phonemes
stringlengths 98
1.58k
| text
stringlengths 101
1.36k
|
|---|---|
də pɾimˈɛ ˈɛs kʊmənsˈa ɐ kʊnɾʊlˈa lɐfinɐsjˈo ˈam əl ðjɐpɐzˈo ðə fʊrkwˈiʎɐ, ənkˈaɾɐ kˈɛ tɐmpˈok ɐkˈi ˈɛs pʊzˈaβən dɐkˈort: ʊn djɐpɐzˈo ɐsʊsjˈat ɐ ɣɛˌork fɾjəðɾˈik ɐndˈɛl, ɐpɾʊksimɐðɐmˈen də mˈil sˌetsˈɛnts kwɐɾˈantɐ, əstˈaβɐ ɐfinˈat ˈam ʊn lɐ kwˈatɾəsˈɛnts ʋˌintiðˈɔs,sˈiŋk ˌakzˈetɐ, mˈɛnɾə kˈɛ ʊn də mˈil sˌetsˈɛnts ʋujtˈantɐ əstˈaβɐ ɐ kwˈatɾəsˈɛnts nˈow ˌakzˈetɐ kwˈazi ʊn səmitˈɔ mˈes ɣɾˈɛw. | De primer es començà a controlar l'afinació amb el diapasó de forquilla, encara que tampoc aquí es posaven d'acord: un diapasó associat a Georg Friedrich Händel, aproximadament de 1740, estava afinat amb un la 422,5 Hz, mentre que un de 1780 estava a 409 Hz (quasi un semitò més greu). |
ʊn djɐpɐzˈo ðə mˈil ʋˈujtsˈɛnts kˈinzə ðəl səmpəɾʊpˈɛ, əl tɛˌatɾə ðə lˈɔpəɾɐ ðə ðɾˈɛsðə ðˈonɐ ʊn lɐ kwˈatɾəsˈɛnts ʋˌintitɾˈes,dˈɔs ˌakzˈetɐ, mˈɛnɾə kˈɛ ʊn dˈonzə ˈaɲs ðəspɾˈes pɾʊðwˈiɐ kwˈatɾəsˈɛnts tɾˌɛntɐsˈiŋk ˌakzˈetɐ. | Un diapasó de 1815 del Semperoper, el teatre de l'òpera de Dresde dona un la 423,2 Hz, mentre que un d'onze anys després produïa 435 Hz. |
əls mˈes intˈɛnsʊs ʊpʊnˈens ɐ lɐ təndˈɛnsiɐ ɐ ɐɣʊðidzˈa lɐfinɐsjˈo ˌɛɾən əls kɐntˈans, kˈɛ ˈɛs kəjɕˈaβən pə lɐ ðifikʊltˈat kˈɛ sʊpˈozɐ ʋʊkɐlmˈen ɐβˈɛ ðɐpʊʑˈa əl tˈo ðə ləs ˈoβɾəs pə kˈulpɐ ðə lʊrkˈɛstɾɐ. | Els més intensos oponents a la tendència a aguditzar l'afinació eren els cantants, que es queixaven per la dificultat que suposa vocalment haver d'apujar el to de les obres per culpa de l'orquestra. |
dəɣˈut pɾʊβɐβləmˈen ɐ ɐkˈɛstəs pɾʊtˈɛstəs, əl ɣʊβˈɛrn də fɾˈansɐ ðiktˈa ˌunɐ ʎˈɛj əl sˈɛdzə ðə fəβɾˈɛ ðə mˈil ʋˈujtsˈɛnts sinkwˌantɐnˈow ən əl kˈɛ səstɐβlˈiɐ əl lɐ tɾˈes ɐ kwˈatɾəsˈɛnts tɾˌɛntɐsˈiŋk ˌakzˈetɐ. | Degut probablement a aquestes protestes, el govern de França dictà una llei el 16 de febrer de 1859 en el que s'establia el la3 a 435 Hz. |
ɐkˈɛst fʊw əl pɾimˈɛ intˈen dəstɐndɐrðidzˈa lɐfinɐsjˈo ɐ tˈal əskˈalɐ, i fʊw kʊnəɣˈut kˈom əl “djɐpɐzˈo nʊrmˈal”. | Aquest fou el primer intent d'estandarditzar l'afinació a tal escala, i fou conegut com el “diapasó normal”. |
ˌunɐ ɐfinɐsjˈo ɐltərnɐtˈiβɐ, kʊnəɣˈuðɐ kˈom ˈa “ɐfinɐsjˈo filʊzˈɔfikɐ” ˈo “sjəntˈifikɐ” fiksˈaβɐ əl ðˈo əɡzɐktɐmˈen ɐ ðˈɔssˈɛnts sinkwˌantɐsˈis ˌakzˈetɐ, ʊn nˈombɾə mˈolt pɾʊpˈɛ ɐ lɐntəɾjˈoɾ kˈɛ ɾrəzʊltˈaβɐ ðələβˈa əl nˈombɾə əntˈɛ ðˈɔs ɐ lɐ ʋˈujt ɐ pʊtˈɛnsiɐ ʋˌintiʋˈujt ˌakzˈetɐ. | Una afinació alternativa, coneguda com a “afinació filosòfica” o “científica” fixava el do exactament a 256 Hz, un nombre molt proper a l'anterior que resultava d'elevar el nombre enter 2 a la 8a potència (28 Hz). |
lɐ kʊnfəɾˈɛnsiɐ ðə lɐ intərnɐtjʊnˈal stɐndˈarts ɐsʊsjɐtjˈon, ɾrəwnˈiðɐ ɐ lˈondɾəs ɾrəkʊmɐnˈa kˈɛ əl lɐ sɐfinˈes ɐ kwˈatɾəsˈɛnts kwɐɾˈantɐ ˌakzˈetɐ. | la conferència de la International Standards Association, reunida a Londres recomanà que el la s'afinés a 440 Hz. |
lɐ ðifəɾˈɛnsiɐ ˈɛnɾə ɐkˈɛstɐ ɐfinɐsjˈo i əl “djɐpɐzˈo nʊrmˈal” ˈɛs ðəɣˈe ɐ lɐ kʊnfʊzjˈo sˈoβɾə kwˈinɐ ˌɛɾɐ lɐ təmpəɾɐtˈuɾɐ ɐ lɐ kwˈal sɐβˌiɐ ðə məzʊɾˈa ləstˈandɐrt fɾɐnsˈɛs. | La diferència entre aquesta afinació i el “diapasó normal” es degué a la confusió sobre quina era la temperatura a la qual s'havia de mesurar l'estàndard francès. |
ən ləs ʊrkˈɛstɾəs ðə kˈambɾɐ i simfˈɔnikəs ðə mˈuzikɐ əwɾʊpˈɛəs ɐktwˈals ˈɛs pɾˈɛn kˈom ɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ʊn lɐ tɾˈes ðə kwˈatɾəsˈɛnts kwɐɾˌantɐðˈɔs ˌakzˈetɐ pɾʊðwˈit pə ʊn dispʊzitˈiw ələktɾˈɔnik. | En les orquestres de cambra i simfòniques de música europees actuals es pren com a referència un la₃ de 442 Hz produït per un dispositiu electrònic. |
ˈi a instɾʊmˈens ðɐfinɐsjˈo fˈiksɐ, əls instɾʊmˈens ðə ʋˈen dˈunɐ sˈolɐ pˈɛsɐ, dəls kwˈals nˈo ˈɛs pˈot ʋɐɾjˈa lɐlsˈaðɐ ðəl sˈo. | Hi ha instruments d'afinació fixa, els instruments de vent d'una sola peça, dels quals no es pot variar l'alçada del so. |
ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðɐlmʊstˈɛ ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk. | Llista de topònims d'Almoster (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc). |
tˈe ˌunɐ fˈormɐ ɐʎɐrɣˈaðɐ i ðɾˈɛtɐ, mˈik əskɐɲˈat ˈɛnɾə əls ðə lɐ sˈɛlβɐ ðəl kˈam, ˈam əl kwˈal limˈitɐ ɐl nˈortˈɛst i ɐ lˈɛst, əl ðə lɐləjɕˈa, ɐl nˈortˈɛst əl ðə kɐstəʎβˈɛʎ, i ɐl sˈutʊˈɛst əl ðə ɾrˈɛws. | Té una forma allargada i dreta, mig escanyat entre els de la Selva del Camp, amb el qual limita al nord-est i a l'est, el de l'Aleixar, al nord-est el de Castellvell, i al sud-oest el de Reus. |
ləs ˈajɣwəs ðəl tˈɛrmə, ləs ɐɾrəplˈɛɣən əl βɐɾrˈaŋk ðə lɐ ʎəŋwɐðˈɛɾɐ, əl ðə pikˈaɾɐɲ i lɐ ɾrjˈɛɾɐ ðɐlmʊstˈɛ. | Les aigües del terme, les arrepleguen el barranc de la Llenguadera, el de Picarany i la riera d'Almoster. |
lɐ pˈaɾt ˈaltɐ ðəl tˈɛrmə es mˈolt ɐksiðəntˈaðɐ i ɐɾrˈiβɐ fˈins ɐls sˌetsˈɛnts ðˈɔs mˈɛtɾəs ðɐltitˈut ɐl ʋəsˈan sˈutʊˈɛst ðəl pˈutɕ ðˈɛn kˈamɐ, ɐɾriβˈan ɐ tʊkˈa, nʊmˈes ən pˈaɾt, ɐ ləs mʊntˈaɲəs ðə pɾˈaðəs, i ɐl sˈut —tʊkˈan ɐls tˈɛrməs ðə kɐstəʎβˈɛʎ ðəl kˈam i ðə ɾrˈɛws— es mˈes plɐnˈɛ, tɾənkˈat tˈan sˈols pə pətˈits tʊɾˈons. | La part alta del terme és molt accidentada i arriba fins als 702 metres d'altitud al vessant sud-oest del Puig d'en Cama, arribant a tocar, només en part, a les muntanyes de Prades, i al sud —tocant als termes de Castellvell del Camp i de Reus— és més planer, trencat tan sols per petits turons. |
lɐ pɾinsipˈal ʋˈiɐ ðə kʊmʊnikɐsjˈo es lɐ kɐɾrətˈɛɾɐ tˌepˈe mˈɛɲs sˈɛt mˈil kwɐɾˌantɐnˈow ðə ɾrˈɛws ɐ kɐstəʎβˈɛʎ ðəl kˈam i lɐ tˌeʋˌe βˈaɪɕɐ mˈɛɲs sˈɛt mˈil kwɐɾˌantɐʋˈujt ɐ kɐstəʎβˈɛʎ ðəl kˈam ɐ ɐlmʊstˈɛ, i əl kɐmˈi —ɐβˈuj kɐɾrətˈɛɾɐ— nˈum. sˈiŋk mˈil səjɕˌantɐtɾˈes ðɐlmʊstˈɛ ɐ lɐ sˈɛlβɐ ðəl kˈam. | La principal via de comunicació és la carretera TP-7049 de Reus a Castellvell del Camp i la TV-7048 a Castellvell del Camp a Almoster, i el camí —avui carretera— núm. 5063 d'Almoster a la Selva del Camp. |
tɐmbˈe tˈe kʊmʊnikɐsjˈo pə kˈamins ɾrʊɾˈals ˈamp pɾˈaðəs, lɐləjɕˈa, lɐlβjˈol, lɐ sˈɛlβɐ ðəl kˈam, ʋilɐplˈanɐ i mɐspʊʑˈols. | També té comunicació per camins rurals amb Prades, l'Aleixar, l'Albiol, la Selva del Camp, Vilaplana i Maspujols. |
ɐlɣˈuns ʎˈoks ðintəɾˈɛs son ləsɣlˈeziɐ ðə sˈan mikˈɛl i kˈal ʑɐrðˈi, ʊn əðifˈisi ɾrənɐjɕəntˈistɐ ðˈins ðə lɐ pʊβlɐsjˈo. | Alguns llocs d'interès són l'església de Sant Miquel i Cal Jardí, un edifici renaixentista dins de la població. |
pə lɐ sˈɛβɐ impʊɾtˈansiɐ ðəstˈakɐ əl mˈas ðə kɐɾrˈɛɾəs, kˈɛ mɐðˈoz ʑˈa ɐnʊmənˈaβɐ kˈom ˌunɐ izˈɛndɐ impʊɾtˈan ɐ midʑˈan , əl mˈas ðəl pikˈaɾɐɲ, də lɐ fɐmˈiliɐ ðəl pʊˈɛtɐ ɾrəwzˈɛŋk ɣɐβɾjˈɛl fəɾrɐtˈɛ, i əl mˈas ðəl ʋˈiktʊ, kˈɛ ʋˈa sˈɛ pɾʊpjətˈat ðə ʋˈiktˌoɾ ʑʊzˈɛp ɾrʊsəʎˈo, indʊstɾjˈal i ɐlkˈalðə ðə ɾrˈɛws əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts səjɕˌantɐsˈɛt mˈɛɲs mˈil ʋˈujtsˈɛnts səjɕˌantɐʋˈujt. | Per la seva importància destaca el Mas de Carreres, que Madoz ja anomenava com una hisenda important a mitjan , el Mas del Picarany, de la família del poeta reusenc Gabriel Ferrater, i el Mas del Vícto, que va ser propietat de Víctor Josep Rosselló, industrial i alcalde de Reus el 1867-1868. |
bɐɾrˈaŋk ðə lɐβəwɾˈaðɐ: ˌunɐ pˈaɾt ˈɛs fˈa sərβˈi kˈom ɐ kɐmˈi ɾrʊɾˈal, pəɾˈɔ kˈɛ pˈot sˈɛ mˈolt kɐβɐlˈos kwˈan plˈɔw. | Barranc de l'Abeurada: una part es fa servir com a camí rural, però que pot ser molt cabalós quan plou. |
ʋˈal ɐ ðˈi, pəɾˈɔ, kˈɛ es ʊn pˈoβlə ðʊrmitˈoɾi, ˈamp mˈoltɐ ɣˈen kˈɛ tɾəβˈaʎɐ ɐ ɾrˈɛws i ˈaltɾəs ʎˈoks ðə lɐ kʊmˈarkɐ. | Val a dir, però, que és un poble dormitori, amb molta gent que treballa a Reus i altres llocs de la comarca. |
ˈi a kwˈatɾə ʊrβɐnidzɐsjˈons pɾinsipˈals: lɐ ʊrβɐnidzɐsjˈo pikˈaɾɐɲ, ɐl nˈortʊˈɛst ðəl pˈoβlə, əl kʊnʑˈun ɐnʊmənˈat lɐwβɐɾˈɛðɐ —pɾʊmʊɣˈuðɐ pə ʑʊˈan mɐɾˈiɐ ɾrˈotɕ—, ɐl sˈut, lɐ ʊrβɐnidzɐsjˈo pʊntɐɾrˈons, ɐ lɐ pɐɾtˈiðɐ ðɐkˈɛst mɐtˈɛjɕ nˈom, i lɐ ʊrβɐnidzɐsjˈo kɐstəʎmʊstˈɛ, kˈɛ es lɐ kʊntinwɐsjˈo ðə lɐ ðəl pikˈaɾɐɲ i kˈɛ —ən bˈonɐ pˈaɾt— es ðˈins ðəl tˈɛrmə ðə kɐstəʎβˈɛʎ ðəl kˈam. | Hi ha quatre urbanitzacions principals: la urbanització Picarany, al nord-oest del poble, el conjunt anomenat l'Aubareda —promoguda per Joan Maria Roig—, al sud, la urbanització Pontarrons, a la partida d'aquest mateix nom, i la urbanització Castellmoster, que és la continuació de la del Picarany i que —en bona part— és dins del terme de Castellvell del Camp. |
lɐ pʊβlɐsjˈo ʋˈa ðisminˈuj ðʊɾˈan əl i ʋˈa pɐsˈa ðə kwˈatɾəsˈɛnts sinkwˌantɐsˈiŋk ɐβitˈans ɐ kʊmənsɐmˈens ðə sˈɛɣlə, ɐ ðˈɔssˈɛnts nʊɾˌantɐˈu əl mˈil nˌɔusˈɛnts sinkwˈantɐ. | La població va disminuir durant el i va passar de 455 habitants a començaments de segle, a 291 el 1950. |
dəspɾˈes lɐ kɐjɣˈuðɐ ðəmʊɣɾˈafikɐ ˈɛs ʋˈa ɐtʊɾˈa i ʋˈa ɐnˈa ɾrəmʊntˈan ɐ pˈok ɐ pˈok fˈins ɐls pˈok mˈes ðə mˈil ɐβitˈans ɐktwˈals. | Després la caiguda demogràfica es va aturar i va anar remuntant a poc a poc fins als poc més de mil habitants actuals. |
san tɾʊβˈat ɐlɣˈunəs ɾrˈɛstəs nɛˌolˈitikəs ɐl ʎˈok ɐnʊmənˈat ləs mˈazjəs i tɐmbˈe ɾrˈɛstəs ɾrʊmˈanəs ɐ lɐ pɐɾtˈiðɐ ɐnʊmənˈaðɐ pʊntɐɾrˈo. | S'han trobat algunes restes neolítiques al lloc anomenat les Masies i també restes romanes a la partida anomenada Pontarró. |
əl nˈom nˈo pɾʊβˈe ðə lˈaɾɐp, tɐnmɐtˈɛjɕ, ʑˈa kˈɛ es ðʊɾˈiɣən mʊsˈaɾɐp: pɾʊβˈe ðəl mˈot ʎɐtˈi mʊnɐstəɾˈiws mʊnəstˈi. | El nom no prové de l'àrab, tanmateix, ja que és d'origen mossàrab: prové del mot llatí MONASTERIUS (monestir). |
ɐ lɐ kˈaɾtɐ ðə pʊβlɐmˈen də lɐ sˈɛlβɐ ðə mˈil sˈɛnt səjɕˌantɐsˈiŋk səsmˈɛntɐ ʊn ʎˈok ɐnʊmənˈat tʊɾrˈen də mʊstˈɛɾjʊ i əl mˈil ðˈɔssˈɛnts kwˈatɾə əl ʎˈok ðə mʊstəɾˈiwm pəɾtɐɲˈiɐ ɐ ɾrˈɛws i əl kɐstlˈa ðə lɐ siwtˈat βərnˈat ðə βˈɛʎʎˈok ən ʋˈa səðˈi ðˈɔs βˈaɾra tɾˈes ɐ ʊn tˈal βɐɾtʊmˈɛw. | A la carta de poblament de la Selva de 1165 s'esmenta un lloc anomenat torrent de Mosterio i el 1204 el lloc de Mosterium pertanyia a Reus i el castlà de la ciutat Bernat de Bell-lloc en va cedir 2/3 a un tal Bartomeu. |
dispˈutəs ˈɛnɾə ɐmbðˈos səɲˈoɾs ʋˈan fˈɛ intərβənˈi əl kɐmbɾˈɛ ðə ɾrˈɛws, kˈɛ ʋˈa ɾrəkʊnˈɛjɕˌɛ əl ðɾˈɛt ðɐlmʊstˈɛ ɐ ʊn bˈatʎə pɾˈopi, pəɾˈɔ kˈom ɐ pˈaɾt ðəl tˈɛrmə ðə ɾrˈɛws ɐ lɐ kwˈal ɐβˌiɐ ðə pɐɣˈa tɾiβˈut; finɐlmˈen əl kɐmbɾˈɛ ʋˈa kʊmɾˈa əl ʎˈok əl mˈil ðˈɔssˈɛnts sˈis. | Disputes entre ambdós senyors van fer intervenir el cambrer de Reus, que va reconèixer el dret d'Almoster a un batlle propi, però com a part del terme de Reus a la qual havia de pagar tribut; finalment el cambrer va comprar el lloc el 1206. |
ən əkstiŋˈisə lɐ kɐmbɾəɾˈiɐ əl mˈil sinsˈɛnts kwɐɾˌantɐsˈiŋk ʋˈa pɐsˈa ɐ lɐrkəβisβˈat ðə tɐɾrɐɣˈonɐ i ʋˈa fʊrmˈa pˈaɾt ðə lɐ kʊmˈunɐ ðəl kˈam. | En extingir-se la cambreria el 1545 va passar a l'Arquebisbat de Tarragona i va formar part de la Comuna del Camp. |
ʊn tɾɐktˈat ðə ʋˈin də mˈatɕ ðə mˈil sinsˈɛnts nʊɾˌantɐnˈow ʋˈa ɾrəkʊnˈɛjɕˌɛ əl pˈoβlə kˈom ɐ pˈaɾt ðəl tˈɛrmə ðə ɾrˈɛws ɐ lɐ kwˈal ɐβˌiɐ ðə pɐɣˈa ðˈodzə ʎˈiwɾəs lˈaɲ, pəɾˈɔ pʊðɾˈiɐ nʊmənˈa ʑʊɾˈats, fˈɛ ʊrðinɐsjˈons i pʊzˈa tˈaʎs, i əstɐɾˈiɐ əɡzˈɛmtɐ ðə kʊnɾiβˈuj ɐ ləs ðəspˈɛzəs ðə ɾrˈɛws. | Un tractat de 20 de maig de 1599 va reconèixer el poble com a part del terme de Reus a la qual havia de pagar 12 lliures l'any, però podria nomenar jurats, fer ordinacions i posar talls, i estaria exempta de contribuir a les despeses de Reus. |
lɐrkəβˈisβə ʑʊˈan də mʊnkˈaðɐ ʋˈa ɾrəkʊnˈɛjɕˌɛ əl mˈil sˈissˈɛnts kwɐɾˌantɐˈu lɐ pəɾtinˈɛnsɐ ðɐlmʊstˈɛ ɐl tˈɛrmə ðə ɾrˈɛws, əl βˈatʎə ðə lɐ kwˈal pʊðˈiɐ əɡzərsˈiˈi lɐ ʑʊɾisðiksjˈo siβˈil i kɾiminˈal. | L'arquebisbe Joan de Montcada va reconèixer el 1641 la pertinença d'Almoster al terme de Reus, el batlle de la qual podia exercir-hi la jurisdicció civil i criminal. |
əl mˈil sˌetsˈɛnts kɐtˈorzə əl ɣwəɾriʎˈɛ kɐtɐlɐnˈistɐ kɐɾrɐsklˈɛt ʋˈa fˈɛ ɣɾˈan mʊɾtɐlðˈat ðimβɐzˈoɾs kɐstəʎˈans ən ʊn ʎˈok ɐnʊmənˈat tʊɾrˈen də nˈa kɐstˈɛʎɐ, i lɐ tɾɐðisjˈo ðˈiw kˈɛ ɐkˈɛst nˈom pɾʊβˈe pɾəsizɐmˈen dəls mˈolts kɐstəʎˈans kˈɛ ʋˈa mɐtˈa lɐ pɐɾtˈiðɐ ðəl kɐɾrɐsklˈɛt. | El 1714 el guerriller catalanista Carrasclet va fer gran mortaldat d'invasors castellans en un lloc anomenat torrent de Na Castella, i la tradició diu que aquest nom prové precisament dels molts castellans que va matar la partida del Carrasclet. |
əl mˈil sˌetsˈɛnts ðisˈɛt ʋˈa kəðˈa kɐnsəllˈat əl pˈaktə ˈamp ɾrˈɛws ðəl mˈil sinsˈɛnts nʊɾˌantɐnˈow i ðˈos ˈaɲs ðəspɾˈes ˈi kˈonstɐ ˌunɐ pʊβlɐsjˈo ðə ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis pərsˈonəs, kˈɛ pˈuɣən ɐ sinsˈɛnts ʋˌintikwˈatɾə əl mˈil sˌetsˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt, kwˈan ʑˈa tˈe lɐ kɐtəɣʊɾˈiɐ ðə pɐɾrˈɔkwiɐ, sˈɛmɾə sˈotɐ ʑʊɾisðiksjˈo ðə lɐrkəβisβˈat. | El 1717 va quedar cancel·lat el pacte amb Reus del 1599 i dos anys després hi consta una població de 286 persones, que pugen a 524 el 1787, quan ja té la categoria de parròquia, sempre sota jurisdicció de l'arquebisbat. |
ɐ kʊmənsɐmˈens ʋˈa ɐwɡməntˈa lɐ pʊβlɐsjˈo, pəɾˈɔ ʋˈa kʊmənsˈa ɐ βɐjɕˈa əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts kwɐɾˌantɐkwˈatɾə pˈasɐ ðə sˈissˈɛnts ʋˌintiˈu ɐ kwˈatɾəsˈɛnts nʊɾˌantɐtɾˈes ɐβitˈans i ˈamp ʎˈɛws ʊssillɐsjˈons ɐɾrˈiβɐ ɐls kwˈatɾəsˈɛnts ðˈodzə əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts nʊɾˌantɐsˈɛt. | A començaments va augmentar la població, però va començar a baixar el 1844 (passa de 621 a 493 habitants) i amb lleus oscil·lacions arriba als 412 el 1897. |
əl tɾˈɛntɐ ðə ʑʊljˈol es lɐ fˈɛstɐ mɐʑˈoɾ ðəls sˈans ɐbðˈo i sənˈen i əl ʋˌintinˈow ðə sətˈɛmbɾə, lɐ fˈɛstɐ mɐʑˈoɾ pətˈitɐ, dəðikˈaðɐ ɐ sˈan mikˈɛl ɐrkˈaŋəl. | El 30 de juliol és la festa major dels sants Abdó i Senén i el 29 de setembre, la festa major petita, dedicada a sant Miquel Arcàngel. |
ɐrβʊlˈi es ʊn pˈoβlə i mʊnisˈipi ðə lɐ kʊmˈarkɐ ðəl βˈajɕ kˈam ɐβˈans pəɾtɐɲˈiɐ ɐ lɐ kʊmˈarkɐ ðəl pɾjʊɾˈat dəs ðəl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˈantɐ səɣˈons ˌunɐ ʎˈɛj ðə lɐ ɣənəɾɐlitˈat ðə kɐtɐlˈuɲɐ. | Arbolí és un poble i municipi de la comarca del Baix Camp (abans pertanyia a la comarca del Priorat) des del 1990 segons una llei de la Generalitat de Catalunya. |
əl tˈɛrmə mʊnisipˈal ðɐrβʊlˈi, ʋˈin,sətˌantɐsˈɛt kˌeˈɛmɐ ðˈɔs ðəkstənsjˈo, ˈɛs tɾˈoβɐ ɐl səktˈoɾ sˈutʊksiðəntˈal ðə ləs mʊntˈaɲəs ðə pɾˈaðəs, kˈɛ ɐkˈi ðəpˈasən əls ˈu.zˈeɾʊzˈeɾʊ zˈeɾʊ ˈɛmɐ ɐl pˈutɕ ðə ɣɐʎikˈan ˈu.zˈeɾʊzˈeɾʊ ʋˈujt ˈɛmɐ i ðˈonən ɐl təɾritˈoɾi ʊn kɐɾˈaktˌɛ mˈolt tɾənkˈat i ɐksiðəntˈat. | El terme municipal d'Arbolí, 20,77 km² d'extensió, es troba al sector sud-occidental de les Muntanyes de Prades, que aquí depassen els 1.000 m al Puig de Gallicant (1.008 m) i donen al territori un caràcter molt trencat i accidentat. |
əl kˈoʎ ðɐlfˈorʑɐ, kˈɛ fˈormɐ lɐ pɐɾtjˈo ˈɛnɾə ləs ðwˈɛs kʊmˈarkəs bˈajɕ kˈam i pɾjʊɾˈat, ˈɛs tɾˈoβɐ ðˈins əl tˈɛrmə ðɐrβʊlˈi. | El coll d'Alforja, que forma la partió entre les dues comarques (Baix Camp i Priorat), es troba dins el terme d'Arbolí. |
es ðɾənˈat ɣɐjɾəβˈe ðə mɐnˈɛɾɐ əɡzklʊzˈiβɐ pəl βɐɾrˈaŋk ðɐrβˈoli dˈit tɐmbˈe ðə ləs mʊɾˈɛɾəs, ɐflwˈen ɐl ɾrˈiw ðə siwɾˈanɐ, i tɐmbˈe pəls ðəl βˈɔw ðə lɐ ʋˈilɐ i ðəl ɣˈork. | És drenat gairebé de manera exclusiva pel barranc d'Arboli (dit també de les Moreres), afluent al riu de Siurana, i també pels del Bou de la Vila i del Gorg. |
əl pˈoβlə ðɐrβʊlˈi es ɐktwɐlmˈen lˈunik ðə pʊβlɐsjˈo ðəl mʊnisˈipi, kˈɛ limˈitɐ ˈam əls tˈɛrməs ðɐlfˈorʑɐ ˌɛssəˈɛ, lɐ mʊsˈaɾɐ ˈaɾɐ ðə ʋilɐplˈanɐ, ɐ lˈɛ i lɐ fəβɾˈo ˌɛnɐˈɛ, tˈots tɾˈɛs ðəl βˈajɕ kˈam, i ˈam əls ðə siwɾˈanɐ ˈaɾɐ ðə kʊrnʊðˈɛʎɐ i kʊrnʊðˈɛʎɐ, ɐl ˌɛnɐʋˌe ðˈoβlə i ʋˈe ðˈoβlə. əl sˈim dˈit əl mʊʎˈo ʊ əl miɾɐðˈoɾ nˌɔusˈɛnts ʋˌintiðˈɔs ˈɛmɐ es ɐ lˈɛkstɾəm dəl sˈut ðəl tˈɛrmə i fˈormɐ ʊn kwɐðɾifˈini ˈɛnɾə ɐrβʊlˈi, kʊrnʊðˈɛʎɐ, pʊɾrˈɛɾɐ i ɐlfˈorʑɐ. | El poble d'Arbolí és actualment l'únic de població del municipi, que limita amb els termes d'Alforja (SE), la Mussara (ara de Vilaplana, a l'E) i La Febró (NE), tots tres del Baix Camp, i amb els de Siurana (ara de Cornudella) i Cornudella, al NW i W. El cim dit el Molló o el Mirador (922 m) és a l'extrem del sud del terme i forma un quadrifini entre Arbolí, Cornudella, Porrera i Alforja. |
lɐ kɐɾrətˈɛɾɐ kʊmɐrkˈal ðə ɾrˈɛws ɐ fɾˈaɣɐ pˈasɐ, ən əl səktˈoɾ ðəl kˈoʎ ðɐlfˈorʑɐ ʑˈa əsməntˈat, pəl miɡðˈiɐ ðəl təɾritˈoɾi, i ən sˈuɾt ʊn bɾɐnkˈal kˈɛ pˈoɾtɐ ɐl pˈoβlə ðɐrβʊlˈi. | La carretera comarcal de Reus a Fraga passa, en el sector del coll d'Alforja ja esmentat, pel migdia del territori, i en surt un brancal que porta al poble d'Arbolí. |
ˌunɐ βˈonɐ pˈaɾt ðəl sˈɔl, ɡɐjɾəβˈe ləs tɾˈɛs kwˈaɾtəs pˈaɾts, son də βɾˈoʎɐ i pinˈɛðɐ; lɐ pˈaɾt kʊnrɛˌaðɐ ˈo es mɐʑʊɾitˈaɾjɐmˌen ən əksplʊtɐsjˈo ðiɾˈɛktɐ. | Una bona part del sòl, gairebé les tres quartes parts, són de brolla i pineda; la part conreada ho és majoritàriament en explotació directa. |
əl ɾrəɣɐðˈiw es ðə pˈokɐ impʊɾtˈansiɐ, tˈot i təndˈi ɐ kɾˈejɕˌɛ; əl pɾinsipˈal pɾʊðˈuktə es lɐβəʎɐnˈɛ, mˈɛnɾə sa ɾrəðwˈit, fˈins ɐ kwˈazi ðəzɐpɐɾˈɛjɕˌɛ, əl səmbɾˈat, kˈɛ ənkˈaɾɐ əl ʊkʊpˈaβɐ əl sətˈantɐ pərsəntˈadʑə ðə ləs tˈɛɾrəs kʊnrɛˌaðəs. | El regadiu és de poca importància, tot i tendir a créixer; el principal producte és l'avellaner, mentre s'ha reduït, fins a quasi desaparèixer, el sembrat, que encara el ocupava el 70 % de les terres conreades. |
ʊns ˈaɲs ðəspɾˈes ðə lɐ məjtˈat ðəl ʋˈa səsˈa ləksplʊtɐsjˈo ðəl kɐrβˈo ʋəɣətˈal, i tɐmbˈe ˈɛs ðəjɕˈaɾən dəksplʊtˈa ləs ðwˈɛs mˈinəs ðə kˈɔwɾə. | Uns anys després de la meitat del va cessar l'explotació del carbó vegetal, i també es deixaren d'explotar les dues mines de coure. |
əspˈarsʊs pəl tˈɛrmə ˈi ɐβˌiɐ ˌunɐ ʋintˈɛnɐ ðə mˈazʊs, əl mˈes impʊɾtˈan es əl mˈas ðˈɛn ʋˈiɲəs; ˈaɾɐ son tˈots ɾrˈɔnəks əɡzsˈɛpːtə ðˈos. | Esparsos pel terme hi havia una vintena de masos, el més important és el Mas d'en Vinyes; ara són tots rònecs excepte dos. |
lɐ ɾrɐmɐðəɾˈiɐ, ɐβˈans impʊɾtˈan —es ʋˈiw ənkˈaɾɐ əl tʊpˈɔnim dəl plˈa ðə ləs ʋˈakəs—, pɾˈaktikɐmˌen dəzɐpɐɾəɣˈuðɐ i sʊbstitwˈiðɐ pə ɣɾˈaŋəs ðə pˈorks i ðə ɣɐʎˈinəs. | La ramaderia, abans important —és viu encara el topònim del pla de les Vaques—, pràcticament desapareguda i substituïda per granges de porcs i de gallines. |
ɐ lɐ sʊlˈanɐ, ʋˈoɾɐ əl ɾrˈiw ʊ βɐɾrˈaŋk ðɐrβʊlˈi, ˈi ɐβˌiɐ tɾˈɛs mˈolins pɐpəɾˈɛs, kˈɛ ɾrˈɛstən inɐktˈiws ðəs ðə kwˈazi fˈa ʊn sˈɛɣlə, i ðˈos ðə fɐɾinˈɛs, kˈɛ ˈɛs mɐntiŋwˈɛɾən ɐktˈiws fˈins ɐls ˈaɲs ðə mˈil nˌɔusˈɛnts kwɐɾˈantɐ. | A la Solana, vora el riu o barranc d'Arbolí, hi havia tres molins paperers, que resten inactius des de quasi fa un segle, i dos de fariners, que es mantingueren actius fins als anys de 1940. |
ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðɐrβʊlˈi:mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons…; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk. | Llista de topònims d'Arbolí:muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts…; edificis: cases, masies, esglésies, etc). |
əl pˈoβlə ðɐrβʊlˈi sˌetsˈɛnts kɐtˈorzə ˈɛmɐ ðɐltitˈut kˈɛðɐ ɐlˈoɾɐ əŋklʊtˈat i ɐɾrəsəɾˈat ən ˌunɐ ʎˈɛnkɐ plˈanɐ ˈɛnɾə əl səɾrˈɛt ðəls kˈoʎs i əl βɐɾrˈaŋk ðɐrβʊlˈi. | El poble d'Arbolí (714 m d'altitud) queda alhora enclotat i arrecerat en una llenca plana entre el serret dels Colls i el barranc d'Arbolí. |
diβˈɛrsəs kˈazəs ðəl pˈoβlə tˈɛnən pʊɾtɐlˈaðəs ˈamp ðʊβˈɛʎəs ðəls sˈɛɣləs ˈi , ɐlɣˈunəs ðə ləs kwˈals san ɾrəfˈɛt kˈom ɐ ʎˈok ðə səɣˈonɐ ɾrəziðˈɛnsiɐ. | Diverses cases del poble tenen portalades amb dovelles dels segles i , algunes de les quals s'han refet com a lloc de segona residència. |
lɐ tɾɐðisjˈo ɐtɾiβwˈɛjɕ ɐls ˈaɾɐps lɐ ʋˈoltɐ ðə lɐ fˈon ʋʊltˈaðɐ, ɐjɕˈi kˈom ˌunɐ tˈoɾrə ðə ɣwˈajtɐ məðjəβˈal ðˈitɐ ðəls mˈoɾʊs ʊ ðəl mɐnwˈɛl. | La tradició atribueix als àrabs la volta de la Font Voltada, així com una torre de guaita medieval dita dels Moros o del Manuel. |
ɐrβʊlˈi es kʊnəɣˈut pə ɐkʊʎˈi lɐ kˈazɐ pɐjɾˈal ðə lɐ fɐmˈiliɐ kɐzˈals, kˈɛ ɐβitˈaβən ɐl pˈoβlə fˈins ɐls ˈaɲs sətˈantɐ. | Arbolí és conegut per acollir la casa pairal de la família Casals, que habitaven al poble fins als anys 70. |
es əsməntˈat ʑˈa əl mˈil sˈɛnt sinkwˌantɐʋˈujt kˈom pˈɔðiwm ɡɐʎikˈantʊm ɐ lɐ kˈaɾtɐ ðə ðʊnɐsjˈo ðə lɐlβjˈol; ʊn mˈas ðəl sˈɛw təɾritˈoɾi fʊw ðʊnˈat əl mˈil sˈɛnt nʊɾˌantɐsˈɛt pə lɐ ɾrˈɛjnɐ sˈansɐ ɐ lɐ sɐɣɾistˈiɐ ðə pʊβlˈɛt. | És esmentat ja el 1158 com pòdium Gallicantum a la carta de donació de L'Albiol; un mas del seu territori fou donat el 1197 per la reina Sança a la sagristia de Poblet. |
lɐ kɐzəɾˈiɐ, ɐl nˈort ðəl tˈɛrmə, es ʊn ɾrəplˈa ðəl ʋəsˈan səpːtənɾjʊnˈal ðəl pˈutɕ ðə ɣɐʎikˈan, dɐmˈun lɐ ʋˈaʎ ðəl ɾrˈiw siwɾˈanɐ. | La caseria, al nord del terme, és un replà del vessant septentrional del puig de Gallicant, damunt la vall del riu Siurana. |
əl ʎˈok kˈɛ ˌɛɾɐ tɐmbˈe pɐɾrˈɔkwiɐ ðɐrβʊlˈi, ˈɛs ðəspʊβlˈa ðəspɾˈes ðəl mˈil nˌɔusˈɛnts tɾˌɛntɐnˈow, tˈot i kˈɛ ɐlɣˈu ˈi ʋˈa ən əls tˈɛms ðə ləs kʊʎˈitəs. | El lloc que era també parròquia d'Arbolí, es despoblà després del 1939, tot i que algú hi va en els temps de les collites. |
əl mˈil ðˈɔssˈɛnts səjɕˌantɐtɾˈes ˌɛɾɐ əskɾˈit ərβʊlˈinʊ, dʊɾˈiɣən insˈɛɾt, əl mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˈantɐ ərβˈuljʊ i nˈo es fˈins ɐl mˈil sˈissˈɛnts kˈɛ ɐpɐɾˈɛjɕ lɐ fˈormɐ ɐrβʊlˈi. | El 1263 era escrit Herbulino, d'origen incert, el 1280 Erbulio i no és fins al 1600 que apareix la forma Arbolí. |
əl ʎˈok ðəβˈiɐ sˈɛ pˈoβɾə, ʑˈa kˈɛ sˈi βˈe əl sˈɛw ɾrəktˈoɾ pɐɣˈaβɐ ðiβˈujt sʊws i sˈiŋk ðinˈɛs ɐ ləs ðˈɛsiməs ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts sətˌantɐnˈow; lˈaɲ səɣwˈen sˈɛl dəklɐɾˈa əɡzˈɛmt pə tˈal kˈom nˈo ɐβˌiɐ ɐsʊlˈit lɐ kwɐntitˈat nəsəsˈaɾiɐ. | El lloc devia ser pobre, ja que si bé el seu rector pagava 18 sous i cinc diners a les dècimes de 1279; l'any següent se'l declarà exempt per tal com no havia assolit la quantitat necessària. |
dəs ðə lɐ sˈɛβɐ kɾɛˌasjˈo, ˈom kɾˈɛw kˈɛ ʋˈa pəɾtˈaɲˌɛ ɐ lɐ βɐɾʊnˈiɐ ðəntˈɛnsɐ, ʑˈa kˈɛ, əl mˈil tɾˈessˈɛnts kɐtˈorzə ˈi fˌoɾən kʊmβʊkˈats əls ˈoməs ðə lɐ səɲʊɾˈiɐ pə ɐ ɐtɐkˈa ɐlfˈorʑɐ ɐl ʎˈark ðə ləs ðispˈutəs ˈɛnɾə lɐrkəβˈisβə i əl βɐɾˈo. | Des de la seva creació, hom creu que va pertànyer a la Baronia d'Entença, ja que, el 1314 hi foren convocats els homes de la senyoria per a atacar Alforja al llarg de les disputes entre l'arquebisbe i el baró. |
əl mˈil tɾˈessˈɛnts tɾˌɛntɐðˈɔs əl kˈomtə ɾrɐmˈon bəɾəŋwˈɛ i ðəmpˈuɾjəs, ʋˈa səðˈi əl ʎˈok ɐ lɐ sˈɛβɐ mʊʎˈɛ βlˈankɐ kˈom ɐ ðˈot ˈamp mʊtˈiw ðəl sˈɛw əspʊnsɐlˈisi. | El 1332 el comte Ramon Berenguer I d'Empúries, va cedir el lloc a la seva muller Blanca com a dot amb motiu del seu esponsalici. |
kʊnstɾwˈiðɐ ən əl , tˈe ˌunɐ kɐpˈɛʎɐ ðˈunɐ nˈaw i əspɐðˈaɲɐ, sˈɛnsə ɣˈajɾə intəɾˈɛs, ˈamp lɐ pˈoɾtɐ ðənɾˈaðɐ ðə mˈidʑɐ ʋˈoltɐ, ɾrəfˈɛtɐ əl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋˌintisˈɛt i əl mˈil nˌɔusˈɛnts sətˌantɐkwˈatɾə. | Construïda en el , té una capella d'una nau i espadanya, sense gaire interès, amb la porta d'entrada de mitja volta, refeta el 1927 i el 1974. |
ɐl sˈiŋlə βlˈaŋk, də kˈaɾɐ ɐ lɐ plˈanɐ ðəl kˈam, sˈi a tɾʊβˈat ðiβˈɛrsʊs ʑɐsimˈens pɾəistˈɔɾiks, ˈamp ɾrˈɛstəs ðə ləðˈat ðəl fˈɛɾrʊ i ðə lənɛˌolˈitik kˈɔwɾə, ˈamp nʊtˈaβləs i nʊmbɾˈozəs tɾʊβˈaʎəs, ɐlɣˈunəs ɐ flˈoɾ ðə tˈɛɾrɐ, də səɾˈamikɐ i sˈiləks, lɐ mɐʑʊɾˈiɐ pəɾtɐɲˈens ɐ lɐ ðənʊminˈaðɐ kʊltˈuɾɐ kɐmpɐnifˈormə, ɐjɕˈi kˈom dˈaltɾəs diβˈɛɾikəs i ɾrʊmˈanəs, kˈɛ kʊmβəɾtˈɛjɕən lɐ zˈonɐ ən ʊn əɡzˈɛmlə tˈipik ðə kʊnsənɾɐsjˈo ðə pʊβlɐmˈen pɾəistˈɔɾik. | Al Cingle Blanc, de cara a la plana del Camp, s'hi ha trobat diversos jaciments prehistòrics, amb restes de l'edat del ferro i de l'Eneolític (coure), amb notables i nombroses troballes, algunes a flor de terra, de ceràmica i sílex, la majoria pertanyents a la denominada cultura campaniforme, així com d'altres d'ibèriques i romanes, que converteixen la zona en un exemple típic de concentració de poblament prehistòric. |
ˈaltɾəs tɾʊβˈaʎəs san fˈɛt ɐ lɐ kˈoβɐ ðə lɐ ðˈɔw, ɐ lɐβˈɛŋk ðəl pˈɛp ɐntˈon, ɐ lɐ kˈoβɐ ðə lɐlˈɛw i ɐl kˈoʎ ðəl nɐsˈot. | Altres troballes s'han fet a la cova de la Dou, a lavenc del Pep Anton, a la cova de l'Aleu i al coll del Nassot. |
ɐl ɐrβʊlˈi əkspəɾiməntˈa ʊn nʊtˈaβlə kɾəjɕəmˈen: ən kʊmənsˈalˈo kˈomtɐ ˈamp kwɐɾˌantɐˈu kˈazəs əl mˈil sˌetsˈɛnts ʋˈujt i ˈamp tɾˈɛntɐ, ɐɣlʊtinˈaðəs, əl mˈil sˌetsˈɛnts ðinˈou, kwˈan ˈɛs fˈa kʊnstˈa kˈɛ «sˈu sitwɐsjˈon ˈɛs ən lɐ mʊntˈaɲɐ, mɐlˈizimɐ tjˈɛɾrɐ», tənˈin ʊn tˈɛrmə ðə ðˈɛw kwˈaɾts ðə tˈomp. | Al Arbolí experimentà un notable creixement: En començar-lo compta amb 41 cases el 1708 i amb 30, aglutinades, el 1719, quan es fa constar que «su situación es en la montaña, malísima tierra», tenint un terme de deu quarts de tomb. |
əl kɾəjɕəmˈen dəmʊɣɾˈafik ˈɛs ɾrəfləktˈɛjɕ tɐmbˈe ən əl nˈombɾə ðɐβitˈans, kˈɛ pˈasən də sˈɛnt tɾˈɛntɐ əl mˈil sˌetsˈɛnts sˈɛdzə ɐ ðˈɔssˈɛnts nʊɾˌantɐðˈɔs əl mˈil sˌetsˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt. | El creixement demogràfic es reflecteix també en el nombre d'habitants, que passen de 130 el 1716 a 292 el 1787. |
lɐ ʑʊɾisðiksjˈo səɲʊɾjˈal ɐβˌiɐ pɐsˈat ðəls kˈomtəs ðə pɾˈaðəs ɐls ðˈuks ðə kɐrðˈonɐ i ðɐkˈɛsts ɐls ðə məðinɐsˈɛli. | La jurisdicció senyorial havia passat dels comtes de Prades als ducs de Cardona i d'aquests als de Medinaceli. |
əl sˌetsˈɛnts sətˌantɐsˈɛt ˈi es ðʊkʊməntˈat əl kʊnrˈɛw ðə lɐβəʎɐnˈɛ; əl mɐtˈɛjɕ ˈaɲ ˈi ˌɛɾən ɐktˈiws əls mˈolins pɐpəɾˈɛs, ʊn dəls kwˈals pɾʊðwˈiɐ ɐnwɐlmˈen dˈɔs ðˈɔssˈɛnts ɾrˈajməs ʋəɣˈɛw, ɾrˈajmɐ də pɐpˈɛ. | El 777 hi és documentat el conreu de l'avellaner; el mateix any hi eren actius els molins paperers, un dels quals produïa anualment 2 200 raimes --(vegeu, Raima)-- de paper. |
tˈot i əls sˈimtʊməs ɐpʊntˈats ðə miʎˈoɾɐ əl mˈil sˌetsˈɛnts nʊɾˌantɐkwˈatɾə, əl pˈoβlə ˈɛs lɐməntˈaβɐ ðɐβˈan ləs ɐwtʊɾitˈats kʊɾrəɣiməntˈals ðə lɐ sˈɛβɐ mizˈɛɾiɐ, kˈɛ limpʊsiβilitˈaβɐ ðə sɐtisfˈɛ əls tɾiβˈuts əndɐɾrəɾˈits. | Tot i els símptomes apuntats de millora el 1794, el poble es lamentava davant les autoritats corregimentals de la seva misèria, que l'impossibilitava de satisfer els tributs endarrerits. |
ənkˈaɾɐ ən tənˈiɐ kwɐɾˌantɐsˈiŋk əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts tɾˈɛntɐ; ɐkˈɛst ðɐɾrˈɛ ˈaɲ ən tənˈiɐ sətˌantɐðˈɔs, kˈɛ pɐsˈaɾən ɐ ðˈɔssˈɛnts tɾˌɛntɐðˈɔs əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts kwɐɾˌantɐðˈɔs, kwˈatɾəsˈɛnts sətˌantɐʋˈujt əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts sinkwˌantɐsˈɛt, sinsˈɛnts kwˈatɾə əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts səjɕˈantɐ, kwˈatɾəsˈɛnts nʊɾˌantɐsˈis əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts nʊɾˌantɐsˈɛt; pə ɐsʊlˈi lɐ sˈɛβɐ fˈitɐ ðəmʊɣɾˈafikɐ mˈaksimɐ əl mˈil nˌɔusˈɛnts ˈamp sinsˈɛnts kˈinzə. | Encara en tenia 45 el 1830; aquest darrer any en tenia 72, que passaren a 232 el 1842, 478 el 1857, 504 el 1860, 496 el 1897; per assolir la seva fita demogràfica màxima el 1900 amb 515. |
lˈunikɐ nʊtˈisiɐ pʊlˈitikɐ kʊnəɣˈuðɐ ðəl es lɐ pɐɾtisipɐsjˈo ðə ɣˈen dəl pˈoβlə ən lɐ ɾrəβˈoltɐ ðəls mɐlkʊntˈens. | L'única notícia política coneguda del és la participació de gent del poble en la revolta dels Malcontents. |
əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts kwɐɾˌantɐsˈɛt ˈi ɐβˌiɐ ˌunɐ impʊɾtˈan ɾrɐmɐðəɾˈiɐ, ən pˈaɾt pəɾtɐɲˈen ɐ ɣˈen də ɾrˈɛws, kˈɛ ˈi tənˈiɐ pɐstˈoɾs, də ʎˈanɐ, ʋˈakəs, kˈaβɾəs i pˈorks. | El 1847 hi havia una important ramaderia, en part pertanyent a gent de Reus, que hi tenia pastors, de llana, vaques, cabres i porcs. |
pə ɐkˈɛʎ tˈɛms ˈɛs tɐlˈaβən sistəmˈatikɐmˌen əls βˈosks pə ɐ ðəstinˈa lɐ fˈustɐ ɐ lɐ kʊnstɾʊksjˈo, əsˈen ɐkˈɛstɐ ˌunɐ ðə ləs pɾinsipˈals ɐktiβitˈats əkʊnˈɔmikəs. | Per aquell temps es talaven sistemàticament els boscs per a destinar la fusta a la construcció, essent aquesta una de les principals activitats econòmiques. |
ɐl ʎˈark ðəl i pɾinsˈipis ðəl ʋˌintiˈu əstˈa kʊnəjɕˈen ˌunɐ kʊnstˈan dɐβɐʎˈaðɐ ðəmʊɣɾˈafikɐ; nʊmˈes ˈam ʊn iŋkɾəmˈen mʊtiβˈat pəl kɐmpɐmˈen militˈa ðə lˈos kɐstiʎˈɛʑʊs. | Al llarg del i principis del XXI està coneixent una constant davallada demogràfica; només amb un increment motivat pel campament militar de Los Castillejos. |
lˈos kɐstiʎˈɛʑʊs ʋˈa sˈɛ ʊn kɐmpɐmˈen militˈa ðəstinˈat ɐ ɐʎʊdʑˈa əls kwˈi fˈɛjən milˈisjəs ʊniβərsitˈaɾjəs, ɐɾriβˈa ɐ ɐlβərɣˈa kwˈatɾə.zˈeɾʊzˈeɾʊ zˈeɾʊ ˈoməs ɐ ləstˈiw. | Los Castillejos va ser un campament militar destinat a allotjar els qui feien milícies universitàries, arribà a albergar 4.000 homes a l'estiu. |
lɐlβjˈol dəl ʎɐtˈi ɐlβɛˌolʊs, diminʊtˈiw ðɐlβˈɛws, kˈonkɐ es ʊn mʊnisˈipi ðə lɐ kʊmˈarkɐ ðəl βˈajɕ kˈam. | L'Albiol (del llatí alveolus, diminutiu dalveus'', 'conca') és un municipi de la comarca del Baix Camp. |
limˈitɐ ɐl nˈortˈɛst ˈam ɐlkʊβˈɛ, ɐl nˈort ˈamp mˈonɾrˈal, ɐ lʊˈɛst ˈamp ʋilɐplˈanɐ, ɐl sˈutʊˈɛst ˈamp lɐləjɕˈa i ɐl sˈut ˈamp lɐ sˈɛlβɐ ðəl kˈam. | Limita al nord-est amb Alcover, al nord amb Mont-ral, a l'oest amb Vilaplana, al sud-oest amb l'Aleixar i al sud amb la Selva del Camp. |
ʎˈistɐ ðə tʊpˈɔnims ðə lɐlβjˈol ʊɾʊɣɾɐfˈiɐ: mʊntˈaɲəs, sˈɛɾrəs, kʊʎˈaðəs, indɾˈɛts..; iðɾʊɣɾɐfˈiɐ: ɾrˈiws, fˈons...; əðifˈisis: kˈazəs, mˈazjəs, əsɣlˈezjəs, ˈɛtk. | Llista de topònims de l'Albiol''' (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc). |
lɐɣɾikʊltˈuɾɐ ˈɛs kʊnsˈɛnɾɐ ɐ lɐ ʋˈaʎ ðə βʊnrətˈorn, ɐ lɐ pˈaɾt βˈajɕɐ ðə lɐ ʋˈaʎ ðə lɐ sˈɛlβɐ, i ən ɐlɣˈuns plɐnˈɛʎs ɐiʎˈats. | L'agricultura es concentra a la Vall de Bonretorn, a la part baixa de la Vall de la Selva, i en alguns planells aïllats. |
ləsɣlˈeziɐ pɐɾrʊkwiˈal ðə sˈan mikˈɛl əstˈa ðɐtˈaðɐ ɐ lɐ sˈɛβɐ pʊɾtɐlˈaðɐ ðə mˈil sˌetsˈɛnts nʊɾˌantɐˈu, tˈot i kˈɛ tˈe ˌunɐ səpʊltˈuɾɐ ðə mˈil sˌetsˈɛnts səjɕˌantɐsˈis. | L'església parroquial de Sant Miquel està datada a la seva portalada de 1791, tot i que té una sepultura de 1766. |
əl sˈɛw ɐltˈa mɐʑˈoɾ, pɾʊsəðˈen səɣˈons lɐ tɾɐðisjˈo ðəl kʊmβˈen də sˈan fɾɐnsˈɛsk ðə ɾrˈɛws, ʋˈa ðəzɐpɐɾˈɛjɕˌɛ i tˈe ˈaɾɐ ˌunɐ tˈaʎɐ pʊlikɾʊmˈaðɐ ðə sˈan mikˈɛl ðəl . | El seu altar major, procedent segons la tradició del convent de Sant Francesc de Reus, va desaparèixer i té ara una talla policromada de Sant Miquel del . |
lərmˈitɐ ðə lɐ mˈaɾə ðə ðˈew ðə ləs ʋiɾtˈuts, kˈɛ fəˈiɐ ðə ʎˈok ðə ɾrəwnjˈo ðə lɐ βɐtʎˈiɐ ðə sɐmʊntˈa, ˈɛs tɾˈoβɐ ɐl tˈɛrmə ðɐlkʊβˈɛ, pəɾˈɔ pˈɛɾtɐɲ ɐ lɐ pɐɾrˈɔkwiɐ ðə lɐlβjˈol. | L'ermita de la Mare de Déu de les Virtuts, que feia de lloc de reunió de la batllia de Samuntà, es troba al terme d'Alcover, però pertany a la parròquia de l'Albiol. |
ɐl sˈɛw tˈɛrmə ˈi a tɐmbˈe lərmˈitɐ ðəl mˈas ðə lɐŋwˈɛɾɐ, ɐ lɐntˈik kɐmˈi ðə ɾrˈɛws ɐ pɾˈaðəs, dəðikˈaðɐ ɐ lɐ immɐkʊlˈaðɐ kʊnsəpsjˈo. | Al seu terme hi ha també l'ermita del Mas de l'Anguera, a l'antic camí de Reus a Prades, dedicada a la Immaculada Concepció. |
es pʊsˈiβlə kˈɛ ˌunɐ fʊɾtifikɐsjˈo sɐɾrɐˈinɐ ən ɐkˈɛst ʎˈok fˈos kʊnkəɾˈiðɐ, dəspɾˈes ðə lɐ βɐtˈaʎɐ ðəl kˈoʎ ˈaɾɐ kʊnəɣˈut kˈom ɐ kˈoʎ ðə lɐ βɐtˈaʎɐ, pə ɣˈujʎəm də klɐɾɐmˈun, ɐl kʊmənsɐmˈen dəl , i ɐɾrɐzˈaðɐ. | És possible que una fortificació sarraïna en aquest lloc fos conquerida, després de la batalla del coll ara conegut com a Coll de la Batalla, per Guillem de Claramunt, al començament del , i arrasada. |
əl ʋˌintisˈiŋk ðə ʑˈuɲ ðə mˈil sˈɛnt sinkwˌantɐʋˈujt əl kˈomtə ɾrɐmˈon bəɾəŋwˈɛ kwˈatɾə ʋˈa səðˈi əl ʎˈok, pˈaɾt ðə lɐ βɐtʎˈiɐ ðə siwɾˈanɐ, ɐ ʑʊˈan də mɐɾtʊɾˈɛʎ, ən fɾˈaŋk ɐlˈɔw, pə ɾrəpʊβlˈalˈo i fʊɾtifikˈalˈo. | El 25 de juny de 1158 el comte Ramon Berenguer IV va cedir el lloc, part de la batllia de Siurana, a Joan de Martorell, en franc alou, per repoblar-lo i fortificar-lo. |
mɐɾtʊɾˈɛʎ ʋˈa ənɾˈa ɐ lɐ kɐnˈɔnikɐ ðə tɐɾrɐɣˈonɐ i ʋˈa səðˈi əls sˈɛws ðɾˈɛts ɐl βˈisβə ðə tɐɾrɐɣˈonɐ ˈuk ðə sərβəʎˈo əl mˈil sˈɛnt səjɕˌantɐkwˈatɾə kˈɛ lɐ ʋˈa səðˈi ɐ ɣwəɾˈaw ðɐβiɲˈo, kˈɛ ˈɛs kɾˈɛw kˈɛ ʎɐβˈoɾs ˈɛs ʋˈa ðˈi ɣwəɾˈaw ðə lɐlβjˈol; əl mˈil sˈɛnt səjɕˌantɐsˈɛt nˌɛɾɐ səɲˈoɾ ɣwəɾˈaw ðɐlmˈaw, pʊtsˈɛ əl mɐtˈɛjɕ ɣəɾˈaw ðɐβiɲˈo, i əl kɐstˈɛʎ ʑˈa əstˈaβɐ βɐstˈit. | Martorell va entrar a la canònica de Tarragona i va cedir els seus drets al bisbe de Tarragona Hug de Cervelló el 1164 que la va cedir a Guerau d'Avinyó, que es creu que llavors es va dir Guerau de l'Albiol; el 1167 n'era senyor Guerau Dalmau, potser el mateix Guerau d'Avinyó, i el castell ja estava bastit. |
lɐ ɾrˈɛjnɐ ʋˈiðwɐ nˈa sˈansɐ ən ʋˈa ɾrəkʊnˈɛjɕˌɛ lɐ pʊsəsjˈo plˈɛnɐ ɐ ləsɣlˈeziɐ, pɐsˈan dəfinitiβɐmˈen ɐl kˈam. | la reina vídua na Sança en va reconèixer la possessió plena a l'església, passant definitivament al Camp. |
ˈɛnɾə əl mˈil sˈɛnt nʊɾˌantɐsˈiŋk i əl mˈil ðˈɔssˈɛnts nˈow ðɐlmˈaw ðə lɐlβjˈol, əɾˈɛw ðə ðɐlmˈaw ðɐβiɲˈo, i lɐ sˈɛβɐ mʊʎˈɛ βəɾəŋwˈɛɾɐ, ʋˈan ʋˈɛndɾə əls ðɾˈɛts ɐl pɐβˈorðə ðə tɐɾrɐɣˈonɐ, ɾrɐmˈon də sˈan ʎˈoɾəns, ˈamp ðinˈɛs ðəjɕˈats pəl kʊmˈu ðə lɐ sˈɛlβɐ; əl səɣwˈen pɐβˈorðə fəɾrˈɛ pɐʎɐɾˈɛs, ʋˈa səðˈi əls əmɾˈiws, ʎˈɛɲəs, ˈajɣwəs, mˈɛnəs i pˈɛðɾəs ðəl tˈɛrmə ɐls səlβɐtˈans mˈil ðˈɔssˈɛnts kwɐɾˌantɐʋˈujt. | Entre el 1195 i el 1209 Dalmau de l'Albiol, hereu de Dalmau d'Avinyó, i la seva muller Berenguera, van vendre els drets al paborde de Tarragona, Ramon de Sant Llorenç, amb diners deixats pel comú de la Selva; el següent paborde Ferrer Pallarès, va cedir els emprius, llenyes, aigües, menes i pedres del terme als selvatans (1248). |
əl mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋˌintitɾˈes ˈɛs ʋˈa əstɐβlˈi ˌunɐ ðəβˈɛzɐ ɐ βʊnrətˈorn əls pʊβlɐðˈoɾs ðə lɐlβjˈol ʑˈa ən tˈɛnjən ˌunɐ pə kˈaɾtɐ ðəl mˈil sˈɛnt səjɕˌantɐsˈɛt. | El 1223 es va establir una devesa a Bonretorn (els pobladors de l'Albiol ja en tenien una per carta del 1167). |
əl pˈoβlə ˈɛs ʋˈa kʊmənsˈa ɐ kʊnfiɣʊɾˈa ɐl ɐɣlʊtinˈan pʊβlɐsjˈo əspˈarsɐ ðə mˈazʊs ʊ kˈazəs, pəɾˈɔ əl mˈil sinsˈɛnts ʋujtˌantɐkwˈatɾə ənkˈaɾɐ es ðəskɾˈit pəl ɾrəktˈoɾ kˈom ʊn ɡɾˈan tˈɛrmə plˈɛ ðə mˈazjəs əskɐmpˈaðəs. | El poble es va començar a configurar al aglutinant població esparsa de masos o cases, però el 1584 encara és descrit pel rector com un gran terme ple de masies escampades. |
ləksplʊtɐsjˈo ðˈunəs mˈinəs ðɐrɣˈen ɐ βʊnrətˈorn əstˈa ðʊkʊməntˈaðɐ fˈins ɐ mˈil tɾˈessˈɛnts nʊɾˌantɐsˈis; əl mˈil kwˈatɾəsˈɛnts nʊɾˌantɐsˈiŋk səsmˈɛntɐ ʊn mˈas ðə lɐ fʊzˈinɐ, ʎiɣˈat ɐ ˌunɐ indˈustɾiɐ ðɐjɣwɐrðˈen. | L'explotació d'unes mines d'argent a Bonretorn està documentada fins a 1396; el 1495 s'esmenta un Mas de la Fusina, lligat a una indústria d'aiguardent. |
əl mˈil sˈissˈɛnts kwɐɾˌantɐsˈis, dʊɾˈan lɐ ɣwˈɛɾrɐ ðəls səɣɐðˈoɾs, ləs ɐwtʊɾitˈats kɐstəʎˈanəs ʋˈan ʊβliɣˈa ɐ ðəsmɐntəʎˈa əl kɐstˈɛʎ, fˈɛjnɐ kˈɛ ʋˈan fˈɛ əls səlβɐtˈans əl mˈil sˈissˈɛnts sinkwˌantɐkwˈatɾə. | El 1646, durant la Guerra dels Segadors, les autoritats castellanes van obligar a desmantellar el castell, feina que van fer els selvatans el 1654. |
əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts tɾˈɛntɐ tənˈiɐ ðˈɔssˈɛnts səjɕˌantɐkwˈatɾə ɐβitˈans i ʋˈa pʊʑˈa ɐ tɾˈessˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts kwɐɾˌantɐðˈɔs, dəspɾˈes ʋˈa kˈawɾə dˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts sinkwˌantɐsˈɛt ðəspɾˈes ðə pˈɛrðɾə pˈaɾt ðəl tˈɛrmə i ʋˈa tʊrnˈa ɐ pʊʑˈa tɾˈessˈɛnts ðinˈou əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts nʊɾˌantɐsˈɛt. | El 1830 tenia 264 habitants i va pujar a 386 el 1842, després va caure (287 el 1857 després de perdre part del terme) i va tornar a pujar (319 el 1897). |
əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts tɾˌɛntɐsˈɛt ˈɛs ʋˈa inkʊrpʊɾˈa ɐl tˈɛrmə əl ðə sɐmʊntˈa, ɐ lɐ ʋˈaʎ ðə ɾrˈaskɐs, kˈɛ pəɾtɐɲˈiɐ ɐl kʊmtˈat ðə pɾˈaðəs; əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts sinkwˌantɐkwˈatɾə ˌunɐ pˈaɾt ðəl tˈɛrmə, ʑʊstɐmˈen ləs tˈɛɾrəs mˈes plˈanəs i ɾrˈikəs, ʋˈan sˈɛ inkʊrpʊɾˈaðəs ɐ lɐ sˈɛlβɐ ðəl kˈam, ɐlkʊβˈɛ, lɐləjɕˈa, ɐlmʊstˈɛ i kɐstəʎβˈɛʎ ðəl kˈam. | El 1837 es va incorporar al terme el de Samuntà, a la vall de Rascaç, que pertanyia al comtat de Prades; el 1854 una part del terme, justament les terres més planes i riques, van ser incorporades a La Selva del Camp, Alcover, L'Aleixar, Almoster i Castellvell del Camp. |
əl tɾˈes ðə sətˈɛmbɾə ðə mˈil ʋˈujtsˈɛnts sətˌantɐtɾˈes ðʊɾˈan lɐ ðɐɾrˈɛɾɐ ɣwˈɛɾrɐ kɐrlˈinɐ, əls liβəɾˈals ðə ɾrˈɛws ʋˈan intəntˈa ɐtɾɐpˈa əl kˈap kɐrlˈi sərkˈos, pəɾˈɔ ɐkˈɛst əls ʋˈa ðəɾrʊtˈa. | El 3 de setembre de 1873 durant la darrera guerra carlina, els liberals de Reus van intentar atrapar el cap carlí Cercós, però aquest els va derrotar. |
əls liβəɾˈals ˈɛs ʋˈan ɐnˈa ɐ ɾrəfʊɣjˈa ɐl fˈoɾt ðə lɐ sˈɛlβɐ mˈɛnɾə kˈɛ əls sˈɛws fəɾˈits ˌɛɾən kʊzˈits ɐ tɾˈɛts pəls kˈarlins. | Els liberals es van anar a refugiar al fort de La Selva mentre que els seus ferits eren cosits a trets pels carlins. |
dəl kɐstˈɛʎ ən kˈɛðən ɾrˈɛstəs ðə lɐ mʊɾˈaʎɐ, ˈam ɐlɣˈunəs tˈoɾrəs mˈik kɐjɣˈuðəs, i səndəβˈinən ləs əðifikɐsjˈons sənɾˈals. | Del castell en queden restes de la muralla, amb algunes torres mig caigudes, i s'endevinen les edificacions centrals. |
lɐ pʊβlɐsjˈo ˌɛɾɐ ðə ðˈɔssˈɛnts sətˌantɐsˈɛt ɐβitˈans əl mˈil nˌɔusˈɛnts i tɾˈessˈɛnts ðiβˈujt əl mˈil nˌɔusˈɛnts ðˈew, pəɾˈɔ ɐl kʊmənsɐmˈen də lɐ ɣwˈɛɾrɐ siβˈil ˌɛɾɐ nʊmˈes ðə ðˈɔssˈɛnts ʋˈujt. | La població era de 277 habitants el 1900 i 318 el 1910, però al començament de la Guerra Civil era només de 208. |
əl mˈil nˌɔusˈɛnts sətˌantɐsˈiŋk ʋˈa ɐɾriβˈa ɐl mˈinim də sətˌantɐkwˈatɾə ɐβitˈans sətˌantɐsˈis əl mˈil nˌɔusˈɛnts ʋujtˌantɐˈu pə ɐnˈa pʊʑˈan fˈins ɐls pˈok mˈes ðə kwˈatɾəsˈɛnts sinkwˈantɐ ɐβitˈans ɐktwˈals. | El 1975 va arribar al mínim de 74 habitants (76 el 1981) per anar pujant fins als poc més de 450 habitants actuals. |
lɐnimˈismə əstˈa pɾəzˈen sʊβɾətˈot ɐ lˈafɾikɐ, ɐl sˈutˈɛst ðˈaziɐ i ɐl kɐɾˈip, ˈon ˈɛs βɐɾrˈɛʑɐ ˈam ˈaltɾəs kɾəˈɛnsəs. | L'animisme està present sobretot a l'Àfrica, al sud-est d'Àsia i al Carib, on es barreja amb altres creences. |
ɐlɣˈunəs kʊmʊnitˈats kɾˈɛwən ən lɐ ɾrəənkɐrnɐsjˈo, i ɐjɕˈi ləs ˈaniməs ðəls ˈesˌɛs i ʊbʑˈɛktəs kˈɛ ɐβˈuj əmβˈoltən lɐ ɣˈen pˈoðjən sˈɛ pərsˈonəs ən ˈaltɾəs ʋˈiðəs, fˈins i tˈot kʊnəɣˈuts, pə lɐ kwˈal kˈozɐ pɾʊklˈamən kˈɛ kˈal kʊjðˈa əspəsjɐlmˈen lɐ ɾrəlɐsjˈo ˈamp ləntˈorn, pə ɾrəspəktˈa ɐkˈɛsts əspəɾˈits. | Algunes comunitats creuen en la reencarnació, i així les ànimes dels éssers i objectes que avui envolten la gent podien ser persones en altres vides, fins i tot coneguts, per la qual cosa proclamen que cal cuidar especialment la relació amb l'entorn, per respectar aquests esperits. |
ɐ βˈandɐ ðə lɐ ɾrəliɣjˈo, ˈi a tɾˈasəs ðɐnimˈismə ən mˈolts sistˈɛməs ðə filʊzʊfˈiɐ, kˈom ən plɐtˈo, ləjbmˈiz ʊ ləskʊlˈastikɐ. | A banda de la religió, hi ha traces d'animisme en molts sistemes de filosofia, com en Plató, Leibniz o l'escolàstica. |
ədwˈart tilˈoɾ, ʊn dəls pɾinsipˈals əstʊðjˈozʊs ðəl tˈɛmɐ, intˈɛntɐ βʊskˈa lɐ ʑʊstifikɐsjˈo ɾrɐsjʊnˈal i sʊsjˈal kˈɛ pˈoɾtɐ ɐ ləkspɐnsjˈo ðə lɐnimˈismə. | Edward Tylor, un dels principals estudiosos del tema, intenta buscar la justificació racional i social que porta a l'expansió de l'animisme. |