del sector privat i la ciutadania, en coordinació amb les agendes sectorials de ciberseguretat d'altres departaments ministerials, així com la gestió coordinada dels corresponents programes europeus i internacionals en aquesta matèria, i l'exercici de les facultats de supervisió, control, i inspecció en matèria de ciberseguretat dels serveis digitals, així com l'impuls i la coordinació d'iniciatives per a la garantia del dret a la confiança i seguretat digital, especialment a la protecció dels menors i col·lectius vulnerables.Finalment, és l'òrgan responsable de l'elaboració i la proposta de normativa en matèria de ciberseguretat dels serveis digitals, en col·laboració amb altres òrgans o organismes amb competències en la matèria i els sectors econòmics i socials públics i privats afectats, per a la transformació segura de l'economia i la societat, i de la participació en comissions, grups de treball i altres fòrums de caràcter nacional, europeu i internacional, tant públics com privats, en l'àmbit de la ciberseguretat, així com el seguiment i la participació en iniciatives i fòrums relacionats amb aquestes matèries.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "DonesTech és un col·lectiu que investiga i intervé en el camp de les dones i els nous suports o noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Va néixer a Barcelona el 2006, convertint-se en un element clau per entendre la recerca i acció ciberfeminista en els entorns activistes.\nDes de DonesTech es realitzen recerques sobre l'ús de les TIC per part de les dones, la participació de les dones en la societat de la informació, l'accés i ús de les TIC per part de les dones i el ciberfeminisme per part de tecnoartistes. DonesTech ha estat un grup pioner en la recerca-acció ciberfeminista a Catalunya i la resta de l'estat espanyol. Han investigat els processos d'inclusió de les dones en les TIC i, específicament, a les tecnòlogues artístiques i a les dones furoneres (pirateig informàtic) També s'han dedicat a la producció audiovisual i el desenvolupament de visualitzacions informàtiques sobre les relacions de les dones i les TIC. Finalment, treballen intensament en activitats formatives i han elaborat diversos materials didàctics i guies sobre gènere i noves tecnologies.DonesTech també ha col·laborat amb diverses entitats i col·lectius i ha participat en festivals, conferències i congressos per difondre i visibilizar les experiències de les dones amb les tecnologies.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Un enregistrament o gravació és un procediment que permet la fixació i l'emmagatzematge d'una informació qualsevol en un suport material adequat, per a la seva conservació i la seva reproducció en un moment determinat. En informàtica, l'enregistrament es refereix a l'element d'un fitxer que d'acord amb una convenció es correspon amb una part concreta de la informació. Així, en aquest cas es refereix al resultat del procés, també denominat \"enregistrament\".Segons la informació a enregistrar, el suport emprat i l'aparell reproductor poden existir diversos tipus d'enregistraments. Si ens fixem en el tipus d'informació a enregistrar, aleshores, si es tracta de so, es pot emprar el disc fonogràfic, el disc compacte, el fil magnètic o la cinta magnètica. Si es tracta d'enregistrar una imatge, llavors se sol utilitzar la cinta cinematogràfica en cinematografia i fotografia, i la cinta magnètica en televisió. Pel que fa a la informàtica, l'enregistrament de dades i senyals es fa mitjançant targetes i cintes perforades, cintes i discs magnètics i discs òptics. I segons el procediment emprat, l'enregistrament pot ser mecànic, a base d'un solc espiral o per perforacions fetes seguint un cert codi, magnètic (això passa amb el magnetòfon o el videògraf) i òptic. Una altra manera de classificar els enregistraments seria tenint en compte les distintes necessitats d'utilització de la informació enregistrada i la diversitat dels aparells emprats per a la seva reproducció, segons quines siguin les possibilitats d'accés a la informació enregistrada. Aleshores es podria considerar l'enregistrament d'accés manual o bé automàtic. També es pot distingir entre enregistrament analògic o digital.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Gestió de la informació (GI) es refereix a un cicle d'activitat d'una organització: l'adquisició d'informació d'una o més fonts, la custòdia i la distribució d'aquesta informació a aquells que la necessiten, i la seva disposició final mitjançant l'arxivat o esborrat .\nAquest cicle d'implicació organitzacional amb la informació implica una varietat de parts necessàries, incloent les que són responsables d'assegurar la qualitat, l'accessibilitat i la utilitat de la informació adquirida; els responsables del seu emmagatzematge i eliminació assegurances; i els que ho necessiten per prendre decisions. Els interessats podrien tenir dret a originar, canviar, distribuir o eliminar informació d'acord amb les polítiques de gestió de la informació organitzativa.\nLa gestió de la informació abasta tots els conceptes genèrics de la gestió, incloent la planificació, organització, estructuració, processament, control intern, avaluació i presentació d'informes d'activitats d'informació, la qual cosa és necessari per satisfer les necessitats d'aquells amb rols o funcions organitzacionals que depenen de la informació. Aquests conceptes genèrics permeten que la informació sigui presentada a l'audiència o al grup correcte de persones. Després que els individus siguin capaços de posar aquesta informació a utilitzar, llavors guanya més valor.\nLa gestió de la informació està estretament relacionada amb la gestió de dades, sistemes, tecnologia, processos i - on la disponibilitat d'informació és crítica per a l'èxit organitzacional - estratègia. Aquesta visió àmplia de l'àmbit de la gestió de la informació contrasta amb la visió anterior, més tradicional, que el cicle de vida de la gestió de la informació és un assumpte operacional que requereix procediments específics, capacitats organitzatives i normes que tracten amb informació com un producte o un servei.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La infoètica o l'ètica de la informació és el camp que investiga assumptes ètics que sorgeixen del desenvolupament i l'aplicació de les tecnologies informàtiques. Aquest camp dona un marc crític per considerar els assumptes morals sobre la privadesa informacional, l'agència moral (per exemple, si els agents artificials poden ser morals), nous assumptes mediambientals (com els agents haurien de comportar-se respecte la infoesfera) i problemes que sorgeixen del cicle vital de la informació (especialment la propietat i del copyright, la bretxa digital). La infoètica es relaciona amb els camps de l'ètica informàtica i la filosofia de la informació.Segons Moore (2005), l'ètica informàtica es defineix com una disciplina que identifica i analitza l'impacte social i la naturalesa de les tecnologies de la informació i la comunicació sobre els valors humans i socials. Els valors sobre els quals s'estudia l'impacte són la salut, la riquesa, el treball, la llibertat, la privadesa, la seguretat o l'autorealització personal, la democràcia i el coneixement, entre altres. A més, involucra la formulació i la justificació de polítiques per dirigir les nostres accions i fer un ús ètic d'aquestes tecnologies.\nEls dilemes respecte la vida d'informació són cada vegada més importants en una societat que es defineix com \"la societat d'informació\". La transmissió i l'alfabetització digital són assumptes essencials per establir una fundació ètica, que promogui les pràctiques justes, equitatives i responsables. En termes generals, la infoètica examina els assumptes relacionats amb la propietat, l'accés, la privadesa, la seguretat i la comunitat.\nLa informàtica afecta els drets fonamentals que involucren la protecció de copyright, la llibertat intel·lectual, la comptabilitat i la seguretat.\nExisteixen codis professionals que ofereixen una base per prendre decisions ètiques i aplicar solucions a situacions que necessiten la provisió i l'ús d'informació que reflecteixen la dedicació d'una organització al servei informàtic responsable. L'evolució dels formats i necessitats informàtiques requereixen reconsideració contínua dels principis ètics i l'aplicació d'aquests codis. Les consideracions respecte la infoètica influencien \"les decisions personals, la pràctica professional i la política pública\". Per tant, l'anàlisi ètica ha de proveir una base per prendre en consideració \"molts i diversos dominis\" pel que fa a la distribució de la informació.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Internet of Things Solutions World Congress (abreujat per les seves sigles IoTSWC) és el major esdeveniment del món sobre les innovacions de l' internet de les coses d'aplicació industrial (IIoT) i l'únic que aplega zona d'exposició comercial, congrés i banc de proves (testbeds). Permet conèixer els desenvolupaments de les empreses capdavanteres del sector, compartir coneixement i veure en funcionament la tecnologia IoT en diferents entorns industrials i de negocis, així com la seva convergència amb la intel·ligència artificial i el blockchain. Organitzat per Fira de Barcelona en col·laboració amb l'Industrial Internet Consortium (ICC) té lloc cada any al mes d'octubre a Barcelona (Espanya). Així mateix compta amb el suport de l'Industrial Valuechain Initiative (IV-I) i l'Industrie 4.0.\nCreat el 2015, IoTSWC ha experimentat un ràpid creixement en participació d'empreses, ponents i visitants professionals, confirmant l'interès que desperta el desplegament de l'IoT a l'hora d'afrontar la transformació digital dels sectors industrials.\nL'estratègia general de l'esdeveniment ve marcada per l'Advisory Board, format per 17 membres (edició 2018), entre ells reconeguts visionaris de la indústria, experts en tecnologia i executius de firmes capdavanteres que es dediquen a accelerar el coneixement i la implementació de l'IoT en diversos entorns.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La presència de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a l'àmbit de la salut afecta en els aspectes de la planificació, la informació, la recerca, la gestió, la prevenció, promoció, el diagnòstic, el tractament i l'educació. Les TIC poden aportar beneficis i problemes (informació falsa, infoxicació) en l'àmbit sanitari.La percepció i el comportament de les potencials pacients i pacients respecte les TIC per als assumptes sanitaris ha sigut objecte de recerca perquè els professionals de l'àmbit ho tinguen en compte alhora de prendre decisions.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "La Torre de Collserola és una torre de telecomunicacions inaugurada el 1992 amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona. La promotora del projecte i actual propietària és la Societat Anònima Torre de Collserola (els seus accionistes són Telefónica amb un 30,40%, Retevisión, amb un 41,75%, el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat de Catalunya amb un 22,85% i l'Entitat Metropolitana del Transport amb un 5%). L'autor del projecte fou l'arquitecte britànic Norman Foster.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Vidby és una startup tecnològica amb seu a Suïssa que utilitza algorismes d'intel·ligència artificial per a la traducció i el doblatge automàtics de vídeo.", "label": "Tecnologia" }, { "sentence": "Young IT Girls és una associació sense ànim de lucre que treballa per visibilitzar les dones i les seves oportunitats en les carreres STEAM (ciència, tecnologia, enginyeria, arts i matemàtiques, per les seves sigles en anglès), amb un especial interès en les tecnologies de la informació, amb l'objectiu de fomentar la igualtat de gènere en aquest sector a través de xerrades, jocs i dinàmiques. L'associació va nèixer al 2018 i les seves membres van des de la secundària fins als 30 anys. Al 2019 van rebre un Premi Sant Jordi.", "label": "Tecnologia" } ] }