Datasets:

styletts2-community

/

multilingual-phonemes-10k-alpha

like 17

Follow

StyleTTS 2 Community 75

ʊn dəls pɾimˈɛs imβəstiɣɐðˈoɾs ðə lɐ səkswɐlitˈat sˈɛ pˈol fərnɐndˈɛz ɐlfɾˈankɐ kˈɛ ɾrəɣˈistɾən diβˈɛrsəs ðəsβjɐsjˈons səkswˈals ən əl ʎˈiβɾə psikʊpɐtˈiɐ səkswˈalis i ən əl kwˈal ʋˈa ənkʊɲˈa əl kʊnsˈɛpːtə sɐðˈismə.

Un dels primers investigadors de la sexualitat ser Pol Fernández Alfranca que registren diverses desviacions sexuals en el llibre Psychopathia Sexualis i en el qual va encunyar el concepte sadisme.

sˈi βˈe əls sˈɛws ʊɾˈiɣəns ˈɛs ɾrəmˈuntən ɐ lɐ illʊstɾɐsjˈo i əstˈan ənʎɐsˈats ˈam əls ðəl pənsɐmˈen fəminˈistɐ i lɐ nʊsjˈo ðə ɣˈɛnəɾə, əl sˈɛw ˈaβɐns ðiskˈoɾrə ðə fˈormɐ pɐɾɐllˈɛlɐ ɐ ɐkˈɛstəs tɛˌoɾjəs i ˈɛs kʊnsʊlˈiðɐ kˈom ɐ ðissiplˈinɐ sjəntˈifikɐ ɐ lɐ fˈi ðə ɣɾˈasjəs ɐ lɐ fˈɛjnɐ ðə ɐβəlˈokk ˈɛʎis, mˈaɡnʊs irsfˈɛlt i ˈaltɾəs səksˈɔləks ən ləs iðˈɛəs ˈɛs βˈazən ənkˈaɾɐ ɐβˈuj əls pɾʊfəsjʊnˈals ðə lɐsəsʊɾɐmˈen səksʊlˈɔɣik i ləðʊkɐsjˈo səkswˈal əpistˈɛmikɐ.

Si bé els seus orígens es remunten a la Il·lustració i estan enllaçats amb els del pensament feminista i la noció de gènere, el seu avanç discorre de forma paral·lela a aquestes teories i es consolida com a disciplina científica a la fi de gràcies a la feina de Havelock Ellis, Magnus Hirshfeld i altres sexòlegs en les idees es basen encara avui els professionals de l'assessorament sexològic i l'educació sexual epistèmica.

mˈaɡnʊs irskfˈɛlt ʋˈa fʊndˈa linstitˈut fˈu səkswɐlwisənskˈaft ɐ βərlˈin əl mˈil nˌɔusˈɛnts ðinˈou i ʋˈa ʊrɣɐnidzˈa lɐ ʎˈiɣɐ mʊndjˈal pə ɐ lɐ ɾrəfˈormɐ səkswˈal kˈɛ ɐ əspˈaɲɐ tindɾˈiɐ kˈom ɐ ɾrəfəɾˈens ɐ ɣɾəɣˈoɾjʊ mɐɾɐɲˈon i ɐ ilðəɣˈaɾt ɾrʊðɾˈiɣəz kɐrβɐʎˈɛjɾɐ.

Magnus Hirschfeld va fundar l'Institut für Sexualwissenschaft a Berlín el 1919 i va organitzar la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual que a Espanya tindria com a referents a Gregorio Marañón i a Hildegart Rodríguez Carballeira.

ən lɐ ðˈɛkɐðɐ ðə mˈil nˌɔusˈɛnts kwɐɾˈantɐ, limβəstiɣɐðˈoɾ ɐlfɾˈɛt kˈarləs kinsˈɛi ʋˈa ɾrəβʊlʊsjʊnˈa ləstˈuði ðə lɐ səkswɐlitˈat ʊmˈanɐ, ɾrəkʊʎˈin dˈaðəs ðə lɐ pʊβlɐsjˈo nˈortɐməɾikˈanɐ ˈamp lɐ kwˈal əlɐβˈoɾɐ "əls infˈorməs kinsˈɛi", dˈos fɐmˈozʊs mɐnwˈals sˈoβɾə lɐ səkswɐlitˈat.

En la dècada de 1940, l'investigador Alfred Charles Kinsey va revolucionar l'estudi de la sexualitat humana, recollint dades de la població nord-americana amb la qual elabora "Els Informes Kinsey", dos famosos manuals sobre la sexualitat.

ləskˈalɐ kinsˈɛi sərβˈɛjɕ pə əksplikˈa ləs fˈorməs ən kˈɛ ʊssˈillɐ lʊɾjəntɐsjˈo səkswˈal ʊmˈanɐ, dʊmʊzəkswˈal ɐ ətəɾʊzəkswˈal i ðə fˈormɐ ɣɾɐðwˈal.

L'Escala Kinsey serveix per explicar les formes en què oscil·la l'orientació sexual humana, d'homosexual a heterosexual i de forma gradual.

mˈes əndɐβˈan, ən ləs ðˈɛkɐðəs ðə mˈil nˌɔusˈɛnts səjɕˈantɐ i sətˈantɐ, wˈiʎjɐm mɐstˈɛs mˈɛdʑə ɣinəkˈɔlək i ʋirɣinˈiɐ ʑʊnsˈon psikˈɔlʊɣɐ ˈɛs ðəðˈikən ɐ ʊbsərβˈa i əstʊðjˈa milˈɛs ðə ɾrəspˈostəs səkswˈals ʊmˈanəs ən ʊn mˈark ɐkɐðˈɛmik, ˈamp ləs kˈɛ əlɐβˈoɾən əl sˈɛw ʎˈiβɾə lɐ ɾrəspˈostɐ səkswˈal ʊmˈanɐ.

Més endavant, en les dècades de 1960 i 70, William Masters (metge ginecòleg) i Virginia Johnson (psicòloga) es dediquen a observar i estudiar milers de respostes sexuals humanes en un marc acadèmic, amb les que elaboren el seu llibre La resposta sexual humana.

tɐmbˈe ɾrɛˌalˈidzən ɐβˈansʊs ən ləs ɐpɾʊksimɐsjˈons təɾɐpˈɛwtikəs ɐ ləs ðisfʊnsjˈons səkswˈals, kˈom ˈaɾɐ ləʑɐkʊlɐsjˈo pɾˈɛkʊs, lɐ ðisfʊnsjˈo əɾˈɛktil i ˈaltɾəs.

També realitzen avanços en les aproximacions terapèutiques a les disfuncions sexuals, com ara l'ejaculació precoç, la disfunció erèctil i altres.

əl mˈil nˌɔusˈɛnts sətˌantɐkwˈatɾə, ˌunɐ ˈaltɾɐ imβəstiɣɐðˈoɾɐ, ˈɛlən kɐplˈan, ʋˈa pʊβlikˈa əl sˈɛw ʎˈiβɾə lɐ nˈoβɐ təɾˈapiɐ səkswˈal, ən kˈɛ ɐpɾʊfʊndˈɛjɕ i ɐβˈansɐ sˈoβɾə ləs təɾˈapjəs ðəskɾˈitəs pə mɐstˈɛs i ʑʊnsˈon, iðɛˈan təɾˈapjəs βɾˈɛws i ðˈaltɐ əfəktiβitˈat pə ɐls tɾɐstˈorns səkswˈals.

El 1974, una altra investigadora, Helen Kaplan, va publicar el seu llibre La nova teràpia sexual, en què aprofundeix i avança sobre les teràpies descrites per Masters i Johnson, ideant teràpies breus i d'alta efectivitat per als trastorns sexuals.

ɐ pɐɾtˈi ðɐkˈɛsts ɐwtˈoɾs, lɐ sjˈɛnsiɐ səksʊlˈɔɣikɐ a ɐβɐnsˈat ɐ ɣɾˈans pˈasʊs, kʊnstitˈujnsə kˈom dʊmˈini indəpəndˈen də kʊnəjɕəmˈen, i ˌunɐ βɾˈankɐ mˈolt impʊɾtˈan ˈam inflwˈɛnsiɐ ən dissiplˈinəs kˈom lɐ psikʊlʊɣˈiɐ i lɐ məðisˈinɐ.

A partir d'aquests autors, la ciència sexològica ha avançat a grans passos, constituint-se com domini independent de coneixement, i una branca molt important amb influència en disciplines com la psicologia i la medicina.

kʊntinwˈat ðəls sˈɛksəs: mˈaɡnʊs irskfˈɛlt ʋˈa ənʊnsjˈa lɐ sˈɛβɐ fʊrmʊlɐsjˈo ðə lɐ nʊsjˈo ðə kʊntˈinʊ ðəls sˈɛksəs.

Continuat dels sexes: Magnus Hirschfeld va enunciar la seva formulació de la noció de continu dels sexes.

ɐl kʊnsiðəɾˈa ɐ ɐkˈɛsts kˈom ʊn kʊntˈinʊ i nˈo pə səpɐɾˈat, lɐ ipˈɔtəzi ðə tɾəβˈaʎ ðə irskfˈɛlt, ɐjɕˈi kˈom də lɐ mɐʑˈoɾ pˈaɾt ðəls səksˈɔləks ðə lɐ pɾimˈɛɾɐ ɣənəɾɐsjˈo, ʋˈa ðəjɕˈa ðə βˈandɐ lɐntˈiɣɐ fˈormɐ ðə kʊnsiðəɾˈa ɐ kˈaðɐ sˈɛksə indəpəndˈen i ʋˈa pɾimˈa lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ðə ləs ɣˈamməs i əls ɣɾˈaws ˈɛnɾə ˈɛʎs.

Al considerar a aquests com un continu i no per separat, la hipòtesi de treball de Hirschfeld, així com de la major part dels sexòlegs de la primera generació, va deixar de banda l'antiga forma de considerar a cada sexe independent i va primar la referència de les gammes i els graus entre ells.

mˈolts ðɐkˈɛsts mɐtəɾjˈals ʋˈan sˈɛ pʊβlikˈats ɐ lɐnwˈaɾi ðəls əstˈats intərsəkswˈals kˈɛ ˈamp ɾrəɣʊlɐɾitˈat ʋˈa ɐpɐɾˈɛjɕˌɛ ðəs ðə mˈil ʋˈujtsˈɛnts nʊɾˌantɐʋˈujt.

Molts d'aquests materials van ser publicats a l'Anuari dels estats intersexuals que amb regularitat va aparèixer des de 1898.

kˈap ðəls ðˈos sˈɛksəs mˈɛɲs ʋˈa əskɾˈiwɾə ɾrəpətiðɐmˈen irskfˈɛlt mˈɛɲs es pˈu ʊ kʊmlˈɛt ɐ əl sˈen pə sˈen, sinˈo kˈɛ ʊn i ˈaltɾə fˈormən ʊn kʊntˈinʊ ˈunik ðə kˈɛ əmərɣˈɛjɕən əls ðˈos sˈɛksəs pə kʊmbinɐsjˈo ɐ tɾɐβˈes ðə ləs sˈɛβəs ɣˈamməs i ʋɐɾjətˈats.

Cap dels dos sexes -va escriure repetidament Hirschfeld- és pur o complet a el cent per cent, sinó que un i altre formen un continu únic de què emergeixen els dos sexes per combinació a través de les seves gammes i varietats.

dəjɕˈan ɐkˈɛstəs ʋɐɾjətˈats pə ɐ mˈes əndɐβˈan ʋəɣˈɛw əl kɐpˈitʊl vˈi nʊmˈes pɾətˈɛnəm pʊzˈa ən ɾrəʎˈɛw ɐkˈɛstɐ nʊsjˈo nˈoβɐ ðəl kʊntˈinʊ ðəls sˈɛksəs.

Deixant aquestes varietats per a més endavant (vegeu el capítol VI) només pretenem posar en relleu aquesta noció nova del continu dels sexes.

pɾʊsˈes ðə səkswɐsjˈo ʊ βjʊɣɾɐfˈiɐ səkswˈaðɐ i ˈesˌɛs səkswˈats: dəs kˈɛ sʊm kʊnsəβˈuts ʋˈam kʊmənsˈa, ˈalməɲs fizjʊlˈɔɣikɐmˌen, ɐ sˈɛ kʊnfiɣʊɾˈats, pəɾˈɔ əl nˈostɾə əntˈorn tɐmbˈe ɐ ˈaktwɐ i kʊnstɾwˈɛjɕ kwˈi sˈom.

Procés de sexuació o biografia sexuada i éssers sexuats: Des que som concebuts vam començar, almenys fisiològicament, a ser configurats, però el nostre entorn també a actua i construeix qui som.

ɐkˈɛst pɾʊsˈes imɾəðiktˈiβlə kˈɛ sinisˈiɐ kwˈan sˈɛns kʊnsˈɛp i nˈo ðəzɐpɐɾˈɛjɕ fˈins kˈɛ nˈo ˈo fˈɛm nʊzˈaltɾəs ˈɛs kʊnˈɛjɕ ən tˈɛrməs səksʊlˈɔɣiks kˈom ɐ pɾʊsˈes ðə səkswɐsjˈo, i es əl kˈɛ əns kʊmβəɾtˈɛjɕ ɐ tˈots ən ˈesˌɛs səkswˈats.

Aquest procés impredictible que s'inicia quan se'ns concep i no desapareix fins que no ho fem nosaltres es coneix en termes sexològics com a procés de sexuació, i és el que ens converteix a tots en éssers sexuats.

lˈokʊs ɣənitˈalis: lɐ səksʊlʊɣˈiɐ pˈaɾt ðˈun ʎˈok ʊpʊzˈat ɐl ʎˈok ʑənitˈal kˈɛ es tɾɐðisjʊnˈal ən ˈaltɾəs ðissiplˈinəs ðə ləs sjˈɛnsjəs nɐtʊɾˈals, es ɐ ðˈi, ʋˈa mˈes ənʎˈa ðəl kˈɛ es pʊɾɐmˈen ʑənitˈal i ɾrəpɾʊðʊktˈiw i əksplˈikɐ əl fˈɛt səkswˈal ʊmˈa ən tˈotɐ lɐ sˈɛβɐ kʊmləksitˈat kˈom ˌunɐ kɾɛˌasjˈo ʊmˈanɐ i pə tˈan kʊltʊɾˈal, kˈɛ pˈot əksplikˈasə i əstʊðjˈasə ðəs ðə sˈi mɐtˈɛjɕɐ.

Locus genitalis: La sexologia part d'un lloc oposat al lloc genital que és tradicional en altres disciplines de les ciències naturals, és a dir, va més enllà del que és purament genital i reproductiu i explica el fet sexual humà en tota la seva complexitat com una creació humana i per tant cultural, que pot explicar-se i estudiar-se des de si mateixa.

kɐɾˈaktˌɛs səkswˈals tərsjˈaɾis: dɐβˈan əls kɾitˈɛɾis sənɾˈats ən lɐ ɾrəpɾʊðʊksjˈo ʊ əl plˌaˈɛ, dəs ðəls kwˈals ˌaβjən əstˈat fʊrmʊlˈats əls kɐɾˈaktˌɛs səkswˈals pɾimˈaɾis i səkʊndˈaɾispɾimˈaɾis: əls ɣənitˈals; səkʊndˈaɾis: əls sˈɛws əfˈɛktəs mˈɛɲs, ˈɛʎis ʋˈa plɐntəʑˈa əls tɾˈɛs ɣɾˈups ðə kɐɾˈaktˌɛs pɾimˈaɾis, səkʊndˈaɾis i tərsjˈaɾis ən klˈaw ðə səkswɐsjˈo i nˈo ðəs ðə ləs fʊnsjˈons ɐntˈiɣəs ðəls mˈaskləs i ləs fəmˈɛʎəs sinˈo ðəs ðə lɐ kʊnstɾʊksjˈo ðə ləs iðəntitˈats ðəls sʊbʑˈɛktəs mʊðˈɛrns kˈom ɐ ˈoməs i ðˈonəs, es ɐ ðˈi, nˈo ʑˈa ðəs ðəl kɾitˈɛɾi ðə lɐ ɾrəpɾʊðʊksjˈo ʊ əl plˌaˈɛ sinˈo ðəs ðə lɐ səkswɐsjˈo.

Caràcters sexuals terciaris: Davant els criteris centrats en la reproducció o el plaer, des dels quals havien estat formulats els caràcters sexuals primaris i secundaris-primaris: els genitals; secundaris: els seus efectes-, Ellis va plantejar els tres grups de caràcters primaris, secundaris i terciaris en clau de sexuació i no des de les funcions antigues dels mascles i les femelles sinó des de la construcció de les identitats dels subjectes moderns com a homes i dones, és a dir, no ja des del criteri de la reproducció o el plaer sinó des de la sexuació.

əl sˈalt ðə pˈɛrɕɐ es ˌunɐ əspəsjɐlitˈat ɐtlˈɛtikɐ kˈɛ kʊnsistˈɛjɕ ɐ pɐsˈa pə sˈoβɾə ðˈunɐ βˈaɾrɐ ʊɾidzʊntˈal sitwˈaðɐ ɐ ɣɾˈan ɐlsˈaðɐ ʎistˈo sˈɛnsə fˈɛlɐ kˈawɾə.

El salt de perxa és una especialitat atlètica que consisteix a passar per sobre d'una barra horitzontal situada a gran alçada (llistó) sense fer-la caure.

sɐkʊnsəɣˈɛjɕ ˈamp lɐʑˈut ðə lɐ pˈɛrɕɐ, ˌunɐ βˈaɾrɐ fləksˈiβlə, dˈuns sˈiŋk mˈɛtɾəs, kˈɛ lɐtlˈɛtɐ ðˈuw ɐ ləs mˈans i midʑɐnsˈan ˌunɐ fˈorsɐ, ʋəlʊsitˈat i ɐβilitˈats ɣimnˈastikəs əspəsjˈals.

S'aconsegueix amb l'ajut de la perxa, una barra flexible, d'uns 5 metres, que l'atleta duu a les mans i mitjançant una força, velocitat i habilitats gimnàstiques especials.

ɡɾˈasjəs ɐl fˈɛt ðə tənˈilɐ ɐɣɐfˈaðɐ ˈamp ləs mˈans pˈot sʊpəɾˈa əl ʎistˈo pɐsˈan pɾimˈɛ ləs kˈaməs, dəspɾˈes əl kˈos i finɐlmˈen əls βɾˈasʊs, mʊmˈen ən kˈɛ ðˈɛjɕɐ ɐnˈa lɐ pˈɛrɕɐ.

Gràcies al fet de tenir-la agafada amb les mans pot superar el llistó passant primer les cames, després el cos i finalment els braços, moment en què deixa anar la perxa.

əl sˈalt ðə pˈɛrɕɐ ɾrəkəɾˈɛjɕ ɐ βˈandɐ ðəl mɐtəɾjˈal kʊmˈu ən tˈotəs ləs pɾˈoβəs, kˈom ʊn kʊnʑˈun də ɾrˈoβɐ sɐmɐɾrˈɛtɐ i pɐntɐlˈons ʊ mˈaʎəs i ˌunəs βˈotəs ðə klˈaws ðɐtlətˈismə, i ˌunɐ βˈaɾrɐ ʎˈarɣɐ i fləksˈiβlə ɐnʊmənˈaðɐ pˈɛrɕɐ kˈɛ ðʊɾˈa ɐ ləs mˈans pə pʊðˈɛsə impʊlsˈa mˈes ɐmˈun.

El salt de perxa requereix a banda del material comú en totes les proves, com un conjunt de roba (samarreta i pantalons o malles) i unes botes de claus d'atletisme, i una barra llarga i flexible – anomenada perxa – que durà a les mans per poder-se impulsar més amunt.

ɐkˈɛstɐ pˈɛrɕɐ tˈe nʊrmɐlmˈen də kwˈatɾə ɐ sˈiŋk ˈɛmɐ ðə lʊŋitˈut i sˈol sˈɛ ðə fˈiβɾɐ ðə ʋˈiðɾə ʊ ðə kɐrβˈoni, mɐtəɾjˈals kˈɛ ʋˈan ɾrəəmlɐsˈa ɐ lɐ kˈaɲɐ ðə βɐmbˈu i ɐl mətˈaʎ ən lɐ ðˈɛkɐðɐ ðə mˈil nˌɔusˈɛnts səjɕˈantɐ.

Aquesta perxa té normalment de 4 a 5 m de longitud i sol ser de fibra de vidre o de carboni, materials que van reemplaçar a la canya de bambú i al metall en la dècada de 1960.

dəspɾˈes əl mɐtəɾjˈal ʋˈa kɐmβjˈa ɐ βɐmbˈu kˈap ɐ mˈil nˌɔusˈɛnts, ɐsˈɛ kˈap ɐ mˈil nˌɔusˈɛnts sinkwˈantɐ i fˈiβɾɐ ðə ʋˈiðɾə sʊβˈin kʊmbinˈat ˈamp fˈiβɾə ðə kɐrβˈoni.

Després el material va canviar a bambú (cap a 1900), acer (cap a 1950) i fibra de vidre (sovint combinat amb fibre de carboni).

dəspɾˈes əls inˈisis ðəls ˈaɲs mˈil nˌɔusˈɛnts səjɕˈantɐ ləs inɾʊðʊksjˈons ðə lɐ pˈɛrɕɐ ðə fˈiβɾɐ ðə ʋˈiðɾə i mɐtɐlˈazʊs ðə ɣʊmˌaɛspˈumɐ an ɾrəβʊlʊsjʊnˈat lɐ tˈɛknikɐ.

Després els inicis dels anys 1960 les introduccions de la perxa de fibra de vidre i matalasos de gomaespuma han revolucionat la tècnica.

mˈɛnɾə ləspəsjɐlitˈat nʊrmˈal ʊtilidzˈaðɐ ɐls ʑˈoks ʊlˈimpiks i ɐls kɐmpjʊnˈats ðəl mˈon dɐtlətˈismə ˈɛs ðispˈutɐ ˈamp sˈalt ɐ lɐlsˈaðɐ ðəspɾˈes ðˈunɐ kɐɾrˈɛɾɐ ˈam əls pˈɛws, ˈi a ʋɐɾjˈans ðifəɾˈens.

Mentre l'especialitat normal (utilitzada als jocs Olímpics i als campionats del món d'atletisme) es disputa amb salt a l'alçada després d'una carrera amb els peus, hi ha variants diferents.

ɐls pɐˈiksʊs βˈajɕʊs əɡzistˈɛjɕən kʊnkˈursʊs ðə fjərlʑˈɛppən, ˈon lʊbʑəktˈiw es sɐltˈa əl mˈes ʎˈuɲ pʊsˈiβlə.

Als Païxos Baixos existeixen concursos de fierljeppen, on l'objectiu és saltar el més lluny possible.

ʊn ʋɐɾjˈan mˈolt mˈes mʊðˈɛrn es sˈalt ðə pˈɛrɕɐ ˈamp mʊnʊpɐtˈi, imβəntˈat pə lɐtlˈɛtɐ fɾɐnsˈɛs βɐpːtˈistə βˈojɾjə.

Un variant molt més modern és salt de perxa amb monopatí, inventat per l'atleta francès Baptiste Boirie.

ˈam ɐkˈɛstɐ mˈetʊðə βˈojɾjə a sɐltˈat sˈis,disˈɛt mˈɛtɾəs; əl sˈɛw ɾrˈɛkʊrt pərsʊnˈal ˈamp sˈalt ðə pˈɛrɕɐ nʊrmˈal es ðə sˈiŋk,səjɕˌantɐsˈiŋk ˈɛmɐ.

Amb aquesta métode Boirie ha saltat 6,17 metres; el seu rècord personal amb salt de perxa normal és de 5,65 m.

ʎəɣˈɛndɐ kʊjɕinˈɛt ˈɛfɐ sˈis ˈɛfɐ sˈiŋk sˌeˈɛ nʊtˈat ɐβˈans ðə lɐksəpːtɐsjˈo ðə lɐ jɐˈaf əl ðˈɔs mˈil ðə ɾrˈɛkʊrts mʊndjˈals tɐmbˈe ən sˈalɐ βʊrðˈɛ iɣwˈal sʊlˈit ˈu pˌeˈiks kʊjɕinˈɛt ɐɐɐɐˈaɐ

{{llegenda|#f6F5CE|notat abans de l'acceptació de la IAAF el 2000 de rècords mondials també en sala|border=solid 1px #AAAAAA}}

əl sətˈɛmbɾə es əl nʊβˈɛ mˈɛs ðə lˈaɲ tˈan ən əl kɐləndˈaɾi ɣɾəɣʊɾjˈa kˈom ən əl kɐləndˈaɾi ʑʊljˈa, əl tərsˈɛ ðəls kwˈatɾə mˈɛzʊs ˈam ˌunɐ ðʊɾˈaðɐ ðə tɾˈɛntɐ ðjˈɛs i əl kwˈaɾt ðəls sˈiŋk mˈɛzʊs ˈamp mˈɛɲs ðə tɾˌɛntɐˈu ðjˈɛs.

El setembre és el novè mes de l'any tant en el calendari gregorià com en el calendari julià, el tercer dels quatre mesos amb una durada de 30 dies i el quart dels cinc mesos amb menys de 31 dies.

es linˈisi ðəl kˈus ɐkɐðˈɛmik ðə mˈolts pɐˈizʊs ðə ləmisfˈɛɾi nˈort, ən kˈɛ əls nˈɛns tˈornən ɐ ləskˈolɐ ðəspɾˈes ðə ləs ʋɐkˈansəs ðəstˈiw, də ʋəɣˈaðəs əl pɾimˈɛ ðˈiɐ ðəl mˈɛs.

És l'inici del curs acadèmic de molts països de l'hemisferi nord, en què els nens tornen a l'escola després de les vacances d'estiu, de vegades el primer dia del mes.

sətˈɛmbɾə dəl ʎɐtˈi sˈɛpːtəm, "sˈɛt"ˌɛɾɐ ʊɾiɣinˈaɾjɐmˌen əl sətˈɛ ðəls ðˈɛw mˈɛzʊs ðəl kɐləndˈaɾi ɾrʊmˈa mˈes ɐntˈik kʊnəɣˈut, əl kɐləndˈaɾi ðə ɾrˈɔmʊl sˈe. sˌetsˈɛnts sinkwˈantɐ ɐ sˈe, ˈamp mˈark ʎɐtˈi mɐɾtˈiws əl pɾimˈɛ mˈɛs ðə lˈaɲ pʊtsˈɛ fˈins ɐl kwˈatɾəsˈɛnts sinkwˌantɐˈu ɐ sˈe.

Setembre (del llatí septem, "set") era originàriament el setè dels deu mesos del calendari romà més antic conegut, el calendari de Ròmul c. 750 aC, amb March (llatí Martius) el primer mes de l'any potser fins al 451 aC.

dəspɾˈes ðə lɐ ɾrəfˈormɐ ðəl kɐləndˈaɾi kˈɛ ʋˈa ɐfəɣˈi ɣənˈɛ i fəβɾˈɛ ɐ pɾinsˈipis ðˈaɲ, sətˈɛmbɾə ˈɛs ʋˈa kʊmβəɾtˈi ən əl nʊβˈɛ mˈɛs, pəɾˈɔ ʋˈa kʊnsərβˈa əl sˈɛw nˈom.

Després de la reforma del calendari que va afegir gener i febrer a principis d'any, setembre es va convertir en el novè mes, però va conservar el seu nom.

ləs sələβɾɐsjˈons ɾrʊmˈanəs ɐntˈiɣəs pə ɐl sətˈɛmbɾə iŋklˈɔwən əl lˈuði ɾrʊmˈani, kˈɛ ʊɾiɣinɐlmˈen sˈɛ sələβɾˈaβɐ ðəl ðˈodzə ɐl kɐtˈorzə ðə sətˈɛmbɾə, pʊstəɾjʊrmˈen ɐmljˈat ðəl sˈiŋk ɐl ðinˈou ðə sətˈɛmbɾə.

Les celebracions romanes antigues per al setembre inclouen el Ludi Romani, que originalment se celebrava del 12 al 14 de setembre, posteriorment ampliat del 5 al 19 de setembre.

əls ɐŋlʊzɐksˈons ɐnʊmənˈaβən əl mˈɛs ɣərsmmʊnˈat, mˈɛs ðə lˈorði, ɐkˈɛst kʊltˈiw əsˈen ʎɐβˈoɾs kʊʎˈit ɐβitwɐlmˈen.

Els anglosaxons anomenaven el mes Gerstmonath, mes de l'ordi, aquest cultiu essent llavors collit habitualment.

sətˈɛmbɾə ˈɛs tɾˈoβɐ pɾinsipɐlmˈen ən əl sizˈɛ mˈɛs ðəl kɐləndˈaɾi ɐstɾʊlˈɔɣik i lɐ pɾimˈɛɾɐ pˈaɾt ðəl sətˈɛ, kˈɛ kʊmˈɛnsɐ ɐ finˈals ðə mˈars βˈaɾra mˈaɾt βˈaɾra ˈaɾjəs.

Setembre es troba principalment en el sisè mes del calendari astrològic (i la primera part del setè), que comença a finals de març/Mart/Àries.

ˈi a ˌunɐ tɾɐðisjˈo kˈɛ ɾrəlɐsjˈonɐ pˈɛðɾəs pɾəsjˈozəs ˈamp mˈɛzʊs, kˈɛ ən əl kˈas ðəl sətˈɛmbɾə əl ɾrəlɐsjˈonɐ ˈam əl sɐfˈi.

Hi ha una tradició que relaciona pedres precioses amb mesos, que en el cas del setembre el relaciona amb el safir.

əls sˈiɡnəs ðəl zʊðˈiɐk ðəl mˈɛs ðə sətˈɛmbɾə son ʋˈɛrɣə fˈins ɐl ʋˌintiðˈɔs ðə sətˈɛmbɾə i βɐlˈansɐ ɐ pɐɾtˈi ðəl ʋˌintitɾˈes ðə sətˈɛmbɾə.

Els signes del zodíac del mes de setembre són Verge (fins al 22 de setembre) i Balança (a partir del 23 de setembre).

kɐðɐskˈun dəls sˈons əstˈa fʊrmˈat ˌunəs ðətərminˈaðɐ səkwˈɛnsiɐ ðˈonəs sʊnˈoɾəs kˈɛ əls ɐpɐɾˈɛʎs ðɐnˈalizi ɐkˈustikɐ pˈoðən kɐɾɐktəɾidzˈa i ðistiŋˈi ðˈun ˈaltɾə sˈo, kˈɛ əstɐɾˈa fʊrmˈat pə ˌunɐ səkwˈɛnsiɐ ˈam ˌunəs ˈonəs sʊnˈoɾəs ðifəɾˈens.

Cadascun dels sons està format unes determinada seqüència d'ones sonores que els aparells d'anàlisi acústica poden caracteritzar i distingir d'un altre so, que estarà format per una seqüència amb unes ones sonores diferents.

lʊɾˈɛʎɐ ʊmˈanɐ es kˈapɐs ðə ðistiŋˈi ləs pɐɾˈɛʎəs ðə sˈons mˈes ðisəmblˈans, kˈɛ son əls kˈɛ pəɾtˈaɲən ɐ fʊnˈɛməs ðifəɾˈens; ən kˈamβi, lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðəls pɐrlˈans ðˈunɐ ʎˈɛŋwɐ nˈo pˈoðən difəɾənsjˈa əls sˈons mˈes similˈas ˈɛnɾə ˈɛʎs, kʊŋkɾətɐmˈen əls kˈɛ pəɾtˈaɲən ɐl mɐtˈɛjɕ fʊnˈɛmɐ.

L'orella humana és capaç de distingir les parelles de sons més dissemblants, que són els que pertanyen a fonemes diferents; en canvi, la majoria dels parlants d'una llengua no poden diferenciar els sons més similars entre ells, concretament els que pertanyen al mateix fonema.

ɐkˈɛsts sˈons tˈan səmblˈans nʊmˈes əls ðistiŋˈɛjɕən əls ɐpɐɾˈɛʎs ðɐnˈalizi ɐkˈustikɐ i ləs pərsˈonəs ənɾənˈaðəs.

Aquests sons tan semblants només els distingeixen els aparells d'anàlisi acústica i les persones entrenades.

pə əɡzˈɛmlə, kwɐlsəβˈol pɐrlˈan kɐtɐlˈa sˈap ðistiŋˈi əl sˈo ˈɛmɐ də mˈas dəl sˈo pˈɛ də pˈas; pəɾˈɔ nʊmˈes ləs pərsˈonəs ənɾənˈaðəs pˈoðən distiŋˈi lʊklʊzˈiβɐ də ðˈonɐ də lɐpɾʊksimˈan də sˈɛðɐ.

Per exemple, qualsevol parlant català sap distingir el so ema (de mas) del so pe (de pas); però només les persones entrenades poden distingir l'oclusiva (de dona) de l'aproximant (de seda).

sɐtˈɛllit ʊ əstˈat sɐtˈɛllit, əstˈat nʊminɐlmˈen indəpəndˈen kˈɛ ən lɐ pɾˈaktikɐ əstˈa sʊbʑˈɛktə ɐl ðʊmˈini pʊlˈitik ʊ iðɛˌolˈɔɣik ðˈaltɾəs pɐˈizʊs

Satèl·lit o estat satèl·lit, estat nominalment independent que en la pràctica està subjecte al domini polític o ideològic d'altres països

tələβizjˈo pə sɐtˈɛllit, mˈɛtʊðə ðə tɾɐnsmisjˈo tələβizˈiβɐ kʊnsistˈen ən fˈɛ ɾrəβʊtˈa ən ʊn sɐtˈɛllit ðə kʊmʊnikɐsjˈons ʊn səɲˈal ðə tələβizjˈo əmˈɛs ðəs ðˈun pˈun də lɐ tˈɛɾrɐ

Televisió per satèl·lit, mètode de transmissió televisiva consistent en fer rebotar en un satèl·lit de comunicacions un senyal de televisió emès des d'un punt de la Terra

ɾrikˈart mɐttˈɛw stɐʎmˈan, tɐmbˈe kʊnəɣˈut pə ləs sˈɛβəs inisjˈals ˌɛrəˌɛmɐˈɛssə, mɐnɐttˈan, nˈoβɐ jˈork, sˈɛdzə ðə mˈars ðə mˈil nˌɔusˈɛnts sinkwˌantɐtɾˈes, es ʊn kʊnəɣˈut ɐktiβˈistɐ ðəl pɾʊɣɾɐmˈaɾi ʎˈiwɾə.

Richard Matthew Stallman, també conegut per les seves inicials RMS, (Manhattan, Nova York, 16 de març de 1953), és un conegut activista del programari lliure.

ləs sˈɛβəs ˈoβɾəs mˈes impʊɾtˈans kˈom ɐ pɾʊɣɾɐmɐðˈoɾ iŋklˈɔwən ləðitˈoɾ ðə tˈɛkst əmˈaks, əl kʊmpilɐðˈoɾ ɟˌesˌesˈe i əl ðəpʊɾɐðˈoɾ ɟˌeðˌeβˈe, sˈotɐ əl pɾʊʑˈɛktə ɟˌeˌɛnɐˈu.

Les seves obres més importants com a programador inclouen l'editor de text Emacs, el compilador GCC i el depurador GDB, sota el Projecte GNU.

pəɾˈɔ lɐ sˈɛβɐ inflwˈɛnsiɐ es mɐʑˈoɾ ən ʊn mˈark mʊɾˈal, pʊlˈitik i ləɣˈal pəl mʊβimˈen dəl pɾʊɣɾɐmˈaɾi ʎˈiwɾə, kˈom ˌunɐ ɐltərnɐtˈiβɐ ɐl ðəzəmβʊlʊpɐmˈen i ðistɾiβʊsjˈo ðəl pɾʊɣɾɐmˈaɾi pɾiβɐtˈiw.

Però la seva influència és major en un marc moral, polític i legal pel moviment del programari lliure, com una alternativa al desenvolupament i distribució del programari privatiu.

tɐmbˈe es limβəntˈoɾ ðəl kʊnsˈɛpːtə kʊpilˈɛft tˈot i kˈɛ nˈo es ˈɛʎ kwˈi lˈi ʋˈa pʊzˈa nˈom, ʊn mˈɛtʊðə pə ʎisənsjˈa əl pɾʊɣɾɐmˈaɾi pərkˈɛ sˈidʑi sˈɛmɾə ðə ʎˈiwɾə ˈus i mʊðifikɐsjˈo.

També és l'inventor del concepte Copyleft (tot i que no és ell qui li va posar nom), un mètode per llicenciar el programari perquè sigui sempre de lliure ús i modificació.

lˈaɲ mˈil nˌɔusˈɛnts sətˌantɐˈu, sˈen ʊn əstʊðjˈan də pɾimˈɛ ˈaɲ ðə fˈizikɐ ɐ lɐ ʊniβərsitˈat ɐrβˈart, stɐʎmˈan ˈɛs ʋˈa kʊmβəɾtˈi ən ʊn fʊɾʊnˈɛ ðəl lɐβʊɾɐtˈoɾi ðintəlliɣˈɛnsiɐ ɐɾtifisjˈal ðəl ˌɛmɐˌitˈe.

L'any 1971, sent un estudiant de primer any de Física a la Universitat Harvard, Stallman es va convertir en un furoner del laboratori d'intel·ligència artificial del MIT.

əls ˈaɲs ʋujtˈantɐ, lɐ kʊltˈuɾɐ fʊɾʊnˈɛɾɐ kˈɛ kʊnstitwˈiɐ lɐ ʋˈiðɐ ðə stɐʎmˈan ˈɛs ʋˈa kʊmənsˈa ɐ ðifˈondɾə ˈamp lɐ kʊmərsjɐlidzɐsjˈo ðə lɐ indˈustɾiɐ ðəl pɾʊɣɾɐmˈaɾi.

Els anys 80, la cultura furonera que constituïa la vida de Stallman es va començar a difondre amb la comercialització de la indústria del programari.

əksplˈikɐ kˈom ɐβˈans kˈɛ ɐɾriβˈes lɐ indˈustɾiɐ ðəl pɾʊɣɾɐmˈaɾi lɐ ɣˈen sintərkɐmβjˈaβɐ pɾʊɣɾˈaməs, i əl kˈoði fˈon dɐkˈɛsts.

Explica com abans que arribés la indústria del programari la gent s'intercanviava programes, i el codi font d'aquests.

ɐ inˈisis ðəls ˈaɲs ʋujtˈantɐ, lɐ sitwɐsjˈo ʋˈa kɐmβjˈa, əl pɾʊɣɾɐmˈaɾi ʋˈa kʊmənsˈa ɐ sˈɛ nˈo ɾrəðistɾiβwˈiβlə nˈo kʊpjˈaβlə i lɐ ɣˈen ʑˈa nˈo pʊðˈiɐ intərkɐmβjˈa əls sˈɛws kʊnəjɕəmˈens infʊrmˈatiks ʎiwɾəmˈen.

A inicis dels anys 80, la situació va canviar, el programari va començar a ser no redistribuïble (no copiable) i la gent ja no podia intercanviar els seus coneixements informàtics lliurement.

pəɾˈɔ ləs kˈozəs ʋˈan kɐmβjˈa, əls ˈaltɾəs fʊɾʊnˈɛs ðəl lɐβʊɾɐtˈoɾi ðˈiɐ ʋˈan fʊndˈa lɐ kʊmpɐɲˈiɐ simbʊlˈiks, lɐ kwˈal intəntˈaβɐ ɾrəəmlɐsˈa əl pɾʊɣɾɐmˈaɾi ʎˈiwɾə ðəl lɐβʊɾɐtˈoɾi pəl sˈɛw pɾˈopi pɾʊɣɾɐmˈaɾi pɾiβɐtˈiw.

Però les coses van canviar, els altres furoners del laboratori d'IA van fundar la companyia Symbolics, la qual intentava reemplaçar el programari lliure del laboratori pel seu propi programari privatiu.

dʊɾˈan dˈos ˈaɲs, dəs ðəl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐtɾˈes ɐl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐsˈiŋk, stɐʎmˈan ʋˈa ðʊplikˈa ˈɛʎ sˈol əls əsfˈorsʊs ðəls pɾʊɣɾɐmɐðˈoɾs ðə simbʊlˈiks pə impəðˈi kˈɛ ʊbtiŋwˈɛsin ʊn mʊnʊpˈoli sˈoβɾə əls ʊrðinɐðˈoɾs ðəl lɐβʊɾɐtˈoɾi.

Durant dos anys, des del 1983 al 1985, Stallman va duplicar ell sol els esforços dels programadors de Symbolics per impedir que obtinguessin un monopoli sobre els ordinadors del laboratori.

lˈi ʋˈan dəmɐnˈa kˈɛ firmˈes ʊn kʊnɾˈaktə ðə nˈoðiβʊlɣɐsjˈo i kˈɛ fˈɛs ˈaltɾəs ɐksjˈons kˈɛ ˈɛʎ kʊnsiðəɾˈaβɐ tɾɐisjˈons ɐls sˈɛws pɾinsˈipis.

Li van demanar que firmés un contracte de no-divulgació i que fes altres accions que ell considerava traïcions als seus principis.

əl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐsˈiŋk, stɐʎmˈan ʋˈa pʊβlikˈa əl mɐnifˈɛst ɟˌeˌɛnɐˈu, ən əl kwˈal ðəklɐɾˈaβɐ ləs sˈɛβəs intənsjˈons i mʊtiβɐsjˈons pə kɾɛˈa ˌunɐ ɐltərnɐtˈiβɐ ʎˈiwɾə ɐl sistˈɛmɐ ʊpəɾɐtˈiw ʊnˈiks, əl kwˈal ʋˈa ɐnʊmənˈa ɟˌeˌɛnɐˈu ɟˌeˌɛnɐˈu nˈo ˈɛs ʊnˈiks, kˈɛ tɐmbˈe ʋˈol ðˈi ɲˈu ən ɐŋlˈɛs dɐkˈi ɐkˈɛsts lʊɣʊtˈips.

El 1985, Stallman va publicar el Manifest GNU, en el qual declarava les seves intencions i motivacions per crear una alternativa lliure al sistema operatiu UNIX, el qual va anomenar GNU (GNU No es Unix), que també vol dir nyu en anglès (d'aquí aquests logotips).

əl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐˈu, lˈinʊs tʊrβˈalts ʋˈa ɐʎiβəɾˈa əl sˈɛw nˈukli linˈuks sˈotɐ ləs kʊndisjˈons ðə lɐ ɟˌepˌeˈɛlɐ, kʊmlətˈan ʊn sistˈɛmɐ ɟˌeˌɛnɐˈu kʊmlˈɛt i ʊpəɾɐtˈiw, əl sistˈɛmɐ ʊpəɾɐtˈiw ɟˌeˌɛnɐˈu βˈaɾra linˈuks.

El 1991, Linus Torvalds va alliberar el seu nucli Linux sota les condicions de la GPL, completant un sistema GNU complet i operatiu, el sistema operatiu GNU/Linux.

ləs mʊtiβɐsjˈons pʊlˈitikəs i mʊɾˈals ðə ɾrikˈart stɐʎmˈan lan kʊmβəɾtˈit ən ˌunɐ fiɣˈuɾɐ mˈolt kʊnɾʊβəɾtˈiðɐ.

Les motivacions polítiques i morals de Richard Stallman l'han convertit en una figura molt controvertida.

mˈolts pɾʊɣɾɐmɐðˈoɾs əstˈan dɐkˈort ˈam əl kʊnsˈɛpːtə ðə kʊmpɐɾtˈi kˈoði pəɾˈɔ nˈo əstˈan dɐkˈort ˈamp ləs pʊstˈuɾəs mʊɾˈals, filʊzʊfˈiɐ pərsʊnˈal i əl ʎəŋwˈadʑə kˈɛ ˈuzɐ stɐʎmˈan pə ðəskɾˈiwɾə ləs sˈɛβəs ʊpinjˈons.

Molts programadors estan d'acord amb el concepte de compartir codi però no estan d'acord amb les postures morals, filosofia personal i el llenguatge que usa Stallman per descriure les seves opinions.

ʊn ɾrəzʊltˈat ðɐkˈɛstəs ðispˈutəs ʋˈa kʊndˈuj linˈisi ðˈunɐ ɐltərnɐtˈiβɐ ɐl pɾʊɣɾɐmˈaɾi ʎˈiwɾə, əl mʊβimˈen də kˈoði ʊβˈɛɾt ˈopən sˈɔwrsə, ən ɐŋlˈɛs; ɐl kʊnɾˈaɾi ðə pɾʊɣɾɐmˈaɾi ʎˈiwɾə ʊ fɾˈɛə sʊftwˈaɾə.

Un resultat d'aquestes disputes va conduir l'inici d'una alternativa al programari lliure, el moviment de codi obert (open source, en anglès; al contrari de programari lliure o free software).

stɐʎmˈan a ɾrəβˈut mˈolts pɾˈɛmis i ɾrəkʊnəjɕəmˈens pə lɐ sˈɛβɐ fˈɛjnɐ, ˈɛnɾə ˈɛʎs ˌunɐ imβitɐsjˈo ɐ sˈɛ mˈɛmbɾə ɐ lɐ mˈak ɐɾtˈu fʊwndɐtjˈon əl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˈantɐ, əl ɣɾˈasə ʊppˈɛ ɐwˈart ðə ˈɛlɐ ɐsʊsjɐtjˈon fˈoɾ kʊmpˈutiŋ mɐkinˈɛri əl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐˈu pəl sˈɛw tɾəβˈaʎ ɐ ləðitˈoɾ əmˈaks, ʊn dʊktʊɾˈat ʊnˈoɾis kˈawzɐ ðəl ɾrʊjˈal institˈutə ˈof təknʊlˈoɣi ðə swˈɛsiɐ əl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐsˈis, əl pjʊnəˈɛ ɐwˈart ðə lələktɾʊnˈik fɾʊntjˈɛ fʊwndɐtjˈon əl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐʋˈujt, əl jˈuki ɾrʊβˈinski məmʊɾjˈal ɐwˈart əl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐnˈow, i əl tɐkˈɛðɐ ɐwˈart əl ðˈɔs mˈil ˈu.

Stallman ha rebut molts premis i reconeixements per la seva feina, entre ells una invitació a ser membre a la MacArthur Foundation el 1990, el Grace Hopper Award de lAssociation for Computing Machinery el 1991 pel seu treball a l'editor Emacs, un Doctorat Honoris Causa del Royal Institute of Technology de Suècia el 1996, el Pioneer award de l'Electronic Frontier Foundation el 1998, el Yuki Rubinski memorial award el 1999, i el Takeda award el 2001.

ɐɾrˈan də lɐ pʊlˈɛmikɐ sʊrɣˈiðɐ pə ˌunəs ðəklɐɾɐsjˈons sˈoβɾə lɐ imlikɐsjˈo ðəl ðifˈun mˈarβin mˈinski ən lɐ tɾˈamɐ ðɐβˈus i tɾˈafik səkswˈal ðə mənˈoɾs ðəðˈat ʋinkʊlˈaðɐ ɐ ʑəffɾˈɛi əpstˈɛjn, kˈom tɐmbˈe pə ðiβˈɛrsəs ðəklɐɾɐsjˈons sˈoβɾə əl kʊnsəntimˈen səkswˈal ðə mənˈoɾs ən əl pɐsˈat, ʋˈa ðimitˈi kˈom ɐ pɾəziðˈen də lɐ ˌɛfɐˌɛssəˈɛfɐ i ðə lɐ sˈɛβɐ pʊzisjˈo ɐl ˌɛmɐˌitˈe əl sətˈɛmbɾə ðə ðˈɔs mˈil ðinˈou.

Arran de la polèmica sorgida per unes declaracions sobre la implicació del difunt Marvin Minsky en la trama d'abús i tràfic sexual de menors d'edat vinculada a Jeffrey Epstein, com també per diverses declaracions sobre el consentiment sexual de menors en el passat, va dimitir com a president de la FSF i de la seva posició al MIT el setembre de 2019.

əl mˈars ðə ðˈɔs mˈil ʋˌintiˈu, dʊɾˈan lɐ kʊnfəɾˈɛnsiɐ ðə lˈiβɾə plɐnˈɛt, ʋˈa ɐnʊnsjˈa pə sʊrpɾˈɛzɐ kˈɛ tʊrnˈaβɐ ɐ lɐ ʑˈuntɐ ðə lɐ ˌɛfɐˌɛssəˈɛfɐ.

El març de 2021, durant la conferència de LibrePlanet, va anunciar per sorpresa que tornava a la junta de la FSF.

tˈot sədʑˈit, əmɾˈɛzəs kˈom ɾrˈɛt ˈat ʊ inisjɐtˈiβəs kˈom ʊwtɾɛˌaki ɐnʊnsjˈaβən kˈɛ ðəjɕˈaɾjən də finɐnsˈa ʊ kʊllɐβʊɾˈa ˈamp lɐ fʊndɐsjˈo sˈi kʊntinwˈaβɐ stɐʎmˈan ɐ lɐ sˈɛβɐ ʑˈuntɐ.

Tot seguit, empreses com Red Hat o iniciatives com Outreachy anunciaven que deixarien de finançar o col·laborar amb la fundació si continuava Stallman a la seva junta.

lɐ sˈɛβɐ imˈadʑə ɐpɐɾənmˈen dəskʊjðˈaðɐ i ləs sˈɛβəs mˈanjəs əkstɾɐβɐɣˈans nˈo fˈa sərβˈi təlˈɛfˌon mˈɔβil, ʑˈa kˈɛ əl pʊðɾˈiɐ fˈɛ fˈasilmˌen lʊkɐlidzˈaβlə i ɐjɕˈɔ ɐfəktɐɾˈiɐ lɐ sˈɛβɐ ʎiβəɾtˈat ðə mʊβimˈen, sˈɛmɾə ʋˈa ˈam əl sˈɛw ʊrðinɐðˈoɾ pʊɾtˈatil ˈamp tˈan sˈols pɾʊɣɾɐmˈaɾi ʎˈiwɾə, pˈoɾtɐ əl sˈɛw mɐtɐlˈas ɐʎˈa ˈon ʋˈaɣi, ˈɛtk., lan fˈɛt sˈɛnɾə ðə mˈoltəs βɾˈoməs i ɐkʊðˈits, i fˈins i tˈot a ɐɾriβˈat ɐ ɐpɐɾˈɛjɕˌɛ ən tˈiɾəs kˈɔmikəs.

La seva imatge aparentment descuidada i les seves manies extravagants (no fa servir telèfon mòbil, ja que el podria fer fàcilment localitzable i això afectaria la seva llibertat de moviment, sempre va amb el seu ordinador portàtil amb tan sols programari lliure, porta el seu matalàs allà on vagi, etc.), l'han fet centre de moltes bromes i acudits, i fins i tot ha arribat a aparèixer en tires còmiques.

ən ləs ɕəɾrˈaðəs ɐpɐɾˈɛjɕ ˈam ˌunɐ səɣˈonɐ pərsʊnɐlitˈat kˈɛ kʊɾrəspˈon ɐ ˌɛssətˈe. ˌiɟˌeˈɛnɐ ʊsˈiws ˈof tˈɛ kˈurk ˈof əmˈaks«sˈan ˌiɟˌeˈɛnɐ ˈusi ðə ləsɣlˈeziɐ ðə ləmˈaks».

En les xerrades apareix amb una segona personalitat que correspon a St. IGNUcius of the Church of Emacs («Sant IGNUci de l'Església de l'Emacs»).

dɐkˈort ˈamp lɐ məkˈanikɐ ðə nəwtˈon, ʊn sistˈɛmɐ inərsjˈal es ʊn sistˈɛmɐ nˈo sʊmmˈɛs ɐ kˈap fˈorsɐ əkstəɾjˈoɾ i kˈɛ, pə tˈan, ˈɛs ðəsplˈasɐ ɐ ʋəlʊsitˈat kʊnstˈan.

D'acord amb la mecànica de Newton, un sistema inercial és un sistema no sotmès a cap força exterior i que, per tant, es desplaça a velocitat constant.

dʊnˈat ʊn sistˈɛmɐ ðə ɾrəfəɾˈɛnsiɐ inərsjˈal, ʊn səɣˈon sistˈɛmɐ ðə ɾrəfəɾˈɛnsiɐ səɾˌa nˈo inərsjˈal kwˈan dəskɾˈidʑi ʊn mʊβimˈen ɐksələɾˈat ɾrəspˈɛktə ɐl pɾimˈɛ.

Donat un sistema de referència inercial, un segon sistema de referència serà no inercial quan descrigui un moviment accelerat respecte al primer.

ʊn kˈamβi ən lɐ ðiɾəksjˈo ðə lɐ sˈɛβɐ ʋəlʊsitˈat ðə tɾɐnslɐsjˈo pə əɡzˈɛmlə, ən ʊn mʊβimˈen də ɣˈi ɐl ʋʊltˈan dˈun sistˈɛmɐ ðə ɾrəfəɾˈɛnsiɐ inərsjˈal.

Un canvi en la direcció de la seva velocitat de translació (per exemple, en un moviment de gir al voltant d'un sistema de referència inercial).

lɐ sintˈaksi dəl ɣɾˈɛk (el)sˈidaksˌis(ca), (el)sˈin(ca): ʑˈuns, (el)tˈaksis(ca): ˈorðɾə es lɐ pˈaɾt ðə lɐ ɣɾɐmˈatikɐ kˈɛ əstʊðˈiɐ əls məkɐnˈisməs ðə ɣənəɾɐsjˈo ðə fɾˈazəs.

La sintaxi (del grec σύνταξις, σύν: 'junts', τάξις: 'ordre') és la part de la gramàtica que estudia els mecanismes de generació de frases.

ɐkˈɛstɐ mɐtˈɛɾiɐ əstˈa tˈan intəɾrəlɐsjʊnˈaðɐ ˈamp lɐ mʊrfʊlʊɣˈiɐ kˈɛ lɐ liŋwˈistikɐ mʊðˈɛrnɐ kʊnsiðˈɛɾɐ kˈɛ kˈal əstʊðjˈaləs kʊnʑʊntɐmˈen ən ˌunɐ ˈunikɐ ðissiplˈinɐ: lɐ mʊrfʊzintˈaksi.

Aquesta matèria està tan interrelacionada amb la morfologia que la lingüística moderna considera que cal estudiar-les conjuntament en una única disciplina: la morfosintaxi.

ɐnɐlˈidzɐ kwˈinɐ fʊnsjˈo sintˈaktikɐ fˈa kˈaðɐ ələmˈen dˈinɾə ðə lʊɾɐsjˈo i ðətərmˈinɐ kwˈinəs kʊmbinɐsjˈons ðə sintˈaɡməs son pərmˈɛzəs ən ˌunɐ ʎˈɛŋwɐ ðətərminˈaðɐ, ɐjɕˈi kˈom kwˈins nˈɛksəs sʊtilˈidzən pə ɐ əstɾʊktʊɾˈa i ʊnˈi fɾˈazəs ˈɛnɾə sˈi.

Analitza quina funció sintàctica fa cada element dintre de l'oració i determina quines combinacions de sintagmes són permeses en una llengua determinada, així com quins nexes s'utilitzen per a estructurar i unir frases entre si.

ˈi a ðiβˈɛrsəs əskˈoləs ðə sintˈaksi; ləs kˈɛ mˈes ˈɛɡzit an tiŋˈut son lɐ kˈɛ pɐɾtˈɛjɕ ðə lɐ ɣɾɐmˈatikɐ tɾɐðisjʊnˈal, ləstɾʊktʊɾɐlˈistɐ, lɐ ɣənəɾɐtˈiβɐ i lɐ fʊnsjʊnɐlˈistɐ.

Hi ha diverses escoles de sintaxi; les que més èxit han tingut són la que parteix de la gramàtica tradicional, l'estructuralista, la generativa i la funcionalista.

nˈo əɡzistˈɛjɕ ˌunɐ ɣɾɐmˈatikɐ tɾɐðisjʊnˈal kˈɛ sɐwtʊɐnʊmˈɛni ɐjɕˈi, sinˈo kˈɛ iŋklˈɔw tˈotɐ lɐ ɾrəfləksjˈo liŋwˈistikɐ ðəs ðə tˈɛms ɐntˈiks ən əspəsjˈal, ɐ ɣɾˈɛsiɐ fˈins ɐl pʊzitiβˈismə ðəl .

No existeix una gramàtica tradicional que s'autoanomeni així, sinó que inclou tota la reflexió lingüística des de temps antics (en especial, a Grècia) fins al positivisme del .

ɐkˈɛst kʊɾrˈen də pənsɐmˈen ɐtɾiβwˈiɐ ɐ lɐ sintˈaksi ʊn pɐpˈɛ klˈaw ən lɐ ɣɾɐmˈatikɐ, əl mˈes impʊɾtˈan ˌɛɾɐ tɾʊβˈa lɐ fʊnsjˈo sintˈaktikɐ kˈɛ əɡzˈɛrsjən dətərminˈats mˈots ən ˌunɐ fɾˈazə, pə əksplikˈa kwˈinəs ʊɾɐsjˈons əstˈaβən bˈɛn fʊrmˈaðəs i kwˈinəs nˈo; kwˈin kˈas kɐlˈiɐ pʊzˈa ən ləs ʎˈɛŋwəs ˈamp ðəklinɐsjˈons i kwˈin ˌɛɾɐ əl siɡnifikˈat ðə ðətərminˈaðəs ɐɣɾʊpɐsjˈons.

Aquest corrent de pensament atribuïa a la sintaxi un paper clau en la gramàtica, el més important era trobar la funció sintàctica que exercien determinats mots en una frase, per explicar quines oracions estaven ben formades i quines no; quin cas calia posar en les llengües amb declinacions i quin era el significat de determinades agrupacions.

lɐ nəsəsitˈat ðə lɐ sintˈaksi ˈɛs ʑʊstifikˈaβɐ pərkˈɛ, ən iðjˈoməs ˈamp ʋɐɾjətˈat ðˈorðɾə, əl pɐpˈɛ ðə kˈaðɐ pɐɾˈawlɐ pʊðˈiɐ ɾrəzʊltˈa ɐmbˈiɣʊ i kɐmβjˈa əl səntˈit ðˈun misˈadʑə səɣˈons lɐ pʊzisjˈo ðəls ələmˈens.

La necessitat de la sintaxi es justificava perquè, en idiomes amb varietat d'ordre, el paper de cada paraula podia resultar ambigu i canviar el sentit d'un missatge segons la posició dels elements.

ləstɾʊktʊɾɐlˈismə ɐfˈirmɐ kˈɛ ʊn ɡɾˈup ðə pɐɾˈawləs ˈam ˌunɐ ˈunikɐ fʊnsjˈo es ʊn sintˈaɡmɐ i əstʊðˈiɐ kˈom ˈɛs ɾrəlɐsjˈonən ˈɛnɾə sˈi əls sintˈaɡməs pə ɐ fʊrmˈa ˌunɐ fɾˈazə ʊ βˈe kˈom səstɾʊktˈuɾɐ intərnɐmˈen əl sintˈaɡmɐ, dʊnˈan ɐjɕˈi pˈɛw ɐ ləs ɾrəlɐsjˈons sintɐɡmˈatikəs i ɐ ləs ɾrəlɐsjˈons pɐɾɐðiɡmˈatikəs, ɾrəspəktiβɐmˈen.

L'estructuralisme afirma que un grup de paraules amb una única funció és un sintagma i estudia com es relacionen entre si els sintagmes per a formar una frase o bé com s'estructura internament el sintagma, donant així peu a les relacions sintagmàtiques i a les relacions paradigmàtiques, respectivament.

ləs pɐɾˈawləs nˈo sɐfəɣˈɛjɕən ləs ˌunəs ɐ ləs ˈaltɾəs linɛˌalmˈen sˈɛnsə mˈes, sinˈo kˈɛ ɾrəspˈonən ɐ ˌunɐ əstɾʊktˈuɾɐ ʊ ʑəɾɐrkwˈiɐ ʊɾɐsjʊnˈal, kˈɛ indˈikɐ kwˈins ʎˈoks pˈoðən tənˈi ən ˌunɐ fɾˈazə ən fʊnsjˈo ðəl ʋˈɛrp kˈɛ ən sˈidʑi əl nˈukli i əls kʊmləmˈens kˈɛ ɐdmˈɛtin.

Les paraules no s'afegeixen les unes a les altres linealment sense més, sinó que responen a una estructura o jerarquia oracional, que indica quins llocs poden tenir en una frase (en funció del verb que en sigui el nucli i els complements que admetin).

kˈaðɐ sintˈaɡmɐ sʊrɣɐnˈidzɐ ɐl ʋʊltˈan dˈunɐ pɐɾˈawlɐ, kˈɛ nes əl nˈukli ˈi, dɐkˈɛstɐ mɐnˈɛɾɐ, lɐ sintˈaksi ˈɛs ɾrəlɐsjˈonɐ ˈamp lɐ mʊrfʊlʊɣˈiɐ.

Cada sintagma s'organitza al voltant d'una paraula, que n'és el nucli i, d'aquesta manera, la sintaxi es relaciona amb la morfologia.

lɐ sintˈaksi ɣənəɾɐtˈiβɐ pɐɾtˈɛjɕ ðəl sʊpˈɔzit kˈɛ əɡzistˈɛjɕ ʊn mˈɔðʊl sintˈaktik ən lɐ mˈen kˈɛ əmmɐɣɐdzˈɛmɐ ləs ɾrˈɛɣləs ðə fʊrmɐsjˈo ðə ləs fɾˈazəs ðˈun iðjˈomɐ ðətərminˈat.

La sintaxi generativa parteix del supòsit que existeix un mòdul sintàctic en la ment que emmagatzema les regles de formació de les frases d'un idioma determinat.

əl pɐrlˈan ɐdkwiɾˈɛjɕ ɐkˈɛstəs ɾrˈɛɣləs, kˈɛ son ɾrəkʊrsˈiβəs, i ɐjɕˈi nʊmˈes a ðɐfəɣˈi əl mˈɔðʊl səmˈantik pə ɣənəɾˈa fɾˈazəs ʋˈaliðəs.

El parlant adquireix aquestes regles, que són recursives, i així només ha d'afegir el mòdul semàntic per generar frases vàlides.

kˈom kˈɛ əl ʎəŋwˈadʑə nɐtʊɾˈal pərmˈɛt ʋɐɾjɐsjˈons əstilˈistikəs kˈɛ ɐpɐɾənmˈen kʊnɾɐðˈiwən ɐkˈɛstəs ɾrˈɛɣləs ðɐksəpːtɐβilitˈat, lɐ tɛˌoɾˈiɐ ɣənəɾɐtˈiβɐ əksplˈikɐ kˈɛ ˈi a ˌunɐ əstɾʊktˈuɾɐ pɾʊfˈundɐ ðə lɐ fɾˈazə lɐ nɐtʊɾˈal ʊ ʎiɣˈaðɐ ɐl sərβˈɛʎ, i ˌunɐ ˈaltɾɐ ðə sʊpərfisjˈal, kˈɛ es kˈom ˈɛs mɐnifˈɛstɐ ɐkˈɛstɐ ðə mɐnˈɛɾɐ əfəktˈiβɐ i kˈɛ es ˌunɐ tɾɐnsfʊrmɐsjˈo ɾrəspˈɛktə ɐ lɐ pɾimˈɛɾɐ.

Com que el llenguatge natural permet variacions estilístiques que aparentment contradiuen aquestes regles d'acceptabilitat, la teoria generativa explica que hi ha una estructura profunda de la frase (la natural o lligada al cervell), i una altra de superficial, que és com es manifesta aquesta de manera efectiva i que és una transformació respecte a la primera.

lɐ fʊnsjˈo ðə lɐ sintˈaksi, dˈoŋks, es əsβɾinˈa kˈom ˈaktwɐ ləstɾʊktˈuɾɐ pɾʊfˈundɐ ən ʊn iðjˈomɐ i kwˈinəs əstɾʊktˈuɾəs son ʊniβərsˈals.

La funció de la sintaxi, doncs, és esbrinar com actua l'estructura profunda en un idioma (i quines estructures són universals).

əl fʊnsjʊnɐlˈismə liŋwˈistik əstʊðˈiɐ kˈom ˈaktwɐ əl ʎəŋwˈadʑə kˈom ɐ ˈɛjnɐ ðə kʊmʊnikɐsjˈo, i ɐnɐlˈidzɐ kwˈinəs nəsəsitˈats tˈɛnən əls pɐrlˈans pə ɐ fˈɛsə əntˈɛndɾə, i kwˈinəs əstɾʊktˈuɾəs liŋwˈistikəs ɐʑˈuðən ən kˈaðɐ iðjˈomɐ ɐ sɐtisfˈɛləs.

El funcionalisme lingüístic estudia com actua el llenguatge com a eina de comunicació, i analitza quines necessitats tenen els parlants per a fer-se entendre, i quines estructures lingüístiques ajuden en cada idioma a satisfer-les.

tˈe ʊn ənfʊkɐmˈen mˈes ðəskɾipːtˈiw kˈɛ pɾəskɾipːtˈiw i sɐʑˈuðɐ ðə ləs ɐpʊɾtɐsjˈons ðə lɐ pɾɐɡmˈatikɐ, lɐ tɛˌoɾˈiɐ ðəl ðiskˈus i lɐ lˈɔɣikɐ pə ɐ ləs sˈɛβəs ɐnˈalizis.

Té un enfocament més descriptiu que prescriptiu i s'ajuda de les aportacions de la pragmàtica, la teoria del discurs i la lògica per a les seves anàlisis.

ɐkˈɛst kʊɾrˈen sintˈaktik ʋˈa ðəzəmβʊlʊpˈasə ɐ pɐɾtˈi ðəls ˈaɲs mˈil nˌɔusˈɛnts sətˈantɐ, ɐʑʊðˈat pəl kʊnsˈɛpːtə ðə kʊmpətˈɛnsiɐ kʊmʊnikɐtˈiβɐ.

Aquest corrent sintàctic va desenvolupar-se a partir dels anys 1970, ajudat pel concepte de competència comunicativa.

sˈɛɣɾə es ʊn djˈaɾi pʊβlikˈat ɐ ʎˈɛjðɐ pəl ɣɾˈup sˈɛɣɾə i ˈamp ðifʊzjˈo ðjˈaɾiɐ ɐ pʊnˈen, lˈalt piɾinˈɛw i ɐɾˈan i lɐ fɾˈanʑɐ ðə pʊnˈen.

Segre és un diari publicat a Lleida pel Grup Segre i amb difusió diària a Ponent, l'Alt Pirineu i Aran i la Franja de Ponent.

tˈe ðələɣɐsjˈons ɐ βɐlɐɣˈɛ, tˈaɾrəɣɐ i tɐmbˈe ɐ lɐ sˈɛw ðʊrɣˈɛʎ, əl pˈon də swˈɛɾt i tɾˈɛm, i pʊβlˈikɐ pəɾjˈɔðikɐmˌen sʊpləmˈens kʊmɐrkˈals.

Té delegacions a Balaguer, Tàrrega i també a la Seu d'Urgell, el Pont de Suert i Tremp, i publica periòdicament suplements comarcals.

dəs ðəl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt, kʊjnsiðˈin ˈam əl sinkˈɛ ɐniβərsˈaɾi, sˈɛɣɾə ˈɛs ʋˈa kʊnsʊliðˈa kˈom ɐ lˈiðˌɛ indiskʊtˈiβlə ɐls kwiˈoskʊs ðə ləs kʊmˈarkəs ðə ʎˈɛjðɐ.

Des del 1987, coincidint amb el cinquè aniversari, Segre es va consolidar com a líder indiscutible als quioscos de les comarques de Lleida.

dəs ðə ˈɛlɐ ˈɔnzə ðə sətˈɛmbɾə ðə mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐsˈɛt i pə pɾimˈɛɾɐ ʋəɣˈaðɐ ɐ ləstˈat əspɐɲˈol, sˈɛɣɾə ʋˈa sˈɛ əl pɾimˈɛ ɾrʊtɐtˈiw ən fˈɛ ðwˈɛs əðisjˈons simʊltˈanjəs i iðˈɛntikəs ən kɐtɐlˈa i kɐstəʎˈa, ɡɾˈasjəs ɐ ʊn sistˈɛmɐ ðə tɾɐðʊksjˈo ɐwtʊmˈatikɐ ðəzəmβʊlʊpˈat ən kʊllɐβʊɾɐsjˈo ˈamp ləmɾˈɛzɐ iŋkˈitɐ, i ən kˈɛ əls tˈɛkniks ðəl ðjˈaɾi an dəzəmβʊlʊpˈat əls ɐwtʊmɐtˈisməs ən lɐ tɾɐnsfəɾˈɛnsiɐ ðə fitɕˈɛs i əls fˈiltɾəs pə ɐ fɐsilitˈa lɐ kʊmpɐtiβilitˈat ðə tˈɛkstʊs ˈɛnɾə əls sistˈɛməs infʊrmˈatiks.

Des de l'11 de setembre de 1997 i per primera vegada a l'Estat espanyol, Segre va ser el primer rotatiu en fer dues edicions simultànies i idèntiques en català i castellà, gràcies a un sistema de traducció automàtica desenvolupat en col·laboració amb l'empresa Incyta, i en què els tècnics del diari han desenvolupat els automatismes en la transferència de fitxers i els filtres per a facilitar la compatibilitat de textos entre els sistemes informàtics.

ɐɾˈan ˈat ðˈiɐ es ˌunɐ ɾrəβˈistɐ mʊnʊɣɾˈafikɐ ən ɐɾɐnˈɛs kˈɛ əðˈitɐ əl ðjˈaɾi sˈɛɣɾə ˈam əl sʊpˈoɾt ðə lɐ ɣənəɾɐlitˈat ðə kɐtɐlˈuɲɐ i əl kʊnsˈɛʎ ɣənəɾˈal ðɐɾˈan i ˈamp lɐ kʊllɐβʊɾɐsjˈo ðə lɐ kˈatəðɾɐ ðəstˈuðis ʊksitˈans ðə lɐ ʊniβərsitˈat ðə ʎˈɛjðɐ, ən lɐ kwˈal pʊβlˈikɐ nʊtˈisjəs i ɐɾtˈikləs ɾrəlɐsjʊnˈats ˈamp lɐ ʋˈiðɐ ðjˈaɾiɐ ɐ lɐ ʋˈaʎ ðɐɾˈan.

Aran ath Dia és una revista monogràfica en aranès que edita el diari Segre amb el suport de la Generalitat de Catalunya i el Consell General d'Aran i amb la col·laboració de la Càtedra d'estudis occitans de la Universitat de Lleida, en la qual publica notícies i articles relacionats amb la vida diària a la Vall d'Aran.

ɐ lˈultimɐ pˈaɣinɐ ðə kˈaðɐ nˈuməɾʊ kˈɛ ˈɛs pʊβlˈikɐ ˈi kˈonstɐ ʊn pətˈit ðiksjʊnˈaɾi ðə pɐɾˈawləs ən ɐɾɐnˈɛs ˈam ˌunɐ sˈimlə tɾɐðʊksjˈo ɐl kɐtɐlˈa, ʊ βˈe ˌunɐ əksplikɐsjˈo ðəl siɡnifikˈat.

A l'última pàgina de cada número que es publica hi consta un petit diccionari de paraules en aranès amb una simple traducció al català, o bé una explicació del significat.

ən sˈuɾtən diβˈɛrsʊs kɐnˈals i sˈekwiəs ðə ɾrəɣɐðˈiw: əl kɐnˈal səɣˈaɾrɐɣɐɾrˈiɣəs, əl kɐnˈal ðʊrɣˈɛʎ, ˈamp ləs sˈekwiəs kʊɾrəspʊnˈens: əl kɐnˈal ðə βɐlɐɣˈɛ, əl kɐnˈal ðə səɾˈɔs, ˈɛtk.

En surten diversos canals i séquies de regadiu: el canal Segarra-Garrigues, el canal d'Urgell, amb les séquies corresponents: el canal de Balaguer, el canal de Seròs, etc.

ɐ lɐ fˈi ðəls ˈaɲs ðˈɔs mˈil ðˈew, sˈi an ʊbsərβˈat ˌunɐ ðə ləs pɾimˈɛɾəs ʋəɣˈaðəs ən tˈɛɾrəs məðitəɾrˈanjəs zˈonəs infəktˈaðəs pəl ʑʊliβˈɛɾt ʑəɣˈan, ˌunɐ əspˈɛsjə imβɐzˈoɾɐ kˈɛ ɐls ɾrˈiws ðɐləmˈaɲɐ kˈawzɐ ɐnwɐlmˈen ʊns ðˈɛw miljˈons ðˈɛwɾʊs ðə ðˈaɲs, ʑˈa kˈɛ fʊmˈɛntɐ ləɾʊzjˈo.

A la fi dels anys 2010, s'hi han observat (una de les primeres vegades en terres mediterrànies) zones infectades pel julivert gegant, una espècie invasora que als rius d'Alemanya causa anualment uns deu milions d'euros de danys, ja que fomenta l'erosió.

nˈo ˈɛs tˈornɐ ɐ ðʊkʊməntˈa fˈins ɐl , kˈɛ ɐpɐɾˈɛjɕ ðʊkʊməntˈat ən mɐnʊskɾˈits ˈamp fˈorməs kˈom səkˈɛɾə ʊ səkˈoɾə.

No es torna a documentar fins al , que apareix documentat en manuscrits amb formes com Sequere o Secore.

əl sˈɛɣɾə ˈɛs fˈormɐ ɐ lˈɛkstɾəm sˈutˈɛst ðəl tˈɛrmə kʊmʊnˈal ðə ʎˈo, ɐls klˈots ðə sˈɛɣɾə, ən ʊn sˈirk fʊrmˈat, də nˈortˈɛst ɐ nˈortʊˈɛst, pɐsˈan pəl sˈut, pəl kˈam də pəɾˈonəs, əl pˈik ðə finəstɾˈɛʎəs dˈɔs.ʋˈujtsˈɛnts ʋˌintisˈis,nˈow, əl kˈoʎ ðə finəstɾˈɛʎəs dˈɔs.sˈissˈɛnts kwˈatɾə,nˈow, əl pˈik ðəl sˈɛɣɾə, ʊ pʊjɡmˈal ðə sˈɛɣɾə dˈɔs.ʋˈujtsˈɛnts kwɐɾˌantɐtɾˈes,dˈɔs ˈɛmɐ ˈalt, əl pˈik pətˈit ðə sˈɛɣɾə, ʊ pʊjɡmˈal pətˈit ðə sˈɛɣɾə dˈɔs.ʋˈujtsˈɛnts ʋˈujt,ʋˈujt, əl pʊjɡmˈal ðə ʎˈo dˈɔs.sˌetsˈɛnts səjɕˌantɐðˈɔs,kwˈatɾə, əl pˈutɕ ðə kˈomɐ ðˈolsɐ dˈɔs.sinsˈɛnts sətˌantɐnˈow,sˈis i lɐ tˈosɐ ðˈɛ dˈɔs.tɾˈessˈɛnts kwɐɾˌantɐðˈɔs,ʋˈujt.

El Segre es forma a l'extrem sud-est del terme comunal de Llo, als Clots de Segre, en un circ format, de nord-est a nord-oest, passant pel sud, pel Camp de Perones, el Pic de Finestrelles (2.826,9), el Coll de Finestrelles (2.604,9), el Pic del Segre, o Puigmal de Segre (2.843,2 m alt), el Pic Petit de Segre, o Puigmal Petit de Segre (2.808,8), el Puigmal de Llo (2.762,4), el Puig de Coma Dolça ( 2.579,6) i la Tossa d'Er (2.342,8).

ɐ lintəɾjˈoɾ ðɐkˈɛst sˈirk nˈɛjɕ əl ɾrˈiw ɐ lɐ fˈon də sˈɛɣɾə ɐ ðˈɔs.kwˈatɾəsˈɛnts kwˈatɾə, i əls sˈɛws ɐflwˈens ðə kɐpsɐlˈɛɾɐ: əl ɾrˈɛk ðə kˈajɾəs fˈorks, əl ðə lɐ sʊlɐnˈɛɾɐ, əl ðəls kʊʎˈɛts, əl ðə kˈomɐ ðˈolsɐ i əl ðə lɐ mˈatɐ fˈoskɐ.

A l'interior d'aquest circ neix el riu a la Font de Segre (a 2.404), i els seus afluents de capçalera: el Rec de Caires Forcs, el de la Solanera, el dels Collets, el de Coma Dolça i el de la Mata Fosca.

ɐβˈans ðəl mˈas pɐtiɾˈas i ðə ləs ɣˈorɣəs ðəl sˈɛɣɾə ɾrˈɛp ənkˈaɾɐ əls ɾrˈɛks ðəl kˈoʎ ðə ləskˈalɐ, də fˈon tɐrlˈit, dəl mʊntɐɾˈɛw i ðə lɐ kɐʎˈɛʎɐ.

Abans del Mas Patiràs i de les Gorges del Segre rep encara els recs del Coll de l'Escala, de Font Tarlit, del Montareu i de la Callella.

ən ɐkˈɛst tɾˈam ˈɛs pɾʊðwˈɛjɕ ʑˈa əl pɾimˈɛ ɐpɾʊfitɐmˈen iðɾˈawlik ðəl ɾrˈiw: kwˈan ənkˈaɾɐ es ɐ ˈu.sˌetsˈɛnts kˈinzə,kwˈatɾə mˈɛtɾəs ðɐltitˈut, sˈɛn dəɾˈiβɐ pə lɐ ðɾˈɛtɐ əl ɾrˈɛk ðəsplˈuɣəs kˈɛ, mɐntənˈin sˈɛmɾə ˌunɐ ɐlsˈaðɐ səmblˈan, ɐɾrˈiβɐ ɐl nˈortˈɛst ðəl pˈoβlə ðə ʎˈo, ɐ ˈu.sˈissˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt ˈɛmɐ ˈalt.

En aquest tram es produeix ja el primer aprofitament hidràulic del riu: quan encara és a 1.715,4 metres d'altitud, se'n deriva per la dreta el Rec d'Esplugues que, mantenint sempre una alçada semblant, arriba al nord-est del poble de Llo, a 1.687 m alt.